La vida en verd

El peveter olímpic

noreply@blogger.com (Didac Díaz) — Mon, 30 Jul 2012 16:01:00 +0000

Fa un temps, en relació a una fira dedicada a la emprenedoria anomenada al Bizarcelona, vaig assenyalar que una de les conclusions que n’havia extret era que, per emprendre un projecte, era bàsic tenir una finalitat (o missió o objectiu) que guiaria tota la planificació i la execució del mateix.

Aquest punt m’ha tornat a venir al cap avui després de sentir que la organització dels jocsolímpics de Londres ha estat criticada pel disseny del peveter olímpic. Es veu que aquest peveter no compleix dos propòsits fonamentals que ha d’acomplir un peveter olímpic; no apagar-se mai i ser visible des de l’exterior de l’estadi, propòsits que si que acomplia el peveter dels Jocs Olímpics de Barcelona.

Peveter de Londres 2012

Peveter de Barcelona 92

D’aquesta manera, el peveter, que havia estat instal·lat i encès al centre de l’estadi durant la cerimònia d’obertura dels jocs, ha tingut que ser apagat per ser traslladat a un racó de l’estadi, a peu de camp on només pot ser vist des de dins l’estadi.

La pregunta que cal fer-se és, perquè fer coses tant complexes i costoses quan no es té clar el propòsit principal pel qual es fan? No dóna millors resultats fer coses més senzilles però que compleixin amb el propòsit que les justifica?

Què en sabem del menjar?

noreply@blogger.com (Didac Díaz) — Thu, 19 Jul 2012 13:37:00 +0000

Com ja vaig comentar a l’última entrada, en dedicaré aquesta a comentar un programa que fan al canal 33 al migdia i al vespre (això durant el temps que duri) anomenat Què en sabem del menjar?, i no pas Sabem el que menjem? com el vaig titular anteriorment, amb falta d’ortografia inclosa. Ho hagués pogut modificar, però potser algú de vosaltres ja ho haurà vist i no val la pena.

Què en sabem del menjar és un programa produït per la BBC, el qual ja és garantia d’una certa qualitat, que dedica cada capítol a un aliment en concret. El capítol transcorre en l’alternança entre un documental muntat sobre l’aliment en qüestió i la preparació d’un plat que conté aquest aliment com a ingredient essencial, i que s’encarreguen de preparar un xef i una científica.

Aquí tenim al cuiner i a la científica. De vegades sembla que es tiressin els trastos, però no em feu gaire cas

Amb aquesta combinació es pretén oferir una visió multidisciplinària del menjar; des de gaudir dels gustos, les textures i les olors fins a detalls tècnics com ara el valor nutricional del menjar en funció de la forma de processar-lo.

I tot plegat barrejat amb la història de l’aliment, des de la seva invenció fins al seu consum actual. A mi em resulta especialment interessant veure com, en el seu dia, uns quants emprenedors van tenir la idea de canviar la manera de consumir-lo, que encara segueix vigent en els nostres dies i ho considerem normal. També m’agrada molt veure com es va desenvolupar el procés de producció industrial, on pots veure tota la maquinària necessària i el seu funcionament, us havia dit que sóc enginyer de la branca industrial? :D

Només acabar dient que aquest programa també fa obrir la gana, així que assegureu-vos d’haver menjat abans o que el menjar ja és en camí.

Forquilla i motxilla

noreply@blogger.com (Didac Díaz) — Tue, 17 Jul 2012 21:19:00 +0000

Com ja vaig dir a l’anterior entrada, faré un breu comentari sobre “forquilla i motxilla”, un programa que, com el seu nom indica, combina cuina i viatges, i que s’emet al canal 33 al migdia i al vespre (però no emeten el mateix episodi el mateix dia).

Aquest és un format més divulgatiu que en el cas de “cuiner sota pressió”. Bàsicament, tracta d’una noia francesa que descobreix diferents llocs del món a través del que s’hi menja.

I com ens descobreix que s’hi menja? Doncs anant de visita a diferents persones; famílies, cuiners, productors agro-alimentaris, gent peculiar, etc.

