Gent Normal

THE MOVIES EREN EL MILLOR GRUP DEL MÓN

noreply@blogger.com (quique) — Thu, 23 May 2013 08:03:00 +0000

Passen per davant nostre i no les sabem reconèixer. Són obres úniques, plenes de misteri, estranyes perles que semblen destinades a donar voltes sense gaire reacció i que es converteixen en llegenda amb els anys. De vegades, ni això. Per més que hi dono voltes, no puc entendre que un disc com In one era out the other no es convertís en el disc favorit de tothom. O potser sí. És un disc fora de temps, editat quan ningú mirava en la seva direcció, un disc isolat, extemporani, massa bo fins i tot per a ells. Tot el que envolta a The Movies sembla una història inventada perquè algú l'expliqui d'aquí 20 anys que inclou: grups de culte, anades i vingudes, directes acollonants un dia sí un altre no, caos, més alcohol abans de pujar a l'escenari del que seríem capaços de beure, mala sort comercial i un segell català. Comencem.

La llegenda de Timothy James data de molt abans de The Movies. És difícil trobar gaire informació del seu primer grup conegut The Vehicle Birth. Es van formar l'any 1993 i es van acabar el 1999. Durant aquest temps, van traslladar-se de la seva Virgínia natal a Boston, van viure temporades a Washington i van tocar amb la flor i nata del posthardcore i no només posthardcore de l'època: Jawbox, The Dismemberment Plan (dels quals eren grup gairebé germà), Archers Of Loaf, Tsunami, Sweep The Leg Johnny, Faraquet, Les Savy Fab, Karate, Smart Went Crazy... Van seguir el mateix recorregut que tots. Tocar sense parar, gravar algun single, autoeditar-se un disc, reeditar-lo després en un segell d'emo més o menys mític. Girar una mica més, barallar-se i partir peres. El disc Tragedy no és ni molt menys memorable. Posthardcore de llibre, escola Slint, amb algun reguitzell més pop. A estones fa pensar en els primeríssims Modest Mouse. Bé de tensió, bé de tot. Aquests anys van servir per fer créixer el mite Timothy James com un raríssim animal de directe. Imprevisible, nerviós i capaç de ficar-se entre el públic per increpar algú que no s'ho estava passant bé. És difícil explicar gaire més cosa si no vivies als Estats Units durant aquells anys perquè no es deixaven fer fotos, no es deixaven gravar i encara que s'haguessin deixat tampoc no els va fer gaire cas ningú. Es van separar enmig d'una gira pels Estats Units, als voltants de Portland i a la furgoneta. No hauria volgut ser en aquell viatge de tornada per res del món.

Recordo vagament haver llegit una frase que deia que The Movies eren com els Moldy Peaches imitant a Joy Division. Pot ser que algú m'ho digués, no me'n recordo. Jo no sabia res de The Vehicle Birth o de cap història boja de Timothy James en directe. Tot això vindria després. Només em va semblar que m'agradarien molt, així que vaig memoritzar la portada i vaig buscar el CD al Cdrome, que era la botiga on anàvem tots els barcelonins que ens volíem sentir indies la segona meitat dels 90 i durant tots els 2000. Semblo l'abuelo cebolleta explicant aquestes coses, em sap greu.

In one era out the other em va pertorbar molt. Era nerviós i contingut, em recordava a coses que havia escoltat i m'agradaven (The Cars, Trans Am,...), però no els podia situar enlloc concret (què eren aquelles cançons amb piano?). Em va passar una mica com amb el primer de Plush. Sonava clàssic d'una forma que llavors em semblava estranya, irreal. No tenien a veure amb res del que em pensava. A poc a poc el disc es va anar fent un lloc al meu cap fins no necessitar un calaix on col·locar-lo.

No era un disc com els altres, això ho vaig tenir clar de seguida, però no crec que pretengués anar a contracorrent. No necessitava cap mena de pirotècnia, no estava fet per impressionar. Quan va sortir, tothom mirava cap a un altre lloc, a aquest nou rock americà que ni era tan nou ni tan rock. Als Strokes, als White Stripes i poc després al postpunk anglès, facció ben vestida i ballable. Ells sonaven a Ric Ocasek deprimit, a Randy Newman sense espurna i ni un duro a les butxaques, però també a nervis de punta, bromes a mig explicar i cites invisibles. Van arribar amb el peu canviat i mai no van saber agafar-se a cap corda. Tinc el record molt viu del primer cop que vaig veure a The Movies en directe, a la sala petita de Razzmatazz. Jo hi anava com si anés a veure la darrera meravella i va ser millor. En Timothy James, el seu cantant i guitarra, es movia a l'escenari com un Ian Curtis maldestre. Potser ara us sona com un truc gastadíssim però llavors no era ni molt menys un truc. Encara ningú sabia de memòria els balls de l'Ian Curtis a base d'imitar-los davant d'un vídeo de Youtube. No eren guapos, vestien fatal, el bateria era calb, semblava que en Timothy James hagués d'ensopegar i acabar a cops de guitarra amb el concert. Hi havia nervi i joia a parts iguals, i el millor de tot: dins aquella olla a pressió no hi vessava una gota d'aigua. Semblava que anés a explotar però mai no ho feia, anava més enllà del disc però no l'exagerava. No feien xou, no hi havia disfresses. En aquella època els Interpol publicaven un primer disc infinitament més flonjo però amb millors pentinats i fotos. Enteneu què vull dir, oi? La gent els mirava a ells, els guapos de la classe fent veure que són marginats, els que tenien les millors vambes al cole i ara tenen les millors camises, aquells que parlen de frustració, àngels, llums de la ciutat i Déu amb contundència d'escola de pagament.

Però The Movies no van néixer per triomfar, sinó per fer un disc que fos una excepció sense voler, una cadena de gestos desencaixats que ells mateixos es van encarregar d'enviar a pastar fang. El disc va passar pràcticament desapercebut. I no m'estranya. Portaven un parell d'anys circulant durant els quals es comenta que eren capaços del millor i del pitjor, de sortir borratxos i barallant-se a l'escenari o donar el concert de la teva vida. Les seves cançons passaven de mà en mà sense que passés res fins arribar al Jaime Houston Party. Es diu (i ell ho confirma) que li van recomanar els excel·lentíssims Beachwood Sparks a un CMJ, que li van agradar i com no tenien segell, els va oferir de publicar el disc. Podria haver estat un disc perdut, una maqueta que passés de mà en mà fins arribar a les escombraries. Només un paio de Barcelona va pensar que era publicable. De vegades penso que el món és completament boig per coses com aquesta. La persona adequada al moment just. Gràcies Jaime, i gràcies Beachwood Sparks!

Un any després es publicava als Estats Units, a la mateixa discogràfica que va treure els primers discos de Radio 4 i els Liars, la casa dels Chisel de Ted Leo, de The Van Pelt. Tampoc no va passar res de res, estaven a punt de treure el segon disc American oil, que no era tan bo. Sonava més explosiu, una mica més com el concert, però enllaunat i sense la màgia de In era out the other. Era un disc mort, fora de temps però ja no per bé. Poc després desapareixerien del mapa i tornarien breument amb un disc que no es pot agafar per enlloc. Però és igual. Ja havien fet el que havien de fer. Un disc brillant i secret, un favorit de pocs que no s'apaga amb el temps, gairebé sense documentar, un tresor sense mapa.

Als amics de Houston Party els queden còpies del disc. Les venen a can Bcore per 5 euros

Si sou massa guays pel format CD, el segell de Los Angeles Spring Break Tapes l'ha reeditat recentment en casset.

El trobareu aquí: http://springbreaktapes.bandcamp.com/album/the-movies-in-one-era-out-the-other

Fotografia de portada: Alexis Nolla
Text: Quique Ramos
Correcció: Montse V.

QUAN SER FREAK ÉS UN CLIXÉ

noreply@blogger.com (Alejandra Palés) — Wed, 22 May 2013 14:30:00 +0000

He expressat el meu amor per Chris O'Dowd diverses vegades. Per això quan vaig llegir que l’irlandès estava preparant una comèdia per a l'HBO els meus ulls van començar a fer pampallugues. Family Tree, que és com es titula la sèrie, segueix el periple de Tom (Chris O'Dowd) en la recerca dels seus orígens després de rebre una caixa de la seva bestia plena de records.
La meva emoció per tornar a gaudir de la vis còmica entranyable d'O'Dowd es va anar diluint a mesura que avançava el visionat de l'episodi pilot i baixava la intensitat còmica del capítol. Family Tree és l'enèsima aposta per un producte farcit de personatges estranys i al marge de la normalitat, si és que aquest concepte existeix. The It Crowd, The Office, The Big Bang Theory, Parks and Recreation... la televisió ha vist pul·lular tota mena de freaks, alguns brillants, d’altres d'entranyables, i ha convertit l’estranyesa en la norma general. I és aquí on comença el problema: quan les comèdies creuen que la clau de l’èxit és posar personatges “diferents” en calçador. Posi un raret a la seva sèrie i es guanyarà l’estima de qualsevol, perquè tots, en el fons, tenim les nostres coses. Quin error! Per arribar al cor de l’espectador exigim alguna cosa més que quatre comportaments erràtics i incoherents. Ara per ara, ser freak s’ha convertit en un dels clixés més estesos a la televisió.

A Family Tree el màxim exponent d’aquest problema és el personatge de Bea Chadwik, interpretat per Nina Conti. Aquesta actriu anglesa és coneguda per la seva faceta de ventríloqua, característica que explota també a la sèrie de l’HBO. En el cas de Bea, va acompanyada d’un mono a tot arreu a través del qual diu tot allò que no s’atreveix a expressar ella mateixa. Potser pel record traumàtic que la televisió dels vuitanta va deixar en mi –aquelles gales plenes de purpurina amb José Luis Moreno ficant mà als seus ninots– mai he trobat la gràcia als ventrílocs. El personatge de la neuròtica Bea Chadwik no em desperta més amor del que em pot suscitar Mari Carmen y sus muñecos, i això no és un bon començament per una història d’amor televisiva. A l’espera de veure com evoluciona, Family Tree ha estat una estrena decebedora. A la comèdia de Christopher Guest, protagonista de This is Spinal Tap, se li veu el llautó des del primer minut. Massa freaks en una tele tan petita en la qual tots competeixen per ser el més estrany de la pantalla.

Fotografia de portada: HBO
Text: Alejandra Palés
Correcció: Marta C.

PRIMAVERA SOUND: AIXÒ RECOMANEM (I DISSABTE)

noreply@blogger.com (JG) — Wed, 22 May 2013 10:00:00 +0000

Tercer, i últim, dia al Fòrum per al Primavera Sound d'aquest any. Tradicionalment el dia més fort, que acaba, és tradició, amb la sessió final d'en Coco i el "You got it" de Roy Orbison. Abans d'arribar a aquest moment podrem escoltar per primera vegada a Barcelona dos grups clau de la música contemporània: Dexys i Wu-Tang Clan. Cadascun a la seva manera, és clar. I Los Planetas tocant l'Autobús, i Band Of Horses o els Drones. I més. Aquí va la nostra llista de bandes que recomanem que vegeu aquest dissabte. Ja parlarem a la tornada, si hem sobreviscut.

Orchestre Poly Rythmo de Cotonou | Ray-Ban a les 18.40 h
La selecció de grups diguem-ne ètnics d'aquest any manté el nivell de la de l'any passat, se n'ha doblat la quantitat (Tinariwen, Mulatu Astatke, Omar Souleyman i els protagonistes de dalt), però l'únic d'ells que s'estrena a Barcelona és aquesta nombrosa orquestra de Benín que barreja afrofunk, jazz, i afrobeat. Per acabar-ho d'adobar, ni més ni menys que Fatoumata Diawara i Angélique Kidjo com a cantants invitades. Suarem la cansalada, però amb un somriure als llavis. Arnau Espinach.

Band Of Horses | Heineken a les 20.55 h
L’últim disc de Band Of Horses s’ha endut algun pal per no estar, presumptament, a l’alçada del nivell que el grup requereix, tot i disposar de títols com “Slow Cruel Hands Of Time” o “Knock Knock”. Sigui com sigui, Band Of Horses tenen repertori com per tocar dues nits seguides sense abaixar el llistó, alguns dels seus discos són un puto referent de la música independent i els seus concerts es converteixen en la meca de tot el que es preï de ser fan del bon rock amb tocs surenys i country, tot i ser originals de Seattle. Escoltar “The Funeral” en directe pot ser més que una experiència religiosa. Joel Panadés.

