entre somnis i realitats

Contrastos

noreply@blogger.com (Carme Fortià) — Sun, 29 Dec 2024 11:53:00 +0000

El grinyol de les portes inicia els jocs de la fam i l’insuportable cansament en un vespre plujós s’ocupa de trobar lloc en un rodalies ple a vessar. La cantarella de la meva companya es perd entre les llums d’una Barcelona nocturna. Un parell de llavis femenins, dolços i humits s’acomiaden entre masegades tendres i un noi massa jove per dur bigoti gira les darreres pàgines de “Guanyaràs una mar llisa”. El frec del paper, el suau cop al tancar-se i la nostàlgica mirada de qui mor en un món alternatiu ensordeixen el sotragueig i alleugereixen la desesperança de veure tres joves amics abduïts per pantalles brillants.

La sirena i el trapezista

noreply@blogger.com (Carme Fortià) — Fri, 16 Aug 2024 16:28:00 +0000

L'illa de gel i foc, en diuen alguns, l'illa de lava, neu i fred glaciar. Desèrtica tret de les comptades ciutats on els humans s'aventuren a habitar, tot i la perillositat amenaçadora de plaques tectòniques que periòdicament fan remoure els pilars dels seus somnis.

Excursionistes i esportistes amants dels racons inhòspits cerquen en les rutes per aquells indrets de dies curts i nits eternes, o nits curtes i dies eterns, un espai on trobar la màgia vital que encendrà l'espurna de les seves vides. Recorren carreteres buides que serpentegen pels espais desèrtics i glaçats, on un circ ambulant ha trobat una llar pel seu espectacle més tendrament macabre... Els pallassos anuncien davant de dos alpinistes italians el seu millor número de l'hivern nocturn: una sirena expulsada del mar que lluny de mutar la seva cua en dues cames que li permetin caminar i enamorar aquells ulls mediterranis, aleteja fortament sota el gel, esperant inútilment trobar una escletxa en la pista que forma la base del tendal del circ. Tota ella s'impulsa sota la llum focal i ballant al so d'una trista cançó intenta trencar aquesta capa de glaç, cop rere cop, esgotant les poques forces que li queden amb els ulls vessats de llàgrimes. El trapezista segueix el seu impuls, ballant amb la seva ombra, il·luminat en la més negra nit, buscant les mans de la seva estimada però incapaç de travessar l'espai que els separa.

I així el dolç piano acaba la seva cançó. La desesperança de dos amants que no es retrobaran vesteix els pocs espectadors que marxen a seguir la seva ruta, buida ara d'alegries, per aquesta Islàndia de circs cruels. L'ombra de la sirena i el blau trist de seva mirada els perseguirà i potser els robarà la màgia que cerquen per poder trencar en el poper espectacle aquesta gèlida frontera que la manté lluny del seu amant.

Posa un gos a la teva vida, que les pors paguen els riures!

noreply@blogger.com (Carme Fortià) — Fri, 07 Jun 2024 17:31:00 +0000

Les anècdotes de les pors més sentides omplen avui les pantalles. És el dia de desfogar-se posant llum als temors més profunds que tenen un final inesperat. Una reunió de traspàs d'informació laboral que acaba sent un punt de trobada necessari.

La Júlia, dins la seva aparença de ferma seguretat, serietat, independència i autoestima, de cop desconnecta lleugerament d'una llarga i afable explicació (irònicament parlant) i una ombra altera la seva mirada. Crec que estic a punt de ser testimoni auricular d'un assassinat, xiuxiueja, les parets de paper de fumar em transmeten la impaciència de dos familiars que semblen enemics jurats. Al principi pensava que potser els havien entrat a robar, però amb els dies de viure aquí, he vist que no, que ells són els lladres de la tranquil·litat i el bon viure del veïnat, escampant als quatre vents les seves penes i matant-se a través dels ganivets afilats d'un llenguatge ben bé vulgar, per dir-ho d'alguna manera.

La Gabriela entra al ring explicant com fa dos dies estava sola al menjador de casa seva i va arribar tard a una reunió del migdia. El motiu? Un fort soroll a l'habitació de les seves filles que des de l'escola estant no podien provocar. El seu marit és un gran expert en ventilar la casa, però no en tancar els finestrals que donen a peu de carrer, cosa altament agosarada en uns baixos del centre de Barcelona. Alterada, escoltava atentament el rebombori, explica. Semblava algú ho remenava tot, i clar, la meva imaginació volava pensant en qui em trobaria si anava a mirar. Intentant trobar la valentia en els ganivets de cuina, m'hauríeu d'haver vist empunyant el més gran de tots, a l'estil de Hitchcock, adreçant-me més silenciosa que una ombra a l'habitació de les nenes, preparada per atacar però morta de por per dins. La porta entreoberta, el soroll seguia i jo fent tard a la reunió amb els tècnics del projecte. Respiro fons, molt fons, intento fer un soroll, potser em senten i fugen. Però el rebombori segueix, impassible. Torno a inspirar i obro la porta de cop, tot està cap per munt, el desordre reina entre les joguines de les nenes, però no hi ha ningú de la meva alçada... Baixo la vista i sabeu què em trobo? El robot aspirador que ha quedat enredat amb una construcció creativa de les nenes i la capa dels diables, donant voltes entre les peces de fusta, la cuineta, el poblat medieval que havien deixat exposat enmig de la catifa; el robot donant voltes a tort i a dret enmig del caos, com un drac agonitzant entre els cavallers i les nines, ferit de mort, però fent tot el soroll possible. De cop miro el finestral, veig una veïna passar i mirant-me espantada, el mirall de l'armari de les nenes em torna el meu reflex en la posició del guerrer (que les classes de tai-txí serveixin per alguna cosa!), amb el ganivet de la cuina ben agafat i en posició amenaçadora, i esclato a riure. La veïna marxa aterrida i jo rient com si fos la reina de cors a punt d'ordenar que matin a algú, tanco el finestral, paro el robot i torno al portàtil. Entro a la reunió sense poder parar de riure i silencio el micròfon, esperant asserenar-me per tornar al dia a dia de l'empresa.

