Històries i Tradicions de Tivenys

La Veu de la Història. Milagros Sanz Estupiñà

noreply@blogger.com (Anonymous) — Sat, 16 Aug 2014 17:49:00 +0000

Amb aquest article comencem una nova col·lecció en aquest blog, que es tractarà d’entrevistes fetes a la gent més gran del poble, per a que ens parlin de la seva vida i així recollir anècdotes i vivències del nostre poble. És tracta d’un altra manera de recollir la història que ens ha portat fins on som ara.

Encetem la col·lecció amb una entrevista que Eladi Galbe, ha fet a Milagros (amb el nom tothom sap de qui estem parlant), es tracta d’una entrevista molt emotiva i en la marca inequívoca del personatge en qüestió (particularment per mi molt estimada, ja que de jove vaig aprendre moltes coses al seu costat).

Hem intentat conservar l’escènica del seu parlar quotidià, encarà que així entrem en faltes ortogràfiques, però creiem que s’ho val.

MILAGROS 30/07/2014

Milagros Sanz Estupiñà, actualment viu a Tivenys, té 88 anys i és filla de Tivenys. Treballadora incansable, pagesa, mestressa de casa, mare... la valentia personificada.

Nascuda el dia 3 de setembre del 1926,encara que ens diu que sempre li van dir que era el dia 6, per algun malentès de l' època.

Com recorda la infantesa? com era el poble?

Casi no recordo res, fins als 4 anys, cap a l'any 1930. Recordo que l'estiu el passàvem a Arenys de lledó. En aquells temps treballàvem en una teuleria de Cretes, la meua família hi va treballar abans de néixer jo i fins a la guerra. Baixàvem sempre a l'hivern, per sant Martí, per festes de Xerta, hi baixàvem en lo forn cuit, després hi tornàvem pel maig i ja passàvem tot l' estiu allà dalt.

Tivenys el recordo molt pobre, quatre o cinc cases eren les riques, la resta de la gent havien d'espavilar-se. Marxaven a fer obra a les bòbiles, a Barcelona, Sabadell... També anaven molt a Tortosa.

Tivenys era un poble de fang. En recordo una cançó:

” A Tivenys tots fumen pipa i a Xerta tots són mineros, Aldover tots cistellers i a Bitem tots carboneros”, això és una cançó de l'època.

Va poder anar a l'escola o a “costura” com també es deia popularment?

Vaig anar a l'escola tots els anys, això sí, mesos solts, abans no era com ara. L'any 1935 no hi havia collita al poble i vam anar a Cretes, al molí. La meua mare i el meu germà a l'oliva i jo, l’any 1935, vaig anar al col·legi de Cretes.

Tots els dies havia de fer el dinar per al meu pare. En 9 anys, feia el dinar cada dia: fesols en sal i oli...coses simples. En aquell temps jo era molt jugadora de boles, però també era llesta quan anava a estudi.

A quina edat comença a treballar Milagros i de què?

Als 6 anys ja portava arena a mun pare per a fer rajoles, cabassets d'arena allà a Arenys.

A l'obra en 6 anyets feia de tot. De tot menys l'ofici més antic del món.

A cavall de la burreta, a fer malesa, llaurar, collir, i més tard a fer matalassos...

Un dia, de tanta calor, em vaig asfixiar i tot i quan vaig poder, vaig descansar a la “sombra” d'una carrasqueta. Deurien ser les 12h del matí, no recordo l'any, però deuria tindre 14 anys. Després, quan vaig recuperar-me, em vaig trobar sense la burra.

En aquells temps carregava 50 kg de ranxo i de la carretera els pujava fins aquí a casa.

Hi havien 23 escales, les tenia contades.

Es pot dir que...vaig néixer per a treballar.

La col·lectivització, la guerra...Quants anys tenia i com ho va viure?

De la col·lectivització recordo coses: l’església, que era el mercat... No va funcionar massa, la gent que va manar, Minguet del Llop, los bessos, ordenaven a la gent que portés menjar a qui no en tenia (la gent tenia una targeta de racionament). La teoria era bonica, però... això ja venia de l’any 1931.

Quan va tenir lloc la guerra civil (1936-1939) jo tenia 9 anys, la recordo molt dura, molt.

Estàvem a Cretes, en zona republicana. Tot va ser molt desastrós, de les coses més dolentes que he viscut, si no la que més.

Un dia van vindre els republicans a la teuleria i ens van dir que si venia l'amo ho havíem de manifestar, i vam baixar cap al poble, no teníem res contra l'amo. A casa érem republicans, però tampoc molt polítics, ens agradava ajudar a les persones, no érem de missa tampoc.

A Tivenys anàvem fent. Va ser tot més tranquil, no tant fort com a la Terra Alta, això sí, les distincions van ser les mateixes per a perdedors i guanyadors. El meu pare, republicà, va anar a jornal de vila.

Quan va començar ,el juliol del 1936 erem a Lledó, però aquí no es va notar molt la guerra fins al 1938 que ja erem aquí a Tivenys.

Es pot dir que ha vist misèria?

Molta, molta! No vam passar mai gana, això si, el meu pare era molt espavilat, llavors, quan la guerra, estàvem a Vallpaumera.

Un dia, el meu pare va anar a Tarragona a peu, a buscar medicines per a Ramón de Calderó, que era casat en una neboda seua. Els dos havien agarrat tifus i vivien prop del pont de la Boinaca. Quan va arribar al Perelló, un esquadró d'aviació va aplanar el Perelló de dalt a baix, no va quedar ningú i en arribar a Tarragona, no portava prous diners. Les medicines valien més de 400 duros. Després es va trobar a un noi de permís militar, que estava al parc Samà. Aquell noi era de Cretes, li deien “lo Ros de Mallent” i era el més alt del poble. Lo Ros li va dir: -hola teuler, que fas? Jo estic al parc Samà, què fas per aquí?- i ell li explicà:-No duc prous diners...i tinc un familiar malalt...-. El Ros es treu un feix de diners (els donaven dieta als militars) i li va donar.

De tornada cap al poble es va trobar un camió de soldats, els va fer l'stop i el van portar fins al poble?. Finalment aquella parella es van salvar i el meu pare sempre va ser un pare per a ells.

El meu germà, amb 17 anys, va anar a files i va passar el riu. La primera passada, ell, Tarumba i Miquel de la Paquela, els tres van passar el riu la primera nit.

A l'abril del 1938 vam anar a Vallpaumera, durant 10 mesos. Quan van tornar a baixar els nacionals, a la caseta estàvem tres de Bitem, lo tió Pequeño, la tia Blava, Margarita, la dona de Marian i Margariteta, la meua mare, mun pare, tres més de Cretes, jo i mun germà, fins que va marxar a files, per Sant Jaume (25 de juliol).

En aquells dies passava un agutzil per les muntanyes, per les llomes i donava les ordres. Va ser dramàtic. Així va ser com van cridar a files al meu germà, la quinta del biberó.

A la caseta, entràvem l'aigua en bocois, anàvem a buscar oli al poble. L'oli es pot dir que va salvar el poble: aquell oli, a part del menjar, es feia servir per a canviar per arròs que pujàvem en los animals, i com podíem, cap al Perelló i seguint.

Mun pare era molt bona persona, sempre prenia a Rossita de la Chicarra a canviar... Feien cap a Falset i a Prades, baixaven vi, patates, llegums, a canvi d’arròs i així vam sobreviure.

Lo poble estava desert, saquejat i perillós... A la Vall, hi havia un control i a Xerta també et vigilaven, des de la distància.

La Maternitat com va anar? treballant?

Sempre treballant! Aquells anys no hi havien embarassos. Quan van vindre els homes de la guerra es va omplir el poble de crios. Però sempre treballant! Després arribava el part i la que ho passava, bé, i la que no, es moria.

Canviaria alguna cosa de les que ha fet?

No, no canviaria res. Hem treballat molt, molt de treball, estudi poquet, però no, no canvio res.

Li queden coses per a fer?

No, no m' ha quedat res per fer, tant laboralment com sentimentalment.

De quina persona pot dir que ha après més?

Del meu home. Era bo per a tot, i molt bona persona. D'ell he après molt, i del meu pare també. El meu pare anava a netejar pous: baixaven lligats i allà baix, en aixades i cabassos, pujaven brutícia del pou, en lo matxo. Cada pou 8 duros. Era molt treballador.

Què no li agrada del que viu ara, que abans era millor?

Estem millor en general. A la joventut sempre se l'ha criticat, però sempre s'ha fet de tot.

Com veu la joventut avui dia?

La trobo una mica desmadradeta, l'educació s'ha perdut una mica, abans hi havia més respecte.

Què li sembla com està actualment el panorama a Catalunya i al món?

Tots són una colla de “granujes”, ho veig feo. Des de la Primera República hem anat cometent errades

Sap què són les vacances?

No, mai no n'hem fet. Mai, ni jove ni vella. Quan anàvem a fer matalassos a Bitem, pujava en 15000 pessetes cada dia (i vaig pagar la casa al comptat). Estes eren les meves vacances. D'això sí que puc dir que n'estic molt orgullosa, molt!

La feina de casa la feia de nit, tota la setmana al jornal i el diumenge a fer baldanes. Les vacances no les conec.

La felicitat existeix?

Em fico al llit totes les nits i totes, totes, em desperto a mitant nit i estic a l'era de la Serra en ell (Magí) i sí, ho vam ser. De temps no en teníem ni per a fer l'amor. Cosia fins i tot assentada al llit, i ell em deia:-em fas passar les nits en vetlla-.

Ens passàvem tot el dia plegant sense dinar, la mula i jo soles, quan estàvem a Rocablanca. Hi havien uns bancals de blat, allí trèiem el fem. Hi anàvem en Juan José i Jesús (del surdo). Jesús s'enyorava molt. Jo arrabassava i ell (Juan José ) treia els cabassos. Jo llaurava a “ratos”, era un animal, una bèstia per a treballar. Vaig perdre el costum de menjar assentada.

Avui, en 88 anys, encara m'he aixecat a les 6.30.

La Industria Cimentera a Tivenys

noreply@blogger.com (Anonymous) — Wed, 13 Aug 2014 22:07:00 +0000

La fabricació de ciment artificial Portland requereix tres matèries primeres (calç, argila i guix) abundants als termes de Tivenys i Benifallet, concretament a Coll de Som. Lo qual marca la localització de les pedreres en aquesta part del terme i de les fabriques que s’ubiquen al peu del Som i prop de l’Assut per d’aquesta manera facilitar el transport de la matèria primera fins les fabriques i d’aquestes el producte acabat poder-lo distribuir amb llaüts cap als llocs de comercialització. Aquests llaüts també servien per portar el carbó des de Mequinensa fins les fabriques de ciment. El transport amb els llaüts es va canviar pel transport en camions a principis de la dècada dels seixanta.

Mapa en la ubicació de les fabriques i les pedreres d'extracció.

De fet de les tres fabriques existents, tant sols una esta dins el terme de Tivenys, les altres dos estan situades al terme de Benifallet, però per la seva situació geogràfica, molt lluny del poble, no van tenir cap impacte en aquesta població en quant ha ocupació tot el contrari del que va passar en Tivenys (molt properes) e inclús amb Xerta.

La primera fabrica que va existir fou la de Mayor, és la que esta situada més amunt, es va construir l’any 1891 sobre el que antigament havia estat un forn de calç, el seu fundador fou Jaime Mayor Mayor. La seva proximitat al riu provocava que les riuades li fessin diferents destrosses, lo qual obligava que se li fessin remodelacions de manera sovint, una de les més importants es va fer l’any 1914 i la van aprofitar per fer-ne la inauguració oficial en la que hi van assistir diferents personalitats de la comarca.

L’accés per terra a aquesta fabrica era molt complicat per no dir impossible, des de l’Assut sols existia un sender molt abrupte, que passava per un penya-segat on el camí es convertia en un pas per taulons, tota una aventura per als que els hi tocava acudir a treballar. Per aquest motiu eren pocs els tivenyencs que hi treballaven, la majoria de treballadors eren de Xerta el quals aprofitaven el pas de barca per anar a treballar. De fet aquest pas de barca era fonamental per poder transportar el producte final a l’altra riba i des d’allí distribuir-lo. Primer passaven els carros a dalt de la barca, els carregaven i tornaven a passar per començar la distribució, quan es van canviar els carros per camions, es passava el ciment damunt la barca i a l’altra riba carregaven els camions.

Fabrica de Mayor i els transport fluvial.

Abans de la construcció del pas de barca, per poder portar els treballadors i fer la distribució del ciment fins a Tortosa, la fabrica comptava amb quatre llaüts: La Campana, San Julian, La Hiena i Sant Jaume.

La fabrica es va anar transmeten de pares a fills fins la quarta generació. A principis del segle XX la fabrica va passa a mans de Julian Mayor, el propietari més emblemàtic, perquè durant el seu mandat fou quan la fabrica va prosperar més. L’any 1912 va guanyar diverses medalles i diplomes a les exposicions internacionals de Londres i París.

Un dels motius de l’èxit durant aquets anys, fou la construcció del canal de l’esquerra, ja que li va proveir el ciment que es va necessitar per aquesta obra.

Quan va arribar la guerra civil, la fabrica fou col·lectivitzada juntament amb la de Cementos Ebro i van funcionar com una de sola. Un cop va acabar la guerra la van recuperar els propietaris, tot i que no va reprendre la producció fins l’any 1946.

Als anys 50 fou llogada als propietaris de Cementos Ebro i va funcionar fins la dècada dels 60, en que va tancar definitivament.

En aquesta fabrica i treballava una mitjana d’entre trenta i quaranta treballadors.

Fabrica de Cementos Ebro

La fabrica de baix propietat de “Cementos Ebro” va començar la seva activitat als anys vint, i va anar funcionant amb les consegüents transformacions i ampliacions. No cal dir que aquesta fabrica pel fet ser fundada més tard era molt més moderna que l’altra.

Gracies a que es va anar modernitzant i a una molt millor comunicació per terra per poder distribuir el seu producte, aquesta fabrica es va mantenir en funcionament fins la dècada dels setanta. La defunció del seu propietari i la mala gestió dels successors va accelerar el tancament d’aquesta industria.

En aquesta fabrica hi treballaven unes cinquanta persones, pràcticament totes de Tivenys, ja que al contrari de la de Mayor, la comunicació per terra era mol accessible i la gent del poble es podia desplaçar amb moto, bicicleta e inclús a peu.

Cementos Ebro va arribar a cotitzar en borsa tal com veiem en aquest retall del diari ABC del 31 de desembre de 1964.

Retall de les cotitzacions en borsa del diari ABC

En la següent imatge podem veure un anunci del producte d’aquesta fabrica al diari El Mundo Deportivo del dia 6 de setembre de 1959.

Anuncia al diari Mundo Deportivo

La tercera fabrica, aquesta ja allunyada del riu, però al peu mateix de Som, per aprofitar la proximitat amb les pedreres fou la de José Borràs. Aquesta fabrica era més petita que les altres i va funciona poc temps.

