El blog d'en Pere Nieto

Mestres i salaris

noreply@blogger.com (Pere Nieto) — Wed, 25 Jan 2012 17:49:00 +0000

Hi ha moments en que ens demanen una cosa i la contrària, i a sobre sembla que s’hagi d’empassar sense protestar. En un moment de crisi com l’actual es demana a l’escola que sigui una de les claus de la recuperació del país. Cal augmentar la cohesió social a partir de la igualtat d’oportunitats, cal millorar la capacitació de la nostra joventut en llengües estrangeres i noves tecnologies, cal aconseguir una millor formació professional, cal augmentar els resultats de l’informe PISA, cal ... però s’ha de fer en un marc de reducció pressupostària envers l’educació i de retallades salarials al professorat.

Catalunya té una llarga tradició pedagògica que en aquests moments no es veu recompensada amb uns pressupostos que posin en valor l’educació. Per millorar cal moltes coses (tot i que primer caldria valorar què vol dir millorar l’educació), però sense una millora pressupostària això no és possible. Cal dotar als centres de millors recursos materials i de major capacitat de personal per poder atendre una educació en condicions. Si es plantegen que la educació és una prioritat, cal reflectir-ho en els números.

I les retallades salarials influeixen directament en la qualitat de l’ensenyament? De forma immediata és evident que no i menys en un col·lectiu que en gran part té una important dosi de motivació professional. Ningú dóna millor les classes per cobrar més diners, però sí que les retallades salarials suposen una certa dosi de desmotivació global, una sensació de tenir cada cop més responsabilitat i menys valoració. No podem aspirar a un professorat permanentment il·lusionat quan veu que les condicions laborals empitjoren i per tant té més dificultats econòmiques. El sainet del pagament de la paga extraordinària de Nadal ja va ser el màxim exponent d’aquesta realitat. És cert que podríem parlar de la necessitat de no retallar les condicions salarials en la majoria de professions, però si ho plantejo dels mestres, com podria fer-ho de la sanitat, és perquè se’ns diu que és una prioritat social. Si ens creiem de veritat que el futur del nostre país passa per l’educació parem les màquines, decidim com afrontem aquesta millora, exigim una qualitat a tots els sectors implicats i dotem pressupostàriament aquesta prioritat. Si no ho fem, com a mínim dissimulem, xiulem i no parlem de la necessitat de prioritzar l’escola.

Baròmetre municipal molt dur pel PSC

noreply@blogger.com (Pere Nieto) — Mon, 16 Jan 2012 18:04:00 +0000

Fa pocs dies es publicava el darrer baròmetre municipal de Barcelona que ja incorpora els primers sis mesos de govern de CIU, amb Xavier Trias com Alcalde. Els mitjans de comunicació coincidien que els resultats eren un aval a la política de CIU a la ciutat. No he vist cap matís, veient els resultats dóna la sensació que la ciutadania de la nostra ciutat ha viscut amb entusiasme el canvi de govern i que creuen que la ciutat farà un gir impressionant amb el lideratge de Xavier Trias. La Vanguardia per exemple ens deia “Barcelona avala la gestió de Trias” o el Periódico destacava “Els barcelonins aplaudeixen la gestió de Trias i enfonsen al PSC” (aquests del Periódico! ja en parlarem un altre dia). És cert que les dades de percepció de la gestió municipal han millorat aquest semestre a la ciutat. Però no oblidem que partíem del moment major de desconfiança ciutadana a la ciutat i que els mitjans s’han encarregat de netejar la imatge de la ciutat. A això cal sumar-hi una actitud lògica de veure amb optimisme els canvis. Però realment la gent aplaudeix tant el canvi?

Si realment la gent tingués confiança plena en l’actual govern de CIU hi hauria dades de l’enquesta que serien diferents. Per exemple a la pregunta “El darrer any, vostè creu que Barcelona millorarà o empitjorarà?” un 56’1% diu que millorarà ara al desembre de 2011. La mateixa pregunta al desembre de l’any passat era del 70’1% o al desembre de 2009 era del 71’0% i sols el 2008 la dada era equiparable amb un 58’4%. Per tant no existeix tampoc una confiança gaire gran en que Xavier Trias farà millorar la ciutat, més aviat al revés. O per exemple si la gent valorés tant bé el canvi de rumb de la ciutat la valoració de Xavier Trias Alcalde hauria d’haver millorat. I si bé és cert que és el més ben valorat amb una nota de 5’4 la seva nota és la mateixa que al desembre de 2008, dues dècimes superiors al 2009 o una dècima millor que fa un any. Per tant Xavier Trias és igual valorat com a oposició que com Alcalde. De fet Xavier Trias treu la mateixa nota que tenia Jordi Hereu en el primer baròmetre del darrer mandat. El canvi és que Jordi Hereu va passar del 5’4 a l’inici de mandat al 4’1 al juny de 2010. Podríem dir el mateix sobre la pregunta de com valora la gestió de l’Ajuntament. Les dades actuals són equiparables a les del 2007, 2008 o 2009. No estic parlant dels millors moments de percepció de l’Ajuntament, sinó dels moments previs a la gran davallada del 2010 de la imatge, especialment dels socialistes a Catalunya.

Per tant em dóna la sensació, mirant una mica el baròmetre municipal, que Xavier Trias ha sabut capitalitzar el desgast del PSC i una imatge artificial de bloqueig de la ciutat. CIU no ha aparegut com la solució, sinó que s’ha evidenciat els greus problemes del PSC per presentar-se com alternativa a la ciutat de Barcelona. A això cal afegir l’enfonsament en les perspectives electorals del PSC a la ciutat. Crec que el baròmetre és una tímida aprovació de CIU i fortíssim suspens al PSC. El més sorprenent és que el principal partit de l'oposició sigui el gran damnificat d'un baròmetre. La millora de resultats de ERC i el creixement molt important d’ICV-EUiA fan replantejar del tot com s’ha d’afrontar el futur de les esquerres a la ciutat.

CIU no respira a Barcelona

noreply@blogger.com (Pere Nieto) — Wed, 11 Jan 2012 17:20:00 +0000

Ara ja fa més de sis mesos que Xavier Trias va prendre possessió del càrrec d’Alcalde de Barcelona. Sis mesos en els que CIU ha governat la ciutat en minoria però amb el suport especial del PP. Un semestre suficient per veure quin és l’estil i quines són les prioritats de Xavier Trias, no tan sols a la ciutat en general, sinó també als barris. Sis mesos són una mica més d’una vuitena part de mandat i per tant és tot un món, no per veure les inversions realitzades sinó per posar en comú les línies d’actuació. Però en aquest cas no és així.

Estic una mica aïllat de la política municipal i per tant puc tenir una major perspectiva com a veí. No rebo la revista Barcelona Informació tal com es va comprometre CIU i per tant, com a ciutadà compromès vaig a consultar a la web de l’Ajuntament. Com que no veig cap banner que indiqui el procés d’elaboració del Pla d’Actuació Municipal pel període 2012-2015 busco a l’apartat “Acció de Govern” i trobo aquesta definició: “L'acció de Govern es compon de tots els projectes, els plans i les actuacions municipals que tenen per finalitat assolir els objectius que preveu dur a terme el Govern municipal durant el mandat. Algunes de les eines de què es dota el consistori per materialitzar-la es poden consultar en aquest web.” Perfecte, vaig bé. Miro quins documents hi ha i dins de l’apartat del PAM (Pla d’Actuació Municipal) tan sols veig informació de l’anterior PAM, el del període 2008-2011. Per tant la meva conclusió és que Xavier Trias i CIU, després de 190 dies governant no tan sols no em diuen quines prioritats de govern tenen, sinó ni tan sols com pensen discutir-les amb la ciutadania. Insisteixo, més enllà dels grups municipals i les entitats legalment constituïdes. Durant molts anys vaig haver de sentir lliçons de transparència i dret a la informació i per tant o hi havia molta demagògia o han de reconèixer les dificultats d’aquests processos.

En una notícia de la web trobo aquesta referència del mes de juliol : “L'estratègia definida pel PAM es vincularà al pressupost municipal, que també es preveu que se sotmetrà a debat i aprovació definitiva al final d'any. D'aquesta manera, el PAM contindrà les grans línies estratègiques i les accions que impulsarà el Govern de la ciutat, però també els recursos financers i econòmics per dur-ho a terme”

Però aquesta actitud sembla ser que no els hi comporta desgast. Un exemple més del triomf de la “no política”. Sols es cremen els polítics que es mullen. Sols generen polèmica en determinats mitjans les decisions compromeses. La manca de debat no suposa cap desgast. És així de trist. CIU té prou experiència política acumulada sobre la ciutat de Barcelona com per començar a explicar a la ciutadania què volen fer i en aquest sentit crec que com a mínim a la web hauria d’haver-hi alguna resposta. Sé les limitacions pressupostàries del mandat i per això precisament és més important establir les prioritats entre tothom. Algú em pot donar més informació?

