El racó d'Skorbuto

Encreuaments Segona part i final?

2009-07-17T09:00:00.001+02:00

Vaig despertar, em vaig aixecar i vaig veure els meus companys, la majoria es despertaven amb les sirenes, alguns seguien dormint immutables. Em vaig vestir i vaig sortir. Els cotxes arribaren, l’inspector sortí del cotxe em saludà i em demanà que m’identifiqués després li vaig indicar on havíem trobat el cos. – Hem fet fotografies de com estava abans de moure’l, però hi ha moltes bèsties per aquesta zona i no crec que hagués quedat res, de fet crec que tenia una mossegada al braç. – Els vaig acompanyar al contenidor, es van fer càrrec d’ell uns agents i vaig aprofitar per parlar amb l’inspector.

Li vaig demanar d’anar a una zona més apartada, lluny d’oïdes indiscretes, i li vaig explicar la meva història. – Sé que no és gens científic, però estic intranquil, vostè m’entendrà. – Curiosa si que és la història. Digui’m, per quina raó se suposa que el volen matar? - Francament, no ho sé, en el seu ... el meu cas no van explicar res que pogués justificar-ho.

Em va sorprendre que l’inspector atengués les meves explicacions, així que li vaig preguntar. – Perdoni, però, tot i que li agraeixo que m’hagi escoltat, em sorprèn l’interès que ha posat a la meva explicació i fins i tot jo no hauria donat crèdit si me l’haguessin explicat.

L’inspector va aixecar les espatlles. – Porto molts anys escoltant explicacions i si una cosa he après és que fins i tot les històries més inversemblants tenen una part de veritat. Una vegada vam detenir un home ensangonat d’amunt a avall, la seva explicació no tenia ni cap ni peus, però al anar investigant, esbrinant, interpretant vam anar confirmant una per una les seves afirmacions. Si ell ens havia dit que l’havien adduït, sedat i sotmès a una operació quirúrgica en una nau extraterrestre nosaltres vam esbrinar que l’havien segrestat, drogat i extirpat un ronyó, i què, en un moment de lucidesa, s’havia escapat.

L’inspector em va demanar tota la informació possible respecte al mort, als meus suposats futurs assassins, em va demanar que donés les empremtes digitals i una mostra d’ADN a un dels policies, va revisar la cartera amb la documentació on va trobar, a més d’un munt de targetes, una anotació amb el nom d’un hotel i una data. Desconec si hi havia res més que li cridés l’atenció però donava la impressió que allò li fora suficient.

Una vegada la policia ens ho va permetre, vam decidir donar per acabada la trobada, enfilarem camí avall fins el poble i l’estació i cadascú tornà a casa seva. Jo vaig arribar que ja era nit fosca, vivia sol en aquells dies així que tan bon punt vaig tancar la porta darrera meu deixà la motxilla a terra i entrà a la cuina, vaig fer un mos ràpid i anà cap al bany, era a punt de despullar-me per fer una dutxa quan vaig sentir com es trencava un vidre.

Una esgarrifança em va tensar tot el cos. Vaig atansar la mà fins l’interruptor del passadís i caminà lentament fins la porta del menjador, en un moviment ràpid, tot lo ràpid que em permetia la situació vaig encendre els llums del menjador i vaig mirar endins. Les restes de vidre trencat eren escampades davant la porta de la balconada, un objecte amb forma cilíndrica havia quedat al mig de la sala, res no feia pensar que hi hagués algú.

Vaig trucar a l’inspector tan aviat com la tremolor de les mans em van deixar agafar la seva targeta, en uns eterns quinze minuts l’inspector arribava a casa, feia una ullada a l’objecte i feia una trucada. – No caldrà que vinguin els artificiers, és un tub obert per una banda i .. – va agafar el tub i mirà el seu interior. - ... te una nota.

Va treure la nota i la va llegir, després d’atansar-me uns guants i indicar-me que me’ls posés em va preguntar. – Reconeix la lletra? – La nota era una amenaça, la lletra em recordava la d’algú. – No és la lletra d’ells, de cap dels dos. – Però la reconeix, oi? – Crec que sí. – Li vaig dir el nom de la persona i ell va donar indicacions per telèfon. – Deixarem un policia fent guàrdia.

El cap em bullia, aquella història s’estava entortolligant de mala manera i no li trobava ni cap ni peus. Per què algú que em coneixia em volia prou mal com per matar-me? I sí el veure aquell cadàver m’havia afectat més del que em pensava? I aquella amenaça? – Deixaré un cotxe al carrer vigilant – Em va dir l’inspector. – Tanmateix, asseguri’s que les finestres i les portes són tancades. - Vaig seguir les indicacions de l’inspector i revisà una per una totes les finestres de casa, vaig tancar la porta del carrer amb dues voltes de clau i em vaig anar al llit.

Un raig de llum que venia d’una esquerda al porticó de la finestra s’encarregà de donar-me el bon dia, em vaig aixecar i vaig poder comprovar que era sol a l’habitació, els altres segurament s’havien aixecat ... Un moment! Estava de nou a l’habitació de la casa! Els llits estaven buits, inclòs el meu d’on m’acabava d’aixecar, Vaig baixar corrents, tot estava net, com quan encara no s’ha fet servir.

Vaig sentir unes passes al meu darrera, em vaig girar i estava allà, l’home que havia trobat mort. – Ens tornem a trobar. – em va dir. – Això sembla, no sé vostè però a mi se m’han complicat les coses. – A mi també, la veritat és que ja no sé que pensar-hi. – Potser estem somiant. – No el tinc tan clar. Vivim una situació com espectadors, ens trobem, despertem, vivim una altra història, despertem, ens tornem a trobar. – Alguna cosa no quadra.

Instintivament, i sense dir res més sortirem a l’exterior de la casa, la remor d’uns motors ens indicà que algú venia, vam esperar mentre la remor es convertia en soroll i, finalment, els vehicles arribaven davant de la casa travessant-nos sense reparar en nosaltres. Dels cotxes baixaren no tan sols els nostres respectius companys i suposats assassins sinó també l’inspector.

Els vàrem seguir a dins, tots seien en rotllana a la sala de la llar de foc, l’inspector va parlar. – Bé, suposo que el primer seria informar-los d’una realitat que els hi era amagada, els seus respectius companys són, de fet, la mateixa persona. – Tan uns com altres van rondinar. – Esperin. No es tracta d’un engany pròpiament dit, de fet es tracta d’un cas de doble personalitat. Durant tots aquests anys ha pogut mantenir aquesta doble vida canviant d’un a l’altre sense ni tan sols adonar-se. Quan s’anava de viatge d’un grup tornava en aquesta casa, casa que va heretar dels seus avis ja fa anys, dormia i en aixecar-se ja havia canviat de personalitat, era el moment en que tornava del seu viatge per a l’altre grup de coneguts.

Un dels meus companys intervingué. – Què vol dir? Què és una mena de psicòpata com els de les pel·lícules? – No pas, a les pel·lícules, com vostè diu surten casos de personalitat múltiple on una d’aquestes personalitats és un assassí, en el cas del seu amic, es tracta de dues personalitats, a priori, no perilloses, dues persones actives, emprenedores, servicials, però en un sol cos.

Un dels seus companys, el de la cartera, preguntà. – I ara? – Ara quedarà sota la tutela de l’Institut Frenopàtic. El mantindrem sedat mentre aconseguim o bé la desaparició d’una de les personalitats o bé la fusió de totes dues. – Doctor, això és possible? – Creiem que sí, però és un procés llarg, molt llarg. – Llavors podem pensar en substituir-ho en tots dos projectes. – Va concloure algú amb el beneplàcit dels presents, inclòs l’inspector / doctor.

El tractament s’ha estès durant més de cinc anys, les poques vegades que ens retiren la sedació un dels dos pren l’ús del cos, l’únic que han aconseguit és que tots dos siguem conscients de tot el que passa, sempre, sedats o no. En tot aquest temps no hem rebut la visita de cap dels nostres amics, tots ens han decebut, però estem preparant un pla.

Hem aconseguit que la medicació ja no sigui en injectables i ens donin pastilles, les pastilles són fàcils d’amagar sense empassar, d’aquí a uns dies simularem que dormim sota l’efecte de les drogues, llavors, quan els vigilants s’estiguin ficant mà al magatzem escaparem i podrem executar la nostra venjança, ningú no sobreviurà a la nostra visita.

Encreuaments Primera part

2009-07-14T09:00:00.000+02:00

Tot i que no era un expert sabia que el cadàver portava més d’un dia dins aquell contenidor, la pudor que desprenia era una barreja a carn podrida i restes de cuina, i el color verdós de la pell junt amb la presència de tota mena de cucs m’assegurava l’encert de la meva deducció.

Ja havíem trucat la policia, però la possibilitat que arribessin aquell mateix dia era, si més no, impossible. La nevada de la nit havia estat tan forta que havia estès una manta de prop de tres metres de gruix, absolutament flonja, que impedia el pas en vehicles normals. Una sèrie d’esllavissades havien adornat el camí amb terra i rocs que dificultaven el pas de vehicles especialitzats i complicaven la feina de les lleva neus.

La possibilitat que vinguessin en helicòpter estava descartada d’antuvi, la zona més propera on aterrar estava just al lloc d’on es podia provocar una esllavissada que colgués la casa amb tots els hostes a dins. Així doncs l’únic que ens quedava era esperar, i esperar que la fortor del contenidor no arribés als nassos dels carnívors que poblaven la zona.

Amb l’ajut inestimable dels que tenien estómac per no vomitar vam tancar-ho i el vam entrar al cobert penjant-lo de la corriola per evitar que guineus, llops i fins i tot algun ós fessin un festí. – A la policia no els hi agradarà que l’haguem mogut. – Ja s’ho faran, si el deixem fora no els hi quedarà res.

Estava convençut que acabarien identificant-lo com algun rodamóns, potser algun ionqui, que, desorientat en la neu, acabés davant la casa i en comptes d’entrar-hi s’hi llencés al contenidor esperant posar-se a raser.

La tempesta continuava i nosaltres havíem caminat hores, massa hores, i estàvem esgotats, vam entrar dins la casa els pocs que encara no ho havíem fet, la resta s’havien posat a terra, davant la llar de foc, apropant les mans tremoloses pel fred. Les motxilles i bosses s’amuntegaven en un racó. – Ningú no pensa moure’s? A dalt hi ha cambres. – estaran gelades. – Segons la informació la casa te calefacció. Algú l’ha cercada?

Un silenci sepulcral em va confirmar que el pes dels culs era superior a l’esperat. Era un d’aquells moments en que, si fos al mig de Barcelona, enviaria a pastar a tothom i agafaria el metro cap a casa. Vaig deixar el club de quemacos vocacionals i vaig recórrer la casa. Al costat de la sala amb la llar de foc hi havia una cuina vella, amb forn de llenya i fogons de gas butà, un parell de bombones s’amagaven rera les portes de sota els fogons, una plena, l’altra, connectada, mig buida

Vaig encendre els fogons, funcionaven acceptablement bé, excepte un que no vaig gosar d’encendre pel seu aspecte. Els armaris estaven buits, res de menjar enlloc, ja era d’esperar. En un calaix hi havia ganivets de diferents llargades, cullerots i un aparell estrany que vaig associar amb algun tipus de llevataps, tot i que no tenia el típic punxó cargolat.

La resta de calaixos, tret d’un, eren buits, en aquest hi havia un objecte que no quadrava, una cartera d’home, de cuir, o imitació de cuir, negre. Pensant que pogués tenir alguna cosa a veure amb el cadàver la vaig agafar amb el mocador i la vaig obrir, un carnet d’identitat d’un tal Manuel Vergara Gámiz. La foto no em va semblar la del mort, tot i així no el vaig descartar.

Una porta més enllà del passadís donava accés al pis superior del cobert on havíem deixat el mort, allà estava la caldera, la vaig posar en marxa mentre el vent fred em colpejava i vaig tornar a entrar. Escales amunt vaig trobar els dormitoris, hi havia un parell amb llits suficients per tots els que érem. Altres dos eren prou petits com per descartar-los.

Una cinquena porta era tancada, cap de les claus que m’havien donat a les oficines del Centre encaixava, tot i així per l’aspecte semblava que portava temps sense obrir-se. Unes escales donaven pas a les golfes, vaig fer una ullada aixecant la trapa, es veien alguns mobles vells, caixes i molta pols, un soroll em va donar a entendre que allò eren els dominis d’una família de ratolins.

De tornada a la llar de foc vaig veure com alguns s’havien adormit, vaig mirar d’espavilar-los a tots, si més no perquè s’anessin a les habitacions. Em vaig assegurar que la porta era tancada i vaig pujar amb els altres. Al passar davant la cuina vaig veure que algú s’havia pres la molèstia de deixar-hi el menjar a sobre la taula. Després d’agafar un llit i posar-hi el meu sac em vaig canviar i ficar a dins i no vaig trigar a dormir-me.

El despertador sonà a l’hora prevista, després de fer esforços supra humans per aixecar-me vaig anar al lavabo, després de rentar-me la cara vaig tornar a l’habitació a vestir-me, no s’escoltava ningú a la casa, vaig pensar que encara dormien, vaig obrir la finestra de l’habitació, ja no nevava, però els núvols impedien que la llum del Sol ens arribés.

En girar-me em vaig adonar que estava sol, vaig mirar el rellotge no fos cas que m’hagués adormit. No era l’hora correcta i jo era dels que menys li costa aixecar-se. Tot i així vaig pensar que s’haurien aixecat mentre era al lavabo i els trobaria a tots a la cuina. Em vaig acabar de vestir i vaig baixar.

A la cuina l’ordre indicava que ningú no havia esmorzat, em va sorprendre aquest fet, vaig pujar a corre cuita i vaig fer una ullada a les altres habitacions, eren buides, buides i netes, no quedava res, cap motxilla, cap sac, els llits amb els matalassos aixecats. Vaig córrer a la meva habitació, tot igual, net, buit, ni tan sols les meves coses estaven allà.

Neguitós, vaig sortir fora, feia fred, la rosada havia amarat tot al seu pas, el silenci era sepulcral fins que una remor de motors em va alleujar. Els cotxes van parar just davant meu, m’hi vaig apropar a un i saludà al conductor, el conductor obrí la porta sense respondre’m i quasi es xoca amb mi al passar, ben bé com si jo no existís.

El vaig escridassar però ni tan sols va fer el gest d’assabentar-se, la resta sortí del cotxe sense reparar en la meva presència, no vaig entendre que passava fins que una dona grassa em va creuar pel bell mig. Vaig quedar garratibat, jo era un fantasma, o ells ho eren, o quelcom semblant. Vaig seguir els nou vinguts, per a sorpresa meva dos d’ells els havia vist abans, un era el mort, l’altre era el de la cartera.

Vaig seguir les passes del futur finat, va ser ell qui va trobar el cos, el meu cos, mig congelat al mateix lloc on jo havia trobat el seu. Vaig sentir el meu cap donar voltes com uns cavallets. Quan vaig poder recuperar-me l’home estava trucant la policia, al seu costat estava el de la cartera, feia cara d’estar contrariat i enfadat.

L’home de la cartera va entrar dins la casa, i s’hi va trobar amb un altre. – Ha trucat la policia, cancel·lem l’operació. – Merda! Si no podem pelar-ho ara, quan ho farem? – Haurem d’esperar, paciència, ens el treure’m de sobre. – Si no ens acaba enxampant ell a nosaltres. Què està molt a prop! Que l’altre dia estaven revisant els nostres correus. – Hi ha temps. Paciència.

Vaig mirar de connectar amb l’home, la víctima, però era com quan veus una pel·lícula i voldries dir-li a la noia que no entri, que darrera la porta està l’assassí. La diferència està en que jo em podia moure dins l’escena. Sí, el reconec, donava una mica de morbo. Va arribar la nit, les coincidències seguien, l’home va anar a dormir al mateix llit on jo l’havia fet.

No va ser fins que va tornar a sortir el sol que ens vam trobar cara a cara. Tots dos a l’hora ens vam exclamar, tots dos vam dir pràcticament la mateixa frase: - Li he de dir una cosa. – Una vegada més calmats vam optar per explicar-nos per ordre, vaig començar jo, li vaig explicar el que havia viscut abans de fer-me transparent, ell la va corroborar punt per punt, ell també havia vist la meva història, llavors va ser ell qui va explicar la seva part, la que jo havia vist com espectador de luxe.

Després va venir la part dura, explicar-li que aquells dos el volien matar, explicar-me que dos dels meus companys volien fer el mateix amb mi. – El que no acabo d’entendre és perquè ens veiem aquí. –Em va dir. – Si jo ho sabés! Sembla com ... no sé ... com si fossin fils paral·lels que s’haguessin encreuat ... No entenc gaire d’això, però. – Potser es tot un somni. – potser sí, però la pregunta és ens despertarem? O hores d’ara ens han pelat?

Vam quedar tots dos en silenci. Durant una estona vam estar callats, de sobte vaig tenir una sensació estranya. – No sent un soroll? – Si semblen sirenes. – Escolti’m, sento que en el meu fil, o el que sigui l’hagin mort, espero que al seu es salvi. – Gràcies, li dic el mateix. – llavors se’m va ennuvolar la vista mentre el soroll de les sirenes augmentava.

Príncep Blau

2009-07-02T09:00:00.002+02:00

Ahir, a les 20:35, un escamot composat de Mossos d’esquadra, Policia Nacional, Guàrdia Civil i la (dóna) policia municipal de Castellfollit de la Roca ha entrat a les dependències privades del Príncep Blau. En el comunicat oficial s’informa que el Príncep Blau és sospitós d’estafa, assetjament sexual, tràfic de persones i d'estupefaents.

Pel que sembla la investigació va començar arran de les denúncies fetes per un grup de dones, les inicials de les quals són B.D., V.F. i B.N. que asseguraven que les estava fent treballar per ell en condicions infrahumanes, que els hi retenia la documentació per evitar que tornessin a casa seva.

Fonts dels Mossos han informat en aquest medi que s'ha trobat pornografia barata, publicacions de futbolístiques de l'any de la pera, kleenex fets servir i la discografia complerta de Manolo Escobar, malgrat res d'això no constitueix cap delicte en si mateix segueixen escorcollant l'edifici.

Mitjançant els nostres contactes, es a dir la portera de l'immoble i una senyora que passava per allà, hem pogut saber que les denunciants eren molt conegudes en el barri, una per ser mandrosa. - No n'he vist ningú que dormís tant com ella. - ha declarat la portera. - Ni el meu marit, en pau descansi, s'aixecava tan tard, i mira que va aconseguir la llarga malaltia sense patir res.

La segona denunciant tenia fama de bruta. - Ella sempre li tirava les culpes a la seva mare adoptiva i les seves germanes, però la veritat és que ja feia anys que no vivia amb elles i anava de porca! I la mania que tenia d'anar amb aquelles sabates transparents! Se li veia la ronya dels peus i tot!.

Pel que fa a la tercera tenia fama d'haver fet feliços a tots els homes del barri. - Una fresca és el que és aquesta bandarra! - deia la senyora que passava per allà. - Fresca, si una mica. - Replicava la portera. - Però bona noia, a més no cobrava per això. - Clar tu a defensar-la com que també es tira al barrut del teu fill. Imaginin, ja te quaranta anys i encara estudia i de treballar res. - És que no l'agafen en cap feina!

Després de profundes investigacions mentre fèiem un cafè al bar del barri vam poder parlar amb les interessades i vam poder comprovar que ho eren, i molt, d'interessades.

B. D. Ens va explicar que d'un temps ençà el Príncep Blau la feia aixecar-se a hores intempestives. - Un dia em va fer aixecar a les nou del matí amb l'excusa que havia de netejar l'habitació. V.F. Va comentar que li retreia sempre l'estat dels seus vestits. - Com si em donés cèntims per pagar la tintoreria, saps? A més no estan tan bruts, oi? - B.N. Va afegir que no la tenia gens atesa. - Tu creus que em tiraria qualsevol cosa amb melindro si ell fes servir el seu en mi? Per cert, maco, a quina hora acabes?

A les dotze de la nit vam poder trobar al Príncep Blau, li vam preguntar quan de temps havia estat detingut. - Detingut? ... deixa'm pensar ... Compta el temps que vam trigar en arribar a comissaria? ... una hora i mitja, és que vam trobar un embús de cal deu, però a comissaria vaig estar deu minuts, el temps suficient per trobar on amaga el prefecte la beguda, m'ha fet fora sense ni tan sols fitxar-me.

Seguin les seves passes vacil·lants fins al bar vam seguir preguntant sobre la denúncia. - Mira, et diré una cosa, si et trobes una pava dormint rodejada de nans o d'un munt de gent clapant i tres velles levitant, per molt bona que estigui, escampa la boira! I si a una se li cau una sabata de vidre, llença-li al cap! ... Jo ... - va intentar afegir mentre mantenia un precari equilibri. - Jo tenia un regne, un de sencer, ple de súbdits i súbdites, i em podia tirar a qui em vingués de gust, súbdites i súbdits.

Quan li vam explicar que l'havien denunciat per retenir-les contra la seva voluntat va esclatar en un atac d'ira. - I una merda! Ja voldria jo que se'n tornessin a casa seva, però no les volen. No ... La madrastra de la V.F. Diu que ara la casa és neta i que les filles les te ben cassades amb uns industrials.

Mentre prenia la mida a una ampolla d'orujo gallec va seguir explicant. - I la B.N.! Em vaig trobar la madrastra i el pare, em van donar les gràcies per portar-me-la i els cabrons dels nans ... resulta que me'ls vaig veure a la tele, a la cavalcada del dia de l'orgull gai. Els vaig trucar i em van dir que no volien saber res d'aquella bruixa ... literalment.

Vam preguntar per la B.D. Que semblava haver oblidat. - Ah! Sí, és que els seus encara dormen i em fa cosa despertar-los. - i les fades? - Ves a saber, em sembla que s'han fet monges de clausura ... o alguna cosa semblant.

El Príncep Blau, que hores d'ara ja era morat, va seguir explicant mentre buidava un Chivas 12 d'una glopada. - Tres vegades, tres vaig pringar, s'ha de ser burro! I ja em veus ... però jo tinc la solució ... jo. - Dit això va sortir a la porta del bar i va cridar: Nenes!

Quan les tres denunciants van sortir a la balconada ell va fer una sonora botifarra perfectament visible fins i tot en la penombra del carrer i després va enfilar carrer avall fins perdre's en els carrerons del barri encoratjat pels crits de les denunciants. - Ja tornaràs poca-solta! Ja passarem comptes quan tornis! Que no tens collons d'anar-te'n, impotent! Gamarús! Borratxo!

Cafè de nit (Relats conjunts)

2009-06-19T09:00:00.000+02:00

Relats conjunts: Cafè de nit (V. Van Gogh)

Fora el fred i la foscor eren els senyors absoluts, a dins un borratxo consumia el seu enèsim got, en un racó una parella es devoraven amb la mirada en un altre. L’amo del local i cambrer únic, netejava un got amb un drap que podia estar en qualsevol estat menys net. La Margott, la prostituta oficiosa del local, seia a la barra amb un got de pastís mig ple, esperant que algú li demanés pels seus serveis.

La vaig saludar com feia des que vaig entrar per primera vegada ja feia uns anys. – Bona nit Margott. – Bona nit, maco. Què? Tens ganes de passar-ho bé? – De ganes no en falten, el problema és que no en tinc més que per un got. – Com tothom en aquest país. M’agradaria saber on són els que tenen els calers. – Ja em perdonaràs però no els esperis aquí. – Les meuques que fan servir són al bordells de luxe, no pas en un cafè de barri.

El cambrer em posà un got de pastís sense preguntar, el tastà a petits glops, sense presa, deixant que el seu tacte lleugerament cremós i el seu punt picant acaronin la meva llengua. – Una vegada va venir un d’aquests. – Començà a dir la Margott. – Estava gat, amb prou feines es mantenia dempeus.

La Margott va somriure recordant. – Es va posar davant meu i amb la veu més ronca i pastosa que mai no havia sentit em va dir “Oh! Ets una Deessa! Una musa escapada del llimb!” – No seria de l’Olimp? – Li vaig corregir com sempre que explicava la mateixa història. – Olimp, llimb, tant fa, no sé què és ni una cosa ni l’altra.

No vaig poder evitar que em sortís la vena didàctica. – L’Olimp és una muntanya que hi ha a Grècia i és on els antics grecs pensaven que hi vivien els Déus. El llimb és una zona difusa on, segons l’església Catòlica van les ànimes dels nens que no han estat batejats, i les ànimes dels justos que esperen la redempció de la humanitat.

La Margott va preguntar intrigada. – La redemquè? – Redempció. – Vaig respondre. – l’alliberament de la humanitat de tots els seus pecats. – Doncs més val que esperin asseguts, que la cosa va per llarg! – Va ironitzar mentre acabava el seu got. – Així què? Fa un espanyol ni que sigui? – Ni per a això en tinc, Margott. Saps què a Espanya li diuen un francès? – La Margott riguè. – Bé, senyors, la conversa és molt interessant, però jo tinc una família que mantenir, surto a veure si faig una mica de calaix.

Dit això la Margott va sortir a la freda nit que rodejava el cafè a la recerca d’un més que improbable client. – Pobre dona! – Digué el cambrer. – És dur això de vendre el cos. – No ho dic pas per això. – Ah no? – No. Penso en el que te a casa seva, la mare que ja no rutlla. – Em deia posant-se un dit a la templa i fent-lo rodolar. – I el marit, un borratxo que va acabar impossibilitat després de caure d’una bastida.

Vaig recriminar al cambrer. – Home! S’ha de tenir pietat d’aquells que la vida se li ha girat. – Ja la portava girada aquest, no treballava a l’obra, havia pujat per atonyinar un obrer i va perdre peu. A la Margott la coneixien pels blaus que portava arreu. – Ostres, no ho sabia. I encara el manté? – Bé. Diuen les males llengües que no voldrien estar on és ell .. Ja m’entén.

Tot i que em feia una idea no deixava de pensar que era estrany que la Margott seguis mantenint aquell talòs – I com és que va acabar així, ella vull dir. – El marit li feia de xulo. – Però una vegada lliure d’ell podia haver treballat en altra cosa.

El cambrer em mirà entre irònic i condescendent. – Sap quant guanya la Margott? Sap les dones que treballen catorze hores cada dia als telers? Ella guanya deu vegades més. I ara que el marit no l’atonyina i no se li beu els guanys ... Si no és per ser l’amant d’un empresari ... Diuen que el carnisser del final del carrer li va oferir de posar-li casa, però que li va dir que no.

La campaneta de la porta sonà, totes les mirades es dirigiren al nou vingut, roba neta i cara, abric gruixut, guants negres de cuir. Feu una mirada al local i s’assegué en una taula a prop de l’entrada. El cambrer s’apropà a fer la comanda. En tornar, en veu baixa, em digué. – Això pinta malament, el paio va carregat.

No vaig entendre que volia dir fins que el vaig veure deixar la pistola a sobre la taula. El cambrer s’apropà amb la comanda al temps que li demanava que amagués allò. – No pateixi, ara la deso, m’estava fent nosa per trobar la meva pipa. – Efectivament a la mà tenia una pipa de canyell corb negre i cassoleta blanca. Va deixar caure la bossa del tabac a la taula i agafà la pistola, desant-la a la butxaca dreta de l’abric que no s’havia tret.

Parsimoniosament ompli la pipa amb tabac, encengué un llumí i donà una calada a la pipa per que el foc acariciés els fils de tabac. L’aroma no trigà en arribar-me, allò era tabac del bo, d’aquell que porten d'Amèrica del sud. L’home mantenia la mirada en un dels finestrals simulats del local mentre xuclava el fum de la pipa.

La nit passava lentament, serien les dues o les tres de la matinada, el rellotge del local feia anys que havia donat la darrera hora i el meu l’havia empenyorat per poder menjar aquella setmana. La Margott va tornar, entrava fregant-se els braços. – Res. Ni un client. Quina nit més fastigosa. – Llavors va reparar en l’home. – Què fas aquí?

L’home s’aixecà. – Hola Margueritte. – Em dic Margott. La Margueritte és morta. – L’home no va atendre la reclamació. – Estic disposat a recuperar-te, Margueritte, torna a casa, oblidarem tot el que ha passat i tornarem a ser feliços. – No l’entens? – replicà la Margott. – Ja no hi és la Margueritte, la vas perdre en una aposta.

L’home abaixà el cap. – Tens raó, vaig ser un miserable, però estava posseït pel joc. Ara estic curat. – Felicitats, però jo ja no puc tornar. – Podries viure bé amb mi. Porto el negoci del pare, fins i tot ens portarem la teva mare i el servei en tindrà cura. – T’oblides d’algú. – A ell el portarem a un asil.

La Margott se’l va mirar de fit a fit. – Són molts anys. – Digué amb els ulls plorosos. – Em vas apostar com si fos la teva propietat, com si no tingués ànima. I ara vens a reclamar-me, com qui torna a la casa d’empenyorament a recuperar allò que donava per perdut. No. No tornaré Marcel, la Margueritte la vas perdre amb un trio d’asos.

L’home, amb els ulls envermellits li cridà. – Dóna’m l’opció a compensar-te. Dóna’m l’oportunitat de tractar-te com et mereixes! – Ja ho vas fer Marcel, ara ja no és hora, torna-te’n a casa i deixa’m viure la vida que em vas donar. – dit això la Margott enfilà cap a la porta amb pas ferm.

La pudor de pólvora es barrejà amb l’aroma del tabac a l’hora que el soroll sec del tret envaïa el local, l’abric de l’home fumejava a l’alçada de la butxaca mentre el cos de la Margott queia rodó a terra. – Ho sento Margueritte, no podia deixar-te així. – Deia l’home mentre treia la pistola de la butxaca i s’encanonava el cap.

La sang barrejada amb restes de cervell i crani regalimaven paret avall, el cos de l’home caigué sobre la taula tombant-la i provocant que el mabre es trenqués en bocins. Tots els presents érem immòbils, incapaços de fer una passa.

A mida que em recuperava m’apropà al cos de la Margott, Mai no m’havia fixat en lo maca que era. Aquells ulls blaus demanaven una explicació que ara ningú ja no podria donar-li. El borratxo sortí atrafegadament del local, la noia de la parella cridava histèrica mentre el seu company tractava de consolar-la. El cambrer tractava de marcar el número de la gendarmeria al disc del telèfon.

Vaig pensar en tancar els ulls de la Margott, però se m’acudí que la policia no voldria que ningú toqués res. Vaig fer una ullada a l’home, la sang rajava del seu cap fent un bassal vermell fosc al seu entorn. L’abric cremava lentament en el lloc per on havia sortit la primera bala.

Què devia passar per la ment d’aquell home? Quina era la raó per a que es considerés en el dret d’acabar, de limitar impunement, la vida de la Margott? La pipa, caiguda uns metres més enllà de la taula encara fumejava i no s’havia trencat. Ningú no la mirava, la vaig agafar i me la vaig amagar a l’abric, a la fi, l’arma del crim era la pistola, no pas la pipa i a la casa d'empenyorament em donarien uns bons calers.

Velles amistats (HV6)

2009-06-16T09:00:00.000+02:00

Heus aquí la meva col·laboració amb les Sisenes Històries veïnals.

Estic poc productiu pel que fa als blocs però és que els exàmens, sobretot el de lògica, em porten de corcoll. Tanmateix aquesta història que he ajudat a brodar amb el Grum, el Carles i l'Albanta, qui per cert s'ha sabut sortir molt bé de l'embolic que li havia deixat aquest que escriu i a més m'ha donat peu a una història que aviat posaré.

Ja estic frisant per que arribi la propera.

El meu vot europeu

2009-06-05T09:00:00.000+02:00

Jo, des de que tinc memòria, sóc europeista. Sí, sense cap dubte, penso, estic convençut, que una Europa ben dissenyada serà l’única sortida al futur que se’ns obre. Dit això, i convençut que segueixo sent un europeista fins al moll de l’os, vull fer-vos partícip del meu vot aquest cap de setmana.

No votaré als senyors del PP per una senzilla raó, escoltar Oreja i Vidal em produeix arcades, directament, no són de gent dretes són neo feudalistes que tracten de passar per liberals.

No votaré al PSOE/PSC/PSE/PSG/PSPV... perquè tot i que el que diuen sona bé; no us ho negaré; parlen molt i no fan res del que diuen. A més és un partit que va assolir el poder per una carambola quan encara havien d’aconseguir un líder en condicions i no el que tenen ara. (Què si van guanyar és perquè els del PP s’ho van buscar a preu fet, ningú no es pensi ara que dono suport a cap estupidesa conspiranoide).

No votaré CIU, tot i que entraria dins les possibilitats, no ho faré perquè al capdavant encara hi ha un senyor que es va tancar a un hotel durant hores amb un altre senyor, i ens van acabar estafant a tots. Quan aquest senyor sigui fora, parlarem, perquè la C encara però la U em fa una mica de basarda.

No votaré Iniciativa, perquè ja fa molts anys que van perdre tot el valor que els hi veia, tot i que el seu programa no em desagrada, però els hi manca efectivitat, serietat, i saber diferenciar entre criticar una actitud i defensar l'indefensable.

No votaré Esquerra, tot i que darrerament era el que votava, malgrat el seu programa per a Catalunya és el meu en quasi tot, però aquesta vegada, pe aquestes eleccions, per aquest objectiu no em serveixen, dubto que a Europa puguin fer el que no poden fer aquí.

Per altra banda penso que Europa necessita un revulsiu, potser hauria de dir els polítics europeus, cal fer-los cagar-se a les calces, cal acollonir-los d’una vegada perquè s’ho prenguin seriosament, que recordin que se’ns deuen a NOSALTRES, no a les multinacionals, no als consorcis, no als interessos econòmics de bancs i multinacionals.

Cal fer una constitució europea, sí, però cal fer-la i cal aprovar-la com a un sol poble, no pas com un club de països, Cal fer-la i votar-la tots a l’hora, que sentim d’una vegada que Europa és alguna cosa, cal eliminar la opció a votar al parlament europeu en dies diferents depenent del calendari del país, aquí no ens acceptarien votar al “Congreso” dos dies abans o després perquè no se’n ajusta el calendari.

Cal fer una constitució social, eliminant qualsevol referència a la religió, fora del dret a creure el que cadascú vulgui, dibuixar d’una vegada on acaba i on comença Europa, deixant clar quins països poden entrar i quins no i en quines condicions. Ho sento, però feu una ullada a Eurovisió, salvant les distàncies, si és “euro” que pinten, amb tots els respectes, Azerbaian i Armènia, països plenament asiàtics? o en cas contrari perquè no hi són Iran i Irak?

Després de tots aquest raonaments, i veient que cap dels partits que es presenten intentaran ni tan sols assolir aquests objectius, com què desconfio del vot en blanc; hauria de ser obligatori considerar els vots en blanc com una llista més i que els escons quedessin buits, fins i tot ostensiblement assenyalats per a advertència als polítics; així doncs cercaré una llista, el més esbojarrada possible; desgraciadament aquí no es presenta el Partit Pirata; per tal de castigar, amb el meu humil vot, tots els que no han sabut fer la feina fins ara.

Pastoral

2009-06-01T09:00:00.002+02:00

El Periódico (27/5/2009): Cañizares diu que no es poden comparar els abusos a nens en escoles catòliques amb l'avortament

El Periódico (29/5/2009): Mayor Oreja secunda les paraules del cardenal Cañizares sobre l'avortament i els abusos a menors

El senyor cardenal ha parlat, i ha parlat bé, ha dit les paraules justes i en el sentit correcte. Però com goseu comparar una dona pecadora que avorta el seu fill no nascut per una o vàries de les cent mil raons que la poden empènyer a fer-ho fins i tot a contra cor amb un pobre home d'església que exerceix el seu poder sobre una criatura indefensa?

Perquè el just en aquest món és defensar els poderosos, aquells que abusen dels que no poden defensar-se. És la llei de Déu, ho diu la Bíblia, i si no el diu la corregirem per a què ho digui. Un sacerdot te dret a tortura i follar-se tots els nens i nens que vulgui, que per això ho és.

I a la fi el fa pel seu bé, que així es guanyaran el cel. Ho diu la Bíblia, i si no el diu correm a corregir-la, què és la paraula de Déu. El marit pot pegar a la dóna, la Bíblia ho diu, ara si no et cases cremaràs a l'infern malgrat no li posis la mà a sobre a la teva companya, paraula de Déu, t'alabem senyor.

Tingueu-lo clar, no importa el perquè, no importa el com, no importa el quan. Seguiu la paraula de Déu tal i com us la diem, obeïu i calleu, quí us heu cregut posant en dubte les paraules d'un home sant, cremareu a l'infern etern per la vostra gosadia, sereu expulsats de la dreta del pare per no haver obeït, per no haver callat, per ofendre als que saben. Sols teniu un camí per a la salvació, porteu els vostres fills a ser follats pel home sant que tingueu més a mà i obtindreu el cel per a vosaltres i els vostres fills.

I si un dia heu d'avortar feu-ho en secret, sense seguretat clínica, en mans de qualsevol carnisser per un grapat de bitllets, els pecats no conten si no són públics, a la fi, confesseu i pregueu i sereu absolts. I sobretot no voteu aquest polítics que pensen en evitar els avortaments incontrolats, impedir que els bisbes i cardenals visquin de puta mare malgrat vosaltres les passeu magres.

Paraula de Déu, t'alabem senyor.

Un vell (des)conegut

2009-05-29T09:00:00.000+02:00

La veritat és que havia passat molt de temps, tant que ja pràcticament no el recordava, per això quan el vaig veure per primera vegada no hi vaig pensar, de fet no hauria parat esment en la seva presència si no hagués estat per la seva mirada incisiva i aquell somriure, pràcticament malèfic, que se li dibuixava al rostre.

La primera vegada, com deia, no el vaig reconèixer, vaig obviar la seva mirada i vaig seguir el meu camí, però l’escena es repetí durant tota la setmana, cada dia més insistent, cada dia una mirada més punyent fins que el divendres amb un gest de la mà em convidà a seure a la seva taula.

Vaig seure, el cambrer s’acostà i li vaig fer la comanda, un cafè. – Vostè i jo ens coneixem, no? – I tant! No em dirà que s’ha oblidat de la nostra conversa i la meva magnífica i espectacular sortida d’escena! – Quasi, de fet he fet esforços per oblidar-ho. Va ser vostè qui em va amenaçar? – I ara! Protocol, una mica dur però protocol a la fi. De fet ningú no se’l creuria.

Se’m va escapar un riure sarcàstic. – Ho sento, perdoni’m, però hi ha un munt de gent que creu en visionaris amb històries més inversemblants que la meva. – Sí, però vostè no en voldria treure profit de crèduls, voldria convèncer els que són com vostè, ateus, descreguts, científics, empírics, escamats amb la religió. Se’l menjarien viu. Altra cosa és que fes un llibre i el vengués com a ficció, llavors sí, l’aplaudirien, però això no ens posaria en perill.

Tornava a recordar la seva maleïda prepotència. – Es considera, es consideren intocables? – No. De fet som molt febles. Desproveïts dels sentiments humans, quan les coses es fan irracionals ens trobem perduts. Els humans són una espècie increïble, desconcertant, capaços de les més miserables actituds i de les més heroiques accions, i tot sense canviar d’individu.

Li vaig tallar. – ja, ja sé com som. El que no sé és què és vostè. Què són? Que fan aquí? – L’individu va riure. – Bona pregunta. Veurà, la nostra espècie va abandonar el seu planeta natal ja fa com ... milions d’anys, dels seus anys, de fet ja no queda ningú que l’hagi viscut. – Si són milions d’anys l’estrany seria que quedés algú. – Em mirà despectiu. – Humans! Tot el calculeu amb la vostra mida. Som biològicament immortals, no envellim, no creixem, sols podem morir si ens matem, o ens maten.

Ara qui mirava despectivament era jo. – Em vol fer creure que no evolucionen? Com comencen llavors? Com neixen?. – Néixer! Quin concepte tan barroer. – L’home, o el que fos, s’obrí la camisa i em mostrà una mena de butllofa prou gran com per haver d’agafar-la amb les dues mans. – D’aquí a un parell de dies caurà, llavors apareixerà un altre jo, tindrà tots els meus coneixements, tota la meva experiència. El que no tindrà serà el meu cos actual, necessitarà un nou cos.

La imatge de la butllofa era bastant fastigosa, tot i així vaig seguir la seva explicació, al final vaig afegir. – Així sou com els virus, que necessiten d’una cèl·lula per sobreviure. – Si fa no fa. – Em va sorprendre que no s’ofengués. – La diferència és que no matem a l’hoste. – Perdoni’m però vol dir que aquella sèrie americana ... no recordo com es deia ... Sí. Stargate. Vol dir què te un punt de veritat? – Un punt, però no som cucs. – Llavors? – Vostè l’ha dit abans, som semblants als virus, a les bactèries.

Sense voler se’m va escapar el pensament. – Paràsits. – Sí, exactament, però donem a l’hoste la possibilitat de viure eternament. – Ja. Pot decidir l’hoste? Pot elegir el que fer? Pot contradir al paràsit? – No. – Llavors l’esclavitzeu. – És una paraula molt lletja aquesta. – Les paraules lletges acostumen a definir la realitat. – Pensi-ho. Viure eternament, no emmalaltir, poder viatjar per l’univers, poder viure tota la història, poder ... – Poder res. Si no sóc lliure d’elegir no puc fer res.

M’aixecà de la taula disposat a anar-me’n. – Si us plau. Acabi d’escoltar-me. – La veu de l’individu havia canviat, semblava preocupat. Vaig seure mentre li feia el comentari. – No es pensi que em convencerà, ja l’he vist, vostè cerca un hoste per al seu fill, o el que sigui. Sap? Potser moriré aviat, potser moriré de vell, amb Alzheimer, o incapaç de moure’m per mi mateix. Però no penso renunciar a la meva, petita, llibertat.

L’home semblava abatut ara. – Ens estan eliminant. Estem perdent la batalla, la guerra. – I? – Ell. Ell és el problema, entestat en controlar els humans. No vol aprendre de l’experiència. Ja vam haver de deixar el planeta anterior al ocupar tots els cossos. No permetre que es reproduïssin va ser un error. – Vol dir que una vegada un humà convertit en hoste ja no pot reproduir-se? – L’home no contestà, però la seva mirada era una afirmació sense dubtes.

El silenci es va apoderar de la situació una llarga estona. – Ja em perdonarà, però no veig el guany en que vostès augmentin el seu nombre en comptes d’ells, qui siguin. A la fi, amb uns o altres nosaltres perdem. – És diferent, nosaltres tenim un creixement controlat, no superem mai l’un per milió de la població del planeta i estem cercant nous planetes a colonitzar.

El seu aire de superioritat havia tornat, estava clar que per a ells érem poca cosa més que ramats de bèsties. – Això no és un avantatge, és un mal menor en tot cas. Què més ofereixen? Què guanya la humanitat amb vostès? Important, qui són els vostès i qui els altres?

L’home es mostrà contrariat. – Pensava que estava clar. Tanmateix li aclariré. Ells i nosaltres, hem estat amb la humanitat des de poc després que els homes comencessin a ser una mica més que micos. Sap la representació d’àngels, dimonis, elfs, gnoms, deus banyuts, etc ...? Éren les espècies hostes anteriors, les que vam dilapidar, n’hi havia molta varietat i tot i així vam acabar amb elles.

- Abans d’arribar aquí teníem un cap, un líder electe, això va canviar en arribar-hi. Ell va prendre el control per la força. – Qui és ell? – El que no te nom. L’alfa i l’omega, bla, bla, bla. – Vol dir que existeix? – Bé, si obviem omnipotència, omnipresència i omnisciència, sí, existeix algú que es considera creditor d’obediència cega. – I ara em dirà que vostès són l’exèrcit de Satan. – Dit així sona malament. Però la seva paraula Satan de fet vol dir enemic, i llavors sí, som els enemics.

- Com li deia, Ell va prendre el control, llavors va començar una guerra, com que no podia fer-se amb tots els cossos va aprofitar la beneiteria dels humans per crear exèrcits d’humans que ens fessin la guerra, el que vostès coneixen per religions. Nosaltres també vam tirar de veta però el resultat va ser, sempre, que els humans es dedicaren a matar-se entre humans i passar de nosaltres, i d’ells.

La veritat és que tota aquella història, sostinguda per la meva experiència anterior i una butllofa desagradable, em resultava poc creïble, a la fi podia estar sent víctima d’uns brètols amb ganes de divertir-se a costa meva, l’alternativa també em desagradava, d’aquella història ni uns ni altres em semblaven tenir un pam de net.

Vaig mirar el meu interlocutor a la cara. – Miri, potser és veritat el que em diu, potser no, però en cas que no m’estigui aixecant la camisa sento que tant uns com els altres ens fan servir com titelles, han sembrat la llavor de la discòrdia entre nosaltres amb tal d’assolir els seus objectius i, en darrer cas són vostès els que necessiten de nosaltres, no pas al revés.

L’home em va mirar. – Ell els destruirà. – Potser, també és possible que acabem nosaltres amb nosaltres mateixos, i de pas amb vostès. – Mentre deia això m’aixecava per anar-me’n, a bon punt de sortir se’m va acudir un pensament lapidari.

Em vaig girar i li vaig deixar anar. – Sap? Ja no puc dir que no crec en un ésser superior, no em cal, m’ha demostrat que no existeix, que sols existeixen éssers normals i éssers prepotents, i aquests segons depenen dels primers per sobreviure. - He tornat a passar pel mateix lloc moltes vegades, però l’home ja no hi era, vés a saber a qui li va encolomar la butllofa fastigosa aquella.

Records

2009-05-22T09:00:00.002+02:00

Aquesta és la meva aportació al 108è joc literari d'en J.M. Tibau

Aquella estatueta havia estat allà des que la va portar l’àvia d’una de les seves moltes vacances amb l’Inserso. Tot i que el motiu no tenia res a veure a Benicarló; ja em diràs que tindrà a veure la costa castellonenca amb el Quixot; a ella li servia per exercitar la seva malmesa memòria i per sentir-se viva.

Però els records; els souvenirs que deia ella; sovint es convertien en un imant per a la pols i perdien el seu sentit quan les llacunes mentals inundaven ves a saber quina part del seu cervell.

I això és el que va passar, l’àvia ja no recordava que era allò, qui era aquell anomenat Quixot, ni el Sancho que l’acompanyava ni un lloc anomenat Benicarló del que mai no havia sentit a parlar i que estava segura que havia de ser en algun país de l’est.

Per això quan el seu besnét va trencar la figureta, lluny d’enfadar-se o entristir-se, la va recollir dient que ja era hora de treure aquella cosa tan lletja de l’aparador i la va llençar a les escombraries sense la més mínima recança.

3426. Solució final

2009-05-19T09:00:00.000+02:00

Diari del cap de la 3426:

Estem a les acaballes. Sols ens queda menjar per unes quantes jornades, i això fent racions molt per sota del necessari. Fa cinc jornades va morir el darrer grangu i dels tres-cents ous que havien de prosperar no ha sobreviscut cap.

Es produeixen aldarulls sovint, tant que m’he vist forçat a imposar l’estat d’excepció prohibint les reunions de més de tres sinars si no són autoritzades prèviament. Els membres de l’assemblea han estat d’acord amb mi, però ja fa temps que no gaudeixen de la confiança de la població.

Els càlculs indiquen que encara no arribarem al sistema que ens van indicar els alienígenes fins d’aquí a cinc cicles. Sols ens queda una possibilitat, hivernar la població de la nau. Això implica reduir la velocitat i trigar més, tant que fora possible que la nau esgotés tota l’energia abans d’arribar. És una aposta a lema o efígie (n.a.: equivalent a cara o creu.).

He repassat la informació que tenim d’altres llançaments, d’altres naus, de les quatre mil vint-i-sis que van sortir he rebut confirmació de fracàs de tres mil cinc-centes disset. Colònies establertes cent-tres, inclosa la que vam deixar nosaltres. Això pot semblar un èxit absolut tenint en compte que feia tan poc que havíem mirat cap al cel pensant en sortir.

És curiós, els nostres científics havien mirat més cap a dins que cap a fora. De fet, si no s’hagués constatat que Unr s’estava inflant el projecte més ambiciós era baixar a la sima més profunda del planeta, una cova que, es sospitava, podia arribar entrar dins la segona capa interior.

Encara recordo com es va celebrar la creació del servei de previsió geològica. Un equip de sinars capaç d’avisar amb temps suficient de sismes i erupcions.

Enyoro Shan. Enyoro el desert del sud, on anàvem cada estiu a cercar els fruits del gorian, recordo lo divertit que era deixar caure una gota d’aigua i en pocs minuts eixia una bola vermella, plena d’una carn sucosa i dolça. Enyoro fins i tot l’illa del fred, situada en ple nord del planeta, rodejada, coberta de gel. Sols era possible apropar-se en transport aeri i no es podia estar fora més enllà d’un sospir.