Entre els riures de totes, minuts després en Joan sentencia tot seriós, noies heu de posar un gos a la vostra vida. Un gos que quan estigueu a casa vostra, a quatre vents, us alerti de qualsevol presència estranya. Que us faci quedar garratibades quan estigueu al sofà, soles, i ell comenci a bordar nerviosament dins de casa i mirant alertat la porta d'entrada, que evidentment encara no heu tancat amb pany i clau. Si si, aquesta és la meva història, ho reconec... Eren quarts d'una de la nit, no esperàvem cap visita i no podia parar d'imaginar-me què podria despertar la fúria que el meu gos deixava anar. Les opcions que tenia eren senzilles: aixecar-me i mirar què passava fora, o aixecar-me i tancar la porta amb pany i clau. Però no, la realitat és que em vaig quedar garratibat. La meva dona es va despertar i em va trobar al sofà, sota la manta, mig amagat, escoltant els lladrucs impacients del gos. Jo només pensava en què passaria si obria la porta, si algú se'm tiraria a sobre, si veuria cara a cara el lladre, si... I mentre imaginava això, m'anava enfonsant cada cop més en el vell sofà de casa, pensant que si jo no veia qui fos que estigués a punt d'entrar, aquesta ombra sense cara tampoc em veuria a mi (tot i les dimensions de l'embalum que faria al amagar-me sota la manta)... Una estratègia molt valenta oi? Teniu un gos, teniu-lo, que us avisarà... ara bé no sigueu tant valentes com jo que la meva dona encara riu. I perquè bordava el gos? Doncs ja mai ho sabré del cert, quan la Nora va obrir la porta, va sortir disparat a la part de darrera, potser era un animal salvatge de quatre potes que es devia amagar. O de dues, vés a saber.

Aquest matí els riures emplenen les pantalles del Teams. Deixen anar la seriositat que cada dia els omple i fan divendres, i riuen que riuran, perquè les pors paguen el riure.

El Gopena

noreply@blogger.com (Carme Fortià) — Mon, 22 Apr 2024 16:19:00 +0000

[Inspirat en la il·lustració del llibre "Imagina animales" de Xosé Vallesteros i Juan Vidaurre]

El trobaràs als carrers ja buits de gent on es fan els mercats setmanals. Entre caixes abandonades podràs veure una mirada de pena, com si d’un xaiet a l’escorxador es tractés. Sovint se sent abandonat per tenir un punt massa de coloració o una taca de maduresa fatal que fa allunyar els humans. De pell més aviat aspra i d’un verd grogós, el Gopena espera incansable ser el millor animal de companyia, però rau trist i oblidat en els carrers de pobles i ciutats.

L'ancià

noreply@blogger.com (Carme Fortià) — Sun, 07 Jan 2024 11:40:00 +0000

Durant dos mesos seguí la mateixa ruta. L'hàbit l'alliberava de les pors interiors que cada albada la perseguien com monstres afamats, preparats per devorar-la a ella i a totes les seves il·lusions i esperances de futur.

A les sis i dinous minuts entrava en un tren a mig omplir, a la segona porta del primer vagó. Seia en aquelles butaques grises de plàstic dur, a contramarxa, al costat de la finestra i a prop d'un grup de dones que parlaven massa alegrament per no haver-se fet ni de dia. Treia de la seva bossa els cascs manllevats de la seva ex-parella i començava a escoltar la llista de reproducció de Dark City. Tancava els ulls i l'eco exasperant de les veus de les quatre dones es difuminava amb un tecno lúgubre que donava continuïtat als malsons de la nit. Trenta-vuit minuts després el tren començava a buidar-se i tots els humans semblaven estar a punt de batre's en duel per veure qui seria el primer en baixar del vell i brut vagó. Ella esperava dos minuts i catorze segons per aixecar-se d'una revolada, just quan "Breath it in" començava a sonar.

De l'estació del centre en recollia la seva bicicleta, es posava el casc, se'l cordava meticulosament i començava a pedalar per una ciutat que lentament es despertava. El vent li refrescava les galtes i la raptava violentament del món oníric, la seva mirada estimulada observava meticulosament els detalls d'aquell passeig per on hores més tard caminaria tota una massa de turistes zombies víctimes del capitalisme imperant. Sovint s'havia d'aturar en el semàfor que li donaria la llum verda per enfilar avinguda amunt.

Creuant la ciutat a cop de pedal arribava sobre les set i nou minuts a la zona alta. Allà, uns tres mestres abans del famós i luxós centre comercial sempre es trobava amb el vell porter de la Torre Ambre, que tot i l'edat dels seus ossos malgastats per una vida al servei dels altres, sortia cada matí a fer uns estiraments a la seva catifa. Un error d'interpretació que no va detectar fins tres setmanes després d'haver iniciat la seva nova rutina, quan inusualment el tren arribà tres minuts i quaranta-dos segons més tard, i aquest minúscul fet provocà que se n'adonés que el vell porter no estirava els seus músculs, sinó que orientat cap a la Meca, duia a terme una altra sèrie de cerimònies matinals. Examinà, sorpresa, la seva fisonomia que, lluny de tenir una aparença que pogués delatar la seva inclinació religiosa, obtenia una aura extremadament sospitosa. Un esguard que es buidava en cada inclinació, deixant que el blau de les seves ninetes es tenyís de la negra nit, tot fent tremolar el manillar de la seva bicicleta.

