Comentari de text

No dedico aquest espai a comentar articles d’altres persones però faré una excepció amb un text de l’ex-diputat Joan Ferran perquè conté unes quantes opinions que respecto però acaba amb una atribució que detesto.

Afirma Ferran que el govern espanyol actua d’una manera que més aviat estimula la causa de l’independentisme, una idea que ja comença a ser un lloc comú i que tot i això no incita l’executiu del Partit Popular a variar la direcció.

Sosté Ferran tot seguit que si bé hi ha reaccions contra l’aprovació de la nova llei d’educació espanyola també hi ha moltes crítiques a la gestió del govern català en matèria d’ensenyament. També sembla una descripció força ajustada a la realitat.

Comenta Ferran, gairebé al final, que el president Montilla es va veure superat per la manifestació de juliol de l’any 2010 i que a Mas li va passar una mica el mateix amb la manifestació de setembre de 2012.

La comparació no és inadequada perquè, en efecte, es podria dir que tots dos presidents van mirar de situar-se al capdavant d’una protesta que els assistents a la convocatòria van convertir en una petició que anava més enllà de la pretensió inicial d’aquestes autoritats.

Acaba Ferran, i en aquest punt la meva discrepància és absoluta, amb una comparació que sembla benintencionada però que porta implícita una acusació pertorbadora. Escriu l’articulista que a CiU li podria passar com al govern dels Estats Units, que va alimentar la insurrecció afganesa contra els invasors russos i després hi va topar quan van aconseguir el poder.

És una comparació que podria ser natural: algú ajuda a algú que després li va a la contra. Però anomena Ferran aquests insurrectes de la manera que els mitjans els han donat a conèixer i se’m fa difícil pensar que hagi triat el mot “talibans” sense cap altra voluntat.

Col·lecció d’improperis

Vet aquí l’atribució que vull discutir. Jo no sóc cap talibà (és a dir, no sóc un radical extremista ni vull imposar la meva visió a ningú i encara menys pretenc recórrer a la violència). Però ja està escrita, com si res. No és el primer, ni serà tampoc el darrer que l’empra.

La líder del PP català ha acusat el govern català d’integrar “talibans”. Hi ha un diari especialitzat a llançar insults d’aquesta mena que a l’editorial, no fa gaire, recorria al mateix vocabulari.

En molt poc temps, els que som partidaris que Catalunya tingui el seu Estat hem hagut de tolerar que se’ns acusi de nazis, de feixistes, de talibans, d’extremistes, d’assassins potencials, de futurs  causants d’un genocidi… a més de ser tractats com a necis, idiotes, ignorants, mentiders, tergiversadors, manipuladors, tramposos…

Hi ha una col·lecció de cromos digitals que recull bona part d’aquests improperis i ho fa d’una manera humorística a la vegada que els considera un gran favor a la causa de la independència (una mica com afirma Ferran).

De debò que tots els arguments contra l’Estat propi s’han de basar en l’insult o en la por? No hi ha res més? Em costa d’entendre.

Bondat i bellesa

No soc talibà, Joan, de debò. Durant bastants anys vaig ser partidari d’un acord amb la resta d’Espanya. Vaig pensar de veritat que el federalisme podia ser una bona aposta.

Vaig creure que era una idea bella i també vaig pensar podia ser una bona idea.

Me n’he desdit. Ja fa temps. I ho he explicat amb certa calma. No sóc nacionalista. Simplement crec que Catalunya ja no té cap altra sortida, en bona mesura perquè l’Estat d’Espanya ho ha volgut així.

Que Catalunya esdevingui un altre Estat d’Europa em sembla una bona idea i cada dia que passa em sembla més, també, una idea bella.

Però això no em converteix de cop i volta en un extremista ni en un nazi ni en un taujà (la traducció que he trobat per a aquest ús reiteratiu del terme “paleto” que trobem sovint en mitjans d’estil serbi). I em disgusta profundament que se’ns acusi, a mi i a tots els altres que compartim aquest projecte, d’unes faltes que ni hem comès ni cometrem. És un insult però sobretot és una falsificació indecent.

Respecte i llibertat

Vull creure que en Joan Ferran només feia una comparació sobre el suport que es gira contra aquells que el donen però li demano cordialment que la propera vegada s’hi pensi abans de triar les paraules, que entengui que encara que tinguem idees diferents tots mereixem que aquestes idees se’ns respectin.

No, jo no sóc un talibà. Però estic convençut que el millor projecte per al meu país consisteix a aconseguir que tingui un Estat propi i m’agrada pensar que, si ens en sortim, viurem en un país lliure on no pugui manar mai cap talibà de cap bàndol.

“No estava segura sobre la identitat personal que volia projectar a la xarxa”. “Tenia materials dispersos que no veia prou clar com podria agrupar”. “He buscat un espai propi que no estigués ocupat per altres professionals”. “He hagut de decidir cap a on enfocava els meus continguts a internet”. “Volia que el meu lloc personal a la xarxa s’ajustés a la meva personalitat”. “Necessitava desenvolupar una marca personal que fos coherent amb la feina que faig però que al mateix temps em donés projecció independent”.

Aquest frases les van pronunciar els alumnes del Màster Universitari en Periodisme Avançat quan presentaven els seus projectes en l’assignatura sobre marca personal que vam tancar divendres passat i que, per segon any, hem preparat amb Karma Peiró.

Per què

Quan vam proposar aquesta orientació sabíem per quins motius hi insistíem. Els periodistes que publiquen en algun mitjà tenen oportunitats per donar-se a conèixer però amb els recursos digitals i gràcies a la xarxa global de comunicació d’Internet també és possible que els professionals més joves o els que no han tingut encara una oportunitat per difondre amb èxit la seva firma trobin maneres de projectar la seva marca.

Què

Han de triar un nom, han de crear una targeta de presentació i han de tenir el suport d’uns continguts que demostrin la validesa de la seva intenció. Ens hem dedicat a tractar aquestes qüestions durant sis setmanes i els resultats ens semblen molt interessants.

Hi ha persones que encara es troben en una etapa molt primerenca però com que sabem des d’on començaven n’hem pogut observar i valorar l’evolució. D’altres, que ja tenien un recorregut personal, han aprofitat l’ocasió per dotar els seus llocs de coherència i per subratllar els atributs amb què volen fer-se conèixer.

A més, la majoria dels estudiants van incloure a la seva presentació elements valoratius, després de comprovar quin ressò havia tingut la seva adequació a una manera més visible de projectar els seus continguts. I comentaven amb satisfacció que els havien proposat escriure en un mitjà digital, que els havien citat un tuit en un mitjà que els importa o que els havien felicitat per la manera de situar el seu nom a internet.

Qui

N’hi ha uns quants que obtindran una nota molt bona i n’hi ha uns altres que tot just han arribat a un bon punt de sortida, però en conjunt ha sigut una experiència molt enriquidora per als professors i, personalment, em sento orgullós d’haver col·laborat en aquest procés.

Per això els felicito des d’aquí i convido tothom que hagi llegit aquest apunt a conèixer Itziar Bravo (orientada cap al periodisme religiós), Jesús Martínez (que ha creat un espai amb tots els seus continguts i que creu en el reporterisme local), Martina Braggion (que es vol preparar per als continguts de viatges), Sergi Pagès (de moment molt concentrat en l’esport), Sofia Francia (que defensa la seva condició de veneçolana a Barcelona), Carlos Gimenez (que mirant d’especialitzar-se en la lliga de futbol dels Països Baixos), Victoria Morell (centrada en el periodisme d’actualitat més dinàmic) i Marta Casanovas (per ara amb la vista posada a les cròniques de ràdio).

NOTA

L’assignatura era la continuació d’una altra que ens va permetre, durant la tardor passada, descobrir les possibilitats del reportatge digital.

El filòleg alemany Wilhelm Meyer-Lübke va situar el català en el subgrup de llengues gal·loromàniques, mentre que l’hispanista Ramón Menéndez Pidal sostenia que  se l’havia de considerar com una llengua més del grup iberoromànic.

La polèmica, que va entretenir els científics de la llengua durant unes quantes dècades, va semblar que trobava una sortida quan uns quants investigadors van proposar que la llengua catalana era una “llengua pont”, que no es podia encabir del tot en cap dels dos subgrups.

Els filòlegs discutien sobre l’adscripció de la llengua, des de la perspectiva científica, però no es posava en dubte el domini lingüístic. Hi ha un mapa molt conegut que fa anys i panys que ens ens havíem après on queda molt clara a quines àrees del món el català existeix com a llengua viva.

Política

Però ara els polítics del PP han fet un pas molt agosarat: al català que es parla a l’Aragó se’l deixa d’anomenar pel seu nom i se’l qualifica, mitjançant un ardit tan rocambolesc com repugnant, amb unes sigles absurdes (LAPAO).

No és un acte banal. El govern dretà dels valencians amenaça amb tot de revenges si no ens referim a la “llengua valenciana”. I a les Balears, el govern d’ultradreta que hi ha insisteix a proclamar que les variants illenques no formen part del català i tracta a cadascuna d’aquestes concrecions com un cas propi.

Abstracció i concreció

Al Partit Popular li importa un rave que al batxillerat ens ensenyessin la distinció de Ferdinand de Saussure, considerat com el “pare de la lingüística moderna”, entre “langue” i “parole”, una visió dual que ha permès treballar a partir de la consideració que una llengua és una abstracció que es concreta en variants dialectals.

Jo parlo barceloní. Però no se m’acudeix pensar que no parlo català.

La decisió de la política contra la ciència podria ser un acte d’ignorància que faria riure però, per desgràcia, és la disfressa d’un atac descomunal que pretén desmuntar amb lleis una realitat viscuda.

Potser els preocupa l’efervescència independentista i alcen aquestes muralles com a protecció però només demostren que són molt necis.

No hi ha gairebé cap possibilitat que els Països Baixos i Flandes formin mai un sol Estat però als mapes de la llengua neerlandesa s’hi dibuixen, sempre, sense cap mena d’equívoc, aquests dos territoris, perquè la divisió política no coincideix sempre amb el domini lingüístic. Així de simple.

La decisió d’eliminar el català d’Aragó, del País Valencià i de les Illes és la prova definitiva d’una altra voluntat poc dissimulada: convertir el català en un patuès domèstic que subsisteixi sense cap mena d’obligació de ser comprès (per això necessiten liquidar la immersió a l’escola).

Contradicció

La maniobra és tan patètica com si algú pretengués afirmar que al país llargarut dels Andes es parla “xilè”. Els mateixos que no dubten gens ni mica de la unitat de la llengua castellana neguen la unitat de la llengua catalana i, encara més, asseguren que aquesta llengua en realitat no existeix.

No és una acció solitària. Forma part d’un conjunt de manipulacions gairebé de la mateixa dimensió: titllar de nazis els que protesten, acusar els parlants d’una llengua amenaçada de ser ells mateixos una amenaça i anomenar les coses de maneres enrevessades que impedeixin la seva comprensió o que dissimulin els seus atributs.

Canviar la realitat

A Sud-àfrica, durant el règim de l’apartheid, els ciutadans negres no podien votar perquè no eren súbdits del país on vivien sinó, se suposava, d’un seguit de bantustans, entitats independents que no eren res més que una argúcia legal per deixar fora del sistema a la majoria de la gent. Es va construir una altra realitat de manera artificiosa i s’intentava que s’ajustés a la veritat.

A totes les confrontacions en què un grup pretén liquidar-ne un altre se sol començar amb un esforç d’aquesta naturalesa. La campanya de propaganda anti-jueva de l’autèntic partit dels nazis va anestesiar la resistència moral dels alemanys. Els mitjans de comunicació serbis van anorrear les altres cultures de l’ex-Iugoslàvia abans que arribés l’hora de les armes i a Rwanda la ràdio va servir per tractar els tutsis d’escarabats durant molt de temps, abans que la matança de l’any 1994 es concretés en la forma de matxets i bombes incendiàries.

Ja sé que no es poden fer comparacions sense córrer el risc de crear un malentès. És evident que, per ara, no ens han dit “escarabats”. Però el que m’interessa observar en aquesta reflexió és la utilització de la manipulació lingüística per intentar establir una altra realitat. I, en aquest punt, em sap greu, hi ha comparacions que sí que es poden fer.

S’escampa l’odi, hi ha mitjans de comunicació que ens acusen de gairebé tot per ser qui som o per proposar-nos de viure sota una altra forma jurídica (un Estat propi). I alguns d’aquests mitjans pertanyen a empresaris catalans i el seu director s’ofèn quan se li recorda que les portades del seu pamflet (no en vull dir “diari”, ho sento, no ho faré) són tramposes i enverinades.

La Catalunya irreal

El Partit Popular amaga la realitat amb jocs de mans lingüístics i ho fa de manera constant i intencionada. L’últim exemple l’ha donat la dirigent del partit a Catalunya. Quan el Tribunal Constitucional ha decidit suspendre la Declaració de Sobirania del Parlament, Alícia Sánchez-Camacho ha dit que, amb aquesta decisió, s’ha donat la veu a “la Catalunya real”.

No és una mera frase patètica. És el reflex d’una convicció. O sigui que la “Catalunya real” no és la que s’expressa amb una votació democràtica i escull els diputats al Parlament (com va passar a les eleccions del mes novembre), el país “real” no és el que sorgeix de les urnes… Per al PP, també per al PP català, la democràcia no és real, la voluntat dels ciutadans no és real.

Perquè l’única realitat és la que ells pretenen construir amb les seves argúcies, la que ells recreen cada dia des del laboratori de la seva malaltia fantasiosa.

Molta calma

La llei que qualifica el català com a “lapao” ha suscitat moltes rialles i, en general, les reaccions s’han orientat cap a l’humor. Ens convé, per asserenar els ànims. Fem ben fet de prendre’ns aquesta broma amb sentit de l’humor i estic d’acord que conservar la calma és primordial.

Però “això del lapao” no és una broma sinó un altre símptoma d’un procediment aberrant, és una altra prova de la tossuderia d’un partit polític que continua la seva progressió cap a l’extrema dreta i cap al nacionalisme d’estil serbi per intentar fer-nos creure que les coses no són com són sinó com ells diuen que haurien de ser.

Podem riure tant com ens plagui però anem amb compte. Si continuen així, els dirigents del PP podrien acabar un dia davant d’un tribunal penal internacional. Espero que no passi mai perquè voldria dir que el seu “esperit genocida” s’hauria concretat en alguna cosa més que la perversió del llenguatge. Però anotem el moment per si de cas, perquè potser caldrà tenir una història dels fets “reals”, no fos cas que perseverin en aquest intent barroer de fer passar bou per bèstia grossa.