Enyoro el cap, el meu predecessor, ell, com tots els guardians, no va parar atenció en la meva persona en aquelles jornades. Qui s’havia de preocupar d’un auxiliar dels vigilants? Qui podia saber que era un informador del govern? I tanmateix recordo que era dels pocs que es comportava d’una manera amable.

El vaig veure canviar, de ser un sinar guerrer, abocat al combat a fer preguntes inconvenients. Rebre sovint el càstig dels seus superiors per la seva xerrameca perniciosa. I el dia que va callar, no va dir res més, obeïa al gust del gran líder, l’havien redreçat. De fet vaig pensar que estaria al bàndol dels lleials fins que el vaig veure al capdavant dels rebels.

El primer, l’espasa nua, entrant a l’habitacle del líder, sense dir paraula. Va ser la seva espasa la primera que es va enfonsar dins el cos del líder, sense dir res, sense gesticular, sense amenaces. Recordo veure els tentacles del líder vibrar preguntant per què. Recordo l’espasa segant-los d’una volada.

Sé que la seva darrera acció va ser brutal, però ell no en coneixia cap altra via, sabia que acabarien sotmetent tothom per la por, sabia que sols alliberant-se del perill del fanatisme tindríem una possibilitat.

I ara encetem la darrera aposta, serem tots hivernats, la nau viatjarà en pilot automàtic fins al final del trajecte. Llavors sortirem de la hivernació un grup reduït, si hi ha sort ens establirem a un planeta, sinó aplicarem la solució final. El proper missatge en aquest diari es farà una vegada arribem a final de trajecte.

Diari del segon de la nau 3426.

Hem estat deshivernats per l’ordinador central, hem constatat la mort d’un cent dos sobre dos-cents cinquanta-sis, el motiu és que hem estat engolits per un d’aquests remolins, el sotrac ha desconnectat el sistema vital de les víctimes, entre elles el cap.

Ara hi som en una zona desconeguda de l’univers, relativament a prop d’un sistema, tot i que massa lluny per arribar-hi, sols l’operador i jo sabem que no arribarem, afortunadament és un sinar de confiança.

Em toca prendre la decisió que hauria pres el cap. He reprogramat l’ordinador per què apliqui la solució final, per evitar problemes amb els vigilants que han estat deshivernats els hi he dit que intentarem arribar-hi, tornant a hivernar-nos, deixaré la nau fent el recorregut però ja no despertarem de nou.

Si més no hem rebut una bona notícia. La colònia que vam deixar a Anatkis s’ha alliberat de la boira tòxica, la generava una instal·lació d’una cultura anterior que va ser exterminada per la seva pròpia creació. Ara han pogut desactivar definitivament la màquina i l’han desmantellada. Ara, a més de poder establir-se per tot el planeta, tenen la possibilitat d’estudiar una cultura alienígena.

Els envejo, els envejo i em maleeixo, jo podia estar amb ells, m’ho van proposar, fins i tot em van insistir, però em va fer por d’arriscar-me. Ves per on el no arriscar-me ha estat pitjor que fer-ho.

De totes maneres crec que puc dir que hem fracassat, que no sobreviurem i que el llançament 3426 no ha donat més fruit que un petit grup de sinars en un petit planeta al mig de l’univers. Després d’això entraré al compartiment d’hivernació i esperaré que l’ordinador em subministri la dosi letal. La 3426 ha fracassat.

Què ha passat?

2009-05-15T09:00:00.000+02:00

Sovint m’és difícil saber perquè en un moment donat se m’acaben les piles, sense més, sense saber com deixo a mitges textos que començo amb una idea clara però a mida que els escric la idea es difumina fins a quedar en res.

L’ambient tampoc no acompanya, sobretot a la feina, en una situació on qui em paga no te més vinculació amb que em fa treballar que la factura que passen per mi, i on tinc molts poques possibilitats d’encaixar a una o altra banda, uns perquè sóc extern i massa gran i d’altres perquè el que faig no te res a veure amb el que fan ells. D’altra banda, qui em dona feina a fer em manté aïllat del projecte esperant que demostri la meva vàlua professional. Dit d’una altra manera no podràs escriure a màquina fins que em demostris que ho saps fer.

Que sí, que la culpa també és meva, meva per no anar davant del meu cap i dir-li que si no l’interesso que no esperi més, meva per callar. Sempre he pecat de callar, però és fa difícil anar a fer el gall sabent que acabaràs al carrer quan al darrera en tens una família. I sí, es cert que al final el resultat serà el mateix, però tenim, tinc, una certa tendència a esperar a veure si canvia el vent, però el vent no canvia.

A casa el problema passa per la feina, i l’entenc, entenc que algú que cobra menys de la meitat que un no entengui que s’estigui frisant per escampar la boira, entenc que li faci ràbia. però jo no tinc una professió de subsistència, jo vaig elegir la meva professió i em rebenta que em paguin pel que sóc i fer una altra feina que no te res a veure, i veure passar les possibles feines i que li assignin a un altre.

Llavors us podeu adonar que la inspiració se’m talla, com un tradicional “gatillazo” (algú sap com es diria en català?). A més cal afegir que a la UOC estem a final se semestre i, aquí sí em trobo a gust, tinc dues pràctiques per fer, una darrera PAC de lògica i, com no, els exàmens. Bé crec que ja us he explicat que passa, perquè aquesta setmana no he penjat res. De totes maneres dilluns serà un altre dia, potser ho necessitava, aquest lapse, i a la fi és petit.

Altra cosa és el bloc eròtic, aquí si que he de dir que faré una parada tècnica, he escrit moltes històries i em fa por de repetir-me, així que esperarem un temps a que, això que porto dins una capsa a sobre el coll hagi fet net, s’hagi refrescat i trobi altres històries que contar, amb més calma això sí.

3426. Portes tancades

2009-05-08T09:00:00.000+02:00

El pilot crida al cap. – Senyor estem a prop del primer planeta accessible del sistema. – Heu enviat les sondes? – Sí senyor, sembla que tindrem una possibilitat. – Vaig al pont, avisi al segon. – Ja és aquí senyor.

El cap surt del seu habitacle i s’atansa al pont. – Operador, de quines dades disposem? – Prometedores si més no, temperatures estables, oxigen, hidrogen, aigua líquida, no es detecten gasos tòxics i te dos continents prou grans, quasi bé oposats, però que s’estenen d’un extrem a l’altre de l’eix de rotació. La jornada és una vegada i mitja la nostra actual.

El cap mira les dades que li ha atansat l’operador. – Com sabem que estem al periheli? – El cicle del planeta és prou ràpid i l’hem tingut en observació des de que hem entrat al sistema, això ha permès a l’ordinador calcular l’el·lipse a partir del recorregut que ha realitzat. – Vida? – Els sensors no han detectat res encara, de totes maneres no hem trobat cap construcció.

El pilot talla la conversa. – Senyor! Tenim visita. – El cap es gira estranyat. – Què? – un bòlid se’ns aproxima, i els moviments que realitza descarten que sigui un asteroide. – Vol dir que ha canviat el rumb? – Sí, senyor. – Això no són bones noticies. – Intervé el segon.

Al monitor, el senyal alienígena s’acosta ràpidament, el pilot mira de tant en tant el cap esperant una ordre. – Senyor, què faig? – Res, pel moment res. – La nau es para a una distància relativament curta. – Senyor, estan emetent alguna cosa. – so? – sembla un senyal d’imatge. – El podem interpretar? – Pregunta a l’operador.

L’operador, sense respondre, dona ordres a l’ordinador, al terminal principal apareix una seqüència d’imatges estàtiques. – Crec, senyor, que és una advertència. – Diu el segon. – I què ens adverteixen? – A la primera imatge es veuen les dues naus, a la segona la nostra nau gira cua, fixi’s que hi ha un símbol a la cantonada superior. A la tercera sols hi ha la nau alienígena. Hi ha el mateix símbol. La quarta i la cinquena tenen un altre símbol en la quarta la nostra nau s’apropa al planeta, a la cinquena alguna cosa surt de la nau alienígena que trenca en dos la nostra nau.

El cap conclou. – Ens estan dient que ens anem, ens fan fora. Pilot, giri la nau de manera que quedi clar que ens anem, i recuperi totes les sondes possibles. – El cap rumia un moment. – Operador, segon, com els hi podríem dir que ens anirem però que necessitem menjar? – El segon mira de fer uns gargots al seu terminal. – Jo els hi enviaria replicades les imatges dos i tres. – Operador, faci-ho. – Respecte al menjar, tenim un problema, no sabem ni com són ni que mengen, depèn del que diguem poden interpretar-ho com una amenaça.

El cap dona voltes. – Algú te una idea? – diu en alt. – L’operador respon. – Una imatge d’un grangu, una imatge d’un sinar, les imatges repetides però tatxades. – Manca alguna cosa. Han de veure que en mengem grangus, sols grangus. – potser amb unes fletxes i aquí un tros de pota de grangu ... – Intentem-ho.

L’espera es fa llarga, la nau alienígena no respon. De sobte la nau es desplaça lentament apropant-se encara més mentre es posa en paral·lel amb la 3426. – Senyalin l’entrada als molls. Diu el cap. – Senyor, ens estem arriscant a molt. – Ja ho sé, però el resultat de l’alternativa ja el conec. – de la nau surt una mena de petita llançadora que entra dins els molls.

El cap i el segon van cap al moll on ha parat la nau, res no es mou fins que ells són al costat, un soroll indica que alguna cosa es belluga, s’obre una porta i surt un ésser enfundat en una mena de vestit gris, no es veuen extremitats i es desplaça sobre un grup de rodes. – Potser és un autòmat. – Diu el segon. – És raonable, el primer contacte és delicat i perillós.

L’ésser es para davant d’ells, a través d’una mena de vidre es veu el que semblen uns ulls compostos, del vestit surt un braç clarament mecànic que els hi atansa una massa sòlida. El cap l’agafa, l’olora, fins i tot la tasta. – La olor i el sabor no són especialment bons. Podem analitzar-ho ràpid?

El segon agafa un pessic i se’l porta, al cap d’una estona torna amb un informe. - És comestible!. – Crida des de l’entrada, el cap, dona una mossegada davant l’ésser i abaixa el cap, esperant que l’entengui. L’ésser gira i torna a entrar a la llançadora i torna a la seva nau.

Passen les fases, al pont alguns estan neguitosos. – Cap, ens hauríem de preparar per un atac. – Diu un dels tripulants. – Sí? I què fem? – No ho sé, atacar primer? – Amb què? Aquesta nau no te armament extern, les llançadores tampoc i no disposem de vestits per sortir a l’exterior.

El tripulant calla però el cap segueix. – A més, suposant que podéssim, contra quantes naus hauríem de lluitar? – Com a mínim contra quatre. – Intervé el pilot. – S’apropen tres naus més. – Bé. Ara sabrem que ens espera. – La nau alienígena es posa en moviment separant-se de la 3426. les altres tres naus s’apropen i es posen a l’alçada de la primera.

L’operador avisa al cap. – Altra imatge, senyor, es veuen les naus i un seguit de naus més petites cap a la nostra. – Bé. Això pot significar que ens aborden o que ens porten allò que hem tastat. Sigui com sigui no tenim alternativa. Obrin tots els molls, tothom disponible preparat per ajudar al transport del que sigui.

De les tres naus començaren a sortir, una darrera l’altra, llançadores una mica més grans que la primera. Una darrera l’altra van anar entrant als molls i dipositant la seva càrrega sense que ningú sortís d’elles.

Durant cinc fases les llançadores anaren de la seva nau a la 3426, deixant la seva càrrega fins que van sortir les tres darreres, una vegada descarregaren i tornaren a les seves naus aquestes es posaren en marxa i s’endinsaren dins el sistema. – Taquin els molls i portin el menjar als refrigeradors. Operador. Envií una imatge d’agraïment.

L’operador envia una imatge amb un sinar estenen els tentacles. Immediatament arriba la imatge tres. – Ens diuen que ens anem, senyor. – Doncs fem-ho. Pilot, sortim d’aquí. – la 3426 s’allunya del planeta i de la nau alienígena, quan sou prou lluny reben una altra imatge.

L’operador es mira la imatge amb cura. – Senyor, crec que ens indiquen un altre sistema. Miri, aquesta és la distància del planeta a l’estrella, aquesta fletxa senyala aquest punt d’aquí, diria que el punt seria la distància del planeta, el punt està en un grup de ... – D’acord, és un escala, anem al gra. Quina distància?

L’operador fa uns càlculs al terminal, se’ls mira, els repeteix, torna a mirar-se’ls. – Operador? – Sí, cap, perdoni però ... – Digui. – a velocitat alta trigarem cinc-cents trenta-dos cicles. – I a màxima? – uns tres-cents. – Sabem les coordenades? – sí, és aquesta estrella d’aquí. – l’operador senyala una estrella en la imatge que està marcada. – Doni les coordenades al pilot. Pilot, velocitat màxima.

El cap i el segon es retiren. – Massa cicles, senyor. – Tenim alternativa? – No senyor. – Llavors no ens planyem de la nostra dissort i seguim endavant. M’agradaria saber com el hi va als que van quedar a Anatkis. – Fa temps que no ens arriben missatges, però el darrer era molt bo, la boira minvava. – Si més no ells sobreviuran.

Pandèmia

2009-05-05T09:00:00.000+02:00

Els primers casos de la malaltia A es van donar a les illes Caiman, tot i que es van detectar a les oficines de Big Bastards Investment Incorporated de Londres. De fet eren una alta directiva i el seu assistent, nom amb el que designaven les prostitutes i els prostituts que estaven al servei dels directius.

Ràpidament les forces armades del ministeri de sanitat van aïllar l'edifici, però la mida, que es va saldar amb vint morts abatuts en voler escapar, no va tenir l'efecte desitjat, hores després es detectaven nous casos a les oficines veïnes i un cas aïllat a l'altra banda de la ciutat.

L'exèrcit de Sanitat va haver d'encerclar la ciutat, després de deixar sortir el membres del govern i la reialesa, impedint per la força la fugida dels sospitosos d'infecció. Al final del dia els morts fregaven el miler.

Dins la ciutat els saquejos, violacions i venjances personals es van apoderar de carrers i edificis, en algunes cases els amos van optar per defendre's a trets, donat que la policia encapçalava els disturbis, d'altres van aprofitar per practicar el tir al blanc des de la seva finestra.

Amb prou feines s'havia post el Sol que es va poder veure com unes immenses flamarades es cruspien el Big Ben. En la foscor de la nit els trets dins de la ciutat i contra l'exèrcit de Sanitat va haver de demanar ajut a la O.T.M.I. (Organització del Tractat Mèdic Internacional) que va enviar dos helicòpters amb metralladores i míssils terra aire.

El foc a la ciutat es va anar estenent cremant tots els edificis que es trobava al seu pas i sense que els bombers intervinguessin, prou feina tenien en defensar-se dels que els estaven crivellant des de l'exterior de les casernes. Els hospitals no estaven pas millor doncs un exèrcit de ionquis i camells havia entrat a sac a la recerca de medicaments d'us restringit.

Tant des de Colchester, Luton, Oxford, Reading i Maidstone es podien veure les flames, que cremaven la capital, fins i tot des de Brighton es veia la resplendor al cel.

Les primeres llums del dia van mostrar la magnitud de la tragèdia, els cadàvers encatifant els carrers, el fum sortint de la major part d'edificis i els pocs supervivents de la nit que bandejaven pels carrers sense rumb.

Sa majestat George VIII, conegut George de la selva pel seu costum d'anar en pilotes per Buckingham Palace, va fer un discurs a la BBC, cadena de televisió que sols emetia discursos de la família reial donat que les emissions d'altres programes havien estat cedides a sa altesa Imperial, Silvio Berlusconi III, emperador d'Europa.

En el seu discurs, el rei va plànyer totes les morts causades directa o indirectament per la pandèmia i excusà haver de prendre mides contundents per evitar la seva expansió a tot el país, per la qual cosa comunicava que Londres seria bombardejada fins que no quedés cap possibilitat de supervivència del virus, bacteri o microorganisme responsable de la pandèmia.

Així una hora després un exèrcit d'avions del cos de fumigadors, ruixaven la ciutat al complert amb un compost àcid altament corrosiu. Al més següent, quan els efectes de l'àcid ja havien desaparegut es va poder comprovar que dels vint milions i escaig d'habitants ja no quedava ningú. La pandèmia havia estat vençuda.

A les illes Caiman, els quatre malalts declarats, dues prostitutes de luxe, un venedor de crack i una escombriaire municipal, van ser tractats amb aspirines i enviats a casa a dormir la galipàndria.

