el Montserratí

Águila Roja, casualitat o promoció encoberta?

2009-02-25T08:05:00.001-08:00

Águila Roja
© 2009 TVE

Fa poc que a Catalunya, Catalòmbia Oriental, podem veure a TVE una nova sèrie titulada "Águila Roja" que he de comentar per força.

Tot va d'un mestre d'escola a la Castella del s.XVII a qui maten la dona en tan estranyes circumstàncies que ell es veu obligat a cercar justícia convertit en una mena de superheroi ninja al més pur estil Wu Xia (es). Sí, ninja, per que sembla que va haver de guillar de Castella per un duel que va acabar malament quan era jovenet i, vés per on, fugint fugint va arribar fins a l'orient del ninjutsu. Ara bé, encara no entenc com es va poder pagar un mestre d'escola aquell tros de viatge ni com va poder tornar (viu). Però al menys han intentat justificar-li les tombarelles del prota i no com va fer en Peter Hyams quan va rodar El Mosquetero (es) sense preocupar-se'n pas per explicar les acrobàcies d'en D'Artagnan.

Però no és això el que us volia comentar, sino la coincidència del nom de la sèrie amb una marca de cafè colombià fundada a Cali, Colòmbia (Catalòmbia Occidental) l'any 1930.

Qué vol dir tot plegat? Estem devant d'una complexa campanya publicitària d'aquesta empresa alimentària colombiana? Tenen plans d'implantar-se al mercat espanyola?

Ja ens agradaria a molts, que el cafè colombià és excelent, però molt probablement ens trobem amb una pura casualitat que ens porta al primer cas "morcillisme" del que em faig ressó.

Morcillisme: troballa d'un nexe entre Castella i Colòmbia que encara sigui sorprenent entre la multitud de nexes que podem trobar gràcies a la òbvia relació entre ambdues cultures.

I no, el fet de que l'actor sigui català no m'és suficient per colar tot plegat com a un montserratisme ni de rebot.

Gonzalo de Montalvo/Águila Roja, interpretat per David Janer

De la mateixa manera que no em posaré ara a relacionar tot plegat amb el joc "Assassin's Creed" per molt que s'assemblin els protagonistes.

I properament, el morcillisme primigeni: la morcilla. Algú sap d'on és realment originària?

Nadal a Catalunya: Nit de Reis

2009-01-05T16:37:00.001-08:00

Després d'haver nascut Jesús a Bet-Lèhem de la Judea, en temps del rei Herodes, uns mags vinguts d'orient arribaren a Jerusalem, i preguntaven: "On és el rei dels jueus que ha nascut?"

Mateu 2, 1-2

Entraren a la casa, veieren el nen amb Maria, la seva mare, i, prosternant-se, li van fer homenatge; després obriren els seus tresors i li van oferir presents: or, encens i mirra.

Mateu 2, 12

Potser no sabran massa res d'aquestos reis i mags, tret d'haver-los vist aquesta tarda en la cavalcada del poble, però aquesta nit entre els dies 5 i 6 de gener, els nens de tot Catalunya faran bondat, s'aniran al llit com abans millor per donar temps a Ses Majestats d'Orient a omplir-los amb joguines les sabates que han deixat al menjador. I, a trenc d'alba, es despertaràn abans que mai per comprovar si els Reis d'Orient han complert o no amb tota la carta de peticions que dies abans havien dut a llur patge reial.

Aquest costum, extés també per tota la Península Ibèrica (però no pas a Euskadi ni Portugal) i arreu d'Amèrica Llatina (malgrat que a llocs com a Colòmbia és el Niño Dios qui porta els regals), fa que sigui a principis de gener i no pas a finals de desembre quan els nens reben els regals de Nadal (al menys a les llars més fidels a la tradició) provocant així un greuge comparatiu entre uns nens que tenen totes les festes de Nadal per jugar amb les seves joguines i d'altres que amb prou feines podíem gaudir-ne un dia abans d'haver de tornar al cole.

És per això, recordant com màgica havia estat per mi aquesta nit (fins i tot molt després de saber-ne qui realment portava els regals) que vull compartir amb tots vosaltres aquest record de com me n'anava a dormir aviat sense rondinar, ignorava les passes pretesament sigiloses que sentia al passadís i, al dia següent, sense mandrejar ni un moment, anava corrent al menjador a desembolcallar amb desesperació els paquets que trobava sota la meva sabata i, després, hi anava al llit dels meus pares per que també ells veiessin els seus regals.

Acomiado doncs aquestes festes de nadal amb una nadala que justament fa referència a aquesta tradició en concret. Una cançó dels Manel, grup revelació d'aquest any passat dintre i fora de Catalunya, on imaginen una nit de Reis en que són els camells els qui han de fer tot el repartiment per que els reis s'els hi han adormit a la gepa.

Click To Play
Un camell d'Orient, Manel
Arxiu obtingut gràcies a Amics RAC1
de la entrevista feta als Manel a El món a RAC1 el dimarts, 16 desembre 2008.

