ENLLAÇATS NO ACATEM

LES GERMANIES (1519 i 1523)

2021-02-09T11:59:00.003+01:00

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Els agermanats rebuts pel cardenal Adrià d’Utrecht (1872), de Josep Benlliure i Gil © FOTOTECA.CAT

Alçament que esclatà als regnes de la corona catalanoaragonesa entre els anys 1519 i 1523, amb un intent, fracassat, de la burgesia de prendre el poder.

Inicialment de caràcter netament urbà i moderat, passà, però, tant al regne de València com al de Mallorca, cap a una etapa de radicalització en incorporar-s’hi també el camp (forans a Mallorca, llauradors cristians de natura a València), fins al punt que arribà a veritables combats militars contra les tropes reials, i foren seguits d’una llarga i dura repressió. Als factors conjunturals generals (expansió del clima revolucionari; crisi d’autoritat, agreujada des de la mort de Ferran II de Catalunya-Aragó, el 1516; augment de la pressió fiscal de la corona, que obligava els consells municipals a recórrer al crèdit i al consegüents carregament de censals; increment demogràfic de les grans ciutats a costa, generalment, del camp; força expansiva dels gremis; augment sensible dels preus dels cereals, amb la consegüent carestia i crisi de subsistències) els revoltats —dits agermanats — respongueren amb un programa que tingué alguns aspectes comuns: major participació i control en el govern municipal; eixugament —quitament— del deute públic —a Mallorca sobretot a causa de la consignació —, que havia de permetre l’abolició dels imposts; control de les seguretats d’importació de blat —a València eren a les mans de poderosos mercaders italians—; cobrament dels deutes dels deutors (cavallers i ciutadans honrats) de la ciutat (“pac qui deu” era un dels crits dels agermanats mallorquins), i reivindicacions específiques dels forans mallorquins sobre el sistema de repartiment contributiu, plet que durava des del 1461, malgrat la sentència del 1512 favorable a ells, que no havia estat aplicada. La revolta fou iniciada a València pel juliol de 1519, i obtingué la legalitat més total el 28 de desembre, amb el reconeixement reial de la Junta dels Tretze, constituïda, per elecció, per representants dels oficis i dels quarters de la ciutat, amb total independència, de fet, de les autoritats reials i municipals existents. En fou el promotor Joan Llorenç, que es mantingué sempre al marge de tot càrrec, i els principals executors foren el teixidor Joan Castellví, dit Guillem Sorolla , i el sucrer Joan Caro, que finançà una bona part de les primeres gestions i ambaixades al rei. La legalització arribà al punt màxim el 19 de febrer de 1520, amb la desfilada dels oficis armats davant el cardenal de Tortosa i el vicecanceller Antoni Agustí, tot i les ambaixades i les gestions en contra fetes pels nobles; les ordinacions sobre l’organització de la milícia ciutadana, posada sota el control directe de la Junta, daten del 15 d’abril. Un nou pas fou donat pel maig amb la incorporació de dos representants de la mà menor (un artista i un menestral) en l’elecció dels jurats i d’altres càrrecs municipals (clavaris de la taula, funcionaris de la llotja, clavaris del quitament, mestre racional). Paral·lelament, el moviment s’estenia a les altres ciutats i viles reials del regne, on, a imitació de la capital, es constituïren igualment juntes revolucionàries o tretzenes, supeditades a la de la capital (Oriola, Múrcia —que s’havia decantat primerament cap a les Comunitats de Castella—, Alzira, Morvedre, Xàtiva, Castelló, Vila-real, Peníscola, etc, llevat de Morella i les zones de jurisdicció senyorial, com el Maestrat, Gandia, Oliva, Pego, etc. El moviment reivindicatiu es propagà, igualment, al Principat de Catalunya, on des de la primavera del 1520 proliferaren reivindicacions municipals, amb connexions clares amb les latents bandositats nobiliàries i amb alguns alts funcionaris reials i també reivindicacions antisenyorials. Es destacaren Lleida, Barcelona (on, sota la instigació del poble de Cambrils —en contacte amb els valencians—, que cercava la protecció de la ciutat contra el duc de Cardona, els gremis revoltats, als quals s’uniren els pagesos del Vallès, arribaren a emparar-se del govern municipal, però foren finalment dominats, i dos dels caps, Bernat Marquilles i Melcior Negre, foren executats en juí de prohoms el 31 de maig de 1520 i d’altres foren empresonats) i Girona (on el jurat en cap Rafel Querol es posà al capdavant dels gremis revoltats, ajudat per Jaume de Cardona, germà bastard de l’aleshores governador de Catalunya Pere de Cardona, i també pels pagesos, capitanejats per un anomenat Verntallat ). Tanmateix, tot i que l’estat subversiu perdurà i experimentà moments d’una gran tensió, relacionats generalment amb les notícies que arribaren de València i, després, de Mallorca, no arribà a tenir mai cap organització general d’agermanament, fora d’alguns moments en casos concrets, com en negar-se a pagar els imposts de coronatge i de maridatge i en l’organització d’expedicions d’ajuda als agermanats valencians.

Retrat de Joanot Colom, per Josep Reinés (1841), un dels caps de les Germanies a Mallorca

© FOTOTECA.CAT

Al Regne de València, l’any 1521 fou el de la radicalització de la revolta: pel febrer eren suprimits els imposts sobre la producció tèxtil i el comerç, l’abolició dels censals i l’enfrontament armat a partir de la derrota de l’exèrcit agermanat de la ciutat a Almenara ( batalla d’Almenara ) per les tropes del duc de Sogorb, per la qual cosa el Maestrat romania definitivament exclòs del control de la Germania valenciana. La figura representativa de la nova etapa fou Vicent Peris, de Sogorb i veí de València des del 1517, que rebé la capitania militar després de la derrota: la conquesta del castell de Xàtiva i la victòria de l’exèrcit agermanat a Gandia, seguida del bateig forçat dels mudèjars, provocà la fugida del lloctinent de València (que ja s’havia hagut de refugiar a Xàtiva i després a Dénia) a Peníscola (28 de juliol). Però la marxa gloriosa cap a Oriola acabà amb una estrepitosa derrota (27 d’agost) i Peris retornà a València. La ciutat es rendí a l’exèrcit del lloctinent el 9 de novembre de 1521 i Peris fou finalment mort el 3 de març de 1522; tot l’any resistiren encara Xàtiva i Alzira, escenari de la mítica figura de l’Encobert —el castellà Antonio Navarro—, que s’erigí en cap i portaveu de les reivindicacions camperoles de Russafa, Campanar, Patraix, Benimaclet i altres pobles a tocar de València. Al regne de Mallorca, l’estat de revolta, latent des de la tardor del 1520, esclatà pel febrer del 1521, arran de l’empresonament de set menestrals —que esdevingueren els principals caps agermanats— per part del lloctinent Miguel de Gurrea, fet que provocà un moviment de solidaritat i l’alliberament forçat dels presos, l’elecció per part dels oficis de Joan Crespí com a instador del poble (8 de febrer), el contacte epistolar i personal amb els Tretze de València, la suspensió del lloctinent del seu càrrec (16 de març) i la seva fugida a Eivissa, la constitució de la Tretzena a la ciutat i gradualment de tretzenes vinculades a aquesta a les viles foranes, l’assalt al castell de Bellver (28 de juliol), on s’havien refugiat alguns cavallers, i la definitiva radicalització del moviment amb l’assassinat de Joan Crespí per Francesc Colom i la presa del poder revolucionari pel germà d’aquest darrer, Joanot Colom, i Joan Casesnoves, d’Inca, que representaven primordialment els interessos dels forans. Així, a la política moderada de quitament legal dels censals es passà, com a València, a llur dràstica i simple supressió; hom inicià l’aplicació de la sentència arbitral del 1512 amb la primera estimació de béns duta a terme a l’illa, que havia de servir de base per a la reforma del sistema impositiu. L’any 1521 s’acabà amb l’inici d’un llarg setge a la vila d’Alcúdia, on s’havien refugiat les classes privilegiades que es negaven a acceptar les mesures revolucionàries. Pel juny del 1522 tingué lloc paral·lelament, un intent, fallit, de recuperar per a la Germania l’illa d’Eivissa, on el lloctinent continuava tenint el seu quarter general i des d’on, en estret contacte amb les autoritats municipals i reials de Barcelona, gestionà el desembarcament a Alcúdia d’un exèrcit reial (octubre del 1522), que en la seva marxa dominadora cap a la ciutat de Mallorca aconseguí, després de diversos combats a sa Pobla, Pollença, sa Marjal i Rafalgarcés, de posar setge a la capital (desembre del 1522), que resistí, malgrat la fam i la pesta i el clima de derrota (al Regne de València, Alzira i Xàtiva ja s’havien rendit), fins el 8 de març de 1523. Sociològicament, durant l’etapa moderada —al Principat ja no es passà més endavant— fou l’estament menestral pràcticament en bloc qui portà la direcció de la revolta, i tingué l’ajuda i l’adhesió, al Regne de València, d’una bona part de l’estament dels artistes (notaris, mercaders, apotecaris, etc), exclòs, com el primer, del govern de la capital i afectat, des de la fi del s XV, potser més que no cap altre estament (per l’elevat nombre de conversos que incloïa), per les persecucions sistemàtiques de la inquisició castellana. Altrament, a Mallorca i al Principat, els artista , en general, i sobretot els notaris i els mercaders, vinculats estretament per lligams de sang i d’interessos amb l’estament noble, militaren al front antiagermanat, amb alguna excepció important, justificada per motius personals, com el cas, a Mallorca, de l’advocat Joanot Gual, assessor del poble en l’etapa moderada i el seu principal inspirador (per la seva personal animadversió al lloctinent), o Melcior Llobregat a Girona. La petita noblesa —cavallers, ciutadans honrats—, detentors dels llocs de govern, rendistes i terratinents, sobretot a Mallorca, des de la revolta dels forans de mitjan s XV, i censalistes, eren els enemics directes dels agermanats. La gran noblesa, al Principat, amb les seves bandositats, en les quals figuraven especialment membres de la família Cardona, estimulà o canalitzà en profit propi les revoltes urbanes; al Regne de València actuà en bloc en el camp contrari —llevat del cas ambigu del germà del lloctinent, el marquès de Sanet— i aportà homes, armes i préstecs —els diners foren aconseguits mitjançant el carregament de nous censals—, i a ella se sumà l’alta clerecia. Finalment, dos grups socials marginats, els mudèjars al Regne de València i els esclaus a Mallorca, tingueren una actuació ben contrària: els primers, fidels en bloc a llurs senyors i forces de xoc de llurs campanyes bèl·liques contra els agermanats, esdevingueren el principal blanc de les ires dels llauradors valencians —contra els quals constituïen una veritable competència de mà d’obra—, que es venjaren d’ells intentant, per mitjà del bateig en massa forçós, de fer desaparèixer llur estatus especial. A Mallorca, al contrari, la població esclava —a mitjan s XV hom ha considerat que representava el deu per cent del total de la població— fou objecte d’una clara política d’atracció per part dels agermanats: foren afranquits de llurs senyors i molts fugiren de l’illa; d’altres, tanmateix, foren obligats a servir de forces de xoc de l’exèrcit agermanat contra el reial, i moltes esclaves passaren a servir els caps agermanats. La repressió duta a terme després del sufocament de la revolució s’inicià, dràsticament, amb execucions i confiscacions de béns dels principals capitosts (un mínim de 112 sentències de mort a València i de 225 a Mallorca consten documentalment); però hom seguí una nova política, més profitosa, que fou la de les composicions globals per oficis (un total de prop de 9 500 ducats a Mallorca i d’uns 62 600 a València) i per poblacions, el pagament de les quals, per terminis, s’anà arrossegant, amb més o menys variacions, fins més enllà de mitjan s XVI. Si a això se suma l’elevat nombre de morts a conseqüència dels combats —les xifres aportades pels cronistes parlen de 12 000 al Regne de València i de 3 000, com a mínim, al de Mallorca— i de la pesta, hom comprendrà que la recuperació demogràfica i econòmica fou lenta i no es féu sensible fins a la segona meitat del segle. La liquidació de la revolució representà, en definitiva, als regnes de València i de Mallorca, el triomf de la noblesa i de l’alta burgesia mercantil italiana radicada a València, estretament controlada, tanmateix, per la monarquia, que en sortí enfortida, i la fi de la força politicomilitar gremial, fins aleshores amb tendència ascendent. A Mallorca, però, almenys un gremi en sortí realment beneficiat, el dels ferrers dedicats a la fabricació d’armes, que al darrer moment passaren del servei dels agermanats al del rei i crearen una indústria artillera, de gran importància fins a mitjan segle, al servei de la política mediterrània de l’emperador.

Col·laboració:

EDG

FONT: https://www.enciclopedia.cat/ec-gec-0029759.xml

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

No es pot posar fi a la transició sense eliminar el partit de la transició | Vicent Partal

2019-07-26T11:11:00.000+02:00

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

«Si es vol fer la independència de Catalunya, cal afeblir el PSOE, no pas reforçar-lo i si es vol canviar la societat cal afeblir el PSOE, no pas reforçar-lo»

Vicent Partal

L’independentisme català i el moviment del 15-M coincideixen en la crítica a l’anomenada transició política postfranquista. Els dos fenòmens polítics naixen, en bona part, de la constatació d’una part de la ciutadania que aquell moviment de les elits va ser un enorme frau democràtic. I de la crítica a les relacions de poder creades després de la transició, al centre de les quals hi ha el PSOE. Després de la gran crisi econòmica del 2008, les creixents dificultats materials de la gent i el replegament autoritari de l’estat conciten una onada de crítiques i indignació que desemboquen, en la dècada actual, en aquests dos fenòmens que han canviat el panorama polític del nostre país i de l’estat espanyol.

El 15-M, de fet, fabrica un eslògan brillant que trenca tot l’imaginari del postfranquisme, aquell famós ‘PPSOE’ que va omplir parets de tot arreu. La suggerent unió de les dues sigles de la restauració borbònica en una de sola obrí els ulls de moltíssima gent a una realitat que abans era complicada d’explicar: que el PSOE és un partit de dretes, segurament el partit més de dretes dels membres europeus de la socialdemocràcia i que en realitat tant hi fa qui governe perquè les diferències entre tots dos, a l’hora de la veritat i en els temes fonamentals, són menors.

Mort Franco, el nou PSOE de Felipe González va abjurar del seu passat ràpidament, però alhora es va aprofitar del seu passat i de l’evident passat franquista de la dreta per traçar una línia a terra que separava, en una banda, els partits de tradició democràtica, per dir-ho amb la coneguda fórmula de Carod-Rovira, i en una altra, els que no ho eren. La fórmula era raonable si es mirava el passat, però distreia i desconcertava completament si es mirava el present. Perquè no fa precisament quatre dies que el PSOE fa la feina bruta que en unes altres condicions hauria fet la dreta nua i crua.

Els qui tenim una certa edat recordem com el PSOE va emblanquir l’OTAN, amb quina insòlita facilitat va assumir el terrorisme d’estat amb els GAL, com va introduir la feina precària amb aquells famosos plans de col·locació juvenil, com va desmuntar sense pietat la vella indústria en reconversió, condemnant ciutats senceres a la misèria durant un llarg període de temps, com va permetre la corrupció amb la bombolla financera i les grans obres, com va generar una xarxa de clientelisme en algunes zones de l’estat, com va fabricar el concepte de l’actual Íbex 35 i les portes giratòries, com va solidificar la monarquia i com va imposar una política exterior allunyada del neutralisme i la independència que es predicava a la mort de Franco. Entre moltes altres coses.

És veritat que l’agost del 2011 José Luis Rodríguez Zapatero, a qui malgrat tot encara consideren el més d’esquerres dels socialistes, va pactar amb el PP la infame reforma, imposada per la Unió Europea, de l’article 135 de la constitució espanyola. I aleshores molta gent va caure del cavall. Però la cosa venia de lluny. De manera consistent, sobretot en les grans decisions econòmiques i socials, el PSOE sempre ha reaccionat a la dreta, mai a l’esquerra. El seu paper de garant del règim, pedra angular del projecte juancarlista, ho imposava, però també és cert que ells ho feien amb passió. La seua creixent imbricació en la trama de poder econòmica i política que ha usurpat l’estat, segurament, feia impossible cap altra possibilitat. Però tant hi fa això, perquè al final la cosa realment substantiva és que el PSOE ha estat ‘el’ partit de la transició, i sense el seu paper, la transició, aquest model polític que avui té un rebuig tan generalitzat, s’hauria acabat fa anys o directament no hauria passat.

M’estalvie de fer un gran discurs sobre què ha significat això des del punt de vista del conflicte territorial entre els Països Catalans, el País Basc, Galícia, les Illes Canàries o Melilla amb Espanya. Tothom ho sap de sobres i l’independentisme no s’explica sense el descobriment que el PSOE no era en aquesta banda, per reprendre la imatge d’abans, sinó en aquella altra. L’histrionisme dels darrers anys, el gravíssim tomb del PSC no pas cap a la dreta, en termes nacionals, sinó cap a l’extrema dreta espanyolista i el pas simultani de la major part dels socialistes catalans a l’independentisme ha deixat el PSC convertit en un esquelet paupèrrim del que va ser, orgànicament, socialment, intel·lectualment. Però ells s’han quedat amb la marca i amb la memòria cosmèticament anti-dreta que, malgrat tot, aquesta marca comporta. I ací també, com en la major part dels països europeus, els socialdemòcrates han decidit de compensar el seu tomb socioeconòmic dretà amb l’assumpció i la defensa de reivindicacions pluralistes, sobretot identitàries, com ara el feminisme i els col·lectius LGTBI, que la dreta més obtusa no pot ni assimilar. Amb això, ha dissimulat la seua aposta real, que no és sinó, com a molt i en el millor dels casos, ser un pal·liatiu a la barbàrie conservadora i a l’extremisme dels mercats. Però no pas l’alternativa que hauria de ser realment l’esquerra, qualsevol esquerra.

Això ha passat a tot Europa i a tot Europa ha comportat la caiguda de la socialdemocràcia, que avui és molt poc important comparada amb què va ser durant la segona meitat del segle XX. Tret de Suècia, Dinamarca, Finlàndia, Portugal i algun país petit més, els socialistes europeus són a l’oposició a tot arreu o només són part minoritària de grans coalicions de govern que no controlen. Grans partits socialistes europeus del passat, com els de França i Itàlia, ja són anecdòtics o han desaparegut i tot. En les darreres eleccions europees, el pes dels socialistes s’ha reduït a nivells històrics i a tot arreu apareixen alternatives, algunes d’interessants, com els Verds a Alemanya, algunes d’horribles, com Macron a França, alternatives totes elles que amenacen molt seriosament la pervivència de la socialdemocràcia tradicional.

És en aquest context, i supose que ho entendran, que em provoca una enorme estupefacció veure com, malgrat tot això, la majoria de l’esquerra espanyola, catalana, basca i gallega, de Compromís a Bildu i d’ERC a Podem, intenta desesperadament fer reflotar aquest partit que és l’únic element realment imprescindible del règim postfranquista, el temps del qual ja ha passat en la majoria de països del nostre entorn i que es burla dels qui proven de ser els seus aliats i els insulta públicament. La sessió d’investidura ha estat, en aquest sentit, un escàndol. Per l’actitud prepotent de Pedro Sánchez però també per la submissió inexplicable dels altres.

Si es vol fer la independència de Catalunya, cal afeblir el PSOE, no pas reforçar-lo. I si es vol canviar la societat enfrontant-se als gravíssims problemes socials que tenim, cal afeblir el PSOE, no pas reforçar-lo. Simplement, no hi ha manera de posar fi a la transició postfranquista i a tots els seus defectes sense eliminar el partit de la transició. I això no es fa abstenint-se i implorant que forme govern, sinó votant que no i construint una alternativa de govern que no passe per ells. Ep! al nostre país i al país veí també.

