Aquest cap de setmana es celebraven els primers 6 anys de vida de Facebook. 6 anys que han donat per molts i que han aconseguit crear una xarxa de 400 milions de persones. Crec recordar que fa cosa d’un any facebook va aconseguir els 100 primers milions d’usuaris en un 4 anys. El cinquè ho va duplicar i ja es parlava de 200 milions de persones connectades. Ara ja parlem de 400 i avui llegia a algun lloc que calculen que al 2016 n’hi haurà 2 mil milions. De debò creieu que Facebook resistirà fins el 2016??? Ells potser si…

Parlem d’un programa pilot que va néixer per a connectar diverses universitats nord americanes entre sí [wiki], i d’un programa que passats els anys va incorporar el famós “mur” i la barra d’estat “Què et passa pel cap?” copiant-la del “Twitter“, però alhora parlem d’una eina que s’haurà de reinventar per a poder persistir tant de temps. I qui sap, potser ja ho estan fent… Fa pocs dies llegia també que Facebook podria donar una adreça de e-mail pròpia a cadascun del seus  usuaris. Aquesta pot ser una bona mesura. Crear un mail potent, com va fer google, per a després guarnir-lo de connectivitat i altres serveis sí que te sentit. De fet, és el camí invers de google… Ells van començar pel mail, després van venir multitud de serveis i quan van voler crear connectivitat i xarxa, van presentar l’encara embrió del “wave“…però mentrestant, han estat treballant en una altre eina que personalment crec que marca un abans i un després; el Chrome OS.

Probablement a molts això us sona a xinès, però és molt senzill… Cada vegada més, som molts els qui anem d’aquí cap allà movent-nos i treballant en moltes ordinadors; el de casa, el de la feina, el del portàtil o el de la facultat… I cada vegada som més el qui no sabem on tenim alguns arxius o documents. El Pen-drive és de gran ajuda però sovint, no en fem còpies de seguretat o simplement desconeixem on tenim alguna informació valuosa. Doncs bé, tot això ho solucionen els sistemes operatius com el Chrome OS o el català EyeOS.

Amb aquestes eines, l’únic que necessitem és un ordinador i una connexió a internet. Entrem a una espècie de navegador, hi posem el nostre nom d’usuari i contrasenya i ens apareix tota la nostre informació i carpetes. D’això se’n diu “cloud computing” i això de tenir-ho tot al “núvol” ofereix moltes avantatges però segur que per a la majoria, encara moltes desconfiances… veurem cap a on evoluciona…ALGUNA APOSTA???

El cert és que ja no són tan nous. Ja fa dues setmanes que tinc nous alumnes però el cert és que la feina no m’ha permès escriure un nou post fins avui…i a quines hores! Bé, el fet és que com sempre, les primeres classes són de coneixement mutu. El primer dia els faig un test d’hàbits “2.0 + periodístics” i parlem una estona. Acostumo a preguntar per les seves sensacions des que van arribar a Barcelona, pel que els agrada i el que els sorprèn i per les seves primeres experiències…

Doncs bé, aquest quadrimestre no podia ser menys que els anteriors… Així doncs, destaquem algunes de les coses que a ells els han cridat l’atenció:

• Una de les observacions més interessants és que els carrers de Barcelona estan senyalitzats amb unes “plaques” molt petites, impossibles de veure per a gent acostumada a les coses tan evidents…
• Un cop més ha arribat la discussió sobre la siesta… Ells no entenen per què tanquen les botigues i principals establiments al migdia i els cap de setmana i per això creuen que aquella estona la passem dormint… no entenen això d’anar a buscar als nens a l’escola, dinar, etc…
• En la línia del darrer apunt, diuen que al·lucinen amb la llarga estona que podem passar sopant o dinant…no tenen present que un dinar no només serveix per omplir l’estómac i no entenen, tot i que els hi agrada, que ho fem servir per xerrar, reunir-nos, etc… De totes formes expliquen que s’estressen en veure que mentre ells ja han acabat de menjar, la resta encara estan pel primer plat…
• Ara una d’anècdotes; el primer dia, dues o tres noies agafen un taxi a la nit i quan arriben al lloc de destí veuen que el que els demana el taxista no es correspon amb el que posa al taxímetre… Elles es neguen a pagar tants diners sense una explicació. El taxista es rebota i se les emporta a comissaria…
• Segona anècdota… A classe parlem de les descàrregues “il·legals”… Un dels alumnes explica que no fa gaire van trucar a casa seva els de l’FBI per a dir-li que sabien que s’havia baixat “Resacon en las vegas“… Li van demanar que l’eliminés i que no ho tornés a fer mai més… És evident que l’FBI te poca feina…Llamazares, ara això…
• I per últim… No coneixen alguns programes molt presents a l’ordinador de qualsevol jove d’aquí: Ni e-mule, ni e-donkey, gairebé ni bittorrent, ni Spotify…
• Això sí, a canvi en fan servir d’altres (alguns també coneguts aquí): Limewire, Pandora…