Bon Nadal i pròsper any nou a tothom. :'-)

Powered by Qumana

Nadal a Colòmbia: Novenas de Aguinaldos

2008-12-18T07:33:00.001-08:00

El meu nadal sempre ha estat des de la nit de nadal (24 de desembre) fins a reis (6 de gener). És a dir, des de la Missa del Gall fins la matinada que et lleves furtivament per veure les joguines que t'han portat els reis mentre dormies.

Tot això, a Colòmbia, havia de ser diferent per força. Però no només per que als nens colombians és el "Niño Dios" (un Nen Jesús de P-3) qui porta els regals la nit de Nadal i que no fan Missa del Gall (per estupor de la meva mare) sino per que és 9 dies abans quan hi comença realment les festes de Nadal: els nou dies de les novenas de aguinaldos (es).

Així doncs, cada dia des del 16 de desembre fins a la Nit de Nadal s'aplega tota la família amb les seu llibrets amb les oracions pertinents. També es fa en llocs públics com parcs i centres comercials, però la tradició marca que la faci cadascú a casa seva o, en tot cas, cada un dels nou dies es faci a casa d'un familiar diferent.

És una tradició tant arrelada i estesa que no cal pas anar a la parròquia a demanar-ne el llibret de les oracions de la novena. Ans al contrari, ben bé qualsevol comerç que es preciï ofereix el seu llibret (amb la publicitat adient, es clar).

Novena de Aguinaldo
(c) Instituto Misionero Hijas de San Pablo (es)

Dicta el costum que siguin els petits de la casa els qui llegeixin, per torns, cadascuna de les oracions i, després d'afegir els parenostres i avemaries corresponents, arriven les nadales i, finalment, la teca. Tothom a posar-se com el quico amb les millors viandes de l'amfitrió de torn (val a dir que les nadales, música al cap i a la fí, són potser el mes esperat pels presents. Com a bons colombians, més encara que el menjar. Una altra diferència cultural entre els catalombians d'una i altra banda).
Sempre he trobat que aquesta tradició, endèmica de Colòmbia, és una excel.lent manera d'aplegar la família per, vulguis que no, pregar ni que sigui esperant la música o la teca. Ara bé, lluny de voler esmenar a l'autor de les oracions, farien bé d'actualitzar el vocabulari de les oracions, i encara més essent els nens els principals encarregats de llegir-les. Per que any rera any, novena rera novena, he de reprimir el gest de perplexitat amb segons quins versets (que rec*ll*ns vol dir "humanado"? I "do su niño vean"? que no hi ha cap sinònim millor de dir?)
De totes maneres, i de tot cor, bon nadal a tothom.
Per cert, vosaltres catalombians que viviu (o heu viscut) fora de Colòmbia, heu mirat mai d'exportar les "novenas"? com ha estat la experiència?
Més endevant ja us explicaré la meva ;-)

Powered by Qumana

Els Carulla

2008-11-26T06:26:00.001-08:00

Un dels primers mon(t)serratismes que vaig descobrir, el segon després de Monserrate en sí, va ser quan, potser el primer dia després de la nostra primera arrivada a Bogotà, em van enviar al super més proper: un de nom Carulla (es).

I, un altre cop, estava convençut de que no podia ser pas casualitat.

Montserrat Carulla i Ventura

Per mi Carulla sempre ha estat el cognom d'una de les actrius més famoses i veteranes de Catalunya: Montserrat Carulla i Ventura (l'actriu, no pas la odontòloga (es) ;-) especialment coneguda per sèries de TV3 com El Cor de la Ciutat i, més darrerament, per la seva magistralment esgarrifosa interpretació de Benigna a El Orfanato (es).

Cognom, doncs, català com el pèrit mercantil de Escola Superior de Comerç de Barcelona dit José Carulla Vidal (al menys així ho he trobat a les meves fonts, malgrat que que originalment es diria Josep Carulla i Vidal) qui, tot començant el s.XX veié la oportunitat de comerciar amb Amèrica i desembarcà a Barranquilla cap a finals de 1904. Tot i que es trobà un país ben fotut per culpa de la Guerra dels Mil Dies (es) i la separació de Panamà (es) aconseguí prosperar, primer a Barranquilla i després a Bogotà, amb la societat Carulla y Compañía a base d'administrar exportacions cap a Europa.

L'Escudo Catalán, inaugurat el 1907, primer punt de venda de "Carulla y Compañía"
Enviada per El Juglar del Zipa

Dos anys després obriria la seva primera botiga sota el nom de El Escudo Catalán de tal manera que, arribats ja a la Gran Depressió Econòmica del 29, esdevindria la seva única línia de negoci un cop abandonessin les exportacions.

Vingueren després dècades d'expansió i radical innovació fins que, l'any 1999, la família Carulla perdé el control de llur companyia amb la venda del 25% de les accions al grup Newbridge Andean Partners dels USA. Malgrat que, posteriorment, la fussió amb els supermercats Vivero la família Carulla va recuperar en 4 anys el control de la companyia que agafaria el nom de Carulla Vivero.

