Era el 4 de junio del 2010 cuando la Guardia Civil de Tráfico de Zaragoza interceptó un vehículo de alta gama que había cometido una infracción. La sorpresa fue encontrar en el maletero un animal que los dos ocupantes del vehículo dijeron ser un perro pero que en realidad era un osezno de poco más de cuatro meses de edad.

Reclamados los papeles que certificaran la legalidad de la tenencia y traslado de  la cría, y ante la inexistencia de los mismos, el animal fue llevado a un centro de recuperación de fauna mientras se aclaraba su situación legal.

El animal, una cría de oso pardo europeo, pertenecía a una especie protegida con la que más que probablemente se estaba intentando traficar, siendo está acción un delito de contrabando y/o contra la fauna. Por lo que se procedió a detener e imputar a los dos ciudadanos rumanos protagonistas de la historia.

El osito, muy débil y anémico, fue bautizado con el nombre de Aragón y fue trasladado al Parque de Cabárceno, donde hay un equipo altamente especializado en tratamiento y manejo de grandes mamíferos como los osos.

Los detenidos alegaron que el oso les fue entregado en una gasolinera de Hungría, que procedía de Rumanía y que en ese país la especie no está protegida ni amenazada y que se considera “pieza cinegética”. De hecho son vox populi las cacerías que un jefe de estado famoso por su afición a apretar el gatillo perpetró en Rumanía durante varios años, siendo una de las más productivas la del 2004 en la que asesinó a 9 osos pardos.

Hoy en día Aragón es un precioso oso pardo, de más de 150 quilos de peso, con residencia en Cabárceno y que seguramente tuvo la inmensa suerte de ser rescatado de un más que probable destino trágico.

Porque aunque uno de los detenidos argumentó que el oso era “un regalo para su novia”, los investigadores y FAPAS creen que era un animal destinado a cacerías ilegales que se organizan en algunos lugares de la península.

De la historia más reciente del tráfico ilegal de especies recordar las cacerías de tigres, leones y otras especies protegidas que una mafia de delincuentes organizaba en 2005 en una finca próxima a la localidad de Monterrubio de la Serena (Badajoz).

O la desarticulación en 2009 de una red de caza ilegal en la Reserva de Gredos en la  que se incautaron más de 350 “trofeos”, entre ellos muchas especies protegidas, sobre todo rapaces ibéricas.

O las detenciones de diversos individuos realizadas en Ciudad Real y Toledo por participar en cacerías ilegales en el parque nacional de Cabañeros y en cotos privados.

Y un larguísimo etcétera….

Jamás, JAMÁS, entenderé que haya humanos tan desalmados, tan despiadados, tan crueles como para disfrutar hiriendo, matando, asesinando a otros seres vivos y sintientes. Seres para quienes SU vida es tan importante como para  nosotros la nuestra. Seres que tienen DERECHO a vivir y a ser tratados con respeto.

Nunca entenderé qué pasa por la mente de estos individuos. Y tampoco lo que siente su corazón, porque seguro que no tienen.

El pobre cachorro, que estaba solo y desorientado, fue recogido por el sorprendido vecino quien llamó a los agentes forestales de la Junta para que se hicieran cargo del animal, una hembra muy pequeñita, que presentaba un buen estado de salud.

Agentes de la Patrulla Oso y de la Junta de Castilla y León decidieron custodiar la osezna en un paraje natural de León para mantenerla aislada del contacto con con la especie humana mientras se iniciaba una operación de búsqueda de  la madre osa por la zona donde apareció la cría.

Cinco días después de iniciada la búsqueda, y ante la imposibilidad de localizar a la osa adulta, se decidió trasladar a la osita a un centro de Recuperación de Fauna de la provincia de Burgos, donde fueron tomadas las fotos, mientras proseguía la búsqueda de la madre.

¿Por qué se habían separado madre e hija? Varias son las hipótesis que barajaron los expertos: el posible ataque de un macho en celo que ahuyentara la madre, la acción de algún furtivo, una muerte accidental de la osa adulta… A pesar de que cada día que pasaba sin hallar ningún rastro de la osa madre era un paso atrás para la posible reagrupación familiar, se decidió continuar con el operativo hasta diez días más.

A la osita le pusieron nombre, Jimena, y fue trasladada al Centro de Recuperación de Animales Silvestres que la Junta tiene en Burgos, a la espera de encontrar la madre.

