Sense baixar dels núvols

Manilles

2009-11-02T21:26:00.000+01:00

Fa uns dies; no recordo quants, sóc un desmemoriat per les dates; el senyor Basté; Conductor de El món a RAC1; es preguntava si estàvem fent un gra massa en el cas Millet. No reproduiré tot el que va dir perquè segur que m’equivocaria, però pensava en la família dels imputats i en la valoració del cas. El que si voldria fer és tractar de respondre la pregunta.

Quant a la família el tinc clar, tot i sospitant que tots estaven al cap del carrer del que feia el pare vull mantenir la premissa que un fill pot ser excusat de denunciar el pare, sols per això voldria deixar-ho apart, pel que fa a la parella, la dona, no puc, no crec que no estigués assabentada, no crec que no li donés suport, a la fi és la primera beneficiària, si comparteixes el benefici, comparteixes el càstig. Això, per suposat, val per ambdós acusats, Millet i Montull.

Quant als acusats, hem tingut la sort de veure com han estat detinguts antics consellers de la Generalitat i dos càrrecs d’un ajuntament, i dic que hem tingut la sort perquè amb això podem saber que si el jutge del cas Millet no ha posat a la garjola dos delinqüents confessos als que hem vist gravats emportar-se documentació d’amagat no és pas perquè la llei li ho impedeixi sinó per una; penso; poc justificada por a cometre l’error d’engarjolar un innocent.

Per acabar, lamento en part les imatges dels acusats de cas Pretòria però després de veure com dos senyors que s’han portat, segons ells, dos o tres milions d’euros; molt probablement jo no en veuré un de sencer al meu compte en la vida; veure que per altra banda altres que seran processats per delictes similars van de pet a la gàbia m’alleuja, em fa sentir que potser la justícia fa honor al seu nom i que al final Millet i Montull seran condemnats.

Estem fent un gra massa amb els senyors Millet i Montull? No pas, al contrari, se’ls hi està respectant fins i tot el que no mereixen. Es excessiu el tracte rebut pels acusats del cas Pretòria, pel que fa a la presó i a les fiances no, pel que fa a la imatge diàfana esposats sortint del furgó, ho sento per ells però no posaré el crit al cel, sinó cada dia sí cada més veiem algú igual.

Altre tema és Super Garzón. És excessiu? És sempre ell el què ha de sortir com venjador justicier? Potser la pregunta hauria de ser al revés. Què no hi ha més jutges disposats a ser el blanc de l'ira dels corruptes? No hi ha cap altre jutge que valori el seu lloc com a deure envers la societat en comptes de ser una vaca sagrada, intocable pel seu càrrec i poc donat a ficar-se en problemes?

Garzón es pot equivocar, sí, però prefereixo els errors d'acció que els d'inacció, i darrerament veig molts senyals de jutges massa amics dels seus amics i massa acomodats al seu tribunal. Potser va sent hora de passar comptes.

Visita guiada

2009-10-29T09:00:00.000+01:00

Tres-cents euros! M'havia gastat tres-cents euros enviant SMS per aconseguir anar gratis en aquella visita guiada. Tres-cents euros que m'obrien les portes a allò que havien de ser els escenaris de la major i més espectacular producció cinematogràfica que s'havia fet mai.

La BBBB (Bed & Breakfast Bastards Broadcasting) havia llogat mig Monegros per fer-ho servir pels escenaris, per cert l'Aragó no va treure ni cinc cèntims, però van ser feliços (com ho hauríem estat tots) mentre va durar, i va engegar una campanya prèvia per fer una única visita guiada per les instal·lacions abans d'encetar el rodatge.

Els afortunats havien de ser elegits entre els que enviessin la paraula BBAU al 5555 a deu euros el missatge. Però es que era una oportunitat única, visitar uns escenaris que serien destruïts una vegada acabat el rodatge. De fet la BBBB s'havia compromès a deixar la zona en les mateixes condicions en que l'havien trobat.

Doncs, després d'enviar els quinze SMS vaig tenir la sort de ser un dels elegits. Uns dies abans vaig rebre un SMS que m'identificava com agraciat al sorteig i m'indicava un número on havia de trucar el 805 555 555 per donar les meves dades personals, em va atendre una senyoreta que, evidentment, no parlava català, - Aquí en Chile sólo hablamos español, señor, lo siento, si no le importa le pasaré a nuestro chat de espera y le atenderemos inmediatamente.

Creia saber què significava “inmediatamente” en espanyol, però estava equivocat, tot i així vaig parlar amb els que serien els meus companys a la visita durant una hora llarga, per cert hi havia una noia que de tant en tant anava cridant algú per passar-ho a una altra línia i donar les dades. Quan em va tocar a mi vaig parlar amb algú que tampoc no parlava català, de fet encara dubto que parlés espanyol. Tot i així li vaig donar les dades en mode Job (de Job el pacient).

Al final del llarg i tediós procés d'identificació l'interlocutor em va informar que ens havíem de presentar a l'estació d'autobusos de Saragossa un dia i hora determinats, allà trobaríem un “stand” de la BBBB on es donarien les credencials i un magnífic regal.

El dia i hora assenyalat estava jo a l'estació d'autobusos de Saragossa més content que un gínjol, l'”stand” em va costar trobar-ho, potser perquè esperava un mostrador enorme amb un gran rètol amb les lletres BBBB i tot de senyoretes amb somriure d'anunci de dentifrici. Al final el vaig trobar, be, de fet, en vaig trobar un conductor d'autobús amb la burilla apagada penjant del costat dret de la boca i un full DIN A4 apaïsat amb les lletres BBBB escrites amb un retolador de la seva filla, com ens va explicar després.

Quan vam estar tots al davant del conductor amb cara de no entendre que estava passant, aquest va deixar anar. - Ya tamos toos, apa pal coxe. - el “coxe” era un autocar atrotinat amb tants anys que era incapaç de reconèixer la marca. Una vegada a la porta el conductor ens va fer el primer discurs. - Señoreh, loh de la BBBB ehta man dixo que loh yebe a loh Monsergo, - Monegros – Si, ezo, Mononegroh. Er regalo lo he dejao en lah butacah, que cada cuá ze zirba. Zi to ba vien taremoh en loh Monzuergoh daqui a treh horah. - Pero si estamos a menos de una hora. - Ezo zerá con avion aqui el tonito – va dir palmejant l'autocar. - tardara treh horah, zi arguno no quiere venir que no zuba.

Dit això va pujar i tots darrera d’ell, tanmateix el malestar de tothom era evident, tothom menys un parell que ens estaven filmant des del primer moment. L'autocar es posà en marxa al mateix temps que sentíem unes vibracions tan brutals que ens aixecàvem de les butaques constantment. Per amenitzar-nos el conductor va tenir el detall de posar-nos la discografia complerta de clàssics com El Fary, Chiquetete i “moderns” com Georgy Dann.

Vaig mirar el magnífic regal, un barret amb visera de color vermell i les lletres BBBB en blanc, una samarreta blanca amb les lletres BBBB en vermell i una ampolla d'aigua de 33 cl. En aquell moment sonava “¡El negro no puede!” - I jo tampoc. - Vaig dir accidentalment en veu alta. - va riure tothom excepte el conductor. - Joer, lla tenemoh ar polaco caxondo.

Després de fer tres llargues hores a cop de “Torito bravo” i d'altres clàssics vam arribar al lloc on es faria el rodatge, els Monegros. Allà no es veia una sola instal·lació, ni tan sols indicacions, res. El conductor va baixar de la tartana i, amb un plec de papers rebregats a les mans va dir. - Pueh vamoh a comensar la vijita. Ziganme. - I va anar cap a una pedra que hi havia uns metres enllà de la carretera. Durant dues llargues hores ens va anar explicant un munt de suposades escenes sense sentit ni encaix.

Seguí caminant fins un camp on no s'havia cultivat res per anys. - Aquí zencontrá con la tia, queztà mu buena ... a no, quez mu buena, bueno seguro queztà mu buena tambien, paece que zerà la Billet llons eza, ahora que yo onde ehté la Lola Floreh que ze quiten lah demah. - Continuà fins un altre lloc indeterminat i deixà anar. - Aqui ze morrearan i pinicula acabá. Apa, toos al coxe.

Va ser un llarg camí, amenitzat pels clàssics, el CD de Georgy Dann s'havia espatllat i va oferir posar el “No cambié” de la Tamara. – Valla peaso de tia! - però vam declinar l'oferta, ningú no volia ser detingut per assassinat i tots estàvem a un pas d'esclatar. Després de tres llargues hores fins l'estació d'autobusos tots amb cap cot vam anar a buscar el camí de tornada a casa.

Estava clar que ens havien estafat, vaig intentar trucar al número per queixar-me però el missatge “El número al que llama no existe o ha sido dado de baja” va ser l'única resposta. Per una d'aquelles casualitats m'havia arribat la factura del mòbil, i quasi em dóna un infart. Vaig parlar amb la unió de consumidors, però em van dir que ells portaven avisant d'aquesta operació des del dia següent a l'anunci, que si volia posar una denúncia contra la BBBB ho fes, però que no tingués moltes esperances.

Uns mesos després un amic que hi viu a Londres em va enviar un correu electrònic amb el títol d'una pel·lícula, me la vaig baixar, i vaig reconèixer-ho tot de bon principi. Érem nosaltres, tots els que havíem trucat, que havíem anat a veure els escenaris del rodatge. No tan sols ens havien pres els cèntims sinó que a més ens havien convertit en protagonistes de la seva pel·lícula: Babaus.

Fa uns dies vaig recordar la història, va ser al veure al metro una cara coneguda, m’ho vaig quedar mirant, al principi no estava segur, ben afaitat, ben vestit, parlant en català ... – Perdoni’m però jo diria que ens coneixem. – L’home em va mirar, primer va debutar, després es va posar blanc. – Collons! – Va dir sense moure’s. – Jo no tinc la culpa, sóc actor, em van pagar per fer de conductor. – Ja. I què em diu del Fary i el Chiquetete? També li ho van dir? – Sí, li ho juro! A més, si pogués li diria on trobar-los. – eren els que anaven amb la càmera de vídeo oi? - Sí. – Li van pagar molt? – Pse, però no tenia feina. – Sabia que els altres anàvem enganyats? – De debò que no, M’havien dit que volien aprofitar-se de les subvencions al cinema. – Bé, molt de gust.

El vaig deixar allà astorat, pensant si m’hi tornaria per deixar-li caure una mà d’hòsties, i la veritat és que al principi en vaig tenir ganes, però vaig comptar fins a deu i em vaig conformar en veure la seva cara de por i desconcert mentre m’anava. Ara, si hagués torbat els bandarres de la càmera ...

Un instant

2009-10-23T09:00:00.001+02:00

Ves a saber perquè però la vaig mirar directament als ulls, semblava endinsada als seus pensaments, navegant per ves a saber quines aigües, amb un lleu somriure als llavis. Vaig gaudir de la seva visió durant uns minuts, potser tres o quatre, no ho sé.

Sols sé que vaig sentir com si entrés en els seus somnis, allà ens vam trobar cara a cara, no ens vam dir els noms, sols les mirades van parlar, la remor de les ones acaronant la sorra era l’únic que sentia.

No sabria dir on érem, tampoc no m’importava, tan sols el desig de sentir el tacte de les seves mans, tan sols el desig de besar els seus llavis, tan sols el desig de sentir la calor del seu cos.

Quant de temps havia passat? Què més donava, sentir la calidesa dels seus ulls encarats amb els meus, sentir la frescor del seu somriure, imaginar-nos enllaçats, abraçats, acaronats, petonejats.

Podia veure a sota el vestit florejat les llargues cames, molsudes, cridant per les carícies de les meves mans, i l’escot obert que permetia mesurar el volum del seus pits, fins i tot veure la mínima frontera d’una de les seves arèoles sortint per sota el límit del sostenidor.

De sobte es trencà l’encanteri, s’aixecà de la cadira i s’agafà a la barra. El metro parà en una estació més enllà de la meva, ella, abans de sortir, es girà per darrera vegada i em llençà un petó. Vaig mirar a un costa i l’altre per si hi hagués algun candidat més a receptor d’aquell petó, però era sol. Ella també s’havia enfonsat en els meus ulls, ella també havia somiat amb mi.

Vaig baixar una parada més enllà, i vaig haver de fer dues estacions enrere, vaig haver de donar explicacions, obviant molts detalls, al meu cap pel fet d’arribar tard, i vaig haver de quedar-me a la feina per recuperar el temps perdut. Però tot això va ser un preu molt acceptable pel record de la seva mirada, del seu somriure, del seu cos voluptuós i suggerent, pel seu record.

Mons paral·lels (Relats conjunts)

2009-10-16T23:56:00.004+02:00

Relats conjunts: MUNDOS PARALELOS - Daniel Estebe

Una distorsió! Havíem trobat una distorsió! Per primera vegada a la història l’ull humà podia veure en directe una distorsió d’espai i temps.

Què lluny van quedar els temps en que les pel·lícules de ficció ensenyaven les distorsions com un punt lluminós, com una explosió parada en el temps, com un estel minúscul, lluminós i fred sense gravetat o com un núvol, com boira.

Però la realitat sempre ha estat més complexa i ara vèiem diàfana i a l’hora complexa una distorsió d’espai i temps, veure a l’hora dos moments i dos espais en, per dir-ho d’alguna manera, el mateix lloc. Qui no va ser allà li pot costar entendre’l, així que m’explicaré.

Imagineu la sala del laboratori, un laboratori vell, de parets groguenques amb una taca d’una antiga humitat ja resolta a l’espera d’una mà de pintura que amagui els seus mals antics i moderns.

Imagineu una altra sala, de parets blanques i joves, lluminosa i càlida, amb prestatges negres, d’un negre brillant, recent penjats i on comencen a amuntegar-se llibres, arxivadors i documents.

Imagineu ara totes dues imatges a l’hora, al mateix temps i en el mateix espai, perfectament definits i distingibles una de l’altra però complexament entrecreuades. Dues imatges, dues realitats, un sol espai i temps.

La majoria dels presents vam sentir un fort mareig produït pel curt circuit que es va produir als mostres cervells, alguns van haver de sortir corrents, fins i tot un es va desmaiar.

Però una vegada el nostre cervell es va aclimatar no vam poder fer més que celebrar-ho amb crits i riures, incrèduls del que encara vèiem. Tots menys un, tots menys l’autor material. – I a tu que et passa? – Em pregunto ... Som davant d’una finestra o d’una porta?

El silenci va omplir la sala. – Què estem veient? Un moment del nostre passat, del nostre futur o d’una altra realitat? - Dit això començà a caminar cap a la distorsió. - On vas? - Es va girar cap a qui li preguntava. - Penses que m'he passat els darrers vint-i-cinc anys de la meva vida intentant obrir una porta per quedar-m'hi?

Dit això tornà cap a la distorsió, alguns li avisaven. - No és segur que puguis passar. - És molt arriscat, no entris. - Estàs boig? - Alguns ens manteníem en silenci, admirant i envejant aquell home i maleint no tenir el valor de seguir-lo.

Va posar un peu dins la distorsió. - Pel moment no m'estic volatilitzant. - Va dir amb un somriure sorneguer. Seguí traspassant aquella porta a ves a saber on i quan i quan ja era a l'altra banda es girà, saludà amb la mà i sortí de la nostra vista.

No sé perquè, no sé d'on em va sortir tot però em vaig veure dient. - Doncs no m'ho penso perdre. - No recordo haver caminat, o potser sí, sols sé que en acabar la frase era a l'altra banda amb ell. En aquell moment la distorsió es va difuminar, ja no vèiem res a l'altra banda.

M'hi vaig girar cap a ell i li vaig preguntar. - Bé, i ara? - Ell, traient-se la bata i desant-la a sobre una cadira va deixar anar. - Tenim tot un univers per descobrir. Anem?

Fortor

2009-10-16T09:00:00.000+02:00

A gat mort, un terrible ferum a gat mort envaïa les nostres pituïtàries, ningú no sabia d’on emanava aquella fortor que ens feia venir basques als més posats en ambients pudents, però aquell dia la ciutat sencera es despertà sota els seus efluvis.

El cap de la policia local, en la seva qualitat de coordinador d’emergències, ens havia convocat a una reunió a l’ajuntament. El fet d’arribar-hi va ser ja tota una odissea. Amb un mocador lligat al clatell per cobrir-me el nas i la boca i amb prou feines minvar fins a un límit poc raonable la pudor que corria arreu, m’hi vaig llençar a l carrer.

La primera idea va ser agafar el cotxe, però els carrers estaven bloquejats pels vehicles, camions, furgonetes, autobusos, cotxes i motos, mig abandonats per conductors i passatgers que treien tot el que no havien menjat en dies.

Així doncs, vaig arribar fins el carrer Major i, tractant de no unir-me a la vomitada comunitària, vaig arribar fins a l’ajuntament, després de pujar per les escales del les oficines m’hi vaig atansar al mostrador d’informació, un soroll inconfusible em va fer identificar al funcionari de torn abocat a la paperera, incapaç de demanar-me ni tan sols que esperés. Un paper escrit a mà amb unes taques sospitoses indicava que la reunió es faria al setè pis.

Vaig cridar l’ascensor però l’espectacle que va mostrar en obrir-se les portes em va animar a pujar els vuit pisos, entresol inclòs. A qui se li va acudir de dir-li entresol a un pis que és a quatre metros d’alçada? Teòricament la pudor havia de minvar així pujava però jo tenia la sensació que augmentava exponencialment.

Vaig veure el cap de la policia local córrer com un esperitat cap als lavabos en el moment que entrava a la sala. Vaig seure fent-me a la idea que la reunió trigaria a començar, el cap de la local va tornar cinc minuts després. – Ja em disculparà. – Va dir amb la cara descomposta. – Em faig el càrrec. Tampoc no passa res, sóc el primer, després de vostè. – de poc no arribo, des de l’edifici de la comissaria fins aquí he hagut de parar cinc vegades.

Després d’evitar un no accés el cap de policia em preguntà. – Ja sap de què es tracta? – Aquest tipus de pregunta són una plaga, la gent deu creure que els tècnics, d’allò que en siguem, som endevins, arribem i encara no hem pogut analitzar el problema que ja ens pregunten pel veredicte. – Doncs francament sembla que hagin mort un gat de dimensions descomunals. – Li estic fent una pregunta seriosa. – No pas, una pregunta seriosa seria preguntar-me pel primer que faria.

Visiblement emprenyat el cap de policia recollí la proposta. – I així? Què faria vostè? – Revisar les fàbriques dels voltants, especialment les químiques i aquelles que facin servir productes corrosius. – En aquell moment arribà el director de l’hospital amb el vestit tacat de vés a saber què. – Bon dia senyors, si en podem dir així. No ha arribat l’alcalde? – No encara. – respongué el cap de policia.

El director de l’hospital va seure tragué una carpeta i d’ella un full. – En sortir de l’hospital m’han informat que tenim les urgències col·lapsades a més del problema que suposa atendre la gent amb aquesta pudor. Em pregunto si això no vindrà d’alguna indústria química dels voltants. – És el que parlàvem quan ha entrat. – Li digué mentre el cap de policia intentava evitar una altra glopada. – Si els hi sembla em posaré ara mateix.

Abans no em responguessin m’aixecà i entrà a una saleta on hi havia un dels ordinadors de l’ajuntament, un aparell tan desfasat que encara tenia una disquetera de cinc i quart. Em vaig identificar i vaig obrir el llistí d’empreses, afortunadament el programa em permetia d’enviar la selecció via Internet. M’ho vaig enviar al meu telèfon l’obrí i començà a trucar, una per una totes les empreses químiques.

Després d’una hora llarga, tothom trigava en contestar per la pudor, vaig descartar les quinze empreses, amb tot la pudor havia minvat, això o ja ens hi estàvem acostumant, vaig tornar a la sala de reunions, l’alcalde ja havia arribat, també el representant de la policia autònoma i el cap dels bombers. – Alguna cosa? – Res. – Llavors se’m va acudir. – I l’escorxador? – Si fa anys que és tancat! – Això no significa res. – El cap de policia va fer que un cotxe anés a fer una comprovació.

Algú va dir també de comprovar els mercats. – No sigui que en algun s’hagin espatllat les cambres frigorífiques. – No crec, per aconseguir aquesta pudor a tota la ciutat haurien de portar ja uns mesos. – I les ciutats veïnes? – La pudor les hi afecta sols en les zones limítrofes, el problema és nostre. – Va dir el representant de l’autònoma.

Em vaig aixecar i vaig fer l’intent d’anar-me. – On va? – Aquí no fem res, vaig a mirar de trobar la font. – Com? – Ensumant. – I ara! Què farà, anar fent de gos pel carrer? – Quelcom semblant. – Dit això vaig baixar a la recepció i enfilà el carrer. Tots em van seguir.

Vaig anar a un extrem del carrer i després a l’altre, vaig tornar enrera, la pudor era més forta al primer extrem, aquí teníem un carrer que creuava i la continuació del carrer, vaig decidir seguir pel carrer però a mig camí vaig fer enrera, la pudor minvava. Els altres em seguien com un ramat.

Vaig girar pel carrer que portava a la plaça de la vila, però la pudor també minvava així que vaig fer enrera, a més del grup inicial alguns curiosos s’uniren al grup. Vaig seguir baixant carrer avall però per a sorpresa meva la pudor també minvava.

Vaig retrocedir fins l’encreuament, parà el nas fins que em vaig adonar que la pudor venia de l’edifici de l’ajuntament. – Però on va? – A la font. – Quina font? – La font de la pudor. Quina si no?, pujà de nou les escales i parà el nas. – Juraria que la pudor ve de l’edifici vell. – Però si allà sols hi ha la sala de plens! Ens hi vam arribar, en obrir la sala una onada d’aire pútrid ens va colpejar, la majoria dels que em seguien van patir arcades.

Quan ens vam recuperar vam poder veure com els mobles tenien un tel color verdós per sobre, i que l’aire era totalment viciat. El cap dels bombers va fer una trucada, una mitja hora després teníem un camió de bombers disposat a ruixar tota la sala. Per sort m’havia fet amb un pot de vidre on vaig ficar una mostra d’aquell tel podent.

Dies després em van arribar les anàlisis del laboratori. Es tractava d’un fong rar, originari d’alguna illa caribenya però que mai no s’havia aclimatat al nostre medi, fora d’aquesta vegada en la que s’havia convertit en una plaga. El que mai no vam poder esbrinar va ser quin regidor havia portat la mostra inicial, les mànegues dels bombers primer, i el pesticida del jardiners després van acabar amb la possibilitat d’esbrinar-ho.

Per als mitjans de comunicació l’explicació a la fortor va passar per un núvol després per un vessament no controlat al riu, al temps que s’informava d’un petit ensurt a l’edifici vell de l’ajuntament i la decisió de renovar la sala de plens per haver trobat corcó a les butaques. La meva recomanació de dir la veritat va ser rebutjada de ple. – És més fàcil de l’altra manera. – Va dir l’alcalde.

Nobel de la pau

2009-10-09T21:20:00.001+02:00

Distingits i honorables membres del l’Institut Nobel:

Una vegada analitzats els motius i circumstàncies que han portat a atorgar el Premi Nobel de la Pau al senyor Barack Obama, al que, de debó, respecto i admiro i en tinc posades moltes esperances, crec que puc promoure una candidatura sense que ningú em pugui criticar, ni molt menys deixar de prendre’m seriosament.

La dita candidatura seria la de la meva filla de quatre anys i la presento per al premi Nobel de la Pau. Per constatar que és mereixedora del dit premi els hi explicaré que ahir em va dir, categòricament: Papa, les armes són dolentes. Davant d’aquesta afirmació no vaig poder fer més que abraçar-la i fer-li un gran petó.

I és per això que crec que és mereixedora del dit guardó, per la qual cosa els encoratjo a que la considerin seriosament.

(M’agrada Obama, però que li donin el Nobel de la Pau és ridícul).

L'àngel caigut

2009-10-09T09:00:00.001+02:00

El senyal de sol·licitud de transport ha saltat, la cabina s’obre després d’una estona i surt Gea, cap cota, els ulls plens de llàgrimes. Sense parar boca surt de la sala, surt de l’edifici i es perd al mig del bosc. Ningú no li ha barrat el pas, saben que passa, saben que sovint la pressió li pot. Seu a terra, sols els seus gemecs destorben el silenci dels arbres.

Una veu la fa sortir dels seus pensaments. – És molt dur, assabentar-se que un amic ha mort. – Gea es gira cap a la veu. - I com ho saps tu ... Ja. No és sols la seva mort, han atacat una altra població, l’han esborrada del mapa i no l’hem pogut evitar. Ell sabia que estava sota sospita, sabia que tard o d’hora l’enxamparien ... Li ho havia demanat, li vaig dir que fugís ...

La dóna li passà una mà pel cap. – A mi m’ho expliques? Ens queda molt per patir, però t’has de sobreposar, et necessiten, en poc parlaràs amb el substitut, l’has d’ajudar, és un jovenet, quasi bé un nen, està ple d’ira i necessita que el guiïs, si el deixes fer el resultat serà molt pitjor, si arriba Pere III al papat el següent serà la destrucció del planeta. Tot i ser uns éssers menyspreables els Abderramans són l’assegurança d’un futur, el teu present, aquest present.

La noia s’eixuga les llàgrimes. – Com sabré que és ell? Tinc por d’anar al punt de trobada i caure en mans d’un sicari d’Abderramà I. – Segon. Abderramà I es mort, el seu fill serà coronat en un parell de dies, però no pateixis no hauràs de bregar gaire amb ell, Abderramà III el farà assassinar d’aquí a uns mesos ... i un altre pagarà pel seu crim.

Gea s’aixeca, es mira de front la seva interlocutora. – Per haver passat els cinquanta em conservo molt bé. – Li diu amb un somriure trapella. – No siguis bocamolla! Has entès el que t'he dit del substitut? - Com és diu? Quin aspecte te? En definitiva, com sabré que és ell? - Portarà un llibre, una Bíblia en àrab. - Aquest és el senyal? - Sí. - Massa simple, les Bíblies en àrab son arreu de l'imperi papal. - Tindrà quelcom especial.

Les dues Gea s'acomiaden. la jove Gea torna al laboratori, la esperen, com sempre, saben que la tensió és alta, saben que no li poden demanar no ensorrar-se davant determinats fets. – Et trobes millor? – Sí, ja m’ha passat. S’han assabentat? – No, però mira de recordar tancar el bany i engegar la dutxa, ha anat de poc. – Ho sento. – No pateixis, he entrat tan bon punt sorties i he arreglat el decorat. – Em toca dutxar-me.

Sense esperar la resposta torna a entrar a la cabina, abans de tancar es gira i fa un darrer comentari. – Hauré d’anar a presentar els meus respectes al nou Papa. – Ja saps que no ens agrada que siguis tan a prop d’aquells assassins. – M’han de tenir present, a més, no poden explicar-ho, els prendrien per bojos, per endimoniats. – La porta de la cabina es tanca, Gea entra a la dutxa i es remulla, tanca l’aixeta, es posa el barnús i surt del bany, seu a la taula, i truca per l’intercomunicador. – Logística. – Demà vull anar a fer una volta. – El sistema de sempre? – Sí.

Al matí surten tres vehicles idèntics de l’edifici, cadascun agafa una ruta diferent, ningú no sap ni on van ni qui els porta. Un dels vehicles para en mig de la ciutat, algú baixa i es perd entre la gent, altre dóna voltes per una ampla zona sense parar enlloc i el tercer para en una arbreda solitària, ningú no surt del vehicle.

A l’altra banda de la frontera, en terra de ningú, Gea espera mig amagada, la figura d’un monjo s’apropa, porta un arma penjant de l’espatlla i una bíblia amb caràcters aràbics a la portada, una falta d'ortografia converteix la paraula “sagrada” en un gargot sense sentit. És el senyal. – No et moguis d’on estàs. – Gea? – Jo mateixa, i tu? – El meu nom no importa. – A mi sí. – El pare Miquel es va confessar amb mi abans de ser cremat. – Ja, i per què he de confiar en tu? – Perquè jo mataré Abderramà II.

Gea Li agafa l’arma sense que ell oposi resistència. – No ho faràs. – Puc fer-ho, sóc membre de la Guàrdia Suïssa. – No ho faràs, ja s’encarregarà el seu fill. – Doncs mataré el seu fill després. – No! – El monjo es gira a l’hora que es treu la caputxa. – Ets un nen encara. – No pas. N’he viscut la mort dels meus pares, he trobat ma germana abans no acabés a l’harem papal i la protegeixo de els seves urpes. – Ja, fins que la trobin. – Pensen que és la meva concubina. – I quan te la exigeixin en senyal de lleialtat?

El nou acota el cap, sap que si això passa l’única sortida serà la mort. – Hauràs d’enviar-nos-la. – És perillós. – Tens gent de confiança? – Un parell de companys. – Vull les seves dades, vull saber que són de confiança. – Te les donaré. El pare Miquel em va demanar que t’informés dels atacs. – I? – el noi li atansa un paper. Gea el llegeix. – No tornis a escriure en paper. Reclama les pertinences d’en Miquel, ens posarem en contacte.

Gea es retira a l’ombra dels arbres, abans de desaparèixer el noi li pregunta. – Què faig? – Prepara el viatge de ta germana, la informació sobre els col·laboradors i prepara’t per ser el botxí dels comdemnats. – Vols que executi innocents? – Vull que els alliberis. Com et puc dir? – Em dic Salim. – No sembles àrab. – No ho sóc, els pares, els hi agradava el nom. – Sé de què parles. Bé, Salim, ens tornarem a trobar ... si això és bo. - Ho és, però no teniu gaire temps. - Suficient.

Gea desapareix i el noi queda sol, es torna a posar la caputxa i recull l’arma. Ha de tornar abans no el trobin a faltar. Informes! Pensava que la lluita seria cara a cara. No acaba d’entendre-ho, te al Papa a tocar cada dia, seria tan fàcil estroncar-li la vida! El camí fins el monestir és curt, aviat troba la guàrdia, intercanvien sant i senya amb contrasenya i segueix el camí.

Els tres vehicles han tornat, ningú no ha vist qui els conduïa, ningú pot assegurar que Gea anés en un d’ells. Gea entra a la sala. – Transmetin això a defensa. – Diu a l’hora que els lliura el paper. – Però ... Nova York? ... Aquest babau vol atacar Nova York? ... Però si és seva! – D’això es tracta, ells fan l'atac i ens acusen a nosaltres d'haver llençat una bomba atòmica a Nova York.

El comunicat arriba aviat al seu destí. A l’hora prevista un avió amb la càrrega mortal es prepara per enlairar-se a un aeroport militar a uns mil kilòmetres de la ciutat, res no els fa pensar que serà interceptat, però pocs minuts abans un eixam de míssils impacten contra les instal·lacions, uns minuts després el que era un aeroport no és més que un punt negre fumejant.

Al seu despatx Abderramà II escridassa els seus. – Però com dimonis han decidit atacar aquella base? – No ho sabem, Santedat. – Tenim un talp, santedat. – Qui ho diu és un membre de la guàrdia. Abderramà se’l mira amb mig riure. – Mira, un monjo impertinent. – Salim prem el puny dins l’hàbit. – Perdoneu, Santedat, he trobat això ... crec què és una prova del que he dit.

Salim li atansa uns papers al Papa, aquest els agafa i els mira. – Molt interessant. On l’has trobat? – Santedat ... a una paperera de la sala de comunicacions. – Què hi feies allà? – Guàrdia, Santedat, estava de guàrdia. – Saps noiet, això són sols papers, vull el cap del responsable. M’ho pots portar? – Santedat ... la signatura ... és ... – L’àngel caigut, Satanàs, l’enemic de Déu. Però fill, això no l’ha escrit el diable, l’ha escrit un traïdor, tens tres dies per portar-me’l. – Viu o mort, Santedat?

El Papa riu. – Aquesta ... – Diu mirant els seus col·laboradors. – aquesta és l’actitud que vull. – I tornant-se a Salim. – Viu, una mort lenta serà un càstig més adient, i jo m'encarregaré que sigui maleïdament lenta. – Així ho faré. Santedat. – Salim es retira mentre pensa qui dels més propers serà el que caurà. – Si pogués parlar amb Gea ...

A la nit, d’entre les pertinences del pare Miquel veu sortir una llum, remou els objectes fins trobar una mena de caixa, no havia reparat en aquell aparell abans, sembla un telèfon, se l’acosta a l’oïda. – Salim? – Gea? – Hola Salim. Què tal el Papa? – Força emprenyat. Vol matar algú ... literalment. – Ho sé. Qui és que li ha recomanat atacar Nova York? – L’arquebisbe de defensa. – Interessant, però no el podem sacrificar encara. Ho sento pel seu secretari. – Entenc, farem una inspecció a la seva cel·la i trobarem prou documentació per inculpar-ho, em posaré ara mateix a fer-la. – No cal, ja hi és. Aneu-hi ara, està tractant de destruir-la. – Entesos.

Salim deixa l’aparell, surt de la sala i dóna l’alarma, amb el seu escamot es dirigeix a la cel·la del secretari de l’arquebisbe. Sap què és el primer pas per aïllar la bèstia, sap que és el principi de la fi, sap que ell és l’àngel caigut.

Gènesi

2009-09-30T09:00:00.002+02:00

Li ho havien dit un munt de vegades, el temple és una zona prohibida, ningú no hi pot entrar si no és que el cridin els sacerdots. Però ella desitjava veure-ho, entendre què era el que amagaven aquelles parets, aquells passadissos foscos que sols una vegada a l'any, quan hi havia l'eclipsi de Senn i Mann, deixaven entrar la gent fins al pati central i sols amb l'objectiu de veure com els dos satèl·lits es creuaven.

Però ella ja no mirava la conjunció, recordava haver-la vist des que tenia consciència, ella mirava la petita porta per on sortien i entraven els sacerdots, i somiava entrar-hi, escolar-se sense que ningú no la veiés, espiar el que feien aquells homes de túniques grises que rara vegada deien més que alguna paraula.

Aquella nit va decidir entrar-hi, va esperar que el poble dormís i va sortir de casa amb els peus nus, les pedres se li clavaven a les plantes però no podia posar-se les botes perquè el soroll podria cridar l'atenció d'algun guardià. Caminà amagant-se en les ombres, quedant-se parada en un racó fosc mentre un parell de guàrdies passaven pel carrer veí.

Arribà a la sortida del poble, encara caminant descalça va avançar fins sentir-se segura de no ser vista, llavors es calçà les botes i començà a caminar cap al temple amb energia, també amb neguit, aquell neguit que se sent quan un fa allò que voldria tot i ser conscient de no saber on va.

Va superar la primer porta del temple, la que donava al pati central, era totalment buit, ni un ànima, ni tan sols un del sacerdots vigilant. Va caminar fins la porta, sense esperança de trobar-la oberta posà la mà sobre la fusta, llavors sentí el grinyol de les frontisses mentre la fulla s'obria deixant-la entrar en aquell món fins ara vedat.

El passadís no estava a les fosques sinó que hi havia una penombra d'origen incert que permetia veure on es trepitjava, avançà passadís endavant fins arribar a una sala, hi havia un sacerdot, llegint un llibre, llavors es va maleir per no haver-se tret les botes, si caminava la escoltaria. Amagada just abans de l'entrada a la sala es descordà una bota i la tragué aconseguint no distreure el mossèn de la seva lectura, però la segona bota va caure a terra i el sacerdot, que fins llavors no s'havia mogut, es girà cap al passadís. - Ja has arribat! Passa, passa.

Desconcertada per les paraules del sacerdot va entrar a la sala. - M'esperava? Com sabia que havia de venir? - Filla, no ens has passat per alt, tot el poble en va ple del teu desig d'entrar-hi, i sabíem que tard o d'hora vindries, de fet ens han avisat els guardians que havies fugit del poble.- Vol dir que m'han vist? - I tant! Però això ja no importa, estàs aquí.

El sacerdot s'aixecà, tancà el llibre i li feu un gest per que el seguís. - On anem? - No volies saber que hi ha? - Sí. - Doncs avui començaràs a saber-ho. - Dit això el sacerdot sortí de la sala per una altra porta, ella el seguí en silenci.

Van recórrer un llarg passadís de parets desgastades fins arribar a una sala on un munt de taules amb uns aparells, desconeguts per ella, on alguns sacerdots escrivien o miraven. - Durant el dia la sal és plena, ara sols estan els investigadors de guàrdia. - Investigadors? - L'home es girà cap a la noia amb un somriure. - Sí, veuràs, aquesta història que diu que som sacerdots ... oblida-la. - De fet som científics, investigadors, empenyats en recuperar tota la saviesa dels temps antics.

La noia se'l mirà desconcertada. - Què vol dir? - Veuràs, fa milers d'anys a humanitat va assolir cotes de coneixement ara impensables, aparells que navegaven sota l'aigua, d'altres que volaven, fins i tot per arribar a Mann, tot i que llavors li deien Moon, també havien arribat a dominar diferents fonts d'energia entre elles la de la llum del dia i la de l'àtom.

L'home callà un instant i la noia aprofità per preguntar. - I si saben tot això per què no el comparteixen? - Hi han indicacions clares, diàfanes, del que pot passar. De fet estem sobre un dels més perillosos regals d'aquella època. Els antics van crear aquest centre, van arribar a la conclusió que l'única manera d'evitar que féssim res del que penedir-nos era fer que el coneixement és mantingués tot aquí.

L'home feu un gest i creuaren la sala. - Ara et portaré a la que serà la teva cambra, demà començaràs les classes, tens molt per aprendre. - I com sabeu que e vull quedar? - Se't veu a la mirada, puc veure totes les preguntes que tens, l'ànsia per saber, no voldràs anar-te mai.

La noia, reprenent un altre tema preguntà. - Així si els antics van arribar a Mann, també van arribar a Senn? - Senn no hi era llavors, Senn va ser el causant del segon cataclisme, era un asteroide a la deriva que va arribar a posar-se en òrbita a l'entorn del nostre planeta provocant terratrèmols, marees que inundaven ciutats senceres, aparició de ous volcans... Quasi va desaparèixer al humanitat sencera. - I el primer cataclisme? - Aquest va ser culpa de la pròpia humanitat, a milers de braços sota nostre hi ha un cementiri de material d'energia atòmica, les deixalles de les centrals d'energia i les darreres armes ... nuclears els hi deien.

L'home acotà el cap. - Ja t'ho explicarà amb més detall el mestre historiador, però un governant totalitari va començar el primer cataclisme llençant un atac nuclear sobre un país veí, el núvol nuclear va recórrer el planeta sencer sembrant la mort i la malaltia allà on passava, va ser la darrera vegada que es va fer servir armament nuclear, es van fer diferents cementiris arreu del món on es van establir centres com aquest que van ser a l'hora guardians del pitjor llegat del passat i conservadors del coneixement.

L’home mirà als ulls a la noia. – Tanmateix ara el que importa és el que fem aquí, la nostra feina és mantenir els coneixements adquirits i anar-los aplicant a la vida de la gent de manera que siguin assimilats amb tranquil·litat, i, sobretot, evitar que s’obrin els cementiris sobre els que estem. – Dit això indicà a la noia quina era la seva habitació, ella entrà en silenci. – Aprofita a dormir, demà comences una nova vida.

(Origen de la idea.)

Invisible

2009-09-23T09:00:00.001+02:00

Portaven llegits més de cinquanta currículums per a un lloc d’investigador d'empresa, un espia industrial tot i que preferien dir-li informador. Sols quedava un, ell va començar a llegir:

“Senyor director de recursos humans, senyora secretària del director de recursos humans:” Coi! Quina entrada més estranya. – Va dir ell per continuar amb la lectura. - No els hi detallaré els meus estudis donat que no venen al cas.” - Quin morro! – Va dir ella. – Calla, calla que segueixo. “Crec que sóc la persona idònia per al lloc que ofereixen perquè sóc invisible.! – Tots dos van riure. – Això es posa divertit!

Ell va seguir llegint. - “Sí, ja sé que no s’ho creuran, he d’aclarir que no es tracta d’un invisibilitat física, però el cert és que ningú no repara mai en la meva presència. Ja sé que això s’ha de demostrar per això els hi relataré el que han fet des de primera hora fins que han començat a llegir aquest currículum.”

Tots dos es van mirar entre estranyats i incrèduls, ell va continuar la lectura. – “La senyora secretària ha arribat a les 8:05, ha anat al lavabo on s’ha repassat la roba i el maquillatge, ha escollit els currículums, entre els que no hi era aquest perquè encara no els hi havia lliurat. Després a arribat el senyor director, ha dit bon dia i li ha magrejat el cul a la senyora secretària, després s’ha assegut i han anat llegint els currículums.”

Ella, envermellida se’l mirà. – No ho sé! – Respongué ell endevinant la pregunta. – La porta, era tancada? – Preguntà ella. - I tant! ... Potser s’ho ha inventat i, ves per on, l’ha encertat ... Segueixo: “Després de mirar-se vint tediosos currículums han fet una pausa, la senyora secretària ha portat un cafè per al senyor director i un cafè amb llet, descremada, per a ella. En acabar el senyor director li ha dit que necessitava alguna cosa, la senyora secretària ha preguntat: Flauta o simbomba? El senyor director ha elegit flauta, la senyora secretària s’ha agenollat davant el senyor director i després de treure-li l’instrument ha executat un concert de flauta digne d’enveja.”

Ella s’aixecà de cop. – Hi han càmeres! Ens estan vigilant! – Ell, garratibat, va seguir llegint. – “Després del concert han seguit llegint currículums què han estat descartat tots excepte un, el de l’ex-policia amb cara de mafiós. Es preguntaran un parell de coses. com és que aquest document és tan acurat en els detalls i quan el vaig posar. Evidentment no sóc endeví, però escric prou ràpid com per enllestir abans que descartessin el darrer currículum.”

Es miraren temorosos. – Però s¡ no ha entrat ningú! Com s’ho ha fet? – preguntà ella. – No ho sé ... potser l’explica. – I va continuar llegint. – “D’altra banda el fet que sàpiga tantes coses no significa que estigui amagat enlloc espiant-los, la seva oficina no te cap racó on amagar-se, fora de fer-ho sota la taula, però la senyora secretària m’hauria vist. De fet he estat assegut a la cadira que en te al davant de la taula, estic des de primera hora, l’únic problema és que com tothom, no han reparat en la meva presència.”

Tots dos van mirar cap a la cadira, va ser llavors quan el van veure, tranquil, esperant que ell sortissin de l’estat de xoc en que havien caigut. – Però com és que no l’hem vist abans? – Va preguntar el director. – Doncs, a dreta llei, no li sé explicar, però em passa sempre, indefectiblement. – Des de sempre? – Preguntà la secretària.

El candidat rumià una mica. – Bé, crec que des de l’adolescència, de fet a casa vaig optar per fer soroll quan volia que sabessin que hi era. Va haver-hi un dia que em vaig aixecar i vaig estar assegut en silenci fins la nit, no vaig sortir de casa i fins i tot vaig seure a taula a menjar. A darrera hora, en dir bona nit, el meu pare em va preguntar d’on venia en aquelles hores i que havia estat fent tot el dia.

El director mirà a la secretària. – Espero que tot el que ha vist quedi entre nosaltres. – Es clar! – Veurà el que volem és algú que sigui capaç d’informar-nos de tot el que fa la competència, els projectes que tenen en marxa, contactes, operacions més o menys lletges ... Vostè m’entén. – Espionatge industrial. – Home! Això és una expressió molt lletja. – Però és la veritat, i a més, donades les meves aptituds és lògic que se’m vulgui per això.

L’home escrigué una xifra en un paper i li atansà al director. – Això és el que vull cobrar cada mes. – El director es mirà al quantitat. – Home! És una mica excessiu. – Compti que no m’haurà de pagar ni bitllets d’avió, ni hotels, el menjar sí, bàsicament perquè per que em posin el plat a taula m’han de veure.

El director li atansà la mà. – Doncs queda contractat, ara la senyora li prendrà les dades. Sols una cosa més, a partir d’ara, sisplau, faci’s veure quan entri. – Així ho faré. – Va dir l’home amb un somriure. – I del que ha passat aquí ... – Va dir la secretària. – Aquí, senyora, no ha passat res. – Va respondre ell.

El fumador

2009-09-16T23:31:00.003+02:00

Relats conjunts: El fumador, Juan Gris, 1913

És que ja n'estic tip! No puc fumar a la feina, no puc fumar al bar, no puc fumar a l'habitació, ni a la cuin, i al menjador! Al final han guanyat la batalla aquests poca-soltes! Ara ja tan sols puc fumar al mig del carrer, faci un fred àrtic o una calor sahariana, plogui a gots i barrals o passi un huracà.

Recordo aquella època daurada, entraves a qualsevol lloc, treies el paquet i l'encenedor, agafaves una cigarreta i, si ningú no hi fumava ja, demanaves permís, un permís que, per bona educació, sempre t'era concedit.

Després van començar a prohibir fumar a les habitacions dels hospitals i els fumadors, llavors legió, vam accedir-hi a canvi d'una zona, sovint la sala d'espera, on fer la cigarreta de rigor, ens ho hauríem hagut de pensar, en hauríem d'haver negat, exigir el nostre dret a fer amb els nostres pulmons el que volguéssim, però van cedir magnànims, pensant-nos amos de la situació.

Arribà la prohibició de fumar al transport públic, i no sols era qüestió de multes, que poques vegades queien, sinó les cares que ens posava la gent, fins i tot algun renegat, i al final algú t'acabava increpant fins que apagaves la cigarreta, amb prou feines encetada.

Més tard van començar a no deixar fumar als llocs de treball, de nou a canvi d'un cau on fumar-nos-en. I de nou vam cedir, de nou ens vam deixar aixecar la camisa, de nou vam beure oli. Més tard ja no vam poder fumar a les andanes del metro ni del tren, als hospitals ja no es podia fer una calada enlloc, ni tan sols a la cantina, i si en demanaves permís per fumar en algun lloc, ja t'ho negaven sense cap mirament.

Han canviat les normes, abans fumar estava ben vist, socialment acceptat, fins i tot aquell que no fumava era qui havia de donar explicacions. Ara ja no podem fumar enlloc, ni a casa, que si el nen, que si mentre mengem no que fas malbé la olor del menjar,com si els ous ferrats o la coliflor oloressin a roses!

I ara el metge! Ves què em diu aquest ara, que si segueixo fumant no duraré ni tres anys, però si sols fumo trenta cigarretes al dia! Abans en fumava dos paquets i mig al dia, si no sortíem perquè si ho fèiem queien els quatre. Abans entraves a la reunió i si algú es queixava del fum tothom el mirava malament, ara no se t'acudeixi de posar el paquet de tabac a sobre la taula.

I el meu cap? El molt cabró es fumava uns cigarros d'aquells caríssims i que ningú no li tossís al costat que era capaç de posar-ho al carrer. Ahir mateix va amenaçar de fotre fora al que fumi als lavabos i que s'ha acabat lo de sortir a fer la cigarreta al carrer que es perd molt temps i que és una injustícia pels no fumadors. Serà barrut!

Però què hi farem! La guerra està perduda, d'aquí a poc ja m'imagino als pocs fumadors que quedem amagats en un racó, amb un vigilant que no vingui ningú i compartint una cigarreta, com quan érem nens! Em pregunto si al barri ens vendrà el tabac el mateix camell que ven coca? Fins no fa gaire volia que el fessin fora, però tal com raja la cosa, si ven tabac ja m'estarà be que n'estigui.

Clar que potser no em farà falta, si el metge te raó hauré de deixar-ho jo també, i no és per res però aquesta tos matinera, amb tots els mocs que em surten em preocupa. A més m'ofego al pujar les escales i no estic gras, però l'altre dia vaig haver de veure com el veí del cinquè, que sembla una baldufa i segur que pesa més de cent quilos, em passava pujant les escales.

A més la parenta també em collava, ara em feia sortir al balcó a fumar, quan no hi eren ells es clar perquè si ho eren m'enviava al safareig, això sí després quan sortia a fer rentadores no parava de remugar. “Ja m'has atofat això! Però tu no te n'adones de la pudor que fa això.” Perquè per a ella, com per a quasi tothom el tabac ja no es tabac, és això, o aquesta porqueria, és innombrable, tabú.

L'he d'assumir, més tard o més d'hora hauré de deixar-ho, a la fi és el que l´hi he promès a la meva dona. Ves, que havia de fer, si plorava desconsolada mentre el metge ens ensenyava aquella radiografia, jo no veia res, però ell assegurava que allò eren els meus pulmons i que els tenia negres, jo no veia res, però ella es va posar a plorar i que havia de fer jo? Dir-li, prometre-li que deixaria de fumar.

I ja em veus, aquí, al carrer, fent una cigarreta lluny de la mirada de la parenta, després a comprar no sé quines bajanades que vol, sort que el supermercat és lluny i entre que vaig i torno en puc fer dues calades i no fer massa pudor a fum. Des que vam anar al metge l'única manera de poder fumar és anar a comprar, ves jo que arribava de la feina i seia al sofà ara a fer la compra com una dona i tot per una merda de cigarreta, per dues misseres calades.

I pensar que abans érem els amos del mon! Però això s'ha acabat , que si molestem, que si el fumadors passius, coi! Doncs que siguin fumadors actius! No et fot? Com canvia el món, qualsevol dia veurem un parell de mossos traient un paquet de cigarretes de la butxaca d'un detingut i dient-li allò de “I això què?” I l'altre responent “És per ús personal! Puc portar fins a cinc cigarretes!” i els altres “Aquí n'hi ha deu com a mínim, se't caurà el pel, gamarús!” Quin món! Quin món!

Doble joc

2009-09-15T09:00:00.002+02:00

Va treure’s la bata blanca i la llençà a un racó amb un gest de fastig. – Mal dia? – Preguntà el company que s’estava acabant de vestir. – Depèn. Si es tracta de resultats avui ha estat un dia rodó, però ... – Però? – No m’agrada, sento que l’estem enganyant ... Sí, ja ho sé, és tan sols una màquina, però sempre tinc la sensació de tractar amb una persona.

Mentre treu un cafè de la màquina el company li respon. – Ja saps que és un prototip, es tracta de comprovar com respon davant suposades situacions anòmales. Quan estiguem allà fora dependrem en quasi bé tot del que facin aquestes màquines. – Preferiria que fossin com els ordinadors, teclat, monitor i adéu, però aquest té ulls. Saps el que ha estat mirar els seus ulls quan li hem dit que s’havia cremat el port de comunicacions?

La dona s’eixuga una llàgrima fugissera amb un dit. – Va posar la mateixa cara que el pare quan li van dir que es moria... No puc. És superior a mi. – Dona! No sent, és tot un munt d’algorismes. – I per què preveiem que es puguin generar algorismes defectuosos? – Degeneració de hardware, és el problema que més por ens fa, recorda que són ordinadors quantics, un error al hardware, una sola posició de memòria que perdi la informació de tal manera que el sistema de comprovació l’accepti i podem tenir una màquina assassina, de fet ja l’has vist això.

La dona s’esvera. – Però li ho vam provocar! Li vam treure els algorismes de seguretat en aquell pobre desgraciat, i encara així sols va respondre amb ordres, ni un sol atac físic, ni quan el vam desconnectar ... i aquells ulls ... t’ho juro! Tenia la mirada d’algú que no es reconeix a si mateix, els seus ulls no deien el mateix que les seves paraules! – Va, calma’t, m’estàs convencent que necessites uns dies de descans, parlaré amb el cap. – Sí, potser, necessito aire fresc.

La dona surt de la sala i enfila el passadís fins arribar a l’andana de la llançadora, l’home l’ha mirada com marxava, la seva mirada delata la seva preocupació, quan la noia ha desaparegut més enllà de la porta de l’andana enceta el camí cap al despatx del coordinador amb pas ràpid. – Senyor!. – Diu abans d’entrar al despatx. – Passi, passi. – Senyor, tornem a tenir problemes. Està veient sentiments a la mirada dels prototips. – Ja, però no era això el que esperàvem? – Sí, si observa la mirada d’un humà però no en la d’un androide.

El supervisor mira les dades al seu ordinador. – Segons consta aquí es tracta d’un prototip de companyia, pensat com a confident, algú a qui la tripulació li pugui transmetre totes les seves angunies, que sigui capaç de simular comprensió, compassió, amistat, fins i tot amor. No veig el problema. – Senyor, està interpretant sentiments en androides que no estan programats per tenir-ne. – I com ho sap? – Què vol dir?

El supervisor l’invita a seure amb un gest. – Ella està preparada per interpretar canvis en els músculs facials a la recerca de canvis d’estat en l’individu, vostè diu que ha interpretat sentiments a la mirada i el programa ja ho preveu que l’expliqui així. S’imagina, de petit, quan vostè estava trist que la seva mare li hagués dit “Els teus músculs m’indiquen que penses en alguna cosa trista.”? No, la seva mare hauria dit “Se’t veu amoinat.” Aquest és l’objectiu.

L’home replica. - Però els androides no en tenen de reaccions facials. – S’equivoca, tot i que no són tant expressius com un humà tenen un mínim de reaccions facials, ens vam adonar que ajudaven a la comunicació entre humans i androides. – Ja, però ella dóna senyals d’esgotament. – Sí, això si que és un problema ... Manca de memòria? – No crec, jo pensaria en una saturació d’alguna variable.

El supervisor seu de nou davant de l’ordinador i revisa la fitxa de la dona. – On és ara? – Va camí de la seva cabina, deu ser a punt d’entrar. – D’acord, he preparat la cabina per que la posi en espera tan bon punt entri, quan li arribi el senyal faci’l un volcat de memòria i revisi si hi ha algun punt de saturació. Informi’m del que trobi. – D’acord senyor.

L’home surt del despatx, el supervisor espera a deixar de sentir les seves passes i fa una trucada. – Senyor director? ... Sí, és per informar-li que els androides funcionen dins els paràmetres esperats ... Sí l’androide tècnic és capaç d’interpretar anomalies en qualsevol androide sense necessitat d’una connexió directa, l’androide de companyia interpreta a la perfecció qualsevol sentiment encara que sigui simulat, sols necessita un petit ajustament i l’androide de gestió ha estat capaç d’assumir que ja no pot ser reparat des de fora ... Sí senyor, crec que en dues setmanes podrem crear les tripulacions per les naus i abandonar aquest planeta mort.

Records

2009-09-11T09:00:00.001+02:00

La seva mirada repassà tots els racons de la sala, la recordava més atapeïda, trobava a faltar les carpetes A-Z dels prestatges i el garbuix de papers que amagava la superfície de la taula. Els aparells de telèfon també havien desaparegut i ara hi havia un monitor hologràfic amb só incorporat.

Havien passat molts anys i moltes coses. En aquella època encara existia Espanya i res no feia pensar que hagués de passar el que va passar. Aquell onze de setembre, tot just havent acabat els actes oficials les televisions van emetre la notícia, Una part de l'exèrcit havia pres la Moncloa i la Zarzuela, les emissores de la televisió i ràdio nacionals, espanyoles, i l'aeroport de Barajas.

Per la televisió anunciaren la presència del nou president de l'estat en poca estona i quasi tothom esperava la imatge d'un militar. La sorpresa va ser majúscula quan qui es va presentar va ser l'anterior president del govern del mateix partit que ara governava. Visiblement i sospitosament eufòric va encetar un discurs on declarà dissoltes les corts, derogada la constitució i els estatuts de les autonomies i ordenava la detenció de la família reial i els diferents governs autonòmics no corresponents al seu partit.

La següent sorpresa va se veure una ombra al seu darrera, tot seguit sense temps d'entendre res un só estrident i una taca vermella que s'estavellava directament a l'objectiu de la càmera i a les pantalles de tots els televisors.

La connexió es va tallar, el fet que el cap colpista estigués mort no va suposar la retirada de l'exèrcit però si l'aixecament en contra de l'exèrcit lleial al govern. Davant de la desaparició del govern de Madrid, després es va saber que els membres que no havien fet costat al cop havien estat assassinats, els governs autonòmics van prendre les regnes de la situació. A Catalunya el comandament de l'exèrcit va donar suport al cop però una part important d'oficials i sub oficials s'hi van negar i es van posar a les ordres del govern de la Generalitat.

Ell recordava les reunions en aquella sala, els intents de comunicar-se amb els diferents governs de les altres autonomies. Recordava la cadira on havia dormit poc més de quinze minuts després de quasi dos dies sense dormir. Recordava com anaven arribant les notícies, la majoria a través d'Internet on es podien veure els combats als carrers de les principals ciutats.

Van se tres mesos d'incertesa, tres mesos d'angúnia. Llavors va haver-hi una treva, els colpistes havien aconseguit Madrid, Castella La Mancha, València i part de Castella Lleó, Andalusia, Extremadura, Múrcia i havien creat una mena de confederació, Galícia va demanar ajut al veí Portugal amb qui al final es va fusionar, Les Canàries s'havien declarat independents al veure que l'exèrcit colpista va ser traslladat en bloc a Madrid deixant-los a la seva pròpia sort.

Ceuta i Melilla van ser envaïts pel Marroc, la resta de comunitats van quedar sota control autonòmic, la treva va servir de poc, a la zona colpista es va establir un govern dictatorial que va caure uns anys després portant al desmembrament final. La resta van campar cadascú per la seva i, fora d'alguns acords bilaterals, el que s'havia conegut com Espanya va desaparèixer per sempre.

Recordà les negociacions amb la Unió Europea per tenir representació, les reunions pels acords amb les Balears, i posteriorment amb València per crear un acord de reconeixement mutu, l'intercanvi d'ambaixadors amb Euskalherria i amb Portugal. Recordava les negociacions per ser reconeguts per la majoria de països i el dia que l'ambaixador de Catalunya es va presentar a l'ONU oficialment.

I avui, de nou un onze de setembre, rebrien al flamant ambaixador de Castella i Aragó, el país veí amb qui feia un munt d'anys que no es parlaven tot i haver-se reconegut mútuament feia ja un munt d'anys. Recordava tot dins una boirina, se li feia difícil assumir que ell havia viscut tot allò.

Va veure entrar un vell company, tan vell com ell. - Quan de temps! - Ja ho pots ben dir. - Quantes coses vam viure en aquesta sala, oi? - I tant! - Saps, si algú m'hagués dit al 2009 que avui seriem un país independent, una república li hauria dit que no m'aixequés la camisa. - Jo li hauria dit que tant de bo tingués raó. - Saps? L'altre dia em vaig assabentar pel meu net, que treballa a Nova York, que el Felip de Borbó encara ronda per allà, és un assidu dels programes del cor. - Encara en fan aquestes bajanades? - Sembla que allà sí.

Canvis

2009-09-08T19:48:00.000+02:00

A voltes i revoltes, pensant i repensant el que vull fer el que vull ser m'he perdut en els meus pensaments i no he donat amb la sortida. Arriba un moment en que et planteges què és el que estàs fent, on vols anar a parar i com vols que et coneguin.

Quan vaig començar vaig posar-me un àlies, un sobrenom que havia de ser un personatge, al poc em vaig adonar que el personatge no era altre que jo, qui s'inventava històries, qui volia explicar el que sentia el que pensava el que somiava, era jo.

Durant tot aquest temps he mantingut el sobrenom però cada dia em sentia més i més allunyat del que hauria hagut de ser. Quin sentit te posar-se un sobrenom quan poses la teva imatge real, quan poses el teu nom i el teu cognom, quan tothom que et coneix sap que escrius un bloc (de fet dos).

Per això avui he decidit fer canvis, canvis potser no tan importants, però definitius. Skorbuto passa a la història, no tronaré a signar res amb aquest nom, no te sentit, no és Skorbuto qui escriu, és el Josep Benet, amb tots els seus ets i uts. Encara no canvio el nom del bloc, no n'estic segur de quin nom posar-hi, però ho faré, també miraré d'escriure més regularment, potser no tant com ho feia, potser amb més cura del que escric.

Perquè aquesta és una altra, m'he adonat que a mida que escric m'exigeixo més, m'he proposat tenir un temps dedicat al dia per escriure, no gaire, una hora si fa no fa, una vegada acabat el temps d'estudi. D'altra banda m'he plantejat allò que mal diuen “monetizar”, es a dir obtenir algun guany pel que faig, com que no m'agrada “l'adsense” el que faré serà posar algun sistema de donació voluntària, així, a més de les estadístiques tindré la seguretat que a algú li ha agradat el que he fet prou com per fer una petita aportació.

Això de obtenir beneficis per quelcom que hom fa de gust és un tema que sovint sembla controvertit però no és el primer cas que ho fa, i, si hi han uns centimets sempre és més defensable dedicar un temps al dia. Tot i així no serà un tema vital, afortunadament visc d'un sou.

Pel que fa al que escriuré a partir d'ara no crec que canviï massa, hi han algunes històries que em volten pel cap, tant de caire eròtic com de fantasia, també penso posar-m'hi més en opinió sobre actualitat, tot i que alguns temes em resulten tediosos, com ara la perillosíssima grip A que ha matat més gent que ... el refredat comú?

No m'embolicaré més i ja aniré avisant dels canvis, sols una afirmació, he vingut pe quedar-m'hi.

Amnèsia

2009-08-25T09:00:00.001+02:00

Em vaig despertar amb la terrible sensació de no ser al lloc adequat. Aquella sala, amb una lleu il·luminació quin focus no vaig saber identificar, m’era del tot desconeguda. Em vaig aixecar del llit, un llit bàsic, amb matalàs, llençols i una estructura inferior tancada que devia suportar el pes de tot.

Vaig fer una inspecció de tot el que em rodejava fins trobar un mirall que quedava al costat del que devia ser un armari. Em vaig mirar, res d’estrany e la meva imatge, tret de la roba, una mena de túnica o de camisa de dormir de color blanc sense botons, cremalleres ni cordills.

Dins l’armari vaig trobar roba interior, uns quants vestits de cos complert i diferents tipus de calçat. Vaig obrir la porta i vaig fer una ullada, el passadís era buit, a mà dreta al fons hi havia algú assegut a una taula en actitud de veure passar les hores. Em vaig fixar que la roba que portava era pràcticament idèntica a la meva.

La veritat és que em feia una mica de vergonya sortir tal com estava, així que em vaig vestir amb un d’aquells uniformes. Sortí de l’habitació i m’apropà a l’home. – Bon dia. – Vaig dir abans de preguntar-li res. – L’home, en veure’m va saltar de la cadira i es va quadrar fent una salutació que semblava militar. – A les seves ordres, senyor!.

Em vaig quedar garratibat, jo era una mena de cap d’alguna cosa, però de quina? La situació s’havia complicat més del que m’esperava, si hagués estat un company d’aquell home, un hoste, un desconegut o, fins i tot, un presoner m’hauria pogut sincerar immediatament. Però sent un comandament la cosa canviava, la meva situació era molt delicada i no li ho podia explicar a qualsevol.

Així doncs, vaig optar per simular que em trobava malament. – Si us plau, cridi al servei sanitari de guàrdia, estaré a la meva cambra. – L’home em va mirar estrany, tot i així va obeir sense fer més comentari. Em vaig tornar a la cambra, vaig seure al llit i esperà a que arribés algú. – Permís per entrar. – Va cridar algú des de fora. – Endavant.

La porta s’obrí i entrà una dona uniformada amb un distintiu sanitari, si més no aquell símbol el reconeixia. – Vostè dirà comandant. – Em va dir havent tancat la porta. – Comandant ... – Vaig repetir en veu alta. – Ella es va quedar sobtada. – Perdoni’m, ara m’explico, crec que tinc algun problema d’amnèsia. – Amnèsia? Vol dir que no recorda qui és? – No exactament, no recordo aquesta cambra, el passadís, l’home que hi ha al fons, a la taula, a vostè, el meu càrrec, però tinc consciència de qui sóc i com em dic.

La dona, no estava segur si era metgessa o infermera, va treure un aparell i em va inspeccionar els ulls. – Res d’estrany aquí. Comandant, si em fa el favor anirem al taller. – Taller? – Sí ... no diu que te consciència de qui és? – Vostè no és metgessa? – No pas, sóc enginyera. – Perdoni’m però no entenc res. – Li ho explico pel camí.

Vam sortir de la cambra i vam recórrer els llargs passadissos fins arribar al taller, ella, durant el recorregut em va anar explicant. – Primer de tot, vostè és el comandant d’aquesta nau, vam sortir de la Terra ara fa sis-cents trenta-dos anys a la recerca d’un planeta que ens pogués acollir. – Vostè té més de sis-cents anys? – Va riure. – No! I ara! Tinc vint-i-quatre, he nascut dins aquesta nau.

Va seguir explicant. – Vostè sí en té més de sis-cents anys, de fet, voreja els sis-cents cinquanta. El consell d’evacuació va creure convenient que determinats càrrecs fossin en mans d’androides, tots ells amb el programa Messies, un programari que era capaç d’avaluar d’una manera justa els riscos, avantatges i inconvenients i prendre la decisió correcta en el moment adequat.

Vaig interrompre l’explicació. – Llavors dedueixo que no sóc humà sinó un androide, un robot. – Això mateix. – I perquè em resulta dolorós assabentar-me d’això? Si sóc un androide no hauria de sentir. – Bé, això és part del problema. – Problema? – Sí, deixi’m que acabi d’explicar.

L’enginyera seguí la narració. – Vora els primers tres-cents anys els androides van fer la seva feina perfectament, però va haver-hi un incident que ens va posar en alerta, alguna cosa va fallar ... el sots comandant va ordenar l’execució d’un humà. – Inclou la pena de mort, la llei? – No. De fet la pena de mort no existeix des de fa dos mil anys en cap de les cultures humanes.

Allò em va fer sentir una esgarrifança. – Vol dir que Messies fallava? – Això vam pensar. Afortunadament vostè no va semblar afectat, va revocar l’ordre i va fer desactivar i revisar el sots comandant. – Van revisar el programari? – Sí, la decisió se’n sortia de les possibilitats de Messies però vam trobar un altre programari, vam pensar que era alguna mena de virus i el vam eliminar.

Començava a ser conscient de tot el meu sistema, vaig fer un escombrat de memòria. – No va desaparèixer oi? – No. Vam engegar el sots comandant i el programari va tornar a generar-se. – Jo també el tinc, no? – S’ha escombrat la memòria? – Sí. – Però hi ha un detall. Cada programari en cada androide era diferent, fins i tot anava variant amb el temps.

Vaig trobar dins meu alguns algorismes que em permeteren fer deduccions més ràpides. – Evolucionem. – No sé, no sabem si podem dir-li així. – Què va passar amb el sots comandant. – Desactivat, el seu programari el convertia en un psicòpata. – I quin és el meu problema?

L’enginyera es va para i em va mirar als ulls. – Vostè te por. – Em vaig quedar sobtat. – Què vol dir? – Ella va seguir explicant. – Havia de decidir si desactivàvem definitivament el sots comandant, va dubtar, un del enginyers del moment, jo, evidentment, no hi era, el va escridassar, vostè es va cobrir amb els braços com si li anés a colpejar. Va ser quan ho vam saber.

No m’ho podia creure, no trobava cap algorisme que pogués fer-me reaccionar amb por. – L’han solucionat? – encara no ho sabem, portem vora tres-cents anys intentant que vostè no tingui por. L’implantem un algorisme corrector, es desperta i durant uns anys no tenim cap problema, però de sobte, un dia es queda bloquejat davant una presa de decisió per senzilla que sigui.

Vaig lligar caps. – M’heu esborrat la memòria? – No. Feia cinc anys que vostè funcionava bé. És d’hora però crec que s’ha tractat vostè mateix. – Què vol dir? – Aquest matí hem trobat un bolcat de memòria seu no programat, potser ha generat un algorisme de seguretat que fa una còpia i després esborra quasi tota la seva memòria.

No sabria explicar el perquè però saber que podia recuperar la meva memòria em va alleugerir. – Llavors caldria que filtressin la còpia, per eliminar l’algorisme defectuós, i la recuperem. – Hi ha un parell de companys fent-ho. – Ja sé que amb la memòria recuperaré la informació, però tinc curiositat. Quants androides som a la nau i quants en funcionament.

La dona abaixà el cap. – Vostè, el sots comandant, el cap de motors, el cap metge i el cap de comunicacions, no hi ha més androides. D’actiu sols vostè. – Jo sol? – El cap de motors va fallar va dos-cents anys, es va apagar i no l’hem pogut engegar de nou, el cap de comunicacions va començar a barrejar idiomes i ha estat impossible refer la base de dades, el cap metge esborra la llista de malalties així s’engega.

Vaig rumiar que allò era un desastre. – I com s’ho fan sense ells? – Lògicament els seus llocs han estat ocupats per humans, hem descobert que tampoc no ens surt tan malament, tenim errades, sí, però també sabem corregir-les, si més no en la majoria de casos. – Llavors, perquè no m’heu desconnectat?

La dona em mirà als ulls. – Perquè encara funciona i malgrat te un problema greu quan es presenta sempre ha col·laborat i s’ha deixat fer. Estudiarem l’algorisme que ha incorporat, si és correcte potser s’haurà solucionat el problema encara que sigui en precari.

Vam arribar al taller, vaig saludar la resta de l’equip. – On he de posar-me? – Aquí, comandant. – Vaig seure i em van connectar uns cables al clatell. – Comencem. – Vaig sentir com un munt de dades entraven dins la meva memòria, de sobte tornava a recordar des de la sortida de la nau de la base lunar fins al dia anterior, fins el moment que vaig sentir que una posició de memòria m’avisava que entrava en pànic.

El procés va acabar. Vaig preguntar si tot havia anat bé, però ningú no va gosar respondre’m. – Potser si m’ho expliquen. – La dona em mirà compungida. – Crec que aquest és el darrer bolcat, comandant. – Què vol dir? – De la butxaca va treure un mirallet i m’ho va posar al davant, darrera meu un fil de fum negre sortia del meu clatell. – S’acaba de fondre el port de comunicacions. – Jo sabia que els recanvis eren esgotats feia temps. Ara sabia que la propera vegada que entrés en pànic el bolcat no es produiria però l’esborrat sí. Acabava d’assolir una nova característica humana, la mort.

L'Amo del solar

2009-08-15T09:00:00.000+02:00

Aportació al 121è Joc Literari de J.M.Tibau.

Ell fa temps que s'ha erigit en amo i senyor del descampat, ha convertit en el seu tron el darrer esglaó de la desapareguda escala, un mirador perfecte des d'on vigila atent els ratolins quan te gana, i on s'estira i dorm despreocupat, gaudint de l'ombra al migdia.

Veí silenciós durant el dia, mal de cap en època de cel, quan les femelles el posen brau i reclama i marca el seu territori com correspon a la seva espècie.

Desconfiat, s'amaga de la quitxalla que a voltes envaeix el seu reialme, llavors se li pot veure al seu pedestal de runa, observant-los anguniat, fugisser si se li acosten, encrespat si se sent acorralat.

La presència de la senyora Antònia, és l'única presència humana que li agrada, sap que quan ella arriba abocarà llet i pa en un cul d'ampolla de plàstic i si hi ha sort algunes restes de carn o peix. És l'única persona a la que li deixa acaronar la seva pell, qualsevol altre s'ho pensarà en veure'l encrespat i bufant i rebufant.

Avui ha entrat una colla amb una excavadora al solar, algú ha decidit fer quelcom. Avui ell haurà de cercar un altre reialme, més enllà del carrer, potser més enllà del barri. La senyora Antònia no podrà deixar més el cul de llet i els veïns ja no patiran l'època de cel.

Benvolguda veïna del davant

2009-07-29T09:00:00.000+02:00

Benvolguda veïna del davant:

Estic convençut que és tot un cúmul de casualitats, tot i que algú em dirà que les casualitats no existeixen, de totes maneres em preocupa aquesta situació tot i que la història és tan dilatada que potser no importa tant.

Et posaré en situació, des de casa tinc una vista perfecta de les teves finestres del menjador, el bany i la porta del balcó d’una habitació de casa teva, la del bany sé que ho és perquè em recorda la del bany de quan jo tenia menys de deu anys i no patirem per ella, amb prou feines sé si el llum és encès o no.

La primera vegada va ser quasi una broma, veure aquell striptease velat per la persiana baixada em va sobtar i reconec que, una vegada passat, em va divertir més la meva reacció, més aviat manca de reacció, que no pas el fet del que veia, a la fi no vaig veure més que ombres, molt suggerents això sí.

La segona vegada va ser un matí de dissabte, potser diumenge, jo sortia a penjar la roba d’una rentadora, per a mi penjar la roba no és cap problema, m’ajuda a relaxar-me, poso les peces grans primer, després les petites, i amb les més minses aprofito els espais sobrers. Tu eres pintant la barana, portaves una bata i seies a una banqueta, res d’estrany fins que et vas girar i vas quedar cames obertes directe al meu camp de visió. Blanques.

Vaig fer via per acabar ràpid, a la fi tot el que podia veure ja estava vist i no em venia de gust quedar-me palplantat, tot i així recordo aquella estona com bastant llarga, això sí, tinc la sensació que no eres conscient del que passava.

La tercera va ser molt curiosa, la persiana del menjador la tenies pujada, els llums tancats indicaven que segurament eres fora malgrat això i després de penjar uns pantalons m’hi vaig trobar amb la teva imatge, corrents cap a la finestra per abaixar la persiana a corre cuita en roba interior, blanca, i amb un somriure nerviós.

M’hi vaig imaginar una d’aquelles reaccions que pensades després arribes a la conclusió que ningú no t’hauria vist així si no haguessis volgut abaixar la persiana. Tot i així aquesta vegada penso que sí eres conscient de la meva presència, de fet miraves cap a on era jo.

La quarta va ser una coincidència doble, tu penjaves la roba al teu balcó, jo la meva al meu xafareig, tot normal fins que vas entrar a l’habitació, t’hi vas girar i, no sé perquè, en aixecar-me d’agafar una peça de roba et vaig veure amb el vestit aixecat i una panoràmica complerta de les teves calces, blanques. Ja em perdonaràs però en aquest cas, no trobo raonament, entrar, girar cent vuitanta graus i aixecar-se el vestit per mirar no sé què a l’alçada de la goma.

Entenc que les casualitats per força improbables que siguin passen, entenc que de vegades tenim el cap a Honolulú, entenc que de vegades reaccionem aconseguint tot el contrari que no pas volíem, sé que seguiré penjant la roba al meu xafareig i probablement hi hauran més trobades així tot i que tu preferiries que no i jo preferiria que fos quelcom volgut, però voldria demanar-te, per no fer-ho monòton. Podries fer servir calces d’un altre color?

Encreuaments Segona part i final?

2009-07-17T09:00:00.001+02:00

Vaig despertar, em vaig aixecar i vaig veure els meus companys, la majoria es despertaven amb les sirenes, alguns seguien dormint immutables. Em vaig vestir i vaig sortir. Els cotxes arribaren, l’inspector sortí del cotxe em saludà i em demanà que m’identifiqués després li vaig indicar on havíem trobat el cos. – Hem fet fotografies de com estava abans de moure’l, però hi ha moltes bèsties per aquesta zona i no crec que hagués quedat res, de fet crec que tenia una mossegada al braç. – Els vaig acompanyar al contenidor, es van fer càrrec d’ell uns agents i vaig aprofitar per parlar amb l’inspector.

Li vaig demanar d’anar a una zona més apartada, lluny d’oïdes indiscretes, i li vaig explicar la meva història. – Sé que no és gens científic, però estic intranquil, vostè m’entendrà. – Curiosa si que és la història. Digui’m, per quina raó se suposa que el volen matar? - Francament, no ho sé, en el seu ... el meu cas no van explicar res que pogués justificar-ho.

Em va sorprendre que l’inspector atengués les meves explicacions, així que li vaig preguntar. – Perdoni, però, tot i que li agraeixo que m’hagi escoltat, em sorprèn l’interès que ha posat a la meva explicació i fins i tot jo no hauria donat crèdit si me l’haguessin explicat.