Les pedreres d’on s’extreia el material per a fabricar el ciment, eren un enorme orifici a cel obert. Les més impactants per la seva profunditat i grandària son la de la Vall Llarga, i la de Mayor. La que esta dalt de tot de Som es relativament petita comparada amb les altres dos.

El material de les pedreres de Som i de la Vall Llarga es transportava primer amb carros i posteriorment amb camions fins les fabriques, però la que proveïa a la fabrica de Mayor ho feia d’una forma ben curiosa, de fet aquesta pedrera esta físicament situada a la part superior de la muntanya on esta ubicada la fabrica. Un túnel estret comunicava la fabrica amb el fons de la pedrera i el transport es feia per unes vagonetes, estirades per un ruc.

El treball en les fabriques de ciment no era gens agradable i força dur, per les condicions en que es treballava. La pols del ciment castigava molt els pulmons dels treballadors i moltes feines es feien a destall lo qual encarà enduria més la feina. La gent que podia viure de la pagesia evitava en la mesura de lo possible la duresa del ciment.

L'expulsió dels moriscos

noreply@blogger.com (Anonymous) — Wed, 13 Aug 2014 12:01:00 +0000

Introducció

Amb la conquesta de Tortosa el 1148 per Ramon Berenguer IV l’expansió territorial de Catalunya arribava al seu punt de plenitud. Els musulmans que vivien a l’Ebre van signar les capitulacions en la “Carta de conveniència i d’assegurança que feu el noble en Ramon, compte de Barcelona”. Aquest document reflecteix les normes que permetien la convivència de cristians i musulmans a les nostres terres al llarg d’un dilatat període de temps. Malgrat les assegurances promeses la població musulmana sofria més impostos que els cristians. Es pot resumir en que cristians i musulmans eren del tot iguals davant la llei; sols els diferenciaven els tributs.

Els musulmans conreaven les terres, construïen sènies (els orígens de l’Assut es troben en una sènia mora), elaboraven tota mena de productes derivats de fruita, de flors i llegums, L’artesania morisca girava entorn del fang i de fibres vegetals o animals.

Però realment eren musulmans? Doncs no, eren els descendents de la població ibera, romana, visigoda i jueva, que a conseqüència de la penetració musulmana, a partir de l’any 711, es van anar convertint paulatinament a l’islam. Per tant els moros eren tant catalans com els anomenats cristians vells.

Cinc segles desprès, els moriscos són considerats els descendents de la població autòctona que, en el moment de la conquesta cristiana, va aconseguir quedar-se al territori mitjançant capitulacions. Aquest col·lectiu va ser obligat a batejar-se al segle XVI, i van esdevenir cristians nous. A començament del segle XVII, a Catalunya constituïen un col·lectiu d'unes 5.000 persones, concentrades a l'àrea de l'Ebre i el Segre (en tota Espanya passava poc dels 300.000). A Tivenys representaven el 46,15% de la població, 6 focs[1] sobre 13 segons el fogatge de l’any 1496-1497.

Tot i que, els pobles moriscos mantenien molts senyals identitaris propis, costums, vestits, etc. Diferents cròniques de l’època semblen indicar que els que estaven sota el control del Bisbat de Tortosa es trobaven en un procés força avançat d'assimilació cultural, una mostra en són les paraules de Lluís de Còrdova i Aragó, procurador del seu germà el duc de Cardona que els qualifica de “bons christians” i de que tots els moriscos “vivian cathòlicament”. El bisbe de Tortosa Gaspar Punter i Barreda l’any 1587 redacta una memòria sobre les campanyes d’evangelització que porta a terme el seu bisbat i en fa dos grups els descendents dels convertits per sant Vicent Ferrer sense senyal de moros (Tivenys, Móra, Tivissa i Garcia) i els altres. Podríem afirmar doncs que en el moment de l’expulsió els moriscos de Tivenys eren musulmans catalans i parlaven català i ni tant sols entenien l’àrab que estava considerada una llengua culta, igual com podia ser-ho el llatí.

Havent vist la tragèdia social i econòmica que havia suposat l’expulsió dels jueus l’any 1492, les Corts de Tortosa per evitar el mateix amb els musulmans va aconseguir el 1495 un compromís de Ferran el Catòlic de no expulsar els moriscos de Catalunya, compromís que fou reeditat el 1503 per les Corts de Barcelona.

L’expulsió

L'expulsió dels moriscos va ser decretada per Felip III de Castella, el 9 d'abril de 1609. La mesura obeïa a motivacions de tipus religiós i social, però també estratègic i econòmic, el moriscos posseïen, legalment, terres i cases, si els feien fora... No cal dir res més. En particular, els seus principals instigadors van argumentar la suposada col·laboració dels moriscos amb els atacs de la pirateria turca.

Tot i que a Castellà i el País Valencià l’expulsió va començar de forma immediata, a Catalunya el ban d’expulsió no es va publica fins el 29 de maig de 1610. El decret de Felip III preveia certes excepcions en les quals els moriscos no serien expulsats, si se’ls considerava integrats. En particular, podien quedar-se els descendents de cristians vells per línia masculina (i també les seves dones i fills), encara que les seves mares o àvies fossin morisques o estiguessin casats amb fills de moriscos. Per tant no tindria que haver afectat als moriscos del nostre poble amb el 100% dels matrimonis mixtes entre moriscos i cristians vells, com reflexa Jordi Nadal en la seva obra “Bautismos, desposorios y entierros”.

La investigació de qui tenia que ser expulsat se li encarrega en un inici al bisbe de Tortosa, Pedro Manrique, qui conscient de la tragèdia que es podia viure als pobles de l’Ebre, va autoritza a quedar-se a Catalunya 1.578 moriscos dels quals 33 famílies eren de Tivenys, es basava en dades com els matrimonis mixtos, el consum de carn de porc o de vi i la recepció de sagraments. Ho feia publicant la “Información de la notoria christiandad de los christianos nuevos de las villas y lugares de Tivenys y su termino, Garcia, Mora, Ribaroja, Vinebre, Teviça, Benifallet y Flix del obispado de Tortosa en Catalunya”.

El 3 de maig de 1611, Felip III descontent amb la feina feta pel bisbe, li comunicava al virrei de Catalunya l’arribada de Cristóbal Sedeño, cavaller de l’ordre de Montesa per tal d’acabar amb els moriscos que hagueren pogut quedar. Aquest sols autoritza quedar-se a Tivenys a 3 famílies morisques.

Monument commemoratiu de l'expulsió morisca al port dels Alfacs.

L’historiador francès Lapeyre en la seva obra “Geógraphie de l’Espagne morisqué” censa en 141 les expulsions que es produeixen a Tivenys d’un total de 1.919 en totes les comarques de l’Ebre. Els expulsats foren conduïts en llaüts riu avall fins el port dels Alfacs on foren embarcats en direcció al nord d’Àfrica. Van suportar condicions penoses i tota mena de vexacions per part dels comissaris, els soldats i els mariners encarregats de l’operació.

Per un altra banda Núria Sales en l’obra “Els segles de la decadència” documenta que abans de l’expulsió Tivenys tenia 186 moriscos i que en foren expulsats 171, quedant-ne tant sols 15 al poble.

La tragèdia pel nostre poble (igual que per molts altres pobles de les comarques de l’Ebre) fou majúscula. Hem de tenir en compte que el fogatge fet abans de l’expulsió l’any 1610 situa 48 famílies[i] a Tivenys i que el 1718 encarà no s’havia recuperat de la tragèdia amb un cens de 164 persones.

Hi ha molts moriscos que intenten tornar a casa, però la vigilància i control que en fa Cristòbal Sedeño ho fan molt difícil i alguns d’ells han de marxar cap a altres llocs com el Baix Camp, on s’escapen del control del comissari reial, altres opten per la via de la rebeldia i entren a formar part de la colla del bandoler Llorenç Clua. Els bandolers provoquen danys a les cases i a garrofers i oliveres que els trenquen les rames, aquests atacs són dirigits cap a les noves propietats. Un dels que rep atacs a Tivenys és Joan Boixí que li destrossen diverses parts de la casa i el terrat. La llenya de garrofers i oliveres que trenquen, l’aprofiten els gestors dels bens dels moriscos per vendre-la com a llenya trencada pel vent.

Les conseqüències econòmiques

En el moment que es publica el ban d’expulsió, també s’ordena que el batlle i alcaid de la batllia de Tortosa Galceran Albanell i en absència seva el seu lloc tinent Tomàs Mercader de Llenyader es facin càrrec de tota la hisenda procedent dels moriscos que seran expulsats. L’ordre imposava prendre’n possessió, fer-ne inventari i tenir-ne

bona guarda, compte y rahó, sens poder vendrer, stablir, ni altrament alienar cosa alguna, en poca ni en molta quantitat, dels bens immobles, censos, censals, ni altres rendes e rèdits y drets fins que hi hage exprés ordre de sa magestat, sinó tan solament los béns mobles y semovents, fruits, grans y altres coses, los quals no.s poden conservar, y que tot lo diner que.n prosehirà se remetès y entregàs al receptor de la batlia general de dit Principat, (...) y que per so haguessen de prestar caució ab idonees fermanses.

Tal i com detalla molt bé Eva Serra i Puig en la seva obra Els moriscos de reialenc de les Terres de l’Ebre, aquesta ordre es compleix al preu de la lletra i Galceran Albanell, en porta un registre en el qual detalla els bens dels moriscos que es lloguen, a qui es lloguen, els préstecs que han fet i qui els ha de tornar i com es venen les collites. D’aquest registre es desprèn que els moriscos no eren pas pobres, més aviat lo contrari i hi havia molts cristians vells que els devien diners que els van continuar pagant al gestor Albanell.

Per tant els cristians vells no en treien cap profit directe de l’expulsió, en tot cas el profit se l’enduia el gestor i la Corona que s’emportava la suma de totes les rendes menys les despeses de gestió. Per exemple l’any 1612 hi ha uns ingressos de 2.033,9 lliures, de les quals s’han de descomptar 1.497,68 lliures per despeses de gestió (1.100 lliures se les enduia Galceran Albanell), per tant la Corona aquell any en va treure 534,41 lliures.

La resta de despeses eren per pagar els col·laboradors d’Albanell i fer feines de reparació i manteniment a sèquies, pous i les cases dels moriscos. Entre els col·laboradors de la gestió que en fa Albanell, destaquen dos noms i tots dos són de Tivenys, Andreu Tort, negociant i veguer de Tivenys i Bernat Faneca, pagès i familiar del Sant Ofici de Tivenys, la seva tasca principal fou la de vendre la collita de les terres confiscades als moriscos. En més d’una ocasió com veurem en l’apartat “Relació de moriscos de Tivenys i els seus béns”, trobem que el propi Andreu Tort és qui comprava aquestes collites.

Per tenir una idea del valor de la lliura en aquell moment ho podem fer amb aquest fragment del quadern de Galceran Albanell on detalla el cost de neteja d’una sèquia:

Joan Serís, palafanguer, per escurar diverses sèquies, que confrontaven les heretats dels cristians nous expel·lits, tot complint amb l’ordre habitual del mostassaf d’escurar-les, cobrava 2 lliures, 2 sous i 3 diners. Era el salari de neteja de 24 canes[ii] i mitja de sèquia.

El preu d’un matxo (animal que tenia molta importància per a l’economia rural de la zona) podia oscil·la de les 20,60 lliures fins a 49,50 lliures.

L’octubre de l’any 1612, Don Pedro Hortolà, assessor i advocat fiscal de la Capitania General del Principat, va iniciar una nova enquesta per tal de revisar quins havien tornat i si es comportaven com a veritables cristians, sortint així al pas de les denuncies que posaven en dubte la condició de cristians dels que es van quedar o que havien tornat. A diferència de l’enquesta del bisbe de Tortosa, aquesta no esta adreçada a eclesiàstics, es fa a laics, alguns dels quals havien comprat béns dels expulsats, us podeu imaginar que els interessava més a aquests cristians vells.

Mitjans de vida dels moriscos

Els moriscos de Tivenys es dedicaven a l'agricultura, a la producció ceramista (rajolers) i al transport fluvial.

L’agricultura era l’activitat principal i en concret la producció d’oli que representava el 48,03% dels seus ingressos, després venia la producció de fulla de morera amb un 23,03%, les garrofes representaven el 11,53%, la producció de cereals com l’ordi, el blat, la civada, el farratge o les guixes dels quals feien farina i palla representava un 9,49% dels seus ingressos, més lluny queda la producció de fruita (bàsicament figues i magranes) que es queda amb un 4,32%, la resta d’ingressos (3,60%) prové del cultiu de vinya, producció de mel o el lloguer d’animals com els matxos.

Pel que fa a la ceràmica, bàsicament tenien forns d’obra on produïen rajoles.

Relació dels moriscos de Tivenys i els seus béns.

Aquesta relació s’ha pogut dur a terme gracies al treball realitzat per Eva Serra i Puig, relacionem tant els que tenien casa i vivien a Tivenys, com tots aquells que en tenien algun bé. També s’estableix qui va llogar o es va fer càrrec dels bens confiscats.

· Abencomex, Esteve.

o Casa llogada per 0,80 lliures a Jaume Boixí, pagès de Tivenys

· Abencomex, Lluís. Exceptuat de l’expulsió pel bisbe Pedro Manrique.

· Boteller, Perot.

o Casa llogada per 4,40 lliures a Miquel Coello, pagès de Tivenys.

· Boixí, Joan. Ell i la seva família van poder tornar la tardor del 1612.

o Casa llogada a Francesc i Joan Tous, pagesos de Tivenys per 4,40 lliures.

o Corral Llogat per 1,20 lliures a Miquel Estopinac.

o Casa a la Vilanova de Tortosa llogada per 6 lliures a Joan Albert, teixidor de lli de Tortosa

· Daniel, Joan. Aquest era dels masos de Bitem, però com la dona i la sogra eren de Tivenys se li va permetre tornar per establir-se a Tivenys.

· Eixeró, Jeroni. Es detingut i acusat perquè va fugir de l’expulsió i es va unir a la colla de bandolers de Llorenç Clua.

o Casa llogada per 1 lliura a Andreu Tort, pagès i veguer de Tivenys.

· Ismael, Miquel. Els Ismael de Tivenys van ser expulsats i van tornar tots.

o Tenia un hort de moreres i la fulla la va comprar per 4 lliures, Toni Boteller, pagès de Tortosa.

· Gasseni, Joan.

o Casa llogada per 1 lliura a Vicens Marco, pagès de Tivenys.

o Casa llogada a Sebastià Gisbert, pagès de Tivenys per 1,20 lliures.

o Hortet llogat a Vicens Marco, pagès de Tivenys per 0,50 lliures.

· Gasseni, Mateu.

o Casa llogada a Montserrat Ferrer, pagesa de Tivenys per 2 lliures.

