En la Declaració Universal dels Drets Humans (París, 1948), document d’amplíssim consens internacional en què se subratllen els drets bàsics de les persones construïts sobre valors com la dignitat, la llibertat, la igualtat, el progrés, la fraternitat o la no discriminació, s’afirma que «tothom té tots els drets i llibertats proclamats en aquesta Declaració, sense cap distinció de raça, color, sexe, LLENGUA, religió, opinió política o de qualsevol altra mena…»

La realitat és que, a dia de hui, finals de l’any 17 del segle XXI, des d’instàncies jurídiques, policials o sanitàries, o també en sectors com l’economia, l’educació i la cultura, entre altres serveis i establiments amb atenció pública, continuem observant casos d’un inacceptable maltractament dels drets de les persones que volen exercir la seua llibertat quant a tria de llengua, si la seua tria és el valencià, cosa que ens preocupa, per descomptat, i molt.

Els estats membres de la comunitat internacional estan obligats a respectar i fer respectar els principis d’aquest document. Però la realitat és que els successius governs espanyols mai no han trobat important desplegar resolutivament aquells articulats de la Constitució que fan referència explícita a la diversitat lingüística i cultural de l’Estat Espanyol perquè així l’estructura administrativa estatal incorpore la necessitat de prestar els seus serveis a les comunitats autònomes amb llengua pròpia adequant-los a aquesta exigència legal. Per això mateix, instem el govern central que emprenga el desplegament resolutiu necessari per prevenir la casuística estadísticament constatable de vulneracions dels drets lingüístics emparats en la legislació europea i internacional.

En aquest àmbit de responsabilitats polítiques del govern central cal destacar la legislació educativa orgànica que, com la LOMCE, impedeix un rang d’ús igual a les llengües que són cooficials a les comunitats autònomes juntament amb el castellà. Per això mateix, és una llei que cal derogar-la per substituir-la per una més receptiva a la diversitat lingüística i cultural de què abans féiem referència. Tothom sap que les contradiccions entre aquestes lleis orgàniques i la legislació educativa i social aprovada al nostre país que provoquen bona part dels conflictes lingüístics entre comunitats lingüístiques i és el caldo de cultiu de les actituds refractàries a l’aplicació d’un plurilingüisme integrador.

Al nostre país, però, arran de les accions legislatives aprovades en seu parlamentària del govern sorgit del pacte del Botànic, principalment de caire educatiu, i mitjançant l’anunci de la creació de l’Oficina de Drets Lingüístics aquesta incidència negativa de vulneració de drets lingüístics anirà minvant de manera gradual. És també evident que els canvis de govern en les administracions locals, comarcals i provincials han produït una millora en l’atenció i respecte als drets lingüístics dels ciutadans i ciutadanes, però caldria una major coordinació vertebral d’aquesta sintonia. Cal, per tant, treballar aquestes situacions de vulnerabilitat de drets amb dades quantitatives en la mà, per analitzar en quines situacions es generen i decidir la forma menys punitiva de resoldre-les. En aquest aspecte, les campanyes socials, dissenyades i desenvolupoades per les administracions, són un recurs òptim que poden fer canviar actituds lingüístiques que produeixen interferències en la prestació de serveis públics.

Les entitats sotasignades ens felicitem per l’anunci d’aprovació per part del Consell valencià del Decret que regula el funcionament d’una Oficina de Drets Lingüístics de la Generalitat Valenciana. Aquesta oficina és tan necessària que, mentre no ha existit, la demanda social de protecció de drets lingüístics ha hagut de ser assumida per entitats i organitzacions no governamentals com les nostres.

D’altra banda, cal considerar que l’exercici dels drets lingüístics no ha de provenir sols de la reclamació administrativa, individual o col·lectiva, sinó que ha de ser un impuls visible de la bona gestió de l’administració valenciana i d’aquelles administracions estatals establides al nostre territori. En aquest terreny, hem de reconéixer que s’ha avançat, des del pacte del Botànic, plantejant normatives que garanteixen el requisit lingüístic a la funció pública valenciana.

Perquè és obligació de totes les administracions estimular l’ús funcional de les llengües cooficials a fi d’obrir canals de normalització que equipare proporcionalment els hàbits lingüístics i en cultive la filosofia de la igualtat. Això significa que hi ha d’haver recursos administratius suficients en totes i cadascuna de les administracions a disposició dels ciutadans i ciutadanes i que hi ha d’existir també un esforç per formar els nostres funcionaris i funcionàries en el nivell de competència lingüística més adequat a les seues tasques i especialització administratives.

Plataforma pels Drets Lingüístics del País Valencià (PDL-PV).

Descarrega el Manifest i Informe de vulneracions dels drets lingüístics al País Valencia 2017 en format PDF.

El 25 d’octubre de 1917, segons el calendari julià, , el 7 de novembre en el nostre calendari, els treballadors i treballadores de Petrograd, organitzats pel partit bolxevic encetaren la revolta armada contra el govern provisional que portà al poder als soviets d’obrers, soldats i camperols en un primer moment i, poc després, al control del major imperi en extensió per part del Partit Comunista bolxevic liderat per Lenin. Molta s’ha escrit al voltant de la revolució russa i molt s’escriurà encara durant molt anys, doncs com va dir John Reed, un periodista nord-americà que va viure els moments, serien 10 dies que sacsejaren al món aleshores, i al llarg de tot el segle XX. No pretenc contar fil per randa els esdeveniments que portaren al poder al Partit Comunista per primera vegada en la història de la humanitat liderant la classe obrera de les ciutats industrials russes, però si destacar el que, al meu parer, són les lliçons i algunes de les aportacions d’aquest fet a la resta del món.

