Fondue d'Idees

Comiat

2010-01-26T01:28:00.003+01:00

I sip, definitivament poso fi a la meva aportació a la fondue d'idees. I sip, ja he complert amb tot el protocol que es demana: he tapat els rellotges, he organitzat un espectacle molt lluit de focs artificials, he fet sonar les trompes i els violins i finalment, he embotellat tots els posts i els he deixat a la deriva. Esperem que trobin pescadors benèvols o camins que no portin a Roma (després de dos anys i mig estudiant Història de l'Art, alguns dies tendeixes a pensar que coneixes més aquesta ciutat que la teva...).

M'agradaria posar-me sentimental i fer un breu repàs de les coses que m'emporto d'aquest blog però em sembla que per ara, em reprimiré.

I com que més que un punt i final és un punt i seguit, tothom que vulgui seguir llegint-me em trobareu al blog cosí-germà Paleta d'idees:

www.paletadidees.blogspot.com

Thinking about you

2010-01-25T09:32:00.002+01:00

No puc deixar d'escoltar-la!

El videoclip és molt wai però no l'he pogut penjar...tot i que diria que ja l'he penjat alguna vegada...aixxx

Mandurina

2010-01-15T17:25:00.001+01:00

Urbanisme i sociologia?

2010-01-15T15:38:00.004+01:00

A l'assignatura d'urbanisme, el professor solia insistir en el fet que cal ser crítics amb les actuacions urbanístiques del moment que s'estan fent a la nostra ciutat o al nostre poble. L'article que ens va fer escriure m'ha quedat molt tòpic però he pensat que en el blog podria despertar alguna opinió crítica com en l'article del nazisme.

L'urbanisme és un dels elements que forma la vida social. La forma urbana condiciona d'una manera o d'una altra les relacions entre els ciutadans tot i que no és la més determinant. L'article que il·lustra aquest fet és el d'Oriol Bohigas “Menys urbanisme i més sociologia”. Amb aquest text, l'autor, un dels arquitectes catalans més importants del nostre temps, posa sobre la taula un dels problemes actuals de Barcelona: la regeneració d'espais no és garantia d'una reforma social. I l'exemple més significatiu és el del barri del Raval, en el qual totes les planificacions urbanes per a dignificar el barri no han minorat la situació de manera notable de pobresa i conflictivitat en la que es veuen immersos la majoria dels seus habitants. El problema del Quart Món és un tema clau del qual cal reflexionar llargament i buscar solucions que no corresponen al camp de l'urbanisme.
Aquest panorama es pot relacionar amb l'altre article de Lluís Sierra titulat “Oasis olvidados”. En ell, s'expliquen els projectes irresolts de netejar punts de la ciutat de manera aïllada com ara les places. I dic, irresolts perquè tot el que envolta aquests espais no permet una millora, sinó un emmascarament ple d'escletxes de la realitat. Posar un hotel de cinc estrelles en un dels barris més pobres de Barcelona està fora de lloc, ja que no se'n valdrà cap dels residents del barri ni tampoc està aconseguint ser rentable donat que els paratges en el qual es troba no són potser prou atractius per a la clientela a la qual va destinada. Com diu Bohigas, no es pot donar una nova identitat a una zona degradada perquè això només condueix a més marginació i discriminació. I tot i que potser no cal ser tant dràstics, cal tenir en compte que un parc o una plaça en un barri conflictiu no qualificarà l'entorn sinó que el farà més digerible, i ja ha quedat demostrat que això no és suficient.
En definitiva, crec que és important que hom es plantegi la importància que se li dóna a la imatge urbana en detriment de factors humans prioritaris. Si bé s'estan fent passos a nivell social, m'avinc al pensament d'Oriol Bohigas. Urbanisme i sociologia no han d'anar necessàriament agafats de la mà.

Vull ser l'altre

2010-01-13T14:25:00.005+01:00

Vull ser l'altre.

