Espaiclaudator

Bellesa

2009-11-16T02:56:50-08:00

Mireu i llegiu la bellesa, la mateixa vida:

http://josepmanel.wordpress.com/2009/11/16/dinar-2/
http://noves-flors.blogspot.com/2009/11/sestimava-el-fet-destimar.html

És fabulós tenir amics, que són genials, artistes humils en la forma d'enfrontar-se a la vida.

Estic ben orgullós d'allò que hi diuen i com ho diuen.
Tot el meu respecte i estima per ells.

Josep Lluís Abad i Bueno

Imprimir

Notícies gulturals

2009-11-15T06:30:35-08:00

I surten per la gola.

Biernes trese, Levante pàg. 67 parla sobre la narrativa del XXI premi de novel.la ciutat d'Alzira (pensava que hi havia boueros, motoristes fantasmes o no i gelats Avidesa), tres històries: novel.la negra, amor i immigració...

XV premi divulgació científica, aventura espacial, complexitat en l'evolució i nanotecnologia. A hores d'ara, els guanyadors/ores ja ho sabran... funciona així, són els Premis literaris, oi Calinca?

Em sap greu per la poesia, no se l'anomena; ara bé, igual va ser ahir que estava comatós, o bé segurament demà.

Per a la poesia sempre hi haurà un demà,(vullguen o no els mass media, en parlen o la silencien, isca en paper o com lleu tremolor d'uns bits), com a mínim 6 o 7 renglons... Perdó, volia dir 4, car els dos primers estan ocupats pel Nom del guanyador/a i el majestuós títol que ha de vendre. Com en les novel.les, de vegades, els/les editors/ores proposen canvis amb visc perquè així tinguen ganxo.

Batualolla quin merder s'ha montat al Parlament per la història del parany!
Us assegure que ja veig al presicamps i al portaluna sota la caseta de murta i fenassos, xiulant amb els reclams.

I per finir els finiments i fonaments, i exhaurir tanta Gultura, que no s'assabente el meu amic Alietes que se'ns pujarà per les parets. Ho deia amb raó (potser pecuniària, però també en un sentit més profund, íntim sense que "s'acoste al jo" o el semàfor s'encendrà), la pobra de la família!

Verge aquesta, trista i pura: deixeu-la als adolescents que la faran ma-dura!

Agrair la fotografia a A.Guandalini.

Josep Lluís Abad i Bueno

Imprimir

Nens del carrer

2009-11-12T15:00:01-08:00

Sóc poca cosa més que un dibuixant de paraules...
d'un dels meus inèdits.

NENS DEL CARRER

I

Cristalls siderúrgics i flamejants
us cisellen les mirades del cor,
mentre a les vostres mans l’enuig creix.
Nòmades amb passió de futur,
creadors en volcàniques terres,
sou la fugaç bellesa del silenci,
els
      acròbates
                      que moriu, puríssims
i exemplars, en el magma de la vida.

II

Amb la llum vostra
les pàl•lides dreceres se m’il•luminen
buit aquest jo meu i el seu melic
de tan intel•lectual i dodecafònic.
Ara parla la carn sola,
el desig abillat d’ocells exòtics,
la divina matèria esmicolada.
Als jardins frigis del crepuscle
titil•len, ara certament lliures,
nous somnis boreals i d’esperança.
Permeteu-me, un sol cop, de tocar-los…
Esdevenir creient al paradís
frondós,
             no fals de la paraula.

Dedicat als compis Alietes el del Corralet i Sa Excel·lència Tadeus de "Elpenjoll", perquè no perden la fe en la fauna humana.

Agrair la fotografia a sergiomedinaramon.

Ací la música de Pat Metheny i Anna Maria Jopek.

Josep Lluís Abad i Bueno

Imprimir

P+PF+PP no és = Poesia

2009-11-09T02:03:20-08:00

Vertaderament Poesia és l'única paraula que s'hauria d'utilitzar en majúscula, car el nostre vocabulari és contínuament vexat i menyspreat per una colla subhumana d'impresentables; a més a més, quina atzarosa coincidència: aquells qui mantenen la carxofa enfront les dents haurien de guardar silenci religiosament i eterna...

Pagues + Partits de Futbol + Partits Polítics no és = Poesia.

Si us plau, a qui se li acut aquesta comparació entre els diferents membres de l'equivalència? Això és de bojos!

Totes aquestes elucubracions vénen al cas perquè, per uns segons, he pensat en les meues veïnes Mercedes, Carmen i Teresa.
Cada matí, mentre ses Excel•lències de la Política i els Pobres jugadors de Futbol - quina pena em fan- tenen els comptes bancaris farcits de morralla literària (diners), elles s'aixequen i amb el silenci de la rosada s'encaminen cap al magatzem de taronges: abans, ja han hagut de deixar esmorçars i menjars preparats, les carteres del col•legi arrenglerades i lluentes, la cara adormida perfumada d'il•lusió...
Són les 6:30 i tenen 7 graus centígrads entortolligant-se dels peus cap al cor. Aquest treball desconeix els horaris, sempre dempeus, adobat amb els sorolls dels caixons de plàstic, de la cinta transportadora, els bouets, els camions... A 8 € l'hora i 10 € les especials.
Igualet, igualet que l'horari de becada trista d'alguns polítics amb tots els privilegis instaurats. I no parlem de la quasi vaga que volen fer els clubs de futbol per la mesura governamental d'apujar als futbolistes estrangers fins al 43 % la retenció no gens magra dels seus guanys. S'ha paralitzat perquè negociaran amb el Govern...

