El Gos Feral

La llibertat és la llibertat de dir no

2011-12-15T01:59:00.005+01:00

Si poguéssim ser nosaltres, no seríem lliures. Perquè no ens deixen ser i insistim en ser és per això que som i que som lliures. Perquè corrompem totes les lleis amb excepcions, pel vici de ser i estar allà on molesta que siguem i estiguem, perquè ho pervertim tot amb el nostre punt de vista, precisament per això, perquè revoltant-nos som, només per això som lliures. Si deixem que la corrent ens porti, alguns diran que ens guia, altres diran que ens arrossega. Però si nedem contra la corrent i neguem amb el nostre moviment la seva inèrcia, llavors qui negarà que som? Què és la llibertat sinó el mateix no rotund d'un Espàrtac que a cada moment s'aixeca i diu no en un lloc o un altre? Què és la llibertat sinó la llibertat de dir no?

Llibertat per a dir sí, aquesta no és llibertat. La llibertat de no traspassar els límits no és llibertat. La llibertat és només la llibertat de dir no, la llibertat de no acceptar camins marcats ni fronteres, la llibertat s'exerceix dient no, i si no s'exerceix no és llibertat.

Hem estat massa temps dient sí, deixant-nos dur per una corrent que semblava còmoda i senzilla, assentint confortablement a les inèrcies dels plaers fàcils de la vida, afirmant que érem lliures de dir sí, sí que som lliures, sí que ens movem amb la corrent, perquè som lliures i ho hem decidit lliurement. Ja no podem culpar a ningú de les nostres desgràcies, ja no queden Déus, ni veritables reis als que culpar. És aquesta, al final, la llibertat. Nosaltres podem dir sí i passar o dir no i ser, ser lliures.

Ara cal que demostrem que som vius, que sabem dir no, encesos d'un roig calent com la sang, que som lliures i diem no, no ens deixarem véncer, que mentre siguem vius, seguirem lluitant. Ara cal que siguem, no cadascún de nosaltres, sinó tots junts, no individualitats i mesquineses, sinó un sol no, rotund, viu i lliure: un sol poble, una sola classe.

Pa, pau i llibertat

2011-11-08T04:41:00.002+01:00

94è aniversari de la Revolució Russa. El bolxevisme, més vigent que mai.

Les bases d'ICV haurien de fer dimitir la direcció

2011-10-24T01:34:00.004+02:00

#icvcomplicedegenocidi #romevadimissio

Recentment em diuen que hi ha persones a les bases d'Iniciativa per Catalunya, molt crítiques amb el suport d'aquesta organització política a la barbàrie imperialista a Líbia. Jo, només n'he pogut veure una i es diu a Antoni Puig Solé. A mi, sincerament, a aquestes alçades em costa de creure que ICV tingui "bases". Però si realment és així i hi ha a Iniciativa persones, més enllà de l'Antoni al que admiro i respecto, que també tenen dignitat i que s'avergoneixen d'haver recolzat una resolució de l'ONU, que molts vam denunciar perquè estava enverinada i perquè era una mascarada per a l'espoli i la massacre Imperialista (tal com s'ha demostrat), si realment existeixen aquestes bases crítiques, per coherència, cal que facin alguna cosa més que justificar-se i assumeixin responsabilitats.

Ho han de fer per responsabilitat, per coherència i per respecte, respecte, no només per als seus votants directes i els milers de víctimes d'una mala decissió, sinó també per als votants d'EUiA, amb els que concorren en coalició i que van denunciar i condemnar la ressolució de l'ONU i la participació de l'Estat Espanyol en els 20.000 bombardejos que l'aviació de l'OTAN ha realitzat contra la població civil a Líbia.

Cal recordar que ICV va fer circular un "argumentari", tal com fan les empreses amb els seus comercials per a que sàpiguen prendre el pèl als seus clients, en el que s'especificava que "ICV només acceptarà les actuacions derivades de la resolució 1973 del Consell de Seguretat de l'ONU que exclou al mateix temps una força d'ocupació estrangera de qualsevol tipus en qualsevol part del territori libi." Bé, no ha estat així. Per molts eufemismes que mesquinament es vinguin a utilitzar, la intervenció a Líbia ha estat una agressió imperialista i ha tingut per objectiu l'ocupació militar del país amb mercenaris estrangers.

I això ICV va afegir: "Qualsevol actuació que excedeixi els límits de la resolució 1973, i en particular l’ocupació del territori libi, no comptarà amb el suport d’ICV, i demanarem amb urgència la compareixença del President del Govern i una nova autorització al Congrés dels Diputats". I doncs, a què han esperat? Quants mesos més necessiten? Pensen realment que n'hi ha prou amb una sol·licitud de compareixença del President per a netejar-se la consciència d'haver recolzat aquesta massacre?

Els motius que van servir per a justificar que una organització que es promou com a pacifista recolzés la Intervenció militar van ser que "A Líbia ha estat Gadafi qui ha iniciat fa dies accions de guerra contra la població civil", en una clara referència als fets de la Plaça Verda que s'ha demostrat van ser filmats en un plató de Qatar. L'argumentari feia al·lusió a la inacció d'Europa en el cas dels Balcans i als qui estem documentats ens ve a la ment si es referien a l'agressió imperialista de Kosovo que Raül Romeva també va recolzar o al judici farsa d'Slodoban Milosevic que després de tants anys no va aconseguir demostrar les imputacions de genocidi per les quals va ser, diguem-ho clar, executat sense justícia.

Amb un to hipòcrita, calcat als mèdia corporatius, la declaració d'ICV sostenia que "Sí un d’aquests moviments populars és reprimit de forma sagnant, com és el cas de Líbia, cal aturar-ho de forma immediata, cal garantir el “dret a protegir” a la població civil, restituir la pau i donar una oportunitat al diàleg." Ara sabem que els mercenaris del CNT han practicat una massacre racial contra la població negra, com s'actua en conseqüència?

La veritat és que ICV no ha actuat en tots aquests mesos de guerra, en conseqüència amb tots aquests "però" i "no obstant això" que va esgrimir per a recolzar el saqueig de Líbia i el magnicidi d'un president sobirà. Ben segur que molts pensaran que no és moment d'aquestes reflexions en plena campanya electoral i, en canvi, jo penso que és el millor moment, perquè és ara que els ciutadans volem saber millor que mai a qui votem i quins interessos defensarà: els dels pobles o dels imperis?

Però que ningú no s'espanti, ICV no farà dimitir a Raül Romeva, Núria Buenaventura, ni cap altre responsable d'aquesta decissió, ni variarà el miserable to hipòcrita i racista del seu tan trist "argumentari" perquè no hi ha a ICV aquestes bases tan crítiques de les que alguns parlen, exceptuant, és clar, a l'Antoni Puig Solé que, per motius que desconec, milita en una organització de la que s'avergoneix. Personalment, ICV em mereix el mateix respecte que Javier Solana, que va fer carrera en campanya contra l'OTAN per acabar sent el seu Secretari General i responsable màxim de les pitjors massacres.

El racisme de l'esquerra europea (veure PSOE i ICV i mirar més a prop i més lluny)

2011-10-22T03:00:00.006+02:00

El fascismo se cura leyendo y el racismo se cura viajando.
Miguel de Unamuno

El racisme predominant i mai reconegut de l'esquerra europea és un càncer que ha minat la seva credibilitat internacional. L'antiga solidaritat internacionalista dels moviments obrers europeus que va portar a la creació de les 3 internacionals obreres ha estat vençuda per un mesquí pragmatisme neo-colonial, racista i ignorant. Una solemnement estúpida visió europocentrista del món s'ha imposat en la socialdemocràcia europea i en l'ecologisme i, fins i tot, a la sina d'alguns partits comunistes.

Aquest és un factor sense el qual no seria possible explicar el miserable suport d'organitzacions polítiques que es declaren d'esquerres a les massacres imperialistes a l'Àfrica i l'Orient Mitjà. Sempre m'ha sorprès i defraudat sentir de camarades i persones suposadament progressistes els mateixos tristos tòpics sobre "sanguinaris dictadors" que vomiten els média. Lamento la ignorància de tantes bones persones que, per desconeixement i encara manipulades pels mitjans occidentals, consideren que Hugo Chávez, Fidel Castro, Saddam Hussein, Slobodan Milosevic o Muammar Al-Gaddafi són o van ser dictadors. Per a massa camarades segueix sent molt més còmode relacionar-se amb el Partit Comunista d'Israel que amb antiimperialistes provats de Hamàs. Uns són blancs i europeus, els altres són àrabs orientals, encara que els dos visquin en el mateix tros de terra. De manera similar, molts camarades segueixen despreciant l'encomiable lluita dels comunistes grecs i portuguesos, que poden estar orgullosos de tenir els partits comunistes més grans i influents de tota Europa; per a alguns suposats líders del comunisme català (recentment jubilats), els ortodoxes postulats de comunistes grecs i portuguesos són menyspreables "marxismes vulgars". Ningú no hi troba cap matís racista en l'expressió?

Si parlem de dictadures, parlem-ne. Dictadura és la tirania dels mercats, dictadura és el Règim Autoritari del capital, dictadura és la unilateral visió manipulada de la realitat que ens ofereixen els mèdia occidentals. Tots aquests personatges històrics han estat per als seus pobles, il.lustres patriotes. Però l'esquerra d'aquí, vençuda per un racisme classista i miserable no ha sabut estar a l'alçada de les circumstàncies, ha estat incapaç de la mínima empatia, de la mínima humanitat. Dictadura és el que tenim a casa, no hem de donar lliçons a ningú de democràcia, ni enviar-los bombes per a salvar-los dels seus governants, i encara menys fer-ho precisament perquè molestin a feixistes com Sarkozy o Hillary Clinton.

Allò que permet i fa possible que Raül Romeva o Trinidad Jimenez recolzin l'assassinat i el genocidi sense despentinar-se és només aquest racisme sociològic, al cap i a la fi, tots aquests "malvats dictadors" són sempre exòtics "sudaques", moros, eslaus o negres i les seves vides no valen tant com les d'un pijo blanc de Barcelona o Madrid, no és cert?

Gaddafi assassinat defensant el seu poble

2011-10-21T12:19:00.004+02:00

Ploro la mort de vides precioses de milers de persones, mai tindria com a objectiu alegrar-me de la mort d'un, ni tan sols l'enemic.
Martin Luther King

Sí Gaddafi ha mort, ha mort defensant el seu poble. No ha fugit als EUA per amagar-se, com tants altres genocides, no s'ha fugat amb els diners de la seva gent a estiuejar sota les tranquiles palmeres, no s'ha doblegat als interessos imperialistes de l'OTAN. SI Gaddafi ha mort, ha estat assassinat com un heroi, per una multitud de mercenaris a sou de París, Washington, Roma i Madrid. Si Gaddafi ha mort, els mitjans occidentals han estat còmplices del seu assassinat, demostrant no només el mal gust d'alegrar-se per una mort, sinó el racisme i la ignorància que dominen les línies editorials de El País i el Público, ja només simples òrgans de propaganda del feixisme institucionalitzat.

Si Gaddafi ha mort, ha nascut un heroi, un màrtir, l'ombra del qual recorre ja els pobles sotmesos a l'Imperialisme i alimenta les més venjatives aspiracions dels desposseïts contra l'occident criminal. Si Gaddafi ha mort, ha mort l'esquerra europea, incapaç de mantenir-se coherent en els més bàsics dels drets humans, el dret a la sobirania, el dret a la vida, el dret a la pau. Si ha Gaddafi ha mort, ha nascut un símbol, un símbol de resistència i esperança per al continent africà, el testimoni del qual recullen ja al Congo, a Algèria i a Síria.

S'alegren del seu vil assassinat els racistes, els feixistes i els ignorants. I no volen veure en la seva eufòria, que estem davant d'una nova batalla, però que la guerra, tot just continua i l'occident criminal l'està perdent.

Però les informacions encarta són contradictòries. Als qui volen estar informats de veritat els recomano el bloc de la valenta Leonor: http://leonorenlibia.blogspot.com/

Ens governen assassins

2011-10-21T00:06:00.002+02:00

Les imatges del suposat linxament de Gaddafi per part de mercenaris que he vist avui, a l'igual que les imatges que vaig poder veure ahir d'una nena líbia a la qual les bombes de l'OTAN havien arrancar la mandíbula inferior, m'han colpejat internament. No és res que no sapigués ni pogués preveure, és només una fase nova del fastig acumulatiu per la hipocresia il·limitada d'aquest occident presuntuós i en decadència.

Vull expressar públicament el meu més terrible menyspreu per tots els monstres que han recolzat la criminal intervenció a Líbia, especialment els qui es diuen d'esquerres, gentussa com Trinidad Jímenez del PSOE o Raül Romeva d'Iniciativa. A ells els dic que, amb els mateixos arguments que han recolzat aquesta massacre (protegir la població d'una tirania assassina), es podria justificar que alguna potència financés a mercenaris per atacar l'Estat Espanyol, bombardejar escoles, amb els nostres fills a dins, i linxar a Rodríguez Zapatero a plena llum del dia, sense judici, ni justícia.

Al cap i a la fi, ens governen assassins que aposten les nostres vides als casinos de la Borsa, criminals que ordenen matances des dels seus despatxos en funció del preu del petroli, estafadors que s'enriqueixen defugint les pròpies lleis i normes que ells mateixos redacten a la seva conveniència, usurers sense escrúpols que celebren amb cava cada treballador a l'atur, cada avi que mor per manca d'atenció sanitària. Cal tenir-ho clar i no enganyar-se més. Ens governen criminals. És un punt de partida que tenim clar els i les comunistes, però els de veritat, no els de pin, panxota i nòmina institucional; sinó els que comprenem el veritable sentit d'allò que significa Lluita de Classes.