A banda d’això, he de reconèixer que fins ara la cosa ha anat molt bé… Són molt amables, respectuosos i ho analitzen tot des d’una òptica molt peculiar però sempre innocent… Seguirem explicant…

El passat 4 de gener, tot just fa un any vaig engegar aquest blog i avui estic content perquè tot i tenir èpoques en les que el temps no em deixa escriure tant com voldria, ja són 20.000 visites…Bé, en realitat 20.500!!! I això són moltes visites i molts comentaris, debats interessants, escrits absurds (els meus), i moltes altres coses… i per això us vull agrairel temps compartit!! Així doncs, us convido a que seguim creixent plegats… arribarem a les 40.000 en 6 mesos? potser no…però per si les mosques m’agradaroa aprofitar aquest apunt per a demanar-vos crítiques, suggerients, canvis, propostes de temes, ets… Però sigui com sigui, milers de gràcies…

Pipo Serrano

PD. Algú s’atreveix amb el jeroglífic? l’enigpipo… és la foto, eh!

Avui, després d’un any i mig, Antoni Bassas a tornat a passar pels estudis de Catalunya Ràdio i ja avanço que sobtava veure’l assegut a la cadira del convidat… Per si no l’heu pogut escoltar, aquí teniu l’entrevista que li hem fet amb el Pere Mas i el Pep Ruiz al “Tot és Molt Confús” (de 12.00 a 14.00h del migdia):

I aquí teniu el meu resum final de com l’he vist durant l’entrevista… (atenció al darrer apunt/pregunta):

Ah, una cosa més…Bon any 2010 i gràcies per passar de tant en tant per aquí!!

Abraçades

Como de costumbre, hoy por enésima vez me he dado cuenta de que las empresas de telefonía nos toman el pelo tanto como quieren. Y eso ocurre gracias a la connivencia que existe entre ellas, la CMT y el gobierno… Como también suele ocurrir, el gobierno aprueba nuevas leyes en supuesta defensa de los derechos del consumidor. Nuevas leyes que en realidad no son más que un mero espejismo. Las telefónicas siempre tienen una vía de escape que les permite escapar de cualquier queja o demanda sin la necesidad de demostrar ninguno de sus argumentos… Pongamos unos ejemplos…

• Debo tener muy mala suerte pero de cada 10 llamadas que hago en un par de ellas la comunicación se pierde sin haber cambiado de ubicación. ¿Por qué será? ¿Mi móvil se ha vuelto loco? ¿O quizás será el de mi interlocutor…? ¿o será la mala calidad de la señal que pagamos a precio de oro? Sea por lo que sea, quien vuelve a marcar el número paga por segunda vez un establecimiento de llamada que no debería pagar puesto que no se trata de una nueva llamada (no, por voluntad nuestra…) sino de la continuación de una conversación que nunca pudimos acabar…

• Otro ejemplo… hoy, tras dos días de problemas con mis SMS’s llamo a VODAFONE y sin si quiera haberme preguntado mi nombre ni número de teléfono, me dicen que pruebe si el problema es mío y que debería “testear” mi tarjeta SIM en otro teléfono… A continuación le pregunto a la operadora si me mandarán ellos ese otro terminal y me dice que no; que eso es cosa mía… Pero la pregunta es: ¿quién paga a quién? ¿Ellos a mí para que realice 100 pruebas hasta que dé con el problema o yo a ellos para que hagan un  simple seguimiento de la red o que simplemente comprueben qué ha pasado con los SMS de mis dos últimos días? Pues bien, la respuesta es sencilla; la persona con voz y argumentos de robot, por no decir de ***** me dice que es cosa mía… (y eso que los SMS’s me llegan pero con un “ligero” retraso de hasta 6 horas…)

Y eso por no hablar del terrible proceso de atontamiento y humillación al que te someten estas empresas cuando llamas al número de “Atención al cliente” (buen eufemismo, sí señor!)…Después de interrogarte te pasan a algún compañero/a que te vuelve a preguntar lo mismo que te han preguntado hace un minuto para después volver a explicar lo que te sucede una y otra vez, y cuando crees que te van a solucionar alguna cosa…ZAS! se pierde la señal y vuelta a empezar…

Pues bien, aquí os dejo una recomendación para que entre todos acabemos con estos estúpidos “procedimientos”… porque ya se sabe; todo es cosa “del procedimiento“…

