La Fi del Temps

Un any menys...

noreply@blogger.com (lafideltemps) — Sat, 31 Dec 2011 21:20:00 +0000

Hieronymus Bosch Sant Joan Evangelista a Patmos

S'ha acabat un any com tants d'altres ho ha fet. Un petit cicle finalitzat que dóna pas a un de nou, veritat, falsedat? El continuo espai-temps es perllonga indefinidament en el que anomenem el "nostre" món. Un tros, una parcialitat del Tot dominada per la quantitat, la nostra gàbia. Hom diu que la Fi del Món es propera, en aquests mateix any, però no ho creim ni ho deixem de creure. La Fi del "nostre" món ja ha esdevingut, una i indefinides vegades, ara mateix esdevé, perquè no està subjecte al temps, ni a l'espai, ni a la quantitat, per què doncs, encara som aquí? La Roda-espiral còsmica no s'ha mostrat als nostres ulls, presoners com som, no creiem en el nostre alliberament ni ens adonem de que ja està dictat..i seguim presos, canviant els barrots de la garjola pels barrots de la nostra estupidesa, perllongant el nostre sofriment, convertint el Pa que rebem en "pa" i així, alimentem a la Bèstia que ens mentè en la ignorància. La Fi s'ha donat ja, la Nova Jerusalem llueix ara mateix amb tot el seu Esplendor simultàniament amb el Paradís sorgint del No-Res. La cinta de Moebius mai no ha deixat d'existir, tot i què per a nosaltres encara és un pla amb dos cares, amb límits infranquejables, doblegar la cinta es feina de titans. Aquest dobleg, quan esdevingui Universal sacsejarà tot, no cal repetir el que Sant Joan ens va transmetre. I si algú diu que això es produirà aquest any o el que ve o simplement es pregunta: quan? aquest està a sota el domini de les Forces de la Foscor. La Fi només serà quan és i quan serà, igual com quan ja ha sigut tot hi així anem cap a ella.

De Mi-Mateix depèn alliberar-Me, de mi-mateix depèn sobre-viure.

Després d'un parèntesi de més d'un any reprenem aquest bloc sense excuses ni pretensions, com aquella branca de bambú què després de ser doblegada torna al seu lloc.
Perdoneu-nos aquesta intromissió enmig del discurs dels dos Mestres guies principals d'aquest lloc.

Rebeu totes les benediccions possibles.

Tradició i Antitradició. Cicle hebreu - Cicle ari oriental (II)

noreply@blogger.com (lafideltemps) — Tue, 31 Aug 2010 21:32:00 +0000

Julius Evola

L'alteració de la visió ària del món, a l'Índia, neix allà on la identitat entre el Atma i Brahma és interpretat en un sentit panteista que remet a l'esperit del Sud. Brahma no és llavors, com en el primer període Atharvavèdic i fins i tot en el dels Brahmana, l'esperit, la força màgica informe, tenint gairebé una qualitat de "raja" que l'ari domina i dirigeix amb el seu ritu: és pel contrari l'U-En-Tot, del que procedeix tota vida i en el qual tota vida es dissol de nou. Interpretat en aquest sentit panteista, la doctrina de la identitat del Atma amb Brahma condueix a la negació de la personalitat espiritual i es transforma en un ferment de degeneració i promiscuïtat: un dels seus corol•laris serà la identitat de totes les criatures. La doctrina de la reencarnació compresa en el sentit d'un destí que imposa una reaparició constant i sempre vana al món condicionat, o samsara, doctrina aliena al primer període vèdic cobra una importància de primer pla. L'ascesi pot així orientar-se cap un alliberament que té primerament el sentit d'una evasió més que d'una realització veritablement transcendent.
El budisme dels orígens, obra d'un asceta d'estirp guerrera, pot ser considerat, en diversos graus, com una reacció contra aquestes tendències i també contra l'interès purament especulatiu i el formalisme ritualista que prevalien en molts mitjans brahmànics. La doctrina budista del despertar, quan declara que la via de l’home vulgar, que no ha conegut res, sense comprensió del que és sant, aliè a la santa doctrina, inaccessible a la santa doctrina, sense comprensió del que és noble, aliè a la doctrina dels nobles, inaccessible a la doctrina dels nobles ", és la via de la identificació de si mateix, sigui amb les coses i els elements, sigui amb la natura, amb el tot, i fins i tot amb la divinitat teista (Brahma) planteja de la forma més neta el principi d'una ascesi aristocràtica orientada cap a un fi veritablement transcendent. Es tracta doncs d'una reforma esdevinguda en ocasió d'una crisi de l'espiritualitat tradicional indoària, d'altra banda contemporània de les que es van manifestar en altres civilitzacions, tant a Orient com a Occident. No menys característic, en aquest sentit, és l'esperit pragmàtic i realista que oposa el budisme al que és simple doctrina o dialèctica i es convertirà a Grècia en pensament "filosòfic". El budisme no s'oposa a la doctrina tradicional del Atma més que en la mesura on aquesta no correspon ja a una realitat vivent, on desvirilitzada la casta brahmànica, en un sistema de teories i especulacions, negant a tot ésser mortal del Atma , negant, en el fons, la doctrina mateixa de la reencarnació (el budisme, en efecte, no admet la supervivència d'un nucli personal idèntic a través de les diferents encarnacions: no és un "jo", sinó és el "desig",tanh, que es reencarna), reafirmant però el Atma sota les espècies de nirvana, és a dir, d'un estat que no es pot assolir sinó excepcionalment, mitjançant l'ascesi, el budisme posa en marxa un tema "heroic" (la conquesta de la immortalitat) davant els ecos d'una auto consciència divina primordial conservada en diferents doctrines de la casta dels brahamans, però que, a través d'un procés d'enfosquiment ja en curs, no correspon, en la major part dels homes, a una experiència viscuda.

En un període més tardà, el contrast entre els dos temes s'expressa d'una forma característica en l'oposició entre la doctrina de la Bakti de Ramanujan i la doctrina Vedanta de Shamkara. En diversos aspectes, la doctrina de Shamkara apareix impresa amb l'esperit d'una ascesi intel•lectual nua i severa. En el seu fons, roman però orientada cap al tema Demetrà lunar del Brahma informe nirguna brahman en relació al qual tota determinació no és més que una il•lusió i una negació, un pur producte de la ignorància. És per això que es pot dir que Shamkara representa la més alta de les possibilitats susceptibles de realitzar-se en una civilització de l'edat de plata. En relació a ell, Ramanujan pot ser considerat per contra com el representant de l'edat següent, determinada només per l'humà i pel nou tema, que ja s'ha vist aparèixer a la decadència de l'Egipte i en els cicles semites, el de la distància metafísica entre l'humà i el diví, que allunya de l'home la possibilitat "heroica" i no el deixa més que l'actitud devocional en el sentit, a partir d'ara predominant, del fenomen purament emotiu. Així, mentre que en el Vedanta el déu personal no era admès més que com a objecte d'un "saber inferior" i per sota de la devoció, concebuda com una relació de fill a pare, Pitre Putra Bhavan, situant-se com el cim més elevada del ekatabhava, és a dir d'una suprema unitat, Ramanujan ataca aquesta concepció com blasfema i herètica, amb un pathos semblant al del primer cristianisme. En Ramanujan es manifesta perquè la consciència, a la qual la humanitat de llavors havia arribat: la irrealitat de l'antiga doctrina del Atma i la percepció de la distància que separava a partir d'ara el Jo efectiu i el Jo transcendent, el Atma. La possibilitat superior, encara que excepcional, que el budisme afirma i que es conserva al Vedanta mateix, en la mesura que aquest s'apropia del principi de la identificació metafísica, és, a partir d'ara, exclòs.

Trobem així, en la civilització hindú dels temps històrics, una cruïlla, de formes i sentits, que poden remetre respectivament a l'espiritualitat ari boreal (i aquí on, sobre el pla de la doctrina, hem extret de l'Índia exemples de "tradicionalisme "ens hem referit, precisa i exclusivament, a aquest aspecte) i a les alteracions d'aquesta espiritualitat que delaten més o menys les influències degudes al substrat de les races aborígens subjugades, als seus cultes tel• lúrics, a la seva imaginació desarreglada, a la seva confusió, a l’impuls orgiàstic i caòtic de les seves evocacions i els seus èxtasi. Si l'Índia, considerada en una època més recent i en el seu filó central, apareix com una civilització tradicional, es deu al fet que la vida sencera es troba sacra i ritualment orientada, corresponent el seu to, sobretot, tal com hem ja assenyalat , a una de les dues possibilitats secundàries que es trobaven foses, en l'origen, en una síntesi superior: la d'un món tradicional contemplatiu. És el pol de l'ascesi, del "coneixement" i no de la "acció" qui marca l'esperit tradicional de l'Índia dels temps històrics, encara que en algunes de les seves formes, no preponderants, ressorgeix sobre el pla "heroic" el principi més elevat lligat a la raça interior de la casta guerrera.

Iran sembla haver estat més fidel a aquest principi, encara que no arriba aquí a l'alçada metafisica assolida per la Índia a través de les vies de la contemplació. El caràcter guerrer del culte de Ahura Mazda és molt conegut perquè sigui necessari tornar a ell. La mateixa precisió s'aplica al culte paleig iranià del Foc (de la qual forma part la doctrina, que ja hem recordat) del hvarenô o "glòria", al règim rigorós del dret patern, a l'ètica ària de la veritat i de la fidelitat i l'ideal del món concebut com rtam i Asha, és a dir com cosmos, ritu i ordre, lligat a aquest principi urani dominador que havia de conduir més tard, quan la pluralitat original de les primeres capes conqueridores va ser superat, a l'ideal metafísic de l'Imperi i al concepte corresponent del sobirà com "Rei de reis".

És característic que originàriament, al costat de les tres classes que corresponen a les tres castes superiors dels aryas hindús (brahamana, khsatriya i vaisha) no es trobi, a l'Iran, una classe diferent de sudras, com si els estrats aris no haguessin trobat a aquestes regions, almenys en quantitat apreciable, l'element aborigen del Sud, al qual s'ha de versemblantment l'alteració de l'antic esperit hindú. L'Iran té en comú amb l'Índia el culte a la veritat, la lleialtat i l'honor, i el tipus de athravan meda-iranià senyor del foc sagrat, sinònim, en alguns aspectes, del "home de la llei primordial", paoriyô thaesha és l'equivalent del tipus hindú del Atharva i del brâhamna en la seva forma original, no tot sacerdotal. No obstant això, fins i tot en el si d'aquesta espiritualitat aristocràtica, un declivi va d’haver-se produït, després d'una crisi, que suscita, en la persona de Zaratustra, l'aparició d'una figura i d'una reforma semblants a la del Buda, traduint també per una reacció tendent a reintegrar els principis del culte original que tendien a enfosquir en un sentit naturalista en una forma més pura i més immaterial, tot i que, en alguns aspectes, no estigui exempta de cert "moralisme". Un significat particular s'afegeix a la llegenda, referida pel Yashna i el Bundahesh, segons la qual Zaratustra hauria "nascut" al Airyanem vaejo, és a dir, a la terra boreal primordial, concebuda aquí com la "llavor de la raça dels aris "i també com el lloc de l'edat d'or i de la" glòria "real. És aquí on Zaratustra hauria revelat primerament la seva doctrina. L'època precisa en què va viure Zaratustra està subjecta a controvèrsies. El fet és que "Zaratustra" com d'altra banda "Hermes" (el Hermes egipci) i altres figures del mateix gènere correspon menys a una persona que a una influència espiritual i que aquest nom pot doncs haver estat donat a éssers que l'han encarnat en èpoques diferents. El Zaratustra històric, del qual es parla habitualment, ha de ser considerat com la manifestació específica d'aquesta influència i, en certa manera, del Zaratustra primordial hiperbori (d'aquí el tema del seu naixement al centre original), en una època que coincideix aproximadament amb la de la crisi de les altres tradicions, i en vistes a exercir una acció rectificadora paral·lela a la del Buda. Zaratustra detall interessant combat al déu de les tenebres sota la forma d'un dimoni femení, invocant per a si, en aquest lluita, un corrent el corrent Daito del Airyanem Vejo. Sobre el pla concret, es fa ressò de les lluites, dures i repetides, portades per Zaratustra contra la casta dels sacerdots mazdeus, que alguns textos volen fins i tot presentar com emissaris dels daeva, és a dir, entitats enemigues del déu de la llum, índex de la involució sobrevinguda en aquesta casta. L'intent del sacerdot Gaumata, que s'esforça per usurpar el poder suprem i construir una teocràcia, però va ser expulsat per Dario I, mostra que en el conjunt de la tradició iraniana, la "dominant" va tenir un caràcter essencialment ari i reial, i ha subsistit una tensió deguda a les pretensions hegemòniques de la casta sacerdotal. És a més l'únic intent d'aquest tipus registrat per la història iraniana.

El tema original, com si recuperés un nou vigor al contacte amb formes tradicionals alterades d'altres pobles, va ressorgir d'una forma molt diferent amb el mitraisme, sota l'aspecte d'un nou cicle "heroic" i amb una base iniciàtica precisa. Mitra, heroi solar, vencedor del toro tel•lúric, déu ja antic de l’èter lluminós, semblant a Indra i al Mitra hindú, desprès d'aquestes dones o deesses que acompanyen l’Afrodita dionisíaca als déus siríacs i als de la decadència egípcia, encarna d'una manera característica l'esperit nòrdic urani sota la seva forma guerrera. És significatiu que Mitra sigui de vegades identificat, no només amb l’Apol•lo hiperbori, déu de l'edat d'or, sinó també amb Prometeu: al•lusió a la transfiguració lluminosa, per la qual el tità es confon amb la divinitat que personifica la espiritualitat primordial. A propòsit del tema que caracteritza també el mite titànic, n'hi haurà prou de recordar que Mitra, que neix d'una "pedra", ostentant ja el doble símbol de l'espasa i de la llum (torxa), despulla el "arbre" per vestir-se i emprèn després una lluita contra el Sol, que guanya, abans aliar-se i gairebé identificar-se amb ell.

L'estructura guerrera de la jerarquia iniciàtica mitraica és ben coneguda. El anti tel•lúric que caracteritza el mitraisme queda testificat pel fet que, contràriament als punts de vista dels adeptes de Serapis i Isis, no situava l'estada dels alliberats en les profunditats de la terra, sinó més aviat en les esferes de la pura llum urànica, després que el seu trànsit pels diversos planetes els hagi enterament despullat del seu caràcter terrestre i passional. Cal recordar, a més, l'exclusió significativa de les dones rigorosa i gairebé general del culte i de la iniciació mitraiques. Si el principi de la fraternitat es troba afirmat, al ethos de la comunitat mitraica, al costat del principi jeràrquic, aquest ethos era però netament oposat al gust per la promiscuïtat, pròpia de les comunitats meridionals, així com a la fosca dependència de la sang tan característica, per exemple, de l’Hebraisme. La fraternitat dels iniciats mitreus, que prenien el nom de "soldats” era la fraternitat clara, fortament individualitzada, que pot existir entre guerrers associats en una empresa comuna, abans que la que té com a base mística la caretes. El mateix ethos reapareixerà a Roma, com entre les races germàniques.

En realitat, si el mitraisme pateix, en alguns dels seus aspectes, una mena de minoració quan Mitra va ser concebut com, "Salvador" i "Mediador", sobre un pla ja gairebé religiós, en el seu nucli central i fins i tot històricament, en el moment de la gran crisi del món antic, es presenta durant un temps com el símbol de l'altra direcció possible que l'Occident romanitzat hauria pogut seguir si el cristianisme no hagués prevalgut cristal•litzant al voltant seu, tal com veurem aviat, diverses influències desgranadores i antitradicionals. Va ser sobre el mitraisme que va intentar essencialment recolzar l'última reacció espiritual de l'antiga romanitat, la de l'emperador Julià, iniciat el mateix en els misteris d'aquest ritu.

Recordarem en fi que després de la islamització de l'àrea corresponent a l'antiga civilització iraniana, els temes relacionats amb la tradició precedent van trobar el mitjà de reafirmar. Així, a partir dels Safauridis (1501-1722), la religió oficial de Pèrsia ha estat l’imamisme, centrat sobre la idea d'un cap (Imam) invisible que, després d’un periode d’absència reapareixerà per "vèncer l’ injustícia i portar l'edat d'or sobre la terra ". Els sobirans perses s'han considerat a si mateixos com els substituts provisionals del Imam ocult en els segles d'absència, fins al moment de la seva nova aparició. És l'antic tema ari iranià de Shaoshyan.

(Traduït de la 2a part de "Rivolta contro il Mondo Moderno")

Tradició i Antitradició. Cicle hebreu - Cicle ari oriental (I)

noreply@blogger.com (lafideltemps) — Tue, 22 Jun 2010 00:44:00 +0000

Julius Evola

Al fracàs de l'intent heroic del caldeu Gilgamesh, correspon, en el mite d'una altra civilització del mateix cicle semita, la civilització hebraica, la caiguda d'Adam. Es tracta aquí d'un tema característic i fonamental: la transformació en pecat del que, en la forma ària del mite, apareix com una audàcia heroica, sovint coronada per l'èxit i que, com en el mite de Gilgamesh, no fracassa més que en raó de l'estat de "somni" en què l'heroi s'ha deixat sorprendre. Al semitisme hebreu, aquell que intenta apropiar-se de nou de l'Arbre simbòlic es transforma, de manera unívoca a una víctima de la seducció de la dona i en un pecador. Serà castigat amb una maledicció i un càstig que haurà de patir en un estat de sant terror davant d'un déu temible, gelós i omnipotent i sense altra esperança, finalment, que la d'un "redemptor" mitjançant el qual s'operarà, des de l'exterior, la salvació.
Es troba així, certament, a l'antiga tradició hebraica, elements de tipus diferent. Moisès mateix, deu la seva vida a una dona real, va ser concebut com un "Salvat de les Aigües" i les aventures del "Èxode" són susceptibles d'una interpretació esotèrica. Sense parlar d'un Elies ni d'Enoc, Jacob és un vencedor d'àngels i es pot recordar, a aquest respecte, que la paraula mateixa "Israel" vol dir "vencedor de Déu". Aquests elements, però, són esporàdics i acusen una curiosa oscil·lació, característica de l'ànima hebraica en general: d'una banda, sentit de falta, auto humiliació, desconsagració, carnalitat, d'altra banda un orgull i una intolerància gairebé luciferina. Potser no estigui sense relació amb això el fet que, en la tradició iniciàtica, l'Hebraisme va tenir un esoterisme en propietat i que, com Kabbala, va constituir una part important en l'Edat Mitjana europea, sent considerada com "ciència maleïda".

Per l'hebreu, en general, el més enllà es va presentar originàriament en la forma del "cheol", fosc i mut, una mena de Hades sense la contrapartida d'una "Illa dels Herois" i del qual, es pensava, que fins i tot els reis consagrats, com David, no podien escapar. És el tema de la via "totèmica" dels avantpassats, de la sang, dels "pares" qui pren aquí un relleu particular, així com el tema d'una distància cada vegada més gran entre l'home i Déu. Però, fins i tot sobre aquest pla, es constata una dualitat característica. D'una banda, per l'antic hebreu, el veritable rei és Jehovà, i està temptat de veure, en la dignitat real, en el sentit integral, tradicional del terme, una disminució del dret de Déu (sobre això i qualsevol que sigui la seva realitat històrica, l'oposició de Samuel a l'establiment de la reialesa és significativa). D'altra banda, el poble hebreu es considera com el "poble elegit" i el "poble de Déu", al qual ha estat promesa la dominació sobre tots els pobles i la possessió de totes les riqueses de la terra. I afegeix, en fi, el tema de l'heroi Shaoshian, que, pres de la tradició iraniana, a l'Hebraisme, es va convertir en el "Messies" conservant durant un cert temps els caràcters d'una manifestació del "Déu dels exèrcits".

Hi ha potser una relació, a l'antic Hebraisme, entre tot això i els esforços manifestos d'una elit sacerdotal per dominar una substància ètnica turbulenta, heterogènia i confusa, unificada gràcies a una "forma" que descansava sobre la "Llei" i es servia de aquesta com un succedani de la unitat que es fonamenta en altres pobles, sobre una comunitat de pàtria i d'origen. Aquesta acció formadora general, lligada a valors sagrats rituals i que continua després des de l'antiga Torah fins el Talmud, explica que el tipus hebraic que hagi sortit sigui una raça de l'ànima abans que del cos. El substrat original, però, no va ser mai sufocat com ho testifiquen, en la història antiga dels hebreus, l'alternança d'allunyaments i reconciliacions entre Israel i el seu Déu. Aquest dualisme, amb la tensió que implica, justifica les formes negatives de l'Hebraisme en el curs d'èpoques ulteriors.

El període que se situa entre els segles VII i VI a. de J.C. va ser per l'Hebraisme, com per altres civilitzacions, la d'un gir característic. S'interpreta el declivi de la fortuna militar de com el "càstig" per un "pecat" i s'esperava que, després de l'expiació, el Senyor tornés a assistir al seu poble i atorgar-li el poder. Aquest és el tema que s'afirma en Jeremies i en el segon Isaïes. Però en la mesura que no passa res de tot això, la fe profètica va derivar en el mite apocalíptic messiànic, en la visió fantàstica d'un Salvador que rescatarà a Israel. Aquí s'inicia un procés de desintegració. Allò que procedia de la component tradicional es converteix en un formalisme ritualista i es torna cada vegada més abstracte i distanciat de la vida. Si es té present la part que van tenir les ciències sacerdotals de tipus caldeu en el cicle hebreu, s'està en condicions d'interpretar per tal origen tot el que, successivament, va ser pensament abstracte i fins i tot matemàtic en l'Hebraisme (fins Spinoza i la física "formal" moderna, la component hebraica és notòria. Es pot establir també una connexió amb el tipus humà, el qual per mantenir-se ferm en valors que no sap fer i que prenen un caràcter abstracte i utòpic, se sent insatisfet davant tot tipus positiu existent i a tota forma d'autoritat (sobretot quan actua, ja sigui inconscientment, l'antiga idea, que l'estat de justícia volgut per Déu és només aquell en el qual Israel deté el poder), sent un continu ferment d'agitació i revolució. Cal, finalment, considerar l'aspecte de l'ànima hebraica corresponent, per contra, a l'actitud de l'home que, havent fracassat en la realització de valors sagrats i espirituals, en l'intent de dominar aquesta oposició entre l'esperit i la "carn" que es troba aquí exasperada, s'alegra cada cop que pot descobrir la il·lusió, la irrealitat d'aquests valors i constatar, al voltant seu, l'avortament de la tendència a la redempció, ja que això li serveix d'alguna manera com a coartada i auto justificació. Es tracta aquí de desenvolupaments particulars del tema original de la "falta", que van exercir una influència disgregadora quan es va produir la secularització de l'Hebraisme i la seva difusió a la civilització occidental moderna.

El desenvolupament de l'antic esperit hebreu presenta també un aspecte característic sobre el qual convé cridar l'atenció. En el període de crisi ja esmentat, es troba minat el que podia conservar de pur i viril a l'antic culte de Jehovà i en l'ideal guerrer del Messies. Amb Jeremies i Isaïes, apareix ja una espiritualitat desordenada que condemna, menysprea o considera com inferior l'element hieràtic ritual. És precisament aquest el sentit del "profetisme" hebreu, que, en el seu origen, presenta trets afins als cultes de les castes inferiors, a les formes pandèmiques i estàtiques de les races del Sud. La figura del "vident" roeh és substituïda pel del obsessionat per l'esperit de Déu. S'uneixen així el pathos dels "servidors de l'Etern", que oculten la supèrbia, però fanàtica confiança del "poble de Déu", i un equívoc misticisme de tints apocalíptics. També aquest element, alliberat de l'antiga component hebraica, tindrà una part rellevant en la crisi general del món tradicional antic. Hi ha antigues tradicions, segons les quals Tifó, l'ens enemic del Déu solar, hauria estat el pare dels hebreus i Jeroni juntament amb diversos autors gnòstics, consideren igualment el déu hebreu com una criatura tifoniana. Són, aquestes, al·lusions a un esperit demoníac d'agitació incessant, de contaminació fosca, de revolta latent dels elements inferiors, que actua en la substància hebraica, molt més netament que entre les races d'altres pobles, quan aquesta torna a l'estat lliure, desprenent de la "Llei" i de la tradició que li havia donat una forma, utilitzant a més, d'una forma degradada o invertida, certs temes pertanyents a la seva herència més o menys inconscient. Així va néixer un dels principals focus de forces que, encara que només per instint, van actuar sovint en un sentit negatiu durant les últimes fases del cicle occidental de la "Edat de Ferro".

Encara que es tracti d'un cicle definit en el curs d'un període molt més recent del que hem de limitar la història de la civilització europea, convé esmentar una última tradició que va prendre forma entre les races d'origen semita i va aconseguir, notòriament superar els temes negatius que acabem d'examinar: ens referim a l'Islam. De la mateixa manera que en l'Hebraisme sacerdotal, l'element central és constituït aquí per la llei i la tradició, com a forces formadores, a les quals els troncs àrabs dels orígens van facilitar però una matèria molt més dura, més noble, proveïda d'esperit guerrer. La llei islàmica, xara, és una llei divina, la seva base, l'Alcorà, és concebut com la mateixa paraula de Déu, Kalam là és a dir, com una cosa no humana, llibre "in creat", existent ab aeterna en el cel. Si bé l'Islam es considera com "la religió d'Abraham" i hagi volgut fer-ne el fundador de la Kaaba, on reapareix la "pedra", el símbol del "Centre", afirma netament la seva independència de l'Hebraisme no menys que del cristianisme, el centre de la Kaaba amb el mateix símbol és preislàmic, però, té orígens remots difícils de determinar, en la tradició esotèrica islàmica el punt de referència és la figura misteriosa del Khidr, concebut com a superior i anterior als profetes bíblics. L'Islam exclou un tema característic de l'Hebraisme, que en el cristianisme es convertirà en dogma i base del misteri crístic: manté, sensiblement debilitat, el mite de la caiguda d'Adam, sense extreure el motiu del "pecat original". En aquest hi veu una "il·lusió diabòlica" talbis Iblis, si bé, tal motiu està en certa manera invertit, la caiguda de Satan Iblis o Shaitan és reconduïda, en l'Alcorà (XVIII, 48), al rebuig d'est a prostrar, al costat dels àngels davant Déu. Així és rebutjada també la idea d'un Redemptor o Salvador, centre del cristianisme, no només, sinó que s'exclou la mediació exercida per una casta sacerdotal. El Diví és concebut d'una manera purament monoteista, sense "Fill", sense "Pare", sense "Mare de Déu", tot musulmà apareix directament lligat a Déu i santificat per la llei, que impregna i organitza en un conjunt absolutament unitari totes les expressions jurídiques, religioses i socials de la vida. Tal com hem ja tingut ocasió de assenyalar-, l'única forma d'ascesi concebuda per l'Islam dels orígens va ser la de l'acció sota la forma de jihad, de "guerra santa", guerra que, en principi no ha de ser mai interrompuda, fins la completa consolidació de la llei divina. I és precisament a través de la guerra santa i no per una acció de predicació i apostolat, que l'Islam va conèixer una expansió immediata, prodigiosa i va formar no només l'Imperi dels Califes, sinó sobretot la unitat pròpia a una raça de l'esperit umma la "nació islàmica".

En fi, la tradició de l'Islam presenta un caràcter particularment tradicional, complet i acabat, mentre que el món de la Shariah i de la Sunna, de la llei exotèrica i de la tradició, troba el seu complement, no tant en una mística com en veritables organitzacions iniciàtiques turuq detentors de l'ensenyament esotèrica, el ta'wil i de la doctrina metafísica de la Identitat Suprema, tawhid. La noció recurrent en aquest organització i, en general, en l'anomenada Shyaa, del masum, de la doble prerrogativa del Isma o infal·libilitat doctrinal i de la impossibilitat de ser lesionat per la culpa, pels caps, els Imants visibles i invisibles, i els mujtahid, recondueix a la línia d'una raça no fracturada i formada per una tradició de nivell superior no només a l'Hebraisme, sinó també a les creences que van conquerir Occident.

A l'Índia, l'antic nom fou aryavarta, és a dir, la terra de lloa dels aris, el terme que designa la casta, varna, significa igualment color, i la casta servil dels shudras, oposada a la dels aryas com a la raça dels "re-nascuts", dvîja, és també anomenada raça negra, krshnavarna, raça enemiga, dasa varna, i no divina, asurya. Es pot veure aquí el record de la diferència espiritual existent entre dues races que, originàriament s'enfronten, i de la mateixa naturalesa de la qual es van formar les castes superiors. A part del seu contingut metafísic, el mateix mite d'Indra anomenat farina Yaka, és a dir, el "ros" o "de la cabellera daurada" és significatiu: neix a despit de la mare, i infringeix el vincle que l'uneix a ella; un cop abandonat a si mateix, no mor sinó que sap trobar una via gloriosa; déu lluminós i heroic, extermina multituds de negres krshna i subjecta el color Dasa fent caure els dasyu que volien escalar el "cel". Ajuda al Arya i, amb els seus "amics blancs", conquesta terres cada cop més àmplies. Les realitzacions d'aquest déu, que combat la serp Ahi i el terrible mag Namuci al·ludeix potser a la lluita llegendària dels deva contra els asura en fi, la fulminació de la deessa de l'aurora "que volia ser gran" i la destrucció del dimoni Vrtra i de la seva mare, per Indra, que "engendra així el sol i el cel", és a dir, el culte urànic solar, poden contenir al·lusions a la lluita del culte dels conqueridors aris contra el culte demoníac i màgic (en sentit inferior) de les races aborígens dravídica, paleomalayes, etc. D'altra banda, la dinastia solar original -suya vamça- de la qual parla la llegenda i que sembla haver-se afirmat a l'Índia destruint una dinastia lunar, podria correspondre a la caiguda de formes emparentades al cicle "atlàntic meridional" mentre que Rama, sota la forma de Pârashu, és a dir, d'un heroi que porta la destral simbòlica hiperbòria, hauria vençut, en les seves diferents manifestacions, als guerrers revoltats en una època en què els avantpassats dels hindús habitaven fins i tot en una regió septentrional i hauria obert les vies, partint del Nord, a la raça dels brahamana; segons la tradició, Visnhu, anomenat igualment el "daurat" o el "ros", hauria destruït als mlecchas, troncs guerrers degradats i separats del sagrat. Tots aquests temes fan al·lusió a una victòria sobre formes degenerades i una reafirmació o restauració de tipus "heroic".

Tanmateix, a l'Índia històrica, es troben també empremtes d'una reacció i d'una alteració probablement degudes al substrat de les races autòctones dominades, que, per mitjà d'una acció corrosiva i subtil sobre l'espiritualitat originària dels conqueridors aris, va aconseguir que, fins i tot subsistint formes d'ascesi viril i de realització heroica, l'Índia, en conjunt, acabés per declinar en el sentit de la "contemplació" i de la "sacerdotalitat", en lloc de romandre rigorosament fidel a la línia originària règia i solar. El període d'alta tensió arriba fins els temps de Vishvmitra, que va encarnar la dignitat reial al costat de la sacerdotal, i va exercir la seva autoritat sobre tots els troncs aris encara reunits a la regió del Punjab. El període successiu, connectat amb l'expansió als països del Ganges, és el de l'escissió.
L'autoritat que a l'Índia va adquirir la casta sacerdotal pot doncs, com en el cas d'Egipte, considerar-se successiva i procedeix probablement de la importància que a poc a poc va adquirir el purohita brahamana dependent del rei sagrat quan, amb la dispersió dels Aris en terres noves, les dinasties originals s'esmicolaven, fins al punt d'aparèixer sovint, a fi de comptes, com una simple noblesa guerrera davant els sacerdots. Les epopeies contenen el relat d'una lluita violenta i prolongada entre la casta sacerdotal i la casta guerra per la dominació de l'Índia. L'escissió, sobrevinguda en un període posterior, no impedeix, d'altra banda al sacerdot conservar freqüentment trets virils i reals i la casta guerrera (originalment anomenada casta real: râjanya) conservar sovint la seva espiritualitat. Espiritualitat que es realitza, en alguns casos, respecte a l'espiritualitat sacerdotal, i on es retroben sovint empremtes precises de l'element boreal original.

Els trets "nòrdics", en la civilització indoària, corresponen al tipus auster de l'antic Atharva, el "Senyor del foc", aquell que "obre el primer les vies a través dels sacrificis" i del brahamana, que domina el brahman drhaspati i els déus mitjançant les seves fórmules de potència. En la doctrina del Jo absolut atman del primer període upanishàdic que correspon al principi impassible i lluminós Purusha del Samkhya, l'ascesi viril i conscient, orientada cap al incondicionat, pròpia de la doctrina búdica del despertar, en la doctrina, considerada com d'origen solar i d'herència real, de l'acció pura i del pur heroisme, exposada al Bhagavad Gita, en la concepció vèdica del món com "ordre" rta i llei dharma, en el dret patern, el culte del foc, el ritu simbòlic de la cremació dels cadàvers, el règim de castes, el culte de la veritat i de l'honor, el tipus de sobirà universal i sagrat chakravarti, etc., en tots aquests elements és present, en la seva assumpció superior, tots dos pols tradicionals, "acció" i "contemplació", diversament entrellaçats.
En temps més antics, a l'Índia la component meridional pot retrobar-se en tot el que, contra els elements més purs i incorporis del culte vèdic, delata una mena de demonisme de la imaginació, una irrupció descomposta i tropical de símbols animals i vegetals que després acaben prepondera en gran part de les expressions exteriors artístic-religioses, de la civilització hindú. Encara que es purifica, un cop recuperat pel shivaisme, en una doctrina de la potència i en una màgia de tipus superior, el culte tàntric de la Shatki, amb la seva divinització de la dona i els seus aspectes orgiàstics, correspon al ressorgiment de una arrel antiga, pre-ària, congènitament pròxima a les civilitzacions mediterrani-asiàtiques, on dominen precisament la figura i el culte de la Mare. I és possible que tot el que, al ascetisme hindú, presenti un caràcter de mortificació i de maceració, tingui aquest mateix origen, una mateixa veta ideal que uniria llavors amb el que hem vist aparèixer també entre els maies i les civilitzacions de tronc sumeri.

(Traduït de la 2a part de "Rivolta contro il Mondo Moderno")

Tradició i Antitradició. Cicle americà - Cicle mediterrani oriental

noreply@blogger.com (lafideltemps) — Fri, 30 Apr 2010 21:51:00 +0000

Julius Evola

Una metafísica de la història de les principals civilitzacions antigues no té cabuda en el marc d'aquesta obra. Ens limitarem a aclarir alguns dels seus aspectes i significats més característics, per facilitar un fil conductor a qui vulgui emprendre, pel seu compte, una investigació sobre algun d'ells.

