J. V. Foix, 25 anys

CLAUSURA DEL CENTENARI LUL·LIÀ

2013-01-28T10:09:00.000+01:00

Acabem l’any, i amb ell s’extingeix la data d’una commemoració literària: la del centenari de la naixença de Ramon Llull. Commemoració llarga per la indefinició de la data: 1233-34-35 ... Això ha afavorit als lul·listes interessats a fer conèixer Llull a tants de catalans d’avui absents de tot allò que ens és propi. També ha afavorit als qui, com nosaltres, hem acceptat el lul·lisme com una posició. En un país on cap figura central no il·lustra el geni autòcton oblidar Llull és desagradablement simptomàtic. Per tal com Llull no solament pot esdevenir una figura central sinó que, al meu entendre, l’és.
Ho he repetit amb freqüència: les grans qualitats i els grans defectes de Llull són, encara avui, les nostres grans qualitats i els nostres grans defectes. Cada català vivent, progressista o reaccionari —artista, sacerdot o soldat— té guardades les proporcions en l’ordre al geni immortal, aquelles mateixes qualitats i aquells mateixos defectes. Amb tanta de reducció d’escala com calgui per a amidar-los. Però és difícil d’imaginar-vos Llull a través de la lectura de les seves obres, de fer-vos-el personalment vivent, sense que topem amb un català gegantí, que eleva totes les nostres realitats espirituals i casuals a alçades pirinenques o a projeccions alpines. Seny i Follia, Raó i Lirisme —establiu els paral·lels que cregueu més pertinents— dominen alternativament la figura i l’obra —la Intenció Immortal— de Llull i, a l’ombra de tanta de grandesa, cadascun de nosaltres.
La seva passió d’unitat i de síntesi —que és la nostra—, els seus escorcolls verbals, la seva fúria de coneixença, la seva dolcesa lírica, les seves cobejances i els seus desencisos són manifestacions d’un estat d’esperit autòcton, permanent a través dels segles. Són el drama representat per tots i cadascun dels qui hem estat o som.
Llull no ha tingut la sort, però, que els qui han pres la «posició» lul·iana —que no significa pas l’acceptació d’una doctrina lul·liana— fossin prou en nombre per tal que els estudis lul·lians conquistessin joves voluntats i contribuents generosos. Esparsos, els lul·listes contemporanis realitzen, amb esforços dolorosos, llur tasca lenta i dura. La commemoració del viiè centenari no ha pas contribuït, com havíem arribat a creure, a establir una Fundació Lul·liana sòlida. Havent restat la Catalunya oficial absent de Llull, el poble n’ha romàs més absent encara. Un monument que els qui estimen Llull creien veure edificat al cor del carrer del Bisbe torna a ésser destinat, ens diuen, a fer marmori un acord de la dictadura!
És agre de consentir-hi, però és així. A Llull, se li nega el monument a l’indret més escaient de la ciutat entre el Palau de la Generalitat i la Catedral, perquè sota l’autonomia no és la voluntat de Catalunya la que guia els propis destins.
De la commemoració d’aquest centenari, n’haurem obtingut, editorialment, beneficis cars. Amb l’aparició de Blanquerna i amb la del Llibre d’Amic e Amat en edició popular, els lul·listes han edificat llur petit monument que jo crec indestructible.
En aquest any de clausura advoquem perquè el nom de Llull i el que representa brilli davant les noves generacions amb perdurable claror. El monument de pedra, menys urgent, assenyalarà un dia el pas de Catalunya de «Província» a «Poble».

[«La Publicitat», 1-I-1936]

EL CATALANISME ESSENCIAL

2013-01-20T22:11:00.000+01:00

Ningú no s’hi nega: tots, escriptors, artistes, professors, homes de ciència, músics, arquitectes, afirmen, amb llarga complaença, el «Missatge als Mallorquins». Només d’explicar-los-en, per alt, la intenció, els uns i els altres n’abasten la importància. Un s’oblida, tan sovint, que l’autonomia és un mitja posat al servei del Catalanisme!
Tot el secret de l’adhesió fervorosa de tants de catalans als actes de cultura que se celebren aquestes setmanes és ací. Tant més que treballàvem tants d’anys durament i coratjosament per la causa final de Catalunya —que és la seva incorporació com a entitat espiritual independent a la cultura universal. Allà on dèiem «Catalanisme» molts han posat «Autonomia» també; quan crèiem molts que calia catalanitzar d’arrel, molts d’altres han cregut que el més urgent era «republicanitzar» a la manera castellana, o provincianitzar a la francesa o a la moscovita. L’autonomia ha esdevingut aleshores un tema abstracte, fàcil de defensar, de Barcelona estant, en mal castellà, en diaris provincians entre la ressenya d’una corrida de toros i un discurs, tot eloqüent, d’algun ateneista madrileny embriagat de la seva pròpia eloqüència.
Un parla tant d’autonomia que hi ha qui arriba a oblidar de servir-se’n. Si hi ha català que l’ha posada i tot en vitrina, entre canelobres tothora encesos. Fan com més d’un, cobejós d’auto, que l’oblida, per por de malmetre’l, al garatge!
D’ací que els qui, a la dreta o a l’esquerra, havien cregut —i creuen— que el Catalanisme era —és— una Idea que calia —que cal— realitzar, s’agombolen al volt del primer que, en nom de la Cultura, actua per Catalunya. Puix que, qui ho diria!, com en els temps de dictadura, molts no gosen parlar del dret de Catalunya en la seva realitat, de la Pàtria com a òrgan integrador, i releguen la Idea central del nostre moviment col·lectiu, que és la Idea Catalana, a l’oblit d’uns Jocs Florals, d’una fontada, d’un marbre commemoratiu o d’una ballada amb cobla i tot! Aleshores, Mare de Déu, amb quin fervor es comporten!
No és pas ben bé això. El Catalanisme, que és una Cultura, és també una política —encara que, com ho creiem molts, aquesta política sigui també una cultura. És més inexacte creure que l’autonomia és un òrgan diferenciat del Catalanisme. Si l’autonomia no fos un instrument posat al servei del Catalanisme, tant se valdria no retre-li un culte excessiu. M’agrada més parlar de Catalunya que de Catalunya autònoma. Com adonar-me que alguns, amb exemplar saviesa, parlen de la Universitat de Barcelona i no de la Universitat autònoma. ¿Som autònoms? Què fer, doncs, tots plegats? L’endemà de l’autonomia, si tots fóssim efectivament autònoms i no doctrinalment autonomistes, la faç de Catalunya hauria canviat gloriosament.
Tanmateix, milers de catalans pensen així. A milers i milers de patriotes, escampats en una polseguera de partits, els bat el cor de pensar que no tardarà a arribar l’hora en la qual l’autonomia servirà per a realitzar Catalunya, per a instaurar totes les coses en Catalunya. A milers i milers els sembla, com a mi, que aquesta realització és visiblement lenta ...
No estranyem gens que el «Missatge als Mallorquins» hagi obtingut, immediatament després de la seva aparició, tantes d’adhesions. És una veu catalana, pura en la seva intenció i quasi majestuosa en el to. Després de tanta de doctrina abstracta, de tant d’autonomisme hàbilment defensat amb vocabulari de tesi universitària, de tant de republicanisme històric, de regionalisme prehistòric i de flamenquisme traduït en un català inferior, ha arribat potser el moment que irrompi el Catalanisme amb tota la seva força original, i amb tota la seva original interpretació del mot «revolució», dit, expressat, interpretat a la catalana.
« ... que irrompi». És a dir, que s’imposi, amb tota la violència espiritual i amb els òrgans de l’autonomia com a armes.
En adherir-se al «Missatge als Mallorquins», molts catalans ho han aprofitat per a refrescar-se, per a rejovenir-se en les aigües dolces del sentiment català. La tesi ofega la vida... La Constitució mutila la Pàtria...
El «Missatge als Mallorquins» és un acte de presència dels catalans vitals.

[La Publicitat, 28-V-1936]

ARQUITECTURA

2013-01-14T12:28:00.000+01:00

Un grup de joves arquitectes —Sert, Torres-Claver, Illescas, Armengou, Perales, Alsamora, Pecourt, Rodríguez-Arias, Fàbregues, Churruca i Puig-Giralt—, tots ells gentils en llur bell catalanesc, han obert a les generoses «Galeries Dalmau», del Passeig de Gràcia, una exposició de projectes, a la qual tenim la convicció que concorrerà tota la Barcelona intel·ligent.
En un comentari que publicàvem no fa gaires dies exposàvem el nostre punt de vista particular a propòsit de l’esperit nou en arquitectura. Aquells qui el llegiren coneixen per endavant la nostra opinió: favorables al corrent urbanista, que tendeix a considerar la ciutat, la vila, el poble com un tot orgànic: partidaris decidits de l’ordre nou; antiarqueologistes fervorosos, no caldrà insistir a dir que en el clos d’aquesta exposició ens hi hem trobat, com poques vegades, en el propi clos.

En els precisos moments en els quals la ciutat extrema la seva afecció per l’Arqueologia més desacreditada; que veiem llargàries quilomètriques de les nostres platges més belles ofertes a l’absurda iniciativa d’un sol arquitecte negat a les més elementals nocions de l’Arquitectura actual; quan, gairebé de guisa oficial, hom presenta l’actual anarquia urbana com a característica nacional, l’esforç dels joves arquitectes reunits a les «Galeries Dalmau» és per al ciutadà inatès una compensació merescuda.
No és pas aquest l’indret més avinent per a defensar sota tots els aspectes la posició tècnica i ideològica dels joves arquitectes que, amb una audàcia normal en els països atents a plantejar i a resoldre els problemes d’urbanisme sense esperar la venia dels altres, plantegen i resolen problemes arquitectònics d’edificacions modernes amb una seriositat mereixedora del respecte de tothom.

Un poble d’estiueig a la Costa de llevant (i permeti-se’ns exposar el nostre parer desfavorable a edificar cap casa suggerida per l’esperit nou isoladament, puix que en podria venir el descrèdit de la novella escola), una estació per a un port aeri (esplèndidament resolta), un hotel en una platja, un club d’esports, una clínica ...
No neguem que la discussió és possible —i àdhuc desitjable— davant els projectes que exposa la jove.escola. Uns homes, però, que ens ofereixen un mètode i una disciplina i que, en ple desordre, mostren llur amor de la unitat, tenen per endavant l’adhesió de tots els esperits que pugnen perquè l’esperit nou informi en nosaltres totes les activitats.

