El blog de la Tofa

els Visitants

noreply@blogger.com (Antoni) — Sun, 08 May 2011 22:01:00 +0000

Avui a Solius, a l'hora de dinar, tot parant la taula mentre els cotxes feien la volta de reconeixement i l'arròs estava reposant els últims minuts (no dic paella perquè els cosins vila-realencs de l'Aurora em tallarien el coll, que es veu que l'autèntica paella valenciana no porta musclos, ni escamarlans, molt menys salsitxes i és groga), des de la finestra de la cuina he vist algo verd que es movia entre les plantes:

Hem sortit sigil·losament i no s'ha espantat gens, quan normalment al mínim moviment fugia cap al cau. M'ha deixat anar a buscar la càmera al cotxe i tornar, i ell com si res, entrant i sortint a un forat, pujant als testos, passejant per l'herba i fins i tot se m'ha apropat a mig metre dels peus (estant jo quiet amb la càmera com un dels de les rambles, potser venia a tirar-me una moneda?).

I de cop n'ha aparegut un altre, una mica més lluny, a la seva bola, que ha caçat un llimac i ha estat entretingut una bona estona (com jo).

Al final m'he mogut massa i han marxat escales avall del jardí, cap al seu lloc habitual. Es veu que són parella i s'estan al cau que altres anys n'hi havíem vist un de sol...

M'he perdut la sortida del gran premi de Turquia i m'he trobat l'arròs a taula... Bé, paella collons! que lameumare també la fa molt bona!

Susqueda

noreply@blogger.com (Antoni) — Tue, 22 Mar 2011 20:16:00 +0000

Feia molts anys que el nivell de l'embassament de Susqueda no arribava als sobreeixidors. No se quantes vegades ho he vist, però crec que es podrien comptar amb els dits d'una mà. La darrera vegada va ser al 1996, l'any que vaig anar a viure a Barcelona.

Estava estudiant per pujar nota per la selectivitat i vivia a casa el meu germà, que m'havia acollit perquè m'anés situant a la ciutat. No recordo el moment exacte, però se que quan vaig saber que l'aigua passava per damunt la presa vaig agafar la Teisa cap a Amer per poder-ho veure. És un moment especial, no se què té, el rugit i la força de l'aigua saltant i picant al fons de la presa... mirar aigües amunt des del mig de la presa i imaginar-te que estàs nedant contra corrent, intentant salvar la vida i no caure daltabaix... o més realista, veure un tronc flotant, movent-se a poc a poc, però cada vegada més ràpid fins que passa per sota i cau avall.

Aquesta vegada em vaig haver d'esperar a divendres i confiar que encara saltaria aigua. Vaig sortir a les 3 de la feina, dinar ràpid i cap a Susqueda! Hi va haver sort, però la làmina ja era primeta i es feia fosc. De totes maneres, si hi hagués pujat dissabte no ho hauria vist.

Espero no haver d'esperar 15 anys més per tornar-ho a veure.

Ah, el meu pare em sembla que encara hi treballava al 1996...

Més fotos de Susqueda aquí. I un video.

Uf! si tenia un blog! 2 (Noel dixit)

noreply@blogger.com (Antoni) — Thu, 05 Aug 2010 16:33:00 +0000

Com vaig predir a l'anterior post, ha nascut el GROC, el Grup de Recerca d'Opistobranquis de Catalunya, que m'ha robat molt de temps però n'estic molt orgullós :-)
La pàgina web se l'ha currat en Guillem i jo he posat les primeres pedres provisionals d'una guia i un blog. Quan tinguem temps i diners (o voluntaris) li donarem millor forma i contingut. Mentrestant l'equip del GROC hi anem treballant de mica en mica...

Durant aquest temps tenyit de GROC també he dissenyat el logo i el primer póster per a l'exposició Exponatura 2010, a la facultat de Biologia de la Universitat de Barcelona.
Ens han encarregat els primers cursos d'Opistobranquis i s'estan apuntant els primers socis.
Bé, no m'extendré més aquí... Serà millor que seguiu els enllaços del GROC si voleu veure com continua evolucionant.

