janquim

Fent de periodista al 3cat24

noreply@blogger.com (jnqm) — Sun, 08 Nov 2009 15:18:00 +0000

Aprendre a tractar amb eines noves sempre és un repte i vaig exposar les meves obligacions en aquest camp a l’apunt anterior. També hi deia que hi havia una altra obligació que comportava un altre aprenentatge.

Fa molts anys que no faig feina de periodista i en fa més que no escric informacions. Podria semblar que es tracta només de reprendre un ofici que ha anat quedant remot però en realitat és com tornar a començar perquè per primer cop hauré de contribuir a l’edició continuada d’un mitjà digital.

M’afegeixo a un equip que ha anat canviant però que en essència compta amb professionals que ja fa deu anys que informen per internet, que coneixen el pa que s’hi dóna mentre jo em podia permetre l’observació distant.

A partir del dia 9 (ja és demà!) m’incorporo a l’equip del www.3cat24.cat amb l’encàrrec de cobrir “els temes d’internet i tot això”. Ho dic de broma, és evident que hem parlat del terreny que se suposa que hauré de trepitjar d’una manera més pausada i detallada, però en comptes d’explicar-ho més valdrà que provi de posar-ho en pràctica.

El neguit del pilot a la recta de sortida

noreply@blogger.com (jnqm) — Wed, 04 Nov 2009 14:51:00 +0000

A l’apunt anterior explicava que tornar a començar implica una activitat que fa uns quanta anys ni se’m passava pel cap.

Hi hauria d’afegir que he d’aprendre a fer anar unes eines que exigeixen atenció al detall. El gestor de continguts web sembla un d’aquells cavalls esvalotats que algú et demana que ensellis.

Confio que me’n sortiré.

Algú de l’equip m’ha suggerit que si tinc uns coneixements mínims del llenguatge htlm potser podré arrodonir millor la meva feina.

De primer em vaig espantar. Sempre havia cregut que el wyswyg era una situació ideal: tu només veus el que t’interessa, l’entramat és cosa de l’eina. De la mateixa manera que no em preocupo del que hi hagi darrere d’un processador de textos.

Però em sembla que l’estat actual de les eines fa necessari intervenir en l’entramat per corregir petits defectes del resultat. O sigui que m’hi hauré de posar.

Com que no tenia prou raons per fer-me enrere també he tastat una mica el twettdeck, aconsellat per un altre amic. És un gestor que m’hauria de permetre treure profit del twitter i poder-hi participar amb més sentit. Però encara se m’escapen algunes funcions.

Per reblar el clau, un cop de sort un un parell d'amistats han fet que m'arribés una invitació per fer proves amb el nou correu electrònic de Google, el wave. O sigui que se m'ha girat feina.

Quan deia que m’estimulava tornar a començar em sembla que em vaig descuidar de dir que també em fa una certa impressió.

I tot això sense comptar que les eines només són una obligació.

L’altra obligació encara és més complicada. I em vindrà de gust parlar-ne aquí.

Què fas quan recomences?

noreply@blogger.com (jnqm) — Fri, 30 Oct 2009 00:57:00 +0000

Només deu anys enrere, encetar un projecte i entrar en un equip implicava coses com ara preguntar on seuria a més de barallar-me amb alguna plantilla d'un processador de textos, esbrinar el número de sortida a l'exterior del telèfon de taula i atendre els consells dels més veterans, que solien ser persones més grans.

Ara, a punt de començar una altra experiència (no sé per quina raó, sempre em prenc aquest canvis amb energia i il·lusió), les primeres coses que he fet han sigut aquestes:

- Endreçar el meu lector per seguir els blogs a què m'he subscrit (refer les carpetes segons els nous interessos i de passada posar al dia la informació i eliminar el soroll que ja no escoltava).

- Actualitzar el meu perfil a les xarxes socials i matisar a una xarxa professional l'establiment de contactes.

- Reorientar la meva capsa d'enllaços.

- Obrir un espai compartit amb altres persones per decidir junts amb documents de tots el que voldrem fer.

- Començar a aprendre a treballar amb un gestor de continguts web.

A més, la majoria dels veterans són molt més joves, acostumats a pensar a favor de les noves eines. I espero seure a molts llocs diferents, poder contribuir al projecte des d'allà on sigui millor a cada moment.

Molts canvis.

Quan vaig començar a fer de periodista la meva eina era una màquina d'escriure.

És veritat que ja no sóc jove des de fa temps. Però és que els canvis han sigut constants, un estímul permanent per tenir ganes d'aprendre i començar una altra vegada i una altra i una altra.

El temps que ens toca viure és el nostre privilegi.

El català banal de Fèlix Millet

noreply@blogger.com (jnqm) — Thu, 29 Oct 2009 16:56:00 +0000

M'agrada molt la manera com El Periódico ha enfocat l'assumpte Millet. Tal com ho veig, els seus redactors ens ofereixen ara mateix la millor informació sobre el cas, de manera indiscutible, amb detalls reveladors que els altres no tenen i, sobretot, d'una manera comprensible. El periodisme és això: explicar les coses de manera que tothom les entengui.

Però si en parlo avui és a causa d'una decisió que pot suscitar una certa polèmica.

El diari ha decidit publicar avui el text íntegre de la declaració de Fèlix Millet (i demà farà el mateix amb la de Jordi Montull).

Com que l'imputat va poder declarar en la seva llengua (cosa que celebro, no cal dir-ho), el text íntegre respecta el català de Fèlix Millet. No hi ha faltes d'ortografia, és clar, però és ple de la mena d'errors que expliquen la distància entre el català col·loquial que se sol parlar i el català escrit més formal que passa per les mans sàvies dels lingüistes (per sort, perquè així com els periodistes anglesos saben escriure en anglès i els francesos saben escriure en francès els periodistes catalans que escriuen amb un català una mica decent són tan pocs que algun dia ens ho hauríem de mirar).

A partir d'aquí, se m'acudeixen almenys tres qüestions que trobo interessants.

1.- Millet no sap parlar

Fèlix Millet, un home que se suposa que formava part de l'entorn cultural del país, gasta un català deplorable. No em refereixo només als errors que comet infringint la normativa de la manera més flagrant. Podríem atribuir aquest defecte a la dificultat que la seva generació va tenir per aprendre la llengua.

Hi ha un tret de totes les llengües degudament instal·lades que s'anomena registre. És a dir, que no ens expressem igual si anem a un bar amb els amics que si fem una conferència. Doncs bé, quan algú com Millet declara davant del jutge, se suposa que podria triar un català una mica elevat, amb frases senceres, amb el subjecte al seu lloc, sense repeticions absurdes. I ca! El seu registre és vulgar, la seva capacitat d'expressió és ínfima, la seva manera de parlar és deplorable i demostra una incapacitat extrema per elaborar frases una mica endreçades.

"Jo desconec tot el procés perquè no el conec"

"És una costum que no feia jo"

"Amb les orquestres i això sí"

"Es té que fer un hotel, jo ja havia parlat amb el que feia l'hotel per marcar unes connexions per càtering"

"Si no tinc els datos no ho puc dir"

"Un milió o por ai"

A més del seu registre gens elaborat, i de gastar un català molt tristot, Millet despista quan hi ha preguntes difícils i no respon amb claredat. Tot sovint s'intueix que podria mentir amb una facilitat tan gran que resulta quasi ofensiva.

2.- Que ho preguntin millor

Les preguntes que li fan són una quarta part de les que es podrien fer. Sí, sí, ja ho sé, el jutge se centra en la querella i no en totes les altres coses que els mitjans han publicat. Francament, després de tanta espera, si això és tot el que li havien de preguntar... Prefereixo que uns quants bons periodistes l'interroguin. Segur que ho faran una mica millor que el fiscal i el jutge.

3.- El català que es parla

I ara ve la decisió que de debò vol ocupar el centre d'aquest apunt.

Quan El Periódico decideix que el text es publica íntegre, sense cap esmena, pren una decisió arriscada. Faria el mateix si fos en castellà? Es permetria que es publiqués una declaració en un castellà tan desastrós? No s'esmenaria?

Entre la "literalitat" i l'adaptació a la normativa, no hi ha un punt intermedi? Què en pensen els lingüistes del diari? N'està segur el seu director de la decisió que s'ha pres?

Com a persona que s'estima la seva llengua, aquesta decisió em sap greu. Posa el català en un nivell molt rebaixat. Es fan evidents d'una manera prou esgarrifosa les distàncies entre el català formal i el català que de debò parla un catalanoparlant (ja no vull pensar en el català d'algú que no té aquesta llengua com a primera llengua).

Però com a ciutadà tafaner admeto que m'ha encantat trobar-me amb aquesta literalitat.

Comprovar que algú a qui no fa gaire es tenia per un prohom de la cultura gasta un català tan deplorable i, sobretot, que és incapaç d'expressar-se amb frases una mica elaborades, ha sigut un plaer extraordinari: el lladre és un inepte!

De cop i volta, aquest destacat senyor de la cultura és un vulgar xerraire de bar. Els carregadors del moll dels temps del poeta Papasseït parlaven millor que en Fèlix Millet.

Em temo que la seva competència comunicadora seria igual de nefasta en castellà.

En Millet és un inepte quan respon al jutge, algú que no sap parlar. S'expressa molt malament, en un país normal cap persona del seu nivell faria una declaració tan banal, tan simple, tan desastrosa. Als senyors, en altres llocs, se'ls reconeix per la seva manera d'expressar-se. Aquí no. Ja no tenim registres. Segurament perquè ja no tenim senyors.

Em fa l'efecte que si un dia tinguéssim a l'abast les declaracions de tots els imputats en el darrer cas de corrupció ens trobaríem amb una situació molt semblant.

Per això sospito que estem bastant malament.

No puc deixar de veure-ho així. El país dóna molt poc de sí. No tenim gaire corda. Les molles s'han destensat. Quin desastre!

I demà, més!

Vídeojocs a la biblioteca universitària

noreply@blogger.com (jnqm) — Mon, 26 Oct 2009 17:06:00 +0000

A la Biblioteca Rector Gabriel Ferraté de la UPC estrenen un espai dedicat al vídeojoc.