Aquell que es reinventa cada dia
davant del mirall entelat de l'armari.
aquell que reconstrueix el seus records
segons si plou o fa sol, segons l'ordre del dia.
Sí, no cal seguir cap llista.
Vull ser el que es canvia de camisa
només perquè avui no és dia de ratlles ni de quadres
avui és un dia llis, sense taques.

I sí! Sovint, quan falta xocolata a l'organisme
vull fer-li una bona queixalada,
bé, que sigui una mossegadeta suau i sense presses.
Encara... que se'n adoni, m'és igual...
No inventaré ficcions per després no menjar-me-les!

Wagner i el nazisme

2010-01-08T18:12:00.002+01:00

Això va per un que em conec molt... :) amb molta tendresa, és clar, sempre.

Wagner era 1 antisemita espontani, és a dir que el seu antisemitisme no era superior al que hi havia bastant extès a la societat alemanya (i fins i tot europea) de l'època. Els jueus s'havien anat guanyant una mica per la seva manera de viure una fama concreta. Duien una vida moltes vegades d'usura. També era veritat que els jueus tendien a aïllar-se i a relacionar-se només entre ells. Tenien una mica la consciència de ser el poble escollit en la història del cristianisme i per tant, a considerar-se fins i tot superiors. Per exemple: la Guerra dels Trenta Anys havia posat a molts alemanys a mans de prestamistes i això havia generat una certa aversió. Els nibelungs (nans lletjos, geperuts, bruts, nassuts, cobdiciosos, de pell fosca i mesquins) corresponen a la descripció que els alemanys van fer dels jueus. Les característiques que Wagner atribueix als nibelungs (uns personatges de la seva famosa Tetralogia) són tots els aspectes negatius que la societat alemanya atribuïa als jueus. Wagner ja deia que els jueus espoliaven l'essència de la nació alemanya. Els nibelungs són orfebres, ofici que tradicionalment era molt practicat pels jueus, raó de més per a què la identificació, volguda o no per Wagner sigui fàcil de fer.

Hitler coneixia les òperes de Wagner. Per això va triar el tema de l'elm de l'Or del Rhin per a plantejar l'ofensiva (invasió de les Ardenes de 1944. Les Ardennes són 1 regió de boscos situats entre Luxemburg, Bèlgica i França). L'elm pot provocar “Nit i boira” (lema de la 2a Guerra Mundial).

Per tant, és coherent afirmar que els nazis van adaptar Wagner a la seva conveniència, igual que ho van fer també amb Nietzsche. I aquest apropiament ha perjudicat la figura del compositor i potser a vegades de manera poc fonamentada.

Tot el que he dit està basat en el que ha dit el meu professor, Roger Alier i el seu llibre Cinc cèntims d'òpera que recomano moltíssim a tothom. Són recopilatoris d'entrevistes radiofòniques que li va fer Marcel Gorgori fa uns anys. És una manera fàcil i molt divertida d'entrar en un terreny per molts feixuc però molt interessant quan t'hi poses una mica!

El profund desig de creure l'improbable

2010-01-02T13:07:00.012+01:00

Weis!

Aquest post està dedicat al noi dels comentaris insistents i exhaustius (i quan dic insistents amb refereixo a què no es rendeix malgrat el blog estigui ja en procés de descomposició). El fet és que m'ha animat a penjar algunes cosetes més de tant en tant...perquè a mi això dels blogs encara m'agrada, i molt! i si li afegeixes el fet que sóc addicta a la wifi doncs...ja ho tenim fomut! Així que em prenc la llibertat de donar-te les gràcies públicament!
I de contestar-te: no conec el Michael Jackson, conec alguns dels fets de la seva vida. I encara n'hi ha que es podrien discutir n'hi ha d'altres que són un fet consumat, i no m'agraden per això. No dic però que no mereixi tot el meu respecte, per ser un precursor de la música que més consumim actualment. Una cosa no treu l'altre!

Aquest post és més aviat una introducció d'un futur però proper article sobre la fotografia d'un artista que estic estudiant. Continuarà!

