La entrada CIENCIAS ARTES Y HUMANIDADES se publicó primero en Cultura es Política.

Article publicat a la Revista Entreacte (Associació d’Actors i Directors Professionals de Catalunya). Núm. 196. Hivern 2016.

La creixent precarietat del treball dels professionals de les arts escèniques provoca, necessàriament, l’adopció de noves formes de creació, producció i difusió de les obres artístiques. El sistema de creació nòmada en Residències Artístiques arreu d’Europa és un dels nous models que es va imposant, principalment entre els artistes i companyies joves i de curt recorregut. No és un sistema nou, ja que és una tendència consolidada a Europa, que a nosaltres ens agafa una mica per sorpresa i, inexplicablement, amb reticències.

Hi ha una àmplia xarxa de centres de creació escènica i residències artístiques distribuïda de manera regular per la gran majoria de països europeus. Els centres poden ser públics o privats (els segons, en general, depenen d’entitats sense afany de lucre amb forts ajuts públics), específics per a la creació artística o com un servei més d’un centre d’exhibició, teatre, festival, o centre de producció o companyia artística.

Es parla molt de les residències artístiques i, en general, de manera distorsionada. Per a mi (i diria per a la majoria de centres de residència punters a Europa) la residència artística és un espai per a la creació on s’ofereix als residents les competències necessàries perquè el seu treball pugui créixer. Una residència no és cedir un espai i que una companyia pugui assajar gratuïtament; en una residència hi ha d’haver equips especialitzats en alguna àrea (dramatúrgica, moviment, construcció escenogràfica, música, enregistraments de vídeo, administració, difusió …..) que ajudin a complementar i a millorar la labor de la companyia. Desenvolupar un projecte de creació passant per dues o tres residències en diferents ciutats d’Europa és habitual i no hauria de sorprendre ningú.

Crear de manera nòmada a Europa té altres beneficis: permet explorar i establir-se als circuits de difusió que el centre de residència ja té, obrir vies a la coproducció, i, per damunt de tot, és la manera d’adquirir coneixement i noves pràctiques contrastades en altres llocs del món.

Per obtenir informació d’oportunitats de residències, us podeu subscriure al butlletí On The Move i visitar de manera habitual el seu portal http://www.on-the-move.org/ i, també, els portals http://www.transartists.org/ i http://www.resartis.org/es/, on a més es pot obtenir informació d’ajuts i beques d’origen públic i de fundacions internacionals.

La entrada ELS NOUS NÒMADES DE LA CREACIÓ ESCÈNICA se publicó primero en Cultura es Política.

Article publicat a la Revista Entreacte (Associació d’Actors i Directors Professionals de Catalunya). Núm. 194. Estiu 2016.

No em cansaré mai de recomanar l’assistència a algun dels dos Plenary Meetings  de l’IETM que tenen lloc anualment a les ciutats d’Europa. Ara en tenim una bona oportunitat ja que el proper Meeting plenari serà a València, del 3 al 6 de novembre.

L’IETM és una gran xarxa internacional de les arts escèniques. Tot i que fa trenta anys que existeix, està en continua evolució. Així, en la darrera assemblea general de socis a Amsterdam, es va aprovar una nova “missió”. Un canvi important que posa en relleu quin és el paper de les arts escèniques en el turbulent context polític i social que viu Europa. La nova “missió” diu:

IETM advocates for the value of the arts and culture in a changing world and empowers performing arts professionals through access to international connections, knowledge and a dynamic forum for exchange.

La primera frase “IETM defensa el valor de les arts i la cultura” manifesta aproximadament, que defensa, especialment davant poders polítics, econòmics i socials, el reconeixement de les arts i la cultura com a portadores de valors per si mateixes i pels beneficis que generen en altres àrees. També es dedueix que l’IETM no tant sols defensa “el seu sector”, ja que les seves demandes afecten tota la cultura.

