Històries i Tradicions de Tivenys

Fotos Antigues (VII)

noreply@blogger.com (Sisco Pinyol Antó) — Fri, 20 Jan 2012 10:58:00 +0000

En aquestes fotos del 5 de maig de 1912 veiem l’arribada de la comitiva del Rei Alfons XIII, per inaugurar el canal de l’esquerra de l’Ebre i participar en el banquet que es va oferir en l’edifici de l’antiga farinera de Gonzalez.

En la segona foto podem observar la façana de la farinera ornamentada per l’ocasió. Aquest edifici tal com s’explica en l’article “La visitadel Rei Alfons XIII a Tivenys” fou habilitat en dos menjadors (un per la comitiva reial i l’altre per al servei), també es va habilitar un dormitori amb quarto de bany i un despatx per a que el Rei pugues parlar amb el Palau Reial a Madrid.

Fotos Antigues (VI)

noreply@blogger.com (Sisco Pinyol Antó) — Thu, 28 Oct 2010 11:47:00 +0000

Fa poques setmanes a Tivenys s’inaugurava el Centre d’Interpretació de la pesca en madrava, un espai que fa tot el goig i que ajuda a recuperar en imatges el que va representar aquesta practica en les poblacions pròximes a l’Assut.

Avui publico unes fotos que hem semblen espectaculars i que amplien el catàleg d’imatges que ja podem gaudir del centre d’interpretació. Aquestes fotos me les ha fet arribar Gaspar Clavell, aquest senyor va néixer l’any 1951 a la veïna població de Xerta, aleshores son pare era el Notari d’aquesta població, ell avui en dia viu a Bilbao, però com a mostra de no haver perdut el contacte amb l’Ebre i la seva població natal ens ha proporcionat aquestes imatges per a que les gaudim.

Les riuades de l’Ebre.

noreply@blogger.com (Sisco Pinyol Antó) — Sat, 11 Sep 2010 07:12:00 +0000

Introducció.

Hi ha escrits que detallen i destaquen com a riuades importants les dels anys 1488, 1582, 1743, 1766, 1787, 1859, 1866, 1874, 1907, 1937, 1961, 1971, 1982 i 1996. De les que hi ha registres documentats les pitjors han estat les de 1787, 1907 i 1937 (curiosament tots els anys acabats en 7).

La del 9 de novembre de 1982 també hagués pogut ser històrica, si no hagués estat per l’efecte regulador dels pantans de Mequinensa i Ribarroja. Recordo que sobre les cinc del mati el guarda rural (Pepet Rei) ens donava l’avís a casa mons pares que l’aigua havia saltat el canal i estava a punt d’entrar a l’hortet del Pou Nou, ens vàrem aixecar i vàrem anar a salvar tot el que es pugues salvar. Aquell mateix dia tenia que anar a Tortosa a estudiar a l’Institut , cosa impossible, ja que l’aigua havia inundat la carretera a l’altura de la barca i estava tallada.

La del 25 de gener de 1997 (coincidint en un any acabat en 7) també hagués pogut ser catastròfica, però un cop més l’efecte regulador dels pantans ho va evitar, podem dir que amb la seva construcció, teòricament, les grans riuades han passat a la història.

Les riuades mai han estat sobtades, el riu sempre ha avisat abans, l’aigua ha anat pujant de nivell poc a poc fins arribar a l’altura màxima, això i la posició geogràfica de Tivenys, meitat al pla i meitat en pendent, facilitava que la gent del pla com ara el carrer de Tortosa que s’inundava en facilitat, tinguessin temps d’anar cap a les cases situades en un nivell més alt com les del Castell on veïns i familiars els podien acollir, aquesta particularitat de les riuades també servia per a que poguessin rescatar i posar en lloc segur el que tinguessin de valor com ara els aliments que guardaven o els animals que tenien en els corrals de les cases.

La riuada Grossa.

És el nom que rep la riuada del 9 d’octubre de 1787, la més extraordinària de la història, una seguida de pluges causades per un temporal de l’est i sud-est va provocar que l’aigua anés pujant de nivell per arribar a la màxima altura els dies 8 i 9 d’octubre.

Per les dades registrals que tenim hem de suposar que l’altura màxima de l’aigua a Tivenys va sobrepassar els 10 metres d’altura.

Els danys causats per aquesta riuada foren extraordinaris, amb la pèrdua de collites i importants perjudicis a les hortes, però el més lamentable foren les 183 morts que es produïren per tots els pobles de la riba de l’Ebre. Al nostre poble moriren 2 persones i 37 cases es desplomaren.

Tal magnitud de danys va provocar que és demanes ajuda a l’estat, aquesta va venir per part de la condonació de la contribució per quatre anys. Per tant l’estat no donava res però tampoc rebia res dels pobles riberencs. Cal dir que aquesta exempció de pagar el cadastre tenia certa trampa, ja que es va crear una Junta de Socors que tenia que determinar qui podia pagar-lo i qui no, els que ho podien fer, així ho havien de fer i els pagaments anaven directament a ajudar a restablir la situació dels mes afectats

Extracte de la resolució del rei Carles III en la que s’aprova l’exempció del Cadastre:

“Que la Ciudad de Tortosa, y los Pueblos de Amposta, Aldover, Cherta, Tivenys, Benifallet, Ginestar, Miravet, Benisanet, Mora de Ebro, Ascó, Flix, Rivaroya, queden exentos de la Contribución de Catastro por quatro años, con declaración de que aunque esta gracia es absoluta en común, no comprehende a los Vecinos, y hacendados que puedan pagar, para que con los que de estos se exija, se socorra, y fomente a los que por haver sido mas desgraciados necessiten de mayor auxilio, que el del indulto de la contribución para volver a sus respectives faenas”.

La riuada de 1907.

L’octubre de 1907 fou força mogut en quant a pujades i baixades del nivell de l’aigua, fins arribar el dia 21 en que el riu es va començar a desbordar per arribar a la seva cota màxima (9’2 metres) el 23 d’octubre, el cabal fou superior als 23.000 m3/sg. Entre el 21 i el 25 d’octubre el cabal es mantingué per sobre dels 20.000 m3/sg, dada esgarrifosa si tenim en compte que el cabal mitja de l’Ebre és de 500 m3/sg.

Tot i que al poble no consten danys de cases tombades, a l’horta es comptabilitzen fins a 23 cases desplomades. L’escola de nenes es va inundar i no es va poder restablir el seu funcionament fins el 12 de desembre.

En aquesta ocasió, al contrari del 1787, el govern no va eximir als damnificats de pagar la contribució ni cap altre impost, lo qual va acabar de destrossar els pagesos que tenien l’horta vora el riu i que ho havien perdut tot. Desprès de moltes reclamacions l’any 1910 es va descomptar una part de la contribució de les finques que havien quedat inundades en concepte d’indemnització.

La riuada de 1937.

El 29 d’octubre de 1937, quan Espanya estava en plena Guerra Civil, quasi un any i mig abans que el front arribes a l’Ebre, la natura es va desentendre de conflictes bèl•lics i va tornar a ensenyar les seves garres. La inundació va durar una setmana, tres dies de pujada, dos d’estancament i dos de baixada. L’aigua va arribar prop de 9 metres amb un cabal de 20.000 m3/sg.

Aquesta riuada igual que la del 1907 va arribar fins les escales de l’Altar Major de l’església, amb el perjudici afegit que com la Guerra Civil havia esclatat, Tivenys vivia l’època de les col•lectivitzacions i l’església s’utilitzava com a magatzem dels productes agrícoles i per culpa de la riuada es van podrir i en conseqüència es van perdre tots.

Com anècdota d’aquesta catàstrofe, li sentia contar a m’ha mare, que per aquell temps era una nena que vivia al carrer de Tortosa, que l’aigua va arribar a la meitat de les escales de casa seva i els van tenir que treure amb barca, per portar-los a la zona alta del poble, durant els dies que va durar la riuada van estar vivint al Castell.

Per altra banda mon pare contava, com abans de que entres l’aigua a l’hortet del Pou Nou, ell i mon iaio, van collir les patates per a que no es fessin malbé amb la inundació.

En aquesta ocasió no va arribar cap ajut econòmic, la guerra ho evitava, la gent es va tenir que espavilar i refer-se ràpidament, l’arribada del front sols va fer que agreujar la difícil situació deixada per la riuada.

Rajoles commemoratives.

En les parets de moltes cases riberenques, podem trobar encarà rajoles que marquen l’altura que va assolir l’aigua en les riuades de 1907 i 1937. Aquestes rajoles tenen un disseny força senzill en el qual presenten una fletxa que marca l’alçada i unes lletres negres o blaves que representen la data, sobre un fons blanc.

El Diario de Tortosa del 24 de desembre de 1907 en el numero 7.832 publicava el següent:

"Se han puesto á la venta, unos azulejos propios para señalar la altura á la que llegaron las aguas en la última avenida, en los que á más de la inscripción correspondiente, que ocupa la mitad del azulejo, hay dibujada la corriente del agua, en la que aparece la alosa ó saboga, característica de nuestro Ebro.
Tanto el gusto en el colorido, como en la composición del dibujo, lo hacen recomendable á todos cuantos deseen conservar señaladas la altura y fecha de tan memorable acontecimiento".

Bibliografia:

Història de Tortosa d’Enric Bayerri.
Exempció de la contribució als pobles afectats per la riuada de l’Ebre de l’any 1787 de Francesc Sabaté i Margalef i Joaquim Nulla i Agula.
Tesis Doctoral, Lo riu és vida de Montserrat Boquera Margalef.

Buscant els orígens.

noreply@blogger.com (Sisco Pinyol Antó) — Thu, 19 Aug 2010 13:52:00 +0000

És una gran satisfacció per a mi que aquest bloc hagi servit per a que diferents descendents d’immigrants tivenyencs a França, hagin descobert el poble dels seus avantpassats i s’hagin interessat per conèixer les seves arrels.

La primera de posar-se en contacte amb mi fou la Pierrete Laborda al març de 2008, publicava llavors dos articles amb les dades que hem donava per veure si podia trobar familiars d’ella a Tivenys, malauradament no vaig trobar ningú, adjunto aquí els enllaços article 1, article 2.

Més recentment, al maig del 2010, Rémi Jullien hem feia arribar el següents correus electrònics:

“Bonjour, je m'appelle Rémi Jullien et j'habite à Fontès, dans l'Hérault, en France.
Mon arrière grand-père s'appelait Bénito Piñol, il était né le 11 juin 1897 à Tivenys, de José et Maria Piñol.
Il avait deux frères, Dominique et Jean Piñol, qui étaient nés en 1892 et 1896 à Tivenys.
Ils se sont installés à Paulhan, près de Fontès, vers 1925. Je pense que leur mère Maria s'y était installée aussi.
J'aimerais avoir plus de renseignements sur eux, sur leurs ancêtres, leur famille, et en découvrant votre site, j'ai pensé que vous pourriez peut-être m'aider.
Vous pouvez me contacter à cette adresse: remi_jullien@hotmail.fr.
Merci d'avance
Rémi Jullien”

“Hola, el meu nom és Remi Jullien i visc a Fontès, a l’Hérault, França.
El meu besavi es deia Benito Piñol, va néixer l’11 de juny de 1897 a Tivenys, fill de Josep i Maria Piñol.
Tenia dos germans, Dominique i Jean Piñol, que van néixer el 1892 i 1896 a Tivenys.
Es van mudar a Paulhan a prop de Fontès, al voltant de 1925. Crec que la seva mare Maria es va instal•lar allí.
Vull més informació sobre ells, els seus avantpassats, la seva família, i el descobriment del seu lloc, vaig pensar que podria ser capaç d'ajudar-me.
Pot posar-se en contacte amb mi en aquesta direcció: remi_jullien@hotmail.fr
Gràcies per endavant
Remi Jullien”

“Bonjour,
Je me permets de vous écrire ce nouveau e-mail car je crois avoir trouvé la maison natale de ma famille : Casa Capsec ?
J'espère que vous aurez un peu de temps à me consacrer.
Merci d'avance, Rémi Jullien.”

