entre somnis i realitats

obrir els ulls

noreply@blogger.com (Carme Fortià) — Wed, 04 Nov 2009 05:57:00 +0000

Aquell dia va obrir els ulls i va descobrir que hi havia un món nou al seu voltant que mai abans havia ni tant sols copsat. Només feia fala que alcés la vista i guaités més enllà de les mirades fredes que tothom li dedicava. Assegut en aquell racó era capaç de veure els moments alegres de tots els transeünts i de fer fugir els seus maldecaps. La seva safata continuava tant buida com al matí. Feia fred i la nit s'acostava amb l'únic caliu dels somriures que havia aconseguit robar.
El dia següent va decidir situar-se a la mateixa sortida dels ferrocarrils i canviar el que duia escrit al seu cartronet: "obriu els ulls, hi ha tot un món meravellós que us envolta que us esteu perdent". Avis, executius, mares, treballadors, estudiants, tots se'l llegien i se'l miraven. Però ningú li dedicava ni tant sols un somriure, una pregunta, i la seva safata seguia buida i llunyana, apartada pels cops de peu dels qui no el tenien en consideració. Només va haver-hi un nen, que s'aturà i féu aturar a la seva minyona "jo hi veig dracs en el meu món, tu també?"... Aquella nit dormiria plàcidament, acompanyat dels dracs del petit que havia parlat amb ell.

navegant per mars del món

noreply@blogger.com (Carme Fortià) — Fri, 30 Oct 2009 05:06:00 +0000

UTA, FTE, HC, i altres

noreply@blogger.com (Carme Fortià) — Tue, 27 Oct 2009 07:00:00 +0000

Sovint caic víctima de la terminologia utilitzada a la meva empresa... me l'enduc a casa i no la canvio fins que la meva parella em mira, desconcertada, fent-me tornar a la realitat més humana... "és a dir, persones, no? a temps parcial o a temps complet" i em destrossa els anglicismes que tant orgullosament sonen al món de l'empresa actual.

FTE - full-time equivalent
HC - Headcount

I tot es redueix a números, números estadístics que representen una realitat que a vegades acaba sent intangible. 44 Headcounts 32 FTE's...
"De què em parles?"
"No ho sé, ho sento, a vegades perdo el nord"

I avui una nova nomenclatura... UTA... nombre d'unitats de treball per any. Una altra manera de classificar-nos, una altra nomenclatura per mesurar el tamany d'una empresa segons el seu nombre de treballadors.

A vegades obliden-oblidem que darrera d'aquestes nomenclatures i dels nombres i valoracions resultants, hi ha persones. Persones individual, úniques i extraordinàries.

I'm yours... miratges de melodies

noreply@blogger.com (Carme Fortià) — Sun, 25 Oct 2009 08:33:00 +0000

No puc evitar-ho. Sóc el cotxe encenc la ràdio i sona aquesta cançó. El bon humor que m'inunda és inmediat i ja poden ser les sis del matí que baixo les finestres per sentir el cop d'aire glaçat sobre la meva pell, alço el volum i començo a cantar, despertant els arbres i donant el bon dia als camps que travesso de camí a la feina.

I també recordo un pare, cantant a la seva dona i llançant-se al peu del seu fill amb els braços oberts. Una proposta de família, triar la pròpia cançó de l'estiu. I és que recordo les emocions que em va despertar al llegir les paraules d'un company de lletres i imagino el petit ja de gran recordant aquests moments amb un gran somriure dibuixat... Només em sorgeix una pregunta, una petita incògnica... qui va acabar sent el guanyador d'aquest any?

no va sobreviure al Montmatre

noreply@blogger.com (Carme Fortià) — Fri, 23 Oct 2009 04:08:00 +0000

Un d'aquells regals que cauen inesperadament a les teves mans. Un somriure per quan el dia sigui gris, d'un blau que et recordarà els dies de sol i els oceans on et pots perdre en el seu horitzó. Petit però bufó. Amb un mànec corbat semblant als dels seus germans grans, treballat, amb costures blanques.

Fou el preludi d'una altra sorpresa... París. Formà part del seu equipatge inesperat cap a una capital francesa on es perdria entre les paraules d'amor, les melodies de la rue, l'aroma d'històries amagades i les passejades pel Sena.

