El blog d'en Fortià Molist

Franco encara és viu

noreply@blogger.com (Fortià Molist) — Wed, 05 Mar 2008 19:30:00 +0000

Avui voldria parlar d'uns fets molt greus que han ocorregut a la Universitat Autònoma de Barcelona el 4 de març del 2008. Dic la data ja que per desgràcia i molt lamentablement aquests fets passaran a la història com un dels últims moments en què els estudiants catalans van resistir a la dictadura en la qual vivim. Si algú encara creu que vivim en democràcia, ara podrà sortir de dubtes i recordar els vells temps corrent davant dels grisos. En alguna altra ocasió havia parlat i penjat fotografies de la lamentable actuació dels que haurien de ser els nostres protectors, però aquest cop han sobrepassat de llarg el límit tolerable.

Primerament, per qui no conegui els motius que han portat a realitzar la tancada pacífica a la Facultat de Lletres i Filosofia de la UAB, li'n faré una explicació. Els estudiants catalans estem immersos en un canvi de plans de l'ensenyament superior anomenat Pla Bolonya per tal d'adaptar els estudis a l'àmbit europeu. Fins aquí tot és molt bonic, i fins i tot engrescador. Però el resultat aplicat a les universitats públiques del nostre País és més que vergonyós. De fet, això ja era d'esperar tal i com ja havíem denunciat molt abans que s'implantés aquest nou pla d'estudis. Per desgràcia, aquests demòcrates d'esquerres no han fet mai cas de les nostres pacífiques reivindicacions i intents d'arribar a un consens expressat en moltes manifestacions, vagues, assemblees, etc...

Els resultats visibles i palpables per tots els qui encara transitem la universitat són per a posar-se les mans al cap. Però de fet era el més lògic quan es parteix d'una situació d'espoliació que ens afecta en tots els àmbits, com coneixem prou bé els catalans. Finalment hem pogut comprovar la baixada en picat del nivell dels estudis superiors (que aviat equivaldran a l'antic batxillerat), així com la total mercantilització i privatització a marxes forçades de la universitat pública. Un exemple d'això últim que dic és comprovable per a qualsevol que entri a la meva facultat. Ara podrà trobar just a l'entrada una pantalla de plasma on acabaran passant publicitat i si gira pel passadís a mà dreta trobarà al fons una entitat del banc de Santander, que deu tenir una mitjana d'afluència del voltant d'una persona al dia (comptant el treballador de l'entitat, evidentment). Això sí, tot i la bestial ampliació de la facultat i haver-se doblat el nombre d'estudiants als últims anys, seguim tenint, literalment, els mateixos ordinadors de fa 6 anys en unes aules on ja ens havíem de barallar per a poder treballar. És trist que els companys que van d'Erasmus expliquin que a l'estranger disposen d'un ordinador nou per persona a totes les aules incloses les que s'utilitzen per impartir les classes, mentre que aquí tenim 100 ordinadors per a uns 5.000 estudiants. M'ha faltat dir que en aquestes precàries condicions s'estan formant els futurs Enginyers del nostre país.

Doncs bé, després d'haver mantingut durant anys la nostra negativa a acceptar el desprestigi dels nostres estudis i la manca de recursos que afecta a estudiants, professors, becaris i personal d'administració i serveis, es va tancar pacíficament la facultat com a mesura de pressió contra l'aplicació del procés de Bolonya. Un cop ha començat la tancada que havia de durar 2 dies els estudiants han exigit per tal d'aturar la protesta les següents reivindicacions:

El rector ha de reconèixer públicament el dèficit de recursos de la UAB i la situació de fallida que impedeix l'aplicació del procés de Bolonya.
El rector ha de refermar el seu compromís amb l'ampliació del finançament públic per tal que pugui garantir-se la qualitat acadèmica, investigadora i d'equitat social per al conjunt del sistema universitari.
El rector ha de garantir que no perpetrarà ni represàlies policials ni obrirà expedients als estudiants que han protagonitzat el tancament.
El rector d'ha de comprometre a obrir un veritable procés informatiu i participatiu per tal d'oferir les garanties democràtiques que exigeix la comunitat universitària.

Llegint aquestes raonables exigències després dels motius que han portat a fer la tancada no podem entendre que se'n derivés una resposta pròpia del final d'una dictadura que es comença a ensorrar.

La protesta ha començat a les 13h. Entre 40 i 50 estudiants han barrat les portes d'accés a la facultat mentre s'ha convidat a sortir a la resta de persones que estaven a l'edifici. A l'entrada han volgut donar-hi suport uns 150 estudiants més. Tot ha transcorregut de forma pacífica durant hores però aquest cop, a diferència d'altres vegades, hi havia un cert aire estrany a l'ambient. Per tots és sabut que la policia no pot entrar excepte per ordre expressa de la màxima autoritat ni a les esglésies ni a les universitats. Doncs cap allà les 16h ja s'han començat a veure furgons dels mossos d'esquadra i alguns de la policia secreta. Han seguit passant les hores, fins que al voltant de les 18h els mossos han decidit tallar les cadenes i desallotjar la facultat pel costat oposat on es trobaven els mitjans de comunicació per tal d'evitar flaixos indiscrets ara que s'acosten les eleccions. Però encara ningú havia arribat a imaginar el que succeiria a les hores següents.

Quan ha arribat la foscor de la nit s'ha perpetrat la salvatjada dictatorial sense precedents més gran que s'ha viscut mai a la UAB, i segurament a cap universitat de Catalunya. El rector, Sr. Lluís Ferrer, ha donat l'ordre de tallar la llum a tota la zona (fins i tot ha marxat a la Vila Universitària i al barri més proper de la universitat al terme municipal de Cerdanyola del Vallès). Aquells moments han estat utilitzats per les forces d'ocupació per tal de poder repartir llenya a tort i a dret, amagats de les imatges inculpatòries dels mitjans de comunicació que es trobaven a l'interior. El brutal atac s'ha saldat amb un braç trencat i tres caps oberts que han hagut de ser hospitalitzats, i amb el 90% restant que ha acabat amb contusions vàries. Sang, crits, cops i molta confusió; així es com ho han descrit els mateixos estudiants. Per si no fos prou denigrant, ho han perpetrat contra estudiants asseguts pacíficament al terra amb les mans alçades.

Als estudiants de fora, que havien estat també asseguts pacíficament mentre cantaven cançons, també els ha tocat el rebre. Després d'estomacar-los a quasi tots no se'ls volia deixar marxar barrant-los el pas cap a l'estació de FGC. Fins i tot, com a últim escarment, s'han posat dues files de mossos a banda i banda fent un passadís per on havien de passar per a poder marxar. És a dir, la versió macabre i sanguinària d'allò que fan els nens a les escoles quan fan passar al company dèbil pel mig amb la intenció de fotre-li la clatellada.

Després d'aquests fets gravíssims s'ha decidit fer al dia següent una assemblea d'urgència a la Plaça Cívica de la UAB. L'assistència ha estat massiva (3500 persones segons els estudiants, i 400 segons el rectorat), i l'Assemblea d'estudiants de la UAB ha decidit en ple demanar la dimissió immediata del rector. Un cop ha finalitzat l'Assemblea, els estudiants han anat a cercar els culpables, omplint per complet les llargues i amples escales que porten des de la Plaça Cívica fins al rectorat. Precisament, per casualitats de la vida, hi havia a aquelles hores un consell de govern que misteriosament ha finalitzat abans d'hora per a evitar que els estudiants passessin comptes amb els botxins. El senyor Lluís Ferrer va declarar que s'havia hagut de procedir d'aquesta forma degut a la resistència activa d'elements radicals. El fet més vergonyós de tot plegat, i que ens porta realment a poder dir amb totes les lletres que vivim en una dictadura encoberta, ha estat el silenci còmplice de la gran majoria de mitjans de comunicació, que en pocs casos han esmentat tan sols que hi havia hagut una càrrega policial i òbviament no han publicat el material gràfic de què disposaven. Com a molt, alguns han esmentat com sempre que els aldarulls han estat provocats per radicals extremistes. De fet, el Secretari General de la UAB (un altre dels culpables) ha declarat textualment a La Vanguardia: "Son inaceptables las exigencias de un grupo minoritario con actitud violenta, intolerante y fascista".

Ara, cal passar comptes també amb els nostres polítics i exigir-los que ens donin les explicacions pertinents, donat que encara no s'han pronunciat i es mantenen també de moment en el més indigne dels silencis (suposem que fins després del dia 9 de març, com a mínim). I evidentment encara que donin qualsevol explicació, al Conseller Saura cal exigir-li la DIMISSIÓ IMMEDIATA.

Recordem que el principal problema dels catalans som nosaltres mateixos. Hem de començar a aplicar un pla de descolonització mental per tal de poder tallar algun dia les cadenes que ens lliguen. Si no treballem perquè això succeeixi ben aviat l'autoodi acabarà fent el seu paper a una majoria i mai més es podrà aixecar el vol. Però de moment, el jovent segueix demostrant dia a dia que la repressió no ens tallarà les ales, i que seguirem treballant per a una plena independència que resolgui d'una vegada tots els nostres problemes.

Finalment, és necessari mostrar una mica de material gràfic perquè no quedin dubtes de quina ha estat la crua realitat que alguns volen amagar.

Comença la tancada de forma lúdica i educada:

Comencen a mostrar la seva presència les forces d'ocupació davant l'actitud violenta dels estudiants:

Així doncs, es veuen obligats a entrar per la força a la facultat per a mantenir l'ordre públic:

Com veiem a continuació, l'actitud dels estudiants tancats és d'extrema violència i feixista, tal i com diu el Secretari General de la UAB:

Per a posar-hi remei i poder salvar la pàtria dels extremistes radicals, no queda un altre opció que actuar de forma ben amigable com acostumen a fer els nostres protectors de la llei:

Òbviament, per les raons que hem esmentat abans, ens manquen les imatges més sucoses on podríem haver gaudit de l'escena de sang i fetge a l'interior de la universitat que els estudiants "feixistes" s'han ben merescut.

A continuació, imatges de l'assemblea del dia 5 de març on es pot comprovar que efectivament es tractava tan sols d'un sector feixista minoritari:

Finalment, com que el món és petit, deixem unes fotografies dels principals responsables per tal que els pgueu reconèixer si els trobeu pel carrer i agrair-los molt sincerament la seva encertada política que ha evitat cedir al xantatge dels terroristes.

Secretari General de la UAB: Rafael Grasa Hernández

Rector de la UAB: Lluís Ferrer i Caubet

Conseller d'Interior i de Relacions Institucionals:

Joan Saura i Laporta

Fonts i notícies relacionades:

llibertat.cat
precarietatuab.net
Avui.cat
lavanguardia.es
racocatala.cat
racocatala.cat
elperiodico.es
alertasolidaria.org
kaosenlared.net
laMalla.net
Vilaweb.cat
3cat24.cat
lavanguardia.es

Reportatge sobre radicalisme universitari (elmundo.es)
Entrevista sobre la LOU al rector de la UAB (elpais.com)

Podíem caure més baix?

noreply@blogger.com (Fortià Molist) — Wed, 27 Feb 2008 15:44:00 +0000

És aclaridor observar que mentre uns treballem per fer que les coses passin, d'altres tot just veuen passar les coses, i amb posat de set-ciències et diuen que "ja els hi agradaria, però no s'hi pot fer més". En ocasions com la d'aquesta setmana passada, és quan un s'adona de quin baix nivell d'indigència intel·lectual hem deixat que fos la constant de tots aquests que s'anomenen Dirigents.

Que els catalans no som com els albano-kosovars, no calia que ens ho repetissin. Amb tot el respecte cap aquell poble, no crec que gaires catalans creguin que ens mereixem menys la independència que els qui fa pocs dies van tenir el plaer d'escriure amb lletres d'or sobre la seva història. Sent plenament sincers, i novament amb tot el respecte cap aquella gent, haurem de reconèixer que molts dels nostres com a mínim giraríen el cap neguitejats, si anant pel carrer escoltessin un crit anomenant aquesta paraula. És per això, que el nostre poble només pot sentir menyspreu i fastig per aquells que aconsegueixen que quedem reduïts a les ordres d'una ministra que no sap ni parlar i que tracta els catalans com a bestiar, mentre d'altres pobles aconsegueixen en poc més de 10 anys la seva independència amb l'aprovació i ajuda de les principals potències mundials. Veient tot això, encara espereu que siguem tan idiotes com per donar-vos de nou un xec en blanc?

El gran patriota Carles M. Espinalt, ja va deixar ben clara la qüestió en molts dels seus sempre tan encertats versos. Podríem destacar avui, un fragment que parla del perque no som capaços d'executar amb plenitud el pla que ens porti a l'alliberament nacional, ja que s'adiu perfectament a la situació d'aquests darrers dies:

"Els motius pels quals no s'ha acabat mai d'interpretar, sense perdre o robar-nos les solfes, els podem copsar fins i tot amb fets aparentment secundaris. En ells, això sí, hi trobem tàctiques errades, molta bona voluntat, excuses de mal pagador i limitada moral de victòria. Què ens ha mancat? Inspiració? Homes capaços de dirigir-ho? Ens creem nosaltres mateixos els inconvenients o ens venen de fora? Fem el sord o gent impenitent ens tapen les orelles?"

No hi ha dubte, que no és més que un fet aparentment sense importància el què passi en d'altres pobles, però no per això hem de deixar de tenir en consideració segons quins gestos. Trobem encertada l’actitud de qui surt a defensar i fer el joc brut dels espanyols, afirmant categòricament que “Catalunya no és Kosovë”, i remarcant amb la boca petita “però els drets dels pobles son els mateixos..." ? Això és tot el que podem esperar d'aquests que us anomeneu independentistes, i que ja fa massa temps que embruteu el significat d'aquesta noble paraula? És també espaterrant un altre fet, que a hores d'ara ja només podem catalogar de simptomàtic: el gest d'onze parlamentaris de CiU i el Sr. Puigcercós, deixant d'assistir i retardant la votació sobre el pronunciament del Parlament a favor de la independència de Kosovë. Potser la vostra tàctica per acostar Catalunya a la independència és simplement fer el ridícul cada dia que en teniu l'ocasió. Si és el cas, us hem de felicitar molt efusivament: Fantàstic! brillant! increïble! Crec que ningú havia aprofitat mai tan bé una ocasió com aquesta per a mostrar la seva plena incapacitat respecte al càrrec que ocupa.

