Gent Normal

LA REINA DE DINAMARCA (per PERE AGRAMUNT)

noreply@blogger.com (AC) — Fri, 23 Jun 2017 10:52:00 +0000

Un vespre de principis de setmana. Estic preparant la bossa per anar a assajar amb els brigadistes. Els cables i els pedals. Les guitarres, dins la seva funda, al passadís, esperant la seva transportació cap al local. Tot llest per marxar en cinc minuts. Les finestres de casa són obertes de bat a bat, les exteriors i les interiors. La xafogor vilanovina. El “microclima”, que li'n diem ––per l'efecte del Massís del Garraf en les incidències climàtiques de la comarca. Comença a fer-se fosc. De sobte un so conegut, a un volum gairebé imperceptible, em crida l'atenció. Aquest piano? Aquesta cadència? De seguida hi caic. El disc dur de la memòria musical va desfragmentant ràpid. És en John Grant. Pel celobert del bloc. Ve del pis de baix.

Santa Madrona és el nostre bulliciós carrer i la Moreneta ens guia, ens plagui més o menys. Ja fa una dècada ben bona, que hi visc. Edifici de principis del segle XIX. Vetust però amb cert encant. En el darrer any, els dos pisos que conformen la primera planta s'han rejovenit. Les persones que l'habiten tenen vint-i-tants. I més que veïnal la relació que duem és gairebé familiar. Pugem a sopar al terrat un dimarts qualsevol o el cap de setmana ens trobem, de matinada, a l'escala i la festa no s'acaba. Sort en tenim.

Missatge al grup de whatsapp 'Veïns Santa Madrona': “Qui està escoltant John Grant, al bloc? (emoticona de la cara amb cors als ulls)”. Dos dels nous inquilins, l'Anna i l'Adrià, em contesten. Eren ells, que havien posat el 'Queen of Denmark' mentre preparaven el sopar. M'escriuen que el van descobrir escoltant el Faraday des de la platja (del Far). Tot just acabaven de començar a sortir. No hi eren, dins del festival, al Molí de Mar, però el moment els va marcar prou com perquè l'Anna li regalés el CD a l'Adrià. “Ens vas unir!”, em diuen. Gairebé se'm salten les llàgrimes de l'emoció.

El diumenge del Faraday de l'any 2011 es va tancar amb la recordada actuació del cantautor del mig oest nord-americà. En Grant feia un any que havia publicat el seu disc de debut, i molts ens vam enamorar a l'instant d'aquella obra colossal. Tant com per voler-lo portar al nostre festival. I la vam encertar de ple. Va ser un concert memorable, dels millors que vam programar en els deu anys d'història del festival. En John Grant estava en plena forma. Era el seu retorn gloriós després de les mil decepcions: la seva carrera truncada amb The Czars, les passades de rosca amb l'alcohol i les drogues, la inestabilitat emocional provocada pel rebuig de la seva família a la seva homosexualitat, les mil batalles interiors desencadenades per aquests fets, i, en darrera instància, la notícia que era portardor del VIH. Amb tot, i ben lluny de l'estereotip rocanroler, en John va arribar al Molí de Mar i ens va captivar a tots, ja abans de les proves de so. Un paio gran, robust, barbut, afable ––de maneres suaus i tracte cordial–– i molt interessat per les llengües (en parla un bon grapat, ens va explicar que havia començat a estudiar rus i va voler prendre apunts amb frases en català per anar-les dient quan pugés a l'escenari). Després, l'actuació. Meravellosa, d'emoció a flor de pell al veure molta gent ––amics, públic, altres grups que havien tocat al festival–– amb els ulls envermellits. El moment exacte en que ets conscient que estàs veient un artista quan tocava, ni abans ni després. Aquella sensació.

En definitiva, les vides es creuen, és inevitable, estiguin o no escrites i filmades. A hores d'ara, l'Anna i l'Adrià ja no són parella, però són companys de pis, junt amb un altre noi que també es diu Adrià. I la reina de Dinamarca encara no ha dimitit del seu càrrec, i potser no cal que ho faci, de moment.

Pere Agramunt (Músic. Fa sopars amb La Brigada i intenta escriure les paraules justes.) @pereagramunt

Fotografia de portada: Eduard J. Montoya
Text: Pere Agramunt
Correcció: Míriam Cano

ATLÀNTIDA FILM FEST 2017 - Prèvia

noreply@blogger.com (Martí Aragonès) — Wed, 21 Jun 2017 19:09:00 +0000

Ja es pot afirmar sense cap mena de dubte que l'arribada de l'estiu ja equival a cinema online per un tub. O el que és el mateix: una nova edició de l'Atlàntida Film Fest. De nou, la gent de Filmin ha recollit i classificat una mostra del millor cinema independent que ens ajuda a entendre una mica més la complexitat i problemàtica del continent europeu. El festival inclou pel·lícules de tots els formats i procedències, pràcticament totes inèdites al nostre país, i amb la vocació d'atreure qualsevol tipus de públic; i torna a recordar que les plataformes VOD són capaces d'omplir buits que la distribució a les sales no pot abraçar. L'Atlàntida Film Fest 2017 comença el 27 de juny i acabarà just un més després, el 27 de juliol. 30 dies per a gaudir de bon cinema, i amb la comoditat de no haver de sortir de casa.

L'oferta de l'Atlàntida Film Fest 2017 creix considerablement respecte l'any passat, i acumula un total de 76 pel·lícules i 5 curtmetratges. També augmenten les seccions, que ara són un total de cinc: Generació, Memòria, Murs i Fronteres, Política i Controvèrsia, i Educació. A més, el festival dedica una secció especial al cinema rus. Com és habitual, els títols estaran disponibles durant un període limitat. Davant tanta oferta, he destacat alguns dels títols que més expectatives aixequen dins de les diferents seccions:

GENERACIÓ

La mirada dels joves sol determinar de quin color veuen el present i el futur del continent europeu aquells qui es disposen a passar-hi els anys més importants de la seva vida. És per això que l'Atlàntida Film Fest obre les portes a històries protagonitzades (algunes, també dirigides) per les noves generacions europees. En aquesta línia, destaca la presència de Júlia Ist, producció catalana dirigida i protagonitzada per la jove Elena Martin, que explica les inesperades dificultats d'una jove que fa un Erasmus a Berlín. Una altra opció a tenir en compte és la danesa In the Blood s'endinsa a la nit de Copenhaguen de la mà d'un grup d'amics que afronten de forma desigual un necessari però complicat procés de maduresa cap a l'edat adulta.

D'altra banda, alguns dels títols més incòmodes i controvertits del festival prometen ser Park, que retrata la particular diversió d'un grup de nens a la part més decadent d'Atenes, i Robinù, que es trasllada cap a Nàpols per a presentar-nos els seus "nens soldat", que són educats i instruïts per a liderar les màfies del futur. Finalment, cal apuntar dues històries personals: la de Jesús es centra en un noi xilè de 18 anys que es veu perjudicat pels excessos de la seva vida nocturna, mentre que la del documental Still Life es fixa en un jove que treballa de nit a un escorxador i a qui només acompanya el seu gos.

MEMÒRIA

Entendre el passat d'Europa és vital per a entendre'n el present, i el festival ho té molt clar quan dedica una secció a aquelles ficcions i documentals que recuperen fets o personatges clau de la història d'aquest continent. Per començar, no hi podien faltar els dos grans episodis bèl·lics del segle XX. La 1a Guerra Mundial és el rerefons d'Exiled, una producció letona en què un cirugià alemany visita un centre de recuperació mental per als afectats pels horrors de la guerra. D'altra banda, el documental alemany Austerlitz recupera la memòria de la 2a Guerra Mundial analitzant el fenomen turístic a l'antic camp de concentració d'Auschwitz.

Europa de l'Est té un pes força important en aquesta secció de l’Atlàntida Film Fest 2017. Des de Romania arriba Scarred Hearts, que adopta el punt de vista d'un malalt que no es pot aixecar del llit per a retratar una sèrie de personatges i converses que interpreten la realitat europea de mitjans dels anys 30. El país veí, Bulgaria, aporta Godless, un multipremiat drama sobre una cuidadora d'un geriàtric que no té cap mena d'escrúpol amb els seus pacients i que es veu arrossegada per la mala vida. Finalment, viatgem a la República Txeca per a descobrir Yo, Olga Hepnarová, un intens biopic sobre una dona de 22 anys que als anys 70 es va venjar brutalment de totes les desgràcies que li havia proporcionat la vida fins llavors.

MURS I FRONTERES

És impossible parlar de l'actualitat europea i obviar el drama dels refugiats. En aquest cas, el festival recorre a un nom tan important com el de Vanessa Redgrave, que debuta com a directora amb el documental Sea Sorrow. Redgrave visita el camp de refugiats de Calais i també aprofita la seva experiència personal (de molt petita, va haver de fugir de Londres durant la 2a GM) per a analitzar aquesta situació. En l'apartat de ficció, destaca Dogs, un thriller romanès sobre un noi que rep una herència d'unes terres i que en visitar-les descobreix que van estar lligades al contraban entre fronteres per part de màfies. En aquesta secció també hi trobem un dels títols espanyols a tenir en compte, Los Objetos Amorosos, que narra la història de dues dones que es troben a Roma mentre miren de refer les seves vides.

POLÍTICA I CONTROVÈRSIA

Lamentablement, l'extrema dreta s'ha convertit en un element impossible d'obviar en l'escenari polític actual a Europa, i així ho exposa el drama francès This is Our Land, que recrea en forma de ficció l'ascens del Front Nacional de Marine Le Pen sota un missatge xenòfob i radical. També des de França arriba Pornocracy, un documental sobre l'evolució de la indústria del cinema porno sota la influència d'internet i que investiga una misteriosa multinacional que acapara els ingressos i beneficis a nivell mundial. Completa aquest triplet francès un títol completament oposat: la comèdia La Ley de la Jungla, que narra les desventures d'un funcionari que és enviat a Guayana per a construir la primera pista d'esquí en plena selva amazònica.

Un dels països més convulsos a nivell polític aquests últims anys és Turquia, i d'allà arriba Frenzy, una de les triomfadores del Festival de Venècia de fa un parell d'anys. Es tracta d'un thriller sobre un presoner que accepta treballar en un nou servei secret del govern i que un dia es retroba amb el seu germà, però que de seguida detecta que alguna cosa no acaba de funcionar. Per acabar, cal recomanar el drama periodístic The Fixer, una de les pel·lícules més sòlides del passat D'A 2017. La història del romanès Adrian Sitaru acompanya un periodista que procura una entrevista entre uns reporters francesos i una noia que acaba de ser víctima de la prostitució infantil.

EDUCACIÓ

Aquesta secció torna a dirigir la mirada als més joves, però aquest cop centrant-se en el complicat entorn educatiu, on la convivència pot arribar a ser força complicada. Aquí, de seguida sobresurt el nom de Michel Gondry, qui recupera l'esperit del cine d'aventures dels 80 amb Microbe et Gasoil, una road movie de dos peculiars adolescents que fugen dels maltractaments a l'institut en una espècie de casa amb rodes. També es pot apreciar part d'aquest esperit aventurer a Land of the Little People, però el que es troben els seus joves protagonistes són soldats desertors de l'exèrcit israelià ocupant el seu refugi, cosa que afegeix força més perill a la historia.

A la pel·lícula sèrbia Next to Me és una professora qui s'endú el protagonisme, ja que després de ser atacada per un grup d'estudiants decideix respondre requisant tots els mòbils de la seva classe i no deixant sortir els alumnes. Per la seva banda, el drama belga Home s'acosta a un testimoni més proper d'una generació de joves arrossegats per es drogues, la violència, el crim i la desobediència, però de forma totalment capritxosa i immadura. L'últim títol a destacar és Mellow Mud, un drama premiat al Festival de Berlín que ens trasllada a Letònia per a assistir a la difícil situació de dos germans que viuen sols i necessiten fer el que sigui per a mantenir casa seva.

FOCUS RÚSSIA

En realitat, els tres títols que destaco dins d'aquesta secció especial de l'Atlàntida Film Fest no tenen lloc pròpiament a Rússia, sinó a territoris adjacents que han patit la seva influència. El primer és Test, que es situa a les planícies de Kazakhstan l'any 1949 per a retratar (sense diàlegs, però amb una gran potència visual) la situació d'una família que es veu amenaçada per les proves nuclears de la URSS. Des de Geòrgia arriba House of Others, que es situa just després de la guerra civil del país i narra la història d'una família del bàndol guanyador que entra viure a una casa que pertanyia a enemics seus, cosa que alimenta les seves seqüeles psicològiques. Finalment, el documental Voces de Chernobyl ens ofereix un nou testimoni de la gran tragèdia nuclear a partir de testimonis de supervivents que es combinen amb imatges de gran càrrega poètica; n'hem sentit parlar una i altra vegada, però no es pot comparar al fet que t'ho expliquin els qui ho van viure.

Tota la programació de l'Atlàntida Film Fest 2017 es pot trobar aquí.

A més de tota la seva oferta online durant el mes en què dura el festival, l’Atlàntida Film Fest torna a traslladar-se físicament a Palma de Mallorca del 26 de juny al 2 de juliol per a celebrar-hi part de les seves activitats. A banda de passis d'algunes de les pel·lícules que formen part de l'edició d'aquest any, i també hi haurà un cicle de conferències, diferents concerts i trobades professionals.

Fotografia de portada: Atlàntida Film Fest
Text: Martí Aragonès
Correcció: XX

OCELLOT - SWEET MIGHTY DAZE

noreply@blogger.com (Núria Curran) — Wed, 21 Jun 2017 09:28:00 +0000

Ocellot
Sweet Mighty Daze
Any: 2017
Discogràfica:Foehn Records

Ja tenim aquí Sweet Mighty Daze (Foehn records, 2017) el primer dels dos EPs que tenen pensat editar el grup d'aus nocturnes capitanejat per Marc Fernández. I dic nocturnes perquè com bon grup en constant estat de recerca, aposten per la pista de ball de forma clara sense perdre el seu tarannà colorista i lisèrgic.

El protagonisme dels sintetitzadors i dels ritmes electrònics fan d'aquest treball un nou pas en les composicions de la banda. El single d'avançament "Big Fat Bird" és un tema de p-funk tribal cantat quasi en falset que recorda els edits més electrònics de DFA. Una fusió entre Hot Chip i Juan Mclean que en directe promet gastar moltes soles.

No hauria pensat mai que citaria Boney M escoltant Ocellot, però la veu (greu i profunda) i la cadència disco de "To the Ligt Lealan" em recorda molt la mítica banda dels 70 de viatge per l'espai exterior jugant amb els teclats propers al house. Quasi a tall d'entrepàs experimental més que com a cançó pròpiament dita, "Blue Pines" posa la mirada una dècada més enllà cedint el protagonisme a percussions encertadament enllaunades i melodies modulars flotants.

Per acabar aquest petit tastet (l'única pega és que sigui tan petit, però paciència que en vindrà més passat l'estiu) "To Be Fare" retorna la banda a l'esperit més pop que van exhibir al seu anterior llarg Jelly Beat (Foehn, 2015) tocat en una illa tropical al més pur estil del primer treball de Lemonade, portant la cançó a l'èxtasi en una àcid tram instrumental per tornar al Carib.

La gran virtut d'aquest EP és que, tot i que els temes contenen estils força diferents, la marca Ocellot es fa més que palpable. Una marca que duen anys treballant sense deixar de mirar endavant. Fites com aquestes només estan a l'abast dels que estan cridats a fer grans coses. Dels que volen deixar petja. I si tenim en compte l'hedonisme i la litúrgia dansaire de la banda en directe, espero que els Ocellot ho petin. Tenen tots els ingredients per fer-ho.

Fotografia de portada: Arxiu
Text: Carles Fajardo
Correcció: Pol Camprubí

PRIMAVERA SOUND 2017: LES CRÒNIQUES DE DISSABTE (I DIUMENGE)

noreply@blogger.com (Núria Curran) — Tue, 20 Jun 2017 15:07:00 +0000

Possiblement per molts aquesta edició del Primavera Sound no passarà a la història per haver estat aquella en què han descobert infinitat de grups nous, però en canvi, potser el record d'aquest 2017 destacarà per haver estat l'any de grans concerts de grups que s'han acabat de consolidar i d'altres que mai deixen de brillar.

Surfin’ Bichos, 17.00h, Heineken Hidden
Stage Había muchas ganas de esta nueva reunión de los Surfin’ Bichos (después de aquel concierto en el Primavera del 2006), ya que este año han vuelto para celebrar el 25 aniversario de “Hermanos Carnales”, su disco insignia y uno de los mejores del indie patrio. El concierto estuvo bien planteado, Fernando Alfaro, Joaquín Pascual, José Manuel Mora y Carlos Cuevas tocaron con brío las canciones de este disco pero mínimamente reordenadas para darle un ritmo al repertorio: de “Un viaje de redención” a “Hey, Lázaro” fue un inicio sólido; al centro caían “Abrazo en un terremoto” y esa dupla “Mis huesos son para ti” / “Harto de tu amor” como momento más íntimo y emotivo; y al final, luego de una fantástica “En otoño”, los hits “Mi hermano carnal” y Fuerte”, cerrando el concierto con la canción que cierra el disco “La estación de las lluvias”. Como inconveniente, el espacio del Hidden Stage, donde rebota mucho el sonido y priman los agudos, lo que hizo que el concierto no gozase del sonido idóneo y no pudiesen saborearse las letras de Alfaro. Esperamos que vuelvan pronto a Barcelona pero esta vez a alguna sala.
Edu Chirinos

Swet Shop Boys, 19:15, Pitchork
Després de més d'una dotzena d'edicions assistint al Primavera Sound la recerca d'una sorpresa colpidora ha estat una de les majors motivacions any rere any. L'acomodament del cartell en les darreres edicions fa cada vegada més difícil trobar una bona lletra petita, tot i la definitiva aposta per l'electrònica que s'ha fet aquest any. El dissabte a les 19 h, la meva set de hip hop no saciada després d'un concert llunyà de Run The Jewels a "Mordor" vaig apostar per anar a veure a Swet Shop Boys, només sabent que es tractava de hip hop. Els MC's Heems (també a Das Racist) i Riz MC (reconegut actor amb àmplia filmografia) i Redinho al control musical amb una aposta austera i honesta, van anar disparant hits de l'LP "Cashmere" i l'EP "Sufi La". Cançons curtes i directes on el hip hop es reivindica com a nou punk. Missatges antifanatistes (els dos MC són d'ascendència hindú i musulmanarespectivament )en favor de la tolerància i de la convivència i repartint clatellots en forma de vers als gran dominadors capitalistes. Bases old school ("Shoes Off" o la més que ballable "Anthem"), decorades de melodies aràbiques ("Zombie" o "T5" carregada aquesta de superflow) hindús ("Tiger Hologram) del trap més descarat ("Sufi La", festeta bona de polígon) o fins i tot el pop (grandiosa i corejable "Aaja"). Tot agitat sense abusar-ne, en la seva justa mesura. Les cançons funcionen i la seva actitud acompanya. Omplen l'escenari, sobretot Riz MC, que va regalar un monòleg en el qual repetia "I'm loosing my religion, to tomorrow's headlines". El públic entregat aplaudia i la festa estava servida. Sorpresa al canto. Que recordi tantes cançons escoltant el disc després d'un concert en què anava en tabula rasa té un mèrit molt gran. Molt agraït d'haver-los trobat. Carles Fajardo