3426. Quan van mal dades II

2009-05-01T19:52:00.000+02:00

Al final de la jornada els magatzems estan sota control dels vigilants i els detinguts estan tots al centre de detenció. El cap espera als membres de l’assemblea. Arriben junts, alguns visiblement emprenyats, d’altres amb signes de preocupació. – Què ha passat? – Pregunta al cap el president de l’assemblea. – Era una operació orquestrada des de fa temps, havien acumulat menjar, robat als congeladors, i tractat amb sal. El pensaven vendre. – I per un robatori posa a la presó a un representant? – Pregunta un altre.

El cap se’l mira de fit a fit. – El primer. Un representant, com qualsevol càrrec de responsabilitat és el primer a respondre dels seus actes. Per altra banda no és un simple robatori. Es van apropiar d’un bé comú, el van emmetzinar amb sal i pretenien vendre’l a la població amb totes les conseqüències que això implica. L’acusació no serà de robatori, serà d’assassinat. – I qui és vostè per posar-s’hi per sobre l’assemblea. – Ningú. Però no m’he posat per sobre de l’assemblea, seran vostès qui hauran de condemnar-los.

El president li torna a preguntar. – Han trobat el menjar? – Sí. – Hi ha alguna manera de recuperar-ho. – No ho sé, l’hi he dit al segon que parli amb els metges i veterinaris, ells ho decidiran, però crec que podem donar-lo per perdut. – un altre dels representants pregunta. – Què passaria si els absolem? – O si les penes són mínimes. Caos. – respon el cap. – Qualsevol es veurà amb cor de robar aliments, de tractar-los inadequadament, de vendre’ls ... I les mides de racionament es convertiran, no sols en impopulars sinò en absurdes. Serà el final.

- Llavors. – Diu el president. – vostè que pensa que hem de fer? – No sóc jo qui ho ha de dir. – Suposem que ho fos. – La condemna ha de ser exemplar, el màxim càstig pel representant, desprès pels membres de la tripulació, a continuació els grangers i per acabar, on poden ser més condescendents, amb aquells que no pertanyen a cap dels grups.

- No veig perquè han de canviar les coses. – D’acord cap, faciliti’ns tota la informació, jutjarem cas per cas. – Amb la informació que els hi facilita el cap els membres de l’assemblea es retiren. Durant trenta llargues jornades revisen cas per cas. Condemnen els responsables d’acord al grau d’implicació i al grau de responsabilitat social. Un per un van sent hivernats, partint dels cinc-cents cicles de l’antic representant fins als quaranta cicles per als ciutadans sense càrrecs.

Els aliments fets malbé són reciclats al generador d’energia, l’equivalent a tres mil grangus acaben convertits en gas. – El que no acabo d’entendre és perquè els hem de mantenir amb vida senyor? Cinc-cents i quatre-cents cicles implica que quan siguin deshivernats amb prou feines superaran deu jornades, això si no moren al moment. – Sí, abans hi havia la pena de mort, però algú va dir que era una mida massa compassiva. – Ja, però hivernats no pateixen, no senten, no en són conscients.

– S’equivoca. A mi em van hivernar, no per condemna, era l’única manera de transportar-me a un hospital. Cent jornades, les recordo totes, tot el dolor, tota la impotència, veure que la gent es mou, que t'ignoren com si fossis un paquet a transportar, que d’altres et donen per mort ... Li ho asseguro, és un infern.

El segon mou el cap. – Tot i així, el consum d’energia ens resta de la disponibilitat per la nau. – Desgraciadament no és aquest el nostre problema, tant de menjar fet malbé sols el podrem aprofitar per generar energia i poc o res podem fer per que els grangus facin la posta.

El cap de grangers, s’acosta al cap. – Salutacions, cap. – Alguna noticia? – Afortunadament no, però podem donar per acabada la posta. Francament mai no hi havia viscut una de tan desastrosa. – Quants ous de grangus tenim? – Prop de tres-cents ous. – I que puguin prosperar? – en això sóc més optimista, tots són fecundats i com que són tan pocs hem habilitat una piscina amb compartiments per anar-los traient a mida que descloguin i així evitar que es mengin entre ells.

El cap, alleugerit demana més informació. – I que els hi donaran de menjar? – Per això el cercava, cap. Tinc un estudi que explica que la carn emmetzinada per la sal es pot recuperar per donar-li als grangons, una vegada dessalada. És un sistema que es rebutjar per ser poc rendible, al tenir carn de grangu en condicions, però en el nostre cas ... – Enviï’ns aquest informe, m’ho miro immediatament. – M’hi torno per enviar-li cap.

Des del pont el pilot crida el cap. – Senyor arribem al sistema. – Quantes fases queden? – unes vint i podrem llençar les sondes al primer planeta. – No esperin ordres, tan bon punt es pugui facin-ho. Bé segon, crec que és hora de cridar a la deessa de la fortuna. – Sí, cap, sembla que s’obre un camí. – esperem que ho sigui.

Prestidigitador

2009-04-28T09:00:00.000+02:00

Si ell fos al govern no s'hauria produït aquesta crisi. Ho acaba de dir fa uns dies aquell que va assentar les bases per la situació actual, ho diu aquell que ens va mentir quan el Prestige, que ens va mentir quan el Jak 42, que ens va mentir l'onze de març.

Ell, el gran prestidigitador, que com a primer truc, s'assigna la sortida d'una crisi quan va guanyar les eleccions. Com a segon posar Espanya en el mapa internacional, i tercer, adjudicar-se la bonança econòmica dels darrers anys.

Doncs, contra el que és el meu costum; m'agraden els mags, m'ho fan passar bé i mai no hi explicaria un dels seus trucs ni que el sabés perfectament; en aquest cas ho faré.

La primera crisi, aquella de la que aquesta paparra ens “va lliurar” ja estava superada, del tot, en arribar-hi ell, no hi havia més crisi que un govern més bo o més dolent, però esgotat, acabat d'un partit que necessitava com aigua de maig una renovació, renovació que per cert no ha tingut encara.

I sí, va posar Espanya en el mapa internacional, exactament en el punt de mira del terrorisme islàmic. Ho sento Senyor Maragall, però vostè es va equivocar en dir-li que no era el màxim responsable, ho era, ho és, ho serà sempre, va cridar alt i fort que volia brega, i vam tenir brega.

Els anys de bonança que diu haver-nos donat han estat, per una banda, el flux de l'economia internacional, que amés ja estava pujant quan ell va arribar, a més una tongada de globus econòmics que es van anar encadenant un darrere l'altre, globus que, un darrere l'altre van punxar fins arribar al més dur, a aquell que feia mal a més gent, l'habitatge.

I on és el truc? Molt senzill, per una part pensa que som rucs, directament, però he pogut constatar que aquesta creença seva no és infundada, hi ha un alt percentatge de rucs a la península, gent que se'l creu com si fes missa, que no posen en dubte ni una sola de les seves paraules, encara que, amb senyals clars d'estar borratxo, digui que a ell ningú no li diu si ha de beure abans de conduir.

Per l'altra tenim un govern que fa pena (hauria de dir governs, però parlo del que te adreça fixa a Madrid.) que també ens ha venut les motos que ha volgut i que no mereix ni la més mínima credibilitat.

I per què deixa anar aquestes afirmacions ara? Per les Europees? No, no ens ho creguem pas, el final del truc no és que el PP guanyi a Brussel·les, és que Jose Mari torni a la Moncloa. De fet ja era el que volia, però ell l'havia pensat com salvador de la pàtria descavalcant el Mariano, com feu temps ençà un tal Fraga amb un tal Hernández Mancha (el primer “tal” és una ironia, al segon la ironia és que molts no sabre ni de qui parlo). Però com les coses van com van a qui farà fora serà al compromissari etern, Rodríguez Zapatero. Així les coses mes val que ens preparem, perquè tornarem a tenir de president de govern a aquell que se'n va anar dient que no tornava, però que tornarà com ja va tornar el se predecessor (Ups, ja m'he oblidat del Mancha).

3426. Quan van mal dades I

2009-04-24T09:00:00.001+02:00

El cap acaba de tornar al seu habitacle, obre el terminal disposat a encetar la feina però es troba un missatge del cap de grangers. – Tenim greus problemes. Sol·licito reunió urgent. – Si una cosa identifica els grangers és la seva poca amistat amb els mitjans de comunicació escrits, els seus missatges són minsos, directes, curts, tallants.

El cap crida al segon. – Senyor? – Sí, he rebut un missatges dels grangers, sembla que tenim problemes. Sap res? – El mateix que vostè, acabo de rebre el mateix missatge. Teòricament la posta hauria hagut de començar i tenia entès que els mascles ja estaven fecundant femelles. – Doncs haurem d’anar a veure els grangers. – Perquè no els fem venir?

El cap mira irònicament al segon. – Ha estat amb algun granger en roba de treball? – No, mai. – Doncs li donaré un consell, no toqui res quan arribem allà o no li deixaré entrar aquí fins que l’abandoni la pudor. Aquesta gent es renten amb una solució abrasiva per treure’s la pudor, el procés dura una fase sencera. Si no ho fessin així la pudor no se’ls hi aniria fins dues jornades desprès. Au, anem.

L’entrada a la granja és un cop a les fosses nasals del segon que es gira ostensiblement i s’aparta de l’entrada. El granger que hi ha a la porta se’l mira indiferent. – És la seva primera vegada. – Li diu el cap. – Així aquesta nit no menjarà. Què voldrien? – Sóc el cap de la nau, ell és el segon. Vull parlar amb el seu cap.

El granger es sorprèn. – Perdoni cap, no sabia ... no surto gaire jo ... – Deixi-ho, no pateixi, el normal és que la gent no sàpiga qui és el cap de la nau, si ho sap, és perquè hi ha problemes. Cridarà el seu cap. – Sí senyor, ja és de camí. – No passem? – Tenim habilitada una sala externa, el segon no patirà tant.

Al cap d’una estona apareix el cap de grangers, net. – Bon dia cap. – Bon dia. Pensava que estaria feinejant. – m’he reservat una mica, a la fi això també és feina. – es clar. Coneix el segon? – Molt de gust, no, no ens coneixíem. Passem? – vostè dirà. – El cap de grangers els porta a una sala. El segon li agraeix el detall disculpant-se per la seva poca resistència. – No pateixi, és una pudor molt forta i costa d’acostumar-se.

El cap demana pel missatge. – Quin és el problema? – La posta està fallant, les femelles no queden fecundades, el líquid seminal dels mascles és estèril. – Vol dir que no hi haurà posta? – Això em temo, però la cosa és pitjor, algunes femelles estan ponent ous abans de temps, ous no fèrtils per suposat i per acabar d’adobar-ho estem registrant una mortaldat superior a la normal. – Els veterinaris què diuen? – Estem sobre el tema, però jo m’atreviria a dir que estem patint una degeneració de l’espècie, són molts cicles, hi ha animals que mai no han respirat a l’aire lliure.

- I què podem fer? – Els nostres càlculs ens fan pensar que si tot segueix així, si no reduïm el consum, no superarem més enllà de trenta cicles, sent optimistes. – Racionar? – Racionar. – Li hauré de treure una mica més de temps. Aquesta decisió l’han de subscriure els membres de l’assemblea. Segon, truqui’ls sisplau.

El segon fa la crida, al cap d’una estona arriben els membres de l’assemblea. El cap de grangers torna a fer l’explicació de la situació. – Així que estem acabats. No? – Pregunta un dels membres. – No necessàriament. – Replica el cap. - Ens apropem a un altre sistema, potser trobarem un lloc definitiu. – I si el que trobem no acaba d’acomplir els requisits. – Si és un planeta mínimament habitable el sotmetrem al consell i fins i tot a consulta general.

Els membres del consell discuteixen entre ells durant una estona, un d'ells insisteix en no autoritzar la mida, al final, el president del consell parla. – Sigui com sigui hem de ser pessimistes si volem alegrar-nos-en després. Declari el racionament. I esperem que el nou sistema ens pugui acollir.

Immediatament s'envia la informació al sistema de comunicacions, al poc tota la població de la nau està assabentada, notes als menjadors recorden que, a partir d'aquell moment, per poder accedir al menjar s'hauran d'identificar i que sols es podrà menjar la quantitat establerta per jornada.

Tornant al pont el cap i el segon es troben amb un vell conegut. - Una decisió difícil, cap. - Feia temps que no el veia, Rouah. Alguna notícia? - N'hi ha una petita part de la població descontenta amb la mida. - A mi tampoc no em fa gràcia però no se m'acudeix una altra solució. - L'entenc, però hi ha uns elements més perillosos, de fet estan mirant de vendre el menjar en el mercat negre. - I d'on trauran el menjar? - Sembla que l'han anat acumulant. - Ja, en quins congeladors? Que jo recordi tots els congeladors estan sota el nostre control. - Aquest és el problema.

Per la ment del cap passa una imatge que el fa esgarrifar. - No seran tan agosarats! - Què vol dir? - Intervé el segon. Rouah respon. - Hi ha un sistema alternatiu de conservació. - Què és absolutament tòxic, que va provocar la mort lenta i dolorosa de milions de sinars, quasi fins l'extinció i que va ser prohibit fa milers de cicles. - Quin sistema? - Pregunta el segon. - Sal. - respon el cap. On el tenen? - Rouah li passa una unitat de memòria. Aquí està tota la informació, magatzems i sinars implicats, em temo que alguns formen part de la seva gent i dels grangers.

El cap arriba als seu habitacle amb el segon, introdueix la unitat al terminal, identifica tots els membres de la tripulació implicats i emet una ordre de reunió urgent a tots ells. Revisa la llista per aïllar els grangers implicats. Dins la resta de la llista descobreix a un dels membres de l'assemblea, el recorda, era qui s'oposava a la mida. - Segon, tots els implicats de la tripulació estan a la sala, Els aïllo. Reuneixi a la segona sala tots els vigilants disponibles.

El segon dona una ordre al sistema, se senten corredisses pels passadissos, el cap i el segon surten cap a la segona sala, pel camí escolten els cops a la porta de la primera sala. - Alguns estan armats, senyor. Què hem de fer? - Vull el mínim de baixes, doneu-los opció de lliurar-les. - I si s'atrinxeren. - Llavors ja sap el que ha de fer. - Al cap d'una estona els escamots surten cadascú cap a la zona assignada. El cap va amb l'escamot que detindrà el membre de l'assemblea. El segon porta l'escamot que s'encarregarà dels grangers.

Arriben a l'entrada a les granges, el segon parla amb el granger de la porta. - Avisi al seu cap que entrem. - No poden entrar així. - Ara sí. - El vigilants s'escampen per les granges. El cap dels grangers arriba esverat. - Què passa segon? - Ho sento, però uns quants dels seus grangers estan sent detinguts. - Per què? - Acumulació no autoritzada d'aliments, conservació amb tòxics i venda il·legal. - Hi han proves? - Tres magatzems il·legals.

El cap dels grangers es mostra abatut. - Si els magatzems són com els nostres hauríem pogut esperar a arribar al sistema abans de racionar el menjar. - Són més grans, i estan plens. – Uns vigilants s’apropen amb un dels grangers, el cap dels grangers demana parlar-hi, el segon accedeix. – Per què? – El granger el mira desafiant. – Les coses van mal dades i nosaltres podíem tenir el poder. – Intoxicant la població? – Menys a repartir. - Ja se’l poden portar segon. Gràcies.

El cap de grangers parla amb el granger de l’entrada i se’n va cap al punt de reunió, com ell tots el grangers que no han estat detinguts fan el mateix. – Això portarà més problemes. – Pensa el segon. – Si no arribem a temps al sistema les haurem de veure a venir. – El segon, amb l’escamot i tots els detinguts se’n van cap al centre de detenció.

Un llibre dalt d'un arbre

2009-04-20T20:46:00.002+02:00

Aquesta intentava ser la meva col·laboració al 104è joc literari del Jesús M. Tibau, però sense adonar-me'n he duplicat la llargada demanada i no he volgut retallar-ho.

No era la primera vegada que baixava al carrer carregada amb un llibre en comptes de portar la pilota o la corda de saltar o les gomes. Aquell llibre però era especial, no era un dels seus llibres, era un llibre del pare. Li havia vist llegir un munt de vegades, i un munt de vegades ella li havia preguntat. - Què t'agrada? - Molt. - Què el podré llegir jo? - Quan estiguis preparada.