El fet que una majoria del Parlament, que s'auto-anomena sobiranista, nacionalista o independentista hagi fet el més gran dels ridículs en comptes d'aprofitar l'ocasió per a dir directament a Espanya que es vagi preparant perquè ja els hi arriba l'hora, no fa més que accelerar un procés de canvi urgent del nostre comandament. Després del què hem pogut veure aquests dies, no podem més que afirmar que la molt bona voluntat es queda en un brindis amb cava, i la limitada moral de victòria en això, ...no res. El fet que no heu pogut ni aprofitar el patètic paper de l'Estat Espanyol mostrant símptomes clars de pròxima defunció a ulls de tot el mon, és encara pitjor. Però hi ha un fet que m'ha acabat de deixar totalment en estat de shock: que l'exPresident Italià, Francesco Cossiga, hagi fet més pels catalans que tots els lacais del Parlament Colonial de Fireta junts. És doncs per agrair sincerament el gest d'aquesta honorable personalitat, i felicitar-la molt efusivament per haver fet més pel nostre poble que els nostres propis dirigents. No obstant, tots els parlamentaris de CiU i ERC ja no podeu ser catalogats ni de retardaris. Sou uns autèntics botiflers confessos, i és evident que no sou els homes capaços que tots voldríem veure com a representants. De fet podem afirmar ja amb totes les lletres, que sou el principal problema dels catalans, donat que sou vosaltres mateixos els qui creeu un cop darrere l'altre els inconvenients i obstacles cap al nostre alliberament nacional.

Aquesta cançoneta del "ja us agradaria, però no s'hi pot fer més", ja no convenç ni al més gran dels ignorants.
Per tot això, com a mínim es mereixen unes sinceres disculpes els pocs catalans de bona fe que encara us voten amb la pinça al nas, així com la gran majoria de militants de base dels vostres respectius partits. Un cop fet això, faríeu un digne servei al nostre País abandonant definitivament la política. Però tots sabem del cert que no arribarà pas el dia que apliqueu allò tan terapèutic en una democràcia: dimitir.

Tornant al tema que ens ocupa, si heu dit tan alt i clar que Catalunya no és Kosovë, per què no sou capaços d’explicar-ne les raons? Ho trobeu tan obvi? O potser deu ser que en coneixeu perfectament les diferències, i sou conscients que us podrien delatar i deixar en evidència? Seria interessant presentar-les, perquè els catalans prenguem consciència de quin és el canvi de rumb que cal al nostre País si volem escriure mai amb lletres d'or sobre la nostra història com han fet els kosovars.

- El poble de Kosovë, no té uns dirigents mesells que intenten jugar amb la legalitat de l'estat que els manté presoners, sinó que creuen la ratlla vermella saltant-se la legislació vigent.

Realment és indignant veure que alguns encara intenten vendre als catalans de bona fe, que aconseguirem la independència dins de la legalitat espanyola. A què jugueu presentant propostes que no han fet més que riure als espanyols? I no era per riure, si vosaltres mateixos ja heu catalogat “d'esquer” el referèndum del 2014, i heu passat a tenir com a objectiu "uns resultats semblants al concert econòmic pel ...2023!"?

En algun moment haurem de trencar els ous per fer la truita com han fet tots els altres pobles, i vosaltres ja heu demostrat no estar gens ni mica disposats a fer-ho. Encara no us heu pogut mentalitzar que la independència mai ens la donaran, sinó que l'haurem de prendre, tal i com han fet tots els pobles que han esdevingut Estat? Més aviat m'inclino a pensar que ho sabeu massa bé, però sou tan covards que l'únic al què podeu aspirar és a mantenir el vostre sou fins que us despatxem com us mereixeu. És clar, sinó a què us dedicaríeu? Mentrestant, amb la vostra nul·la contundència heu sigut incapaços de respondre a un Estat que està assistint al dejà-vu de la seva propia mort.

- El poble de Kosovë, s’ha independitzat gràcies al suport d’unes aliances internacionals que tenen la capacitat d’assegurar el seu nou estatus jurídic.

Sense això res hauria estat possible, i és del tot segur que aquests contactes no els han mantingut dins de cotxes oficials amb banderetes sèrbies. Llavors no podem fer més que contraposar-ho amb el què s’ha fet al Parlament de Catalunya al llarg d'un segle. Parlar de qualsevol d’aquestes relacions para-oficials que hem tingut amb els EUA, és suficient per afirmar categòricament que som nosaltres mateixos els qui ens posem pals a les rodes. En totes aquestes trobades, els catalans hem anat allà a parlar sobre un millor encaix a Espanya, sobre si som espanyols a la catalana, que si tenim una “peculiaridad regional”, que si volem ser tots germans i solidaris amb els espanyols, fins que al final els qui creien que allà es parlarien de temes seriosos, no van tenir més remei que aixecar-se enutjats, i pronunciar un famós “This is a spanish affair!”. Així doncs, creieu que continuarem confiant que algun dia fareu el què no ho heu fet en 100 anys? Us penseu que som tan esclaus com per a permetre que uns incapacitats com vosaltres ens governin gaire temps més?

Als catalans ens ha d’importar ben poc la moralitat de tot plegat. N’estem farts que alguns vulguin ser els més purs entre la puresa infinita mentre d’altres pobles ens passen la mà per la cara. Prenguem nota sempre del què sigui útil i funcioni, i deixem-nos d’anàlisis profundes sobre si els kosovars es mereixen la independència menys que els catalans. La lliçó important, és que ells han demostrat que la independència no és qüestió de merèixer-se-la, sinó de guanyar-se-la. Fem autocrítica i entenguem que un cop més ha quedat en evidència tota la nostra classe política. Aquesta doncs, és la principal diferència (que ens ha d’importar) amb el poble de Kosovë: La mediocritat dels nostres dirigents.

Tinguem ben clar que els qui han gaudit de poder de decisió als últims anys, son els culpables directes dels problemes que patim des de fa temps a la nostra pròpia pell. A partir d'ara, que no comptin amb la gent que conservi un xic de dignitat. És amb tots aquests esclaus de la Colònia que hem de passar comptes per a poder començar a caminar amb pas ferm cap a la independència. I per a qui encara intenta justificar les actituds miserables de tots aquests lacais amb l’argument que “ara no tenim res més”, l'hi recomano que pensi seriosament com és que un poble mil·lenari com el nostre ha pogut caure tan baix, com per a sentir profunda enveja dels dirigents d'un poble com Kosovë.

Així doncs, fins que no hi hagi foc nou, som molts els que diem prou! Fins que no tinguem la capacitat d'escollir algú que de veritat reclami amb contundència allò que és nostre, la única sortida digna que ens queda és l'ABSTENCIÓ!

NOTA: El company Raul Font m'ha fet arribar una genial vinyeta que sintetitza l'article sencer en clau d'humor punyent. No té pèrdua!

Abstenció per Dignitat

noreply@blogger.com (Fortià Molist) — Sat, 16 Feb 2008 19:39:00 +0000

Falta menys d'un mes perquè es decideixi el govern del país que ens colonitza, i justament el què podrem decidir els catalans és exactament el mateix que als últims 30 anys: RES.

Potser això que dic no és del tot correcte: podrem decidir si el genocidi cultural, històric, econòmic i lingüístic el continuaran portant a terme amb un somriure maquiavèl·lic o amb cara de mala llet. També podrem decidir si la continuació d'aquest menyspreu sistemàtic, serà amb la col·laboració dels qui durant 23 anys van callar i s'ho van empassar tot (i ara diuen que faran que ens respectin... quin riure), o bé dels qui han posat al govern de la Generalitat al nostre principal enemic, i que donaran suport a canvi d'un augment d'un 0,7% en matèria social. Seria per riure, sinó fos perquè estem parlant de deixar als nostres fills un País del qual s'hagi de marxar.

Com sabem prou bé, la situació que patim els catalans és prou alarmant com perquè confiem amb els mateixos que han aconseguit que ens prenguessin tant el pèl i ens consideressin tan idiotes, que molts ara creuen (amb raó) que la nostra voluntat i paraula no serveix de RES. I no son pas imaginacions meves, doncs l'altre dia un conseller del (nostre?) Govern va venir a dir quelcom tan greu com això: les decisions que prengui un Parlament amb arrels al segle XII, no tindran cap mena d'importància ni de consideració. De fet això no calia que ens ho repetís, ja vam poder comprovar que no serveixen tots ells ni per fer dimitir a la ministra que de ben poc (i encara no sabem com acabarà...) ensorra Barcelona, ni perquè ningú hagi demanat perdó per deixar la ciutat Comtal com Londres sota les bombes nazis a la segona guerra mundial durant 3 dies. I bé sabem tots que podríem continuar mostrant exemples com aquests durant hores, fins que al final no podem més que preguntar-nos: tan poca consideració els mereixem?

És per tot això, i tenint ben present el paper de l'esclau que tots aquests apoltronats saben representar tan bé, que els catalans amb un mínim de dignitat només podem fer una cosa aquest proper 9 de Març: ABSTENIR-NOS.
Deixem de jugar al joc que volen que juguem, ni vots en blanc, ni vots en nul, ni vots al menys pitjor: CAP VOT A QUI VIU A COS DE REI CONSENTINT LA NOSTRA MORT COM A NACIÓ.

Alguns diran que com que estem en democràcia (quina gràcia...) estem obligats a votar per a canviar el rumb. Encara no s'han adonat què significa la paraula democràcia pels espanyols? Democràcia és que el seu Congreso de los Diputados tombi qualsevol iniciativa catalana tot rient-se de nosaltres. Democràcia és que continuem sent solidaris (eufemisme per dir que ens deixem robar sense queixar-nos). Democràcia és que s'empresoni a gent per les seves idees. Democràcia és laminar la llengua fins aconseguir que es titlli d'il·legal unes emissions que els mateixos Valencians van pagar fa 30 anys de la seva butxaca. Exactament aquesta democràcia ja existia a l'època de Franco, i se'n deia democràcia Orgànica! Que no ho veieu que no han canviat més que les formes? També llavors van ser totalment legals els afusellaments i la persecució de qui s'atrevís tan sols a parlar la nostra llengua. També llavors amb la llei a la mà podien dir que no acceptàvem la seva legalitat legítima, i que ells eren els demòcrates.

Però ara encara és un perill molt més gran caure al seu parany, ja que amb la seva subtilesa s'ha estat enganyant a molts catalans de bona fe. Han fet creure a molts, que qualsevol decisió si ha estat presa per un Parlament que ha estat escollit amb la votació dels ciutadans, ja és automàticament democràtica.
Tots els qui encara creuen en aquesta farsa, han de saber que s'han estat auto-enganyant des de sempre. Democràcia no és només introduir un paper en una urna un cop cada 4 anys. Això és una condició necessària, però no suficient. I si no em creieu, posem-ne un exemple extrem: Seria democràtic que un Parlament votat pels ciutadans aprovés una llei que legalitzés la compra i venta de persones? Oi que això negaria la democràcia en si mateixa, partint justament del què ells anomenen democràcia? Doncs cada cop que ells es treuen del barret les il·legalitzacions de partits amb l'excusa de pertànyer a un Estat de Dret, estan destruint i fent perdre tot el sentit a aquesta paraula.

Per tant, els catalans hem de tenir clar que tinguem 30 o cap diputat al Congreso espanyol, s'aplicarà la democràcia genocida de sempre, revestint-la un cop més d'Estat de Dret. Què aconseguirem tenint diputats de partits auto-anomenats nacionalistes o independentistes? RES, exactament igual com han fet fins ara.
Catalans, ara és l'hora de donar un escarment i un cop mortal a tota aquesta partitocràcia catalana que ha esdevingut el nostre principal problema. Ara hem de dir prou i començar el nostre camí sense retorn cap a la independència, i un primer pas és abstenir-nos a unes eleccions que no son les nostres. És l'hora que comprenguem, que si el camí que volem prendre és el del trencament amb Espanya, el de la nostra independència plena com a nació, és l'hora de donar l'esquena a tots els qui viuen dels nostres diners mentre cada dia ens humilien de forma més grotesca. Comencem a tenir en ment que d'aquí 3 anys estarem amb possibilitats de fer un autèntic canvi allà on hem de fixar la nostra mirada: el Parlament de Catalunya.

Alguns no som pas ingenus de pensar que canviaran de rumb tots aquests catalans mediocres que conformen la política actual. I com que no ens mamem el dit i ja ens afaitem de fa temps, des de Catalunya Acció no estem pas esperant que el miracle ocorri, sinó que treballem per fer que les coses passin.

Finalment recordem-ho un cop més: Per dignitat i com a primer pas cap al trencament amb Espanya, abstenim-nos tots els catalans a les eleccions dels colonitzadors!!

1-D: L'èxit dels independentistes

noreply@blogger.com (Fortià Molist) — Sat, 08 Dec 2007 23:12:00 +0000

Després d'uns quants dies des de la més gran manifestació del catalanisme dels últims 30 anys, és l'hora de reflexionar sobre aquesta qüestió. Va ser un èxit? De qui? Canviarà alguna cosa a partir d'ara? Podríem fer-nos aquestes, i moltes d'altres preguntes. Algunes, son de difícil contestació. D'altres, probablement les donaríem per indiscutibles amb to rotund, sense abans haver-nos parat a pensar si realment és tan clar que sigui així veritablement.

Va ser un èxit? Si possiblement estem parlant de la més multitudinària manifestació independentista de la història de Catalunya, és evident que s'hauria de catalogar com a gran èxit. Però va ser l'èxit de tots? Perquè cal dir de bon principi, que entre Pl. Catalunya i l'estació de França hi havia dos grups de catalans: Els convocants, i els convocats.
Es podien diferenciar clarament els dos grups, ja que els uns anaven ben animats de bon principi tot cridant ben fort proclames independentistes, mentre portaven pancartes gens ambigües referint-se al robatori per part dels espanyols, i per dir ben alt i ben clar que volem dir adéu a Espanya d'una vegada per totes, i independitzar-nos per la via ràpida (òbviament els convocats).
Els convocants de la manifestació, en canvi, anaven amb el posat d'enterramorts i del vençut. Això va quedar totalment clar a l'arribar al punt final de la manifestació. Davant de l'allau independentista més gran que mai havíem viscut, com és possible que ens obsequiéssin a l'arribada amb discursos de perdedors, per reclamar el què els botxins espanyols ja ens han negat mentre ens escopien a la cara?

