HEDONISTES del nou tAstament

#PanelVeremaAlicante. Sessió de tast de 27/08/2026.

noreply@blogger.com (Vicent Torres) — Sun, 30 Aug 2026 11:08:47 +0000

Recordeu que podeu llegir aquestes mateixes ressenyes, però enriquides amb més opinions, a verema.com\usuarios\vicent-torres

BELLAMARINA ROSADO

Amb origen a la Requena dels anys 60, el Grupo Coviñas és el celler líder de la DO Utiel-Requena, on té més del 41% de la vinya i representa més de 3.000 agricultors sota la bandera del cooperativisme.

Vi de taula rosat. Tot i no constar-hi de manera específica a l’etiqueta, està elaborat per Coviñas. Sense denominació d’origen, ni especificacions d’anyada, ni varietat.

Amb bona presentació, volent emular els afamats -i cars- rosats de la Provença, es mostra amb un color molt pàl·lid, de tons pell de ceba. Net i clar. Aromàtic a l’inici, predominant la fruita de pinyol (bunyol), la pell de cítrics i uns trets anisats. Entrada potent, afilada, una mica alcohòlica, tot i que amb final àcid i lleugerament amargant. En evolució, perd tot el caràcter.

LAGAR DE CERVERA 2025. Lagar de Fornelos. DO Rías Baixas

Lagar de Cervera té l'origen en 1988, quan La Rioja Alta, S.A. va adquirir el celler familiar Fernández Cervera Hermanos, a O Rosal, preservant el cognom i la memòria dels fundadors. Amb el temps, el projecte s'ha consolidat amb 100 ha de vinya, la superfície més gran de la DO.

Vi blanc monovarietal (100% Albariño) procedent de vinyes a O Rosal i la vall del Salnés. S'elabora en condicions reductores, evitant la fermentació malolàctica. Completa el procés amb una criança sobre mares, amb remenats periòdics.

Color groc palla amb reflexos verdosos, net i lluent. De perfil aromàtic definit i balsàmic, destacat des de l’inici per records d’eucaliptus i notes de fruita blanca (pera). En boca és tens i precís, amb una acidesa ben integrada i persistent. De pas refrescant amb records cítrics de llima, i final llarg i fresc.

VIÑA SALCEDA BLANCO SOBRE LÍAS 2025. Viña Salceda. DOQ Rioja

Fundat el 1969 a Elciego (Rioja Alavesa), a la riba de l'Ebre, el celler elabora vins de tall contemporani on, segons la seua filosofia, prioritza la qualitat de vinyes longeves en comptes de les de gran producció. El projecte s'emmarca en una viticultura regenerativa, de mètodes manuals i de col·laboració local per a protegir el territori i la biodiversitat.

Vi blanc elaborat amb Viura i Tempranillo Blanco, procedents de vinyes de la Sonsierra i l'Alto Najerilla. Té una criança de quatre mesos sobre mares en dipòsits de formigó.

De color groc daurat amb reflexos verdosos, net i clar. Aromes cremosos de pastisseria on destaca la poma torrada; que en moure la copa es refresca cap a la poma verda. Entrada en boca amable i fina, molt agradosa. Es mostra sedós, refrescant i molt saborós, amb una bona acidesa ben equilibrada que aporta volum i un final persistent.

ALBARIÑO FINCA CASA JULIA 2024. Bodegas Hispano+Suizas. DO Utiel-Requena

Des de Requena, a Hispano+Suizas elaboren vins d'alta gamma basats en una viticultura de precisió. El projecte treballa 110 ha de vinya pròpia aplicant baixos rendiments i collita manual, i combina la investigació enològica amb una acurada criança per a traure la màxima expressió del territori.

Vi blanc de guarda monovarietal (100% Albariño). El most flor fermenta i fa una primera criança d'un mínim de sis mesos en bótes noves de roure francés, per a completar-la sobre mares fines en dipòsits esfèrics de formigó fins a l'embotellament.

De color groc llima amb reflexos verdosos i brillant. En nas es mostra molt intens i complex, amb aromes llaminers on trobem melmelada d'albercoc, pastisseria, vainilla, pebre blanc, ametlles... Entrada en boca àcida però secant, encara per polir. Té un pas dens, elegant i amb pes: un vi potent, cremós, amb bon recorregut i persistència. Amb l'evolució en copa, torna a mostrar notes fruitals com els litxis.

CUVÉE ESPECIAL 2022. Palacio de Sada. DO Navarra

Fundada en 1939 com a cooperativa, Bodega de Sada se situa a la subzona Baja Montaña, al Prepirineu navarrés. Practica una viticultura de muntanya en xicotetes parcel·les de vinya vella, centrada en la garnatxa de clima fred, on les altituds i la influència pirinenca afavoreixen maduracions lentes.

Vi negre de vinyes de muntanya, coupage de Garnatxa (60%), Cabernet Sauvignon (30%) i Merlot (10%). Fermentat en dipòsits de formigó amb llevats autòctons i amb una posterior criança en bótes de roure francés i americà.

De color robí de capa mitjana amb reflexos d'evolució. Aromes diversos de mitjana intensitat, maduixa-nata -palote, pels que tenim una edat- i baies (nabius). Café torrefacte. Carnós. En boca és carnós, amb una entrada agressiva i una mica astringent.

ÁSTER 2022. DO Ribera del Duero

Áster constitueix la filial de La Rioja Alta a la Ribera del Duero. El projecte es va iniciar a finals dels anys 80 amb estudis de sòls, la compra de vinyes velles i noves plantacions. I va presentar els seus primers vins l'any 2000 després d'anys d'experimentació en vinya i celler.

Monovarietal de Tinta del País procedent de vinyes a 780 metres d'altitud a Anguix. Després d’una maceració de 15 dies i fermentació, fa la malolàctica en bota amb battonage i rep una criança de 16 mesos en roure francés (75% nou).

Color roig picota de capa mitjana-alta, net. Aroma carnosa i molt complexa, amb notes balsàmiques d'after-eight (menta i xocolate), minerals, especiades (pebre negre) i de fusta bona (caixa d’havans). En boca és potent, però agradable, saborós i golós. Persistent, amb una tanicitat marcada però refrescant.

Bo camiño! 155,411 km caminant per la Galícia interior

noreply@blogger.com (Vicent Torres) — Thu, 27 Aug 2026 11:05:49 +0000

Els precedents: com vam acabar ací

Fa molts anys, durant una estada al Bierzo, férem l'etapa del Camí Francès de Sant Jaume que puja de Villafranca fins a O Cebreiro. Va ser una cosa aïllada, ja quasi oblidada, però enguany sorgí la idea de completar sencer el trajecte iniciat, fins a la capital galega. No per una qüestió religiosa, sinó per la curiositat d'observar de prop un fenomen que atrau tantíssima gent, i més amb un component històric i cultural tan evident. Són vora 160 km, una xifra perfecta per a una setmana de comboi en la qual entendre la geografia de la Galícia interior des de dins.

Dit i fet! Sortim de la Marina i fem la nit preparatòria al Bierzo, aprofitant per conèixer l'imperi de Prada —no el milanès!—. Parlem del Palacio de Canedo, on durant més de 50 anys José Luís Prada (Prada a Tope) ha anat construint tot un complex ben diversificat. Un establiment singular a peu de vinya que agrupa bar, botiga, restaurant, hotel, museu, celler i conservera, on l'obsessió acurada per cada detall no deixa de sorprendre. Quasi tant com l'afluència de visitants.

Trenc d'alba al Palacio de Canedo

La motivació: el repte físic i mental

Més enllà de la part espiritual, el motiu real que ens empeny a caminar és una necessitat d'autoafirmació física, de sacrifici i de superació... o potser no tant per a tots, que no tots anàvem igual de sofrents! La vertadera exigència d'aquesta ruta ve d'eixe traçat irregular i de la seua recurrència diària: enllaçar una etapa rere l'altra no perdona. I mentre sumes quilòmetres, el Camí es converteix en un espai de reflexió íntima... especialment quan el cos comença a enviar senyals d'alerta (genolls, peus i altres misèries). Perquè les baixades es destapen com a molt més temibles que les pujades: eixos 600 m de desnivell negatiu del primer dia ja ens posaren a cadascú en el seu lloc.

Iniciem la segona etapa (Triacastela-Sarria) encara de nit —n'hi ha qui ho fa amb llum frontal— retrobant-nos amb les típiques molèsties recurrents. Mantens la fe en una desaparició miraculosa l'endemà, però el miracle no arriba! Prompte entens que no hi ha cap màgia, sinó la necessitat d'aprendre a gestionar-ho: tota una invitació a conèixer (i negociar amb) els teus propis límits.

Les fites quilomètriques, acompanyant fidels tot el trajecte

El ritme: el paisatge a velocitat humana

A poc a poc, el territori deixa de ser una simple postal per convertir-se en una experiència física que t'acompanya. La velocitat del pas humà permet percebre detalls que qualsevol vehicle passa per alt: els canvis d'ecosistema (alta muntanya, prats, boscos...) i les olors del paisatge, des de l'olor penetrant dels estables a la vora del trajecte fins a l'aroma balsàmica de les explotacions d'eucaliptus.

La transició gradual dels paratges ho és també de l'arquitectura rural i dels costums populars. La vida de treball al camp és un protagonista més, ben observable. Un embolcall que serveix d'escenari canviant mentre el cos s'adapta a la disciplina diària de la caminada, travessant nuclis molt menuts que són els vertaders protagonistes de la ruta.

El paisatge resulta immersiu en bona part del trajecte

La comunitat: la gent i la vida al Camí

Un dels aspectes més singulars és la facilitat amb què es trenquen les barreres socials. La condició de caminant anònim iguala tothom i genera un sentiment immediat de fraternitat on és fàcil trobar complicitats i ajuda. Aquesta dosi d'humanisme feta de xicotets detalls és una de les coses que més reconforten.

És un espai enorme de convivència on veuràs a les mateixes persones en moments distints, ideal per a establir converses efímeres però de vegades profundes amb gent de qualsevol origen. Especialment a partir de l'etapa (Sarria-Palas de Rei), la gran afluència fa que siga molt fàcil trobar serveis per al viatger (allotjament, taxis, lloguer de bicis...), tot i que concentrats als pocs pobles grans que fan de referència entre etapes.

Cruceiros, hòrreos, pallisses i xicotetes esglèsies: l'arquitectura del Camí

La gastronomia: La Galícia que es menja (i es beu)

La cuina no és només el combustible per a recuperar forces, sinó una via d'immersió directa en la cultura local. Durant cada etapa és fàcil parar a fer un àpat senzill on avituallar-se, però no tant trobar p. ex. un forn on adquirir l'afamat pa gallec, o botigues amb queviures de la zona. En l'etapa O Cebreiro-Triacastela sí vam trobar una formatgeria artesana (Torre), a Fonfría, on van interrompre les tasques d'elaboració per atendre'ns.

D'entre aquests espais reduïts on parar a reposar forces, en vull ressenyar dos pels seus respectius productes: el Café-bar Casa do Franco (prop de Furela), on em resultà memorable una porció d'empanada acabada de dur d'un elaborador local, i A Casa do Hórreo (un hotel rural a Ferreiros), on les dues últimes porcions d'una gruixuda truita de creïlla ens saberen a glòria.

Pel que fa a restaurants, les opcions s'adapten a totes les butxaques, amb bona oferta d'especialitats locals. Haig de destacar el restaurant de l'hotel Alfonso IX (Sarria), amb una relació qualitat/preu excel·lent; el freqüentat i animat Casa Xoanes (Portomarín), amb les seues racions de plats tradicionals; l'enorme polperia Zacarias (Melide), on no heu de deixar de tastar tampoc la ternera ao caldeiro, ni la tortada de formatge; A Reloxeria (Palas de Rei), amb una cuina excel·lent de km 0 ben presentada. I a Santiago, dos encerts absoluts: Abastos 2.0, centrat en el producte de la mar magnificament treballat, i A Curro da Parra, en la mateixa línia de perfecció però amb elaboracions més imaginatives.

Com a allotjaments, podeu apuntar-vos el Pazo de Sedor (prop d'Arzúa), com una oportunitat de gaudir d'aquest tipus d'edificacions, i l'hotel Virxe da Cerca (Santiago), amb el seu jardí interior, com un petit oasi al cor de la ciutat.

Pel que fa al vi —no anava a deixar-me'l—, tot i que el Camí Francès no travessa zones vitivinícoles —sols vaig veure una vinya en tot el trajecte, entrant a Portomarín—, és envejable l'actitud de donar en qualsevol carta preferència absoluta als vins propis. De fet, en molts llocs només se n'oferixen d'allà. Entre els que més ens cridaren l'atenció: el Godello San Martín 2020, de Prada, al Bierzo; el Fardelas Godello, de Bodegas Santa Marta, a Valdeorras; l'Albariño 2025 de Lagar de Pintos, de Rías Baixas; i el també de la mateixa varietat i origen: A Pedreira 2025, de Bodegas Fulcro.

I per cert, un apunt abans d'acabar aquest apartat: ací sí que saben tirar una canya de cervesa adequadament! I no a pocs llocs...

Assortiment de formatges locals. A Reloxeria (Palas de Rei)

Territori: Un motor vital per a la Galícia rural

Lluny de ser només un fenomen cultural o espiritual, el Camí és una artèria vital per a l'economia dels municipis que travessa, on passen cada dia hordes de persones seguint un itinerari molt ben indicat. I així, té els avantatges que requereix un tragí constant de viatgers —a diferència del model estàtic de sol i platja— i que els beneficis recauen més directament sobre els residents, vertaders sentinelles del paisatge —a diferència del turisme d'esquí, activitat amb la qual veig certs paral·lelismes—.

Vist així, és evident el valor que té per a la fixació de població, el manteniment de l'entorn, la redistribució de la riquesa i la capacitat de mantindre un model econòmic sostenible que dona vida als pobles de l'interior gallec.

I entre pensaments d'aquesta índole i altres, finalment arribem a l’Ítaca que és la plaça de l’Obradoiro! Molta gent entra emocionada per l’arc, a la cerca de la foto perfecta. Però la vertadera grandària del trajecte són els records que ha generat la caminada mateixa...

Tossut: quan l'excel·lència arrela al territori

noreply@blogger.com (Vicent Torres) — Sun, 02 Aug 2026 12:51:48 +0000

És dissabte 1 d'agost, i l'embús de cotxes a la sortida de l'AP-7 per Ondara arriba fins a la marjal. La ràdio fa dies que parla de la voracitat dels incendis, teoritzant solucions i polemitzant sobre culpes. Per circumstàncies que ara no venen al cas, però que contarem d'ací a un parell de mesos, he quedat amb Hèctor Carrió a la seua finca dels Pouets. Fa temps que demore aquesta visita a la finca Tossut, sens dubte el projecte de recuperació agronòmica més singular de la Marina Alta, però finalment ha arribat el dia.

A poc a poc, Pedreguer també s'està convertint en un referent comarcal pel nombre de projectes vitivinícoles que ja hi ha i pels que ara mateix estan "en pista". Deixem arrere el nucli urbà i enfilem el Camí del Barranc de les Fonts. Quatre quilòmetres després ja som a 400 metres d'altitud. Malgrat la nuvolositat parcial del dia, les vistes són espectaculars, i el ventet ajuda a suportar la xafogor del dia.

