Mirant l’agenda cultural i festiva d’aquesta setmana a la meva ciutat, Cornellà de Llobregat, m’he trobat que a la web de l’Ajuntament per il·lustrar la Festa Major del Barri de Sant Ildefons han fet servir la següent fotografia:

No cal que us digui que m’ha sobtat molt que la corporació segueixi volen vincular el Barri Sant Ildefons amb immigració andalusa perquè la realitat actual és un altre. Sant Ildefons no és Estopa. És cert que una gran majoria de la gent gran que encara viu en aquest barri és d’origen andalús, però no hem d’oblidar que també hi ha un nombrós gruix que són gallecs, de Castella-La Manxa o extremenys per citar-ne uns quants, però com deia la realitat actual és que si hem de parlar d’immigrants aquests ja no són els dels anys 60, sinó els extracomunitaris de finals de 90 començament de segle XXI.

Actualment podem trobar-nos molts sud-americans, marroquins o paquistanins que gairebé copen més del 60% dels negocis del barri, així com les places de les escoles o les cues per ser atesos al ABS Sant Ildefons. Per tant, que ens volen fer creure des de l’Ajuntament? que les festes seran protagonitzades per balls andalussos? que Sant Ildefons segueix sent pels espanyols? o no us preocupeu dels nouvinguts que Sant Ildefons sempre serà “la ciutat satelite”?

Crec que per aquí no anem bé! Sant Ildefons s’ha d’enfrontar a la realitat com ho ha de fer tota Catalunya, perquè el futur dels nostres barris, ciutats, pobles i país passa perquè tots els seus ciutadans siguin tractats com a tals. Un català no es pot sentir estranger a Sant Ildefons com si fos un nouvingut. I un nouvingut no pot ser considerat un ciutadà de primera si no es compta amb ells ni tant sols per una festa major!

Paul Leonard Newman ha mort aquesta matinada d’un cancer de pulmó. Aquesta és la notícia que durant tot el matí repeteixen radios, televisions i mitjans digitals, però com no hauria de ser menys la notícia no serà només la de dia, sinó de la setmana, del mes i de l’any.

Per mi Paul Newman ha estat un dels grans actors del segle XX, altres l’anomenen l’últim mite Hollywood. Certament té característiques per ser anomenat un dels grans mites del cine. Però el que jo destacaria d’aquest actor és la seva llarga trajectoria, començant de ben jove i envellint davant les cameres amb dignitat. Sempre m’ha agradat la seva elegància davant i darrere les cameres. Tot un senyor, sabent separar la seva carrera professional de la vida famíliar.

Serveixi aquest llistat de películes com a homenatge a la seva trajectoria com actor:

The Aldrich Family (1949)
The silver chalice (1954)
The Rack (1956)
Somebody up there likes me (1956)
The Helen Morgan Story (1957)
The Left-Handed Gun (1957)
Until They Sail (1957)
The Helen Morgan Story (1957)
Cat on a hot Tin Roof (1958)
The Long Hot Summer (1958)
Rally ‘Round the Flag, Boys!) (1958)
The Young Philadelphians (1959)
Exodus (1960)
From the Terrace (1960)
The Hustler (1961)
Paris Blues (1961)
Hemingway’s Adventures of a Young Man (1962)
Sweet Bird of Youth (1962)
Hud (1963)
The Prize (1963)
A new kind of love (1964)
The Outrage (1964)
What a Way to Go! (1964)
Lady L (1965)
Harper (1966)
Torn Curtain (1966)
Cool Hand Luke (1967)
Hombre (1967)
The Secret War of Harry Frigg (1968)
Butch Cassidy and the Sundance Kid (1969)
Winning (1969)
WUSA (1970)
Sometimes a Great Notion (1971)
The Life and Times of Judge Roy Bean (1972)
Pocket Money (1972)
The Mackintosh Man (1973)
The sting) (1973)
The Towering inferno (1974)
Buffalo Bill and the Indians, or Sitting Bull’s History Lesson (1976)
Drowning Pool (1976)
Silent Movie (1976)
Slap Shot (1977)
Quintet (1979)
When Time Ran Out (1979)
Absence Of Malice (1981)
Fort Apache, The Bronx (1981)
The Verdict (1982)
Harry and Son (1984)
(The colour of money (1986)
Blaze (1989)
Fat Man and Little Boy (1989)
Mr. and Mrs. Bridge (1990)
The Hudsucker Proxy (1994)
Baseball (1994)
Nobody’s Fool (1995)
Twilight (1998)
Message in a bottle (1999)
Where the Money is (1999)

Però de Paul Newman no només se’l recordarà com a actor o com a gran afeccionat als cotxes de carrera, sinó també sense haver seguit cap carrera política ha lluitat contra el racisme, les guerres, les desigualtats socials, etc.  així com representant als EEUU davant l’ONU per parlar del desarmament mundial.