“Hola
Deixi'm que li escrigui aquest nou correu electrònic perquè crec que he trobat el lloc de naixement de la meva família a la Casa Capsec?
Espero que tinguis una mica de temps per a mi.
Gràcies per endavant, Remi Jullien.”

Desprès de fer diferents indagacions he arribat a la conclusió de que és família d’Hilari de Capsec i així li vaig comunicar, per si es vol posar en contacte amb ell.

Finalment aquest mateix mes d’agost he rebut un altre correu de Jane-Marie Bousquet

“ Bonjour, adissiatz
Je regrette de ne pouvoir vous écrire en catalan, je lis seulement un peu, mais j'apprendrai sûrement un jour.
Escrivi un pauc en occitan, occitan e catalan son lengas germanas :) Mercé plan per u vostre bloc que conta la historia de Tivenys.
Je suis à la recherche des racines de mon arrière-grand-mère qui est née à Tivenys.
Elle s'appelait Maria-Carmen Cañado et était née à Tivenys le 1er février 1873, fille de Benito Cañado et Agueda Pallisa.
Je sais qu'elle était en France en 1894, et, en fait, je cherche la date et les raisons de son départ de Tivenys (problèmes économiques ? guerre ? .. ou autre..).
Je vous remercie pour votre réponse
Salutations cordiales
Jane-Marie Bousquet”

“Hola,

Lamento no poder escriure en català, he llegit una mica, però segur que aprendré un dia.
Escric un poc en occità, l'occità i el català son llengües germanes. Gracies pel bloc que explica la història de Tivenys.
Estic buscant les arrels de la meva besàvia que va néixer a Tivenys.
El seu nom era Maria-Carmen Cañado i va néixer a Tivenys l’1 febrer de 1873, filla de Benito i Agueda Cañado Pellisa.
Jo sé que ella va estar a França el 1894, i de fet, busco la data i les raons per abandonar Tivenys (problemes econòmics? Guerra? .. O bé ..).
Gràcies per la seva resposta
Sincerament
Jane-Marie Bousquet”

Vull demanar ajut als lectors d’aquest bloc per tal de poder ajudar a Jane-Marie Bousquet i donar-li tota la informació que puguem recopilar dels seus avantpassats i de si encarà te família a Tivenys.

El tio Lilo.

noreply@blogger.com (Sisco Pinyol Antó) — Thu, 19 Aug 2010 13:14:00 +0000

Gracies a la feina d’Elías Bel Mestre, avui descobrim un altre personatge del nostre poble, que com podem observar en l’escrit que acompanyar la fotografia va tenir un tracte de favor per part del General Primo de Rivera.

Tot seguit transcric el que l’historiador tortosí Enric Bayerri va escriure al marge de la foto d’aquest tivenyenc.

“Retrato de un “patró de llaüt”, natural de Tivenys, apodado Tío Lilo, pero más conocido entre los marineros de la Ribera del Ebro, por el apodo de “Lo valent”. Fue cuando soldado en África; asistente del después General Primo de Rivera y Dictador de España, Marqués de Estella, quien durante toda la vida trató al tío Lilo como a un camarada, haciendo a su favor cuanto le pedía. Murió hacia 1943 ó 1944, en Tivenys. Otros dicen que fue asistente no de Estella sino de Martínez Anido”.

Independentment de que el tracte de favor fou de Primo de Rivera o de Martínez Anido governador de Barcelona, esta clar que aquest home va tenir certa influencia en aquests personatges i que tenia moltes portes obertes en els cercles de poder de l’època. Possiblement pel seu valor en la seva campanya militar a l’Africa, d’aquí el seu sobrenom de “Lo valent”.

Serià bo si algú te més informació d’aquest senyor, ens la fes arribar per tal de poder-ho publicar i donar a conèixer la seva vida i aventures.

L’assentament protohistòric de l’Assut (Tivenys, Baix Ebre).

noreply@blogger.com (Sisco Pinyol Antó) — Sat, 12 Dec 2009 11:52:00 +0000

El Dr. Jordi Diloli Fons, professor del Departament d’Història i Història de l’Art de la Universitat Rovira i Virgili, m’ha fet arribar el següent document en el qual ens explica tots els secrets del jaciment arqueològic de l’Assut.

És un honor per aquest bloc que un doctor en història li doni suport i aporti els seus coneixements.

El jaciment arqueològic de l’Assut es troba situat al municipi de Tivenys (Baix Ebre, Tarragona), just a l’extrem meridional de l’estret de Barrufemes, congost que configuren la serra de Cardó i les alineacions més septentrionals dels Ports de Tortosa- Besseit –serres d’Àguiles i Vallplana-, ocupant l’extrem superior i la vessant sud / sudoest d’un turó que domina l’ampla terrassa fluvial que s’estén en aquest punt del marge esquerre del riu Ebre.

L’àrea arqueològica, d’uns 3500 m2, es veu delimitada de forma natural per la pròpia orografia d’aquest tossal, que descendeix abruptament pel nord i per l’oest, restant separat del turó veí pel Ligallo de l’Assut, camí ramader que uneix les àrees de pastura de vora el riu amb les serres de l’interior –Cardó i Boix-, derivant des d’allí al mar. L’accés més fàcil a l’àrea ocupada el trobem a la vessant sud, on el turó davalla suaument cap a les planes al•luvials que conformen la riba esquerra del riu Ebre, o a l’est, punt més alt del turó on l’activitat antròpica delimita l’àrea habitada separant-la de l’exterior mitjançant un tancament, essent aquest el punt on se situen les principals estructures defensives del poblat ibèric.

La identificació de l’assentament protohistòric de l’Assut es va efectuar l’any 1988, en el transcurs d’unes prospeccions inscrites en el marc d’un projecte destinat a establir una síntesi sobre el poblament del Bronze Final i del Període Ibèric al curs inferior de l’Ebre, impulsat des de la Universitat de Barcelona i el Servei d’Arqueologia de la diputació de Castelló (Mascort, Sanmartí, Santacana, 1990), si bé ja era conegut al municipi de Tivenys, com un punt d’hàbitat antic.

L’any 2000, un equip d’investigació de la Universitat Rovira i Virgili, després d’efectuar una visita a la zona, va decidir intervenir a l’assentament com a part del treball de camp que s’incloïa al projecte de recerca que estava portant a terme sobre els models d’ocupació i l’evolució del poblament durant la Protohistòria al curs inferior de l’Ebre. Es van iniciar així les excavacions arqueològiques al jaciment de l’Assut, de caire anual, amb la intencionalitat de delimitar l’àrea ocupada, definir l’urbanisme del poblat, especialment el relacionat amb les estructures defensives i clarificar la seqüència ocupacional del mateix.

El jaciment de l’Assut exemplifica al curs inferior de l’Ebre el que és l’ocupació continuada d’un paratge determinat. Si bé les dades referents als primers moments del jaciment són encara força incertes, doncs es basen sobre tot en la presència de determinats ítems ceràmics datables durant el segle VII anE i d’un parell d’estructures arquitectòniques, a partir del segle VI anE l’activitat constructiva és ininterrompuda, amb diverses remodelacions urbanístiques del sistema defensiu o de l’àrea habitada, de les quals les més importants son la que es produirà a mitjans del segle V a.n.E., moment en que s’estructurarà l’urbanisme bàsic del poblat, que perdurarà fins al seu abandonament, i que coincidirà amb la fundació de la major part de nuclis del territori i de l’organització d’aquest segons unes noves directrius emmarcades en la cultura ibèrica i una nova reordenació urbana durant el segle III anE., possiblement coincident amb la implicació d’aquest territori en un conflicte internacional que sacsejarà el Mediterrani Occidental: la Segona Guerra Púnica.

En base a les dades proporcionades per les intervencions efectuades fins ara a l’indret, tant de tipus material com urbanístiques i/o arquitectòniques, s’ha establert una periodització en fases que abasta des del segle VII anE fins a finals del segle II anE. En un treball anterior, establíem aquesta partició en tres fases, Assut 1 (segle VI a 450 anE), Assut 2 (450-175/150 anE) i Assut 3 (175/150-100 anE) (Diloli, Bea, 2005), si bé amb les dades actuals el pas d’Assut 2 a Assut 3 caldria retardar-lo lleugerament, situant-lo entre el 200-175 anE. Així mateix, plantejàvem en aquest estudi la possibilitat que existís una ocupació anterior, datable dins de la Primera Edat del Ferro, sobre tot a partir de la presència d’alguns fragments d’àmfora fenícia, tots ells informes, però pertanyents a produccions del Cercle de l’Estret, possiblement de l’àrea de Màlaga, emmarcables dins de la forma T-10.1.2.1/VR-1. Amb les dades actualitzades, s’ha confirmat la presència d’aquests materials i la seva associació amb algunes estructures construïdes directament sobre els conglomerats quaternaris que formen la base geològica del tossal i sense cap relació amb els murs posteriors. De la mateixa forma, els avanços en el coneixement del conjunt ocupacional ens han permès perfilar encara millor aquella periodització de forma que a la classificació publicada l’any 2005 s’ha d’afegir una nova fase, Assut 0, que s’esdevindria entre mitjans segle VII anE i mitjans segle VI anE, marcant l’inici de l’ús d’aquest espai com a lloc d’hàbitat estable.

A partir d’inicis del segle VI a.n.E. sembla que hi haurà un abandonament de l’establiment anterior i un replanteig en base a un patró urbanístic nou, edificant-se una gran torre circular (T3) al punt més alt del tossal, aïllada, que es convertirà en el principi del sistema defensiu del segle V a.n.E. La construcció de la torre, datada a través de anàlisis radiocarbònics i la presència de determinats ítems ceràmics s’estableix, com hem dit, durant el primer quart del segle VI anE, i la seva existència com un element isolat no superarà mitjans del segle V a.n.E. (Diloli, Bea, 2005), definirà la fase Assut 1.

La següent fase, Assut 2, serà el període de màxim desenvolupament de les formes urbanístiques a l’assentament. La nova planificació s’estructurarà entorn del 450 anE segons dues grans variables, la geomorfologia del tossal i la construcció d’un sistema defensiu que, com és habitual als assentament ibèrics, primarà la defensa dels llocs de més fàcil accés. És així que el plantejament constructiu es basa en la construcció d’un gran complex defensiu al punt més elevat del tossal, a partir de la torre circular bastida durant la fase anterior, incorporant-s’hi tot el nou sistema arquitectònic basat en la superposició de murs concèntrics que formen una primera plataforma fortificada (P1) que engloba la torre T3, reforçant el seu perímetre. Sobre aquesta plataforma, respectant T3, s’aixequen la resta d’elements defensius, un segon bloc de murs concèntrics, recolzat a la plataforma P1, que deixen entre ells un espai de circulació que recorre longitudinalment el sistema defensiu, amb una porta al costat nord-occidental que permet l’accés des del poblat al sistema defensiu a partir d’unes escales, i possiblement una comunicació, no localitzada, amb la torre T3. es tractaria d’un pas de ronda o camí protegit que comunicaria tota la fortificació.

A partir d’aquestes construccions s’ordena l’espai habitacional, que ocupa, com hem senyalat anteriorment, el cim i la vessant sud/sud-est del tossal. Fins ara s’ha localitzat un carrer que defineix un barri de vivendes a l’extrem nord (BN), just a sobre del ligallo de l’Assut, les quals delimiten el poblat a través de la paret posterior, que es veu reforçada en alguns punts per funcionar com a mur defensiu o de tancament.

Aquesta fase, que es pot dividir en dues etapes a partir de certes remodelacions urbanístiques i la presència i/o absència de determinats materials ceràmics associats a elles, donarà pas a inicis del segle II anE a una nova etapa, Assut 3, en que hi haurà tot un seguit de modificacions arquitectòniques tant al sistema defensiu com a la zona d’hàbitat. En el cas de les defenses, hi haurà una destrucció sobtada i molt violenta de la torre T3, possiblement la casa del cabdill del poblat, on es produirà un incendi i un ensorrament de l’estructura, sense que es faci res per recuperar aquest espai. Actualment s’identifica aquesta destrucció en el marc de l’avanç de la conquesta romana del nordest peninsular, associant-la a la Segona Guerra Púnica o a les repressions catonianes, que haurien reprimit als ibers de l’Assut a través de la destrucció d’un espai simbòlic com seria la residència de cap del poblat, si no la seva pròpia i la dels seus familiars.

Possiblement associat a aquest esdeveniment es reomplirà el passadís interior de la muralla, impedint la circulació, restant únicament un àmbit obert a l’extrem nord del sistema defensiu, on hi havia la porta que permetia l’accés des del poblat al mateix, que ara es tapia des de fora amb un nou pany de murada. Al barri nord la modificació de l’espai urbanitzat suprimeix el carrer de l’època anterior, que es veu ocupat per vivendes, que superaran amb escreix el tamany de les cases de la fase 2.

A partir de finals del segle II anE sembla que l’assentament s’abandonarà pacíficament, com ho denota l’escassetat de material arqueològic recuperat. Si més no, el final de l’ocupació a l’indret és confusa, doncs no hi ha materials ceràmics que datin aquest abandó de manera precisa, si bé s’han localitzat en nivells superficials fragments d’àmfora itàlica entre els quals cal destacar una vora de Dressel 1B, datada al segle I a.n.E. Aquest procés d’abandonament ha de respondre, com hem dit, als nous plantejament organitzatius relacionats amb l’ocupació romana d’aquest territori, que obligarà de grau o per força a la població ibèrica a renunciar al seu mode de vida per adaptar-se a una nova planificació política, econòmica i social.

És així que el poblat de l’Assut s’ocuparà, en diferents fases, entre els segles VII i II anE, essent la torre T3, bastida durant el segle VI anE i destruïda per un violent incendi provocat a finals del segle III anE., l’únic element arquitectònic que participarà de pràcticament totes elles.

Un missioner de Tivenys al Yucatan.

noreply@blogger.com (Sisco Pinyol Antó) — Tue, 08 Sep 2009 17:31:00 +0000

Fra Isidro Sanz, fou un frare franciscà del nostre poble, que l’any 1780 va partir cap a Yucatán juntament amb altres vuit frares, per tal de portar a terme la evangelització de la província mexicana. Era un moment delicat per aquesta missió, els mexicans començaven a revelar-se contra el domini espanyol i prompte començaria la guerra d’independència. També era notable la falta de sacerdots per dur a terme aquesta missió, una prova la trobem en el document d’embarcament dels missioners, en el qual s’especifica que el Rei va concedir trenta religiosos i tant sols n’embarquen vuit.

Fragment de l’expedient d’informació i llicencia de passatgers de l’Arxiu de Indies:

“Fr. Bernardo León y Valdés de la Orden de San Francisco Custodio y Procurador de la Provincia de San José de Yucatán ha representado tener colectados ocho Religiosos de los treinta que el Rey se sirvió conceder a la misma Provincia para que vayan a ella costeados de cuenta de su Real Hacienda a Consulta del Consejo de 1 de Mayo ultimo, suplicando se le diese licencia para embarcarse con ellos en el convoy que se apresta en este Puerto para Nueva España, en atención a la gravísima necesidad que tenia la propia Provincia de Religiosos europeos, y a este efecto ha presentado la Nomina de ellos, que es del tenor siguiente:……….. Fray Isidro Sanz natural de Tivenys, obispado de Tortosa, hijo de aquel Convento su edad 27 años, de habito 11, su empleo Predicador. Estos ocho Religiosos son por ahora los que hacen mucha falta en Yucatan…………”

En el mateix document explica que aquests frares poden ser substituïts per uns altres en cas que es tornin enrere o es posin malats, també explica que es farà càrrec de la vestimenta i el menjar les arques del Rei amb un màxim de sis rals per dia per cada frare.
Aquest document esta datat el 30 d’octubre de 1779, a sota de la data hi ha un annex que correspon a la data d’embarcament a Cadis que és el 3 d’abril de 1780.

Pinyol

noreply@blogger.com (Sisco Pinyol Antó) — Mon, 27 Jul 2009 11:54:00 +0000

ORIGEN I SIGNIFICAT

El cognom Pinyol o Piñol és un dels més comuns a Tivenys, el fet que en diferents moments de la nostra història ens han obligat a parlar en castellà i ens han prohibit les grafies catalanes a nivell registral, ha fet que aquest cognom es bifurques en les dues formes en que el podem trobar avui en dia.

Igual que molts dels cognoms catalans d’avui en dia que tenen el seu origen en noms de vegetals i dels seus fruits el cognom Pinyol te el seu origen en el substantiu pinyol: “part interna llenyosa d’un fruit que té ós”.

LLINATGE I HISTÒRIA

El llinatge del cognom Pinyol és plenament català, trobem els seus orígens en el repartiment que el Compte Ramon Berenguer IV fa del Terme General de Tortosa entre les diferents ordres militars, el bisbat i cavallers que varen participar i distingir en el setge i assalt de la ciutat. És així que l’any 1148 trobem que cedeix Costumà a la família dels Pinyol, establerta a Benifallet. L’any 1155 el Compte també fa donació d’un hort situat a Benifallet a Berenguer Pinyol.

És a Benifallet, concretament a la capella de la Mare de Déu de Dalt; possiblement la primera parròquia del poble, on es troba una làpida sepulcral, on hi ha dos llegendes en llatí, escrites en lletra gòtica, col·locades entremig de tres escuts, que més avant comentarem.

La traducció de les llegendes diu:

“Any del Senyor 1300: Idus de maig: Morí Bernat Pinyol; l’ànima del qual reposi en pau.”

“Any del Senyor 1298: a 4 dels Idus d’abril: Morí Berenguer Pinyol; l’ànima del qual reposi en pau.”

Per la traducció d’aquestes llegendes veiem que en aquesta capella foren enterrats dos individus de la baronia dels Pinyol. Sembla normal que els Pinyol escollissin aquest lloc per tenir-hi la sepultura pròpia, ja que fou el primer lloc que varen repoblar, desprès de la sortida dels sarraïns.
Els Pinyols per tant obtenen un territori que els identifica com a senyors d’una terra, senyoriu que consoliden durant els regnats d’Alfons el Cast i de Pere el Catòlic i amplien durant el regnat de Jaume I el Conqueridor, concretament l’any 1228 aconsegueixen mitjançant compra els llocs veïns de Cardó i Sallent, configurant una baronia d’una certa entitat.

La prova de que els senyoriu fou important és que aquest apareix en els fogatges de 1335, 1373 ó 1377 i 1378, concretament en aquest últim hi apareixen 14 focs (en aquest fogatge Tivenys en tenia 5).

Els primers Pinyol varen trobar-se en un moment en que les diferents famílies i el bisbat es disputaven les terres per poder tenir un senyoriu gran i fort, per tant entre els anys 1148 i 1200 trobarem moltes transaccions de terres i disputes legals, sobre tot amb el bisbat. Així trobem donacions de la Seu de Tortosa a Berenguer Pinyol, l’any 1199 en que rep una algezira prop de Benifallet amb un cens de 14 càntirs d’oli i l’any 1200 una terra a Bítem amb el cens d’una lliura.

El mateix Berenguer Pinyol l’any 1180 fa gala del seu poder prestant diners a altres senyors, trobem que a Humbert Genovès li fa un préstec de 220 morabatins i un de 60 morabatins a Joan de Puig.

Però com deia també varen tenir disputes legals, una de les més complicades que es varen viure aquells anys te com a protagonista un cop més a Berenguer Pinyol. El Bisbe reclamava una terra a Benifallet, que Berenguer Pinyol defensava com a seva perquè li havia donat el seu oncle, el qual l’havia obtingut per permuta de Bonssavall de Moró. D’entre tots els testimonis presentats, va prevaldre el de Ramón de Castelló, que manifestà l’existència d’una nova permuta entre l’oncle de Berenguer Pinyol i Pere de Rajadell, per la qual aquest darrer va prendre possessió de la terra. Amb aquesta declaració la causa va fallar en favor de la Seu de Tortosa.

Dins les transaccions de finques de l’època els Pinyol també van vendre terreny, observem com l’any 1174 Pere Pinyol ven un camp situat al lloc d’Arenes a Ramón Blanxart per 15 sous.

Amb l’arribada de Jaume II a la corona, comencen els problemes dels Pinyol, primer amb els pobladors de Cardó i Sallent amb els quals mantenen una relació difícil, el 1290 trobem una sentència arbitral entre ambdues parts promoguda pel batlle dels Montcada. Aquestes males relacions s’estenen també amb la ciutat de Tortosa; el 1304 es segueix un plet entre Guillem Pinyol i Jaume II, senyor de Tortosa, on finalment es reconeixen els drets que tenien els Pinyol sobre herbes i pastures als dits llocs.

Els Pinyol mantenen la baronia de Cardó-Sallent fins l’any 1417 en que fou adquirida pel monestir de Benifassà, en un moviment estratègic de l’ordre monàstica per treure-li poder a la ciutat de Tortosa i que va comportar la compra de molts senyorius que estaven baix el domini de la ciutat. Costumà havia tornat a mans de la corona amb anterioritat.

Tot i no tenir les terres de Costumà, Cardó i Sallent, els Pinyol mantenen el seu poder a la zona, prova d’això és que el 1422 Tortosa es troba dividida entre els Pinyol i els Vilamarí-Despuig, les cròniques relaten una agressió de Bernat Pinyol a Ramón Despuig “Bernat Pinyol dóna un colp d’espasa en les anques, del qual colp lo dit ramon Deçpuig fora mort si no que volch Déus que la spasa li.s girà en la mà i li donà de pla”.

La importància de la família Pinyol també la trobem en els enllaços matrimonials amb nobles tortosins, així tenim que Pere Despuig, veguer el trienni 1459-1461, procurador en cap el 1468-1469, el 1474-1475 i el 1481-1482, es va casar el 1455 amb Francina Pinyol, d’aquest matrimoni va néixer Pere-Joan Despuig Pinyol, veguer de la ciutat el 1506-1508 i procurador en cap el 1509-1510. Pere-Joan fou el pare de Cristòfol Despuig un dels personatges més insignes de la Tortosa medieval, els gegants de la Festa del Renaixement d’aquesta ciutat honoren a Cristòfol Despuig.

Per un altra banda el noble de Morella Berenguer Moragues de Ciurana, senyor de Todolella i de Villores es va casar amb Joana Pinyol, filla d’Orimany Pinyol.

Cal mencionar també que senyores d'aquest llinatge van vestir els hàbits de l'Orde de Sant Joan, en el Gran Priorat de Catalunya

ESCUT D’ARMES

L’escut d’armes que es troba en la sepultura dels Pinyol (data del segle XV) a l’església del Calvari o Mare de Déu de Dalt de Benifallet mostra en un camp d’atzur, set pinyes de sinople posades tres, tres i una. Trobem altres versions d’escut per al cognom Pinyol tot i que per als Pinyol originaris de Costumà sembla que els correspon aquest.
Els altres escuts que trobem, els quals també provenen del Terme General de Tortosa, un porta en camp de plata, un rombe amb una torre d'or i bordejat de quatre flors de lis blaves; la bora escaquejada d'or i gules.

En un tercer escut, trobem en un camp verd una llampera d’or.

EL COGNOM AL MÓN

A França es troba el cognom Pignol en registres eclesiàstics des del segle XVI, també a partir d’aquest segle es Troba a Venècia. Al segle XVIII el comencem a troba a Sussex (Anglaterra) i a partir del XIX el trobem a Xile i Mèxic.

EL COGNOM AVUI

La distribució del cognom Pinyol o Piñol es troba per tot Catalunya d’una forma bastant generalitzada, però és innegable que les Terres de l’Ebre és el focus principal, ja que és el bressol del propi cognom. Un bon exemple és Tivenys.

