Escapadas ArGo

Escapada pels països bàltics: Lituània, Letònia i Estònia (Hèlsinki com a bola extra)

2026-10-13T08:32:41.468+01:00

Aprofitem que tenim al Gerard d'Erasmus a Vílnius la capital de Lituània, i anem a visitar els països bàltics. El pla és aterrar el diumenge 4 d'octubre a l'aeroport de Vílnius, passarem un parell de dies per Lituània mentre que el Gerard fa com que va a la Universitat. Per després agafar un cotxe de lloguer i començar ruta per la resta de països Letònia i Estònia, aprofitant per fer una escapada de dia a Hèlsinki.

Aquest es el mapa de la ruta.

Abans de començar a detallar rutes, carrers empedrats i paisatges de somni, val la pena fer una petita aturada per entendre on ens endinsem. Estònia, Letònia i Lituània se solen agrupar sota l'etiqueta de Països Bàltic, però tot i compartir un destí històric similar, cadascun d'ells manté un caràcter, una llengua i una identitat ben singulars.

Una història de resiliència i llibertat

Si alguna cosa defineix la història d'aquesta regió és la seva posició estratègica. Situats entre grans potències, els Bàltics han estat cruïlla d'imperis: des de la dominació teutònica i sueca fins al pes de l'Imperi Rus i, més tard, l'ocupació soviètica durant el segle XX.

Però si hi ha un capítol que retrata l'esperit d'aquests pobles és la Via Bàltica de 1989: una cadena humana ininterrompuda de més de 600 quilòmetres que va unir Vílnius, Riga i Tallin. Unes dues milions de persones es van agafar de les mans per reclamar pacíficament la seva independència, que aconseguirien poc després, el 1991. Avui dia, integrats plenament a la Unió Europea i a la OTAN, són democràcies modernes, segures i amb una mirada clarament encarada cap al futur.

Tres països, tres personalitats

Tot i la proximitat geogràfica, passejar per cadascuna de les seves capitals és canviar completament de registre:

Lituània: Històricament vinculada a Polònia en un dels imperis més grans d'Europa, té una forta identitat catòlica, un esperit càlid i una capital, Vílnius, marcada per l'arquitectura barroca i un barri d'artistes bohemi i independent (Užupis).
Letònia: És el cor geogràfic del Bàltic. La seva capital, Riga, és una autèntica joia del Art Nouveau i reflecteix una herència comercial germànica molt marcada, combinada amb una gran tradició musical i coral.
Estònia: Més vinculada culturalment i lingüísticament a Finlàndia i als països nòrdics que als seus veïns del sud. Tallin conserva el barri medieval millor preservat del nord d'Europa, que contrasta amb el fet que Estònia és avui una de les societats més digitalitzades del món.

La natura com a estil de vida

Més enllà de les ciutats, hi ha un fil conductor que uneix els tres països: el vincle visceral amb la natura. Grans boscos frondosos, parcs nacionals, jaciments de pedra de coure (l'ambre del Bàltic) i costes verges marquen el paisatge. La calma, el respecte pel medi ambient i la tradició de recollir bolets i fruites del bosc formen part del dia a dia dels seus habitants.

Amb aquesta barreja de memòria històrica, avantguarda digital, arquitectura de conte i naturalesa salvatge, comencem el viatge.

Dia 1 - Free tour Vilnius, menjar típic Lituà

El primer dia aprofitem per fer un free tour per Vilnius on visitarem els llocs més emblemàtics de la ciutat.

Vistes del famós complex arquitectònic religiós situat al costat del riu Vilnia, conegut pel seu espectacular estil gòtic bàltic. Església de Santa Anna: L'estructura prima i més ornamental situada a l'esquerra. És una joia absoluta del gòtic flamíger del segle XV, construïda utilitzant 33 tipus de maons vermells diferents per crear els seus intricats patrons decoratius. La llegenda explica que el mateix Napoleó Bonaparte va quedar tan fascinat per ella que va dir que volia emportar-se-la a París al palmell de la mà. Església de Sant Francesc i Sant Bernardí: L'església molt més massiva que s'aixeca immediatament al darrere ia la dreta de Santa Anna. Té una presència imponent i un estil gòtic més fortificat, ja que històricament formava part de les muralles defensives del seu monestir

El cor de la ciutat es la Plaça de la Catedral. A l'esquerra destaca la gran Torre del Campanar de 57 metres d'alçada. Originalment al segle XIII formava part de les torres de defensa de les muralles de la ciutat baixa, i més tard es va adaptar com a campanar. A la dreta s'aprecia la façana principal de la Catedral de Vilnius. Crida molt l'atenció pel seu peculiar estil neoclàssic que recorda fortament un temple grec clàssic, amb les seves enormes columnes i les estàtues que coronen la teulada.

Panoràmica des del Turó de Gediminas. Aquest és el mirador més famós i històric de Vilnius. On podem contemplar, el riu Neris serpentejant per la ciutat als nostres peus. El districte financer modern de la ciutat al fons, amb els gratacels i els edificis de vidre.

Anem a una taverna de Vílnius a degustar plats típics lituans. La Šaltibarščiai (Sopa rosa freda) destaca immediatament pel seu color rosa intens i brillant al bol. És una sopa freda feta amb remolatxa, quefir (o llet agra), cogombre, ou dur. Els Koldūnai (Dumplings lituans), els farciments s'omplen de carn picada.

Dia 2 - Castell illa Trakai, el Turó de les Creus, i Riga

Agafem cotxe de lloguer a l'aeroport de Vilnius i comencem la ruta cap a Riga.

Fent una primera parada al castell de Trakai, el qual és famós per la seva arquitectura gòtica i la seva ubicació privilegiada: s'alça en una illa del llac Galve, un dels més profunds de Lituània. La vista d'aquesta construcció històrica sembla treta d'un conte de fades. S'hi pot arribar creuant el llarg pont de fusta. A l'hivern, el llac es congela i es converteix en una pista de patinatge natural.

Continuem ruta i ens aturem a el Turó de les Creus, que no és un cementiri. Aquí no hi ha ningú enterrat. Les creus van ser col·locades per lituans que buscaven guariment, commemoraven els difunts, expressaven la seva fe o reivindicaven la identitat nacional, segons l'època i la persona.

L'origen exacte és objecte de debat. Sembla que s'hi han col·locat creus almenys des del segle XIV, i potser des d'abans. La pràctica es va intensificar notablement després de les insurreccions fallides de 1831 i 1863 contra el domini imperial rus; aleshores, el turó es va convertir en un símbol de resistència i commemoració: creus per als difunts que no podien ser plorats públicament. Durant l'ocupació soviètica el turó va ser arrasat amb excavadores en tres ocasions: el 1961, el 1973 i el 1975. Tanmateix, al cap de pocs dies hi tornaven a aparèixer creus. Les autoritats soviètiques hi van acabar renunciant. L'acte de col·locar una creu va adquirir un caràcter explícitament polític: una manifestació de la identitat lituana i de resistència davant d'una potència ocupant.

En total avui han sortit unes cinc hores de cotxe per fer 350 km. Les carreteres Lituanes no són grans autovies, de fet per connectar Vílnius amb Riga dues capitals, molts trams han sigut per carreteres d'un sol carril. Això sí no vam trobar gaire tràfic. El nostre Toyota Corolla llogat s'ha comportat prou bé.

Dia 3 - Free tour per Riga, mercat central Riga i vistes ciutat desde hotel Radisson

Free Tour són una opció excel·lent per a poder entendre la història i a Riga així ho vam fer. D'aquesta manera no vas a cegues i el guia et posa una mica al dia en què veure amb deteniment i dona un repàs generalitzat de la seva història i per què la ciutat ha canviat tant en les últimes dècades. El més cridaner per a entendre Riga i Letònia o el que més va influenciar al país, va ser el seu periple durant el comunisme, enterrant al país durant més de 40 anys, sota el règim soviètic.

El que més ens va cridar l'atenció de Riga va anar els seus edificis d'estil modernista (Art Nouveau) entre mediats del segle XIX i principis del XX. La importància de Riga a Rússia la va situar com a tercera ciutat en importància per darrere de Moscou i Sant Petersburg generant fons per a gestar una febre per aixecar grans edificis acolorits i decorats amb extravagants escultures.

En el mercat central de Riga vam poder degustar en la zona de restaurants, menjar local i beure cervesa artesanal.

Les vistes de Riga al capvespre des del Skyline Bar en la planta 26 del Radisson Blu Hotel ofereixen una panoràmica de 360 graus de tota la ciutat.

Dia 4 - Parc Nacional de Gauja i Pärnu

De ruta cap a Estónia vam fer varies aturades per veure llocs típics de Letònia. El Parc Nacional de Gauja és l'extensió natural més important i gran de Letònia. Es troba a 50 km de Riga i els seus 917 km2 de vall s'expandeixen des de Sigulda fins a Valmiera, una localitat a la vora del riu Gauja. És conegut com la Suïssa Letona pels seus verds i boscosos paisatges.

Sigulda és una localitat famosa pels seus castells, els seus pintorescs senders i per ser l'estació d'esquí més gran de Letònia, que nomès es una rampa de pocs metres de desnivell. A més, gràcies a un telefèric, podeu creuar la vall i gaudir d'unes vistes precioses del parc nacional.

Cases típiques en Cesis, Letònia on vam fer una parada per menjar.

També vam fer una parada a la Cova de Gutmana. Una gran cavitat natural en la roca, amb inscripcions del segle XVIII.

Dia 5 - Helsinki

Hèlsinki comparteix amb els països bàltics (Estònia, Letònia i Lituània) una ubicació geogràfica directa a la vora del mar Bàltic i una profunda connexió històrica i comercial amb la regió del nord d'Europa i Rússia. Igual que els països bàltics, Hèlsinki i Finlàndia van estar sota el domini de l'Imperi Rus durant el segle XIX, cosa que va deixar empremta en part de la seva arquitectura neoclàssica (com la zona de la Plaça del Senat dissenyada per recordar Sant Petersburg).

Un altre tret que comparteixen, el caràcter reservat i "sec" de la població d'Hèlsinki (Finlàndia) i dels països bàltics es deu principalment a una combinació de factors històrics, el clima i les normes culturals sobre l'espai personal. No es tracta d'antipatia, sinó de manera diferent d'entendre la cortesia i la comunicació.
Raons principals d'aquest comportament. El clima i les hores de llum: Els hiverns llargs, freds i foscos influeixen en la vida social. Tradicionalment, la vida s'ha fet de portes endins, cosa que fomenta un caràcter més introspectiu i menys expressiu que el de les cultures mediterrànies com la nostre. El valor del silenci i lespai personal: En aquestes regions, el silenci no és incòmode; al contrari, es considera un senyal de respecte i comoditat amb l'altra persona. Interrompre o parlar alt en espais públics es percep com una manca deducació. Passat històric i desconfiança inicial: La història d'invasions i ocupacions a la regió bàltica ha deixat un llegat cultural de prudència cap als desconeguts. Es necessita temps per guanyar-se la seva confiança, però una vegada que sestableix un enllaç, són persones extremadament lleials i obertes.

Agafem el ferry de Tallin a Helsinki, que en dos hores et deixa a la península de Finlandia. El ferry per si sol ja val el viatge, el MyStar es un ferry enorme de 10 plantes, amb restaurants, supermercats, moltes sales de descans, tragaperres i tot el que poguis necesitar. El trajecte en ferry entre Tallinn i Helsinki és considerat una de les rutes marítimes de passatgers més transitades del món, superant regularment els 7,3 milions de viatgers a l'any. Històricament, el cost de la vida i els impostos sobre el consum —especialment sobre l'alcohol, el tabac, la cosmètica i la restauració— han estat molt més elevats a Finlàndia que a Estònia. Això va convertir els ferries en autèntics centres comercials de preus rebaixats en alta mar.

El que mes ens ha agradat de la nostra visita a Helsinki a sigut la visita a la illa de Suomenlinna, una famosa e histórica fortaleza marítima construïda sobre un grup de illes en Helsinki. Construïda a mitjans del segle XVIII pels suecs (quan Finlàndia formava part de Suècia) per defensar-se de l'Imperi Rus, més tard va passar a mans russes i, finalment, es va convertir en un símbol clau de la Finlàndia independent.

Mercat Kauppatori (la Plaça del Mercat d'Helsinki). Es tracta de la plaça i mercat a l'aire lliure més famós de la ciutat, situat exactament al costat del port d'on surten els ferris cap a Suomenlinna

Salmó a la planxa (un clàssic finlandès), acompanyat d'una bona ració de patates i arròs amb verdures.

Muikku (peixets petits d'aigua dolça, arrebossats i fregits, molt populars als mercats de Finlàndia), acompanyats també d'arròs i verdures com bròquil. Famosa lohikeitto (sopa cremosa de salmó amb patates, porros i farratge de noli), el plat estrella per escalfar el cos als mercats portuaris.

Acabem la nostra ruta per Helsinki amb la famosa escultura gegant Bad Bad Boy, una obra del reconegut artista finlandès Tommi Toija. Es troba ubicada a la zona portuària de Jätkäsaari. Una figura de color rosat d'uns 8,5 metres d'alçada que representa un nen nu amb cara de sorpresa o culpabilitat mentre orina aigua de manera contínua cap a terra.

Dia 6 - Tallín històric i cultural (Estonia)

En aquets països Putin no és gens estimat

Avui no tenim ganes de free tour guiat, preferim fer-ho al nostre aire més tranquil·lament. Amb l'ajuda de la IA fem una ruta circular visitant els llocs més típics del centre històric de Tallinn. La veritat és que Tallinn es ha semblat la més maca de les quatre ciutats que hem visitat.

Fotos de la nostre casa a Tallinn.

Típica sopa de salmó

Dia 7 - Aiguamolls de Viru, salts d'aigua i l'impactant presó de Rummu (Estonia)

Arriba el moment del comiat, però no podíem marxar d'Estònia sense aprofitar fins a l'últim minut abans de pillar el vol de tornada. Havent d'agafar l'avió a l'aeroport de Tallinn, vam dissenyar una ruta circular molt completa per acabar el viatge de la millor manera possible gaudint de la natura, i visitant un dels llocs abandonats més fascinants del país.

Vam començar el dia direcció al Parc Nacional de Lahemaa, un dels espais naturals més emblemàtics d'Estònia. La nostra parada principal va ser la Viru bog nature trail, una caminada circular d'uns 5,3 km sobre passarel·les de fusta que travessen un paisatge de aiguamolls totalment irreal. El recorregut és molt còmode i pla. Al mig del trajecte hi ha una torre d'observació des d'on es tenen unes vistes panoràmiques increïbles dels petits llacs foscos i la vegetació.

De camí cap a l'oest, ens vam aturar a la Cascada de Jägala (Jägala juga). Amb els seus més de 8 metres d'alçada i més de 50 d'amplada, és el salt d'aigua natural més alt d'Estònia. La força de l'aigua i la tonalitat groguenca tan característica dels rius d'aquesta zona la fan molt fotogènica. Després de la passejada ens havia obert l'apetit, així que vam anar a dinar molt a prop, concretament a un restaurant situat dins del club de golf Estonian Golf. Un encert total menjar molt bo, ambient tranquil i un menjador amb finestrals que ofereix unes vistes relaxants als camps de gespa i al mar.

Després de dinar vam posar rumb cap a l'oest de Tallinn per visitar un dels llocs més singulars del viatge: la pedrera i antiga presó de Rummu. Aquest lloc té una història impressionant: va ser un penal soviètic on els presoners treballaven extreient pedra calcària. Quan es va tancar la presó i les bombes d'aigua van deixar de funcionar, la pedrera es va inundar ràpidament, deixant part dels edificis, murs i estructures completament sota l'aigua. Avui dia, l'aigua té un color blau turquesa increïble i el paisatge, coronat per una muntanya de residus de pedra calcària amb formes erosionades, sembla d'un altre planeta. Vam estar passejant per la zona, gaudint del contrast entre el passat industrial/penitenciari i la naturalesa que ha estat capaç de reorientar el lloc.

Vam agafar el cotxe i ens vam dirigir directament cap a l'aeroport de Tallinn. Vam retornar el cotxe de lloguer amb temps de sobra per agafar el nostre vol de tornada. Sense dubte, un final rodó per a un viatge inoblidable per terres bàtiques!

Via Subterrànea al Pico Aspe i escalades a Rodellar

2026-09-15T07:00:00.000+01:00

Escalada alpina a la via Subterrànea al Pico Aspe de 2.640 metres

Buscàvem fer quelcom una mica llarg pel Pirineu, i per l'Instagram em va sortir un post d'aquesta via. Ens va cridar l'atenció que el primer llarg fos per una cova. A més fer un pic per les Valls Occidentals del Pirineu tenia el seu interès.

Aprofitem el camí de pujada per fer parada a Jaca i gaudir d'un bon àpat al restaurant Biarritz. Vam menjar de por, llàstima que el restaurant sempre està petat i crec que només en dies entre setmana i fora temporada pots trobar lloc sense fer cues.

Mig quilòmetre abans del pàrquing de La Cleta (on hem de deixar el cotxe per començar a caminar), es troba l'àrea d'esbarjo del Hayedo Abi, perfecte per passar la nit. Aprofitem que encara és d'hora per fer una curta ruta fins a les Coves de Abi.

Hem trobat diversos blogs amb prou informació de la via; la ressenya l'agafem de Sendero Límite. Gràcies per compartir i per obrir aquestes magnífiques vies.

Sortim d'hora al matí, són les 7 am i fa fresqueta, comencem a caminar amb frontal encara que de seguida ja no ens caldrà. El dia comença a trencar per darrere de les muntanyes en la nostra ruta d'aproximació al Pico Aspe.

L'aproximació es realitza per la Vall de Aísa. Tant la ruta normal de senderisme que ascendeix al Pic Aspe com l'aproximació a via d'escalada "Subterrània" comencen travessant la tanca ramadera de l'Aparcament de La Cleta. La diferència radica únicament en el desviament que es pren una vegada estàs guanyant altura a la muntanya. Així es divideix el recorregut en l'aproximació, el tram comú: Avances des del cotxe cap al nord per la pista tancada passant el Refugi de Saleras. Travesses el riu Igüer a la dreta i comences a remuntar la primera lloma seguint les fites de la ruta normal. El desviament a la via: Mentre que la ruta normal segueix de front cap al nord a la recerca de l'embut i el pas de la Gola de Aísa, per a anar a la via Subterrània has de desviar-te a la dreta. Agafes una senda que flanqueja a mig vessant dirigint-se cap als plans del Rigüelo i la base de l'imponent Pilar Sud de l'Aspe.

La Nuri en la primera foto arribant a l'R1, sortint del forat. En la foto de la dreta fent la transició per fer l'R2 a peu de la placa (no vam trobar res per muntar-la). Cal comentar que el primer llarg en la cova el vam trobar molt relliscós i amb sorreta a les preses de mans. Això va fer que el trobéssim bastant més complicat del que imaginàvem un cop llegida la ressenya. Un cop arribats a l'R1, vam fer canvi i la Nuri va muntar l'R2. Crec que no caldria, pots continuar des de l'R1 i muntar directament l'R2. Però d'acord perds l'oportunitat de fer les fotos sortint de Mordor.

Ramon obrint el quart llarg on es troba el pas de 6b, la part més dura potser l'inici del llarg on els peus es troben una mica polits. La sortida del sostre es fa prou bé si vas amb decisió i tens força. En tot cas no és obligat i pots fer Ao.

En els dos llargs següents la roca canvia a millor, la dificultat també es redueix.

Fem un mos a l'R6 just a la meitat de la via, encara que ja hem superat el més dur.

Fen una bocata a la R6 divisem just devant nostre una cordada que està fent La Arista de los Murciélagos al Pico Aspe, que pinta molt estètica.

Nuri obrint el 7è llarg. Ramon al Salt de fe del 8è llarg.

Ja només ens queden dos llargs més que sobre el paper no passen de 5è grau, però que ja anem una mica cansats i es fa una mica bola. Atenció a l'últim llarg, hi trobem moltes menys assegurances, això fa que hagis de buscar ve el recorregut, hi ha un punt en què has d'anar a la dreta, perquè si segueixes recte com vam fer nosaltres et trobes uns passets més durs i poc equipats.

Desde el final de la via ens queda una grimpada per vires herboses fins al cim.

Al cim ens trobem als primers corredors i el control de la cursa de muntanya de Canfranc. Una de les més dures d'Europa amb 100km i més de 8.000 metres de desnivell.

En el descens del Pico Aspe (2.645 metres), especialment si baixes per la seva ruta normal cap a la Vall d'Aísa (la vessant sud), et trobas en un entorn d'alta muntanya dominat per una impressionant geologia calcària. Les principals formacions rocoses que creues són: Lapiaces i camps de dolines (Zona Karst). L'aigua ha dissolt la roca calcària i ha creat un paisatge lunar. Caminas sobre un gegantí karst ple d'esquerdes profundes (lapiaces), canonades, buits i avencs on no s'arriba a veure el fons. La roca aquí és extremadament aspra, compacta i amb cantells molt esmolats.

Ens ha quedat una jornada bastant dura, unes 12 hores en total d'activitat de 7 am a 19 hores. Unes 2 hores i quart en l'aproximació amb més de mil metres de desnivell. En l'escalada hem emprat unes 6 hores, ja que hem fet totes les reunions incloses l'R0, no hem empalmat cap llarg, i he fet 9 llargs de primer amb el temps que implica passar cordes i material a cada reunió, també hem anat tranquils. Pel que he llegit a altres blogs, empalmant llargs ens pot fer en menys de 4 hores (nosaltres ni de broma). Des del final de la via queda una grimpada per vires herboses fins al cim uns 20'. Després tota la baixada fins al pàrquing de la Cleta, nosaltres vam emprar unes 2 hores i mitja a ritme tranquil però sense parar.

Escalada esportiva a Rodellar

Dormim tranquil·lament a la petita població d'Aísa i l'endemà cap al càmping Mascún de Rodellar, ubicat en el Parc Natural de la Sierra de Guara. Ja havíem estat fa sis anys amb el Gerard, cap a mitjans d'agost, on vam fer un barranc, un dels principals reclams del Parc. I intentant escalar a la meca internacional de l'escalada esportiva. El gran problema és que el nostre nivell no està a l'altura de les vies que a Rodellar pots trobar. Per anar bé has de fer bastant més de 7è per poder gaudir de les vies que superen els seus sostres imponents, coves i espectaculars desploms de roca calcària solcats per grans xorreres.

Un dels grans avantatges de l'entorn de Rodellar és la seva logística. Un cop aparques el vehicle al poble o t'allotges al Camping Mascún o allotjaments locals, pots accedir a pràcticament tots els 35 sectors a peu a través de senders preciosos. No et caldrà conduir més durant tota la teva estada.

El poble se situa just on s'obre el profund i espectacular Cañón del Mascún. Caminant pocs minuts des del cotxe, trobaràs parets de roca calissa imponents, grans lleres de riu, agulles emblemàtiques i formacions geològiques úniques com El Delfín, la Ciudadela o la Cuca Bellostas. A diferència d'altres zones d'escalada àrides, el riu Mascún passa literalment pel costat de molts dels sectors. Això crea un entorn idíl·lic on és possible escalar desploms i sostres impressionants i, tot seguit, refrescar-se o banyar-se en gorgues d'aigua cristal·lina. És el que el fa un paradís perfecte per a la primavera, la tardor i fins i tot els matins d'estiu a l'ombra.

Nosaltres vam fer el que vam poder, això si fanàtics hi som, vam escalar els tres dies. El millor sector pel nostre grau és L'École on la roca encara és prou bona, això sí el grau és apretat. Després els altres sectors Bikini i la Fuente on hi ha vies del nostre grau es troben molts sobats, i fan molt penosa l'escalada.

Això sí, vam aprofitar al màxim la nostra estada al càmping.

Escalades a la Ribagorça: Nord d'Escales a Sopeira, Camino Caracoles a Montrebei i Miguel Urbano a Santa Anna

2026-08-29T07:31:01.343+01:00

Tornem del viatge per Noruega amb moltes ganes d'escalar. Fugint novament de la calor de Barcelona, agafem la furgo amb direcció a la Ribagorça, és una destinació privilegiada per a la pràctica de l’escalada, gràcies a la diversitat de paisatges i de tipus de roca que ofereix el territori.

Nosaltres escalarem en tres zones Sopeira (la paret d'escales), Montrebei a la paret Aragó i finalment a l'Esperó de Santa Anna a la pressa de Santa Anna. Tres sectors d'escalada que destaquen per la bellesa del seu entorn independentment de les vies escollides.

Via Norte de Escales a la Presa d'Escales (Sopeira)

Sortim diumenge al matí per arribar a Sopeira al migdia, fem un àpat ràpid i directes per la via Norte de Escales. Una via que li tenim ganes, ja que pràcticament ja l'ha fet tothom i no volem ser menys. Situada a la Presa d'Escales (Sopeira), és una de les opcions més agraïdes per escalar durant els mesos d'estiu. La seva orientació garanteix ombra pràcticament tot el dia (fins a les 17:00 h), encara que si és un dia calorós no et privarà de fer una bona suada.

No entrarem molt en detalls de la via perquè hi ha molts bons blogs que la descriuen perfectament, i tampoc és una via que calgui molt de detall, només cal fluir per gaudir-la. Com altres vegades el blog de la Arañita Escaladora és una bona opció.

Primera foto al L2, potser el llarg més obligat de la via. Segona foto encarant el passet clau del L3.

Nuri gaudint en el L3, el més estètic de la via.

Foto de cim a la penúltima R. Iniciant el rappel, amb un passet per penjar-te de l'altre costat.

Ens ha agradat molt la via, té una mica de tot diedres, fissures, sostrets, passos fins, tot molt ben assegurat, per gaudir sense patir gaire. Nosaltres no portàvem friends, encara que sí vols assegurar pots posar-hi per reduir exposició al segon i tercer llarg.

Acabem el dia descansant a Sopeira, on gaudim de tranquil·litat i solitud en un marc immillorable.

Via Camino de Caracoles a la paret d’ Aragó de Montrebei

Per al segon dia d'escalada escollim una via mes de aventura, on caldrà equipar una mica mes i gestionar les cordes per les feixes. La via Camino de Caracoles es la considerada més fàcil de Montrebei, hi ha una dita popular que jo he adaptat o escoltat malament que diu, "Escalar a Mont-rebei és per homes i a Ordesa per superhomes". De fet aquesta es nomès la segona via que faig a Montrebei desprès de la Via Markitos (bastant mes dificil), i encara no ens hem atrevit a escalar a Ordesa.

Com a ressenyes fem servir la del Luichy que està molt ben detallada. I com a blog he seguit el del El Visas, moltes gràcies per compartir.

Comencem l'aproximació ben d'hora, la via és cara Est i a finals d'agost la calor encara és molt present.

Tenim el regal de veure trencar el dia amb el nostre objectiu al davant.

El primer llarg es bastant vertical, perecte per escalfar.

Desde la primera R, gaudim de les vistes.

El Ramon superant el pas clau del quart llarg. Nuri acabant el quart llarg, ja que vam fer una reunió intermèdia per evitar fregament de les cordes.

El cinquè llarg te una placa estil Vilanova de Meia.

I encara ens queda el sisè llarg, que té el pas més dur de la via, un passet de bloc on tens que enfilar-te a l'arbre i passar a la paret amb uns moviments que requereixen amplitud de braços i decisió, no vam poder fer foto per la tensió del moment 😅.

En resum, la via ens ha agradat per l'entorn, té uns passets interessants, però en general és una escalada molt discontínua, s'agraeixen les feixes per poder fer reunions comodíssimes.

Combinada de vies a a l'Esperó de Santa Anna a la pressa de Santa Anna

Decidim allargar un dia més i anem a dormir al càmping Les Planes en Baldellou, que està situat a l'inici de l'embassament de Santa Anna.

Al matí anem a fer una via ràpida a l'Esperó de Santa Anna, jo he escalat un cop i em va agradar molt el lloc, és tranquil, vies curtetes, bona roca, bon equipament i descens caminant en 15'. Tots els ingredients per passar una matinal en el nostre camí de tornada.

En el blog del Xavidiez trobem l'informació necesaria per identificar les vies de l'esperó de Santa Anna.

He fet l'exercici de recopilar la informació d'internet. Les vies s'estructuren en dos murs separats per una còmoda feixa o vira intermèdia que creua la via La Gran Diagonal. El procediment habitual és escalar el primer llarg (L1) de la zona inferior, accedir a la faixa i seleccionar la continuació al mur superior.

Sòcol Inferior (D'Esquerra a Dreta):

La Gran Diagonal (V/140m - 4/5 llargs): La gran clàssica històrica. Segueix la marcada vira obliqua de la paret. Placa llisa al L1 i un preciós quart llarg sobre roca ferma.
Maxicosi (6c+ màx.): Situada a la dreta de l'anterior. L1 de placa fina i estètica (V+). L'L2 continua recte desplegant un mur físic i tècnic de continuïtat (6c+).
Miguel Urbano (6a/6a+ / ~50m - 2 llargs): Oberta per A. Sans i J. Godoy. Identificable per una pedra gravada amb el nom a peu de via. Entrada tècnica de col·locació (6a) i sortida vertical neta a L2.
Mariadri (6c màx. / 6a obligat / 60m - 2 llargs): A la dreta de Miguel Urbano. Compte amb un L2 molt característic amb un pas dur que pot accedir a Ae o en lliure (6c).

