En Puigcercós, un polític amb el que m’hi separen les formes i les intencions, va dir clarament ja fa un temps el que tots a Catalunya ja sabem, que no solament Espanya ens maltracta fiscalment engrandint el nostre dèficit any darrera l’altre per la via de recaptar dels catalans i no invertir, si no a més per a mantenir activa a casa nostra una policia fiscal que en comunitats com a Madrid i Andalusia ni saben que existeixen, i no paga ni la pena entrar en en altres temes a risc que m’acabi emprenyant de veritat.

Els va faltar temps als representants del govern andalús, ep! i a l’oposició del PP, per a sortir públicament a reclamar les disculpes pertinents, quina mandra! si els catalans haguéssim de fer el mateix cada vegada que el PSOE o el PP a la resta de l’estat ens foten una andanada i ens titllen d’insolidaris, de genocides lingüístics o coses per l’estil, no faríem altra cosa.

Està demostrat que, els processos secessionistes s’inicien en els aspectes identitaris, cultura i llengua i van evolucionant per tot el ventall possible, afegint suports fins que s’acaben consolidant en els econòmics, que son els que generalment ens toquen a tots de més a prop i més ara. En el moment en el que es pot quantificar el que tot plegat ens representa per a la nostra butxaca, que és el que ara passa, ja no tenen marxa enrere.

Dir que a la resta de l’Estat, no paga ni Deu, és posar sobra de la taula una realitat que aquest mateix mil·lió i escaix d’andalusos-catalans ens expliquen quan tornen de vacances del poble dels seus pares, la trista realitat d’aquest país de fireta en el que fins i tot el govern de torn escatima allò que es va pactar, negre sobre blanc. Els catalans ens en duem la fama quan ens toquen la pela, però els espanyols, collons de Déu, mira que els costa afluixar un euro!!. I si els enviéssim el cobrador del frac?.

Des del tradicional passeig amb el Bateau Mouche pel Sena, menjant qualsevol plat entrant al vespre assegut a una terrassa del Barri Llatí, passejant pels carrers de Montmatre o el Pigall, prenent la fresca sota del frondosos arbres dels Jardins de Luxemburg, és una teràpia excel·lent pel descans corporal i mental i convida a desconnectar.

De París ens ha copsat però la gran pau que es respira pels seus carrers, ningú diria que es tracta de la més gran metròpolis de la vella Europa. Es podia sentir la remor del vent o les cançons de l’Edith Piaff escampant-se per les terrasses dels cafès i fins i tot el cant els ocells refugiats de la calor en els incomptables parcs. L’amabilitat d’una gent acostumada al turisme i al concepte de servei, a donar-te l’ajut o la indicació necessària en cada cas, fan que els visitants ens hi sentim ben tractats i acompanyats en tot instant.

L’extensió metropolitana amaga veritables tresors per els nostres ulls, monuments tant entranyables i coneguts com la Tour Eiffel, el Louvre, Notre Dame, el Sagrat Cor, els Invàlids o els Champs Elysées i molts d’altres que anirem veient, convertint el passeig diari en un plaer inimaginable, relaxat i planer.

Charles Aznavour ens cantà ja fa temps en aquella peça que va fer tant famosa, que estava enamorat del París del mes de Maig i nosaltres ho corroborem afegin-t’hi el mateix sentiment per a la resta de l’any, tant és així que ja volem trobar el moment per a tornar-hi a anar.

Per ajudar a planificar el nostre dia a dia (menjars, hotels, visites, etc.) i moure’ns per la ciutat us enllaço el plànol interactiu de metro i RAR de la ciutat de París i una guia de recomanacions que podreu trobar a DOPPLR, a més de la web des d’on poder adquirir les entrades per a qualsevol dels monuments de gestió estatal de França.

I ara a disfrutar!

Informació molt útil sobre París

Canal de fotos de París a Flickr

Guia interactiva transports de París (METRO, RAR i BUS)

Compra entrades on-line

Els capítols d’aquest viatge estaran distribuïts en 11 capítols coincidents amb els 11 dies de la nostra estada:

• LES PLACES I ELS JARDINS DEL CENTRE: Madeleine, Concorde, Jardins de les Tuileries i Jardin Royale.
• UN PASSEIG PEL SENA: Des del Bateau Mouche.
• LA TOUR EIFFEL: Ànima de ferro i acer.
• EL LOUVRE I EL DORSAY: Els temples de la cultura mundial.
• EL GLAMOUR: L’Òpera Garnier i la plaça Vendôme.
• LE VIEUX PARIS: L’illa de la Cité.
• LE MARAIS I LA PLAÇA DE LA BASTILLA: Un passeig per le Marais.
• EN LINIA RECTA ENRE EL PASSAT I EL PRESENT: Champs Elysées, Arc de Triomf de l’Ètoile i la Défènse.
• LA RIBA ESQUERRA: l’Hotel dels Invàlids i el Pont d’Alexandre III
• LA FRESCOR DEL COLOR VERD: Bari Llatí i Montparnasse.
• ESPIRITUALITAT I BOHÈMIA: Montmartre.