Hi ha dos ordinadors que serveixen "per jugar" (suposo que en silenci) i a més han obert un espai virtual, amb un nom anglòfil i victoriós: u-win.

L'usuari hi trobarà jocs, recursos i fòrums i la intenció dels seus promotors és que molt aviat es puguin oferir descàrregues pels usuaris de la Nintendo DS.

El seu director, Miquel Codina, m'explica que la intenció és donar cabuda a una matèria que es desenvolupa als estudis de la UPC i també "millorar l'experiència dels estudiants i avançar en la idea de la biblioteca com un espai de socialització".

Han tingut pes en aquesta decisió la comprovació que "els jocs són un mitjà innovador per desenvolupar competències", a banda que des de la UPC es mira amb interès l'activitat industrial en aquest sector. De fet, volen disposar de tots els vídeojocs que s'han produït a la mateixa UPC.

Codina reconeix que també ha sigut rellevant la valoració sobre "la presència massiva dels vídeojocs en el lleure dels usuaris de la biblioteca".

Ja fa temps que persones com l'Oriol Comas difonen una actitud favorable cap al joc, que de vegades és vist com una simple pèrdua de temps. Els lectors d'aquest blog ja saben que penso que jugar és fantàstic i permet aprendre d'una altra manera.

La prova és que una consultoria com Roca Salvatella va utilitzar els jocs en un taller específic per a directius. Van comptar amb la col·laboració de Jordi Sellas, que dirigeix i presenta el programa "Generació digital" de Catalunya Ràdio.

He parlat alguna altra vegades dels serveis d'aquesta biblioteca, sobre els seus serveis 2.0 o la seva col·lecció de jazz. Avui fan un altre pas amb el u-win.

Un estudi que no demostra l'espanyolització de TVC

noreply@blogger.com (jnqm) — Wed, 07 Oct 2009 14:41:00 +0000

"El Telenotícies prioritza el marc espanyol en les informacions polítiques".

Amb aquest titular es presenta un estudi elaborat per Media cat, que s'etiqueta com un "observatori crític dels mitjans".

L'estudi conté dades d'interès però em proposo explicar en aquest apunt per què em sembla que la manera de presentar-lo és poc encertada, tot i que a diversos llocs és aquest títol el que es repeteix (cosa que em fa pensar que hi ha mitjans que en comptes de posar títols es limiten a repetir el que els proporciona la font, que sempre pot estar interessada) i que hi ha llocs on ho han aprofitat per llançar atacs personalitzats.

ESPANYOLITZACIÓ

A la informació que en dóna Vilaweb s'hi inclou una declaració d'un dels autors, que copio:

"Fa temps que es parla d'una mena d'espanyolització dels Telenotícies però ningú no hi havia posat dades", va dir a VilaWeb un dels autors de l'estudi, el periodista Roger Palà.

Aquest és el primer error d'enfocament que hi observo.

L'espanyolització és un procés, és una acció que té continuïtat temporal i que consistiria a modificar la realitat per introduir-hi elements "espanyolitzadors" (per mantenir-me en el terreny lèxic que solem sentir en aquests debats).

L'estudi declara que no analitza tendències sinó que fa una foto fixa d'un període determinat (març-abril d'aquest any).

Amb una foto fixa és impossible captar cap tendència i per tant l'estudi no posa dades a "una mena d'espanyolització" perquè no pot. Ni tan sols un parell de fotos fixes ho aconseguirien però és evident que tindrien més valor que una de sola.

PRECEDENTS

L'expressió "fa temps que es parla" és en canvi molt real.

Sí que circula una brama que ho afirma i, fins i tot, s'han publicat llibres que anaven més lluny i acusaven la televisió pública de "traïció" (és una paraula que en general m'espanta, però deu ser una reacció poruga).

Tinc la sensació que les ganes de sumar-se a aquest "fa temps que es parla" ha perjudicat la serietat de l'estudi.

Dit d'una altra manera: totes les investigacions que tenen un objectiu molt clar corren el risc que aquest objectiu influeixi en els resultats o si més no en la seva interpretació. Per una banda, quan es confirma la hipòtesi es produeix una satisfacció raonable però el rigor obliga l'investigador a tornar-s'ho a mirar.

L'ESTUDI

L'he llegit sencer i em sembla ben estructurat, amb un plantjament molt clar gairebé sempre, tot i que hi ha debilitats, com ara aquesta:

Pot donar-se el cas que en una notícia es donin indicadors contradictoris (per exemple, una informació sobre l’atur amb dades espanyoles, però amb declaracions dels sindicats catalans). En aquests casos, Media.cat ha fet una valoració de la notícia d’acord amb el pes de cadascun dels indicadors per adjudicar-ne el marc. En les informacions en què el pes dels diferents elements està molt equilibrat, s’ha optat per ubicar la unitat informativa en la categoria “no definit”.

Està ben escrit, de forma sintètica i comprensible i té l'avantatge que se centra en un tipus de dada (unitats informatives i temps destinat) que és quantificable i això sempre és positiu.

No discuteixo les dades (encara que els seus autors han d'admetre que una foto fixa té moltes limitacions) però sí goso debatre sobre la interpretació que se'n fa.

PREDOMINI DEL MARC CATALÀ

L'estudi avalua les infomacions segons que es produeixin o tinguin les fonts o les dades bàsiques en un marc català.

I conclou que "les informacions amb marc referencial català suposen el 56% del total del Telenotícies". Però això no s'ha reflectit a cap titular.

No vull escriure un apunt massa llarg, però el resum és que aquesta preponderància del marc català es manté en totes les tipologies excepte en la informació política i econòmica.

Estiguem atents. El titular diu: "Les notícies de política prioritzen el marc referencial espanyol (49%) per sobre del català (44%)". Les dades ens situen davant d'un 49 i un 44.

El rigor mínim ens fa veure que la diferència és molt lleugera i, per tant, no podem estar segurs que en una altra foto fixa, elaborada amb els mateixos criteris, no es capgirés.

No puc veure un gran domini d'un marc concret sinó un equilibri quasi a meitats iguals. Sobretot perquè ja hem vist que el criteri de selecció tenia algunes debilitats.

En aquests casos més val agafar les xifres en sentit ampli, per escapar de l'error.

En l'economia, el desequilibri és una mica més accentuat ja que això que l'estudi anomena "marc espanyol" ocupa el 55% de les informacions. O sigui, una mica més de la meitat.

ESPANYOLITAT

No em sembla que aquestes dades demostrin un procés continuat d'espanyolització i a risc que algú em pugui malinterpretar ho diré amb tanta claredat com pugui: més que un signe d'espanyolització em sembla un signe d'espanyolitat.

M'apresso a explicar-ho més bé.

Ara com ara, Catalunya forma part d'Espanya. És obvi que un dia podria ser d'una altra manera i tots estarem d'acord que aquesta possibilitat sembla més plausible ara que fa dues dècades.

Però la possibilitat no és la realitat, encara que hi ha persones partidàries que la realitat se sotmeti al desig. I la realitat és que els ciutadans de Catalunya se solen interessar per l'economia espanyola i també per la política espanyola. És més: una majoria de ciutadans de Catalunya considera que la política espanyola és "política interna", per dir-ho en termes més límpids.

Vull dir amb això que l'informe constata si de cas que Espanya és un assumpte d'interès als Telenoticies i això sí que és versemblant.

Però això no demostra ni de bon tros que hi hagi una voluntat de modificar el marc de referències. Si de cas prova que la televisió pública catalana realment és un mirall força equilibrat de la societat que la fa possible amb la seva contribució impositiva.

No es demostra cap procés de cap naturalesa i es confirma que l'espanyolitat (entesa de la manera que ho he dit i no com a "espanyolisme", que és la idea que Catalunya s'ha d'assimilar a una Espanya integral) forma part del marc de referències. Cosa que ja sabíem.

El català és la llengua predominant en els talls de veu (més de la meitat), seguida del castellà. Quan la font és catalana, s'expressa en català en 8 de cada 10 ocasions. O sigui que si sentim declaracions en castellà al TN és perquè en la majoria d'ocasions són declaracions que fan persones no catalanes.

Però no he vist un titular que se centri en aquests detalls.

WASHINGTON I SANT FOST

Hi ha dues reflexions de l'estudi que em sembla que poden merèixer una pausa.

D'una banda, s'observa que les informacions sobre el País Valencià, Balears o Andorra no són gaire freqüents i que en general no tenen gaire a veure amb la cultura.

Poster sí que a uns quants ciutadans ens agradaria tenir més informació del País Valencià i les Balears però no veig per què s'hauria d'obviar que aquests territoris disposen de televsió pública pròpia i en tot cas no m'atreviria a concloure de les dades disponibles cap afirmació gaire contundent.

Quan s'afirma que el TN dedica més minuts als EUA que a les Balears, amb vocació d'escandalitzar, ja no es presenta un estudi seriós sinó que se n'ofereix una interretació tergiversada. Posats a comparar, segurament Washington surt més sovint que Sant Fost de Campsentelles i no crec que d'això se'n pogués deduir un tracte de menyspreu cap a aquesta població.

TIPUS DE NOTÍCIES

Quan l'estudi classifica les unitats informatives per tipologia, en surt un quadre que pinta un panorama bastant clar.

L'esport és el rei (28%), en segon lloc hi ha els assumptes de societat (22%) i la política es queda en el tercer lloc (16%). No tota la política ni tota la societat s'inclou en aquests percentatges perquè l'estudi classifica un 15% d'unitats informatives destinades a "internacional". La cultura es queda amb un 9% i economia un 6%.

O sigui que aquell 55% angoixant de marc espanyol es referia al 6% de les unitats informatives... Caram.

D'entrada, em sembla una proporció molt caracteristica de televisó pública i intueixo que a les privades el percenatgge de cultura i política ha de ser més baix.

Aturem-nos però en la cultura, que és raonable que tingui un interès particular perquè afecta d'una manera directa a un tret identitari del país com és la llengua.

LA MAJORIA DE LA INFORMACIÓ CULTURAL PROVÉ DEL MARC CATALÀ

Quan l'estudi s'aproxima als temes tractats al TN sense considerar la llengua, s'adona que la majoria (53%) se centra en la producció de la indústria cultural catalana.

