Històries veïnals

HV 4/10: Semblava paranoic

2008-10-05T14:00:00.000-07:00

Ha costat però l' hem acabat! Amb aquesta història hem arribat a la darrera història de la Quarta Tongada. Per fi! I les hem acabat abans de fer la volta al cadàver exquisit! Si havia de ser al revés...! En fi, que durant l'octubre tornaré a proposar-vos una altra tongada d'HV... que veurà la llum el segle XXII, és clar. A aquest pas...

En fi, cal dir que en aquest grup hi ha hagut una baixa (sense avís) i un servidor ha hagut de rematar la feina. Espero que les meves estimadíssimes (en superlatiu) veïnes no s'enfadin: la Déja Vie (que ja corre per les itàlies); l'Anna Tarambana (en entre relat i relat, ha tingut temps de mudar-se de casa) i la Carme Rosanes (que aviat ens sorprendrà amb nous Personatges itinerants) han estat deixades de banda pel Zenit RAM (suposo que tindràs un motiu de pes per deixar tres noies penjades!). Total, un veí que és un cavaller ha agafat el guant i ha rematat, la feina...d'una manera dràstica! I és que els xicotes m'empenyien a fer-ho. En fi, per tots vosaltres "Semblava paranoic" (el títol ja em venia posat, eh?; no és cap al-lusió personal).

___________________
Semblava paranoic

Julien es va despertar de cop, tot suat. No estava segur d’haver cridat en veu alta o d’haver-ho fet en el somni. No recordava gran cosa d’aquell malson. Va eixugar-se la cara amb el llençol color crema i va descobrir-se plorant en silenci. Les llàgrimes no deixaven de brotar dels seus ulls cada cop més verdosos. No va intentar aturar aquella reacció, ni tant sols coneixia el motiu.

A la tauleta de nit un got amb dos dits d’aigua i “El Perfum” obert per la pàgina 97, boca avall. La bombeta penjant de la seva habitació li molestava als ulls. Va apagar el llum i va intentar dormir. Tres quarts d’hora més tard va anar a la cuina; la nevera feia un soroll intermitent, va obrir la porta i la frescor el va acariciar. S’agraïa aquella gelor en ple agost quan la xafogor és insuportable i la pell es torna enganxosa. Va omplir-se un got de llet i se’l va veure d’un sol glop. Va servir-se de nou, va caminar pausadament cap al menjador. Aquell got se’l veuria tranquil·lament mentre buscava a la tele qualsevol programa prou dolent com per fer-li agafar el son truncat. Les 3, les 4, les 5...

El so del got al caure el terra el va fer despertar. De camí al lavabo es va tocar els cabells, tots esvalotats i de punta. La imatge que es reflectia al mirall era deplorable. Feia pudor de suat, segur que Jean Baptiste Grenouille, el protagonista del llibre, trobaria aquella ferum torbadora. Es notava que havia dormit poc i, a sobre, a la galta esquerra hi tenia tota la marca de la tapisseria del sofà. Mentre es rentava les dents pensava que tot plegat era ben estrany. Primer la carta, després la trucada la nit anterior a les tantes i sobretot el convenciment absolut que hi havia alguna cosa que des de feia mesos no rutllava.

L’havien titllat de paranoic però des del dia que gairebé l’atropella aquell Golf blau marí, ara feia dues setmanes, havia decidit endur-se tota la documentació al pis. Quan es dirigia a la porta va sentir la televisió encara oberta. A l’acostar-se a tancar l’aparell va veure el Charles Laughton acusant a una Dietrich aparentment indefensa a Testigo de Cargo. Tancà la televisió i pel camí cap al cafè intentà recordar el final de la pel·lícula. Caminava ràpidament i de tant en tant premia el contingut de la bossa, assegurant-se que tot encara era dins.

Arribaria tard a treballar, avui, però ja trobaria alguna excusa. Li sabia greu, però primer de tot havia de dur al pis totes les coses importants. Allà ningú no el trobaria. El pis no anava pas a nom seu i no s’hi deixava caure gaire. Era un luxe tenir aquell pis només per a certes ocasions. Però mentre anava de pressa, de pressa li ressonaven al cap unes paraules aterridores: «No te’n sortiràs». Aquells mots que posaven punt i final a la carta. I les mateixes paraules van ser les úniques que va sentir per telèfon la nit anterior, seguides del tuuuuutuuuuuutuuuuut de la línia. I el fet de l’intent d’atropellar-lo li indicaven que no anaven pas de broma. Potser sí que li caldria seria desaparèixer. No anar ni a treballar. Mentre anava cap al pis pensaria un pla per escapolir-se de la feina per uns dies. Potser si veien que havia desaparegut s’oblidarien d’ell. Un viatge? On podria anar? Que no deixés cap rastre... Res d’avions, res de vaixells, o cotxe o tren. Són els mitjans més anònims. En arribar al pis, en Julien obre la porta silenciosament i just davant dels seus nassos, dels seus ulls enganxada sobre el vidre de la reproducció del Guernica, que tenia penjada a la paret, una nota, escrita amb retolador vermell i gruixut, deia: «No te’n sortiràs.»

Tots els fantasmes del passat li vingueren al damunt. Era evident que no tenia escapatòria. Els pecats del passat venien a cobrar-ne les seves rendes

Potser li quedava una sortida. Si, tan sols una.

Julien somrigué. Va entendre que aquella idea era una manera de passar el mort a uns altres. I aquell “altra” era la seva dona. No havia estat ella el detonant de tot? Mai va entendre que el deixés pel pocapena del Gustau. Un gigoló en potència i un aprofitat del carall. Se’l venia venir de lluny. Tothom ho veia. Tothom menys ella. Faria taula rassa del passat. Va fer la trucada pertinent. I decidí esperar i afrontar el destí. Estava decidit, Ell mai havia sigut un covard. Un temerari, si de cas.

Sabia que arribarien en automòbil. Decidí esperar-los. Se serví un got de whisky. Posa la música que tant havia escoltat en moments passats i que l’havia d’acompanyar en aquell tràngol difícil. Lacrimosa de «El réquiem» de Mozart.

Requiem de Mozart (Lacrimosa)
Cargado por jrtm

Ara, mentre esperava i escoltava la música encengué un cigarret i enretirà la cortina de la finestra amb el dit. Des d’allí es divisava perfectament el xamfrà i els cotxes que hi aparcaven. Li van venir al cap uns versos de Joan Maragall, que havia llegit en el funeral del seu amic, el seu soci. «Sia’m la mort una major naixença». L’havia enterrat feia dos dies, Mai sabria si ells, si l’associació, hi tindria res a veure amb l’atac de feridura que en Nicolàs havia patit i que l’havia dut de pet a la tomba en tan sols vint-i-quatre hores. «Vindran ara a per tu. No te’n sortiràs». Van ser les seves darreres paraules, a l’hospital.

Ara veia arribar el cotxe. Negre. Com la nit. En van baixar dos homes. El conductor es quedà al costat, vigilant una possible escapada. L’altre, un home alt, es dirigeix al portal. Mirà amunt. Julien no s’enretirà i li aguanta la mirada. Tots dos sabien a què jugaven. Al cap d’uns cinc minuts que se li van fer eterns, algú tustà la porta. S’hi apropà resolut.

Va obrir. Al seu davant un home vestit tot de negre, amb un barret i ulleres negres i un somriure grotesc. Prenia amb les dues mans les nanses d’una maleta, negra també, que posà als seus peus.

Cap dels dos pronuncià paraula.

L’home s’ajupí. Obrí els dos pestells de seguretat a l’uníson: “clac, clac”. En treia un paper. Va començar a pronunciar una frase que, al poc, un soroll sec va estroncar de cop. «Vinc pel seu deute amb nosaltres, senyor Julien. La seva dona...» [PAM!] .Julien s’havia engegat un tret al cap just en el moment que aquest pronunciava aquell nom.

Julien no va poder escoltar les darreres paraules que l’home va acabar de pronunciar, allargant els mots, els ulls esbatanats i el posat rígid, mentre veia com el cos del Julien queia a terra banyat en sang « ..,. La seva dona...ens ha abonat els dos milions d’euros que vostè ens devia. Tot resolt, doncs. Se n’ha sortit, Sr. Julien».

Als peus de Julien, la maleta oberta mostrava les lletres gravades que tan li havien perseguit en aquells darrers mesos, fins al paroxisme, Lletres escrites en majúscules: «EL COBRADOR DEL FRAC».

Per: Déja Vie, Anna Tarambana, Carme Rosanes i El véi de dalt, octubre 2008

Si t'ha agrada't, pots votar-me a:

HV 4/9: Somnis

2008-09-24T11:54:00.000-07:00

Això s'acaba. Una més i prou. Aquesta ha tardat per un malentès estiuenc però la tardor ens la resolt ben calenta. Un pintura desencadena un seguit de somnisque, som sol passar, el desig apaga. La Sol Solet posa el quadre, l'Arare la peli, la Trina la música i la Núria la poesia. Quatre dones somiadores en busca d'autor. Les fitxeu?

_____________________

Somnis

El quadre sempre l’havia fascinat. Ella de petita volia ser pintora, per això, el seu pare la va portar a una acadèmia de dibuix. Pintant aquest quadre, per a un exercici de classe, li van donar la notícia que aquell estiu podria anar a París. Era el seu somni.

Tenia quinze anys. Havia estudiat Miró i volia ser com ell, passar gana a París, patir fred, i al final... l’èxit. No debades, es passava hores contemplant les obres de l’artista i de totes, “El carnaval de l’arlequí”, era la que més l’atreia.

No va poder ser. Un accident de cotxe es va emportar el seu pare pocs dies més tard, i amb la seva mort, la mare es va adonar que s’havia quedat, a més de sola, en la més pura misèria. La casa, hipotecada, la van vendre en pocs dies. Es van traslladar a un pis petit i ella i el seu germà van haver de posar-se a treballar. Es van acabar de cop els somnis, els viatges, la vida fàcil...

Sempre havia conservat la reproducció del quadre, no se’n va voler desfer mai. Representava el seu passat i l’esperança d’un futur, on algú podria adonar-se que tenia talent com a artista, com quan el mestre la va elogiar tant, dient davant de tota la classe que havia estat la millor i que de l’exercici havia aconseguit la millor nota.

Han passat tres anys molt durs. S’ha preparat a fons, treballant en aquella botiga de queviures, deixant-hi la pell per quatre duros i assistint – els vespres- a uns acadèmia on ha cursat comerç. S’ha hagut d’aguantar amb això, la bossa no donava per més. Però valia la pena. Entrar al banc ha estat difícil, hi ha molta competència, però ho ha aconseguit. Com més dura és la vida més t’espavila, deia sempre el seu pare.

S’aixeca cada dia a les set del matí, es prepara un cafè i surt escopetejada. No pot fer tard. En el seu sou hi ha dipositades massa esperances. Una part per a la mare, una altra per als seus petits vicis, que són ben minsos: un paquet de tabac a la setmana, un bon tall de cabells en una bona perruqueria una vegada cada tres mesos, alguna peça de roba per anar més o menys a la moda i la resta, en un compte a terminis. La seva segona gran passió és el cinema. Li agraden, sobre tot, les pel·lícules antigues, aquelles en blanc i negre.

La millor, de llarg, aquella de la Dietrich; li sembla una dona estranya i fascinant a l’hora. Faccions dures, mirada de gel. “Testimoni de càrrec”, amb un Tyrone Power d’un cinisme que tomba d’esquena i un Charles Laugthon impecable, fent d’advocat. Li ho posen difícil, tanmateix. I és que Wilder és Wilder... «però no puc perdre el temps, he de quadrar els comptes abans de les dues, encara he de passar tota la pila de rebuts... algun dia me’n sortiré, si!»

De cop aquell client que sempre truca en el moment més inesperat...era aquell de Madrid, ho ha vist en el display del telèfon, que com que és de la capital no té espera:

- –Si, digui?

- –Buenos días Señorita Fuster. Esperaba su presupuesto para la concesión del préstamo a mi empresa, ¿lo recuerda?

- –Sí Sr. Menendez, estaba a punto de enviarselo. Lo tiene ya en su cuenta de correo electrónico.

- –Bien, gracias. Estaré en Barcelona esta tarde, nos vemos para cerrar el trato?

- –De acuerdo señor. Menéndez, ¿dónde y a qué hora?

- –A las 17 horas, en el hall del Omm

- –Perfecto, allí estaré. Buenos días.

- -Buenos días señorita Fuster.

Genial, és la oportunitat de la meva vida, pensa ella, si aconsegueixo signar el préstec hauré captat com a client del banc una de les més grans empreses i això serà un tant importantíssim per a la meva carrera.

Són les 16.55 h i ella es troba al hall de l'hotel Omm, sentint Eric Clapton i la seva Wonderful tonigth...la millor música per a fer aquesta tarda acabi en una nit meravellosa.

S’està fent tard. Són més de dos quarts de sis i el Sr. Menéndez no ha arribat, no ha donat senyals de vida. L’Eric Clapton ha donat pas a Madonna i a un Bruce que en altres moments la faria viatjar pels núvols, però que ara la posa nerviosa. On serà aquest home? L’haurà plantada? Mira insistentment cap a la porta i només veu un passadís llarg i la porta al final i enmig moltes cares que no són les del client.

Quan el rellotge marca les sis i deu, el veu aparèixer, neguitós, mirant a una banda i a l’altra. Ella s’aixeca i el va a esperar. Totes dues cares canvien. El Menéndez, que és un senyor, es disculpa pel retard: que si l’avió, que si el trànsit,... somriu i li proposa seure i prendre alguna cosa mentre parlen de feina.

El Sr. Menéndez escolta la proposta econòmica de la Sra. Fuster. Escolta i la mira. Aquells ulls, negres, rodons i brillants el captiven. És incapaç de concentrar-se en el que li explica, fa un esforç i es promet que si es concentra en el negoci i arriben a un acord la convidarà a sopar. Acaben signant. Ha triomfat la feina. Però en queda una altra de més àrdua.

Finalment van a sopar a en un restaurant petit, prou conegut, proper a les Rambla. Demana la taula del racó. Ella és una treballadora incansable amb un únic pensament: la pintura; ell un inesgotable negociador amb un altre únic pensament al cap: ella. Tots dos comparteixen el sopar, la nit, la conversa, els gustos, les lectures, els viatges; i apareixen les coincidències en les aficions, en el plaer per la pintura,... Hi ha quelcom que es va forjant a força de mirades insinuoses i mitges paraules. Des de fa estona que ella cova una idea. S’alça per anar al lavabo.Al tornar, abans de prendre les postres ell la sorprèn amb un regal que troba sota el tovalló: “Les dones i els dies”, de Gabriel Ferrater. “El coneixies?”. “I el llegeixo...Estoy aprenent català... Ja que vengo tant per aquí...”. Ell el troba encantador.

Quan després de pagar s’alcen de la taula ella s’adona que a la paret de darrera tenia una reproducció de “El carnaval de l’arlequí”. Quan ell s’adona que se’l mira amb atenció, ell li sap dir el títol i fer-ne una ràpida valoració. “Lo pintó el 1925. Miró partia de la memòria, de la fantasia i de la irracionalidad para crear obras que son transposiciones visuales de la poesia surrealista, puras metáforas oníricas..” Ella es gira, el mira astorada. Acaba d’adonar-se que aquest pot ser el seu home. Ell acaba de tocar el cel amb els dits. Ella el pren pel coll, li posa els llavis sobre el d'ell i hi deixa en un bes curt i melòs que ell no sap com tornar-li. Ella li posa el llibre davant el ulls li demana, amb un to felí i encès: “Vols saber com són les nits... i les dones... d’aquest país?”

L’obsessió per la pintura ha cedit terreny a l’amor.

Si t'ha agrada't, pots votar-me a:

HV 4/8: Torna-la a tocar, Ramon...

2008-09-04T00:24:00.000-07:00

No sé si m'hauré deixat res al tinter o a l'email, perquè aquest conte ha anat i vingut diverses vegades. El vaig penjar un dia amb un ordre incorrecte. Però que ara funcioni....Potser dilatar-lo tant en el temps ha fet que tingui un aire entre oníric, etílic i psicalíptic. A més, trobo a faltar la referència a la pintura que tot conte d'aquesta tongada hauria de tenir. Potser ens l'haurem de pintar a l'oli? En fi, aquest relat és obra del Clint, que me l'imagino en una barra fent de voltor-calavera (juàs!); de la Carme Fortià, que li dóna el toc musical al relat; de la Llum de Dona que li dona la vena literària i de la Cruella,.que li posa el to...cruella, Poesia de la quotidianeïtat.

Si trobeu un cambrer disposat a escoltar-vos... procureu no emborratxar-vos gaire....

____________________
Torna-la a tocar, Ramon

- Sempre ens quedarà París...
- Perdoni? què deia? Li omplo el got?
- No no nano, estic bé, parlava sol...

I és que no ho puc entendre, sol, aquí assegut a la barra d'aquest bar arran d'aquesta platja paradisíaca. .i sol! És que no ho entenc. Sempre m'he vist com Bogart a Casablanca, guapo, amb estil. Cony! em miro al mirall i em caurien les calces a terra si en portés... No m'avinc que no els passi el mateix a elles... Què deu ser el que no surt bé, que fa que totes acabin marxant lluny de mi?

- Nano! com et dius?
- Ramon, senyor...
- Molt bé Ramon, saps, posa'm un altre whisky per que em penso que això serà el començament d'una gran amistat...

La ràdio va entrelligar una mirada còmplice entre en Ramon i aquell home que seia a una punta de la barra amb un whisky a les mans. Un vel de nostàlgia omplí l’ambient, la veu d’un gran mite i els grans drames dels amors i desamors.

Something stupid. Realment la meva vida és estúpida i l’amor, el t’estimo també. Ja ho diu el vell Frank, les dones acaben fugint de mi i em veig d’aquí uns anys amb una copa a la mà, en una barra d’un bar, citant frases que em rememoraran altres temps millors.

- (taral.lejant) Like I love you
- Nano, aquesta és una de les frases que esperen sentir però de les que fugen, com si les empaitessin mil dimonis.

Se'l va quedar mirant, com qui creu estar davant d'un miratge de si mateix anys més tard. El buit de la solitud omplert amb un whisky, només li faltava la soda. Ella li diria la incapacitat de prendre decisions, d'ambicionar modelar la realitat al seu propi gust…; la immobilitat absoluta que els deixava preferint una barra de bar on els somnis s'escolen amb cada sospir perdut que viure, Something stupid…

Però… de cop, darrere les cortines de la cuineta, va aparèixer aquella dona, pèl-roja, amb aquell joc de malucs i aquell pitram.

"Si pogués refregar-los. Això sí que seria el paradís… Jo al paradís! L’ésser humà més mediocre, minso i poca-solta. Jo, un espècimen sense ànima, corcat per dins…" Només 'ella' pot tornar a fer-me sentir un home cabdal!"

Una injecció de sang va omplir-li el cervell i alguna cosa es mogué a l’entrecuix: El desig de posseir-la.

Sí, ella em somriu sovint i jo em perdo en un trist got de whisky… És com totes les dones : vital, esbojarrada, inconscient, independent, decidida…preciosa! Sembla la Gilda!

Ja ho deia Ninon de Lenclós al segle XVII en el llibre Cartes al marquès de Sévigné : Per ser correspost s’ha d’ésser amable i divertit” i “El vertader mèrit és aquell que agrada a la gent a la que desitgem agradar”… Quantes amants he tingut? I… quantes vegades he fracassat?

- Massa cops…
- Nano, pensa-t’hi bé abans de dedicar-te a l’ofici de “Casanova”.

La ràdio emmudeix i aprofito la deshinibició que em proporciona el whisky per apartar les cortines i endinsar-me dins la cuineta…

- Això és perquè no els ho dieu amb ànima d’autèntic poeta, senyor.
- El poeta, Ramon, és un fingidor. Veig que una educació progre i jipi t’ha impedit lectures de profit. Apa: posa’m un altre whisky.

Contra la filosofia de portera de barriada d’aquest cambreret petimetre, res com Fernando Pessoa. A sobre de destrossar Sinatra amb esgarips de karaoke, ara s’atrevia amb consells de repertori nyonyo. Que posi whiskies i es deixi d’hòsties.

- De whisky ja en teniu prou, em sembla. Quant a Pessoa, si m’ho permeteu, us diré que és d’aquells autors molt citats i poc llegits, més propi d’esnobs que de lectors avisats.
- Me cag en sa reputa i en vint-i-un farols! M’estàs insultant i et quedes tan ample???
- Va, va, no us poseu dialectal, que no n’hi ha per tant.

Sonava una altra cançó. Li va semblar quelcom molt apolillat del Toni Bennet, però no ho hagués pogut assegurar del cert: les bromes del whisky el tenien mig entabanat. Amb llengua de padàs i mirada extraviada i alcohòlica, va dirigir unes darreres paraules al barman, abans de perdre el sentit:

- Ramon, nano. Tu ets un savi.
- Gràcies, senyor. I vos teniu una retirada a Bogart, sabeu?