Com molt sabreu, avui era el dia. Feia setmanes que tots d’una manera o altre teníem present una data; el 10 de desembre. Dia en que sortien les primeres “notes” d’aquesta temporada radiofònica i que es presentava especialment intens per la quantitat de canvis en la graella d’algunes emissores. Doncs bé, l’únic que puc dir és que com sempre tots guanyem… Els números són aquí… (concretament ara mateix els tinc sota el teclat) i són clars, gens confusos… Ara bé, com sempre se’n poden fer infinitats de lectures i totes són reals però evidentment cadascú les llegeix en clau del que toca, del que interessa…

Ara bé, hi ha una lectura de la que desconfio especialment… I em refereixo a aquella en que s’analitza un programa després de fragmentar-lo i veure a quines hores surt guanyant i a quines no. Això seria com dir que el programa X de TV és líder des que arrenca fins la primera pausa publicitària… No amics no, ens agradi o no els programes són un còmput d’hores (els que en tenen més d’una) i obtenen una única nota vàlida. No 2 ni 3 ni 5 ni 6…  La nota és una i aquesta és la que val… I si no us proposo un joc; mireu els qui avui proclamen una victòria en un sentit, agafeu els números i analitzeu per què ho fan així… i el més interessant; si la cosa no els ha anat bé, analitzeu com en van fer la lectura els darrers EGM’s o els darrers de la mateixa onada… (Com molts sabeu, les audiències s’analitzen en 3 onades anuals…. però les temporades s’encavalquen sempre entre dos anys).

Dit això, i seguint els joc dels mateixos presentadors/realitzadors dels diferents programes, evitaré parlar de gaires números…ja ho fan ells. Només donaré breument la dada global en el rànquing de programes més escoltats. I us posaré un llistat, tal i com apareix segons l’EGM dels programes que avui escoltarem en funció de l’audiència que han obtingut…el rànquing tal i com el presenta l’EGM… (Aviso que entre mig n’hi ha d’altres però com no posem el tall d’àudio també els obviarem…disculpeu-me companys si us obvio…) (Ah, per cert, com comprovareu i seguint el que ja havia fet en altres EGM’s, la mostra és molt esbiaixada…tant que només comparo programes de Catalunya Ràdio i de Rac1… )

El matí de Catalunya Ràdio (CATRADIO) – 347 mil oients

El Món a Rac 1 (RAC1) – 302 mil oients

Versió Rac1 (RAC1) – 147 mil oients

La Competència (RAC1) – 94 mil oients

Tot és Molt Confús (CATRADIO) – 80 mil oients

La segona hora (RAC1) – 79 mil oients

El Secret (Catalunya Ràdio) – 56 mil oients

Anem doncs ja amb l’experiment habitual!programa a programa, i arrencada i valoració de cadascun d’ells…però no oblideu una cosa; és només un dia…Bé, 3 dies a l’any…

MATÍ:

• El matí de Catalunya Ràdio amb Manel Fuentes (CATRADIO)

• El Món a Rac 1 amb Jordi Basté (RAC1)

MIGDIA:

• La Competència amb Òscar Andreu i Òscar Dalmau (RAC1)

• Tot és Molt Confús amb Pere Mas (CATRADIO)

• La segona hora amb Quim Morales (RAC1)

TARDA:

• Versió Rac1 amb Toni Clapés (RAC1)

• El Secret amb Sílvia Cóppulo (Catalunya Ràdio)

Probablement només pel fet d’escriure aquest post estic contribuint a sentenciar poc a poc una opció que és ben sabuda per molts però que no tothom ha descobert encara… ni tan sols els qui presumeixen de conèixer-la…

Ahir es jugava el clàssic (Barça-Madrid) i la topada es va convertir en una de les més mediàtiques dels darrers temps… Bé, potser no. Potser igual que sempre però entre el nou sistema de GolTv (encara no controlat per la majoria), el de Canal+ Lliga i la nova alternativa proposada pels “amics” de mediapro; futbol a les sales de cinema, tothom anava boig. Molts van optar pel clàssic bar, d’altres van preferir la casa del col·lega que sempre paga els partits per a que hi aneu a veure’ls… (això és encara més car…et costa la subscripció al canal en qüestió i a sobre el sopar), alguns menys van decidir-se per posar a prova les noves propostes i d’altres, com jo, van posar la ràdio mentre feien coses a casa…

El problema és que davant un partit com aquest, i tot i que no t’agradi el futbol, l’ambient col·lectiu i la curiositat t’acaba contagiant i acabes amb una certa necessitat de veure què està passant al camp… Doncs bé, aquí ve la solució; hi ha pàgines a Internet des d’on podem veure tots aquests partits de forma totalment gratuïta i en alguns casos amb una qualitat més que decent… i no, ara no em refereixo als típics canals xinesos… Hi ha un web a través del qual et pots enganxar a molts servidors i anar-los provant per a veure quin ofereix una millor qualitat d’imatge… En alguns casos ens demanen que ens instal·lem un programa però en molts altres no cal. L’streaming n’és la solució…