Ens governen criminals i el liberalisme és la seva doctrina criminal, el perfecte manual del genocidi i la manipulació mediàtica. Avui que els mitjans es congratulen del final del terrorisme d'ETA a primera plana, és moment de començar a parlar del veritable i més noCiU terrorisme sobre la faç de la terra: el liberalisme criminal.

Motius per a votar EUiA

2011-10-08T01:31:00.005+02:00

Semblarà paradoxal, però per justícia, he d'expressar el següents motius per a votar a EUiA que, només en aparença, poden semblar contradictoris amb els exposats a l'article anterior.

Amb sinceritat, cal votar EUiA perquè:

- EUiA és l'única força política de Catalunya que aplega persones de la Classe Treballadora amb un programa en defensa dels interessos de Classe.
- A EUiA conflueixen els sectors més conscients de l'esquerra catalana, la gent més capacitada, amb el millor programa per treure el país de la crisi i salvar milers o milions de famílies de la misèria a què es veuen abocades.
- EUiA està composada per un conjunt molt ampli i enriquidor de partits polítics comunistes i socialistes (principalment el PCC, el PSUC Viu i el POR) que, malgrat tenir matisos sobre aspectes diversos, coincidieixen en un programa bàsic i viable de transformació socialista i superació del capitalisme.
- Els candidats de EUiA han estat escollits per un delicat consens al que s'ha arribat amb molta responsabilitat i que és força representatiu de les diferents "famílies" que la composen.
- EUiA recull amb molta més dignitat que ICV el veritable esperit del PSUC.
- L'acord amb ICV és fruït d'una posició de debilitat davant l'agressivitat ben real de tots els poders fàctics (institucionals, financers i mediàtics) contra qualsevol creixement d'una coalició veritablement d'esquerres a Catalunya.
- EUiA té una relació federal amb IU a la resta de l'Estat, on s'ha realitzat una enorme i difícil tasca de confluència amb sectors molt diversos de l'esquerra que abasten des de la Chunta Aragonesista fins a organitzacions ecologistes responsables, junts per fer front al liberalisme criminal.
- EUiA ha condemnat i s'ha oposat a Catalunya i a Europa l'agressió Imperialista a Líbia, condemnada per desenes de nacions.
- EUiA condemna la persecució política del moviment dels Indignats perquè, precisament, molts dels seus militants hi participen activament.
- EUiA ha aconseguit integrar en la coalicó a destacades persones dels moviments socials i populars i els intel·lectuals més lúcids del país, com Manuel Delgado, per exemple.
- El programa d'EUiA coincideix en tots els punts amb les reivindicacions del moviment dels Indignats i amb les tesis del professor Vicenç Navarro, que em sembla l'únic economista que sap de què parla, mal li pesi al pallasso d'en Manuel Fuentes.
- EUiA té encerts i errors però de tots els partits que es presenten és l'únic on no hi ha lladres ni estafadors.
- EUiA no és tot lo radical que a mi m'agradaria, però sóc conscient que he de fer un front comú amb gent molt diversa per l'interès de tota la Classe Treballadora.
- Joan Josep Nuet és un bon candidat. No és algú que hagi tingut el gust de tractar gaire però m'ha deixat sempre la impressió de ser un home franc, honest, treballador, humil i capaç, amb unes profundes conviccions, veritablement d'esquerres. El que puc dir de la seva gestió com a secretari general del PCC és que ha revitalitzat un partit que semblava flotar en formol i l'està tornant a posar al davant de la trinxera, on li toca estar.

Què cal fer davant d'aquest panorama? Cal parlar ben clar, companys i companyes, sobre el que passa: la contradicció és molt gran però cal enfrontar-la. No només hem d'enfrontar-nos a la immensa maquinària d'un partit que es diu socialista i és ultra-liberal i subdit dels interessos ianquis, no només hem d'enfrontar-nos a la manipulació dels mèdia, a un sistema electoral fraudelent per llei. També hem d'enfrontar-nos als innumerables paranys ideològics que fabriquen per a confondre'ns, als eurocomunismes, les terceres vies, els marxismes "elevats", les cinquenes columnes i els eco-imperialistes cumbayàs de torn, hem d'enfrontar-nos al fet que som els i les comunistes i els veritablement socialistes revolucionaris els qui fem nosa i fem por.

El nostre candidat, no ha de superar només el 5% i la llei d'Hondt, també ha de superar els dos escons que s'emporten els usurers d'ICV i hem de pagar entre tots el sou d'en Coscubiela (al que la Patronal ja havia recompensat per la feina feta com a sindicalista amb un sou a ESADE). El nostre candidat és el tercer, l'únic treballador, l'únic socialista que a Barcelona es presentarà pel congrés dels diputats. I, un altre cop, haurem de votar amb una pinça al nas.

Algú me'n pot prestar una?

Motius per no votar a ICV

2011-10-05T23:58:00.004+02:00

No votaré a en Coscubiela, ni a l'Ortiz, ni a en Saura, ni a en Guillot, perquè:

- No pertanyen ni representen a la Classe Treballadora
- No han estat escollits com a caps de llista en cap procés democràtic per la militància
- Hauran imposat a IU un acord electoral desastrós in extremis valent-se del xantatge i la coacció
- No defensen un programa de transformació socialista de la societat
- No són comunistes, ni marxistes, ni tan sols ja socialdemòcrates, són eco-liberals
- Pertanyen a una organització de buròcrates i alliberats sense cap arrelament social
- Han treballat activament en la dilapidació de l'herència del PSUC
- Han estafat repetidament a l'electorat d'IU a les eleccions europees integrant-se al Partit Verd
- Recolzen l'Imperialisme de l'OTAN a Líbia
- Recolzen la persecució política del moviment dels Indignats
- Han marginat de la coalició a tota mena de líders sindicals, veïnals i intel·lectuals que em mereixen molt més respecte
- Han faltat la seva paraula en tantes ocasions que ja no mereixen credibilitat ni confiança
- Són iguals que la resta de representants de tots els partits polítics: servils amb el poder, generosos amb la mediocritat i clientelistes
- No em queden pinces per a tornar a votar aquesta coalició amb el nas tapat

Telesur: la bona televisió

2011-09-28T16:19:00.003+02:00

Com en temps grisos, no massa llunyans, avui a l'Estat Espanyol, si no llegeixes premsa extrangera, no estàs ben informat. Confiar les nostres percepcions del món a les televisions públiques o privades que emeten a l'Estat és sotmetre el nostre criteri a òrgans de propaganda profundament reaccionaris i tendenciosos. L'escàndol del pallasso d'en Fuentes entrevistant al professor Navarro és només la punta de l'iceberg. Tots sabem que les mass media són parcials però la majoria no som conscients de fins a quin punt arriba aquesta manipulació. Per exemple: sabies que la manifestació "popular" de la plaça verda de Trípoli que va legitimar l'agressió de l'OTAN a Líbia va ser un muntatge gravat en un plató de Qatar?

Sembla una broma pesada però no ho és. És així i així ho han reconegut els representants del nou govern titella de Líbia, el CNT, encara que cap gran mitjà de l'Estat Espanyol s'ha atrevit a publicar-ho. La manipulació informativa ha assolit nivells inimaginables fa només dues dècades. Pareu-vos-ho a pensar: només ha calgut una gravació en un decorat al mig del desert per a convéncer a una vintena d'estats, a tota la socialdemocràcia europea i als tontos com en Romeva que calia una intervenció militar contra Gaddaffi.

Però, a diferència de fa uns anys, avui tenim més alternatives: gràcies a Internet podem veure Telesur o llegir Sírius. El cas de Telesur és de referència. Només 30 dies de veure els informatius i reportatges emesos per la cadena llatinoamericana, ha transformat la meva percepció del món en que vivim. Deixar de veure els telenotícies catalans i espanyols m'ha alliberat i m'ha tornat optimista. No només estic més ben informat, sinó que a més a més, no em tracten de tonto en cada fotograma i me'n vaig a dormir feliç de saber que l'Imperi es troba en plena decadència.

No tot el món està en crisi, per sort. Àsia i Amèrica Llatina han despertat del seu malson colonial i reclamen el seu dret a existir, fins al punt que fan trontollar l'Imperi. En pocs anys han construït un mitjà de comunicació que deixa en ridícul els grans mitjans europeus i nordamericans.

De tota la interessant programació de Telesur, sense cap mena de dubte, cal destacar el programa Dossier, dirigit i presentat pel veterà periodista Walter Martínez. El programa s'emet diàriament i es pot veure en diferit al portal web de telesur. Deixant de banda l'ambientació, que semblarà potser quixotesca a les superficials i estretes mentalitats occidentals, considero que es tracta del millor programa d'anàlisi polític internacional jamai realitzat en una televisió.

Una filosofia per a la lluita

2011-09-02T20:40:00.004+02:00

Article publicat a la revista d'un Roig Encès el gener de 2011

Deia Sòcrates, l'antic filòsof d'Atenes, que una filosofia que no afecta en cap sentit el nostre mode de vida no mereix el nom de filosofia. Al seu voltant, a l'àgora, la resta de filòsofs divagaven sobre l'origen del cosmos, els elements primordials i el sentit de l'existència, però totes les seves especulacions no influïen de cap manera en els seus actes, no repercutien sobre les seves vides quotidianes. Per a Sòcrates totes aquelles disquisicions eren inútils i insignificants. Al cap i a la fi, era (i és encara) complicat tenir respostes clares sobre els inicis dels temps, la composició de la matèria o per què existeix la vida, però és molt més senzill i pràctic trobar solucions als nostres problemes reals i diaris.

El vell ensenyament socràtic té avui més sentit que mai, en una societat on les filosofies s'han convertit en passatemps minoritaris i un únic valor sembla haver-se imposat sobre tots els altres: el despietat individualisme lucratiu del capitalisme. La societat capitalista, amb totes les seves injustícies i barbàries, tan extremadament complicada que ens sembla, se sustenta només sobre un sol pilar: la complicitat ideològica de la majoria. Podríem dir que, en el fons, el capitalisme és un deliri col·lectiu que beneficia només una minoria però que gràcies a tots és possible. Si cada dia milions de persones fan rodar amb el seu esforç la immensa maquinària de la societat contemporània i sostenen amb la seva activitat una civilització tan complexa, malgrat totes les injustícies que aquesta comporta, només és possible perquè la gran majoria n'és còmplice o creu ser-ne beneficiada d'alguna manera.

La gran traça del capitalisme ha estat conviure amb qualsevol filosofia que no es contradigui amb l'objectiu d'enriquir-se individualment

Totes les societats tenen la seva ideologia dominant i, tal com ja va dir Marx, aquesta és sempre la ideologia de la classe dominant. La ideologia del capitalisme és senzilla, és la dels rics capitalistes: la societat és una selva, cadascú està sol, només els diners proporcionen sustent, enriquir-se i consumir ociosament són l'única finalitat d'existir. La gran traça del capitalisme per a imposar-se com a ideologia dominant no ha estat només la seva senzillesa, ni el seu epicurisme mal entès, ni la seva simplicitat, sinó també la seva permeabilitat per a conviure amb qualsevol filosofia que no es contradigui amb l'objectiu elemental d'enriquir-se individualment. També l'ha afavorit la seva capacitat per simplificar totes les relacions humanes a les fredes transaccions monetàries, per desproveir de tota litúrgia l'activitat de les persones. Però, sobretot, allò que l'ha ajudat més a estendre el seu domini ha estat la seva capacitat d'estendre la seva ideologia en cadascun dels seus actes. La gran sort del capitalisme és que forma part del seu negoci el promoure la seva ideologia o, dit d'una altra manera, resulta molt lucratiu difondre els seus valors.

Un exemple clar d'això que volem dir és la publicitat, una idea en la que es va centrar molt Naomi Klein a la seva obra No Logo. Aquesta ciència de la persuasió s'ha desenvolupat paral·lelament al sistema capitalista i ha evolucionat amb ell. Si bé formalment la publicitat té l'objectiu de promocionar productes, en realitat ja fa temps que té funcions molt més importants. Les empreses que controlen l'economia d'avui ja no són en la seva majoria empreses que produeixen coses, són empreses de gestió de la informació i de prestació de serveis. S'estructuren en unes complexes xarxes de relacions de capital interdependent, com a personalitats jurídiques, impersonals, que mantenen a l'anonimat els seus propietaris. Allò que venen no són productes, sinó marques. Allò que anuncien no són béns de consum, sinó modes de vida. Tot bon departament de màrqueting sap que les seves vendes no augmentaran notablement gràcies a un anunci televisiu. Són altres objectius els que motiven aquesta publicitat: el coneixement de la marca, la imatge corporativa, la difusió d'una idea propícia als seus interessos comercials o la senzilla necessitat de mantenir atrapat un grup específic de consumidors que comparteixen uns mateixos gustos o necessitats. La publicitat no és informació innocent sobre productes, sinó que és la més perversa forma de propaganda. A aquestes alçades això no hauria de ser motiu de sorpresa: els reclams que obscenament ens assetgen de manera constant inculquen en nosaltres tots els valors de la ideologia dominant.

Però, tot i que influent, la publicitat no és l'únic instrument de domini ideològic del capitalisme, és només una força de xoc que serveix d'esquer, la petita guarnició d'avantguarda d'un poderós exèrcit ideològic. Des de la invenció de la impremta, la invenció de la ràdio o la popularització de la televisió, els mitjans de comunicació de masses s'han convertit en la principal eina de difusió del Pensament Únic. La divulgació de notícies, l'oferta d'entreteniment per al lleure, música, cinema, programes, tertúlies, diaris, revistes, llibres, qualsevol cosa és vàlida per promoure els valors absurds del capitalisme i dotar d'aparença raonable la seva naturalesa irracional. Els mass media són l'artilleria pesada de la propaganda liberal, una espessa xarxa d'editorials, emissores i canals que ens repeteixen de manera mecànica una visió simplificada i interessada de la realitat. Tots els mitjans depenen directament de les mateixes corporacions, que en són propietàries a través d'accions o que les financien a través de la publicitat. Publicitat i mitjans són la perfecta combinació per al control de l'opinió pública: no només difonen ideologia, sinó que ho fan de manera lucrativa.