PS. Avui els recomane llegir l’article setmanal de Pau Vidal (‘Còctel d’un dia d’estiu‘), que presenta una selecció del que en podríem dir tendències lingüístiques que venen. També l’entrevista que l’Andreu Barnils ha fet al líder de Demòcrates, Antoni Castellà i la que Txell Partal fa al director del Palau de la Música, Joan Ollé, en ocasió dels deu anys de l’espoli dirigit per Fèlix Millet. En un registre diferent ací tenen el gràfic que demostra com Arrimadas viu de la provocació per tenir rellevància.

Font: https://www.vilaweb.cat/noticies/transicio-psoe-editorial-vicent-partal/

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Comunicat assemblees d'exteriors de l'ANC: ”Internacionalment investir Sánchez és un error estratègic.”

2019-07-25T08:46:00.001+02:00

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Font: https://pbs.twimg.com/media/EAKtQBOX4AAu-nu?format=jpg&name=large

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

El llatí també té molt bona salut | Enric Canela

2019-07-24T10:39:00.000+02:00

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Per Enric Canela

Resulta que les dades oficials diuen que molta més gent sap català i això indica la bona salut de la llengua a casa nostra. Per altra banda, altres informacions i la pròpia experiència vital diu que menys joves l’utilitzen com a llengua de conversa. Jo mateix, docent universitari fa ja molts anys, he vist l’evolució del coneixement i ús la llengua entre els estudiants.

La majoria dels estudiants catalans que he tingut, en tinc d’altres contrades que han vingut a estudiar a la UB, parlen amb mi un perfecte o quasi perfecte català, com qualsevol nadiu catalanoparlant. L’escriuen pitjor que l’espanyol. Els escoltes parlar entre ells i una gran part ho fa en espanyol. Fa uns quants anys la proporció era molt menor.

Una cosa és el coneixement, fins a la perfecció si voleu, d’una llengua, i l’altra és l’ús d’aquesta llengua. Al meu entendre el català està perdent la batalla de l’ús malgrat que n’augmenti el coneixement. Encara que fos superior al 90% no seria un indicador de bona salut tal com l’hauríem d’entendre.

Posaré un exemple. Ara els joves saben molt més anglès que fa uns anys: pràcticament tots els meus estudiants es defensen perfectament en anglès. Suposem que el 100% el sabés molt bé. A ningú se li passaria pel cap dir que l’anglès és una llengua d’ús habitual a casa nostra.

Naturalment el català aporta un avantatge competitiu, saber-ho proporciona més possibilitats de trobar feina, sembla. Saber l’anglès sembla que també. Expressar-se en amazic acabarà sent de gran importància.

Malgrat el Concili Vaticà II, el llatí té una molt bona salut.

Res no em diu que estiguem guanyant la batalla de la llengua. Més aviat diria que l’anem perdent. No cal ser un estat per guanyar-la. No cal fer més que mirar Flandes. L’any passat a Bruges, en un bar, demanat de l’eau, ens van preguntar gairebé enfadats: water?

La bota espanyola no deixarà viure el català. Porta segles intentant-lo. Ara ho pot fer molt millor, fins i tot fent veure que se l’estima (tampoc ho fa).

És un fet freqüent emprar indicadors inadequats per avaluar determinades coses o fets. Podríem fer una anàlisi clínica mirant concentracions de colesterol, urats, transaminases, hemoglobina i altres paràmetres i, si tots són normals, dir que el subjecte té el sistema circulatori en perfectes condicions. Absurd. És freqüent en política. A tall d’exemple podem llegir alguns dels baròmetres d’opinió o enquestes del CIS. Algunes conclusions són esperpèntiques.

Ja sabeu de què depèn la supervivència del català.

Font: https://elmati.cat/el-llati-tambe-te-molt-bona-salut/

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

El debat constituent ciutadà arrencarà a la tardor | Odei A.-Etxearte

2019-07-23T10:07:00.000+02:00

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Lluís Llach presenta la metodologia del procés participatiu per a consensuar les bases amb què els partits haurien d’elaborar una constitució catalana

PER ADHERIR-TE AL PROCÉS CONSTITUENT

Odei A.-Etxearte

Fer un procés participatiu transversal, inclusiu i plural perquè la societat civil debati les bases constituents del país i les lliuri l’any vinent al Parlament de Catalunya. El Consell Assessor per l’Impuls del Fòrum Cívic i Social per al Debat Constituent, presidit per Lluís Llach, ha presentat al Palau de la Generalitat la metodologia que haurà de regir aquest procés a partir de la tardor i fins a la primavera del 2020. Llach ha insistit que l’objectiu no era que la societat civil elaborés una constitució catalana, sinó que fixés els consensos que haurien d’inspirar els partits per elaborar-la en un hipotètic parlament constituent que no té data ni forma part del projecte immediat de cap dels partits independentistes. ‘L’objectiu final d’aquest procés és debatre quin país volem, cap més’, ha reblat Llach, desmarcant-se de la redacció d’una constitució. El president de la Generalitat, Quim Torra, va vincular el seu mandat amb un projecte que anés de la ‘restitució a la constitució’. Aquest migdia, acompanyat d’alguns dels membres del Consell Assessor, Torra ha destacat que amb aquest procés s’avançaria cap al debat constituent i que aquest era un compromís del seu discurs d’investidura.

A la mateixa hora que Pedro Sánchez enfilava el seu discurs d’investidura al congrés espanyol, Torra es reunia amb el Consell Assessor i presentaven la metodologia del debat constituent. Una coincidència que, segons el president, ha estat casual, perquè havien fixat la presentació abans que la presidenta del congrés espanyol, Meritxell Batet, anunciés la data de la investidura. El debat constituent tindrà tres fases. En la primera, d’impuls del debat, es consolidaran les plataformes territorials formades per entitats que el Consell ja ha ajudat a crear després d’una setantena de reunions amb associacions de totes les comarques. Les han anomenades Enteses Territorials. Els nuclis inicials ja estan formats i, fins al novembre, pretenen créixer amb entitats locals de tota mena i sense restriccions, amb el propòsit que siguin com més plurals millor. Es coordinaran mitjançant la Coordinadora Nacional d’Enteses, amb delegats que representin els nuclis territorials. Les Enteses organitzaran set jornades formatives temàtiques a set ciutats diferents.

En la segona fase, del novembre al març de l’any vinent, es faran els debats ciutadans participatius. Es convocaran debats arreu de Catalunya que s’articularan a partir de formularis de preguntes comuns i possibles respostes apuntades. Aquest sistema ha de permetre que es processin i es quantifiquin les opinions per determinar els consensos, tot i que les respostes també podran ser lliures. La tercera fase serà a l’abril, quan es convocarà el Fòrum Cívic i Social, que haurà de fer la síntesi de tots els debats territorials. Després, presentaran els resultats ‘solemnement’ al parlament.

El pas següent hauria de ser que els partits els fessin servir per a redactar una futura constitució catalana, però aquesta és una hipòtesi que no forma part del full de ruta dels partits independentistes. El debat territorial comença en un moment en què els partits i les entitats independentistes mantenen divergències estratègiques de fons sobre la manera com continuar el procés, i en espera de la sentència del Tribunal Suprem.

Llach ha remarcat que no hi havia ‘projectes engrescadors ni unitaris’ i que els partits no eren capaços d’impulsar debats de baix cap a dalt. En canvi, diu que el seu propòsit ha estat traslladar aquest procés de debat constituent de la institució a la ciutadania. Llach ha admès que la feina del Consell Assessor tampoc no havia estat fàcil internament. ‘Hem gaudit discutint fort’, ha declarat. I ha explicat que alguns membres es van apartar del debat perquè havien participat activament en el cicle electoral de l’abril i el maig, com ara Antonio Baños, Albano-Dante Fachin i Miquel Puig. Altres membres del Consell Assessor han estat Carmina Castellví, Jaume López, Àngels Martínez, Albert Noguera, Montserrat Palau, Gabriela Serra, Beatriz Talegón, Ada Ferrer, Francina Alsina, Josep M. Ganyet, M. Dolors Feliu, Emili Ané i Montserrat Castellà. Marta Rovira n’ha estat la vice-presidenta i Jordi Domingo, el secretari.

Font: https://www.vilaweb.cat/noticies/forum-civic-social-debat-constituent-arrenca-debat/

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

La incomprensible submissió dels partits independentistes | Vicent Partal

2019-07-22T12:10:00.003+02:00

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

«Els ciutadans van donar a l'independentisme la seua victòria més gran en unes eleccions espanyoles precisament com a premi, quan l'independentisme havia tombat Sánchez»

Vicent Partal

Finalment, l’estratègia de Pedro Sánchez sembla que podria funcionar, cosa que he de reconèixer que m’ha sorprès. Després d’unes setmanes de guerra oberta entre el PSOE i Podem, és possible que Sánchez aconseguesca els vots necessaris per a proclamar-se president del govern espanyol gràcies a un pacte amb els de Pablo Iglesias i amb el regal de les abstencions necessàries de l’independentisme català, o com a mínim d’una part. Si la cosa acaba reeixint, caldrà reconèixer al nou president espanyol una capacitat política insòlita, que el converteix, alhora, en un adversari temible. Perquè haurà aconseguit ni més ni menys que un govern de submissió, on l’esquerra i l’independentisme s’hauran doblegat a totes les seues condicions, sense cap garantia de res ni cap cessió per la seua banda, bé siga per la por d’un govern de la dreta, bé siga per la por d’uns resultats electorals dolents en unes eleccions avançades o bé siga pel xantatge amagat rere el somni d’un indult als presos polítics. Una molt mala notícia, en qualsevol cas.

Pel que fa a Podem, sense ni tan sols entrar al debat programàtic, és evident que hi ha un tram enorme entre la coalició de govern que ells proposaven amb Pablo Iglesias de vice-president i aquest govern espanyol que s’insinua, on Pablo Iglesias resta vetat i fora de joc, on hi haurà alguns ministres de Podem, però triats personalment per Pedro Sánchez i, per tant, lligats per la fidelitat a ell, i on hi haurà àrees senceres, les àrees més sensibles, de fet, sobre les quals l’esquerra no podrà ni tan sols opinar. Això és molt menys fins i tot que el famós ‘govern de cooperació’ que Sánchez mateix havia arribat a proposar en el seu moment de manera abstracta i com a primera hipòtesi.

Una configuració com aquesta, diguen el que diguen ara, no serà gaire estable i en qualsevol moment podran aparèixer crisis que posaran en qüestió la continuïtat de l’executiu espanyol. Però una volta format el govern i instal·lada una part de Podem en el poder, ni que siga subsidiari, ja no serà tan senzill de desfer un acord que encara divendres passat, després de tant d’insult, vexació i desqualificació entre els uns i els altres, semblava impossible.

Ara bé, si la cessió de Podem és estranya, la de l’independentisme encara ho és més. Fixeu-vos en un detall: PSOE i Podem no tenen prou vots per a investir Sánchez, però en canvi ningú no té cap dubte que si aquests dos partits es posen d’acord, hi haurà govern a Espanya. Per què? Perquè l’independentisme català no compta, és un zero a l’esquerra. La submissió es dóna per segura, més en el cas d’ERC que en el de JxCat, però en qualsevol cas de manera suficient. Fins aquest punt, tan lamentable, hem arribat. Si fa uns mesos, en la votació del pressupost, ERC i JxCat encara van ser capaços de provocar la caiguda del primer govern Sánchez, ara, en canvi, no entra al cap de ningú, a Madrid, que es comporten com ho van fer aleshores. Ni les seues declaracions van en aquesta línia. I la cosa més greu de totes és que al PSOE no li caldrà ni negociar ni parlar ni res de res. Probablement, o això sembla que es dedueix dels comentaris de Gabriel Rufián, els quinze diputats d’ERC s’abstindran i amb això el PSOE ja en tindrà prou. I no s’ha descartat encara que els de JxCat ho facen també. Amb això, la inestabilitat espanyola, una de les principals armes que tenia l’independentisme català, romandrà enterrada gràcies a la nul·litat política de l’independentisme mateix. De l’independentisme polític. Dels partits.

A hores d’ara, l’única explicació possible d’això és, com apuntava ahir Andreu Barnils en un article excepcional, l’esquer de l’indult. De l’indult, que no pas de l’amnistia –que és molt diferent, perquè l’indult implicarà acceptar que el Primer d’Octubre tots nosaltres vam cometre un delicte, cosa que em sembla que acabaran acceptant, tal com va tot plegat.

Sembla evident, per tant, que el xantatge funciona. Perquè l’esperança vaga i inconcreta d’un indult que pose alguns dels presos al carrer és l’única explicació possible de la posició que sembla que adoptaran finalment els diputats independentistes, o alguns d’ells. Ho faran passat el judici i vist que no va servir absolutament per a res, perquè ells mateixos no el van voler convertir mai en un conflicte polític ni es van voler plantar davant les trampes i les arbitrarietats. Ho faran a l’espera d’unes condemnes duríssimes que el mateix Sánchez a qui ara volen fer president no ha fet res per disminuir. I ho faran enmig de la desmobilització creixent d’una població que no entén un borrall què fan els seus representants polítics –una desmobilització, però, incentivada pels presos i pels seus partits, amb ordres i reclams que sempre han anat en la línia de no fer créixer la tensió.

Però arribats on som, ningú no hauria d’oblidar que els ciutadans van donar a l’independentisme la seua victòria més gran en unes eleccions espanyoles precisament com a premi per haver tombat Sánchez en el debat del pressupost espanyol. Els votants no van expressar cap disconformitat amb aquella posició de fermesa, ans al contrari, van acudir en massa, com mai abans, a votar per premiar-la. Si ara alguns volen fer servir aquests vots en una direcció oposada a l’original, potser que comencen a pensar també en les conseqüències del seu gest. Que n’hi haurà.

Font: https://www.vilaweb.cat/noticies/submissio-independentistes-editorial-vicent-partal/

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

“QUI VOL SER EL NEN QUE DIGUI A L’EMPERADOR QUE VA NU?” | Bernat Deltell

2019-07-21T08:43:00.003+02:00

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Xavier Diez (Barcelona, 1965) és Doctor en Història Contemporània i llicenciat en Filosofia i Lletres. Ha publicat una dotzena de llibres i els seus articles són habituals en diversos mitjans de comunicació. Fill d’un metal·lúrgic i d’una camperola de Galícia, Diez explica que és el primer de tota la seva família que ha pogut accedir a la Universitat. En la seva novel·la Hotel Califòrnia (El Cep i la Nansa Edicions, 2016) el protagonista -un alter ego de l’autor- explica que “com la meva família, tornava a allistar-me al bàndol dels perdedors dels perdedors. Havia perdut la guerra abans de néixer, i homes com el rector de la Universitat, com els policies que em detingueren i atonyinaren, com els amos de la fàbrica on treballava el pare, com el militar que no tingué en compte les al·legacions per evitar el servei militar, em recordaven dia a dia que ells no estaven disposats que un pelacanyes com jo els pogués tractar de tu a tu”. En aquesta llarga entrevista sí que parla de tu a tu de l’actual situació política espanyola i estableix interessants paral·lelismes amb el nostre passat més recent

Bernat Deltell

-El mite de la transició modèlica s’ha convertit en una desil·lusió col·lectiva?

-Quan coordino juntament amb Joel Bagur un llibre d’articles sobre la Transició (La gran desil·lusió; la Transició als Països Catalans, 2003), cap a principis de segle, la visió optimista sobre la Transició com a millor dels mons possibles era clarament dominant en el panorama intel·lectual. Per contra, des de fa alguns anys, aquesta versió triomfalista ha quedat desacreditada -imagino que a causa que a l’estat se li han vist les vergonyes- i ha fet que la interpretació crítica, la que sosteníem uns pocs historiadors, hagi esdevingut hegemònica

-Per què aquest canvi?

-Hi ha molts factors, com els que acabo d’apuntar. La incapacitat de jutjar el franquisme, d’encarar-se davant un passat tràgic, de fracassar en les polítiques de memòria històrica, encara que també davant el reaccionarisme que ha mostrat l’estat -sobretot per la dreta- i que en els darrers anys no ha parat d’accentuar-se. Ara bé, sens dubte, la qüestió de Catalunya ha estat clarament decisiva. La tesi que he defensat sempre, i jo que no tinc cap mena d’origen català i que per tant la dimensió sentimental del nacionalisme no la tinc en absolut, és que l’Espanya actual és l’estat franquista que més o menys va tractar de disfressar-se de democràcia en un moment determinat. Però l’estat és manegat pels mateixos que bombardejaven Barcelona l’any 36, 37 i 38. Els mateixos que havien instal·lat un aparell repressor, que havien comès crims contra la humanitat, i que no han passat per cap Nuremberg. Per contra, Catalunya, a banda de la seva dimensió nacional, és el que queda de l’Espanya republicana, l’últim reducte, i per tant, independitzar-se serveix bàsicament crear un espai democràtic al marge d’aquesta Espanya franquista, és també l’herència de l’Espanya il·lustrada, l’heterodoxa, l’alternativa. La independència serveix per trencar definitivament amb el franquisme adherit fins al moll de l’ós de les institucions espanyoles, i també entre bona part de la seva sociologia. Aquesta és la meva tesi, tot i que m’han fet molt poc cas perquè els nacionalistes, els de la bandereta i totes aquestes coses, són molt pesats i sovint no consideren aquesta dimensió republicana i transversal, també espanyola, que existeix en una Catalunya de vocació rupturista. La independència també és una forma de derrotar l’Espanya franquista

-Podríem dir que la societat catalana està dividida entre aquestes dues concepcions que apunta vostè?

-Catalunya no està dividida en absolut, perquè la majoria d’immigrants que van arribar aquí, sobretot fins als anys 70, eren perdedors de la guerra, i en els seus llocs d’origen no només és que es fotessin de gana, és que ells i els seus fills eren assenyalats, humiliats i no tenien cap mena d’oportunitat. Tinc amics, fills d’andalusos i castellans, que quan tornaven al poble, a l’estiu, encara se sentien marcats per l’estigma de la guerra, i veien com els fills dels franquistes seguien mantenint els seus privilegis, i com eren els primers a atiar l’anticatalanisme. Per contra, a Catalunya, l’antifranquisme era hegemònic; tant és així que fins i tot la CNT continuava als anys 50 i 60 tenint una gran capacitat de mobilització i d’acolliment de gent que venia de fora i fins i tot creava empreses afins per a què molts tinguessin un lloc on treballar i, per tant, poder portar menjar a casa, i un futur en peu d’igualtat, malgrat força dificultats amb els autòctons. Això explica les grans mobilitzacions antifranquistes dels anys setanta, i això explica, també, que els intents de neolerrouxisme, molt vinculats a l’extrema dreta, a l’alt funcionariat i a les cases regionals, no hagin acabat de funcionar

-Vostè sempre apunta que Espanya té tres grans problemes. Quins són aquests problemes?

