Joc de Cartes

Estafa demcràtica -10/01/12-

2012-01-18T05:19:00.000-08:00

El Nou govern de Mariano Rajoy s’estrenà a finals de l’any passat prenent mesures molt contundents en l’àmbit econòmic i social. Així, la supressió de la renda bàsica d’emancipació que ajudà a 50.000 joves catalans a poder començar el seu projecte de vida, o el fet que es congelés el salari mínim interprofessional, que encara limita més el poder adquisitiu.

Però aquestes accions serien “normals” per un govern de caire conservador i de dretes, però hi va haver unes altres que són digne d’un cert debat. Concretament em refereixo a la pujada de l’Impost de la Renda de les Persones Físiques, el IRPF. El govern espanyol ha decidit una pujada d’aquest impost, que afecta tots els que tenen nòmina, principalment classes mitges, d’una manera “progressiva”, és a dir qui té més paga més. La justificació és que “no hi ha més remei”, “situació crítica, mesures excepcionals”.

Fins aquí tot “bé”, només un detall. El mateix Rajoy mesos abans, no gaires, simplement abans de les eleccions del 20 de novembre del 2011, feia gala que el seu lema era “+ Empleo, - Impuestos”. I reiterava el missatge que el PP baixaria els impostos. Però no només això, sinó que el Ministri d’Hisenda, el sr. Montoro també mesos abans de les eleccions afirmava que apujar impostos era perjudicial per l’economia i destruïa llocs de treball. Afirmacions semblants també ens feia l’actual Ministra de la Presidència i portaveu Soraya Saenz de Santamaria. I tants altres dirigents del PP.

Considero que és de frau democràtic prometre d’una manera tant clara que no s’apujaran els impostos, no cal rebuscar gaire per què els cartells electorals del PP deien que els baixarien, i en ben pocs dies dir i fer tot el contrari. Evidentment, el govern governa (el president no sé), però com a ciutadà em sento mentit, tot i no haver-los votat, a més de faltat de confiança amb aquest govern. Crec que aquest tipus d’accions desprestigien la política d’una manera ferotge, estenent-se allò del “mai cumpleixen el que diuen” o “no ens els podem creure per què menteixen tots”.

I paguen justos per pecadors, per què no tots són iguals, de la mateixa manera que no totes les persones actuem de manera igual.

Ara bé, quan s’estila una certa manera de fer política és normal que es menteixi o s’incumpleixi la paraula, per què es creu que és la manera de funcionar.

Així, dimarts dèiem adéu a les zones blaves de l’hospital (que mantinc eren necessàries)... i ben aviat direm hola a les noves zones blaves del Passeig Verdaguer, ja les estan pintant. Recordo encara com l’actual alcalde, i algun dels seus fervents seguidors, que llavors era regidor a l’oposició deia que les zones blaves de l’hospital només tenien afany recaptatori, que al passeig no eren necessàries més zones blaves per què les existents no funcionaven... i al ple municipal va dir que era inadmissible aquesta ampliació amb el nivell d’atur existent. I prometia treure-les totes les noves i algunes existents.

Vaja, mentre “treien” (despintaven) les zones blaves de l’Hospital l’alcalde hi era present, amb convidats, fent-se fotos i videos. Suposo que no el veurem ni fent-se fotos ni videos, ni amb convidats en les noves zones blaves del Passeig, que per cert recaptaran més que les de l’hospital. Apart que no existeix CAP ESTUDI tècnic que avali la seva decisió. Amb actuacions així, Espanya s’ha omplert d’aeroports fantasmes i tonteries vàries sens cap base sòlida. I els problemes no han tardat a sorgir. Ens calen governants amb seny i visió de futur, i ara no s’ha estat a l’alçada.

Horitzó 2012 -29/12/11-

2012-01-18T05:16:00.000-08:00

La diada de Sant Esteve és festiva a Catalunya, però no a la resta de l’Estat Espanyol. Amb això, el traspàs de poders del govern espanyol està en marxa, i els ministres nous comencen a mostrar les seves línies, previsions, idees pels pròxims ... direm dies. El ministre d’economia ja ens preveu que Espanya tindrà creixements negatius, és a dir recessió, els pròxims mesos; serà el resultat de començar-se a notar les retallades dels governs autonòmics i dels nous consistoris dominats per la dreta catalana, CiU, i l’espanyola, PP.

A la vegada, com estem a final d’any es parla de futur. I recentment un diari de tirada estatal feia un reportatge sobre l’immigració. Però no la que ve a Espanya, que ha baixat molt, sinó que la va al Regne Unit, a Alemanya, ... en veritat serà l’emigració cap a l’estranger. I no són persones sense estudis, ni gent del camp, no... són joves, amb carrera i/o experiència laboral que no troben treball aquí i marxen a fer el seu projecte de vida fora. Això ens portarà a que els pròxims anys Espanya perdi població. I molt talent que ens marxa per què aquí no se’l valora.

I recentment també una adoberia del barri del Rec d’Igualada era enderrocada davant la passivitat d’un govern municipal format per partits que abraçaven la bandera de la protecció del Rec. Sí, l’abraçaven fins a les eleccions municipals d’enguany.

I amb aquest compendi de final d’any, que ens espera el 2012?

Doncs ens espera decepció, en part. Veurem com els “ajustos” que parla Rajoy, quan diu alguna cosa, són retallades directes als serveis públics, igual que ha passat a Catalunya. Amb la paradoxa que tindrem menys serveis pagant més, com passarà en el cas del transport públic, on s’han apujat exageradament les tarifes però en canvi els serveis baixen, com passarà a la xarxa de transport públic de la Conca d’Òdena.

Veurem com els canvis polítics es materialitzaran en pura gestió de l’administració, la tecnocràcia al poder a tots nivells, igual que ja ha arribat a Grècia i Itàlia. I la tecnocràcia diuen que no té ideologia ... però les persones que l’administren sí, i de marcat caràcter conservador. Que suposa això? Deixar els valors i sentiments a un costat i una gestió estrictament econòmicament, de dretes, dels recursos públics. Per tant, el valor de la nostre història, com podria ser el barri del Rec o la Cotonera d’Igualada, no tindrà cap pes ni consideració i com a mostra un botó: als que abans de les eleccions deien “Si a tu no t'importa cap historia, a mi i a molta altre gent si que ens importa” ara justifiquen enderrocar patrimoni arquitectònic amb un “No és econòmicament viable”.

Així, el 2012 serà el clímax del neoliberalisme, els mercats i les finances dominaran absolutament tot. Des dels estats fins als ajuntaments.

Quin panorama, quina decepció ... o no. L’any 2011 s’ha marcat per què els joves, principalment, s’adonen que la societat no va en bona direcció, i això s’ha materialitzat en un moviment 15-M que ha despertat consciències. Consciències i esperances. Però no ens podem quedar només en el despertar, que el sol gira i la terra també. Hem de passar al compromís, a l’acció. Per tant, hi ha esperança que neix un sentiment col·lectiu que no està d’acord amb el futur que alguns dissenyen asseguts al sofà. I l’any 2012 continuarà creixent. I a l’Anoia també ho farà, si ho fem possible.

L’Anoia s’ha anat posant al dia en infrastructures, com l’Eix Diagonal recentment, i l’any vinent li començarà a treure el suc pertinent per tal que pugui aportar riquesa a la comarca.

Crec que sí que hi ha futur, perspectiva i horitzons pels quals treballar i lluitar el pròxim any. Molts somnis i il·lusions que es podran materialitzar, i que ens han de servir per millorar el món on tenim i tindrem la nostre vida. Res acaba el 31 de desembre de 2011, però tot pot començar qualsevol dia del 2012. Molt bon any i molta sort!

Deixant de ser invisibles -31/11/11-

2012-01-18T05:13:00.000-08:00

Durant una campanya electoral, i més si ets candidat, et fan arribar múltiples i variats argumentaris per poder explicar-te millor i defensar-te en cas que tinguis algun debat. Aquests argumentaris són documents, generalment amb moltes pàgines, amb xifres, dades, comentaris, observacions i aclariments sobre allò que ha fet el govern i allò que es proposa fer en campanya, comparant també amb el que volen fer els demés partits. En el meu cas, me’ls vaig llegir i, apart de suposar un bon recolzament, personalment també serveix per aprofundir en temes que no estic habituat a llegir. I això és el que m’ha passat. Concretament la violència de gènere.

Era, i sóc, conscient que la violència de gènere era un tema molt important per garantir la llibertat de les dones, de totes les dones, i que hem de fer tot el possible per lluitar contra aquest tipus de violència en tots els seus vessants (física, psíquica, económica). El que no era tant conscient era de les xifres. A tot Espanya enguany han estat 55 dones mortes, i els últims anys la mitjana anual ha estat de 64. Esgarrifós. Encara espanta més quan 570.000 dones han presentat denúncia des del 2007, havent més de 94.000 dones que compten amb protecció policial activa. Certament unes xifres que espanten ja que fan visible un problema que té la nostre societat i que fins ara no l’afrontàvem de manera decidida. I fem visible el problema alhora que les víctimes deixen de ser invisibles.

Aquesta sensació és la mateixa que m’explicaven algunes persones membres d’associacions de dones. Quan elles van començar a parlar del tema, els hi comentaven que no era important, que això era un tema de cada casa. Però poc a poc, i sobretot quan la violència de gènere va entrar a l’agenda política i es va aprovar la llei el 2004, ens hem anat conscienciant que és un problema que ens afecta a tots i totes, que és un problema que destrossa vides i famílies, i per tant tota la nostre societat.

El divendres passat es va commemorar el Dia Internacional Contra la Violència de Gènere, i s’han diversos actes, com encesa d’espelmes i lectura de manifest el divendres, presentació d’un llibre el dissabte, o una conferència institucional el dilluns, amb una jove, experta i preparada, psicòloga igualadina. Però érem pocs, i dic pocs ciutadans i pocs homes. Pocs ciutadans per què és un tema suficientment important, ja sigui per les xifres com per l’impacte social que suposa cada cas. I pocs homes, com si el problema només fos de les dones o mostrar-se contrari a la violència de gènere ens restés punts de masculinitat. Aquesta observació fa pensar que ens falta encara més conscienciació social sobre la problemàtica.

La solució? A la conferència de dilluns s’apuntava a l’educació com a pilar bàsic per tal de fer un canvi a la societat, ja que és des de petits que hem de crèixer aprenent en l’igualtat, el respecte i la llibertat. Però com sempre he dit, l’educació no s’acaba a dins les quatre parets de l’escola, l’educació dels nostres infants i joves la fem cada dia, i hem de fer l’esforç de fer-la cada dia. Per què de la formació de les noves generacions en provindran els valors que en el futur regiran el món. Si som capaços d’educar en l’igualtat, el respecte i la llibertat n’estic segur que la societat del demà serà diferent, millor que l’actual, i podrem deixar de celebrar per commemorar víctimes. Aquest és l’objectiu, on tots hi tenim un paper. Juguem-lo bé.