El sol volgué saludar-los i brindar-los la seva presència quan es perdien per la ciutat. El fred del gener, la blavor pura d'un cel enlluernador. I els últims moments foren banyats de la grisor hivernal, fred, pluja i vent glaçat.

Fou el moment de treure el seu petit company i sentir-se segura sota la seva protecció blava. Però el vent era massa fort, i ell petit. No va sobreviure al Montmatre, no va sobreviure París.

Però ella el segueix duent. Sap que si el vent bufa amb força, serà millor que decideixi mullar-se i cantar sota la pluja, però si no, ell seguirà fent el seu afecte, i el seu somriure blau li recordarà sempre París.

fugides

noreply@blogger.com (Carme Fortià) — Wed, 21 Oct 2009 03:49:00 +0000

cada dia acaba sent necessària una fugida immediata del món que se li cau a sobre. ha saborejat el gust de l'estrés i del desordre mental i organitzatiu de setmanes caòtiques sense temps a endreçar els mals endreços. i quan sonen les campanades fuig intentant aillar-se dels mal de caps que la volen perseguir. però finalment aconsegueix sortir del castell deixant les seves sabatetes de cristall i tornant a bufar el foc que li porta el caliu d'una tranquil·litat que enyora.
però el dia següent arriba i la lluna no fa eterna la nit dels somnis. tornen els tràfecs de persones, gentades que obstrueixen les sortides, obstacles que no la deixen caminar i seguir avançant. sap que això no és bo, però no hi veu masses sortides. potser serà com una grip, quan l'únic remei que queda és passar-la, tenir febre i recuperar-se. per sort, li segueixen quedant els moments de deliri, de vida real, quan abandona les formalitats i fuig corrents al seu petit món.

Dies

noreply@blogger.com (Carme Fortià) — Tue, 13 Oct 2009 04:02:00 +0000

Dies van passant, dies que recorden la fi d'unes vacances exhaurides, l'últim cop que ens vam trobar i que vam passejar agafats de la mà. Sembla que t'hagi oblidat i em mires amb tristesa. Necessites sentir el lleuger contacte de la meva pell sobre teu, tornar a sentir-te viu, estimat. Saps que no he oblidat els aniversaris, només els he deixat passar, sense celebrar-los; saps però que aquesta no sóc jo... Però el problema no ets tu estimat, no. Puc donar les culpes al meu temps fugisser que sembla que m'allunyi de les tardes i matins en què ens trobàvem furtivament. Puc intentar donar les culpes al meu temps fugisser, als mals de caps laborals, a l'inici d'un nou curs, sí, però tots dos sabem la veritat que s'amaga darrere les futils excuses... m'amago de mi mateixa quan m'allunyo, m'oblido del més essencial, de sentir, de parlar, de plorar, de viure. No em deixis caure un altre cop, quasi han passat dos mesos des de l'última vegada que ens vam veure, i m'agradaria que demà em convidessis a un altre cafè. Si?

la primera flor

noreply@blogger.com (Carme Fortià) — Sun, 23 Aug 2009 06:00:00 +0000

si tant sols pogués copsar la seva essència en unes paraules...

havia sentit que perfumava el jardí i les estances on deixessis caure els seus pètals blancs, però fins avui no havia sentit mai el dolç i fresc aroma de la petita joia que la mare em va regalar.

i em sembla que la sento tararejar aquella cançó que cantava quan era menuda ...dos gardenias para tí... mirant a l'infinit i somiant amb el rostre del seu amant ja perdut.

i segueixo buscant l'aroma dels seus pètals, desitjant que se m'enduguin al seu regne d'inocència i blancor silenciada, on només les notes de la seva fragància ballen amb els somnis retrobats...

Instants robats

noreply@blogger.com (Carme Fortià) — Thu, 20 Aug 2009 08:00:00 +0000

l'hortet

noreply@blogger.com (Carme Fortià) — Tue, 18 Aug 2009 07:00:00 +0000

Era ell qui hi va posar més interès des dels primers moments. Farem uns calaixos, deixarem una distància per passar entre ells per regar, treure les males herbes i recollir els primers fruits, hi posarem terra de la bona, farem un rec automàtic de gota a gota, i un no parar de paraules i bones intencions.