-Unes desigualtats socials insuportables, una manca de política democràtica i la incapacitat d’administrar la plurinacionalitat. L’única possibilitat d’acabar amb aquests problemes és crear un estat independent. A mi sempre m’agrada parlar de la Catalunya postnacional, una Catalunya en la qual, si molt m’apures, no hi hagi ni tan sols idioma oficial, que sigui plural en les seves formes, que cada generació tingui dret a reinventar-se nacionalment (de fet, això ja ha passat; la Catalunya d’avui no té res a veure amb la dels anys 70 ni amb la dels noucentistes), una Catalunya a l’estil canadenc, argentí o nord-americà, on no importa tant d’on véns sinó on vols anar

-El problema és que al davant hi ha l’Estat Espanyol, i tot això que vostè diu no ho permetrà

-Naturalment, aquest ha esta el seu paper històric, i la raó del seu fracàs en la història contemporània. Llegint la biografia de Simón Bolívar i mirant una sèrie colombiana de Netflix (que, encara que “cul·lebroneja”, resulta interessant en els seus 60 capítols) explica molt clarament que l’actitud de l’imperi [l’espanyol] és la mateixa que la d’avui. És a dir, una “cerrazón intelectual” i una incapacitat d’acceptar el tracte de tu a tu a aquell que consideres inferior. I esclar, això provoca el descontentament que suposa la fi abrupta i dolorosa, de l’imperi. Tan fort va ser l’impacte, que trenta anys després d’haver estat expulsada d’Amèrica, la corona espanyola encara reclamava el territori d’ultramar i hi va fer algunes fracassades incursions militars

-Per què creu que encara passa tot això?

-Cultura política, Espanya té una cultura política molt autoritària. De fet, molt similar a Turquia i Rússia. I centrem-nos una mica en aquest punt

-Digui, digui…

-Què tenen en comú aquests tres països? Per començar, que estan a la perifèria d’Europa, que mantenen una cultura política molt autoritària i intransigent, que havien estat grans imperis que han anat reculant i entrat en decadència, i que tenen molta por al futur i a la incertesa pel que fa a la seva continuïtat. Això els fa tancar en si mateixos. És una tendència molt autàrquica: el món ens menysprea, no ens entén, no ens accepta com som… I d’aquí ve el complex d’inferioritat espanyol (si ellos tienen UNO -ONU en anglès- nosotros tenemos DOS); els turcs amenacen en fer-se islamistes si Europa no els respecta com a nació; i Rússia atia el ressentiment contra Occident i juguen a la doble ànima, la occidental però també l’eslava. I en canvi, una altra gran potència també a la perifèria d’Europa, com és Suècia, se n’ha sortit molt bé

-Suècia?

-Sí, Suècia havia estat una gran potència fins al segle XVIII-XIX però en un cert moment assumeix que ja ho havia deixat de ser i es va saber reconstruir com a nació en base a pactes interns i a una cultura basada en el diàleg. I va deixar anar a Noruega, perquè el pes d’haver de suportar tensions centrífugues era excessivament onerós. Tot això reconverteix Suècia en un nou país més democràtic i més igualitari. El resultat és que els suecs viuen molt bé i els turcs, russos i espanyols viuen fatal, encegats i enfonsats en la bilis del seu ressentiment i d’una identitat molt excloent i autoreferencial. Com he dit abans, són països on es pensa que tothom els té mania, que tothom conspira contra ells, que tothom els odia… Això només ho dius quan ets algú molt insegur, i col·lectivament molt paranoic. I sí, no ens hem d’enganyar: Espanya és un país amb una inseguretat identitària que fa feredat! Quant més grossa la bandera, més dubtes sobre la pròpia identitat

“Espanya és un país amb una inseguretat identitària que fa feredat! Quant més grossa la bandera, més dubtes sobre la pròpia identitat”

-Dels tres països que m’ha dit, dos no pertanyen a la UE. Hi ha el risc que Espanya també n’acabi sortint?

-El risc és que Europa acabi marxant d’Europa. A veure, entenguem una cosa; el procés d’unificació de la UE tenia originàriament com a principal motiu d’inspiració evitar una nova gran guerra civil europea. I no només això, sinó que en el context de la guerra freda, i amb el comunisme com una idea que resultava molt atractiva per a les classes treballadores, cal arribar a un pacte urgent “per salvar Europa”. No dic cap tonteria: al final de la Segona Guerra Mundial es fan enquestes i la gran majoria d’europeus, en un 70%, deien que s’havia acabat amb el nazisme gràcies a l’exèrcit rus; i és així, els fets ho demostren. Si els Estats Units no haguessin entrat en guerra els russos haurien trigat dos o tres anys més, però igualment haurien guanyat per la seva superioritat de mitjans. Doncs bé, com he dit abans, el prestigi que tenia la Unió Soviètica era tan gran que realment Europa va intentar salvar-se fent un pacte social demòcrata: les classes dirigents renuncien retornar al capitalisme clàssic anterior a la Primera Guerra Mundial i de les grans diferències socials, i la classe treballadora renuncia a la revolució. Tot això funciona fins als anys 80, quan l’amenaça comunista s’esvaeix i comença un procés de neoliberalisme global que té els seus accents particulars (no és el mateix neoliberalisme anglosaxó que l’alemany). I així és com a les institucions europees s’imposa Alemanya, Àustria i Holanda -la Miteleuropa-, que tenen una visió conjunta i particular del neoliberalisme (l’ordoliberalisme), i que consisteix a mantenir unes institucions formals, progressivament buidades de contingut, una primacia de l’empresariat sobre la societat (amb una certa responsabilitat social) i, sobretot, una política d’austeritat. Ah, i repartiment del treball segons classe i zona geogràfica. Coneixes el sistema educatiu alemany?

-No

-El sistema educatiu alemany defineix clarament que quan els alumnes compleixen deu anys l’elecció es trifurca entre aquells que faran una FP bàsica, una FP sofisticada i els que aniran a la Universitat. Però dins la pròpia Alemanya hi ha també una certa especialització geogràfica entre una part de serveis, una part industrial i una altra de rural a l’est del país. Aquesta concepció tracten d’exportar-la al continent; tot fent de la Miteleuropa a fer el Batxillerat, la universitat i una indústria fonamentada en l’alta enginyeria, i una perifèria mediterrània, amb Espanya, Grècia o Portugal, fent la FP Bàsica i convertir-lo en una àrea de serveis de baix valor afegit com el turisme. Tot això provoca un trencament dins la UE d’espai de benestar i d’equilibris territorials. Una Europa sociològicament i territorialment més desigual, amb guanyadors i perdedors cada vegada més clars. Una Europa en què unes elits tecnocràtiques apliquen les decisions que els estats no s’atreveixen a prendre en contra de l’opinió de la seva pròpia ciutadania. I per imposar això, se sacrifica la democràcia a l’altar dels mercats. Què ha passat? Que tot es trenca. Un exemple: França o Dinamarca fan referèndums sobre el tractat europeu, la ciutadania vota en contra, i al final els governants passen olímpicament del que diuen les seves poblacions i s’acaba signant allò que s’havia rebutjat en referèndum, tot canviant el títol i alguna preposició. És el cas també del Brexit, (que implica una guerra bruta de les institucions europees contra els britànics) o Grècia, quan Tsipras fa un referèndum per si ha d’acceptar el memoràndum i no només l’obliguen a acceptar-lo sinó a que a sobre li cobren interessos. Clar, la UE s’està autodestruint. L’episodi de Puigdemont no deixa de formar part d’aquesta idea en la qual les elits s’imposen a la voluntat popular. Problema? Espanya ja té una certa tendència a l’aïllament, però jo crec que abans pot desaparèixer la UE que Espanya en pugui sortir

-I com creu que es reformularia aquesta UE?

-Depèn del que passi a Àsia, del paper de la Xina i de Rússia i els seus interessos geopolítics, depèn dels populistes a l’estil de Salvini…

-Matteo Salvini?

-Mira, a mi Salvini em cau tan malament com probablement a tu, però tothom parla molt de la xenofòbia de Salvini com si aquí rebéssim els migrants amb garlandes. Salvini fa coses molt semblants a les que fa Pedro Sánchez, en aquesta qüestió, però la diferència és que Salvini, tot saltant-se l’ortodòxia imposada per Berlín, va desafiar la UE dient que farien uns pressupostos expansius, que recuperarien l’edat de jubilació als 62 anys… i per això se l’està castigant (no sigui que altres imitin el seu exemple). I ara, els mitjans globals es passen tot el dia malparlant d’Itàlia i el seu govern. Però no hi ha cap poble tan políticament imaginatiu com Itàlia, i ara juguen a una certa provocació dient que s’estan alineant amb l’eix Polònia-Hongria, quan en realitat vetllen pels seus interessos, i per certa independència econòmica i empresarial. Tot això no deixa de ser una lluita sorda contra aquesta Europa governada per Alemanya, Àustria i Holanda

-Com encaixa Catalunya en tot això?

-Els catalans tenim tendència a mirar-nos molt el melic, i en aquesta història hem d’entendre que ens hem convertit en el punt feble d’Espanya. Ara qualsevol país podrà fer el que vulgui amb Espanya perquè té els catalans com a coartada. Els russos ens ajudaran? Els israelians ens ajudaran? Els xinesos ens ajudaran? Ningú ens ajuda, per descomptat, no s’ha de confiar en l’ajut exterior, però sí que ens utilitzaran per aconseguir acords favorables amb Espanya. De fet, ja està passant: la flota russa es proveeix de carburant al port de Ceuta tot i que Espanya s’arrisca a sancions per part de l’OTAN, estirada d’orelles dels Estats Units… Espanya està en una posició molt dèbil. Per entendre el que estic dient: qualsevol país pot dir a Espanya “vull tal cosa”, Espanya oposar-s’hi i llavors, el país en qüestió, dirà “mira, farem un gest amb Catalunya”. La claudicació espanyola serà immediata!

-I què ha de fer Catalunya?

-Afeblir Espanya, sabotejar-la cada dia, tot i que no costa molt perquè ja s’ho fan sols. Mira, tot l’espectacle vergonyós que està fent Espanya contra Catalunya l’ha convertit en un estat fràgil i vulnerable. Els estats no tenen amics ni enemics permanents, només interessos com deia Lord Palmerstone al segle XIX. Els catalans ens podem aprofitar de tot això? Sí, però sobretot els catalans han de fer coses, perquè esperar que algú ens reconegui o que faci la feina que no fem, no passarà. Els estats no ens miren en funció de si els som més o menys simpàtics, o per la justícia o injustícia de la nostra causa, sinó que es pregunten ¿què en puc treure jo de tot això? França, per exemple, i com Espanya també, té una gran incapacitat per entendre el conflicte català, però en canvi sí que sap que una Catalunya de set milions i mig de persones i un producte interior brut de 250.000 milions d’euros és un gran mercat. I per això pot pensar: hòstia, i si els nostres ferrocarrils francesos poden arribar fins a Barcelona i accedir a aquest mercat? El francès mitjà no en té ni idea del que passa a Catalunya, però les elits franceses sí. I aquestes elits poden dir “sí, estem a favor de la unitat” fins que algun dia diguin “no, ja no ens interessa la unitat d’Espanya”. De fet, ja ho van fer a l’època napoleònica, quan van projectar una Catalunya sota sobirania francesa durant els segles XVII i XVIII. Catalunya sempre ha estat a l’agenda geopolítica francesa. Pot passar també que França en un moment determinat vulgui estendre la seva àrea d’influència i convertir Catalunya en una mena de Bèlgica, és a dir, un país satèl·lit que els permeti, als francesos, ampliar la seva capacitat econòmica i influència cultural, i així fer de contrapès a l’actual poder d’Alemanya. I una altra: els països sud-americans li tenen jurada, a Espanya. Jo vaig estar a l’Argentina l’any 1996 i recordo veure aquells jovenets espanyols de vint-i-pocs anys que aterraven a Buenos Aires, que eren del PP, tots amb els cabells engominats, de bona família i entraven a treballar d’executius a les empreses privatitzades com la companyia argentina de telèfons (Telefónica), Aerolíneas Argentinas (Iberia) o YPF (Repsol). I jo recordo com tractaven als argentins, quan precisament el poble argentí és refinat, culte, que té un sistema educatiu que si bé cau a trossos continua sent potent, que és gent llegida, que té ascendents jueus, alemanys, iugoslaus, italians… Aquests jovenets força incompetents anaven amb una mentalitat de “conquistadores” que es passaven la vida menyspreant als seus subordinats, gent més culta i preparada que ells, com si fossin els amos de la “hacienda”. El resultat és que, en els aldarulls de l’any 2000, els primers llocs que els argentins revoltats trien per calar-hi foc són aquestes empreses

-Resumint…

-Resumint: en tota aquesta història Espanya s’està suïcidant com a país. Està veient perjudicats els seus interessos polítics i econòmics i el seu estatus internacional, perquè és vulnerable i comportarà un aïllament internacional, que ja ha començat, i que pot esdevenir molt tòxic

-Està col·lapsant Espanya?

-Sí, és així. Mira, t’explico una cosa: l’atemptat de Barcelona del 17 d’agost de 2017. Són uns 200 ferits de 34 nacionalitats. Jo sempre dic que si fos un periodista italià preguntaria al ministeri d’Exteriors espanyol què ha passat, perquè si no vaig errat quatre d’aquestes víctimes eren italianes. O incompetència o mala fe van tenir resultats tràgics. La premsa espanyola ha decidit fer un pacte de silenci perquè té por que les noves revelacions sobre l’atemptat de Barcelona sigui una repetició de l’Informe Picasso de l’any 1923

[L’Informe Picasso és el nom amb què es coneix l’informe redactat pel general Juan Picasso González, destinat en el Consell Suprem de Guerra i Marina, en relació als fets esdevinguts en la Comandància General de Melilla durant els mesos de juliol i agost de 1921 en l’anomenat Desastre d’Annual]

-Què passa amb aquest informe?

-L’any 1923 encara està vigent el sistema constitucional provinent de 1876. Era un sistema falsament democràtic. Catalunya, per exemple, es passava més temps en situació d’excepció i emergència que no pas en situació de normalitat. Arriba l’aventura colonial del Marroc, la batalla d’Annual, on moren més de 13.000 soldats espanyols. L’Informe Picasso revela que és el rei Alfons XIII el responsable d’aquest desastre, un rei que és un militarot que va de copes i de putes amb tots els alts comandaments que hi ha a l’Àfrica. Hi ha fins i tot comunicacions registrades on el rei exigeix als seus comandaments que vagin a atacar a un lloc on saben perfectament que els poden pelar a tots perquè anaven sense preparació, sense pràcticament munició, armes en mal estat, una oficialitat pràcticament analfabeta, sense mapes… i el rei els incita a atacar a partir de frases de l’estil: “¡con dos cojones, viva España!”. Doncs bé, l’Informe Picasso, que el fa un militar que es diu Picasso i és oncle del pintor, revela una situació de desgavell, corrupció i incompetència que explica aquell desastre militar davant guerrillers mal armats. I això succeeix paral·lelament a un moment de grans tensions socials amb situacions com la guerra bruta contra els sindicalistes de la CNT (li diuen pistolerisme quan es tracta d’una guerra social que provoca més de 500 morts). Davant d’un informe demolidor, i poc abans de ser publicat, el capità general de Catalunya, Miguel Primo de Rivera, es va pronunciar militarment, va dissoldre les cambres i va proclamar la dictadura amb el consentiment –jo diria que amb els precs- del mateix Alfons XIII –responsable intel·lectual del desastre d’Annual- finalitzant així el procés de depuració de responsabilitats. Et sona? Espanya tapa l’Informe Picasso i reacciona amb un cop d’estat, induït també per la pròpia burgesia catalana. Aquesta dictadura, que dura set anys, també acaba col·lapsant i arriba la República que és un moment de ruptura que al cap d’uns anys és avortada. Clar, què passa? El que estem vivint ara recorda l’ambient de l’època de l’Informe Picasso: si l’atemptat del 17-A, que m’imagino que els serveis secrets del Regne Unit que són bastant bons i els dels Estats Units, deuen començar a sospitar sobre si en aquest episodi hi ha algú de gran pes al darrere. I per tant, el que fa la premsa espanyola és silenciar-ho per evitar la guspira que ho incendiï tot. Exactament igual que els anys 1921-1923

-Què en pensa de Felipe VI?

-És algú d’extrema dreta, que en comptes de cridar als militars per a què treguin els tancs al carrer crida el poder judicial perquè redactin les sentències que vol llegir. Tot això pot reforçar molt la moral de combat del nacionalisme espanyol a curt termini, però no s’aguanta gaire temps.

-Per què?

-Perquè això degrada les institucions (i estan degradades de manera molt clara) i un país sense institucions entra en situació de caos. Aquí la gran pregunta és si l’independentisme es mantindrà ferm. Jo crec que la pregunta és aquesta; jo sóc crític amb el paper dels partits polítics, però també amb les entitats. Les entitats es pensen que això és igual que abans del 17 d’agost, quan Espanya aparentava encara ser una democràcia i quan ens pensàvem que manifestos i mobilitzacions podien ser útils. Però ara estem davant d’una dictadura. I per tant, l’independentisme ha de canviar d’estratègia, a còpia de molta imaginació, molta pressió i molt constant. Oblidar-se de les manifestacions d’un milió de persones i apostar per coses que els fan mal, com la llista d’empreses de consum estratègic. Això els ha fet mal, ho notes, ho perceps. També protestar cada vegada que vingui el Rei o algun dels seus, buscar suports internacionals, mostrar públicament que hem perdut el respecte a un estat dictatorial…

-De fet, políticament Espanya està col·lapsada des de fa anys…

-Sí, segur que el think tank aquest de Juan Sebastián Elcano ho sap perfectament i en són molt conscients, però el problema és: qui vol ser el nen que digui a l’emperador que va nu? Qui vol posar el cascavell al gat? A veure, la pregunta fins i tot la podríem fer d’una altra manera. Tot el món de la literatura, del cinema, dels cantants, els progres oficials… per què es manifesten a favor del Dalai Lama i no pas de Jordi Cuixart? Perquè malauradament coneixen molt bé la caverna espanyola i han de decidir entre perdre el 20% del seu mercat [el català] o el 80% [l’espanyol]. La falta de solidaritat de les elits culturals espanyoles té a veure amb la por, perquè no estan davant d’una cultura democràtica. Un altre exemple: quan va passar l’afer dels papers de Salamanca va sorgir de nou l’anticatalanisme de manera descarada quan només es tractava d’una qüestió tècnica. Jo havia fet recerca a Salamanca i allò no era un arxiu, sinó un magatzem de papers que no estaven ni classificats. Doncs bé, recordo que un parell de professors de la Universitat de Salamanca van dir que allò que demanaven les institucions catalanes era molt raonable i ho argumentaven des d’un punt de vista tècnic i com una cosa que ja es feia a Europa. Aquests dos professors, que escrivien habitualment al diari local de Salamanca, van ser vetats immediatament. Mira el mateix Ramon Cotarelo, l’han defenestrat i ara es pot dir que viu com un exiliat a Catalunya. Ell mateix em va explicar que molta gent l’havia deixat de saludar pel seu discurs sobre Catalunya

-Però aquest sectarisme també existeix a casa nostra…

-I tant que existeix, si hi ha una cosa sectària és l’independentisme hiperventilat. Mira, jo no milito enlloc, pago la meva quota a l’ANC i de tant en tant col·laboro fent alguna xerrada i ja està, però passo d’aquestes baralles absurdes del “i tu més”

-Però tot i així em diu que és optimista?

-Sí, però no pas per l’independentisme, sinó perquè és un corrent de la història que no es pot aturar. L’any 1900 hi havia 25 estats, a Europa, i ara n’hi ha 53. Les independències llatinoamericanes, després de la dels Estats Units… Podia haver passat abans o després, però sempre acaba passant. Com ho pots evitar? Doncs a l’estil britànic: creant un estat confederal en el qual conserves alguns elements comuns, com pot ser la Corona, i així han pogut mantenir una gran influència arreu del món. Però què va fer Espanya? Just al contrari: negociar és una feblesa, no es pot negociar ni pactar. I així és com Espanya no només perd les seves colònies, sinó qualsevol oportunitat de mantenir la seva influència o el respecte en aquests territoris

-Què me’n diu de la manca de visió d’estat dels catalans?