Però, tornant a aquesta banda de Catalòmbia, tenim un altre Carulla a esmentar: en Lluís Carulla i Canals. La fundació que porta el seu nom (Fundació Lluís Carulla ) justament ha atorgat llur Premi d'Honor a Joan Font, director general dels supermercats Bonpreu per haver ajudat a enfortir la consciència de comunitat nacional i el sentit de pertinença a la cultura dels països de llengua catalana.

I així es tanca el cercle del mon(t)serratisme d'avui amb dos supermercats a banda i banda de l'oceà i, d'una manera o altra, amb un dels Carulla pel mig.

I vosaltres, ja els coneixíeu a tots aquests Carulla?

Font: Dinero.com: Carulla, pasión por el comercio (es)

Powered by Qumana

Qui soc?

2008-11-05T10:05:00.001-08:00

Hola, em dic Juan Vicente Mañanas Abad, soc casat, tinc una filla i dos gats. Soc catòlic practicant, independentista, analista informàtic i friki en general.

Actualment administro un grapadet de blogs apart d'aquest:

Cal ser friki: el món vist per un friki com jo
Genoll trencat: on sublimo la meva convalescència
Pregant sense embuts: on manifesto públicament la meva condició de catòlic practicant i compromés
WAnyanas: sobre Analítica Web i tot el que se li assembli

També faig servir diferents contes de twitter:

Lobisome: també de calaix de sastre
Monserratian: per parlar de Colòmbia
Manyanasj: per parlar de feina (#WA sobre tot)

I, finalment, també estan els meus primers blogs:

Un món a ulls de llop (a Blogia): el primer que vaig obrir, de temàtica general però abandonat.
Un món a ulls de llop (a Nireblog): el meu actual calaix de sastre

El Dia de la Hispanitat que jo voldria

2008-10-26T09:08:00.000-07:00

12 d'octubre de 1492. Després de més de dos mesos navegant, quan, diuen, ja començaven tots a perdre la esperança, el grumet Rodrigo de Triana féu el crit que tothom esperava: Terra a la vista!

I així començà l'èxit de la conquesta d'Amèrica per part del Regne de Castella fins a formar un imperi que durà fins l'any 1898. Un imperi que, vist amb ulls del s.XXI, fou més aviat negatiu, especialment per a la població nadiua d'aquell nou continent (no li diuen genocidi pas per broma) però que, per altra banda, com a mínim va servir que tots els catalombians tinguem al menys un idioma en comú (cosa que vas ser-me de moltíssima utilitat a l'hora de conèixer qui acabà sent la meva esposa).

Segles després decidiren que aquest dia havia de ser LA festa d'Espanya, a mes a mes de celebrar-se arreu d'Amèrica com a festa comuna, uns dient-li "Día de la Hispanidad" i d'altres "Día de la Raza" (lo del Día d'en Colom, crec que és només als USA com a "Columbus Day" ). He de dir que això de "... la Raza", a part de que és potser el nom més políticament incorrecte que li pots posar una festa (tret que et diguis Borat (es)), és un concepte ben absurd que no s'aguanta pels hispans d'Amèrica (de població mestissa per definició) i encara menys els ibèrics (com el que us escriu) que hem estat envaïts per tot imperi i cultura en expansió que passés pel veïnat (com si fósism el burdell més concorregut de dos continents sencers).

Però a part del nom, el que fa temps que em molesta és que sigui, tal com he dit, LA festa d'Espanya. A veure si ens entenem... d'acord que els catalans celebrem una derrota catastròfica (que no és exactament això ni de bon tros, que ja ho vaig explicar l'11 de setembre) però celebrar el, diguem-ne, naixement d'un imperi perdut fa ja més d'un segle ja frissa el ridícul (no seria pas l'únic símptoma de nostàlgia post-imperial que mostren els espanyols).

Justament en un altre blog meu vaig proposar d'altres dates:
Ahir no va ser la meva festa

Però el que ja trobo surrealista és que les televisions li donin MOLTA més importància a una llauna de desfilada militar (de debò cal, havent-hi un dia específic per a l'exèrcit o "Día de las Fuerzas Armadas"?) que fins i tot al líder del PP se li va escapar el que MOLTS pensem: que és una llauna.

Mireu si no com va ser el d'aquest any:

I tot això mentre pràcticament condemnen a l'ostracisme el festival Vivamerica tot i que és justament la millor expressió d'alló que començà aquell 12 d'octubre de 1492 (o més aviat diguem-ne que de llur cantó més positiu, ja parlarem de genocidis i cruels conquestes en altre moment)

11S, Barcelona des de l'any 1714

2008-09-10T00:54:00.000-07:00

Foto Blai Server

Tinc el ferm propòsit de no parlar de política en aquest blog, ni de Colòmbia ni de Catalunya. Però en dates tan assenyalades com avui ni puc ni vull evitar-ho. Només en dies com avui.

Fora de Catalunya, si parlem de l'onze de setembre tothom pensarà en l'atac d'Al-Qaeda a les Torres Bessones de Nova York o, fins i tot, la pujada al poder del dictador Augusto Pinochet a Xile. En tot cas, ningú entendrà per qué fem festa avui els catalans.