[«La Publicitat», 16-III-1929]

UNA POLÍTICA CULTURAL

2013-01-07T09:51:00.000+01:00

Ací i allí hom us parla d’un «desencís»: la Revolució, l’Autonomia, us diuen, vegeu llur realitat! I, a tota veu o a cau d’orella, us narren allò que saben o allò que llur hipersensibilitat patriòtica deforma. Tots hem compartit aquestes amargors de la desfeta d’uns ideals que se us dobleguen entre mans com unes imatges de cera. Però, ¿i aquelles altres realitats de les quals som ja possessors i que oblidem en la nostra desesperança? ¿No hi ha, per ventura, en el clam de molts, la queixa amarga de llur pròpia impotència? Totes les realitats, àdhuc les que semblen més adverses, són, per l’esforç de tots i de cadascú, fecundables. El veritable heroisme no és pas el dels qui s’exilien voluntàriament, sinó el dels qui, sota totes les banderes, àdhuc les més hostils, recomencen.
Acabo de rebre, per exemple, el número 1 del volum 1 de l’any 1 de la «Revista de Psicologia i Pedagogia» (febrer de 1933) publicada per I’Institut Psicotècnic de la Generalitat i el Seminari de Pedagogia de Barcelona. No puc amagar que he tingut l’agradable sensació no pas que recomençàvem, sinó que continuàvem. Amb un guany: el d’haver salvat d’aquella ingrata dictadura l’establert en l’ordre de la cultura en el temps de la Mancomunitat. La llista dels treballs originals que conté és també una continuació.
J. J. A. Bertrand, a la conclusió del seu llibre recent La Littérature Catalane Contemporaine, ha estat justíssim en l’apreciació d’aquesta mística que de Ramon Llull a la generació actual ha impulsat la cultura catalana: recerca de més amples horitzons i voluntat de síntesi. A l’hora que els Estats més poderosos «nacionalitzen» llur cultura, les nacions incipients guarden les essències de la cultura universal.
Si us adoneu, tot d’una, que arriben a Catalunya centenars d’occitans, entre els quals hi ha professors universitaris i estudiants d’Escoles Superiors, no cregueu que sigui un simple afany de turisme banal: és que hi ha intervingut un d’aquests treballadors anònims que no es «desencisen» i que treballen per l’Ideal màxim de Catalunya, per damunt de la barreja de combatents menors que juguen a partits per heure un ridícul botí d’escalafons burocràtics.
El nom d’un d’ells, per exemple, que sacrifica el millor del seu temps i de la seva joventut per la causa de la nostra expansió cultural: Josep Carbonell. Cap desengany no el torç; i, de 1920 ençà que el conec, ha estat treballant anònimament per la realització d’una política nacional de cultura molt més eficaç que totes les altres «polítiques» de tristos aspirants a conseller municipal o a orador baladrer de míting o de micròfon: aquesta insuportable falange d’oradors «polítics» d’avui, la cultura dels quals està molt per dessota de la cultura mitjana dels catalans d’aquest temps.
Un grup de poetes ha fet jurament d’editar, a partir de poc, una revista destinada a publicar poemes i textos que facin referència a la poesia. Heus ací un altre bell exemple de «continuació». Quan crèieu que la plebeïtzació de Catalunya per la qual tan innoblement hi ha qui treballa des de llocs de massa responsabilitat, vet aquí els poetes que amb un optimisme encomanadís us recorden que Catalunya —la dels catalanistes de fet— continua... Per a fer front a l’Energumen, el millor soldat reconec que és el Poeta.
Des dels noms de Josep M. de Casacuberta i Josep López-Picó al de Ventura Gassol, podria citar una bona llista d’aquests catalans fidels al programa del catalanisme genèric que tan barroerament hom intenta desfigurar, disminuir o substituir. Tots ells creuen en la primacia d’una política cultural per a Catalunya. Tots ells han de vèncer els obstacles més durs per a llurs realitzacions. Són ells, però, els representants autèntics de la Catalunya per la qual hem donat les hores més llargues.
Una sola motivació: ambició de cultura. La Commemoració del Centenari de la Renaixença ha d’ésser un recordatori permanent d’aquesta motivació que fa generós, per damunt del seu localisme, l’ideal català.

[La Publicitat, 16-IV-1933]

UNA POLÍTICA I UNA DOCTRINA

2012-12-31T09:50:00.000+01:00

¿Quin diari, quin dels partits polítics afectes a Catalunya no ha establert, un dia o altre, els guanys obtinguts pel moviment, de l’Oda a la Pàtria ençà? El cofoiament ha fet, però, que alguns s’excedissin en establir el balanç, i, exaltada la imaginació, han arribat a confondre les cabanes amb castells i els parracs penjats dalt els pallers amb banderes de triomf. Em prenc la llibertat, en la diada commemorativa d’avui, de remarcar que, ara i per ara, i al cap de dos anys de pretesa revolució, Catalunya no s’ha recobrat encara espiritualment i que la fervor patriòtica necessària per a realitzar la «revolució de fons», això és, la Idea Catalana, per la qual (no us alarmeu, minyons de la darrera lleva literària) totes les coses han d’ésser instaurades en Catalunya, no lliga, per consentiment democràtic, els catalans d’avui en una aspiració comuna.
No sóc sol a compartir el criteri que el Catalanisme és, ultra una política, una doctrina. La seva «emoció» inicial, ¿no es deu, per ventura, a la fusió de ço que pertany, moralment, a l’home, amb ço que volem que sigui la Pàtria? L’equivalència per substitució de: la creença, l’amor, la joia, la coneixença, l’esperança, l’afecció per la llibertat característiques del deler individual amb el deler col·lectiu que ha valorat el moviment, ha permès l’adhesió al Catalanisme dels més bells esperits del país a partir de l’alba de la Renaixença. El desencís actual de molts d’aquests idealistes, ¿no es deu precisament a l’error radical dels governants d’avui d’haver-se desentès de les consignes morals que enfervoreixen en el comú?
Si admetem, doncs, aquesta interpretació del nostre moviment —a la qual deu tota la seva força— quan sentim debatre al voltant nostre si Aquest, Aquell o Aquell Altre «han traït», em costa d’abstenir-me de cridar a tot vent que tots o hem traït o hem omès. Des del punt de vista idealista, qualsevol mancament a l’ètica inclusa en el moviment és o una omissió o una deserció. Qui subordina la Pàtria al partit traeix; qui, a l’hora d’assentar els fonaments, ha predicat —i practicat— la desunió, sigui el que sigui el pretext, és deslleial. Deserta, i és infidel, el demagog; ha traït el qui ocupa llocs indeguts als escalafons democràtics, el qui cobra d’una corporació pública per un càrrec que no exerceix.
El Catalanisme nat de la Renaixença deu la seva força i el seu prestigi a la seva decisió moral. Crec, doncs, que l’esforç dels idealistes d’avui ha d’ésser d’endegar el retorn a aquesta noble dretura amb el fi de preparar les ments i les voluntats per a quan arribarà l’hora de la veritable revolució, en la qual, ho repetiré de nou, totes les coses de la pàtria seran instaurades en Catalunya, i pel Catalanisme en tant que adoctrina amb normes i preceptes de convivència social i humana.

[La Publicitat, 24-VIII-1933]

DE LA UNIVERSALITAT

2012-12-24T10:03:00.000+01:00

Ho dec haver dit moltes vegades: tot tendeix, en aquests temps, a la unitat. Fou inútil que el regim feixista, a Itàlia, assagés, durant els seus primers anys, de realitzar una moda nacional, condemnés la música de dansa, moderna, o protegís la literatura passada posada al servei de la política. L’experiència italiana i el seu fracàs en aquest ordre no foren aprofitats pels racistes alemanys. El nazisme, més dur que el nacionalisme feixista, més «concret», ha fet també la seva experiència, i les seves restriccions imposades a favor d’una plàstica o d’una literatura autòctona han estat inútils: l’arquitectura, la moda, la dansa i la poesia dels qui s’arrisquen a fer-ne segueixen el corrent universal, extranacional i antiràcic. Els millors tangos, tan poc aris!, són preferits a les danses regionals i tenen intèrprets distingits en els jazz alemanys: les elegants de Berlín o de Roma no modifiquen ni una línia del model internacional; els arquitectes de Milà o de Munic basteixen segons les directives noves.
Ni el nacionalisme italià ni el racisme germànic no han atès de «nacionalitzar», en el sentit de valoració nacional de l’autòcton, allò que l’esperit o la moda han universalitzat. El procés ha estat més aviat a la inversa: es nacionalitza l’universal. És una manera segurament involuntària d’atènyer, per un procés d’adaptació regional, la unitat.
Si cuirassats, avions, tancs, fàbriques de productes químics, uniformes militars i caretes de gasos asfixiants —l’uniforme més radicalment universal— s’assemblen, res no pot evitar que a les preocupacions tècniques dels militars i dels polítics —i a les dels homes de ciència— corresponguin unes altres preocupacions dels pensadors, dels poetes o dels artistes típicament universals com aquelles.
Aquesta és la realitat: el nacionalisme modern, en les seves dues modalitats, estimulador de diferenciacions o d’antagonismes en l’ordre polític, esdevé factor d’unitat en l’ordre formal i plàstic. Els nacionalistes marroquins i els nacionalistes japonesos es distingeixen dels conformistes de llurs països per llur vestit europeu. El nacionalisme modern, imperialista o pacifista, ha vençut el tipisme.
(Neixen, en canvi, noves especialitzacions nacionals moderníssimes: el rus és paraxutista; l’italià, aviador, etcètera.)
No vull remarcar (ha esdevingut un tòpic en escriptors polítics) si Rússia s’ha nacionalitzat gràcies a la Revolució —fa molts anys que ho crec així— ni si Itàlia tendeix a organitzar-se en règim socialista. Allò que m’interessa són les manifestacions unitàries de l’esperit. Per exemple, en la poesia.

[La Publicitat, 26-II-1936]

EXACTAMENT: NACIONAL

2012-12-17T10:36:00.000+01:00

Qui no fulleja dimarts la premsa estrangera? (Qui, és clar, dels centenars de catalans que pledegen per la causa de Catalunya com un fet nacional i no com la realització d’aquest o d’aquell partit. «Els partits i els cabdills —diu, també, Masaryk— són moridors. La Pàtria és eterna.») Havíem —havíeu— donat un cop d’ull, curiós o escèptic, a la premsa espanyola, (Què hi diuen els bascos? Què els gallecs? ¿Què en pensen —«què pensen fer»— els nostres parents de Valencia? ¿Què els altres de Mallorca?) Àdhuc la premsa del Rosselló: ¿Què els diu el cor als catalans del Rosselló, del Conflent, del Vallespir i de la Cerdanya el fet que hi ha uns veïns anomenats també catalans que ja tenen llur Parlament nacional?

Valencians i mallorquins, bascos i gallecs, han donat a les històriques eleccions de diumenge llur importància excepcional. Diríeu que s’han adonat perfectament que des d’ara la història dels pobles peninsulars, llur sort, va lligada a la política nacional de Catalunya dintre la República. (Se n’han adonat més ells que no pas la majoria de candidats i electors. Ofuscats per les misèries de la política interior, han oblidat uns i altres que depenia del resultat de les primeres eleccions nacionals, de la política exterior de Catalunya. És possible que uns i altres ni tan solament no sabien —exactament no sabien— que eren unes eleccions nacionals ni què eren «nacionals»).

Qui fullejà la premsa estrangera, sí. Quins títols: El futur Parlament català; Les primeres eleccions catalanes; Catalunya ha elegit el seu primer Parlament nacional; La Catalunya autònoma elegeix el seu Parlament. Quines simplificacions: «Ha guanyat el partit nacionalista d’esquerra per majories; les minories, les obté la lliga nacionalista de dreta.»

De lluny, l’esdeveniment de diumenge ha pres unes proporcions més justes que no pas des d’ací. Als cronistes de política internacional, els sorprendria la lectura de la major part dels discursos que els candidats al Parlament català feien en llurs mítings de propaganda electoral.

Em sembla que era Briand qui a aquests electorers esbojarrats que obliden en llurs propagandes de districte quina és exactament la missió encarregada als futurs membres del Parlament democràtic i s’entretenen a gallejar vanitats i «a prometre calçat nou al sagristà», els anomenava matapuces. Els matapuces, si judiquem per llur oratòria, han format aquests dies legió...

Si aquells cronistes estrangers han vist prou clar, millor, han vist tan clar com els patriotes d’ací que es tracta justament d’una «naixença» nacional, de la incorporació d’un nou Parlament democràtic a la política europea, bé val la pena de remarcar-ho.

Sobretot per a recordar a uns i altres, als elegits i als electors catalans, que es tracta de la formació d’un Parlament nacional, la tasca del qual no serà pas exclusivament de substituir per «bimbes» les barretines dels rabassaires, sinó també de preparar Catalunya per a la seva política exterior, peninsular i europea.

[La Publicitat, 27-XI-1932]

EL POETA LLULL

2012-12-10T09:18:00.000+01:00

(«Quaderns de Poesia», núm. 4. La poesia de Llull, novembre, Barcelona)

    El centenari —el VIIè. centenari de la seva naixença— de Llull, degut a la indecisió de la data —1233-1235—, s’ha allargassat. En benefici dels qui, «quasi» sorpresos per la indiferència del major nombre, i perquè tenen una idea ben exacta del que Llull representa dins la nostra historia literària, s’han esforçat a suplir per llur compte propi les deficiències oficials i populars. Exactament: les oficials i les populars. Poques vegades han estat tan d’acord en l’oblit. Particularment, són alguns els qui han fet, cadascú segons el seu tarannà, el que a cadascú calia. Tants d’articles com hem pogut encabir fins a fer la tonada monòtona. Tantes de conferències com ens han estat sol·licitades —i són algunes. Però, inútilment? En dubtem. (L’experiència ens ha mostrat sovint que els qui escrivim som més atesos del que als primers moments acostumem a suposar. Ja no és tan segur si els qui accepten les vostres proposicions arribaran ni a anomenar-vos. Però això és de tots els temps i a tots els països.)
    Els «Quaderns de Poesia» han estat a temps —som a les acaballes de 1935— a homenatjar dins l’espai restringidíssim de 32 pàgines Ramon Llull, poeta. Això ens ha enriquit a tots amb punts de vista prou originals perquè els qui s’interessen pel primer dels nostres poetes en puguin millorar la coneixença.
    Una tonada meva, preferida, ha estat durant dos anys aquesta: Llull no solament és el nostre primer poeta en data, ans el nostre primer poeta en jerarquia. Sovint amb textos he il·lustrat a públics auditors diversos i heterogenis la qualitat —perdoneu una mena d’exactitud del qualificatiu— poètica del personatge. He volgut dir que Llull no solament era poeta per la seva prosa —opinió quasi unànime i confirmada brillantment en aquest número dels «Quaderns de Poesia» per Josep Maria Capdevila i Manuel de Montoliu—, sinó en la seva projecció humana i en la seva realització personal durant els vuitanta anys de la seva vida.
    La seva ambició d’unitat és de poeta: recordeu el seu contemporani Dant. (També Montoliu percep amb claredat aquesta semblança.) El seu inexhaurit «donar-se»: fons comú dels més grans poetes. La seva passió d’universalitat: i —llegiu en aquests «Quaderns» la interessant aportació del doctor Font i Puig— el seu sentiment integral de la Bellesa.
    Escric aquesta nota breu i immediata no solament pel goig que he tingut de veure ratificats per crítics eminents alguns dels meus punts de vista sobre Llull, ans també per a estimular els nostres lectors a aconsellar-se amb els col·laboradors del número 4 de «Quaderns de Poesia» per entrar en coneixença amb el qui fins a la data d’avui és la figura catalana més gegantina.

[«La Publicitat», 5-XII-1935]

GUIA DE BARCELONA

2012-12-03T09:01:00.000+01:00

L’itinerari d’un barceloní que no disposa de les 24 hores del dia per al seu propi esbargiment és ben limitat. Quan el barceloní té la seva llar en una barriada extrema, l’exigüitat del seu recorregut diari és —oh paradoxa!— sorprenent. Pregunteu a un ciutadà qualsevol —exceptuem, és clar, aquells que per llur professió tenen el deure de recórrer, mostrari en mà, com a mínim una zona de Barcelona a peu— quin és el seu itinerari habitual i constatareu la ignorància que hom té de les mil perspectives urbanes que són 1’encís de la ciutat. Ja sabem que aquesta observació no és inèdita. Els literats, els artistes, el petit rendista fervorós de la creixença de l’urbs, vagabund envejable, ho retreuen de tant en tant i ens comuniquen llurs descobertes. Tots els diversos punts de vista estètics tenen llur realització en un indret o altre de la ciutat; quan aquesta és deficient, hom disposa d’un estoc de recursos per a bastir un edifici aquí, aixecar dos pisos al del costat, plantar uns arbres al fons o tenyir de rosa un cel ingrat.

El redactor d’aquest comentari té una inclinació palesa i pública per una modernitat inflexible. No pas pel futurisme dinàmic —oh Marinetti, hoste d’uns dies—, ans per la modernitat de l’hora, nada i desenrotllada a l’impuls dels elements materials més actuals. Una sola casa bastida a la Via Laietana, per exemple, ens dóna resolta —subjectivament, Déu meu— tota la urbanització del carrer: veiem com haurien d’ésser construïts els altres edificis, 1’amplada de les voreres, 1’estil dels fanals, e1 color de l’asfalt, el tipus de lletra en plaques indicadores i rètols anunciadors, àdhuc el color dels autoòmnibus (no pas dels tramvies, invasió sacrílega), àdhuc el color dels xeviots i de les teles amb què vesteixen els transeünts. Però això no s’esdevé mai: partir d’una dada concreta per resoldre-hi un conjunt urbà amb severitat homogènia no és pas una virtut entre nosaltres. La passió per la unitat, dubtem que la sentin gaires barcelonins. D’ací i la carència d’estil que ha fet que, de plaça Reial en tinguem una. Els arquitectes acusen els propietaris; no volem pas obrir un debat; però, ¿per què havem d’ésser castigats tan durament per tants d’immoderats fantasiosos?

Aquesta modernitat, que se’ns enduu el cor, no ens treu, però, el coneixement. Hi ha molts indrets vuitcentistes de gran estil que ens fan oblidar la incúria d’alguns urbanistes d’avui i l’oblit, per part dels propietaris, que un hom no es fa una casa sinó que la fa per a la ciutat.

Ahir la fortuna ens afavorí amb una d’aquestes troballes passatunes. Tot just acabàvem de salvar l’antiga pedrera blanca que dóna el nom a Pedralbes. A ple migdia, mort l’eco de les sirenes, ofegats els brogits dels motors d’autos i de motos, vague com un zumzeig d’abella el dels «Junkers» Barcelona-Marsella, al peu de la tàpia del monestir de Santa Maria, ens hi trobàrem com en ple segle xix. Una gran quietud: només la veu de vellut carmesí de les monges, apagada, una cantúria d’ocells que es gronxava damunt la monotonia del rés, i, com els millors dies d’abril, una florida de roses damunt una llarga paret ocre. Ja ens hi embadalíem, quan, d’una vella d’estiueig, en sortiren les notes fosques d’un clavicordi, damunt el teclat del qual unes mans invisibles interpretaven un minuet de Mozart. Evocarem pretèrites històries d’amor i ens prengué la mateixa dolça inèrcia de quan, convalescents, contemplem les il·lustracions del Viatge pintoresc a Itàlia, de Sterne.

Doncs bé: la nostra ciutat és plena d’aquests indrets evocadors. L’estil nou i actual, tan incert ací, per l’aplicació del qual tanta d’incapacitat es palesa, no ens ha pres encara l’afecció pels racons indolents i vuitcentistes. Potser l’absència d’aquell ens hi fa refugiar. Sigueu indulgents! Però deixeu-nos proposar la realització d’un projecte car a Joaquim Folguera: la d’una Guia de Barcelona per a ús dels barcelonins, on els paratges dòcils als temps que foren o els més estrictament adaptats a la sensibilitat d’avui siguin assenyalats al ciutadà per a quan li plagui de visitar l’urbs com un turista ignorant.

[«La Publicitat», 12-II-1928]

UNA COMMEMORACIÓ DURABLE

2012-11-26T09:14:00.004+01:00

La commemoració del VIIè centenari de la naixença de Ramon Llull ha tingut, darrerament, noves manifestacions. En poc temps han aparegut tres fascicles extraordinaris dedicats íntegrament a Llull, corresponents a tres publicacions catalanes de prou anomenada: «La Paraula Cristiana», «Estudis Franciscans» i «La Nostra Terra». Les dues primeres són datades a Barcelona, lloc de llur aparició normal, i la darrera a Palma de Mallorca. L’extraordinari d’«Estudis Franciscans», sobretot, és digne de la Commemoració dins la irregularitat inevitable en allò que afecta l’interès dels articles amb què es presenten comunament aquests reculls. Tot amb tot, alguns dels articles apareguts en aquests extraordinaris lul•lians mereixen ésser retinguts pels que segueixen el procés de reincorporació a l’actualitat de la magna figura de Llull.
    Aquests tres extraordinaris, donada la data insegura de la naixença del nostre primer líric, arriben just, però a temps. Les aportacions als actes del centenari són ben oportunes. (Puix que aquests actes, malgrat de certes aparences, han estat migrats).
    Han estat migrats; malgrat l’esforç d’alguns lul·lians meritíssims; malgrat dels articles apareguts dins la premsa catalana. Malgrat de cursets i conferències. Amb tot i els interessants fascicles a què hem al•ludit abans. I després de valorar l’aportació, en llibres, d’algunes cases editorials. Han estat uns actes migrats. Catalunya, a l’hora precisa del seu redreçament cultural, resta, a les acaballes del 1934, en dèficit davant Ramon Llull.
Goso dir que Catalunya, autònoma, s’ha portat «miserablement» amb Llull en ocasió d’aquest centenari. Per tal com no era el sisè ni el vuitè, ans el setè, això és, corresponia al 1933 o al 1934, data única en la història de la renaixença catalana.
No és pas que lamenti l’absència (jo l’he demanat) d’un monument —el millor és el de les Obres de Ramon Llull, en curs de publicació a Palma de Mallorca, a cura de Salvador Galmés— ni la presència de cap autoritat en una revetlla literària, pedant i inútil. Ans la incorporació total de Catalunya, a l’hora de la seva «naixença», a l’esperit de Llull, dalerós de coneixença, de veritat i d’universalitat.
He escrit —i dit en diverses conferències de propaganda lul·liana— que, al meu entendre, Llull representava globalment totes les característiques del català. Sublimades: poeta i apòstol, particularista (l’adopció de la llengua vulgar) i universalista, intel•lectualista i realista, artista i metafísic. Per damunt de tot, foll de passió d’unitat, antiseparatista, integrador, catòlic.
Qualitats i defectes dels catalans són qualitats i defectes que descobrireu en Llull. Qualitats i defectes en Llull, gegantins i generosos, són en cada catalanet d’avui minsos i mesquins. Els que en molts catalans d’avui són negatius, en Llull eren positius. En ell prevalien, gairebé sempre, les qualitats més específicament terrals. I els defectes més característicament nacionals. Res no censurem d’un català d’avui que no poguéssim censurar, al ras de la mesura comuna, en Llull. Però en ell cap mesura no és pròpia, perquè ens mesura tots: els del segle XIII i els del segle XX.
Ramon Llull, generalment furiós d’unitat i de síntesi, és, genialment, el Català.
Si Catalunya no hagués confós, d’anys ha, la politiqueta amb la política (Catalunya falla per no tenir una política, per no ésser el Catalanisme una política, per ésser, la «política»), hauria aprofitat el Centenari de Llull per elevar-nos a tots, amb defectes i qualitats, a Llull. Per engrandir els nostres defectes i les nostres qualitats a l’escola lul·liana. Per ésser folls de franca follia amb Llull amb les enceses de les seves impulsions líriques i polítiques. (Tot l’apostolat de Llull és una política unitària, constructiva, persuasiva —democràtica—, antibèl·lica).
Només l’esforç d’algunes empreses editorials ha permès que la commemoració del setè centenari de la naixença de Ramon Llull fos, al cap de dos anys, durable.
Bé puc fer vots perquè esdevingui permanent.

                                    [La Publicitat, 30-XI-1934]

VOTEU PER LA PÀTRIA

2012-11-19T09:08:00.000+01:00

El 23 d’aquest mes s’escau el terç centenari de la naixença de Spinoza. ¿Recordeu com aquest filòsof es refereix als fonaments de l’Estat? «Ningú no pot dubtar que és molt més útil als homes de viure segons les lleis i les injuncions de la Raó. No hi ha ningú que no desitgi viure, tant com pugui, a l’abric del temor, i això és impossible mentre li és permès a cadascú de fer el que li plau i a la Raó no li són reconeguts més drets que a l’odi i a la còlera. Ningú, efectivament, no viu sense angoixa entre les enemistats, els odis, la còlera i els enganys. No hi ha ningú, per tant, que no procuri d’escapar-ne tant com li és possible.» D’ací que els homes hagin aspirat a unir-se en un cos i que hagin subordinat la força i la cobejança individuals al poder i a la voluntat de la Comunitat. A l’estat de Natura ha seguit l’estat de Raó. Al caprici individual, la solidaritat del major nombre per la llibertat col·lectiva, que és la fermança més segura de les llibertats individuals.

La comunitat dels catalans, al moment de posar a prova aquesta subordinació de les cobejances a la Raó simbolitzada per la Pàtria oberta i generosa, ¿contradirà la llei universal per a lliurar-se els seus components als odis, a les enemistats, a la còlera i als enganys que han de destrossar-la?

Puix que la realitat és avui, entre nosaltres, aquesta: la cobejança contra el bé comú; la Passió contra la Raó; l’Egoisme contra la Pàtria. Els drets de la persona, els drets de la col·lectivitat subordinats a la Facció; àdhuc les cobejances singulars sumades a favor de la cobejança mesquina. Els odis individuals que havien de subordinar-se per a l’establiment del Dret comú s’han unit parcialment per atiar els fills de la Pàtria els uns contra els altres. I còleres, aversions i enemistats folles han establert el Desordre quan tots volíem ésser solidaris de la gran Renaixença i germans lleials al moment precís de la gran Joia Nacional que els pobles només coneixen en moments comptats i memorables.

Hom ha atiat els patriotes contra els patriotes, els republicans contra els republicans, els catòlics contra els catòlics. Dins el clos mateix de la Pàtria! I com si no fóssim prou tots sols en aquestes baralles fratricides, mogudes no pas per la cobejança dels drets de la Comunitat, sinó per la del grup contra el grup i per la de tots plegats contra la Comunitat, han vingut hostes ponentins, falç o creu alçada, per a enardir-nos —enemics golafres!— en la pugna criminal.

Els patriotes... No fa gaires dies que des d’aquestes mateixes columnes en recordava el deure. No sé quants el compliran. Ni sé, en aquests moments, els milers de fidels amb què compta Catalunya. Però sé quants el compliran. Pocs, o molts, redimiran amb llur exemple l’abjecció dels altres.

Per al patriota, en el dia d’avui, memorable en la història de la nostra col·lectivitat, no hi ha més drets que els de Catalunya, que vol tots els seus fills solidaris en l’obra de la seva reconstrucció. Totes les ofuscacions han de subordinar-se als drets de la Pàtria, i els drets de l’individu han d’ésser reclamats davant totes les faccions per a posar-los al servei del Dret col·lectiu.

Per al ciutadà lleial de sempre, per al català d’ara i adés, per al qui ja gemia amb la Catalunya irredempta quan aquell, tal, posava l’espasa al servei del perjur, o aquell altre, tal, delatava els quatre folls juramentats per alliberar-la; per al vilatà humil que s’ha vist durant trenta anys bescantat i perseguit, perquè estimava la Terra, pels mateixos que ara en cobegen l’usdefruit; per al català que per damunt els interessos exclusius posa en aquests moments els de la Pàtria, només hi ha un deure: desobeir totes les veus per escoltar només la del cor i seguir els dictats de la seva consciència. Votar per la Unitat contra les faccions.

Això és: votar per la Pàtria.

[La Publicitat, 20-XI-1932]

TRIBUT A JOAQUIM FOLGUERA

2012-11-12T09:56:00.000+01:00

«La Publicitat» surt avui, per primera vegada, redactada íntegrament en la nostra llengua. Al gaudiment de cadascú per aquesta renovació feliç d’un vell full ciutadà, segueix en alguns la melangia per l’absència d’aquell qui, d’aquesta gesta, n’hauria estat per ventura un propulsor cabdal: En Joaquim Folguera. Complim, doncs, en aquesta primera plana oberta del nostre diari, en català, el deure inicial de tributar un record a la seva memòria.

En el dolç trasbals, gairebé voluptuós, per a adaptar «La Publicitat» a la nostra llengua i incorporar-la definitivament a la causa de la Pàtria, havem tingut sovint la sensació de la no-presència de qui fou un dels nostres amics millors. Ja arran del seu traspàs ens havíem trobat de vegades havent de suspendre la realització de petits projectes, perquè el càlid alè que els hauria vitalitzat s’havia extingit no pas en el batec d’un dolor propi sinó en la tràgica arbitrarietat d’una ventada assoladora. Cada vegada que la nostra voluntat impacient pugnava per realitzacions immediates de projectes vastíssims i quasi irrealitzables, n’era En Folguera l’impuls inicial i n’era ell a darrera hora l’únic recer acollidor. Temps després de la seva mort ens havia esdevingut de dirigir-nos instintivament a l’indret on en vida el trobàvem i, amb l’amargor als llavis de la cendra de les paraules que li volíem dir, mortes a flor de llavi, havíem de recular les nostres passes.

El cercle d’amics que voltava En Folguera era tanmateix divers. La seva paraula, dolça en lliscar, s’afilava agudament al contacte de la carn amiga i ens feia redreçar tènuament adolorits, disposats, però, a l’atenció que ens era requerida. Entorn d’ell, gent que sempre més ha anat d’ací d’allà esparsa, s’havia aglutinat, disposada a acceptar el seu guiatge, a escoltar la seva veu, perenne al nostre record, a seguir els seus consells refermats en la seva gosadia o en el seu seny, a encendre els ulls i els cors amb una de les roents guspires del seu i a protegir-nos gelosos sota la blavor gairebé divina dels seus ulls. L’encís d’aquella voluntat ardent, travada per la misèria per ventura transitòria del seu cos, ens havia subordinat sense adonar-nos-en a una autoritat que acceptàvem joiosament. Literats, artistes, periodistes, economistes, homes de ciència i fins i tot homes d’afers, coronaven llurs iniciatives amb les d’En Folguera, i la possibilitat d’atènyer belles coses irrealitzables se’ns presentava tot d’una.

Un dels projectes d’En Folguera era de publicar un gran diari català. No cal dir com a la seva imaginació i, per encomanament, a la imaginació de tots, aquest diari hauria estat el millor del món. Malcontents en absolut dels que surten a Barcelona, més malcontents encara dels diaris espanyols, el nostre diari seria l’ideal. Resseguíem àvidament la premsa anglesa, francesa, nord-americana, italiana, etc., i en cadascun dels diaris d’aquests països estrangers trobàvem innovacions per a introduir al nostre i defectes per a repel·lir. Discutíem la grandària —i ell la imposava—; dibuixàvem la disposició del text —i admetíem la seva—; estenia una llista de col·laboradors liberalíssima i extensa —i l’acceptàvem tal com ens la llegia.

Format que particularment no ens era agradable, tipus de lletra amb els quals no estàvem pas tots d’acord, seccions que crèiem inútils o contraproduents, col·laboradors que mai de la vida no havíem volgut a costat nostre, ho acceptàvem sense contradicció. Per tal com tots aquests detalls en els quals com a tals teníem particularment raó de rebutjar, prenien tot un altre aire en disposar-los En Folguera de guisa i de faisó que els elements més antagònics s’harmonitzaven sota el control del seu voler.

¿Què hauria fet En Folguera en aquests moments actuals? Potser el diari que ell havia projectat hauria sortit temps ha, si no tan perfet almenys acceptable. Potser es trobaria entre nosaltres. I s’hi trobaria al davant, comandant i aconsellant, amb tots plegats mobilitzats a les seves ordres, fent del diari una magnífica toia on la flor vermella de les nostres extremositats jovenívoles encerclaria la púdica flor morada d’una tragèdia personal.

El nostre camí quotidià a «La Publicitat» és gairebé el mateix camí quotidià que teníem amb En Folguera. En aquest diví decandir-se de l’estiu, en aquesta flonjor capvespral de setembre, el passeig de Gràcia ens submergeix en una tèbia dolçor que ens fa parlar sota veu, perquè en veu alta els nostres mots ressonen massa violents. Nosaltres encara ens hi acompanyem amb En Folguera. Li exposem els nostres plans com si ell fos vivent i els rectifiquem com si encara ens hi fes observacions.

Ell, que havia hagut de renunciar a tantes de joies humanes, havia lliurat la seva passió a les coses de l’esperit. Entorn seu, avui, els que havem abandonat amb els ulls encesos i el cor a trossos les joies transitòries d’una prolongada minyonia, formaríem potser legió. Les siringues sonen tan lluny que no en sabem de copsar el ritme ni ens podem lliurar a la dansa. Si encara tenim les mans doloroses de les deixes d’un perfum que ens subjugava, cerquem l’aigua purificadora i eixuguem-nos amb els bocins de túnica que servem entre mans. Fem de les nostres amargors, dels nostres plors, dels nostres desigs infinits i insatisfets el combustible que ha d’encendre una passió única: la de l’esperit per Catalunya.

Com En Folguera, fem que de la nostra set d’amor i d’expandiment, se n’enforteixi la voluntat per a posar-la a disposició de la causa santa de la nostra redempció nacional.

[«La Publicitat», l-X-1922]

RUPTURA DE TRADICIÓ

2012-11-05T09:16:00.000+01:00

(Amb motiu del Centenari de la Renaixença)

Del llibre, tot just aparegut, de J. J. A. Bertrand (La Littérature Catalane Contemporaine, 1833-1933, Ed. Belles Lettres, París), cal esperar que els crítics en diran tot el bé que mereix. És una aportació francesa interessant —i útil— a les festes commemoratives del Centenari de la Renaixença catalana, l’esclat de les quals comença a fer-se albirable aquests dies. Deixo, doncs, als crítics la tasca que els correspon, i permeteu-me de fer algunes observacions breus a la «Conclusió» amb què l’autor tanca el volum.

Per al senyor J. J. A. Bertrand, la generació representada pels noms de Carner i López-Picó no ha acceptat llur mestratge, i en la novel·la, la poesia lírica, etc., les insurreccions, la rebel·lió, han estat hostils a la regla i a la disciplina de les escoles. És justa aquesta apreciació? Jo, que, sense interrupció, he anat assenyalant aquesta «ruptura», em permetré, de nou, interpretar-la.

La «confusió», l’anarquia» que descobreix en les lletres catalanes d’avui, amb molt d’encert, el senyor J. J. A. Bertrand, no s’haurien produït sense una causa política: la Dictadura. La «ruptura», la «pèrdua de tradició», l’«abandó del mestratge», hom l’observa entre els polítics que, gairebé sense adonar-se’n, es veuen obligats a representar una causa patriòtica que no és ben bé la pròpia, i en el catalanista integral (en tant que el catalanisme és una «ètica», una «estètica» i una «política» originals) format en la generació de Prat de la Riba - Fabra - Carner.

Crec, i ho he dit sovint, que de Carner a Sebastià Sánchez-Juan, la tradició, malgrat la diversitat de temperament i de les influències exteriors, no s’ha interromput. És més: Sánchez-Juan, considerat com un «avantguardista» independent, reprèn Verdaguer de la mateixa manera que un altre «avantguardista» independent, Salvat-Papasseit, reprengué Maragall. Disciplina d’inspiració: amor de la llengua i de la puresa gramatical en els dos primers; incurança verbal, espontaneïtat poètica en Maragall i en Salvat. Jo no veig, doncs, ruptura ni anarquia en el procés poètic Verdaguer - Carner - Sánchez-Juan, ni en el procés Maragall- Sagarra - Salvat, ni en el procés López-Picó - Riba - Esclassans. En canvi, l’he vist a partir de 1933: els joves poetes d’avui han oblidat que amb Carner i Riba l’idioma era, de 1918 ençà, un instrument, de la mateixa manera que la jove demagògia política ha oblidat que amb Prat de la Riba la línia general d’una política cultural i nacional autòctona restava establerta.

El desordre en el nostre esperit nacional naixent —polític i cultural—, el devem a Primo de Rivera. La generació que tenia de tretze a quinze anys al 1923 és la que més ha sofert d’aquell cop de destral.

No dubto que l’amor a l’estudi dels més joves actuarà a favor de llur reincorporació a aquells corrents literaris que, tot i llur diversitat i oposició efectives, assenyalaven la formació d’una literatura autòctona amb característiques d’idoneïtat i d’universalitat. Tot i el meu amor al risc i a l’aventura espirituals.

[«La Publicitat», 9-IV-1933]

UN ESTIL PER A LA REPÚBLICA

2012-10-29T09:00:00.005+01:00

Dubto que el Govern provisional de la República doni «un estil» a la nova política. Sense aquest «estil» és difícil que les manifestacions plàstiques de les diverses activitats socials tinguin tampoc un estil. Crec conèixer tots els arguments vàlids per a justificar, amb elogi o amb blasme, aquesta carència: la mateixa provisionalitat, l’heterogeneïtat doctrinal dels seus components, el seu conservadorisme. Aquests, tals, diran que, desertor de l’ideal antic, però rebel a l’esperit nou, el Govern provisional representa l’absurd: un ideal nou amb esperit antic. Aquests altres, tals, diran que- només la Revolució és l’estil i que el Govern actual és una simple substitució. Hi haurà, també, els qui diran que l’estil és la unitat, i aquesta manca al Govern i al país; que és una síntesi, i aquesta tardarà anys, o segles, a trobar la capital que la realitzi; que és l’ordre, i que aquest en una república plurinacional no s’establirà sinó sota una dictadura de classe o una tirania intel·ligent. Tantes d’interpretacions ha donat hom a l’estil —en política, en plàstica, en literatura— que la memòria ens falla en voler-les recordar. «La democràcia no és cap política («la democràcia burgesa»); no donarà mai una art ni una literatura», llegíem fa pocs dies en un full vermell.
Grècia, Etrúria, Roma, Alexandria o Itàlia; Cató, Tarquí o August; París o Moscou, poden il·lustrar tots aquests parers. I, encara, d’altres. La República espanyola, però, és una realitat, la nostra realitat. I al cor d’aquesta realitat, Catalunya.
¿Quina és, doncs, l’expressió plàstica del moment polític modern? ¿Quina arquitectura civil, quina escultura, quina pintura, quin cisellat, quina tipografia, quina música, quina dansa, podrien exterioritzar, materialitzar, fer sensible als ulls, al tacte, a les orelles, la vida hispànica sota el règim novell?
Sé, exactament, quina era la plàstica del regim borbònic substituït. Sé, amb tants de centenars de catalans, el sofriment afrós dels amics del desordre poètic, dels vagabunds de l’esperit, dels amadors de totes les metafísiques sota un Estat monàrquic propugnador i sostenidor dels més folls desordres materials. Puix que el desordre, millor, l’errabundària de l’esperit, vol un ordre material absolut. No pas l’ordre que guillotina els justos o pistoleja els afamats de veritat, ans bé el que articula «les justícies». Per tal com justícia, la suma de justícies, és l’ordre mateix: però ordre material, fet i fet. Quin no viure, el dels folls de l’esperit! Quin delerós vagar, al fons de la més tètrica de les galeres, el de tants de centenars d’esclaus!
Ho sé jo i ho saben tots quin era l’estil, quina era la plàstica que exterioritzava l’estat de la civilització espanyola sota els reis borbònics. Tots sabem, sobretot nosaltres, els catalans, com ens avergonyíem, com ens hem avergonyit d’haver-nos de dir espanyols, d’haver de travessar fronteres com a súbdits del Rei d’Espanya. Com hem mostrat, capcots, el passaport que traïa la nostra condició, com hem segellat, vacil·lants, la nostra correspondència adreçada a l’exterior. Espanya borbònica! Si amb plàstica expressionista pogués imatjar-la, em bastaria de dibuixar una monumental barraca de carrabiners al cim de la qual onejaria la bandera espanyola bicolor. Casernes, universitats, delegacions d’hisenda, comissariats de policia, tot tenia el mateix estil, tot ho podíem plasticitzar amb la mateixa imatge. Però, ¿quina ètica, quina estètica original podia donar la misèria i l’opressió? Els detalls més insignificants donaven el to al règim: des de l’arquitectura oficial a la imatgeria religiosa; des de la tipografia dels llibres oficials a la dels passaports. Un excel·lent company, que col·lecciona els dels diferents països, m’assegurava que amb la presentació tipogràfica dels passaports en tenia prou per a conèixer l’estat de cultura d’un país. Els d’Espanya, amb imperdonables errades en el text francès, són inferiors als de tot altre país europeu. (Recordem, de passada, que a la Península no hi ha cap foneria tipogràfica original, això és, que solament amb els tipus de lletra es caracteritza l’absència d’estil, per tant d’unitat, del país.) Un filatelista us dirà que els segells d’Espanya són, sota aquest aspecte, característics.
Què s’esdevindrà sota la República federal? ¿Que s’esdevindrà sota la República catalana federada? ¿És un moviment prou jove, prou fresc, prou optimista el que ha iniciat la revolució perquè doni un estil, perquè realitzi una plàstica inèdita dins la tradició universal, dins la més ardent actualitat?
Sospito que durant el govern provisional la República mantindrà el mateix estil provisional. Ni una política radical. Ni unitat. Plàsticament veiem als escuts d’Espanya coberta la corona reial amb un llençol. És la interinitat... Però, i després? ¿Quina raó pot haver-hi per mantenir, posem per cas, l’absurd tricorni a la guàrdia civil?
Cal, doncs, que totes les forces joves de la República intentin la magnífica aventura de donar-li una plàstica. Això és: de donar-li una política. Cal que el cor sòlid de la joventut catalana, radical, basteixi amb els més nous dels materials la nova Catalunya sota la Unió federal de Repúbliques.
Cal donar un estil a la República, i que sigui Catalunya que l’imposi.

[La Publicitat, 27-V-1931]

I A LES ESCOLES...

2012-10-22T09:49:00.000+02:00

El meu darrer comentari sobre el singular comportament de tants amics concurrents als cursos de català els quals, tot d’una, han cregut innecessària la coneixença de la nostra llengua, ha coincidit amb l’obertura de nombrosos cursos de català. Els inscrits de nou, nombrosíssims, són gent molt jove: pertanyen a la darrera lleva i no descobreixen, encara, aspiracions burocràtiques. Vol dir això que no tinc res a veure amb aquest eixam innoble d’arribistes que durant els dos primers anys d’autonomia, com les llagostes bíbliques, han tapat el sol tot estenent una ombra i una foscor sinistres damunt el territori català.

Tants de catalanistoides, de socialistoides i de comunistoides, és a dir, de «catalanistes», de «socialistes» i de «comunistes» provisionals o previsors (o proveïdors) que no tenien res a veure amb els titulars legítims d’aquestes denominacions, són substituïts a les classes de català, per minyonesa noble i desinteressada que, com la d’algunes de les generacions d’abans de la Dictadura, reconeixen en el Catalanisme una ètica i accepten, de la seva adhesió a la causa de la llibertat i de la grandesa de la Pàtria, deures i sacrificis. Em diuen que aquest minyonam procedeix gairebé tot d’escoles catalanes particulars i de grups escolars i escoles lliures amb professorat lleial. L’escola, doncs, reivindica la seva eficiència. Tinc la convicció que tots vosaltres, estimats lectors de «La Publicitat», convindreu amb mi que el problema de l’escola, si adés no estava resolt del tot, ara es planteja durament i greu.

Puix que és dura i greu la realitat escolar a Catalunya: no solament no hi ha escoles catalanes per a tots els nois catalans, sinó que la majoria de pares catalans no senten en llur consciència el remordiment patriòtic que han sentit darrerament els més modestos dels obrers del Saar, els quals, tot i llur franc internacionalisme ideològic, a l’hora de triar escola per a llurs infants, els inscrivien a les escoles alemanyes. Sense tenir en compte la creu gammada, «perquè els ensenyaven en alemany i a estimar Alemanya», segons declara un obrer socialista.

A Catalunya hi ha milers i milers de pares que en arribar llurs fills a l’edat escolar no senten aquella emoció adient amb la transcendència de l’acte de decidir l’escola on anirà l’infant. Milers i milers de pares que lliuren llurs fills a la primera escola de la cantonada sense conèixer el trasbals profund de qui, per tal com estima la Pàtria, vacil·la abans de matricular-los a una escola on no solament no els ensenyen ni la llengua ni la història autòctones, ans els distreuen del compliment dels deures del ciutadà fidel al seu país. Hi ha pares que es diuen i es creuen catalanistes que no tenen ni remotament la idea que el primer deure del pare català és matricular l’infant a una escola catalana. Hi ha ciutadans que no manquen a cap aplec patriòtic: per Sant Jordi els trobeu al vestíbul del Palau de la Generalitat; per l’Onze de Setembre, al peu del monument d’En Casanova. Canten «Els Segadors» a hora i a deshora, i obturen totes les butxaques del gec amb diaris catalans i fulls subversius. Però quan arriba l’hora de fer anar el noi a estudi o la noia a la costura obliden la idea i els excessos amb què massa sovint l’exhibeixen i claudiquen davant el compliment d’un deure elemental i indefugible: matricular-lo en una institució catalana d’ensenyament.

És tan important la resolució del problema escolar a Catalunya que no dubto a afirmar que és la primera de les nostres reivindicacions. Si els patriotes catalans arribessin a establir aquella solidaritat política que és al cor de tots i a la voluntat de molts, el problema escolar hauria d’ésser el tema preferit dels propagadors de les idees de redempció nacional.

Durant algun temps, tots els catalans haurien d’ésser mobilitzats per a l’obtenció d’aquesta reivindicació immediata: escoles catalanes per als infants catalans.

[La Publicitat, 16-II-1935]

CATALANS NACIONALS

2012-10-18T19:09:00.000+02:00

Tots hem vacil·lat en la tria dels mots per a designar el nostre moviment de reivindicació nacional. El Catalanisme esdevingué Nacionalisme. Els partits catalanistes canviaren llur nom pel de nacionalistes. Els catalanistes s’anomenaren individualment nacionalistes. Darrerament, en desvaloritzar-se internacionalment els mots «nacionalista» i «nacionalisme» en llur accepció imperialista, els patriotes catalans han preferit de substituir aquests mots equívocs pels primitius: «catalanista» i «catalanisme».

En el pròleg que per al volum 77 de la «Col·lecció Popular Barcino» El principi de les nacionalitats ha escrit el seu autor, A. Rovira i Virgili, explica la substitució del títol inicial de l’opuscle, El nacionalisme, per l’actual i fa una breu disquisició sobre les diverses accepcions dels mots «nacionalista» i «nacionalisme», que havia proposat fa alguns anys René Johannet i adoptats, sense èxit, per alguns escriptors catalans. Aquests mots, inventats per a designar els moviments de reivindicació patriòtica dels pobles sense llibertat, no solament són, com diu A. Rovira i Virgili, de fonètica dura: són, emprats per Johannet i els seus, despectius. Si us plau, pejoratius. Té raó de refusar-los. Recordem amb disgust d’haver-los emprat alguna vegada.

La majoria de patriotes catalans coneixen el procés de matisació dels mots «nacionalisme» i «nacionalista», que A. Rovira i Virgili explica en el pròleg esmentat. No cal, doncs, referir-nos-hi. En canvi, el mateix autor proposa, amb el fi d’evitar equívocs, de substituir entre nosaltres el mot «nacionalista» pel de «nacional». Així, direm, per exemple, «catalans nacionals» per «nacionalistes catalans»: «moviment nacional» per «moviment nacionalista». Creu també que fóra desitjable la substitució del mot «nacionalista» pel de «català». No creu prudent, però, per ara, de renunciar-hi, donat que hi ha molts catalans «que no són catalanistes, que no són catalans nacionals».

Si tenim, per ventura, alguna observació a fer quant a la substitució dels mots «catalanista» i «catalanisme», que no és avinent de retreure ara, en canvi la substitució que proposa A. Rovira i Virgili del mot «nacionalista» pel de «nacional» creiem que serà acceptada per la majoria d’escriptors catalans. No solament dir «català nacional» és una manera «més pura i més clara», ans, a parer nostre, més justa i elegant.

Gairebé gosaríem dir —i és una apreciació subjectiva— que l’expressió «català nacional» integra més totes les essències del catalanisme que no pas la de «català nacionalista». Diríeu que un «català nacional» s’ha incorporat ja, definitivament, al moviment nacional, i que un «català nacionalista» pugna per aquesta incorporació. El primer diríeu que és un català «actiu» en l’ordre patriòtic; el segon, un «aspirant».

Catalans nacionals! Quants som avui? ¿Quants de milers de catalans hi ha que viuen en i per Catalunya, que viuen com a «nacionals» de Catalunya? No compteu els que creuen que Catalunya té dret a la seva llibertat, els defensors exteriors de la llibertat nacional de Catalunya, ans els que viuen, en carn i esperit, el procés d’alliberament nacional de la Pàtria. Això és: «catalans nacionals».

Aquesta expressió d’A. Rovira i Virgili matisa ricament el nostre vocabulari patriòtic. Repetim que no dubtem a creure que serà acceptada pel major nombre. Cal valoritzar-la prou perquè a no tardar l’aspiració de tots els catalans sigui d’esdevenir «catalans nacionals», d’ostentar aquest apel·latiu amb l’arrogància de qui ha passat a ésser un ciutadà actiu de Catalunya.

[La Publicitat, I-IV-1932]

L'HOME TOTAL EN LLULL*

2012-10-08T09:55:00.000+02:00

Amb aquest títol, la revista «Eulàlia» (març 1936) publica una nota de J. V. Foix en la qual assenyala l’error dels qui abstreuen Llull del sentit unitari de les seves obres i de la seva acció apostolical. Segons J. V. Foix: «Abstreure de la lectura de les obres de Ramon Llull tantes de qualitats que li són pròpies ha facilitat, per ventura, l’adopció d’un Llull per a poetes, per a lingüistes, per a creients, per a pedagogs, etc. Però pot haver fet oblidar a alguns desprevinguts que tan múltiples activitats són inseparables de cadascuna d’aquelles qualitats que nosaltres reconeixem com una sola qualitat, amb la seva ombra propícia, als crítics. —Vull dir que hi ha una sola realitat Llull, i que no és gaire fàcil separar en ell el poeta de l’apòstol. Tot, en Llull, respon a una sola vocació: amor de la humanitat per amor de Crist, amor de la unitat per amor de la unitat en Crist. Tota la poesia de Llull és un acte de donació de cor idèntic a la donació, si és que es pot dir així, de la seva voluntat ordenada a un sol fi: unir tots els pobles sota el símbol dels cristians. Quan algú diu de Llull “només m’interessa el pedagog, o el poeta, o el viatger. o l’home en la seva realització terrena”, isola Llull de Llull. La representació que en tenim aleshores és similar a la que, en el seu aspecte físic, ens hauria donat un retratista que hagués dibuixat la mà de Llull, esculpit la seva barba o pintat l’ull esquerre. Llull no és el polígraf que parla de tot per amor de la saviesa, sinó que ho aprèn tot per amor de la coneixença i a causa de l’amor de Déu. En mots moderns, diríem que Llull és total. És ben cert que es podrà debatre si era el poeta Llull que es realitzava totalment en Crist o el cristià Llull que es realitzava poèticament en Crist. Més clar: si fou el poeta Llull qui anà devers Crist. Però en la seva biografia versificada és el nostre immortal que narra com fou Crist qui s’acosta al poeta. Llull, a partir d’aleshores, aprèn idiomes per amor de l’amor de Déu, i s’esforça per posar la filosofia, la teologia, la política, la ciència del seu temps al servei de la causa de l’Amat. —Llull no és temperamentalment un clàssic en tant que admetem en el clàssic una actitud dual. —En aquest temps que som, l’hauríem blasmat per idealista o l’hauríem acusat de romàntic. Amb inexactitud, puix que en ell no hi havia aspiració sinó possessió. El Llibre d’Amic e Amat, un dels millors llibres en llengua catalana, és el breviari del qui ja s’ha lliurat; en l’idealista i en el romàntic la insatisfacció és permanent. Aquell i aquest diríeu que s’allunyen per fer l’objecte més cobejable. Combregueu més amb la imatge que amb la realitat. —D’ací que l’ombra de Llull tingui tots els encisos de l’ombra física d’una catedral gòtica. Tots els elements hi han estat emprats per a un mateix fi: exalçar plàsticament el Creador. Llull l’exalçà meravellosament (en un català dolcíssim), pel verb, i, en una segona joventut, que durà quaranta anys, per l’acció.»

Per a J. V. Foix, amb independència del criteri que mereixi l’adhesió a Llull a una filosofia o a un sistema molt del seu segle, cal partir del lliurament total de Llull, pel pensament i per l’acció, a unes soles directives.

[La Publicitat, 1-V-1936]

* Aquesta nota, sense signar, és una mostra d’un dels recursos de Foix per a difondre les pròpies idees que ell mateix considera de més pes. Així, la reproduïm tal com la publicà anònimament. En la seva secció, però, de «Les arts i les lletres». (N. de l’E.)

UNA LLENGUA I UNA CULTURA

2012-10-01T09:49:00.000+02:00

Ho hem dit amb insistència: el Catalanisme, ultra ésser una política, és una cultura. Més encara: el Catalanisme, en tant que moviment nacional destinat a realitzar dins l’àrea geogràfica de les terres que parlen una mateixa llengua la Idea catalana, és més exactament interpretat quan la política desenvolupada pels seus representants dins les corporacions oficials tendeix a identificar-se amb la cultura.

Tot just constituïda la comunitat catalano-balear i llançat el «Manifest als Mallorquins» que tan bella resposta ha merescut, rebíem de València, la noble capital del País Valencià, el programa oficial dels actes que tindran lloc en aquella regió amb motiu de celebrar-s’hi del 26 de juliol al 2 d’agost la quarta setmana cultural valenciana. Sota el signe de la nostra llengua, València, per la voluntat, pel patriotisme i amb el suport dels seus fills més assenyalats, s’incorpora al vast moviment cultural que indica la presencia d’un nucli vital a totes les terres on es parla català. La comunitat espiritual que uneix les comarques del País Valencià, remarcada per «Proa», entitat organitzadora de la quarta setmana cultural valenciana, és del tot compatible amb la comunitat cultural que uneix les diverses regions de la Pàtria, on la unitat de l’idioma ha fet possible la gran renaixença.

Ahir mateix, els metges i els biòlegs de llengua catalana es reunien a Perpinyà, la bella ciutat catalana capital del Rosselló, per celebrar-hi llur novè congrés. De Barcelona, de València, de Mallorca, els nuclis de congressistes han estat prou importants per a fer més palesa aquella alta solidaritat. En una mateixa llengua, els metges i els biòlegs de les diverses contrades on aquella és parlada, estableixen una organització científica que a la Catalunya central ha tingut sempre els seus defensors més decidits. Remarquem que és un fill de València, el doctor Corachan, qui representa el govern català i que és en català que recorda, a Perpinyà, per a cloure el seu parlament d’obertura, el tríptic del plorat Bofill i Mates: «València és un perfum, Catalunya una cançó, i Mallorca una essència», i que diu: «El Rosselló és totes les coses a la vegada.»

Per tal com València, la Catalunya del Principat, el Rosselló i les Illes parlen una mateixa llengua, és possible la naixença —o la renaixença— d’una cultura que fa solidàries aquestes terres. És damunt aquesta comunitat de llengua i de cultura que els temps esdevenidors, si tots sabem ésser fills de la Idea, veuran bastir una política que farà sòlida pels segles la magna comunitat nacional de la qual som, ja nosaltres, súbdits devots i lleials.

Fer sensible aquesta idea —que és la Idea catalana— als fills de totes les contrades que uneix el conreu d’una mateixa llengua, és, per ventura, una tasca urgent. Si els catalans, els primers en llur adhesió, saben alliberar-se de l’instint de discòrdia, permanent en aquells que no saben projectar la Pàtria en el futur, per subordinar-se en drets i en deures a la causa de la comunitat, als qui tenen fe en els destins de Catalunya, el més noble dels exemples.

[La Publicitat, 26-VI-1936]

EL DEURE DELS CIUTADANS

2012-09-24T10:37:00.001+02:00

Llegiu: «En convocar-se les eleccions per a la constitució del primer Parlament nacional, tots els partits, a excepció d’una fracció comunista i dels grups minoritaris, van convenir en la presentació d’una candidatura única, símbol de la unitat nacional i homenatge a l’estreta solidaritat establerta durant segles entre els fills del país, sense distinció de partit, de religió o d’estament.»

Si fa no fa, aquest text resum la història de la majoria de nacions europees alliberades en el moment de llur elevació a Estat independent. En el moment de consolidar el règim de llibertat, tots els ciutadans que durant els anys de submissió havien treballat plegats per la causa de la llibertat eren cridats a formar de nou per a constituir el primer Parlament, i es presentaven en candidatura única, perquè aquell moment, com diu Masaryk, «és el moment més gloriós de la Pàtria».

Gairebé totes, potser totes, les pàtries del món han conegut aquest «moment feliç».

Només el nostre país ha d’ésser testimoni d’aquest espectacle: els seus devots fidels, a l’hora de servir-la amb més lleialtat, desfermen llurs passions partidistes o sectàries per promoure davant l’adversari, que ENTRE NOSALTRES ÉS A L’INTERIOR, una batussa civil, millor, unes «guerretes civils», en les quals gairebé cada patriota forma i mana un estol advers.

Tots n’estem avergonyits, però aquesta és la realitat: els catalans es disposen a establir el primer Parlament prou dividits perquè quisvulla s’hi instauri per sotmetre’ns a la més vexant de les servituds: la de l’enemic de la llibertat, nodrit amb la nostra pròpia sang.

Jo no sé si hi ha cap home, cap partit, cap escamot, o cap facció responsables d’aquesta divisió, o si és a la col·lectivitat —i bé podria ésser— a qui en cal culpar. Però sé que els qui han estat patriotes ara i adés, els qui han treballat per la Pàtria, els qui l’han estimada sense esperar recompensa, els qui l’han servida sense sol·licitar cap favor, els qui l’han defensada sense aspirar a cap càrrec ni a cap prebenda, això és, els patriotes sense cap més qualificatiu, tenen en aquests moments un deure: excloure de les candidatures qualsevol nom sospitós de subordinar la causa de la llibertat a qualsevol altra causa. Ara és l’hora de la tria.

Quan tingueu els butlletins de vot a les mans, sigueu exigents com la vostra consciència: el patriota només pot votar patriotes, i té el deure d’evitar que no hi hagi ningú que doni el seu vot a qui en les hores de perill cedeixi a les suggestions de l’adversari.

La malifeta dels 90.000 electors frescs i recents no ha de repetir-se més. Ni la inconseqüència dels qui van deixar de costat En Pompeu Fabra. Ni la turpitud dels qui afavoreixen en corporacions públiques, mesos i mesos, els més agosarats servidors de ço que ja no és.

Si per a un demòcrata el vot és l’home, humana és la causa dels ciutadans lleials: inscriviu, doncs, damunt les vostres paperetes el nom d’aquells de qui esteu convençuts que en pròxims conflictes possibles seran al costat dels qui propugnen una política solidària de llibertat.

[La Publicitat, 13-XI-1932]

UN MONUMENT A RAMON LLULL

2012-09-17T09:44:00.001+02:00

Miquel Ferrà, des d’aquesta mateixa plana, ha dit exactament allò que calia a propòsit de l’homenatge plàstic que les terres de llengua catalana deuen a Ramon Llull. Llur capitalitat, Barcelona, no té encara, en escaure’s el setè centenari de la naixença del nostre primer gran poeta, un monument de pedra que assenyali al transeünt la permanència en el record del nom d’un dels nostres pocs valors universals.

(Millor!, diuen, Aquest, Aquell i El de més enllà. Millor!, responem a cor tots els catalans a qui la majoria de monuments aixecats a la memòria d’Algú en aquesta Barcelona sotmesa a la dictadura dels urbanicides ens sembla no pas un homenatge, ans una ofensa. Però, ¿i si, en un moment de seny, ens poséssim d’acord perquè aquest monument proposat per commemorar el centenari lul·lià fos aquella «noble estàtua» a la qual han al·ludit en poc temps no solament En Ferrà ans també N’Avinyó, En Segarra i N’Alós?)

Els poetes, que, entre nosaltres, són els qui més deuen a Ramon Llull, podrien ésser cridats, tant com els artistes, a triar l’indret més escaient per a erigir-hi l’estàtua i àdhuc hom els podria atorgar un lloc entre els ciutadans nomenats per a seleccionar els projectes escultòrics.

Personalment he pogut constatar en pocs dies de diferencia com la figura de Llull guarda als ulls de molts les seves proporcions, i com la seva obra interessa com una obra d’actualitat vivent.

No és pas que jo, personalment, cregui que un monument urbà sigui el millor homenatge a un home il·lustre.

Tots els tòpics favorables a «la lectura de les seves obres», a «escoltar la veu del seu missatge», a «propagar les seves doctrines», a «seguir el seu exemple» són vàlids. Per a un homenatge plàstic a Ramon Llull en escaure’s el seu setè centenari em sembla no solament oportú sinó que crec que si Catalunya no visqués tan estranyament absent d’ella mateixa, el monument a Ramon Llull estaria a hores d’ara a punt d’inaugurar-se.

De Llull hom en diu molt de bé. Però... d’esma. Per a molts de catalans és una figura gairebé mítica. Alguns romàntics del catolicisme l’han fet actual darrerament a Franca i els superrealistes, desentenent-se del cristianisme fonamental de l’obra de Llull, l’han posat a la llista dels autors herètics que aconsellen de llegir. (Molts recordareu el somni llegendari: Llull, adormit al peu d’un arbre, va tenir un dia un somni. Li va semblar que veia damunt les fulles caràcters de lletra turcs i àrabs. Segons Llull —o la llegenda—, això era una revelació del cel. ¿No deu ser aquesta «mística» de la revelació que haurà suggerit als irrealistes francesos —Max Jacob, Breton— d’incloure Llull entre els seus?)

Sigui quin sigui, però, el criteri que mereixi, per exemple, Llull filòsof, el seu nom és una rèplica als clercs defensors del quietisme intel·lectualista. Ningú com Llull no ha «intervingut» fins al martiri. Em deia fa poc un entusiasta de Benda que Llull no fou mai un intel·lectual, i que sempre, àdhuc en l’Ars Magna, fou un poeta. Per que rebutjar-ho?

M’he apartat una mica del tema d’aquest article la intenció del qual, per ventura també de poeta, és proposar que hom prengui en consideració el meu punt de vista particular favorable a l’acceptació del monument que en ple carrer del Bisbe, i a costat mateix del Palau de la Generalitat, la Dictadura destinava a no sé quins «màrtirs».

El lloc és el més escaient de la ciutat: l’arquitectura, discretíssima. Basta només triar els escultors per al bust o estàtua i per als relleus. Això permetrà enllestir el monument aquest mateix any que és, si fa no fa, el del centenari.

Em farà costat ningú?

[«La Publicitat», 2-IV-1933]

«HI HA CENT MANERES DE SERVIR EL PAÍS...»

2012-09-10T10:05:00.002+02:00

No recordem exactament on hem llegit aquests mots (Jules Payot? Aulard?). Però sabem que van ésser habituals entre els apòstols laics de la Revolució francesa. Aquests darrers vint anys, els apologistes de la pàtria de la Revolució han estat denigrats pels apologistes de la pàtria francesa. De 1914 a 1918, uns i altres van combatre arrenglerats sota un mateix Estat Major. França? Humanitat? Tant se valia: la pàtria de la Revolució «va coincidir» amb França, i els drets de l’home amb els drets dels ciutadans de la República francesa. L’himne de la revolució es va tornar l’himne de França. I tant els qui creien que la pàtria no era la raça (puix que a França ni els bascs, ni els bretons, ni els provençals no integren cap unitat ràcica); ni la unitat de llengua (bretons, francesos i occitans a França, la Suïssa quadrilingüe, la Bèlgica bilingüe, etc.), ni l’ús, ni l’esperit com els defensors de la pàtria natural (una terra, una estirp, una llengua, una religió), es van aplegar sota una mateixa senyera. Els uns, granada en mà, defensaven la «Civilització»; els altres la «Civilització francesa». França es va beneficiar de tots els estols. Tots dos van servir el país.

Però hi ha d’altres maneres, cent d’altres maneres, en temps de pau, de servir el país: el laboratori, la biblioteca, el taller, l’hospital. Hi ha l’home coratjós. «Hi ha el defensor del dret, de la llei i de la llibertat», ha dit Primaire. Hi ha, encara, el Poeta, el Ciutadà i l’Arquitecte. Ateneu bé: el Poeta, el Ciutadà i l’Arquitecte. Arbitrarietat? Paradoxa? No; oh, no...

Les condicions especials en què es debat el nostre plet han obligat sovint, i obliguen encara, el Poeta, el Ciutadà i l’Arquitecte a ocupar el lloc del Polític. La dura oposició de l’adversari ve empitjorada entre nosaltres per l’asmàtica resistència del desnacionalitzat a incorporar-se als moviments de reivindicació. Si el recobrament dels autòctons per la causa de la pròpia llibertat no hagués estat tan lent, la tasca del polític hauria estat menys feixuga i a l’hora de defensar uns drets —i uns deures— davant l’Estat en constitució, la cohesió de tres milions de ciutadans hauria donat a la representació parlamentària el do d’eloqüència i de convenciment que patèticament li ha mancat. El balbuceig dels representants del poble és celadament l’expressió del balbuceig dels congregats.

Aquestes dues tasques d’establir un front davant l’adversari i de mantenir-lo han motivat un afebliment dels tres poders, dels tres braços a primer cop d’ull arbitraris: Poetes, ciutadans i arquitectes han abandonat les activitats pròpies per dedicar-se a allistar i a convèncer. No s’han pogut refiar ni del «poble» ni del «polític», i han hagut d’ésser ells mateixos multitud i capitost.

«És una error —deia, si fa no fa, Sorel al seu deixeble Edouard Berth— que els teòrics del sindicalisme no pertanyem a cap sindicat ni actuem en política.» El contacte del doctrinari amb la massa desmoralitza, segons ell, l’un i l’altra.

¿No és possible que entre nosaltres es propagui una error equivalent? ¿No seria més eficaç que el ciutadà actués decididament com a tal, i reaccionés, baronívolament, a favor de la causa de la llibertat, del dret i de la justícia en tots els ordres de la vida? Estem segurs que en aquests moments ningú no en dubta.

Però tan segurs estem, i més encara, de la necessitat que el Poeta i l’Arquitecte (amb les diverses i múltiples accepcions amb què hom vulgui emprar aquests dos qualificatius) abandonin llur uniforme equívoc per ésser intensament Poeta i Arquitecte, amb vestidura pròpia.

Primer és la política?, pregunta Roorda. Per als polítics, és clar. Però, poetes, arquitectes, ciutadans!, pel bé de la pàtria, pel bé de la humanitat, no abandoneu els vostres castells, conreeu les vostres possessions. Puix que serà quan amb més fervor i amb més exclusivitat bastireu la vostra, que realitzareu una política, que fareu «la política» que convé al País. El polític, el lloc del qual —oh falsa vocació!— usurpeu enganyats, ha d’ésser un ordenador de les vostres obres.

[La Publicitat, 25.XI.1931]

JOSEP GAUSACHS II

2012-09-03T10:32:00.002+02:00

Quan llegiu: «... la pintura es debat en espasmes agònics» s’esdevé que hi doneu la vostra conformitat per adhesió als corrents antipictòrics del constructivisme racionalista, o per reacció davant els quilòmetres de tela, de pintura inútil, que hom exposa d’un cap a l’altre de temporada a les galeries de Barcelona, o per esperit revolucionari advers a totes les tendències actuals de la pintura burgesa —inclosa, ja hi ha qui ho ha dit, la pintura literària del surrealisme de l’escola de París. Si, menys radical en les vostres resolucions, vacil·leu, però, a donar categoria excessiva a la pintura moderna, s’esdevé que o passegeu escèptic davant tanta d’exhibició absurda, decidit, però, a aplaudir, si s’escau, els intents reeixits, o que exulteu tot d’una davant el miracle. Aquesta exultació, possiblement lírica —no és cap censura, sinó al contrari—, després d’assenyalar que no sou cap col·leccionista de l’espècie barcelonina amb característiques franques d’imbecil·litat precoç, pot produir-se, per exemple, davant les pintures exposades per Josep Gausachs a can Valenciano. No us atraurà ni el tema; això és, no us adonareu ni del realisme del paisatge ni de la semblança del retrat, ni de la melangia de les platges, ni de les carns regalimants dels bodegons. Us adonareu, com els qui presenciaren, a Manresa, la Davallada de l’Esperit Sant en forma de globus lluminós, que sou espectador, potser únic, d’un miracle: heus ací una pintura —diríeu— pintada amb pintura! ¿Amb quin material, doncs, deuen pintar la majoria dels «artistes» que exhibeixen llur magra nuesa pels carrerons obacs i obscens de les galeries d’art?

[La Publicitat, 20-V-1934]

JOSEP GAUSACHS I

2012-08-27T12:03:00.000+02:00

Tantes d’escoles! I tants de pintors! I tantes d’exposicions! Tanmateix és cert. Però entre dogma i tendència, entre incendiaris i bombers heus ací a les Galeries Laietanes un esperit finíssim, un dibuixant subtil, un temperament dur i graciós a la vegada, un pintor francament, decididament europeu, universal: Gausachs. A Gausachs, l’admirem des de les seves primeres produccions plàstiques o l’impressionisme? Cubisme? Superrealisme? Tant se val! Gira a la dreta? Tomba a l’esquerra? Què li fa! Tota la producció de Gausachs es mou dins un mateix pla. Tant si empra la «noble matèria» com si enganxa tuberies de plom als seus quadres, Gausachs manté les seves qualitats d’esquiador celest. Menys vel·leïtós que Dalí —l’inèdit Dalí, malgrat tot! Menys dogmàtic que Miró, l’enginyós pessebrista astral. Quan Barcelona es deixondirà de les tenebres que de 1923 ençà (i encara dura) la submergeixen, les primeres clarors que il·luminaran la seva alba novella tindran la fràgil duresa de cinc o sis pintors que més estimem, entre els quals Gausachs.

Gausachs, o el dibuixant per a britànics naturalitzats a Barcelona. No diem el pintor, puix que ens referim exclusivament a la producció d’aquest artista datada a Hecho —o Fecho— (Pirineu Aragonès) a l’estiu de 1931 i exposada del 29 de novembre a l’11 de desembre a les Galeries Laietanes. Gausachs exposarà la seva pintura ben aviat a la Sala Parés.

[La Publicitat, 3-XII-1931]

ESCOLA CATALANA?

2012-08-20T12:01:00.000+02:00

Hi ha una escola catalana de superrealisme? L’anomenada actual de dos pintors racialment catalans, Dalí i Miró, permet de fer aquesta pregunta. Quant a Dalí, la seva racialitat és, ho hem dit alguna altra vegada, típica. Dalí aporta a la pintura universal les característiques més sensibles del «realisme metafísic» dels endicocèfals brus. Tota l’altra pintura dita «surrealista», això és, de la secta a que pertany Dalí, recula davant les produccions del solitari del Cap de Creus. Ignorem si entre els amadors de les recerques plàstiques o de l’aventura espiritual Dalí és «comprès» (permeteu el vulgarisme) amb la facilitat amb que el comprendrà sempre un sud-europeu occidental i, singularment, un català sensible. Puix que cal posar-se aquesta paradoxa: nosaltres, que no creiem en un tipus ràcic català, ni en un nacionalisme de tipus àric, hem de modificar la nostra creença o, si voleu, establir una excepció davant un pintor com Dalí (ideològicament un sense-pàtria, un negador de la pàtria), el qual manté totes les essències del català tipus fins al punt d’haver donat la nota més aguda dins la pintura europea precisament per la seva fidelitat a l’esperit de la tribu que l’ha infantat. Amb motiu de la seva exposició recent a les Galeries Pierre, ha estat reconeguda (no diem acceptada) la personalitat de Dalí. Els crítics més oposats en ideologia han reconegut la seva primacia dins la pintura anomenada «surrealista». No han vist prou bé que era precisament pel seu agut «realisme», profundament, exclusivament local.

Com Dalí, el pintor Joan Miró fa plàstiques en les pintures algunes de les qualitats autòctones més castisses. No solament per nodriment irracional, ans bé per voluntat, per dir-ho així, política. L’obra de Miró —d’intuïció irrealista i plàsticament romàntica— és gairebé d’expansió nacional. (En l’exposició de les seves pintures, que acaba de cloure a les Galeries Pierre, de París, Miró ha venut catorze de les seves divuit grans teles executades aquest hivern darrer. Actualment se li representa, amb èxit, a «L’Alhambra» de Londres, Joc d’infants, i els seus admiradors anglesos han organitzat ràpidament —per telèfon i tramesa per avió— una exhibició de pintura i dibuix mironians a The Major Gallery de Londres. A la tarda li ha estat sol·licitada una exposició a Nova York, i, per a l’hivern, una exposició general a Basilea i a Zuric. Una altra exposició de l’obra de Miró es prepara a Londres, l’obertura de la qual serà dins la primera quinzena d’abril de 1934. Simultàniament a aquesta exposició, «Cahiers d’Art», de París, publicarà un número dedicat exclusivament a la reproducció de les darreres obres del nostre pintor amb textos en francès. anglès i alemany. I, també, la casa editorial Skira, que ha publicat obres de poetes clàssics il·lustrades per Picasso i per Dalí, acaba d’encarregar a Miró les il·lustracions del llibre d’un poeta, clàssic també.) L’expansió, la «irradiació», com es complau a dir Miró, de Catalunya a través de la seva pintura és palesa si hom té present que ha pintat les seves obres ací —com Dalí—, i que es nodreix, també com Dalí, de les més delicades essències de la nostra espiritualitat. Per exemple, les catorze pintures darreres, venudes l’endemà d’ésser exposades, han estat executades totes al passatge del Crèdit, de Barcelona. En aquest temps de crisi i de «contingentaments» és bo de saber que l’exportació de pintura superrealista ha esdevingut un honorable comerç.

[La Publicitat, 12 i 13-VII-1933]

«PATRIOTA, ESQUERP I ÍNTEGRE»

2012-08-13T09:51:00.001+02:00

La Conferència del Desarmament ha motivat una manifestació imponent de les voluntats pacifistes de tot el món. Per damunt les diversitats de raça, de llengua, de religió i de concepció social, els esperits més sensibles s’han mostrat unànimes a assenyalar els perills d’una represa d’hostilitats guerreres onsevulga que fos i l’oportunitat d’aprofitar l’aspiració a la pau de la majoria dels homes d’avui per a endegar definitivament aquelles voluntats i per a fer-la pràcticament efectiva.
Per poc inclinats que us sentiu pels temes periodístics que es refereixen als problemes de la pau i del desarmament, us haureu adonat de com és copiosa, sobretot en aquests darrers temps, la literatura que s’hi refereix: no hi ha escriptor polític, ni escriptor independent, ni agrupament de literats prou lliures per a desentendre’s de les pressions oficials, ni caricaturista polític, que no hagin fet pública manifestació d’aquella voluntat de pau que caracteritza els esperits universals d’avui.

A la secció Meridians, donem el text del manifest adreçat al seu Govern pels escriptors txecs més assenyalats, i un extracte, molt breu, d’un article publicat per H. G. Wells en publicacions de diversos països. En un dels paràgrafs d’aquest article, el famós novel·lista anglès posa, d’una manera molt nua i crua, aquest dilema: o «Cosmòpolis» o «guerra». Això és: tot pacifista que no estigui disposat a cedir part de la sobirania nacional del seu país a favor d’una autoritat internacional, central (universal i federal), que no tingui el coratge de subordinar la bandera nacional a la bandera de la pau, peca o de poca intel·ligència o de mala fe. «Un país no pot ésser a la vegada independent i controlat, un europeu no pot ésser a la vegada un partidari de la pau organitzada i un patriota feréstec i íntegre.»

Creiem que aquestes paraules de Wells —que no amaga un cert escepticisme quan dubta que hom pugui il·lusionar-se massa sobre els progressos seriosos de la pràctica pacifista— són singularment, en el seu aspecte apatriòtic, suggestives. Patriotes catalans, hem hagut de vèncer sovint la incomprensió d’aquells als quals és dur de distingir la fervor patriòtica de les col·lectivitats nacionals sotmeses a un Estat aliè i sovint advers a llur fretura de llibertat, i la fervor patriòtica dels qui en fer sinònims pàtria i Estat acusen precisament aquelles col·lectivitats de patriotisme desviat.

Els mots de Wells ens donen oportunitat per a manifestar no solament la nostra aversió pel patriotisme esquerp i íntegre, ans també per a confirmar la nostra adhesió, que data de la nostra més extrema adolescència, pel Catalanisme en tant que representa l’expressió d’un patriotisme políticament condicionat a una reforma radical de l’estructura dels Estats i a una concepció nova de les relacions exteriors d’aquests Estats.

Nosaltres som patriotes fins al punt, i no més enllà, que la Pàtria catalana, això és, la col·lectivitat dels catalans, vegi reconeguda la seva llibertat, que no ha d’admetre d’altres limitacions que les que ella mateixa, d’acord amb les directives tradicionals del catalanisme polític, reconegui com a necessàries per a conciliar els seus drets elementals amb els deures que comporta la doctrina federalista, ja que, renovada, el guany hauria estat copiós: hom hauria apaivagat els clams desesperançats dels extremosos, hom hauria donat la sensació que, efectivament, anàvem cap a un ordre nou, i aquella «originalitat» que els viatgers cerquen inútilment en l’articulat de la Constitució hauria estat no solament un estímul sinó un exemple. Als qui segueixen l’exposició de les directives dels més joves doctrinaris europeistes d’avui no estranyarà la nostra afirmació que, políticament, el més revolucionari que hom pot fer és l’ordenació federal dins cada Estat per a arribar a l’Europa sobirana. Des dels joves intel·lectuals liberals i europeistes als socialistes més ortodoxos, tots convenen a proclamar la necessitat d’una política federal a l’interior dels vells Estats i una política federadora a l’exterior, amb prou esperit crític.

[La Publicitat, 17-II-1932]