· Gasseni, Miquel.

o Casalot llogat per 0,80 lliures a Gabriel Mauri de Tivenys.

· Llop, Jaume.

o Casa llogada per 1 lliura a Miquel Estopinac, pagès de Tivenys.

· Moyet, Mateu.

o Casa Llogada per 2,40 lliures a Miquel Roig, pagès de Tivenys.

· Moyet, Miquel. Fill de la vídua Moyeta, no fou expulsat i dues germanes d’ell que si ho foren van tornar.

· Ramos, Hamos.

o Corralet llogat per 0,20 lliures a Pere Joan Vilanova.

· Saragossí, Lluís.

o Casa llogada per 1,20 lliures a Miquel Estopinac.

· Vineyma, Agustí de Lluís dit lo Pulido. Possiblement el morisc més ric de tots els que foren expulsats comptava amb varies cases, corrals i horts al terme de Tortosa a part de 3 matxos i varis deutes establerts dels quals cobrava rendes e interessos, a Tivenys hi tenia una casa que fou llogada a Miquel Sala, sastre de Tivenys per 1,80 lliures.

· Vineyma, Joan. Cristià nou restituït.

o Fulla de morera que li compra per 6 lliures Andreu Tort, pagès i veguer de Tivenys i que després li ha de restituir quan se li permet quedar-se.

· Relació de bens que es van incauta als masos d’Andust, zona conreada majoritàriament per moriscos.

o Finca d’oliveres, llogada per 53 lliures a Joan Beltran i Lluís Abencomex (aquest darrer s’havia lliurat de l’expulsió pel vist-i-plau del bisbe Pedro Manrique).

o Oli, comprat per 1,20 lliures per Joan Pinyol, dels masos d’Andust.

o Oli, comprat per 123 lliures per Bertran i Miquel Tous.

o Llenya d’oliveres i garrofers caiguts i/o arrencats se la queda Jeroni Torres, dels masos d’Andust per 0,50 lliures.

o Arna d’abelles, comprada per Miquel Roig, pagès de Tivenys per 0,60 lliures.

· Totes les garrofes que es van recollir de les heretats dels cristians nous entre la Creu de Borrugat i les costes de Som, foren comprades per Andreu Tort, pagès i veguer de Tivenys per un import de 70,40 lliures.

· Altres bens i collites que es van incauta a Tivenys, però no en figura el propietari sols el comprador o llogater.

o Dos carregues de llenya d’olivera comprada pel Reverend rector de la vila de Tivenys, per 0,30 lliures.

o Lloguer d’un bé que desconeixem per un any a 0,30 lliures a Miquel Calvet, pagès de Tivenys.

o Quatre carregues de llenya d’olivera que compra per 0,20 lliures Pere Figueres de Tivenys.

o Tomas Figueres, pagès de Tivenys, li compra a Andreu Tort, veguer de Tivenys, munts de llenya per 1 lliura.

o Llenya que el vent ha trencat i escampat, és comprada per Jeroni Torres, pagès d’Andust.

o Tota la fulla de morera del terme fou comprada per Andreu Tort per 130 lliures.

o Les figues i altres fruits que es produïen, foren comprats per 7 lliures per Miquel Estopinac. Segons el registre de Galceran Albanell la venda es fa per:

“Se son axi venudes per evitar alguns inconvenients d’encontres en dita vila i ser d’aqueix valor o poc mes”.

o 62 cànters d’oli, comprats per Blai Pujol, sabater de Tortosa per 77,50 lliures.

Bibliografia

Artur Cot Miró: Els cristians nous de Garcia el 1610.

Eva Serra i Puig: Els moriscos de reialenc de les Terres de l’Ebre.

Maria Teresa Ferrer i Mallol: Las comunidades mudéjares de la Corona de Aragón en el siglo XV

Dolors Bramon: L’expulsió dels moriscos.

[i] Les famílies o focs estaven formades per una mitja de 4,5 persones.

[ii] Una cana o canya d'amidar era una antiga unitat de longitud, utilitzada a la Corona d'Aragó. A Barcelona equivalia a 8 pams, 6 peus o 2 passos (equivalent a 1 pas romà), que són 1,555 metres; a Tortosa, 1,587 metres

Miquel Espinós Curto

noreply@blogger.com (Anonymous) — Sun, 27 Apr 2014 14:38:00 +0000

Miquel Espinós Curto va néixer a Tivenys un 12 de gener del 1947 va ser un dels ciclistes de pista més destacats de la història del ciclisme espanyol. Ha Tivenys sempre se’l recordarà com a Santiago lo corredor.

La seva afició per la bicicleta neix per l’obligació d’haver d’anar diàriament a Tortosa on treballava a la casa Vespa. El desplaçament de 12 Km. el feia amb aquest mitja de transport.

L’any 1972 desprès de guanyar el Campionat d’Espanya de persecució, el seleccionador espanyol Guillermo Timoner es fixa amb aquest jove ciclista tivenyenc de 25 anys i el convoca per participar en els Jocs Olímpics de Munich d’aquell mateix any. El potencial de Santiago era enorme però circumstancies com el tipus de pista del velòdrom Radstation de Munich que era de fusta, superfície sobre la qual ell mai havia entrenat (entrenava al velòdrom de Tortosa que era de ciment) i que fins el mateix dia de la competició no va poder entrenar amb la nova bicicleta que la Federació posava a la seva disposició van minva considerablement el seu rendiment en aquells Jocs.

Foto publicada pel diari AS. D'esquerra a dreta Miquel Espinós, Guillermo Timoner i Félix Suàrez l'altre participant en pista als Jocs Olímpics de Munich.

Aquestes circumstancies van fer que Santiago no es sentis còmode en la prova eliminatòria de Persecució Individual de 4000 metres, que es va disputar el 31 d’agost a les 3 de la tarda, quedant dissetè en un temps de 5:03,26 i una velocitat mitjana de 47,484 Km/hora.

Cinc dies més tard molt prop de la residencia dels esportistes espanyols es produïa el tràgic atemptat d’un comando palestí contra la delegació de Israel.

El 1973 guanya un altre cop el Campionat d’Espanya de persecució, però Timoner veient el gran potencial de Santiago li proposa participar en l’especialitat de ciclisme darrere moto, especialitat amb la que treu el seu màxim rendiment, guanyant la medalla de bronze al Campionat del món de Montreal de 1974. Aquest mateix any arrasa en el Campionat d’Espanya i s’endú l’or en persecució, Madison i darrere moto.

L’any 1975 aconsegueix la medalla de Plata al Campionat del món darrere moto al velòdrom de Rocourt a Lieja (Bèlgica). El mateix 1975 també es fa amb la medalla de Plata en persecució als Jocs del Mediterrani disputats a Alger i un cop més guanya els Campionats d’Espanya en persecució i darrere moto.

L’any 1976 abans de retirar-se i casar-se amb la seva dona Carme, guanya el Campionat d’Espanya darrere moto i rep la Medalla al Mèrit Esportiu.

En la dècada dels 80 destaca com a entrenador del Grup Esportiu Blasco.

El 16 de març del 2006 un infart sobtat va acabar amb la seva vida als 59 anys. Setmanes més tard s’organitzava un sentit homenatge al velòdrom de Tortosa i des de llavors el Club Ciclista de Jesús (últim club al que va pertànyer) organitza any darrere any el Memorial Miquel Espinós.

L’origen etimològic de Tivenys

noreply@blogger.com (Anonymous) — Sun, 29 Sep 2013 16:16:00 +0000

En el Nomenclàtor oficial de toponímia major de Catalunya, es diu que en documents del segle XII apareix el nom de Tivenx.

En el fogatge ordenat pel Rei Pere el Cerimoniós l’any 1359, apareix el Loch de Tivenig podem observar clarament que de la grafia arcaica en la terminació “venig” s’ha evolucionat cap a l’actual “venys”.

Aquest mateix topònim el trobem en diferents publicacions, com “Els drets de Catalunya” o la “Història de Tortosa” tant en un com l’altre es fa referencia a la Carta Pobla que va atorgar el Rei Ramon Berenguer IV a la ciutat de Tortosa i el Loch de Tivenig.

Per arribar ha aquest, grafisme dels segles XII i XIV, tenim dos teories una en que el nom be d’arrels àrabs i l’altra que busca la seva arrel en el format preromà.

Pel que fa a la teoria àrab, trobem una informació a l’obra publicada per Cossetània “Origen dels noms geogràfics de Catalunya” en el qual se’ns diu que Tivenig és un derivat de l’àrab tibba al-hànash “terreny o parcel·la de les serps”

En quant a la teoria preromana, Joan Corominas en la seva obra “Onomastico Cataloniae” analitza els noms de les localitats alacantines Ibi i Tibi. Explica Ibi a partir de un radical *ib- “aigua”, doncs Ibi te corrents d’aigua en contrast amb el terreny àrid de la resta de comarques alacantines. Al tractar Tibi, Corominas diu que te gran quantitat d’aigua, molta més que Ibi, d’aquí la seva consideració de l’element t- com a intensiu. Acaba basant la seva teoria en que Tibi comparteix arrel amb Tivenys, caracteritzat per l’abundància d’aigua. D’aquí per tant podríem deduir que la T- del nom del nostre poble la devem al cabdal abundós del riu Ebre i -ive- a l’aigua que baixa pel riu, de fet l’arrel preromana ib indica aigua d’aquí el nom Ebre (Iberia).

Foto José Alcoverro.

noreply@blogger.com (Anonymous) — Thu, 27 Dec 2012 16:06:00 +0000

Carles Griño ha trobat un article al diari ABC del 19 de desembre de 1908, en el qual es fa referencia de l’escultor de Tivenys, José Alcoverro, en aquest article apareix una foto d’aquest tivenyenc que va triomfar amb la seva obra. Aquesta foto l’afegim a l’article d’aquest bloc, que parla de la seva vida i obra.

La rebuda del Reis amb “petrolieres”.

noreply@blogger.com (Anonymous) — Thu, 27 Dec 2012 15:22:00 +0000

Article escrit entre Carlos Marqués i Sisco Piñol.

Recordo amb una certa tendresa aquelles dates nadalenques en que ens passàvem alguns dies buscant pots i llaunes per tot arreu, fins i tot als munts de brossa que estaven situats als voltants del poble (a L'Angel de Cabanes l'Ajuntament encara no li havia "comprat" el "carro de la basura"). Cada colla volia fer la "petroliera" més llarga i més forta del poble. Allò si que eren "petrolieres" i no les que fan ara amb quatre llaunes de refresc o cervesa. Fèiem unes andròmines que s'havien de conduir amb quatre xiquets com a mínim per a poder passar be pels cantons i que no s’enganxessin.

Tota una feinada per rebre els Reis d’Orient, perquè a l’estar Tivenys una mica amagat sota la falda de les muntanya de Cardó, cal que tots els xiquets i xiquetes surtin al carrer a fer soroll per a que no passin de llarg i deixin els seus regals.

Una bonica tradició del nostre poble que no hem de perdre i que es podria potenciar amb un concurs de “petrolieres” amb premis (a la més llarga, la més bonica, etc...)

Fotos Antigues (VII)

noreply@blogger.com (Anonymous) — Fri, 20 Jan 2012 10:58:00 +0000

En aquestes fotos del 5 de maig de 1912 veiem l’arribada de la comitiva del Rei Alfons XIII, per inaugurar el canal de l’esquerra de l’Ebre i participar en el banquet que es va oferir en l’edifici de l’antiga farinera de Gonzalez.

En la segona foto podem observar la façana de la farinera ornamentada per l’ocasió. Aquest edifici tal com s’explica en l’article “La visitadel Rei Alfons XIII a Tivenys” fou habilitat en dos menjadors (un per la comitiva reial i l’altre per al servei), també es va habilitar un dormitori amb quarto de bany i un despatx per a que el Rei pugues parlar amb el Palau Reial a Madrid.

Fotos Antigues (VI)

noreply@blogger.com (Anonymous) — Thu, 28 Oct 2010 11:47:00 +0000

Fa poques setmanes a Tivenys s’inaugurava el Centre d’Interpretació de la pesca en madrava, un espai que fa tot el goig i que ajuda a recuperar en imatges el que va representar aquesta practica en les poblacions pròximes a l’Assut.

Avui publico unes fotos que hem semblen espectaculars i que amplien el catàleg d’imatges que ja podem gaudir del centre d’interpretació. Aquestes fotos me les ha fet arribar Gaspar Clavell, aquest senyor va néixer l’any 1951 a la veïna població de Xerta, aleshores son pare era el Notari d’aquesta població, ell avui en dia viu a Bilbao, però com a mostra de no haver perdut el contacte amb l’Ebre i la seva població natal ens ha proporcionat aquestes imatges per a que les gaudim.

Les riuades de l’Ebre.

noreply@blogger.com (Anonymous) — Sat, 11 Sep 2010 07:12:00 +0000

Introducció.

Hi ha escrits que detallen i destaquen com a riuades importants les dels anys 1488, 1582, 1743, 1766, 1787, 1859, 1866, 1874, 1907, 1937, 1961, 1971, 1982 i 1996. De les que hi ha registres documentats les pitjors han estat les de 1787, 1907 i 1937 (curiosament tots els anys acabats en 7).

La del 9 de novembre de 1982 també hagués pogut ser històrica, si no hagués estat per l’efecte regulador dels pantans de Mequinensa i Ribarroja. Recordo que sobre les cinc del mati el guarda rural (Pepet Rei) ens donava l’avís a casa mons pares que l’aigua havia saltat el canal i estava a punt d’entrar a l’hortet del Pou Nou, ens vàrem aixecar i vàrem anar a salvar tot el que es pugues salvar. Aquell mateix dia tenia que anar a Tortosa a estudiar a l’Institut , cosa impossible, ja que l’aigua havia inundat la carretera a l’altura de la barca i estava tallada.

La del 25 de gener de 1997 (coincidint en un any acabat en 7) també hagués pogut ser catastròfica, però un cop més l’efecte regulador dels pantans ho va evitar, podem dir que amb la seva construcció, teòricament, les grans riuades han passat a la història.

Les riuades mai han estat sobtades, el riu sempre ha avisat abans, l’aigua ha anat pujant de nivell poc a poc fins arribar a l’altura màxima, això i la posició geogràfica de Tivenys, meitat al pla i meitat en pendent, facilitava que la gent del pla com ara el carrer de Tortosa que s’inundava en facilitat, tinguessin temps d’anar cap a les cases situades en un nivell més alt com les del Castell on veïns i familiars els podien acollir, aquesta particularitat de les riuades també servia per a que poguessin rescatar i posar en lloc segur el que tinguessin de valor com ara els aliments que guardaven o els animals que tenien en els corrals de les cases.

La riuada Grossa.

És el nom que rep la riuada del 9 d’octubre de 1787, la més extraordinària de la història, una seguida de pluges causades per un temporal de l’est i sud-est va provocar que l’aigua anés pujant de nivell per arribar a la màxima altura els dies 8 i 9 d’octubre.

