La Gran Travessa

Coneguem el món

noreply@blogger.com (Javier del Campo) — Wed, 29 Apr 2009 09:52:00 +0000

"Som un petit grup d’enamorats del món. Ens agrada viatjar, conèixer i compartir. Ens apassiona la geografia i les fronteres que aquesta dibuixa i sovint somiem davant els mapes.

Un país és un petit món dins d’aquest gran planeta, on cadascun dels habitants forma part d’un trencaclosques que dibuixa colors, olors, sabors, paisatges, coneixements i maneres de viure. Hem d’evitar que la globalització emmascari aquestes petites o grans meravelles que encara queden per descobrir.

Amb tot això i més ens agradaria convidar a compartir les nostres experiències amb tots aquells i aquelles que tinguin la curiositat i l’interès per a conèixer noves destinacions i gaudir amb els relats dels petits secrets de cada viatge..."

Amb aquesta filosofia un grup de persones ens hem unit en el projecte Coneguem el món per organitzar cada primer divendres de mes una xerrada al Centre Cultural Can Fabra (c/ Segre, 24-32) en el districte de Sant Andreu de Barcelona.

Comencem el proper divendres 8 de maig a les 19h. amb la xerrada Descobreix el Kirguizistan, una aproximació a la cultura, la història, les tradicions i els indrets més destacats d’aquest país de l’Àsia Central, a càrrec d’Asyl Ryskulova i jo mateix, Eduard Balsebre. Aquesta xerrada estarà acompanyada des del dia 4 i fins el 10 de maig de l'exposició Mirades de la Ruta de la Seda i el mateix dia de l'acte hi haurà un petit refrigeri amb productes del Kirguizistan. Esperem que us agradi la proposta i ens veiem el divendres 8 de maig...

Apunts de Maine, Halloween

noreply@blogger.com (Javier del Campo) — Mon, 03 Nov 2008 18:17:00 +0000

El passat divendres mentre a casa se celebrava la Castanyada aquí a Boothbay se celebrava el Halloween i el carrer era ple de monstres disfressats de bruixes, superherois, neveres (sí, neveres), vampirs, mòmies i d'altres criatures més inofensives que els monstres amagats sota aquest aspecte (els infants són autèntics monstres!). Les finestres de les cases estaven decorades amb sinistres carabasses rialleres i els patis plens de tètrics motius. La veritat és que va ser curiós veure el Halloween al seu lloc d'origen, val a dir que a Catalunya ens surt molt millor la Castanyada, jo deixaria el Hallowen per als nord-americans.

Apunts de Maine, Damariscotta Pumpkin Festival

noreply@blogger.com (Javier del Campo) — Fri, 24 Oct 2008 08:00:00 +0000

Després de fer la Route 66 un 50% de La Gran Travessa s'ha quedat aquí exiliat als USA, i encarà hi romandrà unes setmanes més a les costes de Maine, concretament al petit poble de Boothbay Harbor. A part de treballar procuro anar visitant els pobles, les costes i els boscos dels voltants, Fa dos caps de setmana vaig estar visitant el poble de Damariscotta famós pel seu Festival de la Carbassa, que inclou divertides activitats com el concurs de carabasses decorades, la desfilada de la carbassa o la la gran regata de carabasses, també hi fan el concurs de llançament de carbassa en catapulta però no hi vaig poder assistir (això són els Estats Units en tota la seva magnificència).

Viatgem plegats, un fòrum de viatges en català

noreply@blogger.com (Javier del Campo) — Sat, 11 Oct 2008 07:40:00 +0000

Us adjuntem aquí el mail que s'ha enviat des de Viatgem plegats als blocaires viatgers per tal de poder tirar endavant un projecte de fòrum de viatges en català. Esperem que tiri endavant i que puguem tenir un bon fòrum de viatges en la nostra llengua.

Ja fa temps que és va inaugurar el fòrum Viatgem plegats i des de llavors fins a 283 usuaris s'han registrat i s'han parlat de temes interessants. En tot aquest temps potser el que ha mancat ha estat una massa crítica de viatgers que hagin fet àgil el fòrum, esdevenint una eina realment útil per al viatger amb preguntes o inquietuds. És per això que en últim terme quan necessites fer aquelles típiques consultes que un fa en un fòrum acabes anant a d'altre fòrums en altres llengües on la massa de viatger és més alta i hi ha més possibilitats de que algú tingui la resposta per a la teva pregunta o que puguis trobar amb més facilitat un company de viatge.

Hem decidir rellançar Viatgem plegats amb la intenció de que esdevingui el fòrum de tota la comunitat catalana de viatgers. Viatgem plegats és un fòrum lliure que volem obrir a tothom que vulgui participar-hi tant com a moderador o com a usuari. És un fòrum sense ànim de lucre, totalment amateur, no lligat a cap pàgina web i fet des de l'amor al viatge. Per això us demanem la vostra col·laboració. Per tal que el fòrum arribi al màxim nombre d'usuaris i pugui esdevenir un punt de trobada per als viatgers en llengua catalana ens cal tota l'ajuda possible per part de les pàgines web de viatge en català i dels centenars de blocaires viatgers que enriquiu la blocosfera amb meravellosos relats i precioses fotografies. Us demanem doncs que si us plau afegiu el nostre banner o un enllaç al fòrum a la vostra pàgina i que en la mesura del possible doneu a conèixer l'existència d'aquest en els vostres blocs o webs en forma d'entrada o com us sembli més convenient. Està en la mà de tots nosaltres crear aquest espai d'intercanvi, nosaltres només hem fet el primer pas però sense l'ajut de la comunitat viatgera d'internet no arribarem massa més lluny.

El nou domini de Viatgem plegats és: http://viatgemplegats.forumotion.net/ (si teniu un enllaç a l'antic aquest continuara sent funcional temporalment però només es podran llegir els temes, tota la discussió se trasllada al nou fòrum). Si voleu contactar amb nosaltres, si teniu cap dubte, si voleu col·laborar el nostre mail és: viatgemplegats@gmail.com

Ruta 66, dos a la carretera

noreply@blogger.com (Javier del Campo) — Tue, 07 Oct 2008 16:25:00 +0000

Ens vam llevar preparats per fer una visita al Hancock i tornar a temps per fer el checkout de l'alberg a les 11. Com que no estem per masses romanços anem al MacDonald's a pillar un cafè i ens serveixen una aigua bruta bullint que ens va escaldar la llengua un rere l'altre. Amb el cafè i fruit d'un error d'orientació (meva of course, sóc com el Ryoga, en realitat estàvem a dos parades del nostre destí,) fem l'enèsima volta pel Loop, val a dir que de dia es molt més impressionant que de nit. Baixem més o menys a prop del Hancock Center i amb un parell de descomptes d'un dolar a la ma comprem l'entrada i ens dirigim al pis 94 (consell: no us descuideu dels descomptes, busqueu, busque, revistes, entrades, diaris, etc els USA poden ser més barats gracies als meravellosos cupons de descompte, no és broma). Allà ens esperaven unes vistes impressionants de la ciutat, poder no es el gratacels més alt, poder ho és la torre Sears, pot ser, però la situació del Hancok és immillorable per contemplar Chicago, això no ho té la Sears. Un PDA parlant va explicant diferents anècdotes de Chicago i el famós periodista de Chicago... bé, un famós periodista de Chicadgo les complementa amb les seves pròpies de chicagoense de pro. El Hancock és, sense cap dubte, una visita obligada per qui va a Chicago. Vam anar pitant fins l'alberg i per sort abans de les 11 ja erem fora.

Ens dirigìrem al centre on, a l'oficina de lloguers de cotxes, ens esperaven dos dependents murris i un enorme Chrysler Sebring enlloc del nostre petitó Chevrolet Cobalt. Després d'un minicurset, allà mateix, de com funcionava un cotxe automàtic (si, és molt fàcil un cop saps com va, però si no que coi fas amb aquella palanca?) estàvem preparats per tirar-nos a la carretera i a començar l'aventura, però atenció! que un servidor és volia comprar una samarreta dels Chicago Cubs al Navy Pier, molt bé Javi, així vam perdre gairebé dues hores, perquè aparcar a Chicago és impossible, el transit intens i la ciutat desconeguda. Un cop vam complir l'objectiu (ejem, aquesta samarreta apareixerà en el futur portant-nos més alegries) vam anar a lAdams Street on l'Art Institute of Chicago marca el Km 0 de la 66, i des d'allà vam anar a buscar el primer local de la ruta, Lou Mitchell's.

Lou Mitchell's és un dinner dels clàssics, amb les cambreres i el cafè ,i que serveixen esmorzar fins a la nit (i no m'estranya, quins esmorzars...). Vam pensar en fer només unes fotos, eren les 3 de la tarda i ens havíem menjat mitja pizza i no teníem gaire gana però no ens hi vam poder estar. Vam menjar una torre enorme de pancakes, llet amb xocolata i un batut de plàtan, tres dies vaig tardar en poder veure de nou una pancake... però que bones que eren. Contents, tips i amb moltes ganes de tornar, vam deixar enrere Chicago, des del retrovisor del cotxe la Torre Sears s'acomiadava de nosaltres mentre anàvem camí de Joliet. I vam veure els primers element que després serien habituals a la ruta: bústies, cases amb jardí, grans dipòsits de gasolina i els omnipresents cartells de la Route 66 (omnipresents... això creiem).

Joliet va ser la primera parada que vam fer i va ser també la nostra salvació. La Ruta 66 com a tal no existeix, has d'anar seguint els senyals que la indiquen però que et van portar per diferents carreteres que en el passat conformaven la ruta. Actualment no figura al mapes i si se't passa un d'aquests senyals... has begut oli. Per sort al Joliet Historical Museum, que per cert vam trobar tancat perquè eren passades les 5 (i així a tots els Estats Units, a partir de les 5 tot començava a tancar), vam poder entrar a la botiga de regals, fent cara de peneta a la dependenta i ens vam comprar uns mapes que més d'un cop durant el viatge ens van salvar d'acabar al Canadà o a Mèxic. Fent un tomb per la ciutat (perquè allà si hi passa una carretera tot es ciutat, encara que siguin dos cases) van anar fins al Teatre Rialto que te un cartell lluminós molt xulo i un interior espectacular (no vam poder explorar gaire perquè el poble organitzava una mena de festa de disfresses amb les forces vives de la ciutat). Just a l'entrar a Joliet vam anar a la gelateria tal a la taulada de la qual hi ha els Blues Brothers ballant, des d'una balconada propera a la gelateria és pot veure la penitenciaria de Joliet, famosa per ser el lloc on en Jake Blues (en John Belushi) estava empresonat i famosa per ser la mítica Fox River de Prison Break.

Des de Joliet fins a Pontiac vam anar seguint amb certa facilitat la Route 66 gracies a les senyals que l'estat de Illinois havia col·locat estratègicament en tots el punts conflictius. Primer ens vam trobar amb Wilmington i el seu Gemini Giant al costat The Lauching Pad Drive-In, un dels múltiples Muffler Men que es trobaben al costat de la 66 en el passat.. Més endavant hi havia Dwight amb el seu preciós molí de vent, l'estació de ferrocarril i una vella gasolinera de quan la ruta va viure moment més gloriosos. Allà ens vam trobar una avis molt simpàtics que també estaven fent la ruta en mode dominguero, i com ells molts d'altres, sobretot molt motoristes am Harleys, semblava que allà tinguessin Harleys com aquí se te una scooter. Abans d'arribar a Pontiac a Odell hi havia una altra gasolinera clàssica de l'Standard Oil Company totalment restaurada tal i com era originalment, tot un viatge als anys 50.

A Pontiac arribàrem a les 8 del vespres (molt tard pels americans de fet), ja no podíem més i calia trobar un lloc per dormir i un lloc per sopar. Tot i que no creiem que poguéssim trobar un motel barat ni de conya (després de consultar preus per internet) davant nostre va aparèixer com una revelació el ronyós cartell del motel de mala mort que te per nom Palamar Motel, que més podíem demanar per 35$ la nit. Entrada des de l'exterior, 2 pisos, 4 edificis, tots abandonats menys el nostre, una senyora al mostrador amb poques dents, tantes com feina tenia i uns veïns d'habitació en línia que tenien tota la pinta de viure allà i de ser parents de la del mostrador. El motel però tenia encant, l'habitació... menys. Dels dos llits que hi havia només un era minimament decent l'altre,bé sense comentaris, nomes dir que entre els llan´çols hi vam trobar un M&M i no era un detall de la casa, el lavabo per suposat feia por, i l'aire condicionat no tenia res a envejar als aires condicionats soviètics que vam trobar fa dos anys a Cuba. Ho vam donar per bo però. Aquella nit vam sopar al Dairy Queen (començant una llarga relació amb els Fast Foods més exòtics dels USA). Dormírem com vam poder enmig dels cops i els crits en la paret que els nostres veïns ens van regalar fins a altes hores de la nit. Volíem road trip, doncs ja hi érem, mai més pensaré que els motels de carretera, bars, gasolineres i personatges variats (i dic variats per no dir freaks, en el sentit més inquietatnt de la paraula) són un invent de Hollywood, existeixen i uns quants viuen a Pontiac.

Ruta 66, my kind of town

noreply@blogger.com (Javier del Campo) — Fri, 19 Sep 2008 06:01:00 +0000

El dia 15 arribàvem a Chicago després d'hores de vols amb US Airways, un vol que hagués pogut ser mooooolt millor, però vaja, era el més barat, i ens ho mereixem. I a més, que coi, per fi havíem arribat a la ciutat del vent, d'Al Capone i una de les ciutats cantades pel Frank (his kind of town...). Només arribar vam anar fins al nostre hostal, l'Arlington House, que la veritat estava molt més bé del que havíem llegit per internet, això sempre és un consol, era un d'aquests edificis de tres plantes de totxana vermella, molt mono, amb les parets laterals recobertes d'heures. Aquella mateixa nit ja vam decidir anar forts amb la dieta americana que ens esperaria les properes setmanes fotent-nos dos hamburgueses, que van ser el primer capítol del preàmbul que va tenir lloc a l'aeroport de Philadelphia on vam consumir golafrement un pretzel i un smoothie.

Fos com fos al matí del dia següent no n'havíem tingut prou i vam esmorzar unes silver dollar pankakes a Clarke's (2445, North Lincoln). Amb la panxa plena vam anar a agafar el Loop (el metro de Chicago i al mateix temps el seu millor "bus turístic", dons a totes les línies al centre van per una via alçada entre els gratacels essent una bona visita al downtown. Un cop allà i després de fracassar en trobar una llibreria que ens permetes comprar un mapa de la Route 66, objectiu del viatge i ruta que només coneixíem a grans trets (es a dir poc) vam anar directament a explorar el centre. El primer que vam anar a veure va ser el Millenium Park, el millor parc que hem vist en temps. Ens vam sucar els peus a la Crown Fountain i vam passar una bona estona fent el tonto davant de la mongeta de plata (Cloud Gate). Al mateix parc tenen una mena d'escenari dissenyat per Frank Gehry, i just allà al davant fan un munt d'activitats gratuïtes els caps de setmana de l'estiu. Aquell dia hi havia més de cent persones fent cardiokickboxig, impressionant. D'allà hem anat a passejar tot contemplant els gratacels de Chicago, el Wrigley Building i la Tribune Tower, clàssics i amb classe, si senyor. Ens hem desviat cap al llac, a veure que hi havia al Navy Pier (el moll de la marina). En l'hem trobat molt animat, un munt de gent, hi ha una mena de fira permanent i amés aquell dia hi havia el Turkish Weekend de Chicago, amb un munt d'estands amb menjar, productes i cultura del Turquestan. Mentre anàvem voltant mortals cazas sobrevolaven els nostres caps, aquest cap de setmana també se celebrava a Chicago Air and Water Show, amb tot tipus de freakades voladores, paracaigudistes, avions de carrega acrobàtics i repostatge en vol, etc.

Tornem a Michigan Ave. per per continuar la caminada per la Magnificient Mile, on en un passat proper van viure-hi els més rics de l'estat i ara hi ha les botigues més cares. Ens dirigim cap al John Hancock Center, que durant molt de temps va ser l'edifici més alt de Chicago (i del món), però ha perdut aquest honor a favor de la Sears Tower (que no ho és del món, però ho va ser també), abans però d'arribar-hi parem a un Friday's a fer una cervesa fresca. Vam continuar per la Milla Magnifica (xapussera traducció literal...) per arribar-nos cap al Hancock, com que dubtàvem si pujar-hi o no vam triar tirar endavant i deixar-ho pel diumenge al matí.

Arribarem fins al Noth Shore, la platja de Chicago, un pensa, llac Michigan, un llac, ba! doncs més platja que a Barcelona, si senyor, això és un llac amb poderio, passant-li la mà per la cara a tot un mar com el Mediterrani (que és el llaquet dels mars pobre...). La North Shore estava a petar de gent, més que la platja de Sant Sebastià al Juliol, la gent estava allà passant la tarda mirant l'espectacle aeri i fent el dominguero en general, de fet venien ganes d'anar allà a perdre el temps una estona (però la vida del turista és dura...). Voliem anar des d'allà fins al Biograph Theatre on la Dona de Vermell va trair al mafiós John Dillinger i on l'FBI el va cosir a bales. No se ben bé com ens ho vam manegar, però en comptes d'agafar el metro per anar fins allà ens vam recórrer l'Old Town, una zona de Chicago molt mona, una mica pija (jo m'hi apuntava a viure-hi), molt agradable, plena de restaurants i botiguetes (però segur que a l'hivern fa un fred que pela). Finalment aconseguim anar a Biograph, a part de que totes les bombetes del cartell brillaven per la seva absència, descobrim que al costat del Biograph s'hi troba Clarke's, on havíem esmorzat al matí, la desorientació a vegades te aquestes coses.

Aprofitant que estàvem a prop de l'alberg hi férem una parada abans de continuar el nostre periple chicagoense (existeix no m'ho invento), per anar a veure Wrigley Field. Wrigley Field és un dels camps de beisbol més antics dels USA on juguen els mítics (i no massa exitosos) Chicago Cubs, poder algú ho recorda (o segurament no) de la mítica serie Primos Lejanos (que feien en obert a Canal +) si, la del Balki Bartokomous (bé tan se val). Volíem anar a veure l'estadi doncs és bastant maco amb totes les parets recobertes d'heura i el seu cartell vermell. El cartell hi era, però clar, havien de tallar l'heura tot justa la setmana que hi anàvem nosaltres? calia? Com fos vam tenir l'oportunitat de veure l'estrany fenomen de les cases que hi ha al voltant de l'estadi que als seus terrats hi tenen com no podia ser de cap altre manera.... grades, genial. Pategem una estona sense rumb determinar pels carrers al sud de l'estadi fins que no podem més i ens parem a menjar una pizza abans de fer l'última visita del dia el Green Mill. Ens hi vam apropar a fer una ullada i marxàrem, no hi vam entrar per motius purament econòmics (entrar costa 12 $ i la consumició a part, i no ens pensàvem quedar més de 15 minuts doncs, un altre cop serà), val a dir que l'exterior feia gràcia i que poder a dintre s'hi estava bé,però vaja hi has d'anar a passar la nit a escoltar jazz.

Estàvem totalment destruïts, havíem recorregut Chicago amunt i avall sense cap parada tècnica massa llarga. Vam agafar el metro i vam decidir que poder molaria fer el Loop de nit. I vaja, no va estar malament, hagués millorat molt amb els llums del vago apagats, però vam anar a dormir amb la imatge dels mil llums del gratacels de Chicago, estrelles de ciutat.

Ruta 66, fins a la fi per carreteres secundàries

noreply@blogger.com (Javier del Campo) — Wed, 10 Sep 2008 03:47:00 +0000

Aquest post és l'epíleg del nostre viatge i el pròleg del mateix aquí a La Gran Travessa. La Ruta 66 s'ha acabat, bé no, continua allà esperant ser seguida per molts, però de moment s'ha acabat per nosaltres. Ara el 50% de La Gran Travessa està a Barcelona i l'altre 50% a Boothbay Harbour Maine. Però abans d'arribar en aquest punt han passat moltes coses. Així doncs vam deixar Nou Mèxic totalment pletòrics després de visitar Acoma Pueblo. Vam creuar cap a Arizona per començar ja a prendre contacte amb el desert a Painted Desert i Petrified Forests, dos lloc d'un altre planeta realment. Desprès de creuar Flagstaff vam decidir desviar-nos de la Ruta 66 i ens vam endinsar al Parc Natural de Gran Canyon, on darrera els pins vam poder contemplar l'immensitar del Gran Canó del Colorado. Vam dormir al parc mateix i al dia següent vam anar cap a la frontera d'Arizona amb Utah i vam fer nit a l'impressionant Monument Valley amb les seves gegants estructures de roca. Creuàrem cap a Utah per passar un dia molt agradable al Parc Natural Zion, ideal per passejar-s'hi. Després de dormir 3 nits en tenda vam decidir cuidar la nostra esquena dormint una nit a un casino de Las Vegas, però Las Vegas et corromp amb tanta llum i tant d'espectacle, i vam haver quedar-nos una nit més, perquè calia viure-la una mica, jugar a les màquines, jugar a la ruleta, visitar els casinos, les fonts del Bellagio, oh... les fonts del Bellagio (això si arribar a Las Vegas no va ser fàcil, la natura anava totalment en contra nostra i gairebé ens quedem de camí). Després de Vegas vam tornar cap al punt on havíem deixat la Ruta 66, passant per la pressa Hoover. A la Ruta 66 encara ens esperava Seligman (Radiador Springs, per qui hagi vist Cars) i Oatman (i els seus burros) i entre els dos pobles i una mica més enllà, el tros més imponent de la Ruta 66, on és respira la pols del desert i l'èpica de les Road Movies. Vam creua el Colorado i ens vam plantar a California. No teníem forces per entrar al desert de Mojave i el vam vorejar pel sud, on trobarem més desert. Però al desert poc abans d'Amboy vam fer una petita col·laboració a la llegenda de la Ruta 66 (i va molar molt), poc després arribàvem al Bagdad Café disposats a fer una fresca cervesa. L'última jornada de carretera la vam invertir en arribar al moll de Santa Mónica a LA, passant a formar part de la història com a uns dels pocs que han travessat tot Los Angeles íntegrament per la Ruta 66 (carreteres secundàries) evitant l'autopista, a la ciutat amb el pitjor trànsit de l'univers. A Los Angeles vam estar de relax d'últim dia, visitant els estudis i els banals Hollywood, Venice Beach i Santa Mónica, on es concentren tots el freaks dels USA que no estan a Las Vegas. Aquest últim tram del viatge ens ha portat conèixer les meravelles d'Estats Units, les naturals i les antinaturals (sí, parlo de Las Vegas i LA). Hem fet un viatge llanguíssim, i no em vist pas tot el que volíem veure del país (subcontinent gairebé), però no ens preocupa massa, ja hi tornarem, de ganes no ens en falten. Ara per ara ens quedem amb el record del camí, amb el paisatge fugaç des de la finestra del cotxe, amb els vells locals, les senyals, la tranquil·litat de les carreteres desertes que un dia van conformar la carretera mare, la Main Street d'Amèrica, la Route 66.

Ruta 66, wait a minute!

noreply@blogger.com (Javier del Campo) — Tue, 26 Aug 2008 04:35:00 +0000

Hola, si a algú se li ha acudit fer-nos cas i esperar que expliquéssim en viu i en directe el nostre viatge americà, doncs malament anem. No tenim temps ni de respirar i els Motels econòmics (molt econòmics en la major part dels casos) no tenen internet per als seus estimats clients, i en aquests país els cybercafès brillen per la seva absència. Així doncs ens haureu de disculpar però el relat del viatge serà en diferit un cop aterrem a algun lloc civilitzat. Escrivim ara mateix des del Sands Motel a Grants, Nou Mèxic. Resumint molt diríem que estem a l'equador del viatge. Hem estat a Chicago i hem conduit per Illinois passant per Joliet i Sprinfield. Hem creuat el Mississippi fins a Saint Louis i hem travessat l'estat de Missouri (amb les seves famoses Meramec Caverns) per Springfield (de nou) i Joplin. Hem deixat Missouri i la pluja que vam tenir a allà per entrar de ple a l'oest a Kansas i just després a Oklahoma i les grans planúries, on hem anat de compres amb els cowboys a Oklahoma City envoltats de pous de petroli. En deixar Oklahoma hem tastat breument Texas fent nit a Amarillo des d'on hem fet via a Nou Mèxic on som ara. Un cop aquí hem visitat Santa Fe i Albuquerque creuant els rius Pecos i Rio Grande. I sempre des de Chicago fins ara ens ha acompañat la Ruta 66, amb tots els seus petits pobles o grans pobles, amb els seus neons, motels, cafès, trampes per turistes i pobles fantasmes. Amb aquest aire del passat, no d'antic sinó de vell i oblidat, te quelcom trist, però al mateix temps desprèn un manera de fer especial, sensible i diferent de l'actual Estats Units a mesura que parles amb la gent que hi viu i hi treballen, que s'aferren a un passat i a uns valor que poder eren millors. Ens queden 10 dies més que esperem aprofitar al màxim. See ya!!!

Ruta 66, here we go!

noreply@blogger.com (Javier del Campo) — Thu, 14 Aug 2008 23:10:00 +0000

Marxem, marxem, marxem, però ja! Fa escassos segons que hem fet la motxilla, tenim un munt de dòlars (bé, no exagerem...). Ja tenim allotjament a Chicago, al fabulós i luxós Arlington House al cèntric Lincoln park. I a més ja hem llogat el cotxe amb el que farem la ruta, un fantàstic i flamant Chevrolet Cobalt de dues portes (o similar com dirien els del lloguer de cotxes). Sigui com sigui demà a les 12 del migdia ja estarem volant cap a la terra dels búfals i els pastissos de poma (i la cadira elèctrica, els psicokillers, els carters armats...) vaja el paradís terrenal. Així doncs, ves que vinc!

Ruta 66, if you ever plan to motor west

noreply@blogger.com (Javier del Campo) — Thu, 31 Jul 2008 14:45:00 +0000

Tot està dat i beneït... bé tot no, però dintre dels nostres barems no està pas malament doncs ja fa una setmana que tenim el bitllet d'avió (Ue!), però no cap a Nova York (oooooh....) finalment eliminarem l'estada a NYC i la visita als Amish per tal de poder-nos concentrar en la Ruta 66 (i rodalies). Ara ja portem uns dies concentrats 100% en la preparació i mentre esperem un llibre sobre la Route 66 que hem demanat per internet: el Route 66 Adventure Handbook, estem consultant fins a l'últim detalla a diverses pàgines d'internet que són totalment bàsiques per descobrir mil trucs, curiositats i anècdotes. Val la pena fer'ls-hi una ullada:

USA Tourist La pàgina de referència per a tot aquell que vagi als Estats Units, plena d'informació útil.
Road Trip USA Si prepares qualsevol de les grans rutes en cotche que hi ha a través del país aquesta és la millor pàgina en la que podries anar a parar. Un disseny cuidat i bones i detallades expliacions.
U.S. Highways : From US 1 to (US 830) Una altra pàgina interessant sobre rutes en cotxe pels Estats Units.
National Historic Route 66 Federation La pàgina oficial de la Route 66
Historic Route 66 La millor informació en un mateix lloc senzill i agradable, la millor per la 66.
The Road Wanderer Una mica d'història de la Mother Road
Legendary Route 66 Ghosts of the Mother Road Fantasmes a peu de carretera.
Route 66 Guidebooks Un exhaustiu repàs a les millors guies i mapes.
Route 66: De la Costa Polvoranca a la Costa Oeste Els consells més underground i la redacció més divertida.

I per suposat, fòrums, fòrums, i més fòrums el lloc on tota la informació està amagada, nosaltres vam trobar molt útil el de Lonely Planet, el Thorn Tree Travel Forum però n'hi ha moltíssims. Si voleu parlar de viatges en català, tot i que de moment no hi ha gaire informació també teniu el fòrum Viatgem Plegats!!!

Sant Joan al Bàltic, Tallinn

noreply@blogger.com (Javier del Campo) — Sat, 26 Jul 2008 17:48:00 +0000

Bé no ben bé al Bàltic, doncs vam començar a la vora del bàltic i vam acabar a la vora d'un riu, però estàvem al més septentrional dels Països Bàltics, això si. Aquest any vam decidir anar a passar el Sant Joan a Estònia convidats per la Mariona (germana de la Gemma) i el Silver (autòcton d'allà). A Estònia Sant Joan és una festa molt important. La segona després del Nadal, i en paraules dels propis estonesos, la segona festa de privar més important darrere el cap d'any (i no vull saber com aquesta gent beu per cap d'any, no vull). L'estada va començar amb més pena que glòria doncs l'avió és va endarrerir unes 3 hores, la qual cosa va fer que l'sprintfeinistic que vaig fer el divendres al matí perdés part del sentit i l'èpica que inicialment van tenir, però vaja, tan se val. Arribàrem a Tallinn cap a la una de la matinada del dissabte 20, vam agafar un taxi i directament a dormir (tot i que vam tardar gairebé 3 quarts d'hora en agafar el taxi en qüestió).

El matí següent ens vam despertar fets pols però totalment disposats a fer turisme per la ciutat. Vam començar per fer un café latte en una terrassa de la Vabaduse väljak, que aquell dia estava tota aixecada per unes excavacions arqueològiques, lluïa poc. A Estònia el caffe late, cafè amb llet al cap i a la fi, és una mena de cubell de mig litre de llet amb cafè, una barbaritat amb la qual pots esmorzar sense necessitat de consumir aliments sòlids, molt energètic val a dir. D'allà anàrem xino xano cap al centre històric de Tallinn, el Vanallin, medieval tot ell. En 5 segons ja hi erem i podíem veure just als nostres morros l'església de Sant Nicolau amb el seu gran campanar. Vam caminar per carrers estrets empedrats fins a una de les entrades de la ciutat antiga, emmarcada entre muralles (també antigues). Des d'allà pujàrem pel carrer Viru fins a la plaça de l'ajuntament, on vam poder contemplar l'edifici consistorial, coronat pel Vana Toomas, i les seves canonades de llautó amb forma de drac (molt curioses al meu parer). A la mateixa plaça la farmàcia de l'ajuntament, una de les més antigues del món i funcionant ininterrompudament des de 1422. Abans d'anar a fer unes compres a les botigues de filatura en lli (molt popular a Estònia) vam entrar dins l'església de l'Esperit Sant on conserven la bandera de Dinamarca, que per qui no ho sàpiga va caure del cel en mans dels danesos el 15 de juny de l'any 1219 mentre apallissaven els estonesos a la Batalla de Valdemar, a Tallinn mateix. Vam dinar en un petit restaurant italià (Contravento) al Karariina Kaïk, un carrer perpendicular a la muralla ple d'arcades, preciós.

A la tarda anàrem a veure de prop l'església de Sant Nicolau i pujàrem per Lühike jalg cap a Toompea, la part alta de la ciutat vella de Tallinn. Abans de continuar cap a Toompea vam fer un cop d'ull al preciós pati del rei danès, un espai idíl·lic des d'on a més es té una preciosa vista de la ciutat . El pati es troba a l'ombra de la imponent Kiek-in-de-Kök. Travessem la porta de la torre i anem fins a la catedral ortodoxa russa d'Alexandre Nevski on vam tenir l'oportunitat de presenciar una cerimònia (jo no n'havia vist mai cap). Davant mateix de la catedral hi ha el Riigikogu (el parlament d'Estònia), i endinsant-nos a Toompea hi trobem l'església de La Cúpula i l'edifici presidencial. Rere l'edifici presidencial hi ha un balcó des d'on es pot veure tota la zona costanera de Tallinn. Baixàrem a fer un tomb pel Toompark i tot seguit vam fer via per anar cap a sopar al Hell Hunt un local prou xulo al centre de la ciutat. Mentre bevíem sidra de pera (un dels grans descobriment que vam fer a Estònia) cruspírem aperitius locals rics en greixos a mode de sopar (com per exemple pà de sègol fregit mmm, el greix és tant bo...). Un cop sopats decidim anar a prendre alguna cosa, en el nostre petit periple pels bars del centre faig l'altre gran descoberta del viatge en termes socioculturals, el U-boot, que suposo que no és d'Estònia però em va obrir un nou món de possibilitats pel que fa a la combinació de cervesa amb el que sigui. Eren les 4 de la matinada quan ens posàvem a dormir i encara no s'havia fet de nit (i de de fet no tenia pas la intenció de fer-se'n).

Els segon dia ens vam tornar a llevar tard i vam anar a visitar el mercat rus de Tallinn, un lloc ben diferent de la resta de la ciutat, on es respirava un aire més aviat modest, i on només se sentia el rus. D'allà vam anar a fer un tomb tot seguint les torres endinsant-nos de nou al centre de Tallinn fins anar a para a l'església de Sant Olaf. Des de la seva torre es pot veure una preciosa postal de la ciutat amb tots el seus sostres de color vermell i lluny cap a l'horitzó, els pesat i cubiculars edificis de l'era soviètica. Pujar a aquella torre va ser, si més no, cansat, però molt divertit perquè l'escala per pujar és de cargol (les adoro des de la més tendre infància d'un servidor). No massa lluny d'allà, al mateix centre de Tallinn, vam anar a dinar uns pancakes salats (el meu farcit de formatge fumat i bacon... us he parlat abans del greix?), un menjar barat i poder no nutritiu, però quedes tip segur, especialitat estonesa, totalment recomanable. El dia no va donar per gaire més doncs a la tarda havíem d'agafar una tren per anar cap a Tartu. El que va quedar de dia el vam passar caminant pel parc de Kadriorg i asseguts contemplant el Bàltic, l'únic mar on he vist cignes i gavines compartint nínxol ecològic.

Com a comentari extra de la nostra visita a Tallinn voldria dir que la ciutat té un munt d'edificis industrials soviètics i presoviètics molt molt macos, però a dia d'avui fets pols i sembla ser que sense cap intenció de rehabilitar-los, excepte un d'ells que l'havien deixat molt arreglat. Suposo que amb el temps els aniran rehabilitant (l'ombra de mal rotllo soviètic és llarga i no m'estranya) però val la pena fixar-s'hi doncs no tot és medieval a Tallinn.

Ruta 66, la mare de totes les carreteres

noreply@blogger.com (Javier del Campo) — Tue, 17 Jun 2008 10:34:00 +0000

La planificació del viatge als Estats Units continua progressant adequadament, de moment tenim unes dates semidefinitives del 16 d'agost al 7 de setembre farem pròpiament vacances, i després fins al 7 de novembre un servidor estarà treballant a Maine durant un parell de mesos. Després de repassar la guia dels USA (Estats Units queda molt llarg i EEUU no m'agrada) i de mirar mapes des de totes les orientacions possibles hem decidit que el que volem fer en les nostres precioses tres setmanes de vacances és creuar el país en cotxe (a l'estil road movie vaja). El plan A ve a ser, anar a Nova York, passar-hi dos o tres dies, llogar un cotxe, anar a veure els Amish, després anar fins a Chicago (my kind of town Chicago is) i des de Chicago agafar la Ruta 66, la mother road i impregnar-nos de mites populars nord-americans. Seguint la Ruta 66 creuarem les planúries del Mid West i anirem a parar al Sud. L'aire fronterer ens tocara a Texas i Nou Méxic i quan arribem a Arizona deixarem la carretera mare per internar-nos als canons del riu Colorado i tots els parcs naturals que l'envolten, Gran Canyon, Monument Valley, Bryce Canyon, Arches, Zion. Un cop haguem tingut aquesta sobredosi de natura aniríem a para a la Sin City , Las Vegas, a apostar els pocs dòlars que ens pugui quedar amb la sana intenció de pagar-nos un bon hotel. Com que ho haurem perdut tot probablement acabem dormint al cotxe, però tant se val, passarem per l'embassament Hoover, agafarem de nou la Ruta 66 i enfilarem cap a les platges de Santa Mònica a on plens d'orgull per haver arribat a la costa oest podrem veure les aigües de l'Oceà Pacífic. Així inicialment com a pla a mi m'agrada (poder me l'estic imaginant un xic massa èpic, però que millor que una mica d'emoció extra a la vida). Podeu fer una ullada a la ruta en aquest enllaç.

Al país del Sol naixent, Takayama

noreply@blogger.com (Javier del Campo) — Sat, 31 May 2008 18:41:00 +0000

El matí del 22 de maig va arribar i amb el matí també arribà l'esmorçar d'estil tradicional al Hakuun Ryokan. El sopar de la nit anterior encara estava als nostres pensaments, i probablement bona part s'estava digerint als nostres estomacs. Quan vam seure a taula no podíem creure el que veiem era una recreació en una lleugera menor proporció del sopar de la nit anterior, i no vull dir les mateixes coses, vull dir igual d'abundant i divers. Destaquem per sobre de tot els encurtidos, aliment suposadament creat a les més profundes esferes de l'infern per éssers extremadament malignes però que els japonesos adoren (i nosaltres, la Gemma i jo, encara odiem avui). Després d'aquest nutritiu esmorzar era moment de partir cap a explorar la ciutat.

La primera parada va ser el Takayama-jinya a l'altra banda del riu, Edifici de l'Àntic Govern (va fer aquesta funció fins al 1969), la construcció original és de 1615 i aquest és l'unic edific mincipal que es conserva de l'època dels shogunats Tokugawa. A part de ser una edifici maco és molt interessant tota l'explicació que hi ha a l'interior. Per entrar ,això si, t'havies de treure les sabates (cosa que ja ens havia passat en alguns dels temples de Nikkô). Justa al davant del Takayama-jinya hi havia un petit mercat de verdures, que tot i ser minusculs bé poder hi havia unes 25 parades, estava molt animat, era el primer cop que veiem un lloc on venien productes provinents de la terra (i no sintetitzats en un magatzem amagat del govern japonès, que és la impression que donaven els productes del supers de Tokyo). Aquí hi havia camperols que venien verdures amb terra i tot, em semblava increible. Després de la fer una volta pel mercat i comprar un cafè... adoro els cafès de màquina (dispensadora) japonesos, crec que es mereixen tot un post a part. Bé doncs després vam anar a voltar per la part antiga del poble, el distrite de Sanmachi (com ja havíem fet el dia anterior vam recorrer els seus tres carrers). No vam descobrir gaire cosa més, les botigues estaven obertes, les cases on feien sake també, però not plegat no ens va portar gaire estona, va ser un passeig agradable. La gran descoberta va ser una botiga on només venien productes de la mítica pel·lícula de l'Hayao Miyazaki El meu veí Totoro (sóc un fan), llàstima que estigués tancada(també la vam trobar tancada el dia següent, sort que el destí em va compensar trobant-ne una altra a Hiroshima). Després de la petita decepció en aproparem fins al Hida Kokubun-ji, el temple més antic de Takayama. Vam acabar de fer el tomb per anar a veure el Takayama Yatai Kaikan, museu dedicat a les yatai (carroses) que desfilen als Matsuri.

El Sannô Matsuri és un dels festival més importants de tot Japó,. En ell desfilen diverses yatais (semblants als temples portàtils de Nikkô però més gran i amb rodes) que son portats pels membres de les famílies associada a cadascú d'ells (estil setmana santa sevillana, de nou sóc l'amo dels exemples útils). Quan camines per la ciutat vella de Takayama trobes portes terriblement enormes, allà és on és guarden les yatais que no es troben exposades al museu de la ciutat. Els Matsuri tenen lloc dos cops a l'any, un a la primavera (Sannô Matsuri) i l'altre a la tardor (Hachiman Matsuri, de menors dimensions que l'anterior), i la ciutat queda totalment envaïda per la resta del Japó. El museu és interessant simplement per tenir l'oportunitat de veure els yatai amb la seva ri a decoraciò i les seves titelles. El Yatai Kaikan està gestionat per monjos sintoistes, doncs el museu està associat a un santuari, el Sakurayama Hachiman-gû, que és on se celebren els Matsuri. A l'entrar et donen una àudioguia en japinglish que fa molta gracia. Curiosament en el museu de Takayama pots veure una preciosa maqueta del complexe de temples de Nikkô (a una exposició adjunta al Sakurayama Nikkô-kan), perquè? Ni idea. Després del museu estàvem bastant cansadots i feia calor, així que vam fer una petita inversió en gelats (no era el dia adequat per dinar, recordem que a la nit, bé a les sis, repetíem sopar tradicional, fins a la mort!). Poc a poc vam anar caminant cap a l'estació des d'on pensàvem anar fins a Hida No Sato, de camí vam trobar-nos un grupet d'aquest nens japonesos que venen de l'escola tota amb la seva gorreta groga, adorable i esfereïdor alhora.

Hida No Sato és un museu a l'aire lliure de cases tradicionals de la regió de Hida. Les cases típiques de la regió de Hida i de part dels alps japonesos son un dels estils arquitectònics més antics que pots trobar al Japó. Són precioses cases rústiques de fusta, habitualment de 3 plantes. Com que no teníem temps de visitar la regió de Hida, doncs al matí següent ja marxàvem cap a Kanazawa vam pensar que aquest museu a l'aire lliure podia ser una bona idea. I ho va ser, les cases del museu havien estat portades fins allà de diversos pobles del voltant. Eren cases que en el seu emplaçament original no es podien conservar adequadament o de pobles negats per pantans, etc. En definitiva, el museu era un lloc molt agradable al voltant d'un llac artificial on podies visitar les diverses cases per ordre cronològic i també podies veure a artesans duent a terme feines tradicionals de la regió, tot molt turístic però en aquest cas també molt didàctic.

El dia ja no va donar mes de si, vam tornar al Hakuun Ryokan i vam fer una merescuda cervesa a la seva terrassa (senyor, cada cop que penso en aquella terrassa... la trobo a faltar), des d'allà veiem part de la brillant cúpula del temple i principal seu mundial de Mahikari-kyô (una religió que convina budime i sintoisme) que destacava a l'horitzó durant la posta de Sol. Allà plantats ens preparàvem física i mentalment per a enfrontar el sopar que ens esperava, sopar que va ser superat amb prou dignitat i honor. Després de sopar va arribar el moment de relaxació oriental. Després de pair una mica vam agafar tovalloles i cubell de fusta i cap a l'onsen a arrugar-se com un pansa. Van ser moments de revelació en que un descobreix que necessita un onsen a casa seva, i que dutxar-se amb un cubell de fusta tot i que divertit no es tan tan genial com pot semblar en un primer moment.

Propera parada, el Estats Units d'Amèrica

noreply@blogger.com (Javier del Campo) — Wed, 14 May 2008 15:54:00 +0000

Ara farà un any que vam anar al Japó i ja comencem a notar a les nostres espatlles el pes de tot un any treballant, així doncs i per alleugerir el pes que carreguem ja hem començat a preparar el proper viatge (visca!!!). Ja hem fet el primer pas (decidir a on) i el segon (comprar les guies, gran ritual on els hi hagi). Així doncs el nostre proper destí seran els USA o EEUU. No se ben bé que farem, i molt menys exactament com ho farem (o com ho pagarem, que en aquest cas passen a ser sinònims). Però un pla així com general seria que estarem al voltant d'un més on the road i després un parell de mesos treballant a Maine al petit poble de Boothbay Harbour. La gran diferencia pel que fa al blog es que aquest cop intentarem relatar el viatge en viu, de moment hem fracassat en 3 ocasions en això de fer un diari de viatge, serà aquesta la quarta, i a més un fracàs on-line, buff... espero que no, si més no ja hem començat amb els preparatius en viu (victòria!).

Al país del Sol naixent, Hakuun Ryokan

noreply@blogger.com (Javier del Campo) — Wed, 30 Apr 2008 09:09:00 +0000

Takayama és un poble tranquil, un poble balneari als peus dels alps japonesos on la gent ve a descansar, ve a ser una ciutat balneari. Vam arribar bastant perduts y quan vam baixar a l'estació realment no en teníem ni fava d'on érem, sort de la gent de l'estand d'informació que hi havia tot just davant, si no encara hi seriem. Ens van indicar gentilment el camí cap al Hakuun Ryokan, l'hotel d'estil tradicional on ens allotjaríem. Semblava que estigués un xic lluny però ens va semblar raonable anar-hi caminant arrossegant una mica les maletes. Caminat per la ciutat ja vam veure que no era Tokyo, no estava deserta però gairebé i tenia un ambient molt de poble, en el fons agradable després de la megalòpoli però si més no estrany. Vam anar pel carrer principal fins a travessar el riu y després de creuar-lo anàvem caminant cap al ryokan amb la part vella de la ciutat sempre a la nostra esquerra. I just allà ens vam trobar l'enorme turó al final del qual es trobava el nostre hotel, el turó en qüestió era un parc, i els mapes son plans i no ens n'adonarem del fet. Així doncs amb les maletes cap amunt i a córrer. No ens va costar gaire trobar el Ranku Ryokan estava just davant del parc pujant la carretera a mà esquerra. No era massa gran i tenia una petita terrassa des d'on es dominava tota la vall en que Takayama estava enclavada i tenies una vista panoràmica de les muntanyes del voltant.

Vam entrar allà i ràpidament va venir la noia de recepció a donar-nos unes sabatilles, doncs a diferencia dels hotels occidental als ryokans no pots entrar amb les sabates del carrer i ens va acompanyar fins a l'habitació. Una preciosa habitació amb portes de paper i terra de tatami, visca!!! el somni de tot japonòfil com un servidor. L'habitació constava de dues cambres, amb les corresponents finestres que donaven al parc. Hi havia en una cambra una taula baixa amb dos cadires de terra (no se m'acudeix cap altra nomenclatura) per als occidentals que no dominen la posició de seiza. En l'altra una tele de pantalla plana de més de 42 polsades segur, diria que 50 però no se ni si existeixen, en poques ocasions he vist en cap hotel europeu de preu raonable, el luxe no el domino massa, cap tele tan enorme (fent de contrapunt a la resta de l'habitació que no era pas enorme). Al final de l'habitació el lavabo i un mini onsen només per nosaltres, tot de fusta, amb el seu cubell de fusta, el seu tamboret de fusta, la seva banyera de fusta.... estàvem encantats. Un cop ens van mostrar l'habitació ens van oferir un te ben calentó que ens van servit a la tauleta, tots dos estàvem asseguts de la manera menys patètica possible mentre la senyoreta ens servia en una posició perfecte en nostre te. Un cop instal·lats vam anar a fer un tom per Takayama, la part antiga del poble es mot mona, amb casetes de fusta d'una planta, amb diversos tallers tradicionals, Aquella tarda teníem poc temps doncs faltava poc més d'una hora per que ens servissin el sopar. Així únicament vam poder visitar una antiga fabrica de sake i fer una mica de dentetes amb les precioses botigues que hi havia per la zona.

Cap a quarts de set ens servien el nostre primer sopar tradicional , vam seure en posició de seiza davant la tauleta i vam esperar que portessin els plants. Flipant. No hi ha paraules per descriure aquella immensitat de menjar, bona part irreconeixible, però que feia un goig extrem. Petits plates amb coses (repeteixo que no en teníem ni idea de que eren, a banda del sushi) cobrien tota la taula. La senyoreta que ens va portar el sopar ens va fer una mini classe de protocol mentre ens servia arròs y sake. Ens va donar també un paper on hi havia el nom dels plats en japonès i la seva traducció en anglès. El vam sopar aquella nit va ser el següent:

Plum / delicacy /silkworm bean /edible wild plant / fine-cut butterbur stalk mixed with miso tofu / par Nakai
Tofu-like sesame paste / wasabi
Edible wild plant sona Sea and a lobster
Cow Carpaccio
Cow shabu-shabu (shabu-shabu és el plat més divertit del món)
A snow crab
Mushroom gratin
White turnip / pig cuts of pork boiled with sugar, soy sauce, sweet sake and salt / carrot / cherry tree Shinjo
A salmon scallop / a white fish

Aquesta és la transcripció literal del menú (no explico cada plat perquè es faria llarg i no tradueixo tot al català doncs hi ha coses que no se com traduir, i crec que ningú excepte qui ho ha escrit sabria com traduir).Tot regat amb sake calent i acompanyat d'arròs. Tot i que vam haver de fer una pausa a mig sopar perquè no podíem més, vam acabar feliçment tips, després de menjar durant (atenció) més de 3 hores!!! Vam apurar el nostre sake (Kanpai!!!), ens vam posar els yukatas (que venien de sèrie amb l'habitació) i van venir a recollir tots els plats. Era el moment d'anar a dormir, i fet que de llits res ens van haver de preparar els futons, ja que com bons occidental poc destres en les arts japoneses no en teníem ni idea (i de fet això ho fèiem amb tots els hostes occidentals). Vam anar a dormir poder un xic massa tips i temorosos del dia següent, dons cap a les 8 del matí ens esperava un esmorzar tradicional... ja tremolàvem.

Al país del Sol naixent, adéu Tokyo

noreply@blogger.com (Javier del Campo) — Fri, 04 Apr 2008 10:33:00 +0000

Era el nostre últim matí a Tokyo, bé les nostres últimes hores doncs cap a quarts de 12 agafaríem tren cap a Nagoya i d'allà cap a Takayama. Però volíem abandonar Tokyo per la porta gran i per això vam matinar com només matinen els miners per poder anar a visitar el mercat de peix de Tsukiji, el més gran del planeta (o això em va semblar). Així doncs vam deixar tot l'equipatge fet al nostre estimat hotelet de Shiba Park i vam fer via en direcció al port. Eren les 7 del matí i no ens hi veiem de cap ull. Un cop vam arribar al recinte del mercat es va apoderar de nosaltres el fantasma de la decepció i la incertesa doncs allà només hi havia quatre caixes de peix mal posades i quatre més de verdures, just després d'això cotxes i més cotxes, i uns estranys vehicles que anaven com boixos d'una banda a l'altre del recinte. Primer vam anar en direcció d'un petit temple que hi havia en un extrem d'aquesta mena d'aparcament gegant. Un cop allà vam tenir una vista elevada de la zona i vam percebre que tots aquests vehicles sortien i entraven d'unes naus enormes, però enormes, que semblaven no tenir fi, molt industrial tot plegat, no feia gaire per turistes (bé, érem els únics). Vam anar del dret a les naus i si, tot allò era el mercat.

Mai, mai dels mais, havia vist tants peixos, mariscs o qualsevol altre tipus d'ésser marí en un mateix espai, quina concentració d'animals! (diria morts, però a part de certs peixos com la tonyina que la portaven ja congelada la resta de peix tenia pinta de fresc, tots els que em van mullar ho estaven, això segur). La visita al mercat (diguem-li mercat, però no és un mercat en termes mercabarna, o similars, bé no sé com descriure-ho, seria una mena de Disneyworld del peix, enorme!!!) és realment copsadora, tones de peix i milers de treballadors transportant, escorxant, regant, netejant, de tot, mítics peixaters japonesos amb una cinta al cap esquarterant tonyines amb serres, amb destrals o amb enormes ganivets ninja (ara poder estic exagerant, poder no eren ninjes, però podrien ser-ho). El carros motoritzats corrien per tot arreu com bojos portant peix amunt i avall, havies de vigilar doncs ells no miraven gaire per on anaven, estaven treballant no perdent el temps com estàvem fent nosaltres, per tant tenien tot el dret a atropellar-nos. Tot i que aquell dia a part de nosaltres no em sona haver vist a gaires turistes més, tenia pinta de ser comú això de que la gent hi anés de visita, doncs podies passar per on volguessin i ningú se sentia molest per la nostra presencia, per tant vam decidir tafanejar per tots els racons que vam poder. Un cop acabada la visita al mercat de peix i per tal de sortir del recinte de Tuskiji vam haver de creuar tot el mercat de verdures, que tot i no ser tant enorme com el de peix, no estava gens malament (en termes de mida, era menys interessant de fet, menys glamourós, sempre que puguem parlar de glamour en el món de l'esquarterament de peixos).

I aquest va ser l'últim que vam veure de Tokyo. D'allà vam anar a recollir les maletes i acomiadar-nos de Shiba Park i rodalies per anar cap a l'estació central de Tokyo i agafar el shinkansen fins a Nagoya (visca!, shinkansen de nou, crec que mai em cansaré d'anar en aquests trens). Vam arribar a Nagoya i esperant el tren per anar cap a Takayama ja se'ns havia fet l'hora de dinar, com que no teníem temps d'anar enlloc vam decidir comprar una caixa de bentō. Les caixes de bentō venen a ser com tupers institucionalitzats que venen en les parades de caixes de bentō que hi ha a totes les estacions, i fora d'elles de fet. Unes caixetes amb molts compartiments amb coses diferents (en general arròs amb carn o peix, o tot) que pretenen tenir un aspecte casolà però que son tant industrials com el bollycao (en el nostre cas, perquè hi ha llocs on fan caixes de bentō casolanes que segur que estan boníssimes). Jo me la vaig menjar tota, doncs havia esdevingut un gran fan del menjar japonès industrial per culpa de les maleïdes boles d'arròs que hi ha a tots el super i que m'havien tornat boig durant l'estada a Tokyo (que bones que són, les haurien de portar a Barcelona...), a la Gemma no li va triomfar tant la seva caixa i no se la va poder acabar, comprensible doncs hi havia diversos productes de dubtós aspecte i gust neutre que sempre inspiren desconfiança pel que fa a la seva procedència. Total, que vam arribar a Takayama, amb un tren convencional, entre muntanyes i boscos, menjant bentō, tot en el fons molt japonès (jo em sentia una mica com en el tren d'El Viatge de Chihiro, però això és perquè encara no havia agafat el tren que anava de Takayama a Kanazawa).

Concurs ASMAT de Fotografia Tardor '07

noreply@blogger.com (Javier del Campo) — Wed, 20 Feb 2008 10:33:00 +0000

L'altre 50% de La Gran Travessa, el Javi, ha quedat finalista en el Conscurs de Fotografia de l'ASMAT d'aquesta tardor (i ja no te enveja de la Gemma que va quedar finalista en el concurs d'aquest estiu i ell no) amb una foto del nostre viatge a la Düsseldorf (bien!), aquesta:

La guanyadora i la resta de finalistes els trobareu a la pàgina web de l'ASMAT.

ASMAT

Al país del Sol naixent, de compres

noreply@blogger.com (Javier del Campo) — Tue, 12 Feb 2008 16:46:00 +0000

Després de passar la nit voltant per Sibuya vam decidir tornar a l'escena del crim matinalment per tal de veure que ens oferia el barri sota la llum del dia. La veritat que el barri impacta més de nit però al matí també bull en activitat. Vam anar a les mateixes botigues que vam veure a la nit, vam poder comprar les últimes tendències en complement (barats) del Japó i vam poder tafanejar en el Tokyu Hands, una botiga que té de tot (de tot!), ens vam passar mig matí i finalment vam comprar uns segells del Totoro (molt similars a uns que ens havíem fet fer a Hanoi i vam perdre en un taxi camí de l'aeroport, em va fer molta il·lusió). Teníem la sensació de que aquest dia seria el dia del consum tokyota (era el nostre últim dia) i així va ser.

Un cop ja vam quedar saciats de Sibuya vam decidir anar tot caminant cap al parc de Yoyogi, a l'entrada prop de l'estació d'Harajuku hi ha la principal concentració de freaks de Tokyo, especialment disposats allà per als turistes. Però el camí fins allà va ser tant interessant com el parc en si. En primer lloc vam parar a dinar a un Wendy's (si, no cal anar al Japó per anar-hi a un però mai hi havíem estat i mira, aquestes coses passen). Un cop tips de menjar hamburgueses envoltats de gòtics vam començar a fer un tomb pels carrerons del voltat i va ser tot un encert. Vam anar per aquells carrerons per fer via cap a Takeshita Dori, un carrer comercial ple de botigues de complements i roba juvenil molt popular. Tots aquells carrers estaven plens de botigues molt xules (i una mica cares perquè enganyar-se) a més d'estar transitats per gent com dir-ho... fashion, una mena de Born de Tokyo.

Tot caminant vam aconseguir arribar al nostre destí, Takeshita Dori, estava ple de botigues com esperàvem, semblants a les de Shibuya però en aquests cas plenes de japonesos i japoneses vestits de mil maneres (suposo que perquè es tracta del camí cap al parc de Yoyogi, que es on se congreguen tots), les botigues no valen res, però l'ambient es certament especial. Superat el carrer i després de remirar per les botigues vam arribar al parc a la cantonada d'Harajuku on vam fer, com tot bon turista, fotos de les noies gòtiques vestides com sortides d'un concerts de Marylin Manson o una casa de nines (no se quina opció triar) o bé una vestida com Ana de las Tejas Verdes entre d'altres, de fet totes unes dives, els hi encantava que els hi fessin fotos i feien mil milions de poses a canvi de res durant tot el dia.

Quan ens vam cansar de tanta adolescent disfressada vam marxar cap a Shinjuku a visitar en primer lloc el barri corporatiu i l'edifici del Govern Metropolità. Això si que és NeoTokyo! Carrers a diferents nivells, vies subterrànies, els gratacels de Nishi Shinjuku i l'edifici de "l'Ajuntament", impressionant. De fet estava tot bastant desert la qual cosa va fer que la visita sembles una mica apocalíptica. Allà a la plaça davant de l'edifici del Govern Metropolità vam conèixer a en Migita que va demostrar un cop més que els japonesos son la mar de simpàtics, ens va voler fer unes fotos (qye després ens va enviar) i ens va donar una valuosa informació que no apareixia a la nostra guia: pujar a les torres del Govern Metropolità és gratuït, i la vista es excepcional. Ho vam fer, vam pujar fins al pis 45 i des d'allà es veia tot Tokyo, amb finestres que et permetien una visió de gairebé uns 360 graus de la ciutat. Per tant si aneu a Tokyo us recomano que no us deixeu ni un duro a la Torre de Tokyo o cap altre posició elevada, les vistes des d'aquí valen molt la pena i no t'has de deixar els cales. Un cop abaix també podeu gaudir d'internet gratuït en uns expositors de la planta baixa (sempre és útil).

Un cop visitada l'àrea corporativa de Shinkuju vam voler anar a la part mes festiva del barri a Kabukicho. A l'altra banda de Shinjuku es troba el Teatre Shinjuku Koma i la major concentració de sexshops i clubs per adults de Tokyo. El barri està ple de llums com Akihabara i ple també de gent. El primer que vam anar a veure va ser el Golden Gai (poblat daurat) que és un mini barri de carrerons estrets i cases d'un sol pis (molt poc habitual en aquesta ciutat) que s'ha salvat de l'enderrocament i alberga un munt de petits bars, molt petits, i l'ambient es més propi dels 70. Vam fer un tomb per allà i no vam gosar entrar a cap local perquè a la guia deia que molts dels propietaris s'incomoden amb la presència de turistes, i desprès de l'experiència que havíem tingut a Sibuya passàvem, poder caldrà tornar-hi. Així que vam anar cap al nicli de Kabukicho, i realment estava a petar de sexshops, clubs, botigues varies, cafès internet, restaurants de temàtica acorde amb el lloc etc. Vam entrar a uns dels sexshops, perquè els japonesos per al sexe també son un xic especials, el que més ens va sorprendre va ser trobar un vibrador Doraemon, si amics i companys el cap del Doraemon vibrava feliçment i a més no era un producte pirata era un producte de merchandising oficial (això es normalitat, ara imaginem-nos un vibrador amb els Bobobobs o en Dragui). L'altre fenomen impactat es que tenien una pantalla enorme on es veien demostracions dels seus productes al mes pur estil teletienda, molt freak tot plegat, molt divertit!

Desprès de tant voltar tornàvem a tenir gana i avui era el dia de l'hamburguesa (que hi farem , en aquells barri només es venia sexe i el que volíem era sopar, i sabíem que al McDonald's les trobaríem, i no trobaríem al Doraemon fent cosetes). Davant del McDonald's però l'espectacle de Shinjuku continuava i vam poder veure en acció un group de putos adolecents (vull dir prostituts) que atacaven a cada una de les noies que passava oferint els seus serveix. El seu look era com el d'un cantant d'un grup de glam dels 80, melena lleonesca i tratjo negre, impressionats, realment un look propi de manga que ara veig que es un reflex de la realitat i no una tripada mental dels dibuixants. Així a simple vista no hagués donat ni un duro per ells però un cop a Barcelona vaig poder llegir un article on deia que es guanyaven molt bé la vida i que aquesta caça i captura de fèmines no era pas perquè aquest grup fos especialment patètic com a putos és perquè se tractava del protocol habitual.

Havia estat un dia divertit però jo feia dies que volia una cosa i encara no l'havia aconseguit. Al Japó està molt mal vist això de llençar la cendra del cigarret al terra i molt més llençar les burilles i per això porten el que per mi va ser l'invent d'aquest viatge: els cendres portàtils!!! Bé doncs vam anar cap a un d'aquest minisupers que tenen de tot des de ipods fins a pa i (després de passar-nos-hi una hora) vam sortir amb el cendrer portàtil i amb dues cerveses que ens vam beure abans d'entrar al metro, mira en teníem ganes. A dormir d'hora que vam anar, doncs al dia següent marxàvem de Tokyo i abans voliem visitar el mercat de peix de Tsukiji i això només volia dir matinar, matinar, i matinar (o el que es el mateix, dolor, dolor i dolor).

Mil viatgers que passen

noreply@blogger.com (Javier del Campo) — Mon, 14 Jan 2008 09:58:00 +0000

Estem molt i molt contents, la setmana passada vam arribar a les 1000 visites. D'ençà que vam començar, ara ja fa sis mesos La Gran Travessa ens ha aportat un munt de coses. Ens ha permès recordar els nostres viatges a La Bretanya i al Japó, tot repassant fotos, diaris de viatge, entrades a llocs factures, guies, el que fos per tal d'ajudar-nos a redactar els posts. Ha estat com tornar a viatjar! Ens a permès conèixer, no en persona però gairebé, a un munt d'apassionats viatges que fan uns blogs molt interessants, l'Eduard, la Isabel i el José, l'Albert i l'Olga, la Catalina o el Lluís i la Núria, tot de gent trempada i amb empenta que recorren el món amb ulls encuriosits i que tenen el virus de la ruta i la fugida dintre seu. Ha permès també que amics i família coneguin una mica més els nostres viatges, no sempre hi ha temps d'explicar-los amb tant de detall. I ens ha permès també mantenir la il·lusió de viatjar intacte encara que la feina sigui feixuga o la vida a la ciutat esdevingui estressant. Domo Arigato Gozaimasu.

El caminar de les japoneses

noreply@blogger.com (Javier del Campo) — Thu, 10 Jan 2008 11:26:00 +0000

Una de les coses que ens va sorprendre més (entre tantes coses que ens van sorprendre) del nostre viatge al Japó i que encara no em pogut resoldre del tot és el perquè de l'estranya manera que tenen de caminar moltes noies japoneses, el primer cop que ho vam veure va ser a Akihabara, però després va esdevenir una constant. Caminen amb les puntes dels peus mirant cap a l'interior, creuant les cames d'una manera exagerada en molts casos. Una forma de caminar gairebé impossible de reproduir (almenys nosaltres no podíem, és extremadament difícil caminar d'aquesta manera). Aquí us deixem un vídeo demostratiu:

Buscant per internet hem trobat diverses explicacions, però la que més es repeteix és que les japoneses des de petites seuen al terra de genolls arrepenjant el cul sobre els talons (en aquest posició anomenada seiza, les puntes dels peus queden mirant cap a dintre). Això propiciaria aquesta manera de caminar, no hem aclarit si per una deformació física o postural, tot i que voto pel segon. Si algú té una resposta millor, ens encantaria que ens la féssiu arribar.

Blogs Solidaris

noreply@blogger.com (Javier del Campo) — Thu, 27 Dec 2007 11:35:00 +0000

L'Eduard de El bloc dels viatges (també fa un altre gran blog com és Amu Daria) ens va atorgar ara ja farà uns dies l'afamat meme-premi Blog Solidari, que se dona a blogs que de manera desinteressada comparteixen amb el món mundial digital les seves opinions i experiències. Bé doncs, aquest merit ha de ser transmès a set blogs més per tal de difondre aquesta manera de fer les coses (i amés perquè els següents blogs ens agraden molt). En el nostre cas els Blogs Solidaris premiats són:

S'ha acabat el bròquil, perquè cap català havia fet tant de soroll a Alemanya.

Stoneman Chronicles, perquè volem saber que fa un estonià a Catalunya.

La gran eixida, perquè nosaltres també volem eixir així, quina fugida!

Anem de Viatge, perquè amb aquestes fotos i aquests relats també marxaríem amb vosaltres.

Quadern de Viatges, perquè encara que hagin tornat a casa hem gaudit molt dels seves divertides cròniques.

D'aquí... aquí, perquè ja porten 200 dies de viatge i continuen.

En Rusky als Andes, perquè és del Bages com jo, i perquè el seu viatge és emocionant i aventurer.

Altbier i mercats de Nadal a Düsseldorf

noreply@blogger.com (Javier del Campo) — Fri, 21 Dec 2007 16:41:00 +0000

Fem una pausa del nostre viatge al Japó per parlar-vos del cap de setmana del més de novembre passat en que vam anar a Düsseldorf, van ser els dies 23, 24 i 25, i tot va ser molt exprés. A dia d'avui el fenomen Ryanair ens permet fer viatges arreu d'Europa i d'aquí a poc també al Marroc sempre i quan estiguem disposats a anar amuntegats en un avió que de fet es més incòmode que qualsevol bus en que hagi anat mai. Cal reconèixer però que els preus son extremadament baixos, en el nostre cas anar a Düsseldorf (Vam anar a Dusseldorf amb uns amics per trobar-nos amb uns altres amics que estan repartits per Europa) ens sortia mes barat que anar a Saragossa en tren, i tal com estan les coses segur que vam tardar menys del que haguéssim tardat en anar-hi amb Renfe. En general tot bé, deixant de banda certs detalls tècnics, com el fet que el preu dels busos des dels aeroports on arriba Ryanair fins a la ciutat a la que el vol està assignat tenen uns preus abusius.

Arribarem Düsseldorf al vespre, i tot i que feia fred aquest no era extrem, inicialment ens va costar trobar l'hotelet on ens allotjàvem, ben bé al centre de la ciutat, però mentre estàvem perduts ja vam veure les primeres paradetes dels mercats de nadal i un munt de gent bevent vi calent, venia molt de gust. Un cop vam deixar les coses a l'Hotel AltDüsseldorf (que estava bé pel que vam pagar però no matava, això si, al preu esmorçar inclòs, i era un esmorçar brutal) doncs això, vam deixar les coses i vam anar a fer un tomb. Ens vam moure pels carrerons de l'Altstadt (el barri vell per dir-hi d'alguna manera) i mentre passàvem per davant de bars i restaurants amb les seves terrasses obertes, si si a Dusseldorf, a l'hivern a 1 o 2º C, ens va entrar com gana i vam triar una de les terrasses per seure-hi, Allà vam entrar en contacta amb una part fascinant de la gastronomia alemanya, el porc, i més concretament el codillos de porc, fet al foc amb el seu greix, cruixent, només vaig tastar el que va demanar un amic, però sabia que abans de marxar en menjaria més, buf, deliciós. Després de menjar, vam anar a la cerveseria Uerige, el també anomenat privòdrom. Se tractava d'una mena de bar o taverna o a saber, on servien cervesa a dojo, tot aparentava que feien ells mateixos, era cervesa Alt, la de Düsseldorf (competidora de la cervesa de l'etern rival Colònia, la cervesa Kölsch). Bé, doncs te servien la cervesa sobre uns posa gots i en un dels posa gots de la taula feien amb llapis tantes ralles com cerveses havien portat i així amb cada ronda. Després de privar esportivament ens va agafar per conèixer una mica la nit Düsseldorfiana, vam anar a parar a un antro (discoteca?) anomenat Peter Pam, ple de gent però ni un Alemany, tot eren negres i japonesos(si, Düsseldorf te la comunitat Japonesa més gran d'Europa amb uns 20.000 nipons), vam ballar una estona (bona estona, sobretot el Dani) i vam donar la nit per conclosa.

Al matí següent ja estàvem disposats a fer el turista amb totes les de la llei i el primer lloc a visitar va ser l'oficina de turisme on ens vam indicar gentilment els llocs més interessants de la ciutat. Primer anàrem a parar a la basílica de Sant Lambert, una església catòlica, que ja te lo seu a un país protestant però,bé, el destí ens hi va portar Després visitarem el Hoftgarden, que està ple de polles d'aigua (l'animal se diu així, i punt), però moltes. Mentre passeges pel parc, molt agradable per cert molt semblant a passejar pel bosc, t'hi trobes amb sorpreses, com un túnel la paret del qual està recoberta per un mosaic fet de diapositives variades. O una mena d' hivernacle amb un tronc d'arbre podrint-se a l'interior (molt poètic tot plegat). Un cop fet el tomet pel parc vam anar a la recerca de l'edifici de la opera que ens havien recomanat a la oficina de turisme, va ser bastant difícil de trobar, perquè passa bastant desapercebut doncs no és res de l'altre dijous, per dir-ho d'alguna manera. Així que com que ha eren més de les 12 i estàvem a Europa calia buscar un lloc per menjar, i vam trobar en el carrer tal un altre privodorm el Zum Schlüssel, on també servien cerveses i a més hi havia un munt de taules per menjar, allò era immens. Vam afartar-nos de salsitxes i vam abandonar molt de xucrut orfe al plat, doncs no em miro gaire amb el menjar últimament, però això del xucrut em va superar.

Després de l'àpat ja vam decidir anar a fer una volta pels mercats de nadal, estaven plens de gent (com no, a més era dissabte), i estaven plens de menjars calents, i com que feia fred encara que estiguéssim tips com tocinos veure tot allò et feia venir unes ganes boges de provar-ho tot, però ens vam contenir. No podria recordar quins mercats vam visitar doncs el centre n'estava ple, al final ens hi debiem passar unes 4 hores tot mirant i olorant, i testant, ho confesso.

Cap al vespres vam quedar al final del canal que hi ha a Königs-alle amb un amic, el Fitó, que viu a Aachen. Ens va acompanyar a visitar la zona més nova de la ciutat a l'altra banda del Rin, el Hafen, allà hi ha la Rheinturm que il·luminada a la nit fa molta patxoca. També aquí, davant del port vam veure una serie d'edificis de Frank Gehry, tot te pinta de museu Gugenheim però no està mal, aquesta es la zona més de moda de Düsseldorf. Nosaltres com que encara estàvem una mica fets pols de la nit anterior vam decidir anar tranquil·lament a fer una cervesa, llavors vam comprovar que a Düsseldorf no et serveixen cervesa Kölsch, de fet la cambrera es va posar a riure... es notava certa rancúnia envers Colònia en la seva actitud. Després de la cervesa aquella nit vam voler repetir el restaurant de la nit anterior i degustar de nou aquell codillo de porc tant gustós.

Va ser el final de viatge, tornàvem al dia següent ben d'hora al matí i tocava anar a dormir. Va ser un viatge fugaç però va complir la seva funció, veure a amics que feia temps que no veiem i divertir-nos plegats, encara que només fossin unes hores.

Fotos del viatge

Al país del Sol naixent, Shibuya by night

noreply@blogger.com (Javier del Campo) — Fri, 23 Nov 2007 11:49:00 +0000

Shibuya... Shibuya no dorm, o això sembla, Shibuya està plena de botigues de tot tipus que obren fins altes hores de la nit, està plena de restaurants, està plena de cocktail bars, està plena de karaokes, i plena en horitzontal i vertical, doncs als edificis de Shibuya no hi deu viure ningú, estan farcits de locals comercials. La cruïlla de Shibuya deixa a la de Ginza humiliada completament, una cruïlla de 4 carrers amb 6 passos de vianants, 2 de ells que es creuen en diagonal al mig de la carretera, atapaïts de gent, inhumà, irreal... Sibuya està plena de gent, de japonesos adolescents fumant i menjant, però al carrer ningú bevia. Però pel que és veia per les finestres dels karaokes o per alguns que sortien dels bars, si que practicaven el noble art de privar indoor. Vam anar de botigues per Shibuya ben entrat el vespres, botigues de roba, de sabates, supermercats d'entrades minúscules però a petar, i de fins a 4 o 5 pisos, amb la més variada oferta, des de consoles de videojocs fins a material de sexshop, passant per làctics, galetes o enciams, conceptualment nou i atractiu. quan ens vam cansar vam anar a menjar sushi a l'últim pis de l'edifici Shibuya 109. Va ser divertit, ells no parlaven anglès i nosaltres no parlàvem japonès, però ens vam aconseguir entendre. Al restaurant hi tenien un mag en plantilla que mentre t'esperaves et feia un parell de jocs de mans, i ho feia molt bé! Al restaurant tenien uns tancs enormes plens de peixos, si volies podies triar el teu propi sushi en viu, viu, i en directe. Vam sopar i vam fer una cervesa per agafar forces i continuar el nostre tomb per Shibuya. El nostre objectiu llavors va passar a ser trobar un bar per anar a prendre alguna cosa. No és fàcil, doncs la major part dels bars (coktail bars) es trobaven en soterranis o en primer, segons pisos, etc i se'ns feia estrany. Finalment vam optar per entrar-ne a un que ens va fer el pes. Vam seure i vam esperar al cambrer que ens vingues a prendre nota, i va venir. Però no parlava anglès, i nosaltres no parlàvem japonès, i en aquesta ocasió no ens vam entendre, en part perquè ell va ser tot lo antipàtic que va poder. Finalment vam entendre més o menys el que ens volia dir: en aquests bars no només pagues la consumició, a més pagues la taula, de fet primer pagues el dret a taula i després consumeixes. Ho vam comprovar en un parell de llocs més, i vam decidir marxar. Vam marxar de Shibuya en part fascinats i en part cabrejats, per la única mostra de mala educació que ens van mostrar en tot el viatge, però no vam marxar pas decebuts, de fet si haguéssim tingut més temps a Tokyo hi hauríem tornat. Tenim pendent una copa, trobar els Hotels de l'Amor i anar a beure i cantar en privat a un dels karaokes.

Al país del Sol naixent, Fujisan

noreply@blogger.com (Javier del Campo) — Fri, 16 Nov 2007 15:20:00 +0000

Després de la patejada del dia anterior a Nikkô no podíem fer una patejada urbana per Tokyo i vam decidir anar a intentar veure El Mont Fuji. La meva idea inicial era pujar el Mont Fuji, la Gemma, demostrant que jo no me n'adonava de res, em va aclarir que per pujar el Mont Fuji has d'invertir uns 5 dies bons i que probablement m'haurien de retornar en pinces cap a casa. No se ben bé per que jo tenia la sensació que seria més baix o algo, bé, tant se val.

Una de les excursions més domingueres del Japó és anar a visitar el llac Hakone, i justament era dissabte, que no és diumenge però casi. Que millor que integrar-se entre la munió de Japonesos vestits amb la normativa indumentària dominguera (que substitueix a l'uniforme laboral corresponent) amb pantalons i gorra caqui de sèrie. Bé doncs, vam anar tots amb un tren convencional de la linea Tôkaidô cap a Odawara, aquesta seria una de les portes del parc natural de Hakone. Que te el llac Hakone d'especial, doncs en si res (a banda de que l'entorn natural és agradable i per passar el cap de setmana està bé, si vius tot l'any a Tokyo). Però des de les muntanyes del voltant s'hi pot veure, mirant cap al nord el Mont Fuji, i diuen que en dies clars és impressionant. I com no, hi havia núvols per a tothom aquell dissabte. Des de Odawara vam agafar una mena de tren turístic fins a Gôra. El trajecte en aquest tren era bastant pintoresc i passaves per certs ponts que feien bastant impressió. Un cop arribats a destí ens va sorprendre que aquell poble (Gôra) era una mena d'imitació d'un poble alpí suïs, sense una raó aparent a part del fet que estava a les muntanyes (no gaire alpines per cert).

Des del poble helveticojaponés de Gôra vam agafar un cremallera fins al peu d'un telefèric que ens portaria per sobre la muntanya de Sôun-zan, a 1153 m d'altitud, fins a Ôwakudani. Ens va tocar compartir cabina amb unes mestresses de casa japoneses que eren molt cridaneres, però de cop i volta, silenci. Al nord no hi havia ara ni un núvol i just després de remuntar Sôun-zan amb el telefèric va aparèixer, imponent i magnífic, el Mont Fuji. És un autèntic gegant de pedra, solitari i amenaçador, com a muntanya és la més impactant que he vist, poder el fet d'estar allà sola la fa més impressionant encara. Ens va recordar a les muntanyes que dibuixàvem de petits, de fet és una muntanya de manual. El telefèric ens va deixar a Ôwakudani, una zona sulfurosa que ja havíem pogut veure des de la cabina. Les pedres i el terra fumejaven gasos tòxics i pudenta aigua calenta sulfurosa brollava d'unes llacunes a la dreta del centre de visitants. Ens vam dirigir cap allà, a on hi havia una vista magnifica de Fujisan. De camí observàvem les aigua termals i els seus reguerons blanquinosos (degut al sofre), i ens vam sorprendre perquè molta de la gent que tornava venia menjant ous durs, molta gent, allò no era del tot normal. Un cop allà ho entenguérem tot. Hi havia una paradeta on venien ous durs fets directament dins aquelles aigües que estaven bullint constantment. La gràcia d'aquells ous es que degut al sofre la closca se'ls hi havia tornat negra. La llegenda atribueix a aquells ous la propietat d'allargar al vida, per cada ou set anys més de vida. Ens en vam menjar sis entres els dos, jo vaig menjar 4 pel tema aquest de que els homes viuen menys que les dones, havíem de compensar. Vam menjar els ous i ens vam fer fotos amb el Mont Fuji de fons, doncs la vista era realment xula, i el dia ens va respectar, al menys l'estona que vam estar allà a dalt.

Ara tocava baixar fins al llac Hakone, ho vam fer en bus perquè el telefèric de tonada l'estaven reformant. Un cop al llac l'havíem de creuar, i per a complir aquest propòsit ens esperava ni més ni menys que un vaixell pirata!!! (en el fons ens ho esperàvem perquè ja estàvem avisat del fenomen per les guies i demès). Això del vaixell pirata sembla que ve dels 70 i al japonesos els hi ha fet tanta gràcia que encara el conserven (val a dir que és pur cartró-pedra). A l'altra banda del llac hi ha els pobles de Moto-Hakone i Hakone-machi, que tenen varies atraccions turístiques i camins entre cedres mil·lenaris i museu d'art contemporani, etc, nosaltres només vam aconseguir trobar la Hakone Sekisho-ato, que és una recreació del control duaner Tokugawa de Hakone entre Edo i la resta del Japó, l'entrada era un xic cara i vam decidir no entrar (tampoc tenia una pinta extremadament bona).

La tornada fins al Odawara va ser bastant entretinguda, no enteníem del tot bé el funcionament de la xarxa de busos (doncs ni desde Moto-Hakone ni desde Hakone-Machi hi ha tren) i encara tenim la impressió d'haver agafat el que feia més volta, a més hi havia tanta gent (era una mena de bus interurbà de la zona) que vam haver d'anar drets. La nostra excursió dominguera de dissabte s'havia acabat, però vam arribar Tokyo i encara no s'havia fet de nit, era dissabte i volíem sortir a la nit. I els dissabte la gent jove (i no tant jove) de Tokyo se'n va a Shibuya.

Al país del Sol naixent, Nikkô

noreply@blogger.com (Javier del Campo) — Thu, 08 Nov 2007 15:04:00 +0000

El 18 de maig vam fer un descans de la immensitat de Tokyo i vam decidir passar un dia tranquil al nord, a Nikkô, a visitar temples, a respirar aire fresc de les muntanyes i perquè no, a pujar escales.

Com que el dia tal era un dia laborable, de camí cap a l'estació vam compartir la vorera amb els centenars, milers més aviat, de japonesos que anaven a treballar. Immersos en un mar de japonesos, vam fer una paradeta per fer un cigarret matinal en un dels smoking points de la capital nipona, doncs a Tokyo no està permès fumar mentre es camina (però pots fumar a la major part dels bars i restaurats de la ciutat!?!). Així doncs vam fumar acompanyats de desenes d'entrajats locals.

I aquest era el gran dia, per arribar fins a Nikkô era necessari agafar el tren bala, el puto Shinkasen, el tren que durant molts anys va ser el més ràpid del món i que encara és dels més ràpids i que sense cap dubte té el millor servei del planeta. El vam agafar a l'estació de Tokyo, el Shinkansen que anava cap a Utsonomiya i d'allà un tren convencional cap a Nikkô (hi ha altres maneres més barates d'anar cap a Nikkô que no pas el Shinkanshen, però si t'has comprat el Japan Rail Pass, doncs en treus profit). El tren bala Japonès és el tren més puntual i més net que hem vist mai. És puntual fins a l'ordre de segons i està més net que casa nostra. Entre servei i servei el tren és envaït per una brigada de neteja que en qüestió d'un minut deixen els vagons impol·luts. Tot i que et diuen que Nikkô està a prop de Tokio, bé, no et diuen exactament això, però es considerada una típica excursió des de Tokyo, es troba a una bona hora i mitja de la ciutat (viatjant amb Shinkansen).

Un cop al poble de Nikkô encara queda una estona per arribar al complexe de temples que és la gran atracció de la zona, abans has de travessar tot el poble des de l'estació (la més antiga del Japó), el poble fa una suau pujada no gaire agraïda per les cames si t'has passat dos dies patejan-te Tokyo. El primer que et trobes just abans d'entrar al complexe de temples és el pont de Shin-kyô, que el connecta amb el poble, sobre el riu Daiya (Daiya-gawa). Per creuar aquest bonic pont vermell s'ha de pagar. Alternativa, i bàsicament el que tothom fa, creuar pel pont modern que està just al davant del pont i que, a part de permetre't creuar, et regala una gran vista del pont vell que no tens pas si el passes per sobre. Encara ens costa d'entendre perquè et fan pagar per passar-hi, bé, tant se val.
Vam arribar just a temps per poder veure el final de la Sennin Musha Gyôretsu (Processó dels Mil Guerrers), una llarga marxa de gent vestida amb indumentària militar de la Era Edo. Té lloc el segon dia del Gran Festival de Tôshô-gû (cada 18 de maig) i representa l'entrega de les restes de Tokugawa Ieyasu des de Sumpu (antic nom de l'actual prefectura de Shizuoka) fins al seu lloc de descans a Nikkô. Va ser molt xulo, un munt de gent vestida de guerrers d'època, de dimonis i esperits, també hi havia tres mikoshis, que venen a ser com passos de setmana santa versió japonesa, també transportat sobre les espatlles de sacrificats joves nipons.

Val a dir que ens vam fer un tip de visitar temples. El resum, bé més aviat la ruta que vam seguir seria la següent: després de presenciar la desfilada vam visitar els diferents temples budistes que formen el Rinnô-Ji. Després del Rinnô-Ji, de caminar una estoneta turó amunt i menjar un pastisset de curry, vam arribar al gran Torii de pedra que és l'entrada del Tôshô-Gu, el mausoleu del shôgun Tokugawa Ieyasu. El temple sintoista es composa de diferents edificis, entre ells unes cuadres on es troba el famós relleu de fusta dels tres micos sabis, que no escolten maldats, no diuen maldats i no miren maldats. Com que fan molta gràcia no vam poder evitar comprar un amulet que els representa (pel que fa a amulets els temples, tan budistes com sintoistes, són en si mateixos fantàstiques botigues de souvenirs, i gairebé tots els japonesos compren alguna cosa quan hi van, i n'hi van molts de turistes japonesos, ho podem assegurar). No va faltar tampoc la foto imitant als micos, és que al final un no és més que un turista...

Mentre acabàvem de visitar el Tôshô-Gu els mikoshis tornaven, ja no era una desfilada propiament dita, tots els que anaven acompanyant als mikoshis ara venien més en pla civil, però els mikoshis encara eren portats damunt l'espatlla. Anteriorment els havíem vist passar per un caminet pla que feia una mica de baixada. Però el Tôshô-Gu està ple d'escales, i els han de portar fins a l'últim edifici del complex, on es troba el Jin-yôsha, el magatzem d'aquests santuaris portàtils. Molta Setmana Santa sevillana i molta Madrugá, però jo vull veure als costaleros pujar la mà d'escales que van pujar aquests ninjas! Dintre del Tôshô-Gu també hi ha el Nemuri-Neko, figura de fusta que diuen que sembla un gat de veritat (famós a tot Japó), no ha vam poder corroborar, perquè per veure-ho s'havia de pagar, amb la mateixa entrada podies veure la tomba de Ieatsu, però a tot arreu deien que cap de les dos coses valien la pena i ens va racar una mica.

A l'esquerra del torii d'entrada del Tôshô-Gu i seguint una caminet flanquejat per llanternes de pedra trobem el temple de Futarasan-Jinja, amb el seus arbres sagrats, a la dreta d'aquest hi ha un petit restaurant, o gran depèn de com se miri, però molt agradable, on ens van servir uns econòmics i gustosos soba. Curiosament, en una de les parets, hi havia un puzzle enorme d'un castell d'Alemania, idèntic a un que la Gemma havia fet amb la familia feia anys a la Vall d'Aran. Un cop havent dinat vam caminar mes enllà del Futurasan-Jinja cap a l'interior del bosc, allà hi havia el Taiyûin-Byô. Aquest és el mausoleu del nét de Ieyasu, Iemitsu i recrea en tamany reduït el mausoleu del seu avi, de totes maneres val la pena veure'l, tan pel complexe com per l'entorn en què es troba, doncs tot al voltant hi ha enormes cedres i hi ha molts menys visitats que no pas a la resta de temples.

Cansats com animals de tir, i farts de pujar escales vam decidir que en voliem més. Caminant per la carretera que segueix el riu vam arribar fins a l'abisme de Gamman-Ga-Fuchi (que no és massa abismal que diguem) que voreja el riu i està ple d'estatues jizô. Era molt xulo. Arribar fins allà no hagués estat possible sense les 3 o 4 màquines de begudes que hi havia repartides a peu de carretera (això és progrés!). També va estar bé anar fins allà perquè vam poder veure els únics cirerers florits de la nostra estada al Japó (petits i tardans però menys dona una pedra). I així vam tornar cap a Tokyo, fets un nyap, però saciadíssims de temples i contents per haver pogut veure el festival de primavera del poble

Però, eps! que encara no n'haviem tingut prou. Després d'un parell d'horetes de tren en arribar a Tokyo vam pensar: mmm... les botigues encara no han tancat, i el Shinkansen ens ha deixat a l'Estació de Tokyo, i Ginza està aquí al costat, podríem anar-hi i veure-la tota il·luminada. I si senyor, aixó si que era Ginza en el seu estat pur, plena de llums, de gent carregada de bosses, de gent sense bosses, però sobretot ple de llum i de gent, la cruïlla de Ginza-4-chome, bullía i les llums dels anuncis de Sapporo i Casio se'n duien tota la nostra atenció, ara si, ara si que podiem anar tranquils a dormir. Konban wa!