El blog d'en Pere Nieto

La Rambla del Poblenou que jo vull

noreply@blogger.com (Pere Nieto) — Sun, 19 May 2013 16:06:00 +0000

El barri del Poblenou ha iniciat un procés participatiu al voltant del futur de la Rambla del Poblenou. La gota que va fer vesar el got va ser la decisió unilateral del Districte de Sant Martí de començar les obres per asfaltar les rodones en contra del criteri de les entitats. I el barri va començar a dir prou. Primer aturant les obres i després decidint que iniciàvem un procés participatiu, el barri es va mobilitzar. Vam aconseguir una primera victòria, aturar les obres. Però l’objectiu no es pot quedar aquí. Els principals reptes són aconseguir una proposta consensuada al barri sobre com volem la Rambla i també canviar la dinàmica de participació de l’Ajuntament de Barcelona. Volem decidir i ho volem fer de forma activa. Pots omplir l'enquesta via Internet.

Per tant s’estan recollint enquestes al barri en una primera fase de diagnosi i després tot això es treballarà en tallers, assemblees, activitats obertes... de totes les maneres que des del grup de treball que s’ha creat es consideri oportú. I a partir d’aquí vindrà la feina de parlar amb un Districte que fins ara ha actuat sense cap sentit.

Jo personalment crec que la Rambla del Poblenou té una doble prioritat. La primera d’usos i la segona urbanística. A nivell d’usos cal garantir que els principals usos de la Rambla (espai de trobada i passeig, lloc de compres i punt de festes populars) es mantinguin. Per tant cal saber regular aquests usos en un moment en que la Rambla pot morir d’èxit perquè es concentra la gent del barri, és punt de passeig per la resta de la ciutat i la pressió turística està augmentant molt. Per tant a mi m’agrada que a la Rambla hi hagi terrasses, però aquestes no poden créixer il·limitadament i a més cal que respectin horaris i espais. Sols des d’un pla d’usos ben redactat i sobretot ben controlat es podrà garantir que la Rambla mantingui el seu caràcter actual.

I a nivell urbanístic cal recordar que la prioritat hauria de ser acabar d’urbanitzar el tram entre Taulat i Passeig Calvell. No podem entendre que una Rambla tan transitada tingui un darrer tram d’accés a les platges tan estret i tan poc funcional. No podem mantenir uns solars al costat d’aquest tram que són aparcaments improvisats en mal estat. Cal remodelar aquest tram i aprofitar aquesta actuació per definir com hauria de ser la Rambla del futur. Conscient que no es poden demanar inversions de forma il·limitada crec que cal defensar que aquesta és la prioritat i no asfaltar unes rodones que estan en prou bon estat.

I estic molt content de ser part activa d’aquest procés participatiu en representació de l’AVV i coincidint amb les seves prioritats, ja que és una experiència singular a la nostra ciutat i perquè és necessari d’empoderar-nos com a barri i com a societat.

Dijous faré Vaga

noreply@blogger.com (Pere Nieto) — Tue, 07 May 2013 07:27:00 +0000

Dijous hi ha convocada Vaga General d’Educació contra la LOMCE i les retallades. La Vaga està convocada tots els nivells educatius i tant a la pública com a la concertada. El fet de trobar-me davant d0una convocatòria conjunta de l’escola concerta i pública i en un moment tan dur per a l’ensenyament com l’actual em va semblar prou important per secundar la Vaga om a professor que sóc d’una escola cooperativa i concertada. Això sí, no ha estat fàcil sentir-me convocat. Tinc la sensació que el professorat de l’escola concertada d’aquest país encara no hem acabat d’entendre que la lluita per la qualitat de l’educació i per les condicions dels docents sols pot anar vinculat al de l’ensenyament públic i que alhora els moviments en defensa de la pública a Catalunya han d’entendre que el problema de l’educació al nostre país no són els mestres de la concertada. D’això però ja en vaig parlar en un article que ha estat el més llegit delmeu blog.

Les darreres reformes i propostes legislatives estan posant contra les cordes el nostre model educatiu i les condicions del professorat. I aquest no és motiu suficient per aturar-nos un dia i expressar la nostra ràbia i la nostra preocupació? Som conscients que estem en un moment de canvi social i sols amb una educació forta i compromesa podrem sortir enfortits com a societat del model actual. Perquè l’escola representa, en gran part, el reflex d’una societat que ens volen imposar Per això davant de la LOMCE i de les retallades alguns dels motius que més em conviden a fer Vaga dijous són:

- La necessitat de dotar a les escoles de recursos suficients per dur a terme el seu projecte, cobrint substitucions, rebaixant ràtios i garantint les eines necessàries per afrontar l’atenció a la diversitat.

- Impulsar mesures laborals que no suposin una retallada salarial o l’acomiadament de personal.

- Garantir l’educació infantil com una etapa de qualitat educativa.

Mantenir les beques i altres suports a les famílies.

Mantenir el model d’escola en català que garanteix un model social d’igualtat d’oportunitats.

Poder garantir els projectes educatius de centre i el paper del professorat com a element clau de les escoles, al costat de la resta de la comunitat educativa.

Evitar sistemes d’avaluació externa que suposin una competitivitat entre les escoles amb dades numèriques que no tenen en compte ni la realitat de l’escola, ni de l’entorn.

I a nivell de model educatiu també cal afrontar d’una vegada com resoldre la doble xarxa d’escoles amb finançament públic a casa nostra. No podem tolerar que el professorat de les escoles concertades tinguem unes condicions laborals discriminatòries enfront de l’escola pública. Igual que no podem permetre que l’escola concertada no sigui una peça clau, transparent i compromesa amb tota la societat per igual. Un model educatiu just i democràtic passa per canvis radicals en aquest sentit, per molt que a massa gent li sigui pràctic mantenir l’enfrontament actual.

Cal lluitar, cal mobilitzar-se, per les nostres condicions laborals i pel nostre compromís amb un model educatiu que sigui clau en la construcció d’una Catalunya més justa i lliure. I dijous tenim una nova oportunitat d’expressar la nostra ràbia més enllà de la crítica fent el cafè a la sala de professors. Igual que dia a dia mestres d’aquest país expressem el nostre compromís, dijous farem més feina a les manifestacions.

Han guanyat la Plaça Sanllehy

noreply@blogger.com (Pere Nieto) — Sun, 05 May 2013 15:52:00 +0000

Els veïns i veïnes de la Plaça Sanllehy ho han aconseguit. La plaça es reurbanitzarà abans de finalitzar les obres del metro. Aquesta actuació permetrà al barri tornar a gaudir de la plaça, millorar la mobilitat dels veïns i veïnes i dignificar aquest espai de la nostra ciutat. Me n’alegro.

I me n’alegro especialment per dos motius. En primer lloc perquè crec que és una victòria especialment del barri de Can Baró. Un barri poc conegut, petit, però amb una força considerable. Un barri que necessita millores, equipaments educatius i millor transport públic. Un barri que ha de millorar en accessibilitat i obra pública. Però un barri que ha sabut teixir complicitats a l’entorn de projectes tan potents i tan autèntics com el Casal de Barri Pirineus o els antiaeris del Turó de la Rovira. Hi ha barris que saben combinar la lluita i la complicitat. Que saben que s’ha d’exigir però alhora comprometre’s i Can Baró és un d’aquests barris.

I me n’alegro perquè com deien a la darrera pintada quan celebraven la seva victòria, “la lluita és la força d’un barri”. El govern municipal de CIU comença a canviar la seva tònica després de prop de 2 anys d eles eleccions municipals. O potser és la ciutadania qui està canviant la tònica. De cop i volta estan passant de negatives rotundes a negociar, a acceptar reivindicacions veïnals, fins i tot quan suposen una important inversió com és aquest cas. Però al marge del paper municipal el més important és que hi ha associacions que segueixen demostrant que val la pena lluitar. Que hi ha entitats “de tota la vida” que segueixen tenint clar on estan i quina capacitat tenen de transformar el seu entorn.

I per tant si estic content per la recuperació de la Plaça Sanllehy és perquè era una reivindicació justa, però també perquè es demostra que val la pena lluitar per allò que creiem i que perquè hi ha entitats que saben on han d’estar. Ara seria un gran moment perquè el veïnat ho veiés i recolzés a la seva AVV, perquè amb més gent i amb més recursos sigui capaç de seguir transformant el barri de Can Baró.

Ensenyem a pescar quan no hi ha riu?

noreply@blogger.com (Pere Nieto) — Fri, 03 May 2013 18:00:00 +0000

Fa uns dies parlava en aquest blog de què s’esperava de mi com a mestre. I acabava dient que era impossible dient que era impossible dur a terme la meva feina docent sense mullar-me políticament. No confonguem, no estic dient que hagi de ser partidista o que hagi de transmetre idees polítiques. Estic dient que és impossible, avui dia, entrar a classe i voler viure d’esquenes a la realitat que vivim. Però també és necessari saber quin model de formació volem transmetre, no tan sols quins valors, sinó saber per a què estudien els nostres alumnes i quines eines els hi seran útils.

