Els contes de la Magda

Rutines

2025-07-31T19:40:00.000+02:00

A les mares no se’ls pot fer raonar. Tampoc serveix de res justificar, explicar, argumentar. Les mares només esperen que se’ls demani perdó i que se’ls agraeixi tot el que han fet. O pensen que han fet. Si fas això (agrair i demanar perdó, dues paraules, res més), les mares son felices.

I segurament tenen raó. La vida és molt més senzilla d’aquesta manera.

La nit passada havia fet tempesta i la M havia tingut uns somnis estranys. La mare, la filla, la gossa, molts veïns, molts nens, molt de menjar que ningú volia, moltes plantes que els nens trencaven, sense que ningú els demanés perquè ho feien.

S’havia despertat pels crits dels veïns de baix.

Què fer quan sents una parella cridant? Què pensar, quan saps que a tu també t’ha passat, no una, ni dues, sinó multitud de vegades, i que l’última cosa útil en aquells moments hauria estat que el veí et piqués a la porta preguntant què passa. No saps què fer. Intentes no sentir. Intentes entendre el que es diuen. Intentes tapar les veus. Intentes caminar amb passes sorolloses. I el mal rotllo t’acompanya tot el matí, sense poder-hi fer res fins que se t’acudeix exorcitzar-lo i l’escrius. Obres l’ordinador, et baralles amb el programa de dictar que no reconeix el català, et baralles amb el chat gpt que va a la seva i et fa perdre temps, t’adones que es fa tard i has quedat. Fins que al final, obres l’antiquat i fiable word i tecleges amb els dos dits, com ho has fet sempre, i les paraules flueixen, la sensació de gris s’esvaneix, el món torna a la seva òrbita, i llavors aixeques la vista, veus per primer cop la tassa de cafè plena, que no recordes haver fet, aixeques encara més la vista, veus la muntanya on les cases ja són més que els arbres -però encara hi ha arbres!-, veus els núvols, s’acosta la pluja, i a baix només se sent el nen de la parella, la seva mare el fa riure, i tornes a ser tu, i somrius, i recordes que ahir li vas dir gràcies i perdó a la mare, encara que no saps perquè, però ella ho necessitava, i avui és un altre dia, i fa quinze anys no podies caminar, i ara pots, i fa tantes vegades que et volies morir, i encara ets aquí, i hi ha un ocell davant de la finestra, i respires fondo, i comences a beure el cafè fred, que et sembla el millor cafè que hagis begut mai.

Estiu a Brasov

2023-09-04T13:17:00.005+02:00

El vestit vermell, potser amb un estampat de flors, els cabells recollits i els braços com ales desplomades, movent l’aire de manera desordenada i rítmica. Corre, s’enfila sobre els testos de la terrassa, s’inclina sobre la barana, agita una bossa de plàstic. Definitivament, està ballant. Una coreografia estranya, maldestra i tan alegra que sembla trista. Està lluny, en una de les moltes terrasses que s’encaren al sol com poden. Desapareix, hi torna més tard, amb un vestit blau i amb un paper blanc a la mà, la mateixa dansa. Torna a desaparèixer, torna a sortir, vestit verd i manta vermella sobre el cap, torna a ballar. Cada cop mou més els braços i menys les cames. Els seus braços son forts, els moviments criden.

Em pregunto si saltarà. És una setena o vuitena planta. Em pregunto si hauria d’avisar algú. Ella entra al pis. Ja no en surt. Al cap d’una estona, un colom s’asseu a l’arbre de la seva terrassa. Sembla que no hi ha res a témer.

El tren és com un forn. La gent entra i busca el seu seient, amb cares vermelles i mirades enrabiades. Ella porta els cabells recollits en una cua massa alta, pantalons massa curts, samarreta massa estreta, sabatilles de color de rosa i es queixa de tot el que li ha passat durant les vacances. Ell seu davant d’ella, és calb, porta pantalons pirates del mateix color de rosa i parla sovint pel mòbil. Al cap de mitja hora tothom sap en detall els diners que li deuen els clients per les peces de segona mà que els instal·la com si fossin noves. És baixet i la suor li regalima per sobre la panxa. I, de cop, el veig que s’aixeca, s’asseu al costat d’ella, li agafa la mà i l’hi fa un petó. Així, com si res. Com si ho fes cada dia. I ella riu com si rigués cada dia.

Em pregunto si, en algun moment de la seva vida, sabran reconèixer la sort que tenen.

A mig camí acostumo comprar-me una ampolla d’aigua, en una d’aquelles botigues petites i fosques, on tenen de tot. Avui hi ha un noi a dins, parlant amb la venedora. No deu tenir més de vint-i-pocs, ella. Quina mala cara, que t’ha passat alguna cosa. Sí, se m’ha mort la mare. Estàs de conya. Penses que es pot fer conya amb una cosa així. No fotis. Com ha passat. Va anar a treballar a Itàlia, com cada any, i en tornar, se li va gangrenar la cama i la hi van haver de tallar i... No aguanto més. Surto sense comprar-ne res.

Em pregunto si era veritat o no. La noia no reia. El noi havia rigut al principi, després la veu se li havia tornat petita.

El primer dia que la vaig veure la vaig batejar: la senyora Mig-pas. A primera vista semblava la típica àvia que camina tan a poc a poc que sembla que no es mou. D’aquella edat indefinida que, amb sort, tenim les dones quan passem dels 70. Anava mudada, amb pantalons clars i brusa conjuntada, amb barret marró i bossa en bandolera. Va trigar vint minuts a fer uns 10 metres. Vaig sentir compassió, empatia, por. L’endemà, a la mateixa hora, la senyora Mig-pas hi tornava. Aquest cop em vaig fixar que el barret era blau, del mateix color que la bossa, un model diferent del del dia abans. La seva cara no mostrava tristesa. El tercer dia, i tots els altres, la vaig veure, sempre a la mateixa hora, caminant a mig pas els 40 metres fins al carrer i tornant, sense presses, ni paraules, sempre mudada, sempre diferent.

Em pregunto d’on treu la força per no renunciar. I ja no sento gens de por.

Es fa difícil saber si la pluja ha parat del tot o encara no. Per sota els arbres continua caient aigua i els bancs, impertorbables, com guardians d’absències fugisseres, estan molls. En tot el parc només es veu un noi. Amb mig cap rapat i jaqueta de pell, mira d’un costat a l’altre, desorientat. Decideix seure al primer banc, sense fixar-s’hi. Es queda quiet, la mirada tremolosa, les gotes de pluja sobre les mans. Sosté el ram de flors, embolcallat en un paper lluent, cap amunt, com un trofeu que no es mereix.

Em pregunto quant trigarà la noia. Em pregunto si hi arribarà. Em pregunto quan tornarà a ploure.

La ciutat és gran, però els parcs la fan propera. Sempre m’assec a un extrem del banc. És la meva manera introvertida de deixar la porta oberta. Avui s’hi acosta una senyora gran, amb una veu suau, que costa de sentir. Porta mitges, barret d’estiu, arracades d’or amb pedres blaves i un anell a joc. Fa frases llargues i correctes, li agrada parlar. En té prou d’algun interrogant i d’una mirada atenta. Qualsevol pregunta senzilla enceta històries d’una vida plena. Però buida. Més de 40 anys sense fer amics a la ciutat dels parcs. Un germà com a suport, ara paralitzat. I tan maca que n’és, la ciutat. I tants viatges, i tants somnis. Cada matí s’esforça per sortir de casa: si caic, com a mínim que caigui al carrer, on em veurà algú.

Em pregunto quantes senyores es queden assegudes en una cadira, al costat de la porta, sense forces, ni ganes de sortir, a la ciutat dels parcs.

El veí de la primera planta

2023-07-16T15:56:00.002+02:00

Fa anys que l’observo. Viu a la primera planta d’aquell edifici lleig, massa alt i ple d’esquerdes, del temps de la dictadura. És un barri mig abandonat, encara que molt cèntric, com un petit món passat que ha sobreviscut dins de l’altre, el present. Allà, els arbres han crescut tant que amaguen la gent. O la gent es transforma en arbres, difícil d’esbrinar-ho.

Fa un temps es dedicava a empaperar l’escala de l’edifici amb folis d’A4, escrits a mà, amb una lletra lligada, molt bonica, per cert. No feu soroll després de les 10 de la nit. No poseu la televisió massa alta. No deixeu els cotxets al replà. No aparqueu davant de l’entrada. No parleu malament dels vells. Bé, això últim potser no hi sortia, però tot l’altre -i més- sí.

L’any passat s’asseia, cada dia, fins que es feia fosc, a la finestra del menjador. No saludava, però no parava de rondinar, cada cop que hi passava algú. La seva mirada hauria pogut fer mal, si s’ho hagués proposat. Sort que la distància entre ell -instal·lat a la seva senyorívola primera planta- i nosaltres, els ciutadans senzills que teníem l’honor de compartir parets i aire amb ell, era considerable. Quan parlava, li sortien galls a cada inici de frase i les mans se li movien com ocells engabiats. Feia oracions molt correctes, amb subjecte i predicat, i les pronunciava amb ràbia i gotes de saliva. No sé si era sord o només sentia el que li convenia. Mai no contestava, si li preguntaves alguna cosa.

Les males llengües, o sigui les veïnes del replà, havien penjat plantes i draps a la banda dels balcons que donava cap al seu pis, per no veure’l, i explicaven que, de jove, havia estat Algú. O sigui algú del Partit. Que havia tingut diners, responsabilitats i dona enjoiada. Que el cotxe de luxe aparcat davant de la seva finestra, el que es rovellava una mica més cada hivern i que tenia les rodes desinflades, era seu. Un malparit, vaja. A ell no li dirigien la paraula.

Aquest estiu, no el veig mai. Hi ha la finestra oberta i, a dins, se sent la televisió. Diria que massa alta, pel seu criteri. Sempre el mateix canal, un on fan notícies i debats sobre les notícies i notícies sobre els debats del dia abans. Dia i nit. A vegades, cap al vespre, la finestra s’il·lumina una estona, curta. O això m’ha semblat veure. No hi ha papers amb prohibicions enlloc. Les plantes dels testos que hi ha davant de la seva porta estan tan seques que no sé si encara viuen. Les he començat a regar, per si de cas. Hi vaig de puntetes, a la nit, perquè em fa por que el vell rondinaire no em senti. Potser senzillament vol deixar morir les plantes, com va fer amb el cotxe, penso. Ves a saber.

Ha passat ja mig juliol i la finestra i la televisió continuen obertes. A qualsevol hora, per més aviat o tard que sigui. Cap altre senyal de l’home. Les veïnes s’encongeixen d’espatlles i s’afanyen a entrar, perquè tenen alguna cosa al foc. Era molt vell, deixen anar, de tant en tant. Se’m fa un nus al coll cada cop que hi entro o surto.

La bona notícia és que una de les plantes ha ressuscitat. Creix uns centímetres cada dia i sembla que vol florir. El carter ha deixat una carta per l’home que havia sigut Algú. Em pregunto si la hi hauria de pujar. Continuo tenir por. Qui sap si té una pistola, dels temps quan els comunistes vivien molt millor que els que no ho eren i sabien que tots els altres els odiaven. Qui sap les històries que explicaria aquest home. Qui sap si encara és viu.

A l’asfalt, sota la seva finestra, oberta i amb la mateixa cantarella de televisió, avui hi ha un gat. És negre i escanyolit. Menja una cuixa de pollastre. Sembla sencera. El gat no té pressa, s’hi recrea. Sí, pot ser que l’hagi portat d’un altre lloc i que hagi decidit cruspir-se-la just davant de la finestra del iaio enfadat. També pot ser que algú la hi hagi tirat per la finestra. Tot pot ser.

La Berta

2022-08-21T21:35:00.063+02:00

Cada país té els seus costums, la seva manera de prendre el cafè, la seva hora de migdiada, els seus núvols, els seus teulats i tots els seus altres animals. Estranyament propis, diria. Perquè gairebé mai ens fixem en el pes dels núvols o en el comportament dels ocells urbans. Donem per suposat que tots els núvols són fets de partícules d’aigua en suspensió i que a totes les mallerengues els agraden els cacauets. I no és veritat. Les mallerengues romaneses ignoren els cacauets durant dies, però -quan els descobreixen- no poden parar de menjar-ne, convidar tota la família, fins als cosins més llunyans, emborratxar-se de felicitat, saltar i volar en trajectes acrobàtics fora de tot control. Passen de la indiferència més absoluta a l’alegria més salvatge en qüestió de minuts. Quan ja no hi ha cacauets, s’enfaden i, en el millor dels casos, et tiren cagarades i insults sense mastegar abans d’anar-se’n. Espontaneïtat est-europea a la seva màxima expressió. La Clara ho havia descobert per casualitat, durant unes vacances. I no podia deixar de tornar-hi, any rere any.