La publicitat no és informació innocent sobre productes, sinó que és la més perversa forma de propaganda

També les estructures educatives contribueixen a estendre la ideologia capitalista. No es tracta tan sols que l'ensenyament estigui "contaminat" per una visió mercantilista de la formació o que no sigui suficientment capaç de formar una ciutadania amb capacitat de crítica. És que la mateixa concepció del sistema educatiu ha derivat en una visió conductista que té l'únic objectiu de formar una ciutadania dòcil, limitada a exercir les tasques productives bàsiques i consumir, segons criteris de rendibilitat. El capitalisme ha sabut disfressar de disciplines científiques aparentment neutrals les més maquiavèl·liques tècniques de manipulació de la informació i de gestió de l'opinió. Gràcies a la complicitat d'importants sectors acadèmics i universitaris, que treballen activament per legitimar els seus instruments de propaganda i reafirmar les seves consignes, la ideologia capitalista s'ha estès a tots els àmbits de la vida. Ha contaminat, tal com diu Samir Amin, tots els aspectes de les nostres rutines com un virus.

Som molts i moltes els que des de diferents fronts de lluita combatem el capitalisme nociu i els seus efectes catastròfics sobre els pobles, les persones treballadores, els infants, la gent gran, els febles. Però cal que comprenguem que la lluita que portem a terme és una lluita que succeeix sovint dins les nostres consciències, una lluita violenta que enfronta els nostres sentits a la realitat fabricada per enganyar-nos, una lluita que ens contraposa als desitjos que els mitjans han sembrat persuasivament a les nostres ments, a les frustracions i temors que han plantat en els nostres esperits.

Combatre el capitalisme és combatre la seva ideologia i els seus valors: combatre l'explotació i la injustícia amb la igualtat, combatre l'individualisme amb la fraternitat i la solidaritat, combatre la tirania amb la llibertat, combatre la prohibició amb l'exercici dels drets, combatre el virus de la ideologia capitalista amb una filosofia que no només ens serveixi per resistir, sinó per vèncer. Per a això ens cal una filosofia: no que sigui nova, sinó que sigui forta; no monolítica, sinó flexible; no perfecta sinó amb capacitat de memòria i d'aprenentatge. És aquesta la principal tasca que ens cal portar a terme als qui somiem amb una alternativa: construir una filosofia que, tal com deia Sòcrates, serveixi a les persones i les impliqui en les seves pròpies vides.

Necessitem una filosofia que sàpiga recuperar els valors més elementals de l'humanisme

La nostra és, doncs, tal com insistia Lenin, una lluita ideològica. I és una lluita bàsicament contra la idea de neutralitat, contra una concepció de la llibertat que la compren com la completa desvinculació de la realitat. La nostra és, en conseqüència, una lluita per assumir i difondre els valors fonamentals d'una rica tradició humanista que enfonsa les seves arrels en els temps antics de l'esclavatge, que ha begut del paganisme i de les escoles filosòfiques gregues. Una tradició filosòfica que ha perdurat a la història, després del període fosc de l'Edat Mitjana, amb un Renaixement que ha fet possible la Il·lustració, el desenvolupament de les arts, la ciència i la tecnologia, les revolucions socials, el progrés de la societat i l'emancipació de l'individu de les supersticions i les creences.

La nostra és una lluita per a la qual necessitem una filosofia. Però no ens val una filosofia qualsevol. Necessitem una filosofia que sàpiga recuperar els valors més elementals de l'humanisme, aquells que apel·len al més fons de nosaltres mateixos: ser conscients, ser conseqüents, comprometre'ns, implicar-nos, prendre partit.

ICV: sí a les bombes per petroli

2011-08-28T14:12:00.006+02:00

Els qui, des de posicions autodenominades d'esquerra, han recolzat la intervenció imperialista de l'OTAN a Líbia, poden comprovar ja a quins interessos han servit: l'OTAN, la monarquia Líbia, els mercenaris libis i els grups més reaccionaris de l'Islamisme d'Al-Qaeda.

Que el PSOE, que va arribar al govern rera el lema No a la Guerra, hagi estat impulsor d'aquesta intervenció, no estranya ningú: la seva deriva liberal i imperialista és oberta des dels anys 80 i el seu pacifisme es limita a conjuntures electorals.

ICV i els Verds Europeus, BNG, ERC i, fins i tot, Izquierda Anticapitalista, s'han rendit als interessos de l'Imperi, contradient tots els valors pacifistes, socialistes i antiimperialistes de sobirania, no-injerència i diplomàcia.

La doble vara de medir que apliquen amb obscenitat hipòcrita personatges sinistres com Raül Romeva, que amb els vots dels votants d'IU recolza a Europa polítiques que IU mai recolzaria, haurà de passar factura algun dia aquesta formació.

ICV s'ha rendit finalment a allò que denunciava com "Bombes per petroli".

Lectures recomenades, especialment per a Raül Romeva, sobre el conflicte de Líbia:

¿Porqué la invasión en Libia? Cuestionando la tesis humanista

Vicenç Navarro critica la manipulació mediàtica sobre Líbia i els països àrabs

El capitalismo siniestro cae en picado sobre Libia

Libia y la izquierda

¿Por qué la invasión de Libia?

De cómo y por qué la revuelta Libia

Els postulats de DRY: ingènuament utòpics o intencionadament reaccionaris?

2011-06-12T19:59:00.003+02:00

1. ELIMINACIÓN DE LOS PRIVILEGIOS DE LA CLASE POLÍTICA:
Control estricto del absentismo de los cargos electos en sus respectivos puestos. Sanciones específicas por dejación de funciones.
Supresión de los privilegios en el pago de impuestos, los años de cotización y el monto de las pensiones. Equiparación del salario de los representantes electos al salario medio español más las dietas necesarias indispensables para el ejercicio de sus funciones.
Eliminación de la inmunidad asociada al cargo. Imprescriptibilidad de los delitos de corrupción.
Publicación obligatoria del patrimonio de todos los cargos públicos.
Reducción de los cargos de libre designación.

1.- Només hi ha dos classes: treballadors i corporacions

La mateixa formulació dels polítics com a classe és profundament reaccionària. No només nega el fonament de la lluita de classes i la concepció marxista de l’Estat i totes les seves institucions com a instrument d’opressió de classe, sinó que a més, aquest cop, s’exposa com a axioma sense cap justificació o anàlisi que la sustenti. Es tracta d’una consigna cridanera i populista totalment desproveïda de significat. La classe política no existeix ni és un subjecte que pugui ser raonat econòmicament.
Rera l’atac a una classe que no existeix, hi ha la defensa d’una classe que segueix controlant els fils sense que ningú l’ataqui: la classe corporativa.
Aquest plantejament suposa a més un trencament amb la tradició del moviment obrer. Cal recordar que la professionalització de la militància política és un fonament del socialisme revolucionari i que el sistema de subvenció pública als càrrecs electes és una vindicació històrica de l’esquerra per afavorir la possibilitat que la classe treballadora pugui estar representada a les institucions. De no ser així, només els rics i poderosos podrien estar-hi representats. Es tracta per tant d’una conquesta de l’esquerra que ara pretenem dilapidar de manera suicida?
Les mesures legislatives proposades combinen aspectes de sentit comú que ja estan a la legislació actual (encara que no s’apliquin com s’hauria) amb vindicacions totalment absurdes com l’equiparament del sou dels representants públics al salari mínim. Es pretén que un càrrec electe cobri menys que un conserge? Això sí que afavoriria la corrupció, no trobeu?
Els tres darrers punts podria subscriure’ls qualsevol persona amb una mínima ètica sobre la gestió pública, no contenen cap principi revolucionari ni progressista en sí mateix, hi ha molts països capitalistes on això es fa des de fa temps.

2. CONTRA EL DESEMPLEO:
Reparto del trabajo fomentando las reducciones de jornada y la conciliación laboral hasta acabar con el desempleo estructural (es decir, hasta que el desempleo descienda por debajo del 5%).
Jubilación a los 65 y ningún aumento de la edad de jubilación hasta acabar con el desempleo juvenil.
Bonificaciones para aquellas empresas con menos de un 10% de contratación temporal.
Seguridad en el empleo: imposibilidad de despidos colectivos o por causas objetivas en las grandes empresas mientras haya beneficios, fiscalización a las grandes empresas para asegurar que no cubren con trabajadores temporales empleos que podrían ser fijos.
Restablecimiento del subsidio de 426€ para todos los parados de larga duración.

2.- Mesures contra l’atur que no arriben ni a socialdemòcrates

La imprecisió de les vindicacions i la seva formulació més com a desig que com a objectiu evidencien la manca de coherència del discurs.
No es proposa cap conquesta, cap avanç, sinó el manteniment de l’estat de les coses abans que el govern de Zapatero portés a terme la reforma dictada pel FMI.
Parlar de bonificacions a empreses és part d’una doctrina liberal manifestament demostrada com a ineficaç per a la generació de treball de qualitat. No es contempla ni un sol punt progressista per a la generació de treball públic més enllà dels àmbits concrets de l'educació i la salut.

3. DERECHO A LA VIVIENDA:
Expropiación por el Estado de las viviendas construidas en stock que no se han vendido para colocarlas en el mercado en régimen de alquiler protegido.
Ayudas al alquiler para jóvenes y todas aquellas personas de bajos recursos.
Que se permita la dación en pago de las viviendas para cancelar las hipotecas.

3.- El dret a la vivenda
El manifest recull simplificades i reduïdes tres vindicacions ja més que velles entre els partits a l’esquerra del PSOE, cap novetat.

4. SERVICIOS PÚBLICOS DE CALIDAD:
Supresión de gastos inútiles en las Administraciones Públicas y establecimiento de un control independiente de presupuestos y gastos.
Contratación de personal sanitario hasta acabar con las listas de espera.
Contratación de profesorado para garantizar la ratio de alumnos por aula, los grupos de desdoble y los grupos de apoyo.
Reducción del coste de matrícula en toda la educación universitaria, equiparando el precio de los posgrados al de los grados.
Financiación pública de la investigación para garantizar su independencia.
Transporte público barato, de calidad y ecológicamente sostenible: restablecimiento de los trenes que se están sustituyendo por el AVE con los precios originarios, abaratamiento de los abonos de transporte, restricción del tráfico rodado privado en el centro de las ciudades, construcción de carriles bici.
Recursos sociales locales: aplicación efectiva de la Ley de Dependencia, redes de cuidadores locales municipales, servicios locales de mediación y tutelaje.

4.- Serveis públics de qualitat, sí, sí
Totes les mesures proposades són en la línia de recuperar poítiques assistencialistes des de l’Estat que no impliquen cap transformació social real. Altre cop ens trobem amb vindicacions conservadores que reclamen un retorn a l'anterior estat de coses abans de la crisi.
Parlar de l'establiment de control independent de les despeses de l'Administració Pública és parlar únicament d'Auditores que ja han demostrat els seus estrets vincles amb les entitats financeres i que han estat responsables de la crisi.

5. CONTROL DE LAS ENTIDADES BANCARIAS:
Prohibición de cualquier tipo de rescate o inyección de capital a entidades bancarias: aquellas entidades en dificultades deben quebrar o ser nacionalizadas para constituir una banca pública bajo control social.
Elevación de los impuestos a la banca de manera directamente proporcional al gasto social ocasionado por la crisis generada por su mala gestión.
Devolución a las arcas públicas por parte de los bancos de todo capital público aportado.
Prohibición de inversión de bancos españoles en paraísos fiscales.
Regulación de sanciones a los movimientos especulativos y a la mala praxis bancaria.

5.- Control de les entitats bancàries? I perquè no Banca Pública?
a) Les mesures proposades són interessants des d'una perspectiva liberal, de fet, així és com hauria de ser el capitalisme si fos com el van pensar Adams Smith i els seus seguidors. No obstant això, són vindicacions ingènues, en la mesura que no contemplen una crua realitat: els bancs controlen l'economia!
b) Per tant: quin govern podria portar a terme les mesures proposades sense ser víctima d'un boicot econòmic a tots els nivells que suposaria l'enfonsament de les institucions? Cap. Les mesures proposades no poden ser tirades endavant en un context de total dependència del capital financer. Parlar de control a la banca només seria possible si haguéssim parlat prèviament de nacionaització de la banca, expropiació i empresonament dels directius financers. Tota la resta és naïf.

6. FISCALIDAD:
Aumento del tipo impositivo a las grandes fortunas y entidades bancarias.
Eliminación de las SICAV.
Recuperación del Impuesto sobre el Patrimonio.
Control real y efectivo del fraude fiscal y de la fuga de capitales a paraísos fiscales.
Promoción a nivel internacional de la adopción de una tasa a las transacciones internacionales (tasa Tobin).

6.- Fiscalitat progressista com a mitjà de transició
La fiscalitat a seques que reclama el DRY s'assembla a un conjur amb propietats màgiques. Estaria bé recordar que per a l'esquerra la fiscalitat ha estat tradicionalment un mitjà, no només de redistribució de la riquesa, sinó també d'atac a la classe capitalista en períodes de transició al socialisme.
Altre cop ens trobem amb mesures que podríem anomenar conservadores des de la perspectiva que no cerquen progressar cap a una situació més avaçada sinó retornar a la situació anterior a la crisi i amb vindicacions que no pretenen transformar elsistema capitalista sinó només edulcorar-lo.