“En un món canviant” es refereix a un món i una Europa que ja no són les mateixes, on la diversitat cultural ha substituït la uniformitat, una Europa en perill per les desigualtats, les retallades, els nous feixismes i els populismes. En definitiva, l’IETM considera que els artistes no viuen aïllats sinó que treballen en un món, en una societat, en moviment constant.

Amb tot, l’IETM “apodera els professionals de les arts escèniques”. Una paraula molt de moda apoderarament, tot i que en anglès potser té més sentit. Un sinònim que m’agrada és enfortir. Així, l’IETM enforteix el potencial dels professionals de les arts escèniques “mitjançant l’accés a connexions internacionals”, generant treball en xarxa amb d’altres professionals de qualsevol lloc del món; “l’accés al coneixement”, el component educatiu; “i un fòrum dinàmic d’intercanvi”, un espai que varia de forma en cada cas i que propicia donar i rebre entre els socis i participants. Sens dubte, aquesta és la millor manera d’aprendre, créixer i innovar.

La entrada L’IETM PER APODERAR-NOS COM A PROFESSIONALS DE LA CULTURA se publicó primero en Cultura es Política.

Article publicat a la Revista Entreacte (Associació d’Actors i Directors Professionals de Catalunya). Núm. 193. Primavera 2016.

Sovint m’arriben informes elaborats pel VTI (fins fa poc Institut del Teatre de Flandes, actualment Consell de les Arts de Flandes) que em posen al dia sobre les tendències de la producció de les arts escèniques a Europa. Els flamencs tenen un sistema exemplar de fer estadístiques culturals i elaboren informes molt complets sobre l’estat de les arts escèniques al seu país. Una de les dades que destaca d’aquests informes és la intervenció internacional en les seves produccions. Així, posen de relleu que la tendència a coproduir a Flandes és sempre ascendent i mostren que, globalment, la participació internacional a les seves coproduccions és del 31%.

Altres fonts d’informació són els catàlegs dels festivals d’arts escèniques. Quan els miro atentament descobreixo que la majoria d’espectacles internacionals que programen mostren en els crèdits abundants referencies a coproductors de països diferents.

Al cor d’Europa, coproduir és molt freqüent per a qualsevol nova creació que neixi amb vocació d’anar de gira. No cal dir que ens separa una enorme distància d’aquestes companyies europees. Aquí la presència de finançament estranger en les produccions és pràcticament inexistent. Una situació francament molt millorable.

Òbviament, coproduir internacionalment permet tenir més mitjans per afrontar una producció nova, així com tenir les portes obertes d’almenys els teatres i festivals que hi participen. Amb tot, els beneficis van més enllà. Coproduir significa posar d’acord tota una sèrie d’estructures de procedència diversa per donar suport al treball d’artistes o companyies. Significa que diferents actors reconeixen un treball artístic i fan, a la vegada, de prescriptors per al desenvolupament futur de la carrera dels artistes. Una coproducció internacional esdevé una enriquidora plataforma de reflexió i d’intercanvi al voltant del procés de creació. El fet de compartir riscos artístics i econòmics multiplica l’ambició d’obtenir noves fites creatives. Un país que no coprodueix internacionalment queda relegat dels processos d’innovació que fan que una disciplina artística pugui evolucionar.

La entrada UN MÓN DE COPRODUCCIONS se publicó primero en Cultura es Política.

El 22 de desembre em van convidar a un debat sobre quin model de festival Grec creia possible. Un grup de vuit professionals de la cultura vam ser els ponents i, a més, es va comptar amb una Fila 0 de responsables d’equipaments artístics de Barcelona i del públic pressent a la sala. A la premsa i altres blocs s’han publicat algunes de les reflexions que es van exposar, jo en aquest article em referiré a les meves, les que vaig mantenir a la sala i d’altres que se’m van quedar al tinter.

