Sense baixar dels núvols

Eternitat, tercera part i final

2011-09-22T00:09:00.000+02:00

No! No podia, no havia de fer-ho! Malgrat la ràbia s'apoderés de tots els meus sentits, malgrat sentir el meu cor bategar com mai no l'havia fet, malgrat els meus punys s'hagessin tancat fins clavar-se les ungles a la carn.

A més, jo no odiava aquell home, no havia assassinat ningú que conegués personalment, no hi havia res personal. Simplement era un delinqüent, un traficant que s'escudava en un passaport diplomàtic per no ser detingut.

No recordo en quin moment em vaig adormir però el soroll de l'escala on els fills dels veïns baixaven cridant i corrents com si d'una estampida a la sabana es tractés em va despertar. Vaig fer una ullada la rellotge, ja arribava tard. Una trucada a comissaria per avisar que trigaria una mica i encetà la feina matinera, treure'm la roba, pensar en el fill de puta que se m'havia escapolit, dutxar-me, pensar en el fill de puta que se m'havia escapolit, vestir-me, pensar en el fill de puta que se m'havia escapolit, esmorzar, pensar en el fill de puta que se m'havia escapolit, pensar en el fill de puta que se m'havia escapolit.

L'adreça continuava a la taula del menjador, vaig fer pensament de no agafar-la, la vaig agafar, vaig pensar que l'havia de llençar a les escombraries, la vaig desar a la butxaca, millor llençar-la a qualsevol paperera del carrer, vaig arribar a comissaria i l'adreça seguia a la meva butxaca.

Vaig seure i encendre el meu ordinador, el programa de correu s'obrí com cada dia sense necessitat de demanar-ho, un missatge amb l'explicació del meu informador, un altre d'una dona russa que s'havia enamorat bojament de mi, i algú que m'oferia un producte revolucionari anomenat Power-Balance ... el cabronàs del Pintures havia muntat el seu negoci a la xarxa.

No tenia ganes de més. M'aixecà decidit a fer-li una visita al Pintures per recordar-li que si volia vendre trossos de plàstic havia de dir que ho eren. Vaig passar per davant del cap, el saludà. - Passi Mestres, passi, tanqui la porta i segui. - Vaig fer el que em deia. - Vostè dirà cap. Sols volia dir-li que ho sento. - Jo també. - Ahir vaig rebre una trucada ... de molt amunt ... - No podien permetre's un conflicte diplomàtic, és això? - En altres paraules, però sí, ho és. - Què passaria si aquest passerell desaparegués? - Ja ha desaparegut. - I ara! demà hi serà en una altra ambaixada, d'agregat del que li surti dels collons. Vull dir si desaparegués del tot, si de sobte ningú no sabés on és.

El meu cap em mirà fixament, era clar que allò no li havia agradat. - Vol segrestar-ho? - Vaig reaccionar. - No! no pas, però com que estan passant coses tan estranyes darrerament ... - Si, la veritat és que comença a ser preocupant. - Bé, cap, si em perdona .. vaig a solucionar un problema de polseres miraculoses. - El Pintures? - El mateix. - No li ho han dit? - El què? - Ahir nit el van ingressar a l'hospital, l'havien esbatussat de valent. - Merda!

Vaig sortir de comissaria, agafà l'autobús, no tenia ganes de conduir i l'hospital era a cinc parades. L'autobús era pràcticament buit, vaig seure prop de la sortida del mig. Tan bon punt l'autobús arrencà algú, des de darrera digué: - Sols cal un missatge i la mà agafarà l'ocell per no deixar-lo escapar mai. - Em girà, darrera meu una dona llegia un llibre. - Perdoni què ha dit? - Ella aixecà el cap. - Jo? Res, sols llegia un poema. - Em va respondre amb un somriure a l'hora que tancava el llibre i s'aixecava. - La meva parada. - Digué al prémer el botó i es girà cap a la porta. La dona baixà però encara li vaig sentir dir – Un sol missatge. - Vaig arribar a la meva parada.

El malnom de Pintures li ho havien posat quan el van enxampar venent quadres falsos. uns quadres fets a partir de litografies que empastifava amb una barreja de productes que donaven un tacte rugós al paper. No va vendre ni un, el primer comprador potencial el va denunciar. A partir d'aquell moment la seva carrera havia estat una estafa fallida darrera una altra, l'únic que el salvava era la seva capacitat per assabentar-se de tot el que passava, tot excepte quan la seva dona l'atonyinaria de nou. L'únic cas de violència domèstica que he conegut on la víctima era l'home.

Vaig preguntar a recepció on hi era la seva habitació, em va costar recordar el nom real, massa temps anomenant-lo Pintures. En arribar a l'habitació em va sorprendre la presència d'una dona, no era la seva. - Bon dia. - Bon dia. - va respondre mentre s'aixecava. - Vostè deu ser l'inspector Mestres. - Sí, perdoni, ens coneixem? - El Ramon en parlava molt de vostè, deia que si tenia problemes sabia que podia acudir a vostè, tot i que el collava en els seus negocis. - Això darrer ho va dir amb un mig somriure còmplice.

La dona va seure. - L'apreciava, sap? El meu germà era un pobre desgraciat, però no es mereixia això. - Però ... és ...? - Mort? Quasi. I aquella puta ja ha escampat la boira. - No haurà fugit gaire lluny. - I tant, s'ha fugat amb un diplomàtic txetxè. - Una esgarrifança corregué per la meva esquena. - Però què tenien a veure? - Cardaven. - Per això la informació que em donava el Pintures era sempre de primera mà. Però com ho permetia? - Ell era així, la estimava a ulls clucs, li ho perdonava tot, fins i tot això.

Vaig posar la mà a la butxaca i trobà la targeta. Per un moment vaig pensar de fer-la servir, després em vaig penedir. Jo no podia fer-ho, tot i que em dolia el que li havia passat al Pintures no era jo qui havia de prendre venjança. - Sap, ahir vaig visitar un conegut, va muntar una empresa ... o negoci ... no sé com dir-li. - I? - Crec que la podrien ajudar, a vostè. - Com? - Veurà, jo no puc explicar-li, de fet crec que estic passant el llindar hores d'ara.

Vaig treure la targeta. - Ells em van donar aquesta targeta amb un compte de correu, sols cal posar “feina pendent” a l'assumpte i ells s'encarreguen de tot. - Perdoni però de què s'encarreguen? - Vaig seguir sense fer cas de la pregunta. - Jo no li puc donar aquesta targeta, però la volia llençar, així que la deixaré aquí. Crec que no caldrà que els hi digui res de mi, ja ho sabran.

La dona agafà la targeta i la llegí. - Ja n'havia vistes d'aquestes. Vol dir que enxamparan la meuca de la meva cunyada? - No sé de que em parla. - En aquell moment la màquina que controlava les constants del Pintures va xiular. El Pintures, el Ramon havia mort. La dona se li apropà i li feu un petó a la galta. - Adéu germanet. - Va dir amb els ulls amarats, em va mirar un moment i mostrant la targeta digué – Gràcies.

Vaig sortir de l'habitació després d'acomiadar-me de qui, sense saber-ho havia estat el meu amic. Vaig agafar l'autobús de tornada a comissaria, pel camí vaig recordar quan el vaig conèixer, va ser una de les primeres vegades que la dona l'apallissava, el vaig trobar pel carrer donant tombs, el vaig fer portar a l'hospital, ell no va voler fer la denúncia. - L'he feta enfadar, és culpa meva. - Va dir aquella vegada i totes les altres que li van seguir.

A partir d'aquell dia, però, el Pintures s'apropava a comissaria, quan no l'apropàvem per un dels seus “negocis”, i em donava informació sobre plans de robatoris, lliuraments de drogues i armes. Les drogues eren la seva fixació, el fet d'haver perdut el germà gran d'una sobredosi el va marcar per sempre. - Se'm va morir a les mans. - Em va explicar una vegada. I el cert és que mai no li vam trobar embolicat amb drogues, fins i tot fèiem broma sobre els negocis que muntava.

Les notícies volen, diuen, i quan vaig entrar a comissaria tothom estava ja assabentat de la mort del Pintures i tothom em donava el condol. Jo havia estat l'únic que no sabia que érem amics, em pregunto si a ell li passava el mateix.

Vaig encendre l'ordinador, de nou el correu amb l'spam de rigor i un missatge amb l'assumpte “Feina enllestida” vaig dubtar d'obrir-ho un moment, el cos del missatge era críptic:

Benvolgut senyor.

Li comuniquem que el nou soci que ens ha presentat ha estat satisfet en les seves aspiracions, aspiracions que pensem que també són seves donat que han estat dos els convidats. No dubti de presentar-nos més socis, i quan vulgui, sàpiga que serà acceptat com a soci.

Atentament.

Unes hores després arribava la notícia, el cotxe del txetxè havia estat trobat buit en un semàfor del centre de Londres, al cotxe havia quedat la seva documentació i la d'una dona que suposadament l'acompanyava, la dona del Pintures. Gràcies a la documentació del txetxè es van poder detenir un centenar de persones a tota Europa, el més curiós és que en la majoria d'ells se sentia l'alleujament d'estar sota la protecció de la justícia. - No vull desaparèixer. - Va dir un.

Eternitat, segona part

2011-05-06T20:16:00.000+02:00

Mirà l'home esverat. - Com ha entrat a casa meva? - li pregunta mentre buscava la meva arma. - De la mateixa manera que sortirem. Està preparat? - No. - Qui és vostè? - Com ja li he dit, m'envia els senyor Sabater, acceptarà la seva invitació? - I i no ho faig? - M'aniré sense vostè. - En Sabater ha dit? - Sí. - On és? - Ja em perdonarà però no tenim tot el temps, hi treballem, però encara no, hauríem d'anar-nos si ol venir és clar. - Hem delia per anar-hi però a l'hora m'espantava la idea del que podria trobar. Els humans som així d'especials si hi ha un forta amenaçador ens hi acabem fincant. - Anem. - Vaig respondre.

No sé exactament que va passar, vaig perdre tot de vista, tot excepte l'home, semblava que fóssim en una mena de tub, per dir-ho d'alguna manera, poc després al nostre entorn es dibuixà una sala i vaig sentir una fort mareig. L'home m'agafà. - Les primeres vegades passa això no pateixi, se li passarà de seguida. - Em va ajudar a seure en un sofà i s'acomiadà. - Ara vindrà el senyor Sabater.

No havien passat ni cinc minuts i la porta s'obrí de nou. - Benvingut inspector. - Era en Sabater, tenia un posat diferent, un somriure que em neguitejava. - Se li ha passat el mareig? - Hola, sí, què ha passat? - Doncs francament no sé explicar-li, alguna cosa de doblament de l'espai-temps em van dir, però la veritat és que són conceptes que van més enllà dels meus coneixements, això sí, ens permet desplaçar-nos quasi a l'instant a qualsevol lloc del planeta. - El somriure d'en Sabater s'esborrà momentàniament. - Desgraciadament sembla que sols podem viatjar en un sentit, molt ràpid, però en un sentit. ... Bé deixem-ho, si vol podem fer la visita.

En Sabater em portà per un llarg passadís sense cap altra porta que la sala on era jo. - On ens hem trobat és la porta de les instal·lacions, s'entra i s'en surt allà, això ens permet evitar visites descontrolades. - Però allò era una habitació. - Efectivament, una petita habitació on es gestiona la connexió física amb l'exterior. - I aquest passadís? - Per que es faci una idea és com un “finger” d'aeroport, més llarg però.

Vam tombar a dreta i obrí una porta que donava a una sala plena de monitors. - La sala de control? - Vaig preguntar. - No exactament, com pot veure tots els monitors estan apagats, de fet des d'aquí es fan els experiment que poden ser un perill per als investigadors ... després l'invitaré a veure'n un, però abans vull presentar-li a uns convidats molt especials. - Vam creuar la sala parant davant d'un ascensor, la porta s'obrí sens prémer res. - RFID. - Va dir sense afegir res més, per sort jo en tenia les mínimes nocions de que era allò, la maleïda etiqueta dels texans que et sona a l'arc del supermercat.

L'ascensor ens portà a la planta superior, tot i que aquesta em semblà ser bastant més amunt que l'alçada d'un pis. - Li vull avançar que al final de la visita tenim una proposta per fer-li. - No sé si en voldré col·laborar. - Digui'm quantes vegades ha sabut que un culpable s'ha lliurat del càstig i no ha pogut evitar-ho? Víctimes que no parlen per por, escoltes telefòniques que són desestimades perquè algú no va demanar l'autorització judicial, jutges i policies corruptes que destrueixen proves o que en creen de falses, testimonis que menteixen, culpables que són a països que els donen empar ...

En sortir de l'ascensor vam entrar en un altre passadís, aquest sí que en tenia portes a ambdós costats, totes amb una petita finestra i una xifra. - Aquí tenim els nostres convidats, jo sols en tinc dos que ara els hi presentaré. - Vam arribar a la porta 523, en Sabater la obrí empenyent-la, a dins en una mena de llit de quiròfan hi havia un home d'aspecte àrab que en veure'm va començar a cridar en espanyol – Amigo, mátame amigo por favor, mátame. - Aquest és Ayman Hazbun, aquell assassí maldestre que es va equivocar i que vostè no podia perseguir. - Va dir en Sabater sense fer cas de les paraules de l'home.

Vam sortir i va tancar la porta, obrí la següent i vaig veure, en condicions similars a un altre home, aquest no va parar boca. - I aquest és Ammin Abu ... no sé que més, la veritat és que no li ho vaig entendre mai, aquest era el cap de la màfia àrab, un altre intocable. - Vam deixar l'habitació. Ara anirem a la sala de reunions, en coneixerà part dels meus socis, després veurem un experiment, no el farem amb cap dels meus convidats perquè estan en recuperació. - No l'entenc. - Veurà aquí hi han convidats i socis, vostè és candidat a soci, no pateixi. Cada soci aporta un nombre indeterminat de convidats i els convidats ens ajuden a finançar les instal·lacions col·laborant en experiments que ens aporten capital.

Va obrir una altra porta on hi havia una sala de reunions i s'hi estaven quatre persones més. - Aquests són alguns dels meus socis. - Digué mentre m'assenyalava una cadira invitant-me a seure. - El senyor Wolfang Smitch, el senyor Ahmed Annan, el senyor Gichinga Owusu i El senyor John Steinmann. - Cadascun d'ells em saludà mentre en Sabater em presentà en anglès.

Una vegada assegut vaig preguntar a Sabater. - Perdoni, recordo que em va dir que li costaria no odiar la gent àrab ... - Sí, és cert, afortunadament el senyor Annan va ser el contrapés que m'ajudà a solucionar el problema, ara les meves fòbies tenen nom, cognom i cara. Però no parlem del passat, parlem del futur i el futur passa per que vostè se'ns uneixi. - Què vol dir? - Vull dir que te un arxiu de delinqüents que se li escapen de les mans, que no pot enxampar perquè estan protegits per legislacions permissives o per càrrecs diplomàtics ... o no és veritat que el secretari de cultura de l'ambaixada txetxena és l'actual cap del tràfic d'estupefaents?

Em vaig quedar a quadres. - Com saben que l'estic investigant? És un tema que porto sol, no ho sap ningú. - Sabem molt més del que s'imagina, desgraciadament no som els únics, dins d'uns dies l'ocell aixecarà el vol i vostè no podrà evitar-ho ... es clar que també podria ser que el vol acabés aquí i vostè tingués un convidat.

Sabia que tenia raó, que a la mínima sospita el major traficant de droga del país desapareixeria i tota la meva investigació seria paper mullat. - Què li passaria aquí? - Un somriure general es dibuixà a totes les cares excepte la meva. - Ara li fem una mostra, digué en Sabater. - Premé un botó i al fons de a sala s'encengué un monitor, davant meu s'encengué un altre. - com pot veure en el seu monitor personal l'invitat 25-4 participarà en un experiment de control dels somnis, dit d'una altra manera ara està dormint plàcidament però dins d'un moment se li induirà un malson, el contingut del mateix el desconeixem, però com pot veure a partir de les reaccions de l'individu ha de ser esfereïdor.

L'home en el monitor principal saltava al llit tractant de despertar alhora que emetia esbufecs com si volgués cridar. - Però que guanyen amb això? - Venjança, venjança eterna, i els que han demanat l'experiment ... crec que volen esbrinar el comportament d'un tranquil·litzant que se li subministrarà més tard. - Respongué en Sabater. - Però aquesta gent hauria de ser jutjada, si és que han fet res de dolent. - El meu monitor canvià i aparegué la fitxa de l'home, una llista interminable de víctimes innocents amb l'excusa de protegir el seu país, va ser apartat d'escena per la seva organització fins ser “convidat” feia poc més d'un any.

En Sabater va prémer un botó i el monitor principal s'apagà. - Bé. - Va dir. - Ara li toca decidir-se, l'home que li va anar a buscar vindrà ara i l'acompanyarà de nou a la sala de transport, també li facilitarà una adreça de correu electrònic, sols cal que ens enviï un missatge amb l'assumpte: “Feina pendent” i passarem per casa seva a saber quin és l'objectiu, per cert les condicions: ha de ser un criminal, drogues, tràfec de persones, assassinat ... sempre i quan no hagi assassinat un candidat a convidat, i no se li pot jutjar i condemnar per les vies normals.

En Sabater i tots els seus companys s'acomiadaren de mi. Suposo que la meva cara era un poema, estava trasbalsat, desorientat, fins a cert punt acollonit. Dins el meu cap es barrejava el desig de respectar les normes amb el caramel de poder castigar culpables sense haver de respectar les normes.

L'home va arribar i em va invitar a seguir-ho, varem recórrer el camí a l'invers fins arribar a la sala de transport, em donà una targeta amb l'adreça de correu. - Vostè és soci d'això? - Sí. - I paga la pena? - Sí. - L'home s'acomiadà, vaig sentir-me de nou en una mena de tub sense parets fins que vaig aparèixer de nou a casa.

Vaig pensar en anar a dormir, però just en aquell moment sonà el telèfon. - Sí? - Mestres, sóc el Gómez, ens acaben d'informar que el txetxè acaba d'escampar la boira. - Ha desaparegut? - Què dius? Ha agafat un avió privat cap a l'Azerbaidjan. - No podia ser d'una altra manera. Vaig recordar l'adreça electrònica ... vaig pensar ... vaig...

El nou Jesucrist

2011-05-05T11:47:00.000+02:00

Potser el títol us ha despistat, potser heu pensat que m'he convertit a ves a saber quina religió-secta, no patiu, no és això, estic parlant d'Osama Bin Laden (permeteu-me l'escrigui així).