Per les dades registrals que tenim hem de suposar que l’altura màxima de l’aigua a Tivenys va sobrepassar els 10 metres d’altura.

Els danys causats per aquesta riuada foren extraordinaris, amb la pèrdua de collites i importants perjudicis a les hortes, però el més lamentable foren les 183 morts que es produïren per tots els pobles de la riba de l’Ebre. Al nostre poble moriren 2 persones i 37 cases es desplomaren.

Tal magnitud de danys va provocar que és demanes ajuda a l’estat, aquesta va venir per part de la condonació de la contribució per quatre anys. Per tant l’estat no donava res però tampoc rebia res dels pobles riberencs. Cal dir que aquesta exempció de pagar el cadastre tenia certa trampa, ja que es va crear una Junta de Socors que tenia que determinar qui podia pagar-lo i qui no, els que ho podien fer, així ho havien de fer i els pagaments anaven directament a ajudar a restablir la situació dels mes afectats

Extracte de la resolució del rei Carles III en la que s’aprova l’exempció del Cadastre:

“Que la Ciudad de Tortosa, y los Pueblos de Amposta, Aldover, Cherta, Tivenys, Benifallet, Ginestar, Miravet, Benisanet, Mora de Ebro, Ascó, Flix, Rivaroya, queden exentos de la Contribución de Catastro por quatro años, con declaración de que aunque esta gracia es absoluta en común, no comprehende a los Vecinos, y hacendados que puedan pagar, para que con los que de estos se exija, se socorra, y fomente a los que por haver sido mas desgraciados necessiten de mayor auxilio, que el del indulto de la contribución para volver a sus respectives faenas”.

La riuada de 1907.

L’octubre de 1907 fou força mogut en quant a pujades i baixades del nivell de l’aigua, fins arribar el dia 21 en que el riu es va començar a desbordar per arribar a la seva cota màxima (9’2 metres) el 23 d’octubre, el cabal fou superior als 23.000 m3/sg. Entre el 21 i el 25 d’octubre el cabal es mantingué per sobre dels 20.000 m3/sg, dada esgarrifosa si tenim en compte que el cabal mitja de l’Ebre és de 500 m3/sg.

Tot i que al poble no consten danys de cases tombades, a l’horta es comptabilitzen fins a 23 cases desplomades. L’escola de nenes es va inundar i no es va poder restablir el seu funcionament fins el 12 de desembre.

En aquesta ocasió, al contrari del 1787, el govern no va eximir als damnificats de pagar la contribució ni cap altre impost, lo qual va acabar de destrossar els pagesos que tenien l’horta vora el riu i que ho havien perdut tot. Desprès de moltes reclamacions l’any 1910 es va descomptar una part de la contribució de les finques que havien quedat inundades en concepte d’indemnització.

La riuada de 1937.

El 29 d’octubre de 1937, quan Espanya estava en plena Guerra Civil, quasi un any i mig abans que el front arribes a l’Ebre, la natura es va desentendre de conflictes bèl•lics i va tornar a ensenyar les seves garres. La inundació va durar una setmana, tres dies de pujada, dos d’estancament i dos de baixada. L’aigua va arribar prop de 9 metres amb un cabal de 20.000 m3/sg.

Aquesta riuada igual que la del 1907 va arribar fins les escales de l’Altar Major de l’església, amb el perjudici afegit que com la Guerra Civil havia esclatat, Tivenys vivia l’època de les col•lectivitzacions i l’església s’utilitzava com a magatzem dels productes agrícoles i per culpa de la riuada es van podrir i en conseqüència es van perdre tots.

Com anècdota d’aquesta catàstrofe, li sentia contar a m’ha mare, que per aquell temps era una nena que vivia al carrer de Tortosa, que l’aigua va arribar a la meitat de les escales de casa seva i els van tenir que treure amb barca, per portar-los a la zona alta del poble, durant els dies que va durar la riuada van estar vivint al Castell.

Per altra banda mon pare contava, com abans de que entres l’aigua a l’hortet del Pou Nou, ell i mon iaio, van collir les patates per a que no es fessin malbé amb la inundació.

En aquesta ocasió no va arribar cap ajut econòmic, la guerra ho evitava, la gent es va tenir que espavilar i refer-se ràpidament, l’arribada del front sols va fer que agreujar la difícil situació deixada per la riuada.

Rajoles commemoratives.

En les parets de moltes cases riberenques, podem trobar encarà rajoles que marquen l’altura que va assolir l’aigua en les riuades de 1907 i 1937. Aquestes rajoles tenen un disseny força senzill en el qual presenten una fletxa que marca l’alçada i unes lletres negres o blaves que representen la data, sobre un fons blanc.

El Diario de Tortosa del 24 de desembre de 1907 en el numero 7.832 publicava el següent:

"Se han puesto á la venta, unos azulejos propios para señalar la altura á la que llegaron las aguas en la última avenida, en los que á más de la inscripción correspondiente, que ocupa la mitad del azulejo, hay dibujada la corriente del agua, en la que aparece la alosa ó saboga, característica de nuestro Ebro.
Tanto el gusto en el colorido, como en la composición del dibujo, lo hacen recomendable á todos cuantos deseen conservar señaladas la altura y fecha de tan memorable acontecimiento".

Bibliografia:

Història de Tortosa d’Enric Bayerri.
Exempció de la contribució als pobles afectats per la riuada de l’Ebre de l’any 1787 de Francesc Sabaté i Margalef i Joaquim Nulla i Agula.
Tesis Doctoral, Lo riu és vida de Montserrat Boquera Margalef.

Buscant els orígens.

noreply@blogger.com (Anonymous) — Thu, 19 Aug 2010 13:52:00 +0000

És una gran satisfacció per a mi que aquest bloc hagi servit per a que diferents descendents d’immigrants tivenyencs a França, hagin descobert el poble dels seus avantpassats i s’hagin interessat per conèixer les seves arrels.

La primera de posar-se en contacte amb mi fou la Pierrete Laborda al març de 2008, publicava llavors dos articles amb les dades que hem donava per veure si podia trobar familiars d’ella a Tivenys, malauradament no vaig trobar ningú, adjunto aquí els enllaços article 1, article 2.

Més recentment, al maig del 2010, Rémi Jullien hem feia arribar el següents correus electrònics:

“Bonjour, je m'appelle Rémi Jullien et j'habite à Fontès, dans l'Hérault, en France.
Mon arrière grand-père s'appelait Bénito Piñol, il était né le 11 juin 1897 à Tivenys, de José et Maria Piñol.
Il avait deux frères, Dominique et Jean Piñol, qui étaient nés en 1892 et 1896 à Tivenys.
Ils se sont installés à Paulhan, près de Fontès, vers 1925. Je pense que leur mère Maria s'y était installée aussi.
J'aimerais avoir plus de renseignements sur eux, sur leurs ancêtres, leur famille, et en découvrant votre site, j'ai pensé que vous pourriez peut-être m'aider.
Vous pouvez me contacter à cette adresse: remi_jullien@hotmail.fr.
Merci d'avance
Rémi Jullien”

“Hola, el meu nom és Remi Jullien i visc a Fontès, a l’Hérault, França.
El meu besavi es deia Benito Piñol, va néixer l’11 de juny de 1897 a Tivenys, fill de Josep i Maria Piñol.
Tenia dos germans, Dominique i Jean Piñol, que van néixer el 1892 i 1896 a Tivenys.
Es van mudar a Paulhan a prop de Fontès, al voltant de 1925. Crec que la seva mare Maria es va instal•lar allí.
Vull més informació sobre ells, els seus avantpassats, la seva família, i el descobriment del seu lloc, vaig pensar que podria ser capaç d'ajudar-me.
Pot posar-se en contacte amb mi en aquesta direcció: remi_jullien@hotmail.fr
Gràcies per endavant
Remi Jullien”

“Bonjour,
Je me permets de vous écrire ce nouveau e-mail car je crois avoir trouvé la maison natale de ma famille : Casa Capsec ?
J'espère que vous aurez un peu de temps à me consacrer.
Merci d'avance, Rémi Jullien.”

“Hola
Deixi'm que li escrigui aquest nou correu electrònic perquè crec que he trobat el lloc de naixement de la meva família a la Casa Capsec?
Espero que tinguis una mica de temps per a mi.
Gràcies per endavant, Remi Jullien.”

Desprès de fer diferents indagacions he arribat a la conclusió de que és família d’Hilari de Capsec i així li vaig comunicar, per si es vol posar en contacte amb ell.

Finalment aquest mateix mes d’agost he rebut un altre correu de Jane-Marie Bousquet

“ Bonjour, adissiatz
Je regrette de ne pouvoir vous écrire en catalan, je lis seulement un peu, mais j'apprendrai sûrement un jour.
Escrivi un pauc en occitan, occitan e catalan son lengas germanas :) Mercé plan per u vostre bloc que conta la historia de Tivenys.
Je suis à la recherche des racines de mon arrière-grand-mère qui est née à Tivenys.
Elle s'appelait Maria-Carmen Cañado et était née à Tivenys le 1er février 1873, fille de Benito Cañado et Agueda Pallisa.
Je sais qu'elle était en France en 1894, et, en fait, je cherche la date et les raisons de son départ de Tivenys (problèmes économiques ? guerre ? .. ou autre..).
Je vous remercie pour votre réponse
Salutations cordiales
Jane-Marie Bousquet”

“Hola,

Lamento no poder escriure en català, he llegit una mica, però segur que aprendré un dia.
Escric un poc en occità, l'occità i el català son llengües germanes. Gracies pel bloc que explica la història de Tivenys.
Estic buscant les arrels de la meva besàvia que va néixer a Tivenys.
El seu nom era Maria-Carmen Cañado i va néixer a Tivenys l’1 febrer de 1873, filla de Benito i Agueda Cañado Pellisa.
Jo sé que ella va estar a França el 1894, i de fet, busco la data i les raons per abandonar Tivenys (problemes econòmics? Guerra? .. O bé ..).
Gràcies per la seva resposta
Sincerament
Jane-Marie Bousquet”

Vull demanar ajut als lectors d’aquest bloc per tal de poder ajudar a Jane-Marie Bousquet i donar-li tota la informació que puguem recopilar dels seus avantpassats i de si encarà te família a Tivenys.

El tio Lilo.

noreply@blogger.com (Anonymous) — Thu, 19 Aug 2010 13:14:00 +0000

Gracies a la feina d’Elías Bel Mestre, avui descobrim un altre personatge del nostre poble, que com podem observar en l’escrit que acompanyar la fotografia va tenir un tracte de favor per part del General Primo de Rivera.

Tot seguit transcric el que l’historiador tortosí Enric Bayerri va escriure al marge de la foto d’aquest tivenyenc.

“Retrato de un “patró de llaüt”, natural de Tivenys, apodado Tío Lilo, pero más conocido entre los marineros de la Ribera del Ebro, por el apodo de “Lo valent”. Fue cuando soldado en África; asistente del después General Primo de Rivera y Dictador de España, Marqués de Estella, quien durante toda la vida trató al tío Lilo como a un camarada, haciendo a su favor cuanto le pedía. Murió hacia 1943 ó 1944, en Tivenys. Otros dicen que fue asistente no de Estella sino de Martínez Anido”.

Independentment de que el tracte de favor fou de Primo de Rivera o de Martínez Anido governador de Barcelona, esta clar que aquest home va tenir certa influencia en aquests personatges i que tenia moltes portes obertes en els cercles de poder de l’època. Possiblement pel seu valor en la seva campanya militar a l’Africa, d’aquí el seu sobrenom de “Lo valent”.

Serià bo si algú te més informació d’aquest senyor, ens la fes arribar per tal de poder-ho publicar i donar a conèixer la seva vida i aventures.

L’assentament protohistòric de l’Assut (Tivenys, Baix Ebre).

noreply@blogger.com (Anonymous) — Sat, 12 Dec 2009 11:52:00 +0000

El Dr. Jordi Diloli Fons, professor del Departament d’Història i Història de l’Art de la Universitat Rovira i Virgili, m’ha fet arribar el següent document en el qual ens explica tots els secrets del jaciment arqueològic de l’Assut.

És un honor per aquest bloc que un doctor en història li doni suport i aporti els seus coneixements.

El jaciment arqueològic de l’Assut es troba situat al municipi de Tivenys (Baix Ebre, Tarragona), just a l’extrem meridional de l’estret de Barrufemes, congost que configuren la serra de Cardó i les alineacions més septentrionals dels Ports de Tortosa- Besseit –serres d’Àguiles i Vallplana-, ocupant l’extrem superior i la vessant sud / sudoest d’un turó que domina l’ampla terrassa fluvial que s’estén en aquest punt del marge esquerre del riu Ebre.

L’àrea arqueològica, d’uns 3500 m2, es veu delimitada de forma natural per la pròpia orografia d’aquest tossal, que descendeix abruptament pel nord i per l’oest, restant separat del turó veí pel Ligallo de l’Assut, camí ramader que uneix les àrees de pastura de vora el riu amb les serres de l’interior –Cardó i Boix-, derivant des d’allí al mar. L’accés més fàcil a l’àrea ocupada el trobem a la vessant sud, on el turó davalla suaument cap a les planes al•luvials que conformen la riba esquerra del riu Ebre, o a l’est, punt més alt del turó on l’activitat antròpica delimita l’àrea habitada separant-la de l’exterior mitjançant un tancament, essent aquest el punt on se situen les principals estructures defensives del poblat ibèric.

La identificació de l’assentament protohistòric de l’Assut es va efectuar l’any 1988, en el transcurs d’unes prospeccions inscrites en el marc d’un projecte destinat a establir una síntesi sobre el poblament del Bronze Final i del Període Ibèric al curs inferior de l’Ebre, impulsat des de la Universitat de Barcelona i el Servei d’Arqueologia de la diputació de Castelló (Mascort, Sanmartí, Santacana, 1990), si bé ja era conegut al municipi de Tivenys, com un punt d’hàbitat antic.

L’any 2000, un equip d’investigació de la Universitat Rovira i Virgili, després d’efectuar una visita a la zona, va decidir intervenir a l’assentament com a part del treball de camp que s’incloïa al projecte de recerca que estava portant a terme sobre els models d’ocupació i l’evolució del poblament durant la Protohistòria al curs inferior de l’Ebre. Es van iniciar així les excavacions arqueològiques al jaciment de l’Assut, de caire anual, amb la intencionalitat de delimitar l’àrea ocupada, definir l’urbanisme del poblat, especialment el relacionat amb les estructures defensives i clarificar la seqüència ocupacional del mateix.