Era real el que veia?

Deixà aquell fantasma i seguí avinguda amunt fins el carrer que la duria a la porta de la seva feina. L'olor enganxifosa del forn que obria les portes als primers oficinistes la volia atreure a consumir els dolços pecats, però evitava la temptació cada matí i deixava que fossin altres els que sucumbissin a les velles drogues del passat.

Quan feu dos mesos exactes de repetir aquell trajecte, el vell porter de la Torre Ambre desaparegué de l'escenari. La seva catifa ja no omplia el parterre de l'avinguda durant aquells efímers minuts. El seu posat enigmàtic no el saludaria cada matí. Havia desaparegut sense deixar major rastre que l'esfereïdor record de la seva mirada mutant.

Trescant un dia sense fi

noreply@blogger.com (Carme Fortià) — Mon, 16 Oct 2023 03:52:00 +0000

Es feia tard i va assumir que aquella esgarrinxada nit no veuria adormir-se el seu fill. Tot havia sortit del revés i si hagués pogut demanar un desig a la làmpada màgica de la seva infantesa, aquest seria tornar a començar el dia. Inusitadament, quelcom passà en aquell tren de rodalies i com les abelles, ella trescaria en un dia sense fi. Així es despertà de nou, agafant les eines de llauner, però es deixaria la clau Allen número set que necessitava per solucionar la fuita del senyor Martí. Sortiria de la cuina espantada i a corre-cuita, desitjant que ningú fos testimoni del desgavell. Xocaria amb l'arpa del menjador i la sang li degotejaria tota rosada tacant la delicada i exclusiva catifa. Es voldria fondre però no podria i tocaria suportar estoicament la cridòria indecent (i merescuda) del senyor Martí. Aquell fou la seva primera part del dia, que si bé havia començat amb la mirada plena d'amor del seu primer fill, havia acabat com el rosari de l'aurora. A la tarda hauria de tornar a deixar la furgoneta al mecànic i esperar que la Maria deixés de garlar tant animosament amb ell per donar-li les claus i còrrer cap a l'estació. Al tren per fi tindria 10 minuts de descans, abans de començar les classes nocturnes, travessant camps d'ordi que semblaven conduir-la a una pau que encara no hauria assaborit. Però el cicle de tardes patí la mateixa sort del matí, i les seves desventures seguirien perdudes per l'edifici estudiantil. Tot es repetiria constantment com l'eixam d'abelles que va i torna al rusc, perquè dissortadament el seu desig en aquella nit en un tren de rodalies es compliria, però el preu a pagar seria un infern de repeticions on mai arribaria a veure l'esguard del seu fill abans d'anar a dormir.

Les joguines de l'avi

noreply@blogger.com (Carme Fortià) — Tue, 22 Jan 2019 17:08:00 +0000

Ahir a la nit el petit de la casa em va sorprendre amb una de les seves infinites preguntes...

- Mama, amb què jugava el teu pare?

El meu pare, el seu avi Carles, aquell que no va arribar mai a conèixer i que només pot imaginar-se'l a través dels meus records o de les fotografies que algunes vegades arriben a les nostres mans. Aquell avi de qui se'n parla poc, deixant el passat al passat, com si els temps viscuts ens fessin nosa o no tinguéssim mai temps de recordar-los.

I de sobte una pregunta innocent que torna a fer un pare present, i busco imaginar-lo, intento buscar en les històries que mai ens va relatar quines eren les seves joguines preferides, amb què s'entretenia quan el temps de la postguerra li deixava ser un nen. Però no ho sé. La meva germana em diu que mai ens va explicar aquestes coses, i jo li responc que mai les vam preguntar.

La sensació de no conèixer el passat de la meva família em dol, una sensació vella, coneguda, que retorna xiuxiuejant-me que un cop vaig voler narrar la història de l'avi d'Igualada i no ho vaig fer, una sensació que va retornar després de nadal en acabar el llibre de les Argelagues... una sensació que no vull que desaparegui tot i el perill que corre per la manca d'un temps present que com una màquina ferotge es menja els moments de tranquil·litat.

M'agradaria treure pols al passat oblidat, tornar-lo a fer present per explicar-li al petit de la casa, per saber com eren la vida dels meus, que sovint no ho van tenir fàcil. Fer memòria. Recuperar la seva memòria, dels que ja no hi són i dels que tenim la sort que encara ens acompanyen.

- Mama, amb què jugava el teu pare?
- Doncs no ho sé fill, potser amb un cotxe, o amb un tren... Saps què farem? Li preguntarem a la meva tia Rosa.

"Doncs no Carme... Quan érem petits érem molt pobres. Els cotxes i els trens no existien per nosaltres. Però no ens importava, érem feliços amb els regals que els reis ens portaven, unes pilotes i unes bitlles per tots els germans. Al teu pare li encantaven, hi jugava moltíssim. Fer caure les bitlles darrera casa i sentir com petaven al xocar entre elles.
També teníem trenca-closques, i contes i pintures, coses pràctiques que ens servien per passar l'estona i per aprendre.
De joguines com et deia ben poques. De fet ens les fèiem nosaltres. Tots, tant nens com nenes jugàvem molt a corda. De fet, una corda servia per crear milers de móns, per saltar, per lligar-la a un pal, a un arbre... ens esbargíem amb qualsevol fòtil, no necessitàvem grans coses, la imaginació i les coses que trobàvem al carrer ho eren tot. De fet, passàvem moltes hores al carrer jugant, al darrera de casa, un pal, un cordill, quatre pedres eren les joguines predilectes a l'abast de tota la canalla.
Recordes que la casa del costat era una fleca? Allà també hi anàvem sovint. Tenien tot de llenya apilada per fer el pa al forn i nosaltres hi fèiem cabanes. Era fantàstic. Eren altres temps aquells.
Dels veïns de Can Tòful te'n recordes? Els que venien vi. Ells van ser els primers que em van regalar una nina, imagina't.
Però no ens sentíem pobres a casa, tot i que ho érem. Però de sentir-nos-ho no, tot rutllava molt bé no creguis. La iaia Magdalena era una gran dona i molt treballadora. Sovint alguna veïna també venia per demanar-nos quelcom a nosaltres. Temps de mancances, temps d'ajudar-nos entre nosaltres, però aquestes ja són altres històries...".