Teenage Fanclub, 21.30 h, Primavera
'Baby Lee', 'When I still have thee', 'It's all in my mind', 'Slow fade', 'Near you', 'Dumb dumb dumb', 'Ain't that enough', 'Planets', 'Speed of light', 'Winter', 'Your love is the place where I come from', 'Mellow Doubt', 'Neil Jung', 'God knows it's true', 'Radio', 'Norman 3', Hang on', 'The cabbage', 'December', ' Did I say', What to do to me', 'Metal baby', 'Alcoholiday', Eternal light'. Sabeu que és això? Les cançons que Teenage Fanclub no van tocar al seu concert del Primavera Sound. Parem atenció: estem davant d'un grup que és capaç de deixar fora del set-list 25 cançons d'aquest calibre i tot així fer un espectacle immens, majestuós. Les melodies càlides, les harmonies meravelloses, el pop perfecte. Els de Glasgow van fer un show sense fissures, repassant hits indiscutibles i fent una degustació per 'Here' el seu últim disc (evidentment, 'I'm in love', 'Darkest part of the night', 'Thin air' i 'Hold on' van sonar amb la brillantor dels seus temes de sempre). Són el millor grup de pop de guitarres dels últims 30 anys i qualsevol discussió hauria d'acabar-se ensenyant un concert, el de dissabte, que cal posar-li als adolescents de les escoles escoceses a veure si deixen d'escoltar al Yung Beef de torn que corri per Edimburg. El final, amb 'The concept', 'Sparky's dream' i 'Everything Flows' va ser de l'apoteosi d'aquell jugador que tira el penal decisiu fent una panenka. De superioritat vaja. Els que estàveu mirant una banda com Metronomy a la mateixa hora podeu parlar amb Bart Simpson, ja que vosaltres, com ell, li heu venut l'ànima a algun indesitjable.
Jordi Garrigós

Sleep, 23.50h, Primavera
El trio de Califòrnia va suspendre la seva actuació l'any 2012 per malaltia de Matt Pike, segurament alguns dels que vam ser a l'escenari Primavera aquest any recordàvem la desafortunada anècdota. S'ha de dir que, tot i això, no estava molt ple. Potser precisament per això, hi havia uns silencis màgics entre cançons i les ràfegues de doom que sortien de guitarra, baix i bateria arribaven poderoses als caps hipnotitzats. El riff de pedra calcària de "Dragonaut", havia de sonar sí o sí, com també altres cançons del mític disc Holly Mountain. En total, cinc temes llargs i densos en una hora curta de concert on se sentia el vent tallar i això no es pot dir a tot arreu.
Marcel Pujols

Preoccupations, 2.30h, Pitchfork
Fa un parell d'anys van venir de tarda, quan es deien Viet Cong i havien tret el disc de debut. Ara venien amb el nom canviat (encara que els càntics del públic rememoressin el passat) i amb un segon disc igual de cru i desconfiat però potser amb menys cançons memorables. El concert va ser molt lineal dalt l'escenari, tot nuvolós, amb o sense teclat el grup aconseguia una atmosfera pròpia i et perdies, en el bon sentit, amb les progressions primitives. Ara bé, el concert va ser irregular en el sentit que les cançons velles destaquen molt per sobre la resta i el públic així ho feia saber quan sonava "Continental Shelf", la brutal "Bunker Buster" o "March of Progress". Van acabar, gràcies a déu, com l'altra vegada amb "Death". Una cançó llarga. Tant que els hi van tallar el so de la PA perquè es passaven del temps. Ells, però, van seguir fins al final. A dalt l'escenari entre ells se sentien i a baix l'actitud final va agradar fort.
Marcel Pujols

John Talabot Disco Set, 00:30, Desperados Club feat Bowers & Wilkins Sound System
Hiverm Disc tenen un reconeixement més que merescut fora de les nostres fronteres i afirmar que John Talabot és el seu màxim ambaixador és pràcticament una realitat incontestable. Ja sigui en qualsevol de les seves facetes (live, Talaboman, remesclant,..) Oriol Riverola és un músic inquiet que es mou entre el techno, el house o fins i tot l'ambient com peix a l'aigua destil·lant sempre una gran professionalitat. Presenciar la seva sessió de dues hores dedicades a sonoritat més disco i funk, introduint notes de world music sense deixar de banda la vessant més pura del club va ser una mostra de saber fer del Barceloní. Des del primer tema va imprimir un ritme de ball altíssim que no va baixar en cap moment. El control de la sessió va ser de llibre. Quan la gent es dispersava ballant baixa les pulsacions uns segons per tornar a arrencar a negres. Com un predicador de la pista de ball va anar congregant més i més adeptes a la litúrgia que igual que la sessió, desprenien alegria i hedonisme. I d'aquesta manera, salvant ànimes errants (en aquell moment no sabia on anar i allà agraïts ens vam quedar), Talabot va allargar una mica més la seva llegenda.
Carles Fajardo

Mannequin Pussy, 17.40 (diumenge), Sala Teatre
La banda de Filadèlfia, Mannequin Pussy, ha patit canvis de formació, afectant així absolutament el seu so. Tant l'àlbum "Romantic" (Tiny Engines, 2016), com els seus directes han suposat un pas de gegant complet respecte els inicis del grup. Ja els havia pogut veure amb anterioritat i confirmo que la millora ha estat molt propícia i considerable. Repertori, quasi exclusivament, centrat en aquest segon disc amb breus excepcions cap al primer treball. Energia, rock dels 90s en ona similar a Hole o Bikini Kill i el moviment Riot Grrrl! Alhora incorporant elements de punk, noise i de death metal però tot de forma "mínimament" continguda. Posada en escena contundent però alhora buscant i aconseguint bona connexió amb la nombrosa quantitat de gent reunida a l'escenari Teatre, dins dels actes gratuïts de la zona del CCCB. Els companys que els havien pogut veure durant la jornada de dissabte, al Fòrum; confirmen que també va ser una descàrrega de pura adrenalina, tota una tempesta sònica amb una banda en plena forma i d'irradiant joventut.

Fotografia de portada: Rafa Baena, Dani Cantó i d'arxiu
Text: Edu Chirinos, Carles Fajardo, Jordi Garrigós, Marcel Pujols i Maurici Ribera
Correcció: XX

MÚSICA FETA, PARLADA I REFLEXIONADA

noreply@blogger.com (Marcel Pujols) — Mon, 19 Jun 2017 16:06:00 +0000

Cada dimecres pot ser el Dia de la Música si tu ho vols així, ara bé: la jornada europea "oficial" de les corxeres, els pentagrames i tot el que els envolta és el 21 de juny, aquest dimecres. Entre tot el rebombori que es mourà aquest dia, fem èmfasi en allò que ens proposen la gent de l'Afluent que ocuparan la Fabra i Coats per fer, parlar i reflexionar sobre el que els apassiona.
Amb debat, així començarà aquesta jornada que compta amb el suport de l'Ajuntament de Barcelona. "No hi ha música sense músics", així es dirà la taula rodona que començarà a l'espai de Sant Andreu a les 18:30 i que ha de desembocar en un debat sobre les bones pràctiques en la indústria musical centrada en les que afecten l'àmbit laboral.

Amb la intenció d'aglutinar com més veus i més diverses millor, els organitzadors han aconseguit convocar a les següents persones: Núria Alcober (Koitton Club), Guillem Arnedo (músic i president d'AMJMM i FMJazz) Hans Laguna (músic), Andrea Leunda (advocada de l'Associació d'Actors i Directors Professionals de Catalunya), Eduardo Maura (Diputat al Congrés), Edurne Vega (membre del Sindicato de Músicos, Inérpretes i Compositoras). L'encarregat de presentar i dinamitzar la trobada serà el periodista musical Roger Roca.

Quan les cordes vocals comencin a defallir o quan ja toqui deixar les paraules aparcades per anar a escoltar a la protagonista del dia, els assistents a la xerrada podran anar als tres concerts programats a la mateixa Fabra i Coats. Nakany Kanté començarà a les 20:30, provinent de Guinea però instal·lada aquí des de ja fa uns anys, mescla la tradició musical del seu país d'origen amb una mirada pop. Seguirà el canadenc Sean Nicholas Savage autor de discos de pop molt fins i responsable de concerts memorables a Barcelona, tocarà a les 21:20. Per últim, remataran la feina a les 22:10 les maresmenques Mourn que ja sabem com se les gasten.

Al migdia, l'Ajuntament també ha preparat un concert especial del Grup Instrumental Barcelona 216, un dels conjunts referents pel que fa a creació contemporània. A la Fabra i Coats interpretaran Il cerchio tagliato dei suoni (1997) del compositor italià Salvatore Sciarrino que mai abans s'ha tocat a casa nostra. Cent flautistes de coixí i un quartet de flautes en primer pla, Toma ya!

Fotografia de portada: Ajuntament de Barcelona
Text: Marcel Pujols
Correcció: Pendent

LLEGIR I ESCRIURE: L'ACUSACIÓ (de BANDI)

noreply@blogger.com (AC) — Mon, 19 Jun 2017 12:00:00 +0000

L’acusació
Bandi
Any: 2017
Editorial: Periscopi
Traducció: Hèctor Bofill i Hye Young Yu

L’acusació és la veu d’un dissident: un recull de set relats que han aconseguit traspassar les fronteres nord-coreanes amb un història una mica rocambolesca (com acostumen a ser aquestes històries) i ho han fet sense el seu autor, Bandi, pseudònim d’un home que continua vivint a Corea del Nord. De fet, sembla ser que, curiosament, el manuscrit de Bandi va traspassar la frontera amagat dins de l’Antologia de textos de Kim Il-sung. Com en tots els règims totalitaris, la llibertat d’expressió dels escriptors a Corea del Nord està coartada i l’activitat literària, fora de la del Comitè Central de la Federació d’Autors (que és l’adscrita al govern) i aquella que es fa d’amagat, només té lloc a l’exili, especialment a Corea del Sud on s’ha constituït el Centre d’Escriptors Nord-coreans Exiliats (afiliat al PEN). Tot això ho he llegit a l’Epíleg de l’edició de Periscopi, que recull un article de Kim Song-dong, un periodista sud-coreà. Malgrat tot allò que s’hi jugava, Bandi va sentir la necessitat d’escriure aquests textos i de fer-los sortir a la llum més enllà de les fronteres repressores del seu país. La literatura es converteix així en denúncia, es posa al servei o s’erigeix com a espai de la revolució política. L’artista com a productor, que defensava Walter Benjamin. I així, en una petita nota al lector, Bandi ens exhorta a contribuir a aquesta dissidència amb la nostra lectura com una emergència: “Lector, et prego que llegeixis els meus mots!”. És evident que tot aquest relat contextual ha fet aixecar expectatives i és un bon aparell comercial; ara bé, tan se val si és del tot cert o quins són els detalls del periple del manuscrit, doncs els set relats publicats se sustenten per sí mateixos.

Cada una de les històries és una narració senzilla però colpidora. Hi trobem personatges intensos i emotius que viuen impotents situacions que els sobrepassen. La desil·lusió d’un home vell que ha vist incomplertes les promeses del partit i que ara es nega rotundament a que tallin l’om del seu jardí (“Aquells arbres representaven per a ells el somni daurat d’un destí ple de promeses”); els danys colaterals de les celebracions nacionals que prenen forma de drames familiars posant de manifest una vida en permanent vigilància pitjor que en la més imaginativa distòpia; el periple d’un home que vol visitar la seva mare a punt de morir però a qui no donen el permís per a fer-ho; les penúries que comporta el sistema de castes... El reguitzell de sancions imposades pel govern nordcoreà i les reprimendes, el control i les acusacions a partir de proves ridícules (no haver actuat prou bé en una obra de teatre, per exemple) mostren, com diu un dels personatges, que “una vida honesta no pot construir-se més que en un món lliure”. Els personatges es fan preguntes, reflexionen i desperten de la seva letargia dirigint –a vegades potser massa– la consciència del lector: “L’ànima de l’Insik, blanca com la neu, reconeix finalment que aquell bolet verinós es troba profundament arrelat al país, i que cal arrencar a qualsevol preu aquell símbol tacat pel totalitarisme, per l’engany, per la manipulació i per la repressió”. Aquest bolet vermell és el comunisme, aquest “fantasma roig procedent d’Occident” que, sota la forma adoptada en els règims nord-coreans, és per Bandi un bolet vermell ben verinós.

Escrits entre el 1989 i el 1995, les històries donen veu als ciutadans que van viure sota els règims de Kim Il-sung i Kim Jong-il. Sovint els relats adquireixen un to de faula o els personatges se’ns apareixen com titelles. El país és l’escenari d’un guió paranoic i increïble, un teatre de l’absurd, en el qual la vida té un valor equivalent a zero, el sistema és corrupte i està podrit fins a la medul·la i se sustenta en unes dinàmiques sense cap lògica i privatives de tota llibertat. Els personatges viuen atrapats en una mecànica en la qual qualsevol mínim error els pot dur a perdre-ho tot. Encara que tinguin ben poca cosa. I els càstigs i les malediccions s’estenen a les generacions venidores. Si Bandi hagués hagut d’inventar un món absurd, potser la seva imaginació no hagués estat capaç de dibuixar-ne aquestes lògiques tan ridícules: ja diuen que sovint la realitat supera la ficció.

“Les meves històries són àrides com el desert / rudes com una prada salvatge / ferides com un invàlid / tosques com eines de pedra”, escriu Bandi. Àrides, rudes, ferides i tosques. Una prosa senzilla i de lectura amena però que penetra ben endins. Una mirada concreta i local però que parla, en definitiva, d’alguna cosa universal: de dones i homes que caminen en la incomprensió i la seva confrontació amb la llibertat, ja sigui a Corea amb els sistemes més pornogràfics possibles de coerció o a Occident, amb tecnologies i tàctiques més subtils i sofisticades.

Fotografia de portada: Arxiu
Text: Paula Juanpere
Correcció: Pendent

PRIMAVERA SOUND 2017: LES CRÒNIQUES DE DIJOUS I DIVENDRES

noreply@blogger.com (Núria Curran) — Fri, 16 Jun 2017 14:04:00 +0000

Heus aquí les cròniques d'alguns dels concerts que els nostres col·laboradors van veure: reunions de grups, concerts inesperats, setlists només aptes per a fans de debò... I tot, sembla ser, sense trepitjar la zona popularment coneguda com a Mordor.

DIJOUS

Annette Peacock, 17.30, Auditori Rockdelux
L'artista de Nova York, va mostrar la seva cara més accessible i menys trencadora, de la seva dilatada trajectòria musical; però igualment va ser capaç de commocionar l'audiència present a l'auditori. Actuant sola amb molt poca llum, quasi oculta a la penombra, amb el seu piano va enllaçar cançons sense massa pausa de forma esplèndida i hipnòtica. A vegades disparava elements d'electrònica que donaven un caire més experimental i que contrastaven amb les controvertides lletres; incloent-hi una cançó amb la llista de totes les drogues hagudes i per haver. Endinsant-se en terrenys com si enllacéssim la genialitat de la Bessie Smith, les pianistes dels anys 40 d'Estats Units i alhora l'avantguarda del NY dels 70s.
Maurici Ribera

Aldous Harding, 20.30, Heineken Hidden Stage
Aldous Harding va oferir una esplèndida combinació del recentment estrenat segon àlbum "Party" (4AD, 2017) pròxim a la proposta de la PJ Harvey, amb el que va ser el seu debut homònim del 2014 d'aires més folk. Presentant-se en format de duet amb una veu realment poderosa i de registre variat va ser molt ben rebuda i generant pell de gallina de forma col·lectiva amb el clímax de la cançó "Party". Guitarra i teclats van anar-se alternant tot creant l'atmosfera que la cançó requeria. L'escenari ocult, el Hidden Stage va ser el lloc perfecte per gaudir de l'excel·lent actuació d'aquesta artista neozelandesa en alça i que podrem tornar a veure en directe el pròxim 7 de novembre a la [2] de l'Apolo.
Maurici Ribera

Broken Social Scene, 20.30, Ray-Ban
Aquesta vegada no vaig prendre notes al gran festival, ni al mòbil, ni enlloc. Així que em quedo amb sensacions, amb pensaments que s'escolen per la claveguera i que intento recuperar bruts i enganxosos. De Broken Social Scene en tinc el record d'una banda definitòria, en el sentit que si em fessin definir què és per mi un grup de música, segurament respondria: "això", senyalant els col·legues canadencs passant-s'ho bé dalt l'escenari Ray-Ban, el vespre del dijous. Durant l'hora de concert feien pinta de ser molt amics i d'estar molt feliços i això es transmetia al públic d'alguna manera. La posada en escena brillava per la seva naturalitat i les cançons segurament també, comptar amb una desena de músics et permet jugar i això feien. Els temes creixien sota un garbuix compacte i unit però viu i irregular, aquest trot imperfecte arribava al clímax amb l'ànima de tots els músics al mateix lloc. A l'eufòria, a l'"ooh" de les primeres gotes de pipí. A més, per fortuna de bona part del públic, el set va tirar molt de les cançons de You Forgot It in People, el segon àlbum de la banda (de l'any 2002) amb postals com "Cause = Time", "Stars and Sons" o "Anthems for a Seven Year Old Girl" que van sonar al concert. Del nou disc, els dos singles i para de comptar. Per mi va ser una bona entrada al festival.
Marcel Pujols

BADBADNOTGOOD, 22.35, Pitchfork
Els canadencs BADBADNOTGOOD van presentar el seu darrer disc IV (Innovative Leisure, 2016), davant del nombrós públic aplegat a l'escenari Pitchfork. Amb un directe d'allò més agosarat van optar per obrir la primera meitat del concert amb el repertori més espès i de cançons més desenvolupades, per tot seguit passar a fer les cançons més immediates durant quasi tota la segona part de l'actuació. Aquesta decisió, segons la mateixa banda, era per foragitar els mals fans, presents allà únicament pel hype generat entorn seu a partir de l'èxit rebut pel seu darrer treball discogràfic. Molt efectius a l'hora de combinar elements des de diferents perspectives del jazz i alhora amb menor força amb les parts més associades a l'electrònica, més marcades i presents al disc; però que al mateix temps van ajudar a millorar les dinàmiques pròpies del concert.
Maurici Ribera

Death Grips, 23.50, Primavera
Una bestiesa literal, de bèstia. Ja era fosc, la cosa es difuminava i més en un concert on el públic era una massa viscosa que anava movent-se per espasmes fent impossible l'estabilitat corporal o la trobada pactada amb un amic. Si l'onatge greixós et deixava mirar cap a l'escenari Primavera, veies el minotaure sense samarreta, els colzes amunt i el micro entaforat a una boca amb la hiperactivitat dels MC's enfadats. MC Ride impressionava, era tot fibra, tot múscul, un kamehameha constant però impossible sense l'ajut de les altres dues peces de l'engranatge. Zach Hill i Andy Morin, a la bateria i a les màquines de l'infern respectivament, estaven a poca distància del col·lapse mental. Era trash, era hip-hop, era noise, era punk... Era tralla, com diria un amic. Recomano el comentari que en fan a TiU, per entendre millor el que estic dient. Sense ser massa conscient de quines cançons tocaven -sé que van fer-ne un grapat del segon disc The Money Store i que van acabar amb els echoes, echoes... de "Guillotine"-, sí que vaig percebre que l'olla els hi bullia tant que el soroll ho conqueria tot. No deixaven espai entre cançons, no hi havia aplaudiments o no se sentien. Tot era aberrant i ininterromput, moltes parts es veia que eren improvisades i molava que no ens donessin treva amb tal descontrol. Vaig sortir del concert com si acabés de baixar pel Tutuki Splash. Adrenalina nano. Marcel Pujols