Ella només hi veia tota la feina que quedava per fer encara. Treballaven intensament cada dia, arribaven tard a casa, i tenien diferents fronts oberts: el tros on hi hauria d'anar una piscina d'estiu, les herbes i plantes que creixien selvàtiques al costat de la reixa que els separava del veí, el racó de les plantes aromàtiques i l'hortet que ell s'havia posat al cap de fer. No sabia d'on treurien el temps, no.

Però la seva persistència l'animava. Arribava a casa i començava a clavar quatre claus per fer els calaixos. Ella plantava les aromàtiques en els testos nous, brindant-los tot l'amor que tenia. Un diumenge anaren a mercat i compraren uns planters. El següent dilluns, després de la feina, ell buscava informació en les noves tecnologies de la distància en què havia de plantar els enciams i les tomateres. Ja que no disposava de la saviesa popular transmesa de pares a fills, la cercava en les avantatges dels nous temps.

Un mes més tard ella estimava aquell hort, el regava i hi treia les males herbes, de la mà del seu company. Somreia entussiasmada al veure com creixia el que creia el primer carbassó i observava marevallada com les bledes creixien i creixien. Els cogombres encara no sortien, però la seva planta treia els braços tot enfilant-se ben amunt, les tomateres creixien poc a poc, potser encara veurien alguna flor tardana treient el cap.

tard o d'hora tot s'acaba

noreply@blogger.com (Carme Fortià) — Sun, 16 Aug 2009 10:07:00 +0000

Arriba el moment en que les coses han de tornar a la normalitat. Valores les tres últimes setmanes i penses que segurament han estat de les millors de tot l'any. La tranquil·litat de la llar, la família, la casa, el jardí, els animals, les excursions, les tardes a la fresca, les remullades a la petita piscina omplerta d'aigua a última hora, l'hortet que va creixent, les hores (poques però existents) dedicades a l'anglès, les vesprades de jocs entre amics, les cortines acabades d'instal·lar, una sortida a València - velles amistats que et reclamen -, aigües feréstegues de les gorgues i tranquil·les dels parcs aquàtics, concerts de festes majors que sentim des de la llunyania...
Però s'hauran de tornar a programar els despertadors, a congelar entrepans i preparar les carmanyoles, a llevarse quan despunta l'alba per agafar el transport públic fins la ciutat comptal, a entrar en despatxos sombrívols, lluny de l'aire pur que es respira a l'ombra del jardí.

Petits parèntesis que serveixen per valorar realment la vida que tens. La gent que t'envolta. I saber escollir on volcar els teus somriures.

Allunyo els fantasmes dels dies que seguiran, m'aixeco i vaig a regar l'hortet. Tresor dels tresors en els que dedircar-hi cinc minuts és recollir un tros de felicitat.

D'excursió per l'Alta Garrotxa

noreply@blogger.com (Carme Fortià) — Fri, 14 Aug 2009 19:40:00 +0000

Feia temps que el meu germà m'ho deia. Agafem en Hiro i veniu amb en David i en Joel, que segur que gaudiran de l'excursió i del bany a les gorgues de la Riera de Sant Aniol. I així va ser. Dit i fet. Ens vam llevar d'hora per evitar el calor del migdia, calor que finalment vam ofegar sota les fredes aigües de rieres de muntanya (aigües per mi gelades, tot i estar en ple agost). Agafem el cotxe i fem la primera parada a Girona, recollim en Carles i en Hiro i tornem a la carretera fins a Sadernes. Carreguem les bosses a l'esquena i comencem a caminar... Us recomano la ruta!!! De Sadernes a Sant Aniol d'Aguja i acabant al Salt del Brull.

El turó de Can Volart

noreply@blogger.com (Carme Fortià) — Thu, 13 Aug 2009 08:48:00 +0000

Enfilo camins amunt, deixant-me conduir per l'aire fresc que encara corre. És d'hora i són pocs els que en un mes d'agost treuen el cap del llit per saludar el dia que s'aixeca. No sé qui porta a qui, si jo al gos o ell a mi.

Arribo fins el trencall de la Masia de Can Volart, a Cànoves mateix, i decideixo seguir per altres camins encara inexplorats. Ens creuem amb dos gossos més que treuen al seu amo i dos bons dies volen per una atmòsfera tranquil·la i serena.