D'altra banda, el nostre horitzó s’haurà de restringir aviat només a Occident. Fora d'aquí, en efecte, la major part de les civilitzacions conservaren, d'una forma o una altra, fins a una època relativament recent, un caràcter "sagrat" i "tradicional", en el sentit ampli del terme, englobant totes les varietats ja descrites i reunits en una mateixa oposició al cicle "humanista" de l'última edat. No van perdre aquest caràcter més que sota l'efecte desintegrador dels pobles occidentals arribats a les formes últimes de decadència. És doncs essencialment a Occident cap a on convé atreure l'atenció si es vol seguir els processos que van jugar un paper decisiu en la gènesi del món modern.

Les empremtes de l'espiritualitat nòrdic solar es tornen a trobar sobretot durant els temps històrics en l'àrea de la civilització ària. Atès l'abús que s'ha fet en alguns mitjans contemporanis, el terme "ari" ha de ser emprat però, amb certes reserves: no ha de correspondre, en efecte, a un concepte únicament biològic o ètnic (seria més adequat llavors, parlar de raça boreal, o nòrdic atlàntica, segons els casos), sinó sobretot al concepte d'una raça de l'esperit, la relació amb la raça del cos ha variat molt segons les civilitzacions. Des del punt de vista de l'esperit, "ari" equival, més o menys, a "heroic": sota la forma d'una herència enfosquida, subsisteix el llaç amb els orígens, però l'element decisiu és la tensió cap a l'alliberament interior i la reintegració en una forma activa i combativa. El fet que a l'Índia la paraula Arya sigui sinònim de dvîja, és a dir de "nascut dues vegades" o "regenerat", aclareix perfectament aquest punt.
Pel que fa a l'àrea pròpia de la civilització ària, és interessant referir el testimoni del Aitareya brâhamana. Segons aquest text, la lluita dels deva, divinitats lluminoses, i els asura, enemics dels herois divins, té lloc a les quatre regions de l'espai. La regió on els deva van triomfar i que, per aquesta raó, va rebre el nom de "regió invencible" (sa-esha dig aparâjita) hauria estat situada entre el Nord i l'Est, el que correspon precisament a la direcció de l'emigració nòrdic atlàntica. Per contra, el Sud, a l'Índia, és considerat com la regió dels dimonis, de les forces enemigues dels déus i dels arya, i en el ritu dels tres focs, el "foc meridional" és aquell que està destinat a allunyar aquestes forces. En l'àrea occidental, es pot fer referència als anomenats pobles "de la destral", que, en general, es relacionen amb la cultura megalítica dels dolmens. La residència original d'aquestes races roman, sobre el pla de les investigacions profanes, envoltada en el misteri i el mateix passa amb les primeres races netament superiors a l'home de Neandertal, races que han pogut ser anomenades, com ja hem dit, els "Hel•lens del paleolític". Hi ha una relació entre l'aparició dels pobles de la destral del neolític i l'expansió dels pobles indo europeus ("aris") més recents a Europa. S'admet generalment que estan en l'origen de les formes polítiques estàtiques i guerreres que es van oposar a les d'una cultura de tipus demetríac, pacífic, comunitari i sacerdotal i sovint, es van superposar a elles.

Certament, les civilitzacions àries no van ser les úniques a presentar, fins als temps històrics, empremtes de la tradició primordial. Però seguir de prop el joc dels dos temes oposats del Sud i del Nord, en relació al tema ètnic, ens portaria molt lluny sobre un terreny excessivament movedís.

Pel que fa a l'Amèrica precolombina, cal, en tot cas, considerar inicialment el substrat arcaic d'un cicle de civilització tel•lúric meridional relacionat amb el cicle de l'Atlàntida. Engloba les civilitzacions maies, així com a la de Tihuanaco, dels Pueblo i altres estrats o centres menors. Les seves característiques són força semblants a les de les empremtes prehistòriques que es troben en una mena de cinturó meridional que, de la Mediterrània pelasgi, s'estén fins els vestigis de la civilització pre-ària de Mohenjodaro (Índia) i de la Xina pre dinàstica.

Aquesta civilització presenta un caràcter essencialment demetríac sacerdotal. Al costat d'una forta component tel•lúrica, es constata sovint la supervivència dels símbols solars, alterats i debilitats, de manera que seria impossible trobar elements que al•ludin al principi de la virilitat espiritual i de la superioritat olímpica. Això és igualment cert per la civilització dels maies, en primer pla de la qual es troben figures de sacerdots i divinitats que revesteixen les insignes de la sobirania suprema i de la reialesa. La figura maia ben coneguda del Codex Dresdensis és, en aquest sentit, característica: es veu a la divinitat, Kukulkalkan, revestida amb les insignes de la reialesa, i, davant seu, un sacerdot agenollat que realitza sobre ell mateix un sacrifici sagnant de mortificació. El principi demetríac condueix així a una forma de tipus "religiós", on els dejunis i les maceracions marquen la caiguda de l'home en relació a la seva dignitat primordial. Si, com sembla, els maies van constituir un imperi anomenat "el regne de la Gran Serp" (Nacha, símbol maia tan freqüent com significatiu), aquest imperi va tenir un caràcter pacífic, en absolut guerrer, ni heroic. Les ciències sacerdotals es van desenvolupar àmpliament, però una vegada assolit un alt grau de opulència, degenerà progressivament en una civilització de tipus hedonista i afroditica. Sembla que és dels maies d’0n ve el tipus del déu Quelzalcoatl, déu solar de l'Atlàntida, desvirilitzat precisament en un culte pacífic, de contemplació i mortificació. La tradició vol que en un moment donat, Quetsalcóatl hagi abandonat els seus pobles i s'hagi retirat a la regió Atlàntica, des d'on havia vingut.

Això correspon versemblantment al descens de les races del tronc Nahua, els tolteques i, en fi, els asteques, els que van prendre la davantera sobre els maies i la seva civilització crepuscular i van crear nous Estats. Aquestes races són les que van conservar més netament el record de Tula i Aztlan, és a dir, de la regió nòrdic atlàntica, entrant versemblantment en un cicle de tipus "heroic". La seva última creació va ser l'antic imperi mexicà, la capital, segons la llegenda, va ser construïda en el lloc on va aparèixer un Àguila estrangulant a una Serp. Es pot dir el mateix d'aquests llinatges Inques, enviats com dominadors pel "Sol", que van crear l'imperi peruà imposant-se a races de civilització molt inferior. de cultes animistes i primigenis que subsistien fins i tot en els estrats populars. Molt interessant és, en aquest sentit, una llegenda relativa a la raça del gegants de Tihuanaco: el cel no coneixia més que la Lluna (cicle lunar amb la seva contrapartida titànica), raça que mata el profeta del Sol i que és així mateix exterminada i petrificada durant la següent aparició de l'astre rei, que es pot fer correspondre amb la vinguda dels Inques. De forma general, són nombrosos les llegendes relatives a races blanques americanes, de dominadors de "dalt", creadors de civilitzacion. Igualment característic, a Mèxic, la dualitat d'un calendari solar oposat a un calendari lunar sembla pertànyer a l'estrat més antic de la civilització aborigen i estar relacionat sobretot amb la casta sacerdotal, així com la dualitat d'un règim aristocràtic hereditari de propietat al qual s'oposa un règim plebeu comunista, i finalment, el contrast entre el culte de divinitats netament guerreres, Uitzilpochtli i Tezcatlipoca, i les supervivències del culte de Quetsalcóatl, pot interpretar-se de la mateixa manera. En els mites més antics d'aquestes civilitzacions es troba igual que en els Edda el tema de la lluita contra els gegants i el d'una última generació, colpejada per la catàstrofe de les aigües, generació en l'origen de la qual es troba, com hom diu, una dona-serp generadora de "parelles". Tal com es presenta durant la invasió espanyola, la civilització guerrera d'aquestes races testifica però una degeneració característica en el sentit d'un Dionís especial, sinistre, que es podria anomenar el frenesí de la sang. El tema de la guerra sagrada i de la mort heroica com sacrifici immortalitzant (temes que entre els Asteques no van tenir menys importància que entre les races nòrdiques europees o entre els àrabs) es barreja aquí amb una mena de frenesí de sacrificis humans, en una ombrívola i ferotge exaltació destructora de la vida per conservar el contacte amb el diví, fins i tot sota la forma de massacres col•lectives de tal amplitud que no es troba res semblant en cap altra civilització coneguda. Aquí, com en l'Imperi dels Inques, altres factors de degeneració, al mateix temps que conflictes polítics interiors facilitaren l'enfonsament d'aquestes civilitzacions que van tenir indubtablement un passat gloriós i solar davant algunes bandes d'aventurers europeus. Les possibilitats vitals internes d'aquests cicles havien d'estar esgotades des de feia temps, i per això no s'ha pogut constatar cap supervivència ni ressorgiment de l'esperit antic durant els temps que van seguir a la conquesta.

Fragments residuals de l'antiga herència subsistiren durant més temps, en l'esperit i en la raça, en algunes branques de l'Amèrica septentrional. Aquí també, l'element heroic està de vegades alterat, sobretot en el sentit de crueltat i duresa. Es pot, però, de forma general, compartir l'opinió de l'autor que ha parlat, en aquest sentit, d'una "figura humana singularment completa: la seva dignitat, la seva generositat i el seu heroisme essències d'una bellesa que té, al mateix temps alguna cosa de l'àguila i del sol imposen el respecte i fan pressentir una espiritualitat sense les quals aquestes virtuts apareixeran inintel•ligibles i com desproveïdes de raons suficients" (F. Schuon en Etudes Traditionelles).

Una situació d'aquest tipus es retroba d'altra banda a Europa, durant el neolític tardà: algunes races guerreres van poder, en aquest sentit, sembla que semi bàrbares, enfront de les societats de tipus demetríac sacerdotal que van enderrocar, van dominar o absorbir. En realitat, tot i certa involució, empremtes de l'acció formadora del cicle precedent de l'espiritualitat nòrdica, romanen visibles en aquests races. I això, com veurem, val igualment per als seus epígons, és a dir per a molts pobles nòrdics del període de les invasions.

Pel que fa a la Xina, ens acontentarem amb recordar un fet força significatiu: el ritual ha estat testimoni d'una antiga transmissió dinàstica per línia femenina, a la qual s'oposa certament l'esperit de la concepció cosmocràtica ulterior, segons la qual l'Emperador encarna indiscutiblement la funció solar del mascle i del "pol" davant el conjunt de forces no només del demos sinó també del món, igual que encarna l'esperit del dret patern de la Xina històrica que va ser un dels més rigorosos. Els vestigis recentment descoberts (Smith) d'una civilització d'un tipus proper a la maia, amb caràcters d'escriptura lineals, que seria un estrat subterrani insospitat, més arcaic encara que la tan antiga civilització xinesa hi poden igualment fer pensar en una fase demetríac atlant, que per vies avui impossibles de precisar, va succeir a un cicle solar que no sempre va poder fer desaparèixer totes les empremtes de la primera. En efecte, trobem ecos d'algunes concepcions metafísiques que delaten influències residuals de la idea ginecocràtica arcaica: assimilació del Cel "a una dona o una mare, generadora primordial de tota vida; freqüent afirmació d'una primacia de l'esquerra sobre la dreta i oposició entre les nocions lunar i solar del calendari, en fi, el caràcter tel•lúric del culte popular dels dimonis, el ritual xamànic amb les seves formes desordenades i frenètiques, l'exercici d'una màgia que va ser, en l'origen, la prerrogativa exclusiva de les dones, en oposició amb la severitat tan desproveïda de misticisme i gairebé olímpica de la religió oficial xinesa, patrícia i imperial.

Ètnicament, a l'àrea extrem oriental, es constata el retrobament de dues corrents oposades: una procedent d'Occident, amb caràcters propis dels pobles uralo altaics (on es troba, al seu torn, un component ària), l'altra referida a l'àrea sub-oriental i austral. Els períodes en què preponderen els elements de la primera corrent coincideixen amb els de la grandesa de la Xina; a aquest corrent va correspondre l'orientació cap a la guerra i la conquesta, que va prendre de seguida un relleu particular, en el si d'una barreja anàloga, al cicle nipó.

Es podria certament, gràcies a investigacions convenientment orientades, aclarir molts altres dades d'aquest tipus. A la Xina antiga, el símbol "polar" de la centralitat va jugar un paper eminent; a ell es refereix la concepció del "Imperi Mitjà", subratllada per elements geogràfics locals, així com la idea del "just medi" i del "equilibri" que apareixen amb freqüència, i èticament estan en l'origen d'una concepció especial aclarida i ritual de la vida. Aquí, com en l'antiga Roma, els representants del poder revestien al mateix temps un caràcter religiós: el tipus "sacerdotal" no va aparèixer més que en un període tardà i en relació amb cultes exògens. La base de la saviesa tradicional xinesa, el I King, es relaciona, d'altra banda, amb la figura del rei Fo hi. Igualment, no és a sacerdots o "savis", sinó a prínceps, a qui s'atribueixen els principals comentaris d'aquest text. Els ensenyaments que contenen i que, al seu torn, segons el mateix Fo hi, es refereixen a un passat molt llunyà i difícil de determinar serviran de fonament comú a dos doctrines del nou, en concernir a dos dominis diferents, semblen, a primera vista, no tenir entre elles punts de contacte: el taoisme i el confucianisme . Aquestes dues doctrines van tenir efectivament el sentit d'un redreçament en un període de crisi latent i de desintegració i van servir per vivificar, respectivament, l'element metafísic (amb desenvolupaments iniciàtics i esotèrics) i l'element ètic ritual. Va ser així com una continuïtat tradicional regular va poder ser conservada a la Xina, sota formes particularment estables, fins i tot en una època relativament recent.

Això és igualment cert, fins i tot en àmplia mesura, al Japó. La seva forma de tradició nacional, el sintoisme, testifica una influència que ha rectificat i elevat un complex cultural parcialment relacionat amb un estrat primitiu (res de particular pot deduir, però, de la presència del grup ètnic blanc aïllat dels Aïno). Durant els temps històrics, la idea imperial es troba al centre del sintoisme i la tradició imperial s'identifica amb la tradició divina: "segons l'ordre rebuda, descendeixo del cel", diu, al Ko gi ki, el cap de la dinastia . En un comentari del príncep Hakabon Itoé es diu que "el tron sagrat va ser creat quan la Terra es va separar del Cel [és a dir, quan va desaparèixer la unitat primordial entre el terrestre i el diví, unitat de la qual la tradició xinesa ha conservat empremtes característiques , per exemple, el ideograma xinès "natura" i "cel" són sovint sinònims]. El sobirà baixa del Cel. És diví i sagrat". El principi "solar" li és igualment atribuït, però interfereix, de manera difícil d'aclarir, amb el principi femení, ja que se li atribueixo baixar de la deessa Amaterasu Omikami. Sobre aquesta base l'acte de governar i dominar forma un tot amb el culte, el terme "matsurigoto" significa tant govern com "exercici de les coses religioses" i en el marc del sintoisme el llealisme, la fidelitat incondicional al sobirà, "CiU GHI", revesteix doncs un significat religiós i constitueix el fonament de tota ètica: qualsevol acció reprovable, baixa o delictiva és concebuda no com la transgressió d'una norma abstracta més o menys anodina i "social", sinó com una traïció, una deslleialtat i una ignomínia: no hi ha "culpables" sinó més aviat "traïdors", éssers sense honor.

Aquests valors generals prenen un relleu particular a la noblesa guerrera dels bushis o samurais i en la seva ètica, el bushido. L'orientació de la Tradició, al Japó, és essencialment activa, és a dir, guerrera, però amb la contrapartida d'una formulació interior. L'ètica del samurai té un caràcter tan guerrer com ascètic, amb aspectes sagrats i rituals. S'assembla, de manera notable, a la de l'Edat Mitjana cavalleresc i feudal europeu. Fora del sintoisme, el zen, que és una forma esotèrica del budisme, ha jugat un paper en la formació del samurai, però també en la formació tradicional de la vida japonesa en general, compreses les arts i l'artesanat (l'existència de sectes que han cultivat el budisme en les seves formes més recents, nues i religioses, arribant fins a la manera devocional del amides, no han modificat de manera notable l'orientació preponderant de l'esperit nipó). Al marge del bushido, convé recordar igualment la idea tradicional de la mort sacrificial guerrera, que s'ha mantingut fins als kamikazes, els pilots suïcida de la segona guerra mundial.

El Japó ha facilitat, fins ahir, un exemple, únic en el seu gènere, de coexistència entre una orientació tradicional i l'acceptació, sobre el pla material, de les estructures de la civilització tècnica moderna. Amb la segona guerra mundial, la continuïtat mil•lenària s'ha trencat, l'equilibri ha resultat alterat i l'últim Estat del món on es reconeixia encara el principi de la reialesa solar i del pur dret diví, ha desaparegut. El destí de la "edat fosca", la llei en virtut de la qual el potencial tècnic i industrial, la potència material organitzada té un caràcter determinant en l'enfrontament entre les forces mundials, ha segellat també la fi d'aquesta tradició, amb el resultat de l'última guerra.

Pel que fa a Egipte, es poden extreure algunes dades sobre la història primordial de la seva civilització, a través dels seus mites, més enllà dels significats metafísics. La tradició relativa a una dinastia antiquíssima de "morts divins" que es confonien amb els anomenats "deixebles de l'Antic Horus" Shemsu Heru marcats pel hieroglífic d'Osiris, senyor de la "terra sagrada d'Occident", i que hauria vingut precisament d'Occident pot correspondre al record d'un estrat primordial, civilitzador i dominador, Atlanta. Cal assenyalar que, seguint el títol atribuït als reis divins, Horus és un déu fet d'or, com Apol•lo, és a dir relacionat amb la tradició primordial. Hem assenyalat igualment el simbolisme dels "dos", dos germans rivals Osiris i Seth i la seva lluita. Algunes dades de la tradició egípcia permeten pensar que aquest simbolisme comportar una contrapartida ètnica i que la lluita dels dos germans correspon a la de dos estrats representants cada un de l'esperit simbolitzat respectivament per un o altre déu. La mort d'Osiris, assassinat per Seth, va poder, a més del sentit "sacrificial" ja explicat en la primera part d'aquest llibre, expressar sobre el pla històric, una crisi amb la qual es tanca la primera era, anomenada era dels "déus“, la resurrecció de Osiris a Horus podria potser significar una restauració esdevinguda durant la segona era egípcia, que els grecs van anomenar, i que podria així correspondre a una de les formes del cicle" heroic "de què parla Hesíode. Aquesta segona era es tanca, segons la tradició, amb Manes, el títol d'Horus aha, Horus combatent, donat a aquest rei, confirma, de forma característica, la versemblança d'aquesta hipòtesi.

No obstant això, la crisi, superada una primera vegada per Egipte, es va reproduir, més tard, portant efectes dissolvents. Es troben indicis d'això en la democratització del concepte d'immortalitat, que va aparèixer ja cap a la fi de l'Antic Imperi (VI Dinastia) així com en l'alteració del caràcter de centralitat espiritual, de "transcendència immanent" del sobirà, que tendeix a convertir-se en un simple "representant" del déu. Ulteriorment, al costat del tema solar, el tema tel.lúric lunar, lligat a la figura d'Isis "Mare de totes les coses, propietària dels elements, nascuda a l'origen dels segles", guanya terreny. Referent a això, la llegenda segons la qual, Isis, concebuda com una encantadora, vol tornar-se "propietària del món i convertir-se en una deessa semblant al Sol (Ra) al cel ia la terra", és extremadament significativa. Amb aquesta finalitat, Isis tendeix una emboscada al mateix Ra quan aquest s'establia sobre el "tron dels dos horitzons": aconsegueix que una serp el mossegui i que el déu enverinat consenti que el seu nom passi a ella.

És així com es desplaça cap a una civilització de la Mare. Osiris, de déu solar, es converteix en déu lunar, déu de les aigües en sentit fàl•lic i déu del vi, és a dir de l'element dionisíac, mentre que amb l'adveniment d'Isis, Horus es redueix a un simple símbol del món caduc. El pathos de la "mort i de la resurrecció" d'Osiris adquireix ja tints místics i evasió en neta antítesi amb la solar distant de Ra i del "Horus antic" del culte aristocràtic. Sovint és una dona divina de la qual Isis és precisament l'arquetip que ha de servir de mediadora per a la resurrecció, la vida immortal, sobretot són figures de reines que aporten el lotus del renaixement i la "clau de la vida". I això es reflecteix en l'ètica i en els costums, en aquest preponderància isíaca de la dona i de la reina, que Heròdot i Diodor s'han esmentat a propòsit de la societat egípcia i que s'expressa d'una forma típica en la dinastia de les "adoradores Divines"del període nubi .

Paral•lelament, i d'una manera significativa, el centre es desplaça, passa del símbol real al símbol sacerdotal. Cap a la XXI dinastia, la qual sacerdots egipcis, en lloc de ambicionar romandre al servei del rei diví, tendeixen a convertir-se ells mateixos en sobirans i la dinastia Tebaida dels sacerdots reals es forma en detriment dels faraons. Com manifestació característica de la llum del Sud, una teocràcia sacerdotal reemplaça a la reialesa divina dels orígens. A partir d'aquest moment, els déus són cada vegada menys presències encarnades: es converteixen en éssers transcendents la influència activa depèn essencialment a partir d'ara, de la mediació del sacerdot. L'estadi màgic solar declina i li passa l'estadi "religiós": la pregària en lloc del comandament, el desig i el sentiment, en lloc de la identificació i de la tècnica necessària.

Mentre que l'antic evocador egipci podia dir: "Sóc Amon que fecunda la seva Mare. Sóc el gran posseïdor de la potència, el Senyor de l'Espasa. No us enfronteu al meu ¡sóc Seth! No em toqueu ¡sóc Horus!", mentre que es podia dir a propòsit de l'home “osirificat”: "Sorgit com un déu vivent" "Sóc el Únic, el meu ser és l'ésser de tots els déus, en l'eternitat" "Si [el ressuscitat] vol que moriu, o déus, morireu, si vol que visqueu, viureu" "La teva envies als déus", en els darrers temps de la civilització egípcia l'èmfasi és situat, per contra, al pathos místic i en la imploració:" Tu ets Amon, el Senyor dels Silenciosos, que va a la crida dels pobres. Jo crido cap a tu en el meu turment ... En veritat tu ets el salvador!". El cicle solar egipci s'encamina així cap a la decadència sota el signe de la Mare. Segons els historiadors grecs, els principals cultes de tipus demetríac ctònic hauria arribat als pelàsgics i després als hel.lens des d'Egipte. En definitiva serà, com a civilització isíaca, ressò d'una saviesa sobretot "lunar" (com la pitagòrica), seran com a ferment de descomposició afrodítica i de agitat misticisme popular, promiscu i evasions, que l'Egipte dels darrers temps, participarà en el dinamisme de la civilització mediterrània. Els misteris d'Isis i de Serapis i la Hetaira real, Cleopatra, seran tot el que finalment podran oposar a les forces de la romanitat.

Si d'Egipte es passa a Caldea i a Assíria, es troba, sota una forma diferent, i ja en una època llunyana, el tema de les civilitzacions del Sud, amb les seves materialitzacions i les seves alteracions. En el substrat més antic d'aquests pobles, constituït per l'element sumeri, apareix ja el tema característic d'una mare celeste primordial situada per sobre de les diverses divinitats manifestades, i també d'un "fill" engendrat sense pare. Aquest fill té tant els trets d'un heroi, com d'un "déu", però, sobretot, està sotmès a la llei de la mort i la resurrecció. En la cultura hitita tardana, la deessa domina al déu, acaba per absorbir els atributs del mateix déu de la guerra i es presenta com una deessa amazònica; al costat de sacerdots eunucs, es troben sacerdotesses armades de la Gran Deessa. A Caldea, no es troba pràcticament cap empremta de la idea de reialesa divina: abstracció feta de certa influència exercida per la tradició egípcia, els reis caldeus, fins i tot quan revestien un caràcter sacerdotal, no es van considerar més que com "vicaris" (pateis) de la divinitat, pastors elegits per governar el ramat humà, però no com a éssers d'una naturalesa divina. Es donava, sobretot, el títol de rei a la divinitat de la ciutat que, en aquesta civilització, era anomenat "el meu Senyor" o "la meva mestressa". El rei humà rebia del déu la ciutat com a feu, i era fet príncep, en el sentit de representant. El seu títol de "en" és sobretot sacerdotal: és el sacerdot, el pastor, en el sentit de vicari. La casta sacerdotal apareix com una casta diferent i, en el fons, és ella qui prepondera. Característica és la humiliació anual del rei a Babel quan deposa davant el déu les ensenyes règies, es vesteix de esclau, implora confessant els seus "pecats" i és castigat pel sacerdot representant de la divinitat, fins a les llàgrimes. Els reis babilonis apareixen freqüentment "fets" per la "Mare" Isthar Mami al Codix d'Hammurabi aquest rei rep precisament de la deessa la seva corona i el seu ceptre i a ella el rei Assurbanipal li diu: "De tu t'imploro el do de la vida". La fórmula "Reina omnipotent, protectora misericordiosa, fora de tu, no hi ha refugi" apareix com una confessió típica de l'ànima Babilònia, per raó del pathos del que envolta ja al sagrat.

La ciència caldea, aquesta que representa l'aspecte més elevat d'aquest cicle de civilització, pertany, en àmplia mesura al tipus demetríac lunar. És una ciència dels astres que a diferència de la ciència egípcia està més orientada cap als planetes que cap a les estrelles fixes, cap a la lluna més que cap al sol (per al babiloni, la nit era més santa que el dia: Sense, déu de la Lluna, prima sobre Jamash, déu del Sol). És una ciència que reposa, en realitat, sobre una concepció fatalista, sobre la idea del tot poder d'una llei o "harmonia"; una ciència poc sensible al pla de la veritable transcendència, i que no supera, en suma, el límit naturalista i anti-heroic en el domini de l'esperit.

Quant a la civilització assíria, ulteriorment nascuda del mateix estrat, apareix sobretot marcada per les característiques dels cicles titànics i Afrodita. Al mateix temps que sorgeixen races i divinitats virils de tipus violent, brutalment sensual, cruel i bel•licós, s'afirma una espiritualitat que culmina en representacions Afrodites del tipus de les Grans Mares, a les quals els primers acaben per subordinar. L'intent de Gilgamesh d'aparèixer com l'heroi solar que menysprea a la Deessa i s'esforça a conquistar només l'arbre de la vida, fracassa: el do de la "eterna joventut" que havia aconseguit obtenir arribant gràcies per altra part a la intervenció de una dona, la "Mare de Déu dels Mars" la terra simbòlica on regna l'Heroi supervivent de la humanitat divina pre diluviana, Utnapishtim Atrachasis, el Llunyà, i que volia portar als homes "perquè provin la vida immortal", aquest do li és de nou robat per una serp. I això podria ser elevat, potser, a símbol de la incapacitat d'una raça guerrera materialitzada per assolir el pla transcendent en què hauria pogut transformar-se en una raça de "herois", capaç d'acollir i conservar realment el "do de la vida" i de recuperar la tradició primordial. D'altra banda, igual que la noció assiri-caldea del temps és lunar, en oposició a la noció solar egípcia, així en aquests civilitzacions apareixen petjades de ginecocràcia de tipus Afrodita. A títol d'exemple particularment característic es pot citar l'efeminat Sardanàpal ja Semíramis, la qual, gairebé per reflex de les relacions pròpies a la parella divina formada per Isthar i Ninip Ador, va ser la sobirana efectiva del regne de Nino. També sobre el pla de les costums sembla que en aquestes races, inicialment la dona hauria tingut un paper preponderant, si l'home va prendre ulteriorment la davantera, cal veure en això, analògicament, el signe d'un moviment més ampli, però amb el sentit d'una involució ulterior més que d'una resurrecció. El reemplaçament dels caldeus pels assiris correspon en efecte, en diversos aspectes, al trànsit d'un estat demetrà a un estat "titànic", trànsit particularment aparent en la forma en què la ferocitat assíria va succeir a la sacerdotal astrològic lunar caldea. És molt significatiu que la llegenda estableixi una relació entre Nemrod, al qual s'atribueix la fundació de Nínive i de l'Imperi assiri i els Nephelin i altres tipus de "gegants" pre-diluvians, que, per la seva violència, haurien acabat per "corrompre les vies de la carn sobre la terra".

(Traduït de la 2a part de "Rivolta contro il Mondo Moderno")

Els Cicles de la Decadència. El Cicle Heròic

noreply@blogger.com (lafideltemps) — Sat, 31 Oct 2009 22:55:00 +0000

Julius Evola

A propòsit d'un període anterior al diluvi, el mite bíblic parla d'una raça de "homes poderosos que havien estat, antigament, homes gloriosos", isti sunt potents a sasculo viri famosi, nascuts de la unió d'éssers celestes amb dones, que els havien "seduït": unió que, com hem vist, pot ser considerada com un dels símbols del procés de barreja, en virtut del qual l'espiritualitat de l'edat de la Mare va succeir a l'espiritualitat dels orígens. És la raça dels Gegants Nephelin que són anomenats també en el Llibre d'Enoc, "gent de l'extrem Occident". Segons el mite bíblic, a causa d'aquesta raça la violència va regnar sobre la terra, fins al punt de provocar la catàstrofe diluviana.

Recorda, d'altra banda, el mite platònic de l'androgin. Una raça fabulosa i "andrògina" d'éssers poderosos havien aconseguit inspirar temor als mateixos déus. Aquests, per tal de paralitzar, van separar a aquests éssers en dues parts, "mascle" i "femella". Aquesta divisió va destruir el seu poder capaç d'inspirar terror als déus, i de vegades es fa al•lusió al simbolisme de la "parella enemiga" que es repeteix en moltes tradicions i el tema és susceptible d'una interpretació no només metafísica, sinó també històrica. Es pot fer correspondre la raça original poderosa i divina, andrògina, amb l'estadi durant el qual els Nephelin "van ser homes gloriosos": és la raça de l'edat d'or. Després, es va produir una divisió, del "dos", la parella, la diada, es va diferenciar "un". Un dels termes és la Dona (Atlàntida): enfront de la Dona, l'Home, un Home que ha deixat de ser esperit i no obstant això es regira contra el simbolisme lunar afirmant-se com a tal, lliurant-se la conquesta violenta i usurpant poders espirituals determinats.

És el mite titànic. Són els "Gegants". És l'edat de bronze. Al Crities platònic, la violència i la injustícia, el desig de poder i l'avidesa estan associades a la degeneració dels atlants. En un altre mite hel·lènic, es diu que "els homes dels temps primordials [als quals pertany Deucalió, el supervivent del diluvi] estaven plens de prepotència i orgull, van cometre més d'un crim, van trencar els juraments i es van mostrar despietats".

El propi del mite i del símbol és poder expressar una gran diversitat de sentit que convé distingir i ordenar interpretant cas per cas. Això s'aplica al símbol de la parella enemiga i dels titans.

És en funció de la dualitat Home - Dona (en el sentit de virilitat materialitzada i d'espiritualitat simplement sacerdotal), premissa dels nous tipus de civilització que han succeït involutivament a la dels orígens, com podem comprendre la definició d'aquests tipus.

La primera possibilitat és precisament la possibilitat titànica en sentit negatiu, pròpia a l'esperit d'una raça materialitzada i violenta, que no reconeix l'autoritat del principi espiritual corresponent al símbol sacerdotal o bé al "germà" espiritualment femení (per exemple Abel enfront de Cain) i es recolza quan no s'apropia, sovint per sorpresa, i per a un ús inferior en coneixements que li permeten dominar certes forces invisibles que actuen en les coses i en l'home. Es tracta doncs d'una revolta prevaricadora, d'una deformació del que podia ser el dret propi dels "homes gloriosos" anteriors, és a dir d'una espiritualitat viril inherent a la funció d'ordre i de dominació de dalt. És Prometeu qui usurpa el foc celeste en profit de races només humanes, però no sap com suportar-ho. El foc es converteix així per a ell en una font de turment i condemnació fins que un altre heroi, més digne, reconciliat amb el principi olímpic, amb Zeus i aliat d'aquest en la lluita contra els Gegants Hèrcules l'allibera. Es tracta de la raça "molt inferior" tant per la seva naturalesa, com per la seva intel•ligència. Segons Hesíode, després de la primera edat, rebutja respectar als déus, es lliura a les forces tel•lúriques (al final del seu cicle, es convertirà segons Hesíode en la raça dels dimonis subterranis). Preludia així a una generació ulterior, mortal, caracteritzada només per la tenacitat, la força material, un gust salvatge per la violència, la guerra i el poder absolut (l'edat de bronze de Hesíode, l'edat d'acer segons els iranians, dels gegants Nephelin bíblics). Segons una altra tradició hel•lènica, Zeus hauria provocat el diluvi per extingir l'element "foc" que amenaçava amb destruir tota la terra, quan Faetó, fill del Sol, no va aconseguir dominar la quadriga els cavalls desbocats havien acostat massa el disc solar a la terra. "Temps de la destral i de l'espasa, temps del vent, temps del Llop abans que el món sucumbeixi. Cap home perdonarà un altre", com és el record dels Eddas. Els homes d'aquesta edat "tenen el cor dur com l'acer". Però "tot i que susciten la por", no poden evitar sucumbir davant la mort negra i desapareixen en la humit estatge larvari d’Hades. Si, segons el mite bíblic, el diluvi va posar fi a aquesta civilització, s'ha de pensar que és amb el mateix llinatge que es tanca el cicle atlant, que és la mateixa civilització que va ser engolida per les aigües a finals de la catàstrofe oceànica, potser (com ho presenten alguns) per efecte de l'abús, esmentat anteriorment, d'alguns poders secrets (màgia negra titànica).

Sigui com sigui, els "temps de la destral" segons la tradició nòrdica, de manera general, haurien obert la via al desencadenament de les forces elementals. Aquestes van acabar per fer caure la raça divina dels Asos que pot correspondre aquí a les forces residuals de la raça d'or i trencar les barreres de la "fortalesa del centre del món", és a dir, els límits creadors definits per l'espiritualitat "polar" primordial. És, tal com hem vist, l'aparició de dones, en el si d'una espiritualitat desvirilitzada, el que va anunciar el "crepuscle dels Asos", la fi del cicle d'or. I vet aquí que la força fosca que els Asos mateixos havien alimentat, però que anteriorment mantenien encadenada el llop Fenrir i fins i tot, algunes versions al•ludeixen a dos llops, "va créixer desmesuradament". És la prevaricació titànica, immediatament seguida per la seva revolta i l'adveniment de totes les potències elementals, del Foc interior del Sud, dels éssers de la terra hrinthursen mantinguts anteriorment fora dels murs de l'Asgard. El llaç es va trencar. Després de la "època de la destral" (edat del bronze) no fou solament el sol qui "va perdre la seva força", sinó també la Lluna que resultà devorada por dos Llops. I en altres termes, no va ser només l'espiritualitat solar, sinó també l'espiritualitat lunar, demetríaca, que va desaparèixer. És la caiguda d'Odin, rei dels Asos i de Thor mateix, que havia aconseguit matar el llop Fenrir, però que va sucumbir al seu verí, és a dir va sucumbir per haver corromput la seva naturalesa divina d'As amb el principi mortal que li transmetia aquesta criatura salvatge. El destí i el declivi rok es va consumar amb l'enfonsament de l'arc Bifrost que unia el cel i la terra; després de la revolta titànica, la terra va ser abandonada a si mateixa, privada de tot llaç amb el diví. És la "edat fosca" o "edat de ferro", sobrevinguda després de la del "bronze". Els testimonis concordants de les tradicions orals o escrits de nombrosos pobles faciliten, en aquest sentit, referències més concretes. Parlen d'una freqüent oposició entre els representants dels dos poders, el poder espiritual i el poder temporal (real o guerrer), qualsevol que siguin les formes especials revestides per un i un altre per adaptar-se a la diversitat de circumstàncies. Aquest fenomen és un altre aspecte del procés que va desembocar en la tercera edat. A la usurpació del sacerdot va succeir la revolta del guerrer, la seva lluita contra el sacerdot per assegurar l'autoritat suprema, fenomen que va produir l'adveniment d'un estadi encara més baix que el de la societat demetríca i sacerdotalment sagrada. Aquest és l'aspecte social de la "edat del bronze", del tema titànic, luciferí, o prometeic.

A l'orientació titànica, on cal veure la degeneració, en un sentit materialitzat, violent i ja gairebé individualista, d'un intent de restauració "viril", correspon una desviació anàloga del dret sagrat femení, desviació que, morfològicament, va definir el fenomen amazònic. Simbòlicament, es pot veure, amb Bachofen, en les Amazones i en el tipus general de les divinitats armades, una ginecocràcia anormalment poderosa, un intent de reacció i de restauració de l'antiga autoritat del principi "femení" o lunar contra la revolta i la usurpació masculina: defensa que es manifesta en ocasions en el mateix pla de l'afirmació masculina violenta, testimoniant així la pèrdua d'aquest element espiritual sobre el qual es fonamentava exclusivament la primacia i el dret "demetrícs". Hagi estat o no una realitat històrica i social, les Amazones presenta a tot arreu en el seu mite trets constants que ens permeten utilitzar aquest terme per caracteritzar a un tipus humà de civilització.

Es pot doncs oblidar el problema de l'existència efectiva de dones guerreres en el curs de la història o de la prehistòria i concebre, de manera general, les Amazones, com el símbol de la reacció d'una espiritualitat "lunar" o sacerdotal (aspecte femení de l'esperit), incapaç d'oposar-se a un poder material o fins i tot temporal (aspecte material de la virilitat) que no reconeix la seva autoritat (mite titànic), sinó oposant-se a ell sobre un pla igualment material i temporal, és a dir, assumint la manera de ser del seu oposat (aspecte i força virils de la "amazona"). Això ens porta al que s'ha dit respecte a l'alteració de les relacions normals entre el sacerdoci i la reialesa. En la perspectiva general on ens situem ara, hi ha "Amazonisme" allà on apareixen sacerdots que no ambicionen ser reis, sinó dominar els reis.

Sobre el pla històric, ens acontentem amb esmentar, i això és significatiu, que, segons certes tradicions hel•lèniques, les amazones haurien constituït un poble proper als atlants, amb els quals van entrar en guerra. Derrotades, van ser desplaçades a la zona de les muntanyes Atlants fins a Líbia (alguns autors han assenyalat la supervivència, característica en aquestes regions, entre els berbers i els tuaregs o els dahomeus, d'empremtes de constitució matriarcal). D'aquí, van intentar després obrir-se una ruta cap a Europa i van acabar establint-se a l'Àsia. Tal com s'ha observat, aquesta guerra entre les amazones i els atlants no ha de ser probablement interpretada com una lluita entre dones i homes, ni com una guerra entre dos pobles diferents, sinó més aviat com un conflicte entre dues capes o castes d'una mateixa civilització, com una mena de "guerra civil"). Però l'intent de restauració "amazònica" havia de fracassar. Les "amazones" són expulsades, l'Atlàntida roman en mans de la "civilització dels titans". Després, intenten penetrar en els països de la Mediterrània i aconsegueixen establir-se sobretot a l'Àsia. En una llegenda carregada de sentit, les amazones, que intenten en va conquerir la simbòlica "Illa Blanca" l'illa Leuke, de la qual ja hem indicat les seves correspondències tradicionals són derrotades per l'ombra, no d'un tità, sinó d'un heroi: Aquil·les. Són combatudes per altres herois, com Teseu, que pot ser considerat com el fundador de l'estat viril d'Atenes i Belerofont. Havent usurpat la destral hiperbòria de doble fil, van acudir en ajuda de Troia, la ciutat de Venus, contra els aqueus, sent exterminades definitivament per un altre heroi, Hèrcules, alliberador de Prometeu, que va arrencar a la seva reina la simbòlica corretxa dÀres - Mart i la labrús, la destral que va remetre com insígnia del poder suprem a la dinastia lídia dels Heraclides. Amazones contra heroisme "olímpic", tal és l'antítesi el sentit de la qual examinarem més endavant.

Una altra possibilitat ha de ser contemplada. En primer pla es troba sempre la parella, però una crisi es produeix: la primacia femenina roman, però només gràcies a un nou principi, el principi Afrodita. La Mare és substituïda per la Hetaira (prostituta), el Fill per l'Amant, la Verge solitària per la parella divina, que, com hem indicat, marca sovint, en les mitologies, un compromís entre dos cultes oposats. Però aquí, el paper de la dona no és com en la síntesi olímpica, on Hera està subordinada a Zeus, encara que sempre en desacord latent amb ell, i tampoc s'assembla a la síntesi extrem oriental, on el Ying conserva el seu caràcter actiu i celeste en relació amb el Yin, el seu complement femení terrestre.

La naturalesa tel•lúrica i inferior penetra en el principi viril i el rebaixa al pla fàl•lic. En el present la dona domina l'home en la mesura que aquest es converteix en esclau dels sentits i simple instrument de procreació. Davant la deessa Afrodita, el mascle diví apareix com dimoni de la terra, com déu de les aigües fecundats, força tèrbola i insuficient sotmesa a la màgia del principi femení. D'aquesta concepció es desprèn analògicament, segons diverses adaptacions, uns tipus de civilitzacins que es poden anomenar, indiferentment, fàl•liques o afroditiques. La teoria de l'Eros que Plató uneix al mite de l'androgin paralitzat en la seva potència convertint-se en doble, "mascle" i "femella", pot tenir el mateix sentit. L'amor sexual neix entre els mortals del fosc desig del mascle caigut que, experimentant la seva pròpia privació interior, busca, en l'èxtasi fulgurant de la unió, trobar la plenitud de l'estat "androgin" primordial. Sota aquest aspecte s'amaga doncs, en l'experiència eròtica, una modalitat de l'intent titànic, amb la diferència que, per la seva naturalesa mateixa, està sota el signe del principi femení. Una civilització orientada en aquest sentit comporta inevitablement un principi de decadència ètica i de corrupció, tal com testimonien les diferents festes que, fins i tot en una època relativament recent, s'inspiren en l'afroditisme. Si la Moûru, "creació" mazdeana que correspon versemblantment a l'Atlàntida, es refereix a la civilització demetríca, el fet que el déu de les tenebres oposi, com contra - creació, plaers culpables, pot fer referència precisament al període ulterior de degeneració afroditica d'aquesta civilització, paral•lela a la convulsió titànica, ja que es troben deesses Afrodita freqüentment associades a figures divines violentes i brutalment guerreres.

Plató, com se sap, va establir una jerarquia de les formes de l'eros que va del sensual i el profà al sagrat, culminant en l'eros a través del qual el "mortal busca viure sempre, ser immortal". Al Dionís, l'eros es converteix precisament en una "mania sagrada", un òrgan místic: és la més alta possibilitat d'aquesta via, que tendeix a alliberar l'ésser dels llaços de la materialitat i produir la transfiguració del fosc principi fàl•lic tel•lúric a través del desencadenament, l'excés i l'èxtasi. Però si el símbol de Dionís, que combat a les amazones, expressa l'ideal més elevat d'aquest món espiritual, no és menys cert que es tracta d'una mica inferior si es compara amb el que serà la tercera possibilitat de la nova era: la reintegració heroica que només és veritablement lliure tant en relació al femení com al tel•lúric. Dionís, en efecte, igual que Zagreo, no és més que un ésser tel•lúric i infernal "Dionís i l'Hades no són més que una sola i mateixa cosa" diu Heràclit que s'associa freqüentment al principi de les aigües (Posidó) o del foc subterrani (Hefest). Aquesta sempre acompanyat de figures femenines, Mares de Verges o Deesses de la Natura convertides en amants: Démeter i Koré, Ariana i Aridela, Semele i Libera. La virilitat mateixa dels Coribants, que vestien sovint robes femenines com els sacerdots del culte frigi de la Mare és equívoc. En el Misteri, a la "orgia sagrada", predomina, associada a l'element sexual, l'element extàtic panteista de la ginecocràcia: contactes frenètics amb les forces ocultes de la terra, alliberaments mènades i pandèmiques es produeixen en un terreny que és al mateix temps el del sexe desencadenat, la nit i la mort, i en una promiscuïtat que reprodueix les formes meridionals més baixes i salvatges dels cultes col•lectius de la Mare. I el fet que a Roma, les bacanals fossin celebrades sobretot, en el seu origen, per dones, o que en els misteris dionisíacs les dones puguin figurar com a sacerdotesses i fins i tot com iniciadores i que històricament, en fi, tots els records d'epidèmies dionisíaques es relacionen essencialment amb l'estat femení, denota clarament que subsisteix, en aquest cicle, el tema de la preponderància de la dona, no només sota la forma grollerament afroditica on domina gràcies al llaç que l'eros, a la seva forma carnal, representa per a l'home fàl•lic, sinó també en tant que afavoreix un èxtasi que implica dissolució, destrucció de la forma i en el fons, una adquisició de l'esperit, a condició de renunciar simultàniament a posseir-los sota una forma viril. Ja hem fet al•lusió a aquestes formes del Misteri orgiàstic que celebraven a Afrodita i la resurrecció del seu fill i amant Adonis, formes en què el pathos no està mancat de relació amb l'impuls dionisíac i on l'iniciat, en el moment de l'èxtasi, assolit per el furor diví, es castrat. Es podria veure en aquest acte, del qual ja hem començat a explicar el seu significat, el símbol viscut més radical i dramàtic del sentit íntim de l'alliberament desvirilitzador i extàtic pròpi al apogeu dionisíac d'aquesta civilització, que anomenarem Afrodita, forma nova o degenerada d'una espiritualitat demetríca, però on subsisteix tanmateix el seu significat central, el tema característic de la primacia del principi femení, que s'oposa a la "Llum del Nord".

La tercera i última possibilitat és la civilització dels herois. Hesíode refereix que després de l'edat del bronze, abans de la del ferro, en les races el destí era la "extinció sense glòria a l'Hades", Zeus crea una raça millor, que Hesíode diu la raça dels herois. Li és donada la possibilitat de conquerir la immortalitat i de participar, malgrat tot, en un estat semblant al de l'edat primordial. Es tracta doncs d'un tipus de civilització on es manifesta l'intent de restaurar la tradició dels orígens sobre la base del principi i de la qualificació guerrera. En veritat, els "herois" no esdevenen tots immortals, ni escapen necessàriament a l'Hades. Aquest és només el destí d'una part. I si s'examinen, en conjunt, els mites hel•lènics i els de les altres tradicions, es constata, després de la diversitat dels símbols, l'afinitat de les empreses dels titans i dels herois, i es pot doncs admetre, que en el fons, els uns i els altres pertanyen a un mateix llinatge, són els audaços actors d'una mateixa aventura transcendent que pot en ocasions triomfar i en altres fracassar. Els herois que es converteixen en immortals són aquells que realitzen triomfalment l'aventura, aquells que saben realment evitar, gràcies a un impuls cap a la transcendència, la desviació pròpia a l'intent titànic de restaurar la virilitat espiritual primordial i superar la dona és a dir, l'esperit lunar, afroditic o amazònic. Els altres, aquells que no saben realitzar aquesta possibilitat virtualment conferida pel principi olímpic, per Zeus aquesta possibilitat a la qual fan referència els Evangelis dient que el llindar del cel pot ser violat, baixen al mateix nivell que la raça dels titans i dels gegants, colpejats per malediccions i càstigs diversos, conseqüències de la seva temeritat i de la corrupció operada en ells en les "vies de la carn sobre la terra". A propòsit d'aquestes correspondències entre la via dels titans i la via dels herois, és interessant assenyalar el mite, segons el qual Prometeu, un cop alliberat, hauria ensenyat a Hèrcules el camí del jardí dels Hespèrids, on haurà de recollir el fruit de la immortalitat. Però aquest fruit, una vegada conquerit per Hèrcules, és pres per Atenea que representa aquí l'intel·lecte olímpic i reposat al seu lloc "per que no està permès portar-lo a qualsevol lloc". Cal entendre per això que aquesta conquesta ha de ser reservada a la raça a qui pertany i no ha de ser profanada al servei de l'humà, tal com Prometeu tenia intenció de fer.

En el cicle heroic apareix en ocasions el tema de la diada, és a dir, de la parella i de la dona, entesos, no en un sentit anàleg al dels diversos casos que acabem d'examinar, sinó en el ja exposat en la primera part d'aquesta obra a propòsit de la llegenda del Rex Nemorensis, de les "dones" que "fan" reis divins, "dones" del cicle cavalleresc i altres. A propòsit del contingut diferent que presenta, segons els casos, un simbolisme idèntic, ens hem d'acontentar amb observar que la dona que encarna, sigui un principi vivificant (Eva, "la vivent", Hebe, tot el que es desprèn de la relació entre les dones divines i l'arbre de la vida, etc.) sigui un principi d'il·luminació o de saviesa transcendent (Atenea, nascuda del cervell del Zeus olímpic, guia d'Hèrcules, la verge Sofia, la Dama Intel·ligència dels "Fidels d'Amor", etc.) sigui un poder (la Shatki hindú, les walkiries nòrdiques, la deessa de les batalles Morrigan que ofereix el seu amor als herois solars del cicle cèltic dels Ulster, etc.), tal dona, diem, és objecte d'una conquesta, que no resta a l'heroi el seu caràcter viril, sinó que li permet integrar-lo en un pla superior. Més important, però, en els cicles del tipus heroic és el tema de l'oposició contra tota pretensió ginecocràtica i tot intent amazònic. Aquest tema, essencial per a la definició del concepte de "heroi", d'una aliança amb el principi olímpic i d'una lluita contra el principi titànic, ha estat clarament expressat en el cicle hel·lènic, especialment en la figura de d’Hèrcules dòric.

Ja hem vist que a semblança de Teseu, Belerofont i Aquil·les, Hèrcules combat contra les amazones simbòliques fins al seu extermini. Si l’Hèrcules lidi coneix una caiguda afroditica amb Omphale, l'Hèrcules dòric mereix sempre el títol de "enemic de la dona". Des del seu naixement, la deessa de la terra, Hera, li és hostil; venint al món, estrangula a dues serps que Hera havia enviat per suprimir-lo. Es veu obligat contínuament a combatre a Hera, sense ser mai vençut. Aconsegueix fins i tot ferir i posseir en la immortalitat olímpica, la seva filla única Hebe, la "eterna joventut". Si es considera a altres figures del cicle en qüestió, tant a Occident com a Orient, es trobarà sempre, en una certa mesura, aquests mateixos temes fonamentals. És així com Hera (significativament ajudada per Ares, el déu violent de la guerra) intenta impedir el naixement d’Apol·lo, enviant a la serp Python per perseguir-lo. Apol·lo ha de combatre Tatius, fill de la mateixa deessa que el protegeix, però, en la lluita, ella mateixa resulta ferida per l'heroi hiperbori, igual que Afrodita és ferida per Ajax. Per incert que sigui el resultat final de l'empresa de l'heroi caldeu Gilgamesh a la recerca de l'arbre de la immortalitat, tota la seva història no és més que el relat de la lluita que manté contra la deessa Isthar que correspon al tipus Afrodita de la Mare de la vida el amor rebutja retraient cruament la sort que van conèixer els seus altres amants, i mata l'animal demoníac, l’oreu o bou, que la deessa havia llançat contra ell. Indra, prototip celeste de l'heroi, en un gest considerat com "heroic i viril", colpeja amb el seu raig a la dona celeste amazònica Usha, tot i ser el senyor d'aquesta "dona" que com Shakti té també el sentit de "potència". Quan Parsifal provoca amb la seva partida la mort de la seva mare, oposada a la seva vocació heroica, i es converteix també en "Cavaller celeste", o quan l'heroi persa Rostam, segons el Shamani, ha de descobrir la trampa del drac que se li presenta sota l'aparença d'una dona seductora, abans de poder alliberar un rei que, gràcies a Rostam, recupera la vista i intenta escalar el cel per mitjà del "àliga", sempre es repeteix el mateix tema. La trampa seductora d'una dona que, per mitjans afroditics o encanteris, intenta desviar d'una empresa simbòlica a un heroi concebut com a destructor de titans, d'éssers monstruosos o de guerrers a revolta, o com afirmador d'un dret superior, és un tema tan freqüent i popular, que és inútil multiplicar aquí els exemples. El cert és que en les sagues i llegendes d'aquest tipus, únicament sobre el pla més inferior, el parany de la dona pot ser assimilat al de la carn. Si bé és cert que "si la dona aporta la mort, l'home la domina a través de l'esperit" passant de la virilitat fàl·lica a la virilitat espiritual, cal afegir que en realitat, la trampa estesa per la dona o per la deessa expressa també, esotèricament, el parany d'una forma d'espiritualitat que desvirilitza i tendeix a sincopar o desviar, l'impuls cap el veritablement sobrenatural.

La superioritat consistia, no a ser la força original sinó a dominar-la, tal és la qualitat del i del qual va estar estretament associada, en Hèlade, l'ideal heroic. Aquesta qualitat s'ha expressat en ocasions a través del simbolisme del parricidi o l'incest: parricidi, en el sentit d'una emancipació, en el sentit d'esdevenir el seu propi principi; incest, en el sentit, anàleg, de posseir la matèria primera. L'arquetip de Zeus, que hauria matat al seu propi pare i posseït a la seva mare Rea quan, per fugir d'ella, va prendre la forma d'una serp, apareix com un reflex d'aquest esperit en el món dels déus, a l'igual que Agni, personificació del foc sagrat de les races heroiques àries que "tot just nascut, devora els seus dos pares" i Indra que, com Apol·lo destrueix a Python, extermina a la serp Ahi, però mata també el pare celest Dyaus . En el simbolisme de l'Ars Regia hermètic, es conserva igualment el tema de "incest filosofal".

La tradició hindú ofereix un exemple interessant de la manera com es presenta, en un cicle heroic, el tema dels "dos". Primerament el déu Varuna que, com Dyaus (i com el Urà grec, al qual Varuna correspon fins i tot etimològicament) designa el principi cel primordial. Però Varuna, en les formes ulteriors de la tradició, es transforma, per dir-ho així, en dos bessons, dels que un continua portant el nom de Varuna, i l'altre passa a anomenar-se Mitra equivalent sota diversos aspectes a Indra, i s'oposa a ell com divinitat heroica i lluminosa, com el dia a la nit. És propi del cicle heroic transfigurar lluminosament el que, en la dualitat, està diferenciat en el sentit masculí, és a dir, guerrer, i atribuir caràcters negatius a l'aspecte del cel que esdevé l'expressió d'una espiritualitat lunar.

De forma general, si es fa referència a les dues redaccions del simbolisme solar que ens han servit ja per definir el procés de diferenciació de la tradició, es pot doncs dir que el mite heroic correspon al sol associat a un principi de canvi, però no d'una forma essencial segons la destinació de caducitat i de contínua re-dissolució a la Terra Mare, pròpia dels déus any, o com en el pathos dionisíac sinó dissociats d'aquest principi, per tal de transfigurar i reintegrar a la immutabilitat olímpica, a la natura urànica, immortal.

Hem arribat així al que s'ha anomenat el Misteri d'Occident: la regió occidental considerada com transcendent en relació a la llum sotmesa a la llei d'ascens i descens, considerada com a residència del Heroi, com aquests Camps Elisis on gaudeixen d'una vida a imatge de la vida olímpica, és a dir de l'estat primordial. Sobre el pla de les jerarquies i les dignitats tradicionals, correspon a la iniciació i a la consagració, és a dir, a les accions mitjançant les quals són sobrenaturalment integrades les qualitats purament guerreres d'aquell que, encara que no posseint la naturalesa olímpica del dominador, ha d'assumir la funció reial.

Les civilitzacions heroiques que sorgeixen abans de l'edat del ferro és a dir abans de l'època desproveïda de tot principi espiritual, de la naturalesa que sigui i al marge de l'edat de bronze, en el sentit d'una superació de l'espiritualitat demetríca afroditica o de l'hibris titànic, o per vèncer els intents amazònics, representen resurreccions parcials de la Llum del Nord, dels moments de restauració del cicle d'or àrtic. És significatiu, en aquest sentit, que entre les empreses que haurien conferit a Hèrcules la immortalitat olímpica, figura la del jardí dels Hespèrids i que, per arribar a ell, hagi passat, segons algunes tradicions, per la regió simbòlica del nord "que els mortals no hi arribaran ni per terra, ni per mar ", pel país dels hiperboris, d'on aquest heroi el bell vencedor" hauria portat l'olivera amb la qual es corona als vencedors. Des de cert punt de vista, aquestes civilitzacions representen la bona llavor, el resultat positiu de la unió dels "àngels" amb els habitants de la terra o déus immortals amb dones mortals. No hi ha, en últim anàlisi, cap diferència entre els herois la generació és explicada per l'entrada de forces divines en els cossos humans i per la unió de déus olímpics amb dones, aquests "homes gloriosos", els Nephelin, van ser engendrats igualment per la unió d'àngels amb dones, abans de lliurar a la violència com passa amb la raça heroica dels Volsunga que, segons la llegenda dels Niebelungen, haurien estat engendrats per la unió d'un déu amb una dona mortal i aquests reis solars , en fi, als que freqüentment se’ls atribueix el mateix origen.

Hem estat portats, en resum, a definir sis tipus fonamentals de civilitzacions i de tradicions posteriors a la civilització primordial (edat d'or): D'una banda, el Demetrisme, puresa de la Llum del Sud (Edat de Plata, cicle atlàntic, societat sacerdotal), el Afroditisme que és la seva forma degenerada i l'Amazonisme, intent desviat de restauració lunar. D'altra banda, el titànisme o Luciferísme, degenerat de la Llum del Nord (edat del bronze, època d'Els Guerrers i d'Els Gegants), Dionís, aspiració masculina desviada, desvirilitzada en formes passives i promiscues; i finalment l'heroisme , en tant que restauració de l'espiritualitat i olímpic-solar de la superació tant de la Mare com del Tità. Tals son les estructures fonamentals a les quals, esquemàticament es poden reduir de manera general i analíticament, totes les formes mixtes de civilitzacions encaminanades cap els temps "històrics", és a dir cap el cicle de la "edat fosca", o Edat de Ferro.

(Traduït de la 2a part de "Rivolta contro il Mondo Moderno")

L'Edat Ombrívola

noreply@blogger.com (lafideltemps) — Sun, 09 Aug 2009 00:02:00 +0000

René Guénon

La doctrina hindú ensenya que la durada d'un cicle humà, al qual dóna el nom de Manvantara, es divideix en quatre edats, que marquen altres tantes fases d'un enfosquiment gradual de l'espiritualitat primordial; són aquests mateixos períodes que les tradicions de l'antiguitat occidental, per la seva banda, designaven com les edats d'or, d'argent, de bronze i de ferro. Al present estem en la quarta edat, el Kali-Yuga o "edat ombrívola», i estem en ell, es diu, des de ja fa més de sis mil anys, és a dir, des d'una època molt anterior a totes les que són conegudes per la història «clàssica». Des d'aleshores, les veritats que d'antuvi eren accessibles a tots els homes han esdevingut cada cop més amagades i difícils d'assolir; aquells que les posseeixen són cada vegada menys nombrosos, i, si el tresor de la saviesa «no humana», anterior a totes les edats, no es pot perdre mai, tanmateix s'envolta de vels cada vegada més impenetrables, que la dissimulen a les mirades i sota els quals és extremadament difícil descobrir. És per això que per tot arreu, sota símbols diversos, es parla d'una cosa que s'ha perdut, almenys en aparença i en relació al món exterior, i que han de retrobar aquells que aspiren al veritable coneixement; però es diu també que el que està ocult així esdevindrà visible al final d'aquest cicle, que serà al mateix temps, en virtut de la continuïtat que lliga totes les coses entre si, el començament d'un cicle nou.

Però, es preguntarà sens dubte, per què el desenvolupament cíclic ha de complir-se així en un sentit descendent, que va d'allò superior al inferior, el que, com s'observarà sense esforç, és la negació mateixa de la idea de «progrés» tal com l'entenen els moderns? És perquè el desenvolupament de tota manifestació implica necessàriament un allunyament cada vegada més gran del principi del qual procedeix; partint del punt més alt, tendeix forçosament cap al més baix, i, com als cossos pesants, tendeix cap a ell amb una velocitat sense parar creixent, fins que troba finalment un punt de detenció. Aquesta caiguda podria caracteritzar-se com una materialització progressiva, ja que l'expressió del principi és pura espiritualitat; diem l'expressió, i no el principi mateix, ja que aquest no pot ser designat per cap dels termes que semblen indicar una oposició qualsevol, ja que està més enllà de totes les oposicions. D'altra banda, paraules com «esperit» i «matèria», que prenem aquí per més comoditat al llenguatge occidental, a dures penes tenen per ens més que un valor simbòlic; en tot cas, no poden convenir veritablement a allò del que es tracta més que a condició de descartar les interpretacions especials que els dóna la filosofia moderna, de la qual filosofia, el «espiritualisme» i el «materialisme» no són, als nostres ulls, més que dues formes complementàries que s'impliquen l'una a l'altra i que són igualment menyspreables per a qui es vol elevar per sobre d'aquests punts de vista contingents. Però per altra banda no és de metafísica pura del que ens proposem tractar aquí, i és per això que, sense perdre de vista mai els principis essencials, podem, prenent les precaucions indispensables per evitar tot equívoc, permetre l'ús de termes que, encara que inadequats, semblin susceptibles de fer les coses més fàcilment comprensible, en la mesura que això es pot fer sense desnaturalitzar.

El que acabem de dir del desenvolupament de la manifestació presenta una visió que, encara que és exacta en el conjunt, tanmateix està molt simplificada i esquematitzada, ja que pot fer pensar que aquest desenvolupament es fa en línia recta, segons un sentit únic i sense oscil·lació de cap tipus; la realitat és molt més complexa. En efecte, hi ha lloc a considerar en totes les coses, com ho indicàvem ja precedentment, dues tendències oposades, una descendent i l'altra ascendent, o si un vol servir-se d'una altra manera de representació, una centrífuga i l'altra centrípeta; i del predomini d'una o de l'altra procedeixen dues fases complementàries de la manifestació, una d'allunyament del principi, l'altra de retorn cap al principi, que sovint es comparen simbòlicament als moviments del cor o a les dues fases de la respiració. Encara que aquestes dues fases es descriguin ordinàriament com successives, cal concebre que, en realitat, les dues tendències a les quals corresponen actuen sempre simultàniament, encara que en proporcions diverses; i passa a vegades, en alguns moments crítics on la tendència descendent sembla a punt de predominar definitivament en la marxa general del món, que una acció especial intervé per reforçar la tendència contrària, i d'aquesta manera restablir un cert equilibri almenys relatiu, tal com poden comportar les condicions del moment, i d'operar així un redreçament parcial, pel qual el moviment de caiguda pot semblar detingut o neutralitzat temporàniament.

És fàcil comprendre que aquestes dades tradicionals, a les quals hem de cenyir-nos per esbossar una apercepció molt resumida, fan possibles concepcions molt diferents de tots els assaigs de «filosofia de la història» a què es lliuren els moderns, i molt més amplis i profunds . Però, de moment, no pensem remuntar als orígens del cicle present, ni tampoc més simplement als començaments del Kali-Yuga; les nostres intencions no es refereixen, d'una manera directa almenys, més que a un domini molt més limitat, a les últimes fases d'aquest mateix Kali-Yuga. En efecte, en l'interior de cada un dels grans períodes dels que hem parlat, es poden distingir també diferents fases secundàries, que constitueixen altres tantes subdivisions seves, i, ja que cada part és en certa manera anàloga al tot, aquestes subdivisions reprodueixen per així dir, en una escala més reduïda, la marxa general del gran cicle al que s'integren; però, aquí també, una investigació completa de les modalitats d'aplicació d'aquesta llei als diversos casos particulars ens portaria molt més enllà del quadre que ens hem traçat per a aquest estudi. Per acabar aquestes consideracions preliminars, esmentarem només algunes de les últimes èpoques particularment crítiques que ha travessat la humanitat, aquelles que entren en el període que es té costum d'anomenar «històric», perquè és efectivament l'únic veritablement accessible a la història ordinària o «profana», i això ens conduirà de manera natural a la qual cosa que ha de constituir l'objecte propi del nostre estudi, ja que la darrera d'aquestes èpoques crítiques no és altra que la que constitueix el que es diuen els temps moderns.

Hi ha un fet bastant estrany, que ningú sembla haver observat mai com mereix ser-ho: és que el període pròpiament «històric», en el sentit que acabem d'indicar, es remunta exactament al segle VI abans de l'era cristiana, com si hagués aquí, en el temps, una barrera que no és possible traspassar amb l'ajuda dels mitjans de recerca de què disposen els investigadors ordinaris. A partir d'aquesta època, en efecte, es té per tot arreu una cronologia força precisa i ben establerta; per tot el que és anterior, per contra, ningú obté en general més que una aproximació molt vaga, i les dates proposades per als mateixos esdeveniments varien freqüentment en diversos segles. Fins i tot per als països on no es tenen més que simples vestigis dispersos, com Egipte per exemple, això és molt cridaner; i el que és potser més sorprenent encara, és que, en un cas excepcional i privilegiat com el de la Xina, que posseeix, per èpoques molt més remotes, annals datats per mitjà d'observacions astronòmiques que no haurien de deixar lloc a cap dubte, els moderns no deixen per aixó de qualificar menys de «llegendàries» a aquelles èpoques, com si hagués aquí un domini on no es reconeix el dret a cap certesa i on es prohibeixen a si mateixos obtenir-les. Així doncs, l'antiguitat anomenada «clàssica» no és, francament, més que una antiguitat completament relativa, i fins i tot molt més a prop dels temps moderns que la veritable antiguitat, ja que no es remunta tan sols a la meitat del Kali-Yuga , la durada, segons la doctrina hindú, no és ella mateixa més que la desena part de la del Manvantara; I per això es podrà jutjar suficientment fins a quin punt els moderns tenen raó per estar tan orgullosos de l'extensió dels seus coneixements històrics! Tot això, respondrien sens dubte per justificar-se, no són més que períodes «llegendaris», i és per això que estimen no haver de tenir en compte, però aquesta resposta no és precisament més que la confessió de la seva ignorància, i d'una incomprensió que és l'únic que pot explicar el seu menyspreu de la tradició; en efecte, l'esperit específicament modern, no és, com ho mostrarem més endavant, res més que l'esperit antitradicional.

En el segle VI abans de l'era cristiana, qualsevol que hagi estat la seva causa, es van produir canvis considerables en quasi tots els pobles; per altra banda, aquests canvis van presentar caràcters diferents segons els països. En alguns casos, va ser una readaptació de la tradició a altres condicions que les que havien existit anteriorment, readaptació que es va complir en un sentit rigorosament ortodox; això és el que va tenir lloc concretament a la Xina, on la doctrina, constituïda primitivament en un conjunt únic , va ser dividida aleshores en dues parts clarament diferents: el Taoisme, reservat a una elit, i que comprenia la metafísica pura i les ciències tradicionals d'ordre pròpiament especulatiu, i el confucianisme, comú a tots sense distinció, i que tenia per domini les aplicacions pràctiques i principalment socials. En els perses, sembla que hi hagi hagut igualment una readaptació del Mazdeisme, ja que aquesta època va ser la de l'últim Zoroastre. A l'Índia, es va veure néixer llavors el Budisme, que, qualsevol que hagi estat el seu caràcter original, havia de desembocar, al contrari, almenys en algunes de les seves branques, en una rebel·lió contra l'esperit tradicional, rebel·lió que va arribar fins la negació de tota autoritat, fins a una veritable anarquia, en el sentit etimològic de «absència de principi», en l'ordre intel·lectual i en l'ordre social. El que és força curiós, és que, a l'Índia, no es troba cap monument més enllà d'aquesta època, i els orientalistes, que volen fer començar tot amb el Budisme la importància del qual exageren singularment, han intentat treure partit d'aquesta constatació a favor de la seva tesi, no obstant això, l'explicació del fet és ben simple: és que totes les construccions anteriors eren en fusta, de tal manera que han desaparegut naturalment sense deixar rastre; però el que és veritat, és que un tal canvi en el mode de construcció correspon necessàriament a una modificació profunda de les condicions generals d'existència del poble on s'ha produït.

Apropant-nos a l'Occident, veiem que, en els jueus, la mateixa època va ser la de la captivitat de Babilònia; i el que és potser un dels fets més sorprenents que s'hagin de constatar, és que un curt període de setanta anys va ser suficient per fer perdre fins a la seva escriptura, ja que després van haver reconstituir els Llibres sagrats amb caràcters diferents d'aquells que havien estat en ús fins aleshores. Es podrien esmentar encara molts altres esdeveniments que es refereixen gairebé a la mateixa data: notarem només que va ser per a Roma el començament del període pròpiament «històric», que va succeir a l'època «llegendària» dels reis, i que se sap també, encara que d'una manera una mica vaga, que hi va haver aleshores importants moviments en els pobles cèltics; però, sense insistir més en això, arribarem a pel que fa a Grècia. Allà igualment, al segle VI aC. va ser el punt de partida de la civilització anomenada «clàssica», l'única a la qual els moderns reconeixen el caràcter «històric», i tot el que precedeix és prou mal conegut com per ser tractat de «llegendari», encara que els descobriments arqueològics recents ja no permeten dubtar que, almenys, hi va haver-hi una civilització molt real, i ens tenim algunes raons per pensar que aquella primera civilització hel·lènica va ser molt més interessant intel·lectualment que la que la va seguir, i que les seves relacions no deixen d'oferir alguna analogia amb les que existeixen entre l'Europa de l'edat mitjana i l'Europa moderna. No obstant això, convé destacar que l'escissió no va ser tan radical com en aquest darrer cas, ja que hi va haver, almenys parcialment, una readaptació efectuada en l'ordre tradicional, principalment en el domini dels «misteris», i amb això cal relacionar Pitàgores, que va ser sobretot, sota una forma nova, una restauració de l'Orfisme anterior, i on els llaços evidents amb el culte dèlfic de l’Apol·lo hiperbori permeten considerar fins i tot una filiació contínua i regular amb una de les tradicions més antigues de la humanitat. Però, per altra banda, aviat es va veure aparèixer una cosa de la qual encara no s'havia tingut cap exemple i que, a continuació, havia d'exercir una influència nefasta sobre tot el món occidental: volem parlar d'aquesta manera especial de pensament que va prendre i va guardar el nom de «filosofia», i aquest punt és prou important com per que ens aturem en ell alguns instants.

La paraula «filosofia», en si mateixa, pot prendre certament en un sentit molt legítim, que va ser sens dubte el seu sentit primitiu, sobretot si és veritat que, com es pretén, és Pitàgores qui el va emprar primer: etimològicament, no significa res més que «amor de la saviesa»; així doncs, designa primer una disposició prèvia requerida per arribar a la saviesa, i pot designar també, per una extensió completament natural, la indagació que, naixent d'aquesta disposició mateixa, ha de conduir al coneixement. Per tant, no és més que un estadi preliminar i preparatori, un encaminament cap a la saviesa, un grau que correspon a un estat inferior a aquesta; la desviació que s'ha produït després ha consistit en prendre aquest grau transitori per la meta mateixa, en pretendre substituir la saviesa per la «filosofia», la qual cosa implica l'oblit o el desconeixement de la veritable naturalesa d'aquesta última. És així com va prendre naixement el que podem anomenar la filosofia «profana», és a dir, una pretesa saviesa purament humana, i per tant d'ordre simplement racional, que pren el lloc de la veritable saviesa tradicional, suprarracional i «no humana». Tanmateix, va subsistir encara una mica d'aquesta a través de tota l'antiguitat; el que ho prova, és primer la persistència dels «misteris», dels quals el caràcter essencialment «iniciàtic» no podria ser contestat, i és també el fet que l'ensenyament dels filòsofs mateixos tenia a la vegada, el més freqüentment, un costat «exotèric» i un costat «esotèric», podent aquest últim permetre el vincle a un punt de vista superior, que, per altra banda, es manifesta d'una manera molt clara, encara que potser incompleta sota certs aspectes, alguns segles més tard, en els alexandrins. Perquè la filosofia «profana» es constituís definitivament com a tal, era necessari que romangués només el «exoterisme» i que s'arribés fins a la negació pura i simple de tot «esoterisme»; és en això precisament en el que havia de desembocar, en els moderns, el moviment començat pels Grecs; les tendències que ja s'havien afirmat en aquells havien de dur llavors fins les seves conseqüències més extremes, i la importància excessiva que havien acordat al pensament racional anava a accentuar també per arribar al «racionalisme», actitud especialment moderna que ja no consisteix simplement en ignorar, sinó a negar expressament tot el que és d'ordre suprarracional; però no anticipem més, ja que haurem de tornar de nou sobre aquestes conseqüències i veure el seu desenvolupament en una part de la nostra exposició.
Pel que s'acaba de dir, cal retenir una cosa particularment des del punt de vista que ens ocupa: és que convé cercar en l'antiguitat «clàssica» alguns dels orígens del món modern; així doncs, aquest no manca enterament de raó quan es reivindica de la civilització grecollatina i es pretén el seu continuador. No obstant això, cal dir que no es tracta més que d'una continuació llunyana i un poc infidel, ja que, malgrat tot, en aquella antiguitat, hi havia moltes coses, en l'ordre intel·lectual i espiritual, l'equivalent de les quals no es podria trobar entre els moderns; en tot cas, en l'enfosquiment progressiu del veritable coneixement, es tracta de dos graus força diferents. D'altra banda, es podria concebre que la decadència de la civilització antiga hagi conduït, d'una manera gradual i sense solució de continuïtat, a un estat més o menys semblant al que veiem avui dia, però, de fet, la cosa no va ser així, i, en l'interval, hi va haver, per a l'Occident, una altra època crítica que va ser al mateix temps una d'aquelles èpoques de redreçament a les que fèiem al·lusió més enrere.

Aquesta època és la del començament i de l'expansió del Cristianisme, que coincideix, d'una banda, amb la dispersió del poble jueu, i, per altra banda, amb l'última fase de la civilització grecollatina, i podem passar més ràpidament sobre aquests esdeveniments , malgrat la seva importància, perquè generalment són més coneguts que aquells dels que hem parlat fins aquí, i perquè el seu sincronisme ha estat més destacat, fins i tot pels historiadors de mires més superficials. També s'han assenyalat bastant freqüentment alguns trets comuns a la decadència antiga ja l'època actual, i, sense voler portar massa lluny el paral·lelisme, cal reconèixer que hi ha en efecte algunes semblances força cridaneres. La filosofia purament «profana» havia guanyat terreny: l'aparició de l'escepticisme d'una banda, l'èxit del «moralisme» estoic i epicuri per l'altre, mostren prou fins a quin punt s'havia rebaixat la intel·lectualitat. Al mateix temps, les antigues doctrines sagrades, que gairebé ningú comprenia ja, havien degenerat, pel fet d'aquesta incomprensió, a «paganisme» en el veritable sentit d'aquesta paraula, és a dir, que ja no eren més que «supersticions», coses que, havent perdut la seva significació profunda, es sobrevivien a si mateixes únicament per manifestacions completament exteriors. Hi va haver intents de reacció contra aquesta decadència: l'hel·lenisme mateix es va intentar revivificar amb l'ajuda d'elements presos a les doctrines orientals amb les que podia trobar-se en contacte, però això ja no era suficient, la civilització grecollatina havia d'acabar, i el redreçament havia de venir d' altra banda i operar sota una forma diferent. Va ser el Cristianisme el que va complir aquesta transformació, i, anotem-ho de passada, la comparació que es pot establir sota algunes relacions entre aquell temps i el nostre és potser un dels elements determinants del «messianisme» desordenat que surt a la llum actualment. Després del període turbulent de les invasions bàrbares, necessari per acabar la destrucció de l'antic estat de coses, es va restaurar un ordre normal per una durada d'alguns segles; va ser l'edat mitjana, tan desconeguda per als moderns que són incapaços de comprendre la seva intel·lectualitat, i per als qui aquesta època sembla certament molt més estranya i llunyana que l'antiguitat «clàssica».

Per a nosaltres, la veritable edat mitjana s'estén des del regnat de Carlemany fins al començament del segle XVI; en aquesta última data comença una nova decadència que, a través d'etapes diverses, anirà accentuant-se fins als nostres dies. És aquí on està el veritable punt de partida de la crisi moderna: és el començament de la desagregació de la «cristiandat», a la qual s'identificava essencialment la civilització occidental de l'edat mitjana; és, alhora, la fi del règim feudal, bastant estretament solidari d'aquella mateixa «cristiandat», l'origen de la constitució de les «nacionalitats». Així doncs, cal fer remuntar l'època moderna a prop de dos segles abans del que es fa ordinàriament; el Renaixement i la Reforma són sobretot resultants, i no s'han fet possibles més que per la decadència prèvia, però, ben lluny de ser un redreçament, van marcar una caiguda molt més profunda, perquè consumiren la ruptura definitiva amb l'esperit tradicional, un en el domini de les ciències i de les arts, i l'altra en el domini religiós mateix, que era no obstant aquell on una tal ruptura hagués pogut semblar més difícilment concebible.

El que es diu el Renaixement va ser en realitat, com ja ho hem dit en altres ocasions, la mort de moltes coses; sota pretext de tornar de nou a la civilització grecorromana, no es va prendre d'aquella més que el que havia tingut de més exterior, perquè únicament això s'havia pogut expressar clarament en textos escrits; i aquesta restitució incompleta no podia ser com a altres més que un caràcter molt artificial, ja que es tractava de formes que, des de feia segles, havien deixat de viure de la seva vida veritable. Pel que fa a les ciències tradicionals de l'edat mitjana, després d'haver tingut encara algunes últimes manifestacions cap a aquesta època, van desaparèixer tan totalment com les de les civilitzacions remotes que van ser aniquilades d'antuvi per algun cataclisme, i, aquesta vegada, res havia de venir a reemplaçar-les . D'ara endavant no hi va haver més que la filosofia i la ciència «profanes», és a dir, la negació de la veritable intel·lectualitat, la limitació del coneixement a l'ordre més inferior, l'estudi empíric i analític de fets que no són vinculats a cap principi, la dispersió en una multitud indefinida de detalls insignificants, l'acumulació d'hipòtesis sense fonament, que es destrueixen incessantment les unes a les altres, i de mires fragmentàries que no poden conduir a res, excepte a aquestes aplicacions pràctiques que constitueixen l'única superioritat efectiva de la civilització moderna; superioritat poc envejable per la resta, i que, al desenvolupar fins asfixiar a tota altra preocupació, ha donat a aquesta civilització el caràcter purament material que fa d'ella una veritable monstruositat.

El que és completament extraordinari és la rapidesa amb què la civilització de l'edat mitjana va caure en el més complet oblit; els homes del segle XVII ja no tenien la menor noció d'ella, i els monuments seus que van subsistir ja no representaven res als seus ulls, ni en l'ordre intel·lectual, ni en l'ordre estètic; per això es pot jutjar quant s'havia canviat la mentalitat en l’interval. No anirem a buscar aquí els factors, certament molt complexos, que van concórrer a aquest canvi, tan radical que sembla difícil admetre que hagi pogut operar espontàniament i sense la intervenció d'una voluntat directriu la naturalesa exacta roman forçosament força enigmàtica; a aquest respecte, hi ha circumstàncies molt estranyes, com la vulgarització, en un moment determinat, i presentant com descobriments nous, de coses que eren conegudes en realitat des de feia molt de temps, però el coneixement, en raó d'alguns inconvenients que corrien el risc de sobrepassar els seus avantatges, no hi havia estat difós fins aleshores en el domini públic. És molt inversemblant també que la llegenda que va fer de l'edat mitjana una època de «tenebres», d'ignorància i de barbàrie, hagi pres naixement i s'hagi acreditat per si sola, i que la veritable falsificació de la història a la qual els moderns s'han lliurat hagi estat empresa sense cap idea preconcebuda; però no anirem més endavant en l'examen d'aquesta qüestió, ja que, de qualsevol manera que s'hagi dut a terme aquest treball, de moment, és la constatació del resultat de la qual, en definitiva, ens importa més.
Hi ha una paraula que va rebre tots els honors en el Renaixement, i que resumia per endavant tot el programa de la civilització moderna: aquesta paraula és la de «humanisme». Es tractava en efecte de reduir tot a proporcions purament humanes, de fer abstracció de tot principi d'ordre superior, i, es podria dir simbòlicament, d'apartar-se del cel sota pretext de conquerir la terra; els Grecs, l'exemple dels quals es pretenia seguir, mai havien arribat tan lluny en aquest sentit, ni tan sols en el temps de la seva més gran decadència intel·lectual, i almenys les preocupacions utilitàries mai havien passat en ells al primer pla, talment com havia de produir-se aviat en els moderns. El «humanisme», ja era una primera forma del que ha esdevingut el «laïcisme» contemporani, i, en voler reduir tot a la mida de l'home, pres com un fi en si mateix, s'ha acabat per descendir, d'etapa a etapa, al nivell d'allò més inferior que hi ha en aquest, i per no buscar amb prou feines més que la satisfacció de les necessitats inherents al costat material de la seva naturalesa, cerca ben il·lusòria, tanmateix, ja que crea sempre més necessitats artificials de les que pot satisfer.

Arribarà el món modern fins al fons d'aquesta pendent fatal, o bé, com ha passat en la decadència del món grecollatí, es produirà, aquesta vegada també, un nou redreçament abans que hagi arribat al fons de l'abisme a on és arrossegat? Sembla que ja no sigui gairabé possible una detenció a meitat de camí, i que, segons totes les indicacions proporcionades per les doctrines tradicionals, haguem entrat veritablement en la fase final del Kali-Yuga, en el període més ombrívol d'aquesta «edat ombrívola» , en aquest estat de dissolució del que no és possible sortir més que per un cataclisme, perquè ja no és un simple redreçament el que aleshores és necessari, sinó una renovació total. El desordre i la confusió regnen en tots els dominis; han estat portats fins a un punt que sobrepassa amb molt de tot el que s'havia vist precedent, i, partint de l'Occident, amenacen ara amb envair el món sencer; sabem bé que el seu triomf no pot ser mai més que aparent i passatger, però, en un tal grau, sembla ser el signe de la més greu de totes les crisis que la humanitat hagi travessat en el curs del seu cicle actual. No hem arribat a aquesta època temible anunciada pels Llibres sagrats de l'Índia, «on les castes estaran barrejades, on la família ja no existirà»? Només cal mirar al voltant de sí per a convèncer-se que aquest estat és realment el del món actual, i per constatar per tot arreu aquesta decadència profunda que l'Evangeli diu «la abominació de la desolació». És necessari no dissimular la gravetat de la situació; convé considerar-la tal com és, sense cap «optimisme», però també sense cap «pessimisme», ja que com ho dèiem abans, la fi de l'antic món serà també el començament d'un món nou.

Ara, es planteja una qüestió: quina és la raó de ser d'un període com aquest en el què vivim? En efecte, per anormals que siguin les condicions presents considerades en si mateixes, però han d'entrar en l'ordre de les coses, en aquest ordre que, segons una fórmula extrem oriental, està fet de la suma de tots els desordres; aquesta època, per penosa i turbulenta que sigui, ha de tenir també, com totes les altres, el seu lloc marcat en el conjunt del desenvolupament humà, i per altra banda, el fet mateix de que estava prevista per les doctrines tradicionals és a aquest respecte una indicació suficient. El que hem dit de la marxa general d'un cicle de manifestació, que va en el sentit d'una materialització progressiva, dóna immediatament l'explicació d'un tal estat, i mostra bé que el que és anormal i desordenat sota un cert punt de vista particular no és però més que la conseqüència d'una llei que es refereix a un punt de vista superior o més extens. Agregats, sense insistir en això, que, com tot canvi d'estat, el pas d'un cicle a un altre no pot complir-se més que en la foscor; en això hi ha també una llei molt important i que les seves aplicacions són múltiples, però, per això mateix , una exposició una mica detallada d'ella ens portaria massa lluny.

No és això tot: l'època moderna ha de correspondre necessàriament al desenvolupament d'algunes de les possibilitats que, des de l'origen, estaven incloses en la potencialitat del cicle actual, i, per inferior que sigui el rang ocupat per aquestes possibilitats en la jerarquia del conjunt, per això no havien d'estar menys, tant com les altres, cridades a la manifestació segons l'ordre que els està assignat. Sota aquesta relació, el que, segons la tradició, caracteritza a l'última fase del cicle, és, es podria dir, l'explotació de tot el que ha estat menysprear o rebutjat en el curs de les fases precedents, i, efectivament, és això el que podem constatar en la civilització moderna, que no viu en certa manera més que d'allò que les civilitzacions anteriors no havien volgut. Per adonar-se d'això, no cal més que veure com els representants d'aquestes mateixes civilitzacions que s'han mantingut fins aquí en el món oriental, aprecien les ciències occidentals i les seves aplicacions industrials! Tanmateix, aquests coneixements inferiors, tan meyspreables als ulls de qui té un coneixement d'un altre ordre, havien de ser «fets», i no podien ser-ho més que en un estadi on la veritable intel·lectualitat hagués desaparegut; aquestes investigacions d'un abast exclusivament pràctic, en el sentit més estret d'aquest terme, s'havien de dur a terme, però no podien ser-ho més que en l'extrem oposat de l'espiritualitat primordial, per homes immersos en la matèria fins al punt de no concebre res més enllà, i que esdevenen tant més esclaus d'aquesta matèria com més volen fer-se servir d'ella, la qual cosa els condueix a una agitació sempre creixent, sense regla i sense meta, a la dispersió en la pura multiplicitat, fins a la dissolució final.

Tal és, esbossada en els seus grans trets i reduïda a l'essencial, la veritable explicació del món modern, però, declarem-ho molt clarament, aquesta explicació no podria prendre's de cap manera com una justificació. Una desgràcia inevitable, per això no és menys una desgràcia; i, fins i tot si del mal ha de sortir un bé, això no treu el mal seu caràcter; per altra banda, entenen-ho bé, no emprem aquí aquests termes de «bé» i de «malament» més que per fer comprendre millor, i fora de tota intenció específicament «moral». Els desordres parcials no poden no ser, perquè són elements necessaris de l'ordre total; però, malgrat això, una època de desordre és, en si mateixa, una cosa comparable a una monstruositat, que, encara que és la conseqüència d'algunes lleis naturals, per això no és menys una desviació i una mena d'error, o un cataclisme, que, tot i que resulta del curs normal de les coses, és de la mateixa manera, si es considera aïlladament, un trastorn i una anomalia. La civilització moderna, com totes les coses, té forçosament la seva raó de ser, i, si és veritablement la que acaba un cicle, es pot dir que ella és el que ha de ser, que ve en el seu temps i en el seu lloc, però per això no haurà de ser jutjada menys segons la paraula evangèlica molt freqüentment mal compresa: «És necessari que hi hagi escàndol; però ai d'aquell per qui l'escàndol arriba!».

(Traduït de "La Crise du Monde Moderne")

La Civilització de la Mare

noreply@blogger.com (lafideltemps) — Tue, 31 Mar 2009 21:35:00 +0000

Julius Evola

Per desenvolupar aquesta anàlisi és necessari procedir a una definició tipològica més precisa de les formes de civilització que han succeït a la civilització primordial. En primer lloc estudiarem el concepte mateix de "Civilització de la Mare".

El seu tema característic és una transposició metafísica del concepte de la dona, contemplat en tant que principi i substància de la generació. És una deessa qui expressa la realitat suprema. Tot ésser és considerat com el seu fill i apareix, en relació a ella, com una mica condicionat i subordinat, privat de vida pròpia, és a dir, caduc i efímer. Tal és el tipus de les grans deesses asiàtic-mediterrànies de la vida: Isis, Asher, Cibeles, Afrodita, Tanit i sobretot Demeter, figura central del cicle pelasg minoic. La representació del principi solar sota la forma d'un nen sostingut per la Gran Mare sobre els genolls, és a dir, com quelcom engendrat; les representacions egipci-minoiques de reines o dones divines mostrant el lotus i la clau de la vida; Isthar, de la qual un dels seus himnes més antics diu: "No hi ha cap déu veritable fora de tu" i que és anomenada Ummu Ilani, Mare dels déus; les diverses al•lusions, sovint acompanyades de transposicions cosmològiques, a una primacia del principi de la "nit" sobre el principi "dia" que sorgeix del seu si, divinitats tenebroses o lunars sobre les quals es manifesta; el sentiment característic, que resulta i el "oculta" és un destí, una invisible llei de fatalitat a la qual ningú no es pot sostreure; el lloc acordat, en alguns simbolismes arcaics (que sovint reposen sobre el càlcul lunar, abans que solar, del temps) al signe o al déu de la Lluna sobre el del Sol (per exemple, el Sin babiloni en relació a Samash) i la inversió, en virtut de la qual la Lluna pren en ocasions el gènere masculí i el Sol el femení; la importància donada al principi de les Aigües (Zeus subordinat a Estígia; l'Oceà generador dels déus i dels homes, etc.) i al seu culte correlatiu, el de la serp i les divinitats anàlogues; en un altre pla, la subordinació d’Adonis en relació a Afrodita, de Virbio respecte a Diana, d'algunes formes d'Osiris, transmutada de la seva forma solar originaria a déu lunar de les aigües, en relació a Isis, de Bacus en relació a Demeter, l’ Hèrcules asiàtic respecte a Militta, etc ... tot això fa referència, més o menys directament, al mateix tema.

Per tot arreu es troben, al Sud, des de Mesopotàmia fins l'Atlàntic, estatuetes neolítiques de la Mare amb el Fill.
A Creta, la terra dels orígens era anomenada, en lloc de "pàtria", "Terra de la mare", particularitat que emparenta aquesta civilització d'una forma específica amb la civilització atlàntic-meridional i amb el substrat de cultes encara més antics del Sud. Els déus són mortals; com l'estiu, pateixen cada any la mort. Aquí, Zeus (Teshub) no té pare i la mare és la substància humida terrestre: és doncs la "dona" qui està en el principi. Ell, el Déu, és quelcom "generat" i mortal: es mostra la seva tomba. Per contra el substrat femení immutable de cada vida és immortal. Quan es dissipen les ombres del caos hesíodic, és la negra Gaia (melaina gaia) un principi femení, la que apareix. Sense marit, Gaia engendra després de les "grans muntanyes", l'oceà i el Ponto, el seu propi home o marit; i tota generació divina nascuda de Gaia, tal com indica Hesíode segons una tradició que no ha de ser confosa amb la del pur culte olímpic, es presenta com un món sotmès al moviment, a l'alteració, l'esdevenir.

Sobre un pla inferior, els vestigis que s'han conservat fins als temps històrics en diversos cultes asiàtic-mediterranis permeten precisar el sentit d'algunes expressions rituals particularment característiques d'aquesta inversió de valors, considerem les festes sacees i frígies. Les festes sacees en honor de la gran deessa tenien com apogeu la mort d'un ésser, que jugava el rol de mascle regi. La destitució del viril, amb ocasió de les celebracions de la deessa, es troba, per altra banda, a la castració practicada, com hem vist, en els misteris de Cibeles: sota la inspiració de la deessa, podia passar que alguns, presos d'un frenesí, es privessin, fins i tot físicament, de la seva virilitat per semblança a ella, per transformar-se en el tipus femení, concebut com la més alta manifestació del sagrat. D'altra banda, en els temples d’Artemisa, d'Efeso i d’Astarté, mateix com en Hieròpolis, els sacerdots foren sovint eunucs. L’Hèrcules lidi que va servir durant tres anys, vestit amb robes de dona, l'imperiosa Omphales, imatge, com la Semiramis mateixa, del tipus de dona divina; el fet que els participants en alguns misteris consagrats precisament a Hèrcules ja Dionisi van vestir-se de dona; el fet que, entre algunes antigues nissagues germàniques, fossin també vestits de dona com els sacerdots vetllaven al bosc sagrat; l’inversió del ritual del sexe, en virtut del qual algunes estàtues de Nana Isthar a Susa i de Venus a Xipre portaven signes masculins mentre que dones vestides d'home celebraven el culte amb homes vestits de dona; la transformació ja esmentada de la Lluna en Lunus, divinitat masculina; en fi, l'ofrena minoica-pelasga d'armes trencades a la deessa i la usurpació del símbol guerrer i sagrat hiperbori, la destral, per figures de amazones i de divinitats femenines del Sud ... tot això constitueix altres tants ressons que, tot i fragmentaris, materialitzats o deformats, segueixen sent característics de la concepció general segons la qual, el femení esdevé principi fonamental del sagrat, de la força i la vida, mentre que el masculí i l'home en general, se'ls concedeix un caràcter insignificant, d'inconsistència interior i sense valor, caduc i envilit.

Mater = Terra, gremius Matris Terrae. D'aquí deriva un punt essencial, a saber, que en el mateix tipus de civilització d'origen "meridional" i en el mateix significat general, es pot incloure totes les varietats de cultes, mites i ritus en els quals predomina el tema ctònic, fins i tot quan l'element masculí figuri, i s'al•ludeix, no només a deesses, sinó també a déus de la terra, del creixement, de la fecunditat natural, de les aigües o del foc subterrani. En el món subterrani, a l'ombra regnaren sobretot les Mares, però en el sentit de la nit, de les tenebres, oposat al coelum que pot implicar, també, la idea genèrica de l'invisible, però sota el seu aspecte inicial, lluminós i , precisament, celest. Existeix, per altra banda, una oposició fonamental i ben coneguda entre els Deus, tipus de les divinitats lluminoses de les races indoeuropees i l'Al, entès com a objecte de culte demoníac extàtica i frenètic de les races fosques del Sud, privades de tota dimensió veritablement sobrenatural. En realitat, l'element ínfer-demoníac, el regne elemental de les potències subterrànies, correspon a un aspecte el més baix del culte de la Mare. A tot això s'oposa la realitat "olímpica", immutable i atemporal en la llum d'un món d'essències intel•ligibles o dramatitzat sota la forma de divinitats de la guerra, de la victòria, l'esplendor, de les altures i del foc celestial.

Així la civilització de la Mare, en un sentit general, està relacionada amb la totèmica. És significatiu que, en la tradició hindú, la via dels avantpassats Pitre Yana oposada a la via solar dels déus, sigui sinònim de via de la Mare. Però n'hi ha prou de recordar el significat particular que hem donat al totèmic per veure que la relació d'individus amb el seu origen ancestral i el seu significat en relació a aquest, coincideixen amb els de la concepció ginecocràtica en qüestió. En els dos casos, l'individu no és més que una aparició finita i caduca, sorgint i desapareixent en una substància que existia abans que ell i que continuarà després engendrant altres éssers igualment privats de vida pròpia. En relació amb aquest significat comú i aquest destí, el fet que la representació preponderant del principi totèmic sigui masculina, passa a segon pla. De fet és al tòtem al qual retorna la vida dels morts, succeint freqüentment, com s'ha vist, que el culte als morts i als tòtems s'interfereixen. Però precisament el culte a la Mare i el ritu tel•lúrica en general interfereixen sovint, de la mateixa manera, amb el culte als morts: la Mare de la vida és igualment la Deessa de la mort. Afrodita, deessa de l'amor, es presenta també, sota la forma de Libitina, com a deessa de la mort, i això és igualment cert per altres divinitats, compreses les divinitats itàliques Feronia i Acca Larentia.

Convé assenyalar, a aquest respecte, un punt de particular importància. El fet que, en les civilitzacions "meridionals" on predomina el culte tel•lúrica femení sigui el ritu funerari de la inhumació el que preval, mentre que en les civilitzacions d'origen nòrdic ari es practiqui sobretot la cremació, reflecteix precisament el punt de vista al qual allaus: el destí de l'individu, no és l'alliberament pel foc dels residus terrestres, l'ascens, sinó el retorn a les profunditats de la terra, la nova dissolució en la Magna Mater ctònica, origen de la seva vida efímera. És això el que explica igualment la localització subterrània, abans que celest, del lloc dels morts, propi sobretot dels troncs ètnics més antics del Sud. La significació simbòlica del ritu de la inhumació permet doncs, en principi, considerar-lo com un vestigi del cicle de la Mare.

Generalitzant, es pot establir igualment una relació entre la visió femenina de l'espiritualitat i la concepció panteista del tot com un gran mar on el nucli de l'ésser individual es dissol i es perd com el gra de sal, on la personalitat no és més que una aparició il•lusòria i momentània de l'única substància indiferenciada, esperit i natura al mateix temps, que és considerada com l'única cosa real, i on no hi ha cap lloc per a un ordre veritablement transcendent. Però cal afegir i això serà important per determinar el sentit dels cicles següents que les formes on allò diví és concebut com a persona, i on es troba subratllada la relació naturalista d'una generació i d'una "creaturalitat", amb el pathos corresponent de pura dependència, d'humilitat, de passivitat, submissió i renúncia a la seva pròpia voluntat, aquestes formes diem, presenten una mica barrejat però reflecteixen, en el fons, un esperit idèntic. És interessant recordar que, segons el testimoni de Estrabó (VII, 3, 4) l'oració (sobre el pla de la simple devoció) hi va haver arribat a l'home a través de la dona.

Ja hem tingut ocasió d'indicar, des del punt de vista doctrinal, que la materialització d'allò viril és la contrapartida inevitable de tota feminització de l'espiritual. Aquest tema, que farà comprendre el sentit d'algunes transformacions ulteriors de la civilització corresponen, tradicionalment, a l'edat del bronze (o de l'acer) després a la de ferro, permet també precisar altres aspectes de la civilització de la Mare.

Davant una virilitat concebuda d'una forma materialitzada, és a dir com força física, duresa, tancament, afirmació violenta, la dona, per les seves facultats de sensibilitat, sacrifici i amor, així com per el misteri de la generació, va poder aparèixer com l'encarnació d'un principi més elevat. Allà on no es reconeixia només la força material, va poder doncs adquirir l'autoritat, aparèixer, d'alguna manera, com una imatge de la Mare universal. No és, però, contradictori que en alguns casos la ginecocràcia espiritual i fins i tot social faci la seva aparició, no en una societat efeminada, sinó en una societat bel•licosa i guerrera. En veritat, el símbol de l'edat de plata i del cicle Atlant no és el símbol demoníaca tel•lúrica i grollerament naturalista (cicle dels ídols femenins esteatopigics). El principi femení s'eleva ja a una forma més pura, com en el símbol antic de la Lluna en tant que Terra purificada o celest no dominant més que a aquest títol el que és terrestre: s'afirma com una autoritat espiritual, o almenys moral, davant instints i qualitats virils exclusivament materials i físiques.

És principalment sota l'aspecte de figures femenines com apareixen les entitats que no només protegeixen el costum i la llei natural i vinguin el sacrilegi i el crim (de les Nornes nòrdiques, a les Erinies, a Themis, a Dike) sinó que dispensen també el do de la immortalitat, s'ha de reconèixer precisament aquesta forma més alta, que pot qualificar, de manera general, com demètrica, relacionada amb els castes símbols de Verges o Mares que conceben sense marit, o de deesses del creixement vegetal ordenat i del cultiu de la terra, com per exemple Ceres. L'oposició entre el tipus demètric i el tipus Afrodita correspon a l'oposició entre la forma pura, transformada i la forma inferior, grollerament tel•lúrica, del culte a la Mare, que ressorgeix en els darrers estadis de descomposició i sensualització de la civilització de l'edat d'argent. Oposició idèntica a la que existeix, en les tradicions extrem orientals, entre la "Terra Pura" de la "Dona d'Occident" i el regne subterrani de Ema, i en les tradicions hel•lèniques, entre el símbol d'Atenea i el de les Gorgones que combaten. És l'espiritualitat demètrica, pura i serena com la llum lunar, qui defineix tipològicament l'Edat de Plata, i versemblant, el cicle de la primera civilització atlàntica. Històricament, no té però res de primordial; ja és un producte de transformació. Allà on el símbol es va convertir en realitat, es van afirmar formes de ginecocràcia efectiva, de les que poden trobar petjades en el substrat més arcaic de nombroses civilitzacions. Igual que les fulles no neixen una de l'altra, sinó del tronc, així mateix, si bé és l'home qui suscita la vida, aquesta és efectivament donada per la mare: tal és la premissa. No és el fill qui perpetua la raça; té una existència purament individual limitada a la durada de la seva vida terrestre. La continuïtat es troba al contrari en el principi femení, matern. D'aquí deriva com a conseqüència que la dona, en tant que mare, es trobi en el centre i en la base del dret de la gens o de la família i que la transmissió es faci per línia femenina. I si de la família es passa al grup social, s'arriba a les estructures de tipus col•lectivista i comunista: quan s'invoca la unitat d'origen i el principi matern, del que tothom descendeix d'igual manera, l’Aequitas esdevé Aequalitas, relacions de fraternitat universal i d'igualtat s'estableixen espontàniament, s'afirma una simpatia que no coneix límits ni diferències, una tendència a posar en comú tot el que es posseeix i que, per altra banda, s'ha rebut com un regal de la Mare Terra. Es torna a trobar aquí un ressò persistent i característic d'aquest tema en les festes que, fins i tot fins una època relativament recent, celebraven les deesses tel•lúrica i el retorn dels homes a la gran Mare de la Vida i on es manifestava la reminiscència d'un element orgiàstic propi de les formes meridionals més baixes; festes en les que tots els homes se sentien lliures i iguals, on les divisions de castes i de classes ja no comptaven i podien fins i tot ser superades, enmig d'una llicència general i un gust per la promiscuïtat.

D'altra banda, el pretès "dret natural", la promiscuïtat comunista pròpia de moltes societats salvatges, sobretot del Sud (Àfrica, Polinèsia) i fins al mir eslau, tot això ens porta gairebé sempre al marc característic de la "civilització de la mare", fins i tot aquí on no hi va haver matriarcat i on es va tractar menys de" mixtevariacions" de la civilització boreal primordial, que de restes de tel•lúrica inherents a races inferiors autòctones. El tema comunista, unit a la idea d'una societat que ignora les guerres, que és lliure i harmoniosa, figura per altra banda, fora del relat de platònic relatiu a l'Atlàntida dels orígens, en diverses descripcions de les primeres edats, compresa la edat d'or. Pel que fa a aquesta última existeix però una confusió deguda a la substitució d'un record recent per un altre molt més llunyà. El tema "lunar" de la pau i de la comunitat, en el sentit naturalista, no té res a veure amb els temes que, segons testimonis múltiples, caracteritzen, com s'ha vist, la primera edat.

Però una vegada es dissipa aquest equívoc, després de situar de nou en el seu veritable lloc és a dir, no en el cicle de l'edat d'Or, sinó en el de la de Plata, de la Mare, que cal considerar com el segon grau els records que es refereixen a un món primordial calmat, sense guerres, sense divisions, comunitari, en contacte amb la natura, els records comuns a un gran nombre de pobles, vénen a confirmar, de forma molt significativa, els punts de vista ja exposats .

D'altra banda, seguint fins a la fi aquest ordre d'idees, és possible desprendre una darrera característica morfològica, d'importància capital. Si es fa referència al que hem exposat en la primera part d'aquesta obra sobre el sentit de la reialesa primordial i sobre les relacions entre la reialesa i el sacerdoci, es pot constatar que en un tipus de societat regida per una casta sacerdotal, és dir, dominada pel tipus espiritual "femení" que li és propi, la funció real es troba relegada a un pla subordinat i només material, és un esperit ginecocràtic i lunar, una forma demètrica qui reina, sobretot si aquesta societat està orientada cap l'ideal d'una unitat mística i fraterna. Enfront del tipus de societat articulada segons jerarquies precises, assumint "triomfalment" l'esperit i culminant en la superhumanitat real, reflecteix la veritat mateixa de la Mare en una de les seves formes sublimada, corresponent a l'orientació que caracteritza probablement el millor període del cicle atlàntic i que es reprodueix i conserva en les colònies irradiant, fins als pelasgos i el cicle de les grans deesses asiàtic mediterrànies de la vida.

Així, en el mite, en el ritus, en les concepcions generals de la vida, d'allò que és sagrat i del dret, en l'ètica i en les formes socials mateixes, es retroben elements que, sobre el pla històric, poden no aparèixer més que d'una forma fragmentària, barrejats a altres temes, transposats sobre diversos plans, però referint-los, en el seu principi, a una mateixa orientació fonamental.

Aquesta orientació correspon, com hem vist, a l'alteració meridional de la tradició primordial, a la desviació del "Pol" que acompanya, sobre el pla de l'esperit, la que es produeix en l'espai, en les "mixtevariacions" del tronc original i en les civilitzacions de la "edat de plata". Tal és el que ha de retenir qui vulgui comprendre els significats oposats del Nord i del Sud, no només morfològicament, en tant que "tipus universals de civilització" (punt de vista al qual sempre és possible limitar), sinó també com a punts de referència que permeten integrar, en un significat inicial, la dinàmica i la lluita de les forces històriques i espirituals, en el curs del desenvolupament de les civilitzacions més recents, durant les fases ulteriors de "enfosquiment dels déus".

(Traduït de la 2a part de "Rivolta contro il Mondo Moderno")

Nord i Sud

noreply@blogger.com (lafideltemps) — Fri, 30 Jan 2009 22:57:00 +0000

Julius Evola

En la primera part d'aquesta obra hem ressaltat la importància del simbolisme solar en nombroses civilitzacions de tipus tradicional. És doncs natural que trobem petjades d'això en un cert nombre de vestigis, records i mites que eludeixen a les civilitzacions dels orígens. Pel que fa al cicle atlàntic, es constata ja, tanmateix, en el simbolisme solar que li és propi, una alteració, una diferenciació, en relació al simbolisme del cicle precedent de la civilització hiperbòria. S'ha de considerar com estadi hiperbori aquell on el principi lluminós presenta caràcters d'immutabilitat i centralitat, trets, podria dir-se, purament "olímpics". És, com s'ha fet notar, el caràcter que posseeix Apol·lo, mentre que déu hiperbori: no és, com Helios, el sol contemplat en la seva llei d'ascens i descens, sinó simplement el sol en si, com la naturalesa dominadora i immutable de la llum. L'esvàstica i les altres formes de la creu prehistòrica que es troben en el llindar del període glacera, igual que altre antiquíssim símbol solar prehistòric ‑en ocasions colossalment expressat mitjançant masses de dólmens‑ el cercle amb el punt central, semblen haver tingut un lligam original amb aquesta primera forma d'espiritualitat. En efecte, si l’esvàstica és un símbol solar, ho és mentre que símbol de moviment rotatiu entorn d'un centre fix i immutable, tal com correspon el punt central de l'altre símbol solar, el cercle. Variants de la roda solar i de l’esvàstica, tals com cercles, creus, cercles amb creu, cercles irradiants, destrals amb l’esvàstica, destrals dobles, destrals i altres objectes fets amb aeròlits amatents de forma circular, imatges de la "nau solar" associades de nou a les destrals o al cigne apol·lini‑hiperbori, al ren, etc., són vestigis de l'estadi original de la tradició nòrdica que, de forma més general, es pot anomenar uraniana (cultes purament celestes) o "polar".

Diferent de l'espiritualitat uraniana, existeix altra que es refereix també al símbol solar, però en relació amb l'any (el "déu‑ any"), és a dir amb una llei de canvi, d'ascens i descens, de mort i renaixement. El tema apol·línià o olímpic originari es troba llavors alterat per un moment que podríem anomenar "dionisíac". Apareixen influències pròpies d'altre principi en altre culte, races d'altre llinatge, en altra regió. Es constata una interferència diferenciadora.

Per a determinar-la tipològicament, convé considerar el punt que, en el símbol del sol com "déu de l'any", és més significatiu: el solstici d'hivern. Aquí un nou element intervé, adquirint una importància cada vegada més gran, a saber, que la llum sembla difuminar-se però sorgeix novament com en virtut d'un contacte amb el principi original de la seva pròpia vida. Es tracta d'un símbol que, o bé no figura en les tradicions del tronc boreal pur, o bé figura solament a títol completament secundari, mentre que juga un rol preponderant en les civilitzacions i les races del Sud on adquireix sovint un significat central i suprem. Són els símbols femení‑tel·lúrics de la Mare (la dona divina), la Terra i les Aigües (o la Serp): tres expressions característiques, en àmplia mesura equivalents i freqüentment associades (Mare‑Terra, Aigües Generatrius, Serp de les Aigües, etc.). La relació que s’estableix entre els dos principis ‑Mare i Sol‑ és el que dóna sentit a dues expressions diferents del simbolisme, una de les quals conserva les petjades de la tradició "polar" nòrdica, mentre que l'altra condueix, per contra, a un cicle nou, l'edat de plata, una barreja ‑que té ja el sentit d'una degeneració‑ entre el Nord i el Sud.

Aquí on l'èmfasi es posa sobre els solsticis, subsisteix, en principi, una connexió amb el simbolisme "polar" (eix nord‑sud) mentre que el simbolisme dels equinoccis es relaciona amb la direcció longitudinal (orient‑occident), de manera que la preponderància d'un o d'un altre d'aquests simbolismes en les diferents civilitzacions permet freqüentment, per si mateix, determinar si fan referència, respectivament, a l'herència hiperbòria o a l'herència atlàntica. En la tradició i la civilització atlant pròpiament ita, apareix tanmateix una forma mixta. La presència del simbolisme solsticial testimonia l'existència d'un element "polar", però la preponderància del tema del déu solar canviant, igual que l'aparició i la importància cabdal donada a la figura de la Mare o a símbols anàlegs, revelen, en el moment del solstici, els efectes d'altra influència, d'altres tipus d'espiritualitat i de civilització.

És per això que, quan el centre està constituït pel principi masculí‑solar concebut mentre que vida que puja i baixa, amb un hivern i una primavera, una mort i un renaixement com els "déus de la vegetació", mentre que l'idèntic, l'immutable, està representat per la Mare Universal, per la Terra, concebuda com el principi etern de tota vida, com matriu còsmica, seu i font inesgotable de tota energia, estem ja davant una civilització de la decadència, en la segona era, tradicionalment situada sota el signe aquós o lunar. A tot arreu, per contra, on el sol continua sent concebut en el seu aspecte de pura llum, com una "virilitat incorpòria", sense història i sense generació, on, en línia amb aquest significat "olímpic", l'atenció es concentra en la naturalesa lluminosa celeste de les estrelles fixes, en tant es mostren més independents àdhuc d'aquesta llei d'ascens i decadència que, en la concepció oposada, afecta el sol mateix mentre que déu‑any, subsisteix llavors l'espiritualitat més alta, més pura i original (cicle de les civilitzacions urànies).

Tal és l'esquema general, però no obstant això fonamental. Es pot parlar, en un sentit universal, de Llum del Sud i de Llum del Nord i, mentre que tal oposició pugui tenir un significat relativament precís en el que és temporal, remitent, d'altra banda, a èpoques llunyanes, es pot parlar també d'espiritualitat urànica i d'espiritualitat lunar, de "Àrtida" i de "Antàrtida".

Històrica i geogràficament, l'Atlàntida correspondria en realitat, no al Sud, sinó a Occident. Al Sud correspondria Lemúria, continent del que algunes poblacions negres i australs poden ser considerades com últims vestigis. Ja hem realitzat una ràpida al·lusió referent a això. Però mentre que nosaltres aquuí seguim essencialment la corba descendent de la civilització hiperbòria primordial, no considerarem l'Atlàntida més que com una cara d'aquest descens i el Sud, en general, en funció de la influència que ha exercit, en el curs del cicle atlant (no solament en el curs d'aquest cicle, a menys de donar a l'expressió "atlant" un sentit general i tipològic), sobre les races dels orígens i de civilització boreal, és a dir en el marc de formes intermèdies, al disposar del doble significat d'una alteració de l'herència primordial i d'una elevació a formes més pures dels temes ctònic‑demoníacs propis de les races aborígens meridionals. És per això que no hem utilitzat el terme Sud, sinó el de Llum del Sud i que emprarem per al segon cicle, l'expressió "espiritualitat lunar", al ser considerada la lluna com un símbol lluminós, però no solar, semblant, d'alguna manera, a una "terra celeste", és a dir a una terra (Sud) purificada.

És un fet que els temes de la Mare o de la Dona, de l'Aigua i de la Terra van extreure el seu origen primerament del Sud i es van estendre, a través del joc d'interferències i infiltracions, en tots els vestigis i records "atlàntics" ulteriors, un fet, dèiem, del com nombrosos elements no permeten dubtar i que explica que alguns hagin pogut cometre l'error de creure que el culte de la Mare era propi de la civilització nòrdic‑atlant. Hi ha tanmateix alguna versemblança en la teoria segons la qual existiria una relació entre la Môuru ‑una de les "creacions" que va succeir, segons el Avesta, a la seu àrtica‑ i el cicle "atlant", si es dóna a la Môuru el sentit de "Terra Mare". Alguns han cregut veure, a més, en la civilització prehistòrica de la Madeleine (que és d'origen Atlant), el centre originari des d'on s'ha difós en el Mediterrani neolític, sobretot entre les races camites, fins a temps minoics, una civilització on la Deessa Mare va jugar un paper preponderant, fins al punt que ha pogut dir-se que en l'alba de les civilitzacions la dona va irradiar, gràcies a la religió, "una llum tan viva que la figura masculina va romandre ignorada i en l'ombra". Segons uns altres, trobaríem en el cicle ibèric‑càntabre, les característiques del misteri demetríac‑lunar que predomina en la civilització pelasga prehel·lènica). Hi ha certament en tot això, una part de veritat. D'altra banda, el nom mateix dels Tuatha de Dannan del cicle irlandès, la raça divina de l'Oest de la qual ja hem parlat, significaria per a alguns, "els pobles de la deessa". Les llegendes, els records i les transposicions supra‑històriques que fan de la illa occidental la residència d'una deessa, una reina o una sacerdotessa sobirana, són en tot cas nombroses i, referent a això molt significatives. Ja hem tingut ocasió de facilitar, sobre aquest tema, cert nombre de referències. Segons el mite, en el jardí occidental de Zeus, la custòdia dels fruits d'or ‑que poden ser considerats com l'herència tradicional de la primera edat i com un símbol dels estats espirituals que li són propis‑ passa, com se sap a les dones ‑a les Hesperidis‑ i més precisament a les filles d'Atlas. Segons certes llegendes gaèliques, el Avalon atlàntic estava governat per una verge règia i la dona que es va aparèixer a Condla para dur-lo al "País dels Vivents" declara, simbòlicament, que no va trobar allí més que dones i nens. Segons Hesíode, l'edat de plata va estar caracteritzada precisament per una molt llarga "infància" sota la tutela materna; és la mateixa idea, expressada a través d'idèntic simbolisme. El terme mateix d'edat de plata es refereix en general, a la llum lunar, a un època lunar matriarcal). En els mites cèltics en qüestió, es troba constantment el tema de la dona que immortalitza a l'heroi en la illa occidental. A aquest tema corresponen la llegenda hel·lènica de Calipso, filla de Atlas, reina de la misteriosa illa Ogygia, dona divina que gaudeix de la immortalitat i fa participar de la mateixa a aquell a qui tria; el tema de la "verge que està sobre el tron dels mars", deessa de la saviesa i guardiana de la vida, verge que sembla confondre's amb la deessa‑mare Isthar ; el mite nòrdic relatiu a Idhunn i a les seves pomes que renoven i asseguren una vida etern; la tradició extrem‑oriental relativa al "paradís occidental", de la qual ja hem parlat, sota el seu aspecte de "Terra de la Dona d'Occident" ; finalment, la tradició mexicana concernent a la dona divina, mare del gran Huitzlipochli, convertida en ama de la terra oceànica sagrada de Aztlan. Tales són els ecos, directes o indirectes, de la mateixa idea, records, símbols i al·legories que convé desmaterialitzar i universalitzar en tant fan referència a una espiritualitat "lunar", a un "regne" i a una participació en la vida caduca, traslladades del signe solar i viril al signe "femení" i lunar de la Dona divina.

Però hi ha més. Encara que es pugui evidentment interpretar aquest gènere de mites de diverses maneres, en la tradició hebraica relativa a la caiguda dels "fills dels déus", Ben Elohim ‑a la qual correspon, com s'ha dit, la tradició platònica concernent a la degeneració, a través de la barreja, de la raça divina atlàntica primitiva‑ ocupa un lloc preponderant la "dona", doncs és a través seu com s'hauria operat precisament el que es considera com una caiguda. És molt significatiu, referent a això, que en el Llibre de Enoc (XIX, 2) es digui que les dones, associades a la caiguda dels "fills dels déus" es convertien en Sirenes, doncs les Sirenes són les germanes de les Oceànides, que la tragèdia grega presenta entorn d'Atlas. Podria veure's també aquí una al·lusió a la naturalesa d'aquesta transformació que va conduir, de l'espiritualitat original, a les formes de l'edat de plata. Seria potser possible extreure una conclusió anàloga del mite hel·lènic d'Afrodita, deessa que, amb les seves variants asiàtiques, és característica de la composició meridional de les civilitzacions mediterrànies. Hauria nascut en efecte, de les aigües, per la desvirilització del déu celeste primordial, Urà, que alguns associen, amb Cronos, sigui a l'edat d'or, sigui a la regió boreal. Igualment, segons la tradició més antiga de l'Edda, l'aparició de l'element femení ‑de "tres potents nenes, filles de gegants"‑ hauria tancat el cicle de l'edat d'or i donat origen a les primeres lluites entre les races divines (Rosteixin i Wanen), després entre gegants i races divines, lluites que reflecteixen, com es veurà, l'esperit d'edats successives. Una estreta correspondència s’estableix així entre la nova manifestació de l'oracle de la Mare, de Wala, en la residència dels gegants, el desencadenament de Loki i el "l'enfosquiment dels déus", el ragna‑rökr.

Per altra banda, ha existit sempre una relació entre el símbol de la divinitat femenina i el de les aigües i les divinitats, fins i tot masculines, de les Aigües. Segons el relat platònic, l'Atlàntida estava consagrada a Posidó, déu de les aigües marines. En algunes representacions iranians, és un déu aquàtic qui pren el relleu de Cronos, rei de l'edat d'or, el que expressa evidentment el trànsit al cicle del Posidó atlant. Aquesta interpretació es troba confirmada al estar representada la successió de les quatre edats mitjançant la preponderància successiva dels quadre cavalls de la quadriga còsmica i estant consagrat el cavall que correspon l'element aigua a Posidó; una certa relació amb la finalitat de l'Atlàntida apareix igualment en l'al·lusió a una catàstrofe provocada per les aigües o per un diluvi. Existeix, a més, una convergència amb el tema dels Ben Elohim caiguts per haver-se unit a dones: Posidó mateix hauria estat atret per una dona, Kleito, resident en la terra atlant. Per a protegir-la, hauria creat una ciutat circular aïllada per valls i canals, i Atlas, primer rei mític d'aquesta terra, hauria estat el primer fill de Posidó i de Kleito. El déu Olokun, al que es refereixen els ecos de tradicions atlants molt antigues del litoral atlàntic africà, pot ser considerat com un equivalent de Posidó, i aquest ‑com l'antic Tarqu‑ representava precisament amb la deessa Mare, Mu, un paper característic en el culte pelasg (a Creta), que va anar versemblantment propi d'una colònia atlant. El tresor de Posidó que "ve del mar", del cicle pelasg, té al mateix temps un significat lunar, com ocorre altre tant amb el Apis egipci, engendrat per un llamp de lluna. Es troben, aquí també, els signes distintius de l'edat de plata, que no van estar freturoses de relació amb el demonisme autòcton, doncs Posidó no va ser considerat solament com el "déu del mar": sota el seu aspecte de "assotador de les terres" on va estar associat a Gea i a les Moires, és també el qual obre la terra, com per a provocar la irrupció del món subterrani.

Sota el seu aspecte ctònic elemental, la dona, al costat dels dimonis de la terra en general, va anar efectivament l'objecte principal dels cultes aborígens meridionals, de on van derivar les deesses ctòniques asiàtic‑meridionals i les quals representaven als monstruosos ídols femenins esteatopigis de l'alt megalític. Segons la història llegendària d'Irlanda, aquesta illa hauria estat habitada originàriament per una deessa, Cessair, però també per éssers monstruosos i dimonis de les aigües, els Fomores, és a dir, els quals habiten "Sota les Ones" descendents de Dommu, personificació femenina dels abismes de les aigües. És precisament aquesta deessa del món meridional, transfigurada, reduïda a una forma purament demetriaca com es presenta ja en les cavernes de Brassempouy de l'home aurinyacià, qui havia d'introduir-se i dominar en la nova civilització d'origen atlàntic‑occidental. Del neolític fins al període micènic, dels Pirineus a Egipte, en la ruta dels colonitzadors atlàntics, es troben gairebé exclusivament ídols femenins i, en les formes del culte, més sacerdotesses que sacerdots, o fins i tot, amb bastant freqüència, sacerdots efeminats. En Tràcia, Il·líria, Mesopotàmia, però també entre algunes capes cèltiques i nòrdiques, fins al temps dels germans, a Índia, sobretot en el que ha subsistit en algunes formes meridionals del culte tàntric i en els vestigis prehistòrics de la civilització anomenada de Mohenjodaro, circula el mateix tema, sense parlar de les seves formes més recents, que veurem més endavant.

Tales són, breument descrites, les arrels ctòniques originàries del tema propi de la "Llum del Sud", a la qual pot referir-se la component meridional de les civilitzacions, tradicions i institucions que s'han format després del gran moviment d'occident cap a orient. A aquesta component de dissolució, s'oposa la qual entronca amb el tipus original d'espiritualitat olímpic‑uraniana propi de les races d'extracció directament boreal (nòrdic‑atlàntic) o les quals van aconseguir, malgrat tot, mantenir o tornar a enllumenar el foc de la tradició primordial en un àrea on s'exercien influències molt diferents a les de la residència original.

En virtut de la relació oculta que existeix entre el que es desenvolupa sobre el plànol visible, aparentment en funció de les condicions exteriors i el que obeeix a una destinació i a un sentit espiritual profunds, és possible, a propòsit d'aquestes influències, referir-se a les dades del mitjà i del clima per a explicar analògicament la diferenciació que va sobrevenir. Era natural, sobretot durant el període del llarg hivern glacera, que entre les races del Nord l'experiència del Sol, la Llum i el Foc mateix, actuessin en el sentit d'una espiritualitat alliberadora, i així doncs, que les naturaleses urano‑solars, olímpiques o de flama celeste figurin, abans que en altres races, en primer plànol del seu simbolisme sagrat. A més, el rigor del clima, l'esterilitat del sòl, la necessitat de caçar i, finalment, d'emigrar, de travessar mars i continents desconeguts, hagueren de conferir-los de forma natural a aquells que conservaven interiorment aquesta experiència espiritual del Sol, del cel lluminós i del foc, temperaments guerrers, conquistadors, navegants, que van afavorir aquesta síntesi entre l'espiritualitat i la virilitat, les petjades característiques de la qual es conserven entre les races àries. Això permet també aclarir altre aspecte del simbolisme de les pedres sagrades. La pedra, la roca, expressen la duresa, la fermesa espiritual, la virilitat sagrada i al mateix temps inflexible, dels "Salvats de les aigües". Simbolitza la qualitat principal de qui es van aplicar a dominar els temps nous, qui van crear els centres tradicionals postdiluvians, en els llocs on reapareixen freqüentment, sota la forma d'un pedra simbòlica, variant de l'omphalos, el signe del "centre", del "pol", de la "casa de Déu". D'aquí el tema hel·lènic de la segona raça, nascuda de la pedra, després del diluvi, similar a Mitra, nascut així mateix d'una pedra. Són igualment pedres qui indiquen als veritables reis o qui marquen el principi de la "via sagrada" (el lapis niger romà). D'una pedra sagrada cal extreure les espases fatídiques i, és, tal com hem vist, amb pedres meteòriques, "pedres del cel" o "del llamp" que es confecciona el destral, arma i símbol dels conquistadors prehistòrics.

En les regions del Sud, era per contra natural que l'objecte de l'experiència més immediata no anés el principi solar, sinó els seus efectes, la luxuriosa fertilitat lligada a la terra; que el centre es desplacés cap a la Mare Terra com Magna Mater, el simbolisme cap a divinitats i entitats ctòniques, els déus de la vegetació i de la fecunditat vegetal i animal, i que el foc passés, d'un aspecte diví, celeste i benèfic, a un aspecte oposat, "subterrani", ambigu i tel·lúric. El clima favorable i l'abundància natural devien a més incitar a la majoria a l'abandó, a la pau, el repòs, i a una distensió contemplativa. Així, fins i tot sobre el plànol del que pot ser condicionat, en certa mesura, per factors exteriors, mentre que la "Llum del Nord" s'acompanya, sota signes solars i uranis, d'un ethos viril i d'una espiritualitat guerrera, de dura voluntat ordenadora i dominadora, en les tradicions del Sud correspon, per contra, a la preponderància del tema ctònic i al pathos de la mort i de la resurrecció, una certa inclinació a la promiscuïtat, a l'evasió i a l'abandó, un naturalisme panteista amb tendències tant sensuals, com místiques i contemplatives.

L'antítesi del Nord i del Sud podria referir-se igualment a l'existent entre els dos tipus primordials del Rei i del Sacerdot. En el curs de períodes històrics consecutius al descens de les races boreals, es manifesta l'acció de dues tendències antagonistes que es reclamen sota una forma o altra, d'aquesta polaritat fonamental Nord‑Sud. En cadascuna d'aquestes civilitzacions, haurem de destriar el producte dinàmic del retrobo o de l'enfrontament d'aquestes tendències, generadora de formes més o menys duradores, fins que prevalguin els processos i les forces que van desembocar en les edats ulteriors de bronze i de ferro. Això no es dóna per altra banda solament en l'interior de cada civilització particular, sinó també en la lluita entre diferents civilitzacions, en la preponderància d'una o en la ruïna d'una altra, on s'evidenciaran sovint significats profunds reclamant-se d'un o d'un altre dels pols espirituals i al·ludint més o menys estretament a filiacions ètiques que van conèixer originàriament la "Llum del Nord" o van sofrir per contra l'encanteri de les Mares i els abandons extàtics del Sud.

(Traduït de la 2a part de "Rivolta contro il Mondo Moderno")

El lloc de la Tradició Atlant en el Manvantara

noreply@blogger.com (lafideltemps) — Tue, 25 Nov 2008 01:20:00 +0000

René Guénon

En l'article publicat anteriorment amb el títol de "Atlàntida i Hiperbòria", assenyalàvem la confusió que massa sovint es fa entre la Tradició primordial, originalment "polar" en el sentit literal de la paraula, i el punt de partida de la qual és el mateix del present Manvantara, i la tradició derivada i secundària que fou l'atlant, que es refereix a un període molt més restringit. Varem dir llavors, com moltes altres vegades (1), que tal confusió podia explicar-se, en certa mesura, pel fet que els centres espirituals subordinats eren constituïts a imatge del Centre suprem, i se'ls havia aplicat les mateixes denominacions. És així com la Tula atlant, el nom de la qual s'ha conservat en l'Amèrica central on va ser dut pels Tolteques, va haver de ser la seu d'un poder espiritual que era com una emanació del de la Tula hiperbòria; i com aquest nom de Tula designa a Lliura, la seva aplicació guarda estreta relació amb el trasllat de la mateixa designació des de la constel·lació polar de l'Óssa Major fins al signe zodiacal que, encara avui, duu el nom de Lliura. També cal referir a la tradició el trasllat del saptariksha (l'estatge simbòlic dels set Rishis), en certa època, des de la mateixa Óssa a les Plèiades, constel·lació igualment formada per set estrelles, però de situació zodiacal; el que no deixa dubtes referent a això, és que les Plèiades eren anomenades filles de Atlas i, com a tals, també eren esmentades com Atlàntides.
Tot això està d'acord amb la situació geogràfica dels centres tradicionals, relacionada tant amb els seus caràcters propis, com amb el seu lloc respectiu en el període cíclic, doncs aquí tot està relacionat molt més íntimament del que podrien suposar qui ignoren les lleis de certes correspondències. L’Hiperbòria correspon evidentment al Nord, i l’Atlàntida a Occident; i és notable que les mateixes designacions d'aquestes dues regions, tanmateix clarament distintes, puguin també prestar-se a confusió, a l’haver-se aplicat noms d'igual arrel a ambdues. En efecte, es troba aquesta arrel, en formes tan diverses com hiber, iber o eber, i també ereb per transposició de les lletres, com designant alhora la regió de l'hivern, és a dir, el Nord i la regió de la tarda, o del sol ponent, és a dir, Occident, i als pobles que habiten l'una i l'altra regió; aquest fet, és clarament del mateix ordre, també, que els quals acabem de recordar. La posició mateixa del centre atlant en l'eix Orient-Occident indica la seva subordinació pel que fa al centre hiperbori, situat en l'eix polar Nord-Sud. En efecte, encara que el conjunt dels dos eixos forma, en el sistema complet de les sis direccions de l'espai, el que es pot anomenar una creu horitzontal, l'eix Nord-Sud no deixa per això d'haver de ser considerat com relativament vertical pel que fa a l'eix Orient-Occident, com hem explicat en altre lloc (2). També, conforme al simbolisme anual, es pot donar al primer d'aquests dos eixos el nom d'eix solsticial, i al segon el d'eix equinoccial i això permet comprendre que el punt de partida donat a l'any no sigui el mateix en totes les formes tradicionals. El punt de partida que es pot anomenar normal, com directament de conformitat amb la Tradició primordial, és el solstici d'hivern; el fet de començar l'any en un dels equinoccis indica el vincle amb una tradició secundària, com la tradició atlant.
Aquesta última, per altra banda, al situar-se en una regió que correspon a la tarda en el cicle diürn, s’ha de considerar pertanyent a una de les últimes divisions del cicle de la humanitat terrena actual, així doncs, com relativament recent; i, de fet, sense tractar de donar precisions que serien difícilment justificables, es pot dir que pertany certament a la segona meitat del present Manvantara (3). A més, com, en l'any, la tardor correspon a la tarda del dia, pot veure's una al·lusió directa al món atlant en el que indica la tradició hebrea (el nom de la qual és a més dels quals assenyalen l'origen occidental), que el món va ser creat en el equinocci de tardor (el primer dia del mes de Thishri, segons una determinada transposició de les lletres de la paraula Bereshit); i potser també és aquesta la raó més immediata (hi ha altres d'ordre més profund) de la enunciació de la "tarda" (ereb) abans del matí" (boquer) en el relat dels "dies del Gènesi"(4). Això podria trobar confirmació en el fet que el significat literal del nom de Adam és "vermell", sent precisament la tradició atlant la de la raça vermella; i sembla també que el diluvi bíblic correspon directament al cataclisme en el qual va desaparèixer la Atlàntida, i que, per tant, no ha de ser identificat amb el diluvi de Satyavrata que, segons la tradició hindú, sorgida directament de la Tradició primordial, va precedir immediatament el començament del nostre Manvantara (5). Naturalment, aquest sentit, que es pot anomenar històric, no exclou de cap manera els altres sentits; a més, mai cal perdre de vista que, segons l'analogia que hi ha entre un cicle principal i els cicles secundaris en que es divideix, totes les consideracions d'aquest ordre sempre són susceptibles d'aplicacions en graus diversos; però el que volem dir, és que sembla que el cicle atlant s'hagi pres com base en la tradició hebraica, ja sigui que la transmissió es fes per mitjà dels egipcis, el que almenys no tindria gens d'inversemblant, o per qualsevol altre mitjà. Si fem aquesta última reserva, és perquè sembla particularment difícil determinar com es va fer la unió del corrent vingut d'Occident, després de la desaparició de la Atlàntida, amb altre corrent descendit del Nord i que procedia directament de la Tradició primordial, unió de la qual havia de resultar la constitució de les diferents formes tradicionals pròpies de l'última part del Manvantara. En tot cas, no es tracta d'una reabsorció pura i simple, en la Tradició primordial, del que havia sortit d'ella en una època anterior; es tracta d'una espècie de fusió entre formes prèviament diferenciades, per a donar origen a altres formes adaptades a noves circumstàncies de temps i llocs; i el fet que ambdues corrents apareguin llavors, en certa manera com autònomes pot contribuir també a mantenir la il·lusió d'una independència de la tradició atlant. Sens dubte, si es volen buscar les condicions que es va operar aquesta unió, caldria donar una importància particular a la Cèltica i la Caldea, el nom de la qual, que és el mateix, no designava en realitat a un poble particular, sinó a una casta sacerdotal; però qui sap, avui dia, què van ser la tradició cèltica i la caldea, així com la dels egipcis? Mai s'és massa prudent quan es tracta de civilitzacions totalment desaparegudes, i per cert no són les temptatives de reconstitució a les que es lliuren els arqueòlegs profans el que pot aclarir la qüestió; però no és menys cert que molts vestigis d'un passat oblidat surten de la terra en la nostra època, i això no pot mancar de raó de ser. Sense aventurar la menor predicció sobre el que pugui resultar de tals descobriments, el possible abast dels quals solen ser incapaços de sospitar aquells mateixos que els efectuen, cal veure en això certament, un "signe dels temps": No ha de tornar a trobar-se tot en el final del Manvantara, per a servir de punt de partida per a l'elaboració del cicle futur?

NOTES:

(1) Veure especialment Le Roi du Monde

(2) Vegi's el nostre estudi Le Symbolisme de la Croix.

(3) Pensem que la durada de la civilització atlant hagué de ser igual a un "gran any", entès en el sentit d'un semiperíode de precessió dels equinoccis. Quant al cataclisme que va posar fi a aquesta civilització, certes dades concordants semblen indicar que va passar set mil dos-cents anys abans de l'any 720 del Kali-Yuga, any que és el punt de partida d'una era coneguda, però de la qual, aquells que l'esmenten encara avui semblen haver oblidat el seu origen i la seva significació.

(4) Entre els àrabs és costum contar les hores del dia a partir del mahgreb, és a dir, la posta del sol.

(5) En canvi, els diluvis de Deucalió i Ogyges, entre els grecs, semblen referir-se a períodes encara més restringits i a cataclismes parcials posteriors al de la Atlàntida.

Publicat en "Le Voile d´Isis", agost-setembre de 1981 i en la recopilació "Formes Traditionnelles et Cycles Cosmiques"

Atlàntida i Hiperbòria

noreply@blogger.com (lafideltemps) — Wed, 05 Nov 2008 23:03:00 +0000

René Guénon

El Sr. Paul Le Cour, en el número de juny de 1929 de la revista Atlantis comenta la nota del nostre article de maig últim (1), en la que afirmàvem la distinció l'Hiperbòria i l'Atlàntida, contra qui volen confondre-les i parlen de "Atlàntida hiperbòria". Francament, encara que aquesta expressió sembla que, en efecte, pertany al Sr. Le Cour, no pensàvem únicament en ell en el moment d'escriure aquella nota, doncs no és l'únic a cometre la confusió de la que parlem; es troba també en Herman Wirth, autor d'una important obra sobre els orígens de la humanitat (Der Aufgang der Menschheit) apareguda recentment a Alemanya, i que empra constantment el terme "noratlàntic" per a designar la regió que va ser punt de partida de la tradició primordial. Per contra, el Sr. Le Cour és veritablement l'únic, que nosaltres sapiguem almenys, que ens ha atribuït l'afirmació ¬de l'existència d'una "Atlàntida hiperbòria"; i si no ho havíem esmentat, és perquè les qüestions personals conten ben poc per a nosaltres, i el que ens importava era posar en guàrdia als lectors contra una falsa interpretació, vingués d'on vingués. Ens preguntem com ens ha llegit el Sr. Le Cour, ens ho vam preguntar encara més que mai, doncs heus ací que ara ens fa dir que, en l'època dels orígens, el pol Nord "no era el d'avui, sinó una regió, segons sembla, propera a Islàndia i Groenlàndia"; on ha pogut trobar això? Estem absolutament convençuts de no haver escrit mai ni una paraula referent a això, no haver fet mai la menor al·lusió a aquesta qüestió, d'altra banda secundària des del nostre punt de vista, d'un possible desplaçament del pol des del començament del nostre Manvantara (2); amb més raó, mai hem precisat la seva situació original, que, a més, per molts motius diversos, potser seria bastant difícil de definir pel que fa a les terres actuals.
El Sr. Le Cour diu a més que "malgrat el nostre hinduisme, convenim que l'origen de les tradicions és occidental"; no convenim en això de cap manera, molt al contrari, doncs diem que és polar, i el pol, que sapiguem, no és més occidental que oriental; persistim a pensar que, com dèiem en la referida nota, el Nord i l'Oest són dos punts cardinals diferents. Només en una època ja allunyada de l'origen, va poder la seu de la tradició primordial, transferida a altres regions, convertir-se, bé en occidental, bé en oriental, occidental per a certs períodes i oriental per a uns altres i, en qualsevol cas, sens dubte oriental en últim lloc i des de molt abans del començament dels temps anomenats "històrics" (perquè són els únics accessibles als investigadors de la història "profana"). Per altra banda, adverteixi's bé, no és "malgrat el nostre hinduisme" (el Sr. Le Cour, al utilitzar aquesta paraula, probablement no sospita com l'encerta), sinó, al contrari, a causa d'aquest, pel que considerem l'origen de les tradicions com nòrdic, i fins i tot exactament com polar, doncs això està expressament afirmat en el Veda, així com en altres llibres sagrats (3). La terra en la qual el sol donava la volta a l'horitzó sense posar-se havia d'estar situada, en efecte, bé prop del pol, si no en el propi pol; es diu també que, més tard, els representants de la tradició es van traslladar a una regió en la qual el dia més llarg era el doble del dia més curt, però això es refereix ja a una fase posterior, que geogràficament, ja no té rés a veure, evidentment, amb Hiperbòria.
Pot ser que el Sr. Le Cour tingui raó al distingir una Atlàntida meridional i una Atlàntida septentrional, encara que no hagin estat separades primitivament; però no és menys cert que la pròpia Atlàntida septentrional rés tenia de hiperbòria. El que complica molt l'assumpte, ho reconeixem de bona gana, és que, al llarg del temps, les mateixes designacions s'han aplicat a regions molt diverses, i no solament a les localitzacions successives del centre tradicional primordial, sinó també a centres secundaris que procedien més o menys directament d'aquell. Hem assenyalat aquesta dificultat en el nostre estudi sobre El Rei del Món, en el qual, precisament en la pàgina a la qual es refereix el Sr. Le Cour, s'escriu això: "Cal distingir la Tula atlant (el lloc d'origen dels Tolteques, que probablement estava situada en l'Atlàntida septentrional) de la Tule hiperbòria; i és aquesta última, en realitat, representa el centre primer i suprem per al conjunt del Manvantara actual; ella va ser la "illa sagrada" per excel·lència, i la seva situació era literalment polar en el començament. Totes les altres "illes sagrades", que es designen a tot arreu per noms d'idèntic significat, no van ser sinó imatges d'aquella; i això s'aplica fins i tot al centre espiritual de la tradició atlant, que no regeix més que un cicle històric secundari, subordinat al Manvantara (4). I afegíem en nota: "Una gran dificultat, per a determinar el punt d'unió de la tradició atlant amb la tradició hiperbòria, prové de certes substitucions de noms que poden originar múltiples confusions; però la qüestió, malgrat tot, potser no és del tot insoluble."
Al parlar d'aquest "punt d'unió", pensàvem sobretot en el Druïdisme; i heus aquí que, a propòsit del Druïdisme, vam trobar també en Atlantis (juliol-agost de 1929), altra nota que prova com és de difícil a vegades fer-se comprendre. Pel que fa al nostre article de juny sobre el "triple recinte" (5), Le Cour escriu això:

"És reduir l'abast d'aquest emblema fer d'ell únicament un símbol druídic; és probable que li sigui anterior i que tingui projecció "mes enllà del món druídic." Doncs bé, vam distar tant de fer d'ell únicament un símbol druídic, que, en aquest article, després d'haver assenyalat, segons el propi Li Cour, exemples descoberts a Itàlia i a Grècia, vàrem dir: "El fet que aquesta mateixa figura es trobi en altres llocs a més d'entre els celtes indicaria que en altres formes tradicionals va haver jerarquies iniciàtiques constituïdes sobre el mateix model (que la jerarquia druídica), la qual cosa és perfectament normal." Quant a la qüestió d'anterioritat, caldria saber primer a quina època precisa es remunta el Druïdisme, i és probable que es remunti molt més enllà del que se sol creure, tant més que els druides eren posseïdors d'una tradició de la qual part notable era indiscutiblement de procedència hiperbòria.

Aprofitarem aquesta ocasió per a fer una altra observació que té la seva importància: diem "Hiperbòria" para conformar-nos a l'ús que ha prevalgut des dels grecs; però l'ocupació d'aquesta paraula mostra que aquests, almenys en l'època "clàssica", ja havien perdut el sentit de la designació primitiva. En efecte, n'hi hauria prou en realitat de dir "Bòrees", paraula estrictament equivalent al sànscrit Varaha, o, més aviat, quan es tracta d'una terra, al seu derivat femení Vârâhi: és la "terra del senglar", que es va convertir també en la "terra de l'ós" en una determinada època, durant el període de predomini dels Kshatriyas al que va posar fi Parashu-Râma (6).

Per a acabar aquesta necessària puntualització, ens falta encara dir unes paraules sobre tres o quatre assumptes que el Sr. Le Cour aborda incidentalment en les seves dues notes; en primer lloc, hi ha una al·lusió a l'esvàstica, de la qual diu que "fem el signe del Pol". Sense posar en això la menor animositat, pregaríem aquí al senyor Le Cour que no assimilés el nostre cas al seu, doncs, en una paraula, cal dir les coses realment com són: el considerem com un "cercador" (i això de cap manera per a disminuir el seu mèrit), que proposa explicacions segons les seves opinions personals, una miqueta aventurades algunes vegades, i està en el seu dret, ja que no està lligat a cap tradició actualment viva ni està en possessió de cap dada rebuda per transmissió directa; en altres termes, podríem dir que es dedica a l'arqueologia, mentre que, pel que fa a nosaltres, ens dediquem a la ciència iniciàtica, i es tracta de dos punts de vista que, tot i que aborden els mateixos temes, no podrien coincidir de cap manera. Nosaltres no "fem" de l'esvàstica el signe del pol: diem que ho és i que sempre ho ha estat, que aquest és el seu veritable significat tradicional, la qual cosa és completament diferent; és aquest un fet contra el qual ni el Sr. Le Cour ni nosaltres mateixos no podem fer rés. El Sr. Le Cour, que evidentment només pot fer interpretacions més o menys hipotètiques, pretén que l'esvàstica "no és més que un símbol que es refereix a un ideal sense elevació" (7); és aquesta la seva manera de veure, però no és sols que això, i estem tant menys amatents a discutir-la quant que, després de tot, no representa més que una simple apreciació sentimental; "elevat" o no un ideal és per a nosaltres alguna cosa bastant buida, i, la veritat sigui dita, es tracta de coses molt més "positives", diríem de bon grat si no s'hagués abusat tant d'aquesta paraula.
Per altra banda, el Sr. Le Cour, no sembla satisfet de la nota que dediquem a l'article d'un dels seus col·laboradors que per força volia veure oposició entre Orient i Occident, i que, pel que fa a aquest, donava prova d'un exclusivisme absolutament deplorable (8). Sobre aquest assumpte escriu coses sorprenents: "El Sr. René Guénon, que és un lògic pur, no pot buscar, tant en Orient com a Occident, més que el costat purament intel·lectual de les coses, com ho proven els seus escrits; ho demostra també al declarar que Agni es basta a si mateix (vegi's Regnabit, abril de 1926) i ignorant la dualitat Aor-Agni, sobre la que hi tornarem sovint, doncs és la pedra angular de l'edifici del món manifestat. "Sigui com sigui en general la nostra indiferència respecte al que s'escriu sobre nosaltres, no podem tanmateix deixar dir que som un "lògic pur", quan, pel contrari, no considerem la lògica i la dialèctica més que com simples instruments d'exposició, de vegades útils per aquesta qualitat, però d'un caràcter completament exterior, i sense cap interès en si mateixos; només ens lliguem, repetim-ho una vegada més, al punt de vista iniciàtic, i tota la resta, és a dir, tot el que no és mes que coneixement "profà", està completament desproveït de valor per a nosaltres. Si bé és cert que sovint parlem de intel·lectualitat pura", és perquè tal expressió té per a nosaltres un sentit completament distint que pel Sr. Le Cour, que sembla confondre "intel·ligència" amb "raó", i que, per altra banda, considera una "intuïció estètica", quan no hi ha altra intuïció veritable que la "intuïció intel·lectual", d'ordre suprarracional; d'altra banda, hi ha en això alguna cosa molt més formidable del que pot pensar algú que, manifestament, no té la menor sospita del que pot ser la "realització metafísica", i que lamentablement es figura que no som sinó una espècie de teòric, la qual cosa prova una vegada més de que ha llegit ben malament els nostres escrits, que no obstant això semblen preocupar-li estranyament.
Quant a la història de Aor-Agni, que no "ignorem" de cap manera, estaria bé acabar una vegada per sempre amb aquestes il·lusions, de les quals, per altra banda, el Sr. Le Cour no és responsable: si "Agni es basta a si mateix", és per la senzilla raó que aquest terme, en sànscrit, designa el foc en tots els seus aspectes, sense cap excepció, i qui pretenen el contrari prova simplement amb això la seva total ignorància de la tradició hindú. No dèiem altra cosa en la nota del nostre article de Regnabit, que creiem necessari reproduir aquí textualment: "Sabent que entre els lectors de Regnabit hi ha qui està al corrent de les teories d'una escola els treballs de la qual, encara que molt interessants i apreciables en molts aspectes, requereixen tanmateix certes reserves, hem de dir aquí que no podem acceptar la utilització dels termes Aor i Agni para designar els dos aspectes complementaris del foc (llum i calor). En efecte, la primera d'ambdues paraules és hebrea, mentre que la segona és sànscrita, i no es poden associar així termes presos de tradicions diferents, siguin les que siguin les concordances reals que existeixin entre aquestes, i àdhuc la identitat bàsica que s'amagui sota la diversitat de les seves formes; no cal confondre el "sincretisme" amb la veritable síntesi. A més, si bé Aor és exclusivament la llum, Agni, en canvi, és el principi igni considerat íntegrament (el ignis llatí, d'altra banda, és la mateixa paraula), és a dir com llum i calor al mateix temps; la restricció d'aquest terme a la designació del segon aspecte és totalment arbitrària i injustificada. Tot just és necessari dir que, quan vàrem escriure aquesta nota, no havíem pensat gens ni mica en el Sr. Le Cour; pensàvem únicament en el Hieron de Paray-li-Monial, a on pertany l'invent d'aquesta estrafolària associació verbal. Estimem que no hem de prendre en compte una fantasia sorgida de la imaginació un poc massa fèrtil del Sr. de Sarachaga, és a dir, totalment desproveïda d'autoritat i freturós del menor valor des del punt de vista tradicional, al qual vam considerar que ens atenim rigorosament (9).
Finalment, el Sr. Le Cour aprofita la circumstància per a afirmar de nou la teoria antimetafísica i antiiniciática del "individualisme" occidental, la qual cosa, a la fi, és assumpte seu i no el compromet sinó a ell; i agrega, amb una espècie d'altivesa que demostra clarament que, en efecte, està bastant poc deslliurat de les contingències individuals: "Mantenim el nostre punt de vista perquè som els avantpassats en el camp dels coneixements." Tal pretensió és realment una miqueta extraordinària; el Sr. Le Cour, doncs, es creu tan vell? No solament els occidentals moderns no són avantpassats de ningú, sinó que ni tan sols són descendents legítims, doncs han perdut la clau de la seva pròpia tradició; no és "en Orient on hi ha hagut desviació", diguin el que diguin els qui ho ignoren tot de les doctrines orientals. Els "avantpassats", per a seguir amb la paraula del Sr. Le Cour, són els posseïdors efectius de la tradició primordial; no hi pot haver d'altres, i, en l'època actual no es troben, per descomptat, a Occident.

NOTES:

(1). Article titulat "Els Pierres de foudre" aparegut en "Le Voile d'Isis", maig de 1929 i que forma el capítol XXV de la compilació "Symboles de la Science sacrée".

(2). Aquest assumpte sembla estar vinculat al de la inclinació de l'eix terrestre, inclinació que conformement a certes dades tradicionals, no ha existit des del principi, sinó que sembla ser una conseqüència del que en llenguatge occidental es designa com "caiguda de l'home".

(3). Qui vulguin tenir referències precises referent a això podran trobar-les en la notable obra de B. G. Tilak, "The Arctic Home in the Veda", que per desgràcia sembla haver passat totalment desapercebuda a Europa; sens dubte perquè el seu autor era un hindú no occidentalitzat.

(4). Sobre la Tula atlant, creiem interessant reproduir aquí una informació que trobem en una crònica geogràfica del "Journal des Débats" (22 de gener de 1929), sobre "Les Indiens de l'isthme de Panama", la importància de la qual indubtablement va escapar al propi autor de l'article: "En 1925 es van revoltar gran part dels indis Cuná, van matar als guàrdies de Panamà que habitaven en el seu territori i van fundar la República independent de Tule, la bandera de la qual és una esvàstica sobre fons taronja amb vora vermella. Tal república encara existeix en el moment actual." Això sembla indicar que en el que concerneix a les tradicions de l'Amèrica antiga, subsisteixen encara més coses del que pogués semblar.

(5). Article titulat "La triple enceinte druidique" aparegut en "Le Voile d'Isis", 1929 i que forma el capítol X de Symboles de la Science Sacrée.

(6). Aquest nom, Vârâhi, s'aplica a la "Terra Sagrada", assimilada simbòlicament a cert aspecte de la Skakti de Vishnú, sent llavors considerat més especialment en el seu tercer avatâra; hauria molt a dir sobre aquest tema i tal vegada tornem sobre ell algun dia. Aquest mateix nom mai va poder designar a Europa com sembla haver-lo cregut Saint-Yves d'Alveydre; per altra banda, per ventura s'haguessin vist més clarament aquests temes, a Occident, si d'Olivet i els qui el van seguir no haguessin barrejat inextricablement la història de Parashu Râma i la de Râma Chandra, és a dir, els avatâras sisè i setè, que tanmateix, són ben diferents en tots els aspectes.

(7). Volem suposar que, al escriure aquestes paraules, el Sr. Le Cour tenia en compte més aviat les interpretacions modernes, no tradicionals, de l'esvàstica, com les que per exemple han concebut els "racistes" alemanys, que, en efecte, han pretès apoderar-se d'aquest emblema, batejant-la, a més amb la denominació barroca i insignificant de hakenkreux o "creu gamada".

(8). El Sr. Le Cour ens retreu que referent a això diguéssim que el seu col·laborador "indubtablement no té el do de llengües", i troba que "és afirmació poc afortunada"; i és que confon simplement, ai! "el do de llengües" amb els coneixements lingüístics; es tracta d'alguna cosa que no té absolutament gens que veure amb l'erudició.

(9). El mateix Sarachaga escrivia zwadisca en comptes de swaztika; un dels seus deixebles, a qui l'hi assenyalàvem un dia, ens va assegurar que devia tenir els seus motius per a escriure-ho així; és una justificació un punt massa fàcil!

Publicat en "Le Voile d`Isis", octubre de 1929 i en la recopilació "Formes Traditionnelles et Cycles Cosmiques"

El Cicle Nòrdic Atlàntic

noreply@blogger.com (lafideltemps) — Sun, 26 Oct 2008 18:28:00 +0000

Julius Evola

En l'emigració de la raça boreal, convé distingir dos grans corrents: un que es dirigeix del nord cap al sud i un altre posterior d'occident cap a orient. Portadors del mateix esperit, la mateixa sang, el mateix sistema de símbols, signes i vocables, grups de hiperboris van arribar primer Amèrica del Nord i les regions septentrionals del continent euro asiàtic. Després de diverses desenes de milers d'anys sembla que una segona ona d'emigració hagi avançat fins a Amèrica Central, concentrant-se en una sola regió, avui desapareguda, situada en la regió atlàntica, on hauria constituït un centre a imatge del centre polar, que correspondria a l’Atlàntida dels relats de Plató i Diodor. Aquest desplaçament i reconstitució expliquen les interferències de noms, símbols i topografies que caracteritzen, com hem vist, els records relatius a les dues primeres edats. És doncs essencialment d'una raça i d'una civilització nòrdic atlàntica del que convé parlar.

Des de la regió atlàntica, les races del segon cicle haurien irradiat per Amèrica (d'aquí derivarien els records, ja esmentats, dels Nahua, els tolteques i els asteques relatius a la seva pàtria d'origen), així com a Europa i Àfrica. És molt probable que en l'alt paleolític, aquestes races van arribar Europa occidental. Correspondrien, entre unes altres, als Tuatha de Danann, la raça divina arribada a Irlanda des de la’illa occidental de Avalon, guiada per Ogma grian ainech, l'heroi de "rostre solar", l'equivalent del qual és el blanc i solar Quetzalcoatl, que hauria arribat a Amèrica amb els seus companys de la "terra situada més enllà de les aigües". Antropològicament, aquest seria l'home de Cro Magnon, aparegut, cap a la fi del període glacial, en la part occidental d'Europa, en particular en la zona de la civilització franc cantàbrica de la Madeleine, Gourdon i Altamira, home, certament, de nivell cultural i de tipus biològic superior al tipus aborigen de l'home glacial i musteriense fins al punt que s'ha pogut anomenar als homes de Cro Magnon "els Hel·lens del paleolític". En el que concerneix al seu origen, l'afinitat d'aquesta civilització amb la civilització hiperbòria, que apareix en els vestigis dels pobles de l'extrem septentrió (civilització del ren) és molt significativa. Vestigis prehistòrics trobats en les costes bàltiques i fris saxones correspondrien al mateix cicle i un centre d'aquesta civilització s'hauria format en una regió en part desapareguda, el Doggerland, la llegendària Vineta. Més enllà d'Espanya, altres ones van arribar Àfrica occidental; altres més, posteriorment, entre el paleolític i el neolític, probablement al mateix temps que les races d'origen purament nòrdic, van avançar, per via continental, del nord-oest al sud-oest, cap a Àsia, allí on se situa el bressol de la raça indoeuropea, i més enllà, fins a Xina, mentre que altres corrents van recórrer el litoral septentrional de Àfrica fins a Egipte on van arribar, per mar, de les Balears a Sardenya, fins als centres prehistòrics del mar Egeu. En el que concerneix, en particular, a Europa i al Pròxim Orient, aquí es troba l'origen que segueix sent enigmàtic (com el dels homes de Cro Magnon) per a la investigació positiva de la civilització megalítica dels dólmens, com l’anomenada del "poble del destral de combat". Aquests processos es van produir en la seva totalitat, en grans ones, amb fluxos i refluxos, creixements i trobades amb races aborígens, o races ja barrejades o diversament derivades del mateix llinatge. Així, del nord al sud, d'occident a orient, van sorgir per irradiacions, adaptacions o dominacions, civilitzacions que, en l'origen van tenir, en certa mesura, la mateixa empremta, i freqüentment la mateixa sang, espiritualitzada en les elits dominadores. Allí on es troben races inferiors lligades al demonisme tel·lúric i barrejades amb la naturalesa animal, han romasos records de lluites, sota la forma de mites on se subratlla sempre l'oposició entre un tipus fosc no diví. En els organismes tradicionals constituïts per les races conquistadores, es va establir llavors una jerarquia, alhora espiritual i ètnica. En Índia, a Iran, a Egipte i Perú i en molts altres llocs, es troben indicis molt clars del règim de castes.

Hem dit que originàriament el centre atlàntic hagué de reproduir la funció "polar" del centre hiperbori i que aquesta circumstància és la font de freqüents interferències en matèria de tradicions i records. Aquestes interferències, tanmateix, no han d'impedir constatar, en el decurs d'un període ulterior, però pertanyent sempre, malgrat tot, a la més alta prehistòria, una transformació de civilització i d'espiritualitat, una diferenciació que marca el trànsit de la primera a la segona era, de l'edat d'or a l'edat de plata i obre la via a la tercera era, a l'edat de bronze o edat dels titans, que en rigor podria qualificar-se de "atlàntida"; atès que la tradició hel·lènica presenta a Atlant, alhora que germà de Prometeu, com una figura emparentada amb els titans. Fos com fos, antropològicament parlant, convé distingir, entre les races derivades del tronc boreal originari, un primer gran grup diferenciat per “idiovariació”, és a dir, per una variació sense barreja. Aquest grup es compon principalment d'onades l'origen àrtic de les quals és el més directe i correspondrà a les diferents filiacions de la pura raça ària. Hi ha lloc a considerar després un segon gran grup diferenciat per “mistovariació”, és a dir per barreja amb races aborígens del Migdia, races protomongoloides i negroides i unes altres àdhuc que van ser probablement les restes en procés de degeneració dels habitants d'un segon continent prehistòric desaparegut, situat en el Sud i que alguns van designar amb el nom de Lemúria. És a aquest segon grup al que pertanyen versemblantment la raça vermella dels últims atlants (aquells que, segons el relat platònic, estarien separats de la seva naturalesa "divina" primitiva en raó de les seves unions repetides amb la raça "humana"): ha de ser considerada com el tronc ètnic original de moltes civilitzacions posteriors fundades per les onades que es desplaçaven d'occident cap a orient (raça vermella dels cretoegeus, eteíkretes, pelasgs, licis, etc., els kefti egipcis, etc.) i potser també de les civilitzacions americanes, que van guardar en els seus mites el record dels seus avantpassats vinguts de la terra atlàntica divina "situada sobre les grans aigües". El nom grec dels fenicis significa precisament els "vermells" i es tracta probablement aquí d'altre record residual dels primers navegants atlàntics del Mediterrani neolític.

Igual que des del punt de vista antropològic, s’han de distingir des del punt de vista espiritual, dos components, un boreal i altre atlàntic, en la vasta matèria de les tradicions i de les institucions d'aquest segon cicle. Una es refereix directament a la llum del Nord i conserva en gran part l'orientació urània i "polar" original. L'altra evidencia la transformació sobrevinguda al contacte amb les potències del Sud. Abans d'examinar el sentit d'aquesta transformació que representa, per dir-ho així, la contrapartida interna de la pèrdua de la residència polar, la primera alteració, és necessari precisar un punt.

Gairebé tots els pobles guarden el record d'una catàstrofe que tancarà el cicle d'una humanitat anterior. El mite del diluvi és la forma sota la qual apareix més freqüentment aquest record, entre els irànics com entre els maies, entre els caldeus i els grecs, igual que en les tradicions hindús, en els pobles del litoral atlàntic africà, des dels caldeus als escandinaus. El seu contingut original és d'altra banda un fet històric: és, essencialment, la fi de la terra atlàntica, descrita per Plató i Diodor. En una època que, segons algunes cronologies més o menys extretes dels mites, és sensiblement anterior a la qual, en la tradició hindú, hauria donat naixement a la "Edat ombrívola", el centre de la civilització atlàntica, amb la qual les diverses colònies van deure versemblantment conservar durant llarg temps llaços, es va enfonsar entre les ones. El record històric d'aquest centre desapareix a poc a poc en les civilitzacions derivades, on fragments de l'antiga herència es van mantenir durant un cert temps en la sang de les castes dominants, en algunes arrels del llenguatge, en una similitud d'institucions, signes, ritus i hierogàmies, però on, més tard, l'alteració, la divisió i l'oblit van acabar per imposar-se. Es veurà en aquell marc on ha de ser situada la relació existent entre la catàstrofe en qüestió i el càstig dels titans. De moment, ens limitarem a observar que, en la tradició hebraica, el tema titànic de la Torre de Babel, i el càstig consecutiu de la "confusió de llengües" podrien fer al·lusió a un període on la tradició unitària es va perdre, les diferents formes de civilització es van dissociar del seu origen comú i van deixar de comprendre's, després que la catàstrofe de les aigües va haver tancat el cicle de la humanitat atlàntica. El record històric va subsistir no malgrat això en el mite, en la supra-història. Occident, on es trobava la Atlàntida durant el seu cicle originari, quan reproduïa i continuava la funció "polar" més antiga, expressa constantment la nostàlgia mística dels "caiguts", la “melior spes” dels herois i els iniciats. Mitjançant una transposició dels plànols, les aigües que es van tancar sobre la terra atlàntica van ser comparats a les "Aigües de la Mort" que les generacions següents, post diluvianes, compostes per éssers ja mortals, han de travessar iniciàticament per a reintegrar-se en l'estat diví dels "morts", és a dir, de la raça desapareguda. És en aquest sentit que poden ser sovint interpretades les representacions bé conegudes de la "Illa dels Morts" on s'expressa, sota formes diverses, el record del continent insular engolit per les aigües. Al misteri del "paradís" i dels llocs d'immortalitat en general, va unir-se al misteri d'Occident (i fins i tot del Nord, en alguns casos) en un conjunt d'ensenyaments tradicionals, de la mateixa forma que el tema dels "Salvats de les aigües" i els quals "no s'enfonsen en les aigües", del sentit real, històric al·ludint a les elits que van escapar a la catàstrofe i van fundar nous centres tradicionals va prendre un sentit simbòlic i va figurar en llegendes relatives a profetes, herois i iniciats. De forma general els símbols propis d'aquesta raça dels orígens van reaparèixer enigmàticament per una via subterrània fins a en una època relativament recent, allí on van regnar reis i dinasties dominadores tradicionals.

Així, entre els hel·lens, l'ensenyament segons la qual els déus grecs "van néixer" de l'Oceà, va poder tenir un doble sentit, doncs algunes tradicions situen en l'occident atlàntic (o nord atlàntic) l'antiga residència d'Urà i dels seus fills Atles i Saturn. És igualment aquí, per altra banda, on se situa generalment el jardí diví mateix en el qual resideix des de l'origen el déu olímpic, Zeus, així com el jardí de les Hesperidis "més enllà del riu Oceà", Hesperidis que van ser precisament considerades per alguns com filles de Atles, el rei de la illa occidental. Aquest és el jardí que Hèrcules ha d'arribar a en el decurs de la seva empresa simbòlica mes estretament associada a la seva conquesta de la immortalitat olímpica, i en la qual va tenir per guia a Atles, el "coneixedor de les fosques profunditats del mar". L'equivalent hel·lènic de la via nòrdic solar, del devayana dels indoaris, a saber la via de Zeus que, de la fortalesa de Kronos situada, sobre el mar llunyà, en la illa dels herois condueix a les altures de l’Olimp, aquesta via va ser doncs, en el seu conjunt, occidental. Per la raó ja indicada, l’illa on regna el ros Radamente s'identifica amb la Nekya, la "terra dels quals ja no estan". És també cap a Occident on es dirigeix Ulisses, per a arribar a l'altre món . El mite de Calipso, filla de Atles, reina de l’illa de Ogigia, el "pol" el "llombrígol", Omphalos del mar, reprodueix evidentment el mite de les Hesperidis i molts altres que li corresponen entre els celtes o els irlandesos, on es troba igualment el tema de la dona i el de l’Eliseu, mentre que illa occidental. Segons la tradició caldea, és cap a Occident, "més enllà de les aigües profundes de la mort", "aquelles on mai va haver gual algun i que ningú, des de temps immemorial, ha travessat mai", que troba el jardí diví on regna Atrachasis Shamashnapishtin, l'heroi que va escapar del diluvi, i que conserva per això el privilegi de la immortalitat. Jardí on Gilgamesh va arribar, seguint la via occidental del sol, per a obtenir el do de la vida i que està relacionat amb Sabitu, "la verge asseguda sobre el tron dels mars".

En quan a Egipte, és significatiu que la seva civilització no coneix prehistòria "bàrbara". Sorgeix, per dir-ho així, d'un sol cop, i se situa, des de l'origen, en un nivell elevat. Segons la tradició, les primeres dinasties egípcies haurien estat constituïdes per una raça vinguda d'Occident, anomenada dels "companys de Horus" (shemsu Heru), situats sota el signe del "primer dels habitants de la terra d'Occident", és a dir de Osiris, considerat com el rei etern dels "Camps de Yalu", de la "terra del sagrat Amenti" més enllà de les "aigües de la mort" situades "en el llunyà Occident" i que, precisament, al•ludeix en ocasions a la idea d'una gran terra insular. El ritu funerari egipci recupera el símbol i el record: implicava, a més la fórmula ritual "cap a Occident!", una travessia de les aigües, i es portava en el seguici "l'arca sagrada del sol", pròpia dels "salvats de les aigües". Hem ja esmentat a propòsit de les tradicions extrem orientals i tibetanes, el "paradís occidental" amb arbres en els fruits d'or com el de les Hesperidis. Molt suggestiva és igualment, en el que concerneix al misteri d'Occident, la imatge freqüent de Mu Tu amb una corda, acompanyada per la llegenda: "aquell que porta [les ànimes] cap a
Occident". Trobem per altra banda, el mateix record transformat en mite paradisíac, en les llegendes cèltiques i gaèliques ja esmentades, relatives a la "Terra dels Vivents", al Mag Mell, al Avalon, llocs d'immortalitat concebuts com terres occidentals. En Avalon haurien passat a una existència perpètua els supervivents de la raça "de l’alt" dels Tuatha de Danann, el rei Artur mateix i els herois llegendaris com Condla, Oisin, Cuchulain, Loegairo, Ogiero el Danès i altres. Aquesta misteriosa Avalon és el mateix que el "paradís" atlàntic del que parlen les llegendes americanes ja citades: és l'antiga Tlapalan o Tulan, és la mateixa "Terra del Sol", o "Terra Vermella" a la qual com els Tuatha en Avalon haurien tornat i desapareixerien tant el déu blanc Quetzalcoatl, com els emperadors llegendaris (per exemple Huemac, del Codex Chimalpopoca).

Les diverses dades històrics i supra-històrics troben, potser, la millor expressió en la crònica mexicana Cakehiquel, on es parla de quatre Tulan: una situada en la "direcció del sol llevant" (en relació al continent americà, és a dir en l'Atlàntic) és anomenada "la terra d'origen"; les altres dues corresponen a les regions o centres d'Amèrica, als quals les races nòrdic atlàntiques emigrades varen donar el nom del centre original; finalment es parla d'una quarta Tulan "en la direcció on el sol es pon (és a dir l'Occident pròpiament dit) i és aquí on habita el Déu". Aquesta última és precisament la Tulan de la transposició supra-històrica, l'ànima del "Misteri d'Occident". Enoc és conduït a un lloc occidental, "fins al final de la terra", on troba muntanyes simbòliques amb arbres divins guardats per l’arcàngel Miquel, arbres que donen la vida i la salvació als triats però que cap mortal tocarà mai fins al dia del Gran Judici. Els últims ecos del mateix mite arriben per canals subterranis fins a l'edat mitja cristiana sota la forma d'una misteriosa terra atlàntica on els monjos navegants del monestir de San Maties i Sant Albano haurien trobat una ciutat d'or en la qual habitarien Enoc i Elies, els profetes "mai morts".

Per altra banda, en el mite diluvià, la desaparició de la terra sagrada que un mar tenebrós, les "Aigües de la Mort", va separar dels homes, pot també afegir-se al simbolisme del "arca", és a dir, a la preservació de la "llavor dels Vivents" (Vivents en sentit eminent i figurat). La desaparició de la terra sagrada llegendària pot també significar el trànsit a l'invisible, a l'ocult o el no manifestat, del centre que conserva intacta l'espiritualitat primordial no humana. Segons Hesíode, en efecte, els éssers de la primera edat "que mai han mort" van continuar existint, invisibles, com guardians dels homes. A la llegenda de la ciutat, de la terra o de la illa empassada per les aigües, correspon freqüentment la dels pobles subterranis o els regnes de les profunditats. Aquesta llegenda es troba en nombrosos països. Quan la impietat va prevaler sobre la terra, els supervivents de les edats precedents van emigrar a una residència "subterrània" és a dir, invisible que, per interferència amb el simbolisme de la "altitud" es troba sovint situada sobre muntanyes. Continuessin vivint allí fins al moment que el cicle de la decadència s'hagi esgotat, i els sigui possible manifestar-se de nou. Píndaro diu que la via que permet arribar a als hiperboris "no pot ser trobada ni per mar, ni per terra" i que solament a herois com Perseu i Hèrcules, els va ser donat trobar-la. Moctezuma, l'últim emperador mexicà, no va poder arribar a Atzlan més que després d'haver procedit a operacions màgiques i sofrir la transformació de la seva forma física. Plutarc refereix que els habitants del nord podien entrar en relació amb Kronos, rei de l'edat d'or, i amb els habitants de l'extrem septentrió, només en estat de letargia. Segons Li Tze, a les regions meravelloses de les quals parla i que fan referència tant a la regió àrtica, com a l'occidental "no es pot arribar a ni amb vaixells, ni amb carros, sinó solament mitjançant el vol de l'esperit". En l'ensenyament lamaista, en fi, es diu: Shambala, la mística regió del nord, "Està en el meu esperit". És així com els testimoniatges relatius al que va anar la seu real d'éssers que eren més que humans, van sobreviure i van prendre un valor supra-històric servint simultàniament com símbols per a estats situats més enllà de la vida o bé accessibles solament mitjançant la iniciació. Més enllà del símbol, apareix doncs la idea, ja esmentada, que el Centre dels orígens existeix encara, encara que estigui ocult, i normalment és inaccessible (com la teologia catòlica mateixa afirma per a l'Edèn): per a les generacions de l'última edat, solament un canvi d'estat o de naturalesa obre l'accés.

D'aquesta manera es va produir la segona gran interferència entre metafísica i història. En realitat, el símbol d'Occident pot, com el del pol, adquirir un valor universal, més enllà de tota referència geogràfica o històrica. És a Occident, on la llum física, sotmesa al naixement i a la decadència, s'extingeix, on la llum espiritual inimitable s'enllumena i comença el viatge del "vaixell del Sol" a través de la Terra dels Immortals. I el fet que en aquesta regió es trobi el lloc on el sol descendeix després de l'horitzó, fa que se la concebi també com subterrània o situada sota les aigües. Es tracta aquí d'un simbolisme immediat, dictat per la naturalesa mateixa, que va ser emprat pels pobles més diversos, fins i tot sense estar associada a records atlants. Això no impedeix, no obstant això, que en l'interior d'alguns límits definits per testimoniatges concomitants, tals com els quals acabem de referir, aquest tema pugui tenir també un valor històric. Això no impedeix que, entre les formes assumides pel misteri d'Occident, es puguin aïllar algunes, per a les quals és legítim suposar que l'origen del símbol no ha estat el fenomen natural del curs del sol, sinó el llunyà record, espiritualment traslladat, de la pàtria occidental desapareguda. Referent a això, la sorprenent correspondència que es constata entre els mites americans i els europeus, especialment nòrdics i cèltics, apareix com una prova decisiva.

En segon lloc, el "misteri d'Occident" correspon sempre, en la història de l'esperit, a un cert estadi que ja no és l'estadi original, i a un tipus d'espiritualitat que tant tipològica com històricament no pot ser considerat com primordial. El que ho defineix, és el misteri de la transformació, el que li caracteritza, és un dualisme, i un trànsit discontinu: una llum neix, una altra declina. La transcendència és "subterrània". La supra-naturalesa no és com en l'estat olímpic naturalesa: és la fi de la iniciació, objecte d'una conquesta problemàtica. Fins i tot considerat sota el seu aspecte general, el "misteri d'Occident" sembla doncs ser propi de civilitzacions més recents, les varietats de les quals i destinacions anem a examinar ara. Es relaciona amb el simbolisme solar d'una forma més estreta que amb el simbolisme "polar": pertany a la segona fase de la tradició primordial.

(Traduït de la 2a part de "Rivolta contro il Mondo Moderno")

El "Pol" i la seu hiperbòria

noreply@blogger.com (lafideltemps) — Fri, 03 Oct 2008 23:12:00 +0000

Julius Evola

Interessa examinar ara un atribut particular de l'edat primordial, que permet referir a aquesta representacions històriques i geogràfiques molt precises. Ja hem parlat del simbolisme del "pol", Illa o terra ferma que representa l'estabilitat espiritual oposada a la contingència de les aigües, utilitzada com residència dels homes transcendents, herois o immortals; igual que la muntanya, la "altitud" o la regió suprema, amb els significats olímpics que li estan associats, es van unir freqüentment, en les tradicions antigues, al simbolisme "polar" aplicat al centre suprem del món i a l'arquetip de tota "dominació" en el sentit superior del terme.

Però, fora d'aquest aspecte simbòlic, nombroses dades tradicionals, molt precises, esmenten el nord com emplaçament d'una illa, una terra o una muntanya, el significat de la qual es confon amb el del lloc de la primera edat. Es tracta doncs d'un coneixement que va tenir un valor alhora espiritual i real, pel fet que s'aplica a una situació on el símbol i la realitat es van identificar, on la història i la suprahistòria, en lloc d'aparèixer com elements separats, es van fondre per osmosis un a través de l'altre. És en aquest punt precís on es poden inserir els esdeveniments condicionats pel temps. Segons la tradició, en una època de l'alta prehistòria que correspon a l'edat d'or o edat del "ésser", la illa o terra "polar" simbòlica hauria estat una regió real situada en el septentrió, pròxima del lloc on avui es troba el pol àrtic. Aquesta regió estava habitada per éssers que posseirien una espiritualitat no humana a la qual corresponen, com hem vist, les nocions de "glòria", d'or, de llum i de vida i que va ser evocada més tard pel simbolisme suggerit precisament per la seva seu; aquests éssers van constituir la raça que va tenir com a pròpia la tradició urànica en estat pur i "un" i va ser la font central i més directa de les formes i de les expressions variades que aquesta tradició va revestir en altres races i civilitzacions.

El record d'aquesta seu àrtica forma part de les tradicions de nombrosos pobles, sota la forma d'al•lusions geogràfiques reals o de símbols de la seva funció i del seu sentit original, al•lusions i símbols freqüentment traslladats com veurem a un plànol suprahistòric, o bé aplicats a altres centres susceptibles de ser considerats com reproduccions d'aquest centre original. És per aquesta raó que es constaten freqüentment interferències de records, és a dir, de noms, mites i localitzacions, on l'ull avisat pot fàcilment destriar els elements constitutius. És interessant revelar molt particularment la interferència del tema àrtic amb el tema atlàntic, del misteri del Nord amb el misteri d'Occident. El centre principal que va succeir al pol tradicional original hauria estat, en efecte, atlàntic. Se sap que per una raó d'ordre astrofísic, a saber la inclinació de l'eix terrestre, els climes es desplacen segons les èpoques. No obstant això, segons la tradició, aquesta inclinació s'hauria produït en un moment determinat i en virtut d'una sintonia entre un fet físic i un fet metafísic: com si un desordre de la naturalesa reflectís un fet d'ordre espiritual. Quan Li Tseu (c.V) parla, sota una forma mítica, del gegant Kung Kung que trenca la "columna del cel", és a aquest esdeveniment al que es refereix. Es troben fins i tot, en aquesta tradició, al•lusions més concretes on es constaten, no obstant això, interferències amb fets corresponents a catàstrofes posteriors: "Els pilars del cel van ser destrossats. La terra va tremolar sobre la seva base. En septentrió els cels van descendir cada vegada més. El sol, la lluna i les estrelles van canviar el seu curs (és a dir que el seu curs va aparèixer canviat per motiu de la inclinació sobrevinguda). La terra es va obrir i les aigües tancades en la seu si van fer irrupció i van inundar els diferents països. L'home s'havia regirat contra el cel i l'univers va caure en el desordre. El sol es va enfosquir. Els planetes van canviar el seu curs (segons la perspectiva ja indicada) i la gran harmonia del cel va ser destruïda". De totes maneres, el gel i la nit eterna no van descendir més que en un moment determinat sobre la regió polar. Llavors, l'emigració forçada que es va imposar assenyalà la fi del primer cicle i l'obertura del segon, el inici de la segona gran era, el cicle atlàntic.

Textos aris de la Índia, com els Veda i el Mahabharata, van conservar el record de la regió àrtica sota forma d'al•lusions astronòmiques i calendaris, que no són comprensibles més que en relació a aquesta regió. En la tradició hindú, la paraula dvipa, que significa textualment "continent insular" s'empra freqüentment, en realitat, per a designar als diferents cicles, per transposició temporal d'una noció espacial (cicle = illa). Es troba en la doctrina dels dvipa referències significatives al centre àrtic, barrejades en ocasions amb altres dades. La çveta dvipa, o "illa de l'esplendor", que hem esmentat està localitzada en l'extrem septentrió i es parla freqüentment dels Uttarakura com d'una raça originària del Nord. Però el çveta dvipa igual que el kura formen part del jambu dvipa, és a dir, del "continent insular polar", que és el primer dels diferents dvipa, i al mateix temps el seu centre comú. El seu record es barreja amb el del saka dvipa, situat en el "mar blanc" o "mar de llet", és a dir en el mar àrtic. No s'haurà produït desviació en relació a la norma i a la llei de l'alt: quatre castes, corresponents a les quals ja hem esmentat, van venerar a Visnú baix la seva forma solar, estant així emparentat amb l'Apol•lo hiperbori. Segons el Kurma purana la calmi d'aquest Visnú solar el símbol del qual era la esvàstica, creu gamada o "creu polar" coincideix també, amb çveta dvipa, del que es diu en el Padmapurana que més enllà de tot el que és por i agitació samsàrica, és la residència dels grans ascetes, mahayogi, i dels "fills de Brhama" (equivalents als "homes transcendents" residents en el nord dels quals es parla en la tradició xinesa): viuen pròxims a Hari, que és Visnú representat com "el Ros" o "el Daurat" i prop d'un tron simbòlic "sostingut per lleons, resplendents com el sol i irradiant com el foc". Són variants del tema de la "terra del Sol". Sobre el plànol doctrinal, es troba un eco d'aquest tema en el fet, ja esmentat, que la via dels deva yâna que, contràriament a la de la tornada als ragis o a les Mares, conduïx a la immortalitat solar i als estats supraindividuals de l'ésser, va ser anomenada la via del nord: en sànscrit, nord, uttara, significa igualment la "regió més elevada" o "suprema" i es diu uttarâyana, camí septentrional, al recorregut del sol entre els solsticis d'hivern i d'estiu, que és precisament una via "ascendent".

Records encara més precisos es van conservar entre els Aris del Iran. La terra original dels aris, creada pel déu de la llum, la terra on es troba la "glòria", on, simbòlicament, hauria "nascut" Zaratustra, on el rei solar Yima hauria trobat a Aura Mazda, és una terra situada en l'extrem nord. I allí es guarda el record precís de la congelació. La tradició refereix que Yima va ser advertit de la proximitat de "hiverns fatals" i que instigats pel déu de les tenebres, es va llançar amb el Arianem Vaejo la "serp de l'hivern". Llavors "va haver deu mesos d'hivern i dos d'estiu" i va haver "fred en les aigües, i en les terres, fred per a la vegetació. L'hivern es va abatre amb les seves pitjors calamitats". Deu mesos d'hivern i dos d'estiu, tal és el clima de l'Àrtic.

La tradició nòrdic escandinava, de caràcter fragmentària, presenta diversos testimoniatges confusament barrejats, on es troben malgrat tot petjades d'esdeveniments anàlegs. El Asgard, la residència d'or primordial dels Asos, es localitza en el Mitgard, la "Terra Mitja". Aquesta terra mítica va ser identificada al seu torn ja sigui amb Gardarica, una regió gairebé àrtica, com amb la "illa verda" o "terra verda" que figura en la cosmologia com la primera terra sortida de l'abisme Ginungagap, i que potser no estigui mancada de relació amb Groenlàndia, Grünes Land. Groenlàndia, com el seu mateix nom sembla indicar, va presentar fins al temps dels godes, una rica vegetació i no havia estat afectada per la congelació. Fins a l'inici de l'Edat Mitjana, va subsistir la idea que regió del nord hauria estat el bressol d'algunes races i de certs pobles. Per altra banda, els relats èpics relatius a la lluita dels déus contra la destinació, rök, que va acabar per copejar la seva terra relats en els quals records del passat van interferir amb temes apocalíptics poden ser considerats com ecos del declivi del primer cicle. Es troba aquí, com en el Vendïdâd, el tema d'un hivern terrible. AL desencadenament de les naturaleses elementals s’afegeix l'enfosquiment del sol; el Gylfaginnin parla del temible hivern que va precedir al final, esmenta tempestats de neu que van impedir gaudir de les bonances del sol. "El mar es va alçar en tempestat i va empassar les terres; l'aire es va tornar glacial i el vent va acumular masses de neu".

En la tradició xinesa, la regió nòrdica, el país dels "homes transcendents", s'identifica freqüentment amb el país de la "raça dels ossos tous". A propòsit d'un emperador de la primera dinastia se cita un lloc situat sobre el mar del Nord, il•limitat, sense intempèries, amb una muntanya (Hu Ling) i una font simbòliques, anomenat "extrem Nord" i que Mu, altra figura imperial, hagué d'abandonar molt entristit. El Tibet conserva igualment el record de Tshan Shambaya, la mística "Ciutat del Nord", la Ciutat de la "pau", presentada igualment com una illa on igual que el Zaratustra del aryanem vâejo hauria "nascut" l'heroi Guesar. I els mestres de les tradicions iniciàtiques tibetanes diuen que els "camins del Nord" condueixen al yogi cap al gran alliberament.

En Amèrica, la tradició constant relativa als orígens, tradició que es troba fins al Pacífic i la regió dels Grans Llacs, parla de la terra sagrada del "Nord llunyà", situada prop de les "grans aigües", d'on haurien vingut els avantpassats dels Nahua, els Tolteques i Asteques. Tal com hem dit, el nom de Aztlan, que designa freqüentment aquesta terra, implica també com el çveta dvipa hindú la idea de blancor, de terra blanca. Les tradicions nòrdiques, guarden el record d'una terra habitada per races gaèliques, pròxima al golf de San Lorenzo, anomenada "Gran Irlanda" o Hvitramamaland, és a dir, "país dels homes blancs" i els noms de Wabanikis i Abenikis, que els indígenes duen en aquestes regions, procedeixen de Wabeya, que significa "blanc". Algunes llegendes d'Amèrica Central esmenten quatre avantpassats primordials de la raça Quiche que intenten arribar a Tula, la regió de la llum. Però no troben més que gel; el sol mai apareix. Llavors se separen i passen pel país dels Quiches. Aquesta Tula o Tulan, pàtria originària dels tolteques, de la qual probablement van extreure el seu nom i van anomenar Tolla, el centre de l'Imperi que van fundar més tard sobre l'altiplà de Mèxic, representaven també la "terra del Sol". Aquesta, certament, és localitzable en ocasions en l'Est d'Amèrica, és a dir, en l'Atlàntic; però això es deu versemblantment al record d'una seu ulterior (a la qual correspon potser més particularment el Atzlan), que va recuperar durant un cert temps, la funció de la Tula primordial quan el gel es va ensenyorir del zona i el sol va desaparèixer. Tula correspon manifestament a la Thule dels grecs, encara que aquest nom, per raons d'analogia hagi servit igualment per a designar a altres regions.

Segons les tradicions grecorromanes, Thule s'hauria trobat en el mar que duu precisament el nom del déu de l'edat d'or, Mare Cronium, i que correspon a la part septentrional de l'Atlàntic. En aquesta mateixa regió les tradicions més tardanes van situar les illes que, sobre el plànol del simbolisme i de la suprahistòria, es van convertir en Illes Afortunades, illes dels Immortals, o illa Perduda, que, tal com la descrivia Honorius Augustodumensis en el segle XII, "s'oculta a la vista dels homes, sent descoberta només casualment, però s'oculta quan la hi busca". Thule es confon doncs amb el país llegendari dels hiperboris, situat en l'extrem nord, d'on els llinatges aqueus originaris van dur l'Apol•lo dèlfic, però també amb la illa Ogigia, "llombrígol del mar", que es troba lluny, sobre l'ample oceà i que Plutarc situa en efecte en el nord de la (Gran) Bretanya, prop del lloc àrtic on roman encara, sumit en la letargia, Kronos, el rei de l'edat d'or, allí el sol no desapareix més que una hora per dia durant tot un mes i on les tenebres, durant aquesta única hora no són molt espesses, sinó que recorden a un crepuscle, exactament com en l'àrtic. La noció confusa de la nit clara del nord va contribuir per altra banda a fer concebre la terra dels hiperboris com un lloc de llum sense fi desproveïda de tenebres. Aquesta representació i aquest record van ser tan vius, que va subsistir un eco fins a en la romanitat tardana. La terra primordial va ser assimilada a la Gran Bretanya i es diu que Constancio Clor es va avançar fins a allí amb les seves legions, no tant a la recerca de llorers de glòria militar, com per a arribar a la terra "més pròxima al cel i més sagrada", per a poder contemplar al pare dels déus és a dir, a Kronos i gaudir d'un "dia gairebé sense nit", és a dir per a anticipar així la possessió de la llum eterna pròpia de les apoteosis imperials. I fins i tot quan l'edat d'or es va projectar en el futur com l'esperança d'un nou saeculum, les reaparicions del símbol nòrdic no van faltar. És el nord ab extremis finibus plagae septentrionalis que haurà d'arribar a, per exemple, segons Lactanci, el Príncep poderós que restablirà la justícia després de la caiguda de Roma. És en el nord on "renaixerà" l'heroi tibetà, el místic i invencible Guesar, per a restablir un regne de justícia i exterminar als usurpadors. És en Shamballa, ciutat sagrada del nord, on naixerà el Kalki avatara, aquell que posarà fi a la "edat ombrívola". És l'Apol•lo hiperbori, segons Virgili, qui inaugurarà una nova edat d'or i dels herois sota el signe de Roma. I els exemples podrien multiplicar-se.

Havent precisat aquests punts essencials, no tornarem sobre aquesta manifestació de la llei de solidaritat entre causes físiques i causes espirituals, en un domini en el qual es pot pressentir el llaç íntim unificador del que, en un sentit més ampli, pot anomenar-se "caiguda" a saber la desviació d'una raça absolutament primordial i la inclinació física de l'eix de la terra, factor de canvis climàtics i de catàstrofes periòdiques per als continents. Observarem solament que és després que la regió polar es convertís en deserta, es va poder constatar l'alteració i desaparició progressives de la tradició original que havia d'arribar a l'edat de ferro o edat fosca, kali-yuga o "edat del llop" (Edda) i, finalment, als temps moderns pròpiament dits.

(Traduït de la 2a part de "Rivolta contro il Mondo Moderno")

L'Edat d'Or

noreply@blogger.com (lafideltemps) — Sun, 21 Sep 2008 00:17:00 +0000

Julius Evola

Ens disposarem ara a definir, primer sobre el pla ideal i morfològic, i després sobre el pla històric, en el temps i en l'espai, els cicles corresponents a les quatre edats tradicionals. Començarem per l'edat d'or.

Aquesta edat correspon a una civilització dels orígens, la concordança dels quals amb el que hem anomenat esperit tradicional era tan natural com absoluta. Per això freqüentment es troben per a designar tant el "lloc" com la raça a la qual l'edat d'or està històrica i supra històricament relacionada, els símbols i els atributs que convenen a la funció suprema de la reialesa divina (símbols de polaritat, solaritat, altitud, estabilitat, glòria, "vida" en sentit eminent). Durant les èpoques ulteriors i en el si de tradicions particulars, ja barrejades i disperses. Aquest fet permet en un trànsit, per dir-lo així, de la derivada a la integral deduir els títols mateixos i els atributs d'aquestes capes dominadores, els elements propis que caracteritzen la naturalesa de la primera edat.

Aquesta edat és essencialment l'edat de l'ésser, és a dir de la veritat en sentit transcendent. Això és el que es desprèn no solament del terme hindú satya yuga que ho designa, on sat vol dir ésser, o satya, la veritat, sinó probablement també de la paraula Saturn, que designa en llatí al rei o déu de l'edat d'or. Saturnus, correspon al Kronos hel•lènic, i evoca obscurament la mateixa idea; el seu nom està format per l'arrel ària sat, que vol dir ésser, unida a la desinència atributiva urnus, (com en nocturnus, etc.). Per a expressar l'edat del que és, és a dir de l'estabilitat espiritual, es veurà més endavant que, en algunes representacions del lloc original on aquest cicle es desenvolupà, s'utilitzen freqüentment els símbols de la "terra ferma" enmig de les aigües, la "illa", la muntanya o de la "terra mitja". L'atribut olímpic és doncs aquell que millor li convé.

Mentre que edat de l'ésser, la primera edat és també, en sentit eminent, l'edat dels vivents. Segons Hesíode, la mort aquesta mort que és veritablement una fi i no deixa després sinó l'Hades no hauria aparegut més que en el decurs de les dues últimes edats (de ferro i de bronze). En l'edat de Kronos, la vida era "similar a la de dos déus”. Existia una "eterna joventut de força". El cicle es va tancar, "però els homes van romandre en una forma invisible”, al•lusió a la doctrina ja esmentada de l'ocultació dels representants de la tradició primordial i del seu centre. En el regne del iranià Yima, rei de l'edat d'or, no s'hauria conegut ni la malaltia ni la mort, fins que noves condicions còsmiques haguessin forçat la retirada a un refugi "subterrani" en el qual els seus habitants escapen a l'ombrívol i dolorosa destinació de les noves generacions. Yima, "l'Esplèndid, el Gloriós, el qual entre els homes és semblant al sol", va fer de manera que, en el seu regne, la mort no existís. Segons els hel•lènics i romans, en el regne d'or de Saturn, els homes i els déus immortals haurien viscut una mateixa vida; igualment, els dominadors de la primera de les dinasties mítiques egípcies són anomenats déus, éssers divins i, segons el mite caldeu, la mort no hauria regnat universalment més que en la època postdiluviana, quan els "déus" van haver deixat als homes la mort i conservat solament per a ells la vida. Les tradicions cèltiques, per la seva banda, utilitzen, el terme Tir na mBeo, la "Terra dels Vivents" i Tir na hOge, la "Terra de la Joventut" per a designar una illa o terra atlàntica misteriosa que, segons l'ensenyament druídic, va ser el lloc d'origen dels homes. En la llegenda de Echtra Condra Cain, aquest lloc s'identifica amb el "País del Victoriós" Tir na Boadag al que se li diu "el País dels Vivents, on no es coneix ni la mort ni la vellesa".

Per altra banda, la relació constant que existeix entre la primera edat i l'or, evoca el que és incorruptible, solar, resplendent, lluminós. En la tradició hel•lènica, l'or corresponia a l'esplendor radiant de la llum i a tot el que és sagrat i gran tal com diu Píndaro; igualment es qualifica a l'or de lluminós, radiant, bell i regi. En la tradició vèdica el "germen primordial", el hiranya garbha és d'or, i més generalment, es diu: "D'or, en veritat, és el foc, la llum i la vida immortal". Ja hem tingut l'ocasió d'esmentar la concepció segons la qual, en la tradició egípcia, el rei està "fet d'or", en la mesura que per "or" s'entén el "fluid solar" constitutiu del cos incorruptible dels déus celestes i dels immortals, si bé el títol "d'or" del rei "Horus la substància del qual és d'or" designava simplement el seu origen diví i solar al mateix temps que el seu incorruptibilitat i indestructibilitat. Igualment, Plató considera l'or com l'element diferenciador que definia la naturalesa de la raça dels dominadors. El cim d'or del Mont Meru, considerat com "pol", pàtria original dels homes i residència olímpica dels déus, l'or de la "antiga Asgard", residència dels Asos i dels reis divins nòrdics, situada en la "terra del Centre", l'or del "País pur" Tsing ta, i llocs equivalents dels quals es parla en les tradicions extrem orientals, etc. expressen la idea segons la qual el cicle original va manifestar, de forma particular i eminent, la seva qualitat espiritual simbolitzada per l'or. I ha de recordar-se a més que en nombrosos mites on es tracta del dipòsit o de la transmissió d'un objecte d'or (des del mite de les Hesperidis fins al de les Nixas nòrdiques i dels tresors d'or de les muntanyes deixats pels asteques), no es tracta en realitat més que del dipòsit i de la transmissió d'alguna cosa que fa referència a la tradició primordial. En el mite dels Eddes, quan, després del Ragnarök, "l'enfosquiment dels déus", neixen una nova raça i un nou sol i els Asos es troben reunits de nou, descobreixen la miraculosa tableta d'or que havien posseït en els orígens.

Les nocions equivalents, relatives a la primera edat, de llum i esplendor, de "glòria" en el sentit específicament triomfal ja indicat a propòsit del hvarenô mazdeu precisen igualment el simbolisme de l'or. La terra primordial habitada per la "llavor" de la raça ària i pel mateix Yima, el "Gloriós, el Resplendent" el Airyanem Vaejô apareix, en efecte, en la tradició iranià, com la primera creació lluminosa de Ahura Mazda. El Çveta dvipa, la illa o terra blanca del nord, que és una representació equivalent (igual que el Aztlan, residència septentrional original dels asteques, el nom dels quals implica igualment la illa de blancor i lluminositat), és, segons la tradició hindú, el lloc del tejas, és a dir d'una força irradiant, on habita el diví Narayana considerat com la "llum", "aquell en qui resplendeix un gran foc, irradiant en totes direccions". En les tradicions extrem orientals, segons una transposició suprahistòrica, el "país pur", on no existeix més que la qualitat viril i que és "nirvana" “ni- pan”es troba la residència de Amitâbha “mi-tu” que significa igualment "glòria", "llum il•limitada". La Thule dels Grecs, segons una idea molt estesa, va tenir el caràcter de "Terra del Sol": Thule ultima a sole nomen habens. Si aquesta etimologia és fosca i incerta, no és menys significativa la idea que els antics es feien d'aquesta regió divina i correspon al caràcter solar de la "antiga Tlappallan", la Tulan o Tula (contracció de Tonalan el lloc del Sol), pàtria original dels Tolteques i "paradís" dels seus herois. Evoca igualment el país dels Hiperboris, que segons la geografia sagrada d'antigues tradicions, era una raça misteriosa que habitava en la llum eterna i el país de la qual hauria estat la residència i la pàtria de l'Apol•lo dèlfic, el déu dòric de la llum el Puro, el Resplendent, representat també com un déu "d'or" i un déu de l'edat d'or. Alguns llinatges, alhora reals i sacerdotals, com el dels Borèades, van extreure precisament la seva dignitat "solar" de la terra apol•línia dels Hiperboris. I no costaria molt poder multiplicar els exemples.

Cicle de l'Ésser, cicle solar, cicle de la Llum entès com glòria, cicle dels Vivents en sentit eminent i transcendent, aitals són doncs, segons els testimoniatges tradicionals, els caràcters de la primera edat, de l'edat d'or, "era dels déus".

(Traduït de la 2a part de "Rivolta contro il Mondo Moderno")

Els Ritmes de la Història (Ressenya de llibres)

noreply@blogger.com (lafideltemps) — Mon, 08 Sep 2008 22:44:00 +0000

René Guénon

Mircea Eliade: Le Mythe de l' éternel retour. Archétipes et répétition. (Gallimard, París.)

El títol d'aquest petit volum, que, fora d'això, no respon exactament al contingut, no ens sembla molt encertat, doncs inevitablement fa pensar en concepcions modernes a les quals s'aplica habitualment el nom d'"eterna tornada", i que, a més de la confusió de l'eternitat amb la durada indefinida, impliquen l'existència d'una repetició impossible i clarament contrària a la verdadera noció tradicional dels cicles, segons la qual tan sols hi ha correspondència i no identitat; hi ha en això una diferència, en l'ordre macrocòsmic, comparable a la que, en l'ordre microcòsmic, hi ha entre la idea de reencarnació i la del pas de l'ésser a través dels estats múltiples de la manifestació. De fet, no és d'això del que es tracta al llibre de M. Eliade i el que entén per "repetició" no és cap altra cosa que la reproducció o, més aviat, la imitació ritual de "el que va ser fet en el començament". En una civilització íntegrament tradicional, tot procedeix d'"arquetips celestials": així, ciutats, temples, cases, sempre s'edifiquen segons un model còsmic; una altra qüestió connexa, i que, en el fons, fins i tot difereix d'ella molt menys del que l'autor sembla pensar, és la identificació simbòlica amb el "Centre". Són coses de les que hem parlat bastant sovint; M. Eliade ha reunit nombrosos exemples que es refereixen a les tradicions més diverses, el que mostra bé la universalitat i, podríem dir, la "normalitat" de tals concepcions.

A continuació, passa a l'estudi dels ritus pròpiament dits, sempre des del mateix punt de vista; però hi ha un extrem en el qual hem de posar serioses reserves: parla d'"arquetips de les activitats profanes", quan precisament, en tant que una civilització guarda un caràcter íntegrament tradicional, no hi ha activitats profanes: creiem comprendre que el que ell denomina així, és el que s'ha tornat profà a conseqüència de certa degeneració, la qual cosa és ben diferent, doncs llavors, i per això mateix, ja no pot tractar-se d'"arquetips", ja que el profà no és tal sinó perquè ja no està lligat a cap principi transcendent; pel demés, no hi ha veritablement res de profà en els exemples que dóna (danses rituals, consagració d'un rei, medicina tradicional). En la continuació, es tracta més en particular del cicle anual i els ritus que se li relacionen; naturalment, en virtut de la correspondència que existeix entre tots els cicles, el propi any pot prendre's com una imatge reduïda dels grans cicles de la manifestació universal, i això explica particularment que es consideri que el seu començament té caràcter "cosmogònic"; la idea de "regeneració del temps", que l'autor fa intervenir aquí, no és gaire clara, però sembla que per ella cal entendre l'obra divina de conservació del món manifestat, en la qual l'acció ritual és una verdadera col·laboració, en virtut de les relacions que existeixen entre l'ordre còsmic i l'humà. El lamentable és que, per a tot això, ell es cregui obligat a parlar de "creences", quan es tracta de l'aplicació de coneixements molt reals, i de ciències tradicionals que tenen valor molt diferent que les ciències profanes; y per què, a demés, per una altra concessió als prejudicis moderns, cal, excusar-se per haver "evitat qualsevol interpretació sociològica o etnogràfica", quan, pel contrari, no podem sinó elogiar l'autor per aquesta abstenció, sobretot quan recordem fins a quin punt s'espatllen altres treballs amb semblants interpretacions. Els últims capítols són menys interessants des del nostre punt de vista, i, en tot, son els més discutibles, doncs el que contenen no és ja una exposició de dades tradicionals, sinó més aviat reflexions que pertanyen exclusivament a M. Eliade i de les quals intenta treure una espècie de "filosofia de la història" fora d'això, no veiem com les concepcions cícliques s'oposen d'alguna manera a la història (fins i tot empra l'expressió "rebuig de la història"), i, certement, aquesta, al contrari, no pot tenir realment sentit sinó quan expressa el desenvolupament dels esdeveniments en el transcurs del cicle humà, encara que els historiadors profans no siguin segurament gaire capaços d'adonar-se d'això. Si la idea de "desgràcia" pot vincular-se en un sentit a l'"existència històrica", és precisament perquè el desenvolupament d'un cicle s'efectua segons un moviment descendent; i cal afegir que les consideracions finals, sobre el "terror de la història", ens semblen realment alguna cosa massa inspirada per preocupacions d'"actualitat"?

Publicat en "Etudes Traditionnelles", desembre de 1949.

Gaston Georgel: Les Rythmes dans I'Histoire (Edició de l'autor, Belfort.)

Aquest llibre constitueix un intent d'aplicació dels cicles còsmics a la història dels pobles, a les fases de Creixement i decadència de les civilitzacions; és veritablement una llàstima que, per a emprendre un treball d'aquest tipus, l'autor no hagi tingut a la seva disposició dades tradicionals més completes, i que fins i tot només les hagi conegut a través d'intermediaris més o menys dubtosos que han barrejat en elles les seves pròpies imaginacions. No obstant això, ha vist perfectament que l'essencial a considerar, és el període de la precessió dels equinoccis i les seves divisions, encara que afegeixi a això algunes complicacions que en el fons semblen bastant poc útils; però la terminologia adoptada per a designar certs períodes secundaris revela molts equívocs i confusions. Així, al dotzè de la precessió no pot realment denominar-se-li "any còsmic"; tal nom convindria molt més, bé al període sencer, bé, sobretot, a la meitat, que és precisament el "gran any" dels Antics. Per altra banda, la durada de 25765 anys probablement estigui presa d'algun càlcul hipotètic dels astrònoms moderns; però la veritable durada indicada tradicional¬ment és de 25920 anys; una conseqüència singular és que, de fet, l'autor es veu dut, algunes vegades, a prendre els nombres exactes per a certes divisions, per exemple 2160 i 540, però llavors els considera solament "aproximats". Agreguem encara altra observació a aquest respecte; creu haver trobat una configuració del cicle de 539 anys en certs textos bíblics que suggereixen el nombre 77 x 7= 539; però, precisament, hagués hagut de prendre aquí 77 x 7+1 = 540, encara que no fos més que per analogia amb l'any jubilar, que no era el quarantè novè sinó el cinquantè, o sigui 7 x 7+1 = 50. Quant a les aplicacions, si bé es troben correspondències i paral·lelismes no només curiosos sinó realment dignes de ser assenyalats, hem de dir que uns altres són molt menys palesos o que fins i tot semblen una miqueta forçats, fins al punt de fer recordar amb enuig les criaturades de certs ocultistes; també caldria posar reserves a altres extrems, per exemple les xifres quimèriques que s'indiquen per a la cronologia de les antigues civilitzacions. Per altra banda, hauria estat interessant veure si l'autor hagués pogut seguir obtenint resultats del mateix tipus estenent més el seu camp d'investigacions, doncs va haver i hi ha encara molts altres pobles que els que ell considera; en qualsevol cas, no vam pensar que sigui possible establir un "sincronisme" general, perquè, per a pobles tan diferent, el punt de partida ha de ser diferent igualment; i, a més, les diverses civilitzacions no simplement es succeïxen, també coexisteixen, com pot comprovar-se encara actualment. Acabant, a l'autor li ha semblat bé lliurar-se a algunes temptatives de "previsió del futur", d'altra banda dintre de límits bastant restringits; és aquest un dels perills d'aquest tipus d'investigacions, sobretot en la nostra època en la qual les suposades "profecies" estan de moda; cap tradició va fomentar mai aquestes coses, i fins i tot, si certs aspectes de la doctrina dels cicles sempre han estat envoltats de obscuritat, ha sigut per a obstaculitzar-les.

Publicat a "Etudes Traditionnelles", octubre de 1937.

Gaston Georgel: Les Rythmes dans l'Histoire. (Editions "Servir", Besançon.)

Ja vam comentar aquest llibre quan va aparèixer la seva primera edició; en aquell temps, l'autor, com ell mateix ho indica en el pròleg de la nova edició, no coneixia gairebé gens de les dades tradicionals sobre els cicles, de manera que va ser per una feliç coincidència com va arribar a trobar algunes partint d'un punt de vista totalment “empíric", i particularment a sospitar la importància de la precessió dels equinoccis. Les poques observacions que llavors vam fer van tenir com a conseqüència orientar-lo a estudis més curosos, de la qual cosa no podem sinó felicitar-nos, i hem d'expressar-li el nostre agraïment pel que diu referent a això en el que que ens toca. Així doncs, ha modificat i completat l'obra en nombrosos punts, afegint alguns capítols o paràgrafs nous, entre ells un sobre l'historial de la qüestió dels cicles, corregint diverses inexactituds, i suprimint les consideracions dubtoses que abans havia acceptat donant crèdit a escriptors ocultistes, sense comparar-les amb dades més autèntiques.

Només lamentem que hagi oblidat substituir pels nombres exactes 540 i 1080 els de 539 i 1078 anys, cosa que, no obstant això, semblava anunciar el pròleg, i com més que, per contra, ha rectificat en 2160 el de 2156 anys, el que introdueix cert desacord aparent entre els capítols que es refereixen respectivament a aquests diversos cicles múltiples un d'un altre. També és una miqueta lamentable que hagi conservat les expressions de ''any còsmic" i de "estació còsmica" per a designar períodes d'una durada massa restringida perquè puguin aplicar-se'ls veritablement (precisament les de 2160 i 540 anys), i que més aviat serien solament, si es vol, ''mesos'' i ''setmanes'', tant més que el nom de ''mes'', en suma, convindria bastant bé per al recorregut d'un signe zodiacal en el moviment de precessió dels equinoccis, i que, per altra banda, el nombre 540 = 77 x 7 + 1, com el de la sèptuple "setmana d'anys" jubilar (50 = 7 x 7 + 1) de la qual en certa manera és una "extensió", té una relació particular amb el septenari. D'altra banda, aquestes son, si fa no fa, les úniques crítiques de detall que aquesta vegada hem de formular, i el llibre, en el seu conjunt, és bastant digne d'interès i es distingeix amb avantatge d'algunes altres obres, en les quals pel que fa a les teories cícliques, s'ostenten pretensions molt més ambicioses i segurament ben poc justificades; es limita de manera natural a la consideració del que es pot anomenar els "petits cicles" històrics, i això en el marc de les civilitzacions occidentals i mediterrànies solament, però sabem que el senyor Georgel està preparant, en el mateix ordre d'idees, altres treballs de caràcter més general, i desitgem que aviat pugui dur-los també a bon termini.

Publicat en "Etudes Traditionnelles", gener de 1949
i en la recopilació "Formes Traditionnelles et Cycles Cosmiques"

La Doctrina de les Quatre Edats

noreply@blogger.com (lafideltemps) — Sat, 30 Aug 2008 01:00:00 +0000

Julius Evola

Mentre que l'home modern, en una època recent ha concebut el sentit de la història com una evolució i l'ha exaltat com a tal, l'home de la Tradició va tenir consciència d'una veritat diametralment oposada. En tots els testimoniatges antics de la humanitat tradicional, es troba sempre, sota una o altra forma, la idea d'una regressió, d'una "caiguda": d'estats originaris superiors, els éssers haurien descendit a estats cada vegada més condicionats per l'element humà, mortal i contingent. Aquest procés involutiu hauria tingut el seu origen en una època molt llunyana. El vocable ragnarok (ragna rökkr), de la tradició nòrdica, "enfoscament dels déus", és potser el que caracteritza millor aquest procés. Es tracta d'un ensenyament que no s'ha expressat en el món tradicional, d'una manera vaga i general, sinó que, per contra, ha estat definida en una doctrina orgànica, les diverses expressions de la qual presenten, en àmplia mesura, un caràcter d'uniformitat: la doctrina de les quatre edats. Un procés de decadència progressiva al llarg de quatre cicles o "generacions", tal és, tradicionalment, el sentit efectiu de la història i en conseqüència el sentit de la gènesi del que hem anomenat, en un sentit universal, el "món modern". Aquesta doctrina pot doncs servir de base als desenvolupaments que seguiran.

La forma més coneguda de la doctrina de les quatre edats és la de la tradició grecorromana. Hesíode parla de quatre edats que successivament estan marcades per l'or, la plata, el bronze i el ferro. A continuació inserida entre les dues últimes una cinquena edat, l'edat dels "herois", que, tal com la varem contemplar no té altre significat que el d'una restauració parcial i especial d'un estat primordial. La mateixa doctrina s'expressa, en la tradició hindú, sota la forma de quatre cicles anomenats respectivament satyâ yuga, (o kortâ yuga), tetrâ yuga, vâpara yuga i kali yuga (és a dir "edat ombrívola"), al mateix temps que mitjançant la imatge de la desaparició progressiva, en decurs d'aquests cicles, de les quatre potes o fonaments del toro símbol del dharma, la llei tradicional. L'ensenyament iranià és similar a la hel•lènica: quatre edats marcades per l'or, la plata, l'acer i una "aliatge de ferro". La mateixa concepció, presentada en termes pràcticament idèntics, es troba en l'ensenyament caldeu. En una època més recent, apareix la imatge del carro de l'univers, quadriga conduïda pel déu suprem i arrossegada en una carrera circular per quatre cavalls representants dels elements. Cada edat està marcada per la superioritat d'un d'aquests cavalls que arrossega als altres, segons la naturalesa simbòlica més o menys lluminosa i ràpida de l'element que representa. La mateixa concepció reapareix, encara que modificada, en la tradició hebraica. En els Profetes, es parla d'una estàtua esplèndida, el cap de la qual és d'or, el tors i els braços de plata, el ventre i les cuixes de coure, i finalment les cames i els peus de ferro i argila: estàtua les diferents parts de la qual, així dividides, representen quatre "regnes" que se succeïen a partir del regne de l'or del "rei de reis" que ha rebut "del déu del cel, poder, força i glòria". A l'Egipte, és possible que la tradició, referida per Eusebi, relativa a tres dinasties distintes, constituïdes respectivament per déus, semidéus i ragis, correspongui a les tres primeres eres, les d'or, plata i bronze. Es pot considerar com una variant del mateix ensenyament les antigues tradicions asteques relatives als cinc sols o cicles solars, dels quals els quatre primers corresponen als elements i on apareixen, com en les tradicions eurasiàtiques, les catàstrofes del foc i de l'aigua (diluvi) i les lluites contra els gegants que caracteritzen, com veurem, el cicle dels "herois", afegit per Hesíode a les altres quatre.

Sota formes diferents, i d'una forma més o menys fragmentaria, el record d'aquesta tradició es troba igualment entre d'altres pobles. Algunes consideracions generals no seran del tot inútils abans d'abordar l'examen del sentit particular de cada període. La concepció tradicional contrasta en efecte de la manera més neta amb els punts de vista moderns relatius a la prehistòria i al món dels orígens. sostenir, com es deu tradicionalment fer, que hagi existit en l'origen, no l'home animalaç de les cavernes, sinó un "més que home", sostenir que hagi existit, des de la més alta prehistòria, no solament una "civilització", sinó també una "era dels déus", és, per a molts, que, d'una forma o altra, creuen en la bona nova del darwinisme, caure en la mera "mitologia". Aquesta mitologia, tanmateix, no som nosaltres qui l'hem inventat avui. Caldria explicar la seva existència, explicar perquè, en els testimoniatges més antics dels mites i escrits de l'antiguitat, no es troba gens que confirmi el "evolucionisme", i perquè per contra es troba, la idea constant d'un passat millor, més lluminós i sobrehumana ("diví"); caldria explicar perquè s'ha parlat tan poc dels "orígens animals", per que uniformement s'ha tractat, per contra, del parentiu originari entre homes i déus i perquè ha persistit el record d'un estat primordial d'immortalitat, lligat a la idea que la llei de la mort ha aparegut en un moment determinat i, francament, com un fet contranatural o una anatema. Segons dos testimoniatges característics, la "caiguda" ha estat provocada per la barreja de la raça "divina" amb la raça humana en sentit estricte, concebuda com una raça inferior, alguns textos arriben fins i tot fins a comparar la "falta" amb la sodomia, amb la unió carnal amb animals. Va existir primerament el mite dels Ben-Elohim, o "fills dels déus", que es van unir a les filles dels "homes" de manera que finalment "tota carn va haver corromput la seva via sobre la terra". Hi ha, per altra banda, el mite platònic dels Atlants, concebuts igualment com descendents i deixebles dels déus, qui, mitjançant la unió repetida amb els humans, van perdre el seu element diví, i van acabar per deixar predominar en ells a la naturalesa humana sensible. A propòsit d'èpoques més recents, la tradició, en els seus mites, es refereix freqüentment a races civilitzadores i a lluites entre les races divines i races animaleses, ciclòpies o demoníaques. Són els Asos en lluita contra els Elementarwessen; són els olímpics i els "Herois" en lluita contra els gegants i els monstres de la nit, de la terra o de l'aigua; són els Deva aris llançats contra els Asura, "enemics dels herois divins"; són els Inques, els dominadores que imposen la seva llei solar als aborígens de la "Mare Terra"; són els Tuatha de Danann que, segons la història llegendària d'Irlanda, es van afirmar contra les races monstruoses dels Fomores. I es podrien citar molts altres exemples. Partint de tal base, es podria dir que l'ensenyament tradicional conserva perfectament el record mentre que substrat anterior a les civilitzacions creades per les races superiors- de llinatges que poguessin correspondre als tipus bestials i inferiors del evolucionisme; però l'error característic d'aquest és considerar aquests llinatges animalitzats com absolutament originals, mentre que no ho són més que d'una manera relativa, i concebre com formes "evolucionades" a formes d'encreuament que pressuposen l'aparició d'altres races, superiors biològicament i com a creadores de civilització, originàries d'altres regions i que, sigui en raó de la seva antiguitat (com és el cas de les races "hiperbòries" i "atlàntica"), sigui per motius geofísics, no van deixar més que petjades difícils de trobar quan l'investigador no es basa més que en testimoniatges arqueològics i paleontològics, els únics que són accessibles a la investigació profana. per altra banda, és molt significatiu que les poblacions on predomina àdhuc el que es presumeix és l'estat original, primitiu i bàrbar de la humanitat, no confirmen en absolut la hipòtesi evolucionista. Es tracta de llinatges que, en lloc d'evolucionar, tendeixen a extingir-se, el que prova que són precisament residus degenerats de cicles les possibilitats vitals dels quals estan esgotades, o bé d'elements heterogenis, de llinatges retardats respecte al corrent central de la humanitat. Això és cert per a l'home de Neandertal, que la seva extrema brutalitat morfològica sembla emparentar-lo amb el "home mico" i que va desaparèixer misteriosament en certa època. Les races que han aparegut després d'ell -l'home de Aurignac i sobretot l'home de Cro-Magnon- el tipus del qual és fins a tal punt superior que es pot ja reconèixer en ell l'origen de moltes races humanes actuals, no poden ser considerats com una "forma evolutiva" de l'home de Neandertal.
Altre tant ocorre amb la raça de Grimaldi, igualment extingida. Quant als pobles "salvatges" àdhuc existents: no evolucionen, també s'extingeixen; quan es "civilitzen" no es tracta d'una "evolució", sinó gairebé sempre d'una brusca mutació que afecta a les seves possibilitats vitals. En realitat, la possibilitat d'evolucionar o de decaure no pot superar certs límits. Algunes espècies guarden les seves característiques fins i tot en condicions relativament diferents de les quals els són naturals. En casos semblants, unes altres, per contra, s'extingeixen, o bé es produïen barreges amb altres elements, que no impliquen, en el fons, ni assimilació, ni veritable evolució sinó que comporten més aviat alguna cosa comparable als processos contemplats per les lleis de Mendel sobre a l'herència: l'element primitiu, desaparegut com a unitat autònoma, es manté com a herència latent separada, capaç de reproduir-se esporàdicament, però sempre amb un caràcter d'heterogeneïtat en relació al tipus superior. Els evolucionistes creuen mantenir-se "positivament" en els fets. No dubten que els fets, en si mateixos, són muts, i que els mateixos fets, interpretats de manera diversa, testifiquen a favor dels temes més diversos. Així, algú ha pogut demostrar que, en última anàlisi, totes les dades considerades com proves de la teoria de l'evolució, podrien igualment venir en suport de la tesi contrària, tesi que, en més d'un aspecte, correspon a l'ensenyament tradicional, a saber que no solament l'home està lluny de ser un producte de la "evolució" d'espècies animals, sinó que moltes espècies animals han de ser considerades com branques laterals en les quals ha avortat un impuls primordial, que no s'ha manifestat, de forma directa i adequada més que en les races humanes superiors. Antics mites parlen de races divines en lluita contra entitats monstruoses o dimonis animalescs abans que aparegués la raça dels mortals (és a dir la humanitat en la seva forma més recent9. Aquests mites podrien referir-se, entre uns altres, a la lluita del principi humà primordial contra les potencialitats animals que duu en ell i que es troben, per dir-ho així, separades i deixades enrere, sota la forma de races animals. Els pretesos "ancestres" de l'home (tals com l'antropoide i l'home dels gels), van representar als primers vençuts en la lluita en qüestió: elements barrejats amb certes potencialitats animals o arrossegats per aquestes. Si en el totemisme, que es refereix a societats inferiors, la noció de l'ancestre col•lectiu i mític del clan es confon sovint amb la del dimoni d'una espècie animal donada, cal veure precisament en això el record d'un període de barreges d'aquest tipus. Sense voler abordar els problemes, en certa mesura transcendents, de la antropogènesis, que no entrar en el marc d'aquesta obra, observarem que una interpretació possible de l'absència de fòssils humans i de la presència exclusiva de fòssils animals en la més alta prehistòria, seria que l'home primordial (si es pot anomenar així a un tipus d'home molt diferent del de la humanitat històrica) ha entrat l'últim en aquest procés de materialització, que, -després d'haver-se donat en els animals- ha donat a les seves primeres branques ja degenerades, desviades, barrejades amb la animalitat un organisme susceptible de conservar-se sota la forma de fòssils. Convé referir el record, guardat en algunes tradicions, d'una raça primordial "d'ossos febles" o "tous", precisament a aquesta circumstància. Per exemple Li-tze, parlant de la regió hiperbòria, on pren naixement, com veurem, el cicle actual, indica que "els seus habitants (assimilats als "homes transcendents") tenien els ossos "febles". En una època menys llunyana, el fet que les races superiors, vingudes del Nord, no practiquessin la inhumació, sinó la incineració dels cadàvers, és altre factor a considerar en el problema que planteja l'absència d'ossades. Però, se'ns dirà, d'aquesta fabulosa humanitat, no existeixen restes d'altres tipus? A part de la ingenuïtat de pensar que éssers superiors hagin pogut existir sense deixar rastres tals com ruïnes, instruments de treball, armes, etc., convé assenyalar que subsisteixen restes d'obres ciclòpies, que no denoten sempre, certament, l'existència d'una alta civilització, però es remunten a èpoques bastant llunyanes (els cercles de Stonehenge, les enormes pedres col•locades en equilibris miraculosos, la ciclòpia "pedra cansada" a Perú, els colossos de Tiwanaco, etc.) i que deixen perplexes als arqueòlegs respecte als mitjans empleats i als mitjans necessaris per a reunir i transportar els materials de construcció. Remuntant-nos més lluny en el temps, es té tendència a oblidar el que per altra banda s'admet, o almenys, no s'exclou, a saber la desaparició d'antigues terres i la formació de territoris nous. Cal formular la pregunta, per altra banda, de si és inconcebible que una raça en relació espiritual directa amb les forces còsmiques, com la tradició admet per als orígens, hagi pogut existir abans que es comencés a treballar la matèria, pedra o metall, com han de fer qui no disposen d'altres mitjans per a actuar sobre les coses i els éssers. Avui està fora de dubte que "l'home de les cavernes" és patrimoni de la fantasia: es comença a suposar que les cavernes prehistòriques (moltes de les quals mostren una orientació sagrada) no eren, per a l'home "primitiu", habitacles de bèstia, sinó, per contra, llocs de culte, i que van romandre sota aquesta forma fins i tot en èpoques indubtablement "civilitzades" (per exemple el culte greco-minoic de les cavernes, les cerimònies i els retirs iniciàtics), que és natural no trobar allí, en raó de la protecció natural del lloc, petjades que el temps, els homes i els elements haguessin impedit, d'altra manera que arribessin fins a nosaltres. De forma general, la Tradició ha ensenyat, i és aquesta una de les seves idees fonamentals, que l'estat de coneixement i de civilització va ser l'estat natural, sinó de l'home en general, almenys de certes elits dels orígens; que el saber no va anar en principi "construït" i adquirit, que la veritable sobirania no extreu el seu origen dels baix. Joseph de Maistre després d'haver mostrat que el que un Rousseau i similars havien presumit era l'estat natural (fen al·lusió als salvatges) no és més que l'últim grau d'embrutiment d'alguns llinatges dispersats o víctimes de conseqüències de certes degradacions o prevaricacions que van alterar la seva substància més profunda, diu molt justament: "Estem cecs sobre la naturalesa i la marxa de la ciència per un sofisma groller, que ha fascinat a tots: és jutjar el temps on els homes veien els efectes en les causes, per aquell on s'eleven penosament els efectes a les causes, on no s'ocupen més que dels efectes, on diuen que és inútil ocupar-se de les causes, on no saben ni tan sols el que és una causa".

Al principi, no solament els homes van començar per la ciència, sinó per una ciència diferent de la nostra i superior a la nostra; el fet que comencés més alt la tornava ´més perillosa; i això explica perquè la ciència en el seu principi va ser sempre misteriosa i tancada en els temples, on es va extingir finalment, quan aquesta flama ja no servia més que per a cremar". I és llavors que a poc a poc, a títol de succedani, comença a formar-se l'altra ciència, la ciència purament humana i física, de la qual els moderns estan tan orgullosos i amb la qual han cregut poder amidar tot el que, als seus ulls, és civilització, mentre que aquesta ciència no representa més que un va intent de desprendre's, gràcies a succedanis, d'un estat no natural i en absolut original, de degradació, del que ni tan sols es té consciència. Cal admetre, no obstant això, que indicacions d'aquest tipus no poden ser més que una feble ajuda per a qui no està disposat a canviar la seva mentalitat. Cada època té el seu "mite" que reflecteix un estat col•lectiu determinat. El fet que a la concepció aristocràtica d'un origen de "l'alt", d'un passat de llum i d'esperit, s'hagi substituït en els nostres dies la idea democràtica del evolucionisme, que fa derivar el superior de l'inferior, l'home de l'animal, la civilització de la barbàrie, correspon menys al resultat "objectiu" d'una investigació científica conscient i lliure, que a una de les nombroses influències que, per vies subterrànies, a l'adveniment en el món modern de les capes inferiors de l'home sense tradició, ha exercit sobre el plànol intel·lectual,. històric i biològic. Així, no cal il·lusionar-se: algunes supersticions "positives" trobaran sempre el mitjà de crear-se coartades per a defensar-se. No són "fets" nous els quals podran dur a reconèixer horitzons diferents, sinó una nova actitud davant aquests fets. I tot intent de valorar, sobre el pla científic el que anem a exposar sobre el punt de vista dogmàtic tradicional, no podrà triomfar més que en aquells que estan ja preparats espiritualment per a acollir coneixements d'aquest tipus.

(Traduït de la 2a part de "Rivolta contro il Mondo Moderno")

Algunes observacions sobre la Doctrina dels Cicles Còsmics

noreply@blogger.com (lafideltemps) — Tue, 26 Aug 2008 01:21:00 +0000

René Guénon

Se'ns ha demanat de vegades, a causa de les al·lusions que hem hagut de fer aquí i allà a la doctrina hindú dels cicles còsmics i als seus equivalents que es troben en altres tradicions, si podríem donar d'elles, si no una exposició completa, almenys una visió de conjunt que fos suficient per aclarir seus grans línees. Francament, ens sembla que aquesta és una tasca gairebé impossible, no només perquè la qüestió és molt complexa en si mateixa, sinó sobretot a causa de l'extrema dificultat que hi ha per expressar aquestes coses a una llengua europea i de manera que les faci intel·ligibles per a la mentalitat occidental actual, que de cap manera no està habituada a aquest gènere de consideracions. Tot el que realment pot fer-se, segons la nostra opinió, és intentar aclarir alguns punts mitjançant observacions com les que seguiran, i que no poden al capdavall tenir cap altra pretensió que la d'aportar simples suggeriments sobre el sentit de la doctrina que es tracta, més aviat que la d'explicar-la veritablement.

Hem de considerar que un cicle, en l'accepció més general d'aquest terme, representa el procés de desenvolupament d'un estat qualsevol de manifestació o, si es tracta de cicles menors, el d'alguna de les modalitats més o menys restringides i especialitzades d'aquest estat. A més, en virtut de la llei de correspondència que uneix a totes les coses en l'Existència universal, hi ha sempre i necessàriament certa analogia tant entre els diferents cicles d'un mateix ordre, com entre els cicles principals i les seves divisions secundàries. Això permet emprar, en parlar-ne, un només i mateixa manera d'expressió, encara que sovint aquest no hagi d'entendre's sinó simbòlicament, sent l'essència mateixa de tot simbolisme precisament el fundar-se en les correspondències i analogies que hi ha realment en la naturalesa de les coses. Volem sobretot al·ludir aquí a la forma "cronològica" sota la qual es presenta la doctrina dels cicles: en representar el Kalpa el desenvolupament total d'un món, és a dir, d'un estat o grau de l'Existència universal, és evident que no es podrà parlar literalment de la durada d'un Kalpa, avaluada segons una mesura de temps qualsevol, més que si es tracta d'aquell que es relaciona amb l'estat del qual el temps és una de les condicions determinants, estat que constitueix pròpiament el nostre món. Per a qualsevol altre cas, aquesta consideració de la durada i de la successió que ella implica no podrà tenir ja més que un valor purament simbòlic, i s'haurà de traslladar analògicament, en no ser llavors la successió temporal més que una imatge de l'encadenament, lògic i ontològic alhora, d'una sèrie "extra-temporal" de causes i efectes; però, d'altra banda, com el llenguatge humà no pot expressar directament altres condicions diferents a les del nostre estat, un simbolisme així està per això mateix prou justificat i s’ha de considerar com a perfectament natural i normal.

No tenim la intenció d'ocupar-nos ara dels cicles més extensos, tals com els Kalpas; ens limitarem als que es desenvolupen en l'interior del nostre Kalpa, és a dir als Manvantaras i les seves subdivisions. A aquest nivell, els cicles tenen un caràcter alhora còsmic i històric, ja que concerneixen més especialment a la humanitat terrestre, encara que estan alhora estretament vinculats amb els esdeveniments que es produeixen al nostre món fora d'aquesta. No hi ha en això una cosa que hagués de sorprendre, ja que la consideració de la història humana com aïllada en certa manera de tot la resta és exclusivament moderna i clarament oposada al que ensenyen totes les tradicions, que afirmen al contrari, unànimement, una correlació necessària i constant entre els ordres còsmic i humà.

Els Manvantaras, o eres de Manús successius, són en nombre de catorze, formant dues sèries septenàries de les quals la primera comprèn els Manvantaras passats i aquell en el qual estem actualment, i la segona els Manvantaras futurs. Aquestes dues sèries, de les que una es refereix així al passat, junt amb el present que és el seu resultant immediat, i l'altra en futur, poden posar-se en correspondència amb les dels set Swargas i els set Pâtâlas, que representen el conjunt dels estats respectivament superiors i inferiors a l'estat humà, si se'n situa un en el punt de vista de la jerarquia dels graus de l'Existència o de la manifestació universal, o anteriors i posteriors amb relació a aquest mateix estat, si se situa un en el punt de vista de l'encadenament causal dels cicles, descrit simbòlicament, com sempre, sota l'analogia d'una successió temporal. Aquest últim punt de vista és evidentment el que més importa aquí: permet veure, en l'interior del nostre Kalpa, com una imatge reduïda de tot el conjunt dels cicles de la manifestació universal, segons la relació analògica que anteriorment hem esmentat, i, en aquest sentit, podria dir-se que la successió dels Manvantaras marca en certa manera un reflex dels altres mons en el nostre. Pot assenyalar-se també, per confirmar aquesta aproximació, que els dos termes Manú i Loka s'empren igualment com a designacions simbòliques del número 14; parlar a aquest respecte d'una simple "coincidència" seria donar proves d'una completa ignorància de les raons profundes que són inherents a tot simbolisme tradicional.

També es pot considerar una altra correspondència amb els Manvantaras, pel que fa als set Dwîpas o "regions" en què està dividit el nostre món. Efectivament, encara que aquests es representin, segons el sentit mateix del terme que els designa, com d'altres tantes illes o continents repartits d'una determinada manera en l'espai, cal guardar-se bé de prendre això literalment en considerar-los simplement com a parts diferents de la terra actual. De fet, "emergeixen" per tanda i no simultàniament, el que equival a dir que només un d'ells està manifestat en el domini sensible durant el curs d'un determinat període. Si aquest període és un Manvantara, hi haurà que concloure d'això que cada Dwîpa haurà d'aparèixer dues vegades en el Kalpa, és a dir, una vegada en cada una de les dues sèries septenàries de què hem parlat fa poc; i de la relació entre aquestes dues sèries que es corresponen en sentit invers com passa en tots els casos similars i en particular amb les dels Swargas i els Pâtâlas, es pot deduir que l'ordre d'aparició dels Dwîpas, en la segona sèrie, haurà de ser igualment l'invers del qual ha tingut lloc en la primera. En suma, es tracta aquí més aviat d'estats diferents del món terrestre, abans que de "regions" pròpiament parlant: el Jambu-Dwîpa representa en realitat a la terra sencera en el seu estat actual, i, si es diu d'ell que s'estén al sud del Mêru, o de la muntanya "axial" al voltant de la qual s'efectuen les revolucions del nostre món, és perquè en efecte, en identificar-se simbòlicament el Mêru amb el pol Nord, tota la terra està situada veritablement al sud respecte a ell. Per explicar això més completament, caldria poder desenvolupar el simbolisme de les direccions|adreces de l'espai, segons les quals estan repartits els Dwîpas, així com les relacions de correspondència que existeixen entre aquest simbolisme espacial i el simbolisme temporal sobre el qual reposa tota la doctrina dels cicles; però, com no ens és possible entrar aquí en aquestes consideracions que exigirien per si soles tot un volum, devem acontentar-nos amb aquestes indicacions sumàries, que d'altra banda podran completar fàcilment per si mateixos tots aquells que té ja algun coneixement del que es tracta.
Aquesta manera d'encarar els set Dwîpas es troba també confirmada per les dades concordants d'altres tradicions en les quals es parla igualment de les "set terres", especialment l'esoterisme islàmic i la Càbala hebrea: així, en aquesta última, aquestes "set terres", encara que representades exteriorment per d'altres tantes divisions de la terra de Canaan, es posen en relació amb els regnes dels "set reis d'Edom", qui corresponen bastant manifestament als set Manús de la primera sèrie; i es troben compreses totes a la "Terra dels Vivents", que representa el desenvolupament complet del nostre món, considerat com realitzat de manera permanent en el seu estat principial. Podem observar aquí la coexistència de dos punts de vista: un de successió, que es refereix a la manifestació en ella mateixa, i l'altre de simultaneïtat, que es refereix al seu principi, o al que podria dir-se el seu "arquetip"; i, en el fons, la correspondència d'aquests dos punts de vista equival d'alguna manera a la del simbolisme temporal i el simbolisme espacial, a la qual precisament hem fet al·lusió fa un moment referent als Dwîpas de la tradició hindú.

En l'esoterisme islàmic, potser més explícitament encara, les "set terres" apareixen com d'altres tantes tabaqât o "categories" de l'existència terrestre, que coexisteixen i s'interpenetren d'alguna manera, però de les quals només una pot ser assolida actualment pels sentits, mentre que les altres romanen en estat latent i no poden ser percebudes més que excepcionalment i en certes condicions especials; i, també aquí, estan manifestades exteriorment per tanda, en els diversos períodes que se succeeixen en el curs de la durada total d'aquest món. D'altra banda cada una de les "set terres" està regida per un Qutb o "Pol", qui correspon així molt clarament al Manú del període durant el qual la seva terra està manifestada; i aquests set Aqtâb estan subordinats al "Pol" suprem, com els diferents Manús ho estan a l'Adi-Manú o Manú primordial; però a més, a raó de la coexistència de les "set terres", ells exerceixen també les seves funcions, sota un cert aspecte, d'una manera permanent i simultània. Amb prou feines és necessari assenyalar que aquesta designació de "Pol" es relaciona estretament amb el simbolisme "polar" del Mêru que fa poc hem esmentat, tenint a més el mateix Mêru per exacte equivalent la muntanya de Qâf en la tradició islàmica. Afegim també que els set "Pols" terrestres són considerats com els reflexos dels set "Pols" celestes, qui presideixen respectivament als set cels planetaris; i això evoca naturalment la correspondència amb els Swargas en la doctrina hindú, el que acaba de mostrar la perfecta concordança que hi ha en aquest tema entre ambdues tradicions.
Considerarem ara les divisions d'un Manvantara, és a dir els Yugas, que són en nombre de quatre; i assenyalarem en primer lloc, sense insistir-hi llargament que aquesta divisió quaternària d'un cicle és susceptible d'aplicacions múltiples, i que es troba de fet en molts cicles d'ordre més particular: es poden citar com a exemples les quatre estacions de l'any, les quatre setmanes del mes lunar, les quatre edats de la vida humana; aquí també, hi ha correspondència amb un simbolisme espacial, relacionat en aquest cas principalment amb els quatre punts cardinals. D'altra banda, s'ha subratllat sovint l'equivalència manifesta dels quatre Yugas amb les quatre edats d'or, plata, bronze i ferro, tal com les coneixia l'antiguitat grecollatina: en una i una altra part igualment, cada període està assenyalat per una degeneració respecte al que l'ha precedit; i això, que s'oposa directament a la idea de "progrés" tal com la conceben els moderns, s'explica molt senzillament pel fet de que tot desenvolupament cíclic, és a dir, al capdavall tot procés de manifestació, en implicar necessàriament un allunyament gradual del principi, constitueix realment, en efecte, un "descens", la qual cosa a més és també el sentit real de la "caiguda" en la tradició judeocristiana.

D'un Yuga a l'altre, la degeneració va acompanyada d'una disminució en la durada, que a més es considera influeix en l'extensió de la vida humana, i el que importa abans que res en aquest sentit, és la relació que existeix entre les durades respectives d'aquests diferents períodes. Si la durada total del Manvantara es representa per 10, la del Krita-Yuga o Satya-Yuga ho serà per 4, la del Trêtâ-Yuga per 3, la del Dwâpara-Yuga per 2, i la del Kali-Yuga per 1; aquests números són també els dels peus del toro simbòlic del Dharma que es representen com reposant sobre la terra durant els mateixos períodes. La divisió del Manvantara s'efectua doncs segons la fórmula 10 = 4 + 3 + 2 +1, que és, en sentit invers, la de la Tetraktys pitagòrica: 1 + 2+ 3 + 4 = 10; aquesta última fórmula correspon al que el llenguatge de l'hermetisme occidental anomena la "circulatura del quadrant", i a l'altra al problema invers de la "quadratura del cercle", que expressa precisament la relació del final del cicle amb el seu començament, és a dir, la integració del seu desenvolupament total; hi ha en això tot un simbolisme alhora aritmètic i geomètric, que no podem més que assenyalar també en passar per no apartar-nos massa del nostre tema principal.

Quant a les xifres indicades en diversos texts per a la durada del Manvantara, i conseqüentment per a la dels Yugas, s'ha de comprendre bé que de cap manera no s'han de considerar com constituint una "cronologia" en el sentit ordinari de la paraula, volem dir com expressant números d'anys que haguessin de prendre al peu de la lletra; per això precisament, certes variacions aparents en aquestes dades no impliquen en el fons cap contradicció real. El que hi ha que considerar en aquestes xifres, d'una manera general, és només el número 4.320, per la raó que explicarem a continuació, i no els zeros més o menys nombrosos dels quals va seguit, i que poden fins i tot estar destinats sobretot a despistar els qui volguessin entregar-se a certs càlculs. Aquesta precaució pot semblar estranya a primera vista, però tanmateix és fàcil d'explicar: si la durada real del Manvântara fos coneguda, i si a més, el seu punt de partida fos determinat amb exactitud, tot el món podria extreure sense dificultat d'això deduccions que permetrien preveure certs esdeveniments futurs; ara bé, cap tradició ortodoxa no ha promogut mai aquelles investigacions per mitjà de les quals pot arribar a conèixer l'home l'avenir en major o menor mesura, en presentar aquest coneixement a la pràctica molts més inconvenients que autèntics avantatges. Per això el punt de partida i la durada del Manvantara, sempre han estat dissimulats més o menys acuradament, ja sigui afegint o sostraient un determinat nombre d'anys a les dates autèntiques, o bé a multiplicant o dividint les duracions dels períodes cíclics de manera que només es conservin les seves proporcions exactes; i afegirem que en ocasions també l'ordre de certes correspondències s'ha invertit per motius similars.

Si la durada del Manvantara és 4.320, les dels quatre Yugas seran respectivament 1.728, 1.296, 864 i 432; però per quin número hi haurà que multiplicaries per obtenir en anys l'expressió d'aquestes durades? És fàcil observar que tots els números cíclics estan en relació directa amb la divisió geomètrica del cercle: així, 4.320 =360 x 12; no hi ha d'altra banda gens arbitrari o purament convencional en aquesta divisió, ja que, per raons que procedeixen de la correspondència que existeix entre l'aritmètica i la geometria, és normal que ella s'efectuï segons múltiples de 3, 9, 12, mentre que la divisió decimal és la que convé pròpiament a la línia recta. Tanmateix, aquesta observació, encara que veritablement fonamental, no permetria arribar molt lluny en la determinació dels períodes cíclics, si no se sabés a més que la base principal d'aquests, en l'ordre còsmic, és el període astronòmic de la precessió dels equinoccis, la durada dels quals és de 25.920 anys, de manera que el desplaçament dels punts equinoccials és d'un grau en 72 anys. Aquest número 72 és precisament un submúltiple de 4.320 =72 x 60, i 4.320 és al seu torn un submúltiple de 25.920 =4.320 x 6; el fet que per a la precessió dels equinoccis ens tornem a trobar els números relacionats amb la divisió del cercle és, pel demés, una altra prova del caràcter veritablement natural d'aquesta última; però la pregunta que es planteja és ara aquesta: quin múltiple o submúltiple del període astronòmic de què es tracta correspon realment a la durada del Manvantara?

El període que més freqüentment apareix en diferents tradicions, a dir veritat, és menys potser el propi de la precessió dels equinoccis que la seva meitat: és aquesta, en efecte, la que especialment correspon al que era el "gran any" de perses i grecs, avaluat sovint per aproximació en 12.000 o 13.000 anys, sent la seva durada exacta 12.960 anys. Donada la importància tan particular que d'aquesta manera s'atribueix en aquest període, s’ha de presumir que el Manvántara haurà de comprendre un nombre enter d'aquests "grans anys"; però llavors quin serà aquest número? Referent a això almenys, trobem, en un altre lloc diferent a la tradició hindú, una indicació precisa, i que sembla prou plausible com per a poder ser acceptada aquesta vegada literalment: entre els caldeus, la duració del regne de Xisuthros, que és manifestament idèntic a Vaiwasvata, el Manú de l'era actual, està fixada en 64.800 anys, és a dir exactament en cinc "grans anys". Observem incidentalment que el número 5, en ser el dels bhûtas o elements del món sensible, ha de tenir necessàriament una importància especial des del punt de vista cosmològic, la qual cosa tendeix a confirmar la realitat d'una avaluació així; potser inclús hi hauria lloc a considerar certa correlació entre els cinc bhûtas i els cinc "grans anys" successius de què es tracta, tant més com que, de fet, es troba en les tradicions antigues d'Amèrica Central una associació expressa dels elements amb certs períodes cíclics; però aquesta és una qüestió que exigiria ser examinada més de prop. Sigui com fos, si aquesta és en veritat la durada del Manvantara, i si es continua prenent com basi el número 4320, que és igual al terç del "gran any", és doncs per 15 que aquest número s'haurà de multiplicar. D'altra banda, els cinc "grans anys" es repartiran naturalment de manera desigual, però segons proporcions simples, en els quatre Yugas: el Krita-Yuga en contindrà 2, el Trêtâ Yuga 11/2, el Dwâpara-Yuga 1, i el Kali-Yuga 1/2; aquests números són sens dubte la meitat dels que teníem precedentment en representar per 10 la durada del Manvantara. Avaluades en anys ordinaris, aquestes mateixes durades dels quatre Yugas seran respectivament de 25.920, 19.440, 12.960 i 6.480 anys, formant el total de 64.800 anys; i es reconeixerà que aquestes xifres es mantenen almenys en uns límits perfectament versemblants, podent molt ben correspondre a l'antiguitat real de la present humanitat terrestre.

Detindrem aquí aquestes poques consideracions, doncs, per la qual cosa es refereix al punt de partida del nostre Manvantara, i, en conseqüència, al punt exacte del seu curs en el qual ens trobem actualment, no ens arriscarem a intentar determinar-los. Sabem, per totes les dades tradicionals, que estem des de fa ja llarg temps en el Kali-Yuga; podem dir, sense cap temor a equivocar-nos, que estem fins i tot en una fase avançada d'aquest, fase les descripcions de la qual segons els Pûranas responen a més, de la manera més sorprenent, als caràcters de l'època actual; però no seria imprudent voler precisar més?, i, per afegiment, no portaria això inevitablement a aquest tipus de prediccions a què la doctrina tradicional ha oposat, no sense greus raons, tants obstacles?

Article aparegut en anglès en el "Journal of the Indian Society of Oriental Art", número de Juny-Desembre de 1937, dedicat a A. K. Coomaraswamy en ocasió de seu seixanta aniversari. Reprès en "Etudes Traditionnelles", octubre de 1938 i en la recopilació "Formes Traditionnelles et Cycles Cosmiques"