Arcade Fire (Unexpected)
La gente esperaba intrigada al grupo “unexpected” que tocaría en aquel escenario especial, y la respuesta estaba en las cajas de los técnicos de sonido, bien etiquetadas con el nombre Arcade Fire. Y salió el grupo y dio un concierto mágico, tanto por la sorpresa de verlos tan cerca como por el repertorio plagado de hits y las ganas que le pusieron a esas horas de la tarde. Tocaron 12 canciones a modo de versión reducida y ensayo del concierto del sábado, dos de ellas estrenos: “Everything Now” (el single lanzado previamente y con el que abrieron el concierto) y “Creature Comfort”. Las demás canciones fueron una suerte de breve repaso a su discografía con especial énfasis en “Reflektor” (“Here comes the night time”, “Reflektor”, “Afterlife”, “We exist”). Sonaron himnos como “No cars go” o “Ready to start” y para finalizar tocaron dos temas seguidos del “Funeral”, “Neighborhood #3: Powerout” y “Rebellion (Lies)”, con uno de los integrantes subido en la estructura metálica del escenario. Después de lo visto, el concierto del sábado se hizo un poco más previsible y menos mágico.
Edu Chirinos

DIVENDRES

Rebuig, 17:00, Adidas Originals
Érem pocs els que a les 5 de la tarda ens vam trobar per veure Rebuig, però suficients per sentir-nos com a triomfadors després del concert. Rebuig són 4 amics que estimen la vida i la música. Foten un metall psicodèlic nascut d'un fangar sense pèls a la llengua. Cru i sense filtres. Les seves lletres són inintel·ligibles, però reivindiquen el còctel-Molotov per carregar-se tot el que està relacionat amb l'establishment. Van repassar el seu darrer treball Mort i futur presidit per una genial pancarta dissenyada per l'amic Xavi Forné que només fa que engrandir el missatge d'arrasar amb tot i renéixer de les cendres. De difícil digestió per prendre una copa de vi a casa, en directe són pura emoció. Una piconadora de soroll mesurat que desferma tempestes d'eufòria. Amb un Òscar incansable a les baquetes fent de la bateria una perforadora rítmica, en Víctor jugant amb acords noise i cops de baix que decapitarien tots els personatges de la pancarta (de Trump a Pujol passant per Rivera, Aznar, Junqueras o Iglesias), en Jaime frasejant psicodèlia obscura i sintetitzada conduïda a cops de wah wah (molt fan del seu control) i l'Albert erigit com un frontman que es podria definir com el Rafael del metall, van destrossar timpans, van divertir i van reafirmar-se com a una proposta que pot donar una puntada al cul a qualsevol que se'ls posi al davant (el so per qualitat i volum va superar la llegenda de Mogwai gràcies en part al mestre Brugués). Però sobretot van deixar clar que tocar bé no és suficient (ho fan sobradament), sinó que l'actitud sobre un escenari ho és tot. La connexió amb el públic, el missatge, l'entrega i la passió fan que el seu directe desprengui amor. Perquè amics, amb Rebuig, el metall és amor.
Carles Fajardo

Descendents, 21:30, Primavera
El grup de punk californià és, i no dic era, una institució en el gènere. A principis dels 80 van agafar la velocitat del hardcore americà i li van introduir les melodies de grups com Buzzcocks per assentar les bases d'un llegat del qual beurien Bad Religion o NOFX. Un grup transgeneracional que ha venut milions de samarretes que es llueixen dels 15 als 60 anys en favor de l'esperit de l'eterna post-adolescència. Amb un ampli repertori de 30 cançons tocat a una velocitat de metralleta semiautomàtica, van desgranar el seu darrer treball sense oblidar-se de clàssics com "I'm the One", "Coffee Mug", "I don't Wanna Grow Up" o "Hope". La banda, amb un so robust que a vegades semblava més proper a l'stoner i un saber fer propi dels gats vells, recolzava un Milo en plena forma. Cantant en un to més baix i gestionant les energies (coses de l'edat) imprimia força i mala llet a cada frase i transmetia que l'eterna joventut és qüestió de ganes i esperit. I de deixar sempre a la nostra ànima un racó per al punk-rock.
Carles Fajardo

The Make-Up, 23:30, Primavera
La gran reunió del festival després de molts anys d'inactivitat. La mítica banda liderada per Ian Svenonius venia a desplegar el seu gospel soul post-punk després de trepitjar diversos escenaris de festivals. Dins el catàleg de Dischord són una rara-avis però el seu compromís politicosocial i el seu saber fer DIY els van convertir a finals dels 90 en explosió de frescor dins de l'escena de Washington. Svenonius no ha parat des de llavors, erigint-se com un dels millors frontmans de la història i en aquest sentit no va defraudar. Des del principi van brillar ell i el seu vestit de lluentons fent balls impossibles, surf suportat pel públic i cantant amb el micro dins la boca. Ni en els millors temps de James Brown. Es van anar succeint hits: "Pow! To The People", "I want some", "Save Yourself" executats perfectament per una banda estàtica que va refredar l'energia d'Svenonius. Ell sol és capaç d'oferir un gran show però l'escenari Primavera és molt gran. The Make-Up és una banda de sala petita (Sidecar, com a molt La [2]), de compartir suor. De volum alt i no forçosament cristal·lí i això no ho ofereix aquest tipus de festivals. I a un grup mític de les seves característiques els juga en contra.
Carles Fajardo

Flying Lotus, 2:55, Ray-Ban
Sóc molt fan d'Steve Ellison. És un geni. Li ve de família. Més d'un gen de la tieta Alice Coltrane li corre per l'ADN. Un creador incansable que és capaç d'impulsar l'escena Beat abstracta de Los Àngeles gràcies a la influència de la seva música i a la feina incansable al capdavant del segell Brainfeeder, grandíssima referència en la renovació del jazz de nova formada. Aquesta admiració quasi malaltissa, els seus directes no me la desperten. Dispara a tot, de forma lliure i execució impecable. El remix de la BSO de Twin Peaks, un tema de Captain Murphy (el seu alter ego MC), la música de Final Fantasy i temes propis. Hip hop. Free jazz. IDM. Pinzellades d'ambient. Ho acompanya amb uns espectaculars visuals. Però sota el meu criteri, es perd entre tanta dispersió de canvis de ritme i en la superposició de melodies i diferents elements. Tens la sensació d'estar en un laberint sense sortida. Podent tirar d'una discografia tan selecta i envejable per crear una línia de beats psicodèlica però accessible i ballable, agraeixo que sigui un outsider, però a les 3 del matí el seu concepte del directe no m'arriba a l'ànima. Te'n vas amb la sensació que ha vingut a treballar i no a defensar en directe un concepte que podria ser una proposta explosiva. I el pitjor de tot és que em sap greu. Perquè l'admiro i el continuaré admirant i assistint als seus directes fins que trobi la connexió.
Carles Fajardo

Fotografia de portada: Arxiu Primavera Sound
Text: Maurici Ribera, Marcel Pujols, Edu Chririnos, Carles Fajardo
Correcció: Pol Camprubí

ODA A LES DONES PELUDES, D'UNA DONA PELUDA (per SHAINA JOY MACHLUS)

noreply@blogger.com (AC) — Fri, 16 Jun 2017 10:41:00 +0000

Estimades dones peludes,

Si sou peludes, realment peludes, ho sabeu. Ser peluda té poc a veure amb el borrissol que treu el cap pels nostres porus i més amb el que ens embolcalla el cor. L’aïllament animal. Allò que ens fa valentes i amables i especials i sobretot… ens manté calentes.

No és fàcil ser peluda, ho sé.

Cada cultura té les seves pròpies idees sobre com ha de ser el pèl corporal. A l’actual cultura occidental, disposem d’una finestra molt petita del que es considera una proporció adequada de pèl. En el meu cas particular, com a dona blanca amb cabell fosc, arrissat i curt sobre el cap i una capa de diversos gruixos de borrissol cobrint literalment cada centímetre del meu cos, he viscut una vida fora dels nivells de vellositat estereotípicament “femenins”.

Així que, com és ser una dona peluda a l’actual societat sense pèl? Només puc parlar des de la meva posició avantatjada d’haver combatut fol·licles durant literalment tota la meva vida, des de que tinc memòria. Com la lluna, he organitzat la meva vida al voltant del pèl corporal, en diverses fases. La fase del blanquejat, la fase del làser, la fase de la depilació elèctrica, la fase de l’eliminació pèl a pèl, la fase de la depilació a la cera casolana...

En un acte de celebració i com una mena de carta d’amor oberta a tots aquells humans beneïts amb nombrosos fol·licles a nombroses parts del cos, aquí teniu un resum amb “pèls i senyals” de les meves situacions capil·lars preferides. Jocs de paraules i pèl púbic inclosos.

El blanquejat. Una vegada em vaig decolorar el cos sencer. No el cabell, les celles o el pèl púbic, però sí la resta. Des del borrissol bru sobre el llavi superior, fins al que em cobreix l'esquena, el rastre de pèls negres que van des del meu melic fins al pubis, arribant fins al petit pedaç de pèl sobre el dit gros del peu. Em vaig plantar a la meva habitació, despullada, cames obertes, braços estesos, coberta en una pasta blanca que em va pessigollejar la pell durant 15-18 minuts.

En aquell moment la idea era enrossir el meu pèl corporal, tot pensant que d'alguna manera el faria invisible. La pell però, igual que el cabell, també té l'habilitat de perdre el color. Habilitat que va convertir la meva pell olivada en una catifa de taques blanques. El look el completava un arc blanc sobre el meu llavi; el meu antic bigoti ara semblava un mostatxo de llet permanent.

Temporada de bikini. Quan era preadolescent el meu cos va madurar molt ràpidament i els petits bikinis per a nenes no cobrien del tot el meu recent estrenat pèl púbic. Després que el meu entrecuix fos assenyalat i titllat de "mico" pel Liam a la seva (no tan guai) festa a la piscina, vaig començar a portar exclusivament pantalons curts de noi per nedar.

Quan els bikinis diminuts es van convertir en l'única opció de compra disponible per dones, realment em vaig començar a preguntar si era l'únic ésser humà amb pèl púbic (on l'amaga tothom?). Així va començar la meva breu incursió a la boja ciència de la depilació. I l'única vegada que vaig intentar depilar-me a la cera la línia del bikini a casa, em vaig acabar enganxant accidentalment les cuixes entre elles.

Connexions. Cada perruquera que he visitat ha tingut la mateixa ansietat en acostar-se'm al clatell. Veig la suor formant-se sobre les seves celles mentre em mira el coll de la camisa... Si el cabell comença al clatell però no acaba fins al final de l'esquena, on s'ha de parar de tallar?

Pèls solitaris. Mentre el meu primer nòvio i jo ens embolicàvem i fumàvem cigarretes, ell em va acostar amablement la mà al coll per espolsar el que creia que era un cabell que havia aterrat allà. Després d'unes quantes sacsejades va emetre un avergonyit "oh" i em va informar que el cabell "solitari" estava en realitat unit al meu coll. El primer de molts pèls negres que semblen haver-se extraviat pel meu coll, barbeta i ocasionalment al centre del meu front (la meva àvia també el té, ens referim a ell amb l'entranyable nom de "l'unicorn").

Sobirania. Llavors vaig anar a la universitat. Era una escola on la roba era opcional. Les altres dones de l'escola i jo ballàvem despullades sota la lluna plena al voltant d'un foc. Sí, això feia. Durant els primers dies de calor passejàvem pels prats, amb l'herba fins a la cintura i jèiem despullades sota el sol. Vaig veure molts cossos de dones nues diferents. Vaig deixar d'afaitar-me les aixelles i les cames perquè la dona més sexy que mai he conegut tenia preciosos plomalls de pèl decorant tots els racons del seu cos.

Recentment. Ara, amb trenta anys m'agradaria pensar que habito i exploro el meu propi espai capil·lar de manera confortable. Però estàvem l'altre dia asseguts a la parada de l'autobús, el meu pèl corporal i jo, emparedats entre dues grans marquesines publicitàries; a una s'hi veia una dona en bikini agenollada sobre sorra de platja, i a l'altra una dona lluint un sostenidor de llacets sobre un llit. Les dones dels anuncis eren esbalaïdorament boniques.

Vaig passar una llarga estona intentant reconèixer la meva feminitat a la seva falta de pèl. És frustrant qüestionar-se constantment a una mateixa l'aparença física.

Em va colpejar la idea que no només és possible que una dona visqui tota la seva vida sense sentir-se a gust amb el seu cos, sinó que és una realitat per la majoria. D'alguna manera, hem estat estafades per passar-nos la vida insatisfetes amb allò que ens permet viure. Carreguem el pes de la noció profundament arrelada que encara que no et comparis amb altres dones, la societat sí que ho fa.

A més a més d'una cobertura extra i unes celles excepcionals, el meu pèl m'ha fet un regal molt important; aquest petit recordatori que, tot i el que ens digui la cultura popular, ser dona és infinit, és un espectre. Són les dones de la cartellera i som tu i jo. No importa el missatge de la societat, és un acte radical de valentia estimar-se a una mateixa i saber que cap model de dona és més vàlid, atractiu o ideal que l'altre.

I aquest és el meu missatge per a vosaltres, estimades dones peludes. El pèl és només una de la munió de pressions sobre l'aparença externa a les quals les dones ens enfrontem. D'aquesta manera, el pèl pot ser utilitzat com a metàfora de qualsevol altra cosa. Però si interioritzem la veritat que ens definim i validem a nosaltres mateixes, ens permetrem brillar amb la màxima força en tota la nostra unicitat.

---------- TEXT ORIGINAL EN ANGLÈS ----------

Dearest Hairy Women,

If you are hairy, truley hairy, you know it. To be hairy has little to do with the hairs that stick out from the pores of one’s skin. But more to do with the ones that envelope the heart. The animal insulation. The stuff that makes us brave and kind and smart and special and most of all… warm.

It is not easy being hairy, I should know.

Every culture has its own ideas about what “good” body hair looks like. In current western culture, we have such a tiny window of what qualifies as the right proportion of hair. In my particular case, as a white woman with dark, frizzy, short hair on top of my head and a layer of various thicknesses of hair covering literally every inch of the rest of my body, I have lived a life outside of the stereotypically “womanly“ levels of hair.

So what is it like to be a hairy woman in today’s hairless society? I can only tell from my vantage point of having fought follicles for literally the entirety of my memorable life. Much like the moon, I could organize my bodyhair life in different phases. The bleaching phase, the laser phase, the waxing phase, the shaving phase, the tweezing phase, the electrical tweezing phase, the hair removal phase, the at home waxing phase.

In an act of celebration and as a sort of open love letter to all the other humans blessed with numerous follicles in numerous places, a brief recall of my favorite precarious, hair-ious situations. There will be puns, there will be pubic hair.

The bleaching. Once I bleached my entire body. Not the hair atop my head, not my eyebrows or pubic hair, but everything in between. From the brown hairs above my upper lip, to the ones that cover my back, the trail of black hairs that lead from my belly button to my pubic hair, all the way to the little patch of hair on my big toe. I stood in my room, naked, legs apart, arms outstretched, covered in a tingly white paste for between 15-18 minutes.

At the time the idea was to make my body hair blond, which I thought would somehow make it invisible. However, skin, much like hair, also has the ability to be bleached. Which left my olive skin patterned with bleached white blotches, not dissimilar from a shag carpet. The look was completed with a special white arc above my lip; my former mustache now looked like I had a permanent milk mustache.

Bikini Season. As a pre-teen my body matured very quickly and the tiny bikinis for girls did not fully cover my newly sprouted pubic hair. After having my crotch pointed to and deemed “like a monkey” by Liam at his (not even that great) pool party, I began exclusively wearing boys shorts to swim.

When tiny bikinis became the only available option for women to purchase, I really began to wonder if I was the only human with pubic hair (where does everyone hide it?). Thus began my brief stint in the mad science of hair removal. And the one and only time I tried to wax my own bikini-line at home, in which I wound up accidentally gluing my thighs together.

Connections. Every hairstylist I have ever visited has had the same anxiety when approaching my neckline. I see the sweat forming on their brow as they look down the back of my shirt… If the hair begins at the nape of my neck but does not finish until my lower back, where does one stop shaving?

Strays. While making out and smoking cigarettes, my first ever boyfriend kindly reached over to my neck to brush off what he thought was a stray hair. After a few soft swipes he made an embarrassed ‘oh’ sound and informed me that in fact the ‘stray’ hair was actually attached to my neck. The first of many random black hairs who seem to have lost their way dotted along my neck, chin, and occasionally the center of my forehead (my grandma has the same one, we endearingly refer to it as “the unicorn”).

Sovereignty. Then I went to college, it was a clothing optional school. On the full moon I would dance naked around a fire with the other women at my school. I did that. On the first days of real sun we would wander out into the meadows, the grass up to our waists, lay naked in the sun. I saw so many types of naked women’s bodies. I stopped shaving my armpits and legs because the sexiest woman I had ever met had the most beautiful tufts of hair coming from everywhere.

Recently. Now thirty years old, I would like to think I inhabit and explore my own personal hair space comfortably. But there we were the other day sitting at the bus stop, me and my body hair. We were sandwiched in between two very large advertisements; one of a woman in a bikini straddling some sand on a beach and one of a woman wearing a lace bra straddling some sheets on a bed. The women in the advertisements were astoundingly beautiful.

I had a hard time recognizing my femininity in their hairlessness. It is frustrating to continually question your physical appearance.

It struck me that not only is it possible for a woman to live their entire life without feeling totally happy with their body, it is a reality for most. Somehow we have been swindled into spending our life being dissatisfied with the very thing that allows us to live. We carry the weight of a deeply ingrained notion that even if you do not compare yourself to other women, society does.

Besides extra warmth and killer eyebrows, my fur has granted me an important gift; I am decorated with this tiny reminder that despite what pop culture tells us, being a woman is infinite, it is a spectrum. It is the women on the billboard and it is you and me. That no matter the message of society, it is a radical act of bravery to love yourself and know that no model of womanhood is more valid, attractive, or ideal than the other.

And this is my message to you, dear hairy women. Hair is only one of the zillions of pressures women face about their outward appearance. In this way, hair can be used as a metaphor for just about anything. But if we internalize the truth that we define and validate ourselves we allow ourselves to shine all the more brightly in all our uniqueness.

Shaina Joy Machlus (writing, paradiddles, and being from outer space) @punimpie

Fotografia de portada: Eduard J. Montoya
Text: Shaina Joy Machlus
Traducció: Cristian Pallejà
Correcció (català): Pol Camprubí

ARRIBA LA BUTIRROCK 2017 - CONTRACULTURA POPULAR COM A FORMA DE VIDA

noreply@blogger.com (Núria Curran) — Wed, 14 Jun 2017 15:10:00 +0000

Torna la Butirrock a la seva més o menys puntual edició. El dissabte 17 de juny al Pla de Can Nadal de Sarrià de Ter serà la cinquena vegada que l'organitza la nova fornada d'integrants de l'Associació Cultural Apaga la Tele. Des del 1994 ha passat per moltes mans i ha evolucionat sense perdre l'essència contracultural, underground i reivindicativa afegint un caràcter marcadament dinamitzador a la localitat. Com algú va dir una vegada," un festival ple de crestes que no es veuen".

En els darrers 5 anys el festival s'ha adaptat a les exigències paternes dels primers assistents i a les bandes que el van impulsar. Els que abans muntaven barres ara aporten alumnes de l'escola de música del poble que dirigeixen, mantenint la Butirrock com a un dia important per a la localitat i per a les persones que l'han fet possible. Els organitzadors actuals ho van viure com quelcom mític fins que hi van poder començar a anar (en la primera edició alguns potser ni havien nascut) i el relleu s'ha fet des del màxim respecte a les arrels i al missatge. I si a més analitzem el cartell, més alineat no es pot estar amb el seu significat.