Fields of rain...

noreply@blogger.com (Carme Fortià) — Fri, 25 Jul 2014 08:20:00 +0000

Torno a agafar el cotxe i condueixo en direcció a rehabilitació, ja he deixat en Bernat amb la seva àvia, quan de sobte sona una cançó que acompanya el matí, la pluja que cau amb parsimònia i el meu estat emocional.

Fields of gold de Sting

http://youtu.be/KLVq0IAzh1A

Per un moment aquesta matinada m'he sentit mala mare... i al veure escrit aquest pensament ho veig com una exageració però així són certes emocions, irracionals i exagerades.

Fa dies que el petit ós es desperta sovint a les nits, de fet sembla que s' hagi fet amic de les febrades puntuals i els mocs i no les deixa anar. Com a causa o efecte o senzillament com a un element més de la suma s'ha hagut de separar de nosaltres i passar el dia a l'escola bressol o quan la febre no li permet amb la iaia. I de la combinació de tots els elements en resulta nits intranquil·les i de dormir poc.

Però avui no s'ha queixat i jo m'aferrava a la idea d'aprofitar fins l'últim minut de son que el petit ens regalés.

En David em pregunta si tindrà febre i jo molt convençuda li responc que segur que no, que se'ns hauria queixat com fa de costum i que no estaria dormint o movent-se tranquil al bressol. Però jo no comptava amb què estigués tant ko com per cridar-nos l'atenció pobret... i quan l'he anat a veure a quarts de cinc estava a 38.5 ... l'he abraçat, bressolant-lo, fent-li petons sanadors i xiuxiuejant-li un ho sento a cau d'orella. Després he deixat que la màgia de l'apiretal fes el seu efecte mentres menjava abraçat a mi i s'acabava adormint profundament una hora més.

Coses de ser mare

noreply@blogger.com (Carme Fortià) — Mon, 21 Jul 2014 19:43:00 +0000

Quan em vaig quedar embarassada i ja a finals de l'embaràs vaig decidir reactivar aquest bloc. Molts pensaven (i deien) que era molt agosarada i que potser no podria amb tot.

I és ben cert, tenien tota la raó.

Els últims cinc mesos he viscut en una bombolla fent un curset de maternitat exprés i amb les pràctiques reals de forma simultània. I ara m'han deixat anar per retornar a la vida que tenia abans de néixer en Bernat...

Amb el que el temps s' escola entre els meus dits i tot allò que voldria fer es queda en un futur condicional incert. I vés a saber si aquest bloc de petites històries personals romandrà actiu gaire temps més, però aquest -ia segueix existint i la voluntat hi és...

O sigui que per ara aquí seguim. I avui retorno per deixar-vos amb una imatge d'un petit kit de supervivència de la mare treballadora que vol continuar uns mesos més amb l'alletament del seu fill tot i les hores de feina i de viatges en tren!

Una cançó... Flirt The Wind de Nick Roach

noreply@blogger.com (Carme Fortià) — Wed, 19 Feb 2014 10:14:00 +0000

De casualitat l'he trobada per internet, la seva melodia, les seves veus, tot em transporta a un estat de pau, calma i tranquil·litat.

Your green skirt flirts the wind as I follow you
Through crowds of gray a thousand voices play

Begin umbrella beats but I still follow you
Through the pouring rain hopscotch where puddles drain

Give only careful peeks because if you notice me
You just might look away the thought makes me afraid

As we roam, your shadow becomes my home
Where I’m alone And I hold,
these dreams that are all that I own
All that I know

Footsteps forgot and lost where I am wandering
Fade in and out the world around me

Swift wind, forget my skin where I am wandering
A thousand little sounds are drowned when you’re around me

I’m scared to step too close because that would make you real
This dream could drift away the thought makes me afraid

Aquella noia

noreply@blogger.com (Carme Fortià) — Wed, 05 Feb 2014 08:00:00 +0000

Amb un bolígraf a la mà, asseguda al llit d'una habitació interior de porta trencada, amb un radiocasset vell, rebobina una cinta desgastada i copia aquella lletra que la transporta a un món diferent, d'amors i desamors de la veu d'en Carles Sabaté.

S'imagina sent la noia de l'altre cantó del bar, creuant mirades entre el fum del bar, i es transporta a móns imaginaris on ella és la protagonista de l'amor d'una lletra de cançó.

Anys després, torna a sentir la mateixa cançó quan condueix cap a casa. Ja no se sent la protagonista d'una cançó de Sau, però sap que la millor melodia és la que ha anat creant amb el pas dels anys i sent que les històries d'amor no existeixen només a les lletres romàntiques d'amors i desamors sinó també en una dolça realitat.

No encara...

noreply@blogger.com (Carme Fortià) — Mon, 27 Jan 2014 09:26:00 +0000

S'acosta una data, és un moment important per tu, per la teva parella, pel que ha de néixer, per la teva família i pels amics. Tothom està emocionat. Tothom està nerviós. Tothom té moltes ganes de que el petit arribi, veure'l i conèixer-lo. Tot es prepara per ell.