Eduardo Galeano, parlant d’educació comenta una reflexió del bisbe Pere Casaldàliga, referent de la teologia de l’alliberament. Hi ha una dita que parlant d’educació planteja que no donem peix, sinó que ensenyem a pescar. Pere Casaldàliga afegia, però què passa si algú compra el riu que era de tots i ens prohibeix pescar? Què passa si ens contaminen els rius fins a matar tots els peixos? Galeano conclou que això és el que està passant. I és cert. Han acabat amb un model social que era injust i cruel, però ara ens imposen un model encara més pervers. Està en risc total la pervivència dels serveis socials, la mínima cohesió social a casa nostra està amenaçada, els drets socials i laborals aconseguits al llarg de molts anys de lluita són ignorats i es fa gairebé impossible plantejar als nostres alumnes que podran desenvolupar un projecte vital amb les mateixes garanties que les generacions anteriors. I davant d’això creiem que es pot seguir fent classes com si no passés res?

No plantejo una vaga d’educació indefinida. No crec que calgui acabar amb els ensenyaments instrumentals. No plantejo incitar als alumnes a la revolució. Plantejo, tan sols i tan fort alhora, donar instruments als nostres alumnes perquè siguin conscients que la realitat social està canviant de forma radical i que cal que es posicionin. Estic plantejant que ha de ser la ciutadania qui decideixi cap a on es planteja el nou model social que ha de venir. I que per fer-ho cal estar preparats. Quan ja no tenim riu podem seguir ensenyant tan sols a pescar. Però això serà absurd. Caldrà, també, que ensenyem a fer altres coses per quan sigui impossible pescar. O caldrà ensenyar a recuperar el riu. O potser totes dues coses alhora. El que és segur és que no em conformaré a donar el poc peix que ens quedi. Donar eines per afrontar el futur i sobretot donar eines per construir el futur és política. I potser ha de tenir més força que mai a les nostres escoles.

I entre moltes altres coses per això el proper dijous jo faré Vaga al costat de molts mestres de la pública i la concertada.

Vaig estar amb la PAH

noreply@blogger.com (Pere Nieto) — Wed, 01 May 2013 16:00:00 +0000

La setmana passada vaig participar per primer cop a una acció de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH). No hi havia participat fins ara per diferents motius. Sobretot perquè la majoria d’accions es duen a terme en horari laboral i de moment tinc la sort de tenir treball, i una feina que no és d’horari flexible. A més una de les característiques de les seves accions és que són sorpresa i sols convocades de forma molt genèrica pels seus propis canals. És lògic, si avisen a on van fan que l’acció sigui ràpidament contrarestada, per exemple tancant l’entitat financera.

També és cert que aquest no ha estat un dels temes que de moment més m’hagi motivat. Confesso que no he tingut mai una hipoteca, i tot i que no ho descarto en el futur, sempre havia vist amb escepticisme, per no dir amb terror, la bombolla immobiliària que suposava un gran endeutament de les famílies amb la confiança cega que això seria una inversió. Però, com era previsible, sols una minoria han guanyat molt amb la bombolla immobiliària, i per guanyar molt, molta altra gent ha de perdre. És evident que això ha estat una política molt premeditada i que les lleis són injustes i cruels. Per tant les persones afectades tenen tot el meu suport.

Aquest cop l’acció era a una oficina del Banco Popular a la Rambla del Poblenou. Com que era al barri i divendres tenia una estona lliure vaig poder-hi anar. Calia donar suport a una família amb dos fills per trobar una solució pactada pel seu habitatge. Finalment sembla que s’ha pactat una sortida i per tant l’acció va ser eficaç. Però al marge d’haver participat de l’acció sí que és cert que em va semblar molt interessant com va viure la gent de la Plataforma l’acció de pressió a l’entitat bancària.

Quan vaig arribar hi havia unes 20 o 30 persones. Seien a l’oficina que havia quedat sols amb una persona treballadora que parlava dins d’un despatx amb la família afectada. La gent per tant estava repartida per la petita oficina sense cap persona del banc, amb un respecte absolut per tot el material o documentació. La gent demostrava molta serenitat però alhora amb les idees clares. Persones que ja havien participat de moltes altres accions. Les persones que coordinaven l’acció sabien que havien de pressionar al màxim, però alhora evitar també possibles incidents que acaben desgastant a la gent que participa d’aquestes accions. Davant d’aquesta situació l’arribada de cinc mossos d’esquadra sols incrementava la sensació d’absurditat. Uns policies que no sabien ben bé què havien de fer. Ens avisaven que impedir el tancament normal de l’oficina era possible delicte, però quan preguntàvem i haver estafat a la família amb la hipoteca ho era o no ja no tenien resposta. Per defensar al banc actuaven d’ofici, per actuar contra el banc sols ho farien si hi havia ordre judicial.

Certament estan apareixent nous actors a l’hora d’expressar les greus conseqüències de l’estafa capitalista que estem vivint. I per tant aquests nous actors aporten coses fresques, lluites justes i nova gent mobilitzada. Cal aconseguir també garantir que aquestes energies no serveixin tan sols per frenar els seus abusos, sinó que també serveixin per construir l’alternativa. No tan sols hem de frenar els desnonaments, hem d’aconseguir que ningú es quedi al carrer si necessita un habitatge. Cal trencar les lluites compartimentades i això sols es pot fer coneixent-nos més i entenent la necessitat de construir.

Una màquina d'escriure trencada

noreply@blogger.com (Pere Nieto) — Thu, 25 Apr 2013 16:30:00 +0000

M'agradaria saber el percentatge de persones que, “fracassant” a l'escola han acabat “triomfant” a la vida. He posat els dos termes entre cometes perquè és evident que és d'una gran subjectivitat parlar en aquests termes. Podríem entendre, en aquest cas, fracàs com dificultats per seguir l'escolaritat amb bones notes i com a triomf haver aconseguit una sensació de gaudir d'una bona situació laboral. Si miréssim aquesta xifra potser descobriríem que la distància entre èxit escolar i professional és força gran.

Estic convençut que molta gent que avui dia està satisfet amb la seva carrera laboral no va acabar de sortir-se amb els estudis o bé va patir molt. Persones que no van trobar el seu encaix dins d'una aula avui tenen grans responsabilitats o tenen feines molt creatives. I no estic culpant sols a les escoles, però sí que és evident que hem de fer aquesta reflexió.

A principi de curs de 5è a llengua castellana demano als meus alumnes que es defineixin amb un concepte (un animal, un objecte, un color...). No demano que expliquin el perquè, sols que diguin la paraula. Un cop un alumne amb un Trastorn del Dèficit d'Atenció amb Hiperactivitat (TDAH) i dislèxia, em va dir “una màquina d'escriure trencada”. Em va sorprendre molt. Per començar les màquines d'escriure no són objectes habituals per alumnes d'aquesta edat. I en segon lloc la imatge era molt crua. Aquest alumne, tot i tenir dificultats considerables per seguir la programació prevista, pot desenvolupar-se molt bé si es personalitza el seu treball i aprofitem les seves potencialitats.

Cal donar moltes voltes al tema per veure com aconseguim que no ens preocupem per “arreglar” aquesta “màquina d'escriure trencada” i posem en valor que aquest alumne podrà sortir-se'n a la vida fins i tot sense màquina d'escriure.

Unitat. Necessària? Possible?

noreply@blogger.com (Pere Nieto) — Tue, 23 Apr 2013 16:30:00 +0000

L'anunci d'Arcadi Oliveras i Teresa Forcadas d'un procés constituent d'un ampli moviment polític que pugui esdevenir alternativa real d'esquerres a les polítiques actuals, ha despertat molt interes i bones vibracions. És lògic. Cal bastir una alternativa real que permeti guanyar dins la política institucional i al carrer la lluita que avui és necessària. No podem conformar-nos amb assenyalar els culpables dels desnonaments, cal evitar-los canviant la legalitat i el sistema de valors. No podem tan sols sortir al carrer exigint que no ens retallin en salut o educació, cal aprovar pressupostos amb noves prioritats. No podem posposar el debat social fins que haguem resolt el tema nacional. Cal exercir el dret a decidir i cal construir una Catalunya més social. I per fer tot això no hi ha prou amb les eines actuals. Cal més mobilització ciutadana i també calen respostes polítiques que puguin traduir-se en canvis electorals.

Aquest procés constituent serà complicat, però crec que és necessari. Per dur-lo a terme caldrà tenir en compte a tothom que hi pugui formar part. Per una banda cal incorporar a bona part de la gent gent que es mobilitza socialment a la marea groga de l'ensenyament, amb la PAH, amb les assemblees socials... i que no troben un referent polític en el mapa actual. En segon lloc cal mobilitzar a aquella gent que vol un gir polític i social però que ni té referent polític ni actualment es mobilitza. Per tant cal incorporar a molta gent que ara no té referents polítics i que per tant no vota o ho fa de forma puntual i no convençuda.