La fotografia correspon al procés d'elaboració del PAM 2007-2011.

Recordant a Romuald Grané

noreply@blogger.com (Pere Nieto) — Sun, 08 Jan 2012 17:02:00 +0000

Acabo de conèixer la mort de Romuald Grané, dirigent històric del PSUC i sobretot, a nivell personal, un mestre i referent polític. Va néixer a Artés l’any 1923 i ben aviat es va traslladar a Barcelona, on sobretot va ser actiu a Sant Martí. La seva trajectòria va estar molt vinculada a les JSUC i posteriorment al PSUC. Va tenir un paper destacat en la relació entre el partit i la Model i va ser empresonat per la seva militància. Posteriorment va seguir el seu treball polític a ICV durant tota la seva vida. Els darrers anys va viure i militar a Mataró on vivia en una residència a la que hi va anar davant la malaltia de la seva dona, la Flora que ara ja fa uns anys va morir d’Alzheimer. El seu pas per la residència però va ser també un exemple de compromís i dinamització social i cultural.

Però com deia jo vaig tenir el plaer de conèixer al Romuald a l’agrupació de Sant Martí. Sempre fidel als seus principis i sempre discret. De fet al principi no vaig saber que en Romuald era un autèntic històric (no tan sols pels anys de militància sinó per tot el que havia aportat). Era una persona clara, senzilla, que sabia dir les coses, posar en valor a les altres persones i que evitava sempre que podia les confrontacions. A vegades el seu pragmatisme era aclaparador, però tants anys de militància activa i de desfetes li donaven una visió clarivident de moltes coses. Per a la gent més jove que ens incorporàvem a ICV de Sant Martí era tot un referent, sempre actiu, sempre posant a punt el local amb els seus invents i les seves manualitats.

Però també vull recordar d’en Romuald Grané la seva visió de la malaltia i de la mort. Per primer cop vaig conèixer postures clares en relació al dret a la mort. Les converses amb el Romuald a la residència o aprofitant actes d’ICV sempre posaven aquesta visió serena sobre com afrontar la mort. A la fotografia m’estava dedicant el seu llibre, un relat molt colpidor sobre aquest procés “Una reflexió sobre la darrera fase”. No era una persona especial amiga de formar part de direccions o de llistes electorals, però a vegades aquesta és la gent que ha construït més a fons la història de les esquerres del nostre país. Darrerament alguns referents meus han mort, però seria injust sinó digués que en Romuald ha estat el meu principal mirall per mirar d’entendre la política. I per això no he volgut deixar de fer aquestes quatre línies en record seu tan bon punt he conegut la notícia. De fet en dies com avui és quan lamento no saber transmetre amb paraules tot allò que voldria explicar.

Desconfiança política

noreply@blogger.com (Pere Nieto) — Mon, 02 Jan 2012 16:38:00 +0000

Un dels aspectes que més surten reflectits en les enquestes d’opinió és la desconfiança en els polítics per part de la gent. El desprestigi de tota la gent que es dedica a la política és prou evident i sempre s’exigeix que els partits en prenguin bona nota. Cada nit electoral la consigna de “hem entès el missatge” és habitual, tal com ho és l’objectiu de tornar a connectar amb la societat que s’escolta sempre que hi ha congressos o discursos destacats. Però la veritat és que sembla que poques coses canvïin. Quin és el motiu que fa que no es faci efectiu aquest canvi? O és que potser no ha de canviar tant la cosa? Hi ha molts motius per explicar-ho però aquí sols citaré tres elements que per a mi són importants.

En primer lloc crec que la política és una estructura que disposa d’un notable poder, menys del que tocaria, però encara suficient. És evident que els poders financers i especulatius dominen en gran part l’escena política i per tant no acceptaran que es prodeixin ensurts en aquest sentit. Mantenir un sistema polític de baixa intensitat, amb una gran capacitat d’intervenció directa és un dels seus objectius. Quan hi ha riscos de poc control es posen directament a la direcció política com els casos de Gràcia i Itàlia o el cas del ministre d’economia espanyol. Per tant hi ha massa interessos en que la política no faci un canvi significatiu.

En segon lloc els partits polítics, com totes les entitats, tenen una gran capacitat d’anquilosament. Unes més que altres, sens dubte, però sempre he desconfiat de la gent que considera que els partits són objectius en sí mateix. Sembla que l’objectiu sigui tenir estructures fortes i cohesionades en els partits i no fer polítiques determinades. Hi ha massa gent que ha fet de la vida política la seva forma de vida en el sentit laboral o en el sentit social. Aquesta gent sovint bloqueja els possibles canvis. No estic dient que hagi d’existir gent dedicada a la política de forma professional ni que no valori la gent “de partit” que fa una feina imprescindible, però no poden ser la única gent que sigui protagonista.

I en tercer lloc està la gent del carrer. No podem acceptar que veiem que la política no va com ens agradaria, entendre que la política és fonamental a les nostres vides i renunciar a fer-hi res. Si els partits no canvien també és perquè no hi ha prou gent nova que decideixi que han de canviar. És cert que les estructures de direcció de la majoria dels partits amb representació són molt tancades, però des de les agrupacions no seria tan difícil fer un canvi en els partits. Per tant, malgrat totes les dificultats, si els partits no canvien és perquè no volem.

Feliç 2012

noreply@blogger.com (Pere Nieto) — Sat, 31 Dec 2011 09:10:00 +0000

Hi ha gent que vol esguerrar-nos el 2012. Gent poderosa i gent del nostre voltant. Jo us proposo fer els desitjos pel nou any darrera un nas de pallasso.

Perquè amb el nas de pallasso ens serà més fàcil posar-hi bon humor, alegria, esperança, tendresa, passió, diversió, amistat, bogeria ...

Però sense oblidar que el nas de pallasso sigui un nas vermell, per no oblidar-nos del compromís, la lluita, la indignació, la solidaritat i la justícia.

Darrera del meu nas de pallasso et vull desitjar feliç 2012 i espero, a més, poder-ho compartir.

Pere Nieto. Desembre 2011.

Transport de dretes

noreply@blogger.com (Pere Nieto) — Fri, 30 Dec 2011 17:08:00 +0000

Sovint costa molt explicar que no tots els governs fan les mateixes polítiques i que hi ha diferències entre els governs de dretes i els governs d’esquerres i diferències segons la força que tenen els diferents partits dins d’una coalició. A vegades passa perquè els partits no sabem explicar què fem i a vegades perquè vivim en una societat que no està per gaire matisos.

El govern de CIU (amb el suport decisiu del PP) a l’Ajuntament de Barcelona ens ho està poant més fàcil d’explicar, ara sols cal que ho expliquem i que la gent accepti escoltar-ho. Ja no parlo de les retallades en escoles bressol, equipaments. Tampoc parlo de la seva indefinició, 6 mesos després d’arribar a l’alcaldia Xavier Trias, sobre què pensen fer als barris. En aquests casos poden sempre al·legar, de forma tramposa, la manca de pressupost i per tant la necessària política de falsa austeritat. Parlo de la política de mobilitat a partir dels pressupostos. Aquí sí que no poden dir res. La decisió és afavorir el cotxe privat i dificultat el transport públic, especialment el col·lectiu. I aquí parlem sobretot de prioritats. Darrera d’aquesta decisió no hi ha estalvi, hi ha política, i clarament política de dretes.

En un moment com l’actual pujar de forma abusiva els títols de transport col·lectiu és un greu error. Precisament per motius econòmics i ecològics és el moment més important per afavorir un traspàs de gent del cotxe al metro o bus. La possible retallada de línies d’autobús i la possibilitat de tancar el metro nocturn es sumen a altres mesures com el retard en les noves infraestructures de metro o l’augment també important de tarifes de transport públic per part de la Generalitat. Però en canvi baixa l’impost de vehicles, es congela el cost de la zona blava i es fa gratuïta la zona verda d’aparcament per als conductors que no tenen multes d’estacionament del darrer any. Absurd.

Sóc usuari de la zona verda d’aparcament i en defenso no tan sols el seu manteniment, sinó l’extensió a tota la ciutat. La zona verda a tota la ciutat afavoriria un increment d’ús del transport públic i alhora garanteix que la gent pugui aparcar prop de casa. Però no ens oblidem cada cop que aparquem el nostre cotxe estem utilitzant espai públic en benefici privat. I això no ha de suposar cap cost? La gent que utilitza el transport públic no tan sols ha de pagar més cara la T-10 sinó que ha d’assumir les despeses de que jo pugui aparcar prop de casa meva? El cost de 20 cèntims diaris el trobava ja massa econòmic però ara la gratuïtat ja crec que és indecent, sobretot quan s’està penalitzant el transport públic amb menys serveis i major cost.