Tinguem-ho ben clar, amb l'ambigüitat no s'arriba enlloc. Cal mullar-se d'una vegada per totes. I això és precisament el què han fet d'una banda els convocats, i de l'altra, el partit que tant insistien els organitzadors perquè hi assistís. Senyors de la PDD, de veritat no intuïen de quina nació son la gent del nord-oeste peninsular del PSOE? Els ha calgut els dies de vergonya periodística més gran que ha viscut aquest País, per adonar-se que els qui vostès volien que anessin a la manifestació són els principals enemics de la nació catalana? Però si volen, arribats al punt on es troba la nostra nació, els recomano que vagin actualitzant els lemes si volen continuar convidant als miserables espanyols del PSC a noves manifestacions. Si no anem cap a la independència, els propers lemes quins seran? A mode d'exemple podríem proposar-ne un per quan arribi el moment: Som una regió del nord-oest peninsular i diem PROU! Tenim el dret a decidir poder menjar tortell el diumenge per la tarda! Fins a quin punt arribarem per tal de no dir clarament la paraula INDEPENDÈNCIA??

Com podran ben entendre, els varis centenars de milers de manifestants, no anàvem amb aquest to de l'esclau que tant bé han demostrat els convocants de la manifestació.Testimonials van ser les pancartes en contra del govern, i en canvi era tot ple d'estelades entre unànims crits per la independència de Catalunya i en contra d'Espanya. Vist així, haurem de convenir que si més no, aquesta manifestació ens reafirma en el sentiment col·lectiu de pertànyer a una nació, que no només no és morta com alguns volen fer creure, sinó que es mor de ganes d'empènyer l'estaca d'una vegada per totes i sense cap més mirament. Aquest ha estat l'èxit de la manifestació: L'èxit dels convocats. Èxit, perquè la seva finalitat era reafirmar-nos com a nació, i ho hem aconseguit. Ens ha obert els ulls i ens ha fet veure clar que no estem sols, i que tal i com fa 30 anys la gran majoria catalanista cridava per l'autonomia, ara la gran majoria catalanista s'ha adonat de l'error, i ja és independentista perquè no caurà mai més en el mateix en l'engany de la Constitució escrita a punta de pistola. Res d'entesa, la gran majoria volíem el trencament immediat d'un camí que ens ha portat fins al punt de misèria on som avui. La majoria volem un canvi de rumb clar, que tingui com a nord el trencament amb espanya.

Com que això els lacais del PSOE ja ho sabien, no només no hi van assistir, sinó que van utilitzar el què ja es podria catalogar com la nova televisió del règim, per menystenir que molts centenars de milers de persones sortissin al carrer en contra la "unidad de la pátria" que defensen ara ja a cara descoberta. No només és que hagin dedicat 4 minuts a la manifestació enfront de la setmana sencera que portem amb les notícies dels dos guardia civils morts. És que ens han deixat ben clar, que la seva intenció seria posar qualsevol notícia ocorreguda a Cáceres abans que aquesta gran manifestació. Per si encara hi havia algú que ho dubtava, ha pogut assistir al cinisme d'un senyor ben català (òbviament nacionalment espanyol), un tal Ferran, que directament afirma que és intolerable una televisió tan anti-governamental, i que per tant, cal treure la "crosta nacionalista" dels mitjans. El sorprenent de tot plegat, és que fins a última hora hi havia gent que insistia amb què havien de venir a la manifestació...

I els partits que van encapçalar la manifestació què han dit? Què han fet? D'aquests quasi més val no parlar-ne per no emprenyar-se encara més. Què podem esperar, d'aquells que després del cop de força més gros del catalanisme dels últims 30 anys, en fan l'anàlisi i creuen que estarem satisfets si al governar amb el PSOE o el PP (no descartant fent de ministres, i tot), hi va de numero 2 (darrere d'un veritable espanyolista còmplice dels nostres problemes) algú una mica sobiranista (un altre còmplice). Tampoc descarta formar part en un futur govern català amb aquests mateixos que s'han tret la careta espanyolista. I què podem esperar, d'aquells que s'autoanomenen independentistes i que des del govern no han dit ni una paraula d'actituds del seu soci de viatge que subscriuria la mateixa Falange? D'aquells que callen, mentre han donat als espanyols tot el poder de les nostres institucions, diuen ells que per aconseguir algun dia una majoria independentista... Sense paraules... D'aquells que el màxim que han dit al govern espanyol després que mig milió de persones sortís exigint la independència, és que "n'ha de prendre nota". Caram, quina actitud més valenta! Segur que ens podem refiar d'ells un cop més! Segur que vostès ens duran a la victòria. Uns veritables independentistes, si senyor! Ja veuen que amb declaracions com les seves, ens mereixem que la nostra manifestació surti com a menys important que un guardia civil menys. Que a Espanya li preocupi molt menys el poble català en massa, que dos encaputxats que tiren dos trets, és un símptoma que demostra en quina lamentable situació ens han deixat els nostres dirigents. Veient tot això, és normal i clarificador, que el molt honorable Heribert Barrera, hagi afirmat que millor que no anem a votar, i que si ho fem, que sigui en blanc, davant la miserable actitud de tota la classe política.

Com pot ser que tots els qui podrien fer alguna cosa, siguin tan covards de no enfrontar-se directament amb l'enemic, mentre el poble ho reclama? Quina classe de dirigents son aquests que en comptes de portar la iniciativa, frenen al poble amb excuses de mal pagador que ja han exhaurit fa temps?

Però d'aquí ben poc tornaran a sortir a la llum les actituds mesquines dels qui han permès i continuaran permetent el robatori continuat de la nostra nació. Aquests que han anat la manifestació a fer-se la foto, i d'aquí 3 mesos, després de tots els insults més forts de l'espanyolisme i de les noves propoestes de lleis d'extermini lent contra la nostra nació en els dos programes electorals, tindran la valentia d'haver fet com si no passés res, i ens diran amb posat seriós, que ho arreglaran tot pactant engrunes novament. Òbviament, no s'adonaran llavors (perquè sinó ja ho haurien fet), que això serà donar novament l'esquena als seus pocs votants (que ja fa temps que els voten amb la pinça al nas), i pot ben ser el cop definitiu perquè aquesta partitocràcia que tant ens comença a molestar als catalans, s'esfondri d'una vegada per totes en l'actual legislatura.

Ja no es creu ningú que aquells que son els principals culpables del problema, ens portaran ninguna solució. Que aquells que encara no han demanat disculpes per haver-nos deixat robar durant tant de temps, encara tinguin la barra de fer veure que allò no va amb ells. I tant que va amb ells, i prou que s'ho trobaran. A partir d'ara els catalans hem de decidir a quin costat de la ratlla estem. I si a un costat de la ratlla parlen d'arrancar crostes nacionalistes i d'editorials com "Trampa i bochorno" (dels amics de las izquierdas espanyolas que caminan hacia un modelo federal...), des de l'altre costat tan sols podem parlar d'Independència, d'aturar el robatori colonial i de fer saltar pels aires l'estat ecspanyol. I qui continuï parlant de pactes amb els botxins i ministeris a Madrid, entre d'altres, ha de tenir clar que neda contracorrent, i que se l'hi han acabat els arguments perquè els catalans ja tenim ben clar quin és el nostre futur, i ja no serem tan rucs de caure al mateix parany gaire temps més.

Pels qui desencisats, estan veient com totes les seves reivindicacions estan caient en sac foradat, CatalunyaAcció posa a la seva disposició una campanya de mails d'abast nacional i internacional per tal de canalitzar aquest clima col·lectiu de forma efectiva. La campanya es troba a la pàgina principal de la nostra web: http://www.catalunyaaccio.org

Podeu llegir les notícies que parlen de la campanya en aquests dos enllaços:

1 - Nació Digital:

http://www.naciodigital.cat/?seccio=noticies&accio=veure&id=7602

2 - Diari El Punt:

http://www.vilaweb.cat/www/elpunt/noticia?p_idcmp=2658825

Finalment, una mostra de l'esperit que es va moure el dia 1-D, que esperem que a partir d'ara continuï més viu que mai fins a la nostra victòria.

La desafecció del Català emprenyat

noreply@blogger.com (Fortià Molist) — Sat, 17 Nov 2007 18:20:00 +0000

En Montilla va anar a Madrid a queixar-se al seu amo, que si no donen als catalans una mica més d'engrunes, s'arribarà a una situació irreversible de "desafecció" amb Espanya. Davant d'aquestes paraules, el PSOE va contestar amb un palès malestar. No entenien res. No entenen a què vénen aquestes paraules, si els catalans ens ho podem empassar tot sense obrir la boca ni queixar-nos. Fins i tot, pobres ignorants, devien creure que el seu braç executor a la colònia, ha començat a desvariejar perquè ha caigut víctima d'això que a tot l'Estat es coneix com adoctrinament català. Segurament pensen que el senyor Montilla ha vist més estona de la recomanable, una televisió que és especialista en regirar els cervells dels nens, fins a convertir-los en fanàtics terroristes, rojos, comunistas, separatistas...

Però és clar, resulta ser que aquest senyor va anar a Madrid, per fer-los entendre una qüestió ben senzilla que podria haver resumit d'aquesta forma: "Senyors!! Jo que sóc tan espanyol com vostès, veig que les coses se'ns compliquen de forma irreversible si continuem tractant els catalans pitjor que al bestiar!". Escoltant les declaracions, estic segur que a més de no entendre el què estava dient, tampoc el van creure. Sinó, cap espanyol faria cas omís a una crida per a salvar la "unidad de la pátria", que ara està vertaderament en perill, en paraules de gent tan poc sospitosa d'independentisme com ell mateix, o el senyor Lara (grupo Planeta..).

I aquí és quan entra el factor clau per entendre perquè els espanyols, pobres desgraciats, hagin fet cas omís a una crida com aquesta. De quins independentistes parla? D'aquests que han fet President a un espanyol? D'aquests que acaben de lloar el discurs d'un espanyol a Madrid, que es queixava perquè té por que Catalunya deixi de ser part d'Espanya? D'aquests que han considerat que aquest discurs era més patriòtic que els d'en Macià? Però com volen que es creguin res aquests espanyols, si aquí ningú obre la boca més que per a seguir demanant caritat!

Encara hi ha qui es sorprèn perquè els catalans emprenyats, que es compten ja per moltes desenes de milers, semblen ser invisibles. Que potser algú els representa políticament? Hi ha algú que capitalitzi les demandes de tots aquests autoanomenats "catalans emprenyats" més enllà d'una web (catalaemprenyat.cat) ? La resposta és NO. Llavors a què han de sortir al carrer aquesta gent, si ningú prendrà cap decisió que tingui en compte les seves reclamacions?

Doncs bé, els espanyols continuen amb la seva negativa a veure més enllà dels seus nassos, i aquesta setmana han demostrat fins a quin menysteniment tenen per aquest poble. El Parlament sencer excepte la seva sucursal, han votat per a demanar la dimissió de la ministra que quasi aconsegueix el somni espanyol en tres mesos: "convertir Catalunya en un solar". A canvi, surt la mòmia de la vicepresidenta espanyola a dir (en altres paraules), que el què decideixi el Parlament sencer de Catalunya, ja saben per on s'ho passaran...Pel forro! Li va faltar dir: Però que a hores d'ara, després de 300 anys no saben com funcionen les coses? Que rucs que sou els catalans! Vosaltres cornuts, pagar el beure, i donar les gràcies, això és el què heu de continuar fent!

Per tant, veient tot això, un no pot continuar com si no passés res, sense tornar-se esquizofrènic. Tornem a llegir als diaris, de nous acords per a tornar a millorar el sistema de finançament... De tornar a convertir Espanya en un estat federal... De convertir Espanya en un Estat plurinacional... Però no havíem quedat que això havia quedat resolt amb un Estatut que porta ja un camí de 4 anys entre redacció aprovació i suspensió cautelar? Però no suposava el major grau d'autonomia des del 1714? A què juguen aquests mediocres esclaus del Parlament? Creuen que podran continuar com si res, tornant a redactar de nou les mateixes lleis que ja estan aprovades i passades pel forro, i els ciutadans els ho consentirem? Creuen que per art de màgia s'arreglarà allò que porta acumulat un espoli de 200.000 Milions d'euros als últims 20 anys? I sinó, com és que encara creuen que continuaran gaudint del mateix que han gaudit als últims 30 anys, com si no hagués passat res? Surrealisme en estat pur...

Els espanyols no detecten aquests "catalans emprenyats", perquè ja no estan emprenyats amb aquells que els volen veure desaparèixer des de fa 300 anys. Això ja ho han entès. Ara estan realment molt emprenyats amb aquesta classe política catalana, que esdevé el principal perill per a la desaparició de Catalunya. Han entès que Pujol, Mas, Carod, Saura, Maragall, Montilla... tots ells son el perill, son els qui ens han portat al cul de sac on som. Son els qui tenen la màxima responsabilitat de tot el què ha passat, doncs han callat fins que l'espoli que patim ha provocat la desgràcia permanent en la que continuarem vivint, incrementant-se cada cop més, vista l'actitud de tots plegats.

Però més aviat dora que tard, es produirà un canvi substancial al nostre Parlament, gràcies a l'actitud d'aquests pobres desgraciats dels espanyols. SI, pobres desgraciats perquè en l'últim mig any, han aconseguit amb el seu menyspreu, frivolisme, prepotència i sentiment de superioritat hagi encaminat Catalunya de forma IRREVERSIBLE cap a l'assoliment de la seva independència. D'aquí 3, 6 o 8 anys, encara no hauran entès com és que tenen davant seu, a uns catalans que no voldran tenir cap mena d'entesa amb ells. Que seran allà per negociar els traspassos necessaris per a la configuració de l'Estat Català, i que en cas de negativa a fer-ho, hauran de començar a pensar en les conseqüències futures que això tindrà en les nostres relacions internacionals. Vist la fatxenderia, prepotència i formes d'actuar d'aquest Estat Espanyol: subsaharià i subdesenvolupat, no és d'estranyar que acabin fora de la UE. Al final el temps acaba posant tothom al seu lloc. Així doncs, com som els catalans tan rucs de caure en el victimisme, i ser tan cecs com per no veure que la nostra victòria s'acosta de forma inexorable? Així és, la nostra victòria s'acosta a passos ferms, i fins i tot és molt possible que sigui abans de la data del 2014. Temps al temps.