I és que, sense entrar en consideracions sobre la legalitat o no d'actuar en un país, que a més consta d'una manera absurda en la llista d'aliats, i assassinar una persona, per molt criminal que sigui, l'important és que acabem de sembrar la llavor d'un nou messies.

No puc assegurar quant de temps passarà, però a partir d'ara aquest personatge que, fins avui va ser un líder polític per a molts; tot i ser un criminal; ara ha ascendit al cel, ara és un màrtir, com ho va ser el líder dels iscariots en el seu moment fins que l'elit dels jueus, aliada a la potència del moment van decidir acabar amb ell com a solució definitiva.

En paraules actuals, d'aquell terrorista, que de ben segur ordenava l'assassinat d'innocents acusats de col·laboradors, l'assasinat de col·laboradors dels romans i l'assassinat de romans, avui sols tenim la constància no contrastada, d'una “innocent” batussa als comerciants que hi treballaven a les portes del temple de Jerusalem.

Així doncs, podem comptar que d'aquí a uns anys (vint, cinquanta, cent?) algú parlarà del santíssim Benlaid (per possar-li un nom) enviat per Déu misericordiós i que va morir a mans dels infidels, sotmès a tortures i vexacions tot i que ell mai, repeteixo, mai va fer un acte violent en contra d'ells.

I de les torres bessones, els trens de Madrid i els autobusos de Londres què s'haurà fet? Són fets que es diluiran a la història, a la nostra història, que algun historiador estudiarà sense adonar-se queBin Laden i Benlaid són, de fet, el mateix personatge.

I així tindrem una altra religió, i mentre aquesta religió es quedi en el volum de secta, bé, el problema vindrà si a més perseguim els seus apòstols, llavors el monstre creixerà que d'això s'alimenten aquestes bèsties i al final una nova religió envairà el món, absorbint al seu pas les antigues creences, adaptant-les o demonitzant-les, senceres o a bocins.

I els nostres descendents llunyans parlaran de com era possible que una cultura tan avançada com la nord-americana pogués acabar amb l'enviat de Déu, encarnació del bé, de la santedat.

Hauria servit d'alguna cosa el jutjar-ho? Sí, crec que sí, més si, a més se li hagués mantingut amb vida. Coneixeu algú que, sense ganes d'escandalitzar el personal, adori a Charles Manson? El fet mantenir-ho viu hauria fet que els seus seguidors actuals tinguessin l'esperança de veure'l lliure, fins i tot molts dels seus esforços es centrarien en assolir aquest objectiu i mentre hi tinguessin la ment ocupada en això no la tindrien en estendre la paraula del mesies, es farien vells, Bin Laden també i al final la mort natural acabaria amb la història.

Eternitat, primera part

2011-04-11T19:57:00.000+02:00

Vaig conèixer en Pere Sabater en el pitjor dels moments per conèixer una persona. No us avorriré amb termes policials que no venen al cas, aquell dia començà amb un doble assassinat al mig del carrer, una dona i la seva filla havien estat tirotejades. Feia més de trenta anys que no havíem tingut cap cas semblant.

En Sabater era el marit de la dona i pare de la criatura, quan el vaig anar a veure a l'hospital, havia patit un atac d'ansietat, em vaig trobar amb un home de mitjana edat, amic de la bona taula i poc amic de l'exercici, estava estirat a la llitera mentre li prenien la tensió. M'hi vaig identificar, no em va donar opció a seguir. - Qui ha estat? Per què? A qui he fet mal? - Això és el que pretenem esbrinar.

De l'interrogatori vaig treure poc o res, era un tècnic, sense capacitat per acomiadar ningú, deslligat de qualsevol tracte amb clients o proveïdors, de classe mitjana - baixa, vivia en un barri adient al seu estatus. de la investigació, comptes corrents, lloc de treball, etc. vam treure conclusions similars.

Durant tres setmanes vaig llegir i rellegir la informació, vaig tornar a investigar els comptes, possibles comptes paral·lels ... Res, o es tractava d'un geni o no tenia res a amagar. La investigació va canviar de rumb quan, interrogant el Pintures, un dels meus confidents, em va comentar que tenia informació sobre l'assassinat. - Va, Pintures, saps que et puc complicar la vida si no xerres. - Ja la tinc de complicada, m'acabes de treure gènere per tres mil euros. - Però si són polseres de plàstic amb una enganxina! - Power Balance! Se'n diuen Power Balance!

No ve al cas però es tractava d'unes polseres que s'havien venut a principis de segle fins que van ser prohibides pel ministeri de Sanitat i ara algú les havia tret de l'oblit i es venien al mercat negre. - Saps que no es poden vendre. - Torna-me-les i t'explico el que he sentit. - explica-m'ho i si és interessant parlem.

El Pintures va acotar el cap. - Ets pitjor que la meva dona. - Ho dubto, mai has sortit d'aquí amb més blaus dels que portaves en entrar. - Va ser un error. - Què va ser un error? - Havien de pelar una altra dona. - I la nena? - Danys col·laterals. - Qui? - Qui què? - Qui va cometre l'error? - Els àrabs, volien pelar la família del cap dels moldaus, un desacord, ara les famílies dels moldaus són a raser.

Els anomenats àrabs eren una màfia sortida del desaparegut exèrcit saudí, van fugir d'Aràbia en caure la monarquia, acostumaven a extorsionar les comunitats musulmanes, traficaven amb drogues de disseny i darrerament amb combustibles fòssils. Els moldaus eren en realitat una branca de la màfia russa, especialitzats en extorquir les comunitats originàries de l'antiga Unió soviètica, prostitució i tràfic d'òrgans, darrerament també havien volgut ficar cullerada al petroli. Ara ja sabia perquè no trobava res, no hi havia res a trobar.

En Sabater em va venir a veure dilluns com feia des del dia del crim. L'home em mirà amb una mirada trista. - Gràcies, ja sabia que havia estat un error ... quins fills de puta ... un error ... M'ho van dir l'altre dia, em van parar al carrer, em van ficar en un cotxe i em van portar a veure un moro gras que parlava en espanyol. Em va recomanar d'oblidar-me. Sap, mai no havia sentit odi cap a ningú però ara, quan em creuo amb algú amb aspecte àrab ... Ho sento, sé que no tots ho són ... però ... - No va acabar la frase. - Com es fa per deixar d'odiar? - No ho sé. - Bé, la indemnització servirà per alguna cosa. - Quina indemnització?

L'home em mirà directament als ulls, aquella mirada era profunda i fosca, delatava clarament una ment turmentada maquinant un pla, em va fer por, autèntica por. - Inspector, oblidi-ho, serà menys infeliç. - Aquella va ser la darrera vegada que va venir a veure'm.

Varem seguir amb la investigació i vam arribar a tenir un nom: Ayman Hazbun, un assassí professional. Desgraciadament la localització d'aquest element era inviable, si més no als que hem de seguir les regles. Hazbun vivia amagat a l'Azerbaidjan i sols sortia per realitzar els “encàrrecs”. Després de la dissolució de la federació russa l'Azerbaidjan s'havia convertit en un cau d'assassins a sou, amb un govern supeditat a les màfies i sense cap relació amb la diplomàcia internacional.

Vaig anar a fer una visita a en Sabater, no tenia obligació, de fet em podien amonestar però donat el cul de sac on es trobava la investigació vaig pensar que no passaria res. No el vaig trobar a casa, i ningú del veïnat sabia on havia anat. - Un dia vam veure el rètol d'”en venda” i res més. Des de la mort de la dona i la filla no parlava amb ningú, crec que ni tan sols anava a la feina. - em comentà un veí.

A l'empresa on treballava em van confirmar que feia temps que havia demanat la liquidació, vaig recavar informació a l'Institut d'Ocupació però no s'havia donat d'alta a l'atur. Res, s'havia volatilitzat. Al cap d'uns dies amb una trucada internacional es va posar en contacte amb mi. - M'han dit que em buscava. - Sí, volia posar-lo al corrent de la investigació. - Li ho agraeixo, però ja estic al corrent. - Què vol dir? - No poden agafar a Ayman Hazbun, no poden vincular-ho a la màfia àrab, no poden ... - Ho sento, però li asseguro que seguirem a sobre el cas ... - No s'esveri però no cal, hores d'ara estic en la grata companyia dels assassins intel·lectual i material de la meva família.

Se'm va glaçar la sang. Què feia aquell home amb aquella gent? - Sap? Anem a jugar al científic boig, jo seré el científic i ells ... bé ells seran els conillets d'índies. - Sabater, faci el favor, si ens els lliura seran jutjats i condemnats. - I ara! vostès no tenen jurisdicció aquí. - On és? - Fora de la Unió, lluny de qualsevol sistema judicial, lluny de qualsevol policia. - Sabater, li prego que no faci res del que pugui penedir-se, ja li vaig explicar qui és aquesta gent, si torna ara podrà viure segur.

A l'altra banda es va fer un llarg silenci. - Sabater? Hi és encara? - Podria dir-se que sí, que hi sóc encara. - Sisplau, aquí podrem fer justícia. - No vull justícia, vull venjança, una llarga i càlida venjança. - Entén el que pensa fer amb la seva vida? - Vida? La meva vida va desaparèixer amb la meva família, ara n'estic fent una de nova, i no sóc l'únic. Tinc una idea, uns col·laboradors passaran a recollir-ho un dia d'aquests i podrà visitar les instal·lacions del meu nou negoci. Ens veiem inspector.

Va penjar sense donar-me peu a dir res més. Mentre parlavem havien intentat localitzar la trucada. - Saps si al mig del pacífic-sud hi ha alguna illa? - Les illes Hawaii. - No, més al sud, a mig camí de Nova Zelanda, l'Antàrtida i Xile, les coordinades són: -44.893239,-15.43213. - Vaig mirar a l'ordinador, allò era exactament al mig de l'oceà pacífic-sud, i si no s'havia format una illa volcànica en les darreres vint-i-quatre hores allà no hi havia res.

Va passar prop d'un més, des de la conversa amb en Sabater, el meu confident em va confirmar que el cap de la màfia àrab, havia desaparegut, que totes les màfies estaven neguitoses perquè els seus membres desapareixien de la nit al dia, sense cap explicació i que sempre apareixia una targeta de visita. - Em pots aconseguir una? - La targeta no, però una còpia sí. - Em va atansar un parell de pamflets, un d'ells en àrab i català, l'altre en rus i espanyol. - Diuen que passa a tota Europa fins i tot sembla que a Sudamèrica també hi ha hagut algun cas. Acabaran demanant-vos ajuda. - Va riure.

La targeta portava un símbol que vaig interpretar com el d'infinit matemàtic. - Una cinta de Moebius. - Em va dir un company. - Una sola cara, una sola aresta, pots recórrer-la sencera amb el dit sense aixecar-ho per canviar de cara. - Sols apareixia un lema comercial, si se'n pot dir així: “On la mà de la justícia no pot arribar arriba la mà de la venjança.”

Vaig recordar les paraules d'en Sabater “Vull venjança”. No, no podia ser, aquell homenet no podia ser el cap, ni tan sols membre d'una organització que segrestava criminals. El vaig comentar amb els meus companys. - Doncs, que vols que et digui, mentre no pelin cap innocent ... - Però què dius? - Mira, jo no sé que fan amb ells, però sé que venen aquí maten innocents i volen al seu paradís. No és que no podem condemnar-los, no podem tocar-los, tenen carta blanca. Si els estan pelant celebrem-ho.

La resposta del meu company em va decebre, tot i així l'entenia, l'Azerbaidjan era un paradís, un port franc on ni els serveis secrets de cap país eren capaços de fer més que escoltar dissimuladament. Vaig anar a casa, no havia sopat però tampoc no tenia gana, obrí el moble bar on m'esperava el darrer got de Chivas, l'ampolla quedà buida i l'armari també. M'assegué al sofà i m'empassà el whisky d'un glop. - Inspector Mestres, el senyor Sabater el convida a visitar-lo. - Em vaig girar espantat, darrera el sofà un home amb vestit de corbata i ulleres s'estava de peu. - Com? Quan? Qui? ... - Ara mateix.

Tingues amistats

2011-03-09T18:44:00.002+01:00

Ves per on, vaig ser capaç d'escriure-li una nota, una curta nota on li deia que m'agradaria de conèixer-la, de fer un cafè amb ella i fer-la petar una estona. Després de tant temps quedant-me embadalit quan la veia sortir al balcó, quan em quedava garratibat al metro, si coincidíem, en plantejar-me apropar-me a dir-li res.

La resta va ser relativament senzill, el carrer de l'altra banda de l'illa, tres escales, quatre plantes, sort que eren plantes de dues portes. M'escolà a la porteria i deixà la nota a la bústia. Ja estava fet, si en uns quinze dies no responia ho deixaria estar, a la fi, era conscient que no era un sistema gaire ortodox i podia ser contraproduent.

Però les primeres noticies no es van fer esperar, tot i que no eren les que esperava. Va sonar el timbre, en obrir la porta vaig poder veure una dona de cabells rossos, segurament de pot, ondulats per una permanent en caiguda lliure i aspecte de jugadora de rugbi, maca i imponent.

Va treure la placa i me la va mostrar per identificar-se. - Es vostè qui ha escrit aquesta carta? - Va preguntar sense miraments. - Era la nota que havia deixat a la bústia. - Porta les meves dades i la meva signatura, sí. Hi ha algun problema? - Potser s'esperava una negativa perquè va dubtar per un moment. - I pot dir-me què pretén amb això? - Exactament el que he escrit.

Em va mirar d'amunt a avall, intentant fer-se una idea de amb qui tractava. - No sembla tan tímid com diu a la nota. - Si intentés lligar amb vostè ja li dic que ho seria, per a la resta sóc bastant descarat, fins i tot una mica prepotent.

Va fer una ganyota. - Miri, l'Adelaida és la meva amiga i no m'agrada que els borinots la empaitin. Si me n'assabento que la molesta ... - Perdoni, però ve en qualitat d'amiga o de policia? Perquè la diferència és radical.

El tall la va descol·locar de nou. - Quina és la diferència? - Primer de tot, si ve en qualitat de policia és perquè hi ha, si no una denúncia, si una reacció negativa per part de la seva amiga, en aquest cas, li asseguro que penso seguir al peu de la lletra el que dic a la nota, si ella no mostra interès jo no insistiré, la seva amiga no ha de tenir por. Per contra, si ve en qualitat d'amiga no hauria hagut d'ensenyar-me la placa, per cert, no venen de dos en dos?

La rossa es va envermellir de cop, sabia que teia raó, les suspensions per fer servir la placa en temes particulars havia suposat per a molts veure truncada la seva carrera. - No pateixi, entenc que li preocupi la seguretat de la seva amiga, de totes maneres vull entendre que si li ha donat la nota a vostè puc donar per fet que no li interesso.

La rossa feu un gest amb la mà. - No, no, si l'Adelaida no sap que li he agafat la nota. - Per un moment van passar pel meu cap totes i cadascuna de les entremaliadures que li podia fer. - Ja, això vol dir que vostè és d'aquelles amigues que volent ajudar aixafen la guitarra. - El vermell de la cara de la rossa arribà a límits insospitats. - Li asseguro que la hi torno ara mateix. - I això què canvia? - La rossa que ja girava cua es va tornar amb una mirada entremaliada i un somriure. - No penso respondre a això.

I així em va deixar, amb l'angunia de no saber si l'Adelaida estava interessada o no. Si més no ara ja sabia el seu nom, cosa que podia haver esbrinat quan li vaig deixar la nota, però anava tan esperitat que ni m'hi vaig parar.

Vaig seguir amb el matí de dissabte, la rentadora havia acabat i anava a penjar la roba, vaig poder veure la rossa parlant amb l'Adelaida al balcó, no s'escoltava el que deien però els gests d'una i altra em feien pensar que no voldria estar al lloc de l'amiga policia.

Havien passat els quinze dies, jo ja donava per fet que l'Adelaida no trucaria així que vaig seguir la meva vida, però vet aquí que m'hi vaig trobar de nou amb la mossa rossa. - Què tal agent? - Li vaig deixar anar. Ella va tornar a envermellir. - El coneixes? - Preguntà el seu company de patrulla, o com li diguin – Sí, és un veí ... - va respondre tractant d'evitar més explicacions - ... t'importa deixar-nos un moment? - No, i ara. Bon dia senyor. - Bon dia. - Vaig respondre.

Quan el mosso s'havia apartat prou la mossa rossa es girà cap a mi amb una mirada assassina. - Què vol? - Em va preguntar de mala manera. - Res, sols la saludava, de fet ni tan sols la buscava. - Ja i ara em dirà que passava per aquí i ha parat a fer en cafè. - Tant com passava ... no, però si que he parat a fer un cafè, un Blue Mountain per ser exactes.

Vaig acabar el cafè i enllestí. - I ara me'n torno a la feina, que tinc per unes quantes hores fent proves. - L'ha trucat? - Qui? - L'Adelaida. - No, de fet ja no hi pesava ... com vaig dir. - Li ho recordaré. - Agent, li seré franc, no faci d'amiga aixafa-guitarres, cada vegada que intervingui serà pitjor, si ella tenia algun interès vostè ho va tallar, si ara torna a intervenir, ella acabarà odiant-me, sap millor ni li digui res.

Vag sortir del bar deixant la mossa rossa a dins el seu company era atenent un grup de turistes perduts. vaig tornar a la feina i oblidà la conversa.

(Continuarà)

Feia tant que no la sentia així

2011-01-03T20:04:00.000+01:00

Ella va ser el meu primer amor, un amor adolescent no correspost, el centre d'un infern del que, ara en sóc conscient, jo era l'únic autor. La vaig estimar amb delir, no sé si dir-ne bogeria, però mai vaig tenir el favor que volia d'ella.

Mai no ho vam parlar després però suposo que el seu record de mi d'aquella època deu ser digne dels pitjors malsons de qui llavors no era més que una nena. Jo també era un nen, aclarim-ho, i vaig ser covard incapaç de dir-li que sentia però alhora un borinot.

Tampoc no va ajudar el fet que, a les darreries, es convertís en una mena de musa per a, si fa no fa, uns nou borinots més i com que el borinot més antic, es a dir, jo, no havia tingut els nassos de dir res, vam entrar en una voraginé de la que, avui entenc, ella devia voler escapar.

He de dir que no hi havia cap raó per aquella situació, era maca, els seus cabells i els seus ulls em feien tornar boig, però no la recordo com la noia del grup més exuberant ni tampoc no anava llaurant el camí perquè els nois l'hi anéssim al darrera, no vestia extremada, no incitava, no ... no sé que va passar perquè fos, sospito que a despit seu, el centre d'aquella bajanada.

La vaig veure de nou moltes vegades en aquests trenta-cinc anys però no va ser fins la darrera vegada, ara farà uns mesos, que la vaig tornar a veure com la veia llavors, vaig sentir de nou la força que m'atreia als meus tretze anys i vaig recordar com me l'havia estimada.

M'apropo als cinquanta i, fora de moments puntuals, ja no m'arrosseguen les sensacions, afortunadament he aprés a gaudir del que se'm dóna i vaig gaudir de la conversa, de la seva presència i de la sensació que ella també en gaudia.

Hi ha molts moments als que voldria tenir la capacitat de viatjar en el temps per dir-li quatre coses en aquell marrec i quan ens vam separar al metro va ser un d'aquests moments. No penso en recuperar res, no hi ha res a recuperar, em sento agraït pel moment viscut, per tornar a sentir el que havia sentit per uns instants i per no sentir-me rebutjat com m'havia sentit.

Els reis d'orient existeixen de veritat?

2010-12-23T19:36:00.000+01:00

M'ho vas deixar així, de cop, sense previ avís. Em vaig sentir orgullós de tu, sabies fer la pregunta correcta, i vull creure que això te l'he ensenyat jo. D'altra banda em vaig sentir contrariat. Com se li explica a una criatura de cinc anys que tot allò que li està posant dels nervis no és més que una faula?

Com fer-ho per, sense dir-te cap mentida; et vaig prometre que tot el que et digués seria veritat; no estroncar-te la il·lusió? M'havies posat en un tràngol sense saber-ho.

Vaig recordar la teva cara a la cavalcada, colpejant el tió, cridant al obrir els regals i vaig estar segur que no volia perdre-m'ho.

I alhora volia que fossis conscient de la realitat, que visquessis els somnis però que no se t'emportessin, que seguissis somiant i al mateix temps aprenguessis a veure la línia, de vegades tan subtil, que separa la ficció de la realitat.

Com dir-te que tot és un espectacle? Que, fora dels aprofitats que volen fer l'agost al desembre (i els malparits l'aconsegueixen) el que volem és que gaudiu ara que encara podeu somiar com sols ara podreu fer-ho.

Existeixen les reis i Papa Noel? Caga regals el tió? El ratolí Pérez s'emporta les dents i deixa monedes a canvi? Com et dic que tot és inventat? - Tu vols què existeixin? - Et vaig preguntar i em vas respondre amb tota una ràfega de pensaments infantils.

Sense que t'adonessis et vaig respondre. Són tan reals com els teus somnis i sols depenen de tu.

Una figura estranya

2010-12-16T19:07:00.000+01:00

Relats conjunts: LA CARA DE BARCELONA, Roy Lichtenstein 1992

La nau es posa suaument sobre la superfície aixecant una lleu polseguera. La porta s'obre i l'astronauta surt amb cura. Amb el peu pica al terra assegurant-se que és acceptablement sòlid. - S'enfonsa una mica, però sembla sòlid. - Comenta al seu company, després acaba de sortir, posant-se dempeus i mirant al seu entorn.

Llegeix el monitor de l'ordinador. - Se suposa que podríem respirar aquí. - Espera, no et treguis l'escafandra si no estic jo al costat. - Doncs espavila, si podem estalviar aire aquí en tindrem més per la tornada. - Mentre espera el seu company agafa una mostra del terra i el posa dins un calaix de l'ordinador.

L'altre astronauta surt de la nau, mira recelós al terra i finalment es decideix a posar-hi peu. - Quin material és aquest? - Un silici i dos oxigen, segons l'anàlisi, també hi ha rastres de clor i sodi associats. - El segon astronauta arriba al costat del seu company. - Quan vulguis.

El primer astronauta seu a terra mentre el seu company es situa al darrera i agafa l'escafandra amb les mans, el primer manipula el coll de l'escafandra i s'escolta un xiulet, el segon aixeca l'escafandra fins deixar al descobert el cap del seu company. Aquest fa una inspiració profunda i roman en silenci.

El segon astronauta espera una reacció. - Què? Parla! - Perfecte! - Diu el primer astronauta mentre s'aixeca, camina una mica, corre cap al seu company i fa un salt. - No em canso més que en qualsevol planeta d'atracció deu. Au, ja et pots treure la teva. - Li diu mentre li treu l'escafandra de les mans i la desa dins la nau.

El segon astronauta segueix l'exemple del seu company. Sona una veu - Aquí unitat orbital. com va? - El segon astronauta respon. - Tot correcte, podem respirar sense problemes. - Quin aspecte té? - Hi ha algun tipus de vegetació, escassa, i restes d'edificacions, la majoria ensorrades. - No sabeu com us envejo. - Et portarem records. - Li respon amb sorna.

Els dos astronautes caminen cap a una figura prou estranya, descobreixen que es sobre una mena de cilindre gris, el primer astronauta escaneja el cilindre. - Aquí hi ha de tot! És una mena de conglomerat, el component principal és semblant al terra on és la nau. - El devien fer directament. Què deu ser això?

Els dos astronautes miren la figura. - Jo diria que és alguna mena de plànol. - Vols dir? - Sí, però no pas geogràfic. Veus aquest arc? - Sí. - Jo diria que si busquéssim en trobaríem un pont o un túnel a prop d'aquí. - I això? - Això està clar, les muntanyes.

Mentre afirma assenyala les muntanyes que es divisen cap a l'oest. - I això blau representa un riu i un llac o un mar. - Llavors potser no és un plànol sinó un jeroglífic, això deu ser el nom de la zona. Així s'entendria la posició vertical.

Els dos astronautes comencen a capturar imatges i dades amb els seus aparells, quan ja consideren que han agafat suficient informació tornen cap a la nau. - Com penses que va desaparèixer aquesta gent? - No ho sé però la teoria més acceptada és que es van autodestruir en una guerra, d'altres parlen de superpoblació i fins i tot hi ha algú que diu que aquest és el primer planeta on vam viure. Sí, clar i vam deixar un magnífic planeta per anar voltar per la galàxia!

Tots dos es posen les escafandres i entren a la nau, tanquen la porta, s'encén el motor de camp magnètic i la nau s'eleva suaument travessant l'atmosfera per torbar-se amb la unitat orbital. Després tornaran a la seva nau-estat dins la gran flota on un exèrcit de científics esperen per decidir sobre la colonització del planeta.

Mars Royale: Capítol 10 i final: Cloenda

2010-11-29T18:20:00.000+01:00

L'eixam d'helicòpters omple d'ombres el terra i de soroll l'ambient. Les tres pistes d'aterratge no arriben a absorbir la plaga mecànica que se li ve a sobre. A la petita torre de control els tres controladors suen la cansalada mentre darrera les veus dels pilots s'escolten les veus dels executius, directors, presidents, vocals i estrelles invitades, tots convençuts de tenir dret a ser els primers a posar peu a terra.

El presentador, amb un gin-tònic a la ma i el membre dins la boca d'un noi de manteniment escolta cofoi el sarau que munten els seus invitats. Sap que l'hauria pogut evitar, com s'acostuma a fer, organitzant l'ordre d'arribada, però això no va amb ell, li agrada el merder, gaudeix veient, escoltant en aquest cas, patir controladors i pilots, com uns i altres tracten de mantenir una conversa raonable i tècnica amb una paparra mal educada a l'orella.

S'acaba la beguda quasi al temps que acaba amb el noi. - Ja t'hi pots anar. - El noi s'aixeca amb cara de fàstic i surt de la sala, ni tan sols tanca la porta i el presentador pot escoltar com vomita i no pot, ni vol, reprimir un somriure. S'aixeca pujant-se la cremallera, mira l'ordinador i prem el botó d'enviar missatge. A la torre de control reben l'ordre d'aterrada, en una hora l'eixam desapareix del cel i es crea una marabunta de vestits de festa que s'enfila cap a la casa-palau del presentador.

L'Elianor desperta els concursants. - És l'hora, s'han acabat les vacances. Tots tres s'aixequen mandrosos i es vesteixen. - Podem menjar alguna cosa? - Diu la Sakura. - Què sigui ràpid. - Respon l'Elianor. - La Sakura agafa un tros d'embotit del rebost i li clava una mossegada, el Sigfrid es fa un cafè i s'ho pren quasi d'una glopada. - I ... vosaltres, què fareu quan acabi això? - Escampar la boira. - Diu la Nereida mentre agafa una peça de xocolata. Tots tres van cap a la cuina-ascensor on espera l'Elianor. Pugen i van directes al vehicle, l'Elianor es posa al volant, engega el motor i fa sortir el blindat a tota velocitat. - Propera parada la gran cloenda de Mars Royale. - Diu l'Elianor. Tots es miren sorpresos però callen.

A la gran sala, un exèrcit de cambrers acompanya els invitats a les taules assignades, la mala maror de l'aterratge s'esvaeix a mida que les boques s'omplen de menjar i alcohol i l'aire de salutacions hipòcritament amicals. A l'escenari un presentador de tercera dóna pas a l'artista de moda, més famosa per la seva descontrolada vida que no pas per les seves virtuts musicals. Els que hi són a prop veuen els símptomes del juppie barrejat amb alcohol i Spinarol. - Qualsevol dia esclata com un globus. - Comenta un dels regidors.

El presentador, comandament en ma, va repassant l'elenc convidat. - Sí, mengeu, porcs, bandarres traïdors, d'aquí a una estona sereu un munt de carn picada. - Algú pica a la porta. - Endavant. - Quan vulgui, senyor, fa l'entrada. - Sí, per suposat. - El presentador es treu la roba i es vesteix els pantalons verds xarol, la camisa vermella i la jaqueta blanca, fa una ullada al mirall. - Avui estic molt moderat. - Es calça les sabates i surt de la sala. Pel camí una noia li posa una petaca i el micro lligat a la solapa. Un maquillador li treu la brillantor amb la brotxa plena de pols.

El vehicle para davant la porta i baixen els tres concursants i una Elianor. - No hi ha ningú a la porta. - Diu el Sigfrid. - Ja us he dit que el tinc tot sota control. Seguiu-me. - Els quatre entren a l'edifici, l'Elianor obre una porta dissimulada i accedeixen a una escala, arriben a una balconada que dóna sobre la sala. - Aquí abaix hi són tots els directius de la WWBB, a l'escenari hi és el presentador, dispareu sobre tothom. - I els cambrers i els tècnics, la gent que hi treballa? - No pateixis, sé que no t'agrada matar innocents, vas elegir els directius d'entre la colla de treballadors. - No va servir de massa, algú va fer baixar l'edifici. - I van morir tots. Ara toca passar la factura, deixeu parlar el Cesburloni, quan digui adéu, comenceu a disparar.

L'escenari i la sala són a les fosques, el presentador, situat al bell mig de l'escenari, es gira. Una veu omple l'aire de la sala. - Senyores, senyors, amb vostès el creador de Mars Royale, el programa amb més audiència dels darrers anys, el presentador estrella de la televisió actual. Amb vostès Carlo Cesburloni! - Sona la música del programa mentre un llum solitari il·lumina al presentador. Mentre es gira amb els braços oberts i un somriure el públic aplaudeix esperonats pels aplaudiments de llauna que també sonen.

El presentador comença a parlar: Senyors presidents, consellers, directius, cabrons, meuques, paparres i escòria varia. - una remor de desaprovació s'escolta a la sala. - Sí, escòria, no sou més que un batibull de traïdors que estàveu negociant amb el govern la immunitat. - El presentador calla, s'escolten crits entre el públic i a l'escenari arriben diferents objectes que no toquen al presentador, aquest fa el gest d'apaivagar-los amb les mans. - Espereu, encara no he acabat. Jo ... jo sóc més bon jan i he pensat. Com podríem fer-ho per què tothom es lliuri de la presó? Sí, sou uns traïdors i jo, jo que us he fet d'or, sóc el cap de turc. Però jo vull que aconseguiu la immunitat ... Sí

El presentador calla i es mou d'una banda a l'altra de l'escenari per seguir parlant a continuació. - Hem d'evitar que la policia pugui entrara aquí ... Ja està tancarem l'edifici. - En aquell moment sonaren les cortines d'acer caient davant les portes i finestres. A la sala s'escoltaven crits i gent que corria a colpejar les cortines. - Sí, tot un problema, ells no poden entrar però nosaltres no podem sortir, tot i així ... el govern cercarà la manera d'entrar i emmanillar-nos ... Com ho podríem solucionar? ... Difícil ... Bé, sempre podem esperar que entrin i dir-nos adéu. - Ara – Crida l'Elianor. - Els llums s'encenen i tots quatre disparen sense descans sobre la gent de la sala, el vermell de la sang s'estén pels vestits i pel terra, els cossos queden escampats a mida que les ràfegues els hi arriben.

El presentador riu sobre l'escenari, la Nereida deixa de disparar i apunta directament al seu cap. El tret sembla no haver trobat el seu objectiu. A la sala sols s'escolten les darreres raneres dels agonitzants. - La Sakura intenta millorar el tret de la Nereida però el presentador continua rient aliè als trets. - No hi és. - Diu el Sigfrid. - Què dius? - Replica la Nereida. - És un holograma. - Tots tres es giren cap a on era l'Elianor. - On s'ha ficat? - Pregunta la Sakura. - Recarregant-se. - Diu el presentador a l'escenari. - Heu estat molt hàbils però la gent vol sang i fetge i jo els hi vull donar. En aquest moment tenim un share del 98%. - Era vostè des del principi. - Es clar. Sabeu. Em vaig atipar de la meva dona i de la religió que li havia creat i els vaig eliminar, i em vaig auto-eliminar però no vaig saber fer-ho i tenia molts serralls penjant, serralls que avui he polit. - També s'ha cansat de ser Carlo Cesburloni? - Sí, la veritat és que sí, però ara tinc més experiència i vosaltres sou els serralls.

Un grup de cortines s'aixeca. - És l'últim programa, el vostre, l'Elianor us perseguirà per tot l'edifici fins acabar amb tots vosaltres ... ah!, Sí, que no us queda munició. - El presentador aixeca les espatlles. - Mala sort. - La imatge s'esvaeix de l'escenari. Tots miren els carregadors. - Ni per fer-li pessigolles. - Digué la Nereida. - Doncs la meva pell li sortirà cara, diu la Sakura mentre acarona un cinturó explosiu. El Sigfrid i la Nereida la segueixen, entren a la sala de servei i es troben els cossos dels cambrers i cuiners crivellats a terra. - S'ho ha pres seriosament lo dels serralls. - Diu la Nereida. - Sí. - Responen els altres. - Què fem? - Diu la Sakura. - Què us sembla morir? - És la veu de l'Elianor.

Tots tres li disparen però l'únic que aconsegueixen és acabar la munició, del tors de l'Elianor surt una flama que els envolta, entre les flames la ma de la Sakura arriba al detonador del cinturó. L'explosió fa que la flama es torni contra l'Elianor. al apagar-se el foc sols queden tres cossos carbonitzats a terra i les deixalles socarrimades de l'androide, s'obre la porta d'un armari i un cos cau a terra.

A l'aeroport de Sidney un home que recorda vagament el presentador llegeix al diari sobre la massacre a la WWBB,¡. No pot amagar un somriure al llegir que havien trobat el cos de Carlo Cesburloni entre les víctimes. L'Home plega el diari al sentir la crida pel vol a Barcelona, s'aixeca, agafa la petita maleta i treu la targeta d'embarcament. S'apropa a la porta on és l'hostessa i li atansa. - Que tingui bon viatge senyor Smith. - Li diu l'hostessa mentre comprova la targeta. - Això espero, senyoreta, això espero.

Petit

2010-11-23T20:00:00.001+01:00

(Un altre que s'apunta al carro de l'Assumpta)

Doncs sí, aquest sóc jo de petit, i com podeu veure ja llavors no tenia problema en expressar la meva opinió d'una manera fefaent.

Si pregunteu tothom us dirà que jo era un bon nen, i sí, no acostumava a fer res que malmetés la meva fama, no pas perquè hi tingués un interès especial en mantenir-la sinó perquè el vuitanta per cent del temps estava als núvols.

Tanmateix, arribada l'hora era dels que les feien grosses, una vegada vaig guanyar al pilla-pilla a tots els més atlètics i ràpids nens del carrer, tota una proesa si considereu el fet que acostumaven a enxampar-me a la primera.

Però aquell dia havia plogut i els tolls cobrien una bina part del carrer i jo volia guanyar al preu que fos. El joc es va acabar amb tots els nens rodejant un toll d'aigua i jo en una petita illa al bell mig, moll i victoriós. La mare no ho va entendre així.

Mars Royale, Capítol 9: La darrera frontera

2010-11-21T19:22:00.000+01:00

L'homenet suava mentre dirigia una mirada de xai al grup armat. - Jo sóc qui reparteix al feina en aquesta gent. - El Sigfrid se li apropà, el mirà als ulls i mirà als de la taula. - Sí, vostè és l'encarregat, però volem els que manen, i aquests tampoc. - Mirà una taula que restava una mica més apartada, els vestits de més qualitat, el servei da taula de roba, quatre persones en una taula de sis. - Vostès, amunt i cap a la porta.

El grup és mirà, un d'ells s'aixecà. - I per què pensa que som nosaltres els que manem? - N'he menjat amb molts com vostès. Au, passant. - Aquí no es mourà ningú. - respongué l'home. El Sigfrid feu un tret al sostre i apunta a la taula. - Deu, nou, vuit, ... - Un dels altres s'aixecà esverat. - Pari, pari, ja anem. - Indicà els altres que el seguissin i tots quatre sortiren per la porta acompanyats pels concursants. En Sigfrid, abans de sortir es dirigí a l'encarregat. - Hi ha sortida d'emergència? - L'home, tremolant agità el cap. - Sí. - I senyalà una porta a l'altre extrem. - Jo de vostès sortiria d'aquí a cinc minuts, no es facin els herois, no paga la pena.

Fora ja indicaren als presoners que es traguessin els vestits, ells feren el mateix, es posaren la roba dels caps i aquests els uniformes dels concursants. - Agafeu el vostre vehicle i escampeu la boira. - Digué la Nereida. - Però ... no ens podrem defensar ... - Vosaltres teniu comissió, oi? - Sí. - Sabíeu tot el passava. - ... Sí. - Doncs ara toca pagar. - Ens mataran. - Com ens anaven a matar a nosaltres, bé també podeu avisar que no som nosaltres, o no? - La Nereida rigué.

Un soroll inesperat els esverà a tots, l'edifici s'enfonsava sense previ avís. - Què collons passa? - Cridà el Sigfrid. - Han manat tancar l'edifici. - Digué un dels caps. - Moriran molts. - Per què? - Us volien aixafar a vosaltres. - Doncs mataran un munt d'innocents. - Digué la Sakura. - On porta la sortida d'emergència? - A un soterrani sota el turó, te una sortida a mig quilòmetre d'aquí, però no tindran temps de sortir tots de la sala. - es va fer un silenci sepulcral, dos minuts després el sostre era arran de terra. - Marxem. - Va dir la Nereida. - Sí, anem, aquí ja no fem res. - Afegí el Sigfrid.

Muntaren al blindat i esperaren que els caps fessin el mateix al seu vehicle, els deixaren anar i els seguiren deixant prou distància. Van poder veure com les Elianors els bloquejaven i mataven. Després van aprofitar per passar ells. Les Elianors, havent detectat la suposada mort dels quatre concursants, romangueren parades, totes menys una que els tallà el pas. - No dispareu. - Què vols? - Digué la Nereida sense baixar del vehicle. - La sortida està a vint quilòmetres entre aquells dos turons. - Som a la Terra? - A Austràlia, als estudis de la WWBB. - Qui ha volgut matar-nos? - El presentador. - Qui ets tu. - Ningú.

L'Elianor s'apartà i ells seguiren el camí que els hi havia indicat. A prop de fer els vint quilòmetres van poder distingir una paret mig caiguda quins extrems es perdien a una i altra banda. Van para just en l'esquerda, havien caigut prop de vint metres d'ample i fins uns quinze d'alçada. - Això el conec ... - Va dir la Martha. - ... Sí, i tant! Ho va fer, va construir la Cúpula, el Paradís ... - De què parles? - Preguntà la Nereida. - Hummard va dir que crearia una cúpula on els seus seguidors hi serien a raser de l'ira de Déu. - Els seus? No ets una d'ells? - Preguntà el Sigfrid. La Martha envermellí, callà una estona i al final respongué. - Era el meu paper ...

La Nereida li clavà la mirada. - Ets de l'organització? - No! Sóc una actriu, teòricament si perdíem ens havien de salvar abans els concursants reals no ens matéssiu. - I quants es van salvar? - Cap. - I per què seguies fent el paper? - Preguntà la Sakura. - I tu m'ho preguntes? M'hauríeu mort. - Segurament. - Asseverà la Nereida. - De totes maneres, et dius Martha? - Sí, això sí. Bé, ara ja ets morta, de fet hi som tots morts, si més no de cara al públic. - Però no crec que ens deixin sortir d'aquí així com així.

Un grup d'Elianors aparegué al camí, prou lluny encara el Sigfrid mirà a l'entorn, va veure un petit coll pedregós que semblava un bon amagatall. - Anem allà. - tots quatre corregueren cap al coll i s'ajupiren darrera els rocs. - No dispareu mentre no vinguin cap a nosaltres. - Digué la Nereida. El grup d'Elianors seiguí el camí fins arribar a l'escletxa, llavors formaren una línia tallant el pas. - Merda, ens esperen. - Va dir la Sakura. - Sí, hauriem hagut de sortir abans en comptes de perdre el temps xerrant. - Va dir el Sigfrid. - Un plaer haver-vos conegut.

No s'havien adonat però la Martha corria cap a la línia d'Elianors. Aquestes, en detectar moviment començaren a disparar, la Martha seguí corrents fins caure als peus dels androides. Les Elianors deixaren de disparar. La Martha saludà amb la mà quasi sense forces. L'explosió feu caure pràcticament totes les Elianors, algunes començaren a disparar anàrquicament fent blanc en les seves companyes. Al cap d'una estona parà el tiroteig i el núvol de pols començà a disipar-se.

El grup baixà fins l'escletxa, no quedava cap Elianor sencera i el cos de la Martha s'havia volatilitzat. En silenci miraren a l'altre costat, a uns centenars de metres es veia un grup d'edificis. - Deuen ser els edificis de la productora. - Digué el Sigfrid. - Crec que hauríem d'anar a presentar-los els nostres respectes. - No encara. - La veu era d'una Elianor. Es giraren cercant l'Elianor activa però l'únic que van trobar va ser un tors sense cap que els hi parlava. - Els edificis que veieu són el complexe on viu el presentador, d'aquí a uns dies farà una festa de cloenda, llavors serà el moment de fer el que vulgueu.

La Nereida aixecà el tors cercant alguna càmera però no va trobar res. - Hi ha un edifici de manteniment a tres quilòmetres d'aquí, seguint el camí, hi ha menjar i armes de reserva, aneu allà, us esperaré. - Com sabem que no ens trairàs. - Preguntà la Sakura. - Com sempre, no ho sabeu. - Queden més Elianors? - Una, la controlo jo. - Qui ets? - Arribat el moment em presentaré. - El tors feu una lleugera fumarada i deixà de parlar. - És la primera vegada que parlo amb uns pits. - Digué el Sigfrid. - No t'escarrassis, que els homes ho feu sempre això. - Respongué la Nereida.

El grup agafà el vehicle i retornaren al camí. Després de tres quilòmetres arribaren a un edifici d'una planta que es sostenia en peu més per voluntat pròpia que pel seu manteniment. Un vell i atrotinat garatge buit va servir per amagar el vehicle. Dins l'edifici un munt de mobles vells amb la pols de tota la història reberen els tres ex-concursants. - I això qui el netejarà? - Preguntà la Sakura fent cara de fàstic. - Podem limitar-nos a una sola sala. - Digué en Sigfrid. La Nereida mirava el que es suposava que era el dormitori. - Hauríem de parlar-ho amb els habitants actuals. - Quins? - Preguntaren els altres dos. - Puces, paneroles, ratolins ... Busquem el menjar i dormim al vehicle.

Entraren a la cuina, no hi havia rastre del menjar fora d'una llauna prou oxidada com per estar segurs que l'interior no era recomanable. - Ens han aixecat la camisa. - Digué la Nereida. - O ens hem equivocat de lloc. - Digué la Sakura. - Com deia l'ànec Duffy hauríem hagut de girar cua a Alburquerque. - Qui? - Duffy ... No heu vist mai els dibuixos animats del segle XX? Bugs Bunny? Porky? - Les dues noies el miraven amb cara de poker. Sigfrid feu un gest amb la ma. - Deixeu-lo, no sabeu el que us heu perdut. Mirà al sostre, una bombeta solitària penjava del sostre. - Sembla nova, si més no més nova que no pas la resta.

Mirà cap a les parets. - Què busques? - Preguntà Sakura. - Un interruptor. Aquí. - Sigfrid va prémer l'interruptor de la paret i la bombeta s'encengué. - Si més no hi ha llum. - De sobte el terra començà a descendir fins parar davant d'una porta. Obriren la porta, havien trobat l'amagatall. Un armari amb armes, una sala amb lliteres, i un rebost ple a vessar. Tots recordaren que amb prou feines havien menjat i s'abocaren desesperats a menjar tot el que trobaven. - Que us aprofiti. - La veu sonà per tota la sala. - Qui ets? - Preguntà la Sakura. - El mateix d'abans. Mengeu el que voleu i gaudiu de l'estada. La Nereida, cercant la càmera, preguntà. - I què voldràs fer el darrer Show de Carlo Cesburloni, fins a les hores mengeu i dormiu.

Mars Royale, Capítol 8: La banca guanya

2010-11-04T21:32:00.000+01:00

Mentre sona la música de caràtula del programa, a la pantalla central es pot veure l'exèrcit d'Elianors avançant pel desert suposadament marcià i a un costat es retalla la silueta estàtica del presentador. Desapareix la música i la imatge s'esvaeix mentre s'il·lumina el plató.

La càmera es centra en la cara somrient del presentador. - Bona nit, estimada audiència! Bona nit, bona nit. - El presentador camina pensatiu, portant-se una mà al mentó mentre la càmera el segueix. - Què es pot fer quan algú es salta les normes? - El presentador guarda silenci fins que arriba a l'altre extrem de l'escenari. - Què s'ha de fer amb els infractors? Hem de ser condescendents? ... A la fi són allà, sols, lluitant per la seva vida ... però una cosa és això i altra fer un cau on no podem veure'ls, on no podem gaudir amb el seu patiment.

Murmuris en conserva omplen l'aire mentre el presentador simula apaivagar-los amb la mà. - Sí, sí, no ens enganyem, ells van signar per mostrar-nos la seva vida i la seva mort, les seves alegries, el seu dolor, les seves misèries ... però han decidit convertir el vehicle en el que van fugir en un forat negre per a nosaltres ... I això no el permetrem!. - Aplaudiments sense públic. - Heu vist l'exèrcit, el nostre exèrcit privat d'Elianors, elles seran les que s'encarreguin i ja us dic que hi haurà una sorpresa. De totes maneres haurem d'esperar al final del programa.

El presentador s'en va a l'altra banda del plató on, en penombra li espera algú. - Bona nit. - Bona nit. - La veu de l'invitat sona distorsionada. - Vostè és un funcionari de l'estat? - Pregunta el presentador mentre seu davant el convidat que segueix sota l'ombra. - Qui hi ha darrera la llei que volen aprovar? - Mala gent, enemics del mercat lliure, comunistes a la fi. -Ja, però hi ha noms importants que han donat suport a la moció. - Degenerats, drogoaddictes, enemics de la llibertat. - Alguns parlen de drets humans ... - Sí, clar, d'alguna manera han de fer-ho perquè la gent els hi faci cas. - Gràcies, seguim parlant.

El presentador s'aixeca i la càmera l'enfoca en primer pla. - Hem vist les Elianors, però no hem vist on son els concursants. Podem veure'ls? Sí? Doncs endavant. - Al monitor apareix el vehicle parat i es veu la Sakura que surt corrents, i s'ajup mentre s'abaixa els pantalons, el pixelat li cobreix lleugerament el cul però es veu perfectament la resta. - Vaja! Sembla que tenim una urgència. - Mentre els riures enllaunats omplen l'espai el presentador fa una ganyota tapant-se el nas. - Què hi farem! Això a les Elianors no els hi passa. - Més riures.

El presentador calla un moment mentre escolta algun comentari de control. - Sí, entenc ... - La imatge s'esvaeix. - Em diuen que els hi hem preparat un parany, un bonic parany. Un edifici i un munt de vehicles en una vall al costat d'on són ara. Tan bon punt entrin a l'edifici aquest s'enfonsarà i acabarà tot. Els vehicles són altra alternativa, porten, a més de càmeres un bonic sistema de detecció que atraurà totes les Elianors, siguin actives o no, a més no es tracta de vehicles blindats. Resumint, han begut oli. - Sonen riures i aplaudiments. - Ens veiem després d'uns anuncis.

El regidor dóna la veu, ja no són a l'aire. - Merda! - Crida esverat el presentador. - Quan collons han vist el menjador dels treballadors? - Fa una hora. - Hi són a dins? - Sí – plegueu el menjador! - Senyor, hi són els treballadors a dins. - He dit que els aixafeu! A tots! - Els papers de guió surten volant uns metres més enllà. - Comunistes! Com se t'acudeix dir comunistes a tu? - El convidat, en realitat un dels col·laboradors habituals, s'excusa. - M'havies dit que desbarrés com un fatxa, què vols? - Com un fatxenda! Havies de tractar-los de curts, de babaus! Ara tenim una part de la població en contra! Tothom pot renegar del govern i dels polítics, però posicionar-se! ... Inútil!

El presentador s'apropa al regidor. - Com anem de temps? - Dos minuts. - Perfecte. - A veure! Vull que no es vegi un sol treballador quan baixi el sostre! - és una mica difícil això. - Diu un dels tècnics. - Què dius? - És que ja han sortit de l'edifici. - Merda! Per què no els heu aixafat? - No ha donat temps, quan l'ha dit ja sortien. - Menys indemnitzacions per a les famílies dels treballadors. - Em temo que s'hauran de pagar. - Què? - Quan ha donat l'ordre l'hem executat, però ja havien sortit, ells i quatre empleats, hores d'ara s'estan canviant la roba.

El presentador calla un moment. - Quina repercussió tindrà això? - Les Elianors aniran darrera els vestits. - Re-programeu-les. - No podem des d'aquí. - Collons! Què he fet jo per què tot se'm giri en contra! - Idees! Vull idees! Ja!. - El silenci es fa amo i senyor del plató. El presentador mira un a un tots els presents, ningú para boca. Tots abaixen la mirada. - He d'entendre que estem perduts? Què aquells cabrons se'n sortiran? Què el mon sabrà que hem mort no concursants? - No te perquè. - Diu una veu al darrera el presentador. - Explica't. - Respon el presentador donant-se la volta.

Qui ha respòs, una hostessa, raona. - Si agafen un dels vehicles sols cal seguir-ho, les Elianors s'encarregaran, els treballadors aniran en el blindat, si ho tanquen tot sols hauran d'esperar que acabi la batussa. - I si s'en van en el blindat? - Podem recarregar les imatges dels treballadors amb les dels concursants. - El presentador somriu i mira al seu entorn. Amb el dit apunta la noia. - Això ... això, senyors, és una solució. - Es torna cap a la noia i li diu. - Quan acabi el programa passa per personal, et donaran una gratificació. - alhora li lliura una targeta amb una nota.

El presentador, després de mirar-se el rellotge dóna una palmada. - Au! Vull veure com els rosteixen. - Senyor ... - Crida un dels guionistes. - Sí? - Hauria de quedar un. - El presentador somriu malèvol. - M'han fallat, ningú no guanyarà el concurs. Els vull tots morts. Anem per feina! - Tothom torna al seu lloc, el regidor marca l'entrada a l'aire.

El presentador, assegut a la seva butaca, quasi estès, amb les cames creuades i el papers a la mà, somriu a càmera. - Què hauran fet els nostres amics? Hauran entrat a la casa? Hauran agafat un dels vehicles? O s'hauran anat en un dels vehicles-trampa? - El presentador fa una pausa, manté la posició en silenci, sense cap moviment. De sobte s'incorpora. - Això ho sabrem d'aquí a una estona, en rigorós directe ... bé amb el petit desfase de les comunicacions amb Mart, un segons. - Per l'auricular l'informen que les Elianors han cercat el vehicle amb els treballadors i han començat a disparar.

El presentador no mostra cap emoció. S'apropa al convidat en l'ombra i seu al seu costat. - Em deia que hi havia grups de pressió amb interessos obscurs. - Sí, grups que volen minvar la llibertat individual, que desitgen crear un govern mundial dictatorial, on la gent no pugui fer el seu lliure albir. - Ja, però és que parlem d'una llei que, a la Terra ja s'aplica, des de sempre. - Però va sent hora de canviar-ho; no hauria de ser una modificació sobre les lleis de nous hàbitats, com ara Mart, sinó la derogació d'una llei obsoleta aquí, a la Terra. - Queda clar el que pensa. L'aprovaran? - Esperem que no, pel bé de l'humanitat. - Gràcies. - A vostè.

El presentador s'aixeca i mira a càmera. - Ja ho veuen si canvien la llei, aquest programa serà il·legal. Hauríem de cessar en l'activitat i, probablement respondre davant un tribunal per fets que, avui per avui, són perfectament lícits. Recordo ... recordo quan vam començar, el casting va ser llarg, prop de mig milió de persones volien entrar al programa, i era clar que dels que entressin sols sobreviuria un. Molt pocs, prop d'uns dos-cents no van passar la primera advertència. - El presentador es porta la mà a l'orella. - Em diuen que ja podem veure el que passa a Mart. Endavant imatges.

El presentador es gira cap al monitor, s'abaixen els llums el plató i s'encén la pantalla. Un vehicle de transport es para en mig del desert marcià, surten els quatre concursant agitant els braços, criden alguna cosa inintel·ligible. Les Elianors que els rodegen comencen a disparar, són poc més de vint segons, els concursants miren de fugir però cauen sota la pluja de bales. Quan les Elianors deixen de disparar la càmera enfoca els quatre cossos ensangonats, estesos a terra, inertes. - Au revoir! Good bye! Arrivaderci! Adéu! - Diu el presentador girant-se mentre s'encenen els llums. - Han perdut, però nosaltres encara ens veurem a la gala de cloenda. Els espero! Sóc Carlo Cesburloni i això ha estat Mars Royale!

Mars Royale, Capítol 7: Xafarranxo de combat

2010-10-26T22:19:00.000+02:00

El Sigfrid agafà el cos del Romeu per sota les espatlles i l'estirà fora del vehicle, la Sakura intentà ajudar-lo agafant els peus, però la ferida li ho impedí. - L'haurem d'enterrar, no? Preguntà ella. - Fins ara no hem enterrat ningú, El recolliran les Elianors ... o quedarà aquí enmig. - Digué la Nereida. - Hauríem de seguir, ja és de nit i tinc la sensació que no es conformaran amb el Romeu.

Deixaren el cos del Romeu estès i tornaren al vehicle, en Sigfrid s'assegué al volant i engegà el motor, aixecà els protectors de les rodes i inicià el camí. La Nereida puja a la torrera. - Penses que ens atacaran ara. - Preguntà la Sakura. - No, però no ens trobaran de nou dormint, cosa que hauries de fer tu ara per substituir el Sigfrid. - I a tu qui et substituirà. - La Martha. Oi Martha? O esperes que el teu Hummard et faci la feina? - No blasfemis! - Replicà la Martha. - No blasfemo, per blasfemar s'ha de creure, i en Hummard era un tarat, no un déu. - respecta les meves creences! - Respectes tu als adoradors de la Gran Carbassa? No, es clar! Com pot ser seriós creure en un vegetal quan pots creure en un caníbal!

La Martha, vermella d'ira, callà i s'encaixonà entre dos seients. La Sakura, en veu baixa, li digué a la Nereida. - No siguis tan dura, no és culpa d'ella. - Ella és lliure d'elegir, ella és responsable de la seva elecció, a més no parlem d'un personatge de fa quatre mil anys, parlem d'algú que fa cinc anys va matar la seva dona davant les càmeres, d'algú que, després de donar esperances a un exèrcit de crèduls va voler cruspir-se un cos humà. I resulta que els crèduls van seguir sent-ho i les hi hem de respectar les seves creences ... O sigui, si tu creus que els seients tenen vida i tothom veu clarament que són objectes inanimats t'hem de respectar la teva creença ...

La Sakura replicà mentre s'acomodava per dormir. - Jo el vaig conèixer, el que explicava era maco, el que va fer després no, però saps? La meva mare era un ésser trist fins que ell va arribar, durant els tres anys que el va seguir va ser feliç. Després va morir ... va morir creient en ell ... sí, ell era un malparit, però la gent que el seguia ... la majoria necessitaven quelcom per ser feliços ... encara que fos una mentida. Bona nit.

El vehicle es movia en una nit plena d'estels sota la mirada atenta d'una Elianor palplantada en un coll, el cap de l'Elianor es seguí el vehicle fins que surt del seu abast visual, sols llavors inicià la marxa cap a la plataforma que la traslladaria, junt a les seves germanes, al punt de combat.

Passades les hores en la monotonia del camí la Nereida baixà de la torreta. - Para aquí, despertarem les belles dorments perquè ens substitueixin. - El Sigfrid va detenir el vehicle i esperà a que la Nereida despertés les altres dues dones. - Au maques! És l'hora! - La Martha girà el cap a l'altre costat i seguí dormint. - La Sakura Saltà literalment posant-se dempeus, encar mig dormida va dir. - He ... he de sortir ... - A? - Quasi xiuxiuejant va respondre. - A fer un pipí.

La Nereida assentí. - Sí, tots haurem de sortir, però d'un en un. - La nereida puja a la torreta per vigilar mentre la Sakura sortí. Des del visor no s'apreciava res anormal a la nit falsament marciana, el monitor del radar seguia amb el seu monòton bip. La Sakura entrà i sortí la Martha, llavors va ser quan als monitors van començar a aparèixer punts de llum rodejant el vehicle i el bip del radar va abandonar la seva monotonia per semblar haver-se tornat boig. - Martha! A dins! - Va cridar la Nereida.

No va donar temps, el so dels projectils impactant en el blindatge impedia fins i tot escoltar el que es deia. Sigfrid va abaixar els protectors de les rodes pregant perquè la Martha no fos sota un d'ells. La Sakura va tancar la porta tan ràpid com va sentir el primer tret però tot i així la planxa oposada del vehicle va rebre més de deu impactes. La Nereida disparava contra l'eixam d'Elianors sense saber si n'havia fet blanc en alguna.

De sobte es va fer el silenci. Els trets havien parat sense una raó aparent. Uns cops a la porta i els crits de la Martha van tranquil·litzar tothom durant una estona. La Martha va entrar amb la roba descomposta però sana i estàlvia. - M'ho hauria fet a sobre! - Va dir encara espantada. - Estàs bé. - Preguntà la Nereida. - Sí. - Doncs tanqueu la porta que seguirem disparant. - tancada.

Sense cap mirament Nereida cercà una per una totes les Elianors que tenia al seu camp de visió i una per una les va crivellar fins veure com queien. Quan va netejar una zona prou ampla va cridar. - Treu-nos d'aquí, Sigfrid! - el vehicle va arrencar mentre s'aixecaven els protectors de les rodes, aixecant una polseguera al seu pas. Les Elianors caminaren cap al vehicle tractant de recuperar la distància. Pel front la Nereida veié un front d'Elianors, a l'esquerra es dibuixava un coll massa alt per poder fugir. - A dreta! - Va dir mentre disparava sobre la línia d'Elianors que encara no responien l'atac.

Al cap d'una estona, havet perdut de vista les Elianors la Nereida baixà de la torreta. - No paris encara, de seguida les tindrem a sobre. - Miraré de recuperar el nostre camí. - respongué el Sigfrid. - La Sakura pujà a la torreta, comprovà el nivell de munició i feu una ullada a l'exterior. A l'horitzó una petita claror indicava l'inici del dia. - Què és millor per disparar, la nit o el dia? - Preguntà. - El dia, si més no si dispares contra robots. - Respongué Sigfrid. - Doncs així m'ha tocat el torn bo. - El Sigfrid parà momentàniament el vehicle perquè la Martha el substituís. - Us diria que ens aviseu quan comenci la festa, però crec que no farà falta. - Digué abans d'estirar-se per intentar dormir.

La Martha seguí el camí prefixat tot i que no sabien a quina distància s'havia produït el que fos que feu l'onada. Alguna cosa es dibuixava a l'horitzó nocturn, quelcom massa regular com per ser res natural. La Sakura alternava mirades al radar amb altres cap a l'exterior, les ombres dels rocs sovint la confonien i creia veure les siluetes de una o vàries Elianors assetjant-los, l'ensurt s'esvaïa en veure al poc com la silueta canviava de forma convertint-se en un munt de pedres.

Van passar les hores i el dia es feu complert, amb la claror la Nereida i el Sigfrid s'aixecaren. - Hauríem de parar. - Va dir el Sigfrid. - Què tens pipí? - Va dir la Nereida amb sorna. - M'hi podria aguantar una mica més, però em preocupa més l'estat del vehicle, a més el dipòsit deu ser quasi buit. - Tens raó. - Sortiu tots, jo ja em quedo vigilant. - Digué la Sakura. - Després et substitueixo. - Respongué la Nereida.

Fora, mentre el Sigfrid revisava el vehicle i la Martha s'agenollava per fer les seves oracions, la Nereida pujà a un coll proper, a l'altra banda va poder divisar una columna de vehicles que s'apropava a tota velocitat. - Merda! - Va dir en un primer moment pensant que eren transports d'Elianors, llavors va veure que paraven i baixaven un munt de gent dels vehicles, algú manipulava alguna cosa i sortia una mena d'edifici de sota la sorra.

Baixa a la carrera i quan arribà al costat del Sigfrid digué xiuxiuejant. - Hi ha un centre de treballadors en aquesta banda, estan entrant ara, tenen vehicles i, suposo, avituallament. - Què penses? - Entrem i ens fem amb tot el que faci falta, fins i tot podem mirar de canviar de vehicle. - I els treballadors? - Són part del show. - Collons! No! - Tu mateix, creus que no oposaran resistència? - El Sigfrid rondinà – Sempre hi haurà un babau que ho farà ... però podem mirar de no ... si més no el mínim dany possible. - N'ets un sentimental. D'acord, els que no posin resistència seguiran vius.

Tots entraren al vehicle i iniciaren la marxa rodejant el turó, van parar enmig dels vehicles de transport, carregaren les armes i sortiren del vehicle. Ningú no vigilava a l'exterior, la porta de l'edifici, més petit que no pas li havia semblat a la Nereida, era perfectament accessible, un batibull de converses informals i riures ressonava al pis de baix. Baixaren a la carrera, la Sakura disparà una ràfega a l'aire. - Tothom quiet! - Cridà el Sigfrid. - Qui és el cap? - Un homenet panxut i amb cara de bon jan, s'aixecà tremolós. - Sóc l'encarregat.

Mars Royale, Capítol 6: Quan els somnis es fan malsons

2010-10-19T14:58:00.000+02:00

L'hostessa pica a la porta. - Endavant. - Respira profundament i la obre. Dins el presentador lleu al sofà desmanegat, nu de cintura cap avall. - Senyor, l'advocat Riera és al seu despatx i l'espera. - Què collons voldrà ara aquest home! Passam els pantalons. - L'hostessa mira pel terra fins identificar un manyoc de roba de vermella, l'agafa i li apropa mentre hi cauen uns calçotets tipus slip. - Això també, nena. - Ella se'ls mira amb fàstic, corre la brama que pot passar més d'una setmana amb els mateixos, els agafa amb la punta dels dits i els deixa caure a sobre el sofà, dissimuladament es frega els dits contra la faldilla.

El presentador se la menja amb la mirada. - Podies haver vingut abans, tu també, Saps? Bé, anirem a veure que vol aquella paparra. - El presentador s'aixeca després de posar-se la roba i les sandàlies, li grapeja un pit a l'hostessa i surt del despatx, la noia respira alleugerida, sap que allò és el menys dolent que li podia passar, espera que el presentador desaparegui per sortir de la sala, avui ha estat de sort.

El presentador arriba al despatx, l'advocat remena papers i no se n'adona, o fa veure, que el presentador ha entrat fins que aquest s'asseu a la seva cadira. - Ah! Ja hi ets. Pensava que et tiraries la noia que portava el missatge. - Per avui ja estic servit. Què vols? - les meves fonts m'han confirmat que el projecte de llei està enllestit, en quatre dies estarem a l'altre costat de la línia. - Ho sé, ho sé, per això vam canviar les normes, sols queden cinc, aquesta nit quedaran quatre, tres dies més i tindrem un campió. - Tres dies ... tres dies ... - Remuga l'advocat remenant papers. - Sí, val. Altra cosa, la concursant aquesta ...

El presentador es mira l'advocat arquejant la cella. - Quina? - La que diu que no son a Mart. - Què passa amb ella? - No, amb ella no, amb nosaltres ... Són a Mart oi? - I si no hi fossin. - L'advocat canvia l'expressió, amb prou feines articula un principi de frase. - No ... No fotis! - El presentador riu. - Com t'has acollonit! - No és broma, que podem anar tots a presó, els concursants, tu, jo ... fins l'equip de neteja. - El presentador s'aixeca rient mentre l'indica la sortida – No has de patir per aquest detalls, confia amb mi. - No, si ja hi confio, però és que les veig a venir. - Au va! Ens veiem, que tinguis un bon dia. - Diu el presentador tancant-li la porta gairebé als nassos i sense escoltar la salutació de l'advocat. - Pobre imbècil.

El presentador s'asseu a la seva cadira, prem un botó i es desplega una pantalla de televisió de seixanta quatre polsades. - He de dir que em posin una de més gran. - Prem un altre botó i apareix una imatge del vehicle dels concursants. - Però què collons és això! - Crid esverat mentre marca un número al telèfon. - Senyor? - Respon una veu a l'altra banda. - Per què estem veient un cotxe parat? - Fa hores que no es mouen, senyor. - Bé, i per això ensenyem que no es mouen ... Vosaltres sabeu què és el share? - Sí, senyor. - Doncs estic veient el d'ara i el d'ahir a aquesta hora. - Ja, senyor. - Una merda ja! Estem perdent audiència! Vull imatges de l'interior ja. - No podem, han anul·lat càmeres i micròfons. - Merda!

El presentador surt esperitat del despatx, travessa els passadissos sense mirar enlloc, sense saludar, remugant, envermellit fins arribar a la sala dels guionistes, dóna una puntada de peu a la porta. - Què vol dir que han anul·lat les càmeres? - Un dels guionistes s'aixeca. - I els micròfons, s'han aïllat, senyor. La Nereida ... - Aquesta puta! Vull un atac ja! Vull veure aquest colló de cotxe fet un gruyère! - És blindat, caldria un míssil de l'exèrcit. - I on el podem aconseguir, aquest míssil? - A l'exèrcit ... però no crec que ens ho donin. - El presentador es mira el guionista fixament. - Així què ets un graciós.

Sense dir res més s'apropa al guionista i li clava un cop de puny a l'estomac, el guionista es plega de dolor i el presentador li agafa pel cap i el llença contra la paret. El guionista cau rodó mentre sagna. - Algú més vol fer broma? - Vull que aquesta nit hi hagi un castell de focs, envieu totes les Elianors disponibles, totes. - Senyor. - Diu un altre guionista al que li tremolen les mans. - És possible que algú mori abans de l'atac ... - Qui? - Romeu. - Per a mi és el mort d'ahir. Vull un altre aquesta nit.

Sense dir res més el presentador abandona la sala i se'n va a la seva cambra, en arribar es troba algú assegut al seu sofà. - Qui t'ha deixat entrar? - Així saludes els amics? La teva mare no et va ensenyar a dir hola? No, clar, la teva mare et va ensenyar a dir cinc-cents el complert. - Sempre tan graciós, hauries d'haver vist que li he fet a un paiaso a la sala de guionistes. - Vinga Ronald, que tu i jo vam fer moltes coses junts. - Ronald Hummard és mort, jo sóc en Carlo Cesburloni. - Sí, es clar, jo vaig metrallar a Ronald Hummard desprès de fotre-li una queixalada al cor de la seva dona.

L'home s'aixeca i s'encar amb el presentador. - Però tu i jo sabem quina és la veritat, i no et convé que ho sàpiga ningú més. - Un dia d'aquests tindràs un accident. - Això tampoc no et convé, ja saps, algú ho va gravar tot i ara hi han un munt de còpies amagades ... imagina-t'ho ... o millor no, jo segueixo viu i tu segueixes lliure. - Què vols? Ja reps una pasta cada mes, no et donaré un sol eurodolar més. - No cal, però haurem de pensar com surts d'aquesta, saps, amb la pasta que em dónes no em cal treballar i això em permet assabentar-me de coses.

L'home obre el moble bar i es serveix un got del millor bourbon mentre el presentador el mira palplantat. - T'estan traint, el govern prepara la llei amb efectes retroactius. - Això és il·legal. - Potser però està pactant amb els teus amics a canvi d'immunitat. Hi ha molta gent que et vol a la cambra de deshidratació ... ja saps, et tanquen, comença a pujar la calor, sues, puja més, sues més, puja, sues, puja, sues, et crema tot, sents un ofec insuportable, les parets cremen, el terra crema ... Sí, ja sé, si no ets tu el que és a dins te la treus i te'n fas una. - Diu l'home mentre puja i baixa el puny rítmicament. - Però seràs tu qui es converteixi en carn bullida.

El presentador seu al sofà. - Dos preguntes. Qui? Noms. I Què vols? - L'home riu. - No, jo no vull res, sols vull protegir la meva inversió. ... respecte als noms ... Tots, el president de la cadena, els seus socis, el seu staff ... i el teu, el teu advocat, fins i tot la teva dona, l'actual, l'altra ja sabem que no pot parar boca. - L'home es beu el got de bourbon d'un glop. - Una cosa sí em podries donar, estic tip de cardar amb meuques, em dones una de les teves hostesses? - es clar, quan surtis et busques una i li dones aquesta targeta. - El presentador escriu alguna cosa en una de les seves targetes i li lliura, l'home l'agafa i la llegeix. - Gràcies, pel bourbon i per la noia. - Si has de tornar truca'm primer, a la targeta hi ha el meu mòbil. - Sí, i que em relacionin amb tu, segur que te l'han punxat tant que ja no troben vena.

Dit això l'home surt de la cambra fent una salutació desganada i un somriure. - Cuida't. - Tu també. - Li respon el presentador sense acabar de creure-s'ho. El presentador agafa el telefon i marca un número. - Departament d'atenció personal, bon dia. - Sóc jo, després del programa vull un dels nois aquests que teniu disposat a fer-me feliç. - D'acord senyor. - El presentador penja el telefon, obre l'armari on te els llampants vestits del programa, després de mirar agafa una jaqueta de quadres vermells, blaus i grocs i un pantaló verd.

Ja s'ha canviat la vestimenta quan entra el regidor. - Senyor l'atac és a punt de començar. - Magnífic, doneu l'ordre i preparem-ho tot per entrar en antena tan bon punt acabi. - El problema és que les constants vitals de Romeu indiquen que ja és pràcticament mort, i les Elianors pararan l'atac. - Doncs quan parin se'ls hi envia ordre d'atacar. - Això implica mitja hora d'inactivitat. - Mitja hora! ... Quantes hi intervenen? - Vint. - Que s'afegeixen altres tantes. - Trigaran en arribar. - Ho sé i podran substituir les baixes.

El regidor surt de la cambra, el presentador omple un got Bourbon. - Avui caurà aquella puta. Avui em lliuraré d'ella per sempre mai. - Pensa el presentador. - I als meus estimats traïdors els invitarem a una bonica festa de comiat. - El presentador aixeca el telèfon. - Departament d'atenció personal, bon dia. - Feu una invitació general, d'aqui a tres nits, a casa meva. Que no falti de res. - D'acord senyor. - El presentador penja el telèfon. - Us agradarà el castell de focs final, cabrons.

T'enyoro (relats conjunts)

2010-10-15T15:08:00.000+02:00

Relats conjunts: NOIA LLEGINT UNA CARTA DAVANT UNA FINESTRA, Johannes Vermeer 1657-1659

Estimada llunyana:

Fa molt de temps que et veig darrera la finestra, molt de temps que el meu cap intenta, sense sort, esbrinar els teus pensaments, que els meus ulls cerquen la teva mirada fugissera, que els meus llavis desitgen trobar els teus en un càlid petó.

No puc evitar parar-me davant els vidres cada vegada que hi passo esperant, desitjant veure ni que sols sigui la teva silueta movent-se com una ombra més enllà dels teus vidres.

Fa temps, però, que sols endevino la teva presència, si és que encara casa teva és casa teva, si és que encara l’omples amb la teva calor.

T’enyoro, enyoro el teu perfil retallat en la penombra, enyoro el teu pas davant la finestrada, enyoro els teus ulls llunyans.

Sé que ets un somni, inabastable, eteri, fictici. Sé que potser ni tan sols m’has vist, ni has sentit la meva mirada cercant-te neguitosa a l’altra banda del cristall.

Però ets el meu somni, la meva quimera, la meva ficció irresoluble.

Mai no intentaré arribar a tu, però desitjava que sabessis de mi, per això t’he escrit aquestes quatre paraules mal filades, aquest batibull de sentiments sense solta ni volta.

Atentament.

Mars Royale, Capítol 5: Alternativa zero

2010-10-10T21:32:00.000+02:00

Amuntegats, rebregats, defensant-se del fred de la nit amb les dues flassades que la Sakura agafà abans de deixar la casa, ningú no se n'adona que al monitor del radar s'han il·luminat cinc punts.

La Martha, estesa al seient del mig, era plorant entre somnis, de vegades pronunciava alguna cosa acabada en “on”. La Nereida i la Sakura s'havien posat esquena contra esquena al darrere del vehicle, el Sigfrid i el Romeu dormien mig asseguts a la part de davant.

El só sec de les bales colpejant insistents les parets dels vehicles els despertaren sobtats. - Hummard ens ajudi! - Crida la Martha, el Sigfrid intentà tancar els petits finestrons. - Romeu! Treu-nos d'aquí, ràpid! - Cridà la Nereida mentre pujava a la torreta i començava a disparar contra les Elianors. El Sigfrid, que va mirar de tancar els petits finestrons de la dreta se n'adonà que el Romeu era sobre el seient del conductor amarat de sang. - No puc ... No puc moure'm. - Digué amb una fil de veu.

La Sakura va intentar tancar els finestrons de l'esquerra però també li va tocar una bala i havia caigut a terra. - Ho sento, nano. - Deia el Sigfrid mentre treia al Romeu del seient d'una estrebada. - Sakura! Estàs bé? - Li cridà. - Ferida, però puc moure'm. - Tanqueu els finestrons que queden! - Li digué mentre engegava el motor

El vehicle es posà en marxa enmig de la pluja de projectils, no ho sabien però un dels pneumàtics s'havia desinflat, una Elianor s'interposà en el camí del vehicle, el vehicle va seguir el seu camí mentre un projectil sortia de la torreta volatilitzant l'Elianor frontal. - Tens més d'aquests? - Preguntà el Sigfrid. - Sí, un, però el necessitarem. - Respongué la Nereida mentre disparava contra les altres quatre Elianors.

Uns minuts després eren fora de l'abast de les Elianors, la Nereida baixà i feu una ullada a la situació, la Martha pregava en el seu seient, la Sakura, encara amb la ferida oberta, mirava de tapar l'hemorràgia d'en Romeu. - I tu com estàs? - Preguntà al Sigfrid. - He tingut sort ... on parem? Juraria que tenim algun problema amb les rodes. - Podem aguantar? - Ni idea. - Doncs segueix, encara ens poden atrapar. I tu què? Amb el teu Hummard, no? - Gràcies a Hummard ens hem salvat. - I una merda! Si de debò ens protegís hi seriem tots sans i estalvis, i te'n recordo que el teu Horton ha palmat i tenim dos ferits ... dins un blindat.

La Nereida tornà a pujar a la torreta. - O no existeix, o passa de nosaltres, o està de costat de les Elianor, elegeix. Sigfrid, a la meva pantalla ja no apareixen. - A la meva tampoc. Parem? - Parem. - La Martha seguia amb les seves oracions simulant no haver escoltat la Nereida. La Sakura s'estava embenant la seva ferida. - T'has tret la bala? - Li preguntà el Sigfrid. - Ha passat per sobre, és una cremada, una puta cremada. - I ell? - La Sakura abaixà la veu. - No crec que ho superi, l'únic que he fet és evitar que perdi més sang.

El Sigfrid, després d'assentir amb el cap, sortí del vehicle i mirà l'exterior, amb prou feines s'iniciava el dia. Feu una ullada a les rodes del darrere, totes estaven bé, mirà les de davant, l'esquerra estava destrossada. - En algun lloc hem de tenir una de recanvi ... espero – Pensava mentre cercava algun calaix on fos la roda. La Nereida sortí, la seva vista però repassà l'entorn, alguna cosa li deia que no estaven sols. Aixecà la vista al que hauria de ser el cel, un quasi indefinit punt grisenc enmig de l'aire li cridà l'atenció, no acabava d'identificar-ho. - Tu saps on porta això la roda de recanvi? - Li preguntà en Sigfrid.

Del vehicle sortí la Sakura empenyent la roda. - És això el que busques? - Sí! On era? - A dins, al terra. - M'ho podies haver dit, ja l'hauria agafat jo, tu estàs malferida. - No passa res. - Calleu! - La Nereida mirà fixament cap a un turó una mica allunyat. Encanonà alguna cosa que es movia. - No dispareu. - Digué una Elianor apropant-se al vehicle. - No us atacaré. - El Sigfrid, després d'amagar la roda també apuntà a l'Elianor.

L'Elianor es parà a una distància prudencial. - Primer de tot lamento ... lamentem tot el que està passant però ... - Menys excuses, què voleu? - Volem acabar amb tot això, ahir vam perdre un company. - Nosaltres també. - Sí, el nostre es va suïcidar, no suportava més el saber que estem col·laborant en un crim. - Molt bonic, però encara no heu dit que voleu. - Aquesta nit tindreu un altre atac massiu, cinquanta Elianors, volen ... el cap vol un cadàver.

Tots tres es miraren. - Quin cadàver? - Preguntà la Nereida. - és el mateix, vol una nova víctima. - Com és que heu canviat el programa. - Sembla que hi ha algun problema legal, volen acabar abans canvií la llei. - O es descobreixi que som a la Terra. - L'Elianor trigà en respondre. - No t'ho puc confirmar això. - I què es suposa que hem de fer? - Preguntà el Sigfrid. - Als vestits teniu un sensor, és el que ens diu si sou cadàver, no puc dir més. - L'Elianor es girà i s'allunyà del vehicle. La Sakura aixecà l'arma per disparar-li però la nereida l'aturà. - Si no ens ha enganyat convé que no la descobreixin. - Li explicà. - I si ens enganya? - Creuran que se n'han sortit. Tens ganes de disparar? - Sí. - Allà amunt. - Digué la Nereida assenyalant el punt grisenc. - És una càmera.

Mars royale, Capítol 4: L'amo del calabós

2010-10-04T10:11:00.000+02:00

Els guionistes són a la sala de reunions, parlen d'altres programes, d'altres idees, d'altres probabilitats fins que escolten uns crits ben familiars. Tots queden en silenci fins que s'obre la porta i entra ell, amb jaqueta Rosa, camisa hawaiana i pantalons pirates texans, sabates de vestir, sense mitjons. L'acompanya una hostessa de la productora amb el cap cot.

El presentador seu a la seva butaca i li fa un senyal a la noia, aquesta s'agenolla davant d'ell fins desaparèixer sota la taula. - I bé senyors? Quines noticies tenim del nostre bestiar? - S'han rebel·lat. - Diu un dels guionistes després d'una estona de silenci. - Què has dit? - Que s'han rebel·lat, senyor, han destrossat l'Elianor 1 i s'han escapat de la casa. - Vols dir que no han matat ningú? - De fet no, però les Elianor 2 i 5 sí ho han fet. - El presentador es queda en silenci una estona ... - Bé, no era el que havíem planejat ... però l'hem aconseguit. Tenim un nou cadàver!.

Davant el silenci dels guionistes se'ls mira i pregunta. - Què? - senyor, s'han escapat, van camí de la paret ... - Ja ... I digueu-me ... Qui collons els hi ha permès! - Diu mentre s'aixeca deixant al descobert el seu membre flàccid. - Qui estava de guàrdia? - Un guionista aixeca la mà tímidament i amb veu tremolosa respon. - Vaig enviar les Elianors darrere d'ells però van ser més ràpids ... aquella puta és molt intel·ligent i l'havia preparat tot. - Quina puta? - La Nereida.

El presentador riu mentre s'asseu i acota el cap de la noia amb la mà. - Així que ja tenim un líder ... m'agrada. - Queda rumiant una estona per acabar dient: - Activeu les Elianor del dipòsit més proper on estiguin, avui ha de morir un altre d'aquests babaus, i si és ella qui de vosaltres estigui de guàrdia tindrà una paga extra. Ah! Espero el guió d'avui d'aquí a una hora. - Dit això queda en silenci, emet un soroll gutural mentre es contreu en una ganyota i s'aixeca mentre es guarda el membre dins el pantaló.

El presentador surt de la sala davant el silenci dels guionistes i el plor amagat de la noia que resta agenollada davant la cadira. Un dels guionistes se li apropa i l'ajuda a aixecar-se. - El bany és en aquella porta. - Ella fa un gest d'agraïment amb el cap i se'n va. - Quin fill de puta. - Remuga el guionista.

Tres hores després el presentador entra a l'estudi. Saluda al presidiari. - Què li va atendre bé l'hostessa? - Sí, va ser genial, no sap la de temps que no em follava una dona. - Ja li vaig dir ... - A continuació li presenten l'ex-núvia d'en Sigfrid i l'actor que farà de pare del Horton. - Ja li han explicat que el seu fill és mort? - Sí, prefereix un pare colpit per la desgràcia o què passi de la sort del seu fill? - Quin se li dóna millor? - He fet de tot, però el paper de persona abatuda és el meu fort. - Doncs ja em va bé.

El presentador es gira cap al seu equip. - Com van? - Estan dormint, dins el blindat. - Respon un dels regidors. - Caldrà despertar-los, no? - El presentador deixa anar una rialla malèvola mentre es gira. Es mira el rellotge, una andròmina de mig quilo de pes fet en platí expressament per a ell. - És l'hora. - Cerca la càmera i li dóna l'esquena. Un regidor fa el compte enrere. - I quatre i tres i dos i ... - Benvinguts a una nova edició de Mars Royale! - Diu una veu prèviament gravada. - Quines noticies rebrem avui dels nostres herois? Quina sort hauran corregut? Amb tots vostès ... Carlo Cesburloni!

El presentador va un giravolt mostrant un ample somriure mentre sona el seu nom. - Hola! Hola! Hola! Benvinguts al meu programa. Avui veurem com els hi ha anat als nostres conillets ... shh ... ara dormen i no els volem despertar, no encara. - Tanca la frase amb una mirada i un somriure trapelles.

De sobte, es desplaça a tota velocitat cap a l'ex d'en Sigfrid - Hola maca. - Hola. - T'han dit mai que tens unes mamelles impressionants? - Sí. - I són teves? - Totes meves, que les vaig pagar molt cares. - Sonen aplaudiments de llauna. - Molt bé. Així tu havies estat núvia d'en Sigfrid? - Sí. - I que tal era? - Doncs era el típic nen de papà, amb molta pasta i poques responsabilitats. - Ah ... I digues, com el vas conèixer? - Doncs a la VIP's & Scorts, jo hi treballava de relacions públiques. - Voldràs dir púbiques. - Perdó? - Va nena, n'he estat molt sovint a la VIP's i allà o ets VIP ... - Digué assenyalant-se amb la mà d'amunt a avall. - O ets una scort, una meuca, una mama polles.

Sense donar temps a la noia a respondre salta cap al pare del Horton, el mira, i mou el cap negant, segueix fins trobar-se amb el presidiari. - Què? Encara vol matar en Romeu? - No, he reflexionat, ara el que vull és torturar-ho, sotmetre-ho a totes les vexacions possibles, amputar-li els dits un darrere l'altre després les mans, els peus, els ... - Se'm fa la boca aigua. Que dic! M'estic posant catxondo. - Diu mentre s'agafa l'entrecuix.

Llavors salta al centre del plató i mira a càmera. - Però anem a pams. Aquells que heu seguit el programa al canal temàtic haureu vist com s'han rebel·lat els nostres conillets, per a aquells que no l'heu vist ... suposaré que se us ha mort la mare i per això no l'heu vist ... doncs això s'han rebel·lat, en comptes de matar en Sigfrid, que va ser qui havia elegit l'Elianor, s'han posat a rumiar, han destruït l'Elianor i han fugit de la casa.

Una exclamació enllaunada acota l'explicació. - Però no patiu, tenim més Elianors, cent noranta-nou, per ser exactes, i totes armades i amb un sol objectiu: acabar amb tots ells menys un, el guanyador. - Un estrepitós aplaudiment acompanyat de crits i visques s'insereix en el monòleg. El presentador fa un gest per demanar silenci que es produeix quan el tècnic de só abaixa el volum. - Però abans vull parlar amb algú. - Llavors se'n va cap al pare d'en Horton.

Es para davant d'ell, l'home el mira amb els ulls enrogits i la cara humida per les llàgrimes. - No sap quant ho sento. - Gràcies, és molt dur per un pare saber que el seu fill és mort. - Sí, ho és, però m'ha d'acceptar que el seu fill una mica curtet si que ho era. - Mai no va ressaltar als estudis, per això vaig considerar una sort que es fes futbolista. - Sí, ho sabem. Què li devia passar pel cap per ficar-s'hi a l'armari de les Elianor? - El menjar, era el seu punt feble, per menjar feia qualsevol cosa, de petit els nens del barri se'n reien d'ell oferint-li menjar a canvi que es despullés que es deixés pixar a sobre, de més gran va ser pitjor, sort del seu entrenador que el va corregir.

El presentador, després d'escoltar atentament la història, saltà cap al centre de nou. - Doncs sí, un autèntic babau que ha perdut la vida perquè els seus companys es mengessin la carn que ell havia recuperat. - Riures en conserva. - I l'única que s'ha mostrat dolguda ha estat la Martha, sembla que els claus que hem pogut veure al canal de pagament no eren polvets per passar l'estona. - Riures escandalosos. - Bé, és el mateix, ara haurà de tornar als treballs manuals. - Riures. - Però això serà si te temps perquè just ara, cinc Elianors s'apropen al blindat. Els convido a veure-ho.

Amb la palma de la mà el presentador assenyala un gran monitor al fons del plató que s'encén i després d'una falca publicitària mostra una imatge zenital del blindat i com les cinc Elianors s'han repartit estratègicament per atacar-ho. El presentador, en silenci aixeca una mà amb els dits estesos i separats, plega el polze, l'índex, el mig, l'anular i l'auricular. Les Elianors comencen a disparar sobre el blindat, el sistema barreja el só dels trets i els crits dins el vehicle, s'obre una pantalla a l'esquerra, on es veu l'interior del blindat i com s'aixequen esverats, sense acabar de fer-se a la idea del que està passant, es pot veure la Nereida com seu a la torreta i comença a disparar contra les Elianor mentre crida al Romeu perquè arrenqui.

De sobte s'apaga el monitor. El presentador es gira cap a la càmera. - Si volen veure més, ja ho saben, al nostre canal de pagament! Sóc en Carlo Cesburloni i això és Mars Royale! - Les càmeres deixen d'emetre, el regidor avisa. - Ja no som a l'aire. - El presentador crida – Sóc el puto amo! Genial! Genial! - Dient això abandona el plató sense dir res més.

Mars Royale, Capítol 3: Lladre!

2010-09-24T12:38:00.001+02:00

En Sigfrid obre els ulls, mig en somnis veié l'Elionor deixant restes de menjar al seu armari. - Què fas? - Pregunta encara mig adormit. - Felicitats, ets el proper de la llista, et toca córrer perquè no et matin. Sort. - Dit això i sense respondre els crits d'en Sigfrid sortí de la cel·la i es tornà al seu armari.

Sonà l'alarma i tots sortien de les seves cel·les, tot menys en Sígfrid. - Què passa? - Preguntà en Horton. - En Sígfrid, blanc sortí de la seva cel·la. - Fill de puta ... - Digué mentre es passava la mà pel cap neguitós. - Què et passa? - Li preguntà la Sakura. - L'Elianor ... m'ha parat una trampa. - Què dius ara! - exclamà el Romeu. - En Sígfrid obrí la porta i veieren les restes de menjar a terra. - L'acaba de deixar.

Un silenci profund s'apropià de l'ambient, durant uns segons ningú no parlà fins que la Martha corregué cap a la seva cel·la. - On vas? - Li preguntà la Nereida. - A buscar les meves armes, aquest lladre golafre ho pagarà. - Espera, jo m'ho crec. - Tu ets una crèdula, una beneita. - Escridassà en Horton mentre enfilava cap a la seva cel·la. - Un tret el va parar de cop, la Nereida havia disparat el seu Colt. - Vull veure l'Elianor abans de condemnar-ho.

Remugant la Martha i el Horton seguiren al grup fins l'armari de l'Elianor, la Nereida trucà a la porta i l'Elianor sortí. - Voleu fer alguna consulta? - Sí. - Digué la Nereida. - Qui ha robat menjar aquesta nit? - Sígfrid. - Com ho saps? - Perquè el te a la seva cel·la. - Quan ho ha fet? - Fa vint minuts. - Gràcies. - L'Elianor es tornà al seu armari.

La Nereida mirà a Sígfrid. - Quant menjar hi ha a la teva cel·la? - Una ració de carn dessecada. - Us sembla que anem a veure com està el rebost? - Tots seguiren a la Nereida, en obrir el rebost van poder observar que mancaven totes les racions de carn. - Ja em perdonareu però si en Sígfrid s'hagués cruspit vint-i-nou racions de carn en menys de vint minuts no caldria matar-lo, seria mort.

- Llavors, l'Elianor no és de fiar. - Sentencià el Romeu. - Què us sembla si li preguntem? - Digué de nou la Nereida. Tots la seguiren mentre en veu baixa el Horton li digué a la Martha. - Semblem un ramat darrera la pastoreta. - La Martha somrigué i ningú més feu senyal d'haver escoltat però fins i tot la Nereida la més allunyada s'assabentà del comentari. - Ja ens trobarem, parella, ja ens trobarem. - Va pensar.

Una vegada més feren sortir l'Elianor, aquesta, programada per fer comentaris fora de to, preguntà. - Sembla que no teniu clar el joc, què voleu ara? - Quant temps fa falta perquè una sola persona es cruspeixi vint-i-nou racions de carn dessecada sense morir en l'intent. - L'Elianor realitzà els càlculs durant una estona. - No tinc informació sobre la probabilitat de mort, però per menjar tot això fan falta entre quatre i sis hores. - I com pots explicar que en Sígfrid l'hagi fet en menys de vint minuts? - Impossible. - Ja, però a la cel·la te una sola ració, suposem que s'ha cruspit ... dues? En manquen vint-i-set. Les tens tu?

L'Elianor callà davant la pregunta, el seu programa no contemplava la possibilitat de respondre-la. Amb una actitud quasi humana respongué. - No ... No tinc resposta per a aquesta pregunta. - No tens resposta o no pots respondre? - Pregunta massa complexa ... Replantegi-la. - No cal. - Dit això la Nereida intentà accedir a l'armari. - No està autoritzada per accedir a aquesta zona. - Digué l'Elionor apartant la Nereida agafant-la pel braç i tirant-la a terra.

La reacció de l'Elianor provocà que tots se li llencessin a sobre, la batussa va servir per comprovar que aquella androide tenia més força que no pas semblava, tot i així van poder amb ella en el moment en que la Sakura li separà el cap de la resta del cos. - Això que em feu no és correcte. - Digué l'Elianor. - Haver col·laborat. - Respongué la Nereida. - El Romeu obrí la porta de l'armari. - Merda! - Cridà tancant la porta de cop. - Què passa? - N'hi han unes deu Elianors aquí a dins. - I la carn? - Preguntà el Horton.

El Romeu, espantat va mirar l'Elianor que va deixar anar. - Més val que us prepareu, les meves germanes us perseguiran i eliminaran tan aviat s'activin. - I quan ho faran? - Quan rebin l'ordre. - El Horton tornà a preguntar. - La carn! On és la carn! - A dins. - Va respondre l'Elianor. - Lluny de les vostres mans. - La Martha d'un cop de mall va aixafar el cap de l'Elianor enmig d'un munt d'espurnes i restes de circuits. - Veurem qui elimina a qui, puta!. - És una màquina, Martha. - Digué el Sígfrid. - Són els cabrons del programa els que haurien de rebre el cop de mall.

El Horton va obrir de nou l'armari i entrà a la recerca del menjar, la porta es tancà darrera d'ell, intentaren obrir de nou però fou impossible, semblava tancada des de dins i tot i els cops de mall desesperats de la Martha no arribaven a fer més enllà d'uns minsos bonys. Tots, a excepció de la Nereida quedaren esperant la sortida de Horton.

Nereida va anar al garatge, comprovà que la porta, tot i haver-hi una mica de runa era practicable, el blindat disposava d'espai per als sis i bona part dels queviures si renunciaven a la munició pesada. - Amb portar munició per la metralladora tindrem prou. - pensà. Revisà el dipòsit de combustible, omplí un parell de bidons que eren arraconats i els posà en un compartiment que va trobar adient.

Acabà la feina i tornà amb la resta del grup. - Senyors, mentre torna en Horton podríem carregar els queviures al blindat i, quan surti ell, escampar la boira. - Jo em quedo aquí a esperar-lo. - Digué la Martha. - Com vulguis, però no sortirà abans, si surt. - Sortirà! M'escoltes? Sortirà! - Millor per ell ... i per a tu segons sembla. La resta, veniu?

Tots els altres seguiren la Nereida, recolliren el menjar i alguns materials i l'encabiren al blindat. No fou fins que quasi havien acabat al feina que escoltaren els crits de la Martha. Quan arribaren varen poder veure el Horton als braços de la Martha, ensangonat i agonitzant, amb un sac d'on sortien algunes de les racions de carn. - És tot el que he pogut rescatar ... les Elianor porten armes blanques ... i no fan broma.

El Horton va tenir un espasme i morí. La Sakura aixecà la Martha ajudada pel Romeu, El Sígfrid aixecà la bossa i tots anaren cap al blindat deixant el cos inanimat del Horton estès a terra. El Romeu agafà el comandament del vehicle i arrencà el motor, en el mateix moment sonà una alarma i la porta del garatge baixà de cop. - Merda! - Cridà el Sígfrid. - Tira endavant! - Ens mataríem. - Digué en Romeu, i dit això premé l'accelerador a fons. - Agafeu-vos! - Cridà mentre el blindat corria marxa enrere fins estavellar-se amb la paret que es trenca en mil bocins.

Una vegada fora girà i posà una marxa endavant sortint a tota velocitat d'allà. - I ara, on anem? - Preguntà. - Què us sembla anar a l'origen de l'onada de runa? - Preguntà la Nereida. - A falta d'una alternativa tots van estar d'acord. - El Romeu encarà el vehicle. - Collons! - Cridà la Sakura mentre mirava per la minsa finestreta del darrere. - Què passa? - Això no són deu Elianors, són prop de cinquanta! - Un míssil caigué uns metres per darrer del vehicle. - Ens em salvat per poc. - Digué la Nereida. - Per molt poc.

Un dia.

2010-09-20T11:07:00.000+02:00

Fins sempre.

Mars Royale, Capitol 2: Benvinguts al Show

2010-09-14T22:54:00.000+02:00

El presentador, amb un vestit amb jaqueta blava metàl·lica i pantalons verds pistatxo es mou descontrolat pel plató preguntant bajanades als convidats, tots ells suposadament relacionats amb els sis darrers concursants. - Digues Shery, tu ets amiga de la Nereida, creus de debò que està convençuda de estar a la Terra? - Ais! I jo que sé, ella era la intel·ligent a classe, jo cardava amb els tipus i ella els hi cobrava el servei.

El presentador amb un riure traïdorenc li etziba. - Així tu eres la puta i ella la madame. - Doncs ... sí, crec que sí. - I us ho fèieu? - Què vols dir? - Si sou lesbianes, si cardàveu. - Ai! no! I ara! a mi on hi hagi una bona salsitxa que es treguin les figues.

El riure enllaunat del públic permet al presentador deixar la dona amb la paraula a la boca i anar-se'n a l'altre extrem. - Cardaus. Tu ets jugador de Hard Football. Havies jugat amb en Horton al Cornellà H.F. Club, un equip de primera divisió mundial i que és l'equip capdavanter amb diferència d'un petit estat europeu, cert? - Er ... sí ... Cantalunia, Catalona, Canteronia ... No sé ... alguna cosa així. Vaig estar tres mesos fins que em vaig lesionar, en Horton m'ajudà molt. - Digues no era en Horton qui et facilitava l'Spinarol? - ... El compràvem junts ... Tothom el pren, sinó com penses que aguanten els impactes de les bales de plàstic ... aquell cabró del Leganés sabia que tenia el braç tocat ... fill de puta! ... va acabar amb la meva carrera.

En Cardaus comença a plorar, un lament general, evidentment enllaunat, sona al plató. Impertèrrit el presentador s'acosta d'un salt a un convidat una mica especial, porta un mono blau amb un número sobre el pit, està encadenat i al seu costat hi ha un androide de la policia. - Vostè va compartir cel·la amb en Romeu, cert? - L'home somriu diabòlicament. - Sí, era un merdós, gràcies a ell d'una condemna de tres anys vaig passar a cadena perpètua. - Creu que guanyarà el concurs? - I a mi que m'importa! Més li val que el matin a dins, perquè si surt el mataran els meus amics. - L'home s'esvera s'aixeca i crida. - M'escoltes Romeu? Et mataran! I serà una mort lenta i dolorosa! Ah - El dromaid li ha aplicat una descàrrega elèctrica que l'ha tombat a terra.

El presentador, amb cara d'estar parlant seriosament, es dirigeix a la càmera. - Com heu pogut veure, estimat públic, hem canviat les regles del joc, ara, amb sols sis concursants, menjar per un més ... bé, del menjar ja en parlarem ... perquè hi haurà sorpreses. - Una exclamació general sona pels altaveus. - Com deia, creuen que hi ha hagut un cataclisme, felicitats a l'equip d'efectes especials, per cert.

Una ovació aclaparadora inunda el plató. - Bé, tenim una malfiada, la Nereida, que sospita que està a la Terra i que és molta casualitat que el menjar sigui per a un mes i sis persones. - El presentador aixeca una cella. Riures enllaunats. - Bé en el tema del menjar te raó, però us puc assegurar que són a Mart, el que no saben és que hi són en l'escenari més gran mai creat per l'home, on es reprodueix la gravetat de la Terra i on, si volguéssim, podrien respirar tranquil·lament.

La gravació d'un lament general sona de nou. - Però no patiu, el show continua, l'única diferència és que farem que es matin, sense punts, sense proves, sense votacions, per pura supervivència, perquè ... Mentre dormen la nostra estimada androide Elianor accedirà a l'avituallament i farà desaparèixer una part, de manera aleatòria deixarà una part a una de les cel·les i així tindrem el proper objectiu. - Crits d'entusiasme. - Segueixo, segueixo. El despertarà i l'acusarà, tindrà el temps just de sortir cames ajudeu-me abans no es desperti la resta, i la resta ja us la podeu imaginar. - Riures i crits.

Sense solució de continuïtat s'acosta a un altre convidat. - Vostè és el marit de la Martha. - Ex-marit. - Ex-marit. És veritat que la seva dona és caníbal? - La veritat és que no li se dir, home, el seu profeta, en Hummard va intentar cruspir-se la seva dona abans no el matés un policia infiltrat a la secta. Ara ella, fanàtica ho és però menjar carn humana ... No ho crec. - Això l'haurem de veure quan no tinguin res de menjar. - El presentador deixa l'home i corre cap a altre convidat. - Aquí tenim ... Aquí tenim la mamà de la Sakura. Què li sembla la possibilitat que la Martha es bereni la seva filla? - Si us plau! Aquestes coses ni es pensen! - Deixant la dona esgarrifada va dient. - Es pensen i es diuen, senyora, que la seva filla ja sabia on es ficava quan va entrar, que porta deu morts a les espatlles, que no es perd res si mor una assassina com ella. - La dona, amb llàgrimes als ulls respon a crits. - Fill de puta! Són les normes del concurs! Ella és com un soldat! Ha de fer la seva feina! La seva puta feina!

El presentador, ignorant els crits de la dona, s'apropa a un altre convidat. - I vostè? Ah, sí, vostè era soci de del Sigfrid. Quants cèntims li va robar? - dos milions d'eurodòlars. - Ja, i encara així és el seu amic. - Amic? No, però de tant en tant em dona uns cèntims que em serveixen per menjar. - Ja i per alguna dosi de Juppie, no? - L'home abaixa el cap. - El necessito, a més em permet parlar amb Déu, ell m'ha dit que no mati al Sigfrid ... Em pagareu al final, oi? - Si, tranquil, nosaltres paguem ... quasi sempre. - Riures electrònics.

El presentador torna a dirigir-se a la càmera. - Segur que tots vostès desitgen saber més, i això serà d'aquí a unes hores, ara deixarem pas a la publicitat i a l'informatiu esportiu on ens parlaran de la mort de l'atleta d'escalada extrema Jake Smith, pel que he entès ha caigut al intentar fer caure el seu adversari a la competició d'aquest matí ... Bé, unes vegades es guanya i altres es perd, algunes definitivament. - Ovació i riures. - Fins d'aquí a unes dues hores! No se'n vagin, els esperem.

El regidor fa el senyal. Ja no som a l'aire! - El presentador llença amb ràbia els papers i s'encara amb la mare de la Sakura. - Vostè qui s'ha pensat que és? No em torni a cridar o li trenco la cara davant de tota l'audiència! - Es dirigeix a l'equip amb mala llet. - A veure! A quin bordegàs se li ha acudit portar-me un ionqui de merda? Havia dit un actor que ho semblés, no un de veritat! Encara sort que ha sabut dir que era el soci ... però lo de parlar amb Déu. - És que era el soci. - respon un dels col·laboradors. - Ho era? - Sí. - Collons!

El presentador s'apropa al presidiari mentre aquest es desfà del cadenat. - Magnific! Ha estat vostè magnífic ... Ha pensat en fer-se tertulià quan acabi la condemna? - Ja m'agradaria, però és una perpètua, i amb la llei actual vol dir que sortiré en una caixa de fusta. - No pateixi, ara els nostres advocats parlen amb vostè i en quatre dies està fora. - Ja, i això a canvi de què? - El presentador es gira assenyalant-ho tot amb la palma de la mà amunt. - A canvi d'això, a canvi de poder comprar tot el juppie que vulgui, a canvi de cardar amb les hostesses del programa, a canvi de ser famós ... i a canvi d'un contracte de per vida amb aquesta productora. - Cardar! Fa temps que no cardo amb una dona! - Vol? - Sí!

El presentador fa un senyal a una de les hostesses, aquesta s'apropa i ell li xiuxiueja alguna cosa, la dona mira el presidiari amb cara de fàstic, tot i així se li apropa i se'l porta, el presidiari es gira i li pregunta al presentador. - I podré matar el Romeu si guanya? - Això no li puc respondre sense l'autorització dels nostres advocats. - Li diu mentre li acluca un ull.

Un tècnic entra esverat. - Senyor! senyor. - Sí? - Veurà és que el terrabastall ... no era fictici. - Què vols dir? - Ha caigut una part del mur exterior, ara poden respirar fora de l'edifici. - Merda! ... Bé ells no ho saben, pel moment és com si no poguessin. - Però és que hi ha més, l'estructura està danyada, si cau veuran el cel terrestre i sabran que no són a Mart. - Collons! Vull una solució, ja! - Hi ha un equip de cent persones tractant de reconstruir la part esfondrada, si l'aconsegueixen si més no seguiran pensant que són a Mart. - Més val, sinó anirem tots a la presó.

El presentador es retira a la seva cambra, pel camí veu un dels ajudants, un jove musculat, de cabell curt i faccions dures, un caramel del seu gust. El mira i el jove el mira amb ell, amb la mà li fa un gest, el jove el segueix i entren a la cambra del presentador, ningú no diu res, ningú comenta, tots segueixen la seva feina i un altre ajudant fa la feina del que ara aten al presentador i cap del programa.

Mars Royale, Capitol 1: Battle Royale

2010-09-08T22:36:00.000+02:00

El cor estava a punt d'esclatar-li, la suor se li acumulava dins les botes fent-li recordar la sensació que tenia quan es mullava les sabates els dies de pluja. Va deixar de córrer per amagar-se darrera una roca i mirar si encara el seguien.

Va mirar el ganivet suís que duia, aquella ronda havia esta pèsima, ni armes ni menjar ni punts. Va mirar el rellotge, encara quedaven tres hores del dia terrestre, tres hores que podien suposar la vida ... o la mort. Tornà a mirar per un costat de la roca, el blindat semblava allunyar-se, potser l'havia aconseguit.

Va sentir un xiulet, el següent va ser un copet a l'esquena i un altre al pit, mirà i veié la fletxa ensangonada sortint del seu pit i l'aire escapant del vestit. Va caure d'esquena i quedà mirant cap al cel, s'ofegava, el verí de la fletxa l'havia immobilitzat i sols podia esperar fins que la mort l'alliberés, havia perdut. - Perquè no el remates? - Preguntà Sigfrid. - Amb què? Sols tinc les fletxes. - Respongué la Sakura. - Si vols el remato jo. - Una merda, és meu, jo l'he matat, si li dispares et portaràs els punts.

Sigfrid rigué. - La saps llarga tu. - Sakura agafà la fletxa i tirà d'ella per recuperar-la, com que no sortia la remogué esperant alliberar-la de ves a saber quin organ de la víctima. - Sí, sí, tu fes-lo patir, no sigui que es mori sense dolor. - Vols callar? Sols vull recuperar la fletxa. - Amb una darrera estrebada la fletxa sortí del cos de l'home amb el seu últim alè i un tros de ves a saber què. - Mira! El teu sopar. - Cabró! - Puta!

Sakura, ignorant l'insult d'en Sigfrid, netejà la fletxa fregant-la contra el cos del cadaver, en acabar li agafà la polsera que l'identificava. - Anem. - Va dir i tots dos caminaren cap a la base. En arribar ja hi era el blindat. - El Romeu ja ha tornat, estarà cabrejat, li has deixat sense punts. - Que es foti.

A la sala hi eren el Romeu i la Nereida. - Felicitats! - Digué el Romeu, poc convençut. - Gràcies respongué la Sakura de manera rutinària. Tots dos segueren, al poc entraren la Martha i el Horton. - Què us ha passat? - Preguntà el Sigfrid. - Que alguns es mediquen massa. - Digué la Martha visiblement emprenyada.

En aquell moment entra Elianor, la presentadora. - Felicitats Sakura, ets la guanyadora de la ronda. La veritat és que l'estratègia que heu fet servir ha estat molt efectiva, llàstima que alguns perdin el temps en activitats no recomanables. - Digué mirant cap a Horton.

Elianor, picà de mans per indicar que passava a un altre tema. - Bé, demà tocaria fer la prova amb premi, però us he de comunicar que farem un dia de descans. - Tots sis es miraren sorpresos. - Sí, resulta que d'aquí a catorze hores ha de passar un asteroide molt a prop de la Terra, vosaltres esteu a raser allà a Mart, però aquí hem d'anar als refugis, una simple mida de precaució, Així doncs aprofiteu a descansar que dins de vint-i-quatre hores tornaré per explicar-vos la prova.

Dit això Elianor tornà al seu armari. No era estrany que més d'una parella mantingués relacions abans d'anar a dormir, fins i tot alguna vegada s'havia muntat una orgia, lògicament això havia disparat l'audiència del programa però portaven vint-i-una hores sense dormir així que tots sense excepció es varen anar a dormir, cadascú a la seva cel·la.

Es van aixecar tretze hores després, per l'explicació de l'Elianor no van malpensar però la Martha va descobrir la finestra de d'on es veia la Terra. - Algú sap quina estrella és? - La més brillant. - Va dir el Romeu. - Però no la veuràs encara. - Va seguir mentre mirava el rellotge.

Una mena de ronc de fons es va anar incrementant, de sobte van veure una onada grisa que venia a gran velocitat cap a ells. El Horton premé el boto que baixava la protecció de la finestra i sort d'això l'onada no s'estavellà contra el vidre que, de ben segur no hauria resistit l'impacte.

El terratrèmol els va fer caure a terra i tot el mobiliari es desplaçà anàrquicament. Uns minuts després tornà la calma, a poc a poc aixecaren el cap. - Què collons ha passat? Què era allò? - Preguntà la Sakura? - Que Hummar em protegeixi, és el final dels temps! - Exclamà la Martha. - Au! Ves! És un terratrèmol marcià. - Digué el Horton.

El Sigfrid obrí de nou la finestra, davant els seus ulls van poder observar un munt de runes i una boira intensa, fosca i bruta. - Això no ha estat un terratrèmol. Quina hora és? - Tots van mirar els rellotges. - Merda! Ho sospitava. - Digué la Nereida. - M'estranyava que haguessin fet unes instal·lacions tan grans a Mart, a més, teòricament la gravetat de Mart és més petita que la de la terra però jo peso el mateix i no m'he engreixat. - Què vols dir? - Preguntà el Sigfrid. - Que som a la Terra i que l'asteroide ha impactat contra el planeta.

Horton rigué histèric. - No ens prenguis el número, Nereida! Què collons estàs dient? - El que has escoltat... Crec que s'ha acabat el concurs, hauríem de plantejar-nos sortir d'aquí i anar a buscar on arrecerar-nos. - Espera! A mi una tia no em diu el que he de fer, jo em quedo aquí. - Digué Horton mirant els altres dos homes. - En Romeu, ignorant el Horton, preguntà. - Estàs segura? L'edifici ha resistit, potser estem més segurs aquí? - El Horton remugà de manera inintel·ligible, la Martha pregava a Hummar en un racó, la Sakura, eixugant-se les llàgrimes, preguntà. - I si ha mort tothom?

El silenci envaí la sala. Les mirades es cercaren neguitoses, ningú gosava parar boca. En Sigfrid trencà la tensió. - Nereida ... com expliques que la gent s'ofegués al perdre l'aire de les bombones? - No ho sé, però segur que hi ha una explicació. - De sobte s'obrí l'armari de l'Elianor i aquesta sortí i els parlà. - Benvolguts concursants, això que escolteu és una gravació i vol dir que heu perdut la connexió amb l'exterior, Hi ha una cambra frigorífica al soterrani amb queviures per un mes, esperem que tot es resolgui i podem restablir la connexió.

Sakura preguntà neguitosa. - Som a la Terra? - No. Sou a Mart. - I la gravetat? - Preguntà la Nereida. - El cert és que la diferència d'atracció entre Mart i la Terra no són massa diferents a ulls humans. - L'atracció de Mart és un terç respecte a la de la Terra. - Però tu no el notes. - Ja. - Conclogué Nereida. - Alguna preguna més? - Sí, jo. - Digué la Martha. - Ha arribat la fi del món? - Ho sento no tinc informació al respecte. - Dit això l'Elianor es retirà de nou al seu armari.

Tos guardaren silenci, un silenci sepulcral, tens, com si esperessin res. Nereida ho trencà. - Bé, siguem a la Terra o a Mart estem sols, sols enmig d'un munt de runes. Jo no sé que penseu però em dona que no tindrem més contacte amb el programa. - Tots assentiren, Horton, més que preguntar, proposà. - No creieu que hauríem d'elegir un cap. Si m'ho permeteu, penso que sóc la persona més adient. - Tu? - Digué Sígfrid – Què passà? Penses que ho faràs millor que jo? - Qualsevol ho farà millor que tu. Som sis persones, no cal un cap, penso que és preferible parlar-ho tot, i si cal en alguna situació que algú es faci responsable per alguna cosa ho decidim llavors.

Tots, a excepció de Horton es mostraren d'acord. Passaren la resta del dia arreglant la trencadissa i revisant els queviures. En Horton, però, es va perdre a estones. Efectivament hi havia el menjar just per a un mes i sis persones. - Curiós que siguin tan acurats. - Comentà el Romeu a la Nereida. - Sí, moltes coses que no quadren, o que quadren massa bé.

Arribà la nit i es retiraren, la Martha però decidí visitar en Horton a la seva cel·la, les càmeres poderen captar una sessió de sexe més aviat tradicional seguida d'una xerrada xiuxiuejant fins a altes hores de la nit.

Una bona idea llençada a les escombraries

2010-08-30T19:47:00.000+02:00

Pels que no veuen la televisió mai us diré que parlo d'un programa, auto-definit, d'humor que ha emès Cuatro aquest estiu. L'equip és bàsicament el de “Camera Cafe” i el director de totes dues en Luis Guridi, qui després de fer el genial “Justino, un asesino de la tercera edad” i alguns spots publicitaris amb certa gràcia sembla ser que se li ha fet malbé la punta.

Si “Camera Cafe” era un producte importat i es podia excusar la seva falta de qualitat per això (no som xinos, no sabem copiar, sinó feu una ullada a la versió americana de “Matrimonio con hijos” i el subproducte que es va fer aquí a despit dels actors amb que contava), el cas de “La isla de los nominados” no compta amb aquesta.

De fet la idea és genial, dona per fer una sèrie sarcàstica, dura, irreverent, polèmica, fins i tot a la web de quatro diuen: “La parodia de Perdidos o de Supervivientes es sólo una excusa para bucear en los entresijos de la convivencia. El mecanismo de nominaciones, expulsiones y normas, vacío de sentido, deja al aire lo que de ridículo tiene siempre nuestro comportamiento. Así que es mejor olvidar las referencias y sumergirse en el espectáculo que ofrecen los ejemplares de este peculiar zoológico.”

Doncs és exactament això que diuen el que no es troba en la sèrie. Els personatges no són plans, són, en el millor dels casos un esbos i en el pitjor un batibull, l'argument de la sèrie no existeix, cada mini-capítol és totalment inconnex amb qualsevol altre, reduint la gràcia del mateix a l'acudit ocasional, l'escatologia barata, i la frase genial dins d'un diàleg absurd (recordeu la frase aquella de milers de micos escrivint a màquina?).

Dels personatges més presents, no m'atreveixo a dir principals, cal destacar el personatge representat per Arturo Valls, perdó, Vals, que a l'anunci del xampú el deixen molt clar. Potser algú els hi hauria de dir, a ell i a qui el contracta com actor, que es dediqui a una altra cosa. El personatge no deixa de ser, amb tots els ets i uts, el venedor impresentable de “Camera Cafe”, ara amb pantalons curts. Dels altres actors millor llegir la pàgina de Cuatro, i dic millor perquè és, efectivament el millor.

Estic d'acord que fer una sèrie és una feinada però aquesta més que una sèrie és un refregit dels acudits de la primera amb l'afegit d'anar fent malbé bones idees per inserir acudits fàcils a dojo. Resumint, torbo a faltar “Plats Bruts”, fins i tot, si m'apureu, els productes de l'Emilio Aragón i l'Antonio Mercero.

Creences

2010-08-25T20:59:00.000+02:00

La mare es va enfadar amb Déu ja fa molts anys, va ser quan va morir la meva cosina, la mare no li va perdonar que s'en portés una noia que estava a punt de casar-se, a punt d'iniciar una altra generació.

Jo era relativament petit, dotze anys potser. La mort de la meva cosina per a mi va ser diferent, era la primera mort a la família, era la primera vegada que sentia la pèrdua d'algú proper.

Que la mare deixés de creure en Déu, d'aquella manera que deixen de creure els que s'enfaden amb el seu Déu, va suposar la llavor del meu ateisme tot i que no en vaig ser conscient fins molt temps després.

Vaig voler creure, i vaig llegir-me la bíblia, versicle a versicle, paraula a paraula, des del principi, i ja des del principi les coses no quadraven. A classe de religió, a missa, el missatge era clar Déu era un ser tot bondat i justícia, però endinsar-se en els relats de la Bíblia implicava trobar-se algú mesquí, egocèntric, injust i arbitrari.

Com vaig poder em vaig empassar l'antic testament esperonat que, segons m'explicaven, tot allò era un poema, i que l'enteniment de totes les contradiccions es desfarien en llegir el nou testament. I així fou. Amb prou feines vaig començar m'hi vaig trobar amb un arbre genealògic al final del qual sols vaig poder pensar: I què? Què més dóna que Jesús estigués emparentat o no amb Abraham?

La lectura dels quatre evangelis va ser penosa, eren clarament un recull inconnex d'històries, un batibull de miracles sense gaire sentit i d'històries de vell. Però a la fi sí explicava coses, certes o no, d’algun que proclamava l'amor i la justícia, sense prejudici d’alguns passatges on la història deixava de ser “perfecta”. Va ser en arribar als fets dels apòstols i acabar de decidir que la meva fe es podia sustentar en aquell llibre de la mateixa manera que en el Corsari Negre, de fet aquest segon tenia un fil argumental més coherent.

La resta va ser llegir per llegir, fins i tot era divertit en alguns casos; les cartes de Pau són infumables a més de masclistes i retrògrades; L'apocalipsi podia ser ben bé l'argument per a una sèrie fantàstica, anys després vaig esbrinar que es tractava d'un pamflet polític.

He de reconèixer que dels cristians que he conegut la majoria són bona gent, potser n'he tingut sort, però tinc molt clar que la vàlua d'aquesta gent els hi és pròpia i no pas donada per la seva fe, ho sé perquè n'he vist alguns de perdre-la i tot i així seguir el camí que creien correcte.

Tanmateix tots en tenim en ment aquells que sent cristians són dignes de ser lapidats a la plaça pública, mafiosos profundament catòlics, racistes reformistes ( també coneguts com a protestants.), i com no aquells mossèns que des de la més absoluta impunitat han fet i desfet en els cossos i vides d'éssers indefensos.

Una altra incursió meva va ser a espiritisme, religió molt més fragmentada que els reformistes, sense un liderat clar, creuen en la reencarnació, procés segons el qual l’ànima evoluciona “habitant” cossos de diferents animals fins arribar a l’home, aquest procés acabaria quan aquesta ànima fou prou evolucionada per no haver de viure-hi més en un cos.

D’aquesta religió, nascuda d’una trapelleria de dues nenes, em va atraure el fet que es parlava d’evolució, de progrés i sobretot de l’oportunitat de millorar. Aquí vaig aprendre molt, l’he de dir, però no pas en positiu.

El ritu bàsic és la comunicació d’un mèdium amb un suposat esperit que, si més no en els cercles en els que em movia, podia donar alguna explicació de caire espiritual o bé demanar ajut per trobar el camí, es a dir algú que havia mort recentment.

Dels segons poc a dir. Dels primers dir que les contradiccions i de vegades el tarannà que mostraven es podia dir que era ben cert allò de “igual al cel que a la terra”, com a exemple, podies tenir un que deia que hi havien naus extraterrestres voltant la Terra i a continuació un que et deia que no hi havia cap d’aquestes naus, un deia que l’avortament era pecat mortal i altre que no érem ningú per jutjar a ningú i menys una dona en un tràngol tan dur. Barra lliure en resum.

Però no ens portem a engany, totes les religions tenen un nucli fosc, totes han nascut d'allò que avui coneixem com sectes i sols la seva capacitat d'expansió en uns casos o la seva capacitat de mantenir-se vives en d'altres ha estat prou per considerar-les religions “correctes”, el islamisme, amb tantes versions com el cristianisme, és un niu fatxenda de pederàstia que nega, a més, qualsevol valor a les dones, diguin el que diguin, El hinduisme és un conglomerat de religions deterministes amb un sistema de castes absurd i el budisme, tot i ser tan pacífic no ha aportat més que la submissió al destí “escrit”.

No podem escapar a la seva influència, la tenen, l'han tinguda i és possible que la tinguin molt de temps, però educar els nostres fills no pas aïllats d'ells sinó en un esperit crític, capaç de discernir el que és una barbaritat del que no ho és podrem desfer-nos de la seva influència en un futur no gaire llunyà.

Tanmateix hi ha algunes coses que hauríem de recuperar, tradicions benèfiques per a la comunitat que van ser manllevades en uns casos o perseguides en d'altres, d'això l'església cristiana (catòlica, ortodoxa i protestant) en sap molt.

La setmana santa amaga el principi de la primavera, l'època en que començaven les collites i els ramats iniciaven el seu camí a les zones altes, Sant Joan és el final de les collites, l'inici de l'estiu, al nadal els ramats tornaven a les zones baixes a la recerca de raser davant el mal temps, moment en que es reunia tota la família per passar l'hivern.

Totes aquestes tradicions ens pertanyen, com es pertany el dia de descans setmanal on el poble es reunia per posar en comú els problemes i els guanys de la setmana, on es decidia el que es faria la següent setmana, on es posava pau en els petits desacords i on s'acabava en festa i festeig.

Aquesta darrera posició va ser manllevada pels sacerdots jueus fent del dissabte el dia de descans obligatori, blindat pels cristians i musulmans fent de diumenge i divendres respectivament el dia de Déu.

Si volem un mon lliure de la religió més que perseguir-la hem de retornar a la societat allò que van manllevar recuperant-lo com una tradició laica. Sé que és difícil replantejar que cada setmana ens reunim els veïns però potser l'haurem de re-inventar, centres de cultura, grups d'activitats socials ... potser.

Quant al nadal i la setmana santa, als dies en que les famílies es reuneixen, no pas per pregar a un déu que mai no fa acte de presència sinó per estar amb els avis, els pares, la família que normalment és lluny. Llavors potser ens lliurarem d'una vegada per totes del llast que suposa la religió.

Respecte a les meves creences actuals, les poques que em queden, dir-vos que, com no puc demostrar-ne la seva validesa, com que tot el que podria explicar es sustenta en la meva pròpia experiència i en els meus records, com que no puc donar una explicació coherent al perquè ni al per a què, me les quedo per a mi, no fos cas que donés peu a una altra religió.

Olé!

2010-08-03T09:52:00.000+02:00

Estic decebut, mai no m’hauria esperat del meu parlament que prohibís una tradició tan secular i arrelada com és l’estampat de gats.

I és que no sé on veuen la barbàrie, aquests maricons ecologistes. És tan difícil veure l’art de l’estampador quan agafa el gat en plena fugida per la cua, el volteja per sobre el seu cap i el llença contra la paret? Qui no ho sap veure és que no sap res.

I la mania de dir que el gat pateix? Els gats no pateixen, han nascut per a ser estampats i això ho diuen tots els veterinaris que els tracten. A més els gats d’estampat són una raça creada expressament per a la festa, seleccionats entre els més esquerps, i se’ls hi dóna una vida regalada fins el moment de l’estampat i a mi ningú no em convenç que és millor una vida miserable de gat de mas perseguint ratolins que la vida que reben els gats d’estampat.

Però com se’ls hi ha acudit? Una tradició de més de dos mil anys, un signe d’identitat! Un símbol nacional!

A més, tenen la barra de trepitjar la meva llibertat, perquè tothom és, ha de ser, lliure d’anar a veure els gats i demostrar el seu patriotisme i la seva homenia, la seva virilitat, ara si hom és un amanerat, també ha de tenir dret a no anar-hi.

I amb la de problemes que tenim, calia? Era just ara quan s’havia de parlar d’això? No es podia deixar per ... no sé ... quan les granotes volin? Ës que perdem el temps en bajanades!

Lo dit, Visca la Festa Nacional! Visca els gats estampats!Olé!

El maldecap del temps

2010-07-20T17:17:00.000+02:00

La reunió va ser a un restaurant de la cinquena avinguda de Nova York del que no recordo el nom, un d'aquells de plats enormes amb una taca al centre de mida inversament proporcional al seu preu, tot i que es van presentar com directius d'una empresa de productes dietètics jo sabia, m'havien informat prèviament, que es tractava d'una organització internacional d'espionatge industrial.

Podeu imaginar com era de difícil seguir la conversa quan el rival era tractat com “la competència”, l'objectiu com “segment de mercat” i un munt d'àlies més, inclòs el meu, que en comptes de ser tractat com lladre o pispa, m'anomenaven, “prospector de mercat”.

I què tenia jo a veure en tot allò? Poca cosa, tret que el banc m'estava escanyant i no tenia possibilitats d'apaivagar-ho, per això quan vaig agafar el telèfon i algú m'oferí una feina “especial” i molt ben pagada vaig acceptar immediatament.

La primera presa de contacte, fora de la trucada, havia estat a Barcelona, allà, en un bar de putes allunyat de qualsevol casc urbà, vaig tenir la meva “entrevista de feina”. Mai no vaig veure bé el meu entrevistador i juraria que la seva veu estava modificada, però em va explicar, fins a un cert punt de que anava la feina, i detalladament les condicions contractuals, inclòs el tòpic – Si alguna cosa no surt bé negarem conèixer-ho.

No tenia res a perdre i per això vaig acceptar i immediatament el meu banc tenia el meu compte a vessar i la meva taula del menjador un dossier i un bitllet d'avió a can gratacels. Vaig revisar la porta però no semblava forçada i d'altra manera ni m'hauria adonat que algú havia entrat a casa.

Així com la reunió a Barcelona tenia un hal de misteri la de Nova York semblava una autèntica reunió d'executius, ja ho diu el refrany, si vols amagar alguna cosa deixa-la ben a la vista. Després d'unes llargues hores vaig poder tornar a l'Hotel, vaig comprovar que no hi haguessin més micros que el que havien posat els meus, sabia que hi era perquè m'ho havien dit, i em vaig anar a dormir.

Seguint el pla establert em vaig aixecar d'hora i anà a Grand Central per agafar el tren de New Haven, i allà és on hauria de començar la part interessant de la meva feina. Amb un munt de documentació més falsa que la teoria del disseny intel·ligent m'hi havia de presentar a l'empresa “John & Mery Dessign, Inc” com a candidat per a fer de dissenyador de pàgines web, tot i que l'html i jo no som bons amics em puc fer passar per un dissenyador mitjà, per no dir mediocre.

Aquella empresa era el que es coneix com la meva tapadora i no tenia res a veure amb el meu objectiu, de fet, una vegada feta l'entrevista; que es va composar d'un “Good morning” i un “wellcome to our entreprise” exclusivament; em vaig anar directament a l'adreça on tindria la meva residència, a la Whitney Avenue.

L'apartament es composava, bàsicament d'una sala-cuina-menjador, un dormitori i un bany, composat de tassa, pica i plat. La roba s'havia de rentar en el safareig comunitari, al sotan. El veïnat era composat d'estudiants, estrangers en la seva majoria, un borratxo a la dreta i un parell de prostitutes a l'esquerra, tot i que no feien servir l'apartament per la feina.

A aquestes alçades us estareu preguntant què cony feia jo allà, al costat de la universitat de Yale. Doncs és molt senzill, bé, potser no tant però. El fet és que havia de “prendre prestat” un aparell que estaven dissenyant, anomenat TF-2010/12, i testejant a la famosa universitat sota un ferri control del govern nord-americà, el que feia aquella andròmina no ho sabia, tampoc no m'importava, segons les meves dades era prou petita com per portar-me-la a la butxaca.

El primer problema era trobar-la, la meva tapadora no ajudava gaire així que m'hi vaig inscriure en un curs sobre Física quàntica, lògicament els meus coneixements sobre el tema eren nuls, de fet pensava que formava part de la teoria de la relativitat d'Einstein, però resulta que no.

Aprofitava les hores mortes per recórrer tot el campus cercant on estaven treballant en el TF, la recerca, però, resultava infructuosa, laboratoris i més laboratoris, de física, de química, de ves a saber què més i res, cap aparell que respongués a les característiques demanades.

Diuen que la millor manera d'amagar una cosa és deixar-la a la vista, i aquest era el cas. Es tractava d'una sala sense seguretat del Mason Laboratory, allà i sobre una taula hi havia un aparell amb l'identificador TF-2010/12 que, en contra del que m'havien dit, havia de ser transportat, si més no amb un carretó de palets.

L'aspecte era el d'un munt de ferralla barrejat amb un munt de cables, connectat a un ordinador, presumiblement anterior als PC. Algú estava potinejant l'ordinador i vaig pensar que era bona idea preguntar, el pitjor que podia passar era que em fessin fora. Em vaig apropar a l'individu i, amb el meu anglès macarrònic, li vaig preguntar que feia aquella andròmina. M'equivocava, el pitjor que pot passar quan preguntes en una universitat és que et responguin.

Dues hores desprès de fer la pregunta, l'home encara m'explicava les característiques d'aquell aparell que, segons ell, havia de ser capaç d'enviar algú en qualsevol sentit del temps, això adobat amb teories de fils històrics i no sé quantes bajanades més, o potser no eren tan bajanades. Quan m'hi vaig poder deslliurar d'aquell riu desbordat de coneixement vaig tornar a casa disposat a portar-me tot allò, tot i que no sabia molt bé com.

Vaig pensar que el millor era fer-me amb una furgoneta d'algun servei, com que no volia robar-la vaig cercar una en una de les moltes botigues de cotxes de segona ma que hi ha en aquest país. Al final la vaig trobar, era una furgoneta d'una companyia elèctrica, la vaig comprar i la vaig netejar a fons, fins i tot vaig fer alguns retocs perquè semblés en actiu. Cinc nits després parava la furgoneta davant la porta de servei del Mason Laboratory, em feia amb un carretó i carregava, sense cap problema; el laboratori era obert; l'andròmina.

Vaig tornar el carretó i engegà la furgoneta, mentre circulava pels carrers de New Haven vaig trucar el meu contacte i vaig apuntar l'adreça on m'esperarien amb el carregament. No sé en quin moment va ser però de sobte em vaig veure rodejat d'una mena de boira.

Quan vaig recuperar la visió em vaig quedar garratibat. Davant meu dos Animals enormes s'estaven esbatussant fins que un d'ells va acabar sent el dinar de l'altre. Des d'aquell moment he intentat tornar a posar en marxa la màquina per tornar a casa, però m'ha resultat impossible.

Així que si us paguen per robar una màquina del temps assegureu-vos de robar també el manual i desconnecteu qualsevol font d'energia que pugui tenir, us puc assegurar que amb segons quins dinosaures l'únic que m'ha salvat és còrrer més que ells, i se m'està acabant la gasolina.