Mentrestant, a casa, seguim tranquils, gaudint d'aquests darrers dies de calma; ja s'han acabat els exàmens, cremem rostolls, ell talla les fustes seques per tenir combustible per la xemeneia, anem a comprar llenya per ampliar la reserva, passegem pels camins que d'aquí poc farem els tres, quedem amb amics fent broma sobre si els haurem de fer fora de casa ràpid o de si haurem de marxar corrents, etc. Però tot en un mar interior d'onatge tranquil.

I la data s'acosta. I quan més a prop està més s'agita el mar emocional de totes les persones que estan pendents d'unes bones noves que no arriben.

Havia sentit de futures mares que es posen nervioses a causa de l'entorn, on preguntes com: "encara no?", "què tal?", "hi ha novetats?" i similars els afecten de mala manera. Em creia immune a aquest tipus de nerviosisme, pensant que és el més normal del món que les persones que t'apreciïn et preguntin i estiguin pendents, i que és bo saber-se acompanyat. Si bé era capaç d'entendre que hi ha situacions en que ja necessites que el moment arribi i aquest tipus de comentaris constants no ajuden massa, no em sentia formar part d'aquest cercle, i en certa manera tampoc m'hi sento ara... no obstant... quan respons aquesta pregunta més de 10 cops al dia sense contar les vegades que ho fa la teva parella, t'esgotes mentalment, i l'onatge nerviós de totes les persones que tens al voltant amenaça en assetjar el teu petit mar en calma.

La bona intenció, l'interès més sincer i noble, les ganes de saber de tu i de la nova vida que estàs a punt de començar sol acompanyar aquesta sèrie de preguntes que els diferents canals de comunicació del segle XXI facilita (whatsapps, facebook, hangouts, twitter i altres xarxes socials, a més, és clar, del telèfon), i el pensar en aquesta motivació és el que et salva de cridar als quatre vents: "no, encara no! que ja us avisarem quan arribi!!!!".

Però entre pregunta i pregunta no pots evitar imaginar la possibilitat de poder penjar cartells a l'entrada de la recepció de qualsevol missatge de les xarxes socials, com qui posés un contestador automàtic al telèfon, que digués: "No encara... està molt bé resguardant-se de la fred que ha d'arribar. Quan ens saludi us ho farem saber a tots!". I a partir d'aquí, si encara vols deixar un missatge, endavant ;)

La conclusió de la meva petita història:

Gràcies a tots i totes per preguntar, sents que hi ha persones tant de les que veus habitualment com de les que no que estan pendents de tu i això et fa sentir estimat.
A la propera futura mare, personalment, no li preguntaré quan arribi la data. Són moments importants, íntims i que cadascú pot viure d'una manera o d'una altra. A vegades potser el millor és esperar a que et donin notícies o més endavant.
Tampoc m'espantaré o m'emocionaré o posaré el crit al cel si no em responen al moment o senzillament si ja no rebo resposta o si aquesta és breu i automàtica com sortida d'un patró. A l'altra banda de la xarxa potser comença a reinar-hi la desesperació d'un regal que no arriba, de tantes altres preguntes com la meva o de qualsevol altra situació desconeguda.
I un dels millors consells per les receptores d'aquests missatges que un metge li va dir a una amiga i que vés a saber si potser acabaré seguint és que si et comença a afectar desconnectis les xarxes i bloquegis el canal d'entrada. El més important ets tu i el petit, i el que més necessites és tranquil·litat.

Pla de naixament

noreply@blogger.com (Carme Fortià) — Wed, 22 Jan 2014 08:00:00 +0000

Algun cop heu intentat plasmar unes preferències sobre com ha de ser un moment que serà un dels moments més significatius de la vostra vida?

És curiós com cada dona pensa abans del Dia De que li dic jo. Algunes tenen por, altres tenen una idea molt clara de com els agradaria que fos, altres no hi pensen, altres senzillament no en tenen cap idea, altres - com jo que diu la meva parella - són molt "hippie-flowers-pau-i-amor-que-tot-ha-d'anar-bé".

No tinc ni la més remota idea de com serà, però sé que sigui com sigui, serà. Intento gravar-me a la memòria el que diu la meva llevadora, que quan la ment comenci a jugar les seves males passades recordem sempre que "jo estic aquí per què tu puguis néixer" i ens centrem en el petit (o petita) que ha de sortir.

Avui, per fir, quan ja queden només vuit dies per la data probable de part m'he decidit a omplir el pla de naixament. A marcar unes caselles que permetran a l'hospital saber quines són les meves preferències - com si jo mateixa ho tingués tant clar, sembla que diu una veueta interior.

No em fa por (ara), no temo al dolor (ara) tot i que no sé si el resistiré ni com, ni si cridaré que em droguin ja o que m'obrin d'una vegada per treure'm en Bernat (cosa que mai diria que hauria de cridar, el part per cesària és el que menys desitjo, però mai se sap què fa l'esgotament físic i emocional de parts que semblen històries de mai acabar). Tinc ganes de que arribi el dia i les parts més escatològiques li fan més fàstic a la meva parella que misteriosament a mi. Tot i que no vull que em gravin, no cal ;)

Petites-grans sorpreses

noreply@blogger.com (Carme Fortià) — Thu, 16 Jan 2014 18:31:00 +0000

Dilluns dos de setembre del 2013.