Ens trobem amb l'Hèctor i comencem el recorregut per les 5,4 hectàrees de finca, tant per les zones ja consolidades i en producció —vinya i oliveres— com per les que encara estan en procés. Passegem per la Vinya del Bosc, a la cara nord, entre bancals recuperats que conserven intactes les estructures originals de pedra seca. Molta bellesa. I molta feina, feta i per fer.

L'amfitrió, entusiasmat, ens explica el camí recorregut fins ara i ens fa imaginar el futur que ja està prenent forma. S'hi combinen un coneixement mil·limètric del territori que xafa, el domini de les tècniques necessàries per superar cada entrebanc —fruit de la seua trajectòria professional— i una sensibilitat innata pels detalls. Això ja ve de sèrie. El resultat és una explotació agrícola que busca l'excel·lència sense perdre el respecte per l'entorn, capaç de recuperar i dignificar un llegat agronòmic immens, massa sovint ignorat, heretat de les generacions precedents. Un mural dedicat als avantpassats familiars ens ho recorda. I està bé que així siga.

Passem per la font de la finca, que també la té. Visitem la part arquitectònica del conjunt i ens refugiem de la calor dins les instal·lacions del celler. L'espai és encara reduït, adequat a la producció actual, però ja deixa entreveure la mateixa obsessió per l'exquisidesa que hem vist fora. Dipòsits d'acer inoxidable adaptats a l'altura disponible conviuen amb un dipòsit cúbic de formigó, bótes d'una prestigiosa toneleria francesa i gerres de Moreno León —ara la gent les anomena àmfores, i gerres als pitxers. C'est la vie!—. I la joia de la corona: acabat d'arribar, encara nou de trinca, un fudre de mil litres magníficament manufacturat a Itàlia amb roure francés. Pura artesania al servei de la tècnica. Quan hi poses el cap dins i respires aquella noblesa aromàtica —sí, m'ho va fer fer— s'entenen moltes coses.

Una vegada coneguda la finca, el projecte i les instal·lacions, tocava demostrar que tota aquesta tipicitat també es pot embotellar. Al cap i a la fi, aquest és l'objectiu de tot plegat. Perquè la sostenibilitat també passa per la viabilitat econòmica, i això només s'aconsegueix oferint grans productes al mercat. Amb l'oli ja fa una dècada que ho demostra.

Ja coneixia l'anyada 2022 dels seus dos vins, presentada a la Fira de Jesús Pobre de 2025, però des d'aleshores no els havia tornat a trobar. Cal tindre en compte que parlem de produccions molt limitades, amb un posicionament acurat i allunyades dels grans circuits comercials. Tot i això, tastar un vi al mateix lloc on ha nascut sempre és un privilegi.

Obri un Vinya del Blanc 2024, monastrell amb una part de shiraz. Complex, floral, fresc, amb paisatge de matolls. Pura delícia. I la conversa flueix. És una de les grans bondats del vi: l'alegria que genera. Després pipetegem directament d'una bóta, d'on extrau una copa d'un blanc de trepadell i merseguera, encara inacabat però ja impressionant. Amb un rerefons d'hidrocarburs que farà parlar molt. La conversa continua i acabem perdent la noció del temps. Estones que donen sentit a la vida. Mentrestant, Josep Perelló, fotògraf de la casa que s'ha afegit al tast, ho documenta amb la seua càmera. I, com que no n'hi ha dos sense tres, arriba també La Vinya del Bosc: giró amb un toc de shiraz. Brutal. Un vi de finca amb un estil ben propi, coherent amb l'anterior però ara més llaminer. Conclusions que Hèctor m'acaba de demostrar: la monastrell pot funcionar també en alguns indrets de la Marina. Amb el giró es poden fer meravelles (aquesta ja la sabia). La finca té un potencial enorme, també per a blancs.

Toca acomiadar-se. De camí al cotxe tastem uns grans de monastrell. Ja tenen sucre i la verema és a tocar. La finca entrarà en unes setmanes d'activitat frenètica, en què se succeiran les campanyes de la vinya i de les oliveres. D'aquestes quasi no n'hem parlat. Ni tampoc de l'oli, un producte ja consolidat i de prestigi que enguany estrenarà almàssera pròpia dins la mateixa finca. Però això ja donaria per a un altre post, i tampoc no convé allargar-se tant.

Tornant a casa, l'autopista continua saturada en sentit sud. Ho observe des de fora. La cua de cotxes que s'incorpora a l'N-332 des del pont tallat del Tollinero —ja veurem quan l'arreglen— arriba fins al camí de l'Aloixat. I la ràdio continua parlant d'incendis. Aleshores recorde el que acabe de viure amb Hèctor al seu paradís particular, i no puc evitar pensar: tant de bo tinguérem el territori farcit de Tossuts. Res seria igual...

Vinoble 2026: Tornar-hi per a confirmar-ho

noreply@blogger.com (Vicent Torres) — Wed, 24 Jun 2026 22:38:43 +0000

Hi ha llocs on tornes buscant novetats, i d'altres on simplement per comprovar si el record que en tenies era real, o si la memòria t'havia exagerat la jugada. Amb Vinoble em passa un poc això segon. Fa quatre anys em va parèixer una de les cites més autèntiques del panorama vitivinícola actual: vins increïbles, sí, però sobretot una ciutat que respira vi per cada cantó i un Alcázar que transforma una simple fira de professionals en una gran festa de gala.

Ara, després de xafar de nou Jerez, la pregunta era obligatòria: manté Vinoble eixe equilibri tan exclusiu entre història, rigor i pur plaer? La resposta és un sí rotund. He trobat canvis, noves tendències i algunes ampolles que demanen una menció especial: les col·leccions de Valdespino, amb Coliseo i Don Gonzalo; o de Manuel Aragón, amb uns Palo Cortado i Oloroso singulars, serien un bon exemple.

Però fent una repassada més extensiva, també vull esmentar els VOS de Wellington, els Fondillols de MGW -què tot no és Jerez-, els dolços de Dominio del Bendito (a Toro), els VORS de Harveys, els de Piñero, les Manzanilla de Solera, els amontillado, palo cortado i olorosos d’Emilio Hidalgo, la col·lecció de Serdio, o les bambolles i ranci de Gramona, que també hi estaven. Tanmateix, el millor de Vinoble continua sent el que passa fora de la copa. És la llum i recinte de l'Alcázar, les converses improvisades amb els elaboradors i l'ambient d'una ciutat que, a més, enguany es nota orgullosa de la seua capitalitat gastronòmica.

En un moment en què quasi totes les fires del vi comencen a assemblar-se massa, Vinoble va a la seua. Potser perquè parla de vins que demanen paciència. O perquè t'obliga, vulgues o no, a abaixar el ritme. Al cap i a la fi, és l'única manera d'entendre els generosos, i també d'entendre Jerez. De fet, les portes de l'Alcázar tanquen —amb un horari bastant peculiar per a ser una fira professional—, però la immersió no s'acaba ací. Ans al contrari, amb la fira tancada, el vi es trasllada als tabancos, carrers i places, on regna un ambien excel·lent. I es serveix vi generós a granel, al voltant d'una ració d’ensaladilla, de formatge Payoyo, d’unes gildes, d’una tapa de chicharrones, una tortilla de camarones o unes papas aliñás. Ben envoltats de bótes, de vegades penses que bona part de l'esperit de Vinoble s'entén molt millor fóra del recinte que dins.

Després de tantes hores de tast tècnic, feia falta tornar al carrer. Jerez t'exigeix aqueix canvi de xip: cal buscar un racó en una taverna, escoltar la gent de la ciutat (que sempre té una eixida enginyosa, farcida de simpatia natural) i deixar que els vins tornen a aparéixer allà on realment prenen sentit: en el dia a dia de la gent, entre carrerons històrics i alguna descoberta gastronòmica de les que no t'esperes.

Hi tornarem, novament! Segur...

Aponiente: la inquietud de continuar explorant la mar

noreply@blogger.com (Vicent Torres) — Tue, 02 Jun 2026 20:24:08 +0000

Són les 19:36 de divendres 29 de maig. El taxi que ens ha dut des de Jerez, on gaudirem de Vinoble 2026 els dos dies següents, ens acaba de deixar davant d’Aponiente. L’entorn ens desconcerta: no sabem si som en un polígon industrial o a una estació de l’extraradi. Davant nostre hi ha el restaurant, aparentment tancat, protegit darrere unes grans portes d’acer corten. La reserva és a les 19:45 i ens havien insistit molt amb la puntualitat. Mentre aprofitem per a fer algunes fotos de l’exterior, algú ens veu, ens obri la porta i ens convida a passar amb amabilitat. Sembla que serem els primers. Comencem.

La primera parada és en un dels edificis auxiliars del gran pati d’entrada. Mentre prenem una copa d’óxalis, la sommelier ens pregunta pels vins que acompanyaran l’àpat. Optem per un ancestral de Tintilla de Rota per la primera part. I per a la segona, decidits a continuar amb vins del «Marco», ens suggereix un Palomino de «Pasto».

L’entrada a l’edifici i visita de les instal·lacions vistes (celler i diverses zones de cuina) ve precedida d’un toc de botzina de boira. El bloc principal, rehabilitat amb molt d’encert, ocupa un antic molí de marees, un enginy hidràulic que aprofitava el flux i reflux de les marees per moldre cereals. Des d’allà, a través d’un sistema de pantalans, ens acompanyaran a les noves instal·lacions exteriors, situades sobre el mareny. Serà on servirà la primera part de l’àpat, acompanyada per un capvespre magnífic, amb un sol ponent suau i una agradable brisa atlàntica. La resta de l’experiència gastronòmica fou, ja de tornada, a l’edifici principal.

Amb els anys, el projecte d’Ángel León ha deixat de ser simplement un gran restaurant per convertir-se en una de les propostes més personals i singulars de la gastronomia contemporània. A Aponiente, la mar no és només origen de producte ni recurs estètic: és una idea, quasi una obsessió. Tot sembla nàixer de la voluntat de redescobrir-la constantment. Més enllà dels productes nobles o de la sofisticació tècnica, hi ha una narrativa que converteix la mar en un territori encara per explorar. Hi conviuen investigació científica, intuïció culinària, una memòria popular que continua molt present, l’avantguarda i una profunda consciència del paisatge andalús, oberta també a influències marroquines, com poguérem comprovar al llarg del menú. Potser és això el que continua despertant tanta curiositat. Malgrat els anys, les distincions i el reconeixement internacional, Aponiente no transmet la sensació d’un projecte acomodat. Mentre molts restaurants arriben a la maduresa consolidant un estil confortable i recognoscible, el d’Ángel continua funcionant des de la curiositat, des del desig de continuar avançant sense quedar atrapat pel seu propi relat.

Dins d’aquest context, les noves instal·lacions exteriors presentades enguany semblen molt més que una ampliació de l’experiència gastronòmica. Una manera de reivindicar el vincle amb les maresmes, la sal, la llum de la badia i l’aire atlàntic; de tornar a l’origen de tot allò que després arriba a la taula. En aquest sentit, tant a peu del mareny com dins la sala, cada elaboració fou precedida per la presentació del producte, sovint abans de ser manipulat i, en alguns casos, encara viu. Plantes halòfiles, salaons d’un curat exquisit, crustacis —menuts i no tant—, arrels d’alga que semblen llegums, peixos coneguts però sorprenents i preparacions tradicionals reinterpretades; de vegades, fins i tot, un mateix producte desplegat en diverses elaboracions. En definitiva, tècnica al servei del producte, i no a l’inrevés.

En acabar l’àpat, la sensació més interessant no és la d’haver passat per un temple gastronòmic consagrat i magníficament atés —que també—, sinó la d’haver conegut un projecte que continua avançant, sense perdre identitat. Que incorpora la investigació científica com a part essencial del seu discurs, trobant noves maneres de mirar la mar. Quan sortim, personal i resta de clients ja estan tots dins de l’edifici principal i els pantalans sobre el mareny romanen buits, però la il·luminació continua fent-los d’allò més apetible...

Solera celebra el seu primer any amb un menú a quatre mans

noreply@blogger.com (Vicent Torres) — Sat, 28 Mar 2026 12:47:00 +0000

El 22 de març de 2025 s’inaugurava Solera Restaurant, a Pego, i el 28 servien els primers àpats. Just avui fa un any. Però en aquest temps ja ha aconseguit que tothom parle d’ell. Fins i tot la Guia Repsol, que l’ha inclòs en temps rècord al seu llistat de recomanats.

L’artífex de tot açò és un cuiner de la Safor, Víctor Estruch, que des del primer moment ha demostrat tindre les idees clares i saber bé cap a on vol anar. I, sobretot, com fer-ho. Els qui el coneixeu personalment sabreu també que transmet una enorme dosi de bonhomia i honestedat.

Solera Restaurant —o “cuina consentida”, com li agrada anomenar Víctor el que fa— comença a ser ja un projecte consolidat. I una manera de demostrar-ho, amb l’excusa del seu primer aniversari, ha estat oferir unes jornades amb menú a quatre mans.

I què és un menú a quatre mans? Algú es preguntarà... És molt més que un menú especial: la trobada de dos cuiners que uneixen talent i mirada per construir una experiència compartida. Cada xef hi aporta la seua identitat, però el resultat naix del diàleg i la complicitat. El conjunt esdevé així una conversa servida a taula, única i sovint irrepetible.

I a qui ha escollit Víctor per acompanyar-lo en aquesta ocasió tan especial? Al pegolí Joan Sastre, un cuiner jove però amb una trajectòria sòlida, forjada tant prop de casa com en altres punts de l’Estat. Actualment continua el seu desenvolupament professional com a cap de cuina a l’exigent restaurant de l’Hotel Palacio de Arriluce, al País Basc.

Òbviament no ens ho anàvem a perdre! Ja hem estat. I compartim ací el menú tal com fou publicat, amb una estructura que consta de pa i mantegues vegetals com a punt de partida; sis passes salats; i dues postres.

BROU DE BENVINGUDA

PA DE CASA amb MANTEGUES VEGETALS. Reduccions cremoses de remolatxa, carlota i floricol rostides amb mantega

AMANIDA VERDA. Quall d’api, cremós d’alvocat, almívar d’api a l’alfàbega i encurtit de poma verda i cogombre

ARRÒS DE FAVES I CARXOFES. Carxofa confitada, faves tendres, reducció del brou i cruixent d’arròs

ESCABETX DE CAVALLA. Cavalla en escabetx cítric i ametla torrada

PILPIL DE BACALLÀ. Bacallà amb el seu pilpil, bunyol de guisat de sípia bruta, tirabecs saltejats amb all i llima i crema d’api rave

VITELLO TONNATO DE LLENGUA. Carpaccio de llengua de vaca, vitello tonnato estil Solera, rostes de porc, gel de piparra, oli de fenoll i pinyons

ROYAL DE GALTES. Royal de galtes de porc farcida de foie amb la seua reducció, saquet de ceps, crema de moniato roig i pastís de bròcoli

MILFULLES D’ALBERGÍNIA I LLIMA. Albergínia assecada, crema de llima i cremós d’albergínia a la flama

XOCOLATE. Cruixent, aeri, cremós, picant, cítric i amarg

Com haureu vist, una proposta audaç i imaginativa, preparada per sorprendre i no deixar indiferent ningú. Tècnica i equilibri, amb coherència compartida més que no contrast entre les quatre mans.