Però l'estudi no s'ha presentat tampoc amb aquest titular.

Quan sí que es discerneix en funció de la llengua, les dades semblen provar que hi ha el que l'estudi anomena una infrarepresentació.

La presència del cinema en català (7%) i de la música en català (8%) es considera simbòlica i se subratlla que els productes literaris d’expressió no catalana (59%) tinguin més presència que els productes en llengua catalana (33%).

Segur que ens posem d'acord moltes persones amb la voluntat de millorar aquestes dades. Tot i que és molt probable (siguem francs) que també tinguin a veure amb una realitat (solen tenir més èxit els productes en castellà).

Dins del 9% de matèria cultural als TN, la majoria se l'emporta la literatura i el teatre, o sigui que els que de debò queden es podrien queixar són els músics i els cineastes.

Segurament que és possible que aquestes dues manifestacions millorin la seva presència als TN però no m'atreviria a treure més conclusions de les dades que es presenten.

ES POT MILLORAR

Pel meu gust personal (que per sort no compta), es podria reduir una mica el volum d'atenció dedicat a l'esport per millorar la presència dels assumptes culturals, però no estic segur que en l'informatiu d'una cadena generalista això no tingui conseqüències greus pels índexs d'audiència (i em temo que aleshores algú diria que la renúncia a l'audiència és una mostra del procés d'espanyolització...).

Com saben els lectors que han seguit aquest blog sóc un ferm partidari d'una acció multicanal i és innecessari recordar que l'estudi s'ha centrat en el TN, obviant la programació de la mateixa TV3 i per descomptat del canal 33. No ho podien abastar tot de cop i s'entén molt bé però aleshores les declaracions dels seus autors havien de tenir la mesura que l'estudi ha tingut.

Quasi al final de l'estudi hi ha una frase que val la pena llegir bé:

"Analitzant les diferents tipologies informatives en relació amb el seu marc referencial –excepció feta de les informacions d’àmbit internacional–, s’arriba a la conclusió que en la majoria dels casos es prioritza el marc català."

Però l'estudi no s'ha presentat tampoc amb aquest titular.

Comparteixo la proposta que fan els autors per incrementar la presència de producció cultural i que es faci més visible la producció que a més de ser catalana empra la llengua catalana.

Però això només fa evident que existeix un estudi on queda clar que TV3 pot millorar. I això també ho sabíem, perquè sempre és possible fer-ho millor.

Però no és així com s'ha presentat sinó com l'intent de confirmar una hipòtesi ("fa temps que es parla"), servit de tal manera que algú podria sentir-se autoritzat a reiterar l'ús del terme "traïció".

És impossible no tenir la sensació que els autors de l'estudi interpreten els resultats per obtenir un paisatge que ja havien dibuixat abans. I quan es fa recerca, els apriorismes és millor desar-los en un calaix.

També fóra bo que quan rebem un estudi el llegim, l'avaluem i l'expliquem. Això és periodisme.

Repetir el que l'informe assegura amb un "copiar i enganxar" no és ben bé periodisme i em sap greu que alguns mitjans s'hagin deixat dur per la temptació dels apriorismes en comptes de defensar l'ofici (però això ja no té res a veure amb els autors de l'estudi).

LLIBERTAT I LLEIALTAT

Des de fa quasi una dècada treballo a les empreses del que ara és la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals. Si algú creu que tot el que he dit està molt condicionat perquè percebo un salari d'aquesta empresa hi té dret i no hi puc fer res.

Però els que segueixen el blog saben que aquest seria un argument erroni. Valoro la lleialtat tant com la llibertat i no m'han semblat mai dues actituds contraposades, tot al contrari.

El meu apunt no és cap resposta oficial, no he rebut cap petició ni encàrrec i qui em conegui sap que més aviat tendeixo a expressar les meves opinions sense consultar-ho gaire. Si de cas, corro el risc que algú trobi que m'he excedit.

Confio de debò que tant els directius de TVC com els autors de l'estudi vegin en aquest apunt l'únic que hi ha, el desig d'aportar elements d'interès al debat, les ganes de participar d'aquesta conversa i la voluntat de fer-ho amb tanta ponderació com fermesa.

Lepe, un zoom i els SMS

noreply@blogger.com (jnqm) — Fri, 02 Oct 2009 20:32:00 +0000

Gairebé tothom deu recordar aquell acudit que pregunta per què a Lepe tothom s’arregla a les dotze en punt. La resposta era que ho fan perquè volen sortir bé a la foto del Meteosat.

Quina gràcia, oi?

Doncs ara tots som de Lepe i el Meteosat de l’acudit és en realitat un conjunt d’oportunitats de causes molt variades que ens poden deixar retratats, sense temps d’haver-nos fet la clenxa.

Afany de protagonisme

És veritat que un dels canvis socials més interessants té a veure amb l’afany de protagonisme, que potser hi havia sigut sempre però que ara s’expressa sense falsa modèstia i que, a més, troba ocasions versemblants per complir aquest desig.

El format del reality show va clavar aquest fenomen a la pantalla del televisor, com un post-it que ens recorda cada dia qui som.

Milers de persones han aspirat a l'olimp de l'exhibició i s’haurien deixat enregistrar per càmeres de vídeo en una casa de cartró pedra si les haguessin seleccionat. Els mateixos milers han provat d’afinar una melodia que els traslladi a la fama.

La popularitat s’ha democratitzat, vet aquí el lema que sembla oficial.

L’egocentrisme està molt estès i tots contribuïm a ampliar-lo amb la nostra quota privada (o és que publicar un blog no incorpora també aquest tret?).

Quan es va celebrar el funeral del papa Joan Pau II recordo que va circular una imatge prou reveladora. Molta gent alçava el braç amb la càmera digital a punt (quasi sempre la del mòbil) no pas per capturar una visió llunyana del fèretre, sinó amb la voluntat d’obtenir un record personal, sense cap intenció periodística sobre la cerimònia: “Vaig ser-hi i en tinc la imatge que ho prova.”

A molts actes massius és possible percebre aquest gest d’autoafirmació que de passada trasllada el protagonisme dels altres cap a un mateix.

Vigilats per les càmeres

En contrast amb aquesta vocació de protagonisme, hi ha una realitat que tendim a ignorar. Les nostres vides transcorren mentre centenars de càmeres de vigilància de tota mena en copsen detalls potser insignificants però que de forma innegable deixen al descobert alguna cosa. En les investigacions de delictes, aquests sistemes poden liquidar coartades falses i revelen implicacions de tota mena.

Les càmeres de vigilància són un material més accessible que no solem pensar. El risc de ser filmats pel carrer, sense el nostre consentiment, es fa més obvi i tendim a intuir que la nostra privacitat és més vulnerable.

En aquest context, és impensable que els efectes no es traslladin també a la política.

Micròfons oberts

Recordem els casos en què els micròfons quedaven oberts abans o després d’una intervenció. D’aquesta manera vam saber que segons Jordi Sevilla a l’aleshores candidat Zapatero només li calien dues tardes per aprendre rudiments d'economia o que a Rajoy la mateixa parada militar que un any abans li havia servit per llançar una convocatòria patriòtica li resultava un autèntic "conyàs" (em sembla que és l’única vegada que he estat del tot d’acord amb aquest dirigent polític).

Un cas oblidat de micròfon i càmera oberts molt més apassionant que aquest safareig de segona divisió es va produir el 23 de febrer de 1981, quan algú es va jugar la pell per deixar constància històrica de l'intent de cop d'Estat. Sense aquella prova documental (que és el pretext d'inici del llibre de Javier Cercas), qui sap si algú no s'hauria sentit temptat d'explicar-nos un conte de fades.

Però ara hem donat un pas més.

Envia'm un SMS

Les càmeres són capaces d’enfocar la pantalla d’un telèfon mòbil mentre algú escriu un SMS.

D’aquesta manera, s’ha “pescat” al conseller Joan Saura (IC) i al portaveu parlamentari Daniel Sirera (PP).

Segons com es miri, es pot argumentar que el polític ha de saber què fa. Si manté una conversa a prop de periodistes ha de saber a què s’arrisca.

De la mateixa manera que molts futbolistes, quan seuen a la banqueta dels suplents, es posen la mà a la boca quan parlen amb els seus companys, per evitar que el zoom i la lectura de llavis converteixin la seva frase en un èxit dels programes de xarcuteria variada, potser els polítics hauran d’adoptar una actitud semblant. (És complicat posar per a una fotografia i després convèncer a la gent que la fotografia no es pot veure).

Que un company de govern digui que un discurs és avorrit no sembla gaire rellevant, la veritat sigui dita, i no passa de ser una anècdota més o menys entretinguda.

Ara bé, dir que "és una merda" el partit on algú té un càrrec important (ni que sigui amb data de caducitat) potser adquireix un altre valor informatiu i pot tenir conseqüències.

Però no volia valorar els fets sinó avaluar on es posa la ratlla i si n’hi ha alguna.

La frontera de la privacitat

A tots se’ns deuen acudir moltes més preguntes i trobo encertat que ho fem d’una manera oberta.

Si s’ha fet un zoom és que hi havia intenció d’observar què escrivia algú amb el seu mòbil. Vull dir que no es tracta d’una “pesca” casual com la dels micròfons oberts. El zoom no s’activa sense voler. S’ha volgut. I val la pena aturar-se un instant en aquesta voluntat.

- És lícita?

- Forma part de l’ofici de periodista mirar de fotografiar la pantalla del telèfon mòbil d’algú?

- Només s’hi val si aquest algú és un polític?

- Es pot fer només en seu parlamentària?

- Si el polític hagués escrit un SMS un diumenge pel matí al banc d’una plaça pública, també se’l podria captar?

- Si el missagte no contingués al·lusions polítiques, també seria legítim donar-ne informació?

- Hi ha alguna frontera pel zoom?

- Fins a quin punt el càrrec públic els priva del dret a la privacitat?

- Per la mateixa regla, es poden captar les pantalles dels mòbils de les persones que seuen a la tribuna de convidats o dels mòbils d’altres periodistes?

Xafarderia o periodisme

Sempre es pot argumentar que aquestes informacions posen al descobert una actitud hipòcrita (Sirera no diria mai que el PP és una merda i Saura va elogiar el discurs de Montilla). Però aquesta hipocresia social no sembla restringida a la política.

Sirera ha anunciat una reacció legal, però en general els polítics prefereixen no enemistar-se amb els periodistes.

En tot cas, resulta una paradoxa molt simptomàtica aquesta contraposició entre un creixement intens de l’egocentrisme i el desig d’optar a una càmera mentre hi ha oficis on ni tan sols un gest menor com enviar un missatge per telèfon queda lliure de la tafaneria.

Simptomàtica de què? D'una dificultat enorme per distingir entre el periodisme i la xafarderia.

La xafarderia interessa a moltes persones mentre que a mi sol ensopir-me. El periodisme no sé a quanta gent li interessa però a mi encara em sembla un ofici apassionant i temptador.

La xarxa a la novel·la contemporània

noreply@blogger.com (jnqm) — Wed, 30 Sep 2009 14:11:00 +0000

He parlat de llibres prou sovint encara que he mirat d’evitar cap comentari d'obres literàries perquè aquest blog no és ni vol ser un lloc de crítica.

En canvi, sí que he esmentat l’aparició d’internet en un conte de Quim Monzó perquè em va semblar que era un exemple com altres que citava aquí. Avui repetiré el pretext.

La novel·la que acabo de llegir (i que no comentaré, com es podia esperar, però que goso recomanar molt de debò) repassa la vida dels protagonistes durant trenta anys, des de 1977 a 2007 i ho fa amb una prolixitat extraordinària.

Les mencions de marques de cotxes o pastisseria, el repàs a la música dels setanta fins a l’actualitat i les llistes de pel·lícules són una prova d’aquesta voluntat per anotar tots i cadascun dels detalls.

D’acord amb aquesta tàctica, la tecnologia també hi té el seu lloc, des d’aquella Olivetti Lettera 32 fins a la PDA i la Blackberry, tot passant per les pantalles del Spectrum o l’Amstrad, a més d’una varietat notable de telèfons mòbils.

Però si en parlo aquí és per una altra raó.

Internet en una novel·la

El llibre és tan contemporani que els seus personatges principals...

- s’expressen mitjançant els fotologs (què vol dir?)
- es descarreguen música amb els programes Ares i eMule i n'escolten gràcies a Spotify
- juguen online amb Oblivion i Counter Strike
- consulten pàgines web autèntiques sobre matèries diverses (Meristation i Abandonware pels jocs o Internet Movie Data Base per mantenir l’afició al cinema)
- citen revistes digitals de debò (com ara le cool, pimpampum o Paper de vidre)
- participen en fòrums (a llocs com tripod, fotoforum o backfocus)
- comparteixen continguts (amb serveis com picassa, flodeo i slideshare o twitter)
- i transiten per xarxes socials diverses com orkut, Hi5, MySpace a més d'experimentar a Second Life. Naturalment, es deixen veure a facebook.

No hi ha cap dubte que es tracta d'un llibre actual que no té por d'arriscar-se a semblar conjuntural, perquè no ho és.

Ara bé, tot això que he mencionat es troba al llibre. Més enllà de l'obra, hi ha un altre fil a resseguir.

Una novel·la a internet

Cap al final (i no en desvelaré res més), un personatge assegura que obrirà una pàgina a facebook. I la pàgina hi és.

A més, el llibre també té la seva personalitat en aquesta xarxa social.

A l'ombra d'aquestes creacions digitals hi ha Vicenç Pagès, que manté una web molt completa i mira de fer circular per internet un tràiler de la novel·la via youtube.

Encara no havia dit que els personatges també visiten aquest centre mundial del vídeo? Sí, youtube també hi surt.

L'únic que no he pogut trobar amb el Google BlogSearch són els suposats blogs Els posts de la Chris i Blog intermitent de la Tina, que publica un personatge. Però no se li pot recriminar a l'autor. Els blogs existeixen, encara que només sigui dins d'una novel·la.

Els jugadors de whist, una novel·la contemporània.

El nom dels catalans

noreply@blogger.com (jnqm) — Fri, 18 Sep 2009 09:03:00 +0000

Amb l'eina wordle es poden crear núvols de paraules (on, com se sap, cada paraula o expressió relaciona la seva dimensió proporcional amb la seva freqüència).

Aquests núvols (que fem servir sovint a les etiquetes dels blogs o a les eines per compartir enllaços ) no permeten observar els detalls però en canvi fan veure la proporció amb una ullada.

He fet una prova amb els noms dels ciutadans de Catalunya, amb les dades que l'Institut d'Estadística ofereix al seu web (amb els primers cent noms més freqüents d'home i dona).

El resultat és aquest:

El nom de la cosa

noreply@blogger.com (jnqm) — Mon, 14 Sep 2009 16:26:00 +0000

A l’hora de triar el nom d’un producte o d’una marca se solen fer un munt de consideracions.

Al final, si el producte o la marca funcionen, el nom acaba sent poc important i la manera com es va decidir encara compta menys.

De tota manera, triar el nom sempre és un moment delicat. Hi ha experts en marques que s’esforcen a comprovar si el seu nom funciona.

Aquests dies comencen programes nous de ràdio i tele a totes les cadenes i això vol dir que hi ha hagut moltes persones rumiant els noms dels programes. Potser hi hagi noms que d’entrada se'ns faran estranys o confusius però a la llarga ens acabaran sonant de manera familiar... o no, ja es veurà.

Un sol mercat?

Què passa quan el nom que ja té un producte funciona d’una manera en la llengua amb què va ser creat però d’una altra en un altre idioma?

No fa gaire he vist un anunci (emès sobretot per canals infantils) que m’ha cridat l’atenció.

La casa Simba (amb seu a Alemanya i producció asiàtica) presenta aquests dies una nova col·lecció de gossets de plàstic.

En diuen “Chi chi Love”.

El castellà no és la meva llengua materna però veig que a la xarxa ja hi ha força comentaris i rialles... o sigui que no dec ser l'únic que ha notat un efecte estrany.

La versió en una altra llengua segurament no té aquesta capacitat referencial.

Vet aquí que sí que és important pensar bé el nom...

Un ratolí al volcà (notes d'agost - i 5)

noreply@blogger.com (jnqm) — Mon, 07 Sep 2009 08:34:00 +0000

He dit que a l'agost vaig passar per Hergé, Magritte i Monet. Però aquesta ruta ha inclòs altres visites molt diferents.

Per tancar la breu sèrie sense escamotejar res, n'hauré de dir alguna cosa que s'ajusti al to i al contingut d'aquest blog.

Efecte solar

A Vulcania hi he confirmat que hi ha llocs on saben aprofitar les circumstancies (noció que vaig comentar a propòsit de les crisis).

Han convertit l’assumpte dels volcans (que hauria pogut tenir un tractament escolar) en el con central d’un espai apte per a l’aprenentatge i l’aventura contemporània (amb ulleres de visió tridimensional i tota la pesca).

Hi ha llocs on saben aprofitar el que tenen per renovar l’oferta i n’hi ha que mentre tinguin el sol clavat al cel...

Efecte looping

A Disney hi he confirmat que l’excés d’un negoci torna els seus gestors en arrogants, és veritat, però també hi he confirmat que una producció ben feta sol donar resultats òptims i que tenir ambició és millor que acomplexar-se.

Sobretot, però, hi he confirmat que si entres en un parc temàtic sense prejudicis i et deixes dur per l’empenta inicial de l’oferta t’ho passes molt bé amb sensacions peculiars que es basen en la velocitat, el canvi i l’emoció d’allò que desconeixes.

Com que la nostra vida ja és una mica un gran parc temàtic, uns dies en un món tan irreal et permeten comprometre’t més amb la realitat.

Mentre el món s’enfonsa, milers i milers de persones de molts països ens convertim en persones iguals que participem de la disbauxa fantasiosa, del dispendi ofensiu (expressat cada nit amb la metàfora fàcil dels focs artificials) i ens divertim de la mateixa manera, fent les mateixes cues per tenir sensacions molt semblants.

En un parc tan fals, et sents molt real (dedico aquesta afirmació a tots els esnobs que malparlen dels llocs on hi va molta gent només per això, perquè hi va molta gent).

És a dir, que et sents alhora molt com tothom i molt tu mateix.

M’agraden els parcs temàtics.

M’ajuden a conèixer millor qui sóc. Per exemple: he confirmat que els revolts pronunciats em diverteixen però que els looping em maregen.

SI VOLS:
notes d'agost - 1
notes d'agost - 2
notes d'agost - 3
notes d'agost - 4

L’estany de la creació (notes d'agost - 4)

noreply@blogger.com (jnqm) — Fri, 04 Sep 2009 14:06:00 +0000

La ruta d'agost em va fer passar dos cops per Monet.

El primer encontre va ser al petit museu Marmottan (on hi ha una col·lecció que permet seguir la seva biografia i on es pot admirar sense pressa Impression, soleil levant, l’obra que va donar nom al corrent impressionista).

La segona trobada em va produir un impacte encara més intens. Va ser a les sales de l’Orangerie dedicades a les Nymphéas.

Com és comprensible, m’abstinc de comentar res que pugui fer creure que provo d’opinar sobre art (encara que vull admetre que és una visita que trigaré a oblidar i que la voldré repetir). Però sí vull aportar un comentari al marge que podria interessar els lectors d’aquest blog.

L'obra i el motiu

Dit molt de pressa, Monet va transformar els jardins de la casa de Giverny fins que va tenir l’estany que volia, amb els salzes que volia, el pont japonès que volia i, és clar, les plantes aquàtiques que volia.

I va dedicar anys i anys a pintar aquest lloc que ell mateix havia creat, per explicar la seva idea sobre la llum. O sigui que l’artista va crear l’obra pictòrica però també el seu motiu (a més de decidir com havia de ser la sala on s’exhibirien els plafons que llegava a l’Estat francès i la seva disposició davant del públic que els visités).

No sembla que la conveniència de tenir un paisatge apte molt pròxim ho expliqui tot.

També era l’acte d’un artista que decideix que, de tots els llocs del món, el que vol pintar és un lloc que encara no existeix ni existirà fins que ell mateix no l'hagi creat.

Els nenúfars o la llum

Per tant, podríem dir que hi ha dues obres. Una és de tipus paisatgístic i té una finalitat instrumental.

Qui tingui la curiositat de conèixer el lloc, la casa de Claude Monet a Giverny està oberta a les visites. Però diria que només hi trobareu una casa gran amb un jardí preciós.

A l'Orangerie, en canvi, no hi ha el jardí ni els nenúfars. No sé si això tindria gaire interès.

El que hi ha aquí és "l'altra obra".

La proclama sincera i potent d'un artista.

I entre l'una i l'altra, de vegades s'ha de triar.

Per dir-ho d'una manera que tingui sentit en el context d'aquest apunt, "no he estat mai a Giverny, però sí molt més enllà".

Encara no

Tanta contundència em podria anar bé per tancar aquestes notes d'agost però se'm faria inevitable una certa sensació d'escamoteig.

De manera que hauré d'enllestir un altre apunt on es veurà un dels efectes del contrast.

SI VOLS:

notes d'agost - 1 (El conill groc de Chartres)

notes d'agost - 2 (Tintin o Remi)

notes d'agost - 3 (La bossa de Magritte)

La bossa de Magritte (notes d'agost - 3)

noreply@blogger.com (jnqm) — Thu, 03 Sep 2009 21:39:00 +0000

Això no és un blog d’art.

Però la inauguració recent del Museu Magritte a Brussel·les era un altre pretext per a la ruta.

Diré només que em vaig endur, a la bossa de la botiga, una pipa que no és una pipa i tres idees que no voldria oblidar (per això en parlo).

1. El missatge és llibertat

La juxtaposició d’objectes i les al·lusions al significat n’han fet un autor molt emprat per a les metàfores oníriques i de transformació.

No és una casualitat que a les publicacions electròniques de l’àrea d’innovació de la CCMA, Ferrer Arpí triés Magritte per il·lustrar els seus missatges.

Davant d’aquelles marques que s’afirmen a partir d’una ideologia pesant, hi ha aquelles que et sedueixen o et convoquen a un acte de llibertat.

Els missatges de Magritte gairebé sempre són oberts i paradoxals, t’obliguen a rumiar però sobretot et forcen a convocar la llibertat.

Quan la ideologia el governa (com en els rètols compromesos amb els comunistes), el missatge perd subtilesa.

2. L’originalitat es reitera

Amb Magritte és quasi impossible no observar el contrast entre l’orignalitat d’una idea i la serialització de l’obra.

De L’Empire des lumieres, per exemple, que és una obra reconeguda i aplaudida per la sincronia impossible entre una terra on és de nit i un cel on és de dia, n’hi ha més de vint versions, sovint fetes acausa d'una petició.

El valor rau en l’originalitat efímera del primer cop o en la capacitat de repetició amb qualitat?

3. El combat és amb tu i no amb els altres

Magritte, com tants altres artistes, és un creador amb etapes molt diferents, fins i tot contraposades.

Després de tot, el creador no s’enfronta a ningú més que a ell mateix. L’intent de canviar, de tornar a començar, d’aprendre de nou, és el tret imprescindible en el caràcter d’un creador.

Cada dia hauríem de recomençar alguna cosa.

Dedicatòria

Aquest apunt està dedicat, amb afecte, a Josep M. Ferrer Arpí, que no fa gaires dies ha deixat l’empresa on treballo des de fa pocs anys i on ell treballava des de feia tots els anys, a causa d’un detall relacionat amb la seva partida de naixement. Ho ha fet sense cap rebombori, confiat que ens anirem trobant. Jo també hi confio.

SI VOLS:

notes d'agost - 1
notes d'agost - 2

Tintin o Remi (notes d'agost - 2)

noreply@blogger.com (jnqm) — Thu, 03 Sep 2009 08:43:00 +0000

Vaig publicar un apunt sobre Tintin, per mostrar la visió sobre l’empresa que es pot trobar als seus àlbums (provenia d’un text per a Tintincat, un lloc on no sóc janquim sinó Szut), i em vaig referir a la circumstància que el creador de Tintin es va convertir en el propietari d’una indústria pròspera que els seus hereus gestionen, com és sabut, amb un zel desmesurat.

La posició del focus

El debat sobre la posició del focus, cap a l’obra o cap a l’autor, ha esdevingut un exemple singular en aquest cas i el museu Hergé (inaugurat a principis de juny) ho confirma.

No en dono detalls perquè ja hi ha llocs que se n’ocupen i perquè no és la meva intenció dedicar-me a la crítica de museus ni a la crítica de res.

Només anoto impressions personals que em sembla que puc compartir aquí.

El missatge del context

L’edifici és innegablement contemporani, amb al·lusions al còmic i a la línia clara, però el context no sembla el més adequat.

LLN (com apareix sovint als rètols de carretera) és una població una mica artificial, fruit de les dissensions entre valons i flamencs (a banda que l’accés hi està mal indicat), amb el centre alçat damunt d'una gran placa de formigó (els cotxes es mouen per sota).

Si dic que no em va semblar el millor context pel museu, només expresso una opinió personal.

Però si hi afegeixo que aquest detall encara em fa pensar en la importància de l'entorn en què les coses noves tenen lloc no m'allunyo gaire de la mena de preguntes que em faig aquí.

El significat de l'enfocament

No comento res sobre el contingut perquè ja he dit que no pretenc fer crítica de museus ni de res, però apunto almenys que l’enfocament és revelador. És la mena de museu que tria exhibir una col·lecció de peces valuoses (planxes originals) més que no explicar-se de manera comprensible (n’hi ha mostres, però em van semblar insuficients per capgirar l'enfocament).

L’opció ha sigut (amb claredat, amb honestedat) a favor de l’autor: "Hergé, ce n'est pas que Tintin".

És el museu Hergé. L’autor hi és presentat d’una manera entenedora encara que també panegírica, i aquest és potser el principal escull.

L'opció de millora

Com deu passar a tots els fans, no puc dir que no m’agradés molt visitar-lo (mentiria) però vaig tenir més clar que mai que el que de debò ens agradaria seria un molt bon museu dedicat a Tintin en comptes de triar de protagonista Georges Remi.

Amb això deixo entendre una preferència sobre la posició del focus.

És una preferència intensa, que traspassa aquest exemple concret.

El focus és la posició

Si és així, per què ensenyo l'autor d'aquest blog? Si ha de comptar res, que sigui el que es diu aquí i no qui ho escriu.

Hi ha una raó feble però inofensiva: és quasi segur que aquesta samarreta vella no tindrà mai més aquest context.

I no hem quedat que això també donava forma al missatge?

SI VOLS: notes d'agost -1

El conill groc de Chartres (notes d'agost - 1)

noreply@blogger.com (jnqm) — Wed, 02 Sep 2009 23:33:00 +0000

Qui visiti Chartres amb intenció d’admirar la seva asimètrica catedral potser abans se sorprengui amb les figures de material plàstic que hi ha instal·lades de manera provisional en una plaça cèntrica.

Hi ha conills de dimensions gegantines i uns suricates que observen amatents l’entorn, com solen fer aquestes bèsties, amb la precaució de qui sap què l’amenaça.

La idea dels autors és plantar un missatge sobre els perills que corre el medi ambient, que ja han deixat abans en altres poblacions.

Més enllà d’aquesta intenció, la visió d’aquests animals grossos és inesperada i la seva presència tan a prop del missatge que la catedral gòtica encara vol transmetre és un contrast eloqüent sobre la història que em va resultar gratificant (potser més que la provatura artística i el seu inevitable efecte kitsch).

És una prova palpable sobre la velocitat del canvi i per això, en comptes d’una postal de la façana que presideixen el campanar i el pinacle, he triat aquests animals de plàstic per il·lustrar aquest primer apunt d'unes notes de viatge.

Voldré resumir de pressa una ruta d’aquest estiu, amb algunes idees que potser tinguin a veure amb el que se sol dir aquí.

No n’indico cap recorregut en un mapa perquè prefereixo localitzar-la, per ara, dient que el mes d'agost vaig passar per Hergé, Magritte i Monet.

Una minoria distreta al bosc de la lletra ce

noreply@blogger.com (jnqm) — Mon, 27 Jul 2009 13:51:00 +0000

L'experiència

Aquest mes ha fet dos anys que vaig començar a escriure aquí. Aleshores, sense haver-me documentat prou, vaig seguir els diccionaris i en vaig dir "bloc".

No vaig canviar fins que un altre bloguista de l'empresa on treballo em va fer notar que els assessors lingüístics de la CCMA optaven per la forma amb la ge final.

D'acord amb ésAdir, per tant, vaig adaptar els textos (i no fa gaire, vaig aprendre a canviar l'etiqueta blog).

La discussió

Ja s'ha parlat molt d'aquest debat.

El filòleg Biel Bibiloni va publicar un article l'any 2005 on argumentava a favor del blog (com a les altres llengües), contra la decisió prèvia del termcat.

Pioners de la blogosfera prenien una posició, Bibiloni aportava més elements i la discussió va tenir una taula a les primeres jornades de la Catosfera.

La realitat

Avui, els diccionaris segueixen el termcat i en general cadascú fa servir el terme que prefereix.

Fins i tot hi ha una campanya a favor del terme blog que ignoro si és gaire activa.

El termcat no rectifica i la conclusió evident és que els filòlegs no han sigut capaços de posar-se d'acord. Una altra vegada.

Si els experts no arriben a un punt de consens, als profans se'ls fa quasi impossible.

Una opinió

És estrany que una comunitat tinguda per pactista tingui tanta dificultat per assolir acords però a mi em resulta encara més decebedor que al nostre país ens entretinguem tant amb els detalls.

Les nostres grans discussions solen provenir d'un detall, una ce o una ge (ja sé que és més que això... però aquest és el problema, que el detall sempre acaba sent més que un detall).

Allò tan ensopit i sovint encertat del arbres i el bosc.

Proposta

I si ens mirem el bosc?

Les dades deixen ben clar que els catalanoparlants som una minoria, també a Catalunya.

Una minoria distreta amb els detalls.