El jaciment de l’Assut exemplifica al curs inferior de l’Ebre el que és l’ocupació continuada d’un paratge determinat. Si bé les dades referents als primers moments del jaciment són encara força incertes, doncs es basen sobre tot en la presència de determinats ítems ceràmics datables durant el segle VII anE i d’un parell d’estructures arquitectòniques, a partir del segle VI anE l’activitat constructiva és ininterrompuda, amb diverses remodelacions urbanístiques del sistema defensiu o de l’àrea habitada, de les quals les més importants son la que es produirà a mitjans del segle V a.n.E., moment en que s’estructurarà l’urbanisme bàsic del poblat, que perdurarà fins al seu abandonament, i que coincidirà amb la fundació de la major part de nuclis del territori i de l’organització d’aquest segons unes noves directrius emmarcades en la cultura ibèrica i una nova reordenació urbana durant el segle III anE., possiblement coincident amb la implicació d’aquest territori en un conflicte internacional que sacsejarà el Mediterrani Occidental: la Segona Guerra Púnica.

En base a les dades proporcionades per les intervencions efectuades fins ara a l’indret, tant de tipus material com urbanístiques i/o arquitectòniques, s’ha establert una periodització en fases que abasta des del segle VII anE fins a finals del segle II anE. En un treball anterior, establíem aquesta partició en tres fases, Assut 1 (segle VI a 450 anE), Assut 2 (450-175/150 anE) i Assut 3 (175/150-100 anE) (Diloli, Bea, 2005), si bé amb les dades actuals el pas d’Assut 2 a Assut 3 caldria retardar-lo lleugerament, situant-lo entre el 200-175 anE. Així mateix, plantejàvem en aquest estudi la possibilitat que existís una ocupació anterior, datable dins de la Primera Edat del Ferro, sobre tot a partir de la presència d’alguns fragments d’àmfora fenícia, tots ells informes, però pertanyents a produccions del Cercle de l’Estret, possiblement de l’àrea de Màlaga, emmarcables dins de la forma T-10.1.2.1/VR-1. Amb les dades actualitzades, s’ha confirmat la presència d’aquests materials i la seva associació amb algunes estructures construïdes directament sobre els conglomerats quaternaris que formen la base geològica del tossal i sense cap relació amb els murs posteriors. De la mateixa forma, els avanços en el coneixement del conjunt ocupacional ens han permès perfilar encara millor aquella periodització de forma que a la classificació publicada l’any 2005 s’ha d’afegir una nova fase, Assut 0, que s’esdevindria entre mitjans segle VII anE i mitjans segle VI anE, marcant l’inici de l’ús d’aquest espai com a lloc d’hàbitat estable.

A partir d’inicis del segle VI a.n.E. sembla que hi haurà un abandonament de l’establiment anterior i un replanteig en base a un patró urbanístic nou, edificant-se una gran torre circular (T3) al punt més alt del tossal, aïllada, que es convertirà en el principi del sistema defensiu del segle V a.n.E. La construcció de la torre, datada a través de anàlisis radiocarbònics i la presència de determinats ítems ceràmics s’estableix, com hem dit, durant el primer quart del segle VI anE, i la seva existència com un element isolat no superarà mitjans del segle V a.n.E. (Diloli, Bea, 2005), definirà la fase Assut 1.

La següent fase, Assut 2, serà el període de màxim desenvolupament de les formes urbanístiques a l’assentament. La nova planificació s’estructurarà entorn del 450 anE segons dues grans variables, la geomorfologia del tossal i la construcció d’un sistema defensiu que, com és habitual als assentament ibèrics, primarà la defensa dels llocs de més fàcil accés. És així que el plantejament constructiu es basa en la construcció d’un gran complex defensiu al punt més elevat del tossal, a partir de la torre circular bastida durant la fase anterior, incorporant-s’hi tot el nou sistema arquitectònic basat en la superposició de murs concèntrics que formen una primera plataforma fortificada (P1) que engloba la torre T3, reforçant el seu perímetre. Sobre aquesta plataforma, respectant T3, s’aixequen la resta d’elements defensius, un segon bloc de murs concèntrics, recolzat a la plataforma P1, que deixen entre ells un espai de circulació que recorre longitudinalment el sistema defensiu, amb una porta al costat nord-occidental que permet l’accés des del poblat al sistema defensiu a partir d’unes escales, i possiblement una comunicació, no localitzada, amb la torre T3. es tractaria d’un pas de ronda o camí protegit que comunicaria tota la fortificació.

A partir d’aquestes construccions s’ordena l’espai habitacional, que ocupa, com hem senyalat anteriorment, el cim i la vessant sud/sud-est del tossal. Fins ara s’ha localitzat un carrer que defineix un barri de vivendes a l’extrem nord (BN), just a sobre del ligallo de l’Assut, les quals delimiten el poblat a través de la paret posterior, que es veu reforçada en alguns punts per funcionar com a mur defensiu o de tancament.

Aquesta fase, que es pot dividir en dues etapes a partir de certes remodelacions urbanístiques i la presència i/o absència de determinats materials ceràmics associats a elles, donarà pas a inicis del segle II anE a una nova etapa, Assut 3, en que hi haurà tot un seguit de modificacions arquitectòniques tant al sistema defensiu com a la zona d’hàbitat. En el cas de les defenses, hi haurà una destrucció sobtada i molt violenta de la torre T3, possiblement la casa del cabdill del poblat, on es produirà un incendi i un ensorrament de l’estructura, sense que es faci res per recuperar aquest espai. Actualment s’identifica aquesta destrucció en el marc de l’avanç de la conquesta romana del nordest peninsular, associant-la a la Segona Guerra Púnica o a les repressions catonianes, que haurien reprimit als ibers de l’Assut a través de la destrucció d’un espai simbòlic com seria la residència de cap del poblat, si no la seva pròpia i la dels seus familiars.

Possiblement associat a aquest esdeveniment es reomplirà el passadís interior de la muralla, impedint la circulació, restant únicament un àmbit obert a l’extrem nord del sistema defensiu, on hi havia la porta que permetia l’accés des del poblat al mateix, que ara es tapia des de fora amb un nou pany de murada. Al barri nord la modificació de l’espai urbanitzat suprimeix el carrer de l’època anterior, que es veu ocupat per vivendes, que superaran amb escreix el tamany de les cases de la fase 2.

A partir de finals del segle II anE sembla que l’assentament s’abandonarà pacíficament, com ho denota l’escassetat de material arqueològic recuperat. Si més no, el final de l’ocupació a l’indret és confusa, doncs no hi ha materials ceràmics que datin aquest abandó de manera precisa, si bé s’han localitzat en nivells superficials fragments d’àmfora itàlica entre els quals cal destacar una vora de Dressel 1B, datada al segle I a.n.E. Aquest procés d’abandonament ha de respondre, com hem dit, als nous plantejament organitzatius relacionats amb l’ocupació romana d’aquest territori, que obligarà de grau o per força a la població ibèrica a renunciar al seu mode de vida per adaptar-se a una nova planificació política, econòmica i social.

És així que el poblat de l’Assut s’ocuparà, en diferents fases, entre els segles VII i II anE, essent la torre T3, bastida durant el segle VI anE i destruïda per un violent incendi provocat a finals del segle III anE., l’únic element arquitectònic que participarà de pràcticament totes elles.

Un missioner de Tivenys al Yucatan.

noreply@blogger.com (Anonymous) — Tue, 08 Sep 2009 17:31:00 +0000

Fra Isidro Sanz, fou un frare franciscà del nostre poble, que l’any 1780 va partir cap a Yucatán juntament amb altres vuit frares, per tal de portar a terme la evangelització de la província mexicana. Era un moment delicat per aquesta missió, els mexicans començaven a revelar-se contra el domini espanyol i prompte començaria la guerra d’independència. També era notable la falta de sacerdots per dur a terme aquesta missió, una prova la trobem en el document d’embarcament dels missioners, en el qual s’especifica que el Rei va concedir trenta religiosos i tant sols n’embarquen vuit.

Fragment de l’expedient d’informació i llicencia de passatgers de l’Arxiu de Indies:

“Fr. Bernardo León y Valdés de la Orden de San Francisco Custodio y Procurador de la Provincia de San José de Yucatán ha representado tener colectados ocho Religiosos de los treinta que el Rey se sirvió conceder a la misma Provincia para que vayan a ella costeados de cuenta de su Real Hacienda a Consulta del Consejo de 1 de Mayo ultimo, suplicando se le diese licencia para embarcarse con ellos en el convoy que se apresta en este Puerto para Nueva España, en atención a la gravísima necesidad que tenia la propia Provincia de Religiosos europeos, y a este efecto ha presentado la Nomina de ellos, que es del tenor siguiente:……….. Fray Isidro Sanz natural de Tivenys, obispado de Tortosa, hijo de aquel Convento su edad 27 años, de habito 11, su empleo Predicador. Estos ocho Religiosos son por ahora los que hacen mucha falta en Yucatan…………”

En el mateix document explica que aquests frares poden ser substituïts per uns altres en cas que es tornin enrere o es posin malats, també explica que es farà càrrec de la vestimenta i el menjar les arques del Rei amb un màxim de sis rals per dia per cada frare.
Aquest document esta datat el 30 d’octubre de 1779, a sota de la data hi ha un annex que correspon a la data d’embarcament a Cadis que és el 3 d’abril de 1780.

Pinyol

noreply@blogger.com (Anonymous) — Mon, 27 Jul 2009 11:54:00 +0000

ORIGEN I SIGNIFICAT

El cognom Pinyol o Piñol és un dels més comuns a Tivenys, el fet que en diferents moments de la nostra història ens han obligat a parlar en castellà i ens han prohibit les grafies catalanes a nivell registral, ha fet que aquest cognom es bifurques en les dues formes en que el podem trobar avui en dia.

Igual que molts dels cognoms catalans d’avui en dia que tenen el seu origen en noms de vegetals i dels seus fruits el cognom Pinyol te el seu origen en el substantiu pinyol: “part interna llenyosa d’un fruit que té ós”.

LLINATGE I HISTÒRIA

El llinatge del cognom Pinyol és plenament català, trobem els seus orígens en el repartiment que el Compte Ramon Berenguer IV fa del Terme General de Tortosa entre les diferents ordres militars, el bisbat i cavallers que varen participar i distingir en el setge i assalt de la ciutat. És així que l’any 1148 trobem que cedeix Costumà a la família dels Pinyol, establerta a Benifallet. L’any 1155 el Compte també fa donació d’un hort situat a Benifallet a Berenguer Pinyol.

És a Benifallet, concretament a la capella de la Mare de Déu de Dalt; possiblement la primera parròquia del poble, on es troba una làpida sepulcral, on hi ha dos llegendes en llatí, escrites en lletra gòtica, col·locades entremig de tres escuts, que més avant comentarem.

La traducció de les llegendes diu:

“Any del Senyor 1300: Idus de maig: Morí Bernat Pinyol; l’ànima del qual reposi en pau.”

“Any del Senyor 1298: a 4 dels Idus d’abril: Morí Berenguer Pinyol; l’ànima del qual reposi en pau.”

Per la traducció d’aquestes llegendes veiem que en aquesta capella foren enterrats dos individus de la baronia dels Pinyol. Sembla normal que els Pinyol escollissin aquest lloc per tenir-hi la sepultura pròpia, ja que fou el primer lloc que varen repoblar, desprès de la sortida dels sarraïns.
Els Pinyols per tant obtenen un territori que els identifica com a senyors d’una terra, senyoriu que consoliden durant els regnats d’Alfons el Cast i de Pere el Catòlic i amplien durant el regnat de Jaume I el Conqueridor, concretament l’any 1228 aconsegueixen mitjançant compra els llocs veïns de Cardó i Sallent, configurant una baronia d’una certa entitat.

La prova de que els senyoriu fou important és que aquest apareix en els fogatges de 1335, 1373 ó 1377 i 1378, concretament en aquest últim hi apareixen 14 focs (en aquest fogatge Tivenys en tenia 5).

Els primers Pinyol varen trobar-se en un moment en que les diferents famílies i el bisbat es disputaven les terres per poder tenir un senyoriu gran i fort, per tant entre els anys 1148 i 1200 trobarem moltes transaccions de terres i disputes legals, sobre tot amb el bisbat. Així trobem donacions de la Seu de Tortosa a Berenguer Pinyol, l’any 1199 en que rep una algezira prop de Benifallet amb un cens de 14 càntirs d’oli i l’any 1200 una terra a Bítem amb el cens d’una lliura.

El mateix Berenguer Pinyol l’any 1180 fa gala del seu poder prestant diners a altres senyors, trobem que a Humbert Genovès li fa un préstec de 220 morabatins i un de 60 morabatins a Joan de Puig.

Però com deia també varen tenir disputes legals, una de les més complicades que es varen viure aquells anys te com a protagonista un cop més a Berenguer Pinyol. El Bisbe reclamava una terra a Benifallet, que Berenguer Pinyol defensava com a seva perquè li havia donat el seu oncle, el qual l’havia obtingut per permuta de Bonssavall de Moró. D’entre tots els testimonis presentats, va prevaldre el de Ramón de Castelló, que manifestà l’existència d’una nova permuta entre l’oncle de Berenguer Pinyol i Pere de Rajadell, per la qual aquest darrer va prendre possessió de la terra. Amb aquesta declaració la causa va fallar en favor de la Seu de Tortosa.

Dins les transaccions de finques de l’època els Pinyol també van vendre terreny, observem com l’any 1174 Pere Pinyol ven un camp situat al lloc d’Arenes a Ramón Blanxart per 15 sous.

Amb l’arribada de Jaume II a la corona, comencen els problemes dels Pinyol, primer amb els pobladors de Cardó i Sallent amb els quals mantenen una relació difícil, el 1290 trobem una sentència arbitral entre ambdues parts promoguda pel batlle dels Montcada. Aquestes males relacions s’estenen també amb la ciutat de Tortosa; el 1304 es segueix un plet entre Guillem Pinyol i Jaume II, senyor de Tortosa, on finalment es reconeixen els drets que tenien els Pinyol sobre herbes i pastures als dits llocs.

Els Pinyol mantenen la baronia de Cardó-Sallent fins l’any 1417 en que fou adquirida pel monestir de Benifassà, en un moviment estratègic de l’ordre monàstica per treure-li poder a la ciutat de Tortosa i que va comportar la compra de molts senyorius que estaven baix el domini de la ciutat. Costumà havia tornat a mans de la corona amb anterioritat.

Tot i no tenir les terres de Costumà, Cardó i Sallent, els Pinyol mantenen el seu poder a la zona, prova d’això és que el 1422 Tortosa es troba dividida entre els Pinyol i els Vilamarí-Despuig, les cròniques relaten una agressió de Bernat Pinyol a Ramón Despuig “Bernat Pinyol dóna un colp d’espasa en les anques, del qual colp lo dit ramon Deçpuig fora mort si no que volch Déus que la spasa li.s girà en la mà i li donà de pla”.