Des de Gent Normal us passem l'horari i un 1x1 dels que farien aquells de la ràdio.

Sarriart 19:00. La pedrer. L'escola de música de la localitat aprofitarà l'espai que els hi dóna el festival per treure a lluir els joves talents que es formen a les seves aules. El gran exemple de què un festival alternatiu i underground veu el moviment associatiu com una sinergia entre a entitats per a fer créixer l'enriquiment col·lectiu.

Syberia 19:50 Èpics. La banda instrumental de Barcelona està presentant el seu segon disc "Resiliency" (Debemur Mortis, 2016) que va ressenyar aquesta casa (http://www.gentnormal.com/2016/05/el-discurs-cap-al-regnat.html). Una bomba de rellotgeria del rock instrumental. En directe espatarrant. La connexió amb Saltamarges els porta al festival, que una vegada més demostra que amplia els gèneres que es podran veure a Can Nadal i us asseguro que ho fan amb una proposta excepcional. Potencia, melodia i èpica a l'alçada de tòtems del gènere com Caspian o pg.lost.

https://dmp666.bandcamp.com/album/resiliency

Violets 20:55 Frescor. El trio de la capital catalana acaba d'editar "Maybe This" (H Records, 2017). Un disc potent i melòdic. Un power pop sacsejat amb la mala llet riot grrrl sorgida d'Olimpia a finals dels 80. Prometen un concert de grans tornades i distorsió. Per a molts pot ser una bona descoberta.

https://violetsbcn.bandcamp.com/

Xmilk 22:00 Seminals. Què dir d'una banda que va començar a fer Old School per allà als 90 i que van ser una de les bandes impulsores d'un segell consagrat com Bcore. Jo no dic res. Són mítics i fa temps que l'Old School s'ha oblidat i ja va essent hora que les noves generacions el recuperin i ho facin amb bandes d'aquí que res han d'envejar a Gorilla Biscuits. Guitarres al vent i punys enlaire.

https://bcoredisc.bandcamp.com/album/function

Falciots Ninja 23:05 Festivitat. La veterania de músics que han passat, entre d'altres, per Gramophone Allstars, Guillamino o Very Pomelo entre d'altres. Fan que el soul i l'r'n'b de Falciots Ninja amb records al reggea i l'ska sigui una aposta segura per ballar i veure una banda ben engreixada sobre l'escenari.

https://falciotsninja.bandcamp.com//

Kante Pinréliko 00:10 Veterania. Sorgits de les esquitxades de "la movida" i influenciats per grups com Bauhaus o Killing Joke, el 1986 van néixer els Kante Pinréliko, abanderats espanyols del post-punk més fosc i combatiu. La seva llarga trajectòria els avala i a la Butirrock seran els representants de les primeres edicions, on el punk reganava a l'escenari del festival.

https://kantepinrelico.bandcamp.com//

Tooth 1:30 Múscul. Si dic País Basc i Post-Hardcore pensareu en DUT, Lisabö o Sacco. Doncs sí, és això. No sé què foten a Euskadi, però les bandes tenen un directe més que sòlids. Transmeten passió i saber fer i reparteixen cops de puny sònics a tort i a dret. Escoltant a Tooth crec que els bombos ens rebentaran el cor i les guitarres ens explotaran els timpans. Aupa!

https://tootheroak.bandcamp.com/

TANO! 2:35 Herois. Sí, són els herois locals. Els que assagen als locals de l'ATV. Els que estan involucrats a Saltamarges, Anchord, Mendra i ex Hürricade. Noise i experimentació. Hardcore i math rock. Passió i suor. Underground i inconformisme. TANO! tenen un directe que despentina i no deixa indiferent. I juguen a casa. Es liarà fort.

https://saltamarges.bandcamp.com/album/tano

Final DJS ATV. Doncs això. Hit after hit. Tot el que pot sonar al final d'un concert a l'ATV per ballar, taral·lejar abraçats als col·legues o tirar-se birres per sobre botant. El millor final de festa, vaja.

En algun moment del festival s'espera que la tradició de llençar un aparell de televisió des de l'escenari no es perdi. És el símbol d'una joventut inquieta que no depèn de l'edat, sinó de la capacitat de generar espais per a la contra cultura i de promoure el sentit crític vers allò establert com a norma. I tenen els pebrots de fer-ho amb un cartell més que interessant i, sobretot, eclèctic, perquè totes les mirades i tenen cabuda.

Com a apunt final, que sapigueu que l'entrada és lliure, estarà tot regat per preus populars (de debò, si veniu de Barcelona serà com si viatgéssiu a Cambodja) i la brasa a rebentar de botifarres. Més no es pot demanar. Només assistència i germanor.

Fotografia de portada: Arxiu
Text: Carles Fajardo
Correcció: XX

LLEGIR I ESCRIURE: REIKIAVIK (de JUAN MAYORGA)

noreply@blogger.com (AC) — Tue, 13 Jun 2017 13:44:00 +0000

Reikiavik
Juan Mayorga
Any: 2015
Editorial: La uÑa RoTa

Tres personatges i un taulell. Objectiu de l’obra de teatre: jugar la partida d’escacs que va tenir lloc l’estiu del 1972 a Reykjavík. O dit d’un altra manera: recrear un esdeveniment de caires polítics en el qual l’URSS i els Estats Units es disputaven qui seria el pròxim campió del món. Hom qui jugui als escacs sap que els escacs van més enllà de ser un simple joc. “Es un juego sobre la muerte”, li explica en Waterloo al Muchacho, un noi que passava per allà i que es converteix inmediatament en un observador atemporal de tota la partida/representació teatral que jugaran dos amics, en Waterloo i en Bailén, o millor dit, en Borís Spasski i en Bobby Fischer.

Reikiavik no només narra la història del “Matx del segle”, també és una obra que recrea minuciosament el vincle inabastable, finit i obsessiu que poden suposar els escacs. Juan Mayorga empra els mecanismes que el teatre li proporciona per recrear un ambient tan angoixós com el fet real que descriu. Així doncs, en Waterloo, no només representa el paper d’en Fischer sinó que aquest mateix també interpreta en cert punt la Larissa, la xicota d’en Boris que vol desesperadament que torni a Moscou: “Este juego te está matando, Boris. Este juego mata” diu en Waterloo imitant la Larissa. És complex crear un mecanisme tan psicòtic que funcioni tan bé. En tot moment el lector o l’espectador sap que en Waterloo o en Bailén ja no són identitats fixes sinó múltiples. D’una línia a l’altra salten coherentment i un mateix actor haurà de representar les preguntes incòmodes d’un periodista, en Kissinger, o el fidel sacerdot catòlic que acompanyava a en Fischer als torneigs.

En Duchamp, que va arribar fins al punt de deixar de banda l’art per dedicar-s’hi professionalment, afirmava que era una víctima dels escacs, com varen ser-ho en Waterloo i en Bailén, o l’Spasski i en Fischer. Afegia també que aquest no podia ser comercialitzat. Diu en Waterloo: “¿Televisar ajedrez? ¿Quién va a sentarse ante la tele a mirar a dos tíos jugando al ajedrez?”. Són probablement l’excentricitat i el misteri que envoltaven en Fischer en plena Guerra Freda els factors que van ajudar la difusió del joc de taula. Tal com comenta Garry Kasparov, excampió del món d’escacs en una conversa amb en Bill Kristol: “Penso que la raó per la qual la gent mirava aquestes partides no eren pas tant com es creia pel factor dels escacs sinó més aviat pel contingut polític que amagaven [...] ja que els escacs eren una eina ideològica molt important i útil per demostrar la superioritat intel·lectual dels Soviets enfront de la decadència que patia la societat occidental.” Tanmateix, resulta molt interessant com en Mayorga posa èmfasi en la repressió que patíen ambdós jugadors i la seva animadversió vers els nacionalismes i els països que se suposava que representaven. Així doncs, en Waterloo, diu: “Juego solo, no represento a nadie. ¿Por qué tengo que pelear por mi país?, ¿Pelea mi país por mí? En Rusia cuidan a sus jugadores como a héroes, yo tengo que arrastrarme de torneo a torneo para juntar unos dólares. Estoy planteándome pedir la nacionalidad soviética.”

Arrivats aquest punt, em ve inevitablement al cap la peça que va crear la Yoko Ono al 1966 anomenada White Chess set, un taulell completament blanc on també totes les peces eren blanques. En braïle, una inscripció: “taulell d’escacs per jugar tant com vulguis mentre recordis quines són les teves peces”. Què n’haguessin fet en Boris i en Bobby? No jugaven en realitat en un taulell on tot era blanc?

En definitiva, Juan Mayorga no només crea un petit tribut personal sobre una història que ens apassiona a tots els jugadors d’escacs, sinó que també aprofita per qüestionar-se quins són els límits formals del teatre i aconsegueix subvertir-los de manera satisfactòria i poètica, enlluernant nous camins cap on el teatre contemporani dirigeix la seva mirada. шах и мат.

Fotografia de portada: Arxiu
Text: Montse Hervás
Correcció: Rosa Molinero Trias

AMERICAN FOOTBALL ATERREN AVUI A L'APOLO

noreply@blogger.com (Núria Curran) — Mon, 12 Jun 2017 11:25:00 +0000

Amb vint-i-pocs anys Mike Kinsella, Steve Holmes i Steve Lamos es van ajuntar després de diversos projectes que no van perdurar en el temps (bé, Joan of Arc sí que ha perdurat) per donar sortida a la seva passió per la música. Tres cançons en format Ep precedien l' LP1 (1999, Polyvinyl). Després d'una vintena de concerts decideixen de mutu acord finalitzar la trajectòria de la banda. Una altra vegada no havia sortit bé. Però la petja que va deixar LP1 ha perdurat al llarg dels anys més enllà del temps en actiu fins que, el 2014 van tornar per girar incloent a Nate Kinsella a la formació per editar al cap de dos anys LP2 (2016, Polyvinyl).

Ras i curt aquest és el resum objectiu i sense substància de la història dels de Chicago que el dia 12 de Juny estaran la Sala Apolo de la mà de Primavera Sound. Aprofitem la visita del grup a Barcelona per esprémer temps i neurones d'un parell de col·laboradors per analitzar tot el que envolta AF i la seva tornada als escenaris aprofitant la llargada de l'ombra del reconeixement obtingut en el temps. Una banda que tot i els 17 anys de diferència entre un disc i altre ha sabut mantenir el seu segell i la seva grandesa.

El mite creat per oients i premsa especialitzada, i en bona part per l'alta qualitat de les seves cançons, American Football ha traspassat generacions. A causa del culte adquirit, més o menys justificat i en gran part personificat per Mike Kinsella i la seva hiperactivitat compositiva, ha calat en oients que no vam viure el moment del llançament d'LP1. A en Luis Benavides (redactor en mil publicacions i responsable del programa de ràdio El Equalizador) American Football li va arribar tard i en el primer moment no hi va acabar d'entrar: "l'emo que millor 'tolerava' el meu cos post-adolescent àvid de música amb múscul, distorsió i molta melodia era el que practicaven Fugazi ('Repeater' a tope) Sunny Day Real State (a través de Foo Fighters), Texas is the reason i sobretot Jimmy Eat World... No recordo exactament com, però la primera vegada em van semblar massa tous i lents. No vaig tenir paciència, suposo".

La cadència d'American Football no és senzilla ni immediata, no és el clàssic disc adolescent que respira immediatesa. Però precisament, la seva grandesa està en què van ser els primers en "explotar una fórmula o combinar de certa manera elements ja existents (...). Una mica d'estètica college rock, ètica hardcore, tornades enganxoses, lletres tristes, estructures força pensades i tempos més propis del jazz" en paraules del mateix Benavides. En Lluís Huedo (ex coordinador d'aquesta casa i agitador cultural) opina que "no són el millor grup emo ni de bon tros. En Kinsella és un prodigi que es va quedar a mitges. No són Slint, ni Fugazi. No són Sunny Day Real Estate ni At The Drive-In. Estan al mig de tot això, bevent de cada costat, agafant la bogeria de Cap'n Jazz i l'avantguarda de Joan Of Arc i pressionant-la cap al post hardcore, el math i l'emo de finals dels noranta. I ho fan amb una posada creïble. Ells es creien el que feien. Ho sentien. No eren un grup emo més." L'honestedat que apunta en Lluís, crec que és un dels grans valors de la banda i el que els ha fet vincular amb el públic. Sobretot musicalment i en la nuesa de les seves lletres. Cronistes de la intimitat. Predicadors d'una generació. Capaços de recrear llocs comuns que no ens atrevim a compartir.

Tot i compartir alguns elements amb els grups mencionats anteriorment és de justícia aclarir que la seva música ve marcada per importants diferències. Kinsella i els "Steve" van crear un univers de sensibilitat majúscul (com els mencionats SDRS) però amb la diferència, que s'ha convertit en la seva grandesa, que ho van fer sense treballar la premissa de donar emoció amb èpica distorsió, sinó que amb un entramat d'arpegis i melodies reposades afegint-hi canvis rítmics propis del rock mésmatemàtic o del jazz sincopat.

Amb AF convertits pràcticament en llegenda era el moment idoni típic retorn oportunista. L'opinió general d'en Lluís Huedo sobre "els retorns" és clara: "El revisionisme en clau "s'ajunten de nou i fan una gira" és una capitalització de la nostàlgia dels qui llavors érem joves precaris i ara se'ns suposa un poder adquisitiu associat a la maduració suficient tal per a comprar el vinil, la samarreta i l'entrada de vint i escaig euros (més impostos revolucionaris de gestió telemàtica i un IVA al 21%). Tot per veure uns paios que van decidir deixar de tocar junts ara fa DISET anys per, segurament, desavinences, i que ara volen fer una gira de festivals. Bé, aquesta ja la van fer. Ara volen rematar la jugada amb una altra gira per sales tot promocionant un disc nou". No negarem que en els retorns sempre hi ha quelcom relacionat amb poder ingressar dòlars, però havent llegit alguna entrevista dels American Football, sembla que hi ha una part honesta en el retorn. Si no fos així no s'haurien pres la molèstia d'enregistrar nou material.

"Els American Football del 99 van obrir una finestra, com la que surt a la portada del disc. Això sí, el segon elapé també és flipant. Ara un jove de 20 anys que no ha sentit mai a parlar d'American Football podría gaudir per igual dels dos treballs. Són dos grans àlbums, però el primer homònim és el favorit de tots els seus seguidors per motius extramusicals, pels records, pel plus d'autenticitat que té el debut d'una banda" afirma Benavides. Estic d'acord que és un gran disc. Segurament més pop, més semblant a Owen "el projecte d'ell sol (Mike Kinsella) de rockero madur fent cançons de quarenton." Defineix en Huedo.

Tot i que LP1 no és LP2, manté moltes línies que identifiquen els dos discos amb un segell propi i intransferible. El primer parlava de conflictes juvenils, d'amors no correspostos, de les relacions socials viscudes amb les inseguretats inseparables de l'adolescència: "To say for certain, Whether this uncertainty, Is for sure" sentencia Kinsella a "For Sure" o s'enfrontaven a fantasmes existencials amb sinceritat "that's life - it's so social, so physical, so so-so, so emotional, so stay home".

A LP2 Kinsella transmet la mateixa inseguretat. Mantenen la capacitat de vincular les vivències transportades 17 anys després (fills, més relacions, maduresa?). L'eterna adolescència que ens manté vius. Els fracassos que ens fan créixer. Els dubtes que ens envaeixen i que conviuran amb nosaltres. La frase "We've been here before but I don't remember a lock on the door is it keeping me out or you in?" n'és un exemple. O "Home is where the haunt is" només amb el títol de la cançó fan una declaració d'intencions afirmant que el refugi està a casa amb els teus. (Si mireu l'instagram de kinsella, @i_think_i_need_something, es contraposen contínuament l'etern adolescent i el pare de família).

Com dèiem, les cançons no han perdut el segell AF pel que fa a sonoritat ni en la polirítmia. Ni tampoc les característiques línies de trompeta que van enamorar en el seu primer treball en temes com "For Sure", però sí que hi ha més tornades i menys experimentació. No hi ha una "Honestly?" del primer disc la que en Huedo pensa que "el desenvolupament instrumental emo math tant característic del post hardcore està portat a l'excel·lència." Però hi ha melodies excel·lents, menys desenvolupament instrumental però una delicadesa harmònica entre els entramats melòdics que per al moment, completen una discografia envejable.

Si ens centrem en què la grandesa és la base melòdica i les lletres, el nom de Mike Kinsella sobresurt per damunt de la resta. Sense desmerèixer la banda estic d'acord amb Benavides en què "American Football no existiria sense Kinsella, perquè ell és la peça clau compositivament de la banda, però el talent de Kinsella hauria explotat en qualsevol altre projecte si no haguès existit mai American Football. S'ha de ser molt sord per no valorar el que aquest home és capaç de fer amb una guitarra". I com hem dit anteriorment, la llegenda de Kinsella fa que tot allò que toca es converteixi en, com a mínim, interessants.

Per a concloure aquest article em reafirmo amb què tothom que tingui una mica de sensibilitat s'adonarà que AF tenen la capacitat de transmetre sinceritat en el que fan. Una sinceritat bella i emocionant més enllà de les etiquetes. Els discs són preciosos laberints on t'hi pots perdre eternament. La seva música se't cruspeix. Des de les portades, tan senzilles i tan significatives, buscant la llar, el refugi mirant-ho des de dins i des de fora, oferint a l'oient un lloc reconfortant on deixar-se caure, on gaudir, on embolcallar-se i sentir-se identificat.

Per acabar serà el mateix Lluís Huedo el que senteciï a la banda. Crec que ho explica més que bé: "Han acabat essent una de les pedres angulars de l'emo. Referents. I ara els podem sentir a milers de cançons de grups que, de segur, no han sentit mai a parlar d'American Football. I això darrer ja m'interessa més que el revisionisme de capitalitzar la nostàlgia. Això se'n diu veure de les fonts. Kinsella no és una font, és un pou sense fons. Tireu-vos-hi de cap." Doncs això.

De cap a l'Apolo anirem i ens hi tirarem en planxa.

Fotografia de portada: Arxiu
Text: Carles Fajardo
Correcció: XX

ME GUSTA CUANDO ME ESCRIBES X-GIRL (per VERÓNICA ALONSO)

noreply@blogger.com (AC) — Fri, 02 Jun 2017 12:23:00 +0000

Levantarme me costó
pero no me duró mucho
estiré el cuerpo y comencé a pensar en ti
media sonrisa
Tengo ganas de tocarte
pan con aceite.

He puesto música
que he tocado yo
no me despiertes, estoy fantaseando
tiemblo de nervios
Puede que no vuelva a ser igual
haz la maleta.

Voy a despistarme
abro ebay
¿cuál era la marca de Kim Gordon?
una camiseta
Me gusta cuando me escribes
x-girl.

¿Me llevo el pañuelo?
¿por si hace fresco?
desplazando el dedo en el móvil
signos del zodíaco
Desde aquí todo se ve posible
con el café.

Sigo con la mañana
hace sol y algo de calor
noto una presión agradable en el pecho
otra canción
“I thought that I was dreaming when you said you loved me”
pam! </3

Organizo para hacer tiempo
todos los hilos
lo hago para no hacer lo que debería
por dentro
Es todo lo bien que me haces sentir
por fuera.