Darrere l’aire fort de muntanya i el barri de cases benestants, la que ella havia llogat era vella, dues plantes mig reformades, unes vistes esbiaixades cap a un carreró ple de males herbes, un menjador amb un sofà trencat i dues finestres amb barrots que donaven al pati dels veïns. No hi havia gaire llum, ni balcons, tampoc colors clars. No hi havia miralls. Hi havia algunes plantes jubilades, la majoria espècies vàries de cactus, difuminades sota la pols. Sobrevivien per inèrcia, amb la tossuderia dels éssers abandonats. La Clara havia reservat la casa per internet, pensant que era barata i que no hi passaria gaire temps a dins. Que es passaria els dies fora, absorbint cada gota de pluja que pogués i respirant el perfum del bosc. Que ho faria amb la seva parella, o amb la seva germana, o amb alguna de les amigues d’abans. Al final, ningú no hi va poder venir i el temps es va amargar. Les temperatures no baixaven tant com ho havia esperat i, a la tarda, el vent parava i el substituïen el silenci i la penombra.

Van passar dies fins que va tenir prou coratge d’obrir una de les finestres que donava al pati dels veïns. Li semblava que algú la renyaria, que feia mal fet d'irrompre dins de la intimitat d’aquella gent. Les cases no acostumen tenir finestres que s’obren cap al pati del veïns.

La primera gota de pluja li va caure sobre la mà dreta, mentre l’obria. L’aire va explotar a la seva cara, fresc com un matí d’abril. I dos ulls brillants, lluitant per sortir entre els pèls llargs i bruts, se li van plantar just davant. La Clara es va espantar i gairebé va caure enrere. Però la gossa, alta, despentinada, amb una llengua d’un pam, s’aguantava dreta, agafada als barrots, callada, amb un somriure fins a les orelles i una cua que semblava un molí de vent de tant que es movia. La Clara no havia vist mai un ésser tan expressiu. Es va sorprendre rient tota sola. De fet no sola, perquè des d’aquell moment, quan va conèixer la Berta i el seu somriure, no es va tornar a sentir sola.

Va recuperar les ganes de recórrer la ciutat, de caminar, d’experimentar, de mirar, i en va descobrir de noves: tornar a casa, obrir la finestra i esperar que els veïns anessin a dormir per compartir el sopar amb la Berta. La seva extrema timidesa combinada amb algun fragment de conversa malhumorada sentida a la casa del costat, el fet que la Berta es passava la vida entre tres parets, una porta sempre tancada i dues finestres amb barrots, que mai no la treien a passeig, ni mai no li dirigien la paraula si no era per renyar-la, ni mai no la deixaven entrar a casa, van fer que les dues preferissin trobar-se d’amagat, en la complicitat de la nit. A vegades algun esquirol que baixava pel teulat distreia la Berta i les feia riure a les dues, a la seva manera conjunta, callada i feliç. Aquells moments eren perfectes. Els dies de la Clara i de la Berta, d’abans de conèixer-se, havien estat iguals, com les partícules d’aigua en suspensió: voltar entre la porta de la casa i la del carrer, cadascuna en el seu propi pati, en la seva pròpia vida, sense escapar-se, sense decebre, sense queixar-se, sense perdre mai els somnis, ni les ganes de riure. Es reconeixien l’una dins de l’altra. I encara que, segurament, no es tornarien a veure, es sentien unides per sempre.

La Clara va allargar les vacances fins que no es va poder més. Se’n va anar amb l’arribada de les primeres neus i amb un buit a dalt del pit. L’última nit es va adormir al costat de la finestra oberta, tocant amb la mà el front aspre i calent de la Berta. A la matinada li va donar les últimes galetes i li va prometre tornar, amb la boca petita i les galtes vermelles. No tenia dret de mentir la seva amiga i la veritat era que no tenia ni idea de quan podria tornar, si és que algun dia ho faria, ni de si les dues encara estarien vives. Se’n va emportar l’últim somriure innocent del món.

Entremig hi va haver una pandèmia, algunes guerres, el planeta es va enfadar i es va escalfar encara més, enviant huracans i incendis per avisar l’espècie humana que la seva estupidesa estava arribant a límits insuportables. Havien passat més de dos anys quan hi va poder tornar. Va trigar dies a passar pel carrer de la Berta. Li costava respirar quan imaginava el pati buit, sense cap record de la gossa vella, lletja, descuidada i meravellosa. Hi havia moltes possibilitats que no hagués sobreviscut i ella no tenia gens de ganes de comprovar-ho.

Va passar per davant de la porta, tancada, amb una mínima obertura arran de carrer, per on no es podia veure res, només ensumar i somiar i esperar que algun dia els somnis es fessin realitat. La Berta no va bordar. Va acostar el seu morro pelut a l’escletxa de sota la porta i va moure la cua amb més ganes que mai. Va llepar la mà de la dona i se’n va emportar la galeta cap al seu llit, com si no hagués passat ni un sol dia sense veure’s.

La Clara hi va tornar, any rere any. La Berta la va reconèixer sempre. A les seves cares, el temps s’havia adormit i els somriures s’hi havien acomodat, còmplices, silenciosos i per sempre.

Guerres

2022-03-17T20:40:00.000+01:00

En aquella casa les plantes i les persones es morien sense que ningú se n’adonés, en silenci. Les descobrien anys més tard, carbonitzades.

No s’hi sentia mai cap música, cap ball, cap riure. Les hores i les dècades passaven linealment, l’una darrere l’altra, com perles barates de les quals ningú en qüestionava l’autenticitat.

De vegades naixien criatures amb llavis molsuts i galtes innocents, sense sospitar que el seu naixement només marcava l’inici d’una llarga sèrie de dies i nits iguals. Les llavors es transformaven en fulles que més tard queien i cobrien el terra amb una capa prima de pau, que canviava de color a mesura que t’hi acostaves.

La Mara havia nascut en aquella casa.

Va ser la criatura més transparent de totes.

Amb un gest furiós, la Mara tira el llibre. Ella ho sap, ella és l’única que sap que allò és mentida. No n’hi havia hagut morts solitàries, ni arbres carbonitzats. Hi havia hagut amor i cançons i carícies i riures i dolços que es quedaven enganxats al paladar fins i tot després d’adormir-se. Hi havia hagut un món meravellós. El món que el pare volia fer desaparèixer. El món on ell no hi era i on la Mara vivia amb la seva mare en la casa més verda i més feliç que hi pogués haver.

No recorda el dia que el pare va tornar de la guerra. Potser va ser un d’aquells matins de febrer, quan el vent esborra les passes i les paraules. Tampoc recorda com va ser que van canviar tant, ells tres. Com van esdevenir les ombres que son ara. Les mirades apagades, les llàgrimes seques, els silencis que no es creuen mai. La por de despertar altres pors. La por dels cops. La por del baf d’alcohol i dels objectes que poden caure i fer soroll.

La Mara recull el llibre de terra i ressegueix amb l’índex el nom del seu pare, amb lletres daurades a la coberta, com l’havia vist a ell fent-ho tantes vegades, de petita. És el que hi queda, de la seva família, de la seva casa, de la seva història. La mare es va morir fa anys, encorbada i sorda a qualsevol futur. El pare s’ha mort avui. Abans que la Mara li pogués dir que no recorda res del llibre que va escriure en tornar de la guerra, ni de la seva vida junts. Abans que li pogués dir tota la ràbia i tot el dolor, dir-li que li va arrabassar la llum, i la dolçor, i tot el que hauria pogut tenir si ell no les hagués abandonat, si ell no hagués anat a defensar aquelles banderes tristes, aquelles fulles falses.

El pare s’ha mort avui i qui sap si abans s’havia adonat del mal que havia fet. Ningú no ho sap. Ningú no ho sabrà mai.

Silenci groc

2022-02-27T19:55:00.000+01:00

Hi ha moltes classes de silencis, tants com persones, tants com moments.

Hi ha el silenci del matí de diumenge, el que travessa persianes mig baixades i fa que la llum sembli diferent, com acabada de néixer.

Hi ha el silenci de darrere les parpelles tancades, a l’estirar-te al llit, un cop acabat de netejar la cuina, de portar a dormir el petit, de preparar els entrepans per a l’escola i d’apuntar al mòbil les tasques per a l’endemà.

Hi ha el silenci tímid, com una brisa que pateix per no enterbolir les superfícies, el que arriba després de les abraçades.

I també hi ha els silencis de dins del cotxe, en un trajecte interminable, aquella voràgine que separa i que uneix, el silenci d’un home que sap que s’està morint, el silenci d’una dona que sap que el seu home sap que s’està morint.

Aquest és el silenci que més costa de trencar. És fort com una corda llargament trenada. Per molt que t’hi esmercis, és inútil. Els dits no obeeixen, els ulls fan mal, les paraules s’estanquen al ventre i no es deixen parir. No hi ha cap eina per foradar el mur.

Fins que arriba un dia, sense saber com, que sents un altre silenci. Un silenci petit, que s’esmuny entre esquerdes que ni sabies que existien, un silenci que t’emplena els pulmons, i el segueixes com un gos, i en vols més, i et diu que les llàgrimes d’ara son diferents, que ja no cremen, ni criden, només netegen. Aquell silenci groc de les mimoses. Aquell silenci.

Agost, setembre, octubre, novembre, desembre, gener i febrer

2022-01-21T13:32:00.000+01:00

La Dúnia havia comprat el pis del carrer de davant de la platja pensant que allà trobaria els seus somnis. Però els últims temps hi feia molt de sol, massa. La calor li fonia els músculs i la voluntat. L’únic que la distreia del desig d’evaporar-se era el mar. Sentir el mar, tocar el mar. Quan ni això no l’ajudava, anava al pis i s’estirava a terra, amb l’orella enganxada al gres. El gres era un substitut de l’aigua. La feia oblidar la forma exacta del passat. Li descomprimia les temples del xivarri del dolor. Podia empetitir-se, enlairar-se i vagarejar per paisatges inexistents. Podia descansar.

Va veure les cycas un matí, aviat, quan l’aire encara es deixava respirar. Dins d’uns testos blancs, al costat de cap al mar, tres terrasses per sota de la seva. Eren petites però el seu verd esquitxava fresc la boirina matinera. No va ser fins al cap d’una setmana que li va passar pel cap, com una mosca molesta, el pensament que en aquell pis, el de les palmeres nanes, només hi anaven turistes, cada dia uns altres, famílies amb fills adolescents, parelles morenes, joves cridaners. No li molestaven pas, el soroll s’esmorteïa amb el moviment de les onades i la xafogor de la nit. Però alguna cosa l’havia posat en guàrdia. Encara no sabia què era, en donava la culpa al mal de cap pre-menstrual o als missatges tèrbols que l’ordinador degotava de tant en tant.

Cap a finals d’agost, quan a l’edifici es van començar a baixar persianes, lligar tendals i endreçar mobles de vímet, es va il·luminar, o enfosquir, segons com: si aquell pis, tres terrasses per sota el seu, només servia per lloguers turístics, què passaria a l’hivern? Ara encara veia algú abocant-hi el gel d’una copa o una ampolla d’aigua massa calenta. Què passaria però a l’hivern, amb les cycas, si no hi anava ningú. Bah, foteses. Segur que a l’agència ja ho tenen pensat. Potser llogaran el pis per tot l’any. O s’emportaran les palmeres cap a un lloc on les puguin cuidar. Hi havia tantes solucions, que era perdre el temps pensar qui les regaria. Al quedar-se sola, s’havia tornat molt susceptible, mal-fiada, deien les amigues, segurament amb raó.

Al setembre el sol va afluixar, com cada any. Els dies es van escurçar i, a poc a poc, ella va tornar a la feliç rutina de les caminades llargues, els dinars-sopars, les pel·lícules de la 2 i els llibres sense acabar. Les amigues ja no la pressionaven gaire i, fins i tot, gaudia d’aquest abandó, que setmanes abans hauria definit com trist. La platja s’havia relaxat també, mandrejant entre posidònies migratòries i gavines de cop callades. La vella figuera del passeig feia una olor divina. Els grills s’havien tornat bojos i ella patia quan els sentia cantant a ple pulmó. Tan a prop del mar, beneits. Afanyeu-vos a buscar un lloc on passar l’hivern.