Pensem que el diàleg ha funcionat, i que aquesta complicitat s’ha transmés a taula. L’impacte en el panorama local també sembla que ha estat esplèndid, amb totes les places cobertes. No obstant això, potser encara esteu a temps de preguntar-ho...

Per molts anys, Solera!

Quan dos tasts acaben parlant entre ells: temps i paisatge dins d’una copa

noreply@blogger.com (Vicent Torres) — Sun, 15 Mar 2026 11:38:00 +0000

Dues sessions de tast, independents però consecutives, a Verema València 2026 acabaren convertint-se per a mi, quasi sense buscar-ho, en un diàleg inesperat entre dos territoris i dues trajectòries vitivinícoles; una vertical de Jesús Madrazo i els deu anys del projecte Purgatori de Família Torres.

Dins del festival anual que Verema ens apropa cada any a València, vaig tindre la fortuna d’assistir de manera consecutiva a dos tasts excepcionals, quasi tant com les persones que els fan possibles.

Dues trajectòries, dos territoris ben distints, allunyats per centenars de quilòmetres, però amb el nexe comú de buscar l’excel·lència. D’una banda, Jesús Madrazo -guanyador enguany del premi Verema, com a “Personalidad del mundo del vino”- amb una doble vertical de creacions pròpies, que recorria diverses anyades de Rioja Alabesa i de la seua pròpia trajectòria vital. I d’altra, la Família Torres celebrant els deu anys de Purgatori, a Costers del Segre.

Jesús Madrazo i el valor d'una trajectòria

Chus, com li agrada fer-se cridar, és enginyer agrònom i enòleg. Pel seu vincle familiar amb CVNE, en acabar la seua formació el 1995, just començà a treballar allà. Amb participació del mateix grup empresarial (Compañia Vitivinícola del Norte de España), Viñedos del Contino és una peça molt especial, considerat el primer “château” de Rioja, on només s’elaboren vins procedents de les seues 62 hectàrees de vinya. I és ací, on sols tres anys després el nomenen director tècnic. Ho serà durant 18 més, conreant grans èxits, eixamplant la gamma d’1 a 8 referències i situant al celler entre els de més prestigi de l’estat. Arribat 2017, es desvincula de l’empresa per dedicar-se en exclusiva al seu projecte personal, alhora que no deixa d’assessorar-ne altres.

D’entre el que explicà, podem destacar el seu interés especial des de sempre per la varietat Graciano, de la qual és un gran defensor i expert. I en part, ara també de la Maturana. Amb els reptes, per una banda, de demostrar les bondats d’aquestes varietats com a col·laboradores la Tempranillo. I per altra, d’aconseguir sempre vins amb capacitat d’envellir adequadament.

I així els vins escollits per la vertical foren els Jesús Madrazo Selección, un cupatge generalment de Tempranillo i Graciano, on segons anyada podem trobar també Maturana i Garnacha, tot amb envelliments d’entre 15 i 24 mesos.

Una vertical com a màquina del temps

Tastant diferents anyades d’un mateix vi descobreixes que no es tracta una fotografia fixa, sinó d’una història que continua evolucionant dins de la botella, sovint com un reflex directe de la climatologia de cada any. Però en aquest cas hi havia, a més, una doble perspectiva: la de les elaboracions del celler propi durant la darrera dècada, i la de la seua etapa a Contino. Jesús començà el recorregut amb diverses anyades del seu “Selección”

: 2021, 2020, 2019, 2018, 2017 i 2015, recordant-nos l’any de la “Filomena”, els de la neu o els de les grans calorades d’estiu...

Acabada aquesta primera sèrie, continuàrem amb els “Contino”. D’allà ens havia escollit la referència “Selección Jesús Madrazo”, les seues proves amb la Graciano mai comercialitzades de manera regular i només disponibles de forma molt minoritària a hostaleria i a través del “Club de barricas”. Tots amb Graciano (20%) sobre la base de Tempranillo. I per aquest ordre, tastàrem les anyades 2011, 2010, 2009, 2007, 2005, 2004 i 2001, quedant sobradament demostrada la seua tan anhelada capacitat de guarda. I l’objectiu central d’equilibrar potència amb elegància.

Quins destaquem dels 13? No és fàcil, però pense que ens n’anem a la part baixa de cada sèrie, potser el 2015, el 2001 i el 2005.

Purgatori: un paisatge que busca la seua veu

Si la supervertical de Jesús Madrazo havia mostrat el seu recorregut personal a través del temps dins de la botella, el projecte Purgatori, de Família Torres, parlava, en canvi, de la recuperació d’un paisatge on la vinya hi ha hagut que trobar el seu lloc.

La sessió estigué conduïda simultàniament per Sergi Castro, sommelier de l’empresa familiar, i David Bariche, enòleg del celler Purgatori. El primer posant-nos en situació i el segon centrant-se a explicar cada vi.

L’aventura dels “Torres” a la DOP Costers del Segre, comença a 1999 amb l’adquisició de l'històric Mas de l'Aranyó. I és allà on el celler Purgatori s'erigí, a 2018, preservant l'edifici antic que s’havia fet construir l'Abadia de Montserrat, dos segles i mig enrere, al bell mig de les Garrigues, un territori de forts contrastos climàtics i molta personalitat. Pel que fa a la finca, es tracta de 870 ha., on 200 es plantaren amb vinya, que es situa en tres altures diferents, afavorides per un clima continental, amb oscil·lacions tèrmiques ben marcades entre el dia i la nit. Tanmateix, la finca forma part dels camps de proves que té l’empresa, amb l’objectiu d’estudiar varietats ancestrals recuperades per a investigar el seu potencial vitivinícola i adaptació al canvi climàtic.

Així, el tast es convertia també en el relat de deu anys d’aprenentatge amb un territori exigent, on el paisatge acaba donant-li identitat. La primera anyada de Purgatori veié la llum a 2012, i el que ens mostrà la sessió és l’evolució del cupatge, on com a “Il gatopardo” tot ha canviat perquè tot continue sent el mateix. Una progressió que encara continua viva i que intenta anar adaptant-se, amb la inclusió de varietats autòctones recuperades. Decisions valentes que aspiren a continuar transmetent el terroir, sense decebre ni trencar amb el consumidor habitual de la marca, de moment ja amb la “Gonfaus” integrada. Parlem d’una varietat trobada fa uns vint anys, acceptada per la DOP des de 2022. Explorant aquesta evolució en el cupatge, tastàrem les anyades 2022, 2020, 2018, 2017, 2015 i 2014. Per tancar amb un monovarietal de l’esmentada “Gonfaus” de 2022. Sols dir que on ara hi ha Garnatxa (85%) i Gonfaus (15%), inicialment hi va haver Garnatxa, Carinyena i Syrah. Com anem explicant, la barreja ha anat canviant però sense perdre el tret identitari del terrer. Ara bé, des de la meua humil opinió personal! En aquest cas, potser haver intercanviat l’ordre hauria ajudat a millorar la percepció general de l’evolutiva.

En definitiva, dos tasts consecutius, dos projectes molt diferents i dos territoris separats per centenars de quilòmetres on, sense buscar-ho, el contrast resultava especialment interessant. Si amb els de Madrazo, podíem trobar reflectida l’essència de La Rioja Alabesa, amb la seua elegància i tradició, a Purgatori vam trobar una intervenció que s’adapta per obtenir el millor partit d’un paisatge indòmit. Dos estils diferents, però una mateixa idea: evolució a la recerca de l’excel·lència. I amb això, després d’ambdues sessions, les anyades i les notes de tast de cada vi passen a un segon lloc, el vi deixa de ser simplement vi i es converteix en un relat que ajuda a entendre cada trajectòria i cada paisatge.

Podreu aquest mateix text, enriquits amb els d’altres usuaris, a verema.com.

Del bancal a l’aula: descobrint la fruita valenciana i els seus segells de qualitat

noreply@blogger.com (Vicent Torres) — Sat, 15 Nov 2025 12:19:00 +0000

Sembla que no tot està perdut pel que fa al consum! De tant en tant apareixen iniciatives que ens desperten l’optimisme i que val la pena compartir.

Hem sabut que el CEIP Joanot Martorell, de la Vall de Gallinera, ha engegat un programa de col·laboració amb diverses entitats de productors hortofructícoles valencians. L’objectiu és implicar-les en un projecte educatiu que fomente entre l’alumnat el consum de fruita fresca, de temporada i de qualitat. Les distintes entitats participants —moltes d’elles DOP o IGP— han aportat fruita, materials didàctics i sessions divulgatives sobre el seu origen, el cultiu i els seus valors nutricionals.

La iniciativa pretén promoure hàbits saludables i fer valdre el producte local i/o certificat. En aquest sentit, l’escola, situada en plena zona de la IGP Cireres de la Muntanya d’Alacant, ha posat en marxa una proposta pionera que anima els més menuts a descobrir la fruita de temporada. “Es tracta d’educar en hàbits alimentaris saludables i, alhora, valorar el treball del camp valencià i la qualitat dels seus productes. Que l’alumnat puga conéixer i distingir les fruites de cada estació, descobrir com es cultiven i entendre per què és tan important triar productes de proximitat i qualitat”, expliquen Ana Sastre i Maria Esteve, les docents responsables del projecte.

La DOP Magranes Mollar d’Elx serà l’encarregada d’obrir aquest projecte tan ambiciós per a una escola tan menuda. Després arribaran els Perellons de la Vall d’Ebo i els Kakis de la Ribera del Xúquer, que ja han confirmat la seua participació. Al llarg del curs, es vol donar cabuda també a la resta de fruites amb distintius de qualitat del camp valencià, i que l’alumnat participe en tasts, tallers i activitats diverses. Tot això per acostar-los al cicle natural dels cultius, a la riquesa agrícola del nostre territori i als beneficis d’una alimentació basada en productes locals i de qualitat. També aprendran què significa que un producte porte un segell de qualitat. En definitiva: unir educació, salut i territori per formar els consumidors del futur.

La iniciativa compta amb el suport dels diferents consells reguladors, que aporten fruita, materials i sessions educatives. “És una experiència que connecta l’escola amb el seu entorn i ens ajuda a transmetre valors de respecte pel medi ambient i pels productes de la nostra terra, alhora que fomenta hàbits saludables i consumidors responsables”.

La proposta s’emmarca dins la línia pedagògica del centre, que aposta per una educació arrelada al medi rural i compromesa amb la sostenibilitat i el respecte pel territori. Uns valors que inclouen també el consum responsable i la preservació del patrimoni agrícola valencià. “Eduquem els xiquets i xiquetes no sols a menjar bé, sinó també a estimar allò que és nostre i a reconéixer la feina de tantes famílies agricultores”.

Des del centre han volgut agrair públicament el suport i la implicació de totes les entitats col·laboradores, i animen altres escoles i productors a sumar-se a iniciatives semblants per continuar sembrant hàbits saludables entre els més menuts.

#forerosverema25. Tres dies entre les vinyes d’Utiel-Requena

noreply@blogger.com (Vicent Torres) — Tue, 28 Oct 2025 22:52:00 +0000

Acabada la trobada d’enguany, toca fer balanç: contar com va anar, tant per conservar el record amb els assistents com per compartir-lo amb els absents.

Hi ha moments a l’any que tenen gust de retrobament, d’aromes que parlen de terra, de vinyes i d’amistat. Un d’aquests és, sens dubte, la Trobada de Foreros, una cita anual que reuneix amants del vi i apassionats de compartir les seues experiències al portal de Verema. L’edició d’enguany ens ha dut a Utiel-Requena, terra del Bobal, de les bombolles valencianes i dels únics vins de finca del nostre territori.

El primer brindis fou a la FincaHoya de Cadenas, de Vicente Gandía. El capvespre tenyia de daurat les vinyes durant el primer encontre, i l’aroma de most en fermentació ja anunciava que el cap de setmana seria intens. Entre somriures i retrobaments, vam començar la visita a aquest celler amb cent quaranta anys i quatre generacions d’història, avui dins d’una finca de 350 hectàrees des d’on elaboren milions de litres.

Acompanyats per Diego, Maxi i Carlos, recorreguérem la nau principal de dipòsits i les de criança, tastant algunes elaboracions pel camí.

Per acabar, ens desplaçàrem a la casa pairal de la finca, on s’ubica el Museu Arte en Barrica. Llàstima que ja fos de nit i no poguérem gaudir del trajecte com cal. Allà mateix ens oferiren un tast amb els seus vins: Bobal Blanco 2024, una raresa que millora en cada anyada; Bobal Brut, la novetat que completa la gamma de la botella xata; Bobal Negro 2022, el que va iniciar aquesta sèrie de Pepe Hidalgo; Clos de Gallur 2022, un parcel·lari singular; i Clos de Gallur Black 2020, la selecció “prohibitiva” de l’anterior.

Un sopar informal, protagonitzat per la gastronomia local, tancà la visita i la primera jornada.

El segon dia, i ben solejat. Era el torn de Bodegas Hispano+Suizas i l’energia contagiosa de Pablo Ossorio, amb la promesa d’una experiència memorable. I així, la visita fou una autèntica lliçó sobre passió, detalls i autoexigència, deixant clar per què aquest projecte s’ha convertit en pocs anys en un vertader referent del vi al País Valencià. Un celler sense tradició prèvia i que s’autodefineix com a “raro”, però que, amb ambició, innovació tecnològica, experimentació i elegància “musical”, obté any rere any resultats excepcionals.

Els tastos a peu de dipòsit i bóta van ser un autèntic aprenentetge, sobretot quan poguérem comparar-los amb el resultat final. Tastàrem vins base de cava (blanc i rosat), i monovarietals de Sauvignon Blanc, Pinot Noir (rosat i negre), Merlot, Cabernet Franc, Syrah, Petit Verdot i Bobal.

Després, a peu de vinya, sota una ombra amable i amb el paisatge d’escenari, tastàrem els Tantum Ergo Chardonnay-Pinot, Tantum Ergo Pinot Noir, Impromptu Pinot Noir, Albariño Finca Casa Julia i Bobos Finca Casa La Borracha.

I ja dins de nou, acompanyant l’àpat, arribaren els Bassus Finca Casilla Herrera, Bassus Pinot Noir, Superius Quod, i els Tantum Ergo Vintage 2020 i Exclusive 2014. Un vertader espectacle! Més encara, envoltats d’amants del vi, del paisatge i de la cultura. El llistó quedava alt, però encara restava el tercer acte...

Ben al contrari del dia anterior, diumenge ens despertà amb plovisqueig per visitar Pago de Tharsys. Allà ens esperava Rebeca, filla del fundador Vicente García, qui més tard s’aproparia a saludar-nos, durant la cloenda. Després d’una interessant xarrada de benvinguda, ens deixà en mans de Jesús, encarregat d’enoturisme. L’oratge no acompanyava i a penes poguérem sortir a la vinya. Però en tornar al confortable casalot ens esperava una mena de joc, en forma de tast de caves a cegues, per desafiar els nostres sentits: endevinar varietat, temps en rima i estil.

Les quatre mostres foren: Rosé Reserva Millésime 2023, Único Cerámica Brut Reserva 2019, Millésime Barrica 2022 i Gran Reserva 2012.

Finalment, pel darrer dinar-picoteig i brindis, amb un arròs de matança com a protagonista, tastàrem: Vendimia Nocturna 2024 i Alegría de Tharsys 2023.