La importància de la família Pinyol també la trobem en els enllaços matrimonials amb nobles tortosins, així tenim que Pere Despuig, veguer el trienni 1459-1461, procurador en cap el 1468-1469, el 1474-1475 i el 1481-1482, es va casar el 1455 amb Francina Pinyol, d’aquest matrimoni va néixer Pere-Joan Despuig Pinyol, veguer de la ciutat el 1506-1508 i procurador en cap el 1509-1510. Pere-Joan fou el pare de Cristòfol Despuig un dels personatges més insignes de la Tortosa medieval, els gegants de la Festa del Renaixement d’aquesta ciutat honoren a Cristòfol Despuig.

Per un altra banda el noble de Morella Berenguer Moragues de Ciurana, senyor de Todolella i de Villores es va casar amb Joana Pinyol, filla d’Orimany Pinyol.

Cal mencionar també que senyores d'aquest llinatge van vestir els hàbits de l'Orde de Sant Joan, en el Gran Priorat de Catalunya

ESCUT D’ARMES

L’escut d’armes que es troba en la sepultura dels Pinyol (data del segle XV) a l’església del Calvari o Mare de Déu de Dalt de Benifallet mostra en un camp d’atzur, set pinyes de sinople posades tres, tres i una. Trobem altres versions d’escut per al cognom Pinyol tot i que per als Pinyol originaris de Costumà sembla que els correspon aquest.
Els altres escuts que trobem, els quals també provenen del Terme General de Tortosa, un porta en camp de plata, un rombe amb una torre d'or i bordejat de quatre flors de lis blaves; la bora escaquejada d'or i gules.

En un tercer escut, trobem en un camp verd una llampera d’or.

EL COGNOM AL MÓN

A França es troba el cognom Pignol en registres eclesiàstics des del segle XVI, també a partir d’aquest segle es Troba a Venècia. Al segle XVIII el comencem a troba a Sussex (Anglaterra) i a partir del XIX el trobem a Xile i Mèxic.

EL COGNOM AVUI

La distribució del cognom Pinyol o Piñol es troba per tot Catalunya d’una forma bastant generalitzada, però és innegable que les Terres de l’Ebre és el focus principal, ja que és el bressol del propi cognom. Un bon exemple és Tivenys.

Les millors dades estadístiques del cognom les podem trobar a la web de l’Institut d’Estadística de Catalunya (Idescat) http://www.idescat.es/onomastica/orpi.stm. Aquí es pot consultar el numero d’importància del cognom a Catalunya i per comarques, també ens informa del numero de persones que el tenen com a primer i com a segon cognom.

El cognom Piñol ocupa la posició 221 a Catalunya amb 3880 persones que el tenen com a primer cognom i 3881 que el tenen com a segon. A les Terres de l’Ebre el tenen com a primer cognom 737 persones destacant el Baix Ebre amb 452. Com a segon cognom n'hi ha 784 i també destaca el Baix Ebre amb 455.

Els percentatges més grans d’aquest cognom i on ocupa la posició més alta en el rànquing de cognoms és la Ribera d’Ebre.

Cal destacar també les comarques del Priorat i de les Garrigues on la freqüència és molt alta.

Taula actualitzada amb les dades del cognom Piñol.

En quant al cognom Pinyol (molt deteriorat pel canvi de grafies provocat pel castellà) trobem que ocupa la posició 4439 a Catalunya amb 202 persones que el tenen com a primer cognom i 139 que el tenen com a segon. A les Terres de l’Ebre el tenen com a primer cognom 16 persones. Com a segon cognom n'hi ha 17. Tot i el poc numero de cognoms amb aquesta grafia, per fer un anàlisi seriós també trobem la Ribera d’Ebre com a líder a Catalunya.

Taula actualitzada amb les dades del cognom Pinyol.

BIBLIOGRAFIA

· Ocupació i Reorganització del Territori a les Comarques del Baix Ebre i Montsià arran de la Conquesta Cristiana. Eduard Arnau i López.

· AD DETRIMENTUM YSPANIE. La Conquesta de Turtusa i la Formació de la Societat Feudal. Antoni Virgili.

· Estudis sobre cultura literària a Tortosa a l’Edat Moderna. Enric Querol Coll.

· Els Cognoms Catalans. Origen i Definició. Lluís Almerich

L’assut (III). Construcció del canal de l'esquerra.

noreply@blogger.com (Anonymous) — Tue, 19 May 2009 20:11:00 +0000

La llei de 15 d’abril de 1906 autoritzava al Ministeri de Foment l'adjudicació mitjançant subhasta pública la concessió d’obres de reg al riu Ebre. Al plec de condicions, facultatives, econòmiques i generals, sota les quals es treien a subhasta les obres esmentades, s'establia a l'article 1º: “...las obras de la margen derecha están construidas, y el concesionario, solo podrá explotarlas en el plazo que falta hasta completar 99 años a partir del 5 de julio de 1867. las obras de la margen izquierda se conceden por un plazo de 99 años, a partir de la fecha de adjudicación definitiva. Pero si el concesionario fuese una asociación de propietarios o comunidad de regantes legalmente constituidos, las obras del canal de la izquierda se conceden a perpetuidad...”.

La perpetuïtat, a més de les millores econòmiques en les subvencions per part de l’Estat va ser sens dubte un esperó suficient per tal que els nostres avantpassats es constituïssin en Comunitat de Regants i en Sindicat Agrícola, per així poder acudir a la subhasta de les obres de reg. Les ordenances i reglaments de la nova Comunitat foren aprovades per Reial Ordre el 9 d’octubre de 1907.

L'objectiu inicial era regar les 12.691 hectàrees compreses al plànol general aprovat de les terres que podien rebre el reg, la Comunitat va obtenir una concessió de 19m3/s.

Per tal de finançar el projecte, es va negociar un conveni, que es va materialitzar en data 5 de febrer de 1907 amb la “Real Compañia de Canalizaciones y Riegos”. Aquesta Companyia havia nascut l’any 1881 davant la precària situació econòmica que travessava la “Real Compañia de Canalización del Ebro”, companyia constituïda amb capital francès, espanyol, belga i anglès, amb l’objectiu d’impulsar la construcció del canal de navegació entre Amposta i Sant Carles de la Ràpita.

En aquest conveni s’especificava que la “Real Compañia” aportaria els fons necessaris per construir les obres del canal del marge esquerre, que foren 17 milions de pessetes. Com a garantia, la Comunitat va lliurar 340.000 bons hipotecaris amb un valor de 50 pessetes cadascun. La “Real Compañia” obtenia a canvi, el benefici de poder explotar el canal mentre el deute esmentat no fos cancel·lat, cosa que va succeir l’any 1967, quan la Comunitat va acabar de liquidar el deute i el canal de l’esquerre va a passar a ser de plena propietat

El canal de l’esquerra fou inaugurat el 5 de maig de l’any 1912 pel rei Alfons XIII, en l’actualitat el canal te una longitud de 50km porta un cabal de 22m3/s i rega 55.000 jornals d’horta i arrossars.

A la dècada dels 80, el canal va ser revestit evitant així, els problemes de rebentades i filtracions que tenia.

L’assut (II). Les primeres sèquies de reg.

noreply@blogger.com (Anonymous) — Mon, 04 May 2009 10:00:00 +0000

Tot i que, com dèiem en el capítol anterior, l’assut estava acabada l’any 1444 i que es podia regar un tram fins a Tivenys, l’objectiu principal de l’obra encarà no s’havia complit, per això l’any 1445 es prenen mesures per finançar les sèquies de reg. El gran problema en que es trobaven els promotors de l’obra eren les riuades que s’emportaven l’obra per davant de forma bastant sovint, lo qual no feia més que entorpí i encarí el projecte, aquesta frustració constant marca aquest segon capítol.

L’any 1446 el Consell de la Ciutat de Tortosa encarrega al mestre Bartomeu de l’Almolda dirigir unes obres de modificació dels jaços de l’assut. Més tard l’any 1449 els mestres Antoni Alcanyiç i Joan de Xulbi, tornen a anivellar les sèquies per poder tirar endavant l’obra.

El 24 de maig de 1452 s'iniciaren a l'assut els treballs d'una primera sèquia a la banda de Tivenys, dirigits pel mestre Joan March. De fet aquest mestre s’havia compromès un any abans amb el Consell de la Ciutat de Tortosa a fer la sèquia en tres anys, amb el lliurament d’una fase de l’obra cada any, el primer any tenia que arribar a La Rojal, el segon fins a Bítem i el tercer fins a Tortosa.

L’any 1454, el pacte amb Joan March no s’havia complit i es fa càrrec de les obres el cardenal Ot de Montcada el qual manifesta en un escrit: “a tot son càrrech e despeses fer la dita cèquia de Tiveing, del principi de aquella tro a la vall de na Jardina, per haver speriència de la ayuga, e ell se hauria aquells mestres que ben vist li seria. E los hereters dejús nomenats prometeren pagar al dit senyor bisbe redelme de llurs heretats que cauran en lo dit regadiu”. Podem veure que les pretensions baixen i aquí en ves de parlar de La Rojal es parla de la Vall Jardina. Aquests treballs es van paralitzar, a la seva mort el 1473.

Les obres es van reprendre el 1477 quan el seu successor Alfons d'Aragó, va aconseguir 9.000 sous per a tres anys, i va encarregar el projecte al mestre Ochoa de Bermeo.

L'any 1540, quan el rei Carles I i V d'Alemanya va estar a la zona va encarregà a Domènech Cohí continuar l'obra, i s'hi va treballar fins l'any 1545. L’any 1553 hi va haver un nou encàrrec que durà fins al 1557 en que va morir el mestre d’obres.

El 1624 es va treballar en un projecte per construir dues sèquies, una a l’esquerra i l’altra a la dreta, sortint de Tivenys i Xerta respectivament, fins a Amposta. Les obres duren fina al 1632.

El 1748 va haver-hi diversos projectes de construir canals, dels que hem de destacar que és el que es pot considerar com a primer estudi detallat i d’envergadura sobre els regs al delta,(reflexat als plànols del religiós carmelita fra Damián de los Apostoles) de l’assut surten dos canals un per la dreta i l’altre per l’esquerra (no es parla per res de navegació).

A finals del segle XVIII el port dels Alfacs va ser habilitat pel comerç amb Amèrica. Això engegà el projecte de construcció d’un canal de navegació entre Amposta i La Ràpita per facilitar la sortida al mar dels productes de la conca de l’Ebre, el qual provoca que el 1768 recomencen molt més seriosament la gestió i els estudis de la construcció dels canals, que a més a més de servir per regar també havien de ser navegables. El canal de la dreta partint de Xerta havia d’arribar al port dels alfacs, salvant així, les barreres al•luvials de la desembocadura. El projecte incloïa aixecar i ampliar l’assut, i la construcció de dues sèquies menors una a cada part del delta, derivades de la principal.

Es posa l’esperança de poder convertir en fèrtils les ermes terres del delta. que en aquella època havia evolucionat com podem veure en en mapa de Miguel Marín de 1749.

La idea serviria de base per a la construcció del canal de navegació que partint d’Amposta arribaria al port dels Alfacs.

El 1770 El ministre Floridablanca, ordena emprendre les obres del canal de Carles III (1er. Canal de Navegació) d’Amposta als alfacs, destinat única i exclusivament a la navegació, amb l’objectiu de trobar una sortida artificial al riu, i menys perillosa que la natural.

A l’any 1776 la guerra del francès i les guerres Carlines provoquen que les obres es paralitzen. El 1780 s’acaba el canal de Carles III, i alguns cultivadors del delta sol•liciten les terres al costat del canal de navegació, per aprofitar-ne el reg, petició que Carles III va atendre, amb el desig d’atraure pobladors. A partir d’aquí el canal funciona plenament, i en circulaven els vaixell, fins que al llarg dels anys i degut al tipus de traçat i anivellació de la llera respecte el riu i l’abadia dels Alfacs, es va anar segant degut a les avingudes del riu, es van projectar rescloses per a solucionar el problema, però al final era tant costós que es va abandonar per complert, cap al 1816 ja no estava en servei.

A l’any 1847 sota la direcció del enginyers francesos Jop i Paul Leferme, comencen seriosament els estudis de canalització i navegació de l’Ebre, des de Saragossa fins al mar. Els varen continuar altres enginyers, donant-se per acabats el 1849. El francès Isidoro Pourced, obté la concessió provisional de les obres, el 1851 la reina Isabel II li atorga la concessió definitiva per fer les obres de canalització del riu des de Saragossa al mar i d’un canal des d’Amposta fins als Alfacs.

Fins aquí l’historia comuna de l’assut respecte als dos canals de regadiu; el de l’esquerra i el de la dreta, a partir d’aquest moment s’estudiaran en detall l’evolució històrica del canal de l’esquerra que és el que influencia directament a Tivenys.

Mapes antics (IV).

noreply@blogger.com (Anonymous) — Sun, 03 May 2009 10:00:00 +0000

Mapa de l’any 1642 en que es recull l’àrea geogràfica de Catalunya, el títol és “Catalonia” l'autor és Willem Jansz Blaeu. Te unes dimensions de 49 x 58 cm i la seva edició digital gracies a la qual el podem observar en aquest bloc és a càrrec del Institut Cartogràfic de Catalunya.

Les carboneres a Tivenys: revivint una vella tradició.

noreply@blogger.com (Anonymous) — Sat, 02 May 2009 10:00:00 +0000

Fa uns mesos vaig escriure sobre la construcció de les carboneres, feina que a meitats del segle XX, feien molts dels pagesos de Tivenys, ara Martí Prades m’ha fet arribar el treball que va fer ell en motiu de la Fira d’Artesania i Turisme de l’any 2000. El seu escrit superar en qualitat i explicació de detalls al meu per lo qual us recomano la seva lectura.

Introducció

La producció de carbó vegetal va suposar fins fa unes dècades una important activitat entre la pagesia del nostre poble. A les tradicionals tasques agrícoles i/o ramaderes s'hi afegia sovint l'activitat del carboneig.

El nostre no és ni ha estat un poble de molt de bosc, però s'hi ha produït carbó a partir de la fusta dels arbres dels conreus de secà. La tècnica es va anar transmetent de generació en generació, fins que va desaparèixer completament aquesta activitat. Ara són pocs els qui encara guarden la memòria d’aquell temps, i que ens han explicat de viva veu els detalls del procés de construcció de les carboneres i l’habilitat per guiar la cocció, però també ens han apropat a la realitat d’una època que forma part de la història i la cultura del nostre poble. La festa de la carbonera pretén ser un homenatge als qui van viure en pròpia pell aquella època, alhora que te l’objectiu de recuperar la tradició donat a conèixer l’activitat del carboner en les seves diferents vessants.

Malgrat la tradició centenària, la memòria recent ens remet a les gelades del 56, que van suposar una gran activitat en la producció de carbó al haver d’aprofitar la llenya procedent de les oliveres, garrofers i ametllers morts. Cal tenir en compte la duresa del treball d’obtenció, sense mitjans mecànics, d’una llenya molt seca, emprant com a úniques ferramentes la destral i el “sorrac de dos mans”. D’altra banda, aquesta data va representar l'inici de la progressiva desaparició de la producció local de carbó vegetal, que va ser substituïda per nous sistemes energètics com l'electricitat, el gas o el gas-oil, que s'imposaren a partir del anys 60.