Una altra volta he deixat el mapa a casa, sobre la taula de l'estudi, on només ensenyerà els camins a les mosques pesades que entorpeixen el silenci. Decideixo seguir pujtant amunt, potser arribaré a fer un dels petits cims que observem cada tarda al tornar a casa. Volta amunt, volta avall i arribo finalment a un caminet pla que creua el que sembla el turó de Can Volart i torna a baixar.

Fa una estona que passegem i hem de despertar els de casa. Un altre dia seguiré el camí, carregada amb una bona cantimplora (d'aquestes modernes amb el nom de l'aigua incorporat) i uns quants fruits secs, per recuperar energies.

Vacances casolanes

noreply@blogger.com (Carme Fortià) — Fri, 31 Jul 2009 10:31:00 +0000

Estic de vacances. Sec al porxo. El gos jeu estirat als meus peus, cansat. Agafo l'ordinador i miro aquella pàgina que el meu rei em va ensenyar ahir al vespre: Wikiloc, rutes rutes rutes. Que el meu germà m'hagi deixat en Hiro (el seu gos) a casa és l'excusa perfecte per haver-se de llevar d'hora i sortir a caminar. Fa dos anys i mig que visc aquí i hi ha tants camins que encara queden per descobrir... Tants!
Doncs bé, com anava dient, estava asseguda a casa mirant aquesta nova pàgina i m'he decidit a compartir les petites rutes que estic fent aquests dies. Rutes d'unes hores, quatre com a molt, amb parades i lleugeres de fer. No fa falta fer els grans cims per sortir a passejar, i es pot fugir de l'asfalt sense problemes!
O sigui que el meu petit company i jo sortim cada matí. Camins amunt camins avall descobrim nous paratges que fins ara restaven amagats.

Per començar us deixaré la que he fet avui, una sortida tant petita com agradable...

I algunes fotografies...

Pare solter - Em segueixen

noreply@blogger.com (Carme Fortià) — Tue, 28 Jul 2009 14:37:00 +0000

Pare solter. Aquesta era la seva felicitat i desgràcia a la vegada. Sempre hi havia dones que se li apropaven per veure el menut de prop, o que es quedaven parlant entre elles tot veient com jugava a bàsquet amb el seu petit, que ja es feia gran, fins que una es feia la valenta i intentava creuar-hi quatre paraules. Els anys passaven i els mètodes es repetien. S'havia hagut de canviar de ciutat vàries vegades, motius laborals, ja se sap. I cada nova ciutat implicava noves cares, noves companyes de feina encuriosides que se'l miraven d'una manera entre encisadora i provocadora. Però cap inventiva nova, totes les formes que tenien d'apropar-se-li semblaven extretes d'un article escrit sense solta ni volta en una revista femenina d'aquelles de moda, xafarderies i receptes sobre l'idili perfecte; ja imaginava el títol "Deu consells per fer-te amb el pare solter de l'any".

Però aquella tarda aconseguiren sorprendre'l. Sí senyora, va ser la seva primera pensada. Directe i amb la millor excusa del món, quelcom que cap bon ciutadà podria negar davant d'una bellesa com la seva. Sortia del tren a l'hora acostumada. L'ambient havia refrescat. L'Arnau semblava tenir fred, així que li vaig posar la camiseta de maniga llarga (les nits d'estiu del poble tenien la bona fama guanyada de cultivar refredats, si no anaves ben preparat). De sobte una noia jove, d'uns ulls exhuberants, pell fosca i una mirada exquisida, se m'apropà amb incertesa i xiuxiuejant-me em demanà si la podia acompanyar al carrer Major. Me la vaig mirar sorprès, pensant, renoi, aquests de les revistes cada cop es tornen més directes i descarats. L'explicació més inversemblant sorgí dels seus llavis melosos "em segueixen... he quedat davant de Ca'l Pere amb la colla, però no m'atreveixo a anar-hi sola". Ca'l Pere era el bar juvenil del poble, el lloc de trobada de joves i no tant joves que brindaven encara per aquells anys perduts. "Si us plau... no li demanaria si no estigués tant espantada", i amb la cua d'ull em senyalà l'objecte dels seus temors. Un noi de pell pàlida i cap rapat que se la menjava l'esperava amb un posat de mascle ibèric que feia fugir fins i tot les mosques del seu voltant.