Arguments unionistes vs infraestructures catalanes

noreply@blogger.com (Fortià Molist) — Wed, 17 Oct 2007 20:58:00 +0000

Cada cop queda més patent l'escletxa ja irreparable, entre la societat catalana i l'espanyola. En vam poder veure tot una mostra al debat de 8tv de fa uns dies. Va ser un debat d'aquells que molts esperàvem poder veure des de fa temps. Bé, qui podia imaginar fa poc més d'un any, que avui ja no només es parli d'independència pel carrer, com a tema quotidià de conversa, sinó que a més poguem començar a veure debats televisius on s'exposin els arguments d'independentistes i unionistes, asseguts a la mateixa taula, mentre la possibilitat d'un futur referèndum sura a l'aire des de fa temps.

El debat va ser intens, i va demostrar el què molts ja sabíem. La manca absoluta d'arguments per tal de negar la possibilitat de la independència de Catalunya. La cosa, no és per prendre-la a broma, ja que és immensament útil utilitzar el què se'n pot extreure per tal de convèncer a cada cop més catalans, de la nostra imminent victòria. No es tracta pas d'un optimisme gratuït, doncs què penseu de qui ha de recórrer a l'argument de la nostàlgia al derbi Barça-Madrid per tal d'impedir-ho? I que consti, que no és pas una casualitat, doncs ahir mateix l'hi demanaven el mateix, amb en Carod Rovira a TVE1.

Això que acabo d'esmentar, és tan sols una anècdota ni tan sols destacable dins de tots els temes dels que es van parlar, però no deixo de preguntar-me si realment algú ha pogut copsar aquest detall, i n'hagi tret la mateixa conclusió lògica que jo: la impotència dels espanyols per tal d'aturar el procés és ben palpable.

Els espanyols van demostrar que son incapaços de convèncer a ningú, tret de qui ja és espanyol fins al moll de l'os. En canvi, aquests arguments fins i tot poden fer emprenyar a més d'un espanyol resident a Catalunya, i fer-lo decantar cap a l'altre costat. Aquests són els eixos bàsics, que segons ells, creuen que haurien de convèncer als catalans per votar que NO en un hipotètic referèndum.

- Catalunya no existeix per ella mateixa.
- Tindríem un xoc violent...
- Més missatges de por...
- Uns quants missatges més de por...
- Deixariem de formar part de la UE (una altra forma d'induir a la por...)
- La Constitución espanyola és sagrada, i abans i després d'ella, no existeix el mon.
- Els que no ho veiem així, ens han rentat el cervell.
- No veuriem els entrenaments del Madrid com a primera notícia dels esports.
- La solidaritat catalana és un bé molt preuat, que no podem perdre.
- Deixariem de tenir aquest exèrcit que paguem i que defensa la seva Unidad de la Pátria.

Bé, doncs fins aquí arriba l'argumentàri que utilitzen aquesta colla d'energumens. Quan algú amb una mica de sentit comú agafa tots junts aquests arguments, i els contraposa tan sols amb un fet concret i objectiu del dia a dia (al qual ja estem ben acostumats), com pot ser l'estat de les infraestructures, aviat queda patent qui guanya i qui perd. Algú escolta tot això, i pensa en el col·lapse total de les carreteres, ferrocarrils, aeroports i la xarxa elèctrica quan cauen 4 gotes, i ha de ser força ignorant i irresponsable, per decantar-se per l'opció espanyola.

Resulta que després d'estudis internacionals que diuen la bogeria que és fer passar l'AVE a 3 pams dels fonaments de la Sagrada Familia, tenen la cara de dir-nos que som uns ignorants per no confiar en la seva capacitat de gestió. Això ho diu una ministra que ha anunciat quasi 40 vegades que s'acabaran les incidències de RENFE el dia X. La mateixa que supervisa els 3 esvorancs que ja s'han produït per les obres de l'esmentat AVE, a l'arribada a Sants, i ha dit fins i tot que era "lògic". Tot d'entitats, enginyers, intel·lectuals, i l'arquitecte en cap de les obres fa temps que van posar el crit al cel, i no crec que tot i així imaginessin junta a tanta incapacitat humana, i interessos ocults dels cacics dels que manen aqui, tan sols pot suposar un final com a mínim tràgic.

Tot i que inicialment havia cregut que el seu objectiu havia esdevingut entretenir-nos, mentre ells enllaçen directament amb França per Aragó i aconseguir de retruc paralitzar les dues obres, ara ja començo a pensar que l'objectiu és encara més despietat: fer caure directament la Sagrada Família. No és per a patir, amb totes les mostres de menyspreu i insults que veiem cada dia, seguit de tots els despropòsits patents cada dia? Potser que rumiem si hem d'esperar a que passi una desgràcia tan lamentable.

Fins i tot, podríem continuar parlant durant hores dels problemes de rodalies, l'aeroport del Prat convertit en la T-5, els peatges i els col·lapses a totes les carreteres, les pagades monumentals de llum... Tot dins d'un mateix ministeri, amb fets que ens toquen de ple a tots els catalans, des dels obrers als empresaris (bé, excepte a ses majestats del Parlament Colonial...).

Després de tot això, sabent que ens roben 19.000 ME l'any, algú pot prendre seriosament aquests arguments? Tan sols faltaria començar a parlar de qualsevol tema polític que afecti Catalunya, per tal de comprovar si som incapaços de trobar un sol exemple positiu per a continuar lligats a La Morta. Llengua? Història? Economia? Educació? Sanitat? Infraestructures? Si ni tan sols volen tornar el què ja havien firmat, i que tan sols son uns "papers" espoliats per un sanguinari assassí fa 70 anys (que no trenquen la unidad de la pátria), i que son seus por "justo derecho de conquista". Esperem arribar a algun acord amb aquesta gent?

El grau d'acomplexament de la societat catalana és molt gran, degut a la pèrdua de l'esperit català. Aquest encara segueix viu dins de molts catalans, però resta amagat per a la gran majoria, quan no veuen més enllà del vol gallinaci dels politiquets als que estem acostumats. D'altres, ja fa temps que notem com surt cada vegada amb més força de dins nostre. La gent de Catalunya Acció no ens conformem a demanar que ens robin mitja cartera. Ni tan sols amb què ens la deixin de robar sencera. Caldrà anar encara molt més lluny, i exigir el què ens pertoca per guarir part del mal causat, que és irreparable i incalculable.

És per això, que nosaltres no entenem les actituds de claudicació que puguin tenir alguns, amb molts dels temes principals. Posem exemples de què hauriem d'exigir amb un cop de puny a la taula i amb cara de pocs amics. En el tema econòmic, ens hauran de tornar com a mínim el què tenim comptabilitzat que ens han robat des de fa 30 anys en el mateix període de temps. Sinó, haurem d'arribar a sancions econòmiques molt greus. I això no ho hem de demanar com si fós una carta als Reis Mags, sinó amb un posat seriós que els faci glaçar la sang. Hem de ser conscients, que poques dècades després de l'assoliment de l'Estat Català, serem nosaltres els qui tindrem la paella pel mànec i gaudirem de complicitats internacionals, i ells seran els qui seran menyspreats i deixats de banda per part dels Estats influents, al no pintar absolutament res. Els espanyols que saben d'on vénen les cireres que remenen ho saben, però confien que encara no en siguem conscients. Mala sort per a ells.

La nostra determinació ha de ser molt gran. Hem de ser per sobre de tot ambiciosos amb el nostre futur col·lectiu, i tenir total confiança amb les nostres possibilitats reals. Només així és com ens guanyarem la confiança dels catalans, i de retruc farem tremolar de por als nostres enemics, que encara no es veuen a venir el què els hi espera.

I ara que? Boicot General o Tancament de Caixes?

noreply@blogger.com (Fortià Molist) — Thu, 04 Oct 2007 18:38:00 +0000

Sembla que a força de romandre colonitzat 300 anys, molts hagin estat esterilitzats del sentit comú com a fet quasi hereditari. Això fa que molts assisteixin amb sorpresa (ara que tots fan cursa d'espanyolitat), al fet que la política espanyola dediqui el 90% d'esforç diari, en legislar contra Catalunya o vexar, insultar, menysprear o directament fotre els catalans, en qualsevol de les formes en què pugui fer-ho. Veient això, un es pregunta si realment tota aquesta gent que manega el poder i les garrofes, pot viure tranquil·la vivint "sense ficar-se en política", quan cada dia pot llegir al diari desenes o centenars de notícies on s'ataca, es vexa o s'insulta la nostra gent, la nostra terra, les nostres institucions o les nostres propostes que demanen simplement una mica de clemència.

Realment algú que senti un mínim d'agraïment pel lloc on viu i es guanya la vida, pot caure tan baix com per dir que és fantàstic que la T-Sud esdevingui definitivament la T-5? La societat civil des de fa mesos que clamava perquè les coses no anessin com han anat. I ara, sembla que estiguin contents amb el què llavors van dir que s'oposaven... Però bé, quina mena de classe civil o "empresariado catalán" tenim? Quina mena de miserables que han fet créixer Madrid gracies al pont aeri ara tenen la barra de queixar-se? Quina mena de mediocritats controla el poder econòmic del nostre País?

Tots vosaltres, lacais que vau assistir a l'acte de l'IESE intentant que representés un símbol de poder davant del vostre amo, cal que sapigueu, que més enllà de l'aperitiu que us vau fotre, res més n'ha quedat d'aprofitable. Tots vosaltres, us heu guanyat el plorar, agenollar-vos i llepar-l'hi amb molt bona voluntat la mà a l'amo (las "izquierdas espanyolas"), per finalment rebre el cop de pal després d'haver rondinat només una mica. Resulta fins i tot divertit que ara digueu que ja us està bé, que hi "hem?" sortit guanyant, mentre tots sabem que torneu a casa plorant de ràbia, com fa el nen ignorant que desconeixia, que pare com aquest, fa complir sempre les seves lleis. I les seves lleis, son la de no deixar-vos ni ser grans, ni ser rics, ni ser lliures. Per tant teniu el què us mereixeu: un pare que no us deixa marxar de casa, però us demana tot el vostre sou perquè visquin tota la familia sense treballar, o concretament del nostre treball, i us en dona la part que creu que us correspon (que diu que és molt generosa), i vosaltres heu acceptat fins ara tot sabent la misèria que us dóna. Què fareu ara? Teniu alguna proposta? En mesos, cap de vosaltres estava apunt per una previsió anunciada? I de fet, anunciada perquè vostès mentres fingien que tenien poder, van provocar uns bons farts de riure a Madrid, on saben perfectament que no arriben a la sola de la seva sabata, com ja ha quedat patent.

I ara què? Què pensen fer tots vostès? Ningú de vostès, ments privilegiades de l'empresa i els negocis, ha pensat en aplicar allò que tants cops ens apliquen a nosaltres? Si allò tan simple que s'anomena boicot, i que a tot el què no és el noroeste-peninsular està molt de moda, i sembla que quan l'apliquen precisament en aquella província, no s'emprenyen? Si realment han superat vostès l'educació primària, i son conscients que els continuaran robant, pensen continuar afalagant a l'amo espanyol i callant malgrat es morin de gana, o pensen alguna alternativa com fer boicot a les empreses espanyoles que enriqueixen a l'estat espanyol i que vostès han engreixat durant aquests últims 30 anys? Fins i tot a entitats ben importants com La Caixa, o la Cambra de Comerç ja els hi està perfectament bé que aquesta sigui la decisió, ja que com a bons espanyols els hi agradarà poder ser ara més universals i progressistes que mai, estan tan units amb la seva mare pàtria.

Pel què fa als dirigents polítics, ja era de preveure que poca cosa dirien respecte al tema de l'aeroport. El PSC demostra el què és, un autèntic defensor de la metròpoli, i els "independentistes" i "nacionalistes" (de quina nació?) li donen les gràcies a ZP per deixar que poguem competir en fer el pont-aeri. Com que ens han donat un premi tan gran deixant que tinguem un fantàstic hub que permetrà fer trajectes intercontinentals de la colònia a la metròpoli (per si alguns dubtaven que castella no era a l'Àfrica), ara calia que al dia següent diguessin que els papers de Salamanca no tornaran com a notícia dolenta (l'altre era la bona, evidentment). I així entendran perquè al principi parlava del 90% d'esforç de la política espanyola contra Catalunya. Vostès dirigents de partits nacionalistes, independentistes, catalanistes, demostren la més baixa essència de l'ésser humà, la mediocritat més absoluta, que tan sols és capaç de crear-nos molts més problemes cada dia, al contrari del què s'esperaria, tot guanyant un sou només pagat per nosaltres que es poden apujar un 50% el sou quan creuen que no guanyaven prou. Vostès han desafiat clarament als interessos del Poble que reclama des de fa temps un canvi d'actitud que no faran. Sàpiguen vostès que això no quedarà així malgrat vostès encara tinguin el Parlament, perquè com és evident, el seu poder real suma 0, gràcies a una incapacitat com la seva. En canvi, sense cap Parlament, si el Poble es posa d'acord pot aconseguir el seu objectiu.

És per això, que jo em demano quants catalans més necessitem per a posar-nos d'acord i d'actuar amb un sol objectiu que resoldrà tots els nostres problemes d'una forma ràpida i menys dolorosa (com a mínim per a l'ànima) que aquest maltracte que patim cada dia. Demostrem amb actituds valentes que volem la independència de Catalunya cadascú des del seu lloc. Som desenes de milers de catalans adherits a centenars de plataformes o organitzacions independentistes, mig miler de blocs sobiranistes, corrents interns a partits amb varis centenars de militants cadascuna, iniciatives espontànies per cada maltracte que ens fa Madrid (la de l'aeroport intercontinental compta amb 112.000 professionals adherits), molts milers de militants patriotes allunyats de les altes esferes, desenes de milers militants a partits no parlamentaris, sindicats estudiantils independentistes, sindicats laborals sobiranistes... Fa anys, des de la clandestinitat de l'Assamblea de Catalunya i amb una sola detenció de 113 persones, va sortir a la llum un efecte que més endavant va encoratjar a sortir al carrer a un milió de persones (de 4 milions) exigint els nostres drets, i avui tants centenars de milers de catalans ens veiem incapaços ni aspirar a això? Ningú des de la seva posició s'arriscarà ni que sigui una mica pel futur del País (i dels seus fills)? Tenint el poder econòmic, el social, i control sobre el quart poder, s'ha de ser idiota per ser incapaç de creure que no es pot convèncer a més de 3/4 parts dels catalans a unir-se a una protesta tan justificada, amb tot el què ens hem trobat i ens trobarem si no diem prou en tots els àmbits. S'ha de ser molt covard per no fer-hi res, quan les enquestes a favor de celebrar el referèndum supera amb escreix més del 75%. Els que estariem ara mateix a favor (sense cap campanya inicial seriosa) de la independència, superem sempre el 50% des de fa anys. I les últimes enquestes digitals en tot aquest ambient que es viu, superen quasi sempre el 75% també. Cal dir que no son enquestes serioses, però és que les "serioses" son de molt abans de l'Estatut, i de tots els problemes socials, polítics, econòmics diaris que ara patim. Hi ha gent, que no té confiança en el resultat d'aquesta mena d'enquestes a programes de tv, radio, diaris, o els mitjans digitals, perquè diu que és trucat, ja que els independentistes ens posem d'acord i ho fem córrer per a votar. No cal ser gaire llest, per adonar-se que això justament indica el contràri del què diu, doncs si hi hagués gent que anhelés tan la "no independència", no hauria fet exactament el mateix, però votant l'opció contraria?