Ah! des del primer dia de l'any, també he dedicat el temps a altres colors...

Uf! si tenia un blog!

noreply@blogger.com (Antoni) — Tue, 17 Nov 2009 22:47:00 +0000

Ostres, des que vaig estrenar la càmera nova i li vaig comprar el banyador que he deixat la Tofa aquí tirada... Només el quilòmetre cent mil del Tofènic va ser prou important per passar per aquí a vomitar algo. Bé, no és que la meva vida sigui una merda, eh, simplent la inspiració (uf, a qualsevol cosa se n'hi diu inspiració...) s'ha dispersat.

Ara no se si arriba aquell moment que, quan agafes de nou el diari abandonat, et poses a fer un resum del què ha estat de tu tot aquest temps... No, crec que no... Suposo que als enllaços d'aquí dalt a la barra ja hi ha prou informació.

Només he de dir que el xino gordo amb bigoti de la foto és GROC, i el GROC marca el meu futur...

Els nous del Tofènic

noreply@blogger.com (Antoni) — Sat, 15 Aug 2009 09:45:00 +0000

L'origen i culpable d'això, fa dos anys: en Titu.

El vestidet

noreply@blogger.com (Antoni) — Fri, 26 Jun 2009 16:03:00 +0000

Per fi! Al final la meva nena ja té el vestidet... Dilluns a les deu del vespre va arribar i vaig estar emprovant-li i posant-li a mida fins les dues de la matinada.
Dimarts a la tarda, abans de la revetlla, la nena volia estrenar-lo i no vaig gosar dir-li que tingués paciència, que millor a poc a poc, que una antiga companya va patir un accident amb les presses FLASHBACK. Però com que el vestit nou està preparat pels imprevistos.

Bé, un cop a l'Ametlla de Mar, a la cala del torrent del Pi, la visibilitat era xunga, em faltaven mans per posar-me les aletes i les ulleres (gràcies Titu i Gael) i mar endins, amb bona visibilitat però encara amb el va-i-ve de les onades, vaig comprovar que fer fotos no seria bufar i fer ampolles a partir d'ara... Primer obstacle seriós: el regulador no em deixa apropar l'ull al visor de la càmera, he de triar entre respirar o fer fotos... hauré de mirar de convinar-ho una mica.
Tot i els problemes vaig trobar el primer nudi, l'únic en els 90 minuts d'immersió:

La meva nena

noreply@blogger.com (Antoni) — Mon, 25 May 2009 21:53:00 +0000

Bé, ha arribat el moment... tinc una companya nova, però no he deixat del tot arraconada la vella. Massa temps junts, masses bons moments i imatges per deixar que la toqui algú altre. És massa vella i no ha pogut venir amb mi a l'aigua i compartir l'afició, massa arriscat que s'ofegués i seria complicat trobar una substituta. He hagut de buscar-ne una de jove i millor, amb ganes de submergir-se amb mi els caps de setmana. El què passa és que m'ha sortit pija i de moment ja m'ha fet comprar un objectiu macro... i per venir a l'aigua m'ha exigit un vestit suís que val una pasta: un Hugyfot.

Bé, de moment amb el macro ha fet una foto per recordar-me que fa temps que no escric, i alhora per demostrar-me a quina mida podrem fotografiar els opistobranquis...

També la vaig portar a passejar pels aiguamolls de l'Empordà:

i la veritat és que m'està fent venir moltes ganes de poder fer immersions amb ella... Viam quan fem les primeres fotos.