A 8 € l'hora i 10 € les especials; la mitjana és de 540 € mensuals tirant per alt: recordeu-ho futbolistes de cartó, politiquets de tres al quart...

Ja els donaria jo mantega -sense lidocaïna- als qui mantenen uns privilegis tan immorals!

Els morrals, encara s'atreveixen (lliga professional de futbol) a dir que si es prenen aquestes mesures Espanya perdrà prestigi.

Quina poca vergonya!

El que hauríem de fer, a banda de desenterrar tantes humiliacions històriques, és enterrar aquestes injustícies independentment de si hi ha o no crisi.

Plora amb ofecs roents la Poesia perduts els pètals bells de la Literatura... Elles, abillades amb els noms d'aire, representen llum innegociable en la foscor, la puresa de les fulles mortes, l'esperança que rodola al vent... Una primavera no executada.

Agrair la fotografia a Ziga-zaga.

Josep Lluís Abad i Bueno

Imprimir

Davant la porta del carrer de Marie

2009-11-03T15:26:57-08:00

Encetem ací el 133 joc literari a l'estil de Sota aquest racó és madur tot el món...

Si jo et dic que aquesta "música i jo" som ara el mateix... Quina descricpió en faries del meu estat? Vinga, intenta-ho i aproxima't.

Sabries dir de quina obra i músic parlem?

Pistes: música per a expressar emocions i els processos mentals dels personatges del drama. Però no només va ser capaç, amb el poder d'aquesta d'expressar la bogeria i la alienació, sinó també l'amor, la humanitat i el desig de la gent comuna per la dignitat, enfront de la brutalitat i l'abús...

Agrair la fotografia a Ignacio Abalos.

Josep Lluís Abad i Bueno

Imprimir

Alguna cosa més que la paraula

2009-11-15T06:28:34-08:00

T'escric per amor, perquè no m'he acostumat al color de les paraules i la llum em nega tota possibilitat d'esperança, avui. El món roda i roda indiferent, com letàrgic, i els mecanismes de la carn esdevenen foscos caus, enyorances d'un desig passat.

T'escric per amor, sí, per la grafia que conté el dolç secret amarg de les pedres que no parlen, per les mans obertes a l'absència i per la pluja trista que no veus.

Aquest amor senzill d'oli, pa i sal, estrany i aliè als parloteigs de cendra, convoca els vendavals d'un vocabulari nou, la complicitat de les anemones que dibuixes si somrius. I no fa cas dels lladres del foc, ni dels iconoclastes arreu del món.

T'escric per amor, decebut del mercadeig humà de la política i l'ostentació, decebut dels maniquís polits amb cervell de palla; t'escric perquè als teus ulls encara aguaiten fils d'un petit riu, el de la vida.

No t'emmiralles per les paraules de llauna d'aquesta púrria que patina amb l'èxit momentani. I si no em creus, desfés aquest jo si et cal, tritura'l sense compassió. Que ploguen roses roses dels teus núvols, pètals simplement d'amor, allò profund i que s'amaga...

Mira més enllà de la recta cal·ligrafia; potser hi trobaràs alguna cosa més que la paraula...

Agrair la fotografia a Zinger'Z.

Música Tis Autum de Chet Baker.

Josep Lluís Abad i Bueno

Imprimir

La compassió del cacic

2009-11-02T09:53:58-08:00

Discretament, com un arbre nu, ha tornat el cacic.
Els rius de la ràbia li han mullat els peus.
El sol li ha batejat de nou el rostre absent.
Quin origen no esdevindrà neguit a les palpentes
quan ha esdevingut fosc el cresol dels mots?
Llibertat és un pronom reflexiu en l'absurda sintaxi
humana.
Evoque els petits indrets del fred
i els solcs indestructibles en la pell del cacic,
la neu en la seua sang d'improvisada cirera,
i dic adéu a les hores de la por en un prec infinit.

Mai no direu que les muntanyes foren el refugi
de l'home del vent, ni que al llac vivien dinosaures.
Ara direu lentes coses que us fan dir, pensaments
i miratges que us fan pair com un ramat de bèsties.

Ha tornat i és ací entre nosaltres, i ho sabem,
però ningú no li diu el nom amb les mans buides.

Esperem mesquinament la seua compassió.

Marisol González Felip,

tot regirant papers perduts del 2000.

Agrair la fotografia a Cuellar.

Josep Lluís Abad i Bueno

Imprimir

Postal al Penjoll

2009-10-29T09:06:58-07:00

Comentari mimètic a Nostàlgies

He patit una renovació espiritual -perduda la meua fe- després de llegir el fantàstic article de l'esglèsia cal·linquista; ai si no fora per Sant Tadeus o per l'aigua beneïda de la "cisterna" del pare Aquil.les!