Verónica Alonso (estilista de profesión y baterista de vocación en Me and the Bees) @lomismoescierto

Fotografia de portada: Eduard J. Montoya
Text: Verónica Alonso
Correcció: Pol Camprubí

PRÈVIA DEL PRIMAVERA SOUND 2017

noreply@blogger.com (Núria Curran) — Wed, 31 May 2017 12:45:00 +0000

Agafeu un subratllador del color més florescent que trobeu, pareu atenció i vigileu no us coincideixin massa coses. Arriben les recomanacions per aquesta edició del Primavera Sound 2017 de part d'alguns dels participants del festival com d'altra gent de bon gust i criteri musical exquisit.

La Louise i en Ferran (Anímic), el Sergi i la Vero (Polseguera), en Maurici Ribera (The Missing Leech), la Lorena i l'Eli (Yumi Yumi Hip Hop), l'Edu Chirinos (Las Ruinas) i la Mieria Madroñero (Bankrobber) ens expliquen el què i el perquè d'allò que no es volen perdre. I perquè tampoc us calgui buscar gaire hem recopilat alguns dels hits en aquesta playlist.

ANÍMIC
(Dimecres - 17h - Primavera)

Este año hay varias cosas que queremos ver. Para empezar, aprovechando que tocarán en la sala Apolo, iremos a disfrutar de Kate Tempest y Sleaford Mods, dos grupos con un carácter muy británico y que entran mucho en nuestro gusto musical (hace años que la música que más escuchamos es de allí, como The XX, que también tocan, pero que seguramente no veremos por que estará ‘petao’ o como King Krule, niño chandalero con talento extraordinario al que veremos seguro). Por su puesto no dejaremos de acercarnos al concierto de El Petit de Cal Eril, amigo y gran músico y nos pica mucho la curiosidad de ver a Belako, que acaban de fichar por el Primavera y del que tanto hemos oído hablar. Tampoco faltaremos a Grace Jones, justamente han comparado nuestro ultimo disco con algunos viejos hits suyos, así que iremos a ver como pueden sonar en directo. Y por último no fallaremos a Aphex Twin. Una vez fuimos a un concierto de Björk en Londres, hubo telonero, alguien escondido tras una cortina, con todas las luces de la sala encendidas, metiendo un ruido ensordecedor, la gente se quejaba y se iba fuera, pero nosotros tuvimos la suerte de descubrir quien se escondía tras esa cortina, tocándoles las pelotas a la audiencia. El señor Aphex Twin.

EDU RUINAS

Del cartel de este año lo que más me apetece ver es: Slayer, tengo pasado heavy y un poco de doble bombo siempre es bueno, el Reign in Blood es obra maestra; The Damned, clásicos del punk, a ver como defienden los temas del Damned Damned Damned o del Machine Gun Etiquette; Descendents, será seguramente un concierto animado, me vi hace poco el documental; Grace Jones, es muy diva y dicen que el espectáculo es muy bueno; Broken Social Scene, no los he vuelto a ver dede el 2010 y me gusta mucho el You Forgot it in People; con Magnetic Fields la cosa estará complicada por ser en el auditorio, pero habrá que intentarlo, a ver que tal el nuevo disco; Aphex Twin, un poco de electrónica con un clásico; Kate Tempest, me la perdí en el Apolo y me contaron que en directo es contundente; y nacional quiero ver a Surfin Bichos, soy muy fan y tocan todo el Hermanos Carnales, y Melange, los vi el año pasado y me sorprendieron con su rock progresivo psicodélico.

MAURICI RIBERA

Molt agradable poder contribuir a la llista de cançons i les recomanacions per a una ruta agradable pel pròxim i imminent Primavera Sound 2017. Voldria recomanar els King Gizzard and The Lizard Wizard, ja que, els prolífics australians, visiten Catalunya per primer cop i he sentit dir que són molt efectius. Rebré amb ganes a la banda The Make-Up, ja que malauradament no els vaig poder veure als 90s i sembla que mantenen nivell i energia. Com a banda nova em quedo amb els Molochs que tot i tenir ja un disc autoeditat previ, ara debuten pròpiament, amb un àlbum ben sòlid. La seva mescla de Green on Red, Great Planes i The Clean és de cine.

MIREIA MADROÑERO

Frank Ocean, tocat i enfonsat, però sense tocar. Un dels caps de cartell fa aigües i sense aquest, la llista de bons propòsits i recomanacions se m'escurça, però aviat trobo suplents per la posició vacant: Al capdavant hi apunto Solange, que presentarà A seat at the table, un disc magnètic i trepidant com endevino que serà el seu directe. Pressento que pot ser un dels concerts més impactants d'aquest Primavera. El següent desig és King Krule, que ens visita per primera vegada. Des de Zoo Kid havia intentat programar-lo i, per ruta geogràfica, les gires mai encaixaven. M'interessa i l'espero amb entusiasme. També, perquè no l'he vista mai i el seu recentment publicat nou disc em té atrapada, m'agradaria aconseguir fer cap a la festa secreta de l'Aldous Harding.

Un altre disc que puc escoltar en mode obsessiu és el My woman de l'Angel Olsen. Alla seré amb sanglots al llagrimal. Si pica, cura. La sobredosi emocional inclou alhora els pianos de Sampha i les Bowieniades plenes de sol carioca d'en Seu Jorge. Pel do de paraula i contundent, repetiria Kate Tempest, Run the jewels i Sleaford Mods. Per les harmonies perfectes: Teenage Fanclub, The Zombies i The Radio Dept. Per la tremolor hipnotitzant: Swans. I per com m'obren i tanquen esquerdes: els meus adorats Arab Strap. Amb la felicitat de les descobertes apunto Sinkane, Skepta i Junun i voldria assegurar un bon seient a l'auditori per fer claca atenta a l'Annette Peacock. Dubto que els peus m'arribin a la zona electrònica de la platja, però espero mantenir-los desperts fins Aphex Twin, Tycho i Flying Lotus. I m'agradaria, encara que fos un moment, veure de prop el perfil inquietant de la Grace Jones. I els russos tibetans. Per proximitat i batec, els amics sempre: Les Sueques, El Petit de Cal Eril, Les Cruet, Anímic, Talaboman, Mishima i la Rosalía i en Refree. I Slayer, sí, oh i tant!

SERGI EGEA
(Polseguera - Divendres - 12:40h - Seat)

Un parell de cops a l'any –si tens sort, tres- apareix davant teu un grup que et gira el cervell, un disc que poses en bucle i per inèrcia una vegada i una altra. Suposo que és per això que m'agrada la música, no ho tinc molt clar. Els darrers anys una de les lletres més en davallada del nostre alfabet -l'onzena- ha pres protagonisme al meu reproductor. Durant el 2015 no vaig parar d'escoltar el Kevin Morby, tant el seu debut Harlem River, com el que el precedeix, Still Lifeme'ls sé de memòria. Vaig tenir la sort de poder-lo convidar a fer el seu primer concert a Barcelona i des d'aleshores que el segueixo. Ha fitxat a la Meg Duffy que l'acompanya a la guitarra i és flipante (escolteu el seu disc en solitari amb Hand Habits, que es diu Wildly Idle (Humble Before The Void). És una ordre, és amor). El 2016 un bon amic em va posar aquest vídeo. De les més de 700.000 visites que té, jo en tinc l'autoria de mig milió, més o menys. Són de Melbourne i fa pinta que allà mengen diferent. Fan un o dos discos a l'any i es diuen King Gizzard & the Lizard Wizard. Estan sonats i no han tocat mai per aquí, així que som uns quants que en tenim ganes. Aquest any, per culpa de l'imperi americà he descobert la Kate Tempest (ja ho sé, vaig tard, però estava ocupat). Quan la vaig veure cantant Europe is Lost al show de Jimmy Fallon, l'amor va sorgir automàticament. Per què ningú me l'havia presentat abans? No m'estranya que la gent l'adori. Diu les coses molt clares (i això que el meu anglès és regulero), i té tanta mala llet a la mirada que espanta i atrapa <3

VERÓNICA ALONSO
(Polseguera - Divendres - 12:40h - Seat)

¿Por qué voy al PRIMAVERA SOUND el viernes día 2 de junio? Voy al Primavera Sound el viernes día 2 de junio porque es el día que elegí ya que toco con Polseguera, el grupo que tengo con Tomeu y Sergi a las 12,40pm en el escenario SEAT en el mismísimo centro del Raval. Después de este autobombo y promo gratis que me dejan hacer en Gent Normal os explico porque en su día elegí esta fecha ya que desde la organización del festival nos ofrecían elegir un día gratis por tocar fuera del recinto pero dentro del programa. Por cierto venir a verme es GRATIS (en rojo, gracias, chikis).

Realmente sonaré una rancia pero del cartelazo que debe haber este día, no me he ni molestado a mirar, lo siento, lo único que ansiaba por ver era Frank Ocean y otro tanto a The Make-Up aunque de otra manera. Frank Ocean me ha obsesionado este año porque me parece que ha hecho una obra maestra de disco. Tanto es así, que al no poder comprar el disco porque estaba agotado, deseaba que para mi cumpleaños me regalaran el pirata (es muy parecido y suena la mar de bien), pero ni hace 24 horas que han avisado de su cancelación en el festival, así que supongo que me pondré el disco pirata vuelta y vuelta para intentar perdonarle (ya te he perdona Frank, pero no me lo vuelvas a hacer). Mi otra obsesión, The Make-Up, viene de largo, puede que haga más de 15 años de la primera vez que escuché algo de este grupo. creo que fue un cd, el de In mass mind, grandioso. Ya conocía Nation of Ulysses pero el sonido del primer cd de The Make-Up que cayó en mis manos me dejó alelada. Ahí estaban un grupo de amigos del hardcore de Washington en el mejor sello de la historia Dischord, haciendo una mezcla de música de finales de los 60 con un front man a lo Arthur Lee con un poco de reverendo con un coro de gospel detrás (esta es mi humilde visión). Era como escuchar a Love con actitud punk pero vistiendo mucho mejor. Ahí empezó mi obsesión por absolutamente todo sobre The Make-Up. Como os imagináis puede que los haya visto unas 5 veces o más ya, no me cansaré nunca, siempre lo hacen como a mí me gusta pero, claro, no hay demasiado factor ganas de ver cómo se lo montan, porque ya sé que será alucinante. Ademas el domingo tocan gratis, yeah!!!

Se que Descendents tocan también y esto es apuesta segura también, así que ahora que no está Frank para criticarlo o adorarlo en concierto tendré que mirar la lista de conciertos de Esther que se que empieza por It´s Not Not, grupazo, me agarraré al brazo de Esther y veremos a Joel romper un par de cables de micrófonos, luego unas cervezas (ahora sin gluten, no me preguntéis, ya os lo explicaré, la vida de la mujer adulta se me complica) y a disfrutar lo que nos dejen las mareas de personas y las colas. La verdad voy el viernes al primavera porque va mi colega Esther al final...así que no puede haber mejor plan.
PD: llego directa de un trabajo en un vuelo que sale a las 6,30am desde Oporto.
Espero que: No haya retrasos Que ha Tomeu no le de un ataque al corazón porque se retrase No romperle el corazón a Tomeu. Tomeu, no te preocupes, allí estaré :)

YUMI YUMI HIP HOP
(Dissabre - 18h - Minimusica)

Primer de tot, òbviament i esperem que no cancel·li, Frank Ocean (I thoght that i was dreamiiiiiiiing, when you said you love meeeee), no cal dir el perquè, ni tampoc ens volem perdre a la Solange. Skepta, Rosalía, Weyes Blood, Angel Olsen, Teenage Fanclub, Alex Cameron, Julie Dorion, Badbadnotgood, Fatima Yamaha, King Krule. KING KRULE, si et trobem pel Primavera Sound, et demanarem matrimoni. Amb el vostre permís, Frank Ocean i Solange. El que tenim planejat, a part de la nostra declaració, és el següent: començarem la nostra ruta ben d'hora el dijous, anirem a veure a la SOLANGE, perquè és millor que la Queen B (ups). Com és dijous, i aquí encara no estarem molt nervioses, ens ho prendrem amb calma, i després anirem a BADBADNOTGOOD, a Kate Tempest (fins que deixem d'entendre el que diu) i acabarem amb Fatima Yamaha. Després a dormir, que el dia següent currem.

Divendres començarem per WEYES BLOOD i ens passarem a veure als THE MAGNETIC FIELDS. Ens acostarem a DESCENDENTS, perquè la Lorena creu que li deu alguna cosa a la teen que un dia va ser. Però no podrem acabar de veure'ls, perquè ara el que ens agrada és FRANK OCEAN. Després, NO anirem a veure a THE XX, i ens han dit por ahí que BERRI TXARRAK ara fan pop, potser ens hi passem. Dissabte, ens viurem a nosaltres mateixes, a les YUMI YUMI HIP HOP, al MINIMUSICA a les 18:00. Després de tocar, començarà la bogeria: ROSALÍA, ANGEL OLSEN, ALEX CAMERON, JULIE DORION, TEENAGE FANCLUB. Pausa. Que la necessitarem, per relaxar-nos i fer-nos a la idea, de què estarem a punt de veure al guapo número 1 del Primavera: el meravellós KING KRULE. I per acabar amb els concerts, volem veure a SKEPTA. I òbviament tancarem la festa amb DJ COCO, que esperem que ens sorprengui amb I Follow Rivers, per dir adéu al PrimaveraSound2017.

Fotografia de portada: Dani Cantó
Text: Louise Sansom, Edu Chirinos, Maurici Ribera, Sergi Egea, Verónica Alonso, Mireia Madroñero, Elisabeth Meoz, Lorena Roma
Correcció: Pendent

LES SUEQUES - MOVIMENT

noreply@blogger.com (Núria Curran) — Tue, 30 May 2017 09:59:00 +0000

Les Sueques
Moviment
Any: 2017
Discogràfica: El Genio Equivocado

La primera escolta de Moviment (El Genio Equivocado, 2017) deixa clara una cosa des del principi i és que, fugint de la línia recta d'entregues anteriors del grup, Les Sueques, han esdevingut una banda angulosa, amb intenció polièdrica i, fins a cert punt, esmolada.

Cal fer, emperò, una crida a la calma: segueix present el gust per al, com diuen elles, punk net i pop brut. Hi ha segons quins principis fundacionals que millor que no es toquin, ja sabeu, aquelles reminiscències indie-pop de mitjans dels 80 anglès i dels antípodes (C-86, l'escuderia de Flying Nun...), mesclades amb tocs Riot Grrrl americà i pinzellades de Farfisa marca de la casa. Tot i aquestes referències amb solera i una producció crua i sense artificis, hom té la sensació que aquest nou recull de cançons és manco referencial que entregues anteriors, s'ensuma una aroma de certa voluntat de desmarcar-se del revival, tant recorrent en aquests últims temps.

Ja sigui en la varietat de les composicions, on s'afegeixen regustos a The Slits o a Au Pairs, ja sigui pel pas endavant de la base rítmica, angulosa, plena d'arestes i unes línies vocals (i, sobretot, unes lletres) que passen a formar part d'aquesta base, contundent i amb un punt d'abstracció o ja sigui per una masterització que li confereix un aire prístin a la mescla, tot "actualitzant-ne" el so (per posar un exemple, Acció és UK/NYC early '00's, una cançó amb anhels de hit de ràdio indie), es nota una certa voluntat d'avançar i d'ampliar mires (i projecció) cap a públics més amplis, però sense perdre la inquietud a la qual ens tenen acostumats.

Fotografia de portada: Arxiu
Text: Tomeu Mulet
Correcció: Pendent

LLEGIR I ESCRIURE: MÉS AMUNT QUE LES FLAMES (de LOUISE DUPRÉ)

noreply@blogger.com (AC) — Mon, 29 May 2017 11:05:00 +0000

Més amunt que les flames
Louise Dupré
Any: 2016
Editorial: Jardins de Samarcanda
Traducció: Lídia Anoll

Tendim a llegir poetes del subjectivisme, del dia a dia, de l’autoexploració i, fins i tot, de l’autoengany. La revisió d’un mateix sol ser (o semblar) la temàtica més plena i explotable; també la més rica per al lector. Però on és la revisió de l’altre, sigui persona, acció o mot? Louise Dupré i, sobretot el seu últim recull de poemes Més amunt que les flames (Jardins de Samarcanda), són poesia de l’empatia. D’una visita a Auschwitz-Birkenau n’ha fet versos per despertar un passat inequívocament perdonat i superat. La visita guiada que va fer per aquelles cambres fredes, que més aviat van ser forns i dutxes de gas, la va capgirar per no tornar a ser la mateixa. Podríem dir, doncs, que Dupré no només utilitza la poesia per reflexionar sobre el llenguatge sinó també sobre les imatges que ens marquen, retenim i ens fan patir.

Aquesta obra, dividida en quatre llargs i minuciosos poemes, és gairebé la traducció d’una temporada de l’autora quebequesa en què tot han sigut crits interns. Constantment, fa una comparació obsessiva entre la vida real i la dels camps que fins i tot li costa deixar enrere quan es fica al llit (“i una vegada més/ a mitja llum/ tanques suaument/ el son de la nit/ per començar el balanç/ del dia/ imatges descloses entre bardisses/ que no arribes a arrencar/ del tot”). I tot s’exalta en aquesta dualitat del passat i el present en què Dupré ja no pot veure igual el seu fill, qualsevol infant, la seva mare o qualsevol dona. La maternitat que sempre havia sigut difícil pren el caire de la desesperació quan s’adona de la fragilitat amb la qual vivim; fins i tot la del seu fill, que només es preocupa dels monstres sota el llit i que espera el conte i el petó al front abans d’anar a dormir. La maternitat que sempre s’havia pres com el paper infinit de la seva vida té un esglai cada vegada que veu la felicitat que d’altres no van tenir.

És possible retenir i resoldre tant dolor aliè en el cos d’una sola dona? Dupré també s’ho pregunta però no pot evitar intentar-ho mentre les imatges dels nens exterminats li vénen a la ment. Tampoc n’està segura de poder arreglar res amb la poesia: “I reprens de nou/ el teu poema/ amb la mateixa mà, el mateix/ món, la mateixa merda/ escampada per la pàgina/ la mà és maldestra/ quan barreja matèries/ que no la concerneixen.”

Tot i això, Més amunt que les flames reflexiona sobre com ens canvien les experiències i les accions. “És així com el poema et desafia”: també sobre la necessitat imperativa del poeta per escriure allò que el turmenta i l’empaita. També sobre el fet de ser mare i dona en un món tan cruel. I d’aquest món tan cruel, ella en treu versos, quan els altres només hi veuen memòria històrica i una pena fortuïta. O encara pitjor, quan de tragèdies en fem parades obligatòries que serveixen a mitja humanitat com un record de viatge i un rentat ràpid de consciència. Volem acollir els ciutadans del genocidi, però només ho diem quan criden i només ho lamentem quan ja no hi són.

Molts versos de Dupré podrien ser pancartes reivindicatives que, després de tot, tindrien la capacitat de liderar una marxa de l’optimisme desconcertat. Al final, si seguim dempeus és perquè creiem en qui estimem i perquè ells creuen en nosaltres: “La vida al capvespre/ és una lluita que ha d’acabar/ en el caliu d’una cambra”.

Fotografia de portada: Arxiu
Text: Carla Roca Bayón
Correcció: Pendent

UN YO POR PARTES (per ELI MOLINA)

noreply@blogger.com (AC) — Fri, 26 May 2017 10:23:00 +0000

Si el sueño fuera (como dicen) una
tregua, un puro reposo de la mente,
¿por qué, si te despiertan bruscamente,
sientes que te han robado una fortuna?

¿Por qué es tan triste madrugar? La hora
nos despoja de un don inconcebible,
tan íntimo que sólo es traducible
en un sopor que la vigilia dora

de sueños, que bien pueden ser reflejos
truncos de los tesoros de la sombra,
de un orbe intemporal que no se nombra

y que el día deforma en sus espejos.
¿Quién serás esta noche en el oscuro
sueño, del otro lado de su muro?

El otro, el mismo, Borges 1964

Yo flotaba, controlaba todos los movimientos de mi cuerpo, reconocía el momento y me dejaba caer al vacío, desde una ventana, desde el borde de un precipicio o desde arriba de un árbol, sabía que estaba soñando y tomaba el control, y lo que más me gustaba era soñar que volaba. Eso fue hace muchos años, cuando era muy niña, me encantaba irme a dormir. Me levantaba y ya empezaba a programarme la cuenta atrás para llegar al momento de volverme a meter en la cama. Era capaz de crear mi propio sueño, de montarme un país maravilloso, de tener poderes como el del fantástico "dedo rayo" que dejaba frito al primero que pasaba, pero lo mejor era cuando me daba cuenta de que estaba soñando, me pellizcaba, y al no haber dolor iba directa a tirarme por el primer agujero que me plantaba delante para poder volar. Todo esto acabó el día que mi madre me encontró sonámbula encima de la lavadora, junto a la ventana de la galería. Me prohibió que siguiera dando rienda suelta a eso del volar en sueños, menudo bajón, mi gozo en un pozo.

Muchos sueños me han ayudado a entender cosas de la vida "real", a quitarles hierro o simplemente a relajarme para tener un día "real" mejor de lo que me esperaba, por la sensación que me dieron, como si hubiese pasado por una sesión de esas de spa. También me han arruinado el humor y el día en cuestión y me han llenado de miedos inútiles como el clásico "hay alguien más en la habitación, vamos a hacer rica a la compañía eléctrica, encendamos la luz toda la noche", esto hace pocos años que lo superé, desde que duermo sin persiana vaya. Mi vida va intrínsecamente ligada a mis sueños, para lo bueno y para lo malo. Hay mañanas que me levanto como si me hubiese pasado un tractor por encima también y eso que dicen que Morfeo tiene unos brazos amigos, sí, muy amigos, de algodón espino... Sufro desde hace muchos años lo que se llama "parálisis del sueño", una especie de desconexión entre tus fases de dulce sosiego y la realidad, para explicarlo de una manera que lo entendamos todos. Tu cuerpo gravita por Trafalmadore pero tu mente se planta de nuevo aquí y no te puedes mover cuando te das cuenta de que te está pasando, tu cuerpo no está aquí, no sientes nada y tiene sus complicaciones. A veces puedes dominarlo y traer de vuelta el cuerpo para acá pero otras se convierte en una pesadilla.

¡Qué tiempos aquellos en los que yo mandaba! Y qué raro es todo, medio pie aquí y medio pie quién sabe dónde. Han pasado años hasta que he conseguido asumir que esto me pasa, ha sido un horror, a veces aún lo es, casi siempre. Mi gente cercana sabe que si observan alguna cosa rara mientras duermo (solo puedes controlar tu respiración, al menos yo, y me convierto en un búfalo sacando aire por la nariz para que se percaten) deben despertarme, zarandearme, a veces hasta darme una buena torta para que vuelva, pero, ¿y si algún día comparto cama con alguien menos conocido? ¿Qué le digo? ¡Eh! Si ves que hago cosas raras rollo la niña del exorcista, ¡despiértame! Sí, la loca. Eso he pensado (y vivido) durante gran parte del camino, hay gente que se asusta. La verdad es que me da bastante igual ya el qué pensarán, la ayuda es lo primero, es lo que hay y si no a dormir al parque. Y tuve mis momentos de gloria. Algunos en los que oyes a tus amigos discutir sobre si despertarme o no, porque "¡está soñando!". "No es bueno despertar a la peña cuando sueña bla bla bla" y tú queriendo morderles una mano cuando gana el "está soñando, dejémosla descansar" y ahí te quedas, tan cuqui. U otros en los que me descuajaringaron el omóplato para que me "desconectase" y al volver y saltar de la cama también me planché la cara. Depende de cómo se mire. La cuestión o lección, o verdad, es que no somos sin esa parte en la que no estamos, y que hay que cuidarla. Vives y duermes; vives despierto, vives dormido. En mi caso debo descansar más, "higiene del sueño" que dice mi médico, un horario estricto para dormir, una prioridad que nos tomamos a la bartola. Los días no nos lo ponen fácil, demasiadas cosas, demasiado acelerador.

No he vuelto a volar, quiero decir, no he vuelto a sentir "eso" que no soy capaz de describir con palabras, esa sensación se queda solo para mí, no hay nada malo en quedarse con cosas para una misma. Soñar es un placer indescriptible; la mente, una máquina a explotar con un sinfín de recovecos y la cama... La cama es uno de los mejores inventos de la historia y cuando está bien hecha ni te cuento. Hay quienes piensan que dormir es perderse la vida, a mí me gusta también soñar con ella, por eso la cuido o eso intento.

Eli Molina (cabeza con patas en Fighter Pillow y estudiosa del rock y sus múltiples aplicaciones en la vida diaria) @NervioRec

Fotografia de portada: Eduard J. Montoya
Text: Eli Molina
Il·lustració: Alba Feito
Correcció: Pol Camprubí

LLEGIR I ESCRIURE: QUE ME QUIERAS (de MERRITT TIERCE)

noreply@blogger.com (AC) — Sun, 21 May 2017 23:34:00 +0000

Que me quieras
Merritt Tierce
Any: 2017
Editorial: Blackie Books
Traducció: Zulema Couso

“Si tienes algún problema, remordimiento o angustia, cómetelo, bébetelo, esnífalo, fóllatelo, úsalo, chúpalo, mátalo.”

M’agraden les persones que escriuen per primera vegada, perquè és un moment irrepetible. Ningú més, ni elles mateixes, podran reincidir mai. El segon, el tercer, el desè cop, també són irreemplaçables. Però el primer, és absolutament romàntic o genuïnament esbudellador.

Que me quieras, el debut de la Merritt Tierce, és un Que te jodan. La Marie, la protagonista, és camarera a temps complet i mare soltera adolescent, igual que ho era la Merritt. S'embolica indiscriminadament amb companys i clients en aquest afany de follar-se les angoixes. Un d’ells, (“sonrosado, gordo, me recordaba un topo sin pelo que habíamos visto en el zoo”), “quizá pensó que yo era un accidente, una flor en medio del barro a la espera de florecer”. Però aquesta novel·la, igual que la vida que retrata, no és cap cataclisme en un barri residencial; tampoc és una peça de decoració substreta d’un espai inapropiat. La primera escriptura de la Merritt surt del lloc oportú, com els bolets que neixen del sotabosc humit i putrefacte, després del convenient temps de gestació. Creix d’un indret tan primigeni que no respon a les estructures d’una història convencional. La Marie se’ns presenta en episodis desordenats. I com diu la Míriam Cano, no hi ha millor narrativa que la que deixa espai al lector, perquè lligui un mateix els nusos solts.

I parlant d’amigues, va ser la Meritxell Seva que em va citar una vegada al poeta Rainer Maria Rilke:

"No busque ahora las respuestas: no le pueden ser dadas, porque no podría vivirlas. Y se trata de vivirlo todo. Viva ahora las preguntas. Quizá después, poco a poco, un día lejano, sin advertirlo, se adentrará en la respuesta.”

La Merritt, quan ens explica la historia de la Marie, juga a generar-nos dubtes: “No tiene sentido preguntar qué me atrajo de él, esa es la pregunta equivocada. Todo lo ocurrido en mi pasado solo sirve como respuesta otro tipo de preguntas”. Sembla fer cas a en Rainer i sua deliberadament de resoldre les primeres incògnites; fa, com diu la Míriam, que nosaltres, els lectors, tinguem espai a on respondre’ns.

El problema ve quan ens trobem de cara amb la nostra psique. Com que no podem preguntar directament a la Marie, ens hem d’enfrontar a les nostres experiències per entendre que li està passant. Ara, algú sap com funciona el seu propi cap? Jo no. Potser només Freud va resoldre com funcionava el seu. I passo de fer cas a l’amic Sigmund. Així que és més que probable que ens trobem en la mateixa situació que la protagonista:

“Mi mente era una llaga abierta. Negra. No era capaz de distinguir si me encontraba en lo más profundo de su interior o fuera de ella. No paraba de pensar que me hendían con un hacha ejecutora, de esas en forma de T, o con una pesada espada medieval como Excálibur. O que me daban golpes en la cabeza con la culata de un rifle.”

Els cops de culata són les preguntes. Martillegen constantment, a cada moment del dia. Si no les resolem, intentem beure-les, menjar-les, esnifar-les. Per sort, tant la història de la Marie com la nostra acabarà per posar-nos en antecedents. I, sí, al final del llibre en Rainer tindrà raó i trobarem les respostes. O el que nosaltres creiem que són les respostes, les nostres, les que ens serveixen. Sempre des d’una òptica subjectiva, la que tenim. I bé, aquestes són les delícies que diu la Míriam, l’espai que necessita el lector, el vividor, el libertine, per omplir els buits del fil conductor vital. Així ens expliquem les històries.

Fotografia de portada: Rafa Castells
Text: Aïda Camprubí
Correcció: Rosa Molinero Trias

COM ROBAR UNA BICICLETA I (per FRANCESC GARCIA MARTÍN)

noreply@blogger.com (AC) — Fri, 19 May 2017 11:44:00 +0000

Copenhaguen, juliol 2016.

Estàs recolzat a la tanca del pàrquing d'un supermercat Irma, al costat hi tens la bicicleta, que després de tants dies pujant i baixant voreres amb poc amor ja comença a fer tota mena de sorolls agònics. Del porta-trastos de darrere en penja el teu skate com si fos un parafang. Avui tampoc has patinat. Fa un parell de setmanes et vas doblegar el peu patinant al Hullet i encara que ja no està inflat, quan camines notes fiblades i formiguejos al lateral extern del peu. Tens gana i per molt que dormis i descansis no aconsegueixes treure't la sensació d'haver caminat moltes hores. Ets al supermercat perquè saps que a les nou i vint treuen les escombraries amb els productes caducats, els deixen en un contenidor gris que hi ha al moll de càrrega.

Després d'una bona estona d'espera, tampoc tenies res a fer ni ganes d'estar amb ningú, surten dos treballadors per la porta de personal del moll de càrrega. Són eminentment nòrdics, grossos, vikings de mitjana edat rebaixats a portar un polo amb una xapa que diu el seu nom. També porten un six pack a la mà; després de la feina acostumen a beure's una o dues cerveses al pàrquing mentre es fumen un Viking darrere l'altre. Els mires. Et miren. Us coneixeu. Avui no treuen escombraries.

Tanquen la porta, s'asseuen a l'escaleta del moll de càrrega i comencen el seu ritual post laboral. De la butxaca del xandall et treus un xivato que conté les engrunes de tabac i papers que has anat recollint de paquets que t'has trobat per terra. Et fas un piti. També agafes una de les ampolles buides que hi ha a la caixa de plàstic que portes lligada al davant de la bici. Fas veure que l'obres, fins i tot imites el sorollet -Pfxhht-. Et beus la teva cervesa i et fumes el teu piti -Vaia parell de desgraciats, segur que treballar d'això a la seva edat i a Dinamarca forma part d'un programa de garantia social per cocaïnòmans- Penses en això i en altres coses, murmures cançons i fins i tot et recolzes a un fanal i t'endormisquejes una estona.

Quan obres els ulls els vikings ja han marxat. Coixeges cap al contenidor gris i l'obres. Hi ha les mateixes verdures podrides d'ahir, les mateixes safates de carn grisa, les mateixes bosses d'amanida esventrades i si, el paquet d'aquells panets negres i densos com una mala cosa, que ahir vas menysprear. Prens aire, et capbusses i els agafes. Faran bona peça amb les restes de melmelada que tens a la tenda i potser algú del Hullet haurà mangat prou carn i podràs rapinyar algo.

Agafes la bici i pedales cap al llarguíssim crepuscle danès mentre comença a caure la tercera pluja del dia. Un radi de la roda de davant surt disparat fent tirabuixons -encara te'n queden molts- Cantes una cançó. T'ha vingut l'eufòria.

Francesc Garcia Martín (Skater de comarques, hardcore enfadat i ressentit d'ampli espectre) @thatslackerfromtheoffice

Fotografia de portada: Eduard J. Montoya
Text: Francesc Garcia Martín
Correcció: Pendent

ENTREVISTA A POLSEGUERA: SA MATA ESCRITA, RAMON LLULL Y EL ROCK

noreply@blogger.com (AC) — Thu, 18 May 2017 00:47:00 +0000

En Tomeu Mulet, (Tomisha en aquesta santa casa que ens l’estimem), portava molt temps amagant-nos un secret. Potser fins i tot ens n’oculta més, però de moment hem descobert que fora de la seva faceta com a baixista a Beach Beach, Der Ventilador i Kana Kapila, i dins la intimitat del seu dormitori, és tot un cantautor. S’ha fet pregar una bona pila d’anys fins que s’ha atrevit a treure les seves cançons a ventilar. L’hi han calgut moltes sessions de teràpia en grup, junt amb en Sergi Egea de Famèlic i la Verónica Alonso de les Me and the Bees (baixista i bateria respectivament). La inversió ha merescut l’espera, i ja tenim aquí Sa Mata Escrita, un EP publicat tirada de 100 còpies a casa els Famèlic (Catalunya), Bubota (Mallorca) i Discos Walden (Madrid).

“Estic molt content de com ha quedat, però fa tant de temps que hi ha aquestes cançons que ara vull que el projecte no s’acabi aquí. No és un grup de jiji-jaja, tampoc tenia la idea de fer un grup seriós amb moltes ambicions, però sí una banda normal i corrent on fas cançons, vas al local, les assages, les vas tocant amb els teus amics i ja està. Tots hem estat fent molta feina per separat durant tot aquest temps.” I ja era hora de posar-la en comú. Així que l’hem convidat a un vichy a veure si s’anima i ens ho explica tot!

Com va sortir Polseguera?

És curiós perquè tan el nom del grup com el de l’EP van sortir abans de tenir les cançons i el grup. Ve de quan començava a tocar la guitarra, fent versions de Millencolin amb els amics. Després ens quedàvem fent una cervesa i sempre els hi deia: “el primer grup que tingui tot sol es dirà Polseguera”, perquè sempre teníem la conya a Mallorca que encara hi ha carreteres i trossos molt poc transitats que recorden molt al Palm Desert de l’imaginari del stoner rock. El típic tio que està tossint terra. Evocàvem aquesta part més seca de l’illa, més desconeguda, que mai surt perquè se suposa que no és guapa. El territori del centre sur i llevant és així, semi-desèrtic.

Tu d’on ets?

Sempre he viscut a Palma, però la meva família és de dos pobles de l’interior, d’Algaida i de Sant Joan. Aquestes parts serien les menys desèrtiques, però si vas cap a baix i cap a l’est et trobes la terra i vegetació més seca. Recorda una mica, salvant les distàncies, al camp de Tarragona però sense tants arbres. Una especie de Monegros també. I Polseguera ve d’això!

I sa mata escrita?

És el topònim d’una masia (possessió en mallorquí) que hi ha entre Algaida i Llucmajor i el nom ve d’una llegenda d’en Ramon Llull. Va estar d’ermità a una cova al Puig de Randa, que es una serralada molt petitona que hi ha al centre de Mallorca (és l’únic que hi ha de muntanya). La llegenda diu que va ser allà on va escriure les seves obres més elevades. És famós per idear una de les primeres calculadores, una màquina a la qual podies fer preguntes i ella et responia. Era una mena de mecanisme que contenia tot el saber a dins i hi interactuaves.

Entre la Siri i Wikipedia!

Va ser un dels primers ideòlegs que es va plantejar el funcionament de la informàtica. I ho va fer a la cova! Allà també va escriure molts dels seus altres tractats. I la llegenda diu -perquè també s’ho feia anar bé-, que hi havia un arbust, que tenia les fulles escrites i li revelava tot el saber. Ell deia que era Déu que a través de la mata arribava a ell. I en realitat després s’ha vist que aquest tipus de matoll té unes fulles gravades amb ratlles naturals, que sembla que estiguin escrites en un llenguatge estrany. Es pensa que realment ve d’allò, que tenia una mata escrita així a davant de la cova. És molt místic que hi hagi alguna cosa exterior que et reveli una veritat.

I a tu hi ha res exterior que t’hagi revelat una veritat?

Bé, a la cançó de “La Mata Escrita” és una funció que prenen els cabells. Són coses massa profundes si a vegades em fa vergonya dir-ho [riu]. Va que hi ha una cosa externa, en aquest cas els cabells, que vaticina la corrupció i el declivi. A més, sempre he de posar el follar per mig! Després d’estar amb una persona, en un dia de molta calor, t’imagines que aquesta noia està d’esquena i sembla que els seus cabells et parlen que falta poc perquè ella descobreixi com ets i que la teva imatge és comenci a corrompre.

Sa mata escrita by Polseguera

Em recorda molt a la cançó de “La Noia del Nord” d’en Bob Dylan, versionada pel Grup de Folk, que parla dels cabells que fan remolins al voltant dels pits.

L’EP en global es podria resumir que parla de la realitat distorsionada, per una qüestió de subjectivitat. Cadascú veu la realitat a la seva manera. I aquí entra en joc la portada on apareix una mà, que la vam convertir en una mà de monstre.

Que també semblen uns cabells aquests dits tan llargs!

El joc era fer una mà de monstre a partir d’una mà normal. Però tornant als orígens de Polseguera, vaig trigar molts anys a reunir el coratge per poder fer cançons jo tot sol, perquè no m’atrevia. No en sabia bastant, en la música sempre he estat autodidacte. I un dels privilegis ha estat formar-me com a músic al costat d’en Pau Riutort, company de Beach Beach, que és una persona que veu les coses molt clares i que si escoltes i estàs a prop de gent que en sap, encara que estilísticament pugui o no tenir a veure, aprens molt. Quan em vaig veure que ja havia entès com funciona tot, m’hi vaig posar.

Lo guapo de tot això va ser trobar el llenguatge des de zero. Per exemple, la forma de cantar, el canvi d’idioma marca. No pots cantar amb català com cantaries en anglès, tan per una qüestió de ritme com per una qüestió de melodies. És molt forçat cantar una melodia en un altre llengua, quan està pensada per ser cantada en anglès o en castellà. És anar descobrint totes aquestes cosetes al llarg del temps, fins que per circumstàncies van començar a sortir les cançons.

Com va sortir la primera?

La primera va ser “M’hi tir”, que tracta obertament del suïcidi. Em vaig sentir bastant alleujat quan la vaig treure, perquè és un tema del qual costa molt xerrar. Em va agradar poder fer una cançó sobre una situació real, sense dramatitzar ni frivolitzar massa. Va se la primera vegada que ho vaig poder admetre i materialitzar-ho. Va venir el llenguatge, la lletra i la melodia tot a la vegada.