1,2, tisores -24/11/11-

2011-11-30T00:22:00.000-08:00

El dimarts, encara amb els resultats electorals del diumenge encara ben presents, el president de la Generalitat de Catalunya, Artur Mas, anunciava diverses mesures d’ajustament, com la pujada de les tarifes de l’aigua, del transport públic, impostos a la benzina, les taxes universitàries, l’embrió d’un copagament, i baixada de sou dels funcionaris.

És a dir, 2 dies i ens diuen que hem d’estalviar 1.000 milions d’euros, mentre aquest any ja hem regalat 400 milions d’euros en impost de successions (que només pagaven els rics). Certament no són les mesures que prendria si hagués de decidir ajustos, ja que precisament afecten directament les classes mitjanes, les mateixes que amb la seva força aixequen el país.

Però sí que em ve al cap una reflexió. O vàries.

El govern d’Artur Mas porta un any al govern, realitzant “ajustos” que estan afectant de manera directa els serveis públics, entre ells la sanitat i l’educació. Aquests “ajustos”, que considero canvis estructurals encoberts, suposen menys serveis sanitaris i educatius, ja que hi ha menys operacions i menys hores lectives. Però tot i això, diumenge la ciutadania catalana va optar per donar el seu vot majoritari al Congrés al mateix color polític de la Generalitat. Cap vot de càstig. En canvi, una part important dels votants del PSC el 2008 van decidir quedar-se a casa, tot i ser el perfil de persones més afectades per les retallades o “ajustos”, i havent fet una campanya electoral avisant que arribarien ajustos.

Per què? Aquesta és la pregunta que molts socialistes ens preguntem, i la resposta fàcil és queixar-se del cartell electoral (que era molt gris), la candidata, la direcció del partit, ... obviant una cosa, l’autocrítica. És la tercera derrota electoral severa del PSC i l’autocrítica brilla per la seva absència, a tots nivells. Crec que cal fer un anàlisi sincer de la situació, veure on i per què hem baixat, i això cal fer-ho obrint-se a la ciutadania, la mateixa que s’ha quedat a casa o no ha votat PSC, per què ens expliqui les seves raons.

Potser el PSC s’ha quedat sense bases? No crec, però cada vegada són menys. Crec que no està responent a la demanda d’un sector progressista de la societat que li està demanant maneres diferents de fer, més perfil catalanista, sense perdre el compartir projecte amb els progressistes espanyols, renovació de persones i de projecte. És a dir un canvi de fer política progressista i catalanista, que sigui més pròxima per conèixer de primera mà els problemes actuals, compromesa i implicada, flexible i adaptable als temps, sense perdre l’esperit essencial del PSC. I sobretot que sigui creïble, i això ho han d’aconseguir els que surten més als mitjans, com també els dirigents locals i militants de base, des de les agrupacions fins a dalt de tot.

Per què no ens podem resignar al “les coses són com són i van com van”, per què aquesta és una actitud immobilista que encara ens portarà a una situació pitjor, a més de no contribuir a la millora de la qualitat de la democràcia del nostres país. Els canvis socials del país no han vingut de la resignació, sinó dels anhels d’aspirar a una societat on tothom visqui millor, més cohesionada socialment, on l’igualtat d’oportunitats sigui present a tot arreu. I segurament és una part de l’esperit que ha mogut a milers de joves de tot el món a sortir al carrer a protestar contra un món que no els agrada, que no els representa. I que no volen ni per ells ni pels que vinguin.

Al desembre el PSC celebrarà un congrés on analitzarà tot i això i espero que emergeixi de nou aquest esperit, amb una profunda renovació, però no serà suficient. Han de ser totes les persones que participen del projecte qui assumeixin el seu paper, que participin, i s’impliquin de debò. S’ha acabat moure’s només cada 4 anys. Així que l’aventura tot just comença, i animo a participar-hi!

Mentim al futur? -04/11/2011-

2011-11-30T00:19:00.000-08:00

Com saben, els números són els que són, però l’interpretació dels mateixos poden ser moltes. O el got pot estar mig ple o mig buit, segons com es miri ... bé, més aviat segons qui el miri. I això també passa amb les lleis, que sempre tenen un forat on alguns s’hi posen i canvien la visió; o això intenten. Ara bé, el fet real és el que és, i la llei diu el que diu.

I tot això ve al cas sobre l’informe que la Generalitat ha fet sobre el Pla d’Ordenació Urbanística Municipal (POUM) d’Òdena, on la Comissió d’Urbanisme de la Generalitat diu “Suspendre la resolució definitiva de l’expedient de Pla d’ordenació Urbanística municipal d’Òdena, promogut i tramès per l’Ajuntament, fins que s’esmeni el document de memòria ambiental i es sotmeti a l’òrgan ambiental per a la seva conformitat”. És a dir, mentre no hi hagi la memòria ambiental aprovada no s’aprova el POUM. Ni es tira a terra tot el document, ni queda inservible. És una pausa fins que es solucioni el tràmit ambiental, important, però no impossible de superar.

Ara bé, si el govern municipal d’Òdena decideix declarar el POUM aprovat provisionalment inservible serà ell qui haurà llençat els 400.000 euros que ha costat el POUM, únicament en serà responsable qui decideix llançar-lo, per què es pot arreglar, ho diu la mateixa Generalitat. El problema és que aquells que no saben què és guanyar-se el sou cada dia treballant fort no valoren prou que suposen aquests diners, i els que no valoren l’administració pública tampoc ... des de la poltrona del xalet es veu diferent tot. Suposo.

Arrel de tot el citat anteriorment, sembla ser que el govern municipal odenenc està obsessionat en voler llençar 400.000 euros a la brossa, encara que sigui utilitzant la mentida del “no hi ha res a fer”, “per força s’ha de fer de nou”, entre d’altres.

I de nou, estic indignat. I no per que em vulguin prendre el pèl, ja que cada polític té la seva manera de fer les coses i de tractar la ciutadania. Estic indignat per què alguns no tenen prou amb mentir a la ciutadania present que ja s’avancen a mentir els del futur. Sí als del futur.

El POUM suspès temporalment incloïa una reserva de terrenys per encabir el Polígon Industrial de la Zona Franca, element reclamat pels sindicats i empresaris de la comarca com a una de les esperances per crear llocs de treball. A diferència d’altres polígons, la Zona Franca ja té empreses en cartera per situar als polígons que planeja, i el d’Òdena no era una excepció, i per això és tant important.. A més de ser el reclam per aconseguir el tren que ens portés ràpid a Barcelona. Per tant, es tracta d’un polígon clau pel futur de la Conca i de la comarca, pels joves actuals que busquin feina i pels que surtin de l’escola, la formació professional o la universitat d’aquí a uns anys. Pels treballadors actuals però sobretot pels futurs. I el futur dels nostres treballadors i treballadores és el futur de l’Anoia.

Però veiem que hi ha qui opta per mentir als actuals i futurs ciutadans. Després ens lamentarem 50 anys o 100 o més que vam tenir l’oportunitat de tenir un polígon industrial de la Zona Franca a Òdena. I ens creurem responsables tots. Doncs NO. De responsables n’hi ha, i són els que volen decidir tirar-lo enrere; i jo no estic entre ells. I n’estic segur que n’hi ha molts que pensant en ells mateixos, en el seu propi futur, en el futur dels seus fills o el futur dels seus nèts, no volen perdre més oportunitats. O ens podem resignar, per què precisament no estem per llençar diners ni oportunitats sòlides de crear llocs de treball.

Amb tot, ja els avanço el problema, és un problema d’alçada. Bé dos problemes. Alguns governs no saben estar a l’alçada de les necessitats immediates i futures de la Conca i comarca, i dels seus propis ciutadans. El segon, des de la poltrona del xalet els arbres del jardí no et permeten mirar més enllà dels murs de casa teva.

Piulades que s’emporta el vent -13/10/2011-

2011-11-30T00:14:00.000-08:00

Una de les avantatges de viure a un territori com el nostre és que a ben poca distància, i fent un passeig a peu, sortim dels nuclis urbans i arribem a espais naturals o agraris. Certament això és un dels punts a favor de la nostre qualitat de vida, poder gaudir de l’espai natural a poca distància de casa.

I dins aquest espai, si t’hi desplaces a peu o en bicicleta, seràs capaç d’escoltar els sons del camp o del bosc, segons on estiguis, destacant el poder escoltar els ocells com piulen, i com omplen d’una música especial l’espai.

A les ciutats també hi ha espais públics on es poden escoltar els ocells i les seves piulades, ja que cada vegada les nostres ciutats han ampliat els seus espais verds. Amb tot, tot sovint les piulades són tapades pels sorolls dels vehicles que circulen pel carrer, de manera que ens perdem aquesta música.

Però no em vull referir a aquestes piulades, sinó les digitals. Per aquells que no ho coneguin, hi ha una xarxa social a internet que té de nom Twitter, i que la seva mascota és un ocell; cada vegada que algú diu alguna cosa a través de twitter, es diu que fa un twit o una piulada.

Saben que això de les xarxes socials està molt de moda, fins el punt que està canviant les relacions socials en el sentit de aproximar més les empreses als seus clients o els polítics i les institucions als ciutadans i ciutadanes. Ara bé, com en tot en la vida, l’ús excessiu d’aquesta xarxa social pot desviar l’objectiu pel qual va ser concebuda, però sobretot algunes persones que l’utilitzen podrien acabar agafant una enfermetat, la titulitis o búsqueda permanent del titular.

Aquesta enfermetat és àmpliament estesa als polítics, no essent dolenta en la seva totalitat però que l’ús excessiu és mostra d’alguna debilititat o feblesa a ocultar. O més aviat d’una cortina de fum.

I m’he trobat el cas d’alguns polítics locals, del mateix partit però en institucions diferents, que tenen una activitat piuladora important ... i es queda aquí. Més enllà d’enviar twits o piulades al vol no hi ha res al darrera, no hi ha feina al darrera, de manera que la seva intensa activitat piuladora sembla ben bé una cortina de fum per ocultar la poca feina que fan. I en algun cas poden veure l’activitat real a la pàgina web de l’institució en concret i emportar-se una gran desil·lusió sobre una suposada imatge de feina feta que en veritat no existeix.

Amb tot, la titulitis comença a passar factura a aquells que en el passat la van utilitzar de manera vil i intencionada i que un cop arribats al poder han hagut de menjar-se les seves paraules.

Sincerament, no són moments de buscar només titulars ni fotos per sortir a la premsa, sinó de donar missatges clars, d’explicar bé les coses, i no de vendre fum. No sóc partidari de llençar cortines de fum, per què no serveixen a ningú, generen falses il·lusions, i per tant més grans decepcions.

Els polítics no generaran confiança ni tindran credibilitat si només es dediquen a llençar piulades a l’aire i això no es tradueix en canvis, en millores en el dia a dia de la ciutadania. Sinó es tradueix en feina pel benefici de la ciutat o del país. Potser hi ha a qui li interessa, o no li importa, donar aquesta imatge, per què no té una autèntica vocació de servei públic i per tant només està a la política exercint un càrrec per aprofitar-se’n econòmicament o per unes ànsies de poder.

Ara no ens podem permetre polítics que perdin el temps així. La comunicació és vital i necessària. Però la feina també.