Estic d’acord amb Hobsbawm, un historiador anglés dels millors analistes de les revolucions des del XVIII, la presa del poder per part del proletariat rus es va produir per la incapacitat de governar Rússia no sòl del tsar, un monarca autoritari medieval més que sobrepassat per la història, sinó també d’una burgesia feble, poc desenvolupada i una burocràcia civil i militar més que corruptes. Des del mes de febrer de 1917, amb l’abdicació del tsar, els diferents governs provisionals amb participació de la dreta liberal, els socialdemòcrates moderats i els socialistes revolucionaris que representaven als camperols, van ser incapaços de veure que la majoria de la població exigia eixir de la misèria en el camp i les ciutats i que Rússia deixara de participar en la Gran Guerra. Els obrers industrials de Petrograd, Moscú, Odessa i algunes ciutats fabrils de Sibèria havien aprés a organitzar-se en consells (soviets) en la primera revolució de 1905 i la seua concentració en grans nuclis industrials amb fàbriques que tenien milers de persones en plantilla afavoria la difusió de les idees de Marx, Engels i Bakunin, el marxisme i l’anarquisme, que predicaven i pronosticaven la substitució del capitalisme pel socialisme. Veritablement la classe obrera era una minoria en un immens imperi agrícola i la revolució es va donar en les ciutats industrials, però els soldats farts de derrotes i sacrificis eren fills de les aldees (més de 10 milions estigueren mobilitzats i més de 2 milions de cavalls, que deixaren sense possibilitat de llaurar a molt camperols humils), al temps que Lenin, en les seues tesis d’abril, quan llança la seua proclama de que la revolució democràtica havia de ser substituïda ràpidament per la revolució socialista, va proposar i, ho va fer, a l’endemà mateix de la presa del Palau d’Hivern ja en la matinada del 26 d’octubre, el repartiment de terres entre els mugik i la signatura de la pau amb Alemanya. L’encert de Lenin va estar en interpretar correctament que anava a produir-se un accelerament de la història provocat per la desesperació de les masses obreres.

Es repetia, d’alguna manera, com en la Revolució Francesa, que les masses artesanes depauperades de París provocaven una revolució en un nació on la majoria era camperolat, en bona part controlat pels poderosos, com després es veuria en la reacció contra la revolució.

Amb els bolxevics en el poder dels soviets, una part del proletariat mundial, fins aleshores majoritàriament socialdemòcrata (reformista), passaria a organitzar-se en PCs que intentaren imitar, i alguns ho aconseguiren, com és el no menor cas de Xina o Vietnam o Cuba. El capitalisme, que primer va intentar que no es consolidaren els comunistes en el poder en Rússia amb una intervenció declarada a favor de l’exèrcit blanc en la dramàtica guerra civil que guanyà l’exèrcit roig entre 1918-1923. Després, els dirigents liberals passarien a posar com el seu major enemic ideològic el comunisme i l’acusació de comunista seria la més greu en les democràcies formals. Més encara, es posaria per davant acabar amb la democràcia abans de la possibilitat d’establir un sistema socialista en un país, encara que fóra per la vida democràtica. Per això, s’estimava més la dictadura de Franco que la possibilitat d’una democràcia amb forta influència del PC o es van organitzar moltíssims cops d’estat en Amèrica del sud davant la influència de la revolució cubana i del marxisme en masses camperoles i obreres en condiciones miserables. Entre altres, un dels més sagnant i ignominiosos seria el cop d’estat contra Salvador Allende a Xile.

El partit bolxevic de Lenin va establir una dictadura i eliminà les eleccions generals i la pluralitat de partits, Això va estar criticat des de les mateixes files de comunistes com faria Rosa Luxemburg, que ja el 1918, defensà la necessitat de la democràcia de masses per a instaurar el socialisme i va preveure el perill de que els soviets acabaren en una pura burocràcia, que es el que passaria amb la dictadura de Stalin i el PCUS. Després de la II Guerra Mundial vindria la guerra freda i el fracàs de l’estalinisme i la caiguda del mur. Alguns han proclamat el final de la història i de les ideologies amb la pretesa victòria del sistema capitalista amb la globalització, però és més que possible que el benestar aconseguit per la classe obrera dels països avançats no comunistes no hauria estat sense l’existència del “perill comunista” i, per acabar, pense que portar a la misèria a la majoria de la societat creient que les idees d’igualtat han estat vençudes pel fracàs de Rússia podria portar a la desesperació a la gent i, en aquestes condicions, quan no es té gens que perdre, tot està per guanyar i tot es veu com a possible.

S’ha habilitat una web, finançamentjust.com, amb un manifest en què s’argumenta que el maltractament econòmic de què és víctima el País Valencià requereix unitat per a ‘fer-nos escoltar amb una sola veu i aconseguir un futur sense més hipoteques’.

S’hi recorda que cada valencià rep 237 euros menys que la mitjana de ciutadans de l’estat espanyol i 839 menys que l’autonomia més ben finançada, la qual cosa equival a un 10% i 29% menys de recursos, respectivament. ‘El resultat és, senzillament, insuportable per a la ciutadania valenciana’, diu el manifest.