7. LIBERTADES CIUDADANAS Y DEMOCRACIA PARTICIPATIVA:
No al control de internet. Abolición de la Ley Sinde.
Protección de la libertad de información y del periodismo de investigación.
Referéndums obligatorios y vinculantes para las cuestiones de gran calado que modifican las condiciones de vida de los ciudadanos.
Referéndums obligatorios para toda introducción de medidas dictadas desde la Unión Europea.
Modificación de la Ley Electoral para garantizar un sistema auténticamente representativo y proporcional que no discrimine a ninguna fuerza política ni voluntad social, donde el voto en blanco y el voto nulo también tengan su representación en el legislativo.
Independencia del Poder Judicial: reforma de la figura del Ministerio Fiscal para garantizar su independencia, no al nombramiento de miembros del Tribunal Constitucional y del Consejo General del Poder Judicial por parte del Poder Ejecutivo.
Establecimiento de mecanismos efectivos que garanticen la democracia interna en los partidos políticos.

7.- Democràcia no són només drets civils, sinó justícia social
Les vindicacions en matèria de llibertats civils i democràtiques han estat ben sovint, durant tota la història, veritables cortines de fum per emmudir les vindicacions socials.
És de sentit comú que cal abolir la nefasta llei Sinde i invertir l'actual tendència en matèria de drets de propietat intel·lectual que atorga a les corporacions el monopoli de la informació.
És de sentit comú que els mecanismes democràtics deixen molt que desitjar i que els mitjans de comunicació estan molt lluny del que haurien de ser uns mitjans al servei de la informació de la majoria.
Però, tanmateix, algunes de les coses que aquí es proposen són realment beneficioses per a la Classe Treballadora majoritària?
Quan parlem de reforma de la llei electoral, de quina reforma estem parlant? Algunes de les coses proposades podrien acabar beneficiant el bipartidisme encara més! (Us recomano la lectura d'aquest article de Gerard Dominguez.)
Quan parlem de referèndums per a totes les coses, no pensem en la baixíssima participació dels darrers referèndums? Si n'hi haguéssin més, la ciutadania participaria més?
Parlar d'una possible separació de poders, no és a aquestes alçades d'una infinita ingenuitat? Però és que no veiem que cap d'aquests poders formals és el veritable poder real econòmic dels bancs?
Parlar de democràcia, sense parlar de prohibició dels lobbies i persecució penal de les seves pràctiques, no és simplement ridícul?

8. REDUCCIÓN DEL GASTO MILITAR

8.- I pau al món?
El darrer punt del programa de DRY ha errat en la seva formulació: hauria estat molt més encertat un simple "I pau al món".
No s'han pres la molèstia ni d'especificar-lo, potser perquè pensen que és prou explícit o potser perquè és el que ha de ser: només un slogan.
Hi ha qui pensa que Democracia Real Ya! és un moviment massa ben intencionadament ingenu, utopista, però també podria ser que fós mal intencionadament reaccionari, simplement, distòpic.

Eixos d’una estratègia revolucionària comunista

2011-05-28T18:30:00.002+02:00

1.- L'única alternativa a la barbàrie és el socialisme
El sistema capitalista no té solució: està, pels seus objectius mateixos, condemnat a la destrucció. No és possible un capitalisme millor, el capitalisme és i serà sempre un sistema d'explotació i opressió, un sistema depredador que posa en risc la supervivència mateixa de la humanitat. No hi ha cap altre sistema intermedi, cap tercera via, no existeix cap altra alternativa al capitalisme salvatge que el socialisme de la raó. La classe treballadora té la responsabilitat cap a si mateixa de garantir la seva existència i defensar els seus interessos i fer-ho és pendre consciència de la seva condició de classe i dels seu destí col·lectiu. Cal fer-ho des de l’experiència pròpia de lluita, que abasta ja més de 300 anys des del naixement dels moviments obrers i que ha arribat a conquerir importants victòries durant la història recent.

2.- El Socialisme: programa pel govern de la classe treballadora
La democràcia, sota el capitalisme, és i serà sempre una democràcia exclusiva només per als rics i una tirania per a la classe treballadora. El socialisme que volem construir serà en essència una dictadura de la classe treballadora sobre la classe capitalista i una democràcia només per a la classe treballadora. El socialisme que defensem és un sistema radicalment diferent al capitalisme insípid que patim cada dia i ho és. precisament pel mateix sentit de la paraula radical, perquè pretén transformar des de les seves arrels tot el sistema capitalista, la seva manera d'entendre i manipular el món i les persones, en conjunt, tota la seva ideologia nefasta, pseudocientífica i antihumanista. No podem permetre que el significat del socialisme continui l'actual procés de corrupció: nosaltres no venem utopies, expliquem a la classe treballadora la veritable naturalesa del capitalisme i la veritable naturalesa del socialisme, sense eufemismes.

3.- Els i les comunistes i els moviments anticapitalistes: no hi hem d’estar, hem de guiar
Els i les comunistes tenim una responsabilitat històrica en l’actual context. La nostra missió és la de vanguàrdia de la classe treballadora i, per tant, no n’hi ha prou amb adoptar posicionaments oportunistes i tacticistes davant els esdeveniments que se succeeixen al nostre voltant. Cal que els i les comunistes recuperem el nostre paper central de lideratge ideològic de la classe treballadora. Qualsevol seguidisme acrític de les derives ideològiques de la classe treballadora, no només serà estèril, sinó que serà clarament perjudicial per als nostres interessos col·lectius. Davant la realitat d'uns moviments anticapitalistes mancats de projecte i definició, qualsevol lideratge passa obligatòriament per la capacitat d'incidència en els programes de reivindicacions i és aquí on els i les comunistes hem d'aportar la nostra experiència específica, esdevenint el centre d'elaboració ideològic de la classe treballadora de Catalunya. Aquest paper central i de vanguàrdia correspon al partit dels i les comunistes, no a una secció, una corrent interna, no a un grup autònom, no a un projecte externalitzat, sinó al conjunt del partit comunista en bloc. Més enllà de l’espontaneïtat o el teledirigisme que hagin originat aquests moviments de masses, és una responsabilitat indefugible dels i les comunistes participar i aprendre d’aquestes mobilitzacions, des de dins, plenament implicats amb el moviment, però també des de fora, per a mantenir la nostra capacitat de veure en conjunt la situació.

4.- Adaptar-nos al context: recuperar l’essència socialista revolucionària
Qualsevol pas endavant en l’actual context suposa un retorn als fonaments del socialisme científic revolucionari, el marxisme-leninisme. Aquest retorn no ha de ser només ideològic, sinó estratègic i de l’organització, és a dir, ha de traduïr-se en un canvi del model organitzatiu i de les dinàmiques militants, des de la base fins a les direccions. Aquest canvi de model ha de replantejar la funció i estratègia dels sindicats de classe i de les coalicions electorals de l’esquerra a Catalunya i a l’estat espanyol. Aquest canvi de model ha d’estar centrat en retornar a l'organització dels i les comunistes el seu paper de centralitat i vanguàrdia en el derrocament del capitalisme i la construcció del socialisme. Això implica la reactivació veritable del paper de les cèl·lules i de l’assumpció per part de les federacions del seu paper original de coordinadores de l’activitat de base. Implica també la potenciació del centralisme democràtic i del paper del Comitè Executiu i Comitè Central com a cervell i columna vertebral de l’organització, un procés que cal fer en detriment dels recursos acaparats fins ara pels instruments, en una tendència descentralitzadora que no ha fet més que debilitar l’estructura orgànica. Això implica també apostar de veritat per la unitat comunista, sense la qual no és ni serà possible mai abordar amb garanties d'èxit la construcció d'un front popular.

5.- Més organització per una activitat gairebé clandestina
Però, quan diem que cal enfortir i donar impuls a l’organització, no ens referim, com molta gent pot pensar, a la seva visualització pública ni a l'ostentació de símbols. Ben al contrari, ens referim a donar un impuls a l’organització preparant-la per a contingències repressives que no són una amenaça tan llunyana com seria desitjable. L’ofensiva liberal a la que estem assistint i la manca d’un resistència ferma, fonamentada científicament, ha deixat les organitzacions de classe en una situació de vulnerabilitat alarmant. Les desorganització caòtica dels moviments anticapitalistes pot servir en qualsevol moment d’excusa per a l’aplicació de mesures durament repressives. La clandestinitat, per als i les comunistes, és ja una realitat: havent renunciat a la visibilitat en l'espectacle electoral i dels mitjans, sense gairebé representació institucional i amb una influència social cada cop més reduïda, no podem parlar d'una clandestinitat a la pràctica? No oblidem la vigència a l’estat espanyol de les nefastes lleis de partits i antiterrorista que, encara que redactades a mida per al context basc, són aplicables des de criteris demostradament subjectius en qualsevol lloc i en qualsevol moment. Cal que l'organització tingui la capacitat d'adaptar-se a un context de clandestinitat, però no només perquè sigui un context possible, sinó també perquè aquesta és la forma que més li convé per adaptar-se a la realitat: no la d'una organització de masses que no és, sino la d'una organització minoritària; no una organtizació que valora la seva militància per la quantitat, sinó que la valora per la qualitat estratègica; no un partit immers en els cicles electorals i les contingències de l'opinió pública, sinó un partit que construeix silenciosament segons una estratègia pròpia i imposa els seus ritmes i marca els seus temps; no un partit diluït en la massa d'un moviment anticapitalista dispers i tacticista, sinó un partit cohesionat al voltant d'un programa estratègic revolucionari que serveixi de guia a la classe treballadora que es mou sense direcció clara; no un partit entregat al pacte social i les concessions per a programes de mínims, sinó un partit abocat a la dura tasca de la confrontació de classe.

6.- Cal emprendre una gegantina empresa comunicativa
L'organització comunista que necessitem per a fer front als reptes actuals de la classe treballadora, és la d'una agència d'intel·ligència o xarxa d’informació. La tasca principal de l'organització comunista és la de centralitzar la informació sobre els conflictes de base i els diferents fronts de lluita i retornar a la classe treballadora un programa clar i raonat d'actuació. Per fer-ho és fonamental prendre consciència de l'important paper de la militància com a font d'informació i com a transmissora d'alternatives, és a dir, prendre consciència que cada militant és un valuós canal bidireccional d'informació entre la societat i l'organització. Molt hem parlat de la incapacitat de l'esquerra de fer arribar les nostres propostes a la societat, molt hem escrit sobre la necessitat d'esforçar-nos en fer arribar el nostre missatge a la classe treballadora, però cal assumir que res s'ha fet, de valor, en aquest sentit, més enllà de recolzar sense entusiasme algunes iniciatives de la militància de base. El nostre repte és dotar la classe treballadora de mitjans de comunicació dels interessos majoritaris, tornar a defugir aquesta tasca és donar per perduda la guerra que enfrontem.

7.- Créixer en cercles concèntrics: cohesió organitzativa, unitat comunista i Front d’Esquerres
Els objectius d’aquesta reorganització són desenvolupar el projecte estratègic del Front d’Esquerres, des de posicionaments que s’adeqüin al context actual. L’organització de la militància des d’una perspectiva de xarxa d’informació ha de permetre en primer lloc, cohesionar les estructures orgàniques i afavorir un procés d’Unitat Comunista amb un contundent programa de classe, ben contrastat amb les necessitats socials. Aquest programa és imprescindible per a poder incidir en els programes dels sindicats, les coallicions electorals i els moviments ciutadans, és la peça fonamental i necessària per emprendre qualsevol aliança amb les mínimes garanties que els posicionaments de classe no es dissoldran fins a desaparèixer. L’estratègia dels i les comunistes és doncs la d’un creixement en cercles concèntrics, des de l’interior de l’organització cap a la societat, des d’una perspectiva de classe, i així hauria de ser entès el Front d’Esquerres per no quedar reduït a una visió purament institucional de les aliances. Les aliances dels i les comunistes haurien de ser doncs per proximitat, primer amb aquells elements més conscients de la classe treballadora organitzada, representats pels sindicats, els moviments socials anticapitalistes i moviments polítics com les CUP, que han crescut de manera notable, gràcies a un respectable treball de base amb un fort component ideològic nacional i de classe.

8.- El programa comunista no és només un programa anticapitalista
El programa comunista coincideix en molts aspectes al programa anticapitalista però el supera en molts d'altres i s'hi oposa i s'hi ha d'oposar en aspectes concrets, tan tàctics com de fons. Lluny d'allò que expressen els moviments espontanis anticapitalistes, els i les comunistes defensem el paper fonamental dels sindicats de classe com a primer front de resistència de la classe treballadora i pel seu caràcter estratègic. Reconeixem que es tracta d'organitzacions no totalment representatives del conjunt de la classe treballadora però que la representen en aquells sectors més importants de l'economia: l'extracció de recursos naturals, la indústria, les grans empreses de serveis i l'administració pública, que tenen la capacitat d'aturar la producció. Així mateix, el programa comunista s'ha d'oposar per coherència a les crides recurrents a la no participació en les eleccions, al caràcter estúpidament apolític d'algunes manifestacions, a l'errònia definició d'aquestes manifestacions com a moviments interclassistes, a la desvirtualització culturalista dels moviments polítics. Oposats als plantejaments dels anticapitalistes, els i les comunistes propugnem sobretot la impossibilitat d'una conquista gradual de drets per part de la classe treballadora, sense una confrontació oberta amb la classe corporativa, sense l'assumpció de la lluita de classes en totes les seves conseqüències. Cal que els i les comunistes treballem en el marc de moviments amplis anticapitalistes però remarcant sempre l’especifitat del nostre discurs. Cal impedir l’associació del programa comunista al programa anticapitalista ja que suposaria una involució ideològica i política de la classe treballadora.

