l'Atlàntida

Homenatge a Welles

2008-10-03T17:07:00.007+02:00

Pocs anys abans de l'adolescència vaig tenir un accident.
Anava en bicicleta i, quan vaig intentar adelantar a un amic, me vaig estavellar contra un cotxe que venia en direcció contrària.
El meu cos va, literalment, volar per sobre del cotxe i vaig aterrar amb el cap contra l'asfalt.
D'aquell accident no record res.
La memòria va deixar de funcionar o bé va esborrar aposta el rastre de tots els esdeveniments.
Després d'estar dies en coma, vaig despertar.
Varen haver de passar alguns anys i moltes proves perquè tothom s'assegurés de que no havien quedat seqüeles.
Però el meu pare sempre ho ha posat en dubte.
Diu que el meu comportament va canviar.
Afirma que abans de l'accident era un al·lot seriós, i que després em vaig convertir en una espècie de desastre ambulant.
Jo sempre he donat la culpa d'aquest canvi en la meva personalitat a una mala adolescència.
En fi.
A partir d'aquell moment em vaig dedicar a fer bromes de mal gust a la família.
A entrar d'amagat a les cases de les meves ties i donar grans ensurts quan ningú m'hi esperava.
A pintar-me un ull, amb l'ajuda de la meva cosina, de morat, com si hagués rebut una terrible pallissa i comparèixer "malferit" a la tenda de ma mare.
A despertar als meus pares amb el so del lleó a l'orella.
I unes quantes més que és millor no recordar.
Vaig rebre algunes granerades, vaig rebre sabatades pel clotell.
Hi va haver un diumenge especialment avorrit.
Els meus pares eren al futbol i en vaig pensar una.
Vaig tombar la tele al terra, vaig obrir tots els calaixos de la casa, vaig treure la roba dels armaris, i quan les vaig sentir que arribaven a casa, em vaig estirar al terra fent-me el mort.
L'ensurt va ser tan gran que des de aquell moment vaig anar més alerta.
Són bromes de malgust que formen, encara ara, part del que som.
També les he provades de dur a terme en la meva vida en comú amb Ella.
Però l'única que vaig provar de fer va fracassar.
Va amenaçar amb deixar-me.

Com que a casa ja no puc fer putades, les faig a fora.
La darrera ha trascendit, pel que he vist avui, al diari Balears i que il·lustra, en un breu, aquest post.

Fa alguns mesos el projecte "Material Acústic Antiaillant" me va demanar una peça radioteatral.
No volia escriure els habituals diàlegs que patinen per les orelles dels oients, ni ganes de fer comèdia ni drama.
Vaig pensar en una de les millors peces radioteatrals de la història, la mítica adaptació que va fer Orson Welles, de "La guerra dels móns" per a la ràdio, que va provocar més d'un atac de pànic als USA.
I vaig pensar en fer-li un homenatge.
"Homenatge a Welles" es va emetre dissabte passat.
El vespre el meu cosí me va dir que el seu padrí l'havia despert exaltat al migdia.
"A Mallorca estan passant coses grosses", cridava espantat.
Havia sentit que a la ràdio anunciaven un desembarcament bèlic hostil contra l'illa.
La tele em va fallar, perquè no va acompanyar.

Val, fins aquí, res de nou.
Vaig pensar que havia estat la única reacció de la única persona que havia escoltat, sense voler i sense saber que era meu, el programa aquell dia.

Però amb la notícia del diari he investigat i me consta que polítics importants varen rebre trucades d'alarma.
Avui mateix he escrit a Ona Mallorca per saber quines havien estat les reaccions que havien rebut.
La seva resposta ha estat aquesta:

"La veritat és que ha estat tot bastant divertit... Jo no havia reparat que justament el teu "Homenatge a Welles" s'emetia dissabte passat, i vaig rebre telefonades de gent preocupada per saber què passava, que havien sentit cosa d'un desembarcament per Artà i Campos i volien saber més informació! Aquí a la ràdio, també van telefonar oients pel mateix i periodistes de la casa també reberen trucades en el mateix sentit.

Record que quan enregistràvem el capítol especulàvem sobre la possibilitat que hi hagués gent que s'empassàs la història, saps que vàrem riure amb tot això... i ara resulta que ha passat de veres!! Ja veus, encara segueix funcionant!!"

Al llarg de la vida canviam, però tampoc ho feim tant.
De petit les bromes eren dins la casa.
Ara em temo que la casa ja no és suficient.

Si voleu escoltar la peça radioteatral, clicau aquí.
Té una duració de 10 minuts (per si voleu encendre una cigarreta, preparar un te, o encetar una cervesa...).

Una sugerència és que faceu entrar a algú a l'habitació on sou i li faceu escoltar les "notícies" mentre vosaltres "actuau" com si el que escoltau fos real.

Esper, de veres, que no us avorreixi.

Heisenberg

2008-10-01T17:02:00.001+02:00

Un es demana (de vegades i entre les coses que es demana) com hagués pogut ser la història del cinema d'haver-se rodat "El senyor dels anells" que Stanley Kubrick tenia planejada gravar amb els Beatles fent de Hobbits.

Què hagués passat si... és una llista que no acaba mai.
Una cançó amb totes les notes possibles.

Un es demana (de vegades i entre les coses que es demana) com hagués estat la seva vida si no li haguessin regalat la biografia de'n Kerouac el dia aquell en que va complir 16 anys, al mateix temps que li van anunciar que "A partir d'ara el temps et passarà més aviat" (i que l'havia de convertir, per sempre més i de cop, en un ésser descentrat).

L'atzar, en el fons, deu ser física quàntica.

***

En el món Marvel la normalitat pertany als superherois i als supervilans. Tota la resta són anormals.

En els mítics còmics Don Miki hi havia en Miki, en Donald i tota la seva, diguem-la així, família.
Tota la resta dels habitants de Patolandia eren cans.
Pobre Pluto.

Madam, I am Adam

2008-09-30T19:23:00.003+02:00

Escriure i saber què (o no saber què?)

A més sempre defensaré que els millors escriptors són aquells que escriuen per a sí mateixos, i no pels altres.

***

Per què "haver de ser" tan productiu?

Alguna vegada anar a pescar. A sembrar i collir.

La companyia dels amics i l'amor de la dona.

Com ho hem fet per complicar-ho tot tant?

Hi ha massa competicions en cada un de noltros.

Me tanc dins jo i dibuix, més que escric.

La història de les coses

2008-09-16T17:03:00.004+02:00

Són 21 minuts que donen per molt.
Una explicació resumida de la filosofia (o economia?) del passat recent (i present) per canviar no només el nostre futur.

El vídeo és fet per la nord-americana Annie Leonard, una experta internacional en salut mediambiental i sostenibilitat. Aquesta presentació és el resultat de 20 anys d'investigació i experiència dins el sistema de producció actual.

Mentre les borses es desplomen, me deman: quina connexió hi ha entre la crisi global i el nostre sistema de producció?

Enceneu els altaveus, posau-vos còmodes, aturau el/s mòbil/s, despenjau el telèfon, (apagau el llum) i clicau al play.

Que tota la pell sigui call

2008-09-12T19:57:00.006+02:00

Com de fort has de ser per a que res t'afecti?
Ser cuirassa. O que tota la pell sigui call.

He estat fotut tota la setmana.
Una d'aquelles coses rares que ni els metges saben per què peguen.

El millor comentari, el d'un familiar que amb gest de preocupació m'ha mirat als ulls, afirmant:
"Quina putada que t'hagi pegat això, tan jove".

En el meu cercle d'amics hi ha hagut unanimitat: psicosomatisme.
Me fa ràbia que m'ho diguin.
Jo som més de focalitzar el que ens passa a causa de l'atac d'elements externs.
Com si tots fóssim Iraq.

Però no descart que hagi estat un atac psicosomàtic.
Hi ha causes que cap aquí apunten.

Passem a la metàfora.
Quines anàlisi haguessin fet els estudiosos de Kafka sobre un personatge seu al que el cap li roda, tot li dona voltes i no es pot mantenir dret a causa d'això?
I si sabem que el personatge va esgotar les seves forces la setmana anterior? I si s'analitza que el personatge va fer les mil del matí (a la seva edat!) xerrant, rient, bevent i fumant (a la seva edat!!) uns quants dies en poc temps?

Analitzem les causes:
Ana Rosa, al seu programa matinal, afirma: "En Septiembre se pagan los excesos del Agosto".
Touché!
Tots els Gurus aspiren a ser com ella.

Oscil·lo.
Sempre.

***

Tesi.
Antítesi.

Falta la síntesi.

De vegades vull ser en Matt

2008-09-05T01:18:00.001+02:00

En Matt Harding va deixar la seva feina i va decidir recórrer món.
El vídeo me fa tenir ganes, sempre, de fugir del meu poble.
Recomano veure-lo amb atenció.
És el seu primer vídeo.
L'he mirat un munt de vegades.
I dues d'elles he acabat comprant dos bitllets d'avió.

Però ja és setembre.
I és algun dia massa tard?

Un vespre, quan estudiava a Palma, no vaig voler anar a la marxota nocturna del Dimecres Bo d'Inca.
Aleshores un amic me va donar un dels millors consells que m'han donat mai.
"Si no ho fas ara, que ho faràs en tenir 90 anys?"

Vaig arribar a casa a les 10 del matí de l'endemà.

Head the rip

2008-08-29T22:03:00.002+02:00

Tantes vacances que he perdut la capacitat d'escriure.

Quan no sabia què posar al blog, normalment treia la meva Moleskine de la butxaca i escrivia el que allà hi trobava.
Però l'he perduda.
I amb ella totes les notes i dibuixos (i crec que també una adreça d'un lloc on vaig estar a Amsterdam).
Res perillós ni massa personal.
Però repàs el meu cap per saber on pot ser i no surt.

Només queda la possibilitat de que la deixés a la feina.

De totes maneres estic convençut que ningú entén el que escric.
Sempre estam tot sols.

***

Spinoza feia filosofia per resoldre els seus problemes personals.
Leibniz per solucionar els del món sencer.
Els dos han ocupat milers de pàgines en la història de la filosofia.
I cada un de noltros pot triar de quina part està.

***

Instruccions per tenir raó:
Posar-ho tot en dubte!

***

Copiar, descriure, o inventar?

***

El vídeo:
The Rip, de Portishead, en versió Radiohead.
La canción del verano.

Portishead on the mirror

2008-08-04T13:15:00.004+02:00

Donar més importància al "dir" que al "que es diu".
Omplir de paraules el món també és mantenir-nos ocupats en no-res.

Mai més llegiré "La Nàusea".
És com escoltar Portishead als estius.
Aquest estiu no puc deixar d'escoltar el nou disc de Portishead.

***

Hi ha massa preguntes que mai tindran resposta: la inutilitat de la Filosofia (i també de la raó).

***

El teatre és un mirall del seu públic.
I la tele també.
Hi ha alguna cosa que no sigui un mirall de qui som com a societat?
Fins i tot Àfrica i el Canvi Climàtic són miralls d'Occident!

Spiderman

2008-07-29T18:12:00.006+02:00

La xarxa és on moren els peixos.
La xarxa que fa l'aranya és la trampa on caça els insectes.
La xarxa és un instrument de caça.
Aleshores cal desconfiar de la xarxa de xarxes?
Som moscards i mosques atrapats en ella?

L'home aranya no és un superheroi.

***

Escriure mentre es pensa. La millor manera de penedir-se d'haver escrit.
Què passaria si Stephen King pensàs més que escrivís?

***

Sempre som a temps de ser el que volem ser.
El que determina la identitat de les persones és la seva feina.
Un fet que demostra que els humans som incapaços de veure més enllà de les aparences.

***

Si un dia els habitants de la illa de Lost s'acaben sentint còmodes, què faran?
Quines necessitats començaran a crear?
Què hi ha més important que sobreviure contents?

***

M'agraden les polèmiques i dur la contrària al meu interlocutor.
Sempre.
Me diverteix.
Sovint puc semblar enfadat defensant el més absurd, i per dins sentir que hi ha un algú que riu.
El problema sorgeix quan me crec allò que defens.

***

Persona, en llatí, era la paraula que s'emprava per definir la màscara que es posaven els actors durant la representació d'una obra teatral.
I aleshores, nosaltres què érem?

***

L'arribada als trenta no pot ser més prometedora.
Les històries d'amor i odi que envolta a parelles històriques és espectacular.
Hi ha arguments (pels Noctàmbuls) durant anys.
Un exemple?
En P. i na A. varen estar a casa d'una parella amiga seva a BCN, i quan varen tornar varen saber que feia anys que aquests estaven separats.
Durant l'estada a casa seva havien fingit ser el matrimoni perfecte.
I en P. i na A. s'ho havien cregut.
Com es mesura el bollament?

***

El meu Twitter hagués tret fum avui...

On writing

2008-07-24T22:10:00.003+02:00

Volia escriure.
Però, en comptes d'això, he comprat manuals d'escriptura creativa.
Tot sigui per evitar la meta.
L'acompliment de tot objectiu és la mort.
El final del túnel.

Fuga

2008-07-19T13:50:00.005+02:00

Si no hi hagués tantes coses a fer
escriuria més.

Pot ser llegiria Tolstoi i recuperaria el plaer de veure pel·lícules.

Ensum les vacacions!

Hauria de començar a pensar en tancar-me dins un refugi nuclear.

Trismegist

2008-07-13T19:57:00.005+02:00

De vegades pens que aquest blog ha de xerrar sempre de coses transcendents i de vuvuvu(!), donar-li al cap fins a tenir mal de cap.
Queixar-me de polítiques lingüístiques i col·lonitzacions i vuvuvu(!)
Me cans fins i tot a jo mateix.

Per això de vegades coses senzilles, com ara trobar-se un moix pel carrer, que demana a crits ser adoptat, és del millor del que es pot escriure.
Allò més petit és allò més important.
Sempre.
Una espècie animal (o vegetal) que ignori aquest lema està condemnada a l'extinció.

Ahir arribàvem tard a un sopar a l'altra punta de l'illa.
Però pel camí al cotxe ens va sorgir el que veis a la foto que il·lustra aquest post.
Hem demanat als veinats i no és de ningú.
Té puces per tot el cos i àcars a les orelles i estava desnodrit.

Què es fa en aquests casos?
Adoptar-lo.
Amb aquesta cara, què haguéssiu fet voltros?

Anarchy in the UK

2008-06-28T21:48:00.008+02:00

No deixis que mai ningú te digui com i què has de pensar.

Johnny Rotten

Crec que un dia acabaré fent-me un tatuatge amb aquesta frasse.
Sent a Camacho, reconvertit en filòsof, afirmant "es el momento de sentirse español. Todo el mundo admira a España".
Hi pens. I molt.
Què és el que fa que no hi hagi dins jo una passió per l'equip al que ara anomenen "La Roja"?

La conclusió, la tinc.
Tots formam part de tribus.
No hem evolucionat tant en 5000 anys.
I jo no em sento part de la tribu que celebra els triomfs d'un equip de futbol.
Me fa peresa explicar-ho a cada un que em parla de la selecció.

M'ametrallen amb la mateixa conversa mitjans comunicació, amics, família i també desconeguts: els partits de la selección española i que "guanyarem".
Jo, que sóc un acomplexat, seguesc la conversa, i de seguida que puc canvio el tema cap al Wimbledon.

No m'interessa i a més tinc poques possibilitats d'aïllar-me.

Per jo és una bojeria col·lectiva.

Un amic italià me demanava ahir explicacions del per què me sentia així, del per què era tan radical, del per què mesclava ous amb caragols.
Perquè se'n fes una idea li vaig explicar amb un exemple amb el qual es pogués sentir identificat.
És com si França, fa temps, hagués invadit i malmenat el seu país, i la seva cultura i la seva llengua, durant segles.
I aleshores França arriba a la final de l'Eurocopa.
I tota Itàlia, que ha resistit com ha pogut durant segles (i molta d'ella (mitjançant l'educació) ja ha crescut amb una profunda neteja de cervell, i una eliminació profunda de tot esperit crític) es rendeix a tot el que fa olor a França.

Fa estona que estic convençut que no hi ha cap diferència entre noltros i un país col·lonitzat.
No compartim ni la literatura, i els nostres intel·lectuals són silenciats.
No aplaudiré ni aixecaré la bandera d'aquell que ha tractat de negar la meva existència durant segles.

No hi ha res més convincent que un missatge continuat des de tots els mitjans de comunicació durant dies i dies.
La capacitat de convertir les mentides en veritats.
O de convertir allò que no és important (un partit de futbol) en l'esdeveniment del segle.

Vull dir el que pens.

Krap

2008-06-20T01:07:00.005+02:00

Què pot fer l'home per evitar la demència, oh, molt discreta,

molt velada, que li han ensenyat a témer? (Pausa)
Pot fingir que viu i que els altres viuen.

Eleutheria
Samuel Beckett

Sempre he pensat que el temps és quelcom que t'empeny.

Endavant! (encara que no ho vulguis).
Un fet que et fa acumular experiència (encara que no la vulguis).

Imagino un personatge.
Tu.
Demà al matí et negues a sortir del llit.
Inventes una excusa.
Febre o el que sigui.
I l'endemà el mateix.
I l'altra també.
I l'altra i l'altra...

L'objectiu: no participar més del món.
Isolar-se (com m'agrada aquesta paraula!).
No saber els resultats de l'Eurocopa 2008 i aturar el mòbil per sempre (uf).
Ni tan sols parlar o participar de la literatura.
No relatar la pròpia experiència.

Aleshores els éssers estimats t'alimenten, perquè no moris de fam.

Et negues lentament a ser persona, a ser amb ells, a ser part del món.
Aleshores què?
Aleshores la pressió augmenta.
Et vesteixen, o et duen el psiquiatra a casa.

No hi ha solucions per a tu.
Si no treballessis no moriries de fam.
Però tampoc tendries la wii ni l'imac.

Estic mesurant la meva feina i/contra la meva vida (sobre una balança)?
Crec que vomitaré.

Dos horitzons (versió a la paret)

2008-06-15T22:19:00.002+02:00

Dos horitzons

2008-06-11T14:00:00.004+02:00

Hi ha una línia que sempre separa el passat del futur.
Sempre hi camines damunt.

I sempre tries cap a on mirar.

Hammershoi 31

2008-06-07T13:54:00.004+02:00

El món es troba dividit en dues parts, de les quals una és visible i l'altra invisible.
Allò visible és el reflex de l'invisible.

Zohar, I, 39.

Allò inconscient sap més que allò conscient.

C.G. Jung.
"La interpretació de la natura i la psique"

Repetició

2008-06-06T18:09:00.002+02:00

Si hi ha Amor hi ha Esperança.

Al vent del món lyrics

2008-06-05T17:06:00.004+02:00

Avui estic enfadat.

El president d'Air Berlin, Joachim Hunold, ha escrit una editorial a la revista de la companyia afirmant que el castellà és una llengua perseguida a les illes (no és un làpsus, heu llegit bé: el castellà).
Un editorial que llegeixen els passatgers que viatgen amb la seva companyia aèria i que donen una imatge irreal del lloc on visc.
En aquesta editorial s'hi afirma que l'espanyol ja no és llengua oficial a Mallorca, que hi ha nens que ni l'entenen ni el saben parlar, i que la partició d'Espanya en regions és un retorn als mini-estats medievals. Tota un ponència del Debate Nacional.

La història de les agressions a la nostra llengua continua, un fet al que massa persones ja s'han acostumat. Però aquesta vegada prové d'una empresa d'aviació.
Quan una nació lingüística rep un atac (provengui d'on provengui) a una de les seves senyes d'identitat sol respondre amb contundència a aquest atac. Al manco es defensa perquè defensa a allò que estima. Però nosaltres i noltros, que sempre hem tingut l'autoestima baixa, no respondrem. Direm que "tanmateix..." i no exigirem que se'ns respecti ni que se'ns tengui en compte. El silenci ens fa còmplices i tanmateix...
Tenim mentalitat de país col·lonitzat mesclat amb síndrome d'Stockholm. Tot un cocktail Molotov en mans d'un kamikaze.

L'editorial de Air Belin és la resposta de la companyia a una carta de na Margalida Tous (que com a Directora General de Política Lingüística ha fet la seva feina) en la qual demanava (i no obligava ni res semblant) que la companyia també fes servir el català en les seves comunicacions amb els passatgers, ja que som molts els illencs que també viatjam amb aquesta aerolínia. Però la resposta de la companyia alemanya ha estat el lladruc d'un ca rabiós, i no el que faria qualsevol persona amb un mínim d'educació i respecte cap a la terra on fa el negoci.

Dubto entre si Joachim Hunold deu tenir a casa a Calvià i ser amic del batle d'aquesta localitat, (i també de les seves teories conspiratòries contra l'espanyol a l'illa) o si l'únic que ha llegit mai han estat les mentides de El Dia del Mundo o similars.
Els d'aquí sabem bé que mai hem obligat a res a ningú.
Em demano si Madrid deu obligar als que posen un comerç a la capital a etiquetar en castellà, i si és així, m'agradaria saber si ho anomenen "la imposición del castellano".
La situació és surrealista.
Rebem òsties de per tots els caires i no som capaços ni de queixar-nos quan no se'ns respecta ni la identitat.

Les normatives de Normalització Lingüística han fracassat per dèbils.
És hora d'obligar, com "obliga" França o Portugal a totes les empreses que actuen a casa seva, a rotular i a explicar les coses en la llengua de la casa.
Per què no?
Si no feim d'una vegada aquesta llengua útil ja no ho serà mai.
Si no ens feim entendre podem callar per sempre.
Perdem matisos a les totes.

No em digueu radical.
No ho som.
Només deman igualtat.
Poder fer aquí el que fan allà amb naturalitat.
Si visc a Espanya i em volen considerar espanyol donau-me igualtat lingüística.
Donau-me respecte.
Ni més ni pus.
Però com que passen els anys i aquestes oportunitats no arriben i Espanya no canvia ni ens ajuda, aleshores pot ser arribi el moment d'afirmar que he arribat a la majoria d'edat i que vull marxar de casa.

Qui vol perdre allò que estima?

Actua.
Digues allò que penses en la llengua que vulguis.

Bildungsroman

2008-06-04T15:55:00.004+02:00

És molt difícil escriure quelcom amb significat cada dia, llevat de que parlis de la realitat.

Com per exemple els diaris o periòdics. Hi ha pàgines per omplir perquè descriuen, això sí, subjectivament, la realitat empírica (ejem) que els envolta.
Els periodistes no són escriptors, són descriptors.
Però què feim aquells que alimentam un blog?
D'on extreim l'aliment?

Passejo per diferents blogs que m'agrada llegir.
Tenen en comú que són finestres a vides privades.
I hi ha vides anònimes que m'interessen.
O la seva evolució.
Vides com a novel·les.
Al blog del Llibreter no hi entro mai.
Però sí que ho faig als d'aquells que conten en codi allò que lis passa.
N'hi ha que ho fan de manera creativa (això és un dribling a la paraula art).

Són novel·les per capítols.

Aquest gènere nou de fer vides-literatura tot just acaba de començar.
És el moment d'afirmar que d'aquí molt poc tothom tindrà un blog.
I qui no el tengui colló.

Desperta!
Si no Existeixes al Google no existeixes per ningú!

La invención de Morel

2008-06-03T00:13:00.006+02:00

Hi ha un blog secret.
Una Atlàntida submergida,
tan real com aquesta que llegiu.

Està feta dels posts
que he esborrat
tot just acabats d'escriure.

Fields of gold

2008-06-01T15:32:00.005+02:00

Ahir, després de l'hivern, vaig desempolsar la bicicleta, i vaig inflar les seves rodes.
Feia temps que no hi anava.
El poble on visc està ple de costes amunt o avall i no és còmode.
Però un cop arreglada la bici hi vaig muntar i vaig sortir del poble.

Vaig agafar camins que es dirigien al camp.
A la natura domèstica.

Silenci.

El so de la bici i del vent contra les meves orelles.
I les gallines dels corrals fent de gallines de corral.
I el vent contra les fulles dels arbres.

I els niguls al cel.

***

Cotxe, metro, moto, avió, Internet, comunicacions a velocitat instantània.
A tanta que la paraula velocitat acaba de caducar.
Perdem l'interès pels llocs que creuam.
Anam de destí a origen sense interès pel "camí".
Només tenim interès per l'objectiu, i no pel mitjà.

Si justament el camí és el millor de tot el viatge.
Però no el veim.

La velocitat que duim ens impedeix aturar-nos a pensar si el lloc on anam val la pena.

De fet, a on havies dit que anam?

***

Escric aquest post amb el Imac.
Una bona màquina amb un munt d'extres i possibilitats.
Des de que el tinc estic més interessat en el com que no en el què.

M'interessa més com faig la feina que no la feina que faig.
El mitjà, més que la finalitat.

Com el camí, més que el destí.

On Reichstag

2008-05-28T20:25:00.006+02:00

Quan vaig complir setze anys em van regalar una frase:
A partir d'ara el temps et passarà volant.

La penso sovint per certa.

***

Aquest maig ha plogut tant que he hagut de desempolsar els discs que ja tenia guardats per l'arribada de novembre.
Nick Drake i Bonnie "Prince" Billy, però també algunes cançons de Raimon i la banda sonora de "Fargo".

Mentre mirava el Roland Garros, amb un sol extraordinari a París i el públic assegut amb mànega curta, una suposició s'ha disparat: "El canvi climàtic ja és aquí. I si ens hem canviat el clima amb ells?"

Si és així aquest estiu no compraré el diari.

***

A l'escola ens van ensenyar història, matemàtiques, gramàtica, i tantes altres assignatures.
Però no ens van ensenyar coses útils.
Necessit un curs accelerat d'electricitat, fontaneria, agricultura i fusteria.

També m'aniria bé un curs de calcular el valor real de les coses, com ara un sofà, o si el descompte que et proposen és un fet denunciable a l'oficina del consumidor.

I ja posats, també necessit un curs d'amenaces als tècnics i empreses que et prometen una cosa i després no la compleixen.

Tot això es resumeix en exigir la perfecció (que et venen) i per la que pagues.

Una altra cosa és exigir la perfecció de la gent.
Això no ho faig.
Mai m'ha agradat la perfecció humana.
Més que res, per ser irreal.

Una variant cartesiana:
"Som humà,
ergo som imperfecte".

***

Hi ha tantes coses per fer que no basta una vida.
Vull aprendre japonès i Linux alhora.
També hebreu.

Ara es tracta de dividir un segon en dos per disposar del doble de temps.

***

M'ha arribat el Mac nou.
Cerc un programa d'edició fotogràfica que em permeti fer el que JO vulgui, i no el que ell m'imposi.
Algú en coneix algun?
(Per cert, ho sé, tinc pendent la tercera part de la història amb Apple. Hi ha tema.)

***

Hi ha llocs als que torn un pic i un altre.
Hi ha forces magnètiques. Com l'illa de Lost.
Però aquí i ara.
A Berlín és la cúpula del Reichstag (que en èpoques de càmera de fotos analògica d'emprar i tirar, hi vaig llançar les 36 fotos que a més es van revelar fatal). L'altra lloc és la part de darrera de la Catedral de Girona.
A l'illa vull tornar a veure la tomba de Robert Graves a Deià.
Hi ha imants.

Zeitgeist

2008-05-27T10:27:00.007+02:00

"Ens veim abocats, des d'una col·lectivitat harmonitzada de consciències, a una espècie de superconsciència. La Terra no només esdevé coberta per miríades de llavors de pensament, sinó que cada vegada s'adjunta un document amb un sol pensament, una sola i unànime reflexió."

Pierre Teilhard de Chardin

"Un superorganisme és un organisme compost de diferents organismes."

Wikipedia. Superorganism

***

I una nietzchiada:

Déu va inventar als homes o els homes van inventar a Déu?

***

Hi ha un fil conductor entre les tres sentències.
La metafísica passa ara per la unió de tot el pensament mundial mitjançant la seva possibilitat definitiva: Internet.
El món dels blogs és la democratització de la premsa.
Podem pensar tots junts!

Però això suposarà millorar el món i les condicions de vida dels que en ell hi vivim?

***

Encyclopedia of Life és un projecte que m'entusiasma.
Aquest projecte ja està creant una base de dades on line per a cada una de les 1'8 milions d'espècies conegudes en el nostre planeta.

***

Dues passes enrera, des de la pregunta anterior, de si Déu va fer l'home, o l'home a Déu, passo a la següent: i si els homes ja han començat el camí per transformar-se en Déu?

***

Hi ha tres jos (o tus):
El que els altres creuen que sóc.
El que jo crec que sóc.
I el que sóc realment.

Aquí els abismes!

2008-05-20T10:19:00.004+02:00

Hi ha un lloc al món per cadascú.
La illa és plana i amb aparença de fi del món.
Però també dels seus orígens.

La terra és sensual, com també ho és el mar, el sol o la pluja.
La platja és doble.
I els arbres són tan amples que bastons han d'aguantar les branques.

Hi ha espai i hi ha temps.
Hi ha lloc encara que sigui petita i indefensa davant el mal davant els temporals
davant tot el que és sobam.

He vist L'Atlàntida a Formentera!