LAY-NAH RUN

RESUM MES D'OCTUBRE

noreply@blogger.com (Cecili) — Wed, 09 Dec 2009 16:15:00 +0000

Més val tard que mai.
Tinc el blog una mica abandonat...a veure si de mica en mica em vaig possant al dia...de moment, intentarè posar-me al mes i començo pels meus progressos al mes d'octubre.

Total Sortides: 11 (+4)
Distància total: 94,52 kms. (+37.46 kms.)
Temps Total: 09h41'46" (+3h38'47")
Velocitat Mitjana: 9.7 km/h (+0.3 km/h)
Mitjana per kilòmetre: 6'09"min/km. (-0'23"min/km.)
Mitjana per activitat: 8,59km. (+0,44km)
Mitjana temps per activitat: 55'42"" (+03'51")
Distància més llarga: 11,43 kms (+1.03 km)

Curses: 1
Bé, si es pot ir cursa a la Human Race de Nike. De totes maneres, em vaig calçar el meu nike ipod (he tornat a caure amb aquest artefacte) i vaig fer els meus 10 kilòmetres corresponents i em va sortir

52'09" a la possició 6056.

Continuarem informant dels progressos del mes de novembre.

CORRER PER UNA BONA CAUSA

noreply@blogger.com (Cecili) — Fri, 20 Nov 2009 17:43:00 +0000

En Pablo Pluvinet, company de corredors.cat, ha tingut una iniciativa que desitjo de tot cor tingui molt de èxit.

El pròxim 29 de novembre correrà la marató de Donosti per una causa sol.lidaria...la de recaptar fons per l'investigació de malalties del cervell.

Llegiu l'article:

CLIK AQUI

i desprès decidiu si hi voleu col.laborar amb la seva causa.

Jo, ja li he confirmat el meu donatiu...comptem amb el teu?

XXIX CURSA DE L'AMISTAT (1/11/2009)

noreply@blogger.com (Cecili) — Thu, 05 Nov 2009 16:12:00 +0000

Diumenge passat, dia de tots sants, es va disputar a Barcelona una de les curses més emblemàtiques de la ciutat, la Cursa de l'Amistat que enguany, arrivaba a la 29ª edició. Suposso que després de quasi 6 mesos sense fer cap cursa, aquesta no era la més adient per tornar per dos motius. El primer, la distància, quasi 17 kilòmetres, bastants més que els que estic fent als entrenaments i el segon, el desnivell...al voltant de 400 metres positius en els darrers 10 kilòmetres de cursa. Però justament per l'atractiu del recorregut que va des d'el castell de Montuic fins el peu del Parc d'atraccions del Tibidabo, travessant la ciutat i pujant per la carretera de Vallvidriera i les seves magnífiques vistes i sumant el fet de que és gratuita i la càrrega emocional que te per tots/tes aquells/aquelles que els hi agrada còrrer ja que es fa en memoria d'en Francesc Mates, un dels pioners en l'organitació de la primera Marató de Barcelona, em vaig decidir a fer-la, peti qui peti i a les 8 del matí, vaig fer la sortida acompanyat d'un bon grapat de correcats i correcates. Ha alguns (Sioux, Cigró, Ramon, Pucurull) ja els coneixia i d'altres, els vaig saludar per primera vegada (Tonivet, Orugalgo i algún més que ja no m'enrecordo).

La consigna a la sortida era prou clara...els 5 primers kilòmetres de baixada, anar reservant forces per el veritable començament de la cursa, cap el kilòmetre 6, ón comença la veritable aventura de pujar al Tibidabo. Així que em vaig anar controlant i a un ritme mitg de 5'30"/km vaig arribar a les primeres rampes ón el ritme va baixar considerablement, tot i que el vaig mantenir prou bé fins quasi el kilòmetre 12, a l'arrivada a Vallvidriera, oscil.lant entre 6'30" el més ràpid i 7'25" el més lent però a partir d'aquest punt, les cames van començar a fer figa i fins els últims 400 metres que eren baixada, s'em va fer etern. La Torre de Collserola, no arrivaba mai!!! Els kilòmetres 15 i 16 els vaig fer a un ritme superior als 8 minuts però quan vaig arrivar a la baixada final, encara em vaig veure amb forces d'esprintar una mica i arrivar amb un temps final de 1h49'11" en la possició 496 d'un total de 538 arrivats.

Cansat però molt content, vaig rebre la meva bossa d'obsequis que per ser una cursa cursa gratuita, deu ni do el que repartíen. Ja podríen prendre nota els organitzadors d'altres curses que fan pagar els gust i les ganes d'aquest grapat de voluntaris, que van donar una bona lliço de com organitzar una cursa, pel simple fet de que els hi agrada fer-hi i sense esperar res a canvi.
Un 10, sense cap mena de dubte pels organitzadors.
Espero tornar l'any que bé!!!

Per acabar, us deixo un video que va fer el company Albert (Cigró a Correcats) de la seva cursa...molt bó i molt currat per cert.

HUMAN RACE 2009

noreply@blogger.com (Cecili) — Mon, 02 Nov 2009 17:19:00 +0000

El passat 24 d'octubre, va tenir lloc la segona edició de la Human Race, organitzada per Nike. La particularitat d'aquesta cursa és que l'has de córrer amb la tecnologia Nike+, de la que ja he parlat en alguna ocasió en aquest bloc i de la qual, l'única cosa bona que li veig, és l'enorme comunitat de corredors que s'ha creat al voltant d'aquest producte.

Jo, ja havia renegat de la meva Sportband, però per misteris d'aquells incomprensibles, no fa gaire em va arribar un Kit de Nike+ per utilitzar amb l'ipod i, un altre cop estic pujant les meves curses a la web de Nike Plus i d'aquesta manera, poder reptar a altres corredors o inscriure'm en alguns dels reptes que proposen els altres.

El cas és que com disposava de nou de nike+, vaig aprofitar per inscriure'm a la cursa d'aquest any, fent el mateix recorregut que l'any passat. Es a dir, pel passeig fluvial de Granollers que és ón normalment entreno i així, comparava els resultats.

Parlant de l'organització, dir que aquest any, suposo que per l'efecte crisis, Nike només ha regalat la samarreta conmemorativa a aquells corredors que anaven a les curses que s'organitzaven arreu i ens ha deixat sense als que per un motiu o altre, no vam poder anar.

A Barcelona, es van organitzar varies curses a diferents hores del dia, però el dissabte treballava i per tant, em va resultar impossible.

La veritat és que costa bastant mentalitzar-te que estàs fent una cursa, quan vas sol i pel mateix lloc de cada dia però tot i així, ho vaig intentar i vaig imprimir al meu "entrenament" un ritme més alt del normal.