Així que vaig decidir seguir el mateix joc dels guionistes cansats de romanços de les noves revistes femenines, la vaig abraçar per la cintura tot dient-li "tranquil·la". Amb l'altra mà vaig agafar la maneta del meu petit heroi, que es mirava l'escena com qui mirava una pel·lícula al cinema (només li faltaven les crispetes!).

Cinc mesos, dotze vesprades passejant, cinc sopars de frankfurts i pizzes, dos sopars romàntics i unes quantes jornades d'excursionistes després vaig deixar de ser el pare solter de l'any.

Sol, pluja i hort

noreply@blogger.com (Carme Fortià) — Sun, 05 Jul 2009 20:09:00 +0000

Un cap de setmana ben complert, concentrat en el tastet del divendres a la tarda, la tarda de jocs del dissabte i un diumenge de sol, pluja i hort.
V/Belles cares retrobades, amistats que es neguen a morir en el temps dels oblits i que retroben el camí cap als dies d'avui. Moments recordats, somriures compartits, nous projectes explicats i plans d'un futur incert però segur.
Jocs, jocs, jocs. Jocs on aprens a ser tu mateix i qui vulguis ser, jocs on parles, t'amagues, lluites, somies, t'escandalitzes, t'emociones... Imaginació al poder.
I el diumenge es desperta amb el sol buscant-me sota els llençols, àvid de mi, àvid d'ell. I la seva escalfor inunda el matí, acalorats després d'una bona dutxa tornem a ser persones i marxem. Mercat i amics. Un passeig pels racons encantadors d'aquest paratge que ens envolta, entre rialles i mirades cap a planters de tomates, enciams, porros, cogombres, carbassons, pebrots,...
Un bon dinar i tarda de piscina. Però la tempesta ens sorpren quan cau la tarda. Tempesta elèctrica, ruixat d'estiu que esdevé pluja ferotge... I finalment, de nou el sol del capvespre, que acarona les nostres mans mentres ell s'encarrega de muntar l'hortet. I jo me'l miro, àvida d'ell, de la nostra vida, dels nostre racó, compartit per el petit que treu el cap per la finestra i reclama els seus tomates, perdó, que ell en diu tomàquets.
I sota la nit refrescada per la pluja que ha caigut, les nostres mirades es fonen, els planters creixen, el petit es fa gran, i un nou cicle comença.

Els assassinats del carrer Morgue

noreply@blogger.com (Carme Fortià) — Sun, 28 Jun 2009 16:53:00 +0000

Divendres a la tarda, arriba l'hora baixa i ens trobem al pati de l'Era de Ca l'Antic, antics terratinents del poble. Comença l'espectacle. Una copa de vi blanc, unes veus amigues, papers espontanis repartits entre el públic més animat.

Els assassinats del carrer Morgue, obra d'Edgar Allan Poe, versió de Carles Riba, conte teatralitzat per Oriol Genís, realment fantàstic. Transportats per una escenificació sòbria i suficient, viatgem del pati d'una era del poble fins als carrers lúgubres del París del segle passat. El públic dóna veu als vuit testimonis que relaten els fets, que descriuen el sospitós, ara espanyol, ara rus, potser alemany o italià. I entre dues hombres del mateix actor, els dos companys es desfan en paraules de bon sentir fins a conduir-nos a l'entramat de la història i al desenllaç final.

Realment fantàstic.
Una magnífica vetllada organitzada pel Cicle Cultural de Cànoves i Samalús, gràcies Núria i Imma, gràcies Oriol, per deixar-nos gaudir de trobades com aquestes.

Regals

noreply@blogger.com (Carme Fortià) — Thu, 25 Jun 2009 11:24:00 +0000

Trossos de somnis embolcallats amb paper de seda. Somriures encisadors a punt d'esclatar a l'estripar papers de colors. Cercar per tots els racons, des dels més típics fins als més inhòspites, per acabar descobrint l'univers idoni per aquella persona. Sentir els nervis despuntar per cada part del teu cos, a punt de trencar-se en milers de rialles, felicitat desbordant al veure la sorpresa, la il·lusió, l'alegria en els ulls d'aquella persona tant especial, o al trobar entre les pròpies mans un petit gran tresor.