Segur que, d’estar conscient, li hauria fet gràcia saber-ho. En aquell scorzo impossible del clatell mal girat damunt la barra i els braços penjant a banda i banda, ningú no distingiria cap ombra del vell Humphrey. Això vol dir, sense dubte, que en Ramon, a més de savi, és un tros de pa beneït.

@ Clint, Carme Fortià, Llum de Dona i Cruella, setembre 2008

Si t'ha agrada't, pots votar-me a:

HV 4/7: Mirades

2008-09-02T13:43:00.000-07:00

"Jo no sóc tonto", com diu el de MediaMarket, el de l'anunci. Sabia que amb aquesta companyia ens sortiria un conte encès i intens, com així ha sigut; opino. El retrobament, el desig, la follia, l'odi, l'amor, la màgia... Molts sentiments es retroben junts i en poques línies. En les paraules de la Violette, que enceta el retrobament; la Rateta Miquey, que incita al drama;un servidor, que els treu a passejar en barca i l'Anna, que tanca el quadre amb un cop d'efecte impressionant. Per alguna cosa la protagonista es diu Ona, oi?

És que hi ha mirades que maten; ja ho diuen... Sort que jo no us veig.

_______________________

Mirades

Somreia sense adonar-me’n, mentre ens acostàvem al cafè on acostumen a esmorzar cada matí quan estem de vacances. Tenia gana. Vaig buscar una taula amb la mirada però totes eren ocupades. En una d’elles, un home jove havia acabat d’esmorzar i observava els vianants. Els nostres ulls es van trobar i sense deixar-lo obrir la boca ja li havia preguntat si podíem compartir la taula. «I tant que sí!», va respondre. Vaig seure donant-li les gràcies mentre ens somrèiem llargament.

L’Ona no creia el que acabava de veure. No s’havia adonat de la nostra conversa callada i encara es preguntava com era que estàvem seient en aquella taula. El cambrer d’ulls profundament blaus va aparèixer de seguida amb la seva llibreta i la mirada atenta. Vaig dubtar. Els esmorzars d’aquella carta, tan familiar, em ballaven davant dels ulls. Sentia l’esguard divertit de l’home mentre m’esforçava per llegir els plats, però com que no volia posar-me les ulleres em costava veure aquella lletra petita amb els meus ulls hipermetrops. Vaig optar per escollir el mateix de cada dia. Desprès d’haver demanat em vaig girar cap a ell, aparentant indiferència, mentre seguia somrient i em vaig topar amb uns ulls enriolats i un somriure encantadorament... sexy. A la ràdio, Mike Oldfield tocava els primers acords de Get to France...

El cambrer, que ja coneixia els nostres costums, va tornar confessant que no podia servir-me el meu xuxo farcit de crema. «És d’ahir, millor esculli qualsevol altre cosa». Si tot fos tant fàcil de substituir com un xuxo, vaig pensar. «Llavors porti’m un parell de croissants».

Els ulls d’en Quim seguien somrient mentre mirava el llibre que jo havia deixat sobre la taula. «Ara llegeixes Cims Borrascosos?” va preguntar.

Somrient vaig contestar: «No he sabut rés de tu durant aquest hivern». «He estat fora. Quan he vingut, he suposat que et trobaria aqui». L’Ona, enjogassada amb la palleta del cacaolat, anava fent bombolles dins el got tot fent miques la banya del croissant. Vaig fer un glop al cafè amb llet abans de començar amb les preguntes inquisitòries «Tenies ganes de veure’m o ja m’has oblidat?» Somrient sota la barba, em deia que feia dies que esperava trobar-m’hi.

- He jugat a fer de mariner, aquest hivern. Cada dia a un port diferent.

- Que has deixat la feina al diari?

- Que us quedareu tot el mes? Baixaràs a la platja? Al vespre anireu al passeig a buscar el gelat de l’Ona?

Em parlava, em preguntava i seguia mirant-me amb aquells ulls profunds i sincers que feien bloquejar tots el meus sentits. Feia més d’un any de tot plegat i encara aconseguia descontrolar-me.

A la nit, després de sopar, tal com havíem quedat, ens va venir a trobar a la gelateria de l’Ona. Abans, però, vaig haver d’escoltar el seu discurset.

—Tia! Quina barra! Com s’atreveix a tornar-te a dirigir la paraula? —em va escalfar als morros només veure’m— I tu ben tonta de seguir-li el corrent. Ja us he vist aquest matí ben encaramel·lats al cafè d’en Litus.

—No ens has dit res...

—No volia molestar. Era evident que us menjàveu amb les mirades. Si haguessis pogut, te’l tiraves allà damunt la taula mateix. Com al Carter sempre truca dos cops...

—Ha tornat per quedar-se.

—Ja...

—Ho vol tornar a provar.

—Ja. I jo vaig i m’ho crec.

—Vaig ser una estúpida de no arriscar-me aleshores.

—I et creus que ara estaríeu junts?

—Ho he vist als seus ulls...

—Que no ho veus que és un ocell passavolant? Que no vol nius, que és la història de sempre...?

Ell va entrar a la gelateria a mitja conversa. Ens besarem ràpidament. M’agafà de la mà. «Fa una nit preciosa per navegar. Sortim al amb la Menuda?»

No cal dir que la nit va ser preciosa. Mai un home ha sabut encendre’m d’aquella manera. Tenia unes manes expertes, uns músculs fibrats; un perfil hel·lènic. Em desvestirem parsimoniosament i silenciosa. Tenia tots els pèls eriçats. Els mugrons erèctils. L’entrecuix humit només de desitjar-lo. Em deia paraules obscenes, plenes de desig. Ens vam besar com llops salvatges. Ens vam llepar tots els racons del cos. La lluna nova ens cobria amb un mantell d’humitat salabrosa. El balanceig del llagut acompanyava els seus embats. Jo notava com en trencava per dins. I ell retenia l’instant precís, a voluntat. Em vaig menjar tot el que ell em va oferir. Tenia unes mans expertes. «On has après a estimar així a una dona?» Quan vaig morir-me entre les seves cames vaig plorar. De gust i de velles temences. Potser l’Olga tenia raó. Sóc una bleda. Però alguna cosa em deia que era cert que havia tornat per quedar-se.

—Ens veurem demà al vespre?

Tenia el meu rostre sobre el seu pit nu. Jugava a arrissar-li els pèls.

Va mirar cap el cel estrellat. Després cap la negror d’aquell mar immensa. En aquell gest em van venir els pitjors presagis.

—T’he de dir una cosa...—va començar.

No vaig saber mai què em volia dir. Les paraules pronunciades esdevenen realitat, i no em podia arriscar a que la seva llengua articulés un nou adéu. Amb els ulls tancats vaig segellar-li els llavis amb un altre bes, profund, intens. Però sobretot llarg, molt llarg. Ell el va correspondre, divertit. El típic petó-no-em-diguis-que-te’n-vas. Jo tancava els ulls amb força, em concentrava, mentre els meus llavis xuclaven els seus amb intensitat. Al cap d’uns llargs segons vaig notar que en Quim començava a amoïnar-se, el meu bes ja no el divertia, potser li feia una mica de mal i tot. Va remoure’s, inquiet, mentre els seus braços relliscaven de la meva esquena i es movien cap als pits en un intent d’empènyer-me amunt, de treure’m de sobre seu. Inútilment. Jo m’hi aferrava com si m’hi anés la vida, i realment així era. El que ell no sabia és que la seva vida també estava en joc en aquell petó desesperat. Mentre intentava deslliurar-se de mi, jo premia les parpelles i en la seva negror interior visualitzava Nit Estrellada sobre el Roina una i una altra vegada, com en una sessió obsessiva de diapositives.

Lentament vaig separar els meus llavis dels seus, i vaig obrir els ulls davant les seves ninetes esbatanades de terror. Els meus llavis es van corbar en un somriure. No em va caldre desviar la mirada per saber que navegaríem per sempre en un mar de pintura blava sobre un llagut impressionista.

Si t'ha agrada't, pots votar-me a:

HV 4/6: La desmemòria del trapezista

2008-08-31T16:00:00.000-07:00

Tornem de vacances i reprenem les HV, a veure si ho matem aquest setembre i l'octubre en comencen de noves... Aquest cop ha sortit ben liada la cosa. És que l'Striper fa un pseudohomenatge literari a un company d'escala. I és clar, això del circ sempre ha esta ben surrealista. Fins i tot parlen els animals! Si fora, poc, la Metamorfosi hi posa el seu granet de heavy metal (mai t'he dit que tens molt bon gust?) i fa vagar al pobre trapezista pels viaranys de la memòria. La Raquel, el porta lluny, en el temps i en l'espai: de petit i a Paris, en un toc de surrealisme dalinià, Total, que el pobre Jesús M. Tibau ho lliga tot i se'n surt per allà on li deixa el cinema, que sempre ha estat una fàbrica de somnis. Com aquest conte El títol? Jo me l'he empescat perquè venia sense. La desmemòria del trapezista

______________________

La desmemòria del trapezista

El gran circ internacional “Roda Món" dels germans Feliu feia 25 anys que, cada dia, sempre d’una festa major a una altrae, obria les seves portes donant mostres del seu art. L'arribada del petit circ aixecava molta expectació, i això els feia feliços i donava sentit a les seves vides. Feres salvatges, pallassos, un home bala..., però la seva principal figura era Tonet, el trapezista. Ara no podien dur a terme las seves representacions per culpa de El vertigen del trapezista.

Només haver-se d'enfilar al segon graó de l'escala de corda que pujava al trapezi, en Tonet sentia com li rodava el cap, com si tots els mals i totes les pors del món li caiguessin a sobre. Malgrat tots els remeis existents, la medicina tradicional, l'acupuntura, les flors de bach, el reiki..., en Tonet, considerat un dels millors del món amb el seu quàdruple salt mortal, no es guaria.

En Ramonet el domador de puces, va suggerir enviar un e-mail als altres circs per si s'havien trobat algun cop amb aquest problema. Les respostes que van arribar van ser totes negatives. El pessimisme ja guanyava a tota la gran família del circ. Els artistes, l'elefant i els cocodrils estaven també molt tristos.

Van fer una reunió i al dromedari se li va acudir posar un anunci als diaris. Al tercer dia, un personatge, molt petit i amb l'empremta de molts anys a la seva pell, va trucar a la caravana del Germans Feliu i els va dir que venia pel tema del trapezista, que segurament ell el guariria.

El van portar davant d'en Tonet. Aquell personatge va mirar al ulls al trapezista i va dir-li:

- Sí, definitivament has de ser tu qui he estat buscant tots aquests anys...
- Què diu?
- Eh... Com?... Oh, res, res, coses de vells. Que per a mi ets un gran repte, potser el repte de la meva vida..., no em facis cas.

I amb un dolç somriure i un punt d’enigmàtica brillantor als ulls, l’ancià va fer alçar en Tonet de l’atrotinada butaca de color taronja i es plantà al seu davant.

- Relaxa’t. Tanca els ulls, deixa caure els braços i relaxa’t. Ara només vull “sentir-te i que sentis”.

El vell va començar a passar les arrugades mans per damunt del cos d’en Tonet, des del cap fins els peus, resseguint-lo però sense tocar-lo, i amb els ulls també tancats. I en Tonet va començar a sentir moltes coses i de moltes maneres: sentia una estranya escalfor que el resseguia, sentia un formigueig a braços i cames, sentia una olor... ¿dolça?, ¿de fruites del bosc?, ¿d’espècies...? Malgrat li era molt familiar no aconseguia determinar de què podia ser aquella olor que l’embriagava. I també sentia..., què era allò, algú que cantava? Primer només era un murmuri que no podia entendre, però de mica en mica es va anar definint i la va reconèixer. Aquella cançó ja l’havia sentit abans... Què n’havien dit, d’aquella cançó...? El doble sentit de les paraules, el dimoni, ...

... and she's buying a stairway to heaven...But she wants to be sure

'Cause you know sometimes words have two meanings…

En Tonet no entenia què estava passant. No podia moure’s. Era allà palplantat, amb els sentits ben desperts, amb un problema com una casa –coi, que ell era trapezista i ara tenia vertigen, poca cosa, eh!- i el vell tocat del bolet que l’havia de guarir se li posava a cantar Stairway to heaven dels Led Zeppelin! Sort que allò era un circ...!

Sort del temps que s'havia pres per respirar quan havia de fer els vint anys. Tonet va estar a punt de fer-ho esclatar tot. El seu cap va començar a reproduir com va ser la vegada que va voler escapar-se. Sortint d’una classe de batxillerat nocturn, el seu amic li va dir que aniria a un concert dels Led Zeppelin. "T'hi apuntes o què?". Ell li va dir que no els havia escoltat mai, però després també es s’hi va enganxar.

No podia més, de tant fer les coses bé, i de tanta disciplina, i d’aquell mal d'esquena que li venia quan era dalt trapezi. Llavors els seus caps de setmana es van començar a fer llanguíssims perquè retardava cada vegada més l'arribada a la carpa. Per actuar s'ha d'estar concentrat i ben serè, li recordava la mare.

Mirant aquelles mans arrugades de l’ancià que, previsiblement, estava a punt d'extirpar-li una part vital d'ell mateix, amb els companys i les feres del circ expectants, va pensar en l'escapada a França d’aquell estiu. La seva mare es va tornar blanca, quan li va dir que segurament anirien a París.

Van pujar al cotxe, amb les cerveses i la música, i en algun moment van parar en un restaurant que més aviat era una casa particular on servien menjar sense tenir els permisos. Hi havia un vell borratxo, i, a la paret, o en un calendari, hi havia “La persistència de la memòria”, de Dalí.

El quadre el va tenir embadocat uns segons buscant no sé què que no hauria sabut explicar. Quan havia acabat de menjar i mentre s’embolicava un cigarret, el vell li va dir: “No facis el que van fer ells”. Ell no el va entendre. Els seus pares, si haguessin sabut que mai el coneixeria, no l'haurien deixat sortir, encara que només fos temporalment, del circ.

Els camins del pensament són ben estranys, i la visió del quadre el porta, sense saber-ne el motiu encara, cap a una famosa escena d’una pel·lícula de Hitchcock, Recorda, on Dalí va crear el decorat dels somnis del protagonista que emmascaren el passat.

El passat! Quin país més estrany i llunyà, de vegades, com una boira espessa que no ens deixa veure amb claredat el present.

Recordar, recordar, nota una estranya necessitat de recordar, com qui busca desesperadament les claus del seu futur, guiat per les notes de Stairway to heaven murmurades pel vell que li fa el massatge.

Però res sembla tenir sentit, ni tan sols la visió del nen que va ser un dia, amb tot just quatre anys, desafiant el pànic que sentia pel trapezi. No volia pujar-hi, però convertir-se en la riota del circ i decebre el seu pare no l’atreia gens, i es va haver d’empassar el somni de la seva vida, ser pintor.

El vell ha deixat de cantar i ja no nota les seves mans. Ja no li cal cap guia, ha retrobat la mena de persona que volia ser.

per Striper, Metamorfosi, Raquel Estrada i Jesús M. Tibau, agost 2008

Si t'ha agrada't, pots votar-me a:

HV 4/5: Algun dia tindré un disgust...

2008-08-11T10:45:00.000-07:00

Noietes xafarderes, si viatgeu soletes per aquests cels de Déu, mireu bé a qui voleu caçar abans de llançar l'ham. Podria ser que la presa fos una altra! O sigui: vosaltres mateixes. És clar que si tot succeeix en un vol on es mesclen a Sade, en Woody Allen, el Gary More i un marquès-pintor d'aires divinitzants qualsevol cosa pot succeir! Les culpables d'aquest relat entre oníric, surrealista i excitant han estat la Núria (que engega els motors), el Puji (que el posa a mil), la Duschgel (que vol tocar de peus a terra) i la Júlia (que posa un llaç pictòric a l'assumpte).

Algú li agradaria tenir el disgust de la pobra Laura-Aitana?

_________________________

ALGUN DIA TINDRÉ UN DISGUST

«Nena, no parlis amb desconeguts!»
La mare a la Caputxeta.

Buf! Just a temps, he arribat que ja tancaven les portes!!! Quin tip de córrer!!!

A veure si estic de sort i el seient de la finestra està buit. La de l’agència em va dir que no me’l podia donar, que estava reservat, però que hi havia la possibilitat que quan arribes no hi hagués ningú. Ostres! Que llarg, encara no s’acaba aquest coi de finger?

La hostessa m’han mirat amb mala cara perquè feia tard, a veure… 6, 7, 8…

No hi ha hagut sort, està ocupat, hauré de seure al passadís. Mirem-s’ho per la part bona, el tio està com un tren

-Bon dia!

Ni m’ha mirat. Està llegint com si li anés la vida, fa més de mitja que l’avió s’ha enlairat i no ha mogut ni un múscul, ni un sol cop ha aixecat la vista del llibre, deu ser molt interessant. A veure, dissimuladament miraré per la finestreta i donaré un cop d’ull al llibre... Ni un borrall no he entès, em sembla que està escrit en francès, qui se’n recorda del francès de l’escola? Jo no, llàstima! Quanta raó tenia la monja quan ens deia que el francès s’ha de dominar. No m’ha mirat ni un sol cop, i mira que estic bufona amb la samarreta que porto avui! No goso moure’m per por de tocar-lo, si miro de reüll li puc veure la cara, és guapíssim, i que fines les mans, es deu fer la manicura.

Ara he pescat una paraula: Justine. Deu ser la protagonista, no em sona de res. A classe de literatura tampoc no estava massa atenta. Fa mes de tres hores que llegeix, ni s’ha mogut, ni m’ha mirat (això és el més greu), ni tant sols ha mirat la hostessa quan li ha demanat si volia res. Aviat l’acabarà, li queden poques pàgines.

Sembla que li pesen els ulls, a veure si estic de sort i puc veure el títol abans que el desi. L’ha deixat sobre la tauleta... Brrrrrr! cap per avall i amb el llom cap a l’altre costat!!! Si s’adorm el giro, estic intrigadíssima, que pot ser tan interessant? Fa deu minuts que té els ulls tancats, respira acompassadament, segur que ja dorm. Lentament allargo la mà i giro el llibre deixant-lo amb la coberta a la vista.

Justine ou les malheurs de la vertu; Sade

Males hores? A la coberta hi ha una dona nua, l’autor em sona, però no sé de què, no hi havia una cantant que es deia Sade? Es desperta! Espero que no se’n adoni que l’he girat.

Mira el llibre, lentament gira el cap i per primer cop em mira. Les galtes em cremen, m’estic posant vermella...

Bé! Ha funcionat. S’ha posat vermella. El truc de fer-me l’adormit després de no fer-li ni cas durant tot el viatge ha donat els fruits esperats. La curiositat ha pogut amb ella i fins i tot ha gosat girar el llibre. En els breus moments en que les nostres mirades s’han creuat, fins i tot he pogut percebre un lleuger tremolor en les seves ninetes verdes. És guapa, molt guapa, i pel que he pogut intuir de reüll té un cos deliciós. El Marquès hauria gaudit de valent amb ella, i espero que jo també ho pugui fer. Segueixo mirant-la fixament, i ella ho sap. Tard o d’hora tornarà a mirar-me, i llavors serà el meu moment. Finalment ho fa. Molt tímidament, gira el cap per mirar-me des de baix, i no deixo passar l’ocasió.

-Hola, em dic Marc -li allargo la mà. Ella dubta, però l’encaixa amb la seva.

-Jo, Laura.

-Tens la pell molt suau. Vas a Nova York per feina?

-No, a veure una amiga – contesta ella- I tu?

-De turisme. Sempre hi he volgut anar, des de que vaig veure “Manhattan” del Woody Allen.

Ella somriu. Ja és meva. Tastaré els seus pits al lavabo de l’avió, però mai arribarà a Nova York. El Marquès estarà content amb mi.

- Per cert, em deixes passar un moment? Necessito fer una visita al “señor Roca”...

No he pogut evitar fer un soroll gutural estranyíssim en voler contenir-me l’esclat de riure.

- I si es diu "Grohe"? -goso dir-li pels nervis, per voler seguir la broma. Però..., que idiota que em poso, per Déu! Ja em cremen les galtes una altra vegada. Deu pensar que sóc tonta perduda!

Ei..., què fa? Em somriu, em mira fixament als ulls, s’apropa a mi en voler sortir al passadís... Se m’apropa molt... I em continua mirant... Els dits de la seva mà dreta s’atansen als meus, me’ls enfila, me’ls enganxa, me’ls encadena, i els meus passos han de seguir els d’ell, perquè ja no sóc capaç de pensar... Al cap només em sona aquella cançó que acudeix a mi quan se’m desperten els instints: Oh, Pretty Woman, del Gary Moore.

I els seients van passant a banda i banda de nosaltres, perquè jo vaig flotant en un núvol.

Obre la porta del lavabo: «Les senyoretes primer», sento que em diu. Una hostessa que és a prop del carretó del menjar ens mira de reüll i el seu company li pica l’ullet. El Marc entra darrera meu, però amb tanta estretor em quedo travada entre el wàter i ell. Tracta de tancar bé la porta amb uns quants cops, com si ens estiguéssim guardant en una maleta massa atapeïda de coses.

- Au!

Un cop al genoll contra la vora del wàter m’ha deixat mig seca.

- Que t’has fet mal, Aitana?

