Dotze ballarins, encapçalats pel propi Miró, juguen amb el ritme i les emocions. Des del més primitiu de l'esser humà, des dels seus records, neix el ritme que es transforma en ritu, en tradició. La pulsació a través de la percussió es converteix en un batec col·lectiu que prepara, a través del moviment, el nostre cos per a la dansa. I d’aquesta manera dones i homes es troben i es comuniquen. Un muntatge que pretén fusionar danses i costums, on tots els homes són iguals independentment de la seva procedència. Un espectacle didàctic que fa que els nins i nines vegin els homes i dones iguals davant d’ells mateixos, sense prejudicis.

“Deixa’t dur, d’acord? Situa’t a prop del cor, en la cara més oculta. Ara pensa en l’amor. Aquell que fa bullir la sang. Aquell que obre una escletxa als teus peus. Aquell que anul·la la teva voluntat. Aquell que t’arrossega a la perdició. Què collons et passa? No és amor, l’has superat, has caigut més enllà. Els seus ulls negres t’han atrapat, el balanceig dels seus malucs, els pits agitats. Què té aquesta dona? És lliure, pura i salvatge. De ningú, ni tan sols teva. Mai. Carmen és el seu nom. Sempre.”

D'aquesta manera qüestionem la irrealitat en la que vivim al acceptar uns codis socials.

Submergit en un món de rangs, categories, ànsies d’ascendir i enveges, el protagonista viu tot sol en una ciutat inhòspita i freda. Un examen de la crisi de l’home modern, de l’home urbà, que no es resigna a esdevenir per sempre una peça insignificant de l’engranatge de la burocràcia. L’afany de superaració, la por a ser exclòs del món dels homes honestos, són ànsies tractades des d’una perspectiva irònica, com una mena de crueltat sense límits i de dissolució dels valors. Una barreja de realitat i de fantasia per mostrar el procés vital que experimenta el protagonista de l’obra en un text absolutament vigent, que es capbussa en l’essència humana, amb els seus contrastos i passions, i en què els temes de fons són eterns i universals, com ara l’amor, l’ambició, l’enveja, l’odi i la bogeria.

 

Una finca antiga de València, ubicada en primera línia de mar, està a punt de ser enderrocada. El propietari ha decidit treure’n tots els llogaters per poder vendre el solar a una empresa constructora que vol aixecar-hi apartaments d’alt nivell. La majoria de veïnats ja han partit però n’han quedat tres: una hostessa de vol amb vertigen, un executiu a l’atur i una rellotgera cabaretera. Per diferents motius, aquests tres “nàufrags” no han volgut o no han pogut anar-se’n, i junts intentaran salvar casa seva de l’especulació immobiliària entre renous de grues, traques i motors de Fórmula 1. En el transcurs de l’obra, a mesura que la situació es torna més desesperada, tots tres ens aniran mostrant els seus secrets, alhora que tramen les estratègies que els permetin romandre en el seu refugi, resistint les polítiques d’una ciutat que, definitivament, ha donat l’esquena als seus ciutadans.

Ara, l’actriu catalana Marta Marco dóna vida a Rachel amb aquest monòleg basat en les emocions i les reflexions d’aquesta víctima d’una guerra bruta, mitjançant el seu diari personal i els seus correus electrònics, convertits en espectacle teatral per Alan Rickman i Katherine Viner i traduïts pel dramaturg Borja Ruiz de Gondra. L’adaptació catalana ha anat a càrrec de la mateixa actriu, juntament amb Gerald-Patrick Fannon, sota la direcció de Mikel Gómez de Segura. Un muntatge que ens descobreix un ésser humà palpitant, que va molt més enllà de la seva figura controvertida.

El seu Palafrugell natal, Montaigne, l’Ateneu, els paisatges, la gastronomia, les dones o el tabac, són el rerefons d’unes descripcions acuradíssimes que ens arriben mitjançant les veus de tres actors, Ivan Benet i Joan Anguera, que interpreten el Josep Pla jove i l’adult, respectivament, juntament amb Montserrat Carulla, que es fica en la pell d’un personatge omniscient per interpretar la resta de protagonistes del dietari de l’autor. 

