En Pep hi diu la seva

Insultar

2009-07-14T22:37:00.002+02:00

Segons l'enciclopèdia catalana insultar es defineix com: Ofendre amb actes o paraules ultratjosos

Com a català estic acostumat a l'insult permanent, a la maca de respecte per la meva llengua, els meus costums i com diuen alguns els nostres trets diferencials. Un s'acostuma a tot això, fins i tot m'he acostumat a la demagògia permanent dels polítics catalans i a la real politik dels nostres polítics. Allò de qui dia passa any...

Aquest matí quan he escoltat la presidenta d'un invent artificial com la comunitat de madrid el meu cos a dit prou. Ja n'estic fins els collons i perdoneu l'expressió.

Com s'atrebeix la mediocre de senyora aquesta a comparar el meu país i la meva llengua amb un invent com madrid? com s'atrebeix a dir que els madrilenys són bilíngües? Doncs perfecte com més cultura i coneixements millor, però senyora la meva llengua és la llengua de la meva mare, del meu pare, dels meus avis, dels seus pares i així un darrere l'altre. El dia del meu naixement ma mare em va parlar amb català tot just acabat de sortir del seu ventre. El meu país té una història, una literatura, filòsofs, arquitectes, comerciants, dissenyadors, mestres, ...

Resulta que com a país no som capaços de demanar allò que és nostre (el concert econòmic, per exemple). Reclamem a la baixa, mirant cap a terra, sense fer massa soroll i tot i així ens diuen insolidaris.

Aquest finançament no és el millor però en aquesta situació poca cosa més podem fer si no ens plantem, els mirem als ulls i els diem clar i català: Adeu siau!!

Bona proposta

2009-07-14T22:30:00.002+02:00

Llegeixo al diari electrònic Vilaweb:

"Andorra Turisme va convidar cinc dels blocaires més llegits de la xarxa francòfona (Gonzague, Mlle Gima, Osmany Tavares, Plastie i Romain Libeau) a passar-hi un cap de setmana, on se'ls van mostrar les principals atraccions del país. Una setmana i mitja després, el fruit de l'estada a Andorra ja ha madurat en forma d'apunts als respectius blocs i, també, en forma de galeries fotogràfiques a Flickr, com aquesta d'Osmany Tavares".

Sens dubte una bona proposta, diferent, de baix cost econòmic i buscant un perfil de client molt clar. De fet és el vell recurs del líder d'opinió. Ara, però, els líders escriuent en blocs o donen la seva opinió mitjançant el seu twitter.

El riu

2009-07-06T23:56:00.004+02:00

Es tard i plou. Aquests dies ho fa sovint. A molta gent li emprenya però a mi no em molesta gens. M'agrada escoltar el sorollet de l'aigua quan plou i també escoltar el riu Segre, que tenim just davant de casa. Aquí a muntanya l'aigua és font de vida però de tant en tant també ens dóna un toc d'atenció.
El 7 de novembre de 1982 el riu Segre va parlar i tots el vam poder escoltar acollonits...

La història de la Seu, és també la història del riu Segre i de les seves crescudes. Hi ha referències a aiguats el 1453, 1554, 1584 i el 1604. Més tard en trobem també al 1710 el 1726, 1764, 1794, 1832 i el 1853.
Els aiguats del 1982 els vaig poder viure en primera persona. En tinc alguns records, però sobretot un: el soroll del riu que des de casa els pares es podia sentir. L'any 82 12 persones van morir per culpa de l'aiguat i més o menys tots tenim gravats aquells dies a la memòria. Tot va anar molt ràpid: "El dia 7 de novembre al vespre a Pont de Bar tapien les portes de la central. A la nit, el nivell d'aigua va pujar de cop dos metres i va endur-se la casa on sopaven els treballadors de la central, que havien sortit un moment a veure com baixava el riu." (fragment del llibre "La Ciutat i el Riu: la Seu i el Segre, dels miracles als canals" d'Albert Villaró i Joan Gispert, pàgina 61.

Si us interessa una mica el tema us deixo aquest enllaç o hi trobareu molta més informació.

coses que passen

2009-07-04T09:58:00.002+02:00

Dijous migdia, s'inicien una sèrie d'incendis a la comarca de la Noguera. Els veig tot pujant de Lleida. Arribem a casa, enfront l'aeroport de la Seu. Durant una estona van arribant avions cisterna. Habitualment reposten a la Seu: aigua, líquid retardant i querosè. Observo que arriben els avions, però no marxen. Al vespre en rebo una confirmació. L'empresa contractada per la conselleria d'interior (en Saura) no havia carregat els dipòsits de l'aeroport. A mitja tarda surt un camió de Sabadell amb el preuat líquid. Mentre els incendis continuen cremant i els avions estan parats a l'aeroport de la Seu. Finalment el camió arriba però té ordres de no carregar el querosè si algú no signa els albarans corresponents. Més tensió, tothom emprenyat: bombers, pilots, co-pilots.
Després d'una estona algú signa els albarans i els avions tornen a la feina.

Jo d'aquest exemple en dic mala gestió i casualment del departament d'interior.......

Vols seguir l'arribada dels nens saharuís?

2009-06-23T16:42:00.009+02:00

Transcripció del meu twitter del dia 24. S'ha de llegir de baix a d'alt:

Ja sóc a casa. Ara toca dormir una mica i cap a les 14:00 pujar a treballar a Andorra 6 days ago
@miquelquintana doncs aquest any una si tot va bé.. 6 days ago
A punt de sortir cap a la Seu 6 days ago
@miquelquintana gràcies demà més han d'arribar-ne 15 6 days ago
Alguns descansen una estona. la feina ja està feta http://twitpic.com/89fhj 6 days ago
Cansats?? Nooo http://twitpic.com/89cby 6 days ago
Els dos infants de la Seu ja són aquí http://twitpic.com/89a78 6 days ago
Identificació dels nens i nenes http://twitpic.com/899mh 6 days ago
Arriben els nens i nenes http://twitpic.com/898te 6 days ago
Centre logístic http://twitpic.com/896wk 6 days ago
Els nens ja estan a l'aeroport des de les 5:24 6 days ago
Com sempre alguns renen unes actituts impresentables 6 days ago
5.15 reunió de coordinadors 6 days ago
http://twitpic.com/88yn8 a l'institut del Prat esperant 6 days ago
Ja som a l'institut esperant els nens i nenes 6 days ago
Hem dormit una estona a la furgo 6 days ago
El vol s'ha retrasat una hora. Arribada a les 5:30 6 days ago
L'Antonia i els Joans http://twitpic.com/88gsm 6 days ago
Arriben els companys de Lleida 6 days ago
En Carlets fen un cafè amb llet http://twitpic.com/88c1h 6 days ago
@miquelquintana anem al Prat a buscar nens i nenes sahrauís 6 days ago
Parada técnica a la panadella http://twitpic.com/88biw 6 days ago

Twitter i les xarxes socials

2009-06-23T10:36:00.002+02:00

Com no podia ser d'altra manera sóc usuari des de fa una colla de mesos, potser anys (no ho recordo) del Twitter.
Twitter és un servei de xarxes socials i microblogging que permet als seus usuaris enviar missatges de text només, amb una longitud màxima de 140 caràcters mitjançant SMS, missatgeria instantània o bé directament des del lloc web de Twitter o aplicacions ad hoc com Twitterrific o Twitux i GTwitter (a GNU/Linux).
Aquestes actualitzacions es mostren en la pàgina de perfil de l'usuari, i són també enviades de forma immediata a altres usuaris que han triat l'opció de rebre-les. L'usuari original pot restringir l'enviament d'aquests missatges només a membres del seu cercle d'amics, o permetre el seu accés a tots els usuaris, que és l'opció per defecte.
Aquest servei té els seus origens el març del 2006 com a projecte d'investigació i desenvolupament de la companyia Obvious. En principi Twitter només era utilitzat com a eina de comunicació interna de l'empresa però l'octubre de 2006 en fa el llançament públic oficial.

És una eina fantàstica, ràpida, eficient i senzilla, sobretot senzilla. Aquest matí al programa d'en Basté han parlat de com Twitter estava relacionat amb la mobilització reformista que aquests dies envaeix l'Iran.

Us convido a donar-vos d'altra al servei Twitter i també a escoltar la tertúlia sobre xarxes social i l'Iran de RAC1 (l'arxiu dura una hora, però la tertúlia sobre l'IRAN els darrers 30 minuts. L'arxiu és un mp3)

Vacances en Pau

2009-06-17T18:03:00.002+02:00

Un any més, tot i els oscurs desitjos d'alguns/es, el proper dia 24 de juny de matinada arribarà el primer vol amb nens i nenes saharuís que passaran l'estiu a casa nostra. És sens dubte un bon projecte de cooperació amb aquest poble, tot i tenir algunes complicacions tècniques. Malauradament tinc la sensació que des d'algú està intentant polititzar internament tot el referent amb el poble sahrauí i alguns sectors propers a un partit polític català intenten controlar tota la cooperació que surt de Catalunya envers el Sàhara. És una llàstima doncs amb aquest afany estan provocant que bona gent, pencaire i compromesa estigui meditant deixar la cooperació activa.

Un bon amic sempre deia aquí no hi sobra ningú parlant d'un partit polític, però en referència a la cooperació aquesta afirmació és encara més certa: Per donar un cop de mà al poble sahrauí no hi sobra ningú, tot el contrari. Es podran fer les coses millor o pitjor, d'una manera o d'una altra, però tota l'ajuda és necessària.

Tot i tenir compromisos professionals el dia 24 de matinada estaré al Prat com cada any. Aprofitaré aquelles estones mortes per observar, parlar i donar un cop de mà quan convingui.

Molts encara no han entès que en el món de la cooperació el més important està a l'altra banda, el més important són ells, el més important són els nens....

From Sàhara, un tastet

Editorial de la Vanguardia

2009-06-16T17:42:00.003+02:00

Suposo que tothom sap a hores d'ara que la Vanguardia no és precisament un diari nacionalista. Més aviat tot el contrari.

Per aquest motiu m'ha sobtat llegir el seu editorial d'avui.

Us recomano la seva lectural: editorial

estarà canviant alguna cosa?

Amistat

2009-06-15T11:18:00.002+02:00

L'Enciclopèdia Catalana la defineix com: "Lligam afectuós entre dues persones, afecció d'una persona envers una altra enfora dels lligams de la sang i de l'amor sexual."

Si em permeteu jo faria un petit canvi: Lligam afectuós entre dos éssers vius...

La vida m'ha ensenyat que l'amistat pot sorgir en qualsevol lloc i en qualsevol moment. També és possible que l'inici de la relació no sigui el millor i que els recels i la desconfiança inicials es transformin en confiança i seguretat.

Tinc la sort de poder dia ben alt i ben fort que un servidor té uns quants bons amics/es.

Però i el canvi en la definició, d'on ve?

Doncs molt fàcil, des de fa temps observo com el nostre petit príncep, en Martí, va teixint una relació d'amistat amb el nostre inseparable golden retriver, en Bart. No l'hem forçat a res, i juga quan vol, el crida quan vol i si cap dels dos no en té ganes doncs els deixem fer. Una de les paraules que en Martí diu és: Baa (Bart) i renoi si la diu, la repeteix com trenta o quaranta vegades al dia.

El Bart és gros, pelut i una mica inquiet, però quan el nen s'hi acosta es transforma. Sap quan a de fer ximpleries per fer riure al seu petit amic, però també sap estar ben quiet quan en Martí s'hi acosta per fer-li carícies.

Poc a poc en Martí a perdut la por i aquesta s'ha transformat en seguretat. Així ho demostra el seu comportament.

El nostre petit príncep és carinyós, juganer i molt molt rialler. En Martí va nèixer així i així serà tota la vida. Juga i s'ho passa molt bé amb el seu company de joguines, en Jan. Suposo i espero que amb el temps els dos es faran bonc amics.

El que sí puc assegurar és que avui dia 15 de juny de 2009 el Martí té un amic i així m'ho va voler demostrar dissabte per la tarda....

From Martí

europeus?

2009-06-08T20:55:00.005+02:00

Massa lluny i poc entenedor, així veiem el parlament europeu. El problema és el següent: ni ens l'han explicat i segurament tampoc tenim ganes d'escoltar-los. Tots plegats estem una mica saturats, no de política, sinó dels actuals polítics. Potser trobem a faltar l'estabilitat que ens donàven els anteriors líders, sorgits d'una europa en crisi: en Churchil, en Pujol, el Felipe Gonzàlez, en François Mitterrand, en Helmut Kolh fins i tot la dama de ferro na Margaret Tatcher. Segurament molts no compartirem el seu pensament ni la seva manera de fer política, però eren líders de cap a peus. Aquell to mig messiànic en els seus discursos, aquella fermesa, aquell punt de bojeria visionaria. Tot allò s'ha esfumat. Ara és l'hora dels mediocres, de les enquestes i de les frases celebres.

Sí és cert molts d'aquests messies van caure en la corrupció o en altres afers deplorables, no admiro pas la seva política sinó la seva visió. La majoria van nèixer políticament en moments durs: crisis, guerres, repressió. El seu caràcter era dur, potser una mica massa, però van fer evolucionar europa fins on estem ara. Ells hi van creure, potser tots no, però sí la majoria.

M'he deixat molts noms importants, però potser no es tracta de posar noms, sinó de veure el resultat de la seva feina. Els catalans sempre hem mirat cap Europa, una mica forçats per la incomprenssió i rebuig que rebem del sud.

Per això observo amb preocupació la deixadesa que ens va envair a tots plegats el diumenge. De fet penso que no es culpa nostra, algú ens ha explicat bé europa? algú s'ha molestat a donar-nos una visió diferent del parlament europeu? algú ens ha volgut fer europeus? Dons no.

Mirem els candidats, en aquest sentit Esquerra i CIU han fet els deures, han renovat els seus candidats i els han donat un perfil independent. ICV manté en Romeva una bona aposta. Però que han fet els dos grans? europa serveix per treure's de sobre els polítics molestos, cremats i incompetents. Home si ja enviem lo pitjoret que tenim com voleu que el parlament funcioni?

Total ningú es creu europa i així ens van les coses.....

Dues en una

2009-06-03T17:29:00.002+02:00

Primera part:

Ja n'hi ha prou!! en començo a estar una mica cansat de tanta crítica, de silencis malintencionats i sobretot de tant poc respecte per les institucions d'aquest petit país anomenat Catalunya.

No pot ser que dia sí dia també critiquem sistemàticament la nostra policia. Que quedi clar ni sóc mosso, ni m'he tornat majareta. Quan ha calgut he estat el primer en criticar les actituds d'alguns, però el que el senyor Saura està fent amb la nostra policia ja ha arribat al seu límit. Em sap greu dir això, però està clar que alguns partits no estan preparats per assumir algunes responsabilitats. Cal treballar per tenir una policia professional, preparada i de futur però el camí encetat pel conseller Saura no és el correcte. Normalment el dessig d'alguns polítics d'intervindre massa en qüestions tècniques acaba com el rosari de l'Aurora i aquest n'és un bon exemple.

El darrer incident va succeir el passat dia 28 durant la celebració de la Champions aconseguida pel Barça. Com sempre la nit va acabar malament, detinguts, ferits, mobiliari destrossat etc, etc...

De què es va parlar el dia següent? Doncs de l'ús de les pilotes de goma que va fer servir la nostra policia per reconduïr la situació creada. Algú va parlar dels brètols que celebració rere celebració tenen com a divertiment destruïr tot allò que puguin? Algú ha parlat del què ens està passant? Algú ha reclamat més mà dura? Algú ha dit JA N'HI HA PROU??

Doncs no, com sempre alguns s'han dedicat a carregar de nou contra la nostra policia i quina ha estat la resposta del conseller? el silenci.

Sóc un home de pau, d'esquerres, liberal i demòcrata però veure com aquesta colla de ximples es dediquen a fer l'animal pels carrers de Barcelona em posa molt nerviós. Cumplint ordres estrictes de la conselleria la nostra policia va estar avisant als manifestants i demanan calma i tranquil.litat (Siusplau mantinguin la calma!) (Deixin de fer llançaments, abandonin la zona de seguretat). Molts minuts després van iniciar-se les càrregues policials. Si voleu podeu visualitzar vosaltres mateixos les imatges en aquest vídeo de vilaweb.

Tinc alguns dubtes i una petició a fer públicament.

La petició: deixeu treballar a la nostra policia amb tranquil.litat i amb els mitjans que ells mateixos creguin convenients. Prou injerències polítiques per molt pijes i eco que ens semblin.

Els dubtes: Què ens està passant? Per què donem tant de ressó mediàtic a aquest quatre brètols? Per què des de la conselleria no s'actua en contra d'aquests grups minoritàris? La societat civil no hi té res a dir?

Segona part:

Canvio de tema radicalment i aprofito per parlar-vos del nou anunci de la marca Audi. Des de fa temps la publicitat de la marca Audi és exquisida i el darrer anunci (que vaig veure fa un parell de dies) n'és un exemple més.

Pare patidor

2009-06-01T00:13:00.003+02:00

És mitjanit, estic estirat al sofà de casa, escolto coldplay i el silenci va apoderant-se de tots els racons de casa.

Observo al meu voltant i veig les joguines del Martí davant meu. Faig un exercici de memòria i el veig jugant amb elles, corrent descalç per casa amb aquells ulls tant desperts i el seu somriure.

Suposo que tots els pares pensen el mateix, però no m'hauria imaginat mai que un servidor fos tant patidor. Intento controlar-me però estic molt pendent del petitó. Que no caigui, que no es faci mal, miro per aquí, l'agafo de la mà quan sortim de casa, estic pendent del Bart, total que sempre intento avançar-me a tot allò que li pugui fer mal. M'estaré convertint en un pare sobreprotector?

Penso que els homes som poc amants de despullar-nos públicament i parlar dels nostres sentiments.... A mi m'agrada fer-ho, no passa res. Sóc patidor i què?

Intento aprofitar el temps, gaudir al màxim del Martí i em preocupo per ell. De fet és el més important què tinc i la personeta que dóna sentit a tot plegat.

Gràcies petitó per ser tant especial, amb els teus somriures aconsegueixes que cada dia sigui una mica millor l'anterior.

From Martí

Sense parauleses

2009-05-28T11:22:00.005+02:00

Uf, quina passada, quina temporada, quin partit i quantes nits d'il.lusió. Em sap greu un petita coseta.... el Martí encara és massa petit i no ha pogut gaudir d'aquestes nits fantàstiques.

Potser sense voler-ho aquest Barça d'en Pep s'ha convertit en tot un mirall. Catalunya està deprimida, la crisi ens afecta, les sortides no són clares, tenim dubtes i en aquest moment apareix ell per recordar-nos el següent:

Som un petit país, però ens sentim orgullosos del que som. A més no volem renunciar a ser el què som i el treball intens, l'esforç, la humiltat, la reflexió, la preparació i una aposta clara per ser els millors han estat, són i seran la nostra marca de naixement. Sóc del Barça i sóc català i avui sóc el paio més feliç del món.

Com que m'ha agradat molt l'article d'en Sergi Pàmies d'avui al diari la Vanguardia us en recomano la lectura i el penjo en aquesta entrada del bloc....

"Las mil y una noches"

Imaginemos que acabamos de aterrizar en el mundo del fútbol, desprovistos de prejuicios y de ideas preconcebidas, y que el genio de la lámpara de Aladino nos pregunta de qué club nos gustaría ser y qué situación futbolística maravillosa nos gustaría vivir.

Yo pediría un club más que centenario, que lleve el nombre de mi ciudad, que pertenezca a sus socios y no a un equilibrio accionarial inestable y sospechoso y que, además, tenga tantos socios y seguidores que no se puedan contar y una capacidad transversal y globalizada para suscitar militancias, aprecios, devociones, fidelidades y simpatías.

En el aspecto deportivo, pediría un equipo que combine un núcleo de jugadores de la cantera con estrellas de todo el mundo y que practique un modelo de fútbol atrevido, valiente, basado en la iniciativa en el ataque, la búsqueda obsesiva del balón, el juego limpio y las inquietudes plásticas propias de un país que sabe compensar sus carencias de épica con espectaculares derrames de estética.

Puestos a rizar el rizo, también pediría que tenga un entrenador joven, políglota, elegante, apasionado, con una inteligencia natural que fuera más allá del fútbol - todo el asunto de Keita jugando de lateral fue, en el fondo, una astuta estrategia para motivar a un extraordinario Sylvinho-,lo bastante desconfiado para no creerse el culto a la personalidad que pueda suscitar, militante de la humildad bien entendida, del compromiso y del orgullo institucional sin aspavientos ni complejos.

Para hacerlo más difícil todavía -y complicarle las cosas al todopoderoso genio de la lámpara-, pediría que este mismo entrenador sea uno de los mejores jugadores de la historia de este hipotético club y que haya ganado los títulos más meritorios y reconocidos. Pero como eso no me parecería suficiente, añadiría que, a ser posible, el entrenador sea debutante en Primera División y que, en su temporada de estreno, y desmintiendo las casi unánimes dudas del sector, gane la Liga, la Copa y la Liga de Campeones.

Como el genio es igual de generoso que los bancos antes de que llegara la maldita crisis, incluiría en este utópico catálogo de imposibles que el equipo gane jugando por lo menos veinte partidos memorables y que, como guinda, protagonice una estruendosa goleada en el Bernabeu, el campo del máximo rival y antagonista.

Llevado por el entusiasmo, también exigiría que la final de la Champions se gane con lesionados relevantes y una defensa experimental, en una ciudad caótica, sudorosa pero fascinante, con bastante pedigrí para compensar los aciagos recuerdos clasicistas de Atenas y contra, pongamos, el mejor (hasta ayer, dicho sea de paso) equipo del mundo: el Manchester United de Ferguson, una institución respetable del fútbol mundial. También pediría que este partido inolvidable fuera merecidamente uno de los más vistos y seguidos y que marcaran Samuel Eto´o - el mismo que marcó en París y que, en cumplimiento estricto de su contrato, siempre le ha dado al Barça lo que nunca había tenido: una ambición competitiva sin límites-y Leo Messi, volando como si su precontrato firmado en una servilleta fuera una cometa que le impulsara a protagonizar uno de los grandes remates de cabeza de la historia del club.

Y entonces celebraría que el fútbol tenga esa capacidad de hacerte creer en las mil y una noches, de conseguir que algo tan imposible como que el más utópico de los sueños (gracias, Aladino) se haga realidad gracias al trabajo, la concentración y el talento de muchos barcelonistas: futbolistas, técnicos, directivos, socios, aficionados...

Ayer, en un estadio caluroso en todos los sentidos, este equipo increíble volvió a robarnos el corazón. Por lo que a mí respecta, no hace falta que nos lo devuelvan. El mío se lo regalo.

la Vanguardia 28/05/2009

El millor que puc fer...

2009-05-27T18:51:00.002+02:00

Aquesta setmana i per segona vegada en pocs dies he fet de nou una xerrada per alumnes d'institut sobre el conflicte del sàhara occidental. Després de partipar en diversos projectes propis i d'altres i de finalitzar el projecte Tarbilla de Pirineu amb el Sàhara s'ha creat el dubte: i ara què faig?

Hi he pensat sovint, sobretot amb en Miquel i un servidor ha arribat a la següent conclusió: en aquests moments, on em sento més còmode és explicant a tots els que vulguin escoltar que és el sàhara occidental i què són els campaments de refugiats sahrauís.

Explicar el sàhara, aquesta hauria de ser la meva nova tasca. Tinc algunes idees, entre les quals recuperar el meu podcast,,, tot plegat un conjunt de bones intencions que ja veurem on arriben.

Salut!

Sorpresa!!

2009-05-20T10:46:00.001+02:00

Qui no ha tingut la temptació??

2009-05-19T10:58:00.001+02:00

Cap on mirem?

2009-05-18T19:25:00.002+02:00

Fa uns anys vaig apendre que mirar enrere no serveix quasi per res. De tant en tant, alguna tarda d'aquelles on la nostàlgia ens envaeix, no està del tot malament fer-ho, però el passat sempre serà passat. És possible que la meva formació d'historiador sigui la culpable dels meus pecats en aquest sentit. Sovint miro enrere i analitzo les decisions que hom ha pres tot pensant què si tot plegat no hagués estat així ara no estaria sentat en aquesta cadira, en aquest despatx fred parlant-vos d'això. Personalment sóc feliç, bé tot el que vull ser en aquest moment, sempre podem millorar però no puc queixar-me. Professionalment és una altra cosa. Visc tranquil, amb un salari correcte, però em manquen moltes coses que abans tenia i ara no tinc. M'agrada que la feina em faci "trempar" i perdoneu l'expressió, m'agrada pensar projectes nous i endegar-los, m'agraden els reptes, m'agrada planificar, pensar i les coses clares. M'agrada aixecar-me pel matí content amb ganes d'anar a treballar. Recordo els meus inicis d'arqueòleg on cada matí m'aixecava pensant en quina sorpresa em donaria el jaciment aquell dia. La monotonia em mata, em parteix l'ànima en dos (ui quines paraules més poètiques). Sóc un home impulsiu i quan dic s'ha acabat, doncs això, s'ha acabat. Actualment l'entorn no ajuda massa, per no dir res, però sempre hi ha esperança no? així ho hem aprés del passat, o no.

Cap on hem de mirar? Passat, present o futur? Doncs en la seva justa mesura una mica a cada costat.

Bloggers

2009-05-18T00:08:00.003+02:00

Fa tot just un quart d'hora he vist un documental bastant interessant a Canal de Historia titulat: "Bloggeros y militares"

Ha estat un exercici del tot recomanable veure com soldats destinats a Irak es convertien en bloggers, els seus motius, les seves reflexions i els seus pensaments. De fet no ens diferencia res tret de l'entorn. Tots tenien una gran necessitat d'explicar, de dir-hi la seva, de fer veure a la resta del món el que estava passant. Igual que la resta de bloggers que escrivim tranquil-lament des de casa.

Blocs, twitter, facebook, han canviat sens dubte la nostra manera d'expresar-nos. Tots podem dir el què pensem en qualsevol moment, fins i tot en "exclusiu directe" com deien abans a la TV.

No ho trobeu genial? Avui puc llegir els blocs d'amics i desconeguts, puc saber que fa en aquest moment alguna amistat ho alguna celebritat (via twitter) o veure fotos de l'escola de fa 15 anys (via facebook).

Tens alguna cosa per explicar? Doncs avui no tens excusa....

M'agrada aquest Barça!

2009-05-14T21:45:00.003+02:00

Doncs simplement dir gràcies, moltes gràcies per aquestes tardes de futbol. Què gran és aquest Barça!

From Martí

Endavant

2009-05-13T19:34:00.002+02:00

Mentre Andorra està pendent de l'elecció del nou cap de govern, què per cert encara no està del tot clara (doncs és possible matemàticament un empat tècnic i un punt sense retorn en l'elecció del nou govern, que pot conduir al país de nou a unes eleccions generals) a les Espanyes el senyor Zp regala xecs i ordinadors per a tothom. Ahir el Congreso semblava talment el mercat de Calaf: 2.000 euros per comprar-te un cotxe, ordinadors gratuïts pels infants, descomptes per aquí, regals per allà. Com deia la cançó Fum, fum, fum.

Quina poca seriositat i quina manera de fer el ridícul. Des de fa uns mesos sóc un home políticament lliure. És a dir no milito en cap partit polític tot i mantenir els meus ideals al 100%. Entenc, però, què els ciutadans preocupats pel seu entorn han de poder dir-hi la seva i si cal, fer política o fer propostes als polítics. El poble està cansat senyors, cansat de campanyes, de mitjans de comunicació, de ximpleries vàries i sobretot dels polítics. Tanmateix no podem gestionar els nostres recursos sense ells.

Per aquest motiu i des de fa una colla de setmanes rumio la forma de poder enllaçar aquests dos mons tant aparentment oposats: el poble i els polítics.

És possible fer política sense els partits polítics?

És possible ser actiu, fer propostes i endegar-les sense caure en els mateixos errors de sempre?

És possible gestionar el millor possible els nostres recursos sense gastar cantitats indecents de diners?

Un servidor pensa que sí, és possible. Cal, però, buscar el mètode més adequat per poder construïr aquesta nova manera de fer les coses:

+ participació

+ transparència

+ honestetat

- despesa

- publicitat

- falsetats

tarda de diumenge

2009-05-10T17:12:00.001+02:00

Des de fa estona dos ulls negres m'observen sense descans. De tant en tant faig com qui no vol i miro si encara m'observen, sí estan allà, quiets tot esperant qui sap què. Els ulls misteriosos són del nostre gos, en Bart. Jo estic estirat en un llit de fusta d'aquests de jardí i ell m'observa tot fent el ximple estirat a la gespa.

Fa una mica d'aire i el cel està mig ennuvolat. M'agrada la primavera, tot i l'al-lèrgia que tinc. De fet acabo d'escriure la paraula al-lèrgia i ja em piquen els ulls... no, no te'ls rasquis, no ho facis, no.... ahhhh no puc més... sóc pell ara no podré parar de rascar.

El sol va i ve a la velocitat de la llum, però a mi no em molesta. Ara hi és, ara no... ara torna, ara marxa.

Miro el rellotge, en dues horetes el Barça comença el seu partit. Avui podem ser campions de lliga. Aquest any sí!!. Aquest any he gaudit del joc, de la lluita i de l'espectacle com mai. Tant de bo tot ens anés igual de bé. Jo no puc queixar-me, però mires a dreta i esquerra i la veritat no veus massa coses positives.

Malgrat tot tinc ganes de fer coses, de moure'm, de parlar, de buscar, de pensar solucions i alternatives i de canvis, molts canvis.

Potser és l'al-lèrgia, potser les ganes de fer migdiada, potser són les meves ruqueries de sempre... qui sap.

Apa bon diumenge i visca el Barça!!

Un somni, una realitat, projecte Tarbilla

2009-05-05T19:23:00.003+02:00

Sovint us he parlat del projecte de cooperació de l'ONG "Pirineu amb el Sàhara".

Creada per un grup d'amics tocats pel sàhara aquesta ONG va nèixer amb la intenció d'endegar projectes en els campaments de refugiats saharauís.

Ha passat el temps, hem fet reunions, creat un projecte, buscat finançament i finalment s'ha fet realitat.

L'altre dia vaig fer una xerrada a un grup d'adolescents sobre el conflicte sahrauí i la nostra ONG. Els vaig comentar que a un servidor li agradaria poder mirar enrere i sentir-me mínimament orgullós de les coses que he fet. Penso amb sinceritat que aquest projecte és d'aquells que recordaré quan em toqui fer repàs de la meva vida.

No ens enganyem, les vides exemplars no existeixen. Tots fem coses poc exemplificants però de tant en tant la majoria aconseguim deixar una petita llavor de bondat i solidaritat.

Qui em coneix sap que sóc un cul inquiet, no puc aturar-me de cap de les maneres. Per aquest motiu el meu caparronet ja fa dies que pensa quina propera aventura puc ajudar a crear. Que hi farem tots som com som i la vida fàcil no està feta per mi.

Us deixo un petit resum en imatges del Projecte Tarbilla. Gràcies a tots per creure en nosaltres, per donar-nos un cop de mà i sobretot gràcies a tu Miquel (alma màter de tot plegat)

From Sàhara, un tastet

Molt ràpid

2009-05-04T20:51:00.003+02:00

El temps passa molt ràpid, potser massa. Miro la darrera entrada del bloc i és del dia 29 d'abril, però si ja som dia 4 de Maig!

Tots anem sempre amb un fuet al cul, corre, corre, talment com si el món deixés d'existir. Una mica de calma siuplau.

Sort en tenim del Barça 2 a 6, com vaig gaudir del partit tot envoltat de la família, potser feia anys que no veia un partit amb quasi tota la familia al complert, s'haurà de repetir...

Vaig tant ràpid que amb aquestes quatres ratlles ja en tinc prou... apa fins aviat.

l'anunci de la setmana

2009-04-29T18:43:00.001+02:00

Xerrada

2009-04-28T18:41:00.002+02:00

Fa uns dies l'escola andorrana d'Ordino ens va convidar a fer una xerrada sobre el poble sahrauí. Finalment aquest matí he anat a l'escola i he fet dues xerrades a alumnes de 12 a 16 anys. Tot i desconèixer profundament el tema m'ha agradat l'actitud dels nois i noies de l'escola. Han preguntat i participat durant els 50 minuts de la presentació.

He intentat explicar el millor possible el conflicte i la situació actual del poble sahrauí, tant dels campaments de refugiats com del sàhara occidental. La reflexió que tota l'estona els feia era: vosaltres sou uns privilegiats, teniu tot el necessari per desenvolupar-vos com a persones i esteu envoltats de privilegis. Hi ha, però, molts milions de persones al món que viuen de manera indigna i sense cap tipus d'esperança.

Al finalitzar la majoria d'alumnes m'han donat les gràcies per la xerrada i sense voler-ho m'han donat energies per continuar treballant.

Sempre he viscut mig obsessionat buscant el meu propi camí. Normalment un camí fet a contracorrent i amb moltes corves. Sóc però persistent i no em fa por caminar i caminar fins on faci falta. La millora constant és la meva elecció personal i mai he volgut renunciar-hi. Ara tampoc. Sovint miro massa cap al futur, però de tant en tant m'aturo i faig una ullada cap al passat i amb sinceritat, cada vegada m'agrada més el que hi veig....