"Igualada no pot tornar a perdre el tren"

2011-10-26T11:29:00.000-07:00

Carles Cuerva diu que

El Rec, quo vadis? -04/10/11-

2011-10-15T11:21:00.001-07:00

Des de fa un temps visc a Igualada, però la major part de la meva vida (quasi un terç de segle) he viscut al municipi del costat, Santa Margarida de Montbui. Cada vegada que m’havia de desplaçar a peu a la capital tenia dues possibilitats, anar pel pont gran o anar pel pont petit; en el primer cas, anava per Igualada. En el segon travessava el Rec, no pel carrer del Rec nou, i pujant per la baixada del Calot arribava al Passeig de les Cabres, és a dir, a Igualada. Entre la Igualada urbana, residencial i comercial i el riu Anoia existia una zona anomenada Rec, descuidada, fosca, insegura. Fins i tot, com ningú s’hi fixava, el patrimoni històric era “desplaçat a l’oblit”, entre ells elements arquitectònics característics del Rec com a infraestructura hidràulica.

En definitiva, la ciutat va viure d’esquena al barri, encara que aquest tingués al seu interior una important bossa d’empreses que generaven ocupació, és a dir, feina per Igualada.

Però des de llavors fins ara hi ha hagut dos canvis substancials al barri. El primer, la construcció del carrer del Rec, el qual vorejant el barri pel sud permet tenir una panoràmica important del mateix, a més de donar sortida, i entrada, de llum i espai a molts dels carrers foscos, estrets i perduts. I el segon, la recuperació de la llera del riu Anoia, convertint-se en un espai de passeig i esport per molta gent, però també en símbol que la sensibilitat ambiental ha arribat per acabar amb la “claveguera a cel obert de colors diversos” que s’havia convertit el nostre riu.

I que han aconseguit aquests dos canvis? Primer, facilitar l’activitat econòmica dels industrials de la zona. Però segon, i potser tant important com el primer, circulant pel carrer del Rec en cotxe o pel parc del riu a peu o en bici la ciutat s’ha adonat que existeix un barri més avall del Passeig de les Cabres, que té edificis nous i horrorosos però també edificis fabrils de principis de segle que són dignes d’admirar. Entre ells la Igualadina Cotonera, la qual ha estat declarada Bé Cultural d’Interès Nacional pel govern de la Generalitat anterior.

I un cop descobert el barri del Rec? Vull dir, saber que hi és, no què és. El POUM aprovat inicialment el 2009 i retirat el 2010 n’era una solució. Ara bé, que en fem del patrimoni històric del Rec? N’hi ha, i molt. Realitzar un catàleg del mateix, valorant el valor històric per avaluar si conservar-lo o no. I ja els avanço que la conservació són molts diners, però val la pena? Potser abans ens preguntem si tenim diners, no?

I aquestes preguntes no me les fan sobre el barri, sinó sobre la Igualadina Cotonera, que com saben, el govern municipal li ha retirat una subvenció per poder iniciar la rehabilitació; l’argument, és que la rehabilitació costa molts diners i total, 100.000 euros no són res. Bé, que 100.000 euros no són res ... donaria per una tesi, ara bé sobre que la rehabilitació costa molts diners sí que voldria fer un apunt. L’antic Escorxador és un edifici d’estil modernista que actualment té rehabilitades la nau central, dues laterals i els dos edificis de l’entrada, amb un cost total del conjunt del projecte (del fet i del pendent) superior als 18 milions d’euros, on s’hi traslladava l’Escola de Música, d’Arts centre d’entitats, i altres usos com un alberg de joventut. I ara té una part feta, utilitzable i ja utilitzada, com l’espai d’exposició de la imatgeria festiva de la ciutat. Per què sinó es comença mai estarà rehabilitat l’Escorxador.

Ara és el moment de prioritzar, i aquells projectes que ens poden fer singulars, i per tant atraure l’atenció, atraure visitants, potencials compradors o consumidors de serveis a Igualada i comarca, i el Museu de la Premsa de Catalunya que es preveia situar a la Igualadina Cotonera n’és un d’ells.

Aquesta decisió és la punta d’iceberg d’un govern municipal amb “poques intencions”. I si la Igualadina Cotonera no té l’atenció merescuda, que es prepari el barri del Rec.

Comença l’amnèsia històrica que arrassa ments. I ciutats.

Menjant zones blaves? -29/09/11-

2011-10-15T11:20:00.001-07:00

Hi ha un capítol de la sèrie “Sí Ministre” on al ministre protagonista se li comunica la voluntat del primer ministre (recordar que està ambientada al Regne Unit) de suprimir el seu ministeri. Poc després es reuneix amb els seus secretaris i es van preguntant els uns als altres “Com estàs?” i la resposta de cadascun és “Estic horroritzat”.

I jo també. I no per la supressió del ministeri de la sèrie, sinó pel rumb d’aquest vaixell anomenat Igualada i la direcció que marca el capità del mateix. Si fa pocs dies hem passat de veure com fa 4 anys l’alcalde actual deia que l’Hospital d’Igualada naixia petit i ara es redueix l’activitat del mateix (deu ser que anem molt lleugers de llistes d’espera...), ara toca a les zones blaves.

Si fem un breu repàs d’hemeroteca, el govern municipal anterior va ampliar les zones blaves a la ciutat, situant 39 de les 210 noves places aprop de l’Hospital. Això va tenir una resposta important, la qual va ser recolzada amb una recollida de signatures, i l’actual alcalde va abanderar aquesta oposició ... bé, en veritat direm oposicions, ja que va dir que va passar de demanar la supressió les noves places (210) i les existents (211) a només SUPRIMIR algunes d’aprop de l’hospital; pel camí, més de 150 places, principalment al passeig Verdaguer, les quals va dir en ple que perquè ampliar si les actuals “no funcionaven”, que l’ampliació no era necessària. El debat sobre les zones blaves de l’hospital va continuar, on el govern anterior va defensar la necessitat de les places a més d’afegir que la seva supressió suposaria un greuge econòmic per l’empresa municipal SIMA; la resposta de l’actual alcalde va ser, l’octubre de 2010, “és inacceptable que es mantinguin les zones blaves per garantir la viabilitat econòmica d’una empresa municipal” i es reafirmava en el compromís de SUPRIMIR les zones blaves de l’Hospital.

I ara ... patates? Dimecres passat el govern municipal anunciava que les zones blaves de l’Hospital ES MOUEN al Passeig Verdaguer, vorera nord entre carrer Santa Caterina i Carrer Òdena i al carrer Joan Maragall (Estació vella vorera sud) entre el carrer Santa Caterina i carrer Sebastià Artès. Ah! L’argument de moure les places de zones blaves és que “la supressió suposaria un desequilibri econòmic per l’empresa municipal SIMA”.

Sí, comparin, les frases són de la mateixa persona. La vara d’alcalde deu tenir un poder increïble per fer canviar les ments de les persones ... o més aviat que algunes assumeixin responsabilitats. Fora bo que investiguessin el tema, encara que amb les retallades del senyor Mas crec que la investigació no començarà mai.

Així, el govern municipal amplia les zones blaves al Passeig Verdaguer, al mateix lloc on van fer campanya en contra de l’ampliació i on deien que les zones blaves no funcionaven. Clar, m’oblidava l’argument “a l’Hospital no s’hi va per gust” ... bé, doncs ara no pateixin per anar a Hisenda, que tindran més zona blava, per què hi vagin més a gust.

Sóc partidari de regular l’aparcament, amb zones blaves i aparcaments soterrats, per què Igualada té poc espai per anar-lo desaprofitant. Ara bé, per solucionar els problemes de la mobilitat (circulació i aparcament) de la ciutat cal seny, responsabilitat i coherència, per què difícilment convencerem que són necessàries unes mesures si poc abans hem repetit ininterrompudament que no ho són.

I tornant al principi, per què estic horroritzat? No pas per aquest moviment de zones blaves sinó per aquest rumb balancejat del govern i el seu capità, i m’apareixen dubtes sobre si seguirà estant a favor de la fibra òptica, de si continuarà l’interès pels serveis a la gent gran o si mantindrà la subvenció per les escoles bressol,... tots són aspectes vitals per la competitivitat econòmica i social d’Igualada, per tenir més qualitat de vida i atraure més empreses. Però és poc fiable un govern que li comença ser habitual empassar-se les paraules promeses. Ves no agafem un empatx de promeses incomplertes.

Marc Castells als jutjats?

2011-09-21T13:26:00.000-07:00

L'alcalde d'Igualada ha comentat avui dia 21 de setembre que traslladen les places de zones blaves de l'Hospital al Passeig per evitar el desequilibri econòmic de SIMA.

Quantes voltes fa el món sobre els argumentaris de CiU sobre les zones blaves, SIMA, i ... I sinó, mireu el comentari següent aparegut a la noticia

Jordi Riba recorda que les modificacions a les zones blaves poden agreujar el dèficit de SIMA

per part d'un conegut militant de CiU. Portarà Marc Castells als jutjats?

"josep ma. torras payerol

Interessants declaracions,
Gestionar menys Zones Blaves, produeix pèrdues a SIMA.
Podem els ciutadans que la nostra empresa pública ens ensenyi el contracte que te amb l'Ajuntament per “gestionar” les Zones Blaves” i veure d'on surten aquestes pèrdues.
No sé si el ciutadà sap, que quan s'ocupen les Zones Blaves, per Reis, Tres tombs o altres actes, l'Ajuntament “beneficia” a l'empresa SIMA, pagant les Zones Blaves a plena ocupació (cosa que mai passa) i per la totalitat del temps que no és poden fer servir, però no per la gestió del servei sinó per la totalitat del preu, ambdues coses molt irregulars.
Dir que si es treuen Zones Blaves hi hauran pèrdues, és com dir que si ni poessin més hi haurien beneficis per SIMA, per tant s'està prioritzant els beneficis d'una empresa mercantil, que no te res a veure que sigui pública o privada, per sobre els drets del ciutadà, creant un servei de pagament que abans no existia.
Això a casa meva se'n diu prevaricació, que vol dir que és fan “prevaldre” els drets de SIMA per sobre dels dels ciutadans i això està penat per la llei. Crear uns serveis de pagament, per poder tirar endavant l'empresa. Evidentment els beneficis serien enormes si és pogués cobrir la ciutat de Zones Blaves, però l'Ajuntament no hi està per fer beneficis a base de taxes, sinó per solucionar i gestionar els problemes dels ciutadans de la millor manera i lo menys onerosa possible.
Per últim, SIMA, no és pot quedar amb el muntant total de les Zones Blaves, simplement només pot cobrar per fer una gestió, la propietat de atorgar l'ocupació del carrer no pot ser adjudicada a cap empresa (pública o privada), perquè és de tots els ciutadans. Una empresa pot recaptar una taxa com a servei, mai quedar-se la taxa.
Si el Sr. Riba te la amabilitat de publicar el contracte, s'aclaririen tots el dubtes, o potser hauríem d'anar directament al jutjat."

No faré la meva valoració encara, però ... serà interessant...

