Escola 2018

Temps era temps que es va voler decretar un professorat 2.0

noreply@blogger.com (educadorsblocaires) — Tue, 16 Feb 2010 12:06:00 +0000

Article publicat originàriament a: Escola Catalana. Fer de mestre. Número 461

(reproduït amb permís de l'autor)

T’envio aquest missatge des de l’any 2021 gràcies a un nou servei experimental de Google, Google Time, gràcies a la revolució de la computació quàntica. Van sortejar unes poques invitacions a l’atzar i he estat afortunat de guanyar-la. No, això no és pas una broma. Google Time permet enviar, ara mateix, missatges de correu electrònic a qualsevol usuari de Google. Això no és pas cap novetat, és clar. La diferència fonamental és que pots enviar missatges al passat. Per aquesta raó els desenvolupadors van escollir un mitjà primitiu i ineficient, desaparegut ja fa un temps, el correu electrònic, per establir el contacte.

Aquest missatge explica una història gairebé romàntica. Parla d’una disrupció, de la qual formaràs part, dins del món educatiu, però també d’un marc més ampli, una revolució social, la tercera generació de la web o també coneguda popularment, no sense sarcasme, com la revolució de la còpia, i va representar l’adopció definitiva al món educatiu del concepte Open Commons -una fusió entre open source i creative commons- com ja va passar al seu moment a les indústries de la música, del cinema i del llibre.

A principi del curs lectiu del 2010 abandonaràs qualsevol activitat relacionada com a formador de cursos o tallers sobre TIC i educació, ja sigui presencial, semi-presencial o virtual. La raó ja la coneixes prou: una barreja entre cansament i frustració. És el moment de garantir l’anomenada competència digital del currículum dels estudiants. Si el marc teòric de la competència bàsica era discutible, la realització pràctica havia de situar-se dins d’un ecosistema complex, ple de dificultats; la realitat diària dels centres educatius i una evident falta de lideratge i visió en TIC per part de l’administració educativa, contrasta amb la veu d’un grup de docents a la xarxa. Un grup encara molt minoritari, però conscient que els canvis que s’estan realitzant a la xarxa no han de ser absolutament aliens al món educatiu, cada vegada més analògic. Prova d’això ha estat el projecte oficial de proporcionar a la majoria d’estudiants un portàtil a l’aula. Es repeteix de nou la vella estratègia de reforçar la maquinària -veneració de l’objecte físic- i, en comptes de promoure la transparència i lleugeresa de les TIC, es reforça la materialitat de la metàfora: reemplaçar els llibres de text per ordinadors. Com es veurà més endavant, l’enorme cost econòmic d’aquest projecte no significarà cap disrupció pedagògica. Ans al contrari. Un procés opac, una absència d’orientació, de referents, un manteniment i actualització irregular de la infraestructura, els problemes legals que plantejaran l’ús de programari propietari com les llicències restrictives dels anomenats llibres de text digitals només agreujaran la viabilitat de l’actuació.

El professorat no sabrà què fer amb els ordinadors a classe. La promesa dels anomenats continguts digitals resultarà una llufa plantificada a l’esquena del professorat: la infantilització dels continguts i la simplificació dels procediments. D’altra banda, el nombre d’incidències a la infraestructura del centre i als portàtils generarà un fort rebuig. No serveix de res insistir en un model de les TIC de 1999 aplicat al 2011. Un model basat encara en la celebració de la màquina i que en realitat amaga la manca de visió dels directors del projecte, que, amagant-se en les estadístiques, van comparant el nombre d’ordinadors distribuïts als centres amb els quilòmetres construïts de tren d’alta velocitat.

A finals del 2011, el 75 % dels centres ja hauran adoptat el model dels ordinadors a l’aula i, per extensió, la introducció massiva dels llibres digitals. El procés no s’escaparà de crítiques i enormes dificultats, especialment pel que fa a les competències digitals del professorat. Es voldrà fer passar el triangle de la innovació per tres vèrtexs: el maquinari, els llibres digitals i la formació del professorat. El professorat ha rebut una considerable formació, però aquests esforços no han incidit en un canvi metodològic de l’aprenentatge de l’alumne gràcies al nou marc digital. Ans al contrari, s’han consolidat les pràctiques analògiques basades en pedagogies heretades del segle XIX en les derivades de la irrupció de les tecnologies digitals, quan aquestes darreres podien haver actuat com a catalitzador dels somnis constructivistes dels grans pedagogs del segle XXI. Les TIC podien haver estat el suport de l’anhelat learning by doing, però s’ha fet entrar el clau per la cabota. Per redreçar-ho, és tan senzill com pensar en el pas del vinil al CD. Un minúscul moment en la història de la difusió musical que va ser substituït per la música personalitzada i a la butxaca gràcies als reproductors d’mp3. Professor del passat atribolat, no perdis mai el rumb que et marca l’experiència, escolta els batecs del present i fixa la mirada que va del vinil al model iTunes. I, com Ulisses, fes el salt que no s’efectua incidint un i altre cop en la reiterada divisió entre els anomenats nadius digitals i immigrants digitals. La divisió passa per dos models confrontats i irreconciliables: hi ha una concepció de les TIC abans i després de la bombolla punt-com. Què significa això? La competència digital pre-punt com es basava en un model d’escriptori, individual, mut: la publicació de continguts era tancada i se situava lluny de la conversa de la web, de la discussió oberta, de l'escriptura en veu alta. La divisió tradicional entre els que viuen tancats en la catedral de la burocràcia, amb els seus interessos partidistes, i els que viviu en el basar obert, dinàmic i en constant evolució.

No ajuda, doncs, gens, que a finals de 2011 la comunicació sigui encara una traducció digital de les pràctiques analògiques. De fet, la comunicació amb el portal principal de l’Administració, a principis del 2010, encara no permet publicar les opinions dels usuaris i només suporta la comunicació via correu electrònic, alguns aplicatius tanquen a unes hores determinades del dia. Aquest incomprensible continuisme de les pràctiques analògiques contrasten i, finalment, entren en tensió amb qualsevol voluntat innovadora. La innovació no hi entén, de burocràcia, sinó de conversa que genera canvis constants.

El moviment “Per un aprenentatge obert, lliure i transparent: copia’m!” va néixer a mitjans del 2013. Aquest moviment serviria com a referent, com a marc per comprendre l’escola del segle XXI. L’objectiu va ser un de ben senzill i ple de sentit comú: convertir l’escola en una extensió més de la conversa de la web i, per tant, s’havia de repensar el centre no com un espai només local, sinó com a node d'una xarxa àmplia i distribuïda.

A principis del 2014, el moviment “Copia’m!” va fer un impuls de difusió d'un missatge clar i evident: tot allò relacionat amb els continguts educatius havien de ser oberts i disponibles en formats sense restriccions legals. Al cap de molt poc, de manera espontània, un nombre de centres van adoptar i participar en la creació i intercanvi de continguts digitals, per tant, van prescindir finalment dels llibres digitals oficials.

En un món ultraconnectat, el paper de les administracions va esdevenir cada cop menys necessari, ja que la separació entre la societat en xarxa i l’Administració era tan gran que ja no hi havia cap punt de connexió. En certa manera, el moviment que va iniciar Barack Obama de crear una administració transparent i en sintonia amb els nous temps va fracassar a mitges. Si bé l’Administració no va fer el canvi, la ciutadania va participar en projectes de canvi social, com les wikicities, és a dir, va cooperar per convertir la ciutat en una mena de wiki on tothom participava en la construcció comuna, i, per tant, com a punt de partida en l’edificació d’una nova societat més horitzontal i més participativa en la denúncia dels nyaps de la ciutat. El 2014 es va produir la consolidació de les iniciatives open-data: les dades han de ser accessibles per a tothom, disponibles per ser interpretades, barrejades. Aquest moviment va arrossegar milers d’iniciatives de ciutadans que van crear espais a la xarxa on anaven publicant dades d’interès per als ciutadans, però també els ciutadans aprofitaven aquests espais per recollir les seves denúncies i opinions per fer de la ciutat un espai de convivència, un espai millor, una ciutat humanitzada. Gràcies als nous models de dispositius mòbils -sensors intel·ligents-, els ciutadans publicaven imatges i vídeos de qualitat per denunciar l’estat dels carrers, però també en la recollida de dades: mapes a temps real del soroll, de la brutícia, de la ciutat. Visualitzacions que servien de denúncia explícita de l’estat de la ciutat.

En aquest marc, alguns centres educatius van adquirir el paper de wikicentres al 2019, és a dir, un espai físic on la generació del coneixement segueix les pautes de les wikis, on el professorat no és ja un element transmissor i unidireccional de continguts, sinó una peça més de l’espai d’aprenentatge. Aquests wikicentres presenten un comportament similar a la metodologia de treball d’una wiki: la construcció del coneixement col·lectiu dins dels múltiples espais físics i digitals d’interacció entre els diferents actors educatius i la transparència, exposició i distribució d’aquest coneixement a la comunitat educativa i a la societat en general. Així es va abolir el llibre educatiu tal com el coneixeu: un objecte de consum i no pas d’aprenentatge. La traducció literal del llibre analògic al digital va ser un fracàs. Les editorials estaven més preocupades per les qüestions de propietat intel·lectual que no pas per emprendre un salt qualitatiu del que podria ser una nova didàctica (i un nou model de negoci, com ho havia estat iTunes en l’àmbit de la venda de música) gràcies al nou espai digital.

La divisió analògica/digital als wikicentres no tenia raó de ser. També va desaparèixer la separació entre nadius i immigrants digitals. Els wikicentres tenien una forma semblant als hack meetings més que no pas a l’estructura que encara coneixes. El sistema avaluatiu va desaparèixer a favor d’un sistema meritocràtic: a mesura que l’estudiant participava activament en la construcció del wikicentre i hi aportava allò en què excel·lia el sentit de centre educatiu s’anava afermant: allà la gent conversava, discutia idees, embastava projectes, els coordinava i els tirava endavant i, si no s’arribava a bon port, s’asseia, conversava, discutia el perquè no havien funcionat, els replantejava o n’endegava de nous que tendissin a assolir els objectius establerts. El fet que tots els continguts estiguessin disponibles permetia que la revisió fos constant. S’havia de treballar en equip, actitud que, com ja saps, és un dels límits actuals de la docència. El treball docent individualista forma part només del teu present i del paisatge educatiu de països que no han digerit prou bé el pòsit democràtic.

Sàpigues que al 2021, la còpia lliure, la distribució i l’intercanvi dels continguts educatius digitals és una activitat normalitzada. Els anomenats ultra-portàtils van ser reemplaçats per altres dispositius e-readers, dissenyats per nosaltres, fabricats per nosaltres. El moviment DIY (Do It Yourself -fes-ho tu mateix- ) dels makers, va permetre un retorn a la figura de l’artesà, però amb la diferència que, si bé mantenia un control de tot el procés de producció de l’objecte, ara la quantitat podia ser industrial.