Ho voleu provar…aquí va la meva recomanació (Ah, i no només hi trobareu futbol):

Ahir, després d’un dia esgotador de feina ens vam trobar uns amic i vam parlar de present, passat i futur…Tots del gremi i per tant tots vam aprofitar per rajar d’alguns “cracks” de la professió…Entre els assistents J.D, J.S, V.S i un servidor…i mentre la petavem, un d’ells ens va obsequiar amb la seva obra d’art…i en un acte molt “tardà” vaig aconseguir fer-me amb la citada creació…

I ara, qui s’atreveix a aventurar-se i endevinar de què va anar la conversa? Alguna idea? tot és molt confús…

Algunes coses no canvien…

Com molts de vosaltres sabeu, aquest any repeteixo la meva experiència com a professor de “Journalism 2.0″ d’alumnes nord americans en conveni entre la Universitat de New Haven i la Pompeu Fabra. Alguna cosa us he explicat d’ells però segueixen sorprenent-me com el primer dia tot i ser collonuts… Segueixen parlant de la siesta i no entenen com pot ser que les botigues estiguin tancades els diumenges… Ells estan acostumats a anar a comprar qualsevol cosa quan ho necessiten; independentment de si és diumenge o de l’hora que sigui.

Però el meu darrer descobriment em va deixar clavat a la cadira… Era diumenge i estava repassant els blogs dels alumnes i llegint i prenent nota de cada nou post que havien afegit en els darrers dies, quan de sobte em trobo amb el d’una de les noies de classe. Segons explica, aquell cap de setmana havien de viatjar a Madrid quan de sobte un dels amics de la colla es va començar a trobar malament mentre els explicava a la resta que tenia molt mal de panxa.

En aquest punt jo em pregunto…què faríeu? Us donaré unes quantes opcions:

a) L’engegueu, agafeu les maletes i el truqueu un cop a Madrid.

b) L’envieu al metge per a que el vegi i li doni alguna substància per a superar aquella crisi…

c) Li dieu que ja se li passarà i us l’emporteu a Madrid esperant que no us xafi el viatge

d) Us connecteu a l’ordinador per a veure què pot tenir…

Doncs bé, com us podeu imaginar, la meva alumne va optar per la darrera de les opcions… diu que va entrar a la pàgina de “WebMD“, va especificar el tipus de mal que tenia i entre uns i altres li van diagnosticar una apendicitis…

Després d’aquella evidència van optar per seguir la segona de les opcions abans ofertes (anar al metge). El van enviar a l’hospital en metro i gairebé sense adonar-se’n el pobre noi estava al quiròfan… Això si, tant ella com les seves amigues sembla que van celebrar que un cop més aquella web tenia raó i encertava amb el diagnòstic… surrealista!

Després d’allò van decidir no marxar a Madrid i quedar-se fent-li companyia al seu amic… Tot plegat increïble.

ViscA Barcelona???. Barcelona és, cada vegada més, un aparador de luxe que s’ha de finançar amb l’ajut dels que l’hem de suportar dia a dia. Adoro la ciutat i m’encanta passar-hi hores però cada cop és fa més difícil viure-hi i especialment quan t’has de moure d’aquí cap allà. I ara no em refereixo al que passa amb una ciutat de broma com la nostre que s’inunda cada cop que cauen quatre gotes deixant algunes de les principals arteries de la ciutat totalment negades.

Des de fa un temps l’ajuntament de Barcelona i més concretament la regidoria de mobilitat és dedica a complicar-nos la vida a tots plegats. La persecució passa per tot tipus de mesures. Tenim una ciutat on aparcar de franc és una missió impossible; una zona blava abusiva, i una zona verda inútil en molts casos. Radars de velocitat per tot arreu, grues a munt i avall intentant complir amb la quantitat de cotxes que toquen i una guàrdia urbana que ja ni tan sols es baixa del seu vehicle per alliçonar als conductors que no es comporten de forma cívica. Les càmeres que porten amb ells o les que tenen instal·lades al vehicle els estalvien la feina i fan que la quantitat de sancions que posen per hora sigui molt superior a la d’abans. Ah, i no oblidem a uns senyors de groc, que tot i no ser del cos de la Guàrdia Urbana, cada dia tenen més potestat per a fotografiar qualsevol vehicle, sigui a la zona blava o fora d’ella, per enviar la imatge a la central mitjançant les seves PDA per a que un agent “de veritat” les signi com si hagués estat al lloc dels fets…