Si us hi fixeu bé hi surto un parell de vegades en el moment històric, ja que no s’havia fet mai abans, de l’entrevista pel Twitter.

Us enganxo el vídeo per si el voleu veure.

Ara Bush jr., el que tots pensàvem que n’era el veritable artífex, o si més no la marioneta que el potent lobby jueu nord-americà havia utilitzat per aconseguir d’una tacada desballestar tot l’orient mitjà i fer-se amb la més important reserva petroliera del orbe, ens explica que ell era l’únic del seu govern que estava en contra de la guerra, realment curiós.

Algú vol fer l’aposta sobre quan trigarà a esmunyir-se com una gramarola, de les seves responsabilitats, l’altra implicat?. Aplicant la lògica més elemental si no ho fa haurem de concloure que l’Aznar és el que realment va liderar i dissenyar l’atac, senzillament, “el puto amo”.

La veritable discussió serà si de cas en identificar els progressistes i separar-los dels conservadors i aquest procés, per una simple classificació d’atributs que s’associen a ambdós mots, és molt més fàcil de dur a terme. Algú podria titllar al José Bono, Juan Carlos Rdez. Ibarra i a l’Alfonso Guerra de progressistes? i a Miguel Herrero de Miñón , l’ex ministre de Treball Manuel Pimentel o a l’alcalde de Madrid, Alberto Ruiz Gallardón com a conservadors?.

Qui és més progressista, qui s’esmerça en procurar un model econòmic que fomenti l’ocupació o el que en procura el subsidi en les èpoques magres?. Qui és més conservador, qui s’entesta en una cursa folla cap un model d’estat amb prestacions per sobre de les nostres possibilitats o el que proposa que el canvi ha de venir per apostar per tot allò que ens podem pagar?. Qui procura més pel benestar social, el que elimina impostos per a fomentar l’activitat comercial o el que malbarata recursos en xecs i prestacions socials, origen de l’espiral de dèficit que ens està afectant actualment?. Qui és més progressista, el qui adapta la immigració a les possibilitats reals o el que tanca els ulls al problema social que s’ha estat creant en els darrers anys?. Finalment, qui és més conservador el qui ajuda als bancs , actors principals de la crisi financera o el que focalitza en el ciutadà el centre de la seva actuació principal?.

No ho sé, possiblement en el que contestem cada un a nivell particular a preguntes com aquestes hi trobarem la veritat.

Les interferències es poden produir quan algun dels integrants perd de vista aquest principi i es creu per damunt del be i del mal i és en aquest moment quan la figura del líder ha d’emergir i demostrar al grup qui te l’autoritat i aplicar-la sense que li tremoli el braç i això és el que ha passat amb l’Ibra i el Barça, que aquest nano ha estat mal aconsellat.

Des del primer dia se l’ha vist absent, fora del grup i sense complicitats i el que és pitjor discutint una jerarquia que ha funcionat amb el Messi al capdavant de l’equip i el Pep conduint el timó de la nau, arribats a aquest punt és molt millor aplicar el principi aquell que diu “millor la fi d’un desastre que un desastre sense fi” i posar punt final a una relació que no porta enlloc a cap de les dues parts.

Potser l’error no ha estat vendre’l ara per 24 M€, si no haver-lo fitxat l’any anterior per 50M€ (més Eto’o al que se li podia donar el valor de mercat que haguéssim volgut però del que quedaven per amortitzar uns 5M€). De totes maneres hi ha una argumentació estrictament comptable que juga amb les amortitzacions anuals que explica que vendre l’Ibra per 24M€, no aquest any si no el que ve, quan ja s’hauran amortitzat uns 28M€ del cost, del seu traspàs és una operació acceptable, ja que el club s’estalviarà 60M€ amb aquesta operació (sou brut del jugador per els 4 anys que li quedaven) i recuperarà 24M€ dels 30M€ que li quedaven per pagar a l’Inter. Per tant i mirant fredament els números la “pèrdua” serà només de 6M€ un preu assequible per a treure’s del vestidor una bomba de rellotgeria com l’Zlatan i al bocamoll del Raiola d’un entorn que funciona perfectament.

I al final el que importa de tota aquesta qüestió és que l’equip segueixi funcionant i vist el que va passar ahir a Santander, és el que estem fent i em sembla que per molts anys, per disgust dels que vesteixen de blanc com els fantasmes. El que deiem, “molto contento” d’haver-te conegut, Ibra.

Il·lustració de Carlos Rivaherrera

2. A la feina ja ets vell als cinquanta anys, però pel govern no ho seràs mai, fins l’any de la teva mort estaràs obligat a fer la declaració de la renda.

3. El millor amic de l’home no és el gos, ens han estat enganyant, és el Pep Guardiola i el barça de les sis copes !!!.

4. Ja té collons!, aquells que volen compartir els seus punt de vista amb nosaltres mai volen compartir els teus amb tú.

5. Una bombolla immobiliària és el que es produeix quan tots volem estirar més el braç que la màniga.

6. Si algú et diu que el Madrid és el millor equip del món és evident que no en te ni puta idea de futbol.

7. No llepis mai un ganivet de tallar carn per el tall de serra, evident, no?, doncs encare hi ha algun gamarús que en té la temptació de fer-ho! (uff quin mal que fan els punts quan miro de parlar!)

8. Les armes de destrucció massiva més potents que hi han son els rumors i els programes del cor de la Esteban a telecinco.

9. No fiquis mai els dits dins els forats d’un endoll! (et fotràs una enrampada de la hòstia!).

10. Si vols comprendre millor la teva dona prova de resistir una temporada sencera de “Sexe a Nova York”, seguiràs igual de confós que abans, però hauràs rigut una bona estona (i si ets capaç de fer-ho en V.O. practicaràs una mica d’anglès i tot).

11. Oficialment som persones adultes en el moment en el que tenim la temptació d’amagar el dia que fem els anys.

12. Les coses s’han de fer com les faig jo!, al menys fins que en més del 99,99% de les vegades algú m’explica com fer-les millor.

13. Qui no estima a les persones mai pot estimar els animals (o era al revés això? ja ho aprendre bé ens els propers 50 anys)

14. La pura llana verge és la que s’obté dels xais que corren més que el seus pastors.

15. Si algú mai t’explica que els diners no donen la felicitat, engega’l a la merda, o és un inspector d’Hisenda o director de sucursal de banc.

I era tan clar que qui havia de rebre la garrotada no serien ni els banquers ni financers que son els que ho han emmerdat tot plegat, amb l’ajut i col·laboració necessària d’uns polítics de pega, que ja ni ens estranya.

El que fa més riure de tot plegat és que qui ha pres el paper de defensor dels més febles han estat els sindicats!, unes estructures que viuen del diner públic que els atorga l’estat via els pressupostos generals, uns 21 M€ i de les subvencions que per a diferents conceptes els acaben pagant, principalment per a formació, sense anar més lluny l’any passat quasi be 200 M€ per els dos majoritàris, UGT i CC.OO. Capítol a part mereix el repartiment patrimonial del que fora en època franquista, patrimoni del sindicat vertical.

Sobta també que tot un govern suposadament socialista carregui exclusivament sobre del llom de tots plegats l’esforç de l’ajustament i se’n oblidi que per exemple es podrien recuperar els mateixos recursos no utilitzats del FROB (del Pla de rescat financer els 6.750 M€), de la despesa militar per a diferents conceptes (més de 3.000M€), De les loteries de l’Estat (més de 1.200M€) i d’aquelles partides que s’ajustarien a un veritable Estat laic i que destinem indirectament a l’esglèsia catòlica, 650M€ pels sous dels professors de religió i els 250M€ eliminants la possibilitat d’adjudicar a l’esglèsia en la declaració de la renda o simplement prescindint de la meitat (uns 20.000 dels més de 40.000 actuals), càrrecs d’assessors de confiança que viuen com a reis en les diferents administracions cobrant nòmines de 4.000€ al mes de mitjana, (960M€ més pel cap baix).

Veient això ningú diria que estem en un país governat majoritàriament per les esquerres ….. o potser si?.

Fins i tot en els darrers instants  quan s’apropava el moment del traspàs se’ns feia difícil d’acceptar. No estem preparats per afrontar la mort quan ens visita i un fet que hauria de ser una part més de la vida i per tant afrontat amb tota normalitat, es converteix en un episodi traumàtic, obscur i engoixant.

Potser hi ajudaria el fet de privar a la persona que estimes d’una agonia innecessària i cruel que difícilment es pot justificar. Si els que en vida han procurat per la salut del malalt en aquest últim acte estesin predisposats a ajudar i a no fer-ho encare més difícil del que ja és, potser el tràngol per a tots seria molt més fàcil d’acceptar.

No he entès mai el perquè, sota un concepte de Déu estrany, se li nega a un moribund una pau que tant ell com la família necessita, com per sobre del deure de privar del sofriment a qui agonitza i el desig de no veure patir a una persona que t’estimes, massa sovint preval una suposada ètica del metge al bon morir d’un malalt.

La Maria va morir després de cinc llargs dies de patiment, en mig de la impotència de tots nosaltres i la manca de caritat d’un doctor al que en vida la Maria idolatrava i que li va imposar, perquè li va donar la gana, la fi d’una mort indigne per un ésser humà.

Coses així no haurien de passar mai.

Que ens ho diguin als que treballem mentre ens cusen a impostos cada any, als que hem de fer qualsevol gestió des de la finestreta d’unes administracions que no paren de créixer, o als que ens estiraran l’edat de jubilació un parell d’anys per a rebre el final una pensió de merda, mentre que els que estan allà dalt per a servir-nos marxaran a casa amb les butxaques plenes i una jubilació del carall per vuit anys (de feina??).

Si senyor, Spain is different, i tant que ho és!

En la seva web si ho voleu, podreu disfrutar amb els guanyadors dels darrers anys (2006, 2007, 2008 i 2009) i una extensa relació de tots els blocs presentats en la present edició, als que podeu donar el vostre vot i exercir de jurat. Si busqueu entre tota la oferta de participants hi han veritables tresors.

I ja ho sabeu per a la propera edició, si sou aficionats a la fotografia i teniu un fotoblog, no us talleu gens ni mica.

Espero que us siguin d’utilitat si algun cop decidiu visitar París.  A bientot!

El treball d’aquest fotògraf de l’agència Magnum es centra principalment en les imatges de l’Orient Mitjà, a on hi va arribar abans de que l’extinta URSS envaís l’Afghanistà, país que des de aquell moment, no ha deixat de ser trista actualitat.

Els primer editors que varen aparèixer amb la intenció de ser els referents varen ésser les plataformes Movable Type de la gent de SixApart, un paquet per instal·lar en el propi servidor, força complicat però que aportava uns resultats molt bons tant pel que fa a la utilització com al acabat visual que recentment s’ha tornat a rellançar per a recuperar el temps perdut, després d’un parell d’anys d’abandonament que li han fet perdre un temps preciós front el seu gran competidor i WordPress.

Posteriorment la gent de Google també va voler la seva part de pastís i va treure Blogger, la més utilitzada entre els blocaires de casa nostra i junt a  la versió plataformada de WordPress, la més estesa a nivell mundial. A nivell local n’hi han d’altres amb un cert pes de les que podem destacar Vilaweb i la gent de bloc.cat. Però quan volem diferenciar la presentació de la nostra bitàcola de les demés no ens queda cap més remei que aprendre altre cop a personalitzar les plantilles existents, el que ens implica un esforç que a vegades no estarem disposats a fer o a pagar per els serveis d’un dissenyador web.

Existeixen però plataformes d’edició de continguts de pagament que ofereixen els mateixos serveis que les gratuïtes com les de WordPress o Blogger i d’altres més i que el resultat final que s’obté treballant amb elles és d’un aspecte professional amb molt poc esforç, d’aquestes us en vull fer arribar dues, Squarespace i TypePad.

• Squarespace, existeix des del 2003 i no va ser creada específicament per l’edició de blogs si no que els eu objectiu és el de proporcionar eines per a la gestió de webs senceres, òbviament també de blogs. Hi han diferents plans als que ens podem subscriure que impliquen pagaments que van des dels 8$/mes l’opció més bàsica fins els 50$/mes la més potent que ens permets gestionar fins i tot comunitats amb un nombre il·limitat de membres.

• TypePad, és de SixApart, els creadors de la plataforma MovableType de la que ja us en he parlat abans. El funcionament és força similar a la plataforma Squarespace i dona diferents nivells de gestió, segons siguin els nostres objectius, però en aquest cas centrats únicament en els blogs. Els preus d’aquesta plataforma van des dels 8,95$/mes fins els 89,95$/mes de la modalitat Bussiness, la més potent.

Ambdues opcions ofereixen l’accés de prova (Trial Acces), que ens permetrà trastejar amb l’eina durant un mes sense cost i conèixer les possibilitats de les plataformes.

Technorati, Google, Yahoo, Alexa, etc. es varen convertir en rutines claus per a saber si realment estava fent la feina com calia o no. I no em puc queixar de com varen anar els resultats en els moments d’activitat intensa, en plena efervescència de les primeres jornades de la Catosfera, a on fins i tot podia arribar a publicar 10 posts per dia, una passada impossible de mantenir en el temps per una persona normal. El guardó al millor bloc en llengua no castellana del concurs de 20 Minutos del 2008 en va ser la culminació. Però la meva lluita, obsessió fins i tot diria jo, anava en aconseguir un bon rànquing en Alianzo, potser el millor indicador de blocs després de Technorati, una lluita estèril i fins i tot frustrant que em va portar en el millor moment en el lloc 264 dels blocs en català.

Aquest matí per curiositat i després de molts mesos sense fer-ho, m’he decidit a mirar altre cop el registre dels meus blocs a Alianzo, volia canviar la imatge del bloc ja que vaig modificar la plantilla recentment, i ves per on la gran sorpresa, “En veu alta” surt en el sisè lloc del rànquing dels blocs escrits en català. Però no solament això si no que en el de la comunitat de catalunya és el 43è i en el rànquing espanyol el 252 è i tot això en un moment en el que la publicació ha baixat i l’activitat s’ha moderat d’allò més.

Misteris del destí o la inèrcia d’una sobreactivitat de molts mesos enrere? Chi lo sa, com diu el Berlusconi. chi lo sa.

La iniciativa forma part de photobloggers.org que formula la mateixa proposta per a ciutats d’arreu del món com ara Londres, Nova York, Chicago, Budapest,  Houston, LA,  San Francisco, St Louis, Toronto, París i Vancouver i que busca la promoció dels  fotògrafs locals facilitant-los el mitja per a donar-se a conèixer a través de la xarxa.

De les exposicions i iniciatives que han organitzat destaquen aquestes:

• 02/2010: Exposició “Tan a prop, tan lluny”
• 04/2009: Exposición “Al Detall” en Maremagnum
• 10/2008: Participació a l’exposició “Les Barcelones de Barcelona. Mirades sobre la ciutat”
• 09/2008: Exposició “elements” a Maremagnum
• 09/2008: Trobada de Fotobloguers Europeus 2008
• 01/2008: Segona exposició col·lectiva de Barcelona Photobloggers
• 12/2007: Participació al Festival BAC! amb el projecte voltants.com
• 10/2007: Presentació del projecte voltants.com a Sonimagfoto
• 10/2006: Primera exposició col·lectiva de fotoblogs d’Espanya

Si sou de Barcelona i aficionats a la fotografia, es una bona pensada donar-vos-hi d’alta, si més no per estar en contacte amb una iniciativa molt potent i que ofereix la plataforma adient per a començar a donar-vos a conèixer.

Com no podia ser d’una altra manera en un país suposadament democràtic i avançat com és el nostre, és de lògica que aquestes coses es parlin i debatin en el marc d’un Parlament amb total normalitat i sota l’ampara de les garanties que donen les lleis, que és el que toca quan del que es tracta és de legislar.

El que ja s’ha desvirtuat és el debat inicial que la plataforma prou.cat va promoure com a iniciativa legislativa popular. El suport que les 180.000 signatures que han aportat no pot amagar que les motivacions siguin també dispars, des de la que ho va motivar, el maltractament inhumà al brau, fins a les que aprofitant el merder hi han afegit l’identitari.

Com ja es preveia, en la resta de l’estat hi han vist un atac a les essències de “lo espanyol” motivats per els missatges que una minoria des de casa nostra i de manera interessada han llençat ,identificant erròniament com un moviment en contra d’una de les icones espanyoles, “la Fiesta” i de retruc en contra d’Espanya. La discussió s’ha desfermat com un brau ferit repartint cornades a tort i a dret i sense pensar-s’ho dues vagades abans de parlar (o potser amb la premeditació acostumada) s’han pres ja les posicions en clau electoral, en aquest país en sabem molt d’atiar els problemes però a l’hora d’arreglar-los se’ns arruga la ma.

Parlaments de comunitats que els va passar per alt una mesura semblat adoptada ja fa uns anys pel Parlament de les illes canàries, s’afanyen ara en declarar “la Fiesta” com a bé cultural que s’ha de preservar. Faríem be tots plegats de centrar degudament el debat en el que s’està parlant, que és del patiment d’un animal. Si la tradició fos tant important que impedís l’evolució d’una societat potser a la monumental aniríem a veure lluites de gladiadors o espectacles amb lleons i cristians i no curses de braus.

Algú serà capaç de deixar el punt a on li toca?.

t  r  a  v  e  l  l  u  m, és un projecte de bloc de viatges que he iniciat aquest any amb la sortida que varem fer l’estiu passat a París. Lluny de la pretensió de voler ser una guia de viatges a l’ús, el que us vull fer arribar és la meva visió personal dels llocs a on he estat, així com les experiències i alguna recomanació de rutes i llocs per a visitar. Incorporo a més al bloc, tota la informació gràfica de la que disposo i que he allotjat en el meu compte de FLickr – les fotos- i a youtube -les pel·lícules quan n’hi han, l’itinerari amb indicacions de temps i plànol elaborat amb el GoogleMaps, quan es propossen rutes una mica llargues i tot allò que us pugui ser d’utilitat a l’hora de moure’ns per la ciutat o el país visitat, (plànol de metro, trens, hotels, etc.).

A més i com a reforç a tot això, incorporo des del meu perfil a DOPPLR tota aquella informació addicional i necessària per a convertir un dels nostres viatges en una estada inoblidable .

Espero que us agradi i que em visiteu sovint, ah!, si hi voleu col·laborar, només heu de fer que dir-m’ho!.

L’antiga versió del “En Veu Alta” amb la plantilla dels d’Upstartblogger, Modicius Remix

Els nois d’Upstartblogger sempre han fet dissenys per a blocs com els que a mi m’agraden, senzills, pràctics i contundents i ja era d’ells el disseny que fins ara utilitzava en el meu bloc, el Modicius, versionat per la gent de artculture.com (Modicius-Remix) i ajustat al que jo volia, però aquesta vegada m’he decidit per un disseny de Rodrigo Galíndez anomenat Modern-Clix i que reuneix tot el bo d’un disseny minimalista amb la potencia i flexibilitat de personalització que una eina de comunicació com és un bloc, ha de tenir. Això i una cerca el cap de setmana passat per a buscar els substituts de les utilitats utilitzades que varen donar els seus fruits, em varen acabar de decidir.

La temàtica també es veurà afectada ja que molts dels continguts que fins ara tocava, política, economia, etc. em tenen prou desencantat, no m’engresquen gens ni mica i ja que la meva gran afició son els temes 2.0, el disseny, les xarxes socials i els multimèdia, i ja que del que es tracta és de passar una bona estona, millor fer-ho parlant de tot això.

Som el Consell 2.0 de la pre-candidatura d’en Sandro Rosell per a les properes eleccions a Can Barça.

Participes?

Qui és en Sandro Rosell?

Soci de tota la vida. El seu pare ja va ser Gerent del Barça durant la presidència d’en Montalt. Llicenciat en Ciències Empresarials i MBA per ESADE, ha format part del departament de marketing del Comitè Olimpic de Barcelona.

Més tard, s’incorpora a la multinacional esportiva Nike, on s’encarrega primer del mercat espanyol, després del brasileny, i posteriorment a nivell mundial. Entre altres, va signar el contracte d’esponsorització de la samarreta del FCBarcelona.
Al 2002 crea la seva pròpia empresa de marketing esportiu, BSM.

Al 2003 va guanyar les eleccions al F.C. Barcelona amb l’equip d’en Joan Laporta i va ser proclamat vicepresident, participant decisivament en la construcció d’un nou model esportiu i amb els fitxatges de Ronaldinho, Deco, Marquez, Eto’o…
Per discrepàncies irreconciliables amb el president, va abandonr la junta directiva al 2005, dedicant-se per complert a la seva empresa de marketing esportiu.

Per què ho fem?

Som un grup de persones que hem decidit participar activament en la candidatura de Sandro Rosell. Ho fem a títol personal, sense ànim de lucre, pel barcelonisme i, sobretot, per creença d’un projecte i d’un model de gestió pel nostre club millor que l’actual.
El F.C. Barcelona necessita una junta directiva a l’alçada de l’equip de les 6 copes, i que comparteixi uns valors que creiem que haurien de ser incorruptibles: respecte, humilitat, esforç, sacrifici, professionalitat… i aposta de futur.
Tenim la ferma convicció de la importància que juguen les xarxes socials i els entorns 2.0 en la societat actual, les quals poden aportar un model de gestió totalment participatiu, i aquesta, la d’en Sandro Rosell, és la cadidatura que té l’actitut necessària per aconseguir-ho.

A Facebook hi tenim la nostra pàgina, entreu-hi i participeu

S&P una de les tres agències de rating internacional que miraven cap al cel mentre les bombolles especulatives s’inflaven sense parar, va posar sobre la taula l’efecte nefast del cercle viciós en el que uns quants països s’han instal·lat, entre ells Espanya, per culpa del endeutament descomunal, vaticinant que d’aquí més o menys un parell d’anys si no fem res per evitar-ho, estarem fins i tot fora de l’euro, un desastre de conseqüències indesxifrables que no em vull ni imaginar.

El més curiós d’aquesta situació extrema és que la inèrcia que ens porta cap els inferns del nostre Pere Botero particular fa augmentar el sentiment d’independència a casa nostre sense parar, sobiranisme pragmàtic l’anomenen. Ja seria l’hòstia que l’argument de la pèrdua de la condició d’integrant de les economies de l’euro per a una Catalunya independent es girés ara en contra d’aquells que en feien el seu home del sac particular i d’aquí dos anys una Catalunya soberana s’hi mantingués mentre Espanya se’n quedés fora.

Bon cop de falç!

Els catalans ja estem acostumats a actituds semblants quan no més extremes, hi estem avesats pels arguments grollers i fal·laços dels qui ens ataquen la llengua amb l’absurd del perill del castellà o quan ens acusen d’insolidaris i articulen campanyes polítiques per anar a buscar quatre vots a San Julián del culo prieto posant la ideologia davant de la convivència. Ho fan tant sovint que ja ens sembla fins i tot normal.

No han llegit el missatge que l’editorial ha transmès a Espanya i que no és altra que evidenciar ja n’estem farts de romanços i preses de pèl. Pocs pobles han contribuït tant a aquest país com nosaltres, amb estabilitat i amb diners i dol primer que no ens ho reconeguin i que no facin ni l’esforç d’escoltar-nos. Que tinguem paciència ens demanen continuament, fins a quan xavals?

Si els catalans en comptes de perdre el temps en lluites interessades, anéssim més de la ma en les qüestions importants que ens afecten possiblement el respecte que ens tindrien des d’Espanya seria un altre i s’ho pensarien dues vagades abans d’escometre’ns com ho fan ara que els està sortint de franc. Si l’estatut, tot i haver estat refrendat segons la norma i ser perfectament vigent, l’haguéssim votat el 90% dels catalans, moltes de les fal·làcies que s’escolten ara  per el país dels toca pilotes, no s’haurien produït, això no ho perdem de vista.

Els que s’omplen tant la boca amb la constitució per abordar l’atac a l’estatut pretenen que el text constitucional perduri eternament, però s’han preguntat quants dels 17 mil·lions d’espanyols que la varem votar som vius avui en dia?. Res és per a sempre i una constitució tampoc.

Us el reprodueixo…

Després de gairebé tres anys de lenta deliberació i de contínues maniobres tàctiques que han malmès la seva cohesió i han erosionat el seu prestigi, el Tribunal Constitucional pot estar a punt d’emetre sentència sobre l’Estatut de Catalunya, promulgat el 20 de juliol del 2006 pel cap de l’Estat, el rei Joan Carles, amb el següent encapçalament: «Sapigueu: que les Corts Generals han aprovat, els ciutadans de Catalunya han ratificat en referèndum i Jo vinc a sancionar la llei orgànica següent». Serà la primera vegada des de la restauració democràtica de 1977 que l’alt tribunal es pronuncia sobre una llei fonamental ratificada pels electors. L’expectació és alta.

L’expectació és alta i la inquietud no és escassa davant l’evidència que el Tribunal Constitucional ha estat empès pels esdeveniments a actuar com una quarta Cambra, confrontada amb el Parlament de Catalunya, les Corts Generals i la voluntat ciutadana lliurement expressada a les urnes. Repetim, es tracta d’una situació inèdita en democràcia. Hi ha, no obstant, més motius de preocupació. Dels 12 magistrats que componen el tribunal, només 10 podran emetre sentència, ja que un (Pablo Pérez Tremps) està recusat després d’una espessa maniobra clarament orientada a modificar els equilibris del debat, i un altre (Roberto García-Calvo) ha mort. Dels 10 jutges amb dret a vot, quatre continuen en el càrrec després del venciment del seu mandat, com a conseqüència del sòrdid desacord entre el Govern i l’oposició sobre la renovació d’un organisme definit recentment per José Luis Rodríguez Zapatero com el «cor de la democràcia». Un cor amb les vàlvules obturades, ja que només la meitat dels seus integrants estan avui lliures de contratemps o de pròrroga. Aquesta és la cort de cassació que està a punt de decidir sobre l’Estatut de Catalunya. Per respecte al tribunal –un respecte sens dubte superior al que en diverses ocasions aquest s’ha mostrat a si mateix–, no farem més al·lusió a les causes del retard de la sentència.

Avanç o retrocés
La definició de Catalunya com a nació al preàmbul de l’Estatut, amb la consegüent emanació de símbols nacionals (¿que potser no reconeix la Constitució, al seu article 2, una Espanya integrada per regions i nacionalitats?); el dret i el deure de conèixer la llengua catalana; l’articulació del Poder Judicial a Catalunya, i les relacions entre l’Estat i la Generalitat són, entre altres, els punts de fricció més evidents del debat, d’acord amb les seves versions, ja que una part significativa del tribunal sembla que està optant per posicions irreductibles. Hi ha qui torna a somiar amb cirurgies de ferro que tallin de soca-rel la complexitat espanyola. Aquesta podria ser, lamentablement, la pedra de toc de la sentència.
No ens confonguem, el dilema real és avanç o retrocés; acceptació de la maduresa democràtica d’una Espanya plural, o el seu bloqueig. No només estan en joc aquest o aquell article, està en joc la mateixa dinàmica constitucional: l’esperit de 1977, que va fer possible la pacífica transició. Hi ha motius seriosos per a la preocupació, ja que podria estar madurant una maniobra per transformar la sentència sobre l’Estatut en un verdader tancament amb pany i forrellat institucional. Un enroc contrari a la virtut màxima de la Constitució, que no és sinó el seu caràcter obert i integrador. El Tribunal Constitucional, per tant, no decidirà únicament sobre el plet interposat pel Partit Popular contra una llei orgànica de l’Estat (un PP que ara es reaproxima a la societat catalana amb discursos constructius i actituds afalagadores).

Els pactes obliguen
L’alt tribunal decidirà sobre la dimensió real del marc de convivència espanyol, és a dir, sobre el més important llegat que els ciutadans que van viure i van protagonitzar el canvi de règim a finals dels anys 70 transmetran a les joves generacions, educades en llibertat, plenament inserides en la complexa supranacionalitat europea i confrontades als reptes d’una globalització que relativitza les costures més rígides del vell Estat nació. Estan en joc els pactes profunds que han fet possible els 30 anys més virtuosos de la història d’Espanya. I arribats a aquest punt és imprescindible recordar un dels principis vertebradors del nostre sistema jurídic, d’arrel romana: Pacta sunt servanda. Allò pactat obliga.
Hi ha preocupació a Catalunya i cal que tot Espanya ho sàpiga. Hi ha alguna cosa més que preocupació. Hi ha un creixent atipament per haver de suportar la mirada irada dels que continuen percebent la identitat catalana (institucions, estructura econòmica, idioma i tradició cultural) com el defecte de fabricació que impedeix a Espanya assolir una somiada i impossible uniformitat. Els catalans paguen els seus impostos (sense privilegi foral); contribueixen amb el seu esforç a la transferència de rendes a l’Espanya més pobra; afronten la internacionalització econòmica sense els quantiosos beneficis de la capitalitat de l’Estat; parlen una llengua amb més marge demogràfic que el de diversos idiomes oficials a la Unió Europea, una llengua que, en lloc de ser estimada, resulta sotmesa tantes vegades a un obsessiu escrutini per part de l’espanyolisme oficial, i acaten les lleis, per descomptat, sense renunciar a la seva pacífica i provada capacitat d’aguant cívic. Aquests dies, els catalans pensen, sobretot, en la seva dignitat; convé que se sàpiga.
Som en vigílies d’una resolució molt important. Esperem que el Constitucional decideixi atenent les circumstàncies específiques de l’assumpte que té entre mans –que no és sinó la demanda de millora de l’autogovern d’un vell poble europeu–, recordant que no existeix la justícia absoluta, sinó només la justícia del cas concret, raó per la qual la virtut jurídica per excel·lència és la prudència. Tornem a recordar-ho: l’Estatut és fruit d’un doble pacte polític sotmès a referèndum.

Solidaritat catalana
Que ningú es confongui, ni malinterpreti les inevitables contradiccions de la Catalunya actual. Que ningú erri el diagnòstic, per molts que siguin els problemes, les desafeccions i les contrarietats. No som davant d’una societat feble, postrada i disposada a assistir impassible al deteriorament de la seva dignitat. No desitgem pressuposar un desenllaç negatiu i confiem en la probitat dels jutges, però ningú que conegui Catalunya posarà en dubte que el reconeixement de la identitat, la millora de l’autogovern, l’obtenció d’un finançament just i un salt qualitatiu en la gestió de les infraestructures són i continuaran sent reclamacions tenaçment plantejades amb un amplíssim suport polític i social. Si és necessari, la solidaritat catalana tornarà a articular la legítima resposta d’una societat responsable.

Publiquen aquest text El Periódico de Catalunya, La Vanguardia, Avui, El Punt, Diari de Girona, Diari de Tarragona, Segre, La Mañana, Regió 7, El 9 Nou, Diari de Sabadell i Diari de Terrassa.

S’han adherit a l’editorial Rac1, Catalunya Ràdio i Com Ràdio.

Dónen suport a l’editorial el PSC, CiU, ERC i ICV, així com l’UGT la CONC i l’USOC.

El Jose Rodríguez i el Rubén Noboa han iniciat aquesta matinada una crida als blocaires a adherir-se al contingut de l’editorial, reproduint-lo, amb els #tags #estatut i #dignitat, creant-se en poques hores una veritable campanya.

S’han adherit a la campanya #Estatut, #dignitat, els següents blocaires (llistat cortesia de Jessica Fillol):

Miquel Iceta, Ernest Benach, Joan Herrera, Jose Rodríguez, Carlos Guadian, Cristian Alcázar, Joan Ramon Bernabé, Jonatan Márquez Cervantes, Roger Senserrich, Arnau Ramírez, Manuel Cáceres, Enric Llorens, Jordina Freixanet, Carme Sánchez, Joan Calzado, Silvia Castaño, Àlex Masllorens, Pablo Fernández Magrazo, Josep Maria Àlvarez, Antoni Sabaté, Pep Molsosa, Jordi Perales, Paco Aranda, Pia Bosch, Lourdes Muñoz, Montse Capdevila, Magda Casamitjana, Jordi Tort, Edgar Rovira, Bernardo Muñoz, Albert Medran, Xavier Peytibi, Trina Milan, Marc Pallarés, Àngels Castells, Martí Cabré, Jordi Riera, Jordi Benplantat, Mònica Capell, Carles Oriach, Eduard Batlle, Roc Fernández, Miquel Quinta, Roger Mestre, Joan Gavaldà, Toni Ibáñez, Jaume Moreno, Josep Maria Rosell, Neus Serra, Carles Puicgdemont,  David Hernández Llonch, Alejandro Ribó, Iñaki Escudero, Joan Güell, Josep Maria Goig, Marga Puig Ventura, Guillem López Bonafont, Gemma Urgell, Carles Banús, Salva Grifell, Rafel Lujan, Ivan Aranda, Manel Escribà, Joan Anton Sànchez, Marc Planagumà, Sònia Díaz, Marta Carreras, Marc Fargas, Javier Maján, César Calderón, José Luis Salgado, Evaristo (el rey de la baraja), Borja Aitor Arriaga, Miguel Ángel Vázquez, Yago Abascal, Iban Rabasa, David Egea, Jordi Torrents,, ferranbdn, la ramera escarlata, quotidianitat, el que no volen veure, las malas lenguas i Jessica Fillol.

Joan Mansito critica la reacció de determinada premsa a l’editorial unitària de la premsa catalana.

Toño Fraguas fa una lectura crítica de l’editorial.

L’e-notícies se’n fa ressò, de la que tenim liada a la blocsfera!

En Jose Rodríguez (aka @trinitro), entre d’altres, està fent seguiment pel twitter de les adhesions blocaires.

Twitter bull!!

També hi ha creada una causa al Facebook per donar-ne suport.