Pobre de mi, trist, solitari, al meu reialme gris; però la solitud no és eterna i ja era l'hora que m'arribès la resurrecció figurativa amb les dues valuosíssimes icones que m'han emocionat fins a la medul·la covard i religiosa.

Ara, a la meua capella privada, a l'altar de marbre roig per tota la sang vessada, al meu castell de reis cap per avall i armadures de metacrilat, en aquest llogaret crepuscular he penjat els vostres sants particulars de tanta emoció acumulada.

Jo, príncep de les milotxes, em sent consolat per la primera de les dues relíquies que m'heu regalat: aquesta primera icona dadaista, emet uns sentiments més que humans, uns sentiments que reculen fins a l'arrel dels Dryopithecus amagat al meu si.

Combinar un marilin depilat -que no Monroe- amb un German Shepherd Dog envoltat pel seu cor de papallones nocturnes celestials, això no és obra divina i que em perdone, un altre cop, el Totpoderós i Immaculat bisbe Tadeus.

Un esdeveniment així, un acte creador d'aquesta magna naturalesa, es mereix un reconeixement com cal -no podem permetre la indiferència- a la millora de l'espècie, al naixement d'una varietat genètica que pot donar una il·lusió als perdedors d'aquesta societat penjollaire o no.

A qui se li acut ser tan desagraït -maleïts siguen aquells que eviten la llengua i la pronúncia-, com per no fer ni un sol comentari, ni que siga de puntetes després de tot el temps emprat en fer una obra de caritat cal·linquista-.

No senyores, ni senyors, també cavalls i cavallers! Aquest descobriment no pot caure en terra erma. La nova fe ací expresada, el treball de l'artista penjollaire és una nova oportunitat per a les ànimes extremes, extraviades.

Aquest ambient quasi vampíric de la icona ha liquat, de nou, la meua sang; una fe que havia sotsobrat davant d'aquestes darreres religions mediocres de gomina polida i dura, amb corretja -Gürtel- canalera. Faig, per tant, de notari i agraïsc al sant, a l'heroi Aquil·les SIS ternes (18 persones) aquest aljub on he begut, miraculosament, l'aigua sagrada i visual que em retorna l'esperança.

Però si aquesta primera relíquia que penjarà al meu univers és sublim, la segona és superba. Aquest pecat capital hauré de practicar-lo, hauré d'ensinistrar-me per superar-me. Aquesta icona digna del fotògraf de Barry Lindon no pot fer més que induir-me al pecat extrem, al salvífic, per la qual cosa s'injectarà una nova flegma que renovarà les meues reials cèl·lules: blanc sobre negre, l'èxtasi que moltes bruixes haurien volgut practicar, la luxúria matèrica ben endins dels ulls, el pany metafòric per on s'inicia la nostra vida.

Tremole de pensar el sabor de magrana verge i móra sobre els meus llavis!

Calinca, si aprofites el text per a una propera obra de teatre, aviseu-me, i feu-me arribar aquesta vostra fe, Magnífica Excel·lència, Pura Bondat!

D'un reial i pecador mortal que no gosa besar ni els peus, ni les vostres mans, però sí, us reverencia.

Aquil·les, Ostres santedat!, m'hauríeu d'haver deixat sobre la taula un got d'aigua amb colorant de la vostra Cisterna.

Salutacions a Ximo, al teu article sobre l'origen lúdic de la literatura parles com els angelets, sí senyor. Tin en compte l'esforç de qui vol ser un digne alumne.

El príncep de les milotxes.

Josep Lluís Abad i Bueno

Imprimir

Quan tot és aire

2009-10-28T02:26:05-07:00

Efectivament tot és aire; me n'he adonat aquest cap de setmana; per voler augmentar la memòria física d'emmagatzematge del meu ordinador tot s'ha convertit en aire; malauradament no tenia còpia de tots els fitxers amb què treballava i he perdut documents valuossísims, inèdits, prestatgeries de música blanca; recorde vagament poemes que s'han esvaït per sempre... Però hi ha pèrdues molt més importants, més autèntiques per duríssimes, més vitals, diàries, i em sent, encara, afortunat.

Recorde que anys arrere em vaig subscriure al teu cor. Des d'aleshores et veig als celoberts dels núvols, en l'ombra perfecta del cos; i, en cada alenada, t'hi dedique oracions.

Així, senzill i tendre, de les teues paraules, el record:
- No mai te'n penediràs de la meua llum.

Agrair la fotografia al Mestre Memo Vasquez.

Josep Lluís Abad i Bueno

Imprimir

aigolotn - A - ntologia

2009-10-21T14:42:39-07:00

A través de les sucoses paraules intercanviades amb Elies Barberà, arran d'un poema escrit al seu interessant llibre Zoo, unes neurones meues extraviades dibuixaren sobre el paper el que es veu a l'altra banda de l'espill, una mena de resposta automàtica al seu text. Vaig restar tranquil i satisfet; es tractava de jugar amb les paraules.

Inicie avui, una nova secció que s'anomenarà Paraules en joc: la disposició espacial, semàntica i auditiva són les úniques regles del joc.
No cerqueu res més, no fregueu la susceptibilitat: tocar l'argila que, lleu, afaiçona l'univers poètic.

I em dic: experimentar paga la pena, però hi val tot?