Però aquest procés no pot ignorar o menystenir a la gent que participa activament en les formacions polítiques que, amb més o menys encert, aposten clarament per aquest canvi. A nivell parlamentari em refereixo a les CUP, a ICV i a EuiA. Aquesta aposta no pot tenir consistència si no és capaç d'engrescar no tan sols a les formacions polítiques sinó també a tothom que hi forma part. I aquest ha de ser un dels grans objectius dels impulsors del procés. Hi ha gent que fa anys que vam fer una aposta per transformar políticament la nostra societat. Altres encara fa molt més temps. Les formacions d'esquerra alternativa han permès oferir alternatives, fer propostes, aglutinar lluites. Qui em coneix sap que no sóc especialment autocomplaent amb el paper d'ICV, però estic plenament convençut que hem jugat un paper molt important, malgrat errors. Sols potser no podem, però sense nosaltres, sense la gent d'aquestes organitzacions, tampoc es pot. Tinc ganes de que això tiri endavant i tinc ganes de sentir-me convidat sense renunciar. Hi ha un procés necessari a fer. Però sobretot és fonamental construir un procés sense deixar al marge a ningú. Cal que hi sigui la gent que des de la política ha construït futur, cal que sigui la gent que des dels moviments socials ha construït futur i cal que hi sigui la gent que encara no s'ha afegit a construir futur.

A l'Assemblea d'ICV, vam expressar la nostra aposta clara per aquesta unitat. Arcadi Oliveras a la seva intervenció va assegurar que “vosaltres i nosaltres som el mateix”, a partir d'aquí sols queda feina.

10 Assemblea Nacional ICV

noreply@blogger.com (Pere Nieto) — Sun, 21 Apr 2013 15:15:00 +0000

Ja hem acabat la 10a Assemblea Nacional d’ICV (què fort ja he participat de 10 assemblees). I ara toca fer valoracions. No moltes, sols les necessàries, cal més que mai treballar i lluitar i per tant no podem aturar-nos. Com deia Dolors Camats a la cloenda, no estem sols, no podem quedar-nos quiets perquè hem de canviar-ho tot.

D’entrada surto amb molt bon regust avui diumenge d’aquesta assemblea. Reconec que ahir i divendres no estava tan satisfet, però avui surto amb moltes ganes. Crec que encara ens toca aprendre moltes coses. En negatiu m’agradaria destacar que no podem mantenir un model d’assemblea que és molt pesat, rígid i que no permet el debat. Sempre ho diem però sempre ho repetim. Documents molt llargs, multitud d’esmenes, manca de preparació, alguns amb massa ganes d’escoltar-se i altres amb massa poques ganes d’escoltar... ho veiem, en som conscients, però ens costa reaccionar. No podem estar discutint d’estatuts a quarts d’onze de la nit. No podem debatre sobre més de 1.000 esmenes que sols podem llegir durant l’assemblea. I aquest és un problema de l’organització però també de tota la gent que en formem part. Haurem de saber reaccionar per estudiar nous models de com fem assemblees, de com escollim direccions, de com les expliquem i de com afavorim la democràcia interna real. Són elements a destacar, però per aprendre, en cap cas poden posar en qüestió que aquesta ha estat una Assemblea Nacional molt important. He vist una organització molt desinhibida.

A nivell polític s’han viscut bones vibracions. Crec que hi ha orgull de com es fan les coses davant de la destrucció del model social que havíem construït. Però també hi ha més humilitat que mai. Crec que es respira la sensació que ja no ens serveix créixer electoralment sinó construïm alternativa. I això sols es pot aconseguir des de les idees clares, des de la lluita i el compromís en l’activisme, però també des de la construcció d’un espai més ampli. Tinc la sensació que ICV no serà cap obstacle, al revés, per mirar de construir una alternativa àmplia d’esquerres que permeti fer front a les polítiques de les dretes. Crec que tenim prou maduresa per ser conscients que sols no podem, però alhora tenim prou ambició per saber que podem jugar un paper decisiu. Estem desinhibits perquè apostem clarament per un model d’unitat d’acció política i electoral, sense por a perdre res. I això és fonamental.

Estem desinhibits perquè no ens ha fet por parlar de res a l’Assemblea. No hi ha límits al debat. Hi ha una aposta clara per radicalitzar la resposta a l’ofensiva capitalista que tenim. Radicalitat en les formes i en el model. En Joan Herrera pregunta quanta desigualtat és capaç d’aguantar una democràcia. Ens ho volen prendre tot i per tant sols es pot respondre des de la voluntat de guanyar-ho tot. I per això els debats de l’assemblea han estat per l’aposta radical en favors dels serveis públics, per les alternatives econòmiques, per la defensa del territori, per la salvaguarda de la democràcia...

I també estem desinhibits perquè hem pogut afrontar el debat de la sobirania nacional amb un alt grau de consens i de perfil propi. Defensem per damunt de tot el dret a decidir, també com a nació. I apostem per l’estat propi com a millor forma de sortir d’aquesta situació actual. I volem que des de l’estat propi s’aposti per un model federal o confederal amb Espanya o per un estat propi dins d’Europa. No hem caigut e la trampa de pensar que sols hi ha autonomisme o independència. Hem situat el debat nacional en el dret a exercir la sobirania. I no hem exclòs cap posicionament possible. Parlar de decidir el nostre model de relacions a partir de l’estat propi és radical, sobretot radicalment democràtic. I a mi m’agrada.

Malgrat unes formes i una organització encara massa tradicionals, crec que ICV surt de l’Assemblea fent una aposta clara per una nova manera de fer. Contundent, clara, radical, compromesa amb la gent, sense prepotències, amb voluntat de transformació i amb la responsabilitat de fer possible una major unitat.

Encara és massa aviat per haver paït tot el que hem treballat a l’assemblea, però ho volia compartir perquè també crec que la immediatesa aporta més sobre les sensacions personals.

Què esperen de mi com a mestre?

noreply@blogger.com (Pere Nieto) — Tue, 16 Apr 2013 21:00:00 +0000

Repassant el llibre “La emoción de educar” de l’editorial SM, he tornat a sentir la sensació d’incertesa sobre què s’espera de mi com a professor. El llibre recull tot un seguit de reflexiones sobre l’educació i el paper dels mestres a la nostra societat per part d’intel·lectuals, artistes i especialistes. Álvaro Marchesi, per exemple ens diu: “Maestros que manifestaban con su forma de trabajo el valor de la profesión docente y que atestiguaban con su ejemplo que la educación era una tarea moral que exige valor y valores y que merece la pena enseñar a las nuevas generaciones porque en ellas está el germen de sociedades más justas.” O el gran poeta Luis García Montero acaba el seu escrit dient: “Y merece la pena insistir, pensar en los niños no como futuros consumidores, clientes, empleados o contribuyentes, sino como ciudadanos de un futuro digno para todos”.

Jo, com us podeu imaginar, subscric aquestes dues reflexions i la majoria de les que van apareixent en aquest llibre i en qualsevol espai de debat progressista que es fa sobre el tema. Però això és el que se’m demana a mi com a mestre? qui té dret a dir que s’espera que faci jo com a docent? Em sembla que la diversitat d’expectatives que té la gent davant del professorat és molt més gran que davant de la majoria de professions. Normalment quan preguntem què s'espera de l'escola es parla en general molt més de valors i actituds que de coneixements concrets. En canvi quan avaluem l'èxit escolar sols tenim en compte aspectes acadèmics. Quan parlem de records d'escola i del paper dels mestres parlem d'aprendre a aprendre, de compartir, de treball en equip, de socialitzar-se... però en canvi quan es parla de què cal millorar de l'educació es parla de l'obligatorietat de saber anglès, del nombre de faltes d'ortografia o de la capacitat de resolució de problemes matemàtics. Crec que en la teoria pensem en l'escola com en un espai per formar persones, però que alhora d'avaluar resultats i fer propostes pensem més en un injust mercat laboral.

Si pensem que el més important és que tothom desenvolupi les seves capacitats i que a més, com a capacitats entenguem moltes més coses més enllà de l'esforç, la memòria, la polidesa en el treball... llavors no podem avaluar sols resultats acadèmics. I tinc la sensació que molt professorat treballem en aquesta línia però se'ns avalua amb altres criteris, i així no podem avançar. I això acaba creant un dubte permanent. Jo miro de treballar estimulant molts dels aspectes que ami ningú avaluarà si els meus alumnes adquireixen, però alhora angoixat per no deixar de transmetre aquells coneixements sobre els que sí que avaluaran als meus alumnes, i a mi de retruc. Algú es creu de veritat que l'objectiu de l'actual govern (sols de l'actual?) és aconseguir formar per damunt de tot persones lliures, madures i responsables? Segur que els poders mediàtics, econòmics i culturals volen que estimulem a ciutadans d'un futur més digne? Fruit d'aquesta reflexió en ve una altra. És possible fer una docència sense mullar-se políticament? La meva resposta és clara, no es pot. Miraré de parlar-ne en un proper article.