A l’edifici, ella era l’única que s’hi havia quedat després d’acabar la temporada de vacances. De tant en tant, per algun pont, s’obrien un parell de finestres més i uns pocs veïns, els que durant l’estiu havien tingut el pis llogat, es saludaven en veu alta, per espantar el silenci que començava a fer pudor de resclosit. A finals d’octubre, amb l’arribada de les pluges i la tramuntana, -oh, el mar, mirall de núvols màgics, oh, el mar de tardor- van deixar de venir. Ella sortia a la terrassa i es mirava les dues palmeres, tres pisos per sota el seu. Feia temps que no hi veia ningú. Les plantes començaven a tenir alguna branca groga, però això era normal, és el que fan a la tardor. Devien haver patit una mica per falta d’aigua, però ara, amb les pluges, es recuperarien de seguida. Li preocupava el fet que no se les haguessin emportat. Que les haguessin deixat allà soles, a la intempèrie. Fins quan. Per què. Les amigues amb les quals n’havia parlat, s’havien ofès, amb rialles petites i punxegudes, com els copets a l’esquena, ui, sí, va, dona, no siguis així, què t’importen dues plantes, com si això fos el teu problema, o com si fossin éssers vius, va, vinga. Éssers vius, deien. Com si fossin. Havia deixat de trucar-les, havia rebutjat els intents de contacte posteriors i havia donat de baixa l’internet, total per què, una despesa inútil, com si no tingués res millor a fer que estar pendent dels humans que es passen la vida parlant de coses que ignoren.

Al contrari del que havia pensat, que s’hi acabaria acostumant, al mar fosquejant, a les pèrdues i a la supervivència, cada dia es sentia més angoixada. No era pas la soledat, aquesta la tranquil·litzava, era la sensació de tornar al principi de tot: els somnis s’havien complert i se n’havien anat, el cercle estava tancat, no tenia res per oblidar, tampoc per desitjar, tot el que havia viscut estava acabat. Era tot i era res. Ara, que ja no tenia ningú que li digués que s’havia de distreure, sortir de casa, oblidar-se’n, començar de zero, és quan finalment es sentia lliure. Lliure de plorar, si així tenia ganes, o de riure i cantar, com una criatura, sense motiu. O de morir. Ara sí que podia admetre, sense por, l’alegria d’haver viscut. Amb dolor i amb somnis trencats, amb passió i cicatrius. Potser la vida ja era passat. Potser ara tocava descansar.

Va arribar desembre i va deixar de ploure. L’hivern es perfilava a l’horitzó, sec i confús. Les puntes de les palmeres es tornaven cada dia més grogues. La Dúnia sortia cada pocs minuts a comprovar com la mort els empaitava, tancades dins el seu espai inaccessible i anònim. Havia provat de fer passar una mànega fins a la terrassa de baix, sense aconseguir-ho. Havia trucat a totes les agències, a veure si trobava la que tenia el pis en custòdia o propietat. Només va acumular ràbia i arrugues: era impossible fer arribar l’aigua a les plantes abandonades.

Uns dies abans de Nadal, tot es va accelerar. El fred i la sequera torturaven les petites cycas sense descans. La Dúnia s’havia aprimat tant que no aconseguia treure’s la fred dels ossos ni a la nit, sota una muntanya de mantes. Passava els dies arraulida en una cadira a la terrassa, amb la mirada fixa en els dos testos blancs. No se’n podia oblidar ni un minut. Amagada darrere una capa de superstició instintiva, intentava no mirar directament les fulles seques, que encara protegien entremig una ombra de verd. Pensava que si no les veia mortes, no ho serien. Ja no tenia cap idea de com salvar-les. Només li quedava la seva mirada, cada cop més buida, enganxada a la possibilitat de la vida. Les amigues feia temps que no trucaven. Ningú no venia a cuidar les plantes. El mar dormia sota un vidre indiferent. Cada matí de gener, la Dúnia i les palmeres s’acomiadaven en silenci, sense saber qui se n’aniria primer.

I llavors, un bon dia, a principis de febrer, sense avís ni ovacions, van arribar els pelicans.

El cel es va emblanquir en un segon, tapat per una simfonia d’alades. Eren immensos i volaven sense fer cap soroll. Se li va posar la pell de gallina i es va fregar el ulls amb els punys, mai havia vist pelicans en aquest poble, mai havia vist enlloc tants pelicans. Segurament desapareixerien d’un moment a l’altre. Només devien ser un somni.

Però s’hi van quedar. Van aterrar de manera ordenada a les terrasses, com si aquí fos casa seva. Alguns van portar branquetes i palla i van abrigar els testos. D’altres van anar a buscar aigua als rius i la van deixar anar amb compte sobre les plantes gairebé mortes.

Els pelicans no se’n van anar fins que les cycas van treure fulles noves i la Dúnia va tornar a riure i a cantar, amb desacords infantils. Llavors sí, se’n van enlairar, van pintar el cel de rosa-esperança per un segon i van desaparèixer, a poc a poc, com el vapor del carrer de davant de la platja a l’estiu.

Dia de Reis

2022-01-07T20:01:00.000+01:00

És dia de Reis. Em desperto, com cada any, abans de les set.

No és la impaciència, ni l’emoció el que em desvetlla. Els trets se senten tan a prop que sembla que els caçadors han entrat a casa. Pam-pam-pam o pam-pam-pam-pam. Algun tret aïllat, pocs. Entremig, l’eco i, després de l’eco, el silenci. El silenci que vibra fort dins les oïdes i que et deixa el temps just per pensar que fa mal. Per entendre que, com cada any, els Reis són els humans que maten encara que no ho necessitin.

Fa un parell d’anys que comparteixo espai i moments amb éssers temorencs, alguns més vulnerables que d’altres, éssers que volen conèixer el meu món i adaptar-s’hi: eriçons, molts ocells, alguna guineu, una marta esquiva i preciosa. Les mallerengues coven a la caseta que els hi vam posar. Els tudons festegen per les alzines del voltant. Els gaigs s’instal·len cada estiu al seu niu bast, immens, davant de la porta del garatge. Mengen els nespres quan n’és temporada. Algun dels pollets, lleig com un dinosaure pelat, deixa l’arbre sense saber volar i no vol tornar-hi de cap de les maneres. Algun cau i ja no s’aixeca. És dur haver-los d’enterrar. És dur veure’ls quan no se’n surten.

I algun dia et trobes davant d’un d’ells que ja te plomes i que et vol ensenyar com ha aprés saltar fins a la branca de dalt. I un altre dia, a l’hivern, veus els eriçons tafanejant d’un costat a l’altre, buscant la poma o els cacauets, sense cap intenció d’hibernar. I algun altre dia, mentre prens el cafè a la terrassa, t’adones que una parella de caderneres estan construint el niu a un metre d’on ets, vigilant cada moviment que fas, parant a cada pas, mirant, xiulant, parant i continuant, i quasi explotes d’emoció. I el pròxim dia veus el niuet, precari i suau, i després el primer ou, blanc amb taques vermelles, i el segon, i el sisè, i sents que l’alegria et puja a la gola, cada cop més, i no saps si podràs amb tantes emocions, si el teu cor serà prou fort per resistir-ho, i ets la persona més afortunada del món i qualsevol problema s’esvaeix i tornes a ser jove i eufòrica i immensament feliç.

Fa anys que els petits de la casa han aixecat el vol. Fa anys que els Reis ja no hi passen o hi passen tard o ja no es disfressen quan hi passen. Fa anys que no m’haig de menjar la taronja i les galetes que els nens deixaven la nit abans. Que tampoc no cal despertar-me de matinada per posar els regals sobre els plats on mirava de deixar alguna engruna perquè la ficció sigui encara més surrealista. Fa anys que no ric gaire. Ni m’hi faig gaire amb els humans. Ni trobo sempre propòsits pels anys que van passant. Així i tot, em sento la persona més afortunada del món. Oblido totes les soledats quan em trobo amb els petits éssers fantàstics que em permeten compartir el seu món.

I ara sé que també hi ha un preu a pagar, que mai més podré no posar cara a les morts que marquen els trets. Ja mai més podré ignorar el sofriment i la crueltat.

És dia de Reis. Fa anys, els fills em despertaven amb crits de sorpresa, amb rialles i salts d’alegria, emplenant tota la casa d’olor de primavera. Encara en tinc la boca i la memòria plenes, d’aquella fràgil i irrepetible felicitat. Avui només hi queden els trets. Avui hi ha altres fills, d’altres mares, dèbils i confiats, d’ulls vius i passes suaus, que ja no tornaran a casa.

Fantasmes

2021-12-28T21:25:00.000+01:00

Ningú no li toca els cabells. Ningú no li acaricia les galtes. Ningú no li escalfa les mans. Ningú no ensuma les històries de la seva pell. Ningú no emplena els silencis del seu cap. Ningú no escolta les seves passes, a la nit. Ningú sap quin és el seu ocell favorit, ni quins plecs li surten al voltant dels ulls quan riu.

D’ençà que viuen junts, dubta cada cop més de la seva existència. Se n’han anat els colors fa temps i l’aire pesa com un sostre massa baix. Les parets s’inclinen cap endins i les ombres s’escurcen. Potser en algun moment s’ha adormit i ha somiat una vida que no era la seva. Potser tot ha estat només un somni.

Quan dormen els fantasmes, es pregunta.

Al mirall, la seva imatge s’ha anat esvaint, a poc a poc. Només hi queda una taca imprecisa d’humitat.

L'ocell

2021-12-18T20:40:00.001+01:00

Devia tenir tretze anys.

Em vaig marejar mentre mirava la pantalla des d’una de les files del mig, fosques, xafogoses i pestilents. No sé quina pel·lícula feien. Els tres mosqueters o alguna per l’estil. Prou atractiva com per fer-nos anar, a mi i a la meva millor amiga, al cinema més cutre de la ciutat. Vaig tenir el temps just per sortir i deixar-me caure al mig de la vorera. M’havia passat el mateix altres vegades, sabia que necessitava aire i estirar-me. Al costat, la gent caminava tant de pressa que no podia distingir si estava dins de la pel·lícula o fora. Em vaig desmaiar.

Recordo la cara de la dona, sí, tants anys després, encara recordo aquella cara que no he tornat a veure mai més. Fina i blanca, molt blanca. Amb cabells negres i ben pentinats. Una senyora. És el que vaig pensar, mentre ella em tocava la cara i les meves oïdes deixaven de xiular i els colors es tornaven a separar. Una senyora, com treta d’una pel·lícula de cavallers. Ella parlava, una veu elegant com tota ella, i la meva amiga li contestava per mi. Jo només tenia control sobre la meva mirada. No recordo el que deia, només recordo que em va portar a l’hospital i allà em vaig passar tres setmanes llargues com només ho son a l’adolescència.

Feia vida de malalta en una sala amb molts llits i llençols esparracats de tant rentar, aguantant proves i exàmens com una persona gran i rient d’amagat de la gavina que robava el menjar que la meva mare em feia guardar a l’ampit de la finestra. Reia d’amagat, perquè als tretze anys ja sabia que a casa nostra no sobrava el menjar i que la mare havia d’esmorzar menys per portar-me una mica d’embotit barat o un tros de pa encara calent. Reia d’amagat, perquè a l’hospital les famílies dels pacients els havien de portar menjar de casa i lliscar un bitllet dels estalvis d’emergències a la butxaca de les infermeres, perquè si no, no ens haurien pres la temperatura cada dia, ni ens haurien donat totes les medecines que ens tocaven, ni ens haurien canviat mai els llençols o els pijames. Reia d’amagat, perquè la mare apareixia cada dia amb els ulls inflats, en tornar de la feina i abans d’anar a buscar la meva germana, i jo sabia que a ella no li hauria fet gens de gràcia que jo em rigués, perquè en aquella mica d’embotit de soja hi havia hores de cua al carrer, davant la botiga, amb les cames cansades, el cap a punt d’explotar i la gent que empenyia i renegava i sobrevivia. Tampoc li hauria fet gràcia que ningú es rigués, perquè aquells dies el meu pare s’havia anat de casa per segon cop i ella guanyava massa poc i els veïns eren molt xafarders i les dones de la seva generació s’haurien mort abans de confessar que les havien deixat. Sabia que només podia riure d’amagat perquè la meva mare odiava la gavina. Se li veia la ràbia als ulls quan la feia fora. Tota la ràbia. Tota la ràbia d’un dolor massa temps contingut.

El pare m’ho havia preguntat, un dia abans de desmaiar-me, potser. Ens havia fet seure, a mi i a la meva germana, que només tenia set anys, però era igual, l’escenari era el que hi comptava, tot havia de ser formal i seriós. I exculpatori, cosa que vaig trigar més de trenta anys a entendre.

Noieta, tu ja ho has vist. Hi he tornat, ho he provat, ja ho has vist. Es dirigia a mi, mentre la meva germana devia jugar amb una de les seves nines. No la renyava. Tampoc la mirava. Només em mirava a mi, intensament, amb els ulls atents i els gestos amples. Cada dia hi ha crits i crits i més crits, ja ho veus. Diga-m’ho tu, noieta, faré el que tu em diguis. T’ho prometo, el que em diguis.

I jo estrenyia els llavis i provava de sentir-me orgullosa, perquè jo era la filla gran, perquè el pare m’ho preguntava a mi i a ningú altre, perquè el pare faria el que jo digués. Tenia ganes de plorar, però estrenyia fort els llavis i mirava la boca del pare, que parlava amb tanta confiança i tanta tristesa i tant egoisme. Però jo encara no sabia que allò era egoisme. Jo era massa petita fins i tot per entendre la paraula egoista. En aquell temps, creia que egoistes eren els nens que no volien deixar el bolígraf que els hi sobrava a un altre nen que no en tenia.