Doce días después, y ante la ausencia absoluta de rastros de la osa, los agentes destinados a esta operación han abandonado la búsqueda activa de la plantígrada.

Y ahora se debate el futuro de la pequeña Jimena. El tiempo transcurrido no favorece el retorno a la naturaleza de la osita. No se han encontrado posibles madres “adoptivas” y ella es demasiado pequeña como para sobrevivir sola en el monte. Necesita de cuidados veterinarios y de alimentación controlada, y todo ello se le ofrece en el centro de Burgos donde sigue siendo atendida.

La intención de los expertos es mantenerla aislada del contacto con los humanos para que no le quede la impronta que impediría su reintroducción en el medio natural.

Jimena pasará el verano en Burgos y cuando llegue el otoño se valorará la posibilidad de una actuación igual a la se llevó a cabo con Villarina, que fue un éxito.

Villarina puede ser el referente, y si Jimena tiene la misma suerte y vuelve a ser libre, los protocolos de gestión y reintroducción de oseznos en su hábitat podrían ser todo un referente para los etólogos, biólogos y otros científicos dedicados al estudio de los plantígrados. Y también para los amantes de los osos, contentos de ver que la libertad y la vida en los montes que la vieron nacer pueden ser el futuro de Jimena.

De primer va pensar que era un animal gros, d'una raça de muntanya tipus San Bernat, però quan va fixar-s'hi millor es va adonar que era un ós negre que, tot seguit, va arrencar a córrer cap a una zona amb arbres i va pujar-hi a un.

Alertats els serveis de seguretat van ser els agents de Vida Silvestre els encarregats de dissenyar l'operatiu de rescat i salvament de l'ós.

Van preparar tot un llit de matalassos a sota l'arbre i van subjectar una lona resistent per esmorteir la caiguda de l'ós, un cop fos sedat. Quan van tenir-ho tot enllestit, li van disparar dos dards anestèsics i l'ós va caure de l'arbre sa i estalvi.

Segons van determinar els experts pesava uns 90 quilos, deuria tenir entre 3 i 5 anys d'edat i era un mascle. I la raó per la qual l'animal rondava pel Campus era, segurament, la recerca d'aliment un cop acabada la hibernació que els obliga a un llarg dejuni.

L'ós va ser marcat i, en un camió especial, va ser traslladat a les muntanyes de Boulder, la ciutat de gairebé cent mil habitants on es troba el Village.

Abans, però, els estudiants van poder fotografiar i fins i tot tocar l'ós. I alguns van poder gaudir de l'experiència meravellosa de veure per primer cop a la seva vida i de prop un animal tan bell com aquest.

La foto és d'Andy Duann i va ser publicada a la premsa local.

Els animals pateixen pèrdua parcial de pèl i nafres obertes a la pell, molt semblants a les que patien els primers animals infectats i morts.

Tanmateix, segons el biòleg responsable de la investigació, els óssos no semblen malalts, tot el contrari, i de moment no n’ha mort cap.

Els nou exemplars van ser localitzats en uns estudis rutinaris de la població de la costa àrtica dins un grup de trenta-tres que van ser sedats, aleatòriament, per tal d’obtenir-ne mostres i poder fer el seguiment protocol·lari de la població d’óssos polars d’Alaska.

La malaltia va aparèixer per primer cop l’estiu passat quan van trobar-se mortes prop de seixanta foques barbudes i unes setanta-cinc més van poder ser recuperades i tractades. També van morir diverses morses al nord-oest d’Alaska. Molts dels exemplars afectats eren individus joves que tenien dificultat per respirar i patien diverses nafres purulentes i sagnants. Els científics van pensar, en un principi, que es tractava d’un enverinament per radiació com a conseqüència de la fuita radioactiva de la central nuclear de Fukushima, al Japó. Tanmateix, aquesta teoria no va prosperar i ara busquen l’agent patògen que pot causar aquesta malaltia que continua escampant-se i afectant molts exemplars de mamífers marins de l’àmbit àrtic.

Darrerament han començat a aparèixer exemplars afectats a les zones frontereres del Canadà i Rússia i fa unes setmanes els veterinaris van haver de sacrificar una petita foca, trobada al Golf d’Alaska, que estava tan malalta que la seva supervivència era del tot impossible.

Si els óssos polars també es veuen afectats, el problema serà realment molt greu i afegirà més riscos a la ja dura lluita per la supervivència d’unes espècies molt amenaçades pel canvi climàtic i que caminen, inexorablement, cap a l'extinció.

I l’home, per demostrar el seu poder infinit sobre la natura, ha “construït” de tot i força: ciutats, pobles, assentaments, ponts, autopistes, piràmides, monuments, ferrocarrils, ports, aeroports... i un llarguíssim etcètera nascut de la inesgotable imaginació del sapiens i dels seus progressos tecnològics.

Tanmateix, cada cop que “hem construït” alguna cosa, en realitat el que hem fet ha estat destruir allò que hi havia abans, la natura, l’ordre i l’equilibri aconseguit després de milers d’anys d’evolució, els hàbitats de milers d’espècies i milions d’éssers vius que, directament o indirectament han estat víctimes del nou meteorit que és la humanitat.

Aquesta setmana el Natural Resources Defense Council ha engegat una campanya per aconseguir canviar el disseny d’una carretera que travessarà tota la Kootenai Forest, malmetent l’hàbitat dels óssos bruns americans, o grizzlies, seriosament amenaçats d’extinció.

La Kootenai Forest és un espai natural situat a l’oest del Waterton Glacier National Park, a Montana. Un veritable corredor verd que enllaça les poblacions d’óssos del Canadà, molt ben conservades i amb un nombre estable d’individus, i la població de grizzlies de Yellowstone, realment amenaçada.

La carretera que malmetrà l’hàbitat d’óssos però també de llops, cérvols, linxs i altres espècies animals i vegetals,, com cedres i estatges alpins, es “construirà” a la tardor per a un molt limitat nombre d’usuaris que fins ara també poden desplaçar-se i l’únic que han de fer és destinar-hi una mica més de temps.

Un cop més em vénen a la ment els versos d’Espriu, que tan bé il·lustren aquesta situació: “De vegades és necessari i forçós que un home mori per un poble, però mai no ha de morir tot un poble per un home sol”. L’home, el gran depredador, s’ha sentit còmode aplicant la seva llei sobre totes les altres espècies i expoliant-los-ho tot.

S’ha cregut allò de ser “l’amo de la creació” i ha aplicat el principi màfia contra les altres espècies, en benefici de la seva pròpia.

Sort que en el mateix món som molts els qui pensem que no es qüestió de “jerarquia”, és qüestió de drets. I els animals també en tenen. I nosaltres els defensem.

Con el buen tiempo asomando en los calendarios y en el ambiente, los osos cantábricos y pirenaicos abandonan su hibernación y salen al mundo, a una nueva primavera.

Algunos lo hacen habiendo perdido peso. Otros, seguramente los que más reservas  almacenaron en otoño, tienen un aspecto más saludable y más energía para enfrentarse a los retos de la nueva estación.

Los equipos de seguimiento de las poblaciones oseras han empezado a analizar imágenes y videos captados con cámaras automáticas y han empezado a difundir, a través de sus webs, parte del material de que disponen para que los amantes de los osos podamos ser espectadores privilegiados de las primeras excursiones de nuestros peludos fuera de sus oseras.

Pays de l’Ours-Adet, por ejemplo, ha podido captar las primeras imágenes de Balou, el macho esloveno reintroducido el año 2006 y que aún lleva un collar con localizador para poder seguir sus desplazamientos por los Pirineos.

El video que muestra a nuestro oso frotándose la cabeza y la espalda procede de una cámara automática situada en un entorno especialmente atractivo para los osos por la abundancia de árboles con cortezas rugosas, muy adecuados para liberarse del pelaje sobrante o de parásitos, o simplemente para rascarse.

Las imágenes son del 16 de marzo, en Melles (Alto Garona), en los bosques donde en 1996 fueron liberadas Melba y Ziva, las dos primeras osas eslovenas reintroducidas.

Vuelve la actividad, regresan los osos. Ojalá tengamos buenas noticias y algunas hembras lo hagan acompañadas de nuevas generaciones. Hay sitio para muchos osos más. Y convivir con ellos no tiene por qué ser un problema. La coexistencia es necesaria, es posible, es un deber moral de nuestra especie. Ahora que regresan, después de haberlos exterminado, disfrutemos de su presencia y protejámosles. Se lo han ganado.

El video puede verse aquí:  http://www.paysdelours.com/fr/videos-ours-2012.html

Des del projecte europeu Life es va aconseguir la reintroducció d’alguns exemplars, amb el suport –amb reserves- de França, Espanya i Andorra.

Malgrat les grans oportunitats de desenvolupament i de creació de noves activitats relacionades amb la natura que la presència d’un animal tan emblemàtic com és l‘ós oferien a la població pirinenca, em va sobtar molt que només al vessant francès de la serralada naixessin iniciatives sota la marca Pays de l’Ours, mentre que al vessant sud, com a la Vall d’Aran i altres indrets, no en volguessin ni sentir a parlar i es difongués un missatge negatiu i malèvol sobre el que significava el retorn de l’ós, a qui tant havia costat d’exterminar.

Farà ja quatre anys que la Fundación Oso Pardo i la ONG Acciónatura van iniciar una profitosa col·laboració amb un objectiu molt clar: que de “la bèstia” no tan sols es veiés la cara hipotèticament negativa, sinó que se’l comencés a considerar un veí a qui és interessant de conèixer i amb qui és més que possible, enriquidor i profitós compartir temps i espai, un món comú i un futur.

Calia triar un espai on pogués contruir-se una Casa de l’Ós permanent, que fos alhora centre d’interpretació i ecomuseu, punt de trobada per als amants de la natura, dels Pirineus, de la fauna salvatge, de la biodiversitat, de la conservació... i seu de projectes dinamitzadors de l’economia rural pirinenca, així com eina de desenvolupament de l’entorn escollit.

La Casa de l’Ós s’està construint a Isil, el petit poble pirinenc de l’Alt Àneu que espera que el projecte ajudi a preservar el territori i millori la qualitat de vida dels seus poc menys que cinquanta habitants.

La Casa de l’Ós d’Isil està previst que s’inauguri abans de l’estiu d’enguany i que ofereixi rutes guiades per fer seguiment de rastres i petjades de l’ós bru, i coneixement del medi. Com fan a Arbas, a França, amb força concurrència i èxit.

La sensibilització ciutadana, el coneixement de les diferents realitats i l’estimació i protecció de tot allò que és vida i bellesa són a la base del progrés moral de tots els pobles. Aprofitem-ho!

Morelia gaudeix d’un clima tropical, molt adient per a espècies adaptades a la humitat, a la calor i al sol, però inexistent dins l’herència genètica dels óssos polars, amants de latituds més extremes i adaptats al gel i el fred.

Morelia té un Zoo que, segons publica a la seva web, és el més important del país pel que fa a nombre d’espècies hostatjades i al nombre d’exemplars i, a més, està molt orgullós de la gestió d’algunes espècies en perill d’extinció, que han aconseguit reproduir-se en captivitat.

Des de fa 18 anys, en unes instal·lacions precàries i poc adequades, hi viu Yupi, una óssa polar que des de fa uns mesos és al centre d’una polèmica oberta entre associacions animalistes i partits polítics defensors dels animals i els gestors del Zoo de Morelia.

Els defensors dels animals denuncien que l’animal passa 17 hores al dia tancada en una petita gàbia, sense llum natural i sense cap espai tancat on protegir-se o refugiar-se.

Malgrat disposar d’una petita “piscina” que li van habilitar perquè pogués disposar d’accés a l’aigua, és tan reduïda que gairebé no pot ni moure’s i, encara menys, nedar.

Des de fa anys diferents associacions que vetllen pel benestar animal als zoos, parcs i reserves, han expressat la conveniència de traslladar l’óssa a un altre lloc més adient, millor preparat i on el confort, la coexistència amb altres membres de la seva espècie i la presència contínua d’estímuls la beneficiaria extraordinàriament.

També denuncien que el zoològic de Morelia incompleix l’Acta de Protecció de l’Ós Polar, signada a Manitoba, Canadá, que determina els estàndards  de l’àrea de tancament i exhibició d’exemplars en captivitat como Yupi.

Els santuaris d’Ontario, Canadà o Detroit ja han manifestat la seva disposició a acollir Yupi en les seves instal·lacions.

El director del Zoo de Morelia, però, s’hi nega en rodó perquè opina que l’animal ja ha viscut massa anys en aquesta situació i que el veritable estrés vindria provocat per l’esforç d’adaptar-se a un nou hàbitat, després de 18 anys.

Les associacions demanen que fem arribar cartes/mails al director del Zoo exigint-li el trasllat immediat de l’óssa polar a un lloc més digne, on pugui passar la resta de la seva vida en condicions millors.