Ha mort en Benito Durán

noreply@blogger.com (Pere Nieto) — Sat, 13 Apr 2013 16:19:00 +0000

Ha mort en Benito. En Benito José Durán Sanchez, va ser un lluitador incansable d’Horta-Guinardó, des de Vista Park, el seu petit racó de Can Baró. Nascut l’any 1946 va ser una persona molt activa en els moviments socials del barri. De fet, tot i la seva precària salut, encara va participar de les mobilitzacions que aquests dies el barri de Can Baró fa per aconseguir recuperar la Plaça de Sanllehy. En Benito era una persona molt coherent, compromesa i tenia clar que calia lluitar per aconseguir moltes coses. Amb una gran capacitat de diàleg, però també amb una insistència molt clara (és a dir es podia arribar a posar molt pesat), vaig conèixer el Benito defensant el seu barri i la seva manera d’entendre la ciutat.

Des de l’any 1986 patia ceguesa total per una malaltia. Això va fer que centrés bona part dels seus esforços reivindicatius en el món de l’accessibilitat. Però en cap cas va pensar que aquesta era una lluita desvinculada de la resta de mobilitzacions, al contrari. La seva manera d’entendre la ciutat era per a tothom i certament una ciutat més amable per a les persones cegues o amb mobilitat reduïda és una ciutat millor per a tothom. I des d’aquí va jugar un paper important en el Consell de Persones amb Discapacitat d’Horta-Guinardó, Gràcia i Barcelona. Va guanyar el Premi Horta-Guinardó i la Medalla d’Honor de la Ciutat.

D’en Benito recordo el seu vitalisme i el seu sentit de l’humor. Quan recordo els meus 8 anys de Conseller Tècnic a Horta-Guinardó tinc la sensació d’haver tingut el privilegi, entre d’altres, d’haver conegut a gent imprescindible. Desgraciadament no tothom viu el seu pas per la política municipal com una font brutal d’aprendre coses i conèixer persones increïbles. El compromís de moltes persones, sovint desconegudes per molta gent fins i tot del propi barri, ha estat sens dubte per a mi una càrrega important d’energia. Permeteu-me que recordi un moment que vaig viure amb en Benito. Li vaig comunicar una mala notícia, un problema de salut d’una persona que estimàvem, i va reaccionar d’una manera molt emotiva, tot tendresa. Tenia una gran capacitat d’estimar.

Avui, mentre estàvem a la plaça Sanllehy lluitant pel seu barri, l’hem recordat. I la millor manera de recordar-lo és seguir creient que és possible construir una ciutat més justa, equitativa, sostenible, amable i per a tothom.

Quimi Portet

noreply@blogger.com (Pere Nieto) — Fri, 05 Apr 2013 17:04:00 +0000

El passat 15 de març vaig anar al concert de Quimi Portet a la sala Privat de Mataró. Era el segon cop que veia en directe, en poc temps, a Quimi Portet, i si repetia és perquè em va agradar. Considero que Quimi Portet és una de les apostes més fresques de la música en català, tot i la seva llarga experiència musical i la seva maduresa. Té cançons molt maques, anades d'olla increïbles, discursos surrealistes i moments brillants.

El seu directe és intens, acompanyat pel seu inseparable amic i gran baix Antonio Fidel amb el que ja tocava a El Último de la Fila, per exemple. Però també l'acompanyen dos músics més joves però molt potents, a la bateria Xarli Oliver i a la guitarra elèctrica el desconcertant Jordi Busquets, un músic realment molt interessant i amb un brutal directe.

Em fa gràcia veure com algú que va actuar en un grup de l'èxit tan salvatge de El Último de la Fila no té cap problema en portar el seu directe molt més íntim i personal a escenaris petits, a públics que l'adoren però més reduïts. En Quimi Portet demostra que sap guanyar-se la vida fent allò que li agrada, sense embuts i sense nostàlgies. I no sols m'agrada per la seva música, m'agrada per la seva actitud i per les tonteries que arriba a dir. us recomano moltes de les seves cançons però sobretot aneu-lo a veure en directe.

La Rambla del Poblenou i el Regidor

noreply@blogger.com (Pere Nieto) — Thu, 04 Apr 2013 16:52:00 +0000

La Rambla del Poblenou corre risc de morir d’èxit. Més ben dit, corre risc de morir de ganes d’èxit per part d’un regidor, Eduard Freixedes (CiU) que dóna la sensació que vol basar tot un mandat en aquest passeig emblemàtic del barri. Concentrar tots els esforços pel Poblenou a la Rambla pot pensar que té més repercussió, el problema és quan es fa en contra dels criteris més elements de consens veïnal. En aquest sentit no us perdeul’article a la web de l’AVV del Poblenou.

Per una banda hi ha les decisions sobre com ha de ser la Rambla. L’asfaltat que s’ha fet és una agressió estètica que ens costarà molt refer. Ja fa molts anys es va lluitar per treure l’asfalt i ara ha tornat sense el consens de ningú. Garantir un paviment més segur per a la gent gran o amb mobilitat reduïda em sembla lloable, pensar que la solució és asfalt negre em sembla patètic. La Rambla, com a carrer singular, calia d’un procés de reflexió i participació molt més acurat. I a sobre que les rodones siguin d’una manera, els laterals d’una altra i la part central d’asfalt dóna una sensació molt deixada. En segon lloc sembla que s’ha renunciat a fer el tram entre Taulat i passeig Calvell com la resta del passeig. Ara no hi ha cap fre urbanístic que permeti dur a terme l’actuació, que a més hauria de permetre resoldre el lamentable estat dels solars “d’aparcament” en aquell entorn. I el tercer element és obrir, amb temps, el debat sobre el possible trasllat de la estàtua del Doctor Trueta a Rambla del Poblenou amb Pere IV. Encara recordo sent nen la inauguració del monument i tot i que ara la Rambla té una altra perspectiva se’m fa difícil entendre un trasllat del monument. Sols podria entendre-ho en el marc de la remodelació necessària del carrer Pere IV, que haurà de canviar del tot el seu ús. Però sobretot cal consens, jo no ho veig gens clar, però cal parlar-ne molt.

L’altra gran debat de la Rambla és sobre els usos. Cada cop més les terrasses de bars monopolitzen l’ús de la Rambla, per la seva atracció a la gent del barri i de la ciutat i pel creixement important de turistes que dormen als hotels del Poblenou. A mi personalment m’agrada tenir una oferta potent de restauració al barri, m’agrada fer un gelat, una cervesa o una pizza a la Rambla, però no crec que sigui sostenible seguir creixent en terrasses de bar. Calen límits clars. I a sobre el Regidor decideix expulsar als artesans de cada primer dissabte de mes i enviar-los a la Rambla per damunt de Pere IV. No hi estic d’acord. Cal una Rambla on poder seure a fer un cafè, on poder comprar embotits artesans i on poder fer festes populars. Perquè qui no ens assegura que darrera dels artesans aniran les festes de maig i totes les celebracions que es fan a la Rambla? El darrer exemple d’aquesta actitud de pensar sols en les terrasses és haver tallat el tram entre Taulat i Fernando Poo de pujada al trànsit per poder ubicar terrasses sense problemes. Ni s’arregla aquell tram ni es parla de mobilitat, sols es garanteix el negoci, fent per exemple que les bicicletes no puguin circular.

Existeix una comissió de seguiment de la Rambla que no és operativa per les actituds unipersonals del Regidor. Però no hi ha prou ni amb que funcioni aquesta comissió. Cal un procés participatiu ampli i real per debatre a fons quina Rambla volem. Ens agradi o no, la Rambla del Poblenou és una pedra de toc de tot el barri i és el punt de trobada. Cal parlar molt de la Rambla i també de la resta del Poblenou per trencar l’absoluta manca de respostes que ens dóna aquest equip de govern. Per cert la fotografia és de l'anterior gran remodelació, concretament la rodona de Rambla amb Pallars.

Escrache, uff quin marrón.

noreply@blogger.com (Pere Nieto) — Tue, 02 Apr 2013 16:47:00 +0000

Sembla que l’actualitat passa ara per debatre sols a l’entorn de les conseqüències del escrache que des de la PAH s’està impulsant. L’escrache (o escarni diuen que s’ha de dir en català) consisteix en pressionar a les persones que han de prendre una decisió, en aquest cas votar per la dació en pagament al Congrés de Diputats. Aquesta pressió no es porta a terme sols per les vies més tradicionals (cartes, manifestacions, mails massius, articles...) sinó que es segueix allà on sigui a aquestes persones. L’acció pretén visualitzar a qui és protagonista d’una política i aconseguir un canvi d’actitud per la via de la pressió i la intimidació. Una primera divisió demagògica de les opinions ens podria portar a pensar que la societat es divideix entre sectors progressistes que ho defensen i sectors conservadors que ho denuncien i per tant posar en el sac dels conservadors a les persones que no comparteixen o critiquen aquestes accions. I no és així, el tema és molt més complex, i miraré d’aportar alguna opinió personal a risc de no convèncer a ningú.