Asintiomatucio

noreply@blogger.com (Antoni) — Fri, 24 Apr 2009 21:46:00 +0000

Després de tanta història i tant cibercondríac va arribar l'hora d'anar a veure el senyor cardiòleg. Un nou electrocardiograma, esperi fora, ja l'avisarem... i m'avisen, hola bon dia senyor cardiòleg, vegem aquest electrocardiograma... Fuma? No. Pren drogues? No. Al·lèrgies? No, que jo sàpiga. Dolors al pit? No. Sensació d'ofegament? No. Mmmmmmm i què fa vostè aquí? Res, que em van dir que tenia un desnivell a la corva S-T, vaig anar al metge i em va enviar d'urgències cap aquí (2 mesos d'urgència). Doncs res, el seu electrocardiograma és el d'una persona normal de la seva edat, esportista, jove, etc. el meu electro seria semblant al seu, no es preocupi, pot fer vida normal sense cap limitació.

Paciente de 31a asintiomatucio con ecg de repolarización precoz sin alteraciones significativas ni clínica, no precisa tto ni controles por cardiologia.
No tiene limitación para realizar ningún tipo de actividad.

Lo d'asintiomatucio ho he traduït com assimptomàtic...
Ah, i el cor me l'ha dibuixat la infermera... (al senyor de 70 anys que anava abans que jo també li ha dibuixat, jo no sóc cap segon plat!).

No es pot fer tot...

noreply@blogger.com (Antoni) — Sun, 19 Apr 2009 17:47:00 +0000

Aquesta Setmana Santa he canviat la costum anual d'anar a León amb la família per passar tres dies d'espeleo intensiva al Massís d'Arbàs, a l'Alta Garona, amb el Comando Patxaran:

Foto del Carlos

Sí, ens va nevar i ploure cada dia, però a dins els avencs i coves només hi circulava aigua... no passa res... A més a més l'Àlex em va regalar un mal d'esquena per acabar de fer la penitència.
O sigui que després de tot això vaig tornar lisiat i defdedat per tota la setmana.

Bé, no passa res... compensa amb l'experiència, el paisatge i la companyia, però clar, arriba el següent cap de setmana i...

...em toca fer bondat.

A més a més dijous que ve és Sant Jordi, dia de cors... i electrocardiogrames.

Tumblr...

noreply@blogger.com (Antoni) — Wed, 01 Apr 2009 20:45:00 +0000

Twitter, follower, follower, twitter, flickr, picasa, follower, youtube, twitter, vimeo, twitter, follower, delicio, follower, lastefeemme...

i ara Tumblr...

És una espècie de blog ràpid per enllaçar coses que vas trobant a l'intenné. La gent pot subscriure's (followers) uns amb els altres i es comparteixen les troballes...
Friki? ja és això, no? què fas llegint un blog?

Amb l'ai al cor

noreply@blogger.com (Antoni) — Fri, 06 Mar 2009 21:50:00 +0000

Com cada any, em van arribar els resultats de la revisió de la feina amb el típic "lleuger sobrepès", però aquesta vegada venien amb un comentari inquietant respecte l'electrocardiograma: Desnivel ST, acuda a su médico de cabecera...
No vaig donar-li importància, la doctora va tenir problemes per enganxar-me les ventoses al pit i vaig pensar que era cosa de la qualitat de les revisions... De totes maneres vaig fer una mica de cibercondríac i em vaig acollonir una mica (clar, sempre surt el pitjor a internet... quin interés tindria fer un article sobre refredats o mala col·locació de ventoses?). Vaig demanar hora pel mateix divendres, així podria fer immersió dissabte i un avenc diumenge sense cap paranoia.

El doctor em va fer un segon electrocardiograma d'urgència i em va dir que es confirmava el desnivel ST, que no em preocupés, però que em donava un paper per demanar hora al cardiòleg de caràcter urgent, que aquell cap de setmana no fes el burru i guardés repós a casa, res d'immersions, res d'activitat física. Molt maco...

La ratllada era considerable, les conseqüències podrien ser desastroses, em prohibirien el submarinisme!!!??? Era la meva gran preocupació, no ho veia gaire clar i em vaig començar a mentalitzar que m'hauria de buscar una nova afició (o obsessió). Ornitologia? passejar pausadament a la recerca d'ocells podria anar bé pel meu cor malalt...

