.

Algunes propostes  poden arribar a catalitzar una autèntica revolució. Per exemple, l’obligatòria  (s’havia d’intentar!) proposta de candidatura unitària que, després d’arrasar electoralment, proclamés unilateralment la independència, a part d’aconseguir  unificar el vot catalanista, reduint l’abstenció, hauria pogut generar també altres fenòmens sociològics, com la inhibició del vot espanyolista i com l’aglutinació del “vot protesta antisistema” (ja ha passat abans d’ara, en conec uns quants que estaven –i continuen estant- a les antípodes del catalanisme però van votar ERC l’any 92, que fou, precisament, el primer cop que aquest partit es presentava electoralment com independentista).

.

Parlava de dues dimensions. Doncs, és degut a aquesta darrera dimensió desestabilitzadora que les eleccions poden arribar a ser, de vegades, gairebé una tómbola. Els partits que “proven sort” estan obligats a cercar aquest efecte intentant “entusiasmar l’electorat”. Però, per altra banda, els seus líders no poden jugar-s’ho tot a la carta de que segurament guanyaran, governaran el país i decretaran la secessió. És evident que tenen uns altres objectius no verbalitzats que no són tant “per si de cas sona la flauta” sinó que, tals objectius, constitueixen la veritable raó –les motivacions íntimes-  que els hauria decidit a impulsar la candidatura.

.

Si la candidatura unitària ha quedat descartada i veus que, les que havien de ser simples components, continuen mantenit, per separat, un discurs basat en les mateixes expectatives de resultats del “conjunt no-nat”, llavors es fa interessant esbrinar quins són els objectius reals dels seus líders.

.

Als anys vuitanta, l’independentisme català modern estava encara en el seu bressol d’extrema esquerra i les eleccions eren, sobretot, una eina propagandística i un sistema per comptar-se, perquè llavors era important haver crescut en mil o dues mil persones. En aquella època els percentatges electorals encara eren una utopia!  Però aquest no és el cas actual de Rcat ni de la Soli.

.

Quan els d’ERC rebutgen la tàctica –i l’argument electoral- de la proclamació unilateral de la independència, i proposen un referèndum que Espanya no permetrà (similar en quimèric  a les pretensions d’ICV de modificar la Constitució Espanyola) estan evidenciant que ja no veuen “urgent” l’assoliment de la sobirania nacional, perquè un cop s’ha frustrat el big-bang independentista, els quadres del partit poden dedicar uns pocs anys a consolidar hegemonies domèstiques i a clarificar correlacions internes.

.

CiU també respira alleugerida perquè s’ha frustrat la unitat sobiranista i veiem que els capos convergents no estalvien megafonia per a rebutjar la independència (llevat d’alguna aclucadeta d’ull com la que ens ha fet en Mas els darrers dies),  evidenciant també  que el seu interès no és “ni comptar-se ni fer propaganda”, sinó  limitar-se a “donar a la majoria allò que vol la majoria”, atès que l’objectiu és comercial i consisteix a guanyar.

.

Per a CiU, les enquestes ja han revelat que la majoria dels catalans se senten  ”també espanyols”  i que, quan cíclicament es redueix la confrontació amb Espanya, creix també el nombre dels que se senten espanyols (i més si es remunta la crisi i si la selecció espanyola guanya competicions). Per tant, si la majoria dels vots són “també espanyols”, guanyar implica rebutjar l’independentisme. Així de fàcil!

.

Des del punt de vista de l’Artur Mas, atès l’esmicolament sobiranista, que serà castigat per la Llei de Hondt, no val la pena entrar en un procés de polarització nacional que sols portaria a perdre vots, perquè aquells vots que son “més de la ceba” sempre es podran recuperar a posteriori, quan en Laporta conflueixi a CiU (però en fred, en un procés serè, ordenat, negociat i assenyat que garanteixi un bon repartiment dels “rols Duran-Mas-Laporta” i la consegüent moderació, de síntesi, del conjunt de la –futura- Federació).

.