Amb més espai, amb més dignitat, amb alguna cosa més semblant a la “felicitat”.

Tota aquesta zona és una enorme reserva de recursos naturals gairebé inesgotables. Fruits feréstecs (nabius, mores, gerds...), bolets, aigua a dojo, més de 1500 espècies de plantes i enormes extensions de boscos, alguns dels quals han estat protegits i molt ben conservats en haver estat declarats reserves naturals, parcs nacionals o reserves de caça nacionals.

Des de fa unes dècades, però, tot coincidint amb l’explosió demogràfica humana mundial i amb la consolidació d’un “primer món” assedegat de matèries primeres i de béns de consum, els boscos siberians (com els asiàtics tropicals, els africans o els sud-americans, per exemple) van començar a desaparèixer sota les serres elèctriques de les totpoderoses companyies fusteres internacionals, que van obrir nous mercats i noves explotacions de boscos a nivell mundial.

WWF, o el que és el mateix, el Fons Mundial per a la Natura, que treballa per la conservació i la protecció de la biodiversitat mundials, van iniciar ja fa temps negociacions amb la companyia més important en la indústria de la fusta i amb altres empresaris del sector per aconseguir preservar els boscos més valuosos del sud de la regió d’Arkhangelsk, perquè aquests darrers reservoris de vida salvatge, una de les àrees de fauna encara verges d’Euràsia, havien estat considerats “recursos explotables” i diverses companyies de producció de fusta i cel·lulosa en van llogar els drets.

Una expedició científica de WWF va provar la immensa riquesa biològica de la zona i el risc d’extinció de poblacions de rens, d’óssos bruns i de grans felins que tenen com a hàbitat aquests boscos i, després de llargues negociacions i de beneficis i/o compensacions en altres zones o altres sectors industrials, van aconseguir que totes les companyies que lloguen àrees al bosc es comprometessin a no talar cap arbre en els territoris assenyalats com a d'interès especial. D’aquesta manera se salvarà un ecosistema forestal únic fins que l’àrea sigui oficialment i legalment protegida.

I les poblacions de fauna salvatge, cada cop més assetjades i més arreconades en reductes sense futur, podran viure uns anys de pau i tranquil·litat, si l'ésser humà no en decideix una altra cosa. Que tot és possible.

Melba, Ziva i Pyros. Tots tres procedents de la reserva natural de Kochevie i traslladats i alliberats a Melles, on hi ha un petit monument que recorda la primera translocació d’óssos bruns a França.

Ziva era una femella gestant de 7 anys, que pesava 104 quilos. Un cop sedada i capturada, l’equip veterinari eslovè va practicar-li tota mena de proves, se li van prendre totes les mesures, se li va implantar un xip electrònic i se la va equipar amb un collar vermell, per poder-la identificar visualment. I en una camioneta va recórrer de nit els 1500 quilòmetres que la separaven de la seva nova llar.

El diumenge 19 de maig de 1996, molt d’hora, va ser alliberada a la comuna de Melles i es va perdre bosc endins. A la Vall d’Aran no la volien, i  Ziva va haver d’aprendre a viure en un indret en peu de guerra envers els alliberaments d’óssos al Pirineu.

Aquell hivern, el primer que Ziva passava en territori francès i aranès, va dur al món dos petits óssos, Kouki i Néré. A l’hivern del 2000 va tornar a ser mare, i al 2002, un altre cop.

Ziva no ha estat un animal agressiu, ni especialment conflictiu. Ha tingut més sort que Melba, que va ser assassinada el 1997, i ha viscut una vida en llibertat i en un hàbitat idíl·lic.

Des del 2009, però, no se’n sap res, de Ziva. Ni avistaments, ni rastres, ni fotografies amb cap de les càmeres automàtiques que controlen la població d’óssos bruns... Però tampoc no hi ha cap constància que hagi mort.

Possiblement hores d’ara deu dormir plàcidament dins el seu cau, protegida de la neu i el fred de l’hivern, tot esperant l’arribada de la nova estació per poder gaudir, un any més, de l’herba tendra, dels fruits primerencs, dels bolets, de les restes dels animals que no hauran sobreviscut als rigors del clima pirinenc i que esdevindran aliment perquè uns altres segueixin vivint. I quan el sol escalfi, Ziva tornarà a recórrer els boscos pirinencs que ja fa setze anys que va veure per primera vegada, un diumenge de maig.