Fa 100 anys, teníem forces polítics amb alts coneixements, cultura, honestedat, dignitat i honradesa, caràcter, fossin del partit que fossin. Avui, millor no cal ni que en parlem. Per tant, si l'any 1899 va ser una persona d'aquestes característiques com fou Bartomeu Robert, la que proclamà el Tancament de Caixes, avui ha de ser una persona amb les mateixes característiques la que ho torni a fer. Difícil elecció, tal i com estan els temps d'avui. Es podria dir que aquells honorables, eren homes força més durs de caràcter que aquests estrets de pit que tenim allà instal·lats. Per tant, no cal posar més esperances sobre ells, ja que son de fet el principal obstacle a les nostres aspiracions (del tipus que siguin: nacionals, o fins i tot només econòmic). Abans de res, cal matissar que l'actitud de l'honorable Robert fou posar-se al costat del Poble, dimitint quan va fer falta. Actitud i coratge que no existeixen en cap dels nostres lacais de la Colònia. En canvi, si que tenim un ampli sector social i econòmic que es podria posar d'acord si volgués i en tingués la determinació, per a prendre una iniciativa com aquesta. Però cal dir una cosa, cal l'actitud valenta d'algú que pugui anomenar-se dirigent o lider per a executar-ho, figura que ara sembla que tothom busqui desesperadament (fins i tot alguns pensen en Joan Laporta...), i en aquest aspecte Catalunya Acció no va buscant a ningú, sinó que son els Homes. No es pot consentir més que La Morta cavi la tomba davant dels nostres nassos, i ens quedem allà plantats. Nosaltres fem la crida a que tots els catalans agafin una actitud valenta respecte al camí que hem de prendre. Als qui consentiu que ens continuïn robant, com a mínim tingueu la decència de callar i no queixar-vos. Als qui desitgin que aquest malson s'acabi, cal que entenguin que el camí no serà fàcil, però cal d'una vegada per totes trencar els ous per a fer la truita. Des de Catalunya Acció creiem que és la hora de dir PROU! És la hora d'un Boicot (així en majúscules) a tots els productes que comprem o venem a Espanya, o d'un Tancament de Caixes! És la hora de la independència de Catalunya!

Canvi de clima, canvi de fase

noreply@blogger.com (Fortià Molist) — Sun, 30 Sep 2007 20:33:00 +0000

En aquest últim trimestre, podríem dir que els esdeveniments han forçat un canvi de clima col·lectiu. Els qui avui tenen un xic de memòria, o han llegit sobre el tema, no poden restar indiferents davant d'uns esdeveniments que son la rèplica quasi exacta dels que es van succeir a la Iugoslàvia de les darreries dels 80. De fet, balcanització és un terme que fa temps que utilitza la dreta de l'Estat Espanyol, des de Pío Moa, fins al mateix Aznar. No es pot dir doncs, que aquest clima que vivim a Catalunya hagi vingut del no res, i menys encara, que ens pugui agafar per sorpresa als qui tenim presents els processos d'independència de l'últim segle.

Els qui volen que ens emmirallem en els processos de secessió que s'albiren en els països més pròspers del mon, els hi falta tenir en compte un fet cabdal: Espanya no és Canadà. Espanya no és el Regne Unit. Espanya no és Bèlgica. En canvi, tampoc és Iugoslàvia, però poc n'hi falta. De fet, podríem dir que Espanya seria molt pitjor que aquest últim ex-Estat, sinó fos perquè va entrar a formar part de la UE ja fa uns quants anys. És per aquests equilibris internacionals que ha de mantenir, que Espanya no podrà ser com la Iugoslàvia dels anys 90, malgrat els hi pesi a l'inconscient.

Després d'un estiu amb 70 kms de cues a les autopistes durant l'operació sortida, d'un previsible col·lapse a l'aeroport del Prat, d'avaries molt greus a diari de la RENFE que duren des de fa 2 anys, de 72 hores en què Barcelona semblava Londres de l'any 1940 sota les bombes nazis, de metges que han d'operar els pacients sota la llum de les espelmes, després de tot això, continuem sent els lladres de la península, i els insults i maltracte d'aquests energumens van en augment de forma exponencial.

Espanya lluita cada dia perquè les lleis que facin referència a Catalunya i vagin contra els interessos de la "unidad de la pátria" (que pel què es veu inclou tots els àmbits, des del lingüístic fins a l'econòmic), s'incompleixin de forma sistemàtica, com més millor. En canvi, veiem atònits com parlar fins i tot d'un valor objectiu, com pugui ser el 18,8% d'un cert valor X, pugui ser interpretat a conveniència amb la única intenció de robar-nos com més millor per tal de continuar la seva política de terra cremada, i impedir-nos que ens independitzem d'ells de la única forma que creuen viable. És de fet, la política que ja van utilitzar a l'Amèrica del Sud fa més d'un segle, però adaptada als nous temps. Després que cada cop més gent hagi pogut constatar això, encara queda algú (cada cop son menys...) que es pregunta: Per què coi no inverteixen a la RENFE, si saben perfectament que està vora la ruïna més absoluta? Evidentment, som majoria els que fa temps que coneixem la resposta: Perquè haurien d'invertir 6000 Milions d'euros en un territori que marxarà d'aquí ben poc?

Aquestes últimes setmanes, no podem quedar indiferents davant les exigències de fer complir a tota costa les lleis referents al babau Juan Carlos I. Després d'espoliar-nos més de 19.000 Milions d'euros l'any, podem consentir que les lleis es facin complir únicament per enviar uns independentistes 2 anys a la presó per un acte de llibertat d'expressió? I de fet, va ser un acte de dignitat, per a mostrar total rebuig d'aquell que va jurar els Princípios del Movimiento, i que va ser anomenat a dit com a Cap d'Estat i de las Fuerzas Armadas, per l'assassí de Franco. Aquesta és la democràcia en la que creu l'Estat Espanyol, que diu per exemple que la institució de la monarquia és democràtica. De fet, al seu temps ja anomenaven com a "democrácia orgánica" el regim d'un tirà. Poques coses han canviat doncs des d'aquells temps, i finalment hem obert els ulls.

La caverna de l'opinió Madrilenya, ja comença a parlar de l'aplicació de l'article de la Constitución, que fa referència a l'abolició de l'Autonomia d'una regió. Paraules majors, sense dubte. D'altra banda, dissabte dia 29 de setembre del 2007 a les 19:06, van congelar-se o deixar sense servei les càmeres de trànsit al voltant dels fets que s'estaven succeint des de Plaça Universitat fins a Plaça de Sant Jaume. Tornen els temps en què ressorgeix la revolta de l'ànima (com el disc d'Obrint Pas). Tornen els temps dels grisos, reencarnats en forma de gossos de Saurón. Càrregues dels opressors per evitar que esdevinguem lliures al mostrar que ja no som súbdits d'aquesta aberració de la naturalesa. No és tot això un clima que podria anomenar-se sense cap mena de dubte, de pre-bèlic? Mireu les fotografies de sota, i qualsevol podrà copsar que no hi ha lloc a dubtes.

Ja el dia que va esdevenir la primera manifestació contra el Rei invasor a Girona, es cantava a veu ben forta l'estrofa d'una cançó anònima del segle XIX, on havien substituït l'original Barcelona per Girona:

Si el rei vol corona
corona li darem
que vingui a Girona
i el coll li tallarem

Però després de tots aquests fets, qui mira TVE3 i llegeix els diaris "catalanistes" dels sociates, veu com surten a escena una gent que explica els fets, com si visqués a una altra galàxia. Per a Montilla, els catalans no estem ni tan sols enfadats. Sembla de fet segons les seves paraules i les de tots els altres lacais del Parlament Colonial, que no passa absolutament res d'anòmal. El quart poder intenta que els qui no surten de casa, no puguin despertar com han fet ja una majoria. Intenten que part de l'opinió pública que resta anestesiada, no camini definitivament cap a un objectiu que segons les últimes enquestes, a hores d'ara vol més d'un 75% de la població.

I ara què toca? Ara ha de tenir lloc un canvi de fase. Ja estem convençuts del camí sense retorn que hem iniciat. Ara cal esdevenir un contrapoder, que pugui condicionar l'escena política catalana, governada en la seva totalitat per esclaus colonials i gossos polissó. Cal que arribem a tots aquells que viuen immersos en el pitjor dels silencis per a despertar-los i que pugin a la nostra locomotora. Cal que marquem l'agenda política, tot desemmascarant a aquests esclaus encaixistes que guarden silenci, i pretenen que continuem creient que vivim a un altre planeta. Ara ens cal més que mai un punt d'unió dels independentistes per obtenir el poder real, el poder del Poble.

Des de Catalunya Acció tenim ben present que ja hi ha una majoria de convençuts. Ara cal, que tots nosaltres posem en comú una estratègia de sensibilització i conscienciació sobre els qui encara resten adormits, i de cohesió respecte als qui ja hem iniciat el camí per assolir la victòria de la nostra nació. Ara comença un llarg camí. És la hora de posar a l'abast de tothom l'estudi de la viabilitat d'un nou Estat per acabar de convèncer als pocs que encara tenen algun dubte. És la hora que iniciem el procés real d'internacionalització del procés, i de crear les nostres aliances futures amb Estats poderosos. És la hora que la lluita torni també al carrer, per tal d'engrandir cada cop més l'esperit dels catalans, i fer ben visible a tots els catalans i al mon, la voluntat d'esdevenir lliures que mai hem perdut.

Aquests fets i els que esdevinguin al futur, demostren que per fi hem passat a l'acció, i caminem amb pas ferm cap un únic objectiu: la independència de Catalunya!!

CATALANISME, SOBIRANISME I INDEPENDENTISME

noreply@blogger.com (Fortià Molist) — Sun, 16 Sep 2007 19:09:00 +0000

M'agradaria avui, matissar amb més detall perquè tot aquest rerefons sobre el sobiranisme el considero tan important. La meva opinió, és que aquesta paraula és tova en el seu significat, per tal de portar a l'alliberament col·lectiu del nostre poble, però no per això deixa de ser necessària, com a mínim en el pla parlamentari. Hauríem d'observar el fons, per poder tenir una referència de com s'ha originat i què pot provocar una paraula com aquesta.

Ens hem trobat que la degeneració de l'essència del catalanisme ha sigut una constant dins d'aquests darrers anys. I d'això no en podem culpar als qui van iniciar-ho, sinó als darrers actors del nostre Parlament Colonial que no han entès quins principis motivava el catalanisme. Quan la majoria no entén o ja no recorda quins obstacles s'havien de superar, s'arriba a la incongruència que tothom pot considerar-se catalanista.

Per això es pot dir, que han sigut tots els qui parlaven de catalanisme polític, els qui l'han enterrat. Quan des de tots els grups polítics existents al Principat es parla de catalanisme, cadascú ho fa des del seu punt de vista antagònic, sense que això sembli crear cap contradicció mental als qui en parlen. Així, no resulta estrany que un home que afirma que els "drets històrics" de Catalunya no existeixen, es consideri a si mateix catalanista. No resulta estrany, que el partit més jacobí de l'Espanya profunda, des de la seva sucursal catalana, parli també de catalanisme. Fins on hem arribat? Doncs simplement, qui no en volia saber res, s'ha apropiat del sentit de la frase: "és català qui viu i treballa a Catalunya".

Quan intentem encaixar la idea de l'independentisme dins el catalanisme, ens podem trobar amb el cas d'E (abans ERC). Al final resulta que és l'independentisme, el que queda dins dels paràmetres del catalanisme (que com ja sabem, tothom ho és), i que per tant deixa de tenir un objectiu únic, clar i innegociable, per a seguir els mateixos paràmetres que poden utilitzar tant des del PP, PSOE-PSC, ICV, com des de CiU i E: encaixisme més o menys dur, cap a Espanya.

En canvi, cercar una solució per obtenir la sobirania de la nostra nació, és un fet que obliga a posicionar-se clarament. Així, avui podem llegir la notícia al diari Avui: "Duran desafia Mas i no descarta anar en solitari a les eleccions". Ja al principi, aquesta paraula tova ha resultat ser un divisor intern dins dels partits catalanistes. Ja hi ha un corrent intern important dins d'E (que no comenten gaire els qui ja veuen la seva cadira perduda), i un altre dins de CiU que de continuar avançant, amenaça amb acabar amb C per un lloc i U per un altre.

Així doncs, crec que és possible que el sobiranisme sigui la forma de substituir el catalanisme al segle XXI. Això vol dir, que substituirem un espai de més o menys encaix amb Espanya, per un altre de més o menys trencament amb Espanya. Un nou espai, on obligui a posicionar-se als qui avui mouen les fitxes del Parlament, entrant o quedant-se fora, de forma que la gent del carrer pugui copsar a primer cop d'ull, els objectius de cadascú. Encara no fa molt, una persona com Maragall obtenia grans simpaties per sectors catalanistes i fins i tot independentistes. Això no hauria de ser possible mai més, dins d'un espai sobiranista.

Tot això no vol dir en absolut, que el sobiranisme sigui la solució, sinó que és un espai dins del qual, l'independentisme pot prendre l'última gran volada fins aconseguir la única victòria per a Catalunya: La seva independència! Parlar d'un objectiu concret com aquest, ja no és perdre el temps amb federalismes ni autonomismes, sinó que hauria de permetre ser el camí per a fugir d'aquests encaixos. En altres paraules, dins del sobiranisme un autoanomenat independentista, ja no pot pretendre de cap manera seguir les pautes de "qui dia passa, any empeny".