Avui fa ben bé 300 anys (1714) que les tropes borbèniques (fidels a Felip V de Borbó, avantpassat de l'actual rei d'Espanya) conqueriren la ciutat de Barcelona després de mesos de setge, després d'anys de guerra. Aquell dia tancà 7 segles d'història de Catalunya com a estat independent o, al menys, amb lleis pròpies.

Aquell dia començà també el llarg camí del triomf del nostre poble: la supervivència de Catalunya com a cultura, com a nació.

Recapitulem, però.

Molt probablement, la història d'Espanya que haureu estudiat al col·legi parla d'un estat més o menys uniforme creat a partir de la unió dinàstica entre Elisabet de Castella i Ferràn d'Aragó l'any 1492. De fet, hi ha gent que ho porta encara més enllà parlant de la batalla de Covadonga on els diferents regnes cristians de la Península Ibérica s'aliaren contra els musulmans l'any 722 manifestant en aquella aliança una "unitat de destí universal". Una manera de dir que, tot i regnes independents, ja savien que en el futur tots farien Espanya.

Però hi ha una altra versiò de la història.

Després de la romanització de la Península Ibérica, d'on rau el nom del territori (Hispania), i els segles de dominació musulmana, varen anar apareixent diferents regnes i comptats cristians. Aquestos no només guerrejaven contra els musulmans, sino també contra els altres regnes cristians.

Aquestos regnes, a base d'expansions territorials i unions dinàstiques, arrivaren al Renaixement en tres blocs:
- Regne de Portugal
- Regne de Castella
- Corona d'Aragó (o també catalanoaragonesa)

Aquest darrer territori era més aviat una confederació on cada territori gaudia de les seves pròpies lleis:
- Regne d'Aragó
- Principat de Catalunya
- Regne de València
- Regne de Mallorca

Doncs bé, aquell famós matrimoni reial de l'any 1492 implicà la unió del Regne de Castella i de la Corona catalanoaragonesa. Ara bé, durant segles cada territori va continuar gaudint de les seves pròpies lleis.

Durant segles. Fins que l'any 1701 començà la Guerra de Successió. Un conflicte que sacsejà tot Europa i Amèrica per veure qui n'havia d'heretar el tron d'Espanya (i de tots els seus territoris arreu del món): Felip V de Borbó o Carles III d'Austria. Una guerra on els catalanoaragonesos anaren del bàndol austrìac. Només cal veure qui és el Rei d'Espanya actualment (Joan Carles I de Borbó) per esbrinar qui la va guanyar aquesta guerra.

Així doncs, aquell 11 de setembre de 1714 Felip V de Borbó tingué les mans lliure per aplicar als territoris rebels (bàsicament la Corona catalanoaragonesa) el dret de conquesta i la repressió concretada en el decret de Nova Planta:
- Imposà el model política castella passant per sobre de totes les lleis i tradicions pròpies del territori.
- Imposà el castellà (o espanyol) com a única llengua vàlida, relegant el català a una situació d'indefensió que encara avui, segles després, estem mirant de corregir.
- S'inventaren nous impostos per castigar el nostre poble.
- Generalitat, Consell de Cent, Junta de Braços, totes les institucions pròpies van ser abolides.

I és aquí on neix el nostre triomf. Per que a hores d'ara, tot i la insistència d'Espanya en assimilar-nos, encara som, encara ens sentim nació. Encara lluitem per recuperar els drets que ens arrabassaren.

Això és el que cel·lebrem: la voluntat del nostre poble per recuperar la llibertat.

Foto PacoR

Visca Catalunya Lliure!

Catalòmbia

2008-08-29T10:02:00.000-07:00

Tal com explico al Glossari, Catalòmbia és una república imaginària que fa com de pàtria de diversos catalans i colombians que, per una o altra raó, tenen el cor dividit entre banda i banda del mar.

La idea va venir d'en Mauricio al seu blog República de Catalombia (es) que no deixa de ser un blog totalment personal (res a veure amb aquelles pàgines de països imaginaris) però que, un cop inventat el nom i autoproclamar-se, amb tota justícia, president de la República de Catalombia va tenir la feliç d'atorgar-nos als catalombians dels símbols pertinents de la nostra pàtria:

- El nom: "República de Catalòmbia". Òbviament, "Catalòmbia" no és res més que la fusió de "Catalunya" i "Colòmbia". Lo de "República" he de suposar que és una preferència personal d'en Mauricio (i que jo comparteixo, val a dir)

- La bandera:
Aquí la solució és del tot elegant. Senzillament en Mauricio va aprofitar l'àmplia banda groga de la bandera colombiana per posar-hi les quatre barres de la senyera.

Imatges de Wikipedia: Colòmbia
, Wikipedia: Catalunya i República de Catalombia (es)

- L'escut:
Aquí cal fixar-se molt més per que el canvi rau molt més en el detall (tal i com ho explica en Mauricio al seu blog República de Catalombia (es))

"A la part de dalt mantenim el cóndor, però en comptes del llorer, porta una estola de plomes al bec

Al terç superior del cos principal canviem la cornucòpia de la abundància pel seu equivalent català: la guardiola.

Al terç mig, la barretina catalana substitueix la gorra frígia.