El sou de l'alcalde -15/09/2011-

2011-09-15T23:11:00.000-07:00

Com bé saben, he defensat sempre la funció dels polítics, ja que crec fermament en la democràcia i que els polítics tenen un paper clau en la mateixa. Per això, aquelles persones que tenen com a tasca temporal un càrrec públic crec que han de ser adequadament remunerats, ara bé, tampoc vull justificar alguns sous que són desorbitats per les responsabilitats que es tenen, cosa la qual no hi estic a favor.

Partint d’aquesta premissa voldria fer una apreciació a una noticia apareguda fa uns dies sobre la renúncia, per part de l’alcalde d’Igualada, a les remuneracions de l’ajuntament de manera que només tingui el sou de Diputat a la Diputació de Barcelona. Primer de tot, crec que ha estat una decisió encertada ja que crec que els temps així ho requereixen, i per tant felicitar l’alcalde per la decisió; fora bo que no fos l’únic, ja que sóc partidari que algunes sumes de sous i indemnitzacions per assistències superen, i molt, els sous de la majoria de la ciutadania.
L’alcalde afirma que és una mostra de l’afany d’austeritat, posant per exemple la renúncia de CiU als càrrecs administratius dels grups municipals al mandat anterior, o la reducció del cost polític del govern actual. I aquí voldria aprofundir, ja que em sembla que el representant en cap de la ciutat busca un titular.

Com saben, la crisi econòmica comença al final del 2008 i ... fins ara continua. L’actual alcalde era vicepresident del Consell Comarcal, i a partir del 2009 en va ser president fins el juliol de 2011. Amb això, i essent regidor a l’ajuntament d’Igualada, ingressava més de 40.000 euros per ser president del Consell Comarcal i més de 16.000 per ser regidor a l’oposició, donant una suma molt propera als 60.000 euros anuals. I ara l’alcalde renuncia a l’ingrés de prop de 20.000 euros de part de l’ajuntament, tenint prop de 80.000 euros bruts anuals de sou de la Diputació de Barcelona. Apart que això de les diputacions (i consells comarcals) són qüestionables, crec que la crisi no ha començat ara i per tant els gestos simbòlics en reverència a la deessa austeritat no haurien de venir ARA, sinó abans. I l’alcalde en el seu moment no ho va fer.

D’aquesta manera, voldria posar sobre la taula aquestes xifres no per menysvalorar el gest sinó per situar-lo on toca, afegint un altre detall: el fet que l’alcalde actual tindrà un sou que és més del doble del que tenia l’alcalde anterior, Jordi Aymamí.

Amb tot, recupero el fil del que he comentat al principi, on defensava que els càrrecs polítics tinguin un sou adequat per les responsabilitats que ostenten, ja que, en el cas d’un alcalde, el càrrec t’acompanya 24 hores del dia els 365 dies de l’any, des de que et voten alcalde fins que ho deixes de ser (i a vegades ni això). I això té un cost, econòmic però sobretot personal ja que suposa renúncies a la vida familiar. I això últim no té preu. I tot això s’agreuja encara més en el cas dels municipis petits, on els minvats pressupostos fa que els alcaldes i alcaldesses no percebien RES per tenir la funció ... però la feina hi era igualment, i el temps invertit també. Per això el govern de la Generalitat anterior va establir un sou mínim pels alcaldes d’aquests municipis, de manera que la tasca de ser la primera autoritat municipal tingués el mateix estatus de dignitat que els seus homòlegs dels municipis mitjans i grans.

Fa pocs dies un diari digital comentava també la mateixa noticia que esmento, apel·lant al fet que l’alcalde ha de cobrar per fer la seva tasca, afirmació que comparteixo. Ara bé, el debat va vinculat a un replantejament del paper de les diputacions, dels consells comarcals, de l’acumulació de càrrecs, i d’un establiment d’una escala de sous: no pot ser que el president del govern espanyol tingui un sou menor al d’algun alcalde, presidents autonòmics o del diputats de la diputació de Barcelona. És totalment incoherent que el màxim responsable polític d’un estat de més de 40 milions d’habitants cobri menys pel seu càrrec que l’alcalde-diputat d’un municipi de prop de 40.000 habitants. No pot ser.

Cohesió social, confrontació lingüística? -08/09/11-

2011-09-13T00:46:00.000-07:00

Fa quasi una setmana que el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya dictava una interlocutòria que aixecava una polseguera important, compartint l’aire amb la polseguera aixecada per l’aprovació de la reforma de la Constitució Espanyol per part del Congrés espanyol.

Des de llavors s’han produït una sèrie de reaccions a tots nivells i per tots els costats. Em referiré a aquelles que considero més significatives. Una primera, és per part dels partits favorables a la sentència que obliga a la Generalitat a situar el castellà com a llengua vehicular de l’educació, apel·lant a una certa igualtat de drets, però la seva eufòria va derivar en anomenar “talibans nacionalistes” (paraules textuals d’un diputat del Parlament de Catalunya) a aquelles persones que estiguessin a favor que el català fos llengua vehicular de l’escola. El més sorprenent però, és que per internet fins i tot hi havia alguns favorables a la sentència que opinaven, la immensa majoria de fora de Catalunya, amb algunes frases com “que salga el ejérciton a invadir Cataluña”... i no n’explico de més forts.

Una segona reacció va ser dels partits catalans, que unànimement, excepte PP i Ciutadans, es van posicionar a favor de l’ Immersió Lingüística. Entre les reaccions dels partits destaca el fet que l’actual ministra de Defensa del govern espanyol, la catalana Carme Chacón, fes unes declaracions a favor del model educatiu actual; això li va costar, però, crítiques furibundes dels sectors més rancis de la dreta espanyola, acompanyats de la premsa del sector, amb especial protagonisme pel diari El Mundo.

La tercera reacció és la ciutadania en general, que també d’una manera immensament majoritària, es va situar a favor del model educatiu actual, en alguns casos apel·lant a la cohesió social, altres al fet distintiu com a nació, i d’aquest últim se’n deriva l’enèssima petició d’independència. Per cert, reaccions de totes les edats, sexes i territoris.

Personalment, i com a persona i estudiant que ha cursat els seus estudis bàsics de primària i secundària utilitzant el català com a llengua vehicular, considero que no s’ha de canviar el model educatiu per què ens ha permès construir una societat més cohesionada, sense distincions de comunitats lingüístiques segons l’escola. I això, ens ha fet més forts, però no em refereixo en termes nacionalistes, sinó com a col·lectiu de persones que viuen a un mateix territori, comparteixen un mateix espai públic. A més el model educatiu català no ha suposat cap menyspreu cap a la llengua castellana, com mostra el fet que tothom utilitza ambdues llengües sense cap problema, i alumnes surten de l’escola amb nivells similars o superiors de castellà respecte les comunitats autònomes de l’estat espanyol.

Tony Judt, al seu llibre “Algo va mal”, comenta que la confiança és bàsic per un garantir una societat cohesionada, i aquesta confiança augmenta com més coses tinguin en comú. Això ha de permetre compartir unes perspectives de futur comunes, i treballar tots en benefici de les mateixes, evitant que unes minories ens vulguin imposar res.

Crec que hem de lluitar pel català com a llengua vehicular, deixant altres missatges al marge, i a la vegada continuar reclamant que no es facin retallades en educació. Evitant ambdues coses estarem construint el futur, un bon futur. El ministre d’Educació espanyol, el senyor Gabilondo, deia recentment que “Si invertir en educación sale caro, no hacerlo sale carísimo”. I això ho entenem tots.

Som Escola from globaproduction.tv on Vimeo.

Ja hi som -01/09/11-

2011-09-13T00:40:00.000-07:00

Doncs sí, ja hi som, a l’inici del nou curs, sigui escolar, polític, laboral (aquells que poden), després d’un estiu ben atípic, per què la calor ha arribat tard, i no em refereixo a l’escalfament de l’ambient polític per la reforma de la constitució. Amb tot, com sempre, les festes majors han omplert carrers i places de les viles i ciutats del nostre país, i encara els hi queden, aportant gens d’alegria i optimisme que tant anem necessitats.

Com cada any, intento anar a més d’una festa major, per què cada municipi té una festa personalitzada al tarannà dels seus ciutadans i ciutadanes, i per tant tenen una varietat diferent d’actes, gustos, i això t’aporta diferents visions d’un mateix objectiu: passar-s’ho bé.

Amb tot, el temps és el que és i no dóna per tot, així que aquest any he repetit les mateixes de l’any passat, La Llacuna i Igualada, però molt satisfet d’haver-ho fet.

En el cas de La Llacuna, que és el primer cap de setmana d’agost, ja fa uns 10 anys que la visito, des de que hi vaig fer de monitor. I l’esperit no ha canviat, la gent sí, sobretot els nens i nenes als quals vaig fer de monitor, els quals ara ja són més que adolescents; certament, ser monitor de lleure et permet aquest tipus de coses, fixar-se en com creixen els nens per convertir-se en ciutadans, en persones, i saber que en alguna cosa, per petita que sigui, els vas ajudar a crèixer durant un temps. Bé, doncs és una festa major que atrau molt jovent de fora el municipi a les nits, però que de dia també té activitats interessants o que es mereixen atenció, com la cercavila, que tot i ser un municipi petit té una riquesa d’entitats culturals molt important ... i això ben mesclat fa que els joves, impulsors d’aquestes entitats, siguin pluriempleats culturalment i tant en puguis trobar vestits de dimoni un matí com jugant a futbol a la tarda com a la nit ... a la nit és un altre tema potser. Aquest any, però, amb l’afegit de la visita d’uns castellers, la festa ha pujat de nivell. Es tracta d’una festa molt familiar, però d’una gran qualitat, a la qual t’hi enganxes.

I l’altre festa major, Igualada. L’he gaudit poc per motius personals (positius!), però les activitats que he pogut veure o assistir sí que han estat molt satisfactòries en general. Diuen que el pregó va ser molt emotiu, i un cop l’he pogut llegir, el text d’emotiu i engrescador ho és, i els moixiganguers van fer bona feina. Les cercavila del dissabte a la tarda ben sorollosa (crec que ens falten figures que no siguin de foc), que acompanyat de la familia encara va ser més diverit veure algunes cares a l’escoltar l’esclat d’algun petard. Les 5 places, el plat fort ben exitós, i un castell de focs artificials i terrenals molt bo (curt se’m va fer). Amb tot, només hi situo una objecció. El dia de Sant Bartomeu aquest any quedava fora de la setmana de la festa, però igualment es va celebrar amb actes. Un d’ells una nova cercavila, la qual abans de començar ja està envoltada de polèmica, per què l’entrada d’entitats a la mateixa ha estat “limitada” atenent raons històriques. I aquí marco la diferència entre aquesta festa i l’anterior. Mentre a un poble es convida a participar al màxim, per fer una festa que sigui de tothom, amb tothom, i per tothom, aquí unes “raons històriques” discriminen. És per mi sorprenent que amb el precedent del pas de gegant que es va fer quan les dones van poder ser patgesses a Igualada, que poguessin participar també d’aquesta festa nostrada com és l’arribada dels Reis, aquest pas de superació de la història, a la festa major fem un pas de gegant enrere. Sense opinar sobre la qualitat de la cercavila en qüestió, que segur va ser molt alta, però el fet que hi faltés una part d’Igualada a participar em sembla poc adequat, per què la festa som tots i totes, i és de tots i totes, ni d’alguns ni d’algunes “raons històriques”.

Vergonya, senyor Castells -28/07/11-

2011-09-13T00:39:00.000-07:00

Aquest cap de setmana tenia clar el tema del qual volia parlar a l’article setmanal, i em volia referir als tràgics i menyspreables successos ocorreguts a Noruega, els qual aprofito de nou per condemnar de manera enèrgica.

Però dimarts dia 26 de juliol vaig assisstir a la manifestació contra les retallades de la sanitat i posteriorment, bé, vora les 20.10 vaig entrar al ple municipal. Per cert, amb l’única credencial de ... ser un ciutadà anònim que té el dret a assisstir al ple municipal del seu ajuntament, concretament sóc ciutadà d’Igualada i vull assisstir al seu ple. Segons comenten els convocants, la policia i la premsa, entre 1.500 i 3.000 persones es van sumar a la manifestació, xifres històriques per una ciutat com Igualada, amb persones provinents d’altres municipis de la comarca. Joves, grans, dones i homes, metges, infermeres, pacients, ... tots junts a favor de la sanitat pública i en contra de les retallades a la mateixa. Entre ells, cito l’Associació de veïns La Coraza, del barris Sant Pere, Pla de la Masia, i Sant Ramon d’Òdena, que em van fer arribar una carta on exigeixen que es preservi el sistema de salut públic, universal i de qualitat, tot reclamant prou retallades. Un cop tothom va ser a la plaça de l’Ajuntament una primera sorpresa es van trobar: s’havien instal·lat valles davant la casa consistorial marcant un espai ampli de seguretat, com si els que es manifestaven tinguessin armes o volguessin agredir, amb mossos d’esquadra vigilant; alguns “igualadins veterans” em deien que això no ho havien vist mai. Totalment injustificat el dispositiu, semblava ben bé una barrera per protegir algú, algú que no és suficientment valent per afrontar els reptes que la ciutat necessita.
Es va llegir el manifest, va ser aplaudit, i ... els ciutadans i ciutadanes demanaven que l’alcalde de la ciutat sortís, ... i va sortir, sí, quan acabà el ple a quarts d’una de la matinada amb la plaça buida.

Vaig ser un dels privilegiats que van deixar accedir al ple, que per cert, estava més que mig buit de ciutadans escoltant, així que si amb algú li van dir que no s’hi cabia no era cert. Un cop allà, l’alcalde defensà les retallades (per cert, el seu soci de govern, ERC, també), titllà la manifestació de “soroll de la plaça”, va pujar els sous dels seus companys de govern, apart, evident, de no fer cas del carrer. Finalment, passades les 10 del vespre, recordem que des de les 20.00 estaven a la plaça, l’alcalde rep els representants de la Plataforma per la sanitat pública que li donen les 18.000 signatures recollides en una setmana; ah! Els rep a porta tancada, quan es proposava que intervinguessin al ple municipal. I vist tot això, el grup municipal socialista s’aixeca del ple i l’abandona.

Certament, Marc Castells va ser escollit alcalde per una àmplia majoria ciutadana, que crec confiaven en el fil directe que deia tenir amb l’Artur Mas, President de la Generalitat, i en l’afirmació que Igualada per sobre de tot; així, creien que era la millora eina per evitar les retallades de la Generalitat. Doncs personalment crec que està essent la millor eina perquè les retallades es facin possibles, perquè l’hospital, la Ronda Sud, La Cotonera són equipaments i projectes que tindran retallades, i alguns tardarem en veure’ls fets. I l’alcalde mostra com està més a favor de defensar el President i la seva acció que defensar Igualada davant el President. O potser el fil directe ha fallat, és problema de la telefònica?.

Ahir vaig sentir vergonya quan l’alcalde Castells impedia l’accés al ple, i recordava els plens de les zones blaves o del POUM que van tenir molt públic, majoritàriament en contra del govern municipal, però no per això se’ls impedia l’accés al ple municipal. I menys, que ho expressessin en públic al mateix ple.

Vergonya de tenir un alcalde poc valent, dialogant, democràtic i transparent.

Per cert, que algú truqui al lampista o a la companyia de telèfons. El fil directe està trencat. I comencem a patir els problemes d’incomunicació.

Menys pals a les persones -20/07/2011-

2011-09-13T00:38:00.000-07:00

El govern municipal ha anunciat que reduirà el nombre de pilones (aquells pals que eviten l’aparcament il·legal) al centre de la ciutat, per què creu que hi ha un excés, i així facilitar la parada de vehicles i transports.

Respecte les pilones, ja fa un cert temps que no m’agraden ni m’apassionen les pilones, tinguin la forma que tinguin, per què crec que és la constatació del nostre incivisme; si fóssim més cívics, els recursos que s’hi destinen podrien dedicar-se a altres fons, justament ara que els recursos públics han minvat.

Ara bé, respecte la proposta del govern municipal igualadí, voldria fer algunes observacions. Pel que fa a l’excés de pilones, això és una visió subjectiva, ja que solen haver-hi recomanacions tècniques sobre les distàncies entre elles, que bàsicament seria evitar l’entrada d’un vehicle. Per tant, no és un criteri “segons em llevi aquell dia”, sinó tècnic. Així, si se’n situen menys de les necessàries les pilones poden perdre la funció per la qual estan concebudes, de manera que esdevindrien una despesa inútil, però suposo que el govern municipal no ho vol això.

Les últimes pilones instal·lades a la ciutat pel govern anterior, com és el cas de les que es troben a la cruïlla del carrer Sant Josep amb carrer Òdena, ja són rodones, complint les noves normatives d’elements de mobiliari urbà. I actualment ja se’n comencen a veure al Passeig Verdaguer a la vorera nord, un cop acabades les obres de millora d’accessibilitat iniciades pel govern anterior. Per tant, en això no es fa cap canvi.

Ara bé, caldrà estar atents, per què com he dit abans les pilones són per evitar estacionaments il·legals, i si no es posen les necessàries perden aquesta funció. Per tant, ens dirigim perillosament a permetre l’estacionament il·legal de manera continua, i això no es beneficiós ni pel comerç ni per les persones. Pot semblar que així els vehicles podran arribar millor, cert, però els cotxes no compren, ni paguen, qui compra i paga són les persones, aquestes són les que han d’arribar de manera còmode, segura i accessible als comerços. Si les persones no caminen còmodament és difícil que estiguin predisposades a parar atenció als aparadors, per què estaran més atentes, molt més, a si vénen cotxes, o si hi ha un cotxe aparcat a la vorera, vigilar de baixar a la calçada i tornar-hi. Això pot semblar una minúcia, un granet de sorra. Ara bé, quan es tracta d’un avi o àvia que porti bastó i li costi caminar, una persona que vagi en cadira de rodes o algú que porti un cotxes de nadó el tema adapta una altre dimensió; baixar i pujar d’una vorera per aquestes persones es pot convertir en una opció impossible, però el que més em preocupa és que es pot convertir en una acció perillosa si han de vorejar un vehicle mal aparcat i passar per la calçada, amb el perill que això representa. Una ciutat comercial, que vulgui ser agradable per comprar, ha de ser agradable pel passeig, per l’anar a peu, en definitiva, accessible per les persones.

Així, espero que aquesta decisió municipal no vagi dirigida només a acontentar alguna persona de l’entorn del govern municipal, però per tot l’exposat abans em vec a venir que els pals que es trauran dels carrers seran per baixar la qualitat dels desplaçaments de les persones, per posar “pals” a que les persones es puguin moure de manera còmode i segura pels carrers de la ciutat.
Caldrà estar atents a aquesta mesura, per què anunciada en plena efervescència electoral em sona molt que respon a algun interès ocult, i no pas a l’interès de ciutat, com crec que hauria de ser tota decisió municipal. Ara no estem en temps de malbaratar recursos ni de aplicar mesures que podrien suposar més aviat un perjudici que un benefici pel nostre sector comercial, i això tampoc estem en temps per fer-ho.

Obeir Ordres -06/07/2011-

2011-09-13T00:36:00.000-07:00

Dilluns passat es va celebrar el primer ple municipal a Igualada de la legislatura, amb nous regidors i regidores i nou alcalde. I noves maneres de fer, per que cada alcalde, cada persona, és diferent. Amb tot, això no justifica certes actituds.

El ple tractava els punts de repartiment del cartipàs municipals, representants a les comissions, cost de l’organigrama polític, entre d’altres. Primer de tot, em va sobtar que la transparència i consens de la qual vol fer gala el nou alcalde hagi quedat en ... simplement això, un vestit de gala que ha quedat guardat a l’armari, no pas una actitud normal i habitual. I per què ho comento? Doncs tota l’oposició, fins a 4 partits diferents, van coincidir en el fet que no se’ls havia consultat res del ple amb anterioritat. I el resultat d’això va ser que van quedar 9 punts sobre la taula, sense ser aprovats i a l’espera del pròxim ple municipal, arrel de les peticions de l’oposició de debatre els mateixos, per què el govern dubtava de la seva pròpia decisió ... d’això se’n diu improvització ... però si fa 22 dies que hi ha al alcalde, per tant 22 dies per decidir els punts, més aviat en diria desordre i desorganització.
Respecte els càrrecs de confiança vam tenir una espècie de debat de Barrio Sésamo, on si el govern sortint tenia 2 càrrecs de confiança l’entrant ... també, per tant amb això cap canvi. Inclús algun membre de l’oposició, concretament el PP, va acusar que Castells igual a Aymamí. I aquí faig una parada. Al llarg de tot el ple, observant les cares, expressions, gestos, i paraules, vaig percebre un fet. Castells no és Aymamí, per sort del segon, però el primer s’hi vol apropar, per què creient-se tots els improperis que li havien atorgat a l’anterior alcalde el nou alcalde els vol aplicar. I així, certs tics de prepotència van estar ben presents, i ben escoltats; crec que s’equivoca, però deixem temps per avaluar si ha estat només un principi erroni.

Apart de l’increment de les dietes d’assistència a plens i comissions per part dels regidors del govern, destacaria un punt, per mi cabdal. El portaveu del PSC va preguntar sobre quin era el parer de l’alcalde d’Igualada sobre les retallades anunciades en els serveis sanitaris de l’Anoia, citant el cas explícit d’una anunciada retallada de personal a l’Hospital d’Igualada. La meva sorpresa, i decepció, és que el meu alcalde va repetir com un disc gravat el discurs del seu partit, justificant que eren necessàries les retallades per què algú havia gastat massa abans .... ja vaig comentar la setmana passada que en penso de les retallades, però això de “gastar massa”, i parlant de salut, em sembla una falta de respecte vers la ciutat i territori d’influència de l’hospital. Així, l’alcalde ja ha mostrat quina és la seva prioritat, CiU. Per davant de la salut de la població s’anteposa el model de retallades sanitàries, i el nostre alcalde, utilitzarà el fil directe amb el President Mas per ... defensar les retallades; potser més aviat qui tiva del fil és el President cap als interessos de CiU i no pas l’alcalde cap als interessos d’Igualada.

