El blog d'en Pere Nieto

A mi que m'avaluin

noreply@blogger.com (Pere Nieto) — Mon, 27 Feb 2012 17:06:00 +0000

El món de l’educació acostuma a ser un aspecte que de forma continuada apareix en els debats públics. Se’n parla sovint però en canvi poques vegades s’acaba aprofundint a nivell social. Sols existeixen debats dins el propi món de l’educació que són sempre interessants però que al final tenen poca repercussió. Un debat profund a nivell educatiu però alhora social no s’acaba de produir. Però de tant en tant sí que hi ha moments en que l’educació esdevé més mediàtica. I ara és un d’aquests moments.

Les reformes educatives proposades pel nou govern del PP a nivell d’Espanya, la campanya a favor de l’escola catalana, les retallades que condemnen l’escola 0-3 anys de Barcelona a la marginalitat i propostes que estan damunt la taula com la suposada novetat de la professionalització de les direccions dels centres públics, l’avaluació de centres fent públics els resultats, l’aprenentatge de la constitució … I a nivell de Catalunya a això es suma el nou programa de TV3 Mestres que suposa un major debat públic sobre l’estat de l’educació.

En aquest article no voldria entrar a fons en cap tema educatiu però sí que pretenc fer evident una gran contradicció que es viu en aquest món de l’educació. Per una banda quan es pregunta a la gent sobre què s’espera dels mestres i de l’escola es parla de la necessitat de formar persones. Hi ha moltes maneres d’expressar-ho però es parla de fomentar els valors, d’aconseguir que cada alumne es desenvolupi segons les seves possibilitats, es diu que els mestres han de motivar i obrir portes … La major part de la comunitat educativa, especialment la més sensibilitzada, aposta també per aquest model. Hi ha molta gent que es dedica a l’ensenyament i es trenca les banyes per aconseguir que la seva feina permeti que els seus alumnes millorin dia a dia. I ho fa amb perspectiva d’educació individualitzada, amb voluntat d’anar més enllà de les seves obligacions, tenint clar la necessitat d‘educar en la diversitat … I alhora conscient de les grans limitacions que té per fer la seva feina a tots nivells (laboral, de l’entorn escolar, de la pressió familiar, de la societat…). Però en el fons el que tothom demana en públic a l’educació i el que la gent que s’hi dedica intenta oferir si semblen bastant.

Però el problema real és que no és veritat que se’ns demani això a les escoles. Perdoneu-me que faci un símil tan barroer però és com quan algú busca parella. Segur que si se li pregunta dirà que busca algú que sobretot sigui bona persona, però hi ha moltes i moltes bones persones al món que saben que això no és veritat, o com a mínim que amb això no hi ha prou. En l’educació passa el mateix. El que realment s’acaba demanant a l’escola és que aconsegueixi bons resultats acadèmics, que resolgui els problemes de la societat amb la gent jove i que ens lliuri al màxim de la responsabilitat d’educar als nostres fills i filles. Això és el que ens demanen les empreses, els sectors amb capacitat d’influència a la nostra societat, la majoria de mitjans de comunicació i els diferents governs (de forma molt especial els governs conservadors actuals). I aquest és un dels grans drames. A l’escola somniem en formar persones mentre lluitem per aconseguir salvar els resultats. I per tant el millor que podríem fer és deixar les coses clares. Jo no tinc cap problema en millorar els mecanismes d’avaluació dels centres i del professorat però per fer-ho cal deixar molt clar quina és la prioritat que demanem als mestres a casa nostra. Demanar en veu alta que sobretot ens preocupem dels valors i després sols avaluar els resultats en llengua i matemàtiques és una gran trampa.

Avaluació del professorat

noreply@blogger.com (Pere Nieto) — Sun, 26 Feb 2012 11:22:00 +0000

Una de les reflexions que parlava amb altres mestres de la meva escola l’altra dia, era l’avaluació del professorat. El tema sorgia arrel d’una experiència que sortia al programa Mestres de TV3 en la que a una escola concertada de Barcelona, si no m’equivoco, la direcció del centre passava uns qüestionaris als alumnes per avaluar els seus professors. També es feia omplir un qüestionari d’avaluació a les famílies. El director explicava que aquesta era una forma d’incentivar la millora de tot l’equip docent i que els resultats comprometien a aquesta millora. A mi l’experiència, tal com estava presentada, no em va agradar, sincerament. Crec que tot era molt formal i tens. La imatge d’una direcció per damunt de tot com a únic interlocutor d’aquest procés d’avaluació no la trobo correcte. L’avaluació plantejada com una pressió no la considero eficaç.

Com a mètode no m’agrada perquè si defenso de forma clara que els exàmens no poden ser la part fonamental de l’avaluació per als meus alumnes no puc acceptar que per a mi, com a mestre, uns qüestionaris tinguin tant valor. Per altra banda no quedava clar en el programa quin pes es donava a les avaluacions fetes per nois i noies i per les famílies. L’alumnat té elements de valoració d’un mestre, sens dubte, però sols són una part de la visió del mestre. Les famílies encara tenen menys elements per valorar un docent. Valorar un professor o professora sols es pot fer si tenim en compte múltiples aspectes i visions. Basar-nos sols en visions parcials pot ser perillós. No estic dient que l’alumnat no tingui capacitat d’avaluació, al revés, són una font fonamental per saber com estàs fent les coses, però la seva visió, evidentment, no és completa. Per tant l’experiència, si més no tal com es presentava, no em va agradar. Però això vol dir que no em sembli bé que se m’avaluï com a mestre?

Crec que se m’ha d’avaluar. Però sobretot se m’ha d’avaluar en funció del treball de tot un equip pedagògic de l’escola i no de forma aïllada. I se m’ha d’avaluar perquè jo tingui elements per a la reflexió. Però llavors, per fer-ho bé, s’ha de fer sense excés de pressió i recollint més elements que permetin una visió més global. Per fer-ho sense pressió no es pot plantejar, com apuntava el reportatge, que el procés d’avaluació i de presa de decisions posteriors, pot conduir a l’acomiadament. Els alumnes no poden prendre part mai, al meu entendre, d’un procés que té implicacions laborals. I deia que a més cal tenir en compte totes les visions. No conec el contingut d’aquests qüestionaris però acceptem que estan bé. Però aquesta és la única manera en que els alumnes poden avaluar els seus mestres? No, és evident. Fins i tot els qüestionaris poden estar afectats per situacions excepcionals. No és el mateix fer el qüestionari el dia després d’una activitat que ha funcionat i ha estat engrescadora que el dia després de tornar els resultats d’una prova que ha anat malament. No crec que els alumnes diguin el mateix si portes uns dies cansat i una mica més borde del normal que si et coincideix l’enquesta amb uns dies més relaxats. Els alumnes segur que contestaran la “veritat”, però potser serà una “veritat” temporal. Jo sempre aprofito moments que considero relaxats per saber que en pensen els meus alumnes de com faig les classes. Fer-ho de forma habitual, al llarg dels anys i amb grups molt diferents t’acaba de donar força pistes de com fas les coses i de què agrada més i menys de com fas les classes o com et relaciones amb els alumnes. També un mestre i especialment un tutor o tutora té molta informació de com percep una classe la manera de treballar de la resta del professorat. Potser aquí ens costa socialitzar aquesta informació, transmetre d’alguna manera aquesta informació, basada sovint en percepcions però de gran valor, a la resta de companys i companyes del claustre.

I la part que em falta és com puc tenir elements d’avaluació com a professor per part de la resta de companys i companyes. Ja no d’allò que els hi diuen els alumnes i les famílies, sinó d’una visió directa i com a professionals. L’altre dia vaig aprofitar que a un dels grups que faig classe hi ha una vetlladora. És per tant una professional que pot observar el meu treball directament i que a més pot saber què diuen els alumnes quan jo marxo. Les seves aportacions em van servir, em van donar una visió més que puc sumar a la meva visió personal i a les sensacions que he rebut. Però no conec altres formes de rebre aquestes aportacions. No ho he dit però en cap cas quan parlo d’avaluació estic parlant del nivell que tinc en la matèria que imparteixo. Crec que puc assumir un procés d’avaluació que m’ajudi a conèixer millor com sóc com a professor, però no conec, de moment, prou experiències que funcionin per aplicar aquesta avaluació als docents. M’agradaria conèixer una mica més sobre aquest tema.

Benvingut senyor Trias al Poblenou

noreply@blogger.com (Pere Nieto) — Wed, 22 Feb 2012 17:54:00 +0000

Jordi Évole va rebre fa uns dies el premi Ciutat de Barcelona 2011 als mitjans de comunicació. Un premi sens dubte merescut per algú que ha sabut fer amb ingeni una crítica constant al poder i ha aconseguit fer-nos pensar molt sovint però alhora somriure. En el seu discurs va tornar a deixar una de les seves perles. Referint-se a que no volia ser crític en el discurs va afegir: "És que a banda no puc criticar, perquè l'alcalde ho està fent tot bé. Està fent una gestió impecable. Jo ho llegeixo cada dia a La Vanguardia”. Brillant, en poques paraules es pot explicar tant sobre la imatge de la ciutat de Barcelona i del canvi de govern.