Comença de nou el setembre, la feina desbordant, l'estiu s'escola en les últimes tardes de tranquil·litat.
Arribo a casa, cansada encara de l'activitat del cap de setmana i desbordada d'emocions.
El nostre petit, encara sense nom, creix. Són ja quatre mesos i escaig i sembla que fos ahir que vèiem aquell resultat positiu en un tros de plàstic.

Arribes a casa i em portes una petita-gran sorpresa. Una orquídia lila que desprèn vida, amor, esperança, il·lusió i tot un món de possibilitats. El primer cop que em fas un regal així, per què sí, unes flors delicades per uns moments especials. T'abraço i et miro emocionada. Tot es diu en una sola mirada.

Dijous setze de gener del 2014.

Quatre mesos i escaig després les flors que la nostra estimada orquídia sembla que comencen a caure. Quatre mesos engalanant el menjador amb la seva bellesa, quatre mesos acompanyant el creixement d'en Bernat. I ara, quan sembla que ja queda poc perquè el nostre petit arribi, ella comença a perdre les flors, potser per deixar espai al seu petit somriure que de ben segur il·luminarà totes les estances d'aquesta vella casa de poble.

I qui sap, qui sap si la caiguda de la seva última flor simbolitzarà la teva arribada...

Set

noreply@blogger.com (Carme Fortià) — Wed, 08 Jan 2014 09:43:00 +0000

Aquesta nit de cap d'any hem dormit abraçats celebrant que ja fa set anys que ens vam unir amb aquesta casa. Aquest dia 1 de gener ens hem llevat somrient pensant en la fred que passàvem aleshores, quan encara no teníem ni la calefacció i ens escalfàvem amb una estufa de llenya i quatre radiadors d'oli, dormíem escoltant el vent escolar-se per les finestres i miràvem una pel·lícula en un futton de dues places on dormíem quan feia massa fred per pujar a l'habitació.

Set anys en família, amb en Joel i la Tana, i aquest setè any que començarà sense aquesta petita reina egípcia però amb un nou-vingut més, en Bernat, i un Joel que ja no és el nen que podia agafar la bicicleta i sortir a voltar per les pujades i baixades de Cànoves, sinó el noi que ara pensa en les motos, el somriure d'alguna noia i el que la nit li farà viure.

Set anys construint records en aquestes parets a quatre vents. Sembla mentida com passa el temps... Set anys de grans moments, i els que vindran!

Casa... Any 2007

"L'elecció del nom" - Història d'una sèrie fotogràfica I

noreply@blogger.com (Carme Fortià) — Sun, 05 Jan 2014 19:49:00 +0000

Molts ja coneixeu la meva passió per la fotografia, però generalment he estat jo la que s'ha amagat darrera la càmera, essent poques vegades l'element central que l'objectiu i el fotògraf ha de capturar.

Però el tenir en Bernat dins meu i l'haver fet ja varis reportatges de dones embarassades em van fer desitjar guardar també un petit record de tot aquest moment. L'Àlex i l'Ana van ser els fotògrafs que han fet possible aquests moments i tot just ara començo a veure. Els tres hem participat en les idees de fotografies, el muntatge i finalment jo me n'encarrego de la selecció i el revelat digital de les fotografies que vam fer el dia 22 de desembre del 2013.

L'elecció del nom

Una de les idees que em van venir de veure altres fotografies sobre embaràs i dones embarassades per internet era capturar l'elecció del nom d'en Bernat en una imatge. Finalment, després de 51 fotografies fetes, unes 15 editades, he acabat fent aquesta elecció de 7 imatges... Ara no sabria com seguir amb la selecció per quedar-me'n un parell o tres, s'accepten suggerències!

Sota les pedres hi ha flors que encara no han nascut

noreply@blogger.com (Carme Fortià) — Tue, 31 Dec 2013 12:34:00 +0000

Princesa "Jardín" del llibre
"Princesas. Olvidadas o desconocidas"

Sota les pedres hi ha flors que encara no han nascut.

Em diu el llibre de princeses. Senzillament preciós.

Sota les pedres del jardí hi ha tresors amagats.
Penso jo.
I observo la imatge de la Princesa Jardí amb el seu para-sol fet de flors, ales i fulles vermelles amagant-se dels ulls curiosos en el seu propi Jardí.

Jardins com laberints, com petites vides que recorrem sense rumb o amb el timó fixat en direcció a l'est. Laberints com vides que es resolen o es compliquen, o com fets il·lusoris que qui sap quan i com arribaran.

Nous dies carregats de nous enigmes i de la il·lusió de ser viscuts.
Noves entrades i sortides.
Nous somnis.
Noves realitats.

Feliç 2014!

Ombres de la nit

noreply@blogger.com (Carme Fortià) — Thu, 26 Dec 2013 10:00:00 +0000

"Un raig de llum" per Carme Fortià
20/05/2013 Tossa de Mar
(Ruta blava de Passejant amb femfotos)

Navegava en un mar infinit de tristor i pena, desbordada pel que sentia, atònita pel que no es creia que estava passant de veritat al seu voltant. Un rostre neutre que no expressava emocions, la fredor del qual semblava que pogués arribar a trencar qualsevol esperança de que les coses podrien arreglar-se i seguir com sempre.

I ella no ho entenia. No entenia què ni com havia passat. No entenia com aquell sisè sentit li estava dient que hi havia quelcom amagat en les paraules innocents de qui parla sense adonar-se'n que està parlant més del compte, desvetllant secrets que fa molt de temps havia decidit enterrar. I ella sentia què li esperava si seguia estirant d'aquella intuïció, coneixia la resposta a la pregunta que es formulava al seu interior, i no volia, no volia fer-la una realitat, però finalment, la falsa il·lusió de que tot podien ser només imaginacions seves va poder més que la por a una veritat que trasbalsaria la seva vida.