Dexys | Auditori Rockdelux a les 21.00 h
Dexys, o Dexys Midnight Runners, o Kevin Rowland, és igual. Seus són dos dels àlbums més brillants, inspiradors i plens de talent que va donar la New Wave anglesa. Soul, pop, arrel i cançons memorables plenes d'intensitat que amaguen la complicada –per dir-ho d'alguna manera– personalitat de Rowland, un d'aquells antiherois plens de clixés odiosos que no serveixen per amagar un músic rotund i meravellós. Després de més de dues dècades els Dexys tornen, i per primera vegada ho fan a Barcelona. Amb disc nou, One Day I'm going to Soar, un treball més relaxat del que ens tenien acostumats però que recull algunes de les millors coses dels Dexys. Un, que n'és fan, ha repassat el set-list que han anat tocant darrerament, així que esperem tot el disc nou en ordre i 3 o 4 cançons de tota la vida al final. I no especialment hits, encara que sempre cau un dels dos números 1 que van tenir els Dexys a la seva bona època: "Geno" o "Come on Eileen". Quin tocaran a Barcelona? Facin les seves apostes. Jordi Garrigós

Wu-Tang Clan | Primavera a les 22.20 h
La crew de Wu-Tang Clan va canviar les regles del joc del rap nord-americà i va posar Staten Island al mapa. La seva aparició amb 36 chambers va ser un cop de puny a una escena llavors marcada per noms com Notorius B.I.G i el gangsta rap de la costa oest. Nas, Mobb Deep i els mateixos Wu Tang Clan van ser la new wave del hip-hop i els grans protagonistes de l'east-coast després de l'assassinat de Biggie i la guerra entre Death Row i Puff Daddy i companyia. Amb ells vam començar a escoltar samples samurais a les cançons de hip-hop mentre mesclaven hardcore-rap i bases crues que marcarien tota una generació. Malgrat baixes insubstituïbles (ODB), Wu-Tang Clan són un dels noms més importants de la història de la música rap. Uns herois. Jordi Garrigós

Los Planetas | Primavera a les 01.05 h
Un dels plats forts de dissabte, sense cap mena de dubte, serà l’actuació de Los Planetas, que per a l’ocasió interpretaran Una semana en el motor de un autobús, qui sap si un dels millors àlbums que han editat mai. Després de l’època en què s’han dedicat a experimentar amb altres sonoritats, si el so i l’estat d’ànim són òptims, dues variables que sempre s’han de tenir en compte en els concerts de Los Planetas, la jornada pot ser memorable. Ben pensat, hi pot haver molt de banda sonora de la vida i fita generacional. Que res ni ningú ho espatlli. Joan Palahí

The Drones | Vice a les 02.05 h
Aquests incansables australians ens tornen a visitar amb un nou àlbum sota el braç: See Seaweed, el novè d’estudi en poc més de deu anys de carrera. Rock dur però sobretot aspre, asincronies i dissonàncies amb tempos ràpids, de vegades propers al garatge rock i d’altres, més expermientals. Assidus a l'All Tomorrow Parties, són una garantia per acabar el festival del revés per a aquells que prefereixen distorsions i riffs varis. Joan Palahí

Fotografia de portada:Arxiu
Text: Jordi Garrigós
Correcció: Marta C.

LLEGIR I ESCRIURE #10

noreply@blogger.com (Gent Normal) — Tue, 21 May 2013 14:43:00 +0000


Albert Serra (la novel·la, no el cineasta) Albert Forns Any: 2013 Editorial: Empúries	Ultracolors Albert Forns Any: 2013 Editorial: labreu Edicions

L’Albert Forns ha fet doblet i ha publicat la seva primera novel·la Albert Serra (la novel·la, no el cineasta) i el seu segon poemari, Ultracolors. La Paula Juanpere, que també és “súper fan d’Albert Serra”, tenia moltes ganes de llegir la novel·la, però no podia deixar de banda el poemari. Finalment, us els recomana tots dos.

Prendre com a eix vertebrador del relat a Albert Serra és tota una declaració d’intencions: com les seves pel·lícules i el propi personatge, el llibre vacil·la entre allò més intel·lectual, l’extravagància més refinada i la ironia més local (llegiu de Banyoles). L’Albert Serra, sí, aquest banyolí estrany que ha acabat a la Documenta de Kassel, la fita més important de l’art contemporani. De l’ultralocalisme a l’universalisme –com deia Dalí, un dels seus grans referents– en un plis plas.

Albert Forns (el protagonista, no l’autor) decideix, enmig de les tedioses hores d’estiu en platges nudistes de Menorca, que vol convertir-se en l’Albert Serra. Aquest serà el punt de partida per a una exhaustiva investigació i persecució per part del Forns cap al Serra, que serà l’excusa per gestar un recorregut de cites i referències molt ben tramat a través de noms tan diversos com, i entre d’altres, Warhol i Basquiat, Dalí, Sophie Calle, Truman Capote i sobretot Miquel Barceló (l’altre protagonista de la novel·la, després dels dos Alberts, es podria dir). Tanmateix, es veu de seguida que la referència clau no és un Albert, sinó un Enrique, el Vila-Matas. Doncs ben amarat dels jocs literaris vila-matians, en Forns escriu una novel·la sobre com admirem, copiem, versionem, ens influenciem, tornem a copiar, falsifiquem, contestem, ens apropiem... que és com sempre, amb les variants de cada època, ha tingut lloc l’exercici de la creació.

Un traçat que, finalment, pot desembocar a conclusions estranyes i inquietants, però que ens han agradat molt, com aquesta que incerta a Warhol dins de les pel·lícules d’en Serra: “Warhol dins el Quixot, Warhol a El cant dels ocells, en aquelles escenes excessives, de pura contemplació, de plaer estètic i prou, minuts i minuts gratuïts dedicats a la imatge, com una cerimònia insuportable”. Com a Warhol, a Serra li encanten les coses avorrides. Però la novel·la d’en Forns no és avorrida ni insuportable, tot el contrari. En el viatge que ens condueix a través de les seves referències artístiques, Forns no deixa d’inserir-hi una gran dosi d’humor, a més de molta lucidesa.

Les referències també són l’eix que vertebra el poemari Ultracolors. En aquest hi trobem, diria jo, un Albert Forns (autor) més còmode, més segur, i en definitiva, més punyent. Es tracta d’una vuitantena de poemes que gairebé tots porten per títol el nom d’un artista, des de Canaletto fins a Antònia Font. Però la majoria són artistes d’art contemporani, com Richard Serra, Ed Ruscha, Francis Bacon, Anish Kapoor, Cy Twombly o Antoni Tàpies –noms que apareixen sovint al bloc de l’autor.

Imatges líriques que sorgeixen d’una referència que el lector té ben localitzada (i si no, que googlegi una mica), però que s’autonomitzen en una atmosfera pròpia, passant pel sedàs de la introspecció. Referències com poden ser les piles de roba o els arxius de Boltanski, o les fotografies de Nan Goldin, l’arte povera de Giuseppe Penone (“Ser la boira que cavalca,/ el riu sempre fred i indeturable.”), les inquietants figures de Juan Muñoz (“Dins la gàbia Juan Muñoz/ només hi ha el sol,/ la sorra i l’incomptable.”), o les fotografies dins de caixes de llum de Jeff Wall (Llavors entra la nit,/ com una onada gegant,/ i el silenci,/ com una banyera que es buida.”). I fins i tot un poema que du el títol de Rirkrit Tiravanija, tot un mèrit tenint en compte que es tracta d’un dels artistes més a prop de l’asèpsia poètica.

I en aquest estat hipnòtic –típic de quan t’empasses tot de cop un poemari–, després d’una lectura suggeridora, en la qual he trobat referents també molt meus, imagino com seria el poema que hi falta, divertidament, titulat “Albert Serra”.

Fotografia de portada: Arxiu
Text: Paula Juanpere
Correcció: Marta C.

OSO LEONE , 'MOKRAGORA'

noreply@blogger.com (Gent Normal) — Tue, 21 May 2013 10:03:00 +0000

Oso Leone
Mokragora
Any: 2013
Discogràfica: Foehn

És revelador que Oso Leone hagin optat per noms com “Ficus”, “Clívia” o “Cactus” a l'hora de posar títol a les seves noves cançons: la música del grup encapçalat per Xavier Marí i Paco Colombàs seria perfecte per acompanyar vídeos d'aquells en què es documenta amb una fotografia diària el creixement i floriment d'una planta. El més fascinant d'aquest tipus d'imatges és precisament que ens mostren una part de la realitat que coneixem però és difícil de percebre. La natura és una força lenta però inexorable que empeny de forma implacable i silenciosa. Les arrels dels arbres tomben murs i esquerden carreteres, com si una flor fos capaç d'esfondrar una roca. I la música d'Oso Leone és un poc així: subtil, pausada i tènue; però el seu efecte, com el d'aquells vídeos, és hipnòtic i fascinant.

Curiosament, en el seu segon treball desapareix aquell aire bucòlic que travessava el seu debut, però roman la vocació contemplativa de les seves cançons. Per dir-ho d'altra manera, si Oso Leone (Foehn, 2011) era una flor salvatge, un estrany espècimen botànic amagat en algun racó dels pinars de Deià, Mokragora és una planta d'interior. De fet, és un àlbum perfecte per passar-se les matinades tirat al sofà, per deixar que el temps es liqüi mentre el sol esmorteït de les primers hores del dia es filtra per la finestra.

Gravat amb Toni Noguera a Cosmic Blend, el disc difícilment podia reflectir l'enorme torrent de llibertat amb què es mouen en directe, així que han optat per limitar les progressions dinàmiques dels seus concerts amb un so minimalista que juga amb els silencis i l'espai de forma magistral. Mokragora és un treball més propi del laboratori que del jardí, malgrat tota la parafernàlia que l'acompanya, més a prop de The XX que del folk; un treball en què l’octapad té una presència constant i el punt de partida del qual sembla ser la quietud. A partir d'allà la guitarra i la veu de Marí van teixint la cançó, amb aquell to benigne que recorda Bill Withers, i la banda, que completen Euse Alomar, Jonathan Muntaner i Joan Dell’Olmo, incorpora nous elements constantment fins al clímax, però la regla sempre és la contenció.

Sense perdre l'estil que ja exhibien en el seu primer disc, el grup ha elaborat una nova forma d'abordar les cançons, igualment fascinant. També són més clares i queden més ben integrades les seves influències (Grizzly Bear, els ja citats The XX o fins i tot Kindness, a qui em recorda “Salvia”, amb un ritme ballable que obliga el grup quasi a tornar a començar el disc de bell nou a l'expansiva “Clívia”). Però també queda clar que Oso Leone són, ara per ara, un grup únic per la sensualitat de la seva música –alguna cosa en ells em recorda una part del R’n’B dels 70 i 80, encara que em costaria de dir exactament què és–, la seva capacitat d'evocació i el pols pausat i calm de la seva música. Sí, hi ha dolor i melangia aquí, però l'astorament semimístic de Marí a l'hora de recitar lletres com “I’m the river that flows / You’re the fire that burns” (“Alçaria”), té un efecte desarmant: més que submergir-nos en l'angúnia, Oso Leone volen alliberar-nos-en a cop de bellesa, creant un paisatge en què la tristor es relativitza i cap greuge sembla, en el fons, tan important. De nou, torn en aquells vídeos de plantes creixent, cercant els rajos de sol, com badallant, florint fotograma a fotograma. Una veritat més enllà de l'ull que exposa un univers pel qual el nostre temps no té cap significat i ens provoca un narcòtic vertigen vital. Això és.

Oso Leone "Mokragora" by Foehn Records

Fotografia de portada: Portada del disc
Text: Joan Cabot a 40Putes
Correcció: Montse V.

CLIPS PERDIBLES #09

noreply@blogger.com (Anna) — Mon, 20 May 2013 14:00:00 +0000

Ja que fa un parell de dilluns que tenim lyrics videos pel mig, els perdibles no podien ser menys i comencem amb “Live It Up”, de Jennifer Lopez i Pitbull. Podeu cantar, si voleu.

El segon vídeo és de la festiva cançó “Back 2 The Wild” de Basement Jaxx. No tinc res en contra d'aquesta banda, però la infinitat d'imatges cutres posades una darrere l'altra i omplint tot l'espai fan, d'aquest vídeo, una peça totalment barroca. Horror vacui en estat pur.

I per últim, el cap saltarí de Dillon Francis. Increïble.