Però és que des de fa força mesos, sembla que l’ajuntament te clar que ara toca atacar les motos i treure’n profit. De fet, no fa gaire, a Francesc Narváez, regidor de mobilitat de l’Ajuntament de Barcelona, se li va escapar a la sintonia de Catalunya Ràdio que ara tocava estudiar la possibilitat de crear unes àrees blaves i verdes per a les motos... I després què? Les bicis? No, no patiu…les bicis ja fa temps que estan controlades per un ajuntament que no els deixa respirar. És complicat fer servir una bici de propietat a Barcelona. Són molt pocs els espais adaptats per a lligar-la i en canvi, i com tots sabeu, són molts els dedicats al desastrós bicing. I en cas que lligueu la vostre bicicleta a una farola o a un arbre, prepareu-vos per la sanció… El que interessa és que feu servir el bicing que així es fa caixa…

Doncs bé, tot i que des de mobilitat van afanyar-se en desmentir aquelles declaracions de Narváez, la Guardia Urbana ja s’està posant les piles… El parc de motos que hi ha a la ciutat comtal és molt superior als espais destinats per a l’aparcament d’aquests vehicles, i és clar, la única manera d’afrontar aquesta manca de previsió passa per aparcar a moltes de les voreres de la ciutat i especialment en aquelles més amples per a molestar el mínim possible a la gent de la zona. Avui, sense anar més lluny, i després d’aparcar a la mitjana de Rambla Catalunya (espai d’una amplada de més de 10 metres), m’he trobat amb una simpàtica multa de 30€.  Bé, en realitat jo no era l’únic… més de 50 motoristes s’hauran trobat avui amb aquest regal de l’ajuntament.

Mobilitat dirà el que vulgui, però després d’uns mesos de multes, el seu missatge serà el de sempre… “HEM HABILITAT UNES ZONES BLAVES/VERDES/ROSES ESPECIALS PER A LES MOTOS PERQUÈ A LA VORERA MOLESTEN I AIXI ELS VIANANTS NO HAURAN D’ESQUIVAR LES MOTOS MENTRE PASSEGEN”… El que traduït vindria a ser “HEM HABILITAT UNES ZONES ESPECIALS I DE PAGAMENT PER A LES MOTOS PERQUÈ N’HI HA TANTES A BARCELONA QUE SE’N POT TREURE MOLT DE PROFIT, I A MÉS TENIM UNA EXCUSA COLLONUDA PER A COLAR-VOS EL GOL; ELS VIANANTS”… (I si no em creieu llegiu aquesta notícia del passat març) I en menys de dos anys, no hi haurà una plaça d’aparcament per a motos gratuïta a la ciutat i tots haurem d’aparcar pagant o fent servir pàrquings per a motos… i si no, temps al temps…S’accepten apostes.

Avui, breu recomanació d’un dels meus alumnes de Journalism 2.0…el blog que fa per classe te molt a veure amb el realment l’emociona i l’estimula…l’ART! i el tio és bo, ho fa molt bé i te alguns quadres molt impactants…Aquí va la seva presentació, i l’ha batejat com: RATATAT (Her Vigilance): A Bohemia Production

La crisi econòmica, les darreres declaracions “públiques” de Josep LLuís Núñez, el Cas Millet i el Palau de la Música Catalana, el Cas Gürtel, el Palma Arena, l’Espionatge a Can Barça amb crítiques i contra crítiques contradictòries, Risto Mejide sonant per tot arreu com a possible finalista dels Premis Planeta (no guanyador)…Quan vam decantar-nos pel títol del programa (Tot és molt confús, a Catalunya Ràdio), mai no vam pensar que seriem tan fidels a la realitat. Ni tan sols a les realitats internes de l’equip i el programa que d’una forma més o menys provocada per tots acostumen a ser divertides i extremadament confuses…

Però després de 5 setmanes de programa, crec que en un percentatge elevat, fem el que ens havíem imaginat de partida; quan paríem el programa en aquelles llargues tardes de dijous, després d’haver arribat a les 5 del matí a la ràdio (o alguns abans) per a fer 5 hores de “El Matí de Catalunya Ràdio” a l’estiu. O en aquelles altres reunions més entretingudes de diumenge que començaven amb un dinar o directament amb el cafè i licors de després de l’àpat. Evidentment hi ha coses que encara hem d’anar perfilant, i espero que així sigui tota la temporada perquè això voldrà dir que seguim analitzant el que fem dia rere dia. Però tot i que costa, seguim engegant noves idees que es van gestar en aquelles trobades. La propera; EL CONFUSIONARI… Us imagineu de què es tracta? Alguna càbala?