ANTOLOGIA

els poetetes catalans fent versets, comptant decasíl·labs, sense parar, un neguit, com qui recompta morts, sonets, el tou dels dits brut de tinta, les manetes de talp. les jaquetes de llana, les ulleres de muntura metàl·lica, els poetetes catalans estremint-se sota el paraigua de llum del quinqué, encomanant-se devotament als clàssics, la tensió a les barres, l'estilogràfica, la tradició, ja se sap: la dolcesa de l'anus.

Elies Barberà

els poetetes valencians i l’escriptura. estiregassen mots furgant llur làtex postmodern. inseguretat. com descriure un pet o pensar l’aroma de la trista tinta del calamar, anisosil·làbics dibuixen als mocadors. els ulls guerxos, en samarreta. colls sagrats i apàtrides, conversos a la sinagoga de l’editorial. caps daurats, corcons en noves sitges de pols i capelletes. udoladors llepats per l’òfset, adoren l’ofimàtica. hiperrealistes del temps, creguts dominadors, iconoclastes. valencianets amb poética disfressa de lletres grises, no ho veieu? innovadors nascuts ben morts.

Josep Lluís Abad

En definitiva un joc per mirar-nos una mica en l'espill, per conéixer el personatge que habita el nostre jo desconegut, però es capgira, ol i camina per l'altra banda.

Amigues i amics que escriviu o llegiu, potser parle de tu, amb total seguretat de mi.

Música de fons, Camp de micos, de Mezzoforte.

Agrair la fotografia a GarVied.

Josep Lluís Abad i Bueno

Imprimir

Antropomorfisme de Jana, V: Un príncep estrany

2009-10-20T06:29:36-07:00

I/ Ha baixat de dalt, caigut als braços de la tristesa. Era estrany, un príncep perdut, així, lent, oblidat sobre el sofà.

He sortit de la cuina, del meu espai i m'he enroscat com una catifa, en silenci, als seus peus.
Després de dinar li estirava els pantalons, li mossegava les sabates amb desfici... L'he tret a passejar.
No ha dit res, fins i tot, després que hem arribat al tarongerar.

Ens hem gitat cap per amunt; sense obrir la boca mirava desfilar-se els núvols; jo callada al seu costat.

De cua d'ull, he vist l'ombra amarga d'un sospir; se li apagava la mirada:

- Fixa't Jana, nosaltres ací i fa unes hores, Joan Carles se'ns ha anat...

II/ No res més ha dit. Feia olor dels tarongers florits, d'un temps inusual, abans de la mort assegurada.

El cel tot blau i els núvols blancs li retien l'homenatge al llaurador que no existia.

Qui falcarà els horts suaus, qui empeltarà el contrallum del jorn en l'aranger bord i la llimera?

Qui somriurà a la tija dolça de la magreta?

Te n'has anat i ens has deixat sense les teues mans d'amor, l'engronsadora buida cada nit, la Terra en la foscúria!

L'he vist, camí del poble, cap cot, desconsolat, al pas del bronze mort, feixuc, dringadís d'unes campanes sense esperança...

En arribar, com sempre, el finestró obert i em diu:

- Jana, vigila tot aquest temps que se'ns escapa.

Sentia tot l'aldarull de l'església en la plaça. De sobte, han esclatat a l'illa del costat, coets de llum, els focs d'un lleu castell: era la mort que s'agafava de la mà d'un nou bateig...

En soterrar-lo, entre els planys i el record del creador i la vellesa del Cohèlet, quasi enfront de Jana, Rosa, la veïna, ens ha deixat la sentència vertadera:

- Josep, recorda't, tots els ulls no ploren el mateix dia...

Del príncep he pogut llegir: Amic, vés en pau.

A la memòria de Joan Carles, 53 anys.

Josep Lluís Abad i Bueno

Imprimir

Les meues dones, XVI

2009-10-18T08:53:03-07:00

Innocent, és encantadora i per femenina té la pell lila; en parlar d'ella, he vist treure, tots els rossinyols de les butxaques, als professors. També contes, simpatia, cintes enlairades de colors i respecte, silenci, banderes d'amor.

Sa casa és un bosc; cada matí, entre la molsa i mentre es refrega les lleganyes, ha de triar la roba d'una montanya russa, sense planxar. Malgrat els tons esmorteïts i petita com és -també els seus somnis-, tota ella brilla; quan es desdejuna no té ensaïmades, ni galletes, ni rossegons: mossega la vida dura i s'empassa el got de pobresa clara amb una gran harmonia. I si en la corol·la dels llavis la neu pura li deixa una marca, tot i que d'altres se'n riguen, el seu cor palpita de llunes i sols per als companys.

A la cova dels ulls, el seu esguard tanca l'aroma profunda de la tarongina.

Ella, tan neta i blanca pels corredors tristos de l'escola és milotxa que, amb els petits gestos m'enamora: no desapercebuda, és l'oasi d'on bec, paraula rere paraula, la fe per l'amor, l'intent d'aquest cel que, enfugit quan somriu, reconec immortal.

A Rebeca.

Agrair la fotografia a abre tus ojos.