El terç inferior queda tal qual en homenatge a la constant pérdua de territoris per Catalunya i Colòmbia. Val a dir, i que quedi clar, que llurs reialmes predecessors abarcaven des del Bósfor fins al Canal del Panamà . Actualment la República no en sap de continents, però té molts continguts"

Val a dir que justament aquesta menció als territoris catalombians passats i presents venen d'enllaçar Colòmbia amb la Gran Colòmbia i Catalunya amb la Corona Catalanoaragonesa.

Així doncs, aquestos serien els territoris catalombians en sa màxima expansió:

I aquestos els actuals:

Agost, un mes com qualsevol altre

2008-08-17T10:14:00.000-07:00

L'agost ha estat sempre el punt d'inflexió de l'any. El moment de l'any més esperat on ben bé tothom sortia de vacances i, fins i tot, l'ajuntament de Barcelona et perdonava la factureta de l'aparcament. Un mes per gaudir de la ciutat quasi en exclusiva, per que els turistes encara no arriben a omplir el buit. Més de quatre setmanes en que has de patir la enveja trepidant de compartir el tren matinal cap a la feina amb les multituds d'ociosos que van cap a la platja.

La Magda, però, mai havia viscut això fins que el destí la portà des de Bogotà. A Colòmbia, vulguis que no, en no veure's condicionats per un mes d'insuportable calor fotut al bell mig de l'any, maneguen llur cicle anyal d'una manera ben racional: l'any canvia quan s'acaba l'any. El 31 de desembre.

Aquestos dies, per tothom que hi surti al carrer, és evident que som de vacances. Bé, més aviat es podria dir que, senzillament, el país tanca fins primers de Setembre. I no m'estranya per que amb la calor que fot a l'agost no hi ha qui foti pal a l'aigua.

En canvi, em diu el meu nebot colombià que just ara comencen el curs. I tot vé per que allí l'agost és un mes com qualsevol altre, sense solta ni volta. I tot vé per que ells les estacions se les han de pintar. Bé, val a dir que diuen tenir hivern i estiu, és a dir, calor amb pluja i calor sense pluja. I això, vulguis que no, afecta d'una manera que si no es viu no hi ha manera d'entendre-ho.

- La moda: A Colòmbia no tenen cap necessitat d'anar canviant de temporada. La gent, especialment els més moguts per modes i tendències, no han de fer res tan estrany com allò que nosaltres coneixem com a "renovació d'armari". Els canvis de tendència son molt més suaus i, de fet, la roba et dura més (en gran part per que el tèxtil colombià és d'una qualitat excel•lent)

- Vacances: vulguis que no, les festes de Nadal son molt importants (ni que sigui socialment, siguis o no creient) i sempre caldrà que t'hi gastis uns dies de vacances. Però igualment, no hi ha qui aguanti la xafogor de l'estiu i, més cap al principi o més cap al final, també t'hi has de gastar dies. Els colombians poden, senzillament, fer-la grossa per Nadal i punt.

- Tancament de l'any: sí, molt bé, el 31 de desembre s'acaba l'any i tothom de festa. Però trobo que realment és a l'estiu quan es paralitza tot que realment canviem d'any. Imagineu només un colombià mirant de fer negocis a Catalunya reclamant un servei a l'agost.

- Les hores de sol: nosaltres hem de passar any rera any pel depressiu procés d'anar perdent llum solar progressivament fins als fatídics dies d'hivern quan ja es negra nit en sortir de la feina.

- El nom de les hores: aneu a Bogotà i, cap a les 20:00, demaneu-li l'hora a algú i us dirà "las 8 de la noche" per que allà, a aquella hora, sempre és de nit, tot l'any. En canvi, aquí direm sempre las 8 de la tarda, per que al menys durant la meitat de l'any ens pot fer un sol de justícia tot i a aquestes hores.

- El cicle d'estacions: ja diuen que Bogotà passa per totes les estacions en un sol dia (un fred que pela de matinada fins a un sol que t'abrasa a plom al migdia, i això sense parlar dels aiguats) però massa poc canvien llurs temperatures al llarg de l'any. En canvi, aquí passem cíclicament de les bermudes a l'abric. Llavors, no falta aquell familiar que, amb tota la bona fe del món, et regala un jersei a l'agost, o aquell organitzadors de la manifestació del 4 de febrer demanant que portéssim samarretes blanques, o uns que ens volien convèncer del bon negoci que faríem distribuint complements de platja... al desembre!

En fí, que cal viure-ho.

Subscripció

2008-08-07T10:16:00.000-07:00

Hi ha tres maneres d'estar al dia de les actualitzacions d'aquest blog:

Grup de correu

Grup de Facebook

Feed de RSS

Flors bicentenàries de llibertat

2008-07-19T16:17:00.001-07:00

Espanyol | Anglés

Oneris Rico
Diuen que, ben bé fa 200 anys, tal dia com avui s'esperava la visita a Santa Fe (de Bogotà) del Comissionat Reial Antonio Villavicencio i que, d'entre els que l'estaven preparant la rebuda, hi havia dos criolls que demanaren a un espanyol que hi vivia un florer per adornar la taula del banquet. Ell es negà a prestar-los-el i començà la discussió, i de la discussió arrivaren a les mans i el que eren les mans.