1. Jennifer Lopez ft. Pitbull - “Live It Up”

2. Basement Jaxx - “Back 2 The Wild” (by Mat Maitland & Natalia Stuyk)

3.Dillon Francis - “Bootleg Fireworks (Burning Up)" (by MENZ)

Fotografia de portada: Pertany al videoclip de Basement Jaxx, "Back 2 The Wild", de Mat Maitland i Natalia Stuyk.
Text: Anna Dot
Correcció: Joanaina Font

PRIMAVERA SOUND: AIXÒ RECOMANEM (DIVENDRES)

noreply@blogger.com (JG) — Mon, 20 May 2013 10:20:00 +0000

Si preguntes pel carrer quin és "el dia" d'aquest Primavera Sound, tothom et contesta que divendres. És clar, per la prescència de Blur com a indiscutible cap de cartell a nivell comercial d'aquest festival. I és normal, perquè fa anys i panys que no passen per aquí i més enllà de les clarianes al cap de Damon Albarn, Blur és una bona banda de pop. Però hi ha més, molt més. Els The Jesus & Mary Chain, evidentment, i d'altres. Tots ells estan en aquesta llista de bandes que recomanem per aquest divendres. Sí, ja arriba.

Kiev cuando nieva |Vice a les 18.40 h
Els vaig descobrir fa uns anys gràcies a la versió que en van fer La Costa Brava. Des d’Osca, i des del 2007, practiquen un pop de clara arrel anglosaxona, desenfadat però també delicat. De vegades recorden a They might be giants, d’altres, perquè no, als Superfurry Animals, i en d’altres moments als Gorky’s Zygotic Mincy. Si us agraden qualsevol d’aquests tres grups us hi hauríeu d’acostar un moment. Ho he estat mirant de totes les maneres possibles i no se’m acudeix una manera millor per començar el divendres. Joan Palahí

The Free Fall Band | Pitchfork a les 19:25h
Sempre és un plaer apropar-se a veure a The Free Fall Band ja que el seu és un dels àlbums pop més brillants que s'han fet últimament al país, Elephants never forgett. Militants de les melodies preciosistes, aquest grup de Mataró ofereix cançons emparentades amb bandes de les que hem escoltat tota la vida: Zumpano, Belle & Sebastian o els Kinks, tot mesclat i adaptat a una lògica inexperiència que, per la seva joventut, fa una idea del que poden arribar a donar. Ja és molt, i podria ser moltíssim. Un dels valors de present i futur del pop nacional. Jordi Garrigós

Dope Body | Vice a les 19.40 h
Si vosaltres també considereu que aquest any el festival va coix en grups petits amb mala bava, llavors ja podeu anar marcant al vostre programa de mà el dia, hora, i escenari on actuarà aquest quartet de Baltimore que barreja de forma crua i espasmòdica punk, noise, funk i hardcore. Potser tocaran només mitja hora, però de ben segur que seran els 30 minuts més intensos que es viuran al Fòrum aquell cap de setmana. Arnau Espinach.

Christopher Owens | Auditori Rockdelux a les 21:00h
Girls és una banda que ens els darrers anys ens ha regalat dos discos que, malgrat pecar d'irregulars, ha deixat un llistat de cançons que funcionen i que els ha col·locat en una bona posició dins l'escena d'indie pop internacional. Dels dos frontmans del grup californià, el que s'ha destacat com a compositor més talentós és Christopher Owens, que ja ha publicat dos discos en solitari deixant a de banda el format més clàssic i abraçant un estil més folk que l'emparenta amb cantautors rollo Nick Drake. Jordi Garrigós

Jozef Van Wissem & Jim Jarmusch | ATP a les 22.40 h
Fa molt mal als ulls veure Dead Can Dance programats a l'aire lliure, i no menys desafortunada és la decisió de no situar a l'Auditori l'estrena peninsular (i un dels pocs concerts que han fet i faran) d'aquest duo format pel famós director novaiorquès a la guitarra elèctrica i el llaütista de cognom aristocràtic. I és que estem parlant d'una proposta ambiental, amb algunes peces riques en distorsió, sí, però força calmada i delicada. Creuem els dits, i cuideu els genolls, perquè aquest any l'ATP canvia de lloc, i ja no disposarà de grades de pedra (probablement tampoc en tingui de les desmuntables). El que faltava pel duro. Arnau Espinach.

The Jesus & Mary Chain | Heineken a les 22:45h
The Jesus & Mary Chain ja porten uns anys reunits fent gires per festivals i sense cap intenció d'editar material nou. A Barcelona van actuar-hi el 2007 (Summercase) i tots els espectadors amb qui m'he topat parlen d'un concert fluix, desangelat, abúlic i molt altres adjectius despectius que intenten sense èxit aturar la meva decidida presència al bolo dels germans Reid. I és que quan veus un setlist que inclou "Snakedriver", "Between Planets", "Head On", "Happy When it rains", i un tram final amb una petita sel·lecció del crucial "Psychocandy", prefereixes jugar-te el bon record al doble o res: concert de llàgrima i afonia, o escopinada a la cara de la teva nostàlgia adolescent. Joan Ferrús

Daughter | Vice a les 23.50 h
Una de les grans promeses del panorama musical des que l’any passat van publicar el seu segon EP. Originals de Londres i a mig camí entre Cat Power, Soko i el minimalisme de The XX, acaben d’estrenar el seu disc de debut titulat If You Leave (4AD, 13), una grata sorpresa a l’altura de l’expectativa i una bona proposta per "mimar" el timpà, inspirar fort i deixar la ment en blanc. Pura mel.
Joel Panadés

Neurosis | ATP a les 00.05 h
Si l’any passat l’organització va optar per unes quantes bandes de metal, enguany l’equivalent vindria a ser la banda de Califòrnia. Però no ens enganyéssim pas. Neurosis va molt més enllà i juga tant amb la contundència de sonoritats extremes com a crear altres passatges instrumentals i densos. Tres dècades de carrera i el desè àlbum d’estudi. Els que els vam veure a l’Apolo el maig del 2011 ja estem preparats. Únics i irrepetibles. Joan Palahí

Blur | Heineken a les 1:30h
Grup generacional, almenys per servidor. I de molts dels que vam començar a escoltar música que no era ni dels pares ni dels germans grans amb el brit-pop i aquella absurda “guerra” entre Blur i Oasis. A posterior queda molt fàcil dir que erets dels Blur, però jo era dels Blur. I el temps ens ha donat la raó. Albarn, Coxon i companyia tenen, com a mínim, dos àlbums majúsculs (Modern Life is Rubbish i Parklife), una col·lecció de hits envejables i, malgrat un parell d'errors al camí, una carrera sòlida i relativament regular. Un plaer poder tornar-los a veure després de tant de temps. Pop que mescla cançons saltarines i tornades meravelloses. Jordi Garrigós

Fotografia de portada: Arxiu PS
Text: Jordi Garrigós
Correcció: Marta C.

PRIMAVERA SOUND: AIXÒ RECOMANEM (DIJOUS)

noreply@blogger.com (JG) — Fri, 17 May 2013 14:05:00 +0000

Passen els anys i el Primavera Sound segueix allà, impertèrrit i resistint la crisi com si res pogués tombar el que és l'indiscutible millor festival de masses del país. Potser som nosaltres que ens fem grans i estem més cansats de tot plegat, però el cert és que potser cada cop ens hi sentim un pèl més lluny. I segurament –segur– ens agradaria que tot fos una mica més petit, i no s'utilitzessin eines una mica vergonyants (bestfestivalever) o cotxes que et porten d'un escenari a un altre. Però hi ha una cosa que, per sobre de tot, segueix definint al Primavera Sound, i és la música. I en això, no hi ha ni rival ni debat. Aquí teniu la nostra primera tanda de recomanacions.

Inquilino Comunista | Primavera a les 17.40
Per a qui tingui possibilitats de ser al recinte del Fòrum a primera hora del dijous, es podrà veure un gran acte de revival. Els de Getxo van ser un dels pioners de l'escena indie estatal a la dècada dels 90. Noise-Pop sense embuts, soroll, distorsions i melodies diverses. Bluff i Discasto són dues grans referències, d'aquelles que quan s'hagi de fer un inventari discogràfic, hi sortiran sense cap mena de dubte. Una forma de començar amb bon peu el festival. Joan Palahí

L'Hereu Escampa | Pitchfork a les 18.30
Recomanar aquesta penya de Vic és perdre el temps. En sóc conscient. Òbviament toquen molt per aquí, el seu horari és prohibitiu i la majoria –o tots– preferireu anar a veure alguna banda de fora. Normal. Però són debilitat, i si el seu nom és a la llista s'han de recomanar ja que és un grup absolutament inspirador i que et remet a una nostàlgia que –em– provoca una enveja absoluta. Tornar a tenir la seva edat i fotre crits com un sonat mentre toco quatre acords amb la guitarra i el meu col·lega destrossa la bateria. Quina sort que tenen els cabrons. A més estan a punt de presentar disc nou. S'espera amb ànsia. Jordi Garrigós

Woods | Vice a les 19.15
Al gra, Woods és de les poques bandes de pop modernes que m'agrada i que escolto amb certa regularitat. Sorgits d'allà d'on s'ha de ser (Brooklyn), seu és un dels discos amb millors melodies dels que es van facturar el 2013, Bend Beyond està ple de tornades bucòliques i emocionants que recorden als Shins, sobretot per la veu de Jeremy Earl. Però molt més frescos del que són ara en Mercer i companyia. Companys de generació d'un seguit de bandes d'indie pop nord-americanes que van fent coses a tenir en compte, com Smith Western, Real Estate o Veronica Falls. Fan de totes, sobretot com més senzilles –i tendres– són les seves cançons. Jordi Garrigós

Neko Case | Primavera a les 19.20
En el mateix escenari que l’Inquilino Comunista hi haurà una proposta radicalment diferent. La canadenca Neko Case farà acte de presència per desplegar el potent repertori amb la seva particular forma d’entendre el folk d’arrels americanes. Tot i que l'última referència data de 2009 i ja ha estat presentada de forma oficial per aquestes terres, no deixa de ser una bona oportunitat per retrobar-la. Joan Palahí

METZ | Pitchfork 20:45
METZ són com un d’aquells grups sorollosos que proliferaven als 90, molt sorollosos, el seu epígraf podria ser “UN SOROLL DE COLLONS”, ras i curt, tres caps en oscil·lació mentre atonyinen els seus instruments que tan aviat disparen riffs, com línies de baix metàl·liques o ritmes de bateria accelerats. Tenen referents grunge, una mica de Shellac i força mala llet. Joel Panadés

Do Make Say Think | ATP a les 21.35
Una altra proposta molt atractiva que ens oferirà el dijous és la dels canadencs Do Make Say Think. Un dels abanderats del post-rock, aviat compliran 20 anys de carrera; més que probable, faran un concert intens, com els que acostumen a facturar, on les cançons se succeeixen sense solució de continuïtat entre passatges d’experimentació que han trobat la justa mesura entre el sons més contemporanis i tonalitats jazzístiques. Joan Palahí

Dinosaur Jr | Primavera a les 21.45
Si mai algú vol publicar un manual sobre com gestionar el retorn als escenaris d'un grup de rock, sisplau que es posi en contacte amb Dinosaur Jr. Els seus últims discos són parades obligatòries per a tot aquell que s'endinsi en la seva discografia (especialment Beyond, del 2007), i als concerts toquen com autèntics animals, amb J Mascis embolicant-se en els solos de Guitar Hero, Lou Barlow rascant el baix com si li volgués traure llustre i en Murph bombardejant impassible des de la bateria. No sé com deurien ser els seus concerts preretorn, perquè vaig nàixer el mateix any del seu disc de debut, però em costa imaginar que superessin els actuals. Si això són els dinosaures del rock, sisplau, que no s'extingeixin mai. Joan Ferrús

Bob Mould | ATP a les 22.45
Bob Mould està vivint un altre moment dolç en la seva carrera. Prova d’això, n'és el darrer àlbum editat, Silver age, en motiu del seu cinquantè aniversari . Tot i que estilísticament no és res de l’altre món, el que fa ho fa bé, motiu de sobres per acostar-se a veure com defensa la proposta en directe. A més si tenim en compte que l’acompanyaran convidats de luxe: Jason Narducy de Telekinesis i Guided by voices al baix i Jon Wurster de Superchunk a la bateria. Per cert, si ens refiem dels repertoris que ha fet durant el 2012, cauran hits de Hüsker du i Sugar. Un altre alicient. Joan Palahí

Fucked Up | Pitchfork a les 00.55
La primera imatge que em ve a la ment quan penso en Fucked Up és la del seu cantant, Damian Abraham, amb un fil de sang rajant pel seu rostre després d’haver tingut la genial idea de fer esclatar una ampolla de vidre contra el seu front, sense samarreta, amb els sacsons en moviment i cantant (bramant) com qui pretén invocar el maligne. Són dels pocs grups capaços de compondre una òpera amorosa a base de hardcore-punk com van fer amb David comes to life (Matador, 11), un disc sensacional d’un dels grups més brillants del seu gènere. Joel Panadés

Computer Magic | Adidas Originals a les 01.45
Hits purs i durs ("Victory gin"), peces amb sintetitzadors à la Supertramp ("In so many ways"), instrumentals tropicals ("Safer than my friends"), torch songs que de ser versionades per Adele serien n. 1 en ventes ("About you")... Hi va haver un any i mig (i quatre EPs autoeditats en total) en què el pop electrònic i còsmic de Danielle Johnson era, senzillament, infal·lible, temazo rere temazo. A la seva estrena discogràfica amb Kitsuné, Orion (2012), va afinar només una mica menys en punteria melòdica, així que segueix sent una de les artistes a descobrir d'aquesta edició. El gran regal (no està fent gira europea, ve expressament) que ens fa el Primavera Sound 2013. Arnau Espinach.