Mirava la boca del pare i els seus ulls tan tristos i l’únic que volia era que tot s’acabés i pogués anar-me’n i amagar-me sota la taula del menjador, darrere les estovalles llargues i planxades, allà on guardava Lo que el viento se llevó, pispat de la biblioteca dels grans. Envejava la meva germana que només estava per la seva nina i en qui el pare ni es fixava.

No va acceptar un fluixet El que tu vulguis, pare, ni els meus ulls esquius, ni les espatlles encongides com dos signes d’interrogació. Em va insistir i insistir, fins que em va treure el que volia sentir.

Sí, millor que te’n vagis.

Recorda que t’ho he preguntat, eh? Recorda-ho. Me’n vaig perquè tu m’ho dius, noieta. Ho faig perquè tu m’ho demanes, ho veus, oi? Tu mateixa ho has vist. Ho he provat i no me n’he sortit. És pitjor que abans. Cada dia crits i més crits. No s’hi pot viure amb la teva mare, noieta. Ho he provat.

Sí, pare.

Anys després, en devia tenir divuit o dinou, me’n vaig anar de ca la mare, jo també. Vaig buscar el pis de la meva tia, era on vivia llavors el pare. Aquell dia, ell ja no em va dir que no s’hi pot viure amb la mare: quan jo em vaig ensorrar i li vaig dir que no podia més, que no tornaria amb ella mai més, que prefereixo casar-me amb el primer home que em vulgui o matar-me abans de tornar a casa seva, aquell dia el pare em va dir que allò eren bestieses de nena petita, que la mare era la millor de totes les mares del món, que teníem molta sort de tenir-la i que tranquil·la, que aviat em passarà la rabieta i veuré que no hi ha ningú que m’estimi i em cuidi millor que ella. I jo somicava i l’implorava, deixa’m quedar amb tu, no et faré nosa, ara soc gran, aniré a la universitat o treballaré i només vindré de tant en tant, però deixa’m quedar, pare, no m’hi facis tornar, si et plau, pare, si et plau.

Recordo molt bé la cara blanca d’aquella senyora que em va recollir del terra brut de davant del cinema cutre i em va portar en taxi fins a l’hospital. Mai més no me l’he tornat a trobar. Mai he sabut qui era. L’he recordat avui.

Aquest matí un ocell petit s’ha donat un cop contra el vidre de la terrassa. No era un pardal, tenia el bec llarg i les plomes fines, d’un gris clar. S’ha quedat estabornit a terra. L’he aixecat a la barana i m’he quedat esperant. Se li tancaven els ulls i les cames no l’aguantaven. Cada cop s’encongia més. Ja ho havia vist això abans. No podia deixar de mirar-lo i crec que jo també m’anava encongint. No volia veure-ho. Tampoc me’n podia anar. D’alguna fondària de la meva por, no sé com, m’ha sortit una veu falsa, unes paraules matusseres, ets molt maco, sí, i tant que sí, ets molt maco, obre els ulls, mira el cel, i tant que sí, ja et trobes millor, i ets molt maco, i tant que sí... I sé que costa de creure-ho, però l’ocell ha tornat a obrir els ulls i semblava que em sentia perquè ha girat una mica el cap. Després d’uns minuts ha tancat el bec i ha obert les ales. Una mica més tard ha volat fins a la primera branca, a tocar la terrassa. M’he quedat amb ell una hora o més, fins que s’ha recuperat del tot i ha volat cap a dalt.

Llavors he respirat fort i, no sé per què, m’han vingut a la memòria aquella senyora misteriosa que, fa molts anys, es va preocupar per mi, i aquella noia fràgil que devia ser jo als tretze anys, quan els meus pares s’acabaven de separar per segon cop, i m’agradaven les novel·les de dones valentes i les pel·lícules de mosqueters, i em sentia feliç perquè aquella senyora tan guapa em va veure, es va parar, em va aixecar de terra i em va portar a l’hospital.

Escates

2021-12-16T19:31:00.002+01:00

De petita, les escates no se li notaven gens.

Tenia la pell tan fina que les ombres la travessaven, amb botes enfangades, sense adonar-se’n. Però per dins, ella les sentia totes, les esgarrapades, els cops, les pluges, els gestos que li esqueixaven la cuirassa. Va aprendre a mossegar-se la llengua i a empassar-se les llàgrimes. Tampoc no servien per res.

La mare va ser la primera en fixar-s’hi. Quan la banyava, l’aigua lliscava per sobre seu en línies paral·leles, com si fos de vidre. Va començar a fregar-la cada cop més fort, i la sacsejava quan la veia tancar els ulls. Per què plores, digues, eh? Què et passa? Cada nit, abans de portar-la al llit, des d’abans que la nena pogués parlar, la sacsejava i la fregava, i la tornava a fregar i a sacsejar, amb una fúria sorda. Per què plores?

Amb el temps, la mare es va estovar, o potser només es va cansar, o potser la nena va fer-se gran. Les llàgrimes es van evaporar més de pressa, sense ulls vermells, ni ganyotes de dolor. El patiment, encara no domesticat, es va amagar ben endins, aprenent dissimular, i aquesta seria la lliçó més important de la seva vida.

De la mateixa manera que el seu cos agafava volum i la seva ment es modelava, les escates s’endurien i feien més mal. Per fora només se li veia l’epidermis seca, tibada, anònima. Però cada vegada que algú la tocava, les escates s’enlairaven com un núvol de pols, provocant un dolor que li separava els ossos i la carn. Havia provat d’explicar-ho però ningú no ho entenia. Quina imaginació aquesta noia, deien. Quines manies. Li giraven l’esquena i se n’anaven, rient. Els riures també fan mal. Els riures tenen una ressonància que fa vibrar les escates, com una ràfega de vent entre fulles de l’any passat. El dolor continuava, impossible de parar abans que s’acabessin els ecos.

Va entendre aviat que els altres no eren com ella. Que les escates no cobrien tots els cossos o, que si ho feien, aquestes devien ser toves i amables i la gent no patia per tenir-ne. Les seves es tornaren més rígides i la transparència infantil va donar pas a un color canviant, opac. Ara es banyava sola i va aprendre com vestir-se: com que les escates més grosses li tapaven els pits i el pubis, no costava gaire dissimular-les. Les mitjanes, les que li pujaven pels malucs i les espatlles, quedaven igualment amagades sota la roba. Per sort, les de les mans, peus i cara s’havien quedat translúcides, com quan era petita, i podien passar per gotes de suor. El dolor que sentia quan algú la tocava no havia disminuït, tot el contrari. Intentava viure sense que ningú la veiés, sense parlar ni escoltar, sense mirar ni demanar mirades. L’únic objectiu era passar desapercebuda i intocable. I cada dia aprenia més maneres d’aconseguir-lo.

Fins que un dia, sola al mig del carrer, es va parar, forçant-se a esperar. A veure què passaria. Va sentir com la gent lliscava pel seu costat, i les seves siluetes la travessaven sense fer-li mal. Per fi podia prendre’s un descans i respirar fondo. El seu cos havia ordenat les escates i s’havia acabat transformant en un mirall perfecte, on els altres éssers vius es reflectien, rebotaven i continuaven el camí, sense adonar-se’n de res. La seva vida començava a ser més fàcil.

Fins el dia ú del mes tretzè de l’any tres mil ú no hi va haver cap incidència. Gairebé s’havia acostumat a la invisibilitat i a la llibertat que aquesta li donava.

Aquell dia va passar el que havia de passar: els ulls de color tempesta se li van clavar abans que ella pogués entendre que havia deixat de ser invisible. Que, en aquell moment i en aquell lloc, algú l’havia descobert. Havia travessat la seva disfressa perfecta, ara totalment inútil, i s’hi havia quedat, en una situació gens previsible. I ara què. El cor se li va parar, la pell se li va eriçar, preparada per recordar el dolor, els dits van començar a tamborinejar ritmes d’alerta. I ara què. Es mou, s’hi queda, s’escapa, calla, crida, dissimula o què. Les opcions giraven embogides al seu voltant, sense donar-li temps d’atrapar-ne cap. L’única cosa que no es movia en aquell vertigen eren els ulls de color tempesta del noi. Emmarcats en una total absència del dolor.

Al cap d’un moment, o potser un any, o deu, la noia va trobar el seu cos translúcid, despullat, reflectit dins dels ulls grisos, i era tan blanc com abans, com quan tot feia mal i tot podia morir. Va continuar mirant, més a dins, amb ganes de veure’s com era de veritat: va descobrir-se unes petites taques, com núvols de sucre, enganxades a les puntes dels dits i, mentre es preguntava què devien ser, aquelles protuberàncies agafaven consistència i forma, i començaven a moure’s, primer maldestres, després més regulars, a batzegades alegres, cada cop més ràpides, vibrants com els colibrís.

Ja no li’n quedava cap, d’escates. El cos tan blanc que semblava translúcid havia deixat de fer mal. Havia deixat de fabricar disfresses. Havia deixat d’amagar-se i patir. Ara estava cobert d’una miríada de plomes blanques.

Dins dels ulls de color tempesta va quedar per sempre més la imatge de la noia tímida, que un bon dia va obrir les ales i se’n va enlairar, deixant enrere traces de somriures i felicitat.

Un nou món

2021-03-13T20:17:00.002+01:00

Fa tant que no surt de casa que no recorda el color de les finestres vistes per fora. Son grises. Les finestres, vol dir. Grises, opaques, iguals. No s’hi pot veure res, darrere.

Recorda l’àvia, que es va apagar a poc a poc, al llit alt, de quan era jove, els coixins d’espígol, els ulls que recollien el cel. També recorda els primers matins, la silueta de la Mar, els braços dolços, els cabells foscos a contrallum, el somriure. I la distància. I els somnis separats.

Recorda la petita aranya que va fer niu a la finestra de la cuina, un teixit blanc, la Mar va xisclar, quin fàstic, ell es va estovar en veure els ous petits i transparents, i l’aranya corrent com boja d’un costat a l’altre, i ell netejant la finestra gairebé sense mirar, i en acabar, tornar a veure l’aranya, ja quieta, mirant-lo, sola i trista, al mateix lloc.

La Mar fa temps que ja no hi viu, al pis, el gat que s’enfilava al balcó cada vespre fa dies que no es sent. L’aranya se’n va anar la setmana passada. Tot de cop s’adona que ja no sent ni la parella del tercer, han deixat de discutir-se en algun moment donat, no sap quan, ni el noi de l’altre costat del carrer, el que tocava el piano de nou a onze, ni el camió d’escombraries que sacsejava els vidres quan passava. Ara mateix no recorda què ha passat amb la radio. La televisió i la internet havien fallat gairebé al mateix temps, però i la ràdio. L’escoltava sovint, sobretot en quedar-se sol, li feia companyia i li agradava riure sense saber per què, només perquè els de la ràdio ho feien i tot semblava real i divertit i tot passarà aviat i encara hem tingut sort, ara apreciem les coses petites, la vida, la soledat... Quan va callar la radio.

Només recorda les finestres, cada cop més tancades. Així i tot, reflecteixen el sol, els núvols, els arbres que es mouen i cruixen, els edificis fràgils i el pol·len, que a vegades s’escola entre l’aranya i el seu niu desert i puja en espirals al mig de la cuina, a l’alçada dels ulls, concentrant la por del contagi i l’alegria de l’oblit.

Per fora, totes les finestres es veuen iguals. Grises. Opaques. Fredes. Planes. Buides.

No hi ha ningú al carrer.

Una filera de formigues, que no es veu on comença, ni on acaba, ocupa el carril de la dreta, tot sencer, formant una massa negra que vibra a una velocitat hipnòtica. Vistes de lluny, diries que només son l’ombra d’un animal prehistòric, immòbil i inquietant.

La platja

2021-01-04T19:39:00.000+01:00

Caminant cada matí d’estiu, a la mateixa hora, per la platja encara neta i callada, acabes coneixent totes les guarderies de peixos camuflades entre posidònies, l’ordre d’arribada dels vigilants de bicicletes aquàtiques, els atacs de gana de les gavines adolescents i, fins i tot, la forma de les petjades dels que, com tu, prefereixen la pseudo-soledat marina a la soledat estancada del dormitori. No acostumen ser gaire més interessants que tu mateix. Tampoc no acostumen confirmar-te’n o infirmar-te’n l’opinió. La curiositat superficial que fa que us mireu els peus o els barrets en creuar-vos només satisfà la necessitat que, des d’una certa distància, ningú pogués pensar que ets l’únic que passeja sol per la platja.

Però hi ha un personatge que sí que t’obliga a parar en sec, gairebé ensopegar, i, fins i tot, dubtar si contestar-li el bon dia, sorollós i efusiu, amb el qual es planta davant teu, o seguir amb el teu caminar ple d’una profunda buidor.