Mur Superior (D'Esquerra a Dreta a la Feixa Intermèdia):

Esperó del Salla Gran (o Lo Salla Gran) (V+ / ~65m - 2 llargs): Situada a la dreta de l'espero que trobas al pujar per la Migel Urbano, creuant la canal intermèdia. Entrada independent molt directa, vertical i aèria sobre roca excel·lent.
Liam la Lia (V+ màx. / 60m - 2 llargs): Situada a l'extrem esquerre del mur superior. Reconeixible perquè els seus parabolts tenen marques/xapes de color lila. Escalada molt aèria i gaudeix amb un inici atlètic.
Pluja d'Estels (V+ màx. / 60m - 2 llargs): Immediatament a la dreta de Liam la Lia. Plaques calcàries de gran qualitat i equipament generós. Molt bona roca.
Via Torri (V màx. / ~50m - 2 llargs): Situada entre Pluja d'Estels i la Naúk. Variant clàssica sobre plaques tombades amb molt de cantell. Molt homogènia al cinquè grau.
Nauk (6a/V+ / ~50m - 2 llargs): Variant moderna espectacular. Puja recta de forma paral·lela al diedre. Placa tècnica, fina i neta dʻadherència sobre parabolts.
Diedre del Bekari (o Variant Bekari) (V/V+ / ~50m - 2 llargs): Variant molt estètica que aprofita un marcat diedre menys vertical però summament agraït.

Nuri arribant a la R1 de la Miguel Urbano. Nuri sortint de primera de la R1.

Nuri en el segon llarg travessant la feixa intermèdia. Nuri sortint del segon llarg de la Nauk.

Nosaltres hem fet la combinació Miguel Urbano + Nauk. Molt maques totes dues. Tornarem a fer la resta de vies.

Ruta amb furgo pel Sud de Noruega

2026-08-17T17:15:02.486+01:00

Preparació del viatge

Feia molt de temps que teníem planificat el nostre viatge per Noruega, però un malaurat accident d'escalada va fer impossible el viatge allà pel 2023. Ara per fi hem aconseguit alinear els astres i sortirem rumb al nord d'Europa. El destí el sud de Noruega, però el fonamental esperem que sigui tot el llarg viatge d'anada i tornada en la nostra furgo.

Dividirem el nostre viatge en tres trams:

Viatge d'anada. Que segons Google Maps ens surten uns 2.741km i més de 30 hores de conducció. On farem aturades per visitar Luxemburg, Bremen, Copenhaguen, Göteborg i el nostre destí Oslo.

La part central del viatge el recorregut pel sud-oest de Noruega. Començant per visitar Oslo, Tyssedal, Bergen, Stavanger i sortir per Kristiandsand. Surten 975 km i 16 hores de viatge.

I el viatge de tornada, on agafarem un Ferry a Kristiandsand per travessar l'estret de Skagerrak que separa Noruega de Dinamarca tot connectant el Mar del Nord amb la mar Bàltica. Un cop a Hirtshals anirem a Aalborg a Dinamarca, per continuar per visitar Utrecht, després travessem França fent parada técnica a Thiaucourt-Regniéville, parem a Peralada per sopar i dormir, abans de fer l'ùltim tram ja fins a Barcelona. Per completar el viatge amb 2.705 km i 28 hores més de furgo.

En total surten uns 6.600 kms i 86 hores de conducció, que no està gens malament.

Hem llegit que els peatges i Ferrys a Noruega són bastant cars. Per aquest motiu en previsió ens hem tret Flyt que dona descomptes en els peatges, mitjançant un dispositiu tipus teletac que ens va arribar per correu en una setmana, previ pagament a correus per tràmits duaners de 10€. També ens hem tret el AutoPASSferje que aplica descomptes als ferris. A la tornada del viatge farem números dels estalvis aconseguits.

També en previsió en aquest cas perquè hem llegit que els preus a taquilles són més cars, i que en dies punta de l'agost pot ser complicat trobar plaça, hem comprat els bitllets dels Ferrys tan d'anada, en aquest cas el bitllet combinat Ferry Putergarden+Oresund Bridge que surt molt més a compte. I el Ferry de tornada Ferry Kristiansand. Al final farem un resum de les despeses de transport, que fa pinta que entre benzina i peatges ens deixarem una pasta.

La logística del menjar requereix una planificació estricta perquè els preus dels supermercats noruecs són dels més alts d'Europa. A més els preus de la cervesa i el vi encara més prohibitius. Tenint en compte que la nostra nevera és petita són 70 litres, l'espai és limitat per a un viatge tan llarg. Per aquest motiu ens hem comprat per Wallapop una nevera portàtil de 30 litres d'aquestes que es connecten a la presa d'encenedor de 12V.

Aquestes neveres barates són termoelèctriques, tenen un consum brutal i continu que esgoten la bateria. Si la connectes a una presa de l'habitacle amb el motor parat, et buidaran la bateria de servei en menys de 24 hores. Gestió de la bateria durant la marxa, connectem la nevera addicional a una presa que només rebi corrent quan el motor estigui encès.

A Noruega el diner en efectiu ha desaparegut pràcticament de la vida quotidiana. El país funciona de manera gairebé 100% digital, fins al punt que molts càmpings, benzineres i aparcaments ja no accepten bitllets ni monedes. El teu banc de tota la vida et cobrarà entre un 3% i un 5% de comissió per cada compra que facis en Corones Noruegues (NOK) per canvi de divisa. Nosaltres farem servir la tarjeta Revolut, que et permeten pagar directament en corones noruegues amb comissions mes baixes.

El viatge d'anada

Sortim el dimecres 29 d'agost a la tarda d'Esplugues de Llobregat, on farem una primera aturada al Mercadona i Lidl de Figueres per carregar al màxim el rebost.

La primera nit la passem a Aigues-Vives petita població entre Montpellier i Nimes, que ens agafa de camí, ja que només soparem, dormirem i al matí d'hora rumb a Luxemburg.

La primera aturada com a tal és a Luxemburg on parem per omplir de Dièsel el dipòsit de la furgo, a Luxemburg trobem la benzina més barata del nord d'Europa, encara així la paguem a 1,9€/litre. Passarem la nit al bonic càmping Kockelscheuer Luxembourg, que es troba a 15' en Bus del centre de Luxemburg, que per cert el transport públic és gratuït a Luxemburg.

L'endemà continuem rumb cap a Bremen on visitem aquesta bonica ciutat d'Alemanya. Passem la nit a una àrea de autocarvanas a prop del centre en tren.

Dissabte 1 d'agost agafem el Ferry de Puttgarden que ens deixa ja a Dinamarca, on aprofitarem per visitar la ciutat de Copenhaguen, que en ser dissabte es nota l'ambient festiu.

Pont de Øresund que comunica Dinamarca amb Suècia d'uns 8 km aproximadament

El diumenge 2 d'agost ja per Suècia arribem al FirstCamp Torekov, tot un luxe de càmping enmig d'un bosc que voreja el mar. Farem un trekking molt xulo desde Torekov fins a la luxosa població de Bastad (cuna del famòs torneig de tenis).

El sender ofereix fantàstiques passejades costaneres en terrenys variats, i al llarg del camí creuareu els jardins de Norrviken i la reserva natural d'Englandsdal, que està plena de fauna pastoral. També veureu Knösen, el punt més alt de la península de Bjäre. Un altre punt destacat és Hovs Hallar, un paisatge espectacular on Hallandsåsen es troba amb el mar.

Visitem la ciutat de Goteborg en una tarda, ens dediquem a visitar els llocs més típics de la ciutat. Aparquem la furgo en un barri als afores de la ciutat, on agafem un bus que ens porta al centre de la ciutat. Comencem la visita pel canal principal de la ciutat Stora Hamnkanalen. Visitem el barri de Haga, el més pintoresc i antic de la ciutat. Pugem fins a la Fortaleza Skansen Kronan on tenim bones vistes 360º de la ciutat. Finalitzem la visita a la plaça Götaplatsen on ens trobem l'estàtua de Posidó.

La nit de dilluns al dimarts 4 d'agost l'hem passat a un aparcament forestal gran i obert, que també és el punt de partida per a excursions. L'aparcament és gratuït i no té senyals de prohibició. Just als afores de Göteborg, a uns 15 minuts. Zona de bany a uns 9 minuts a peu. Molt concorreguda durant el dia, molt tranquil·la a la nit. Aprofitem per fer una caminada al voltant del llac, una ruta de mica més d'una hora molt agradable, en un ambient molt relaxant i amb vistes espectaculars.

El 5 d'agost al Firstcamp City de Stromstad ens amaneix molt plujós, bé com tota la nit plovent. El dia abans l'hem aprofitat visitant el poble de Stromstad i els voltants del càmping. El càmping està situat en un entorn meravellós i muntanyós, amb vistes al mar. Cal dir que aquest càmping és realment popular entre els amants de les autocaravanes gegants. Strömstad és una autèntica joia de la costa oest sueca.

Recorregut pel sud-oest de Noruega

Recollim a l'Abril a l'aeroport d'Oslo i ens dirigim cap a fer una visita turística expréss per Oslo. Aparquem l'auto a un barri a les afores d'Oslo per agafar un bus que ens porti al centre d'Oslo.

Típiques saunes noruegues

Visitem la biblioteca Deichman Bjørvika, just al costat de l'Òpera, val la pena entrar un moment en aquesta biblioteca pública guardonada pel seu disseny interior futurista. Continuem pujant al sostre inclinat de marbre blanc del famós edifici de l'òpera d'Oslo. Les vistes del fiord i de la ciutat són espectaculars.

Caminem vora el mar fins a aquest el castell medieval del segle XIII la Fortalesa d'Akershus. Els seus patis exteriors són de lliure accés i ofereixen una panoràmica preciosa del port.

Per acabar la vesprada anem a sopar a un restaurant Indi prou bo, això si per veure aigüeta que és gratis, una birra costa 19€ al canvi.

Anem a dormir a les afores d'Oslo en la nostra ruta cap a Tyssedal, es tracta d'un aparcament molt agradable al costat del Museu d'Art Modern. Amb vistes a l'aigua i ambient relativament tranquil.

Dijous 6 d'agost, fem camí fins al nostre objectiu pujar per fer la foto al famós Trolltunga, són més de 5 hores de conducció travessant el centre-sud de Noruega fins a Odda que és on teníem pensant passar la nit. Amb la mala sort que coincidim a un festival de música i tot Odda està pleníssim, no trobem un lloc ni als càmpings, ni a les areasac, ni és possible aparcar enlloc.

Continuem camí fins a un lloc molt maco, un aparcament-camping al costat de la carretera a uns 15 km de Odda, que disposa de serveis de dutxa i lavabos, i un lloc preciós al costat del fjord per relaxar-te en un sofà. El propietari va apareixer per reclamar-nos 10€ per persona que li van pagar via Paypal.

L'endemà d'hora enfilem la carretera fins l'aparcament P1 del Trolltunga on hem de deixar obligatòriament la furgo, per agafar un primer bus 150 NOK per cap fins al P2 on agafem un segon bus, després de fer gairabé una hora de cua fins al P3, on realment començarà la nostra ruta. Des d'aquest punt són 10km fins al Trolltunga. Tenim un dia molt tapat i per sort només cauen quatre gotes al començament. La ruta molt agradable per camí molt ben fressat i marcat, amb poc desnivell en total anada i tornada 800 metres.

La magia del encuadre.

Han sigut unes 6 hores de caminata de anada i tornada, mes 1 hora de cua per fer la foto. Anem a descansar al camping de Lofthus.

El dissabte 8 d'agost anem cap a Bergen son unes tres horetes de furgo, aparquem a un areac a les afores de Bergen, desde on en 15 minuts en tranvia som al centre.

Visitem la ciutat, dinem en un restaurant uns plats variats de salmó, wraps i un tipus de sopa, fem algunes compres.

A l'endemà tenim el ferry al fjord Mostraumen, on admira la bellesa dels fiords noruecs en aquesta excursió de mig dia en vaixell als estrets de Mostraumen. Gaudim d'un paisatge impressionant mentre et portem des de la bulliciosa Bergen fins a fiords serens, muntanyes espectaculars i cascades majestuoses!

Diumenge 9 d'agost anem cap a Joperland camp base des d'on anirem a fer l'excursió al Preikestolen. La ruta en furgo és de les més maques que es pot fer per Noruega i diria més, la més impressionant ruta en furgo que en fet mai, travessant ponts, illes, túnels infinits sota l'aigua i dos Ferrys. Llàstima del temps que ens ha privat de les vistes increïbles del recorregut.

El dilluns 10 d'agost amaneix com tots els dies que portem a Noruega, amb pluja, ens tocarà fer l'excursió amb aigua, ja estem acostumats, només seran 3 horetes per gaudir de bones vistes de l'increïble púlpit del Preikestolen.

Acampem al camping Preikestolen, on intentem assecar tota la roba que portem mullada de tans dies de pluja.

El viatge de tornada

El Dimarts 11 d'agost portem l'Abril al petit aeroport de Stavanger-Sola, mentres nosaltres continuem ruta pel sud de Noruega fins a Kristiandsand on agafem el ferry de la companyia fjordline que en 2:30 et porta fins a Hirtshals ja a Dinamarca.

Continuem ruta fins a Aalborg per avançar kilòmetres en el camí de tornada, dormim en un pàrquing d'un supermercat en els afores d'aquesta tranquil·la població.

L'endemà fem una bona tirada fins a prop d'Utrecht, amb la mala sort de trobar-nos tallada l'autopista A1 a l'alçada de Bremen a Alemanya. Un gegantesc caos de camions i cotxes generen un embús de més d'una hora en dues direccions. Per culpa de l'embossament de cotxes arribem tardíssim al càmping Huttopia de Veluwe on volíem relaxar-nos unes horetes a la tarda. Arribem ja tocades les 9:30 pm ja fosc, no podem gaudir del càmping que té una pinta xulíssima, entremig de bosc i dunes d'arena.

Al matí fem una visita al centre històric d'Utrecht, una ciutat que no té res d'envejar a la seva popular veïna Amsterdam. El centre històric d'Utrecht, que és on hi ha la majoria dels punts d'interès, es pot recórrer tranquil·lament a peu, passejant entre jardins, canals i carrers amb molt d'encant.

A la tarda continuem la ruta de tornada fins a una petita vila de França, Thiaucourt-Regniéville on trobem una àrea per descansar de tant conduir.

Divendres 14 d'agost la nostra última gran tirada de més de 1.000 km fins a Peralada on hem quedat per sopar amb el Jordi, Marta, Nil i Bru.

En resum, ha sigut un viatge inoblidable, on les imatges dels paisatges que hem gaudit de Noruega ens quedaran gravades a la retina de per vida.

Escalada a la Cerdanya Francesa: Esperó NE al Pic de la Valleta, via Gold Slab a la Fullatera a Porta, via P. Gondoux al Castell de Vidre a Llo, i via Cest pas la pire qu'on ait faite a Cambre d'Aze

2026-07-12T06:42:41.737+01:00

Per segon cop en una setmana tornem a la Cerdanya a escalar, la setmana passada amb el Jordi, Marta, Olga i Marc van escalar tres dies per la Cerdanya Francesa. I aquesta setmana la Nuri i jo hem fet un parell de vies mes per la Cerdanya fugint de la calor de Barcelona.

Així doncs aquestes dues escapades es meriexen una entrada al blog per recollir aquest grapat d'escalades, que resumin en:

- Escalada esportiva a la Rocher d'escalade a Sant Pierre dels Forcats.

- Via Gold Slab a la Fullatera a Porta.

- Via P. Gondoux al Castell de Vidre a Llo.

- Via Esperó NE al Pic de la Valleta a Portè Puimorens.

- Via Cest pas la pire qu'on ait faite a Cambre d'Aze.

Escalada esportiva a la Rocher d'escalade a Sant Pierre dels Forcats

El primer dia que arribaren a la tarda vam fer unes quatre vies d'esportiva a la Roca d'escalada a Sant Pierre dels Forcats, adjunto un parell de fotos extretes del comentari al googlemaps del CarlesEsBa, gràcies per compartir:

Vam fer quatre vies; 5b,5c,6a,6b. El 6a es brutal te un pas amb flaqueig per pujarte a una lleixa molt xulo.

Via Gold Slab a la Fullatera a Porta

Ens dividim en tres cordades, la Nuri i jo anirem a fer la via Gold Slab a la Fullatera Porta, on teniu una bona ressenya al blog del Manel&Ita.

La via no te molta història, resta totalment equipada i nomès has de seguir la linea de parabolts. Es bastant discontinua amb trams de caminar i grimpar.

Nuri inciant el primer llarg.

Iniciant el tercer llarg, un primer ressalt per desprès passar a una placa molt fina.

Atrapant a la cordada que ens precedia

Nosaltres vam tenir la mala sort de coincidir a una cordada davant que escalaven molt lent, resulta que era el #javifjac una parella que segueixo per Instagram. Segons m'explica ella, pateix d'una malaltia anomenada esclerosis lateral és una malaltia neurodegenerativa irreversible del sistema nerviós. Provoca que les neurones motores (encarregades del moviment voluntari) es deteriorin i morin. Això provoca una paràlisi muscular. Així i tot ella va demostrar una força de voluntat i valentia encomiable, patint ajudant-se d'estreps i les cintes va ser capaç de superar tots els trams durs de la via. Tota una lliçó de vida.

Fem un picoteto on hem deixat la furgo.

Ens relaxem als banys termals de Dorres.

Via P. Gondoux al Castell de Vidre a Llo

El Jordi tenia vista una via que volia fer, es una via curteta i amb fàcil aproximació, continuem amb el procès de recuperació del turmell de la Marta.

No cal explicar gran cosa, tota la info la trobem com sempre al blog del Manel&Ita.

Aprofitant la poqueta ombra que trobem esperant que el Jordi i la Marta facil el primer llarg.

Via Esperò Nord-Est al Pic de la Valleta a Porté-Puymorens

Via molt recomanable que té una mica de tot, molta escalada en diedre, una xemeneia on has de reptar una mica, una fissura amb bavaresa perfecta i molta autoprotecció. Nosaltres vam portar un joc complet de friends fins al #3, i vam fer servir bastant, es pot protegir al gust. Ara mai heviem trobat en una via tants friends encasquetats i abandonats, crec que vaig contar fins a sis en els últims tres llargs de la via.

Parking coll Porte Puymorens on hem dormit.

Dormim al parking inferior de la estació, la aproximació desde aquí fins a peu de via gairabè 2:30, podeu veure el track de l'aproximació i el retorn a la via Esperò NE al Pic de la Valleta

Desde lluny es veu impressionant l'esperó que haurem d'escalar.

Nosaltres portavem la resenya de rocaineu que van treure del blog de rocacalenta

peu de via

En aquesta ressenya es fa la via en 6 llargs de 50 metres o més, per nosaltres pot ser correcte seguir-la i fer els tres primers llargs amb les reunions que proposa, però rotundament no recomanen fer el quart llarg d'una tirada, molt millor fer la reunió a la lleixa del flanqueig, per evitar un fregament inhumà de les cordes, que en el nostre cas en va fer haver de rapelar una part del llarg dues vegades per intentar desbloquejar les cordes. A més el llarg és prou interessant per fer-lo en dos trams, el primer tram amb la sortida de 6a, i el segon tram que encara la xemeneia en la que cal encasquetar el cos.

Respecte a l'equipació als dos primers llargs no vaig trobar cap pitó, potser no vaig seguir la ruta correcta encara que sembla dificil perquè has de escalar pel diedre, però no importe perque es por equipar perfectament. Desde el tercer llarg fins al cim tots el llargs son molt guapus.

A la foto de la dreta veiem la Nuri arribant a la lleixa del quart llarg, on es veu l'únic parabolt que vam trobar a la via, i que despista una mica perquè sembli que hagis de pujar recte pel parabolt, però no, crec que està posat allí per evitar el fregament de la corda, perquè has d'anar flanquejant descaradament a l'esquerra.

Via Cest pas la pire qu'on ait faite a Cambre d'Aze

El divendres 10 de juliol amb una segona onada de calor a Barcelona hem dormit perfectament al pàrquing de Eyne. Ens llevem tranquil·lament amb la intenció d'anar a fer la via Màgic Circus a Cambre d'Aze. El meu error ha sigut subestimar l'aproximació i de no haver-ho mirat gaire, ja coneixem el circ de Cambre d'Aze hem pujat amb skis i amb grampons per fer els seus corredors. Innocent de mi pensava que mirant la foto de l'esperó podria identificar la via. Val molt la pena buscar un bon track de wikiloc per encertar en l'aproximació, ja que si pots estalviar-te tram de pedrera molt millor, adjunto aquest track que va a un altre via però que la seva aproximació és comuna sobretot per aprofitar els camins fitats pel bosquet, que fa avançar més ràpid i còmodament.

Nosaltres vam trigar gairebé dues hores i van trepijar bastanta tartera. Fins a un peu de via que pensaven que es tractava de la nostra via, ja en va fer sospitar que no se semblava gaire a la foto de la ressenya que portava, peròro vaig veure tres parabolts en una placa i vaig pensar que seria la nostra via.

Hem de trepitjar neu abans de atansar la roca, cosa que far que els peus de gat es posin completament molls, així no tenim la adherència prou per pujar per la placa, així que en penjo del primer bolt i asseco a consciència els gats, ara sí pugem amb més comoditat. La intenció era enllaçar els dos primers llargs que són curts i fàcils, i aquí és quan en dono compte que ens hem equivocat de via, no trobo la primera R i els bolts cada cop es troben més lluny, l'escalada és fàcil, però el següent bolt es troba a 5 o 6 metres, i a més no estan protegint cap pas en concret, sinó posat únicament amb el criteri de la distància. Tindria que haver trobat un pas de 6a i tot el que he escalat fins a la R no passa de V, arribo a una R que deu ser-hi a 45 metres de terra. Ara sí que tinc clar que ens hem equivocat de via.

Ho rumiem una mica si continuar escalant o si baixar a buscar la via correcta, com que fins ara l'escalada ha sigut fàcil i tot el que havia llegit d'aquestes vies no feien pensar que trobaríem res molt més complicat del que anaven a fer, decidim continuar. Però en fa pensar on ens trobem, clarament hem anat molt més a l'esquerra de la paret, la nostra via hauria de ser uns tres-cents metres més a la dreta a l'esperó més gran que intueixo des de la primera R.

Continuem escalant sense gaires dificultats, escalada senzilla però amb molt aire entre els parabolts. Des de la segona R veig el primer bolt una mica lluny a la dreta, per arribar-hi has de pujar a un ressalt, on a l'agafar-me a un enorme bloc sortit en dono compte que és solt, uf quina por, si arribo a prémer per pujar-hi me n'anava a baix bloc i jo, i la caiguda fins a la R no hagués sigut maca. Compte els que feu la via, aquest bloc està molt perillós. Continuo el tercer llarg, ara només veig el següent parabolt a uns 12 metres més amunt, no pot ser és massa lluny i l'escalada no es veu senzilla del tot, busco i rebusco i no veig res, hauria de baixar, no és bona idea continuar sense saber on ens estem ficant. Però en poden les ganes i la confiança en la meva escalada, tiro cap amunt, i quina alegria després d'uns quatre metres en trobo amb un pitó salvador, i quatre metres més amunt amb un altre pitó, ara sí que estic tranquil, aquest tram fins al parabolt està protegit amb dos pitons salvadors.

Ens queda un quart llarg tambè fàcil d'uns 50 metres i fem la reunió en un arbre. Pleguem cordes i continuem pujant per un tram descompost amb herba i predra solta, fins que arribem a la corona cimera. Ens trobem amb tres ciclistes que estan pujant amb ebikes. Ara amb forta pendent hem de baixar 850 metres de desnivell en 3 km fins arribar al parking d'Eyne.

Buscant per Internet descobrim al blog del Manel&Ita que hem fet la via Cest pas la pire qu'on ait faite , ara tot quadre. No ha estat gens malament, una via fàcil però prou maca. I tornarem a fer la Magic Circus.

Resum de les dades extretes del Garmin. Bon entrenament tenint en compte que hem caminat dos dies seguits a uns 2200m de mitjana amb cim de via a 2600m i motxilla amb els material i cordes.

	Distancia Total (km)	Desnivell +	Desnivell -	Temps Total
Via Esperò Nord-Est al Pic de la Valleta a Porté-Puymorens	10.67 km	735 m	778 m	04:20:50
Via Cest pas la pire qu'on ait faite a Cambre d'Aze	7.74 km	629 m	844 m	03:21:51

Escalada Riglos, vies Aguja del Bolo i Sendero Límite

2026-06-10T16:20:42.207+01:00

Aquesta és la nostra tercera visita a los Mallos Riglos, la primera vegada al maig del 2015 els nens eren molt petits i encara portàvem la Vito. El segon cop just postcovid al setembre de l'any 2021 Escalada Riglos Aguja Roja via Edil. Sempre quan arribem a Riglos tenim les mateixes sensacions, d'impressió, respecte i una mica de por, la verticalitat de les parets, els desploms, els bolos que semblen que hagin de sortir disparats.

Tot plegat fa que ens repensem molt i molt on escalarem, m'agradaria moltíssim poder fer les vies clàssiques de Riglos, no se quantes vegades he llegit la ressenya de la via Normal al Puro, o el Espolón Adamelo al mallo Pisón amb les seves famoses panzas "Panza del Pijo" i "Panza del Cansao", però ja sigui per l'orientació de les parets que no recomanen fer-les a l'estiu, o siguem sincers pel respecte que em generen les seves llegendes. Haurem de deixar-ho per una quarta escapada a Riglos, que esperem planificar a l'inici de la primavera on ja no tingui l'excusa de la calor.

En aquesta escapada a Riglos farem dues bones vies equipades pels coneguts per Sendero Límite. Els equipadores i aperturistes darrere de les vies conegudes com a "Sendero Límite" són Julio Benedé i Luis Royo, els qui sovint han col·laborat amb altres escaladors com Carlos Roy i Carlos Budria. Aquest grup és molt reconegut en l'entorn aragonès per crear rutes d'escalada de "generós equipament" i excel·lent roca.

Concretament, el primer dia per adaptar-nos a la verticalitat i als bolos de Riglos farem la via Aguja del Bolo al Mallo Cored. I ja el segon dia una via una mica més llarga i dura la via Sendero Límite al Circo de Verano. Totes dues vies amb ombra al matí perfectes per aquests dies de calorada.

La primera nit dormin al pàrquing de Riglos, des de l'últim cop han canviat les coses, ara l'han fet de pagament 3€ al dia, i 10€ per furgos/autos que passin la nit. Restringint l'espai per pernoctar al P3 que és el que es troba just abans de l'entrada del poble.

Ja ens coneixem l'aproximació de l'últim cop que vam fer la via Edil a la Aguja Roja. L'aproximació és comuna, ja que el Mallo Cored es troba just a l'esquerra de la Aguja Roja. Trobem un cartell indicador que divideix el camí per cada agulla.

Aquí us deixo una bona resenya de la via Mallo Cored: Vía del Bolo (125 m, 6a+)(V+/A0) , gràcies per compartir.

L'inici de la via es just al Bolo gegant que li dona nom a la via.

El primer llarg es el mes dur de la via, li donen 6a+ però força equipat que permet fer Ao.

Nuri gaudint de la verticalitat riglera.

Tan es aixì que s'anima a fer un llarg de primer.

Desde el cim podem gaudir de les vistes de les cordades pujant la Aguja Roja.

Amb un Rappel ben parit de 60 metres arribem a terra. Molt maca la via, ens ha agradat molt, matinal disfrutona per gaudir sense complicacions.

A la tarda descansem al camping de Murillo de Gállego, on estem bastant sols i gaudim de la zona chill-out, i d'una platgeta a la vora del riu.

Pel segon dia decidim pujar l'aposta i anem a fer la via Sendero Límite al Circo de Verano, aquí us deixo entrada del blog del Joan Asín, via Sendero Límite 6b+ 300 metres que com sempre fa molt bones piulades.

A peu de via ens trobem una cordada de tres que just comença la nostra via. Ens comenten que és una via molt sol·licitada i que és molt normal trobar-se gent, i això que som un dilluns de juny. Resulta que el que va de primer a la cordada és un històric del lloc, Fernando Cobo tot una màquina pel que llegim després. No tenim pressa i estem a l'ombreta, així que esperem que tots tres empalmin els dos primers llargs, i nosaltres farem reunió en el primer llarg de V+ de 15 metres, així donem temps i deixem prou distància.

Les reunins son molt cómodes i ens donen l'oportunitat de gaudir de les increibles vistes del Mallo Firé.

El tercer llarg és brutal un 6b+ de continuïtat en desplom, sort que les assegurances són molt a prop sinó haguéssim patit.

Passats els quatre primers llargs la cosa ja es posa més fàcils i només queda gaudir fins al cim.