Les millors dades estadístiques del cognom les podem trobar a la web de l’Institut d’Estadística de Catalunya (Idescat) http://www.idescat.es/onomastica/orpi.stm. Aquí es pot consultar el numero d’importància del cognom a Catalunya i per comarques, també ens informa del numero de persones que el tenen com a primer i com a segon cognom.

El cognom Piñol ocupa la posició 221 a Catalunya amb 3880 persones que el tenen com a primer cognom i 3881 que el tenen com a segon. A les Terres de l’Ebre el tenen com a primer cognom 737 persones destacant el Baix Ebre amb 452. Com a segon cognom n'hi ha 784 i també destaca el Baix Ebre amb 455.

Els percentatges més grans d’aquest cognom i on ocupa la posició més alta en el rànquing de cognoms és la Ribera d’Ebre.

Cal destacar també les comarques del Priorat i de les Garrigues on la freqüència és molt alta.

Taula actualitzada amb les dades del cognom Piñol.

En quant al cognom Pinyol (molt deteriorat pel canvi de grafies provocat pel castellà) trobem que ocupa la posició 4439 a Catalunya amb 202 persones que el tenen com a primer cognom i 139 que el tenen com a segon. A les Terres de l’Ebre el tenen com a primer cognom 16 persones. Com a segon cognom n'hi ha 17. Tot i el poc numero de cognoms amb aquesta grafia, per fer un anàlisi seriós també trobem la Ribera d’Ebre com a líder a Catalunya.

Taula actualitzada amb les dades del cognom Pinyol.

BIBLIOGRAFIA

· Ocupació i Reorganització del Territori a les Comarques del Baix Ebre i Montsià arran de la Conquesta Cristiana. Eduard Arnau i López.

· AD DETRIMENTUM YSPANIE. La Conquesta de Turtusa i la Formació de la Societat Feudal. Antoni Virgili.

· Estudis sobre cultura literària a Tortosa a l’Edat Moderna. Enric Querol Coll.

· Els Cognoms Catalans. Origen i Definició. Lluís Almerich

L’assut (III). Construcció del canal de l'esquerra.

noreply@blogger.com (Sisco Pinyol Antó) — Tue, 19 May 2009 20:11:00 +0000

La llei de 15 d’abril de 1906 autoritzava al Ministeri de Foment l'adjudicació mitjançant subhasta pública la concessió d’obres de reg al riu Ebre. Al plec de condicions, facultatives, econòmiques i generals, sota les quals es treien a subhasta les obres esmentades, s'establia a l'article 1º: “...las obras de la margen derecha están construidas, y el concesionario, solo podrá explotarlas en el plazo que falta hasta completar 99 años a partir del 5 de julio de 1867. las obras de la margen izquierda se conceden por un plazo de 99 años, a partir de la fecha de adjudicación definitiva. Pero si el concesionario fuese una asociación de propietarios o comunidad de regantes legalmente constituidos, las obras del canal de la izquierda se conceden a perpetuidad...”.

La perpetuïtat, a més de les millores econòmiques en les subvencions per part de l’Estat va ser sens dubte un esperó suficient per tal que els nostres avantpassats es constituïssin en Comunitat de Regants i en Sindicat Agrícola, per així poder acudir a la subhasta de les obres de reg. Les ordenances i reglaments de la nova Comunitat foren aprovades per Reial Ordre el 9 d’octubre de 1907.

L'objectiu inicial era regar les 12.691 hectàrees compreses al plànol general aprovat de les terres que podien rebre el reg, la Comunitat va obtenir una concessió de 19m3/s.

Per tal de finançar el projecte, es va negociar un conveni, que es va materialitzar en data 5 de febrer de 1907 amb la “Real Compañia de Canalizaciones y Riegos”. Aquesta Companyia havia nascut l’any 1881 davant la precària situació econòmica que travessava la “Real Compañia de Canalización del Ebro”, companyia constituïda amb capital francès, espanyol, belga i anglès, amb l’objectiu d’impulsar la construcció del canal de navegació entre Amposta i Sant Carles de la Ràpita.

En aquest conveni s’especificava que la “Real Compañia” aportaria els fons necessaris per construir les obres del canal del marge esquerre, que foren 17 milions de pessetes. Com a garantia, la Comunitat va lliurar 340.000 bons hipotecaris amb un valor de 50 pessetes cadascun. La “Real Compañia” obtenia a canvi, el benefici de poder explotar el canal mentre el deute esmentat no fos cancel·lat, cosa que va succeir l’any 1967, quan la Comunitat va acabar de liquidar el deute i el canal de l’esquerre va a passar a ser de plena propietat

El canal de l’esquerra fou inaugurat el 5 de maig de l’any 1912 pel rei Alfons XIII, en l’actualitat el canal te una longitud de 50km porta un cabal de 22m3/s i rega 55.000 jornals d’horta i arrossars.

A la dècada dels 80, el canal va ser revestit evitant així, els problemes de rebentades i filtracions que tenia.

L’assut (II). Les primeres sèquies de reg.

noreply@blogger.com (Sisco Pinyol Antó) — Mon, 04 May 2009 10:00:00 +0000

Tot i que, com dèiem en el capítol anterior, l’assut estava acabada l’any 1444 i que es podia regar un tram fins a Tivenys, l’objectiu principal de l’obra encarà no s’havia complit, per això l’any 1445 es prenen mesures per finançar les sèquies de reg. El gran problema en que es trobaven els promotors de l’obra eren les riuades que s’emportaven l’obra per davant de forma bastant sovint, lo qual no feia més que entorpí i encarí el projecte, aquesta frustració constant marca aquest segon capítol.

L’any 1446 el Consell de la Ciutat de Tortosa encarrega al mestre Bartomeu de l’Almolda dirigir unes obres de modificació dels jaços de l’assut. Més tard l’any 1449 els mestres Antoni Alcanyiç i Joan de Xulbi, tornen a anivellar les sèquies per poder tirar endavant l’obra.

El 24 de maig de 1452 s'iniciaren a l'assut els treballs d'una primera sèquia a la banda de Tivenys, dirigits pel mestre Joan March. De fet aquest mestre s’havia compromès un any abans amb el Consell de la Ciutat de Tortosa a fer la sèquia en tres anys, amb el lliurament d’una fase de l’obra cada any, el primer any tenia que arribar a La Rojal, el segon fins a Bítem i el tercer fins a Tortosa.

L’any 1454, el pacte amb Joan March no s’havia complit i es fa càrrec de les obres el cardenal Ot de Montcada el qual manifesta en un escrit: “a tot son càrrech e despeses fer la dita cèquia de Tiveing, del principi de aquella tro a la vall de na Jardina, per haver speriència de la ayuga, e ell se hauria aquells mestres que ben vist li seria. E los hereters dejús nomenats prometeren pagar al dit senyor bisbe redelme de llurs heretats que cauran en lo dit regadiu”. Podem veure que les pretensions baixen i aquí en ves de parlar de La Rojal es parla de la Vall Jardina. Aquests treballs es van paralitzar, a la seva mort el 1473.

Les obres es van reprendre el 1477 quan el seu successor Alfons d'Aragó, va aconseguir 9.000 sous per a tres anys, i va encarregar el projecte al mestre Ochoa de Bermeo.

L'any 1540, quan el rei Carles I i V d'Alemanya va estar a la zona va encarregà a Domènech Cohí continuar l'obra, i s'hi va treballar fins l'any 1545. L’any 1553 hi va haver un nou encàrrec que durà fins al 1557 en que va morir el mestre d’obres.

El 1624 es va treballar en un projecte per construir dues sèquies, una a l’esquerra i l’altra a la dreta, sortint de Tivenys i Xerta respectivament, fins a Amposta. Les obres duren fina al 1632.

El 1748 va haver-hi diversos projectes de construir canals, dels que hem de destacar que és el que es pot considerar com a primer estudi detallat i d’envergadura sobre els regs al delta,(reflexat als plànols del religiós carmelita fra Damián de los Apostoles) de l’assut surten dos canals un per la dreta i l’altre per l’esquerra (no es parla per res de navegació).

A finals del segle XVIII el port dels Alfacs va ser habilitat pel comerç amb Amèrica. Això engegà el projecte de construcció d’un canal de navegació entre Amposta i La Ràpita per facilitar la sortida al mar dels productes de la conca de l’Ebre, el qual provoca que el 1768 recomencen molt més seriosament la gestió i els estudis de la construcció dels canals, que a més a més de servir per regar també havien de ser navegables. El canal de la dreta partint de Xerta havia d’arribar al port dels alfacs, salvant així, les barreres al•luvials de la desembocadura. El projecte incloïa aixecar i ampliar l’assut, i la construcció de dues sèquies menors una a cada part del delta, derivades de la principal.

Es posa l’esperança de poder convertir en fèrtils les ermes terres del delta. que en aquella època havia evolucionat com podem veure en en mapa de Miguel Marín de 1749.

La idea serviria de base per a la construcció del canal de navegació que partint d’Amposta arribaria al port dels Alfacs.

El 1770 El ministre Floridablanca, ordena emprendre les obres del canal de Carles III (1er. Canal de Navegació) d’Amposta als alfacs, destinat única i exclusivament a la navegació, amb l’objectiu de trobar una sortida artificial al riu, i menys perillosa que la natural.

A l’any 1776 la guerra del francès i les guerres Carlines provoquen que les obres es paralitzen. El 1780 s’acaba el canal de Carles III, i alguns cultivadors del delta sol•liciten les terres al costat del canal de navegació, per aprofitar-ne el reg, petició que Carles III va atendre, amb el desig d’atraure pobladors. A partir d’aquí el canal funciona plenament, i en circulaven els vaixell, fins que al llarg dels anys i degut al tipus de traçat i anivellació de la llera respecte el riu i l’abadia dels Alfacs, es va anar segant degut a les avingudes del riu, es van projectar rescloses per a solucionar el problema, però al final era tant costós que es va abandonar per complert, cap al 1816 ja no estava en servei.

A l’any 1847 sota la direcció del enginyers francesos Jop i Paul Leferme, comencen seriosament els estudis de canalització i navegació de l’Ebre, des de Saragossa fins al mar. Els varen continuar altres enginyers, donant-se per acabats el 1849. El francès Isidoro Pourced, obté la concessió provisional de les obres, el 1851 la reina Isabel II li atorga la concessió definitiva per fer les obres de canalització del riu des de Saragossa al mar i d’un canal des d’Amposta fins als Alfacs.

Fins aquí l’historia comuna de l’assut respecte als dos canals de regadiu; el de l’esquerra i el de la dreta, a partir d’aquest moment s’estudiaran en detall l’evolució històrica del canal de l’esquerra que és el que influencia directament a Tivenys.

Mapes antics (IV).

noreply@blogger.com (Sisco Pinyol Antó) — Sun, 03 May 2009 10:00:00 +0000

Mapa de l’any 1642 en que es recull l’àrea geogràfica de Catalunya, el títol és “Catalonia” l'autor és Willem Jansz Blaeu. Te unes dimensions de 49 x 58 cm i la seva edició digital gracies a la qual el podem observar en aquest bloc és a càrrec del Institut Cartogràfic de Catalunya.

Les carboneres a Tivenys: revivint una vella tradició.

noreply@blogger.com (Sisco Pinyol Antó) — Sat, 02 May 2009 10:00:00 +0000

Fa uns mesos vaig escriure sobre la construcció de les carboneres, feina que a meitats del segle XX, feien molts dels pagesos de Tivenys, ara Martí Prades m’ha fet arribar el treball que va fer ell en motiu de la Fira d’Artesania i Turisme de l’any 2000. El seu escrit superar en qualitat i explicació de detalls al meu per lo qual us recomano la seva lectura.

Introducció

La producció de carbó vegetal va suposar fins fa unes dècades una important activitat entre la pagesia del nostre poble. A les tradicionals tasques agrícoles i/o ramaderes s'hi afegia sovint l'activitat del carboneig.