Naturalment, van haver-hi problemes. Però això t’ho explicaré en un altre missatge.

Xavier Belanche Alonso (xbelanch@gmail.com ) és professor de l’Institut Obert de Catalunya (IOC)

La frontera final de Heppel

noreply@blogger.com (educadorsblocaires) — Tue, 26 Jan 2010 07:42:00 +0000

Des del blog sobre eLearning Dont waste your time de David Hopkins, es poden descobrir alguns videos molt interessants al voltant de prospectiva escolar per al s.XXI i disseny d'entorns/d'espais d'aprenentatge.

A ningú se li escapa que el tema de l'arquitectura escolar és cabdal alhora de plantejar segons quins models d'ensenyament-aprenentatge volem desenvolupar, ja que les condicions de contorn espaial i temporal caracteritzen també de forma determinant allò que a l'escola es pot fer. Estem segurs doncs que ,també al nostre país, aquesta qüestió acabarà prenent un lloc rellevant en el debat sobre com s'ha de configurar l'escola del futur.

En el següent vídeo que reproduim, el professor Stpehen Heppel reflexiona sobre la necessitat de redissenyar els espais d'aprenentatge de forma coherent amb principis d'agilitat, de sociabilitat, connectivitat i facilitadors del treball cooperatiu. D'aquest repte ell en diu la frontera final...

No matem la creativitat

noreply@blogger.com (educadorsblocaires) — Tue, 16 Jun 2009 08:59:00 +0000

Avui he rebut aquesta vídeo-conferència que potser ja heu vist algun cop...

És força interessant, us el recomano.

Espero que us agradi.

Anna - Ciència i Tecnologies

Escola2018

Escola 2018: La cultura, el contingut de l'escola [3/3]

noreply@blogger.com (educadorsblocaires) — Thu, 04 Jun 2009 21:26:00 +0000

El contingut de l’escola que jo somio no són les competències, ni els sabers acadèmics. El contingut de l’escola que persegueixo és la cultura. Però no pas entesa com la recepció d’un llegat o l’espai simbòlic destinat a una “integració”. La cultura humanament entesa com allò que ens allibera i allò que ens uneix.

Una cultura que abastarà el passat en la mesura que nosaltres siguem capaços d’encarnar-lo en les grans preguntes de la humanitat (què és la veritat, què és el bé o què és la bellesa, per exemple). Una cultura que comprèn el coneixement de les respostes científiques, artístiques i espirituals que hi han anat donant les anteriors generacions. No pas per mantenir-les com un llegat estèril, sinó per transformar-les creativament i amplificar-les èticament.

L’eina central de la recepció i de la recreació cultural de l’escola haurà de ser el diàleg. Amb la realitat, amb un mateix i amb els altres. I també, un diàleg destinat a crear i enfortir els lligams entre els homes, car, molt probablement, serà el diàleg el que esdevindrà el facilitador de la creació de les noves identitats culturals, personals i col•lectives.

Naturalment, ningú no està preparat per a aquesta escola. Aquesta escola l’haurem d’inventar entre tots i l’haurem d’encardinar a la resta de la col•lectivitat, no com un element que s’integra en una societat ja existent, sinó com un element més de creació de sentit. L’escola, paradoxalment, no serà l’espai on s’entrega el llistó del passat a les noves generacions sinó la punta de llança del futur, l’espai on les noves generacions hauran d’aprendre a reinventar-ho tot, en un continu que abraçarà des de la primera infància fins al món adult. L’escola encarnarà l’actitud duradora d’aprendre la riquesa cultural en totes les seves manifestacions i de recrear-la. Metafòricament, ningú no deixarà mai de pertànyer-hi, si vol créixer permanentment.

Una escola que posa l’aprenentatge al centre, que ho fa amb una pedagogia que diversifica sense excloure i que té per missió rebre i recrear el llegat cultural que ens uneix i ens allibera, és l’escola que jo somio per al 2018.

Sé que no l’assolirem en aquest horitzó temporal tan proper. Però allò important no és si ho aconseguirem, sinó si val la pena intentar-ho. Jo tinc la certesa que val la pena i que aquesta visió té molts punts de contacte amb els somnis d’altres persones interessades en el futur de l’educació. Em sento, doncs, feliçment acompanyat de moltes voluntats positives de transformació radical de l’educació. Afortunat, us encoratjo a intentar-ho plegats.

Publicat originalment a: bmir

Escola2018

2a Trobada - Tarragona 30 de maig de 2009

noreply@blogger.com (educadorsblocaires) — Sun, 17 May 2009 22:53:00 +0000

El dissabte 30 de maig de 2009 celebrem la Segona Trobada d’Educadors Blocaires organitzada pels Serveis Educatius del Tarragonès, l'ICE de la URV, el Departament de Pedagogia de la URV, el Servei de Recursos Educatius de la URV i un grup de docents catalans d'educació infantil, primària i secundària.

Aquesta trobada és la continuació natural de la primera Trobada d’educadors blocaires que tingué lloc el dissabte 17 de maig a Callús (Bages), organitzada per un grup de docents catalans a propòsit del 10è aniversari de Lacenet.

La trobada està plantejada de forma absolutament transversal perquè ens guien dos propòsits.:

En primer lloc, posar cara als amics que tenen blocs i conèixer-nos: "Així, tu ets XXX? Doncs llegeixo el teu bloc i m'interessa!".

En segon lloc, volem parlar d'educació i d'escola. Els nostres blocs són una eina per aprendre i conversar, però no volem fer d'aquest encontre una trobada tècnica on explicar com es fa aquesta o aquella cosa. El tema és l'educació, però no volem oferir un discurs d'algun expert, volem parlar i debatre entre nosaltres.

Informació i inscripció.

Us hi esperem!

La Escuela que quisiera (I): Infraestructuras

noreply@blogger.com (educadorsblocaires) — Mon, 09 Feb 2009 07:57:00 +0000

La Escuela que quisiera (I): Infraestructuras

^[1]

Llevo un tiempo que ando reflexionando sobre cuestiones educativas tratando de comprender porqué cada día que pasa la Escuela que soñé cuando estudiaba Magisterio me parece cada vez más lejana, inalcanzable e imposible. Es extraño, parece que en estos tiempos que corren, que todo avanza tan rápido, cuando la sociedad evoluciona tan vertiginosamente, la Escuela (en general) se aferra más que nunca a sus viejos principios para seguir mostrando ¿orgullosa? que somos de las pocas instituciones que no evolucionan con el paso del tiempo.

La Escuela, (entendiendo por Escuela el sistema educativo con sus estructuras) que tenemos no me gusta, no me gusta casi nada, así que os voy a dejar pinceladas de lo que me gustaría que fuera y aún no es, aunque se podría. ¿Os imagináis que la Educación estuviera en la agenda de los partidos políticos? Así que puestos a soñar, empiezo por lo más fácil: las infraestructuras necesarias para elevar la dignidad de nuestros centros educativos.

Las Escuelas deberían ser bonitas, acogedoras, con espacios comunes agradables, mesas y bancos para los más mayores; juegos infantiles, areneros, para los pequeños. Jardines, árboles, flores, huerto…
Los patios y campos deportivos están en buen estado, con zonas cubiertas para practicar deporte, si es posible con gimnasio y no una nevera.
Los centros escolares tienen laboratorios y material para la experimentación. Las aulas son un laboratorio de ideas.
Los edificios no tienen que ser todos iguales; como las personas y el resto de edificios de la ciudad, los colegios e institutos pueden tener su diseño propio.
Por dentro, el centro es agradable, acogedor, invita al trabajo, al disfrute, a compartir. Hay plantas y trabajos de unos por aquí y por allá. Hay taquillas, carteles en idiomas diversos, bancos, tablones de anuncios, papeleras…
Tenemos pequeños despachos para entrevistas pequeños, acogedores, con mesas redondas y cuadros alegres. Tenemos salas de reunión amplias con mesas redondas.
Existe una red wifi en el centro. Conexión de fibra óptica de alta velocidad. Tenemos ordenadores portátiles para todos los alumnos y profesores. Tenemos en todas las aulas cañones y pantallas de proyección.
Tenemos estanterías en las aulas, corchos grandes, mucha luz.
En los pasillos hay taquillas para los chavales.
En cada aula hay una pequeña biblioteca. En el centro, una biblioteca grande, amplia abierta en horas de estudio y por las tardes.
En los centros (todos) hay comedores.
Hay espacios para la relajación de los profesores, con sillones y unas mesas.
Tenemos una sala de profesores con una mesa de trabajo grande, rectangular. Tenemos cada uno una taquilla personal. Hay perchas.
La web del centro es el vehículo de comunicación del profesorado para su trabajo diario: reuniones, faltas, documentos… igualmente, tiene un espacio abierto al alumnado y otro espacio las familias. Será normal saber el rendimiento académico de cada alumno a través de la web, desde su casa por ejemplo. Cada alumno tiene su cuenta de correo cuando se matricula en la que recibirá las comunicaciones oficiales.
Las aulas son grandes, de modo que coexisten distinta ^[2]s zonas de trabajo en un mismo espacio: zona de trabajo en equipo, zona de trabajo individual, pizarras clásicas, ordenadores de sobremesa en la mesa del profesor, zona de biblioteca, proyector y pantalla.

En las aulas de los pequeños, hay zonas de juego con alfombras y sus zonas de rincones. Hay fregadero y acceso directo a los baños. El mobiliario es modulable y permite transformar el aula constantemente. Las sillas y mesas son proporcionales a la altura de los niños y niñas. Hay perchas.

^[3]

Los centros tienen una salón de actos multiuso.
Los centros tienen calefacción y aire acondicionado, faltaría más. Nunca he entendido porqué los más pequeños NO sufren las inclemencias del calor como los universitarios.

Ahora al revés.

Imaginemos unos hospitales, centros de salud, universidades, ministerios o consejerías, ayuntamientos, edificios oficiales en general, sin los espacios adecuados para realizar su trabajo. ¿Pasaría algo?

Escola2018

Imágenes: (1) FlickrCC (2) FlickrCC (3) FlickrCC

http://victorcuevas.es/educadores21/

Iniciativa Escola 2018

noreply@blogger.com (educadorsblocaires) — Tue, 10 Jun 2008 20:43:00 +0000

Somio tantes coses! N'he intentat explicar unes quantes, aportant les meves idees a la iniciativa Escola 2018. Potser algunes us cridaran l'atenció, o potser no; potser algunes no us agraden, o potser si...Només són somnis d'una personeta que intenta pensar per si mateixa i a qui encara li queden moltes coses per aprendre.