No voldria acabar sense esmentar que és el primer ple, per tant, cal deixar rodar el govern però aquests gestos d’opacitat, cap consens, prepotència i submissió a les ordres de CiU (de Barcelona), suposen un inici crec que erroni. Ara bé, i a tot això ERC-Rcat no diu res, al ple no van dir res. Potser també estan sotmesos, als de CiU Igualada, i als de Barcelona indirectament. I això que es deien sobiranistes!

Retallades indignants -30/06/2011-

2011-07-01T04:12:00.000-07:00

Aquest cap de setmana de Sant Joan he pogut llegir el llibre “Indigneu-vos” de Stephane Hessel. Certament no és llarg, molt amè, clar. I mereix més d’una lectura per entendre el gran rerefons que té, allò que es reivindica. Molt recomanable.
I arrel del llibre i del debat del qual en vaig fer algunes pinzellades la setmana passada, em ve al cap un comentari que es va dir. Els joves que van acampar a la plaça de l’Ajuntament d’Igualada, i que ells van rebatejar com plaça del poble, tenien entre les seves reclamacions el demanar que no hi haguessin retallades. Un dels assisstents al debat, que és militant actiu del partit que governa el país, va dir “Això passa per què algú va gastar abans”. Amb algunes de les persones que tenia al meu voltant vaig comentar que podria sortir i dir que Sí, que hem gastat en allò, allò altre... i fer un llistat de les actuacions, i entrar amb un debat que no està en la línia del que, crec, reivindiquen els joves acampats.
I això em venia al cap per què a l’octubre del 2010, concretament el dia 27, moria a l’Argentina l’ex-president Néstor Kirchner. Apart que la passió política es viu d’una altre manera, vaig poder llegir varis articles en premsa sobre les seves accions quan estava al govern, tant en positiu com negatiu. I de totes elles, la premsa en general en destacava una com a positiva. Haver plantat el Fons Monetari Internacional, FMI, en el sentit de no aplicar les receptes econòmiques que aquest organisme imposava al país, ja que consideraven que estava demostrat que aquestes receptes obeeixen al neoliberalisme econòmic i que castigaven de manera severa les classes mitjanes i populars del país (i totalment ineficients com s’ha demostrat als països africans on s’han aplicat), tot just quan aquest surtia del seu Corralito. I això ho destacaven tant i amb tant d’èmfasi que un dels diaris deia que “Argentina se negó a aplicar las medidas del FMI que ahora este organismo obliga a realizar a los paises europeos” i afegia que suposaven el creixement de les desigualtats socials a través de les retallades socials. Vaja, el missatge és “que els europeus provin la seva pròpia medicina en matèria econòmica i ataquin el seu propi estat del benestar”.

I això és el que crec que es reivindica. No és per les retallades de Mas, ni les de Cameron, ni Merkel, sinó el rerefons ideològic, el fonament de les mateixes: retallades per què les institucions financeres (FMI) opinen que tenim massa estat del benestar i això no és bo per l’economia ... no es bo per què els rics segueixin (i creixen) essent rics i ningú més hi arribi. No és bo que creixin els serveis sanitaris i socials per què no hi ha un benefici directe per les empreses privades, i això no interessa.

Si ens quedem en el debat que si alguns gasten massa i altres retallen encara més no haurem entès allò que s’està reclamant. Hem d’anar al debat de fons, quines són les metes que com a societat ens plantegem per quan siguem grans. No vull les retallades per què crec que la salut està per davant de tot, sigui l’estat físic, mental o social. I si volem un món millor per demà crec que aquesta hauria de ser la prioritat màxima d’aquest país. No avançarem amb bases sòlides sinó som capaços d’entendre-ho; podem avançar com l’escuma, pujar molt, però ... al final desapareix i es torna a la base, molt més avall. Ara bé, si aconseguim fer passos i crear una bona base, forta, ferma, una societat cohesionada, serem imparables. En això hem d’estar.

Indignats i implicats -23/06/2011-

2011-07-01T04:10:00.000-07:00

Dimarts al vespre vaig poder assistir a un debat sobre els indignats, el moviment del 15M, i tot el que s’ha generat. Tot i que no em vaig poder quedar a tot, precisament perquè estic implicat a un moviment polític juvenil i teníem una trobada, però sí que vaig poder escoltar algunes intervencions, algunes d’elles molt interessants. Els joves que van acampar a la plaça de l’Ajuntament van explicar les seves motivacions per fer-ho, la seva visió sobre el 15M: volen una democràcia més participativa i que no només sigui votar cada 4 anys. Durant el debat que vaig poder seguir, sortien les discrepàncies sobre el paper dels mitjans de comunicació, sobre si les revolucions són per copiar el que havia passat als països àrabs o no, les maneres com s’ha fet, les retallades... . I això que només hi vaig poder estar 1 hora!

Com ja he dit en altres ocasions, el fet que alguns ciutadans demanin una democràcia més real, participativa, és bo, però afegiria necessari. El sistema democràtic que tenim, com tot, és millorable, només falta que hi hagi gent amb voluntat de portar a terme aquests canvis a millor. El moviment del 15M és una revolució ciutadana pacífica, que té com objectiu clar canvis en la democràcia, i d’aquí a l’economia. A diferència, però, dels moviments als països àrabs i en general de les revolucions anteriors, aquesta és diferent per un fet gens menyspreable: no hi ha una figura-enemic, no hi ha una figura-líder. Començant pel primer, la demanda de més democràcia no neix per derrocar a un dictador, ni un president, ni un primer ministre. L’enemic és efímer, existeix, però no té rostre, ... o sí. L’indignació per l’atur, pel funcionament de l’economia (els famosos “mercats” als quals “hem” de fer contents), els salaris baixos, o el poc increment dels mateixos, ... no té una persona enemic clara, més aviat són estats anímics, personals. L’atur no té rostre, però la persona aturada sí; els baixos salaris no tenen rostre, però un jove que el tingui sí; les hipoteques dels bancs no tenen rostre, però una persona a la qual volen desnonar sí. És a dir, igual que passa a les xarxes socials d’internet, l’enemic contra el qual es lluita no és un rostre, són milers. Una revolució social en tota regla.
Pel que fa al segon aspecte, la falta d’una figura-líder de la lluita. Seguint l’última frase que he dit abans, no hi ha un líder, n’hi ha milers. Certament és una diferència important amb altres revolucions històriques, però que troba punts en comú amb les revolucions dels països àrabs. Aquest fet provoca que els poder fàctics tinguin més difícil controlar el moviment, per què no saben a qui controlar, estan perduts. I això encara fa més fort el 15M.

Alguns ahir comentaven que semblava que els joves estiguessin endormiscats, que no protestessin per res. Ja s’ha vist que no és així. Davant la falta de perspectives laborals, l’alt índex d’atur juvenil, la sobreformació (tindrem generacions amb moltes titulacions universitàries), les dificultats d’accedir a una vivenda, ... però sobretot, crec, és les dificultats de poder tirar endavant el teu propi projecte de vida el que indigna més. Simplement el fet de viure sotmès i que no et deixin viure, i no em refereixo a ser rics, sinó simplement tenir dret a ser persones amb una vida digne.

Per últim. Ahir algú ben conegut recomanava llegir “Rebelión en la granja”, d’Orson Wells, argumentant que el llibre explica que les revolucions acaben on han començat, basant-se en la revolució comunista. Jo m’atreveixo a recomanar un altre llibre, “El petit príncep”, d’Antoine de Saint-Exupéry. Crec que necessitem recuperar la humanitat, no en el ciutat de ciutadania sinó en el seu conjunt, sinó l’esperit. Però sobretot, hem de fer com el petit príncep, qüestionar-nos les coses, preguntar “per què?”, sense intencions d’emular un famòs entrenador de futbol. En el moment que no ens qüestionem res és quan ens resignem, i és llavors quan perdem l’esperit de lluita per un món millor.

Ningú enrere -15/06/2011-

2011-07-01T04:05:00.000-07:00

Aquest cap de setmana, per fi, he començat a recuperar el fil de la vida familiar que havia perdut en campanya electoral. La passió per la política absorbeix molt, però ara s’ha de tornar a la normalitat. Amb tot, si que em venen al cap algunes de les coses que vaig escoltar aquells dies intensos d’activitat política.
En una de les trobades amb periodistes, un va preguntar com és que ens interessàvem tant pels famosos “Ni-ni” (joves, i no tant joves, que ni estudien ni treballen). Aquesta mateixa reflexió l’havia escoltada mesos abans, a la tardor del 2010, en la campanya electoral pel Parlament de Catalunya, però també me l’havia fet arribar personalment algun jove en període no electoral.
A priori, aquest interès d’alguns responsables polítics pel col·lectiu dels “Ni-ni” podria semblar electoralista, però més aviat sembla que sigui injust, ja que es contraposa l’imatge dels que hi posen els colzes (i moltes hores) en treure’s una carrera o un mòdul de Formació Professional amb els que no fan res ni tenen voluntat de fer res.

Com a universitari que ja he estat, i acabada la carrera, entenc la posició dels que estudiant veuen que ajuden a uns i a ells no ... bé, en veritat, no de manera directe o tan explícita. És a dir, els estudiants universitaris no reben una ajuda directe per estudiar, sinó que part de la matrícula està subvencionada per la Generalitat de Catalunya; això està especificat a la matrícula quan s’indica el cost real dels crèdits (diguem-ne hores de classe) i el cost que assumeix l’estudiant (menor). Per això, entre d’altres coses, es reclama que hi hagi més responsabilitat pels estudiants universitaris per què aprofitin millor els recursos que s’ofereix des de les universitats, encara que ara vagin en davallada per les retallades. Cal afegir que la Generalitat preveu augmentar de manera important les taxes universitàries, fent que els estudiants aportin més; això no hauria de ser així, ja que el coneixement és una aposta de futur i per tant no s’han de posar més barreres per arribar-hi.

L’aposta per crear plans de formació i ocupació als joves que ni estudien i ni treballen és també una aposta de futur, de societat de futur. Aquests joves “ni-ni” en el futur deixaran de ser joves, i hauran de construir la seva pròpia vida; serà en aquest moment quan tindran la necessitat imperiosa de treballar, i sinó tenen experiència laboral o formació, la seva inserció laboral serà difícil. Per tant, s’aproparien a la necessitat de malviure, per delinqüència, o tenir algun subsidi social. No tots els joves “ni-ni” ho són per voluntat, m’aventuraria a dir la majoria, per què les circumstàncies familiars i personals poden ser condicionants importants.

Crec necessari que es faciliti aquesta formació, educativa i/o laboral, per evitar mals majors en el futur. Si ara som capaços d’introduir-los a la societat, ens evitarem aplicar solucions d’urgència en el futur que de ben segur podrien passar per qüestions policials.

Per tant, igual que a la Universitat i Formació Professional s’aposta per avançar en el coneixement, les iniciatives de formació pels “ni-ni” són l’aposta per no deixar ningú enrere quan la societat avança. Per què no podem ser una societat de futur de veritat si algun dels seus membres no pot seguir el ritme. Això és un compromís polític, que ha d’anar acompanyat del compromís cívic per tal que tingui èxit. Crec que és possible, i crec que és necessari.