Josep Lluís Abad i Bueno

Imprimir

On tot és aire, la meua web

2009-10-23T00:49:51-07:00

Apreciades/ats amigues/ics:

He estat uns dies treballant de valent; cercava pels calaixos de la memòria articles, publicacions i una mica de tot això que he anat escrivint al llarg dels dies d'aquesta fabulosa vida que m'han regalat.
M'he sorprés de paraules pensades i dites temps arrere, paraules quasi oblidades, paraules espill: en llegir-les removien el dibuix genètic de la meua persona.

Perquè al capdavall, no res s'oblida; tot resta inserit en les capses de magma boirós de les nostres cèl·lules.

Maria Teresa Cases m'ha teixit la màgia web, aquest altre llenguatge tan estrany anomenat "html"; ella ha tingut la paciència per corregir-me les errades, d'explicar-me el significat dels signes i dels símbols que obren nous horitzons, parcel·les d'una biografia inacabada. I per això el meu cor s'apropa al seu i bateguen parells, càlids, confiats; ella m'explicà les vocals d'aquest llenguatge, el ritme dels mots, els colors i la música oculta: la meua amiga i mestra de blaus.

Se m'havia oblidat en un primer moment, ara corregit, agrair les traduccions dels diferents Pòrtics a Patricio García, Dominique Laussac, Francisco de la Rubia i Jordi Peris. Una mica de la vostra sang, també flueix per ací.

Així doncs, us he penjat el meu esquelet vacil·lant, però abillat de nacre... al capdavall, uns mots perquè em conegueu millor.

Però ja ho diu el propi nom d'aquesta web: "On tot és aire"; en aquest lloc, tot és lleu, quasi invisible, misteriós...En aquestes paraules em trobareu, la pell de cristalls, però el cor intens; podreu acostar-vos a la meua fotografia, perquè és cert i no mai ho he dubtat que sóc el que escric i per tots vosaltres, amigues i amics lectors, n'estic ben orgullós.

A l'esquerra del blog podeu trobar també l'enllaç de la web; si necessiteu algun document per imprimir-lo, m'ho podeu demanar al meu correu.

Josep Lluís Abad i Bueno

Agrair la fotografia a Mario Martin.

Imprimir

Josep Lluís Abad i Bueno

Imprimir

No existeix l'oblit

2009-10-12T15:06:03-07:00

Apreciats amics i amigues: No penseu que estic de vacances, ni que m'he oblidat de tots vosaltres... Si us conte el secret no el creuríeu, però darrerament hi tinc més paraules per centímetre quadrat al cervell i la llengua, que a les gemmes dels dits. No em deixen tranquil, ni me les puc treure de damunt i... tot i que passe uns dies de vacances per ser les festes patronals de La Vall d'Uixó -el meu poble-, em falten hores perquè simplement estic finalitzant la construcció d'un nou castell d'aire per a vosaltres. Hi trobareu entre les pedres i milotxes humils, una mica del príncep que us acompanya... de l'home d'aire que cada dia -en aixecar-se- somriu humanament per ser digne de la vostra estima.

A reveure... aviat seré amb tots vosaltres.

Una abraçada.

El Príncep de les milotxes

Agrair la fotografia a N.F.

Josep Lluís Abad i Bueno

Imprimir

Manuel Vicent, Doctor Honoris Causa en Castelló

2009-10-09T05:09:55-07:00

Despús-ahir, dia 7 d'octubre, la Universitat Jaume I atorgà el Doctorat Honoris Causa a l'escriptor de La Vilavella, Manuel Vicent.

No mai havia assistit a un acte d'aquestes característiques que, per altra banda, patia d'un calc de cerimònia religiosa pels temps en què discorria l'acció. Però la solemnitat exigeix aquests tipus de rituals.

Si la meua oïda no està equivocada s'inaugurà el Paranimf de la Universitat per a la ocasió, però puc anar errat ja que no m'agrada demanar detalls que considere no són els importants.

El padrí i, per tant, defensor dels Doctorand fou el professor Francisco Fernández Beltrán que, amablement, ha penjat al seu blog la laudatio perquè puguem gaudir-la. Hi féu una descripció de la vida de Manuel a la llum de la seua obra; però remarcà que on realment ha despuntat i sobreeixit l'autor castellonenc és en la columna de 438 paraules dels diumenges, al periòdic El País.

Ara ens agradaria també disposar digitalment (existeix la literatura que no consumeix paper) de l'art que Manuel dibuixà en la conferència on plasmà la visió del món que sempre ha defés: una ironia culta lligada al descobriment que les coses importants en el nostre viure estan tocades de senzillesa.

Envoltat per estudiants, professors, amics i veïns, les seues paraules varen rebre un càlid acolliment: el to amable, crític i humà demostrà un cop més la seua particular Qualitat i Saviesa.

Per molts anys, Manuel...

Joan Vicent, encara no m'ha enviat cap foto de l'acte, però està perdonat...

Josep Lluís Abad i Bueno

Imprimir

Els colors de la cendra

2009-10-05T23:00:02-07:00

Va ser en el capvespre de dimarts que la fulla del patinador tallà i tallà plecs i més plecs profunds, grisencs, milers i milers de neurones. Esdevingueren com monticles d'arena en pluja fina.