Però aquell dia havia trobat el llibre sobre la taula, el pare no hi era i la temptació va ser superior al temor a ser renyada. Tremolosa i emocionada va sortir corrents al carrer fins arribar al parc on es va pujar a un vell arbre que, de tant torçat i ple de monyons permetia de pujar-hi sense perill de relliscar.

Així es va asseure a la darrera gruixuda branca i mirà el llibre. - El petit príncep. - Va llegir i tot seguit va obrir-lo, llegí la dedicatòria, no acabava d'entendre qui era aquell tal Lleó Werth però va pensar que devia ser un amic de l'autor. S'enfonsà en la lectura. – Quan tenia sis anys ... - i sense adonar-se el món al seu entorn va desaparèixer. El soroll de la ciutat, els cotxes, camions, màquines de les obres, veïns xerrant, tot, absolutament tot es va difuminar. El món era aquell llibre, aquella història.

Quan va arribar a la darrera línia de la darrera pàgina - ... escriviu-me de seguida dient-me que ha tornat ... - va aixecar el cap. El món torna a aparèixer, els sorolls, la gent parlant, fins i tot un grup de nens que jugaven aliens a la seva presència. El Sol s'amagava darrera els edificis.

Va baixar a corre cuita, tornà a casa i deixà el llibre al mateix lloc d'on l'havia agafat. Ja més tranquil·la va agafar els llapis i un full, tot recordant el llibre va dibuixar el dibuix número 1. En aquell moment entrà el pare. - Ves per on que en sóc de despistat, m'havia deixat el llibre a sobre la taula. - I fent una ullada per sobre i de lluny al dibuix va afegir. - Aquesta boa ha menjat massa, potser que li donis una mica de sals de fruites. - I aclucà l'ull abans de deixar el llibre a la prestatgeria i agafar-ne un altre.

Guerrers de terracota (Relats conjunts)

2009-04-17T09:00:00.000+02:00

Relats conjunts: Guerrers de terracota

L’ambient enrarit per la calor dels forns i la humitat de l’argila, li provoca aquella suor freda, enganxosa, que es barreja amb la pols de l’argila que surt de les llimes dels polidors. El carretó ple de fang li tiba els braços fins al punt de pensar que els hi esquinçarà. La foscor de l’immens taller, sols trencada per la lluentor de les flames de les estufes, li impedeix d’apropar-se a la porta fins que no és negra nit.

Els llavis ressecs i esquarterats no es curen ja amb l’aigua, aigua marró, si la pogués veure, pel polsim d’argila, tèbia per la calor, àcida vés a saber perquè. Tot i així s’agraeix la sensació del regalim coll avall, per dins i per fora. I allà a l’entrada la remesa de soldats cuits, esperant impàvids que els portin al mausoleu de l’emperador.

De fora arriben sorolls de cavalls, l’exèrcit ha arribat escortant els carros que se’n portaran aquesta remesa, la portaran al mausoleu, a tantes jornades d’aquí que és incapaç d’imaginar-s’ho. Ja no recorda quant de temps porta aquí a dins, enfonsat en fang i cendres, carretejant figures i argila, barrejant la pasta terrosa amb l’aigua, menjant amb sabor a fang, sopant amb sabor a fang, dormint al costat del fang, a sobre el fang, fang.

I el caporal cridant tot el dia, exigint el treball a cossos que amb prou feines poden amb ells mateixos, fuetejant que defalleix, insultant que gemega, colpejant vells i nens. La figura de l’emperador, encara no l’han acabada, està allà esperant que s’acabi el darrer cavall i les dues rodes del carro. Quan acabarem? Quan tornarem a casa?

Hi ha gent que diu que sortiran quan mori l’emperador, d’altres diuen que ja és mort, alguns pensen que no tornaran a veure la llum. Ell no sap que pensar, sovint no vol pensar, pensar li fa mal, els records, lluny d’encoratjar-lo, l’enfonsen en la melangia, quan, sense voler recorda casa seva les llàgrimes li entelen els ulls i alguna vegada el caporal l’ha vist i lluny d’apiadar-se’n l’ha fuetejat sense miraments. Més val no pensar, no pensis, feineja, treballa i calla.

Canvi de torn, menja un mos de ves a saber què, al principi el sabor era fastigós ara ja no li sap a res. Es tomba a terra, al mateix lloc on ha menjat, dormirà un parell d’hores, serà quan el desperti el caporal a cop de fuet, fora, el Sol arriba al seu punt més alt.

El só del fuet sobre el cos d’un company allunyat el desperta, s’aixeca a corre cuita i es posa a la filera, avui s’ha lliurat de la carícia del fuet. El caporal els dona les instruccions. – Esteu de sort, barruts inútils. Avui s’ha acabat el cavall i les rodes, l’estàtua de l’emperador està enllestida i vosaltres la portareu fora. Com algú trenqui, ni que sigui una mica, qualsevol part, el matarem a ell i al seu company i als altres us fuetejarem com mai no l’hem fet. Esteu avisats. Camineu!

La filera avança fins a l’estàtua, van repartint les peces, una per cada dos homes, una roda, un cos cavall, l’altra roda, l’altre cos cavall, el cap d’un cavall, el cap de l’altre, arts del carro, moltes, i quan li toca ell la figura de l’emperador, amb un braç estès guiant els cavalls i l’altra brandant una espasa per sobre el cap.

Ell i el seu company agafen amb por la figura, el mestre gemega. – Amb cura! Amb cura! – Trafeguen la feixuga càrrega fins l’entrada, el Sol de mitja tarda colpeja els ulls deixant-los cecs, el caporal els crida per que segueixin, el mestre els crida per que no corrin. Amb cura! Per l’amor dels déus! Amb cura!. Ell està segur que el fuet no ha parlat per la presència del mestre.

Acaben de posar la figura en un llaç de palla i el lliguen amb cordes de delicada seda per evitar que el frec faci malbé la figura. El carruatge es posa en marxa. Ells es miren. Escolten la veu del caporal, per primera vegada sense cridar. – Passeu per la taula, doneu el vostre nom, us pagaran i us podeu anar, heu acabat.

Després d’unes hores de fer cua reben la paga, una bossa plena de monedes i un salconduit perquè els soldats no els tornin als forns. Tornar a casa, després de ... quant temps? Algú diu que s’han estat deu anys allà tancats, que ja els hauran donat per morts, que ja no tenen casa. Ell es nega a creure-ho i enceta el camí, tornarà a casa, tornarà amb els seus.

Caminen seguint les roderes dels carruatges, passen les hores i es pon el Sol. Alguns es queden a fer nit, ell segueix, camina tota la nit i veu, en molts anys com surt el Sol, com neix un nou dia. Amb la claror arriba a veure alguna cosa més endavant al camí, és un camí tortuós que voreja un estimball, a mida que s’apropa reconeix l’objecte, és el carruatge que porta la figura de l’emperador, està mig penjat i la figura jau al fons esbocinada.

Espantat mira a tots costats, ningú no l’ha vist, surt corrents, més val que no el trobin a prop. Corre, desesperat, espantat, ofegat. Quan ja no pot més cau a terra, en mig d’un bosc, ni tan sols ha mirat on anava. L’esgotament pot més que ell i s’adorm. Es desperta sobtat. On és? A Poc a poc recorda, el Sol es pon, el bosc s’obre una mica més endavant, camina cap a la claror, recorda el que veu, recorda els camps, el pou, les primeres cases, la casa, casa, és a casa.

Camina amb forces renovades, recorda la figura de l’emperador caiguda al barranc, sap que la figura mai no arribarà a la tomba de l’emperador, sap que tota la seva prepotència s’ha estimbat al fons d’un abisme. El conjunt perdrà el sentit sense aquella figura i ell és feliç.

3426. En el lloc equivocat

2009-04-15T09:00:00.000+02:00

El cap, l’antic segon, i el seu nou segon entren al pont. El pilot els informa. – Hem trobat les restes de la nau 1627. – El cap mira les dades al seu terminal portàtil. – La 1627 tenia un rumb totalment oposat al nostre. Com es pot explicar que estigui aquí? – No ho sé senyor.

El segon intervé. – Hauríem d’apropar-nos, cercar possibles supervivents i recuperar la memòria de l’ordinador. – Em sembla correcte, organitzi un escamot. – No hauria d’anar jo? També m’agrada treballar en camp. – Ho sento, vostè és necessari aquí, s’haurà d’acostumar. – L’entenc senyor.

El segon organitza l’escamot, queden tots al moll de llançadores. – El canal de comunicació ha d’estar constantment obert. Vostè, sanitari, sols ha d’intervenir en cas que trobin supervivents. Vostè, pilot els hi donarà les indicacions per extreure la memòria. Alguna pregunta?

L’escamot entra a la llançadora, la nau es posa en marxa i es mou lentament cap al compartiment de sortida. La porta es tanca darrera la nau, els extractors buiden el compartiment, S’obre l’aporta exterior i la llançadora surt de la nau.

El cap segueix l’operació des del pont, la llançadora s’apropa al malmès buc de la 1627. La llançadora s’ha parat en paral·lel i estén el passadís hidràulic fins prendre contacte amb la nau. A dins els vigilants entren dins el passadís i retallen un tros del casc per on entren a la nau. Prenen mides de l’aire, serà preferible seguir amb les ampolles, hi ha oxigen però l’aire està enrarit.

La recerca dins la nau s’allarga unes hores. Les noticies no són bones. – Som a la zona de tripulació no podem accedit al pont, hi ha una estructura caiguda davant de l’entrada, trobem pocs cossos, però encara no hem arribat a la zona d’habitacles. – Poden arribar-hi? – Amb dificultat. – Hauran d’entrar al pont des de fora. – Això ens portarà més temps. – Ho sé, no tenim alternativa.

Una estona després el caporal es posa comunica de nou. – Hem entrat, senyor, hi ha cadàvers per tot arreu, però cap no mostra signes de violència, és com si s’haguessin ofegat. – Que diu el detector de calor? – Estem sols senyor. Vol que portem algun cos? – No pas. Mirin de recuperar algunes gravacions de seguretat i tornin, encara han d’entrar al pont.

L’escamot torna a la llançadora, repleguen el passadís i es desplacen a la part frontal de la nau, tornen a posar el passadís contra el casc i entren directament al pont. – Som a dins senyor. – Que troben? – La tripulació, al seu lloc, morts. – Agafin la memòria i tornin.

L’operador posa la memòria dins un terminal de lectura. – A partir de quin moment mirem, senyor? – La darrera fase, pel moment, la darrera fase on hi hagin senyals de vida. – L’operador tecleja les ordres necessàries. – Imatges del pont? – Amb les vibracions.

Al terminal apareix la imatge del pont amb el cap que intenta mantenir-se en peu i la resta de la tripulació jau a terra. – Dubto que ningú no rebi aquest missatge, tanmateix el vull explicar. M’estic morint, sóc, segurament, el darrer supervivent d’aquesta nau. Fa unes trenta fases vam ser atrets per una força desconeguda, ni els motors a la seva màxima potència van poder evitar-ho.

El cap de la 1627 cau a terra, amb un esforç considerable torna a aixecar-se. – Hem estat xuclats per una mena de remolí, hem estat dins d’aquest fenomen prop de quinze fases, en sortir la nau ja quasi no tenia energia, ni tan sols hem pogut posar en marxa el sistema d’hivernació. Els càlculs ens situen a la banda de recorregut de la 3426 i la 3427.

El cap, visiblement esgotat, intenta seguir el discurs. – Els càlculs que hem pogut fer ens diuen que podíem haver sobreviscut al remolí, sols calia parar els motors i deixar-se portar. He enviat una part de la població amb les llançadores cap a la zona on creiem que hi ha la boca del remolí, si superen el remolí a l’altra banda hi ha un planeta habitable, si és que van al mateix joc on érem.

El cap dona mostres d’estar-se ofegant. – L’aire està totalment corromput, els purificadors fa deu fases que no funcionen. Final del missatge. – El cap es deixa caure, l’indicador d’activitat corporal va perdent el senyal a poc a poc fins desaparèixer. – Operador, pari, no crec que hi hagi més informació a partir d’aquí.

L’operador para l’enregistrament. El cap demana. – Vull un informe de tots els registres de la 1627 durant aquestes quaranta fases, facin càlculs del que ens pot passar si som absorbits per aquest remolí o el que sigui. Pilot, posin cura en qualsevol alteració anòmal en el rumb i rastregin l’espai proper per si troben alguna de les llançadores.

El cap es retira al seu habitacle, al terminal omple el seu diari. - Trobo a faltar l'experiència del meu predecessor. Què faria ell en aquesta situació? Arriscar-se a entrar en un fenomen estel·lar desconegut perquè hi ha un planeta habitable a l'altra banda o passar de llarg. Sí, probablement ell optaria per arriscar-se, a la fi, el risc de no acabar enlloc és major en aquesta banda.

El segon entra a l'habitacle. - Perdó senyor, però crec que estem més a prop del remolí que no pas ens pensàvem. - Ja, m'ho veia a venir. Quina és la situació? - De fet tenim a la vista una de les llançadores, està sent xuclada. - Atreta voldrà dir. - xuclada és més apropiat, cregui'm. - Han pogut contactar? - No, si més no, no hem rebut resposta. – Anem al pont.

Cap i segon arriben al pont, el cap s’apropa al pilot. – Ens atreu? – A cada moment és més perceptible, sí, ens està arrossegant. – Tenim opció de recuperar la llançadora? – Sense entrar al remolí, no senyor. – Tregui’ns d’aquí llavors. – El missatge de la 1627 deia que es podia superar el remolí. – Diu el segon. – Cert, però era un càlcul. No arriscaré la nau. – Espero que les llançadores tinguin sort.

El pilot comença la maniobra d’allunyament, pel monitor la imatge de la llançadora es difumina dins la zona tèrbola de l’espai. El pilot augmenta la potència dels motors. – L’atracció augmenta senyor. – Corregeixi el rumb, encari el remolí. – Entrarem? – No. Acceleri al màxim, pilot. – La nau tremola amb l’acceleració, al monitor les estrelles semblen allargar-se. – Corregeixi mitja fase el rumb.

Després de la correcció la nau surt de l’àrea d’atracció del remolí. - pilot, corregeixi el rumb fins recuperar el camí original. – Sí senyor. Vol, que redueixi la velocitat? – Aprofitem aquesta empenta si li sembla bé. Quan ens queda pel proper sistema? Amb la velocitat anterior sis cicles, amb l’actual ... potser tres, o dos. Mai no hem anat tan ràpids.

El cap es retira de nou al seu habitacle, torna a activar el terminal i escriu al quadern de bitàcoles. – No n’estic segur d’haver pres la decisió correcta. A l’altra banda del remolí hi havia una opció segura, en aquesta banda sols hi han incògnites. Tan de bo al proper sistema trobem un planeta amb condicions per viure.

L’ànim de la població esta caient, la posta dels grangus s’està endarrerint, si en trenta fases no s’ha produït podem tenir greus problemes de proveïment de menjar. Hi ha una part de la població que no acaba d’entendre el que va passar amb els garants i es mostren desconfiats amb els vigilants. Si no canvia la situació tindrem problemes.

3426. El final d'una guerra.

2009-04-10T11:30:00.000+02:00

Els vigilants envolten la sala on es reuneixen els garants, tots ells passen dins, miren amb desconfiança els vigilants, alguns fins i tot fan comentaris agressius en veu alta. – Que ningú no s’hi enfronti. – Ordena el segon pel canal de seguretat. Al seu costat l’informador va mirant com entren.

Dins les vibracions de converses enceses augmenta, en un moment s’escolta un clam general. – Ha arribat un dels guardians. – Diu l’informador. – No l’he vist passar. – Ja era a dins, ha estat amagat des de la inspecció d’habitacles. – Doncs està desarmat, la seva fulla era al seu habitacle. – La hi portarà el cap. Qüestió d’honor. – Ja. – Enfundat en l’uniforme de guardià apareix el cap, sols porta per posar el casc que li cobrirà el cap i el farà impossible de reconèixer.

El cap es para davant del segon i l’informador. – Bé, senyors, és molt possible que no ens tornem a veure, ha estat un plaer col·laborar amb vostès i penso que deixo en bones mans la nau. Ara quan entri, tanquin com hem acordat i no obrin fins que els hi doni el senyal.

El cap entra en la sala i les portes s’obren darrera d’ell, el segon obre el canal per escoltar el que passa a la sala, alguns sinars s’apropen a preguntar què passa. Un dels membres de l’assemblea s’apropa al segon. – Què està passant? – Una reunió de garants. – I el cap? – A dins. – Què fa a dins el cap? Aquests fanàtics el mataran. – Potser, però són les seves ordres, i és la seva guerra.