Les mesures en mobilitat que ha pres el govern de Xavier Trias en nom de CIU i PP no són un tema de gestió o de racionalització de despeses. Són una estratègia política per afavorir l’ús del cotxe privat, no hi veig cap altra explicació. I recordem, no tothom aposta igual per les mateixes polítiques, es pot demostrar amb fets damunt de la taula. Deixem d’enganyar-nos dient que tots són iguals.

Resum del blog 2011

noreply@blogger.com (Pere Nieto) — Thu, 29 Dec 2011 16:43:00 +0000

Avui faig una cosa una mica egocèntrica, però què voleu que us digui, em fa gràcia. He triat 10 articles que he escrit durant aquest any al meu blog i us el presento per si us interessa llegir-lo. He escrit poc més de 100 articles, una xifra més que respectable, però lluny dels 231 que vaig escriure per exemple el 2009. No he triat nio articles molt del moment electoral ni els articles amb més comentaris o "èxit", és una selecció molt personal.

No sé quins problemes té Barcelona En aquest cas el temps crec que reforça la idea que hi ha problemes de la ciutat que eren inflats abans de les municipals per donar una imatge de necessitat de canvi a Barcelona. Algú creu que avui la neteja, la seguretat, el manteniment ... estan molt millor?

Ronda del Guinardó, obres i política. Un intent d'explicar perquè estem en política municipal. La transformació de la Ronda del Guinardó per a mi era un bon exemple i encara ho és.

Ningú sap què pensa la gent . Aquest és un dels meus temes recurrents. No m'agrada gens la visió que té molta gent de que no té opinió, sinó que té la veritat.

Diversitat funcional i Antonio Centeno. Cal trencar la visió actual del món de la "discapacitat" però hi ha poc interès a parlar-ne.

Acampada a Plaça Catalunya. Vaig voler viure en primera persona des del principi el 15M i aquest va ser un article molt "en directe".

Crònica sentimental de 8 anys de conseller tècnic. Tothom que em coneix sap què ha representat a la meva vida passar per Horta-Guinardó.

Independència? La meva visió, molt resumida, sobre el tema nacional.

Escola Catalana per a tothom. L'educació eina que no es pot tocar per la convivència.

No m'agraden els deures. Amb el títol ja es veu, no?

Amb un peu a les institucions. La necessitat de poder estar a les institucions i al carrer per tirar endavant la nostra lluita.

Això no és austeritat

noreply@blogger.com (Pere Nieto) — Wed, 28 Dec 2011 17:33:00 +0000

Sembla mentida com ens roben el llenguatge. Hi ha una paraula que ara començo a sentir per parlar de les propostes pressupostàries de les diferents administracions, és la paraula austeritat. Però parlem-ne clar, el que ens proposen no és austeritat, són retallades, és un canvi de model. No plantejaré que el moment econòmic actual permeti alegries, però l’austeritat representaria avançar cap a un model econòmic i social on anem prescindit d’allò que és més sobrer i en canvi mantenim intacte allò que ens és essencial. Fer una política d’austeritat representaria prendre mesures econòmiques per salvaguardar la sanitat, l’educació i els serveis socials i afrontar dràsticament mesures en altres àmbits. Per exemple avançar cap a un model on no existeixi l’especulació immobiliària amb la garantia d’habitatge de lloguer a baix preu, o per exemple apostar per un model financer públic que ens salvi de les irresponsabilitats de la banca.

Però quan parlen d’austeritat parlen de pujar el transport públic, de reduir l’escola bressol pública o de baixar salaris. Perquè precisament el que hem de plantejar és que el nostre model d’austeritat va més en el sentit del decreixement. Perquè la pitjor trampa de totes és que ens facin veure que aquestes són mesures necessàries per recuperar el creixement i tornar a la situació anterior. Ens demanen un esforç temporal per poder recuperar la situació anterior. Però sabem que és fals. És insostenible el model que teníem i per tant hem d’aprofitar la situació actual per plantejar un nou model que ens permeti viure amb austeritat real, és a dir prioritzant allò que és essencial per la cohesió social i per un model que afavoreixi que tothom pugui viure el seu model de vida. Jo accepto el principi d’austeritat, però partint per exemple d’una sanitat pública que doni resposta real a totes les necessitats. I per garantir això tampoc podem quedar-nos tan sols en aquella austeritat d’aparador que representa parlar sols de cotxes oficials, càterings i propaganda.

Ara, Banca Ètica

noreply@blogger.com (Pere Nieto) — Tue, 20 Dec 2011 17:00:00 +0000

Darrerament he estat molt més conscient de la necessitat d’anar fent canvis personals que em permetin ser més coherent amb allò que defenso. En aquest sentit m’he incorporat recentment a dos projectes que considero que són importants. I ho són perquè m’afecten personalment i contribueixen a avançar en un model de societat més proper al que defenso políticament des de l’esquerra verda. Per una banda formo part d’una cooperativa de consum ecològic i responsable del Poblenou i per altra banda m’he incorporat al projecte FIARE (projectefiare.cat), que promou una banca ètica a casa nostra.

Un element fonamental de la greu crisi financera que estem vivint és la banca tradicional, tothom ho sap. Potser ha arribat el moment de prendre una decisió, potser cal començar a trencar una estructura que afavoreixen un model social que detesto. Hi ha opcions personals per contribuir a un nou model econòmic i social. En finances penso igual que en política. No podem quedar-nos al carrer queixant-nos del govern i denunciant les seves retallades; cal canviar el govern. En el sistema bancari igual, no podem seguir lamentant l’actuació de la banca tradicional i no buscar solucions alternatives. És per això que estic recolzant el projecte de FIARE en col·laboració amb la Banca Popolare Etica d’Itàlia. I ara és un bon moment per recolzar aquest procés ja que s’està culminant el procés de consolidació que permetrà un sistema cooperatiu que pugui oferir tots els serveis bancaris necessaris. I ho vull fer en un marc cooperatiu que em garantirà un seguiment democràtic i un compliment estricte dels principis ètics que han de regir la Banca Ètica. I perquè no dir-ho ho faig sense por, perquè confio en la gent que està tirant endavant el projecte i perquè a més les incerteses actuals sobre el model financer actual no em garanteixen tampoc la plena seguretat.

Tenir un major control de la nostra vida i del nostre consum és un pas necessari per consolidar alternatives socials. En aquest sentit les cooperatives de consum i les cooperatives de banca ètica són eines molt important i amb una gran projecció de futur. Com diu la mateixa entitat volem navegar en les turbulentes aigües de les finances, però ho volem fer a contracorrent. Val la pena saber que els meus diners estan contribuint a un finançament alternatiu i que al costat de molta altra gent podem construir espais econòmics alternatius i viables.

Apropem-nos en perill

noreply@blogger.com (Pere Nieto) — Sun, 18 Dec 2011 21:42:00 +0000

Dissabte el matí la rodona del Casino del Poblenou s’ha omplert d’activitat per denunciar la manca de suport al projecte Apropem-nos al barri. Aquesta és una xarxa ciutadana integrada per veïns i veïnes, entitats i serveis del barri que treballa de forma coordinada per tal d’assolir una millor convivència al barri i facilitar la vida a totes les persones del Poblenou, especialment a aquelles amb major dificultat o que acaben d’arribar a casa nostra. Una xarxa que treballa en el camp de la immigració i des de la societat civil per donar respostes als reptes dels nostres dies. El projecte Apropem-nos ha tingut una activitat molt intensa. Sense anar més lluny podeu conèixer algunes de les activitats dutes a terme durant el darrer any (que podeu consultar a la web de l’AVV delPoblenou), per exemple 500 participacions a cursos de llengua catalana, castellana i alfabetització o 450 visites al punt d’acollida amb assessorament. Però la xarxa Apropem-nos va molt més enllà de serveis a les persones com a usuàries. Apropem-nos és un espai de trobada, de relació, de dinamització cultural ...

I aquest projecte avui està en perill. Aquest és un dels projectes que demostren que no tan sols hi ha retallades que afecten a la racionalització de serveis o a un augment de la racionalització en les despeses. El més greu és que les retallades són una excusa per anar prioritzant unes polítiques conservadores que no posen en el seu eix a les persones. Hi ha polítiques que no estan a la llista de les prioritats del govern i per tant es produeix la greu situació de que un projecte com Apropem-nos acumula un deute de subvencions previstes molt important però alhora no es garanteixen ingressos de futur. La Generalitat de Catalunya i, en menor mesura, l’Ajuntament de Barcelona, són responsables de que un projecte d’aquestes característiques estigui en perill, si més no amb la potència actual. Segur que el barri seguirà apostant per la convivència i per la solidaritat.