Us deia al quart paràgraf com és fa d’interessant esbrinar quins són els objectius reals dels líders. Els historiadors del futur no trobaran tan interessant estudiar per què van sorgir dues candidatures, el RCAT i la SOLI (malbaratant, amb la divisió, els vots independentistes que obtingueren, així com els que podrien haver mobilitzat, cas d’anar junts i d’haver donat exemple si no haguessin caigut en allò mateix que criticaven als polítics professionals). No, el que serà més interessant d’estudiar serà PER QUINES RAONS REALS no es van posar d’acord aquell agost del 2010.

.

Que tingueu un bon jorn de satisfaccions i de lluita en el camí de l’alliberament!

.

Fantassin Manel

 En un futur llunyà alguns estudiosos de la història de Catalunya no tindran objecció en catalogar els inicis del S XXI com l’etapa de màxima maduresa de la decadència política catalana. De fet, avui, com a conseqüència de la seva manca d’implicació amb les necessitats d’aquest país ja podríem etiquetar inequívocament d’aquesta manera a la política catalana contemporània.

 Bo i que podria inflar el text augmentatiu amb altres exemples igual de clarificadors n’he triat tres que segons el meu criteri parlen per si sols:

                      -  FRACÀS DELS POLÍTICS CATALANS DESPRÉS DE L’EXITOSA MANIFESTACIÓ DEL  10 DE JULIOL  A BARCELONA.

Un milió i mig de catalans i catalanes varen bellugar-se pels carrers del cor de Barcelona alhora que empunyaven senyeres que tenyien el cel de la capital d’estelades i trasbalsaven la calma dels unionistes espanyols.

Mils de boques esclataven cridant als núvols a favor d’un estat propi (IN-INDE-INDEPENDÈNCIA), xiulant i menyspreant els líders polítics dels partits catalans que  desvergonyits intentaven mantenir-se com  els màxims protagonistes de la gran marxa independentista.

L’endemà, com no, les clàssiques portades a la premsa, farcides de plomes optimistes que feien commoure al respectable i negar els ulls  als més vells. Evidentment era massa bonic, hi havia massa sensatesa en aquella felicitat col·lectiva, un parèntesi que com sabeu, ben aviat es va evaporar gràcies a la incompetència dels polítics catalans. 

                    -   LA CLARA INVIABILITAT DE LA CANDIDATURA ÚNICA INDEPENDENTISTA:

 Fa molt de temps que defenso que una candidatura única fora del parlament és una utopia i només és propaganda de palla perquè alguns grimpaires surtin a la fotografia de “L’AVUI”(s’ha de pactar? i tan, però en el parlament, no fora).

Ara ja no és només una opinió subjectiva meva, ara ja és un fet consumat que la vanitat del Sr. Laporta i cia s’ha encarregat de certificar-ho ben aviat. És evident que el Sr. Carretero no vol passar per l’adreçador del trio meravelles i defensa (com és ben lògic) la titularitat del projecte que va parir així com  els esforços i diners que hi ha invertit.

Tot plegat “suma” una divisió de vots independentistes que no  aniran a parar enlloc i no beneficiaran a ningú.

                      -  L’ESTANCAMENT DEL CATALANISME CONSERVADOR:

 Ni la manifestació de la PDD, ni la de Brussel-les de 10mil, ni la d’Omnium el Juliol passat han aconseguit fer variar el  parer de plantejament dels estrategs de Convergència i Unió. Sembla com si no anés amb ells, com si visquessin en una política autista  deslliurats de la realitat i on només compta la màxima de convertir el seu candidat amb president de la Generalitat.

Amb paraules buides intenten convèncer a tothom de que el país no està preparat per una aventura secessionista, de que seria una gran catàstrofe sortir de l’estat  espanyol i d’altres bajanades similars.

No s’adonen que la maquinària espanyola fent servir un humor sepulcral cada vegada agafa més terreny i resta poder de decisió als catalans fins a convertir-los  en putxinel·lis de roba foradada.

 Vist per sentència !

CRIDA ALS SOLIDARIS

Ateses les circumstàncies no puc estar-me de dir el meu parer personal i intransferiblesobre l’escenari polític que s’ha configurat després de la reunió d’ahir.