No vaig fer immersió, però vaig acompanyar als d'espeleo per passejar una mica... si em quedava tiesso per una passejada voldria dir que estaria massa cardat per continuar vivint...
La espera fora de l'avenc va ser llarga, però va venir a fer-me companyia un pit roig molt curiós. Començaria aquí la meva nova col·lecció? realment em dedicaré a l'ornitologia?

Al final em van trucar del cardiòleg donant-me hora pel dia de Sant Jordi, d'aquí a dos mesos... i clar, amb la ratllada que portava a sobre pel tema submarinisme s'esperarà ta tia enana! Vaig buscar altres opinions i al final resulta que, veient un electro de fa dos anys, ja ho tenia... o sigui que si durant dos anys no he notat res al pit, ni m'he cansat, ni res d'això, doncs potser que no em preocupi...

Dissabte el mar em va regalar una immersió espectacular amb 17 espècies d'opistobranquis diferents! Moment friki.

Bé, ara falta esperar Sant Jordi per confirmar que el pit roig no representa la fi del submarinisme i que tinc el pit bé.

Manel

noreply@blogger.com (Antoni) — Tue, 17 Feb 2009 23:24:00 +0000

per fi...

noreply@blogger.com (Antoni) — Sun, 15 Feb 2009 18:43:00 +0000

Bé, tampoc cal exagerar, però un mes sencer sense ingravidesa es començava a fer llarg...

Mallorca, al juliol.

Els prats de posidònia de Tossa van desaparèixer durant el temporal d'aquest Nadal.

al mar, al mar...

noreply@blogger.com (Antoni) — Sat, 07 Feb 2009 12:53:00 +0000

Com un plat? què més voldria... Viam si la setmana que ve està més tranquil...

Amunt, amunt i fora!

noreply@blogger.com (Antoni) — Thu, 05 Feb 2009 20:59:00 +0000

Dins la caixa les cries no paraven de cridar... tenien molta gana. Eren dies de molta activitat pels pares mallerenga, entraven al niu cada minut amb una nova ració de menjar.
Cada vegada, abans d'entrar, feien una maniobra d'aproximació i miraven si hi havia intrusos al voltant. Si em veien no entraven a la caixa-niu.
En aquesta foto té el menjar preparat, és just abans d'entrar.

El meu pare va tenir la sort de presenciar com sortien les cries del niu i feien el primer vol, a primera hora del matí.

Els horitzons es cremen

noreply@blogger.com (Antoni) — Tue, 03 Feb 2009 00:24:00 +0000

Una altre setmana...

noreply@blogger.com (Antoni) — Sun, 01 Feb 2009 09:35:00 +0000

...amb el cor encongit...

El neoprè sec a casa per segon cap de setmana consecutiu... putu Mauri, putu Molina! La meva sang reclama Nitrogen.

Islàndiatofa

noreply@blogger.com (Antoni) — Wed, 21 Jan 2009 21:23:00 +0000

Passada la por (demà em trucaran de SIXT, segur...), començo a trobar a faltar Islàndia... No se per què però al final m'hi sentia com a casa...

Birrestofa!

Bancastofa!

i el més adient: Perruqueriatofa!

Bon Nadal

noreply@blogger.com (Antoni) — Thu, 25 Dec 2008 14:51:00 +0000

Negre sobre blanc

noreply@blogger.com (Antoni) — Thu, 11 Dec 2008 00:02:00 +0000

Algú ha pensat el perquè del blanquejat del paper de cul? Cal que sigui tant impecable un objecte amb destí final refregada ojete nui? De petit recordo haver-ne vist de color rosa o blau cel... Val, podria ser una justificació evitar l'estil quecu (com el de les rajoles del meu wc), però no m'acaba de convèncer.
Potser per saber que tens el cul net quan després de la última refregada el paper continua blanc? però no tothom el mira... i segurament sense blanquejar-lo també es reconeixeria net.
Per sort no tot el món en gasta i fa servir altres mètodes més higiènics i efectius com l'aigua amb sabó. Si els xinos n'utilitzessin ja no hi haurien boscos al planeta.
Quan buscava pis, un agent immobiliari davant un lavabo sense bidet em va intentar convèncer que ja no estaven de moda, que la gent no els feia servir. La moreneta va xisclar horroritzada. El ruscus és una moda passatgera? ja m'he tornat a desviar del tema... no em centro... em pica.