Unitat d'esquerres

noreply@blogger.com (Pere Nieto) — Sat, 17 Dec 2011 17:32:00 +0000

Amb aquest article he començat una col·laboració amb XCAT.CAT

Un dels debats recurrents és la necessitat de la unitat de les esquerres per fer front a l’onada conservadora que estem vivint arreu. D’entrada sembla absolutament inqüestionable que si totes les esquerres visualitzessin una proposta electoral conjunta estarien en millor disposició per fer front a unes forces de dretes crescudes i que arrasen electoralment. Però la resposta a aquest problema no pot ser d’entrada una coalició de les tres formacions d’esquerres que actualment tenen representació parlamentària a Catalunya, PSC, ICV-EUiA i ERC.
D’entrada les sumes de sigles no acostumen a suposar sumes de votants. Hi ha electorat de tots tres partits que no entendria de cap manera que anéssim conjuntament a unes. I per altra banda tampoc crec que sigui clar que s’incorporés nou electorat si es tirés endavant aquesta proposta. La gent que ha deixat de participar a les eleccions o que ha buscat el seu espai en el vot en blanc, el vot nul o formacions que expressen descontentament, no crec que canviessin el seu criteri pel mer fet d’anar junts tres partits polítics d’esquerres.
Per tant, segons el meu criteri, no hem de plantejar com a objectiu una sortida unitària d’esquerres davant de les eleccions, sinó sobretot garantir que hi ha una alternativa d’esquerres a la societat actual i que aquesta sortida s’ha de concretar també electoralment. El que cal ara és lluitar contra la terrible sensació de que la política actual és irreversible i que les mesures ultraconservadores són necessàries. Per generar il·lusió en un canvi electoral primer cal demostrar la viabilitat d’una alternativa.
En primer lloc cal ser d’esquerres. Ja sé que sembla obvi començar per aquí, però no sempre és així. Cal radicalitat en contra de tot allò que representen els governs conservadors. Plantejar la possibilitat de pactar uns pressupostos, per exemple, demostra que és possible corregir determinats plantejaments econòmics d’un govern, quan el que cal és un canvi radical. Les esquerres no podem plantejar fer un paper subsidiari de correcció d’una tendència de les dretes, les esquerres sols podem plantejar una alternativa. Ser d’esquerres vol dir defensar que hi ha un model alternatiu al de les retallades en aquests àmbits.
En segon lloc cal un treball molt difícil de generositat. Acceptar que totes tres formacions que abans he citat formen part de l’espai de les esquerres i que totes tres propostes electorals són necessàries per construir una alternativa al model actual. Amb accents diferents, però totes tres opcions esdevenen pals de paller d’aquest procés necessari d’unitat d’acció de les esquerres. Però també generositat per entendre que les esquerres no són ni molt menys sols els tres partits d’esquerres majoritaris. Tot allò que representa les esquerres i no està al voltant del PSC, ICV-EUiA o ERC és fonamental per fer una majoria social i electoral d’esquerres. I d’aquest espai han de formar-ne part gent vinculada al 15M, gent d’altres formacions polítiques d’esquerres, persones vinculades a entitats socials, col·lectius actius a nivell local …
I en tercer lloc, si més no de moment, cal estructurar espais de debat polític de les esquerres que vagin més enllà dels partits i de les eleccions. Cal generar, en tots els àmbits possibles, espais que generin interès per la política, esperança per la transformació i crítica per canviar les actuals maneres de fer les coses. Generant aquest debat i espais de trobada aconseguirem crear unes millors condicions per garantir espais de govern que permetin transformar des de les esquerres.

Nadal, comerç i patinades

noreply@blogger.com (Pere Nieto) — Fri, 16 Dec 2011 18:12:00 +0000

Cal reconèixer que aquestes seran unes festes de Nadal potser una mica atípiques. La crisi marcarà en gran part la celebració. Bé és cert que no és el primer cop que celebrem un Nadal sota els efectes de la crisi econòmica, però tinc la sensació que per primer cop comença a existir la certesa de que no és cert que aviat recuperarem la situació econòmica. D’aquesta crisi no ens en sortirem tornat a la situació anterior, d’aquesta crisi ens en sortirem amb un canvi de model social i econòmic (si més no a Occident) i el que cal veure és cap on serà aquest gir.

I cada cop que arriba Nadal ens trobem amb un debat que és complex. Per una banda com podem ajudar al comerç, especialment al comerç de barri, i alhora com podem impulsar una cultura de major austeritat i control de la despesa. Fomentar un canvi d’hàbits en el consum no hauria de ser una conseqüència tan sols de la crisi econòmica, sinó també de la responsabilitat social i de la necessitat ecològica. Posar com a pilar de la nostra economia el consum per damunt de les nostres necessitats i possibilitats és absurd. Enguany les compres seran inferiors, segurament, però això ja és positiu. El nou model econòmic que cal impulsar no pot passar en cap cas per recuperar uns nivells de consum que afavoreixen les diferències socials i que tenen una gran petjada econòmica.

Però això no vol dir que no haguem de fer res davant de la situació de crisi que viu el comerç a casa nostra. El comerç de barri és una bon model per a una ciutat com Barcelona. Els barris que disposen de comerç són més atractius i vius. Generen relacions socials i coneixences, afavoreixen la vida social i permeten mantenir una vida activa per exemple a la gent molt gran que pot fer vida al barri però li costa molt més traslladar-se. Els comerços poden oferir sensació de seguretat a molts carrers. El comerç genera activitat econòmica i ocupació. Per tant és bo donar-li suport i en aquest sentit crec que hi ha activitats com per exemple les jornades de comerç al carrer que són un encert. També caldria donar major suport a les relacions entre el comerç de barri i el moviment associatiu o afavorir, per exemple, campanyes de difusió.

Però la instal·lació d’una pista de gel a la Plaça Catalunya crec que no té res a veure amb aquest plantejament. A part de ser una privatització d’espai públic i una despesa innecessària d’energia, la pista de gel crec que no afavoreix el comerç de barri. Ja s’ha parlat prou de perquè hi ha motius per no voler una instal·lació d’aquesta mena a la ciutat, però voldria afegir el de la inutilitat en la promoció comercial. De veritat està justificada una inversió com aquesta per afavorir la compra a les botigues de barri? No creieu que precisament s’afavoreix la venda al Corte Inglés? Per cert, un dels exemples més clars de manca de respecte als drets sindicals a casa nostra. Ja sé que es reparteixen vals de descompte a comerços associats però no sé si aquest ha estat un estímul suficient. El comerç ha de vetllar per una bona imatge de les botigues, per uns carrers amables (no cal amb tanta i tanta llum), per una vinculació estreta al barri, per sortir al carrer ... No crec que el principal objectiu dels eixos comercials d’aquesta ciutat sigui posar en el mapa del comerç a la ciutat, sinó afavorir que la gent de la ciutat compri al barri, i en aquest sentit crec que s’han fet molt millors campanyes.

15 anys revista Poblenou

noreply@blogger.com (Pere Nieto) — Tue, 13 Dec 2011 19:51:00 +0000

Ahir dilluns 12 de desembre vaig assistir al casal de Barri del Poblenou a l’acte commemoratiu del 15è aniversari de la revista de l’Associació de Veïns i Veïnes del Poblenou i que porta el nom del barri. L’acte també servia per presentar un nou disseny de la revista coincidint amb la sortida al carrer de la revista de desembre Poblenou número 69, tot i que com es va indicar això era una pura coincidència. L’acte va comptar amb la intervenció de la periodista i veïna del barri, Maria Favà, Xavier Pegenaute, president de l’AVV Poblenou i Salva Clarós en representació del Consell de Redacció.

Maria Favà va posar en valor allò que va voler anomenar la “premsa pobre” és a dir el conjunt de publicacions que sense recursos importants ofereixen un servei imprescindible per entendre la ciutat. I és cert. Seria possible conèixer què està passant al Poblenou aquests darrers anys de profundes transformacions sense la revista? La veritat és que seria difícil. Per una banda la premsa consolidada no tracta de forma regular temes de la ciutat en profunditat i les institucions no ofereixen espais d’informació sobre l’actualitat dels barris i com a molt opten per la propaganda de forma habitual. Davant d’això publicacions que vulguin recollir la realitat més propera a la ciutadania són necessàries, tot i que en general viuen una crisi important. En aquest sentit la revista Poblenou és una de les il·lustres supervivents. D’aquí a uns anys, per exemple, seria difícil entendre que va ser el projecte d’Apropem-nos (un programa d’acolliment modèlic que es fa al barri) o quina importància dóna el nostre barri al tema del patrimoni industrial. La supervivència de la revista és necessària per la salut democràtica de la nostra ciutat. La revista no ens presenta la “veritat” però sí que ens presenta una versió necessària de com veu el moviment associatiu la realitat.