La crisi del gas al barri del Poblenou és un bon exemple d’aquest canvi. No és demagògia dir que si aquest greu incident que ha afectat a milers de persones s’hagués produït durant el govern d’esquerres la pressió al govern de la ciutat hagués estat molt més gran. Si ho comparem amb altres crisis precedents l’Ajuntament no ha rebut i en això hi tenen una gran influència els mitjans de comunicació. Com deia Jordi Évole tot va bé a la ciutat, no passa res i si passa alguna cosa tan greu com aquesta incidència l’Ajuntament pot sortir-ne ben parat.

És curiós veure com el senyor Xavier Trias que com a líder de l’oposició era ràpid assistint als llocs on hi havia problemes i sabia moure’s molt bé ara prefereix optar per la discreció. Repasseu el twitter de l’Alcalde per exemple durant la crisi del Poblenou sense gas natural i veureu que va optar per la màxima discreció. No es va convocar mai als veïns com Ajuntament a assemblees per donar informació o per explicar com reclamar a la companyia, no sabem encara en quin estat estan les instal·lacions i si es pensa actuar per tal d’evitar una situació com aquesta. Xavier Trias es va guanyar la seva fama de proximitat però ara es mostra absent mentre els mitjans de comunicació creen l’ambient clorofòrmic necessari per no provocar a la gent, no fos cas que algú pensés que les coses no s’estan fent bé i cal actuar. A mi m’hagués agradat dir-li a l’Alcalde, benvingut senyor Trias al Poblenou.

Sense Gas en sentit literal

noreply@blogger.com (Pere Nieto) — Wed, 15 Feb 2012 17:41:00 +0000

Quan vaig publicar aquest article a Catalunya Press no tenia gas, ara per sort ja en tinc, però el missatge segueix vigent.

Escric aquest article quan fa ja fa 36 hores que no tinc servei de Gas Natural a casa meva, al Poblenou. Em costava concretar un article i crec que aprofitaré aquesta circumstància per fer algunes reflexions. Fugiré de les condicions personals, ja que jo m’he pogut espavilar de moment prou bé i tot i els inconvenients que estic passant no crec que la meva situació sigui comparable a la de gent gran, per exemple, que es troba sense cuina, ni aigua calenta ni calefacció en dies de fred com aquests; o persones amb criatures molt petites. Jo pateixo incomoditats però cal pensar en la gent que veu molt més afectada la seva vida normal.

D’entrada diré que no vull oblidar els 8 anys que vaig estar dins de l’estructura municipal. Vaig viure en primera línia l’esvoranc del Carmel o l’apagada de llum del Passeig Maragall. El Districte, com a administració més propera, vam rebre molt directament la pressió veïnal i vam mirar de resoldre tot allò que es podia fer. Vam assumir estar en primera línia fent allò que podíem, a vegades tan sols escoltant, a vegades resolent temes personals, si més no sent conscients de tot allò que estava passant. Ara em toca un problema com aquest tan sols com a veí, però no vull caure en la demagògia d’estripar-ho tot. És evident que al centre d’atenció instal·lat al Centre Cívic Can Felipa del Poblenou no tan sols hauria d’haver-hi informació de l’empresa Gas Natural (que sols diuen que no saben quan ho podran resoldre, lògicament) i personal d’emergències socials per atendre casos sensibles. Cal proximitat màxima en moments com aquest i jo hagués fet algunes coses diferent.

Però no en faré una batalla política d’aquest tema en contra del govern de CIU. L’avaria ja s’ha produït i el que em sembla més greu, sense tenir tota la informació ni ser un tècnic, és que es torna a posar en evidència la greu actitud de les empreses de subministrament de serveis a casa nostra. El manteniment de les xarxes és molt deficient, treballen al seu ritme al marge de tothom. I quan dic tothom parlo de les pròpies administracions que acaben rendint-se massa cops a les exigències d’aquestes empreses. Obren els carrers quan volen sense respectar els protocols establerts, no treuen els pals dels carrers, inverteixen molt poc en manteniment ... però no se’ls atura els peus. I un dia passa amb la llum i ara passa amb el gas, és igual. Vergonyós és escoltar com es van passant la culpa i al final l’avaria del gas és culpa de que entra aigua d’unes obres de la llum. Tinc la sensació que venem les excel·lències d’una ciutat i d’una societat però que alhora és feble. Sols es pot solucionar un problema com aquest perforant arreu del barri i amb terminis previstos de 3, 4 o 5 dies en alguns casos? I aquest és un exemple més d’una política que no hem sabut fer forta davant els interessos dels sectors econòmics.

I no ho dic ara perquè em sembli una manera d’erosionar a CIU. Després d’una visita d’obres a Horta-Guinardó, escrivia al meu blog el setembre de 2009: “En general les obres estan anant dins dels terminis i s’estan executant força bé. Les queixes veïnals han estat en tots aquests casos puntuals i la finalització de totes aquestes actuacions i de moltes més que avui no hem visitat permetrà posar en valor l’espai públic dels nostres barris. Això sí, en molts casos una constant; les dificultats amb FECSA perquè duguin a terme la seva part. Les dificultats per treure els pals del carrer o completar de forma coordinada les seves actuacions és molt gran. I aquest és un repte important per a l’Ajuntament. Cal saber visualitzar la força municipal davant d’aquestes grans empreses. En primer lloc per garantir l’autoritat municipal i el bé comú davant la prepotència d’alguns i en segon lloc perquè a la gent del barri el que li interessa és que l’espai públic s’arregli i no vol entendre (i amb tota la raó) qui té la responsabilitat de cada detall.”

Avui segueixo pensant que tenim encara pendent aquest repte i que encara està més llunyà.

El 19 de febrer sortiré al carrer per la flexibilitat

noreply@blogger.com (Pere Nieto) — Tue, 14 Feb 2012 17:37:00 +0000

El proper diumenge 19 de febrer aniré a la manifestació de Barcelona. Ja he organitzat el cap de setmana tenint-ho en compte. Crec que és important anar-hi. I crec que ho és per molts motius. De fet dels que menys parlaré seran dels que estrictament serveixen per convocar-la. La reforma laboral em sembla molt agressiva en contra dels nostres drets però hi ha tanta gent que ho està explicant molt millor del que jo puc fer que em remeto als clàssics.

Les decisions que s’estan prenent per part dels diferents governs conservadors que patim (a Barcelona, Catalunya i Espanya), conjuntament amb la situació de crisi financera i econòmica estan suposant decisions irreversibles que ens fan retrocedir en molts anys de les nostres conquestes socials. En tots els àmbits veiem com anem perdent espais de drets socials, de cobertures en salut o educació, de paper del català, de dret de les dones a l’avortament ... la sensació és que no estem vivint una etapa de correcció conservadora sinó un moviment que va més enllà, que està generant una nova etapa a la nostra societat. Una etapa dura i que haurà de comptar amb la nostra oposició. Per tant diumenge expressaré també la meva oposició a aquest tsunami antisocial.

La famosa globalització no ha suposat en cap cas la millora de les condicions de vida per a tothom. L’onada conservadora internacional està suposant un enfortiment dels sectors poderosos. L’altre dia veient l’oposició ciutadana de Grècia a les mesures que es votaven al seu parlament, mirava de ser conscient que allò ja no és tan sols política internacional. Diumenge aniré a la manifestació també per llançar un missatge de que arreu d’Europa també som molta la gent que proposem una manera diferent de fer les coses, una manera diferent de construir la nostra vida. Sí Oriol Pujol, hi ha maneres alternatives de fer front a la situació actual, alternatives, això sí, que a tu no et convenen.

Diumenge aniré a la manifestació per expressar el meu suport a tota la gent que lluita per construir una alternativa. I per tant vull donar suport als sindicats, igual que dono suport a determinats partits polítics, entitats socials, ONG, assemblees socials i altres plataformes que estan contribuint a crear consciència crítica i a estar al costat dels que més pateixen la situació actual. Sense cofoismes i absurdes autocomplaences pe`ro alhora fent justícia al paper que tothom està jugant.

Podria donar moltes més raons per anar el dia 19 a la manifestació però deixeu-me que en digui una que pot semblar menor però no ho és. No m’agrada que juguin amb el llenguatge, que ens prenguin les paraules. La reforma laboral afavoreix moltes coses, però no la “flexibilitat”. Garantir les millors condicions perquè una sola part faci allò que vulgui no és flexibilitat, és autoritarisme. Hi haurà flexibilitat per formar-se els treballadors? Per accedir a horaris més flexibles? Per respondre a situacions personals difícils? Per enfortir els moviments sindicals? No em dóna la gana que segueixin parlant com els hi dóna la gana. Diumenge també lluitaré pel poder de les paraules, perquè flexibilitat és una paraula massa maca perquè se la quedin. Ens veiem a la mani?