Aquest personatge –que fa un parell de setmanes de juny que me’l trobo, amb puntualitat premonitòria– em va agafar per sorpresa els primers quatre dies. El cinquè ja el tenia encabit en una categoria força definida, un problema psíquic i, per sort, inofensiu, família que el porta fins a la platja cada matí i l’hi deixa fins a l’hora de dinar, ulls clars i banyador estampat amb dibuixos hawaians. Aquesta explicació, reconec que una mica simplista, em va permetre tornar a la meva soledat no compartida sense penedir-me’n i ignorar-lo amb obstinació. Vaig començar a deixar passar el seu sorollós i efusiu bon dia igual que si fos el crec d’un tros de petxina ja esquerdat. Ell va continuar passejant el banyador hawaià i el bon humor no contagiós, sense fer cas dels malcarats que no li contestaven, pescant amb mirades llargues alguna frase d’un turista despistat i donant cops de peu a pilotes imaginàries que li xutaven amics invisibles. De tant en tant, amb un ritual complicadíssim, amagava la gran motxilla negra que duia sempre a l’esquena darrere un pilonet ridícul de sorra i, mirant a tots els costats, com un ànec a dalt d’un penya-segat, es tirava al mar. Hi tornava en menys d’un minut, tremolant i amb el blau del ulls encès d’un orgull que el sobrepassava. Victòria, semblava que cridava tot ell, mentre dels llavis només li sortien esquitxos d’aigua salada barrejats amb vocals potents: bOn dIAAA...

Vaig tornar-hi passat l’estiu, amb una setmana de vacances que em permetia recuperar la soledat estancada i desitjar amb tota la superfície del meu cor una altra soledat, idèntica però diferent, que acompanyi les meves passes sobre la mateixa platja, on res havia canviat i la brisa mandrejava igual que al principi d’estiu. El primer dia, entre els pocs caminants i esquivant muntanyes d’algues que ja no amagaven res, ni la pudor de la seva descomposició, m’hi vaig creuar quatre vegades amb la mateixa dona. Duia un bikini estampat en colors vius i tenia una manera curiosa de caminar, a gambades curtes i dubitatives. La tercera vegada no vaig girar el cap en direcció contrària, pretenent que el paisatge de la dreta s’acabava de transformar en una arribada massiva de naus extraterrestres. Vaig aguantar la mirada fixa endavant i, de cua d’ull, vaig comprovar que efectivament el bikini era estampat amb motius hawaians i que no lligava gens amb la seva cara, arrugada i pàl·lida sota un barret ridícul, amb llaç rosa. La quarta vegada, sense voler, vaig apressar el pas mentre buscava desesperadament una direcció natural cap a on mirar. Llavors vaig sentir, com una ombra vacil·lant, un minúscul bon dia. Em va sorprendre tant que gairebé em paro. Després de titubar un parell de segons, vaig poder redreçar-me i recuperar l’equilibri de la indiferència. Però el fet que aquella dona -que en el meu cap ja havia classificat, jubilada o a punt, divorciada o vídua, amb fills grans o sense, frustrada i decebuda per absolutament tot i tothom- m’hagués saludat amb aquell bon dia, perdut i sense substància, però un bon dia necessitat d’amor i companyia i resposta, al cap i a la fi, em va deixar tan tocat que vaig haver d’abandonar corrents la platja en direcció al xiringuito on podia meditar sobre l’extraordinari fet mentre em refrescava el cervell amb ajuda d’una cervesa neutralitzadora. El perill ja havia passat, vaig pensar. Res més lluny de la realitat. De camí cap al punt de salvació em topo amb l’home inofensiu i sorollós que el juny havia aconseguit ignorar i gairebé oblidar. Em saluda com a un vell conegut, amb el seu propi bon dia i se’m tira a sobre, en un intent -nascut frustrat- d’abraçar-me. No cal dir que vaig fugir cames ajudeu-me fins a l’última terrassa de la platja.

Les sorpreses encara no s’havien acabat. Al cap de mitja hora de mindfulness i cerveses rehabilitadores, vaig veure passant per la vora de l’aigua una estranya parella que gesticulava molt i parlava en veu massa alta. Ell reia amb una veu de campana i ella explicava no sé què d’una amiga que s’havia jubilat i se n’havia anat de casa seva. Tothom es girava per mirar-los, evidentment. Els dos duien banyadors amb estampat hawaià.

No cal dir que, cada dia de la setmana de setembre que vaig passar al poble de la platja, em vaig trobar amb la nova parella, parlant alt, rient i saludant tothom amb un bon dia sorollós, exagerat, feliç i doble. A més a més, als dos els havien sortit uns manyocs de plomes blanques a les espatlles, que s’estremien a cada pas i que les gavines miraven incrèdules i mortes d’enveja. La meva soledat va deixar de fer pudor d’estancat i, en tornar a la feina i a la vida de cada dia, em vaig sorprendre fregant-me les espatlles de tant en tant, com si esperés trobar-m’hi algun petit plomall. Fins i tot, en la meva via de redempció a la senzillesa, vaig començar a riure més.

Coses inesperades

2020-12-18T20:29:00.001+01:00

—No.

La resposta va sonar seca, com una branca amagada sota les fulles de l’any passat.

—No necessito ajuda. Ho faig sola.— va afegir, mentre aguantava la nena sota el braç esquerre i estirava el cotxet amb l’altre, en direcció a les escales. No ho va dir amb mala llet. Ho va dir fluixet i ferm. Com un bon dia, et responc, encara que de bo no en tingui res, perquè soc una persona civilitzada, però no continuïs parlant-me i ni se t’acudeixi barrar-me el pas.

I ell ho va entendre tal qual. No li calien més paraules per copsar la buidor d’aquella vida, concentrada tota en la mirada i en la força dels dits. Va apartar-li el braç amb delicadesa, insistint amb la pressió justa perquè ella deixés una escletxa oberta per a la curiositat, abans de tornar-se a pujar la cremallera del rebuig. Sense buscar-li els ulls, sense esperar aprovació, va portar el cotxet fins a la sala d’espera. El bebè que hi havia a dins va deixar de plorar i va girar la boca cap a la seva mà, buscant-la.

—No el toquis. No el toquis, em sents.

L’escletxa s’havia tancat.

—No el toquis.

—Tranquil.la. No passa res.

—No el toquis.

No es van tornar a trobar i en Jan no sap per què ara. Per què aquella imatge. Aquella mirada fosca. Aquella fredor als gestos. Els cabells llargs. No recorda el color. Una metxa grisa o potser blanca a prop de la cara. Mans pàl·lides. Venes marcades. Sota les parpelles li cou alguna cosa, un brunzit sord, com de por, de campana esquerdada, el mateix que havia sentit llavors. Han passat anys. No sap si molts o pocs. No l’ha tornat a veure. No recorda tampoc haver-hi pensat abans d’avui. Avui. Avui és el dia que mataran la seva companya. La Lola. Lola, la gossa. I ell haurà d’estar-se allà, mirant-ho. No vol fer-ho. Evidentment. No vol ser-hi. No vol que la matin. Però ho haurà de fer. No hi ha excusa possible. Haurà de mirar com ho fan. Haurà d’acariciar-li el cap i les orelles i el morro i fer veure que no passa res. Fer veure que no entén la seva mirada. Ho ha de fer i en Jan torna a pensar en la dona del cotxet i la troba a faltar d’una manera estranya, molt fort, molt fort, necessita tocar-li les mans fredes i necessita estrènyer-les i escalfar-les i no deixar-l’hi anar mai. Mai.

La veterinària és jove i parla molt. No li permet enfonsar-se. El trucarà un parell de dies més tard i, al cap de sis mesos de la mort de la Lola, decidiran anar a viure junts. Ella portarà la seva joventut, els seus dos gossos i tres gats i poca cosa més. Seran feliços i tindran un fill. Li posaran Jan, igual. Seran encara més feliços i ocupats. Més tard, es relaxaran, s’oblidaran d’abraçar-se i pensaran que rentar-se les dents cada dia és exagerar. Amb passes furtives, la foscor tornarà. En Jan començarà a dormir al sofà del menjador i a odiar els gats que el desperten a les quatre del matí. Es mirarà el fill i es preguntarà des de quan té aquesta veu aguda, tan semblant a la de la mare. Intentarà jugar-hi i acabarà amagant-se. Sentirà desdeny per ell mateix, per ser un mal pare, per no estimar la seva dona. Sentirà fàstic. Sentirà ganes -incontrolables- de beure, de córrer, de passar hores en pàgines de porno.

Un dia, sense esperar-s’ho, descobrirà una cara desconeguda al mirall i es girarà per veure si darrere seu hi ha algú. Tocarà el mirall i l’esgarraparà amb l’ungla de l’índex fins que li surti sang. Xuclarà el dit i descobrirà que la sang no té gust de res.

A la sala d’espera no queden cadires. La gent es recolza a les parets. Hi ha alguns que s’han assegut a terra. Una administrativa s’hi obre pas amb dificultat. Porta una bata blanca i arrugada, ulleres entelades, dues mascaretes sobreposades i una tauleta on apunta alguna cosa, de tant en tant. Fa preguntes estúpides i la majoria de la gent la ignoren. En Jan no. En Jan li contesta amb paciència a tot. No es sent les mans, ni els peus. Fa dos dies que no beu, però li han donat pastilles i el cap ha parat d’explotar-li. Ara l’explosió s’ha convertit en una imatge a càmera lenta, com als dibuixos animats. Trossets de crani i esquitxos de cervell, separant-se els uns dels altres molt a poc a poc, mantenint-se en l’aire, com uns flocs de neu de colors indefinits. Sent una pau estranya, com si ell ja no fos allà, com si s’ho mirés tot des d’un metre amunt, podria tocar-se si volgués, podria sentir si volgués. El món és callat avui, és l’últim que pensa.

Hi ha una cosa blanca que es mou. No pot identificar-la. Al voltant, la foscor es comença a esvair, es torna líquida i s’organitza en cercles concèntrics. La cosa blanca es torna a moure. Podria ser un núvol. O una serp. Podria ser un pensament. En Jan es pregunta si és viu o mort. Si el que veu és real o és una il·lusió. Intenta estendre la mà i tocar-la. Li costa moltíssim i el contacte succeeix de cop, sense avís. Obre els ulls. No és mort. La cosa blanca està plena d’electricitat. És suau. És una metxa de cabells blancs que s’ha escapat de sota la mascareta. La cara de la dona queda lluny, desdibuixada, encara que la boira s’hagi anat. En Jan la recorda. Sent la seva por, i la seva buidor, i les mans amb venes molt marcades, sent el seu rebuig-clam, la debilitat tan extrema que sembla força, i la vol abraçar, vol aixecar-la fins al sostre, vol agafar-se a ella com a l’última baula on es pot agafar, i ballar i volar i viure. La recorda. L’olora. La tasta. La sent.

Ella no el recorda.

Ella li tanca els ulls i pregunta qui se’n pot fer càrrec. Ella no te temps per plorar. Ni per investigar si te família o si algú el trobarà a faltar. Ella només pensa en tornar a casa, prendre les tres pastilles barrejades amb alcohol i oblidar. Oblidar-ho tot.

Pandèmia

2020-11-08T20:12:00.001+01:00

Com a tothom, la pandèmia i el conseqüent confinament el van agafar del tot desprevingut.

El primer dia, sense esmerçar-s’hi gaire, va aprofitar el temps lliure per no fer res. Bé, un res interromput de viatges mínims fins a la nevera i al bany. La resta del dia la va emplenar amb sèries i migdiades intercalades.

El segon dia, content i descansat, va continuar amb el mateix programa. Cap al vespre, va dedicar un parell d’hores a fullejar les pàgines socials. El tercer, sorprès de tant bé que li quedaven els cabells bruts, va fer-se cent-tretze selfies, va penjar-ne un parell i va passar el que quedava de la tarda vigilant els likes i els comentaris. El quart dia va sentir una picor sota l’aixella. Allò el va neguitejar prou com per no poder concentrar-se en més sèries. Va substituir l’activitat dels dies anteriors amb menjar i estudi del sostre. Malgrat tot, no es trobava bé, l’estómac li feia sorolls estranys i li costava adormir-se. El cinquè dia va decidir que la seva vida era un fracàs. El sisè, va investigar totes les possibilitats de suïcidi.

El setè dia es va despertar il·lusionat i va tornar a crear el món.

El fotògraf

2020-11-05T19:39:00.001+01:00

S’havien conegut de petits. Ella era la nena de les galtes pigallades, el nas vermell i dues trenetes esquifides. Ell era un marrec callat i miop, que feia veure que no li importava no tenir amics.

S’havien tornat a trobar a la universitat, ella amb els cabells estarrufats i tenyits de blau, i ell amb una càmera penjada sempre al coll. S’havien enamorat i havien compartit milions d’instants. Milions de petons. Milions de vides.

I ara.