Mentre tant, emperò, per Mallorca encara cueteja la darrera serp informativa estiuenca, a compte d’un titular de diari, L’independentisme passa de les Illes, redactat per al Diari de Balears des de Prada, on la presència mallorquina a la UCE acostuma ser prou important. Bàsicament, la informació arribava a la conclusió –sí, era un reportatge amb capítol de conclusions, que hi farem– que les noves formacions independentistes del Principat, el Rcat i la SCI, no s’han plantejat un aterratge a les Illes. Això, que en principi hauria de semblar normal, vist el que veiem per devers Barcelona, ha estat aprofitat per alguns comentaristes per obrir un conat d’intercanvi d’opinions. Que no treu cap a res ni duu enlloc, però mira, alguns s’hi entretenen.

Tot i que sembla evident, com deia, que bones feines tenen els senyors Carretero, Laporta, Bertran, Bofill, Strubell… per les Illes, quan els ve just aclarir els seus fulls de ruta a la Catalunya estricta, que més aviat sembla que alguns han perdut els papers; tot i això, dic, alguns terminals mediàtics de determinades formacions nacionalistes illenques (és a dir, articulistes militants, amb carnet o sense) s’han encaparrotat en establir si seria bo pel nacionalisme illenc la presència electoral dels nous actors sobiranistes… Ells han tirar pel camí d’enmig i han decidit que no cal especular, que a les Illes ja tenim l’experiència d’Esquerra Republicana que, és clar, ara resulta ser la mare de tots els mals que assoten el mallorquinisme polític en l’actualitat.

“¿Ha servit per consolidar-hi el discurs del catalanisme? No. ¿Ha contribuït a estrènyer i a fer més profitosos els vincles entre els partits d’aquí i els del Principat? Tampoc: més aviat els ha afluixat perillosament, o els ha tallat. ¿Ha propagat i ha normalitzat, entre aquells que no hi estaven d’acord d’entrada, la idea segons la qual Catalunya i les Illes Balears comparteixen, amb totes les especificitats que es vulgui, una mateixa llengua i una mateixa cultura, i que per tant també els seria útil de compartir -en un pla d’igualtat i de col·laboració- un projecte sociopolític futur? En absolut.” La peroració, original d’un col·laborador habitual de premsa, ha estat publicada aquest mateix diumenge passat; referida, és clar, a la presència d’Esquerra en el panorama polític i electoral illenc. Ja es veu que l’home de ploma té les idees clares; arguments, cap, per les idees força clares. I així anem passant, fins que arribarà la convocatòria electoral i ens agafarà a tots amb els calçons descordats i potser sense temps a abillar entre tots una opció nacional una mica amb cara i ulls. Us he parlat de ganivets? Doncs, l’espanyolisme majoritari de les Balears ni tan sols es molesta en esmolar-los.

Per cert, i tornant als companys de Reagrupament i de Solidaritat, que cada cop els entenc menys. Ara semblen una parella de fet però que no comparteixen pis, tu; d’aquelles parelles que fan exclamar la família, més assenyada, allò de “però si tant s’estimen i tant s’entenen, perquè no es deixen de fer el progre i es casen d’una punyetera vegada?”. Mira que deixar un partit perquè no et volen escoltar quan parles d’una candidatura independentista única, i fer-ne un altre amb l’objectiu d’assolir una llista transversal… per acabar així. En plena campanya electoral els vull veure, tan amics com són ara… A veure si Montilla es decideix, que aquesta genteta, si els donen molt més temps, encara faran un ou de dos vermells.

Tot aquest enrenou que genera aquesta formació, agrupació, gran coalició, partit, colla o el que sigui, deixant de banda la cosa de proclamar la independència, no ofereix res més, de moment. No perdem la fe, doncs.

Amb les coses així de magres, no em resta altra opció que anar espinjolant per la xarxa. No hi ha més substància que el procés electoral de les primàries, la renovació del lloc web i una bona colla d’actes amb el segell d’èxit pel territori. Això sí, ventilen com a gran fita la gent que els arriba d’aquí d’allà, com si fossin autèntics trofeus de caça. Només pel fet que reben militants d’altres formacions.