"Somio amb una escola a la qual l’alumne no té por; pel contrari coneix el valor d’allò que n’està rebent i de l’època de la vida que està vivint; sent l’alegria de la joventut, el valor de l’amistat i la bellesa del coneixement. Somio que els alumnes Aprenen: saben qui era Ramon Llull, com es resol una equació, quins rius hi ha a Catalunya, per què les coses cauen al terra si no les agafem… Somio amb una escola a la que hi van els pares cada cop que hi ha un problema, un dubte, una nota baixa, però no per renyar el mestre, sino per ficar-s’hi d’acord en com renyar el nen. I somio que els nois tenen pares i no només amics, que han de tornar a casa a una hora determinada i que els revisen els deures cada dia. També els ensenyen que quan una persona parla és de mala educació interrompre i que cal dir “bon dia” a l’arribar a un lloc.

Somio que el professor torna a ser algú a qui cal respectar i en qui pots confiar alhora. I que aquest professor és una persona que ha rebut prou formació com per a posar-se davant de 30 adolescents i ensenyar-los gramàtica, geografia, matemàtiques o física. Ha arribat a l’aula per les seves capacitats i coneixements i, a tots els professors se’ls ha donat les mateixes oportunitats i possibilitat d’adquirir experiència docent, sigui quina sigui la seva especialitat, capacitat econòmica o circumstància vital. M’imagino el dia que no hi ha professors que porten cinc anys en una llista i que, finalment, han d’hipotecar una vida ja estable per a fer allò que tant enyoren. No pot ser que la vida d’una persona depengui d’un número.

Somio que una escola és un centre de coneixement, on s’ensenya i s’apren, on l’important és el saber per si mateix. Somio que els centres no només ensenyen professions, perquè, abans de saber treballar, s’ha de saber cultura. En cas contrari, eduquem màquines de fer diners, sembrem societats materialistes, cruels, buides d’esperit i de capacitat crítica. Ensenyem que l’única cosa important és treballar, guanyar diners ràpidament; “fer”, però no “saber”. Per això creem una societat sense gust per la literatura, ni per l’art, ni per la música; una societat èbria d’oci barat, sense ànima per distingir allò important de l’engany comercial; una joventut l’única forma de divertir-se de la qual és perjudicar-se.

Per això les escoles tenen una sèrie de continguts mínims, essencials, que cal assolir abans de decidir el camí dels seus estudis. I somio que està clar quins són els objectius d’aprenentatge, i, que està clar que tot aquell alumne que, havent tingut una sèrie d’oportunitats, no els ha assolit, no aconsegueix el seu “suficient”. M’agradaria que tots els nois que obtenen el títol corresponent a una etapa educativa, tenen els mateixos coneixements, s’han hagut d’esforçar de la mateixa manera i han assolit els mateixos continguts. Somio que desapareixen els eàmens de “suficiència” i els aprovats gratuïts.

M’agrada pensar que, un dia, als centres docents serà important aprendre a valorar el coneixement per si mateix, sense un final laboral únicament. Crec en una societat rica culturalment."

Escola 2018

http://www.diariodeunanuevaprofe.blogspot.com/

Escola 2018: Diversificar sense excloure 2/3

noreply@blogger.com (educadorsblocaires) — Sun, 18 May 2008 20:01:00 +0000

L'escola que jo vull per al 2018 ha assumit que el gran repte de l'educació obligatòria és diversificar sense excloure.

A l'escola cada infant ha de trobar el seu lloc, però no hi ha llocs excloents, ni llocs principals i llocs secundaris. Aquesta escola, verdaderament integradora, tindria tres grans àmbits de diversificació: la diversificació de les formes d'ensenyar, la diversificació de les produccions i els projectes dels alumnes i la diversificació de les formes d'avaluació i de regulació. A canvi, però, no hi hauria finalitats educatives diferenciades, car l'escola obligatòria s'imposaria a ella mateixa el deure de ser verdaderament equitativa i promocionadora per a tothom.

No hi haurà en l'escola de 2018 un paradigma únic i estandarditzat per a regular les pràctiques efectives. No hi haurà tampoc espais, activitats, agrupaments o itineraris en què algú se senti exclòs. Perquè la diversificació no partirà de la classificació dels alumnes sinó de les seves necessitats. L'escola partirà d'una pedagogia contractual que sigui capaç d'oferir respostes organitzatives i metodològiques adequades a cada necessitat.

L'escola que jo vull, doncs, és molt rica metodològicament. Cap corrent pedagògic no podrà ser exclòs a priori, ja que aquesta riquesa donarà respostes a necessitats diferents: la necessitat d'acceptació (les pedagogies humanistes i rogerianes), la necessitat d'implicació (les pedagogies del projecte), la necessitat d'estimulació (les pedagogies diferenciades), la necessitat d'experimentació (pedagogies actives), la necessitat de reforç (pedagogies per objectius), la necessitat de comunicació (pedagogies interactives), la necessitat de consideració (pedagogies de l'obra mestra), etc. No volem una escola per a cada infant sinó una pedagogia per a cada necessitat!

L'escola que diversifica sense excloure accepta que tothom pot aprendre. No deixa de banda cap metodologia i pressuposa una cultura pedagògica molt rica i multireferencial, oberta a les innovacions i coneixedora de les grans tradicions pedagògiques que ens han precedit.

M'agradaria poder afirmar que una escola que diversifica sense excloure també és capaç d'oferir un lloc i un espai digne a tots els docents que estimin la seva tasca i s'hi comprometin professionalment. No hi haurà, doncs, pedagogs ni antipedagogs, perquè els mestres haurem après, potser definitivament, que en educació les poques coses que sabem, les sabem entre tots.

ESCOLA2018

Post original

L'aprenentatge entre igual clau per l'atenció a la diversitat

noreply@blogger.com (educadorsblocaires) — Sun, 18 May 2008 18:13:00 +0000

Sovint costa d'adonar-se dels avantatges de l'aprenentatge entre iguals i els lligams que aquesta dinàmica de treball suposa, no envà, tots som conscients que les interaccions socials que s'estableixen en el procés d'ensenyament/aprenentatge, tant entre l'alumnat, com entre aquest i el professorat, juguen un paper clau en la construcció del coneixement. Tanmateix que aquestes no es desenvolupen de la mateixa manera, ni amb la mateixa intensitat.
Estem acostumats a veure la interacció alumne-professor. No és tan sovint a l'aula és dona, la interacció entre els propis alumnes. En comptades ocasiones els alumnes treballen en comú i l'aprenentatge es considera basicament una funció estrictament individual.

Tot i això s'ha demostrat, que quan un alumne interacciona amb un altre per a explicar allò que ha après, a més a més de desenvolupar habilitats comunicatives, es veu obligat a organitzar les seves idees, afavorint el seu coneixement i és capaç d'adonar-se de les seves errades i mancances. Aquests processos cognitius afavoreixen sens dubte el seu aprenentatge.

El treball cooperatiu és un terme que fa referència al diversos procediments d'ensenyament, que tenen com a base el treball en petits grups, on els alumnes treballen conjuntament i en igualtat de condicions, coordinats per tal de resoldre les tasques acadèmiques i aprofundir en el seu aprenentatge.

Es tracta d'una forma d'organitzar l'aula i les tasques que s'hi realitzen de manera que els objectius dels components de cada grup estan estretament vinculats, cadascun d'ells només pot assolir els seus objectius si la resta aconsegueix assolir els seus. a tal fi tots són necessaris, d'aquí que l'èxit individual s'esdevé l'èxit del grup. Aprenentatge entre iguals

Veure vídeos experiències de treball cooperatiu i aprenentatge entre iguals de diferents centres.

Treball cooperatiu "El trencaclosques"

Apadrinament lector.

El nostre agraïment i felicitació al centres, que han realitzat aquestes practiques i han fet públic el vídeo, la seva aportació, sens dubte serà una eina més, per aprenentatge entre iguals. Aprofitem-los i aprenem-n'he.

Una aportació al bloc col·lectiu

noreply@blogger.com (educadorsblocaires) — Sat, 17 May 2008 17:59:00 +0000

Ensenyem allò que fem

Sovint ens donem més importància continguts, conceptes.... Formen amb valors...

Tot i que cal recordar, que més enllà del continguts i conceptes que són necessaris no podem oblidar que els infants aprenen d'allò que veuen.

Una amiga i mestra, m'ha fet arribar aquest vídeo, genial aportació, una petita gran lliçó que tots i totes, hauríem de tenir sempre present.
No he dubtat en penjar-lo i afegir el seu comentari, realment s'ho val.

Cosme Garrell i Guiu

Estem envoltats d'ulls que ens observen atentament, que ens imiten. Els infants van construint la seva identitat, van aprenent a partir del seu context, dels models més pròxims.
Com a pares, mares, tutors, mestres, ciutadans… seria bo que ens aturéssim a pensar en totes aquestes mirades que ens tenen com a referent i d'una manera o altra contribuïm en la seva manera de ser, fer, sentir i pensar.

Marina Sobrepere Bonet

Cosme Garrrell i Guiu
c/ La Segarra, 7
tef:626 693096
L'Espluga de Francoli
cgarrell@xtec.cat o cosme.garrell@gmail.com
http://eines-daula.blogspot.com

Escola alliberadora i transformadora

noreply@blogger.com (educadorsblocaires) — Sat, 17 May 2008 15:12:00 +0000

De fet aquest bloc l'he començat per fer una petita aportació a això de l'Escola 2018. A mi ningú m'ha passat cap meme i és la primera vegada que veig aquesta paraula. Serà també un anglicisme com això del "post"? Remenant m'he trobat amb això de l'Escola que volem pel 2018, i com que em sembla molt interessant i que s'hi pot participar això faig. M'he llegit cerimoniosament tots els articles i entre tots hi ha expressades, em sembla, totes les coses que podem desitjar i estic força d'acord amb moltes. Jo hi afegiria això:

"La practica educativa s'ha de fonamentar en la reflexió sobre l'acció, com apuntava Freire, amb totes les eines, instruments, màquines, noves tecnologies que vulguem... però el que s'ha d'aconseguir és fer persones lliures i compromeses en la transformació positiva del món. L'escola ha d'incentivar el coneixement de la història, la literatura, la filosofia, les arrels... S'ha de saber del que partim per poder transformar sinó es faran les coses en el vuit i repetirem els errors que s'han comès. L'escola ha de donar a conèixer l'herència cultural humana. Hauria de ser capaç de fer créixer persones integres i coherents capaces d'analitzar situacions i posicionar-se a favor dels bens col·lectius..."

Pilar Domènech

Esc ola 2018

Quina escola pel 2018?

noreply@blogger.com (educadorsblocaires) — Tue, 13 May 2008 12:15:00 +0000

Quina escola pel 2018?