El poder de la paraula -08/06/2011-

2011-07-01T04:04:00.000-07:00

L’últim cap de setmana de maig va ser ben intens, sobretot pel que fa al futbol. El bon joc del Barça, la demostració de la qualitat ha deixat estupefactes a propis i forans, inclosos els nostres eterns rivals, futbolísticament parlant. I ho dic amb l’experiència del fet que el dissabte no estava a Catalunya, sinó a Madrid capital, a una penya blaugrana veient el partit; un cop acabat, i amb la bufanda de la final a les espatlles i visible, amb un grup d’amics, vam passejar per la Gran Via madrilenya. Algunes mirades, potser algun insult molt fluixet però inapreciable, podien ser els punts negatius, però destacaria el fet que gent desconeguda ens felicitava donant-nos la mà, ens aplaudia, o que hi havia cotxes que pitaven i sacsejaven banderes del Barça. Tot i els avisos previs de família i coneguts sobre la perillositat de l’acció, queda demostrat que quan el bon joc, la qualitat, el bon fer, són els elements que dirigeixen el teu futbol, tothom coincideix en reconèixer-ho, i mostrar el seu respecte.

I això em fa recordar la conferència que un dia abans vaig poder escoltar per part de Angel Gabilondo, ministre d’educació del govern de l’estat espanyol. El ministre, que ha estat rector d’una universitat i és professor de metafísica, va demanar amb aquells que estiguessin a la política però no per la voluntat de servei públic que l’abandonessin. Va demanar que aquells que no sabessin ni tinguessin la voluntat de decidir, de mullar-se, d’escollir una opció front una altre, que abandonessin la política. Però el que més em va agradar va ser el valor que va donar a la paraula. La paraula com un gran valor per si mateix, sense necessitat de més, però sobretot com element identificador de les persones. Així, no es tracta de cridar més, ni de repetir-ho milers de cops (una mentida repetida contínuament es converteix en veritat), ni de ser graciós. La paraula com instrument de comunicació essencial del qual n’hem de reivindicar la qualitat, el seu bon ús. Per què davant d’algú que sap utilitzar bé les paraules, sigui qui sigui, vingui d’on vingui, tindrà un reconeixement i respecte.

És a dir, quan fas les coses amb qualitat, ben fetes, reps un reconeixement dels teus amics, família, però també d’aquells que no són amics teus, ni família. I crec que aquest hauria de ser l’objectiu de tothom, en tot allò que fem: fer-ho ben fet, amb respecte per tothom. No amagaré que aquest hauria de ser un objectiu primordial de les persones que ostenten la responsabilitat política, la representació de la ciutadania ja sigui al ple municipal, al Parlament de Catalunya, Congrés de Diputats o Parlament europeu. Però aquesta voluntat no ha de néixer un cop s’hi arriba, sinó abans d’entrar-hi, ja que sinó més aviat esdevindrà un element més a intentar voluntàriament, semblant als desitjos que fem per cap d’any (deixaré de fumar, aniré al gimnàs,...). Ha de ser un compromís que la persona ha de tenir ja de principi amb ell mateix, fer les coses ben fetes per un mateix, ja que sinó som capaços de cuidar-nos a nosaltres com serem capaços de dirigir una empresa, una família o una ciutat?

Desitjo que aquesta reivindicació que feia el ministre, a la qual m’hi sumo, hagués estat present en la confecció de les llistes municipals, ja que les persones que en formen part són les que s’integraran als equips de govern, o a l’oposició, dels ajuntaments en pocs dies. Ara que es reivindica un canvi en la política per què deixi d’estar vinculada a amiguismes i interessos i per què sigui més propera, és el moment adequat per què els nostres representants es facin les preguntes i decideixin si valen. Tots hi sortirem guanyant.

No és l’última carta -25/05/2011-

2011-07-01T04:03:00.000-07:00

Diumenge la ciutadania va expresar la seva voluntat respecte qui volia que dirigís els assumptes municipals, amb un clar guanyador. I també, en conseqüència, un clar perdedor. En aquell moment ja vaig felicitar a través de les xarxes socials, internet, al guanyador i el seu equip. Podria entrar amb el mateix joc de percentatges que fa 4 anys alguns feien, on deien que el govern de l’Entesa només seria d’un percentatge petit de població fent jocs matemàtics ... però saben, no és la meva manera de fer voler deslegitimar el guanyador.
Certament el diumenge vam tenir la noticia positiva que havia augmentat la participació, però caldria qüestionar-nos per què més del 40 % dels igualadins i igualadines no van anar a votar. Ara que es reivindiquen canvis en el sistema polític, ens hem de plantejar com a repte reduir aquest percentatge d’abstenció.
Diumenge, es va produir un canvi i, amb això, un final d’etapa. Jordi Aymamí deixarà de ser alcalde. El “senyor del bigoti” , com alguns el coneixien, ha estat la persona que més ha transformat la ciutat amb un canvi important dels seus espais públics i serveis. I això, com a ciutadà li agraeixo. Les emocions de diumenge, un cop sabuts els resultats, i després que Aymamí sortís a explicar-los davant el públic de la plaça de Cal Font, van estar a flor de pell; de totes, però, destaco el fet que persones no militants del PSC, ni implicades políticament, ploraven no pel fet d’haver perdut en si, sinó per què valoraven tota la feina que havia fet Aymamí i no creien que el resultat fos just per ell. Personalment també em sap molt greu, per què crec que és una gran persona que ha estat un gran alcalde, tossut però reivindicatiu a la vegada, i que ha aconseguit un gran canvi de la ciutat. Amb errors i encerts.

Un cop les emocions vagin baixant d’intensitat, caldrà fer una reflexió sobre els resultats electorals, analitzar-los i estudiar-los bé, per poder trobar les raons. Vistos els resultats arreu de Catalunya i Espanya, es veu com l’onada conservadora ha “arrassat” a tot arreu, segurament pel descontent per la situació econòmica. Però aquest no és l’únic motiu, n’hi ha d’altres, que caldrà analitzar.
Ara bé, com bé diu el títol de l’escrit, aquesta no és la meva última carta, i com diu el títol de la secció, en un joc de cartes a vegades es perd la partida i a vegades es guanya. I aquest cop s’ha perdut.

Ara comença una nova partida, de 4 anys de durada, on des de l’oposició s’han de fer servir bé les cartes i jugar els asos corresponents en cada moment. Els jugadors dels equips han canviat alguns, han entrat nous i han marxat altres, i un equip té més bones cartes des del principi.

Com a ciutadà estaré atent a la partida, per què la ciutat i el seu futur està en joc segons les cartes que es moguin. I com a persona implicada políticament tindré algunes cartes a jugar, per què per canviar les coses del món hi has de participar, i aquest és el meu compromís.

Crec en la política com el sistema per transformar socialment i econòmicament el món. Segurament té alguns errors, alguna cosa que no acaba de funcionar, però opto per implicar-me i canviar-lo des de dins, lluitar des de dins per què sigui millor. Millor pel món, per la ciutat, i per les persones que hi viuen. I des d’aquest punt de vista jugaré la partida.

S’han repartit de nou les cartes. Cada jugador té les seves. I comença una nova partida, emocionant, intensa. Ara joc net i que guanyi la ciutat.

Els notaris de l’actualitat -17/03/2011-

2011-03-17T13:18:00.000-07:00

Recentment amb les revolucions que hi han hagut a l’altre ribera del Mediterrani, així com fa pocs dies amb el terratrèmol i tsunami del Japó, hem vist com les xarxes socials, vaja, internet, s’ha convertit en un gran element transmissor d’informació i els ciutadans i ciutadanes s’han convertit en periodistes, en notaris de l’actualitat que ells mateixos estaven vivint en directe.

Segurament aquesta ha estat una de les més recents revolucions o canvis que hi han hagut en el món de la comunicació, on hem passat de l’exclusivitat informativa dels mitjans de paper de fa 100 anys a la diversificació, facilitat d’accés i de creació d’informació. Els mitjans de comunicació escrits, la premsa escrita, també està canviant i adaptant-se als nous, ja sigui amb millors serveis a través de la xarxa internet (poder conèixer que passa a Catalunya tot estant a l’altre punta del món) com canvis del propi mitjà, com és el cas de la propera aparició de La Vanguardia en català.

Segurament, però, el canvi més important és que ara tothom pot ser un emissor d’informació, ja sigui amb un escrit, una foto, o un video. Com tot, cada persona haurà de tenir la capacitat de saber diferenciar entre informació creïble i informació que no ho és, saber diferenciar el gra de la palla. Així, el boca orella s’ha digitalitzat per què si veus alguna cosa que pot generar comentaris li fas una foto i un està a la xarxa, es vista i comentada. I exemples no ens falten, des del David Bisbal i els seus comentaris sobre les piràmides, la primera foto de Shakira i Piqué junts que aquest últim va fer pública, o algunes declaracions de polítics.

Amb tot, abans que les noves tecnologies hagin creat la figura del ciutadà-periodista, algun altre mitjà ja va apostar per aquesta figura. I es tracta del mitjà que ara mateix esteu fullejant, i llegint, L’Enllaç. Aquest passat cap de setmana va celebrar els seus 10 anys fent de notari de l’actualitat de la comarca amb una gran festa, i prèviament el divendres va organitzar un sopar amb els seus col·laboradors a l’Ateneu de Tous, els quals van ser obsequiats amb un diploma.

Des del 2007 que escric a aquest setmanari, totes les setmanes (excepte alguns dies puntuals), donant la meva opinió, posicionant-me a favor o en contra, i a vegades generant una certa polèmica, en tot cas amb respecte cap a les persones que pensin el mateix com els que no, i buscant generar debat per tal de construir un món millor. Però certament, el més important és que amb cada escrit, i cada escrit dels contertulians que estem a la secció d’opinió i les noticies que s’envien des de les entitats, anem fent cada setmana que el projecte de l’Enllaç creixi. I formar part d’un projecte, d’una idea, d’una il·lusió real és quelcom molt important. Aquí vaig explicar fa uns mesos que em casava, uns mesos més enllà que em feien padrí d’un nebot que provenia d’Etòpia, i la setmana passada donava una matrícula d’honor a la meva mare. L’Enllaç forma part de la meva vida, i n’estic segur que de moltes altres persones també; potser per això s’acaba tant aviat els exemplars en paper!!

És per això que voldria felicitar a l’Enllaç pels 10 anys d’edicions, i que en siguin 10 anys més. Agrair públicament l’oportunitat de poder opinar, criticar, o valorar el que passa al món, a vegades amb encert, a vegades no, però mai amb malicia. A vegades la inspiració arriba fluidament, a vegades tarda més, i últimament m’arriba a última hora, però les ganes de continuar construint el futur de l’Enllaç és quelcom que empeny, i molt.

Moltes felicitats Enllaç!!!

Orgull -10/03/11-

2011-03-10T06:35:00.000-08:00

Com sabreu, aquest dimarts dia 8 es va celebrar el dia internacional de la dona treballadora, i segur que coneixereu alguna de les múltiples activitats que es van realitzar, ja siguin conferències, debats, exposicions, lectura de manifestos, articles en premsa,...