Fotografia de portada: Arxiu
Text: Jordi Garrigós
Correcció: Montse V.

LA CAIGUDA D'EYEOS

noreply@blogger.com (Christian) — Fri, 17 May 2013 08:00:00 +0000

Fa quasi 8 anys, tres joves emprenedors catalans van crear un producte revolucionari en el mercat de la informàtica: eyeOS. Com no podia ser d'altra manera, van crear una empresa al voltant d'aquest producte i van assolir molts èxits, no només a nivell econòmic sinó també com a referent emprenedor, jove i revolucionari dintre del mercat de les tecnologies no solament a Catalunya sinó també a l'estat espanyol. Però la crisi no entén d'això, i barrejat amb una possible mala gestió han portat aquesta empresa a una situació molt més que delicada. Després de l'hipersalt te'n donem més detalls.

Pau Garcia-Milà, David Plaza i Marc Cercós són els joves que, amb una edat d'entre els 18 i 22 anys, van aconseguir fundar una de les empreses més sorprenents dels últims temps. Considerats com uns dels gurus dels emprenedors dels últims anys, aquests joves van crear un escriptori virtual, al qual es pot accedir des de qualsevol ordinador o dispositiu amb accés a internet i via navegador. Un projecte que ara mateix no sembla res però que en el seu temps, quan gairebé ningú sabia encara què era el cloud computing, va ser pioner.

Aquest jovenet va dir que no a Twitter

Fins fa molt poc temps tenien una plantilla de 50 persones i una facturació anual d'1 milió d'euros. I fa poc més de 2 anys van rebre un finançament per una nova tecnologia també basada en el seu eyeOS. Però entre un retard en acabar finalment aquesta tecnologia (que permetrà executar de manera virtual qualsevol aplicació mitjançant la web) i un altre finançament de 4 milions d'euros que finalment no han pogut rebre, la jove empresa haurà de, per començar, retallar fins a 14 persones la seva nòmina de personal. De fet, ja estan pensant fins i tot a tancar l'empresa si la situació no es capgira i aconsegueixen una altra font de finançament.

Amb un panorama molt desolador on el govern estatal posa les coses cada cop més difícils en matèria d'investigació (aquesta notícia d'aquests dies és prou il·lustrativa), es fa difícil fer-se emprenedor. Tot i que també és cert que aquests joves van rebutjar comprar Twitter en el seu moment, fet que segurament no es perdonaran mai.

Fotografia de portada: Arxiu
Text: Christian Peña
Correcció: Marta C.

L'ACOMODADOR #32 · INNOCÈNCIA CAÇADA

noreply@blogger.com (Martí Aragonès) — Thu, 16 May 2013 14:01:00 +0000

El cinema nòrdic segueix trepitjant amb molta força. I no, no parlo de pel·lícules contemplatives de gent caminant per la neu o converses eternes al voltant d'una llar de foc, sinó de drames i thrillers de caire relativament comercial que destil·len personalitat pròpia i una efectivitat molt particular. Una forma identificable de fer cinema. Ho vam veure anteriorment en aquesta secció amb un exemple com Headhunters (Morten Tyldum, 2011), i ara era necessari fer el mateix amb un dels drames més sòlids que s'han pogut veure al cinema últimament: La Caza (Thomas Vinterberg, 2012). Una història crua sobre la impotència davant una injustícia que creix i es fa grossa de forma inexorable.

La Caza explica la història de Lucas, un home que està reconduint la seva vida després d'un divorci no gaire amistós. A la guarderia on treballa, és un dels més estimats per tots els nens, però un dia, una confessió inventada per part d'una de les nenes fa que tot canviï de cop. Sense saber-se'n avenir, Lucas es veu sota la greu acusació d'haver abusat sexualment d'un menor, i a poc a poc la seva vida i la seva relació amb la resta de persones comença a notar-ne les conseqüències. Aquest argument inquietant, però a la vegada tan preocupantment traslladable a la realitat, atrapa l'espectador des del primer minut gràcies a l'atmosfera que Thomas Vinterberg dóna a la pel·lícula en tot moment, i que l'entorn nòrdic també contribueix, en certa manera, a generar.

La pel·lícula es podria resumir amb allò tan actual de “culpable, fins que no es demostri el contrari”, o també com un retrat de l'estupidesa humana a l'hora de creure el que ens interessa i deixar-nos portar per la por i la sobreprotecció dels més petits. I és que només cal repetir una mentida els suficients cops i escampar-la bé perquè s'acabi capgirant i convertint-se en una veritat. Quan el subjecte d'aquesta mentida és un innocent, el resultat pot ser una vida destrossada. La Caza parla d'aquesta injustícia i de la soledat experimentada per la víctima, però també del poc valor que es dóna a la vida d'una persona. No fan falta proves ni certeses, un simple rumor és motiu suficient per crear un monstre imaginari i acarnissar-se amb ell, fins i tot sense ni tan sols tenir res a veure amb els fets que ho han provocat. Però aliar-se amb la massa és molt més fàcil que defensar la víctima.

Vinterberg, que ja ens va impactar amb la intensa Celebración (1998), construeix intel·ligentment un relat on el dramatisme, la tensió i l'impacte dels fets creixen de forma sostinguda. El ritme és pausat, però carregat d'escenes i diàlegs molt representatius. El pitjor és la versemblança que desprèn la història, a causa d'aquesta capacitat cada cop més desenvolupada de convertir qualsevol rumor en veritat, i més si ha sortit d'una nena rossa de cara angelical de qui mai podríem esperar una mentida. La facilitat per crear una histèria col·lectiva entre els pares quan hi ha un nen implicat i amb un tema així, ja ho acaba d'adobar. Tot això fa que el protagonista es trobi atrapat, vacil·lant entre el desconcert i la voluntat de defensar el seu honor, entre la resignació i la ràbia.

Mads Mikkelsen ofereix una interpretació brillant. Sap connectar de seguida amb l'espectador i transmetre la bondat del personatge, per això després resulta tan fàcil compartir el seu sentiment d'impotència i frustració. Mikkelsen, que va guanyar al passat Festival de Cannes, no destaca per la seva expressivitat, però és això el que dóna un interès especial al personatge i les seves reaccions. L'altra protagonista és la joveníssima Anita Wedderkopp, que sorprèn amb una actuació molt meritòria i efectiva a l'hora d'expressar la tendresa i ingenuïtat del personatge.

La Caza incorpora també clars paral·lelismes amb la caça esportiva pròpiament dita, i amb el pes social que té a Dinamarca. En el tram final, amb una conclusió excel·lent, per cert, hi té una transcendència molt especial. Thomas Vinterberg demostra un cop més el seu talent dramàtic i la seva capacitat per controlar el pols narratiu en tot moment, i sap rubricar la pel·lícula de forma que queda gravada a la ment de l'espectador. I és que la caça humana ens pot assenyalar com a presa amb una facilitat espantosa, i esquivar tots els trets és quasi impossible.

Fotografia de portada: IMDb
Text: Martí Aragonès
Correcció: Montse V.

RECOMANACIÓ DIRECTA #14

noreply@blogger.com (Gent Normal) — Thu, 16 May 2013 10:00:00 +0000

La brutal concentració de la oferta musical de la ciutat que comporta el Primavera Sound ha fet que per aquesta setmana nomès tinguès a la colombiana Totó la Momposina com a únic concert per recomenar. Per no deixar la secció orfe, i tot i que m'incomoda una mica proposar concerts en el marc d'un festival molt poc popular i de preus prohibitius, recomanaré alguns grups per si, per la raó que sigui, disposeu d'una entrada pel festival.

Godflesh

Qui els va veure l'any passat assegura que estan en boníssima forma. Justin Broadrick i el seu metal industrial d'alt voltatge transmeten una rabia i una metralla dificil de trobar avui en dia. Si t'atreveixes, aquest any toquen en sala. Matraca sí.

Orchestre Poly-Rythmo de Cotonou

Des de Benin, una autèntica maquinària del ritme que no descuida les melodies ni les harmonies. Afrobeat poc ortodox i enriquit amb altres estils locals com el soukous o els ritmes vodun. Com dirien els Za! “lo traen calentito”.

Omar Souleyman

A les 03:00 de la matinada sortirà a escena aquest mestre del tecladillo i el ball del pròxim orient. Diga-li rave siria, Camela amb turbant o com vulguis, pero recorda que en el Sonar de 2009 més d'un hipster va perdre les ulleres de sol i va sortir despentinat.

Mac DeMarco

Una sorpresa. Quan Captured Tracks no podia aborrir més, apareix aquest segal amb cançons fresques i puntejats que semblen sortits d'un disco de Juli Bustamante. Es podrà veure gratuitament al Primavera al Parc.

Scuba

Si t'agrada la electrónica, aquest any el Primavera és un despropòsit majúscul. Entre la poca oferta a destacar, el DJ anglès Scuba: molt finolis en disc pero més que solvent a la discoteca. Entre tanta amanida vegana una mica de bistec.

Killer Mike

No cal dir que un dels concerts més esperats del festival és el de Wu Tang Clan, pero compte amb en Killer Mike. Bases mastodòntiques i un savoir faire digne de la vella escola. A més té a El-P d'aliat.

Fotografia de portada: Arxiu
Text: Marc Balfagón
Correcció: pendent

LA COMISSÀRIA #5 L'ESPECTACULAR RETRATISTA DE L'STAR-SYSTEM NACIONAL: JAUME LAIGUANA

noreply@blogger.com (Gent Normal) — Thu, 16 May 2013 08:00:00 +0000

Encara teniu temps fins el dia 26 de maig de visitar “Jaume de Laiguana. Exposició fotogràfica. Retrospectiva 1997-2012”, una exposició fotogràfica molt extensa sobre aquest artista, actualment internacional, que trobareu al Palau Robert, on podreu accedir de forma gratuïta.
Jaume Laiguana és un fotògraf barceloní que va començar en el món de la publicitat i que ràpidament va agafar una càmera i va començar a fotografiar de forma única creant un estil propi on predomina el retrat. Quinze anys després de fer els seus primers treballs reconeguts, ha volgut inaugurar una exposició al Palau Robert que repassa tota la seva carrera i on podem contemplar algunes de les seves obres més famoses ja que, abans que res, Laiguana és el fotògraf de moda de l’Star-System estatal. Així doncs, a l’exposició trobareu retrats d’algunes de les personalitats més destacades del país, com són Penélope Cruz, Antonio Banderas, Rosi de Palma o Loquillo i, fins i tot, d’alguns artistes internacionals com són Hugh Laurie, Bruce Willis i, sobretot, Shakira, de la qual veureu el famós retrat de quan estava embarassada d’en Milan, que va fer, de forma molt estètica, Laiguana.