Imagino...

una escola capaç de fer créixer en l'alumnat les ganes d'aprendre i
d'imbuir-li confiança en la seva capacitat per a continuar aprenent

una escola que estimuli la participació, la responsabilització i el
compromís en àmbits de la vida familiar, escolar i cívica.

una escola que creï espais de llibertat per preguntar, imaginar i cercar
solucions, donant valor al fet d'abordar conjuntament situacions
desconegudes i de construir noves perspectives i conviccions.

una escola que garanteixi la comprensió i el respecte cap a les
persones, que ensenyi a treballar cooperativament i capaciti per
afrontar situacions personals i relacionals de conflicte.

una escola que ensenyi a actuar de manera competent, mobilitzant
adequadament els sabers i recursos necessaris en el moment que calgui.

una escola que tingui com a prioritat ensenyar l'alumnat a aprendre i a
continuar aprenent.

Soñar es barato

noreply@blogger.com (educadorsblocaires) — Sun, 04 May 2008 16:09:00 +0000

Hace días que Anna Pérez, me invitó a participar en un meme que nace a partir de la celebración del 10º aniversario de Lacenet, una asociación de profesionales de la enseñanza de la comarca del Bages (Catalunya), interesados por el uso educativo de la telemática. Pues bien, en el marco de la celebración de ese aniversario, se lanzó una propuesta colectiva basada en propuestas positivas, personales y creativas sobre la educación que queremos de aquí a 10 años: Escola 2018, l’educació que volem y para ello se inicia este meme para dar respuesta a la pregunta: ¿Cómo quiero que sea la escuela en el 2018?Pues haciendo honor a la invitación no puedo por menos que pensar un poco y ponerme a soñar, que es bien barato, así que vamos allá… me imagino…

Me imagino y quiero que sea una escuela más joven, al menos en la edad del profesorado seguro que así será, pero también el profesorado de más edad creo que será joven de espíritu y deseo que ello sea sinónimo de dinamismo, vitalidad y espíritu de innovación.
Me imagino una escuela abierta y comprometida con el entorno: barrio, pueblo, ciudad… en la que se todo se recicla y se reutiliza, con aulas polivalentes, con mobiliario funcional y cómodo que permita la organización de la clase en grupos de tipología diversa de manera rápida y cómoda.
Me la imagino dotada con las últimas tecnologías de la información y la comunicación: tablets PC para cada alumno (los alumnos no tendrán que llevar pesadas mochilas con toneladas de libros, sólo un bocata envuelto en papel reciclado), pizarras digitales interactivas en todas las aulas, Internet de banda ancha por wifi en todo el centro… además todas estas tecnologías se habrán hecho invisibles y se habrán convertido en tecnologías y técnicas para el aprendizaje colaborativo en todas la materias y niveles educativos.
Me imagino una educación sin libros, desarrollando unidades didácticas con el profe en función de un currículum base que será flexible y que se irá completando en base a las necesidades e intereses del alumnado, de los padres y de la comunidad educativa en la que trabajarán todos a una. Me imagino a grupos de alumnos trabajando en equipo, realizando cazas del tesoro, webquests, blogs, wikis…
Me imagino equipos directivos de mente abierta, creativos, inquietos, preocupados por la calidad de la educación y porque el proceso de aprendizaje acabe convirtiéndose en conocimiento y en competencias del alumnado. Me los imagino también preocupados por el profesorado, por sus problemas, por ayudar a mejorar su tarea docente.
Me imagino que los padres tendrán un papel más cercano y proactivo, cómplices con el claustro en la educación de los hijos, apoyando al profesorado y compartiendo la responsabilidad de la motivación para el aprendizaje.
Me imagino escuelas abiertas al mundo, participando en proyectos colaborativos con otros centros y aulas de otros lugares y países.
Me imagino que el nivel de competencia lingüística general será más alto y el del idioma extranjero (inglés) será óptimo por lo que el idioma no será la asignatura que hay que aprobar, ni una barrera que franquear, sino el medio de comunicarse más y mejor con el mundo y una motivación añadida para mejorar el aprendizaje y las competencias de cara al futuro.
Me imagino, en fin, una escuela de niños y niñas felices, que van contentos a clase y que se encuentran a maestros y maestras, profesores y profesoras ansiosos por ayudarles a aprender, por acompañarles en su proceso formativo y por compartir con ellos y ellas su experiencia y sus conocimientos.

Me imagino que un montón de maestros y maestras y profes que ahora están escribiendo memes, seguirán haciéndolo también con los alumnos porque un meme también es una técnica que ayuda a transformar la realidad y es un buen amplificador para la voz melíflua y débil de los más desvalidos, de los ignorados, de lo niños y niñas, jóvenes y todos aquellos y aquellas que no salen en las noticias de los telediarios a no ser que haya motivos morbosos o calimitosos para ello.

Todos los escritos deben etiquetarse con escola2018. Las instrucciones aquí. (en catalán)

Paso el relevo a los amigos y amigas:

Juanmi Muñoz

http://clarion.mudejarico.es/archives/30

Escola2018

La escuela soñada

noreply@blogger.com (educadorsblocaires) — Wed, 30 Apr 2008 08:32:00 +0000

(a Boris Mir)

Yo sueño en un aula de muros transparentes,
Frágil y rotunda como una gota de agua,
Un aula que se tiende al sol de la tarde,
A la lluvia y al viento, al ruido de los coches,
Al bullicio en la calle, al rumor del mercado
Y a las íntimas plazas en las que mana el tiempo.

Un aula que destile el horror de la guerra
Y el hambre, que presienta las cejas
Vencidas y dignas de los que nunca cuentan.
Un aula que sienta el dolor, la injusticia
Como un zarpazo avieso en la mano tendida.
Que invente la utopía en cada hora de clase
Y la melancolía lúcida que siempre la acompaña.

Sueño un aula taller, alfar de ceramista
En el que las formas se celebran y exaltan
Y son de uno mismo y de una y de todos
Y todas, de la común palabra recobrada,
Ese cuenco que evoca sonrisas y nombres.

Un aula que inventa la parte de mundo
Que le estaba destinada tal vez desde siempre,
Alquimia feliz de la furia y la idea.

Si yo pudiera
Llegar a ser pastor de ese rebaño
Insobornable y lúcido,
Podría descansar sobre una piedra
Al borde del camino, esperar la caída de la tarde,
Sentir en la cara
La brisa humilde y fresca del prodigio.

Juan Sánchez-Enciso

Escola2018

L'escola que vull per al 2018

noreply@blogger.com (educadorsblocaires) — Sun, 27 Apr 2008 21:27:00 +0000

L'ESCOLA QUE VULL PER AL 2018

A mi m'agradaria que l'escola del 2018 fos una escola adaptada a la societat del moment vull dir que donés resposta a les necessitats reals dels alumnes del 2018 perquè, de vegades sense voler, a l'escola sempre anem una mica per darrera de la societat.

També m'agradaria que fos una escola que ajudés a acabar amb les desigualtats socials i que fos realment una eina que formés uns alumnes (especialment els més desfavorits socialment) per encarar la societat amb igualtat d'oportunitats.

M'agradaria que tots fóssim capaços de respectar-nos en les diferències (tant mestres com alumnes) encara que no compartíssim les mateixes idees.

M'agradaria que fóssim capaços de treballar en equip i de corregir-nos mútuament amb la intenció de millorar sempre.

M'agradaria que les noves tecnologies haguessin conquerit les aules amb la normalitat d'haver-se adaptat als temps que vivim.

M'agradaria que l'escola fos molt més flexible per adaptar-se a les necessitats de cada alumne (no en teoria sinó de veritat.

M'agradaria que les administracions veiessin la necessitat d'invertir en educació: escoles, mestres, tecnologia, formació... en lloc d'invertir en fer-se propaganda i en tantes coses inútils.

M'agradarien tantes coses......

Jo no sé com serà l'escola del 2018 i, segurament, aquests somnis que ara escric podrien ser realitat ara mateix però, mentre intentem que siguin realitat, gràcies per haver-nos fet somiar, gràcies per haver-nos fet pensar en l'escola que volem.

Marisa Cabellos

Escola 2018: una propuesta

noreply@blogger.com (educadorsblocaires) — Wed, 23 Apr 2008 19:07:00 +0000

Escribo este artículo a raíz de una iniciativa empezada por Escola 2018, l'Escola que volem, se trata de una iniciativa muy interesante que pretende recoger perspectivas y opiniones sobre como nos gustaría que fuese la escuela del 2018, me parece una propuesta muy interesante, ya que, en mi opinión, la escuela necesita un cambio y el cambio en esta institución tan solo se puede realizar desde dentro, es decir, desde los profesionales que trabajan en ella, por muchas leyes que se promulguen si el profesorado no cree en ellas nunca serán un éxito y todo seguirá igual. La propuesta surge del ámbito catalán, aunque no por eso se limita a este si no que queda abierta a todo aquél/aquella que desee participar, os animo a que lo hagáis.

Bien ahí va mi propuesta:

¿Qué y cómo enseñar en el 2018?

Un primer apunte importante reside en el cambio en las metodologías de aprendizaje, en mi opinión el aprendizaje de conceptos debe pasar a un segundo término, deben primar los aprendizajes procedimentales, aquellos que nos permiten hacer, debemos potenciar la autonomía del alumnado en la adquisición de saber, no proporcionarle este de forma directiva. Hoy en día las tecnologías de la información nos permiten acceder a una cantidad de información, con lo cual resulta absurdo insistir en la memorización de contenidos, a excepción lógicamente de algunos aspectos que podríamos considerar básicos, especialmente los aprendizajes de tipo instrumental en los cuales deberemos seguir garantizado un desarrollo adecuado, incidiendo más aun en ellos que en la actualidad.

Seguirá siendo necesario, a no ser que cambien mucho las cosas, que los alumnos sean unos lectores eficaces y sean capaces de comunicarse por escrito y oralmente de forma conveniente y respetando una serie de convenciones, así como en relación a la matemáticas deberán comprender profundamente sus mecanismos, aunque tal vez el desarrollo de la operativa pueda pasar a un segundo término, podemos ahorrar energía a nuestros cerebros para destinarla a operaciones más complejas que a los aprendizajes mecánicos, aunque resultan un buen ejercicio de gimnasia cerebral.

Así pues para mi uno de los aprendizajes básicos que se deberá realizar en la escuela del 2018, aunque también en la actual, es la capacidad de búsqueda y selección de información, así como en un plano más complejo la capacidad de juicio crítico.

Cabe decir que en mi opinión, el/la docente debe pasar de ser un profesor para pasar a ser un orientador/a en la búsqueda de conocimiento, que motivo a los alumnos en este sentido, que alimente su motivación y los guie a través del grueso del conocimiento humano.

Por supuesto creo que para aquel entonces la presencialidad de la enseñanza debe seguir vigente, sobre todo por la necesidad social de la persona, así como para potenciar el desarrollo de la sociabilidad del alumn@, marco en el que se debe potenciar el desarrollo de la inteligencia emocional como bien necesario, tanto para el desarrollo personal de l@s alumn@s como para la construcción de una sociedad más justa y más emocionalmente sostenible.

Por otra parte, también considero que de cara al 2018 la enseñanza debería ser más personalizada y que permita tod@s l@s alumn@s puedan acceder a ella en un marco de igualdad, respetando los ritmos y las necesidades de aprendizaje de l@s alumn@s, enterrando de una vez la evaluación final a favor de la evaluación continuada o de proceso, así como elaborando planes concretos para cada alumn@ (dentro de un marco global) que le permitan progresar en su aprendizaje en función de sus necesidades o sus capacidades (tanto si son elevadas, medias o bajas). Aquí juega un papel importantísimo la formación del profesorado, aunque también los recursos que tenga al alcance.

Por último, me gustaria recoger una serie de consideraciones que realicé en un post anterior en el que hablaba de los aspectos que consideraba debian estar presentes en una buena escuela, aspectos que considero deben ser considerados tanto en la actualidad como en el futuro:

Una escuela abierta a tod@s, donde tod@s tengan su lugar sean cuales sean sus características.
Una escuela en la que los maestr@s trabajen en colaboración estrecha con los padres y madres. Con un clima próximo entre las partes.
Una escuela donde no solo primen los contenidos curriculares, sino que el principal objetivo sea el desarrollo integral de l@s alumn@s (lo cual también incluye el desarrollo curricular lógicamente).
Una escuela que se preocupe por la formación de su profesorado.
Una escuela que prevea los soportes que puede precisar un alumno, ya sea de forma puntual o bien de forma continuada.
Una escuela que prime el uso de diferentes metodologias de aprendizaje, que trabaje mediante aprendizaje cooperativo, programación multinivel, tutorias entre iguales, ... Es decir, que busque los recursos de enseñanza más adecuados al grupo clase y a los contenidos, procedimientos y actitudes que se deban trabajar.
Una escuela donde el bienestar de l@s alumn@s y el profesorado sea un objetivo primordial, es decir, que propicie un clima positivo y facilitador de los aprendizajes y el desarrollo de las relaciones entre todos los miembros de la comunidad educativa.
Una escuela que busque que l@s alumn@s saquen el máximo de sus potencialidades, independientemente de sus capacidades.
Una escuela libre de prejuicios.
Una escuela abierta a buscar las mejores soluciones para aquel o aquella alumn@ que presenta cualquier tipo de dificultad.
Una escuela en que las normas y los límites sean claros y faciliten la convivencia de tod@s l@s que forman parte de ella.
Una escuela en la que tod@s sus miembros sean agentes educativos, no solo el personal docente sino también el personal no docente.

Escola2018 Blog de psicología y pedagogía

Escola 2018: la veu dels alumnes

noreply@blogger.com (educadorsblocaires) — Wed, 23 Apr 2008 10:14:00 +0000

Amb el suport dels companys del Servei Educatiu del Tarragonès s'ha creat l'espai Escola2018 dins la xarxa EDUTAC, amb un objectiu clar:

Invitar els alumnes de l'escola d'avui a fer un exercici d'imaginació.

La proposta s'estructura en un document enviat a les escoles demanant la col·laboració dels docents per tal que transmetin als seus alumnes aquesta invitació a imaginar l'Escola com ells voldrien que fos d'aquí a 10 anys, però tenint present que ells formarien part d'aquesta escola amb l'edat que tenen actualment. Si voleu, inviteu els vostres alumnes a participar-hi, segur que en podrem treure bones idees…

També s'ha publicat dins el fòrum de la xarxa social Internet en el aula, punt de trobada d'educadors dins el Congrés Internet a l'Aula.

De ben segur aquesta experiència ens aportarà noves idees i propostes enriquidores.

Xavier Suñé
zonatic-n

ESCOLA 2018: L'aprenentatge, el centre de l'escola [1/3]

noreply@blogger.com (educadorsblocaires) — Tue, 22 Apr 2008 22:13:00 +0000

L'escola que jo vull per a l'any 2018 posa l'aprenentatge al seu centre.

És possible que causi certa sorpresa aquest propòsit, que sembla tant obvi que no caldria enunciar-lo, però crec honestament que en els centres educatius actuals aprendre no és el més important. Fins i tot, de vegades, em sembla que fer aprendre acaba sent una conseqüència atzarosa, preocupats com estem per avaluar resultats, controlar processos, omplir papers, complir horaris, atendre urgències, seguir consignes, mantenir l'ordre, procurar-nos recursos, gestionar imprevistos, atendre qüestions socials, acomplir programacions, finalitzar llibres de text, elaborar dossiers... Quantes hores, dies, anys passen els nostres infants a les escoles, i què poc que aprenen!

Podem discutir sobre què, com i quan s'aprèn, però l'escola ha de ser l'espai on es va a aprendre. I per a aprendre cal treballar, esforçar-se, tenir fites, compartir, reflexionar, investigar, conversar, errar i encertar, atendre, memoritzar, comprendre, imaginar, crear... I tot, en l'escola del 2018, hauria d'estar en funció d'aquest propòsit fonamental, és a dir, les persones, l'organització, les propostes didàctiques, la relació pedagògica...

No vull dir amb això que cal mirar als infants exclusivament com a "aprenents". Precisament perquè els infants són molt més que aprenents a l'escola, hem de considerar-los com a persones, assumint la nostra tasca amb modèstia alhora que amb una responsabilitat sense palliatius. Som un més en una xarxa d'adults que s'ocupen dels infants i la seva educació: pares, mares, avis o germans..., psicòlegs, metges o terapeutes..., monitors, animadors o educadors de barri! I molts d'altres, tots fonamentals. Junts ens ocupem dels infants, tots en la nostra mesura contribuïm a la seva formació i educació. Naturalment, ens caldrà treballar molt més imbricats del que ho fem actualment, però l'escola serà qui encapçalarà la responsabilitat de fer aprendre, de forma sistemàtica i, diguem-ho sense embuts, obligatòria. Per això, la nostra relació amb els infants no ha de ser una impostada relació amical, fraternal o terapèutica, per exemple. Ha de ser una relació pedagògica, complexa i profunda. La nostra contribució a la creixença i l'assoliment de la condició d'humans com afirmava Kant es farà a l'escola a través de l'aprenentatge.

Una escola que posa al centre l'aprenentatge, doncs, és una escola que assumeix els seus límits però que alhora se'n fa responsable. És una escola que sap ensenyar. I, conseqüentment, és una escola que també sap aprendre! Això significa que també els mestres i els professors aprenem a l'escola. En termes més convencionals, en l'escola que jo imagino, la formació inicial i la formació permanent seran un component constitutiu dels centres educatius. En un món canviant i complex, cal una escola en permanent transformació per a millorar, sempre, contínuament.

Posar l'aprenentatge al centre de l'escola significa, doncs, que tot ha de contribuir per tal que sempre i permanentment tota la comunitat educativa estigui aprenent.

Crec que aprendre és una experiència d'una plenitud humana extraordinària: en una escola on tothom aprèn és possible que hi predomini l'alegria, la bellesa i la bondat.
M'agradaria poder afirmar que una escola així és un lloc on val la pena ser-hi, perquè hi podem ser feliços.

Escola2018

Boris Mir

Post original

Viure és aplicar coneixement

noreply@blogger.com (educadorsblocaires) — Mon, 21 Apr 2008 19:04:00 +0000

En un sentit ampli viure és adquirir i aplicar coneixement.

En cada moment de la vida apliquem el coneixement que tenim i pel fet d'aplicar-lo el perfeccionem i l'expandim. Ho fem contínuament, de manera intuïtiva o de manera més o menys fonamentada.

El coneixement que tenim és molt valuós. Si no apliquem contínuament les coses que sabem relacionades amb la naturalesa, la vida, l'entorn físic i els sistemes tecnològics, morim.

Sobre la vida en societat coneixem moltes coses i les apliquem: capteniment i convencions socials, relacions laborals, economia, geografia, entorn humà i tradició cultural, etc. Si no les sabèssim no podríem funcionar en societat o costaria molt. Pel fet de viure en societat cada dia canviem i fem evolucionar el que sabem.

Les persones sóm coneixement aplicat i en contínua transformació. Si el que s'ensenya a l'escola no s'aplica no produeix aprenentatge. Com a màxim serà memorització o ensinistrament.

L'escola del 2018 serà diferent i millor que la del 2008 si parteix de la base que només s'apren quan s'aplica el coneixement i es reflexiona sobre aquesta aplicació.

Ferran Ruiz Tarragó
frtarrago@gmail.com
http://www.xtec.cat/~fruiz
http://notesdopinio.blogspot.com/

Somni d'una tarda de primavera

noreply@blogger.com (educadorsblocaires) — Sun, 20 Apr 2008 18:08:00 +0000

M'han convidat a somiar com voldria que fos l'escola d'aquí a deu anys.
Reconec que és un exercici interessant però difícil, ja que l'educació no passa pel seu millor moment si hem de fer cas als informes -més o menys rigorosos- que s'han publicat darrerament.
Però les normes d'aquest joc prohibeixen ser negatiu; ben al contrari, inciten a ser creatiu i poc convencional.
Intentem-ho, doncs.

L'any 2018 la societat tindrà una enorme preocupació per l'educació. Serà una prioritat indiscutible per a tots els governs (estatals, autonòmics, municipals... i de tots els colors) i s'haurà assolit un consens que donarà estabilitat al sistema educatiu.

Els i les mestres gaudiran d'una elevada consideració social (acompanyada de la retribució corresponent). Però aquest reconeixement no serà gratuït: l'accés a la docència no serà fàcil. A més d'una sòlida formació universitària dissenyada específicament per a l'exercici de la professió (a qualsevol nivell educatiu, des dels 0 fins al 120 anys), caldran dos anys de pràctiques al final de les quals s'avaluarà l'aptitud per a la docència.

El treball col·laboratiu, tant del professorat com de l'alumnat, serà la metodologia predominant. Des de ben petits, els nens i nenes aprendran a treballar en equip i, en arribar a certa edat, aquests equips estaran formats per estudiants de diferents centres, que realitzaran projectes de recerca tutoritzats per uns mestres que valoraran tant els resultats finals com els procediments utilitzats per aconseguir-los.

Com que els pares i les mares tindran més temps per estar amb els seus fills i seran conscients que la responsabilitat última de l'educació d'aquests és seva, els ensenyaran a menjar de forma saludable, els explicaran com cal circular per la via pública, els ajudaran a utilitzar els mitjans audiovisuals amb criteri... i d'aquesta manera l'escola es veurà alleugerida de moltes de les pressions i exigències que rebia deu anys abans.

Els equipaments escolars estaran dissenyats per treballar en equip i per facilitar l'ús dels mitjans tecnològics als estudiants i al professorat en qualsevol moment.