Ara bé, cal matissar que tot això pot acabar en frau, degut a qui està a dalt son els mateixos que fa 30 anys, i que puguin reconduir la situació cap al què ells volen: el catalanisme 1.1. Però no ens avancem a futures reformulacions del catalanisme per part dels nostres esclaus colonials, sinó que hauríem d'observar perquè succeïx tot això: perquè el poble català ho exigeix. D'aquesta forma, sembla difícil tornar endarrere, ja que bona part dels de dalt s'han vist obligats a prendre un mínim de consciència. Sinó, perquè diversos sectors de CiU o E haurien de prendre un altre rumb que la cúpula directiva? Potser perquè han vist perillar les seves futures cadires? Encara que tot succeeixi per motius electoralistes, el fons és el fet més important. Així es pot entendre, que encara que siguin declaracions pre-electorals, aquestes proclames tenen present el què pensa la gran majoria dels catalans, que els ha obligat a posicionar-se per tal de seguir vius dins de la partitocràcia existent.

Ara ha arribat el moment d'evitar que el sobiranisme sigui l'equivalent al catalanisme 2.0, per aconseguir que dins d'aquest nou marc, l'independentisme pugui assolir la seva màxima plenitud. Cal doncs, que la gent del carrer entengui que hi ha dos únics camins: l'encaix o el trencament, i que faci prevaldre el seu sentit comú i el seu dret democràtic, per tal d'escollir el camí que cregui convenient. Ens cal sobretot el sobiranisme, perquè no podem oblidar que un nou horitzó per a Catalunya, ha de començar amb un nou pacte entre la gran majoria social del País. No podem oblidar, que ens agradi o no, els botiflers formen part de la realitat política del nostre País, i aquest és un moment, on podem fer que bastants d'ells desapareixin quan donin a entendre a la societat que el seu camí es diu Espanya, i que el segueixen només pels seus propis interessos, davant de l'honestedat, dignitat i esperit d'uns nous dirigents. Ens cal, perquè és la forma que neixin unes noves Bases de Manresa en les que els independentistes, aquest cop, prenguin el timó just a l'inici.

Per tant, arribats a aquest punt, és quan l'independentisme pot agafar una llarga volada fins aconseguir el seu objectiu final. Però això és quelcom que als independetistes de veritat, no ens importa massa, ja que ens és indiferent viure dins del catalanisme o el sobiranisme. Per tant, passi el què passi estem segurs que cada cop serem més els que reclamarem amb veu forta i serena el nostre alliberament total. A nosaltres, el catalanisme no ens incomoda per tal de posar a la pràctica el nostre pla de treball, però no cal obviar que la mentalitat de la gent del carrer canvia, quan ho fa el quart poder. Un fet positiu, serà que davant de totes les esperances d'alguns creduls, el problema quedarà a les mans dels qui es consideren independentistes quan en realitat no ho son, i per tant es veuran obligats a desemmascarar-se i mostrar la seva veritable imatge, perdent en poc temps tot el suport que avui tenen.

Tot i això, el problema principal del sobiranisme com a marc, és principalment un: els que l'impulsen, creuen encara possible que les mateixes cares de fa 30 anys, i els seus descendents, seran capaços de portar a terme un canvi de rumb de 180 graus. Això ja no s'ho creu ningú. Davant de la por de perdre la cadira, qualsevol pot sortir i dir que farà un referèndum al 2014 (bona prova que a E, tenen en consideració el projecte de Catalunya Acció...), però una cosa son les paraules, i l'altre els plans de treball, i sobretot com es concreta en fets i en l'exemple. Cal doncs, un canvi de les cares que han estat present als últims 30 anys dins del poder, sense cap més mirament ni objecció, per tal d'assolir ben aviat la nostra llibertat nacional. No crec que falti gaire, perquè pugui produir-se aquest fet.

Així doncs, el sobiranisme està cridant per enterrar el catalanisme. I l'anomenat independentisme, que ja ha anat creixent dins del marc del catalanisme, necessita regenerar-se i desenvolupar-se dins del marc dels qui creiem que ens cal la independència de forma ràpida i directa. Això no hauria sigut necessàri sense l'immens entrebanc d'E, que es pot dir que en poc més de 3 anys ha decepcionat a l'àmplia majoria del seu electorat, i que a sobre ha desprestigiat el significat del terme "independentisme". D'altra banda, i qüestió ben important, és el fet que el mot sobirania, pot portar a curt termini a una situació de divisió externa política. En aquest cas, podríem parlar d'un nombre important de grups, que parteixin de zero en unes pròximes eleccions, conjuntament amb una gran abstenció d'entrada que pugui afavorir a qualsevol sense cap precedent històric. I això comportaria un moment, en el qual la ciutadania pot prendre la lliure decisió d'escollir entre l'un o l'altre sense cap mirament al passat, al restar tots en una mateixa possible representació parlamentària inicial. En aquest cas, els vencedors d'aquesta batalla, seran els qui dibuixin clarament a la ment dels catalans, el camí que ens cal per assolir la independència de la nostra nació, qüestió que tenim ben present des de Catalunya Acció. Per tant, en un període força breu de temps, ens podem trobar amb un panorama que mai havíem vist els qui avui tenim plenes facultats, panorama que ha de servir com a base per a un rellançament del què en anys passats s'anomenava separatisme. Esperem que el rerefons de tot això, esdevingui en l'enterrament conscient i col·lectiu del catalanisme polític ben aviat. I finalment, esperem tots que poguem veure ben aviat com arriba aquest moment, i ens mostra el camí per tal d'assolir la nostra preuada victòria final: La independència de Catalunya!

Estem assistint a un nou Preludi de la Independència?

noreply@blogger.com (Fortià Molist) — Thu, 30 Aug 2007 10:12:00 +0000

Fa ja cert temps que certes noticies rellevants no m'han passat per alt, i que de fet si les barregem conscientment, podrien donar-nos una radiografia del moment que està vivint actualment Catalunya.

Potser son imaginacions meves, però fa aproximadament 4 anys, la gran majoria de catalans no tenia la concepció d'estafa col·lectiva, que últimament sembla imposar-se a la raó. Ja es pot ser de la ideologia socio-econòmica que es vulgui, dins de l'ampli ventall polític. Tothom pot copsar que tant el fons com les formes, no els coneixíem. Bé, coneixen com a mínim el fons, els pocs venerables ancians que porten més de 80 anys amb la consciència col·lectiva en plenitud de facultats.

Batista i Roca l'any 1928 escrivia: "Un senzill cop d'ull al caràcter actual de la nostra gent no ens dóna gaires motius per a ésser optimistes". No obstant, aquesta afirmació encara no concreta l'explicació del perquè d'aquest caràcter adquirit en el temps. Potser no s'entendria, si el tants cops encertat Carles M. Espinalt, hagués afinat una mica més en l'arrel d'aquest caràcter, sentenciant així molts anys més tard a l'afirmació del seu mestre: "el problema, més que cenyir-se a la preparació del poble, rau en la forta inconsciència dels qui es diuen dirigents."

Ja ho veuen, sembla fàcil observar que aquestes afirmacions tenen encara plena validesa. La seva inconsciència a l'hora de governar ha provocat uns desgavells intolerables al nostre País, que avui tots els catalans patim en tots els àmbits i a la nostra pròpia pell. No són fets aïllats, i el poble ho sap, tot i que no deixa de sorprendre's perquè veu amb incredulitat, com les actuals cúpules directives dels partits catalanistes es continuen reafirmant en els seus error. La societat ha entès, que no podem esperar res d'aquests que s'anomenen dirigents. Aquest caràcter que descrivia Batista i Roca, de res s'assemblava amb el que tingueren els catalans a la primera meitat dels anys 30. Fugaçment, havia desaparegut tot l'acomplexament dels catalans, i la seva autoestima pujava com l'escuma. Els catalans assistien a un Preludi de la Independència, títol d'un assaig precisament de Carles M. Espinalt. De no ser per la culminació de tot allò en la figura de Macià, amb totes les qualitats d'un autèntic líder, amb força, dignitat, honradesa i sentit del gest històric, d'enlloc ens haguéssim mogut. Macià va usar també les armes de foc, però aquestes no eren les que feien més mal. Algú que se sent autoritat per exercir el càrrec que tots els ciutadans l'hi han confiat té el poder absolut. La mort de Macià va significar un desgavell important, que no ens va permetre avançar amb claredat cap al camí que ell havia marcat. Segurament de viure 5 anys més, Catalunya hauria pogut ser independent.

Per això resulta tant indignant i menyspreable, que els que tenim avui dia allà instal·lats, i que no cessen mai d'enriquir-se amb els nostres diners, mentre saben perfectament que no estan acomplint amb els seus objectius mínims que l'hi han encarregat. En una empresa, ningú toleraria gaire temps uns dirigents que no aportessin solucions als problemes, i produïssin pèrdues continuades com és el cas dels nostres polítics. Resulta a hores d'ara impossible creure res del què diuen. Ha arribat finalment l'hora de passar comptes i d'escombrar d'una vegada per totes a tanta mediocritat.

Hi ha molts motius pels quals hem arribat a aquesta situació. Son forces, els que havien cregut que el que va passar fa 4 anys representava un canvi de cicle. Finalment s'han sentit ofesos i han obert els ulls. No ha sigut més que un canvi d'actors en escena, tant al Teatro Nacional Espanyol, com al Teatre Colonial Català. I a sobre aquests que tenim ara al nostre petit teatre, sembla que vinguin d'actuar a les pel·lícules d'en Paco Martínez Soria. Potser és per això que la situació va arribar a cotes extremes amb les claudicacions a l'Estatut que ara mateix, tan sols un any després de ser aprovat, ha demostrat ser inservible. Tot i així, l'amo encara té la potestat de fer-li el què vulgui, i vista l'actitud mostrada per a defensar el Text, no podríem esperar que ni tan sols s'enfadessin, si ens seguissin maltractant encara molt més. Si fins i tot l'ex-President Maragall ha dit que no servia per res, i se'n ha rentat les mans mentre donava voltes per Europa fent els seus discursos. Aquesta és la mena de dirigents, amb els què hem de confiar? Ja no parlem de l'actual President Montilla, que en el seu moment va començar a esmenar l'Estatut del 30 de Setembre, just el dia següent des del costat Espanyol. Això si, tot gràcies als dependentistes d'ERC, que miren tant pel poble de Catalunya com per a haver donat tant de poder a un colonitzador com aquest, que ja s'ha tret directa i públicament la màscara davant la societat, per si encara quedava algú que tingués dubtes de quin cantó estan els del PSC.

L'espoli que patim, afecta ja directament en el dia a dia dels catalans. Els 19.177ME/any de diners que marxen, i no tornen mai en cap mena d'inversió, han produït un col·lapse a totes les infraestructures. La RENFE fa ja masses anys que arrossegava el desgavell, i ara ha resultat ser una bomba quan han intentat fer entrar l'AVE per Sants. Les incidències greus i molt greus d'aquesta infraestructura es succeeixen a diari. Les solucions que ens proposava la ministra era de plans de xoc de 48ME, quan ens roben cada dia 52ME. L'aeroport ja ha patit per segon any consecutiu un col·lapse general, amb molts endarreriments i maletes que no arribaven mai. Cues immenses de gent esperant que algú anés a obrir les taquilles de forma puntual. Tampoc, ha sigut cap sorpresa que el nostre transport privat tampoc pateixi de problemes a l'estiu, doncs resulta que hi han hagut fins a 70 km de retencions a l'operació sortida. I com a "mesura excepcional" que mirarien de no repetir els lacais que ens governen, van fer obrir les barreres. Perquè a hores d'ara hauriem de saber que els espanyols tenien la cara tan dura com per exigir que paguéssim els peatges que ens van imposar. Però el pitjor del cas, és que abans que s'enfadessin els amos espanyols, els nostres esclaus havien de correr a demostrar fidelitat a l'amo, perquè no els deixés sense l'òs de premi. Però és que l'estiu encara tenia moltes més sorpreses preparades. Es va produir la major apagada de la ciutat de Barcelona. Va durar 3 dies i va afectar fins a 350.000 abonats. Però el fet més destacat va ser que sortissin a la llum totes les vergonyes dels que ens han estat governant durant els últims 30 anys. No tan sols havien intentat amagar una situació que coneixien perfectament, i que no volien reconduir per por a perdre la cadira, sinó que van demostrar tota la seva mediocritat, quan l'espanyol Pizarro els va escombrar a tots amb una xuleria immensa. Els havia vist a l'altura de la seva sola de la sabata, i no s'equivocava en absolut. Prova de que n'estava ben convençut, és que ni tan sols els nostres polítics van demanar la seva compareixença al Parlament, sinó que s'hi va presentar ell voluntàriament. I en Pizarro va treure "el capote", tot deixant amb un pam de nas sense saber que dir a tots els representants del nostre Parlament Colonial. Amb actituds com aquestes, s'ens mostra la necessitat que algú ens governi de debò.

També la reacció de les últimes polítiques en tots els àmbits, i tant a la metròpoli com a la colònia, ens han acabat demostrant que la única relació existent entre els espanyols i els catalans, son les que existeixen entre l'amo i l'esclau. Així, ho hem vist en innumerables noticies sobre fets no aïllats que se succeïen cada cop més per part dels nostres botxins dels respectius Parlaments Nacionals i Colonials. Tots recordem el cas de l'Èric Bertran, un noi de 14 anys que va ser tancat a l'Audiencia Nacional tractat quasi com si fos el Bin-Laden, per haver enviat uns mails a unes empreses, dient que fessin complir les lleis del nostre Parlament. Però Espanya en realitat no s'estava equivocant en aquest cas, ells sabien perfectament el què es feien. L'amo volia deixar clar, que si no es porta com ell vol, pot rebre un càstig molt sever que serveixi d'exemple pels altres esclaus. I els d'aquí, van demostrar per a quin País governaven, doncs mai va sortir en la seva defensa l'exPresident Maragall.

Malauradament per a tots els que viuen de l'engany, ara ja ni l'actitud menyspreable dels actors del nostre Parlament de Fireta, ha pogut evitar que si obrim els ulls, veiem que ha començat una nova etapa. Intentem comprendre en aquests 4 anys, fins a quin punt s'ha accelerat el nostre procés de secessió. Observem, les noticies i les reaccions que s'han desfermat en els últims 10 dies d'agost de l'any 2007. Recollim diferents noticies, sobre els successos del nostre País a l'Avui i a directe.cat, per a posar uns exemples de mitjans catalanistes, així com també els comentaris que han deixat els usuaris, extraient-los de les mateixes pàgines.