Tot i que l'obtenció de carbó es compaginava amb altres activitats agrícoles i/o ramaderes, tenim constància que alguns pagesos del poble es desplaçaven temporalment a zones boscoses de la Catalunya central per a treballar com a carboners.

La carbonització

El procés de fer carbó vegetal no és altra cosa que llevar-li l'aigua que conté la llenya mitjançant una combustió controlada, de manera que amb molt menys volum i pes té el mateix poder calorífic. Fan falta uns quatre quilos de llenya per fer-ne un de carbó. La seva utilització va ser molt variada. S'aprofitava, sobre tot, per a ús domèstic en cuines i brasers, però també es venien excedents per a altres aplicacions, especialment com a combustible per a motors de tot tipus.

De carboneres n'hi havia fonamentalment de dos tipus. La més corrent era la de planta en forma de trapezi i també de planta rodona amb ullal. Aquestes eren emprades preferentment pels carboners professionals, ja que, a banda de la major complexitat en la seva construcció, permetien la cocció d’una major quantitat de llenya.

El procés de construcció de la carbonera

La carbonera que descriurem és la de planta en forma de trapezi, que ha estat la tradicional i més estesa en el nostre poble.

Primer que res calia tallar i preparar la llenya convenientment. Pel seu poder calorífic, la fusta d'elecció era la de carrasca i d’olivera, però també s'emprava fusta de pi, mata, garrofer i d'ametller.

Preferentment, la carbonera s'ubicava sobre el llarer d'una d'anterior, on es conservava endurida la "terra cremada". Si el lloc era nou, s’anivellava i es netejava completament.

La carbonera, encara que acostumava a situar-se en zones receroses, s’orientava amb la “boca” en direcció nord, cara al vent de dalt, per tal de facilitar la cocció del davant cap al darrera. En funció de la grandària que es volia fer la carbonera, l'esplanada havia de ser més o menys gran. Una carbonera mitjana tenia uns 3-4 metres de llargada i dos d’alçada, de la qual se’n podia obtenir més d’una tona de carbó. Tot i que les dimensions eren molt variables, sempre acostumaven a guardar una proporció estable entre la base i l’alçada.

Per bastir la carbonera es començava per la base. Se situaven uns buscalls travessers, en forma de graella, per tal que la llenya no toqués a terra, ja que aquesta no es couria adequadament per extreure'n carbó. Damunt d’aquest “llit” trenat, s’anava amontonant la llenya.

Al perímetre es disposaven de manera regular unes obertures amb dues lloses verticals i una sobreposada, anomenades "aspiralls", que tenien la funció de permetre controlar el pas de l'aire a l'interior per fer la cocció. La boca de la carbonera s'ubicava a la base del costat curt.

La llenya més grossa es posava al cos central de la carbonera, i a dalt i cap a fora les branques més primes. Era important, sobretot, que en la construcció no es deixessin massa escletxes per on pogués passar molt d'aire, la qual cosa faria que es cremés massa la llenya. Per això, procuraven tenir a mà uns quants “rabassons” que permetien omplir els buits deixats per la llenya.

En tenir tot el munt de troncs i branques arreglat, el següent pas era el de cobrir-ho tot amb terra. Damunt la llenya es posava una capa de fenàs, brosta, rames eixamorades, romer o qualsevol tipus de brossa que hi hagués en les proximitats, feta a gavells i després d'haver estat uns dies amb pedres damunt per a compactar-se. Aquesta brossa tenia la missió d'impedir que la terra caigués dins de la carbonera. A la part baixa de la carbonera i fins a mitja altura es construïa un marge que tenia la missió d’aguantar la capa de brossa i terra. El marge havia de deixar al descobert els espiralls. Si la carbonera era gran, també es construïa una petita escala amb pedres per poder treballar a la part superior.

Una volta bastida tota la carbonera es procedia a botar-la. A la boca s’havia disposat per l’encesa una argelaga i llenya prima que facilités la combustió. Quan el foc havia agafat força en l'interior de l'ullal, feia que caigués la terra i es tapés la boca per ella mateixa.

El carboner havia de procurar dirigir la combustió de manera adequada, a través del control del pas de l’aire a través dels espiralls. La calor del foc es dirigia cap als espiralls oberts. El fum que surt per aquests és en un principi blanc i tèrbol. Quan comença a carbonar-se el fum es torna més clar i d'un color blau. Aleshores és el moment de tapar els espiralls, ja que si no es tapen quan cal es cremaria massa el carbó.

La carbonització s’ha de produir de davant cap a darrera i de manera uniforme pels costats. De no ser així, cal corregir-ho. La llenya al tornar-se carbó perd volum, per la qual cosa tendeix a enfonsar-se una mica. Si en algun lloc el cobert s'enfonsa massa, s’ha d’anar compactant amb terra i brossa. En arribar el foc als espiralls, aquests es van tapant, i quan tots estan tapats, la combustió està complerta i el carbó ja està fet.

De vegades, la llenya que tocava a terra no solia fer-se carbó i tenien que procedir després a fer el recuit —així s'anomenava al procés de fer una carbonereta menuda per a coure les restes de llenya que no s'havien fet carbó—.

Una volta el carbó fet, deixaven tots els forats ven tapats i esperaven uns dies a que el carbó es refredés. Després s’iniciava el procés de “rescaldar”, que consisteix en anar estirant les rames de la coberta, permetent que la terra caigui a l’interior, per tal que contribueixi a apagar alguna brasa que acostuma a quedar encesa.

Després de desmuntar completament el marge i de treure la brosta, amb l'ajuda d'un rascle o ganxo, anaven traient carbó de la part baixa i l'escampaven pel voltant per a que es refredés. Calia vigilar que no revifés, i en cas de fer-ho, apagar-lo de seguida amb aigua o terra.

El carbó s’ensacava o es posava en sarions —cabassos plans de palma—. El matxo amb bast o sària era l’element de transport més utilitzat pels camins de difícil accés, però el transport fins al poble es realitzava amb el carro.

La vida del carboner

Al nostre poble, el carboner compaginava aquesta tasca amb la resta d’activitats agrícoles. De manera preferent, construïa les carboneres al bon temps, ja que la correcta combustió del carbó és molt important i exigia una vigilància gairebé permanent, dia i nit.

Normalment dormia a la caseta de la muntanya on feia el carbó, i situava la carbonera prop d’aquesta, però de vegades, havia de construir una barraca o aprofitava alguna cova propera a la sitja per tal de tenir-la vigilada durant la nit. No es podia dormir tranquil mentre durava la combustió.

El menjar era lleuger i fàcil de conservar. El peix salat, les clotxes i els llegums formaven part de la gastronomia habitual del carboner.

Allà pels anys 40, un carboner venia el carbó entre una i dues pessetes el quilo. Tot el procés de la construcció i recollida de carbó acostumava a durar uns 15 dies.

Una feina dura que ha desaparegut, i a la qual ara volem retre-li homenatge per tal que les generacions que no vam conèixer-la directament puguem continuar mantenint-la viva com a part de la cultura del nostre poble.

Volums de la història de les Terres de l’Ebre.

noreply@blogger.com (Anonymous) — Fri, 01 May 2009 19:55:00 +0000

Aquesta setmana es publicava que la Fundació Ilercavònia Futur amb col·laboració amb diferents entitats del territori impulsen l’edició d’un conjunt de volums amb la Història de les Terres de l'Ebre, és una gran noticia.

Entre els noms dels participants d’aquest projecte hi apareix el de Jordi Dilolí, professor d’història de la URV i d’arrels tivenxanes, ell tots els estius lidera les excavacions del poblat ibèric de l’Assut, també destaca el nom d’Hilari Muñoz, que va col·laborar en aquest bloc amb el magnífic escrit sobre la Veracreu de la parròquia de Tivenys, també vull destacar a Emili Llorente, professor d’Economia de la URV amb el qual vaig coincidir en la meva etapa com Agent Multimèdia al Campus Terres de l’Ebre i el qual penso que farà un gran treball en el volum que lliga el territori amb l’economia, un altre nom important és el de Jacobo Vidal, del qual he estudiat les seves obres per poder redactar els escrits sobre la construcció de l’Assut, en fi una nomina molt important de persones que segur faran un gran treball, espero en neguit que aparegui el primer volum per poder-lo gaudir.

Els Volums:

Volum 1. Prehistòria i món antic.
Jordi Diloli i Joan Martínez.
Abastarà del paleolític a la fi del món romà.

Volum 2. Història medieval.
Albert Curto i Antoni Virgili.
Des s'Al-Andalus (segles VIII-XII) al segle XV

Volum 3. Història moderna.
Hilari Muñoz i Enric Querol.
Del segle XVI al XVIII

Volum 4. Història contemporània.
Roc Salvadó i Josep Sánchez Cervelló.
Des de l'impacte de la Revolució Francesa al franquisme.

Volum 5. Art i Cultura.
Jacobo Vidal i Jordi Carbonell.
Des de l'època medieval a la contemporània.

Volum 6. Etnologia.
Carme Queralt i Eva Castellanos.

Volum 7. Economia i territori.
Emili Llorente i Jordi Blay.
S'estructurarà en dos volums un, sobre economia i l'altre, territori.

L’assut (I). Construcció

noreply@blogger.com (Anonymous) — Sun, 26 Apr 2009 17:41:00 +0000

La mil·lenària història de l’assut, s’insereix amb la permanent lluita dels riberencs per aprofitar i dominar les aigües del cabalós riu Ebre, en quatre aspectes fonamentals: agricultura, navegació, pesca i usos industrials. La seva història i evolució estan directament lligades a la de Tivenys i del propi Delta. Per això aquí començo una nova sèrie d’escrits relacionats amb aquest indret declarat com a bé cultural d’interès nacional en la categoria de monument històric per la Comissió de Govern d’assumptes Culturals i Educatius el 12 de Març de 2002.

En el moment de construcció del primer assut , el Delta tal com el coneixem avui no existia, en la imatge podem veure la configuració del Delta al segle X, segons les dades aportades per un geògraf àrab hem sabut que al segle XII els terrenys deltaics penetraven alguns quilòmetres mar endins . En aquella època eren terres inhòspites i deshabitades, per tant és de suposar que la preocupació dels nostres avantpassats per construir l’assut fos la de regar les terres dels pobles riberencs dependents de la recent conquerida Tortosa per part de Ramon Berenguer IV el 1148.

Les primeres noticies que es tenen de la intenció de construir unes sèquies per tal de regar tota l’horta que va de Tivenys fins a Tortosa les trobem l’any 1347, en que es sol·licita al mestre de treure aigua Pere Ros que faci un estudi per fer l’obra a l’altura de Coll de Som, el mestre Ros va concloure que el projecte no era factible i el projecte va quedar abandonat.

El pròxim pas per tornar a encetar el projecte ha d’esperar gairebé trenta anys, és al 1373 en que es fa acudir a la zona mestres anivelladors de València i Lleida, Pere Torà i Pere Ferran, tots dos conclouen que el projecte és factible, prèvia construcció d’un assut, la diferència entre ells és que mentre Pere Ferran en proposava la construcció a l’altura de la Rojal, Pere Torà proposava Coll de Som.

Sembla que el que va agradar als mandataris de l’època fou la proposta de Pere Torà ja que l’any 1381 es varen començar a fer obres per la construcció d’una sèquia que naixia on avui comença el canal de l’esquerra de l’Ebre. Aquestes obres agafaren un impuls més gran l’any 1385 en que el govern tortosí fa acudir de nou a la zona a Pere Torà i un mestre anivellador de Montsó, Guillem Toralles, tots dos compten amb l’ajut de mestres anivelladors de les nostres terres especialment d’Andreu Tranxer.

El 18 de juliol de 1386 el rei Pere el Cerimoniós va concedir llicència als ciutadans de Tortosa perquè poguessin construir a l’Ebre tanques, conduccions i assuts per a captar i usar l’aigua del riu amb la finalitat de regar i de moure molins.

La construcció de l’Assut va començar l'any 1402 per iniciativa del bisbe de Tortosa Pedro de Luna i Albornoz; i sota la direcció de l'àrab Muzà Alamí. La intenció continuava sent la de construir una obra que permetés regar les terres que hi havia de Tivenys fins Tortosa.
Quan el bisbe fou traslladat a Solsona l'any 1420 les obres s'aturaren, i no es van reprendre fins el 20 de maig de 1441, quan el bisbe de Tortosa Ot de Montcada i de Luna en va ordenar l'anivellament i la construcció de dues barcasses per tal de traginar la pedra que calia per construir l'assut, foren moltes les persones que s’oferiren a treballar gratuïtament en les obres de construcció de l’Assut, ja que la consideraven un obra cabdal per al desenvolupament del territori.

El projecte de 1441, molt més sòlid que projectes anteriors, pretenia la construcció d’un assut, una pesquera i dues sèquies, una a cada banda de riu. Per aquest motiu els mestres Domingo Xies, Antoni Alcanyiç i Bernat Gual van anar a inspeccionar obres similars com els assuts d’Escatró i de Casp, a més a més es va sol·licitar la presencia de mestres de fora com Domingo Estanosa i Arnau de Luna, tots aquests mestres junt amb el picapedrer Guillem Pelliça (un dels voluntaris més importants en la construcció de l’assut) anivellaren l’obra durant la Setmana Santa de 1441.

El 25 de setembre de 1442 ja s’havia construït a la riba de Tivenys un port per tal de facilitar la navegació fluvial entre Tivenys i Saragossa. El mateix any acudi a revisar l’obra i donar-li el vist-i-plau un altre mestre d’anivellament d’aigües molt important de l’època el veí de Xàtiva Bartomeu Casanova.

El 15 de febrer de 1443, en ocasió de les Corts de Tortosa es trobava en aquesta ciutat la reina Maria, esposa d'Alfons V el Magnànim, aquesta a precs del cardenal Montcada concedí els privilegis de poder fer sèquies, assuts, pesqueres, un port i molins a l’Ebre, a l’altura de Tivenys, també dona permís per poder cobrar impostos per sufragar les obres. Per petició de la reina, fou enviat a la zona l'anivellador Pedro Viecchio, que era a València, per tal de dictaminar sobre el nivell d'una obra tan peculiar, com que el dictamen fou correcte, les obres s'intensificaren i el 1444 la presa va ser conclosa, tot i que faltava la construcció dels canals, que era la idea base del projecte, hi havia una sèquia que arribava prop de Tivenys d’on no va passar fins al segle XVI, malgrat les ganes del poble.

Per realitzar aquest treball han estat de gran ajut les obres de Jacobo Vidal i Carreras Candí.