L’adaptació d’Ollé situa l’obra en una primera part en un pati de Palafrugell, i una segona part en una pensió de Barcelona. El muntatge, igual que el llibre, acaba dies abans que Josep Pla parteixi cap a París com a corresponsal de premsa.

La companyia proposa als espectadors ser testimonis de les diferents parts d’una celebració: la benvinguda, la presentació, la cerimònia, el convit i el fi de festa… un moment i un espai per compartir amb els espectadors-convidats la celebració de la unió entre dues, tres o més persones o el triomf de l’amor.

amor. 

La companyia Titzina Teatre, és a dir, Diego Lorca i Pako Merino, arriben a Eivissa amb aquest muntatge, el tercer de la seva trajectòria, que va suposar tot un èxit tant per al públic com per a la crítica a la Fira de Teatre de Manacor d’enguany. Una història, dirigida i interpretada pels dos fundadors de la companyia, en la qual diverses escenes i múltiples personatges se succeeixen de forma dinàmica i poètica, i amb un estil tragicòmic. Amb un text, un espai escènic i una il·luminació amb els quals es construeix una joguina perfecta i enlluernadora.

Després de guanyar diversos premis nacionals amb els treballs anteriors, amb més de 200 representacions, i després d’haver passat pels festivals de teatre més importants, Titzina torna a recórrer els escenaris del país amb aquesta història en què un empresari funerari, un home a la recerca de feina, un directiu d’un laboratori farmacèutic i un advocat barregen les seves vides sense que ells mateixos no siguin conscients del destí comú que els uneix. Quatre persones que s’enfronten a la mort des de punts de vista tan diversos com el d’una professió, una tragèdia o un acte irreversible de la vida.

Monòleg teatral en vers inclòs al volum 4 monòlegs en vers. Barcelona: Tipografia L'Avenç, 1901

Cel·la d'una casa de curació, assistida per germanes Paüles. Un llit en el qual jeu un home molt malalt. La Germana Pau (Àngels Gonyalons) s'ha d'ocupar d'ell. A poc a poc, descobrirem que la Germana Pau coneix l'home d'abans de fer-se monja. A partir d'aquí, l'actitud de la monja canvia radicalment i precipita la relació amb el pacient cap a un final inesperat.

Monòleg dramàtic en vers que és distingit als Jocs Florals d'Olot el 1898

Inclòs a La infanticida i altres textos. Barcelona: La Sal, 1984

Nela (Emma Vilarasau), la protagonista d'aquest monòleg dramàtic, és una jove camperola. Narra aquesta història des de la cel·la del manicomi, on l'han tancada després de matar la seva filla recent nascuda. La criatura és el fruit dels seus amors desenfrenats amb un jove de la burgesia catalana. Atemorida per si el pare s'assabenta de tal deshonra i compleix l'amenaça de degollar-la, la Nela escull aquest destí per a la seva filla.

El viatge que la perla 29 ha fet pel panorama teatral del nostre país ha estat en certa manera poc convencional. En tot cas ens agrada pensar-ho així. Des del nostre racó hem pogut anar creixent tranquil•lament, en equip, i amb convicció. Hem fet allò que hem volgut, a). posant-nos d’acord amb un públic creixent i fidel, i b). més o menys en etern conflicte, amb la realitat i allò que voldríem anomenar el “sistema teatral”. Un sistema teatral que estimem, perquè també és el nostre, i volem millorar. Durant aquests primers vuit anys de vida hem anat construint un equip de treball i un espai físic que ha sabut, creiem, generar un espai cultural dins aquest sistema del que parlàvem, i alhora un espai en l’imaginari col·lectiu. 

Dins la nostra llibertat hem pogut agafar els textos que més ens han agradat, i sense complexes hem pogut fer allò que hem volgut. Hem utilitzat els elements que ens han convingut per dir allò que volíem en cada moment. Durant els últims anys hem tingut la sort de poder passar per El Misantrop, Vània, Antígona, .... i Shakespeare, amb el Rei Lear. I Sakespeare és llibertat. Llibertat total, dins la faixa extraordinària dels seus versos, i les seves situacions. 

Ara, pensem, creiem, ens atrevim a pensar!, que podem fer un Hamlet. Fa por, i fa respecte, però al mateix temps ens fa una il·lusió boja. És com tornar a començar; mirar-ho tot diferent. Creiem que si esperem massa ja no serem prou joves per atrevir-nos, com ens ha passat amb el Lear, el Vània.... i al mateix temps comencem a tenir una edat que ens permet sentir-nos amb ganes de jugar amb Hamlet.

Per nosaltres és el moment. Estem preparats per la batalla, i en aquests moments recordem a Papasseit: Cada ferida, la sang d’un poema. (Papasseit hauria estat amic de Shakespeare i de Hamlet, ben segur. Res no és mesquí, ni cap hora és isarda!). El teatre no pot ser una cosa isarda, vetllada per gent poc generosa, torsimanys de l’alta cultura, salvatges o esquerps. El teatre ha d’estar fet amb ganes. Són els personatges que dubten, no els actors. Els actors ballen i canten, reciten, ploren, beuen cervesa i fan una festa davant dels espectadors. Tots contents perquè se senten lliures; gràcies a Shakespeare. Ens sentim més lliures, més homes, i tot és possible, i tot és meravellós; i quan no ho és, ho és per un moment, perquè: cada ferida és la sang d’un poema, d’una nova escena, d’un nou impuls.

Els esdeveniments es precipiten quan na Paulina, segrestada i torturada quan era jove per agents governamentals als qui mai no va veure la cara, sospita que l’home que el seu marit ha duit a casa seva va participar d’aquelles espantoses sessions. La seva parella es debatrà entre creure i donar suport a les sospites de la seva dona o defensar el seu nou estatus social assolit després del final de la dictadura. Per la seva banda, l’altre home farà tot el que pugui per negar les acusacions de Paulina, tractant de posar al descobert tot un seguit de contradiccions. Però ella s’anirà enfonsant a poc a poc en els records terribles que constantment sacsegen la seva ment.

Així, sota la direcció d’un altre pes pesant del teatre com és Ernesto Caballero, l’afamada Carmen Machi, entre d’altres, interpreta aquesta tortuga de Darwin, un arxiu vivent que ha sobreviscut a les principals fites d’aquell segle, com la Revolució Industrial, la Revolució d’Octubre, la I Guerra Mundial, l’ascens del nazisme, una altra Guerra Mundial, la Guerra Civil Espanyola, la Perestroika, la caiguda del mur de Berlín, 11 papes i 35 presidents nord-americans... Però, per altra banda, aquesta peculiar tortuga-dona també és un extraordinari cas d’estudi científic, disputada entre historiadors i metges per aprofitar l’ocasió de cobrir-se de fama i de glòria.

Pero ¿Quién era realmente Víctor Essenbach?. El arte de la fuga (Edición especial) nos invita a descubrirlo asistiendo a una Masterclass de este polémico y carismático músico.

Pararelamente, el director y el autor del espectáculo aprovecharán la función para hacer algunas revelaciones sobre la creación de la obra; revelaciones que influirán sobre la representación trayéndola hacia caminos insospechados.

El pianista Víctor Essenbach era capaç de provocar-te un somriure quan estaves trist o arrancar-te una llàgrima quan estaves content, tal era la força de les seues interpretacions.

Però qui era realment Víctor Essenbach?. L'art de la fuga (Edició especial) ens invita a descobrir-ho assistint a una Masterclass d'este polèmic i carismàtic músic.

Parara-lament, el director i l'autor de l'espectacle aprofitaran la funció per a fer algunes revelacions sobre la creació de l'obra; revelacions que influiran sobre la representació portant-la cap a camins insospitats.

Des de la Mallorca rural dels anys vint, fins a la Palma dels anys noranta, Maria? ens conta la història de tres generacions, padrina, mare i filla, repassant els fets històrics que durant aquests anys canviaren les vides i l’entorn dels mallorquins. Malalta d’Alzheimer, la padrina recorda el passat llunyà mentre que els seus records més immediats es deterioren per la malaltia. Un clam a la memòria i a la pròpia identitat, i alhora, un cant a l’amor entre generacions.

“Aquesta història va començar el dia en què em vaig témer que la memòria és un regal. Un regal que, dia a dia, ens permet acaramullar els records que ens defineixen. Un regal que ens fan quan arribem, però... què passa quan ens el prenen abans de partir?”, Marta Barceló.

Mater&Bellum és una experiència sonora inquietant. Mitjançant la impotència d’una mare, del seu amor i de les seves pors, viatjam fins a profunditats que ens semblaven alienes, on la maternitat i la guerra es miren, evidentment, sense entendre’s. Com explicar-li a una mare que el seu fill naixerà envoltat de misèria i de lluita? Com dir-li a una mare que el seu fill ha mort? Tot un seguit de reflexions sobre els horrors d’aquest món i el fet de ser mare; sobre la crueltat de la guerra, les matances entre pobles veïns i la injustícia.

Nit de Sant Joan es va estrenar el 4 de març de 1981 al Teatre Romea de Barcelona. Un text col·lectiu de Ricard Arilla, Joan Lluís Bozzo, Anna Briansó, Anna Rosa Cisquella, Montse Guallar, Miquel Periel, Berti Tovias i un conte de Miquel Obiols, amb música i cançons de Jaume Sisa, que va sorgir a través d’una sèrie d’exercicis d’improvisació i que va conformar un espectacle de revista amb continguts moderns per l’època.

Després de la temporada al Teatre Romea, l’espectacle va començar la gira. La traducció al castellà va tenir dues firmes de luxe. Jaime Gil de Biedma va traduir les cançons i Juan Marsé el text, fet que va augmentar el prestigi del musical i li va donar un segell de qualitat. L’espectacle va fer una gira per 97 poblacions d’Espanya, Itàlia i Alemania, amb 511 funcions, i es calcula que varen assistir-hi 320.000 espectadors. Un cant a la festa, al foc i a la innocència, des del respecte i l’admiració que va significar aquest espectacle per a molts dels espectadors que el varen veure en els anys 80.

Ara la història es repeteix i nosaltres podem formar part d'ella.

Amb aquest hilarant text escrit, com no podia ser d’altra manera, per un dels dramaturgs més àcids, anàrquics, intel·ligents i visionaris del segle XX, el premi Nobel de Literatura Dario Fo, juntament amb la seva companya Franca Rame; la companyia sevillana Producciones Imperdibles, sota la direcció de José María Roca i la interpretació de Belén Lario i Javier Castro, ens duen aquesta crua i mordaç reflexió sobre la vida en parella, el matrimoni i la família. Una cadena de situacions realment patètiques i angunioses, però que Fo i Rame presenten amb el seu gran, i pervers, sentit de l’humor.

I és que en aquest espectacle no haurem de mirar de trobar cap línia argumental, ni cap missatge ocult. No ens haurem de demanar, ”què haurà volgut dir amb això?”. No, perquè el que en Montaner hagi dit, és el que ha dit i prou!, sense més transcendència.

Tot un repte per aquest actor que, per primera vegada, escriu, interpreta i pràcticament autodirigeix el seu propi espectacle. Un experiment teatral que segurament, esperem, no serà el darrer.

La resignació és un sentiment que ha impregnat un munt de generacions de dones del món oriental i occidental, un punt en comú sobre el qual, el desig d'alliberament, ha ensopegat sovint amb la repressió constant de l'educació dels homes; de vegades, de les mateixes dones. La versió de la meua novel·la que presenta la Companyia Ferroviària d'Arts Escèniques, Silencis, és hereva d'aquesta voluntat de contraposar

la cultura oriental a l'occidental, de denunciar la violència que ha assetjat les dones en tots els racons

del planeta, però sobretot esdevé un punt de reflexió sobre el llast que la solitud i el silenci poden provocar

en l'ésser humà, siga quina siga la seua condició sexual o realitat en la que viu. Aquesta no és sols una obra

sobre víctimes i assassins, en Silencis he volgut plantejar la relativitat de la consideració de les conductes humanes.

Partint de dues atmosferes molt contrastades, el contacte de cossos humans i la seva integració, amb el contrast del ritme d’una ciutat i el distanciament que provoca entre aquests cossos. A l’espectacle ens centrem en com aquestes dues situacions afecten un grup de persones, la unió física i emocional que es crea entre ells o la desconnexió i l’aïllament personal, i fins a quin punt pot arribar la separació que sentim entre nosaltres vivint en un medi hostil, i la solitud que això implica. La seva intenció és la de fer reflexionar l’espectador sobre quin tipus d’entorn, i sobretot de societat, és el que l’envolta diàriament i quina reacció té davant d’això, agafant com a exemple el lloc on vivim, Mallorca, per mostrar imatges de total oposició. Els intèrprets seran els que experimentaran per uns moments aquests canvis que l’illa està vivint, i els espectadors en seran els testimonis.

L’Auditòrium de Palma ens duu aquesta proposta de la Companyia de Dansa del Teatre d’Alaró (abans companyia Puntiapart Dansteatre), fundada pel ballarí, coreògraf i director artístic Carlos Miró -pareix que ell i els seus col·laboradors s’han proposat no descansar, i ni tan sols aturar els motors, almenys durant aquesta temporada-, un muntatge inspirat en el clàssic universal de Tchaikovsky, El Trencanous, i adaptat a la música Hip Hop, adreçat al públic familiar i sobretot juvenil, que són els principals consumidors d’aquest estil musical. Trenca9s és un espectacle pensat per un estil de dansa moderna, que empra músiques contemporànies i electròniques i alterna les gravacions sonores amb sons en directe, substitueix el trencanous clàssic per una ràdio que simbolitza, en un món futur desolat per les guerres, la connexió amb la música, la qual tornarà de nou la il·lusió i l'esperança als seus habitants, i l’esperit de lluita per canviar la nostra realitat.

L’essència del relat ha estat respectada per Carlos Miró, amb la complicitat de David Navarro com a director teatral, José Roldán com a coreògraf i el compositor Julio de la Cruz, autor de la música original que farà ballar a un total de 25 artistes en directe a damunt l’escenari, convertint l’espectacle en una gran producció insòlita a les Illes Balears.

Seguint la mateixa fórmula encara en feren la funció dos anys més, amb actors professionals i fent representacions per les diverses barriades de Palma a la manera dels antics actes sacramentals itinerants. Però llavors sorgí una idea nova. Per què no representar-ho de la mateixa manera que es feia als pobles al passat? És a dir, amb els personatges representats pels mateixos ciutadans i les cares més conegudes de la localitat. I així es va fer. Un dematí de gener de 1988, als peus de la Seu, es va escenificar L’Adoració de Moyà protagonitzada per persones com Guillem d’Efak, Josep Maria Llompart, Sara Montiel o el mateix Nicolau Llaneras, i es convertí de manera immediata en una festa de la cultura i de la tradició mallorquines.

D’aquesta primera experiència teatral ençà, els rostres coneguts que han format part del repartiment han estat centenars. No seria elegant destacar-ne cap (Bernat Pujol ho té clar, ell no ho farà), però la veritat és que, uns millor i d’altres amb manco talent però molta gràcia i il·lusió, tots han aportat simpatia a un espectacle que avui és tan nostrat com moltes de les tradicions nadalenques de cada any. 

Enguany, a més a més, i per celebrar l’efemèride d’un quart de segle, s’ha fet una exposició commemorativa a l’espai municipal de ses Voltes, que és allà on es representa l’Adoració habitualment. Una mostra que recull cartells, fotografies, retalls de premsa i vestuari d’anys passats i que serveix, alhora, d’homenatge i de reconeixement a tots els que han participat en aquesta iniciativa que començà com a una experiència teatral agosarada i que ha esdevingut un tradició cultural i popular imprescindible.

Tot i que la filosofia d’apostar per la llengua catalana es manté intacta a l’esperit de la fira, gràcies a diferents convenis del Govern de les Illes amb diferents comunitats espanyoles, es podran veure també alguns muntatges procedents d’Aragó (3) i de Castella-Lleó (2). La resta procedeixen de territoris de parla catalana: 25 de Mallorca, 2 d’Eivissa, un de Menorca, 10 de Catalunya i 3 del País Valencià.

A més a més, i com sempre s’ha fet, es duran a terme diferents activitats complementàries, com ara les jornades de bibliotecaris o el lliurament dels premis Bòtil de teatre i literatura i dels Guillem d’Efak de texts teatrals. Quarta i setena edició respectivament.

De fet, dins la programació teatral de la fira podran veure’s la guanyadora del Bòtil d’enguany “Assajant Albertí” de La Clota Teatre (Menorca) i “3001, una odissea molt especial”, que, dirigit per Luca Bonadei, és el muntatge del text guanyador del Guillem d’Efak de la passada edició. 

Però no són aquestes les úniques funcions destacades, ja que durant la intensa setmana de fira es podran veure “Palabras de caramelo”, de María Parrato (Premi del Públic al Feten 2008), “Joan sense por” d’Egos petit (Premi del públic d’Igualada), el “Mono sapiens” de L’home dibuixat, responsables de la fascinant “Pedra a pedra”, que l’any passat encisà tothom a Vilafranca, o “Un dia, una hora” dels aragonesos Viridiana. Una obra que porta ja tres o quatre anys rodant amb èxit per tota la geografia espanyola.

Enguany, a més dels escenaris habituals del teatre, els envelats, l’Estanc vell i gairebé tots els carrers de la fira, s’ha afegit a la festa la Carpa del Circ Bover, que no tan sols albergarà els seus espectacles, sinó també altres de programats a la mostra.

La cita és obligada. Hi haurà cercaviles, titelles, pallassos, dansa, màgia i tota mena de gèneres teatrals de text. Ningú no hi pot faltar. Ni grans ni petits.

Més informació a www.saxerxa.org

Un temps després tenia escrita La partida. I ara què? Doncs s’havia de completar el repartiment. I fou així com arribà Pep Duran i, finalment, Jordi Cumellas, actor català establert darrerament a Mallorca (Ubú rei; Melodies de brouvell; Mot a mot; Cel•la 8), però que no deixa de banda els escenaris de cap de les dues ribes i que decidí acudir a un càsting convocat a Barcelona per a l’ocasió. La química fou instantània i l’entesa, absoluta. Tant que no només l’agafaren com a actor, sinó que passà a formar part de la companyia acabada d’estrenar. De fet, és ell mateix qui ens narra aquesta història, el resultat de la qual arriba a l’escenari del Teatre Principal de Palma aquest mes de gener. I no acaben aquí les peculiaritats del muntatge, perquè la funció, que es representarà quatre dies, es farà en castellà i en català de forma alterna. Versions que han canviat amb la traducció més enllà de l’idioma, segons ens comenta l’actor. 

Aquesta comèdia social, que té molt de melodramàtica i de crònica generacional, va ser tota una sorpresa a la Mostra de Teatre de Barcelona de fa dos anys. Contra tot pronòstic, va guanyar el Premi Especial del Jurat i el Premi Votació Popular al Millor Espectacle. A més a més, l’obra fou candidata al millor espectacle en la categoria oficial i Cumellas, a millor actor. Tota una sorpresa fins i tot per als seus artífexs, que ni en els pronòstics més optimistes no s’haurien pogut imaginar uns resultats tan satisfactoris. I és que, després d’això, amb un espectacle gairebé sense pressupost, escrit i dirigit per un debutant i sense contactes de cap mena al mercat, foren contractats per fer temporada a Madrid (dos mesos i mig al Teatro Arenal, substituint els Animalario a la cartellera). I ara, a més de venir a Mallorca, tenen tancada una gira per València, han fet contactes a Andalusia, i un italià n’ha aconseguit els drets per muntar l’obra a Roma. I és que si això no fos Espanya, ben bé podríem parlar del somni americà.

La partida parla i mira de retratar, amb ironia però amb força versemblança, aquelles amistats de la infantesa que es perpetuen amb el pas dels anys i no s’entén ben bé per què, ja que els nexes i els punts en comú entre els amics són gairebé un misteri. 

Així, un transportista (Jordi Cumellas), un  doctorat en belles arts que encara viu amb la mare i no es decideix a fer l’ou (Jorge Sanz Cabrera) i un nou-ric que ha fet negocis immobiliaris (Pep Duran) es reuneixen un cop al mes per jugar a pòquer i parlar del no-res. I és aquesta l’excusa perfecta per analitzar no tan sols la vida dels personatges, sinó per fer un retrat generacional i íntim amb el qual es pot identificar una bona part del públic. Uns plantejaments molt eficaços, ens comenta Cumellas, perquè “la gent es pixa, fins i tot quan toquem els temes més delicats i ens endinsem en qüestions no del tot divertides. Suposo que el text té la virtut de ser còmic i a la vegada tocar la fibra de la gent”.

“No volem fermar-nos a cap estil concret. Qualsevol forma de comunicar-nos mitjançant la dansa ens interessa. De fet, nosaltres també som actors, el que passa és que fem servir el cos i no la veu com a eina d’expressió”, explica Gavin. És per això, aclareix, que “intentem que la dansa narrativa sigui la nostra senya d’identitat”.

Per al nou espectacle, la companyia compta amb sis ballarins professionals i quatre aprenents, que són alumnes de l’escola Pasodós. “El repte és que no es noti la diferència d’experiència, que el nivell dels aprenents estigui a l’alçada, de manera que l’obra tingui qualitat i sigui alhora un exercici d’aprenentatge molt exigent per als alumnes”, assenyala Laura, que a més de coreògrafa és també una de les ballarines.

La resta dels intèrprets són: Hugo Fanari, Francesc Fernández, Crisaide Mendes, Olga Mora i Sílvia Riutort (ballarins professionals); i Olaya Alfonso, Caterina Barceló, Carmen Llompart i Maria del Mar Tugores (aprenents).

Illes, segons definició dels seus autors, “és una muntanya russa d’emocions. Un exercici molt intens i molt dinàmic, que per una banda és introspectiu, ja que reflexiona sobre les nostres sensacions més íntimes, i al mateix temps cerca la complicitat de l’espectador, perquè de tan íntima que és la història esdevé universal”. És per aquest motiu que, sense fer concessions al consum fàcil ni oblidar els valors artístics qualitatius que sempre han caracteritzat els treballs de Pasodós, els seus autors estan convençuts que Illes és un espectacle per a tots els públics. Per als entesos en dansa i per aquells que prenen contacte per primer cop. 

Però no ha estat possible. Segons comentaren des del Govern, surt massa cara la cerimònia, per gastar-se tants diners en només un vespre. I més encara en temps de crisi. Que suposa una certa promoció per a nosaltres i a més amb aquesta etiqueta “cultural”, que sempre és interessant? Sí, però... poc. La darrera gala la va retransmetre la segona de Televisió Espanyola sense gaire promoció i em sembla que sense un “share” gaire potent, tampoc. És cert que, en general, les cerimònies de lliuraments de premis solen ser avorrides. Però els Goya són encara més avorrits.  

Com que el teatre sempre està en crisi (això contesten els professionals del gremi quan els periodistes debutants els pregunten), la crisi d’ara (aquesta, econòmica) no resulta cap novetat. Em fa gràcia: coincidint amb el Dia Mundial del Teatre d’enguany, un noticiari (em sembla que de la televisió estatal) feia públic que, a Madrid, va tanta gent al teatre com al futbol. Aleshores, per què es dediquen hores i hores i hores al futbol, i pràcticament res al teatre? Per què un terç de l’informatiu, en horaris estel·lars, se’l mengen els esports, i en canvi l’únic programa sobre arts escèniques de Televisió Espanyola sovint es posa en antena a la una de la matinada?

Personalment, encara que jo era partidari encès de portar els Max a les Balears, crec que el Govern va fer ben fet. Els Max són glòria d’un dia i cal establir prioritats. Probablement la feina de formigueta, per exemple a les fires de Tàrrega o d'Osca, edició rere edició, resulta molt més valuosa.

Amb Tanaka i Ohno, Corchero va començar l’aprenentatge pràctic de la dansa butoh, un gènere que va néixer al Japó després de la segona Guerra Mundial “com a lluita contra tot allò establert a l'àmbit escènic”, apuntà. “Cercaven trencar mostrant la bellesa de la lletgesa” o, el que pot ser el mateix: “cercar la llum dins el cantó fosc de l’ésser humà”. El que en els seus orígens va néixer per molestar el públic i que aquest gaudís de la molèstia, amb el pas dels anys ha adquirit una estètica i un estil establerts. “La lluita ha desaparegut”, assenyalà Corchero. Moviments estranys, cossos nus i pintats de blanc. Aquesta és la definició populista de la dansa butoh. Però escoltant i gaudint de les coreografies de Corchero, el públic s’adona que el terme va molt més enllà. A les seves coreografies el cos és essència, moviments carregats de sensacions que transporten l’espectador a diferents estats emocionals. Només sé que no sé res. Això va dir Sòcrates, però s’ho aplica Corchero. “Cada dia he de repetir el que Tanaka em va ensenyar amb disciplina per adonar-me que no sé res”, diu el ballarí, que dia a dia treballa per cercar un cos el més pur possible. “Necessito tenir un cos i una ment forts per transmetre al públic allò que vull que els arribi i no el que realment sento”, afegí.

Entrenament i entrega al més pur estil “sang, suor i llàgrimes” és el que ha demanat Corchero a la desena de membres de l’AAAPIB, que han seguit el seu curs de body weather, la filosofia creada per Tanaka. El curs de Corchero inclou una part física, de desenvolupament d’ossos i músculs important, i la relació d’aquesta amb la ment a través d’un treball profund de percepció, escolta, manipulacions i relació amb la parella. “S’ha d’aprendre a tenir un control absolut del cos”, explicà Corchero que, amb l’objectiu de tornar cada dia a l’origen, realitza els mateixos exercicis que demana als seus alumnes. “Quan no pugui tornar a l’origen deixaré de ballar”, sentencià.

Després d’aquesta estada didàctica a Mallorca, Corchero continua endavant amb els seus projectes. Al capdavant de la companyia Raravis, Corchero s’endinsa en el seu món minimalista, sense ornamentació, amb una acurada llum i amb tempos molt tranquils. Un món “similar al de Mal Pelo del mallorquí Pep Ramis i Maria Muñoz, però menys barroc”, assegurà.

Repassant la vida i la obra de l’autor, que abandonà la literatura, fou traficant d’esclaus a Abissínia, li amputaren una cama i morí de càncer amb 37 anys, Fullana i Carme Planells (coautora del text) trobaren la font d’inspiració perfecta per ordir un espectacle construït sobre l’ambigüitat del personatge i l’alternança de gèneres, de manera que els hi permeté oscil·lar del drama a la comèdia o del musical a la tragèdia amb absoluta naturalitat, fent de l’eclecticisme la més destacada de les característiques d’aquesta inclassificable funció.

No es tracta de fer cap versió d’una obra de Rimbaud. Això sí que ho volen deixar ben clar. Els dos personatges narradors, interpretats per Caterina Alorda (Ofèlia) i Joan Bauçà (Natàs, transfiguració de Satan), són com a esperits nascuts de l’autor, segons pròpia definició, però no formen part de cap creació concreta de l’autor, no expliquen cap de les seves històries ni reciten cap dels seus poemes. Tot i que les referències a l’imaginari del poeta són continues.

De fet, l’espectacle començarà amb la mort i retrocedirà en la narració cap a la infantesa de l’autor. I ho farà de forma tan lliure com caòtica. Amb música en directe interpretada per Agustí Aguiló i cançons cantades pels mateixos actors, que segons assegura Fullana sorprendran tothom. “No volíem cantants professionals, perquè el cabaret és així. No és la lírica el més important, sinó el conjunt de l’espectacle. I amb Joan i Caterina hem trobat un equilibri perfecte. Ell té molta experiència en aquest terreny i se sent molt còmode, i ella és potser l’actriu més solvent i versàtil del teatre balear, i amb aquest treball demostrarà que és capaç de tot allò que es proposa”. Així de convincent es mostrava el director a una de les sessions preparatòries de la funció, i el que podem dir nosaltres, des de la nostra perspectiva de testimonis, és que quan a un assaig els actors i el director no aturen de riure i s’ho passen d’allò més bé, la cosa té bona pinta, perquè no es pot transmetre allò que no se sent o que no existeix. Ells s’ho creuen, i se’ls nota entusiasmats amb la idea de mostrar-nos-ho. 

La resta de l’equip responsable d’aquest No te’n riguis de Rimbaud són el músic Miquel Àngel Aguiló, Joan Melià, que juntament amb Carme Planells ha estat l’autor de les lletres de les cançons (llevat d’algun poema musicat), i Jordi Banal, responsable de l’escenografia. 

Aquest nou espectacle d’Iguana, que s’estrenarà al Teatre del Mar aquest més de gener, vol assolir el difícil repte de satisfer a un públic més intel·lectual, que vol trobar i gaudir de la força poètica de Rimbaud, i també a un espectador que només cerca l’entreteniment més lleuger i divertit. Una dualitat mala d’aconseguir. Però quan més gran és el desafiament, més s’aguditza l’enginy. Ja frisem de veure els resultats.