21 d'agost: "Carretero diu que si ERC no va "més lluny" els independentistes hauran de crear una nova "eina" política". La noticia suscita quasi 496 comentaris amb 186 vots positius, molts més dels habituals. Anem a agafar opinions de diversa gent, per a observar-ne la reacció: "els que diguin que un nou partit restarà vots als ja existents? Noi, fes-t'ho mirar". Aquesta afirmació demostra com, alguns ja han vist clar, que hi ha un buit cada cop més gran, tot i que és demanat cada cop amb més insistència el recanvi per omplir-lo. Intentem copsar ara, si el to d'aquest espanyol, no comença a ser de presagi d'algun canvi d'actitud: "la historia se repite porque chupar y gritarle al Estado español es más fácil que montar uno propio de feria y pandereta.".
En canvi els catalans contesten: "Si ja es hora de canviar, falta gent amb empenta, la direcció actual s'ha baixat els pantalons","penso que tots els que aquí opinem hauríem de proposar-nos de fer una mateixa crida als polítics catalans" i fins i tot més directament:"ARA TOCA UNITAT: PER UNA CATALUNYA LLIURE!!".

24 d'agost: Aquest dia s'estrena en Montilla just tornar "del Pueblo", no només amb una llepada a la mà de l'amo espanyol, sinó demostrant que ell ens vol el mateix mal. El titular diu així: "Montilla culpa el debat identitàri del retard en les infraestructures". En aquest cas, té 941 comentaris, xifres que donen un indici de que els catalans l'hi hem perdut tot el respecte, a la que hauria de ser la nostra màxima Autoritat. Fins i tot, es poden llegir una llarga llista d'insults directes, contra el qui ja comença a presentir que el seu poder es dissol com el sucre. Anem a veure algunes reaccions que suscita. Diu un català molt encertat: "El problema no és que Montilla enganyi la gent vestint-se de Catalanista, o que ERC defraudi tothom recolzant-el i callant.El veritable problema és que nosaltres, els que votem no tenim prou criteri per guipar el personal, ni castigar qui fracasa". Un altre català afirma "Com a mínim, ara tenim molt clar que el PSC es declara espanyolista". I l'únic espanyol que escriu en aquella pàgina diu així: "tanta mania a lo español no lo entiendo la verdad cuando precisamente los catalanes son uno de los pueblos mas importantes de españa", no podent amagar que els catalans ens hem adonat clarament quin és el problema, i a més, amb un to de certa preocupació. Ara, un any després del nou govern ja comença a trontollar tot. Sembla un efecte domino, que ha portat a una situació que no s'aguanta per enlloc.

25 d'agost: Assistíem en directe a la cacicada de censura per part dels poders dels enemics de debò, els que són dins de casa. En aquell moment comença una emprenyada general, que es manifesta a través de comentaris de rebuig directament a TV3 i als fòrums d'internet. Deixem l'explicació de la reacció per dos dies més tard, ja que així podrem saber millor els resultats que ha conreat, tal atac directe de censura repressora.

26 d'agost: En Carod devia tenir enveja del suport rebut per Montilla, i polvoritza tots els records. La noticia, no pot més que entendre's com un crit desesperat per a comprovar si torna a entabanar a uns quants catalans, ara que al Març s'acosten les eleccions espanyoles que tant els hi agraden. Diu el titular: "Carod-Rovira fixa el 2014 com a data per convocar un referèndum d'independència usant vies democràtiques i pacífiques". Però davant del què unes paraules com aquestes haurien significat fa tan sols 3 anys, ara produeix un record de 1830 comentaris i pocs són positius respecte a la reacció d'ERC. Ningú creu en les paraules de Carod. Diu un català: "Carod-Montilla i Puigcercós-Iceta son els herois de Catalunya, sou els herois de l'Espanya Una, Grande y Libre;". O bé: "El 2014 ja ningú se'n recordarà del que ha dit avui". Observem ara les reaccions que proven els espanyols, sense obtenir l'èxit d'acovardir als catalans, davant els anhels independentistes dels dies actuals. Diu, segons la seva opinió de la situació actual, fent referència de si es reduís l'abstenció: "se acabaría la cutre carnavalada nacionalista y la de los países catalanes, ya que votarían los miles y miles de andaluces del cinturón rojo de BCN. Los síoux se reducirían al Pallars Lluçà i algo más. El folklore soportable quedaría contenido en sus justos límites. Montilla y ZP ya saben cómo hacer que Cataluña sea como la Andalucía de Chávez.". I en aquest cas, no podem negar que copsa a la perfecció la realitat de qui ens governa, en la última afirmació.

27 d'agost: La reacció a la cacicada del dissabte dia 25 d'agost, de censurar-nos l'himne Nacional quan està apunt de ser escoltat per 340 milions d'espectadors potencials, i presenciat per la mateixa Reina Isabel II d'Anglaterra, en un escenari emblemàtic com Wembley, sent una de les competicions oficials més importants del mon del rugbi a 13 no es va fer esperar. A més, ens representaven els nostres companys francesos, que albiren també el procés d'independència. Per si no fos poc, a sobre ens despertava les consciències als del Principat, fent-nos saber que allà dalt encara son catalans.
I la reacció del qui ja es veu amb el cul a fora, no pot ser més que la censura com un atac desesperat. Diu el titular: "'La nostra' evita retransmetre els Segadors". Fa referència a 900 comentaris de queixa, i a l'enquesta sobre la decisió presa per a perpetrar la cacicada surten els següents resultats: Consigna:70%, Desídia:20%, i fins i tot la resposta sarcàstica "Passió pels animalons" obtenia tants vots com l'opció de ser degut un "Error de la BBC", que tindrien els dos un 5%. Ben mirat, hem vist clar quin poder està controlant els nostres mitjans de comunicació. Diu un català: "com està el pati és millor no mirar-ne cap de TV: ens colonitza des de tots els punts de vista ". I un altre descrivint perfectament a què es referia aquest català d'abans: "es una vergonya. Com també ho va ser que ahir TV3 fes el TN Migdia a les 16.00 per poder emetre la cursa de Víctor Alonso en competència amb Tele 5. Lamentable!!!".

28 d'agost: Resulta ser, que es va cometre la segona cacicada censora de la setmana el dia 27 d'agost. Tot i que solo estar informat de l'actualitat, no me'n vaig assabentar fins al vespre, ja que tampoc sóc capaç d'estar preparat per a rebre tota la informació que no para d'anar i venir aquests dies. Als "Matins de TVE3" van fer l'enquesta que acostumen a fer cada dia, però aquest cop amb un tema clau, que no deixa d'estar en boca de tothom a diari. La pregunta era directament si estarien a favor de celebrar un referèndum d'autodeterminació. La resposta va ser molt més que contundent. Va sortir el SI, per un 88%. Però a diferència de un dia normal i corrent, van estalviar-se donar les dades finals i el seu anàlisi , tal i com fan a cada programa així com no tornar a mencionar l'autodeterminació. Tenim ara ja patent i clar, el cas dels gossos polissó dins els nostres mitjans públics, que li llepen la mà a Montilla per a fer content l'amo espanyol, i que li dongui un premi per a continuar servint-se tots dels nostres diners. Però a més, l'hi fa la feina bruta inventant una excusa de riure, com en el cas de la cacicada de l'himne Nacional, que a més va ser desmentida per fonts de TVC poc després. Talment la degeneració de "la nostra" és patent. El titular ho deixa ben clar: "La nostra no vol ser independent". Prou patent és la reacció que genera. Diu un català: "Si es "La Nostra".... la podem cremar?". I alguns deixen clar, de qui és la culpa principal: "amics d'esquerra, no és la 'nostra'...és la 'vostra'. La que gràcies a les vostres actuacions tenim". I d'altres veuen clar, quin és el camí, i què hem de fer: "No hem d'esperar que siguin els altres els que sempre hagin de fer, hem d'actuar cada un de nosaltres".

29 d'agost: Es comencen a remoure els fonaments de la crisi que pateix CiU. Segurament seguint l'exemple dels corrents crítics de discrepàncies internes dins d'ERC, que van sorgir fa uns pocs mesos: Esquerra Independentista i Reagrupament, amb el qual Carretero ha augmentat moltissim popularitat des que el va iniciar, contràriament a l'evolució de la percepció que té la gent del seu actual líder: Carod Rovira, els sobiranistes de CDC han mogut fitxa. Per això, avui s'animen a discrepar amb els qui ostenten les poltrones, i des de CiU creen el seu propi corrent intern sobiranista. La noticia diu: "Dirigents de CDC creen una plataforma sobiranista que proposa un govern CiU-ERC". Però, la noticia que suscita més interes, i segurament té més importància, és la rèplica des de CiU: "Felip Puig destaca les moltes coincidències amb els continguts polítics del corrent intern de CDC Plataforma per la Sobirania". Un fet a destacar davant una noticia així, és que actualment és el moment en què la distància entre CDC i UDC és més gran que mai. Si se segueix aquest camí, té moltes possibilitats d'acabar definitivament en trencadissa, doncs la fissura ja és ben a la vista.
Defineix molt bé un català, el perquè de la decisió que pren les altes esferes de CiU: "també cal comtar la gran abstenció que aquet cop estic segur aixecarien els culs de les poltrones i anirien a votar". Un altre català mostra l'estat d'ànim d'aquell ciutadà que reclama els seus drets: "si els partits fallen, serem els ciutadans qui ens haurem d'organitzar i prendre el que ens pertany i se'ns roba". I més catalans que aporten la seva visió pura i nua del sentiment que els hi desperta Espanya: "já comence ha ser hora de que pensem tots amb aquest somni de la independencia, a Espanya no ens volen". En tota la pàgina no hi ha cap comentari d'un espanyol.
Però encara el mateix dia ens espera una nova grata sorpresa: "Intel·lectuals pròxims CiU i ERC creen un fòrum sobiranista". Aquesta noticia rebé 1303 opinions, i son la majoria d'un optimisme patent. Ara ha despertat un canvi profund, i es nota en la pèrdua del to de l'esclau per part dels catalans, i en l'acomplexament i la impotència, dels qui ens volen lligar per sempre i ho comencen a veure tot perdut. Diu un català: "No hi ha dubte. Això es comença a posar interessant. I com deia akell: voler la independència no és res més ke sentit comú". I un altre: "Aquests energumens han intentat boicotejar tot el dia les opinions, insultant i calumniant. Però ens és indiferent. Que es podreixin de ràbia". Diu ara un espanyol mostrant una gran impotència i desitjos d'aturar el canvi que tothom preveu: "Montilla: com muchos menos, Lerroux se hizo el amo de Catalunya."

Però encara hi han molts més fets, que ens permeten reafirmar en la idea que els esdeveniments s'estan avançant per moments, i que ens fan veure que podem estar presenciant el naixement d'un nou Preludi de la Independència. Qui encara no ho vegi clar, és que és cec o no té la valentia d'acceptar la realitat. La guerra ja ha quedat patent que s'està produint des de tots els fronts, i que a més hi està havent tot un reajustament d'estratègies, i una regeneració política. Ara comença a prendre la paraula la societat que es pot permetre demanar-nos un nou vot de confiança, gent que es guanya la vida amb dignitat i amb el seu propi ofici. En aquest sentit, pot ser possible que ara s'estigui configurant l'embrió de la peça d'escacs que tard o dora, haurem de jugar al tauler. Una unió dels intel·lectuals de les diferents posicions del catalanisme, per un objectiu com la sobirania, començant a fixar per part de molts actors com a data clau el 2014, i acostant posicions cap a l'objectiu del sobiranisme. D'aquesta forma, pot ser possible deixar endarrera definitivament el catalanisme polític. De seguir aquest camí, tot això només pot ser un símptoma indicatiu dels canvis profunds que s'intueixen que esdevindran en un periode molt breu de temps.
Aquest és l'ànim que es respira: el d'una avant-sala del què pot significar un moment de la transcendència de les Bases de Manresa l'any 1892, un moment que ens permeti la unió de tots. Per així enterrar el vell catalanisme polític definitivament, tot cercant la única solució possible pels problemes reals que patim: la independència de Catalunya.
Per aquest motiu, Catalunya Acció considera que son gestos que tothom estava esperant que es produissin des de fa temps, i que van en la bona direcció. Tot i així, cal observar més atentament com es produiran els esdeveniments abans de cantar victòria. Ara podria començar a ser el moment de coordinar-nos tots els independentistes, per assolir unes noves bases fermes, que ens portin a un canvi real de totes les cares que avui encara estan allà instal·lades, i per assolir un pla de treball, amb un full de ruta clar, compartit per part d'amplis sectors socials. Tot i així, no cregueu que res del què sorgeixi aquests dies, representarà cap mena de solució ni pla definitiu, ans al contrari. A partir d'ara, caldrà més que mai bones dosis de voluntat, honradesa en el treball i dignitat en les accions, que ens permeti refermar el nostre caràcter fins a fer-lo vencedor, tornant a recuperar l'esperit autèntic dels catalans, i convencent al Poble, que ara és l'hora de caminar plegats. I per aconseguir-ho, és del tot imprescindible una nova generació de líders, que esperem que ara començi a sorgir. El temps dirà finalment, si realment aquests moments que ara vivim, van significar l'últim Preludi, abans de l'Independència.
Definitivament, sembla que si fossin certs tots els índicis que hem anat esmentant, podriem començar a comprovar en breu l'afirmació de Carles M. Espinalt al seu assaig:

"Sempre que puc repeteixo i faig repetir: Els catalans prou anhelen la Independència nacional, però no veuen la manera d’assolir- la. Cap projecte no es veu viable abans de plasmar-se amb nítida i vigorosa figura en la ment dels qui ho voldrien materialitzar. Així doncs, els artífexs que inculquin en cada català la clara imatge motivacional de la seva Independència com a poble, esdevindran els qui anorreïn per sempre els obstacles que impedeixen portar-la a terme."

Aprendre dels errors

noreply@blogger.com (Fortià Molist) — Mon, 20 Aug 2007 23:29:00 +0000

Aprendre dels errors és fonamental i imprescindible, per no tornar a cometre'ls. Ningú, que no accepti que es va equivocar en el passat, pot pretendre que la història torni al seu curs, com si res hagués succeït.