9.- El programa comunista és el de la confrontació de classe
Cal, en definitiva, un exercici de coherència i responsabilitat. Allò que demanda la classe treballadora d'una organització comunista en l'actual context no és un programa socialdemòcrata que substitueixi la desastrosa experiència de la socialdemocràcia europea, sinó un renovat programa comunista que retorni al discurs polític de l'esquerra al centre del debat: la lluita de classes i la construcció del socialisme. Allò que demanda la classe treballadora dels i les comunistes no és que la seguim al darrera de les seves manifestacions espontànies contra el sistema, sinó que la guiem cap a una estratègia útil per a construir una nova societat. Caiguda la Unió Soviètica, el programa comunista és i ha de ser un altre cop el de la confrontació de classe, això el distingeix del programa socialdemòcrata que demostradament ha fracassat en esgarrepar al capitalisme conquestes socials per al moviment obrer en els darrers 50 anys. El programa comunista no parla de reformes, mesures fiscals ni subvencions estatals. El programa comunista parla d’expropiacions, nacionalitzacions, col·lectivitzacions i repressió del poder de les corporacions. El programa comunista no cerca el pacte, sinó la derrota de l’oligarquia capitalista que sotmet i explota la classe treballadora del món. El programa comunista és en definitiva un programa de construcció del socialisme des d’aquí i des d’ara.

10.- El programa comunista
El programa comunista no és un programa de mínims, sinó un programa de màxims, en el que expressem a la classe treballadora les línies bàsiques de la política econòmica que portarem a terme amb el suport de la classe treballadora majoritària.
- Nacionalització de la banca, els recursos naturals, els transports i les telecomunicacions.
- Transformació del sistema fiscal per garantir la redistribució de la riquesa nacional i assegurar la persecució del frau fiscal de les empreses.
- Dació en pagament per tal que el deute quedi liquidat amb l’execució de la hipoteca.
- Ruptura amb les institucions no representatives burgeses i instauració d’una democràcia de la classe treballadora.
- Exercici del dret a l’autodeterminació.
-Democratització dels mitjans de producció amb l’aplicació de fòrmules de capitalització del treball que reparteixin les plusvàlues.
- Consolidació del sistema públic universal de salut, educació, universitat i assistència social i ruptura dels concerts amb els centres privats.
- Transformació del marc laboral: reducció gradual de la setmana laboral a 30 hores, ampliació progressiva dels períodes vacacionals i conciliació de la vida familiar i laboral.
- Creació de programes d’ocupació públics que acabin amb l’atur.
- Inversió pública en investigació i ciència, supressió de les legislacions sobre Propietat Intel·lectual per al foment de la innovació.

Elements per a l’anàlisi del context actual de la lluita de classes

2011-05-28T14:20:00.004+02:00

a) La crisi
La crisi econòmica actual respon en primera instància als cicles del capitalisme i s'emmarca en una progressiva línia especulativa que ens els darrers 20 anys ha estat responsable de 3 crisis econòmiques: la gran recessió de principis dels anys 90, la crisi financiera asiàtica i de les .com (1997-2001) i la de financiero-immobiliària actual (2007-). No obstant això, la crisi actual té un valor acumulatiu suplementari coma conseqüència de la dimensió global de la mateixa, perquè afecta de manera important el sistema monetari internacional i les correlacions de forces a escala global de les principals potències econòmiques i industrials. Com tota crisi, l'actual és una crisi de sobreproducció però centrada en el deute financer que es vincula a la propietat immobiliària, per la qual cosa, es tracta d'una crisi especulativa definida precisament pel seu aspecte abstracte i convencional, pel caràcter immaterial i simbòlic del valor d'allò amb que s'ha especulat, per la insubstancialitat burocràtica mateixa de la mercaderia que s'ha sobreproduït.

b) L'atomització de la classe treballadora
L'evolució del capitalisme industrial i bancari en capitalisme financer i informacional és un procés en marxa que transforma els mitjans de producció i, en conseqüència, la composició i característiques de la classe treballadora. La terciarització de l'economia, els majors requisits tècnics i la professionalització dels llocs de treball en tota la cadena productiva, la inconsistència i varietat dels marcs laborals, la internacionalització de la producció i la immediatesa de les comunicacions han transformat la naturalesa formal del treball i de la classe treballadora. D'una classe obrera industrial uniforme i compacta, hem passat a una multitud de casos individualitzats, dispersos, heterogenis i particularistes. No obstant això, a diferència del que sostenen els post-industrialistes, aquesta transformació és molt més superficial del que pugui semblar a primer cop d'ull i no ha afectat de manera determinant les característiques del capitalisme, del seu mode de producció i de la seva opressió de classe. L'extracció de recursos naturals i el segon sector continuen en el centre estratègic del mode de producció capitalista, essent tota la resta (els serveis) una superestructura més dèbil agregada a l'antic edifici, que és precisament la que menys resisteix els sotracs cíclics de l'economia. La transformació de la classe treballadora respon doncs, no tant a la transformació mateixa del mode de producció, que també, sinó a la percepció ideològica d'ella mateixa en un context d'absolut domini dels mitjans de comunicació de masses.

c) L’hegemonia ideològica liberal
El context actual s'ha d'entendre com el de l'absoluta hegemonia de la ideologia liberal i el de major extensió del poder del capital financer. Una hegemonia que cal entendre posant l'atenció en l'importantíssima inversió que la classe capitalista ha portat a terme en l'àmbit dels mitjans de comunicació de masses en els darrers 50 anys. Aquest context representa la progressiva liberalització i dretanització de tot l'espectre polític occidental. Les democràcies cristianes han assumit postulats feixistes, les socialdemocràcia ha assumit els portulats liberals, els comunistes han assumit els postulats socialdemòcrates. Aquest procés ha estat possible per la caiguda del referent soviètic i per una renúncia oberta als principis bàsics de la lluita de classes per part d'una àmplia corrent pseudo-marxista, que ha deixat veritablement orfes de líders revolucionaris els sectors més conscients de la classe obrera. L'abandonament de la pròpia experiència socialista no ha suposat només una actualització formal dels símbols o el discurs dels partits comunistes, sinó que ha comportat una renúncia als molts postulats propis del marxisme. Aquesta feblesa ha permès la penetració de conceptes ideològics d'invenció liberal: l'admissió de les definicions burgeses de conceptes com democràcia, ciutadania, dictadura, revolució o justícia han pervertit els mateixos fonaments del discurs marxista des de la seva base i han fet aflorar contradiccions internes entre la teoria i la praxis de les organitzacions.

d) La deriva ideològica de la classe treballadora
L'agreujament de la crisi comporta polarització social i agreujament de les tensions de classe. Desproveïda d'una ideologia i amb desconfiança de les estructures orgàniques, la classe treballadora involuciona a marxes forçades cap a fòrmules d'organització pre-tradeunionistes. La mateixa dissolució de la consciència de classe i la manca d'una direcció revolucionària, ha creat una situació paradoxal: tot allò que la classe treballadora oposa al capitalisme actual són conceptes ideològics del capitalisme original, no de la tradició socialista ni del moviment obrer. En renunciar a l'única alternativa ideològica capaç d'oposar-se a la ideologia liberal, la classe treballadora combat en defensa d'un liberalisme teòric ben intencionat, lluny ja de qualsevol aspiració socialista.

e) La sectorialització de la lluita i la desorganització democratista
Incapaç de formar-se per ella mateixa una imatge global de la situació, l'organització de la classe treballadora es dissol en fronts sectorials davant de problemàtiques concretes, cada cop més especialitzades i allunyades de la centralitat de la lluita de classes. La sectorialització de la lluita comporta la impossibilitat de la formulació d'un discurs global que acaba essent sempre un collage de fragments revolucionaris o reaccionaris i reivindicacions ben sovint contradictòries i ingènues, que no resisteixen cap confrontació intel·lectual. Aquest fet es veu agreujat per una estesa concepció individualista i una concepció purament burgesa de l'organització política, democratista, assembleària i federalista, que esdevé, en el millor dels casos, una desorganització sense obectius i, en el pitjor, una organització jeràrquica, còmplice i legitimadora del sistema mateix.

f) La crisi de les estructures sindicals i partidistes
Diversos factors amenacen la capacitat mobilitzadora i la representativitat dels sindicats de classe i els partits de l'esquerra amb activitat parlamentària. El context d'hegemonia de la ideologia liberal és citat habitualment com a responsable d'aquesta crisi dels models organitzatius de la classe treballadora. Una visió crítica molt visceral però no tan justificada amb les estructures sindicals i partidàries s'ha estès al conjunt de la classe treballadora i és alimentada pels mitjans de comunicació. Una part important d'aquesta crítica és fonamentada i es refereix al conservadurisme d'aquestes estructures organitzatives, la seva excessiva institucionalització i el seu burocratisme. Altres argumentacions crítiques fan referència a l'estructura i funció d'aquestes organitzacions. En el cas dels sindicats, per exemple, es podria dir que en bona mesura les seves estructures organitzatives i les seves formes de lluita responen més als interessos d'una classe treballadora industrial, de l'administració pública o de les grans corporacions, que a la d'altres sectors importants de la classe treballadora com els professionals autònoms, els treballadors de la petita i mitjana empresa o els treballadors eventuals. Bona part de la crítica a les organitzacions tradicionals de la classe treballadora fan referència precisament al seu allunyament de les formes organitzatives tradicionals del moviment obrer però es manifesten en termes sovint reaccionaris. Així ens podem trobar amb crítiques al finançament per part de l'Estat a determinades activitats sindicals, però no es fa mai refefència a la manca de caixes de resistència, quan aquestes suposen el pilar històric fonamental de la mateixa activitat sindical. Una cosa similar succeeix amb les crítiques al model organitzatiu dels partits polítics obrers per manca de transparència: resulta que aquests han adoptat les formes organitzatives dels partits polítics burgesos.
No obstant això, cal considerar el paper defensiu, no ofensiu, el caràcter essencialment resistencialista de l'acció sindical i institucional. Qualsevol ofensiva ideològica de la classe treballadora ha de sorgir necessàriament de l’àmbit de la política i de l’organització dels quadres militants més conscients per a poder estendre’s a la resta de fronts de lluita.

g) L'ascens del feixisme
El buit d'una alternativa sòlida que representi els interessos de la classe treballadora no només suposa un retrocés per a aquests interessos, sinó que ha permès la penetració d’un feixisme identitari i populista precisament en el centre de la classe treballadora, la classe obrera. L'abast social d'aquest front d'extrema dreta ha quedat en evidència en les recents eleccions municipals. La gran abstenció ha castigat els partits d'esquerra amb molta duresa i ha permès guanyar presència a partits obertament feixistes que han basat la seva campanya en un discurs xenòfob. La victòria del PP de Garcia Albiol a Badalona, ciutat obrera, antic bastió del PSUC, amb una campanya centrada en la incitació a l'odi social, ha anat acompanyada de l'aparició del partit feixista Plataforma per Catalunya a la majoria de consistoris del cinturó industrial de Barcelona. Aquest fet ha de ser vist com el punt d'inflexió d'una tendència a la que assistim des de les darreres dècades: la progressiva penetració de la ideologia feixista en relació directa amb la degradació del discurs socialista de classe. Plantar cara a l’avenç del feixisme significa denunciar públicament qualsevol desviació feixista, amb independència de la seva procedència ideològica o partidista. No és el moment encara d’emprendre fronts democràtics antifeixistes que diluiran encara més el discurs de classe, sinó d’enfrontar el feixisme de manera oberta i amb contundència a qualsevol lloc on es manifesti, en aliança amb les forces progressistes, desenvolupant el Front d’Esquerres.

h) La volatilitat dels grans moviments polítics de masses
Tres grans manifestacions polítiques de masses han sacsejat la darrera dècada a Catalunya: el No a la Guerra, pel Dret a Decidir i l'actual 15M. Seria precipitat emetre sentències de valor sobre aquest darrer, però estem en disponibilitat de fer algunes consideracions sobre el 2 primers. La primera lliçó que podem extreure'n és la volatilitat dels dos moviments ciutadans en proporció directe al seu caràcter massiu. El moviment No a la Guerra va desinflar-se amb una velocitat vertiginosa després de la catarsi col·lectiva que va suposar l'atemptat del 11M, la caiguda del govern d'Aznar i l'arribada al poder del projecte liberal-populista de Zapatero. El nou govern va mantenir, a grans trets, el gruix de la política militar d'aliances de l'estat espanyol, després d'un parell de grans operacions propagandístiques com la retirada de les tropes d'Irak. No obstant això, el moviment No a la Guerra no va reactivar-se ni va ser capaç d'emetre judicis crítics amb l'entrada de l'estat espanyol a la guerra d'Afganistan, ni amb el tema dels vols de la CIA i els presos de Guantànamo o amb tants altres. Tan bon punt els mass mèdia van haver girat full, el moviment massiu va dissoldre's com si mai hagués existit. De manera semblant, la qüestió nacional i les tensions entre el govern català i les posicions centralistes de l'Estat semblen haver entrat en un punt de teatralitat totalment condicionada pels mitjans de comunicació de masses. És clar que existeix una gran base social nacionalista, independentista, catalanista, però la seva direcció i oportunitat sembla determinada pels cicles mediàtics. El moviment pel Dret a Decidir va assolir el seu sostre més alt amb unes manifestacions massives que van ser animades per la gran majoria dels mitjans de comunicació de Catalunya. Cal recordar que, fins i tot, vam poder veure una editorial conjunta de la premsa catalana. Tanmateix, tota aquesta base social s'ha evaporat, disgregat i atomitzat en les darreres municipals, tocant de mort les principals organitzacions independentistes catalanes. Com és possible que cap organització hagi estat capaç de capitalitzar i gestionar les aspiracions sobiranistes d'un sector tan ampli de la societat? Precisament perquè són els mass media els qui gestionen aquestes aspiracions, són els mitjans d'agitació i propaganda del liberalisme català els qui marquen els cicles i capitalitzen en el seu benefici aquest sentiment nacional, no les organitzacions populars o de classe.