Vistes a banda i banda des del Collado del Mallo Pisón.

Durant els tres ràpels de 60 metres, a la Nuri té temps de filmar a un Voltor Lleonat molt típic a Riglos, on a les seves parets tenen les seves voltoreres.

Sicília, turisme, Etna i escalada en roca

2026-05-28T06:18:04.365+01:00

Sicília es la illa mes gran del Mediterrani, banyada pels mar Jònic pel l’est, el mar Mediterrani pel sud i l’oest, el mar Tirrè pel nord.

Sicília ha estat una de les illes més desitjades del mar Mediterrani. Per això, moltes civilitzacions diferents la van colonitzar o governar al llarg de més de 3.000 anys d'història. Començant pels Grecs que van fundar ciutats com Agrigento i van ser molt importants per la cultura de l’illa. Cartaginesos i Romans van lluitar durant anys pel control de l’illa. Àrabs van crear l'Emirat de Sicília, van portar noves plantes com els llimoners uns dels símbols de l’illa. Per últim, l'illa va passar per mans de la Corona d'Aragó, de l'Imperi Espanyol i dels Borbons. Fins que l'any 1860 es va unir a la resta d'Itàlia, que va ser liderada pel general italià Giuseppe Garibaldi.

Degut a la nostre sobtada afició a visitar illes per arreu, ens donem compte que ja hem visitat; les illes Balears (Mallorca, Menorca, Formentera), les illes Canàries (Tenerife, Fuerteventura, Gran Canaria, Lanzarote), le illes Azores (Pico, Ponta Delgada, Terceira, Sao Jorge), la illa de Sardenya, la illa de Malta (Gozo, Comino), la illa de Zanzibar a Tanzània, la illa Cres en Croàcia, la illa de Railay en Tailàndia, Cuba i Japó si es pot considerà una illa.

L’objectiu del nostre viatge es fer turisme per l’illa de Sicília, fent nit a els pobles de Agrigento per visitar el “Vall dei Temple”, Catània per pujar al volcà Etna, Taormina per veure el teatre grec, i per acabar a San Vito lo Capo escalant al Monte Monaco.

Per això tindrem que fer un von grapat de quilòmetres per voltejar gran part de l’illa.

Turisme per Sicilia

Aterrem a l’aeroport de Palermo i agafem un Ford Puma de lloguer a la companyia Centauro, on ens acaben fent la tres quaranta de sempre, colar-nos una assegurança.

Ràpidament en dirigim cap a Agrigento, no sense abans parar a dinar unes Foccacias al poble de Sciacca, concretament a la Antica focacceria Ingrao.

L’ideal per visitar la Vall dels Temples a Agriento es fer-ho cap al vespre per captar les millors llums i evitar la calorada. Nosaltres una mica abans de les 7pm que es l’hora que tanquen les taquilles, 30€ el dos per fer la visita.

Per rematar el dia anem a sopar al restaurant Sal8ristorante on degustem un antipasti de mortadel·la amb festucs plat típic de Sicília, de segons un fusili amb gambes, i un plat anomenat “i tri tonni” que consta de Tonno rosso (tonyina vermella), Tonno pinna gialla (tonyina aleta groga) i Alalunga (tonyina blanca/ Bonito del norte), tot regat amb un vi blanc de Palermo, deliciós.

Pel matí fem una passejada pels carrers del casc antic de Agrigento, tot està bastant descuidat, trobem algunes casses derruïdes, i moltes que nos passarien la ITE de BCN. Però te el seu encant. Ens ha agradat força Agrigento.

El cap de Medusa es troba al centre de la Trinacria, el símbol històric de Sicília. Està envoltat per tres potes doblegades (que representen els tres promontoris de l'illa). En la mitologia, la mirada de Medusa podia petrificar qualsevol. En el símbol sicilià, aquest poder s'interpreta com un amulet per allunyar el mal i protegir l'illa de les influències negatives.

Agafem el nostre Puma i anem cap a Catania, son unes 2 horetes per autovia, prou correcte per ser Italia. Parem a dinar a les afores de Catania, on fem un menú en un restaurant de carretera de locals, per 7,5€ el menú ens posem les botes, amb Fusili amb salsa de festucs (si els festucs son l’estrella de l’illa), i un segon de carn.

Avui dormirem a un vaixell de vela al port esportiu de Catania, Sail boat Catania. Es tracta de un veler amb tres camarots. On un italià molt trempat el te amarrat durant l’hivern al port i aprofita per llogar les cabines i treure un calerons. Ens explica que a finals de maig, comença ruta pel mediterrani amb clients on anirà primer a Malta i després per illes greges, no tornarà a Catania fins novembre.

Per la nit sortim a sopar per Catania, es dissabte al vespres i es nota per l'amientaso. Sopem a una plaça amb mùsica en directe, ple de tusrístes i d'italians per igual.

Ens aixequem relativament d’hora, la nit tranquil·la sinó fos pels sorolls de la bomba del aigua que s’engega i del wàter elèctric que el sistema de buidat sembla que vagi a enlairar-se un cohet.

Pujada al Etna

En una horeta des de Catània aparquem ven a prop del Refugio Sapienza, on pugen al telecabina ordes de turistes que han llogat les botes i jaquetes a les mateixes tendes de la zona. El fet mes curiós es que alguns grups amb guia porten casc i tot, no tinc ni idea perquè.

Nosaltres pujarem a peu son uns mil metres de desnivell, des de els 1.900 metres on ens trobem fins als 2.900 metres, el punt mes alt on deixen pujar sense tenir que contractar un guia vulcanòleg que per un preu mòdic de 40€ et guia fins al cim. Així que els turistes paguen 50€ pel telefèric que els porta a 2.500 metres, mes 30€ pel bus 4x4 que els puja fins als 2.800 metres.

El camí es bastant fàcil per terra solta i restes de pedra volcànica. Per sobra del 2.500 metres trobem congestes de neu, i a la pista per on pugen el 4x4 veiem que tingut que nevar força, mes de 3 metres de gruix en algun punt.

Arribem al punt on els 4x4 deixen als turistes, ens posem darrera de la corrua que sembla l’escaló Hillary al Everest.

A la baixada decidim pujar a un crater de volcà situat a 2.600 metres.

Han final han sortit unes 2:30 de pujada i unes 2 hores de baixada, parant a fer un canoli de pistatxo riquíssim.

Taormina

En una mica mes d’una hora arribem a Taormina des de el Etna. No sense abans parar a un petit poble anomenat Nocolosi, on mengem un deliciosos plats típics de Sicília.

En aquest plat trobem Cartocciata Siciliana (a la part inferior esquerra), una peça de brioix enfornada i doblegada farcida de salsa de tomàquet, mozzarella, pernil dolç. És un dels productes estrella de la tavola calda catanesa. Arancino de carn (a la part superior, més rodó), a la província de Catània són arancini el tradicional al ragù, farcit d'arròs amb un guisat de carn picada, tomàquet, pèsols i formatge caciocavallo o mozzarella. Arancino de pistatxo / "al pistacchio" (a la dreta, ovalat), aquest és una joia local de la zona de l'Etna. Es reconeix fàcilment perquè té una forma més allargada o ovalada i, sobretot, per la polsim de pistatxo verd que té per sobre per identificar-lo. Estant a Nicolosi, estàs al costat de Bronte, la capital mundial del pistatxo. Aquest arancino sol portar l'arròs barrejat amb crema o pesto de pistatxo, trossos de pistatxo i un cor de formatge fos (com provola) i de vegades daus de cansalada (pancetta) o pernil. És una autèntica delícia de la regió.

Ens a sorprès les vistes increïbles de Taormina. L’hotel Corallo el tenim al costat de la platja, però el poble es troba enfilat a d’alt d’un balcó natural de roca sobre el mar Jònic un 200 metres sobre el nivell del mar, en un terrat rocós del Mont Tauro.

Fem una passejada nocturna pel poble, que es una desfilada de pijos Italians i turistes estrangers de molta pasta. Ens trobem segons llegim a la Saint Tropez de Sicília. A diferencia de Agrigento i Catània que es estan molt deixades i brutes, Taormina es tot lo contrari edificis molt cuidats, hotels de luxe, carrers molt nets, moltes tendes, molts restarurants i molts turistes.

A l’endemà fem un ruta circular amb vistes increïbles, primer per pujar fins al teatre grec de Taormina.

Per continuar baixant per visitar la Isola Bella, un illot davant de la platja.

Escalada en roca a San Vito lo Capo

Comencem la segona part del viatge a Sicília, ens dirigim a San Vito lo Capo des de Taormina son 4:30 de cotxe vorejant tota la costa nord de l’illa.

El primer dia es proposem anar a fer esportiva ja que encara no en aconseguit la guia i no tenim suficient informació de les vies llargues que pujan al Monte Monaco.

El sector escollit es el Bunker a la cinglera Scogliera di Salinella de 3 kilòmetres de vies d’escalada amb vies de roca boníssima de 30 metres tot orientat a l’oest, perfecte pels dies calorosos.

La zona ha patit corrosió als parabolts a causa del seu entorn marí, un problema que ha afectat moltes zones d'escalada d'arreu del món, com recentment en llegit sobre Kalymnos a Grècia. Els informes sobre parabolts i reunions en mal estat van començar a sorgir sobre San Vito durant la dècada del 2010, i la zona va passar de ser un lloc de referència de l'escalada esportiva amb un potencial enorme a la relativa obscuritat. Reconeixent el problema de la corrosió, a finals de la dècada del 2010 es va iniciar un esforç lent però constant de re-equipament. Es van actualitzar els ancoratges, es van tallar i substituir els parabolts, i es van equipar penya-segats sencers amb nous equips, alguns amb titani, el millor material possible per utilitzar a prop del mar. Nosaltres totes les vies que hem fet aquest tres dias han sigut amb aquest nou re-equipament que ens ha semblat immillorable.

Fen les següents vies fins el sol entra i ens fa fora la calor:

Arrivedervi Ingrid 5c+. Via amb roca boníssima, atlètica de continuïtat equipa perfectament amb químics.

Leguan 6a. També molt bona no molt mes difícil que l’anterior.

Due giganti sulla rocia 6a+. Passos espectaculars, on lo mes dur es trobar a les primeres cuatre xapes. Totes tres vies 5 estrelles.

Coincidim amb una parella d’escaladors italians, que ens deixen mirar i fer unes fotos a la guia, ara ja tenim la info de les vies llargues de Monte Monaco. Ens recomana fer la via Via Fratelli Titt al esperó est del Monte Monaco que li dona l’ombra tota la tarda. Ja ens avisa que l’aproximació es complicada, i a la tarda sortim una mica tard després de una power nap de 1 hora.

Ens emboliquem molt a l’aproximació i finalment trobem el peu de via a les 6 pm, massa tard. Com que ja sabem el camí decidim provar-ho a l’endemà amb mes calma.

Com ens a encantat el lloc, el segon dia repetim zona a la cinglera Scogliera di Salinella en aquest cas al sector Fakiros Wall, on fem les següents vies fins que el sol ens fot fora:

- Tinas praline 5c, molt bona i l’hem trobada mes dura que el 6a del costat.

- Mazina 6a, en la linea del sector bona roca i atlètica.

- Merlino 6a+, un pas de bloc quasi al final.

- Kelli 6b, es fa molt be fins al final on es troba el crux. Totes cuatre molt xules.

Ens acomiadem d’aquest perfecte paratge per l’escalada esportiva, tranquil·litat en tots dos dies només hem coincidit en un parell de cordades, vistes magnífiques, bona temperatura fins que arriba el sol a les 12.

Dinem a l’apartament i després d’una bona migdiada reparadora, anem per la via Fratello Titt a l'esperò est del Mont Monaco. Ara sí, en 20’ ja som a peu de via, no hi ha res com conèixer el camí d’aproximació.

Fem només els 5 primers llargs de la via, que consta de 18 llargs on els 8 primers es troben completament equipats amb parabolts de 12 mm i argolles de titani.

La roca és boníssima, ens recorda a Coll Roig bones bústies en roca calcària compacta de color gris molt adherent.

Els llargs tots són bastant fàcils, marcant 4c fins 5a, on els podem considerar tranquil·lament tots de cinquè, però on has d'escalar. La Nuri farà dos llargs de primera.

El millor sens dubte el quart llarg de flanqueig.

Des de la 5ena reunió en dos ràpels baixem fins a peu de paret.

L'últim dia a San Vito lo Capo decidim al matí gaudir de la platja i dinar un plat de pasta a l'estil sicilià.

Deixem l'escalada a la tarda en aquest cas farem escalada esportiva al sector Cattedrale nel Deserto al Mont Monaco. Té orientació nord i li dona ombra a la tarda, però a les 7 pm ja tocava el sol al donar-li la volta al Monte Monaco i va entrar a la nostra paret. És dels primers sectors que es van equipar a San Vito, per això veiem espàrrecs rovellats i la nova reequipació, també es nota en què els passos claus estan sobadets. Van fer dues vies:

- Passeggiata 6a, la primera part la roca té un tacte dubtós pel gastat i per la humitat, però amb bon canto. El crux és un tram de placa on curiosament les assegurances allunyen més, l'intento per la dreta i no puc, ho provo per l'esquerra ficant-me una mica fora de la vertical del parabolt, però és l'única manera. Dura i no gaire maca.

- Freebird 6a, via atlètica amb molt bon canto, però que et demana reposar, el crux al sisè parabolt bastant dur. Molt maca per repetir, bé de fet la vaig fer dues vegades.

Ens acomiadem de San Vito lo Capo i de Sicilia, i tambè del nostre amic el Card, que ens ha deixat les cames ben trinxades, totes les aproximacions als sector està ben plenes d'aquest card marí, i a Sicília creixen amb molta facilitat als marges dels camins i terrenys secs.

Arrivederci Sicilia, a presto!

Escalada en las Hoces de Cuenca: Verticalidad y Cazos

2026-04-28T16:12:00.014+01:00

Dicen que si no has apretado en los desplomes de Cuenca, no sabes lo que es el 'power' de verdad. Cuenca tiene algo que te atrapa y te deja los antebrazos ardiendo. Ya sea que vengas a tachar tu primer 7a o simplemente a disfrutar de unos dias con la furgoneta y buena compañía, en esta entrada del blog te explicamos porque vale la pena venirse pa cuenca.

Con kilómetros de paredes verticales y una variedad de grados que intimida a cualquiera, esta ciudad ofrece mucho más que sus famosas Casas Colgadas. En esta escapada, visitamos tres de sus sectores más emblemáticos para que sepas exactamente qué esperar de su roca, cómo gestionar el grado conquense y, sobre todo, cómo disfrutar de uno de los paisajes más espectaculares del centro peninsular.

Hay lugares donde la roca parece haber sido diseñada exclusivamente para el desafío, y Cuenca es, sin duda, uno de ellos. Al borde de las Hoces, donde el río Júcar ha esculpido muros de caliza que parecen desafiar la gravedad.

Dormir con la furgo en el parking del Barrio del Castillo, Cuenca

El Barrio del Castillo es la zona más alta del casco antiguo de Cuenca y ofrece algunas de las mejores panorámicas tanto de la ciudad como de las hoces que la rodean

También dormimos dos noches en el Camping de Cuenca, con 23 hectáreas disponibles, situado en una densa pinada, a las orillas del río Júcar, y a solo 7 kilómetros de Cuenca. Estuvimos muy cómodos y tranquilos, porque aunque es un camping enorme no había casi nadie. El único problemilla es que había poca cobertura de Vodafone.

Escalada rio Jucar en el sector Alfar, Cuenca

Para empezar a probar la roca de Cuenca, empezamos con uno de los sectores mas tradicionales y conocidos de Cuenca por su corta aproximación. El sector Alfar, donde comenzaron a equipar vias en esta zona de Cuenca, aqui se ubican bastantes de las mejores vias de escalada y una inmejorable roca caliza. Muros largos y verticales con desplomes.

Hemos incluido esta foto aunque no seamos nosotros escalando. Pero así podemos mostrar el nivelazo de las vías de escalada en Cuenca. En este caso son unos escaladores locales dondole pegues a un 8a.

Nosotros nos contentamos para empezar con un peñasco un gran bloque de piedra junto a la tienda de antiguedades y alfareria, llamada "Alfar". En el gran bloque de piedra se encuentra un refugio/caseta , tenemos itinerarios en ambas caras mas orientadas a la carretera.

Hicimos un par de vias cortas Las de la Noguera II V+ i Animales de costumbres 6a, sin mucho que comentar vias correctas, escalada vertical buscando bidedos, tridedos y algún cazo.

Nos desplazamos un poco más al interior del sector para hacer otras 3 vías del sector Alfar. En este caso vias ya más típicas de lo que nos encontraremos en Cuenca. Concretamente hicimos Alfarzar 1 6a, Navidad en Alfarzar 6a, Al menos un año 6a+. Esta última de 6a+ no la pudimos encadenar, tuvimos que darle varios pegues para poder sacar la secuencia, un paso duro donde debes bloquear de un bidedo con la derecha y lanzarte a una fisura vertical no muy buena, para rebotar a otra ya mejor donde cogerte para chapar.

Esta será la tónica habitual de nuestra escalada en Cuenca, encadenamos a vista sin problemas los 6a, pero no podemos con los 6a+, todos tienen algún paso duro de bloque con lanzamiento donde debemos ensayarlo para sacarlo no sin dificultad. Un salto de grado enorme para nosotros, y no nos atrevimos a probar nada más duro de 6a+.

Escalada a la vera del rio Huécar en sector El Dado, Cuenca

Para nuestro segundo día de escalada en Cuenca nos decidimos por el sector El Dado en las hoces del río Huécar. Es un lugar muy apreciado por los escaladores debido a su roca y entorno. Es un sector ideal para los meses más fríos por su orientación sur. Nosotros acabamos buscando la sombra y escalando sin camiseta.

Podeis sacar detalle de las vias como siempre en thecrag.com. Pero nosotros compramos la guía de escalada deportiva de Cuenca y así contribuir con los equipadores. Aquí su web cuencaclimb.com

Hicimos las vias Quinti menos 6a, Sin ética ni estética 6a+ (duro), Majete GTI 6a+ (duro). Los dos 6a+ com hemos comentado lo mismo para el sector Alfar, vias guapas pero duras con pasos de bloque con lanzamiento al cazo.

Nos desplazamos a la izquierda buscando la sombra, para hacer la via Cunnilingus menstrual V+ un diedro bueno aunque corto.

Una mica de trekking...

Després de dos dies d'escalada non-stop decidim canviar d'activitat. És diumenge i es nota molta més gent en general, Tenim reserva per dinar a les 14:00h i no volem arribar tard.

Fem una ruta circular d'uns 10km que comença a la mateixa al mateix Cuenca, travessant el riu Huécar i resseguint per la part de dalt de la cinglera el riu Júcar passant per la Hermita de Sant Julián on allà el camí comença a baixar cap al riu. Els últims kilòmetres transcorren per l'anomenada zona Hoz del Júcar on hi ha diferents zones d'escalada i molta gent, però que el grau no baixa de 7è. Las Tetas, Colmenas....

Escalada sector Paúles, Cuenca

El sector Paúles es el refugio perfecto para los dias calurosos 🌞. La mayoría de sus rutas permanecen a la sombra desde media mañana, convirtiéndolas en un placer para los días de calor. Se encuentra justo al lado derecho de la entrada al Parador nacional. Ofreciendo unas nuevas vistas de las casas colgantes de Cuenca y de las Hoces del Huécar.

Empezamos con las vías más faciles del sector Nando V y Esther Presidente 6a, que se encuentran ubicadas justo detrás del aterrizaje de la tirolina, suerte que es lunes y no hay mucho movimiento, de otra forma puede llegar a ser muy incómodo por el ruido y los gritos. La roca en estas dos vías empieza a estar algo sobada sobre todo en su inicio que comparten los primeros movimientos.

Nos desplazamos unos pocos metros a la izquierda para hacer estas dos bonitas vías, Peña de las Desgracias 6a+ y Samuel Ferrer 6a+, esta vez si que encadenamos, hay que decir que me parecieron más fáciles, a lo mejor porque son más plaqueras y este estilo me resulta más cómodo.

Para rematar nuestra primer incursión en la escalada conquense, hicimos la via Juanma que me mato 6a+, única via de este monololito que desde su base ya intuimos los movimientos duros, gracias a la tramposa chapo el segundo seguro y saco los movimientos no sin antes ensayarlos un par de veces. El resto muy disfrutón.

Gastronomía Conquense

Después de una intensa jornada encadenando proyectos en la roca, no hay mejor recompensa que descubrir la contundente gastronomía conquense. Aquí, el post-escalada se celebra con platos que reconfortan el alma y recargan las pilas, como el morteruelo, un paté caliente de caza único en el mundo, o el ajoarriero, suave pero lleno de sabor.. Comer en Cuenca es, en definitiva, otra forma de entender la tradición y la fuerza de esta tierra.

foto plato de Zarajos acompañados de Torreznos, algo de cenar ligerito en el restaurante El Torreón en el Barrio del Castillo, Cuenca

Los zarajos son, probablemente, el aperitivo más emblemático y curioso de Cuenca. Se trata de un plato de origen humilde y pastoril, elaborado a base de tripas de cordero lechal. El secreto de su forma tan característica reside en su preparación: las tripas, tras ser meticulosamente lavadas, se enrollan en forma de madeja alrededor de dos sarmientos de vid (ramas secas de la uva) cruzados. La textura quedan muy crujientes por fuera y tiernos por dentro. Para un escalador, es el "chute" de proteína perfecto tras un día de desplomes, aunque su sabor intenso y su textura particular no dejan a nadie indiferente: o los amas o los odias.

El Ajoarriero este clásico conquense, una emulsión densa y potente de bacalao, patata, ajo y aceite de oliva que te devuelve la vida al instante. Servido frío y untado en pan rústico, su textura cremosa y ese toque salino del bacalao son la recompensa definitiva tras haber apretado en la roca caliza de la Hoz.

Comimos en el restaurante Casa Manzar, manzar en árabe significa vistas o paisajes, que es lo que tienes desde el comedor del restaurante, vistas impresionantes de las hoces y casas colgantes de Cuenca. Después de comer disfrutamos del cafetito en la terraza con el solete y las vistas.

También cenamos en el restautante El Torreón en el barrio del Castillo, desde donde al anochecer puedes deleitarte de las vistas de la ciudad iluminada.

Dos buenas opciones de restaurantes para disfrutar de las gastronomia conquense a precios razonables.

Escalada via CADE a la Agulla del Centenar

2026-04-17T08:11:00.012+01:00

Feia temps que no fèiem una entrada al blog per una via d'escalada, fa mandra i tampoc aportaríem res diferent dels múltiples i boníssims blogs que ressenyen les vies. Però en aquest cas és una obligació, primer perquè la via CADE a la Agulla del Centenar a Montserrat s'ho mereix, tot un viote d'aquells que es queden gravats a la memòria per sempre, segon perquè cal una actualització de l'estat de la via, de totes les ressenyes que vaig trobar, cap fa justícia a l'equipament que vam trobar-nos, falten burils al tram de 7b/Ae i calen 3 xapes recuperables, els tacs de fusta o no hi són o els hi falta el cordino, i també algun pitó sembla que tampoc hi és. En resum, un viote en el que caldrà escalar encara més i, sobre tot equipar molt més.

Primer deixeume que introduciexi una mica de història de la via, que crec que es clau per entendre el perque val la pena fer aquesta via, i patir i gaudir-la per igual.

Les vies CADE són famoses per buscar les línies de febles de les parets, convertint-se en clàssiques de l'escalada d'autoprotecció a Catalunya. La filosofia de les vies CADE era buscar itineraris lògics a través de diedres i fissures, minimitzant l'ús d'assegurances fixes en comparació amb altres tendències de l'època. Respecte a l'equipament, originalment obertes amb claus i material de l'època; avui dia moltes conserven el sabor de l'aventura clàssica encara que algunes reunions hagin estat reforçades.

Fotos extretes del magnífic blog rocacalenta , gràcies per compartir.

els pioners obrint el magnífic cuart llarg

Concretamente el Diedre CADE a la agulla del centenar va ser oberta l’any 1974 per Emili Albir, Joan Badia, Josep Lalueza i Ramon Masats. Importància històrica: Va ser considerada en el seu moment un gran avanç per la seva lògica i estètica, representant un pas important en la crònica de l'escalada dels anys 70 a Catalunya. Estil: Es tracta d'una via clàssica de diedre molt vertical, atlètic i mantinguda, considerada una de les rutes imprescindibles de la cara nord de Montserrat. La via està oberta en un estil impecable, es troba poc equipada.

Quin material caldrà per fer la via? Això com sempre dependrà de cadascú, nosaltres vam portar:

21 cintes exprés, les vam fer servir quasi totes al primer llarg, després ja no vam fer servir més de 12 cintes, encara que si equipes molt, potser si, també és cert que a la majoria de friends del segon i cinquè llarg no li vam posar cintes perquè el diedre és prou recte.
3 xapes recuperables per primer llarg del tram de 7b/Ae, vam trobar-nos tres burils sense xapa.
Friends mitjans i grans, nosaltres portàvem repetits el #1,#2,#3 i un del #4, i els vam fer servir tots.
Portàvem dos estreps i els vam fer servir per al primer llarg, després els vam guardar a la motxilla.
Vam fer servir cintes llargues per llaçar un parell de tacs de fusta que no tenien el cordino.

Adjunto Wikiloc dels grimpanautes de l'aproximació desde Can Maçana, son uns 45' minuts. Gràcies per compartir.

Primer llarg, 10 + 40 metres, 7b/A1 (6a obligat)

Tenim múltiples opcions per arribar a l'R1. Es pot assegurar directament des del terra o pujar a la R0 que són 10 metres de III, una mica brut i descompost, que no es pot assegurar, així que millor no subestimar-ho. Una tercera opció és pujar directament pel diedre, encara que es veu brut i herbós, visualitzem un cordino vell que enllaça una sabina, més amunt, a uns 20 metres, un parabolt i una tercera assegurança, un parabolt a sota del sostret.

Aquesta és la ressenya que vam fer servir, ull que és de l'any 2009 i moltes de les assegurances que marquen no hi son. Però per resseguir el recorregut és perfecte. Estreta del blog silenciomineral ,moltes gràcies per compartir ens ha sigut de gran ajuda.

Nosaltres fem com marca la ressenya i pugem fins a l'R0 amb peus de gat i encordats, encara que no assegurats.

Sortim de l'R0 amb tendència a la dreta, amb un primer buril sense xapa que escanyem amb un tascó per ajudar a fer el passet, després es tracta d'anar resseguint els burils, és un 6a que es pot trampejar fent A0. Fins que arribem a la fissura, on trobem un pitó. Aquí, ull de no anar amunt a l'esquerra, és temptador perquè es veu una fila d'assegurances lluents, la nostra via continua amb tendència amunt a la dreta, si busquem veurem uns burils oxidats que marquen el camí.

Aquí comença el tram de 7b/A1, equipat amb burils on arribem a un sense xapa que enllacem amb una plaqueta recuperable, després un parabolt, i aquí ens trobem la part més dura són dos burils sense xapa, que per arribar són passos bastants llargs i afegit que has de ser capaç de ficar la plaqueta recuperable, no és fàcil, ja que la roca no deixa entrar bé la plaqueta, en aquests passos si és hàbil amb els estreps millor, sinó com jo et tocarà apretar de valent.

Després ja continuem amb tendència a la dreta seguint els buril rovellats fins al diedre. Ara ja sempre seguirem el diedre, per la fissura on no trobem cap assegurança, però que es protegeix superbé amb els friends #2 i #3, pots posar tants com vulguis, no el vam trobar fàcil i apretem de valent per arribar a l'arbre on tenim l'R1. Déu n'hi do, quin llarg he trigat una hora ben bona per poder completar-ho.

Segon llarg, 25 metres, V+

Llarg tot en diedre amb tècnica de oposició amb cames obertes. Les ressenyes diuen que hi ha dues expansions, nosaltres el vam trobar completament net, ara sí, els friends grans entren a caldo.

Tercer llarg, 25 metres, V

El pitjor llarg de la via, sortim rectes amb tendència a l'esquerra a buscar un pitó, i trobem un altre pitó a la mateixa fissura que no el xapem, millor xapar el de l'esquerra. Després ja no trobarem cap més assegurança, és una escalada fàcil però delicada per la roca una mica trencada, assegurem el llarg amb un parell de friends. La reunió la trobem tornant a la fissura.

Quart llarg, 40 metres, 6a molt obligat (5 estrelles)

Mirem a dalt des de la R i ja veiem el que ens espera, un diedre perfecte que desploma a mesura que es va eixamplant. L'inici del llarg és fàcil en diedre en oposició protegit amb pitons.

Arribem al tram desplomat, havia llegit a les ressenyes que trobaves 3 tacs de fusta i un pitó, nosaltres només vam trobar un tac i que no es pot servir perquè no té cordino. Així que em va tocar fer-ho pràcticament a pèl, només vaig poder posar el friend #4, i cap amunt en bavaresa tens molt bon peu dret a la placa de la dreta, però és una escalada sense descans, que continua amb 7 metres més de V+ amb la fissura tan ampla que no pots protegir res, no sé quants metres porto ja sense protegir, per fi arriba a un foradet en el qual puc ficar un pont de roca, salvat. Uff, quin tram.

Després quedem uns metres més fàcils protegits amb pitons, compte de no anar a la dreta, a mi se'n va anar tot un bloc sencer de la mà dreta, i de miracle no vaig volar.

Cinquè llarg, 40 metres, V+

L'últim llarg de diedre amb roca no tan bona. Anar protegint i escalant per la fissura, en teoria hauria de trobar un pitó i dos tacs de fusta, nosaltres només trobem un tac de fusta sense cordino. Es pot protegir bé amb els friends grans, quina feina amb fet els amics. Continuem una mica a la dreta, més fàcil però amb roca a controlar fins a l'R que es fa amb un arbre, trobem un cordino i un malló.

Es pot continuar fins al cim en un altre llarg de 15 metres i III grau. Però nosaltres ja tenim prou, hem trigat 6 hores i ja són les 16:20.

Desgrimpem per la cara sud per una canal fins a arribar a les marques blaves, que primer en pujada cap a la nostra dreta anem resseguint i ens porta fins al coll de les Agulles, des d'aquest punt una horeta empalmant el camí de pujada, i ja hi som de nou, a Can Maçana.

Escalada Vilanova de Prades amb el GEDE

2026-03-23T18:02:00.008+01:00

Ja no tenim el costum de publicar entrades per sortides de finde, ens hem tornat mandrosos i ara només publiquem entrades de viatges que considerem més diferents. Però aquesta vegada no hem volgut perdre l'ocasió de rememorar les primeres escalades en família a Vilanova de Prades. Aquí el link d'aquelles primeres escalades allà pel 2008, ja fa més de 16 anys,!que petits que eren els nens!

https://escapadasargo.blogspot.com/2008/06/escalada-vilanova-de-prades.html

https://escapadasargo.blogspot.com/2011/06/escalada-en-familia-en-vilanova-de.html

Amb el Centre Excursionista de Gracia (CEG) i concretament amb la secció d'escalada GEDE, cada mes fem una sortida plegats per anar a escalar, normalment via llarga, però alguna ocasió fem una escapada per fer esportiva, una escalada més social que ens permet escalar i petar la xerrada a peu de via, que ho fa realment més divertit.

Aparquem just a sobre del càmping de Vilanova de Prades, com ha canviat el càmping que vam conèixer, ara convertir en un glamping per famílies.

Ens ajuntem un colla de 15 escaladors del GEDE i ens dirigim primer al sector el Racò dels Corbs.

Foto extreta de la guia Tarragona Climbs del 2012, ara hi ha moltes més vies que les indicades a les ressenyes.

On farem una primera collita de vies:

Lluvia y Truenos 6a (*): Té un primer pas de sostret on es troba el grau de la via, la resta es fa molt bé.

Ochi Tai, Tai 6a+ (*): Com l'anterior te el pas dur a l'inici de la via en el sostret, bastant mes dura que l'anterior.

Superequipada 6a+ (***): Molt guapa, gens apretada de grau. Per repetir.

Sense Nom 6b (**): No surt a la guia, es troba situada dues vies a l'esquerra de la superequipada, a peu de via marcat amb guix el grau 6b. Molt xula, el pas dur al final de la placa amb foradets mini, on has d'anar buscant la millor opció de peus. Recomanable.

Ramon a la part final de la placa de la via Sense Nom 6b

Nuri començant la via Sense Nom 6b

Per la tarda ens movem més a la dreta a buscar el sector El Curull, on trobem vies encara més maques. Concretament va fer:

Yosemite 6+ (***): Va resseguint una fissura, amb uns passos finals molt guapos, mà esquerra a la fissura i la dreta buscant bi-dits a la placa. Imprescindible.

Tòxic 6b+ (***): Molt maca també, llàstima de la sortida entre la primera i la segona xapa tenim un pas molt dur que no puc treure. La resta de la via per fissura amb mans molt bones. Recomanable.

Victor gaudint de la fisura a la via Tòxic

Ramon al tram final de la via Yosemite, i l'Andreu a la via L'esperò i desapareció

Anem a sopar tots plegats al Bar El Caliu de Vimbodí, on fem unes tapes i una hamburguesa prou bona. Dormirem a la àrea d'autocaravanes de Tarrés, que compta amb lavabo.

L'endemà tornem-hi ara ens diriguim al sector La Cogulla, on fem una quantes vies mes:

Baticidio Genetico 6a (**): Bonic diedre una mica suat a l'inici, sortida a l'esquerra a buscar una relleix. Es pot repetir.

Tot el camp fet fang 6a+ (***): M'ha agradat molt, buscant sempre el camí més interessant, per fissura i placa. Imprescindible.

Clasicisima 6a+ (**): També molt interessant, el final una mica agònic per arribar a xapar la R. Recomanable.

Jùlia encarant el tram final de la via Clasicisima

Passem per la furgo a recuperar forces, i acabem la tarda fent un parell de vies que teníem pendents del dia anterior en el sector El Currull:

L'esperò i desapareció 6a+ (**): Té un passet a la meitat de la via que encara no tenim clar per on és millor, jo el faig flaquejant que una escletxa, surt molt dur, la Nuri l'encadena amb un bi-dit una mica més a l'esquerra. Es pot repetir.

Banana Yang 6b+ (***): La cirereta de la jornada, la més dura de totes que aconsegueixo encadenar tots els passos, però hem de fer un parell de descansos per recuperar els avantbraços. Val la pena tornar-ho a intentar.

Nuri gaudint dels primers metres de la via Banana Yang

Ha sigut molt guai recordar els vells temps escalant per aquestes conrades. Hem rigut molt recordant com patíem intentant encadenar els IV+. I dona molta moral veure que ara som capaços de fer algun 6b+.

El millor poder compartir aquests moments amb amics.

Escaladas en Gran Canaria

2025-11-12T21:16:00.027+01:00

Nos escapamos en Noviembre a la isla de Gran Canaria, la tenemos pendiente ya que hemos estado previamente en otras islas del archipielago, Tenerife, Lanzarote y Fuerteventura. Esta vez la visita será con la excusa de escalar disfrutando del buen tiempo canario.
El relieve volcánico de Gran Canaria fue formado por ciclos eruptivos a lo largo de millones de años, emitiendos rocas en forma de coladas. La erosión acabó de modelar los accidenes geográficos que hoy caracterizan el paisaje isleño: barrancos, acantilados, cresterías, calderas, roques... En ellos se ofrece el más completo repertorio de fisuras, chimeneas, placas, diedros, extraplomos, techos, etc. que hacen de la Isla un paraje que ofrece muchas posibilidades de escalada. Tanto de escalada clásica de via larga, como de escalada deportiva. Nosotros decididos a probar un poco de todo, escalaremos via clásica en Ayacata, escalada deportiva en Tamadaba y en Fataga, de esta forma visitando la isla de norte a sur por las carreteras interiores, disfrutando de sus paisajes de ensueño.

Escalada via Morten en la pared del Frontón en Ayacata en la isla de Gran Canaria

La reseña la hemos extraido de este blog, gracias por compartir.

La via Morten es de las más clásicas de la pared del frontón en Ayacata, además de ser la via con la graduación más baja. No hay que subestimarla, porque aunque no pasa del V grado, hay que equipar la gran mayoría de pasos, y esto le da un plus de exposición.

la via Bailey recorre el espolón donde hay un pino visible en la parte alta de la via. La Morten transcurre a su izquierda, en la foto la fisura ancha que está en sombra.

El primer largo es el más equipado de toda la vía, el resto de largos tuvimos que protegerlos casi enteros, lo único equipado son las reuniones con dos parabolts sin cadena. Ojo seguir el croquis que adjunto porque sobre todo en la salida de la primera R hay que ir a la izquierda.

Destacar el tercer y cuarto largo por buenos, escalada en diedro y fisura ancha espectacular. Ojo en el cuarto largo iría muy bien llevar friends muy grandes el del número 5 seguro que entra a cajón. Nosotros solo llevabamos hasta el número 3, y no pudimos proteger los primeros 8 metros del primer largo, hasta llegar a un cordino salvador tuvimos que escalar a pelo, no es dificil pero impresiona meterte en el diedro sabiendo que no puedes meter nada para proteger los pasos.

La roca es basalto, como nos dijeron unos escaladores locales a pie de via le llaman "va suelto", hay que tocarlo todo con cuidado y no hacer mucha fuerza hacia fuera en ninguna presa. A nosotros no nos saltó nada, pero si que es cierto que fuimos con muchísimo cuidado.

El Basalto es la roca más abundante en las erupciones de Canarias y la culpable del color negro de las islas, una roca magmática con un alto porcentaje de hierro, de hecho hay zonas donde la roca es muy roja porque ese hierro se oxida.

Vistas del Roque Nublo desde la cima

Una via guapa y recomendable la Morten de la pared del Frontón.

Tras la escalada nos pasamos a visitar el Roque Nublo. Una lástima que no nos concedieron el permiso de escalada, resulta que hay que pedirlo con más de un mes de antelación. Nos conformamos con admirarlo desde el pie de via.

Escalada via Bailey en Ayacata

Volvemos a Ayacata para escalar la otra gran clásica de la pared del Frontón, la via Bailey es más dura que su vecina de la izquierda la Morten.

el único croquis de la via Bailey que he encontrado en el Bloc Empotrat, gràcies per compartir

Los dos primeros largos se han de equipar bastante, aunque en la reseña diga que están equipados creo que los habrán desequipado, de hecho vimos algún espárrago de parabolt. Nosotros en el primer largo encontramos un parabolt a 3 metros del suelo, luego tienes que ir equipando la fisura diedro, se equipa muy bien con friends medianos hasta el 2. En la parte final del primer largo ya encontramos dos parabolts que te protegen la salida hacia la derecha para llegar a la primera R.

En el segundo largo nosotros no encontramos ningún seguro fijo, tuvimos que equiparlo completamente, incluso donde en el croquis dice que hay 2 parabolts para proteger el paso de 6a, nosotros no encontramos nada. De nuevo se protege perfectamente con friends medianos.

llegando a la sección de 6b

la Nuri superando el tramo de 6b, antes de llegar a la fisura ancha antes del arbol

El tercer largo es el más duro de grado, pero también el que está más protegido con diferencia, encontramos parabolts, pitones y algún spit, incluso demasiados tuvimos que saltarnos alguno porque no llevabamos tantas cintas. El primer tramo del tercer largo lo graduan de 6a+, es una escalada en placa donde vas encontrando pies y manos, la sección intermedia son un par de pasos graduados de 6b donde tienes que moverte un pelo a la izquierda para encontrar las manos. El tramo final del tercer largo antes de llegar al arbol, para mí es donde encontré el crux de la via, es un fisura ancha donde irá muy bien el friend número 2 para porteger el paso, antes encuentras material en el inicio de la fisura. En resumen un largo 3 estrellas.

el inicio del cuarto largo

Nuri llegando al final del cuarto largo

Nuri en la tercera R en el arbol

El cuarto largo tampoco lo regalan, son unos 45 metros de V escalando por un diedro fisura ancho todo el rato en tendencia a la izquierda. Aquí friends de los más grandes hubiesen ido de maravilla, solo encontramos un parabol al inicio del largo.

El último largo son unos 15 metros, desde la R sales claramente a la izquierda donde encontramos un pitón que protege un paso aéreo, luego seguir a la izquierda hasta el final de la via.

Última reunión

Último largo para subir por la parte derecha de la fisura

Nos ha encantado la via, tiene de todo placa, fisura, diedro, pasos explosivos, pasos finos, ambiente, ...

Rapelamos por la via Novo Combo que está unos 10 metros a la derecha de la Bailey, son 3 rapeles equipados con anillas gigantes, el primero de 30 metros, y los dos últimos de más de 40 metros. Hemos tardado unas 3:30 en escalar la via y unos 45 minutos en los rápeles. Ahora a Tejeda uno de los pueblos más bonitos de España a comer solomillo y cabrito, que nos lo hemos ganado.

las vistas desde Tejeda son impresionante

Tejeda es un anfiteatro natural. Una garganta volcánica de unos 17 kilómetros de diámetro sirve de base a este pueblo colgado entre barrancos, cuyo balcón se asoma uno dos de los símbolos más imponentes y místicos de la isla. El Roque Nublo se alza como guardián silencioso sobre el casco urbano, imponente y eterno.

Escalada deportiva en Fataga, en el sur de Gran Canaria

Para llegar a Fataga desde Agaete tenemos que rodear la isla por el Oeste pasando por Las Palmas, el aeropuerto y llegar casi hasta Maspalomas en el sur de Gran Canaria. En este punto ya tiramos para el interior para pasar por la increible Degollada de las Yeguas, donde paramos en el mirador a contemplar las vistas.

"Una degollada en Canarias es una depresión del terreno entre dos alturas o elevaciones, que sirve como paso natural entre dos barrancos o laderas. Es un accidente geográfico que funciona como un camino espontáneo o una garganta para transitar entre puntos más elevados. ".

nuestro Kia Stonic un pequeño utilitario que se mueve muy bien por las reviradas carreteras interiores de Gran Canaria.

Para llegar al sector de escalada hay que dejar la carretera y coger una pista de tierra que nos lleva por el barranco de Fataga hasta unos 500 metros del embalse de Fataga donde dejaremos el coche. Aquí dejo la ubicación del parking escalada Fataga.

El verde de las palmeras contrasta con el basalto rojizo de las paredes y con las marcas blancas de magnesio en la roca. La escalada es por vias muy cortas en su mayoría no pasan de los 15 metros. Unos pasos bastante atléticos, donde predominan las vias de 6 grado altos y sobre todos los 7's.

para llegar a pie de vía a que reseguir una canalización de agua que va paralela a la pared

Nosotros empezamos en el sector Cadeiro donde se concentran las pocas vías fáciles. Las reseñas las encontramos en The Crag. Donde hicimos:

- La Hamburguesita Meteórica 5c unos 15 metros. Via muy chula, bien protegida.

- Polvito Fataguero 6a+/b unos 17 metros. Via muy guapa también, el tramo clave por la derecha será 6a+, lo intenté luego recto y es bastante más duro sobre una regletas verticales pequeñas.

- La vuelta/doble utilidad 5b 13 metros. Normalita.

- Existe 6b 10 metros. La hicimos de segundo aprovechando el descuelgue de su vecina La vuelta. Pasos explosivos para superar el techo de la cueva.

Ya tenemos suficiente el calor aprieta, aún estando a 10 de noviembre el solazo es de pleno verano. Recogemos para irnos a Maspalomas a comer y a darnos un bañito.

Escalada deportiva en Tamadaba, un entorno increible

En nuestro penúltimo dia en Gran Canaria nos dirijimos a la zona de escalada deportiva por excelencia de la isla. Tamadaba espacio natural ubicado en el noroeste, con una superficie de casi 8000 hectáreas, el bosque de pinares forma uno de los espacios de mayor riqueza biológica y paisajística de la isla.

La escalada en Tamadaba se caracteriza por una escalada de fuerza, por que las sólidas placas de basalto gris que predominan en casi todos los sectores forman pequeños agarres y cabidades en la roca.

El sector que nosotros fuimos es el más frecuentado “El camino”. Sus vías tienen una altura aproximada de entre 12 y 20 metros, y la mayoría son verticales y de estilo técnico.

Nosotros hicimos unas pocas vías, vamos justo de tiempo pq nos entretuvimos por la mañana las piscinas naturales de Agaete.

Concretamente hicimos Efecto Placebo 5c, Verdina 5b, NN1 5b, para rematar con la via El Mirador 6a+ muy guapa con pasos iniciales de bloque sobre buen canto.

Este sector está orientado al norte por lo que se puede visitar en días calurosos. Además desde las partes altas de las vías puede observarse un paisaje increíble, con el mar a los pies, el pueblo de Agaete a las espaldas y un imponente barranco.

Piscinas naturales Agaete

No todo ha sido escalar en Gran Canaria, también hemos disfrutado de su gastronomía. El pescado y el marisco son la especialidad de la Isla.

Y de su entorno.

Bolonya, volta en ebike per la Toscana i escalada a Pietra di Bismantova

2025-10-11T08:48:00.019+01:00

El dijous 2 d'octubre marxem amb la furgo rumb a Bolonya on tenim al Gerard fent Erasmus. El pla és recollir-lo a Bolonya per anar tots tres a fer turisme per la Toscana. Després ja de tornada pararem un parell de dies per aprofitar per escalar per la Toscana.

Primer farem una llista en ordre dels llocs visitats durant el viatje:

Pietra Ligure. Primera parada en el viatge després de 9 hores de conducció. Bonica poblacio costera Italiana, pasem la nit en un parking d'autobusos a 20' caminant del centre del poble.
Bolonya
Florencia
Circular en eBike per la Toscana a Gaiole in Chianti
Siena
Castiglione della Pescaia
Populonia
Bologna
Escalada a la Pietra di Bismantova
Rivesaltes

Circular en eBike per la Toscana a Gaiole in Chianti

La Toscana és una de les regions més belles d'Itàlia, una destinació ideal per als amants del cicloturisme, com descobrim només arribar a Gaiole in Chianti un bonic poble de la regió vinícola del Chianti en plena Toscana.

La regió del Chianti posseeix llargs senders que enllacen de poble en poble a través del bonic camp de turons i vinyes.

Tenim tres eBikes llogades per internet a una tenda de bicis al poble de Gaiole in Chinti anomenada BICILETTAIO , on ens van donar un molt bon servei. Unes eBike de cicloturisme més còmodes que les mtb, pels senders del Chianti Clàssic fan la seva funció més que de sobre.

Coincidim sense saber-ho amb un esdeveniment de ciclisme clàssic de primeríssima magnitud. L'Eroica és una cursa ciclística amb bicicletes d'època, que cada any a l'octubre acull ciclistes arribats de tot el món. No he trobat xifres de la participació del event del 2025, però pels que ens vam trobar de bicis, furgos, parkings i més parkings, han hagut de ser milers de ciclistes.

Hem tingut molta sort de poder gaudir la nostra ruta circular de 55 km compartint els camins de sterrato amb els participants de l'Eroica.

Escalada a la Pietra di Bismantova

En la ruta de tornada de Bolonya parem un parell de dies a la increïble descoberta de Pietra di Bismantova. Un lloc idíl·lic per l'escalada.

On vam poder gaudir d'una de les vies llargues més clàssiques de la Pietra. I també ens van quedar forces per fer a la tarda encara tres vies més d'esportiva.

La via clàssica ZUFFA RUGGERO. Es una via de 5 llargs equipada amb parabolts majoritàriament, amb algun spit i algun pitó. Encara que la graduació màxima és de V+, per la nostra personal valoració és una via que et fa escalar, no és que tinguis passos superdurs, però sempre escales amb exposició, per diedres, xemeneies, fissures, un flanqueig i també en el pas mes dur escales en placa. És una via que té de tot i en la perfecta mesura. Nosaltres hem gaudit molt la via, és d'aquelles vies que recordaràs amb carinyo durant un bon temps.

A més l'entorn i les vistes des del pàrquing de la Piazzale Dante són immillorables. Amb una posta i sortida de sol de la superlluna d'octubre que vam tindre la sort de coincidir.

Turisme per Bologna, Firenze, Siena, Castiglione della Pescaia, i Populonia

Ha sigut un viatge per descobrir els típics llocs del centre d'Itàlia i la bonica regió de la Toscana.

Un cop recollit el Gerard vam dinar al centre de Bolonya. Per començar viatge visitarem Florència en un vespre, bàsicament vam fer parada per sopar i dormir. Vam tindre sort, ja que l'àrea de camping cars de Florència era gratis, suposem que un cop acabada la temporada d'estiu ja no cobren. Aire de camping-cars Florence.

Ens va impressionar l'escultura del David de Michelangelo, per la seva mida més de 5 metres de marbre blanc esculpit amb moltíssim detall. Sobten les dimensions de les mans i el cap. "Les mans són representades de forma gran per simbolitzar la força necessària per derrotar Goliat. Representen l'acció i la potència de l'heroi." També Miquel Àngel va augmentar la mida de mans i cap perquè l'escultura tingués una millor proporció en veure's des de baix, ja que estaria ubicada a gran alçada. Nosaltres vam veure una rèplica del David que es troba a la Piazza della Signoria, l'original va ser traslladat a la Galeria de l'Acadèmia per evitar-ne el deteriorament.

Després de fer la ruta en bici vam fer nit a Siena, varem visitar el centre de Siena i aprofitar per fer un bon sopar. Passem la nit en un aparcament per autocarvanes als afores de Siena. Siena - Viale Achille Sclavo

L'endemà visitem un parell de pobles costaners de la Toscana, els bonics pobles de Castiglione della Pescaia, i de Populonia.

I per rematar les visites turístiques vam passar el matí de Dilluns per Bologna.

La "petita Venècia" a Bolonya es refereix a una finestra a la Via Piella des de la qual es pot veure un canal subterrani, el Canale delle Moline. Tenim la mala sort que es troba buida d'aigua perquè els canals ens troben en manteniment fins al novembre.

Ha sigut una setmana molt completa. Sobretot hem pogut comprovar que el Gerard es troba perfectament a Bolonya gaudint de l'experiència de viure sol a una ciutat d'Europa, ja s'ha fet un home.

Japó en familia, Tokio, Monte Fuji, Kyoto, Osaka

2025-09-01T13:18:00.127+01:00

Sortim de Barcelona el divendres 22 d'agost de 2025 a les 21 hores. Després d'una escala a Dubai i 18 hores de vol en total arribem a l'aeroport Haneda de Tokio a les 23 hores del dissabte 23 d'agost, hem perdut 7 hores amb la diferència horària, per nosaltres el dissabte no ha existit.

TOKYO

Comprem a les màquines del metro la targeta Suica, que és una targeta de diners electrònics que ens serà molt útil pels viatges en metro i per petites compres. Agafem el metro que es porta prop del nostre hotel al districte de Shimbasi, que és bastant cèntric, de fet a Tokio tot és bastant accessible amb metro. Simbashi és conegut per ser un barri de Japanese "salarymen" i treballadors d'oficina per relaxar-se després de la feina, està plagat de pubs i restaurants.

Deixem les maletes a les habitacions de l'hotel i sortim a sopar, hem menjat als dos vols, però el menjar d'avió és per treure l'avorriment més que per omplir la panxa. És tard prop de la una de la matinada, però encara trobem restaurants oberts, ens decidim per un que té bastant ambient de gent local, i és un encert. Ens mengem un Okonomiyaki que és una pizza japonesa riquíssima, que ens la cuinen a la planxa que tenim a la taula, també unes gyozes molt bones.

Tenim jet-lag i encara ens durarà uns dies. A les 10am ens llevem per anar a fer el primer esmorzar a Tokio, trobem un lloc bastant cuco, de fet probarem varis d'aquestes cafeteries petitones que serveixen bon cafè i amb espais correctes.

El primer dia visitem el carrer Takeshita, el santuari sintoista de Meiji-jinghu, el carrer Omete-sando ple d'edificis modernistes de luxe, el famòs encreuament de carrers de Shibuya i acabem el llarg primer dia sopant al barri Golden Gay del districte de Shinjuku.

A prop de l'estació de metro de Shimabasi

Porta d'entrada al carrer Takeshita

El santuari Meiji és un santuari dedicat als esperits divinitzats de l'emperador Meiji i la seva consort, l'emperadriu Shoken. El santuari Meiji i el parc Yoyogi adjacent formen una gran zona boscosa dins de la ciutat densament urbanitzada i ofereixen senders per passejar relaxadament lluny del formigó.

El famós escreuament de carrers a Shibuya

Celebrem el 53 cumpleanys del Ramon al restaurant de Tokio on tenim un minúscul cubicul per nosaltres.

En el nostre segon dia a Tòquio primer fem una molt agradable passejada pels jardins Hama-rikyü.

Continuem pel mercat de peix de Tsukiji, que fins al 2018 era el mercat majorista de peix més gran del món. Actualment, el mercat majorista s’ha traslladat, i al seu antic emplaçament hi resten un munt de carrers plens de petits restaurants i botigues de menjar. Allà dinem un sushi deliciós i tastem diferents postres.

Anem a passejar pels esnobs carrers de Ginza on trobem edificis gegantins de totes les marques més luxoses del món.

Estem rebentats, així que pactem anar a descansar a l'hotel per ja continuar cap al vespre.

En una de les infinites plantes del "Don Quijote"

Per acabar el segon dia visitem l'estrambòtic barri de Akihabara, on trobem edificis de múltiples plantes amb màquines escurabutxaques, màquines arcade, Maid cafes (cafeteries amb noies disfressades servint-te amb gestos delicats i veus acriaturades), i tendes amb milions de complements friquis d'anime.

I sopem en un minúscul restaurant Gyukatsu Ichi Ni San on hem de fer més de mitja hora de cua en una escala subterrània, però val la pena per menjar el seu únic plat estrella el Gyukatsu, un plat de bedella troçejada arrebosada que terminas de cuinar al teu punt a la planxa individual.

MONTE FUJI

Dilluns 25 d'agost marxem cap al nostre repte de les vacances al Japó, pujar el Monte Fuji. Anem fins a l'estació de Sinjuku on agafem un bus que ens porta fins a la bonica població de Kawaguchiko , on passarem dues nits al Ryokan d'un simpàtic avi japonès que no parla ni una paraula d'anglès, per cert, el Ryokan es diu Nishimiyasou.

Un Ryokan és una posada tradicional Japonesa especialitzada amb aigües termals, que consta d'habitacions amb tatami, llits de futon, i el tradicional bany japonès anomenat Onsen, que és tota una experiència.

Com a tots els habitatges a Japó tens que treure't les sabates per entrar-hi i posar-te les sandàlies

Ens vestim adequadament per anar a l’onsen. A la majoria d’hotels tipus ryokan, aquests banys són compartits i separats per sexes. Està prohibit entrar-hi amb roba de bany o amb tatuatges.

desde el nostre Ryokan tenim unes vistes espatarrants del llac Kawaguchiko

A les 7am li demanem al fill o treballador del Ryokan que ens porti a l'estació de Kawaguchiko per agafar el bus que ens portarà a la 5ena estació de la ruta Yoshida del Monte Fuji.

Aquestes són les vistes mentre esperem el bus

Trobem molta informació per internet de les diferents rutes de pujada al Monte Fuji. Nosaltres farem el que anomenen Bullet Climb, pujar i baixar en un dia, inicialment volíem dormir en un refugi de les diferents estacions de pujada, però no vam trobar disponibilitat, una llàstima perquè no vam poder viure l'experiència de veure l'albada al cim del Fuji. Per l'altra banda no hem trobada tanta gent, com que la majoria puja per dormir als refugis al camí de pujada trobem poqueta gent.

Diferents refugis que trobem durant el camí.

A les 8:45 comencem a pujar en la cinquena estació Fuji-Subaru Line (a 2.305 metres d'altura) i condueix fins al cim per la cara nord del Fuji. El camí és molt bo i molt indicat, ple de refugis i llocs per descansar a prendre alguna cosa, nosaltres hem carregat bé d'aigua i d'aliments, així que només anem parant per descansar.

En poc més de 3:30 hores som al crater on molta gent dona per finalitzada l'ascensió, nosaltres encara anem bé de forces i li donem la volta al crater fins al punt més alt del Monte Fuji a 3.776 , ens porta quasi una hora donar la volta sencera al crater per tornar al punt on començarem la baixada.

La baixada es tracta d'un camí en zig-zag amb molta terra que es fa bastant pesat. Arribem a l'estació d'autobús fent un sprint per agafar lloc a la cua del bus i així assegurar-nos d'agafar el de tornada a les 16:45. Justos de temps a les 17:45 avisem al xofer del Ryokan perquè ens vingui a buscar, l'hora límit era a les 18 hores.

Demanen sushi per emportar gràcies a l'avi amo del Ryokan i caiem morts als futons, no sense abans gaudir del Onsen per treure'ns tota la pols del camí del Fuji.

Estem bastant rebentats i cremats pel sol després de l'intens dia del Fuji, avui toca anar cap a Kyoto quedem a les 9am amb el xofer/jardiner del Ryokan abans anem al nostre 7eleven favorit per fer l'últim àpat. Des de Kawaguchico agafem un bus que en 1h30 ens porta a Mishima (coneguda en Catalunya pel grup indi del Victor Carabén), allí agafem el Shinkansen (tren bala japonés) que en menys de dues hores ens deixa a l'estació central de Kyoto.

KYOTO

Anem carregats amb les maletes i no podem entrar al apartament de Kyoto fins les 4pm, així que les deixem a un Coin Lockers de l'estació. Anem directes a visitar el carrer Teramachi, un districte comercial històric al centre de Kyoto, conegut per una barreja d'artesanies tradicionals, botigues d'antiguitats, boutiques de moda modernes i un ambient vibrant de mercat cobert. Adjacent a aquest carrer visitem el mercat de Nishiki compta amb més de 100 venedors amuntegats en un estret passadís d'uns 400 metres de llarg i 3,9 metres d'ample. On aprofitem per menjar un delició plat de Ramen.

menjem el Takoyaki unes les especialitats de Kyoto

Finalitzem el nostre primer día a Kyoto passejant pel principal districte de geishas anomenat Gion, especialment el carrer Hanamikoji-*dori, on geishas (conegudes localment com geiko) i aprenentes (maiko) es poden veure dirigint-se a les seves cites a la nit, particularment al capvespre.

El segon dia anem a esmorzar com ja és costum a una cafeteria tradicional japonesa, on la seva curiositat principal és que és un local per fumadors, és complicat el tema del tabac al Japó, no es pot fumar als carrers ni a la gran immensitat d'establiments, però curiosament trobes aquestes cafeteries on pots fumar dintre, també van sopar a restaurants on podies fumar dintre a la mateixa taula, o altres restaurants on tenen un cubicle tancat per fumar.

Visitem el Temple Kiyomizudera i passeig per carrers tradicionals de Sannenzaka i Ninenzaka

Acabem el día visitant l'estació central de Kyoto és com un mega centre comercial, hi ha un carrer (si literal un carrer) ple de restaurants i tendes, en total té unes 11 plantes a dalt de tot una terrassa mirador amb les millors vistes de la ciutat, a la 11F creuem el skyway un passadís flotant que porta de punta a punta de l'estació. A la 10f una planta plena de restaurants entre ells el Ramen gallery amb més de 10 restaurants de Ramen, nosaltres preferim menjar un Katsudon molt bo al restaurant Katsukura, que resulta ser una cadena, ja que també el trobem a Osaka.

OSAKA

El dissabte 30 d'agost arribem a Osaka l'últim dels 4 llocs on dormirem en la nostra primera visita al Japó, a Osaka hi serem 4 nits i la farem servir de camp base per visitar altres llocs de la zona, millor així que anar carretejant petate i maletes amunt i avall. Com arribem cap al migdia i fa moltíssima calor tenim màximes de 38º i a la nit no baixa de 29º, sort dels aires condicionats sinó moriríem. Agafem alguna cosa de sushi al super del costat i esperem que afluixi la calor a l'apartament, on per fi disposem de taula i cadires, a més a més de cuina i espai prou ample per tots quatre. La idea inicial era anar a visitar el temple d'Osaka, però una avaria al metro es fa esperar més de 30' i al final decidim canviar els plans i anar a visitar el barri de Dontonbori i el barri usa de Amerika-mura.

Al barri de Dontonbori hi trobem molts més neons que a Tòquio que ja és difícil, suposem que per ser dissabte encara hi ha més gent de l'habitual, hi ha una gentada de por. Ho tenim clar als Japos els agrada molt anar de tendes, hi trobem totes les marques i tots els productes que puguis desitjar, anem entrant a les tendes més per refrescar-nos amb els aires que els tenen al màxim que per comprar, ja que no hem portat els passaports i per aprofitar-te del 10% del tax-fre has de dur-lo.

Als carrers de Amerikamura hi trobem molta roba de segona mà, així com moda molt urbana, roba ample per skaters i surfistes.

Els dos costats del riu Dotonbori estan plens d'establiments de menjar i begudes.

OSAKA - NARA

Diumenge farem una sortida cap a Nara que va ser la capital del Japó durant la cort Yamato, abans que aquesta es traslladés a Kyoto. Per això, i igual que Kyoto, Nara encara conserva l'esperit del Japó tradicional en moltes dels seus carrers i construccions.

Els cérvols també pateixen la calor

Un dels principals atractius del parc és donar menjar als cérvols. Hi ha uns 1200 cérvols sika al parc de Nara. Els cérvols sika són considerats missatgers dels déus segons en sintoísmo i és per aquesta raó que estan protegits.

Visitem Tōdaiji un dels temples més famosos del Japó i un punt de referència de Nara. La seva sala principal, Daibutsuden (大仏殿, Sala del Gran Buda), és l'edifici de fusta més gran del món. Alberga una de les estàtues de bronze de Buda més grans del Japó i una icona de Nara.

Hi ha un forat en una de les columnes del pavelló principal del temple Tōdaiji, Daibutsuden. La seva grandària és el mateix de la fossa nasal del Gran Buda, mesurant 37 cm de llarg i 30 cm d'ample. Es creu que els dimonis entren i surten per aquesta direcció, és per això que s'ha fet un lloc a aquest pilar. Per cert, si s'aconsegueix passar pel forat, diuen que no s'emmalaltirà i es mantindrà saludable. La Nuri supera el repte.

Al camí de tornada parem a fer un mos de Katsudon i uns mojis al carrer.

OSAKA - HIROSHIMA - MIYAJIMA

Avui ens toca un dia mogudet anirem a visitar Hiroshima i l'illa de Miyajima. Des del nostre apartament a Osaka hem d'agafar 2 metros i un Shinkansen fins a Hiroshima, per sort tot inclòs dintre del Japan Rail Pass, excepte que sense saber-ho ens van pujar a un tren bala Nozomi que resulta que has de pagar un extra, el revisor amablement ens ho va explicar i cobrar el 3.400 yens pels quatre. L'extra resulta que és perquè és quelcom més ràpid.

Un cop a Hiroshima station agafem un planell a la oficina de turisme on ens expliquem com podem agafar el bus turistic que ens portarà al Peace Memorial Park.

El parc va ser construit com a recinte conmemoratiu del episodi del 6 d'agost del 1945 on el món es va aturar. Un bombarder B-29 de les forces aèries nord-americanes, batejat com a Enola Gay, va llançar la primera bomba atòmica contra objectius civils. Little boy va explotar a 600 metres d'alçada sobre la ciutat d'Hiroshima amb un radi de destrucció total d'1,6 quilòmetres. L'estimació total de baixes de 200.000 persones.

La decisió de llançar la bomba atòmica és un debat històric complex amb estimacions de vides salvades i perdudes, i no hi ha consens sobre aquest tema. Si bé s'argumenta que les bombes atòmiques van acabar la guerra i van evitar una invasió terrestre que podria haver costat milions de vides, altres fonts suggereixen que el Japó ja estava prop de rendir-se i que les bombes van provocar la mort immediata de centenars de milers de persones i seqüeles devastadores per la radiació.

Si bé en l'argumentari Japonès que es llegeix perfectament en els panells del museu, hi ha un argument molt més poderós. Amenaça a l'equilibri de poder. Després del bombardeig d'Hiroshima, els Estats Units, i en particular el president Truman, temia que el Japó, al no rendir-se incondicionalment, pogués negociar la pau a través de l'URSS. Divisió territorial.

Això hauria dividit al Japó entre les esferes d'influència dels EUA i l'URSS, similar al que va succeir amb Alemanya. Impacte en la Guerra Freda. L'estratègia dels EUA va ser usar les bombes atòmiques per a precipitar la rendició japonesa i així evitar que l'URSS guanyés més influència en el Pacífic i l'Orient Llunyà.

Comencem la visita pel Atomic Bomb Dome, edifici on molt aprop va ser l'epicentre del impacte de la bomba.

Visitem el Hiroshima Peace Memorial Museum. Al museu impera un respecte solemne i un silenci sepulcral, només trencat pel plor sobtat d'algun emocionat visitant. Avancem a pas de processó entre centenars de persones per la vasta col·lecció d'objectes, fotografies i documents, molts molt explícits, com mostres de laceracions, cremades i tot tipus d'aberracions fruit de la devastadora radiació.

Intentem superar l'impacte i evitan la calor sofocant ens dirigim a menjar el millor Okonomiyaki de tot Japó.

I aquest plat és tan popular que hi ha una zona a Hiroshima on trobem Okonomimura, que significa, literalment, la ciutat de l'okonomiyaki.

Es tracte d'un edifici de diverses plantes on a la planta 2, 3 i 4 contenen 27 restaurants diferents d'okonomiyaki, tots semblants però amb subtils diferències, tots molt petits, amb poc lloc per seure, i amb tota la zona de la barra amb planxes per cuinar el plat allà mateix.

Uns vellets molt simpatics fan les feines de cuiners i cambrers, llàstima que parlin tan poquet anglès perquè semblaba que tenien ganes de parlar amb nosaltres.

Amb la panxa ben plena, el Okonomiyaki de Hisrosima te de tot i en quantitat; ous, beacon, ostras, calamars, udon o soba, col, ..., ens dirigim de tornada a l'estació de Hiroshima station per agafar un tren que ens portarà en 28' a l'estació del ferry Miyajimaguchi.

Es un curt trajecte fins la illa Itsukushima, també coneguda com a Miyajima, és una petita illa a la badia d'Hiroshima, a l'oest del Japó. És coneguda pels seus boscos i temples antics. Just a la costa, la gegant i taronja Great Torii Gate queda parcialment submergida durant la marea alta. Marca l'entrada al santuari d'Itsukushima.

Són les 5 de la tarda i el sol comença a amagar-se oferint-nos un contrast molt maco de llums sobre el gran Tori fent que la nostra passejada per l'illa sigui d'allò més agradable, tenint en compte que encara fa moltíssima calor.

Ens queda un viatge de tornada molt llarg; ferry, tren, shinkansen i dos trens més per arribar a les 22:30 al súper per comprar quelcom per sopar i caure morts al llit.

Avui dimarts el dia abans de marxar decidim anar a un Boulder Gym de Osaka per trencar una mica amb la monótonia de visitar llocs, tambè perquè portem mes de 10 dies caminant una mitjana de 17.000 pasos diaris, necesitem un canvi de xip.

El Climbing Gym Gravity Research es troba a la sisena planta d'un inmens edifici d'oficinas, tendes i fins i tot un hotel.

Dinem a l'apartament del que hem compat al supermercat que tenim al costat i a la tarda anem a fer les últimes compres pel barri de Dontonbori.

Ùltim día a Japó, deixem les maletes a un locker de l'estació de Osaka per aixì poder mourens amb mes facilitat. Anem a visitar el castell de Osaka.

Ara ens queda el viatge de tornada fins a l'aeroport Haneda de Tokio, seran dos metros, un Shinkansen de 2:45 i dos metros més. Per agafar el vol a les 00:05 del dijous 4 de setembre i aterrar a Barcelona el mateix dijous a les 13:30 contant les 7 hores de diferència horària que guanyem.

Recopilatori de fotos a les clavegueres del Japó, és tot un article de disseny

Secció de fresc del supermercat. Tot envasat en plàstic. El 80% després recicla en origen de forma estricta i s’incinera per convertir en energia.

Petita mostra dels smart toilets/dutxes que hi ha a Japó. Amb opcions de secat, control de temperatura de l'aigua i seient. I en els banys públics possibilitat d'afegir-hi sorolls de fons.

Ordre i educació al metro. Igual que a Barcelona!

En resum, podem dir que ens ha encantat Japó, per una primera visita ens en fet una idea de com és la vida al Japó. El que més ens ha agradat més sens dubte és el menjar.

Escalades a les Valls Occidentals del Pirineus

2025-08-19T07:25:00.015+01:00

En plena onada de calor ens escapem cap als Pirineus, en aquesta ocasió anem a la part més occidental ja amb frontera amb Navarra, concretament al Parc Natural de les Valls Occidental. La nostra intenció és fer una mica de bici, trekking, i com no algunes escalades. Tot gaudint d'un entorn dels Pirineus que encara no havíem visitat.

Divendres 15 d'agost - Escalada Ansó, Pared del Mirador via Gutz

La tarda anterior ens apropem a la bonica població d'Ansó, no ens estranya veure que té l'acreditació d'un dels pobles més bonics d'Espanya.

A més molt a prop de l'àrea recreativa on dormirem als afores d'Ansó trobem unes "pozas" amb un salt d'aigua que fa les meravelles dels que s'atreveixen a saltar-hi.

Al matí següent ens dirigin al nostre objectiu, la via Gutz a la Pared del Mirador es troba mes o menys al km 12 de la carretera de va de Ansó a Zuriza, aparquem al costat dret a un parquing molt ben protegit del sol per tres faigs enormes. Trobem l'informació detallada de la via al blog guaravertical , gracies per compartir.

aquesta ressenya prou bona del joanjover

croquis de la noche del loro

Ens va costar bastant trobar el peu de via, des del pàrquing s'ha de baixar per travessar el riu, després remuntar una mica seguint unes fites que van pel bosc, compte que hem d'anar bastant a la dreta per trobar el peu de via, el nostre error fou continuar recta amunt seguint les fites que més tard van veure que corresponien al camí de baixada.

El primer llarg és de IV+ facilet, però ja el segon llarg és un 6a+ de placa on ja comença a posar-se dret.

El tercer llarg té un pas ben parit de V+ en bavaresa, que empalmen amb el quart llarg que és una remuntada per una terrassa molt herbosa i amb arbres que trenca malauradament la continuïtat de la via. Per continuar amb el cinquè que has d'anar molt a la dreta per pujar-te'n sobre un esperó, en aquests llargs sí que pots reforçar amb algun friend o anell de cinta llarga.

EL sisé llarg es bastant bonic, es tracta de superar un sostre en bavaresa.

I arribem al llarg clau, té primer una sortida una mica fina fins a anar a atansar un cordino vell, després uns passets de 6b per arribar a xapar un parell de pitons, compte que les dues pedres de la mà esquerra estan soltes i encara li donen més salseta. Has de continuar amunt a la dreta, on ja veus un cordino vermell molt llarg penjat de la xapa, és un pas bastant difícil els peus inexistents i només tens una mà en una esquerda per l'esquerra, cal decisió per arribar al cordino. Els següents passos tampoc són fàcils, amb raó li donen A1, vaig posar un estrep i una cinta llarga en les dues xapes. Després maco, però no fàcil fins a la R. Un llarg on ho hem donat tot.

Ja quasi ho tenim, queda un llarg de V per placa fins a pujar a l'esperó. I l'últim llarg que has de sortir a l'esquerra i una mica avall de la R per pujar tot recte per una xemeneia bastant bruta i trencada.

Bona via ens ha agradat força, principalment perquè tota la via és a l'ombra. Te passos bonics i l'entorn és bastant agraït.

Diumenge 17 d'agost del 2025 - Escalada Aresta Est a les Agulles de Balellaza

Buscant informació per Internet descobrint aquesta bonica via que té el al·licient de ser-hi en un entorn preciós, amb l'afegit de si les forces t'acompanyen acabar pujant al cim més alt d'aquesta part dels Pirineus, el Bisaurín de 2.670 metres d'altitud.

Adjunto enllaç al blog de maniobras de escapismo que tenen una detallada informació de la via, i des d'on he extret aquesta bonica foto de la ruta.

La via ens ha agradat molt, principalment per l'entorn, les vistes i l'ambient d'alta muntanya. És una via equipada per l'equip del Sendero Limite dels que ja hem fet algunes altres vies, i sempre amb bon regust. Nosaltres vam portar uns tres friends, només els vam fer servir en els últims dos llargs que hi són poc equipats, però és una grimpada per una aresta, però ja que els portàvem els vam fer servir. La resta de la via està molt ben equipada, la roca és prou bona encara que som a unes agulles i sempre vas trobant pedres soltes i has de vigilar on t'agafes

Som en plena onada de calor i ahir vam enregistrar el record històric de temperatura a la nostra furgo Hymer marcaba 46º, sort que hi érem als tolls d'aigua del riu fent un bany, si no haguéssim mort de calor. Per aquest motiu decidim començar ben d'hora, i a les 6:45 ja sortim del pàrquing del Refugi de Lizara en direcció a les Agujas de Balellaza. Aquí adjuntem el track del wikiloc de tota la ruta.

Sol rogent pels incendis que assolen tot el país.

Després d'una hora i tres quarts, 630 metres de desnivell, i 3,5 km ja hi som a peu de via.

El primer llarg és amb diferència el més complicat de la via, un pas delicat amb peus dolents, pots agafar-te a l'esperó de la dreta, però és estrany, millor fer un Ao i cap amunt.

La resta de la via és per gaudir, sempre resseguint el fil de l'aresta, hi ha un parell de ràpels equipats per baixar de les agulles, nosaltres muntàrem el primer i van desgrimpar assegurats el segon.

La Nuri va gaudir-ho poden fer dos llargs de primer.

Surten unes fotos molt ben parides amb les vistes dels voltants.

El vuitè llarg és el més maco, es tracta de pujar per una placa de V on has d'anar-te col·locant per anar trobant les mans i peus.

Són les 13:15 han sigut 4:30 d'escalada, calculo contant els ràpels uns 12 llargs. Fem un mos al cim per decidir si continuem cap al Bisaurín. Hem tingut sort amb el matí que ha estat bastant tapat, però ara ja portem un parell d'hores de sol fort, i calculem un parell d'hores més fins al cim del Bisaurín, així que baixem tranquil·lament, de tornada cap a la furgo, a refrescar-nos a una piscina que ja tenim identificada.

Des del cim hem de desgrimpar cap al coll per una corda fixa, on trobem un ràpel que és nou o almenys no apareix a la ressenya, suposem que és per assegurar la desgrimpada fins a l'embut. Has de buscar les marques vermelles per trobar el punt del segon ràpel. El tercer ràpel es troba una mica amagat al darrere d'una petita agulla que tenim davant, per atansar-te hem de desgrimpar una miqueta.

Són les 4 de la tarda i ja hi som a la furgo. Han sortit quelcom més de 9 hores d'activitat que per ser-hi en plena onada de calor no està gens malament. Ara tocar refrescar-se i descansar en Aragües del Puerto una petita població a l'inici de la carretera cap a Lizara. Una zona ideada per Camper, perfecte per dormir, amb font, amplis espais i piscina.

Escaladas Picos de Europa - Pico Urriellu, Aguja Canalona

2025-07-30T10:32:00.017+01:00

Salimos el lunes 21 por la tarde dirección Logroño donde tras casi 5 horas de furgo llegamos al parking de la plaza de toros cubierta de la Ribera donde pasaremos la primera noche. No sin antes pasarnos por la calle del Laurel y sus aledaños para disfrutar de sus tapas.

Al día siguiente nos dirigimos al camping de Laredo donde pasaremos un agradable día de playa.

Miércoles 23 de julio de 2025 - Aproximación Refugio Urriellu

Salimos tranquilamente desde el camping Playa del Regatón de Laredo donde hemos pasado una bonita estancia junto al mar. Tenemos poco más de 2 horas hasta el parking de Pandébano así que no tenemos mucha prisa. Para llegar a Pandébano hay que pasar por el pequeño pueblo de Sotres donde se acaba la carretera, desde Sotres serán unos 4,5 km de pista de tierra con fuerte desnivel hasta el parking de Pandébano. Iba con un poco de respeto porque había leído que pista estaba delicada, pero resulta que la están arreglando y la encontramos en buen estado y pudimos subir sin problemas con la furgo.

La meteo dan lluvias tanto el miércoles con el jueves, así que nuestros planes hacer cumbre en el Pico Urriellu pueden quedar bastante mojados. Pero aún así, con una tarde bastante buena cuando aparcamos en Pandébano, preparamos las mochilas con todo el material de escalada que nos salen 15 kg para mí y 11 kg para Nuri, aplicando la regla del 20% del peso corporal vamos clavados.

La subida al refugio Urriellu es por una camino bien marcado con fuerte desnivel, pero las vistas y el entorno bien valen la subida. ver el track de la ascensión del wikiloc. Nos salen 2:50 caminando sin prisas y haciendo un par de paradas tranquilas.

El día se va tapando y amenaza lluvia, una lástima porque no podemos disfrutar de las vistas del Pico Urriellu, es más no lo veremos nítidamente hasta dos días después, cuando ya estemos de bajada. El Orbayu será el protagonista de nuestra estancia.

Adjunto croquis de las vías de escalada de las cuatro caras del Urriellu, obtenido del plafón informativo que hay en el refugio.

El día siguiente amanece muy tapado con el Orbayu dando fuerte, decidimos cambiar de planes y no hacer la vía Cepeda que era nuestro plan inicial, es delicado con este tiempo ya que la vía no tiene fácil escapatoria, hasta la R5 no hay instalación para rapelar y en caso de complicarse aún más el tiempo sería complicado abandonar, además con la poca visibilidad y la escasa equipación de la vía podría provocarnos algún embarque guapo.

Nos decidimos por la opción más fácil y segura de subir el Urriellu, la Sur Directa de los Martínez que en el blog del guia fernandozamora podeis ver el detalle. Está vía es más corta, son 5 largos con las reuniones equipadas para rapelar, los largos no están equipados pero el grado es asequible

Salimos del refugio pasadas las 8am, tenemos una hora y media de aproximación. Ya estamos en el pie de vía de la Sur Directa de los Martinez, la visibilidad ha sido mala durante toda la aproximación, pero justo ahora que llegamos a pie de vía aclara un poco y podemos ver la pared nítidamente. Será un espejismo porque dura 5' y se vuelve a tapar, ya hasta la cima no nos dejará ver casi nada, y la pared cada vez estará más mojada. Reunión a reunión vamos decidiendo si seguir o bajar, aunque los dos últimos largos están muy mojados, y el agua forma pequeños riachuelos por la canaleras llegamos a la cima.

vistas del refu una vez iniciada la aproximación

collado de la Celada

uno de los pocos momentos que se nos deja ver el Urriellu

Llegamos a la R5, desde donde nos quedarán unos 150 metros de II+ que hacemos sin encordarnos, yo con las zapatillas y Nuri aún con los pies de gato, no es difícil pero una caída sería fatal.

Foto de cima con la imagen de la Virgen de las Nieves, según hemos leído la han robado hasta 6 veces, es que hay que ser muy capullo.

Ahora nos queda destrepar hasta la R5, y en 3 rapeles ya seremos en la base de la pared.

Poco antes de las 5pm somos de vuelta en el refugio, han salido 1:30 de aproximación, 2:30 de via, 1 hora de trepada y bajada de la cima, otra hora de rapelar y 1:15 de vuelta al refugio.

El viernes nos levantamos sin prisas y empezamos tranquilamente el descenso hasta la furgo, nos salen algo más de 2:15 bastante cómodas, para colmo con la mejor meteo de los tres días.

Sábado 26 de julio de 2025 - Escalada Aguja Canalona

Nos quedamos una par de noches en el camping de Fuente Dé , es una camping de montaña con parcelas pequeñas pero muy buena sombra, el camping está petado de Holandeses y Belgas. Ha sido una buena idea quedarnos aquí porque después de la actividad llegamos bastante cansados, y así no tuvimos que movernos, solo ducharnos, cenar y el merecido sueño reparador.

La idea inicial era escalar las vías normales de la Aguja Canalona y la Aguja Bustamente, éramos tan optimistas que pensamos que si nos sobraba tiempo podríamos acercarnos al refugio Cabaña Verónica, que desde la aproximación de la Aguja Bustamente estaría a menos de una hora. Nos contaron la historia de la Cabaña Verónica cuando estuvimos en el refu Urriellu y nos hacía gracia verlo. Es un refugio que se construyó utilizando la cúpula metálica procedente de la batería antiaérea del portaaviones estadounidense USS Palau, que se encontraba desguazándose en Sestao.

Refugio Cabaña Verónica, una lástima que no nos dio tiempo acercarnos a visitarlo.

Habíamos encontrado bastante información de la escalada de estas dos agujas por Internet, concretamente la idea me la dio la web de este guía de montaña fernandozamoraguiadepicos , también saqué algunas reseñas de otros blogs.

La reseña de caosvertical es muy completa, gracias por compartir.

Habíamos sacado previamente por internet los tickets de ascenso con el teleférico de Fuente Dé. fue una buena decisión porque a primera hora (el primero sale a las 9 am) había una cola enorme en las taquillas, y ya no daban horas hasta pasadas las 10 horas. Van dando entradas en tandas de 30', nosotros teníamos el de las 9am, y tuvimos que hacer algo de cola, pero a las 9:30 ya estábamos en la estación alta de Fuente Dé, desde donde las vistas ya son espectaculares, tanto hacia abajo, como hacía el circo de montañas que nos rodean de más de 2.000 metros.

Hemos seguido el camino que lleva a la Cabaña Verónica y a los Horcados Rojos, hasta el desvío que ahora seguimos hacia Peña Vieja.

Tras una hora y media larga de aproximación llegamos a pie de la tartera de acceso al collado de la Aguja Canalona.

Nos aproximamos atravesando la tartera en dirección a la base de la aguja, desde donde nos encordamos para encarar el primera largo de III+ con roca algo dudosa, pero con cuidado de no tirar nada llegamos a la reunión montada con dos parabolts con cadena, habrán sido unos 50 metros de largo.

Nuri en mitad del primer largo

Montando la R0.

Desde la R0 ya hay que encarar la canal hasta su mitad donde montamos la R1, no es buena idea porque es un sitio muy expuesto a la caída de piedras. De hecho cuando subíamos en la cabina del teleférico coincidimos con una par de guías de montaña, que nos explicaron mejor no montar la reunión en este sitio porque a ella casi le abre la cabeza una piedra, nos indicó que mejor montarla un poco más a la derecha para no estar tan en la trayectoria de las piedras, que hace efecto embudo y todas acaban petando en la R1.

Ramón en el segundo largo, primer tramo de la canal que finaliza en la R1.

No hicimos mucho caso y la Nuri tuvo que sufrir algún proyectil en su pierna, es prácticamente imposible no tirar nada en el tercer largo, ya seas tú directamente o las cuerdas al rozar, está todo bastante roto en la canal.

Nuri subiendo por la canal en el segundo largo

Nuri en la R1

No se porque motivo a la mitad del tercer largo me encaramé hacia la pared de la izquierda de la canal, lo correcto es seguir por dentro de la canal, de hecho hay un cordino que enlaza un bloque enorme encasquetado dentro de la canal que es por donde debe ir el largo. Pero yo erre que erre, me parecía más factible por la izquierda, donde encuentro un pequeño fisurero abandonado encasquetado en una fisura. Este tramo cada vez se hace más vertical, aunque voy protegiendo con friends y algún fisurero, no es fácil de proteger, no se decir que grado sería pero alrededor V+. En la parte superior de la gran repisa veo una pitón con un cordino rojo, donde me dirijo a montar la R en ese punto. Se que no es lo correcto, y que seguramente me he saltado la R2, pero llevo muchos metros de autoprotección y es lo primero consistente que veo, en este pequeño caos de bloques algo sueltos.

Improviso una R2 reforzando el pitón con un friend, y hago subir a la Nuri, que con buen criterio sube más por la canal y se encuentra con la R2 buena, con dos parabolts y anilla para rapelar. Nuri monta la R y yo retrocedo unos 10 metros para recuperar material y encarar el tercer largo desde la R2 correcta.

Consultado a posteriori por Internet, descubrimos que en esta gran repisa había una gran laja que era por donde subía el tercer largo, pero hará unos pocos años hubo un gran desprendimiento y la enorme laja pasó a la historia, dejando aún más piedras sueltas en la repisa y en la canal. El tercer largo de la normal sube recto por el pitón con cordino rojo. Pero nosotros no lo vimos claro, y decidimos flanquear a la izquierda que parecía factible, un gran patio a nuestros pies, con la fortuna que encuentro un pitón al otro lado del flaqueo, es una nueva pequeña repisa que pensamos que se trataría del hombro antes de la cima.

Monto una R3 en este punto reforzando el pitón con un buen puente de roca que improviso. Desde este punto volvemos a flanquear a la izquierda, ja que recto para arriba parece imposible, de nuevo un flaqueo muy aéreo pero con buen pie, desde este punto ahora lo veo todo más claro, nos queda subir con tendencia a la derecha, pudiendo asegurarlo bien con un par de friends, llego al bloque puntiagudo que da paso a la repisa cimera. Lo hemos conseguido, no ha sido nada fácil navegar por este caos de bloques, pero las vistas valen el esfuerzo.

Posiblemente hemos abierto una variante a la normal de la Aguja Canalona, aunque no hemos sido los primeros en pasar, si que puede considerarse una variante sin pistas por Internet de lo que finalmente hemos hecho.

Nuri sacando la cabeza para subir a la repisa cimera.

Nuri haciendo cima, siendo ovacionada por la gente que se encuentra en el collado de la Canalona y son testigos de su proeza.

foto de cima

rapel de la cima

Nuri en el primer rapel

Nuri en el segundo rapel.

Bajamos de la cima en tres rapeles, uno de 30 metros y dos de 60 metros. Luego nos quedará el retorno hasta el teleférico de Fuente Dé. Nos han salido 4 horas y media de escalada, donde las reseñas indicaban un par de horas, seguro que se puede hacer en ese tiempo si tienes claro por donde va la vía, nosotros nos hemos embarcado bastante y perdido mucho tiempo buscando por donde subir.

Tras una hora y media de bajada, nos encontramos con la cola para bajar por el teleférico, son las 18:15 y nos tiramos más de una hora de cola. Al final llegamos al camping a las 20 horas, no está nada mal para haber salido antes de las 9 am.

Domingo 27 de julio - Escalada Bejes Pueblo

Una pareja en el refugio de Urriellu nos había comentado que hay una zona de escalada muy buena en el Desfiladero de la Hermida. Y sí tras consultarlo por intenet, resultan que hay más de 600 vías de escalada deportiva repartidos por varios sectores a lo largo del desfiladero de la Hermida.

Nosotros nos decantamos por una sector en bonito pueblo de Bejes, concretamente el que tiene las vías más fáciles y la aproximación más corta, el sector se llama Bejes Pueblo.

Es cara Sur y la el sol fuerte, por suerte encontramos un par de vías donde podremos escondernos mientras aseguramos debajo de una higuera.

Hacemos un par de vías, Daniella V+ y Cualliceri 6a+, ambas de 30 metros buenísimas con roca excelente, mantenidas y bien aseguradas, sector para disfrutar con algo más tiempo.

Para rematar el viaje nos vamos a dormir a Sant Vicente de la Barquera, encontramos por el Park4night

un spot perfecto, con vistas al mar y a 20' minutos del centro donde cenamos.

Escaladas Pirenaicas - Valle de Tena y Macizo del Neouvielle

2025-07-02T08:05:00.015+01:00

Estamos entrando de pleno en el verano del 2025, la calor resulta insoportable y la única opción viable para escalar es subir a nuestro querido Pirineo. En esta entrada recopilamos varias escaladas realizadas durante el mes de Junio, en dos salidas:

Escapada Valle de Tena del 12 al 14 junio. Junto al Jordi i la Marta realizamos la vía Valle de Tena a la Peña Foratata. La vía Roca por un Tubo en el sector del Balneario de Panticosa concretamente en la Pared de la tubería o Cerro Gascón. Y para rematar la corta y divertida Aguja del Portalet justo en la frontera del Portalet.

Escapada a la Reserva Natural de Neouvielle del 27 al 29 de junio. Junto con un grupo del GEDE, empezamos con la via Carpe Diem a la muralla del Cap de Long. El segundo día hacemos la Arista dels Tres Consellers para subir a la cima del Neouvielle. El último día hacemos la Voie du Pecheur también al Cap de Long.

Via Valle de Tena a la Peña Foratata 250 metros 6a+

Esta vía hacía años que la teníamos entre ceja y ceja, pero no habíamos encontrado el momento hasta este año. Es una de la vías más repetidas del pirineo Aragonés, por este motivo nos encontramos el largo clave de la vía bastante pulido, una lástima porque la vía y el entorno es realmente mágico, pero el L7 si lo quieres hacer por fuera está realmente complicado, a mi parecer más de 6a+ por lo pulidos que están los pies, si lo haces por dentro (yo no lo probé) parece que es más factible, pero debes quitarte la mochila y empotrarte todo el cuerpo dentro de la fisura, un tipo de escalad que no me va mucho.

Croquis obtenido de txastimendiak , gracias por compartir.

Escalada vía Roca por un Tubo en el sector del Balneario de Panticosa concretamente en la Pared de la tubería o Cerro Gascón de 320 metros y 6a+.

La verdad es que escogimos esta vía porque no queríamos volver pasar calor, el día anterior en la Peña Foratata nos achicharramos bastante. Y ha sido una muy buena elección, una vía muy chula, muy asegurada con algún largo muy guapo en chimenea, un pasito de placa muy fino en adherencia, buenas vistas e inmejorable entorno. Hacen de esta vía una muy buena opción para el verano.

Reseña obtenida de Arañita escaladora , gracias como siempre por compartir.

Lo celebramos en el ya clásico restaurante Casa Jaimico de Sallent de Gallego.

Escalada via Escalada Pirenaica a la Aguja del Portalet justo en la frontera del Portalet de 150 metros y V+.

Esta vía ya la habíamos escalado hace unos años con Gerard, y nos gustó mucho. Esta vía muy rápida, con corta aproximación, perfecta para el última día y tener tiempo de volver a BCN. Son cuatro largos que no pasan de V+, bien asegurados, con roca bastante buena.

Reseña extraída del blog de pacobonati , gracias por compartir.

Nuestra segunda trilogía pirinaica la hacemos en la reserva natural del Neouvielle con nuestros compañeros del GEDE del Club Excursionista de Gracia.

Subimos el viernes pronto con la intención de escalar por la tarde. Primero nos damos un homenaje en el restaurante La Pipeta de Parzán.

Con la mala suerte que nos encontramos la carretera que sube al Cap de Long cerrada. Tuvimos que aparcar en una curva antes de llegar al lago d'Orédon.

Nos tocó subir a pata por una sendero muy majo con tramos de sombra, pero no nos libramos de 1:30 de aproximación, cuando de haber aparcado en el Cap de Long eran 10'.

La vía escogida para esta primera incursión en el granito del Neouvielle es la Carpe Diem a la muralla del Cap de Long. Una vía corta de cuatro largos con un paso de 6b.

Reseña extraída del blog de Maniobras de escapismo , gracias por compartir.

Con increíbles vistas del lago de Cap de Long y del Oredon durante toda la vía.

Nuri peleándose con el granito del magnífico segundo largo, muy mantenido y variado.

Nuri finalizando el tercer largo, ahora ya más fácil superado el techito de 6b le queda un flaqueo de V hasta la R.

Contentos en la cima, han sido un 2:30 de escalada.

El descenso hasta Cap de Long son 30' por un sendero marcado.

Cuando descendimos de la via Carpe Diem, vimos dos furgonetas de habían subido por la pista en teoría cerrada, preguntamos a los franceses que llevan el bar de Cap de Long, y nos dieron su opinión, "les Pyrénées sont libres" nos soltaron, y la Gendarmerie? le preguntamos nosotros, nos contestan que en 15 días no la han visto subir por aquí. Tras reflexionarlo y comentarlo con el resto de compañeros, decidimos subir con las furgos hasta el lago, y arriesgarnos a que nos dijera algo la Gendarmerie. Como así fue el domingo ya cuando nos íbamos, subió la Gendarmerie, tuvimos suerte porque el Aviso que estaba colocado en la valla que cerraba la pista decía que la prohibición era hasta el 22 de junio, y con esta excusa nos libramos de la multa.

Disfrutando del aparcamiento en el Cap de Long, la verdad es que valió la pena arriesgarse

El segundo día hacemos la Arista dels Tres Consellers para subir a la cima del Neouvielle. En esta ocasión nos acompañaran el Martí i el Jan, dos companys del GEDE d'allò mes trempats. La cresta de los tres consejeros es una de las mejores actividades a realizar en el Pirineo.

Empezamos no muy pronto a las 8:30, el día anterior hubo cachondeo y nos fuimos a dormir un poco tarde.

Vistas del Neouvielle y de la cresta desde el Cap de LOng.

Llegando al nevero antes de la Diagonal que te lleva a la Brecha del Neouvielle.

Nos colocamos un crampón cada uno, aunque no era del todo necesario.

El nevero está bastante blando y es fácil de superar.

Nuri superando la Diagonal en terreno un poco descompuesto.

Tras algo más de 3 horas llegamos a la Brecha del Neouvielle donde inicia la arista.

Superando los primeros tramos de la cresta.

Superando el famoso paso del diedro.

La última dificultad es la llamado Proa, que la verdad nos pareció fácil en comparación con el diedro anterior.

Video 360 de las vistas en mitad de la cresta.

Los tramos finales de la cresta son fáciles pero bastante aéreos.

Disfrutando de la cima del Neouvielle.

Hemos tardado 5 horas en hacer la cresta, hemos ido tranquilos la primera parte de la cresta la hemos ido haciendo en reuniones con largo de 30 metros, que es todo lo que daba el cordino que llevábamos. Ibamos dejando el material puesto a la siguiente cordada del Jan y el Martí, lo que hacía que tuviéramos que ir esperándolos para recuperar material para el siguiente largo. Se puede hacer bastante más rápido todo en ensamble, menos los dos pasos clave de la cresta, el diedro y la proa.

El descenso lo hacemos directamente al Lac d'Aubert en unas 3 horas, donde nuestros compañeros del GEDE Oriol y Júlia han dejado la furgo, de esta forma nos ahorramos la subida al Pas del Gat.

El último día hacemos la Voie du Pecheur también al Cap de Long. Lo haremos en dos cordadas de tres, nosotros llevaremos de paquete al Martí :-), y la otra cordada formada por otros companys del GEDE Andreu, Voctor y Alfons.

La reseña Cap de Long - Voie du Pecheur (6a, 140 m, 5c obligado) extraida del blog eskalatzencas, gracias por compartir.

La via tiene 4 largos, los dos primeros no valen mucho la pena, muy fáciles en rampa el primero y un flaqueo de cuarto el segundo.

Nuri abriendo el segundo largo.

En cambio el tercer y cuarto largo son muy guapos, y nada fáciles.

El tercer largo es una placa mantenida muy fina de pasos de adherencia donde tienes que escalar si o sí.

En la R finalizado el 3 largo.

El inicio del cuarto largo está mojado y bastante roto, no es difícil pero hay que ir con cuidado.

La segunda parte del cuarto largo es muy guapa, primero hay que superar un paso de placa muy fino, que el truco es irte a la derecha casi al árbol, para subirte de pies a una fisura horizontal, es todo sin manos solo confiando en los pies. Para luego continuar el flanqueo de 6a muy fino para ir a buscar una fisura vertical muy pequeña. La parte final del cuarto largo tampoco te la regalan hasta llegar a la raíz del árbol que tienes que agarrar si o sí para llegar a la R.

En resumen han sido 3 días muy guapos amb la millor companyia.

Via del Sergio a la Paret de les Bagasses, Terradets

2025-05-26T09:19:00.015+01:00

25 de Maig de 2025

Només hem escalat un cop a Terradets, concretament la via Amanita Moscata i ens va agradar bastant, però fins ara no hem tingut ocasió de tornar-hi, hi ha massa per escalar :-).

Coincideix que la Trompeta del GEDE aquest any es fa a Terradets, som un grup de 15 escaladors que ens repartim per Terradets en diferents cordades.

La Nuri i jo ens quedem amb la via del Sergio, però no la farem tota per la calor decidim sortir per la falsa feixa, de fet ja ho havíem decidit abans de començar. Però això no impedeix que la via ens ha agradat molt. I no l'hem trobada tan polida com tenen la fama les vies de la Paret de les Bagasses.

foto de grup, falten 3 que ja havien sortit a escalar a la roca regina.

La via Del Sergio fins a la falsa feixa per a mi té tres parts diferenciades, els dos primers llargs són una mica perdedors per què surten tres vies més pel mateix pany de paret (Desenlace inesperado a l'esquerra, Reina puig a la dreta, i Alba molt a prop la seva R), costa una mica trobar la teva línia afegit que no hi ha gaires assegurances fixes, el grau és amable per aquest terreny i es pot anar protegint amb savines i algun friend. La segona part de la via són el tercer i quart llarg, molt similars tenen uns passets de V+ de placa bastant finets però protegits amb parabolts. El cinquè i sisè llarg el millor de la via, graduats amb 6a amb prou assegurances, però que has d'escalar igualment.

De totes les ressenyes i blogs d'internet aquesta és la que millor reflecteix el que ens van trobar a la via.

Sap greu no trobo d'on vaig treure la ressenya per afegir l'agraïment a la feina.

Detallem una miqueta els llargs:

1r llarg V- uns 35 o 40 metres, hem posat 2 friends i 2 bagues per savines, i xapats 3 parabolts. Però primer m'he equivocat i he anat a la reunió de la via Alba, quan m'he adonat de l'error he fet continuar a la Nuri a l'esquerra per muntar la r correcta que hi era uns 6 metres més a l'esquerra.

la Nuri a la R correcta.

portem a darrera dos cordades del GEDE que han decidit tambè fer la mateixa via que nosaltres.

2n llarg V- 30 metres, primer flanqueig a l'esquerra per xapar un parabolt i després pujar pel diedre que es protegeix bé, hem posat un parell de friends i llaçat la savina. Reunió com totes amb dos parabolts i anelles rapel.lables.

Nuri superant el diedre del segon llarg.

a dalt del diedre del segon llarg

3r llarg V+ 30 metres. Ara ja la via és evident es tracta d'anar a buscar els dos parabolts on es troba el passet de V+ per mi crec que obligat. Abans d'arribar als parabolts hem llaçat un parell de savines i no he pogut posar cap friend.

4r llarg V+ 30 metres. Molt similar a l'anterior el passet de V+ finet de peus amb adherència, protegit amb dos parabolts, hem posat un parell de friends i llaçat un parell de savines.

5è llarg 6a 25 metres. Llarg molt guapo, el diedre té el pas clau una mica polit pel peu dret, has d'anar ficant les mans dintre i fora del diedre, es troba bastant protegit no hem posat res, però s'ha d'escalar.

arribant al final del diedre

la Nuri resseguint el diedre, encara que a les fotos no s'acabi d'apreciar

6è llarg 6a 35 o 40 metres. Molt ben parit tot equipat el primer tram, la sortida de la R els dos primers parabolts molt dur, hem fet Ao, la resta molt guapo vas trobant fissures horitzontals, el tram final desequipat, però fàcil, hem llaçat una savina.

fotote de l'Oriol que ens ha fet des de la Supertramp, on ens pots veure a la Nuri a la R abans del sisè llarg i el Ramon finalitzant la placa de 6a.

7è llarg V 20 metres. Llarg de tràmit per arribar a la falsa feixa, des de la R faig continuar a la Nuri uns metres més a l'esquerra per muntar un altre R que anirà millor per reduir fregament. Des d'aquesta R continuar a l'esquerra per buscar un parabolt, que és trobar just a sota del diedre amb molt de canto, però molt polit, a dalt pots llaçar una savina i flanqueig a la dreta per arribar a la falsa feixa.

a la falsa feixa ens trobem amb els companys que han pujat per la Supertramp.

A la tarda després d'un bon àpat a la furgo i una curta migdiada, un grupet ens dirigim a fer una mica d'esportiva al sector Si fas Free no fa fred... . Concretament, fem la via que dona nom al sector Si fas Free no fa Fred que és un 6b de 38 metres. Una via que no dona treva, pujar per regletes minúscules i peus encara més justets, d'aquelles vies que quan baixes t'adones que t'has deixat 5€ de goma dels peus de gat. També fem la via que es troba just a la seva dreta passat el 7è, a la meva guia no te nom ¿? li donen 6b+ i 35 metres, la veritat la vaig trobar igual de difícil, el mateix tipus de roca i escalada que les seves veïnes. Amb un parell de vies tenim de sobres, són les 8:30 i hem d'anar a sopar amb tota la colla a Camarasa.

L'endemà anem tots a fer una mica més d'esportiva, busquem un dels pocs sectors a Camarasa que té ombra fins a les 13:30, anem al sector Cingle de la llum i fem les vies Ambapara 6a+ de 25 metres amb una sortida molt dura i fina, que trèiem amb Ao la resta de la via és disfrutona. També fem la seva veïna de la dreta passat el 6c que hi ha entremig de les dues, fem la via Rumba Bella un viote de 6b molt i molt ben parit, amb inici molt finet, però que es fa aguantant la respiració, amb el crux per arribar a la cinquena xapa que trec al segon intent, i una part final desplomada amb molta ganda, apoteòsica.

I això ha estat tot.

Escalada en Chulilla

2025-05-19T07:34:00.012+01:00

Chulilla es una zona de escalada de la que habíamos oído hablar bastantes veces, pero no ha sido hasta que encontré un video en youtube de the Crag donde indicaba los 5 mejores sitios de escalada en España, entre ellos estaban Siurana, Margalef, Rodellar, Riglos y en el top Chulilla. Esto nos acabó de decidir, no puede ser que hayamos visitado los otro cuatro y nos falte conocer el número 1 para escalada deportiva. Así que nos buscamos cuatro días libres en las agendas y para Chulilla.

Llegamos el jueves 15 de mayo sobre las 20:30, y dirigimos directamente al bar por excelencia de los escaladores Goscanos, mala suerte justo hoy empiezan sus vacaciones y no vuelven hasta Agosto. Los dueños nos confirman que Chuilla es un lugar de escalada de invierno, que se llena de extranjeros que huyen del norte de Europa al sol del sur de España.

Plano de los sectores de escalada cercanos al pueblo de Chulilla.

Aquí algunas páginas web con información y reseñas de Chulilla que hemos recopilado para nuestro viaje:

http://chulillaclimbing.com/crags/

https://www.valenciaclimb.com/es/climbing-areas/chulilla/

https://elev-arte.com/zonas-de-escalada/escalada-en-espana/valencia/chulilla/

https://www.thecrag.com/es/escalar/spain/chulilla

Antes de cenar nos damos un paseo por el pueblo y le damos la vuelta al Castillo pasando por los sectores de escalada, concretamente el sector Peñeta que es el objetivo de mañana. Cenamos bastante bien el restaurante Hoces del Turia, un menú de tapas muy correcto. Para dormir a poco menos de 1 km del centro del pueblo hay el parking de los puentes colgantes, donde hay unas esplanadas a distantes niveles, donde encontrar algún sitio bastante plano y con sombra, todo un lujo. Pasaremos los 4 noches en este mismo sitio, no encontramos ningún sitio mejor.

Sector Peñeta, Chulilla Town

Escogemos este sector porque es de los pocos que tiene sombra hasta el mediodía. Y además hay algunas vías fáciles.

Via Neumomía, son dos largos de 25 mts cada uno de 5b según reseñas, el primer largo nos pareció sencillo, es la primera toma de contacto y la roca está menos 'sobada' de lo que habíamos intuido. El segundo largo lo empieza Nuria, es muy guapo por diedro y luego saliendo al espolón, finalizando en un pasito de placa, tal vez lo más duro de la vía. Le damos un par de estrellas, para empezar correcto.

Diedro Makoki unos 30 mts con 6a obligado, es una vía muy recomendable, según las reseñas una de las clásicas de esta pared. Nosotros la via la iniciamos por la izquierda, debes meterte por un paso muy estrecho entre dos paredes para llegar al primer bolt, creo que se puede hacer también por la derecha pero nos moló más así, además teníamos sombrita para el asegurador. La via es guapa, casi todo en diedro y en las tres últimas chapas está el crux, debes meter las dos manos en la fisura e ir subiendo con los pies en adherencia, potente pero con decisión se hacer bien. Le damos 4 estrellas.

Sueños de verano 25 mts 6a. El inicio lo hacemos subiendo por unas 4 grapas que se ayudan a subirte al paño superior, luego vimos que también puedes empezar la vía desde abajo un par de metros a la derecha. El paso más duro lo encontré en la salida, es una vía totalmente diferente a las anteriores, está es más plaquera, con presas pequeñas para las manos, pero si trabajas bien los pies se saca bastante bien. Le damos un par de estrellas, buena sin nada a destacar.

Por la tarde hacemos la ruta de los puentes colgantes, pasando por los sectores de escalada del Pantano, entre ellos el Cañaveral que tiene algunos 8c impresionantes.

sector Chorreras.

el Charco Azul.

Sector Cherales, Alta tensión

El sábado no dirigimos a otro sector que tiene sombra hasta el mediodía. Nos costó encontrarlo, principalmente porque el Google maps nos llevó por la pista equivocada.

El sector es conocido por tener las vías más fáciles de todo Chuilla.

Entre que llegamos tarde, que el sol pega muy fuerte a partir de las 12 horas y se acaba la sombra. Solo nos da tiempo de hacer 3 vias.

Hacemos las tres primeras vías del sub-sector Alta Tensión, es la primera peña a la izquierda.

Captura de la web the Crag donde encontrar todos los sectores de Chulilla.

Via Alta Tensión 6a 20 metros. Vía muy agradecida que nos pareció fácil en su grado.

Canto eléctrico 6a+ 16 metros. Via corta, también más fácil para su grado.

Sin cantillo sale más gradillo 6a+ 23 metros. Bastante más complicada que sus vecinas, en este caso el grado si que es apurado y tienes que tirar fuerte de presas pequeñas.

El sol nos acaba echando del sector, en resumen mañana aprovechada vías aceptables en un entorno agradable.

Por la tarde después de descansar en la furgo, nos vamos a escalar un poco más, buscando un sector a la sombra de tarde.

Sector La Ceguera

Este sector está justo debajo del parking a la entrada de Chulilla, por este motivo y porque le da una sombra muy agradable por la tarde la roca esta 'sobadísima', el tacto de la roca en las presas es de puro mármol, este factor le añade como poco un grado a las vías. Las reseñas las encontramos en the Crag - Chulilla - La Ceguera. Las vías que hicimos son las más fáciles que se encuentran a la derecha de la pared.

Exóticos combinados 5c 18 metros. Corta y explosiva, si los cantos no estuvieran tan gastados sería una delicia, hay que tirar fuerte y hacer acto de fe para que los pies no salgan disparados.

Ballantains 6a 18 metros. Más de lo mismo, pero parece que le vamos cogiendo el tranquillo a eso de escalar sobre mármol.

!Que cosas tiene mi novio! 6a+ 18 metros. Aún más dura que sus vecinas.

Lo dejamos por hoy, buen día hemos visto dos sectores muy diferentes en roca y entorno, seguimos conociendo Chulilla.

Nos vamos a la plaza Baronia que está en el centro de Chulilla, es el punto de reunión de todo el pueblo, el ambiente es ensordecedor de la gente que hay tomando cañas, los niños jugando a pelota, otros niños lanzándose con carricoches por una rampa, pero vale la pena tomarse una birra contemplando el patio.

Sector La Peñeta

El reto de nuestra visita a Chulilla, es esta vía que por lo que he habíamos leído es una de las clásicas y le dan tres estrellas.

En ClimbMaps hay un buen croquis del sector La Peñeta. El el croquis nuestra vía más o menos en la mitad con una marca al inicio de la misma.

La vía El pequeño gran hombre consta de dos largos de 6a+ y unos 25 metros cada uno. El primer largo tiene dos pasos duros que le dan el grado, están bien protegidos y los sacamos sin mucho sufrimiento.

El segundo largo ya es otra cosa, tiene un sección a la mitad del largo, donde las presas para llegar a chapar son muy justas y tuve que sufrir de lo lindo para llegar con 'la tramposa' y asegurar el paso, me pareció muy duro. Para acabar el largo las dos últimas chapas en mi humilde opinión te obligan a ir por la derecha en un paño de pared que no hay nada, lo hicimos a la izquierda de esas dos chapas, complicándonos sobremanera el chapaje, tanto que tuve que montar la reunión de la izquierda. Son cosas que suceden cuando el grado te supera :-)

Nuri haciendo un reposo en la sección más dura de la vía.

Desde la reunión de la izquierda le hago la foto a la Nuri, afrontando el segundo paso duro del largo , al paño de pared con las chapas a la derecha no le vemos continuidad, así que lo afrontamos por lado izquierda lanzándonos al canto que se ve en primer plano.

Nuri llegando a la cima de la Peñeta donde tendremos unas vistas espectaculares.

Lo genial de la vía es que puedes salir por arriba, para visitar el castillo y bajar tranquilamente andando hasta el pueblo.

Por la tarde y para rematar nuestra visita a Chulilla, nos acercamos al Charco Azul, admirando por el camino las impresionantes paredes del Muro de las lamentaciones y la Pared de enfrente, donde se encuentran los sectores de escalada más espectaculares por su verticalidad.

Muy buenos cuatro días de escalada y turismo por Chulilla, si hay que volver a escalar escogeremos unos meses más de invierno, y vendremos más entrenados para poder disfrutar de los sectores.

Budapest visita turística primaveral

2025-04-30T06:49:00.459+01:00

Budapest es una ciudad que teníamos en mente visitar desde hace años, pero pensábamos que siempre tendríamos tiempo y la dejábamos para más adelante. Este mes de abril nos decidimos, buscamos un vuelo barato en ese caso con la compañía Wizzair que aún no conocía, como no tenemos fechas fijas con Google flights buscamos las fechas más baratas, salimos el lunes 28 de abril hasta el viernes 2 de mayo del 2025. Serán 5 días que por lo que hemos leído son suficientes, de hecho hay muchos packs turísticos de 3 días, pero a nosotros nos gusta si es posible dedicarle más tiempo y con 5 días podemos tener una primera idea de la ciudad.

Budapest es considerada como una de las ciudades más bellas de Europa, cuenta con varios sitios que son Patrimonio de la Humanidad, entre los que se incluyen, las orillas del Danubio, el barrio del Castillo de Buda, la avenida Andrássy, la Plaza de los Héroes. Otros puntos destacados incluyen un total de 80 manantiales geotérmicos, el mayor sistema de cuevas de aguas termales del mundo, la segunda sinagoga más grande y el tercer edificio del Parlamento más grande del mundo. La ciudad atrae a alrededor de 4,3 millones de turistas al año, convirtiéndola en la 25.ª ciudad más popular del mundo, según Euromonitor.

La historia de Budapest comenzó con Aquincum, originalmente un asentamiento celta. Los húngaros llegaron al territorio en el siglo IX derrotando a los romanos que estuvieron 400 años, estos primeros húngaros consistían en la unión de siete tribus magyares. Su primer asentamiento fue saqueado por los mongoles en 1241-42. La ciudad restablecida se convirtió en uno de los centros de la cultura del Renacimiento humanista en el siglo XV. Después de la batalla de Mohács y tras casi 150 años de dominio otomano, el desarrollo de la región entró en una nueva era de prosperidad en los siglos XVIII y XIX, y Budapest se convirtió en una ciudad global después de la unificación de 1873. También se convirtió en la segunda capital de Austria-Hungría, una gran potencia que se disolvió en 1918. Budapest fue un escenario crucial durante la Segunda Guerra Mundial, siendo el escenario de la Batalla de Budapest entre octubre de 1944 y febrero de 1945. La ciudad también fue el centro de una política antisemita, con la creación de un gueto y la ejecución masiva de judíos por parte de la Cruz Flechada (nazis húngaros que eran incluso peores que los nazis alemanes). Durante el asedio y la ocupación, Budapest sufrió graves daños, incluyendo la destrucción de edificios y puentes por los bombardeos de los nazis.

Dia 1 - Barcelona - Budapest. Free tour Pest

Luego nos enteraríamos que nos hemos librado de una buena, el 28 de abril de 2025 sucedió el gran apagón en España, a las 12:30 se fue totalmente la luz en toda la península, nosotros aterrizábamos en Budapest a las 12:50, uff por poco, porque se lio el caos mundial en toda la ciudad de Barcelona y para llegar al aeropuerto sin semáforos, con los transportes públicos inhabilitados, e incluso un centenar de vuelos se cancelaron, nos fue de un par de horas. Hay días con más suerte que otros.

Tenemos el apartamento de Airbnb muy bien situado, está en el barrio judío, a la entrada del que fuera gueto judío en la segunda guerra mundial.

El edificio de nuestro apartamento es muy curioso, la fachada está que se cae a trozos, y la escalera interior da muestras que es un edificio muy antiguo. El apartamento por dentro está todo reformado y es muy cómodo.

Tenemos el tiempo justo de comer algo rápido porque tenemos el free tour a las 15:30. Sin saberlo nos comemos el plato más típico de Budapest, el Lángos una masa frita tipo pizza, está bastante buena aunque es una bomba calórica.

Y nuestro primer contacto con la Dreher la cerveza más popular húngara, es una larger rubia bastante suave.

Mediante Civitatis que a su vez contrata a white umbrella y estos finalmente a una cordobesa afincada en Budapest desde hace 3 años que es la que nos hace el free tour por Pest, que es la parte de la ciudad en la orilla oriental del Danubio que a su vez divide en dos la ciudad Buda y Pest.

El metro, bus y tranvía funcionan de maravilla, está todo relativamente cerca, por 1€ el viaje te mueves a cualquier sitio. Nosotros recomendamos utilizar la aplicación BudapestGO, es muy práctica y te ahorras ir sacando billetes de las máquinas.

El free tour es bastante normalito, empezamos admirando desde fuera el Parlamento una majestuosa construcción a orillas del Danubio. Días atrás habíamos intentando conseguir tickets para visitar el parlamento, desde la propia web del parlamento se pueden conseguir entradas con audioguía, pero para las fechas que estamos nosotros está todo 'soldout', miramos también mediante operadores turísticos y tampoco, solo hay uno que es un robo de civitatis que te cobra 60€ por persona, las entradas en taquilla cuestan 15€. Suerte que la guía del free tour nos dio la solución, a primera hora (antes de las 8 am) si te acercas a las taquillas del parlamento siempre hay entradas que reservan para las visitas de última hora. El miércoles a las 7:30 estaba allí plantado y conseguí nuestras entradas :-)

Con el free tour visitamos la plaza de la libertad donde nos explican un poco de la historia de Hungría, que en las dos guerras mundiales se alió con Alemania, pero que no les salió muy bien la jugada perdiendo las dos guerras, resultando medio destruida la ciudad por la bombas, y siendo ocupada por los comunistas durante 40 años. En la plaza de la libertad nos chocó encontrar una estatua homenaje a Ronald Reagan que ayudó a Hungría durante la guerra fría con los rusos.

Nos detenemos frente a la Basílica de San Esteban, la iglesia más grande de Budapest. ¡Su campana pesa 9 toneladas!

Haremos una breve parada en la plaza Erzsébet, construida en honor a Isabel de Baviera, la legendaria emperatriz Sissi. Menuda chapa que nos han dado estos días en Budapest con la Sissi, resulta que estaba enamorada de la ciudad, o al menos eso nos cuentan.

La guía nos enseñó unas cuentas palabras en Húngaro, que no es nada fácil de hablar tiene 14 vocales nada menos.

Szia (se pronuncia Sia): sirve para decir Hola y también Adiós.

Köszönöm (abreviatura para pronunciar Cosi): Gracias

Bochanat: Disculpe

Puszi (se pronuncia pusi): besito

Csocsó (Chocho): futbolín

Por último, después de dos horas y media, finalizamos el free tour por Budapest frente a la Gran Sinagoga.

Terminamos nuestro primer día con una cenita en el restaurante Meshuga uno de los más típicos, es bastante correcto, aunque nos daremos cuenta que Budapest para los turistas no es especialmente barato.

Dia 2 - Visita Buda, balneario Lukács y paseo en barco por el Danubio al anochecer

Al las 10:30 quedamos con nuestro guía del free tour Daniel que en este caso hemos reservado con Guru Walk, el tour por Buda nos ha gustado bastante más tanto por el recorrido como por las explicaciones del guía.

Camino del inicio del tour atravesamos el Danubio por el famoso puente de las cadenas.

Con este tour recorremos de punta a punta la colina del Castillo de Buda, Patrimonio de la humanidad, la parte más antigua de Budapest, en la ribera occidental (izquierda) del Danubio, conociendo los lugares más importantes y emblemáticos del antiguo recinto amurallado y las anécdotas y curiosidades que se esconden tras ellos, y todo esto disfrutando de las panorámicas más espectaculares de la ciudad (un auténtico paraíso para los instagrammers).

Las vistas desde las murallas del castillo de Buda valen realmente la pena.

Hay muchas leyendas sobre el rey Mathias, el cuervo y el anillo. La que nos explicó el guía iba sobre que como Mathias no era descendiente de reyes, por lo que se inventó una historia que un cuervo robó el anillo real y que Matías con una flecha mató al cuervo, soltando este el anillo y cayendo directamente en su dedo anular.

La iglesia de Matías Corvino una joya gótica que fué construida para la coronación de varios reyes entre ellos Matías.

Después de hacer un almuerzo rápido nos dirigimos al balneario de Lukács, hay otros más grandes y más caros, pero este nos pareció más interesante al ser más enfocado a gente local, no está nada mal con zona termal y piscinas al aire libre.

Para acabar el segundo día, hacemos el turístico paseo en barco por el Danubio, contemplando las dos orillas de rio donde la iluminación de los monumentos hace las delicias de los turistas.

Dia 3 - Visita Parlamento, isla margarita en bici y semifinales de la champions

Tras levantarme bien pronto para ir a hacer cola a las taquillas del Parlamento, por cierto aún quedaban bastantes, estas van por franjas e idiomas a las 9:30 quedaban 10 en español y a las 15:30 otras 18 entradas.

El parlamento nos encantó e impresionó por igual, desde fuera es gigantesco pero desde dentro es majestuoso.

Después de la visita alquilamos una bicis en Bike & Relax un tipo muy amable nos alquila dos bicis de ciudad por 14€ cada una las 4 horas.

Hacemos una ruta de unos 20 km, no la tengo completa porque paré el wikiloc al llegar al gran mercado central y no me acordé de continuarla, pulsando en la imagen el track de la ruta casi completa.

Es un recorrido totalmente llano, y la mejor parte es la vuelta a la isla Margarita.

Cruzando el puente de la Libertad

Visitamos el gran mercado central de Budapest.

Nos comemos un Goulash Húngaro de primero, que consiste una sopa de estofado de ternera con verduras y mucho Paprika (que es el pimiento rojo, con el que los húngaros condimentan muchos de sus platos).

Para acabar el día nos vamos a la zona de bares del barrio judío, donde nos comemos unas pizzas viendo el Barça - Inter de las semifinales de la Champions, que partidazo! resultado de 3-3 habrá que esperar a la vuelta en Milán, pero con este Lamine no hay miedo.

Dia 4 - Subida a colina del mirador de la torre de Sisi, visita al pueblo de Szentendre

Otro día completito para variar, primero vamos a subir a la cima a la colina de János donde en su cumbre se encuentra la Torre mirador de Elisabeth, que en su día mandó construir la famosa Sisi para admirar las vistas panorámicas de Budapest.

Para llegar al inicio de la colina solo debemos coger un metro y luego un autobús, el transporte público en Budapest funciona de maravilla, que nos deja a los pies de la colina que tras unos 40' minutos de fuerte subida nos lleva a su cima.

Hay unas marcas en los arboles que nos ayudan a seguir el camino, ojo que por los sendero más empinados hacen descenso en btt.

La fuerte subida final antes de llegar a la torre.

también puedes subir en telesilla.

la imponente torre Elisabeth.

con unas vistas panorámicas increíbles para ver Budapest y alrededores.

Desde la cima descendemos caminando unos 15' hasta el ferrocarril de los niños, que lo cogemos de bajada hasta Normafa, donde cogemos un autobús que nos acerca de vuelta a Budapest. En esta línea de tren tanto los vendedores de tickets, revisores o jefes de estación son niños de entre 10 y 14. El propósito original era educar en los valores socialistas del como la disciplina, el trabajo colectivo y el sentido de responsabilidad.

Una vez allí coger el tren de la línea H5 que nos lleva al bonito pueblo turístico de Szentendre, una larga ruta de 1:30 usando varios transportes públicos.

Hubiese estado bien volver en barco a Budapest, pero nos despertamos tarde, el último sale a las 5 de la tarde y se nos pasó, así que volvimos en tren tranquilamente.

Dia 5 y último. Recorrido barrio Judio y paseo por la Avenida Andrassy

Último día en Budapest, recogemos todo del apartamento que nos obligan a dejarlo a las 10 am y tenemos el vuelo de vuelta a las 4 pm, así que dejamos las maletas en un 'looker room' de los que hay montones por Budapest, debe ser bastante habitual dejar las maletas el día de llegada o salida para aprovechar antes o después de dejar el apartamento.

Nos bajamos un track del wikiloc con un recorrido del barrio judío y aquí os dejo el que hicimos nosotros, recorrido barrio judío Budapest. La verdad es que ya conocemos el barrio, nuestro apartamento se encuentra dentro del 'triangulo judío' que es como llaman a las calles que limitan el barrio.

La gran sinagoga de Budapest, hoy es viernes y se nota el inicio del fin de semana, la marea de turistas se ha multiplicado x 3, y hace bastante desagradable el moverse por los lugares más turísticos. En este blog barrio judio podéis encontrar algo más de detalle sobre el recorrido.

El mural del Ángel de Budapest. El diplomático español Ángel Sanz Briz y el personal de la Embajada de España expidieron pasaportes españoles a 5.000 judíos húngaros para salvarlos del Holocausto.

El metro M1 (el primer subterráneo de Europa continental) fue reconstruido en su estado original. Se encuentra a solo 20 escalones de profundidad y recorre por debajo la avenida Andrássy.

La avenida Andrassay conecta en centro de la ciudad, la plaza Isabel donde se inicia el boulevard comercial, con las marcas más caras y lujosas, pasando por la Opera. Y la segunda parte de la avenida más residencial que nos lleva a la plaza de los Héroes, donde se encuentra el bonito parte municipal, con parque de atracciones para los más pequeños y los Baños termales Széchenyi.

Eso ha sido todo, cogemos el bus 100E de vuelta al aeropuerto y a BCN.

Escalada Gorges del Todra

2025-04-03T18:55:00.112+01:00

Les Gorges del Todra són un estret congost que el riu Todra ha anat esculpint al llarg del temps. És fàcil imaginar que, en algun moment, aquest riu devia baixar amb més cabal que ara. Si no fos així, costa d'entendre com un simple rierol estacional ha pogut obrir un passadís de roca tan impressionant.

Al seu tram més estret, les Gorges del Todra presenten parets verticals que arriben als tres-cents metres d'alçada i que, en alguns punts, només estan separades per una trentena de metres. És un passatge espectacular, una autèntica joia per a escaladors de tot el món.

Aquest indret s'ha convertit no només en un destí turístic destacat, sinó també en un punt de trobada per a la comunitat escaladora. Situades a la cara est de l'Alt Atles, al Marroc, les Gorges del Todra estan reconegudes com un dels sectors de calcari més impressionants del planeta. Des de Tinghir, a uns quinze quilòmetres, la pista d'accés ofereix vistes espectaculars del palmerar i del relleu escarpat que ens espera.

El tipus de roca és calcària vermella, molt adherent i abrasiva, cosa que la fa ideal per a l'escalada esportiva i clàssica. A la zona hi ha fins a 28 sectors d’escalada, amb centenars de vies que van des de la iniciació fins a vies exigents de diversos llargs. Als allotjaments locals sovint es poden aconseguir croquis actualitzats o topografies impreses.

Un dels sectors més populars és Mansour, amb una trentena de vies que arriben fins als 300 metres d’alçada. Ara bé, el gran clàssic del Todra és, sens dubte, el Pilar de Couchant. Aquí hi trobem tant vies completament equipades com d'altres netes on cal saber llegir la paret i col·locar bé les assegurances.

Nosaltres vam volar amb Ryanair des de Barcelona fins a Ouarzazate, amb un bitllet d’anada i tornada per 120 €, incloent una maleta facturada de 20 kg, suficient per dur tot el material d'escalada.

Des d'Ouarzazate agafem un taxi que, en poc més de dues hores i mitja, ens deixà a l’hotel Les Jardins De Todgha, molt recomanable i situat a només dos quilòmetres de l’entrada al congost.

Abans del viatge, vam voler aprendre quatre paraules en dariya i amazic, les llengües habituals a la zona. Saludar amb un "As-salamu Alaykum" (la pau sigui amb tu) és habitual i ben rebut. La resposta correcta és "Wa Alaykum As-salaam" (i també amb tu). També pots dir "Labass?" (Com estàs?) i respondre "Labass hamdoullah" (Tot bé, gràcies).

Quelcom molt típic és demanar al cambrer un te amb menta amb un "Atini Attay". Quan el serveixen, "Shukran" (gràcies) o "Tanmirt" en berber, sempre arrenca un somriure. I si estàs regatejant al zoco, no oblidis el clàssic "Rally Bizef", que vol dir "massa car".

Dia 1 - Dijous 25 de març de 2025

A l'aeroport ens retrobem amb els companys de viatge i d'escalada. Aquest és un viatge organitzat pel Manel i l'Ita, que ja han estat a la zona tres vegades abans i coneixen bé el terreny. Nosaltres ens hi afegim amb el Jordi Seguí, i finalment formarem una cordada de tres, ja que la Marta no ha pogut venir per quedar-se a càrrec dels nens

La resta de l'equip el formen el Joan Baraldés i el Pere Joan, que compartiran cordada, i el Xavi amb el Jordi, que en formaran una altra. Tots ells grans escaladors amb molta experiència i vivències, que han fet les delícies de les nostres hores abans i durant els sopars. Moltes gràcies, companys per acollir-nos en el vostre grup.

Vol directe de Barcelona a Ourzazate en poc mes de 2 hores i mitja de vol..

Som en ple Ramadà i no hi ha manera de trobar cerveses. Les tenen amagades fins que passi el mes sagrat. Normalment ja costa trobar alcohol al Marroc, perquè la religió ho prohibeix, però durant el Ramadà encara és més complicat.

Compartim un taxi des d'Ouarzazate, passant per Tinghir, fins al nostre allotjament: l'hotel Jardins de Todgha, situat molt a prop de les Gorges del Todra

Vistes del Palmeral del Tinghir, des d'un un mirador a mig camí del Todra.

Quan es pon el sol, el Muecín canta la crida a l'oració des del minaret. De fet, ho fa cinc cops al dia, un d'ells a les 4:30 de la matinada, quan tot encara és fosc i silenciós.

Cada dia, a mitja tarda, ens porten el tè amb cacauets —i el sucre, que no hi falti!

El primer sopar no podia ser cap altre que un tajín de pollastre, bé d'espècies. El reguem amb vi que hem portat des de Barcelona, previsors davant la llei seca del Ramadà.

Dia 2 - Via Aresta Nord - 500 metres - V+

Esmorzar típic

Estem impacients per tenir el primer contacte amb la roca del Todra. Escollim una clàssica fàcil, però amb recorregut i bones vistes: una línia que ens permet tenir una panoràmica completa de les gorges..

El camí d'aproximació a les vies el fem passant per uns camps conreats amb canals d'aigua al final del palmeral que et portem a l'entrada de les Gorges.

Triem l'Aresta Nord, una via de 500 metres poc mantinguda, amb un passet de V+ al primer llarg. La resta de la via no supera el V, amb trams equipats a les seccions més delicades i amb possibilitats de protegir bé els passos fàcils. Els últims llargs els fem en ensamble per guanyar temps, ja que la calor comença a picar fort a la part alta de l'esperó.

La majoria de reunions no han estat massa còmodes

Ens repartim els llargs entre els tres, i la Nuri encadena un parell de llargs de primera

Un cop al cim, coincidim amb el Manel & Ita, Xavi i Jordi que han fet la via Berbertraum a la paret de Llevant.

La baixada és llarga: unes dues hores i mitja vorejant tot el vessant est del congost, passant per un petit poblat berber de pastors, amb un entorn sec però ple d'encant. Un final perfecte per una gran primera jornada de roca.

Dia 3 - Via Clasica al Pilier de Couchant - 300 metros - 6b

L'objectiu principal del viatge és la gran clàssica del Todra: la Via Clàssica al Pilier Couchant. Un "viote" que, per si sol, ja justifica el viatge sencer.

Aquí teniu una ressenya prou detallada que és la que van fer servir nosaltres. Via Clàssica al Pilar Couchant. La informació que van trobar de la via és una mica contradictòria, resulta que recentment han reequipat la via, i el nombre de llargs i el traçat creiem que ha variat una mica. Originalment la via constava de 7 llargs, amb una part final molt més fàcil i menys equipada. Amb la nova reequipació, la línia ha quedat amb 9 llargs, tots molt bons i amb una part final més exigent.

L1 : 6a+, L2 : 6a, L3 : 6a, L4 : 6a+, L5 : 6a+, L6 : 5c, L7 : 6a+, L8 : 6a+, L9 : 5c.

Intento detallar els llargs tal com els he trobat nosaltres:

Vistes desde els primers llargs

El primer llarg li donen 6a+ i el pas clau és bastant protegit.

El segon llarg li donem 6a, i és espectacular un tram per fissura de llibre, quin mèrit quan no hi era equipada amb parabolts.

Tercer llarg, també boníssim amb diedres i roca increïble, sempre trobes una mà quan la necessites. 6a

El quart llarg és el que li teníem més respecte li donen 6b a algunes ressenyes, és prou equipat i nosaltres el vam trampejar amb A0, molt guapo també.

El cinquè llarg és guapíssim amb un estètic pas obert de mans i cames agafant una doble fissura, potser el pas més maco de tota la via. Li donem 6a obligat.

Reunió molt divertida amb la Nuri asentada i abraçada a la roca per deixar-nos espai.

A partir del sisè llarg la via canvia una mica, continua la tònica de roca boníssima, però trobem bastant més aire entre assegurances i els passos no són tan evidents. Potser el cansament també va fer la seva feina i ja no tenim la ment tan clara.

El setè llarg és el que més em va costar a mi particularment, concretament un pas per pujar un esperó de dretes molt aeri, de fet el vaig voler evitar per l'esquerra i vaig haver d'equipar una variant amb tres friends per finalment tornar a la línia del llarg un parabolt abans de la reunió.
El vuitè llarg té un pas molt dur que es troba equipat amb tres pitons, que nosaltres el fem en artificial. 6a+

Arribem per fi al novè llarg que per sort té una còmode reunió on gaudir de la gran feina que hem fet tots tres. Potser seria l'únic llarg que li podries donar de 5c, perquè és el menys equipat, encara que té un passet fi bastant curiós que va requerir d'encastar els dits dintre d'una fissura. No regala res aquesta via, tas de guanyar metre a metre.

El camí de baixada es bastant evident marcat amb fites, en 40' a la carretera.

Dia 4 - Jardin d'ete - via Qui l'eut cru?

Hem fet els cinc primers llargs de la via Qui l'eut crue?, arribant a uns 210 metres fins al primer cim. La via completa consta d’uns cinc llargs més, amb un primer tram de caminar. Aquí teniu una bona ressenya de la via completa: Qui l'eut crue?

El primer dia, el Joan Baraldés i el Joan Pere havien fet la via sencera. Ens comenten que la tornada caminant és una mica llarga —aproximadament 1h30'. Com que ja havíem fet part d’aquest camí en la baixada del Pilier Couchant i la calor apreta de valent, decidim rapelar la via.

Pel camí d'aproximació per les Gorges fem una mica el turista.

Tambè tenim la companyia de les ovelles a peu de via del sector Jardin d'etè

Avui estem ben acompanyats a la paret. A la dreta, el Manel i la Ita; i a l'esquerra, en Joan i en Pere Joan . Revisarem el seu blog per obtenir informació detallada sobre les vies que han fet, segur que hi trobem bones ressenyes i recomanacions útils.

Els cinc primers llargs són prou correctes al voltant del cinquè grau, amb una roca immillorable —com tota la del Todra— i ben equipada. El cinquè i últim llarg que hem fet nosaltres és potser el més dur. Està graduat de 5+ i té uns passets molt ben parits de placa on has de llegir bé per on va la via.

EL Jordi obre el dos primers llargs, i la Nuri el tercer.

Per cert, avui la Nuri s’ha deixat el casc a l’habitació i ha escalat com una autèntica friki amb gorra

Tenim força cura en els ràpels de descens. El terreny té moltes arestes i rapisses on la corda pot enganxar-se. Afortunadament, arribem a peu de via en quatre ràpels nets i sense incidents.

Dia 5 - Excursió fins a Tinghir passant pel palmeral

Avui canviem el magnesi i el casc per les bambes i el barret. Ens espera una molt bona caminada de 3 hores, un recorregut de poc més de 12 km des de l’hotel al Todra fins a Tinghir, travessant tot el palmerar.

La ruta ens porta per poblets amb kasbahs autèntiques, moltes mig enrunades. El palmerar és un petit laberint de camps i canals, on t’has d’espavilar per trobar el millor camí. La clau: anar sempre cap a l’est.

Avui és l’Eid al-Fitr, el dia que posa punt final al Ramadà. Ens trobem els carrers buits i pràcticament tot tancat. La poca gent que ens creuem va ben mudada, radiant de felicitat i orgullosos de la seva festivitat.

Tenim mala sort, ja que volíem veure el gran mercat dels dilluns de Tinghir, però a causa de la festa el trobem tancat.

Tot i així, gaudim d’una gran visita: anem al Hotel Tombuctu , gestionat pel Roger Mino, amic del Jordi. El Roger és un sabadellenc que fa 30 anys que viu al Marroc. El seu hotel és espectacular: una kasbah restaurada amb molt de gust, que conserva els materials originals.

Les kasbahs es construeixen amb elements naturals —terra, pedra, fusta i canya—, perfectament adaptats al clima. Aquesta arquitectura, d’origen berber.

El Roger ens regala un fantàstic dinar i una agradable conversa.

Després de dinar, ens porta a visitar la mesquita d’Ikelane, l’única del Marroc oberta a visitants. Està en ple procés de reconstrucció, i és un lloc molt especial per entendre millor la cultura local.

Dia 6 - Pilar Couchant - via Diedre Chibania

Ens ha costat trobar informació fiable de la via Diedre Chibania, l'altra gran clàssica del Pilar de Couchant. Igual que la seva veïna La Clàssica, és un dels referents de l'escalada al Todra. Precisament per això ens decidim a fer-la. Tot i així, no teníem clar el grau: hem trobat ressenyes que li donen des de 6a fins a 6b i 6b+ als dos llargs clau (quart i cinquè).

La nostra valoració de la via Diedre Chibania és agredolça, comparant-la amb via Clàssica que ens va agradar molt, i que son dificultat màxima similar, aquesta es troba ben assegurada als passos clau, i la roca es immillorable a tots els llargs. Al contrari, en el cas del Diedre Chibania, la valoració és diferent, en els dos llargs més durs la roca està suada i patinen força els peus, afegit que a tota la via els parabolts allunyen bastant més i fan més obligada l'escalada.

Descripció de la via Diedre Chibania. Horari 7 hores d'escalada en cordada de tres, que no recomanem perquè hi ha un parell de reunions penjades molt incòmodes per dues persones, i encara pitjor per tres amb dues cordes. Inici 9:15 i arribem al cim a les 16:15. El total surten 260 metres d'escalada real, ho tenim clar perquè la Nuri s'ha encarregat de portar registre exacte dels metres per llarg.

Ressenya Diedre Chibania amb les nostres graduacions

Descripció de la via Diedre Chibania:

Horari: 7 hores en cordada de tres que no recomanem perquè hi ha un parell de reunions penjades molt incòmodes per dues persones, i encara pitjor per tres amb dues cordes.
Inici: 9:15h | Cim: 16:15h.
Metres escalats: 260 m reals (controlat per la Nuri que s'ha encarregat de portar registre exacte dels metres per llarg.).

Tenim la sort que el Baraldès i el Pere Joan estan fent la via del davant i poden fer-nos unes fotos on s'aprecia de debò la verticalitat de la ruta.

Comencem el Primer llarg són 55 metres de grau màxim IV i amb 0 parabolts, el Jordi va posar quatre friends. Fàcil.

Segon llarg surten 35m de grau màxim li donem 6A+, nosaltres consensuem un 6A tenint en compte el flanqueig delicat. 5 parabolts.

Tercer llarg - 30 m i 6A a les ressenyes. Aquí ja li donem 6A+, trobem 7 parabolts. Per acabar a una reunió incòmode.

Quart llarg - 25m 6B+?, nosaltres li donem 6B. Amb una reunió molt incòmoda.

Cinquè llarg -R 35m 6B+ 6A+? Nosaltres no tenim clar el grau, per nosaltres de 6b no baixa, encara que vam haver de fer el pas clau amb A0 d'un friend. La segona part del llarg, potser podria passar per 6a, amb un pas aeri per l'esperó. Per fi, una reunió còmoda.

Sisè llarg - 35m V+, aquí ja ha passat el més dur i gaudim més de la roca. La reunió és molt còmode, ja que coincideix amb l'última de la Clàssica.

Setè i últim llarg de 45m V+, el mateix llarg que la Clàssica, ja el coneixem, molt bona roca, has de reforçar amb un pont de roca i dos friends, i un parell passats finets.

Arribem al cim rebentats, amb les mans fetes pols, però molt satisfets. Ho hem donat tot, i això ens fa feliços.

Dia 7 - Passejada pels mercats de Tinghir. Via Aiguille du Gué - Voie du défilé des Maries

Al matí agafem un taxi compartit al poble del costat de l’hotel, que per 16 dírhams (uns 1,6 euros) ens deixa al centre de Tinghir. Encara es respira ambient festiu pel final del Ramadà i tot funciona a mig gas. Tot i així, podem comprar espècies, fruits secs i finalment la preuada cervesa.

I alguns regals.

Tornem en taxi a l’hotel, agafem els trastos d’escalada i sortim a fer l’última via de la nostra estada al Todra. L’escollida és la Voie du défilé des Maries, a l’Aiguille du Gué. És una via curta, de tres llargs, amb roca fantàstica, ben assegurada, a l’ombra i amb un retorn ràpid. No podíem haver escollit millor. La gaudim molt.

Per arribar a peu de via hem de mullar-nos els peus.

Avui el tràfic d’autocars i turistes a l’entrada de les gorges era incessant. Segur que sortim en més d’un selfie!

Als passos clau tenim unes bones gandes.

Ràpel de baixada

Aquí teniu la ressenya de la via dels nostres companys Manel&Ita.

Últim capvespre a la terrassa de l'hotel

Fi de festa amb els col·legues de cordades, i victòria del Barça a les semifinals de la copa del rei.

Escalada Vilanova Meià - Montse Pueyo

2025-03-01T08:55:00.009+01:00

L'itinerari de la via Montse Pueyo ressegueix el diedre pel seu costat dret.

Tornem a Vilanova de Meià després de 19 anys que vam venir a escalar per primer cop, llavors més juniors amb això de l'escalada vam fer la clàsica Camel.

Ens escapem tres dies d'escalada amb el Jordi i la Marta, el primer dia encarem la via Montse Pueyo. És una via clàssica de la Roca dels Arcs, la via situada al marge esquerre d'aquesta gran paret amb orientació Sud/Est perfecta pels dies solejats d'hivern.

Podem trobar molta informació per Internet d'aquesta via, nosaltres hem fet servir aquesta resenya del blog Silencio Mineral: Montse Pueyo.

El primer llarg l'iniciem pel diedre de la dreta, no hi ha res equipat, però es pot afegir algun friend per anar protegint. Arribats a aquest punt veiem una placa dreta protegida amb varis parabolts que corresponen a la via El Somni de Quinfer, la nostra via va un parell de metres més a l'esquerra per un diedre amb un únic parabolt. En fico millor per la Quinfer que en dona més confiança, és un llarg de 6a que molts blogs li donen 6a+.

La Nuri i el Jordi arribant a la primera R del Somni de Quinfer, si t'hi fixes a les fotos al marge inferior esquerra es veu la R de la Montse Pueyo.

El segon llarg comença molt aeri i bonic, anar primer cap a l'esquerra per després pujar pel diedre fins a una gran sabina, aquest tram també s'ha d'anar protegint amb friends i cintes sabineres. Des de la sabina flanqueja'm a la dreta, jo vaig tirar massa a la dreta fins a un parabolt, però per causa del fregament de les cordes, vaig haver de despenjar-me i treure'l per reduir el fregament, i poder així superar la placa de 6a fins a la R, són uns 40 metres, el pitjor ha sigut el fregament de les cordes, potser una millor opció seria fer una R intermèdia a la gran sabina.

El tercer llarg potser és el més obligat, comences pujant recte pel diedre fins a una sabina, a continuació flanqueig a l'esquerra molt fi, per encarar el tram de 6a+ protegit amb dos pitons i un cordino penjant de la branca d'una sabina que et dona la vida per arribar a la R.

Cuart llarg de transició, quelcom trencat i brut.

El cinqué llarg, el que mes ens ha agradat. Placa amb les típiques franjes atlètiques de Vilanova, que cal anar equipant sense problemes.

El sisè i l'últim llarg, és prou maco i diferent, encarem el diedre amb empotrament inicial, aquí un friend del 4 anirà molt bé, per sortir del diedre amb un pas de cames obertes molt fotogènic, per continuar per un tram més brut fins a muntar la R en un gran arbre junt amb un replà.

Intentant colocar un friend per protegir l'inici del llarg.

Nuri en ple pas d'empotrament.

La sortida la fem caminant en ensamble per l'esquerra fins a arribar a dalt de la Roca dels Arcs on trobem el camí de baixada, direcció Oest.

Opinió personal de la via, ens ha agradat molt l'entorn i el fet que és una via molt clàssica, l'equipament és justet tot i que s'ha reequipat. No m'ha agradat el recorregut fent ziga-zagues especialment el segon llarg, hi han trams una mica trencats i bruts. Crec que és una via que s'ha de fer, però potser no cal repetir-la. Sí que ens hem quedat en ganes de fer la via de la seva dreta el Somni de Quinfer, hi tornarem.

Per la tarda ens pasem pel Cirera a fer unes birres i sopar un plat combinat.

Dormim amb les furgos a l'ermita de Sant Cristòfol. És un lloc perfecte, molt pla, amb bones vistes, i a més ens trobem el refugi obert amb tots els serveis.

El segon dia dijous, ens dirigim cap la paret del Pas Nou, on farem la combinació de les vies Corsarios i Gudaris, mes un primer llarg de IV per arribar a la primera feixa. En el blog del Manel&Ita tenim una molt bona resenya.

Comença la Nuri obrint el primer llarg, que es bastant fàcil i serveix per arribar a la primera feixa, desde on caminant en flanqueig cap a la dreta arribem a peu de via de la Corsarios. El Jordi i la Marta faran la via del costat la Piratas, que es molt similar en grau.

Fent l'aproximació, és curta 10' des de la carretera on en deixat el cotxe.

Nuri obrint el primer llarg.

Nuri arribant a la primera R de la via Corsarios. Aquest primer llarg es un V+ per gaudir amb molt de canto.

Nuri obrint el segon llarg de la Corsarios.

Un cop finalitzada la via Corsarios hem de pujar uns 20 metres fins a la paret, i caminar uns 80 metres a l'esquerra resseguin la paret, per arribar a l'inici de la via Gudaris que el trobem marcat amb una placa metàl·lica amb el nom i el grau.

El segon llarg és l'estrella de la via, té un pas de 6b que es fa prou bé, el meu error va ser anar a llaçar el pitó de la dreta que no calia, has de continuar recte amunt encara que el parabolt allunyi, hi ha prou canto per no patir.

El tercer i últim de la via Gudaris l'agafa la Nuri que la tenim supermotivada, l'obre sense dificultats.

Acabem la nostra via i ja veiem uns metres a la dreta al Jordi i la Marta que també estan acabant la seva via anomenada Llaç Lila. Només ens queda pujar uns metres i agafar el camí de retorn que en uns 30' ens deixa de nou a la carretera.

Tornem al Cirera a fer unes birres i aquest cop menjar plats del menú del migdia. Anem a dormir amb les furgos més a prop al poble proper de Santa Maria de Meià.

Per rematar els tres dies d'escalada, ens desplacem uns 30' al veí poble de Cubells, on hi ha un sector d'esportiva, amb bones vies amb orientació Sud.

Comencem per la via 10 Apache un 5c de 25 metres bastant bo.

Després la via 16 L'escudella un 6a+ bonic que se fa bastant bé.

Intento obrir la via 15 Panzas un 6b que es resisteix i que he de xapar per l'esperó de la dreta.

Per acabar amb la via 17 C.A.R.P. un 6a+ molt interessant amb un passet a la part alta.

Escalada Abella de la Conca

2024-11-20T17:11:00.011+01:00

Amb el Jordi i la Marta passem un finde llarg escalant per la zona d'Abella de la Conca. Un lloc magnífic que no coneixíem i que ens ha agradat molt, hi tornarem a escalar més.

El primer dia per escalfar motors, fem unes vies faciletes però molt guapes. M'ha sorprès molt positivament la roca d'Abella de la Conca. La Nuri i jo farem la via "Lo Gall Pinto", mentre que el Jordi i la Marta la via just a l'esquerra que es diu "Gutiérrez lo puto amo".

Lo Gall Pinto és una via de 7 llargs bastants curts, suposo que per evitar el fregament de cordes, els llargs hi són semi equipats amb parabolts, ponts de roca i pitons, que pots reforçar tant com vulguis amb friends a les diferents fissures de bona roca que trobem per tota la via.

Plaqueta a l'inici de la via.

Nuri intentant obrir el tercer llarg, on tenim el pas clau de la via.

Quasi ho aconsegueix, però a falta d'arribar al tercer parabolt es fa enrere, una llàstima, però té molt mèrit intentar-ho. Ara ja de segona ho passa sense dificultats.

Marta finalitzant l'últim llarg de la seva via.

Nuri arribant a la cinquena R.

La Nuri es dona el 'gustazo' de finalitzar la via liderant el setè i últim llarg.

La tarda la passem passejant pel bonic poble d'Abella de la Conca, on hi ha quatre cases i un refugi regentat per un francès, que segons el Jordi és qui ha obert la via que farem l'endemà. Com que a Abella de la Conca no hi ha cap mena de comerç, anem a la propera Isona que te una mica més de 'ambientillo', anem a petar a la Pizzeria del Mauro, resulta que un Itàlia es va perdre en aquest racó de Lleida.

Dormim en un entorn magnífic al costat Santuari de la Mare de Déu de Posa, a 10' en cotxe d'Abella de la Conca.

L'endemà tots quatre ens animem a fer la via "Bon Voyage Parmis Les Anges", que localitzem fàcilment a 10' caminant de l'aparcament a l'entrada d'Abella. Inici de via marcat amb BV.

El Pink Floid team a l'atac.

ressenya del Luichy Bon Voyage. Moltes gràcies per compartir, nosaltres en trobat a faltar algun pont de roca que surten indicats a la ressenya, especialment el del quart llarg que és clau per indicar que has d'anar a l'esquerra, o potser vol dir que ho has de posar tu perquè hi havia un forat perfecte.

La via consta de 7 llargs de bastants metres, molts d'ells de 50 metres, cosa que ens dificulta els metres finals de cada llarg pel fregament de les cordes. Ens ha agradat moltíssim la via, tots els llargs s'han d'equipar, alguns estant pràcticament nets. La roca és excel·lent i les reunions bastant còmodes, cosa que agraïm en ser quatre compartint moltes vegades les R's.

El primer llarg té uns passets de V+ finets que ja et donen idea de per on anirà la via.

Nuri i Jordi superant el mur final del tercer llarg, el 'crux' de la via es troba en aquest tercer llarg, arribes primer a un primer desplom, on un cop superant tens un parell de passos de 6a+ fins a arribar a una sabina, en aquest punt recte a dalt un passet de V+/6a que has de protegir a una fissura prou bona. Molt guapo el llarg.

Gràcies a la Marta tenim els videos del tercer llarg.

En la placa del cinquè llarg, ja veiem l'arc per on hem de pujar.

Nuri arribant a la sisena R.

Nuri fent de primera en el darrer llarg que passa per sobre del 2on arc.

Jordi i Ramon a la sisena i penúltima R. (foto feta per la Nuri des de la R final).

El retorn de la via el fem primer desgrimpant per sota de l'arc i finalment pel camí equipat que fan servir els escaladors d'esportiva per arribar a l'arc.

Malta y Gozo en Octubre

2024-10-23T08:40:00.034+01:00

Del 17 al 24 de octubre encontramos vuelos baratos para ir a Malta, y con Booking reservamos apartamentos en Malta las tres primeras noches, un apartamento cerca de La Valeta y el segundo, un lodge (pequeño hotel) donde pasaremos 4 noches en la isla de Gozo.

Primer día vuelo con Ryanair al aeropuerto de Malta que está a 15 minutos de nuestro apartamento, que a su vez está a 15' del centro de La Valleta la capital y núcleo principal de la isla. En resumen en Malta tienes casi todo a menos de 15' en coche.

Alquilamos un pequeño Toyota Ayron con la compañía Enterprise Rent que nos cuesta el doble que el resto de compañías más baratas, pero leyendo los comentarios no nos atrevemos a alquilarlo en las baratas, teniendo en cuenta que aquí se conduce por la izquierda, y cualquier problema luego te puedan reclamar y poner problemas.

La primera tarde la pasamos recorriendo La Valeta.

El impresionante foso de entrada a La Valeta de más de 50 metros de altura.

El segundo día por la mañana visitamos Medina y Rabat, dos poblaciones que han soportado muy bien el paso de los años, sobrevivieron de los bombardeos italianos en la Segunda Guerra Mundial a diferencia de La Valeta que quedó totalmente destruida, La Valeta fue la ciudad más bombardeada de la historia.

Malta no produce ningún tipo de alimento ni dispone de recursos naturales (agua, luz, gas etc) por tanto, todo es importado, principalmente de Italia. La isla de Sicilia está justo a 90km de distancia. Ni el pescado, ya que a pocos kilómetros de la costa las aguas son muy profundas y no hay pesca. Al igual que los italianos pasta y pizza la cocinan genial.

La tarde del segundo día hacemos el tour histórico de La Valeta, el guía Jorge un leonés muy sabiondo y parlanchín nos cuenta las historias más pintorescas de la isla y de los Malteses.

En centro de la ciudad está lleno de bares y restaurantes con terrazas en la calle, muchas de ellas ubicadas estratégicamente en calles donde corre una agradable brisa marina. Durante los meses de julio y agosto fácilmente se sobrepasan los 35-40ºC

El tercer día por la mañana visitamos el pueblo pesquero de Marsaxlokk, después visitamos St Peter's pool.

Los Malteses tienen especial cariño a los gatos callejeros, en cualquier esquina puedes encontrar cuencos con agua y comida para ellos. Esto es debido a que durante la Segunda Guerra Mundial los gatos se encargaron de proteger de roedores la poca comida que había en los refugios ubicados en el subsuelo.

La historia de Malta y su apariencia actual no podría entenderse sin conocer quiénes fueron los Caballeros Hospitalarios (Orden de Malta u Orden de San Juan). Las huellas de esta orden fundada en Jerusalén siguen vigentes en muchas ciudades y pueblos de la isla y su símbolo, la cruz de ocho puntas, es también el icono del país.

En el año 1530, el monarca Carlos V cedió las islas de Malta a los Caballeros para que contuvieran los ataques otomanos a sus propiedades en Europa. Los caballeros se establecieron en las Tres Ciudades, donde construyeron fuertes defensivos.

Los Caballeros Hospitalarios gobernaron en Malta durante 250 años, hasta que las tropas de Napoleón Bonaparte tomaron la isla y los expulsaron.

Durante este periodo de gobierno, los caballeros modelaron numerosas ciudades y pueblos de Malta

Continuamos ruta con el coche para visitar Blue Groto natural arch.

Por la tarde muy lluviosa del tercer día visitamos las tres ciudades, y desde Cospicua cogemos un ferry que nos deja en 10' de trayecto en La Valeta, subimos con el ascensor la gran muralla para seguir cruzando la capital para ir a coger el ferry a Silema, la localidad más cosmopolita de la isla pero a nuestro gusto la menos interesante. Vale la pena verla por la noche llegando en ferry para disfrutar de las vistas de La Valeta iluminada. Aquí es donde se concentran la mayoría de academias de inglés y sedes de empresas de apuestas on-line. Uno de los negocios más rentables que tiene el país juntamente con el puerto de mercancías de Marsaxlokk llamado también "puerto chino".

El domingo amanece despejado y la previsión del Meteoblue nos avisa de un día soleado que disfrutaremos visitando las playas del norte de la isla de Malta.

Primero visitamos las playas que recomiendan como las más hermosas de la isla principal de Malta. La Bahía Dorada (Golden Bay) y Għajn Tuffieħa. Las dos playas están separadas por un promontorio, siendo muy similares entre sí en la calidad del agua, el tipo de arena y el paisaje natural. La Bahía Dorada es más grande y ofrece más servicios.

La playa de Għajn Tuffieħa no está lejos de la Bahía Dorada, pero está más aislada y es más tranquila: la frecuenta menos gente porque para llegar hay que bajar (y luego subir) una escalera de 150 escalones. Además de la playa principal se puede acceder a una cala un poco más lejana dónde practicar naturismo.

Nosotros subimos hasta la cima del promontorio situado a la izquierda, desde donde podrás ver otra playa a lo lejos, la Bahía de Ġnejna, y disfrutar de una vista espectacular de ambas bahías. Le dimos la vuelta para admirar las curiosas formas de la roca.

Comimos en Mellieħa, este bonito pueblo está encaramado en una colina desde donde ya puedes admirar la isla de Comino y Gozo.

Después de comer nos dirigimos a visitar la playa de Paradise Bay, una cala preciosa y pequeña con aguas turquesas.

El ferry que sale de Cirkewwa desde la punta norte de la isla te lleva a la isla de Gozo en un corto trayecto de 25'. Entramos directos en el ferry con el coche, cuando preguntamos donde sacar el ticket nos dicen que adelante que ya pagaremos en el "way back", curioso sistema claro no te puedes escapar de la isla sin pagar, así que se ahorran un trámite.

En nuestro primer día en Gozo decidimos coger un barco hasta la islita de Comino. A Comino llegan cientos de turistas en diferentes barcos que inundan la zona del Blue Lagon. Nosotros decidimos darle la vuelta a la isla, es muy pequeña y en dos horas ya estamos de vuelta en Blue Lagon. Nos damos un baño y tomamos el sol.

A la vuelta vamos a comer a un restaurante muy recomendable de la zona del puerto de Gozo llamado Sammy’s Il-Kcina Tal-Barakka, tomamos dos platos de pasta y unos mejillones deliciosos.

Sant Jordi es uno de los santos más venerados en el mundo, y no por eso dejamos de sorprenderse cuando lo vemos en otros países, en este caso en Maltés San Gorg.

A la tarde noche vamos a visitar la Ciutadela de Victoria en el centro de la isla. Impresionante recorrido, tan pronto cruzas la entrada a la Ciudadela te encuentras la plazuela con la Catedral de Asunción. Continuamos el recorrido por las callejuelas que nos llevan a subir a las murallas defensivas, la vista panorámica desde los muros es excelente y prácticamente se puede caminar alrededor de todo el perímetro.

Una de las cosas que más nos ha sorprendido de nuestro viaje por Malta, es el número de Iglesias que hay más de 300 en todas las islas, además nos sorprenden por su tamaño, pequeños pueblos de no más de 100 casas cuentan con iglesias enormes que en España corresponderían a capitales. Malta una Iglesia para cada día del año.

El martes 22 de octubre por la mañana después de un suculento desayuno en el hotel nos dirigimos hacia Dwejra Point, este majestuoso cabo estaba horadado por la Azure Window que colapso en 2017 por una fuerte tormenta, este hecho no le quita interés, nada más llegar admiramos Fungus Rock esta curioso roca achaparrada recibe su nombre a un hogo que crece en ese lugar.

Hacemos un trekking circular por la zona de unos 8 kilómetros para disfrutar de las vistas desde los impresionantes acantilados, aquí el track de wikiloc por Dwejra Bay.

Nos encontramos por el recorrido diferentes pintadas en las rocas que nos indican que es zona privada y que está prohibido pasar, creemos que lo han escrito los cazadores de la zona, todo el litoral está plagado de casetas de tiradores que deben aprovechar la zona de paso de las aves por este punto de Mediterráneo para abatirlas. Caza ilegal Gozo

Acabando la ruta circular entramos en Dwejra Tower, esta torre fue construida por los caballeros en el sigo XVII para vigilar el paso desde el norte de Africa a Sicilia, y sobre todo para proteger el hongo de Fungus Rock, que para ellos tenía usos medicinales.

Finalizamos la mañana con un bañito en Inland Sea, preciosa laguna rodeada de cabañas de pescadores , con un paso rocoso que te lleva al otro lado del mar, que los pescadores del lugar aprovechan para atravesarlo en barca llevando a los incautos turistas. Las rampas de acceso a las casetas de pescadores también sirven a numerosos grupos de submarinistas de acceso al agua sin necesitar embarcación.

Después de un merecido descanso en el apartamento, a la tarde noche nos vamos a pasear y cenar al pueblo de pescadores de Marsalforn, que recuerda a los pueblos costeros de la costa brava mediterránea.

El miércoles nuestro último día entero en Gozo, visitamos Ramla Bay una de las playas más conocidas de Gozo. Que destaca por su arena de color rojizo.

Desde la playa de Ramla Bay iniciamos el trekking del día, que comienza con una corta pero fuerte subida hasta la Cueva de Calipso (Tal Mixta Cave). En esta cueva según la mitología griega paró Ulises en su largo viaje hacia Ítaca.

Desde la cueva volvemos a bajar dirección a la playa para que resiguiendo por las rocas y parte por caminos poco marcados, llegamos en en 3,5 km a la playa de San Blas Bay. Es una playa pequeñita, pero tiene su encanto al estar poco concurrida por su difícil acceso.

El track de ruta del wikiloc. Acabamos la jornada matutina con un bañito en la playa y comiendo en un restaurante de Vitoria.

Nos despedimos de Gozo y de Malta tras 8 días muy bien aprovechados, nos han encantado las islas de Malta, muy recomendables visitar y si puedes mejor en Octubre, tendrás bastantes menos de la mitad de turistas que en Agosto, y también pasarás bastante menos calor, pudiendo disfrutar del agua del mar a 24º.

Camino Portugués desde Tui hasta Santiago de Compostela

2024-10-03T16:22:00.017+01:00

Como nos encantó la experiencia del año anterior haciendo el camino francés, este septiembre repetimos pero esta vez empezando el Tui para hacer parte del camino Portugués hasta Santiago de Compostela.

Hemos aprendido del año pasado y decidimos hacer las etapas oficiales, que son más cortas de unos 20 km de media, que nos permiten disfrutar más del camino sin prisas pero sobre todo disponer de las tardes libres y descansados para pasear visitando los pueblos del camino.

Han sido 6 etapas empezando el 24 de septiembre en Tui, para llegar hemos cogido un avión a las 6 a.m. hasta Vigo y desde allí un Taxi que nos deja en el centro de Tui donde desayunamos unos churritos y un bizcocho casero buenísimo, empezamos bien, porque más que una ruta de caminata es una ruta gastronómica por Galicia.

Aquí dejo los tracks de las 6 etapas, aunque no son necesarios porque el camino está muy marcado y solo hay que seguir al resto de peregrinos.

Etapa 1 Camino Portugués de Tui a Porriño, son 18 km que hicimos tranquilamente en 3 horas y 30 minutos.

Etapa 2 desde Porriño a Redondela, nos salieron unos 16 km que hicimos en poco más de 3 horas.

Etapa 3 de Redondela a Pontevedra, unos 21 km en unas 4 horas, el tiempo en movimiento son los datos que da el wikiloc, que hay que sumarle una horita con paradas.

Etapa 4 de Pontevedra a Caldas de Reis, unos 22,5 km en 4 horas y media.

Etapa 5 de Caldas de Reis a Padrón, casi 19 km en 3 horas 45 minutos.

Etapa 6 del Padrón a Santiago de Compostela, son unos 25,5 km en unas 5 horas.

Nos sale una media de 5 km a la hora, que es un ritmo cómodo que nos marcamos teniendo en cuenta que llevamos mochilas de 7 kg y 5 kg. Ya el año pasado nos sorprendió la cantidad de gente que no llevaba mochila y que utilizaba los servicios del camino que te llevan la mochila de albergue en albergue, la verdad es que está muy bien y para personas no muy acostumbradas a caminar es más que recomendable. Otro tema que no para de sorprenderme es la cantidad de personas que aún hacen el camino con botas altas, a mi parecer no es para nada necesario, con una buenas zapatillas es más que suficiente, como mucho por la lluvia unas que tengan alguna membrana de protección, pero en absoluto recomiendo botas, solo hay que ver la cantidad de personas que acaban haciendo en camino en Chanclas por tener los pies llenos de ampollas por llevar botas demasiado rígidas.

Nos ha llovido todos los días unos más que otros pero cada día nos hemos tenido que poner la capelina. De hecho llegamos al aeropuerto de Vigo lloviendo y en Tui nos tuvimos que enfundar el impermeable.

La Catedral de Tui impresionante iglesia construida en el siglo XII.

El Barrio Judío de Tui, se encuentra en el casco antiguo de la ciudad y está formado por un conjunto de calles estrechas y empedradas con casas y edificios históricos que datan de los siglos XIII y XIV. En este barrio vivieron los judíos de Tui durante la Edad Media, antes de ser expulsados en el siglo XV.

Por la tarde paseíto sin lluvia por Porriño.

El segundo día nos llovió algo menos durante el camino hasta Redondela.

Paseamos un rato por Redondela, antes de coger un Taxi para Vigo, donde nos llovió a mares y con suerte pudimos disfrutar de unos deliciosos mejillones y de un pulpo espectacular en la Taberna A Mina de Vigo.

Respecto a los alojamientos durante este camino, ha habido un poco de todo, en Porriño dormimos en el Albergue Senda Sur, en litera en habitación compartida con otros 14 peregrinos, bastante bien si no fuera por que dejaban encendida las luces de arriba. En Redondela en la pensión Pilgrim Rooms en una habitación con terraza pero durmiendo en litera. En Pontevedra de nuevo en un albergue privado pequeño llamado Slow City Hostel, bastante entretenido compartir con unos jovenes extranjeros que lo primero que hacían por la mañana era maquillarse a tope y depilarse las axilas ¿es necesario para el camino?. Ya en Caldas de Reis dormimos muy bien, como todas las noches, en la pensión Fornos. Y por último en Padrón en el Hotel Chef Rivera donde también cenamos y desayunamos aceptablemente.

El camino está lleno de Hórreos, este uno de los más bonitos camino de Pontevedra.

También durante el camino hay sitios donde los peregrinos dejan sus ofrendas como piedras, cruces y conchas.

Desde la parroquia de Arcade hacia Pontevedra pasamos por el Ponte de Sampaio, donde fue librada la batalla decisiva en la guerra de independencia Española contra los franceses. Una batalla muy desigual ente un ejercito profesional francés y unos cuantos gallegos y gallegas armados con palos, piedras y hoces. Nos situamos en 1809. Los franceses, en plena era napoleónica, habían decidido invadir la península ibérica.

Ya en Pontevedra nos damos un homenaje en el restaurante El Arroz.

En el puente saliendo de Pontevedra hacia Caldas de Reis.

Una pareja de muy veteranos peregrinos caminando hacia la eternidad de la mano.

Encontramos multitud de viñas emparradas, se trata de un sistema de conducción de la vid horizontal que emplea postes (habitualmente de granito) y un sistema de alambres para conseguir que las vides crezcan horizontalmente, conformando un manto verde del que colgarán los racimos de uvas. De esta forma, los racimos crecerán a dos metros del suelo, lejos de su humedad y enfermedades y más próximos al sol. El sistema del emparrado se emplean en la zona de las Rías Baixas desde tiempos inmemoriales.

Nos damos un muy agradable paseo por Caldas de Reis, que nos sorprendió muy gratamente. Y recomendar comer en el Mesón Bermaña con productos locales de mucha calidad, y el dueño es especialmente simpático.

Tras cruzar el emblemático puente de Santiago se llega a la fuente del Carmen, donde se representa una imagen de la barca que traían los discípulos de Santiago y que amarraron al Pedrón.

Desde ahí, se sube al Convento del Carmen, construido sobre roca granítica y que ofrece unas vistas muy bonitas de Padrón desde su atrio.

Padrón está enclavado entre dos orillas del rio Sar, también al lado del más caudaloso Río Ulla, que desemboca directamente en la Ría de Arousa.

Pasamos nuestra última noche del camino portugués en Padrón, al día siguiente nos espera la etapa más larga, que a diferencia de los días anteriores que empezábamos a caminar a las 9am, para el último día nos levantamos antes, para a las 7:45 empezar el camino en negra noche.

Más viñas emparradas camino de Santiago.

Cada aldea tiene su lavadero

Al llegar a Santiago quedamos con Alberto y con Olga, y nos damos un buen homenaje en una taberna de Santiago que conoce Alberto.

La foto de rigor enfrente de la catedral de Santiago.

Luego nos dirigimos hacia Esperante do Courel con el coche de alquiler que pilló Olga en Madrid. Pasamos unos tres días lluviosos en Esperante caminando y visitando a los vecinos.

Aprovechando la tarde en la nueva zona "Chill out" a las puertas del sequeiro.

Semana activa Vall d'Aran

2024-08-13T08:12:00.013+01:00

En la semana más concurrida de Agosto decidimos escaparnos de la calor de Barcelona al fresquito del Pirineo, el destino escogido la Vall d'Aran que permite realizar todas la actividades de montaña que nos gustan.

Salimos el martes 6 de agosto por la tarde en dirección a Sopeira, donde pasaremos la noche al lago del embalse de la presa de Escales. Nos encontramos 2 autocaravanas y dos furgonetas equipadas que también han decidido pasar la noche en este bonito y tranquilo lugar.

A la mañana siguiente nos dirigimos a la presa de Escales para escalar en la Pared de Escales, la vía escogida es una facilita, hace muchos años que no escalamos vía larga con Gerard y no queremos complicarnos la mañana. La vía Esperó dels Elfos es una vía de 175 mts. de V+ (solo un paso y al inicio de la vía), que recorre la parte izquierda de la pared de escales. Para más info ver este blog Esperó dels Elfos a la Pared de Escales.

Lo que más nos gusta de este lugar para escalar es el entorno, primero debemos bajar por una escaleras entalladas en la roca, la vía de escalada está engullida entre dos inmensas paredes de roca atravesadas por la presa. Es una pared que en verano debemos empezar a escalar muy pronto, nosotros a las 9 am, porque a las 11 horas ya empieza a dar el sol por la parte de abajo y subiendo. Cuando hemos escalado en otras ocasiones en Invierno, lo hemos hecho al revés empezando a las 13 horas para aprovechar que los rayos de sol calienten la roca.

La vía es muy fácil con roca espectacularmente buena, hay que reforzar con friends algún paso entre parabolts, y especialmente la fisura del tercer largo que no está equipada, nosotros pusimos unos 4 o 5 friends en total, se puede equipar al gusto con friends medianos y alguno grande.

Al Gerard le pareció muy fácil la vía y hasta se aburrió, dice que estaba más rato en la reuniones que escalando. La próxima bastante más dura.

El descenso también vale la pena, se realiza caminando hacía nuestra izquierda por la vira donde acaba la vía, para luego meterse en una cueva tallada en la roca en descenso y equipada con cadenas, ojo hay que desviarse a la salida de la cueva de la derecha una vez que acaba la pendiente, para salir por la cara norte de la pared escalas.

Una vez finalizada la vía, continuamos trayecto hasta Arties donde debemos dejar la furgo para coger un Taxi que nos acerque a Pontet de Rius, del 15 de julio al 15 de septiembre tienen cortada la pista de acceso al refugio de Restanca, así que por el módico precio de 7€ por persona y trayecto nos ahorran los 9km de pista. La parada de Taxis se encuentra en el parking en el lado derecho del río, saliendo de Arties cogemos el desvío que cruza el rio y volviendo hacia en centro del pueblo encontramos el parking con la barrera que cierra el paso al centro del pueblo, en este punto hay la caseta de información y donde debemos comprar el ticket del Taxi que esperan a la sombra justo al lado. Los taxis salen a las horas y media en dirección a Ponth de Rius, y de regreso salen a las horas en punto. Para ver la ruta completa en el wikiloc Ruta de los Lagos circular, Pontet de Rius, Restaca, Lac de Mar, Lac de Rius.

Tras 1:45' de ascensión llegamos al refugio de Restanca, donde compartimos estancia con los muchos trekkers que están haciendo los Carros de Foc. El refugio de Restanca queda un poco a desmano en la ruta de los carros de foc, ya que debes ascender para llegar al refugio y sellar para luego volver a descender y continuar la ruta circular. Por este motivo y por la fuerte nevada que nos cayó cuando hicimos nuestro intento de los carros de foc allí por el 2010, no llegamos a ver este refugio.

Prontito por la mañana a las 8am ya estamos en marcha, queremos aprovechar el fresquito y que la primera parte de la ruta estará a la sombra, esta primera parte es la más dura ya que debemos superar el mayor desnivel. Primero para llegar al impresionante Lac de Mar.

Rodeamos el Lac de Mar por su lado izquierdo hata su inicio donde debemos emprender una fuerte subida hasta llegar a ver el siguiente lago, Estanh Tòrt de Rius.

A continuación seguir descendiendo hasta el Estanh de Rius, para coger el desvío del GR que nos tiene que llevar de vuelta a Pontet de Rius, pasando cerca del desvío que nos llevaría nuevamente al Refugio de Restanca.

Ha sido una ruta muy agradable con vistas magníficas, unas 6 horas justas de ruta, sin prisas pero sin mucha pausa.

Nos dirigimos al camping Forcanada en Era Bordeta donde pasaremos 4 noches. Da la casualidad que ya estuvimos en este camping hace muchos años cuando los niños eran muy pequeños. Estaban todos los camping a tope, y este era el único con disponibilidad. La verdad nos ha encantado, una parcela grande con mucha sombra hasta el mediodía, luego le das la vuelta a la furgo y los arboles te cubren un poco por la tarde. Aunque nosotros decidimos pasar las mañanas del 'chill' en el camping y las tardes haciendo actividad, creo que lo acertamos.

Al día siguiente por la tarde nos dirigimos al bonito pueblo de Unha para hacer la vía Ferrata de Poi d'Unha, una ferrata bastante larga pero muy entretenida y de dificultad asequible. Ver el detalle en la web deandar.com.

El paso más espectacular de la ferrata, una escalera en espiral que quita el aliento.

Una grata sorpresa al llegar al final de la ferrata, nos espera una magnífica Cabra Montesa.

El descenso es un poco largo más de 1:15 si contamos el tramo de trepada hasta la cima. Pero ha valido la pena.

Al día siguiente nos dirigimos a la población de Les para hacer un poco de Escalada Deportiva, la verdad es que hay pocos sectores que valgan la pena en la Vall d'Aran, es una lástima con la cantidad de montaña que hay.

El sector escogido es Guardader de Les, que como su nombre en Aranés indica está en el mirador de Les, se llega bien en furgo y hay espacio para aparcar. A la izquierda del parking sale un camino equipado para descender al sector, ojo que una vez acabado el tramo de cables fijos hay que ir a la izquierda, hay un cartel indicador pero un poco escondido.

Hemos hecho estas 5 vías de las reseñas (menos el 6b), son vías cortas, bien equipadas y la roca aunque es buena, esta sucia y llena de molsa, se nota que no se escala mucho en ellas. Pero para pasar un par de horillas a la sombra no está mal.

Nuestra última tarde activa en la Vall d'Aran decidimos pasarla alquilando BTT eléctricas y haciendo una ruta de alta montaña. Alquilamos en esta tienda BTT eléctricas en Vielha , todo correcto las bicis bastante buenas para el desconocimiento que tenemos. La ruta nos la recomendó el del taller de bicis, es esta concretamente, V9. Roja. Tuca + Boca Norte Túnel Vielha . Ruta circular desde Vielha hasta la antigua estación de esquí de la Tuca a 1.800 mts de altitud, pasando por encima de la boca norte del túnel, valle de Horno y volviendo a Vielha resiguiendo el río Nere.

Restos de la antigua estación de esquí en Vihella

Disfrutamos mucho la ruta, sobre todo el descenso por pista a toda velocidad. La ruta empieza con una subida sostenida de casi 12 km por pista no asfaltada, hacemos casi mil metros de desnivel del tirón, pero con la asistencia del motor eléctrico casi se nota el esfuerzo. El resto de la ruta ya es en claro descenso con buenas vistas, disfrutando a tope de las ruedas de 29 y de la doble amortiguación.

Y eso ha sido todo en esta semana activa por la Vall d'Aran.