L’inspector va aixecar les espatlles. – Porto molts anys escoltant explicacions i si una cosa he après és que fins i tot les històries més inversemblants tenen una part de veritat. Una vegada vam detenir un home ensangonat d’amunt a avall, la seva explicació no tenia ni cap ni peus, però al anar investigant, esbrinant, interpretant vam anar confirmant una per una les seves afirmacions. Si ell ens havia dit que l’havien adduït, sedat i sotmès a una operació quirúrgica en una nau extraterrestre nosaltres vam esbrinar que l’havien segrestat, drogat i extirpat un ronyó, i què, en un moment de lucidesa, s’havia escapat.

L’inspector em va demanar tota la informació possible respecte al mort, als meus suposats futurs assassins, em va demanar que donés les empremtes digitals i una mostra d’ADN a un dels policies, va revisar la cartera amb la documentació on va trobar, a més d’un munt de targetes, una anotació amb el nom d’un hotel i una data. Desconec si hi havia res més que li cridés l’atenció però donava la impressió que allò li fora suficient.

Una vegada la policia ens ho va permetre, vam decidir donar per acabada la trobada, enfilarem camí avall fins el poble i l’estació i cadascú tornà a casa seva. Jo vaig arribar que ja era nit fosca, vivia sol en aquells dies així que tan bon punt vaig tancar la porta darrera meu deixà la motxilla a terra i entrà a la cuina, vaig fer un mos ràpid i anà cap al bany, era a punt de despullar-me per fer una dutxa quan vaig sentir com es trencava un vidre.

Una esgarrifança em va tensar tot el cos. Vaig atansar la mà fins l’interruptor del passadís i caminà lentament fins la porta del menjador, en un moviment ràpid, tot lo ràpid que em permetia la situació vaig encendre els llums del menjador i vaig mirar endins. Les restes de vidre trencat eren escampades davant la porta de la balconada, un objecte amb forma cilíndrica havia quedat al mig de la sala, res no feia pensar que hi hagués algú.

Vaig trucar a l’inspector tan aviat com la tremolor de les mans em van deixar agafar la seva targeta, en uns eterns quinze minuts l’inspector arribava a casa, feia una ullada a l’objecte i feia una trucada. – No caldrà que vinguin els artificiers, és un tub obert per una banda i .. – va agafar el tub i mirà el seu interior. - ... te una nota.

Va treure la nota i la va llegir, després d’atansar-me uns guants i indicar-me que me’ls posés em va preguntar. – Reconeix la lletra? – La nota era una amenaça, la lletra em recordava la d’algú. – No és la lletra d’ells, de cap dels dos. – Però la reconeix, oi? – Crec que sí. – Li vaig dir el nom de la persona i ell va donar indicacions per telèfon. – Deixarem un policia fent guàrdia.

El cap em bullia, aquella història s’estava entortolligant de mala manera i no li trobava ni cap ni peus. Per què algú que em coneixia em volia prou mal com per matar-me? I sí el veure aquell cadàver m’havia afectat més del que em pensava? I aquella amenaça? – Deixaré un cotxe al carrer vigilant – Em va dir l’inspector. – Tanmateix, asseguri’s que les finestres i les portes són tancades. - Vaig seguir les indicacions de l’inspector i revisà una per una totes les finestres de casa, vaig tancar la porta del carrer amb dues voltes de clau i em vaig anar al llit.

Un raig de llum que venia d’una esquerda al porticó de la finestra s’encarregà de donar-me el bon dia, em vaig aixecar i vaig poder comprovar que era sol a l’habitació, els altres segurament s’havien aixecat ... Un moment! Estava de nou a l’habitació de la casa! Els llits estaven buits, inclòs el meu d’on m’acabava d’aixecar, Vaig baixar corrents, tot estava net, com quan encara no s’ha fet servir.

Vaig sentir unes passes al meu darrera, em vaig girar i estava allà, l’home que havia trobat mort. – Ens tornem a trobar. – em va dir. – Això sembla, no sé vostè però a mi se m’han complicat les coses. – A mi també, la veritat és que ja no sé que pensar-hi. – Potser estem somiant. – No el tinc tan clar. Vivim una situació com espectadors, ens trobem, despertem, vivim una altra història, despertem, ens tornem a trobar. – Alguna cosa no quadra.

Instintivament, i sense dir res més sortirem a l’exterior de la casa, la remor d’uns motors ens indicà que algú venia, vam esperar mentre la remor es convertia en soroll i, finalment, els vehicles arribaven davant de la casa travessant-nos sense reparar en nosaltres. Dels cotxes baixaren no tan sols els nostres respectius companys i suposats assassins sinó també l’inspector.

Els vàrem seguir a dins, tots seien en rotllana a la sala de la llar de foc, l’inspector va parlar. – Bé, suposo que el primer seria informar-los d’una realitat que els hi era amagada, els seus respectius companys són, de fet, la mateixa persona. – Tan uns com altres van rondinar. – Esperin. No es tracta d’un engany pròpiament dit, de fet es tracta d’un cas de doble personalitat. Durant tots aquests anys ha pogut mantenir aquesta doble vida canviant d’un a l’altre sense ni tan sols adonar-se. Quan s’anava de viatge d’un grup tornava en aquesta casa, casa que va heretar dels seus avis ja fa anys, dormia i en aixecar-se ja havia canviat de personalitat, era el moment en que tornava del seu viatge per a l’altre grup de coneguts.

Un dels meus companys intervingué. – Què vol dir? Què és una mena de psicòpata com els de les pel·lícules? – No pas, a les pel·lícules, com vostè diu surten casos de personalitat múltiple on una d’aquestes personalitats és un assassí, en el cas del seu amic, es tracta de dues personalitats, a priori, no perilloses, dues persones actives, emprenedores, servicials, però en un sol cos.

Un dels seus companys, el de la cartera, preguntà. – I ara? – Ara quedarà sota la tutela de l’Institut Frenopàtic. El mantindrem sedat mentre aconseguim o bé la desaparició d’una de les personalitats o bé la fusió de totes dues. – Doctor, això és possible? – Creiem que sí, però és un procés llarg, molt llarg. – Llavors podem pensar en substituir-ho en tots dos projectes. – Va concloure algú amb el beneplàcit dels presents, inclòs l’inspector / doctor.

El tractament s’ha estès durant més de cinc anys, les poques vegades que ens retiren la sedació un dels dos pren l’ús del cos, l’únic que han aconseguit és que tots dos siguem conscients de tot el que passa, sempre, sedats o no. En tot aquest temps no hem rebut la visita de cap dels nostres amics, tots ens han decebut, però estem preparant un pla.

Hem aconseguit que la medicació ja no sigui en injectables i ens donin pastilles, les pastilles són fàcils d’amagar sense empassar, d’aquí a uns dies simularem que dormim sota l’efecte de les drogues, llavors, quan els vigilants s’estiguin ficant mà al magatzem escaparem i podrem executar la nostra venjança, ningú no sobreviurà a la nostra visita.

Encreuaments Primera part

2009-07-14T09:00:00.000+02:00

Tot i que no era un expert sabia que el cadàver portava més d’un dia dins aquell contenidor, la pudor que desprenia era una barreja a carn podrida i restes de cuina, i el color verdós de la pell junt amb la presència de tota mena de cucs m’assegurava l’encert de la meva deducció.

Ja havíem trucat la policia, però la possibilitat que arribessin aquell mateix dia era, si més no, impossible. La nevada de la nit havia estat tan forta que havia estès una manta de prop de tres metres de gruix, absolutament flonja, que impedia el pas en vehicles normals. Una sèrie d’esllavissades havien adornat el camí amb terra i rocs que dificultaven el pas de vehicles especialitzats i complicaven la feina de les lleva neus.

La possibilitat que vinguessin en helicòpter estava descartada d’antuvi, la zona més propera on aterrar estava just al lloc d’on es podia provocar una esllavissada que colgués la casa amb tots els hostes a dins. Així doncs l’únic que ens quedava era esperar, i esperar que la fortor del contenidor no arribés als nassos dels carnívors que poblaven la zona.

Amb l’ajut inestimable dels que tenien estómac per no vomitar vam tancar-ho i el vam entrar al cobert penjant-lo de la corriola per evitar que guineus, llops i fins i tot algun ós fessin un festí. – A la policia no els hi agradarà que l’haguem mogut. – Ja s’ho faran, si el deixem fora no els hi quedarà res.

Estava convençut que acabarien identificant-lo com algun rodamóns, potser algun ionqui, que, desorientat en la neu, acabés davant la casa i en comptes d’entrar-hi s’hi llencés al contenidor esperant posar-se a raser.

La tempesta continuava i nosaltres havíem caminat hores, massa hores, i estàvem esgotats, vam entrar dins la casa els pocs que encara no ho havíem fet, la resta s’havien posat a terra, davant la llar de foc, apropant les mans tremoloses pel fred. Les motxilles i bosses s’amuntegaven en un racó. – Ningú no pensa moure’s? A dalt hi ha cambres. – estaran gelades. – Segons la informació la casa te calefacció. Algú l’ha cercada?

Un silenci sepulcral em va confirmar que el pes dels culs era superior a l’esperat. Era un d’aquells moments en que, si fos al mig de Barcelona, enviaria a pastar a tothom i agafaria el metro cap a casa. Vaig deixar el club de quemacos vocacionals i vaig recórrer la casa. Al costat de la sala amb la llar de foc hi havia una cuina vella, amb forn de llenya i fogons de gas butà, un parell de bombones s’amagaven rera les portes de sota els fogons, una plena, l’altra, connectada, mig buida

Vaig encendre els fogons, funcionaven acceptablement bé, excepte un que no vaig gosar d’encendre pel seu aspecte. Els armaris estaven buits, res de menjar enlloc, ja era d’esperar. En un calaix hi havia ganivets de diferents llargades, cullerots i un aparell estrany que vaig associar amb algun tipus de llevataps, tot i que no tenia el típic punxó cargolat.

La resta de calaixos, tret d’un, eren buits, en aquest hi havia un objecte que no quadrava, una cartera d’home, de cuir, o imitació de cuir, negre. Pensant que pogués tenir alguna cosa a veure amb el cadàver la vaig agafar amb el mocador i la vaig obrir, un carnet d’identitat d’un tal Manuel Vergara Gámiz. La foto no em va semblar la del mort, tot i així no el vaig descartar.

Una porta més enllà del passadís donava accés al pis superior del cobert on havíem deixat el mort, allà estava la caldera, la vaig posar en marxa mentre el vent fred em colpejava i vaig tornar a entrar. Escales amunt vaig trobar els dormitoris, hi havia un parell amb llits suficients per tots els que érem. Altres dos eren prou petits com per descartar-los.

Una cinquena porta era tancada, cap de les claus que m’havien donat a les oficines del Centre encaixava, tot i així per l’aspecte semblava que portava temps sense obrir-se. Unes escales donaven pas a les golfes, vaig fer una ullada aixecant la trapa, es veien alguns mobles vells, caixes i molta pols, un soroll em va donar a entendre que allò eren els dominis d’una família de ratolins.

De tornada a la llar de foc vaig veure com alguns s’havien adormit, vaig mirar d’espavilar-los a tots, si més no perquè s’anessin a les habitacions. Em vaig assegurar que la porta era tancada i vaig pujar amb els altres. Al passar davant la cuina vaig veure que algú s’havia pres la molèstia de deixar-hi el menjar a sobre la taula. Després d’agafar un llit i posar-hi el meu sac em vaig canviar i ficar a dins i no vaig trigar a dormir-me.

El despertador sonà a l’hora prevista, després de fer esforços supra humans per aixecar-me vaig anar al lavabo, després de rentar-me la cara vaig tornar a l’habitació a vestir-me, no s’escoltava ningú a la casa, vaig pensar que encara dormien, vaig obrir la finestra de l’habitació, ja no nevava, però els núvols impedien que la llum del Sol ens arribés.

En girar-me em vaig adonar que estava sol, vaig mirar el rellotge no fos cas que m’hagués adormit. No era l’hora correcta i jo era dels que menys li costa aixecar-se. Tot i així vaig pensar que s’haurien aixecat mentre era al lavabo i els trobaria a tots a la cuina. Em vaig acabar de vestir i vaig baixar.

A la cuina l’ordre indicava que ningú no havia esmorzat, em va sorprendre aquest fet, vaig pujar a corre cuita i vaig fer una ullada a les altres habitacions, eren buides, buides i netes, no quedava res, cap motxilla, cap sac, els llits amb els matalassos aixecats. Vaig córrer a la meva habitació, tot igual, net, buit, ni tan sols les meves coses estaven allà.

Neguitós, vaig sortir fora, feia fred, la rosada havia amarat tot al seu pas, el silenci era sepulcral fins que una remor de motors em va alleujar. Els cotxes van parar just davant meu, m’hi vaig apropar a un i saludà al conductor, el conductor obrí la porta sense respondre’m i quasi es xoca amb mi al passar, ben bé com si jo no existís.

El vaig escridassar però ni tan sols va fer el gest d’assabentar-se, la resta sortí del cotxe sense reparar en la meva presència, no vaig entendre que passava fins que una dona grassa em va creuar pel bell mig. Vaig quedar garratibat, jo era un fantasma, o ells ho eren, o quelcom semblant. Vaig seguir els nou vinguts, per a sorpresa meva dos d’ells els havia vist abans, un era el mort, l’altre era el de la cartera.

Vaig seguir les passes del futur finat, va ser ell qui va trobar el cos, el meu cos, mig congelat al mateix lloc on jo havia trobat el seu. Vaig sentir el meu cap donar voltes com uns cavallets. Quan vaig poder recuperar-me l’home estava trucant la policia, al seu costat estava el de la cartera, feia cara d’estar contrariat i enfadat.

L’home de la cartera va entrar dins la casa, i s’hi va trobar amb un altre. – Ha trucat la policia, cancel·lem l’operació. – Merda! Si no podem pelar-ho ara, quan ho farem? – Haurem d’esperar, paciència, ens el treure’m de sobre. – Si no ens acaba enxampant ell a nosaltres. Què està molt a prop! Que l’altre dia estaven revisant els nostres correus. – Hi ha temps. Paciència.

Vaig mirar de connectar amb l’home, la víctima, però era com quan veus una pel·lícula i voldries dir-li a la noia que no entri, que darrera la porta està l’assassí. La diferència està en que jo em podia moure dins l’escena. Sí, el reconec, donava una mica de morbo. Va arribar la nit, les coincidències seguien, l’home va anar a dormir al mateix llit on jo l’havia fet.

No va ser fins que va tornar a sortir el sol que ens vam trobar cara a cara. Tots dos a l’hora ens vam exclamar, tots dos vam dir pràcticament la mateixa frase: - Li he de dir una cosa. – Una vegada més calmats vam optar per explicar-nos per ordre, vaig començar jo, li vaig explicar el que havia viscut abans de fer-me transparent, ell la va corroborar punt per punt, ell també havia vist la meva història, llavors va ser ell qui va explicar la seva part, la que jo havia vist com espectador de luxe.

Després va venir la part dura, explicar-li que aquells dos el volien matar, explicar-me que dos dels meus companys volien fer el mateix amb mi. – El que no acabo d’entendre és perquè ens veiem aquí. –Em va dir. – Si jo ho sabés! Sembla com ... no sé ... com si fossin fils paral·lels que s’haguessin encreuat ... No entenc gaire d’això, però. – Potser es tot un somni. – potser sí, però la pregunta és ens despertarem? O hores d’ara ens han pelat?

Vam quedar tots dos en silenci. Durant una estona vam estar callats, de sobte vaig tenir una sensació estranya. – No sent un soroll? – Si semblen sirenes. – Escolti’m, sento que en el meu fil, o el que sigui l’hagin mort, espero que al seu es salvi. – Gràcies, li dic el mateix. – llavors se’m va ennuvolar la vista mentre el soroll de les sirenes augmentava.

Príncep Blau

2009-07-02T09:00:00.002+02:00

Ahir, a les 20:35, un escamot composat de Mossos d’esquadra, Policia Nacional, Guàrdia Civil i la (dóna) policia municipal de Castellfollit de la Roca ha entrat a les dependències privades del Príncep Blau. En el comunicat oficial s’informa que el Príncep Blau és sospitós d’estafa, assetjament sexual, tràfic de persones i d'estupefaents.

Pel que sembla la investigació va començar arran de les denúncies fetes per un grup de dones, les inicials de les quals són B.D., V.F. i B.N. que asseguraven que les estava fent treballar per ell en condicions infrahumanes, que els hi retenia la documentació per evitar que tornessin a casa seva.

Fonts dels Mossos han informat en aquest medi que s'ha trobat pornografia barata, publicacions de futbolístiques de l'any de la pera, kleenex fets servir i la discografia complerta de Manolo Escobar, malgrat res d'això no constitueix cap delicte en si mateix segueixen escorcollant l'edifici.

Mitjançant els nostres contactes, es a dir la portera de l'immoble i una senyora que passava per allà, hem pogut saber que les denunciants eren molt conegudes en el barri, una per ser mandrosa. - No n'he vist ningú que dormís tant com ella. - ha declarat la portera. - Ni el meu marit, en pau descansi, s'aixecava tan tard, i mira que va aconseguir la llarga malaltia sense patir res.

La segona denunciant tenia fama de bruta. - Ella sempre li tirava les culpes a la seva mare adoptiva i les seves germanes, però la veritat és que ja feia anys que no vivia amb elles i anava de porca! I la mania que tenia d'anar amb aquelles sabates transparents! Se li veia la ronya dels peus i tot!.

Pel que fa a la tercera tenia fama d'haver fet feliços a tots els homes del barri. - Una fresca és el que és aquesta bandarra! - deia la senyora que passava per allà. - Fresca, si una mica. - Replicava la portera. - Però bona noia, a més no cobrava per això. - Clar tu a defensar-la com que també es tira al barrut del teu fill. Imaginin, ja te quaranta anys i encara estudia i de treballar res. - És que no l'agafen en cap feina!

Després de profundes investigacions mentre fèiem un cafè al bar del barri vam poder parlar amb les interessades i vam poder comprovar que ho eren, i molt, d'interessades.

B. D. Ens va explicar que d'un temps ençà el Príncep Blau la feia aixecar-se a hores intempestives. - Un dia em va fer aixecar a les nou del matí amb l'excusa que havia de netejar l'habitació. V.F. Va comentar que li retreia sempre l'estat dels seus vestits. - Com si em donés cèntims per pagar la tintoreria, saps? A més no estan tan bruts, oi? - B.N. Va afegir que no la tenia gens atesa. - Tu creus que em tiraria qualsevol cosa amb melindro si ell fes servir el seu en mi? Per cert, maco, a quina hora acabes?

A les dotze de la nit vam poder trobar al Príncep Blau, li vam preguntar quan de temps havia estat detingut. - Detingut? ... deixa'm pensar ... Compta el temps que vam trigar en arribar a comissaria? ... una hora i mitja, és que vam trobar un embús de cal deu, però a comissaria vaig estar deu minuts, el temps suficient per trobar on amaga el prefecte la beguda, m'ha fet fora sense ni tan sols fitxar-me.

Seguin les seves passes vacil·lants fins al bar vam seguir preguntant sobre la denúncia. - Mira, et diré una cosa, si et trobes una pava dormint rodejada de nans o d'un munt de gent clapant i tres velles levitant, per molt bona que estigui, escampa la boira! I si a una se li cau una sabata de vidre, llença-li al cap! ... Jo ... - va intentar afegir mentre mantenia un precari equilibri. - Jo tenia un regne, un de sencer, ple de súbdits i súbdites, i em podia tirar a qui em vingués de gust, súbdites i súbdits.

Quan li vam explicar que l'havien denunciat per retenir-les contra la seva voluntat va esclatar en un atac d'ira. - I una merda! Ja voldria jo que se'n tornessin a casa seva, però no les volen. No ... La madrastra de la V.F. Diu que ara la casa és neta i que les filles les te ben cassades amb uns industrials.

Mentre prenia la mida a una ampolla d'orujo gallec va seguir explicant. - I la B.N.! Em vaig trobar la madrastra i el pare, em van donar les gràcies per portar-me-la i els cabrons dels nans ... resulta que me'ls vaig veure a la tele, a la cavalcada del dia de l'orgull gai. Els vaig trucar i em van dir que no volien saber res d'aquella bruixa ... literalment.

Vam preguntar per la B.D. Que semblava haver oblidat. - Ah! Sí, és que els seus encara dormen i em fa cosa despertar-los. - i les fades? - Ves a saber, em sembla que s'han fet monges de clausura ... o alguna cosa semblant.

El Príncep Blau, que hores d'ara ja era morat, va seguir explicant mentre buidava un Chivas 12 d'una glopada. - Tres vegades, tres vaig pringar, s'ha de ser burro! I ja em veus ... però jo tinc la solució ... jo. - Dit això va sortir a la porta del bar i va cridar: Nenes!

Quan les tres denunciants van sortir a la balconada ell va fer una sonora botifarra perfectament visible fins i tot en la penombra del carrer i després va enfilar carrer avall fins perdre's en els carrerons del barri encoratjat pels crits de les denunciants. - Ja tornaràs poca-solta! Ja passarem comptes quan tornis! Que no tens collons d'anar-te'n, impotent! Gamarús! Borratxo!

Cafè de nit (Relats conjunts)

2009-06-19T09:00:00.000+02:00

Relats conjunts: Cafè de nit (V. Van Gogh)

Fora el fred i la foscor eren els senyors absoluts, a dins un borratxo consumia el seu enèsim got, en un racó una parella es devoraven amb la mirada en un altre. L’amo del local i cambrer únic, netejava un got amb un drap que podia estar en qualsevol estat menys net. La Margott, la prostituta oficiosa del local, seia a la barra amb un got de pastís mig ple, esperant que algú li demanés pels seus serveis.

La vaig saludar com feia des que vaig entrar per primera vegada ja feia uns anys. – Bona nit Margott. – Bona nit, maco. Què? Tens ganes de passar-ho bé? – De ganes no en falten, el problema és que no en tinc més que per un got. – Com tothom en aquest país. M’agradaria saber on són els que tenen els calers. – Ja em perdonaràs però no els esperis aquí. – Les meuques que fan servir són al bordells de luxe, no pas en un cafè de barri.

El cambrer em posà un got de pastís sense preguntar, el tastà a petits glops, sense presa, deixant que el seu tacte lleugerament cremós i el seu punt picant acaronin la meva llengua. – Una vegada va venir un d’aquests. – Començà a dir la Margott. – Estava gat, amb prou feines es mantenia dempeus.

La Margott va somriure recordant. – Es va posar davant meu i amb la veu més ronca i pastosa que mai no havia sentit em va dir “Oh! Ets una Deessa! Una musa escapada del llimb!” – No seria de l’Olimp? – Li vaig corregir com sempre que explicava la mateixa història. – Olimp, llimb, tant fa, no sé què és ni una cosa ni l’altra.

No vaig poder evitar que em sortís la vena didàctica. – L’Olimp és una muntanya que hi ha a Grècia i és on els antics grecs pensaven que hi vivien els Déus. El llimb és una zona difusa on, segons l’església Catòlica van les ànimes dels nens que no han estat batejats, i les ànimes dels justos que esperen la redempció de la humanitat.

La Margott va preguntar intrigada. – La redemquè? – Redempció. – Vaig respondre. – l’alliberament de la humanitat de tots els seus pecats. – Doncs més val que esperin asseguts, que la cosa va per llarg! – Va ironitzar mentre acabava el seu got. – Així què? Fa un espanyol ni que sigui? – Ni per a això en tinc, Margott. Saps què a Espanya li diuen un francès? – La Margott riguè. – Bé, senyors, la conversa és molt interessant, però jo tinc una família que mantenir, surto a veure si faig una mica de calaix.

Dit això la Margott va sortir a la freda nit que rodejava el cafè a la recerca d’un més que improbable client. – Pobre dona! – Digué el cambrer. – És dur això de vendre el cos. – No ho dic pas per això. – Ah no? – No. Penso en el que te a casa seva, la mare que ja no rutlla. – Em deia posant-se un dit a la templa i fent-lo rodolar. – I el marit, un borratxo que va acabar impossibilitat després de caure d’una bastida.

Vaig recriminar al cambrer. – Home! S’ha de tenir pietat d’aquells que la vida se li ha girat. – Ja la portava girada aquest, no treballava a l’obra, havia pujat per atonyinar un obrer i va perdre peu. A la Margott la coneixien pels blaus que portava arreu. – Ostres, no ho sabia. I encara el manté? – Bé. Diuen les males llengües que no voldrien estar on és ell .. Ja m’entén.

Tot i que em feia una idea no deixava de pensar que era estrany que la Margott seguis mantenint aquell talòs – I com és que va acabar així, ella vull dir. – El marit li feia de xulo. – Però una vegada lliure d’ell podia haver treballat en altra cosa.

El cambrer em mirà entre irònic i condescendent. – Sap quant guanya la Margott? Sap les dones que treballen catorze hores cada dia als telers? Ella guanya deu vegades més. I ara que el marit no l’atonyina i no se li beu els guanys ... Si no és per ser l’amant d’un empresari ... Diuen que el carnisser del final del carrer li va oferir de posar-li casa, però que li va dir que no.

La campaneta de la porta sonà, totes les mirades es dirigiren al nou vingut, roba neta i cara, abric gruixut, guants negres de cuir. Feu una mirada al local i s’assegué en una taula a prop de l’entrada. El cambrer s’apropà a fer la comanda. En tornar, en veu baixa, em digué. – Això pinta malament, el paio va carregat.

No vaig entendre que volia dir fins que el vaig veure deixar la pistola a sobre la taula. El cambrer s’apropà amb la comanda al temps que li demanava que amagués allò. – No pateixi, ara la deso, m’estava fent nosa per trobar la meva pipa. – Efectivament a la mà tenia una pipa de canyell corb negre i cassoleta blanca. Va deixar caure la bossa del tabac a la taula i agafà la pistola, desant-la a la butxaca dreta de l’abric que no s’havia tret.

Parsimoniosament ompli la pipa amb tabac, encengué un llumí i donà una calada a la pipa per que el foc acariciés els fils de tabac. L’aroma no trigà en arribar-me, allò era tabac del bo, d’aquell que porten d'Amèrica del sud. L’home mantenia la mirada en un dels finestrals simulats del local mentre xuclava el fum de la pipa.

La nit passava lentament, serien les dues o les tres de la matinada, el rellotge del local feia anys que havia donat la darrera hora i el meu l’havia empenyorat per poder menjar aquella setmana. La Margott va tornar, entrava fregant-se els braços. – Res. Ni un client. Quina nit més fastigosa. – Llavors va reparar en l’home. – Què fas aquí?

L’home s’aixecà. – Hola Margueritte. – Em dic Margott. La Margueritte és morta. – L’home no va atendre la reclamació. – Estic disposat a recuperar-te, Margueritte, torna a casa, oblidarem tot el que ha passat i tornarem a ser feliços. – No l’entens? – replicà la Margott. – Ja no hi és la Margueritte, la vas perdre en una aposta.

L’home abaixà el cap. – Tens raó, vaig ser un miserable, però estava posseït pel joc. Ara estic curat. – Felicitats, però jo ja no puc tornar. – Podries viure bé amb mi. Porto el negoci del pare, fins i tot ens portarem la teva mare i el servei en tindrà cura. – T’oblides d’algú. – A ell el portarem a un asil.

La Margott se’l va mirar de fit a fit. – Són molts anys. – Digué amb els ulls plorosos. – Em vas apostar com si fos la teva propietat, com si no tingués ànima. I ara vens a reclamar-me, com qui torna a la casa d’empenyorament a recuperar allò que donava per perdut. No. No tornaré Marcel, la Margueritte la vas perdre amb un trio d’asos.

L’home, amb els ulls envermellits li cridà. – Dóna’m l’opció a compensar-te. Dóna’m l’oportunitat de tractar-te com et mereixes! – Ja ho vas fer Marcel, ara ja no és hora, torna-te’n a casa i deixa’m viure la vida que em vas donar. – dit això la Margott enfilà cap a la porta amb pas ferm.

La pudor de pólvora es barrejà amb l’aroma del tabac a l’hora que el soroll sec del tret envaïa el local, l’abric de l’home fumejava a l’alçada de la butxaca mentre el cos de la Margott queia rodó a terra. – Ho sento Margueritte, no podia deixar-te així. – Deia l’home mentre treia la pistola de la butxaca i s’encanonava el cap.

La sang barrejada amb restes de cervell i crani regalimaven paret avall, el cos de l’home caigué sobre la taula tombant-la i provocant que el mabre es trenqués en bocins. Tots els presents érem immòbils, incapaços de fer una passa.

A mida que em recuperava m’apropà al cos de la Margott, Mai no m’havia fixat en lo maca que era. Aquells ulls blaus demanaven una explicació que ara ningú ja no podria donar-li. El borratxo sortí atrafegadament del local, la noia de la parella cridava histèrica mentre el seu company tractava de consolar-la. El cambrer tractava de marcar el número de la gendarmeria al disc del telèfon.

Vaig pensar en tancar els ulls de la Margott, però se m’acudí que la policia no voldria que ningú toqués res. Vaig fer una ullada a l’home, la sang rajava del seu cap fent un bassal vermell fosc al seu entorn. L’abric cremava lentament en el lloc per on havia sortit la primera bala.

Què devia passar per la ment d’aquell home? Quina era la raó per a que es considerés en el dret d’acabar, de limitar impunement, la vida de la Margott? La pipa, caiguda uns metres més enllà de la taula encara fumejava i no s’havia trencat. Ningú no la mirava, la vaig agafar i me la vaig amagar a l’abric, a la fi, l’arma del crim era la pistola, no pas la pipa i a la casa d'empenyorament em donarien uns bons calers.

Velles amistats (HV6)

2009-06-16T09:00:00.000+02:00

Heus aquí la meva col·laboració amb les Sisenes Històries veïnals.

Estic poc productiu pel que fa als blocs però és que els exàmens, sobretot el de lògica, em porten de corcoll. Tanmateix aquesta història que he ajudat a brodar amb el Grum, el Carles i l'Albanta, qui per cert s'ha sabut sortir molt bé de l'embolic que li havia deixat aquest que escriu i a més m'ha donat peu a una història que aviat posaré.

Ja estic frisant per que arribi la propera.

El meu vot europeu

2009-06-05T09:00:00.000+02:00

Jo, des de que tinc memòria, sóc europeista. Sí, sense cap dubte, penso, estic convençut, que una Europa ben dissenyada serà l’única sortida al futur que se’ns obre. Dit això, i convençut que segueixo sent un europeista fins al moll de l’os, vull fer-vos partícip del meu vot aquest cap de setmana.

No votaré als senyors del PP per una senzilla raó, escoltar Oreja i Vidal em produeix arcades, directament, no són de gent dretes són neo feudalistes que tracten de passar per liberals.

No votaré al PSOE/PSC/PSE/PSG/PSPV... perquè tot i que el que diuen sona bé; no us ho negaré; parlen molt i no fan res del que diuen. A més és un partit que va assolir el poder per una carambola quan encara havien d’aconseguir un líder en condicions i no el que tenen ara. (Què si van guanyar és perquè els del PP s’ho van buscar a preu fet, ningú no es pensi ara que dono suport a cap estupidesa conspiranoide).

No votaré CIU, tot i que entraria dins les possibilitats, no ho faré perquè al capdavant encara hi ha un senyor que es va tancar a un hotel durant hores amb un altre senyor, i ens van acabar estafant a tots. Quan aquest senyor sigui fora, parlarem, perquè la C encara però la U em fa una mica de basarda.

No votaré Iniciativa, perquè ja fa molts anys que van perdre tot el valor que els hi veia, tot i que el seu programa no em desagrada, però els hi manca efectivitat, serietat, i saber diferenciar entre criticar una actitud i defensar l'indefensable.

No votaré Esquerra, tot i que darrerament era el que votava, malgrat el seu programa per a Catalunya és el meu en quasi tot, però aquesta vegada, pe aquestes eleccions, per aquest objectiu no em serveixen, dubto que a Europa puguin fer el que no poden fer aquí.

Per altra banda penso que Europa necessita un revulsiu, potser hauria de dir els polítics europeus, cal fer-los cagar-se a les calces, cal acollonir-los d’una vegada perquè s’ho prenguin seriosament, que recordin que se’ns deuen a NOSALTRES, no a les multinacionals, no als consorcis, no als interessos econòmics de bancs i multinacionals.

Cal fer una constitució europea, sí, però cal fer-la i cal aprovar-la com a un sol poble, no pas com un club de països, Cal fer-la i votar-la tots a l’hora, que sentim d’una vegada que Europa és alguna cosa, cal eliminar la opció a votar al parlament europeu en dies diferents depenent del calendari del país, aquí no ens acceptarien votar al “Congreso” dos dies abans o després perquè no se’n ajusta el calendari.

Cal fer una constitució social, eliminant qualsevol referència a la religió, fora del dret a creure el que cadascú vulgui, dibuixar d’una vegada on acaba i on comença Europa, deixant clar quins països poden entrar i quins no i en quines condicions. Ho sento, però feu una ullada a Eurovisió, salvant les distàncies, si és “euro” que pinten, amb tots els respectes, Azerbaian i Armènia, països plenament asiàtics? o en cas contrari perquè no hi són Iran i Irak?

Després de tots aquest raonaments, i veient que cap dels partits que es presenten intentaran ni tan sols assolir aquests objectius, com què desconfio del vot en blanc; hauria de ser obligatori considerar els vots en blanc com una llista més i que els escons quedessin buits, fins i tot ostensiblement assenyalats per a advertència als polítics; així doncs cercaré una llista, el més esbojarrada possible; desgraciadament aquí no es presenta el Partit Pirata; per tal de castigar, amb el meu humil vot, tots els que no han sabut fer la feina fins ara.

Pastoral

2009-06-01T09:00:00.002+02:00

El Periódico (27/5/2009): Cañizares diu que no es poden comparar els abusos a nens en escoles catòliques amb l'avortament

El Periódico (29/5/2009): Mayor Oreja secunda les paraules del cardenal Cañizares sobre l'avortament i els abusos a menors

El senyor cardenal ha parlat, i ha parlat bé, ha dit les paraules justes i en el sentit correcte. Però com goseu comparar una dona pecadora que avorta el seu fill no nascut per una o vàries de les cent mil raons que la poden empènyer a fer-ho fins i tot a contra cor amb un pobre home d'església que exerceix el seu poder sobre una criatura indefensa?

Perquè el just en aquest món és defensar els poderosos, aquells que abusen dels que no poden defensar-se. És la llei de Déu, ho diu la Bíblia, i si no el diu la corregirem per a què ho digui. Un sacerdot te dret a tortura i follar-se tots els nens i nens que vulgui, que per això ho és.

I a la fi el fa pel seu bé, que així es guanyaran el cel. Ho diu la Bíblia, i si no el diu correm a corregir-la, què és la paraula de Déu. El marit pot pegar a la dóna, la Bíblia ho diu, ara si no et cases cremaràs a l'infern malgrat no li posis la mà a sobre a la teva companya, paraula de Déu, t'alabem senyor.

Tingueu-lo clar, no importa el perquè, no importa el com, no importa el quan. Seguiu la paraula de Déu tal i com us la diem, obeïu i calleu, quí us heu cregut posant en dubte les paraules d'un home sant, cremareu a l'infern etern per la vostra gosadia, sereu expulsats de la dreta del pare per no haver obeït, per no haver callat, per ofendre als que saben. Sols teniu un camí per a la salvació, porteu els vostres fills a ser follats pel home sant que tingueu més a mà i obtindreu el cel per a vosaltres i els vostres fills.

I si un dia heu d'avortar feu-ho en secret, sense seguretat clínica, en mans de qualsevol carnisser per un grapat de bitllets, els pecats no conten si no són públics, a la fi, confesseu i pregueu i sereu absolts. I sobretot no voteu aquest polítics que pensen en evitar els avortaments incontrolats, impedir que els bisbes i cardenals visquin de puta mare malgrat vosaltres les passeu magres.

Paraula de Déu, t'alabem senyor.

Un vell (des)conegut

2009-05-29T09:00:00.000+02:00

La veritat és que havia passat molt de temps, tant que ja pràcticament no el recordava, per això quan el vaig veure per primera vegada no hi vaig pensar, de fet no hauria parat esment en la seva presència si no hagués estat per la seva mirada incisiva i aquell somriure, pràcticament malèfic, que se li dibuixava al rostre.

La primera vegada, com deia, no el vaig reconèixer, vaig obviar la seva mirada i vaig seguir el meu camí, però l’escena es repetí durant tota la setmana, cada dia més insistent, cada dia una mirada més punyent fins que el divendres amb un gest de la mà em convidà a seure a la seva taula.

Vaig seure, el cambrer s’acostà i li vaig fer la comanda, un cafè. – Vostè i jo ens coneixem, no? – I tant! No em dirà que s’ha oblidat de la nostra conversa i la meva magnífica i espectacular sortida d’escena! – Quasi, de fet he fet esforços per oblidar-ho. Va ser vostè qui em va amenaçar? – I ara! Protocol, una mica dur però protocol a la fi. De fet ningú no se’l creuria.

Se’m va escapar un riure sarcàstic. – Ho sento, perdoni’m, però hi ha un munt de gent que creu en visionaris amb històries més inversemblants que la meva. – Sí, però vostè no en voldria treure profit de crèduls, voldria convèncer els que són com vostè, ateus, descreguts, científics, empírics, escamats amb la religió. Se’l menjarien viu. Altra cosa és que fes un llibre i el vengués com a ficció, llavors sí, l’aplaudirien, però això no ens posaria en perill.

Tornava a recordar la seva maleïda prepotència. – Es considera, es consideren intocables? – No. De fet som molt febles. Desproveïts dels sentiments humans, quan les coses es fan irracionals ens trobem perduts. Els humans són una espècie increïble, desconcertant, capaços de les més miserables actituds i de les més heroiques accions, i tot sense canviar d’individu.

Li vaig tallar. – ja, ja sé com som. El que no sé és què és vostè. Què són? Que fan aquí? – L’individu va riure. – Bona pregunta. Veurà, la nostra espècie va abandonar el seu planeta natal ja fa com ... milions d’anys, dels seus anys, de fet ja no queda ningú que l’hagi viscut. – Si són milions d’anys l’estrany seria que quedés algú. – Em mirà despectiu. – Humans! Tot el calculeu amb la vostra mida. Som biològicament immortals, no envellim, no creixem, sols podem morir si ens matem, o ens maten.

Ara qui mirava despectivament era jo. – Em vol fer creure que no evolucionen? Com comencen llavors? Com neixen?. – Néixer! Quin concepte tan barroer. – L’home, o el que fos, s’obrí la camisa i em mostrà una mena de butllofa prou gran com per haver d’agafar-la amb les dues mans. – D’aquí a un parell de dies caurà, llavors apareixerà un altre jo, tindrà tots els meus coneixements, tota la meva experiència. El que no tindrà serà el meu cos actual, necessitarà un nou cos.

La imatge de la butllofa era bastant fastigosa, tot i així vaig seguir la seva explicació, al final vaig afegir. – Així sou com els virus, que necessiten d’una cèl·lula per sobreviure. – Si fa no fa. – Em va sorprendre que no s’ofengués. – La diferència és que no matem a l’hoste. – Perdoni’m però vol dir que aquella sèrie americana ... no recordo com es deia ... Sí. Stargate. Vol dir què te un punt de veritat? – Un punt, però no som cucs. – Llavors? – Vostè l’ha dit abans, som semblants als virus, a les bactèries.

Sense voler se’m va escapar el pensament. – Paràsits. – Sí, exactament, però donem a l’hoste la possibilitat de viure eternament. – Ja. Pot decidir l’hoste? Pot elegir el que fer? Pot contradir al paràsit? – No. – Llavors l’esclavitzeu. – És una paraula molt lletja aquesta. – Les paraules lletges acostumen a definir la realitat. – Pensi-ho. Viure eternament, no emmalaltir, poder viatjar per l’univers, poder viure tota la història, poder ... – Poder res. Si no sóc lliure d’elegir no puc fer res.

M’aixecà de la taula disposat a anar-me’n. – Si us plau. Acabi d’escoltar-me. – La veu de l’individu havia canviat, semblava preocupat. Vaig seure mentre li feia el comentari. – No es pensi que em convencerà, ja l’he vist, vostè cerca un hoste per al seu fill, o el que sigui. Sap? Potser moriré aviat, potser moriré de vell, amb Alzheimer, o incapaç de moure’m per mi mateix. Però no penso renunciar a la meva, petita, llibertat.

L’home semblava abatut ara. – Ens estan eliminant. Estem perdent la batalla, la guerra. – I? – Ell. Ell és el problema, entestat en controlar els humans. No vol aprendre de l’experiència. Ja vam haver de deixar el planeta anterior al ocupar tots els cossos. No permetre que es reproduïssin va ser un error. – Vol dir que una vegada un humà convertit en hoste ja no pot reproduir-se? – L’home no contestà, però la seva mirada era una afirmació sense dubtes.

El silenci es va apoderar de la situació una llarga estona. – Ja em perdonarà, però no veig el guany en que vostès augmentin el seu nombre en comptes d’ells, qui siguin. A la fi, amb uns o altres nosaltres perdem. – És diferent, nosaltres tenim un creixement controlat, no superem mai l’un per milió de la població del planeta i estem cercant nous planetes a colonitzar.

El seu aire de superioritat havia tornat, estava clar que per a ells érem poca cosa més que ramats de bèsties. – Això no és un avantatge, és un mal menor en tot cas. Què més ofereixen? Què guanya la humanitat amb vostès? Important, qui són els vostès i qui els altres?

L’home es mostrà contrariat. – Pensava que estava clar. Tanmateix li aclariré. Ells i nosaltres, hem estat amb la humanitat des de poc després que els homes comencessin a ser una mica més que micos. Sap la representació d’àngels, dimonis, elfs, gnoms, deus banyuts, etc ...? Éren les espècies hostes anteriors, les que vam dilapidar, n’hi havia molta varietat i tot i així vam acabar amb elles.

- Abans d’arribar aquí teníem un cap, un líder electe, això va canviar en arribar-hi. Ell va prendre el control per la força. – Qui és ell? – El que no te nom. L’alfa i l’omega, bla, bla, bla. – Vol dir que existeix? – Bé, si obviem omnipotència, omnipresència i omnisciència, sí, existeix algú que es considera creditor d’obediència cega. – I ara em dirà que vostès són l’exèrcit de Satan. – Dit així sona malament. Però la seva paraula Satan de fet vol dir enemic, i llavors sí, som els enemics.

- Com li deia, Ell va prendre el control, llavors va començar una guerra, com que no podia fer-se amb tots els cossos va aprofitar la beneiteria dels humans per crear exèrcits d’humans que ens fessin la guerra, el que vostès coneixen per religions. Nosaltres també vam tirar de veta però el resultat va ser, sempre, que els humans es dedicaren a matar-se entre humans i passar de nosaltres, i d’ells.

La veritat és que tota aquella història, sostinguda per la meva experiència anterior i una butllofa desagradable, em resultava poc creïble, a la fi podia estar sent víctima d’uns brètols amb ganes de divertir-se a costa meva, l’alternativa també em desagradava, d’aquella història ni uns ni altres em semblaven tenir un pam de net.

Vaig mirar el meu interlocutor a la cara. – Miri, potser és veritat el que em diu, potser no, però en cas que no m’estigui aixecant la camisa sento que tant uns com els altres ens fan servir com titelles, han sembrat la llavor de la discòrdia entre nosaltres amb tal d’assolir els seus objectius i, en darrer cas són vostès els que necessiten de nosaltres, no pas al revés.

L’home em va mirar. – Ell els destruirà. – Potser, també és possible que acabem nosaltres amb nosaltres mateixos, i de pas amb vostès. – Mentre deia això m’aixecava per anar-me’n, a bon punt de sortir se’m va acudir un pensament lapidari.

Em vaig girar i li vaig deixar anar. – Sap? Ja no puc dir que no crec en un ésser superior, no em cal, m’ha demostrat que no existeix, que sols existeixen éssers normals i éssers prepotents, i aquests segons depenen dels primers per sobreviure. - He tornat a passar pel mateix lloc moltes vegades, però l’home ja no hi era, vés a saber a qui li va encolomar la butllofa fastigosa aquella.

Records

2009-05-22T09:00:00.002+02:00

Aquesta és la meva aportació al 108è joc literari d'en J.M. Tibau

Aquella estatueta havia estat allà des que la va portar l’àvia d’una de les seves moltes vacances amb l’Inserso. Tot i que el motiu no tenia res a veure a Benicarló; ja em diràs que tindrà a veure la costa castellonenca amb el Quixot; a ella li servia per exercitar la seva malmesa memòria i per sentir-se viva.

Però els records; els souvenirs que deia ella; sovint es convertien en un imant per a la pols i perdien el seu sentit quan les llacunes mentals inundaven ves a saber quina part del seu cervell.

I això és el que va passar, l’àvia ja no recordava que era allò, qui era aquell anomenat Quixot, ni el Sancho que l’acompanyava ni un lloc anomenat Benicarló del que mai no havia sentit a parlar i que estava segura que havia de ser en algun país de l’est.

Per això quan el seu besnét va trencar la figureta, lluny d’enfadar-se o entristir-se, la va recollir dient que ja era hora de treure aquella cosa tan lletja de l’aparador i la va llençar a les escombraries sense la més mínima recança.