I així posarem punt final a una trobada que, un any més, ens torna a recordar per què estimem tant aquest món. L’Encontre s’acabà! Però el record queda...

Podeu veure el reportatge fotogràfic complet al noste compte d'Instagram

Una cosa porta a l'altra! Deixant-nos dur per la Terra Alta...

noreply@blogger.com (Vicent Torres) — Sun, 12 Oct 2025 20:00:00 +0000

L’esdeveniment

Dos anys després, hem repetit l’experiència formatgera que ofereixen a l’hotel Les Capçades per primavera i tardor. El format és simple, però efectiu, supose que per això ja han superat les deu edicions.

En l’entorn idíl·lic del jardí de l’hotel, proposen una representació de mitja dotzena de cellers de proximitat (enguany estaven: Herència Altés, Sant Josep Wines, Altavins Viticultors, Les Vinyes del Convent, La Botera i Bàrbara Forés), quatre parelles de taules de formatges preparades amb exquisidesa i perfectament organitzades (pasta tova, premsats, internacionals i blaus) i música suau en directe per acabar de crear l’ambient idoni. A l’altre costat, prop d’un centenar d’assistents il·lusionats, tant locals com forasters.

L’hotel es troba als afores d’Horta de Sant Joan, poble amb un nucli antic declarat bé cultural d’interès nacional, al sud de la Terra Alta, a la vora del Matarranya i a les portes del Parc Natural dels Ports.

A banda d’aquests atractius, i de tot el que hem explicat dels formatges, ofereixen una programació ben nodrida d’experiències gastronòmiques de primera línia. Ara mateix, la següent que tenen anunciada és un sopar harmonitzat amb els Corpinnat de Llopart. Llàstima tindre-ho tan lluny!

L’àpat

Aprofitant l’esdeveniment explicat, ens aproparem a conéixer “l’Hort”, restaurant de l’hotel “l’Hort de Fortunyo”, quasi a tocar de l’anterior. Es tracta d’una masia del segle XVIII, recuperada amb bon criteri, on es poden contemplar elements excavats en pedra i un hort-jardí que junt a l’edificació principal creen un conjunt encisador.

El restaurant està comandat per Paula C. Loureiro i Manuel Francés, que aporten experiència i professionalitat a una cuina que dóna protagonisme als productes locals i de proximitat.

Optàrem pel menú de temporada —el curt, perquè a la nit venien els formatges— i ens sorprengué especialment el paté de carabassa rostida, amb crunchy de llavors torrades, magrana i crema de quefir a les fines herbes. Ací podeu trobar fotos amb el detall de la resta de plats.

I què beguérem? Doncs entre altres, una agosarada proposta elaborada per Andrea Miró: un ancestral de garnatxa blanca de la Terra Alta, que es comercialitza en punta. És a dir, per degorjar! Òbviament amb instruccions de com fer-ho en un àmbit domèstic, sense arriscar-te a que et tiren de casa...

L’enoturisme

Fa més de trenta anys que vaig visitar un celler per primera vegada. Allò, que era una excentricitat aleshores, s’ha convertit avui en un pilar fonamental del negoci de molts cellers: visites programades, explicacions simplones, uns vins amb alguna cosa per rosegar i pas al següent grup. És per això que ara mateix és una activitat que solc defugir, tot i que continue cercant excepcions que em semblen interessants.

L’audàcia d’Andrea Miró, explicada abans, ja havia despertat la meua curiositat. Dit i fet: contactàrem de vesprada amb el celler —que no té oferta enoturística— i ens reberen l’endemà.

En realitat, el celler el trobareu amb el nom de Jordi Miró, al poble nou de Corbera d’Ebre (el vell fou arrasat pels bombardejos de la Guerra Civil, i tot i no tindre la fama de Belchite mereix una visita i reconeixement especials).

Ens reberen Jordi i Andrea. Mentre ella continuava amb les seues tasques, tinguérem amb Jordi una llarga i interessantíssima conversa. Ens contà com l’afició acabà sent un negoci que exporta la meitat de la producció, que a més a més ha tingut que créixer per fer lloc a les seues dues filles, Andrea i AÏda. En mostrà les instal·lacions i ens parlà de les 20 Ha de vinya que treballen: terra ben llaurada i tractada amb respecte, sense herbicides.

També, de com i tot semblar un celler familiar, en realitat són més aïna 3 distints, amb projectes ben personals i diferenciats, que comparteixen un mateix espai físic, distribuint-se conceptes sempre alerta de no xafar-se.

I òbviament, ens explicà amb detall les 18 referències que elaboren (a la foto teniu les 3 que vam tastar, una per grup):

Els 8 de Jordi (l’origen de tot): els cupatges, els procediments i el factor temps
Els 7 (de moment) d’Andrea: les textures de garnatxa blanca
I els 3 d’Aïda: Serendipity, fruit de l’atzar

En definitiva, espenta, creativitat i coratge per fer uns vins amb ànima, que se’ns serviren ben explicats, amb la passió de qui els elabora! Moments de la vida que valen la pena...

Paelles i arrossos valencians: més que un receptari, un veritable llibre de capçalera

noreply@blogger.com (Vicent Torres) — Mon, 01 Sep 2025 17:36:00 +0000

De tant en tant, n’hi ha algun llibre que ens fa virar el rumb habitual, dient: això s’ha de contar! Paelles i arrossos valencians, d’Amadeo Faus i Alfred Martínez, és un d’aquests volums que mereixen atenció. Presentat a principis d’estiu, ja de primeres entra pels ulls: una edició acurada de NPQ Editores (Grup Editorial Sargantana), amb tapa dura, bon format, fotografies que desperten la fam i una maquetació tan clara que convida a embrutar la cuina.

Però si el continent sedueix, el contingut no es queda enrere. Més que un simple receptari —complet, ben estructurat i farcit d'opcions d'arròs no tan conegudes— és també una guia pràctica, clara i precisa. Hi trobem consells útils per a tothom: des de qui encara no s’ha atrevit mai amb l’art dels arrossos fins a qui es pensa que ja el domina. Trucs i secrets que normalment només s’aprenen després de molts ensurts i uns quants fracassos.

Amadeo i Alfred van al gra i posen el dit en detalls sovint oblidats: les preparacions bàsiques, la manera precisa de mesurar el líquid o la importància de mantindre la paella ben anivellada. Tot explicat amb passió i rigor, combinant el respecte per la tradició amb la voluntat d’innovar, sense caure en polèmiques estèrils.

Sí, hi trobaràs la paella valenciana de manual. Però també un ampli repertori d’arrossos —secs, melosos, de forn— i fins i tot fideuades que amplien el repertori domèstic amb productes de temporada i de proximitat. Propostes senzilles, ben explicades i amb garanties d’èxit.

En definitiva, si creus que ho saps tot sobre la paella, aquest llibre et donarà una bona lliçó d’humilitat… en versió tapa dura i amb fotos irresistibles. Perquè, al cap i a la fi, a l’arròs —com a la vida— sempre hi ha marge de millora.

#PanelVerenaAlicante. Sessió de tast 28/8/2025.

noreply@blogger.com (Vicent Torres) — Sun, 31 Aug 2025 11:53:00 +0000

Tot seguit us presentem les ressenyes dels vins de la darrera sessió de tast del Panell Verema d’Alacant, celebrada a Bodega Airén. Com sempre, podreu trobar aquests mateixos comentaris, enriquits amb els d’altres usuaris ací.

VIENTO SOBRE LA PIEL 2022. IGP Castelló

Tornem a retrobar-nos amb aquesta referència de la Cooperativa de Viver, quasi quatre anys després -per desembre de 2021, tastàrem l’anyada 2019-. I com ja dèiem aleshores estem davant d’una empresa agroalimentària moderna i innovadora. El nou encontre ens permet comprovar que el seu creixement qualitatiu continua millorant.

Vi negre, 100% Syrah de les zones més altes del Palància (a 670 msnm), amb quatre mesos de pas per bótes de roure francés, fent servir el 20% de raspa.

De color robí i capa mitjana, amb vora clara. Aromes, inicialment discretes, de fruita roja i balsàmics (herbes de muntanya). De glop agradable i saborós, però lleugerament astringent i amablement amargant. En evolució es va mostrar molt més seductor, exhibint notes sobre tot làctiques (xocolate).

BIGARDO 2021. DO Toro

Amb una aposta estètica moderna i innovadora, inclús en certa manera irreverent, Bodegas Bigardo defineix els seus vins com: “lógicos, auténticos, sin límites”. El celler situa el seu inici a 2016, però treballen amb vinyes (20 ha pròpies i 10 ha deixades) de més de quaranta anys. Artesania i intervenció mínima.

Vi negre de Tinta de Toro, de vinya cinquantenària, criat deu mesos en bótes de roure. La bandera del projecte, la seua creació més gamberra, com diuen.

Color cirera, de capa mitjana-alta. Aromes fresques de fruita roja madura, balsàmic (eucaliptus) i especiat (pebre negre). Floral (violeta) i mineral (grafit). Ample en boca, i equilibrat, però amb certa sensació una mica alcohòlica, com d’aiguardent de cireres. Amb tanicitat potent i volum.

ALCEÑO PREMIUM 50 BARRICAS 2024. DO Jumilla

Celler històric (des de 1870, segons el que tenen publicat) i de tradició familiar, ara en mans dels Bastida, els quals compten amb presència a un total de 5 DDOO. Aposta per la recerca i desenvolupament de noves tècniques de vinificació, mantenint la tradició des de la cura i control en la vinya, d'una forma sostenible.

Vi negre, 85% Syrah i 15% Monestrell, elaborat en dipòsits de formigó, amb pas de sis mesos per botes. Malo-làctica en roure americà i estada posterior en francés.

De color porprat, sang, ben lluent i de capa alta. Aromes de fruita roja madura (pruna negra), florals (rosa) junt a altres minerals (pols). En boca es mostra una mica verdós, amb una tanicitat potent però segurament encara per polir. Al web el defineixen com d’alta expressió, però des del nostre punt de vista encara li falta, almenys botella.

FELIZ (CULTIVO ENTRE CEPAS) 2024. DO Ribera del Duero

Fent analogia del seu nom Félix Marina va fundar Feliz Compañía Vinícola, amb la intenció de centrar-se la part blanca de la Ribera, encara desconeguda. Actualment, elaboren 3 monovarietals d’Albillo Mayor, de tirada curta que mostren un Smile com a logotip, desprenent simpatia i bones intencions.

Vi blanc, monovarietal d’Albillo Mayor, conreat entre ceps en sòls calcaris i arenosos.

De color groc clar, amb estels quasi verdosos. Aromes potents fruitals (pera, meló de tot l’any, nectarina) i florals (gesmil). Fresc i cítric en boca, saborós. Correcte.

DE ALBERTO ECOLÓGICO 2024. DO Rueda

Durant l’última entrega de premis Verema, De Alberto va ser reconegut com el celler amb millor trajectòria històrica. I no és debades! Parlem d’un edifici amb un legat històric de tres segles i mig, en el qual durant els darrers vuitanta anys 5 generacions barregen tradició i innovació constant.

Vi blanc, 100% Verdejo, procedent de vinya d’Agricultura Ecològica Certificada.

Color groc palla clar. Aromes cítriques (llima, aranja) i d’altres fruits més carnosos (poma verda, litxi...). Anisat (fenoll) i fresc (fulles de tomaquera). Dens, amb pes, i acidesa present, però ben integrada en el conjunt.

TANTUM ERGO. DO Cava

Amb una imatge sempre moderna i innovadora, a Hispano Suizas, el celler de Requena amb vins de noms llatins, no li paren de ploure premis i reconeixements! Verema, Tim Atkin, TV 8 Mediterráneo, AEPEV... El del públic, ja fa temps que el tenen.

Vi Espumós Blanc Mètode Tradicional, D.O. Cava fet a Requena, amb Chardonnay i Pinot Noir.

Com el primer, tampoc és la primera vegada que tastem ací aquesta referència, trobant ara una bambolla massa present i no tan integrada en el conjunt. Malgrat aquesta circumstància, que potser podria atribuir-se a la copa, un primer colp de nas ja mostra que estem davant d’una gran elaboració, amb temps d’autòlisi prou generós per haver arrodonit el conjunt. Groc verdós clar, amb bombolla molt fina. Aromes de poma reineta, mantega... La bambolla ompli ràpidament la boca, però de seguida deixa un pas net i molt agradable.

Pelegrinatge a Eugénie-les-Bains: seguint l’empremta de Michel Guérard

noreply@blogger.com (Vicent Torres) — Mon, 25 Aug 2025 21:53:00 +0000

El 23 de novembre de 2006 vaig assistir a una xerrada de Michel Guérard al Kursaal. Ell ja tenia 73 anys i era l'homenatjat del “VIII Congreso ‘Lo Mejor de la Gastronomia’”, quan aquests esdeveniments encara eren seriosos, i no el circ mediàtic en què han acabat convertint-se. Per a mi va ser una revelació. I des de llavors, cada viatge al sud de França l’he planificat mirant com de lluny quedava Eugénie-les-Bains. Sempre hi havia una excusa per posposar-ho, fins i tot he tingut la temptació d’anar-hi expressament. Però mai havia arribat l’ocasió... fins enguany. La notícia del seu traspàs, ara fa un any, m’ho va tornar a recordar.

Si investigueu sobre ell, trobareu un currículum ben nodrit de premis i reconeixements. Però el que més ens interessa ací és la seua consideració com a pare, impulsor o integrant del grup de fundadors de la nouvelle cuisine, el moviment que a mitjan anys setanta va sacsejar la cuina francesa i va obrir la porta a la revolució gastronòmica que vindria després. El crític Henri Gault en va resumir l’esperit amb els seus “10 manaments”:

No cuinaràs massa.
Usaràs productes frescos i de qualitat.
Alleugeriràs la carta.
No seràs sistemàticament modernista.
Utilitzaràs, però, allò que t'aporten les noves tècniques.
Evitaràs els marinats, el faisandatge i les fermentacions…
Eliminaràs les salses pesades.
No ignoraràs la dietètica.
No disfressaràs les presentacions.
Seràs creatiu.

Tornant al nostre protagonista, vull compartir una anècdota que ens va explicar i exemplifica bé com les coses de vegades tenen un origen molt més simple del que imaginem. Segons ell, l’inici de tot açò que contem, almenys pel que el concerneix, no va ser fruit d'un estudi minuciós ni d'un recorregut planificat. Res d'això! Va ser per una qüestió més simple: l'amor. Ell ja havia començat una carrera meteòrica a París, primer com a reboster i després com a cuiner. Però, a principis dels setanta, va decidir deixar-ho tot per a acompanyar la seua dona, hereva de la “Chaîne thermale du Soleil”, una empresa d’establiments termals. Junts es van establir a Eugénie-les-Bains, on ell es faria càrrec de la cuina. I en un balneari, és clar, calia oferir una alimentació d’aprimament, més lleugera i dietètica que la de l’alta cuina francesa d’aleshores.

Avui Eugénie-les-Bains (o Las Aigas en gascó) continua sent un poblet tranquil de menys de 500 habitants, amb La Prés d’Eugénie al centre: el complex fundat per Michel i Christine Guérard. Amb un hotel que integra tres edificis amb diferents estils, quatre restaurants (dos d’ells amb tres i una estrella Michelin respectivament, el d’aprimament i al que ens referirem tot seguit), una cafeteria gourmet, un spa i una escola de cuina saludable, tot envoltat de jardins impecables.

El restaurant que més ens atreia era La Ferme aux Grives, el germà “no estel·lat” però recomanat a la guia roja. Se’l descriu com un espai de cuina a vegades rústica, a vegades burgesa, d’ambient gascó i servei càlid. Una autèntica institució de més de trenta anys, presidida per una gran xemeneia que també s’empra per a cuinar. Un lloc que recorda l’escenari principal de La Passion de Dodin Bouffant: cuina de terrer i de jardí -com li diuen-, menú estacional sense carta i amb la de begudes ben senzilla. De vegades, menys és més.

Érem quatre a taula. Amb la qual cosa, a més dels aperitius, vam tastar el que segueix (ací podreu trobar més fotos dels àpats):

- D’entrants: Pastís en crosta, com un pa de cultiu, farcit de foie gras i ànec al Armagnac i i Amanida de polp a la graella, hummus i salsa vierge de pebreres.

- Com a principals: Els xicotets farcits de Marthe-Alice, rostits amb tendresa al forn de l’Auberge i El pollastre de la granja Saint-Germain, rostit a la xemeneia amb pell cruixent a la ceba.

- I per les Postres: Formatge “Pastoral”, mescla batuda de rocafort, cabra fresca, gingebre i coriandre; gran xou de xocolate i avellanes, farcit amb una crema de cacau encara més intensa; Croustade daurada de maduixes i gerds silvestres amb sorbet d’alfàbrega; i Pastís tebi i fullat d’albercocs i pomes, acabat de traure del forn.

Els principals arribaren acompanyats de macarrons gratinats amb fongs porcini i un puré de creïlles que recordaré sempre: suau, untuós, intens, perfecte. Per beure, vam escollir l’únic escumós disponible, un Champagne amb nom de la casa, elaborat per Billecart-Salmon.

Missió complerta! Després de quasi dues dècades d’espera, vaig arribar-hi atret per la memòria d’un cuiner revolucionari i em vaig endur l’experiència d’una cuina arrelada, càlida i memorable...

Panoràmico Wines: La Rioja més avantguardista

noreply@blogger.com (Vicent Torres) — Thu, 17 Jul 2025 21:30:00 +0000

Tancada la 17a temporada de tasts, tocava aprofitar la pausa per celebrar el dinar de l’estiu. Però abans de la sessió d’enguany, vàrem correspondre a la invitació de Fernando Sastre de Vinika, per oferir-nos un tast i alhora conéixer la seua botiga, d’obertura recent. La proposta, molt temptadora, girà al voltant de “Vinos del Panoràmico”, tastant quasi tota la gamma que elaboren. I quina troballa! Per fer malbé l’estereotip del vi riojà, com a cosa seriosa i previsible...

Panoràmico Wines és un projecte de produccions curtes que neix vinculat a Vinícola Real (200 monjes), a La Rioja. Dins la seua filosofia, hi ha la reivindicació multidisciplinària i creativa de les elaboracions artesanes. I també el redescobriment de la vall del riu Iregua, com a zona ben especial dins la DOQ. Una àrea fresca de transició entre La Rioja Alta i l'Oriental. Viticultura de recuperació de vinya vella, respectuosa i compromesa. També amb un vessant cultural, molt relacionat amb l’art plàstic.

Els vins que fan es poden considerar agrupats en 2 conjunts: Els anomenats “Village”, que correspondrien a vins de la vall (o locals), i els “Majuelos”, parcel·laris, de vinya única. Un refresc, ben diferent del que ens té acostumat el panorama vitivinícola riojà, que mostra inquietuds noves dins d’un canvi progressiu de paradigma. En definitiva, vins singulars -presentació inclosa- que us agradaran, o no, però no us deixaran indiferents.

Una col·lecció de rareses que donen sentit a aquest divertiment, sens dubte experimental i molt interessant.

TIERROYA 2019. Monovarietal de Viura, del paratge homònim. Fermentat en roure, i amb criança posterior. Fresc i amb acidesa. Amb pas afilat, elegant i untós. Ample i durador. Fum i torrats en evolució.

O (oxidativo) 2015. Bàsicament Viura, amb part de Garnatxa blanca i Malvasia, i 3 anys de criança “biologicoxidativa”. Un accident d’elaboració que ha esdevingut pràctica enològica. Daurat intens. Amb aromes encisadors que recorden els generosos, però mostrant frescor per l’acidesa final.

CLARETE 2022. Barreja de viura i garnatxa, amb fermentació conjunta, i criança de 10 mesos en ou de formigó. Aromes llamineres, entre la frambèsia i les cireres en licor. Estructurat.

CARACUESTA 2018. Vi parcel·lari, monovarietal de garnatxa, de parcel·la fresca i fèrtil de terra fèrrica amb pas per bóta de roure francés. Balsàmic, floral i especiat. Lleugerament astringent.

LA RAD 2018. Garnatxa de parcel·la en altura, amb una mica de viura, i pas per bóta de 14 mesos. Complementari i equilibrat. Amb bona mostra de terciaris. El preferit de quasi tots.

Aquest altre -el negre d'entrada- no estigué al tast, però ens enduguérem una màgnum per a dinar. El blanc equivalent ja el coneixiem.

De fira en fira: 7a. Mostra de Vins Singulars de Vins Singulars i de Poble

noreply@blogger.com (Vicent Torres) — Mon, 02 Jun 2025 22:43:00 +0000

Si en el post anterior parlàvem d’una fira que s’està consolidant, avui ens referim a una altra que ja ho està plenament i avança de manera imparable cap a la primera dècada: la Fira de Vins Singulars i de Poble de Jesús Pobre, a la Marina Alta, que acaba de tancar la seva setena edició.

Amb Mara Bañó, del Celler Les Freses, com ànima màter i amfitriona des de l'inici, la mostra està molt ben concebuda des del nostre punt de vista. Es desenvolupa en dues jornades ben diferenciades: el diumenge al capvespre s’obre al públic en general, mentre que el dilluns al matí està reservat als professionals.

Com en edicions anteriors, us presentem un recull d’allò que més ens ha cridat l’atenció: mitja dotzena de productes que, després de tastar-los, esdevenen opcions recomanables. Com és habitual, la nostra ruta ha estat intensa, centrant-nos en les propostes més desconegudes o en aquelles que encara no havíem provat. Esperem que pugueu aprofitar-ne les recomanacions! I us agraden...

La gamma pràcticament al complet d'Entre Lindes, un celler de la Manxa, encara molt menut, però farcit d'autenticitat i amb unes expectatives excel·lents. Just la setmana d'abans ja haviem vist els mateios vins a les prestatgeries de VINIKA, a Pego

Amb un oli com Tossut, ja ben consolidat com a producte d'èxit, la incursió d'Hector Carrió en el món del vi no podia ser per a menys: un giró-shiraz, pur reflex de les herbes de les muntanyes de Pedreguer on es cria; i un monastrell-tintorera, tot frescor! Per alguna cosa a la Mostra no es parlava de res més...

Clos de Lôm és un celler ja ben conegut dels de la vora del Clarià. I d'entre les seues referències, aquestes dues foren les que ens agradaren especialment.

De Joan de la Casa ja us hem parlat molt ací, però toca tornar-ho a fer: Quin millor pla per combatre el calor de mitjant vesprada, que una ampolla del seu Nimi Ancestral? Quina millor opció per a una llarga sobre-taula de nit d'estiu, que el seu Nimi Naturalment Dolç? Sempre amb bona companyia! Clar...

Coneguerem la col·lecció més musical, la de Bodegas Aural, del grupo Bon Amb, just de la ma d'Enrique Garcia Albelda, el seu sumiller.

Finalment farem esment d'un oli que elaboren a Chozas Carrascal, amb la varietat cornicabra! Una meravella, que tinguerem oportunitat de tastar durant el dinar posterior a la Mostra, el dels "Vignerons"

III Fira del Vi Natural de Pego. Ni la pluja se la va voler perdre.

noreply@blogger.com (Vicent Torres) — Mon, 12 May 2025 22:55:00 +0000

Les obligacions professionals s’imposen i no sempre un pot escriure amb la immediatesa que voldria, però... Clar que vàrem estar a la III Fira del Vi Natural de Pego! I just això és el que comentarem tot seguit:

Dijous 1 de maig tenia lloc la tercera edició d’aquesta ja cita anual obligada. Un dia plujós que li donà un ambient més bucòlic -si se'm permet l’expressió- però que fou la prova de foc per mostrar-se consolidada. I així, malgrat la suspensió d’alguna activitat paral·lela, quedà un dia fenomenal per tastar vins, directament de la ma d'elaboradors i altres implicats directes.

Novament, cal començar felicitant la seua ànima màter i organitzador, Jerôme Chesnot -vinatural.org-, per l’èxit i reconeixement que va aconseguint any rere any. Per la nostra banda, més enllà d'una crònica pura testimonial, el que anem a fer són alguns esments sobre coses que ens varen cridar l’atenció i agradar especialment. Però no ho prengueu com cap llista “top”, n’hi havia moltes coses igual o més interessants. Ara bé, nosaltres ens vàrem centrar especialment en els projectes que per algun motiu no havíem tingut oportunitat de conéixer en anys anteriors.

Dels vins que duia Alba Cardona (Som Vins), ens agradaren especialment els "Domaine les Vignes Herbel", de Val du Layon-Anjou Saumur-Val de Loire, elaborats per Nadêge Herbel.

Molt interessant "Greco di subur. Blanc de Blancs BN" de Clos Lentiscus, l'escumós de Malvasia de Sitges que presentaven al "Raconet de La Potingues", la botiga de vins local.

Enorme Paco Teuler, de "Wine Multiverse", amb el viatge per la Mediterrània. D'Occitània a Balears. Mestres del vi natural i sensibilitat, japonesa i també femenina: "Clairete", "Tigris", "Blanc de Dragon" i "Son LLebre"

La parada imprescindible de cada any! Sempre és un plaer compartir una estoneta amb Joan Tàrrega, per conèixer les novetats que van enxamplant la gamma i consolidant Vinyologia Canor. "Thor", "Mamífera", "Inesgotable", "Minva", "La Vinya dels Morts", "Lauranorphelia"...

Xavier Nogué ens presentà la col·lecció dels Macameu, de Clos de Peguera, a Barberà de la Conca: Brisat, Ancestral, Rosat, el negre jove i l'envellit

Amb Hilarión Pedauyé, de "Sopla Levante", poguerem coneixèr complet un projecte del a que sols teniem retalls: "Variedades Perdidas", "La Horca", "La Molineta", "Matanilla"...

I també "Tragedia" i "Tros del Cantal"

Gaudirem també dels ancestrals monovarietals de Clot de les Soleres: Chardonnay, Macabeu, Xarel·lo, Garnatxa, Cabernet Sauvignon i el tranquil 3 Àmfores.

N'hi hagué molt més -i ens sap geu no anomenar-ho tot- però tocarà deixar-ho ací, que ja ens havem allargat més del que voliem... L'any que vé més!

Borgonya: el vi fet territori

noreply@blogger.com (Vicent Torres) — Sun, 13 Apr 2025 21:44:00 +0000

Si al post anterior parlàvem de vins de finca, el d’avui just estarà referit a un territori on aqueix concepte està treballat, classificat i perfectament estudiat fins a límits impensables. I més, des de la nostra perspectiva, on el terrer d’una Denominació d’Origen són els límits provincials, més de caràcter politicoadministratiu que no pas geogràfic, climàtic, ni geològic. Parlem de la Borgonya! I per alguna cosa serà que té fama mundial...

Tot ve al fil de la participació fa uns dies en una jornada dedicada a conéixer els vins i particularitats d’allà. Organitzada per la “Escuela de catas de Alicante”, la sessió maratoniana i magistral va estar impartida per Juancho Aseno, conegut divulgador i docent del món del vi. La jornada començà amb una introducció històrica, que a poc a poc s’anà acostant a l’actualitat, per passar després a fer una extensa volta per alguns dels més coneguts climats. Tot acompanyat d’un tast memorable i llarg -matí i vesprada- on tinguérem 25 referències que tastar tranquilament, les 22 anunciades més 3 bonus track.

A la Borgonya, un Climat designa una parcel·la de vinya, delimitada progressivament i amb precisió per l'home, i que ha estat reconeguda pel seu nom des de fa segles, sovint des de l'edat mitjana. Cada clima té unes característiques geològiques, hidromètriques i d'exposició específiques. La producció de cada Climat es vinifica per separat, a partir d'una única varietat de raïm, i el vi així elaborat pren el nom del Climat del qual prové. La personalitat del Climat s'expressa en el vi, anyada rere anyada, gràcies a l'experiència de l'enòleg. En cap altre lloc del món l'home ha intentat vincular la producció de vi amb el seu lloc de producció d'una manera tan precisa i íntima. Val a dir que el conjunt dels climats de Borgonya són patrimoni de la UNESCO des de 2015.

És per açò anterior que, llevat de per les varietats amb l'hegemonia respectiva de Pinot Noir i Chardonnay, no és fàcil entendre Borgonya! A més a més de les dificultats dels noms pels no francòfons, toca aprendre molta geografia i també història. Penseu que amb 30.000 Ha. acollides -la meitat de superfície que la suma de les tres DO valencianes, o la Rioja sencera- podem trobar fins a 84 DO distintes (AOC allà) ben classificades i organitzades per categories jeràrquiques: 9 regionals, 41 municipals (amb 562 primer cru!) i 34 Grands Crus. Ací teniu l’enllaç al mapa, per facilitar-vos tafanejar al detall. Per tant, alerta quan compreu una botella sols perquè llegiu el mot Bourgogne, i penseu que esteu enduent-se un producte de prestigi a preu de saldo! Segurament serà un vi regional que poc tindrà a veure amb els que han donat fama i prestigi a la zona vitivinícola més cara del planeta.

Com ja hem apuntat, parlar de Borgonya és indissoluble a parlar una mica d’història. De la d’Europa, des de l’època baix-medieval fins a la consolidació dels estats nació com ara els coneixem. Allà va estar Cluny, la gran abadia benedictina, exemple de vida monàstica i origen de la vertadera revolució espiritual de l’època. Segons Juancho, ací podem trobar un doble-eix de frontissa al continent Nord-Sud, Occident-Orient.

La xarrada posà especial atenció en les diferents etapes i contribucions que han fet de Borgonya el que és ara. I aquesta frase que reproduïm podria ser un poc el resum d’això: els grans vins de Bourgogne van estar dissenyats pels monjos (S.X-XIV), elevats a la cort pels ducs (S.XIV-XV), lloats pels il·lustrats (S.XV-XVIII), estesos pels negociants (S.XVIII-XX) i encimbellats pels vignerons (S.XX-XXI). Un mil·lenni durant el qual s’ha aconseguit d’aquesta terra que els distints climats superen els seus propietaris, constituint així l'essència mateixa del model de viticultura borgonyona.

Acabem amb les fotos de detall dels vins tastats acompanyades d'algun comentari breu d’impressions, curiositats i/o preferències recomanades.

1. Bourgogne Chardonnay Eugenie Dupard Jean Chartron 2022 (B). Aromàtic i cítric. Intens en boca.

CÔTE MÂCONNAIS

2. Pouilly-Fuissé François Poisard 2017 Hospices de Beaune 2017 (B). La primera sorpresa! Aromes encisadors de principi a fi. Salí. Una bona mostra de la verticalitat que transmet la zona granítica.

CÔTE CHALONNAIS

3. ET. P. Villaine Bouzeron Aligote 2022 (B). No tot havia anava a ser Chardonnay! Cítric i terrós. Varietat més rústica i àcida. Una raresa dels propietaris de Romanée Conti.

4. Bouchard Père & Fils Montagny 1er, Cru 2003 (B). Interessant el tast d'aquest primer Bonus track, comprovant com encara conserva vigor i frescura. Una mica herbaci.

5. Rully Blanc 2022 Rois Mages (B). Terrer amb amplitud.

YONNE

6. Chablis Premier Cru Côte de Lechet 2021 Dempt Freres (B). Molta mineralitat amb final tànnic.

7. Chablis Grand Cru Les Clos 2021 Dempt Freres (B). Dens, amb sensació subtil de fusta.

CÔTE DE BEAUNE

8. St. Aubin Premier Cru Sur Gamay Blanc Bertrand Bachelet 2022 (B). Dens, amb acidesa marcada.

9. Domaine de Montille Les Aigrots 2020. 1er. Cru (B). Carnós i mineral, aquest segon banus Track.

10. Chassagne-Montrachet 2022 Jean Chartron (B). Dens, complementari, tot i que no massa aromàtic. Boca molt agradosa. I evolució anisada. Un altre que recomanar.

11. Chassagne-Montrachet Premier Cru Les Vergers 2022 J.M. Pillot (B). Aromes florals i fullosos. Fresc. També recomanable.

12. Puligny-Montrachet Premier Cru Les Folatieres 2022 X. Monnot (B). Molt interessant, també! Amb aromes destacades d'hidrocarburs i balsàmiques.

13. Mersault Premier Cru Le Genelotte 2020 C. Cherisey (T). Més que negre, un claret en zona de blancs. Singular, de culte a França! Per fer pensar... Encertada opció pel canvi de color.

14. Beaune Premier Cru Cuvée Brunet 2020 Hospices de Beaune (T). Barreja de 1er. crus. Ample, aromàtic, balsàmic... Recomanable!

15. Volnay 2022 Bouley (T). Sorprenent vi natural. Floral, delicat, amb equilibri i una certa dolcesa, que no arriba a empallegar. També el recomanem!

16. El tercer bonus track fou un altre Volnay, El 1er. Cru Clos des Chênes 2010, de Jean-Michel Ganoux & Fils. L'anyada ens feu poder apreciar l'evolució exemplar d'aquest vi elegant i amb caràcter. Una opció també recomanable! Si la podeu trobar...

17. Pommard Vignots 2021 Demougeot (T). Balsàmic i delicat, però saborós, amb textura i tensió.

CÔTE DE NUITS

18. Hautes Côtes de Nuits Louis Auguste 2022 David Duband (T). Poc aromàtic, herbal i terrós.

19. Nuits-Saint-Georges Aus Murgers 2014 Meo-Camuzet (T). Fruita roja àcida, encara ben present. Amb prounditat i calidesa. Una opció molt reconable! Especialment si continueu sense mirar preus...

20. Vosne-Romanée Ormes Chalandin 2020 Perrot-Minot (T). Una barbaritat de vi! Sens dubte seria el meu escollit entre tota la col·lecció d'ací. Cireres en licor, cuir, floral. Finesa i pes en boca....

21. Clos de Vougeot Grand Cru 2021 David Duband (T). Molt aromàtic, alcoholic i amb acidesa marcada. Rodò i de bon beure. Una referència mundial, que personalment no veig tan recomanable.

22. Chambolle-Musigny Premier Cru Les Groseilles 2021 Sigaut (T). Molt equilibrat i recomanable, també!

23. Morey-Saint Denis Premier Cru Clos Sorbe 2021 David Duband (T). Herbaci i rústic.

24. Gevrey-Chambertin Vieilles Vignes 2022 Faiveley (T). Aromes de ruita roja, calcari i amb estructura. Potser el menys borgonyò de tots. Però una opció molt recomanable, també per preu.

i 25. Chambertin Grand Cru 2021 David Duband (T). Quina millor manera d'acabar que amb el vi més aristrocràtic de tots! El preferit de Napoleón. Aromes complexes i ben integrades. Xampinyons, trufa... Uau! Llàstima que el seu preu prohibitiu ens aconselle no recomanar-lo.

Vins de "Pago" (finca, tros, clos...): Desmuntant la confusió

noreply@blogger.com (Vicent Torres) — Tue, 01 Apr 2025 16:27:00 +0000

N’hi ha prou amb una ullada a la prestatgeria de vins de qualsevol lloc per trobar-ne una bona proporció on el mot "Finca", "Clos" -o "Pago" com es diu en castellà- encapçala la marca. Però, què vol dir realment aquesta expressió? I, sobretot, quants d'aquests vins compleixen realment els requisits per ostentar-la? Al post d’avui, amb vocació més divulgativa que de costum, tractarem d’aclarir aquest concepte. Tot ve per una conversa que tinguérem a l’última sessió del grup de tast, on de tant en tant surten a relluir conceptes més confusos del que hom pogués pensar...

En l’àmbit col·loquial podríem simplificar dient que es tracta d’un tipus de vi fet sols amb raïm d’un mateix tros, amb característiques que el fan especial. I ací podríem haver acabat... Ara bé, açò no és tan senzill! Qui ens ho garanteix? I és més, suposant que això siga cert, com sabem que també ho són les condicions especials de la finca per produir tal vi? Hem de tenir en compte que, per norma general, a més especificitat en l’origen, major nivell reputacional. I així, basant-nos en aquests criteris de concreció i reconeixement, l’ordre ascendent qualitatiu del vi seria:

1. Vi de la Terra

2. Vi de qualitat de ...

3. Vi amb Denominació d’Origen (DOP)

4. Vi amb Denominació d’Origen Qualificada (DOPQ)

5. Vi de Pago (*)

Com veieu, i al marge de qualitats organolèptiques -no ho interpreteu de manera absoluta-, normativament el Vi de Finca és la categoria superior dins d’aquesta anomenada piràmide de qualitat.

Sabent que una DOP és un segell de qualitat que atorga la Unió Europea a productes amb característiques específiques associades al lloc on es produeixen; i que compta amb organismes interns que certifiquen tant aquest origen com l’acompliment d’unes característiques generals dels productes, definides de bestreta. Més enllà del nom emprat, els vins de Pago correspondrien als que tenen una DOP pròpia per a la seua reduïda porció de territori, generalment d’un mateix i únic elaborador, la qual ha aconseguit demostrar per si mateix unes característiques pròpies excepcionals, ben diferenciades d’altres. És a dir, a escala administrativa, tindríem la mateixa figura però de manera exclusiva per a una finca.

Tanmateix, resulta ben fàcil d’entendre, que sols pel fet que un únic elaborador aconseguisca demostrar i regular amb criteris tècnics i tota la càrrega de contingut burocràtic que això comporta, que els productes d’una determinada procedència són únics i mereixen aquesta menció específica, ja és ben meritori. Uns valors excepcionals, com veieu, dels que s’aprofiten altres fent servir el mot com a simple estratègia comercial i creant la confusió en matèria de consum que ací tractem d’exposar.

Sabem que podem trobar productes parcel·laris, o d’una sola finca, d’altíssima qualitat que prenen la toponímia d’on es fan i no es tracta de menystenir-los, però el que tractem d’explicar ací és més aïna la diferenciació estrictament legal, de manera que no tinguem cap dubte en distingir-lo al tindre'l davant. I poder valorar cadascun en la seua justa mesura.

Pel que fa al País Valencià, actualment sols n’hi ha 5 closos o finques amb DOP pròpia (a la imatge de dalt teniu els seus distintius), tots a la comarca de la Plana d’Utiel, que entre les seues elaboracions també compten amb referències acollides les DOP d'Utiel-Requena o València. És important saber també que un mateix vi mai podrà estar adscrit a més d'una.

Ara bé, per si fos poc amb el desgavell exposat, n’hi ha una associació -ara mateix amb 32 elaboradors- que distingeixen els seus vins amb un quadre de nom: “Grandes Pagos de España”. Però açò no és més que una agrupació on es barregen cellers que legalment són pago, amb altres que no. I el seu distintiu, sols una marca més! Entre ells, l’únic celler d'àmbit valencià és Enrique Mendoza Viticultor, qui té tots els seus vins acollits a la DOP Alicante. Supose que després del que acabeu de llegir; si us pregunten si els seus vins són vins de Finca -o Pago, en castellà-, ja sabreu què contestar! O, no?

El consell, si voleu distingir-los, és simple: llegir bé l’etiqueta. Un veritable Vi de Finca indicarà expressament la seua DOP pròpia, no podent compartir-la amb cap altra figura més (ni DOP, ni IGP).

(*) Per a qui s’haja quedat amb ganes d’aprofundir en el valor afegit d’un vi de finca, tot seguit adjuntem la definició exacta, extreta de la Disposició addicional segona, de la ”Ley 6/2015, de 12 de mayo, de Denominaciones de Origen e Indicaciones Geográficas Protegidas de ámbito territorial supraautonómico:

«Vino de pago», que sólo podrá figurar en un vino perteneciente a una de las categorías 1, 3, 4, 5, 6, 8, 9, 11, 15 y 16 del anexo VII, parte II, del Reglamento (UE) 1308/2013, de 17 de diciembre, cuando esté acogido a una DOP, y se cumplan además los siguientes requisitos:

a) La zona geográfica de la DOP deberá ser un pago, entendiendo por tal, el paraje o sitio rural con características edáficas y de microclima propias que lo diferencian y distinguen de otros de su entorno, conocido con un nombre vinculado de forma tradicional y notoria al cultivo de los viñedos de los que se obtienen vinos con rasgos y cualidades singulares y cuya extensión máxima será limitada reglamentariamente por la Administración competente, de acuerdo con las características propias de cada Comunidad Autónoma, sin que pueda ser igual ni superior a la de ninguno de los términos municipales en cuyo territorio o territorios, si fueren más de uno, se ubique.

Se entiende que existe vinculación notoria con el cultivo de los viñedos, cuando el nombre del pago venga siendo utilizado de forma habitual en el mercado para identificar los vinos obtenidos en aquél durante un período mínimo de cinco años.

b) Los vinos deberán ser elaborados y embotellados por las personas físicas o jurídicas que, por sí mismas o por sus socios, ostenten la titularidad de los viñedos ubicados en el pago o con carácter excepcional y en los supuestos que la Administración competente lo autorice reglamentariamente, en bodegas situadas en la proximidad del pago que, en todo caso, deberán estar situadas en alguno de los términos municipales por los cuales se extienda el vino de pago o en los colindantes.

c) Toda la uva que se destine a estos vinos deberá proceder de viñedos ubicados en el pago y el vino deberá elaborarse, almacenarse y, en su caso, criarse de forma separada de otros vinos.

d) En la elaboración de los vinos de pago se implantará un sistema de calidad integral, que se aplicará desde la producción de la uva hasta la puesta en el mercado de los vinos. Este sistema deberá cumplir, como mínimo, los requisitos establecidos para las Denominaciones de Origen Calificadas.”

Ausiàs: Creativitat i sabor, amb algun detall a polir

noreply@blogger.com (Vicent Torres) — Sat, 15 Mar 2025 14:17:00 +0000

Teníem ganes d’anar-hi, i les expectatives eren ben altes. En general, no ens ha defraudat. Sens dubte, no tardaran a aconseguir l’estrelleta, i no sóc qui per posar en dubte els mèrits aconseguits. Però... hi ha hagut algunes coses que no han estat a l’altura i ens agradaria comentar-les. Qui ens seguiu ja sabeu que tenim un mapa de restaurants recomanables, actualitzada quan trobem alguna proposta destacable. De totes elles deixem testimoni fotogràfic. I també del cas que ens ocupa, però com amb algun altre precedent, pensavem que calia dir alguna cosa més. Coses bones, clar que sí! I alguna no tant...

Coneixem el local des de l’època de Juanisela i el seu famós cuscús. D’allò ja sols queda la xemeneia. El canvi més notable va arribar amb El Blanc, i va seguir amb Brou. Ara, sota el nom d’Ausiàs, l’espai manté la mateixa blancor, però llueix més, amb alguns detalls que li aporten calidesa. La fabulosa i enorme roba de taula, cada vegada més absent a tot arreu, en seria un bon exemple. En definitiva, un ambient net però càlid, modern però confortable, on es practica una cuina d’autor (amb el nom ja resulta obvi), creativa, amb referències clares a l’entorn. O almenys així ho expliquen, per després demostrar-ho als plats. Però anem per parts!

Malauradament la presa de contacte va ser nefasta, per incòmoda. Una rebuda forçada, que intentava mostrar una professionalitat més assajada que natural, es va delatar ben aviat per certes mancances: l’obsessió reiterativa per esbrinar la nostra procedència, no entendre l’idioma local, no saber encetar correctament una botella d’escumós o confondre ‘Tawny’ amb una marca d’Oporto... són alguns exemples del que dic. Però no li donem més importància a aquesta anècdota! Qué tot va anar a millor, i això és el que compta.

Pel que fa a l’àpat, el restaurant només ofereix dues opcions: un menú curt i un de llarg. El problema és que t’has de decidir quan fas la reserva. Una vegada allà, ni et pregunten. A més, s’ofereix una opció de maridatge, però sense més detalls. De fet, que els demanara la carta de vins quasi va semblar una excentricitat. Aquesta és digital, ben nodrida, però amb informació pobra. Personalment, preferisc saber la tipologia d’un escumós (BN/B/g/R/GR) que el seu cupatge. No obstant això, les recomanacions generals al respecte sí que van ser correctes.

Superats aquests petits entrebancs, el menjar va ser excel·lent. Des del primer fins a l’últim plat, vam gaudir d’una desfilada de creacions plenes de sabor, ben executades amb criteri i trellat. Entre els entrants vam tenir —i parlem de memòria, perquè l’altra cosa que vam trobar a faltar va ser alguna mena de constància escrita—: carxofa amb escuma fumada; pepito d’olivada amb bufa (la primera referència local); una altra escuma, aquesta vegada de fetge de conill; i un brouet d’all i pebre, del qual vaig trobar a faltar una cullereta per poder escurar-lo. El pa era de blat de la Marina, però amb oli de Jaén, del qual no ens van donar cap detall més.

Els plats principals, individuals i ben servits —com toca, per a no haver de fer maniobres de partició—, van tenir com a protagonistes: el bacallà, la carxofa, la sípia i el colomí. Tots ells saborosos, molt cuidats estèticament i, en molts casos, amagant un element sorprenent a sota que accentuava encara més el gaudi gustatiu del conjunt. A mode de ruptura entre les dues últimes propostes, es va servir un sorbet de pebrera en salmorra, que ens va semblar una genialitat absoluta. Pel concepte, per la pròpia elaboració i també pel moment del servei.

Supose que la delicadesa en les execucions, amb elegància i bon gust, d’Ausiàs Signes vindrà en bona part determinada també per la seua formació rebostera. Aquesta circumstància es va fer evident amb les postres: una de cítrica i l’altra de xocolate, ben compensades i gens empallegoses. Cafè correcte, acompanyat d’un servei de petit fours protagonitzat per un tros de panoet (ells en diuen ‘mona’, però per a mi la mona ha de dur-hi ou) amb escuma —una tercera—, aquesta vegada de xocolate.

Tot i els petits detalls que es podrien millorar, l’experiència global va ser excel·lent i sens dubte recomanable. S’esforcen per agradar —potser massa, com hem dit al principi—, sabent que són els grans candidats a la propera estrella que es repartirà a la comarca. No és casualitat que molts detalls apunten a estar buscant-la. Espavileu-vos a anar a Ausiàs abans que això passe i els preus pugen...

La Crosta i el seu maridatge perfecte: descobrint l'harmonia líquida d'un plat tradicional

noreply@blogger.com (Vicent Torres) — Wed, 05 Mar 2025 14:26:00 +0000

La Crosta no només és una delícia gastronòmica, sinó també pot ser un gran repte pel maridatge. Avui explorem quina beguda l’acompanya millor, basant-nos en les vostres opinions i els nostres propis experiments. Un post dedicat especialment a qui haveu participat en la qüestió, en agraïment a les molèsties preses per contestar, o simplement per manifestar interès.

Una vegada de ja fa uns quants anys, quan em vàren preguntar pel maridatge ideal de la Crosta, no vaig dubtar: un cava rosat, vaig dir. Una resposta immediata, però realment poc contrastada. Ho pense moltes vegades, especialment quan passem pels dies de la seua celebració, i just aquesta setmana em va pegar per preguntar la mateixa qüestió per xarxes (Facebook i Instagram). Tenia curiositat per conèixer opinions diverses. I amb elles, he aprofitat per experimentar.

Però comencem explicant breument que és la Crosta. No oblidem que la xarxa és un espai global i potser n’hi haurà qui no ho haurà oït mai. Per simplificar-ho, direm que és un arròs a la cassola (de carn i sec) cuit al forn, on es cobreix d’ou batut la superficie d'arròs, creant una corfa alhora cruixent i esponjosa. Una recepta tradicional, de la qual ja podem trobar antecedents al “Llibre de Coch” del Mestre Robert (1520). Però just a Pego, al poble des d’on escrivim, té un dia dedicat en el qual és tradició unànime menjar-ne: el dimarts de carnestoltes, el dia previ a l’inici de la quaresma, la Crosta es converteix en el centre de l’àpat familiar i festiu.

L’altre punt que, no per obvi caldria deixar d’aclarir és l’objectiu de qualsevol maridatge. Més enllà d’una qüestió de gustos, és la cerca de l’harmonia perfecta. La d’una combinació on ambdós productes (sòlid i líquid) aconsegueixen mostrar els seus millors atributs de manera conjunta. O siga que ambdós guanyen més al assaborir-los combinats, que per separat!

I ja amb els antecedents plantejats, entrem en matèria. Pel que fa als resultats d’aquesta mini-enquesta, van revelar que el 42% va preferir vi negre, el 31% escumós, el 23% vi blanc i només un 4% va optar pel rosat. Dins dels negres, el monestrell va ser la varietat més esmentada, mentre que entre els blancs, la Chardonnay va ser l’única opció que algú va destacar. Una dada interessant és que el 12% de les respostes van escollir opcions de vi natural. Però ninguna va optar pel vi brisat, ni tampoc es va plantejar cap beguda alternativa diferent del vi.

A la vista d’aquesta disparitat, i a fi d’apartar prejudicis i poder donar una resposta raonada, la solució era fàcil: Per a saber-ho tastar-ho! Hem obert 3 ampolles amb rang de preu similar (al voltant dels 15€), una per cadascuna de les opcions majoritàries. I aquestes són les nostres conclusions:

VI BLANC. Hem servit un Cillar de Silos 2022, un blanc de la Ribera del Duero, mono varietal d’Albillo Mayor. Un vi d’altura, expressiu, aromàtic i llarg, amb bona dosi de complexitat, ben guanyada en la criança en bóta. Tot molt bé, fins que s’ha trobat amb la crosta per davant, la qual l’ha arrasat, passant-li per damunt, com si d’un tren es tractés.
VI NEGRE. Hem servit un Finca Xaconero d’Enrique Mendoza, mono varietal de Monestrell. Tanmateix alguns missatges s’havien referit a aquesta varietat de manera específica. Fresc, entre fruital i balsàmic, parlem d’un vi potent, però amb tanicitat llaminera, ben integrada. Per seguir l’exemple anterior en quan a la degustació conjunta, amb la crosta hi ha hagut just un xoc de trens, on cada sabor volia despuntar desbocadament sobre de l’altre. 2 galls al mateix galliner! Mal assumpte...
VI ESCUMÓS. Finalment hem tingut el Cava Brut Nature de Guarda Superior Gran Reserva, Clos Gelida 4 Heretats de Vins El Cep. Un cupatge de Xarel·lo, Macabeu, Pinot Noir i Chardonnay, amb envelliment de 48 mesos: una delícia delicada i fina, cremosa i de bombolla discreta però ben present. Amb aqueixa força justa ha acompanyat la Crosta amb certa discreció, ajudant a netejar el greix del paladar a cada glop. Mantenint obert l’apetit de més Crosta, i també de més Cava. Amb una conjunció de textures en arribar a l’ou (cruixent contra cruixent) que mereix menció a banda. Com si es tractés de dos vells amics amb caràcter que es retroben, i es fan millors junts. Definitivament, ens quedem amb questa opció, on 1+1 semblen ser més de 2!

Conclourem dient que cadascú podeu continuar prenent-vos la Crosta amb allò que més us agrade (o us permeta la salut i/o la butxaca, com va dir alguna resposta), però que des del nostre punt de vista -i ara sí de manera contrastada- podem dir que amb un escumós Brut Nature (o “Pas Dosé”, si ho preferiu) especialment si és de llarga criança, hi trobareu un gran aliat, per no dir el millor. Una beguda de diumenge que -i açò no és aportació meua- a més a més és digestiva, i us ajudarà també durant la sobretaula, després de l’àpat.

La meua "Experiencia Verema València 2025"

noreply@blogger.com (Vicent Torres) — Sun, 23 Feb 2025 23:45:00 +0000

Just tancàvem el post anterior parlant de l’experiència Verema València d’enguany, la del seu XXV aniversari. Com en les darreres 4 edicions, hem tornat a estar-hi i aci us duem un resum d’allò viscut, amb especial atenció als tasts en què vàrem poder participar i el pas per la mostra, amb els descobriments que ens han semblat més interessants . Anem per feina!

Sense intenció de repetir-nos, però per no deixar coses soltes, reprenem el text, ara amb el detall dels escumosos de la ‘cata plenaria inagural’ de diumenge. Al post anterior ja vàrem apuntar poc dalt o baix el que hi va haver, però ací teniu la relació completa i ressenyada amb les nostres impressions:

G1 Brut Nature, de Pérez Barquero. Original escumós de record generós
PAS DOSÉ, de Mosnel. Franciacorta DOCG. Elegància cremosa.
Brut Millesimato 2016, de Lo Sparviere. Franciacorta DOCG. Dolcesa amable.
Gran Barrica, de Castell de Sant Antoni BN 2014. DOP Cava. Equilibri calculat.
La Capella 2011, de Juve & Camps. Cava de Guarda Superior de Paratge Qualificat. Un Xarel·lo etern! I qué gran...
Vintage 2016, de Louis Roederer. Champagne AOC. Finesa i subtilitat.
Tantum Ergo Exclusive 2013, de Bodegas Hispano+Suizas. DO Cava. Cremositat i expressió.

Començavem dilluns amb el tast comentat de Bodegas Arzuaga Navarro "Arzuaga: Pasado, Presente y Futuro", qui la vesprada abans havia recollit el premi al “Millor projecte de sostenibilitat mediambiental”. La sessió estigué conduïda per Adolfo González i Javier Herrero, enòleg i cellerer respectivament, qui ens feren un recorregut per la història d’aquesta casa, que en poc més de 30 anys ha aconseguit esdevindré tot un referent de prestigi a la Ribera del Duero; ens parlaren de com viuen el moment actual; i també de com van configurant els seus projectes de futur, amb una renovació continuada com a base estratègica. I obviament, la millor manera d’exemplificar-ho era amb una bona mostra de vins, ben representativa de l'argumentari exposat: en tastarem que encara no han sortit al mercat, vins d'ara vigents i també d'històrics, trets de la sagristia. Tot seguit la llista amb les meus impressions personals:

Arzuaga Crianza 2022. Estructurat i llaminer.
Arzuaga Reserva 2020. Especiat, elegant i molt llarg.
Arzuaga Reserva 2021. Balsàmic i saborós.
Arzuaga Reserva Especial 2019. Suavitat madura.
Arzuaga Reserva Especial 2020. Frescor en nas, densitat en boca.
Gran Reserva 2019. Potència vellutada.
Gran Reserva 2004. Caràcter i amplitud.
Arzuaga Crianza 1996. Una curiositat, llastimosament ja fora de combat

Grata experiència! Però tocava continuar... El nostre pas pel Showroom enguany fou més fugaç, dedicant-lo a coses que ens resultaven menys conegudes, o que no teniem comentades en edicions anteriors. Ací va un xicotet recull amb allò que més ens cridà l’atenció aquesta vegada:

Tres referències de Bodegas Muro ben interessants: el monovarietal de Maturana tinta i dos parcel·laris, ‘Retorno a Los Palomares’ i ‘Apolinar’s Dream’

Bodega De Alberto havia recollit la vesprada anterior el premi al celler amb millor trajectòria històrica, i no ens vàrem voler perdre l’oportunitat de coneixer la gamma sencera, d’on volem destacar dos dels seus "històrics": el ‘Pàlido Verdejo’ una raresa amb criança biològica; i el ‘Dorado’, on mantenen el legat històric de Rueda, amb la famosa criança oxidativa en damajoanes.

‘Onelis’ i ‘El viejo Sileno’ són encara una raresa, dues referències de tirada escassa. Una avançada del projecte personal d’Isaac Muga! Una meravella, no cal dir-ne més...

D’entre els malaguenys, vaig gaudir d'una estoneta de xarrada amb Alonso Fernández Bolet, de Ronda, qui va canviar els jutjats pel celler que ara du els seus congnoms, i recorda la seua etapa anterior amb uns vins de noms difícils d’oblidar.

Ja havíem tastat alguna referència seua, però aprofitarem per conèixer la gamma completa de Dominio de Calogía. Densos i envolupants! Dels que romanen als records...

De Bodegas Alto Moncayo també tastàrem totes les referències, sorprenent-nos especialment el Gruñón, de la línia ‘Locos por el Vino’ i ‘Aguilon’, com no? Una bona manera d'entrar en matèria del que venia després.

El punt i final a la nostra jornada el posà el tast comentat del CRDO Campo de Borja: ‘Garnachas Históricas Project’. Jose Ignacio Gracia, Director i Secretari Tècnic del Consell Regulador, ens presentà un projecte que pretén salvar parcel·les de vinya vella de garnatxa, per conservar el seu legat i aconseguir així la millor expressió d'aquesta varietat. A més a més de mostrar-nos un parell de blancs, la mostra de vins tastats fou un recorregut per les 3 subzones de la DO: un tret ben definitori d'allà, com vàrem poder comprovar...

Peñazuela Garnacha Blanca 2023. Aromes encisadores.
Vinos del Viento Garnacha Blanca 2023. Fruita variada.
Gran Gregoriano 2021. Balsàmic i licorós.
Tr3sor 2019. Especiat i metàl·lic.
Tres Picos 2021. Exemple varietal! I de terrer...
Nabulé Terroir 2020. Un projecte interessant
Veratón 2021. Potència i longitud
Palmeri Navalta 2018. Complexe, en nas i boca! Potència i frescor...
Roman Cepas Viejas 2017. Llaminer i complementari.

A la jornada de dimarts a no vaig poder assistir! Qüestions de feina. Ja haureu vist el que he tardat a ressenyar el que acabeu de llegir...

Un “quatri” ple de bambolles

noreply@blogger.com (Vicent Torres) — Sun, 09 Feb 2025 23:28:00 +0000

Seguint l’actitud sempre constant d’aprofundir en el coneixement d’aquelles coses que m’interessen, just fa quatre mesos m’embarcava en l’aventura del Cava, inscrivint-me en l‘11a. convocatòria dels cursos que programa la DO, a través de la Cava Academy. Ho vaig agafar amb gana i poc després obtenia el “Certificat de Formador en Cava”. Com que li havia pres gust a la cosa, i la manera de continuar que proposen és la presentació d’un treball, en forma de tesi. També ho vaig fer, i la setmana passada rebia el reconeixement en forma de “Certificat d’Expert en Cava”. El treball, per a qui tinga curiositat, pren un dels tres temes proposats “la comunicació de la nova normativa de segmentació i zonificació al consumidor” i desenvolupa una proposta estratègica que du per títol “El cava, amb nom i cognoms”.

Veient com anaven les coses, i com que ho tenia fresquet, em vaig oferir als companys del grup de tast per organitzar la sessió de novembre dedicant-la al Cava i amablement em varen cedir en torn. Em coneixen bé i sabien que no perdria l’oportunitat de preparar alguna cosa ben especial. Per què negar-ho? Jo també tenia molt d’interés en que ho fos. Resultat: el tast número 116, dedicat als "Caves de Guarda Superior de Paratge Qualificat". En tastarem sis, d’entre els deu existents ara mateix al mercat: Mirgin Exeo 2016 i Mirgin Opus 2019, del Paratge Vallcirera, d’Alta Alella. Claror 2016, del paratge Can Prats, de Vins el Cep. I El Tros Nou 2010, La Fideuera 2014 i La Pleta 2014, de Codorniu. Qui va estar, sap que ho recordarà sempre.

Ja dins la roda del Cava, i ben engrescat com estava, des d’El Raconet de la Potingues em varen proposar muntar un taller divulgatiu sobre el tema, a portes de Nadal. Es celebrà a primeries de desembre sota el títol “De l’etiqueta a la copa”. Fou un tast amb harmonia gastronòmica, on l’objectiu consistia en aprendre conceptes que ajudaren a poder diferenciar escumosos, per tipus i/o orígens distints. Tinguérem Cava, però també Clàssic Penedés, Corpinnat i Ancestrals.

Per tancar el cercle del que he anomenat un quadrimestre dedicat als escumosos, aquest diumenge i dins del programa d’activitats de l’Experiència Verema València 2025, he participat al tast plenari inaugural “Espumosos del Mundo”. Celebren el 25é. aniversari, i coneixent com treballen no tenia dubte que ens prepararien alguna cosa sorprenent. Les expectatives no fallaren: hem tingut una raresa, dos Franciacorta, tres Caves (un d’ells de Paratge) i un Champagne. Tot acompanyat de l’interessant xerrada conduïda per Juan Such, on han participat Pepe Hidalgo, director tècnic de Juvé & Camps; Pablo Osorio, enòleg i soci fundador de Bodegas Hispano Suizas; Silvia Ortúñez, sumiller de Kabuki; i Maximiliano Bao, ambaixador de marca de Vicente Gandia.

#PanelVerenaAlicante. Sessió de tast 3/1/2025.

noreply@blogger.com (Vicent Torres) — Sat, 11 Jan 2025 18:54:00 +0000

Tot seguit us presentem les ressenyes dels vins de la darrera sessió de tast del Panell Verema d’Alacant en la que he participat, celebrada al restaurant La Casita de Claudia. Com sempre, podreu trobar aquests mateixos comentaris enriquits amb els d’altres usuaris ací.

VEGATRASAL CRIANZA 2020. DO Ribera del Duero

Segons l’etiqueta, és un vi elaborat per Bodegas Viyuela per a Minerva Lozano. Un Ribera del Duero d’encàrrec, per tant, amb una etiqueta que pretén ser atractiva. Moltes empreses ho fan, i algunes amb èxit notable.
100% Tempranillo de vinyes de més de 40 anys, de Boada de Roa. 16 mesos de criança en botes de roure francés. Color robí de capa mitja. Aromes de fruita negra madura. Balsàmic i especiat, però amb notes herbàcies. En boca és fresc i cremós, amb acidesa ben present i final amargós. Tanincitat lleugerament aspra. I finalment, torna la verdor ja referida.

VILLOTA MAZUELO 2022. DOQ Rioja

Quatre generacions i una vinya que treballen des de 1930, d'una finca amb gran diversitat varietal. Tot i les aliances passades, des de 2013 la família Pérez Villota està centrada en aquest projecte propi, anomenat legalment Viña del Lentisco, associat a Bodegas Familiares de Rioja.

Monovarietal de Mazuelo, criat 10 mesos en botes de roure francès. Vi parcel·lari d’una vinya plantada a 1985, del qual sols se’n fan unes 3.000 botelles. Color roig picota de capa alta. Lluent. Aromàtic, complementari i ben integrat. Podem destacar la fruita roja madura (nabius). Llaminer i mineral (grafit). Balsàmic (eucaliptus) i especiat (regalèssia). Acidesa ben present en boca. Molt probablement encara no estiga en el seu millor moment.

AURA SAUVIGNON BLANC 2023. DO Rueda

Des de la seua fundació, a 1972, Bodegas LAN ja apuntava alt, si tenim en compte el nom, que correspon a l’acròstic de les inicials de les províncies incloses a la DOQ Rioja. 53 anys després parlem d’un grup que disposa de 5 cellers en diferents DDOO. AURA representa la seua incursió de 2018 a Rueda, comprant el celler homònim. Entre altres accepcions, el mot fa referència al tel que envolta el raïm abans de ser veremat.

100% Sauvignon Blanc parcel·lari de la Finca Avutarda, de 15 hectàries. De verema nocturna. De color palla, daurat i lluent. Molt aromàtic, mostrant-se ja des del primer moment un protagonisme de les notes de fruita tropical, que ho envolta quasi tot (pinya, litxi,...). Trobem també una part fresca i vegetal, que ens fa recordar l’herba-sana. Amable en boca, fàcil de beure. Cremós.

VÍA ROMANA DO CAMIÑO GODELLO 2023. DO Ribeira Sacra

Situats a la subzona de Chantada, Adegas e Viñedos Vía Romana engeguen a 1998 amb la seua primera anyada de viticultura heroica, un tipus de conreu ben comú a la riba del Miño. Allà treballen 16 hectàrees de vinya pròpia, amb les quals elaboren un bon grapat de referències.

Vi blanc, monovarietal de Godello, treballat amb les seues mares durant aproximadament 1 mes. I que espera entre 8 i 9 mesos més, abans de sortir a la venda. De color clar, amb estels acerades. Poc expressiu en nas, notant-se aromes fruitals cítriques (aranja rosa) i també florals, junt a una part tímida, més umami. A l’entrada en boca encara es mostren restes de carbònic, que poc després se’n van. Estructurat, i amb amargor final.

LÍMITE NORTE RESERVA 2021. DOQ Rioja

Dins l’extensa família del ben conegut Ramón Bilbao, fan servir la marca “Límite Norte” per a dues referències (blanca i negra, respectivament) elaborades a la part més occidental de Rioja, entre les muntanyes Obarenes i els rius Oja i Tirón. En definitiva, la zona més tardana i atlàntica d'allà.

Barreja a parts iguals de Maturana Blanca i Tempranillo Blanca. Tot i l’expressió "reserva" de l’etiqueta, el vi sols passa 6 mesos en bótes franceses, i 12 en botella. Color groc palla lluent, amb rerefons verdós. Aromes fruitosos, florals (cera d’abella) i també especiats (vainilla). Entrada fàcil en boca, amb acidesa present però ben integrada. Ple, però curt.

TIERRAS DE CAIR 2020. DOMINIO DE CAIR. DO Ribera del Duero

De les 3 potes del conegut grup riojà Luís Cañas, aquesta de Ribera del Duero, és la més nova (2008) i també la de més prestigi, ara mateix. 120 Hectàrees de vinya vella situades per damunt dels 800 m d’altitud, on a més a més de la cura en el conreu, tenen la filosofia bolcada en la selecció.

Tempranillo, de vinyes de més de 75 anys, de la zona de la Aguilera. Envelliment de 18 mesos en botes noves de roure francès, i un mínim de 24 mesos en botella. Color granat intens. Aromes de fruita madura (cirera, grosella...), balsàmic, especiat (pebre) i mineral (tinta xinesa), també amb notes càrniques i empireumàtiques (cacau). Ample i saborós en boca, complementari, amb tanicitat potent, però ben polida. Llarg.

RAMÓN BILBAO GRAN RESERVA 2016. DOQ Rioja

Fundat a 1924, i per tant ja centenari, Ramón Bilbao és un celler de gran tirada, situat entre les 50 primeres posicions del ranking de popularitat “Drinks International”. Forma part, des de 1999, del grup murcià Zamora Company.

Amb l’ensamblatge clàssic de la Rioja, Tempranillo amb aportacions minses de Graciano i Mazuelo, aquesta referència sols es presenta en anys excel·lents, emprant vinya d’entre 60 i 65 anys. Criança de 30 mesos en botes de roure americà i 48 mesos en botella. Color granat, amb vora rogenca. Aromes encara fruitosos, balsàmics (matolls). Fresc i especiat. Sàpid, però lleuger, amb final de mitja durada.

MENTRE EL COMERÇ LOCAL AGONITZA: Reflexions des d'una peixateria

noreply@blogger.com (Vicent Torres) — Mon, 06 Jan 2025 20:21:00 +0000

Servisca aquest document per a deixar-ne testimoni: 4 de gener de 2025, tanca l’última peixateria de Pego. I per posar en context a qui ens llegisca des de lluny, direm que no parlem d’un poble menut perdut entre muntanyes. Pego, a la Marina Alta, és una població valenciana de volum mitjà (ara mateix 10.632 habitants, segons l’INE), situada a 20 i 24 km respectivament, de les llotjes de Gandia i Dénia. Escric açò amb gran tristesa, quasi la mateixa que m’ha envaït en endur-me la darrera venda que els quedava: 410 g de galeres. Sé que no eren de prop -ja m’ho ha dit el titular, ara jubilat, com a peixater honest que és-. Com la resta del sector primari, el món de la pesca també està rebolicat, però això és un altre assumpte.

El mal del cas és que no és un simple negoci més, no es tracta d’un fet aïllat. I la pena expressada, que m’ha fet escriure açò, ve per tornar a presenciar una fita més d’aqueix enderroc progressiu del que era un teixit comercial vigorós, el d’un poble realment viu. I del que a poc a poc no van quedant més que records d’infantesa. Una fita més enrere, la podem trobar en el tancament del ja oblidat mercat municipal. Quanta activitat desapareguda! Comercial, social... Enyorança de vida de poble sana, en definitiva! Ara, quan els mercats que van aconseguir sobreviure tornen a gaudir d’un nou moment d’auge -quasi sempre amb ajut de l’hostaleria-, el de Pego roman ben mort i soterrat. Capítols que ens porten a preguntar-nos sobre el futur real dels pobles en situació similar. Aquest, i altres, on tota classe de botigues van tancant de manera progressiva, sense relleu generacional, ni cap altra solució de continuïtat. Quina serà la següent desaparició, els forns? Alguns dels pegolins ja es publiciten als portals immobiliaris. Quina llàstima! Les generacions futures no saben el que van perdent-se...

L’objectiu d’aquest text no és assenyalar responsables; d’una manera o d’altra tots ho som. Ni tampoc trobar la solució màgica, que segurament ningú té. N’hi ha prou amb expressar una opinió personal que mostre una situació ben preocupant, i ens faça pensar al respecte. Arribats ací, segurament la primera pregunta que caldria fer-se seria: per què mentre les xifres de persones joves aturades continuen resultant esgarrifadores, els negocis locals -i també del sector primari en general- perden continuïtat? Igual ací l’administració està fallant, per no engegar polítiques afavoridores d’una rendibilitat més atractiva, per a determinades situacions. Sabem que es fan campanyes de suport al comerç local -I estan bé!-, però també que per elles mateixes no revertiran cap situació.

Resulta obvi que el model urbanístic generalitzat en les darreres dècades tampoc ha ajudat gens, fent que els centres urbans dels pobles s’hagen buidat. Els seus habitants -moltes vegades els de major capacitat adquisitiva- s’han anat desplaçant a les perifèries, on abans hi havia terres de conreu, seguint el model estatunidenc de “cotxe per a tot”. El cas pegolí encara és pitjor; els successius governs municipals de l'últim quart de segle han estat donant carta blanca per edificar en Sòl No Urbanitzable, la qual cosa encara ha potenciat més la diàspora pel terme. En definitiva, una sèrie de circumstàncies afavoridores de buidar els pobles, afavorint paral·lelament i encara més, la comoditat de comprar en grans superfícies, vertaderes guanyadores de la situació generada. Acaparadores fins i tot del temps de lleure de les persones.

Ja per acabar, junt amb les mancances esmentades d’una política local poc activa i gens previsora; i la deixadesa ciutadana, massa generalitzada envers aquestes qüestions de consum; podríem parlar també de l’absència absoluta, en molts casos, d’adaptabilitat comercial (serveis, horaris, devolucions...). Resulta obvi que el model de vida de les persones ha canviat. Ja són poques les que poden anar a comprar de matí, entre setmana. I igual caldria preguntar-se, quanta adaptació n’hi ha hagut dels comerços locals en aquest sentit, per exemple? Durant la pandèmia, molts d’aquests negocis varen saber engegar una xarxa de repartiment domiciliari eficaç i de confiança. Ingènuament, vaig voler pensar que aquell mal tràngol anava a tenir una reversió ben positiva. Però traspassat el període pandèmic, el temps ha demostrat que ningú vàrem voler aprendre res d’allò.

El sector agroalimentari, i el comerç local en general, no són només formes de vida: són part de la nostra identitat col·lectiva i un reflex del compromís amb el territori i les persones que hi viuen. Si volem que els pobles tinguen futur, cal replantejar-nos com consumim, com planifiquem i com convivim. El cas de la peixateria que esmentem avui no deixa de ser una anècdota. No es tracta només d’evitar tancaments, sinó de preservar la vida en comunitat i la connexió amb el nostre entorn. No oblideu també, que mentre pensem tot açò les furgonetes grises no paren de fer viatges! I d’això no he dit res...

2 presentacions en 1: Associació de Xarcuters Artesans de la Marina/"Porca Miseria" (Xesc Reina)

noreply@blogger.com (Vicent Torres) — Sat, 16 Nov 2024 14:07:00 +0000

La sala d’actes del polivalent Guillem Agulló de Gata, es va quedar menuda ahir per acollir l’expectació enorme despertada per una presentació doble: Per una banda, el llibre “Porca Miseria”, del reconegut mestre xarcuter, Xesc Reina; I per altra, la de la recentment creada associació “Xarcuters Artesans de la Marina”. Però anem per parts...

Obria l’acte Pep Romany, qui oficià de mestre de cerimònies.

Pep és cuiner i propietari del restaurant “El Pont Sec”, però també és un activista de la comarca, que no dubta a ajudar a espentar qualsevol activitat relacionada amb el sector agroalimentari que tracte de fer valdre el ric patrimoni gastronòmic del nostre entorn. A més a més d’introduir la figura de Xesc, ens oferí una dissertació ampla, on posà en relleu l’enorme buit que la gastronomia li ha fet des de sempre a la xarcuteria. Ho deixà palés amb un bon grapat d’exemples, fins i tot de pobles pròxims amb fama de bons elaboradors. Com acabà dient, probablement ho tenim tan interioritzat que ni ens n'adonem. I això també és un bon motiu per a preocupar-nos de la seua pervivència.

Xesc Reina destil·la una fina ironia crítica en el seu discurs, d’aqueixes que no deixen a ningú indiferent. Paraules sàvies i on toquen, de qui es coneix bé la lliçó i explica tant el que hom vol oir, com el que no. Ens parlà de com l’origen de la xarcuteria rau en l’aprofitament íntegre de l’animal i la seua conservació, un fet que ara mateix ja no té cap sentit i ha esdevingut pur plaer gastronòmic. Òbviament, parlava d’embotit -però seria aplicable a altres àmbits- i al voltant del concepte “tradició”, assenyalà que des del seu punt de vista aquesta pertany més bé al moment concret en què es creà. I en aquest sentit ens deixà una reflexió valenta -o agosarada, segons sensibilitats- que per a mi seria el seu gran titular: “El nostre gran tribut amb la tradició és actualitzar-la perquè no mori”. Com a gran innovador que és, ens parlà també de creativitat, però insistint en el fet que es deu posar al servei del profit. Sempre deu ser profitosa, i no anar més enllà del que es pot fer a cada lloc.

Tot seguit, prengué la paraula Sergi Sòria (Ca Rabosa, de la Vall de Laguar), qui estigué acompanyat de Toni (Ca Curro, Gata). La resta d’associats, també presents a la sala, ara mateix són: Maite (Dénia), Ca Paquitina (Ondara) i Peixet, Ca Polaca i Ca Silvestra (de Gata, tots tres).

Sergi, també de verb fàcil i apassionat, començà amb una repassada històrica envers l’embotit fins al moment actual. Un panorama on ara es cerca la recuperació d’aquesta continuïtat, alterada darrerament per problemes d’índole diversa. Però també de com actuant junts tenen millors opcions de revertir la situació, aconseguint objectius beneficiosos pel col·lectiu, i també per a la societat (destinatària final de productes d’una major qualitat).

Toni ens parlà de l’objectiu de crear una gran marca de garantia comarcal, que tinga cura d’aqueixa tradició actualitzada. I també feu una crida a la resta de professionals a associar-se, ja que es tracta d’una entitat oberta, no sols a la Marina Alta, sinó a la resta del territori Diànic. Sens dubte un reclam a l’abandó d’aqueixes absurdes batalletes de campanar, que ens fan perdre la perspectiva i veure al company de professió més com l’enemic a abatre, que com a algú amb qui recolzar-nos. Com apuntaren en la sala cap al final de l’acte: “Compartir coneixements no suma, multiplica”.

I com no, quin millor final d’esdeveniment que l’oportunitat de tastar les sobrassades de cada associat -I la de Can Company, clar, on elabora Xesc-? Açò fou, mentre es visionà el vídeo d’una elaboració conjunta per part dels quatre xarcuters locals. Un goig veure’ls tan agermanats...

Molts anys i èxits a l’associació nascuda! I la resta, ja ho sabeu: gaudiu de la xarcuteria artesana! Tot un luxe al nostre a abast, que cal contribuir a preservar.