Proof

noreply@blogger.com (Antoni) — Fri, 05 Dec 2008 19:43:00 +0000

Hey, could you stand another drink
I'm better when I don't think
It seems to get me through
Say, d'you wanna spin another line
Like we had a good time
Not that I need proof

Swell, we're living in a hotel
And someones ringing my bell
In a room without a view
Hey, heard you read another book
Should I take another look
Who am I
Without you

I am Kloot.

He arribat a la creu

noreply@blogger.com (Antoni) — Thu, 20 Nov 2008 18:35:00 +0000

Bé, la creativitat de la tofa continua en hores baixes... de totes maneres, a la sel·lecció de fotos d'Islàndia ja he arribat al dia SIXT.
Respecte el tema, no se si serà cosa de la crisi que està patint aquell país o cosa de la jeta de la companyia de lloguer de cotxes, però encara no sabem res de la reparació. La única putada és que m'estic començant a creure que no ens arribarà cap factura... i el senyor Murphy crec que està ansiós esperant que acabi de mossegar l'esquer.

Bé, si encara hi ha algun visitant que apareix per aquesta tofa desolada aquí té una selecció de fotos d'Islàndia:

Si en vols més estan penjades al flickr.

Submarinant

noreply@blogger.com (Antoni) — Mon, 03 Nov 2008 18:50:00 +0000

No es pot fer tot... entre les immersions i intentar sel·leccionar les fotos d'Islàndia he abandonat completament la meva tofa cibernauta. Potser és que no tinc res a dir? mmmm deu ser això? m'hauré de deprimir? potser si no se'm passa la febre abans del cap de setmana m'ho plantegi.

Un tros de fang

noreply@blogger.com (Antoni) — Wed, 24 Sep 2008 00:15:00 +0000

Tu no saps com em fas sentir,
com un ninot vora la caixa,
tant petit, insignificant,
a les teves mans, un tros de fang.
Tu no saps com em fas sentir,
com un idiota, que compta el temps perdut
entre un ja ens veurem i un avui no puc.

Tu no saps reconèixer en mi,
el què tinc d'or et sembla una llauna,
jo m’arrugo i vaig oxidant-me.
El que trobo dolç a tu t’amarga,
i per allargar la tonteria,
el què ens cremava avui està ofegant-me.

Tu no saps com em fas sentir,
tu no saps com em fas sentir,
tu no saps com em fas sentir...

Mishima.

La creu d'Islàndia

noreply@blogger.com (Antoni) — Tue, 16 Sep 2008 13:35:00 +0000

No, no va de banderes ni de religions... va de desventura amb 4x4.

No parlaré dels paisatges meravellosos, dels camps de lava, de les glaceres immenses, de les aigües sulfuroses, dels fangs de colors, de les aurores boreals, dels geisers, etc. Tot això està allà, està a les 1500 fotografies fetes i està gravat a la retina, però de moment està tot cobert per una ombra fosca anomenada SIXT (ara hauria de sonar un tro i un llamp al mig d'aquesta negror).

L'aventura, abans que desventura, va començar a la matinada de cap d'any, mig adormit per l'alcohol, al sofà d'en Noel i la Muntsa, quan la gent començava a retirar-se i es va sentir la veu de l'Adri: "ei, us apunteu a anar a Islàndia? he vist que hi ha bitllets que estan bé de preu de cara a l'estiu...". No cal dir que la cosa va quallar i vam acabar caient a la temptació set persones, el número perfecte per omplir un Ford Explorer edició limitada: Adri, Ricardo, Noel, Muntsa, Ari, Oscar i un servidor.

Bé, salto directament al dia sixt, sisè dia de viatge... un sis i una creu (hay alguien aquí? quién te envia?). Val a dir que tot i ser un dia gris, amb una mica de pluja i algun raig de sol va estar prou bé. Vàrem anar de Mývatn (el llac de les mosques) a l'Askja, una caldera enorme amb una altra més petita a dins que forma un gran llac, travessant camps de lava d'aspecte lunar seguint una pista tortuosa i pedregosa, grans extensions de terra erma de colors negres, ocres i vermells. De tan en tan es creuava el riu Lindaá provinent del desglaç de la immensa glacera Vatnajökull. Era el primer riu que creuàvem i hi va haver una mica de nervis. Després de passar els dos primers guals li vam perdre el respecte, però sempre pensant que els següents dies creuaríem rius més cabalosos.
L'Askja va ser impressionant, és immens. Uns quants es van banyar dins el Víti, un llac petit dins un petit cràter. L'aigua no estava massa calenta, però tenia un blau turquesa molt guapo. Per variar feia pudor a ous podrits, però em començava a agradar... Al costat mateix hi havia el gran llac de la caldera, amb les aigües transparents i unes fumaroles amenaçadores. Sortien bombolletes de sota les pedres i l'aigua era molt calenta... millor frenar la imaginació en aquests casos, però suposo que seria una mort molt ràpida...

Vam dinar al refugi al peu de la montanya i tots cap al cotxe que la tornada seria llarga... Unes 3 o 4 hores, uns 60 km de pista i 40 de carretera.

Després de fer uns quants jocs de viatge vaig posar un pupurri meu de música tranquila que va fer efecte amb un parell o tres de cançons... tots clapats menys en Ricardo que em feia de copilot. Sí, conduïa jo a la tornada. L'anada l'havia fet en Noel.
A l'arribar al primer gual ens vam mirar amb el Ricardo i... adelante! sin prisa pero sin pausa... Hi va haver algun moviment dels morts que portàvem darrera però de seguida van tornar a caure.
Mentre conduia, mirant la tranquilitat dels de darrera, vaig pensar que si ens passava algo al riu tindrien un despertar histèric... potser els hauríem de despertar abans per si un cas... però m'ho vaig treure del cap...
Evidentment, com que es tracta d'una desventura, va passar lo inevitable... el següent "adelante" no va tenir la mateixa fortuna, al mig del Lindaá el motor es va parar. MERDA! L'aigua, per l'onatge passava per sobre el motor i també esquitxava les finestres. Tothom es va despertar alhora i els meus pensaments anteriors es van materialitzar. Pànic, histèria, crits, però es reclamava serenitat. El riu s'havia calmat i només arribava a mitja porta, s'havia filtrat un dit d'aigua a l'interior, però res més. Finestres baixades, QUÈ FEM!? algú va saltar a l'aigua, després un altre, em vaig començar a treure les sabates i mitjons, uns paios ens cridaven des de fora l'aigua amb les mans al cap... era un altre cotxe que ens seguia... res a fer... el cotxe no s'engegava (i a part algú recomanava que ni ho intentéssim, però ja estava fet...). Una vegada fora el riu vam decidir treure les motxiles de dins el cotxe per canviar-nos. Havíem d'esperar una hora o dues a que vinguessin els ràngers, els guardes del parc natural a qui havíem trucat...

Van arribar quan s'estava fent fosc i ens van fer esperar mitja hora més mentre anaven a buscar una corda per estirar el cotxe. Ho van aconseguir, però el motor continuava sense donar senyals de vida.
Com que ja era tard ens van portar a un refugi que estava a 10 minuts. El plan era dormir allà i al matí que algú anés caminant a mirar si el cotxe s'havia assecat i el motor s'engegava.

A les set del matí, després d'una nit sense poder dormir per culpa del fred, vam sortir el Noel i jo cap al cotxe... una hora caminant, deu minuts eixugant els seients, les estores, etc... mimant el cotxe per fer-li la pilota. Arriba el moment, el Noel em cedeix l'honor per poder-me treure l'espina clavada... fico la clau... BOP. Ni BRROOOOM ni hòsties, el motor simplement fa BOP a cada intent... Torna a aparèixer la foscor de la tragèdia... a fora la pluja augmenta la intensitat...

L'Òscar i el Ricardo van aconseguir marxar en direcció a Mývatn, on teníem les tendes plantades, amb uns espanyols que dormien al refugi. Quedàvem cinc i els de SIXT, la companyia de lloguer de cotxes, ens havien dit que la grua no arribaria fins cap a les cinc de la tarda. Estàvem al mig del no res, a 30 km de la carretera principal i a 60 de Mývatn. Descartada la tornada a peu... Dos tenien assegurada la plaça amb la grua i tres més havien de fer auto-stop. Un dia plujós... final de temporada... poques espectatives de visites a l'Askja... i menys possibilitats que tinguéssim lloc en algun cotxe. Jo ja em començava a fer la idea de tornar a passar la nit al refugi.
Finalment vam anar a esperar la grua al cotxe tots plegats i afortunadament va aparèixer juntament amb un 4x4. Li vam preguntar si ens podria portar i va fer que sí, que cap problema. Tan l'home del 4x4 com el del camió-grua debien tenir uns 60 anys. El mecànic del poble i el camioner del poble... suposo que dos vells amics... Una parella entranyable. Dues hores ben llargues de camí amb algún problema logístic, però amb la tranquilitat de saber que dormiríem a la tenda tots plegats a la "civilització".

Arribem a Mývatn i l'home entranyable amb ulleres entelades ens dóna un paperet amb un número escrit: 480113 crec recordar. Ens va dir que això li havíem de pagar a ell i que per la resta ja ens entendríem amb SIXT... Amb cara de boniatos vam trucar a la companyia (bé, l'Adri va trucar perquè era l'speaker del grup) i ens van dir que ells no se'n feien càrrec, que ells no pagaven aquesta xifra. El vellet entranyable va tornar i al veure que estàvem parlant amb SIXT i que dubtàvem pagar-li va començar a canviar la cara. Li vam demanar que ens fes factura per poder tenir un paper per reclamar i la cara encara va canviar més... va passar d'entranyable a fill de puta matón i tot cridant que era molt tard va engegar el cotxe i vam sortir follats en direcció al seu taller. De pel·lícula de por. Vam aturar-lo i vam accedir a pagar-li els diners per estalviar-nos el 25% d'impostos i l'agonia d'aquell malson. El putu vellet gafotas ens estava atracant uns 450 euros...

Després d'un dia de reflexió al paradisíac llac Mývatn vam decidir continuar el viatge amb autobusos turístics. SIXT ens va dir que la grua i la reparació ho hauríem de pagar perquè al contracte quedava escrit explícitament que l'assegurança no cobria els danys ocasionats per l'aigua ni per la grava. Ens posava un altre cotxe per acabar el contracte, però l'havíem d'anar a buscar a Reykjavik, a dos dies d'autobús per gaudir el risc de conduir un 4x4 dos dies més. La opció bus turístic era perfecta...

Vam haver de trucar cada dia a SIXT per intentar extreure'n alguna informació, sabíem que podia ser cara la reparació, però necessitàvem una xifra, una confirmació per donar forma al final del malson. Fatal, el tiu de la companyia ens esquivava a cada trucada i no sabia res. Ens va dir que a l'últim que li havia passat una cosa semblant la reparació havia pujat a 700.000 corones, uns 6.000 euros...

A hores d'ara encara no sabem res... potser se n'han oblidat...