i) Teledirigisme i control social
No és convenient menysprear la influència de les agències d'intel·ligència (tan estatals com privades) en els moviments polítics de masses. Per tot arreu podem trobar evidències de les encaixades relacions entre les agències d'intel·ligència i molts actors socials o empresarials que condicionen i determinen les tensions socials. Aquestes evidències apunten a l'existència d'estratègies de teledirigisme i control social a través de les eines tecnològiques que es desenvolupen sota estricte secret. Cal estudiar a fons aquestes relacions i les seves implicacions per a la lluita de classes, allunyant-nos de l'optimisme tecnològic acrític liberal que actualment domina les organitzacions de classe. Concretament cal fixar els ulls en les anomenades xarxes socials, veritables teranyines privatives i opaques, rera les quals no només hi ha interessos econòmics i empresarials.

j) La imminència dels esclats socials
La polarització social provoca ja esclats socials de signe contrari en funció de la combinació de dinàmiques locals i tendències globals. L'espontaneïtat i el teledirigisme són característics d'aquests esclats. Un important component anticapitalista també n’és un tret distintiu. Es tracta d’un anticapitalisme de signe llibertari i interclassista que no posa l’accent en la confrontació de classe. Es tracta d’un anticapitalisme que no gosa ni tan sols proclamar-se com a alternativa real al sistema, sinó que aspira només a atenuar les seves nocives conseqüències. Es tracta d’un anticapitalisme amb un innegable component ideològic anticomunista. No obstant, es tracta d’un anticapitalisme que impugna molts dels axiomes del liberalisme actual i que obre el pas a la incisió ideològica del discurs comunista en la classe treballadora. Es tracta d’un anticapitalisme que debilita sòlids fonaments del capitalisme actual i que ens permet incidir per a reobrir reflexions que semblaven tancades. L’anticapitalisme és un punt dèbil del sistema ideològic liberal, un tal·ló d’Aquiles, que els i les comunistes hem de ser capaços d’aprofitar amb intel·ligència i audàcia.

Lliçons leninistes per a la #spanishrevolution

2011-05-24T01:47:00.004+02:00

Atès que, en tota la història, només les revolucions leninistes han triomfat algun cop davant el capitalisme i són, amb els seus encerts i errors, les nostres úniques experiències com a classe treballadora que han arribat a construir alternatives reals, no seria desafortunat considerar algunes lliçons de Lenin en la #spanishrevolution.

Sobre l'Estat

L'Estat és segons la definició marxista el conjunt de superestructures que permeten l'exercici de l'opressió d'una classe sobre una altra.

Sobre la Espontaneïtat de les Masses

La història de tots els països testifica que la classe obrera exclusivament amb les seves pròpies forces, només està en condicions d'elaborar una consciència tradeunionista, és a dir, la convicció que és necessari agrupar-se en sindicats, lluitar contra els patrons, reclamar del govern la promulgació d'uns o altres lleis necessàries per als obrers, etc. En canvi, la doctrina del socialisme ha sorgit de teories filosòfiques elaborades per representants instruïts de les classes posseïdores, pels intel.lectuals.

Tot el que sigui inclinar-se davant l'espontaneïtat del moviment obrer, tot el que sigui rebaixar el paper de l'"element conscient", equival a enfortir la influència de la ideologia burgesa sobre els obrers.

No es pot ni parlar d'una ideologia independent, elaborada per les mateixes masses obreres en el curs del seu moviment, el problema es planteja només així: ideologia burgesa o ideologia socialista. No hi ha terme mig perquè la humanitat no ha elaborat cap "tercera" ideologia, a més, en general, en la societat esquinçada per les contradiccions de classe mai pot existir una ideologia al marge de les classes i per sobre de les classes. Per això, tot el que sigui rebaixar la ideologia socialista, tot el que sigui allunyar-se d'ella, equival a enfortir la ideologia burgesa. Es parla d'espontaneïtat. Però el desenvolupament espontani del moviment obrer marxa precisament cap a la seva subordinació a la ideologia burgesa, marxa precisament pel camí del programa del Credo, ja que el moviment obrer espontani és només tradeunionisme i implica precisament la esclavització ideològica dels obrers per la burgesia. (...) Per què? Per la senzilla raó que la ideologia burgesa és molt més antiga pel seu origen que la ideologia socialista, perquè la seva elaboració és més completa i perquè posseeix mitjans de difusió incomparablement més poderosos.

Sobre la participació en els parlaments burgesos

La participació en les eleccions parlamentàries i en la lluita des de la tribuna parlamentària és obligatòria per al partit del proletariat revolucionari.

Mentre no tingueu força per a dissoldre el parlament burgès i qualsevol altra institució reaccionària, esteu obligats a actuar en el si de les institucions precisament perquè hi ha encara en elles obrers idiotitzats.

La participació en un parlament democràtic-burgès, lluny de perjudicar el proletariat revolucionari, li permet demostrar més fàcilment a les masses endarrerides per què semblants parlaments mereixen ser dissolts, facilita l'èxit de la seva dissolució, facilita la "supressió política" del parlamentarisme burgès.

Els bolxevics hem actuat en els parlaments més contrarevolucionaris i l'experiència ha demostrat que semblant participació ha estat no només útil, sinó necessària per al partit del proletariat revolucionari.

Sobre la Dictadura del proletariat

Qui reconeix només la lluita de classes no és encara marxista, pot mantenir encara un lloc dins el marc del parlament burgès i la política burgesa. (...) Marxista només és el que fa extensiu el reconeixement de la lluita de classes al reconeixement de la dictadura del proletariat. En això rau la més profunda diferència entre un marxista i un petit (o gran) burgès adotzenat.

L'oportunisme no estén el reconeixement de la lluita de classes precisament al més fonamental, el període de transició del capitalisme al socialisme, al període de enderrocament de la burgesia i completa destrucció d'aquesta. En realitat, aquest període és inevitablement un període de lluita de classes d'un acarnissament sense precedents, que aquesta revesteix formes agudes mai vistes i, per tant, l'Estat d'aquest període ha de ser inevitablement un Estat democràtic d'una manera nova (només per els proletaris i desposseïts en general) i dictatorial de manera nova (contra la burgesia).

A més, l'essència de la teoria de Marx sobre l'Estat només ho assimila qui hagi comprès que la dictadura d'una classe és necessària no només per a tota la societat de classes en general, no només per al proletariat després d'enderrocar la burgesia, sinó també per a tot el període històric que separa el capitalisme de la societat "sense classes", del comunisme . Les formes dels Estats burgesos són extraordinàriament diverses, però la seva essència és la mateixa: tots aquests estats són, sota una forma o sota una altra, però en última instància, una dictadura de la burgesia. La transició del capitalisme al socialisme serà necessàriament una dictadura del proletariat.

Sobre l'extinció del parlamentarisme

Decidir una vegada cada cert nombre d'anys quins membres de la classe dominant han d'oprimir i aixafar al poble al Parlament: heus aquí la veritable essència del parlamentarisme, no només en les monarquies constitucionals, sinó també en les repúbliques democràtiques. Però si enfoquem el parlamentarisme des del punt de vista de les tasques del proletariat en aquest terreny, on és, doncs, la sortida al parlamentarisme? (...) És a transformar les institucions representatives de llocs de xerrameca a "corporacions de treball". La Comuna no havia de ser una corporació parlamentària sinó una corporació de treball, executiva i legislativa al mateix temps. Aquest tir va dret al cor dels parlamentaris moderns i dels gossets falders parlamentaris de la socialdemocràcia. La veritable tasca estatal es fa entre bastidors i l'executen els ministeris, oficines, Estats Majors, ... Als parlaments no es fa més que xerrar, amb la finalitat especial d'entabanar al populatxo. La Comuna substitueix el parlamentarisme venal i podrit per institucions en què la llibertat d'opinó i de discussió no degenera en engany, ja que aquí els parlamentaris han de treballar ells mateixos, han d'executar ells mateixos les seves lleis.

Sense institucions representatives no es pot concebre la democràcia, ni encara la democràcia proletària; sense parlamentarisme si pot i s'ha de concebre, si la crítica a la societat burgesa no és una frase buida, si l'aspiració d'enderrocar el domini de la burgesia és en nosaltres una aspiració seriosa i sincera, i no una frase electoral per caçar vots obrers com ho és en llavis dels menxevics. (...) En parlar d'aquelles burocràcies que necessita la Comuna, en Marx no hi ha ni ombra d'utopisme, ja que no inventa ni treu de la seva fantasia una "nova" societat. No. Marx estudia, com un procés històric natural, com neix la nova societat de la vella, estudia les formes de la transició de la segona a la primera. (...) No es pot parlar de l'abolició de la burocràcia de cop, a tot arreu i fins a les últimes arrels. Això és una utopia. Però destruir de cop la vella màquina burocràtica i començar tot seguit a construir una nova, que permeti anar reduint gradualmente al no-res tota burocràcia, no és una utopia, és l'experiència de la Comuna, és la tasca directa, immediata, del proletariat revolucionari .

Sobre l'extinció de la democràcia

S'oblida constantment que la destrucció de l'Estat és també la destrucció de la Democràcia, que l'extinció de l'Estat implica l'extinció de la Democràcia. A primera vista, aquesta afirmació sembla estranya i incomprensible en gran manera: potser, algú arribi fins i tot a témer que estiguem esperant l'adveniment d'una organització social en què no s'acati el principi de la subordinació de la minoria a la majoria, ja que la Democràcia és, precisament, el reconeixement d'aquest principi. No. La Democràcia no és idèntica a la subordinació de la minoria a la majoria. Democràcia és l'Estat que reconeix la subordinació de la mayoría a la minoria, és a dir, una organització cridada a exercir la violència sistemàtica d'una classe contra una altra, d'una part de la població contra una altra. Nosaltres ens proposem, com a meta final, la destrucció l'Estat, és a dir, de tota violència organitzada i sistemàtica, de tota violència sobre els homes en general.

Democràcia per a una minoria insignificant, Democràcia per als rics. Aquesta és la Democràcia capitalista. (...) Però partint d'aquesta "democràcia" capitalista, inevitablement estreta, el desenvolupament progressiu no discorre en mode directe, senzill i tranquil cap a "una democràcia cada vegada més gran", com volen fer-nos creure els professors liberals i els oportunistes petitburgesos. No. El desenvolupament progressiu, és a dir, el desenvolupament cap al comunisme, passa per la dictadura del proletariat, i només pot ser així, ja que no hi ha una altra força ni altre camí per trencar la resistència dels explotadors capitalistes.

Engels ho expressava magníficament: "Mentre el proletariat necessiti encara l'Estat, no el necessitarà en interès de la llibertat, sinó per a sotmetre els seus adversaris. Així que pugui parlar de llibertat, l'Estat com a tal deixarà d'existir".

Sobre Què fer?

Hem arribat, doncs, a la última raó que ens obliga a fer particular èmfasi en el pla d'una organització formada entorn d'un periòdic central per a tota Rússia, mitjançant la tasca conjunta en aquest diari comú. Només una organització semblant asseguraria la flexibilitat indispensable a l'organització socialista combativa, és a dir, la capacitat d'adaptar-se a l'acte a les condicions de lluita més variades i canviants amb rapidesa; saber, "d'una banda, defugir les batalles en camp obert contra un enemic que té superioritat indiscutible de forces, quan concentra aquestes en un punt, i per saber de l'altra, aprofitar la malaptesa de moviments d'aquest enemic i llançar-se sobre ell en el lloc i en el moment en què menys esperi ser atacat ". Seria un gravíssim error muntar l'organització del partit xifrant les esperances només en les explosions i lluites dels carrers o només a la "marxa progressiva de la lluita quotidiana i monòtona". Hem de desplegar sempre la nostra tasca quotidiana disposats a tot, perquè moltes vegades és gairebé impossible preveure per endavant com s'alternaran els períodes d'explosions amb els de calma i, tot i que és possible preveure, no es podria aprofitar la previsió per reconstruir l'organització, perquè aquests canvis es produeixen amb sorprenent rapidesa. De la revolució mateixa no deu un forjar la idea que sigui un acte únic sinó que és una successió ràpida d'explosions més o menys violentes, alternant amb períodes de calma més o menys profunda. Per tant, el contingut fonamental de les activitats de l'organització del nostre partit, el centre de gravetat d'aquestes activitats ha de consistir en una tasca que és possible i necessària tant durant el període de l'explosió més violenta com durant el de la calma més completa , és a dir: en una tasca d'agitació política unificada en tota Rússia que faça llum sobre tots els aspectes de la vida i que dirigeixi a les més grans masses. I aquesta tasca és inconcebible en la Rússia actual sense un periòdic central per a tota Rússia que aparegui molt sovint. L'organització que es formi per si mateixa al voltant d'aquest diari, l'organització dels seus col.laboradors (en l'accepció més àmplia del terme, és a dir, de tots els que treballen per a ell) estarà precisament disposada a tot, des de salvar el honor, el prestigi i la continuïtat del partit en els moments de major "depressió" revolucionària, fins a preparar la insurrecció armada de tot el poble, fixar data per al seu començament i portar-la a la pràctica.