El nostre no és ni ha estat un poble de molt de bosc, però s'hi ha produït carbó a partir de la fusta dels arbres dels conreus de secà. La tècnica es va anar transmetent de generació en generació, fins que va desaparèixer completament aquesta activitat. Ara són pocs els qui encara guarden la memòria d’aquell temps, i que ens han explicat de viva veu els detalls del procés de construcció de les carboneres i l’habilitat per guiar la cocció, però també ens han apropat a la realitat d’una època que forma part de la història i la cultura del nostre poble. La festa de la carbonera pretén ser un homenatge als qui van viure en pròpia pell aquella època, alhora que te l’objectiu de recuperar la tradició donat a conèixer l’activitat del carboner en les seves diferents vessants.

Malgrat la tradició centenària, la memòria recent ens remet a les gelades del 56, que van suposar una gran activitat en la producció de carbó al haver d’aprofitar la llenya procedent de les oliveres, garrofers i ametllers morts. Cal tenir en compte la duresa del treball d’obtenció, sense mitjans mecànics, d’una llenya molt seca, emprant com a úniques ferramentes la destral i el “sorrac de dos mans”. D’altra banda, aquesta data va representar l'inici de la progressiva desaparició de la producció local de carbó vegetal, que va ser substituïda per nous sistemes energètics com l'electricitat, el gas o el gas-oil, que s'imposaren a partir del anys 60.

Tot i que l'obtenció de carbó es compaginava amb altres activitats agrícoles i/o ramaderes, tenim constància que alguns pagesos del poble es desplaçaven temporalment a zones boscoses de la Catalunya central per a treballar com a carboners.

La carbonització

El procés de fer carbó vegetal no és altra cosa que llevar-li l'aigua que conté la llenya mitjançant una combustió controlada, de manera que amb molt menys volum i pes té el mateix poder calorífic. Fan falta uns quatre quilos de llenya per fer-ne un de carbó. La seva utilització va ser molt variada. S'aprofitava, sobre tot, per a ús domèstic en cuines i brasers, però també es venien excedents per a altres aplicacions, especialment com a combustible per a motors de tot tipus.

De carboneres n'hi havia fonamentalment de dos tipus. La més corrent era la de planta en forma de trapezi i també de planta rodona amb ullal. Aquestes eren emprades preferentment pels carboners professionals, ja que, a banda de la major complexitat en la seva construcció, permetien la cocció d’una major quantitat de llenya.

El procés de construcció de la carbonera

La carbonera que descriurem és la de planta en forma de trapezi, que ha estat la tradicional i més estesa en el nostre poble.

Primer que res calia tallar i preparar la llenya convenientment. Pel seu poder calorífic, la fusta d'elecció era la de carrasca i d’olivera, però també s'emprava fusta de pi, mata, garrofer i d'ametller.

Preferentment, la carbonera s'ubicava sobre el llarer d'una d'anterior, on es conservava endurida la "terra cremada". Si el lloc era nou, s’anivellava i es netejava completament.

La carbonera, encara que acostumava a situar-se en zones receroses, s’orientava amb la “boca” en direcció nord, cara al vent de dalt, per tal de facilitar la cocció del davant cap al darrera. En funció de la grandària que es volia fer la carbonera, l'esplanada havia de ser més o menys gran. Una carbonera mitjana tenia uns 3-4 metres de llargada i dos d’alçada, de la qual se’n podia obtenir més d’una tona de carbó. Tot i que les dimensions eren molt variables, sempre acostumaven a guardar una proporció estable entre la base i l’alçada.

Per bastir la carbonera es començava per la base. Se situaven uns buscalls travessers, en forma de graella, per tal que la llenya no toqués a terra, ja que aquesta no es couria adequadament per extreure'n carbó. Damunt d’aquest “llit” trenat, s’anava amontonant la llenya.

Al perímetre es disposaven de manera regular unes obertures amb dues lloses verticals i una sobreposada, anomenades "aspiralls", que tenien la funció de permetre controlar el pas de l'aire a l'interior per fer la cocció. La boca de la carbonera s'ubicava a la base del costat curt.

La llenya més grossa es posava al cos central de la carbonera, i a dalt i cap a fora les branques més primes. Era important, sobretot, que en la construcció no es deixessin massa escletxes per on pogués passar molt d'aire, la qual cosa faria que es cremés massa la llenya. Per això, procuraven tenir a mà uns quants “rabassons” que permetien omplir els buits deixats per la llenya.

En tenir tot el munt de troncs i branques arreglat, el següent pas era el de cobrir-ho tot amb terra. Damunt la llenya es posava una capa de fenàs, brosta, rames eixamorades, romer o qualsevol tipus de brossa que hi hagués en les proximitats, feta a gavells i després d'haver estat uns dies amb pedres damunt per a compactar-se. Aquesta brossa tenia la missió d'impedir que la terra caigués dins de la carbonera. A la part baixa de la carbonera i fins a mitja altura es construïa un marge que tenia la missió d’aguantar la capa de brossa i terra. El marge havia de deixar al descobert els espiralls. Si la carbonera era gran, també es construïa una petita escala amb pedres per poder treballar a la part superior.

Una volta bastida tota la carbonera es procedia a botar-la. A la boca s’havia disposat per l’encesa una argelaga i llenya prima que facilités la combustió. Quan el foc havia agafat força en l'interior de l'ullal, feia que caigués la terra i es tapés la boca per ella mateixa.

El carboner havia de procurar dirigir la combustió de manera adequada, a través del control del pas de l’aire a través dels espiralls. La calor del foc es dirigia cap als espiralls oberts. El fum que surt per aquests és en un principi blanc i tèrbol. Quan comença a carbonar-se el fum es torna més clar i d'un color blau. Aleshores és el moment de tapar els espiralls, ja que si no es tapen quan cal es cremaria massa el carbó.

La carbonització s’ha de produir de davant cap a darrera i de manera uniforme pels costats. De no ser així, cal corregir-ho. La llenya al tornar-se carbó perd volum, per la qual cosa tendeix a enfonsar-se una mica. Si en algun lloc el cobert s'enfonsa massa, s’ha d’anar compactant amb terra i brossa. En arribar el foc als espiralls, aquests es van tapant, i quan tots estan tapats, la combustió està complerta i el carbó ja està fet.

De vegades, la llenya que tocava a terra no solia fer-se carbó i tenien que procedir després a fer el recuit —així s'anomenava al procés de fer una carbonereta menuda per a coure les restes de llenya que no s'havien fet carbó—.

Una volta el carbó fet, deixaven tots els forats ven tapats i esperaven uns dies a que el carbó es refredés. Després s’iniciava el procés de “rescaldar”, que consisteix en anar estirant les rames de la coberta, permetent que la terra caigui a l’interior, per tal que contribueixi a apagar alguna brasa que acostuma a quedar encesa.

Després de desmuntar completament el marge i de treure la brosta, amb l'ajuda d'un rascle o ganxo, anaven traient carbó de la part baixa i l'escampaven pel voltant per a que es refredés. Calia vigilar que no revifés, i en cas de fer-ho, apagar-lo de seguida amb aigua o terra.

El carbó s’ensacava o es posava en sarions —cabassos plans de palma—. El matxo amb bast o sària era l’element de transport més utilitzat pels camins de difícil accés, però el transport fins al poble es realitzava amb el carro.

La vida del carboner

Al nostre poble, el carboner compaginava aquesta tasca amb la resta d’activitats agrícoles. De manera preferent, construïa les carboneres al bon temps, ja que la correcta combustió del carbó és molt important i exigia una vigilància gairebé permanent, dia i nit.

Normalment dormia a la caseta de la muntanya on feia el carbó, i situava la carbonera prop d’aquesta, però de vegades, havia de construir una barraca o aprofitava alguna cova propera a la sitja per tal de tenir-la vigilada durant la nit. No es podia dormir tranquil mentre durava la combustió.

El menjar era lleuger i fàcil de conservar. El peix salat, les clotxes i els llegums formaven part de la gastronomia habitual del carboner.

Allà pels anys 40, un carboner venia el carbó entre una i dues pessetes el quilo. Tot el procés de la construcció i recollida de carbó acostumava a durar uns 15 dies.

Una feina dura que ha desaparegut, i a la qual ara volem retre-li homenatge per tal que les generacions que no vam conèixer-la directament puguem continuar mantenint-la viva com a part de la cultura del nostre poble.

Volums de la història de les Terres de l’Ebre.

noreply@blogger.com (Sisco Pinyol Antó) — Fri, 01 May 2009 19:55:00 +0000

Aquesta setmana es publicava que la Fundació Ilercavònia Futur amb col·laboració amb diferents entitats del territori impulsen l’edició d’un conjunt de volums amb la Història de les Terres de l'Ebre, és una gran noticia.

Entre els noms dels participants d’aquest projecte hi apareix el de Jordi Dilolí, professor d’història de la URV i d’arrels tivenxanes, ell tots els estius lidera les excavacions del poblat ibèric de l’Assut, també destaca el nom d’Hilari Muñoz, que va col·laborar en aquest bloc amb el magnífic escrit sobre la Veracreu de la parròquia de Tivenys, també vull destacar a Emili Llorente, professor d’Economia de la URV amb el qual vaig coincidir en la meva etapa com Agent Multimèdia al Campus Terres de l’Ebre i el qual penso que farà un gran treball en el volum que lliga el territori amb l’economia, un altre nom important és el de Jacobo Vidal, del qual he estudiat les seves obres per poder redactar els escrits sobre la construcció de l’Assut, en fi una nomina molt important de persones que segur faran un gran treball, espero en neguit que aparegui el primer volum per poder-lo gaudir.

Els Volums:

Volum 1. Prehistòria i món antic.
Jordi Diloli i Joan Martínez.
Abastarà del paleolític a la fi del món romà.

Volum 2. Història medieval.
Albert Curto i Antoni Virgili.
Des s'Al-Andalus (segles VIII-XII) al segle XV

Volum 3. Història moderna.
Hilari Muñoz i Enric Querol.
Del segle XVI al XVIII

Volum 4. Història contemporània.
Roc Salvadó i Josep Sánchez Cervelló.
Des de l'impacte de la Revolució Francesa al franquisme.

Volum 5. Art i Cultura.
Jacobo Vidal i Jordi Carbonell.
Des de l'època medieval a la contemporània.

Volum 6. Etnologia.
Carme Queralt i Eva Castellanos.

Volum 7. Economia i territori.
Emili Llorente i Jordi Blay.
S'estructurarà en dos volums un, sobre economia i l'altre, territori.

L’assut (I). Construcció

noreply@blogger.com (Sisco Pinyol Antó) — Sun, 26 Apr 2009 17:41:00 +0000

La mil·lenària història de l’assut, s’insereix amb la permanent lluita dels riberencs per aprofitar i dominar les aigües del cabalós riu Ebre, en quatre aspectes fonamentals: agricultura, navegació, pesca i usos industrials. La seva història i evolució estan directament lligades a la de Tivenys i del propi Delta. Per això aquí començo una nova sèrie d’escrits relacionats amb aquest indret declarat com a bé cultural d’interès nacional en la categoria de monument històric per la Comissió de Govern d’assumptes Culturals i Educatius el 12 de Març de 2002.

En el moment de construcció del primer assut , el Delta tal com el coneixem avui no existia, en la imatge podem veure la configuració del Delta al segle X, segons les dades aportades per un geògraf àrab hem sabut que al segle XII els terrenys deltaics penetraven alguns quilòmetres mar endins . En aquella època eren terres inhòspites i deshabitades, per tant és de suposar que la preocupació dels nostres avantpassats per construir l’assut fos la de regar les terres dels pobles riberencs dependents de la recent conquerida Tortosa per part de Ramon Berenguer IV el 1148.

Les primeres noticies que es tenen de la intenció de construir unes sèquies per tal de regar tota l’horta que va de Tivenys fins a Tortosa les trobem l’any 1347, en que es sol·licita al mestre de treure aigua Pere Ros que faci un estudi per fer l’obra a l’altura de Coll de Som, el mestre Ros va concloure que el projecte no era factible i el projecte va quedar abandonat.