En tenim un bon exemple al País veí. Ningú que no accepti que l'aixecament per les armes davant la decisió democràtica dels seus ciutadans és quelcom inadmissible en tots els sentits, i que no hagi intentat reparar tot el dany causat, pot pretendre parlar de democràcia, i que a més, la història no torni a repetir-se.

Ens trobem doncs, amb una Espanya que parla de democràcia, tot agafant-se a una Constitución escrita des de l'ombra a punta de pistola. Ens trobem amb una Espanya, que ells anomenen democràtica, quan té com a Cap d'Estat algú que va nomenar el nazi de Franco a dit, poc abans de morir. Parlar de democràcia en aquests casos, és parlar de ciència ficció. Quan no s'ha reparat el mal causat, i ni tan sols s'ha demanat perdó als milers d'exiliats, torturats i assassinats, s'ha d'acceptar que aquells que firmaven sentències de mort durant la dictadura, no tan sols no s'amaguin, sinó que siguin ben presents en els aparells estatals amb més poder. És allò, que l'Alfons López Tena anomena "democràcia de baixa qualitat", tot i que jo diria que encara s'ha quedat molt curt amb aquesta definició.

Però deixem que les noves generacions d'aquest País veí, arribin algun dia a entendre tot això, i puguin fer com a l'Argentina, on ja han deixat ben clar, que aquesta mena de delictes contra la humanitat, no prescriuen mai.

Parlem en tot cas, ara si, dels errors del nostre País. I com que seria massa extens parlar de tots els errors d'un poble mil·lenari com el nostre, ens hauríem de centrar per no anar massa lluny, en els últims 30 anys de restauració borbònica.

Tothom entén que les coses no es van fer com hauria sigut necessari. Sortíem de 40 anys de repressió dins d'un camp de concentració, i es va donar un xec en blanc a tots aquells polítics que van afrontar, la mal anomenada "transició". Davant del què s'havia viscut, aquelles dates van suposar un alliberament col·lectiu, i es va donar total confiança a les nostres màximes autoritats, per tal que recuperessin la nostra normalitat com a nació. Per desgràcia, aquesta normalitat no ha arribat mai. Aquest xec en blanc ha sigut malbaratat, i n'estem pagant ara les seves conseqüències: en forma de genocidi cultural, lingüístic i històric, i en forma d'un espoli fiscal de 19.177ME/any només al Principat, entre d'altres.

És del tot improbable, que aquell qui no recorda els seus errors històrics i s'entesta en repetir-los un cop, i un altre, acabi tenint èxit. Si Francesc Cambó, pare del regionalisme català, va adonar-se que l'encaix a Espanya era del tot impossible, per què s'entesten els nostres polítics a intentar-ho 30 anys més? Tot aquest circ al que estem tan acostumats, ha agafat tal dinàmica aberrant, ja no per aconseguir cap millora o avanç, sinó pel fet de no acceptar els errors personals dels qui han dedicat tota la seva vida a la política del nostre País, i per la impossibilitat de reconèixer que els seus esforços no han servit, ni serviran mai per res.

Avui podem afirmar, que l'anomenat catalanisme polític, ha mort. Fa 120 anys, era plausible tenir l'esperança d'aconseguir una altra Espanya. Avui, i fins i tot des de fa 80 anys, es pot afirmar que això és impossible. Ningú pot canviar la forma de fer dels castellans. En tot cas, és possible formar-ne part si deixem de ser un ésser amb vida pròpia, per a esdevenir-ne una extremitat que tan sols podrà moure's quan l'únic cervell del seu cos, així ho vulgui.

Segons la meva opinió, ha estat totalment desencertat el senyor Heribert Barrera, en declaracions a la Universitat Catalana d'Estiu a Prada de Conflent, quan ha afirmat que "la situació ha empitjorat, no per culpa de ningú ni dels polítics, sinó per canvis demogràfics i socials, i pels progressos de l'Estat Espanyol". En altres paraules, ningú del nostre País no en té la culpa, perquè la culpa és i serà sempre, només dels botxins que ens volen veure desaparèixer. De fet, això és com dir que la única culpa del trencament de "l'alto al foc" de l'organització terrorista del País Basc, és només dels encaputxats (sota el punt de vista espanyol). Sense contradir-lo, el seu acompanyant, el també ex-dirigent històric d'ERC, Víctor Torres, ha fet una crida a "l'esperit dels anys 30". De quin esperit parlava, el senyor Torres? Parlava d'encaixisme a Espanya, o bé del què llavors anomenaven separatisme, i que avui s'anomena independentisme? Si més no, aquest anàlisi encara no s'atreveix a dir amb noms i cognoms aquells qui han errat i ens han portat a un cul de sac, però com a mínim, deixa entreveure quina és la única solució per sobreviure com a poble.

És per tot això, que des de Catalunya Acció, creiem que l'opció radical és seguir intentant l'encaix a l'Estat Espanyol, en contraposició de l'opció moderada i assenyada, que és cercar un únic objectiu, i el més aviat possible: la independència de la nostra nació. Cal deixar de cobrir les espatlles a qui ha aconseguit que no poguem viure en català amb normalitat, a qui ha aconseguit que oblidéssim la nostra història, tot deixant que fos tan sols uns repunts dins la història d'Espanya, i a qui ha permès que l'espoli seguís creixent fins que afectés a la nostra economia domèstica, i el nostre benestar. En definitiva, cal desemmascarar a tots aquells que ens han portat a l'actual situació, i que continuen llançant pilotes fora, quan s'els hi demana alguna explicació.

Per aconseguir un objectiu tan important com la independència de Catalunya, cal aprendre dels nostres errors, i això no serà possible sense una regeneració política completa, on no hi hagi lloc, per a cap cara que hagi tingut la més mínima relació amb els últims 30 anys de parlamentarisme colonial. Cal també en primer lloc, recuperar la nostra moral de victòria, minada pel temps i esforços perduts, així com la dignitat i l'autèntic esperit dels catalans, bevent de nou de les fonts dels grans personatges il·lustres de la nostra història, que ja fa massa temps que tenim oblidats. No hi ha més remei, doncs el patriotisme, la dignitat i l'idealisme no tenen data de caducitat. Cercar al passat, per a tenir present els models que ens puguin servir d'exemple, s'ens fa del tot necessàri davant els temps que corren. I davant de tot el què ha succeït als últims anys, fer la vista enrere per a retrobar l'exemple dels models que ens permetin afrontar els nous reptes, no és sinònim de conservadurisme, sinó de progrés.

Carta Oberta a Angelika Eisenfuhr

noreply@blogger.com (Fortià Molist) — Wed, 15 Aug 2007 20:19:00 +0000

Fa uns dies, vam poder llegir la noticia publicada al Diari de Girona, on la colonitzadora Angelika EisenFÜHR(ER?), es dedicava gratuïtament a desprestigiar i deixar pels terres la llengua catalana, tal i com ja havia fet l'any passat en un altre article.

Aquest és tan sols un atac més contra el poble de Catalunya. Tot i així, em va venir a la ment la imatge d'una noia de nacionalitat xilena, que fa uns mesos quan el Madrid va guanyar la lliga, va tenir la valentia de cremar la nostra bandera nacional a la plaça Major de Reus.

Tots aquests fets, tan sols tenen una explicació: La moral, el caràcter, la dignitat i l'esperit dels catalans, es troben sota mínims. Això fa, que qualsevol nouvingut, es vegi amb cor, de poder trepitjar amb total impunitat els nostres símbols, la nostra llengua, la nostra història i la nostra cultura.

Per aquest motiu, i com que les nostres màximes autoritats tan sols estan ocupades en mantenir la seva poltrona a la menjadora oficial, he decidit començar a respondre a tals actituds de menyspreu cap als catalans, per tal de recuperar poc a poc, la nostra moral de victòria i la nostra dignitat com a poble.

Aquesta és la traducció de l'article que va publicar la senyora Angelika Eisenführ:

Die Katalanen sollen Sprachen lernen (Els catalans han d’apendre idiomes)

Un informe sobre inversions estrangeres a la regió de Barcelona ho ha descobert: No només Catalunya exigeix des de fa temps amb tossuda persistència que la gent d’arreu i fins i tot de la resta d’Espanya han de conèixer el català si volen viure aquí, no, fins i tot les empreses estrangeres que s’han establert aquí han demanat la paraula.

I es que la gran majoria d’elles s’han queixat que a Catalunya no hi viu prou gent amb coneixement d’idiomes forànis, per poder competir al mercat global.

A més a més, criticaren els costos elevats pel transport de mercaderies i de naus industrials, així com el que consideren una xarxa aèria i ferroviària insuficient.

Ja fa temps que cridà l'atenció un informe que afirmà que a Catalunya se l'hi havia escapat l’establiment d’una important empresa coreana, perquè les elits directives d’aquell país no estaven disposades a enviar els seus fills a col·legis en els que s’ensenya en un idioma regional que no els serviria per a res, a tota la resta del mon.

Aleshores, els polítics catalans van prendre nota aixecant les esquenes en senyal d’incomprensió, però el mon empresarial estava furiós. A la cap i a la fi, l’argument mes reiterat dels catalans contra Madrid és precisament la força econòmica d’aquesta regió autònoma, i qualsevol nou establiment no només aportarà diners, sinó també prestigi.

Segons l’informe esmentat a dalt, el 34% de les empreses estrangeres a Espanya, s’han establert a Catalunya i d’elles un 90% al voltant de Barcelona. De cada 100 treballadors i operàris, com a mínim 11 treballen per empreses estrangeres.

Per què no es fa una campanya per promoure l’anglès, l’alemany i el francès en aquesta regió fronterera – sense parlar d’augmentar el castellà a les classes per a tots els escolars?

Angelika Eisenführ

Davant de tot això, el què hem de fer els catalans, és no perdre més el temps en fer entendre a aquesta gent el què significa el nostre País. Davant d'un atac, hem de fer-nos respectar, començant a exigir que es demani perdó públicament al nostre poble i a la nostre gent. Només així, aconseguirem que algun dia ningú més s'atreveixi a trepitjar-nos.

Si aconseguim mostrar el rebuig de varis milers de catalans cap aquesta mena d'actituds, ja haurem fet més del què han fet tots els nostres polítics en els últims 30 anys. I encara que el perdó no arribi, hauríem fet com a mínim, una mostra d'unitat, dignitat i força.

Carta oberta a Angelika Eisenführ:

Els catalans comencem a estar farts de ser tractats amb tant d'odi, desídia, menyspreu i manca de respecte, ja
no tant sols pels espanyols i els francesos, sinó per a persones d'altres nacionalitats, que han sigut rebuts
amb els braços oberts a la que podria ser la seva nova terra.

La senyora Angelika Eisenführ, és un d'aquests personatges, que tot i tenir l'oportunitat de poder formar part
del nostre País, ja que resideix a la Costa Brava des de fa anys, prefereix dedicar el temps a menysprear i
vexar la llengua i cultura catalana, i de rebot, a tots els catalans.

Esperem que la senyora Angelika Eisenführ i els mitjans que han publicat els seus comentaris, entenguin que
tot i la situació colonial que pateix la nostra nació, el poble de Catalunya no romandrà amb els braços creuats
davant de comentaris xenòfobs contra la nostra llengua i cultura.

Els catalans, no estem disposats a permetre que aquesta sigui una terra de ningú. Un País, on qualsevol pot
venir, i dir la seva sense cap mena de consideració ni de respecte. Malgrat els pesi a alguns, Catalunya no és
de tothom, sinó dels catalans. Per aquest motiu, li fem saber a l'autora de l'article "Die Katalanen sollen
Spachen lernen" que els integrants d'una nació com la nostra, no toleren de cap forma unes actituds com les
que es desprenen de l'article esmentat.

Els catalans, que formem part d'una nació esquarterada entre diversos Estats, i que hem viscut les
persecucions, exterminis i genocidis contra el nostre poble al llarg dels segles, amb motiu de la nostra cultura
i llengua, entre d'altres, no ens prenem gens a broma uns atacs perpetrats amb tan mala intenció.

No volem intentar fer-li entendre a una forastera resident a Catalunya des de fa anys, a aquestes alçades, que
el nostre, és un poble mil·lenari que mai ha deixat d'existir, amb una cultura, tradicions, llengua i història
pròpia. En canvi, si volem fer-li saber, que algú que tingui una mica de sentit comú, no pot creure's amb el
dret de diferenciar les cultures o les llengües, entre les que son superiors i les que son inferiors sota cap
argument vàlid, i menys encara si aquest es basa en el nombre de parlants, o el tamany d'una nació.

Els catalans, sabem del cert, que tots aquests atacs contra el nostre poble, son perpetrats amb total impunitat
degut a que Catalunya és tan sols una colònia, i que per aquest motiu, no posseeix encara del seu propi Estat,
que el defensi davant de situacions com aquesta.

Ningú amb un mínim de seny o sentit comú, podria residir a Dinamarca, Finlàndia, Eslovènia o Noruega,
per a posar tan sols alguns exemples d'alguns dels Estats més desenvolupats del mon, amb un nombre
inferior de parlants de la seva llengua pròpia que el català, i fer afirmacions com les que ha fet l'autora de
l'article. Segurament no es donaria el cas, degut a que tal persona tindria assumit que rebria una immediata
reprovació de les autoritats pertinents, en cas que ho fes. En canvi, aquest no és el cas del poble català.

Els catalans, veiem com pel fet de no posseir els mecanismes estatals, aquesta mena de fets i actituds, no
només no son condemnats per les nostres màximes autoritats, sinó que son ignorats un cop darrere l'altre. És
per això, que ja que cap autoritat és capaç de preservar els nostres drets més fonamentals, és el mateix
poble català, el que fa sentir ara la seva veu.

Finalment ha arribat el dia, que el poble català ha exhaurit tota la seva paciència. Exigim per tant, que a partir
d'ara siguem respectats com a poble. Exigim, que la nostra cultura i llengua siguin respectades, tal i com
mereixen també totes les cultures i llengües del mon.

I davant de les afirmacions vexatòries d'una forastera, els catalans exigim les disculpes i la immediata
rectificació, per part de l'autora de l'article en qüestió, i dels mitjans que l'han publicat.

Rebin unes salutacions ben cordials.

Qui vulgui, pot adherir-se aqui mateix, o enviar un correu, a respecteuacatalunya@gmail.com