D’aquí a molt pocs dies ho “descobrirem”, i ho dic en el sentit literal de la paraula…

Seguiré informant, però pels qui voleu seguir-nos aquí van algunes propostes:

• Seccions presentades de forma individual per a escoltar o descarregar (i també la meva secció…“Al peu de la Lletra”)
• Possibilitat d’escoltar-nos fora d’hores…
• El facebook del programa

No ocurre a menudo, tal vez en contadas ocasiones, pero hace unos días, mientras veía la televisión y cuando estaba a punto de apagarme en mi totalidad, una nueva cara apareció en la pantalla. Fue en La Sexta minutos después de las 12 de la noche… y al parecer, la cara en cuestión es la de Álvaro Carmona, un guionista de Buenafuente. Un compañero que, como hicieron otros tiempo atrás,  en esta ocasión dejo la sombra de la redacción para ponerse delante de las cámaras con su guitarra y entonar unas inteligentes reflexiones…

(Probablemente lo que más vértigo le dio no fueron las críticas de la gente de casa, ni siquiera de su familia y amigos…probablemente lo que más le asustaba mientras salía al escenario era la reacción de sus compañeros de redacción…)

Ahir, mentre parlava i feia una cervesa amb un amic (Marc…cal repetir-ho!) me’n vaig adonar que fa massa que no parlo dels meus alumnes nord americans… Ho sento, però és que aquest any el temps no és tan dúctil com ho era l’any passat… El fet és que com sabeu, torno a donar classes de “Journalism 2.0″ a alumnes nord americans en conveni amb la Universitat de New Haven. I aquest “semester” les coses són diferents… Per a començar;  no tinc 23 alumnes…en tinc 10… i suposo que com jo, us preguntareu…per què?…us ho respondré més endavant… A banda que siguin 10, són molt millors alumnes i treballen el doble que els que vaig tenir des del passat gener i fins a setmana santa. Per què us preguntareu de nou…jo tampoc no ho entenia… i a més, estan notablement millor preparats que els d’aleshores… tot i que en tenia alguns molt bons… Un cop més no s’entén el per què…us ho explicaré…

Al llarg de les primeres classes ens hem anat coneixent, els he avorrit una mica amb la primera part (més teòrica) sobre la Societat de la Informació i l’evolució del web 1.0 al 2.0…i com no, ha tornat a sortir el tema de la famosa “siesta”. Aquí he de dir que segueixen pensant com els del gener passat. Creuen que fem la siesta cada tarda de 13.30 a 16.00h…per què? doncs per què veuen les botigues tancades i per tant entenen que estem descansant… Al seu país això no deu passar; serà pels torns i més torns…

Ah, i una diferència més… volen sentir-se “locals”…no volen ser un turista més. Volen prendre bons arrossos i anar als llocs on anem nosaltres i això m’encanta… Molts dels altres ni se’n preocupaven…

El per què de tot plegat, com diria aquell, és que aquests passen del futbol… són bons estudiants i per tant no paren tanta atenció al futbol…Bé, aquesta és l’explicació oficial… Sona estrany, eh…doncs és així…!

Ah, per cert…i fent un apunt de la ràdio…d’aquí a no res començaré a pujar força contingut del que fem diàriament a “ràdio catalunya”…espero que us agradi! En cas que no, agrairé qualsevol recomanació o crítiques…tan dures com vulgueu! ^__^

Fa massa dies que penso en rascar uns minuts del meu dia a dia per tal d’escriure al meu blog… Com imagino que no acabo de distribuir bé el meu temps, no ho he aconseguit i per això, avui el temps el robarem de la nit… sempre és més fàcil així.

Bé, el fet és que avui hem acabat la segona  setmana de la “temporada”. Dit així sona estrany i fins i tot absurd però ha estat una arrencada dura i alhora molt emocionant… Hem començat amb el nou programa; “Tot és molt Confús”, a Catalunya Ràdio, tots els migdies de 12.00 a 14.00h dirigit i presentat pel Pere Mas i sots dirigit/coordinat o el que sigui per un servidor…  El Tot és molt confús és una criatura recent parida que encara necessita que la polim una mica però el que més m’agrada és que hem aconseguit fer un programa com ens el vam imaginar mentre l’anàvem definint. Això que sembla una tonteria és essencial . Sovint, a la nostre feina t’imagines un programa, unes seccions, un ritme o un tempos, que un cop executats no acaben de funcionar ni de sonar com ho feien mentre els imaginaves…

Bé, el fet és que ja són dues setmanes de confusió i n’estic encantat… Com deia, falta millorar alguns detalls i sobretot acabar de rodar les seccions, col·laboradors (tots genials) (Pau Riba, Empar Moliner, Àngel LLàcer, Montse Nebrera, Xavi Coral, Àlex Gorina, Bernat Dedéu, Marc Serena, Ricard Ustrell, Oriol Padròs, etc…) el propi equip (Pere Mas, Pep Ruiz, Pep Casanoves, Mariola Dinarès, Josep Maria Batista, Sandra Novillo, Sílvia Andrés i jo mateix), etc, però de moment, tot és collonut; la disposició de la gent, l’equip amb qui treballem, les crítiques i la bona sintonia amb la gent de la ràdio, etc…

A banda d’això, des de fa dues setmanes també he començat la temporada de les classes… Un any més torno a donar classes (en anglès) de “Journalism 2.0” a alumnes nord americans en un programa tipus Erasmus del Govern dels Estats Units. L’assignatura és fruit d’un conveni de la Universitat Pompeu Fabra amb la de New Haven… I quina diferència! Els alumnes d’aquest semestre no tenen res a veure amb els darrers que vaig tenir… Són igual d’atents i encantadors però estan molt més preparats… Us en posaré un exemple; molts dels de l’any passat no sabien quina publicació era TIME mentre que tots els d’aquest any la coneixien  sobradament… Ara bé, els d’aquest any segueixen pensant que a casa nostre cada dia fem la famosa “siesta” de dues hores al migdia… Algú els hi pot explicar que això és molt antic i que ja ens agradaria?

Bé, sigui com sigui la temporada arrenca animada i encara s’animarà una mica més… A partir del proper 15 d’octubre 1 dia a la setmana donaré l’assignatura de “periodisme 2.0” als cursos que organitzen des de la productora Umbilical. Serà un curs 2.0 comprimit en 8 sessions de hora i mitja per alumnes d’aquí. Evidentment qui n’estigui interessat es pot informar AQUÍ….

En definitiva, que comencem el curs carregats de feina i encantat de fer-ho! Seguirem informant…

Ahir vam tancar una petita etapa. Concretament 7 setmanes d’un programa de ràdio que m’ha marcat d’una forma diferent. “El matí de Catalunya Ràdio” m’ha generat un seguit de sensacions que no experimentava des de feia força temps; un equip competent, un programa dinàmic i fresc, una resposta per part de la gent de la ràdio i dels oients més que positiva, i una forma de conduir un equip admirable. Sé que és lleig que ho digui jo, però hem fet una molt bona feina; hem aixecat molts dels temes que hem viscut al llarg de l’estiu i hem abordat el que passava en els “temps” idònis que marcava l’actualitat…En definitiva, que ha estic molt senzill coordinar un equip de professionals amb tant de criteri i ganes de treballar.

Ah, i fins i tot ens van fer una cançó que ha triomfat més que la de la cervesa…

Això sí, les darreres setmanes han estat especialment esgotadores. Ens aixecavem molt aviat per anar cap a la ràdio (en el meu cas cap a les 04,15h) i molts dies hem sortit passades les 20.00 del vespre després de reunir-nos per a preparar el nou programa dels migdies de Catalunya Ràdio. El procés de creació ha estat apassionant tot i que molts dies estavem totalment trinxats…de vegadades mentre despatxavem temes importants del matí ens venien temes importants al cap del nou programa, aguna tarda  vam haver de reunir-nos als sofàs de direcció, sempre amb les facilitats que ens donava el nou director, Ramon Mateu, que en alguna ocasió fins i tot ens va oferir el sofà del seu despatx per fer una petita bacaineta per poder seguir treballant… El procés creatiu ha estat intens i a banda d’aquestes tardes i matinades, el Pere Mas, el Pep Ruiz i jo mateix hem fet trobades de diumenge; 2 a casa del Mas, una a casa meva i una altre a casa del Pep; sempre amb bons berenars, esmorzars, aperitius i algun gin-tònic…

Pere Mas, Pipo Serrano i Pep Ruiz

I ara ja només queda arrencar, pulir les petites coses que ens trobarem pel camí i intentar executar el programa que ens hem imaginat… I qualsevol crítica, consell o comentari serà molt ben rebut!

Ah, una última cosa; ja tenim pàgina al facebook “Tot és molt confus” i al twitter: @totesmoltconfus i evidentment també ens trobareu a la web de catradio…

I per a qui vulgui, aquí us deixo el Dossier de la Temporada d’hivern 2009-2010 de catradio!

DossierHivern09-10

A mediados de semana los periódicos del mundo se despertaban comparando esta imagen…

Y todos recordamos esta otra en la que nunca vimos quien había bajo la mesa o el sofá del despacho oval…

La grandeza de la política queda patente en estas imagenes, independientemente del color político de los mismos…

Sempre he pensat que lo de la zona blava/verda de Barcelona i per extensió dels pobles i ciutats de Catalunya, és una manera d’atracar al ciutadà d’una forma molt educada. I com els catalans som una mica aturadets i ens conformem amb qualsevol cosa, PAGUEM… (no crec que calgui posar exemples per a demostrar-ho…oi?).

Sense anar més lluny, a Vigo (Galícia), quan van decidir imposar la zona blava, els veïns d’aquesta ciutat d’esquenes al mar es van negar a pagar. Indignats, van decidir d’una forma conjunta, i gràcies al boca-orella no enriquir la casa consistorial. Evidentment l’ajuntament va començar multant però ben aviat va adonar-se’n de que allò no era viable… Les multes es van acabar i van desistir durant uns mesos. Malauradament poc després ho van tornar a provar i aquesta vegada amb èxit.

En aquest punt, caldria recordar que antigament pagavem una espècie d’impost que encara paguem però amb petites variacions. LLavors es deia “Impuesto de circulación y estacionamiento“. Però és clar, un bon dia algun llest de l’ajuntament va veure que això del “estacionamiento” també podia aportar molts diners a l’ajuntament, i així va desaparèixer lo de “estacionamiento” del títol de l’impost.

Sigui com sigui, lo de la zona blava és un robatori. Pagues tant com a un pàrquing privat però sense que ningú no ens vigili el cotxe. O crèieu que aquells senyorets/senyoretes de groc també el controlaven i mimaven??? Doncs bé, a banda del preu i de la manera de gestionar-se en funció de la zona de la ciutat o fins i tot del punt del territori on estiguin disposats, acostumen a generar una simpàtica confusió que deriva en dues possibles i estúpides actuacions;

1. Que paguem quan no toca
2. Que no paguem creient que no toca i ens posin una simpàtica multa.

Doncs bé, el passat divendres vaig caure en aquesta segona variant. En veure les maquines tancades a un costat del carrer vaig pensar que en aquella zona no es pagava (recordem que era agost, i que al llarg d’aquest més una petita part d’aquestes zones són de franc a la ciutat comtal). El fet és que quan vaig tornar al cotxe tenia un rebut de color groc que deia “Avís” i finalment deixava clar que l’avís estava acompanyat d’una denúncia.

Si algú creu que tot això de l’àrea verda/blava està ben regulat a Barcelona, que escolti aquesta secció que vaig fer fa unes setmanes al Matí de Catalunya Ràdio dins la secció que podeu sentir dilluns, dimecres i divendres cap a les 10.10h i que es diu “Baix Consum”…Ah! òbviament era sobre la Zona Blava/Verda de Barcelona.

La podeu trobar AQUÍ

Pels qui vulguin veure la nota de premsa (molt clarificadora) que em van enviar el passat 28 de juliol que no es perdi els dos documents d’aqui a baix…

El passat 4 gener de 2009 vaig engegar aquest blog i poc més de 8 mesos després he de celebrar que hem arribat a les 10.000 visites…són moltes visites i moltsde vosaltres per aquí i compartint amb mí reflexions de tota mena; temes periodístics, d’altres interns de la ràdio o la tele, altres de tecnologia/2.0, i alguns pensaments absurds…Bé, sigui com sigui, molt de vosaltres passeu per aquí molt sovint i us ho he d’agrair…així que ara que estem per sobre les 10.200 visites…anem a per les 20.000…

I aprofitant aquest punt, us demano crítiques, suggeriments o recomanacions sobre el blog, la temàtica, el disseny o el que vulgueu…n’estaré encantat!!

10.000 gràcies…

Pipo Serrano

Les darreres setmanes han estat carregades de molta feina. Concretament de feina doble… d’una banda al Matí de Catalunya Ràdio, i de l’altre preparant i pensant en el nou programa que arrencarem el proper dilluns 7 de setembre també a Ràdio Catalunya , però això sí…aquest cop de 12.00 a 14.00h del migdia…tornem a la vida normal! (estic convençut que això de matinar castiga més que 1 quilo diari de qualsevol droga dura..)

Sigui com sigui els darrers dies han estat aquells en que les emissores i teles pensaven en un nou nom per la seva criatura…i al voltant del meu entorn han sonat coses molt estranyes…

En alguns casos hem pensat en noms de tot tipus…nom+adjectiu, nom+nom, nom+referència a pere mas, noms absurds, noms sostenibles i ecològics, etc…però tant important és el nom? minoria absoluta, problemes domèstics, la segona hora, on vols anar a parar, això no toca, suc de coco, l’hora L, el Club, sense títol, sense títol sense número etc…

El programa del Coral i l’Espertac Peran de TV3 es dirà “Divendres”…tal com sona!I pel que fa a la Ràdio Catalunya, tot i el secretisme habitual, les noms ja estan posats…Al migdia us puc avançar que tot és molt confús, mentre que a les tardes la cosa és encara un secret…i pel que fa a altres nous programes…el de la nit! Pere escobar ha pensat també en un Club (sense Albert Om) i evidentment no de tarda sino més aviat de mitjanit…

però bé, sigui com sigui els noms oficials es coneixeran probablement a partir de dilluns…així que molt atenció…