El pròxim pas per tornar a encetar el projecte ha d’esperar gairebé trenta anys, és al 1373 en que es fa acudir a la zona mestres anivelladors de València i Lleida, Pere Torà i Pere Ferran, tots dos conclouen que el projecte és factible, prèvia construcció d’un assut, la diferència entre ells és que mentre Pere Ferran en proposava la construcció a l’altura de la Rojal, Pere Torà proposava Coll de Som.

Sembla que el que va agradar als mandataris de l’època fou la proposta de Pere Torà ja que l’any 1381 es varen començar a fer obres per la construcció d’una sèquia que naixia on avui comença el canal de l’esquerra de l’Ebre. Aquestes obres agafaren un impuls més gran l’any 1385 en que el govern tortosí fa acudir de nou a la zona a Pere Torà i un mestre anivellador de Montsó, Guillem Toralles, tots dos compten amb l’ajut de mestres anivelladors de les nostres terres especialment d’Andreu Tranxer.

El 18 de juliol de 1386 el rei Pere el Cerimoniós va concedir llicència als ciutadans de Tortosa perquè poguessin construir a l’Ebre tanques, conduccions i assuts per a captar i usar l’aigua del riu amb la finalitat de regar i de moure molins.

La construcció de l’Assut va començar l'any 1402 per iniciativa del bisbe de Tortosa Pedro de Luna i Albornoz; i sota la direcció de l'àrab Muzà Alamí. La intenció continuava sent la de construir una obra que permetés regar les terres que hi havia de Tivenys fins Tortosa.
Quan el bisbe fou traslladat a Solsona l'any 1420 les obres s'aturaren, i no es van reprendre fins el 20 de maig de 1441, quan el bisbe de Tortosa Ot de Montcada i de Luna en va ordenar l'anivellament i la construcció de dues barcasses per tal de traginar la pedra que calia per construir l'assut, foren moltes les persones que s’oferiren a treballar gratuïtament en les obres de construcció de l’Assut, ja que la consideraven un obra cabdal per al desenvolupament del territori.

El projecte de 1441, molt més sòlid que projectes anteriors, pretenia la construcció d’un assut, una pesquera i dues sèquies, una a cada banda de riu. Per aquest motiu els mestres Domingo Xies, Antoni Alcanyiç i Bernat Gual van anar a inspeccionar obres similars com els assuts d’Escatró i de Casp, a més a més es va sol·licitar la presencia de mestres de fora com Domingo Estanosa i Arnau de Luna, tots aquests mestres junt amb el picapedrer Guillem Pelliça (un dels voluntaris més importants en la construcció de l’assut) anivellaren l’obra durant la Setmana Santa de 1441.

El 25 de setembre de 1442 ja s’havia construït a la riba de Tivenys un port per tal de facilitar la navegació fluvial entre Tivenys i Saragossa. El mateix any acudi a revisar l’obra i donar-li el vist-i-plau un altre mestre d’anivellament d’aigües molt important de l’època el veí de Xàtiva Bartomeu Casanova.

El 15 de febrer de 1443, en ocasió de les Corts de Tortosa es trobava en aquesta ciutat la reina Maria, esposa d'Alfons V el Magnànim, aquesta a precs del cardenal Montcada concedí els privilegis de poder fer sèquies, assuts, pesqueres, un port i molins a l’Ebre, a l’altura de Tivenys, també dona permís per poder cobrar impostos per sufragar les obres. Per petició de la reina, fou enviat a la zona l'anivellador Pedro Viecchio, que era a València, per tal de dictaminar sobre el nivell d'una obra tan peculiar, com que el dictamen fou correcte, les obres s'intensificaren i el 1444 la presa va ser conclosa, tot i que faltava la construcció dels canals, que era la idea base del projecte, hi havia una sèquia que arribava prop de Tivenys d’on no va passar fins al segle XVI, malgrat les ganes del poble.

Per realitzar aquest treball han estat de gran ajut les obres de Jacobo Vidal i Carreras Candí.

La producció artesanal d'oli d'oliva a Tivenys en temps de l'estraperlo.

noreply@blogger.com (Sisco Pinyol Antó) — Mon, 13 Apr 2009 17:31:00 +0000

Aquest treball que presentem sobre la producció d’oli d'oliva en temps de l’estraperlo, fou escrit per Martí Prades, en ocasió de la Fira d’Artesania i Turisme de Tivenys de l’any 2001, en el marc d’aquesta fira es va fer un monogràfic d’aquest tema.

Des d’aquestes línies li vull agrair a Martí el seu oferiment per publicar-lo al bloc.

Introducció

El cultiu de l’olivera i la producció d’oli d’oliva ha estat una de les principals activitats agrícoles del nostre poble. Però no sempre ha estat fàcil poder desenvolupar aquesta activitat.

Durant els anys de la postguerra, el govern va intervenir diversos productes bàsics de consum: farina, arròs, oli, etc., cosa que va afectar directament a la producció d’oli d’oliva.

La “Quinta zona” o la Guàrdia Civil controlava aferrissadament els molins d’oli, que en aquella época, a Tivenys, en van arribar a funcionar prop d’una desena.

Els moliners anaven de pressa per complir el “cupo” d’oli que tenien assignat per l’autoritat, mentre procuraven resservar-se alguna mòlta per a ús propi o per al mercat d’estraperlo.

Els pagesos, malgrat disposar d’una abundant collita, veien com l’oli “escurssava” i no podien ni “omplir el cetrill”.

Però, com acostuma a ser, la necessitat, la valentia i la imaginació van poder més que la repressió i els pagesos van arribar a la conclusió que haurien de ser ells mateixos qui realitzessin tot el procès de producció d’aquell bé preuat.

Testimoni inestimable d’aquella època és José “del surdo”, que va ser el primer en construir-se un molí artesanal, casolà, d’oli.

La tècnica d’elaboració d’oli

El sistema era senzill: Es procuraven dues pedres, d’aproximadament un metre de diàmetre i les arrossegàven amb currons fins al lloc destinat a construir el molí. Les pedres eren picades pacientment per una de les cares fins a aconseguir aplanar-les completament, per tal que situades l’una al damunt de l’altra deixèssin el mínim vuit possible.

A la pedra inferior s’hi instal·lava un ferro d’uns 10 centímetres que servia d’eix sobre el qual pivotava la pedra del damunt. En aquesta s’hi disposaven dos fustes entre les quals s’hi fixava una llarga barra (habitualment un tronc d’olivera), que serviria de palanca per fer girar la pedra.

A la part superior s’hi practicava un forat que serviria per introduir les olives, sobre el qual es fixava un petit recipient construït amb fustes —la gronsa— que permetia que aquestes anessin caient a l’interior a la velocitat desitjada.

La circulació de la pasta en l’interior de les pedres s’aconseguia amb uns rebaixos excèntrics amb forma d’espiral, picats inversament en la seva superfície. De la distribució d’aquests depenia el que la pasta obtinguda quedés prou fina i que sortís de les pedres amb la velocitat desitjada. Cada 15-20 peus, s’havia de picar novament la pedra, per afinar-la.

La tracció del molí era animal, normalment amb matxo, que estirava el balancí, situat a l’extrem posterior de la barra. El pagès procurava que l’animal, amb els ulls convenientment tapats, voltés a una velocitat regular.

Quan el sistema funcionava, 8 “varselles” d’olives (uns 90 kg.) es molien en dues hores aproximadament.

La pasta obtinguda de la mòlta va sortint per la vora de les pedres, i empesa per una pala de fusta, es recollida amb unes teules col·locades al voltant. La pasta, dipositada en una portadora, era a punt per al procés de premsat.

La premsa era un mecanisme tan rudimentari com el molí. Sobre una base ferma, habitualment una pedra plana, es dipositaven els cofins, petits (52 cm. de diàmetre), i a sobre uns tacs de fusta de la mateixa dimensió. El pes sobre la pila s’aconseguia amb un tronc de pi, d’uns 6 metres de longitud, subjecte en un forat de roca en la part curta i en un suport amb dues barres en l’altre. Sobre la part llarga s’hi suspenia una civera o plataforma sobre la qual s’hi dipositaven pedres que servien per aplicar progressivament el pes que comportava una forta pressió sobre la pila.

La pasta es disposava uniformement sobre els cofins, fins a un total de 16 que conformaven la parada. A poc a poc s’omplia la civera amb pedres, i amb la pressió i l’escalfor del foc a la vora, durant la nit s’anava escorrent l’oli de la pasta que contenen els cofins.

Al matí, plegaven l’oli. El rendiment de les olives, normalment morrudes i fargues, amb aquest sistema, res envejava als mitjans tècnics actuals. Habitualment s’obtenien 2 cantes (excepcionalment 3), per cada 10 varselles d’olives (aproximadament 110 kg.).

Les restes d’oli brut s’aprofitaven per a elaborar sabó.

L’ús comú del molí

Aviat es va utilitzar el molí per altres veïns, que portaven les olives fins al “Pi de l’Era”, la finca de José en ple cor de la serra del Boix, a 11 km. del poble, amb el matxo carregat amb la sària. Aquest explica que en un hivern se’n van moldre 20 mil quilos, funcionant el molí de manera ininterrompuda. Pel lloguer del molí no fèien pagar res, però hi havia un compromís per part de tots que si algún dia arribés una multa, els ajudarien a pagar-la entre tots els que hi molien. Tanmateix, “ens ho agraïen més que si haguessim fet pagar... qui et venia un dia a llaurar amb el matxo, et portava un cabàs de pataques, fesols,.... i així vam anar tirant”.

Les seves pors es van fer realitat, i un bon dia va presentar-se el guarda rural, amb la intenció ferma de denunciar l’activitat il·lícita. Després d’una estona d’argumentacions i de lamentacions, aquest va concloure: “Mireu, hem de ser clars, hem de menjar tots... en tindria prou si em resservéssiu un petit potet d’oli de cadascú que vé a moldre... si em podeu reunir tres o quatre litros, ben bé que m’anirà”. L’acord no es va fer esperar.
José encara ho recorda amb alegria: “Tan aviat com vaig poder, vaig portar-li. Era un matrimoni jove. No ens va dir res més”.

La vida a la serra

La serra del Boix es troba a 11 km. del poble de Tivenys. En aquella época, el mitjà de locomoció per excel·lència era el matxo, amb sària o tirant el carro. Els camins, sinuosos i empinats, tenien trams que es podien fer amb carro, però altres només permetien el pas de les bèsties “a càrrega”, per la qual cosa el transport es realitzava habitualment amb sària.

En la campanya de l’oliva, quan la feina apretava, les estades a la serra eren de dues o tres setmanes. “Ens emportàvem per menjar pa, quatre sardines i un abadejo...”. Els àpats eren lleugers i senzills: la pataca com a base, en abadejo, en suc o en sopes, arròs, fideus o verdura. I de darreries mitja sardina o els tords que caçaven i que conservaven en oli. Alguns també es feien el pa en un petit forn.

Les jornades de treball eren llargues. Quan es feia fosc, la família es reunia a la vora del foc, que juntament amb un llum d’oli il·luminaven la caseta. Habitualment aquesta tenia un petit corral per l’animal, la cuina al costat del foc i a dalt la pallissa.

En acabar la quinzenada, la tornada a casa es feia conjuntament amb els altres veïns de la serra. L’oli se l’emportaven cap a casa amb bóts, que també utilitzaven per transportar el vi que fèien a la mateixa serra. Un vi que s’apropava als 20 graus.

“Passàvem amb el que teníem: aviram, vinya, oliveres, avena, verdura,... la terra frescal permetia que creixessin en aquella terra de secà. Vam passar anys de forta seca en què només es va poder fer oli a la serra.”

L’estraperlo

Durant aquella época, si una família podia produir més oli que el que destinava a l’ús propi, el venia a l’estraperlo. “Sempre treiem més quartets que no venut a l’estat, que escatimava molt el preu. En aquella época, a l’estraperlo es pagava fins a cent duros el cante d’oli. Era un bon preu.”