I Rubalcaba va seguir

noreply@blogger.com (Pere Nieto) — Thu, 09 Feb 2012 18:27:00 +0000

Tenia molts dubtes sobre si havia de parlar de les eleccions per la secretaria general del PSOE. No formo part d’aquest partit i no conec gaire la seva dinàmica interna, però veient molts comentaris que s’han anat fent de gent que jo penso que encara en té menys idea, al final m’he animat. I a més ja que dissabte al migdia em va tenir pendent de les notícies sense poder fer la migdiada m’hi sento més legitimat.

En primer lloc fa una mica de pena veure el seguiment per les xarxes socials de l’elecció de Rubalcaba com a nou president. Per una banda tota la gent que no és del PSOE o el PSC amb dos missatges preparats, un per lamentar que sortís Rubalcaba i un lamentant que sortís Chacón. Potser és cert que de cara enfora tant Rubalcaba com Chacón representaven un continuisme, havent estat en tots dos casos ministres de Zapatero, però alguna cosa més es pot dir. I per altra banda els missatges de tota la gent del PSOE i PSC, especialment dels que han perdut, tancant files entorn de la unitat. Pocs missatges ens han aportat gaire cosa. Algun m’ha fet gràcia, com per exemple “Si Rubalcaba era la resposta, quina era la pregunta?” Evidentment el missatge que es dóna a la ciutadania és que de moment poc canvi hi ha.

Possiblement molts delegats i delegades tenien clar que aquest no havia de ser el relleu que reclamava bona part de l’electorat socialista. El partit ha de fer un important gir social, el PSOE ha d’iniciar una etapa amb noves formes de fer política, el PSOE ha de renovar-se. Però aquest procés no es podia evidenciar en l’elecció de la secretaria general. Aquest podia ser tan sols el congrés on s’iniciés un procés necessari però dur i difícil. I per fer aquest procés potser molta gent ha optat per una candidatura que d’entrada té més possibilitats de ser transitòria. Carme Chacón, per la gent que tenia més dubtes, arrossegava dues limitacions importants, la primera és que podia provocar major divisió interna i la segona que si arribava a la secretaria general s’hi quedaria per força temps, a part de ser una candidata que molta gent veia sense una base ideològica prou ferma al darrera. Ara hi ha molta gent que dins del partit començarà a treballar per fer el relleu necessari a nivell de persones i el gir d’esquerres en la seva política. Serà interessant veure com es van posicionant algunes persones que ara s’han mantingut en segona fila. Del que discrepo és que el resultat demostri quina poca força té el PSC dins del PSOE. En primer lloc perquè em sembla evident que Chacón no era una aposta del PSC i en segon lloc perquè en cas de que ho fos el resultat seria prou bo. Però a més, pel que crec, Chacón ha perdut alguns vots de delegats del PSC per la seva actitud sobre pacte fiscal i per no representar el que necessita el partit a Catalunya, vots que li haurien donat la Secretaria General, no oblidem que 22 vots no són 22 persones sinó 11 persones que haguessin canviat el seu vot.

Però vull acabar desitjant que el procés sigui molt positiu pel PSOE. No m’agrada la política que ha dut a terme el partit els darrers anys, crec que va utilitzar molta energia d’esquerres per donar força a les dretes. Però no podem plantejar canvis socials a casa nostra sense unes forces d’esquerres diverses però amb força. Si el PSOE i PSC no saben fer el gir necessari les forces que ens situem a la seva esquerra podrem créixer però difícilment garantirem polítiques progressistes. Però si s’entesten en no recuperar els valors d’esquerres i federalistes caldrà que molta gent faci el gir personal que el partit no és capaç de fer.

Ferran Mascarell

noreply@blogger.com (Pere Nieto) — Wed, 08 Feb 2012 21:35:00 +0000

Ara em sap greu no haver vist la gala dels premis Gaudí del cinema català. No la vaig veure per manca d’interès, aquestes cerimònies acostumen a cansar-me, no havia vist cap de les pel·lícules preferides i vaig preferir fer altres coses. La polèmica posterior però ha donat vidilla a una gala que en tenia ben poca per sí sola, com el fet mateix que la retransmissió de TV3 no fos ni tan sols en directe. Això anys enrere potser no hagués estat molt significatiu, però en l’era del twitter desprestigia la retransmissió en directe. Com deia no vaig veure la gala però sí que persones de molta confiança em van dir que havia estat molt dolenta, de molt baix nivell.

El conseller de cultura Ferran Mascarell va fer el dia següent, davant dels premiats i de l’acadèmia, un discurs molt dur de crítica a la gala i al seu contingut. Ferran Mascarell s’ha de reconèixer que va parlar clar, va dir que la gala no li havia agradat gens cinc vegades. I en aquest sentit comparteixo una part de la seva actitud. Ens passem la vida demanant als polítics que deixin de mentir i de dir tan sols allò que vol escoltar la gent i per tant no seré jo qui recrimini al Conseller de Cultura que parli clar en un àmbit directe de la seva competència i que respongui quan se li adrecen. Aquesta actitud el dia següent de la gala no es produeix en el moment més oportú ja que sembla que sols està dolgut, però benvinguda sigui la seva claredat. Que valori la seva sinceritat no vol dir, però, que estigui d’acord amb el que va dir.

Començo per dir que comparteixo una part del seu argument d’estar fart de que sols es parli dels polítics corruptes. Qui cregui que pot fer una política més honesta té les portes obertes. Durant força temps m’he dedicat a la política de forma professionalitzada i puc assegurar que sempre he tingut els mateixos valors i les mateixes actituds, quan m’he dedicat professionalment a la política o quan m’he dedicat a l’educació. Ara no estic en política de forma professional però em segueix molestant la facilitat de generalitzar un comportament per a tothom que està en llocs públics. No fem cap favor amb aquests reduccionismes, ni ajuda gaire menysprear els càrrecs públics. Critiquem amb duresa allò que fan i si ho veiem clar treballem per canviar-los. Amb el menyspreu podem quedar-nos tranquils per un moment, amb la política hem de canviar les coses.

Però el que no crec que pugui discutir és el dret del sector del cinema català a expressar les seves queixes per les retallades. Això sí que forma part del dret a la llibertat d’expressió. Quan algú denúncia manca d’atenció al seu sector no crec que sigui adequat respondre comparant amb altra gent. El món del cinema té dret a expressar les seves queixes i les seves angoixes i forma part de la feina d’un Conseller escoltar-ho, com forma part de la feina d’un Conseller donar la seva opinió sobre els temes de la seva competència. Uns i altres s’han expressat i per tant ara toca valorar quina part de raó té cadascú. I això, al meu entendre és maduresa.

Èxit o fracàs escolar

noreply@blogger.com (Pere Nieto) — Tue, 07 Feb 2012 18:11:00 +0000

El tema de l’èxit i el fracàs escolar l’he tractat altres vegades en els meus escrits, amb unes opinions que possiblement disten bastant de la majoria, però cap problema, a això ja hi estic acostumat. El fet que aquest sigui un tema tractat a El País avui i que el programa Mestres de TV3 d’avui també es dediqui a aquest tema ha fet que m’animi a publicar alguna reflexió, abans de veure el programa, que sempre queda prou temps per parlar-ne després.

D’entrada hauríem de decidir que vol dir fracàs o èxit escolar. Al meu entendre podríem arribar a definir èxit escolar com “arribar a ser més feliç gràcies a l’escola”. Sí, ja sé que això queda molt “kumbaià” i pot semblar buit de contingut, però crec que tinc alguns elements per defensar-ho. Mirar d’avaluar l’èxit escolar sols a través de variables d’aprenentatge en les matèries instrumentals és reduir una barbaritat el paper de l’escola. Pensar que una escola aconsegueix un fracàs o un èxit sols a través d’unes proves objectives en llengua o matemàtiques sí que és simplisme. Posaré dos exemples radicalment oposats i fins i tot demagògics, però tenint en compte de moment sols criteris numèrics. Que un alumne amb unes condicions impressionants per a l’estudi, és a dir un alumne que podria acabar traient un 10, acabi la seva escolaritat amb un 8, és un èxit escolar? Que un alumne amb greus dificultats aconsegueixi enlloc d’un 2 un quatre és un fracàs escolar?

Però com deia això seria tan sols si comptés els aspectes d’avaluació formals. Però és que quan parlem d’èxit o fracàs escolar no hem de comptabilitzar aspectes com la socialització, la millora d ela capacitat d’empatia, l’adquisició de valors o d’habilitats socials, la capacitat per fer front als problemes ... Un alumne que després de passar per l’escola amb un expedient impecable és incapaç de relacionar-se amb la gent, és intolerant o no sap exterioritzar els seus sentiments és un èxit escolar? Jo crec que no. D’entrada quan tothom parla del paper de l’escola es demana als mestres que obrim portes, que motivem, que eduquem en els valors ... però en canvi s’avalua després a l’escola a partir de l’informe PISA. No podem caure en un romanticisme suïcida de pensar que en aquesta vida sols compta ser feliç, però crec que és important ser-ho i que molts dels elements que ens permetran sentir-nos realitzats a la nostra vida s’eduquen a l’escola però no es comptabilitzen en cap estudi.

Avaluar l’èxit o el fracàs sols a partir d’aprenentatges acadèmics pot condemnar a magnífiques escoles al descrèdit. Comptabilitzarem a l’hora de publicar els resultats d’una escola el punt de partida dels alumnes, la capacitat de l’entorn social de suport, els mitjans dels que disposa o les condicions econòmiques de les famílies? És absurd, és com si féssim una cursa de 1.500 metres barrejant a tothom (joves i vells, professionals i amateurs, persones sanes i persones malaltes) i valoréssim el resultat sense tenir en compte aquests condicionants. Hi ha escoles que aconseguirien resultats acadèmics discrets però que estarien fent una tasca social impagable i també al revés. Avaluar els centres sols des del punt de vista acadèmic i fer-ho sense tenir en compte cap condicionant és injust, absurd i immoral. Avaluar l’èxit i el fracàs escolar sols mirant com acabem a matemàtiques o llengua és pervers, reduccionista i perillós.

Sé que ningú comprarà la meva idea, però en el fons del que es tractaria és de preguntar a la gent quan té 40 o 50 anys si tot allò que va viure i aprendre a l’escola li ha permès ser més feliç a la vida i li ha servit per aportar més a la societat. Jo si hagués avaluat els meus resultats quan estudiava BUP seria un fracassat escolar, ara però, no tan sols miro les meves notes i sóc conscient de com em va marcar l’escola (a EGB en el meu cas), de tot allò que vaig aprendre, de tot allò que vaig compartir. I tot això ha estat fonamental per sentir-me avui útil i feliç, per haver desenvolupat un projecte de vida i per sentir-me una persona compromesa a la meva societat i en el meu entorn.

Moltes altres persones parlaran de la importància (que evidentment no nego) de tenir uns bons resultats acadèmics, de ser punters en resultats acadèmics o de fomentar l’excel·lència, però jo avui necessitava donar aquest contrapunt.

Educació i Política

noreply@blogger.com (Pere Nieto) — Sun, 05 Feb 2012 16:29:00 +0000

Cada cop que es parla d’ensenyament i canvis en el sistema educatiu apareix el tòpic de que els polítics haurien de posar-se d’acord en un model educatiu que no vagi canviant en funció dels canvis polítics. Es reclama que l’escola quedi al marge dels canvis de govern i les “dèries” dels partits. Però això és possible o lògic? D’entrada sembla obvi dir que seria necessari però jo no ho veig tan clar, tinc dubtes i són els que vull expressar.

L’educació hauria de ser una part fonamental del projecte social de qualsevol país. Hauria de ser una de les peces claus per construir el futur. I per tant pocs àmbits són tan ideològics com aquest. La política, ben entesa, suposa oferir models socials i fer propostes de com construir aquests models. I per oferir una proposta de societat de futur l’educació passa a ser fonamental. No dic que el model educatiu s’hagi de decidir en àmbits estrictament polítics, però quan parlem del paper de la llengua catalana a l’escola, de si ha d’haver-hi religió als nostres centres educatius, de quin model de formació professional oferim o de quin model de suport a les escoles amb més dificultats no parlem tan sols d’ensenyament, o de quina relació s’estableix entre escola pública i escola concertada, parlem de política. No és el mateix proposar un model d’escola que prioritzi la igualtat d’oportunitats que un model que aposti per l’aposta per l’excel·lència. Algú dirà que això no és incompatible, possiblement, però parlo de posar accents.

Per tant a l’hora de fer un gran pacte polític i social per l’educació hem d’acceptar que sempre hi haurà coses que no podrem tancar. Es pot impulsar un pacte majoritari. És cert que en aquest cas estaria més a prop del que proposaria majoritàriament la comunitat educativa que la majoria parlamentària, però no vull ignorar que pocs temes de la nostra societat són tan sensibles a la política com aquest. Són temps de baixa credibilitat en el sistema polític però precisament per això cal posar en valor allò que en essència és política.

Cultura de l'esforç?

noreply@blogger.com (Pere Nieto) — Sat, 04 Feb 2012 08:54:00 +0000

Aquesta setmana volia parlar d’un tema que té més a veure amb l’educació que amb la política, o potser no. Es tracta del famós tòpic de la necessitat d’estimular la cultura de l’esforç a l’escola. Cada cop que es parla de les mancances del sistema educatiu o de com veiem les noves generacions apareix de forma invariable el comentari que els joves d’avui dia no s’eduquen en la cultura de l’esforç i cal estimular-la. Però realment és tan necessària la cultura de l’esforç?

En abstracte és evident que no. Jo sempre he fugit d’aquest tòpic de que cal formar persones abnegades amb capacitats etèries. Cal tenir capacitat d’esforçar-se quan és necessari i no tinc clar si això es pot educar d’una manera tan senzilla. Forçar als alumnes a “apretar” més i més per aprendre aquest valor no tinc clar que sigui una bona proposta. Proposar a algú que s’esforci més sols pel fet d’educar-lo en aquesta capacitat pot ser simplement una manera de cremar-lo. Cal educar en la capacitat de ser conscient de les teves pròpies limitacions, de les teves capacitats i de saber allò que vols aconseguir. Fruit d’això hauràs de veure tot el que necessites per tenir una vida coherent amb aquests objectius i l’esforç serà un element més o menys necessari per aconseguir-ho.

Permeteu-me que posi un símil esportiu. Crec que és bo estimular la bona forma física. Però no en sí mateixa. Una bona forma física és sinònim de bona salut, una bona forma física et dóna seguretat, una bona forma física et permet fer moltes més activitats. Per tant cal educar que per poder fer tot això cal cuidar-se. Igual que cal explicar que per aconseguir els nostres reptes podem necessitar un esforç, a vegades molt gran. Igual que necessitarem constància, empatia, seguretat en nosaltres mateixos, una bona socialització ... I a més no tothom necessitarà la mateixa capacitat d’esforç per sortir-se’n. Segur que la cultura de l’esforç té aspectes positius, però com moltes d’altres coses. L’esforç, en sí, em recorda el mite cristià de la penitència, hem vingut a aquest món a patir. Si no patim, si no ens esforcem ... les coses no es poden valorar. Segur que es pot fomentar la cultura de l’esforç, però no tinc clar com es fa per aconseguir-ho.

Valoració ràpida de Mestres

noreply@blogger.com (Pere Nieto) — Tue, 31 Jan 2012 22:45:00 +0000

Acabo de veure el programa Mestres a TV3 i volia fer algunes reflexions així, molt desordenadament, però sense deixar-me portar gaire per altres opinions. D’entrada dir que és un programa emotiu i ben fet. TV3 té un format que li funciona i que el fa amb qualitat, sens dubte. També val a dir que el programa té un objectiu de posar en valor la tasca dels Mestres i això sens dubte s’ha de tenir en compte quan es parla d’una feina que sovint no ha estat prou valorada. Existeix una gran distancia entre el tòpic de que els Mestres som una peça clau de la societat i en com aquesta mateixa societat afronta la formació del professorat, les seves condicions laborals o el respecte en la relació diària.

Però lògicament parlaré de les mancances que he vist en aquest primer capítol, acceptant que aquest programa forma part d’una sèrie i que per tant hi poden anar sortint moltes altres coses. El primer que no m’ha agradat és que he vist que tot el professorat ha parlat des del criteri de la vocació i la motivació. Hi ha molts mestres a Catalunya que cada dia tenen un greu problema per entrar a fer classes. Parlar d’això no és menystenir la professió. Ningú ha parlat que hi ha classes que poden arribar a ser molt i molt complicades. No tan sols coneixem alumnes que al cap dels anys ens venen a donar les gràcies, també coneixem alumnes que sabem que no els vam saber ajudar o que fins i tot els vam ensorrar una mica més. En una piulada que he fet he posat que al final si parlem tant de la passió per la nostra feina potser algú decidirà que no cal pagar-nos. Al costat de la passió per la feina hem de posar la professionalitat. Som gent que treballem en un àmbit molt sensible i que ni tenim totes les eines necessàries per fer la nostra feina, ni tenim unes condicions laborals equiparables a la nostra responsabilitat. El perfil de mestres ha estat força limitat a persones que disfruten de la seva feina i està molt bé, però crec que això ja és el que molta gent sap, cal donar altres visions.

Suposo que en propers programes es parlarà més de la secundària, o parlarem més de la formació del professorat o de la relació de les famílies amb les escoles. Suposo que es parlarà de com es fa el procés de matriculació o de la manca de recursos necessaris en una feina com aquesta com podria ser les excedències o altres fórmules. També caldrà escoltar com un mal mestre també pot marcar una vida. Espero que el programa vagi obrint un ventall de realitats. La que avui hem vist de grans professionals motivats és certa, no ho dubteu, però la realitat docent és molt més complexa. En seguirem parlant.

Massa canalles

noreply@blogger.com (Pere Nieto) — Sun, 29 Jan 2012 21:45:00 +0000

Si haurem d’acabar l’any escollint el “canalla” de l’any 2012 crec que tindrem greus dificultats. El primer mes de l’any està resultant especialment actiu per veure quanta gent hi aspira i a més en camps tan diferenciats. Si no fos perquè és molt greu i ens afecta a les nostres vides ens ho podríem prendre a guasa, però és molt dur.

Però és que a més hi ha candidats en àmbits molt diferents. A nivell polític no falten candidats. Però crec que en aquests moments val la pena destacar a Francisco Camps. Es difícil trobar un prototipus de “canalla” com ell. El judici de la trama Gurtel està posant en evidència tota la seva actuació com a President de València i ell es permet el joc (o el deliri) de llegir la història de Job durant el judici.

Però també hi ha candidat a “canalla” dins la reialesa. Cada cop hi ha més evidències de les activitats delictives d’Iñaki Urdangarín i cada cop més evidències de la complicitat de la resta de la família, ja veurem si participació activa o encobriment. El gran debat és si pagarà pels seus “presumptes” delictes. Jo aposto a que sí, crec que algú decidirà que es millor fer un fort tallafocs que cremar-se tots plegats.

I en el món de l’esport no deixem de sorprendre’ns amb la capacitat del Reial Madrid i del FC Barcelona per evidenciar models diferents de fer les coses. El jugador merengue Pepe ha fet mèrits més que suficients per ser nomenat “canalla” de l’any ja al mes de gener per la seva agressió a Messi, una agressió plenament coherent amb la seva carrera esportiva (esportiva?)

El quart candidat és de l’àmbit econòmic i té caràcter col·lectiu. Es tractaria de les agències de qualificació. En aquest cas podrien formar part de “canalles anònims” perquè la seva gran virtut és decidir com enfonsar les nostres vides sense sortir esquitxats.

I finalment deixeu-me destacar com a “canalla” de l’any al capità del creuer “Costa Concordia”. En aquest cas les víctimes són més visibles i el seu sainet de com va abandonar el vaixell sense dirigir les tasques de salvament passarà a la història dels “canalles”.

Però acabo fent una darrera reflexió, potser una mica demagògica. El capità del vaixell segur que acabarà pagant pels seus pecats i no tindrà cap reconeixement, al revés rebrà (si es demostra el que va fer merescudament) tots els pals. Pepe evidencia sobretot l mal funcionament dels organismes esportius incapaços d’actuar d’ofici, però sols és futbol. Però en els altres casos el premi “canalla” serà tan sols una anècdota. El PP té 3 presidents autonòmics jutjats però ha guanyat per majoria absoluta, Urdangarín pot acabar malament però la monarquia no tremolarà i les agències de qualificació seguiran decidint des de la impunitat i l’anonimat. És trist, però segur que al llarg del 2012 trobarem més motius per mirar les coses també amb optimisme.

Mestres i salaris

noreply@blogger.com (Pere Nieto) — Wed, 25 Jan 2012 17:49:00 +0000

Hi ha moments en que ens demanen una cosa i la contrària, i a sobre sembla que s’hagi d’empassar sense protestar. En un moment de crisi com l’actual es demana a l’escola que sigui una de les claus de la recuperació del país. Cal augmentar la cohesió social a partir de la igualtat d’oportunitats, cal millorar la capacitació de la nostra joventut en llengües estrangeres i noves tecnologies, cal aconseguir una millor formació professional, cal augmentar els resultats de l’informe PISA, cal ... però s’ha de fer en un marc de reducció pressupostària envers l’educació i de retallades salarials al professorat.

Catalunya té una llarga tradició pedagògica que en aquests moments no es veu recompensada amb uns pressupostos que posin en valor l’educació. Per millorar cal moltes coses (tot i que primer caldria valorar què vol dir millorar l’educació), però sense una millora pressupostària això no és possible. Cal dotar als centres de millors recursos materials i de major capacitat de personal per poder atendre una educació en condicions. Si es plantegen que la educació és una prioritat, cal reflectir-ho en els números.

I les retallades salarials influeixen directament en la qualitat de l’ensenyament? De forma immediata és evident que no i menys en un col·lectiu que en gran part té una important dosi de motivació professional. Ningú dóna millor les classes per cobrar més diners, però sí que les retallades salarials suposen una certa dosi de desmotivació global, una sensació de tenir cada cop més responsabilitat i menys valoració. No podem aspirar a un professorat permanentment il·lusionat quan veu que les condicions laborals empitjoren i per tant té més dificultats econòmiques. El sainet del pagament de la paga extraordinària de Nadal ja va ser el màxim exponent d’aquesta realitat. És cert que podríem parlar de la necessitat de no retallar les condicions salarials en la majoria de professions, però si ho plantejo dels mestres, com podria fer-ho de la sanitat, és perquè se’ns diu que és una prioritat social. Si ens creiem de veritat que el futur del nostre país passa per l’educació parem les màquines, decidim com afrontem aquesta millora, exigim una qualitat a tots els sectors implicats i dotem pressupostàriament aquesta prioritat. Si no ho fem, com a mínim dissimulem, xiulem i no parlem de la necessitat de prioritzar l’escola.

Baròmetre municipal molt dur pel PSC

noreply@blogger.com (Pere Nieto) — Mon, 16 Jan 2012 18:04:00 +0000

Fa pocs dies es publicava el darrer baròmetre municipal de Barcelona que ja incorpora els primers sis mesos de govern de CIU, amb Xavier Trias com Alcalde. Els mitjans de comunicació coincidien que els resultats eren un aval a la política de CIU a la ciutat. No he vist cap matís, veient els resultats dóna la sensació que la ciutadania de la nostra ciutat ha viscut amb entusiasme el canvi de govern i que creuen que la ciutat farà un gir impressionant amb el lideratge de Xavier Trias. La Vanguardia per exemple ens deia “Barcelona avala la gestió de Trias” o el Periódico destacava “Els barcelonins aplaudeixen la gestió de Trias i enfonsen al PSC” (aquests del Periódico! ja en parlarem un altre dia). És cert que les dades de percepció de la gestió municipal han millorat aquest semestre a la ciutat. Però no oblidem que partíem del moment major de desconfiança ciutadana a la ciutat i que els mitjans s’han encarregat de netejar la imatge de la ciutat. A això cal sumar-hi una actitud lògica de veure amb optimisme els canvis. Però realment la gent aplaudeix tant el canvi?

Si realment la gent tingués confiança plena en l’actual govern de CIU hi hauria dades de l’enquesta que serien diferents. Per exemple a la pregunta “El darrer any, vostè creu que Barcelona millorarà o empitjorarà?” un 56’1% diu que millorarà ara al desembre de 2011. La mateixa pregunta al desembre de l’any passat era del 70’1% o al desembre de 2009 era del 71’0% i sols el 2008 la dada era equiparable amb un 58’4%. Per tant no existeix tampoc una confiança gaire gran en que Xavier Trias farà millorar la ciutat, més aviat al revés. O per exemple si la gent valorés tant bé el canvi de rumb de la ciutat la valoració de Xavier Trias Alcalde hauria d’haver millorat. I si bé és cert que és el més ben valorat amb una nota de 5’4 la seva nota és la mateixa que al desembre de 2008, dues dècimes superiors al 2009 o una dècima millor que fa un any. Per tant Xavier Trias és igual valorat com a oposició que com Alcalde. De fet Xavier Trias treu la mateixa nota que tenia Jordi Hereu en el primer baròmetre del darrer mandat. El canvi és que Jordi Hereu va passar del 5’4 a l’inici de mandat al 4’1 al juny de 2010. Podríem dir el mateix sobre la pregunta de com valora la gestió de l’Ajuntament. Les dades actuals són equiparables a les del 2007, 2008 o 2009. No estic parlant dels millors moments de percepció de l’Ajuntament, sinó dels moments previs a la gran davallada del 2010 de la imatge, especialment dels socialistes a Catalunya.

Per tant em dóna la sensació, mirant una mica el baròmetre municipal, que Xavier Trias ha sabut capitalitzar el desgast del PSC i una imatge artificial de bloqueig de la ciutat. CIU no ha aparegut com la solució, sinó que s’ha evidenciat els greus problemes del PSC per presentar-se com alternativa a la ciutat de Barcelona. A això cal afegir l’enfonsament en les perspectives electorals del PSC a la ciutat. Crec que el baròmetre és una tímida aprovació de CIU i fortíssim suspens al PSC. El més sorprenent és que el principal partit de l'oposició sigui el gran damnificat d'un baròmetre. La millora de resultats de ERC i el creixement molt important d’ICV-EUiA fan replantejar del tot com s’ha d’afrontar el futur de les esquerres a la ciutat.

CIU no respira a Barcelona

noreply@blogger.com (Pere Nieto) — Wed, 11 Jan 2012 17:20:00 +0000

Ara ja fa més de sis mesos que Xavier Trias va prendre possessió del càrrec d’Alcalde de Barcelona. Sis mesos en els que CIU ha governat la ciutat en minoria però amb el suport especial del PP. Un semestre suficient per veure quin és l’estil i quines són les prioritats de Xavier Trias, no tan sols a la ciutat en general, sinó també als barris. Sis mesos són una mica més d’una vuitena part de mandat i per tant és tot un món, no per veure les inversions realitzades sinó per posar en comú les línies d’actuació. Però en aquest cas no és així.

Estic una mica aïllat de la política municipal i per tant puc tenir una major perspectiva com a veí. No rebo la revista Barcelona Informació tal com es va comprometre CIU i per tant, com a ciutadà compromès vaig a consultar a la web de l’Ajuntament. Com que no veig cap banner que indiqui el procés d’elaboració del Pla d’Actuació Municipal pel període 2012-2015 busco a l’apartat “Acció de Govern” i trobo aquesta definició: “L'acció de Govern es compon de tots els projectes, els plans i les actuacions municipals que tenen per finalitat assolir els objectius que preveu dur a terme el Govern municipal durant el mandat. Algunes de les eines de què es dota el consistori per materialitzar-la es poden consultar en aquest web.” Perfecte, vaig bé. Miro quins documents hi ha i dins de l’apartat del PAM (Pla d’Actuació Municipal) tan sols veig informació de l’anterior PAM, el del període 2008-2011. Per tant la meva conclusió és que Xavier Trias i CIU, després de 190 dies governant no tan sols no em diuen quines prioritats de govern tenen, sinó ni tan sols com pensen discutir-les amb la ciutadania. Insisteixo, més enllà dels grups municipals i les entitats legalment constituïdes. Durant molts anys vaig haver de sentir lliçons de transparència i dret a la informació i per tant o hi havia molta demagògia o han de reconèixer les dificultats d’aquests processos.

En una notícia de la web trobo aquesta referència del mes de juliol : “L'estratègia definida pel PAM es vincularà al pressupost municipal, que també es preveu que se sotmetrà a debat i aprovació definitiva al final d'any. D'aquesta manera, el PAM contindrà les grans línies estratègiques i les accions que impulsarà el Govern de la ciutat, però també els recursos financers i econòmics per dur-ho a terme”

Però aquesta actitud sembla ser que no els hi comporta desgast. Un exemple més del triomf de la “no política”. Sols es cremen els polítics que es mullen. Sols generen polèmica en determinats mitjans les decisions compromeses. La manca de debat no suposa cap desgast. És així de trist. CIU té prou experiència política acumulada sobre la ciutat de Barcelona com per començar a explicar a la ciutadania què volen fer i en aquest sentit crec que com a mínim a la web hauria d’haver-hi alguna resposta. Sé les limitacions pressupostàries del mandat i per això precisament és més important establir les prioritats entre tothom. Algú em pot donar més informació?

La fotografia correspon al procés d'elaboració del PAM 2007-2011.

Recordant a Romuald Grané

noreply@blogger.com (Pere Nieto) — Sun, 08 Jan 2012 17:02:00 +0000

Acabo de conèixer la mort de Romuald Grané, dirigent històric del PSUC i sobretot, a nivell personal, un mestre i referent polític. Va néixer a Artés l’any 1923 i ben aviat es va traslladar a Barcelona, on sobretot va ser actiu a Sant Martí. La seva trajectòria va estar molt vinculada a les JSUC i posteriorment al PSUC. Va tenir un paper destacat en la relació entre el partit i la Model i va ser empresonat per la seva militància. Posteriorment va seguir el seu treball polític a ICV durant tota la seva vida. Els darrers anys va viure i militar a Mataró on vivia en una residència a la que hi va anar davant la malaltia de la seva dona, la Flora que ara ja fa uns anys va morir d’Alzheimer. El seu pas per la residència però va ser també un exemple de compromís i dinamització social i cultural.

Però com deia jo vaig tenir el plaer de conèixer al Romuald a l’agrupació de Sant Martí. Sempre fidel als seus principis i sempre discret. De fet al principi no vaig saber que en Romuald era un autèntic històric (no tan sols pels anys de militància sinó per tot el que havia aportat). Era una persona clara, senzilla, que sabia dir les coses, posar en valor a les altres persones i que evitava sempre que podia les confrontacions. A vegades el seu pragmatisme era aclaparador, però tants anys de militància activa i de desfetes li donaven una visió clarivident de moltes coses. Per a la gent més jove que ens incorporàvem a ICV de Sant Martí era tot un referent, sempre actiu, sempre posant a punt el local amb els seus invents i les seves manualitats.

Però també vull recordar d’en Romuald Grané la seva visió de la malaltia i de la mort. Per primer cop vaig conèixer postures clares en relació al dret a la mort. Les converses amb el Romuald a la residència o aprofitant actes d’ICV sempre posaven aquesta visió serena sobre com afrontar la mort. A la fotografia m’estava dedicant el seu llibre, un relat molt colpidor sobre aquest procés “Una reflexió sobre la darrera fase”. No era una persona especial amiga de formar part de direccions o de llistes electorals, però a vegades aquesta és la gent que ha construït més a fons la història de les esquerres del nostre país. Darrerament alguns referents meus han mort, però seria injust sinó digués que en Romuald ha estat el meu principal mirall per mirar d’entendre la política. I per això no he volgut deixar de fer aquestes quatre línies en record seu tan bon punt he conegut la notícia. De fet en dies com avui és quan lamento no saber transmetre amb paraules tot allò que voldria explicar.

Desconfiança política

noreply@blogger.com (Pere Nieto) — Mon, 02 Jan 2012 16:38:00 +0000

Un dels aspectes que més surten reflectits en les enquestes d’opinió és la desconfiança en els polítics per part de la gent. El desprestigi de tota la gent que es dedica a la política és prou evident i sempre s’exigeix que els partits en prenguin bona nota. Cada nit electoral la consigna de “hem entès el missatge” és habitual, tal com ho és l’objectiu de tornar a connectar amb la societat que s’escolta sempre que hi ha congressos o discursos destacats. Però la veritat és que sembla que poques coses canvïin. Quin és el motiu que fa que no es faci efectiu aquest canvi? O és que potser no ha de canviar tant la cosa? Hi ha molts motius per explicar-ho però aquí sols citaré tres elements que per a mi són importants.

En primer lloc crec que la política és una estructura que disposa d’un notable poder, menys del que tocaria, però encara suficient. És evident que els poders financers i especulatius dominen en gran part l’escena política i per tant no acceptaran que es prodeixin ensurts en aquest sentit. Mantenir un sistema polític de baixa intensitat, amb una gran capacitat d’intervenció directa és un dels seus objectius. Quan hi ha riscos de poc control es posen directament a la direcció política com els casos de Gràcia i Itàlia o el cas del ministre d’economia espanyol. Per tant hi ha massa interessos en que la política no faci un canvi significatiu.

En segon lloc els partits polítics, com totes les entitats, tenen una gran capacitat d’anquilosament. Unes més que altres, sens dubte, però sempre he desconfiat de la gent que considera que els partits són objectius en sí mateix. Sembla que l’objectiu sigui tenir estructures fortes i cohesionades en els partits i no fer polítiques determinades. Hi ha massa gent que ha fet de la vida política la seva forma de vida en el sentit laboral o en el sentit social. Aquesta gent sovint bloqueja els possibles canvis. No estic dient que hagi d’existir gent dedicada a la política de forma professional ni que no valori la gent “de partit” que fa una feina imprescindible, però no poden ser la única gent que sigui protagonista.

I en tercer lloc està la gent del carrer. No podem acceptar que veiem que la política no va com ens agradaria, entendre que la política és fonamental a les nostres vides i renunciar a fer-hi res. Si els partits no canvien també és perquè no hi ha prou gent nova que decideixi que han de canviar. És cert que les estructures de direcció de la majoria dels partits amb representació són molt tancades, però des de les agrupacions no seria tan difícil fer un canvi en els partits. Per tant, malgrat totes les dificultats, si els partits no canvien és perquè no volem.

Feliç 2012

noreply@blogger.com (Pere Nieto) — Sat, 31 Dec 2011 09:10:00 +0000

Hi ha gent que vol esguerrar-nos el 2012. Gent poderosa i gent del nostre voltant. Jo us proposo fer els desitjos pel nou any darrera un nas de pallasso.

Perquè amb el nas de pallasso ens serà més fàcil posar-hi bon humor, alegria, esperança, tendresa, passió, diversió, amistat, bogeria ...

Però sense oblidar que el nas de pallasso sigui un nas vermell, per no oblidar-nos del compromís, la lluita, la indignació, la solidaritat i la justícia.

Darrera del meu nas de pallasso et vull desitjar feliç 2012 i espero, a més, poder-ho compartir.

Pere Nieto. Desembre 2011.

Transport de dretes

noreply@blogger.com (Pere Nieto) — Fri, 30 Dec 2011 17:08:00 +0000

Sovint costa molt explicar que no tots els governs fan les mateixes polítiques i que hi ha diferències entre els governs de dretes i els governs d’esquerres i diferències segons la força que tenen els diferents partits dins d’una coalició. A vegades passa perquè els partits no sabem explicar què fem i a vegades perquè vivim en una societat que no està per gaire matisos.

El govern de CIU (amb el suport decisiu del PP) a l’Ajuntament de Barcelona ens ho està poant més fàcil d’explicar, ara sols cal que ho expliquem i que la gent accepti escoltar-ho. Ja no parlo de les retallades en escoles bressol, equipaments. Tampoc parlo de la seva indefinició, 6 mesos després d’arribar a l’alcaldia Xavier Trias, sobre què pensen fer als barris. En aquests casos poden sempre al·legar, de forma tramposa, la manca de pressupost i per tant la necessària política de falsa austeritat. Parlo de la política de mobilitat a partir dels pressupostos. Aquí sí que no poden dir res. La decisió és afavorir el cotxe privat i dificultat el transport públic, especialment el col·lectiu. I aquí parlem sobretot de prioritats. Darrera d’aquesta decisió no hi ha estalvi, hi ha política, i clarament política de dretes.

En un moment com l’actual pujar de forma abusiva els títols de transport col·lectiu és un greu error. Precisament per motius econòmics i ecològics és el moment més important per afavorir un traspàs de gent del cotxe al metro o bus. La possible retallada de línies d’autobús i la possibilitat de tancar el metro nocturn es sumen a altres mesures com el retard en les noves infraestructures de metro o l’augment també important de tarifes de transport públic per part de la Generalitat. Però en canvi baixa l’impost de vehicles, es congela el cost de la zona blava i es fa gratuïta la zona verda d’aparcament per als conductors que no tenen multes d’estacionament del darrer any. Absurd.

Sóc usuari de la zona verda d’aparcament i en defenso no tan sols el seu manteniment, sinó l’extensió a tota la ciutat. La zona verda a tota la ciutat afavoriria un increment d’ús del transport públic i alhora garanteix que la gent pugui aparcar prop de casa. Però no ens oblidem cada cop que aparquem el nostre cotxe estem utilitzant espai públic en benefici privat. I això no ha de suposar cap cost? La gent que utilitza el transport públic no tan sols ha de pagar més cara la T-10 sinó que ha d’assumir les despeses de que jo pugui aparcar prop de casa meva? El cost de 20 cèntims diaris el trobava ja massa econòmic però ara la gratuïtat ja crec que és indecent, sobretot quan s’està penalitzant el transport públic amb menys serveis i major cost.

Les mesures en mobilitat que ha pres el govern de Xavier Trias en nom de CIU i PP no són un tema de gestió o de racionalització de despeses. Són una estratègia política per afavorir l’ús del cotxe privat, no hi veig cap altra explicació. I recordem, no tothom aposta igual per les mateixes polítiques, es pot demostrar amb fets damunt de la taula. Deixem d’enganyar-nos dient que tots són iguals.

Resum del blog 2011

noreply@blogger.com (Pere Nieto) — Thu, 29 Dec 2011 16:43:00 +0000

Avui faig una cosa una mica egocèntrica, però què voleu que us digui, em fa gràcia. He triat 10 articles que he escrit durant aquest any al meu blog i us el presento per si us interessa llegir-lo. He escrit poc més de 100 articles, una xifra més que respectable, però lluny dels 231 que vaig escriure per exemple el 2009. No he triat nio articles molt del moment electoral ni els articles amb més comentaris o "èxit", és una selecció molt personal.

No sé quins problemes té Barcelona En aquest cas el temps crec que reforça la idea que hi ha problemes de la ciutat que eren inflats abans de les municipals per donar una imatge de necessitat de canvi a Barcelona. Algú creu que avui la neteja, la seguretat, el manteniment ... estan molt millor?

Ronda del Guinardó, obres i política. Un intent d'explicar perquè estem en política municipal. La transformació de la Ronda del Guinardó per a mi era un bon exemple i encara ho és.

Ningú sap què pensa la gent . Aquest és un dels meus temes recurrents. No m'agrada gens la visió que té molta gent de que no té opinió, sinó que té la veritat.

Diversitat funcional i Antonio Centeno. Cal trencar la visió actual del món de la "discapacitat" però hi ha poc interès a parlar-ne.

Acampada a Plaça Catalunya. Vaig voler viure en primera persona des del principi el 15M i aquest va ser un article molt "en directe".

Crònica sentimental de 8 anys de conseller tècnic. Tothom que em coneix sap què ha representat a la meva vida passar per Horta-Guinardó.

Independència? La meva visió, molt resumida, sobre el tema nacional.

Escola Catalana per a tothom. L'educació eina que no es pot tocar per la convivència.

No m'agraden els deures. Amb el títol ja es veu, no?

Amb un peu a les institucions. La necessitat de poder estar a les institucions i al carrer per tirar endavant la nostra lluita.

Això no és austeritat

noreply@blogger.com (Pere Nieto) — Wed, 28 Dec 2011 17:33:00 +0000

Sembla mentida com ens roben el llenguatge. Hi ha una paraula que ara començo a sentir per parlar de les propostes pressupostàries de les diferents administracions, és la paraula austeritat. Però parlem-ne clar, el que ens proposen no és austeritat, són retallades, és un canvi de model. No plantejaré que el moment econòmic actual permeti alegries, però l’austeritat representaria avançar cap a un model econòmic i social on anem prescindit d’allò que és més sobrer i en canvi mantenim intacte allò que ens és essencial. Fer una política d’austeritat representaria prendre mesures econòmiques per salvaguardar la sanitat, l’educació i els serveis socials i afrontar dràsticament mesures en altres àmbits. Per exemple avançar cap a un model on no existeixi l’especulació immobiliària amb la garantia d’habitatge de lloguer a baix preu, o per exemple apostar per un model financer públic que ens salvi de les irresponsabilitats de la banca.

Però quan parlen d’austeritat parlen de pujar el transport públic, de reduir l’escola bressol pública o de baixar salaris. Perquè precisament el que hem de plantejar és que el nostre model d’austeritat va més en el sentit del decreixement. Perquè la pitjor trampa de totes és que ens facin veure que aquestes són mesures necessàries per recuperar el creixement i tornar a la situació anterior. Ens demanen un esforç temporal per poder recuperar la situació anterior. Però sabem que és fals. És insostenible el model que teníem i per tant hem d’aprofitar la situació actual per plantejar un nou model que ens permeti viure amb austeritat real, és a dir prioritzant allò que és essencial per la cohesió social i per un model que afavoreixi que tothom pugui viure el seu model de vida. Jo accepto el principi d’austeritat, però partint per exemple d’una sanitat pública que doni resposta real a totes les necessitats. I per garantir això tampoc podem quedar-nos tan sols en aquella austeritat d’aparador que representa parlar sols de cotxes oficials, càterings i propaganda.

Ara, Banca Ètica

noreply@blogger.com (Pere Nieto) — Tue, 20 Dec 2011 17:00:00 +0000

Darrerament he estat molt més conscient de la necessitat d’anar fent canvis personals que em permetin ser més coherent amb allò que defenso. En aquest sentit m’he incorporat recentment a dos projectes que considero que són importants. I ho són perquè m’afecten personalment i contribueixen a avançar en un model de societat més proper al que defenso políticament des de l’esquerra verda. Per una banda formo part d’una cooperativa de consum ecològic i responsable del Poblenou i per altra banda m’he incorporat al projecte FIARE (projectefiare.cat), que promou una banca ètica a casa nostra.

Un element fonamental de la greu crisi financera que estem vivint és la banca tradicional, tothom ho sap. Potser ha arribat el moment de prendre una decisió, potser cal començar a trencar una estructura que afavoreixen un model social que detesto. Hi ha opcions personals per contribuir a un nou model econòmic i social. En finances penso igual que en política. No podem quedar-nos al carrer queixant-nos del govern i denunciant les seves retallades; cal canviar el govern. En el sistema bancari igual, no podem seguir lamentant l’actuació de la banca tradicional i no buscar solucions alternatives. És per això que estic recolzant el projecte de FIARE en col·laboració amb la Banca Popolare Etica d’Itàlia. I ara és un bon moment per recolzar aquest procés ja que s’està culminant el procés de consolidació que permetrà un sistema cooperatiu que pugui oferir tots els serveis bancaris necessaris. I ho vull fer en un marc cooperatiu que em garantirà un seguiment democràtic i un compliment estricte dels principis ètics que han de regir la Banca Ètica. I perquè no dir-ho ho faig sense por, perquè confio en la gent que està tirant endavant el projecte i perquè a més les incerteses actuals sobre el model financer actual no em garanteixen tampoc la plena seguretat.

Tenir un major control de la nostra vida i del nostre consum és un pas necessari per consolidar alternatives socials. En aquest sentit les cooperatives de consum i les cooperatives de banca ètica són eines molt important i amb una gran projecció de futur. Com diu la mateixa entitat volem navegar en les turbulentes aigües de les finances, però ho volem fer a contracorrent. Val la pena saber que els meus diners estan contribuint a un finançament alternatiu i que al costat de molta altra gent podem construir espais econòmics alternatius i viables.

Apropem-nos en perill

noreply@blogger.com (Pere Nieto) — Sun, 18 Dec 2011 21:42:00 +0000

Dissabte el matí la rodona del Casino del Poblenou s’ha omplert d’activitat per denunciar la manca de suport al projecte Apropem-nos al barri. Aquesta és una xarxa ciutadana integrada per veïns i veïnes, entitats i serveis del barri que treballa de forma coordinada per tal d’assolir una millor convivència al barri i facilitar la vida a totes les persones del Poblenou, especialment a aquelles amb major dificultat o que acaben d’arribar a casa nostra. Una xarxa que treballa en el camp de la immigració i des de la societat civil per donar respostes als reptes dels nostres dies. El projecte Apropem-nos ha tingut una activitat molt intensa. Sense anar més lluny podeu conèixer algunes de les activitats dutes a terme durant el darrer any (que podeu consultar a la web de l’AVV delPoblenou), per exemple 500 participacions a cursos de llengua catalana, castellana i alfabetització o 450 visites al punt d’acollida amb assessorament. Però la xarxa Apropem-nos va molt més enllà de serveis a les persones com a usuàries. Apropem-nos és un espai de trobada, de relació, de dinamització cultural ...

I aquest projecte avui està en perill. Aquest és un dels projectes que demostren que no tan sols hi ha retallades que afecten a la racionalització de serveis o a un augment de la racionalització en les despeses. El més greu és que les retallades són una excusa per anar prioritzant unes polítiques conservadores que no posen en el seu eix a les persones. Hi ha polítiques que no estan a la llista de les prioritats del govern i per tant es produeix la greu situació de que un projecte com Apropem-nos acumula un deute de subvencions previstes molt important però alhora no es garanteixen ingressos de futur. La Generalitat de Catalunya i, en menor mesura, l’Ajuntament de Barcelona, són responsables de que un projecte d’aquestes característiques estigui en perill, si més no amb la potència actual. Segur que el barri seguirà apostant per la convivència i per la solidaritat.

Unitat d'esquerres

noreply@blogger.com (Pere Nieto) — Sat, 17 Dec 2011 17:32:00 +0000

Amb aquest article he començat una col·laboració amb XCAT.CAT

Un dels debats recurrents és la necessitat de la unitat de les esquerres per fer front a l’onada conservadora que estem vivint arreu. D’entrada sembla absolutament inqüestionable que si totes les esquerres visualitzessin una proposta electoral conjunta estarien en millor disposició per fer front a unes forces de dretes crescudes i que arrasen electoralment. Però la resposta a aquest problema no pot ser d’entrada una coalició de les tres formacions d’esquerres que actualment tenen representació parlamentària a Catalunya, PSC, ICV-EUiA i ERC.
D’entrada les sumes de sigles no acostumen a suposar sumes de votants. Hi ha electorat de tots tres partits que no entendria de cap manera que anéssim conjuntament a unes. I per altra banda tampoc crec que sigui clar que s’incorporés nou electorat si es tirés endavant aquesta proposta. La gent que ha deixat de participar a les eleccions o que ha buscat el seu espai en el vot en blanc, el vot nul o formacions que expressen descontentament, no crec que canviessin el seu criteri pel mer fet d’anar junts tres partits polítics d’esquerres.
Per tant, segons el meu criteri, no hem de plantejar com a objectiu una sortida unitària d’esquerres davant de les eleccions, sinó sobretot garantir que hi ha una alternativa d’esquerres a la societat actual i que aquesta sortida s’ha de concretar també electoralment. El que cal ara és lluitar contra la terrible sensació de que la política actual és irreversible i que les mesures ultraconservadores són necessàries. Per generar il·lusió en un canvi electoral primer cal demostrar la viabilitat d’una alternativa.
En primer lloc cal ser d’esquerres. Ja sé que sembla obvi començar per aquí, però no sempre és així. Cal radicalitat en contra de tot allò que representen els governs conservadors. Plantejar la possibilitat de pactar uns pressupostos, per exemple, demostra que és possible corregir determinats plantejaments econòmics d’un govern, quan el que cal és un canvi radical. Les esquerres no podem plantejar fer un paper subsidiari de correcció d’una tendència de les dretes, les esquerres sols podem plantejar una alternativa. Ser d’esquerres vol dir defensar que hi ha un model alternatiu al de les retallades en aquests àmbits.
En segon lloc cal un treball molt difícil de generositat. Acceptar que totes tres formacions que abans he citat formen part de l’espai de les esquerres i que totes tres propostes electorals són necessàries per construir una alternativa al model actual. Amb accents diferents, però totes tres opcions esdevenen pals de paller d’aquest procés necessari d’unitat d’acció de les esquerres. Però també generositat per entendre que les esquerres no són ni molt menys sols els tres partits d’esquerres majoritaris. Tot allò que representa les esquerres i no està al voltant del PSC, ICV-EUiA o ERC és fonamental per fer una majoria social i electoral d’esquerres. I d’aquest espai han de formar-ne part gent vinculada al 15M, gent d’altres formacions polítiques d’esquerres, persones vinculades a entitats socials, col·lectius actius a nivell local …
I en tercer lloc, si més no de moment, cal estructurar espais de debat polític de les esquerres que vagin més enllà dels partits i de les eleccions. Cal generar, en tots els àmbits possibles, espais que generin interès per la política, esperança per la transformació i crítica per canviar les actuals maneres de fer les coses. Generant aquest debat i espais de trobada aconseguirem crear unes millors condicions per garantir espais de govern que permetin transformar des de les esquerres.

Nadal, comerç i patinades

noreply@blogger.com (Pere Nieto) — Fri, 16 Dec 2011 18:12:00 +0000

Cal reconèixer que aquestes seran unes festes de Nadal potser una mica atípiques. La crisi marcarà en gran part la celebració. Bé és cert que no és el primer cop que celebrem un Nadal sota els efectes de la crisi econòmica, però tinc la sensació que per primer cop comença a existir la certesa de que no és cert que aviat recuperarem la situació econòmica. D’aquesta crisi no ens en sortirem tornat a la situació anterior, d’aquesta crisi ens en sortirem amb un canvi de model social i econòmic (si més no a Occident) i el que cal veure és cap on serà aquest gir.

I cada cop que arriba Nadal ens trobem amb un debat que és complex. Per una banda com podem ajudar al comerç, especialment al comerç de barri, i alhora com podem impulsar una cultura de major austeritat i control de la despesa. Fomentar un canvi d’hàbits en el consum no hauria de ser una conseqüència tan sols de la crisi econòmica, sinó també de la responsabilitat social i de la necessitat ecològica. Posar com a pilar de la nostra economia el consum per damunt de les nostres necessitats i possibilitats és absurd. Enguany les compres seran inferiors, segurament, però això ja és positiu. El nou model econòmic que cal impulsar no pot passar en cap cas per recuperar uns nivells de consum que afavoreixen les diferències socials i que tenen una gran petjada econòmica.

Però això no vol dir que no haguem de fer res davant de la situació de crisi que viu el comerç a casa nostra. El comerç de barri és una bon model per a una ciutat com Barcelona. Els barris que disposen de comerç són més atractius i vius. Generen relacions socials i coneixences, afavoreixen la vida social i permeten mantenir una vida activa per exemple a la gent molt gran que pot fer vida al barri però li costa molt més traslladar-se. Els comerços poden oferir sensació de seguretat a molts carrers. El comerç genera activitat econòmica i ocupació. Per tant és bo donar-li suport i en aquest sentit crec que hi ha activitats com per exemple les jornades de comerç al carrer que són un encert. També caldria donar major suport a les relacions entre el comerç de barri i el moviment associatiu o afavorir, per exemple, campanyes de difusió.

Però la instal·lació d’una pista de gel a la Plaça Catalunya crec que no té res a veure amb aquest plantejament. A part de ser una privatització d’espai públic i una despesa innecessària d’energia, la pista de gel crec que no afavoreix el comerç de barri. Ja s’ha parlat prou de perquè hi ha motius per no voler una instal·lació d’aquesta mena a la ciutat, però voldria afegir el de la inutilitat en la promoció comercial. De veritat està justificada una inversió com aquesta per afavorir la compra a les botigues de barri? No creieu que precisament s’afavoreix la venda al Corte Inglés? Per cert, un dels exemples més clars de manca de respecte als drets sindicals a casa nostra. Ja sé que es reparteixen vals de descompte a comerços associats però no sé si aquest ha estat un estímul suficient. El comerç ha de vetllar per una bona imatge de les botigues, per uns carrers amables (no cal amb tanta i tanta llum), per una vinculació estreta al barri, per sortir al carrer ... No crec que el principal objectiu dels eixos comercials d’aquesta ciutat sigui posar en el mapa del comerç a la ciutat, sinó afavorir que la gent de la ciutat compri al barri, i en aquest sentit crec que s’han fet molt millors campanyes.