Tot seguit, els aspectes que més puc destacar d’aquest programa:

Francesos

Doncs si, perquè el triangle francesos, cuina i viatges dóna molt de si. Només he vist el programa quatre cops i ja he apuntat dues perles; a Noruega, la dona qualifica diu de la cuina nòrdica “la seva cuina és encara molt de subsistència, molt rudimentària, tot i que ja es comença a sofisticar. Hi ha un restaurant danès que és considerat el millor del món, clar que això és subjectiu”. A Londres, va visitar un saló de té típicament anglès, i la conversa amb el propietari és “t’ensenyaré com es prepara el té – ja sé com es prepara – no, els francesos no en sabeu, ja veuràs com es fa – millor no dic res (això últim a la càmera)”. Ja ho veieu, “piques” nacionals sense dissimular.

Tòpics

Insistiré una mica més en l’apartat ètnic-nacional, perquè és un aspecte molt interessant. A Londres, la senyora Julie va a un restaurant a menjar empanada d’anguila (si si). En destaco dos moments; quan la noia intenta tallar una anguila, l’anguila encara belluga un cop li ha tallat el cap, li fa tant de fàstic que li deixa al cuiner. L’altre moment és quan es menja l’empanada (amb vinagre), la cara que fa de mastegar una llimona mentre diu “és....interessant” ho diu tot.

Conclusió

El programa és prou interessant, fan venir ganes d’anar de visita pel món i, segons que, fan venir ganes de menjar, però no sempre (hi ha cada menjar que...).

La propera entrada estarà dedicada a un altra programa de cuina emès al canal 33, aquest cop produït per la BBC, anomenat “sabem el que menjem?”.

Cuiner sota pressió

noreply@blogger.com (Didac Díaz) — Fri, 06 Jul 2012 14:32:00 +0000

Aquesta setmana, m’he decidit a parlar i comentar alguns programes que es poden veure actualment per televisió. El fet és que, des que menjo a la una, i a aquesta hora no fan els Simpson, he descobert un parell de programes al canal 33 que combinem gastronomia i viatges; “Cuiner sota pressió” i “Forquilla i motxilla”. el cas és que em fan prou gràcia com per compartir-los i opinar-ne en aquest bloc.

Començaré per Cuiner sota pressió (Pressure cook en anglés). El programa està protagonitzat pel cuinar Ralph Pagano, que es dedica a viatjar pel món per conèixer les diferents gastronomies que existeixen arreu. La clau del programa és que hi ha una pega, li paguen el bitllet d’anada i l’estada de tres dies, però no el bitllet de tornada. Així doncs, el nostre cuiner s’ha de buscar la vida per tal de recaptar els diners necessaris per tornar a casa sinó vol veure’s fora de casa i sense recursos al finalitzar la estada estipulada.

Com es busca la vida? Doncs buscant feina en la seva professió; cuinant.

En certa manera, aquest format m’ha recordat molt a “El último superviviente” (suposo que la recordeu) on el protagonista fa gal·la de totes les seves habilitats i recursos superar una situació de crisi . En comptes d’enfrontar-se i intentar fugir d’un territori inhòspit, com feia en Bear Grylls, aquest bon home s’enfronta al sector de la restauració local, laboralment parlant, es clar.

Busca feina a tots els restaurants que troba, fent allò que s’anomena “entrevista freda”, en que l’home es presenta “by the face” davant el propietari o xef per oferir els seus serveis. Si aconsegueix ser acceptat, normalment l’imposen preparar plats locals, assistit pel xef del restaurant.

Aquí és on el nostre cuiner posa a prova la seva habilitat, l’adaptació de la seva tècnica a allò que li han demanat.

Resulta evident que, com passa amb totes les sèries de televisió, els fets ja estan programats, no deixen allà al paio a la seva sort per a que es busqui la vida. no obstant això, és un entreteniment com qualsevol altre, i val a dir que a aquella hora t’obre la gana.

També us he de dir que, si voleu veure paisatges llunyans, no en veureu gaires, ja que el senyor Pagano es passa força més temps a les cuines que no pas fent de turista.

Excursió al Massís del Garraf

noreply@blogger.com (Didac Díaz) — Wed, 20 Jun 2012 15:19:00 +0000

Avorrits de la ciutat on passeu la major part del temps? Voldríeu escapar de la vostra rutina i anar a un lloc diferent i emocionant? La vostra economia no us ho permet fer tant sovint com us agradaria o, directament, no us ho permet fer? Us heu d’acontentar fullejant revistes de viatges o documentals de la televisió?

Segurament hi ha molts llocs fascinants i inesperats a prop de casa vostra, molt més a prop del que us penseu. Als voltants de Barcelona n’hi ha molts (a banda de la pròpia ciutat) i aquest cap de setmana en vaig visitar un; el Massís del Garraf.

Paisatge del Massís del Garraf, amb el delta de Llobregat al fons.

A aquest massís s’hi pot accedir des de Castelldefels, a 25 km del centre de Barcelona i situada dintre de la zona 1 del sistema tarifari dels transports metropolitans. Un viatge molt assequible per a totes les butxaques barcelonines.

Aquí tens la sensació d’estar a kilòmetres. La serra és rocosa, els arbres hi brillen per la seva absència i ens troben en un lloc inhòspit i buit que contrasta amb la massificada àrea metropolitana. Tot i això, és difícil perdre de vista el mar, on el massís cau abruptament, i la zona del delta del Llobregat, ben visibles si un mira cap a l’est.

Terreny típic del massís; roques càrstiques foradades per la erosió i matolls espinosos que hi prosperen enlloc dels arbres

No és, però, un lloc fàcil per a excursionistes. En dies de Sol, es troba a faltar la ombra dels arbres. A més, és poc recomanable, tot i que entretingut, sortir del camí marcat per a caminants, ja que al terreny està completament ocupat per roques calcàries de dubtosa consistència i un mant de matolls que seran el malson de les vostres cames. Fora del camí tindrem dues opcions; o saltar de pedra en pedra fins a sortir d’allà o travessar els matolls suportant la picor. Com ja he dit, és entretingut però dur.

Però no patiu per la duresa del camí. Sota el massís, us està esperant la platja de Castelldefels o la de Garraf poble per refrescar-se i recuperar les forçes.

Potser no donareu gaire valor a visitar un lloc des d’on es pot veure casa vostra, però quan hi arribes a peu i en bona companyia no té res a envejar als fiords noruecs, les dunes del Sàhara o l’ambient cosmopolita de les grans capitals europees.

Una feina qualsevol o “la nostra feina”?

noreply@blogger.com (Didac Díaz) — Tue, 19 Jun 2012 16:31:00 +0000

Quina és la idea que tenim de treballar?

Estudiar (o no), aconseguir un títol acadèmic (o no), buscar feina (qualsevol on ens paguin prou) o demanar-la a algú conegut (o que ens recomani), presentar-se al lloc de feina, fer el que et demanen, marxar a casa i esperar la nòmina. Poc més.

Penseu que treballar és això? Que molta gent té aquesta idea del seu lloc de treball?

A mi em sembla que si. De fet, quan estudiava no n’esperava gaire més de la feina, més enllà de tenir un sou correcte, bon tracte amb els companys, bons horaris i bona ubicació.

Ara alguna cosa esta canviant, els llocs de feina són cada cop més escassos i, sembla ser, ho seguiran sent en un futur proper. La integració global de molts processos industrials, la immediatesa en les comunicacions produïda per les noves tecnologies de la informació i l’augment del transport global, estimulat per les diferències de costos entre les diferents regions del planeta i l’augment de l’eficiència proporcionat per l’economia d’escala, fan que la paraula competitivitat regeixi les nostres vides cada cop amb més força.

Això vol dir que qualsevol persona o empresa de qualsevol lloc del món pot oferir el mateix que nosaltres als nostres clients més propers. Repetir dos cops la paraula “qualsevol” indica el gran abast de la nostra potencial competència.

Què fer, doncs, quan tens unes qualitats “correctes” però tens difícil ser l’escollit perquè, com tu, n’hi ha desenes, centenars o potser milers?

Una persona que desenvolupa la seva feina “per guanyar-se el pa” farà la seva feina correctament, però molts altres la poden fer també correctament. Una persona que fa una feina que li agrada, que el motiva i que li proporciona reptes per superar-se sempre podrà oferir solucions innovadores, eficaces i competitives als seus clients.

Però sobretot, aquesta persona “guanyarà cinc dies a la setmana”, com vaig sentir en una conferència recentment al Bizbarcelona, ja que els dies de feina no seran dies perduts.

Que tingueu demà un profitós dia de feina

Reflexions sobre el “meu” Bizbarcelona

noreply@blogger.com (Didac Díaz) — Mon, 18 Jun 2012 09:22:00 +0000

La setmana passada es va celebrar a Barcelona un esdeveniment pensat per totes aquelles persones que volen iniciar un projecte empresarial; el Bizbarcelona.

De fet, hi va haver molts Bizbarcelona, tants com assistents van passar per les instal·lacions de la Fira de Barcelona, ja que cada assistent va escollir assistir a les activitats més adients de cara als seus objectius i va treure les seves pròpies conclusions sobre el que allà va esdevenir.

Així doncs, em proposo descriure-us els aspectes que m’han cridat més l’atenció i amb els quals vull treballar més intensament a partir d’ara.

Ecoemprenedoria

L’economia verda és un sector ple d’oportunitats, tenint en compte els desafiaments als quals la humanitat ha de fer front durant els propers anys. En ell intervenen molts camps de coneixement i moltes activitats humanes, com la producció i extracció de materials, la generació d’energia, el reciclatge o la regeneració del sòl entre molts altres. També comporta un canvi de mentalitat empresarial, on compartir la riquesa i el coneixement hauran de ser predominants.

Aquest és l’aspecte que més m’interessa, ja que els meus projectes s’orienten a activitats que no malmetin l’habitabilitat del planeta.

Clarificació dels objectius a assolir

Aquest és el punt que tenen en comú tots els discursos emprenedors; s’ha de tenir molt clar a on es vol estar per a dirigir-se cap allà amb tota la energia. Res més a dir.

Venda

Necessitem més actitud comercial, ja que tots tenim un producte per vendre i els clients no truquen a la porta.

Canvi de context

Les persones s’encomanen les unes a les altres. Sota un ecosistema on es parla d’emprendre i on s’emprèn és més probable que sorgeixin molts projectes d’èxit, ja que es comparteixen idees i energia. Tenir una comunitat emprenedora és la clau per avançar en aquesta direcció.

La factura de la llum

noreply@blogger.com (Didac Díaz) — Tue, 29 May 2012 16:28:00 +0000

En els últims temps, haureu escoltat unes quantes vegades que el govern de l’Estat apujava el preu de la llum. També haureu sentit a dir que aquest augment és la conseqüència del deute que l’Estat ha contret amb les companyies elèctriques a causa del dèficit tarifari i que, per tal d’eixugar-lo, les tarifes s’haurien d’apujar encara més, malgrat que en l’actualitat ja paguem la tercera factura més cara d’Europa.

Dèficit tarifari vol dir que el preu que paguem els usuaris per l’electricitat és inferior al cost de funcionament del sistema elèctric. Això no vol dir pas que les elèctriques perdin diners portant-nos l’energia a casa, sinó que reben menys diners dels que el sistema elèctric, per funcionament, els hi garanteix.

Generalment, el govern i les companyies elèctriques assenyalen l’incentiu a la producció d’electricitat a partir de fonts renovables com el causant d’aquest dèficit. Aquest incentiu consisteix a garantir la compra d’aquesta electricitat per sobre del preu de mercat, per tal de garantir-ne una bona rendibilitat. Si bé és cert que aquesta protecció legal augmenta el preu de la electricitat, no és l’única explicació del dèficit.

A causa del funcionament del mecanisme de compra-venda d’electricitat, que no explicaré perquè és massa llarg de descriure, alguns productors, com els d’energia nuclear i hidràulica, reben molts més diners del que els hi costa generar aquesta energia, i es troben amb uns diners que d’altra manera no haurien demanat per ella. Això és així perquè, per a cada dia, s’estableix un sol preu per a tota la electricitat que es consumeix, i aquest preu és el que marca la font d’energia més cara, que acostuma a ser el gas natural.

Les centrals nuclears i les centrals hidroelèctriques reben una remuneració excessiva tenint en compte els seus costos.

A banda, hi ha altres costos extra provinents d’altres compromisos polítics en matèria energètica, com la obligatorietat de fer servir carbó nacional, que és més car.

Per tal de solucionar el problema d’aquest dèficit, o bé s’apuja més la factura de la llum o es modifica el sistema elèctric per tal que els consumidors paguin un preu ajustat per l’electricitat. No sembla factible apujar el preu de la electricitat, que ja és molt alt i podria amenaçar el desenvolupament econòmic del país. Només quedaria la segona opció.

Mini jobs

noreply@blogger.com (Didac Díaz) — Mon, 21 May 2012 18:45:00 +0000

Últimament, s’ha parlat molt d’instaurar treballs de mitjà jornada amb una remuneració no superior als 400 euros i amb un marc privilegiat en el IRPF i la Seguretat Social per a les empreses contractants, els anomenats mini jobs, que, a Alemanya, han fet augmentar la ocupació a nivells històrics però també han fet augmentat la pobresa i la precarietat.

Com totes les coses de la vida, aquest sistema de relacions laborals té llums i ombres; per una banda, comporta una flexibilització del mercat laboral, que permet al teixit productiu d’un país o regió adaptar-se a les necessitats d’un mercat cada cop més canviant. D’altra banda, si aquest contracte es generalitzés més enllà de les posicions i sectors on es vol fer revifar la contractació, suposaria una caiguda del nivell salarial, amb tot el que això comporta; baixada del consum domèstic, baixada de la recaptació pública, etc.

Tenint en compte que necessitem adaptar-nos al mercat, més que res per poder vendre fora i omplir el forat que abans ocupava el totxo, em decanto per introduir relacions laborals flexibles com els mini jobs alemanys. Pot ser una solució dura, però és millor que superar el 25 per cent d’atur i que moltes persones es quedin sense cap mena d’ingrés, per no parlar del greuge que pot suposar que tanta gent passi anys sense treballar, tant per a ells com per al mercat laboral.

I vosaltres? Que en penseu dels mini jobs? Són una solució contra l’atur o la confirmació de la precarietat laboral per a la majoria de treballadors?

Il•lusió i optimisme que venen i van

noreply@blogger.com (Didac Díaz) — Wed, 16 May 2012 16:47:00 +0000

Hi ha dies que tinc una nova pensada, assisteixo a una reunió o a un curs engrescador o em parlen d’una nova perspectiva laboral que no havia contemplat abans i que sona realment interessant.

En aquells moments, sempre penso que estic davant la meva oportunitat, que la cosa podria sortir bé i que per fi trobaré l’èxit personal, la tranquil·litat, la independència econòmica i la seguretat personal tant buscades i desitjades. El dia s’ha animat notablement i l’ambient i els meus pensaments són excitants i il·lusionants.

Però una vegada més topem amb la realitat, i especialment la que ens ha tocat viure. Començo a treballar per a fer realitat l’objecte de tant d’entusiasme i de seguida apareix una muntanya al meu davant. O bé hi havia “petites pegues”que, ves per on, no havia tingut en compte en la fase somiadora o bé la gent no s’hi ha interessat tant com esperava. Com és natural, ningú està tant pendent del que jo vaig com jo mateix.

Malgrat tot, durant aquests dies puc percebre una bona noticia; ja m’he acostumat a aquestes fluctuacions i fins i tot les trobo positives, ja que em permet persistir en els meus projectes i aplicar-hi una millora continua, o evolucionar per altres camins que mai havia imaginat.

Fins la propera entrada, seguiu somiant i persistint!!

Un matí de primavera

noreply@blogger.com (Didac Díaz) — Wed, 09 May 2012 18:44:00 +0000

He sentit a dir que, seguint la llei de Pareto, quan realitzem una tasca, el 20% de l’esforç que fem dóna el 80% dels resultats obtinguts. En el meu cas, aquesta llei s’ha acomplert durant aquest agradable matí de primavera.

Del temps que he passat ruminant com dissenyar la imatge i els continguts del meu nou bloc, el 20% ha consistit en anar a fer una passejada, llibreta en mà, fora de casa tot pensant com ho havia de fer i apuntant les idees que em vinguessin al cap.

D’aquesta passejada, n’ha sorgit el títol, la capçalera, el logotip, aquesta primera entrada i la seguretat de saber que tinc un fil robust i coherent amb el qual farcir el nou bloc. En definitiva, el 80% del resultat que us estic presentant.

En tant que jove aturat i emprenedor que busca la seva oportunitat en un món que s’ha posat tant difícil, feia dies que em rondava pel cap la idea de compartir les meves experiències, les meves opinions i crear una petita comunitat amb aquells que també lluiten cada dia per trobar el seu lloc i poder viure del seu treball honest.

Avui, per fi, he aconseguit trobar la idea clau que uneix tot allò que vull transmetre i que us pot interessar; el color verd. Aquest color m’evoca optimisme, esperança i respecte i amor cap al medi ambient, que són els valors que millor representen la meva forma de veure el món.

Per acabar l’entrada, us ensenyo que m’ha inspirat tant positivament durant aquest matí; la vista de Collserola des del turó del Putxet (Barcelona) mentre em venia a la ment “Blow your Mind“ del primer disc de Jamiroquai “Emergency on Planet Earth”, espero que ho gaudiu.

Collserola, amb el Tibidabo al capdamunt, des del Putxet

Jamiroquai - Blow your mind