En condicions objectives de societat democràtica i participació ciutadana no recolzaria mai l’escrache. La pressió política no hauria de traspassar els drets individuals de qualsevol representant polític a viure tranquil·lament al marge de les seves posicions. Un càrrec públic ha de saber que està sotmès al qüestionament permanent de la seva acció i ha d’entendre que rebrà crítiques per la seva gestió i a vegades aquestes crítiques seran expressades de forma contundent. Però això no hauria de condicionar la seva vida personal. Imaginem per exemple que grups radicals antiabortistes perseguissin a diputats i diputades d’esquerres quan recullen els seus fills a l’escola, quan estan al mercat o a la cua del cinema? Representar a la una part de la ciutadania significa que perds plenament el dret a la vida personal i encara més que tota la teva família també el perd? Crec que és evident que no. Podem establir quins són els límits de la protesta en l’àmbit de l’activitat política, però jo defenso el dret de qualsevol polític a expressar les seves opinions i a tenir vida pròpia. No estem parlant de persones que cometen un delicte. Per tant jo crec que hi ha dos límits, el de la violència i el del respecte a les persones del seu entorn.

En Jose Rodríguez, amb qui vaig compartir una magnífica etapa a Horta-Guinardó, posa com a exemple de perquè no hem d’acceptar l’escrache, la pressió que va rebre un conseller d’ICV-EUiA d’Horta-Guinardó quan vam impulsar la construcció de tres equipaments socials al districte, entre ells la famosa narcosala. Aquest conseller, i altres persones, vam rebre una pressió immensa durant molt temps, en l’àmbit de la nostra activitat política i en alguns casos, com bé explica el Jose, fora de l’activitat pública. Us recomano l’article i comparteixo una bona part dels arguments. Però hi ha, al meu entendre, tres diferències fonamentals. La primera és que la persona que rebia la pressió no tenia capacitat de fer tancar l’equipament, per tant se’l pressionava no per la seva responsabilitat sinó per les seves opinions. La segona és el tema, sentint-ho molt ( i sabent que no existeix la possibilitat de tenir un registre de temes que ho justifiquen i temes que no) no és el mateix haver-te quedat al carrer i arruïnat per una estafa que no voler que et posin un equipament social que consideres perjudicial a prop de casa. I el tercer és el moment històric, sobre aquest tercer element em voldria estendre una mica més.

Vivim un moment en el que hi ha la percepció que durant molts anys els sectors poderosos han trencat totes les normes democràtiques. Hi ha la percepció que de forma barroera s’han rigut de la societat i han trencat les normes de convivència. Sabem que ja fa massa temps que no hi ha voluntat de defensar els drets fonamentals de les persones. En general es percep una sensació de fi de cicle, cal acabar amb una societat que s’ha basat en que uns han abusat de forma brutal de la resta. I davant d’això neix no tan sols la crispació i la ràbia. També neix la sensació que si hem arribat aquí perquè uns no han respectat les mínimes normes democràtiques potser és hora de trencar-ne d’altres. L’escrache neix, al meu entendre, de la impotència de veure com vivim en una societat on qui ha arruïnat a milers de famílies es retira amb indemnitzacions astronòmiques i en canvi no es troben respostes per la gent que s’ha quedat al carrer.

Insisteixo, no m’agrada especialment aquesta acció, però negar que hi ha gent que ja no es conforma amb les formes correctes com a resposta a una situació obscena és no ser conscient del moment. Un moment històric que ens porta a moltes situacions que no sabrem entendre i reconèixer. Un moment que també neix de l'absurditat de pensar que sols des d'allò políticament correcte podíem fer front a aquesta ofensiva que vivim.

Copresidència ICV

noreply@blogger.com (Pere Nieto) — Sat, 30 Mar 2013 21:32:00 +0000

Aquests dies a ICV estem vivint el procés de votacions de la Presidència en vistes a l’Assemblea Nacional que celebrarem el cap desetmana del 19,20 i 21 d’abril. El procés es realitza com gairebé sempre sense la incertesa que provocaria que hi hagués diverses candidatures. Però aquest cop sí que hi ha una novetat important, no votem una presidència, sinó una copresidència. És a dir cal presentar una candidatura de dues persones, una de cada gènere, per dirigir la formació. En aquest cas, en Joan Herrera i la Dolors Camats, o la Dolors Camats i el Joan Herrera.

Hi haurà gent que considerarà que això és una parida estètica i que no aporta res ni a la pròpia organització ni a la situació política. I hi haurà gent que hi està en contra. Dins ICV segurament hi ha més dubtes que no el 16% que va votar en contra o en blanc. Però jo crec que és una bona decisió i a més que tindrà bones conseqüències. Crec que la copresidència sobretot planteja dos canvis mentals importants. El primer és obvi, un pas endavant en entendre la necessitat de compartir els espais de decisió i representació entre dones i homes. La copresidència és anar molt més enllà en la política de quotes que es demostra que afavoreix una major presència de dones en els àmbits de decisió. I la segona conseqüència és començar a trencar els excessos de unipersonalismes de les organitzacions.

Vivim moments de canvis importants. La gent exigeix adaptar totes les estructures a les noves demandes. La copresidència pot semblar una anècdota, però és una expressió de la voluntat de fer canvis, de fer més flexibles les organitzacions i de no basar-nos en els personalismes. És un gest, important. Això sí, de poc servirà el gest si a l’Assemblea no som capaços de transformar la nostra organització i el nostre discurs per ser útils en la necessària i radical transformació que hem de viure.

Quique González i "Adelita"

noreply@blogger.com (Pere Nieto) — Sat, 30 Mar 2013 17:24:00 +0000

Quique González és un dels meus cantautors preferits actuals. He tingut la sort de veure'l ja dos cops en directe, al Palau de la Música de Barcelona i al Teatre Joventut de l'Hospitalet. Ara tornaré a veure'l en directe el proper 26 d'abril a l'arteria Teatre del Paral·lel. M'agraden les seves cançons i també el seu directe. Crec que és autèntic i això no té preu avui dia. El seu darrer disc, "Delantera mítica" és un disc molt complet i si no l'heu escoltat us recomano que hi dediqueu una estona.

Avui us deixo una petita perla. Amb aquesta cançó va començar el concert. M'agrada aquesta versió de "Adelita" una cançó que ha caigut desgraciadament en el sac de les cançons etíliques. Aquí guanya una nova vida i a mi em va semblar fantàstica.

Educació i molta calma

noreply@blogger.com (Pere Nieto) — Sun, 17 Feb 2013 20:46:00 +0000

En el meu darrer article parlava de com veia l’augment de casos diagnosticats de nens problemàtics en les seves múltiples etiquetes. I plantejava que un dels elements que pot haver influït en aquest sentit és l’abandonament que hem fet dels infants, especialment per part de les famílies. Sens dubte aquest és un element dur i complex d’analitzar, però volia afegir algunes coses a les que vaig plantejar.

D’entrada no crec que qualsevol temps va ser millor. No ho crec gairebé en res però en aquest cas encara menys. Bona part de la relació anterior entre pares i pares amb els seus fills i filles es basava de forma principal en la disciplina i el respecte basat en la por. S’entenia que uns ordenaven i altres obeïen i estava ben vist socialment que s’apliquessin les mesures necessàries perquè això es mantingués. A més també cal entendre que fa no tants anys les mares (principalment) no s’havien incorporat al mercat laboral i dedicaven un gran nombre d’hores a les tasques de cura dels fills i filles. Per tant hi ha dues raons, com a mínim, que han canviat (per sort), però que fan que la relació entre progenitors i infants sigui diferent.

Per tant les famílies estem una mica desconcertades. Tenim menys temps, no podem basar la nostra relació en l’obediència, vivim en una societat molt canviant, ens hem acostumat a delegar-ho tot i vivim en un món que necessita immediatesa. Davant d’això el que crec que hem d’aplicar el títol d’aquell disc: “Ante todo mucha calma”. No és cap broma. Les coses no estan tan malament. Em nego a creure que la infància d’avui dia sigui pitjor que la meva generació. És fals i injust. El que sí que hem de fer és assumir la nostra responsabilitat com a adults i afrontar aquests moments de transició amb valentia i adaptant als nous temps els valors que sempre hem cregut necessari defensar.