Es demana una reforma del model de finançament autonòmic que reparteixi millor les inversions i que compensi el dèficit que hi ha hagut aquests darrers anys. ‘Quatre dècades després de la nostra unitat per l’autonomia, el poble valencià ha de reivindicar més unit que mai que puguem aconseguir plenament els drets reconeguts en la nostra constitució’, acaba dient el text.

* * *

Manifest

Aquest manifest pretén evitar qualsevol tomb polític de tipus partidari que puga entelar la imprescindible unitat de tots els valencians i les valencianes en la defensa d’un interés comú.

El pròxim mes de març es compliran 40 anys de la creació del Consell del País Valencià, l’òrgan preestatutari que va donar motiu a l’actual Comunitat Valenciana en el procés de descentralització i de reconeixement de les singularitats territorials que iniciava la recentment estrenada democràcia espanyola.

Aquells inicis van ser fruit de la voluntat dels valencians i de les valencianes de recuperar el seu autogovern, d’aproximar les institucions a la realitat del nostre territori, dels seus pobles i ciutats i d’atendre les demandes de llibertat i de prosperitat per a tots els ciutadans.

Va ser un esforç compartit en el qual es va implicar tota la societat i que va desembocar en l’Estatut d’autonomia de la Comunitat Valenciana, aprovat en l’any 1982, que va permetre la recuperació de la Generalitat Valenciana i, amb aquesta, la capacitat dels valencians i de les valencianes de decidir el seu futur de manera solidària amb la resta de l’Estat. Un Estatut que ha comptat juntament amb el Govern autonòmic, amb el paper dels sindicats de classe i les organitzacions empresarials com a agents socials garants del bon funcionament d’aquest, com s’ha demostrat amb el seu compromís en aquestes quatre dècades de treball i diàleg pel benestar dels treballadors i de les treballadores, i en definitiva de la ciutadania valenciana.

Quatre dècades més tard, la Comunitat Valenciana es troba en un moment que requereix aqueixa mateixa unitat per fer-nos escoltar amb una sola veu i aconseguir un futur sense més hipoteca que la nostra capacitat per a generar riquesa, benestar i progrés.

La construcció de l’Estat autonòmic ha acostat les decisions polítiques a la ciutadania, però avui, estem en una situació fallada.

Davant d’aquest problema, els valencians i les valencianes tenim vocació de formar part d’una solució global, perquè creiem que la nostra veu pot contribuir a crear un Estat que no s’esgota en l’Administració central.

Fins avui, cap dels diferents sistemes de finançament ha tractat amb justícia a la Comunitat Valenciana. Aquest mateix any, cada valenciana i valencià rebrem 237 euros menys que la mitjana de ciutadans de l’Estat, o 839 menys que l’autonomia millor finançada, la qual cosa equival a un 10 % i 29 % menys de recursos, respectivament. Aqueixes diferències són la causa fonamental dels nostres majors dèficits pressupostaris, generats any rere any, malgrat gastar menys que la mitjana de les comunitats.

Si sumem infrafinançament i infrainversió, enguany, la nostra discriminació aconseguirà els 1.600 milions d’euros, sols comparant-nos amb la mitjana. Estem, per tant, en una situació insòlita, tenim una renda per càpita inferior en 12 punts a la mitjana i necessitem més d’aqueixos 1.600 milions d’euros per acostar-nos a aquesta.

I, no obstant això, som l’autonomia que menys recursos per habitant rep; l’única que, tot i ser pobra, aporta al conjunt de l’Estat. El resultat és, senzillament, insuportable per a la ciutadania valenciana.

Aquestes xifres signifiquen que els valencians i les valencianes ens vegem
obligats a fer-ho tot amb molt menys. Els treballadors i els empresaris valencians han d’enfrontar-se als reptes carregant amb la motxilla de la discriminació i davant d’aquesta situació diem prou. Diem prou des dels valors compartits amb la ciutadania, diem prou perquè creiem en la igualtat d’oportunitats.

Davant d’aquesta prolongada discriminació, ja en l’any 2013 la Comissió d’Experts nomenats per Les Corts Valencianes per al disseny d’un nou model de finançament autonòmic va assenyalar en el seu document de 16 de setembre que el problema de desigualtat i menor finançament rebut per la Comunitat Valenciana es remunta a l’inici dels sistemes de finançament autonòmic de la dècada dels vuitanta.

Des d’aleshores, han passat més de 30 anys i la sistemàtica aplicació de criteris que han respectat l’statu quo ha impedit que les successives reformes del sistema hagen resolt aquest desajustament, i ha convertit el desequilibri financer públic en un greu problema de crònic infrafinançament i insostenible endeutament.

A la vista d’aquesta realitat, la Generalitat Valenciana va promoure en l’any 2013 el “Manifest per un finançament just per a la Comunitat Valenciana” que va ser secundat per les diferents forces polítiques amb representació en Corts i organitzacions representatives de la societat civil valenciana.

Aquell primer manifest denunciava la ruptura del principi d’equitat i de solidaritat d’un model de finançament autonòmic que feia de la Comunitat Valenciana l’única comunitat en la qual es combinaven uns ingressos i despeses inferiors a la mitjana amb una renda per habitant també per sota de la mitjana i un saldo fiscal negatiu.