Ara ella té les parpelles morades, li costa respirar i els cabells li blanquegen els solcs de la cara. No el reconeix. Ni recorda res. S’està morint.

Però ell sap per a què ha vingut. Amb gestos solemnes i tendres, obre la maleta i comença a treure fotografies, una per una. Mira, la dels mitjons, sempre et queien. I aquesta, del colom que et volia robar l’entrepà. I el ninot de neu, recordes? El banc on ens vam fer el primer petó. El primer fill. El primer pastís de cireres amargants. Els guants de llana vermells. Les petjades a la sorra. El vent que se t’enduia el barret.

Al llit, la vella moribunda ha desaparegut. Només hi queda una noia de cabells blaus. Somriu.

Cap altre amor

2020-10-11T20:27:00.000+02:00

Els cops s’acceleren sobre el cos arraulit a terra. Els braços de la dona, protegint el cap, tremolen, a punt de renunciar. Les orelles li xiulen, fa estona que no sent els crits. Com si tot hagués emmudit i només resten els cops per mesurar el temps.

Per què, digues per què, mala puta, per què m’obligues a fer-te això, digues, per què t’estimo, per què no calles, per què...

Ara els punys cauen per inèrcia, cansats, mentre els dits s’obren i acaricien la pell cremant. Els dos saben com acabarà la nit, coneixen el silenci, les llàgrimes, els petons, els perdons, el sexe amb ulls tancats, la son, els roncs. L’armistici. La fugissera llibertat de llepar-se les ferides.

En sortir, s’entafora la caputxa perquè ningú li vegi els morats. Necessita aire. A la cantonada xoca contra el veí de baix. No li diu res. No vol que ell li digui res. Sent la seva mirada inquieta, endevina el gest que anhela tocar-la. Intenta ignorar la tristesa que la colpeja mentre es gira i s’allunya corrents. Potser a ell li ho podria explicar. Potser ell l’ajudaria. Potser...

El vent bufa fort. L’impedeix avançar. I ella no vol cap altre amor.

Música negra

2020-10-06T14:59:00.001+02:00

Al principi parlava una llengua tan correcta que feia sentir incòmodes les venedores del mercat: nooo, no es diu pas així, noi, es diuen pistatxos, li contestaven, amb un somriure benèvol i blanc, en demanar un grapat de festucs.

Com que no era pas curt, va entendre aviat que per integrar-se, tal com li havien aconsellat des de darrere de tots els taulells durant els primers anys, havia de semblar-ho. Curt, vull dir. I dir pistatxos en lloc de festucs. I fer servir l’infinitiu, per més absurd que semblés tot plegat. Dir: yo esperar abajo, en lloc de t’esperaré a baix, tros d’inútil.

Un cop passat el xoc de descobrir que mai l’acceptarien si no demostrava ser el que havia de ser, o sigui un immigrant normal, callat, imbècil i suat, va decidir que ho podia fer. Que viure tranquil s’ho valia. I va començar a callar, a suar, a parlar com a les pel·lícules de blancs en papers de negres i a fer de negre. Això per fora. Perquè per dins, cada pas que feia l’acompanyava de notes musicals. Primer caçades, després apreses de memòria i, molt aviat, inventades. Havia tancat les orelles a les paraules ordinàries i es movia seguint la seva pròpia banda sonora. La música sortia d’un altaveu amagat entre els seus gens vagabunds i l’acompanyava a tot arreu, l’animava, el protegia, el feia sentir príncep o cérvol o elf o núvol o monòlit.

Es va fer gran, els cabells de negre se li van tornar blancs, l’esquena de negre es va encorbar, les mans de negre es van transformar en feixos d’algues descolorides, que de tant en tant remullava dins del mar, alimentant-les amb onades. Dins seu, la música no va parar mai de créixer. Simfonies que re-ordenaven el món i l’embolcallaven en somnis.

En morir-se, el van enterrar dins d’una caixa anònima que van col·locar sobre una lleixa de poca categoria. Només era un immigrant com tants altres, pobre i trist, van dir, i ningú hi va pensar mai més. Des de dalt del campanar de l’església, ell va continuar rient per sota el bigotet de negre mentre tocava la campana en harmonies que cap blanc era capaç de sentir.

L'home més feliç del món

2020-03-06T22:50:00.000+01:00

En Joan no s’hauria imaginat mai de la vida qui el trucaria al telèfon fixe de casa seva a les vuit del matí del primer dilluns de febrer.

–Senyor Joan, és vostè mateix, oi, feia la veu, entre nerviosa i afirmativa. –Soc la Dolça Maria, oi que em coneix–. Després d’una pausa breu i un hehehe forçat, la veu de la presentadora més famosa de la televisió nacional va continuar, sense esperar resposta–. Em diuen que és vostè l’home més feliç del món, ha sortit primer a les estadístiques de, d’això, ja ho sap, ho diuen toooots els experts, eh, senyor Joan, quina alegria, oi, oi, senyor Joan, oi que n’és, de feliç, si ja m’hi poso jo també, només de trucar-li, sí, sí, ara no, digues-li que truqui, jo que sé, ara no, no se me’n vagi, senyor Joan, que avui tinc toooot el temps per vostè, vinga, senyor Joan, es posi una camisa bona que el cotxe ja està a punt d’arribar, clar, home, el vull aquí, al plató, sí, sí, de se-gui-da.

Així va començar tot. O toooot.

Al principi, en Joan s’ho va agafar en broma, i tant que soc jo, no m’heu vist lo feliç que vaig, no em falta de res, tinc dues cames i dos braços, què més em fa falta, eh. Li feien gràcia els ulls oberts dels que treballaven a la tele o als diaris, des dels més coneguts als fulls que només sortien dos cops a l’any. El passejaven com a un senyor de veritat, als seients de darrere de cotxes grans amb vidres foscos i li oferien cafè o galetes mentre s’esperava. Les entrevistes començaven i acabaven sempre igual: els presentadors, fosos d’amor i amabilitat a l’inici, s’enfadaven, perdien els estrips i es transformaven en bèsties mal educades, humiliats, convençuts que els prenia el pèl i que ja tenia l’exclusiva signada. L’odiaven. En Joan aixecava les espatlles i se n’anava, a peu o en bus.

Al cap de pocs dies, en veure que encara el trucaven contínuament, d’instituts, del govern, de onegés, de associacions de tot tipus, i que els veïns del barri el saludaven d’aquella manera, com si ja no el coneguessin, com si fos un dròpol de ciutat, li va marxar el somriure i, rascant-se el cap, va sentir que alguna cosa el molestava. Així no era cap broma. Algú havia escrit alguna cosa en algun lloc d’aquells que només es veuen si tens un telèfon mòbil i semblava ser que la cosa anava sobre ell. Deia que havien fet no sé quins estudis i que havien trobat que en Joan era l’home més feliç del món. De tot el món. I hi havia babaus que s’ho prenien seriosament.

En Joan va decidir desendollar el telèfon. L’irritaven les cares de la gent que es giraven i parlaven entre ells en veu baixa i callaven de cop quan se’ls acostava. Els pocs que li dirigien la paraula ho feien per preguntar-li, de manera insistent i maldestra, sobre el seu secret. El seu suposat secret. Com s’ho feia o què li havia passat per convertir-se en l’home més feliç del món. Alguns li ho preguntaven amb curiositat, d’altres amb enveja o ironia, fins i tot amb malestar. Com si ell en fos culpable. Com si li hagués tocat la grossa i ells reclamessin la seva part. Com si fos una mala persona. I això sí que no ho acceptaria.

Quan a en Joan li van començar a tocar allò que no sona, va deixar de sortir de casa. En veure que així tampoc el deixaven tranquil i que gent estrafolària hi parava els cotxes o les motos davant, fent soroll i llençant per terra llaunes de cervesa i bosses de patates, i es quedaven xerrant i rient i bevent fins que es cansaven, a vegades ben tard a la nit, al final va baixar les persianes de totes les finestres i es va quedar ben quiet al menjador, fent veure que no hi era. Va intentar entretenir-se mirant la tele o escoltant la radio, però cada dos per tres sortien tertulians imbècils cridant i opinant sobre la seva suposada felicitat, com hi havia arribat, que si era genètic o adquirit, que si era un boig o un il·luminat, que si era la soledat o la llibertat, ves a saber, tot era xerrameca i ell n’era el pretext. La seva fotografia i el seu nom estaven per tot arreu. Per tant va deixar també de mirar la tele i escoltar la radio. El menjar de casa se li anava acabant, mai havia pensat en fer provisions, mai havia cregut que ho necessitaria, i cada cop estava més prim i més apagat. Ja no es dutxava, ni es canviava de roba, ni trucava a ningú dels vells amics. Quan se li van acabar les pastilles per la pressió, va entendre que no podia continuar d’aquella manera. Havia de tornar a agafar les regnes de la seva vida. Havia de convèncer a la gent que s’equivocaven, que ell no era l’home més feliç del món, que s’havien confós. Que el deixessin estar.

Per tant, va buscar la roba de diumenges, se la va posar, va menjar l´últim terrós de sucre que li quedava i va decidir actuar.

Al cap d’un parell de mesos, quan fora ja no quedava ningú i les televisions l’havien oblidat, la seva germana va venir a veure si li feia falta alguna cosa. Aquest home, ara que era tan feliç, ja no es recordava ni de la família, ves per on. Va trobar en Joan estirat sobre el cobrellit, ben vestit i amb una nota a les mans. Tapant-se el nas, la dona va agafar la nota, es va posar les ulleres i la va llegir, en veu tan alta que va fer moure la campana de l’església:

Ara sí que soc l’home més feliç del món, imbècils.

El silenci

2020-01-31T20:00:00.000+01:00

Avui fa exactament cinc mesos i trenta dies que no diu res. Cap paraula.

Les nenes ni ho deuen haver notat. Mai havia parlat gaire. Les despertava amb un petó al front, o amb una carícia a la galta, més tard, quan van créixer i van començar a mirar-la, interrogants i cruels, com tota la mainada. Trobaven la roba neta sobre la cadira de l’habitació i les sabates al costat de la porta. A la cuina, cada dia els esperava una torrada per cadascuna, amb melmelada de maduixes, els dilluns, els dimecres i els divendres, i de préssec els dimarts i els dijous. El cap de setmana tocava xurros o cookies de xocolata, qualsevol cosa que el pare o l’àvia haguessin portat, i tothom seia a la taula i somreien i s’empassaven l’esmorzar de pressa i sense mirar-se els uns als altres.

Des que van néixer, les nenes van ser la seva il·lusió. De fet, després d’allò que va passar, que ningú sap del cert què va ser, les nenes ho eren tot. La raó de llevar-se cada matí. A vegades, en veure els ulls vermells de la mare, callaven i es miraven entre elles, sense fer preguntes, ja eren grans, ho entenien tot, sabien de què anava allò, coses de pares, normals, no te n’has de preocupar, no has vist quina cara que té la senyo algun dia, va, no siguis tonta, els grans tenen coses rares, sí, tens raó, són raros. Passaven els dies i passaven els anys.

Ella reia cada cop menys, parlava menys i continuava sense cridar, sense queixar-se, sense protestar, sense esperança que res canviés. S’emmirallava i es veia les parpelles, morades, les sentia pesades, tibant-li la mirada cap avall, alguna vegada li va passar pel cap d’operar-se, fins i tot va buscar el telèfon, a veure, medicina estètica, mira, n’hi ha unes quantes, de clíniques, doncs sí, feien lífting de parpelles, de pits, de galtes, tantes coses... Va penjar al tercer ring i es va convèncer a ella mateixa que era el destí, el que no volia que tirés cap allà, que per què caram s’hauria de gastar els diners, qui caram es fixaria en les seves parpelles i què caram aconseguiria fent-s’ho.

No havia estat mai de parlar gaire, tot el contrari. Li agradava escoltar. Seure en un vagó de rodalies, tancar els ulls i sentir històries. Vigilar les nenes al parc, amb un llibre a la falda, de lluny, sense renyar-les si feien pastissets de fang o s’embrutaven els mitjons blancs. Mirar les parelles joves que passejaven com si la mort no existís. Entrar en la vida dels altres. Sortir de la seva. Oblidar-se’n.

Feia anys, molts anys ja, havia tingut una amiga. De les típiques amigues de tota la vida, de l’escola, de les que se suposa que saben tot de tu. Ja no recorda quan i perquè van deixar de veure’s. La vida, diuen. Potser sí, la vida. O potser entendre que l’amiga no sabia res d’ella. Que no la preocupava no saber-ne res. Que només la necessitava atenta i muda. Van deixar de trobar-se, només quedaven ombres que apareixien de tant en tant, esbossos de trucades per Nadal o per als aniversaris, tot bé, quant me n’alegro, hem de quedar, eh, aquest any ho farem, hem de trobar el moment, nena, va, que ens hem de posar al dia, com t’enyoro...

Tampoc no recorda quan va deixar de parlar amb la seva mare. Devia fer temps. O potser no tant. L’havia cuidat com a una altra filla. Fràgil, insatisfeta, sempre rondinant, fent-la sentir culpable de tots els seus mals. Ella ignorava els retrets i les queixes, hi tornava cada dia, l’obligava a sortir i menjar i mirar el mar. Li portava infusions exòtiques i plantes amb flors i li explicava milers de vegades coses senzilles que la mare no recordava mai. A poc a poc va deixar de portar-li plantes, d’explicar-li coses i d’anar-la a veure. Els retrets no van canviar. De fet, res va canviar. Cadascuna tenia la seva pel·lícula i la seva realitat, des de sempre. Paral·leles. Els reflexos que a vegades creuaven l’espai entremig eren pàl·lids i xerricaven. Fins que van acabar desapareixent del tot. Van deixar de trucar-se, de veure’s i, durant períodes gradualment creixents, s’oblidaven l’una de l’altra.

Llavors hi va haver aquella mena de terrabastall d’emocions, incontrolable i sobtat, que ho va arrossegar tot i va fer que la gent s’hi fixés i en parlés durant un parell de dies: potser alguna de grossa va passar amb el seu home, o potser va ser el deixar la feina, o aquella tristesa que dormia dins seu durant mesos i, de tant en tant, sense avisar, ressuscitava amb urpes acabades de llimar. Ningú ho va saber, el que havia passat. Ningú ho va preguntar. Les nenes creixien, els somriures duraven menys i ja no els agradava anar al parc, ara passaven el dia tancades a l’habitació o al bany. El silenci s’apoderava de la seva vida i la pols l’hi acompanyava.

Malgrat tot, un dia es va aixecar tota decidida: va tapar els miralls del pis, va treure de l’armari el vestit car, el que no havia dut mai, en espera d’aquell gran sopar romàntic que no arribava, va renegar perquè no podia pujar la cremallera, el va tirar a les escombraries, va agafar el cotxe, va anar a la botiga i en va sortir amb cinc, de vestits, tots del mateix estil antiquat i tendre, va tornar a casa, es va preparar un Campari Orange amb suc de veritat i va agafar l’agenda de telèfons. Durant una hora es va dedicar a trucar a tots els números. A tothom. A l’amiga de feia anys, a la mare, als dos germans, al marit, al lampista, a la companyia d’internet, als antics amics, amants o coneguts; va deixar missatges de whats app al grup de mares de l’escola, al grup de família, al grup de veïns de l’edifici, al grup amb qui havien fet el viatge al Marroc i al gestor del banc. Va intentar iniciar una conversa amigable i optimista amb tothom que li va contestar. No va demanar ajuda, no va parlar d’ella, no va dir que s’estava morint per dins i que no podia més.

Devia ser un mal dia, perquè tothom tenia feina, estava de baixa, no podia parlar o no la recordava. Algun la va engegar de mala manera. Evidentment, ningú no podia quedar. Els més ben educats no tenien temps, estaven corrent, perdien el tren, algú els reclamava o la cobertura se n’anava, quin greu, torna’m a trucar d’aquí uns dies, potser sí, a veure, i sobretot, sobretot, cuida’t... Es va emplenar el got amb més Campari, oblidant-se d’afegir-hi suc, i va deixar el mòbil a la taula. Va mirar al seu voltant, amb atenció, amb molta atenció, buscant alguna cosa, qualsevol cosa que li fes tornar la il·lusió. Tot el que sentia era un espai buit, no gaire gros, un buit petit i mediocre, dins d’una butllofa a punt d’explotar, res més, ni dolor, ni tristesa, ni ràbia, només el buit. Vulgar i incolor, com un xiclet gastat.

Des d’aquell dia no ha tornat a parlar. De fet, potser ni pensava, potser no tenia res a comunicar. Intentava viure de puntetes, sense moure coses, sense molestar ningú. Vivia en silenci, per dins i per fora. La gent no se n’adonava. Ja abans era força paradeta, no se l’entenia quan parlava, tenia una veu grisa i apagada, que no s’explicava. Ella lliscava pels carrers, cada cop més transparent, cada cop menys real. Quan va deixar de parlar, els pocs que s’hi van fixar van respirar alleugerits, mira que bé, eh, com es posen les coses al seu lloc, sense necessitat de fer res, ni metges, ni tractaments, veus, tan nerviosa que era abans, tants drames, te’n recordes, mira ara que tranquil·la que va, que bé tot, sort que s’ha acabat, ara se la veu bé...

Avui fa exactament cinc mesos i trenta dies que no diu res. Cap paraula. Cinc mesos i trenta dies que ningú no l’ha trobat a faltar. Fa molt més que ningú no l’ha sacsejat i no l’ha pessigat i no li ha cridat fort, a l’orella, desperta’t, soc aquí, què et passa, et necessito. Que ningú no s’ha adonat que dins seu els secrets s’han fet pedra i la pedra s’està esquerdant i que no hi queda aire.

Les nenes estan a l’habitació, mirant vídeos al mòbil i criden quan obre la porta. Fora. Fora. Ves-te’n, mare, vaaa.

Els braços se li han tornat forts, com la pedra. No les vol matar, no els vol fer mal. Només salvar-les dels monstres. Del futur. Del passat. Dels secrets que ningú vol saber.

Darrere seu queda sang i els crits morts. Silenci. Sempre silenci. El cotxe, la clau, l’accelerador, no passis de cinquanta a l’hora, el pont sobre l’autopista, el fre de mà, el cel buit a sobre, no té aire, no pot respirar, tot pesa, tot fa mal, cotxes que passen volant per sota, volen, volen, potser allà baix hi ha alguna cosa que no sigui dolor. Que no sigui buit. Que no sigui res.

Al cementiri, la mare somica, queixant-se com sempre, agafada del braç del fill gran. Hi ha gent, molta gent, cares sorpreses, peluixos i espelmes blanques, crisantems i mans fredes i mirades indignades.

Que sabies alguna cosa, tu? Com ens ha pogut fer això, com, com ha pogut?

Calla, mare. No veus que la gent ens mira. Què collons mireu, eh, què. Era boja, boja del tot. Quan contesta, estrenyent els llavis, se li escapen gotes de saliva entre els pèls del bigoti i se li inflen les petites venes del nas.

Qui s’hauria imaginat, qui s’hauria pogut imaginar... una dona tan tranquil·la, tan intel·ligent... no, no en tenia ni idea, no sabia res... què vols dir, malalta, no, home, no, si vaig parlar amb ella fa poc... sí, per telèfon, ens trucàvem sovint... o no, no ho sé del cert quan, ara mateix... potser me la vaig trobar al carrer, però vam parlar segur, ho recordo perfectament, i tant que sí, quina desgràcia, quina desgràcia, pobra gent...

Tu que hi tenies més tracte, li vas veure algun senyal, oi que no... jo tampoc... quin desastre, pobre home, com s’ho deu passar, mira’l, quina tristesa... sí, les nenes, les nenes pobrissones, s’hagués matat ella, si era boja, però les nenes, les nenes... sí, noia, ningú ho hauria dit, al poble els coneixíem molt, sempre ens la trobàvem, a ella i a les nenes, sobretot... no sé, a ell no el vèiem gaire... pobre home, pobra família... sí, sí, ja ho veus... aquestes coses passen, no hi ha res a fer, noia, res de res.

Res de res.

Les dues cares de la felicitat

2019-10-11T21:19:00.000+02:00

En aquella casa hi havia dos pisos. Absolutament idèntics. Com si l’arquitecte no s’hagués acabat de decidir amb quin d’ells quedar-se i en va fer dos.

La simetria anava fins al punt que al mirall oval, de marc daurat, que penjava al mig de la paret de color rosa del pis número ú li corresponia el mirall quadrat, sense marc, que penjava al mig de la mateixa paret, però per la cara de color gris, que es trobava al menjador antiquat del pis número dos.

Cada matí, quan faltava poc per les onze, la Marilyn relliscava davant del mirall daurat, amb passes de gata mimada: arreglava un plec de seda rebel que tapava massa els seus pits preciosos, descansava el pes del cos sobre un sol maluc, tirava el cap enrere, mig baixava unes pestanyes toves sobre els ulls més blaus del món, entreobria els llavis ensenyant la punta d’unes dents perfectes, i tots els rellotges de l’edifici callaven. La seva bellesa era tan eixordadora que podia parar el temps. Ella ho sabia. N’estava contenta perquè no l’havia tingut sempre. L’hi havia costat molts anys, moltes classes, molts sacrificis. Si podia, intentava no recordar-ho gaire. El que importava era que cada matí, quan faltava poc per les onze, era el seu moment. Només seu.

Tenia prou d’aquest moment per carregar bateries i regalar la seva energia, els seus gestos, la seva màgia a tothom amb qui es creuava. No hi havia home, dona, vell, nen o gos que no se sentís feliç només de respirar l’aire que ella expirava o de compartir, encara que fos un mil·límetre, el seu espai. Era impossible resistir-s’hi. Tampoc ningú hauria trobat el sentit de resistir-s’hi. Ella era com el sol, ho escalfava tot per allà on passava, sense distincions, sense deixar-se pregar o buscar. Apareixia i es feia de dia. Es feia primavera. Es feien núvols de sucre. I els que se li acostaven ho sentien així. S’enamoraven per sempre més i transmetien aquest amor instintiu i complert i meravellós als seus fills, a qui portaven a veure-la al cine, i als seus néts, a qui ensenyaven fotos esgrogueïdes, gastades de petons i carícies, la Marilyn, sí, nen, aquesta és la Marilyn, mira, mira-la aquí, amb el vestit que l’embolcalla com un ala gegant, i aquí, aquí també, amb aquests ullassos on dormen tots els somnis de l’univers, i aquesta, aquesta nena riallera, la veus, ella era el que tots volíem, ella era de tothom, no tenia amo, ella era la llibertat, el desig de viure i estimar, ella, la Marilyn.

A l’altre costat de la paret, palplantada davant del mirall sense marc, la Norma Jean no s’hi veu bé. Hauria de dur ulleres però no s’ho pot permetre. Ningú la reconeixeria. La seva mirada enterboleix encara més la superfície clivellada. El rímel solca camins que no porten enlloc, i els ulls s’enfonsen en un blau tan brut que sembla negre. Les mans li tremolen i estrenyen la bata, en un intent absurd de tapar els pits sense maquillatge. A terra, inerta i ridícula, la perruca ros platí. Busca a la butxaca i treu el flascó. Li costa moltíssim obrir-lo. Tot sembla una pel·lícula on ningú no parla. Ningú no respira. Ningú no la mira. Ni ella mateixa s’hi pot veure. Esgarrapa amb ungles dèbils el mirall i no sent res. No sent el cruixit. Ni sap que alguna cosa s’acaba de trencar. Potser una ungla. Potser el mirall.

Ningú no arreglarà mai el mirall quadrat, sense marc, que penja al mig de la paret grisa. Ni la paret, ni el pis número dos. Tapiaran la porta, enderrocaran el passat, creixerà molsa sobre el fang fins que aquest també desapareixerà i ningú es recordarà mai d’una dona que es deia Norma Jean i que tenia somnis i que escrivia poesies i que només volia ser la millor perquè algú l’estimés. Es morirà sola. Viurà sola totes les vides possibles i tornarà a morir sola totes les morts possibles. Ningú no coneixerà mai la Norma Jean. Ningú no l’estimarà mai.

Mentrestant, a l’altre costat de la paret, al pis de color rosa, el mirall daurat, ja petrificat, continua reflectint els somnis de tots els homes, dones, vells, nens i gossos del món.

Sobre gossos i acompanyants

2019-10-04T15:43:00.000+02:00

Estic mirant un gos negre, gros, de cua llarga i peluda que acompanya un home a la platja. No veus que està prohibit portar gossos a la platja, imbècil, penso de primer, mentre arrufo les celles amb un gest inconscient. Si està prohibit, és que molesten, em dic. Oi que sí? I continuo enraonant amb mi mateixa, perquè avui tinc temps i fa solet i ningú m’escolta. Amb què et molesten, a tu o als altres, els gossos a la platja, noia? Pensa-hi. Ja hi has fet la teva caminada de gairebé una hora, has sentit la frescor de l’aigua i la calor de la sorra, has vist el reflex dels núvols al mar, t’has creuat amb moltes gavines i un parell d’humans. Amb cap d’ells no has intercanviat res, cap paraula, cap mirada, cap pensament. Avui tampoc has trobat ningú que s’enamori de tu, o que t’ensenyi construir el futur, o que se t’emporti allà on neix l’arc de sant Martí. Ets sents sola i ho estàs. Perquè tu ho has decidit. Perquè ells són lluny. Perquè tu t’has quedat a prop. Perquè et vas sentir taaaaaan bé aquell agost llunyà. Perquè vau riure junts, vau dormir en lliteres i us vau enfadar perquè un roncava i un altre parlava i un altre mirava el mòbil, i vau fer les paus al matí, menjant pa acabat de sortir del forn amb mantega plena de calories i gana, vau netejar les habitacions junts i vau flipar junts, vau travessar túnels de vint-i-quatre kilòmetres junts, us vau fer selfies ridícules junts, vau fabricar cabassos de records junts, i tu, noia, vas ser taaaaaan feliç amb ells, i perquè ells també ho eren, tu encara ho vas ser més.

Amb què et molesta el gos negre que salta al voltant del seu acompanyant i es tira a l’aigua quan li deixen i neda en cercles maldestres i mou la cua com un beneit i s’espera fins que el criden per compartir tovallola i seu quan li diu, immòbil com una estàtua de llum, entre les cames de l’humà, fins i tot la cua quieta, en espera, en alegria pura.

Potser no et molesta?

I penso: els gossos sí que saben ser feliços. Esperen, ben quiets, els moments de felicitat. No els busquen. Estalvien esforços. I, quan aquests hi arriben, l’entrega és total. Els gossos salten, i riuen, i mouen la cua com beneits, i no fan res més, ni pensen res, ni tenen por que s’acabi o que aviat arribi el revés. Només són feliços.

Els humans no sabem fer-ho, això. No sabem esperar quiets els moments de felicitat. Els anem a buscar. Ens creiem forts, i llestos, i astuts. Ens posem les armadures, agafem mapes i espases i sortim a buscar la felicitat. La majoria de vegades ens equivoquem de camí, ens perdem, ens tiren pedres, ens fan caure, ens criden, ens tanquen en espais inhòspits, ens enganyen, ens humilien, ens il·lusionen, ens abandonen, ens escurcen i deformen els somnis, ens cremen la pell i ens mutilen els desitjos. Ens fan renegar del que volíem. Ens fan creure que som dolents i dèbils i defectuosos i que no tenim dret a ser feliços. Ens tiren a les escombraries i a sobre hi vessen tota la misèria humana.

I, si en algun moment, sota la muntanya de deixalles, s’obre una clivella de llum i se’ns hi acosta una mirada o una ala de brisa blava o la cadència de les onades sobre la sorra de setembre, és molt probable que ja no tinguem forces per seguir-la. Ja pot ser massa tard. Estem massa buits, massa cansats, massa vells.

I tot, i tot, i tot això passa

perquè no en sabem,

perquè no n’aprenem,

perquè pensem massa

i perquè posem senyals que prohibeixen portar els gossos a la platja.

Una parella

2019-06-18T16:02:00.000+02:00

Al principi parlava una llengua tan correcta que feia sentir incòmodes les venedores del mercat: nooo, no és pas això que dius, noia, es diuen pistatxos, li contestaven, amb un somriure benèvol i blanc, en demanar un grapat de festucs.

Com que no era pas curta, va entendre aviat que per integrar-se, tal com li havien aconsellat des de darrere de tots els taulells, havia de semblar-ho. Curta, vull dir. I dir pistatxos en lloc de festucs. I fer servir l’infinitiu, per més absurd que semblés tot plegat. Dir: yo esperar abajo, en lloc de t’esperaré a baix, tros d’inútil.

Però, com que no era gens curta, un cop passat el xoc de descobrir que mai l’acceptarien si no demostrava ser el que havia de ser, o sigui una immigrant normal, callada, imbècil, suada i negra, va decidir que ho podia fer. Que viure tranquil·la s’ho valia. I va començar a callar, a suar, a parlar com a les pel·lícules de blancs en papers de negres i a fer de negra. Això per fora. Perquè, per dins, vivia en un món singular on les veus agafaven forma de cançons. Cançons de cinema. Al mig d’una cua al súper o empenyent la cadira de la senyora per davant dels aparadors intoxicats d’objectes, l’Elena ballava en la seva pròpia banda sonora. I hi feia tots els papers: princesa, cérvola, elfa, núvol o monòlit.

El dia que es va trobar l’Eric, amb la gorra de llana tapant-li mitja cara i els auriculars i l’altra mitja cara a punt d’explotar, l’Elena estava interpretant l’escena del vol del Titànic. La seva mirada volava per sobre la gentada que entrava i sortia del tren, enlaire, per sobre del túnel, per sobre de tot. La frenada va ser tan forta que va fer que la bossa de festucs que l’Elena duia a la mà dreta saltés al mig de les vies, esquivant uns quants caps i simulant el salt d’una granota mutant. La seva mirada, incrèdula, va xocar amb la de l’Enric, que també havia seguit l’estrafolària trajectòria. I durant uns segons llarguíssims no va saber en quin dels dos mons li estava passant el que li estava passant. La seva cara ampla, amb ulls petits i celles incolores, va passar per una simfonia de marrons, des del més pàl·lid al més encès. Coneixia l’Eric. Havia escoltat milers de vegades les seves cançons. Coneixia tot de l’Eric: les seves addicions, les seves depressions, els seus fracassos, els seus escàndols, les seves manies. Tot el que el món visible havia etiquetat com Eric. I més enllà de les etiquetes, coneixia la seva música i el coneixia a ell, el príncep, el cérvol, l’elf, el núvol i el monòlit, tots aquells personatges que també eren l’Eric.

En canvi, l’Eric no sabia res de l’Elena.

Es va girar amb un moviment brusc i se’n va allunyar. Puta negra estúpida.

Al carrer la pluja queia sense clemència i la gent s’afanyava com ombres rancoroses perseguides per zombis invisibles. Els cotxes, enganxats l’un darrere l’altre, tocaven el clàxon en una cacofonia infernal i no deixaven passar ningú per entremig. L’Eric va buscar inútilment un cigarret en totes les butxaques de la jaqueta i dels pantalons. No tenia cap esperança de poder parar un taxi o que alguna nau extraterrestre el vingués a rescatar. La mínima voluntat que l’havia fet sortir de l’hotel es diluïa en una bassa de fang incontenible. Tenia moltes ganes de plorar. O potser tota aquesta cosa llefiscosa i freda no era pas la pluja sinó les seves llàgrimes. Els seus intestins, els seus tumors, la seva soledat extrema. La puta soledat de sempre.

Llavors va sentir l’estirada, o només va endevinar que algú li estirava la samarreta. Darrere seu, a un metre distància, inclinada perillosament cap a ell, sense cap paraula i amb la cara espantada i molla, l’Elena li allargava un paraigua obert. De color rosa. Un estúpid paraigua obert d’un estúpid color rosa. I sota aquella pluja grisa, llefiscosa i sorda, dues mirades, una de ràbia i l’altra de por, es van trobar per segon cop, i van cridar i van mossegar i es van rendir i es van llepar i van treure urpes per agafar-se l’una a l’altra i no deixar-se anar mai més.

O això és el que ells van sentir. Els dos.

Aquella nit es va fer dia mentre aguantaven amb les mans unides l’estúpid paraigua rosa i s’explicaven coses que mai havien parlat amb ningú. Històries de nens, de fugues i de soledats, de plors amagats i de talls als canells. De no esperes i de no tornades. De suors reiterants. De gerros trencats. Ja no quedava cap gota d’aigua sobre el paraigua quan el van plegar. Estaven cansats, malgrat tota la llum que els inundava les cares, i tremolaven com les últimes fulles que encara penjaven dels arbres.

L’Elena es va avançar per buscar dues cadires lliures en el cafè on els policies i els escombriaires es preparaven per començar la jornada. L’Eric va entrar al quiosc de tabac, portava moltes hores sense fumar, ni es podia creure quantes hores portava. Encara duien el mateix somriure als llavis.

Llavors es va il·luminar tot el cel i va tremolar el terra i, tard, una eternitat després va arribar el tro, i tothom va sortir corrents i empenyent-se, i els crits van arribar abans que la gent, i el fum va formar una columna gegant en l’aire humit, i els cotxes anaven xerricant i frenant, i ambulàncies, i cotxes de policia, i gent amb cara de son al mig del carrer, i tot es va emboirar i va desaparèixer.

L’Elena i l’Eric no es van tornar a trobar mai més. No perquè aquella nit no havien pensat quedar-se els telèfons o les adreces o els noms. No perquè haguessin passat dies als hospitals o perquè ella s’hagués quedat amb cicatrius que, estranyament, embellien amb una aura heroica la seva cara aixafada i negra, o perquè ell s’hagués quedat sord i mai més va tornar a cantar o escoltar res. Tampoc perquè s’haguessin oblidat l’un de l’altre.

Cada dia, abans de l’alba, l’Eric s’aixecava del llit suat i fred, s’asseia al costat de la finestra que no obria mai, encenia el cigarret i mirava el cel, esperant la pluja. Cada dia l’Eric pensava que l’Elena no s’enamoraria mai d’un drogoaddicte sord i estúpid. Que no valia la pena sortir a buscar-la. Que ja l’havia perdut. Per sempre. I que, segurament, tot havia estat un somni.

Cada dia, abans de l’alba, l’Elena s’aixecava del llit estret i brut, s’asseia al costat de la finestra que no obria mai, es mossegava les ungles, plorava una mica i mirava el cel, esperant la pluja. Cada dia l’Elena pensava que l’Eric no s’enamoraria mai d’una negra grassa i ignorant. Que no valia la pena sortir a buscar-lo. Que ja l’havia perdut. Per sempre. I que, segurament, tot havia estat un somni.

Fent veure

2019-05-21T23:53:00.001+02:00

Porto un temps,

força llarg ja -diria que vaig començar el setè dia després del big bang-,

que faig veure que visc.

Ho faig amb convicció i disciplina,

soc un bon aprenent, em diuen.

Moc les mans,

les parpelles,

els somriures,

les paraules,

les frustracions

i les últimes plomes que queden enganxades a la meva esquena,

com fulles seques d’hivern.

Ho fas molt bé, em repeteixen,

i jo aixeco una mica el cap

i bufo fort

per fer veure que respiro

i que estic content.

(Ningú observa que l’aire només surt

i que a dins gairebé no en queda.)

Obro la boca i executo perfectes pantomimes amb els llavis;

o m’agafo els ulls, els poso el morrió i els passejo

per sobre els paisatges de més a prop, ensumant elogis hipòcrites;

cada matí a les vuit m’arrossego les cames cap a l’eterna pujada

i en torno una hora després, fent veure que

és suor el que em brilla a les galtes;

em poso les ulleres

i les programo per no moure’s

mentre algú assaja davant meu paraules boniques i transparents

que -tots dos ho sabem- ja ha assajat, davant el mirall, la nit abans.

Faig coses d’aquestes.

De tant en tant xoco amb alguna altra campana girada al revés,

i ens allunyem, espantats per la falta de so,

no fos cas que l’altre s’adoni

del buit que amb prou feines contenim a dins.

El més estrany és que funciona. Ningú es queixa.

El més estrany és que durin tant aquestes campanes girades al revés

i que cada dia se’n trenquin tan poques.

Fa molt de vent avui

2019-03-26T16:08:00.000+01:00

Fa tant de vent que fins i tot els ànecs han sortit de l’aigua i s’ho miren, estranyats o potser només encuriosits, des de la riba. L’estany està aixecant onades avui i els esquitxos es confonen amb el ball dels reflexos solars. Un sol cra. Curt però precís en el xivarri de la tramuntana. Miro enlaire i el veig. Un corb, no gaire gros, tranquil sobre una de les branques més altes. Aixeco les espatlles i continuo caminant, un corb, bé, no n’hi ha gaires per aquí. Al cap de quatre passes, moderadament confusa i amb la càmera a punt per immortalitzar els pintorescos ànecs i les inesperades onades, em giro. El corb segueix al seu lloc, indiferent a les meves cabòries. Sense saber ben bé per què, faig una foto de l’arbre del corb. És massa alt i només puc enfocar la part de dalt. En tiro un parell més, sense veure-hi gaire cosa, per culpa del sol i el vent que no para de donar la tabarra. En fi, ja està. Una altra caminada. Un altre dia a l’estany.

Torno a casa i miro les fotos.

Anònim sobre la seva branca, el corb ni es veu a primera vista. Augmento la imatge. Ara sí. Abans de passar a la pròxima, noto que alguna cosa falla. Les miro totes, em costa identificar la petita taca negra i necessito uns quants segons per trobar el que em grinyola. Un detall només. Just a sota la branca del corb anònim n’hi ha una altra, de branca, en una posició rara. Augmento més i entenc que està trencada. És grossa i ramificada. S’aguanta pels pèls. Per la seqüència fotogràfica veig els balancejos i m’agafa por. Aquella branca pot caure en qualsevol moment. I per sota d’aquell arbre passa molta gent, tots els que fan la volta a l’estany. I recordo el cra. Aquell cra únic, curt però precís.

I recordo el corb. I em continuo repetint que les casualitats són només això, casualitats. I recordo les ocasions quan em pregunten què escric quan escric i jo contesto que no escric, que només faig fotos. La vergonya de confessar que no tinc imaginació. L’alegria solitària de no tenir imaginació.