Dels múltiples articles d’opinió i noticies publicades, en destaco una que va sortir al diari Público, amb el nom de “Madres sin estudios con matrícula de honor”. L’article recull testimonis de dones que han treballat molt dur per què les seves filles i fills tinguessin la vida que elles no van poder aconseguir. Es tractaria de persones que "En la seva infància i joventut, la majoria d'elles van viure en un país submergit en la pobresa, que van contribuir a superar amb el seu treball des de molt aviat dins la unitat familiar, simultanejant les tasques domèstiques, la cura de persones i un treball del sistema productiu en un marc legal sense protecció".

Mentre anava llegint l’article sortien les filles dient frases com "Jo he nascut amb tot fet. La meva mare m'ha educat amb la filosofia de l'esforç i la responsabilitat, i no em va donar una altra alternativa que no fos la d'estudiar. Aquest era el meu treball". I m’hi sentia plenament identificat, per què en el meu cas personal també ha estat així, i segurament no he estat l’únic. Mares que han treballat al sector tèxtil igualadí hores i hores, que “mai” faltaven per què mai es posaven malaltes (és a dir, inclòs amb febre o refredades anaven a treballar), i que la feina era cabdal per les seves vides, però no per elles mateixes, sinó per què els fills i filles poguessin tenir tot allò que no van tenir: educació, joguines, noves tecnologies, ....

I n’estic orgullós i feliç d’això, per què és de l’esforç que es pot exigir esforç als demés, és des de la responsabilitat que es pot educar en la responsabilitat. I d’això, n’estic molt agraït a la meva mare, i encara més quan la seva força motriu, les seves mans, conjuntament amb la de tantes mares, han aixecat aquest país. I el continuen aixecant.

Ep! Però aquesta lluita pels fills no acaba mai, i més ara en els temps difícils que estem, les mares continuen essent una font de coneixement tant o més important que una carrera universitària, per què els valors no s’aprenen només a l’escola, sinó a casa. El seu esforç per no perdre el fil del món les porta a, entre d’altres coses, endinsar-se en el món de la informàtica, internet, càmares digitals de fotos, DVD, TDT, i moltes novetats més que pels joves és quotidià però pels grans és una muntanya.

I des d’aquí voldria donar aquesta matrícula d’honor que citava l’article a la meva mare per tot l’esforç fet, a les mares dels meus pares per què de joves van haver de deixar els seus orígens, la seva terra, per adoptar una nova terra aquí i donar un futur a les seves filles i fills. Sense elles, de ben segur jo no seria aquí. En definitiva, matrícula d’honor a totes les mares que han posat l’esforç i la voluntat d’un futur millor per les seves filles i fills davant seu.

Ara, crec que les noves generacions hem de ser capaços de guanyar-nos també aquesta matrícula d’honor, tant les dones continuar amb l’esforç com els homes compartir aquest esforç, per què els reptes compartits solen ésser més fàcils d’aconseguir. Serà una feina dura, díficil, costosa, però n’estic segur que entre homes i dones, en igualtat de condicions, els hem de poder assolir. Moltes vegades es comenta que el fet que les dones estiguin discriminades suposa desaprofitar la meitat de la intel·ligència humana; personalment, crec que desaprofitem MÉS de la meitat, i per construir un món millor per tothom, un veritable futur, no ens podem permetre aquest luxe. La igualtat és, llavors, la clau del nostre avui i del nostre demà. Tinguem-la present.

Hi ha diners -03/03/11-

2011-03-10T06:29:00.000-08:00

Aquests dies portem un intens debat entre el govern de l’Estat, la Generalitat, els membres de l’anterior govern sobre els comptes públics, els números de l’administració pública catalana, i es van llançant dèficits, deutes, i altres termes que a vegades es confonen però que no volen dir el mateix.

Afegint-se a tot això, trobem les accions del govern de la Generalitat de retallar un 10 % el pressupost, i això s’està traduint en parar nous Hospitals i Centres d’Atenció Primària, parar noves escoles i instituts, parar el programa de digitalització de les aules, o també reduir les hores d’assisstència sanitària augmentant els temps de les llistes d’espera. I paral·lelament es parla de suprimir l’impost de successions, que actualment només afecta a l’1 % de la població catalana.

I en el cas municipal, fa una setmana s’aprovà un pressupost que s’havia reduït un 10 % però que manté els recursos socials i augmenta els recursos en promoció econòmica. Un deute municipal que es redueix en 25 punts respecte el 1999, que era 119 % (llavors per sobre la llei), i també unes inversions que es redueixen comparativament amb anys anteriors. Comentar que, gràcies al nou contracte d’escombraries, es redueix la taxa d’escombraries.

I amb tot aquest batibull de xifres ... la pregunta és, hi ha diners? Les administracions tenen diners? Amb el clima que hi ha, la sensació és que no ... però sí. Hi ha menys diners que abans, però hi són, i ara toca continuar la millorar de la gestió. Hi pot haver coses que es retardin, és cert, com qualsevol familia que se li redueixin els ingressos tardarà més en canviar la televisió o els mobles de casa. Ara bé, aquets fet no pot ser l’excusa d’aplicar una estisorada a tort i a dret ... bé, en general al sector públic educatiu, sanitari o assisstencial, en benefici d’uns clars interessos particulars.

. I per això fa falta honestedat, innovació, idees, i molt treball. Honestedat per no aprofitar el moment per depreciar els serveis públics en favor d’uns particulars; parlar clarament del que es fa, i del perquè. Innovació, per què no tot és retallar; s’han de buscar fòrmules noves per què l’estat del benestar (salut, educació, serveis per la gent gran), les nostres infrastructures continuïn avançant, potser a un ritme més lent, però que avancin. Idees, molt vinculat al concepte anterior, no ens quedem amb els clàssics sistemes, formulem millores i canvis, on tothom hi tingui oportunitats. I treball. Aquesta última, és evident, que és la paraula clau i que pot fer possible les demés. Treball per posar totes les energies a innovar i trobar idees per què allò que la societat catalana, o igualadina en concret, hagi aconseguit. Treballar honestament per què tinguem clar per qui ho fem, i defensem aquella posició que considerem més adequada, però sense amagar-se. Treball, això vol dir fer propostes, promoure el debat, acord, consens, ... però sobretot, molta energia, lideratge, i ganes

A la pregunta de si hi ha diners, sí, n’hi ha, però cada model de societat, o ciutat, els gestiona cap a una direcció o una altre. Hem de valorar quin model ens interessa més, pel present i pel futur, valorant la feina feta al passat. Sabent d’on venim podrem veure on podem, o volen, anar els nostres dirigents.

No descobriré ara ni qui sóc, ni el que penso, quelcom àmpliament conegut. Però m’interessa que la gent valori aquests conceptes, per què tenim el dret de decidir el nostre futur, escollint els nostres representants, i aquest futur pot ser d’una manera o altre segons la destinació dels recursos públics: si tenim més serveis per la gent gran, més famílies tranquil·les, més gent gran ben cuidada. Si tenim més recursos per educació, joves més ben formats per poder emprendre la seva pròpia vida i estar preparats pel món laboral existent. Si tenim més serveis sanitaris, més prevenció, millor qualitat de vida.

Ara debat, diàleg, confrontació clara de models, i escoltar. Escoltar i fer feina.

Educació -2.0 -23/02/11-

2011-03-10T06:24:00.000-08:00


La telefonia mòbil,		la nova informàtica, hi tindrem joves preparats?

La informàtica ha estat sempre una assignatura canviant, al ritme de les novetats tecnològiques que han anat arribant a les nostre vides. Recordo que la meva mare té un títol d’informàtica de fa alguns anys (no diré quants), però ara quan se’l mira se’n recorda poc i afirma que no li serveix en l’actualitat. No li serveix no per la importància del títol, sinó que s’ha iniciat a la informàtica “moderna” a través dels cursos que ofereix l’ajuntament i llavors els ordinadors de llavors no eren els d’ara; val a dir que aquests cursos d’iniciació a la informàtica moderna, ja siguin escriure documents, fer comptes, enviar un correu o navegar per internet, estan fent cada vegada més petita allò que s’anomena “l’escletxa digital”, és a dir, que existeixi una part de la població que domini perfectament la informàtica i una altre part que no.

El fet és que cada dia les noves tecnologies han entrat de manera més important a l’educació, a les escoles, i això s’ha traduït que en comptes de fer classes monotemàtiques de com fer servir el teu pc, passes a fer classes de geografia amb un programa que t’ajuda a aprendre on hi ha els països, les seves banderes, himnes, capitals,... i complementant l’aprenentatge en l’aula, l’alumne li pot ser més senzill.

Ara, però, crec que estàvem en una nova etapa, on els ordinadors començaven a entrar a les aules, amb un programa anomenat “1x1”, i per tant els continguts lectius s’anaven adaptant a aquesta nova realitat social de la presència de les noves tecnologies a tot arreu (al telèfon, a la televisió,...). Diguem-ne, ens encaminàvem cap a una educació 2.0.

No es tractava tant com fer servir l’ordinador sinó que aquest sigui una eina més, i amb més presència a l’aprenentatge. A més, és de vital importància que poguem aprendre a diferenciar quines són les informacions bones i quines no d’aquesta gran xarxa anomenada internet, i això és un fet que s’aprèn amb l’experiència però si s’aconsegueix que els infants ho sapiguen fer encara poden aprofitar-la millors pels seus estudis.

La informàtica és el futur, en l’educació pels nostres joves, en fer tràmits pels grans, en conèixer gent a través de les xarxes socials, entre d’altres avantatges.

Doncs no. La consellera d’educació del govern de la Generalitat ho ha posat en qüestió. Afirma que el programa educatiu “1x1” el para ara per què no hi ha recursos, però l’hagués parat igual si hi haguessin recursos per què s’ha d’analitzar sí això dels ordinadors és el futur ... Val a dir que l’anterior govern, no sense problemes, va iniciar aquest projecte creient que era el futur, però sense menystenir l’ensenyament de llibre i escriure, que hi continuaria estant.

Deu ni do. Analitzar si això de la informàtica és el futur o no, ara. En comptes d’anar cap a una educació que s’adapta als nous temps, una educació 2.0, anem cap a una educació –2.0, anem enrere. I molt enrere.

Com ja he dit, la informàtica no ho és tot, però crec que és evident que és necessari que les noves generacions treballin aquestes noves eines i sàpiguen utilitzar-les bé, amb responsabilitat i a la vegada amb eficiència.

En aquests moments de retallades pressupostàries (però de perdonar impostos a l’1 % dels rics de Catalunya) i de crisi no crec que el millor per la nostra societat sigui reduir els recursos en educació, l’eina que ens ha de permetre preparar les noves generacions pel futur que vindrà. Però si ensenyem amb eines del passat, el futur per qual els preparem també està en l’ahir i no pas en el demà.

Espero que aquesta decisió es reconsideri, que la gent del partit de la consellera protesti i es queixi, que es torni al projecte inicial, per què aquest tipus d’errors ens poden portar cap a una societat sense futur, i això, com diria aquell, “ara no toca”.