En efecte, figurem-nos una batuda completa, molt corrent entre nosaltres, en una o diverses localitats. En no haver-hi en totes les organitzacions locals una tasca comuna portada en forma regular, aquestes desfetes van acompanyades sovint de la interrupció del treball per llargs mesos. En canvi, si totes tinguessin una tasca comuna, bastarien, en el cas de la major batuda, unes quantes setmanes de treball de dues o tres persones enèrgiques per a posar en contacte amb l'organisme central comú als nous cercles de la joventut que, com és sabut, fins i tot ara brollen amb summa rapidesa; que la tasca comuna que sofreix les desfetes està a la vista de tot el món, els nous cercles poden sorgir i posar-se en contacte amb aquest organisme central més aviat encara.

D'altra banda, imagineu-vos una insurrecció popular. Ara és probable que tothom estigui d'acord que hem de pensar en ella i preparar-nos per a ella. Però com preparar-ho? No es voldrà que sigui el Comitè Central, aquest no aconseguiria absolutament res amb designar-los, donades les actuals condicions russes. Per contra, una xarxa d'agents que es formi per si mateixa en el treball d'organització i difusió d'un periòdic central no hauria de "esperar amb els braços creuats" la consigna de la regular que li garantís, en cas d'insurrecció, les majors probabilitats d'èxit. Aquesta mateixa tasca és la que reforçaria els llaços d'unió tant amb les més grans masses obreres com amb tots els sectors descontents de l'autocràcia, la qual cosa molt important per a la insurrecció. En aquesta tasca precisament es formaria la capacitat d'enjudiciar amb encert la situació política general i, per tant, la capacitat de triar el moment adequat per a la insurrecció. Aquesta mateixa tasca és la que acostumaria a totes les organitzacions locals a fer-se uníson eco dels problemes, casos i successos polítics que agiten a tota Rússia, respondre a aquests "successos" amb la major energia possible, de la manera més uniforme i convenient possible , i la insurrecció és, en el fons, la "resposta" més enèrgica, més uniforme i més convenient de tot el poble al govern. Aquesta mateixa tasca és la que acostumaria, finalment, a totes les organitzacions revolucionàries, en tots els confins de Rússia, a mantenir les relacions més constants, i conspiratives al mateix temps, que crearien la unitat efectiva del partit; sense aquestes relacions és impossible discutir col.lectivament un pla d'insurrecció ni adoptar les mesures preparatòries indispensables en vespres d'aquesta, mesures que s'han de guardar en el secret més rigorós.

En poques paraules, "el pla d'un periòdic polític central per a tota Rússia", lluny de ser el fruit d'un treball de gabinet de persones contaminades de doctrinarisme i literaturisme (com els ha semblant a gents que han meditat poc en ell), és , per contra, el pla més pràctic de començar a preparar-se a l'acte i per tot arreu parell la insurrecció, sense oblidar al mateix temps ni per un instant la tasca corrent de cada dia.

per V. I. Lenin

Algunes reflexions sobre la cibermilitància: el carrer està a la xarxa

2011-01-29T01:25:00.008+01:00

Com el 99% del blocs que existeixen a la xarxa d'Internet, aquest petit bloc, declaradament cínic maniqueu i comunista, és només un petit gra de sorra més en l'immens oceà hipertextual, que pretén humilment despertar en algun lector ocasional alguna petita ombra de dubte sobre el discurs incessant del pensament únic, el liberalisme que tot ho contamina. Com molts altres blocs comunistes catalans, aquest va néixer paral·lelament a la Roigesfera, un projecte engrescador (en la construcció del qual vaig participar activament) amb el que preteniem fer arribar a l'esquerra d'aquest país la idea que la informació és la més preciada font d'activitat militant, la matèria primera de l'activitat revolucionària. Pensàvem per aquell llavors que l'esquerra (la no liberal) del nostre país havia renunciat a construir uns mitjans de comunicació alternatius veritablement sòlids i que aquest era el principal tal·ló d'Aquiles de qualsevol projecte transformador. Pensàvem que l'esquerra, en general, i els comunistes, en particular, no estaven aprofitant les possibilitats dels nous mitjans, el desenvolupament de les TIC, Internet. En resum, pensàvem que arribavem tard però que encara estavem a temps de fer-hi alguna cosa.

Ja fa dos anys i mig del primer article publicat i cal assenyalar que aquest bloc, com el 99% dels blocs de la xarxa, ha estat força irregular. Escriure en un bloc no és tan senzill com sembla i el qui escriu en un, també acostuma a escriure en més d'un. No només es tracta de redactar el que un pensa: cal documentar, llegir, rumiar, corregir, editar, publicar, moderar comentaris, intercanviar mails, promoure els articles a les xarxes socials, fer manteniment de les plantilles...

Ben aviat, l'experiència positiva de la Roigesfera i els primers blocs militants ens va portar a adonar-nos que calia centralitzar recursos i així és com es va anar gestant la idea de Sírius, una agència catalana alternativa de notícies, un bloc col·lectiu, una agència contrainformativa, inspirada en tants altres projectes ja antics com Rebelion, Kaosenlared, Voltaire,... Teníem clar que, a la xarxa, s'imposava una forma de treballar cooperativa, no competitiva. És la cooperació desinteressada de la ciutadania en exercir el seu dret a informar i a ser informat el que ha construit Internet: des dels servidors Linux que la sostenen, fins a la Viquipèdia, els blocs, les xarxes socials... Així aquest bloc va passar a un segon terme per dedicar-me a projectes col·lectius, molt més valuosos i enriquidors en tots els sentits. No obstant això, penso que val la pena mantenir viu un bloc, encara que sigui dedicant-s'hi amb menor intensitat. La feina del blocaire sempre queda.

La militància cibernètica és avui ja una realitat, no un conte de ciència ficció. La feina de blocaire militant és entregada i laboriosa, però malauradament és sovint menyspreada injustament, com una feina menor. En primer lloc, s'enfronta als perjudicis dels qui creuen que escriure un bloc es pretendre fer la revolució des del menjador de casa. Lligat a això, la militància blocaire és constantment estigmatitzada: escriure en un bloc segueix essent per a molts, com a mínim, sinònim de solitari, "freak", "geek", "hacker", pirata, lector de còmics, cinèfil, sonàmbul, "trekkie", defensor de les teories de la conspiració, aficionat als llibres antics, els artilugis estranys i el sushi. És veritat. Però encara que sigui menystinguda, la cibermilitància és una activitat que requereix molta disciplina, és clar, si es vol fer bé. Ningú no valora que la cibermilitància és, a més, un activisme fins a cert punt experimental i, precisament per aixó, requereix d'una formació constant: treballem amb unes eines que evolucionen cada dia. Fa dos anys cap blocaire tenia notícia de Facebook o Twitter. I escriure en un bloc requereix anar guanyant coneixements en diversos camps: redacció, HTML, CSS, disseny gràfic, fotografia, vídeo,...

La tasca cibermilitant és complexa, indefinida, està infravalorada, es considera secundària,... Les causes del menyspreu de les organitzacions polítiques per la tasca cibermilitant són òbvies: la fractura digital per causes socials, generacionals, culturals,... Però també, ben evident, la mateixa organització de les estructures partidàries, totalment oposada a les organitzacions adaptades al medi digital. El partit jeràquic (per democràtic i representatiu que sigui) xoca frontalment amb la militància en xarxa: són dues formes d'organització oposades, una en camí d'estingir-se, l'altra en ascens rotund. El partit de líders xoca frontalment amb la resistència anònima, un es va quedant sense quadres, l'altra es va nodrint de quadres insospitats. El partit institucionalitzat xoca violentament amb la creativitat imaginativa de la cibermilitància, un centrat en la parafernàlia, l'altra centrada en el missatge.

Avui, aquest bloc ja té dos anys i mig, la Roigesfera n'ha complert dos, Sírius, un. Cada dia són més els col·laboradors, els lectors. Em sento, en general força satisfet de totes les hores dedicades a cadascun d'aquests projectes. Tanmateix, lamento constatar que, en tot aquest temps, les estructures partidàries no han evolucionat notablement, ni s'han adaptat a la realitat. Tots els partits de l'esquerra catalana segueixen centrats en estratègies obsoletes, lligats a concepcions preconcebudes de la nostra societat acual, incapaços de veure el que succeeix al seu voltant. Institucionalitzats, acartronats o, en el pitjor dels casos, podrits, els partits mantenen vives les seves il·lusions d'esdevindre moviments de masses, de seguir mantenint les quotes de poder de les diferents famílies polítiques a través dels mateixos mecanismes de poder que fa 20 anys. Tothom s'adona de com deixen de ser efectives les antigues tàctiques i estratègies però ningú no vol veure l'efectivitat de les noves formes d'organització en xarxa de les classes populars. Davant dels nostres ulls, les revoltes s'estenen per tot el món des de la xarxa. Tuníssia i Egipte en els darrers dies, enceses en flames gràcies a la xarxa. Cal mirar i aprendre. La gent sí es mobilitza, potser només és que l'esquerra, aquí, no ha trobat les maneres. Article recomenat: Un cable de WikiLeaks señala el poder de influencia de los bloggers en Egipto

No. No és que volguem fer la revolució des de casa. Per conquistar la societat per la qual batallem, cal que prenguem el carrer. Però, potser, només potser, que aquest carrer que volem que el poble faci seu, sigui la immensa xarxa de carrers i autopistes de la informació a la quaul sí que s'arriba des del menjador de casa.

29s: Vaga General

2010-09-29T11:49:00.001+02:00

Sobren els motius.

Federalisme és Independència (Democràcia és Sobirania)

2010-07-25T19:26:00.005+02:00

Aquell quie exerceix el seu dret, compleix el seu deure.

Aristòtil

L'actual context històric. crític i complex, requereix d'una actuació responsable, unitària i ferma de tots i totes els i les socialistes i comunistes de Catalunya. Aquesta reflexió oberta a crítiques respon a la humil pretensió de provocar debats més amplis, per damunt de les estructures partidàries i organitzatives, sobre la necessitat d'una clarificació de les diferents estratègies dels i les comunistes i socialistes de Catalunya per afrontar el futur de la classe treballadora del nostre país.

Els i les comunistes i socialistes tenim present que l'autodeterminació és un dret inherent dels pobles i les nacions, a ser independents o a federar-se lliurement amb altres nacions i pobles segons la seva voluntat. Som, per tant sobiranistes en el sentit que defensem que la sobirania de les nacions recau en les persones que la conformen. Per això, coincidim: autodeterminació! I és aquest un aspecte important que distingeix els socialistes que ens fa diferents als sobiranistes socialliberals o als independentistes reaccionaris: no acceptem com a democràcia un sistema que limita el dret a l'autodeterminació a l'àmbit de l'anècdota cultural o les competències administratives de les institucions territorials. És aquest el nostre posicionament comú.

El Federalisme és un sistema polític en el qual les funcions del govern estan repartides entre un poder central i un grup d'estats lliurement associats. Per tant, es pot definir com un sistema polític que conté en la seva organització política i administrativa, com a mínim, dos nivells o ordres de govern, amb una distribució determinada d'atribucions i de responsabilitats públiques, a més d'independència política. La natura política de les relacions que s'estableixen entre les parts està caracteritzada per l' independència i no subordinació d'aquestes al centre.

Hi ha dos tipus de Federalisme, el simètric, que és el que caracteritza països com els EUA, i l'assimètric, on existeixen diferències culturals, lingüístiques i socioeconòmiques, com és el cas del Canadà. Algunes persones estudioses del tema proposen que davant l'Estat-nació, com és el cas de l'estat espanyol, amb pluralitat de realitats amb elements nacionals propis, o davant l'independentisme, només hi cap una via federal assimètrica.

Però el federalisme implica un pacte entre les parts que es distribueixen el poder polític dels territoris, per tal de renunciar a la seva sobirania absoluta en benefici de l'entitat superior, és a dir, la Federació. En aquest sentit, territoris com Catalunya o Euskal Herria no podran renunciar mai a una sobirania de la qual no disposen. Si el Federalisme és la unió en la diversitat en total llibertat, el primer pas hauria de ser el d'obtenir la independència del territori, per a posteriorment, poder-se federar de manera lliure. El federalisme només podrà ser autèntic i revolucionari quan les seves estructures polítiques i socials canviïn totalment. La " revolució federalista" abolirà la concepció estatista de la societat i haurà de dividir i distribuir el poder, procedint sempre de manera racional i humanitària.

Però la Constitució Espanyola del 1978, es fonamenta, segons l'art. 2 del propi text, en la indissoluble unitat de la Nació espanyola, pàtria comuna e indivisible de tots els espanyols, i reconeix i garanteix el dret a l'autonomia de les nacionalitats i regions que l'integren i la solidaritat entre totes elles, però en cap cas la independència, per tal de que a posteriori, ens poguéssim federar.

El dret a l'autodeterminació, és un principi fonamental dels drets humans, que consisteix en el dret d'un poble a "decidir lliurement les seves pròpies formes de govern, a perseguir el seu propi desenvolupament econòmic, social i cultural, i a estructurar-se lliurement, sense ingerències externes i d'acord amb el principi d'igualtat." El dret a la lliure determinació dels pobles es troba recollit en algun dels documents internacionals més importants com són la Carta de les Nacions Unides o als Pactes Internacionals de Drets Humans. El dret a l'autodeterminació és una norma de ius cogens. Les normes de ius cogens constitueixen el nivell més alt de les lleis internacionals i han d'ésser obeïdes sempre.

La Independència és requisit indispensable de qualsevol Federalisme. Ho hem de dir ben clar, per a que ho sàpiga tothom i asumir-ho d'una vegada. L'exercici del dret a l'autodeterminació porta ineludiblement a la Independència i, un cop assolida la sobirania, llavors és possible la lliure federació. Si l'actual marc legal és obsolet, no hi ha cap problema, es variarà segons la força dels esdeveniments i la voluntat democràtica dels pobles. Si declarar la independència unilateralment pot ofendre algú, no fer-ho en contra la voluntat majoritària d'un poble és ofendre tot una nació i negar-nos un dret fonamental, la sobirania. Precisament, tot procés d'autodeterminació constitueix en si mateix una decisió unilateral dels qui hi són implicats, sigui quin sigui el resultat. I si no podem exercir aquest dret és que ni hi ha sobirania, ni hi ha democràcia

Perquè tal com es desprèn de la màxima aristotèlica, els drets existeixen en exercir-los i exercir-los implica assumir-ne les seves conseqüències i, de manera conscient, portar-los a terme. Federalisme o Independència és un fals debat, la qüestió és simplement: sobirania o colonialisme.