L’alcaldessa convergent de Valls, Dolors Batalla de 39 anys, va anunciar per sorpresa la seva renúncia al càrrec, pel que ella ha anomenat per motius “estrictament personals i familiars”. La Dolors ha explicat que “no puc donar el 100% a l’alcaldia i per honestedat he de renunciar” per la qual cosa no només no acabarà la legislatura sinó que no es tornarà a presentar perquè “No tindria sentit que després tornés”.

Els que tenim alguna vinculació amb la ciutat de Valls sabem que Dolors Batalla no només ha ha tingut i té motius personals i familiars per presentar la seva renúncia sinó que també existeixen discrepàncies internes amb l’agrupació local de CDC a Valls. Últimament està passant que quan hi ha un candidat o dirigent de l’anomenada Generació Llibertat que vol assumir o està assumint responsabilitats dins del partit, ràpidament surten antics dirigents i ex-regidors formant un sector crític que s’encarreguen de barrar-los el pas. A Valls l’excusa és estar en contra de la línia política actual del pacte de govern amb el PSC.

Fent una mica de política ficció, el que escriu aquest post creu saber el que els opositors interns van dient: “no hi ha res personal darrere, ni que es dubti de la seva capacitat política, ni que no tingui formació suficient o experiència… però la veritat és que no la veuen per assumir aquesta responsabilitat per liderar el pacte de govern local, sent el seu gran argument el que simplement no la veuen com a alcaldessa!”

Dolors Batalla va ser capaç al 2003 de trencar el sociorepublicanisme (PSC-ERC) que fins aleshores, de 1979 a 2003, l’havien ocupat en la majoria de mandats a l’alcaldia de Valls. Gràcies a la Dolors, Valls ha viscut una etapa d’aire fresc que ha fet que Valls exerceixi de capital de l’Alt Camp al temps de donar un impuls molt important per el futur de la ciutat.

Un partit com Convergència no es pot permetre el luxe de perdre valors polítics com la Dolors Batalla! No m’agrada gens que persones amb vàlua, ajudants del maquinista, es vagin baixant del tren…

Carles, després d’haver llegit el teu post del passat 17 de setembre estic d’acord amb la análisis que fas del problema generacional a Convergència. En el darrer Congrès del mes de juliol, ni la direcció ni els afectats, van saber abordar aquesta problemàtica i les perpectives de les renovacions de càrrecs postcongresuals tampoc semblen, per les dades que vaig coneixen, acabin de resoldre l’encaix de la generació del “baby boom” dins de l’estructura del partit, ans el contrari, en alguns casos fins i tot s’està intentan barrar-nos al pas.

Crec que estaràs d’acord amb mi que perquè la gent sàpiga de quina generació estem parlan cal definir bé aquest sector de la militància de Convergència. Som militants de la generació, anys més anys menos, del 70. Coneguts col·loquialment com els del “baby boom”, però tenim una altra característica, en molts casos fa més de 20 anys que som militants de CDC i l’immensa majoria hem estat formats políticament a la millor escola de patriotes de Catalunya, la JNC (Joventut Nacionalista de Catalunya), i per acabar de definir aquesta generació som gent altament preparada professionalment i academicament.

En el teu post hi acompanyes una reproducció de cartell del 7è Congrés que la JNC va celebrar a Platja d’Aro, sino recordo malament perquè va ser el meu primer Congrés, l’any 1994 amb el lema “Generació llibertat”, tu i jo sabem que no és casual que hagis escullit aquesta imatge per ilustrar el teu escrit, per tant crec que podriem dir que la generació que estem empenyent per sota i que reclamem més protagonisme dins de l’estructura del partit som aquesta “Generació llibertat”, deixem de banda altre manera d’autoanomenar-nos i fem servir sense cap vergonya l’expressió GENERACIÓ LLIBERTAT.

Com tu ben bé dius a aquesta generació ens pot passar tres coses a curt termini: 1) Que no arribem al nostre objectiu i abandonem el tren encara que estigui en marxa, la qual cosa com bé dius, seria una pèrdua de capital humà imperdonable. 2) Que haguem de lluitar a mort per estar reconeguts als llocs on creiem que ens pertoca per experiència i coneixements, i 3) Que el partit no ens barri el pas reconeixent-nos les nostres potencialitats. Aquest últim punt el més desitjable i el que més ens congratularia a tots.

La Generació llibertat hem d’estar des de l’Executiva Nacional a les Presidències i executives de la federació i agrupacions comarcal, des del Consell Nacional fins a les Presidències i executives de les agrupacions local, des de les llistes electorals al Parlament de Catalunya fins a les local, etc.

La nostra generació volem representar i estar representats a tota l’estructura de Convergència Democràtica de Catalunya.

Aquesta setmana la meva filla a tornat a l’escola bressol i com ve sent habitual en els primers dies d’adaptació els pares estem una estoneta, marxem i poques hores desprès els recollim. Però, com el curs passat, ma filla la tornada a l’escola ho porta fatal, per la qual cosa m’he hagut de quedar una estona més i he tingut la possibilitat de gaudir una estona en solitari juntament amb les educadores i la resta de nanos dels primers passos escolars dels infants.

Les educadores per calmar els ànims generals comencen cantant un seguit de cançons que ja que estava amb elles i me les sabia els he anat acompanyant. Heus aquí que una d’elles ma fet recordar la meva etapa “kumba” d’esplai i com no m’enrecordava gaire de la lletra la he buscat i aquí us la deixo:

Si vols aigua ben fresca,
a la font has d’anar.
Si el que vols és la gresca
vine amb mi a cantar.
Oh, là, li,…
Oh, larà, liria, oh, lalà,
cucut, cucut (3)
Oh, larà, liria, oh!

Enguany la comissió del centenari de la senyera estelada celebra els cent anys de la bandera que va impulsar i va dissenyar en Vicenç Albert Ballester el 1919, com a senyal de la lluita per aconseguir una Catalunya lliure i sobirana. Aquest símbol, que ja comptava amb antecedents gràfics del 1908, avui ja transcendeix els partits polítics, esdevenint una veritable icona catalana. Vicenç Ballester ha entrat enguany a l’Enciclopèdia Catalana, gràcies a la seva infatigable tasca en favor de les llibertats catalanes a través de múltiples iniciatives com les de la Reixa, l’Associació Catalana de Beneficència, l’Associació per l’Ensenyança Catalana, el Comitè Pro-Catalunya, les revistes “Renaixement”, “la Tralla” i “l’Insurgent”.

Per fer difusió d’aquest i altres actes s’ha creat la Comissió Centenari de la senyera estelada que difon aquesta efemèride mitjançant actes commemoratius i pedagògics.

En commemoració del centenari de la seva creació i en record dels objectius pels quals va ser creada, la recuperació de la plena sobirania per a Catalunya, jo penjo la meva estelada al bloc.

1 d’agost… I encara em queden 8 dies per vacances.

Un cap d setmana al Montmell.

Comença l’ultima setmana abans d’agafar vacances.

Nomes 3 dies per agafar vacances!!

Acabant el dia del meu aniversari tranquil a casa

Sense comptar avui, nomes em queden 2 dies per vacances!

Aquesta setmana he arribat als 50 amics… i sense comptar avui, nomes em queden 2 dies per vacances!

Dema… vacances!

Avui a les 14h VACANCES!!!

VACANCES, VACANCES, VACANCES!!!

Tots amb el ‘grup els 9 a les 9′. Prou de presidents espanyols mentiders! Freedom for catalonia. Catalonia is not spain. Sobirania ja!

Tancat per vacances!

Acabo d’arribar a Cornellà.

Dimarts intens, preparant la reentre de setembre.

Provant la nova versió de facebook…

És trist ser presoner de les propies responsabilitats i la unica sortida es la resignacio!

La crisi comença a afectar l’economia familiar!

Nou post al bloc “Realitat o muntatge? http://tinyurl.com/56mhhr

Aquests dies circula per la premsa aquesta fotografia de Viktor Drachev de l’agència AFP, com un simbol de la normalitat i tranquilitat d’un nens davant el pas d’uns tancs russos a la regió d’Ossetia del Sud.

Aquesta fotografia em recorda més d’una guanyadora del Pulitzer que anys més tard vàrem saber que havia sigut un muntatge.

Per mi mostra una realitat però no puc afirmar que no sigui un muntatge.

Ja em direu alguna cosa. Vosaltres que hi dieu?

Com ja vaig apuntar al meu post del dia 23 de juliol “No cal tenir masses llums per veure que la decisió de Solbes de no complir la data del 9 d’agost per concretar el nou sistema de finançament, tal i com estableix l’Estatut, rau amb l’esperança del Govern espanyol perquè el Tribunal Constitucional els faci la feina bruta, escapçant i neutralitzant l’Estatut en matèria de finançament.“, però ahir en Solbes va comparèixer al Congrès de Diputats en substitució del president Zapatero-pinocho gràcies al trencament de la unitat catalana d’acció en favor del finançament de Catalunya d’ICV, per etzivar unes quantes perles i fer-nos conbregar en rodes de molí.

Amenaçant, Solbes va dir: “si no hi ha acord, el sistema el reformarem com al govern espanyol li sembli.”, visca el dialeg i la bilateralitat.

I la gran excusa perquè la negociació la preveu “díficil i complexa” és “perquè… simplement, no hi ha diners.“, però no haviem quedat que la crisi no era per tant?

Tot plegat, el que jo entenc és que al govern espanyol, o com a la publicitat diuen GOBIERNO DE ESPAÑA, se’ls enrefot el finançament de Catalunya. Encara tenen una idea jacobina de l’estat i com el Solbes es va queixar les comunitats autònomes al 2002 assumien el 54’84% de la despesa pública, i l’administració central el 45’16, però al 2006, les autonomies havien augmentat fins al 57’46% i l’Estat havia baixat al 42’54. I això, es clar no pot ser! Qui ha de tenir els diner és el Gobierno de España, i no els ciutadans.

Davant aquest panorama els catalans ho tenim molt pelut, més que en Guifrè, perquè qui ens defensarà: els 25 diputats del Psc-Psoe? el diputat d’Icv? Per això se n’enriuen a la cara.

L’única solució: la sobirania plena!