Per tant el primer pas és recordar que hem decidit ser pares i mares. Ho hem decidit de forma adulta i hem d’assumir la importància d’aquesta decisió. Per tant hem de dedicar més hores als nostres fills i filles i sobretot fer-ho pensant que aquesta ha estat la decisió més transcendental de la nostra vida. I hem de fer-ho, sobretot, demostrant als nostres fills i filles que és així. Per tant nosaltres hem de trobar les oportunitats per estar al seu costat i ells han de percebre les nostres ganes. A mi em passa a vegades quan arribo a casa se’m fa una muntanya tancar totes les finestres mentals que tinc obertes i centrar-me una estoneta en la meva filla. Però és important per ells i també és important per a nosaltres.

El segon pas és entendre que som els principals responsables de l’educació dels nostres fills i filles. I entendre, per tant, que l’escola és un aliat necessari. A l’escola no li podem exigir que s’encarregui dels nostres infants. Parlem de complicitats, no d’encàrrecs o de clients. Fem un esforç per entendre que ens proposa l’escola, per compartir amb els nostres fills i filles com posem en valor l’educació i l’escola. No exigim a l’escola allò que la societat és incapaç de fer. I el mateix que dic per l’escola serveix pels esplais, clubs esportius, escoles d’art...

El tercer pas és recordar que com diria el Petit Príncep, allò que és essencial és invisible als ulls. El futur ens ve més condicionat per tenir uns valors ferms, una autoestima sana, una bona capacitat d’empatia o la facilitat d’adaptació al canvi que no pas pels coneixements concrets que adquirim. Per tant a casa, a l’escola i arreu cal estar molt més atents a com afronten els nostres fills i filles la seva vida quotidiana (inclosos evidentment els estudis) que no altres aspectes com uns aprenentatges que no sempre podem acabar d’entendre perquè no s’adquireixen. No estic dient que no sigui important l’estudi i l’aprenentatge, al revés, uns bons resultats acadèmics ens demostren que en moltes coses van bé, però no poden ser els únics indicadors.

I un quart pas, per acabar avui, seria entendre d’una punyetera vegada tots plegats que la diversitat és un aspecte positiu. Cal trencar radicalment la idea de que sols hi ha un model de “bon infant”. Tenir un fill o filla que és més aviat tranquil, que estudia autònomament i que endreça la seva habitació està molt bé (si això existeix), però la immensa majoria de nois i noies no s’ajusten a aquest patró i no per això fracassaran, al revés. Sovint quan miro al meu voltant les persones que veig que viuen felices i tenen una vida interessant no sempre han respost a aquest model. Per tant si a la vida real la gent que se’n surt no és d’un sol model tancat perquè creiem que els infants sí ho han de ser? Si creiem en la diversitat mirem de reconduir les actituds que considerem poc positives dels nostres fills i filles però posem en valor les que tingui de positives, encara que a vegades siguin tan contràries a les normes lògiques com per exemple ser un autèntic pallasso o tenir una energia desbordant.

No és senzill, segur, i si no li pregunteu a la meva filla si a mi em costa. Però repeteixo “ante todo mucha calma”.

Alternativa

noreply@blogger.com (Pere Nieto) — Tue, 12 Feb 2013 21:45:00 +0000

Vivim un moment previ a canvis profunds a nivell social, polític i econòmic. No sabem ni com es produiran aquests canvis ni cap a on aniran, però em sembla evident que la situació a casa nostra és totalment insostenible. La única alternativa a que no hi hagi aquests canvis, el manteniment de la situació actual, és una condemna per a milers i milers de persones a viure en la injustícia. El model actual, tot i que pugui millorar una mica, comporta un nivell d’exclusió social pervers que ha de suposar una profunda transformació de la societat. Si no canviem pels valors d’una societat més justa, lliure i solidària canviarem per la situació d’extrema tensió social.

Les crisis més profundes al llarg de la història han suposat canvis importants. Això sí cal saber construir aquest canvi amb fermesa i en benefici de tothom. Aquests moments de feblesa poden suposar un temptació de respostes messiàniques, populistes o dures. Per tant cal construir alternatives més enllà dels cercles més habituals, cal democratitzar les alternatives aconseguint que una immensa majoria de la gent participi de la construcció de l’alternativa a partir d’àmbits diversos.

El canvi al que aspirem no pot passar de cap manera sols per uns resultats electorals diferents. Primer perquè no és senzill canviar comportaments electorals en favors de forces alternatives i en segon lloc perquè uns governs plurals d’esquerra transformadora permetrien dur a terme canvis estructurals necessaris, però hem d’acceptar que amb això no hi hauria prou. La participació política en els partits al llarg de l’any i en els moments electorals és necessària, però no pot ser l’element únic al voltant del qual plantejar els canvis.

Calen moltes més coses. Però sobretot en falten tres. La primera mobilització, la segona construcció de petites alternatives reals i la tercera la construcció d’un discurs més global. Cal mobilització. Cal sortir al carrer i fer-ho des de diferents perspectives i sense un excés de manies. A mi em serveixen la majoria de mobilitzacions del 15M, dels sindicats per la Vaga General, moltes altres mobilitzacions socials i com no la manifestació del proper 16 de febrer convocada per la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca. En segon lloc falta construir alternatives reals i properes. Per això estic a una cooperativa de consum (Estèvia), per això estic a una cooperativa que impulsa la banca ètica (Fiare) i per això ara participaré a una cooperativa energètica (Som Energia). Però podria posar molts altres exemples com el menjador social Gregal, propostes d’autocupació als barris, xarxes de suport, bancs del temps... cal crear una xarxa de realitats solidàries i alternatives que aconsegueixi sumar a molta més gent. I en tercer lloc cal un discurs global. Cal transmetre la idea que una alternativa no és tan sols possible sinó que és imprescindible i urgent. Cal demostrar que tot allò que anem fent pot contribuir de forma decisiva a un canvi revolucionari i necessari.

Massa nenes problemàtics

noreply@blogger.com (Pere Nieto) — Mon, 11 Feb 2013 17:14:00 +0000

Darrerament torna a encendre’s el debat sobre el tema de la diversitat de l’alumnat. Dóna la sensació que gairebé tots els alumnes pateixen alguna mena de síndrome, patologia, trastorn o disfunció. I a més sembla que aquest problema requereixi de forma necessària medicaments per tal de tractar-ho. Per què avui dia tants nens i nenes van a psicòlegs i psiquiatres i tants reben medicació? Realment els nens i nenes d’avui dia estan molt pitjor que els de fa 20 anys per exemple?

És evident que avui dia pot haver-hi un increment de problemàtiques a la infància i l’adolescència, però aquest increment no pot ser tan abismal. Un dels motius és que avui es diagnostica molt més que fa uns anys i això hauria de ser un motiu de satisfacció perquè amb més diagnòstics hi hauria més solucions, però aquesta no és la percepció. No sóc, en cap cas, un especialista, però hi ha algunes coses que em preocupen. Crec que hi ha tres motius fàcils d’entendre que porten a aquesta situació, segur que al costat de molts altres arguments. Aquests motius serien la uniformització dels objectius a assolir, l’abandonament de la infància i la tendència a medicar tots els àmbits de la nostra vida.

En primer lloc hem oblidat que cada nen i nena és una realitat diferent. Tenim un model molt tancat per entendre que és l’èxit i sobretot basem tota la valoració sobre un infant o jove en el seu èxit escolar. Acabem plantejant-nos que el nostre fill o filla triomfa sols si treu bones notes i acabem posant en valor tan sols aquells aspectes basats en les eines que ens ajuden en aquest teòric èxit, la concentració, l’esforç i la constància. Si sols ens basem en aquests aspectes hi ha un nombre molt gran de nenes i nenes que ja queden exclosos de la percepció de normalitat. Si no valorem aspectes com la capacitat d’empatia, la improvisació, la creativitat, el treball en equip, la imaginació, el sentit de l’humor... hi ha nens i nenes que mai valorarem en positiu. Però a la vegada molts alumnes que sí que triomfen en els aspectes que socialment més valorem en l’educació poden estar mostrant altres mancances i no els hi donem prou importància. Per tant caldria un model educatiu, recolzat socialment, molt més flexible, que permetés tenir molt més en compte totes les capacitats i que realment servís per posar en valor la diversitat. Fent això molts menys alumnes estarien en la percepció de fora de la norma.

El segon motiu seria l’abandonament de la infància. Hem dotat als nostres fills i filles de moltes més eines materials i a més els hi hem posat una escola amb molts recursos (que ara ja estem perdent de forma greu) i molts recursos extraescolars. Però en canvi globalment la infància ha perdut espais de relació, amb els seus amics i amigues (no parlo d’espais virtuals que en cap cas considero negatius) i amb la família. A vegades tinc la sensació que la nostra infància i adolescència no ha estat mai tan poc escoltada com ara mateix. Molts pares i mares no és que no hi dediquin temps és que no saben com dirigir-se als seus fills i filles. Aquesta certa impotència porta a una deixadesa de funcions i a esperar que serà l’escola o altres institucions qui resoldrà els problemes dels seus fills i filles. En aquest sentit és molt senzill entendre perquè molta gent busca en els tractaments la resposta als problemes. Cal entendre que tenir fills i filles és complex i comporta una gran capacitat d’estar atents al seu desenvolupament. Fent això segur que afrontaríem diferent la diversitat de la nostra infància i joventut.

En tercer lloc he parlat de la tendència a la necessitat de medicar tots es àmbits de la nostra vida. Ho sabem perfectament. Hi ha medicaments per a tot i representen una activitat econòmica molt important. Sóc de la gent que considera que els laboratoris farmacèutics creen necessitats a les que oferir respostes comercials. Vivim en una societat que necessita respostes urgents i senzilles a tot. Ens costa acceptar la possibilitat de que hem de ser en primer lloc nosaltres qui hem d’afrontar situacions que formen part de la lògica de la vida. Hem de viure moments de tristesa, moments de nervis, etapes sense desig sexual, nits en les que ens costa dormir, mal de cap... i sols recórrer a medicaments de forma puntual, justificada i puntual. Com les targetes de crèdit o els productes de bellesa, la propaganda de determinats medicaments ens proporciona solucions ràpides i senzilles per allò que no som. Cal entendre una vida en la que ens passen coses i hem d’aprendre millor a resoldre-les.

Aquests tres arguments em permeten creure que tenim un nivell exagerat de diagnòstics de situacions problemàtiques. Però això no vol dir que no existeixi nois i noies amb dificultats reals. És evident que cal un treball intens per part de psicòlegs i psiquiatres en l’àmbit infantil. No dubto de la necessitat de medicar a nens i nenes amb problemes de TDAH (hiperactivitat), angoixes i altres problemes. Però avui no parlo d’aquests alumnes. Avui volia remarcar que al meu entendre hi ha massa alumnes que amb altres mesures socials, familiars i escolars no tindrien la mateixa percepció de ser un problema.

No volen fer res

noreply@blogger.com (Pere Nieto) — Sun, 03 Feb 2013 16:47:00 +0000

L’altre dia una persona amb responsabilitats a un equipament municipal d’Horta-Guinardó em va fer un comentari que m’ha fet pensar molt. Em deia “el més greu d’aquest govern de CIU no és que no tingui diners per a dur a terme els nostres projectes, el pitjor és que sembla que ja li agrada que no els puguem fer.” Us garanteixo que és una persona responsable, gran professional i de la que no tinc ni idea de la seva adscripció política.

El govern municipal de Barcelona està paralitzat. Es mou per la inèrcia dels darrers anys i per sotmetre als òrgans de participació a un procés d’anestèsia. Possiblement Xavier Trias ha considerat que la millor manera de fer front a l’alcaldia sigui evitar el debat i l’acció. De moment li pot estar sortint bé perquè no existeix un clima de crispació social en contra de l’Ajuntament proporcional al que seria lògic. Però això sens dubte tindrà un límit. Els temes de política general que ho arrosseguen tot (corrupció, declaració sobiranista...), el tractament pro CIU de determinats mitjans de comunicació, la feblesa de bona part del moviment associatiu i la manca d’oposició dura al marge d’ICV-EUiA són factors que expliquen aquesta situació, però l’Ajuntament no podrà rendir comptes a final de mandat.

Tornant al que deia la persona que em va parlar de com funcionen els equipaments públics, hi ha dues coses que em preocupen especialment. Per un banda que s’estan frenant o tancant projectes que eren molt importants per la ciutat i que tot i que no sempre afectaven a una majoria sí que eren importants. I en segon lloc em sorprèn la desconfiança malaltissa d’aquest govern, especialment a Horta-Guinardó, en relació als tècnics municipals. No es pot dur a terme un projecte coherent de ciutat sense la complicitat d’un equip tècnic de funcionaris que de forma global són molt bons. La política no és tan sols aparèixer a la premsa o repartir medalles. La política municipal és sobretot intervenció i transformació. I sense voluntat ni complicitats em sembla que aquest mandat municipal serà massa trist a Barcelona.

Portes Obertes a les escoles

noreply@blogger.com (Pere Nieto) — Sat, 02 Feb 2013 21:21:00 +0000

Aquests dies les escoles estem fent jornades de portes obertes, activitats pensades especialment per a que les famílies que estan buscant escola puguin conèixer personalment els diferents projectes. Per tant de forma especial les famílies que tenen fills o filles que l’any vinent faran P3 o bé 1er d’ESO visiten diferents escoles. Altres famílies també ho fan, però per altres cursos el motiu ja és canviar d’escola que no és exactament el mateix que buscar escola per començar una etapa.

Avui a la meva escola hem fet jornada de portes i he atès a algunes famílies. Reconec que aquest és un moment difícil. Moltes famílies passen un moment complicat per tots els dubtes sobre quina escola triar i sobre com això repercutirà en el futur de l’educació dels seus fills i filles. És cert que algunes famílies no es preocupen gaire, però per altres és un autèntic suplici amb la visita a 6,7 o més escoles que totes miraran de parlar de les virtuts del seu projecte. No existeix una guia per fer aquest procés de forma metòdica i sensata, però hi ha algunes idees que cal tenir en compte.

El primer dilema que cal resoldre és si escola pública, concertada o privada. En algun cas aquest no és un element essencial, però per la majoria de famílies aquesta és la primera pregunta que han de respondre. Els motius ideològics juguen un paper essencial, també els motius econòmics, però a vegades acaben pesant més altres elements com les persones conegudes, les referències... Sobretot si l’opció principal és pública el criteri de la proximitat és molt important. En el cas de privades aquest és un element que no es té en compte i a les concertades possiblement menys que a les públiques. Però per a mi aquest és un criteri important. No tan per garantir el mínim trajecte cada dia (que també és important), sinó també per garantir l’arrelament al barri dels nens i nenes.

Un cop fet això cal triar projecte educatiu i aquí és on molta gent es perd. No és senzill poder captar quin projecte es porta a terme i quin ens agrada a nosaltres. Hi ha elements que ens desborden perquè d’una escola ens pot agradar que treballin sense llibres, d’una altra com treballen la música, d’una tercera com afronten les noves tecnologies i d’una quarta el treball per projectes. Què pesa més? Fins on és cert el que ens diuen i no és sobretot propaganda?

I és per això que a mi m’agraden les portes obertes d’escola que permeten conèixer també a les famílies que hi van i als alumnes. Aquesta flaire que desprèn cada escola, aquest ambient que es respira és sovint molt més decisiu a l’hora de triar. Perquè els nostres fills i filles es passaran moltes hores en el centre i “l’estil” acaba sent més important que el propi projecte. Hi ha eleccions que no es poden fer sols per Internet, una bona web d’escola ajuda, però sobretot cal veure la cara de les mestres quan atenen a la gent, els nens que juguen per la seva aula, la decoració de les classes... en el fons la decisió té més d’intuïtiva que de racional i potser ja està bé que sigui així.

"Vaga General" de Pau Vallvé

noreply@blogger.com (Pere Nieto) — Tue, 22 Jan 2013 17:30:00 +0000

La recomanació musical d’avui és de Pau Vallvé, un músic molt interessant i únic. Abans que algú ho faci notar reconec que en Pau és el germà d’un bon amic meu, el Joan Vallvé i que també conec als seus pares, però això és cert que m’ha fet interessar-me més per la seva música, però evidentment si no m’agradés el que fa no el recomanaria. Pau Vallvé és compositor, músic de gairebé tots els instruments possibles, productor musical, cantant... en definitiva un animal musical que tant crea sintonies de televisió o anuncis com fa discs intimistes (com el seu darrer “De Bosc”), i tant desenvolupa projectes esbojarrats, atractius i propers al freakisme com Estanislau Verdet com tira endavant projectes de major complexitat musical com per exemple U_mä). Un artista que té una gran capacitat per crear espais propis però molt diferents quan actua en directe o quan fa gravacions. I per cert no us perdeu els videoclips, alguns genials.

Del disc anterior (“2010”) us recomano cançons com “Amics dels cirerers” “L’àvia ha fet nevar” o “Protagonistes”. (brutal vídeo). Del darrer disc recomano “Nits que són com de matins” o “De bosc II” a més de la cançó VagaGeneral que avui us recomano. Una cançó instrumental que a mi m’evoca als himnes i que recull tota l’emotivitat que jo visc quan celebrem una Vaga General. Un sentiment de saber que estem al costat de molta gent i que fem les coses per dignitat i per un món millor. Una emotivitat que jo visc quan hi ha Vaga General i que trobo en aquesta cançó.

I com a Estanislau Verdet no us perdeu el seu disc “L’all ho és tot per als anglesos”. Cançons surrealistes, amb sentit de l’humor, bona música i lletres per escoltar-les uns quants cops com “Tot” “Som tots unsdesgraciats” o “Dragostea din tei” o la divertida "Himne" en una versió en directe. Un artista complet i complex amb un llarg recorregut dins de la música actual. A mi són cançons que em donen serenitat, que em permeten relaxar-me, somiar. Espero que us agradin si no el coneixíeu.