En aquest nou web s’hi poden trobar perles que, sens dubte, passaran a la història de la literatura política: “La unitat no pot suprimir la democràcia, perquè aleshores excloem el poble, i la unitat passa a ser fictícia.” O bé: “Només el poble és qui legitima, només el poble és savi.” Vist aquest grau de deliri lletraferit, em sembla encara més necessari saber quins mínims de programa gastaran aquesta tropa. Perquè, és clar, haver de confiar-ho tot a la saviesa popular potser és una mica massa fort. Ja n’hem tastat de precedents galdosos en aquestes nostres contrades.

El procés electoral, però, ens aboca al bo i millor. (O potser ens ho porta internet?. Ara dubto). Podem trobar candidats que en la seva cursa per ser escollits ofereixen programes polítics d’abast incalculat: “Que les grans decisions polítiques siguin aprovades pel poble en referèndum”. És a dir, polítics que ho dipositen tot en el bon saber popular. Parlem d’un principi de l’anti-política. Què entenem per “gran decisió”? Amb aquesta filosofia no ens calen ni els polítics honrats! Si les coses importants les hem de ventilar via referèndum, també han de saber aquestes llumeneres que per gestionar el dia a dia ja tenim un exèrcit de funcionaris. Per què coi volem polítics que no es puguin mullar?

Corre com un regueró de pólvora aquesta versió tronada de la sobirania popular. Al poble li atorguen poders gairebé metafísics i una saviesa que rarament trobarem en altres bandes, per més democràtiques i avançades que siguin. Aquest desfici per proclamar la bondat de l’igualitarisme com a remei de tots els mals fa una mica –massa- de basarda. Per què al final l’èxit és fruit d’un bon lideratge. També en el terreny de la política. Però quan hom atorga el paper de líder al poble és perquè pateix una absència d’idees, de coratge, de suficient capacitat per gestionar el país.

He trobat, per exemple, un pack de quatre candidats que entre d’altres coses defensen “Llistes obertes, votació directa, selecció, no imposició de candidats”. Sembla una broma; però no. I toquen les tecles més vitals en aquest seu programa: “Persecució del descontrol, el malbaratament, la negligència i l’obscurantisme amb els diners dels nostres ciutadans. Establiment d’un òrgan realment operatiu i independent de les finances dels partits i els polítics. Declaració de béns abans, durant i després de l’exercici del càrrec públic. Duresa en el codi penal per als polítics corruptes.” Quedo impactat amb això darrer. Tant que em recorda la campanya d’aquell polític en les darreres eleccions espanyoles. Oferia solucions de tres tipus, a canvi del vot: justes, lògiques i valentes. En el capítol de la valentia cito dues de les quatre coses que proposava:1) Apujar els impostos als més rics per tenir més serveis per a tothom. 2) Lluitar contra la pobresa. El més gruixut del cas és que va aconseguir l’escó de diputat i avui és líder indiscutible de la seva formació. Ah, i segur que estaria encantat de muntar referèndums així que el panorama oferís la mínima escletxa.

Dessmond | http://dessmond.blogspot.com/

Un milió i mig de catalans el 10 de Juliol predicant majoritàriament INDEPENDÈNCIA és una tensió no gens menystenible, si aquesta força ha de fraccionar-se, perdrà efectivitat, tanmateix és ben capaç d’inferir alguns canvis substantius a futur, pensar que això passarà i res no haurà passat és ingenu o interessat, res tornarà a ser igual.

És ben natural que molts de nosaltres, tenint en compte de on venim i on som, ens emprenyem amb els nostres, ens emprenyem amb els nostres perquè ens hi sentim vinculats, i volem que la nostre relació funcioni com un rellotge suís, però haurem de funcionar com un sol home seguin l’estelada i el batec dels nostres cors.

Tenint en compte el capteniment de les institucions oficials, l’establishment polític, i la legió de telepredicadors a sou criticant les nostres imprecisions i aprofitant les nostres picabaralles per a  mostrar-nos a la massa social com a descerebrats irredempts, els nostres caps de colla, tot i haver esta pressionats fins al límit per a nosaltres mateixos, ho han fet de conya. Aquells que jo criticava de fer “actes de sobirania” en teatres i alhora demanar implícitament el vot per a partits regionalistes, entenc que de bona fe, malgrat un caràcter diguem-ne “difícil”, donaven per fet que tots jugàvem en el mateix equip, en Carretero, malgrat no entendre que tots juguem en el mateix equip tot i no ser reagrupats, va tenir l’encert de posar en solfa una cançó d’autoria popular que com la remor creixent d’un riu s’anava obrint pas en el si del poble català, dels agrupats al voltant de SI i la CNS, que dir?, en Canela amb més paciència que un sant, i en Espot, anar treballant sense descans, aguantant el que no te nom, entregat, sense fissures, d’una peça, la seva coneixença i amistat m’honora.