-El meu hit parade de llibres més venuts l’ocupa L’Anarquisme fet diferencial català (Ed. Virus, 2013), una provocació intel·lectual o un divertimento acadèmic. El llibre parteix de la premissa del per què Catalunya ha estat un dels llocs més fèrtils on ha crescut l’anarquisme. Cada teòric donava la seva resposta a aquest interrogant. És així com vaig buscar cites de, per exemple, Vicens Vives, que explicava que les classes altes no havien sabut entendre el problema social; Ferran Soldevila deia que hi havia una llarga tradició d’autogestió, etc… La meva conclusió és que quan tu has tingut un estat en contra teu al llarg de tres segles seguits, és a dir, que qualsevol cosa que fa l’estat és per perjudicar-te, al final acabes desenvolupant una desconfiança profunda respecte el poder i els lideratges. Fins i tot algú com l’actor Toni Albà expressa perfectament aquest escepticisme català, no creiem en el poder i per tant som anarquistes. Però no l’anarquisme de menjacapellans, no, no em refereixo a això. I aquesta manera de ser també ens aporta molta iniciativa a l’hora de crear una cooperativa, una empresa… No estem acostumats a esperar que vingui algú i ens digui el que hem de fer, oi? En definitiva, aquest anarquisme inserit en la societat catalana és el que ens porta a no tenir límits!

Bernat Deltell. Entrevista feta al poc glamorós Mc Donald’s de l’estació de Sants a les sis de la tarda del dimecres 17 de juny de 2019

Font: https://bernatdeltell.cat/qui-vol-ser-el-nen-que-digui-a-lemperador-que-va-nu/

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Els Consells Locals de la República Catalana comencen a caminar | Andrés G-Nandín

2019-07-20T08:32:00.001+02:00

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Una trentena de municipis han comunicat a l'ANC que ja l'havien constituït o que volien fer-ho

Andrés G-Nandín

Al gener, l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) va decidir d’impulsar la creació dels Consells Locals de la República Catalana, en consonància amb el Consell per la República establert a Waterloo. Una font propera al secretariat de l’ANC ha explicat a VilaWeb que en una trentena de municipis ja s’havia constituït el consell o bé s’havien fet peticions per a constituir-ne un. Entre aquests municipis, destaquen Lleida, Terrassa, Vilafranca del Penedès, Vilanova i la Geltrú, Berga, Olot, Banyoles, Reus, Balaguer, Flix, Cornellà del Terri, Pineda de Mar i Palamós, nucli que presentarà el Consell Local públicament a final de juliol.

Volen esdevenir una eina per a ‘fer tangible la República’ i passar de les paraules als fets en l’àmbit municipal. Segons Lluís Corominas, del Consell Local de la República de Palamós, es tracta ‘d’apoderar la ciutadania i organitzar-la per als moments que puguin venir. I alliberar de feina els ajuntaments, que ja estan ficats en el dia a dia dels municipis’. Destaca que, si bé l’ANC els impulsa, els Consells són independents i apolítics. La intenció és que siguin autònoms però complementaris de la tasca que fa l’Assemblea, per no encavalcar esforços. ‘La gent hi participa a títol individual, no com a militants de partits’, aclareix.

Malgrat tot, encara hi ha dubtes a l’hora de constituir-los i elements per definir. Precisament, alguns consells, com els d’Olot, Pineda de Mar i Banyoles es van crear com a proves pilot per a analitzar-ne la viabilitat. A Banyoles, la resposta ciutadana és bona, explica Lluís Roura, membre de l’ANC del Pla de l’Estany. Tanmateix, estan pendents d’una possible coordinació nacional amb el Consell per la República.

D’aquí que el Consell per la República i l’ANC treballin per concretar conjuntament un decàleg de requeriments i actuacions, és a dir, ‘els valors i els principis que ha d’acatar un Consell Local per rebre l’aval de Waterloo i ser legítim’, explica a VilaWeb una font coneixedora del procés.

Un punt de partida són els onze objectius per a treballar en l’àmbit territorial establerts al gener. Entre aquests, hi ha els d’esdevenir un punt de trobada d’entitats, persones i iniciatives locals favorables a la República, fomentar l’existència de voluntariat de proximitat, canalitzar necessitats socials no ateses i fomentar el consum ‘estratègic’. Filosofia que enllaça amb la voluntat de l’ANC de fer ‘independència efectiva’ o ‘desconnexió de facto‘ mitjançant estratègies com ara la d’Eines de país.

Font: https://www.vilaweb.cat/noticies/consells-locals-republica-catalana-comencen-caminar/

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Sí i sí, president Torra | Jordi Galves

2019-07-19T09:25:00.002+02:00

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Jordi Galves

El president Torra, el més tenaç i determinat de la nostra història recent, m’agrada perquè fa el mateix cas dels partits polítics que la majoria dels ciutadans: entre poc i gens. La seva capacitat per sentir-se indiferent a les coses que només brillen, per passar olímpicament dels poders fàctics que no pot combatre és colossal. De Vox a la CUP, tothom se’n queixa, tothom el critica, especialment els del seu grup polític. Mai ha estat tan fàcil blasmar i erosionar, difamar, un president legítim, el qual, obertament, prescindeix dels consells que no ha demanat i menysprea les pràctiques mafioses d’una classe política perduda en el seu onanisme, en el seu egoisme classista. Tampoc no té cap mena de consideració pels mitjans de comunicació i pels periodistes segrestats pels interessos inconfessables dels partits polítics, pel mercadeig de favors. Per a Quim Torra és infinitament més important visitar i enraonar amb els professors i alumnes d’una escola d’educació especial que no pas anar a fer una vichyssoise, en algun restaurant car, amb algun senyor feudal que es pensa que encara domina una part de l’opinió pública. De porros ja en tenim prou, i d’al·lucinògens també.

Un president que dedica un temps determinat a fer la ruta poètica de Joan Vinyoli a Begur els fa molta ràbia. En primer lloc perquè cap dels que l’escarneixen han llegit ni entès Vinyoli, i el món de la política només està disposat a tolerar ignorants, pinxos, maltractadors, carcellers, però mai persones amb profunditat intel·lectual i decència cívica. La Generalitat, avui, és una administració fantasmagòrica, sobrevigilada, intervinguda militarment per Madrid, de manera que l’única cosa sensata que es pot fer és mantenir, si més no, la dignitat de la institució presidencial, resistir l’intervencionisme colonial i, sobretot, ser al costat del poble, al costat de la societat civil, dels homes i dones que fan possible l’ufanós associacionisme del que tant presumim. El director d’un gran banc potser es pensa que el president Torra hauria d’anar al casament d’una filla seva, com si fóssim a la pel·lícula El Padrí, però el Molt Honorable té altres idees, altres prioritats, que mai no són personalistes sinó clarament polítiques. No refugiar-se en un despatx i ser al costat del poble, de tot el poble. Enraonar-hi.

Les persones que estan en contra de la llengua catalana, de qualsevol llengua, són bèsties

Miquel Iceta va acusar Torra de racista al Parlament, tergiversant el sentit d’un molt bon article que qualsevol persona decent subscriu. Efectivament, les persones que estan en contra de la llengua catalana, de qualsevol llengua, són bèsties. De l’espanyola també, però la llengua espanyola ni és en perill de supervivència ni rep sistemàtics atacs. Sí, efectivament, els que ens odien només per ser catalanoparlants són bèsties. Com diu el president Torra en el famós article manipulat La llengua i les bèsties: “tornes a veure parlar les bèsties. Però són d’un altre tipus [en referència a les faules]. Carronyaires, escurçons, hienes. Bèsties amb forma humana, tanmateix, que glopegen odi. Un odi pertorbat, nauseabund, com de dentadura postissa amb verdet, contra tot el que representa la llengua.” Algunes persones que citen cada dia l’article 3 de la Constitució Espanyola per intentar justificar el vergonyós genocidi cultural, genocidi d’Estat, contra la llengua catalana obliden sistemàticament que en el seu apartat tercer, el text constitucional determina que: “la riquesa de les diferents modalitats lingüístiques d’Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte d’especial respecte i protecció”. Una disposició que ha estat sistemàticament incomplerta per tots els governs de Madrid des de l’adveniment del règim de 1978. Per aquest motiu l’eminent filòleg Joan Coromines , ja el 1982, va rebutjar la Gran Creu de l’Orde Civil d’Alfons Xè el Savi: “retorno un premi enviat per un Govern que redueix al mínim els drets de la meva pàtria, esquarterada en províncies i subvenciona els petits grups que ataquen la unitat del català, llengua única dels tres països que la parlen".

Avui sentireu a dir a les notícies que Torra espia quina llengua fan servir els nostres infants als patis de les escoles. Com si fóssim tots tan cretins com es pensen. És una notícia tan autèntica com les notícies de la nena que pintava banderes d’Espanya, com les acusacions contra els professors de La Seu, com les acusacions als professors de l’Institut el Palau. Segons el criteri de les persones que volen la mort del català els sociolingüistes de l’estudi no haurien hagut de fer cap treball de camp, no haurien d’haver fet cap tasca científica, amb dades reals i, lògicament, sense identificar-se per evitar distorsions ni hipocresies lingüístiques. Els estudiosos de la Plataforma per la Llengua saben perfectament el que fan i aquesta és la manera convencional i científicament homologada per fer, arreu del món, estudis sobre la salut d’un determinat idioma. Sempre d’incògnit. Però el que passa és que no volen que es faci cap estudi científic, no volen que apareguin informacions solvents. El que volen és que la propaganda contra la llengua catalana ocupi tot l’espai mediàtic. Volen anar dient que la salut del català és envejable només perquè ho diguin ells, perquè ho opinin ells. Perquè silenciar el genocidi contra la llengua catalana és la millor estratègia per continuar el genocidi. Per què no volen saber quina salut, realment, té avui el català? Per què només recorren a la Constitució quan els interessa? On és l’especial respecte i protecció que mereix al català segons la llei suprema?

Font: https://www.elnacional.cat/ca/opinio/jordi-galves-si-si-president-torra_405163_102.html

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Josep M. Terricabras: ‘En lloc de fer manifestacions de colors, potser que en fem d’eficaces’

2019-07-18T10:23:00.001+02:00

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

El filòsof Josep Maria Terricabras demana una mobilització més contundent per la Diada i per a respondre a la sentència del Tribunal Suprem

Pere Martí

Josep Maria Terricabras (Calella, 12 de juliol de 1946) ha estat cinc anys de diputat d’ERC al Parlament Europeu. Acabada la legislatura, ha tornat a la Universitat de Girona com a catedràtic emèrit de filosofia. La seva condició de filòsof li ha permès d’entrar i sortir de la política sense danys col·laterals, mantenint la llibertat que tenia abans d’entrar-hi. Sempre ha estat un home lliure, amb una sòlida cultura, i com a intel·lectual té una extensa producció, no tan sols en filosofia. Va escriure un llibre titulat Atreveix-te a pensar, publicat per la Campana, que molts polítics haurien de llegir. En aquesta entrevista recollim alguns dels seus pensaments, sobre la seva etapa a Europa, i sobre el present de la tempestuosa situació política.

—Europa ens mira gaire?
—Europa ens mira, però fa molt que mira poc arreu. Europa és governada per petits grups de poder que la dirigeixen. Europa és un club d’estats. Un club d’estats grans que menyspreen els petits.

—Això ha passat sempre.
—Però ara ja ho veu tothom. Que Pedro Sánchez, que és incapaç de formar govern, sigui el dirigent socialista que fa els pactes a Europa en nom de tots els socialistes europeus és literalment incomprensible. Demostra, pobrets, com estan els socialistes europeus i com d’enganyats estan els europeus amb Espanya.

—Sánchez és benvist a Europa?
—Quan va venir a Estrasburg per primera vegada, acabava de fer un govern paritari i tot van ser elogis. Acabava d’acceptar el vaixell Aquàrius, i més elogis, encara que no n’hagi acceptat mai més cap. Acabava de substituir un personatge antipàtic com Rajoy i a més parlava anglès. Finalment n’hi havia un que parlava anglès. El van trobar simpàtic i s’han quedat aquí. Es pensen que té idees polítiques, que resoldrà els problemes, però hi ha una expressió alemanya preciosa: quan una cosa no s’entén gens diuen ‘això em sona espanyol’. Com quan nosaltres diem ‘em sona xinès’. Quan es va morir Franco, a Europa es van pensar que la transició va estar bé i que morta la cuca, mort el veí. I que ara Catalunya vulgui independitzar-se no s’entén i tampoc no entenen les baralles entre independentistes, que segons com és una sort.

—Això potser és positiu?
—La ignorància és fantàstica. Com que Espanya és un èxit i és un dels estats grans, el protegeixen tant com poden perquè no arribi a desintegrar-se. La Gran Bretanya se’ls desintegra per voluntat pròpia i ja veurem com acabarà. Probablement, molt més desintegrada. Espanya també hi acabarà, però ells miren de frenar-ho, perquè forma part del grup dels grans estats. I els estats es protegeixen entre ells.

—Amb Sánchez, l’independentisme ho té més difícil a Europa, doncs.
—Més difícil sí, perdut no. Fins ara hem tingut perduda la batalla dels dirigents polítics europeus. Com el president del parlament, Antoni Tagliani, que és un impresentable total. El pobre Juncker, quan va començar fa cinc anys, era el més llest de la tropa. Tenia sentit de l’humor i era el paio que a Europa es feia el cristià amb accent social. A vegades l’aplaudíem els d’esquerres, i els de dretes no. No va començar malament, però els últims anys ha estat una degradació absoluta. En canvi, per sota d’aquesta primera capa de dirigents, les coses han canviat. Molt. Al Parlament Europeu hi ha la Plataforma de Diàleg Europa-Catalunya, que vam crear en Ramon Tremosa, en Jordi Soler i jo. Hi ha més de quaranta eurodiputats de tots els grups tret del Partit Popular Europeu, que ha estat controlat fins ara pel PP espanyol, per González Pons, d’una manera absolutament terrorífica. A mi se m’acostaven companys del PP polonesos i hongaresos per dir-me que rebrien represàlies si donaven suport a la plataforma.

—El PP feia xantatge.
—Total. Però en teníem de tota la resta de grups. I a més, a sis o set països hi ha grups de diputats que s’han reunit per parlar de Catalunya i hem creat una xarxa. Una altra cosa que ha canviat és la premsa. Després de l’1-O, la BBC està molt més atenta, la premsa alemanya també, i fins i tot alguns francesos, que són difícils. Em sembla que és la crosta, que era especialment negativa. No sé com serà la nova crosta, no fa bona espina. Però dins hi ha molts canals de suport.

—L’exili ha ajudat a conèixer el procés català?
—Molt, molt. Que hi hagi membres del govern a l’exili, i uns altres a la presó, ha anat molt bé. Si fossin tots a la presó, estarien silenciats. Si tots s’haguessin quedat dins, no hauria passat res a Europa. Però si tots haguessin marxat, hauria acabat amb un govern no gaire unitari, com Tarradellas, que va quedar sol i no va voler un govern a l’exili. Els exiliats han fet una feina extraordinària per tot Europa, han estat exculpats per Europa. No són fugitius, s’han presentat a totes les justícies europees i els han absolt. A la vegada, els de les presons han aconseguit una solidaritat internacional extraordinària. A Europa és inconcebible que estiguin dos anys en presó preventiva. El problema que jo hi veig és que quan hi hagi sentència ja seran sentenciats. Encara que la sentència sigui injusta, encara que sigui horrorosa, a fora es veurà que han estat condemnats i això pot dificultar les coses.

—Ara per ara, i abans de ser condemnats, ni Oriol Junqueras, ni Carles Puigdemont ni Toni Comín no han pogut accedir a l’acta d’eurodiputats.
—Jo encara sóc optimista, perquè això es regeix per lleis europees. L’eurodiputat José Bové, quan es va assabentar que jo havia anat a Madrid a jurar la constitució, em va explicar que això a França no passava, perquè és el Parlament Europeu que ens dóna l’acreditació. Si els jutges europeus defensen que la qüestió europea és supranacional, els han de donar la raó. Si no, serà una decapitació molt notable del poder europeu.

—Amb el Tribunal de Drets Humans d’Estrasburg pot passar igual?
—Allà es guanyarà segur. Ja n’han fet una primera demostració, quan han dit que les resolucions de l’ONU les feien seves. Les de l’ONU són vinculants però no són executives. És Espanya que se’n riu. Les d’Estrasburg sí que són vinculants. Espanya provarà de dilatar-ho tant com pugui, però finalment hi haurà una sentència favorable.

—Faran tard.
—Ara qualsevol cosa ja fa tard. Un dia més a la presó és fer tard. Jo confio que una vegada arribi a Estrasburg vagin prou de pressa.

—El nomenament de Josep Borrell com a cap de la diplomàcia europea debilita el procés català?
—El nomenament de Borrell és un error, perquè s’ha barallat amb tothom. Es repetirà el cas Cañete quan, al setembre, es facin els headings dels vint-i-set comissaris. Hi havia cartells de ‘Stop Cañete’. La nefasta normativa europea obliga a votar tots els comissaris en bloc, i això impedeix de vetar-ne un. Hi haurà molta oposició. Però només el pot retirar l’estat que l’ha proposat. I Pedro Sánchez no el retirarà.

—Què pot fer l’independentisme per incrementar la seva influència a Europa?
—Ha de continuar fent política exterior. També s’ha de donar suport a la tasca de Diana Riba, la dona de Raül Romeva, perquè la seva situació tan escandalosa ajudarà a remoure les coses, fins i tot dins els Verds, que ens ha costat molt que ho denunciessin. I després, treballar perquè Junqueras, Puigdemont i Comín entrin al Parlament Europeu. La Unió Europea no té cap futur si no retoca els tractats. Els actuals tractats fan que el poder dels estats sigui gairebé total. La Comissió depèn dels estats, i el Parlament Europeu, que és l’únic votat, és el que té menys poder.

—Catalunya no té capacitat per a modificar cap tractat.
—Cap ni una, perquè és una facultat dels estats. Fins i tot la té Malta, que té menys habitants que l’Hospitalet de Llobregat. Tant hi fa, Malta ho pot fer. Tinc ganes de ser maltès.

—L’horitzó de l’estat propi s’ha allunyat?
—Depèn dels ciutadans. No pas dels governants. Entre més coses, n’hi ha prou que els governants aixequin una cella perquè els tanquin a la presó. Espanya s’aguanta sobre la Guàrdia Civil i els jutges. No té res més. És una situació clarament franquista. Per tant, ha de ser la població, amb la complicitat del govern, però que no sigui el govern qui rebi les patacades. Que siguem els ciutadans els qui rebem. Em va sorprendre la declaració d’un alt responsable policial de l’estat espanyol durant el judici al Suprem que va admetre que no tenien prou policia per a dissoldre l’1-O. Quina bona idea! N’hem de ser conscients, que no tenen prou policia. Per tant, en lloc de fer manifestacions amb un altre color i una altra cantúria, potser que en féssim d’eficaces.

—Què és una manifestació eficaç?
—Doncs enviar 50.000 persones a l’aeroport, 50.000 a la televisió, 50.000 a la Jonquera i 50.000 a la delegació del govern. I quedar-s’hi.

—Per què l’ANC no ho fa, això?
—No ho sé. Hong Kong demostra que es pot fer tot. No vull la seva violència, però es pot fer tot. I contra la Xina, poca broma. I ho han fet, ho aconsegueixen i els fan agenollar. És la població, qui pot fer tancar un supermercat perquè no hi va a comprar. Siguem-ne conscients, d’això. És la població, qui aconsegueix d’aturar trens.

—Després de la sentència del Suprem caldrà fer això?
—Si acceptem la sentència del Suprem plorant, Europa es pensarà que ja ens va bé. Què entendran a Europa? Diran que no n’hi ha per tant. Hi ha d’haver una acció totalment decidida.