Val a dir també que l'ambient ja estava escalfadet, justament planejaven d'organitzar-ne una revolta aprofitant tot plegat, i acavaren amb una multitud dins palau al crit de "¡Viva el rey Fernando VII y abajo el mal gobierno!". Líders com José Acevedo i Gómez, José María Carbonell i Camilo Torres prengueren la iniciativa fins que es constituí una junta de govern formada per criolls, tot i que amb el virrei al cap.

Vulguis que no, tècnicament estaven proclamant llur independència d'Espanya.

Després vingueren els temps de la "Patria Boba" i la reconquesta espanyola, un cop Ferràn VII ja era rei d'Espanya i la metròpoli ja no havia de lluitar amb els francesos dintre de casa, cap l'any 1815. Reconquesta que acavà 4 anys després de la mà de Simón Bolívar, però això ja és una altra història.

Això, i no pas altra cosa, és el motiu de tot ball i festa que avui aplegarà tothom que senti com a pròpia la bandera tricolor o, al menys, tingui ganes de sarau i ballaruca.

Pero no puc evitar certes curiositats que a mi, com a català em criden la atenció.

Per una part tenim el contexte històric, per que mentre els futurs colombians la liaven pel jerro de flors aquí ens estàvem a trets amb els soldats de Napoleó i, vulguis que no, és molt útil tenir l'exercit enemic ben distret a l'altra banda del món just quan vols rebel•lar-te. Ara bé, amb Bolívar la cosa va anar de veres i llavors no hi havia excuses per la derrota dels espanyols.

Ferran VII

També em criden l'atenció les consignes: Allò de "Viva el rey Fernando VII", tot i que no ho pugui semblar, era un crit ben revolucionari per que en aquells dies el rei d'Espanya era en José Bonaparte (Pepe Botella) imposat per llur germà Napoleó, sembla que era tant generós amb sa família que els regalava països sencers als germans.

Aquest crit també es feu poc abans a Manresa, a la històrica "Crema del paper segellat" on feren una bona foguera amb els documents de les autoritats franceses a Barcelona al crit de "Visca lo rei Ferran" fent servir el nom del que consideraven llur legítim rei com a símbol de lluita contra els opressors d'aquell moment: els francesos. Llàstima que, un cop recuperada la corona, es convertís en un rei del tot absolutista deixant amb un bon pam de nas als que havien lluitat per ell (això als que no va afussellar directament).

Revolta dels Segadors, Barcelona, 1640

I això de "abajo el mal gobierno" també em recorda molt al "Visca la terra! Muiren los traïdors! Muira el mal govern!" quan els segadors, aquell any 1640, entraren també a palau iniciant un dels episodis més llegendaris de la meva pàtria (tallant-li el coll al virrei, ja posats).

Biblioteca Luis Angel Arango

Però la última curiositat és l'evident orígen català d'un dels líders del que avui celebren els colombians: José María Carbonell (malgrat que suposo que sempre li han dit CarboneL).

Escut dels CarbonellArmoria.info

Carbonell és un cognom d'orígen català compartit per 4957 catalans i altres 11509 a la resta de l'Estat Espanyol (els de l'oli d'oliva entre ells) i, tot i que potser en José María no savia res de Catalunya o qui sap qui seria el darrer català d'entre llurs ancestres, no deixa de ser sorprenent trobar un mon(t)serratisme al bressol de la pàtria de ma senyora i ma filla.

Així doncs, colombians, Visca Colòmbia!

Més informació:
Museu 20 de Juliol (es) on diuen que va passar tot:

View Larger Map

El Florero de Llorente (es) El que diuen que va passar.

Pep Guardiola, cafè de Catalòmbia

2008-07-12T14:52:00.000-07:00

Espanyol | Anglés

© Parc Nacional del Cafè
Colòmbia porta temps apostant fort pel turisme i, afortunadament, no tot és sol i platja.

Una de les iniciatives que enfatitzen el valor afegit cultural del país és el Parque del Café, una barreja entre parc d'atraccions i parc temàtic de la marca principal de Colòmbia: llur cafè.

Podria començar a parlar d'aquest magnífic parc i no pararia. Podria parlar de l'hermosíssim Pueblo Quindiano que hi han reproduït, de la Casa Campesina on t'espera un clon d'en Juan Valdés (o més aviat un majordom de nom "Suso Musgo") o d'un espectacle de música i dansa d'on vaig sortir amb un pensament: jo de gran vull ser paisa.

Secadora de cafè Guardiola © Hardatlivin'

Però potser la major de les sorpreses que m'hi esperaven va ser el Beneficiadero. És un recorregut on t'ensenyen els diferents passos necessaris pel cultiu i el•laboració del cafè i, dintre d'aquest itinerari, m'hi vaig trobar amb una mena de caldera amb un cartellet on hi deia guardiola: "Tambor rotativo para secar café por medio de aire caliente".

Pep Guardiola © Televisió de Catalunya
Recopilada per jaume_blg

Sí, guardiola, on guardem els diners. Igual que Pep Guardiola, actual entrenador del Barça. Per que sembla ser que Guardiola es deia el primer que va portar, no sabria dir d'ón, la primera d'aquelles màquines que feren servir per assecar el café a base de cremar el combustible que tinguessin més a l'abast.

© Blazonet

Aquest cognom és, justament, d'orígen català, concretament de Barcelona i amb tot un escut d'armes, compartit per 3352 d'altres catalans i 8923 espanyols. I, fins i tot, arreu d'Amèrica on sembla que Santa Marta (Colòmbia) és un dels llocs on més sovintejen.

Però, tornant al Parque del Café, us recomano de tot cor que hi aneu. És una visita que paga molt la pena i que millor és fer-la amb calma i sense presses per que no t'ho acaves pas en un dia per molt que corris. I encara més recomanable pels catalans que, com jo, gaudeixen del descobriment de la petja de llurs compatriotes arreu del món.

Per a més informació:

Futbol Club Barcelona

Blazonet (es) Experts en heràldica

Parc Nacional del Cafè (es)

Ver mapa más grande

Coca de Sant Joan

2008-06-21T16:20:00.000-07:00

Espanyol | Anglés

Coca de pinyons. Foto: neeest

Els catalans som gent ben estranya amb costums tant sorprenents com el de consumir quantitats ingents de coca la nit més curta de l'any.

Òbviament, no és pas AQUELL polsim blanc que s'extreu manipulant les fulles d'UN arbust andí, sino tota una varietat de pastissos dolços i salats. I dolça és la coca que acostumem a prendre la nit de Sant Joan, especialment la de pinyons.

Val a dir també que aquesta festa és quelcom d'especial per nosaltres. Per una banda era una de les dues nits en que hom tenia permís per sortir de nit i tornar de matinada sense, junt amb Cap d'any, i que si no lligaves et senties encara més fracassat que la resta de nits (tot s'ha de dir). I per altra per la omnipressència del foc i dels petards.

Foguera de Sant Joan. Foto: Josep Santacreu

De fet, dic pensant en els colombians que puguin llegir això, és com si el cap d'any l'hagessin mogut al bell mig de l'any. Allí cremen l'"Año viejo" (un ninot fet de foba vella) i aquí cremem fogueres (que antigament es feien amb els mobles vells de la casa). Aquí llencem petards a tort i a dret i allí... també però ara d'amagat de l'autoritat. I certament no deixa de sorprendre'm que a Catalunya no hi hagi masses restriccions per l'ús de petards. En tot cas controlen qué i com es vén (en qüestió de petards) i publiquen recomanacions per llur ús segur. Però mai prohibicions dràstiques com arreu de Colòmbia.

Més ratio de cremats a Bogotà que a Barcelona, potser? no ho sé, caldria estudiar-ho.

En tot cas, si la propera nit del 23 de Juny trobeu a faltar algun amic vostre al MSN, és que ha sortit de revetlla després de crospir-se els seu bon quart de quilo de coca... de pinyons.

Per més informació:

La nostra coca a Wikipèdia

La revetlla de Sant Joan

Recomanacions de la Generalitat per la Revetlla, petards inclossos

Sobre la campanya de les autoritats colombianes contra l'ús de petards (es)

La setmana de la xocolata

2008-03-30T10:42:00.000-07:00

Espanyol |Anglés

Fa tot just una setmana de Setmana Santa, amb llur Dilluns de Pàsqua. Aquest dia, padrins d'arreu Catalunya visiten els fillols portant-los-hi la Mona de Pàsqua:

Coca o pastís de diferents formes, generalment guarnit d'un o més ous durs, amb closca sovint pintada, o bé d'ous de xocolata encallats dins la pasta de farina i adornat a vegades amb algunes galindaines populars, que hom menja per la festa de Pasqua Florida; també és anomenada mona de Pasqua. En determinades regions el pastís té forma d'algun objecte o animal, i hom ha utilitzat modernament la xocolata i el crocant. És un obsequi que els padrins (i en algunes comarques els avis o els pares) fan a llurs fillols (o bé néts o fills), en tot el Principat de Catalunya i el País Valencià. Les famílies o colles de fadrins i fadrines anaven a menjar-se la mona al camp o a la platja (a la ciutat de València, el lloc clàssic d'aquestes menjades era el Montolivet). A les Illes, les coques que hom feia i es menjava la vigília de Pasqua no eren designades amb aquest nom ni eren objecte d'obsequi als infants.
(Font: Enciclopèdia Catalana: mona)

I a casa nostra, com que la Paola fa poc més que un any que ens arrivà, vam tenir-ne mona: un ou de xocolata del tamany d'una pilota de rugby. Una delícia que encara sobreviu tot i haver passat ja una setmana.

Això, junt a la morcilla soriana que em portaren els meus pares, farà també molt contentes les meves artèries.

Per cert, de mones de pàsqua n'hi ha de totes menes segons el territori. Fixeu-vos si no com és de diferent la definició que hi ha a Wikipèdia:
Wikipèdia: Mona de Pàsqua

I, finalment, val a dir que tant d'ou alguna cosa n'ha de tenir a veure amb els ous de pàsqua d'altres terres:
Wikipedia: Huevo de Pascua (en espanyol)

Monestir de Montserrat

2008-03-19T10:53:00.000-07:00

L'orígen de tot plegat.