L'home dels mil colors caigué rodolant per vessants erms, per forats espessos de foscor; tot eren pedres i cristalls de seca tristesa. Aquells búcars de records, les pintures del riure, les festes passades i les flors d'amor, lentament s'esvaïren.

Hores més tard, sol i davant del peix espasa que cuinava, pegat al davantal i palplantat enfront dels fums i oblits, plorà: ningú no el va veure.

Recompondre la seua vida? Impossible.

No va haver-hi cap consol.

Josep Lluís Abad i Bueno

Agrair la fotografia a elyuyu.

Imprimir

De com se m'enfugen els dimonis

2009-10-02T15:13:44-07:00

...al teu costat.

Amb la feina que tinc del treball i, camine espigolant una cosa per ací, llegint una altra per allà, esclafant-me neurones qualsevol perdut pensament...

Al capdavall, ressuscitar el temps és una forma alternativa de matar-lo.

Ara, quan plou, veig la impossibilitat de fotografiar l'article diari d'aquest blog; el tinc pillat des de fa mesos, potser siga el més curt que mai haja carburat; però la mort sap esperar, no s'impacienta, com allò que s'esvara pel cap.

De matí, he pujat al paradís amb ella: "la natura i la poesia són bons fàrmacs contra tota vanitat".

Em tornava les pinyes llançades, perquè volia jugar més i més voltes. L'he ignorada, però, de totes formes, me les retornava. Per la cua de l'ull li he vist els sentiments de cristall. No he tingut més remei que deixar-me caure en terra, sobre la fullareda fosca de les sureres: crepitava l'ànima del bosc.
Aleshores li he col·locat suaument la mà sobre la pell... Li treia, amb paciència, tots els serrets embolicats al cos.
Mentrestant, unísons els cors, hem fet nostres la llum dels núvols, un cel empetitit..

En perfecte cercle, ballava l'ocult ballarí del seu musell:

- Jana, Jana, com t'ho fas per ensumar aqueixa pau tan íntima que ens travessa de felicitat?

Josep Lluís Abad i Bueno

Imprimir

Cartes a La dona de la lluna nova, V

2009-10-01T15:07:46-07:00

Matinades de cristall verge descobertes per a tu...
Pels matins, corrent de pressa per acompanyar-me:
les orenetes xiulant el teu nom de neu.

Cels nocturns
no me l'allunyeu, que me l'estime massa...

Quan dorm,
                  un anell de pau
                                           envolta el meu cor:
                                                                          "la seua veu".

Després ella dorm.
                              Miralls de l'espai,
                                                            calleu.

Josep Lluís Abad i Bueno

Agrair la fotografia un altra avegada a SunnyMarry.

Imprimir

Canviant el món, de Nacho Strach

2009-09-30T13:59:47-07:00

Podríem llimar l'aspror d'alguns enunciats que no compartisc, però, a grosso modo, m'interessa el to general de la cançó; supose que alguna rima va forçada, com per exigències de la lletra o per no haver aprofundit més en l'elaboració, però llegiu, llegiu, o bé escolteu.
He recordat que al cotxe tenia el Cd En la brevedad de los días, de Nacho Strach... i arran de la darrera correspondència mantinguda amb l'amic i poeta Josep Porcar sobre la Revolta de la Poesia... us l'he penjada.

Cambiando El Mundo

Eh, Nacho, Nacho, qué pasa?,
sigues mirando ahí fuera no?,
si claro siempre, por qué?
Te gustaría cambiar esta realidad,
no sé darle algún sentido,
pues hazlo entonces tío,
tu eres el mago de la palabra,
el que hace de contar historias un arte,
por qué no cambias la realidad tío,
tu puedes cambiar el mundo, cambiar de rumbo, bien....

Vers 1: NACH SCRATCH

Que el toro estoque al matador,
que el preso encierre al guardián,
que el sultán deje su trono al patán,
que quede tuerto el don Juan,
que arda el hielo y que el fuego calme la sed,
que sólo vea el cielo y que en el juego se pueda perder,
que la única red que exista sea la del trapecista,
que sonría el pesimista, que exploten los terroristas,
que hable el mudo y que todos los charlatanes
tengan en la boca un nudo, que todo se vuelva crudo,
que el vagabundo visite el banco del parque
y que el banquero duerma en el banco del parque,
que solo sean de cerveza los tanques,
que el pez pesque al pescador,
que el tigre dome al domador,
que se guiñen los ojos y no para apuntar mejor,
que el emigrante maltrate al policía,
que de noche salga el sol y que de día
queden las calles vacías, que se rompan las cruces
y se abran las jaulas, que se eduque en la calle
y se cierren las aulas, que las pistolas y rifles
sólo disparen agua, que no exista la palabra guerrilla
en Nicaragua, que solo se diseñen modas y no drogas,
que María y que Juana puedan celebrar sus bodas,
que mañana sea ayer y que el tiempo se pare,
que en las montañas se nade y se camine en los mares,
que mueran los vividores que vivan los moribundos, de la N hasta la S

Chorus:
cambiando el mundo de la N hasta la S,
cambiando el mundo desde el cero al infinito,
cambiando el mundo desde mi mente a tu mente, cambiando el mundo(repeat)

Vers 2:
Que, que la televisión se prohiba
y el hachís se legalice,
que no pueda arrepentirme
de aquellas cosas que hice,
que el sur sea el norte y que el norte sea el sur,
que el cielo se transforme en gris
que la tierra se vuelva azul,
que se llore en los partos y se sonría
en los funerales, que la vida entre hormigón
y cristales no esté tan llena de males,
que los ricos y famosos sean pobres desesperados,
que crezcan los prados, que derrumben los helados,
que sólo venga al mundo aquel que quiera venir,
que yo pueda salir de este cuerpo en el que
me tocó vivir, que Africa sea tierra mágica
y no trágica, que rompan las esvásticas,
que lo diferente no provoque miedo,
que se digan mas te quieros que el amor gane al dinero,
que los niños recuerden y que jueguen los ancianos,
que los villanos sean héroes que los héroes sean villanos,
que no suenen sirenas, que no se escuchen penas,
que deje de fluir el rencor por nuestras venas,
que el negro sea blanco y que el macho sea gay,
que el indegente se convierta en el sultán de Brunei,
que aquel que pida una mano no reciba puños,
que se borren mis heridas, cicatrices y rasguños,
que Satán sea piadoso y que Cristo sea inmundo, desde el cero al infinito....

Chorus

(Nach Scratch) Escucha bien
la gente más viva y más sabia
es a la gente que menos tomamos
en cuenta, yo seguiré con mis
pies pegados al suelo aunque
siempre mirando al cielo,
intentando cambiar el mundo
con mis versos, con grandes
versos cargados de hip-hop hasta los huesos...

Chorus

Agrair la fotografia a mil.

Josep Lluís Abad i Bueno

Imprimir

Futur present, final

2009-09-27T23:30:29-07:00

S'acosta la nit, la fi del cicle de la vida; allò que fou cultura i treball, una identitat conquerida amb la lluita d'unes mans i una llengua, fa massa llunes que l'han ajusticiada. A un racó del temps, l'esperança plora...

Els polítics -quasi tots- són uns ratots que, amb la llarga cua de privilegis, es creuen imprescindibles, però mosseguen els qui són crítics. I fan vergonya als nens i nenes per les seues bromes tan vanes.
La religió és una tradició reciclada de despatx i traïda: retocs d'esteticienne l'han alienada; allunyada dels pobres d'esperit, pateix per mantenir l'estatus d'èpoques llunyanes.
La paraula ja no és nostra: perduda, prostituïda a posta, comprada i, a pes, venuda: quina serà i com la Revolta?

Amic, amb quin salm
cantarem contra el mur d'una pedrera?
Salivarem un fort amor sobre l'herba?
Poetitzarem la sal, la por, la llum, la sang?
I quin estel courà aquest fred del pa somiat?
Morirà en el part la lluita
per ser estèril aquesta llengua menyspreada?
Esdevindrà una vida nova?
Amb quines punxes travessarem de foc
el cel tan mot de la il·lusió?

Josep Lluís Abad i Bueno

Imprimir

Futur present

2009-09-26T17:31:08-07:00

DEL CAMP

Josep Lluís Abad i Bueno

Imprimir

Dos poemes per a una tardor meravellosa

2009-09-24T23:29:34-07:00

L'ULL DE LLUM

A José Àngel Valente, in memoriam

És difícil recompondre el món per anar posant sobre unha morte outra até atinxir o tempo que se vai polo ollo de luz da ponte.
Però és dolç l'esforç quan l'acompanya el silenci poderós del temps que la pedra amaga: sense ni un fil que destorbe el vol, sense ni un bri d'allò que diuen que diran des de la inútil remor de les coses.
I ens agrada sentir el fracàs i parlar-ne. No debades, vivim per mostrar el més gran dels tresors: les solituds que compartim, cada instant en què batega el verb, totes les músiques de l'aigua. O aquell immens desert on dormen gest i memòria.
Es difícil recompondre el món per anar posant sobre un mot l'altre fins atènyer la llum que ens il•lumina el temps sense moments, sense ni un sol record que el clivelle.

Del clam de Jasó (2002), Vicent Alonso,Barcelona.

UNA ALTRA MÚSICA DE LA TARDOR

A José Agustín Goytisolo.

Cauen les fulles corrugades
cobrint la terra amb una
crosta cruixent,
però l'antiga nafra,
que no supura ni fa gaire mal,
és inguarible.
Jo ara dormo:
deixa'm reposar
sota aquests arbres on s'enrosca l'heura.
Ni vell ni jove, com qui fa un atur
d'itinerant i escolta
la veu dels morts.

Vent d'aram (1976), Joan Vinyoli.

Agrair la fotografia a Iván Maigua.

Josep Lluís Abad i Bueno

Imprimir

Carta al meu enemic

2009-09-24T08:47:05-07:00

Estimat enemic:

No és paradoxal que inicie el to d'aquesta carta per a tu d'una forma tan propera; perquè et desconec i se'm fa estrany pensar la ingent quantitat d'energia que empraràs per tal d'odiar-me i ignorar-me: la indiferència és el càustic gas que esborrona la bellesa. Tampoc no són els motius de cap sincretisme religiós, ni cultural, els qui m'han dut a dirigir-te aquestes lletres. Jo també sóc humà.

Fins que despús-ahir Josema m'ho advertí, no havia caigut en una possibilitat com aquesta, el fet de tenir enemics, de pintar bocins de cel en gris. Príncep com sóc del meu país, m'he pres l'obligació d'alçar al vol milotxes per fuetejar tot tipus d'engrunes i tempestes: perquè m'estime les seues cues de colors, llurs moviments humils en trencar tanta desídia.

Jo pensava, de tan atabalats com anem, que la vida ja era prou complicada...Com per generar, voluntariosament, arrels d'enemistat en les geografies secretes del cor.

Perquè tu, què hi guanyes amb la sang negra, de cristalls?

Però sembla -fills torçuts i drets de dolces mares- que, al món, hi cabem tots, que certes actituds destructives ens aïllen i això comporta un enrariment físic, la presó invisible i poètica de les cèl•lules tristes.

Així doncs, tremole de pensar els gargots imaginaris que te n'hauràs fet -dibuixat- de la meua fesomia. Si els hi fas cas, et rosegarà l'enveja i esdevindràs un etern dubte als penya-segats del viure.

La qüestió és que no m'entra al cap aquesta desafecció i ignorància envers la meua persona; perquè tu, ni em coneixes, ni mai m'has dirigit la paraula i condueixes els teus judicis per allò que, o bé has escoltat o, superficialment, t'han dit.
Anys arrere vaig deixar escrit que "els poetes escrivim la vida per tal de creure'ns-la"; i aquest és el color d'aquesta carta de tardor, i l'esperança.

En aquest situació tan particular, la paraula no hauria de ser font de malentesos, tot contradient allò dit per Saint-Exupéry. Ans al contrari, podríem fer viatge abillats per una gramàtica molt més comunicativa, els complements de la qual remarcarien la teua llum oculta, passamaneria d'una brillant sintaxis.

T'assegure un enunciats sincopats, alternatius; uns enunciats que nodririen l'heura d'una amistat, alhora que desfarien les etiquetes prefixades, antigues, aqueixa pols estèril i la consegüent sequera.

A la teua pell, si vols, hauràs d'emprar l'aladre, adobs i mots... i humitejar l'amor, la veu; tan sols així desterraràs aquest engendre incongruent, la criatura morta que, per nàixer, t'ha deixat sobre les mans inconsistents unes fosques roses negres.

Sempre teu, el príncep de les milotxes...

Agrair la fotografia a I_-Jazz-_I.

Josep Lluís Abad i Bueno

Postdata: el meu fill Guillem, saxofonista professional, m'ha aconsellat aquesta peça d'electro-pop anomenada "Fet d'amor". No és cap ironia més; tan sols una forma diferent d'actualitzar el software dels sentiments.

De nou, una abraçada.

Imprimir

Estudiar l'enemic

2009-09-21T09:14:01-07:00

Josema diu que tothom té enemics, que la literatura no val per a res.
Professor d'història, Josema fa broma.
Josema parla per parlar, per encendre'm la llum; i, potser no fem literatura, però la matèria prima d'aquests passatemps són els gargots foscos que esdevindran sons en dibuixar-los, ni que siga al cervell.

Josema, el meu company de pensament.

Ell diposita una bossa de tela sobre la taula senzilla; remena el contingut i inicia, amb les paraules, un lleu discurs: el seu cap, ple d'escacs amb cavalls que galopen, ratifica:

- Jo he dit que tu tens enemics; no que tothom en té.

- Jo no en tinc, li dic.

- Això és impossible.

- A més no els conec; i, si els ignorem, són una realitat inexistent, siguen imaginaris o de fet. Emocions com la ira, la tristesa o l'enveja no arrelen si no vols. I me n'adone, a poc a poc, de les males vibracions: foraden ments. Així doncs, intente la hiperventilació compacta sense esdevenir un Gruyère.

- Ja veus quina prosa més barata!

- Ai amic, la quotidiana que, de tan verdadera, pessiga el viure fins que el mata!

L'amistat o la seua mancança i la literatura no poden desenvolupar-se a través d'un fet viscut, d'un assaig d'escriptura.

Si t'hi fixes, no són partides lògico-emotives d'una sola jugada.

-Josema, en una, escac i mat.

Ja veus com del no-res podem combinar paraules per despertar la literatura?

Josep Lluís Abad i Bueno

Imprimir

Cartes a La dona de la lluna nova, IV

2009-09-20T15:05:04-07:00

Camines sota els meus arcs imaginaris de roses encisant-te els peus la primavera. I els llocs per on passes agraeixen la teua ombra tèbia. Però com els ulls que tens no poden veure tot "aquest jardí tancat" obert a la mar, te'l pinte amb paraules que rodolen fins la teua boca...

I ara que llegeixes, perd-te en aquest paisatge de flors, somni despert del meu cap.

Dona, atura’t!, aquest espai tatuat de lletres tan íntimes és buit sense tu. Serà un moment molt curt, el necessari per pintar-me als llavis un dibuix: el teu encant.

Camines sota els meus arcs imaginaris de roses donant-me la mà.

Agrair la fotografia a Sunny Marry.

Josep Lluís Abad i Bueno

Imprimir