El més popular és el millor

noreply@blogger.com (jnqm) — Thu, 23 Jul 2009 14:50:00 +0000

L'incident escrit

El cercabloc és un d’aquests llistats de blogs on qui vol s'hi inscriu i, gràcies a la combinació d’un seguit de paràmetres, elaboren una llista ordenada dels blogs més seguits, com fan wikio, bloguzz o blodico.

A cercabloc proposen, a partir d’una d’aquestes combinacions, un top 20 dels blogs escrits del tot o en part en català. La seva llista coincideix amb altres, com la d’Alianzo, i es pot suposar que les dades són prou fiables.

Per tant, no hi ha res a dir sobre els procediments ni sobre els resultats.

Però em voldria fixar en la intenció i en els principis que hi ha al darrere.

A la capçalera d’aquest top 20, hi podem llegir:

Els blocs de referència dels Països Catalans segons cercabloc. Els blocs que presentem a continuació són els blocs més llegits i seguits dels Països Catalans. Així ho acrediten les xarxes socials de referència del món 2.0: Google, Technorati, Alexa, Feedburner, .... Presentem doncs, la selecció dels 20 millors blocs de tots el Països Catalans escrits parcial o totalment en català.

I aquest és el punt que poso en qüestió.

La qüestió

Els més seguits són els millors?

Segur?

No estic dient que no ho siguin ni que no ho puguin ser. Tothom m'ha entès.

Em pregunto si la qualitat ("els millors") es mesura només amb l'índex de popularitat ("els més seguits").

Potser és un error d'escriptura provocat pel desig d'obtenir una frase d'aire publicitari. Confio que sigui això. Em sabria greu que respongués a l'admissió d'un principi.

De debò les pel·lícules més vistes són les millors? I els llibres més llegits? Els programes de televisió amb una quota de mercat més alta són els millors?

Sempre és així? N'estem segurs?

Admetre que el més popular no és sempre el millor no deu costar gaire.

El pas següent demana un compromís més alt. Es tracta d'aplicar aquest principi quan produeixes i difons continguts.

La previsió

A l'empresa on treballo, vaig tenir ocasió de participar en diverses alternatives al generalisme i encara avui, allunyat d'aquells projectes, maldo per compartir amb molts professionals la idea que el generalisme com a única acció potser interessi als grups privats de manera provisional però que per descomptat no es correspon amb la finalitat de servei públic.

Entenc que les grans marques pretenguin tractar amb mercats com més uniformes millor (per comoditat dles venedors, no pas per a satisfacció dels compradors) però tots sabem que això també canvia.

Persistirà la idea del gran públic i el generalisme encara serà un bon negoci força temps, però la realitat és que a poc a poc guanyem capacitat d'elecció.

L'experiència

Tenir més possibilitats i canals ens fa més lliures, aprenem a fer-nos la nostra cistella personal de continguts, amb preferències que podem elaborar nosaltres mateixos o que els robots informàtics poden intentar oferir-nos.

Ja ho sé que hi ha emissores especialitzades a fer sonar el que més sona (sí que s'ha de rumiar) però jo prefereixo les propostes que em fan descobrir una música que potser no he escoltat mai abans.

I, si puc, em faig el meu fil musical.

Ho he esmentat com un exemple. N'hi ha d'altres. N'hi ha tants! Quan l'oferta es multiplica, el judici no es pot basar només en resultats generalistes, encara que hi tinguin un pes molt gran.

La idea

L'èxit de públic és sensacional, no hi tinc res a dir ni em refugio en una actitud d'esnobisme minoritarista.

Però crec de debò que l'audiència és només una de les mesures (m'adono, gràcies a l'eina de cerca, que he parlat de l'audiència molt més que no em pensava).

Exemples

He fet una ullada al ranking del cercabloc i em confirma les sospites.

Si t'especialitzes en ral·lis, poso per cas, què t'importa si ets al lloc 1.378? Trobaràs el teu públic.

Si comparteixes l'experiència de cultivar un hort urbà, què hi fa que estiguis al 1.403? Esperes lectors que s'interessin per aquesta pràctica, de la mateixa manera que osona stoppers s'adreça als fanàtics de la bicicleta de muntanya i la web sense nom als nostàlgics dels anys setanta.

No crec que a Miquel Botella (pessimista impenitent, si em permet el comentari amb afecte) li faci res situar el seu museu del rock més enllà del 1.200.

Als que seguim l'Eva, no ens interessa saber si ja s'ha registrat a alguna d'aquestes llistes o si no ho farà mai i ens és igual si no trobem el núvol vermell de l'Oriol Soler al cercador de cercabloc.

El principi

Per evitar males interpretacions, no em fa res escriure que és obvi que cercabloc (inscripcions) proporciona informació d'interès sobre els blogs en català, a Catalunya i arreu del món a més d'ajuda útil.

I per evitar cap sensació d'escamoteig, deixo dit que aquest blog també està inscrit en algunes d'aquestes llistes (no he pensat mai que no siguin útils pels autors dels blogs i pels possibles lectors).

Però és evident que no em mou cap afany generalista.

En tot cas, el que volia apuntar ja està dit.

M'ha sobtat l'elecció de l'expressió "els millors" per referir-se a la popularitat i aquest detall m'ha recordat que la tendència a creure en aquest principi no decreix.

I em sembla que és una llàstima.

El repte dels diaris

noreply@blogger.com (jnqm) — Thu, 16 Jul 2009 12:32:00 +0000

Llegeixo algun diari un cop al dia, però no cada dia.

No fa pas tants anys, en mirava tres o quatre cada matí. Em sembla que solia dir aquesta frase amb un afegit: “per feina”. Explicar que llegir uns quants diaris formava part de la feina sempre estava bé. Va ser així durant una pila d’anys.

I abans d'abans els llegia de forma compulsiva, suposo que per vocació.

Però ara ja no.

Què busco al diari, ara que tothom diu que un dia o altre desapareixeran?

Hi busco notícies?

No. Ni una. Per favor, no em posin notícies als diaris. No ho necessito.

No m’hi posin notícies

De notícies ja en tinc. I si no en tinc és perquè en vull descansar.

Però les puc tenir.

Hi ha canals televisius que informen (més o menys) tot el dia. Hi ha emissores de ràdio que fan el mateix (i també més o menys).

A més, hi ha les edicions digitals dels diaris (ja hi arribarem).

I gràcies a les eines amb funcions d’agregador, tinc accés les informacions que m’interessen sobre les qüestions de què vull estar al dia.

Sense comptar la informació que m’arriba gràcies a les xarxes socials i les eines per compartir enllaços.

El temps es mou

El cicle del diari és de 24 hores.

Per això de vegades tenen encara la temptació d’obrir portada amb alguna notícia que ja fa hores que tots sabem. Els fa l’efecte que si la notícia es troba dins el cicle de les 24 hores l’han de tractar com si fos viva.

Però un dels efectes més perceptibles dels canvis en l’emissió informativa és que aquest cicle s’ha tornat obsolet.

Per això sostinc que els diaris impresos s’haurien de concebre com un setmanari.

Amb l’actitud i la cultura del setmanari. Però amb el cicle de 24 hores.

Tal com ho veig, aquest és el repte més immediat de la premsa escrita.

Saber ser un “setmanari” cada dia.

Cultura de setmanari

Després de tot, què hi busco al diari?

Cròniques, reportatges, gràfics, fotos, opinió... Però no hi busco notícies!

Si aquest és el repte, sembla clar que treure’s de sobre els sèniors, els periodistes amb més experiència, els que escriuen més bé, no és exactament el camí encertat. Tot al contrari.

Però això és el que podria passar. La reducció de costos passa per la reducció de costos salarials i els sèniors són un objectiu ideal per als reestructuradors sense gaires idees.

Posició i negoci

De vegades tinc la sensació que El Periódico és el diari que entén més bé aquest repte d'adaptació del cicle de 24 hores.

Les seves portades, que molts troben estrambòtiques (com aquella groga del Tour i d'altres) són una prova d’aquesta actitud de “setmanari”, d’oferir la crònica amb firmes.

Ara no estic emetent un judici general sobre aquest mitjà. Dic només que és el diari de l’entorn que sembla copsar més bé el valor d’aquest canvi. Per descomptat, diria que Público també es troba en aquesta direcció. I ara faig abstracció del posicionament dels dos mitjans que he esmentat.

Però aprofito per dir que un cert posicionament també forma part del nou paper dels diaris (quan valores i opines tens més posició que si només “informes” de notícies).

És clar que alguns buscaran una posició més singular (per trobar el seu nínxol de mercat) i altres buscaran un espai ampli. Però la neutralitat absoluta (que no hi ha sigut mai) deixa de tenir sentit fins i tot com a aspiració de negoci.

De tota manera, crec que els diaris que apunten cap a aquesta direcció han d’anar encara molt més enllà. Han de ser molt més valents. Han de deixar d’oferir notícies. Tal com tots entenem les notícies.

I han de concentrar-se a valorar, a analitzar, a oferir altres visions, a completar, a centrar-se en aspectes personals, a estendre’s en gèneres diversos com ara l’entrevista i la cronologia.

Si la noció de setmanari fos més radical, s’adonarien que dins d’un cicle de 24 hores és possible ampliar molt l’oferta de continguts.

Però si tens la redacció ocupada a la recerca de notícies, no tens temps de treballar per tota aquesta oferta.

La pregunta natural seria: i els setmanaris? La meva opinió és que els setmanaris impresos tendeixen a la desaparició amb moltes més raons que els diaris, que tenen una oportunitat si saben adaptar el seu cicle, és a dir, si accepten que aquelles 24 hores, a causa de la velocitat de circulació de continguts, ara demanen una altra proposta.

Actituds comparades

Entendre qui ets, què pots oferir i , per tant, seleccionar el talent a partir d’aquests criteris és molt diferent de reduir costos i ajustar plantilles.

Una cosa demana certa visió, actitud estratègica i valentia.

L’altra només demana saber fer números, moure’s en la comoditat del tacticisme i tenir molta por.

Tothom que em coneix una mica pot imaginar què trobo més atractiu. Els reptes se m’afiguren estimulants mentre que el tacticisme sempre m’ha semblat un altre refugi per a la covardia o la falta d’idees.