Bona part de l’oli produït clandestinament es venia a la gent del poble, però van proliferar venedors que també el comercialitzaven en altres pobles. En aquella época, hi havia algunes persones que el portàven a Móra d’Ebre. El recorregut el feien amb bicicleta, carregats amb bóts de fins a 50 quilos de pes. La seva principal dificultat, però, no era l’esforç que això representava, sinó eludir els controls estrets de la Guàrdia Civil. Si els agafaven amb oli, en el millor dels casos els ho prenien, i amb el perill que els caigués una multa. Segons ens han explicat “...alguna nit fèien la vista grossa, si podíen també se n’aprofitaven”.
Una vegada realitzada la venda, enviaven els bóts buits a través del “cotxe de línia”.

La incertesa del moment també va fer que molta gent acumulés oli, en els llocs més impensats: “colgàvem gerres a terra, als enderrocs de marge, allà on ningú pogués pensar que hi havia oli”. A més, l’oli emmagatzemat en gerres, obtingut en unes condicions de xafat i premsat natural, permetia una llarga conservació. Prova d’això és que es va consumir aquell oli passats cinc anys des que es va normalitzar la situació.

Ara els homes i les dones d’aquesta generació parlen amb una certa enyorança d’aquella època, però el record és agredolç: “...la necessitat ens feia fer moltes coses” —comenten— “... però a la nostra manera érem feliços”.

Mapes antics (III).

noreply@blogger.com (Sisco Pinyol Antó) — Wed, 28 Jan 2009 11:22:00 +0000

Mapa de l’any 1638 en que també es recull l’àrea geogràfica de Catalunya, el títol és “Catalonia” els autors son J. Janssonius i H. Hondius. Te unes dimensions de 53 x 62 cm i la seva edició digital gracies a la qual el podem observar en aquest bloc és a càrrec del Institut Cartogràfic de Catalunya.

En ell podem observar el nom de Tivenys en la nomenclatura "Tivenis" un motiu més per estudiar la procedencia del nom del nostre poble i les seves possibles variants.

1º Aniversari del Bloc.

noreply@blogger.com (Sisco Pinyol Antó) — Sat, 10 Jan 2009 15:03:00 +0000

Aquest mes de gener fa un any que va arrancar aquest bloc, la missió del qual és la de recollir en un lloc episodis de la història i les tradicions de Tivenys.

He intentat mantenir-lo sempre actualitzat i fer-hi publicacions més o menys periòdiques, tot i que hi ha hagut moments que per motius de feina no ha estat possible, espero que els lectors que hi han entrat els agradi el format, també espero les vostres critiques per tal de millorar-lo i fer-ne una eina útil i atractiva.

Vull fer un agraïment força especial a la gent que ha col·laborat en la redacció de bona part dels 50 articles, be aportant documentació, be aportant fotografies antigues o escrivint els seus propis articles.

Carlos Marques.
Josep Piñol Adell.
Museu del Montsià.
Josep Bargalló Badia.
Rosa Faus i Roig.
Carles Torné Micola.
Joan-Hilari Muñoz i Sebastià.
Família de Joan Lluís Nàcher.
Família de Ramón de Trabal.
Jordi Dobon Alforcea.

Si he de fer un balanç d’aquest primer any, he de dir que estic força content, ja que hem consta que el bloc ha estat utilitzat per estudiants de batxillerat per fer treballs de recerca, també ha servit per a que els familiars de José Simo Piñol s’hagin pogut posar en contacte amb una estudiosa de la Guerra Civil que els ha pogut donar més informació del seu familiar mort durant la guerra. No he pogut ajudar a la Pierrette Laborda ha localitzar els seus familiars de Tivenys, però no perdo l’esperança i confio que algú llegeixi els articles amb la seva crida i ens pugui donar informació del tema.

En fi penso que tota feina que ens ajudi a fer poble és una bona feina per tant un cop més, us demano la vostra col·laboració, per ha que aquest bloc sigui un bloc de tots i entre tots el féssim un punt de referència per estudiar la història del nostre poble.

En un any més de 5000 visites de les quals 339 han estat visites úniques i una mitja de 19 subscriptors segons FeedBurner, penso que per la temàtica del bloc és tot un èxit.

Gracies a tots.

Les Carboneres.

noreply@blogger.com (Sisco Pinyol Antó) — Sat, 10 Jan 2009 14:06:00 +0000

L’any 2000 en el marc de la Fira d’Artesania i Turisme de Tivenys es recuperava l’ofici de carboner. Fou una feina molt important quan arribava l’hivern i el fred apretava, les famílies es calentaven amb brasers, els quals es tenien que alimentar de carbó, matèria primera molt escassa a les Terres de l’Ebre, per lo qual l’enginy de les persones va fer que s’obtingués aquest carbó de les anomenades carboneres.

Les carboneres son estructures piramidals amb diversos forats per controlar la combustió i permetre que surti el fum. A l’interior esta la fusta (principalment olivera, carrasca, pi, garrofer o ametller) que es crema, mentre que l’exterior es cobreix amb pedres, rames i terra. La seva construcció és molt complexa i el control de combustió ha de ser exhaustiu, per a que la llenya vagi cremant de manera uniforme i evitar així que quedin parts sense cremar ni altres massa cremades.

El procés per obtenir el carbó vegetal no es cap altra cosa que anar traient l’aigua que conté la llenya mitjançant la combustió controlada, de manera que amb molt menys volum i pes tingui el mateix poder calorífic.

La feina de carboner era molt dura, primer amb l’obtenció de la llenya, doncs no hi havia mitjans mecànics com els que coneixem avui dia, i es tenia que fer a base d’utilitzar la destral, el xerrac i el xerrac de dos mans. Per altra banda el control de la carbonera també era força pesat, ja que es tenia que vigilar permanentment, dia i nit, mentre durava la combustió no es podia dormir tranquil.

Precisament perquè el carboner tenia que estar sempre atent a la combustió, prop de la carbonera es construïa l’anomenada cabana de carboner, on s’allotjava el carboner els dies que durava el procés de fabricació del carbó.

El procés de construcció d’una carbonera tenia les següents fases:

Distribució dels troncs en tres eixos per a que la majoria no toquin a terra i es faciliti el pas de l’aire per la part inferior de la carbonera.
Col·locació de l'espitllera central fent un clot i posant-hi una teula subjectada amb fang. Es tapa amb rametes de pi per a que no pugui caure cap objecte.
Es van col·locant els troncs ben alineats per la banda de fora i procurant no deixar cap espai entre ells.
A la part davantera es posa llenya prima per encendre el foc.
Al ribàs (petita paret de terra on es repenja la carbonera) s'hi posen uns troncs prims amb l'objectiu de deixar un espai per a que passi l'aire.
Els buscalls (troncs prims fets de rames) es fan a mida per a que no surtin cap fora.
La llenya ja està totalment apilada i es fica la llosa del damunt de la boca.
Una vegada apilada la llenya es fica l'embalum, fet de rames disposades amb el tronc cap endins i al damunt terra. A la part inferior es comença un marge que aguantarà l'embalum i la terra. També evitarà que quan la carbonera es vagi cremant es faci un forat provocant que el carbó es torni cendra.
En fer el marge es formen dues espitlleres, una a cada costat, amb dos pedres i una llosa al damunt.

Tradicions Nadalenques.

noreply@blogger.com (Sisco Pinyol Antó) — Sat, 27 Dec 2008 19:26:00 +0000

Nadal és temps de pau, harmonia i tradicions. La gent va pel carrer en una cara diferent a la resta de l’any se’ls veu més feliços i van felicitant-se les festes uns al altres, és sens dubte un temps especial, i com a tal ens fa gaudir dels records i de les tradicions d’aquestes dates.

Un dels records que millor guardo de la meva infantesa, és quan la mare la nit de Nadal, picolava la carn amb que tenia que farcir el canalons i estenia la pasta d’aquests damunt la taula, per preparar-los pel dinar del dia de Nadal. De fet l’àpat del dia de Nadal es per si sol tota una tradició a tot Catalunya.

Relacionat amb el menjar, cal fer menció de dos dolços molt especials a les nostre terres: les Borraines i el Torró de Moniato, tots dos molt populars en temps d’escasses econòmica.

Les borraines s’aconseguien fàcilment, ja que pràcticament sortien silvestres pels horts, per la seva preparació sols cal rentar-los les fulles i sucar-les en una pasta feta amb llet, ous, canyella, ratlladura de llimona i farina. Un cop sucada es fregeix a la paella i un cop fregida se li aboca un bon raig de mel tèbia i no hi ha postres que se li puguin comparar.

L’altre dolç és feia amb aquest tubèrcul semblant a la patata però molt més dolç, el moniato. Primer és fa un almívar amb sucre i aigua, quan l’almívar esta en el seu punt se li afegeix el puré de moniato, ametlla molta torrada, pell de llimona ratllada i rovells d’ou i es va remenant al foc fins que la pasta sigui consistent. Desprès de deixar-ho reposar un parell de dies ja es podia menjar.

Però el Nadal a part de menjars també és època de regals, penso que serià bo no donar-li tanta importància al Pare Noël importat dels Estats Units i recuperar una tradició molt nostra com és el caga tió. Recordo molt bé aquell tronc d’olivera que al mig de la cuina tapat amb una manta anava cagant petits joguets i dolços, mentre li pegava cops amb un pal i cantava la cançó “Tronc de Nadal, caga torró i pixa vi blanc”. De cançons del tronc de Nadal n’hi ha moltes que depenen de la població on es canten, però a casa meva es cantava aquesta i un cop havia acabat de cagar el tronc feia cap al foc, avui amb les calefaccions això ja és més difícil que passe.

Un altre moment important del Nadals és la vinguda dels Reis Mags i la seva recepció amb la petroliera, aquella espècie de serp de pots de llauna vuits, que els crios del poble fabricàvem durant tot el mes de desembre per tal de fer-la ben llarga, ja que com més llarga hi havia possibilitat de rebre més regals per part dels Reis Mags.

Parlant d’aquests personatges tant màgics un dels meus millors records fou quan un any juntament amb Ignasi i Xixo fórem els protagonistes de la festa. Fou una experiència molt bonica el poder veure en primera persona la il·lusió dels infants en aquest dia tant feliç per ells.

L’any passat Tivenys va organitza el pessebre vivent, baix el meu punt de vista un gran èxit tant organitzatiu com de posta en escena, vull animar als organitzadors que no ho abandonin, és una bonica tradició.

Pessebre Vivent Tivenys

View SlideShare presentation or Upload your own. (tags: pessebre vivent)

Bon Nadal.

noreply@blogger.com (Sisco Pinyol Antó) — Wed, 24 Dec 2008 16:53:00 +0000

Os desitjo molt bon Nadal a tots els amics, coneguts i visitants ocasionals que circulen per aquest Blog.

A tots: Bon Nadal i Feliç 2009.

Les fotos dels madravers de Tivenys a TV3.

noreply@blogger.com (Sisco Pinyol Antó) — Tue, 02 Dec 2008 12:42:00 +0000

Les fotos cedides per Josep Piñol Adell, al Museu del Montsià i que algunes d’elles acompanyen l’article “Les últimes Madraves de Tivenys”, sortiran al programa de TV3 “El Medi Ambient” del proper dia 23 de desembre.

Un cop més el bloc compleix amb el seu objectiu de difusió de la història i les tradicions del nostre poble, us convido a col·laborar-hi.

També en relació al mateix article Carlos Marqués m’ha fet arribar un article del diari “La Vanguardia” datat el 30 d’abril de 1887 en el que relata la disputa entre els pescadors de Xerta i els del poble i com va tenir que intervenir l’alcalde de Tivenys.

“Con motivo de cuestiones surgidas el martes entre los pescadores de Cherta y Tivenys en la pesca de las sabogas, en el punto conocido por Azud de Cherta, en el rio Ebro, el alcalde de dicho último punto hubo de intervenir en la contienda, a fin de apaciguar los ánimos, hasta el punto de haberse reunido entre ambos bandos más de setenta hombres”.