Tres anys més tard, en l’any 2016, la Generalitat Valenciana va promoure el “Manifest per un finançament just” que van secundar més de 600 entitats valencianes, al qual van seguir els acords aconseguits per unanimitat en Les Corts Valencianes, datats pel febrer i abril de 2017, que denunciaven la marginació dels valencians i de les valencianes en matèria de finançament i inversions.

Per tot això les entitats signatàries exigim:

1. Una reforma immediata del sistema de finançament que establisca un nou model amb recursos suficients i repartits equitativament entre totes les autonomies, que possibilite als valencians i a les valencianes tenir uns serveis públics fonamentals dignes i exercir les nostres competències pròpies. Una reforma perquè mai més hi haja ciutadania discriminada solament pel fet de pertànyer a un territori.
2. Un repartiment de les inversions i una execució que atenga una programació racional que acabe amb el dèficit inversor a la Comunitat Valenciana, que compense en tot cas la insuficiència inversora en els últims anys i dedique una quantitat de recursos ajustada al nostre pes poblacional, tal com arreplega la reforma del nostre Estatut d’autonomia aprovada per Les Corts.
3. El reconeixement dels dèficits de finançament acumulats directament pel mal funcionament dels diferents sistemes de finançament, i l’establiment de mecanismes de compensació perquè el nou model no nasca llastrat per la injustícia diferida dels anteriors.

Quatre dècades després de la nostra unitat per l’autonomia, el poble valencià ha de reivindicar més unit que mai, que puguem aconseguir plenament els drets reconeguts en la nostra constitució.

Els valencians i les valencianes vivim un moment històric en el qual posar punt final a la discriminació, per avançar cap a una societat més prospera i més justa.

La Comissió condemna la violència, i exigeix a la Delegació de Govern la identificació i detenció dels responsables i la depuració de responsabilitats polítiques davant la inacció policial

La Comissió 9 d’Octubre, formada per les organitzacions indicades al final d’aquesta nota, va convocar ahir, en el context de la diada del 9 d’octubre, una manifestació amb el lema “Sí al valencià”, degudament comunicada a Delegació de Govern. Però quan vam arribar a la plaça de Sant Agustí per a iniciar els preparatius del començament de la manifestació, ens vam trobar amb que la plaça estava ocupada per un centenar d’ultres violents que protagonitzaven insults i agressions a persones que volien participar de la mobilització i a vianants que simplement passaven pel lloc, sense que la policia intervingués. El mateix grup ultra, posteriorment, va continuar assetjant i va ocupar la plaça del Parterre per a intentar provocar una finalització violenta de la manifestació.

Allò realment greu no és només l’existència de grups violents minoritaris, que existeixen en totes les societats europees. En les democràcies avançades, els poders públics, el Govern, garanteix la protecció i tranquil·litat de la ciutadania, i l’exercici dels drets democràtics de llibertat de manifestació, reunió i expressió front als grups violents minoritaris la intenció dels quals és pervertir el sentit mateix de la democràcia i l’aprofundiment de la mateixa per la via de la participació activa de la ciutadania.

Ahir, a València, la Delegació del Govern espanyol va fer deixadesa de la seua responsabilitat, i no va protegir a les persones de la violència ultra, tot i que estava avisada, ni va garantir que la manifestació legal pogués transcorre amb normalitat. Ahir, la Delegació del Govern espanyol a València no va complir amb la seua obligació.

La Comissió 9 d’Octubre valora com a molt greu el fet que denunciem, i per això demana a la Delegació del Govern espanyol que assumesca la seua responsabilitat, cosa que vol dir:

a) La identificació i detenció dels violents agressors, dels qui hi ha suficients imatges i vídeos, que podem posar a disposició de la Delegació de Govern, si és que aquesta no pot identificar-los.

b) La depuració de responsabilitats polítiques al Delegat de Govern, que ha de dimitir, per incompliment de responsabilitats, i a totes les instàncies implicades.

c) La prohibició de simbologia de tipus nazi i feixista i de la seua exhibició pública.

d) Un pla d’actuació concret per a l’erradicació dels grups violents dels camps de futbol i per a la garantia de l’exercici dels drets democràtics del poble valencià.

Formen la Comissió 9 d’Octubre:

Associacions

Acció Cultural del País Valencià (ACPV), Associació Cívica Tirant lo Blanc, Bloc d’Estudiants Agermanats (BEA), Ca Revolta, Escola Valenciana, Plataforma pel Dret a Decidir, Societat Coral El Micalet

Sindicats

Comissions Obreres del País Valencià (CCOO-PV), Intersindical Valenciana, Unió General de Treballadors del País Valencià (UGT-PV)

Partits

Compromís, Els Verds del País Valencià, Esquerra Republicana del País Valencià (ERPV), Esquerra Unida del País Valencià, Partit Socialista del País Valencià (PSPV-PSOE), Podem

En matèria lingüística, o s’ha oblidat o s’ha volgut oblidar que la capacitat plurilingüe del nostre alumnat passa necessàriament per potenciar els programes que consoliden, primer, l’aprenentatge de la llengua minoritzada, el valencià, i posteriorment de la llengua estrangera, l’anglés. L’aprenentatge de la llengua majoritària, el castellà, està garantit amb una mínima sistematització a les aules dels coneixements que proporciona la seua enorme presència social i mediàtica. El domini equilibrat de les dues llengües oficials únicament s’aconsegueix amb els programes d’ensenyament en valencià.

Les persones expertes en matèria educativa (que alguns polítics, jutges i opinadors prefereixen ignorar) afirmen que l’ensenyament en valencià és la clau que obri la porta de les llengües. D’aquesta manera, l’ensenyament en valencià és garantia d’oportunitats personals i laborals, i també de llibertat d’elecció. Només si el xiquet o la xiqueta té els coneixements lingüístics suficients podrà triar, en cada ocasió i lloc, quina llengua vol o li convé utilitzar. Serà lliure per elegir. Privar a bona part de l’estudiantat d’assolir idèntica competència en valencià i castellà és discriminar-los. No podem negar a l’alumnat el dret d’aprendre les mateixes llengües que la resta dels seus companys.

Una gran part de les famílies valencianes (que alguns polítics, jutges i opinadors prefereixen ignorar) ja van dir quina era l’opció lingüística majoritària elegida per als seus fills i les seues filles: els nivells més avançats de plurilingüisme.

El TSJCV ha ratificat la validesa legals d’aquests plantejaments, i ha estat tan sols la interpretació d’una clàusula addicional, la referida a l’acreditació “a posteriori” dels coneixements lingüístics adquirits, la que ha provocat l’aturada en sec de l’aplicació als centres dels programes plurilingües dinàmics, en tot el País Valencià.
En comptes de respectar la voluntat majoritària de la comunitat educativa i encoratjar-la en la tasca de construir un futur millor, hi ha qui prefereix judicialitzar-la i obstaculitzar-la, suposem que amb la idea d’obtindre’n uns discutibles rèdits electorals. Per contra, nosaltres pensem que les llengües són ponts d’unió entre persones i afavoreixen l’entesa, la pau i la convivència entre diferents cultures.

En comptes de felicitar-se per l’oportunitat de tota una generació per convertir-se en usuaris competents de tres llengües (sumades a les que moltes valencianes i valencians han heretat dels seus orígens més llunyans), es presenten recursos, es dicten sentències i es justifiquen opcions a favor d’un monolingüisme castellà, estrany al nostre caràcter històric integrador i contraproduent en un món globalitzat.

En comptes de valorar la riquesa que suposa la diversitat lingüística, que a casa nostra necessàriament ha de partir de la promoció d’una llengua mil·lenària, el valencià —el nostre català—, per posar-la al mateix nivell que una altra llengua mil·lenària, el castellà, s’ha orquestrat tota una campanya per aturar o, com a mínim, alentir tota iniciativa legislativa que treballe per la normalització de la nostra llengua al País Valencià: RTVV, usos lingüístics en l’Administració, Decret de plurilingüisme…
I tot per raons purament partidistes, amb la vista posada en un joc de poders en el qual la majoria de persones no volem participar.

Per tot açò, les entitats sotasignades seguirem treballant pel dret del nostre alumnat a ser plurilingüe i pels drets de les persones que volen usar el valencià, quan ho consideren, amb les mateixes garanties que tindran si optaren pel castellà.

Anunciem, així mateix, mobilitzacions al mes de novembre que posen de manifest el suport social al respecte i l’estima per la nostra llengua, amb el lema “SÍ AL VALENCIÀ”.

Signem el manifest:

les entitats Escola Valenciana – Federació d’Associacions per la Llengua, Plataforma pel Dret a Decidir del País Valencià, Plataforma per la Llengua, FAMPA València, FAMPA Castelló Penyagolosa, Confederació d’Associacions de Veïns i Consumidors de la Comunitat Valenciana (CAVE-COVA), Acció Cultural del País Valencià (ACPV), Amicsprada, l’AIFFA – Tallers de Doblatge, Unió de Cooperatives d’Ensenyament Valencianes (UCEV), Reial Societat Econòmica d’Amics del País de València (RSEAPV), Associació d’Editors del País Valencià (AEPV), Fundació pel Llibre i la Lectura (FULL), Societat Coral El Micalet, Ca Revolta, Associació Ciutadania i Comunicació (ACICOM), Associació de Directors d’Infantil i Primària del País Valencià (ADIP-PV), Associació de Directors d’IES del País Valencià (ADIES-PV), Associació de Bibliotecaris Valencians, Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC), Enllaçats per la Llengua;

els sindicats La Unió de Llauradors i Ramaders, Intersindical Valenciana – STEPV, UGT PV, CCOO PV;

i els partits polítics Els Verds del País Valencià, Esquerra Republicana del País Valencià (ERPV), Esquerra Unida del País Valencià (EUPV), Podem, Compromís i PSPV-PSOE.

València, divendres 15 de setembre de 2017.

El PP de Rita Barberà, Zaplana, Olivas i Camps, entre els anys 1999 i 2003, arrabassaren La Punta, un dels millors sòls agrícoles de la Unió Europea, als seus propietaris i habitants, mitjançant un Pla Especial per a la ZAL del Port de València que ha estat anul·lat per tres sentències judicials.

L’abús de l’Administració amb la supèrbia de la majoria absoluta electoral del PP tingué l’oposició exemplar i valenta de les famílies dels llauradors de La Punta i el suport d’associacions veïnals, ecologistes i de molts polítics d’esquerra i verds i moltes persones. Amb ells estiguérem, entre molts altres, el meu mestre en política, Josep-Vicent Marqués, Emèrit Bono, Joan Ribó, Antonio Montiel i jo mateix, aleshores Diputat a les Corts Valencianes…

Ara, sense esperar-ho, la Generalitat Valenciana torna a treure el Pla Especial de la ZAL del Port de València, partint de la realitat del sòl destruït pel PP, que era i és, després de les sentències, sòl no urbanitzable protegit.

Anem a demanar la desestimació del Pla Especial i l’aprovació i execució d’un Pla Especial de Protecció, Restauració i Regeneració Agrícola i Antropològica de La Punta, d’En Corts i totes les zones agrícoles que resten al seu voltant.

Torna la lluita de La Punta i Els Verds tornem a estar amb ells, amb molt d’orgull per la seua resistència emblemàtica en la defensa real de l’Horta de València.

Esperem que Montiel, Ribó, Bono i tans altres, avui governants o polítics que donen suport a la Generalitat Valenciana, siguen coherents i salven La Punta de la depredació passada del PP i indemnitzen com cal als seus habitants.

* * *

“A tornallom“, documental sobre la lluita de l’horta de La Punta (València)

#LaPunta

Fa uns dies, Oliva era visitada per la Mesa de les Corts Valencianes amb una voluntat de contactar més directament amb la ciutadania. Una bona iniciativa que salude i compartisc. Llàstima que acabara amb l’acord de demanar la variant sud d’Oliva de la N332. Una pena i una decisió que em sembla contrària als plantejaments estratègics d’una part important de l’actual majoria de les Corts que dóna suport al govern de la Generalitat Valenciana. O així hauria de ser si és cert que el seu model territorial es fonamenta en la sostenibilitat.

Si el peatge de l’AP-7 s’acaba el 2019 i està projectant-se un accés a l’autopista des de la carretera de Pego i des de la N332 pel sud d’Oliva, algú pot dir-me quina és la necessitat d’una ronda de circumval·lació de la N332 al seu pas per Oliva?

Per a què una nova destrossa de milers de fanecades d’un sòl agrícola molt valuós per a la construcció d’una autovia paral·lela a l’autopista? No té l’Estat altres necessitats socials més importants i urgents com podria ser la dependència o la inclusió social o… abans de gastar-se milions d’euros amb una infraestructura totalment innecessària si aconseguim la desaparició del peatge de l’AP-7?

Em sembla que no acaben de creure que l’AP-7 deixarà de tenir peatge amb la fórmula actual o un altra com podria ser la vinyeta, una tarifa plana que ja s’està estudiant per la Generalitat de Catalunya per a les concessions d’autopistes que acaben prompte, entre altres, la mateixa AP-7 que compartim amb ells. És a dir, una autopista més que amortitzada, ara passaria a no tenir tanques per a qui pagara una quantitat a l’any i continuaria amb peatge per als usuaris ocasionals.

La ciutadania valenciana i, particularment, la de la Safor seguiria patint un greuge comparant la situació de tota la gent que viu on s’han fet autovies sense peatge amb els diners dels pressupostos de l’Estat. De tota manera, hom espera models diferents de gestió del territori entre les forces conservadores i les progressistes.

Ja sabem que els interessos del sistema, d’aquells que, realment, tenen en les seues mans el poder, les grans entitats que controlen el finançament de les constructores, són la construcció de grans infraestructures i el manteniment dels seus negocis que van derivant-se cap a la gestió privada dels serveis que, fins fa uns anys, prestava l’Estat. Però, si votar ha de servir per a alguna cosa ha de ser per a què es canvien les tendències actuals, que fan més rics als molts rics i empobreixen a la classe mitjana i fan pobres a les classes treballadores.

Per a plegar-se als models vigents, per a tolerar que es continue depredant un territori litoral que ja està més que ocupat de formigó i asfalt i per a tragar-se el que vinga de les decisions que prenen els Consells d’Administració, no cal massa esforços. Apostar per un model sostenible per al territori valencià és donar un gir de 180 graus a l’actual, exigir el tren València-Gandia-Dénia, millorar en molt les rodalies, potenciar els vehicles elèctrics i l’ús de la bicicleta i llevar-li el peatge per a sempre a l’AP-7. Acceptar altres coses és deixar que les coses vagen com van, apuntar-se al nefast “que li has de fer” i això no és el que s’espera -almenys jo- de l’actual Generalitat Valenciana.

El que ha ocorregut en la Serra Calderona no és ni més ni menys que el resultat d’anys d’oblit per part de les administracions públiques d’un dels paratges més volguts i valuosos de les nostres terres.

Cal reconèixer que quasi més de vint anys de “passivitat” per part dels Governs del PP han fet molt dany però a aquesta situació cal afegir dos anys de “no sé què fer” dels actuals dirigents de la Conselleria d’Agricultura, Medi Ambient, Canvi Climàtic i Desenvolupament Rural.

D’idees no poden queixar-se perquè no han faltat. En algunes d’elles, he participat tant com la meua salut m’ha permès. He estat en les sis comissions d’ús públic de la Junta Rectora de la Calderona i, especialment, referent a la prevenció d’incendis en la qual es va posar de manifest la mala situació en què es trobava la serra tant per part d’alcaldes, com d’excursionistes, d’ecologistes, etc. Res! Molta paraula però inversions poques o cap. És veritat que -com diuen- Rajoy no paga però una mica de diners hi haurà!

Des dels Verds, confiem que l’esglai que ha suposat aquest desastre natural amb al voltant de 1.500 hectàrees d’alt valor ecologic arrasades pel foc pose les piles a les senyores i als senyors que comanden la nau de Conselleria… Així i tot, tan sols ens queda açò… confiar.

També, sobre la Serra Calderona: La Serra Calderona llangueix.

Proposem un nou contracte verd entre les persones i el planeta per eixir de la crisi econòmica, política i ecològica.

Demanem el tancament programat de la Central Nuclear de Cofrents i l’abandó definitiu de la incineració de residus en les cimenteres valencianes.

Considerem que la Unió Europea hauria d’encapçalar un front internacional de pressió real que obligue als EEUU a tornar a l’Acord de París.

Pensem que el PSOE hauria de negociar amb Podemos i la resta de l’oposició parlamentària la moció de censura contra Rajoy, un dels majors ecoescèptics del panorama polític europeu.

Els Verds del País Valencià, davant del 5 de juny, Dia Mundial del Medi Ambient, volem insistir en la denuncia de la situació crítica que viu el conjunt del nostre planeta, ja reconeguda per tothom com a canvi climàtic, excepte pel President dels EEUU, senyor Trump, que acaba de treure a la seua nació de l’Acord de París (COP21), a la que s’uneix indestriablement els efectes que estan patint la majoria de les classes socials mitjanes i baixes per les mesures que les organitzacions internacionals, la Unió Europea i els països amb majoria conservadora han aplicat per a que l’eixida de la crisi financera suposara una baixada dels costos socials dels Estats i de la massa salarial dels treballadors, que ha portat a l’aparició d’un nou proletariat encara més pobre, el tancament de xicotetes i mitjanes empreses, la crisi estructural de l’agricultura tradicional i a la manca d’expectatives de futur a curt i mitjà termini a les joves generacions, de les quals, els més preparats i les més preparades no tenen altra opció que anar-se’n a l’estranger, produint-se en aquest moments en Espanya la major fugida de cervells de la seua història.

Quan els desastres ecològics que està provocant el canvi climàtic ens recorden com l’actual model econòmic posa sempre el negoci de les multinacionals per davant dels interessos de les persones i el Planeta, Els Verds volem recordar que és urgent un altre model econòmic i social que supere amb garanties de futur l’actual crisi del sistema.

Però, malgrat la política neoliberal que domina la Unió Europea, una bona part dels dirigents europeus, de diferent signe, estant complint els seus compromisos en la reducció d’emissions de CO2 i ja són onze països de la Unió Europea els que han abastat els seus objectius de reducció per a l’any 2020. En canvi, Espanya, no solament és el paradís de la corrupció sinó que, a més a més, dirigits per l’ecoescèptic Rajoy, durant 2016, va augmentar en 1,6% les emissions de CO2 per la crema de combustibles fòssils i estem orfes d’una política seria i transversal de reconversió de la producció i economia espanyola per a millorar la nostra eficiència energètica, estalviar energia i apostar decididament per les energies renovables.

Solament això, la total absència de voluntat decidida en el PP per ser un dels països capdavanters en la lluita contra el canvi climàtic, doncs som un dels països mediterranis que més està patint i patirà més greument de les seues conseqüències, mereix la moció de censura a Rajoy, tot i sumat a la corrupció, a la vergonya de mantenir al Fiscal General de l’Estat i al Ministre de Justícia després de la seua reprovació pel Congrés. Per això, no entendríem que el PSOE, ara novament de Pedro Sánchez per la mobilització de la seua base militant que és d’esquerra, no siga capaç d’arribar a acords amb Podemos i la resta de forces polítiques de l’oposició per aconseguir el final de la nefasta política del PP i de la presidència del senyor Rajoy.

Els Verds del País Valencià tornem a exigir del Govern d’Espanya i de la Generalitat Valenciana, al PP i al PSOE–Compromís que programen el tancament de la Central Nuclear de Cofrents i el desenvolupament d’un Pla d’Estalvi Energètic i d’Energies Alternatives i Renovables per a substituir l’actual energia nuclear que consumeix la societat valenciana.

També, Els Verds exigim a la Generalitat Valenciana que abandone, definitivament, el projecte del PP d’ubicar fins a quatre incineradores de rebutjos de residus en el territori valencià pels seus alts costos econòmics i ambientals així com pel perill real per a la salut de les persones de les seues emissions atmosfèriques i de les cendres resultants de la combustió i centre els seus esforços en promoure la reducció en la generació de residus, la recollida selectiva i el reciclatge, així com paralitze els actuals permisos i elimine definitivament la incineració de residus que està produint-se a les cimenteres valencianes que provoquen perillosos riscos per a la salut dels veïns de les zones on estan ubicades, com és el cas de la Foia de Bunyol.

Els Verds del País Valencià cridem a totes les formacions verdes, a tot el teixit social ecologista i defensor dels valors ecosocials i cívics, a totes les persones que aspiren a una societat amb democràcia real i participativa, on no càpiga la corrupció política i econòmica, on els drets de la ciutadania, dels pobles i de les espècies naturals siguen respectats, on l’economia estiga al servei de les persones, de totes les persones, conservant el Planeta per a les futures generacions a fer un gran acord verd que canvie l’actual crisi econòmica, ecològica i política en un futur d’esperança i de pau per a la Terra i la gent.

Els Verds del País Valencià, 5 de juny de 2017.

Mirant el lema de l’any 2017 de Nacions Unides en relació al Dia Internacional de la Dona, “Dona en un món laboral en transformació: d’una planeta 50-50 en 2030“, no puc més que rebel·lar-me… Fins quan hem d’anar posposant accions serioses per assolir la igualtat entre dones i homes? De debò volem aconseguir un món en el qual totes les dones i les nenes tinguin les mateixes oportunitats i els mateixos drets d’aquí a 2030? I quants anys venim, generació rere generació de dones, demanant una societat justa, sense bretxes salarials, sense desigualtats, sense menyspreu ni violències per qüestió de gènere?

A la vista de tanta paraula grandiloqüent, de tantes postergacions en l’eradicació de les desigualtats, de vegades, em plantege si és que s’ha oblidat que va ser la lluita per un tracte digne a les condicions laborals la que va donar origen a aquest dia internacional, ¿o és que hem de recordar, tots els anys, que va ser un 8 de març de 1908 quan les treballadores d’una fàbrica tèxtil de Nova York anomenada Cotton van declarar una vaga en protesta per les condicions insuportables de treball? ¿I que l’amo després d’ocupar les treballadores la fàbrica va tancar les portes i va calar foc morint abrasades les 129 treballadores que hi havia dins?

Només cal recórrer les declaracions institucionals des de 1911 i els manifestos de partits, sindicats, associacions que, des de llavors, s’han abocat veritables rius de tinta exigint la igualtat per adonar-nos que, en els últims anys, no només no hem fet passos cap a la igualtat sinó que estem retrocedint a passos de gegant.

He de reconèixer que els compromisos que els qui ens governen diuen assumir queden solemnes i ressonants en les cimeres i reunions com la que es va produir el 27 de setembre de 2015, en la Trobada de Líders Mundials sobre la igualtat de gènere i l’apoderament, on els representants espanyols van afirmar que:

La lluita contra la violència de gènere mereix atenció especial. Per a Espanya constitueix una ‘prioritat nacional’. Seguirem treballant per donar una resposta integral a totes les formes de violència, com la tracta amb fins d’explotació sexual, la mutilació genital femenina, els matrimonis forçats i les agressions sexuals.

Però, la realitat és molt tossuda i davant tan elevades paraules de bona voluntat, quines han estat les mesures reals per avançar en la igualtat, en l’apoderament de les dones o en l’eradicació dels assassinats masclistes? Ni una ni mitja, cap!

I no és una impressió personal ni subjectiva. Les dades fan que em reafirme i si no vegem:

• Des de l’entrada en la crisi, i estem a punt de complir el seu desè any, s’han vingut constatant i denunciant les retallades en les polítiques d’igualtat, retallades dràstiques en els pressupostos públics i en els ajuts socials que han vingut a empitjorar la ja dura situació de la dona com a conseqüència de la crisi.
• Com a botó de mostra d’aquestes retallades, clar exemple de quina és la posició del Govern espanyol en matèria d’igualtat laboral, una de les últimes mesures adoptades: l’eliminació de les ajudes per a les pimes que estaven destinades a finançar la implantació dels plans d’ igualtat en empreses d’entre 30 i 250 treballadors.
• L’Informe Global sobre la Bretxa de Gènere 2016 del Fòrum Econòmic Mundial conclou que la bretxa actual de gènere (59%) és més gran que en cap altre moment des de 2008 i l’EPA del quart trimestre de 2016 situa la taxa d’ocupació femenina al 42,59% i la masculina al 53,64%, fet que suposa 11,05 punts de bretxa en l’ocupació.
• La desocupació femenina ha seguit augmentat en tots aquests anys enfront de la desocupació masculina, sent molt preocupant les dones aturades de llarga durada que ja superen el 50%. D’altra banda, l’ocupació que es troba és precària i temporal, la presència de dones en la contractació a temps parcial, és el 72,60%. I la bretxa salarial espanyola és la 6a més alta d’Europa i supera el 23% tot i que les dones sobresortim de manera positiva en la formació acadèmica.
• I una dada que gela la sang, més de 800 dones (segons les estadístiques estatals que no recullen tots els casos) hem estat assassinades des de 2003, primer any en què es recullen estadístiques, sent aquest any 2017, especialment sagnant ja que fins al moment ja som més de 20 dones assassinades pel fet de ser dona.

Per tot això, com a dona, verda i rebel, exigisc:

• La reversió de forma immediata de les regressives reformes i retallades portats a terme anys enrere.
• La consecució durant 2017 d’un Pacte d’Estat contra la Violència de Gènere.
• L’elaboració i aprovació d’una Llei d’Igualtat Salarial, acompanyada de les mesures de desenvolupament de la legislació actual que contribueixi de manera decisiva a millorar la qualitat en l’ocupació de les dones.
• L’avanç en polítiques de conciliació i coresponsabilitat entre dones i homes.
• La introducció en tot el sistema educatiu i formació d’adults, de la co-educació, l’educació en igualtat i l’educació en la diversitat. Sense la coeducació difícilment podrem prevenir els atacs a la igualtat.

Per un 8 de Març digne de tota dona, per totes les que ens han precedit, per totes les que han perdut la vida per ser dona, per totes les que han de venir

El planeta 50/50 el vull ja!