Em diu a cau d’orella, mentre m’esmuny descaradament els pits entre els seus dits.

- Però com saps que jo em dic...?

No puc acabar la frase. Sentir-me el nom de guerra m’ha deixat la gola eixuta, el cor se’m dispara descontrolat.

La beso profundament, la despullo i l’acarono. Ja no sap què fa. Tot ha sortit bé, fins ara, la meva fantasia s’està fent realitat. Defalleix, tem que la posseeixi però encara no ho faré, o potser no ho faré mai, no hi ha millor passió que la imaginada i encara ens espera un llarg camí abans de consumar la nostra possible unió.

-Deixa’t fer... –li mormolo a l’oïda.

La lligo de peus i mans, li embeno els ulls. Me la carrego a l’espatlla i surto del lavabo, tothom en mira, miren la meva arma, la pistola que m’he tret de la butxaca. Sort que pesa poc, la noia.

-Avisin als comandaments de l’avió, em cal aterrar a una illa, jo donaré instruccions.

El copilot és un home raonable, li explico una estranya història sobre la noia, li ensenyo documents falsos, sóc un agent secret, he d’entregar la noia a una base militar a l’illa de l’Aligator, li dono les dades. Sento Aitana que ploriqueja.

-No tinguis por... encara –li dic.

-Ha de dur-la en pilotes? –fa el copilot, estranyat.

-No faci preguntes, doni les ordres que calguin.

Tot funciona, a l’illa hi ha un bon camp d’aterratge. Avisen als passatgers, que estan aterrits. No passa res, una emergència, aterraran, ens deixaran a l’illa de l’Aligator i continuaran el viatge. Aitana sua, percebo la seva suor calenta, la seva pell fina com el vellut. No crec pas que sigui verge, però... qui sap. Baixem de l’avió i l’avió s’enlaira. Deslligo Aitana, nua, sense res més que el seu cos. És meva. Meva per sempre. Meva i del Marqués, és clar. El Marquès-pintor resta al seu palau de cristall, a la sala on nois i noies nus el serveixen. Tot és a punt.

-Has d’obeir-nos –insisteixo.

Al fons, l’elefant preferit del meu amo. M’indica que estiri la noia damunt un catafalc, ha decorat les parets amb una escena estranya, un paisatge eteri, que no puc identificar. Ella es vol escapar, ara, però l’amenaço amb un rifle que el Marquès-pintor m’amolla.

-Després te la podràs quedar... –fa, amb una rialleta inquietant. I afegeix: Aquesta serà la meva obra mestra, ‘El somni d’una verge’.

Al fons de la sala s’obre una porta, una reixa. Dos tigres s’atansen a Aitana que sembla haver-se desmaiat. Potser serà millor així...

El somni d'una verge, de Salvador Dalí

by Núria, Puji, Duschgel i Júlia (agost 2008)

Si t'ha agrada't, pots votar-me a:

HV 4/4: Let it be

2008-08-09T12:23:00.000-07:00

Genial! Com d'una evocació musical passem a una evocació literària passant pel cinema i la pintura. El record és present en nosaltres i ens salva, a voltes, de fer una bajanada. Aquest relat és obra de quatre artistassos, però sembla escrit per una sola mà, que d'això es tractava!: L'Avi (com van les il.lustracions de la HV/3, mestre?), el Roberthinos (que li hauria encantat ser ell, el Humpry, oi?), la Zel, que li dona un bany d'angoixa i està a punt de fer-nos fer un gran salt, i de la Silver, que reivindica el paper de la dona en la literatura i, sense voler, dona resposta als maldecaps del tios. Com ha de ser...

En fi, llegiu-lo i deixeu-lo ser. Deixeu-vos anar.

Com la cançó.
_____________________

LET IT BE

When i find myself in times of truble
Mother Mary comes to me
Speaking words of wisdom, let it be...

El clàssic del Beatles sonava en l’atrotinat tocadiscs. Malgrat els avançaments de la tècnica, certes cançons encara les escoltava en el seu vell dual, fidel company supervivent d’infinitat de guateques. Creia fermament que quan es sent per primer cop una cançó i et captiva, sempre l’has d’escoltar com la primera vegada.

And in my hour of darkness
She is standing right in front of me
Speaking words of wisdom, let it be...

La veu de Paul McCartney sortia de l’altaveu acompanyada del típic soroll de fregit que es produeix quan el disc s’ha posat massa vegades i l’agulla del tocadiscs comença a estar gastada.

Let i be, let it be
Whisper words of wisdom, let it be...

Assegut a terra, amb els ulls closos, intentava fer memòria de quantes vegades havia tocat aquest tema mentre va ser el bateria del conjunt que va formar amb el Santi, el Martí, i l’Abel.

And when the broken hearted people
Living in the world agree,
There will be an answer, let it be...

Juntament amb la rotunditat del piano, la força de la bateria, la veu d’en Paul i el soroll de fregit, a la habitació també s’escoltava el xiulet que feia el gas que s’escapava dels quatre fogons de la cuina i que ell, una estona abans, havia deixat oberts.

Sempre havia estat amant dels clàssics. Va mirar el cigarret que, entre els seus dits, esperava pacient a ser encès. Va tancar els ulls i es va imaginar a sí mateix en qualsevol altre lloc.

Al obrir els ulls, va notar que s’havia acabat la cançó. Com el Humphrey Bogart a “Casablanca”, es va dirigir al seu vell DUAL i va dir a l’aire “Torna-la a tocar, Sam” al temps que tornava a escoltar la veu dels Beatles i el seu Let it be.

El pis començava a fer ferum de gas. Mirava el cigarret per encendre i l’encenedor. Bar-Restaurant l’Avi Mingo estava inscrit a l’encenedor. No recordava quan li havien donat. De sobte, se li va ocórrer que, si encenia ara el cigarret, seria l’última vegada que fumés. “Això sí que és un bon remei per deixar de fumar”, va pensar. No va poder evitar somriure a causa d’aquesta estúpida idea.

Es va incorporar, va anar cap a la cuina i va tancar el gas. Va obrir la finestra per airejar el pis i es va ficar a la dutxa. Li agradava ser melodramàtic de bon matí. Així encarava el dia amb el positivisme de saber que encara no havia tocat fons.

Tocar fons. Mai tocaria fons. La seva vida era un constant remolí d’anades i tornades sense futur, sempre al laberint dels malentesos, sempre embolicat en les cabòries de qui sap, desencisat i submís, conformat i dolgut amb el destí, que no té sortida. Per molts camins que provi.

La seva vida. Una vida tancada constantment en un seguit de rebomboris. Sense esma es va ensabonar, perdut en els pensaments foscos es va eixugar, només un costat, i va oblidar (com sempre) l’altre. Regalimant aigua pel passadís, es va aturar davant els cercles. Kandinsky. “Cercles dins un cercle”. Podria ser qualsevol altre (les reproduccions li van costar quatre xavos; tenia també “Tempesta” i ”Gravitació”). Pinzellades que l’encaraven a allò que podria definir qualsevol dels anys viscuts.

Una paret del passadís que reflectia el seu caòtic ser, el seu tempestuós viure.

Avui tampoc era un bon dia per morir, va decidir mirant els cercles.

-I si salto? Dins un altre cercle, vull dir...

I va deixar que la mirada se li passegés per sobre de les prestatgeries de llibres que flanquejaven el passadís, com gronxant-se dins un mar encalmat, suau i lent... un mar de paraules. Els ulls se li van aturar de sobte sobre el llom d'un dels llibres i va pronunciar cada síl·laba del seu títol, conscientment, tot gaudint de l'efecte del so dins de sí mateix: What I loved... I va recordar la dona que li havia regalat aquell llibre. Todo cuánto amé, en deia ella, amb aquell accent tant estrany que té una francesa quan intenta pronunciar quelcom en castellà. Aquell llibre tenia títol de bolero, certament. Com la història que el va lligar a ella aquell llarg estiu de feia ja tants anys. Què se'n deuria haver fet de l'Ellen?

I el pensament li va saltar a un altre cercle: Siri, la dona d'en Paul. Havia tingut el plaer de sopar amb ells a casa de l'ambaixador espanyol a Nova York. Potser aquell hivern del 2003 que va fer tant de fred i va decidir tornar a Barcelona per quedar-s'hi. No ho recordava. Però sí que li va venir al cap una cosa: Sempre havia pensat que na Siri Hustvedt era molt millor que el seu marit, en Paul Auster, tot i que ell, més mediàtic, era “el famós”. La fama, vet a qui un dels pilars que mou les voluntats humanes, es va dir.

I li van venir ganes de tornar per últim cop a Nova York. Qui sap si encara hi era la seva Ellen?

Ben pensat morir a la primavera seria més apropiat per un home com ell. I podria tornar a rellegir aquell llibre amb títol de bolero...

by L'Avi el Roberthinos , la Zel, i Silver (agost 2008)

Si t'ha agrada't, pots votar-me a:

Hv 4/3_ Princesa

2008-07-26T15:33:00.000-07:00

Un relat de cinc. Cinc dones. Érem imparells i i a algú li havia de tocar un grup de cinc… Aquest el componen la Palito, la Xurri, la Gaby (collins, quins nicks!), l’Andrea i l’Antígona. Que ens ho fan en castellà i en un to melangiós. La Sara rep un regal d’un amic llunyà El fet li fa evocar-lo, i en l’evocació, s’escalfa el tema. L’amor, l'enyor… I ja està liada! I que hi ha pitjor que una dona enamorada? Un tio no correspost… Vibreu, com ho fe fet, jo amb aquest relat. És d'un nivell palatí.

Princesa

"¡Muchas felicidades, Sara!" leyó ella en la pantalla de su anticuado móvil. "Se ha acordado de mí", pensó. "No me ha olvidado... no del todo, vaya..."

Pip pip-pip pip, cantó alegremente el móvil de nuevo. Otro mensaje de texto. Volvía a ser de él.

"¿Te ha gustado mi regalo? Si todo ha ido bien, está encima de tu cama"

"¿Mi regalo? ¿Qué regalo? Yo no tengo na..." pensó ella, entrando en su habitación. Allí había un paquete, lo que a las claras era el regalo que él (¡¡él!!) había hecho llegar a su dormitorio, ¡a su cama! A tantos kilómetros de distancia, ¿cómo lo habría conseguido?

Sara estaba más contenta por el hecho de haber recibido esos dos mensajes y ese paquete envuelto en colores anaranjados y rojos, que por el contenido del mismo... Estuvo varios minutos sentada a su lado, hipnotizada por la etiqueta "Deseo que te guste" y los dibujos abstractos del papel de regalo. Al final, lo cogió en sus manos. Era un paquete pesado, compacto, duro. "¡Un libro!"

Rasgó impaciente el alegre envoltorio y vio por fin su regalo: era un libro, efectivamente. Un libro que ella ya había leído, de hecho, lo había comprado hacía dos años pero por circunstancias ajenas a su voluntad, había dejado de poseer...

Pasó las yemas de los dedos por las grandes letras sobreimpresas del

título: "Grandes esperanzas”, de Charles Dickens, mientras murmuraba el nombre de quien le había enviado ese regalo tan especial...

Se levantó y se dirigió al comedor, llevando consigo el libro. Abrió de par en par las ventanas, dejando que el sol del verano lo bañara todo, y se acomodó en el sofá dispuesta a sumergirse un par de horas en los recuerdos que ya llevaban un rato haciéndole cosquillas en el pecho, y en las sensaciones que la lectura iba a refrescar.

“Siendo Pirrip el apellido de mi padre, y Phillip mi nombre de pila, mi lengua infantil no alcanzó a hacer de ambas palabras nada más largo ni más explícito que Pip“.

Sonrió y volvió a cerrar el libro. La imagen veneciana de Turner en la portada le hizo elevar la vista hacia la reproducción de “Rain stem and speed”, que desde la pared le devolvió una vez más a la sala de la National Gallery de Londres. A aquella tarde mágica en la que una vez y otra sus ojos se encontraban ardiendo, sus manos se enlazaban eléctricamente, y el ruido, la gente y el tiempo se detenían, haciendo desaparecer el aire entre ellos y dando paso a un deseo imparable, que les transportaba a una borrachera de hambre mutua, urgente, sin espera.

—¡¡¡No!!! —exclamó de pronto y se obligó a pensar en otras cosas.—Recuerda que la última vez que dejaste que tu mente calenturienta recorriera ese camino, terminaste rompiendo el vibrador. Y aún no has comprado otro.

Caminó hasta la cocina y mientras calentaba agua para un café; una maravillosa sonrisa apareció en su cara.

¡¡Eso es!! Si tú no vienes, seré yo la que vaya a tu lado.

Una carcajada escapó de sus labios solo de pensar en la sorpresa que se llevaría. Sería genial; él la tomaría entre sus brazos, mientras la llamaba loca por haber recorrido una distancia tan grande para verlo, la besaría como solo él sabía hacerlo y, ¡¡por fin!!, volverían a hacer el amor.

* * *

¡¡¡Lo que me haces hacer Pip¡¡¡¡. — Pensó en sus adentros, 20 horas entre aviones aeropuertos y ahora media hora en un jeep gigantesco para llegar a un mar hirviente de arena y olor a sal. “Es aquí señora, bienvenida a Valizas, aquí vive él”. Era mágico, sencillo, pero enamoraba, una especie de choza rústica, a dos aguas, pintada de mil colores, la hamaca colgando, el pequeño jardín… pero no estaba. Entró por detrás, dejó sus cosas y vio el viejo tocadiscos, ojeó los discos de pasta, recordando esas etiquetas circulares descoloridas por los años, acarició el poster inmenso de la inolvidable “The Kid” de Chaplin, y salió en su busca…

Caminó en contra de la fuerte brisa salada para conquistar el Atlántico con sus pequeños pies, cerró los ojos sintió la energía en el cuerpo, y una nube pasajera le dejo caer unas pequeñas gotas en el rostro que le hicieron sonreír. El sol la encandilo al abrirlos nuevamente y sintió una especie de mancha borrosa a su derecha, ahí estaba, el de la foto, “el cerro de la Buena Vista”. Una duna gigante, inmensa, un mar de arena tocando el mar… Camino hacía el, se recogió la falda tan larga como sus piernas, se dejo llevar por el agua y cruzó la desembocadura del rio, ensopada, se encaminó hacia la cúspide, aunque fuera lejos, quería ver lo que él veía, eso que lo enamoraba tanto… que lo alejaba de ella.

No fue tan difícil, sí solitario, pero qué podía decir, cómo podía ella sacarlo de allí, los cuatro puntos cardinales a sus pies, el océano infinito, el campo verde, el monte de ombúes, y la infinidad de bahías que se sucedían, el agua la tierra, el aire, el sol, todo ahí para él… casi derrotada, como si toda ella no pudiera con ese lugar, bajó con pies pesados, enterrándose en la arena, llegó a la orilla y se sentó, las piernas juntas y las manos abrazándolas como consolando… el sol se estaba poniendo detrás del cerro, la sombra la cubría…

Ligeramente deslumbrada por la luz del poniente, bajó la cabeza y miró distraídamente hacia su izquierda. A lo lejos, recortada por el brillo rojo del atardecer, se vislumbraba la silueta de una pareja que se abrazaba con ternura mientras caminaba con lentitud hacia ella. Se recostó blandamente sobre la arena, contemplando la imagen de dimensiones crecientes y abandonándose con languidez a las cálidas sensaciones que su visión comenzaba a despertar en su pecho. Hasta que, de repente, todas ellas se transformaron en una inesperada y amarga punzada de dolor. El hombre de rasgos oscuros que rodeaba la cintura de aquella muchacha de largos cabellos y ahora inclinaba su cabeza buscando su boca no era sino él. Él.

Como si hubieran cobrado vida propia, sus piernas se levantaron con precipitación, levantando una polvareda de arena, y echaron a correr hacia la casa. ¡Desaparecer!, bramaba una voz en su cabeza, ¡desaparecer! Y con ella la sorpresiva presencia del estribillo de una vieja canción de Sabina lastimando sus oídos: “Ahora es demasiado tarde, princesa; búscate otro perro que te ladre, princesa”.

Era ya hora, pensó irónicamente al cerrar tras de sí la puerta de la casa que apenas había llegado a conocer, de que esta “Princesa” se hiciera con un nuevo vibrador.

Si t'ha agrada't, pots votar-me a:

HV 4/2: Confessió

2008-07-23T15:15:00.000-07:00

Anem per la segona HV!

Veurem com un pel.lícula (i més si és del Rossellini!) pot fer prendre una decisió llargament ajornada! I és clar, quan una dona diu "prou", és "prou" i santespasqües. I vigila que no t'agafi el toro per les banyes com al Claudi, -pobret!-, aquest... Ella es diu Eva, com la del pecat original. Tot i que té algun altre pecat que amagar-nos, la xiqueta. Llegiu i sabreu perquè ho dic.

Els autors? Doncs en Nausica, l'Euria, el Gatot i el Té la Mà Maria. Embolica que fa fort!
___________________________

Confessió

En realitat, no podia explicar -ni tan sols a ella mateixa- com se li havia clivellat la placidesa que governava, de tants anys ja, el rumb de la seva vida. Però tampoc no entenia la reacció tan contundent de l’home només anunciar-li que, per aquest estiu, havia decidit de fer un viatge totalment sola. Potser les dues perplexitats s’alimentaven l’una en l’altra, de manera que l’entossudida negativa del Claudi a què pogués perdre’s durant dues setmanes per les illes eòliques no aconseguia altra cosa que carregar de raó una decisió forassenyada, que ella tampoc no acaba d’entendre.

El fet cert és que, des del dia que va llogar la cinta d’Stromboli. Terra de Dio al vídeo club de la cantonada i va visionar-la compulsivament en la petita pantalla dels seu portàtil, l’havia presa un desfici creixent de viatjar, sense cap companyia, per aquell esbart d’illes d’estirp siciliana que motegen de foc la mar Tirrena. I aquest “sense cap companyia” -cada dia que passava ho veia més clar- el que volia dir en realitat era “sense el marit”. Com li havia arribat a dir en el moment àlgid de la discussió, se n’aniria encara que fos nua, a penes calçada amb aquelles xancletes que l’esperaven, invitadores, a la vora del llit. S’enfugiria volandera i inerme com un vil·là, acuitada per un zel animal tan poderós com inconfessable.

Potser al veure aquella pel·lícula, s’hi va veure a ella mateixa. Una vida conformista i la por d’estar lligada a algú que no l’omplia de debò li va activar les ganes de solucionar les coses. Necessitava trobar-se a ella mateixa i buscar el què podia salvar el seu dia a dia. Havia de fer les maletes, demà aniria a l’agència a recollir el bitllet d’avió i passaria per la feina a deixar-ho tot lligat. Les xancletes i la petita maleta sobre el llit amb el llibre que la distrauria mentre durés el vol, encara l’havia de començar, però aquell títol, La pell freda li era prou suggerent.

En Claudi no ho entenia, però ella tampoc pretenia explicar-li més. La seva reacció responia més a la por de quedar-se sol i sentir-se tan culpable com ella per haver arribat a aquella situació. Se la mirava de lluny, des del sofà estant, mentre ella voltava a banda i banda de la casa recollint alguna cosa i posant-la a la bossa. “Tornarà segur”, pensava ell mentre es mullava els llavis amb l’últim glop de whisky que quedava al got. La tensió que hi havia en aquella casa es feia evident, aquell silenci estrident regnava per tot arreu, ni una mirada entre ells.

Llavors es va aixecar amb la necessitat de trencar el silenci. No eren les seves paraules les que podien fer-ho, encara. Va buscar a la prestatgeria un CD dels vuitanta, de quan es van conèixer, perquè fos el cantant el que canviés el clima d’aquella llar. “Fins que cal dir-se adéu” va començar a sonar amb un volum moderat.

–Eva, no et vull dir adéu, només un a reveure, si encara m’estimes... em sap greu la primera reacció: segur que ha estat conseqüència de la meva inseguretat. T’estimo i se’m fa estrany que no vulguis que compartim aquests dies, però si vols que ens diguem adéu, prefereixo que sigui amb una abraçada...

Ella es va aturar en sentir les primeres paraules. No sabia si mai més se’l podria tornar a creure; si alguna vegada el tornaria a desitjar com al principi. Però aquella declaració li va desmuntar els esquemes que durant tants mesos havia anat estructurant i creient. La seva seguretat també s’havia esquerdat per quatre paraules i una cançó d’en Serrat.

–Una abraçada, fill d’una gran puta !!! –és va girar de sobte cap a ell i agafant el cendrer que hi havia a la petita tauleta al costat seu, el va tirar amb força fins que va anar a impactar a aquell quadre, borda copia de l’Edouart Manet “Le Bar aux Folies-Bergère” que tan apreciava el Claudi.

–No has tingut la dignitat de dir-me la veritat i ara vols que t’abraci? Que t’abraci la teva iaia, que tant t’estima !!! Com és diu ella? Clara ?

–No, no,... el seu nom és... Sara– fa quequejant, tot defensant una situació, que no te defensa possible.

–I fa molt que sou amants ?

–No estem embolicats, som bons companys.

–I una gran merda !!! Que la Rita us va veure sortir d’aquella pensió de mala mort al barri vell.