Les activitats d'aprenentatge seran molt diverses i encaminades a desenvolupar competències intel·lectuals de nivell superior des dels primers anys.

...

Em desperta d'aquest "somni" una intensa i benvinguda pluja. Potser és un auguri de què, realment, alguna cosa pot canviar!

escola2018
Jaume Illa
http://4ratlles.blogspot.com

Escuela 2018

noreply@blogger.com (educadorsblocaires) — Sun, 20 Apr 2008 16:32:00 +0000

Escuela 2018 es el título que un grupo de profesores ha puesto a una iniciativa que pretende recopilar propuestas concretas, positivas, personales, creativas y constructivas, sobre el modelo de educación que queremos para dentro de 10 años. Me ha encantado la idea, así que voy a aportar algo, aprovechando una retahíla de twittadas sin sentido de hace unas semanas, que ni yo mismo me creo en algunos casos. Así que venga, casi sin pensar...

1 - Dinero, mucho dinero
Mal empezamos; se pedían ideas concretas, originales, positivas, etc. y yo comienzo pidiendo dinero. Pero es que si no es así, a ver quién inventa luego nada; tampoco el panorama nos hace ser muy optimistas en esto: Zapatero no mete la educación como eje prioritario, carga el ministerio de educación con otras competencias, el Rey pide que los partidos se pongan de acuerdo en varias cosas entre las que no está la educación, etc.

2.- El papel de la innovación
En los últimos tiempos se ha intentado vender la idea, continuamente, de que los cambios educativos tendrían que pasar por la incorporación de procesos innovadores en las prácticas de los docentes. Pero poca gente nos ha recordado que la innovación, si no produce mejora, no es innovación; además, la innovación no sirve como modelo generalizable de funcionamiento. La innovación, nos guste o no, es elitista y como tal debe servir para la construcción de modelos generalizables; es decir, si eres capaz de innovar y producir mejora, entonces estupendo, pero si no habrá que ayudar a la puesta en marcha de procesos estructurales estandarizados.

3.- La autonomía de gestión y docente
Por supuesto pienso que la autonomía de los Centros Educativos o de la labor docente, es un elemento esencial que permite adecuar los procesos al contexto en el que se desarrolla la actividad. Lo que no se puede es extender ese potencial de gestión autónoma a todos los Centros y profesores, se sepa o no se sepa gestionar.
De otra forma, si un Centro no es capaz de desarrollar de manera autónoma un sistema de funcionamiento con un mínimo de coherencia organizativa y docente (haberlos haylos), entonces la administración debe contar con modelos de funcionamiento perfectamente desarrollados y protocolizados para ser aplicados, de manera obligatoria, cuando proceda.

4.- Los políticos sólo para gestionar recursos
Sin embargo, los desarrollos legislativos necesarios, los diseños, los planes, etc. deben estar en manos de un Comité Técnico Nacional, con sensibilidad autonómica e ideológica, pero sólo eso, "con sensibilidad". Además, este Comité debe contar con el mínimo de pedagogos posible; los pedagogos deben ser los que dirijan la puesta en práctica, pero no el diseño. En este país hace falta hablar mucho de metodología y es aquí, donde los pedagogos tienen mucho que aportar y muchísimo que enseñar.

5.- Localización de la atención (10000 habitantes, por ejemplo)
El seguimiento de las situaciones especiales de alumnos debe realizarse de forma integral, tenemos que dejar de hacer la guerra por nuestra cuenta todos los sectores que tienen algún tipo de responsabilidad sobre los menores. Tiene que existir, en un ámbito de influencia reducida, un órgano que centralice y coordine todas las actuaciones que se lleven a cabo en la órbita de determinados menores, con una base de datos única.
Así, docentes, policía local, juez, y servicios sociales no tendremos más remedio que entendernos de alguna manera y trabajar de forma conjunta en la solución de problemas.
Me encanta que haya jueces defendiendo exclusivamente a la mujer, me encanta que exista el Seprona cuidando el Medio Ambiente, me encanta que haya policías locales atendiendo el tráfico, etc. etc. Pero ¿quién contra se encarga en nuestro país de defender a los menores, cuando estamos presenciando cómo miles y miles de ellos están siendo condenados a ser presa de auténticas cárceles vitales?

6.- Infraestructuras
Está muy bien todo eso de las PDI, o de ordenadores en las aulas, o de poner en práctica multitud de programas o de poner comedores; pero digo yo que antes de todo eso tendremos que caber en los Centros, ¿o no?. Estoy convencido que en España hay multitud de Centros masificados, con ratios muy elevadas, con números altísimos de alumnos, sin lugares de esparcimiento apropiados, con tránsitos y desdobles muy limitados; y eso hace que sea muy difícil plantearse cualquier tipo de cambio o avance. Habría que plantearse como prioritaria la racionalización definitiva de los espacios escolares, con directrices claras y planificaciones inteligentes que no den lugar a la constante improvisación y parcheo que en muchos casos se presencia por no sé cuál movimiento migratorio o censal.

7.- Responsabilidad en la individualización
La individualización de la enseñanza tiene que pasar por el punto 5 anterior, asumiendo cada sector no sólo responsabilidades, sino capacidad de actuación o de promoverlas. Por ejemplo, si en un Centro se está observando la dejación que un alumno está sufriendo fuera del Centro, se tiene hilo directo con el juez para que, con informe orientativo, pueda promover actuaciones o diligencias oportunas. Ahora, se necesitan meses y millones de informes de sectores diversos para que una fiscalía de menores haga algo. Creo que la relación entre agentes tiene que ser directa y efectiva de cara a la solución de problemas o, lo que es mejor, a su prevención.

8.- Dignificación profesional
Hay que recuperar la dignificación de la profesión docente y, para ello, es necesario la dignificación previa de la institución. Por supuesto, al docente hay que atribuirle YA el carácter de autoridad administrativa y cuando alguien entre en un Centro Educativo tiene que traer bajo el brazo la idea que lo que allí ocurre necesita de su colaboración y ayuda. En la actualidad, en muchos casos, parece como si los únicos lugares donde uno tuviera derecho a insultar y pegar voces son los campos de fútbol y las escuelas.
Y para eso hace falta que la institución escolar ofrezca una imagen organizativa adecuada a los tiempos que vivimos, donde el trabajo codo con codo de manera colaborativa se respire por todas partes.

9.- Jornada laboral
32,5 horas de trabajo semanal en el Centro, pero ninguna de trabajo en casa. Es decir, la coordinación y el trabajo en equipo se impone administrativamente, pero se acabó el voluntarismo como único medio de avanzar. La formación quedaría encuadrada dentro de esa jornada laboral y el diseño de ésta tendría que contemplar no sólo los mecanismos para forzar el trabajo en grupo, en equipos los suficientemente pequeños como para garantizar resultados, sino espacios horarios donde se prepararía la docencia o donde se evaluaría al alumnado. Por supuesto, si luego se llega a la determinación que 32,5 horas no son suficientes, entonces habría que pensar en reforzar las plantillas y los espacios.

10.- Incentivos
Los polémicos incentivos económicos se tendrían que establecer no por la obtención de resultados sino por la capacidad de concretar cuestiones relacionadas con la organización didáctica o funcional de los Centros.

11.- Los Centros educativos al servicio del aula
Ahora ocurre justo al revés: lo que se desarrolla en las aulas gira en torno al Centro Educativo por medio de numerosos programas e inventos de concepción vertical. Si nos paramos a observar, la multitud de inventos que hoy en día ven la luz terminan por condicionar mucho lo que ocurre en las aulas. La administración, para intentar poner avances en cuestiones sociales como la paz, coeducación, educación vial, alcohol, etc. engrana la maquinaria de los Centros al servicio de programas y planes que terminan condicionando demasiado lo que ocurre en las aulas. Hay que invertir esto: lo que un Centro Educativo promulgue es muy importante socialmente, pero su principal función es estar al servicio de lo que ocurre en las aulas pues es ahí, al fin y al cabo, donde se produce lo importante, cuando tras nosotros cerramos la puerta de las mismas. Hay que volver a hablar mucho más del aula y un poco menos del Centro.

12.- Desarrollos curriculares
Hay que simplificar los desarrollos curriculares actuales. Los diseños nacionales, completados por los comunitarios y rematados por innumerables leyes, planes, transversalidad y derivados, han hecho a nuestras estructuras curriculares tan difíciles de digerir, que han puesto en bandeja la entrada en el juego de unas editoriales como únicas conocedoras de las mismas. El resultado ya lo conocemos plasmado en unos libros de textos que lo único que sirven es para recordarnos que no podemos prescindir de ellos.
Yo elaboraría una propuesta curricular completamente nueva centrada en un eje más simple:
Evaluación inicial - Objetivos - Actividades - Evaluación

Escuela 2018
--
Anibal de la Torre
http://www.adelat.org

COM M'AGRADARIA QUE FOS L'ESCOLA D'AQUÍ A 10 ANYS?

noreply@blogger.com (educadorsblocaires) — Mon, 14 Apr 2008 21:37:00 +0000

En un post del seu bloc, l'Anna em passa una Meme: pensar sobre quina escola m'agradaria per d'aquí a 10 anys, al 2018. Tot un repte!

D'entrada, pensar d'aquí a 10 anys...Com representar-me aquest temps mentalment? Com fer-me una idea de quant de temps representa en termes d'educació?

Per tenir una mica clar què poden representar 10 anys en el món de l'ensenyament faig un flashback i miro enrere 10 anys...Com era l'escola ara fa 10 anys?

El primer que em ve al cap és que parlàvem del "Departament d'Ensenyament"
A les escoles no feia massa temps que s'havien començat a introduir els ordinadors i encara anàvem mooolt despistats tots plegats, sense tenir massa clar què fer amb aquella nova eina (per a molts una màquina infernal).
Gràcies a déu hi va haver mestres que des del principi li van trobar el sentit i li van veure la utilitat i en la mesura de les seves possibilitats ho han anat transmetent a la resta.
Les escoles de Catalunya començaven a rebre alumnes nouvinguts d'arreu del món, sobretot d'Amèrica Llatina, Pakistà, Bangladesh i el Marroc.

I de l'escola d'ahir podríem passar a l'escola d'avui:

Avui parlem del "Departament d'Educació"
Avui la majoria d'escoles tenen algun alumne nouvingut, i n'hi ha que estan al 80 o 90 %.
Avui hi ha ordinadors a totes les escoles i totes tenen una pàgina web més o menys aconseguida. I fins i tot en algunes es treballen les Webquest, els Blocs... i tenim l'Edu 365 i molts més recursos a la xarxa, i hi ha més metres que hem incorporat tot això a la nostra tasca diària i a la dels alumnes.
Algunes escoles avui treballen la ràdio i d'entre elles n'hi ha que s'atreveixen a emetre ràdio en directe.
Tenim punts edu d'audiovisuals.