Redaccions de copiar i enganxar

A l’altre costat, hi ha això que algú anomena “diaris digitals”.

No ho són. No són diaris perquè el seu cicle no és de 24 hores.

En diuen diaris perquè porten noticies. Ara que els diaris haurien de deixar de donar notícies!

En podríem dir redaccions digitals. Aquí no es tracta de tenir la millor crònica ni el millor reportatge sinó de donar notícies abans que els altres. Qui arriba abans arriba millor.

El problema principal és que amb aquest objectiu, moltes redaccions digitals actuen com unes sales especialitzades a tallar i enganxar.

Són una mena de “copy & paste newsroom”, molt semblants les unes i les altres. Els periodistes estan hores i hores asseguts. A les redaccions digitals hi ha molt d’estrès i molt de silenci.

Només de tant en tant hi ha alguna secció que exigeix una telefonada o l’assistència a unes jornades, un d’aquests espais on se sol contactar amb algú a qui s’entrevista.

Però això no és una redacció. Una redacció busca notícies. Envia la gent al carrer. S’intenta accedir a les fonts. Es contrasta la informació. En fi, es fa de periodista. I a les redaccions digitals, siguem sincers, de periodisme no se’n fa gaire.

S’endreça la informació, se sintetitza. I es copia.

Enllaços per favor

I en alguns llocs s’inclouen enllaços i es facilita per tant l’accés a la font o a una referència. A la majoria de “diaris digitals” no es fa ni això. La veritat, un lloc on no em proporcionen enllaços és un lloc que aviat deixo de visitar. Al contrari del que solen témer els que ordenen que no es posin enllaços (no fos cas que la gent se n’anés).

Karma Peiró parlava fa poc dels enllaços en l'altra direcció, de quan els blogs enllacen amb els mitjans. Els vampiritzen, com temen ells?

Però els diaris digitals no tenen prou pressupost, ara com ara (perquè tampoc no tenen un model de negoci clar), per actuar amb l’esperit d’autèntica redacció periodística.

En comptes de quedar-se tancats per falta de pressupost, s’haurien d’obrir.

Ciutadans i periodistes

Al carrer hi ha milers d’informadors possibles. Milers de càmeres dins de telèfons mòbils. Milers d’aparells que enregistren imatge i so. I milers de persones que detecten, hi veuen...

Potser no saben contrastar, comprovar, indagar, potser no ho sabrien explicar... Però són allà.

En comptes de tenir por que els ciutadans no periodistes facin intrusisme i es comportin com a periodistes seria més intel·ligent comptar amb aquests ciutadans com a fonts fiables del periodista.

No es tracta de tenir només comentaris banals, insults enfilats o de creure que la proposta millor és que la gent pugui participar en enquestes amb preguntes on s’ha de triar entre dues respostes.

La majoria de les persones són gent de fiar. Si el vincle que s’establís fos més potent, si les redaccions digitals apuntessin amb força cap a aquesta banda, es podria acordar una col·laboració molt efectiva entre milers de fonts i un equip de periodistes que pot ampliar, contrastar, filtrar, endreçar i també informar.

Davant de cada fet, haurien de voler contactar sempre amb els més pròxims i avaluar la seva fiabilitat.

Paradoxa final

O sigui que el paisatge em sembla una mica paradoxal.

El diari imprès s’ha d’adaptar als nous valors d’un cicle de 24 hores i les redaccions digitals s’han de centrar a oferir notícies a partir d’informació pròpia i dels ciutadans.

Però sembla que les redaccions digitals encara són un complement del mitjà que les ha creat (imprès o audiovisual), sense prou autonomia ni prou capacitat d’acció periodística i sense els enllaços potents amb les fonts ciutadanes (perquè no s’ha orientat cap a aquí el seu full de ruta) i les redaccions del diari imprès encara creuen que han d’oferir notícies i no acaben d’acceptar que el seu cicle manté el nombre d’hores però no el seu valor temporal.

És clar que puc estar molt equivocat. Això ho contemplo sempre de sortida. Només faltaria. Però es tracta d’aportar opinions sinceres i algunes idees, oi? Doncs ja està.

Aposto per una redacció digital molt periodística orientada a la font ciutadana i a la informació immediata i una redacció impresa de vocació complementària, amb una oferta de molta qualitat (on competir vol dir “fitxar” firmes), basada en l’anàlisi i els “gèneres de setmanari”, amb gràfics i fotografies exhibint-se en un espai de què no disposen a la pantalla.

NOTA

Com que de tot això no en sé res, si algú vol aprendre de debò què pot passar al periodisme farà bé de seguir Lolacomomola i Karma Peiró.

El nostre Mart de cada dia

noreply@blogger.com (jnqm) — Tue, 14 Jul 2009 10:56:00 +0000

TEMPS

Life on Mars és una sèrie de televisió (amb una adaptació espanyola sembla que sense fortuna) que em va interessar quan la vaig veure (via DVD).

Planteja un moviment en el temps. Un policia queda en coma i viu a l’any 1973.

Això permet constatar com han canviat les coses en trenta anys llargs.

CANVI

Els canvis tecnològics (no hi ha mòbils ni internet ni ordinadors personals) queden representats pel vehicle estrella de la sèrie, un Ford Cortina.

Els canvis socials es fan evidents amb els mètodes policials (podríem dir que la democràcia era més feble i hauríem d’entendre com un progrés la disposició de càmeres a les sales d’interrogatori).

Els canvis d’hàbits tenen un moment brutal quan veiem un personatge (policia!) que fuma a l’habitació d’un hospital on hi ha una malalta greu... i després llança la cigarreta a terra i l’apaga amb la sola de la sabata.

PREGUNTES

Si d’aquí 35 anys hi hagués una sèrie com aquesta, a on hi hauria els accents que permeten el contrast?

Veuríem personatges llegint el diari (font única)... en comptes de seleccionar la seva informació de diverses fonts, en funció dels seus interessos?

Els mòbils encara serien només un telèfon amb càmera de vídeo... en comptes d'un aparell de referència bàsica, l’eina de control de les comunicacions en tots els sentits, amb el teu entorn, els teus vehicles i la teva llar?

Hi hauria una televisió generalista resistint contra la fragmentació... en comptes d’aprofitar-ne tota la potència?

Hi hauria sistemes de publicitat general massiva... en comptes de la publicitat personalitzada?

Segur que no serà res de tot això.

No sóc capaç d’imaginar què hi haurà a l’altra costat d’aquests set lustres. Però és atractiu llançar preguntes.

Quin és el nostre Ford Cortina?

CLÀSSICS

El nom de la sèrie prové de la cançó Life on Mars de David Bowie, de 1971, que el protagonista escolta quan té l’accident, l’any 2006, que és l’any del present de la sèrie.

O sigui que trenta anys permeten descobrir moltes varicions però, també, moltes certeses que es mantenen i ens ajuden a entendre el món mentre canvia.

Els nostàlgics troben una versió d'aquella dècada, però he triat per a un apunt com aquest, on el temps circula en desordre, una reinterpretació de l’any 2000.

Estic sonat? La resposta, al tramvia

noreply@blogger.com (jnqm) — Wed, 08 Jul 2009 14:39:00 +0000

Estic sonat? M’ho pregunto cada vegada que prenc una decisió que després em fa pensar si no m’he equivocat.

Ho explico tal com va anar.

No agafo gaire el tramvia però de tant en tant és un transport que em va bé. L’he fet servir per traslladar-me d’una seu a una altra de l’empresa on treballo i també per raons personals.

Fa unes quantes setmanes vaig anar a treballar amb la bicicleta. Vaig fer una part del trajecte amb el tramvia.

Quan vaig arribar a l’estació, uns joves molt amables em vam demanar si em podien fer una fotografia. Buscaven usuaris reals del tramvia per a una campanya cívica i creien que per fi tenien la sort de trobar algú amb una bicicleta.

Sempre he estat a favor dels transports públics i, en general, tendeixo a defensar la “cosa pública”.

A més, ells treballaven per a una agència de comunicació i necessitaven trobar persones. Em va semblar que no tenia cap raó per negar-m'hi excepte la vergonya que podia passar. Vaig acceptar de manera provisional.

Al cap d’uns dies, em van escriure un correu. Havien triat la meva fotografia i una trentena més per a aquesta campanya cívica.

A la fotografia hi havien afegit la típica bafarada de còmic amb una frase que jo no havia dit mai però que podia firmar. Demano a la gent que posi la bici al lloc que hi ha previst.

Altres persones “diuen” a les seves fotos que el bitllet s’ha de validar, que és millor demanar parada i altres recomanacions d’aquesta mena.

Vaig dubtar, per vergonya que algú veiés la meva cara en alguns tramvies o en algunes parades. Però al final vaig dir que sí. Sempre m'han agradat els trens i els tramvies. Contribuir a una campanya basada en testimonis reals em sembla una bona idea. I la gent que m'ho va demanar em van semblar bones persones. Ja es veu que no he seguit uns criteris gaire racionals i sí emotius. Què hi farem.

O sigui que des de fa un parell de setmanes em sembla que sóc al tramvia.

Potser sí que estic una mica sonat.

Primavera a Finlàndia

noreply@blogger.com (jnqm) — Thu, 25 Jun 2009 08:24:00 +0000

La penúltima setmana de març vaig ser a Hèlsinki, convidat per l’empresa pública de ràdio i televisió de Finlàndia, la YLE.

A més de mantenir contactes amb diversos directius, vaig participar en una jornada sobre innovació que s’adreçava als professionals d’aquesta empresa de comunicació. Durant la sessió, el centenar d’assistents van escoltar intervencions sobre algunes novetats tecnològiques, una demostració sobre el funcionament de "Second Life" i una ponència força reveladora a càrrec de Sam Inkinen, una de les persones que des de Finlàndia influeix en aquest esforç per estendre l’ús de tota la potència que la xarxa ens proporciona.

Em va correspondre la cloenda d’aquest seminari i, durant dues hores vaig provar de transmetre la idea que utilitzar les eines que la xarxa ens proporciona no és una singularitat sinó l’acció natural de qui vol fer servir tot el que tingui al seu abast per compartir coneixement i millorar els resultats.

Vaig tenir la sensació que les meves paraules van ser molt ben rebudes. No en penjo cap enllaç a la presentació que vaig fer servir perquè consistia en un seguit d’imatges, sense text. Vaig fer servir una presentació que m’ajudés a centrar l’atenció sobre els punts bàsics del discurs que volia sostenir però paraules.

He trigat unes quantes setmanes a comentar-ho perquè em trobava de ple en un projecte a l’empresa on treballo i no volia que cap referència oberta als meus afers professionals n’afectés la recepció.

Ara ja puc comentar amb tranquil·litat que la YLE té problemes semblants als d’altres empreses públiques de comunicació i també puc assegurar que el seu caràcter públic és allà molt més potent i indiscutible que entre nosaltres, on encara pesa molt la idea que la CCMA, a banda de ser pública, té encomanada alguna mena de missió messiànica que es troba per damunt de la seva condició pública, observada a vegades com una simple conjuntura instrumental.

A favor nostre, diré que els assistents a aquest seminari es mostraven en part reticents i en part dubitatius sobre la utilitat de les eines noves i l’opció de compartir el coneixement. Com que Finlàndia és en molts sentits el model de país que Catalunya refereix (en assumptes com la innovació o l’educació), vaig tornar amb la sensació que nosaltres hem fet bona feina i que tenim motius per estar molt animats sobre les nostres possibilitats d’excel·lir.

Aquesta escultura es troba a l’entrada de la seu principal de la YLE.

Puc dir el que penso?

noreply@blogger.com (jnqm) — Mon, 22 Jun 2009 10:03:00 +0000

Aquest blog sembla que estigui nuna mica aturat. En realitat, quan el vaig començar vivia un moment personal ple d'energia (em sentia amb ganes de compartir tot el que aprenia) i a l'empresa on treballo es feien crides perquè tots ens sentíssim lliures i trobéssim una manera de participar.

Ara em pregunto si de debò puc dir tot el que penso o si és més prudent callar. Així de simple. Tinc la convicció que aquella invitació a parlar en veu alta no hi és o, almenys, jo no la percebo. I he preferit estar-me més quiet.

I ara m'ho pregunto aquí, en veu alta. Si de vegades no estic del tot d'acord amb algunes decisions que prenen els màxims dirigents de l'empresa on treballo, faré bé de dir-ho? A mi em sembla que opinar sempre hauria d'estar bé, que l'intercanvi d'opinions lliures ens ajuda a tots a ser millors, però ho veu tothom igual?

Puc dir què penso dels vincles entre els mitjans públics i l'esport? Puc dir què penso dels vincles entre els mitjans públics i les curses de F1? Puc dir què penso de les decisions que es prenen? Puc dir què em sembla que una aposta radiofònica de futur valgui menys que els resultats d'audiència de la ràdio generalista?

Suposo que hauré de reconduir aquest lloc.

Potser hauré de parlar de l'Iran, qui sap. De la tendència a acusar l'enemic exterior de tots els mals (com fan a l'Iran, com feia Franco quan es referia al contuberni judeomasònic i com hem fet tant sovint al nostre país, oi?).

O potser hauré de parlar dels bisbes espanyols i la seva posició (algú s'imagina que la Conferència Episcopal fos l'òrgan de govern, com de fet passa a l'Iran. amb la petita diferència que no són bisbes catòlics?).

O potser hauré de parlar del color de l'aigua i l'evanescència de l'aire.

De moment, avui tinc una reunió força transcendent (o no, qui ho sap, no hi ha res de gaire transcendent fora de la malaltia i la mort) i he decidit que el meu lema provindria d'una cançó antiga de Bowie. A Space Oddity, escolto: "Take your protein pills and put your helmet on".

Doncs això. Amb el casc posat.

Mirar 'Catalunya Música'

noreply@blogger.com (jnqm) — Fri, 15 May 2009 09:14:00 +0000

Quan va néixer icatfm va quedar clar que el grup d’emissores de Catalunya Ràdio apostava per la innovació, un impuls que el seu director, Oleguer Sarsanedas, considerava estratègic.

Al cap de poc es va anunciar que a la música clàssica li passaria el mateix. La inspiració era tan clara que l’equip que preparava el canvi s’hi referia com la “icatització” de Catalunya Música.

No fa gaire explicava aquí que vaig participar en una reunió amb els professionals d’aquesta emissora on vam poder parlar dels canvis que vivim i sobre com transformen els mitjans de comunicació.

La nova Catalunya Música ja és una realitat.

Funciona com icatfm , és a dir que mentre escoltes la ràdio també pots “veure la ràdio” a la pantalla. Hi ha informació i enllaços, amb una galeria d’imatges. Tens la possibilitat de votar i de conversar per escrit amb el locutor del programa, pots seguir l’actualitat de la música clàssica i seguir una agenda de concerts amb mapes i calendari. Et pots subscriure a aquesta agenda amb RSS i disposar de la informació al mòbil o a la PDA... També pots comprar música, veure els rànquings i consultar a ésAdir com es pronuncia en català el nom d’un compositor o d’un intèrpret.

D’entrada, vol dir que acosten la música clàssica a un públic que a poc a poc converteix l’ordinador en un transistor molt potent.

A més, però, l’acció implica tot de canvis interns. Redactors i locutors han hagut de canviar els seus hàbits i acostumar-se a produir continguts visuals, a proporcionar informació que no diran pel micròfon però que els oients poden voler consultar... No ha sigut fàcil. El canvi no ho és quasi mai.

Al costat de la nova Catalunya Música ja hi havia l’experiència de CatClàssica, el lloc web on s’emet una selecció de compositors i intèrprets catalans. Una combinació entre les dues emissores dóna una potència singular a aquesta proposta.

I com que no en tenen prou anuncien que per l’any que ve ens volen oferir un altre pas: una ràdio a la carta.

Tot plegat em fa creure que val la pena seguir els passos d’aquest equip, a més de felicitar-los.

Tip de blogger

noreply@blogger.com (jnqm) — Tue, 12 May 2009 14:07:00 +0000

Faci el que faci, els paràgrafs del blog no queden mai bé. D'acord, és culpa meva, no faig anar el llenguatge HTML, però quan fas servir una eina per escriure un blog no vols ser el geni dels codis, en tens prou si l'eina funciona.

I no funciona.

Faci el que faci, encara que la vista prèvia em digui que tot va bé, els paràgrafs no queden mai com he previst, s'enganxen, i això quan aconsegueixo publicar el post (l'apunt), perquè tot sovint em diu que hi ha ratlles d'HTML que són incorrectes (però si no uso els codis!).

Quan copio el text d'un programa d'escriptura deuen passar coses que ignoro.

En tot cas, anoto aquí que començo a estar molt tip de blogger. Molt. I és el segon cop que en parlo. També serà l'últim, em temo.

Llibre d'estil (II): l'anunci del PP i l'error de 'La Vanguardia'

noreply@blogger.com (jnqm) — Tue, 12 May 2009 14:04:00 +0000

La polèmica sobre l’anunci que el PP va inserir a la premsa per criticar la Llei d’Educació es podria contemplar des de tres nivells.

1.- Ultradreta

El PP torna a emprar la llengua per enfrontar i amb la mirada posada en unes eleccions.

Gairebé tothom que viu a Catalunya troba que l’escola pot millorar però la llengua no és l’assumpte central d’aquestes reflexions.

El mateix conseller d’Educació, Ernest Maragall, es mostra satisfet d’uns resultats que diu que poden ser millors però que deixen clar que el castellà que es coneix a Catalunya no és, ni de bon tros, diferent del que es coneix a la resta d’Espanya.

Sobre aquest punt tinc poques coses a dir. Aquest blog s’ocupa poc o gens de política. Diguem que trobo més interessant el debat professional (amb posicions diverses però moderades, com es podien llegir en aquest reportatge). Sembla més interessant l'altre debat al voltant de la llei, el que té lloc al camp d'una esquerra plena de dubtes sobre el present i el futur.

El govern espanyol no ha tingut temptacions de debilitat i avala la decisió del Parlament.

Em sap greu que el PP insisteixi en aquesta línia absurda, amb recursos d’inconstitucionalitat contra lleis essencials i amb una demagògia ultradretana. Li fan un favor a l’altra dreta catalana, que al seu costat acaba semblant de centre esquerra sense ser-ho ni de lluny.

2.- Matusseria

L'anunci és un desastre des de molts punts de vista. Mostrar uns menors d'edat emmanillats no és la idea més bona que han tingut els "comunicadors" del PP. Tindran problemes.

La decisió de fer aquest anunci segueix la pauta marcada per experiments de comunicació previs, com ara les pancartes contra les mesquites o un vídeo sobre immigració destinat a atemorir i els atacs a la llengua àrab.

Això només confirma que el PP, a més de situar-se a l’extrema dreta, decideix utilitzar amb matusseria procediments de comunicació que a mi em fan pensar en cartells de l’alemanya dels anys trenta. Però en aquest bloc no es dedica gaire espai, o cap, a les pràctiques de comunicació de l’extrema dreta.

3.- Acceptar publicitat és un acte lliure

La inserció publicitària no és cap obligació. Els mitjans privats i també els públics poden acceptar o no que un determinat anunci s’incorpori o no al seu espai de difusió.

Aquest punt em sembla més vinculat a d’altres qüestions que sí que tracto aquí.

Els llibres d’estil hi són per això. Per evitar aquestes situacions. Per deixar clar que no n’hi ha prou de pagar.

Quan l’assumpte acabi en algun tribunal, si és que això passa, el diari sempre podrà dir que ells es van limitar a cobrar i imprimir. Però dels diaris tots n’esperem alguna cosa més.

O bé en aquest diari no es va aixecar cap alarma perquè tothom va trobar que era un anunci correcte (ara és igual si el trobaven oportú) o bé es van sentir aplaudiments.

Aquest és un altre problema. A Espanya els mitjans privats de comunicació fan veure que són independents encara que després tots sapiguem que no és així. En altres llocs, els mitjans privats donen suport a un candidat però després són de debò independents. També del candidat al que han donat suport.

Siguem sincers: La Vanguardia l’ha vessada. I no crec que ho admetin. Per això he cregut que valia la pena deixar-ne constància.