Als ponents se’ns va demanar que elaboréssim respostes a aquestes tres preguntes:

1. Quins són els tres principals potencials del Grec que cal desenvolupar?
   

2. Quins són els tres principals problemes a resoldre del festival Grec?
   

3. Quins són els tres canvis principals que cal implementar al festival Grec?
   

Intentaré disciplinadament adaptar-me al guió marcat pels organitzadors.

POTENCIALS DEL GREC

Considero que un festival és un moment d’excepcionalitat en la vida cultural i artística d’una ciutat. És el lloc i moment on tot és possible, el temps per conèixer les novetats en cadascun dels àmbits i disciplines artístiques a les quals el festival està dedicat. El món artístic i ciutadà es reuneixen en una festa de les arts per celebrar la força i el vigor de la creativitat artística. Així, innovació i comunitat han de ser els dos eixos directors dels festivals.

Tot i que aquesta no és la definició que encaixaria en el festival Grec actual, el camí per redreçar-lo no és tant complicat, tenint en compte els potencials que té.

Notorietat

Per la seva història i trajectòria, el Grec té capacitat per aglutinar propostes innovadores dels artistes de Barcelona. La seva notorietat li permet comptar també amb artistes d’altres llocs, nacionals i internacionals, amb voluntat de mostrar els treballs més novedosos que es fan arreu del món. El festival pot donar suport a projectes nous i potenciar d’altres que no neixen de la seva iniciativa. Tant els uns com els altres es poden beneficiar de l’aixopluc que el prestigi d’un festival com el Grec els hi pot proporcionar.

Ressò Mediàtic

D’altra banda, el seu ressò i acceptació per la població de Barcelona és alt. És un festival amb el que es compta i on el ciutadà, en general, hi confia. Els mitjans de comunicació es fan ressò de les propostes del festival. Tot i que, majoritàriament els mitjans segueixen les programacions del festival més comercials i es paren poc en qüestions de disseny i concepte, no seria descabellat pensar que poden acompanyar-lo en un procés de renovació i canvi.

Pressupost

En tercer lloc, el Grec disposa d’un pressupost adient per a tirar endavant noves propostes. Malgrat aquest pressupost no és comparativament alt respecte a d’altres festivals de referència, aquest no es gens menyspreable si es compara amb d’altres similars de països amb pressupostos culturals similars als nostres.

En definitiva, al Grec es poden fer realitat projectes que en d’altres circumstancies serien inconcebibles, orientats bàsicament a fer avançar les arts, el treball dels artistes, projectar-lo i que els ciutadans siguin còmplices i protagonistes, i no simplement espectadors.

PROBLEMES A RESOLDRE

El Grec porta 40 anys de trajectòria i han estat molts els dissenys de festival que ha mantingut. Qui ha tingut major control dels mitjans de comunicació ha pogut difondre un missatge més proper als seus interessos i expectatives. La societat hegemònica a Barcelona ha dit la seva i aquesta s’ha quedat gravada en l’imaginari col·lectiu de la població. Aquests missatges, donats per bons i considerats intocables, són el major problema que ha d’afrontar un festival carregat de dinàmiques obsoletes.

Avançament de la Temporada Teatral

S’ha dit per activa i per passiva que el Grec és i ha de ser l’avançament de la temporada teatral de la ciutat. Aquest argument té molt a veure amb l’interès de les empreses de producció escènica de tenir una plataforma de projecció per un major aprofitament comercial a les sales de Barcelona. Aquest argument no té res a veure amb al fet artístic que el Grec representa, ni la seva capacitat d’experimentar temàtiques i formats més enllà del que ofereixen les temporades als teatres, on prima la comercialitat, l’entreteniment i els formats rígids adaptats a aquests espais.

Un Festival de Teatre

Un altre concepte molt reeixit és considerar el Grec com un festival de Teatre. Cal a dir que no tinc res en contra dels festivals de teatre, però penso que el Grec ha d’anar una, o millor dues, passes endavant. Sempre he estat defensor que el terme “arts escèniques” era un concepte més real i proper a les arts actuals de l’escena i, tot i que actualment la programació inclou música, dansa i circ, considero que si alguna etiqueta se li ha de posar al Grec, és la de les “arts en viu”. Entenc aquesta denominació com un conjunt de treballs on la creació artística té lloc en el mateix moment en que d’altres participants o espectadors l’estan vivint. Una amalgama d’arts efímeres en contraposició a d’altres on el gaudi no té lloc en el mateix moment de la creació. A les arts en viu ja no cal parlar de disciplines sinó només d’una, la qual prendrà formes diverses en funció de les barreges i noves estructures que la inspiració de l’artista concebi. Un bon exemple és el de les “arts de carrer” on aquí si s’ha consolidat a nivell internacional una denominació més real que l’antic terme “teatre de carrer”.

Dependència dels Espais

En tercer lloc caldria parlar de la dependència per a la programació de l’espai central i emblemàtic del festival com és el Teatre Grec. Cal dir que per a la llibertat de creació que necessita un festival complica molt arrossegar un llastre tant pesat. Probablement caldrà ser molt creatiu per a que aquest obstacle passi a ser un avantatge ja que difícilment el Grec podrà desfer-se d’ell.

UN NOU GREC

Tant els avantatges com els obstacles del Grec han de confluir per trobar les alternatives més adients. No cal dir que la llista d’unes i altres és molt més llarga i noves aportacions enriquiran el debat. De moment, treballarem amb aquests supòsits a l’espera que en surtin més.

Propostes Artístiques Contemporànies

Per tot el que he comentat anteriorment, el Grec ha de ser el lloc on es doni a conèixer que hi ha de nou en les arts en viu al món. No em refereixo a les darreres novetats d’un artista o grup en particular, sinó quins són els desenvolupaments de les arts en matèria estètica, temàtiques, concepcions dels espais i de les relacions amb els espectadors i les comunitats. En aquest sentit parlem d’art contemporani en el sentit que les creacions que es proposen són un reflex crític de la societat actual, a la qual qüestionen i interpel·len a partir de la pràctica artística. Un festival laboratori més que un festival que repeteixi uns models clàssics i establerts. Un festival que innovi i aporti respostes a nous conflictes o als conflictes de sempre. Que desafiï els espais de presentació convencionals i les relacions entre els intèrprets i el públic. Que dialogui amb totes les disciplines artístiques i amb d’altres no artístiques, com poden ser la ciència, el pensament, el medi ambient, etc.

Aquest model de programació no ha de ser de cap manera per a un públic minoritari i especialment instruït. Actuant amb intel·ligència i vocació didàctica s’han d’introduir els treballs d’artistes que tot i semblar minoritaris, en realitat no ho són. De fet, a d’altres països gaudeixen del suport d’una part gran de la població. A més, com també he dit, el festival és el moment adequat per introduir les noves formes i conceptes relegats de les programacions regulars.

Propostes Artístiques Comunitàries

La cultura ha de ser per a tothom i també feta per tothom. En aquest sentit s’ha d’anar obrint la mirada sobre el concepte que tenim de l’artista, ampliant-la a col·lectius i comunitats de persones creatives. La col·laboració entre artistes professionals i persones excloses de les pràctiques artístiques contemporànies dona fruits insospitats i formen un teixit de processos creatius coneguts principalment com arts comunitàries, arts participatives o arts socials.

Malgrat que al nostre país, les arts comunitàries han tingut un desenvolupament molt baix, a Europa i els països de l’àrea anglosaxona gaudeixen ja de molts anys de vida i de treballs realment singulars. Paral·lelament, els treballs artístics on l’espectador ja no és simplement un subjecte passiu i passa a ser actiu, es donen cada vegada més en projectes on les relacions intèrpret / espectador tenen un nou valor afegit al creatiu. Amb tot això, la capacitat educativa de les arts ha d’actuar com a motor en propostes artístiques que a més de qüestionar o entretenir aportin un plus a la formació de nens, joves i adults.

El Grec ha de vehicular i integrar aquesta visió nova de la cultura on els ciutadans i el seu desenvolupament com a persones i col·lectius es situen al centre de la programació i dels projectes.

Un Festival Internacionalitzat (a més d’internacional)

El Grec internacional porta molts anys reivindicant-se. Per a mi és clar que si el festival ha de mostrar els nous desenvolupaments de les arts, també ha de tenir en compte les propostes que es fan arreu del món. No caben quotes, simplement l’interès de no escapar al debat mundial entorn a les arts contemporànies en viu.

Es a dir, no es tracta només que el Grec sigui internacional sinó també internacionalitzat. Aquest concepte va una mica més enllà i considera el festival no només un espectador a escala internacional sinó també un actor protagonista. Així, internacionalitzar-se significa participar activament en xarxes internacionals i fòrums de debat, en coproduccions i projectes en col·laboració. Un Grec capaç de tirar endavant i liderar propostes noves, al costat d’altres festivals i estructures sòcies. En definitiva, un festival que compti a nivell internacional.

No vull caure en l’èpica nacionalista / internacionalista que ens inunda. El fet que el Grec compti a nivell internacional és necessari per a la projecció dels artistes i els seus treballs. El Grec ha de ser també una plataforma d’acompanyament i estímul al desenvolupament de carreres internacionals d’artistes locals. Les xarxes de col·laboració teixides a partir de la notorietat d’un festival com el Grec i d’una ciutat com Barcelona han de tenir com a un dels objectius prioritaris que la cultura que Barcelona genera pugui sortir fora i, d’aquesta manera, formar part també d’una cultura europea comuna.

Fins aquí el que vaig dir i el que em vaig deixar de dir. Com es diu ara, aquesta és una proposta de màxims, o l’ideal cap on dirigir els objectius a mig termini. Al debat van sortir altres temes importants que no s’han d’obviar, com el paper de la direcció artística, direccions artístiques col·legiades i especialitzades, accés per raons econòmiques, i les externalitzacions i el paper de les productores privades. Un debat que no s’acaba i que continuarà definint un model vàlid per a una ciutat com Barcelona. Un model que serveixi tant als artistes com als ciutadans de la nostra ciutat.

La entrada QUIN GREC VOLEM? LA MEVA APORTACIÓ se publicó primero en Cultura es Política.

Article publicat a la Revista Entreacte (Associació d’Actors i Directors Professionals de Catalunya). Núm. 191. Tardor 2015.

Així com en el món del llibre, el cine o la música és relativament fàcil estar a la última del que succeeix en un context internacional, en les arts escèniques i, especialment en el teatre, l’accés als nous artistes, a les darreres produccions o tendències, és complicat. El llibre, el cine, la música, tenen canals de comunicació i de distribució molt desenvolupats a escala global. Els festivals, els premis, els supervendes, les editorials especialitzades, els mitjans, formen una xarxa prou atapeïda i interrelacionada com per fer arribar les novetats en molt poc temps als racons més inaccessibles del planeta. El teatre és, diguem, més domèstic o, almenys, el que es fa a casa nostra sí que ho és.

Aquesta manca d’un flux constant d’informació internacional provoca carències en els artistes, les companyies i les organitzacions que es volen donar a conèixer a l’exterior. El coneixement de la realitat artística internacional és un factor clau perquè aquesta sortida es faci amb les millors garanties. Però no tot està perdut, com vaig dir en aquesta columna en el número 182, “La informació no és el problema”.

Cal saber que es cou a l’escena internacional per tenir una idea clara de si una proposta té possibilitats de ser acceptada en un circuit d’un altre país. No hi ha el mateix nivell de creació artística a l’Europa del Nord, a Amèrica del Sud o l’extrem Orient. Una posada en escena pot ser molt ben rebuda a Alemanya i rebutjada a la Xina o a Itàlia, per citar una realitat més propera.

Conèixer la realitat internacional permet esbrinar quines són les similituds i les diferències respecte a d’altres treballs de referència. Detectar, el que s’anomena en termes de màrqueting “la competència”, permet aprendre molt del treball propi i dels passos a seguir per millorar-lo i adaptar-lo als circuits internacionals. Analitzar la “competència” és una de les feines més engrescadores en l’estudi de la viabilitat d’un projecte a escala internacional. Dels altres treballs i artistes es pot saber què és el que funciona en un determinat circuït o país, quins són els seus elements claus en el sentit creatiu, en la distribució, la gestió o la comunicació.

Conèixer la competència permet definir també el que s’anomenen “avantatges diferencials”. Aquestes són les característiques del treball artístic, d’un projecte o companyia que els fan únics i els atorguen un valor afegit respecte a d’altres treballs similars. El fet de descobrir en el propi treball que és el que el fa únic i diferent respecte dels altres, està a la base d’una correcta campanya de comunicació.

En definitiva, visitar festivals internacionals, navegar per webs de companyies i artistes d’altres països i mirar el seus vídeos (sencers), accedir a les plataformes d’informació escènica d’altres països, participar activament a les reunions de xarxes internacionals, i un llarg etcètera, són accions que estan a l’abast i permeten conèixer la realitat internacional. Aquesta realitat serà indispensable per conformar un estil propi en sintonia amb els corrents internacionals.

La entrada LA CLAU ÉS SABER EN QUÈ SOC DIFERENT se publicó primero en Cultura es Política.

Article publicat a la Revista Entreacte (Associació d’Actors i Directors Professionals de Catalunya). Núm. 190. Estiu 2015.

Quan un artista, companyia o un projecte escènic es vol donar a conèixer internacionalment, la manera més directa és posar-se en mans de professionals especialistes. Així, en el món de les arts escèniques, els mànagers i els agents distribuïdors són les peces claus d’aquest procés. Ells i elles, a títol individual o com a empreses, tenen l’experiència i els coneixements necessaris per a que el treball d’un artista circuli per circuits més amplis dels seus habituals. Aquests intermediaris disposen d’una bona agenda de contactes en determinats països, competència i credibilitat necessària, són escoltats pels programadors, pels socis potencials per a projectes en col·laboració o coproducció, i pels amfitrions si es tracta d’una residència artística.

Malauradament, de la mateixa manera que la sortida d’artistes escènics catalans a l’estranger és relativament escassa, també ho és la d’agents que reuneixin aquests criteris d’experiència, coneixements, competència i credibilitat a nivell internacional. Les poques agències artísticament solvents, com per exemple “MOM & El Vivero” o “Agente 129” – per citar-ne un parell, ja tenen prou treball  i difícilment accepten nous artistes per representar. En tot cas, ja que és totalment necessari comptar amb professionals experts, si es vol donar un gir internacional a la carrera i no es troba aquesta agència de confiança, es pot optar per altres alternatives.

Primer de tot, és pot fer de manera autodidacta. Aquest sistema, d’entrada no massa recomanable, xoca amb la falta de disponibilitat i dedicació del propi artista ja que difícilment la seva feina creativa li deixa temps per fer altres activitats. Amb tot, cal dir que a Catalunya hi ha caos d’artistes excepcionals que han estat capaços de compatibilitzar perfectament aquestes dues feines. Sense cap dubte, qui millor per promocionar el seu treball que el propi autor. Certament, el programador escènic internacional sempre s’estima més parlar directament amb l’artista que amb el seu representant. Una alternativa, derivada d’aquesta però més realista, és formar algun membre de la companyia. Aquest procés requereix temps però assegura que el coneixement adquirit quedi dins l’entorn de la pròpia companyia. Això sí, es molt més ràpid, tant en el cas de l’artista autodidacta com del membre de la companyia, si es sol·licita l’ajut d’un mentor o consultor expert que vagi guiant tot el procés de formació i les primeres fases de la internacionalització.

Per acabar, una alternativa una mica més elaborada és agrupar-se i formar una persona que s’ocupi de la distribució internacional. Aquest sistema és menys costos tot i que pot xocar amb la  manca de confiança en un país on, encara, compartir no està entre les prioritats més immediates.

La entrada ELS INTERMEDIARES DE LA DISTRIBUCIÓ ESCÈNICA INTERNACIONAL se publicó primero en Cultura es Política.

Article publicat a la Revista Entreacte (Associació d’Actors i Directors Professionals de Catalunya). Núm. 189. Primavera 2015.

El sistema que té la Comissió Europea de donar suport a la cultura és mitjançant els projectes en col·laboració. Consisteixen en que tres o més organitzacions de diferents països s’han de posar d’acord per tirar endavant una idea comuna. Europa estimula aquesta trobada de gent de diferents països com a via per intercanviar coneixements i aconseguir un major creixement professional i cultural, en base a la intel·ligència compartida que es crea quan conflueixen formes de pensar i treballar diferents.

L’èxit d’una experiència col·laborativa recau en saber escollir els companys de viatge. Un projecte amb suport europeu pot durar entre un i cinc anys. Durant aquest període s’han de fer moltes reunions (presencials o per Skype); s’han d’invertir moltes hores de treball conjuntes: assajos, representacions, formació, etc., i s’han de redactar informes. Cal entendre’s molt bé per tirar endavant i sobreviure amb el mínim possible de problemes. La confiança s’ha d’anar construint a partir d’un coneixement recíproc forjat per l’experiència i una xarxa de relacions.

Europa disposa de molts programes amb els quals es poden realitzar projectes culturals i artístics. El principal és “Europa Creativa”, especialment orientat a la cultura, però hi ha d’altres que, tot i no estar dirigits a la cultura, aquesta hi té cabuda. En aquest número de l’Entreacte es parla del projecte internacional de Teatre de l’Enjòlit, el qual ha estat possible gràcies a un ajut del programa europeu Grundtvig dirigit a l’educació de persones adultes, inscrit dintre dels programes educatius d’aprenentatge permanent (Lifelong Learning). Evidentment aquest no és un programa adreçat a la cultura però la cultura té vies que es poden utilitzar.

Un projecte europeu ha de reunir els requisits que justifiquin el perquè del suport públic. A més de la col·laboració, la innovació, la sostenibilitat i la disseminació són el altres pilars bàsics. Els projectes han d’aportar alguna cosa nova al que ja és conegut (innovació). Han de tenir continuïtat en el temps, independentment que el període de suport europeu hagi acabat o, almenys, que l’agrupació de socis continuï cercant i executant noves propostes (sostenibilitat). Per finalitzar, l’experiència s’ha de donar a conèixer perquè altres persones i organitzacions hi puguin treure profit dels resultats (disseminació).

La entrada Els Projectes en Col·laboració Porta d’Entrada a Europa se publicó primero en Cultura es Política.

Article publicat a la Revista Entreacte (Associació d’Actors i Directors Professionals de Catalunya). Núm. 188. Hivern 2014.

L’element cabdal per ampliar l’àmbit geogràfic de l’activitat artística o professional és disposar d’una densa xarxa de relacions en els països, regions o continents on interessi anar. Conèixer les persones capaces d’influir i ajudar a entrar a un altre país és determinant per abordar l’aventura internacional. Per tant, cal construir aquesta xarxa, cuidar-la i fer-la créixer en la direcció més adient al projecte o a la carrera professional que es vulgui emprendre.Construir una xarxa de contactes internacionals és un procés al qual s’ha de dedicar temps i alguns diners. No obstant això, la manera de fer-ho no és molt més complicada que crear la xarxa a d’altres regions del mateix Estat. Em consulten molts artistes o gestors que tenen claríssim que volen sortir fora. Després de xerrar una estona els pregunto: qui coneixes fora?, quants festivals internacionals visites?, vas a reunions de xarxes o jornades professionals a l’estranger?, quins diners tens disponibles per fer tot això? En general, les preguntes es queden sense resposta i se’n van pensant que ho deixen per quan vinguin temps millors. En realitat, aquests temps millors és possible que no arribin mai. Malgrat tot, el temps és gratis i els diners… bé, si es planifica amb temps i cura, no en són tants.

Les fires i festivals són els llocs més idonis per conèixer persones i establir la xarxa de contactes necessària. A mi m’agrada anomenar-los “punts de trobada” ja que són els espais on professionals d’un determinat sector es troben per relacionar-se cara a cara, saber de l’altre i tractar d’establir vincles que vagin més enllà. A les fires es coneix gent nova i es retroba gent coneguda. De punts de trobada hi ha molts, per citar-ne alguns exemples: si en el món de les arts escèniques vull conèixer gent vinculada al petit format i a les varietats a Europa aniré a la Kulturbörse Freiburg; si és de les arts de carrer, probablement aniré a Chalon sur Saône, del teatre i la dansa contemporània aniré a l’IETM, etc.

Tot això ho saben molt bé les institucions públiques culturals, ja que és una de les mesures de projecció exterior a què més eficaçment donen suport. A Catalunya s’han creat fires amb suport públic que tenen vocació internacional: Tàrrega, Manresa, Vic, Come & See. A més, l’ICEC concedeix ajuts per a visitar fires d’altres països. Per viatjar a fires les condicions estan ben servides; no hi ha excuses per no posar-s’hi.

La entrada Anem de Fires se publicó primero en Cultura es Política.

Article publicat a la Revista Entreacte (Associació d’Actors i Directors Professionals de Catalunya). Núm. 187. Tardor 2014.

De manera habitual, quan proposem els nostres projectes a un entorn local ho fem acompanyats d’un pla de comunicació més o menys estructurat. De la mateixa manera, si volem treballar a l’estranger, cal tenir clars els elements de comunicació que ens aportaran la màxima visibilitat.

Tota persona, empresa o projecte artístic ha de conèixer en profunditat què aporta i què el diferencia dels altres. Conceptes com innovació, transgressió, arrel… poden definir una proposta cultural i artística fins al punt de fer-la única. En el seu dia La Fura dels Baus va ser reconeguda internacionalment perquè oferia alguna cosa que no existia, allò que ells mateixos van batejar llenguatge furero. De la mateixa manera, els Comediants o altres companyies de teatre de carrer van inundar Europa de mediterraneïtat, foc i festa al carrer. Tenien elements diferenciadors clarament definits, adreçats a una audiència que els desconeixia però que estava encuriosida per les novetats.

Trobar els elements diferenciadors a escala internacional es una tasca llarga i a la vegada engrescadora però, certament, molt útil. Cal analitzar el treball propi i l’ estructura, tot sintetitzant en paraules o frases molt curtes els valors que aporta. A més, s’han d’investigar a fons els circuïts internacionals i saber quins son els gustos artístics imperants, la seva activitat cultural, les polítiques culturals, etc. La informació està accessible, només s’ha d’anar a buscar. Després de la recerca, estarem preparats per definir uns missatges clars, breus i engrescadors, amb capacitat d’arribar a la gent d’aquells països o a àrees geogràfiques considerades més apropiades per presentar el treball. En trobar-los tindrem una gran part de la feina feta.

A partir de la definició d’uns missatges clars i diferenciats ja podem fabricar les eines de comunicació oportunes. Les seleccionades -fotos, vídeos, flyers, web, etc.- han d’estar impregnades d’aquests missatges diferenciadors, específics per a l’acció internacional. Les eines que s’utilitzen per comunicar son importants, però ho és més que expressin el que som i el que oferim.

No és contradictori si el nostre treball té un fort component local. Fer local i comunicar internacional són a la base de moltes de les propostes culturals que circulen millor internacionalment. Això si, cal trobar el missatge capaç de definir el projecte a un públic aliè a les nostres especificitats.

La entrada Fer Local i Comunicar Internacional se publicó primero en Cultura es Política.