Xocolata – petits diables disfressats que t'indueixen a l'adulteri de tota dieta –, xocolates de tot tipus, dolços tresors que captiven el més rar dels paladars; plomes estilogràfiques per recuperar la lletra perduda; bolígrafs per recuperar les velles costums universitàries; lectures que et transportaran a altres móns possibles; flors que perfumaran l'essència de la teva joventut i aparells màgics que et permetran seguir somiant, llegint, estudiant, cantant, ordenant moments, imatges, pensaments. Aparells màgics que et deixen escriure fent un cafè a la fleca del poble, que et deixen descobrir altres planetes al tren...

Regals, petits tresors amagats.

anys i anys

noreply@blogger.com (Carme Fortià) — Tue, 23 Jun 2009 09:21:00 +0000

Sona el telèfon...

"Corre corre, que fa molt de mal, anem... ja no puc més, que ja surt..." i algú que diu des de darrera "vinga a la sala de parts!" Per un moment m'havia espantat... Ja creia que havia de córrer cap a l'Hospital de Girona a celebrar l'aniversari... Però no, eren les 13:00h i ma mare em deia moltes felicitats recordant què va passar fa 28 anys!

La mirada dolça del meu nen a les set del matí... moment d'aixecar-se. Abraçant-me i desitjant-me un feliç aniversari. I el seu riure sorneguer a la nit, quan li demano el meu regal i ell em diu que fins demà res.

La retrobada amb una bona amiga que ja té una gran família, quan tot i haver passat tants anys que untàvem els matins de Nutella juntes, encara recorda el teu dia. I et sorprenen amb un felicitats i un detall d'aquells que creen bons relats. 28 somriures Anna, ara ja en són 28, com els que vam celebrar juntes fa cinc anys!

Les trucades de la família, els missatges dels amics (aquest facebook fa marevelles, crec que mai m'havia felicitat tanta gent!).

I algun correu d'aquells que t'és impossible oblidar, d'aquells que et prenen l'aire durant uns minuts i et fan sentir la persona més estimada del món. Gràcies Àlex!!!!

Anys i anys per motls anys...

Gràcies a tots! Per viure amb mi, per trobar-nos en camins del bosc, quan plou, quan els núvols no ens deixen observar embabalits la lluna, quan els llamps, els trons i la pedra que cau ens arraconen a casa, atemorits, quan de sobte el silenci ens envaeis i sortim a veure les estrelles com cauen. Poden ser molts o pocs anys, però sense família i amics, serien els més tristos. I em sento afortunada perquè fins i tot els mals moments són recordats amb un somriure.

28 somriures per vosaltres!

Papers esmicolats

noreply@blogger.com (Carme Fortià) — Thu, 11 Jun 2009 16:13:00 +0000

Ni tant sols se'l va mirar. Va agafar aquell tros de paper i va estripar-lo. Estripava així els seus últims suspirs, els intents de justificar quelcom injustificable, no volia conèixer més raons, no deixaria que les seves paraules verinoses tornessin a atreure-la cap a ell, no més raons que puguessin provocar un perdó equívoc.

"Ho sento. Tenies raó. No et mereixes algú com jo al teu costat, no em mereixo el teu perdó. Finalment he entès el dolor que t'he causat. Me'n vaig, no per fugir de la veritat dels meus crims, sinó per donar-te una oportunitat de ser feliç, tornar a començar, i si em quedo, sempre et perseguirà l'ombra del passat."

Va llençar els papers emicolats al vent. Va marxar. Tot estava embolcallat pel seu perfum sofisticat, amagatall del sofre que deixava al seu pas. Els racons de la ciutat li mostraven les imatges de la seva crueltat i de la seva pròpia complicitat.

Mai pogué trair-lo, fer-ho era assassinar-se a ella mateixa. El primer dia no pogué evitar deixar les manilles guardades per les nits de sexe desenfrenat i de pas, per empresonar la seva pròpia consciència cada cop que aquesta somiqués tornar a ser lliure. S'havia enamorat de l'home equivocat, s'havia deixat corrompre, havia girat la cara, tancat els ulls a masses crims inexcusables. Fins el dia que per mantenir-lo en vida, lliure, va haver de pagar un preu massa car. Un tret, un crit, un cos inert caient el terra.