–No és el que et penses. Vam anar a vendre les “vaporetto”.

–I calia que hi anéssiu tots dos? No té ni cap ni peus això. M’és ben igual Claudi, marxo de viatge. I com a traca final et dic que marxo amb la Rita, que amb la teva absència ha ocupat el teu lloc al llit... I per cert, amb una nota molt alta!

By Nausica, Euria, Gatot i Té la Mà Maria, 2008

Si t'ha agrada't, pots votar-me a:

HV 4/1: Una passejada pel cosmos

2008-07-21T09:00:00.000-07:00

La primera Històriaveïnal de la Quarta tongada, la HV 4/1 acaba d'arribar ben fresqueta de l'espai sideral. Un divertida aventura amb personatges intergal.làctics d'alta volada i algun periquito despistat. Qualsevol semblança amb al realitat és pura coincidència. Encara ric. Una autèntica anada d'olla a càrrec de quatre astronautes d'irònica ploma: la Cèlia, l'Alatrencada, la Cau de llunes i Lady Griselda.

Potser que els faci de taxista alguna nit i les tregui a passejar...

______________________

Una passejada pel cosmos

Aquesta nit tinc ganes de sortir, prendre l’aire una estona i anar a passejar pel Cosmos a beure una cervesa. Allí trobaré uns quants amics per xerrar una estona. M’he de treure del cap aquestes cabòries que últimament m’atabalen. Començo a estar preocupat. Surto ara mateix. No trobo la jaqueta ni les claus i fa fresca, no puc sortir sense perquè he passat un fort refredat i no és qüestió de tornar a agafar-ne un altre. On l’he penjada? No ho recordo, on, on...?A l’habitació no hi és, ho he mirat bé, al lavabo tampoc, a l’entrada tampoc, allí només hi ha una bossa amb el plat que he de retornar a la botiga, un dia d’aquests ho faré però avui no, no en tinc, de ganes. Al menjador tampoc no hi és, ni a la cuina, ni... Ara ho recordo! La Terrassa, és clar, l’he deixada sobre la cadira plegable de la terrassa quan he sortit per veure com està el periquito Perico. Li falta menjar, quan surti puc passar per alguna botiga que venguin menjar d’animals, fins i tot em sembla que al super en tenen, sí, sí, segur, en tenen, i també barretes de fruita o de mel. Ai! Estarà tancat, bé, demà a primera hora. Els animals ja ho tenen això, mengen. El que no sé és si somien, diuen que sí. Això que cada dia hi hagi més gent que s’entretingui més, vés a saber perquè, amb els ordinadors que no pas amb alguna bèstia és incomprensible. Jo tinc un periquito i abans havia tingut peixos. Anem cap a un món més tecnològic i arribarà el dia que hi haurà robots per tot arreu, o androides. Recordo un llibre que vaig llegir fa una mica de temps que em va fer rumiar, potser perquè era molt jove i m’impressionava fàcilment. Somien els androides amb ovelles elèctriques? Després en van fer una bona peli. Cosmos! Ja vinc! ...Ostres! On he aparcat la nau?

Quin dia que tinc avui! Saps què? Quina mandra buscar la nau i posar-me a conduir. Segur que la intergalàxia estarà pleníssima i no tinc el cervell en condicions per preveure les rutes d’altres naus. Agafaré un aerotaxi. Reconec que són una meravella aquests nous models amb robot conductor que s’adapta a les teves necessitats emocionals. Tens ganes de xerrera? Model 1 que no calla amb més de 300 temes de conversa per triar. Vols una estona de tranquilitat? Model 2 que no piula. Prefereixes que et sorprenguin? Tries un model aleatori d’última generació...

No he trobat cap robotaxista amb coneixements sobre la psicologia dels pericos, així que he escollit un model 2 silenciós direcció cap al Cosmos. En arribar ha dit el preu del trajecte i ni s’ha acomiadat, ni m’ha agrait la propina. Haurien d’incorporar-los uns mínims conversatoris de bones maneres! On anirà a parar aquest món! Tecnologia sí, però amb respecte i educació.

No sé què passa però no hi ha ni una ànima al Cosmos. És ben fosc i fred. Ja em diràs per què he vingut aquí a prendre l’aire! M’hauria d’haver autoprogramat d’una altra manera, sempre m’equivoco en alguna fase. Què faig? Em poso a cridar? Algú em sentirà?

El crit , d'Edvard Munch

-EEEEEEOOOOOO!!!
-...

-QUE HI HA ALGÚ?

-...

Merda, que estrany! Què és això? Ningú respon però sembla que sento un murmuri, lluny,lluny...

-sssssshhhfffff... control...!

Això no m’està agradant gens! Si aquí no hi ha ningú, només espai, foscor i fredor!

-...

Calla, calla, estic sentint alguna cosa.

-...ten, nine, eight...

Osti! D’on ve, aquesta veu. De la Via Làctea, Venus...?

-...six, five, four...

Espera, espera que ja ho tinc. M’està arribant pel meu auricular esquerre!

-...two, one, Liftoff!

És des de la Terra. Estan intentant contactar amb mi!

-Ground control to Major Tom.

-???

-Ground control to Major Tom.

Major Tom? Qui es pensen que sóc? Això són interferències. Espera’t tu, que avui la liem! No sé si des d’aquí tinc cobertura espacial però ho provaré, a veure si cola: Provant, provant...This is Major Tom to ground control, I’m stepping throught the door, and I’m floating in a most peculiar way. Je, je!! Ni s’imaginen qui els parla! Juàs! Això és molt millor que qualsevol sortideta amb la meva nau -l’Spaceship Oddity-. Els faré anar de corcoll tota la tarda!

- Caram, senyor! No esperàvem aquesta resposta a la contrasenya... però l’he sentit fort i clar. D’acord. Poso en marxa l’operació immediatament. Tallo la comunicació.

- Ei, esperi! Qui és, vostè? Terrícola, escolti, que jo no tinc res a veure amb tot això...!

Ja no se sent res. Collons, què hauré fet, ara? De quina operació parlava, aquell paio? Casumtot! Estic més atabalat que abans. Ara no podré dormir en tota la nit. Més val que torni a casa i connecti l'intercomunicador noticiari interestel·lar fins que diguin alguna cosa.

"Benvolguts seguidors interestel·lars, després de segles d'haver estat aconseguides la pau i harmonia mundials, els reductes de sempre continuen donant problemes. Aquesta nit, Llemosínia s'ha declarat independent. Han activat l'esfera protectora fronterera i han trencat les relacions amb el reducte veí, Espatarranya."

"Ningú no s'esperava aquesta acció, ja que després dels darreres esdeveniments l'acord entre les dues parts semblava imminent. Tots els indicis fan pensar que l'autor de l'ordre desencadenant, a través d'una emissora d'ones desconeguda, va ser un dels líders de Llemosínia, l'individu Fuig-Cendrós, que de moment roman confinat al seu domicili presa d'un atac d'angoixa barrejat amb fluixedat intestinal, i nega absolutament haver pres part en la rebel·lió. Els dos líders restants del club en honor de l'osset Winnie, el "Pooh-Tri-Club", l'individu Mosquilla i l'individu S'Arrugaura, han avortat la iniciativa ràpidament desactivant l'esfera i s'han apressat a fer una declaració als mitjans siderals exculpant-se de tot i inculpant Fuig-Cendrós."

"L'individu Zarrapastrero, líder d'Espatarranya, no ha volgut dir en cap moment que la pau estigui en crisi, però certament les relacions entre les dues parts han quedat molt malmeses i des de Llemosínia Mosquilla i S'Arrugaura intenten restabir-les desesperadament ajudats per l'individu Marimàs, guanyador del darrer concurs de banyadors mullats sidero-llemosínic que va haver de cedir el lideratge en ser-li tancades les portes del "Pooh-Tri-Club". Els activistes transgressors de la TETA, que males llengües vinculen a agrupacions violentes en passats remots de la humanitat, també posen tot de la seva banda organitzant orgies col·lectives llemosino-espatarranyoles."

"De moment, les festes mundials commemoratives del naixement de l'Abella Maia han quedat suspeses. Els mantindrem puntualment informats."

Òstitu! L'havia feta grossa! És clar que aquells estaven igual des que l'univers tenia memòria... però potser calia establir-hi contacte i explicar-ho tot.

Va ser un pensament fugisser. Finalment, una dita molt de la terra es va imposar: Qui no vol pols, que no vagi a l'era. I li va venir de gust veure una filmació terrícola, gairebé prehistòrica: una relíquia d'aquelles que ell col·leccionava i que costaven de trobar. Pensar en les parts del contenciós li va suggerir quina seria: Some like it hot. La versió original se la sabia gairebé de memòria i no tenia la versió llemosínica, o sigui que es va conformar amb l'espatarranyola: Con faldas y a lo loco.

Mentre la mirava es va adormir plàcidament.

HV 4/1 by Cèlia, Alatrencada, Cau de llunes i Lady Griselda; 2008

Si t'ha agrada't, pots votar-me a:

Recordatori veïnal d'un veí rondinaire i corcó...

2008-07-18T09:04:00.000-07:00

A veure gent, si espavilem!

El cadàver exquisit descendet (el que baixa de l'1 al 41) està en l'esglaó 17. El veí al.ludit -i els que venen després- que espavilin o vinc a tustar-los la porta i a estirar-los l'orella...

El cadàver exquisist ascendet (el que puja del 41 a l'1) està a l'esglaó 30. El mateix dic a la veïna al.ludida i als que vénen cap amunt.

Sou lents, eh? En un mes em recorregut una tercera part dels esglaons....Coi! Si heu d'escriure tan sols un vers de 10 paraules! Quan escriviu els post no aneu pas tan lents! Si això segueix així, em sembla que convocaré zafarrancho de combate!.
I RECORDEU!!! A mi m'heu de passar el vers sencer que escriviu. I NOMÉS A MI! Al veí/îna que us segueix, o precedeix, tan sols li envieu la darrera paraula d'aquest vers, perquè ell/ella s'inspiri i segueixi la roda. Valens?

PER CERT: ESTÀ QUEDANT DE PU... MARE!
SEMBLEU UNA SOLA MÀ A VEGADES.

I aprofitant l'avinentesa...

EN DATA D'AVUI els tercers membres de cada escala (entre els quals m'incloc), hauríeu d'haver enviat ja la vostra part (i les dues anteriors, és clar) de la vostra Història veïnal que feu a quatre mans al quart membre en discòrida. Em consta que algú o ha fet (i tu veí? No, jo no, coi, calla ja pelma!). A veure si abans de fotre el camp de vacances tinc temps de penjar-ne alguna!

Si t'ha agrada't, pots votar-me a:

Queda oficialment convocada la Quarta Tongada de les Històries Veïnals i el Segon cadàver exquisit (amb doblet)

2008-06-16T14:52:00.000-07:00

Val. Convocatòria tancada. Baixo la persiana i ara, a fer bullir l’olla. Hem estat 41 inscrits al final. Així és que hi haurà un grup de cinc; i com que em sembla que són cinc els que escriviu habitualment en castellà, us poso juntets/es. Suposo que no us sabrà greu i us serà més fàcil.

Pel que fa a la resta he procurat que ocupeu un lloc diferent als anteriors en l’ordre i que no repetiu “companys” d’escala. Que amb el roce viene el carinyo i després tot són xerrameques al replà…;-)

Crec que m’he n’he sortit. A la Cinquera tongada, tornaré a fer un nou sorteig o... vés a saber què!

LA QUARTA TONGADA

DE LES HISTÒRIES VEÏNALS

LA Primera HV va ser a partir d’una imatge amb quatre objectes. La Segona HV va ser a partir de combinar noms, dates. lloc personatges històrics. La Tercera HV va començar amb una frase igual per tots. Aquesta Quarta HV serà a partir de... L’ART!

Els quatre elements que haureu de col·locar en la història són, en l’ordre que vulgueu, els següents

1. EL TÍTOL D’UN LLIBRE (qualsevol època)

2. EL TÍTOL D’UNA CANÇÓ (dels 70’s als 90’s)

3. EL TÍTOL D’UN QUADRE (dels segles XIX o XX)

4. EL TÍTOL D’UNA PEL·LÍCULA (en blanc i negre)

L’ordre serà el que aneu marcant en cada grup. Podeu escriure la HV que vulgueu, però en cada tros que escrigui cada veí/na hi haurà d’aparèixer UN (i només UN) d’aquests títols, Qui comença té avantatge per escollir, ja ho sé... LA situació en què surtin pot s ser qualsevol. Pot ser part essencial del relat o tan sols una referència velada. Com vulgueu. No hi ha més norma que cadascú citi UNA d’aquestes obres. Ho enteneu, oi?

I ara les normes

NORMES de les HV

1. Cada escala o grup està format per quatre o cinc membres.

2. Cada grup escriurà correlativament la seva Història, en català, castelà o serbocroat.

3. El primer inicia la seva part relat. La llargària màxima està entre 15 i 20 línies. Així, al final, quedaran uns relats de 2-3 pàgines com a màxim.

4. Un cop hagi escrit la seva part (escollint una dels títols que vulgui), li passa (per correu electrònic) al segon membre del grup. I NOMES AL SEGÜENT.

4. Aquest escriu al seva part (i escull un dels tres títols que quedin) i li passa el relat al TERCER i només al TERCER. Aquest farà el mateix fins acabar el cicle.

5. El darrer membre del grup que acabi la història (i per tant, només ell/a sabrà com acaba) ME L’ENVIA A MI (i només a mi) per correu electròni (elveidedalt@gmail.com; sí he canviat del hotmail o gmail; per allò que te “g”; com “blog” o el “punt g”.)

6. Jo la rebo, la poleixo (si cal) i la publico al blog Històries veïnals (hhttp://hisotiresveinals.blogspot.com)

7. Podeu afegir una imatge a cada una de les parts. L’heu d’enviar en format JPEG a banda del text al següent de la llista. L’últim/a m’enviarà a mi el text final i les imatges.

Nota: esmereu-vos en el redactat. Ja començo a tenir mig enredat a un editor en publicar les nostres històries. Bé, les editaria si venguéssim un mínim d’exemplars. Al final, farem furor a la CATOSFERA!

Els grups (o les escales) són

Grup 1; Clint; Carme Fortià; Lluma de Dona; Cruella

Grup 2; L'Avi; Robertinhos; Zel; The silver

Grup 3; Palito; Xurri; Gaby; Andrea; Antígona

Grup 4, Striper; Metamorfosi; Raquel E.; J.M. Tibau

Grup 5; Elizq; Puji; Duschgel; Júlia Costa
Grup 6; Sol Solet; Arare; Trina Milán; Núria Aupi

Grup 7 Cèlia; Alatrencada; Cau de llunes; Lady Griselda

Grup 8;Nausica; Euria; Gatot; Té la Mà Maria

Grup 9 Déja Vie; Anna Tarambana; Carme Rosanas; Zenit RAM

Grup 10, Violette; Rateta Miquey.; Veídedalt; Anna (Biblosfera)

I els timings?

Dono 10 dies dies termini a cadascú per escriure la seva part! És temps de sobra, eh?

1) Del 17 al 27 de juny: el primer membre de l’escala té temps de passar-li al segon. (Per exemple, el Clint a la Carme Fortià)

2) Del 28 de juny al 7de juliol: el segon membre de l’escala té temps de passa-li al tercer- Per exemple, la Carme Fortià a la Lluna de Dona, alias Joana

3) Del 8 de juliol al 18 de juliol (data molt adequada!): el tercer membre de l’escala té temps e passar-li al quart. O sigui, la Joana a la Cruella

4) Del 19 al 27 de juliol: el quart membre de l’escala té temps de passar-me-la a mi. O sigui que Cruella, ja saps...

SEMBLA QUE PARLI A PÀRVULS! Juàs!

Nota: el grup C hauria d’escurçar aquest terminis, de 10 a 8 dies. Es lo que tiene ser uno más...

LA IDEA ES PUBLICAR LES HISTÒRIES, COM A MÀXIM, abans del 31 DE JULIOL. Vinag, xiquets i xiquetets, vosaltres podeu! Si els acabeu abans, millor, és clar.

EL CADÀVER EXQUISIT

AQUEST COP FAREM DOS CADÀVERS ALHORA: un que pugi (no el Puji), i un que baixi! TOMA YA!

Què vol dir això? Doncs que un cadàver el farem del 0 al 41 (com l’anterior edició) i una altre, en sentit invers...del 41 al 0. A VEURE QUI GUANYA!!!

Ho sigui que tots escriurem DOS VERSOS (però no escriviu el mateix dos cops, eh?), un que li vindrà del seu veí precedent i un altre del seu veí posterior. Oh..., que bonic!

CADÀVER DESCENDET

L’odre d’escriure els versos és el d’ordre d’inscripció. Jo (que sóc el 1) començo (ja he començat, per cert), i li passo a la Núria Aupí (aquesta que és la 2), li passa al Tibau (que és el 3), aquest al 4 i així successivament fins al l’últim esglaó (el 41), que és l’Antígona, que escriurà el darrer vers del cadàver descendent i me l’enviarà a mi. Espero que en un mes i mig haguem acabat!

CADÀVER ASCENDENT

Al mateix temps, i per liar la troca, començaré el cadàver des del final cap el principì. Això vol dir que enviaré la meva paraula a l’Antígona (que és l'última de la llista) i així tindrem en paral.lel, un altre cadàver en marxa. La seva paraula la passarà a l'Anna Tarambana (núm. 40), aquesta després, a LAvi (núm 39), aquest a la Carme Fortià (núm 38) i així successivament fins arribar a mi, el zero patatero (El veí), que tancaré el cadàver ascendet. Quin mareig, oi?

QUEDA CLAR? ÉS COMPLICAT? LES VOSTRES MENTS PERVERSES PODEN ENTENDRE-HO? OI QUE SÍ? ÉS FÀCILD EL CAGAR, NOMÉS CAL ESTAR UN PÈL ATENS I ESCRIURE RÀPID.

A veure si en un mes i mig ens hem oplit els dos cadàvers.

Ja m’imagino que a un li arribaran dos versos alhora, el de pujada i de baixada. Juàs, juàs! A veure que no és lii!

I Si no recordeu les NORMES, aquí van

NORMES del cadàver exquisit

1. Cadascú ha d’escriure un vers entre una i deu paraules màxim.

2. Un cop escrit, haurà de passar al següent membre de la llista (per correu electrònic), NOMËS la darrera paraula del vers (amb signe ortogràfic inclòs, si en té).

3. El VERS SENCER me l’envieu a mi (i només a mi, a: elveidedalt@gmail.com; Així jo sé en tot moment en quin replà de l’escala està aturat el cadàver per si he de fotre la murga a algú...

4. AQUEST COP POSARÉ DUES CONDICIONS

a) Heu de fer com si el poema estigués escrit en primera persona del singular.

b) Si feu servir verbs, hauran de ser en temps present.

5. I ja està. Com més ràpid aneu, abans acabarem. A veure qui guanya: els que baixa o el que puja (parlo de cadàvers, no d’òrgans sexuals).

Qualsevol dubte, ja sabeu: de 9 a 18 h al replà del veí.

I els contactes...

Si hi ha algun error. m’ho feu saber de seguida!

(Zenit RAM, espero el teu email!!!)

00. El veí de dalt; elveidedalt@gmail.com

01. Núria Aupí; nurietta22@hotmail.com

02. Jesús M. Tibau; jesusimaite@hotmail.com

03. Gaby; gprieto@notariocprietoa.com

04. Euria; candh0@gmail.com

05. Anna; anna@laszlomail.com

06. Carme Rosanas; crosanas@gmail.com

07. Clint; atotbloc@gmail.com

08. Arare; mmontsem@gmail.com

09. Zel; rosersuso@hotmail.com

10. Metamorfosi; meta-morfosi@hotmail.com

11. Lady Griselda; laa.antares@ladygriselda.es
12. Andrea: lobo0026@yahoo.com

13. Robertinhos: robertinhos.paris@gmail.com

14. Joana; arka_gi@hotmail.com

15. Duschgel; gel-de-ducha@hotmail.com

16. Puji; poblenow_rangers@yahoo.com

17. Zenit RAM: FALTA!

18. Raquel; raquelestrada_9@yahoo.es

19. Cruella; cruellissima@hotmail.com
20. The silver blue; the.silver.blue.sea@gmail.com

21. Palito de las orejas; palitroquis@gmail.com

22. Xurri; xurriblog@gmail.com

23. Núria (Elizq); elizqbook@gmail.com

24. Cau de llunes; caudelaura@gmail.com

25. Cèlia: caeliusmarcus@gmail.com

26. Gatot: elgatot@gmail.com

27. Déjà Vie: ecoutelamer@gmail.com

28. Striper: striper07@gmail.com

29. Trina Milán: platxeria@hotmail.com

30. Alatrencada; alatrencada@hotmail.com

31. Nausica; muletgrimalt@gmail.com

32. Sol solet; solsoletr@gmail.com

33. Violette Moulin; violettemoulin@hotmail.com

34. Té la Mà Maria; te.lamamaria@yahoo.es

35. La rateta Miquey: bigsur97@gmail.com

36. Júlia Costa; jcostacod@gmail.com
37. Carme Fortià; carme.fortia@gmail.com

38. L'Avi; personal.avi@gmail.com

39. Anna Tarambana: annatarambana@yahoo.es

40. Antígona: la.colera.de.aquiles@hotmail.com

HV 3/i 11: El desig de Juliette

2008-06-01T13:19:00.000-07:00

I amb aquesta història, acabem la Tercera tongada de les Històries veïnals. Ha costat, però ho hem assolit. Com el cim aquell. Ja en tenim 33 d'HV!, com els anys de Crist! Però no morirem a la creu, com ell... potser sí a la pantalla....Tot i que alguns i algunes potser em feu morir d'impaciència abans d'hora, a mi, ...

Ara qui té feina és L'Avi i el seu soci, en Ricard, que els pobres han de passar a còmic les històries que heu escrit. I n'hi ha cada una...!

En fi, que d'aquí no res convoco la Quarta tongada de les HV i el Segon cadàver exquisit. Ja us esteu apuntant, eh? M'ho dieu per email, ho deixeu escrit aquí o m'envieu una nota amb un ram de roses, un parell de caixes de trufes o... (em deixo subornar).

I una avís: heu de ser seriosos amb els terminis. Si no, us faré escriure cent vegades: "No tardaré més d'una setmana en enviar la meva part de la HV, ni més de dos dies en enviar el meu vers del cadàver".

Que l'agost em vull anar de vacances amb la feina feta!

Que quan m'emprenyo, m'emprenyo...

________________

Aquesta darrera realt l'hem escrit el Jesús M. Tibau, que entre salt de trapezi i presentació de llibres ha tingut la delicades d'iniciar la història; l'ha seguit la Joana, que amb la seva llum ha il.luminat el camí de la pobra Juliette com només ella en sap (i a qui demano perdó per haver perdut dos cops la foto que em va enviar!); l'he seguida jo, per deixar-ho ben liat a qui em seguia, la pobra Duschgel, que se'n ha sortit amb una elegància que només li és permesa a qui sap escriure bona literatura. Vaja, que entre els quatre ens ha quedat de colló de mico, què caram! (i no sé si ell/es ja no tenen àvies com jo) ;-)

_______________
El desig de Juliette

«La nit queia lentament amb el seu mantell humit sobre la ciutat. La pluja de les darreres hores havia deixat una atmosfera límpida i fresca. Per molts, era l’hora d’arrecerar-se al cau. D’altres aprofitarien per sortir-ne. Els carrers, els bars, els espectacles, el metro, l’autobús; arreu era un creuament de vides inconnexes. La nit feia renéixer un paisatge cada cop diferent, sorprenent, imprevisible. En algun racó algú despenjava un auricular. Més lluny algú arrencava un cotxe. Algú altre es mirava una nota, neguitós. I algú més lluny encara, demanava foc a un passavolant... La nit hauria de fer més evident les inquietuds de tots, i potser, les seves coincidències...»

A Jean Marc la nit sempre l’havia captivat. No en sabia destriar els motius ni les conseqüències, encara, però des de ben petit sentia que en fer-se fosc el seu cos es trobava millor, més còmode, com quan et poses les teves sabates preferides. És fàcil caure en el tòpic de la influència de la Lluna sobre els homes; però no, no era la Lluna, perquè aquest satèl·lit, encara que eclipsat per la llum poderosa del Sol, també campa de dia. I ell sent la màgia de la nit amb independència de la fases de la Lluna; no hi creu en això, sinó més aviat en el poder de la foscor.

De vegades pensa que la nit és un ésser viu, amb sentiments, mals de cap i angoixes. No ho diu a ningú, perquè el prendrien per boig, però gaudeix d’aquesta idea passejant pels carrers de la ciutat mentre comença el vespre, i les petites llums dels homes intenten fer senyals de vida.

Com cada vespre abans de posar-se al llit seguia, per rigorós ordre, una rutina. Després de sopar s’esmunyia en una butaca que tenia a prop del finestral i llegia uns capítols de la seva novel·la preferida. L’autora, la Juliette, el feia endinsar-se en un món de fantasies. Un món on, a ell, cada dia li costava més destriar els fets reals dels fantàstics.

I al punt de la mitjanit feia un petit recés. Donava un cop d’ull a l’altre costat del carrer i veia la mateixa escena. La dona pèl-roja demanant foc a un passavolant. Cada dia un de diferent. Llavors tot es transformava.

El seu cos esdevenia el cos de la dona. Una dona feta d’aigua que es diluïa i s’evaporava. Podia copsar la sensació d’ésser aigua… Regalimar fulla avall tot lliscant lentament… Acaronar un altre cos sota la dutxa, gota a gota… Fer rierols de pluja als vidres de les finestres tot escodrinyant darrere les cortines…

Fins i tot ser una tempesta mar endins, embravida, grisa i esperpèntica… Ell, però, no era una dona. No. Només, de petit, a la seva mare li agradava posar-li un llacet als cabells, de tant en tant…

Aturada davant el portal, es mirava l’adreça escrita en la nota que duia a la mà, dictada apressadament al telèfon feia tan sols dues hores. S’apropà a la llum del fanal. «Ha de ser aquí, per força», va pensar. Va pitjar el timbre, i com si algú esperés aquell gest, va sentir un so metàl·lic que indicava que el pas era franc. Va pujar els tres pisos a peu. A les fosques. Quan era al replà de l’escala, la llum que es veia sota el llindar li va indicar quin era el pis. Va empènyer tímidament la porta, entreoberta. «Passa. T’esperava». En Jean Marc estava palplantat al fons d’un rebedor no gaire llarg. Una llum li retallava un perfil egregi, que en altres temps deuria ser atlètic. Una perruca li queia per les espatlles i li acaronava un pit incipient que bategava sota la bata de setí. Anava descalç. Ella s’hi va apropar, professionalment, i sense caldre més mots van besar-se d’una manera trèmula; sense frec de cossos. «Ets bella. No menties al telèfon». «No menteixo mai, jo». Una carícia amb el revers de la mà va fer que es desfés la tensió del primer moment.

La Juliette li va passar la mà per la cintura per atreure-se’l cap a ella. mentre deixava caure a terra la jaqueta i el bolso. Ell li va correspondre el gest. Li va notar unes natges dures, acollidores, treballades. La sang s’encabritava al baix ventre. Van tornar a besar-se. Però aquest cop sense pressa, les llengües resseguint-se la comissura dels llavis, el bescoll, els lòbuls, el vel del paladar; lluitant entre els abismes de la destemprança i el neguit. Salivant-se l’ànima i el desig. Xuclamel al moll del ossos. Sense separar-se l’un de l’altre, ella s’havia anat traient la faldilla i sabates. Ell s’havia descordat el barnús i es quedava en roba interior, oferint un cos treballat, a disgust de la natura. «Anem a dins?», va fer la nouvinguda.

—T’he de dir una cosa abans, però... —va fer, capcot en Jean Marc.— Jo no sóc una dona...

Ella no semblava sorprendre’s. Li va somriure, i mentre amb dos dits li alçava la barbeta per mirar-lo de fit a fit, amb l’altra mà prenia la d’ell i la conduïa al seu sexe humit, acollidor. Va deixar que hi reposés uns segons. Ell va notar com aquell presagi li colpejava al més pregon del desig i la certesa atàvica del fet el conduïa a recordar els pitjors malsons de la infantesa . I abans que digués res, ella li va estampar un bes càlid als ulls i va dir-li a cau d’orella, amb un alè acaramel·lat:

—I potser jo tampoc sóc la Juliette que tu esperaves...

Aquella mena d’estranya revelació, aquell dubte inserit com un clau sota el cop d’un martell en una certesa gairebé inamovible sobre la identitat de la Juliette, aquella identitat que ell s’havia anat formant nit rere nit, es va entremesclar amb un raig de llum encegador que l’impedia veure-la bé. Tractava d’obrir bé els ulls, d’apartar-se la llum amb la mà, d’atansar-se a ella. No la volia perdre de vista. No, un altre cop no. Avui havia aconseguit avançar una mica més en aquella història que ja no sabia si era record, somni o desig, però que, en qualsevol cas -i d'això tenia ple convenciment-, l'hauria d'ajudar a treure l'entrellat de la seva pròpia existència.

Va obrir les parpelles per constatar amb desgana que s’havia tornat a fer de dia. Es va sorprendre a sí mateix amb la bata oberta i desllorigada, la mà esquerra reposant sobre pit pelut, la mà dreta enfonsada sota els testicles. Les cortines descorregudes oferien pas lliure al sol del matí i a la mirada descarada d’una veïna pèl-roja que l’observava amb un mig somriure des del balcó del davant.

-Me casun...! –va exclamar amb gest infantívol mentre es cordava atabalat la bata.

Jesús M. Tibau, Joana, El veí de dalt i Duschgel

Si t'ha agrada't, pots votar-me a:

HV 3/10: Irma, al país dels miralls

2008-05-29T22:17:00.000-07:00

Ja acabem. Aquest, i demà passat, l'últim de la tercera tongada. I comencem una de nova.

En aquesta relat a una tal Irma (la dulce?) li passen coses inversemblants. Li passen, és clar, per deixar-se masegar per quatre lletraferides: la Musa(que només viu el que ella ens diu), la Caliope (capitana d'animadors del Maleruveînes FC), la Cruella (que està en estat letàrgic i repòs) i la Xurri (que fa l'esforç de fer-ho en català perfecte, i li ho agraeixo). Semblava que anava pel polvo de la seva vida i acaba amb un conill... i no precisament el seu.

Heus-la ací.

____________________
Irma, al país dels miralls

Per l’Irma no era una nit normal, com qualsevol altre, no, era "la seva nit"! Per fi havia aconseguit que la convidessin a aquell local tan de moda a la ciutat, i, perquè no dir-ho, tan... morbós. L’hi havien explicat tota classe d’històries, de sexe salvatge, de zoofília, de drogues... però, en realitat, ella no havia conegut mai a ningú que hi hagués anat... Anava molt excitada, s’havia comprat un vestit per la ocasió, ple de lluentons blau elèctric i sandàlies a joc. El noi que la va convidar l’esperava a la porta de casa, amb un cotxàs esportiu platejat. L’hi va agafar la mà i molt suaument l’hi va besar. "Hola Irma, estàs preciosa aquesta nit!". El cor de l’Irma bategava fort i la respiració anava accelerada, ell ho va notar i llavors la va besar als llavis, molt suaument, i, a cau d’orella va dir "Ens ho passarem molt bé, princesa..."

Caram, tan de moda que estava el local i la porta era prou discreta. La música tot just se sentia des del carrer i en entrar, després de baixar unes escales que els menaren a una mena de caverna, una noia molt maca —no, maca no, formosa: pell filla, pits exuberants, cames d’infart enfundades en pantalons arrapats i caminant de manera decidida sobre uns talons que a l’Irma li haguessin trencat els turmells vint-i-cinc cops— els va guiar pel local, mostrant totes les sales i quasi tots els racons als dos convidats, cadascun amb un gintònic a la mà.

Es van asseure a uns sofàs, contemplant el panorama des d’una certa llunyania. Altres parelles poblaven la sala, algunes amb més timidesa que altres. Tot d’una l’Irma s’havia quedat presa d’un cert pànic escènic, que s’obligà a passar a cops de gintònic. El seu company, atent al tema, ja li havia posat una mà a la cuixa mentre li xiuxiuejava meravelles a cau d’orella. Tanmateix, a través del got la seva mirada s’havia creuat amb uns ulls inquisidors, morbosos, que la miraven sense discreció des de l’altre costat de la barra…

Música de Cake, tronadora, que li rebenta els timpans a la pobre Irma: My Italian leather sofa. El tio plom del cotxe platejat venga a remenar-li la cuixa. El tros d’home de l’altre costat de la barra, de cop, ha deixat de mirar-se l’Irma amb interès: una mena de deesa del sexe, rossa i amb una melena interminable, balla mig en boles dins una gàbia cromada que baixa del sòtil. Qui pot competir amb una noia rossa, alta com un santpau que es mou amb aquest ritme d’infart? Tot déu està pendent de la rossa. El món és ros, vaja. I l’Irma, invisible. “Mira, noi. Aquest gintònic se m’està posant fatal. Tinc hèrnia de hiato, jo, saps? I la ginebra de tres al quartu em fa venir agrura”. “Doncs mira, noia. Pilla’t un taxi”.

La mare del tano!

«Escolta, vols fer el favor de...?» El xupatintes del cotxe platejat baveja sense esma davant les evolucions delicades de la rossa escultural. A vera, de mona sí que n’és, la noia. La veritat sigui dita. Però tampoc no es pot dir que tingui millor pitram que l’Irma. I tothom sap que en llocs com aquests el que compta no és precisament la bellesa interior.

L’Irma es gira per mirar-se els pits a un mirall, però llavors es veu reflectida fins a l’infinit als miralls de les parets, de les columnes folrades, del vidre polit de les taules… Estranyada, apropa la seva cara a la superfície fosca i brillant del seu reflex, i allarga la mà: per un moment queda enganxada a la seva mirada, a la forma dels seus llavis, al moviment de la seva mà… i tot es torna absurd. El soroll, el lloc, la gent. El seu acompanyant, la rossa, i el tipus de la barra. Els pits. Els lluentons blaus. I el conill blanc d’ulls rosats que a un racó remuga «Déu meu, Déu meu! Faig tard!».

Quan el conill es treu de la butxaca de l’armilla un rellotge, el mira i arrenca a córrer, l’Irma s’aixeca de cop, perquè comprèn que ella mai no ha vist un conill blanc amb armilla, ni amb un rellotge per guardar-l’hi, i bullint de curiositat, surt del local corrents darrera seu, just a temps de veure’l pujar a l’autobús nocturn, que tanca les portes i arrenca, deixant l’Irma plantada veient-lo marxar.

Panteixant, l’Irma es descalça i es recolza a la barra de la parada del bus. Aixeca la vista al cel: una lluna plena s’intueix sota els núvols prims i ataronjats pels llums de la ciutat. Somriu, i comença el camí de tornada, gaudint de la frescor del terra que trepitja, i dels fils d’aire als braços i a la cara.

per Musa, Caliope, Cruella i la Xurri, de l'escala E

Si t'ha agrada't, pots votar-me a:

El cadàver exquisit... per fi ha ressucitat!

2008-05-20T23:00:00.000-07:00

Flipeu, veïns i veïnes. HEM ACABAT EL CADÀVER EXQUISIT que vam començar ara fa... uf!, un 2 de març, ja ni me'n recordo! Just per la Setmana Poesia Barcelona!

Ha costat, eh?. 43 versos de 43 blocaires en dos mesos i mig. Això suposa un vers cada tres dies, quasi. Amics, si tots escriviu a aquest ritme, us albiro un futur "literàriament" escàs, perquè enganyar-nos...

Al final, l'AVE va arribar abans que el cadàver fos enterrat! Però ha arribat i sobretot, ha valgut la pena. Vaja, jo estic encantat (se'm nota a la cara?) i exultant. I un pèl esgotat també, perquè negar-ho, de tant reclamar-vos els versos. Però bé està el que bé acaba. I mira que us dic: que estic per fer una festa i convidar-vos a tots al terrat de casa a llegir el poema plegats... Em sembla que sí, que ho faré.

Primer, tot el poema a pèl. No he tocat res; tan sols he entrat algun vers i he afegit alguna coma. Però juro que si tot això té un sentit (i a vegades sembla que el té i tot!) és gràcies a la vostra sapiència poètica. Ahí va!.

___________________

Un cadàver veïnal exquisit

La nit és una aventura al pit d’una dona

que es deixa acariciar per flonja seda irisada,

exquisida, imprudent i eixelebrada, ha caigut de l’escambell.

—Mengen ferros dels fogons

escabortant el caliu de flaires de compota i canyella—

bruna, sobre la teva orografia color de cafè amb llet.

Regalimant encara pels llavis mig oberts, ulls clucs, cos calent,

conjurant miralls tous que no mirem

i no veuen res més que la boira

translúcida damunt el riu silent.

M’envaeix el cap i em difumina els pensaments

recurrents

que sacsegen les ments

amb insans elements

com punyals punyents.

Paraules surant en l’aire espases forjades d’amor incomprès.

Qui no ha rebut besades d’ignorància?

Tot canviaria si tornéssim al primer vagit del palp dels dits

mentre resseguia una pell que es confonia amb el cel.

Tanco els ulls i deixo que l’aigua em llisqui coll avall

com les pedres de riu.

Descobreixo la soledat de la contingència

desada a l’esborrany dels seus llavis

i em mirar-los, vull mossegar-los fins la sacietat

per després ansiosament llepar-los

i més tard, en reviure l’ansietat

deixar-nos caure, extenuats.

Y cansados de este viaje sin razón

ellos piden sabiamente

fent realitat allò que té in mente, clourà fort els punys...

forts i marcats pels anys

perduts entre la mar

en la paz de su quietud.

Mi mirada relajada ante la tempestad

intensa de tus ojos.

Demà serà massa tard, com deia

“todo seran gozos”

Escoltar aquest mot em desperta sensacions llunyanes i oblidades

i tanmateix, tantes vegades repetides.

I amb un somriure li vaig picar l’ullet.

Caminat com un peregrí, arribà a la font

de riqueses, plaers, menyspreus,

de vides i malsons!

Feres indòmites i salvatges devoren les entranyes de la carronya humana,

adjectiu per descriure

teòricament

animals que pensen.

Ben curulls de tardança els cupidos l'arc tensen;

tensen la mirada, tiben el cos,

i la rigidesa de les seves paraules,

s’apaga, per indefinida, la mai descrita.

Si está tan claro, tan decidido

porque no termino de aceptarlo

porque no acepto las voces que vomitas,

que duelen, que golpean

porque no acabo con esto.

Entonces vuelvo.

Vuelvo a casa per Nadal, com un vulgar “Almendro”;.

almendro apenas florecido

con la primavera temprana que juguetea inocente,

–inocente perversión.

Absurda mirada, ridícula sensació,

sento que balla, dansa, riu. Formigueig.

L’amor el fa parar boig

o anat de l'olla, és igual: Exquisit, al final!

I ara, repetint però dient de qui és cada vers. A la columna de la dreta del blog teniu el número d'ordre que tenia cadascú. Jo sóc el 0, és clar.

o. La nit és una aventura al pit d’una dona

1. que es deixa acariciar per flonja seda irisada,
2. exquisida, imprudent i eixelebrada, ha caigut de l’escambell!
3. —Mengen ferros dels fogons
4 escabortant el caliu de flaires de compota i canyella—

5. bruna, sobre la teva orografia color de cafè amb llet

6. Regalimant encara pels llavis mig oberts, ulls clucs, cos calent,

7. conjurant miralls tous que no mirem

8. i no veuen res més que la boira

translúcida damunt el riu silent.

9. M’envaeix el cap i em difumina els pensaments

10. recurrents

que sacsegen les ments

amb insans elements

com punyals punyents.

11. Paraules surant en l’aire espases forjades d’amor incomprès.

12. Qui no ha rebut besades d’ignorància?

13. Tot canviaria si tornéssim al primer vagit del palp dels dits

14. mentre resseguia una pell que es confonia amb el cel.

15. Tanco els ulls i deixo que l’aigua em llisqui coll avall

16. com les pedres de riu.

17. Descobreixo la soledat de la contingència

desada a l’esborrany dels seus llavis

18. i em mirar-los, vull mossegar-los fins la sacietat

per després ansiosament llepar-los

i més tard, en reviure l’ansietat

deixar-nos caure, extenuats.

19. Y cansados de este viaje sin razón

ellos piden sabiamente

20. fent realitat allò que té in mente, clourà fort els punys...

21. forts i marcats pels anys

22. perduts entre la mar

23. en la paz de su quietud.

24. Mi mirada relajada ante la tempestad

intensa de tus ojos.

25. Demà serà massa tard, com deia,

“todo seran gozos”

26. Escoltar aquest mot em desperta sensacions llunyanes i oblidades

27. i tanmateix, tantes vegades repetides.

28. I amb un somriure li vaig picar l’ullet.

29. Caminat com un peregrí, arribà a la font

30. de riqueses, plaers, menyspreus,

de vides i malsons!

31. Feres indòmites i salvatges devoren les entranyes de la carronya humana,

32. adjectiu per descriure

teòricament

animals que pensen.

33. Ben curulls de tardança els cupidos l'arc tensen;

34. tensen la mirada, tiben el cos,
i la rigidesa de les seves paraules,

35. s’apaga, per indefinida, la mai descrita.

36. Si está tan claro, tan decidido

porque no termino de aceptarlo,

porque no acepto las voces que vomitas,

que duelen, que golpean...

porque no acabo con esto.

Entonces vuelvo.

37. Vuelvo a casa per Nadal, com un vulgar “Almendro”;.

38. almendro apenas florecido

con la primavera temprana que juguetea inocente,

39. –inocente perversión.

40. Absurda mirada, ridícula sensació,

sento que balla, dansa, riu. Formigueig.

41. L’amor el fa parar boig

42. o anat de l'olla, és igual: Exquisit, al final!

I per noms:

0. El veí de dalt; elveidedalt@hotmail.com

1. Duschgel; gel-de-ducha@hotmail.com

2. Arare; mmontsem@gmail.com

3. Cruella; cruellissima@hotmail.com.

4. Joana; arka_gi@hotmail.com

5. Anna; mailto:anna@laszlomail.com

6. Metamorfosi; meta-morfosi@hotmail.com

7. The silver blue; the.silver.blue.sea@gmail.com

8. Júlia Costa; jcostacod@gmail.com

9. Carme Rosanas; crosanas@gmail.com

10. L'Avi; personal.avi@gmail.com

11. Robertinhos; robertinhos.paris@gmail.com

12. Laura Arantes; laa.antares@ladygriselda.es

13. Nausica; muletgrimalt@gmail.com

14. Musa; koalasolitari@hotmail.com

15. Núria (Elizq); elizqbook@gmail.com

16. Jesús M. Tibau; jesusimaite@gmail.com

17. Babèlia; elmaildebabelia@gmail.com

18. Jo Mateixa; meritxellsalip_serret@hotmail.com

19. Gaby; gprieto@notariocprietoa.com

20. Zel; rosersuso@hotmail.com

21. Euria; candh0@gmail.com

22. Petit far; joanignasi.llinassantos@alum.uca.es

23. Xurri; xurriblog@gmail.com

24. Palito de las orejas; palitroquis@gmail.com

25. Té la Mà Maria; neonblues@mixmail.com

26. Violette Moulin; violettemoulin@hotmail.com

27. Clint; atotbloc@gmail.com

28. Núria Aupí; nurietta22@hotmail.com

29. Sol solet; solsoletr@gmail.com

30. Carme Fortià; carme.fortia@gmail.com

31. Marinetix; marinetix@gmail.com

32. Uriberty; uribetty.micaco@gmail.com

33. Alatrencada; alatrencada@hotmail.com

34. La veïna de sota; rosaviolant@hotmail.com

35. Raquel; raquelestrada_9@yahoo.es

36. Andrea: lobo0026@yahoo.com

37. Puji; poblenow_rangers@yahoo.com

38. Caliope; elhadadelamor@hotmail.es

39. Palimp; liblit@gmail.com

40. Alepsi; alepsiblog@gmail.com

41. Sir Villet; takolandia@gmail.com

42. Laura González; caudelaura@gmail.com

Nois/es: això, veient ara l'experiment, i com deien l'altre dia a la presentació de La catosfera literària, acabem de fer pura literatura 2.0.

O no?

Gràcies per la vostra paciència i participació.

I ara la pregunta...VOLEU REPETIR? Perquè jo ja tinc un altre cadàver en el calaix que diu que vol sortir... Però primer. acabem les dues Històries veïnals que falten i comencem una quarta tongada, amb poema en paral.lel.

D'aquí, a l'eternitat!

Si t'ha agrada't, pots votar-me a:

HV 3/9: Buffy, la cazavampiros

2008-05-19T12:41:00.000-07:00

Ja acabem la tongada. En faltes dues HV per publicar (i una ja la tinc) i comencem una nova alenada. Vinga!
Aquesta és la primera HV feta íntegrament en castellà. Cap problema. El quarteto és de nivell: una autora ve de lluny (la Gaby, des de Mèxic, on diu que s'avorreix una mica!, -i és curiós que hagi escollit la mateixa imatge que en una altra HV); d'altres s'estrenen al replà i també vénen de lluny(l'Andrea, amb aires de lloba amatent i des de l'Uruguai (flipo mandonguilles), i d'altres han sortit del seu cau; en Palimp, d'un cuchitril d'alçada literària i en Sir Villet.d'un món oníric com és Takolandia on les majúscules imperen arreu.
En fi, que ens vénen a dir que tots els problemes, per antinaturals que semblin, tenen fàcil solució. I és que ja ho dic jo: on hi hagi un bon clau, que es treguin les estaques! Llegiu i entendreu...

___________________________

Buffy, la cazavampiros

La noche caía lentamente con su manto húmedo sobre la ciudad. La lluvia de las últimas horas había dejado una atmósfera límpida y fresca. Para muchos, era la hora de recluirse en su guarida. Otros aprovecharían para salir de ella. Las calles, los bares, los espectáculos, el metro, el autobús; por doquier era un cruce de vidas inconexas. La noche hacía renacer un paisaje cada vez diferente, sorprendente, imprevisible. En algún rincón alguien descolgaba un auricular. Más lejos, alguien arrancaba un coche. Alguien más se miraba una nota, nervioso. Y alguien más lejos todavía, pedía fuego a un transeúnte… La noche haría más evidente las inquietudes de todos, y quizás, sus coincidencias…

Y yo; yo no pintaba nada en la escena. Nada, absolutamente nada de nada. ¡Vamos!; ¿que es lo que un desgraciado vampiro alérgico a la sangre y con terror patológico hacia los hombres, puede hacer por las noches? Poco.... O nada.... Acaso sólo el ridículo. Maldita noche; ingrato crepúsculo. Estúpidos temores. Perra ¿vida?

Con dificultad me aparté de la ventana tratando de poner la mayor distancia posible entre la escena y yo. Sin pensarlo tomé el teléfono y marqué su número. Ocupado.¡Lógico!; mi psiquiatra nunca está cuando lo necesito. Bien.... Esto lo decide todo. Es hora de volver a intentarlo. Volveré con Buffy Van Helsing ¿Como lo haré esta vez?

Dang…, Dang… ,Dang…
Ding, Dong. Dang…, Dang..

- ¿Sí?

Dang… Dang

- Soy yo.

Dang… Dang… Dang…

- Sube.

Dang… Dang…

Nada más abrir la puerta Buffy me lanza agua que traía preparada. Unos diez litros me empapan al mismo tiempo que me aseguran tener el inicio de un buen resfriado.

- ¿Agua bendita, Buffy?

- Sí… y de la mejor calidad… bendecida por el mismo Papa… no entiendo… esto debería funcionar.

- Si te sirve de consuelo, tengo frío.

- Tendrías que estar retorciéndote de dolor.

- Lo siento.

- A ver, repasemos: el ajo no sirvió para nada.

- Tampoco diría eso mujer, conseguí evitar durante todo el día a la casera.

- La estaca no sirvió para nada, ya que no tienes corazón.

- Me dejaste un feo agujero…

- Ni siquiera muestras interés por morder a alguna virgen.

- Es que no quiero tener problemas con los aparatos.

- Y aunque nunca bebes sangre no mueres de inanición.

- Lo siento.

- No lo entiendo… eres el primer vampiro que llama a una cazavampiros para que le mate… y nada de lo que he probado funciona.

-Yo creo que existe un "por qué", una razón lo bastante grande por la que tu eres así... -Era evidente que Buffy estaba preocupada, nerviosa, impotente. Sus gestos veloces, su pelo hamacándose entre los dedos nerviosos, impregnaban de perfume toda la habitación a su paso…-Ambos sabemos lo que excita a los vampiros, lo que los hace estar realmente vivos. La sangre, la seducción, la lujuria esa sensación de estar por sobre el mundo, de vivir del mundo, vivir en exceso...

-¿Adónde quieres llegar?- dije ya, un poco confundido, no era esa la Buffy de cada día, porqué hoy la sentía más próxima. Ya estaba acostumbrado a sus ataques profesionales en busca de la placentera muerte, pero no era consciente de lo compenetrado que estaba con ella, ni de lo estimulante que podía llegar a ser mirarla ir de aquí para allá. Acaso la humedad de la noche, la desesperación, algún escote más indiscreto de lo habitual, ¿habían confabulado para despertarme? ¿Por qué mientras ella especulaba y caminaba, yo sentía en movimiento cada parte de mi, hasta ahora, frío e inexpresable ser?

- Creo que está claro a donde quiero llegar - me dijo con una voz susurrante y lasciva -Para que tu esencia vampírica aflore hace falta que te sientas vivo. Y yo lo voy a conseguir.

Mientras decía esto Buffy se acercó contorneándose. Sacó la punta de la lengua mientras me miraba con ojos lujuriosos. Sus formas quedaban realzadas por el vestido que llevaba, que, ahora que lo miraba con detenimiento, era ligeramente transparente y se ceñía a su cuerpo. Podía ver los pezones duros de Buffy a través de la tela. Empezaba sentirme excitado.

Sin poder contenerme, la besé con pasión mientras la atraía con fuerza hacia mi cuerpo. Notaba como su excitación iba creciendo cuando de repente sentí una quemadura en la mano. Había tocado el crucifijo que llevaba mi cazavampiros favorita.

- Yo tenía razón, al sentirte excitado recuperas tu esencia vampírica –me dijo. Y añadió -Ahora, si quieres, podría matarte.

- ¿De verdad crees que, ahora, quiero morir?

- Espero que no, pero tendremos que tener cuidado -sonrió coqueta- Me quitaré los crucifijos y guardaré el agua bendita.

- Y ahora -exclamé lujurioso- te voy a enseñar lo que es una buena estaca.

Gaby, Sir Villet, Andrea i Palimp, de l'escala B

Si t'ha agrada't, pots votar-me a:

HV 3/8: Tercet veïnal

2008-05-05T13:22:00.000-07:00

Com el quartet d'Alexandria, però aquest cop, en versió veïnal. Hi ha una Justina (no era Justine a l'original?) que surt malparada, no tant com en Guillem, pobret, tan pajilleru ell!; que somia amb la Laura que ja m'agradaria de veïna al celobert. I al final, tot es gira en un malson i amb un... hosti tu!, la quadratura del cercle! Ho ha aconseguit un dels autors del relat, la mateixa veïna del pìs de sota, del segon concretament, que espero no els gasti com aparenta al relat. I mira, que la Raquel, el Puji i el Nausica apuntaven cap a una orgia veïnal!

Un relat que va pujant i et deixa alatrencat, sense respiració. Genial!
_____________________

Tercet veïnal

«La nit queia lentament amb el seu mantell humit sobre la ciutat. La pluja de les darreres hores havia deixat una atmosfera límpida i fresca. Per molts, era l’hora d’arrecerar-se al cau. D’altres aprofitarien per sortir-te’n. Els carrers, els bars, els espectacles, el metro, l’autobús; arreu era un creuament de vides inconnexes. La nit feia renéixer un paisatge cada cop diferent, sorprenent, imprevisible. En algun racó algú despenjava un auricular. Més lluny algú arrencava un cotxe. Algú altre es mirava una nota, neguitós. I algú més lluny encara, demanava foc a un passavolant... La nit hauria de fer més evident les inquietuds de tots, i potser, les seves coincidències...»

GUILLEM

Era una de les poques vegades que s’oferia a treure les escombraries. Sa mare li havia manat que ho fes quan calgués, però aquell dia no li va fer tanta peresa, perquè li convenia airejar-se. Pujant les escales per tornar al pis, es va creuar amb la dolça nova veïna del segon. Se’n va anar directament cap la seva habitació, amb els últims esbufecs d’aquell fred humit als ossos, i va posar en funcionament el vídeo per fruir de les imatges que l’encenien a tot ell. Amb un ull vigilava la porta, i amb una mà es tocava. De sobte va trucar el Joan. Sense pensar a treure’s la mà dels baixos va córrer cap al telèfon. Va resar aixecant la vista al cel durant una centèsima de segon perquè algú els pogués portar a la Festa. El noi a l'altra banda de l'auricular li va comunicar que no havia aconseguit que el seu cosí els passés a buscar i ell li va penjar el telèfon cagant-se en l’hòstia. Va tornar a passos llargs cap a la seva habitació i va veure com sa mare, que li plegava la roba a punt de posar-la en un calaix, mirava amb un interès evident el vídeo. La història ja havia arribat a la fase pornogràfica. El Guillem va desitjar amb molta força que ningú tornés a penetrar el seu món. Disposava d’una càmera per intimidar a tot aquell que amagava algun secret, aquesta era la millor defensa per a la seva, d’intimitat. La veïneta del segon es rendiria, posant-se-li de genolls.

LAURA

Quin dia de merda! I a sobre plovia. No li agradava gens que plogués. Havia passat hores i hores aguantant aquells pesats. Ara toca’t aquí, ara remena't allà, ara ensenya’m això, ara posa’t així. És per això que li va caure el món a sobre quan, baixant les escales, es va trobar amb l’imbècil del fill dels veïns del tercer. Aquell adolescent pajilleru la treia de polleguera. El somriure de superioritat que li feia cada cop que es creuaven era insuportable. Però què es pensava aquell marrec? Es passava tot el dia veient porno del dolent, amb aquells gemecs sobreactuats que s’escampaven pel celobert i després es permetia anar pel món perdonant la vida a la gent. I la gota que havia fet vessar el got va ser quan l'havia enxampat gravant-la amb una càmera de vídeo des de la finestra mentre es dutxava. Només li faltava allò, que el nen dels nassos es matés a palles pensant en ella. Tot i que ben mirat era igual, perquè es dedicava a això, a moure’ls davant una càmera per posar calents una colla d’onanistes insuportables a l’altra banda de la pantalla. Què hi feia un de més? Un pensament fugaç li va venir al cap i va somriure. Potser aquell xitxarel·lo es pensava que podia fer-li xantatge amb aquelles imatges que havia robat. I l'internet anava farcida de les seves imatges en actituds molt més picants que les que tenia mentre es dutxava. El somriure es va convertir en una rialla. Pobre desgraciat!

JUSTINA

Ja feia temps que Justina es feia l’orni respecte de l’afecció del fill per la pornografia. Així que evitava entrar a la seva habitació si notava el mormoleig del televisor engegat o, encara més, els bleixos i gemecs del Guillem en plena escalada. Però quan hi restava sola sí que ho feia, i fins i tot havia visionat algun vídeo si hi era a mà. Només un instant, perquè tot aquell desenfrè de carns i esgarips li feien ois indefectiblement.

Anit, com tots els divendres, Justina es trobava sola i avorrida. Així que va tafanejar pel catau del fill fins que va encertar amb l’enregistrament de l’estimulant remullada de la veïneta de sota. “D’això fa una jornada, així que ja són 24 hores que munto a pèl en aquesta moguda” – s’ha dit la Justina mentre es despullava per esllavissar-se entre els llençols del llit. De primer cop l’havia sorpresa del tot aquella estranya calorada. Tot i que, d’homes, amb un, ja n’havia tingut prou i massa; les dones se les havia mirat sempre amb la mateixa asèpsia que valorava els patrons d’un vestit.

Però anit la veïna del pis de sota se li havia ficat al llit i l’havia embolicada amb el seu escalf humit. Just com ara, que el mateix miol estrany s’infiltra al dormitori des del cel obert i se li emporta el cos a dalt del terrat, a esconillar-se pel fimbreig dels llençols eixamorats, només per acabar topant amb l’altra nuesa que la percaça.

LA VEÏNA DEL PIS DE SOTA

L’escalfor humida del fluix li regalimava per les cames, esperant trobar-se la nuesa de la veïna del pis de sota... La nuesa d’un altre cos femení la feia esverar encara molt més, el tacte d’unes mans fines recorrent el seu cos com mai abans ningú havia fet...Però el què va trobar aquella nit dalt del terrat va ser una escena d’allò més esgarrifosa. La pluja havia deixat el cel net, sense boires i el llum de la paret deixava anar amb més evidència el que els seus ulls veien...El fill ajagut a terra ert, sense moure’s i la veïna de sota, damunt d’ell clavant-li els forts ullals sobre el coll del fill, blanc, prim. El xiscle de la Justina va fer que la veïna alcés el cap amb la boca oberta, les dents plenes de sang, i els ulls trets de les seves òrbites. La mare va agafar un llençol estès i es va tapar el cos nu, caminant enrere i espaordida...La veïna es va aixecar i rient amb tota la sang que li regalimava coll avall i amb un estat de follia es va apropar a la barana de ferro del terrat i va desaparèixer.

La Justina plorant va agafar el cos del seu fill que per ella no era una altre cosa que un cadàver exquisit.

Si t'ha agrada't, pots votar-me a:

HV 3/7: 9 mmm

2008-04-27T12:28:00.000-07:00

Ja veig que us van les històries tenebroses; de novel.la negra. Neguits, destins fatals, el pes del records,... Una situació tensa la d'aquest relat. Angoixant i desesperant. Brillant, com tots. Ni el Dashiell Hammett ho hagues fet millor. El relat és obra del Robertinhos, que també s'ha empescat un meeting d'aquells calentons; la Violette, que sempre duu la poesia (i la rosa) als llavis; l'Uribetty, que també és poeta de la imatge i la Cau de llunes, que s'estrena amb nosaltres a les HV amb aquesta relat i que té un gran espill on reflectir-se i emmirallar-se.

Cada vegada m'agrada més això de les HV. Crec que hi ens hauríem de dedicar en ferm. Ara bé, que ningú ens dispari per l'esquena...

____________________

9 mm

La nit queia lentament amb el seu mantell humit sobre la ciutat. La pluja de les darreres hores havia deixat una atmosfera límpida i fresca. Per molts, era l’hora d’arrecerar-se al cau. D’altres aprofitarien per sortir-ne’n. Els carrers, els bars, els espectacles, el metro, l’autobús; arreu era un creuament de vides inconnexes. La nit feia renéixer un paisatge cada cop diferent, sorprenent, imprevisible. En algun racó algú despenjava un auricular. Més lluny algú arrencava un cotxe. Algú altre es mirava una nota, neguitós. I algú més lluny encara, demanava foc a un passavolant... La nit hauria de fer més evident les inquietuds de tots, i potser, les seves coincidències.

Ja ningú es preocupava d’observar aquestes coses, tots convertits en autòmats del temps. Va apurar fins al filtre la seva cigarreta tot mirant com el cotxe que acabava d’arrencar desfilava per davant seu fent ostentació de l’últim disc d’aquell paio italià. Va mirar el rellotge que li va regalar el seu avi quan va complir la majoria d’edat. Havia arribat l’hora. Va sortir del portal on s’havia aixoplugat. Tornava a ploure. Es va cenyir la gavardina i va entrar a l’escala que duia anotada en un post-it, Gran de Gràcia 8.

En arribar al replà que li havien senyalat, va agafar aire. El pes dels anys cada cop es feia més feixuc. L’aire dens i humit d’aquell edifici afavoria que els fantasmes del passat prenguessin cos en la seva ment. Els seus dits van buscar dins la seva gavardina fins a sentir el fred tacte de l’acer del revòlver de 9 mm. Amb la destresa que li donaven anys d’ofici va muntar-hi el silenciador.

Va forçar la balda amb dits de prestidigitador. En silenci i lentitud va entrar al rebedor, tancant la porta darrera seu. Ara ja sol, podia tirar endavant el pla previst. De sobte, es va fixar en la decoració del pis.

La figura de porcellana i el llum de sobre la tauleta del rebedor li eren extremadament familiars. Va respirar profundament... Aquella olor dolça i picant li recordava algú. Algú agradable i sensual, sí... molt sensual, algú que li havia estat força proper quan era nen. Lentament, la boira de la memòria es va començar a dissipar. Entreveia unes cames llargues i brillants, una bata blava de setí, unes sabatilles de taló amb borles blanques i vaporoses. I un nom... un nom que començava per M..., Marta? No, no era Marta..., Mercè? Tampoc... De sobte, un llampec va travessar els seus records adormits: Marga!

Marga... L’amant del seu pare, la tan odiada Marga per la seva mare, el nom de la qual a penes es pronunciava a casa. La va conèixer perquè el seu pare el feia acompanyar quan l’anava a visitar els dissabtes a la tarda. El petit Ricard era una tapadora perfecta. La Marga els sortia a rebre somrient, envoltada en un núvol de perfum i vestida amb una roba d’estar per casa un tant sofisticada. L’enviaven a la cuina on berenava amb un nen de la seva mateixa edat mentre una minyona vella i grassa cosia al costat de la ràdio. Després jugava a soldats amb aquell nen fins que, al cap d’un parell d’hores, el pare el venia a buscar i tornaven cap a casa.

De camí a casa sentia l’olor d’aquella dona...la Marga, però no estava al seu costat, l’olor la feia el pare, feia cara de cansat. Va sacsejar el cap, com si volgués treure’s aquells records, espolsant-los. Un cop tornat al món real, es va treure la 9mm, freda, pesada i rígida. La imatge perfecta, va pensar, relacionada amb aquella situació.

El sofà era al mateix lloc. No l’havien mogut. Continuava esperant, tens, immòbil, que algú hi seiés. Ell, amb la gavardina posada, va cedir a les seves paraules amb regust a passat. Esperava, fregant amb la mà esquerra la 9mm i la cigarreta gairebé consumida il·luminava el seu rostre, impassible i vigilant. Va tirar la burilla a terra, la va apagar amb el peu i, a les fosques, es va quedar mirant l’entrada, esperant que entressin els fantasmes del passat.

Estava acostumat a les llargues esperes, als indrets estranys, a les víctimes ignorants del seu destí que, justament el dia que havien de morir, com si ho sabessin, arribaven molt tard a casa. Un professional és un professional i la paciència és la clau.

Al que no estava avesat era a la invasió descontrolada d’imatges i sensacions de la seva pròpia vida: «Ricard, bufó, com va a l’escola?» I una Marga de trenta i tants anys petonejava la galta d’un Ricard de catorze embriagat d’escot i de perfum. «Ricard, preciós, que has vist el teu pare?» I una Marga de mitja rialla i un Ricard que descobreix el desig...

El crit de la Marga en arribar a casa va quedar ofegat: el pànic la va paralitzar. L’impuls primer va ser córrer cap a la porta, però no va tenir temps. No va reconèixer aquelles mans fermes i rudes que li tapaven la boca i la immobilitzaven. «Tranquil·la Marga... sóc jo, el Ricard.»

A poc a poc, la Marga va anar cedint a la força d’aquells braços i, sense acabar de creure-s’ho massa, es va girar per trobar la mirada d’ell. Un vell desig ressorgia de vés a saber quines cendres, quan les mans es nuaven i els llavis es fonien a negre.

Mentrestant, entre els coixins del sofà, la 9 mm esperava, tranquil·la, el seu torn.

Per Roberthinos, Violette Moulin, Uribetty i Cau de llunes (escala I)

Si t'ha agrada't, pots votar-me a:

HV 3/6: Les ombres dels secrets

2008-04-25T14:28:00.000-07:00

Una història genial! És clar que han tingut més espai que la resta, ja que han escrit més del que havíem pactat. Té la cadència de còmic, que és el que es demanava. Un misteri, un encàrrec, i un final peculiar. La Carme Fortià estableix les bases. La Silver blue plateja el dilema. L'Arare força la màquina i L'Avi es treu el mort de sobre (mai millor dit) d'una forma elegant i sorprenent. Llegiu a veure què us en sembla...

______________________

Les ombres dels secrets

"La nit queia lentament amb el seu mantell humit sobre la ciutat. La pluja de les darreres hores havia deixat una atmosfera límpida i fresca. Per molts, era l'hora d'arrecerar-se al cau. D'altres aprofitarien per sortir-ne. Els carrers, els bars, els espectacles, el metro, l'autobús; arreu era un creuament de vides inconnexes. La nit feia renéixer un paisatge cada cop diferent, sorprenent, imprevisible. En algun racó algú despenjava un auricular. Més lluny algú arrencava un cotxe. Algú altre es mirava una nota, neguitós. I algú més lluny encara, demanava foc a un passavolant... La nit hauria de fer més evident les inquietuds de tots, i potser, les seves coincidències..."

Va tancar el llibre. S'aixecà d'aquell pub, acabà el seu whisky amb gel, pagà i sortí al carrer. Aquella era una nit de somriures de colors. Vestit amb pantalons i americana Armani, sabates italianes, camisa informal i maletí d'home de negocis, creuava els carrers amb una mirada gèlida. Duia anotada l'adreça on tot havia de començar. Al bar de la cantonada de l'avinguda B amb el carrer 36, aquella dona l'estaria esperant, li entregaria unes claus i l'arma. Deu minuts després havia de rebre una trucada anònima que li dictaria el camí al seu objectiu. Desconeixia quin era el rostre de la víctima, ignorava els possibles motius: venjança? jocs sàdics? política? xantatge? passions? No necessitava conèixer més. Eren negocis, simples intercanvis d’interessos.

Va parar un taxi i li demanà que el deixés a un punt oposat al seu destí. El taxista era un home pesat que li enterbolia la conversa amb fets banals, cosa que aprofità per forçar que recordés el seu rostre, el seu sobrenom i els motius que el duien a aquella barriada, si quelcom sortia malament, potser aquella xerrameca l'ajudaria. Li deixà la propina justa i baixà del cotxe. Es dirigí al portal, tragué unes claus i obrí la porta. Es dirigia al pati del darrera, amb sortida exterior. Una BMW l'esperava, es posà el casc, guardà les coses al maletí i sortí cremant la ciutat en direcció a la part alta.

De seguida va reconèixer aquella dona. L'esperava al bar, amb una copa a la mà i una cigarreta a l'altra. Quan si apropà, ella el va besar, com si fossin íntims, i li xiuxiuejà a cau d'orella: «estarà dormint a l'habitació de convidats. La tercera porta a l'esquerra, un cop hagis creuat el menjador. Sigues ràpid i silenciós. Ens posarem en contacte amb tu». Quan ell s'apartà, ella digué amb veu alta i clara, de manera que el cambrer la pogués sentir:

—Ja has de marxar, amor? Em pensava que aquesta nit podríem fer una copa plegats... La dona t'espera, ho sé.
—Fins demà reina, demà seré tot teu —I tornà a besar aquells llavis carnosos, seguint el joc.

Quan sortí a fora, sentí que tenia les claus promeses a la butxaca dels pantalons. Va continuar caminant avinguda amunt fins que sonà el mòbil.

El va deixar sonar tres vegades i, finalment, respongué. Era "ella". Podia recordar la seva veu de setí amb tanta precisió com el gust dels seus llavis. «Per què l'has agafat? Havíem quedat que la trucada seria d'aquí deu minuts. No ens podem permetre cap error». I va sentir com penjava sense esperar cap resposta per part d'ell. Quina dona! En altres temps no hagués pogut treure-se-la del cap. Sortosament, tot canvia; ara podia permetre's blindar-se el pensament i glaçar-se el desig per motius "laborals"... somrigué mentre deixava l'avinguda, notant als dits el pes lleu del maletí.

Tornà a sonar-li en telèfon. Ara, sí! Mirà el rellotge per a assegurar-se que havien passat els deu minuts pactats. Exacte! Deu, ni més ni menys. I a la pantalleta, número desconegut. Va prémer "despenjar" mentre se l'apropava a cau d'orella. Una veu masculina digué: «Terminal internacional de l’aeroport, consigna B-489, desmunta el clauer que t'ha donat "ella"; dins hi tens la clau que l'obre. Un cop tinguis el contingut del sobre que hi trobaràs llença-ho tot a la paperera que hi ha a tocar de la parada de taxis. Usa el silenciador. No volem enrenou ni per descomptat cap error». I va penjar sense esperar cap resposta, com ja començava a ser costum. Es va posar el casc, parsimoniosament, mentre recordava: B-489, terminal internacional... El vent li escolpia el cos tot creuant la nit amb la BMW en direcció a l'aeroport. Feia una nit freda i el terra estava mullat per la pluja recent. Gairebé arribant va pensar que li aniria bé un cafè ben calent i una copa de brandi, però tenia per costum no beure mai quan treballava. Així que va imaginar que tot aniria ràpid i que en una estona se'l prendria abans d'anar a dormir. Deixà la moto al costat de la parada de taxis i es dirigí a l'interior. Terminal internacional, i els seus ulls van resseguir l'indicador que menava a les consignes.

Va recordar de sobte on era la clau per accedir-hi i va decidir fer una parada al lavabo. Es mirà uns segons al mirall, impertèrrit. No recordava aquelles bosses sota els ulls, ni aquelles canes incipients. L'edat no perdona! va pensar mentre es somreia a sí mateix. Tancat convenientment dins un dels sanitaris va obrir el clauer i de dins en va sortir un paperet: "your shadow". Tot memoritzant-lo el va llençar i va fer servir la cisterna per a fer-lo desaparèixer. Va caminar com un de tants viatgers fins a les consignes, buscant amb els ulls la B-489. Va prémer cadenciosament les deu tecles que formaven la clau: Y-O-U-R-S-H-A-D-O-W, i la porta es va obrir a l'instant. Dins, només un sobre blanc. Va esgarrar la vora amb els dits i tot mirant l'interior se li va glaçar la sang d'una fiblada.

«No pot ser, he estat víctima d’una mala jugada», pensà, mentre es ficava el sobre a l’infern de l’americana. «T’ha dit que ho havies de destruir tot» li deia una veu interior que no escoltà. Es palpà l’exterior de la jaqueta, com si així s’assegurés que el sobre continuaria allà passés el que passés. «Una actitud infantil, nano», continuava xiuxiuejant-li la veu. Però no en va fer cas. Féu unes passes, s’adonà que estava tot suat i tornà a entrar al lavabo. Es mullà la cara amb aigua freda, s’eixugà amb cura i es mirà. Aquest cop, la imatge que li tornava el mirall ja no era la de l’home segur d’ell mateix; era la viva imatge d’un home destrossat. Ulls enfonsats, amb més bosses que mai a les parpelles de sota – en aquest moment ni li va passar pel magí allò d’operar-se-les – els cabells blancs semblaven més blancs que abans d’entrar a la consigna i de prémer el maleït password -—havia sentit a dir que un ensurt o un gran disgust han fet que a algú se li tornés el cabell blanc així, de cop— però aquell no era un moment per fer consideracions estètiques. Ni tan sols recordava, ja, el sabor dels llavis de la dona que li havia lliurat les claus. Les seves paraules se li clavaven al cervell

"estarà dormint a l'habitació de convidats. La tercera porta a l'esquerra, un cop hagis creuat el menjador. Sigues ràpid i silenciós. Ens posarem en contacte amb tu".

Si no hagués acceptat aquella feina mai no ho hauria sabut. Per què, per què li havia d’estar passant allò, a ell, que n’havia fet de tant grosses! Continuà esguardant la seva imatge i –com a aquell nàufrag que moments abans de morir veu passar tota la vida pel davant– recordà una per una totes les morts que havia dut a terme sense pensar-s’hi ni un moment. Només per diners. Tant per tu, tant per mi. Ja t’avisarem quan hi hagi alguna altra cosa. D’acord.

Era net, matant. Mai no se l’havia relacionat amb cap de les víctimes, mai no se li havien qüestionat els diners. Li pagaven el que demanava. El seu “cachet” d’assassí a sou era impressionant, però ningú no li discutia mai ni un dòlar. No podia comptar els llavis que havia besat, els cossos que havia estimat! – bé, això d’estimar era només una manera de dir- perquè ell a qui estimava de veritat era a la dona que l’havia fet embogir des del primer dia que es varen conèixer. La mateixa que ara... no, no hi volia pensar. S’agafà fort a la pica amb les dues mans i agraí que no hagués entrat ningú en aquell recinte – gens poètic – mentre intentava fer-se el càrrec de tot plegat. “Era un càstig?”

Es passà les mans per la cara i, d’una revolada, agafà el maletí i el llibre, comprovà que el sobre continuava en lloc segur i sortí del lavabo. Ningú no hauria dit , en veure’l sortir, que en ell s’havia produït aquella transfiguració.

Caminà durant una bona estona lentament. Semblava que les cames no volien dur-lo al lloc on havia de fer l’encàrrec. Anava absort, capficat. La imatge de la fotografia l’anava colpejant el cervell, al temps que es repetia a si mateix, que un encàrrec és un encàrrec i ell era un professional, per tant compliria...

RIIIIIIIIIIIINGGG!

RIIIIIIIIIIINGGG!

RIIIIIIIIIINGGG!

—Sí?
—Hola, sóc en Josep, el cap de redacció
—Hola, què hi ha?
—Et trucava per recordar-te que aquest vespre s’acaba el termini perquè lliuris el conte
—Sí, sí, ja me’n recordava hi estic treballant
—Segur?
—Ja t’hi pots posar de peus
—I de què va el conte?
—D’un assassí a sou, que li fan un encàrrec i quan rep la fotografia de la persona que ha d’eliminar, al veure-la es trasbalsa
—Per...?
—Coi, perquè coneix a la persona
—I qui és?

—Home, Pep, si t’ho dic, quan llegeixis el conte, no li trobaràs la gràcia
—D’acord, d’acord, ja m’esperaré a aquest vespre. No em fallis
—Que no, coi. Aquest vespre t’envio per correu electrònic el conte acabat.
—Adéu!
—Adéu!

Clic!

—Ara aquest volia que li expliqués qui és la víctima... Va llest, no ho sé ni jo que sóc l’autor...!

Per Carme Fortià, The Silver Blue Sea, Arare i L'Avi

Si t'ha agrada't, pots votar-me a:

HV 3/5:La venjança

2008-04-23T13:05:00.000-07:00

Seguim amb les històries. Aquesta respira un aire barroc, perquè negar-ho. Records d'infatensa, seminari, capellans, un incident familair... Sordidesa a flor de pell. I és clar, això no pot acabar bé. Així ho han decidit el Petit far, l'Euria (el seu nom surt al relat!), la Sol Solet i la Palito. Que no us agafi desaprevinguts.

________________________

La venjança

“La nit queia lentament amb el seu mantell humit sobre la ciutat. La pluja de les darreres hores havia deixat una atmosfera límpida i fresca. Per molts, era l'hora d'arrecerar-se al cau. D'altres aprofitarien per sortir-ne'n. Els carrers, els bars, els espectacles, el metro, l'autobús; arreu era un creuament de vides inconnexes. La nit feia renéixer un paisatge cada cop diferent, sorprenent, imprevisible. En algun racó algú despenjava un auricular. Més lluny algú arrencava un cotxe. Algú altre es mirava una nota, neguitós. I algú més lluny encara, demanava foc a un passavolant... La nit hauria de fer més evident les inquietuds de tots, i potser, les seves coincidències...”

Coincidències, precisament una trobada de dues partícules en aquella ciutat va fer que la vorera es banyés d’aquell vermell fosc i brillant que destaca entre la foscor. Una taca que s’estenia lentament adaptant-se al relleu del gravat horitzontal i se n’oblidava sobrepassant-lo, frenant-se a poc a poc. Les passes d’una d’aquelles partícules s’anà allunyant amb pas ferm i calmat, parant-se fins i tot a demanar foc i exhalar un fum que es confongué amb els núvols que emmascaraven les estrelles. Havia complert la seva tasca. Ara era el torn de Juan de Euria, li havia de pagar el servei amb la capitania de la guàrdia privada del bisbat de Còrsega. El clergue vingut a menys sota les ordres del bisbe Alcison de Casiopea tenia un pla per fer-se amb el càrrec del seu superior, concebut per incriminar-lo en aquell assassinat que encara es desconeixia, però no per gaire temps, d’això ja se n’encarregaria ell mateix, era un plaer personal, massa terrenal per un eclesiàstic, però massa transcendental per deixar-ho a qualsevol altre.

—Monsenyor, monsenyor! —entrà cridant Juan de Euria just abans de matines— Es..., es tracta del vostre escrivà, l'han..., ell...

Aleshores es deixaria caure, aparentant dramatisme i un abatiment insuportable, Alcison ja entendria que la seva mà dreta no hi seria per la primera missa d’aquell diumenge de Pasqua.

I així va anar canviant els homes de confiança d'Alcison. Com aquell qui no vol la cosa, una ràfega de mala astrugància havia arribat a l’entorn del bisbe. No sabia com imposar-se i dominar aquella situació, no controlava al clergue i sabia que això seria molt perillós tant per ell com pels seus aliats. En pocs dies va anar rebent males notícies i tot i demanar ajuda als càrrecs més importants del moment, semblava que a tothom li feia prou nosa. Juan de Euria va aconseguir el poder, era una d’aquelles persones que cauen en gràcia i ningú sap perquè; d’aquelles que no tenen escrúpols per aconseguir el que volen. El que importa és el fi i no com aconseguir-ho.

La nit misteriosa podia amagar tants successos com aquest, però no era un fet puntual, els carrers de la ciutat guarden històries tant o més estranyes que aquesta. Històries d’assassinats, venjances, passions descontrolades i altres fets que passen desapercebuts amagats en la foscor. El més estrany era que tot això passés en un petit monestir al centre de la ciutat. Tot un secret; tot portes endins. Juan estava molt confiat, però no ho havia deixat tot lligat. El cosí d'Alcison quedava entre ells i havia promès venjança.

Sabia com fer-ho. Havien estudiat junts i compartit habitació en el seminari, per tant coneixia moltes de les seves pors i tenien històries comunes, que els anys i el càrrecs que ocupaven, un i l’altre, s’havien encarregat d’emmagatzemar en la memòria. Ara, arribat el moment, li serien d’una gran utilitat.

Només li feia falta una trucada de telèfon. Ella encara esperava. No havia oblidat mai aquell que, tan plors havia arrencat dels seus ulls, en voler desfer-se del pecat que no li permetria acabar de reafirmar els seus vots i el faria fora del seminari.

Ella ho va evitar. La filla era a punt de posar-se en mans d’aquella dona que li hauria provocat l’avortament sense manies, però hi va ser a temps; i la filla va arribar a parir, però en la vida va trobar la mort i de la infantada quedà el testimoni d’un fill mal format, que ara tenia ja vint-i-set anys.

Al món, només la tenia a ella, i ella era ja molt vella. Quantes nits s’havia desvetllat pensant en el futur del seu nét! Arribava el moment de la dolça venjança, hi havia rumiat tantes vegades... Sabia molt bé com actuar, li caldrien només uns dies per donar la volta a tots els plans maquinats pel d’Euria.

Va penjar el telèfon i es quedà contemplant el noi que jeia com cada dia amb el cap repenjat i aliè a tot allò que el faria protagonista, a nivell nacional, de tots els telenotícies dels propers dies.

Ho havia de fer, ella sabia que no podia, no devia dubtar en aquell moment. Però quelcom li impedia actuar, ara que havia arribat el moment... Fent-se forta, convençuda, que havia de fer-ho pel seu nét, va obrir el calaix on any rere any, havia guardat els retalls de premsa, les cartes, i la partida de naixement del seu nét, que s’anomenava com son pare... i, finalment, la prova que Juan de Euria era un assassí... una fotografia presa en el moment de l’assassinat d’aquell pobre diable, amb altres fotografies dels moments d’abans.

La vella va arreplegar tots aquells papers i els va posar un per un, suaument, recreant-se, en un gran sobre de color marró, mentre parlava en veu baixa, maleint aquell gendre que tants maldecaps li havia portat a la vida, i que li havia esgarriat la felicitat per sempre. No podia perdonar-li la mort de la seua filla, no podia perdonar-li el seu silenci, la seua indiferència cap aquell nét... I havia arribat el moment de venjar-se’n per tot plegat...

Si t'ha agrada't, pots votar-me a:

HV 3/4: El seu mar

2008-04-20T11:59:00.001-07:00

Pur lirisme femení. Una història trista, d'amors i desamors. Un retrobament. Una il·lusió vella i bella alhora. Un retret antic i caduc. Un a conversa de cafè. Un triangle. Un passat que torna. Poques paraules cal afegir quan ja s'han dit totes. Escoltem les d'aquestes quatre zeladores de la nit: la Júlia Costa, amb la seva primera participació a les HV; la Carme Rosanas, (recordeu els seus Personatges itinerants?; la Quela em recorda un d'ells), la Laura, de Prosopeia (alias Lady Griselda), i la Metamorfosi, feliçment retrobada.

Demostreu-me que no us agrada...i digueu-los-ho.
_______________________

El seu mar

«La nit queia lentament amb el seu mantell humit sobre la ciutat. La pluja de les darreres hores havia deixat una atmosfera límpida i fresca. Per molts, era l'hora d'arrecerar-se al cau. D'altres aprofitarien per sortir-ne'n. Els carrers, els bars, els espectacles, el metro, l'autobús; arreu era un creuament de vides inconnexes. La nit feia renéixer un paisatge cada cop diferent, sorprenent, imprevisible. En algun racó algú despenjava un auricular. Més lluny algú arrencava un cotxe. Algú altre es mirava una nota, neguitós. I algú més lluny encara, demanava foc a un passavolant... La nit hauria de fer més evident les inquietuds de tots, i potser, les seves coincidències...»

Una dona va sortir d’un vell portal de l’avinguda. Va contemplar el cel uns instants i va mirar el rellotge. Després va començar a caminar aparentment sense rumb, en direcció al mar. Aquella trobada, després de tants anys, la neguitejava, perquè sabia que tot havia canviat massa. Però havia estat incapaç de negar una oportunitat a l’home que, aquesta nit l’esperava en aquell cafè on, feia molts anys, havien deixat escolar tants vespres de diumenge parlant d’un futur que mai va ser com el dibuixaven en les seves fantasies juvenils. Ell havia tornat, per trasbalsar la seva placidesa del present, des d’un indret on els records pesaven més que no pas la realitat. Volia creure que tot plegat era tafaneria, la necessitat de saber què havia fet l’home, durant tots aquells anys en els quals no n’havia sabut res. Potser hauria estat millor no respondre a aquella telefonada inesperada, tallar d’una vegada tots els llaços amb allò que no havia pogut ser perquè, precisament, ell mateix ho havia fet impossible. La nit escampava una humitat evocadora, i el cel tenia un to blau fosc crepuscular, damunt del qual uns estels maldaven per prendre protagonisme a les llums urbanes, excessives. El vell bar havia canviat molt, també. Les taules de marbre antigues, en aquella època de la seva relació, més amical que amorosa, s’havien substituït per unes de fòrmica i ara unes noves taules de marbre havien tornat a substituir les dels anys seixanta. En el fons, tot girava com uns cavallets de fira, malgrat l’orgull humà estés disposat a admetre que s’avançava en alguna direcció. De lluny, va veure el rètol lluminós, nou, falsament antic, i l’interior, també falsament modernista. L’home, intuïa, devia romandre en algú racó discret, esperant-la.

No hagués deixat mai que el seu cor bategués tant fort i tant desacompassadament si li hagués demanat permís. Però no ho va fer i anava a la seva, escampant per tot els seu cos una mena d’inquietud que desmentia la seva pretesa curiositat. Com podia ser que tingués tantes ganes de veure’l? Tantes ganes de saber? Va entrar al cafè, va mirar al seu voltant cercant amb els ulls i no va reconèixer ningú. Al fons de tot, allà al racó de més a la dreta un desconegut la va saludar amb la mà. S’hi va acostar i quan ell es va alçar per anar a rebre-la i li va dir: «Hola, estic content que hagis vingut» aleshores sí, aleshores li va reconèixer la veu. No semblava ell, s’havia quedat molt calb i a més a més duia un gran i molsut bigoti.

—Perdona, no t’havia conegut, et trobo molt canviat.

—En canvi, jo a tu et trobo igual. Vine; seiem.

Quan van seure, va ser capaç de reconèixer les seves faccions encara de nen sota el bigoti, darrera la seva disfressa d’home gran. I una vegada més, si algú li hagués demanat permís, no hagués volgut sentir aquella mateixa atracció, que no sabia com podia reproduir-se tant exactament, aquella que sentia fa tants anys quan seien allà i xerraven i xerraven i mentre ho feien ella només pensava en abraçar-lo.

—No pateixis, Quela, no m’estic morint.

Només ell l’anomenava així. Ja no recordava aquella escalfor al pit. I tenia raó: havia començat a témer que la cita fos alguna mena de comiat macabre. Va sospirar sense recança. Amb ell no en tenia mai, de recances. Ni d’orgull. Ni de por. Va notar com la mirava amb una barreja de curiositat i fermesa durant prou segons per reprendre la conversa i el va deixar continuar parlant mentre somreia, meitat nena meitat dona, plena de llum als ulls i de vermell a les galtes.

—Ens hem fet grans. Tu mateixa ni em reconeixies. També he canviat molt per dins. Ja no em cal fugir. Ara puc dir-te per què vaig marxar.

—Calla. Ara ets aquí. Jo ho donaria tot pel preu d’aquest moment. No hagués pensat mai que tornar a veure el mar al teu costat pogués guarir ferides de tants anys. Recordes quan dèiem...

—A la Isabel també li agradava molt el mar.

Un vent glaçat i invisible va esborrar somriures i va portar pors i recances desconegudes que es regiraven malignament i no deixaven respirar. Ell parlava, amb una amargor serena, eterna, inflexible, gairebé sense mirar-la. Ella volia cridar.

—Tu sabies que l’estimava. En una ciutat feixuga i grisa ella feia que cada dia fos un miracle per a mi. «El meu mar», li deia jo. El meu món d’onades de tendresa, de força i d’esperança. Però no hi estaves d’acord ni em volies escoltar. Ens coneixíem de tants anys que jo havia de ser per a tu, oi? Vas capgirar-ho tot i vas interpretar el meu afecte de sempre com una promesa de futur. I un dia vas endur-te la Isabel a nedar.

Silenci.

—Sé que la vas matar tu, Quela.

El somriure va desaparèixer totalment de la seva cara. La Quela se’l va quedar mirant als ulls durant uns segons que es van fer eterns. Per la seva ment van desfilar vells records que havia volgut oblidar totalment durant aquells anys. Com l’havia enganyada fent-li creure que l’estimava fins que se la va treure de sobre amb paraules d’amistat per mantenir-la a prop per quan li fes falta... Ara tornava a sentir aquell mateix dolor.

—Això has pensat tot aquest temps de mi? No em diguis que l’estimaves. Vas jugar amb ella de la mateixa manera que ho vas fer amb mi i res més. No ets gaire diferent de la majoria d’homes que he conegut. Realment et creus tant important?

—Quela, no...

—Ha estat un plaer retrobar-te.

La Quela es va alçar de la cadira poc a poc mentre li regalava un dolç somriure, i aleshores ell va ser conscient del que acabava de perdre. La Quela tenia raó, havia jugat amb totes dues. Que idiota havia estat! L’hauria pogut tenir una altra vegada, ella era especial, però ara...

—Per cert..., demostra-ho.

Per Júlia Costa, Carme Rosanas, Laura A. i Metamorfosi

Si t'ha agrada't, pots votar-me a:

Hv 3/3: El penjoll

2008-04-11T14:52:00.000-07:00

L'escala K va quedar coixa al moment del repartiment. Van quedar un replà de tres, però quins tres! L'Alatrencada (que ja té un nom poètic de per si), el Babèlia (que sempre ens sorprèn amb els seus poemes i cançons) i el Té la Mà Maria, uns de Reus que més val deixar-los menja a part! És la història d'un retrobament de dos éssers estimats i un estrany penjoll que els uneix. Potser el destí ja estava marcat. Com sol passar sovint... Feu-li una queixalada a veure què us sembla

___________________________

El penjoll

«La nit queia lentament amb el seu mantell humit sobre la ciutat. La pluja de les darreres hores havia deixat una atmosfera límpida i fresca. Per molts, era l’hora d’arrecerar-se al cau. D’altres aprofitarien per sortir-ne’n. Els carrers, els bars, els espectacles, el metro, l’autobús; arreu era un creuament de vides inconnexes. La nit feia renéixer un paisatge cada cop diferent, sorprenent, imprevisible. En algun racó algú despenjava un auricular. Més lluny algú arrencava un cotxe. Algú altre es mirava una nota, neguitós. I algú més lluny encara, demanava foc a un passavolant... La nit hauria de fer més evident les inquietuds de tots, i potser, les seves coincidències...»

A l’hora que molts tornaven cap a casa, ella emprenia el seu vol. Sense pressa i amb poques ganes es dirigia cap a les seves obligacions diàries. Ja no plovia. Malgrat la frescor, li venia de gust anar tot passejant. Necessitava notar l’aire a la cara i veure gent. No suportava passar tot el dia tancada a casa. Almenys s’havia sentit acompanyada pel repicar incessant de les gotes sobre la teulada. Com unes carícies, la transportaven a aquells anys que les petites felicitats succeïen i queien a manera d’una agradable pluja fina.

Un home jove corria carrer avall. Un pas enèrgic i una mirada decidida que no s’esqueien gens amb aquella nit. I menys encara amb aquella vida desordenada que els seus cabells despentinats delataven.

No n’estava segura. L’havia vist passar massa ràpid. Tot vestit de negre.

—Andreu?

De sobte, aquella corredissa es va aturar. En el silenci de la nit es sentia una respiració cansada per l’esforç... Es va girar lentament... La seva mirada era profunda. Poc a poc va deixar entreveure un somriure... forçat, però somriure... Les seves passes es van encaminar cap a ella.

—Rosa?

El seu cor va saltar. Per moments el seu imaginari va recordar aquells moments compartits. En un segon el va dibuixar en el seu cap una altra vegada... en aquella habitació de l’hotel a les afores de Besalú.

Ell es va apropar... li va acariciar els cabells... Ella no s’hi va poder estar i es va atansar als seus llavis, improvisant una passió desmesurada. Tot era fosc, massa fosc.

Amb la delicadesa del moment, ell va buscar la seva pell, aprofitant l’escot de la camisa, i...

Ho va veure. No podia donar crèdit. Encara conservava aquell penjoll en forma de cargol que un dia a Trípoli l’hi va regalar. Recordava ara allò que el venedor de la petita tenda de productes exòtics els va dir: «Tingueu molt de compte, els seus poders poden esdevindre poderosos i màgics!» No li van fer gaire cas. Les olors i uns cigarrets de grifa els envoltaven i els atordien, només volien córrer fer sexe a la pensió de mala mort on s’allotjaven.

No va ser fins passats uns dies que, de forma misteriosa, el cargol va canviar de color, d’un marró fastigós va passar a un blau cel brillant. «Mira Rosa, quin color ha agafat el penjoll» i a l’apropar-se, ella va veure com també els ulls de la noia havien canviat de color: ara eren de color blau cel. «Ostres! És extraordinari, els teus ulls de color avellana han canviat hi ara son blaus. Quina meravella, i que bonica que se’t veu!»

Els dies passaven i el color del cargol anava canviant: un dia gris, un altre verd turquesa, maragda,... I amb ell també ho feien els ulls de la Rosa. Color que prenia el cargol, color que es tornaven els seus ulls; molt intrigant tot plegat. Van anar a veure al venedor de la casbah, la tenda estava tancada i al pregunta-li al veí, els va informar que Mustaphà va desapareixe el mateix dia que ells havien comprat el penjoll i no havia tornat a obrir.

Els avatars de la vida van fer que l’Andreu i la Rosa és distanciessin. Els ulls d’ella havien continuat canviant i la cosa és va tornar en rutinària, fins el dia de la retrobada, quan ell és va fixar de nou amb l’escot d’ella i que entre les sines hi havia el penjoll amb el cargol. Però aquesta vegada el color del cargol era d’un vermell encès. Va ser aleshores quan la vista de l’Andreu, que per la foscor del lloc no ho havia fet abans, va pujar fins als ulls de la Rosa, dos ulls plens de sang i vermells el miraven fixament.

Van trobar a l’Andreu a terra tot dessagnat, amb una forta mossegada al coll. L’informe policial va concloure que la mort havia estat produïda per un gos de mida grossa i feréstec.

per: Alantrencada, Babèlia i Té la Mà Maria

Si t'ha agrada't, pots votar-nos a:

HV 3/2: Nit paral.lela

2008-04-09T11:16:00.000-07:00

Ostres! M'ha agradat aquesta història. Perquè és senzilla, directa, crua i planera. I té un final trist. Com a mi m'agraden. Però sobretot també, perquè L'Avi ho tindrà fàcil per dibuixar. Ës còmic en estat pur. Dos personatges tan sols. La nit. La ciutat que els embolcalla. Uns éssers que es troben i que , a la seva manera, satisfan els seus desigs més fondos en un destí fatal. Aquesta petita joia és obra de la Marinetix, que planteja l'acció; la Jo Mateixa que torça cap el cantó sorpresiu; l'Alepsi, que no es deixa entabanar i el Clint que ho remata com ell ho sap fer: ras i curt.
__________________

Nit paral.lela

Al Paral·lel, l’olla del vici s’havia destapat amb l’arribada de les hores fosques, en què tothom transita pel barri perseguint la mateixa inquietud: el sexe. La Greca es fumava les estones mortes entre client i client, repenjada en un portal pròxim a El Molino. La pluja havia refrescat l’ambient i ella només portava una faldilla excessivament curta i un corpinyo massa inexistent. Ja començava a impacientar-se perquè la nit es presentava lenta, quan li va cridar l’atenció un jove amb pinta d’universitari, alt i cepat, que s’apropava per la vorera. Caminava mirant a terra. En una mà hi portava una carpeta negra i en l’altra, penjant cap per avall, un ram de roses grogues. Quan el noi estava a punt de travessar el carrer, la Greca el va cridar:

—Hola, guapíssim. Em pots donar foc?

L’estudiant es va girar i, en veure-la amb la cigarreta apagada entre els llavis, se li va apropar tot buscant els llumins per les butxaques dels texans, sense èxit. Quan la Greca el va tenir ben a prop, li va veure millor les faccions boniques. Grosses, però dolces.

—Tens plan aquesta nit? —la Greca es va llançar.

L’estudiant va aturar la recerca dels llumins i la va mirar als ulls. Per uns segons, la Greca va pensar que se li posaria a plorar

—M’acceptaràs les flors, si fem un clau? —li va suplicar l’estudiant.

La Greca va saber superar l’astorament inicial amb un «clar que sí, carinyo» volgudament protector. Va guardar-se la cigarreta a l’escot, va agafar el noi de la mà i el va fer pujar al pis que compartia amb la Melanie i la Bibiana. Aquell estudiant necessitava alguna cosa més que un polvo. Necessitava el clau de la seva vida. I ella l’hi donaria. A canvi d’unes roses grogues i mil duros pelats.

El jove se la mirava de reüll i a una distancia prudencial, mentrestant ella feia lliscar els seus dits a l’escot. La Greca tenia la sensació que aquell cadell li donaria feina i que no seria tant senzill guanyar-se els mil duros, però tot mirant-lo als ulls va veure un repte que volia assolir i no s’ho va pensar gaire, es va acostar al nano i l’hi va plantar la llengua dins el gargamelló.

Ell va tancar els ulls i la va rebutjar. Era novell en el sexe, però havia tingut la sort de trobar una bona mestra que podia ensenyar-li tot allò que desitges:

—Noi, esmera’t una mica; que sembla que ho hagis fet mai!

—Es que jo mai ho he fet…

—Però quina edat tens?

—Podem parlar abans de fer res?

Tant de bo alguns dels seus clients, aquells més fastigosos que feien ferum a alcohol, li haguessin demanat per xerrar alguna nit en lloc de voler ser follats de mala manera.

La Greca no tenia ganes de xerrar. No volia que un desconegut, jove, indefens i tremendament atractiu li amargués la vetllada, Volia cardar i prou, volia cobrar els seus diners i prou, volia posar les flors en un gerro i prou, volia jeure al seu llit sense haver de donar explicacions a ningú.

—Mare…jo...

La Greca va girar el cap i va emmudir. Les seves mans tremoloses miraven d’obrir la bossa per rescatar un paquet de tabac. L’ampolla de Bourbon que hi havia damunt la taula es va escórrer entre les seves mans i tant sols va poder deixar anar un renec que ell no va entendre.

—Mare dius? Que t’has begut l’enteniment noi? Jo no tinc fills

—N’estàs segura?
—És clar.
—Doncs llavors follem, puta.

La Greca va obrir els ulls. Aquell “puta” que havia volgut doldre-li li havia semblat tan tendre... que no va poder fer res més que riure i acaronar-li els cabells al noi.

—Com et dius, encant?

—Creia que les putes— un altre cop aquell to que pretenia ser hostil però que costava de creure, un altre cop la Greca somreia- no volien saber res dels seus clients, per no involucrar-se emocionalment.

—Però noiet, quantes novel·les has llegit?- la Greca ja no es podia aguantar el riure, no sabia si follaria aquella nit, però s’ho estava passant en gran.

El noi, a cada riure de “la puta” es desfermava més. El que en un principi li havia semblat una cara desgastada pels cops de les més de 3.000 nits que devia portar aquella dona oferint el seu cos a ànimes descarrilades, ara li semblava una cara molt jove, massa

—Quants anys tens?
La Greca se’l va mirar. Ell no en devia tenir més de 18 o 19. Els seus ulls brillants per les llàgrimes que feia poc havien vessat, la feien pensar en la seva època d’adolescent amb projectes seriosos per convertir-se en una gran estrella...

Però tot d’una aquests pensaments van fer-se fonedissos, tant bon punt va sentir com les fortes mans del jove que havia fet embogir començaven a arrancar-li la roba fins quedar ben nua davant d’ell. La Greca va pensar que encara seria prou bo al notar com els seus llavis que embolcallaven ara un mugró ara l’altre, mentre les mans recorrien l’esquena i es perdien entre les natges... es va deixar fer, la va assaborir per tots els racons i va aconseguir que la Greca per uns instants deixés de pensar que estava treballant, tant sols va ser un segon però per ella va ser molt important, i acaronant-li els cabells mentre ell resseguia la seva vulva amb la punta de la llengua li digué: “deixa’m a mi, sóc jo qui t’ha de donar plaer” i el va despullar, el va acariciar, el va llepar i el va gaudir abans de cavalcar-lo, abans de notar com el raig del seu plaer explotava damunt el seu ventre i ell li escampava per damunt els pits, amb la mirada perduda pel plaer del moment... i va gaudir en aconseguir una segona erecció, tant sols fent petits petons al llarg d’aquella cigala que jove com era, encara tenia corda per estona... I va somriure quan ell li ensenyà el mocador i li tapà els ulls. Secretament tenia unes ganes boges de sentir les seves envestides quan la va col·locar amb el cul alçat damunt del llit, i li feu petits tocs amb la punta del gland a l’entrada de la seva cova, molla com estava...Definitivament, la Greca s’havia abandonat al plaer, havia baixat la guàrdia i és per això que no va ser fins uns instants després que no va notar el tall de navalla que li seccionava el coll, just en el moment que el jove Jack s’enfonsava dins seu per tal d’acabar amb la seva perversió assassina.

El cos sense vida de la Greca va ser trobat, com el de tantes altres noies serien trobades aquell any, nu i esbudellat i ningú no havia vist res. Ningú no havia sentit res.

Per: Marinetix, Alepsi, Jo Mateixa i Clint

Si t'ha agrada't, pots votar-nos a:

D'HV 3/1:Viatge a New Life

2008-04-08T20:47:00.000-07:00

Quatre dones han obert la veda. L'empordanenca Núria Aupi, la contestatària Zel, la biblosfèrica Anna i la lletraferida Elizq. Elles han donat color (literalment parlant) a la continuació de la història que em vaig empescar i així els ho deixo. Una història que comença amb una cerca d'informació conjunta i acaba en el llit (però no de la manera que us penseu!); com acaben moltes altres històries que busquen una altra mena d'informació. Però no divaguem i anem al que toca: viatjar.

______________________

Viatge a NewLife

Havia quedat amb la colla que ens trobaríem al pub a quarts de dotze de la nit, després de sopar, i que prendríem unes copes i parlaríem d’on aniríem de vacances. L’any passat havíem fet una escapada de pocs dies tots plegats i ens ho havíem passat tant bé que ens havien quedat unes ganes boges de repetir l’experiència. Aquesta vegada, però, havia de ser un viatge més llarg, com a mínim de deu dies, i havia de ser en un indret una mica exòtic, on cap de nosaltres hi hagués estat. Era temptador. Tots estàvem molt emocionats. Avui sabríem si tots havíem pogut demanar el permís de vacances a la feina i... havíem de portar una o dues propostes. Per a això, ahir m’havia passat la nit fent cerques per internet, pàgines i pàgines d’ofertes de vols, d’hotels, de viatges organitzats,... Havia quedat tant saturada d’informació que a la nit no podia dormir. Tancava els ulls i veia hotels, motels, horaris de vols, rutes i més rutes.

Ni recordo quan em vaig adormir. Tampoc quin va ser el darrer destí vist enmig les boires del son. Només sóc conscient que quelcom molt estrany ha passat i no puc explicar-ho raonadament.

Què voleu?, m’he despertat i m’he descobert una cara que no és la meva, un cos que no reconec i un entorn estrany. Però sóc jo, em sento jo, tinc els meus records i sé qui sóc... El que no sé és on sóc...

I, malgrat el desconcert, unes quantes coses meves i ben meves m’acompanyen: les ulleres em van bé, el meu llibre de companyia és aquí, les targes són meves... Em falten coses, és clar, i la roba no la reconec. Algunes peces no me les hauria comprat mai, però bé m’he de posar alguna cosa...

Surto d’allà on coi sigui. Abans d’obrir la porta, recullo un paper que hi ha a terra. Una carta. L’obro.

«Et donem la benvinguda a NewLife. Desitgem que el primer tractament t’hagi resultat plaent. A recepció trobaràs el programa del dia. Gràcies per haver escollit els nostres serveis»

“Ubik”. És la primera paraula que em ve al cap quan surto al carrer. Els gratacels m’envolten, però la gent que camina al meu voltant semblen trets d’una postal dels anys trenta. Presa d’una sobtada inspiració busco frenèticament entre els anuncis que decoren els carrers i em palpo les butxaques cercant el famós pot d’esprai; respiro alleujada quan no el trobo. Començo a avançar, però tot d’una noto un pessigolleig que aleteja entre els meus pensaments mentre un home, uns metres més avall, em mira. Tinc la sensació que s’està ficant dins el meu cap, que em llegeix la ment, i una vegada més tinc la impressió de trobar-me en una novel·la d’en K. Dick. Això em preocupa. Em preocupa molt. Gairebé mai no n’he aconseguit entendre el final, i tot sovint m’hi he perdut a la meitat, així que la idea de ser-ne la protagonista no em sedueix gens ni mica. Una nova idea em colpeix. I si sóc morta? I si sóc en suspensió criònica? Vindran els meus amics a consultar-me on poden anar de vacances, a preguntar-me el resultat de la meva recerca de destins turístics d’ahir a la nit? Això sí que seria cruel per part seva.

-Au va nena aixeca’t ! Que fa estona que ha sonat el despertador !

A veure si fas el favor d’endreçar l’habitació, que això sembla una cova de lladres, que no sé com pots viure enmig d’aquest batibull. Llibres i papers per tot arreu... Fa una estona ha trucat el Sergi, que si has trobat res, que el truquis! I manya, que faràs tard!!

- Mama, sisplau, no cridis....

-Quantes vegades t’he de dir que apaguis l’ordinador quan et posis al llit? No saps que és dolent per la salut? Que les ones...., com es diguin, provoquen malsons, que ho he sentit a la tele. Fas cara de tenir maldecap; ho veus? A quina hora vas apagar el llum? Segur que et vas estar fins les tantes llegint, cada dia igual! Vés a saber que has somiat... i d’on coi ha sortit aquest pot d’esprai? Que no me’n enteri que pintes porqueries a les parets...

- Mama, sisplau...

Em giro per intentar tornar agafar el son. Fos quin fos.

per: Núria Aupi, Zel, Anna i Eziql,

Si t'ha agrada't, pots votar-nos a: