Ibidem

Memoraĵoj de jakarando

2009-01-02T16:45:00.014+01:00

Ĵus kiam aperas la eldono de la hispana traduko de Acrollam, la lasta kaj tre sukcesa libro de prozaĵoj de Biel Mesquida, ni volas donaci al vi la esperantan version de unu el tiuj prozaĵoj: «Memoraĵoj de jakarando». Ni prezentas ĝin kaj skribita kaj surbendigita.

Aŭskultu ĝin:

Legu ĝin: Memoraĵoj de jakarando

Feliĉan Kristnaskon!

2008-12-25T19:10:00.003+01:00

Venos iam la tempo

2008-12-15T10:13:00.011+01:00

Feliĉan Zamenhofan Tagon al ĉiuj! Hieraŭ vespere ni povis festi la datrevenon en agrabla etoso kun Majorka esperantistaro. Ni parolis pri la ebla organizo de kongreso en 2010 kaj la peto al ĉiuj urbestroj el la Balearaj insuloj pri la dediĉado de stratoj al Zamenhof.

Antaŭ kelkaj tagoj aperis ĉe www.retejo.net du vortaretoj Esperanto-Kataluna. Ili estas du programetoj elŝuteblaj kaj instaleblaj kiuj funkcias ŝanĝante la vortoj sur la ekraneto dum oni laboras per la komputilo en aliaj aferoj. Tiamaniere oni lernas preskaŭ sen peno. La ĝusta ligilo estas ĉi tie.

Kaj ni finigos ĉi tiun etan festadon legante la vortoj de Zamenhof el la Londona parolado (1907):

"Longe daŭros ankoraŭ malluma nokto sur la tero, sed ne eterne ĝi daŭros. Venos iam la tempo, kiam la homoj ĉesos esti lupoj unuj kontraŭ aliaj. . . . Kune kaj interkonsente ili celados ĉiuj al unu vero, al unu feliĉo".

Ni ankoraŭ esperante esperas ĉi tiun tempon.

Des de Modra

2008-08-09T17:44:00.002+02:00

Som a Modra, a la Somera Esperanto Studado 2008. Ahir varem [sense accents!] arribar a Bratislava i avui hem fet el cami fins a Modra. Acabam de fer el test de nivell de llengua. Aixo comenca [sense c trencada!] avui. Els paisatges molt be. En tornar, fotos.

L'agenda

2008-07-20T20:00:00.007+02:00

Prop de mitjan estiu, ja han passat les processons del Carme («pel caló del meu cos, lent, hi desfila / un horabaixa mariner del Carme», Blai) i no ho sembla. Impossible trobar una escletxa de llibertat entre les pàgines atapides de l'agenda. Diuen que són coses importants. Ja està bé. Rendició incondicional. La vida com una cel·la amb barrots de dietari, o com un munt de post-its. I de l'ofec, un raig de bellesa, com aquesta pel·lícula de Jeff Chiba Stearns amb música de Genevieve Vincent. No és una paràbola, és un retrat descarnat. Gràcies.

Esperanta tribo

2008-07-18T18:57:00.007+02:00

BBC Magazine parolas pri Esperanto hodiaŭ. Grandaj magazenoj Littlewoods Direct baldaŭ montros en TV reklamon kun filmeto pri insulo loĝita da tribo parolanta strangan lingvon. Finfine la lingvo estas Esperanto! Estro del grandaj magazenoj deklaris ke Esperanto kunportas valorojn kiel beleco kaj la serĉo de la monda harmonio. En BBC Magazino estas legebla tre ĝenerala raporto pri la lingvo. Vi povas ĝin legi tie.

La reklamo baldaŭ videbliĝis ĉe la paĝo de Littlewoods Direct.

La terra no sap de qui és

2008-05-11T11:38:00.006+02:00

Plou. A estones s'atura. Després hi torna. La terra no sap si és de l'aigua o si és del sol. La terra no sap de qui és. Aquesta setmana ha fet seixanta anys de la creació de l'estat d'Israel. Per a uns és festa, per a altres és dia de dol. La terra no sap de qui és. Déu va dir a David que la terra no produïa perquè Saül havia volgut exterminar els gabaonites, que no eren del poble d'Israel. Déu també devia estimar els altres pobles. Els gabaonites demanaren a David que exterminàs la família de Saül, i a David ja li va anar bé perquè volia tota la terra. La terra no sap de qui és. David va fer crucificar els dos fills que Rispà havia tingut amb Saül i cinc néts d'aquest, fills de Merab. Rispà va protegir els cossos dels seus dos fills de la fam de la salvatgina. La terra no sap de qui és. Després va ploure. Joan Alcover, al seu poema «Resfa», va dir «i fondament tronaren les altes solituds». A Israel hi torna a haver sequera i potser hi fa falta un sacrifici que no sigui de sang. La terra no sap de qui és.

Dimarts dia 20 de maig en Gabriel de la ST Sampol i jo conversarem sobre els Poemes Bíblics de Joan Alcover i en recitarem qualcun. Serà a les despulles de la casa del poeta, al carrer de Sant Alonso, a les 20h. La terra no sap de qui és.

Trespol #5

2008-04-19T15:04:00.004+02:00

I mira: en queda ben poc de tot plegat, ironia, només, qui ho sap. És poc el temps que resta una petjada damunt l'arena i qui sap el temps que fa que l'arena és feta i què era abans i d'on ve. Quins fòssils s'hi entremesclen esmicolats? És desert el desert o és ple d'històries que callen perquè no les esborri el vent? Ja ho deia Khayyam que les mans del terrissaire un dia seran terra per fer-ne olles i pitxers. Tant Khayyam com Sant Pau venien de família de fabricants de tendes. Homes avesats al desert, amb una idea de la vida com a instant fugisser entre dues plantades de tenda. A baix, l'arena del desert; a dalt, les estrelles; enmig, el tòpic de la relativitat del món. Som un món dins un altre món, dins una construcció en abisme de mons? M'agrada com ho conta Amos Oz a les seves memòries d'infant:

Estic ajagut panxa enlaire, els dits troben una pedra petita i me la posen a la boca, té gust a pols, a calç i a alguna cosa salada, però no del tot. La llengua toca petites protuberàncies i forats, com si aquell còdol fos un món com el nostre, amb muntanyes i valls. I si el nostre globus terraqüi, o tot l'univers només fos un petit còdol al terra de ciment d'un pati de gegants? I si els amics d'un nen gegantesc, enorme fins a un punt inimaginable s'haguessin rigut d'ell i l'haguessin abandonat, i senzillament el nen gegantesc agafés amb els dits el nostre univers i se'l fiqués sencer a la boca i comencés a tocar-nos amb la llengua? I si ell pensés que aquella pedra que té a la boca és un univers complet, amb vies làcties, sols i cometes, nens, gats i roba estesa? I si l'univers d'aquell petit gegant per al qual nosaltres només som un petit còdol a la seva boca, només fos una pedreta al terra del pati d'un nen encara més gegantesc, que tant ell com el seu univers... i així d'una manera continuada, com una nina russa, un univers dins d'un còdol dins d'un univers dins d'un còdol, tant per a les coses grans com per a les petites? I si cada univers fos un còdol i cada còdol un univers? N'hi ha per marejar-se mentre la llengua toca aquella pedra com si fos un caramel i acaba tenint una mica de gust de guix (Amos Oz, Una història d'amor i de foscor, trad. Roser Lluch, La Magrana, 2007, pàg. 310).

Nostra Dona del Silenci

2008-04-10T21:54:00.005+02:00

Lady of silences

Calm and distressed

Torn and most whole

Rose of memory

Rose of forgetfulness

Exhausted and life-giving

Worried reposeful

The single Rose

Is now the Garden

Where all loves end

Terminate torment

Of love unsatisfied

The greater torment

Of love satisfied

End of the endless

Journey to no end

Conclusion of all that

Is inconclusible

Speech without word and

Word of no speech

Grace to the Mother

For the Garden

Where all love ends.

T. S. Eliot recitava aquesta lletania a Nostra Dona del Silenci a Ash Wednesday. També Pessoa recitava una lletania a Nostra Dona del Silenci:

Senyora de les Hores que passen, Verge de les aigües estancades i de les algues mortes, Deessa Tutelar dels deserts oberts i dels paisatges negres de rocams estèrils –deslliura’m de la meva joventut.
Consoladora dels qui no tenen consolació, Llàgrima dels qui mai no ploren, Hora que mai no sona –deslliura’m de l’alegria i la felicitat.
Opi de tots els silencis, Lira per no tocar, Vitrall de llunyania i d’abandó –fes que jo sigui odiat pels homes i escarnit per les dones.
Címbal d’Extremunció, Carícia sense gest, Colom mort a l’ombra, Oli d’hores passades somniant –deslliura’m de la religió, perquè és suau; i de la descreença perquè és dura.
Lliri marcint-se al capvespre, Cofre de roses musties, Silenci entre pregària i pregària –omple’m de fàstic de viure, d’odi de ser sa, de menyspreu de ser jove.

I tots dos participen d'una mateixa idea de renúncia al jo i de fusió amb el món:

Let the whiteness of bones atone to forgetfulness.

There is no life in them. As I am forgotten

And would be forgotten, so I would forget

Thus devoted, concentrated in purpose. And God said

Prophesy to the wind, to the wind only for only

The wind will listen. [...]. (T. S. E.).

Fes-me tornar inútil i estèril, oh Acollidora de tots els somnis vagues; fes-me pur sense raó per ser-ho, i fals sense amor de ser-ho, oh Aigua Corrent de les Tristors Viscudes; que la meva boca sigui un paisatge de gels, els meus ulls dos llacs morts, el meu gest un esfullar-se lent d’arbres vellets –Oh Lletania de Desassossecs, oh Missa-Morada de Cansaments, oh Corol·la, oh Fluid, oh Ascensió!… (F. P.).

Nihil novum sub sole, tanmateix, res que no fos perfectament empeltat a la tradició, especialment la taoista:

No porfidieu, seguiu el corrent i us sentireu units a la vastitud del buit del Cel (Zhuangzi).

I acabam amb aquest magnífic pensament de Jean François Billeter sobre la confluència entre els nostres artistes contemporanis i el pensament clàssic taoista:

Me pregunto si, sobre este tema (y sobre otros), el pensamiento de Zhuangzi no está destinado a encontrarse con una labor que se está llevando a cabo soterradamente en las profundidades de nuestra cultura. Nuestro paradigma del sujeto y de la subjetividad, del dualismo de la mente y el cuerpo, se tambalea, somos conscientes de ello, pero seguimos presos en él a falta de alternativa. Sólo algunas mentes visionarias han presentido, en ciertos momentos, lo que podría ser el nuevo paradigma. Pienso en los surrealistas, que a veces han sido proféticos. Algunas de sus intuiciones más fulgurantes los colocan muy cerca de las visiones del Zhuangzi. Cuatro lecturas sobre Zhuangzi, 180.

Janelas

2008-04-07T23:19:00.007+02:00

Tots els texts es poden interpretar de maneres diferents. Mirau, si no, aquestes dues versions de la cançó Menina estás a janela: la primera és la clàssica de Vitorino; la segona és la heavy d'UHF. Hem de concedir que la versió quasi mística de Vitorino ara ja fa esfereir una mica. La d'UHF és el necessari aggiornamento de la tradició. Per favor, necessitam aquí gent que faci això mateix amb els nostres texts tradicionals!

Fris de sentir els nostres reconsagrats romanços en versió trencadora. Quin gran intent que fou el Siurell elèctric! Però no va perdurar, ningú no acaba d'entendre els versos de BB "tradició no és coronar oliveres / mentre la ronda avança". Llàstima d'oportunitats perdudes i de janelas que no s'obriran per deixar entrar un poc d'aire fresc!

Menina estás à janela

com o teu cabelo à lua

não me vou daqui embora

sem levar (u)ma prenda tua

sem levar (u)ma prenda dela.

Os olhos requerem olhos

e os corações corações

e os meus requerem os teus

em todas ocasiões.

Da mais alta janela da minha casa

2008-04-07T22:28:00.009+02:00

Ahir mateix, que era 6 d'abril, celebració meva del dia universal de la poesia, vaig posar a la vergonya pública el meu Els set dies de Serena. Gràcies als qui m'heu fet arribar els vostres comentaris elogiosos. Gràcies als qui no m'heu fet arribar els vostres comentaris condemnatoris. Jo us dic que em sap una mica de greu haver tornat a treure aquells versos. No som d'aquells a qui més agrada publicar que escriure. Al contrari.

Avui, amb aquesta imatge de la finestra del lloc on escric, puc dir de cor els versos de Pessoa:

Da mais alta janela da minha casa
Com un lenço branco digo adeus

Aos meus versos que partem para a

[humanidade.

E não estou alegre nem triste.

Esse é o destino dos versos.
Escrevi-os e devo mostrá-los a todos
Porque não posso fazer o contrário
Como a flor não pode esconder a cor,
Nem o rio esconder que corre,
Nem a árvore esconder que dá fruto.

Ei-los que vão já longe como que na

[diligência

E eu sem querer sinto pena

Como uma dor no corpo.

Quem sabe quem os lerá?

Quem sabe a que mãos irão?

Flor, colheu-me o meu destino para os olhos.

Árvore, arrancaram-me os frutos para as bocas.

Rio, o destino da minha água era não ficar em mim.

Submeto-me e sinto-me quase alegre,

Quase alegre como quem se cansa de estar triste.

Ide, ide de mim!

Passa a árvore e fica dispersa pela Natureza.

Murcha a flor e o seu pó dura sempre.

Corre o rio e entra no mar e a sua água é sempre a que foi sua.

Passo e fico, como o Universo.

Un altre 6 d'abril

2008-04-05T13:00:00.002+02:00

Ja sabeu que m'agrada celebrar el dia de la poesia dia 6 d'abril, avui. No sé quines estranyes raons fan que les institucions celebrin aquest dia el 21 de març. Les nostres raons les trobareu a en un sonet de Petrarca que podeu llegir en versió original i en traducció aquí. Avui, però, per celebrar el dia de la poesia i com a compensació pels dies que he estat absent del blog –ocupacions mundanes!–, us anuncii la ciberpublicació d'Els set dies de Serena, que us convid a llegir aquí.

Molts d'anys.

La verda stelo povus brili en la ĉielo de Norvegio

2008-03-26T19:47:00.004+01:00

Du svisaj politikistoj nomumis Esperanton por la Nobelpremio por paco. Ĝi estas gravega novaĵo! Mi kredas ke la afero estas tre malfacila, sed ne tute malebla. Kiam oni pensas pri unu lingvo kaj Nobelpremio kune, unua ideo estas literaturo. Tamen estas vere ke nur Esperanto elektiĝeblas por Nobelpremio por paco! Ĉu oni povas imagi ajnan alian lingvon en tiu rolo?

Tamen, Esperanto iel rilatis jam kun la Nobelpremioj: en la jaro mil naŭcent naŭdek kvar, Reinhard Selten ricevis la Nobelpremion por ekonomio. Li skribis en la jaro mil naŭcent naŭdek kvin kun Jonathan Pool la libron Enkonduko en la teorio de lingvaj ludoj, en Esperanto, kaj fondis, kun aliaj sciencistoj, la Akademio Internacia de la Sciencoj, universitato kie oni uzas kvar eŭropeajn lingvojn, sed ankaŭ Esperanton, kiel la nuran oficialan lingvon. La Akademio Internacia de la Sciencoj estas en Respubliko de San Marino.

Poemes de Setmana Santa

2008-03-15T11:06:00.004+01:00

Avui, a les 19.45, en Gabriel de la ST Sampol i jo recitarem poesia de Setmana Santa. Serà a la Sala d'Actes de la Parròquia d'Andratx (annexa a l'església). Hi recitarem el Via Crucis de Llorenç Moyà, el tríptic Non Omnis Moriar i poemes de Difícil naufragi i Vulgata. Hi estau tots convidats.

L'altra minyonia

2008-03-14T17:15:00.009+01:00

Tot i que la poesia de Riber m'agrada molt, reconec que La minyonia d'un infant orat n'és l'obra estendard, feta amb humor i amb delicadesa. No crec de cap manera que sigui un llibre per a infants. És un bon llibre i, per tant, admet lectures diferents. En un cert sentit, el «Tantus amor florum» del capítol «Un furt» en resumeix la intenció: la bellesa de la flor, no el gust de la fruita.

Les codonyes ben olents

l'avidesa de mes dents

no temptaren afilades

ni les nespres coronades

a la vora dels torrents;

ni el lledó, magre i rodó,

ni la serva ni el murtó

que entre fulles s'endevina,

ni les prunes d'aranyó

eriçat de tanta espina...

Però aquí l'autor traeix el missatge del «tantus amor florum» virgilià: les abelles estimen les flors perquè és la seva indústria, no per una adoració de la bellesa carnal, a la qual renuncien en favor de la comunitat, fins al punt que, segons el que es diu al llibre IV de les Geòrgiques, les abelles no es reprodueixen per mitjà de la conjunció sexual:

Illum adeo placuisse apibus mirabere morem,

quod neque concubitu indulgent nec corpora segnes

in Venerem solvunt aut fetus nixibus edunt:

verum ipsae e foliis natos, e suavibus herbis

ore legunt, ipsae regem parvosque Quirites

sufficiunt aulasque et cerea regna refigunt.

Saepe etiam duris errando in cotibus alas

attrivere ultroque animam sub fasce dedere:

tantus amor florum et generandi gloria mellis.

Ergo ipsas quamvis angusti terminus aevi

excipiat, neque enim plus septima ducitur aestas,

at genus immortale manet multosque per annos

stat fortuna domus et avi numerantur avorum.

Vull pensar que és aquesta traïció al tòpic virgilià la "mentida" que Riber anuncia i no acaba d'assenyalar, el regust que arriba a la carnalitat de la contemplació estètica. Aquesta és la mateixa lectura que proposa Joan Alegret per a Les corones. I és que dijous de la setmana passada Gabriel de la ST Sampol, Joan Alegret, Pere Rosselló i Damià Pons dialogaren sobre l'obra de Llorenç Riber. Més ençà del tòpic, Riber és un escriptor colossal que tocà molts de registres, però sempre des del coneixement dels clàssics, com a bon traductor. La traducció és l'escola més exigent per al poeta: cercar una forma nova per a uns continguts que ja són coneguts, vet aquí l'únic missatge.

La meva minyonia

2008-03-11T07:59:00.000+01:00

De vegades somii encara que és un matí de diumenge, que el vent m'embulla els cabells i que al meu voltant tot és verd i estrany i tanmateix tan conegut que és com si no hagués passat mai perquè passa sempre seguit sense fi ni principi. Tenc nou anys i som feliç.

Trespol #4

2008-03-09T10:59:00.004+01:00

Era l'any 1934. No eres enrajolador, però enrajolares la casa mentre els teus cunyats modificaven uns portals i acabaven de referir. Estava bé, la casa, ben situada i amb un bon pati. Hi passaren moltes de coses: la joia dels inicis, la fonda por de quan t'hi vingueren a cercar per força dos anys després –per poc temps, tanmateix no et pogueren acusar de res–, l'emoció dels naixements i, sobretot, el nus a la gola d'un adéu de matinada que es va allargassar fins al port, fins a l'Americo Vespuccio que et portà a l'altre costat del món. No en tornares. En lloc teu, un telegrama i un dol de cinquanta anys.

Fa uns mesos que han tomat la casa i aquest trespol ja no existeix. Ara n'hi ha que volen posar traves als immigrants, i jo, què vols que et digui, trob que això és faltar al respecte a la gent com tu. Me'n vaig a votar.

Eksposicio

2008-03-08T09:43:00.004+01:00

Amiko de tiu rettaglibro, Chema, raportas al mi pri unu retpaĝo pri Esperanto. Ĝi temas pri eksposicio pri la esperanto movado. La eksposicio lokiĝis en Madrid, sed ĵurnalo El País dediĉas al ĝi unu raporto en EP3. Vere 2008a jaro estas la jaro de la lingvoj, unu bona ŝanco por interesiĝi pri novaj lingvoj kaj lerni kelkajn novajn. La raporto estas mallonga, sed bildoj estas tre interesa. Dankon, Chema, kaj ĉion bonan.

Klaku sur la bildo por viziti la eksposicion:

Un retrat, un poeta i un riu

2008-03-06T07:59:00.000+01:00

En el darrer post parlàvem del diàleg sobre la ubiqüitat de la imatge que ha organitzat KRTU. Vet aquí un magnífic poema de José Saramago sobre el poder d'evocació d'una imatge. Us en posam l'original i el retrat que n'hem fet a través del filtre del català:

RETRATO DO POETA QUANDO JOVEM

Há na memória um rio onde navegam

Os barcos da infância, em arcadas

De ramos inquietos que despregam

Sobre as águas as folhas recurvadas.

Há um bater de remos compassado

No silêncio da lisa madrugada,

Ondas brandas se afastam para o lado

Com o rumor da seda amarrotada.

Há um nascer do sol no sítio exacto,
À hora que mais conta duma vida,

Um acordar dos olhos e do tacto,

Um ansiar de sede inextinguida.

Há um retrato de água e de quebranto

Que do fundo rompeu desta memória,

E tudo quanto é rio abre no canto

Que conta do retrato a velha história.

RETRAT DEL POETA QUAN ERA JOVE

El record guarda el riu per on naveguen
vaixells de la infantesa enmig d’arcades
de branques inquietes que despleguen
damunt l’aigua les fulles retorçades.

Hi ha un batre de rems ben compassat
dins un silenci llis de matinada,
ones suaus que corren al costat
amb el so de la seda masegada.

Hi ha un néixer del sol al lloc exacte
a l’hora que més compta d’una vida,
un despertar-se la mirada, el tacte,
un ansiar de set inextingida.

Hi ha un retrat de l’aigua i del lament
que s’ha arborat del fons de la memòria
i el riu sencer en el cant es fa present
per contar del retrat la vella història.

La ubiqüitat de la imatge

2008-03-04T07:59:00.000+01:00

KRTU, amb la col·laboració de Vilaweb, ha organitzat un col·loqui virtual sobre el tema de la ubiqüitat de la imatge. Hi participen tres especialistes: Joan Fontcuberta, Christian Cajoulle i Radu Stern. Durant dos mesos podrem seguir el diàleg entre aquests tres especialistes de la teoria de la imatge i fer-hi, si volem, comentaris. Tot plegat acabarà amb un debat cara a cara al teatre Metropol de Tarragona dia 17 d'abril.

Em sembla que la idea és excel·lent i ens mostra la cara més útil del blog com a espai de diàleg i col·laboració. Clicau damunt la imatge si voleu accedir al diàleg.

Trespol #3

2008-03-02T11:56:00.002+01:00

La lògica de les catedrals és la de la mirada que s'eleva. Tanmateix no hem pogut resistir la temptació de mirar-ne el trespol. Trespol d'un lloc reverenciat, el de la capella de la Santíssima Trinitat a la Seu de Mallorca, on reposen els cossos de Jaume II i Jaume III. Al trespol, un escaquer de sis per sis quadrats. Qui sap per què hi col·locaren aquest joc de reis. Perquè s'hi entretinguessin si realment no descansaven en pau? Perquè dedicassin l'eternitat a calcular batalles? Deu ser una ironia, perquè en vida no se'n sortiren gaire bé.

Els escacs com a salvació d'un presoner de la Gestapo és el tema de la Novel·la d'escacs, de Stefan Zweig: el presoner roba un llibre d'escacs propietat d'un oficial. És un presoner que viu durant molts de mesos en una cel·la d'aïllament. Amb el llibre aprèn a jugar a escacs i, fins i tot, a simular partides, la qual cosa vol dir jugar contra ell mateix, escindir-se, fer-se companyia, saltar per damunt la seva pròpia ombra:

Si les blanques i les negres les juga una mateixa persona, es produeix llavors una situació incongruent, on un mateix cervell ha de saber i no saber alhora, ha de ser capaç d'oblidar completament quan juga a negres allò que volia i pretenia cinc minuts abans quan jugava a blanques. Un doble pensament com aquest pressuposa en realitat una escissió completa de la consciència, una capacitat d'enfocar i desenfocar el cervell com si fos un aparell mecànic, voler jugar contra un mateix representa en definitiva una paradoxa tan gran en els escacs com voler saltar sobre la pròpia ombra (pàg. 71-72).

Trenta anys més tard Labov va parlar de la paradoxa de l'observador.

Hotel Room

2008-03-01T11:10:00.001+01:00

Dijous de la setmana passada vaig poder assistir a la sessió de Cinema d'Autor a l'Augusta organitzada per la UIB. S'hi va projectar Hotel Room, presentada per un dels dos codirectors, Cesc Gay.

Hotel Room s'organitza al voltant d'un sol lloc –una habitació d'hotel– i un sol temps, tot i que combina tres històries a les quals l'atzar atorga la categoria d'existents o potencials. Més enllà d'aquesta primera reflexió sobre com un sol gest pot canviar una història, hi ha moltes coses a dir sobre la pel·lícula. Primer de tot, com amb poc es pot fer molt: una gran economia de mitjans no ha d'acabar necessàriament en una gran escassesa d'efectes. Efectivament, aquí hi ha pocs actors, pocs colors (és en blanc i negre), poques càmeres (només una!), pocs decorats, etc. També és ver que hi ha una bona banda sonora i uns bons efectes molt simples com és ara la seqüència de la mort del fotògraf mostrada amb una successió de fotos fixes (hi ha res més que això a la base de tota pel·lícula?).

Mirau com l'atzar m'ha volgut regalar aquesta experimentació amb els elements més simples del cinema aplicats a tres estructures argumentals també senzilles... just quan llegia El mateix mar. Tot lliga. N'estic satisfet.

El mateix mar

2008-02-26T07:59:00.000+01:00

El mateix mar és un llibre d'Amoz Oz traduït de l'hebreu al català per Manuel Forcano i Roser Lluch . És una vertadera fusió de novel·la i poesia. Quan es diu això hi ha una tendència a pensar en prosa poètica, en un format de novel·la que deixa la porta oberta a la interpretació al·legòrica. I tanmateix aquest llibre consta de cent cinquanta-cinc fragments, la majoria escrits en vers, que es trenen al voltant de cinc personatges principals i molts d'altres de secundaris, més o menys distants, i tots pràcticament igual de sols.

Supòs que la traducció és bona (llàstima no saber hebreu o no ser prou ignorant del que vol dir "bona traducció"). El text que en resulta sí que ho és.

I què m'atreu d'aquest llibre? Primer que està ben escrit i després, certament, ja ho he dit, la fusió de gèneres. Això va més enllà de la cosa tècnica: va al cor de la concepció de què ha de ser una novel·la i què ha de ser un poema. Per qualque raó que desconec se suposa que una novel·la és un gènere de ficció, mentre que un poema ha de ser realista sobre els sentiments (!) de l'autor. Això, naturalment, és un desbarat –deixant de banda allò del poeta i el fingidor de Pessoa, que vol dir que tot és el mateix mar–. Ara que no fa una setmana que ens ha deixat Josep Palau i Fabre pens en el concepte de poesia com a instrument d'anàlisi de la realitat. Vet aquí què fa Amos Oz en aquesta novel·la: investigar els límits de la connotació en una xarxa de relacions, que és com mesurar les irradiacions d'una estructura.

La trezoro de la homaro

2008-02-24T12:23:00.006+01:00

Vere, la trezoro de la homaro estas la lingvoj. Kiom da lingvoj ekzistas kaj ekzistis? Neniu scias. Kiom da lingvoj eblas ekzisti? Infinita numero da lingvoj. Ĉu vi provis konstrui lingvon? Mi pensas ke tia ekzerco devus esti deviga por ĉiuj studentoj de lingvistiko. Internacia lingvo estas la plej sukcesplena el ĉiuj la planlingvoj, sed aliaj provoj estis ankaŭ tre admirindaj. Kiam ni pensas pri planlingvoj ni ĉiam pensas pri Esperanto, Volapük kaj kelkaj aliaj –malmultaj– lingvoj, sed planlingvistiko estas ankoraŭ tre fekunda laboro: vi povas viziti ttt-ejo www. langmakers.com kaj komprovi tion. Ĉu ni provus konstruj novan lingvon? Novan grafikan sistemon?

Trespol #2

2008-02-21T07:59:00.001+01:00

Una vida fosca, allunyada del sol. Només saps el temps que fa pels frecs dels pneumàtics damunt la teva pell: roderes d'aigua, roderes de fang, de vegades roderes de goma calenta que es desfà. Haver de conèixer el món des de l'ombra pels reflexos que entren per la boca de la cova! Ets la imatge moderna del mite de la caverna.

I quina ironia tenir una línia pintada amb un número 14 devora. Hi ha hagut línies número 14 bellíssimes al món que veu el sol. Pens en tu i la teva vida i només em ve a la memòria aquesta famosa línia 14 de Shakespeare:

And night doth nightly make grief's length seem stronger,

que en Salvador Oliva bellament ha traduït com

i la nit, cada nit, m'allarga els sofriments.

Reposa tant com puguis i aspira tota l'olor de les flors capolades que unes gomes negres un dia et deixaran damunt.