Ben segur que de l'escola d'ahir i de la d'avui podríem dir moltes més coses i fer una llista molt més llarga però aquest no és el tema que ens ocupa.

I ara ja si, sobre l'escola d'aquí 10 anys.

D'entrada se m'acudeixen dues coses, la primera, que no és tan llunyà el 2018 tot i que hi haurà una sèries de mestres que ja no estaran exercint el treball directe amb els nens (però que sempre poden ajudar a formar-nos i a millorar la feina als que encara estiguem al peu del canó), i la segona que hi haurà tota una fornada de mestres nous molts dels quals s'estan formant ara mateix. Així que el panorama d'entrada se m'acut que serà molt semblant a l'actual. Però, com diu l'Anna, d'aquí a 10 anys voldré l'escola que desitjo per ara, però amb les novetats incorporades que sorgeixin d'aquí a 10 anys.

I és en aquesta línia que proposo com voldria que fos l'escola del 2018.

M'agradaria una escola on el més habitual fos compartir la pràctica pedagògica i els coneixements tant amb els companys, els que estan treballant encara, com amb els que ho han deixat però que tenen el bagatge de tants i tants anys d'experiència i pràctica en el món de l'educació.
M'agradaria una escola on tothom confies en els seus alumnes, en les seves possibilitats, on s'estirés als alumnes cap amunt.
M'agradaria una escola on el sentit comú fos l'imperant, on els mestres no tinguéssim por a les crítiques o a les observacions d'altres companys de feina i on no ens sentíssim atacats quan ens equivoquem.
M'agradaria una escola on tant l'equip directiu com la resta del claustre compartíssim un projecte comú, un projecte que es basés en donar el millor de nosaltres i de la pràctica educativa als nostres alumnes i en esperar el millor dels nostres alumnes.
Una escola que tingués la confiança de la societat i en la que els mestres, els que estem treballant amb els alumnes, poguéssim decidir el què i el com treballem sense que ens vingués determinat o preestablert des de l'administració.
Una escola amb autonomia i llibertat per triar els propis mestres i els recursos que necessita.
Una escola que, treballant conjuntament amb les famílies, fes dels infants persones responsables i compromeses amb el present i amb el futur.
En definitiva una escola on tant els mestres com els alumnes hi treballéssim amb il·lusió i confiança en el que fem.

Núria escola 2018

Escuela 2018, dos visiones

noreply@blogger.com (educadorsblocaires) — Mon, 14 Apr 2008 18:24:00 +0000

Hay por ahí una propuesta para que los docentes imaginemos y expresemos nuestra idea de cómo será la escuela dentro de 10 años: escuela 2018.

Ahí va mi pequeña, particular e insignificante opinión dividida en dos secciones.

a) Cómo me gustaría que fuera.

Me gustaría que los colegios se estuvieran construyendo ya de otra forma a como se han construido siempre. Que contaran con unas aulas grandes, muy grandes, el doble de grandes de lo que son en la actualidad. Que tuvieran un pequeño auditorio teatro con capacidad suficiente en el que poder desarrollar actividades dramáticas, musicales. Con espacios suficientes para que psicólogos, logopedas, directores, secretarios, coordinadores pudieran realizar su trabajo con la suficiente comodidad. Con aire acondicionado para no pasar frío en invierno ni calor en los meses de mayo, junio, septiembre.

Me gustaría que el mobiliario y el equipamiento informático y audiovisual estuviera bien analizado, pensado y ajustado a las necesidades de los centros. Que un consejo asesor formado por maestros de distintas tipologías de centros evaluara y decidiera que es lo que hace falta y que es lo superfluo.

Me gustaría que el calendario escolar se ajustara a criterios didácticos y pedagógicos. Abrir el curso a mediados de septiembre, recortar las vacaciones de navidad empezando las clases el 2 de enero, poniendo una semana no lectiva a finales de marzo, eliminando el baile de vacaciones de semana santa, dejar sólo el viernes, sábado y domingo por aquello de la tradición y quitar el resto. Terminar el curso a final de junio. Habilitar en julio 15 días para que los maestros cierren el curso pasado y preparen el siguiente y otros 15 con cursos de formación y perfeccionamiento bien organizados y adecuados a los intereses que los mismos maestros señalarían. Vacaciones de verano, el mes de agosto.

Me gustaría que en cada colegio hubiera cinco maestros por cada cuatro cursos en primaria y tres maestros por cada dos en infantil. Sin contar a los especialistas necesarios. Que las ratios de infantil no pasaran de 20 y nunca de 25 en primaria. Que en cada centro hubiera un psicólogo de plantilla a horario completo, un logopeda idem de idem, un administrativo, un profesional de enfermería.

Me gustaría que el horario lectivo curricular se desarrollara de 9 a 14 horas, que hasta las 18 horas los niños pudieran estar en el centro si lo desean asistiendo a actividades no curriculares impartidas por personal preparado. Que el horario de los maestros fuera también hasta las 18 horas para poder realizar tareas de preparación, revisión, formación, atención a padres.

Me gustaría que la enseñanza primaria fuera eso primaria, que nos olvidáramos de que somos una etapa en el camino y nos propusiéramos que todos los niños salieran de nuestra escuela con una plena alfabetización funcional y un activo personal y emocional notable.

b) Como pienso que será.

Dentro de 10 años las escuelas abrirán a las 7 de la mañana y cerrarán a las 8 de la tarde. Los niños estarán dentro del recinto escolar un total de 13 horas, esa será su jornada laboral el 2018.

Habrá tres clases de personal atendiéndoles: los cuidadores entre las 7 y las 9, los maestros en horario docente y los monitores pagados por los padres para inútiles actividades extraescolares. Igual que ahora pero con más horas para los críos. Los maestros se marcharán a las 15 horas a su casa.

Los maestros del plan 67 y 71 se habrán jubilado todos, con lo que aquello de la vocación pasará a la historia y en los centros estarán trabajando multitud de maestros que lo serán porque no obtuvieron bastante nota en selectividad para estudiar informática, medicina o administración de empresas. Cada uno ira a su rollo, a su bola y el director tendrá que ser un vigilante administrativo y un delegado de la administración en el centro para hacer cumplir las horas, los horarios, las labores de tutoría, programación... Ahora también ya trabajan ese tipo de maestros, pero son minoría y las riendas las siguen llevando los del 67-71

Las aulas serán prácticamente idénticas a las de ahora, sus pupitres, su pizarra, su tiza, sus dibujos colgados en paredes desconchadas y despintadas. Esto es impepinable, no es ninguna visión esotérica. Los colegios que se están construyendo ahorita mismo son exactamente iguales que los que se construían hace 10 años: su patio, su comedor, sus aulas (más pequeñajas), sus despachitos, su sala de maestros...

Eso sí, los padres conseguirán que se coloquen unas cámaras en cada espacio docente para para que cualquier padre pueda verlo desde su trabajo y presentar sus reclamaciones a la administración si ve que su niño es reprendido u obligado a trabajar más de la cuenta - poquito- por parte del maestro.

Habrá ordenadores y pizarras digitales por todos los sitios, hasta en el último rincón del cole habrá algún que otro trasto de esos. Muchos de ellos se morirán de aburrimiento, se irán llenando de polvo y se quedarán obsoletos sin haber sido casi utilizados.

Algún maestro lo utilizará en su clase, de forma individual, a su manera y dispondrá de muchísimas más posibilidades que las que ahora contamos nosotros. De esto, como de la arquitectura de los centros, no tengo dudas. El alumno que tenga la suerte de estar en su grupo será un privilegiado, pero la mayoría de maestros no dedicaran ni un minuto más del reglamentario a preparar sus clases o elaborar sus materiales. Se seguirán usando libros de texto como los actuales y libretas y lápices.

Escola2018, Escuela2018, Ikastola2018

noreply@blogger.com (educadorsblocaires) — Sun, 13 Apr 2008 19:50:00 +0000

Tengo pendiente responder a un meme, a propósito de una iniciativa loable (ved). Se trata de definir las directrices de la escuela que queremos para dentro de 10 años. O lo que es lo mismo, responder a la pregunta: ¿Cómo quiero que sea la escuela en el 2018?

Sueña y propón. Así reza uno de los puntos. Éste es el esbozo de mi sueño:

1. AL LLEGAR. Quisiera levantarme y acudir a un centro limpio. Entrar en unas aulas limpias. Saber que año tras año reciben una mano de pintura, que no hay averías en la calefacción... El hábitat condiciona el desarrollo del individuo. ¿Por qué esta máxima no se cumple en el ámbito educativo?
Propongo que las administraciones separen en sus partidas económicas los gastos de mantenimiento (luz, calefacción...) de los de material educativo.
¿O alguno de vosotros ha visto grietas, cerraduras rotas... en las dependencias de las Delegaciones Educativas?
A falta de dinero, un parche: ¿Y si cada grupo-clase pinta su aula y se la hace suya? ¿Y si pedimos la colaboración de los padres?

2. CON LOS ALUMNOS. Quisiera trabajar en aulas-loft (la acuñación es mía, aunque no sé si es demasiado feliz). Acudir al encuentro de mis alumnos en espacios amplios y espaciosos en los que poder ubicar mesas de trabajo, armarios con material, una pequeña biblioteca, y en las que la presencia de los ordenadores no obstaculizara la relación entre los alumnos y el profesor. Yo no quiero pupitres con ordenadores, de veras que no. El "one to one", un ordenador por alumno, no me parece en sí mismo un avance. Mi sueño es trabajar con los alumnos por proyectos y usar las herramientas TIC como un apoyo necesario de nuestro trabajo.

3. CON LOS PROFESORES. Quisiera formar equipo con profesores de otras áreas con los cuales programar proyectos basados en las inteligencias múltiples. Y abrir las aulas al exterior. Acabar con la distinción entre actividades lectivas y extraescolares (¿Acaso las actividades extraescolares no son también lectivas?).
La estructura organizativa de los centros de secundaria prevé reuniones semanales de equipos docentes, pero son insuficientes. Deberían distinguirse las reuniones de programación de las de otros asuntos (disciplina...). Es parte de mi sueño, hablar de pedagogía más que de cuestiones burocráticas (expedientes, entrevistas...). Y una vez a la semana, valorar colectivamente el trabajo realizado, revisar los materiales, rediseñarlos si es preciso, programar nuevos proyectos... sin que esto suponga una carga horaria (pues muchos no están dispuestos a asumirla).

4. EN LA CALLE. Quisiera llegar a casa sabiendo que mis alumnos han aprendido a ser buenos ciudadanos. Personas con espíritu crítico, aptas para afrontar retos personales y también para trabajar en equipo.

Mi sueño educativo es también un sueño social. Quisiera un sociedad limpia, habitable y cívica.

escola2018

http://apiedeaula.blogspot.com/2008/04/escola2018-escuela2018-ikastola2018.html

Lourdes Domenech

La escuela en 2018: Penélope (un desvarío posible…)

noreply@blogger.com (educadorsblocaires) — Sun, 13 Apr 2008 17:17:00 +0000

"Insanity: doing the same thing over and over again and expecting different results." -Albert Einstein
Locura: hacer lo mismo una y otra vez esperando que los resultados sean distintos"

Penélope es una niña de 12 años que va a la escuela en 2018. Sus padres trabajan en el sector servicios, como casi todo el mundo en España ahora que la producción industrial se ha trasladado, prácticamente en su totalidad, a países asiáticos o africanos:

El capital principal de las empresas occidentales es el social o intelectual. El desarrollo tecnológico y científico es el principal "producto" a ofrecer en esta nueva sociedad global de la información y el conocimiento. Se habla de Inteligencia colectiva, de sociedad de la conversación (Los que cuentan, los que gritan, los que callan…), de ciudadanía digital.

Su madre es maestra, así que aún trabaja fuera de casa. Su padre, que pasa casi todas las horas del día frente a su laptop, es desarrollador informático y trabaja como freelance en modalidad de teletrabajo. Ambos, cuando no trabajan (en el caso de su padre las horas de trabajo son indistinguibles de las de formación, dado que realiza e-learning en múltiples aspectos en el mismo ordenador) estudian, siguen formándose, yendo, como ellos dicen, como Penélope, a distintos tipos de escuela.

Estudiar, seguir formándose, es algo imprescindible en el trabajo de los padres. Los nuevos valores económicos en la era de una tecnología sometida a la Ley exponencial de Moore que posibilita desarrollos científicos y culturales también exponenciales, requieren del desarrollo constante de todos los profesionales, desde el management hasta los que integran cualquier servicio técnico.

A veces hablan, chatean, se escriben u organizan videoconferencias con amigos, del trabajo, del mismo ámbito profesional, de los estudios, de las múltiples redes sociales (alguna comunes, otras sectoriales que se denominan a veces comunidades de práctica) en las que participan.

Como Penélope, tienen muchos amigos en el cole. Y muchos contactos, cuya relación es menos estrecha, a quienes nunca han visto y nunca verán pero con los que comparten conocimiento. Qué sabes y a quien conoces son valores fundamentales en esta época.

Se tardó un tiempo desde los orígenes genuínamente académicos de Internet y debido a múltiples intentos (militares, de comercialización) en entenderlo, pero ahora, en 2018, desde lo político y con la creación del ministerio de educación, tecnología e innovación (cómo no, los ministerios hasta lo cultural y lo social, la educación integra y desarrolla de forma prioritaria el uso de las nuevas tecnologías.

En el cole, todas las asignaturas incluyen formación en el medio tecnológico, como garantía de desarrollo intelectual y social en un futuro. Es una materia transversal, básica y común. Hace un tiempo ya que la escuela ha sido identificada como una de las fuentes principales de fuerza intelectual y cambio social, totalmente vinculada en esta época al dominio de las Tecnologías(Comentario a una presentación de Arina)

Para entender este cambio podemos pasar a la descripción de una clase para Penélope:

Es habitual, en la clase de la escuela pública a la que asiste, que el profesor (casi es costumbre llamarle tutor, dadas sus funciones de filtrado, crítica y coordinación del contenido) utilize una pizarra digital, conectada en red a los laptop de cada estudiante para dirigir o conducir los puntos sobre los que tratará la sesión:

Una vez realizada una breve introducción sobre los conceptos que los alumnos deberán entender, mediante una plataforma de gestión de contenidos con objetos de aprendizaje interoperables para la mayoría de los países occidentales, Mario, el tutor de primaria, inicia con los alumnos un viaje colaborativo y silencioso, en forma de crowdsourcing, hacia la obtención de información relevante sobre la materia de estudio.

Cada alumno, mediante un sistema de marcaje social colaborativo y público para todas las escuelas, "Edu.ca.li.ci.us", que detecta visitas a los mismos lugares y advierte de ello (2 estudiantes están visitando ahora este enlace, 2 en tu escuela lo han valorado de forma positiva, 23 lo han visitado durante la sesión, 4000 personas lo han valorado, en el mundo de forma positiva), debe buscar y redactar datos relevantes y conclusiones acerca del "viaje" que después relatarán a sus compañeros.

Mario parte de una visión constructivista de la realidad, mejor dicho, es consciente de que no existe una única realidad y acostumbra a destacar la importancia de valorar, no sólo los contenidos sinó el grado de consenso o popularidad acerca de cada uno de ellos según el sistema de puntuaciones del que hablamos. No se trata de fomentar el consenso sinó de informar, en el mayor grado posible, de la diversidad acerca de un mismo tema.

Enseñar a explotar volúmenes de información incluso contradictoria, fomentando, más allá del consenso, el pensamiento crítico y creativo en forma de nuevas propuestas que se incorporarán al corpus de conocimiento de la escuela y quien sabe si más allá de esta, es otra de sus importantes funciones.

Así, durante la fase de retorno de la información, cuando los participantes relatan el desarrollo de su experiencia,
Mario escucha y comenta las conclusiones de Penélope. Sus conclusiones siempre son distintas de las del resto (no le gustan las fuentes masivas) y suele aportar bastante creatividad a lo que relata, tema que Mario potencia y refleja en los resúmenes informativos acerca del trabajo de sus estudiantes, que publica periódicamente en su propio blog.

La función del educador cambia hacia la potenciación del talento individual y las habilidades de cada estudiante (21stcenturylearning). Personalizar la educación será la clave para ayudar a los estudiantes a superar los estándares.

Penélope y el resto de sus compañeros escriben, desde hace tiempo también, en un blog de aula en el que reflejan lo aprendido. Ella sabe que será posible para Jorge, su hermano menor, que siempre la avasalla con preguntas sobre lo habido y por haber, consultar en su momento el agregado colaborativo de blogs de los estudiantes (El Tinglado del futuro) al que tiene acceso de forma libre desde la red.

Explicar el funcionamiento de los blogs, como herramienta principal de desarrollo profesional futuro es una de las tareas de Mario (Internet es conversación, sin jerarquías más allá de la formación crítica, capaz de deslindar lo principal de lo accesorio, lo relevante de lo que no tiene importancia.)

Las herramientas, divididas principalmente en colaborativas o semánticas, sus usos dentro y fuera de la escuela, son un tema frecuente en el aula. Y no sólo por la aportación de Mario, que intenta estar siempre a la última en temas de innovación. Los alumnos, que continúan viviendo de forma complementaria en lo digital cuando salen de clase, presentan y proponen también su información sobre el amplio espectro de tecnologías o herramientas de construcción de conocimiento en la red.

Mario se encarga, como experto crítico formado en el tema, no sólo de valorar su utilidad de cara al conocimiento sinó también de contextualizar de forma ética y según valores democráticos y humanistas el uso de estas (Los padres de Penélope recuerdan aún las suspicacias que generaba internet cuando los medios masivos que aún existían, televisión, radio y demás se hacían eco de usos poco "éticos" de la red y muchos padres y escuelas, por desconocimiento, no eran capaces de explicar que cosas como Youtube son herramientas y como los martillos, no podían ser valoradas según su uso ocasional para dañar a otros seres humanos sinó en base a su potencial para construir, ya no edificios sinó conocimiento).

La colaboración se ha convertido en una herramienta fundamental (mediante herramientas antes llamadas 2.0), parte del curriculum y sujeta a evaluación. La habilidad de colaborar será fundamental en su futuro como estudiantes permanentes (Julie Linsdsey).

De hecho, incluso la evaluación se lleva a cabo mediante el sistema que propuso hace un tiempo Pablo, que gustó a todos y resultó en una adaptación de un clon de digg o menéame (agregador de noticias que permite la valoración o voto de los usuarios), "Evalúame", como herramienta de evaluación en la que todos votan los logros de todos. Incluso la propuesta de contenidos es vehiculizada en otros centros mediante este tipo de agregadores.

Mario les hace, también, no sólo consumidores sinó también creadores de contenido. Les enseña a trasladar sus conclusiones al blog o wiki del aula, que todos manejan y en el que publican. Cuando es navidad, por ejemplo, es el tema navideño el que impera y los padres pueden orgullosos comentar lo que Mario y algunos alumnos postean. Él y algunos alumnos periódicamente encargados del asunto, moderan los comentarios.

Hemos preguntado, antes de terminar a Mario, su tutor, cómo ve el rol que desarrolla. Y nos ha citado a Konrad Glogowski:

I wanted to show that teachers need to redefine themselves as individuals and not automatons that focus on outcomes and expectations. I am passionate about human rights. I spend a lot of my own time reading about human rights and human rights abuses around the world. What I do in my classroom, how I do it, and who I am as a teacher is based to a large extent on my passion for social justice.

Quiero mostrar que los profesores deben redefinirse como individuos y no autómatas cuyo foco son los resultados y las expectativas acerca de su trabajo. Soy un apasionado de los derechos humanos. Paso mucho tiempo leyendo sobre derechos humanos y abusos de los mismos en el mundo. Lo que hago en clase, cómo lo hago y quien soy como maestro se basa en gran medida en mi pasíon por la justicia social.

Su oficio es la pasión… y en base a esta mantiene lo que destaca como las dos cualidades más valorardas en esta época para el aprendizaje: la perseverancia y la curiosidad intelectual. Eso, que intenta potenciar día a día en sus alumnos, es lo que hará que Penélope, como sus padres, siga en el futuro formándose, participando en un concepto amplio del elearning, como ciudadana crítica. Quizás lo hará de forma independiente a las instituciones (Excelente presentación de George Siemens), al modo 3.0 de Aprendizaje. (Teemu Arina).

*Han sido muchas las fuentes consultadas para escribir este artículo. En uno de los casos y a partir de un comentario descubro una iniciativa en Australia en la que se consulta sobre el futuro (2020) de la educación y de muchos otros temas sociales en formato wiki.

Sería interesante crear algo parecido aqui. ¿No os parece?

*Este post sigue la iniciativa Escola 2018 en la que distintos bloggers plantean sus ideas entorno al "avance en 10 años de dos siglos, del XIX al XXI", tema arriegado pero posible.

Nota: Gracias a Dioni Nespral por darme la idea sobre el "formato" de este escrito, surgida de la lectura de un post en Business time blog, en forma de case brief, en este caso, futurista.

Escola2018
El caparazón

Dolors Reig Hernández.
Diseño-programación web
Consultora Nuevas tecnologías-Formación.

http://www.dreig.eu/caparazon
http://tallerdeblogs.com
http://aprendeme.org
http://www.blogtaller.com
http://cuenta-un-cuento.blogspot.com