La producció artesanal d'oli d'oliva a Tivenys en temps de l'estraperlo.

noreply@blogger.com (Anonymous) — Mon, 13 Apr 2009 17:31:00 +0000

Aquest treball que presentem sobre la producció d’oli d'oliva en temps de l’estraperlo, fou escrit per Martí Prades, en ocasió de la Fira d’Artesania i Turisme de Tivenys de l’any 2001, en el marc d’aquesta fira es va fer un monogràfic d’aquest tema.

Des d’aquestes línies li vull agrair a Martí el seu oferiment per publicar-lo al bloc.

Introducció

El cultiu de l’olivera i la producció d’oli d’oliva ha estat una de les principals activitats agrícoles del nostre poble. Però no sempre ha estat fàcil poder desenvolupar aquesta activitat.

Durant els anys de la postguerra, el govern va intervenir diversos productes bàsics de consum: farina, arròs, oli, etc., cosa que va afectar directament a la producció d’oli d’oliva.

La “Quinta zona” o la Guàrdia Civil controlava aferrissadament els molins d’oli, que en aquella época, a Tivenys, en van arribar a funcionar prop d’una desena.

Els moliners anaven de pressa per complir el “cupo” d’oli que tenien assignat per l’autoritat, mentre procuraven resservar-se alguna mòlta per a ús propi o per al mercat d’estraperlo.

Els pagesos, malgrat disposar d’una abundant collita, veien com l’oli “escurssava” i no podien ni “omplir el cetrill”.

Però, com acostuma a ser, la necessitat, la valentia i la imaginació van poder més que la repressió i els pagesos van arribar a la conclusió que haurien de ser ells mateixos qui realitzessin tot el procès de producció d’aquell bé preuat.

Testimoni inestimable d’aquella època és José “del surdo”, que va ser el primer en construir-se un molí artesanal, casolà, d’oli.

La tècnica d’elaboració d’oli

El sistema era senzill: Es procuraven dues pedres, d’aproximadament un metre de diàmetre i les arrossegàven amb currons fins al lloc destinat a construir el molí. Les pedres eren picades pacientment per una de les cares fins a aconseguir aplanar-les completament, per tal que situades l’una al damunt de l’altra deixèssin el mínim vuit possible.

A la pedra inferior s’hi instal·lava un ferro d’uns 10 centímetres que servia d’eix sobre el qual pivotava la pedra del damunt. En aquesta s’hi disposaven dos fustes entre les quals s’hi fixava una llarga barra (habitualment un tronc d’olivera), que serviria de palanca per fer girar la pedra.

A la part superior s’hi practicava un forat que serviria per introduir les olives, sobre el qual es fixava un petit recipient construït amb fustes —la gronsa— que permetia que aquestes anessin caient a l’interior a la velocitat desitjada.

La circulació de la pasta en l’interior de les pedres s’aconseguia amb uns rebaixos excèntrics amb forma d’espiral, picats inversament en la seva superfície. De la distribució d’aquests depenia el que la pasta obtinguda quedés prou fina i que sortís de les pedres amb la velocitat desitjada. Cada 15-20 peus, s’havia de picar novament la pedra, per afinar-la.

La tracció del molí era animal, normalment amb matxo, que estirava el balancí, situat a l’extrem posterior de la barra. El pagès procurava que l’animal, amb els ulls convenientment tapats, voltés a una velocitat regular.

Quan el sistema funcionava, 8 “varselles” d’olives (uns 90 kg.) es molien en dues hores aproximadament.

La pasta obtinguda de la mòlta va sortint per la vora de les pedres, i empesa per una pala de fusta, es recollida amb unes teules col·locades al voltant. La pasta, dipositada en una portadora, era a punt per al procés de premsat.

La premsa era un mecanisme tan rudimentari com el molí. Sobre una base ferma, habitualment una pedra plana, es dipositaven els cofins, petits (52 cm. de diàmetre), i a sobre uns tacs de fusta de la mateixa dimensió. El pes sobre la pila s’aconseguia amb un tronc de pi, d’uns 6 metres de longitud, subjecte en un forat de roca en la part curta i en un suport amb dues barres en l’altre. Sobre la part llarga s’hi suspenia una civera o plataforma sobre la qual s’hi dipositaven pedres que servien per aplicar progressivament el pes que comportava una forta pressió sobre la pila.

La pasta es disposava uniformement sobre els cofins, fins a un total de 16 que conformaven la parada. A poc a poc s’omplia la civera amb pedres, i amb la pressió i l’escalfor del foc a la vora, durant la nit s’anava escorrent l’oli de la pasta que contenen els cofins.

Al matí, plegaven l’oli. El rendiment de les olives, normalment morrudes i fargues, amb aquest sistema, res envejava als mitjans tècnics actuals. Habitualment s’obtenien 2 cantes (excepcionalment 3), per cada 10 varselles d’olives (aproximadament 110 kg.).

Les restes d’oli brut s’aprofitaven per a elaborar sabó.

L’ús comú del molí

Aviat es va utilitzar el molí per altres veïns, que portaven les olives fins al “Pi de l’Era”, la finca de José en ple cor de la serra del Boix, a 11 km. del poble, amb el matxo carregat amb la sària. Aquest explica que en un hivern se’n van moldre 20 mil quilos, funcionant el molí de manera ininterrompuda. Pel lloguer del molí no fèien pagar res, però hi havia un compromís per part de tots que si algún dia arribés una multa, els ajudarien a pagar-la entre tots els que hi molien. Tanmateix, “ens ho agraïen més que si haguessim fet pagar... qui et venia un dia a llaurar amb el matxo, et portava un cabàs de pataques, fesols,.... i així vam anar tirant”.

Les seves pors es van fer realitat, i un bon dia va presentar-se el guarda rural, amb la intenció ferma de denunciar l’activitat il·lícita. Després d’una estona d’argumentacions i de lamentacions, aquest va concloure: “Mireu, hem de ser clars, hem de menjar tots... en tindria prou si em resservéssiu un petit potet d’oli de cadascú que vé a moldre... si em podeu reunir tres o quatre litros, ben bé que m’anirà”. L’acord no es va fer esperar.
José encara ho recorda amb alegria: “Tan aviat com vaig poder, vaig portar-li. Era un matrimoni jove. No ens va dir res més”.

La vida a la serra

La serra del Boix es troba a 11 km. del poble de Tivenys. En aquella época, el mitjà de locomoció per excel·lència era el matxo, amb sària o tirant el carro. Els camins, sinuosos i empinats, tenien trams que es podien fer amb carro, però altres només permetien el pas de les bèsties “a càrrega”, per la qual cosa el transport es realitzava habitualment amb sària.

En la campanya de l’oliva, quan la feina apretava, les estades a la serra eren de dues o tres setmanes. “Ens emportàvem per menjar pa, quatre sardines i un abadejo...”. Els àpats eren lleugers i senzills: la pataca com a base, en abadejo, en suc o en sopes, arròs, fideus o verdura. I de darreries mitja sardina o els tords que caçaven i que conservaven en oli. Alguns també es feien el pa en un petit forn.

Les jornades de treball eren llargues. Quan es feia fosc, la família es reunia a la vora del foc, que juntament amb un llum d’oli il·luminaven la caseta. Habitualment aquesta tenia un petit corral per l’animal, la cuina al costat del foc i a dalt la pallissa.

En acabar la quinzenada, la tornada a casa es feia conjuntament amb els altres veïns de la serra. L’oli se l’emportaven cap a casa amb bóts, que també utilitzaven per transportar el vi que fèien a la mateixa serra. Un vi que s’apropava als 20 graus.

“Passàvem amb el que teníem: aviram, vinya, oliveres, avena, verdura,... la terra frescal permetia que creixessin en aquella terra de secà. Vam passar anys de forta seca en què només es va poder fer oli a la serra.”

L’estraperlo

Durant aquella época, si una família podia produir més oli que el que destinava a l’ús propi, el venia a l’estraperlo. “Sempre treiem més quartets que no venut a l’estat, que escatimava molt el preu. En aquella época, a l’estraperlo es pagava fins a cent duros el cante d’oli. Era un bon preu.”

Bona part de l’oli produït clandestinament es venia a la gent del poble, però van proliferar venedors que també el comercialitzaven en altres pobles. En aquella época, hi havia algunes persones que el portàven a Móra d’Ebre. El recorregut el feien amb bicicleta, carregats amb bóts de fins a 50 quilos de pes. La seva principal dificultat, però, no era l’esforç que això representava, sinó eludir els controls estrets de la Guàrdia Civil. Si els agafaven amb oli, en el millor dels casos els ho prenien, i amb el perill que els caigués una multa. Segons ens han explicat “...alguna nit fèien la vista grossa, si podíen també se n’aprofitaven”.
Una vegada realitzada la venda, enviaven els bóts buits a través del “cotxe de línia”.

La incertesa del moment també va fer que molta gent acumulés oli, en els llocs més impensats: “colgàvem gerres a terra, als enderrocs de marge, allà on ningú pogués pensar que hi havia oli”. A més, l’oli emmagatzemat en gerres, obtingut en unes condicions de xafat i premsat natural, permetia una llarga conservació. Prova d’això és que es va consumir aquell oli passats cinc anys des que es va normalitzar la situació.

Ara els homes i les dones d’aquesta generació parlen amb una certa enyorança d’aquella època, però el record és agredolç: “...la necessitat ens feia fer moltes coses” —comenten— “... però a la nostra manera érem feliços”.

Mapes antics (III).

noreply@blogger.com (Anonymous) — Wed, 28 Jan 2009 11:22:00 +0000

Mapa de l’any 1638 en que també es recull l’àrea geogràfica de Catalunya, el títol és “Catalonia” els autors son J. Janssonius i H. Hondius. Te unes dimensions de 53 x 62 cm i la seva edició digital gracies a la qual el podem observar en aquest bloc és a càrrec del Institut Cartogràfic de Catalunya.

En ell podem observar el nom de Tivenys en la nomenclatura "Tivenis" un motiu més per estudiar la procedencia del nom del nostre poble i les seves possibles variants.

1º Aniversari del Bloc.

noreply@blogger.com (Anonymous) — Sat, 10 Jan 2009 15:03:00 +0000

Aquest mes de gener fa un any que va arrancar aquest bloc, la missió del qual és la de recollir en un lloc episodis de la història i les tradicions de Tivenys.

He intentat mantenir-lo sempre actualitzat i fer-hi publicacions més o menys periòdiques, tot i que hi ha hagut moments que per motius de feina no ha estat possible, espero que els lectors que hi han entrat els agradi el format, també espero les vostres critiques per tal de millorar-lo i fer-ne una eina útil i atractiva.

Vull fer un agraïment força especial a la gent que ha col·laborat en la redacció de bona part dels 50 articles, be aportant documentació, be aportant fotografies antigues o escrivint els seus propis articles.

Carlos Marques.
Josep Piñol Adell.
Museu del Montsià.
Josep Bargalló Badia.
Rosa Faus i Roig.
Carles Torné Micola.
Joan-Hilari Muñoz i Sebastià.
Família de Joan Lluís Nàcher.
Família de Ramón de Trabal.
Jordi Dobon Alforcea.

Si he de fer un balanç d’aquest primer any, he de dir que estic força content, ja que hem consta que el bloc ha estat utilitzat per estudiants de batxillerat per fer treballs de recerca, també ha servit per a que els familiars de José Simo Piñol s’hagin pogut posar en contacte amb una estudiosa de la Guerra Civil que els ha pogut donar més informació del seu familiar mort durant la guerra. No he pogut ajudar a la Pierrette Laborda ha localitzar els seus familiars de Tivenys, però no perdo l’esperança i confio que algú llegeixi els articles amb la seva crida i ens pugui donar informació del tema.

En fi penso que tota feina que ens ajudi a fer poble és una bona feina per tant un cop més, us demano la vostra col·laboració, per ha que aquest bloc sigui un bloc de tots i entre tots el féssim un punt de referència per estudiar la història del nostre poble.

En un any més de 5000 visites de les quals 339 han estat visites úniques i una mitja de 19 subscriptors segons FeedBurner, penso que per la temàtica del bloc és tot un èxit.

Gracies a tots.

Les Carboneres.

noreply@blogger.com (Anonymous) — Sat, 10 Jan 2009 14:06:00 +0000

L’any 2000 en el marc de la Fira d’Artesania i Turisme de Tivenys es recuperava l’ofici de carboner. Fou una feina molt important quan arribava l’hivern i el fred apretava, les famílies es calentaven amb brasers, els quals es tenien que alimentar de carbó, matèria primera molt escassa a les Terres de l’Ebre, per lo qual l’enginy de les persones va fer que s’obtingués aquest carbó de les anomenades carboneres.

Les carboneres son estructures piramidals amb diversos forats per controlar la combustió i permetre que surti el fum. A l’interior esta la fusta (principalment olivera, carrasca, pi, garrofer o ametller) que es crema, mentre que l’exterior es cobreix amb pedres, rames i terra. La seva construcció és molt complexa i el control de combustió ha de ser exhaustiu, per a que la llenya vagi cremant de manera uniforme i evitar així que quedin parts sense cremar ni altres massa cremades.

El procés per obtenir el carbó vegetal no es cap altra cosa que anar traient l’aigua que conté la llenya mitjançant la combustió controlada, de manera que amb molt menys volum i pes tingui el mateix poder calorífic.

La feina de carboner era molt dura, primer amb l’obtenció de la llenya, doncs no hi havia mitjans mecànics com els que coneixem avui dia, i es tenia que fer a base d’utilitzar la destral, el xerrac i el xerrac de dos mans. Per altra banda el control de la carbonera també era força pesat, ja que es tenia que vigilar permanentment, dia i nit, mentre durava la combustió no es podia dormir tranquil.

Precisament perquè el carboner tenia que estar sempre atent a la combustió, prop de la carbonera es construïa l’anomenada cabana de carboner, on s’allotjava el carboner els dies que durava el procés de fabricació del carbó.

El procés de construcció d’una carbonera tenia les següents fases:

Distribució dels troncs en tres eixos per a que la majoria no toquin a terra i es faciliti el pas de l’aire per la part inferior de la carbonera.
Col·locació de l'espitllera central fent un clot i posant-hi una teula subjectada amb fang. Es tapa amb rametes de pi per a que no pugui caure cap objecte.
Es van col·locant els troncs ben alineats per la banda de fora i procurant no deixar cap espai entre ells.
A la part davantera es posa llenya prima per encendre el foc.
Al ribàs (petita paret de terra on es repenja la carbonera) s'hi posen uns troncs prims amb l'objectiu de deixar un espai per a que passi l'aire.
Els buscalls (troncs prims fets de rames) es fan a mida per a que no surtin cap fora.
La llenya ja està totalment apilada i es fica la llosa del damunt de la boca.
Una vegada apilada la llenya es fica l'embalum, fet de rames disposades amb el tronc cap endins i al damunt terra. A la part inferior es comença un marge que aguantarà l'embalum i la terra. També evitarà que quan la carbonera es vagi cremant es faci un forat provocant que el carbó es torni cendra.
En fer el marge es formen dues espitlleres, una a cada costat, amb dos pedres i una llosa al damunt.