L’exposició se separa de manera molt visual per temàtiques, i demostra una clara evolució del fotògraf, alhora que també es mostra la seva actitud de recerca constant. A les primeres sales, veiem les fotografies que Laiguana va fer a finals del noranta, on predominen les fotografies amb models com Bimba Bosé i Jon Kortajarena, dos dels seus aliats durant tota la seva carrera, i que busquen fotografiar allò bell en els espais més sòrdids. Portat per un sentiment de denúncia i protecció del medi ambient, Laiguana posa les seves models a llocs desèrtics, gairebé post-apocalíptics, i solitaris, dels quals n’extreu bellesa amb el seu objectiu. Són fotografies que tenen ecos de la seva època publicitària i que bé podríem veure en una revista de moda, però que confirmen un estil únic que Laiguana arrossegarà durant tota la seva carrera.
A les sales següents és on trobem el millor de Laiguana: retrats íntims d’artistes molt coneguts com el cantant de Ketama i Rosario Flores que respiren veritat, com si l’autor hagués aconseguit atrapar un moment i plasmar-lo al retrat, fent visible allò invisible que tots portem a dins. En aquesta zona també trobareu alguns dels seus retrats més famosos com la portada del CD de David Bisbal, Premonición, inspirat clarament en el Crist crucificat, o la d'Alejandro Sanz amb el got distorsionant-li un ull. A part d’aquests retrats on predomina el blanc i negre, Laiguana fa algunes col·leccions molt interessants amb artistes nacionals: una, inspirada en films de terror, intriga i suspens de l’època daurada de Hollywood com, per exemple, alguns films de Hitchcock, i unes altres parlant de problemes socials com la crisi del cinema, de la importància de no malgastar l’aigua o del problema de seguretat a les fàbriques.

L’exposició té un epíleg molt interessant i que ens mostra en quin projecte està treballant actualment el fotògraf: un recull de fotografies sobre els perills de la prostitució a la carretera i que tenen a Jon Kortajarena com a rostre principal. En aquesta recta final, Laiguana deixa de banda la subtilesa i es torna més escabrós, mostrant escenes plenes de “sang” o imatges bastant repulsives com és la d’un cos, androgin i impossible d’esbrinar, que desfà i destrossa una cuixa de pollastre cuinada. L’exposició es complementa amb alguns vídeos on es mostra el procés per aconseguir les fotografies i que resulta molt interessant.
Així doncs, l’exposició de Laiguana és una porta oberta al món del retrat, i conté moltes imatges que són d’una bellesa extrema i calculada, i alhora fan reflexionar, ja que encara que diguin que Laiguana busca la imperfecció, la veritat és que sembla que tot ho controli al mil·límetre per aconseguir fotografies que captivin els qui les miren.

Fotografia de portada: Palau Robert
Text: Marina Cisa
Correcció: Joanaina Font

HIRSUTOS, BARBES, MUJERES I ANÒNIMS

noreply@blogger.com (JG) — Wed, 15 May 2013 15:22:00 +0000

Venim a parlar-vos d’aquest sarau que es farà demà al barri de Gràcia, més concretament al bar del Teatre Lliure (c/ Montseny). I venim a fer-ho per tres raons: La primera és que tot això s’emmarca en la presentació del documental que ha dirigit l’Ariadna Cebrian, col·laboradora d’aquest bloc entre d'altres històries i que mostrarà al món el seu debut seriós i en solitari darrere la càmera. Porta per títol Hirsutos i parla de barbuts de Barcelona. Sí, barbes, penya. I hi surt molta gent coneguda que en porta, famosos de l’alçada de Miguel Noguera, Carlo Padial o Lluís Huedo. El segon motiu és que toquen els Mujeres, que és una banda que ens encanta i hem recomanat desenes de vegades. I el tercer és que estarem punxant nosaltres després de l’acústic de la banda d’en Iago i companyia. Com sempre, com a Comentari Anònim. No dubteu de venir a saludar o a demanar cançons que segurament no tindrem, ja que anem amb el més just. Repetim coordenades: aquest dijous 16 de maig al bar del Teatre Lliure, presentació d’Hirsutos+Mujeres en acústic+Comentari Anònim d’aquesta santa casa. Us hi esperem, l’entrada és gratuïta.

Fotografia de portada: Rocio Ferreras
Text: Jordi Garrigós
Correcció: Montse V.

PRIMAVERA SOUND 2013: PROGRAMACIÓ PARAL·LELA (GRATUÏTA I DE 'PAGANINI')

noreply@blogger.com (Arnau Espinach) — Wed, 15 May 2013 08:00:00 +0000

Mica en mica, el Primavera Sound va deixant de ser només un (gran) festival gran per convertir-se quasi bé en una celebració musical estacional: quan es va mudar al Fòrum -2005-, es van afegir concerts el diumenge a la sala gran d'Apolo per fer el cap de setmana més complet; un any després, el 2006, hi havia concerts de dilluns a diumenge per fer "la setmana Primavera"; i fa dos anys, el 2011, es feien concerts des de principis de maig, que alimentaven la concepció del cinquè mes de l'any com a "mes Primavera". Aquest any, directament, el festival ja ha començat abans que ens adonéssim que s'apropaven les dates de la celebració.

Sí, sí, aquí, com et despistis, ja fas tard, així que anem per feina. Primer amb la programació gratuïta: aquesta setmana encara hi ha haurà els quatre darrers concerts del Primavera als Bars, cicle d'actuacions, com el propi nom desvetlla, a bars de Barcelona que es va iniciar el 24 d'abril. Encara esteu a temps, doncs, de veure els garatgers italians Go!Zilla, el rock un punt còsmic i tropical de PacoSan, el folk auster de Diego Hdez, el pop-rock d'Arconada, i la barreja d'aquests dos últims estils per part de Gentle Music Men i Eliah Smith.

Coincidint en dia (divendres i dissabte) i hora (20 h), i dins la col·laboració festivalera entre el Primavera i l'In-Edit, als cinemes Maldà es projectaran l'exitòs i premiat documental sobre Rodriguez Searching for sugar man, i Sound City, cinta dirigida per Dave Grohl (Foo Fighters; Nirvana) sobre els estudis de gravació californians amb el mateix nom que el títol del treball. Per a diumenge quedaran How to act bad, que copsa dos anys a la vida del cantautor Adam Green, i Petey & Ginger, que en realitat és un documental sobre la crisi econòmica coprotagonitzat per un músic, Petey Dammit (guitarrista dels Thee Oh Sees).

Recordeu que Rodriguez, Adam Green i els Thee Oh Sees tocaran al Fòrum.

Precisament, al gran espai cimentat del Besós és on tindrà lloc dimecres 22 la Jornada Inaugural del que seria el nucli dur del festival (de dijous 23 a dissabte 25) amb els concerts de Delorean, que presentarà les cançons del seu encara inèdit nou disc; el joveníssim -14 i 18 anys- duo punk estatunidenc The Bots; el pop reverberat de Guards (grup del germà de la cantant de Cults); el garatge dels ben coneguts en aquesta casa -"Gent Normal", em refereixo- Aliment; i els indie-rockers britànics The Vaccines, presents al darrer, sembla que en tots els sentits, Primavera Club Barcelona.

Ja durant les mencionades jornades centrals, s'iniciarà el Primavera al Parc a l'ídem de la Ciutadella. D'entre els grups que, juntament amb el públic, hauran de dissimular les seves ulleres facials amb ulleres de sol (les actuacions són a primera hora de la tarda), destaca la presència de Blue Willa -a la foto- i el seu rock tèrbol i tumultuós, que ha comptat amb la producció discogràfica de Carla Bozulich; Fighter Pillow, nou grup local de rock noranter amb components de Las Ruinas, Me & The Bees i Èric Fuentes (ell mateix, és clar); l'elegància garatgera de Mac DeMarco, que va deixar una molt bona impressió al PClub'12; el quartet de Madrid Violeta Vil, amb el seu nocturn i sensual pop electrònic; i el post-punk fosc de Merchandise. També s'hi podrà veure The Babies (grup paral·lel -i de semblants coordenades- de la guitarrista de Vivian Girls), les composicions lo-fi de Sean Nicholas Savage, Univers, Bored Spies, King Tuff, Cayucas, Honeybird & the birdies, Foxhound, l'electrònica de Dapuntobeat, els rocanrolers Perrosky, Autumn Comets i, per als més petits, el "Minimúsica", amb Candela y Los Supremos (popers amb nena cantant) i el conjunt amb -alguns- instruments de joguina Orchestra Fireluche.

Qui no vegi concerts del Primavera Sound serà perquè no voldrà.

Finalment, dimarts 21 s'inaugurarà a La Virreina l'exposició This is not a love song, sobre la relació entre l'avantguarda artística i la música pop-rock durant els darrers cinquanta anys, amb un concert de Seward acompanyat per les creacions audiovisuals de Cráter Collective.

I encara queda per anunciar (ho faran aquesta setmana) la programació Red Bull Tour Bus, que l'any passat es situava a l'entrada -exterior- del Fòrum, i oferia un parell o tres d'actuacions a mitja tarda durant les jornades centrals. Però siguem insaciables, i queixem-nos: aquest any ja no hi ha concerts de tarda, de dilluns a dimecres de la setmana principal, al Fantástico Club.

Pel que fa a la programació paral·lela de pagament, Primavera als Clubs ocuparà les dues sales d'Apolo de dilluns 20 a dimecres 22, i diumenge 26 (aquest dia, juntament amb la sala BARTS). Diversos dels seus noms (Spectrum, Come, Godflesh, The Orchids, Deerhunter, l'exEric's Trip Julie Doiron, Sr. Chinarro, John Talabot) podrien actuar tranquil·lament en algun dels escenaris del Fòrum de més aforament. Tanmateix, serà una bona oportunitat de gaudir de propostes interessants com la foscor experimental de The Haxan Cloak, el tecno suaument industrial de Vactor (amb Arnau Sala -Les Aus- com a 50% del grup), el kraut electrònic i analògic de Jupiter Lion, el rock progressiu i psicodèlic dels japonesos Bo Ningen, la música disco de Poolside, i el metal dels locals Foscor. Veronica Falls, Parquet Courts, Allah-Las, Merchandise de nou, The 2 Bears, Miquel Serra, Cheatahs, Fuka Lata, Plum, Twilite, 107 Faunos, i el DJ set de Felix & Al (Hot Chip) completen aquest apartat del festival.

Fotografia de portada: Angelica Gallorini
Text: Arnau Espinach
Correcció: Joanaina Font

SALVAVIDES #11 PRIMERA PERSONA EN PRIMERA PERSONA

noreply@blogger.com (JG) — Tue, 14 May 2013 14:59:00 +0000

Surto apressat, que faig tard. Sempre faig tard. Agafo la moto i he d'engegar els llums perquè és de nit mentre intento col·locar una motxilla que pesa l'hòstia just sota del manillar. Carrer Provença a tota velocitat i penso que només que arribi amb 10 minuts d'antelació podré fer el cigarro abans d'agafar el tren. Dues incorregibles manies del fumador: voler fer el piti d'abans de tot i fer-lo abans d'esmorzar, que així la boca t'agafa un estat xicletós que ningú s'acosta a tu en hores. A l'AVE hi ha bar i podré prendre alguna cosa. Crec que ho porto tot, roba per a dos dies, l'ordinador portàtil (i el carregador), el mòbil (i el carregador), el d'empresa (i el carregador), la cartera i el bitllet de tren. Uns minuts més tard estic a la porta de l'estació de Sants amb la parca lligada fins dalt i devorant un Golden Virginia no especialment ben "liat". Falten 5 minuts per a les 6 del matí i marxo a Saragossa, un parell de dies. És dijous 2 de maig, avui comença el Primera Persona.

La meva història personal amb el cicle comença el 26 de febrer. Vaig anar a la presentació de la traducció que en Martí (Sales) ha fet de Plens de Vida d'en Fante. A la Taifa. Allà hi havia en Lluís (Huedo) i l'Alícia (Koft) i un carregament de Moritz, com al 98% d'esdeveniments que es fan a Barcelona. L'acte el presentava en Kiko (Amat). En acabar la lectura que van fer en Martí i la Blanca Llum vam anar directes a la nevera, aquelles coses que es fan automàtiques. Allà es va acostar l'Amat, que, prèvia salutació, va dir-me una frase "tal que així": “L'Otero i jo volem algú que porti les xarxes i el bloc del Primera Persona. I volem que siguis tu”. En Kiko no va dir exactament “que porti les xarxes”, suposo que per referir-s'hi va utilitzar alguna paraula despectiva, com a home de la prehistòria analògica que és.

Un parell de setmanes després tenia la primera reunió amb Els Directors a La Oficina. A Can Rafel, vaja, que és un lloc de puta mare i que al Miqui (Otero) li encanta. Que estigui a tres minuts de casa seva també. Allà vam fer una mica de calendari, vam repassar l'escaleta inicial del cicle i vam analitzar una mica la gent que venia. Noms coneguts i –més o menys– seguits: The Raincoats, Laura Fernández, Manuel Jabois, Carlo Padial, Isabel Sucunza, Robert Forster, Junot Diaz, Lídia Damunt, Dj Neas, Dani el Rojo, Oriol Llopis, Marcos Ordoñez. D'altres que ni idea, o que he llegit desenes de vegades a textos de l'Amat, com en Donald Ray Pollock.

A partir d'aquí vénen setmanes de correus, MOLTS correus, una infinitat de correus. I s'incorpora l'Ari (adna Cebrián) a l'equip, una necessària presència femenina per a un trio que suma quantitats grans de feromones masculines. També reunions, al CCCB, al Rafel i a diversos bars de la ciutat. I d'anècdotes, unes quantes. Aquí va el Top-3 dels millors moments de l'aventura:

- El dia que vam conèixer Dani el Rojo. Va ser al Tris Tras de plaça Molina, i durant un parell de llargues –i molt fredes– hores vam escoltar històries que deixen Stringer Bell a l'alçada del paio que et passava el “costo” a l'institut quan tenies 15 anys. La frase d'en Kiko en acabar i mig tremolant de la “rasca” va ser: “avui hem pujat el llistó del xunguisme”. I és cert. Un dia fent una cervesa us ho explico.

- Organitzant la festa de presentació. Primer perquè vaig rebre una trucada de l'Amat amb una pregunta concreta: “tu ets col·lega del Valero Sanmartí, oi?”. Després, pensar com coi faríem sortir un paio (o semidéu) que ni de conya aniria a una festa d'aquestes característiques. Poques hores després, me, myself and I tancava un concert dels vàlius el mateix dia que havien de tocar per al Gent Normal. Imagineu la meva cara quan rebo un correu d'en Pol dels vàlius dient que aquell dia no poden tocar pel bloc perquè acaben de concretar un bolo per al Primera Persona. Contractar el mateix grup per dos concerts, mateix dia i mateixa hora. De primer de monguer.

- “Forster confirmat”. Aquesta frase és d'en Miqui Otero mentre dinàvem en restaurant bastant infecte de Gràcia. El cert és que amb els cartells ja a impremta van sortir petits –grans– problemes que quasi deixen el go-between a Brisbane. Una trucada del Manel del CCCB i un brindis.

I l'indiscutible hit:

- La tarda a casa l'Ordoñez. He de dir en el meu favor que vaig ser el membre de l'equip més serè aquella tarda emboirada de cervesa i chinchón. Primer vam anar a la Casita Blanca, a gravar l'Ainoha Rebolledo, i els directors van venir amb una ampolla de cava i (oju) gots de plàstic. D'allà al Costa Brava, on hi havia en Guille, sempre mola molt parlar amb en Guille, a més, podríem dir que viu al Costa Brava. I directes cap a casa de l'Ordoñez, amb unes galetes Príncipe i una ampolla de vi del Montsant com a ofrenes. Ja ho va explicar l'Otero des d'aquí ho reconfirmo, les tres o quatre hores en aquell pis de Gràcia són de les que no s'obliden. Ulls com unes taronges i orelles ben obertes.

I va arribar el 2 de maig i jo era a Saragossa. Bé, ni això. Em trobava a un hotel enmig d'un polígon industrial als afores de la capital aragonesa. Vaja, al puto desert (però desert REAL). Arribada la nit vaig començar a rebre missatges de gent preguntant on coi era. La meva resposta era: “Mirant un partit de la NBA a l'habitació d'un hotel de Saragossa”, Pacers-Atlanta, per anar concretant. “Tens feina, hauries d'estar content”, et diuen. Però després de passar tantes hores treballant en això, perdre-m'ho no em podia fer sentir més loser. De debò que era difícil de superar. Pel que m'han dit els vàlius van molar molt, i els Urogallos també. Es veu que el Baños “la va liar bastant parda”, i van posar el vídeo d'en Valero. I que hi havia molta gent i va anar tot perfecte. Vaig anar seguint la festa pel Twitter (gràcies Isabel) mentre niggas nord-americans clavaven un triple rere l'altre. Vaig començar un dels llibres que vaig comprar per Sant Jordi: El cadillac de big bopper, d'en Jim Dodge. I resulta que el pròleg era de l'Amat. Deixo el llibre, tanco el llum. Demà comença el festival oficialment.

Divendres encara tenia feina, bastanta. A més, havien organitzat un sopar al qual havia d'anar. O això em va dir el meu cap: “HAS D'ANAR-HI”. Val, arribaré tardíssim al cicle. Em trobo al menjador de l'hotel i demano el primer, el segon i les postres alhora (escena real) mentre truco a un taxi. A dos quarts d'onze surt el meu tren cap a Barcelona. Heu estat mai a l'andana de Delicias –estació de Saragossa–? Jo sí, molts cops; doncs divendres a les 22.30 no hi ha “ni el tato”. Així tal qual, com si fos una prolongació dels Monegres. Em paso el viatge veient una pel·lícula: Un dios salvaje del Polansky. I hòstia, em va agradar molt i em va fer l'hora i mitja curta.
Arribo a les 00 a Sants, agafo la moto amb una motxilla que segueix pesant la vida i l'intento tornar a col·locar sota el manillar. Finalment soc al CCCB, m'acredito, saludo el Kiko, que està MOLT seriós (en Miqui gens, el dia següent seria al revés), i l'Ari, que està gravant per l'auditori. M'assec amb un grup d'amics. Ara sí que això ha començat i sona la Lídia Damunt, que m'encanta: “lejos lejos, somos islas mágicas, libres, libres, navegando por el mar”.

Com ja sabeu el festival va anar molt bé i tot ha sortit rodat. Però això ja ho haureu llegit a altres cròniques en segona o tercera persona. Acabem dissabte tard i jo estic mort, però content. En Forster és a l'escenari amb els Micacus i sona “Dive for your memory”. En Cristian i la seva trompeta la claven tan bèstiament que tinc l'Amat i l'Otero abraçats davant meu, no ploren de miracle.

Tot plegat ha valgut la pena. Ni que sigui per aquest moment.

Fotografia de portada: arxiu
Text: Jordi Garrigós
Correcció: Marta C.

LLAMP DE DÉU, DE L'HEREU ESCAMPA

noreply@blogger.com (Lluís Huedo) — Tue, 14 May 2013 10:00:00 +0000

L'Hereu Escampa
Llamp de Déu
Any: 2013
Discogràfica: Famèlic Records

L'Hereu Escampa van significar un sotrac important pels volts del 2011. Van sorgir aparentment del no-res i van provocar un terratrèmol a l'escena catalana. Tothom parlava d'ells i van tocar a tot arreu. També van significar el naixement de Famèlic, un dels millors segells de la terra catalana. Van vendre el seu EP de debut amb una facilitat al·lucinant i enlluernaven allà on anaven. Van néixer grans. I això és bo. Però alhora perillós. En més d'uns llavis es formava la sentència següent: “ja veurem el segon disc, a veure si ho poden repetir”, i d'altres tòpics típics del desconfiat.

Doncs sí. Són tan bons com semblaven. Sense el perdut benefici de la novetat han facturat un primer LP digne dels seus aclamats primers passos. Però diferent, bastant diferent. La vida sembla haver relaxat a en Carles i en Guillem. O saciat. A Llamp de Déu ja no es juga a fet i amagar. Un so molt més net que ens els treballs anteriors ens ensenya noves facetes del grup. Això no es pot explicar sense la presència d'en Santi Garcia i el bon fer en els seus Ultramarinos. És d'aquells discos on es nota la presència d'una mà privilegiada en tractar amb grups com L'Hereu. L'agressivitat que perden respecte al debut (que en perden) es compensa amb precisió de franctirador. "Fonts" en representa l'exemple perfecte. Directa i amb el pinyó petit, com també passa a "La Feram" o a "Escura el rec". O rabiosament punk-pop, com a "Estim Amics". Altres temes, com "Fred" o "Margarides", recorden més el moment d'impasse que va suposar la seva cara de l'split amb Her Only Presence. Llamp de Déu, doncs, mescla amb alegria, rapidesa i mitjos temps agressivitat i dolçor, bogeria i èpica.

Ens trobem davant un disc menys hardcore i més pop. Més melodies i menys foscor. Però la càrrega emo dels 90 de les veus dels dos de Manlleu segueix intacta. I és aquesta capacitat per fer bramar el seu públic en els concerts el que els distingeix. I això resta intacte com el petit tresor que creiem que eren l'Hereu i segueixen sent. Podem celebrar que no han intentat imitar el seu debut, que han inclòs noves equacions a la seva formula i que miren endavant. Sempre endavant, sense por del que diran. Primera revàlida passada amb notable alt.

Fotografia de portada: Arxiu
Text: Xavi Carreras
Correcció: Marta C.

UN BON MASTEGOT

noreply@blogger.com (Joanb_Palahí) — Tue, 14 May 2013 08:00:00 +0000

Assot
Bullen les calderes
Any: 2012
Discogràfica: Dolmen Records

L’enèsima proposta sorgida de l’àrea del Montseny, un del nuclis de creativitat musical del país més enllà de la capital. Aquest cop, però, centrat en la part més fosca i musicalment més agressiva. Es tracta d’Assot, amb la meitat de la formació de Moksha, que acaben de firmar un molt bon disc per als amants de la música més extrema. El debut discogràfic oficial, amb el títol Bullen les calderes, arriba dos anys després de la seva formació i d’anar afilant i afilant les guitarres. Trash del bo i llegendari.

Una muralla de so. Un dels elements més ben aconseguits del disc. Pot semblar una obvietat en una banda que fa del volum, els greus i la distorsió la seva raó de ser. Els referents els tenen clars, del trash més clàssic del "Gat Mesquer", als nous subgèneres com l'stonner o sludge, més patent a "Setge de llops". Dens i fosc. Contundent. A això li hem de sumar que les lletres es nodreixen únicament i exclusivament de les llegendes que ha suscitat la muntanya del Montseny. Més foscor i encara més canya. Ecos d’Entombed, Carcass i High on Fire. Extrem i efectiu.
Per acabar-ho d’arrodonir, es fan acompanyar de bons amics, des d'Ivan dels Moksha a Jordi Castany, The Eyes, passant per Joan Colomo, qui aporta un contrapès melòdic a "La Penitenta", de les més representatives del treball, sigui dit de passada, juntament amb l’himne "Aiat, capitost dels bruixots". Hi ha qui veu la normalitat del país en la capacitat de mobilització i/o el nivell de vendes d’artistes. Jo prefereixo veure-la a través de com es publica cada cop en més estils, per més extrems que siguin. El que acaben de tornar a fer des de la falda del Montseny n'és una bona prova.

Fotografia de portada: XX
Text: Joan Palahí
Correcció: Marta C.

CLIPS IMPERDIBLES #89

noreply@blogger.com (Anna) — Mon, 13 May 2013 14:00:00 +0000

Aquesta setmana m'he decantat pels vídeos d'animació i us en porto 4. Amb animals, paper, collage i molta plasticitat.

El primer és genial i el segon també! Ewan Jones Morris compon uns collages plens de misticisme i escenes de ciència ficció (el misticisme i la ciència ficció tampoc estan tan allunyats, no?) per al vídeo “I Chi”, de Pinkunoizu, una banda de Copenhaguen que descriu la seva música així: “El nostre àmbit sonor apunta cap a galàxies desordenades. La nostra música sona com Star Wars, o altres peces populars d'entreteniment familiar.” Doncs això, que el vídeo els va totalment en concordança.

El segon vídeo l'ha dirigit Ian Perlman i també és una joia. El tema és “Jesus, he's alright” (que ja em sona bé només d'entrada), de la banda Team Spirit. Algun altre cop ja hem vist vídeos d'aquest estil, en el qual l'animació s'infiltra entre les imatges capturades del real i tot acaba tenint un to naïf que pot donar molt de joc a la narració del vídeo.

“We should make strange things” no sé si és un videoclip. Crec que és més aviat un curtmetratge d'animació però com que la música hi actua com a protagonista, el tractarem de vídeo musical i aquí el tenim. La cançó que s'escolta és en teoria de MAS i seria dins el segell Penguin Market Records. Potser m'equivoco però sembla una mentida. Ho he buscat tot a Google i Google no respon amb res que pugui tenir a veure amb cap grup que es digui MAS, de Penguin Market Records, i com tots sabeu, Google ho sap tot i el que no sap és que no existeix.
Però és igual. El vídeo l'han realitzat dos japonesos, és una animació pura i dura, i de personalitat molt japonesa. Jo no me'l perdria.

Arribem a la ronda final, encara amb un clip d'animació, aquest cop fet amb paper i ple de bestioletes. La cançó: “Animal kingdom” (no podia ser d'una altra manera), de Northern Bells, i l'autor: Eric Power. Els animalets tenen una estètica un punt Pokémon, però com que les coses freaks ja ens agraden, no el jutjarem per això.

I arribem a les postres per canviar de rumb completament i deixar estar ja tanta animació. L'últim clip d'avui dirigit per Dan Sully i per al tema “Don't forget who you are”, de Miles Kane.

1. Pinkunoizu - “I Chi” (by Ewan Jones Morris)

2. Team Spirit - “Jesus, he's alright” (by Ian Perlman)

3.MAS - “We should make strange things" (by Naoki Niwa i Tadahiro Gunji)

4. Northern Bells - “Animal kingdom” (by Eric Power)

5. Miles Kane - “Don't forget who you are” (by Dan Sully)

Fotografia de portada: Pertany al videoclip de Pinkunoizu, "I Chi", d'Ewan Jones Morris.
Text: Anna Dot
Correcció: Montse V.

EL DIA DE MAÑANA DE NUEVA VULCANO. EL FUTUR AL DESCOBERT

noreply@blogger.com (Lluís Huedo) — Mon, 13 May 2013 10:00:00 +0000

El día de mañana le dijo ayer que Nueva Vulcano tornaven al local d'assaig. Més tard apareixien en un cartell d'un concert, el d'homenatge a The Replacements, i la setmana passada en Santi Garcia, cantant de No More Lies i productor dels millors discos catalans, deia a Facebook que n'havia escoltat dues cançons. No ens ha quedat més collons que trucar a can Nueva i preguntar per què ens espera al futur, i és que, ara sí que sí, Nueva Vulcano ens devien un baile

En aquesta santa casa que és GN tenim una especial devoció pel grup de l'Artur, l'Albert i en Wences, podríem dir que és el grup fetitxe. Al mes i escaig d'existir aquest webzine, a les llistes del millor de l'any aquesta era la frase en que començava la ressenya del Peces de Colores (BCore Disc, 2009): Nueva i Vulcano són, segurament, dues de les paraules que s’han escrit més en aquest mes i poc de vida del Gent Normal. I això a dia d'avui segueix vigent.

Així que imagineu-vos l'alegria en saber que tornaven als assaigs! La redacció fictícia de GN va destapar les millors Xibeques que teníem a la nevera fins que tot semblava un Harlem Shake o un Canela Party. Així que no, el següent cop que hem aixecat les celles d'incredulitat no ha sigut al món, si no un altre cop als Nueva.

407 m'agrada, 62 comentaris, 41 comparticions

I la cara de panolis que ens va quedar al veure el cartell de l'homenatge a The Replacements? Nueva Vulcano tornen als escenaris, ara sí que sí. Això va de debò.
Només pujaran a fer dues cançons, dues versions de la banda homenatjada, però tot és començar. A més a més, en una de les dues tindran un convidat molt especial, en Santi Gurú Garcia, líder dels No More Lies, amo i senyor de l'Ultramarinos Costa Brava i productor dels millors discos d'aquest país. Vaja, és per no perdre-s'ho, sobretot quan un veu de qui es rodejaran a l'escenari en aquest homenatge: Beach Beach, Vàlius, Me And The Bees, The Destroyed Room, Elsa Dalton $ The Sphinx Meteorites, Las Ruinas, Black Islands i The Missing Leach. Divendres 7 de juny serà molt emotiu el concert, no cal destacar-ho.

El comptagotes de la informació relativa als Nueva Vulcano no s'havia acabat, el propi Santi Garcia enastava al Facebook, com qui no vol la cosa, "He escoltat dos temes nous de la Nueva Vulcano, gracis." (suposarem que aquest "gracis" és un gràcies). Què m'estàs dient? En Santi, el productor dels discos de Nueva, qui els ha gravat quasi tot, ha escoltat dues cançons gravades noves! El primer que em va passar pel cap va ser que els Nueva estaven a Sant Feliu de Guíxols, a l'estudi d'en Santi, potser ja no fent un disc, però alguna cosa seriosa sí.
S'ha acabat. Dos mails surten del meu correu, un va per a en Santi, l'altre per als Nueva. Què està passant?!
Això mateix pregunto a en Santi: els tens gravant? Què són aquestes dues cançons? "Les dues que he escoltat són molt xules, gravacions del local, una rotllo "Jen Trok". La han fet partint de la cançó ja feta per l'Artur. Una diu alguna cosa de quan l'Artur va fer de capellà al meu casament."

És entir aquesta cançó i que et vinguin ganes de més

Nueva Vulcano no estan a St. Feliu, no estan gravant res seriós, no és cap disc, ni cap EP, ni cap cançó per a cap revista; ni res d'això,. Tan sols són dues cançons gravades al local per poder-se autoescoltar. Bé, bé, bé. Els Nueva estan component, anem per bon camí. "Estem fent cançons i sembla que els nostres veïns del local ho estan aguantant prou bé" diu l'Artur, frontman de la banda.
"Com que estem més contents que unes castanyoles, avui he anat al Vinçon i he comprat un calendari gros per anar apuntant els nostres plans de futur. Al gener valia 19 €, ara 5. Hem marcat els dies d'assaig d'allò dels Replacements." Confirmat, els calendaris al Vinçon baixen més d'un euro per mes el preu inicial.
També ens afirmen que encara haurem d'esperar una mica per veure un concert de Nueva Vulcano com cal, diuen que fins que no tinguin uns quants hits per fer en directe no sortiran a omplir escenaris, "això no vol dir que no participem en algun bateig o casament on es requereixin els nostres serveis". Esperem que l'amor moderno no només demani fills a l'Artur, sinó que també demani algun bateig, encara que sigui pel civil, i que facin un bon concert.
Aquestes dues cançons de les quals ens parlava en Santi i aquests hits que comenta l'Artur serien, en un principi, per un futurible disc que, si tot va bé, podria sortir aquest 2014. "La idea és que aquests hits formin part d'un disc que tant de bo pogués sortir l'any vinent."

Però aquí no acaba la cosa, perquè els Nueva i els seus seguidors estem de celebració: "Per afegir llenya al foc m'agradaria comentar que aquest estiu farà 10 anys del nostre primer concert i avui s'ha decidit celebrar-ho."
"Engegarem de nou la nostra pàgina web en breu i anirem anunciant les festivitats puntualment." Si no vaig errat el primer concert de la història de Nueva Vulcano va ser al Sant Feliu Fest d'ara fa deu anys, així que aquest any, la data (si més no) coincidirà amb el festival (si és que es fa) ganxó.
El nostre cor ja està palpitant. Tant si la celebració és un concert del propis Nueva com si diversos grups amigos pugen a l'escenari a versionar hits de Nueva Vulcano, ens és igual, ara mateix qualsevol cosa que impliqui el grup ens fa feliços.

Fotografia de portada: Ivan Montero
Text: Lluís Huedo
Correcció: Montse V.

TALLER D'IMPROVISACIÓ CONDUÏDA A L'HANGAR AMB ELS ZA!

noreply@blogger.com (Muntsa) — Fri, 10 May 2013 10:00:00 +0000

Amb aquest post d'avui ja quasi podem dir que aquesta és la "Zamana". Tres post en 7 dies que confirmen que els Za! estan a tope. I atenció a l'Hangar perquè cada dia hi fan coses més interessants! Del 13 al 16 de maig, aquest equipament de la ciutat acollirà un Taller d'improvisació conduïda impartit per Pau Rodríguez i Edi Pou, membres de Za! i també d'altres grups de l’escena independent nacional i internacional com L’Orquestra Del Caballo Ganador, o Taràntula.

Ja us hem parlat algun cop de l'Hangar, es tracta d'un espai del Poble Nou dedicat a la recerca artística multimèdia i audiovisual que funciona més o menys des de 1997. L'Hangar Sonor és el departament d'aquest equipament dedicat exclusivament al so i l'art sonor, on els artistes poden experimentar i rebre formació de tot tipus, a més de poder veure en directe els grups més avantguardistes de la ciutat. Per l'escenari de l'Hangar ja han passat bandes com Varadero, Don the Tiger, -Y- (Ypsilon), o Macrobukkake, entre d'altres.

I els grups també es passen a les aules! És el cas de Pau Rodríguez i Edi Pou, membres dels inclassificables Za!, que del 13 al 16 de maig impartiran a l'Hangar Sonor un Taller d'improvisació conduïda. Lluny de ser dos conceptes contradictoris, la improvisació conduïda és un mètode que ens ajuda a generar una situació de naturalitat i concentració totalment necessària per aconseguir arribar a una improvisació genuïna.

El taller a hores d'ara ja té totes les places ocupades, així i tot, si us heu quedat amb les ganes de veure els Za! en mode profe, podeu acostar-vos al concert-improvisació col·lectiva que oferiran amb els seus alumnes el dia 16, darrer dia de classe. Trobareu tota la informació a la pàgina web de l'Hangar.

Fotografia de portada: Hangar
Text: Montse Casas
Correcció: Joanaina Font

ÉS FEEDLY LA MILLOR ALTERNATIVA A GOOGLE READER?

noreply@blogger.com (Christian) — Fri, 10 May 2013 08:00:00 +0000

Fa pocs mesos ens assabentàvem que un dels serveis més populars de Google estava a punt de desaparèixer: Google Reader. De fet, aquesta data assenyalada serà el proper 1 de juliol. Molts dels seus indignats usuaris se'n feien creus quan va sentir la maleïda notícia, però la decisió per part de Google ja estava presa. Només quedava, doncs, buscar un altre servei que donés els mateixos avantatges i, si podia ser, alguna cosa més. I la gran majoria d'usuaris han triat Feedly, tot i que també hi ha més alternatives. Vols saber per què i quines són les altres opcions? Doncs nosaltres t'ho expliquem després de l'hipersalt.

Ni les 38 mil signatures aconseguides en menys de 48 hores després de l'anunci del tancament de Google Reader (juntament amb altres 70 serveis) no han aconseguit evitar que la companyia decidís tancar definitivament aquest útil servei. Les seves al·legacions són que la quantitat d'usuaris ha caigut molt durant l'any passat, dada que no han facilitat en detall. Tocava, doncs, buscar una alternativa.

Visualment sembla una bona alternativa

Les opcions són diverses, però les tres millors posicionades, fins ara, són: Feedly, The Old Reader i Flipboard. Però la que més destaca entre totes és Feedly, no només pel seu funcionament senzill i intuïtiu, sinó també gràcies als canvis assolits després de l'anunci del tancament de Google Reader, que han fet que els usuaris d'aquesta ja antiga plataforma hagin pogut fer la migració sense gairebé notar cap diferència, ja que fins i tot l'aspecte es pot canviar per arribar a assemblar-se al servei de Google. Aquesta semblança és, en gran part, gràcies al fet que Feedly hagi pogut aprofitar-se de l'infraestructura (API) de Google Reader (ja que era pública). A més, està disponible tant per Android com per iOS d'Apple.

Flipboard també mola!

No ens podem oblidar ni de The Old Reader ni de Flipboard, ja que són altres alternatives també molt potents. La primera també té la interfície gràfica clònica amb el servei de Google i funcionament molt semblant. I Flipboard és gràficament molt potent, tot i que està molt pensada sobretot per dispositius de tipus tablet. Però això, com tot, va a gust del consumidor, així que caldrà primer provar les aplicacions si voleu saber amb quina quedar-vos.

Fotografia de portada: Arxiu
Text: Christian Peña
Correcció: Joanaina Font

EL PRIMAVERA ESTRENA SEGELL I BOTIGA

noreply@blogger.com (Lluís Huedo) — Thu, 09 May 2013 14:00:00 +0000

No sé vosaltres, però jo em vaig quedar garratibat quan em vaig assabentar que el Primavera Sound s'iniciava en el món discogràfic, i més quan a sobre vaig saber que, a més a més, obrien una botiga al Born de Barcelona. De què van aquests? Doncs hem entrevistat l'Abel Suárez, programador del festival i mític dj resident del Nitsa com a Dj Coco, per saber-ne més.

A qui se li ha ocorregut tal atreviment? Vaja, quan tothom diu que la indústria del disc s'està morint va i vosaltres feu un segell i una botiga a la vegada. És de kamikazes?

Sí, por supuesto no son campos con mucha perspectiva de futuro, pero ambas ideas bullían en la mente de los jefes desde hace años. Apetecía tener un punto físico en el que vender cosas relacionadas con el festival, y el sello discográfico era una idea que teníamos desde el principio, varias personas de la organización habíamos trabajado o tenido sellos y queríamos crear uno que reflejara la filosofía musical de Primavera Sound.

Això pot ser una resposta als que diuen que esteu aquí per la "pasta"? Per omplir escenaris grans i tal? Promovent la música de base i no fent bolos de grups no mainstream (o novells) si no editant el seu material o venent-lo?

Si estuviésemos por la pasta tendríamos una cadena de restaurantes de hamburguesas gourmet infusionadas con gintonic, no un festival en el que tocan 250 grupos. Y siempre hemos intentado en la medida de lo posible apoyar la escena local e integrarla en el festival, ahora también les sacaremos discos y los venderemos.

La discogràfica què editarà? Té cap objecte determinat? Grups d'aquest o aquell estil, d'aquí o d'allà…

La discográfica va a seguir la línea del festival, así que convivirán muchos estilos musicales y aunque daremos prioridad al talento local también tendremos en cartera artistas internacionales.

A la botiga suposo que podrem trobar el mateix que al festival, em refereixo a estils i tipus de grups, oi?

En la tienda tenemos vinilo de primera y segunda mano, libros y dvds, también una buena selección de boxsets en cd. Y además camisetas, pósters en serigrafía (la mayoría de nuestros conciertos) y gadgets relacionados con la música. Y sí, totalmente en sintonía con el festival. También disponemos de entradas de conciertos y festivales.

Per què ara la botiga? Per què just quan Luchador mor i quan falten tan pocs dies pel festival?

Bueno, como podrás comprender el proyecto de la tienda no comenzó hace un mes. Ni sabíamos lo que iba a pasar con Luchador hace un año ni sabíamos con certeza cuándo abriríamos. Una pena lo de Luchador, como fue una pena el cierre de Cd Drome, que para nosotros era como la tienda de "High Fidelity", un sitio en el que habíamos pasado un montón de horas y algunos, como yo, habíamos trabajado.

Explica'm una mica què podrem trobar a la botiga.

Yo estuve el sábado y me llevé el "Donuts" de J Dilla en vinilo a un precio genial y una edición en tres dvds de "Spinal Tap" por 8 euros. También hay muchos discos de los 90 de segunda mano que vale la pena rastrear.

I del segell, teniu alguna cosa per treure ja, a part de Headbirds?

Todavía no te puedo contar más, cuando acabe el año la previsión es que habremos sacado 3 lps, un par de singles y un par de eps, y al menos uno de los discos de un artista internacional reconocido y otro de un artista local también bastante reconocido. Otro de los dos será el debut en largo de Headbirds, nuestro primer artista y una apuesta por alguien de aquí que creemos puede llegar lejos en el terreno de la electrónica.

Hi haurà encreuaments amb el festival? Com ara concerts a la botiga, o que el que traieu estigui al festival, i coses així?
O una gimcana que sigui Fòrum-Botiga-Apolo?

Sí, esa es una de las finalidades, esperamos que durante el Primavera os ofrezcamos conciertos y firmas de discos allí y la intención es que pasen muchas cosas en la tienda relacionadas con el festival.

Ara el PS ven i edita discos i a més a més és curator d'un ATP. Què està passant?

Que acabásemos "curando" un ATP era algo natural, la relación con ellos ya dura siete años y siempre hemos estado totalmente en sintonía, nos encanta el festival y hemos asistido como público a un montón de ediciones, tanto en UK como en Nueva York. Hacía mucho tiempo que hablábamos de ello y ahora ha surgido la oportunidad, estamos muy contentos.

El Segell Del Primavera, a més a més de publicar referències també en portarà el management i els primers, a part dels Headbirds, són els Standstill.

La Botiga del Primavera Sound
c/ Ases, 1
08003 Barcelona
+34 936242915

Horari d'obertura: de dimarts a dissabte (de 13 a 21 hores)

Fotografia de portada: Arxiu
Text: Lluís Huedo
Correcció: Marta C.

LEMON DAY 2013, DATA ASSENYALADA

noreply@blogger.com (Lluís Huedo) — Thu, 09 May 2013 10:21:00 +0000

Escric aquest post ràpid i corrents perquè tenim la primícia del cartell del Lemon Day però també perquè tinc unes ganes insanes de compartir-ho amb tots. Podria esperar que confirmessin tots els grups, però no, perquè hi haurà els Za!, Joaquín Pascual, Juli Bustamante amb Fred i Son, Jupiter Lion i The Suicide of the Western Culture! I GRATIS!

El Lemon Day s'ha caracteritzat per vàries coses, la seva magnífica ombra a ple juliol, la proximitat per veure els concerts, el grandiós ambient que s'hi cou i, sobretot, pels seus cartellassos. L'any passat, sense anar més lluny, van tocar-hi Aina i Lisabö, així, com qui no vol la cosa, i gratis, és clar.

Aquest any, quan encara falten per confirmar 3 grups (grupassos, ja ho avanço), el cartell és rodó i impressionant. Els tres grups que falten són dos de guiris (d'aquells que mullareu els calçotets/calces i traureu sang a del nas com una fuga d'aigua quan els vegeu en directe) no gaire coneguts i un de local que competirà amb Za pel millor disc de l'any a tota revista que és preui.

Vull dir, amb això, que no, no es poden dir perquè no estan confirmats, però per poc que algun dels 3 acabi venint serà una altra edició històrica del Lemon Day.

Però deixem-nos de promeses electorals.
Aquest 6 de juliol a Capellades, al parc de la font amb millor nom, la Font Cuitora, i per 0,0 € tindrem a:

Bistec, que fins fa res es deien Chemical Cousins i que als plats ens portaran això: un bon bistec
Joaquín Pascual, excel·lent pop-rock de la mà de l'ex Surfin' Bichos
Juli Bustamante amb Fred i Son, el cantautor valencià envoltat dels seus per fer les cançons d'avui i de sempre
Jupiter Lion, uns altres valencians, però aquests en mode kraut, que faran vibrar a tothom
The Suicide of the Western Culture, electrònica fina i "envolvent" que traurà les teranyines al Lemon
Za!, em nego a parlar més de Za, se'ls rendeix culte i prou.

A mesura que s'avancin les confirmacions n'anirem informant, però ja podeu marcar-vos la data del 6 de juliol al calendari.

Fotografia de portada: Lemon Day
Text: Lluís Huedo
Correcció: Marta C.

QUE VÉNEN ELS RUSSOS!

noreply@blogger.com (Alejandra Palés) — Wed, 08 May 2013 14:43:00 +0000

“Una d'espies”. La triomfadora de la mid-season ha estat The Americans, una producció que va començar sense fer gaire soroll i que, a cop de perruca i cançons de Phil Collins, ha acabat posicionant-se com a l'estrena més forta i rellevant de la mid-season. La referència a l'excomponent de Genesis no és supèrflua: la sèrie de Joe Weisberg se situa als inicis de la dècada dels 80 i mostra les aventures d'Elizabeth (Keri Russell) i Phillip Jennings (Matthew Rhys), dos agents del KGB infiltrats als Estats Units durant els darrers anys de la guerra freda.

Més enllà de l'extensa col·lecció de perruques que llueix la parella protagonista, que farien les delícies d'il·lustres usuaris d'aquests complements capil·lars com Phil Spector o Elton John, The Americans compta amb altres elements que la fan interessant i addictiva. Tot i que no arriba als nivells d'excel·lència de Homeland, la sèrie és una bona proposta d'acció que no oblida mostrar uns personatges complexos, dividits entre el deure i els seus sentiments. Contràriament al que sol ser la norma en les pel·lícules que exploren aquesta època, la sèrie d'FX ens permet endinsar-nos en la visió soviètica i gràcies a un retrat equilibrat es fa gairebé inevitable sentir una certa simpatia pels espies russos.

Elizabeth i Phillip Jennings porten més de 10 anys convivint com un matrimoni, tot i que en realitat no són parella sentimental, sinó el que tècnicament podríem anomenar companys de feina. La divisió entre feina i vida és en el seu cas difusa: entre les seves tasques laborals, s'hi compta, entre altres coses, haver tingut un parell de fills per tal d'aparentar l'estampa de la família americana perfecta. El seu compromís amb la pàtria els ha dut a renunciar a qualsevol satisfacció d'una vida normal i a viure el seu país en diferit, només a través dels records. La lluita per un país del qual no poden gaudir, ni tan sols mitjançant l'ús de la seva llengua materna, ja que, seguint ordres del KGB, no els està permès emetre ni un mot en rus.

The Americans planteja dues trames argumentals que s'entrellacen i que són indispensables per mantenir la tensió de l'espectador. El desenvolupament de la relació entre els dos personatges principals, donar respostes a les múltiples preguntes de l'espectador: com han aguantat tants anys vivint junts, quins sentiments tenen envers els seus fills, quins sentiments tenen l'un cap a l'altre. I dins d'aquesta trama es troben, evidentment, els dubtes existencials de Phillip, que no pot evitar sentir una certa fascinació pel país en el qual porta tants anys vivint i es pregunta si no han pagat un preu massa alt per ser fidels al seu país.

El contrapunt a l'argument introspectiu són les escenes d'acció, ideades amb un bon pols rítmic i no sempre amb una resolució perfecta. Amb una segona temporada ja en marxa, The Americans és un entreteniment d'acció que val la pena veure tant per les trames com per l'ambientació dels anys 80, força allunyada de les representacions histriòniques de l'època, carregades de muscleres i cardats hipnotitzadors.

Fotografia de portada: FX
Text: Alejandra Palés
Correcció: Montse V.

'CONZERTZÀS'! (EN TOTA LA BOCA)

noreply@blogger.com (Lluís Huedo) — Wed, 08 May 2013 09:41:00 +0000

Quan vam sortejar les dues entrades per anar a veure el concert de Za! a l'Apolo, on presentaven el seu magnífic i nou treball Wanananai (Gandula, 2013), vam obrir la porta que els afortunats ens descrivissin l'experiència Za! en la seva pell. En Macià Florit, un dels afortunats, s'ha atrevit i ens ha retratat perfectament el patiment físic i emocional sofert el passat 26 d'abril

Vaig tenir tant de mal de cap l'endemà del concert de Za! a l’Apolo el passat divendres que no he pogut escriure ni una línia fins avui al migdia. No era un mal de cap normal, d’aquells d'haver-se passat amb els cubates o d'haver-se de llevar ben d'hora per anar a la feina. No. Va ser un mal de cap produït pels tsunamis acústics que van expandir-se pels meus canals neuronals i que van fer explotar més d'un gangli basal que ara enyoro.

Al "conzert" vaig endur-me un zas (en tota la boca) del qual ni la rehabilitació més delicada em podrà curar. Des de llavors, em costa coordinar el meu cos, fins i tot en el simple gest de menjar una taronja. En tot cas, m'han dit que el Pau -guitarra, veus i trompeta- i l'Edi -bateria i teclats- encara ara estan dalt l'escenari tocant com a nyus en zel, quan tot el públic ja ha marxat i ha prosseguit amb les tasques quotidianes de la seva vida moderna, com ara menjar taronges.

No hi poden fer res. Des del seu estrat supraterrenal, durant el concert els dos músics van provocar explosions, terratrèmols i atemptats que es van escampar per la ciutat. Van liderar una revolució del nostre temps: ràpida, líquida, invisible. L'ajuntament va atribuir la responsabilitat de milers de timpans ensangonats i de l'aparició de centenars de papallones dissecades al carrer Nou de la Rambla a dos ucraïnesos que intentaven convèncer els vianants que es convertissin a la religió ortodoxa. Els ucraïnesos res, però els Za! van aconseguir nous fidels, com un servidor, que ja ens hem construït l'altar d'aneguets de plàstic i practiquem l'oració tàntrica del “wanananai” abans de sopar. Ja s'ha dit altres cops, i el divendres passat ho van tornar a confirmar, que el mèrit de Za! es fer ballar multituds amb música catalogada com a “experimental”. El ball de les persones que es deixen portar pels sons de Za! és una coreografia feta de moviments espasmòdics, sotracs del ventre, capçanades de les cames, no apte per als dèbils. Ara, abans d'anar a dormir, faig rehabilitació per recuperar el control sobre les meves extremitats, però sobretot tanco els ulls i escolto dins meu els loops sagrats i veig espurnes brillants dins la fosca que segueixen el ritme ancestral dels tambors dels Za! Això no és la crònica d'un concert, és la visió mística d'un creient.

Fotografia de portada: Xavi Torrent
Text: Lluís Huedo
Correcció: Montse V.