Els detalls, ara que la corda està tensada, no ens han de impedir de veure allò que hem fet, vaig publicar un articulet al Bloc de Suma Independència titulat El·lipse, que m’agradaria reproduir en la seva introducció.

Apreciats companys, les aigües flueixen en vers el seu destí, per més que li posin topalls, l’aigua s’aplega en torrents i fa camí per lleres vessant avall de la muntanya aplegant-se en “ibons”, així en diuen en els Pirineus occidentals, Ibon, de “ibai”, que és riu en iber, grans basalts que es conformen en les pletes de les valls, les parts més elevades i endinsades de les valls.

Quan arriba el desglaç, les aigües flueixen amics meus, i una dolça remor les acompanya, és com ara aquesta dolça remor que es deixa sentir en els cors de tants catalans en els que s’albira una nova primavera.

És el sol resplendent d’una transfiguració vigílica, que liqua el degoteig d’una esperança que ha de nodrir la nostre Terra.

Ara, en el meu imaginari tots hi sou, amb noms i cognoms, un per un, ara el nostre noble Poble ens crida a la presència de la Història, i tots hi som presents. Aquest és un moment que ningú no ens prendrà mai, gaudim-lo plenament, i que quan ens mirem als ulls s’esvaeixin les recances.

Una dolça remor s’escolta arreu com un càntic d’adveniment que anuncia un nou dia veritable on cada nom significa exactament allò que representa.

Visca La Pàtria.

Agosaradament Vallfosca. 

(*) Benvolguts lectors del BGS, avui publiquem un article del company Vallfosca perquè en Marc Arza està de vacances.

Tot i que hom pot recordar que històricament hi ha hagut moviments i partits que han reeixit en molt poc temps, és possible que costi de fer creïble una proposta sortida del no res i en quatre dies. Podem parlar de la necessitat de la regeneració política, de l’apoltronament dels professionals de la política, però en el fons una part important de la població ja dóna com a normal i irremeiable la situació actual i acaba pensant que, al capdavall, la política és això i que els que vinguin nous acabarien fent el mateix que els altres.

D’estudis sobre l’espoli fiscal que pateix Catalunya n’hi ha molts; i, encara que puguin diferir en matisos, tots coincideixen en què el preu que paguem els catalans per a ser espanyols és descomunal i insostenible. Cap país del món podria suportar ni toleraria un espoli equivalent al 10% del PIB, o el que és el mateix que a cada català ens costa tres mil euros anuals el fet de mantenir-nos dins de l’Estat Espanyol. Una quota elevadíssima per a formar part d’un club que ens menysprea i ens discrimina en tots els sentits. Ja hi ha estudis sobre el que es podria arribar a fer anualment si amb un Estat propi ens alliberéssim d’aquest espoli: des d’increment de pensions a millora de serveis o d’infraestructures. Però els catalans hem assimilat com a normal aquest espoli, fins al punt que alguns poden vanagloriar-se d’aconseguir la promesa (que saben que després no es complirà) de reduir-ne una petita part. Com si féssim un homenatge i nomenéssim benefactor el lladre que promet robar-nos una mica menys.

Amb absoluta normalitat s’accepta una Constitució que estableix (en contra dels principis de la pròpia Constitució) la discriminació dels ciutadans de l’Estat en funció de la seva llengua; una discriminació que en un país normal seria titllada simplement de racista. I en canvi, aquí, és ratificada per un Tribunal Constitucional corromput políticament, i acceptada amb més o menys resignació per sectors de la societat catalana com la cosa més normal del món. Tenim, en general, una Justícia que es mou als dictats de la política, que fa judicis d’intencions en funció de l’interès de determinades ideologies, i com a màxim els més agosarats arriben a  discrepar-hi, enlloc d’exigir-ne la imputació per corruptes.