Hi ha dues coses que voldria destacar. Per una banda l’esforç de l’AVV i del Consell de Redacció per tirar endavant una nova etapa renovada a la revista. La decisió de fugir del butlletí i apostar per una revista és un gran encert. L’AVV podria canviar el format i optar per una aposta més interna si el nostre barri tingués hores d’ara altres mitjans que complissin aquest espai. Però davant de la manca d’espais d’informació i debat la decisió d’obrir la revista al barri i d’anar molt més enllà dels socis de l’entitat és una aposta que jo personalment valoro. I aquesta obertura suposa que nova gent participi de la revista, que es tractin temes molt diversos i que per tant la realitat del barri estigui més representada.

En segon lloc m’ha semblat observar a les darreres publicacions un esforç important per presentar un barri plural i no tan sols per recollir protestes i reivindicacions. En aquest tema sempre he defensat que el moviment associatiu ha de fer un canvi de xip i plantejar la necessitat de saber posar en l’activitat de les AVV les crítiques però també les felicitacions. No té sentit plantejar la crítica perquè acabem donant una imatge pessimista i derrotista que desanima a la gent. El Poblenou, per exemple, és un barri que m’encanta per viure, tot i que evidentment tenim moltes coses a corregir. Però crec que una entitat ha de donar pautes per analitzar el nostre entorn i no tan sols per lamentar les mancances. I per tant al costat de crítiques a la greu situació que viu el projecte Apropem-nos que abans citava o denúncia sobre la decisió de CIU de tornar a permetre l’aparcament de motos a la vorera del barri hi ha un article molt interessant sobre els espais interiors d’illa al barri, una entrevista amb la Colla del Drac o reportatges culturals sobre Gonçal Sobrer i Concha Vidal. La vida del Poblenou és un cúmul de situacions i m’agrada que la revista en reculli bona part.

Bé però poc sentit tindria aquest article si no coneixeu la revista. I per tant us convido a llegir-la, recollint-la a alguns dels punts de distribució del barri o a llegir-la per Internet a la web de l’AVV. Tot i que de moment encara no he vist l’enllaç a la darrera revista, sí que us convido a visitar l’enllaç a Poblenou.

El seu Congrés m'interessa

noreply@blogger.com (Pere Nieto) — Mon, 12 Dec 2011 20:04:00 +0000

El proper cap de setmana el PSC celebra un Congrés que sens dubte serà de gran interès polític. Poques vegades s’havia vist un procés congressual tan obert com aquest. Tot indica que Pere Navarro serà el nou Primer Secretari, però queden obertes moltes incògnites personals (quin paper hi jugarà Àngel Ros, Joan Ignasi Elena o altres líders com Miquel Iceta o José Zaragoza) i també moltes incògnites de com el PSC canviarà el seu discurs i la seva manera de fer per tal d’afrontar aquesta nova etapa. D’entrada dir que desitjo que el PSC surti enfortit d’aquest congrés. No ho dic com un pur formulisme o amb cinisme, crec que és necessària una sortida del PSC en positiu i cap a l’esquerra.

Algú podria pensar que un debilitament del PSC afavoreix un major espai de creixement per ICV-EUiA. Però jo no estic en política per repartir-me escons, sinó per transformar la societat i per fer un gir d’esquerres a Catalunya cal tenir en compte allò que han d’aportar un PSC d’esquerres, una ERC d’esquerres, una ICV-EUiA que crec que ha sabut estar darrerament al seu lloc. I a tot això li cal sumar molts altres moviments polítics i socials que vulguin fer avançar la societat i persones de tota procedència. Aturar, per exemple, el greu gir que estan duent a terme serveis públics tan fonamentals com la sanitat, l’educació o els serveis socials passa per enfortir el moviment del 15-M, passa per consolidar ICV-EUiA com un referent de l’esquerra verda, passa perquè ERC no oblidi el valor de cap de les seves sigles i també passa pel congrés del PSC del proper cap de setmana.

Les esquerres, en la seva globalitat i diversitat, hem de generar en la societat catalana la confiança en que existeixen alternatives a la deriva conservadora o ultraconservadora de l’actual Govern. I per fer això cal molta feina, canviar coses de com funcionen el partits, augmentar la transparència, estar molt atents a què diu la societat ... I és cert que després haurem de treballar per evidenciar quin és l’accent de cada un dels partits que ens presentem a les eleccions, però cal donar un missatge clar a la societat de que és possible fer les coses d’una altra manera. I evidenciar això i posar en valor les polítiques d’esquerres no vol dir fer cua a la porta de CIU per pactar uns pressupostos. Potser és cert que hem caigut massa en una competitivitat per repartir-nos els vots d’esquerres enlloc d’aconseguir augmentar el nombre de gent d’esquerres que va a votar. Per tant haurem de pensar quines estratègies fem servir per canviar la tendència. Ens hi juguem massa com per no reaccionar.

Espero per tant que el congrés del PSC vagi en aquesta línia. El debilitament progressiu de la força electoral del PSC sols ens allunya de les alternatives. El proper cap de setmana cal que no tan sols trobin un relleu a Jose Montilla, sinó que sobretot cal que trobin maneres d’arribar al seu electorat desencantat. I crec, modestament, que això sols pot passar per un gir a l’esquerra, per afrontar els nous reptes amb valors de sempre. Com és evident haurem de seguir atentament aquest debat.

La dificultat d'avaluar

noreply@blogger.com (Pere Nieto) — Fri, 09 Dec 2011 17:40:00 +0000

Estic a punt d'acabar el primer trimestre a l'escola en el meu retorn després de vuit anys allunyat de l'ensenyament. He de dir que ha estat un retorn plàcid i agradable i que estic content d'haver decidit tornar a l'escola. Però amb el final d'aquest primer trimestre també ha arribat un dels moments complicats, l'avaluació. Posar notes és d'allò més difícil.

D'entrada costa saber quina nota cal posar a cada alumne. No és senzill resumir en una xifra temes tan complicats com el nivell en la matèria, la relació entre allò que ha fet i allò que podia fer, l'esforç, l'actitud ... per sort tenim un model educatiu que no tan sols pot valorar el nivell d'encerts en la matèria, sinó que ha de tenir en compte molts altres elements. Però la riquesa d'aquest plantejament és alhora una complexitat pel professorat. I és cert que existeixen les frases que poden complementar la informació. Però hi ha dues persones que es prenguin igual una frase? Insisteixo, no és senzill. Com percebem les frases d'un informe depèn de moltes coses, des del nostre caràcter fins a com hem viscut aquell matèria. No és senzill a vegades trobar l'equilibri entre detectar els problemes d'un alumne i no ser dur. No sempre és senzill pensar frases que aportin alguna cosa per a tots els alumnes. Jo puc dir el nombre de faltes en un dictat, puc dir el nombre d'operacions matemàtiques ben resoltes o fins i tot puc valorar la qualitat d'un text o la coherència d'una resposta. Però és molt més difícil avaluar quin ha estat el resultat d'un alumne al llarg d'un trimestre quina relació té amb les expectatives d'aprenentatge que hi ha i amb les possibilitats de cada alumne.

Un informe complert i coherent ha d'ajudar als alumnes i als pares a millorar. És cert que també hi ha altres elements que intervenen com les tutories o les xerrades habituals amb els alumnes i no hem de pensar que el butlletí és l'únic element per fer el seguiment de cada alumne, però és molt important i ara, en el meu retorn, reconec que és un moment que m'ha costat molt. Possiblement la pressió social i familiar a l'entorn de les notes és massa gran o potser és que no hem acabat de trobar altres formes per avaluar la progressió d'un alumne. I per cert, permeteu-me que acabi amb una certa ironia. També m'ajudarien una mica més a fer-ho més lleuger si els programadors informàtics que creen els programes d'avaluació fossin diferents. Com deu ser la vida d'un d'aquests programadors informàtics?

Sous i Política

noreply@blogger.com (Pere Nieto) — Tue, 06 Dec 2011 11:46:00 +0000

Un dels temes que més passió desperta en les tertúlies de la gent del carrer és els grans sous que cobren els polítics. És evident que existeix força consens entre la gent del carrer en que allò que cobren els polítics és excessiu i que a sobre això es suma a una suposada corrupció generalitzada. La gent critica els sous excessius, les dietes, els luxes que tenen i els sous vitalicis. Una part és certa, però permeteu-me que avui vagi contracorrent i faci algunes reflexions que sé que no seran especialment populars. Sincerament no crec que el problema de la nostra societat sigui el sou que cobren els polítics. A mi ja m’està bé que els polítics tinguin unes bones condicions laborals. El problema no és el salari, ni tan sols les bones condicions de retorn a la vida no política. El problema és la manca de transparència en determinats temes.

És a dir a mi no em molesta que dels meus impostos un president, un ministre o un conseller de la Generalitat cobrin un bon salari. El que realment em preocupa és que una persona que ha tingut importants responsabilitats i que ha pogut prendre decisions que han permès guanyar milions d’euros a una empresa després pugui cobrar per assessorar a aquesta empresa. El que m’indigna és això, que algú aprofiti la gestió dels seu càrrec per cobrar després grans quantitats de diners. Prefereixo pagar un bon salari però evitar legalment aquestes situacions. Una persona que ocupa altes responsabilitats en un estat o a un país no pot ser un heroi, però sobretot no pot ser un aprofitat. I crec que discutint sobre el sou no parlem d’allò que realment és escandalós. Per tant per a mi cal apostar per la transparència. Saber què cobra un polític d’aquest nivell i decidir les seves condicions posteriors a exercir el càrrec, però garantir alhora que no pugui cobrar res més que pugui ser conseqüència de les decisions que va prendre. Per a mi l’escàndol no està en el sou sinó en el que cobren els antics alts càrrecs de grans empreses amb interessos en sectors públics.

Igual que no crec que els polítics professionals que es dediquen a responsabilitats no tan altes tinguin unes remuneracions excessives. Evidentment hi ha de tot. I prefereixo parlar-ne ara que no cobro res per exercir càrrecs públics o de confiança. El problema és que sovint es planteja la creació de càrrecs públics per fer tasques principalment de partit o que ja es comptabilitzen els salaris pensant que això pugui ser una part de finançament dels partits polítics. Altre cop reclamo bones condicions laborals però sobretot transparència. No mirem de reforçar els partits amb personal o diners a través d’altres vies, decidim quins càrrecs són necessaris i establim unes bones condicions. Fugim de l’escàndol de finançament però també fugim de la demagògia.

En un moment com l’actual en que cal recuperar la confiança en els partits polítics per tal de garantir la democràcia, no podem ignorar que necessitem gent absolutament honesta, però alhora necessitem unes condicions laborals per exercir la política en condicions. Si garantim transparència , coherència i honestedat estic convençut que l’estalvi seria majúscul sense fer-ho a costa de la gent que vol exercir dignament el seu càrrec polític. Però segur que serà un debat impossible d’afrontar.

Periodisme i rigor 2

noreply@blogger.com (Pere Nieto) — Mon, 05 Dec 2011 18:07:00 +0000

Al meu darrer article parlava dels problemes del periodisme avui dia, arrel d’un sopar tertúlia que vam organitzar amb Maria Eugènia Ibañez al Poblenou. Però mirant les conclusions que jo en treia podríem veure un pessimisme que condemna la feina del periodisme a la seva desaparició, si més no en l’àmbit que no sigui un mer redactor de notícies, sinó un autèntic intermediari entre qui vol transmetre informació i qui la vol rebre. Però no podem ser pessimistes, el periodisme autèntic és necessari. En una societat tan complexa com l’actual, amb uns mitjans tan en mans de grans grups i amb tanta manipulació que rebem en el nostre dia a dia, cal recuperar l’autèntic rigor del bon periodisme, l’anàlisi, la recerca d’informació, la comprovació de les informacions, la capacitat de donar diferents punts de vista, la recerca d’actualitat més enllà de les agències ...

Algú pot dir que avui dia, amb Internet, és molt més fàcil accedir a la informació. Però hi ha tres temes que em preocupen per dir que avui tenim tota la informació al nostre abast en condicions. En primer lloc costa molt destriar a Internet la fiabilitat de la informació, tothom pot publicar i no es diferencia qui és periodista i qui no. En segon lloc perquè la immediatesa de la xarxa fa que s’opti molt més per eines del moment com twitter que per eines com els diaris digitals o portals que tenen un recorregut més llarg. I en tercer lloc em preocupa la mateixa qüestió que amb el periodisme tradicional, la manca d’espais on es pugui dedicar prou temps a la recerca i a la comprovació d’informacions. Cal inversió de diners per poder disposar de bons professionals que facin bé el seu treball, no perquè els periodistes estiguin ben pagats, sinó perquè necessiten temps. És tan atractiu aprofitar allò que ens brinden les agències o allò que ens dóna directament qui vol informar, que no és senzill trobar gent disposada a invertir els seus diners en anar més enllà de les notícies.

Per tant si parlem de premsa tradicional o digital cal que els consumidors de mitjans de comunicació exercim la nostra pressió per garantir un periodisme de qualitat, una premsa que avui és més necessària que mai. Cal comprar diaris que busquin la contrastació de fonts i deixar de comprar-ne d’altres que no per més històrics són fiables. Cal donar a conèixer a les xarxes experiències periodístiques que considerem d’interès. Cal denunciar el mal periodisme i recolzar els intents de recuperar un periodisme que dsgraciadament va plegant a mesura que es jubila una gran generació. En aquest sentit, per exemple, algú em pot donar a conèixer mitjans que tractin els temes de la ciutat de Barcelona amb rigor, diversitat de fonts, analitzant el que passa la ciutat? Per sort en aquest cas podem comptar amb la revista Carrer de la FAVB, però la veritat és que poca cosa més. Per això necessitem un bon periodisme local, per conèixer la realitat de la nostra ciutat i per tant saber transformar-la, sense dependre tan sols d’allò que veiem nosaltres o del que les institucions ens fan arribar.

Periodisme i rigor

noreply@blogger.com (Pere Nieto) — Sat, 03 Dec 2011 14:20:00 +0000

Aquest passat dijous vam fer un nou sopar tertúlia al Poblenou, aquest cop sobre periodisme i amb la presència de la Mei, la Maria Eugènia Ibañez, històrica periodista de Barcelona i premi de comunicació local. Com ja he comentat altres cops al meu blog, aquests sopars impulsats per gent d’ICV del barri han esdevingut un espai de trobada de gent d’esquerres amb ganes de parlar sobre temes diversos. En un moment en que cal reflexionar sobre molts dels temes d’actualitat i en un moment en que els partits polítics hem d’obrir-nos i posar més en comú les nostres propostes i incerteses, activitats com aquesta agafen força, tal i com ho demostra la bona assistència i sobretot la riquesa del debat.

En aquesta ocasió vam decidir parlar de periodisme i explicaré el perquè. En molts dels debats anteriors quan parlàvem d’altres temes (sanitat, temes laborals, Barcelona, urbanisme, educació ...) acabava sortint sempre la referència a les dificultats per trobar un periodisme que reflectís tota la realitat. És una sensació crec que força estesa, els mitjans de comunicació no reflecteixen moltes de les propostes que es fan des de l’esquerra transformadora o no donen a conèixer moltes realitats de la nostra societat. En molts temes de debat entre la gent d’esquerres, els periodistes acaben rebent bona part de les crítiques. Però és culpa dels periodistes la baixa qualitat de la informació o l Manca de pluralitat informativa? És evident que la principal responsabilitat sobre aquests temes recau més en les empreses de comunicació o en els poders públics que impulsen mitjans que no pas en els periodistes, però teníem ganes de conèixer una mica més des de dins de la professió quines mancances, quines frustracions i quines expectatives es viuen. I per això vam demanar-li a la Maria Eugènia Ibañez que ens ajudés a donar-li unes quantes voltes al tema. Realment aquest és un tema d’actualitat com podem comprovar, per exemple, en el recent article al blog “Mi mesa cojea”.

Una de les primeres reflexions que hem de fer és la profunda precarització de les condicions laborals dels periodistes. Darrerament estem veient notícies que posen de manifest com és una de les feines que estàpatint de forma més clara els acomiadaments. Aquesta precarització suposa per una banda un augment de la feina molt important pels periodistes que treballen en qualsevol mitjà de comunicació. Han d’assistir a la roda de premsa, fer el tweet, fer el resum pel diari digital, redactar la notícia ... i a més fer-ho en àmbits molt diferents de l’actualitat, fugint de l’especialització. Per tant es genera un volum molt alt de feina pels periodistes, el que suposa una manca de temps de dedicació a les notícies, un dels elements claus per entendre la manca de rigor. I la manca de temps no tan sols suposa no poder dedicar prou temps a la qualitat de les notícies, sinó que també suposa que els periodistes no puguin dedicar temps a buscar noves notícies, a conèixer temes nous a fer seguiment d’allò que s’explica. El periodista és absorbit per l’allau de feina immediata. Però per altra banda la precarietat del treball del periodisme suposa un augment de la censura, l’autocensura i la manca de risc. Un periodista que està en condicions laborals precàries i que sap que hi ha centenars de persones esperant poder ocupar el seu lloc de treball té molta més tendència a la por. Por a acceptar la possible censura de l’empresa, por a arriscar-se i equivocar-se, por a sortir-se de la línia. I aquesta por és un llast molt gran per la feina del periodisme.

Però hi ha altres aspectes que també han canviat en el món del periodisme. L’aparició de les noves formes digitals ha suposat que la immediatesa de les notícies suposi menys capacitat d’elaboració de les notícies i sobretot menys capacitat de contrast de la informació. La necessitat de la primícia i la manca de rigor suposen que no tot allò que trobem als mitjans de comunicació sigui real, i menys encara en el món digital.

Immediatesa i precarietat laboral són límits que troben els periodistes avui dia, però malgrat això tenen espai per a fer la seva feina i no sempre la fan en condicions. Conèixer aquests límits és important per entendre la situació, però no exculpa als professionals que no fan bé la seva feina. Per tant cal exigir rigor. Si avui he plantejat algunes de les idees que vaig anar tenint al llarg del sopar tertúlia en un proper article parlaré de quines alternatives hi podem trobar per tal de crear espais de comunicació que ens permetin sentir-nos reflectits. Això si realment hi ha alternatives !

Medalles d'Honor i retallades

noreply@blogger.com (Pere Nieto) — Thu, 01 Dec 2011 19:03:00 +0000

Dilluns passat es van lliurar les medalles d’honor de la ciutat 2011 al Saló de Cent de l’Ajuntament de Barcelona. Cada any es lliuren 25 medalles d’honor, 5 en representació de la ciutat i 2 per cada un dels deu districtes de la ciutat. Els premiats són persones i entitats que destaquen en la vida social dels seus barris i que habitualment no rebrien un gran premi. I aquí és on recau la gràcia, institucionalitzar l’agraïment a les nombroses entitats i persones que dia a dia fan millor la ciutat en qualsevol àmbit social, esportiu, cultural ... Són uns premis importants però que gairebé mai desperten interès mediàtic. No és senzill trobar ressò per la feina constant, discreta i valuosa de molta gent de la ciutat.

Enguany però els premis han tingut molta més repercussió per la negativa de la Maruja Ruiz a recollir la medalla de mans de l’Alcalde Xavier Trias. L’argument, tal com podeu comprovar al vídeo és prou explícit, no podia recollir el premi per una trajectòria en defensa dels drets socials de mans de l’alcalde de les retallades. I així ho va anunciar per sorpresa davant d’un descol·locat alcalde de Barcelona. La seva actitud ha permès evidenciar que segueix havent gent que vol plantar cara a les retallades i a una manera de fer política que ens vol convèncer de que és inviable retallar en temes com sanitat o educació. Molta gent ha descobert ara a la Maruja, però és evident que la seva llarga trajectòria dins del moviment veïnal de Nou Barris i el seu compromís polític venen de molt lluny. Per tant no és un gest gratuït, és conseqüència d’un llarg camí i d’haver estat al capdavant de moltes lluites per la justícia.

Però tampoc voldria que el seu gest amagués un tema important. El valor de la gent premiada. La pròpia Maruja, sens dubte (reculli o no la medalla) i molta altra gent. De les medalles d’enguany permeteu-me que faci tres esments molt personals. Per Horta-Guinardó han rebut la medalla l’Agustí Xifre (President de la Coordinadora d’Entitats del Guinardó) i FOC-Diables del Carmel (amb el seu incansable Jaume Quiles al capdavant i que surt a la foto fent el pregó a la Clota). L’Agustí ha estat un dels descobriments personals que he fet al llarg d’aquests darrers vuit anys que vaig treballar al Districte. Destaca per la seva manera molt particular d’afrontar els temes i les relacions. El seu principal mèrit ha estat aconseguir posar damunt de la taula les reivindicacions del barri sense trencar ponts. I FOC-Diables del Carmel és un dels millors exponents de la cultura popular catalana arrelada als barris i a la realitat social. La barreja de compromís i festa. L’aposta per fer de la cultura un espai de trobada per a tothom. I en aquest cas el reconeixement molt personal al Jaume, un personatge necessari per entendre el compromís davant el món que ens toca viure. I permeteu-me acabar aquesta relació personal amb Dolors Baqué. Una gran dona, docent, dinamitzadora cultural. Una persona necessària per entendre l’institut públic Joan d’Àustria. Una persona que vaig conèixer quan jo era conseller d’ICV Sant Martí i vaig impulsar l’agenda 21 però que ara puc comptar com a amiga.

Què voleu que us digui, també volia parlar d’aquesta vessant de les medalles d’honor de la ciutat, perquè dues persones i una entitat que estimo de veritat han estat reconegudes i perquè és necessari posar en valor la seva tasca. I perquè no m’agradaria brindar per gent com ells i per tota la gent que la rebrà, esperant que el més aviat possible puguin rebre la medalla de mans d’algú que comparteix la seva lluita per una Barcelona més justa, lliure i solidària i sense retallades.

La independència ha guanyat?

noreply@blogger.com (Pere Nieto) — Mon, 21 Nov 2011 19:12:00 +0000

La meva capacitat de sorpresa no té límit. Veure algunes valoracions electorals em fan plantejar-me que o bé ja hi ha gent amb un gran nivell de demagògia o jo no entenc res de res. També hi ha la possibilitat que siguin les dues coses.

La portada del diari Punt-Avui per a mi és sorprenent “Catalonia is not Spain”, com ho és la valoració de CIU. Plantejar que Catalunya ha votat molt diferent que Espanya és absurd. Les dretes han guanyat, l'esquerra verda ha crescut i el PSC s'ha ensorrat. No crec en cap cas que la gent hagi votat en clau referèndum i per tant mirar d’analitzar les dades des d’aquesta clau em sembla absurd. D'entrada comptar que una força liderada per Duran i Lleida sigui un símptoma d’una voluntat política clara d’avançar cap a la independència em sembla força temerari. Duran i Lleida no és un exemple de sobiranisme precisament. Però és que a més no oblidem que si sumem les tres forces previsiblement sobiranistes (CIU, ICV.EUiA i ERC) sumen 22 escons, la suma de les forces teòricament estatalistes suma 25 escons. Aquest és el resultat que ens aboca a la independència?

I no ho dic perquè no cregui que hi haguem d'avançar, però em sembla que el resultat de les forces sobiranistes sumat a la majoria absoluta del PP no demostra que el procés de independència sigui imminent, a mi ja m’estaria bé. I tampoc han triomfat altres fórmules com la demanda de vot nul de SI o de vot en blanc de les CUP. Tampoc el resultat d'abstenció, vot nul i blanc al Senat ha estat gaire superior a la mitjana estatal. Aquí el resultat no és el del País Basc. Allà la suma de vots a Amaiur i PNB sí que és un resultat que marca un camí clar, però a casa nostra desgraciadament no és el mateix. Valoro positivament que el PP no hagi aconseguit un gran resultat a Catalunya, però em sembla que encara ens queda molta feina a fer en el terreny social i en el nacional. I mentre CIU pretengui equiparar nació i partit la cosa no serà gaire senzilla. En aquest sentit caldrà seguir donant suport a propostes socials que ens permetin avançar en aquest sentit.

20 N com ha anat als partits catalans

noreply@blogger.com (Pere Nieto) — Mon, 21 Nov 2011 07:43:00 +0000

Diu el tòpic que a les nits electorals tothom guanya i com no podia ser d’una altra manera a la nit d’ahir a Catalunya tothom va guanyar, això sí com tot tòpic que s’aguanti, ha de contenir un altre tòpic, que tota regla sempre té una excepció. I en aquest cas l’excepció és prou important i es diu PSC.

El PSC va obtenir uns resultats electorals que estan molt per sota fins i tot de les prediccions de baixada que hi havia. Perdre el primer lloc a Catalunya i sols mantenir-lo a Barcelona és un cop molt dur que fa encara més evident la necessitat de replantejament integral del partit. Carme Chacón confiava en un millor resultat per poder tenir un major protagonisme al PSC i sobretot al PSOE. Per tant el PSC afronta aquesta crisi sense líders clars, amb canvis necessaris en la seva orientació política i en el marc d’un PSOE en greu crisi. Per tant la complexitat de la sortida és molt gran i sincerament els hi desitjo molta sort en aquest camí.

El Partit Popular a Catalunya ha obtingut un gran resultat, però per sota de les seves expectatives. A Catalunya no es pot parlar de tsunami del PP, però sí de tsunami conservador. El gran avantatge del PP és que aquest resultat, no tant a Catalunya si no a la resta de l’Estat, els hi dóna una gran força per negociar amb CIU a Catalunya.

CIU aconsegueix una victòria molt important, però més en clau econòmica i social que nacional. Quedar per davant del PSC és un magnífic resultat per a CIU que interpreta el seu resultat com un aval a la seva política de retallades. Avui CIU està més còmode per imposar la seva política conservadora però està més incòmode per avançar en autogovern. Podrà mantenir una política social regressiva i una política fiscal per als sectors benestants, però dubto que avanci en aspectes nacionals. D’aquest tema en parlaré en el proper article.

ERC ha aconseguit salvar els mobles. Tal com ja avançava en el meu darrer article abans del 20N han sabut plantejar uns canvis que els hi permeten afrontar la recuperació. Milloren en relació a darreres convocatòries però tampoc podem perdre de vista que perden 50.000 vots respecte a les darreres generals. La part més positiva és que han aconseguit ser la veu independentista clara davant aventures tan etèries com demanar el vot nul per part de SI o l’abstenció (que ningú atribueix a independentisme) de les CUP. Ara però ERC haurà de decidir haurà d’afrontar debats molt importants sobre estructures internes i orientació política. Si més no fer-ho amb els resultats de diumenge ja és una altra cosa.

I permeteu-me que d’ICV-EUiA en parli en propers articles.

20N anàlisi d'urgència

noreply@blogger.com (Pere Nieto) — Sun, 20 Nov 2011 23:41:00 +0000

Acabo de tornar de l’hotel on es feia el seguiment de resultats d’ICV-EUiA i demà he de fer classes, però em venia de gust fer una primera valoració dels resultats de les eleccions generals.

En primer lloc no ens enganyem. Per a la gent que ens definim d’esquerres el resultat és molt dolent. A nivell estatal l’onada blava ha estat imparable i a Catalunya la suma de CIU i PP és molt important. Això es produeix en gran part per l’enfonsada socialista més que pel progrés conservador, però és igual, els resultats són els que són. El sectors conservadors, els mercats i la gent de dretes poden brindar tranquil·lament aquesta nit. Qui vol fer avançar la societat en un sentit més just i solidari avui ho té més difícil. El resultat no ofereix gaires matisos.

Però posats a trobar aquests elements a destacar sí que cal posar en valor el resultat d’ICV-EUiA. La representació de tres escons ens permetrà fer més i millor feina. Tenim un repte i hem aconseguit trencar un sostre de fa molts anys. Per tant hem sabut recollir el descontentament de molta gent d’esquerres amb una bona campanya liderada per un gran Joan Coscubiela. Però no ens podem deixar portar pel cofoisme, perquè ara haurem de fer molt bona feina al Congrés, però també haurem d’ampliar la base social d’ICV-EUiA. En el moment de greu crisi del PSC no hem sabut atreure a més votants d’esquerres i per tant, malgrat l’èxit parcial d’aquesta nit, ens ve una feinada a sobre que no ens podem acabar.

Però també hi ha altra gent que haurà de reflexionar. Qui considera que hi ha una majoria social que vol transformar la societat en un sentit diferent sense passar pels partits tradicionals s’ho haurà de replantejar. La suma de vots en blanc, nuls i a partits no parlamentaris de l’òrbita que podem entendre més propers als indignats superen de poc els 200.000 vots a Catalunya. La suma de vots dels partits que deien que no s’havia de votar arriba a prop dels 3.000.000. És a dir PP+CIU+PSC a Catalunya sumen més vots que sumant tots els vots a tota la resta de partits, més vot nul, més vot en blanc i abstenció. Per tant l’alternativa no està aquí i pensar que hi ha majories que faran els canvis sense entrar a les institucions crec que és un error.

D’aquest tema en parlaré, i de l’ensorrada socialista, i del resultat al País Basc, i de la meva porra ... però ara marxo a dormir.

Cap a on va la campanya?

noreply@blogger.com (Pere Nieto) — Mon, 14 Nov 2011 17:13:00 +0000

Estem arribant al final de la campanya electoral i hi ha coses que es van definint. A Catalunya el PSC pot acabar mantenint la primera posició, però patirà un important revés igual que CIU que aspirava a quedar en primer lloc a Catalunya i acaba la campanya mirant pel retrovisor per si el PP l’atrapa. CIU i PSC sembla que no aconsegueixen mobilitzar als seus electors. El PSC viu una etapa de gran incertesa i es presentava ja a les eleccions amb unes expectatives molt baixes. CIU viu el gran descontentament de bona part de la societat en relació al govern català. Dubto per exemple que gaires metges votin CIU amb la patètica gestió que s’està duent a terme a sanitat. Davant d’aquesta situació el PP pot fer un resultat històric a casa nostra totalment paral·lel al resultat a nivell estatal. Sols una reacció majoritària davant la por a una majoria absoluta conservadora pot arribar a suposar un cert canvi de tendència.

El resultat d’ERC i ICV-EUiA pot ser molt diferent, tot i que sempre és més difícil d’encertar la tendència en els partits amb menys escons. ERC sembla clar que aconseguirà el triomf de salvar els mobles, que no era gens previsible fa un temps. Ha fet una bona campanya amb un lema que volgudament ha recordat una campanya publicitària en positiu com era la de “la república de casa teva” d’IKEA. ERC ha apostat per superar la crisi canviant les cares i de moment no es pot queixar. Han aconseguit donar imatge d’unitat i han aconseguit el suport explícit de personalitats molt destacades. A més també compten amb el coixí que representa un gran descontentament a l’electorat de CIU i amb la no presència de SI i CUP (la gent no està gaire per aventures de votar nul a casa nostra, crec jo). El problema vindrà després possiblement quan calgui definir-se molt més, controlar realment l’organització i reubicar el paper de cada sector.

ICV-EUiA sense grans espectacles pot aconseguir una millora important dels resultats. Clarament es visualitza com una força necessària en el seu paper d’oferir alternatives a la situació actual des de l’esquerra verda. Joan Coscubiela ha aconseguit mobilitzar a força gent de l’àmbit del treball i la campanya es fa en una situació de calma interna molt important. El missatge s’adreça a les persones d’esquerres desencantades que han decidit no anar a votar i oferir per tant un espai on fer un vot compromès. I aquest argument serveix per a les persones desencantades amb el PSC i sobretot amb la política del PSOE i també s’adreça a les persones que des de posicions més radicals no veuen representades les seves idees. Per tant no s’ha pretès en cap moment ser portaveu del 15M ni adreçar-se als indignats, sinó recordar tots aquells temes que aquest moviment ha posat damunt de la taula i explicar què ha fet ICV-EUiA. En aquest sentit el lema de “I a sobre hem de callar?” és un gran encert.

També és cert que la immensa majoria de vots no es decideixen a la campanya electoral, però sempre m’ha agradat valorar les tendències que es donen i sobretot fer-ho abans de veure els resultats.

Diversitat som tots

noreply@blogger.com (Pere Nieto) — Mon, 07 Nov 2011 16:26:00 +0000

Hi ha una cosa que em fa molta gràcia del llenguatge políticament correcte i és quan la gent sols canvia la paraula, però no el concepte. En educació hi ha un concepte que molta gent utilitza però que en canvi pot tenir interpretacions diferents. És el concepte diversitat. Sovint molta gent utilitza la paraula diversitat en educació per parlar dels que consideren “diferents”, és a dir els alumnes amb dificultats de qualsevol mena, tant d’aprenentatge com d’actitud. Entendre el concepte diversitat com una selecció d’alumnes “difícils” és no voler acceptar la riquesa del terme i el paper educatiu que se’n deriva d’això.

La diversitat implica que tothom és diferent i que aquest element es pren com un aspecte positiu pel conjunt del grup. I diversitat també significa que a tothom se l’ha de tractar tenint en compte els seus punts forts i punts febles. Alguna vegada heu conegut algun alumne que no necessités cap suport? I lògicament no parlo tan sols dels coneixements que transmetem a les diverses assignatures, sinó sobretot de totes les seves vessants com a persona. Viure la diversitat significa entendre que darrera d’un alumne sempre hi ha feina a fer. Un alumne amb notes magnífiques i actitud positiva a classe pot necessitar afecte, o aprendre a tenir sentit de l’humor o tenir major empatia. Un alumne amb necessitats educatives potser també ha d’aprendre a ser més generós ... No podem quedar-nos tan sols a aconseguir que obtinguin bons resultats acadèmics i que sàpiguen comportar-se a la classe.

I per això hem de canviar no tan sols de paraula, sinó de concepte. La paraula diversitat ens implica a tota la classe, a cada alumne i per tant treballar la diversitat no és atendre més als “difícils” sinó tenir en compte a tothom. No podem fer servir la paraula diversitat per referir-nos a alumnes amb dificultats, perquè llavors no ens servirà de res. És com aquell vell acudit en que “un home puja a un autobús a EEUU en plena segregació racial i diu, a partir d’ara no hi haurà ni negres ni blancs, tots serem blaus. I ara si us plau els blaus foscos a darrera i els blaus clars al davant.”