—Doncs, ara com ara, els partits són incapaços de consensuar una resposta.
—És per l’acció del poble que s’uniran els partits. Els partits tenen menys marge de maniobra. Quan diem que ho tornarem a fer, com diu Cuixart, no diem que tornarem a fer el mateix. És ridícul. No podem ni volem tornar-hi. Però sí que ho tornarem a fer perquè tornarem a treballar per la nostra independència. No tan sols verbalment sinó amb accions. La sentència serà brutal, despiadada i cruel. No cal esperar la sentència per fer alguna cosa. Si hi hagués una manifestació forta esperant la sentència, amb els carrers ocupats pacíficament, pot anar bé.

—Hi ha gent que pensa que una mobilització massa contundent podria perjudicar els presos.
—La sentència no es pot endurir. Només quan fas pressió obtens alguna cosa. La sentència ja està escrita. O reaccionem de pressa o voldrà dir que ho acceptem, que ens hi anem acostumant. Em sembla inacceptable.

—N’hi ha uns altres que diuen que es va fer malament.
—M’enerva que alguns catalans, que tenen tribunes mediàtiques, donin la culpa als polítics. Perdoni: aquells polítics són a la presó i a l’exili! Ara vostè, assegut al sofà, amb un got de whisky, fot discursos. Home! Una mica de respecte pels qui s’hi han jugat alguna cosa.

Font: https://www.vilaweb.cat/noticies/entrevista-josep-maria-terricabras-sentencia/

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

‘Ay, Carmena’ | Pere Martí

2019-07-17T07:53:00.001+02:00

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

L'ex-batllessa de Madrid ha passat de convidar Puigdemont, Junqueras i Romeva a negar-los la condició de presos polítics

Pere Martí

El 22 de maig de 2017, el president de la Generalitat, Carles Puigdemont, el vice-president, Oriol Junqueras, i el conseller Raül Romeva es va reunir amb Manuela Carmena, aleshores batllessa de Madrid, al seu despatx. Després, els tres membres del govern van presentar la proposta de referèndum i van obrir la porta a negociar-lo amb el govern espanyol. Ho van fer a l’auditori de la Caja de la Música del Palau de Cibeles, un local municipal dins el mateix edifici de l’ajuntament. La batllessa de Madrid va tenir la valentia i la generositat de cedir a Puigdemont un local de propietat municipal per poder explicar el referèndum. No era fàcil trobar locals a Madrid en aquella època.

La decisió de Carmena va provocar la reacció irada del PP i Ciutadans, que van oposar-se a la cessió del local, i també de l’extrema dreta, aleshores encara extraparlamentària, que es va manifestar a la porta de l’ajuntament. Eren quatre gats, però la policia va haver de protegir la comitiva del govern català i els assistents a l’acte, entre els quals hi havia Pablo Iglesias. Va ser l’únic dirigent espanyol que va assistir-hi. La batllessa de Madrid va declinar d’anar a la conferència, perquè era massa arriscat per a la seva carrera política, i va delegar l’assistència en el regidor de participació Ciutadana, Pablo Soto, únic membre de l’equip de govern d’Ahora Madrid present a la sala.

De tot això fa dos anys. Avui, Puigdemont és a l’exili i Junqueras i Romeva són a la presó dels Lledoners, a l’espera de la sentència del Suprem espanyol. Manuela Carmena ja no és batllessa de Madrid perquè el tripartit ultra l’ha fet fora i Iglesias renega del referèndum per poder ser vice-president del govern de Pedro Sánchez. Carmena ha vingut a Barcelona i ha expressat les seves opinions actuals, que si no fos perquè serà la pregonera de les Festes de la Mercè d’enguany, haurien tingut menys ressò. Però no deixen de ser representatives de la involució que va fent l’anomenada esquerra espanyola alternativa sortida del 15-M davant el procés d’independència de Catalunya.

Una de les afirmacions de Carmena és que el procés ha despertat l’extrema dreta a Espanya. Una tesi que també va defensar Pablo Iglesias en el seu dia i que és fàcilment rebatible. L’extrema dreta ja hi era, aquell mes de maig, davant l’ajuntament de Madrid on havien de parlar Puigdemont, Junqueras i Romeva. Hi ha estat sempre, perquè com molt bé sap Carmena, la transició no va ser una depuració, sinó una mera reforma, que va costar vides, com la dels advocats d’Atotxa, els seus companys de bufet assassinats per l’extrema dreta. Seria absurd culpar la democràcia o el comunisme de les accions de l’extrema dreta durant la transició. En aquells moments qui movia l’extrema dreta eren les clavegueres de l’estat. També és absurd culpar l’independentisme de l’extrema dreta.

L’ascens de Vox és degut al fet que la dreta espanyola que representen el PP i Ciutadans ha assumit el seu discurs i l’ha fet homologable amb la fotografia de la manifestació de la plaça de Colón de Madrid. Una part dels antics electors del PP i Ciutadans han preferit l’original abans que la fotocòpia. Amb una excepció: això ha passat arreu de l’estat espanyol tret Catalunya i el País Basc, on Vox és extraparlamentària, tot i que també hi ha detractors del procés. Per tant, no és tant el procés com el substrat franquista i la manca de cultura democràtica a Espanya que han afavorit l’ascens de l’extrema dreta.

L’ex-batllessa madrilenya també pot negar la condició política dels presos catalans, com fan el PSOE, el PP, Ciutadans i Vox. Quan fa això només confirma la involució que ha fet l’esquerra alternativa espanyola en dos anys, passant de donar suport al referèndum a negar el pa i la sal a l’independentisme per provar de frenar la seva desfeta electoral. No els ha servit de res. Aquesta involució també deixa sense arguments aquells que veuen a Espanya un sector demòcrata com a aliat per a pactar una sortida pactada al conflicte embolicant-se amb la tricolor. Poden continuar somiant. Potser fa dos anys hi eren, però ara s’han evaporat.

Naturalment, la senyora Manuela Carmena té tot el dret de canviar d’opinió. La llibertat d’expressió és per a tothom. Ella la va garantir a Puigdemont, Junqueras i Romeva a Madrid, quan eren polítics. Ara són a l’exili i a la presó, però no han deixat de ser polítics. Qui potser ha deixat de ser d’esquerra transformadora és Carmena. Té tot el dret de coincidir amb el PSOE, el PP, Ciutadans i Vox.

Font: https://www.vilaweb.cat/noticies/ay-carmena/

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Pactes contra natura… però la política no és natural | Joan Ramon Resina

2019-07-16T07:36:00.002+02:00

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

«El gest de Junts per Catalunya és simptomàtic d'una derrota espiritual, i no sols política, d'enorme importància. És la conseqüència fatal d'una descreença que ja s'amagava sota l'aparent coordinació de Junts pel Sí i que s'ha anat destapant a còpia de revelacions»

Joan Ramon Resina

Atribueixen a Confuci la dita que cal distingir entre la branca i l’arrel. Els qui s’escandalitzen pel pacte a la Diputació de Barcelona creuen que les branques surten dels troncs per voluntat de les fulles. Invocar voluntats on hi ha causes és com creure en les goges. Passa que l’aparició d’una branca es prepara subterràniament. La seva força i esplendor la determinen el terreny, el sol i la pluja. Jo no defenso que Junts per Catalunya hagi regalat la diputació als socialistes. No m’agrada la branca, però reconec que la decisió ha estat lògica, potser fins i tot necessària no sols del punt de vista de l’egoisme partidista sinó de la causa independentista mateixa, l’estat de la qual, malauradament, és un símptoma que convida a reflexionar.

Comencem per aquí. El gest de Junts per Catalunya és simptomàtic d’una derrota espiritual, i no sols política, d’enorme importància. Que no és d’ahir ni abans-d’ahir. És la conseqüència fatal d’una descreença que ja s’amagava sota l’aparent coordinació de Junts pel Sí i que s’ha anat destapant a còpia de revelacions. Impossible saber si, com s’ha especulat, aquell govern esperava perdre el referèndum o, arribat el cas de guanyar-lo, paralitzar l’aplicació dels resultats. Santi Vila saltant del vaixell al darrer moment testimonia que la reconducció del procés era a l’agenda del govern, si més no d’una part. En tot cas, el que no és gens dubtós és la imprevisió per a l’endemà de la declaració d’independència. Això sol dóna fe que ningú comptava a donar-li continuïtat. Els actors quedaren atrapats en la pròpia comèdia quan esdevingué dramàtica i l’heroisme de la gent els posà en un compromís. El titubeig de les setmanes següents, la inèdita declaració sense efecte del dia 10, el compàs d’espera i la trista declaració del dia 27 eren, per qui tingués ulls i orelles, branques d’un arbre amb arrels superficials. L’arbre no podia aguantar cap bufarut.

Feu feredat descobrir la indigència del govern durant el judici. Per no comptar, no comptava ni amb la pròpia policia. Pitjor encara: el major Trapero revelà que tenia un pla per a detenir el govern. ‘Anaven de catxa’, com reconegué l’ex-consellera Clara Ponsatí en una explosió de sinceritat. En aquesta tragicomèdia prenen un fort relleu indiciari les 155 monedes de plata de Gabriel Rufián. Amb aquell sonor petó al president, el mestre de les analogies preparava l’escenari d’un fracàs anunciat. Denunciada amb la precipitació i la impetuositat característiques, la traïció de Puigdemont assegurava l’hegemonia d’ERC en unes eleccions que es donaven per descomptades. Els d’ERC en tindrien prou escenificant un indignat trencament del govern per recollir una cascada de vots. Quan les coses anaren d’una altra manera, van insistir igualment en el trencament, malgrat la solidaritat que imposaven les circumstàncies. Així i tot, el 21 de desembre el veredicte de les urnes fou contundent, però el 30 de gener Roger Torrent anul·lava el mandat popular i donava el cop de gràcia al ‘procés’, amb agraïment públic del secretari general del seu partit. Des d’aleshores la política catalana s’ha estat reglant no als despatxos sinó a la presó, fins ara que hi ha hagut un cop de timó a l’exili.

Ja fa un any que vaig escriure en aquest mateix diari que els partits amb membres empresonats es trobaven en una situació perfectament descrita a la teoria de jocs: el dilema del presoner. Si dos presoners resisteixen solidàriament i no s’ataquen l’un a l’altre, poden sortir-se’n. Però si es denuncien entre si per mitigar la pena, tots dos hi perden. Quan el dilema enfronta jugadors sense experiència, el resultat és fatal: tots dos traeixen el pacte. Per sortir d’aquest atzucac cal que el jugador traït castigui sistemàticament la deslleialtat de l’altre. Després ha de reprendre el joc de bon tarannà, però deixant clares les condicions de la col·laboració, i repetir-ho fins a dissuadir l’altre de reincidència. Sols així s’assegura una col·laboració mútuament profitosa.

Traslladat al debat sobre l’ús o abús que els partits fan dels resultats electorals, la funció de represaliador correspondria als electors. Ara molts s’esquincen els vestits pel ‘pacte de la vergonya’ a la Diputació de Barcelona. Però és un fet que a les recents eleccions la gent no va castigar les deslleialtats sinó que va premiar-les. No calia ser cap harúspex per a deduir que ERC ho interpretaria com un consentiment a la política d’asfixiar la coalició de la qual depèn el president Puigdemont i, amb ell, el continuisme amb el Primer d’Octubre. Renunciant a fiscalitzar el trencament del pacte entre presoners, els electors es feien coresponsables de la política de pactes posterior. Queixar-se que d’aquesta insolidaritat se n’aprofiti el carceller és no distingir entre la branca i l’arrel.

La solució no depèn de la casuística. Si pactar, o no, és qüestió de principis, per què hauria de ser més indigne un pacte a la diputació que no pas a uns altres indrets? I si la qüestió és pragmàtica, per què hauríem de considerar ERC víctima i no pas artífex de la recuperació de l’Ajuntament de Barcelona pels socialistes? A molt estirar, hauria estat víctima de la seva estupidesa crònica, reblada amb la decisió de mantenir costi què costi la voluntat d’associar-se amb els responsables d’excloure’ls del govern de la capital per pur totemisme de l’esquerra.

Anem a pams amb el pragmatisme. Estimar la gravetat de la deslleialtat segons el pressupost a potinejar és d’una hipocresia inefable. A hores d’ara no és cap hipòtesi que ERC prioritza l’extensió burocràtica del partit a la solidaritat entre independentistes. La qual cosa sols pot voler dir, ras i curt, que actua insolidàriament amb l’independentisme. El trencament fa temps que és al full de ruta dels seus ideòlegs. En aquest punt del joc dels presoners, Junts per Catalunya sols podia oposar-hi una tàctica, encara que molt arriscada. Calia extremar l’escàndol portant-lo a una crisi de grans proporcions per aturar l’embogida carrera per a veure qui col·labora més i millor amb el repressor. Colpejar ERC a la diputació és una manera dràstica però eficaç de penalitzar la deslleialtat i reprendre el joc estipulant amb claredat les condicions de la col·laboració. Haurà servit per a demostrar que les victòries particulars a costa dels socis/rivals són estèrils, tant a Madrid com a Barcelona.

S’ha discutit si l’afer de la diputació tenia el vist-i-plau de Puigdemont. A mi m’agradaria creure que l’havia ordit ell mateix, cosa que permetria deduir que hi ha intel·ligència estratègica al darrere. Sobretot, permetria deduir que el pacte no és una concessió a la fam de cadires del PDECat sinó una represàlia calculada per a refer la solidaritat davant l’enemic comú. La maniobra és arriscada, no sols perquè reforça els carcellers i perquè ERC podria reaccionar visceralment, com ho va fer dijous mateix anunciant conseqüències al govern, sinó perquè l’electorat, també visceralment, podria penalitzar Puigdemont, confirmant ERC en la seva dèria de substituir l’independentisme per l’esquerranisme decoratiu dels comuns, reactivant la dinàmica frontpopulista de 1936, amb un president de la Generalitat captiu d’uns anarquistes que es delien pels ministeris de Madrid.

Puigdemont podria matar dos pardals d’una pedrada i esquivar una reacció electoral negativa si aprofita la indignació que ha generat l’afer de la diputació per apartar-se de les runes de Convergència, transcendint la vella política que embafa l’electorat quan del carrer passa a les urnes. La jugada permetria revertir la degradació del PDECat amb una aliança estratègica amb la nova CUP que forcés ERC a tornar al camí de la solidaritat. Però una nova formació amb noves sigles o sense no tindria cap credibilitat si servís per a tornar a reciclar polítics hipotecats per la militància passada o trànsfugues d’altres formacions. L’oportunisme és el càncer dels partits. Per això, la condició d’independent hauria de ser prioritària, no sols en sentit polític sinó sobretot professional. La política no pot ser autista; han de fer-la persones que també sàpiguen fer alguna altra cosa i no en depenguin. I no cal dir que el pragmatisme, ineludible en les circumstàncies actuals, hauria d’incloure no sols el realisme dels fins sinó també un realisme dels mitjans. Vull dir que els polítics que governin el país l’endemà de les pròximes eleccions haurien d’admetre els mitjans que corresponguin als fins declarats. La disjunció entre fins i mitjans ha estat la causa de l’ensulsiada independentista des del primer moment.

Font: https://www.vilaweb.cat/noticies/pactes-contra-natura-opinio-joan-ramon-resina/

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

L'abast de la repressió | Germà Capdevila

2019-07-15T08:14:00.005+02:00

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

«Mentre esperem les sentències dels judicis als líders independentistes, una repressió més amagada però molt persistent s'escampa a pertot»

Germà Capdevila

Els judicis als líders i activistes independentistes que hem seguit com un serial a través dels mitjans de comunicació ens ha colpit de tal manera, que els nous episodis de la repressió –que no cessa i s'intensifica de forma sibil·lina– passen gairebé desapercebuts, mentre esperem unes sentències que no presagien res de bo.

Veure un estat de la Unió Europea desoir les recomanacions de les Nacions Unides –que són acceptades per democràcies en entredit com ara Veneçuela– és tan impressionant, que els nous embats repressius ens semblen que són menys greus. Tanmateix, hi ha detalls que ens haurien de posar en alerta vermella.

L'imputació del president de la Generalitat per desobediència per una cosa tan innòcua com una pancarta en una balconada, és un avís tan diàfan com devastador: les autoritats de Catalunya resten sotmeses a la discrecionalitat d'un estat que les pot defenestrar a voluntat, amb motiu o sense.

Càrrecs electes són objecte d'investigacions judicials secretes, que busquen emetre un missatge similar: ningú no s'escaparà de l'abast repressiu de l'estat. No pas per les seves accions, sinó per la seva ideologia. Qualsevol que s'atreveixi a presentar-se en unes eleccions defensant les idees independentistes –que no són il·legals– restarà sota vigilància i rebrà tot el pes repressiu de l'estat, si escau.

El cas més terrorífic en termes democràtics, però, és la multa contra Carles Puigdemont i Toni Comín per "temeritat" en haver demanat mesures cautelars en protecció dels seus drets. Encara més, s'ha deduït testimoni contra el seu advocat, per haver preparat i presentat els escrits corresponents.

La gravetat d'aquest episodi és enorme. S'emet un missatge per a tot l'independentisme que és molt clar. La Justícia no els defensarà, sinó que actuarà contra ells si s'atreveixen a demanar la seva empara. Encara més bèstia: s'avisa a tots els advocats del país que si defensen independentistes poden acabar imputats. Erdogan o Orban es deuen haver picat el front amb la palma de la mà tot exclamant: "com no vaig pensar-hi jo abans!".

Més de dos milions de persones a l'Estat espanyol han esdevingut pàries sense protecció jurídica ni representació democràtica lliure. El candidat a president del Govern espanyol demana per escrit al seu potencial soci de govern un compromís d'aplicació de l'article 155 de la Constitució a Catalunya quan ho considerin necessari. I aquests són els més dialogants.

Quan totes les portes democràtiques i legals es tanquen i un conjunt de ciutadans queden atrapats en una situació de vulneració de drets sense solució possible, només queda la desobediència civil com a vàlvula d'escapament. Podríem manllevar les paraules del líder irlandès Jim Larkin durant el gran locaut de Dublin de 1913: "Els grans semblen grans perquè nosaltres som de genolls. Aixequem-nos!".

Font: https://www.naciodigital.cat/opinio/19915/abast/repressio

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Ho tinc clar, i vostès? | Gonzalo Boye

2019-07-14T08:55:00.000+02:00

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Gonzalo Boye

No som pocs els que fa temps que diem que la repressió no passa per un únic judici i que existeix un autèntic pla per implementar-la a diversos àmbits. Els fets d'aquestes últimes setmanes ens estan donant la raó i haurien d'ajudar a comprendre la immensitat del concepte "tot és el procés", que tant agrada a algun fiscal del Tribunal Suprem.

Les actuacions repressives no sempre són clarament visibles, però sempre responen a un mateix patró: intimidar l'afectat directe i, alhora, servir d'avís a navegants. Això és, justament, el que s'està fent cada vegada més visible i, especialment, en aquestes últimes setmanes.

Muntar una operació policial en territori francès, i ampliar-la a la part alemanya, per detenir i traslladar ràpidament a Espanya el president Puigdemont i Toni Comín, saltant-se els molestos tràmits d'un procés d'extradició, és només un símptoma de fins on estan disposats a arribar alguns per salvaguardar la "indissoluble unitat de la nació espanyola" i, també, un avís a navegants: ni les fronteres ni les lleis no els detindran perquè tot és el procés.

Acusar el president Torra d'un delicte de desobediència per una denúncia d'una polititzada entitat anomenada Junta Electoral Central, actualment en mans d'autèntics talibans, també és una mostra de fins on estan disposats a arribar i quantes persones estan preparades per "ajudar", fins i tot a risc de carregar-se l'ordenament, la credibilitat professional i, fins i tot, la imparcialitat que es pressuposa als jutges.

Imposar multes, per presumpta temeritat, als qui sol·liciten mesures cautelars per garantir els seus drets i el dels seus electors, com ha fet la Sala Tercera del Suprem respecte del president Puigdemont i Toni Comín, així com deduir testimoni en contra del seu advocat per preparar i presentar aquests escrits, no són més que mostres del mateix, però, en aquest cas, amb un plus afegit: no volen que siguin defensats, els prefereixen indefensos... per acabar ja amb el procés.

La repressió ni està començant ni està acabant, simplement s'està fent més i més visible perquè la seva aplicació, cada vegada, requereix més dosis de desvergonyiment

Investigar durant més d'un any Laura Borràs, diputada, fer-ho en secret i per part d'una jutgessa que és obertament incompetent per investigar-la, bé com a diputada autonòmica o com a diputada a les Corts, només és un nou exemple que contra els independentistes tot s'hi val i les lleis no són més que una referència... mentre no molestin l'objectiu de criminalitzar el procés.

Haver espiat les comunicacions entre la Generalitat i les seves delegacions a l'exterior, juntament amb les possibles conseqüències legals que això tingui aquí o més enllà dels Pirineus, és un altre clar símptoma de com menyspreen la llei i els drets fonamentals i de com estan disposats a endinsar-se en una guerra bruta a fi d'acabar amb el procés.

Els anteriors són només alguns exemples dels molts actes repressius que hem vist en aquests dies, però, sens dubte, podríem continuar exposant casos per arribar a la mateixa conclusió: tot forma part d'un pla perfectament orquestrat per reprimir a uns i acovardir a uns altres i, així, poder-se carregar el procés.

La repressió ni està començant ni està acabant, simplement s'està fent més i més visible perquè la seva aplicació, cada vegada, requereix més dosis de desvergonyiment. El que va arrencar sent quelcom subtil s'està demostrant ineficaç davant de la persistència del poble català i, per tant, els mètodes són cada vegada més bastos, més descarats i, per què no dir-ho, més il·legals.

Alguns estaments de l'Estat han decidit travessar la frontera del que és el comportament propi d'un estat democràtic i de dret per endinsar-se en un laberint d'il·legalitats en què l'únic que es té clar és on va començar però no on acabarà. En altres moments històrics s'ha incorregut en el mateix error i s'han buscat diversos mètodes, inclosos els violents, per intentar aconseguir el mateix: aniquilar el dissident.

La defensa dels drets humans i dels drets civils i polítics sempre ha comportat el risc d'acabar sent víctima de la repressió a la qual es combat

Els fets d'Estrasburg, del 2 de juliol, m'han recordat molt ―mantenint les distàncies― el que va passar al sud de França durant l'apogeu dels GAL, i hem de confiar que no s'arribi a aquests extrems, però, insisteixo, un cop es travessen determinades línies vermelles, és molt difícil desfer el camí.

L'actuació de la Sala Tercera del Suprem, en contra del president Puigdemont, Toni Comín i, també, en contra meu, em recorda molt algunes decisions de tribunals turcs en què no només es persegueix sancionar el dissident, sinó, de passada, privar-lo d'un dret tan bàsic com és tenir un advocat de confiança que el defensi.

La laxitud i imparcialitat amb la qual es pretén asseure al banc dels acusats el president Torra i amb la qual s'ha estat investigant en secret l'Excma. Sra. Borràs són altres clars exemples d'una justícia polititzada i tremendament compromesa amb una idea del que ha de ser Espanya, que poc i malament encaixa amb el context europeu en què se suposa que ens situem.

Del Borrellgate millor ni parlar-ne, perquè això, segurament, acabarà sent investigat per tribunals d'altres països amb més cultura democràtica i on no miraran a un altre costat davant una il·legalitat tan gran.

Exemples a part, la qüestió de fons no és quant reprimiran, que serà molt, sinó si estem disposats a tolerar-ho o no. És a dir, com ens posicionarem davant la repressió i si aconseguirà o no el seu objectiu: castigar-ne uns per atemorir-ne d'altres. En el meu cas, que sé molt bé el que és patir la repressió, no ho aconseguiran.

La defensa dels drets humans i dels drets civils i polítics sempre ha comportat el risc d'acabar sent víctima de la repressió a la qual es combat. I davant situacions com les que estem vivint, ve bé recordar José de San Martín quan va dir: "L'enemic és gran si se'l mira de genolls", o a José Martí quan va explicar: "Val més un minut dempeus que una vida agenollat". Jo ho tinc clar. I vostès?

Font: https://www.elnacional.cat/ca/opinio/gonzalo-boye-tinc-clar-vostes_403057_102.html

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

#Rebrotem | Fem reviure la Ribera d'Ebre

2019-07-13T09:05:00.003+02:00

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Fem reviure la Ribera d'Ebre i les zones afectades per un dels incendis més grans de les últimes dècades

I després d’un incendi forestal, què?

El passat 26 de juny de 2019 les comarques de la Ribera d’Ebre, Garrigues i Segrià van patir un dels incendis forestal més important de les últimes dècades.

5.000 hectàrees de cultius i bosc van quedar afectades pel foc i, a causa d’això vam perdre el paratge natural, el sòl, la biodiversitat, les oliveres, vinyes i ametllers a més dels projectes i somnis d’agricultors i ramaders que depenen del camp per a la seva subsistència.

És per això que valorant la situació dramàtica en la que es troba el nostre camp, posem en marxa aquesta campanya de crowdfunding per poder revertir la situació de forma immediata, eficient i transparentCal tenir en compte que l’agricultura i la ramaderia son una de les eines més efectives per combatre els incendis cuidant del territori i no podem deixar de banda a totes aquelles persones que posen el seu esforç per treballar el camp i que ara han de començar de zero. Hi depèn el futur de la vida rural, de pagesos/es i de ramaders/es però també de tots els qui hi viuen.

Les primeres accions que es duran a terme amb la recaptació seran destinades a la reparació d’explotacions agràries amb caràcter d’urgència col·laborant estretament amb les Administracions públiques. I, posteriorment, en diferents iniciatives de reforestació i divulgació, entre d'altres.

Pots aportar la quantitat que vulguis, però et demanem que, un cop hagis fet la donació comparteixis la campanya a amics, coneguts, familiars i companys de feina per a que la recolzin!

Descripció del projecte. Característiques, fortaleses i diferencials.

Volem retornar la vida a la Ribera d’Ebre, Garrigues i Segrià, les tres comarques afectades per l’incendi forestal iniciat a la Torre de l’Espanyol. Per això posem en marxa aquesta campanya de crowdfunding amb la que volem activar la solidaritat i crear un fons comú per a restaurar l’ecosistema rural mitjançant diferents accions partint d’aquelles més urgents (facilitar que agricultors i ramaders afectats puguin refer la seva vida, reposar canalitzacions de rec) fins a aquelles més meditades com activitats per a la reflexió i construcció del model de vida rural i reforestació que volem a les comarques afectades..

Els fons recaptats es destinaran amb criteris de prioritat i amb la màxima transparència per mitjà del web Rebrotem.cat i, per a això, ja estem treballant colze a colze amb els Ajuntaments de les zones afectades. Aquest crowdfunding complementarà altres ajuts que es puguin rebre tant de forma monetària com en espècie i busca ajudar de forma immediata.

Alguns dels objectius a curt i mig termini són:

Reposició de mangueres de rec i canalitzacions
Recuperació de terrenys agrícoles i la seva activitat de forma urgent
Reducció de l’impacte per a pagesos i ramaders que viuen del camp.
Activitats relacionades amb la reforestació de la zona afectada
Activitats relacionades amb divulgar models de vida rural, sostenibilitat, gestió del territori i equilibri teritorial.

La missió general de la iniciativa Rebrotem és la de coordinar diferents accions des de la ciutadania que ajudin a restaurar l’ecosistema rural perdut en l’incendi forestal.

A més, Rebrotem va molt més enllà d’una campanya de crowdfunding és un projecte de solidaritat per mitjà d’activitats culturals, de divulgació, de defensa de la vida rural i la lluita contra el desequilibri territorial. Des de la pàgina Rebrotem.cat farem públiques totes les donacions monetàries i en espècie aconseguides per revertir la situació i continuarem treballant per evitar que torni a passar quelcom semblant.

Recompenses

[Agraïment]

A partir de 10€ totes les recompenses tenen agraïment amb:

Nom a la secció de mecenes de la pàgina web Rebrotem.cat
Nom en una placa metàl·lica que situarem en els camps afectats.

[Apadrinament d’hectàrees]

Per cada 50€ aportats apadrinaràs una hectàrea de terreny afectat.

El teu nom apareixerà en un mapa online del terreny amb la quantitat d’hectàrees que hagis apadrinat i rebràs, a més, un agraïment especial i un certificat digital d’apadrinament.

[Samarreta Rebrotem]

A partir dels 25€ totes les recompenses tenen samarretes amb el disseny «Rebrotem» de Daniel Rull

[Ampolla d’oli]

A partir dels 80€ totes les recompenses reben oli especial “Rebrotem” fet amb olives de la zona.

Es faran enviaments de recompenses a donants que visquin fora del principat català (a càrrec del donant en el cas de l'oli) o en el cas de causa major. A Catalunya posarem a disposició diversos punts de recollida un cop acabi la campanya.

🔔 Totes les donacions per mitjà d’aquest crowdfunding solidari desgraven davant d’Hisenda, de forma que si donessis 100€, només et costaria 25€ ja que Hisenda te’n torna 75€.

Què haig de fer per rebre aquesta desgravació?

Res. L'Agència Tributària te'l descomptarà automàticament de la teva pròxima declaració de l'Impost de la renda de les Persones Físiques (IRPF). Important Aquesta millora fiscal no aplica fora d'Espanya, ni tampoc al País Basc ni a Navarra, que mantenen una deducció del 30 % i del 25% respectivament del total aportat.*

Quan rebré els diners de tornada?

En la teva pròxima declaració de la renda de 2020

L'Agència Tributària ja contemplarà la donació en el teu esborrany.

Motivació i a qui va dirigit el projecte

Amb la intenció de canalitzar i organitzar la gran onada de solidaritat que ha provocat l'incendi iniciat a La Torre de l'Espanyol ens mobilitzem fer arribar tota aquesta ajuda a aquells que més la puguin necessitar.

Davant la necessitart urgent de restablir activitats econòmiques a la zona per a aquells que s'hi dediquen i que ho han perdut tot i davant de la necessitat de recuperar el paisatge que ha quedat devastat, proposem aquesta campanya de crowdfunding.

Volem fer possible que tothom pugui donar el seu granet de sorra per revertir la situació. Amb una simple aportació econòmica ja sigui per mitjà de donacions sense recompensa, per mitjà del botó [Cofinança el projecte] o a canvi d’alguna recompensa podrás ajudar a les comarques de la Ribera d’Ebre, Garrigues i Segrià a remuntar, reconstruir i #rebrotar amb més força.

Ajuda’ns a refer la vida!

TOTA LA INFORMACIÓ

Font: https://ca.goteo.org/project/rebrotem

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Estat, país, nació i embulls interessats | Pere Llofriu

2019-07-12T07:33:00.001+02:00

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Pere Llofriu

La perversió del llenguatge per part dels polítics principalment, però també per altres sectors de poder, o doblers, o que en volen, i amplificat pels submisos que els envolten, periodistes dels diaris dels sectors del poder... és un tema recurrent i ben antic. Deuen esser pocs els columnistes que no hagin dedicat algun article sobre el tema, probablement qüestions puntuals per mor de modes beneites que adesiara degraden l’idioma. El perquè de tot plegat requeriria una tesina.

Els polítics volen tenir la pella pel mànec i no l’amollen ni que els arribin els esquitxos de l’oli calent. El cas més entenedor serà el de dictadors i altres dèspotes, per no anar més enrere, que enlloc d’adaptar-se ells a l’entorn, consideren que és el món, qui s’ha d’adaptar a ells. S’hi escau recordar la cèlebre frase: l’Etat c’est moi. Una confusió ben assumida, o necessitat d’embullar, és mesclar impròpiament els conceptes ‘país-nació-estat’. Evidentment que són conceptes diferents, d’altra manera no existirien.

El món polític està dividit en estats, com no pot esser d’altra manera, a conseqüència de la història que varen patir els nostres avantpassats. Aquests estats s’han anat formant manu militari, tot i què pugui esser de fa segles o en diverses etapes. Si miram mapes històrics d’Europa de cada 50 anys veurem que són ben diferents. Hi ha gent per devers Eslovènia que ha viscut en uns cinc estats sense haver-se mogut del poble. Un estat ho és, per exemple, si té un cos de piolins disposats a pegar d’hòsties a la població, i no ens queixem perquè encara és pitjor que l’exèrcit “pel bé de la pàtria” dispari a la població. De matances cèlebres la història en va plena. Napoleó va ascendir així, les matances de Sant Petersburg d’abans de la revolució (Stalin me queda fora de quadre), les de l’Índia abans de la independència... A Espanya també: els darrers dos segles la gran majoria batalles han estat contra els mateixos espanyols (encara hi ha carrers que ho commemoren). Espartero ho tenia ben clar: “Hay que bombardear Barcelona cada cincuenta años”.

Per això a Espanya no es pot cantar un himne amb l’emoció de la Marsellesa, ni mitja Espanya mostrarà la bandera com amb l’orgull d’Estats Units. Aquí encara hi ha gent viva que, en nom de la bandera, i de Déu, ha vist mitja Espanya assassinada, exiliada o desnonada i a sobre humiliada; probablement familiars seus.

El patriarca Pere Bonnín va més enllà i diu que Espanya és un imperi (en aquest cas la grandesa deu anar per dins), això ho pot dir ell que ja no té edat d’anar a la presó. D’altra banda els col·legues, i també mestres i de coratge prou demostrat, Bernat Joan i Tomeu Martí, en circumstàncies diferents han coincidit en parlar d’autocensura en ses darreres intervencions... ho dic perquè no sé si arribarem a parlar de ‘nació’ o si l’espai que tenc adjudicat se m’acabarà abans.

Tot això, però, no és obstacle per a què cada vegada que per la televisió diuen ‘país’ es refereixen a un estat, pràcticament el cent per cent de vegades, o potser més, ja que quan la notícia no dona més de si, encara hi tornen: ‘país’. Tant té si és l’Espanya elegida per Déu per a preservar les essències de pàtria, rei, església i tot allò que consolidi els partits de dretes, com si parlen d’Estats Units, supòs que per a unificar conceptes, Califòrnia, Alaska, Florida o Maryland, tot es fica dins el mateix ‘país’, i això que són arreplegats de tot el món. Ja me contaràs els xinesos, que tots se semblen i tots mengen arròs xinès, com sap tothom.

I és que ‘país’ té connotació de paisatge, i per extensió de parc natural amb aucells que t’envolten com als documentals de La 2. El polítics, que pensen en tu, volen que te sentis com a casa, com al documental aquell o com vulguis, però que els tornis a votar, de tant bé que te pensis que estàs, i si fas bonda encara podràs aspirar a estar millor. Tot el contrari són els catalans radicals que posen cara d’odi als piolins quan reben cops de porra (enlloc d’agrair que els estiguin educant com Déu mana), o els separatistes que encara exigeixen esser atesos en català a casa seva. Aquí ja entraríem en el concepte de ‘nació’ ─pareix que me queden un parell de línies... glups!─

D’això... jo diria que una nació ho és quan els habitants d’una nació es reconeixen com a tals i ho volen esser, per exemple Catalunya i Euskadi (de moment). Ho han demostrat per activa i per passiva. Les manifestacions de l’11 de Setembre són les més grans jamai vistes, a part d’exemple mundial de pacifisme, i acabam de viure la manifestació d’Estrasburg: una altra fita històrica. A part dels trets característics que ja sabem tots i per tant només en destacarem l’idioma, i només per recordar com ha estat d’apallissat, precisament per part de l’Estat i fins ara. La prova definitiva és com es vota de diferent de la resta de l’Estat, ben especialment votant massivament partits nacionalistes, que per alguna cosa es diuen així, i per alguna altra, a partir d’Aznar, els nacionalistes espanyols els odien tant. Per això la dreta espanyola de l’espasa, la creu i el 155 és tan minoritària a Catalunya i ha desaparegut d’Euskadi.

Ja m’ho deia mon pare: mem si encara rebràs.

Font: https://www.dbalears.cat/opinio/2019/07/04/328761/estat-pais-nacio-embulls-interessats.html

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Dos punts | CARLES RIBERA

2019-07-11T13:14:00.003+02:00

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Aprovar el pressupost de la Generalitat i activar el Consell per la República són els actes més revolucionaris disponibles en aquests moments

CARLES RIBERA

El mateix dia que ens manifestàvem a Estrasburg convocats pel Consell per la República, el Diari Oficial de la Generalitat publicava l’ordre d’elaboració del pressupost català per al 2020. Dues notícies aparentment inconnexes que, si es posen en relació, indiquen quin podria ser el camí de l’independentisme a curt termini.

A casa, aprovar els comptes de la Generalitat per fer front a la situació en general i a la duresa de la sentència en particular seria l’acte de resposta més revolucionari que estem en disposició d’executar. No és cap ironia. Mentre la societat civil organitza l’estratègia de desobediència, la política hauria de fer allò que ningú espera d’ella, consolidar la posició mentre els partits no s’aclareixin entre ells, almenys per no haver de patir (tant) per la gestió del dia a dia quan els carrers s’activin. I l’alternativa de fer-nos passar la ràbia amb l’enèsima convocatòria electoral és contraproduent per tres motius bàsics. Primer, és la finestra d’oportunitat que espera l’Estat espanyol per intentar assaltar electoralment la Generalitat. Segon, anant bé els partits republicans es tornaran a necessitar entre ells si volen un govern republicà. Córrer el risc per acabar si fa no fa allà mateix? Tercer, en cas de no sumar, si hi ha algú disposat a fer un govern transversal, ja ha vist el pa que donen a l’Ajuntament de Barcelona. Esperar a final del 2021 per tornar-nos a comptar seria bo per a tots. JuntsxCat, ERC i la CUP haurien de pensar-hi.

Pressupost domèstic i, a fora, reforç del Consell per la República. En un país ocupat, privatitzar l’acció exterior és la millor fórmula per actuar amb llibertat d’acció fins i tot si es perd transitòriament el govern interior. Calen uns 200.000 paganos. Ara n’hi ha 70.000. La fita no és cap quimera. Si no hi ha ni un 10% dels votants independentistes disposats a esquitxar entre 15 i 100 euros anuals, malament rai.

Un full de ruta de dos punts no és cap procés constituent ni té la més mínima èpica. Ara bé, en aquest marc de desconcert, proposa dues coses concretes, factibles i amb esperit positiu. Menys de dos punts és un punt. Menys d’un punt és cap punt. El que hi ha ara si no comptem les ganes fratricides de fer anar els ganivets.

Font: https://www.lrp.cat/opinio/article/1631135-dos-punts.html

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

#StopBorrell, el diplomàtic | PATRYCIA CENTENO

2019-07-10T09:30:00.000+02:00

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

PATRYCIA CENTENO

Escollir un ‘look’ Coronel Tapioca –al qual només faltava el salacot– per visitar un país africà té molts missatges

Que Josep Borrell sigui el responsable de la diplomàcia europea sembla un acudit

Creieu-me que que es presentés de Dora, l’exploradora a una reunió al Níger amb el ministre de l’Interior, Mohamed Bazoum, no és el que més em remou de Borrell. En el segle XIX es va determinar que el vestit i la corbata serien a partir de llavors l’uniforme diplomàtic occidental i, tot i el pas del temps i les reivindicacions d’alguns homes (i després dones) que no estaven d’acord amb aquesta imposició de patró estètic únic, continua imperant i fent que qualsevol altre vestit es contempli com a ridícul o carnavalesc. Encara que s’autodenomini socialista, l’estil de Borrell és conservador i tradicionalista. Per tant, escollir unlook Coronel Tapioca –al qual només faltava el salacot– per visitar un país africà té molts missatges i cap de rebel –vesteixo (penso) com vull– o diplomàtic (respecte). O penseu que Borrell s’hauria permès assistir a una trobada amb un ministre francès, alemany o rus disfressat d’Indiana Jones?