Un cop vaig tenir les cançons, vaig buscar gent. Me’n recordo que fa uns anys vam tocar al Festival del Pingüí, allà a Flix, amb les Me and The Bees, i durant el concert mirava a la Vero. Va ser on em vaig adonar que volia una bateria com ella. I això no he dit jo només! Per exemple, en Rafa d’Escorpio o en Rick Froberg de Hot Snakes i Drive Like Jehu, també els hi agrada molt com toca ella. És molt regular i a nivell rítmic al grup és molt militar, volia algú que fos capaç de fer això. I quan li vaig proposar de tocar a Polseguera, de seguida va dir que sí!

Amb en Sergi Egea de Famèlic, havíem tocat junts al grup homenatge al Festival’Hoteler (IES Nostra Senyora del Rock). Es va quedar amb ganes de seguir tocant el baix i en saber que tenia aquestes cançons es va oferir. I em va agradar, perquè no havia tingut cap altre grup i no acaba sent l’endogàmia de sempre. El més fàcil que es acabar tocant amb companys de bandes anteriors. I a partir d’aquí, vam començar a cercar el so!

Sa mata escrita by Polseguera

I com el vau trobar?

En Sergi ja tenia ganes de fer experiments i també volíem buscar aquesta contundència militar. Al principi tot era molt soroll i moltes dinàmiques, però en anar assajant vam acabar de deixar espai per a tot. Per exemple, jo no necessito distorsió, perquè en Sergi ja la posa tota, així que anem a experimentar cap a un altre costat. Després van venir les veus de la Vero i els seus ritmes amb la bateria. De fet, a cap dels dos no els hi he dit què han de fer.

Arran de tot això vam decidir que volíem gravar nosaltres mateixos, que el grup fos una experiència per aprendre. El so el determinaran els mitjans que tenim, per tant tot havia d’estar molt processat perquè no sabem gravar en estudi, ho farem tot per línia i re-amplificarem. I aquesta pauta ja et porta a cercar unes influències. La decisió d’utilitzar una caixa de ritmes ve precisament per això, perquè no sabem gravar una bateria. Vam intentar calcar les bateries de la Vero. La caixa de ritmes que vam utilitzar és la mateixa que el Darklands de The Jesus & Mary Chain, part del 16 Lovers Lane dels Go-Betweens i de certs loops de My Bloody Valentine també. És una Alsesis HR-16 i també hi ha trossos d’una Roland R-70 més posterior. Fer-ho amb una caixa de ritmes ja et condiciona i et porta a buscar unes influències en aquest tipus de so: The Jesus & Mary Chain, The Cure, Comsat Angels, Pshychedelic Furs, Sad Lovers & Giants, que són grups foscos dels 80. Vam intentar tirar una mica cap allà, encara que les cançons siguin d’un altre tipus. Tots els sintes que hi ha són còpies del Minimoog dels 70, que és un instrument encara més antic i les guitarres hiperprocessades recorden a Bauhaus.

Vam seguir la idea que els mitjans que teníem condicionessin el so. No voler fer de bones a primeres un disc molt grandiloqüent, i això també et serveix per tocar de peus a terra. A l’hora de mesclar tenia clar que ho volia fer amb l’Ander Agudo de Rayo-60 i Kou Keri Kou, que ens havia gravat l’últim disc de Kana Kapila. Ell fa ambient i això és guay perquè ja té una aproximació que no és la típica d’un productor de pop. Em semblava interessant per experimentar. També dóna molt espai a què les parts es desenvolupin i m’agrada, perquè estava una mica cansat dels discs sense dinàmiques.

Sa mata escrita by Polseguera

Veig que ha estat un procés llarg, però molt conscient.

Vàrem començar a gravar a l’hivern de 2016 i algunes de les cançons ja tenien 3 anys. La sortida de l’EP s’ha dilatat tant en el temps, que he tingut espai de sobra per tenir-ho tot molt clar. Que això no vol dir fer res ambiciós, sinó veure fins on arriba i no quedar-me al 90%. Com que els nostres coneixements són tant limitats, vull que la gravació doni el 100% del que pugui donar de sí. Vam haver d’aprendre com funcionaven tots els programes de gravació. Després a fer les bateries i cercar-los el so i registrar les parts d’en Sergi, que era la primera vegada que gravava. A continuació van venir les sessions de re-amplificació. També hi ha les veus de la Vero, els arranjaments de l’Àngel Garau de Da Souza, i quadrar-ho amb totes les nostres disponibilitats. No teníem productor i ho estàvem fent tot nosaltres.

És fantàstic, crec que tots els grups que comencen haurien de passar per aquest procés. Aprens molt i t’ajuda per la resta de la teva carrera!

Hi havia un moment que no podia donar més de mi i aquí va entrar l’Ander per gravar i masteritzar. Però sí que volíem fer el màxim possible de coses nosaltres.

A part de les vostres necessitats, us ha influenciat la manera de fer d’altres bandes en aquests aspectes?

Els meus referents, per la manera de plantejar-se com portar un grup (encara que després potser musicalment puguis fer flamenco), són Aina. Igual que tots els grups de Cønjuntø Vacíø, els he estat escoltant molt i la seva manera de veure les coses m’ha semblat interessant. També m’ha influenciat la primera etapa d' El Último de la Fila o Los Burros, encara que jo no volia fer un grup vuitanter, però sí que hi ha coses dels 80. Tampoc em sento grunge, encara que soni 90, però la cruesa, però no vull fer un grup revival tipo Yuck.

Amb quin gènere us sentiu còmodes?

Amb el post-punk i el pop. Tot i que un dels grups que he escoltat més ha estat Cocteau Twins, perquè dins un gènere molt acotat van saber explotar-ho al màxim. Encara que evidentment jo no sé cantar com la Fraser!

Sa mata escrita by Polseguera Un cop acabat l’EP, cap a on aneu ara?

De les dues cançons que hem preparat pel proper single, una la toquem molt en directe i es diu “L’eco”, está dins l’òrbita de “Gavines”, és la més rockera i té groove -però això no vol dir que seguim per aquí-, i l’altre sí que és més fosca tirant cap al progressiu dels 70, salvant les distàncies. I una mica més Nick Cave, també! L’EP ha sortit més popero i el single serà més rock, no mesclarem. Crec per un grup, independentment de les ambicions que tingui, es important marcar-se una passa endavant a nivell creatiu: sigui provant coses noves o a nivell de so. El primer objectiu que em proposo és que les cançons noves, quan les traiem al local, tinguin una diferència qualitativa i que tots estiguem més contents de lo nou que de lo antic.

Fotografia de portada: Alex Sardà
Text: Aïda Camprubí
Correcció: Pablo Gerschuni

FESTIVAL D'A 2017 - Crònica (part III)

noreply@blogger.com (Martí Aragonès) — Wed, 17 May 2017 18:46:00 +0000

S'allunya ja el D'A 2017 i comencem a mirar a l'edició de l'ant que ve, però abans encara hi ha temps per a repassar els últims títols que hi vaig poder veure. Hi destaca una de les joies del festival en forma de drama romanès, la relativa decepció que ens deixa la última pel·lícula d'Olivier Assayas, però sobretot cal subratllar el que probablement ha estat el títol més polèmic i discutit de tot el festival. Ara, a esperar el D'A 2018, que ja ha confirmat les seves dates: del 26 d'abril al 6 de maig de l'any que ve.

PERSONAL SHOPPER (Olivier Assayas, 2016)

Amb l'aval del premi a millor director atorgat al Festival de Cannes 2016, Olivier Assayas presentava la seva Personal Shopper com un dels plats forts del D'A 2017. Amb Kristen Stewart al capdavant, el film ens acosta a Maureen, una noia que acaba de perdre el seu germà i que es desplaça a París per a mirar de contactar amb el seu esperit, a la vegada que comença a fer d'assistenta i personal shopper d'una famosa figura del món de la moda. La pel·lícula conté diverses vessants que, a l'hora de la veritat, no acaben de cohesionar-se amb tot l'èxit desitjat. Mitjançant els estranys poders sobrenaturals de la protagonista, Assayas juga amb el gènere paranormal i fins i tot s'acosta al terror en escenes puntuals, però a la vegada dibuixa una clara crítica al materialisme i vanitat de l'alta societat del món de la moda i les relacions públiques. El nexe sempre és Maureen, el seu dol, la seva obstinació i també la seva frustració vital, però al cap i a la fi Personal Shopper no acaba de trenar una intenció clara de què vol transmetre.

La veritat és que la pel·lícula planteja els misteris suficients per a atrapar de principi a fi. El problema arriba en comprovar la seva funció dins de la història més enllà de mantenir-nos alerta, i és aquí on Personal Shopper resulta parcialment decebedora. Assayas resol els diferents fronts oberts de forma irregular i també poc rellevant. És difícil no sentir-se una mica enganyat en veure, per exemple, en què acaba desembocant un llarg i intrigant intercanvi de missatges de mòbil. O també la dedicació que el director mostra a segons quins vídeos de Youtube que després acaben en poca cosa. I és una llàstima, perquè Personal Shopper conté un interessant retrat sobre el que pot suposar la pèrdua d'un germà, i de com aquest dol i les dificultats per a superar-ho poden arribar a condicionar la ment. Això, sumat a alguns diàlegs prou interessants i a la construcció de les situacions més properes al thriller psicològic, és el que més destaca d'una pel·lícula que tenia més potencial del que aprofita.

FIXEUR (Adrian Sitaru, 2016)

En una època on el periodisme està patint una preocupant crisi d'identitat, on el soroll i la polèmica han trepitjat per complet el rigor i l'ètica de la professió, una pel·lícula com Fixeur mereix ser subratllada de forma especial. El director Adrian Sitaru ens acosta al drama de les menors romaneses segrestades i obligades a exercir la prostitució, i ho fa acompanyant un aspirant a reporter que actua com a nexe entre uns periodistes francesos i l'entorn d'una de les noies perquè aquests les puguin entrevistar. En el transcurs d'aquesta mediació, que suposa un viatge fins el poble natal de la menor, Fixeur no només exposa els nombrosos pals a les rodes amb què es van trobant els periodistes, sinó que va introduint altres elements rellevants relacionats amb la problemàtica que tracta el film. Des del tracte que els propis romanesos profereixen a les dones, fins a altres danys col·laterals del tot inesperats que conviden a la reflexió.

Personalitzant aquest replantejament de les coses en la figura d'aquest mediador que posa en contacte les diferents parts, Fixeur busca recordar als periodistes que, tot i la vàlua de la seva feina, hi pot haver qüestions morals que estiguin per sobre de l'exerció del periodisme. Sense necessitat de buscar la morbositat o l'impacte fàcil, Adrian Sitaru sap remoure la nostra consciència i oferir una perspectiva molt més àmplia de què suposa psicològicament per a una menor patir una experiència com aquesta. La connexió que el director estableix amb la vessant secundària de l'argument, centrada en la relació entre el protagonista i el fill petit de la seva parella, pot semblar una mica forçada, però en realitat acaba tenint bastant sentit. Fixeur es presenta, doncs, com una d'aquelles pel·lícules que amb discreció i delicadesa van enviant un missatge força més potent del que les aparences poden indicar.

PLAYGROUND (Bartosz M. Kowalski, 2016)

Recórrer al cinema per a relatar o recrear un fet real, sigui quina sigui la seva naturalesa, és una decisió que ha d'anar acompanyada d'una intenció narrativa concreta; quelcom que aporti una visió, una interpretació o una comprensió afegida, més enllà de simplement fer-nos presenciar els fets en qüestió. Però quan aquests fets són els que recupera Playground, cal posar-se més seriosos i exigents que mai en aquest sentit. El director Bartosz M. Kowalski ens presenta una història de maldat i violència infantil en una escola de Polònia que es focalitza en dos nens i una nena que assisteixen a l'últim dia de curs abans de l'estiu, però el que evoluciona com una inquietant i atrevida mirada sobre la pèrdua prematura de la innocència acaba agafant una deriva del tot reprovable. Una decisió que en altres condicions podria situar-se en el terreny de la valentia, però que aquí només es pot entendre com una burda provocació.

El problema no és allò que Playground ens obliga a presenciar, sinó que res del que ofereix la pel·lícula prèviament dóna una mínima justificació de que ho haguem de fer. Si el director pretén que trobem una explicació en la descripció dels perfils dels nens que ens ha fet abans, aquesta és del tot inconcebible; si se suposa que hi ha una coherència o continuïtat en l'evolució dels seus actes, aquesta resulta del tot inexistent. El film té un sentit en els seus primers 70 minuts; els últims 10 són una cosa completament diferent. Kowalski no aporta cap visió ni enriqueix cap debat, simplement ens ho exposa perquè sí, i a sobre ho fa amb unes falses reserves que encara agreugen més la falta de sentit -i de vergonya- de la seva decisió. Aspira a ser una Elephant (Gus van Sant, 2003), però Playground acaba caient en tot el contrari i es converteix en una enorme excusa. Intueixo que el director voldria enviar als seus protagonistes el missatge de "no tot s'hi val"; doncs aquest és precisament el que s'hauria d'aplicar ell.

SAO JORGE (Marco Martins, 2016)

La forta crisi econòmica dels últims anys ha estat la base temàtica per a un gran nombre de pel·lícules, moltes d'elles centrades en retratar les conseqüències específiques per al se país d'origen. Sao Jorge compleix a la perfecció aquesta condició en el cas de Portugal. A partir de la història de Jorge, un pare que lluita per a sobreviure i mantenir el seu fill, el reputat director Marco Martins aborda un dels aspectes més foscos sorgits degut a la precarietat financera del país: els grups de "matons" que les entitats financeres contractaven per a pressionar els seus deutors, tan de forma verbal com física. Amb una càmera sempre propera, nerviosa i implicada en l'acció, Sao Jorge va escalant en gravetat a mida que avança en la cruel ironia de la seva història, en què un home que és víctima de la situació desesperada que viu la classe obrera es veu empès a jugar a favor de l'equip contrari com a últim recurs per a garantir el benestar de la seva família.

L'acció, que quasi sempre transcorre de nit per a accentuar la poca llum amb què els personatges miren al seu futur, combina les diferents facetes de Jorge: des de la tortuosa relació amb el seu pare, fins a la seva nova tasca com a "home del frac", passant pels intents de recuperar a la seva exparella i els esforços per a mantenir la seva carrera de boxejador. A Sao Jorge, doncs, no li falten continguts ni tampoc un innegable aire realista, però s'acaba quedant a les portes de deixar una empremta una mica més profunda a l'espectador. Tot entra dins d'una estricta correcció, i no hi ha res que faci -o almenys ho intenti- que la seva història sigui genuïna. A més, Marco Martins no és massa hàbil quan juga a ser Ken Loach i insereix, com si fossin pedaços, diversos diàlegs entre veterans treballadors d'una fàbrica que es queixen de les injustícies laborals. Potser un argument una mica més focalitzat, i també la retallada d'uns quants minuts de metratge, haurien ajudat Sao Jorge a apuntar més alt.

Fotografia de portada: D'A 2017
Text: Martí Aragonès
Correcció: xx

PRESENTEM L'ÚLTIM AVANÇAMENT DEL NOU DISC DE SENIOR I EL COR BRUTAL

noreply@blogger.com (Núria Curran) — Wed, 17 May 2017 10:45:00 +0000

Fa tot just deu anys, Micalet Landete – Senior – i Endika Martín, Juan Luis Tormo i Rafa Ferreiro – el Cor Brutal – encetaven el seu periple artístic junts. Durant aquest temps els valencians han publicat més de set treballs discogràfics i sumen més de tres-cents concerts a les seves espatlles.

Però el que sobretot han fet és dur a terme la missió que aquell 2007 Landete es plantejava: ampliar per a la Mediterrània l'herència i la tradició musical americana, però no pas en anglès, sinó en la seva llengua materna. Valenciana va ser el terme que van escollir per a descriure l'estil i aquesta manera de transmetre i viure la música.

Ara i per tal de celebrar haver acomplert satisfactòriament l'empresa que es proposaren publiquen Valenciana vol.1, un disc de dotze cançons, concretament dotze versions d'arrel americana d'autors que van des de Tom Waits a Courtney Barnett. Ara bé, totes elles interpretades amb una companyia de luxe: La Síndrome Lomax, conformada per amics i amigues músics i representants de l'escena musical actual, que, com ells, fa temps que practiquen això de fer música d'arrel anglosaxona en la nostra llengua i arreu del nostre territori.

El disc, que sortirà a la llum aquest pròxim 22 de maig, ha estat produït pel Luís Martínez i l'edita Malatesta Records.

Avui nosaltres tenim l'honor d'estrenar Perdut En El Somni, versió de la cançó que dóna títol al disc Lost in the Dream del grup de Phipadelphia, The War on Drugs. Per aquesta versió Senior i el Cor Brutal gaudeixen de la companyia d'una de les millors i més inconfusibles veus del nostre panorama musical, la del senyor Artur Estrada.

Esperem que la gaudiu.

Fotografia de portada: Òscar Garrido
Text: Núria Curran
Correcció: Pendent

LLEGIR I ESCRIURE: ENTRE EL MUNDO Y YO (de TA-NEHISI COATES )

noreply@blogger.com (AC) — Mon, 15 May 2017 11:30:00 +0000

Entre el mundo y yo
Ta-Nehisi Coates
Any: 2016
Editorial: Seix Barral
Traducció: Javier Calvo

La por. La por de fer massa, de no fer prou, però també de fer massa poc. Ta-Nehisi ens parla sobre la por que sent en tot moment i per tot. Però la por que sent Coates no té a veure amb un trauma en concret, sinó amb el color de la seva pell: és negre a l’est de Baltimore, un barri dels que surten a les pel·lícules (i no precisament per la seva qualitat de vida). Perquè us feu una idea, és la mateixa zona on està localitzada la sèrie The Wire. Por de la policia, por de l’escola, por de la universitat, por de la seva pròpia família, por de la pèrdua... Aquest terror bé justificat per la superioritat d’aquells que es veuen amb el poder de disposar del cos (i per tant, de la vida) de qualsevol afroamericà sense massa conseqüències.

Ta-Nehisi té una no gens menyspreable trajectòria en el periodisme (per exemple, s’encarrega d’escriure notícies per a The Atlantic, revista per la que escriu articles socials, culturals i sobre el problema racial a Estats Units. Però parlem d’ Entre el Mundo y Yo: l’obra és una reflexió sobre la por a la que ens referiem, però també del que significa la lluita pels drets de les persones negres, i també de com evitar que la por pugui paralitzar el seu fill, Samori. I perquè parlem ara de Samori? Doncs perquè el llibre està redactat com una carta, una invitació a aquest.

Coates es fa preguntes, i en el transcurs del llibre obté poques respostes. Però no són respostes el que cerca l’autor, sinó reflexionar a través de les preguntes com una mena de catarsi. I sobretot exhortar al seu fill a que faci el mateix. Altres afroamericans han trobat aquesta pau a través de la religió o de la duresa extrema dels carrers, del talent intel·lectual i d’altres disciplines. Però Ta-Nehisi és ateu, i no té el paracaiguda de la fe. És per això que el seu discurs de vegades pot semblar una mica desanimat, però tinc clar que jo no he viscut les situacions que ha viscut l’autor. Jo soc blanca, i tot i que puc empatitzar amb el que diu, mai he viscut situacions similars. Tot i que el fet de ser dona podria condicionar (i de fet condiciona) la meva vida, el que pugui viure s’assemblarà remotament al que pogués viure si, a més de ser una dona, tingués un color de pell fosc.

Em solen agradar força els llibres escrits en forma de carta a algú: crec que aquest és un recurs que dóna calidesa i proximitat al discurs. A priori podria ser un llibre en que la seva lectura té més sentit si ets afroamericà, però tothom en pot treure alguna cosa: ni que sigui desglorificar els guettos i els seus problemes, amb els que has de conviure-hi sense haver-ho escollit, i molts cops sense voler-ho.

Fotografia de portada: Arxiu
Text: Marta Garcia Saperas
Correcció: Pendent

FESTIVAL D'A 2017 - Crònica (part II)

noreply@blogger.com (Martí Aragonès) — Sun, 14 May 2017 22:01:00 +0000

Després de repassar els primers títols vistos al D'A Film Festival, arriba una segona tongada amb algunes propostes d'allò més interessants de la mà de Mike Mills i Kiyoshi Kurosawa, i també una petita sorpresa arribada des d'Estònia. Una mostra més que el D'A 2017 ha tingut material per a qualsevol paladar cinèfil:

20TH CENTURY WOMEN (Mike Mills, 2016)

En una època on la reivindicació femenina està tenint una clara incidència en el món del cinema, té tot el sentit del món que Mike Mills ens ofereixi una pel·lícula com 20th Century Women. Ambientada a California, als anys 70, la història retrata les particularitats de la vida de tres dones de generacions diferents que, per diverses circumstàncies, convergeixen en un espai i un temps on la societat s’està deslliurant de molts lligams i restriccions a nivell sentimental i sexual. La història, que no comença i acaba, sinó que capta una porció a mig camí de les seves vivències, repassa de forma propera, espontània i també reflexiva les dificultats d’aquestes dones per a trobar l’encaix que busquen en aquest entorn i també per a sentir-se realment compreses. És per això que Mike Mills hi introdueix la figura clau d’un adolescent com a nexe entre les tres, a través del qual expressa la seva desconeixença i el seu descobriment des de l’òptica masculina.

20th Century Women va al seu aire en molts aspectes, sobretot perquè no presenta una estricta continuïtat narrativa i conté uns personatges força dispersos. Fins i tot es genera la impressió que la pel·lícula no té un rumb massa definit. No obstant, el director traça un interessant retrat sobre diferents formes d’encarar la vida com a dona, que per molt que es situï quasi 50 anys enrere, de ben segur trobarà la identificació per part de molts espectadors actuals. A més, la genial actuació del trio protagonista (Annette Bening, Greta Gerwig i Elle Fanning) i l’evocadora banda sonora acaben de forjar el carisma que desprèn 20th Century Women. Tot i que també presenti alguns tics d’indie americà marca de la casa, no es percep com a presumptuosa, sinó com a un reflex d’una època que ja voldria firmar el mateix Richard Linklater.

THE LEVELLING (Hope Dickson Leach, 2016)

Per a una família de ramaders que subsisteix a base dels beneficis que genera el seu bestiar, assegurar cada relleu generacional pot arribar a ser crucial per a la seva supervivència. Però és evident que, en ple segle XXI, la perspectiva d’una vida dedicada a una granja no resulta la més atractiva per a qualsevol jove amb certes aspiracions acadèmiques. A The Levelling, la directora debutant Hope Dickson Leach planteja aquesta problemàtica centrant-se en Clover, una universitària que torna a la granja de la seva família després de rebre la notícia de la mort del seu germà Charlie. Allà, Clover es retroba amb el seu pare, amb qui pràcticament havia perdut la relació, però també amb tot l’entorn que un dia va decidir abandonar. A partir d’aquí, la història es bifurca entre l’esclariment de les causes de la mort de Charlie i les velles ferides encara obertes entre Clover i el seu pare.

Hope Dickson Leach s’escarrassa per a donar a la pel·lícula una tensió incòmoda, ajudada per l’entorn poc acollidor que rodeja la granja i també per l’evident percepció que la protagonista no s’hi sent gens a gust, però The Levelling no acaba de trobar aquell punt d’impacte que sembla que hagi d’arribar en algun moment. El més valuós que se’n pot extreure és el xoc de mentalitats entre pare i filla, que posa de manifest el dolor que poden causar algunes decisions quan no es tenen en compte les conseqüències per a les persones que et rodegen. Per contra, tota la vessant relacionada amb la mort de Charlie resulta un pèl freda, i fins i tot menys encertada a nivell narratiu. Per tot plegat, i tot i que serveix com a interessant presentació d’una directora a tenir en compte, The Levelling queda una mica curta respecte les expectatives que generava.

PRETENDERS (Vallo Toomla, 2016)

El cinema estoni ha despertat de cop durant els últims anys. Després de la monumental In the Crosswind (2014) i la notable 1944 (2015), ara arriba la interessant Pretenders, un thriller amb força mala llet que planteja un entremaliat joc d’identitats i mitges veritats. La història ens presenta una jove parella que arriba a una luxosa casa de la costa cedida per uns amics seus durant un cap de setmana, però el que havia de ser una oportunitat per a gaudir-ne i relaxar-se comença a complicar-se per diverses circumstàncies. Tot i que la seva narrativa no està exempta de trucs i algun detall introduït sense massa traça, Pretenders conté –tal com indica inequívocament el seu títol– una afilada lectura sobre el pes de les aparences i la vessant materialista de la felicitat, i també sobre l’absurda importància que es dóna a l’estatus social.

El director Vallo Toomla introdueix l’espectador al seu joc en tot moment, fins i tot quan aquest no n’és conscient. La successió de situacions, diàlegs i reaccions dels diferents personatges, que resulta especialment sucosa quan una segona parella entra en escena, acosta cada cop més Pretenders a la ridiculització que busca d’allò que mostra. En alguna ocasió convida a pensar en un altre títol com Fuerza Mayor (2014), i inclús planeja de forma puntual aquella raresa anomenada Borgman (2013). El rumb que la pel·lícula agafa en el seu tram final és el que pot aixecar més dubtes, sobretot per un gir de guió que pot resultar controvertit, però el que no es pot negar a Pretenders és que executa la seva idea amb sentit i que ofereix material de sobra per a poder identificar clarament els seus protagonistes a la nostra societat actual.

PEOPLE THAT ARE NOT ME (Hadas Ben Aroya, 2016)

Després d’aconseguir un parell de premis rellevants al circuit de festivals independents, la israeliana Hadas Ben Aroya es presentava al D’A 2017 com una de les revelacions d’aquest any gràcies a la seva òpera prima People That Are not Me. El film, produït, escrit i protagonitzat per ella mateixa, envolta una noia de 25 anys que transita entre diferents tipus de relacions amb alguns homes mentre intenta reconciliar-se amb l’amor de la seva vida, que l’acaba de deixar. Rodada amb quatre duros, People That Are not Me busca un estil proper i realista, quasi documental, en què la protagonista va exposant la seva visió sobre l’amor, el sexe i totes les dificultats que hi van associades, però també va mostrant de forma cada cop més acusada les seves inseguretats i obsessions. En resum, que es recolza en als altres per acabar parlant d’ella mateixa.

Com a retrat generacional, a People That Are not Me no se li pot negar la capacitat de captar realitats sense distorsionar. També Hadas Ben Aroya demostra bones idees pròpies a l’hora de crear algunes escenes amb la seva gràcia. Ara bé, el funcionament de la pel·lícula depèn bastant de l’interès que desperti la història i el destí de la seva protagonista, i en aquest cas la sensació és que l’interessa més a ella que a nosaltres. A pesar de durar només 80 minuts, People That Are not Me s’estanca en el seu to pessimista i en la seva estratègia d’anar donant voltes sobre el mateix sense que ens aporti gran cosa més. Per això arriba un punt en què ja tot ens resulta força igual, i el film no deixa de ser una anècdota que ens ha entretingut durant una estona i prou.

LE SECRET DE LA CHAMBRE NOIRE (Kiyoshi Kurosawa, 2016)

El bagatge o el grau d’intuïció de cada espectador és una variable que el guió d’una pel·lícula no pot arribar a controlar completament. El problema arriba quan es produeix un desajust massa evident entre les intencions del guió i la posició del públic. I és això el que succeeix a Le Secret de la Chambre Noire, on un relat prou notable i sòlid pateix una rebaixa en el seu impacte degut a una mitja hora final que tan sols dilata el que tothom ja tenia com a evidència. A pesar d’aquest error de càlcul, o d’infravaloració cap a l’espectador, Kiyoshi Kurosawa atrapa amb un intens drama psicològic en què un jove entra a treballar per a un fotògraf obsessionat en crear daguerreotips de la seva difunta esposa fent servir la seva filla com a model.

Amb un aire clàssic i clares referències al cinema de Hitchcock (Vertigo i Rebecca planegen una i altra vegada sobre la pel·lícula), Le Secret de la Chambre Noire descriu amb sobrietat i un grau constant de misteri la introducció d’aquest nou ajudant a una família i una casa on el passat té molta més força que el futur. Kurosawa fa un exercici formal formidable, sense necessitat d’adornar-se en excés i sovint amb simples moviments de càmera que acompanyen la nostra mirada amb tota la intenció del món, i crea una atmosfera molt particular a mida que s’endinsa en els personatges. Llàstima que la història es decanti pel citat camí a la seva part final i que pequi d’ingènua tal com fa.

Fotografia de portada: D'A 2017
Text: Martí Aragonès
Correcció: xx

BALL DEL FUTUR. AQUEST DISSABTE ENS VISITA EL COL·LECTIU BRRRRRAP

noreply@blogger.com (quique) — Fri, 12 May 2017 16:09:00 +0000

"Som BRRRRRAP, un blog sobre pistes de ball del futur i un col·lectiu que creu en nits infinites plenes de suor".

BRRRRRAP son un blog i no. Es dediquen a compartir mixtapes i cançons per ballar molt i trencar-se el cap. Comparteixen sense pena les coses que publiquen altres mitjans, seleccionant tot el que els agrada i animant-nos amb una frase o dos a que li donem al play. Sense gaire informació, confiant en la nostra intuïció per saber per on van els trets de cada cosa. No expliquen el seu criteri, però és fàcil entendre'l a poc que els segueixis una mica: música de ball on els gèneres es barregen fins desdibuixar-se, on caben reggaetón, mákina, grime, hip hop, vogue o nou dancehall però alhora res no és només reggaetón, mákina, grime, hip hop, vogue o nou dancehall. Tot es balla, tot confon i tot fa festa.

Algunes de les meves definicions favorites llegides a BRRRRRAP:
"Hasta el 40 de mayo no quitéis la alfombra de chinchilla ni la chimenea"
"Alarma tigre"
"El Dancehall es el nuevo Trap... Lo sabe hasta Fernandito"
"Curso acelerado de futuro"
"Un símbolo de infinito formado por gente bailando la conga"
"Grandes mis makarios me han hecho llorar joder :___)"
"Lambos… Albornoces… Glitch… Camo… Jugosito Jey… JODER, NO HAY FALLO"
Un grapat de emoticonos (de aliens o de bombes)

Les definicions que fan son divertides i exactes, un codi de tribu que tothom pot entendre un cop comença la música. M'encanta seguir-los i m'ho passo pipa escoltant tot el que proposen, però per un blog que incita a la acció, no tindria gaire sentit quedar-se a mitges.
Des de fa un temps, BRRRRRAP han començat a organitzar festes a Madrid i han format un dels col·lectius de DJs més divertits del panorama. Com a organitzadors, han muntat concerts i sessions de gent com Mumdance, Nightwave, Erik Urano o Teki Latex, i com a DJs... només cal repassar la playlist que han entregat als amics de Beatburger per veure de quin peu calcen. Aquest dissabte estaran punxant dins la programació del Trill a la Sala Razmatazz, i tot apunta a que serà una gran nit.

NADSATS és un dels DJs de BRRRRRAP.

Fora d'això, vaig pensar en ells aquesta setmana, mentre assistia a una taula sobre periodisme musical. Es va crear cert rebombori al voltant de si existeix realment una nova generació explicant les coses d'una manera diferent. Em costa molt entendre la idea de gent jove perquè no penso que es tracti de cap col·lectiu concret ni que cap franja d'edat tingui una sola forma de fer. La idea de "els joves" explicada per gent de qualsevol edat sol ser molt ridícula.

Una de les persones d'aquesta taula, la Blanca Martinez (també coneguda com HJ Darger) va parlar de l'absurd de fer crítiques de disc en format tradicional per una generació que ha crescut amb internet. No és el meu cas, jo he crescut llegint les crítiques dels mitjans tradicionals i vaig construir el meu imaginari amb les seves definicions, que em servien per endreçar el que escoltava o per imaginar el que voldria escoltar. Crec que segueix tenint sentit si ve acompanyada d'un anàlisi o suma capes de significat al que estic escoltant, i sobre tot, té un valor en tant que deixa rastre. Si ningú deixa informació enlloc demà serà molt difícil estudiar com era la cultura l'any 2017.

Tampoc no vull fer una defensa de res. El cas és que alguns dels assistents qüestionaven si aquests mitjans joves (amb perdó) eren tan nous, i jo pensava en BRRRRRAP (i en Visual 404, Young Vibez, i també en O, que agafa el millor de tots els mons), que fa servir un llenguatge i un to més proper a les xarxes socials que a la premsa tradicional, creant un discurs i un cànon propi només incrustant obres, afegint links, quatre paraules i de vegades uns emoticonos o un dibuix en codi ASCII. En el fons segueixen actuant com a prescriptors, però fa 10 anys hagués estat completament impossible explicar res d'aquesta manera perquè senzillament no existien les eines per fer-ho. I aquí si hi ha un trencament i un discurs generacional. No fan receptes del bon gust, et donen el seu receptari per que te'l facis a mida.

SEGUEIX A BRRRRRAP
+Info sobre la festa de BRRRRRAP a Trill

Fotografia de portada: BRRRRAP
Text: Quique Ramos
Correcció: XX

NUU: EN MAORÍ VOL DIR MOVIMENT (per AIDA OSET)

noreply@blogger.com (AC) — Thu, 11 May 2017 23:45:00 +0000

L’Aïda em va demanar si em venia de gust escriure sobre els inicis de NUU, i he pensat que del que puc parlar en primera persona és del moviment que buscava, del lloc on venia i del que he trobat.

Venia de Lady in Black, una formació de jazz-pop on componia a quatre mans amb el Pablo Yupton, guitarrista i baixista. Jo, en general i amb algunes excepcions on també feia l’harmonia del tema, em dedicava a les melodies i lletres. I la banda de directe era un septet (bateria, baix, guitarra, piano, vents i veu). Venia del so acústic. Venia d’escoltar discos molt eclèctics i en bucle durant anys: Hejira de Joni Mitchell, Grace de Jeff Buckley, White Chalk de PJ Harvey, Vespertine de Björk, Kid A de Radiohead, Pink Moon de Nick Drake, The Wonder Show of the World de Bonnie Prince Billy… Venia dels clàssics del jazz i el soul que m’acompanyaven sempre com Coltrane, Cannonball, Miles, Billie, Ella, Anita O’Day, Monk, Chet, Lester Young, Hank Mobley, Nina Simone, Etta James; venia dels no tan clàssics del jazz com The Bad Plus, Bill Frisell, Brad Meldhau…Venia dels 70, de Dylan, Cohen, Van Morrison, Jimi Hendrix, The Band… Venia de trobar el gust en la sonoritat més enllà de l’estil. M’agradava com sonaven sense tancar-me en classificar per gèneres. Però era bastant purista pel que feia a la música que jo feia i només tenia un parell de coses clares: No als 80 i No al que no sonés purament acústic. I bé, si heu escoltat NUU, podreu comprovar que alguna cosa ha passat pel camí.

Ara, com si visqués una segona o tercera vida sense renegar de les anteriors, com si ocupés un altre cos, crec que està molt bé contradir-se a un mateix al llarg de la vida. Suposo que és deixar que les experiències et modifiquin. Si miro enrere, com li deu passar a tothom, sempre sorgeix allò de: “mai hagués dit que…”. Així que sí, mutem i qüestionem les nostres essències constantment, imagino que per tal de reforçar-les.

Després de Lady in Black hi va haver una època de molta recerca. Llavors sonaven i ressonaven també Grizzly Bear, Sufjan Stevens, Arcade Fire, Mogwai, Portishead, Antony and the Johnsons, Múm, Sigur Rós, Nick Cave, Gastr del Sol, Tame Impala, Low… I jo sentia que el que componia no trobava la forma ni la formació adequada, com un esperit sense cos, “A dead song”. Vaig començar a provar coses cantant amb un looper i un delay. I només amb això ja tenia una autonomia que no havia experimentat mai abans. Aquelles noves eines em portaven a crear espais sonors únics i irrepetibles. Efímers i màgics. Podia, com a cantant-compositora que no controla un segon instrument, viatjar jo sola a universos desconeguts. I aquesta sensació em va començar a atrapar. I llavors vaig conèixer en Guillem Llotje. Jo sabia que ell venia de l’electrònica i li vaig proposar de quedar un dia per improvisar. Aquell dia, entre d’altres coses, vaig cantar “A dead song”, un tema meu d’aquells encara sense forma definida i que uns mesos després vam gravar al local d’assaig per tal de buscar el nostre primer bolo. El vam titular OUR. Aquells inicis de NUU eren intuïció, escolta, amalgames sonores, espais diàfans i llibertat estructural. Era com establir les bases d’una relació que vol ser sòlida.

Parlàvem molt sobre crear llenguatges propis i suposo que poc a poc i a mida d’anar-nos coneixent i component junts, ens acostem a aquest llenguatge comú, exponenciat pel tercer membre responsable del so de NUU, el nostre productor i amic Oswaldo Terrones.

Respecte d’on jo venia, diria que l’arrel d’on surten els temes no s’ha modificat, però sí els elements que articulen la seva elaboració posterior. Les primeres idees segueixen naixent d’una impro, una melodia, una paraula que t’estira cap a un univers, un estat d’ànim, un moment, una experiència… Però com cuinem els temes i el que ens influencia en el procés d’elaboració sí que ha canviat: per començar, l’ús que fem de les tecnologies, tant noves com antigues. També l’experimentació (un element absolutament imprescindible en NUU) i les capes de contingut i forma que van apareixent i que són fruit de compartir moments tant intensius com extensius tenyits d’influències sonores i també d’altres disciplines. En aquest punt ja entren per osmosi grups com The xx, Apparat, Alva Noto, Isao Tomita, Neu!, Goodspeed You! Black Emperor, Ryuichi Sakamoto o Here We Go Magic.

Amb NUU, a nivell compositiu, els límits se m’esborren i sempre em trobo arribant a llocs que mai imagino d’inici. Ens permetem tota la llibertat creativa, de forma i de fons. Jo ja no sóc tampoc una cantant al front d’una formació; jugo amb els instruments i/o màquines que em vénen de gust a l’hora de compondre i la veu és un element sonor més del nostre duet, fet que també ha modificat l’ús que en faig, des d’on escric les lletres i com les interpreto.

En directe em sento com si estigués en un laboratori creant una fórmula sonora on no se’t pot escapar ni un volum, on mescles mentre toques i on una màquina que et controla a tu et pot boicotejar sense escrúpols una cançó sencera. Tota la llibertat que ens dóna la tecnologia a l’hora de crear, encara pot ser indomable en directe, i trobar l’espontaneïtat en aquesta combinació humana amb tanta màquina encara és un repte per a mi. Amb NUU insistim en l’organicitat i l’artesania de recrear en directe el màxim possible d’elements i crec que no hem de desistir d’això per més difícil que resulti. Jo encara entreno la paciència i provo de trobar el punt entre la mecànica i l’expressivitat.

Però podria afirmar que per culpa del Guillem ara m’emociono quan escolto els sintetitzadors que sonen a la careta de la sèrie Stranger Things. Visca els 80.

Aida Oset (música i actriu amb impulsos creatius sovint suïcides).

Fotografia de portada: Eduard J. Montoya
Text: Aida Oset
Correcció: Pol Camprubí