Pel canal s’escolta com el guardià. – Aquest que governa aquesta nau, aquest és un dels que va acabar amb el nostre estimat líder, traïdor que ens va vendre a les forces del mal, i que ha manipulat el vostre líder per no portar a terme la victòria de la fe.

El cap intervé tallant el guardià. – Sí, ho vaig fer. No, no va ser una traïció. Totes les mentides del líder sí ho eren. Quan va fer que ens amputessin els organs sexuals, quan va fer matar tots els que preguntaven el que no interessava, quan mentia sobre les seves visions, obtingudes pel molt de rahmah pres en les seves contínues borratxeres, rahmah que us prohibia a la resta.

A la sala les vibracions són pràcticament descontrolades, els dos guardians s’apropen l’un a l’altre per trobar-se front per front. El cap parla al guardià. - Sóc el guardià principal Insaur, sóc el que va clavar la seva fulla al cos del gran líder del garants, d'acord als pactes finals, li exigeixo que s'identifiqui. – Sóc el guardià Careus, si hagués pogut el meu cos hauria impedit que la seva fulla profanés el cos del líder. – Crec que li farà falta això. – Li diu el cap atansant-li la fulla.

El guardià l’agafa. – Sap que això és el final. – Ho sé. – Tots dos s’embranquen en una lluita que fa recular els garants cap als marges de la sala, alguns copegen la porta demanant que se’ls hi deixi sortir, d’altres vibren histèricament insultant el cap i donant suport el guardià.

La fulla del cap s’enfonsa per primera vegada en el guardià, sols l’ha tocat superficialment i el guardià se li llença amb més fúria, el só de les fulles envaeix la sala acompanyat dels cops rítmics que donen els garants a terra.

De sobte ambdues fulles es claven en el contrari. Els cops paren, tots els garants miren en silenci, dels dos cossos raja la sang, podria ser la sang d’una de les bosses circumdants o pertànyer a l’artèria principal, sols el poden saber amb la caiguda d’un dels cossos a terra.

Les mirades del cap i del guardià ja no lluiten, les fulles surten a poc a poc del cos del contrari. El guardià cau a terra mentre el cap trontolla, apropa el tentacle al cinturó i prem un botó.

L’ona expansiva fa tremolar la nau. – No! – Crida el segon. – Ràpid, obriu la porta! – No cal. – diu l’informador. – No cal córrer, no queda ningú viu. Les bombes de deflagració immediata ja ho tenen això. – Vostè ho sabia? – No, però era d’esperar. Com pensava que se’n sortiria el cap? Sols matant el guardià? Bé, ara ja sap qui sóc i com localitzar-me.

Dit això l’informador es perd entre els sinars que s’apropen a l’entrada. – Penso que haurem de cridar a una reunió de l’assemblea. – Diu el segon. – Sí, apaivagaré els ànims de la gent i la convocaré, espero que porti un informe fidedigne. – El tindrà. – El segon dona ordre d’obrir la sala mentre el membre de l’assemblea parla amb els sinars reunits.

El segon entra dins la sala, els cossos carbonitzats s’amunteguen a les vores. – Busquem supervivents? – Em temo que sols podem comptar cadàvers. Donin suport als sanitaris, mirin d’identificar-los tots, si és possible. – el segon veu dos cossos al mig de la sala. Porten l’uniforme dels guardians, treu el casc al primer, no està carbonitzat, és l’altre guardià, els seus ulls diuen que ja no queda vida en ell.

S’apropa al segon cos i li treu el casc, és el cap, encara respira. – Senyor. – No, ja sóc mort, no perdi el temps. – Calia? – Miri les caixes assignades als garants, hi trobarà armament suficient per prendre el control de la nau. Calia.

El cap perd l’últim alè. El segon fa un senyal a un aprell de vigilants. - És el cap, feu-vos-en càrrec. – Amb un altre vigilant s’apropa a les caixes dels garants, en obrir-les descobreix armament de darrera generació, llançadors de projectils en descàrrega contínua, torxes dirigibles de llarg abast i bombes de deflagració.

El segon abandona la sala deixant un sanitari al càrrec de l’operació i va cap a l’assemblea general, quan entra en la gran plaça tots el miren en silenci, sap que no ha d’esperar la pregunta. – He de comunicar que avui hi ha hagut una reunió de tots els garants, en aquesta reunió hi era també el cap de la nau, tot i que no hi era per la seva condició de cap.

- Els garants es disposaven a prendre el control de la nau i establir un estat teocràtic, haurien acabat amb tota la tripulació si l’haguessin considerat necessari. L’armament del que disposaven supera en molt el nostre.

- El cap, havia estat format com guardià principal, els guardians principals eren un cos que havia de liderar la guerra santa. Tanmateix ell i d’altres es van revoltar contra el gran líder del garants i el van matar ara fa uns cinquanta cicles. Des de llavors, el cos de guardians es va dividir en fidels al líder i revoltats, avui, per a nosaltres a acabat aquesta guerra. Els dos darrers guardians han mort. També han mort els prop de quatre-cents garants.

- Sé que hi havia gent que els hi tenia por, i que alguns us plantejàveu unir-vos-en si s’aixecaven. L’entenc, no tothom està disposat a perdre la vida. Jo no sé que hauria fet al lloc del cap, tanmateix ell va prendre una decisió i la va portar a terme. Parlem de quatre-cents morts, una massacre, però si ara no fossin morts, segurament jo ja ho estaria, i molts de vosaltres i quasi tots els tripulants.

- Durant la meva vida he hagut de prendre decisions molt dures, on algú ha perdut la vida i no sempre era el meu enemic, però sempre he evitat accions massives com aquesta, però davant dels esdeveniments no se m’acudeix una opció menys dolenta que la portada a terme pel cap. Sé que la llei impedeix fer-li un funeral oficial, així que prego en aquesta assemblea que se’ns permeti, als que el coneixíem donar-li el darrer adéu en privat.

Bona collita

2009-04-06T11:44:00.000+02:00

No ho puc evitar, la meva educació és profundament catòlica, i quan dic profundament vull dir estrictament això. Quan escolto plantejaments espirituals d’altres creences sempre em salta la dèria de no prendre-les en consideració, si parlen els bisbes, o el Papa de roma, la cosa és diferent, em sento amb cor de discutir-ho.

La realitat és que tan bajanades són unes com les altres, però si un imam deixa anar que la terra és plana se m’escapa el riure, si ho diu un bisbe m’encabrono. I és que la petja de la religió dins el cervell d’un nen és com un tatuatge fet a foc, no s’esborra mai, fins i tot quan ets prou assenyat per veure que d’iguals en són, bisbes i imams, pastors evangèlics i gurus varis.

Em recorda això com ensenyaven moral als nens en la novel·la Un món felíç, d’Aldous Huxley (perdó si no l’he escrit bé.), així ens acabem trobant, fem vacances de Setmana Santa, quaresma, Diumenge de rams, dissabte de glòria, dilluns de pasqua ...

Pocs, quasi ningú, recordem que en aquesta època no es celebrava la passió de ningú sinó l’inici de l’estació de la collita, la tornada de la llum del dia, la fruita fresca i els camps verds, l’alegria de poder retrobar-nos en el camí cap a les muntanyes amb el bestiar. Allò el van esborrar, van convertir el gaudi en patiment, van canviar la feina pel treball, l’esperança pel càstig.

Ens passen una i altra vegada la història d’un individu que va ser traït pel seu millor amic, que la resta d’amics van escampar la boira i fins i tot el seu pare va passar d’ell, quedant tan sols la seva soferta mare i la seva dona (tot i que s’empenyin en dir que no.), plorant el captiveri i la mort del seu fill i el seu company respectivament.

És curiós, Dues dones, una d’elles vexada com a puta per l’església, eren les úniques que van romandre al peu de patíbul, dues dones, en una època on les dones podien ser esbatussades sense cap mirament, feien front a uns hipotètics soldats que custodiaven al comdemnat.

Fora d’incongruències històriques, que sols en aquesta escena hi ha a cabassos, em fa pensar en què estem venerant, potser hauríem de girar la mirada, oblidar el penjat, i pensar en les dues dones que hi ploraven als seus peus. Com ha des ser una persona perquè, en el darrer moment sols la mare i la companya, les dues úniques persones que se’l devien estimar de debò malgrat tot, hi fossin al seu costat?

Això crec, ja que pel moment no tinc arguments històrics, si alguna vegada va existir un tal Jesús no era més de fiar que els fanàtics que maten per la seva fe, siguin catòlics, evangelistes, mormons, testimonis de Jehovà, sunites, xiites, i qualsevol altra religió, facció, secta o grupúscul religiós.

Així que, com que ja no patim, erròniament penso, per la propera collita, si més no penso que podríem recuperar aquests quatre o cinc dies pensant que és l’inici del bon temps, de les plujes que netejen l’aire, de les ganes de fer un clau, per molt que ja no sigui per tirar coets, per córrer sota la pluja que ens ha enxampat sense paraigües i acabar rient en veure’ns molls de dalt a baix.

I els que vulgueu patir amb el patiment d’un tal Jesús, doncs feu-lo, però no ens exigiu als altres que portem el cap cot, que aquests dies són de festa, que les flors tornen a néixer, que l’aire es neteja, que la vida torna a brollar.

Bona festa de l’inici de la collita a tothom.

Aquell planeta era un bluf

2009-04-03T09:00:00.000+02:00

Aquell planeta era un bluf, tot i que les sondes parlaven d’aigua, d’oxigen i de vegetació el que ens vam trobar allà va ser poc menys que un bassal, d’aigua sí, però amb un fort contingut d’amoníac, oxigen també, però amb una quantitat tan alta de metà que feia l’atmosfera irrespirable i quatre matolls que a més resultaven ser uns divertits fongs que xuclaven els pocs nutrients del terra.

Aquell planeta era un bluf, tot i que les sondes parlaven d’amoníac, de metà i de terra amb nutrients el que ens vam trobar allà va ser poc menys que un bassal, d’amoníac sí, però amb un fort contingut d’aigua, metà també, però amb una quantitat tan alta d’oxigen que feia l’atmosfera irrespirable i els pocs nutrients que se’ls empassaven uns divertits fongs de color verd.

Va ser de camí cap a la nau, tot just passant un coll pedregós que ens hi vam trobar cara a cara. No és que sigui un covard, però trobar-te davant d’uns éssers enfundats dins una mena de farcell, que es desplaçaven fent salts, que voleu que us digui, m’hi vaig espantar.

Va ser de camí cap a la nau, tot just passant un coll pedregós que ens hi vam trobar cara a cara. No és que sigui un covard, però trobar-te davant d’uns éssers enfundats dins una mena de farcell, que es desplaçaven basculant sobre dues extremitats, que voleu que us digui, m’hi vaig espantar.

De fet ens vam quedar tots parats, nosaltres i ells. A la fi, tot i que es sabia que un dia o altre ens hi trobaríem amb altres civilitzacions, no era així com ho esperàvem, i a més no anàvem preparats, ni equips per la traducció que tan bon resultat havien tingut amb dofins i balenes, ni armes per a una possible contingència.

De fet ens vam quedar tots parats, nosaltres i ells. A la fi, tot i que es sabia que un dia o altre ens hi trobaríem amb altres civilitzacions, no era així com ho esperàvem, i a més no anàvem preparats, ni equips per la traducció que tan bon resultat havien tingut amb glons i tnaris, ni armes per a una possible contingència.

Afortunadament semblava que ells estaven en la mateixa situació, ara el problema era com actuar i tot el que jo sabia era que qualsevol gest podia ser considerat en sentit contrari al desitjat, si tiràvem enrere podien entendre que els deixàvem passar o que ens preparàvem per atacar, si jo m’avançava podien entendre’l com una agressió o com un apropament amical, el que no podíem fer era seguir en aquella situació així que em vaig decidir a actuar.

Vaig avançar-me estenent la mà oberta cap amunt mentre pregava perquè això per a ells no signifiqués ni una ofensa, ni un repte, ni un no sé què que els hi fes atacar-nos.

Vaig avançar-me estenent les quatre palmes mentre pregava perquè això per a ells no signifiqués una ofensa, ni un repte, ni un no sé què que els hi fes atacar-nos.

De sobte el terra tremolà violentament, els membres dels dos grups rodolàrem mentre una esquerda s’obria als nostres peus, l’alienígena es va agafar al meu braç instintivament al veure’s engolit, alguns dels meus companys i dels seus van caure també. Vaig agafar un dels seus tentacles per evitar que acabés de caure, per primera vegada vaig veure els seus ulls en ells vaig poder llegir la por a tot el que estava passant, la por a morir.

De sobte el terra tremolà violentament, els membres dels dos grups rodolàrem mentre una esquerda s’obria als nostres peus, em vaig agafar al tentacle de l’alienígena instintivament al veure’m engolit, alguns dels meus companys i dels seus van caure també. Em va agafar un braç am l’altre tentacle per evitar que acabés de caure, per primera vegada vaig veure els seus ulls en ells vaig poder llegir la por a tot el que estava passant, la por a morir.

Quan la tremolor va parar vaig demanar els meus companys que eren fora que ajudessin els caiguts, nostres o seus, al cap d’una estona tots estàvem estesos i a raser, vaig mirar l’alienígena i ell em va mirar, va fer un soroll que vaig interpretar com una riallada, jo també estava rient, ens vam incorporar tots dos i vam tornar al moviment previ al terratrèmol, desprès d’uns maldestres intents vam intercanviar salutacions agafant un tentacle d’ell i sacsejant-lo i oferint les meves dues palmes desprès perquè ell posés les seves a sobre.

Quan la tremolor va parar vaig demanar els meus companys que eren fora que ajudessin els caiguts, nostres o seus, al cap d’una estona tots estàvem estesos i a raser, vaig mirar l’alienígena i ell em va mirar, va fer un soroll que vaig interpretar com una riallada, jo també estava rient, ens vam incorporar tots dos i vam tornar al moviment previ al terratrèmol, desprès d’uns maldestres intents vam intercanviar salutacions m’agafà un braç i me’l sacsejà i després oferint les meves quatre palmes que vaig posar a sobre de les seves.

M’hauria agradat dir-los que, si el volien, el planeta era seu, a la fi aquell roc no ens oferia el mínim per poder establir una colònia i el minerals dels que disposava els podíem aconseguir per tot l’univers, cada grup va seguir el seu camí, vam retornar a la llançadora i tornàrem a la nau, vam veure la seva nau al abandonar l’òrbita del planeta, just abans d’entrar en el portal, em va semblar que ells també ens miraven. Ara ja sabem que no estem sols a l’univers.

M’hauria agradat dir-los que, si el volien, el planeta era seu, a la fi aquell roc no ens oferia el mínim per poder establir una colònia i el minerals dels que disposava els podíem aconseguir per tot l’univers, cada grup va seguir el seu camí, vam retornar a l’elevador i tornàrem a la nau, vam veure la seva nau al abandonar l’òrbita del planeta, just abans d’entrar en el pas, em va semblar que ells també ens miraven. Ara ja sabem que no estem sols a l’univers.

3426. Abatre el joc

2009-03-31T09:00:00.000+02:00

El cap es troba amb el segon, junts caminen sense vibrar fins a una sala buida, el cap tanca la porta darrera d'ell. - Ara ja som sols. - Sí, senyor. - Em sembla que podem deixar el protocol per una estona. Sóc el guardià principal Insaur, sóc el que va clavar la seva fulla al cos del gran líder del garants.

El segon escolta en silenci. - Crec que vostè és també un guardià, si és així, i d'acord als pactes finals, li exigeixo que s'identifiqui. - Crec que s'equivoca, i ho sento, Insaur, jo no sóc un guardià principal, sóc, era un membre del servei secret del govern. Vaig estar infiltrat entre els garants molt de temps, controlant i informant sobre l'exèrcit de guardians.

El cap es mostra sorprès. - Què sap de nosaltres? - Moltes coses, durant el seu captiveri a l'illa del fred el gran líder va ser femella a la primera posta, l'única femella. Aquest fet es va convertir en un senyal per als garants. Tots els ous que van prosperar es van convertir en els membres de l'ordre dels guardians principals, l'exèrcit que conquistaria Shan, per a glòria de Unr.

- Per què ens van extirpar els organs genitals? - Això va ser una interpretació d'un dels versicles que havia escrit temps abans el líder. “De tots els guerrers de Unr sols un sobreviurà però els seus fills no veuran la llum.” - Així sóc fill d'aquell tarat? - Em sembla que sí. - I li dec el no poder procrear. - També.