És molt possible que els pescadors de Xerta passaren a la riba de Tivenys per tal de poder pescar, ja que per menejar les xarxes de la madrava es necessita que el riu tingui una bona platja, cosa que li manca a la riba dreta del riu Ebre, tot el contrari de l’esquerra. Aquest potser un dels motius d’aquesta disputa que ens narra “La Vanguardia”.

Les Últimes Madraves de Tivenys

noreply@blogger.com (Sisco Pinyol Antó) — Sat, 29 Nov 2008 19:06:00 +0000

La col·laboració amb el Museu del Montsià per tal de fer una exposició sobre la pesca de la saboga, m’ha fet rescatar de la prestatgeria el llibre de la Montserrat Boquera i la Violeta Quiroga “De la Saboga al Silur” del qual he escollir el següent fragment amb que relaten molt gràficament el que varen significar les madraves per al nostre poble.

"Sembla que el nombre de madraves que pescaven a la zona va anar fluctuant al llarg del temps, de forma bastant correlativa a les captures, que també han anat presentant alts i baixos. Si a principis del segle XX eren més de vint madraves, la xifra va anar disminuint progressivament.
Un dels nostres informants més grans encara recorda haver vist les darreres madraves de Xerta durant un any o dos pescar de forma més aviat esporàdica. El lloc de pesca d'aquestes madraves es trobava un quilòmetre al sud de Tivenys, a la zona coneguda com els Masos; és a dir, que els de Xerta creuaven el riu perquè a la seva riba la manca de platja feia impossible aquest tipus d'activitat.

Una època de quatre o cinc anys de captures excepcionalment escasses abans de la Guerra Civil va fer que la pesca quedés reduïda a una sola madrava, composta pel pare de Benet i una colla de veïns, propietaris d'horts propers al riu. Si un dia s'agafava peix, continuaven pescant la resta de la jornada, però, si no, cadascú se'n tornava a la feina agrícola fins l'endemà, que ho tornaven a provar.

Desprès de la guerra es va produir una recuperació de les captures, probablement a causa de l'abandonament de la pesca durant els anys que va durar el conflicte. Així doncs, l'única madrava existent, la del pare de Benet, es guanyava bé la vida; però l'alegria els va durar poc perquè, havent corregut la veu de les abundants captures, dos socis, Salvador Sanz (Porres) i Jaume March, van formar una altra madrava, que va entrar en competència amb la primera, tant pel que fa a la zona de pesca com als recursos.

Aquestes dues madraves pescaven prop de l'Assut, però, en canvi, n'hi havia una tercera que pescava més avall, més pròxima al poble; per això anomenarem les primeres "madraves de dalt", i a l'altra "madrava de baix o de Guillermo".

La madrava del pare de Benet va ser la darrera de desaparèixer, tot i que va experimentar les lògiques variacions de membres: alguns abandonaven i, en ocasions, eren substituïts per altres. Així, Josep Mauri va substituir el seu sogre, Joan Sanz (tio Tarumba), quan aquest es va retirar. De manera semblant, Òscar Beltran (Carrasco) va entrar a substituir un home més gran que havia plegat, perquè els altres socis li van proposar d'afegir-se al grup.

Contràriament al cas d'aquesta madrava, que es remunta a bastant temps enrere (es fa imposible dir quan es va fundar) i estava integrada per set o vuit socis, tenim la ja mencionada madrava de Porres i Jaume, de nova creació i formada només per dos socis. Aquests socis aportaven mà d'obra familiar (bàsicament els fills de cadscun d'ells) i, si els feia falta més força de treball, recorrien a llogar alguna persona. De totes maneres, no van pescar gaire temps junts perquè aviat van sorgir desavinences entre ells; Jaume March, fa trenta-cinc o quaranta anys, va abandonar la pesca i el seu fill, Joan, es va passar a la madrava de Benet. Porres va continuar pescant pel seu compte, amb els fills i algun llogat (com Josep Mauri, conegut per José el Zurdo); fins i tot l'ajudava Berta, la filla petita.

Amb el temps, són diversos els motius que fan que el nombre de membres requerits en aquestes madraves, que havia arribat a ser de vuit, disminueixi progressivament fins arribar al mínim, que va ser de quatre. En primer lloc, tenim el descens de les captures, que redueix cada cop més els rendiments. En segon lloc, ens trobem amb uns canvis provocats en la morfologia del riu (abocament de les runes de la farinera de l'Assut), que fan que hagi menys corrent i que, per tant, si abans es necessitaven quatre o cinc persones per a subjectar la xarxa des de la vora, ara amb una o dues n'hi hagi prou. I, finalment, ens trobem que l'agricultura va sent abandonada en favor de treballs a sou; mentre que la primera activitat era compatible amb la pesca, els treballs remunerats impliquen un horari estricte que s'ha de respectar i que obliga a renunciar a la pesca.

Un cop els socis van plegar, Benet es va quedar la barca i les xarxes i va continuar pescant amb un nou soci, Josep Carles (Faió). Llavors ja eren molt pocs (amb dues o tres persones n'hi havia prou) i utilitzaven mà d'obra familiar; per exemple, els ajudava la dona de Benet, Maria Cinta Mauri. Van pescar tres o quatre anys de forma esporàdica fins que es va abandonar del tot la pesca.

La madrava de baix, com que la xarxa era més petita, sempre va estar formada per quatre membres: Guillermo Cañadó, Mariano Fons, Joan Curto i un noi jove. Aquest noiet, fill de mare vídua i sense recursos, els anava a ajudar i, a canvi, li donaven peix. La seva organització era més informal: no hi havia un cap visible ni un control estricte dels ingressos, anaven a pescar quan els semblava."

Fotos Antigues (V)

noreply@blogger.com (Sisco Pinyol Antó) — Fri, 28 Nov 2008 15:09:00 +0000

El Museu del Montsià, amb el qual he col·laborat per tal d’aconseguir unes fotos de quan es pescava la saboga al nostre poble , per fer-ne una exposició, m’han fet arribar aquesta foto.

En la foto es pot veure com uns pescadors estant traient la seva pesca, vora l'Assut i just al moment ja la venen.

Pel vestuari dels personatges es pot datar la foto a finals del segle XIX principis del XX.

Mapes antics (II).

noreply@blogger.com (Sisco Pinyol Antó) — Thu, 27 Nov 2008 09:58:00 +0000

Continuo amb la sèrie d’entrades en les que podem observar la situació de Tivenys en mapes antics.

Aquesta vegada amb un mapa de l’any 1628 en que també es recull l’àrea geogràfica de Catalunya, el títol és “Cataloniae principatus descriptio nova” els autors son Gerard Mercator i Jodocus Hondius. Te unes dimensions de 48 x 58 cm i la seva edició digital gracies a la qual el podem observar en aquest bloc és a càrrec del Institut Cartogràfic de Catalunya.

La visita del Rei Alfons XIII a Tivenys.

noreply@blogger.com (Sisco Pinyol Antó) — Sat, 15 Nov 2008 18:38:00 +0000

El 13 d’abril de l’any 1912, la casa reial anunciava la visita del Rei Alfons XIII a les Terres de l’Ebre i més concretament a Tivenys per tal d’inaugurar el canal de l’esquerra de l’Ebre. Ben aviat va sortir publicada l’agenda d’actes que se li va preparar al rei per al dia 5 de maig data estipulada per la visita reial, en aquesta agenda figurava que el Rei i tot el seu seguici dinarien a Tivenys, concretament a l’antic edifici de la farinera González, que en aquell moment era la casa de maquines del canal.

En aquest edifici es van habilitar dos menjadors un de principal per dinar el Rei i el seu seguici i un altre per tal d’oferir el dinar al servei que acompanyava el Rei. També es van habilitar diverses habitacions amb tots els luxes, concretament un dormitori amb quarto de bany i un despatx per a que Alfons XIII el pugues utilitzar com a locutori per poder parlar per telèfon amb el Palau Reial de Madrid. Els mobles de les habitacions foren cedits per la casa Reig de Barcelona. Les parets foren guarnides de quadres dels pintors Meifrén, Casas, Riquer, Rusiñol, Vilumara, Alarma i Navarro. La façana de la farinera fou decorada amb dotze marquesines daurades i penjants de passamaneria. Es van construir dos escales exteriors a la part de la façana que dona el riu per tal que el seguici reial pugues accedir als menjadors. El passeig que dur fins l’Assut també fou engalanat. El director de la part constructiva fou l’arquitecte Ignasi Romanyà i els autors del guarniment i de la decoració foren els Srs. Moragas i Alarma.

Va ser llavores també quan es va construir la carretera entre Tivenys i l’Assut per tal que el Rei i pogués arribar amb el cotxe que li va prepara la Companyia del Canal, es tractava d’un Panart de 40 HP, el conductor fou el Sr. Compte, representant de la casa Panart a Catalunya, el recorregut entre Tortosa i l’Assut els va costa 12 minuts. També es va preparar una barca engalanada amb un pendó reial, propietat de Joaquim Pinyol que fou el pilot i va ser utilitzada per tal de portar al Rei al marge dret de l’Ebre i pogués visitar l’enclusa del canal de la dreta de l’Ebre.

Un altre factor important fou el de la seguretat el dia 3 de maig varen arribar a Tivenys quaranta Guardia Civils de cavalleria i la banda d’Almansa per tal de fer els honors a Alfons XIII en el moment de la inauguració. Però de bastants dies abans s’havien desplaçat a la comarca nombrosos inspectors de policia de Madrid, València i Barcelona.

El dia 5 de maig, va començar de bon mati per al Rei, ja que el tren amb el que viatjava va parar en totes les estacions des de Tarragona fins l’Aldea , fent-li els honors totes les poblacions on parava, un cop a l’Aldea va agafar un cotxe fins a Amposta on va inaugura les obres de regadiu del delta i va oir una missa de campanya, desprès va tornar ha agafar el tren fins Tortosa ciutat en que arribava el tren a les onze del mati, un cop a Tortosa va visitar la catedral i l’ajuntament i tot seguit es va desplaçar cap a Tivenys amb cotxe per tal d’inaugurar el canal de l’esquerra i d’assistir al dinar que se li va oferir. El dinar fou servit pel Sr. Siboni, que era el propietari del restaurant de l’estació i que anys més tard regentaria el famós Hotel Siboni de Tortosa, el propi Sr. Siboni va escollir el personal que el va ajudar en el servei del dinar, els millors cuiners de la comarca. Desprès del dinar el seguici reial es va desplaça fins Roquetes on va visitar l’Observatori i a les set i mitja de la tarda agafava de nou el tren cap a Barcelona, finalitzant així la seva visita a les nostres terres.

L’alcalde de Tivenys era Josep Pinyol Pino el qual havia estat elegit al gener d’aquell mateix any, li sentia contar a m’ha mare que ella també ho havia sentit contar que en el moment del dinar, la taula estava servida amb uns vols d’aigua que tenien que servir per rentar-se les mans els invitats, l’alcalde de Tivenys baix un impuls d’ignorància va veure d’aquests vols, lo qual va aixecar el xiuxiueig dels invitats i el Rei per tal de que l’alcalde no es sentis incòmode va agafar el seu vol i va veure l’aigua que hi havia, forçant així a la resta d’invitats a imitar la seva acció.

El dia 6 de maig la gent del poble va anar fins l’Assut per veure les obres que s’havien fet a la fabrica de farina i van aprofitar per menjar-se les restes del fabulós banquet ofert pel Sr. Siboni.

La família reial va deure de quedar satisfeta de la visita perquè pocs mesos desprès, l’11 de juliol va venir la Infanta Isabel, va visitar l’Assut acompanyada per la seva dama d’honor senyoreta Beltràn de Lis i els Srs. Coello i Romañà en representació de la Companyia del Canal i l’alcalde de Tivenys, igual que el seu pare també va navegar per l’Assut amb barca per tal de poder visitar l’enclusa del canal de la dreta i va aprofitar la infraestructura de comunicacions que es va crear per la visita del Rei per tal de poder parlar amb el Palau Reial de Madrid per telèfon.