A aquell que obra amb diplomàcia, se li reconeix una gran elegància (serenor). L’acompanyen certa independència i silenci. Escolta i observa més que no parla i quan verbalitza alguna cosa és per reflexionar o concloure. En aquest sentit, nomenar Josep Borrell cap de la diplomàcia europea resulta tan sòrdid com col·locar Christine Lagarde (de color taronja, com Donald Trump, i causant de la misèria que es pateix encara per les cruels mesures anticrisi que va engegar com a directora de l’FMI) de presidenta del Banc Central Europeu.

En diplomàcia, l’última estratègia que es pot fer servir és posar fi al diàleg (ruptura de la relació). I fa uns mesos, com a ministre d’Afers Exteriors, Josep Borrell va abandonar una entrevista de la televisió alemanya perquè, segons ell, el periodista “estava mentint”. Les preguntes que havien alterat tant el ministre estaven relacionades (evidentment) amb Catalunya, amb la presó preventiva dels líders independentistes i amb la possibilitat de reformar la Constitució per introduir el dret d’autodeterminació. Borrell va demanar que es parés l’enregistrament de l’entrevista, es va treure el micròfon del coll de la camisa i va marxar. Van ser els seus assessors els que el van convèncer que hi havia de tornar. Si les dades de l’entrevistador del programa Conflict Zone eren incorrectes o falses, n’hi havia prou amb rebatre-les, oi?

On tots vau poder escoltar la seva polèmica reflexió sobre els Estats Units –“l’únic que van fer va ser matar quatre indis”–, els que ens dediquem a llegir els gestos vam comprovar, a més, la sinceritat de la seva banalització verbal sobre un dels més brutals genocidis de la història: arronsar-se d’espatlles (indiferència), palmells de la mà oberts (franquesa) i boca buldog (tristesa), però amb un “puf” final (menyspreu). I aquell dia que es va referir al conflicte català amb el símil d’una ferida oberta que calia cosir, però que abans s’havia de desinfectar, va acompanyar la seva recomanació amb una mà que feia una frega corrosiva i que més que netejar (prendre cura), irritaria i perjudicaria (un “et fa mal?” amb somriure pervers) qualsevol.

Quan acabem de conèixer una persona amb qui haurem d’interactuar (sobretot si hem de dependre del seu criteri) ens preguntem inconscientment dues coses. La primera, si és intel·ligent, i la segona, si és de confiança. I és més important esbrinar ràpidament si l’altre és de fiar perquè si no ho és, i a més és astut, ens devorarà. No sé quants cops he hagut de sentir a dir que Josep Borrell és una persona privilegiada mentalment. En aquestes llargues converses d’anàlisi sobre el socialista m’han arribat a exigir que havia de reconèixer que és un dels polítics amb més nivell. Aparentment, però, en el meu terreny no li trobo el què. És més, les seves formes revelen una discapacitat emocional que, segons el meu parer (judici), no l’incapaciten com a home llest, però sí com a líder intel·ligent emocionalment. I l’estupidesa emocional, cal conscienciar-se’n, és una xacra per a la nostra espècie.

Amb tot, que Josep Borrell sigui el responsable de la diplomàcia europea sembla un acudit..., però d’aquells que no fan gens de gràcia.

Font: https://www.lrp.cat/opinio/article/1631247-borrell-el-diplomatic.html

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Riu-te’n de les constitucionalistes i també del que diuen sobre la imposició lingüística | Iñaki Aicart

2019-07-09T08:38:00.000+02:00

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Iñaki Aicart

Si algú et diu que és constitucionalista, riu-te’n. Riu-te’n per posar a aquesta persona en evidència, perquè en realitat el que fan les constitucionalistes és riure’s de tu.

Ens diuen que la Constitució és la llei fonamental del regne i el pilar de la democràcia. És possible amb una llei que representa un suposat consens social i polític que no ha refrendat ningú menor de 59 anys? En el millor dels casos i amb un toc de benèvola voluntat diré que és un d’aquells reculls de «bones intencions» que no es compleixen. Per contra, és un text on es lliga el model d’Estat resultant de la reforma del franquisme.

Per ventura, passaríem gust de llegir a les seves pàgines tot allò de què tothom té dret a la vida i ningú no pot ser sotmès a tractes inhumans o degradants, allò de què l’ensenyament bàsic serà gratuït, allò del dret al treball i a una remuneració suficient per tal de satisfer les pròpies necessitats, allò de la política orientada a la plena ocupació o allò del dret a gaudir d’un habitatge digne i adequat si no fos perquè després de 40 anys ha quedat més que comprovat que tot això és paper mullat.

Els centres d’internament per estrangers, les condemnes del Tribunal Europeu de Drets humans al regne d’Espanya per tortures o els règims d’aïllament a les presons; les quotes de les escoles concertades i els guetos escolars de la pública; una taxa d’atur molt per damunt de la mitjana europea, la precarietat laboral, l’escletxa salarial; uns preus de l’habitatge -de lloguer o de compra- que són molt alts i que comporten veritables sacrificis econòmics… Són tantes les coses que ens recorden que els nostres suposats drets que recull la Constitució són una mentida…

“MAI SENTIRÀS CONSTITUCIONALISTES PRESENTANT SOLUCIONS VALENTES PELS PREUS DELS LLOGUERS O PER L’ELEVADA PRECARIETAT LABORAL”

Quan vegis que es treu la Constitució com a base o garant d’un argument, riu-te’n, però també posat en guàrdia. Te la volen tornar a pegar. Mai sentiràs constitucionalistes presentant solucions valentes pels preus dels lloguers o per l’elevada precarietat laboral. Les seves prioritats són altres. Ja saps quines, 40 anys ens ho han mostrat.

La defensa de la Constitució agrupa un ample espectre d’individus, partits i altres associacions que abasten des de l’extrema dreta («Se educa en el odio a España y la Constitución») a l’esquerra. Un bon ventall d’hipòcrites o d’interessades. Sovint s’utilitza aquesta defensa de la constitució per atacar una sèrie de coses i valors. Posaré la lupa en un: El constant atac a les llengües pròpies dels diferents pobles oprimits per l’Estat des de fa uns quants segles. Lluny de qualsevol base científica, sociolingüística o sense cap mena de bones intencions, hi ha constitucionalistes que en la seva perpètua campanya en contra de les llengües ens recordaran que l’espanyol és un garant de la convivència, que el català (o la llengua que vulguis) s’imposa, que a les escoles es viu un drama amb el català, que l’espanyol està amenaçat, que les llengües «regionals» són un entrebanc per la mobilitat laboral de les espanyoles…

Fins i tot, hi ha constitucionalistes que, quan interessa, poden inventar coses que no surten a la constitució i es queden tan amples. On diu que l’espanyol és la llengua de totes? Només diu que el castellà és la llengua de l’Estat i que cal conèixer-la. Ni tan sols diu que l’hagis de parlar. També, com que la Constitució no diu quines són les altres llengües, no hi ha problema en reivindicar (per polemitzar, mai augmentar l’ús o per protegit) el mallorquí, el menorquí, l’eivissenc i el formenterenc com a llengües oprimides per la imposició del català i no com a variants dialectals. Però la constitució sí que ens diu que les llengües pròpies les definiran els estatuts d’autonomia. El de les Illes Balears només n’apunta un: el català. Clar que avui en dia, com ja tot està inventat, segurament es pot ser constitucionalista i estar en contra de les lleis sobre les quals delega la constitució o la desenvolupen en alguns aspectes, com els estatuts d’autonomia.

“HI HA CONSTITUCIONALISTES QUE, QUAN INTERESSA, PODEN INVENTAR COSES QUE NO SURTEN A LA CONSTITUCIÓ I ES QUEDEN TAN AMPLES”

Seguint en aquest tema, s’ha de dir que mai sentireu cap constitucionalista fer referència al contingut de tot l’article 3r de la Carta Magna perquè més d’una persona hauria de mirar cap a l’altre costat. Les que es senten còmodes en el fang, perquè les seves propostes de llevar-lo com a requisit, de disminuir la seva presència a l’horari escolar i etc. van en contra del que diu aquest article en el tercer punt: «La riquesa de les diferents modalitats lingüístiques […] serà objecte d’especial respecte i protecció». Respecte? Protecció? Ara que… Les altres constitucionalistes, les que no posen en qüestió les llengües, ja ens podrien explicar el que s’ha fet en la promoció del respecte i la protecció del català a les Illes o a l’Estat en aquesta legislatura, perquè si hi ha hagut alguna cosa, ha passat ben desapercebuda mentre l’ús social continua davallant (venga, digueu-me que és una percepció personal com la de la massificació turística).

Sí, riu-te’n de les constitucionalistes perquè et volen vendre la moto. Però també riu-te’n de la gent que va d’alternativa o que participa en lluites socials i que sense cap fonament sociolingüístic es dedica a fer-ho tot en castellà o en bilingüe de manera generalitzada «perquè ho entengui més gent» o per a què el seu producte cultural es pugui vendre a un públic més ampli. Fins i tot una constitució moribunda i estantissa ho té més clar que elles.

Font: https://www.aguait.cat/opinio/riu-ten-de-les-constitucionalistes-i-tambe-del-que-diuen-sobre-la-imposicio-linguistica/

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Jordi Sànchez planteja que les entitats i no els partits capitanegin la resposta a la sentència

2019-07-08T07:04:00.000+02:00

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

"Si la gent es planta durant dies als carrers, benvinguda la decisió", afirma a 'El Periódico'

El número dos de JxCat, Jordi Sànchez, a l’Audiència Nacional el 16 d’octubre del 2017 / JAVIER BARBANCHO

ARA / ACN

"La resposta ha de venir de la ciutadania", opina el diputat de JxCat al Congrés i expresident de l'ANC Jordi Sànchez. En una entrevista a 'El Periódico' , el també líder de La Crida considera que han de ser les entitats sobiranistes les que capitanegin l'estratègia un cop el Tribunal Suprem dicti sentència contra els 12 acusats del judici al Procés. "Els partits ja s'hi afegiran, si volen", afegeix. "Caldrà respondre des del civisme i la no-violència", apunta, sense descartar del tot que la sentència pugui ser absolutòria: en el seu cas se l'acusa de rebel·lió per part de la Fiscalia, de sedició per part de l'Advocacia de l'Estat, però no de desobediència ni de malversació, perquè no ostentava cap càrrec públic la tardor del 2017.

En l'entrevista, Sànchez també parla de les diferents estratègies d'ERC i JxCat, però fuig de simplificacions quan sent que es qualifica els republicans de "moderats i pactistes". "És fals que uns siguem intransigents i uns altres dialogants; resulta que qui parla de les 155 monedes de plata és ERC, i qui presenta una esmena a la totalitat als pressupostos que precipita les eleccions també", retreu, i afegeix el veto a Miquel Iceta com a senador.

En aquest sentit, Sànchez creu que això es deu al fet que la "major caça oberta" és contra Carles Puigdemont i alerta que es vol contraposar a "un Oriol Junqueras raonable i moderat". "És tant com dir que Puigdemont és irracional, radical i no dialogant", critica. I recorda que en totes les ocasions que Puigdemont i Junqueras s'han confrontat a les eleccions ha guanyat el líder de JxCat. "La realitat és més complexa del que alguns voldrien", conclou.

Investidura de Pedro Sánchez

El debat a l'entorn de la investidura del secretari general del PSOE, Pedro Sánchez, continua obert dins de JxCat. Els presos polítics de la formació, entre els quals s'inclou Jordi Sànchez, advoquen per una abstenció que faciliti formar govern al líder socialista. La decisió que prenguin els òrgans interns serà "única", explica, i descarta diferents vots. Ni Jordi Turull, ni Josep Rull ni ell poden votar en haver sigut suspesos per la mesa del Congrés.

Com també ha expressat públicament la portaveu del partit a Madrid, Laura Borràs, la premissa perquè JxCat s'abstingui és que el PSOE pacti amb Podem. "Només així, i una vegada hagi descartat el PP i Cs com a socis prioritaris, JxCat estarà en condicions de decidir el seu paper a la investidura", conclou.

Maragall, "alcalde" amb una llista unitària

D'altra banda, Sànchez també s'ha referit a la situació al consistori barceloní, on els comuns van comptar amb els vots dels socialistes i Cs i van evitar una alcaldia d'ERC, i ha assegurat que sense les "resistències" d'ERC, el PDECat i la CUP, i amb unitat sobiranista, "avui Maragall seria alcalde".

"¿Algú creu que Colau hauria acceptat ser alcaldessa amb els vots de Valls i amb 10 regidors si la primera llista a Barcelona tingués 15, 16 o 17 regidors? Estic convençut que no, la seva ètica no l'hi hauria permès", acaba. També sobre les eleccions municipals, Sànchez reconeix que els resultats de JxCat "no són els esperats", encara que està convençut que no és res que no sigui "reversible" a curt i mig termini.

Font: https://www.ara.cat/judici-presos-politics-1-octubre/Jordi-Sanchez-sentencia-mobilitzacio-ciutadana_0_2265973500.html

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Els independentistes no saben què és pitjor | Jordi Barbeta

2019-07-07T09:39:00.001+02:00

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Jordi Barbeta

Fent un esforç per no desconfiar, que motius no en falten, podríem dir que el desig –o el somni– de la independència de Catalunya és la única idea compartida pels diferents grups que es declaren independentistes. Pel que fa a tota la resta, o estan en desacord o no saben ben bé què s’ha de fer i, per si de cas, es porten la contrària. No hi ha moviment independentista en el sentit estricte perquè no hi ha una estratègia clara per arribar a la independència ni sobre quin ha de ser el proper pas. Tampoc és clar el paper que correspon als presos i als exiliats, ni com ha d’actuar el Govern de la Generalitat i com s’haurà de respondre a la sentència del Suprem.

Les contradiccions són bastant generalitzades. Sense anar més lluny, tots els líders polítics s’han omplert la boca cridant a “implementar el mandat de l’1 d’octubre” i a continuació reivindiquen un altre referèndum acordat amb l’Estat. En què quedem? L’autodeterminació s’ha fet o no s’ha fet? Precisament, en el debat sobre quina ha de ser la resposta a la sentència del Suprem, va guanyant terreny la idea que el president Torra convoqui un altre referèndum, en la línia del “ho tornarem a fer”. Uns altres prefereixen anar a eleccions potser perquè pensen que les guanyaran, però ningú no té gaire pressa perquè el que més por fa és perdre la feina.

A més, el conflicte dels independentistes catalans és amb Espanya i el que ara mateix pertoca decidir és quina estratègia han de seguir al Congrés dels Diputats atesa la situació d’incertesa respecte de la investidura de Pedro Sánchez i la possibilitat d’unes noves eleccions generals. És evident que el conflicte català manté bloquejada la política espanyola des de fa gairebé deu anys i en això les diferents opcions estratègiques estan més clares que no pas expressades públicament.

Rebutjar la investidura de Pedro Sánchez i atiar la inestabilitat fins que l’Estat s’assegui a negociar o facilitar la investidura i negociar els indults. Aquesta és la qüestió

L’opció A es basa en la convicció que Espanya no pot tirar endavant mentre duri el conflicte amb Catalunya i consisteix a mantenir la tensió amb l’Estat en tots els fronts: català, espanyol i europeu. Atiar la mobilització i sobretot contribuir a la inestabilitat per demostrar que Espanya no sortirà de l’atzucac mentre l’Estat no s’assegui a negociar un acord polític. En aquest sentit, l’opció dels diputats independentistes al Congrés ha de ser de bloqueig i, per tant, votar en contra de qualsevol investidura presidencial, i si, malgrat el rebuig, Pedro Sánchez surt elegit president del Govern espanyol, impedir com sigui la governabilitat fins a forçar-lo a acceptar les exigències sobiranistes principals.

L’opció B és tot el contrari. Es considera que, atesa la posició dels tres partits de la dreta espanyola, que només pretenen acabar amb l’autogovern català, l’únic interlocutor vàlid és Pedro Sànchez i, per tant, cal facilitar-li la investidura com a prova de la predisposició al diàleg i immediatament després, convençuts que la sentència serà severa, negociar prioritàriament l’indult dels presos, que és la condició sine qua non per estabilitzar políticament el país i reprendre la negociació estrictament política.

D’això parlen aquests dies el president Puigdemont amb el president Torra i amb el president Mas a Waterloo i a Lledoners el vicepresident Oriol Junqueras, amb el president Torrent i el vicepresident Aragonés, uns i altres sense cap intenció de posar-se d’acord.

Font: https://www.elnacional.cat/ca/opinio/jordi-barbeta-independentistes-no-saben-que-es-pitjor_401488_102.html

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Junts a la Diputació, sense vergonya | Vicent Partal

2019-07-06T08:59:00.000+02:00

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

«Amb aquest pacte, Junts per Catalunya decideix de sacrificar la coherència i la credibilitat d'una manera vergonyosa, sense cap mena de justificació possible»

Vicent Partal

Feia dies que corria la brama que Junts per Catalunya i el Partit Socialista es preparaven per a pactar el govern de la Diputació de Barcelona. Finalment, l’acord s’ha tancat i els partits han anunciat que es repartirien el poder en una de les institucions més poderoses del país. Un document lamentable fixa els acords, evitant en tot moment fer cap referència a res, perquè res no pot unir aquests dos partits sinó l’ànsia de poder. Tot el que està passant a Catalunya queda aparcat i amagat en un text trist i indigne.

De manera incomprensible, els independentistes i els socialistes passen per sobre de la difícil situació que vivim i prioritzaran els seus interessos gremials en una aliança que no es pot entendre sense pensar en coses que tenen poc a veure amb la política. Concretament sense entendre el paper dels partits com a màquines que per sobre de tot tenen en compte la seua pròpia pervivència i les necessitats perennes dels seus membres i dels seus aparells.

Que tots els partits independentistes hagen pactat acords desconcertants i fins i tot ridículs en una població o en una altra no justifica cap d’aquests pactes municipals, que molts independentistes ens mirem astorats des del carrer. Però aquests pactes per robar-se batllies o pispar-me ajuntament. tampoc no poden justificar aquest que s’anuncia ara a la Diputació de Barcelona. Un pacte que, a mñes, té una gravetat especial pel volum, l’abast i la importància de la institució. I perquè arriba després del fiasco a l’Ajuntament de Barcelona amb el pacte entre comuns i Valls, en què el Partit Socialista va ser, precisament, l’instrument cabdal per a fer-lo possible. L’independentisme hauria d’haver entès que hi ha una majoria alternativa, per primer vegada, del PP als Comuns que pot pactar i això només l’hauria d’haver fet reflexionar. Hauria d’haver aconseguit que els polítics, de tots els partits, deixaren de banda les picabaralles per concentrar-se en els programes i en els objectius. Però no ha estat així.

Cal entendre que en aquest país històricament les diputacions han estat la gran maquinària del poder. Ho han estat històricament i ho són ara, encara. Les diputacions tenen diners, recapten diners, tenen molts llocs que omplir, moltes cadires que oferir, solen tenir una vida discreta amb pocs titulars i poden repartir molt entre els municipis, de manera que la seua influència en la política local és enorme. Per això els aparells dels partits han considerat sempre les diputacions com l’instrument privilegiat que els permetia de superar qualsevol crisi, oferint si aquest fos el cas, un refugi personalment còmode i discret a càrrecs descavalcats per la voluntat popular o pels pactes, però que es resisteixen a tornar a la societat civil i aspiren a ser financiats de per vida per la resta dels seus ciutadans.