- Si encara em quedava cap dubte de la justícia dels meus actes avui s'ha esvaït per sempre. Quin paper tenia vostè allà? - Oficialment sols observava, ara bé, ningú no em va ordenar no tancar les portes. - Així va ser que vam poder arribar al líder. - Vagi a saber. - M'està sorprenent ... - Si pregunta pel meu nom, ho sento, s'haurà de conformar amb l'actual, Lirnur, he tingut tants noms que ja no recordo el primer.

- Així tenim un problema, a la nau hi ha un altre guardià i no l'he localitzat. - Entenc que no es puguin reconèixer, aquell vestit els tapava d'amunt a avall. Però com sap que hi ha un altre? - el cap li mostra un dels tentacles. - Veu aquest bony? - Sí. - Un sensor, indica la presència d'un guardià a poca distància, és per això que no ho entenc, sempre que estem junts el sensor es posa en marxa. - Ara també. - Sí. - Crec que sé que passa.

El segon treu un estabornidor i es dirigeix a la porta, obre poc a poc. Se sent com algú s’esmuny pels passadissos. – S’ha parat. – Crec que sé de qui es tracta, l’eliminaré. – Pot detenir-ho però no l’elimini. – Seria preferible. – Ho sento, em lliga un pacte. – Vostè mana. – Gràcies. Tinc una reunió amb el meu informador, ens reunirem els tres. – Quan? – L’avisaré. Procuri que no estigui la seva ombra. – Així ho faré.

Cap i segon surten de la sala i tornen al pont el segon parla apart amb el cap de seguretat, el cap parla amb el pilot. – Quant queda fins al proper planeta? – En tres jornades podrem enviar sondes, ara, jo no em faria gaires il·lusions, està massa a prop de l’estrella. – En el moment que confirmem dades adverses canvií el rumb cap al proper sistema. – A velocitat màxima no arribarem fins d’aquí a déu cicles. – Massa temps. – Pensa el cap. – En poques fases estarem enmig d’un batibull que no ens en sortirem.

El cap es retira al seu habitacle, encén el terminal i revisa els missatges, hi ha un del líder dels garants, - L’obre i a mida que el llegeix se li encongeix el cor. – Estimat i temut guardià principal, us prego vingueu en el meu socors. Un dels fidels ha posat en dubte que jo tracti amb un guardià i ha assegurat que ell si en tracta i reclama que us presentem. Com bé sabeu si en tres jornades no us presento la meva mort serà un fet.

El cap crida al segon al seu habitacle. – Digui. – Em temo que ja tenim una data, tres jornades, miri d’aïllar la zona on els garants fan les seves reunions, que els vigilants deixin passar qualsevol que s’identifiqui com a garant. – Què ha de passar? – Han reclamat al líder que presenti al guardià principal amb qui parla. – I vostè anirà a eliminar-ho? – Sóc jo.

El segon es mostra sorprès. – No pateixi, no l’he enganyat, després dels primers aldarulls vaig pensar que una manera de controlar-los era tenir el líder local dominat. Al no tenir ningú a sobre podia fer i desfer, havent-hi un guardià qualsevol acció havia de ser informada prèviament. – Entenc, un doble joc. Bé, sospito que hi haurà morts. – Sospita bé, l’altre guardià apareixerà també.

El cap tecleja alguna cosa al terminal. – Acabo d’enviar la confirmació al líder. També l’hi he enviat un senyal al meu informador, ens reunirem aquí en un fase. – Així doncs tornaré al pont si no l’importa. – Faci, però pensi una possible estratègia, ja que és el dia vull que sigui el punt i final. – Això m’ha sonat molt dur. – Ho és. – Fins després cap.

Un senyal al terminal portàtil indica al segon que ha d’anar amb el cap, quan entra a l’habitacle un sinar, que recorda vagament, l’acompanya. – Segon, li presento a Rouah, és un sinar del continent est, un especialista en passar desapercebut. – Crec que ens hem vist en alguna ocasió. – El sinar li respon amablement. – Potser, he coincidit amb algunes missions del servei secret, algunes vegades del mateix bàndol, d’altres en bàndols contraris. – Ara! Vostè és el més esmunyedís dels lladres industrials que és coneix! – Ho era. Ara, les empreses que em pagaven ja no existeixen.

El cap, sorprès per les paraules del segon, pregunta. – espero que això no sigui un problema. – Cap ni un, senyor, mai no el vam poder enxampar però mai no ens va causar cap baixa. – Crec que s’equivoca, va haver-hi un cas. – Indústries del Sud. Sí, el recordo, vam haver d’elegir, o el deixàvem anar i ens feia la feina bruta o el capturàvem i un traïdor els seguia passant informació.

El sinar es sorprèn. – Què vol dir? – Que l’estàvem veient i que vostè no era el nostre objectiu, era ell. S’havia venut a Indústries del Sud, els hi passava tota la informació que arribava a les seves mans. – I perquè no el capturaven? – Política de departament. – Doncs, aprofitant que tots som vells coneguts què els hi sembla si anem per feina? – Intervé el cap.

L’informador explica la situació, s’ha presentat l’altre guardià tot i que no l’ha pogut identificar perquè anava amb l’uniforme. – Això no serà problema. Ja l’hem identificat, és un dels membres del servei de neteja. – El càrrec ideal, sempre estava a prop i mai no l’identificava. Qui es fixa en algú que neteja? – No l’han capturat?

La pregunta de l’informador va acotar el cap al segon. – És l’únic que no s’ha presentat quan els hem cridat per revisar els habitacles. – No patim ara. – Intervé el cap. – Jo aniré a la sala, quan tots els garants siguin a la sala vull que la tanquin. – Quan haurem d’obrir-la de nou? – el cap no respon. – Senyor! Quan haurem d’obrir-la? – Quan li ho ordeni. – I si li guanya? – No em guanyarà.

El segon es mostra disconforme. – Sembla molt segur, senyor, espero que no s’equivoqui. – No m’equivoco, segon. Rouah li dirà si queda algun garant fora, els coneix a tots. Segon, tot i els meus dubtes ha estat un bon segon, Haurà de convertir-se en cap de la nau, és problema seu, però convèncer aquell parell de grins de laboratori per que un d’ells li faci de segon.

Creix sense remei

2009-03-27T09:00:00.003+01:00

Mires les fotografies de fa uns anys, aquell petit farcell que portaves al braç dormia, plorava i embrutava bolquers, s’ha convertit en un belluguet que salta, crida t’explica històries, es fa mal, s’enfada, t’enfada, t’abraça i et fa un petó amb els morrets plens del darrer que ha menjat.

Avui, quan escric, la he deixada al col·legi amb el seu pastis d’aniversari, com sempre quan ja m’anava m’ha fet tornar per fer-me l’abraçada de rigor, per la cua d’ull he pogut veure com el de la furgoneta feia mala cara en veure’m recular.

No fa gaire encara havíem de pensar que era el que ens deia, avui s’explica perfectament. Fins i tot n’he viscut el seu primer desengany amorós. Em va colpir veure-la voler estar amb aquell nen i ell, amb veu ferma, dir-li al seu pare “Ja li vaig dir ahir que no la estimo.”.

Sí, l’he de reconèixer, em fa una abraçada i començo a liquar-me, directament, i tanmateix hi ha moments que t’has de posar, fer el cor fort i renyar-la quan en fa una de grossa. Sort dels moment en que t’infla d’orgull, quan amb molt pocs errors arriba a comptar fins a quaranta, quan identifica “la teva lletra” a l’alfabet, quan la sents cantar, emocionada, la cançó de les preti quiur.

Ja ho sé, quina bajanada de dibuixos, l’argument és una calca d’episodi a episodi, la coherència és una virtut inexistent; dimonis hiper musculats contra dues nenes de ... Deu anys? Potser dotze? I van i els guanyen. Però hauríeu de veure els seus ulls, aquella brillantor ho diu tot. I a la fi jo m’emocionava amb el Meteoro i el Simbad el marino, que es feia fort en estrènyer-se el cinturó, i quan les veig avui penso exactament el mateix que de les preti quiur dels nassos.

He vist els seus dibuixos passar de ser gargots incomprensibles a figures tremoloses, les seves paraules desmanegades a explicacions coherents, la he vist pujar a la bicicleta i prémer els pedals fins moure-la, la he vist pujar al tobogan mentre se’m feia un nus a dins i llençar-se sense por. I el seu somriure constant, les seves rialles, els seus ulls marrons il·luminats.

Creix sense remei, cada dia és una mica més independent, cada dia em necessita una mica menys. És un procés imperceptible, inevitable i a l’hora imprescindible. Cada dia hi ha un motiu per alegrar-me i un altre per patir. Avui, el dia que escric, farà quatre anys, és una nena gran, una mica més gran que ahir, més gran que fa un any. I això em recorda que jo sóc, també, una mica més gran, més gran que ahir, més gran que fa un any.

3426. Malediccions

2009-03-23T09:00:00.001+01:00

El cap entra a una petita sala, el llum no està encès, tanmateix sap que no està sol. – Hola. – Hola cap. – Què sabem? – El líder està neguitós. – Per què? – No acaba d’entendre la seva posició, pensa que vostè, com a guardià, s’hauria hagut de posicionar davant l’oferta del segon.

El cap rumia un moment. – Ha dit que jo en sóc el cap i alhora un guardià principal? – No pas, tot i que hi ha alguns que ja sospiten. – Potser hauré de parlar amb el líder. – Penso que és més greu, alguns estan qüestionant al líder. – Això potser molt bo o molt dolent. – Jo diria que és molt dolent.

- Per què? – No són els més moderats quins dubten de l’eficiència del líder sinó els més radicals. – I quin és el problema? – Volen brega, passar a l’acció. – Valorem el que pot passar. Suposem que el líder decideix fer-los cas i radicalitzar la situació. – Segurament hi hauria un atac als parians o al segon o a vostè.

- Interessant, preferiria que el blanc fòssim nosaltres preferiblement jo, vull evitar víctimes innocents. - entenc. - Suposem que el líder no els hi fa cas. – Em temo que podria ser assassinat. – en aquest cas ens hauríem d’assegurar que no poden donar la culpa a ningú altre, i seria el final del garantisme. – Podria esdevenir una matança entre garants. – Sí, ho sé. – Intentaríem evitar-ho?

- Indubtablement. Quina altra possibilitat hi ha? – Que el líder fos forçat a renunciar. – Aquesta sembla menys perillosa. – No crec, el substitut seria el seu auxiliar i pertany a la corrent més radical, de fet va ser el responsable de l’enfrontament amb els parians. – I com és que el líder no va actuar en contra d’ell? – Crec que en sap alguna cosa del líder que no sabem la resta.

- Això ens obre una altra possibilitat. – No la veig. – Centris en l’individu aquest, vull saber tot el que sigui possible d’ell abans de presentar-m’hi. – Així ho faré. Acabarà el malson? – Encara no ha començat em temo. – També ho penso així. Adéu. – Adéu.

El cap surt de la sala i fa el recorregut cap al seu habitacle, una ombra es mou a distància darrera d’ell. El cap sembla no adonar-se, el seu cervell navega en foscos pensaments esbrinant les passes a fer en aquelles terres fonedisses. El segon, no pot sincerar-se amb el segon tot i que voldria, si els garants pensen en un atac abans d’hora perillaria la seva vida.

Fer que caigui l’actual líder i fer que el substitut el tingui a ell, al cap com a enemic, ell és un guerrer, no te problema en arriscar la vida, però el segon, és amic de parians, i això no li ho perdonaran els garants. L’ombra s’acosta encara més al cap, el cap segueix endinsat als seus pensaments, l’obra es llença a sobre el cap al temps que una fulla metàl·lica fa pampallugues amb la llum.

El cos de l’agressor cau a terra amb la fulla clavada al cos. – Sabia que vindries. – Li diu el cap. – L’agressor, esbufegant sang li pregunta. – Qui t’ho va dir? – Sabia que vindries per mi tan bon punt vaig veure la marca al teu tentacle, ets un guardià principal, com jo. – Maleït, jo també te conec. Però tu com em coneixes? – Sóc el mateix que et va marcar en la gran batalla, Recordes?. – Ets un traïdor. – És curiós, jo penso el mateix de tu.

Els guardians de la nau s’apropen a la carrera, - Senyor? Què ha passat? – M’ha atacat. On és el segon? – Ja arribo, senyor. – Prengui el comandament, s’ha d’anomenar un tribunal. – Un guardià adverteix. – És mort, senyor, ja no podrem jutjar-ho. – El protocol diu que els fets s’han d’investigar. – El segon intervé. – recullin les gravacions de seguretat de la zona i identifiquin el mort, cap, ho sento, l’han d’acompanyar al seu habitacle i li demano que no es mogui d’allà. – No s’excusi, és el seu deure.

Un guardià acompanya el cap fins al seu habitacle, el segon fa una crida urgent a l’assemblea per a formar el tribunal, fases després el tribunal examina les gravacions. – No hi ha dubte, el mort ataca el cap. – Diu un dels jutges. – De totes maneres em sembla sospitós que el cap es pugui defensar així. – El cap te formació militar, segons la seva fitxa. – Tot i que no consta que entrés en combat mai.

El president del tribunal assevera. – No estem jutjant la carrera del cap, estem discernint si hi ha motiu per procedir a jutjar-ho. – Per què? – Pregunta un altre jutge. – Què vol dir? – Sí, per què l’ataca? El cap ha estat prou curós en les seves decisions, no hi ha un ambient hostil cap a ell. – Molt em temo que això no el sabrem mai. Penso que hauríem de decidir si procedim.

Els membres del tribunal emeten el seu vot, tots menys un aixequen el tentacle esquerre, l’altre aixeca el dret. El president, seguint el protocol li pregunta. – Quin és el motiu de la seva discordança? – Crec que el cap hauria d’explicar el que sàpiga de l’agressor. – Això l’hi ho podem demanar en aquest moment. Algú està en contra?

Ningú no respon, el president demana al guardià que faci venir el cap, una estona després el cap és davant el tribunal. El segon també ha vingut, tot i que es manté apart. El president li explica al cap la situació. – Tenim una pregunta a fer-li, li vull recordar que, en aquest moment pot no contestar-la, tot i que podria ser contraproduent per a vostè, però si la contesta que sigui la veritat perquè si després es demostra que menteix, com ha de saber, seria delicte.

El cap respon al president. – Gràcies president, tractaré de respondre tot el que sigui possible i em permeti el meu càrrec. – Per quin motiu el mort el va atacar? – El cap rumia un moment. – Els hi adverteixo que hi ha una part que no puc explicar però intentaré aclarir-ho.

- Jo era un cadet, hi havia un grup clandestí que s’estava preparant per donar un cop d’estat, estaven ensinistrant un exèrcit molt nombrós, els superiors lleials organitzaren una operació de sabotatge. L’intent de cop es va portar a terme i va tenir un èxit parcial, des de llavors els que vam estar en aquella història estem en guerra, una guerra encoberta.

Un dels jutges, incòmode, pregunta. – I el mort? – Evident ment l’atacant i jo estàvem en bàndols oposats. – I en quin bàndol estava vostè? – En el dels bons, es clar. – No podria ser més explícit? – Pregunta el jutge, molest. – Ho sento, va haver-hi una treva on es va acordar que fins que no acabés la guerra ningú no ho explicaria tot.

El president pregunta al cap. – Vol dir que encara hi hauran més situacions així? – Potser una més, quedem dos guardians a la nau, no ens coneixem i no sabem si pertanyem al mateix bàndol, si ens acabem identificant com a aliats, haurem guanyat i portarem a terme el nostre objectiu final sinó un del dos morirà i el guanyador portarà a terme el seu objectiu final. – Pot explicar-nos aquests objectius finals? – Ho sento, encara no.

El president agraeix al cap la seva col·laboració i el tribunal torna a votar, es produeix el mateix resultat que la vegada anterior. – Potser voldria explicar-se. – Pregunta el president. – Crec que les explicacions del cap no són suficients ni aclaridores. Sóc conscient que estic en minoria però vull que consti la meva disconformitat amb la decisió del tribunal. – Aplaudeixo la seva actitud i així constarà.

El president dóna per tancat el cas i indica al segon que es pot aixecar la inhabilitació temporal del cap. – Bé senyor, ja l’ha sentit torna a ser el cap de la nau. – Bona feina segon, hi ha res important que m’hagi d’informar? – No res senyor. – Crec que haurem de parlar vostè i jo. – Quan vulgui. – Demà. – Demà parlarem senyor.