Concert Privat de Pastora

noreply@blogger.com (Pere Nieto) — Sun, 20 Jan 2013 16:47:00 +0000

Darrerament he començat a publicar algunes recomanacions molt personals de música al meu blog. Cançons que per qualsevol motiu em ve de gust compartir. Avui la proposta és encara més personal. Fa poc vaig poder assistir al concert de Pastora que organitzava Concerts Privats (us recomano que a part de pastora que jo us proposo reviseu molts altres concerts molt interessants com Pau Vallvé, Maika Makovski, Venancio y los jovenes de antaño...). Una proposta de molta qualitat on per sorteig 15 persones poden accedir a un concert íntim de grups que aprofiten per fer un concert diferent, una proposta propera.

Ser un dels 15 escollits em va fer il·lusió, no tan sols pel propi concert sinó per tot el que envolta un concert tan íntim, on pots saludar els músics, on no et perds cap detall i on vas sense conèixer a ningú, igual que la resta de la gent. Vaig passar-m’ho molt bé en un concert que va començar amb Desolado (que no surt a la web, però que és una cançó que sempre proposo als meus alumnes de llengua castellana de 6è) i que va acabar amb la gent ballant i compartint la festa. A part del concert hi ha una cançó de Pastora que em dóna una energia tremenda “Feel the magic” un himne a l’optimisme.

Si mireu bé, al primer vídeo em podreu veure com entro al bar Salvador on es va fer el concert. Després podreu veure com apareix la meva blackberry, la càmera de fotos i una copa de cervesa a la paret de la dreta. Us asseguro que sóc jo. De cara a propers concerts d’aquesta mena estaré atent per veure si torno a tenir sort amb grups que m’agraden o em poden agradar i us recomano que ho mireu vosaltres perquè jo no us avisaré, no fos cas que us toqui a vosaltres i no a mi (així és la vida!). Bé us deixo amb Pastora al ConcertPrivat.

25 anys Consell Joventut Horta-Guinardó

noreply@blogger.com (Pere Nieto) — Fri, 18 Jan 2013 20:13:00 +0000

Ahir es va celebrar el 25è aniversari del Consell de la Joventut del Districte d’Horta-Guinardó (CJD7), la plataforma que integra a les entitats juvenils dels barris del Districte. L’acte va ser informal i relaxat, com correspon a aquesta mena d’entitats, i sobretot va ser una trobada agradable de gent vinculada al Consell, amb salutacions de l’actual president (Àlex Palazón) i del que va ser el primer president ara ja fa 25 anys (Francesc Xavier Carabassa). Hi vaig assistir per compartit amb amics i amigues la feina que han fet i segueixen fent, em sembla necessari en moments com aquest donar suport ala gent que treballa per millorar el seu entorn, i a més en el cas d’un Consell de la Joventut des de visions molt diferents. Però en canvi no hi havia ningú de l’equip de govern de CIU d’Horta-Guinardó. Em sembla molt significatiu del valor que donen al moviment associatiu, a la gent jove i a la participació ciutadana.

Mai he participat activament dins d’un Consell de Joventut. Si més no de forma clàssica. Quan estava a Joves amb Iniciativa (Joves d’Esquerra Verda) havia participat de força assemblees del Consell Nacional (CNJC) i del Consell de la Joventut de Barcelona (CJB), però sempre com a suport a la nostra gent que participava dels secretariats. En aquesta darrera etapa que vaig estar a Horta-Guinardó com a Conseller Tècnic, la meva vinculació va ser com a un dels interlocutors entre l’equip de govern del Districte i el CJD7. En aquesta segona etapa la relació va ser especial. Per una banda fluida pel que representa una relació de confiança que crec que vam poder establir en general. Però alhora una relació tensa per la lògica discrepància amb molts temes. I és des d’aquesta confrontació regular i respectuosa que ara tinc aquest bon record i valoro la feina feta pel Consell de la Joventut.

Els Consells de la Joventut han servit com a escola de quadres i com a espai de socialització. Però no ens podem quedar aquí. Els Consells han de guanyar capacitat d’intervenció real en la nostra societat. No poden ser tan sols espais formatius o pedrera dels partits polítics. Han de gestionar equipaments, han de facilitar recursos a les entitats, han de ser protagonistes en el disseny de les polítiques, han d’enfortir xarxes joves en moments de tanta vulnerabilitat... Però això no és senzill. No ho és per part del moviment associatiu jove i no ho és per part de l’administració. Però més que difícil aquesta relació és impossible si ni tan sols es participa d’un acte com el 25è aniversari. A la gent del Consell de la Joventut d’Horta-Guinardó (CJD7), moltes felicitats!

Més sobre assentaments

noreply@blogger.com (Pere Nieto) — Wed, 16 Jan 2013 09:31:00 +0000

No és el primer cop que parlo dels assentaments al barri del Poblenou. I em sembla que desgraciadament no serà el darrer cop. Tot i conèixer la situació per persones properes, no va ser fins el passat estiu que vaig acostar-me a aquesta realitat, donant suport a la gent que viu a les naus del carrer Josep Pla. Vaig conèixer mes de prop aquesta realitat i em va colpir molt directament. Aquests assentaments permeten un model de vida que, allunyat dels mínims que podem demanar dins d'una societat encara benestant, ofereixen unes millors condicions que el carrer. Les naus permeten un millor nivell de cobertura, de seguretat, una xarxa solidària entre les persones que hi viuen. Per tant malgrat les pèssimes condicions de salubritat en la que es troben aquests espais, són una alternativa millor que l'absència d'espais. La immensa majoria de gent que viu en aquests assentaments construeix un model de vida amb tot el poc marge que com a societat els deixem. I lluny d'exigir millores socials, han de lluitar per no perdre aquesta dura realitat.

Com a conseqüència de la seva actitud i del suport veïnal al barri, l'Ajuntament decideix impulsar un Pla d'assentaments que possiblement té bones intencions però que aviat es percep com paper mullat, quan no concreta ni terminis ni inversions. Ara volen desenvolupar-lo, però per exemple inclouen el procés de regularització de la gent? Fins ara sols havíem rebut titulars de la necessitat de resoldre el problema. Ara però ja hem començat a veure què vol dir solucionar el problema. L'equip de govern municipal de CIU liderat per Xavier Trias aplica mesures de desallotjament, pressió policial i col·laboració en el procés d'expulsió de les persones no regularitzades. No hi ha com portar un any i mig al govern de la ciutat per treure's la màscara socialdemòcrata amb la que sempre es presentava a les campanyes electorals. La radicalització en la pressió a aquests col·lectius és una mostra més de la necessitat de trobar una alternativa realment clara i creïble des de les esquerres a Barcelona.

Dissabte al matí molta gent del barri vam sortir al carrer. Tot i no ser senzill mobilitzar a la gent amb poc temps de preparació i que a més determinats temes a molta gent encara li semblen llunyans, molta gent del Poblenou vam volem expressar que no hi ha persones “il·legals”, que no podem criminalitzar la pobresa, que detenir i expulsar persones d'aquesta manera és indecent. Cal tirar endavant el compromís municipal de buscar una sortida real a aquestes persones. No es tracta d'oferir habitatge per un període curt de temps, es tracta de poder garantir que la seva feina (especialment vinculada a la ferralla) es pugui consolidar i els permeti tirar endavant un projecte col·lectiu i personal al nostre barri. Els darrers esdeveniments estan suposant, per part municipal, un increment de la tensió que ni resoldrà el problema ni permetrà teixir complicitats en el marc d'un Pla d'Assentaments que hauria de servir, sobretot, per a donar resposta a les necessitats de les persones més vulnerables del nostre entorn.

"Avoiding you" de Maika Makovski

noreply@blogger.com (Pere Nieto) — Sun, 13 Jan 2013 15:08:00 +0000

Maika Makovski és, al meu entendre, una de les artistes més completes del panorama musical actual. Compositora i cantant, molt jove, nascuda a Mallorca, de mare andalusa i pare macedoni i amb forts vincles amb Barcelona, Maika Makovski s’ha anat fent un lloc en el panorama de la música a casa nostra. La seva obra és complexa, amb una obra profunda, sovint vinculada a la nostra part més fosca. Cançons carregades d’un punt de desesperació. Però Maika Makovski té també un molt bon directe, rocker, contundent, menjant-se l’escenari. He pogut veure-la tant en concert com en l’espectacle de Calixto Bieito, Desaparecer amb Juan Echanove. Però també té força sola a la guitarra com podeu comprovar al seu concert dins Concerts Privats amb la seva guitarra.

Us proposo “Avoiding you” que no és de les seves cançons més conegudes però que a mi m’agrada molt. Bé ja em direu què us sembla si no la coneixíeu.