Espanyol | Anglés

La Mare de Déu de Montserrat at Montserrat (Monistrol de Montserrat, Catalunya, Espanya) Foto Pablo César Pérez González.

L'any 880 uns pastors veieren una llum lluny a la muntanya de Montserrat (dit així per la seva forma, com si tingués els cims tallats amb una serra). Cercant l'orígen d'aquella llum trobaren una cova. I dins la cova una mare de Déu.

Manà el bisbe que portessin la figura cap a Manresa. Però arrivà un punt del camí de la muntanya en que el carro que portava la verge no podia avançar més. Interpretant-lo com a un senyal diví, allí li construïren una ermita, que més endevant es convertiria en l'abadia que ara coneixem.

Al menys això diu la llegenda. El cert és que des de llavors s'hi adora la Mare de Déu, que des de l'any 1881 és la patrona de Catalunya, destí obligat de turistes and pelegrins, símbol de la nostra nació i refugi de la nostra cultura (Serra d'or, la editorial del monestir, encara publicava en català quan la dictadura de Franco ho feia ben bé impossible).

I l'any 1493 Cristófol Colom portà cap a américa un monjo de Montserrat dit Bernat de Boïl. Així portaren el nom de Montserrat cap a l'altre banda de l'oceà, arreu del Nou Món fins que arrivà al lloc on, anys més tard, colombians de generacions i generacions anirien a venerar el Cristo caído de Monserrate.

Mostra un mapa més gran

Links:
Abadia de Montserrat
Cerro de Monserrate (en espanyol)

Montserrate en sí mateix

2008-02-18T05:18:00.000-08:00

On explico el per qué del nom d'aquest blog

Espanyol | Anglés

La Mare de Déu de Montserrat a Monserrate (Bogotà, Colòmbia). Foto: COLOMBIE : Bogota, Monserrate, Raquira, Villa de Leyva

Des que vaig començar a festejar la meva actual muller, sentia parlar de tant en tant de Cristo Caído de Monserrate. I des de bon principi n'estava segur de que no podia ser tanta la coincidència, que no podia ser tant semblant a Montserrat per que sí.

I vet aquí que ho vaig poder comprovar al meu primer viatge a Colòmbia quan, un cop aclimatat i el canvi d'altures (val a dir que acostumo a viure ben bé a nivell del mar) vaig arrivar-me amb la família al cim de Monserrate i al propi santuari.

Assegut en un dels bancs del centre, em va donar per mirar cap a la esquerra i allà hi era. La pròpia Moreneta "en persona", icona espiritual de la catalanitat, presidint una capella amb tots els honors. Era d'esperar que vaig agafar una plorera de por i vaig llençar-me amb el Virolai sense poder-ne fer res portat per la devoció, la nostàlgia i l'orgull patri.
Just al costadet de l'enreixat de la capella s'hi relatava la història i el perqué d'aquesta efígie tant exòtica (pels colombians, suposo): el 1652 fan la Moreneta "original" (suposo que còpia de la de Montserrat) i li construeixen una capella a aquesta muntanya coneguda com a Cerro de Monserrate des de llavors.

L'any 1711 desapareix aquesta Moreneta i en lloc seu hi posen el Cristo Caído. Finalment, el 1997 els monjos de Montserrat els envien una nova còpia de la Moreneta.
Així doncs, res de casualitat: un mon(t)serratisme de l'alçada d'una... catedral.

Mostra un mapa més gran
Enllaços:
Cerro de Monserrate
Abadia de Montserrat

Glossari

2008-02-17T13:28:00.001-08:00

Montserratisme: troballa d'un nexe entre Catalunya i Colòmbia que habitualment escapa a l'ull poc entrenat.
Morcillisme: troballa d'un nexe entre Castella i Colòmbia que sigui encara sorprenent entre la multitud de nexes que podem trobar gràcies a la òbvia relació entre ambdues cultures.

(es): indicació d'un link en espanyol

(en):indicació d'un link en anglés

Catalòmbia: fussió de Catalunya i Colòmbia que serveix com a punt de confluència dels que ens sentim lligats a totes dues pàtries. La idea original és d'en Mauricio, autor del blog República de Catalombia (es).

Manifest mon(t)serratí

2008-02-17T13:27:00.000-08:00

On explico breument les raons d'un català per a parlar de Colòmbia.

Soc català fill de castellans, marit d'una colombiana i pare d'una que també és catalana. I en ella conflueixen les dues pàtries que més estimo en aquest món.

Dues pàtries molt més properes del que la majoria de catalans ni colombians ni tan sospitem, amb lligams com aquell Cerro de Monserrate, amb el santuari de El Señor caído al seu cim i Bogotà als seus peus. Amb un nom sospitosament semblant a Montserrat, cap i casal cultural i espiritual de Catalunya, llar de La Moreneta. L'un fundat en honor a l'altre unint tot mon(t)serratí de cor a banda i banda del mar.