Podria haver-li mentit, però la sinceritat era el bé més preuat que compartien, i ella sabia que ell no mentiria.

I formulà la pregunta.

I obtingué la resposta que ja coneixia.

I el seu món es trencà en milers de bocins.

I els minuts següents es convertiren en una pel·lícula que avançava en càmera lenta. Incrèdula mirava la seva falta d'empatia i compassió, la fredor creixent quan ella esperava un dolor compartit, una abraçada que mitigués el seu neguit, una mirada de penediment, unes paraules de consol, un petit tronc on aferrar-se en el mar de tempesta creixent que amenaçava en endur-se tot el seu món.

--------

Obre els ulls i sent l'escalfor del nòrdic abraçant la seva pell. El percep al seu costat, al petit dins seu dormint. El seu instint l'impulsa a abraçar-lo amb força mentre la comprensió que tot ha estat un somni, un malson, trenca el silenci de la nit i comença a sanglotar.

- Shhht, ja està bonica, era un malson, què ha passat? Shhht, tranquil·la, ja ha passat, tornes a estar bé, aquí amb mi...

Arriben les paraules de consol plenes de la dolçor que tant havia necessitat minuts abans quan un somni ple de força trastocava la seva pau nocturna. I ella dubta, dubta si materialitzar els moments que acabava de viure, per la por que esdevinguessin algun dia realitat, per la por a veritats ocultes inexistents fossin algun dia presents... Encadenada encara pel dolor d'un malson, comença a desvetllar-se i torna a la foscor de la nit, poc a poc les llàgrimes deixen pas a les paraules d'uns moments viscuts plens de dolor, i ell l'abraça fort consolant-la, fent que retrobi la pau de nou en la seva escalfor... un raig de llum.

A l'altra banda de l'objectiu

noreply@blogger.com (Carme Fortià) — Sun, 22 Dec 2013 19:56:00 +0000

Quan vaig saber que en Bernat apareixeria a les nostres vides no em veia protagonitzant alguna de les fotografies que tant m'agradava fer de dones embarassades, les seves corbes i panxes creant una vida...

Però finalment la il·lusió de tenir algun record d'aquests moments ha pogut més i avui m'he posat a l'altra banda de l'objectiu. Únicament aspirava a tenir quatre fotografies, una de la panxa, una altra amb el nom, alguna de més graciosa, una silueta... Res més. Però finalment hem estat tot el matí traginant trastos, no han parat de disparar, creativitat al poder i noves idees que passaven de la seva imaginació, al visor i que es convertien en una bona fotografia!

Exhausta, contenta i emocionada, em moro de ganes de veure el resultat de la seva feina, molts tresors amagats per descobrir.

Moltes gràcies Àlex i Ana!

Aquí us deixo un tastet de la sessió d'avui: "El nom".

"El nom" - Per Álex Gierecke i Ana Riu

Emocions contingudes

noreply@blogger.com (Carme Fortià) — Sun, 22 Dec 2013 08:49:00 +0000

Fa dies que hi penso, que em dóna voltes pel cap. Fa dies que em retrobo amb aquella ombra del passat que va néixer al 2007, un any de canvis, de trasbals emocionals on una part de mi va voler sobreviure a les inclemències d'aquells dies a través d'una bona dosis de creativitat.

Els motius són ben diferents però les emocions contingudes estan a flor de pell i aquella via d'escapament que formaven les paraules i el compartir-les amb altres persones anònimes i conegudes tornen a ser un present palpable.

Fa dies que hi penso...

"recupera aquell vell quadern de bitàcola i omple'l dels pensaments més íntims, de les opinions més sinceres, de les veritats més personals".

I aquí estic, donant-li un canvi d'imatge, recuperant aquell bloc perdut "entre somnis i realitats" ara que un somni esdevindrà una dolça realitat; tornant-li a donar vida, ara que una nova vida ens acompanyarà nits i dies; deixant un altre cop que les emocions contingudes en el carbonet d'un llapis i en els pensaments d'una ment que no para cobrin vida aquí i avui.

Com si anunciés la nova temporada d'una sèrie televisiva, enceto de nou aquest racó cibernètic que un dia va donar esguard a tota una part de mi, que me n'alegro de no haver abandonat mai, perquè així, avui, un any i mig després, puc recuperar, com qui recupera la mirada de l'infant que un dia va ser.

Racons de Sant Pol de Mar, 10/02/2013 per Carme Fortià

La porta de casa

noreply@blogger.com (Carme Fortià) — Fri, 22 Jun 2012 10:38:00 +0000

La porta de casa quasi mai es tancava, excepte quan ja es va construir l'Hipercor i ens van entaforar davant de casa el seu pàrquing gratuït, obert i assassí de mascotes.
Era gran i verda i només d'entrar veies el pati de ciment desigual, on a vegades la mare entrava el cotxe i els grans hi guardaven les motos, on jo hi jugava i els gats hi campaven.
Recordo un dia que la intentava escalar.
Porta, muralla, paret d'escalada i porteria. Fins i tot servia per jugar-hi a dards, fins el dia que m'hi vas fer posar al mig. Fou així realment? El teu reord és diferent, tu volies que m'apartés i jo tossuda no marxava. Potser em rebel·lava contra el germà gran, fent-li la guitza, però sigui quin sigui el record que dibuixa la realitat, vaig acabar astorada amb el dard clavat a la gola, i tu espantat que m'agafaves la mà, i els dos corrents a casa la tia, trucant-la a la seva porta.
Estàvem sols a casa oi?
El final de la història se'n va, fugint de mi...