Els partits són, gairebé tots, una mena de societats limitades amb interessos en la pròpia pervivència, pervivència que reclama de llocs remunerats. Amb aquest pacte, Junts per Catalunya decideix de sacrificar la coherència i la credibilitat del seu projecte d’una manera vergonyosa, sense cap mena de justificació possible, sense pensar en la frustració que significa per a molts dels seus votants i no hi ha moltes explicacions possibles al seu gest que no impliquen una discussió severa sobre la seua moralitat i la seua honorabilitat. És clar que la imatge del Partit Socialista pactant amb Junts per Catalunya després d’haver abocat tanta porqueria sobre l’independentisme i d’haver estat còmplice del 155 i de la repressió, no pot caure més baixa. Però això ja s’ho faran.

El que preocupa profundament del gest de Junts per Catalunya és el menysteniment de l’electorat que significa i el fet que així no s’avança cap a la república ni es moralitza la vida pública ni es governa millor el país. Encara un problema sempre implica reconèixer que el tens. I si era gairebé impossible no reconèixer-ho a la vista del ball d’aliances estúpides que en molts llocs han protagonitzat la CUP, ERC i Junts per Catalunya, ara el gairebé ha caigut: el partidisme portat a l’extrem que ha arribat no és el més important problema que tenim, que és la repressió, però és el que crea més dificultats per tirar endavant.

Font: https://www.vilaweb.cat/noticies/junts-a-la-diputacio-sense-vergonya/

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Un poc de Wolin per a entendre on som, què és una democràcia i la pervivència del Primer d’Octubre

2019-07-05T09:52:00.003+02:00

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

«El retorn a allò que vàrem fer l'octubre del 2017 és l'únic camí transitable, l'única via que podem seguir i que hem de seguir»

Vicent Partal

Em va cridar molt l’atenció que a la sessió inaugural del Parlament Europeu, la de dimarts, només dos problemes emergissen obertament i de manera pública: el Brexit i el conflicte entre Catalunya i Espanya. Hi havia, això és cert, moltes referències al vergonyós mur de la Mediterrània i a la detenció de Julian Assange, entre més afers també excepcionalment greus. Però el gest poc elegant dels brexiters i la intervenció de Matt Carthy en defensa dels tres eurodiputats catalans van marcar el to de la sessió.

Permeteu-me que intente arribar fins a l’obra d’un dels més grans politòlegs americans, Sheldon Wolin, per tal d’explicar el significat i la importància que crec que té tot plegat. El dia a dia de la vida política és massa trepidant i aturar-se i recapitular sempre és bo. En aquest cas propose de repassar la situació on som a partir de dues nocions bàsiques de les teories d’aquest professor de Berkeley, Oxford, Cornell i Princeton, gran seguidor de Hannah Arendt i referència clau de la crítica d’arrel no marxista al sistema capitalista –encara no té cap entrada a la Viquipèdia; aquesta és l’entrada a la Wikipedia en anglès.

Els dos conceptes que voldria que s’entenguessen són el de ‘totalitarisme invers’ i el de ‘democràcia fugissera’ –hi ha ningú que tinga una traducció millor de ‘fugitive democracy’? Són dos conceptes que expliquen de manera molt clara què va passar a Catalunya el primer i el tercer d’octubre de 2017 i també què va significar el Brexit. A més de l’impacte continuat que aquests dos fets tenen ara mateix en la consolidació de l’actual projecte de la UE.

Tots dos conceptes van interconnectats. Segons Wolin el sistema en què vivim no és una democràcia sinó un ‘totalitarisme invers’. El totalitarisme clàssic, les dictadures dels anys trenta a setanta, consistia en la captura de l’estat per un partit totalitari que usava el seu poder per a conduir la vida política i social del país. El totalitarisme invers consisteix en la captura de l’estat per les elits econòmiques, que converteixen els ciutadans en consumidors i dominen la política i la societat gràcies als partits i els mitjans.

En el totalitarisme tradicional el carisma del dictador era la peça clau. En el totalitarisme invertit no hi ha cap dictador però tampoc no hi ha polítics sinó productes a vendre en processos electorals. Se’ls inventen i els cremen. Tant hi fa. Macron o Rivera són dues operacions claríssimes, de càsting. I Sánchez mateix. Per això les eleccions ja no són un combat entre dos projectes, sinó un concurs de personalitats.

En el totalitarisme tradicional la democràcia era expressament rebutjada. El totalitarisme invertit, en canvi, fa servir la democràcia per a legitimar-se, sempre que no es puga fer servir en realitat. I ací hauria de remetre’m a les teories d’Ivan Krastev sobre la UE, però podeu aprofundir-hi, si voleu, en aquest editorial del gener passat, en aquest del febrer, precisament sobre Tajani, i en aquest del mes de març de l’any passat. (Bàsicament, Krastev afirma que la Unió Europea és una mena de feixisme postmodern que crea una il·lusió de democràcia, però que en realitat dirigeixen polítics que ningú no ha triat a les urnes mentre fan la pantomima de deixar-nos elegir als nostres països uns polítics que després no podran fer res perquè els ho impediran, fent servir la Unió Europea. Tu pots votar Tsipras, però Tsipras no pot fer res.)

Tornem a Wolin. El totalitarisme invers, el sistema en què vivim, accepta la democràcia però només com un corcó que cal aguantar. Els rituals de la democràcia es mantenen per a legitimar l’invent però la despolitització és encoratjada, molt particularment a partir dels mitjans de comunicació. Winston Churchill quan va perdre les eleccions, acabada la guerra, va fer broma dient que la democràcia és un sistema perfecte que només té el problema que la gent vota allò que vol. Això ho han après ara i és això que volen evitar. Els liberals clàssics, Churchill, s’horroritzarien de veure què fan avui els qui diuen que són continuadors seus.

Quan expliquem que l’Íbex 35 domina la vida pública espanyola mitjançant el duopoli televisiu i el control de la gran majoria de partits polítics, que cada volta són més productes de màrqueting que no esferes ideològiques, constatem les teories que Wolin va elaborar fins a la seua mort, el 2015. I, com a prova, heus ací una definició que fa dels estats actuals, que no em podeu negar que entra com l’anell al dit en la realitat que vivim cada dia:

‘És un estat administratiu i penetrant, amb tentacles a tot arreu i sobre tothom, especialment sobre els més desfavorits; no honren les distincions entre públic i privat, les distincions entre política i economia, ni tan sols les distincions entre legal i il·legal. […] L’estat contemporani és una complexa amalgama de poders polítics, econòmics, administratius i discursius.’

A diferència d’uns altres pensadors, Wolin no té cap recepta sobre com eliminar la situació que descriu amb tanta amargor. Ara, sap i valora que hi ha la ‘democràcia fugissera’, un concepte que nosaltres els catalans hauríem d’apreciar especialment.

El concepte és poderós. Segons Wolin la democràcia que hi ha als nostres països no és real, perquè no hi ha control de la ciutadania sobre el poder polític i encara menys sobre l’econòmic. La democràcia que tenim és un ritual, però hi ha moments en què apareix i esclata, de sobte, una autèntica ‘democràcia fugissera’. Hi ha moments en què les societats esclaten i comparteixen unes hores o uns dies prioritzant els interessos comuns de tota la població a partir d’un fet disruptiu, que trenca els plans de les elits, les amenaça directament i fa evident la insatisfacció popular amb la vida que ens toca viure. La democràcia fugissera és aquell punt en què l’elit perd el control, cosa que generalment només pot arribar després d’un procés començat a la base i aprofitant algun trampolí, algun instrument, que el totalitarisme invertit no pot desqualificar d’entrada, perquè ha de fer veure que creu en la democràcia.

Més enllà de qui l’ha votat, això va ser el Brexit, tal com apunten molts autors, entre els qual James Hodgson, que m’ha fet obrir els ulls particularment. I això va ser, clarament, el Primer d’Octubre i el 3 d’octubre –i l’anàlisi quadra tant que Wolin fins i tot adverteix que la disrupció generalment arriba tan lluny que les elits de la ‘democràcia fugissera’ també s’espanten, com va passar amb el govern del president Puigdemont.

Vaig acabant. Wolin no té cap recepta per a guanyar. I apunta que les democràcies fugisseres són molt difícils de mantenir perquè la gent té interessos vitals ordinaris que no li permeten d’estar permanentment mobilitzada, però també perquè una revolució democràtica per definició encoratja la diversitat i per això inevitablement cau en la fragmentació.

Ara, hem vist esclats impressionants de ‘democràcia fugissera’ aquests darrers anys que semblen haver-se apagat del tot: les primaveres àrabs, per exemple. O que han semblat acabats durant molts anys i de sobte s’han revifat, com la revolta democràtica d’Hong Kong. Hem vist ‘democràcies fugisseres’ que han empentat l’estat contra les cordes, però que semblen haver-se quedat només en les formes, sense anar al fons, com el cas dels jupetins grocs. Algunes democràcies fugisseres han acabat essent adoptades per una fracció de l’elit, que les ha domesticades, com és el cas del 15-M.

La diferència amb l’independentisme és la seua capacitat enorme de resistència en el temps. El nostre moviment popular i democràtic també intenta dominar-lo l’elit del procés, siga d’Esquerra o de Junts, però ara per ara no ho ha aconseguit, gràcies a l’extraordinària capacitat de sacrifici de la població, però també en part perquè Espanya s’afebleix a ella mateixa cometent l’error de pressionar i perseguir una part de l’elit, independentista, amb la qual s’hauria pogut entendre, i forçant-la, per tant, a lluitar sense rendició ni treva.

I aquest colossal error espanyol origina una de les dues condicions que Wolin presenta com a condició per a allargar i fer fructificar el fugisser esclat de la democràcia al carrer: que la disrupció del sistema siga d’un abast tan gran que l’estat, per frenar-la, es trobe forçat a recuperar el totalitarisme clàssic amb mesures despòtiques i tiràniques, que acaben deslegitimant-lo i equiparant-lo cada dia més a una dictadura.

La segona condició per a allargar l’esclat democràtic, Wolin la formula en termes poc científics però profundament intuïtius i que estime especialment. Diu, simplement, que els primers d’octubre, per entendre’s, exerceixen un efecte tan poderós sobre la gent, són un canvi sentimental d’un abast tan immens, que ‘poden tornar a passar mentre hi haja gent que els recorde’. Perquè els qui ho hem viscut ja hem experimentat que la democràcia de veritat és realment possible, i molt bonica, i volem tornar-hi.

Per això, fins i tot comptant que una part de l’elit independentista ho faça servir només com a símbol i sense voluntat real d’anar-hi, el retorn a allò que vàrem fer l’octubre del 2017 és l’únic camí transitable, l’única via que podem seguir i que hem de seguir. I per això la crisi entre Espanya i Catalunya, l’exemple català, és tan transcendental per a la Unió Europea, que és ara mateix la plasmació més evident, a escala mundial, del totalitarisme invers. O no és a les peculiars institucions de la UE on més clarament avança el projecte d’apartar l’economia del control de la política i d’apartar la política de l’escrutini de la població?

Font: https://www.vilaweb.cat/noticies/wolin-democracia-primer-octubre-editorial-vicent-partal/

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Cal anar-hi, anar-hi i anar-hi | SN de les CUP

2019-07-04T12:56:00.002+02:00

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Carta del SN de les CUP

Tot just fa un mes, després de les eleccions municipals, el Secretariat Nacional escrivíem: “Les militants de l'esquerra independentista i de l'esquerra anticapitalista estem bregades de caure i tornar-nos aixecar, de pensar com assaltar el centre des dels marges, de somiar projectes de canvis utòpics.”

És cert que el país sembla virar cap a l’ordre, abandonant el camí que ens va portar a l’octubre del 17, però també hi ha indicis que bona part del país segueix plantant cara i segueix aspirant a tots els canvis polítics i socials que ens mereixem i necessitem. En aquest context, som totes conscients que la CUP no hem sabut afinar el nostre discurs ni hem sabut aclarir prou la nostra proposta política després d’aquells no tan llunyans 1 i 3 d’octubre. Ho hem intentat, estant sempre al peu del canó: formulant propostes de lluita i mobilització, i plantejant crítiques a un govern simbòlic en relació al procés d’autodeterminació però real i material en relació al desgovern i la repressió. Els resultats d’aquell 21 de desembre de 2017 van ser un cop prou dur, i el 26M ens va portar un resultat que, com vam dir, comporta diferents lectures, amb gustos barrejats, però globalment més aviat negatius. El moment de repensar-nos.

I per això pren més sentit que mai el procés de debat que vam decidir obrir al Consell Polític del mes d’abril i que culminarà el proper 14 de juliol amb una Assemblea Nacional que serà alhora organitzativa i política. Un procés de debat que ha tingut diferents fases, des dels qüestionaris sobre el moment polític i l’organització que vau poder respondre les assemblees locals, i que en molts casos han servit per debatre i reflexionar col·lectivament, tal i com ens agrada, fins a les assemblees territorials de fa una setmana on volíem detectar conjuntament quines són les oportunitats del moment polític, i també aquelles febleses i fortaleses que tenim com a organització i moviment.

Ara entrem en la recta final d’aquest procés. En les properes hores rebreu la ponència política elaborada les darreres setmanes a través dels espais territorials, enquestes i del grup de treball nacional. El text incorpora una lectura del moment, tant necessària per a poder generar una brúixola, una proposta política en cas d’unes eleccions al Parlament de Catalunya, i una proposta de renovació organitzativa per tal de pensar la organització des d’una perspectiva nacional per als temps futurs.

Els propers dies tornarà a haver-hi Assemblees Territorials Plenàries per treballar el document, per millorar-lo conjuntament com a preàmbul de l’Assemblea Nacional del 14 de juliol. L’assemblearisme i la participació han estat sempre una fortalesa i la condició imprescindible, des d’una perspectiva d’esquerres i transformadora, per a construir una proposta política sòlida, il·lusionant i esperançadora que il·lumini la grisor en la que el darrer cicle polític ha sumit al país.

Sabem que han estat mesos de feina incansable a cada racó del nostre país, que ens mereixem un descans. Però també som conscients de la responsabilitat que tenim com a organització amb les classes populars del país per a donar resposta a l’exercici del dret a l’autodeterminació i als drets socials, civils i polítics que veiem com sistemàticament són amenaçats i negats per l’Estat i el règim.

Els darrers dies, s’ha filtrat una noticia en la que s’insinua que el Secretariat Nacional dimitirà en bloc i, més enllà de la dinàmica de filtració sistemàtica d’informació organitzativa, és important per una banda constatar el compromís del Secretariat Nacional amb el procés polític i organitzatiu que cristalitzarà el proper 14 amb les assemblees nacionals. I per altra banda, la maduresa política col·lectiva de l’estructura nacional i territorial de la militància de la CUP, que davant d’un moment polític complex, assumeix la responsabilitat de repensar-se, política i organitzativament, suposi el que suposi el resultat.

És per tot això, que des del Secretariat Nacional us animem a participar activament d’aquest procés de debat polític convençudes que només amb la màxima implicació de la nostra gent podrem enfortir el projecte d’Unitat Popular que aquest país necessita i es mereix, un paper cabdal i unes propostes polítiques indispensables per construir la República lliure, socialment justa i feminista que volem i necessitem.

Davant les dificultats, la repressió i el cansament, la gent de la CUP doblem l’aposta. Perquè per vèncer cal anar-hi, anar-hi i anar-hi.

Secretariat Nacional de la CUP

Països Catalans, 1 de juliol de 2019

Font: http://cup.cat/noticia/carta-del-sn-cal-anar-hi-anar-hi-i-anar-hi

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

La torradora d’Àlex Hinojo | Bernat Dedéu

2019-07-03T07:28:00.001+02:00

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Bernat Dedéu

De l’excel·lent documental Llenguaferits del 30 minuts del passat diumenge, la terregada de Twitter i tota quanta xarxa-on-perdre-el-temps n’ha viralitzat un fragment en què el nostre grandíssim viquipedista en cap, l’Àlex Hinojo, situava la necessitat de poder adreçar-se en català a màquines i andròmines com una garantia indispensable del futur de la nostra llengua. En Kippelboy ho va exemplificar amb una torradora per fer-se entendre millor, però la idea es podria aplicar a qualsevol dels dispositius amb què ens adreçarem verbalment en un futur gens allunyat i als quals, només faltaria, hem de poder-nos dirigir en català. La idea semblaria entenimentada fins i tot a un napbuf; a saber, els idiomes s’han d’adaptar i han de poder-se emprar naturalment quan afrontem canvis als mitjans d’ús corrent. Però al país de la ruqueria perpètua, ai las, tot costa una mica més.

Que una gran part del món polític espanyolista (inclosa l’esquerra xupiguai que s’indigna quan una foca mor injustament, però per a qui vetllar per la salut i pervivència d’una llengua li resulta una cosa massa rural o, com diria el meu estimat amic Bassets, “del catalán de payés”) s’hagi dedicat a escarnir l’Àlex indica com n’ha estat d’adequada la programació d’aquest, insisteixo, magnífic programa. Perquè sota la broma crítica a allò que diu l’Àlex, que com tot el que sosté és d’una gran intel·ligència, hi ha la sempiterna noció segons la qual les llengües minoritàries no haurien de tenir accés als mecanismes tècnics, dispositius i digitals del món global. Dit amb menys pedanteria, que això del català hauria de resignar-se a ser una llengua menestral per xerrar sobre naps i cols, però pel que fa a la física quàntica o l’existencialisme hom hauria de parlar l’espanyol per sistema.

L’Àlex Hinojo situava la necessitat de poder adreçar-se en català a màquines i andròmines com una garantia indispensable del futur de la nostra llengua

De fet, la torradora de l’Àlex exemplifica una de les millors idees d’aquest Llenguaferits. A Catalunya, l’ús del català en àmbits de la cultura especialitzada, com ara el de les editorials independents o el teatre, té una salut envejable i robusta. Però és en els productes i emissors de consum massiu, com ara a Youtube o en fenòmens com els mems, on el català és pràcticament invisible. Fallem a tot arreu, en aquest sentit? Doncs no, perquè la Viquipèdia en català (precisament gràcies a pencaires com l’Hinojo) ja té més de 600.000 entrades i és al Top 20 mundial de llengües més emprades a la Wikipedia. Ras i curt, això vol dir que on el català pot córrer lliure, sense cap mena de restriccions ni l’assetjament de l’administració espanyola, pot competir sense cap problema amb les primeres llengües del món. Tot això, insisteixo, mercès a la feina dels seus autors anònims.

L’Àlex Hinojo ha iniciat 12.000 d’aquests articles i n'ha col·laborat en més de 60.000; de fet, no passa un sol dia sense escriure’n un de nou quan veu que a la Viquipèdia manca un concepte o un nom interessant pel saber col·lectiu. Aquesta feina titànica és d’una importància vital, atès el nombre ingent d’adolescents, joves i professors que ja no consultem les enciclopèdies consuetudinàries –en paper– sinó que viatgem directes a can Google perquè ens resolgui els dubtes. L’Hinojo, en un país normal, acumularia moltes més estàtues que acudits. I creieu-me, si jo fos el propietari d’una editorial, d’una empresa de màrqueting o de comunicació, el primer que faria, cagant llets, és fitxar-lo com a directiu i pagar-li tota quanta torradora necessiti per exercir la seva feina. Un objecte que, per cert i com no podria ser d’altra manera, ja té la seva corresponent entrada a la Viquipèdia.

Font: https://www.elnacional.cat/ca/opinio/bernat-dedeu-torradora-alex-hinojo_400261_102.html

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial