El tuit primari d’un mitjà, i el menys interessant, és el que emet el compte oficial del mitjà. En alguns llocs és una maniobra manual (es nota quan és així, per exemple al 3/24) i en d’altres s’ha robotitzat.

Quan són manuals, hi poden afegir trets distintius: “Tenim una primícia”, “Descobrim l’altre costat de vés a saber què”, “En no sé qui ha escrit no sé què”…

Però gairebé sempre és poc interessant des del punt de vista de la creació de valor en una comunitat.

Té l’avantatge que se sol tractar d’un compte amb molts seguidors, la marca pesa molt. Però només té sentit subscriure-t’hi si de debò fas servir un gestor que endreci les llistes en columnes.

Quan vols escoltar “Ràdio Mitjans al Twitter”, mires la columna i tens tots els tuits de la RMT amb titulars i enllaços dels teus mitjans preferits. Altrament, la freqüència d’aquests comptes els converteix en spam, infoxicació apta per a la gent del gremi, la competència i uns quants addictes a la immediatesa esfereïdora.

És un tuit intranscendent que no crea res, només és un crit per l’altaveu del Twitter.

2.- REDACCIÓ

El tuit de redacció té més interès. Quan un periodista fa un tuit amb un enllaç a la seva feina mira de difondre la seva activitat. Si ho fa amb mesura és un bon procediment, però no aporta valor en el sentit que un mateix no és qui recomana la seva producció. La dóna a conèixer, l’exposa, però no la recomana.

Quan el tuit personal és d’un altre redactor, té una mica més d’interès. Algú creu que hi ha una peça que val la pena destacar. Se suposa que hi ha un punt de criteri personal a més de la lleialtat a la marca. És una manera directa i honesta d’explicar què es publica, en què es treballa. Però no deixa de ser un enllaç al mitjà proveït des del mitjà, és un altre tuit intern.

3.- EXTERN

El tuit personal més important és l’extern, esclar.

És el tuit d’algú que diu a algú: “has vist això?”. Ho fem cada dia, al Twitter, al Facebook… Els amics, coneguts o seguidors es poden refiar d’aquesta recomanació personal. Per a un mitjà això té un valor extraordinari perquè hi ha una comunitat que difon l’enllaç d’una manera no institucional, independent (excepte en el cas hipotètic que un mitjà fes servir usuaris falsos per a aquesta activitat).

Ens crida l’atenció la manera d’explicar una història, l’enfocament del mitjà, una imatge, una portada… I és evident que no sempre que compartim un enllaç a un mitjà informatiu ho fem per expressar suport. Hi ha molts enllaços que acompanyen una crítica, de vegades dura. Però als comptadors del mitjà ja els va bé, a la reputació no però als números potser sí.

Dels tuits externs, aquest “m’agrada/no m’agrada” té valor però encara és una citació, un “mira això”.

Hi ha una modalitat que aporta més valor al mitjà. L’exemple que poso és d’un tuit meu però n’hi ha molts més, cada dia, desenes, potser més.

Sincerament, l’esmento perquè és l’origen d’aquest apunt. Vaig fer el tuit perquè sí, em va venir de gust. I després, quan hi he rumiat, m’ha semblat que en podia treure alguna conclusió.

4.- RENOVADOR

Poso aquest nom a un tuit que canvia el contingut original i el transforma en un altre contingut que inclou, esclar, l’enllaç a la peça que sigui d’un mitjà.

La cosa va anar així. Vaig veure un titular de l’”Ara” on deien que el conseller Felip Puig enveja Anglaterra. Puig es referia al fet que la Gran Bretanya enfoca d’una manera diferent a Espanya la possiblitat de la secessió, en aquest cas d’Escòcia.

Se’m va acudir reaccionar amb un tuit que deia que jo preferia envejar Escòcia.

4.- BIS: EL DISCURS

En realitat, el que volia dir, era més llarg. Hauria necessitat uns quants paràgrafs amb molts tuits. Pretenia insinuar un discurs i, pel que fa a l’observació del valor que aporta un tuit com aquest, és indiferent que el lector estigui d’acord o no amb aquest discurs.

Volia dir que ja està bé d’esperar que sigui Espanya qui tingui una determinada actitud, volia dir que potser la Gran Bretanya té una predisposició que ens sembla d’una manera determinada però que prefereixo fixar-me en el fet que a Escòcia hi ha un govern amb una estratègia, amb un pla i una data.

Volia dir que ja està bé de mirar cap a Madrid mentre es renuncia al lideragte que el país reclama amb simples receptes de gestor espantadís, volia dir que em sap greu com ha acabat el “sistema català de les caixes”, volia dir que em sap greu que els emprenedors que volien fer volar una companyia àeria (a la que ni tan sols li van saber canviar el nom) cremessin diner de tots mentre arriben instruccions que l’aeroport de la capital del país no pot competir amb l’aeroport de la capital de l’Estat.

En fi, volia dir que potser que ja està bé de somicar, de queixar-se de les puntades de peu, i ja és hora que comencem a jugar el nostre partit, amb tanta excel·lència com siguem capaços d’aconseguir.

Volia dir tot i això i més coses que ara no cal anotar. El que compta és que ho vaig dir amb un tuit que reinterpretava una notícia, més ben dit, el titular d’una notícia.

No crec pas que Puig no sigui partidari de jugar aquest partit. Diguem que vaig agafar el rave per les fulles perquè podia aconseguir un bon efecte de contrast entre envejar Anglaterra o envejar Escòcia, que equivalia a lamentar moltes coses del govern.

Mentre ho feia, com cada dia milers d’altres usuaris del Twitter, renovava l’enllaç, el transformava en un altre contingut, en aquesta ocasió en la mena de discurs que més o menys reproduïa més amunt.

5.- LA COMUNITAT

Però el meu rotllo, la meva queixa o el que fos, duia un enllaç!

Vet-ho aquí, un enllaç. I amb valor, perquè formava part d’un altre contingut, ja no era un “m’agrada/no m’agrada” o en tot cas n’era una variant que hi afegia moltes paraules que no eren allà.

Cada vegada que passa això, i passa moltes vegades, els mitjans ho celebren. Aquests enllaços poden portar lectors nous amb més facilitat que els altres, l’usuari hi arriba amb una actitud particular, perquè abans de veure el contingut de l’enllaç ha assumit en part el contingut renovat.

Em sembla un recorregut interessant. De quina manera honesta i legítima poden aconseguir els mitjans aquesta mena de tuits? Per exemple, amb el títol.

O sigui que potser tot plegat formava part d’una estratègia de l’”Ara”, que saben com crear el títol de manera que susciti reaccions capaces de renovar el contingut amb un discurs propi.

Si algun d’aquests discursos pesonals creix, per adhesió o per controvèrsia, l’enllaç esdevé rellevant i una notícia digital reneix perquè els seus usuaris l’han reconfigurada més o menys massivament en part d’alguna altra cosa.

Ja ho sé que això passa cada dia i que no m’hauria de sorprendre. Però volia adonar-me’n amb exactitud, volia entendre’m i entendre-ho. I, com de costum, he trobat natural explicar-ho aquí.

LA lL·LUSTRACIÓ

Totes aquestes idees no valdran per a gaire si Twitter posa en marxa això que diu que posarà en marxa. La idea que un tuit quedi liquidat per la sol·licitud d’una “entitat autoritzada” és un gran risc per a la democràcies si aquesta entitat autoritzada no és un jutge i només un jutge i és una genuflexió davant les dictadures.

Els guionistes Jean Léturgie i Xavier Fauche van ser claus en molts àlbums del pistoler Lucky Luke, després de Goscinny, però el dibuixant Morris que firma aquestes historietes s’hi va acabar disgustant, quan van crear pel seu compte el competidor “Cotton Kid”.

Abans d’aquesta disputa, tots tres van firmar “Le Daily Star“, una mirada irònica sobre el periodisme amb un personatge que vol recrear una paròdia sobre la primera joventut de l’editor Horace Greeley.

Es va editar l’any 1984 i per tant incorpora els tòpics sobre el periodisme que eren corrents… just abans que el periodisme digital trastoqués aquest paisatge. Per això em ve de gust fer-hi una ullada.

Producció

Un mitjà de comunicació és un mitjà de producció, una “d’aquelles impremtes“. Sense la “màquina”, el periodista pot escriure però no té difusió.

La immediatesa

A diverses vinyetes, el caràcter primordial del periodista és la seva rapidesa, en aquest cas comparada amb la velocitat de Lucky Luke, més ràpid que la seva ombra (pàgines 5, 11, 43 i 44 particularment).

Neutralitat

El periodista fa preguntes. A qui sigui. Al sheriff, als lladres de tren, a les seves víctimes… I quan la competència es vol anunciar al seu diari, no ho rebutja perquè li semblaria poc ètic.

L’error

Ocupat amb els atracadors del tren, el periodista no treu profit de l’oportunitat de conèixer William Cody, “caçador de bisons”.

Conèixer el públic

De primer, a Dead End City, el Daily Star ofereix el text íntegre d’una homilia, el registre de naixements i una recepta de bunyols de poma. Però no troba ressò fins que no s’aboca a les grans qüestions com ara la cervesa adulterada del saloon, els preus abusius de l’únic botiguer del poble. (pàgina 12)

La independència

La gosadia del periodista provoca  una resposta violenta dels afectats per la seva “denúncia” (en aquesta historieta se subratlla sobretot aquest aspecte del periodisme). Però Lucky Luke intervé i assegura: “No és necessari tocar la independència de la premsa”. p13

La dependència

Aquesta confrontació provoca que els opositors del Daily Star intentin deixar-lo sense proveïment de paper i de tinta. Queda clar en les dues ocasions que sense l’ajuda del protagonista no hi hauria hagut edició. La dependència d’un procés de producció i distribució és central, situats a la segona meitat del segle XIX.

La competència

Per fi, els adversaris proven una altra estrategema. Llancen el seu diari. La comparació és fàcil però divertida. Busquen algú amoral i per fi s’alien amb un moneder fals. El diari de la competència no té els mateixos escrúpols que el Daily Star.

La gratuïtat

Per ensorrar per sempre el diari “dels bons”, “els dolents” decideixen repartir el nou diari sense cobrar. Aconsegueixen públic i el periodista que Luke protegeix escriu una declaració sobre “El preu de la informació”. Però la gent prefereix un diari que no cobra.

Fins que (pàgina 36) la gent acaba triant un diari de més qualitat. És intrigant que la solució al conflicte es basi en una el·lipsi de manera que al una vinyeta després de veure un gràfic de vendes esgarrifós, els guionistes ens indiquen que gràcies a la seva qualitat informativa aviat es recupera. No és tan fàcil!

La ditxosa vocació

El coprotagonista,que es diu Horace P. Greely, amb el nom lleugerament canviat respecte del nom de l’home en qui s’inspira, diu “papa” del revés, com posaven els tipus a impremta, i això demostra, segons els autors, “la seva vocació, que es revela ser d’escriure ide treure’n benefici”, perquè ven una edició impresa de la redacció premiada a classe.

És a partir d’aquesta vocació que el periodista del còmic denuncia el frau i per aquesta raó és perseguit i boicotejat. El periodisme hi apareix com un braç de la justícia i la veritat, que té una forta dependència dels mitjans de  producció. La llibertat, pel que es veu, depèn del proveïment de matèries primeres i de les subscripcions (a la vinyeta D1 de la pàgina 11 l’amo del Daily Star recomana a Luke que se’n faci subscriptor: “Surt més bé de preu”, diu).

El canvi

Ara bé, en l’entorn de la digitalització dels continguts i la xarxa global de comunicacions que anomenem internet, al Daily Star d’avui l’atordeixen uns quants fenòmens més.

La gratuïtat s’ha estès sense que calgui un competidor fent cua a la rotativa. Els continguts informatius circulen de pressa.

Les notícies

Hi ha un moment molt interessant. És a la pàgina 22. Lucky Luke és testimoni d’un incendi a la presó del poble de l’oest americà. El periodista és molt ràpid i de seguida es presenta davant del seu amic amb una edició acabada de sortir on relata els fets. Però el pistoler solitari li respon: “Gràcies, Horaci, Ja n’era al corrent”. A banda que els traductors hagin triat “ser” en comptes d’”estar”, la frase explica molt bé la situació actual quan Horaci s’exclama: “Estic perdut!”.

En efecte, si la immediatesa ho és tot, estem perduts. Gairebé sempre hi ha algú que ho ha dit abans. A la competència? No, des de qualsevol lloc i amb qualsevol estri es pot enviar un vídeo acceptable, una fotografia informativa, un “breu” redactat amb 140 caràcters.

La marca

Es tracta de tenir continguts propis, diferents i que interessin. O d’aplegar tots els continguts dels altres. Sigui com sigui, l’Horaci haurà de fer alguna cosa. No pot confiar en Lucky Luke, ja se sap que a tots els àlbums (a partir d’un cert moment) se’n va tot sol mentre canta “I’m a poor lonesome cowboy…”

De moment, n’hi ha que proven d’adaptar-se. Com ho ensenya la versió dels còmics per a iPhone… que no és encara una versió pensada per al nou format però representa si més no un intent de transportar-hi el contingut.

Horaci, espavilem-nos!

POTSER T’INTERESSA:

Tintin i l’empresa

Els barrufets i el model d’organització

NOTES:

Les citacions de pàgina són de l’edició catalana de Grijalbo (1986)

He enllaçat l’article de la Viquipèdia, però la referència reconeguda amb l’estrella de la qualitat és en aquest cas per a la versió en francès.

A partir del proper diumenge, dia 22, i fins al dissabte 28, emetré cada dia dos tuits amb l’etiqueta #primersversos. De fet, ja els he programat tots catorze, amb Twuffer, la mateixa eina que vaig fer servir amb l’experiment “Cerdo en Twitter”.

Prèvia

Vaig començar amb dos tuits, el 13 de desembre. Eren aquests:

vora la mar de lusitània un dia los gegantins turons d’andalusia veren lluitar dos enemics vaixells. #primersversos

amb son germà, lo comte de Cerdanya, com àliga que a l’àliga acompanya, davalla Tallaferro de Canigó un matí #primersversos

Tots dos són els primers d’un llarg poema de Jacint Verdaguer (“L’Atlàntida” i “Canigó”).

Condicions

Volia provar d’acostar-me als “tuits literaris”, potser per escapar-me una estona dels tuits més periodístics que he anat fent tantes vegades.

També volia saber què passava si llançava una proposta d’etiqueta sense advertir-ho, només com a assaig. El resultat va ser contundent i no vaig trobar gaire ressò.

Ara ho reprenc, sense buscar cap efecte, i amb algunes condicions que m’he imposat.

• Els tuits són programats i no recordo a quin dia i hora els he previst (així potser em sorprendran a mi i tot)
• Dos tuits cada dia (no es pot considerar una “etiqueta de spam”)
• No hi poso el nom de l’autor ni del poema (no hi cap!). Qui tingui molta curiositat només ha de fer una cerca molt simple.
• Hi afegeixo un indicatiu de canvi de vers (en els dos primers no ho vaig fer, per estalviar caràcters)
• No afegeixo a l’etiqueta #piulempoesia, tot i que és evident que ha estat un element inspirador. La raó és comprensible: consumeixo 14 caràcters dels 140 amb l’etiqueta #primersversos i he preferit estalviar-me els 13 de #piulempoesia.
• Té una durada limitada: una setmana.

Selecció

La tria no respon al meu gust personal. Si fos així hauria preferit una etiqueta com ara #els versosdelapoesiacatalanaquemagradenmesdentreelsqueconec o alguna cosa semblant i una mica més curta.

He preferit cenyir-me a un cert afany de divulgació i he he escollit poemes dels que surten en qualsevol antologia de la poesia catalana, n’hi ha molts que es llegeixen a l’edat escolar. Volia que la majoria fossin ben coneguts de tothom.

Objectius

Els objectius d’aquesta prova són pocs i clars:

• aprendre a confiar en eines de programació de tuits i trobar-hi utilitats
• descobrir quin efecte em fan els meus tuits programats prèviament quan els vegi
• comprovar si l’etiqueta aplega més contribucions (no és un concurs, només vull veure què passa)
• comprovar quina mena de versos recull l’etiqueta (potser això no ho hauria d’haver dit)
• “piular poesia”, per dir-ho com els creadors de #piulemposia i, encara que tard, reaccionar a la seva proposta d’omplir el Twitter de versos

La facultat de comunicació Blanquerna i El Periódico han arribat a un acord per oferir quatre mesos de pràctiques a la redacció d’aquest diari als alumnes de quart del grau de Periodisme. La condició necessària és l’assistència a un curs de quatre sessions de tres hores anomenat “Aula de Periodisme de Qualitat a la Xarxa”.

La Blanquerna i El Periódico m’han fet la confiança d’encarregar-me aquest taller d’introducció al periodisme digital. Hem començat avui i continuarem tres divendres més.

No hi ha temps d’aprofundir gaire però el que m’han demanat és una visió ràpida i global per garantir que quan aquests estudiants arribin a la redacció ja coneguin uns quants recursos i tinguin una noció bàsica de les possibilitats que l’entorn digital ofereix als continguts informatius.

D’aquesta manera, reprenc l’experiència docent que vaig iniciar amb el màster sobre reporterisme digital que vam preparar amb Karma Peiró i un postgrau a la Universitat Pompeu Fabra. En vaig parlar quan començàvem, la tardor passada, i quan vam acabar vaig mostrar aquí els treballs que els alumnes van presentar. Aquesta vegada disposem de menys temps i l’enfocament és diferent però totes dues propostes m’han permès endreçar el que he après els últims anys i compartir-ho amb uns joves que tenen moltes ganes d’exercir l’ofici.

Quan vaig deixar la corporació pública de mitjans audiovisuals no podia saber que la docència tindria un paper tan destacat entre les meves activitats però ara que m’hi he posat la veritat és que m’agrada molt. Aquesta vegada seran només quatre sessions de tres hores, quatre divendres. Però confio que sabré aprofitar-ho per aprendre tant com els alumnes que tinc.

He adquirit encara un altre compromís relacionat amb l’ensenyament però ho explicaré en un altre apunt.

Sobre l’estil

Per a alguns, el joc de paraules s’acosta massa a l’estil de la premsa esportiva i és poc seriós: “la portada de “el periodico” de hoy es un poco de guasa”. Se la qualifica de “simpàtica” i es reacciona amb ironia.

Però també es considera que la manera de titular és bona, molt bona i contundent, amb elogis com aquests: “un pedazo de titular” i “peazo titular”. Hi ha lectors que hi veuen un “bon joc de paraules” i ho troben molt enginyós.

Sobre la llengua

El joc de paraules és forçat perquè, de fet, el verb col·loquial “palmar” vol dir “morir” i així consta a la Real Academia, fàcil de consultar amb un clic. Per aquesta raó, un tuit sembla una paròdia: “Plataforma de jubilados por la instauración de las esquelas en la portada del periódico”.

Un altre missatge és més concís: “¿Entonces la portada de “El Periódico” no va a ser TT? ¿Nadie la va a criticar? ¿Pero ha muerto el duque? ¿Palma es sinónimo de imputado?”

La llicència semàntica es justifica per la voluntat de publicar el joc de paraules. El risc, esclar, és que com que va forçat s’incrementi la sensació que es tracta només d’una “gracieta”: “Los compañeros de @elperiodico_cas tenían hoy el día graciosillo“.

Les portades amb jocs de paraules poden ser intel·ligents i apel·lar a l’enginy dels lectors o semblar humorístiques. Les gracietes tenen un altre efecte i busquen una rialla per damunt de qualsevol altra reacció.

Si en castellà el verb escolit només funciona “d’aquella manera”, en català la llicència és encara més extraordinària. El castellanisme “palmar” es tradueix per “dinyar” o “fer l’ànec”, però és obvi que el duc de Palma encara és viu, i que per molts anys. En fi, estaven obligats, com altres vegades, a acceptar la doble llicència perquè el joc de paraules s’havia ideat en castellà.

Sobre la multiedició

L’edició en paper se sosté en uns codis que no es reprodueixen al web. Saber distingir els canals és una obligació nova dels periodistes. Ja vaig comentar l’octubre de l’any passat aquella genialitat del cercle imprès per guanyar els bits a l’hora de provocar sensacions als lectors, la prova que el paper té moltes ocasions per ser “distintiu”.

En la versió web, la notícia que comento ocupa un lloc destacat a la “home” però com que es tracta d’una composició que vol donar el màxim possible de titulars no hi ha un espai tan gegantí per a l’assumpte del gendre del rei.

A més de canviar el disseny, també ho fa el text. El que hi trobem és un títol més aviat classic: “Urdangarin va amagar diners a Belize per no pagar a Hisenda”. Em sembla un encert.

Al web s’hi busca informació clara i aquest títol fa entendre la gravetat de la imputació: més enllà dels negocis que aquesta persona hagués pogut desenvolupar, en les circumstàncies que la justícia haurà d’aclarir, si es confirmés una ocultació dels impostos que són de tothom, dels súbdits de Joan Carles I,  per part d’un familiar del rei es tractaria d’un acte molt rellevant. Se suposa que el monarca dóna per indicades les instruccions al seu entorn perquè no s’escapoleixin de les seves obligacions fiscals.

Aquesta distinció entre els suports em sembla fonamental. Mentre que al web procuren atendre l’actualització, al paper busquen la manera de convertir-se en “la portada del dia”. És raonable.

Sobre el ressò social

Una portada cridanera com aquesta pot aconseguir nous lectors però la seva missió principal no és aquesta sinó tenir ressò social, dur la marca més enllà del territori conegut, convertir-se en referència matinal als bars i establiments on la premsa es troba a l’abast dels clients i allà on els lectors ensenyen el diari: al transport públic, a la feina…

Un tuit els acusa de fer, per aquest motiu, “periodisme de bar”. Però l’intent d’obtenir aquest eco entre lectors no compradors em sembla coherent amb la línia d’un diari popular i amb portades tan antigues com aquella del “Pujolazo” (que no recordo si és de 1980 o de 1984).

La prova és que ha suscitat una certa agitació i ha rebut reconeixements com aquest: “La mejor portada de hoy”. Un lector més incisiu veu una relació entre la portada d’avui i “les de l’època Nadal” (en referència a l’anterior director, Rafael Nadal, avui situat al Grup Godó).

També vaig comentar unes quantes portades el juliol de l’any 2009, a propòsit de l’adaptació al cicle temporal dels diaris impresos. Em sembla que el tuit que he citat es refereix a aquell moment.

Sobre els mitjans socials digitals

Vista aquesta diferència marcada pel suport que el mitjà fa servir, queda pendent l’observació de la defensa que se’n fa en els entorns socials digitals.

El compte oficial del diari, que emet titulars probablement de manera automàtica, no tria el joc de paraules de la portada i segueix l’elecció feta al web. Sembla coherent però es perd una ocasió d’ampliar el ressò que es buscava. No n’hi ha prou amb els bars i les perruqueries fent d’altaveu dels quioscos. La xarxa també és una via. La decisió és una mica sorprenent i per això goso atribuir-ho a una “no decisió” mes que a un acte voluntari.

Per cert, que aquest possible automatisme hauria de ser revisat per evitar que les promocions també passin com a notícies: “Bon dia! EL PERIÓDICO i Atrápalo t’oferim caixes regal valorades en 100 euros. Consulta l’edició impresa d’avui”.

Sobre els periodistes

Oblidem-nos dels robots i mirem què fan les persones. El director del diari, Enric Hernández (@Enric_Hernandez), sol ser actiu al Twitter. I sí, ha llançat un tuit sobre aquesta portada, amb un enllaç retallat que hi porta. Però no esmenta les tres paraules al seu missatge. Diu així: “Urdangarín se apropió de fondos públicos en nombre de la Corona, según el auto de imputación. bit.ly/tSkwI6 #portadaEPC #ePeriódico”. O sigui que el director renuncia a estendre l’eco del joc de paraules que, per ara, es restringeix al paper.

Jesus G. Albalat (@jgalbalat) és l’home dels tribunals en aquest diari des de fa un quart de segle. És un autèntic crac de la informació judicial que ha brillat una vegada més “aixecant” aquest assumpte. Què diu Albalat de la portada?

En un tuit s’hi refereix com a “portada original”. No em sembla prou convincent per arrossegar el joc de paraules. Fa la sensació que el periodista se sent autor de l’altre titular, de la notícia que ell ha aconseguit, i que deixa la qüestió de la portada de paper a l’equip que l’ha creada. No se n’acaba de desentende però sembla evident que no s’hi compromet.

Saül Gordillo (@saulgordillo) col·labora amb el diari en qüestions de comunicació digital. El seu tuit ha tingut uns quants retuits. Diu així: “Gran portada d’EL PERIÓDICO sobre #Urdangarin El duc, palma bit.ly/sVRfwZ També comptador a zero Mas-Navarro”.

A parer meu, és un error equilibrar una unitat (tuit) amb una altra unitat (portada). No hi ha cap raó perquè “una” portada” sols mereixi “un tuit” i queda estrany que el seu missatge inclogui l’encontre entre el president Mas i el primer secretari del PSC en els mateixos 140 caràcters que serveixen per referir-se al cas Urdangarín. Concentrar-se en un sol missatge li hauria donat més potència.

Ara bé, Gordillo sí que es compromet. El seu tuit reprodueix el titular en català (encara que hi afegeix una coma inexistent a la portada): “El duc, palma”. Al diari l’hi haurien d’agrair, és l’únic entre els tres exemples observats que es mulla de debò amb la portada i que intenta estendre el seu ressò social en l’entorn digital.

Sobre les etiquetes

Hauria pogut anar una mica més lluny perquè fa servir dues etiquetes de mitjà (#portadaEPC #ePeriodico) però no ho aprofita per intentar llançar una etiqueta popular, com ara #elduquepalma. Hauria estat l’acció natural després d’una portada com la d’avui.

A les dotze del migdia, quan el ressò de primera hora ja hauria de tenir un efecte perceptible, només trobo un tuit, i només un, amb l’etiqueta #elduquepalma. I no n’hi ha cap en el seu equivalent català #elducpalma.

Potser aquesta podria ser una bona guia a l’hora de triar una portada popular, sobretot si té riscos perquè està basada en un joc de paraules amb llicència lingüística i perquè pot semblar mes “graciosa” que “intel·ligent”. El lema seria: si no en voldràs fer una etiqueta al Twitter, pensa-t’ho dos cops abans d’imprimir-ho.

Hi havia a favor una bona marea que el mitjà no ha sabut o no ha volgut aprofitar. Només calia sostenir el moviment d’aquestes ones: “Que gran portada”.

Una portada que uns quants tuitaires troben molt bona, he dit molt bona, brutal, memorable o genial mereixia una etiqueta pròpia de suport, per agregar a poc a poc als que se’n declaren fans i anar més enllà.

Conclusions

El cas d’avui és un exemple molt adequat per confirmar que el periodisme català es troba en un punt de transició. Un diari tan important com El Periodico, mentre prova noves modalitats de comunicació digital (que vaig comentar al seu moment), té escletxes que no provenen de la falta de compromís dels seus professionals sinó d’un context que és igual de complex per a tothom.

Tot just veiem les possibilitats, tot just hi comencem a rumiar i de tant en tant l’encertem més i de tant en tant no ho fem tan bé.

Els diaris es defensen cada dia i demà hi haurà una altra portada i unes altres lliçons que valdrà la pena atendre. Per això era important deixar-ne constància avui mateix, perquè si no ens fixem en aquests situacions no trobarem la manera de millorar.

Síntesi

• Vés amb compte amb els jocs de paraules. Sobretot, si parteixes d’un col·loquialisme i n’has de forçar el significat.

• Si publiques en dos idiomes, ho has de demostrar o estàs dient de manera implícita que un dels dos idiomes se subordina a la imaginació de l’equip de portada.

• Fas bé de distingir els canals i adequar el missatge en cada cas.

• Però si has imprès una portada, per riscos que comporti, defensa-ho a la xarxa. Amb cohesió entre els autors i el mitjà. Amb convicció.

• Encara més si hi ha una marea creada pels lectors que són actius a les xarxes socials digitals.

Dedico aquest apunt als amics que treballen a El Periódico de Catalunya.

L’anunci ensucrat nadalenc de la Cocacola és la reemissió d’una producció que incorpora missatges del Twitter (encara que hi ha comptes creats expressament per a la campanya). Molts telespectadors van veure a principis d’aquest any que s’acaba la senzillesa gràfica dels tuits per primer cop.

A la tele

Amb una aparença personalitzada per cada mitjà, a les tertúlies televisives ja fa temps que el Twitter permet una interpel·lació directa entre l’audiència i els protagonistes del plató.

Als diaris

Hi ha diaris impresos que hi dediquen un espai i la majoria transcriuen tuits al text de les informacions, al títols i als destacats.

Les prediccions

Però aquesta normalització del Twitter podria significar la seva immediata transformació. Això és el que prediu Todd Wasserman en un article a Mashable que val la pena llegir.

Considera natural una absorció per part de Google, que resoldria el que li cal al seu +, o a mans de Facebook. Un altre escenari seria el seu defalliment davant d’aquests competidors.

Wasserman traça aquests finals possibles però la seva previsió per al 2012 és un Twitter més gran i amb publicitat. Es tracta d’una empresa en creixement que obre instal·lacions noves a San Francisco i oficina a Londres, una marca que ja s’ha estès arreu com l’espai de conversa.

Les lectures

Per això val la pena disposar de manuals i eines de consulta. A continuació comento sis lectures. Sis llibres sobre el Twitter, amb una valoració personal.

1

TITOL

Twitter en una semana

AUTOR

Francesc Grau (@Fgrau)

COMENTARI

Resum divulgatiu que adopta estructura de calendari, com tota la col·lecció “En una semana”. Està escrit en primera persona i es basa en l’experiència de l’autor, que exerceix de consultor.

Explica de manera clara com es fa per obrir un compte, triar un nom, escriure missatges, trobar seguidors…

Està molt orientat a les relacions públiques, el marqueting, a la defensa d’una marca. Inclou força “recomanacions” sobre el comportament. Aconsella tenir un objectiu i utilitzar el canal com una eina de posicionament. Per això insisteix tant en els procediments, els “codis” i “protocols”.

Tracta la qüestió de la llengua i l’autor confessa que distingeix entre els seus tuits en català, que marca amb un signe, i els que són en castellà per raons professionals.

PÚBLIC

És un llibre útil per als no iniciats que en volen fer un ús professional sempre que estiguin disposats a rebre una pila de suggeriments sobre la seva actitud.

VALORACIÓ

☺ ☺

2

TITOL  

Twittergrafía. El arte de la nueva escritura.

AUTOR

Mario Tascón (@mtascon) / Mar Abad (@MarAbad)

COMENTARI    

Se centra en el canvi que el Twitter (i abans altres vies com els SMS) ha aportat a l’escriptura. Hi ha un principi on explica què és el Twitter i en descriu minuciosament i de pressa el seu funcionament. Però de seguida exposa l’observació de la “nova cal·ligrafia”, amb abreviacions, jocs, cal·ligrames, emoticons, símbols, enllaços…

Explica com fer servir Unicode i demostra totes les possibilitats estilístiques creant més de cinquanta tuits a partir del mateix text, un microconte d’Augusto Monterosso.

Tracta sobre criptografia popular i “l’idioma hacker” i dedica un capítol deliciós als gèneres de la brevetat, des de les endevinalles fins als epitafis sense descuidar-se de les “greguerías”, els oracles i els acudits.

Comenta de manera molt superficial els canvis que aquesta nova escriptura provoca en la política, el periodisme o la cultura, però el títol del llibre ja deixava clar el seu enfocament.

Al final hi ha un manual entenedor i pràctic de només dotze pàgines per saber com començar a fer servir el Twitter.

PÚBLIC

És un llibre que ha d’interessar tota mena d’escriptors: literaris, copywriters, guionistes, periodistes… a més de filòlegs, lingüistes, professors, sociòlegs i antropòlegs. Les pàgines “d’utilitats” són clares i simples.

VALORACIÓ

☺ ☺ ☺ ☺

3

TITOL

Mundo Twitter

AUTOR

José Luis Orihuela (@jlori)

COMENTARI

Comença amb la història del Twitter i els consells per començar a fer servir l’eina. La primera part es tanca amb un seguit de recomanacions sobre l’escriptura. Això inclou consells sobre la manera de fer un “follow friday” però també una llista sobre el que cal fer abans d’emetre un tuit: afinar la redacció, corregir els errors, comprovar les dades, ajustar-se als 140 caràcters, valorar les referències i considerar les repercussions possibles.

La segona part observa l’ús del Twitter a la política, al periodisme, a les empreses… La tercera part és una col·lecció de tuits en castellà endreçats per temes. N’hi ha de més interessants i de més ensopits, com sempre. Es fa una mica estrany llegir sobre paper tantes adreces URL…

La resta del llibre s’orienta cap a la consulta. Per això és la més útil. Hi ha llistes d’usuaris de diversos camps i una llarga llista d’eines per a la gestió del Twitter. De tota manera, dues terceres parts del llibre reclamen a crits una lectura digital, l’absència d’hiperenllaços en una llista d’enllaços és força insuportable.

PÚBLIC

És un llibre que pot interessar a periodistes, estudiants de periodisme (per les llistes que conté, tot i que se’n troben de menys arbitràries i de més qualitat a internet) i als no iniciats (encara que per a aquesta missió hi ha propostes millors, més entenedores).

VALORACIÓ

☺

4

TITOL

Exprime Twitter (traducció al castellà de “The Twitter book”)

AUTOR

Tim O’Reilly (@timoreilly) / Sarah Milstein (@SarahM)

COMENTARI

Comença amb una breu història (perquè l’any 2008 la història del Twitter era encara més breu que ara) i tot seguit explica com fer-lo servir i amb quins recursos és possible fer auscultació, seguir el que es diu i captar missatges interessants.

A continuació explica com es pot participar en la conversa. Manté un to molt divulgatiu i, com altres, insisteix en recomanacions sobre el comportament, sobretot en l’apartat que dedica a les empreses i a la marca personal.

El llibre té molts exemples de tuits que es mostren tal com són, amb imatges donen color a totes les pàgines i hi ha requadres destacats amb idees fonamentals, a l’estil dels llibres formatius. L’últim capítol és una llista explicada d’eines i recursos per al Twitter.

PÚBLIC

És un llibre molt indicat per a no iniciats, per als que encara no saben ben bé què és el Twitter i volen entendre-ho de pressa. És un llibre que n’ha inspirat d’altres. Segurament, també s’ha tingut molt en compte en la redacció d’alguns llibres d’aquesta llista personal.

VALORACIÓ

☺ ☺ ☺

5

TITOL

Twitter. Marketing personal y profesional    

AUTOR

José Antonio Carballar (@jacarballar)

COMENTARI

Està clar des del títol quin és l’objectiu. Per això el llibre segueix la ruta natural: història de l’eina, indicacions sobre el seu ús, com fer tuits, com trobar materials (cerques i cerques avançades) i com es fa per gestionar el Twitter amb un mòbil.

L’últim capítol exposa algunes idees sobre tàctiques i analítiques (de manera molt i molt pobre) i suggereix coses com ara “sigues honest i transparent”, sense entrar a fons en l’ús professional del recurs.

PÚBLIC

És un llibre massa superficial que té el millor moment en la llista d’eines i recursos amb què es tanca…  S’adreça a no iniciats que no volen aprofundir gens.

VALORACIÓ

☹

6

TITOL      

Twitter. Aplicaciones profesionales y de empresa.

AUTOR

Óscar Rodríguez Fernández

COMENTARI

Comença amb molts exemples de campanyes i altres usos professionals del Twitter. Els casos són reals i d’Espanya, des de Vueling fins a Marsans. Tot seguit, tracta dels diversos estils de missatges en funció dels objectius, mostra la importància de l’analítica i suggereix eines per a dur-la a terme, a més d’oferir consells pràctics.

El capítol sisè és una mostra de casos per al llançament o la venda de productes i el setè ensenya campanyes directes. Acaba amb una llista d’eines però cadascuna està explicada breument.

PÚBLIC

És un llibre que s’adreça als professionals que s’ocupen de la comunicació i les relacions amb els clients a les empreses. Aquest enfocament el fa útil també per a professors en estudis empresarials, professors d’altres matèries relacionades amb la comunicació i persones interessades en la publicitat. No hi ha referències a la cultura ni al periodisme.

VALORACIÓ

☺ ☺ ☺