Gràcies

noreply@blogger.com (Carme Fortià) — Fri, 24 Feb 2012 21:43:00 +0000

No sé si ho he arribat a dir... però aquesta nit, sento la necessitat de pronunciar, de teclejar, aquestes sis lletres màgiques que transmeten la màgia del saber compartir, estimar i conviure.
Gràcies. De tot cor. Sincerament. Des de la part més profunda de la meva ànima. Moltes gràcies.
Sense saber com m'he trobat canalitzant tota aquella energia que corria dispersa pels voltants de casa, que xocava amb els números estadístics del món laboral, que cercava incansable un espai on poder parar, descansar i agafar forma, aixecant-se com un gegant enmig d'un huracà.
Podríem parlar de coincidències, de camins que arriben a un mateix lloc, de les coses que succeeixen per algun motiu, per què sí o per la simple casualitat de la quotidianitat que ens envolta. Podríem parlar i parlar, i tinc la sensació que la nit acabaria i encara sentiríem que acabem de començar, envoltades de la il·lusió de qui té un somni. De sobte, tot flueix.
I sí, potser podria arribar a dir que ja tinc la resposta a la pregunta que una bona amiga em va fer al 2008... Ja sóc gran, sé què vull ser, sé qui sóc i sé què vull fer, quin vull que sigui el meu proper pas, quina és la direcció que vull seguir.
I te'n vull donar les gràcies. Per què sí. Per què així ho sento. Per què els nostres camins potser s'han creuat per mera casualitat, però dono gràcies a aquestes casualitats, a aquestes converses, a aquesta passió que desprens i encomanes, a aquest món meravellós que he conegut a través teu, a aquesta creativitat que despertes i fas créixer, gràcies per ser qui ets i per ser on ets.

I somiarem. Com la calma del mar en un dia serè, o amb l'energia d'un mar revoltat en un dia de vents i corrents, com la brisa marina, serena, que ens empeny a poc a poc, o com els vents forts que arriben i comencen a desordenar-ho tot creant un espai nou i diferent.

Somiaré i construiré noves realitats, aquelles que fins ara no havia acabat de veure i que ara es comencen a dibuixar davant meu.

Gràcies per formar-ne part.

Sense títol

noreply@blogger.com (Carme Fortià) — Sat, 28 Jan 2012 10:12:00 +0000

Comença a despertar-se el dissabte al matí, sento la pluja com cau melòdicament i em dóna el bon dia. Al costat hi ha la presència de qui ha abandonat el llit massa d'hora, i jo ronsejor al llit, intentant esgotar els últims minuts de son. Tanco els ulls, em giro, miro l'hora i continuo somiant, pensant en el dia que m'espera.

Finalment em llevo. Dóno el bon dia a l'agradable solitud que m'envolta. Recordo les cançons que ahir a la nit m'envoltaven i començo a carregar totes les bateries. La càmera, el portàtil, el cafè, l'esmorzar, la bona música i una dosis d'escriptura.

- Fa dies que no et venia a veure, oi?

- Molts, però en la teva absència hi eres... et notava, et sentia.

- No m'has enyorat?

- Saps que sí i que no a la vegada. No em venies a veure, però no t'amagaves de mí. Estaves amb la família, envoltada de móns nous i cares noves, i sempre retornaves, d'una manera o altra.

- Aquests dies em sento especial.

- T'hi sents perquè ho ets. Perquè has parat el tren i has decidit parar en una estació que fins ara no havies reconegut, la teva estació, casa teva. I és per això que el dia a dia a vegades se't fa una muntanya que no vols escalar.

- Plou.

- La terra es renova.

- I s'endú tot allò que ens enfosqueix...

Una imatge...

Una cançò...

No t'oblido

noreply@blogger.com (Carme Fortià) — Fri, 11 Nov 2011 05:01:00 +0000

Present en els meus pensaments, en els entorns virtuals dels qui encara et busquen sense veure més senyals de vida que el record del que un dia fores.
Però segueixes latent, amb un cor bategant que em nego a deixar oblidat.
Falta de temps potser?
Projectes nous?
Falta d'inspiració?
O tot una miqueta potser?
M'inclino per la darrera opció. Però no t'oblido, no deixo enrere totes les experiències que he tingut al teu costat, tot allò que m'has fet gaudir, desitjar, estimar, odiar i plorar; les receptes terapèutiques de l'escriptura, les amistats virtuals forjades i a vegades - sense voler - mig oblidades pel trànsit de la quotidianitat.

Dos nous projectes formen part del meu dia a dia, alguns que em demanen certa dedicació i que van més enllà de la feina, la família, els amics i els estudis a distància. Una nova pàgina, projecte d'altri que he agafat com a propi, el Bocaorella; un curs de fotografia que faig amb la il·lusió d'una nena petita amb el seu regal més desitjat i el bloc acabat d'estrenar, Fotografia Creativa II.

Però no t'oblido, i no et vull oblidar, i deixar de banda. Vas arribar en moments difícils i m'has acompanyat en moments de tots colors. Et quedes amb mi, amb més o menys freqüència, i no només en el record dels vells temps, sinó en el present i en la imatge dels que vindran.

El món de la fotografia

noreply@blogger.com (Carme Fortià) — Fri, 07 Oct 2011 04:16:00 +0000

Focus i enquadrament (1) - retocada, originalmente cargada por Carme Fortià.

Un món diferent, meravellós, on amagar-te darrera l'objectiu i crear móns paral·lels, històries amagades i on copsar per un instant de temps, moments robats...

A través de Flickr:
La imatge de la càmara, amb la lent i el mar de fons, buscant també la presència dels fotògrafs... Al final, crec que la millor és la tercera, només la càmara i el mar. Alguna suggerència?

La fotografia original és aquesta, l'he modificada seguint la suggerència d'en Barbollaire!