Puc estar content amb el resultat perquè l'any passat (any de la meva estrena com a corredor) vaig fer 1h04'09" aquest any el resultat, ipod en mà, ha estat de 52'09"...12 minuts menys!!! Això em motiva perquè al menys, els entrenaments i la constància van fent la seva feina i tot i que estic lluny d'assolir els meus objectius personals, em vaig acostant.

He deixar passar uns dies per tal de que la web actualitzés tots el resultats i ara que sembla que ja ho han fet, us comunico els meus:

TEMPS: 52'09"

ESPANYA: Posició global: 358

Homes: 335

GLOBAL NIKE+: Posició global: 6053

Homes: 5072

GLOBAL CURSA: Posició: 30595

En fi, un any més que em participat en aquest circ de la Nike Human Race que pel que costa, l'aniré fent cada any que la facin.

EL GRAN SALT

noreply@blogger.com (Cecili) — Tue, 27 Oct 2009 14:30:00 +0000

Doncs bé, el gran dia va arribar i ja ha passat.
El 25 d'octubre de 2009 a les 12.30 (més o menys) vaig tenir una de les experiències més flipants de la meva vida...volar.
Tot i que només van ser uns segons, crec que ho recordarè tota la vida i com diuen que més val una imatge que mil paraules, us posso el video i jutgeu vosaltres mateixos.

NOVES EXPERIÈNCIES

noreply@blogger.com (Cecili) — Fri, 09 Oct 2009 10:40:00 +0000

El passat dia 5 d'octubre, el que subscriu, va fer 40 anys. Es tradició que tots els aniversaris acabats en 0, es celebrin d'una manera especial i axó, es clar, inclou també els regals que et fa la gent.

El meu germà, especialista en regals que fan soroll, secundat per la troupe que ells ja saben qui son, em van regalar ni més ni menys que un salt en paracaigudes!

És una cosa que sempre he dit que m'agradaría fer al menys un cop a la vida. La sensació ha de ser brutal però ja se sap que del dit al fet...i ara, que la cosa cobra forma, el cangueli que tic és monumental.

El gran aconteixement serà el 25 d'octubre a les 12 del migdia a Skydive, en Ampuribrava.

Per tant, si tot va bé, el 26 podrè penjar el lot complert que m'han fet amb video i fotos.

Déu meu quins nervis!!!!

RESUM SETEMBRE 2009

noreply@blogger.com (Cecili) — Fri, 09 Oct 2009 10:16:00 +0000

Ja fa dies que em passat el mes de setembre, però com sempre, la falta de temps ha fet que fins avui, no pugui pujar (per si a algú l'interessa, cosa més que dubtable) els primers números de la temporada que ara tot just ha començat.
Els inicis han estat més durs del previst. Massa temps inactiu i a més a més, s'afegeix un nadó de 4 messets que no te ganes de dormir a les nits, cosa que fa que el cansament, sigui més gran.
El cas és que el mes de setembre, s'ha quedat amb 7 sortides i aquest números.

Total sortides: 7
Distancia total: 57,06 Kms.
Temps: 6h 02' 59"
Velocitat mitjana: 9.4 km/h
Mitjana per Kilòmetre: 6'22"/km
Mitjana per activitat: 8.15 Km.
Mitjana temps per activitat: 51'51"
Distància més llarga: 10'40 km.
Millor mitjana: 5'48"/Km.
Kilòmetre més ràpid: 5'04"

De moment, el super repte de la marató el veig a anys llum, però només és el començament i encara queda temps per prepararla...ho farè?

Tirant la vista enrere

noreply@blogger.com (Cecili) — Mon, 07 Sep 2009 16:12:00 +0000

Fa molts i molts dies que no escric ni una sola paraula i no és perquè no tingui res a dir. Bàsicament és una qüestió de manca de temps. Tenir dos fills, és una feina de dedicació exclusiva i no deixa marge per fer gaire cosa més. No és una queixa, és simplement una realitat.

De mica en mica, però, les coses van tornant a la normalitat, bé a aquesta mena de normalitat que tens quan tens fills, es clar i avui, desprès de tres mesos i mig, per fi, he tornant a sortir a entrenar-me. El repte de la marató, no puc negar-ho, m'espanta i molt i sóc conscient de que la preparació serà llarga i dura.

Enrere queda la temporada 2008-2009 i avui, comença una de nova amb un gran repte per endavant. L'any passat, el repte era la mitja de Granollers. Mai havia fet una mitja i finalment, en vaig fer dues, tot i que a la de Montornès vaig fer figa (aquest any toca venjar-se), per tant, crec que no és descabellat pensar a aquestes alçades que ho aconseguiré.

Tirant la vista enrere, he repassat la meva temporada anterior. No son grans números, ni grans marques, però són els meus i la meva feina em va costar fer-los.

Per tant, per iniciar aquesta temporada, faig un resum de la passada. La base sobre la que haig de millorar i superar-me

TOTAL KILÒMETRES FETS: 714,95

TEMPS TOTAL: 70 HORES 07 MINUTS 48 SEGONS

MITJANA TOTAL PER KILÒMETRE: 5'49"

VELOCITAT MITJA PER KILÒMETRE: 10,3 KM/H

TOTAL ENTRENAMENTS: 80

TOTAL KILÒMETRES ENTRENAMENTS: 607

MITJANA PER ENTRENAMENT: 7,58 KMS.

TOTAL CURSES COMPLETADES: 8

TOTAL CURSES DE 10 KILÒMETRES: 6

MILLOR TEMPS: XX CURSA POPULAR CALDES D'ESTRAC: 51'25"

MITGES MARATONS: 2

MILLOR TEMPS: MITJA MARATÓ DE GRANOLLERS: 1H 57' 44"

Aquests números són historia passada. Avui comença la d'aquest any que esperem, si les lesions ho respecten., sigui molt millor però sobretot que m'ho passi igual de be.

SORPRESES QUE ET DONA LA VIDA

noreply@blogger.com (Cecili) — Fri, 24 Jul 2009 11:08:00 +0000

El passat diumenge 14 de juny, vaig participar en la XI edició del ral.li fotogràfic "Granollers es revela".

Era la meva tercera participació i en aquesta ocasió, el tema a fotografiar, era el riu Congost i el que l'envolta.

Eren quatre punts a fotografiar: Flora i fauna, la presència de l'industria, l'activitat al voltant del riu i els ponts que el travessen.S'havien de presentar quatre fotografies per tema i la foto de l'esquerra, és la que va seleccionar el jurat per participar a la categoria "Activitats al voltant del riu" i la que finalment, em va donar el premi a la millor fotografia de categoria.

La veritat és què estic molt content (és la primera vegada que tinc un premi en qualsevol cosa) però sorprès a la vegada perquè veient els treballs de la resta de participants, la veritat. tot i que tiri pedres al meu sostre, no la veig guanyadora de res.

Es una foto maca, entranyable però pel meu gust, n'hi havia de millors.

De totes maneres, no m'agradaría mai de la vida ser jurat de res en aquesta vida, perquè és una tasca molt difícil. Aquest any, m'ha tocat a mi i com no, ho he cel.lebrat com cal. Amb una copeta de cava amb els amics.

Desprès d'això, continuaré practicant la meva passió amb una mica més d'autoestima, tot i que la autoestima, no sigui el meu fort.

Aqui dalt, amb cara de tonto en el moment de recollir el premi.

NIKE+ SPORTBAND (PUNT I FINAL)

noreply@blogger.com (Cecili) — Mon, 06 Jul 2009 15:09:00 +0000

Doncs si, punt i final. La meva sportband de nike que havia de durar quasi eternament, s'ha mort als 640 kilòmetres i 78 curses víctima no sé ben bé de què. El cas es que, a part de que la pantalla, cada dia es veia menys perquè s'anaven fonen els leds dels números, d'un dia per l'altre, va deixar de detectar el sensor que has de portar a les sabatilles.

En un principi, vaig pensar que s'havía acabat la bateria i per tant, vaig comprar-ne una de nova a la plana de nike store, però quina va ser la meva sorpresa quan, al posar el sensor nou a la sabatilla, el sportband continuava sense detectar-ho.

Inmediatament, truco al servei tècnic de Nike i em diuen que si, que tinc raó, que la sportband no els hi ha sortit gaire bé i ja no la comercialitzen i que han hagut de retornar els diners o canviar-la a molta gent però què, malauradament per a mi, estic fora d'aquest grup d'afortunats i em convida a esperar-me al mes de juliol os sortirà el nou model, molt més millorat i amb funcions noves.

Evidentment, em queda cara de tonto devant l'impossibilitat de poder solucionar el tema. definitivament, m'he quedat sense aparell per messurar els meus entrenaments.

Val a dir que no m'he esperat a que surti la nova sportband i fent cas dels consells dels companys de correcats, m'he comprat un Garmin Forerunner 305 que espero que em doni millors resultats que aquest aparell que m'ha deixat tirat.

En fi, que el senyors de Nike es possin les piles si volen competir en el mercat dels pòdòmetres perquè a part de tenir una web molt atractiva, aquesta ha d'anar acompanyada d'un producte que com a mínim, sigui fiable.

Apa, ja m'he desfogat una mica.

El resum final és, companys i companyes corredors, no compreu mai de la vida una sportband. no sé com funciona el sensor amb els ipds, però la polsera aquesta, ha estat un atèntic "fiasco".

REPTES MES D'ABRIL

noreply@blogger.com (Cecili) — Thu, 16 Apr 2009 10:23:00 +0000

Ha falta de poder anar a alguna cursa, mato el cuquet amb reptes nike +. Aquest son els del mes d'abril.

XVI MITJA MARATO DE MONTORNES O CRÒNICA D'UNA MORT ANUNCIADA

noreply@blogger.com (Cecili) — Tue, 31 Mar 2009 09:24:00 +0000

Amb una mica de retard, faig aquesta crònica d'una patacada anunciada però que no per sabuda o esperada, va ser menys dolorosa.
Des de la Mitja Marató de Granollers, no he aixecat el cap i les lesions no m'han deixat entrenar amb normalitat.
Tot i que el test de Caldetes, penso que el vaig superar amb nota fent marca personal, ja vaig notar que em quedava molt camí a recórrer per afrontar la mitja de Montornès amb garanties. Els dos darrers kilòmetres van ser claus pel patiment en la pujada final però vaig pensar que encara tenia temps.
A la setmana següent, vaig intentar forçar progressivament el ritme d'entrenament però a la que ho vaig fer, el genoll, un altre cop, es va començar a queixar i no vaig poder assolir l'objectiu de fer alguna tirada llarga per posar-me a proba.
Si a tot això, hi afegim que vaig agafar un refredat dels bons, us podeu fer una idea del meu estat físic el dia de la cursa...perquè el gran dia, va arribar.
El dia es va aixecar plujós i a l'arribada a Montornès, cap a les 8.30 del matí, encara continuava. Per aquest motiu, l'interior del pavelló on havia de recollir el dorsal, estava ple de gom a gom i allà em vaig trobar amb molts Correcats (foto) i la vam fer petar una estona mentre esperàvem l'hora de sortida que eren les 10.
Entre xerrades i salutacions, em vaig anar oblidant de com estava i la veritat, fins i tot em vaig animar, encara que durant l'escalfament previ que vam fer abans de cursa, ja vaig notar que com a mínim, el genoll no em deixaria gaire tranquil.
Van arribar les 10, va parar de ploure i es va donar la sortida i això es el que ens esperava per davant.

Els primers kilòmetres van anar força bé i més, a partir del 3 en el que em vaig fer parella amb en Ramon, un altre correcat i vam compartir força kilòmetres.
No plovia, les sensacions eren bones, el genoll anava aguantant i em vaig creure que podia rebaixar el temps de Granollers que va ser de 1h 57' 44". De fet, anaven caient kilòmetres a ritme de 5'20" - 5'30" i el pas pel control de temps situat a La Roca en el kilòmetre 9, el crono era de 49'15", o sigui a una mitja de 5'27" que d'haver-la mantingut ens hauria fet arribar al voltant de l'hora 51'...un marcón, al menys per a mi.

Els següents kilòmetres van ser més del mateix, clavant els parcials però amb les forces cada vegada més justetes i em començava a notar la manca d'entrenament. Tot i així, vaig aguantar fins el 15 mantenint el tipus però a partir d'aquí i coincidint amb l'avituallament, em vaig despenjar uns metres d'en Ramon i ja no vaig poder contactar amb ell. Del 15 al 17 encara el tenia a tir però la pujada (la famosa pujada de la mitja de Montornès) abans del 18 em va matar. Vaig quedar literalment clavat i vaig entendre el significat de l'expressió "Fer gasosa". No tenia forces per res i vaig aturar-me i la vaig fer caminant...i ja no vaig poder tornar a arrencar i els 3 últims kilòmetres van ser un autèntic calvari. Em notava buit i tot els ànims dels altres corredors, fins que no vaig veure la línia d'arribada i en un últim i inhumà esforç, vaig poder trotar una mica i passar la meta amb un temps de ¡¡¡ 2h 11' 33"!!!, es a dir, a una mitja de 6' 15" el kilòmetre i de 6'48" la segona part del recorregut...una esfondrada total i absoluta.
De totes maneres, content de tenir la segona mitja al sac i de compartir experiència amb en Ramon i la resta de gent que em va animar.
Al final, les penes es van tornar alegries amb un bon refresc, un plat de pasta i amb el lot de productes de regal que de veritat, es una passada el que van arribar a donar.
La lectura de la cursa es que el cos te uns límits i els has de respectar. Segurament, si hagués optat per un ritme més suau al començament, la cosa hagués acabat d'un altre manera, però ara ja es tard i he patit la meva primera (i segur que no última) figa que m'ha ensenyat a tenir més respecte per aquest esport.

CLASSIFICACIÓ XVI MITJA MARATÓ DE MONTORNÈS

I una foto en al que surto jo!

SUPERMAN VS. SUPERLOPEZ

noreply@blogger.com (Cecili) — Tue, 10 Mar 2009 16:15:00 +0000

A la web de nike+, s'ha creat un repte ben curiós. S'han format dos equips representant a dos super herois ben diferents. D'Una banda, l'home de ferro, en Superman i d'altre al taranbanas del Superlòpez.

Jo, com no podria ser d'un altre manera m'he unit sense dubtar-ho al equip d'en Superlopez, que em va fer i encara ho fa, riure tant amb les seves esbojarrades aventures.

Així doncs, el repte està servit....quin heroi guanyarà????

XX CURSA POPULAR DE CALDES D'ESTRAC

noreply@blogger.com (Cecili) — Mon, 09 Mar 2009 09:26:00 +0000

Avui, es un bon dia. M'explico.

Just abans i després de la Mitja de Granollers, degut als meus problemes físics, sobretot el maleït genoll esquerre, estava moralment molt tocat. Tant, que ja em plantejava seriosament deixa de córrer perquè no em valia la pena tant de sacrifici i tant patiment per anar de tant a fer alguna cursa. Tinc més opcions, pensava però el cuc de córrer ja el tinc tan arrelat que vaig fer l'últim intent i vaig anar a un altre massatgista a veure si em solucionava el problema.
Dues setmanes després d'un bon massatge i de començar el seu tractament, la setmana passada vaig poder entrenar amb normalitat, es a dir, sense cap mena de molèstia més enllà de les pròpies per la falta d'inactivitat.
Així doncs i tenint en compte que ja tenim a tocar la Mitja de Montornès, m'apunto a fer la XX Cursa Popular de Caldes d'Estrac. 10 Kilòmetres a la vora de la platja i sense els agobios de les grans curses de Barcelona.
Diumenge 7.30 del matí sona el despertador i al mirar per la finestra, veig que el dia acompanyarà. Es un d'aquells dies típics de primavera i això m'anima encara més. Agafo el cotxe a les 8.15 i cap a Caldetes i després de donar mil voltes per aparcar, a les 9.15 agafo el meu pitrall.
Em trobo amb alguns companys correcats i una mica més tard de les 10, tret de sortida.

L'inici es espectacular amb dos kilòmetres de baixada el que em porta a fer el pas en 9 minuts, tot un rècord per a mi que vaig a una mitjana de 5'20"-5'30", però es clar, l'embranzida del inici l'acabo pagant cara i a partir del kilòmetre 4, on ja es comença a normalitzar la cursa em costa trobar el ritme i pateixo una mica. El pas pel meridià de la cursa el faig en 25'39" (temps de cursa ja que el temps real no el contaven), o sigui a ritme de millor marca. A partir de kilòmetre 6 que el passo en 30'45" em trobo més còmode però el pitjor estava per arribar. Els últims 2 kilòmetres en pujada em deixan força clavat i els vaig apretant molt i molt les dents per no caure i finalment passo la linea d'arrivada amb el temps final de 51'25" (25'46" els segons 5 kilòmetres), nova millor marca personal i jo, més content que un ginjol. (CLASSIFICACIONS OFICIALS DE LA CURSA)
Al final de la cursa, regals i botifarra per tothom.
En resum una bona matinal amb només un apunt negatiu, la manca d'aigua a l'avituallament perqué van fer curts. No es imperdonable peró millorable de cara a un futur i més ara que per primera vegada ha estat cursa de la lliga championchip.
Una cursa molt recomanable pel recorregut i per fugir de les curses massificades.
Us deixo el gràfic de cursa del Nike+ que tot sigui dit aquesta vegada l'ha clavat, em va donar 10 kilòmetres exactes.

BAILANDO CON LOBOS

noreply@blogger.com (Cecili) — Fri, 06 Feb 2009 15:48:00 +0000

L'any 1990, Kevin Costner, fins aleshores actor emergent gracies a protagonitzar films com "Silverado", "Los Intocables de Elliot Ness" o "Los Búfalos de Durham", va decidir posar-se darrera d'una càmera i rodar una de les pel·lícules més premiades del cinema amb 7 estatuetes, entre elles, les de millor director i millor pel·lícula, "Bailando con Lobos".

Començaré per dir que soc dels que pensa que Costner, tenint en compte que era la seva òpera prima, va ser molt valent a l'hora de triar el tema. Els westerns estaven aleshores en plena decadència i des dels anys 70, cap pel.lícula d'aquest gènere havia tingut especial reso.
D'Altre banda, el tema. Rodar un superproducció d'aquesta magnitud per tractar el tema dels nadius americans, no semblava que tingués gaire futur i menys, si tenim en compte que el metratge final es d'unes tres hores en la primera versió i de quasi quatre en la versió especial en DVD amb el muntatge del director (tot un clàssic en aquestes èpoques, això del muntatge del director).
Estem per tant davant de tot un repte del qual Costner va sortir victoriós obtenint el favor del públic, de la crítica i el reconeixement unànime de l'industria de Hollywood que tot s'ha de dir, va saldar un deute històric amb els pobles nadius.
"Bailando con Lobos" no es només una història sobre els nadius americans. El moment de conflicte fronterer amb els colons blancs i l'exèrcit americà es només una excusa per explicar una historia d'amor en el seu significat més ampli; amor pels amics, per la natura, per la veritat...es una història d'herois anònims que donarien la seva vida per poder continuar sent el que eren...éssers lliures.
Un dels encerts de la cinta i en aquest apartat les comparacions amb un altre pel.lícula magnifica com es "Un hombre llamado Caballo", son odioses però crec que necessàries perquè va obrir el camí, es la de desmitificar en certa manera l'estil de vida india. Tots tenim una certa imatge poètica i massa idealitzada dels nadius i això es un greu error que en aquestes dues pel.lícules queda palès. Les condicions de vida eren molt dures, la taxa de mortalitat, enorme i la seva subsistència sempre estava condicionada a la climatologia i l'èxit que tinguessin en les seves caceres i com no, per sobre de tot, els indis son persones i com a tals, tenen defectes i virtuts i n'hi ha de bons però també de dolents.
També es, però, l'historia d'una transformació, la del seu protagonista, John J. Dunbar, un tinent de l'exèrcit de l'Unió, genialment interpretat pel mateix Costner, al que al principi veiem cavalcar a sobre del seu cavall, en un clar intent de suïcidi, davant la mirada atònita d'un destacament de l'exèrcit Confederat. Miraculosament no li toca cap bala i aquell moment de follia es considerat pels seus superiors com una mostra d'heroïcitat però el que es més important per l'historia es que per Dunbar, significa salva la seva cama i l'inici d'una nova vida, un altre vida. Com a premi, pot triar la destinació que vulgui i ell tria la frontera, en un llunyà fort que es troba abandonat a la seva arribada. Lluny d'abandonar les seves obligacions com a soldat, decideix quedar-s'hi. Una tribu de Sioux el vigila de prop i ell, de mica en mica i amb molta paciència aconsegueix la seva confiança i conviure en pau amb ells. Cada estona que passa amb ells l'allunya una mica més del Dunbar que ell creia ser i l'acosta a Sumani Tu Tonka Ouachi, el nom pel cual el coneixen els indis...aquell que balla amb els llops.
Es en definitiva una gran pel.lícula, amb un gran treball de Costner a tots dos costats de la càmera, amb una banda sonora magnífica i una fotografia sublime en la que les tres hores de metratge es fan curtes.
Dir que davant de tant elogi, algun defecte li podríem treure i el meu defecte i el que li ha trobat molta gent es en forma de pregunta: Per què sempre en les pel.lícules sobre nadius americans, els protagonistes son homes blancs?
De totes maneres, es una d'aquelles que s'han de veure, independentment de si t'agraden els westerns o no i de si tens afinitat amb els temes nadius o no...es una gran pel.lícula.

Us deixo el trailer de la peli:

MITJA MARATO DE GRANOLLERS 2009

noreply@blogger.com (Cecili) — Mon, 02 Feb 2009 16:20:00 +0000

Després de la depre pre-cursa que vaig patir fa uns dies, avui, escric això per dir-vos que finalment vaig creuar la línia d'arribada. Això, m'ha de demostrar un cop més que qualsevol mancança física es pot superar si el cap el tens fort i aquesta es la meva sort, el cap sempre venç (menys als sentiments que aquests, sempre guanyen).

El dia no va començar be, per tant les expectatives d'acabar amb èxit el propòsit de finalitzar la cursa, anaven minvant. A les 8 del matí, la pluja era la protagonista i res feia pensar que aquest aspecte milloraria, però ves per on, uns minuts abans de començar la prova, va aturar-se.
Uns minuts d'escalfament (veure foto de l'esquerra) amb uns quants correcats i a les 10.30 en punt, tret de sortida.
L'idea era anar a un ritme de 5'45" el kilòmetre fins arribar a La Garriga i després d'això, el que el cos aguantés (que no esperava que fos gaire). La veritat es que tot i que el genoll, a partir del kilòmetre 5, va començar a queixar-se, el cert es que el dolor no era tan intens com altres dies. Això o que la pujada d'adrenalina de la cursa feia que no el notés tant com dies enrere.
El cas es que em notava amb prou forces per seguir aquest ritme i vaig acabar els primers 10 kilòmetres amb un tems de 58'39" (segons la classificació oficial, va ser més d'una hora però jo, no m'ho crec).
La tornada va començar bé. Hi havia una pujada bastant forta al kilòmetre 15 que li tenia força por, més que res perquè a aquestes alçades de cursa em pensava que aniria més fotut, però no, la pujada la vaig aguantar molt bé i el cos m'anava responent.

Vaig mirar el crono i si mantenia el ritme que portava, finalitzaria la cursa als volts de l'hora i 54 minuts, una cosa impensable feia uns dies i que ara, tenia a l'abast.
Peró després de la pujada, i quan en teoria el recorregut iniciava una baixada de 5 kilòmetres, va ser quan vaig començar a notar que les forces em fallaven. Sobretot, els últims 3-4 kilòmetres ho vaig passar força malament i notava que en qualsevol moment, em trencaria.
Sort que els carrers de Granollers estaven plens de gent i el seu ale feia que on no arribaven les cames, ho feien els seus ànims.
El moment mes maco de tota la cursa va ser, sense cap mena de dubte, quan ja enfilava l'últim kilòmetre, veure a la meva parella i al meu fill, animant-me i cridant, sobretot el peque de dos anyets, que quan em va veure es va posar a saltar, aplaudir i a cridar Paaaaaaaapaaaaaaaaaa...Paaaaaaaaapaaaaaaaaaaa...i això, em va fer volar el que quedava i creuar amb un temps de 1:57'44", a una mitjana de 5'32" el kilòmetre que, tenint en compte l'inactivitat i el maleït genoll, els dono per molt bons.Així que, primera mitja al sac i molt content del dia de sensacions fortes que vaig viure.
Us deixo el perfil amb el ritme de cursa que em va marcar l'sportband, com sempre aproximat.

I l'enllaç a les classificacions oficials de la cursa.
CLASSIFICACIONS MITJA MARATÓ DE GRANOLLERS 2009

I el vídeo de la meva arribada a meta!!!

LA SOLEDAT DEL CORREDORS DE FONS

noreply@blogger.com (Cecili) — Wed, 28 Jan 2009 16:01:00 +0000

Inspirant-me en la pel·lícula del director Tony Richardson de l'any 62, dono títol a aquest article que pretén ser una mena de crònica d'un mal dia.
Fa mesos que espero amb il.lusió la mitja marató de Granollers, diuen que la més important del estat espanyol i una de les tres més destacades del calendari internacional i ves per on, es cel.lebra al meu poble.
De fet, penso que em vaig ficar en això del running per aquesta cursa. Per poder anar corrents pels carrers del meu poble sentint l'alé dels meus veïns, travessar la línia d'arrivada i poder dir als meus nets, si es que algun dia els tinc, nens, jo una vegada la vaig fer.
Si alguna cosa m'ha quedat prou clara després de 7 mesos ficat en aquest "mundillo" es que de metes, et pots marcar les que vulguis però per aconseguir-les, t'has de posar en serio. No valen mitges tintes i per això, durant tots aquests mesos he posat tot el que he pogut per aconseguir la meva fita particular.
Quan vaig començar, tot era de color rosa. De mica en mica anava agafant fons i enfortia el meu cap però van començar a arribar las primeres lesions. Primer va ser el genoll, desprès la cadera, les visites al fisio, al pediatra...i aquí em teniu, 56 entrenaments després i 5 curses, amb prop de 450 kilòmetres a les cames i plenament convençut de que l'esforç ha estat en va...que no la podré fer...que no l'acabaré.
Diumenge vaig anar a la cursa de Sant Antoni. Vaig acabar igualant el meu millor temps que no es com per tirar coets però seria com per estar content, però durant la cursa ja em vaig adonar que alguna cosa no funcionava bé que el meu cos, estava tocat.
Malauradament avui em sembla que he confirmat les meves sospites.
Com cada dia que surto a córrer, m'he aixecat a les 5.15 del matí i a les 6 ja estava al carrer. Feia un fred immens, els carrers estaven deserts i m'he sentit com si fos l'únic habitant del planeta. Només començar, el genoll i la cadera han fet pinya i a la mitja hora m'he parat perquè no suportava el dolor...no donava per més i el meu cap m'ha jugat una mala passada i m'ha abandonat vilment i m'he aturat i el primer que he pensat es "que collons fotu jo a aquestes hores fent l'imbècil d'aquesta manera" i el següent "només queden quatre dies". Resumint, he agafat una depre de cavall i m'he qüestionat seriosament el meu futur en aquesta matèria. De que valen dies i dies de perdre son, de treure temps d'on no el tinc, de deixar la meva companya i el meu fill els dissabtes o diumenges que tocava cursa o tirada llarga, de que val passar fred o calor, de estar exposat a que algun despistat et faci mal amb el cotxe....tantes preguntes sense cap resposta.
Suposso que en algun moment o altre, tots els que practiquen aquest esport hauran tingut un baixon d'aquesta mena...el cas es que a hores d'ara em veig diumenge patint com un animal per intentar complir una fita, el que no em queda clar es si finalment ho aconsegueixo, si haurà valgut tot l'esforç, la dedicació i el patiment que he hagut d'invertir.
En fi...coses meves...coses de runner novato...

XXXI CURSA DEL BARRI DE SANT ANTONI (BCN)

noreply@blogger.com (Cecili) — Mon, 26 Jan 2009 15:54:00 +0000

Be, doncs desprès d'uns quants mesos sense escriure res de res, torno amb la crònica d'una de les curses més emblemàtiques que es cel.lebra a Barcelona, la cursa popular del Barri de Sant Antoni, de 10 kilòmetres.
Desprès de quasi dos mesos sense poder entrenar regularment, l'objectiu amb aquesta cursa era fe un test seriós de cara a la mitja marató de Granollers que es fa el cap de setmana vinent.
La veritat es que l'intenció que tenia era fer un ritme de 5'30" i tot i que al principi em vaig notar molt pesat, suposo que per la falta d'activitat o rodatge, quan vaig arribar al kilòmetre 7 i vaig mirar el crono que deia que el pas era de 37'50" vaig apretar les dents i vaig provar de fer la meva millor marca. No ho vaig aconseguir però si que la vaig igualar. O sigui que vaig repetir la marca del Cros de Sants i vaig fer un temps de 53'13" que em va deixar content a mitges ja que les sensacions per fer una cursa com la mitja, no van ser gaire bones.
En quant a la cursa, he de dir que estava molt ben organitzada, l'unica pega per posar alguna es que trobo que en una cursa amb un nivell tant alt de participació (3000 corredors), la línia de sortida la vaig trobar un pel massa estreta i aixó va fer que els primers 5 kilòmetres els fes en un temps de 29'23" i els següents, amb els carrers més buits en 23'50", una diferencia prou important. Però la resta, genial. Molt bon ambient, molt ben organitzada i a nivell de regals, acceptable pel preu que has de pagar.
Per tant, primera cursa de l'any amb MMP i bon test de cara a la mitja marató de Granollers que això ja seran paraules majors.
Us deixo una foto en plena cursa i un link amb el que podeu consultar les classificacions oficials de la cursa.

CLASSIFICACIONS OFICIALS

SHI-KA-SHE. LES GUERRES APATXES (I)

noreply@blogger.com (Cecili) — Thu, 06 Nov 2008 16:53:00 +0000

Cochise, o també conegut pel seu nom apatxe Shi-Ka-She que significa fusta dura, va néixer als volts de l'any 1812 i es va convertir en un dels cabdills de la revolució chiricagua a l'any 1861.
Habitant dels territoris de l'actual Arizona, l'infantessa de Shi-Ka-She, a l'igual que la de molts dels seus germans, va ser molt dura. En un temps en el que els enfrontaments amb l'exèrcit mexicà que s'havia proposat exterminar-los pagant suculentes quantitats de diners als caça recompenses i els colons eren continuats, va perdre tota la seva família i no va poder fruir d'una mica de pau fins l'any 1858, any en el que va ser anomenat cabdill del seu clan, els Chokonen i es va assentar als territoris de la frontera entre Mèxic i els Estats Units amb la ferma voluntat de mantenir la pau amb uns i altres aprofitant que aquells territoris s'havien annexionat a aquests últims i depenien del govern de Washington.

No obstant, la pau els hi va durar ben poc i l'any 1861, ell i cinc integrats del seu clan, van ser injustament acusats del segrest d'un nen blanc. Tot i intentar de bona voluntat demostrar la seva innocència presentant-se voluntàriament al campament d'Apache Pass, va ser empresonat junt amb els altres cinc.
Ell, va aconseguir fugir i prendre's la justícia per la seva mà e intentar salvar als seus germans que no van tenir la mateixa sort que ell.
Amb un grup de fidels, Shi-Ka-She va agafar hostatges per mirar de fer un intercanvi, cosa a la que el tinent George N. Bascom es va negar en rotund provocant tal ira en Cochise que va acabar torturant-los fins la mort. A canvi, Bescom va fer penjar al seu germà i a dos dels seus nebots com a resposta. Finalment, la seva dona i els seus fills, també presoners, van ser alliberats.
Després d'aixó, finalment es va demostrar la seva innocència però el mal ja estava fet i els recels envers els blancs es van accentuar al comprovar, un cop més que aquest no acceptarien mai la seva forma de vida.
Shi-Ka-She va buscar aliances entre la resta de clans i fent servir el seu do innat per l'estrategia militar, els apatxes van fer un seguit d'incursions victorioses que van acabar amb la resistència no només del colons, sinó del mateix exèrcit americà que es veien incapaços de fer-los front.
Durant els anys següents i fins l'any 1870, any el que va ser empresonat, es va convertir en el màxim cabdill apatxe i va encapçalar la seva revolta.
Deportat a una reserva lluny del seu territori, no va trigar gaire a fugir amb un grup de fidels seguidors, descontent amb les condicions de vida que els hi propocionaven i es va refugiar a les muntanyes, desde les cuals, va tornar a organitzar un petit exèrcit, el suficientment gran com per tornar a posar contra les cordes a colons i militars.
De totes maneres, Cochise era plenament conscient que aquesta resistència acavaría tard o d'hora i aconsellat per l'únic blanc en qui confiava, finalment va entregar les armes a final de 1871 a canvi de poder-se quedar en la reserva del seu territori.
Tres anys després, va morir i va deixar de cap al seu fill que el va enterrar a les muntanyes.
Cochise o Shi-Ka-She, com preferiu, va ser un dels grans caps indis i un dels personatges més destacats de la seva historia.

Fonts consultades:
OSOBLANCO (Web)
Cohise, Jerónimo y los últimos indios libres (llibre. Autor: David Roberts-editoria Edhasa)
WIKIPEDIA (Web)

NIKE+ SPORTBAND (2)

noreply@blogger.com (Cecili) — Mon, 03 Nov 2008 18:54:00 +0000

En un dels posts d'aquest bloc, parlava de l'esport band, un invent de Nike pels corredors, amb el que en teoria, et pots controlar el temps, la distancia, les calories cremades i la mitjana per kilòmetre dels teus entrenaments i curses.
Després d'uns mesos provant l'aparell, he arribat a la conclusió que realment, es una mica com una escopeta de fira, es a dir, que falla molt, bueno, moltíssim i si aleshores, els 60 euros del seu preu em van semblar una bona relació qualitat-preu, a hores d'ara, la meva opinió en ben diferent.
Penso que el problema es que aquesta polsera funciona amb ritmes constants. Per exemple el meu cas. Faig la primera cal.libració. El meu ritme per kilòmetre era de 6'15"-6'30" per tant, la longitud de la camada, no es la mateixa que ara que el meu ritme normal es 5'30"-5'45" i com a conseqüència, on abans mesurava una distància, ara mesura un altre. En un principi, les variacions no son gaire significatives perquè en els meus entrenaments, al menys fins ara, el ritme era més o menys constant i per tant el marge d'error no superava el 5%.
El gran problema es a l'hora de competir. Quan estàs en cursa, el ritme es molt diferent al dels entrenaments i molt més variat i aquí si que ja no pots fiar-te ni un pel de la messuració.
Dos exemples. En dues curses de 10 kilòmetres, la de la Mercè i la del passat diumenge a Sants, les distancies mesurades van ser 10'4 Km en el primer cas i 10'89 en el segon!!!
L'Altre dia per exemple, per competir en un repte de Nike+, vaig córrer 2 kilòmetres amb un ritme bastant més alt de l'habitual i la mesura va estar bastant per sota.

En definitiva que, si trèiem el bon invent i l'atractiu que es la web de nike+, l'aparell per si sol es un autèntic fiasco amb majúscules.
Per desgracia, ho continuaré utilitzant perquè la meva butxaca no dona per més però a la que pugui, us ben asseguro que passarà a millor vida.

XXX CROS POPULAR DE SANTS

noreply@blogger.com (Cecili) — Mon, 03 Nov 2008 16:06:00 +0000

I'M RUNNIG IN THE RAIN

2 de Novembre de 2008, 6.45 del matí:

L'Alarma del despertador sona barrejada amb el soroll de la pluja que està caient en aquells moments sobre Granollers. Es una pluja d'aquelles comunament conegudes com "plou a bots i barrals".

El cos es savi diuen i per un moment estic temptat de fer-li cas i quedar-me a l'escalfor del llit, però penso que la pluja, mai ha estat impediment per fer-me canviar de plans, així que, a la segona vegada que m'ho penso, boto del llit alhora que sento remugar a la meva companya. No se ben be que ha dit però em sona a alguna semblant a "estàs boig".

Faig un cafè amb llet, unes torrades amb pernil dolç i un got de suc de taronja, em trec el pijama i em poso els pantalons curts i la samarreta nike de la meva primera cursa, per allò de la bona sort i surto al carrer en direcció a l'estació de tren. Els primers carrers encara no s'han aixecat i per anar sentir-me una mica acompanyat m'enxufo el ipod amb la suau melodia de Jolie Holland. Aquesta dona te la facultat de fer-me volar mentre l'escolto. A la que giro per l'Avinguda Sant Esteve, em començo a trobar gent, paraigües en mà que es pot estar d'anar al forn de pa a buscar un esmorçar acabat de fer o de comprar el diari per enterar-se de com va anar el Màlaga-Barça del dia anterior. Ells no es veuen, només en veuen a mi, un paio amb pantalons curts, folre polar d'aquells que es veuen a kilòmetre, bossa penjada a l'esquena i Jolie Holland amenitzant el passeig. Em miren d'una forma estranya, però ja començo a acostumar-me.

Arribo a l'estació, xop, i trec un bitllet d'anada i tornada a l'estació de Sants. El tren surt puntualment a les 8.05 i confio, innocent de mi, que abans d'arribar la pluja només serà un record, però al sortir de l'estació de Sants, el temps contínua encaparrat en amargar-me l'existència. Desprès de perdre'm, com era de preveure pels carrers desconeguts per mi del barri, decideix-ho desfer camí i agafo el metro, torno a l'estació de Sants i agafo la línia 5 fins Badal i a les 9.40 arribo per fi a la línia de sortida. Sense gaire temps, faig 4 estiraments i una mica de trote per escalfar, tot i que amb la pluja i la temperatura, sembla una tasca prou dificil.

A les 10.00 en punt es dona el tret de sortida. L'anecdota es que em de sortejar una grua que arrossegaba un cotxe i tot just a la sortida, es va quedar clavada.

Em prometo a mi mateix que intentaré, si més no, no mirar gaire el crono i escoltar-me el cos a veure com respón...que em demana i ho aconsegueixo fins el kilòmetre 4. Aleshores, bona notícia, marco un temps de 21'20'' i al.lucino. estic a la vora de fer un sub-50' i així si que ja sería la bomba. La pluja no para, però ja ni la noto, només veig la carretera i sento el soroll de les meves petjades com una darrera l'altre m'acosten a la meva fita. Al kilòmetre 7, torno mirar el crono i estic una mica per sobre dels 35', el que em fa pemsar que finalment ho aconseguiré però uns instants desprès, el meu genoll dret, aquell que tants problemes m'està portant, te un mal despertar i em dona una punxada que em deixa quasi clavat a terra i els dos últims kilòmetres vaig coix i apretant les dents per suportar el dolor. Finalment, content a mitjes. D'una banda nova marca amb 53'13" i d'altre, cabrejat perquè si no m'hagués donat la punxada de ben segur que que el temps hauría baixat dels 50'.

Pero bé, de mica en mica s'omple la pica que diuen i la veritat es que de moment, estic content amb la progressió.

Classificacions del XXX Cros Popular de Sants:

http://www.crospopulardesants.cat/index.php?option=com_wrapper&view=wrapper&Itemid=6

JA SOC DEL CLUB DELS 250!!!

noreply@blogger.com (Cecili) — Mon, 27 Oct 2008 09:46:00 +0000

Bé, segons els de Nike+, amb l'entrenament d'aquest matí he aconseguit la meva primera gran fita com a runner. He arribat als 250 kilòmetres recorreguts.

http://nikeplus.nike.com/nikeplus/v1/html/milestones/print_certif.html?id=351890573&region=emea&language=es&locale=es_es&dateFormat=DD/MM/YY

Resumint, per si no voleu clickar.
250 Kilòmetres
36 curses
Ritme mitjà: 5'57"/km.

En fi...anem fent.

LITTLE BIG MAN

noreply@blogger.com (Cecili) — Thu, 16 Oct 2008 15:02:00 +0000

Inspirada en la novel.la homònima que Thomas Berguer va escriure l'any 1964, "Little Big Man", dirigida per Arthur Penn al 1970 e interpretada magistralment per un jovenet Dustin Hoffman, te tots els elements necessaris per fer les delícies dels amants dels westerns d'època.
S'ha de puntualitzar, no obstant que si be, en la majoria dels westerns es repeteix una i altre vegada el tòpic d'indi salvatge - home blanc civilització, setè de cavalleria l'honor, etc, etc, s'ha d'agrair en aquest cas que es doni una mica més de realisme, al retrat d'una de les èpoques més violentes de l'historia d'Amèrica.
Per tant, no estem davant d'un western convencional i es més adient dir que estem davant d'un repàs més o menys fidedigne
del salvatge oest.
El fil conductor de l'historia es la biografia fictícia de Jack Crabbe, un ancià que afirma tenir 121 anys i haver sobreviscut a la batalla de Little Big Horn.
Crabbe va desgranant capítols de la seva vida, de petit va ser raptat pels Cheyennes junt amb la seva germana, quan la caravana en la que viatjaven amb els seus pares, es atacada per aquests. Obligats a viure amb la tribu, amb el temps, van ser acceptats com un més de la tribu. No obstant, la vida del nostre protagonista, va més enllà i desprès d'un enfrontament amb l'home blanc, Crabbe abandona els seus i comença un periple que el porta a viure en primera persona els fets més destacats d'aquell període (pot recordar una mica a Forrest Gump, en la que el protagonista estava sempre en el lloc oportú i en el moment oportú).
Acollit primer per un pastor metodista que vol eliminar d'arrel el seu passat indi i per tant pagà, amic del famós pistoler Wild Hill Hickok, rastrejador del general Custer i el seu setè de cavalleria, caçador, tramper, borratxo i busca vides...en fi, com dic, tot un periple pels fets i personatges (ficticis i no ficticis) constantment sotmesos a un exercici exhaustiu de desmitificació, on el director prova de posar, amb més o menys èxit a cadascú al lloc que li correspon i deixant-nos clar que els que fins ara creiem o ens feien creure que eren els bons, no ho eren ni de bon tros i els dolents, ni molt menys ho eren, es més, representen la part més humana del relat.
A mi personalment, em va agradar i molt tot i que es pot arribar a fer una mica pesada pel tema de la durada, 150 minuts, però la veritat es que em va fer fruir molt. Barreja moments brillants amb paratges que realment no aporten res a l'historia, te moments molt dramàtics però també molt en te de divertits. En resum, un bon còctel que va passar quasi desapercebut, suposo perquè als USA els costa acceptar el que van fer i continuen fent amb els nadius i que en aquesta pel·lícula es posa de manifest. No profunditza però el director deixa molt clara quina es la seva visió i que ara, no fa gaire temps s'ha fet una reedició del original en DVD.
Per a mi, es tot un clàssic i que te un lloc preferent en la meva videoteca o DVDteca, com preferiu.

Us deixo un fragment de la pel·lícula (en anglès)

REPTES I OBJECTIUS NIKE DEL MES D'OCTUBRE

noreply@blogger.com (Cecili) — Tue, 14 Oct 2008 09:20:00 +0000

EL KILÒMETRE MÉS RÀPID:

ELS 5 KILÒMETRES MÉS RÀPIDS:

MAJOR NÚMERO DE KILÒMETRES EN 10 DIES:

1ª CURSA VIRTUAL PEL RECONEIXEMENT OFICIAL DE LES SELECCIONS CATALANES

noreply@blogger.com (Cecili) — Mon, 13 Oct 2008 16:33:00 +0000

Des de la plana de Nike+, m'arriba aquest repte al qual, m'he apuntat sense dubtar-ho.

Es tracta de fer una cursa virtual, amb el sistema d'enregistrament de curses de nike sportband (postejat en aquest bloc http://lay-nah.blogspot.com/2008/07/nike-sportband.html) amb l'objectiu que, sumant els kilòmetres fets, hauríem travessat els Països Catalans de nord a sud i d'est a oest.

En total seran 1490 kilòmetres que es divideixen en dues etapes:

1º Etapa de Salses (Catalunya Nord) a Guardamar (Alacant) de 790 Kms.

2ª Etapa de Fraga (Lleida) a Maó (Menorca) de 500 Kms.

Aquesta iniciativa compta amb el suport de la Plataforma Proseleccions Catalanes, dintre del seu programa d'accions reivindicatives pel Reconeixement Oficial de les Seleccions Catalanes, una iniciativa que per desgracia i com no podia ser d'un altre manera, ha aixecat una bona polseguera als fòrums de nike.

De totes maneres, s'han adherit un bon grapat de corredors (entre els quals hi soc jo) que intentarem amb les nostres cames, ajudar a portar aquesta iniciativa a bon terme, sense entrar en polèmiques i defensant una idea, un sentiment que ningú ens podrà treure.

Si voleu més informació sobre aquesta cursa virtual clickeu en l'ennllaç:

http://www.seleccions.cat/noticies/noticies.asp?id=564

I aquí us deixo com va el desenvolupament de la primera etapa de la cursa que tot just comença avui, dia 13/10/2008: