En un lugar llamado vida

Estirada al llit

noreply@blogger.com (*Butterfly*) — Wed, 23 Mar 2011 16:14:00 +0000

Estirada al llit, amb els ulls tancats, es podria dir que inclús estàs roncant dolçament. Però hi ha molts ulls que et miren, i moltes persones que et betllen. No et deixen mai sola, encara que qui sap si te n’adones. Estan al teu costat, esperen. De tan en tan t’observen, sobretot quan et mous. Un simple gest de la teva mà o bé un petit moviment de la cama els crida l’atenció. Et miren profundament i t’intenten analitzar com si aquests fossin senyals indicatius que només dorms i et despertaràs tard o d’hora, com si res hagués passat. Somien desperts que obriràs els ulls i començaràs a parlar amb aquella gràcia que tenies perquè la teva simple presència encara els transmet aquella vitalitat que tant et caracteritzava. Les hores passen lentes, igual que els minuts i el segons, en aquella cambra petita i provisional on tan aviat fa fred com calor, on només entrar et parteix el cor. No estan a cap habitació normal, estan en una habitació d’hospital xocant a cada instant amb la realitat, reflexionant que la vida és injusta, sobretot quan s’emporta a gent que vol viure. I sense adonar-se’n els dies van passant, les llàgrimes no s’acaben, i es comença a parlar de tu amb passat. Perquè, encara que tens el cor fort, els teus visitants s’intenten preparar perquè saben que s’acabarà. Parlen del què podria haver passat si tu hi fossis més temps, de les coses precioses que et quedaven per viure, i recorden tot el què van passar al teu costat fortament, perquè si mes no, aquests records quedin per sempre. Perquè encara no has marxat i ja et troben a faltar, perquè l’únic consol que tenen és pensar que aniràs amb l’avi i seràs per sempre més feliç.

Aida Pla Genobart

Dormint plegats

noreply@blogger.com (*Butterfly*) — Tue, 14 Sep 2010 20:35:00 +0000

Juga el Barça i estàs al camp. Avui no he vingut amb tu. No he volgut. Estic contenta de veure com hi vas amb els teus amics i pugueu tenir temps per parlar de coses de nois. Però et trobo a faltar i obro la televisió per mirar el partit. Així em sento més a prop de tu. Guanyen 4 a 1 i falten 10 minuts pel final. Sabia que guanyarien i que t’ho passaries bé mirant els gols. Al llit, estirada, espero que acabi el partit per mirar aquella sèrie que un dia vam mirar junts durant un sopar pler de vergonyes i esperances. Em fa recordar aquells primers dies en què els dos ens estàvem coneixent, d’innocència i rialles tímides. Se’m posa la pell de gallina. A vegades encara no m’ho crec, d’altres, m’ho crec tant, que m’espanta pensar que pugui acabar-se. S’acaba la sèrie i apareixes per la porta. És una porta que ja coneixes, que amb poc temps ja és com casa teva. Els dos ens hi sentim bé i compartim moments de sinceritat i llargues converses profundes que ens ajuden a aconseguir l’eternitat. Tanques el llum i t’estires al meu costat. M’abraces sense que jo t’ho demani i em dones un petó. Saps que ho estava desitjant i m’agrada que sense paraules ens entenguem. Ens miren als ulls amb la poca llum que entra de la finestra. Ens diem bona nit i tanquem els ulls. Dormir i llevar-me al teu costa és un dels millors moments del dia.

Vacances 2010

noreply@blogger.com (*Butterfly*) — Fri, 03 Sep 2010 16:52:00 +0000

Estàvem en un altre món, aïllats de la quotidianitat i posseïts per les platges transparents i la tranquil•litat. Dormíem en un apartament que des del primer dia ja vam tractar com si fos casa nostra, teníem mascota i terrassa per gaudir de la lluna. El nostre transport era una moto llogada, però ben amortitzada, i el nostre aliment era el nostra amor i les ganes de descobrir aquell indret. Cada dia, una experiència nova, res de prendre el sol 24h, ens inventàvem la nostra ruta personalitzada per a conèixer indrets inhòspits. Pedres amb cares gravades, coves amb vida interior, mercats d’encant, platges amagades, records que quedarien gravats dins d’aquell calaix mental anomenat “vacances”. Havien estat uns dies fugaços sense enrecordar-nos de la vida que teníem a Manresa, una vida a vegades complicada, amb moments difícils en quant a feina i diners, en quant a estabilitat de llar. Havíem tornat a la nostra terra de nit, quan tot encara estava dormint. I la son ens havia posseït. Llevats de nou, però, i tot i que encara ens quedaven uns dies per tornar a la “normalitat”- si és que així volíem que fos-, les primeres senyals de rutina ja començaven a aparèixer: trucades al mòbil demanant favors, amics demanant que reservéssim part del nostra temps per estar amb ells, familiars organitzant àpats i festivitats,…i nosaltres encara descol•locats, ja anhelant el què havia estat la nostra illa paradisíaca i planejant, inconscientment, el proper viatge.

Aida Pla Genobart

Si no se cura hoy se curará mañana

noreply@blogger.com (*Butterfly*) — Wed, 09 Jun 2010 15:00:00 +0000

No sé si es que soy torpe o es que siempre me ocurren cosas extrañas. Empecé el año ya no recuerdo como pero durante estos meses que han transcurrido he tenido picores en la cabeza, he ido al baño más veces que nunca, me pican los pies 1 día no y 4 sí, me salen moratones por arte de magia, me diagnostican un posible Síndrome de Raynaud, la verruga del pie no desaparece… y lo último ha sido un esguince intercostal.

Me gusta hacer el loco, probar cosas nuevas y más aún si me dan motivos para ello. Me regalaron una raqueta de tenis, preciosa ella, toda rosa y blanca y super ligera. Y fui a probarla y a probarme, pues nunca había jugado a tenis antes. Me creí que no sería tan difícil después de mi último debut con el frontón. En pleno sol, con mi contrincante preferido y un niño de público, demostré mis dotes nefastas para este deporte, y es que de lo ligera que resultó ser la raqueta no controlaba mi fuerza y claro, de pelota no toqué ni una. Pero me gustan los retos y después que mi piel cogiera el color rojo señal de “empiezas a quemarte” me fui para casa toda contenta por tener una raqueta con la que practicar cuando me diera en gana y ser cada día mejor.

Al día siguiente, como cuando me levanto con un moratón de más sin haberme dado cuenta antes que me di un golpe, sentía unas punzadas en las costillas, y como una cosa lleva a la otra la primavera llegó y mi alergia, que parecía que años atrás estaba dormida, ser despertó como nunca. A cada “aaaaaaachís” mi costilla petaba y el dolor cada día era peor. Cuando llegué a casi ni poder andar decidí ir al médico. Siempre es así, es cuando estoy más apurada cuando decido mentalizarme e ir a ver a los que llevan bata blanca y siempre me acaban haciéndome daño. Me dieron las 12.30 de la noche cuando salí de urgencias con el diagnóstico: esguince intercostal. Remedio: 4 paracetamoles al día y reposo. Tiempo para que se cure: aún se está investigando.

Para hacerme la valiente, y un poco la “pupas”, al día siguiente informé a todos mis amigos de mi dolor. El consuelo no llegó, solo desesperos. “Mi primo estuvo de baja 3 meses”, “esto tarda mucho en curarse”… me decían y me desesperé. Bueno, esperé unos días, pero mi cuerpo no sabe descansar y la medicación parecía agua, y después, viendo que el dolor no desaparecía, me desesperé. Como no sé quedarme de brazos cruzados creí que era la oportunidad perfecta para descubrir el mundo de la medicina alternativa. Y me dejé llevar por la buena opinión que tenía el padre de mi novio de un curandero llamado “entierra muertos”.

Bromeé con mis amigas diciéndoles que si entraba en la sala y me encontraba estatuas de vírgenes me iría corriendo. Y entré, y allí estaba la Moreneta. Pero no marché, ya empezaba a ser hora de no arrepentir-me por miedo como había hecho años atrás al entrar en la consulta de un dentista que me mostraba su arsenal más puntiagudo que debería haber entrado en mi muela.

Esta vez entré, me estiré en la camilla y el curandero encontró el hueco en mi costilla. Cogió un algodón, lo untó en alcohol, me fregó la herida y me colocó una moneda encima, que si no era de la época romana poco le faltaba de lo oxidada que estaba. Cogió una baldosa, a mi parecer un vaso, y un encendedor, con el qué quemó mi piel que se hinchó hasta llenar toda la baldosa. Y costilla ya estaba en su sitio. Vendaje para que no se volviera a mover, 7 días de poco movimiento brusco y adiós medicamentos.

Salí de allí sumergida en pensamientos y dudas. ¿Me habría curado de verdad? ¿Había corrido el riesgo de que aquel hombre aún me hiciera más daño del que tenía? ¿Tanta medicina y radiografía para que con un curandero, con simples materiales, pueda curar? Salí de allí tan relajada después de la tensión que pasé en aquella camilla, que empecé a ver luces, a ponerme pálida, a sudar y a perder mis fuerzas. Y lo único que me vino a la cabeza fue: ¿Era aquel inicio de desmayo parte de la cura? Lo mismo me pregunté cuando me tuve que quitar las vendas que se habían pegado a mi piel como garrapatas y que con tiempo y paciencia tuve que irme sacando.

Aida Pla Genobart

La canço que em fa venir ganes d'estiu

noreply@blogger.com (*Butterfly*) — Tue, 02 Mar 2010 16:25:00 +0000

Canvis

noreply@blogger.com (*Butterfly*) — Tue, 23 Feb 2010 16:17:00 +0000

La història ha canviat. Ara tu estàs amb mi i jo amb tu. Recordo els temps passats, quan se’m feia impossible imaginar-te. El temps ha passat. Recapitulo i recordo tots els detalls. M’agrada que tirem enrere i revivim totes aqueles sensacions. Totes van valdre a pena. Junts, aquest era el nostre fi. I així va ser. Cada dia, quan et miro els ulls, veig més car que has de ser tu. Només tu. Qui estigui amb mi fins la vellesa. Amb qui compartir-ho tot. Els dies i els han passat. La por a la monotonia encara hi és, a que tot això s’acabi. Les ganes i l’estima, però, prenen força cada dia. Jo amb tu i tu amb mi. Els dos lluitant per això. Afrontant els mals temps. Gaudint dels bons. Passant bones estones amb els amics, amics teus i amics meus. Organitzant-nos es dies i trencant la rutina. Avui relax i demà acció. La passió, però, sempre. Frec a frec. Sense deixar de trobar-te a faltar. Perquè ni vull, ni puc. Volent que sigui un somni etern. El teu i e meu somni real.

Demà

noreply@blogger.com (*Butterfly*) — Wed, 27 Jan 2010 19:47:00 +0000

Em despertaré pensant amb tu, perquè després de molts dies no estaràs abraçat a mi per desitjar-me un bon dia. Agafaré el mòbil que hauré tingut obert tota la nit, i el miraré per si m’has trucat. Si no ho has fet, ho faré jo. Voldré sentir la teva veu a canvi de no tenir el teu cos i saber com t’has despertat. Amb la veu mig adormida però carinyosament em diràs que m’estimes i jo no em podré resistir a dir-te que jo també. Pensaré que aquestes paraules d’amor ja em queden curtes i se’ns fan repetitives, ens hem quedat sense recursos expressius però recorrem als tòpics perquè cap dels dos oblidi el què sentim. I penjaré dient-te que fins ara. Em vestiré pensant que amb pocs minuts et veuré. Sortiré de casa per comprar-te l’esmorzar i em plantaré a la teva habitació per fer-te un petó i els que segueixin. M’estiraré al teu llit i ens abraçarem sota els llençols. Trencarem les distàncies vitals i ens mirarem als ulls com solem fer. Pensaré que això val més que mil paraules. Parlarem com si fes temps que no ho féssim sense por a que se’ns acabin els temes i degustarem l’esmorzar. Serà el nostre moment, el moment que sempre intentem tenir, aquell que m’afirma que no és cap somni tot i viure-ho com a tal.

Aida Pla Genobart

Amb la Neu el Nadal

noreply@blogger.com (*Butterfly*) — Mon, 21 Dec 2009 17:02:00 +0000

Avui arriba l’hivern, amb l’hivern el Nadal i curiosament, avui, la neu. La neu em preocupa perquè fa trencar la rutina de tot Catalunya, o si més no de la meva ciutat. De bon matí una trucada que amb ànims de nen petit m’anunciava que mirés per la finestra, que nevava com mai. He pujat la persiana i sense saber si era real o era encara la son he vist nevar volves de neu blanques que anaven cobrint els carrers de blanc. He tornat a dormir, volia comprovar si es tractava d’un somni. Passades dos hores he tornat a obrir els ulls, aquest cop ja no s’apreciava el sòl i curiosament hi havia més activitat que mai a fora al carrer. El fred d’aquest dies fa que la gent s’amagui dins els locals i que pels carrers no hi passegi ni una sola ànima. Avui tot era diferent i la rutina es trencava. Els nens han anat a l’escola però molts s’han trobat que els han fet tornar a casa, els que s’han pogut quedar s’han passat bona part del dia contemplant i jugant amb la neu. I els adults han fet de nens, anant a treballar fent “coche xoques” i tirant boles de neu als seus superiors. Sembla que la neu justifica aquesta ànima infantil que surt en aquest temps. Però també hi ha la part negativa de la història. Les carreteres es col·lapsen, s’obliga a posar cadenes i ningú en sap, alguns s’han de quedar a casa resignant-se a perdre classes que possiblement no s’anul·laran ja que es troben en llocs on no neva, la gent camina vigilant però inevitablement cau, els aparells electrònics s’espatllen i els avions no poden sortir. Les imatges de la meva ciutat nevada són meravelloses i de postal, però el fred cala més que mai i jo m’amoïno pensant que em podria quedar aïllada sense veure’t i que l’immediat vol que hem d’agafar direcció al Pol Nord possiblement no sortirà.

Aida Pla Genobart

Crisi d’identitat

noreply@blogger.com (*Butterfly*) — Wed, 18 Nov 2009 09:43:00 +0000

Tots els que entraven eren gairebé els mateixos cada dia. Obrien la porta, parlaven una mica tímidament i s’assentaven. Jo era la seva estona de meditació personal, amb mi es deixaven anar. Aquelles personetes que en un principi havien resultat intruses per mi, ara ja em començaven a ser familiars i em feien mala pinta. Ells es desfogava amb mi i jo ja començava a estar cansada de veure’n de tots colors, i de totes olors. Estava cansada de que cada persona obrís la porta i m’utilitzés per alliberar els seus problemes.

Avui s’havien aposentat tres persones en mi i ja em sentia bruta i feia mala olor. La primera havia estat la típica persona que arribava emprenyada i que sempre defecava problemes ferroviaris. La seva femta feia olor a ferrocarril aturat a les vies del tren i de persona que no tenia pressa en sortir de la meva cadira. Era un de tants altres que patia estrès i que la Renfe li feia arribar tard a la feina gairebé cada dia i clar, amb el temps havia aprés a deixar anar el que tenia dins seu amb mi. I avui s’havia assentat i s’havia estat allà prop de mitja hora transmetent-me aquells neguits i aquells flaires.

La segona que havia entrat havia estat una visita fugaç, les que de tant en tant feien les persones que només s’asseien per una revisió. Havia estat una dona que temps enrere m’utilitzava per plorar la mort del seu marit però avui havia marxat tranquil·la al veure que les llàgrimes ja se li havien acabat i que se sentia purificada per dins. Encara recordava el color i el gust de les seves llàgrimes. Eren transparents i amb gust d’amargura i m’havien deixat una olor d’acidesa que m’havia costat molt d’esborrar.

I no farà gaire que el tercer visitant ha marxat. Quan ha entrat m’he adonat que era un nouvingut i que mai havia vist la seva cara. Era ben plantat i es veia de bona família. En un principi m’havia semblat que no encaixava en aquell lloc tant brut però s’havia transformat només seure sobre meu. Havia deixat anar la seva por persecutòria del Sol, sí, el principiant tenia por perquè es creia que el Sol el perseguia. Estava obsessionat amb les llum del dia i estava disposat a cagar-se en mi i purificar-se dels seus pànics cada vegada que pogués entrar i asseure’s en mi.

Ja n’estava cansada. Tres visitants i ja començava a sentir nàusees amb la olor que cada pacient havia deixat. Volia marxar d’allà i aturar-me a cridar però no podia. Em sentia com si fos una tassa de vàter però en realitat era la cadira d’un despatx d’un psicòleg en plena crisi d’identitat. Em trobava en el lloc més indicat per començar la teràpia.

Aida Pla Genobart

Era la Por

noreply@blogger.com (*Butterfly*) — Thu, 12 Nov 2009 11:07:00 +0000

Es deia Por i penetrava en ella cada dia en algun o altre moment. Mai sabia què feia per cridar-la però sempre acabava apareixent, es calava dins d’ella com el fred de l’hivern i es fonia molt lentament com si no volgués marxar. La Por era una sensació, era el neguit que de cop apareixia i la feia pensar sense parar en coses tristes i a vegades sense sentit. Ella gairebé mai s’hi resistia, la Por era bella i la seduïa fins a fer-li caure llàgrimes de temor. Quan estaven juntes ella pensava en ell, gairebé sempre era el mateix: començava amb el pressentiment que ell tard o d’hora l’abandonaria i acabava amb llàgrimes als ulls imaginant el mal que hauria de superar. Era cíclic i gairebé diari encara que amb el pas del temps una espurna de tranquil·litat havia anat apareixent en ella veient que encara estava junt amb ell. Però la Por no abandonava mai i l’acabava fent tocar de peus a terra convertint-la en una pessimista ploranera. Ella somiava amb ell i la Por la despertava del somni. Ella volia somiar per sempre amb ell però recordava la Por i s’adonava que podia tenir raó, que si deixava que seguís dins d’ella el possible cop seria més lleu. Però començava a estar una mica cansada d’aquella Por, de que sempre aparegués en els millors moments. Tocava realment de peus a terra? O tocar de peus a terra significava creure’s d’una vegada per totes que ells dos estaven junts? Era la Por el somni i no el què estava vivint amb ell? Potser l’únic que volia la Por era no deixar-la viure plenament enlloc de frenar-li el cop del desengany amorós.

Aida Pla Genobart

Un mot per despertar-nos

noreply@blogger.com (*Butterfly*) — Thu, 29 Oct 2009 11:37:00 +0000

Un soroll d’alarma va començar a sonar i va intentar obrir els ulls. Una llum insistent li dificultava la visibilitat però hi havia una veu que la impulsava a seguir lluitant per veure-hi bé. Era la seva veu, una veu dolça i masculina que parlava del despertar d’un nou dia i d’una nova aventura. Ella va sentir que ell l’abraçava i li anunciava que la seguia estimant igual o més que el dia anterior. Va començar a percebre les ombres d’aquella cambra, la silueta del cos d’ell acariciant-la. Ella somreia de felicitat perquè el seu dia havia començat amb ell al costat. Els dos encara tenien el cor adormit i submergit amb el somni que havien tingut aquella nit: el d’ella havia estat ell, i s’havia fet realitat. Li agradava tenir durant una estona els ulls mig clucs i sentir el seu tacte i escoltar la seva veu i imaginar que ell la mirava amorosament. Mai n’hauria tingut prou d’aquell moment, sempre l'assaboria al màxim i mai se’n cansava. Però al final va obrir els ulls del tot i se’l va mirar com si ho fes per primera vegada. Ell l'observava, la seva mirada era serena i clara i parlava amb un idioma que només ella esperava entendre. No calia que es diguessin res, els dos sabien què estava pensant l’altre, però s’ho van dir. Va ser un “t’estimo” sincer i uníson que els va fer trontollar i posar la pell de gallina. Aquest era el mot amb el què s’havien despertat reflex de que tot allò ja no era un somni per viure només en la imaginació de la nit.

Aida Pla Genobart

Mentre plou

noreply@blogger.com (*Butterfly*) — Fri, 23 Oct 2009 09:45:00 +0000

M’agradaria mirar la pluja abraçada a tu, dins la nostra casa i prop d’una llar de foc. Besar-nos al ritme de les gotes i confessar-nos els més profunds neguits. Parlar de l’amor que sentim mentre mirem les altres parelles com passegen pel carrer sota un sol paraigües. Plorar de l’alegria que sento i que tu m’eixuguis les llàgrimes dolçament. Brindar amb una copa de cava pel què hem viscut junts i abrigar-nos sota una mateixa manta. Acariciar-nos i mirar-nos als ulls mentre sentim el soroll de l’aigua caient.

Aida Pla Genobart

Estones de confessions sobre un llençol blanc de cotó

noreply@blogger.com (*Butterfly*) — Tue, 13 Oct 2009 18:52:00 +0000

La puresa d’aquell blanc els cridava, era el color dels llençols de cotó que els empenyien a jeure els dos junts sobre el llit. I aquell jaç els feia aprofundir en el més purs sentiments. Els dos obrien el seu cor i s’abraçaven i es besaven recolzant les paraules que sortien dels seus endins. Allà es passaven llargues estones ignorant el pas del temps. S’estiraven i es palpaven sentit els seus sospirs. Eren moments d’innocència en què es miraven els ulls i comprovaven que sentien i volien el mateix. La màgia sortia de dins seu, d’aquells instants de calma en els que els dos quedaven hipnotitzats per l’ambient, les paraules i els sentiments que flotaven. No volien separar-se, aquelles estones de confessions els feia forts i els ajudava a tirar endavant. Eren converses que servien de vitamina en un dia cansat, de bola antiestrès en un dia atabalat, de mocador en un dia trist i de somriure compartir en un bon dia. Estirats sobre els llençols blancs de cotó els dos s’adormien de la tranquil·litat que sentien al sentir-se a prop.

Aida Pla Genobart

Filtre d’emocions

noreply@blogger.com (*Butterfly*) — Wed, 07 Oct 2009 09:43:00 +0000

Estava neguitosa. Les classes havien començat i ja se li venia un munt de feina a sobre. Aquest any seria diferent. Era l’últim de la carrera i deixaria aquella facultat possiblement per sempre. Era mig dia i com cada dia havia sortit de casa per agafar el cotxe i conduir cap a la universitat. Aquesta vegada anava sola. S’havia posat un CD i la música l’havia submergit en un munt de pensament en el què ell era el protagonista. El cap li donava voltes i més voltes al motiu pel qual estava tant estranya darrerament. S’autoqüestionava per descobrir-se i la raó que havia trobat era el temps. Havien passat tot l’estiu junts i ara es limitaven a veure’s la poca estona que tenien al dia i sempre estaven acompanyats. Ella volia temps, més temps per estar amb ell o bé per acostumar-se a no tenir-lo tan aprop. El trobava a faltar. Llegia i veia el seu nom escrit i deixava d’estar pendent de la lectura. Conduïa i passava per davant de l’indicador del seu poble fent els màxims esforços per no entrar-hi i saltar-se les classes. Entrava a les aules i li costava atendre i prendre notes de les explicacions del professor. Al final ho aconseguia però sempre el tenia al cap, i al cor. Després de les classes es distreia amb les amigues de la universitat i tornava cap a casa. Tornava a agafar el cotxe, aquesta vegada acompanyada de dues amigues. I parlaven. El tema era interessant i ella escoltava mentre estava pendent de la carretera. El què li explicaven era fascinant, intrigant i alhora graciós, havia estat una conversa de persones adultes descobrint-se i ella havia volgut explicar també la seva història. Aquella història parlava d’ell. Havia deixat a les dues amigues i tornava a estar sola, paint la conversa intensa i curta que havien tingut les tres. De nou, i encara amb més ganes, tenia ànsies de veure’l. Aquell dia ella s’havia adonat que tenia sort i que faria el possible per seguir-lo estimant.

Aida Pla Genobart

ENDEVINA ENDEVINALLA

noreply@blogger.com (*Butterfly*) — Tue, 06 Oct 2009 09:52:00 +0000

Pot semblar que tinc caspa però no ho és. A vegades tinc ulleres i, a més, he de portar ulleres perquè tinc miopia. Les meves galtes sovint em juguen males passades i s’envermelleixen. Sí, sóc tímida i reservada i potser d’aparença seria. Puc semblar la calma però per dins tinc un neguit que fa que sovint em pugueu veure gratant-me el cap. És un defecte, és com un tic.

La meva mirada sovint està absent, li agrada observar i penetrar en la meva ment per imaginar. Sóc costosa de conèixer però no una antisocial. I els que m’arriben a conèixer em diuen “noia de poques paraules”. I sí, tenen raó. Adoro el silenci i les paraules justes.

M’agrada la rutina però també trancar-la i fer bogeries de tant en tant, aventurar-me. Un dels meus defectes: la impaciència. Les virtuts no les tractaré. A vegades podia dir-te com sóc i d’altres no. Sí, tinc crisis d’identitat. I potser tu també. M’agraden les paraules, jugar amb elles i plasmar-ho en papers. Intento escriure. A vegades penso que ho faig fer, d’altres que no. Però no ho deixo de fer.

Aida Pla Genobart

Paraules de perdó

noreply@blogger.com (*Butterfly*) — Mon, 28 Sep 2009 10:49:00 +0000

Aquesta nit hem perdut els esquemes i ens han desviat de la nostra ruta seguida fins ara. Ha tornat a aparèixer una altra pedra pel camí, la mateixa pedra que temps enrere s’havia posat davant nostra i ens havia fet caure. Temps enrere vam continuar llençant la pedra fora del camí però aquest cop ha tornat als nostres peus. S’ha plantat al mig del dos dient paraules de perdó i volen ser companya de viatge. Ens hem quedat bocabadats perquè no esperàvem el moment, tot i que sabíem que possiblement arribaria. Primer tu l’havies escoltat i l’havies intentat perdonar. Després m’havia tocat a mi. El discurs havia estat força semblant i honest. Tu i jo havíem parlat i per no penedir-nos havíem cedit. Havíem acceptat que aquella pedra seguís el camí amb nosaltres tot i sabent que era una pedra i podria tornar-nos a molestar. Nosaltres havíem pactat que seríem prudents i lluitaríem per seguir agafats de la mà, i la pedra havia promès que demostraria el seu penediment. Trepitjant més fort i amb els ulls més vius que mai tu i jo havíem decidit seguir endavant. Potser una mica preocupats pel què ens depararia el futur, però tranquils perquè tenim clar el què volíem. Aquella nit havia anat bé, potser massa, però moralment, tu i jo ja estàvem nets.

Aida Pla Genobart

Saltimbanco a Barcelona

noreply@blogger.com (*Butterfly*) — Mon, 21 Sep 2009 11:37:00 +0000

Alegria, Delirium i Quidam són els últims darrers espectacles que el Circ du Soleil ha realitzar a Barcelona, aquest cop arriba Saltimbanco, la primera i principal demostració de la companyia iniciada al 1992.
L’espectacle es podrà veure del 30 de desembre al 10 de gener al Palau Sant Jordi, les entrades ja es poden comprar des del ServiCaixa de La Caixa i els preus oscil·len entre els 25 i els 65 euros.
Saltimbanco és una celebració de la vida i un homenatge als artistes del carrer, es tracta d’un espectacle que barreja art, colors, equilibri, força i classe i que transmet optimisme i alegria.
L’obra està integrada per 10 números plens de música, moviments i colors, entre aquest destaquen els pals xinesos, la doble corda fluixa, els malabars, el gronxador rus i el trapezi.

Aroma de cafè i sucs de taronja

noreply@blogger.com (*Butterfly*) — Wed, 16 Sep 2009 16:09:00 +0000

Migdia de setembre de cel tapat i núvols dubtosos entre pluja i sol. En un indret de Manresa, no massa apartat del centre, es respira amistat. El local està callat però hi ha tres noies que parlen ordenadament i que de tant en tant s’exalten i riuen. Són tres amigues que fa dies que no parlen, ho diu l’aroma del moment. Dues s’han demanat un suc de taronja, l’altre un cafè. I les tres expliquen les seves aventures i es posen al dia dels moments que s’han perdut. S’ensuma amb el seu comportament que dues estudien medicina i l’altre periodisme. Parlen de tot i de res, planegen alguns temes i aprofundeixen en d’altres, respiren i oloren el silenci fins que una de les tres torna a parlar. S’escolten i es miren tímidament. Es nota que encara no estan massa acostumades a aquestes converses d’amigues adultes però les tres transmeten comoditat i complicitat. El temps passa encara que no se n’adonin. Cap d’elles mira el rellotge però els telèfons comencen a sonar. Totes tenen que tornar a casa seva i seguir amb els seus plans. Surten de l’indret amb calma i sense deixar de parlar. Estan una mica més callades. Es planten al carrer i no saben com acomiadar-se. Es diuen que es tornaran a veure però cap d’elles sap quan. Una diu adéu i les altres responen amb el mateix mot. I quan ja s’han separat se sent una veu que proposa un altre aroma de cafè i sucs de taronja per la setmana que ve i cada setmana.

Aida Pla Genobart

Visitant la vinya dels records d’infant

noreply@blogger.com (*Butterfly*) — Sat, 12 Sep 2009 16:01:00 +0000

M’havies explicat la història i jo l’havia intentat recrear amb tot el què veia. El camí gairebé quedava camuflat entre les fulles dels pins però m’havies dit que temps enrere hi havia hagut una entrada de pedra que et conduïa fins el peu d’aquella vinya. Però nosaltres no havíem volgut anar contra la natura i havíem deixat el cotxe a l’inici del camí. A peu, havíem anat apartant els què ens molestava per avançar, fins que havies vist aquell 600 i no havies pogut no aturar-te. Et recordava la teva infància i les felices estades que havies passat en aquell indret amb la teva família.

A pocs metres d’aquell cotxe que amb el temps s’havia tornat inservible havíem divisat la casa. Es veia vella i abandonada, els dragons n’havien fet la seva estada i les finestres estaven trancades. Hi onejava alguna persiana que donava un cert aire de vida i tenebrisme a l’indret. Inspeccionarem el terrat i contemplarem les vistes que des d’allà podien veure’s, vistes que amb el temps tampoc havien canviat massa.

Després havíem començat a obrir portes i el que m’havia semblat una estança petita s’havia anat convertit en una casa. El menjador, encara que una mica empolsinat, et va portar l’olor dels temps d’aquells àpats familiars junt amb el teu avi. La cuina t’havia sorprès i gairebé estava intacta a quan la vas trepitjar per últim cop. L’escala que conduïa a les habitacions encaixava perfectament dins aquell quadre. Pujant els graons empinats encara blancs vas obrir dos portes de fusta encara per pintar i les vas obrir com si fossis a casa teva. En una em vas descriure la posició on havien estat els llits i em vas obrir un dels calaixos d’aquell antic armari on encara hi quedaven els pijames que de petit t’havies posat. A l’altre habitació hi havia un llit de matrimoni amb llençols gruixuts i empolsinats, al fons, una porta que només tu sabies obrir. Vas obri un calaixet de la tauleta de nit, buscaves la clau que havies vist quan erets petit, i la vas trobar. Un cop travessada hi havia una petita galeria amb un petit bany i una petita habitació més. Em sentia com una nena entrant en una casa desconeguda però acompanyada del nen que temps enrere hi havia viscut.

Vam sortir de la casa i vam seguir un petit caminet que em vas ensenyar. Allà, molt aprop de la vinya, vam visitar les restes de la piscina que jo contemplava sense aigua però que de ben segur tu la veies plena I vam tornar. I vas anar tancant les portes de totes aquelles cambres respirant cada record que t’anava venint a la ment i prometent-te que aquell indret algun dia tornaria a ser el què era.

Viatge a les Pitiüses: Eivissa i Formentera

noreply@blogger.com (*Butterfly*) — Sat, 05 Sep 2009 12:03:00 +0000

Vaig seure a l’avió per tranquil·litzar-me, l’havíem agafat amb el temps massa just, però així ell no havia pogut fer volar la seva imaginació i començar a preocupar-se pel vol. Havíem mirat els núvols, el cel i el mar i havíem buscat amb la mirada indrets que es veient llunyans però que de segur eren coneguts. Havíem trobat Menorca en la distància fins arribar a l’illa on l’avió havia aterrat. Eivissa era desconeguda per mi i, encara que ell ja hi hagués estat durant la seva infantesa, poques coses en recordava. Vaig baixar de l’avió, el primer peu que vaig posar a terra va ser l’esquerra. No em vaig preocupar per això encara que a vegades sigui una mica supersticiosa, anava amb ell i de segur que el viatge seria d’allò més emocionant. Exploraríem l’illa i junts ens exploraríem els dos.

Un autocar ens va portar fins a la que és considerada la segona capital de l’illa per la seva popularitat. Al cap de poca estona Sant Antoni de Portmany ja estava davant nostre oferint-nos unes vistes genials i un ambient envejable. Ens estaríem 4 nits en una petita cambra econòmica però agradable, de terrassa espaiosa i de neteja impecable. Amb una piscina comunitària i tranquil·la que misteriosament i cada dia ens anava deixant monedes en les seves profunditats.

La peça clau del viatge fou la moto que vam adoptar durant 3 dies anomenada Sym. Amb ella vam gaudir de trajectes llargs i trajectes curts. Jo darrera i ell davant. Prenent aire i alhora el sol per aquelles carreteres gens transitades. Visitant indrets com la torre d’es Vedrà d’accés un pel complicat però de vistes espectaculars o alguna que altre cala d’aigües tranquil·les i amb algun que altre visitant picant. El retrobament va ser a la capital, allà ens esperava la Laura que feia anys que no veia. Havia de ser en aquella illa on tornéssim a veure’ns les cares i tornessin a florir les sensacions i els records d’aquells anys de batxillerat que vam passar juntes. Vam passar tot el vespre allà, en aquella ciutat emmurallada de llums i penombres romàntiques però també d’ambient festiu i alliberat.

L’endemà agafaríem una barca que ens portaria a l’altre Pitiüsa. Recorrent totes les cales d’Eivissa fins al port de Formentera havíem tingut temps de tot. D’acalorar-nos, de pensar, de parlar, d’observar el mar replet de meduses i algun que altre suposat dofí, de marejar-nos i de que se’ns passés el mareig. Amb el cap encara una mica descol·locat vam llogar una altre moto. I vaig prendre el relleu al meu conductor preferit. Posant-me jo al volant vam dirigir-nos cap al far de Barbaria on Paz Vega va filmar algunes de les escenes del seu debut a ‘Lucía y el Sexo’. Ens vam enfonsar en les roques i vam retallar el penya-segat mentre ens fèiem enemics de les sargantanes. Vam parar a dinar en un restaurant d’encant i amb un tracte graciós. Plants innovadors de gustos afrodisíacs. Amb la panxa plena i els dos vestits amb una samarreta blanc adlib vam agafar camí cap a l’altre far, a l’altre punta de l’illa. En una de les rectes carreteres de poc asfalt la multitud de motos aparcades ens va fer aturar. Ens vam treure la innocència i la puresa de sobre i ens vam banyar a les transparents aigües de la Cala Migjorn. Refrescats vam reomplir gasolina amb la pistola d’un altre turista que poc acostumat a omplir dipòsits de moto li havia sobrat. A contratemps, vam exprimir el gas de la motoreta. I tu i jo ens vam separar per uns moments, per poder tornar a Eivissa junts. Mentre tu deixaves la moto jo aturava el vaixell. Per sort vas arribar a temps i vam poder partir cap on teníem el llit.

A Eivissa de nou vam poder reafirmar el que havíem anat veient els dies anteriors: les nits eren de canvis radicals. El sol es ponia i la lluna que amb els dies s’havia anat fent plena brindava un nou ambient. Tant a Sant Antoni com a la capital els carrers es transformaven i s’omplien d’espectacle. Les discoteques i els pubs que amb el sol quedaven camuflats prenien vida. El jovent sortia al carrer amb màximes forces de festa i possiblement de beure i lligar. M’havia agradat la primera nit en aquella illa. Tu i jo en una terrassa, amb dos còctels a la mà, sent observadors dels moviments dels altres, rient i criticant. Tenint-nos. I sense cap necessitat de buscar amb ànsies la persona que ens pogués fer feliç.

Les altres nits també havien estat de somni. Igual que els dies, les visites i les sensacions. L’autocar que gairebé perdem que ens havia de portar a l’avió que ens portaria a Girona em va fer veure que no volíem marxar, que volíem aprofitar al màxim els segons que ens quedàvem per estar en aquelles terres. Durant el vol de tornada recordaria el viatge: aquells sopars a la nostre terrassa i les persones que havíem anat trobant pel camí: la parella d’homosexuals que ens havia tirat la meravellosos foto a tocar de la torre, el camerunès del mercat hippy que havia criticat al Barça per deixar escapar l’Eto’o, els veïns alcohòlics i generosos que agafaven les nostres cadires i ens estenien la roba, el cambrer encantat que ens servia l’esmorzar, i molts altres més. Tot això, i les converses que havia tingut amb tu, les que em transmetien seguretat i em feien créixer, junt amb els teus petons i les teves abraçades, tot embolcallat amb els millors paisatges d’Eivizza i Formentera, m’ho emportava cap a casa com a souvenir d’aquell primer viatge d’estiu amb tu.

Aida Pla Genobart

Es deia Estel i li agradava volar

noreply@blogger.com (*Butterfly*) — Sun, 23 Aug 2009 17:57:00 +0000

Es deia Estel i li agradava volar. Cada dia agafava l’avió. Era la seva rutina però mai s’havia adonat que adorava aquells viatges per l’aire. Ara que havia conegut el sol, que l’havia vist per primera vegada des que de ben petita s’havia assegut en aquella butada vora la finestra, se’n començava a adonar.
En funció del dia agafava un o més avions amb variats destins i intentava que mai es repetissin. Gairebé sempre es preparava les maletes amb antelació, li agradava ser previsora, tocar de peus a terra i planejar tot el trajecte. Però a vegades es deixava portar per la corrent del vent. Es convertia en una persona impulsiva i amb tan sols el què portava a sobre marxava a un paradís llunyà o bé proper. En aquest viatges aventurers, s’asseia en una butaca diferent a la de sempre i en funció de la gent a qui havia vist amb anterioritat començava a imaginar. Recorria temps futurs fins aterrar a qualsevol destí que li cridés l’atenció. Feia turisme pels camins que la conduirien a la seva vida futura: un, deu o 50 anys més endavant. Trobava llocs i persones encantadores i retornava a la realitat. Obria els ulls i somreia. Aquells viatges li feien agafar forces per tirar endavant. Amb aquells viatges s’adonava del què realment s’estimava i del perquè i valia la pena lluitar.

Aida Pla Genobart

Quan un t'estimo es queda curt

noreply@blogger.com (*Butterfly*) — Thu, 13 Aug 2009 22:36:00 +0000

Nits de llàgrimes de Sant Llorenç, llàgrimes que no cauen dels meus ulls i que cauen del cel. Avui jo no miro la nit, ni miro el cel. Només sento i escric. La ceguesa m’absorbeix i només desitjo, i et desitjo a tu. Aquesta nit les meves pupiles no poden mirar les estrelles que cauen per demanar desitjos, perquè només et desitjo a tu i ja et tinc. Ahir les miràvem els dos junts com qui mira un desert i busca aigua. Avui que l’aigua hi és, ja no la busquem.

La presència de la nit entra dins la meva habitació, avui solitària, demà encara més. La foscor omple tots els racons. I les estrelles del sostre i la pantalla de l’ordinador m’il·luminen. M’agrada mirar les estrelles que hi ha al cel. Però no trec el cap per la finestra, ni surto al balcó. Avui només penso en tu i en el meu anhel: tu. Potser demà, que tornarem a estar junts, les contemplaré de nou. I em miraré els estels fugaços i intentaré complir amb la tradició. Indagaré dins meu i hi trobaré un desig. Tu me’l preguntaràs, jo només li demanaré a les estrelles.

Però avui, sota la llum artificial d’una làmpada, no vull pensar en les estrelles ni en la meravellosa foscor de la nit. Només busco gaudir del plaer d’aquest sentiment que em mou per dins. Aquest que em neguiteja quan avui no t’he vist i que em recorda que demà podré abraçar-te. Mentre a fora cauen les estrelles, jo trobo dins meu sentiments d’amor i els assaboreixo. Mentre la gent va demanant milers de desitjos a les mateixes estrelles, jo escric.

Penso en cada paraula, busco les apropiades. Rellegeixo i reescric. Igual que hi ha moltíssimes estrelles a l’univers, hi ha moltíssims mots per cada moment. Jo desconec moltes estrelles i desconec molts mots. I quan t’escric, les paraules queden buides de sentiments i el meu “t’estimo” es queda curt. Per això, passades les 12 i entrant un nou dia, acabo sortint al balcó. I sense deixar de pensar en tu, miro la immensitat del cel i la negror il·luminada per les estrelles. Les contemplo. En cau una. Demano un desig. I l’escric.

Aida Pla Genobart

"Intentaré estimar-te sempre"

noreply@blogger.com (*Butterfly*) — Tue, 11 Aug 2009 09:28:00 +0000

S’havia trobat un missatge dins una ampolla. Era un paper amb una sola frase: “Intentaré estimar-te sempre”. Estant al port la seva imaginació havia volat. De qui seria aquell missatge i a qui aniria dirigit? No era la típica declaració d’amor que apareixia en aquelles històries de gran pantalla que sovint s’havia mirat, però tampoc estava plena de pessimisme. Es tractava d’una petita promesa que podia no complir-se però amb gran voluntat. L’emissor podria haver dit que estimaria sempre i no ho havia fet. A ella li havia cridat l’atenció perquè el què més odiava era que la gent no complís mai la seva paraula. “Intentaré estimar-te sempre” deixava clares les intencions del seu emissor. Aquest volia estimar per sempre el seu destinatari, no sabia si amb el temps aquell amor moriria o es perdria igual que havia fet aquella ampolla en ple mar, així que havia escrit la seva voluntat intentant no trencar mai cap promesa.

A l’altre punta del mar ell esperava. S’havia passat les hores posteriors imaginant el recorregut que havia fet aquella ampolla amb el missatge escrit per ell. Era jove però el temps li havia ensenyat a no prometre ni intentar predir el futur, a viure el present. Però somiava de tant en tant i li agradava imaginar que un dia trobaria l’amor de la seva vida. Potser seria la noia que trobaria aquella ampolla de destinatari incert. Havia seguit aquella ampolla fins que la vista li havia permès, després havia seguit el camí mentalment.

L’ampolla arribaria al port i la noia curiosa que mirava sempre on ningú mirava trobaria el seu missatge. L’obriria i també començaria a imaginar. I mentalment es trobarien. L’ampolla els havia entrelligat, qui sap si hauria estat també el destí. Estarien units per aquell missatge fins que el temps els permetés trobar-se físicament. Es dirien aquelles paraules i s’explicarien la seva història. S’agradarien. Serien amics i molt més. Es convertirien en amants del present. Sense fer-se promeses sabent que podien no complir-se. Es parlarien de l’avui i dels seus respectius desitjos. Es mirarien i s’ho dirien tot en silenci. El dia a dia els diria que estarien fets l’un per l’altre i només es prometrien que intentarien estimar-se sempre, sempre i quan l’altre també ho intentés.

Aida Pla Genobart

De ment estancada

noreply@blogger.com (*Butterfly*) — Tue, 04 Aug 2009 10:42:00 +0000

Havien passat els anys i ella seguia igual. Gairebé 4 anys sense veure-la i un cop l’havia vist havia estat com tornar enrere. Era part del meu passat i havia tornat a mi. Havíem estat grans amigues, amigues de grans confessions i obsessions. Jo ho havia superat. Creia que ella encara no.

Jo m’havia sentit crescuda i més madura. Ella seguia sent la de sempre: aquella persona preocupada per perseguir l’amor però que s’equivocava amb cada home amb el que es topava. L’amiga que havia estat obsessionada amb les seva bellesa i que la buscava en llocs equivocats seguia allà. Seguia lluitant pel mateix que feia 4 anys i lluitant sense rumb ni direcció. L’havia vist perduda igual que en el passat. I jo m’havia sentit incòmode. No podia ni volia interferir-hi. Ja no era el meu paper. Les nostres vides ja no estaven entrellaçades com abans. Només les unia el passat.

M’havia fet molta il·lusió la seva trucada i la seva visita. No m’havia imaginat res ni sabria com seguiria. Però la trobada m’havia fet tornar a un passat que per a mi estava oblidat i el qual no volia tornar a reviure. Semblava, però, que ella volia refer tot el què algun dia s’havia trencat. Reanimar les relacions amb l’antiga colla d’amics i reemprendre la nostra confiança. Jo havia canviat. No volia desconnectar-me d’ella però la meva vida havia agafat una altre direcció i no era la de tornar al passat.

Veure-la de nou em feia replantejar la visió d’aquells dies. Em deia a mi mateixa que tot havia estat un error, que m’havia mogut per males influencies i m’havia deixat influir. M’ho deia i potser era mentida. En aquells temps tot semblava molt vertader però la perspectiva del temps em deia que havien estat anys de ceguera. Però no me’n penedia de res. D’aquella etapa n’havia sortit la jo d’ara i n’estava orgullosa però era una etapa passada que no volia que em xuclés el present.

Aida Pla Genobart

De l'amor a l'odi i de l'odi a la mort

noreply@blogger.com (*Butterfly*) — Mon, 03 Aug 2009 12:49:00 +0000

Em costava acceptar-ho però m’havia enamorat d’ella i ella m’havia deixat. El cor se m’havia anat refredant i ara semblava de pedra. Havia intentat tallar tota comunicació i ella també ho havia provat. Però les circumstàncies ens havien fet retrobar i ella ja no estava amb mi.
El meu millor amic també m’havia fallat. I com jo, s’havia enamorat d’ella. Jo sabia que els sentiments no podien controlar-se perquè l’odi que sentia pels dos no podia frenar-lo, però no podia acceptar la seva relació. La ràbia se’m començava a menjar per dins i volia esquivar enfrontar-me amb aquell sentiment. Evitava parlar amb ells però cada dia hi pensava. Sabia que els dos podrien ser feliços i odiava pensar que ho eren i jo no.
Jo no havia sabut cuidar d’ella i ella m’havia deixat. Però el meu orgull no em permetia culpar-me i culpava als demés. Eren ells dos qui volien fer-me mal, els qui havien començat a sortir junts per venjar-se de mi, els qui volien fer-me la vida impossible. Això és el que la meva ment es repetia constantment provocant en mi encara més odi i rancor. I no podia evitar-ho, necessitava transmetre aquella ràbia cap a ells, perquè sabessin que m’havien fet mal, perquè se sentissin culpables, perquè es deixessin.
No acceptava ni acceptaria que s’estimessin. Volia i lluitaria perquè no estesin junts. L’acceptació no entrava dins la meva moral. No em conformava en no tenir-la, haver-la perdut ni saber que era feliç amb el que havia estat amic meu. Perquè ella havia estat meva i no podia ser d’ell. Perquè ell havia estat el meu amic i m’havia traït.
Potser ells no podien controlar els seus sentiments, però jo ho faria per ells. Els arrencaria la felicitat perquè m’havien robat la meva. Perquè els havia estimat i ara els odiava. I de l’odi moria per dins. Ho sabia i m’era igual. Moriria cada dia de ràbia eternament. Perquè no sabia què era perdonar, oblidar i acceptar. No sabia ni volia saber que era refer la meva vida i tornar a estimar.

Aida Pla Genobart