La màgia es basa en un contracte entre l'artista i el públic. El que ofereix el mag en aquest contracte es podria afirmar d'aquesta manera: Jo produïré efectes que tots sabeu que són impossibles i malgrat tot, si jo faig el meu treball de manera convincent, creureu que allò que veieu és real. La postura de l'espectador: “Faré ús de totes les meves facultats crítiques per a intentar descubrir els trucs i quan em falli la capacitat d'observació i la raó en el meu esforç per a descobrir el que s'amaga darrere d'aquests trucs, aleshores em quedaré astorat”. Aquest procés no és molt diferent de l'intercanvi cultural que envolta la fotografia contemporània

Man in the mirror

2009-12-28T11:21:00.004+01:00

Pensava que no em podia agradar la música del Michael Jackson, per com era ell com a persona, però com sempre, m'equivocava. En sabia ben poc, i sobretot no l'havia vist ballar! M'agrada molt aquest video:

Momentum

2009-12-05T23:42:00.006+01:00

Si teniu mai l'oportunitat de veure Mayumana, siusplau no la deixeu córrer. Val molt la pena, us ho asseguro!! Gimnastes alucinants, músics una mica pallassos amb molt de ritme i molta percussió...i tot en una sola funció!! És realment una combinació explosiva que crec que ningú pot rebutjar!

Són els que van fer un molt famós anunci de cocacola!

Abraçada!

2009-11-27T13:53:00.002+01:00

Estem molt mones no? :)

Aixx...

Frase Irene molt apropiada:
Nótese la utilización reiterada de la palabra "mono", de la cual se puede extraer que la autora en cuestión no posee en sus conexiones neuronales un circuito rico de sinónimos. Pido perdón en nombre de la autora :)

Ara va de ninos

2009-10-19T19:12:00.006+02:00

Xorradetes altre volta

2009-10-12T19:10:00.004+02:00

Avui al llevar-me m'hagués agradat, per començar el dia, fer sortir d'un barret centenars de gatets, diabòlicament monos, tant patosos i despentinats amb tots els seus miols i mirades a la moda del gat en botes de l'Shrek, però no és poca cosa ja que calen uns guants blancs de professional, un barret de copa com els de l'obra de Mihura i aquella frase tant rotundament impertinent que només saben dir uns quants, abracadabra o wingardum leviosa tant me fa. Tampoc m'han sortit gaire bé els meus desitjos d'esmorzar cereals amb chuches, rotllo Chicas Guilmore. Les chuches, com tots sabeu són toves i gelatinoses i amb la llet reaccionaven de manera perillosa. A punt de deixar-me la pell, separant les gominoles de la substància més antiga de la nostra existència (encara no he entès mai perquè hi ha gent que no li agrada la llet, si és el primer que mamen, mai millor dit), he decidit emprendre l'aventura d'intentar viure alguna altra experiència més semblant a les que viu el chicharelo de Blues Nocturn, o de mirar-m'ho tot amb els mateixos ulls de l'Etcètera. I sí, tot era un intent desesperat per a despertar algun comentari en aquest blog moribund, donar-li un respir amb tanta seriositat laiuna. Decidit! M'agrada molt més aquest estil, i a vosaltres?

El blog de moda

2009-10-03T00:38:00.003+02:00

Senyores i senyors, acaba de néixer un blog. Si voleu viure el Festival de Sitges des del sofà i esteu farts de les crítiques amb notes al peu, bibliografia, cites en francès i rima consonant, dirigiu-vos a:

Pretenciosidad

(ahora, un 20% más pretencioso)

I wish I knew how it would feel to be free

2009-09-21T22:32:00.003+02:00

Xiquets! Com us ho feu per néixer tots alhora? 5 aniversaris amb menys d'una setmana!!! No crec que els pares es posessin d'acord :). però ostres tu! quan vols caldo tres tasses: 4 festes en 4 dies consecutius i encara queda el German!
Per molts anys a tots!
Una cançó maca per un bon començament de setmana. Gaudiu-la!

Laia

De tornada

2009-09-19T17:56:00.004+02:00

Bon dissabte chicharelus!

Sabeu què m'ha passat? Doncs que m'he trobat al Blog i m'ha dit que últimament estava anant molt al psicòleg, perquè se sent d'allò més abandonat. Total, li he dit que no patís, que almenys per part meva seguiria omplint-lo de paranoies sintàctiques, tonteries ensopides, xorradetes, fotos instantànies, cançons, poesies, enigmes i endevinalles per fer-lo embogir més encara. Espero no desanimar-vos!

Doncs avui dos artistes que m'agraden molt.

Sí, sé que em repeteixo però heu sentit mai una veu com la de l'Etta James? Heu pogut veure condensada tanta força en tant sols unes cordes vocals? Si et plau, doneu-me la raó perquè només aquest cop, i alguns pocs més, la tinc.

El novio de la Norah Jones, toca el baix i forma part del grup de la famosa cantant de jazz però també té discs en solitari i és d'allò més tendre. Doneu-li una oportunitat:

Patchwork de paraules

2009-09-06T10:43:00.007+02:00

Abans de donar-ho tot per un poema,
abans d'arriscar el millor de tu mateix
a l'opinió despietada dels altres,
no dubtis gens en el que pot evocar
un simple full en blanc
i una punta ben afilada esperant-te.
La tinta és tant poderosa
com la intenció més sincera.
I possiblement, cosir lletres amb agulla i fil
és i serà sempre un acte creatiu impertorbable.
Hi niuen mots que giren, mots que dansen
en una teranyina atrevida,
la de les històries mai explicades.
I allí, a cegues, esdevenen autèntics ballarins.
Així doncs, no menyspreïs aquest pas.
Fes el teu propi patchwork de paraules.
No t'ho pensis més: la cal·ligrafia pot fer la poesia.
Arrenca pàgines, rebrega, estripa
i en alguns casos doblega, tant com puguis.
La resposta potser rau en els plecs d'aquest cal·ligrama.

Suïssa embotellada

2009-08-12T17:20:00.010+02:00

Salut!
Diuen que les coses improvisades solen ser sempre les millors. No esperes res. Sigui qui sigui que se li hagi acudit, té tota la raó. Saps que tens un full en blanc excitant que cal escriure sense pautes i no pots reprimir una sensació d'eufòria incomprensible que t'impedeix pensar en res més. Així va ser el meu viatge a Ginebra, una setmana del tot meravellosa i perfecta, gairebé màgica. Un viatge sense expectatives de cap mena. Ha de ser per força, quelcom cotitzadíssim. M'enyoraria? Tindria flashbacks com en les pel·lícules de ciència ficció? Havia d'estar contenta? Emocionada? Podria absorbir tanta xocolata? Compte! Recorda: ets un full en blanc en aquests moments i encara no hi ha la tinta que pugui definir quina serà la teva història definitiva.

Aviat però, vaig començar a esgarrapar records de tot arreu. Tinc bona memòria pel què fa la meva infància. Recordava els parcs perfectament: enormes, plens d'arbres i gespa (allà no es plantegen prohibir trepitjar-la) i tobogans i gronxadors plens d'originalitat. De fet, el que més recordava era l'atmosfera de Ginebra: l'aire fresc i net i els sorolls de la natura barrejats amb l'estrany silenci de les persones. No ho sabria definir millor.

I si, no vam perdre ni un segon. Amb el Flavio vam recórrer cada un dels indrets que podia despertar en mi velles i noves sensacions: escoles, carrers, passejos,... Suïssa en cercles vam titular-ho. Primer vam caminar pel casc antic però de seguida ens va caldre la bici per a recórrer distàncies més llargues. No podíem oblidar-nos de visitar el CERN, la ONU ni una de les muntanyes que envolten Ginebra: el Salève d'on es tiren els parapents, tant lleugers i tant fràgils a la vegada.

El Flavio sobre les seves quatre rodes :)

Davant la ONU, ens vam refrescar amb la bici. Va ser molt diver!
Alçant el vol al Salève. Tot sembla tant fàcil...

Seria gairebé de mala educació no parlar del "Marché aux puces", una fira entrenyable. Els Encants suïssos res tenen a envejar als de Barcelona. Hi ha quelcom que els embolica d'una màgia molt poderosa. Hi havia una caravana on venien menjar i begudes que no vaig poder evitar fotografiar.
La "Place du Molard" també havia sigut víctima d'algun misteriós sortilegi. A la nit, algunes de les pedres del paviment s'il·luminen creant una atmosfera realment màgica i il·lustrant-nos el seu caràcter de ciutat cosmopolita amb missatges en totes les llengües inimaginables.

Suïssa sobre rodes era estressant i trepidant a la vegada. Però encara no sabia el què era recórrer-la en tren. Gruyères, Martingy, Sion, Berna i Lucerna ens esperaven plens de petites sorpreses. Foren dos dies de més de vint-i-quatre hores (o això em van semblar) plens de converses entranyables, molt de formatge (Gruyères de 35 kgs. en fila índia), i centenars de fotos metrallant paisatges.
No cal dir que l'inexpressable atractiu del llac més gran d'Europa va causar en mi l'efecte desitjat. Ho he de dir malgrat soni exagerat. Me'n vaig enamorar. Tant enorme, tant impassible...un miralls envoltat de muntanyes. Des d'el tren, encara era més encisador. Allò no es podia fotografiar.

Tampoc vam quedar curts de personatges estrafolari.s Recordo especialment l'home que ens va estrènyer la mà en un restaurant i després ens va demanar fondue. Malauradament no ens quedava ni una gota. O aquella colla d'espanyols jubilats que semblava que perseguíem o que ells ens perseguien a nosaltres. Després de trobar-nos-els cinc vegades en tant sols dos dies ens vam començar a preocupar.
I de cop i volta, zas! Quan semblava que saltàvem del poble de la Heidi a un altre conte ple de turons verds i vaques manyagues, va arribar el dia en què calia fer les maletes i tornar cap a Espanya. Abans però, vam gaudir dels focs artificials sobre el llac de les Festes de Ginebra. El llac il·luminat amb taques de colors era encara més magnífic.
Vaig trigar a adonar-me'n que amb una setmana no t'acabaves Suïssa! De mida pot semblar petita, molt bufona però un cop hi ets, rendibilitzar el temps és gairebé una professió d'elit.
Si em demanessin que retregui alguna cosa d'aquest viatge els hauria de deixar amb la paraula la boca. Per molt que m'hi esforci, de mi no en surten més que lloances.
I de sobte la gran pregunta: com hauria estat la meva vida si m'hagués quedat allà? Evidentment, incomparable amb la que tinc i suposo que implantejable. Fer-ne hipòtesis era una mica absurd i potser per això, mai se'm havia acudit aturar-m'hi.
Sembla difícil resumir en tant poques paraules tantes coses viscudes o reviscudes. Però calia intentar-ho! Doncs aquí la teniu: Suïssa embotellada en aquest post sintètic del que va ser per a mi aquest gran viatge! Amb tot, només se'm acut un mot per tancar-lo: MERCI!

2009-08-02T14:05:00.003+02:00

Avui, vull inaugurar el meu primer dia de vacances amb aquesta posta de sol d'estiu a Collserola (crec que la foto no és mèrit meu, snifff,...). Veig que el blog està també de vacances i això em preocupa. Desde Ginebra intentaré escriure alguna cosa, i espero veure'l més anima't! Vinga, que són vacances!

Postal de París

2009-07-14T15:43:00.004+02:00

Miquel Martí Pol sí que sap sintetitzar les impressions de París en un poema. Molt bon viatge Carles!

Postal de París

Tot és fugaç, però ningú no dorm
al Montparnasse quan La Coupole esclata
de llum i de converses. I demà
començarem el gran pelegrinatge
i jo iniciaré el compte enrera.
L'hivern, cansat, s'acomiada amb pluges,
però la llum dels arbres és molt fina
si el sol travessa el teginat de núvols.
Aquest Parós és el vellut vermell
del Casino i es diu Amina i Nena,
però també serà un clochard amable
i el lent passeig per la vora del Sena
i els tòpics, tots els tòpics repetits
sense gens de vergonya, i Van Gogh,
Van Gogh per primer cop i ja per sempre.
Tot és fugaç, i ric, i vulnerable,
el deixant el record i un llast immens
d'imatges i secrets incompartibles.

Punt i a part.

I aquí ve el vergonyós poema que vaig fer jo amb 16 anys davant d'una de les ciutats que més m'ha impactat. El fet que sigui un poema absurd que no porti el lloc no li treu el mèrit d'haver estat un intent d'adolescent de captar l'essència de París en un petit poema:

París. Ciutat de les sorpreses,
de canvis que no es noten però més tard es veuen.
París. Filla dels grans projectes,
de les grans obres,
d'artistes que sempre han fet meravelles.
Se'n recordaran de tot això quan tu no hi siguis?
Seràs encara l'essència de l'art i la bellesa
quan el món s'apoderi de les coses boniques
que existeixen?

Disculpeu-me, tenia 16 anys,...

Bagà Juliol09

2009-07-13T15:40:00.007+02:00

Hola xiquets i xiqueta!

Tal i com temiu, aquí, unes quantes imatges immortalitzant l'escapada.

Penjo un parell o tres de fotos d'aquest cap de setmana tant estupendo al camping de Bagà perquè tinc ganes que passeu una mica de vergonya aliena.

Ire i Aleix, entre la vostra passió pels insectes, les ganes de dormir sobre la duresa del terra, el desconeixement del què és una estoreta i de com es munta una tenda i la falta de calçat esportiu i de ganes de caminar per la muntanya, he de dir que molt campingoneros no sou. Però cal que us digui també que això passa a les millors famílies i que per moltes acampades que es facin, muntar una tenda és quelcom laboriós i massa metòdic per a mi que només l'Uri sap resoldre fàcilment.

L'últim dinar a Berga.

I que encara que tots excepte l'Irene siguem uns professionals de la queixa, m'ho vaig passar super bé! Gràcies per haver-vos engrescat tant com jo en la idea! per haver participat dels meus jocs chorres! gràcies per a tot!!

PD: Aleix, tinc dos fotos on quedes realment bé.
PDD: Ire, m'has donat taantt aquest cap de setmana que tinc teca per mesos. Aixx, sense comentaris.
PDDD: Uri, espero que hagis gaudit d'aquest uriversari encara que no siguis molt efusiu.

Viena

2009-07-07T13:01:00.008+02:00

No us passa que quan torneu de viatge necessiteu fer alguna cosa per unir el viatge amb la realitat, encabir-lo d'alguna manera en algun foradet de la vida quotidiana perquè no es perdi en el buit còsmic dels viatges? Perquè la realitat arriba sempre massa ràpid, disposada a menjar-se les petites "bombolles de sentit" (que diria el Bernat Castany, un dels millors profes que he tingut aquest any), i t'empeny i t'empeny i t'empeny... I els viatges es queden al racó dels viatges. Al calaix. En aquell raconet de la memòria.

Aquí van, doncs, vuit instants, vuit fragments, vuit peces del puzzle de Viena.

1. Els palaus. Aquest és el Belvedere, on hi ha un museu impressionant en què em vaig enamorar perdudament de Klimt...

2. La nòria més antiga del món (Freud psicoanalitzava amb ella, ja...).

3. La música (dins, fora, lluny, a prop, a dalt, a sota, aquí, allà...).

4. La pedra, els núvols.

5. El cafè (1 cafè, 2 gots d'aigua, 3 diaris, 4 hores... O això diuen els vienesos).

6. La Sachertorte

7. Els patitos de goma (?!?!?! No em pregunteu per què, però estaven per tot Viena. No em vaig poder resistir i ara hi ha dos patitos lectors nedant per aquestes terres...).

8. I una mirada atenta, sempre :P

Moments estúpidament perfectes

2009-07-04T15:43:00.004+02:00

Hola xiquets!

Fa un parell de dies, vaig vendre a un professor del Montseny l'antologia que m'estava llegint en els moments morts a la llibreria, "Misteriosament feliç" de Joan Margarit. Un títol temtador no? El cert és que em vaig sentir bé i malament a la vegada: molt bé per a poder recomanar un llibre amb la seguretat de que no l'estava enganyant (pintava molt bé),...malament per no poder acabar-lo. No ensenyar-li hagués estat poc professional xDD.

Fent propaganda -com diria un que jo sé- del llibre que m'estic ullejant ara, "Musicofilia, Relatos de la música y el cerebro" d'Oliver Sacks, m'ha sortit un poema, bé diguem-li així per dir-li d'alguna manera ...

Moments estúpidament perfectes

Les cançons et fan musicar els moments
fent vibrar cada una de les seves lletres.
Són fades que esparceixen la màgia
dels compassos en totes les finestres.
Presents podersos que poden canviar la història.
Les cançons ensucren els perquès
i els omplen de sentit i tot llepant-se els dits,
et fan pensar que qualsevol tòpic pot ser original.
Com aquest poema.
Perquè tu també vols volar però no tens ales.
però ja tens la força per a pensar que tot és possible.

La introducció d'aquest llibre ja és llaminera. Diu que els éssers humans construim la música en el nostre cervell, integrant intervals, timbre, harmonia,.... És un acte inconscient que s'acompanya d'una reacció emocional. Escoltar música no és només un fenomen tant sols auditiu i emocional, sinó també motor com deia Nietzsche "Escoltem música amb els nostres músculs". Portem el ritme de manera involuntària.
I després hi ha la interpretació que fem en la nostra ment. Les persones imaginem amb la música. El llibre són conglomerat d'històries basades en l'experiència clínica de l'escriptor, a les malalties generades per la música.

En blanc

2009-07-01T22:50:00.002+02:00

No dorms perquè no vols que la por
s'apoderi de tot en el que sempre has volgut creure.
No dorms perquè de sobte, t'angoixa
veure't convertit en un pedaç, en una esquerda.
Tens por de sentir-te buit,
de no poder omplir de somnis les hores.
Busques poemes sota els llençols
en una matinada encara tèbia.
Trobes només mots, combinacions
tant sols, jocs de paraules.
El què donaries per un bri d'aquells viatges
a llocs estranys, a jardins de somni,
a ports d'il·lusions, a la recerca d'illes, tresors,
al paradís dels versos més destres,...
No dorms perquè encara no has sabut
desxifrar el sentit de la nit.
La fosca se t'ha endut la son i amb ella,
s'ha emportat tots els seus silencis.

(pensant en el llibre...)

L'ombre de ton chien

2009-06-20T10:50:00.003+02:00

"Serè l'ombra del teu gos", va dir una vegada Jacques Brel en una de les seves cançons, i d'aquí va sorgir el nom d'un grup, un nou principi. L'ombre de ton chien neix de la cançó francesa, de grans artistes com Jacques Brel, i va fent-se lloc cada vegada més dins la música catalana. La combinació de dues llengües, de lletres molt originals i una bona dosi de teatre i humor amb la veu sedosa de la cantant, Anna Roig, són els ingredients per a poder gaudir d'un còctel ple de color. Us el recomano!

Aquí uns quants links:
Sobre "Ne me quitte pas" Jacques Brel:

http://www.youtube.com/watch?v=PAGxckOLkpE

Els dos punts virtuals on podreu trobar més informació d'aquest grup:
http://www.myspace.com/annaroigilombredetonchien
http://blocs.mesvilaweb.cat/lombredetonchien

I el 1r videoclib que han fet! L'Ire també coincideix en què està molt bé!

PD: He trobat que la foto hi feia joc, res més!

2009-06-18T17:34:00.003+02:00

Parella a la vista!!!!!!!!!!

Jejeje, !aquí hay tomate!

Aixxx...anem a la platja,...