Va esmicolar aquell tros de paper. Però les seves paraules quan l'havia escrit encara ressonaven dins la seva ment. Paraules buides, sense significat. Era irònic, una ironia que sofisticava el sarcasme de la situació "donar-me una altra oportunitat, de ser feliç, de tornar a començar", tornar a començar? Ara creia en altres vides?

Va esmicolar aquell tros de paper davant dels seus ulls incrèduls.

A partir d'aquella nit ell no deixà mai de somiar en com els bocins de paper voleiaren per l'aire, trencats per una mà invisible, en el moment precís en que tots els que li volgueren donar l'últim adéu el deixaren sol, inmers en la seva tristesa, davant la dona que havia perdut per culpa d'uns lladres de joies. Però la veritat el perseguia i sabia que en qualsevol moment es miraria al mirall, es reconeixeria com el vertader lladre i una mà invisible li treuria la vida. Aquells papers esmicolats tenien un únic sentit: venjança.

noreply@blogger.com (Carme Fortià) — Wed, 10 Jun 2009 06:32:00 +0000

Miratges d'un passat... Pedre'm en l'onatge del temps.

Koh Tao, Tailàndia.

Les ombres dels titelles que no foragitaren la por

noreply@blogger.com (Carme Fortià) — Mon, 08 Jun 2009 19:17:00 +0000

Por. Per primer cop durant molt de temps va sentir una por dolorosa. Gotes àcides que trobaven les escletxes cap als somnis més profunds, cap als desitjos inimaginables de la seva ment. Gotes àcides que li regiraven l'estòmac i li foradaven l'esperança. Por de conèixer. Por de saber. Por de decidir. Por de les ombres que aixecaven les titelles d'un futur possiblement inexistent. Ombres que creixien i seguirien creixent fins que no il·luminés un escenari buit.

Quan tancava els ulls, durant les nits més fosques, seguia sentint aquella por. La por de les il·lusions trencades. La por del fer-se gran. La por de les primeres vegades. La por de les decisions que no volgué prendre.

Quan obria els ulls només trobava un escenari buit, ple de llum. Però seguia sentint el xiuxiueig juganer de les ombres de les titelles, cantant les cançons dels seus malsons infantils.

Ara que em decideixo a tornar a estudiar...

noreply@blogger.com (Carme Fortià) — Thu, 28 May 2009 18:24:00 +0000

Brutal! Qui hagués tingut aquestes idees en certs moments!

Geek o Freak o Feliç

noreply@blogger.com (Carme Fortià) — Wed, 06 May 2009 18:25:00 +0000

Si quan estava a primer de carrera algú m'arriba a dir que acabaria seient en una taula imaginant que sóc una alienígena dins de l'univers fantàstic de la Guerra de les Galàxies; o que amagaria verins sota la capa estil àrab del desert com a dóna de la Mitja Lluna que viu en un terreny entre set mars, o que acabaria treballant en móns financers; o que aprofitaria els vaivens del tren per llegir un llibre en anglès a la pda, escoltant-lo a la vegada, sobre històries de vampirs i homes llop adolescents; o que viuria en una llar feliç, tallant la selva en què s'ha convertit el meu jardí amb la persona que estimo al costat...

No sabria si creure-m'ho. Però és ben cert. Del tot cert. Increïblement cert. Geek, freak o feliç, digueu-ne com vulgueu!

un cop de fred

noreply@blogger.com (Carme Fortià) — Wed, 22 Apr 2009 19:12:00 +0000

Feia sol i havien planejat una sortida obligada i adornada amb possibilitats i possibilitats que la feien més desitjable.
Ella esperava que ell finalitzés totes les seves obligacions laborals, seia en un banc banyat pel sol, sentint l'escalfor de les seves carícies sobre la seva pell. Però de sobte, la gelosia senyorial d'un hivern a qui feien fora de l'escenari, la golpejava amb un cop d'aire, fred, que atrevessava el seu cos recorrent un calfred.

El dia següent notava un refredat primaveral néixer...