Hi ha partits i persones, algunes penso que sense mala fe, que no es cansen de proposar i de reivindicar un model federal que saben que és radicalment rebutjat per la part amb qui ens hauríem de federar. Els dirigents socialistes, però també una gran massa de votants, continuen veient com a normal que les seves propostes federalistes i de convivència al si de l’Estat siguin menyspreades i ridiculitzades pels seus propis dirigents i companys de partit. I amb tota normalitat aspiren, sabent que és pura utopia, a ser menystinguts una mica menys. Parlen de no arriscar-se a aventures de final incert, referint-se a la independència, quan ells ens han portat, una i una altra vegada, a aventures absolutament fracassades. Però és un fracàs que els nostres dirigents, i amb ells una part de la societat catalana, ja accepten en un fatalisme crònic com a normal.

Presentem com a victòries el que són simples derrotes, potser menys estrepitoses que altres, però derrotes al capdavall. I el que és més greu, les assumim com a normals i encara ens demanen que agraïm als nostres agressors que prometen ser menys cruels que els altres.

La resposta normal i lògica, en un país normal, seria acabar d’una vegada amb tanta humiliació i tant d’odi contra els catalans, de l’única manera normal i lògica possible: creant un Estat propi. Però estem tan avesats a pagar una quota altíssima per a ser discriminats i menyspreats que som capaços d’agrair i donar la nostra confiança a qui ens prometi, sense sortir d’aquesta insòlita normalitat, que les agressions i l’espoli potser serà menys durs. Com si el nostre destí estigués entre romandre en una cel·la de càstig o gaudir del privilegi d’una cel·la normal, enlloc de trobar normal i lògica la via cap a la plena llibertat.

Dic aquestes floretes sobre mi mateix, amb l’objectiu d’intentar convèncer-vos, que té un alt grau de fiabilitat allò que pugui comentar-vos sobre coses que hagi escoltat. En aquest cas, es tracta de l’observació  sobre els usos lingüístics percebuts al poble on he anat a passar el dia.

Hem sortit de BCN i hem travessat l’àrea metropolitana uns 50 km en direcció a ponent. No diré fins on per no mosquejar els meus amics, només diré que és un nucli de més de quatre mil habitants pertanyent a un municipi situat passat Sant Sadurní.

Sóc al carrer principal d’una vila catalana d’aspecte tradicional i històric, de gent que se saluda amablement pel carrer, que passegen sense presses, amb posat tranquil,  perquè  no hi ha gairebé trànsit, camí de la pastisseria o pujant de missa.

És mig dia quan la meva petita em pregunta, innocent i acostumada a molt de cotxe, si encara som a Catalunya i, arran d’això, m’adono que no he sentit encara ningú parlant Català. Estem habituats a l’Eixample barceloní on la nostra llengua es barreja amb parles estrangeres, des d’Urdu a Xinès, passant per l’Anglès i l’Espanyol majoritari. En circumstàncies similars, en tractar-se d’una via on conflueix tanta gent anant amunt i avall, a Barcelona hauríem percebut el caràcter marginal del català però no la seva absència.

Em disposo a parar l’oïda per tal d’identificar aquests catalanoparlants tan discrets. Passa una estona. Tothom xerra poc o molt. Realment cap d’aquests vilatans amb aspecte pagesívol  parla Català. Esperarem! Passa un auto amb la música a tota hòstia, envaint el carrer amb la veu de Los Chunguitos que, lluny d’agredir acústicament l’entorn, com m’hauria semblat fa sols una estona, ara em dóna la sensació que s’hi integra perfectament.

Arriba la vesprada i cerquem nous espais públics, perquè la mainada pugui esbargir-se mentre els grans fem un cafè. Cap d’aquests nens del parc juga en Català? M’hi adreço, amb l’excusa d’un joc, en la llengua del país, per tal de provocar el canvi, amb llur resposta. La conversa esdevé de bilingüisme passiu, em responen en Espanyol. Diu la meva companya que pot ser degut al context de joc on aquesta és actualment la llengua “obligada”.

Es fa fosc i, com fantasmes entre les ombres  …veiem apropar-se homes  vestits amb llargues camises que semblen llençols blancs. Al darrere venen també senyores i mainada igualment mudats. Han festejat el ramadà i surten també  a passejar. Quatre nenes marroquines es posen a jugar amb la meva petita EN CATALÀ! Al meu costat escolto una de les veïnes dient “…el pueblo se está llenando de extrangeros…” i un senyor li respon “…estos son los hijos de la mora…”.

El joc de les cries és bonic i en un Català exquisit. Els pares seuen al meu costat i veig que no parlen Àrab sinó Amazigh (si, ho sé diferenciar bé. De debò!). Després marxen i es queden vigilant les nenes dos xicots d’uns 15 i 13 anys que també parlen entre ells en Català.

M’adreço a ells per a preguntar-los pels seus usos lingüístics. M’expliquen que es van acostumar a parlar Català a classe. La diferència amb altres nens fou que ells, en sortir d’escola, havien d’anar a casa, on jugaven entre els germans. En canvi, la resta dels amiguets es quedaven jugant al carrer …es Espanyol.

La família va arribar fa 15 anys, però els pares no solament no parlen (gaire) Espanyol ni Català sinó que tampoc parlen Àrab. El pare es dedica a feines agràries i la mare no treballa. A casa, els cinc fills (dos nois i quatre nenes) parlen entre si en català i amb els pares en Amazigh. Sovint són els nois que fan d’intèrpret en la compra i a cal metge.

Fa prop d’un any hi havia una enquesta de facebook demanant el parer sobre quins forasters s’integraven més fàcilment a l’idioma de Catalunya. Durant prop de tres mesos, mentre la pregunta en movia en l’àmbit català, el vot era majoritàriament a favor dels marroquins. Quan va arribar a coneixement d’un grupet espanyolista, i el van difondre entre ells, va rebre una allau de votacions en vers l’Espanyol (però fins per a ells era un vot difícil, atès que respondre era considerar-se foraster):  http://apps.facebook.com/livingsocial/micro/polls/110713/answer

Després de 20 anys de Pujolisme i de vuit anys amb independentistes al govern autonòmic regional, he passat el dia en una vila catalana de l’interior on només he sentit parlar Català una família musulmana qualificada pels vilatans com “extranjeros”.

. 

Que tingueu un bon jorn de satisfaccions i de lluita en el camí de l’alliberament!

.

Fantassin Manel

.

http://avui.elpunt.cat/noticia/article/3-politica/17-politica/208035-puig-es-mostra-tranquil-per-les-ultimes-baixes-de-ciu-captades-pel-projecte-de-laporta.html

 Després d’aquestes declaracions d’intencions tan reveladores és de suposar que tothom que és independentista i es plantejava votar CiU en les properes eleccions ha resolt els seus dubtes de cop. No, amics meus, ara ja no toca ! que us pensàveu !

 Em fa l’efecte que els líders convergents després de la desfeta de l’Estatut i de veure com les gasta el TC han decidit que val més viure agenollats que morir drets com homes lliures.

CiU covardament ha posat punt i final a les aspiracions separatistes d’ una part dels seus militants i de la majoria dels seus votants. No ha perdut el temps en assegurar el seu encofrat i els pilars que els aguanten on estan. No desestabilitzem l’estructura que sinó perdrem les eleccions nois !

 Doncs jo crec que seguint aquest camí potser sí que guanyaran les properes eleccions però perdran les següents de forma clamorosa. El fet de que majoritàriament els catalans tinguin ganes de desfer-se del tripartit després de patir-lo estoicament durant 8 anys segurament jugui al seu favor. Ara bé, a la que toquin el govern se’ls hi girarà tothom en contra i els hi exigiran que prenguin decisions que ja ara diuen que no pensen prendre.

 M’agradaria saber què “collons” en pensen treure de governar en una autonomia de merda que cada vegada té menys pes polític  a casa nostra i que converteix als seus dirigents en titelles despersonalitzades i afeblides de sentits.

 Convergència està caminant entre esbarzers punxeguts amb un comportament impropi que fa avergonyir a tots els que hem format part de les seves files alguna vegada. Bo i que ja han fet el nus a la corda i tenen la forca preparada per posar-hi el coll, encara estan a temps de rectificar i evitar un suïcidi polític del que mai més podran recuperar-se.

 Tan de bo Santa Llúcia els retorni la vista.

Només garantint la Independència de Catalunya, estarem en disposició d’elaborar unes polítiques públiques de tipus econòmic, social, cultural, ecològic, etc., el màxim de cohesionadores possibles. Qualsevol altra opció no-independentista, l’únic que afavoreix és a determinades oligarquies que viuen de la dependència, a costa del benestar de la immensa majoria de catalans i catalanes. La no-independència és per definició discriminadora i espoliadora. La independència, contràriament, obre la porta a una societat cohesionada.

Garantir la Independència de Catalunya, doncs, és un repte estratègic prioritari. Per aconseguir-ho, cal o bé ser una potència mundial (en termes militars, econòmics, etc.) o bé teixir una política d’aliances que tingui per objectiu fonamental neutralitzar les amenaces que la posin en perill.

És evident que la Catalunya Independent no serà mai una potència mundial. Si més no en el sentit complet de la paraula. No serà un actor clau en l’escaquer de la política mundial. Cal reconèixer-ho. Tanmateix, sí que pot tenir un rol important en determinats àmbits. Molts estats de dimensions físiques o humanes inferiors a Catalunya, tenen avui en dia un rol en la política mundial referencial. Em refereixo, per exemple a estats com Finlàndia, Dinamarca o Irlanda, per exemple.

Més enllà, però, d’aquesta rellevància puntual, penso que la millor manera de garantir la Independència Nacional que tindrem, un cop assolida, i per evitar perdre-la mai més, serà a partir d’una sàvia política d’aliances que, com he dit abans  en neutralitzi les amenaces.

Aquí, el concepte neutralitzar l’utilitzo no com a sinònim d’eliminar, erradicar, exterminar, etc. Malauradament, la catalanofòbia és una actitud política que històricament ha estat força important a països com Espanya, França, Itàlia i el Vaticà. Atès que no la podrem eliminar, sí que es pot desincentivar-ne o dissuadir-ne la implementació, és a dir, fer que el seu recurs provoqui més costos que beneficis a qui estigui temptat d’emprar-la.

La qüestió clau, doncs, és com bastir aquesta política d’aliances. Cal tenir present, que per derrotar Catalunya, els nostres enemics, sempre han forjat aliances, s’han ajudat mútuament per aconseguir el seu propòsit. Mai, repeteixo, mai, un enemic de Catalunya ha aconseguit ell solet, derrotar-nos. Això vol dir que han estat capaços de teixir una política d’aliances favorable als seus interessos. I això vol dir, correlativament, que Catalunya ha fracassat en neutralitzar aquesta política d’aliances adversa amb una de pròpia. Malauradament, la història és plena de “traïcions a Catalunya“, per part dels nostres suposats aliats. I així ens han anat les coses.

Quins han de ser els referents, doncs, d’una política d’aliances que neutralitzi les amenaces a la Independència de Catalunya? En primer lloc, el referent més important ha de ser el pragmatisme. Sí, ja sé que això no és gaire presentable, sobretot des d’una visió ètica o normativa, però és que quan et jugues la supervivència, la veritat, no estàs per a gaire floritures. En aquest context, pragmatisme vol dir, adreçar-se als més grans de la colla , a aquells que sovint de facto poden solucionar el tema. I a hores d’ara, en el context mundial, aquests són els Estats Units. I en el context europeu, Alemanya. Sortosament, tots dos dos estats comparteixen unes característiques positives: són estats democràtics i repúbliques. Tots dos, a més, han tingut en les darreres dècades, un protagonisme clau en el suport a la Independència de nous estats, de manera que des d’un punt de vista estratègic de cap de les maneres els repugna el principi d’autodeterminació i d’independència.

Penso doncs, que una sòlida política d’aliances de la Catalunya independent, ha de tenir com a referents principals els Estats Units i Alemanya. Principals, que no únics, però. Dels altres ja ens ocuparem en un altre post.