Até logo, camarada!

2010-06-19T14:05:00.003+02:00

És hora d'udolar, perquè si ens deixem portar pels poders que ens governen, i no fem res per a contrarestar-los, es pot dir que ens mereixem el que tenim.
José Saramago

Els sionistes, obscenament nazis

2010-06-06T14:03:00.005+02:00

Quan el fanatisme ha gangrenat el cervell, la malaltia és gairebé incurable
Voltaire

Font: LibreRed

15 veritats obviades o censurades sobre l'Estat d'Israel

No ens toqueu els sOUS!

2010-05-13T01:59:00.010+02:00

Grup a Facebook contra les retallades socials dictades pel club Bildelberg

La gallineta ha dit que prou,
ja no vull pondre cap més ou,
a fer punyetes aquest sou
que fa tants anys que m´esclavitza.

I si em vénen ganes de fer-ne
em faré venir un restrenyiment,
no tindrà cap més ou calent
el que de mi se n´aprofita.

La gallina ha dit que no,
visca la revolució.

A canvi d´algun gra de blat
m´heu tret la força de volar
però, us ho juro, s´ha acabat!
Tinc per davant tota una vida

i no pateixo pel destí,
que un cop lliurada del botxí
no ha d´haver-hi cap perill
perquè m´entengui amb les veïnes.

La gallina ha dit que no,
visca la revolució.

I els galls que amb mi hauran de dormir
els triaré sans i valents,
que n´estic farta d´impotents
que em fan passar nits avorrides.

Que quedi clar per sempre més,
que jo de verge no en tinc res,
i que, posats a fer, no em ve
d´un segon restrenyiment.

La gallina ha dit que no,
visca la revolució.

Lluis Llach

Unitat contra l'estafa a la classe treballadora

2010-05-12T12:44:00.006+02:00

La pau obtinguda al fil de l'espasa no és més que una simple treva.

Pierre Joseph Proudhon, revolucionari

Que Zapatero i el seu equip de tecnòcrates no eren socialistes era una obvietat ja des d'abans que arribessin a dirigir el govern d'aquest Estat podrit que és Espanya. No només no eren socialistes, sinó que totes les preteses polítiques socials que aquest govern ha vingut impulsant han estat concessions liberals, una estratègia de compra de vots electorals a través de xecs al portador i descomptes tarifaris en el pagament de taxes. El govern de Zapatero ha portat a terme una política de no enfrontament amb els lobbies econòmics i els grups organitzats d'interessos (des de l'esglèsia a les estructures feixistes que sobreviuen impunement). Ha fet la vista grossa amb el frau fiscal a l'Estat Espanyol, no ha desenvolupat polítiques de renovació de l'economia de l'Estat i no ha aprofitat els darrers anys del cicle econòmic de bonança per a a invertir un model econòmic basat en l'especulació immobiliària i financera. Davant la crisi actual, que es preveia inevitable, el govern de Zapatero no ha dubtat en atorgar als bancs quantitats desorbitades de diner públic. I ara, pressionat per l'ofensiva desiquilibradora que els especuladors financers britànics estan portant a terme contra l'Unió Europea, el govern de Zapatero finalment s'ha de treure del tot la màscara i dir a la classe treballadora que pagui els plats rencats.

Un 5% de reducció de sou a tot el funcionarat, reducció de totes les pensions excepte les mínimes, eliminació del xec nadó: això és només el principi. El que ens ve al damunt és més gran que el que li ha caigut a Grècia i aviat, la classe treballadora de l'Estat haurà d'enfrontar realitats molt més dures que les actuals. Però la situació actual ja és prou greu com per a que pugui emptijorar. En una dècada d'especulació financera sense control hem assistit al total desmantellament de la precària classe mitjana catalana, aquest miratge consumista de professionals tècnics qualificats. La progressiva precarització del treball, la pèrdua de poder adquisitiu dels salaris davant del cost de la vida i la privatització de serveis públics fonamentals ha empobrit el conjunt de la societat fins a líimits insospitables als anys 90. I, en general, avui podem constatar que les expectatives professionals i vitals dels joves d'avui són menors que les que tenien els nostres predecessors.

Però no tot està dit, encara: podem plantar cara. Al cap i a la fi, nosaltres, la classe treballadora, som els qui tenim la darrera paraula. Podem prendre el carrer com a Grècia: és urgent. Però, sobretot cal que prenem consciència de quins interessos serveix aquest govern i que exigim que paguin els responsables de l'actual estat de les coses. Podem i devem prendre el carrer, però sobretot, cal que prenguem el govern, la classe treballadora. I això vol dir que exigim que el govern estigui al servei de la majoria, que les institucions s'utilitzin per equiibrar la societat i no, com s'està fent ara, per aprofundir en les diferències entre rics i pobres. Cal que prenguem el govern, la classe treballadora, que l'arrebatem com faci falta a aquestes titelles socialliberals, sempre a les ordres d'obscures corporacions lucratives que, cada vegada més, ho dominen tot.

És el moment de la Unitat, de la unitat de classe, de la unitat de l'esquerra (de la veritable), de la unitat dels comunistes, del replegament de forces davant de la imminent batalla.

Tenim al davant un món per guanyar i per perdre només les nostres miserables cadenes de salaris precaris i artificialitat envasada.

Treballadores i treballadors, unim-nos!

Altres articles relacionats:

el capitalisme és una estafa, la crisi és un xantatge
Tots els ismes: fronts, Unitats i altres tacticismes

Lluita de Classes i Dictadura Econòmica

2010-05-05T21:19:00.011+02:00

Si que hi ha Lluita de Classes, però és la meva classe, la dels rics, la que fa la guerra i estem guanyant.
Warren Buffet, especulador i multimilionari, dels 10 mes rics del món segons la Revista Forbes

L'evolució de la crisi actual del capitalisme evidencia la solemne estupidesa de la socialdemocràcia europea en la seva deriva ideològica dels darrers temps. Durant els últims 50 anys, va imposar-se l'absurda tesi que sostenia la progressiva difuminació de la lluita entre la classe treballadora i la classe propietària, a causa del creixement miraculós de la classe mitjana. No obstant això, no era aquest el benintencionat objectiu de la maquinària capitalista, sinó tot el contrari: acabar amb la classe mitjana i retornar al conjunt de la classe treballadora a les condicions d'explotació laboral del segle XIX. Aixi d'obertament s'expressaven abans de l'11 de setemebre de 2001 des del centres de producció de pensament liberal que van impulsar la carrera desastrosa política de George Bush fill. Amb la mateixa impunitat obscena, gairebé pornogràfica, l'especulador i multimilionari Warren Buffet sí que reconeixia l'existència d'una lluita de classes, entre els rics, o sigui, els grans propietaris, i la resta de pobres, és a dir, la classe treballadora.

L'actual crisi econòmica posa encara més al descobert la intencionalitat de la política liberal, la seva estratègia conscient de control i dominació de la classe treballadora. No només s'ha deixat fer al mercat i la lliure competència, no és que no hi hagi hagut prou controls a l'especulació. És que s'ha promogut obertament el desfalc, el lucre, l'usura, la rapinya dels poderosos sobre els dèbils. Les mesures imposades a Grècia pels mateixos organismes que l'han portada a l'actual situació, no només és injusta, sinó que constitueix una veritable dictadura econòmica que posa en dubte la mateixa essència de la Democràcia. Al cap i a la fi, tot això només ve a demostrar la falsedat d'un altre pressupòsit socialdemòcrata tradicional: la possibilitat de desnvolupar una Democràcia política sense assegurar la Democràcia econòmica.

En un debat recent al programa SIngulars de TVC-Canal 33, els economistes crítics Niño Becerra i Marc Vidal (crítics peró no precisament socialistes o radicals) mostraven obertament una visió extremadament pessimista de l'evolució futura del capitalisme arran de l'actual crisi especulativa. Entre d'altres coses interessants i alarmants, describien amb senzillesa com les corporacions financeres estan aprofitant la crisi que elles mateixes han provocat per a destruir fins on sigui possible la classe mitjana i consolidar una bossa d'atur permanent del 25% en una societat homogeneïtzada de mileuristes sense gran poder adquisitiu.

Les mesures actuals que s'apliquen a Grècia i que arribaran inevitablement a l'Estat Espanyol d'una manera o d'una altra, són mesures d'opressió de classe, ni tan sols justificables des d'una concepció liberal de la Democràcia. Assistim a un abús continuat i criminal dels poders financers sobre la classe treballadora i cal que li plantem cara.

En definitiva, la realitat ens obliga a reprendre debats que alguns pretenen tancats de manera interessada. Sí que hi ha Lluita de Classes i la no assumpció d'aquesta evidència per la socialdemocràcia representa una derrota ideològica per al conjunt de la classe treballadora. Així doncs, tenen raó els qui sempre han mantingut que la classe mitjana era un miratge conjuntural, una cessió del capitalisme davant el contrapunt que suposava el bloc soviètic durant la llarga Guerra Freda.

Sí que hi ha Lluita de Classes i l'existència d'aquesta obliga a replantejar els models de treball que s'han seguit, sovint de manera acrítica, durant tots aquests anys Al nostre voltant , per tot arreu, la Lluita de Classes s'estén i s'aguditza, cada cop més profunda i violenta.

Si el socialisme és una utopia, el capitalisme és una distòpia?

2010-04-18T18:51:00.002+02:00

Batou .. què queda d'original en el teu cos?
Ghost in the Shell, de Mamoru Oshii (1995)

Una interessant reflexió en forma de vídeo creatiu és la que ens proposa el col·lectiu Estenent el Desastre per a donar a conèixer el projecte Suburbe Transformant 2010.

Per a presentar l'edició de 2010 del projecte Suburbe Transformant d'Underground al Metro, Estenent el Desastre ha el·laborat un petit documental de sis minuts al voltant de l'eix temàtic proposat per a aquest any: la Distòpia. El vídeo és al mateix temps un homenatge a les manifestacions underground de resistència cultural al liberalisme, un tribut ple de referències al ciberpunk i el gènere de la ciència ficció negra i una intensa denúncia sobre la nostra societat contemporània. De manera contundent i creativa, intenta respondre a la provocadora pregunta: si el socialisme és una utopia, el capitalisme és una distòpia?

Aquest muntatge audiovisual recull en poc més de sis minuts els temes de reflexió proposats per Suburbe en l'edició de Transformant de 2009 desenvolupats extensament a la web www.distopia2010.com. Així mateix, pot servir d'inspiració per als autors, autores i col·lectius artístics que vulguin participar en l'edició de 2010 d'Underground al Metro que es potarà a terme la propera tardor.

Més informació sobre la convocatòria (fins l'1 de setembre) a la pàgina web Art al Metro de Suburbe.

No per en Garzón, sinó per la Justícia i la Memòria

2010-04-18T13:54:00.001+02:00

Molts jutges són absolutament incorruptibles; ningú no pot induïr-los a fer justícia.
Bertold Brecht

Precisament perquè tenim memoria, no poden aliniar-nos acríticament en defensa d'un obscur personatge com el jutge Garzón, més enllà de la indignació que generen en qualsevol ment lúcida les artimanyes grotesques de la dreta feixista i les estructures més reaccionàries de l'Estat Espanyol.

La campanya "en defensa de Garzón" proposada per CCOO i la UGT ha estat molt desafortunada pel que fa al seu plantejament. Si el que es pretenia era fer front a l'embestida reaccionària en favor de la memòria històrica, per a salvaguardar la justícia (com a valor, no com a institució), en cap cas s'hauria d'haver plantejat la campanya des d'una perspectiva tan personalista com s'ha fet.

Els processos judicials de Garzón contra Pinochet o contra els crims del franquisme són només anècdotes molt vistoses d'una llarga carrera professional caracteritzada per l'ús de les estructures judicials per a la persecució política. Garzón és part d'una institució judicial classista, franquista, activament polititzada. Garzón és responsable de l'aplicació fil per randa de la Llei de Partits i de la Llei Antiterrorista. Garzón és responsable del procés judicial contra l'independentisme català l'any 1992, la validesa del qual ha estat posada en dubte pel mateix tribunal d'Estrasburg. Garzón ha practicat obertament la persecució política des de les estructures judicials contra l'esquerra abertzale i catalana. Garzón ha ignorat de manera sistemàtica les denúncies d'abusos policials i tortures, àmpliament documentades i corroborades per organismes internacionals independents. Garzón ha tancat diaris, associacions, casals populars, ha estat còmplice de la bossa el cap, la pallissa i la manipulació més terrible de la Justícia.

Garzón és víctima ara de les mateixes estructures judicials feixistes heretades de l'Àntic Règim que ell ha liderat mediàticament durant tants anys. Garzón és una víctima més de la claudicació dels principis democràtics davant d'un sistema que ha il·legalitzat i perseguit l'extrema esquerra mentre amnistiava i protegia l'extrema dreta. Cal plantar cara a la nova avançada reaccionària però sense caure en una visió oportunista, purament tàctica i transitòria dels esdeveniments. No hem de defensar a Garzón, sinó combatre les mateixes institucions judicials feixistes de l'Estat Espanyol. Segurament no hauríem arribat a aquest extrem ridícul si, quan tocava, no haguèssim permès el que es va permetre.