En Pep hi diu la seva

Indignant

2010-03-10T19:27:00.003+01:00

Realment m'he quedat de pedra quan aquest matí he escoltat les declaracions del senyor Joan Boada, secretari general del Departament d'Interior. Resulta que mig país està a les fosques i pelat de fred. Milers de persones van dormir als seus vehicles la nit de dilluns. Tot Catalunya (menys el Pirineu)va col·lapsar-se per la neu i aquest bon home diu que la culpa és: dels francesos, d'Endesa, del servei meteorològic de Catalunya i no us ho perdeu de tots nosaltres per ser on no ens tocava.
Em perdonareu si exclamo: Quins collons senyor Boada!.
El seu conseller i vostè mateix no paren de donar-nos mostres d'una ineptitud tant gran que em sembla poc superable. Segurament vostè és el pitjor secretari general del govern i el senyor Saura el pitjor conseller d'aquest país.
Fent un esforç suplementari puc entendre que no allarguen més, d'acord la seva ineptitud els supera. Però el que no puc suportar és la seva xuleria, la seva poca vergonya i la seva actitud.
Vostè segurament ha dormit calentó aquest dies oi? vostè segurament no va quedar-se atrapat en cap carretera d'aquest país oi? vostè segurament quan vol un got d'aigua obre l'aixeta i emplena el got oi? Doncs per si no s'ha enterat: Mig país no ho pot fer això des de dilluns a mitja tarda!!!
Ens volen fer un favor siusplau?
fotin el camp, pleguin, marxin, dimiteixin o facin qualsevol altre gest similar ple de dignitat (si encara en tenen)i deixin el govern. Aquest país, el meu país es mereix molt més del que vostès ens han donat.
Gràcies per fotre el camp senyor Boada i Saura.

toll

2010-03-06T19:56:00.001+01:00

Segons els diccionari un toll és un sot ple d'aigua. Avui tot passejant n'he trobat un i he volgut experimentar una mica:

From Les fotos d'en Pep

No és això senyors

2010-03-04T15:14:00.001+01:00

Aquests dies el nostre parlament, el de Catalunya, s’ha convertit en una espècie de plató de televisió. Fins ara el protagonisme la tingut la comissió creada per investigar l’incendi d’Horta. Hem pogut veure-hi de tot: pressions polítiques, acusacions entre els GRAF i els BRIF, el famós Delta0 amagant el cap sota l’ala, el corporativisme dels caps del cos de bombers, les denúncies dels sindicats i el millor de tot, la declaració del cap dels BRIF posant els punts sobre les i.
La pregunta és la següent: calia tot aquest espectacle? Calien les filtracions dels vídeos? Calia fer reviure a molts aquell malson?

Si amb aquest episodi els catalans no en teníem prou, ahir va iniciar-se la traca final. Talment com si fos el plató d’algun d’aquest programes del dissabte on apareixen tot tipus de personatges, ahir el parlament va iniciar unes jornades reflexives per decidir si Catalunya prohibeix els toros.
Quina estupidesa!! Qui vulgui anar-hi que hi vagi (cada cop i va menys gent) i qui no vulgui veure aquest lamentable espectacle doncs que faci com jo: Ignorar-lo.
Dos apunts més:
Avui la cirereta la posat el govern de la comunitat de madrid, segons la Vanguardia “Madrid vol declarar el toros bé d’interès cultural”, sí senyor suposo que per allò del “bien común”.
El segon apunt, la comunitat de les illes Canàries ja fa una colla d’anys va prohibir els toros. Algú es va queixar? NO, el parlament de les Canàries es va convertir en un circ mediàtic? NO. Així doncs, què coi ens passa als Catalans?

Diumenge una foto

2010-03-01T22:00:00.001+01:00

Doncs aquest passat diumenge també vaig sortir a passejar una estona. El tema a treballar, els reflexos....

From Les fotos d'en Pep

Tres reflexions

2010-02-24T13:11:00.000+01:00

900 euros,
Són pocs o molts?
Si tenim en compte que molts treballadors d’aquest país ni els cobren a finals de mes, són pocs. Però si aquests 900 € són els que el senyor Camps (president d’una comunitat anomenada valenciana) té al banc (ho això ens vol fer creure) doncs que vol que li digui senyor Camps.
Vostè té un greu problema de gestió patrimonial o s’ha pensat que la resta d’éssers humans som estúpids. Amb sinceritat ja els tinc plens de xoriços com el senyor Camps. Home, a qui vol enganyar?
Dignitat benvolgut senyor, dignitat.

La mateixa dignitat demano a la comissió que investiga el foc d’Horta. Jo vull saber què va passar, però em sobra l’espectacle mediàtic que entre tots hem creat. Aquest tipus de comissions serveixen per a res? Les preguntes dels polítics quina finalitat tenen? Preferiria llegir un informe tècnic sobre les causes de la tragèdia, que inclogui les recomanacions necessàries per millorar la gestió dels incendis forestals.

Per finalitzar, el Doctor Slump m’ha explicat que l’agència tributaria va a per totes. Es veu que per ells tots som delinqüents en potència. Ara persegueixen a les famílies que van rebre l’ajut pel naixement dels seus fills (2.500 €, més del que declara tenir el senyor Camps). Tot plegat una vergonya!!

Diumenge, una foto.

2010-02-21T19:35:00.003+01:00

Ahir vaig aprofitar una estona per fer algunes fotos. La idea era i és, treballar amb línies. La majoria d'imatges van fracasar però em sembla que en podem salvar una.

L'afegeixo al fotobloc.

From Les fotos d'en Pep

No entenem res

2010-02-16T15:19:00.001+01:00

Incomprensible. Aquesta és sens dubte la millor definició pel sainet del conseller Maragall, a qui acompanya com a protagonista el conseller Castells.
Habitualment, en política, res és el que sembla, però a hores d’ara es fa difícil entendre que està passant a cal psc.
Aposto per una clara lluita de poder en el sí dels socialistes catalans.
Em sembla prou lògic que el sector autoanomenat “catalanista” utilitzi una eina com en Maragall per encendre la foguera. Els Maragalls, són especials diuen alguns, altres prefereixen definir-los amb un: van per lliure. Sens dubte si algú havia d’obrir la caixa dels trons el conseller Maragall era el millor candidat per fer-ho. Assumint els riscos de la jugada qui en podia sortir menys malparat era ell.
Tot plegat em deixa perplex quan llegeixo el diumenge l’article d’en conseller a la Vanguardia. Aquí ja no entenc la jugada. Fer aquell article era jugar al tot o res. Ratificar les seves declaracions anteriors era declarar la guerra oberta a l’executiva del psc i al president Montilla.
Completament inaudit. A pocs mesos de les eleccions el sector dels Castells, Tura, Nadal i companyia es planten i creen una crisi interna de conseqüències incalculables. Per més inri resulta que aquest sector és el que aposta més clarament per l’anomenada sociovergència enfront l’aposta dels Montilla, Zaragoza i companyia de fer pactes anomenats d’esquerres (sobretot amb Esquerra). Potser així s’entén l’ok del president a endegar la llei de Vegueries en un moment poc adequat (si el que realment volen és aprovar-la i utilitzar-la realment com una eina de país.) i la negativa de l’alcalde de Lleida i la del síndic d’Aran (més propers als Nadal, Castells i companyia) a la nova llei del conseller i urgellenc Jordi Ausàs.

Que coi els passa als polítics? Després del lamentable espectable (no per ser previsible deixa de ser lamentable) dels Reagrupats, la ineptitud dels conselleres d’Iniciativa i les lluites internes d’Esquerra ara un dels grans (aquells que tot ho fan bé) encén la traca final.
I alguns encara es pregunten per què coi els ciutadans d’aquest país passen olímpicament de la política? Que s’ho facin mirar siusplau.

Peter Pan

2010-02-15T20:50:00.002+01:00

Segons la Viquipèdia: Peter Pan és l'obra més coneguda de James Matthew Barrie. Ha passat per diversos estadis i adaptacions, que inclouen una novel·la, una obra teatral i versions al cinema. Narra les aventures d'un noi que no vol créixer i per això escapa del món real i va a Maimés, on hi ha pirates, una fada (Campaneta) i tots els clàssics de l'entreteniment infantil. Un dia va a buscar una noia, la Wendy i els seus germans perquè coneguin el seu món. El xoc entre la seva vida amb les convencions preadultes de la Wendy, a més d'un triangle amorós insinuat, centren el drama de l'obra.
Peter Pan va tenir tan d'èxit que ha esdevingut un mite modern, fins al punt de donar un nom a una patologia psicològica consistent a negar-se a assumir les responsabilitats pròpies de l'edat. Diverses obres han fabulat amb una possible continuació de la novel·la, quan el temps ha passat.

Dissabte vaig conèixer en Peter Pan. És divertit, juganer i sempre l'acompanyada la fada. No sé si realment es diu campaneta, però sempre està al seu costat. T'hi has de fixar força, doncs intenta passar desapercebuda.

Quan estava a punt de marxar ens vam fer una foto, estava convençut que si no podia ensenyar una imatge d'en Peter ningú no em creuria...

From Martí

Somiar

2010-02-14T01:03:00.002+01:00

Qui ens prohibirà fer realitat els nostres somnis? Qui ens prohibirà somiar?

Dons ningú.

Dit i fet, fa uns dies vaig convertir en realitat un petit somni, una idea visualitzada fa més d'un any, quasi dos.

Sovint surto a passejar amb el nostre golden, en Bart. Un matí de fa quasi dos anys vaig sortir a passejar amb ell. El Martí era molt petit i mentre caminava acompanyat del nostre amic inseparable vaig imaginar que algun dia en Martí també passejaria amb nosaltres. Com la majoria de pensaments vaig oblidar-lo fins fa uns dies. De cop vaig observar què estava fent i amb qui ho feia: Era mig matí. El Bart passejava sol uns metres davant meu. Però jo no estava sol. Algú m'agafava de la mà tot cridant al seu gos "Bartttt vinneeeeee". De cop vaig recordar aquell matí on un pare primerenc va imaginar-se el futur. Doncs el futur és avui i ara qui em dirà que els somnis no poden fer-se realitat?

Bona nit!

Nou projecte personal

2010-02-03T18:41:00.002+01:00

Fa molt temps que tinc la necessitat de presentar públicament algunes de les fotografies que tinc guardades. Molts de vosaltres ja les heu vist en format digital, però em ve de gust treballar-les una mica, imprimir-les i fer-ne una exposició. De moment ja tinc un col·laborador que m'aconsella com he de redefinir les fotografies que he seleccionat en una primera tria. Blanc i negre o color, l'enquadrament i finalment la selecció definitiva. Una vintena.
Serà un treball llarg, de setmanes i fins i tot mesos, però estic decidit a fer-ho si puc finançar-ho. Encara no sé el títol, però sí la temàtica: els campaments de refugiats sahrauís. Serà, de moment, la darrera contribució a la seva lluita. Revisant les fotografies m'he adonat que quasi totes són idíl·liques. Quasi tots els rostres somriuent, les postes de sol, els ulls dels retrats, els temes de les fotografies. Ara m'adono de com d'afectat emocionalment estava quan vaig fer aquelles fotos. No vaig buscar la pobresa, ni el desànim, ni un plor, ni la duresa del desert. Vaig voler fotografiar la bellesa dels protagonistes, la seva esperança, els seus somriures.
Ara amb el temps, m'adono que potser avui faria un altre tipus de fotografies. Segurament molt més dures i reals.
Encara no sé quan, ni com, però de moment esteu tots convidats a la futura inauguració de l'exposició (de moment irreal) del Pep hi diu la seva...

Independentisme

2010-02-01T20:53:00.002+01:00

Què li passa a l'independentisme català? Realment és com el Dragon khan. Puja, baixa, puja, baixa. El més patètic de tot plegat són els motius de les crisis internes del moviment. Bàsicament totes les crisis són causades pels personalismes dels seus dirigents. Esquerra, per exemple, ha viscut constants lluites internes de poder i diferents crisis. Molts van creure que el camí definitiu era reagrupament i el seu líder: el doctor de Puigcerdà. Lamentablement aquest cap de setmana la il·lusió de molts s'ha esvait en uns quants minuts. El Carretero i els seus han deixat la direcció del projecte reagrupament.

Tinc algunes preguntes que em volten pel cap. Quin és el veritable motiu de tot plegat? Sóc coneixedor de l'ego del protagonista (s'estima massa a ell mateix) però i la resta? i el que em fa ballar més el cap: quin paper ha jugat en Laporta en tot plegat?

Tinc massa dubtes en relació als fets succeits. M'oloro que ens hem perdut la meitat del partit.

De fet tot plegat m'ha convençut del que fa molt de temps defenso. Els partits no m'agraden, estic cansat del seu funcionament i sobretot dels seus militants i dirigents. M'agrada la política, però en aquest país queden pocs espais on trobar-se a gust. L'única esperança que tenim és el món municipal. La política dels fets, del dia a dia, de la gestió de proximitat.

Una llàstima tot plegat

Silenci

2010-01-26T20:26:00.000+01:00

Seguint en la línia del darrer escrit m'atreveixo a parlar del silenci. Sobretot de la por al silenci.
Per què ens fa por? Potser perquè en absència de soroll ens retrobem amb nosaltres mateixos. No us passa que quan esteu amb algú altre, i de cop es fa el silenci us sentiu avergonyits i estranys? Sense pensar-hi, envoltats per aquesta situació complexa, encetem una conversa estúpida. El motiu? El soroll, encara que sigui superflu. El silenci ens acolloneix!
Som animals socials, això és cert. Aquest fet implica que sempre estem envoltats d'estímuls i d'altres persones. El soroll forma part de la nostra vida. A l'interior de la panxa de les nostres mares sentim tot tipus de sons. El so és una mostra clara de companyia, sentim una veu, un so i pensem: no estic sol.
D'altra part, el silenci és necessari per poder estar tranquil, per poder conèixer millor com som i per gaudir plenament de la nostra pròpia existència i del nostre entorn.
Aquests darrers anys m'he sentit molt afortunat per moltes coses. Una d'elles és el silenci que ens envolta vivint en un petit poble del Pirineu. Sovint ens fan aquest comentari: ostres no se sent cap soroll aquí a casa vostra. Doncs no i per tant som uns grans afortunats. Puc sentir el cant dels ocells, el so del riu Segre i fins i tot el so del vent quan bufa amb certa intensitat. La natura ens parla i a casa tenim la sort de poder-la sentir. Aquest entorn és l'adequat per aconseguir connectar amb un mateix. Tanques els ulls, respires fort i després suaument, deixes d'escoltar el teu propi jo i inicies un viatge intern cap a la teva veritable existència. De cop sense saber com apareix la tranquil·litat.
Uf em sembla que darrerament estic una mica Zen oi?

Temps

2010-01-24T21:17:00.003+01:00

El darrer post d'aquest bloc va ser un petit experiment. El vaig escriure en dos minuts. Justament el temps del que disposava en aquell moment. Us heu fixat que tots plegats sempre anem amb un coet al cul? Ràpid, ràpid, més ràpid... aquest és el nostre lema.No gaudim de la feina, del menjar, del paissatge, de les nostres amistats. Tot ho fem ràpid fins i tot aparellar-nos.

Potser tenim por, ho potser estem tant inutilitzats que no ens hi fixem.
Jo era d'aquests que tot el dia corrent, amunt i avall. Hi ha un projecte nou? doncs jo m'apuntava i així dia rere dia.
Des de fa un temps he observat que a poc a poc el meu cos reacciona diferent als mateixos impulsos. Simplement no tinc ganes de córrer. Vull passejar, mirar, olorar, sentir. Com sempre tot a contra corrent. Quan tothom es desplaça a una velocitat exagerada jo em proposo deixar anar l'accelerador i reduir la velocitat.

Us heu preguntat si realment ens cal córrer tant? Sincerament crec que no. Aquests dies estic llegint un llibre força interessant: "l'ofici de viure bé, eines útils per al benestar emocional d'en Gaspar Hernàndez. M'ha sorprès veure com bona part de les pàgines del llibre parlen del temps i de com l'aprofitem. Què fas i com ho fas? Totes o quasi totes les respostes que he trobat en relació a com disminuir el meu ritme diari passen pel mateix lloc: La meditació.

De totes maneres i tot buscant un foradet a la meva agenda per dedicar a la meditació una paraula va engrandit-se per moments: SLOW o poc a poc. Feu la prova, avui tot sopant dediqueu un parell de minuts més per assaborir el menjar i ja m'explicareu....

Dos minuts

2010-01-20T19:16:00.002+01:00

dos minuts, el temps que he decidit donar-me per escriure un post. Ras i curt. És com va dir un: una prova de la meva capacitat intel.lectual , o potser una ruqueria com qualsevol altra. Osti ja n'ha passat un... em ve al cap, la rèplica del terratrèmol d'aquest matí a Haití i el que han pensat els seus habitants, em ve al cap la reunió d'aquesta tarda on s'havia de decidir si Andorra tindrà estavilitat política o no i.... ostres ho sento s'ha acabat el temps.. ho proveu vosaltres?

Haití

2010-01-18T20:52:00.002+01:00

Fa uns dies la terra va decidir fer protagonistes de l'actualitat als haitians. La sacsejada de l'altre dia va destruir la vida de centenars de milers de persones. Les imatges són terribles, cruels i difícils d'entendre. Si fos creient em preguntaria com pot ser que Déu permeti aquestes coses. No sent creient em pregunto simplement perquè.
Malauradament no tinc resposta per la maleïda pregunta. De totes maneres tinc la sensació que el pitjor encara ha d'arribar.
Sentat, mirant les imatges em pregunto quin sentit té tot plegat. Quina és la línia que divideix la nostra vida de la mort i la desgràcia?

El silenci és la resposta.....

Plou sobre mullat

2010-01-13T19:23:00.002+01:00

Aquest migdia quan he vist per Tv les imatges del terratrèmol d'Haití he pensat: osti, sempre plou sobre mullat!
Haití és el país més pobre de l'Amèrica Llatina. La seva població ha suportat dictadors, guerres, mort, misèria, huracans i ara això.
Quin és el motiu pel qual els més desfavorits sempre reben el pitjor de la vida?
El karma, una força sobrenatural, la mala sort?
Alguns diran que el mateix terratrèmol en una ciutat occidental no hauria causat tantes morts. Millors construccions, millors serveis de socors... el que vulguin, però qui aquest matí ha patit el terratrèmol han estat ells i no nosaltres.
Què podem fer per canviar aquesta dinàmica perversa i destructiva? Doncs no en tinc ni idea, però he volgut escriure quatre ratlles per expressar el que sento.

Nevada de Gener

2010-01-08T16:13:00.004+01:00

Aquest matí tenia previst anar fins a LLeida però el temps m'ho ha impedit. A mig matí he rebut un sms de l'amic David on em convidava a fer un tomb pels paissatges nevats i fer-hi algunes fotos. He acceptat encantat. Tot i el fred la passejada ha estat molt interessant. Us deixo un parell d'imatges de l'excursió. Si en voleu veure més les podreu veure al meu photobloc.

From Les fotos d'en Pep

De tornada

2010-01-07T22:17:00.002+01:00

Després d'un breu descans torno a escriure altra vegada. Continuen els dubtes, continuar escrivint, sobre què, cada quan.

Aquests dies he aprofitat per llegir alguns fragments de llibres que tinc per casa. Sóc d'aquells que deixa llibres encetats arreu i de tant en tant en llegeixo algunes pàgines. També he aprofitat per deixar-me barba. Res de greu, no l'aguanto massa, però de tant en tant em fa gràcia.

Parlant de retorns el te guanya protagonisme al cafè. De tant en tant ja passa.

Un dels llibre que de tant en tant obro és "practicando el poder del ahora" de Eckhart Tolle. Interessant i aconsellable si us interessen aquest tipus de llibres.

Fet aquest apunt literari potser que parlem del present. Com esteu tots plegats? De fet com estem tots plegats? Demà en continuarem parlant....

Retrovisor

2009-12-29T10:23:00.000+01:00

Fa un parell de dies pensava en el futur i us parlava dels propòsits per l’any vinent. Avui potser toca mirar una mica enrere i parlar de passat. El 2009 segurament passarà a la història per ser l’any on, per exemple, un afroamericà va esdevenir president dels Estats Units. També serà l’any del Barça de Guardiola i d’en Messi. Potser també el recordarem com l’any Millet o l’any Santa Coloma. El 2009 també ens deixa la imatge del primer lehendakari de la història citat a declara com a acusat en un judici. També és l’any on un socialista accedeix a ser lehendakari i l’any de la vaga de fam de l’Aminetu. A Catalunya potser es recordarà per ser l’any dels referèndums no vinculants sobre la independència. Les vagues dels mestres, el pla bolonya, les queixes dels pagesos, la crisi, l’euro, les hipoteques....
Uf sembla que no però quan t’hi fixes una mica un any dona per molt. Tot plegat no serveix de res si no continuem caminant i mirant endavant, això sí amb un ull sempre pendent del retrovisor.

Bons propòsits

2009-12-27T23:09:00.002+01:00

Arribats al final del camí, conscients de l'inici d'una nova travessa tots plegats ens fem la nostra pròpia llista de bons propòsits. Com que la meva llista és, sens dubte, un xic avorrida prefereixo utilitzar la llista d'alguns bons propòsits d'en Barril i de l'Ollé:

- Tancar la finestra fins que no hi entri ni una escletxa de llum. Deixar els rellotges a fora i perdre la noció del temps fins que ja no sapiguem si som cos o només ànima.

- Sucar una magdalena en un cafè amb llet sabent que, quan siguem grans, recordarem aquest moment.

- Passar-nos el matí jugant a daus i apuntar en una llibreta totes les jugades. Després, a la tarda, anar al Casino a veure si el mètode funciona.

- Batejar el nostre fill amb el nom del nostre adversari.

- Encara que no tinguem la grip, posar-nos al llit amb un termòmetre a la boca i demanar als amics que ens vinguin a veure.

- Anar a un museu i comprovar una vegada més que el millor quadre és la finestra.

- Comprar una agenda caducada i escriure-hi tot allò que hauríem d'haver fet.

- Desitjar els pits de les dones, no pas per desig sinó per golafreria.

- Demanar canvi a un pidolaire.

- Imaginar el mapamundi del segle XXII.

- Decidir que ja no sabem res de res i començar de nou a aprendre-ho tot.

Salut i Bon 2010 per a tots!!

Reflexions

2009-12-21T23:36:00.002+01:00

Fa una colla de dies que vull escriure alguna cosa, però la veritat, no tinc temps. Sovint penso: ostres d'això n'has de parlar al bloc. Però passen els minuts, les hores i les dies i res de res.

Finalment l'Aminetu ha tornat a casa seva. Els seus fills ja poden sentir de nou a sa mare, però a quin preu? Em sembla que lamentablement la victòria de l'Aminetu ha estat Pírrica. Segons la Viquipèdia: "Una victòria pírrica és aquella que s'aconsegueix no sense grans pèrdues en el propi bàndol. El nom de l'expressió prové de Pirros, fill d'Aquil·les i marit d'Antígona, que fou rei d'Epir entre el 307 aC i 302 aC. Aquest aconseguí diverses victòries a Heraclea i Asculum davant l'exèrcit romà tot i patir un gran nombre de baixes en ambdòs enfrontaments.
Es diu de Pirros que en contemplar el resultat de l'enfrontament digué "Una altra victòria com aquesta i tornaré sol a Epir".

Quin és el preu que l'Estat Espanyol i França han pagat per aconseguir el retorn de l'Aminetu? Aquesta és sens dubte la gran pregunta. Algunes fonts parlen de l'acceptació del domini marroquí del sàhara occidental. Sí és així, amb tot el carinyo del món, mal negoci haurem fet Aminetu.

Canviant de tema, el Barça està imparable. Quin equip, quina força i sobretot quin entrenador. El meu sentit homenatge cap a aquest gran geni anomenat Guardiola.

I per finalitzar, quina nevada ha caigut avui! Si tinc temps prometo fotos.

Aminetu 2a part

2009-12-09T19:20:00.004+01:00

Reprodueixo una carta oberta que he llegit al bloc caminando en el desierto. El seu autor és en Pedro López López y m'he sumat a la seva proposta. Vols fer el mateix?

Copia el text al teu bloc i envia-li un mail al Pedro López: plopezgt@gmail.com per unir-te a la iniciativa.

"Querida Aminetu.
.
El mundo ha contemplado estas semanas con admiración la firmeza de tus convicciones, la entereza de tus principios, la justicia de tu causa, la dignidad de tu lucha. Pensamos que es suficiente, Aminetu, y que tanto tu pueblo como aquellos para los que representas un ejemplo, así como tus propios familiares y amigos, necesitan más tu vida que tu recuerdo.
.
Igualmente, los activistas de derechos humanos han tomado ejemplo de tu lucha, pero necesitan que sigas con ellos día a día. Es cierto que los mártires sirven de inspiración a los movimientos, pero a estas alturas la historia está sembrada de mártires y lo que necesitamos es que los ciudadanos tomen conciencia de los problemas. Esto ya lo has conseguido con tu lucha, Aminetu.

Pedimos a todo el que pueda llegar hasta Aminetu que haga suyo este mensaje y se lo transmita, de modo que termine en las próximas horas con su huelga de hambre y pueda iniciar cuanto antes su restablecimiento."

Aminetu

2009-12-09T19:02:00.002+01:00

Lluitadora incansable i ferma activista, la seva protesta l'està portant al límit de les seves forces.

Aquests dies n'he parlat sovint de l'Aminetu, del seu cas, de la seva lluita, del si té sentit tot plegat. No tinc respostes per a les preguntes que ens fem. Potser ni ella mateixa en té cap de resposta. Potser per això continua en vaga de fam.

Com que no tinc respostes prefereixo copiar un petit article sobre l'Aminetu Haidar del Paul Laverty i en Ken Loachque que va publicar el País el dia dos de desembre.

Una abraçada Aminetu!

"El 1 de diciembre de 1955, en Montgomery, Alabama, Rosa Parks se negó a obedecer a un conductor de autobús que le dijo que cediera su asiento a un pasajero blanco. El 13 de noviembre de 2009, Aminetu Haidar se negó a cumplimentar su tarjeta de embarque como le ordenaron las autoridades de El Aaiún (ciudad en la que vive), en el Sáhara occidental controlado por Marruecos.
Ahora observamos, cada vez más horrorizados, la difícil situación de Aminetu Haidar, madre de dos niños pequeños, que continúa su huelga de hambre en el aeropuerto de Lanzarote. Haidar, que ha trabajado toda su vida para defender los derechos humanos del pueblo saharaui, fue expulsada por las autoridades marroquíes del Sáhara Occidental porque rellenó su tarjeta de embarque (al regresar de recoger un premio de derechos humanos en EE UU) con las palabras "Sáhara Occidental" en lugar de "Marruecos". Las autoridades dijeron que con ello había renunciado a su nacionalidad marroquí, confiscaron su pasaporte y la metieron en un vuelo a Lanzarote, sin documentos y contra su voluntad, todo lo cual infringe el Artículo 12 del Pacto Internacional de Derechos Civiles y Políticos, que dice que "Nadie se verá arbitrariamente privado del derecho a entrar en su propio país".

En el centro de esta disputa se encuentra la negativa de Marruecos a conceder al pueblo saharaui el derecho a un referéndum de autodeterminación tras renunciar España a su colonia en 1975. Naciones Unidas y la comunidad internacional no reconocen de jure la soberanía marroquí sobre el Sáhara Occidental pero, al mismo tiempo, guardan silencio mientras cientos de miles de saharauis languidecen en campos de refugiados en el desierto desde hace más de 34 años.

En las ultimas semanas, la opresión marroquí contra los activistas de los derechos humanos se ha incrementado tras el discurso del rey Mohamed VI, de una vulgaridad digna de George Bush, en el que dijo: "O una persona es marroquí, o no lo es. Uno es patriota o traidor. No hay término medio". Haidar y sus colegas detenidos en Marruecos son partidarios de una solución no violenta a este problema histórico. Ya es hora de que la comunidad internacional, y especialmente España, cuyo silencio durante años ha sido una vergüenza, presionen a Marruecos para que permita un referéndum democrático o, una vez más, veremos cómo los derechos minerales (unos enormes depósitos de fosfato) y los intereses económicos pueden sobre los derechos humanos.

Quizá sea iluso pensar que la tarjeta de embarque de Haidar pueda ser el equivalente al asiento que Rosa Parks no quiso ceder. Pero vivimos llenos de esperanza y enviamos nuestra solidaridad a esta extraordinaria mujer que, a pesar de estar desaparecida cuatro años y haber sido torturada por las autoridades marroquíes, aún tiene el valor de resistir. Qué tragedia sería para la resistencia no violenta, y para la posibilidad de una solución pacífica, que la dejemos morir. Instamos al Gobierno español a que garantice el regreso seguro e inmediato de Aminetu a su patria.

Paul Laverty y Ken Loach son cineastas. Traducción de María Luisa Rodríguez Tapia."

Mans netes?

2009-12-04T11:06:00.002+01:00

Ahir al vespre vaig rebre un correu electrònic. Era un correu que explicava una situació injusta. Després de pensar-ho molt he decidit donar-li la llum que es mereix i en publico el contingut aquí al meu bloc:

Des de fa setmanes segueixo amb atenció les notícies que surten als diaris de la vil.la del pingüí.
Aquesta setmana m’he quedat completament al.lucinat en veure com alguns mitjans de comunicació han fet el joc a determinat polític (l’aprenent a gran Barrufet) d’un determinat partit (els Barrufets i l’amic Gargamel).

És vergonyós, lamentable i indignant observar com alguns redactors s’agenollen davant les pressions i les amenaces.
És també vergonyós, lamentable i indignant observar com els diaris publiquen les notícies sense contrastar-les.
Però el pitjor de tot és l’actitud d’aquest aprenent a gran Barrufet.

Estàs utilitzant la política pel teu propi benefici (o no t’has arreglat alguns temes personals?), estàs utilitzant els mitjans de comunicació per atacar personalment a la família d’una regidora (l’Arale Norimaki), que fent la seva feina ha trepitjat algun ull de poll (em refereixo a alguns temes heretats del partit dels Barrufets i l’amic Gargamel que potser no eren massa clars).
La teva resposta a la feina ben feta és l’atac personal. Què trist!. Potser no saps fer altra cosa o potser la teva impotència et fa ser així.

Tot plegat és una mica esquizofrènic. Per una banda els barrufets i l’amic Gargamel han demanat, en diverses ocasions, que algunes administracions superiors deixin de subvencionar projectes de la vil.la del pingüí. Sí, sí, tal com raja, preferiu que la vil.la del pingüí no tingui una nova escola, o un nou pont si el vostre partit no pot inaugurar-lo.
La mala gestió dels Barrufets i l’amic Gargamel ha suposat una despesa de milions d’euros per la vil.la del pingüí (et sona el cas de la gallina turureta?), i tant amples tu. Aquí no passa res.
Doncs com què no? I tant què passa. Estem cansats, farts i emprenyats. Amic aprenent a gran Barrufet: la vil.la del pingüí és petita i tothom ho sap tot de tothom. Potser demà tu seràs el protagonista d’alguna notícia sucosa, ho potser et penses que només tu saps fer malifetes? Sé de bona font que les tortugues ninja ja s’han posat a investigar....

Per finalitzar faré referència a dues lleis fonamentals de l’estupidesa humana (publicades per Carlo Maria Cipolla):

1- Siempre e inevitablemente cualquiera de nosotros subestima el número de individuos estúpidos en circulación
2- Las persona no-estúpidas siempre subestiman el potencial dañino de la gente estúpida; constantemente olvidan que en cualquier momento, en cualquier lugar y en cualquier circunstancia, asociarse con individuos estúpidos constituye invariablemente un error costoso.

Signat : el Doctor Slump

La dignitat

2009-11-27T09:50:00.004+01:00

Fa un parell de dies vaig fer un escrit parlant de famós encaix. Ahir vaig observar mig emocionat com la societat civil tornava a passar la mà per la cara als polítics d'aquest país.

Amb un gest sense precedents 12 editorials de diferents colors i pensaments van unificar criteris i discurs.

Aquest n'és el resultat:

La dignitat de Catalunya
Després de gairebé tres anys de lenta deliberació i de contínues maniobres tàctiques que han malmès la seva cohesió i han erosionat el seu prestigi, el Tribunal Constitucional pot estar a punt d’emetre sentència sobre l’Estatut de Catalunya, promulgat el 20 de juliol del 2006 pel cap de l’Estat, el rei Joan Carles, amb el següent encapçalament: “Sapigueu: que les Corts Generals han aprovat, els ciutadans de Catalunya han ratificat en referèndum i jo vinc a sancionar la llei orgànica següent”. Serà la primera vegada des de la restauració democràtica de 1977 que l’alt tribunal es pronuncia sobre una llei fonamental ratificada pels electors. L’expectació és alta.

L’expectació és alta i la inquietud no és escassa davant l’evidència que el Tribunal Constitucional ha estat empès pels esdeveniments a actuar com una quarta cambra, confrontada amb el Parlament de Catalunya, les Corts Generals i la voluntat ciutadana lliurement expressada a les urnes.

Repetim, es tracta d’una situació inèdita en democràcia. Hi ha, no obstant, més motius de preocupació. Dels dotze magistrats que componen el tribunal, només deu podran emetre sentència, ja que un (Pablo Pérez Tremps) està recusat després d’una tèrbola maniobra clarament orientada a modificar els equilibris del debat, i un altre (Roberto García-Calvo) ha mort. Dels deu jutges amb dret a vot, quatre continuen en el càrrec després del venciment del seu mandat, com a conseqüència del sòrdid desacord entre el govern central i l’oposició sobre la renovació d’un organisme definit recentment per José Luis Rodríguez Zapatero com el “cor de la democràcia”. Un cor amb les vàlvules obturades, ja que només la meitat dels seus integrants estan avui lliures de contratemps o de pròrroga. Aquesta és la cort de cassació que està a punt de decidir sobre l’Estatut de Catalunya. Per respecte al tribunal –un respecte sens dubte superior al que en diverses ocasions aquest s’ha mostrat a ell mateix– no farem més al·lusió a les causes del retard en la sentència.

La definició de Catalunya com a nació al preàmbul de l’Estatut, amb la consegüent emanació de “símbols nacionals” (¿que potser no reconeix la Constitució, al seu article 2, una Espanya integrada per regions i nacionalitats?); el dret i el deure de conèixer la llengua catalana; l’articulació del Poder Judicial a Catalunya, i les relacions entre l’Estat i la Generalitat són, entre altres, els punts de fricció més evidents del debat, d’acord amb les seves versions, ja que una part significativa del tribunal sembla que està optant per posicions irreductibles. Hi ha qui torna a somiar amb cirurgies de ferro que tallin de soca-rel la complexitat espanyola. Aquesta podria ser, lamentablement, la pedra de toc de la sentència.

No ens confonguem, el dilema real és avanç o retrocés; acceptació de la maduresa democràtica d’una Espanya plural, o el seu bloqueig. No només estan en joc aquest o aquell article, està en joc la mateixa dinàmica constitucional: l’esperit de 1977, que va fer possible la pacífica Transició. Hi ha motius seriosos per a la preocupació, ja que podria estar madurant una maniobra per transformar la sentència sobre l’Estatut en un verdader tancament amb pany i forrellat institucional. Un enroc contrari a la virtut màxima de la Constitució, que no és altra que el seu caràcter obert i integrador. El Tribunal Constitucional, per tant, no decidirà únicament sobre el plet interposat pel Partit Popular contra una llei orgànica de l’Estat (un PP que ara es reaproxima a la societat catalana amb discursos constructius i actituds afalagadores). L’alt tribunal decidirà sobre la dimensió real del marc de convivència espanyol, és a dir, sobre el més important llegat que els ciutadans que van viure i van protagonitzar el canvi de règim a finals dels anys setanta transmetran a les joves generacions, educades en llibertat, plenament inserides en la complexa supranacionalitat europea i confrontades als reptes d’una globalització que relativitza les costures més rígides del vell Estat nació. Estan en joc els pactes profunds que han fet possible els trenta anys més virtuosos de la història d’Espanya. I arribats a aquest punt és imprescindible recordar un dels principis vertebradors del nostre sistema jurídic, d’arrel romana: Pacta sunt servanda, els pactes s’han de complir.

Hi ha preocupació a Catalunya i cal que tot Espanya ho sàpiga. Hi ha alguna cosa més que preocupació. Hi ha un creixent atipament per haver de suportar la mirada irada dels que continuen percebent la identitat catalana (institucions, estructura econòmica, idioma i tradició cultural) com el defecte de fabricació que impedeix a Espanya assolir una somiada i impossible uniformitat. Els catalans paguen els seus impostos (sense privilegi foral); contribueixen amb el seu esforç a la transferència de rendes a l’Espanya més pobra; afronten la internacionalització econòmica sense els quantiosos beneficis de la capitalitat de l’Estat; parlen una llengua amb més pes demogràfic que el de diversos idiomes oficials a la Unió Europea, una llengua que en lloc de ser estimada, resulta sotmesa tantes vegades a l’obsessiu escrutini de l’espanyolisme oficial. I acaten les lleis, per descomptat, sense renunciar a la seva pacífica i provada capacitat d’aguant cívic. Aquests dies, els catalans pensen, sobretot, en la seva dignitat; convé que se sàpiga.

Estem en vigílies d’una resolució molt important. Esperem que el Constitucional decideixi atenent les circumstàncies específiques de l’assumpte que té entre mans –que no és sinó la demanda de millora de l’autogovern d’un vell poble europeu–, recordant que no existeix la justícia absoluta, sinó només la justícia del cas concret, raó per la qual la virtut jurídica per excel·lència és la prudència. Tornem a recordar-ho: l’Estatut és fruit d’un doble pacte polític sotmès a referèndum. Que ningú es confongui, ni malinterpreti les inevitables contradiccions de la Catalunya actual. Que ningú erri el diagnòstic, per molts que siguin els problemes, les desafeccions i les contrarietats. No som davant d’una societat feble, postrada i disposada a assistir impassible al deteriorament de la seva dignitat. No desitgem pressuposar un desenllaç negatiu i confiem en la probitat dels jutges, però ningú que conegui Catalunya posarà en dubte que el reconeixement de la identitat, la millora de l’autogovern, l’obtenció d’un finançament just i un salt qualitatiu en la gestió de les infraestructures són i continuaran sent reclamacions tenaçment plantejades amb un amplíssim suport polític i social. Si és necessari, la solidaritat catalana tornarà a articular la legítima resposta d’una societat responsable.

text en castellà