Les Muntanyes i els Paisatges de Catalunya

El circ d'Engorcs, Cerdanya

2012-01-22T11:05:00.010+01:00

El circ d'Engorcs es troba situat a la capçalera de la vall del riu Duran, fent-li de barrera natural el Pic de Calm Colomer, 2.852 mts. a l'esquerra, la Portella de Meranges i el Puig Pedrós, 2.917 mts. a la dreta.
Aquesta vall s'obre sobre Meranges i el riu Duran tributa al riu Segre a Bellver de Cerdanya.
El paisatge és bastant alpí, amb el bosc de coníferes i el rocam adust i granític. La seva ascensió des de la Cerdanya, ens situa a la part superior del curs del riu Duran, sobre el poble de Meranges, on remuntaren la vall, enfilant el curs del riu i en forta pujada fin a la Font Negre.

El riu Duran, sobre el poble de Meranges

La Tossa d'Alp

Inici de la pujada amb la part superior de la vall del riu Duran al fons

El riu Duran

En aquest punt la vall pren orientació Oest

Arribats a la Font Negre, la vall pren orientació Oest per encarar l'últim tram per arribar al refugi Joaquim Folch i Girona i al ampli cercle d'Engorcs.

El riu Duran en l'últim tram de ascensió

El refugi Joaquim Folch i Girona

El cercle d'Engorcs amb els petits salts d'aigua del riu Duran, el refugi a l'esquerra i La Portella de Meranges al fons.

Engorcs és un tipic exemple de circ glacial amb la seva forma característica d' "U" i amb la petja erosiva del glaç sobre el rocam del circ.

L'ascensió al cercle d'Engorcs des de Meranges ens permet resseguir la vall del riu Duran i de gaudir d'una vall de caracter alpí.

Planol de la zona

El Gra de Fajol i el Circ d'Ull de Ter, Ripollès

2011-11-08T16:02:00.009+01:00

El Circ d'Ull de Ter, alta vall del Ter, és un ampli anfiteatre d'origen glacial, on es recullen les aigües que donen origen al riu Ter, i que es troba situat al Pirineu Oriental, a la comarca del Ripollès.
Està encerclat de cims propers als 3.000 mts., Gra de Fajol, 2.708 mts., Pic de Bastiments, 2.874 mts., Puig d'Ombriaga, 2.634 mts. i el Pic de la Dona, 2.702 mts.
El Circ d'Ull de Ter conserva la petja glacial, gràcies a els seus materials paleozoics profundament metamorfitzats i a la dureça del seu rocam com el gneis.
Aquest circ té l'honor de haber acollit el primer refugi d'alta muntanya de tota la Peninsula Ibérica, construït l'any 1909 i del qual ara sols resta una pared, on hi ha una placa, en record de l'antic refugi.

L'antic refugi d'Ull de Ter amb el Gra de Fajol en segon terme

Aquest anfiteatre queda limitat pel Sud, pel massis del Gra de Fajol, constituït pel Gra de Fajol de Dalt, 2.706 mts. i el Gra de Fajol de Baix, 2.536 mts., units per una carena que permet fer el recorregut dels dos cims, sempre extremant les precaucions, sobretot a la part central.

El massís del Gra de Fajol és el més escarpat de tots els cims que envolten el circ. Té una verticalitat de prop 1.000 mts. des del fons de la vall de Querlat, fins al cim.

Inici del camí cap el refugi i el circ d'Ull de Ter. El Gra de Fajol al fons

El refugi al final del bosc.

Entrada al circ d'Ull de Ter. Al fons a la dreta el Pic de Bastiments.

Panoràmica dels dos cims del Gra de Fajol

La cara Nord del Gra de Fajol de Dalt és molt escarpada amb pronunciades canals, agulles i parets que permeten la practica de l'escalada amb vies de certa dificultat.

Aspecte de la cresta que puja des de el Circ d'Ull de Ter, fins al cim del Gra de Fajol de Dalt.

Travessant el pla, fent cap el coll de la Marrana

Encarant la pujada cap el coll

Assolint el coll de la Marrana

El coll de la Marrana separa les altes valls del Ter i del Fresser. És la frontera natural de les dues vessants, la del Ter en direcció cap a Setcases i Camprodon, i la del Fresser vers a Coma de Vaca, Gorgues del Fresser i Queralps.

Des del coll de la Marrana, la vall de Coma de Vaca

El coll de la Marrana, vers al Pic de Bastiments

El llom de pujada i el cim del Gra de Fajol

Perspectiva de la pujada

El desnivell des del coll de la Marrana, 2.540 mts. és d'aproximadament de +160 mts, Gra de Fajol, 2.706 mts. Una curta però forta pujada, que ens condueix a la carena, per seguir per una suau pendent, fins el cim.

Carena cimera

Des del cim, el Pic de la Dona, Portella de Mantet i el massis del Canigó al fons

El Pic de Fresser i el Pic de Bastiments, des del cim del Gra de Fajol

El cim del Gra de Fajol és un gran dom de quarcita completament blanca, que t'enlluerna si el sol és intens, gràcies a la multitud de cristalls microscòpics que conformen la roca.

El Gra de Fajol de Baix, amb la carena que l'uneix al Gra de Fajol de Dalt

El Balandrau, vessat esquerra, i El Torreneules, vessant dreta, des del cim

El circ d'Ull de Ter

Cal remarcar que el circ d'Ull de Ter, té un aspecte deplorable, des de la creació del domini esquiable Vallter 2000. El terreny està bastant malmés degut a la creació de les pistes d'esquí, com es pot observar en la següent ampliació

Les traçes de les pistes d'esquí

El coll de la Marrana des del cim

Perspectiva del Gra de Fajol de Baix, des de uns metres més avall del refugi

El riu Ter, ja per sota del circ d'Ull de Ter

L'ascensió del Gra de Fajol, des de Ull de Ter, és un recurregut relativament fàcil, depenent de l'època del any.

A finals de l'estiu i a primers de la tardor, poden esser les millors. A l'hivern les condicions s'endureixen notablement, amb l'afegit del torb, ja que per les condicions geogràfiques, és un cim molt ventat

Itinerari realitzat a l'Octubre del 2011

El riu i la vall de Varradòs amb el Salt del Pish

2011-10-02T18:37:00.031+02:00

La vall de Varradòs es troba situada a la Vall d'Aran orientada d'oest a est, tenint la capçalera de la vall sota el Pic i els estanys d' Era Pincela, (2.517 mts.). Està drenada per el riu Varradòs alimentat per els estanys d' Era Pincela, per les aigües del barranc del Tuc Negre, (2.503 mts), i per els diferents barrancs que baixen del Tuc dels Armeros, (2.516 mts), i barranc de Sescorjada.

La vall es remunta des de Pont d'Arrós seguint el curs del riu Varradòs. En el seu començament és una vall molt estreta i boscosa i de forta pujada. L'atmosfera és opresiva degut a la densitat del bosc i a l'humitat de l'ambient.

El faig i l'avet són les espècies predominants.

Una vegada remuntada aquesta part de la vall i després de guanyar molta alçada, arribem al Pla de l'Artiga, lloc on la vall comença a obrir-se i podem contemplar una panoràmica privilegiada del massís de la Maladetta i de l'Aneto.

Panoràmica del massís de la Maladetta des del pla de l'Artiga

Continuem entre el bosc, però ja albirem la part més oberta de la vall.

Aspecte dels boscos de Varradòs

Al fons el Pic de les Crabes o Tuc dels Armeros

Contraforts de la Serra de Guarbes

El riu Varradòs al seu pas per el pla de les Artiguetes

El pla de les Artiguetes és on la vall s'enxampla i és pot contemplar el paisatge sense cap obstacle. La sensació d'espai obert és magnífica i podem endinsar-nos cap a la vall seguint el curs del riu, que en aquest paratge és d'una gran bellesa.

Pla de les Artiguetes vers l'oest

Aspecte del riu Varradòs

Pla de les Artiguetes amb una borda aranesa

Aspecte de la borda

"Gymnadenia conopsea" (?) al costat del riu

El riu Varradòs

Pla de Mont, part superior del pla de les Artiguetes

Petit llac al pla de Mont

El Salt del Pish

El salt del Pish

Detall de la caiguda de l'aigüa

Salt sobreexidor de la bassa del salt del Pish

El curs d'aigüa del salt del Pish, que alimenta el riu Varradòs

El salt del Pish i Serra Sescorjada

L'aigüa del salt del Pish, prové d' Er Embut, una subducció, situat a la vall del riu Unhòla, a Liat. Per mitjà d'un procés càrstic l'aigüa s'escola i segueix un curs subterràni i torna a sortir a la superficie a la vall de Varradòs.

La vall de Varradòs s'enlaire

A partir del Salt del Pish, la vall s'enlaire i guanya alçada per anar a buscar el coll de Varradòs, el qual la comunica amb la veïna vall d'Unhòla.

Planol de la zona

Cal esmentar que aquest itinerari fins al pla de les Artiguetes, també es pot fer en vehicle per la pista asfaltada, però és estreta i un xic perillosa i cal tenir compte en el creuement dels vehicles.

Itinerari realitzat l'Agost del 2011

Mor Walter Bonatti

2011-09-15T15:50:00.002+02:00

Mor Walter Bonatti, un dels gran alpinistes de l'història

L'alpista italià va sobreviure l'any 1954 en el K2, a una nit al ras a 8.100 mts d'altitud.

Va formar part de l'expedició italiana que va conquerir el K2 l'any 1954.

Es va retirar de l'alpinisme actiu als 35 anys després d'escalar la pared nord del Cervi en solitari.

Fotografia: El Pais

La Tossa d'Alp pel Coll de Pal

2011-09-04T13:37:00.005+02:00

La Tossa d'Alp, 2.536 mts., s'aixeca entre les comarques del Berguedà i la Cerdanya. A l'Est es troba la Serra de Moixeró i a l'Oest, separat pel Coll de Pal, s'aixeca el Puigllançada, 2.409 mts.

La Tossa d'Alp, o Pedró dels Cuatre Batlles, anomenat també amb aquest nom, perque al seu cim conflueixen els termes municipals de cuatre municipis: Alp, Urús, Das i Bagà, és un cim amb unes característiques ben definides, ja que en el seu inici des de Coll de Pal es remunta pel Serrat Gran, prat amb una forta pujada que ens condueix a un petit congost de roca calcàrea, a la base del cim del Serrat Gran.

El Serrat Gran

Part superior del Serrat Gran, on ens permet gaudir d'una gran panoràmica del Bergedà. Al fons, el massís del Montseny.

Inici del congost

Al arribar aquest punt, entren en un petit congost rocós, que ens porta al cim del Serrat Gran, 2.346 mts.

Des del Serrat Gran s'obre el descens al Coll de Comabella

Aqui veiem el descens al Coll de Comabella i el camí que ens portarà als Rasos de Comabella, amb el seu terreny rogenc característic. Podem copsar la gran diferencia de terreny: abrupte a l'Oest i suau a l'Est.

També ja podem albirar el cim de la Tossa.

Coll de Comabella. Com podeu observar tenim una gran panoràmica del Pedraforca, la Serra del Cadí i la Serra del Moixeró.

Inici des del Coll, de la pujada suau als Rasos de Comabella

Els Rasos de Comabella amb el cim al fons. Podeu observar el refugi del Niu de l'Aliga.

Ültima pujada per arribar al cim.

El Pedraforca, la Serra del Cadí i la Serra del Moixeró amb el seu punt culminat de les Penyes Altes.

La Serra d'Ensija amb la Gallina Pelada

La Cerdanya

El Puigllançada des de la Tossa

Restes de les construccións de les antigues mines de manganés que estaben situades sota dels Rasos de Comabella.

El torrent de la Mena, des del Coll de Comabella

Panoràmica sobre la vall del riu Gréixer, amb el Pedraforca, Cadí i Penyes Altes

El Coll de Comabella i la pujada al Serrat Gran, camí de tornada.

Pujada cap al Serrat Gran, de tornada

El Pedraforca des del Serrat Gran

El terreny calcari predisposa a la formació de dolines per on s'introdueix l'aigua de pluja.

L'ascensió a la Tossa d'Alp a l'estiu no comporta cap dificultat. Durant tot el recorregut és pot gaudir d'unes extenses panoràmiques properes del Berguedà amb el Pedraforca, la Serra d'Ensija, la Serra del Cadí i la Serra del Moixeró.

També des dels Rasos de Comabella es pot contemplar una extensa panoràmica del cordal fronterer, des del Puigmal fins a la Tossa Plana de Lles.

Panoràmica del cordal fronterer

Plànol de la zona

Itinerari realitzat l'Agost del 2011

El congost de Mont-Rebei, ( Noguera, Pallars Jussà i Baixa Ribagorça )

2011-07-11T00:17:00.006+02:00

El congost de Mont-Rebei s'obre aigües avall del riu Noguera Ribagorçana, al límit entre la Noguera, el Pallars Jussà, a l'Est, i la Baixa Ribagorça, a l'Oest, sent la part més estreta del seu recorregut al travessar la serra del Montsec.
Amb una lenta, però continua erosió, separa el Montsec d'Ares a orient i el Montsec d'Estall a ponent, coincidint també amb la línia divisoria entre Catalunya i Aragó.
És un dels congostos més espectaculars de Catalunya, ja que en els 7 Kms. aproximats de llargada es poden contemplar les seves parets de dura i vermellosa calcàrea d'uns 500 mts. de caiguda vertical, amb uns 20 mts. d'amplada mínima.
El fet de travessar una de les principals estructures tectòniques del Prepirineu li confereix una bellesa feréstega i silenciosa, ja que el riu va quedar amansit a causa de la construcció del pantà de Canelles.

El Noguera Ribagorçana a l'entrada nord del congost

Aproximació al congost per un pont metàlic

El congost mica a mica és va obrint

El camí va vorejant el congost

El congost està travessat per un estret i suspes camí tallat a la roca, cosa que ha permés la conservació quasi verge de l'entorn natural i de tot el paratge.

Vista de l'entrada del congost, aigües amunt

Per fí s'obre el congost, amb el camí tallat a la roca

L'any 1924 es construí el primer camí, que travessava el congost, foradant la roca del costat d'Ager i permetent una millor comunicació entre les dues vessants del Montsec.

La construcció del pantà de Canelles va significar que el camí quedés cobert per les aigües i se n'hagués de foradar un altre de més elevat, a 70 mts. aproximadament.

Aquest camí fou construït per l'empresa hidroelèctrica ENHER, i inaugurat el 1984. Cal esmentar que quat el nivell de les aigües és molt baix, es poden veure els dos camins, l'un sobre l'altre.

La situació geogràfica del congost a fet témer moltes vegades, que es pogués obrir un nou traçat de la carretera de Lleida a la Vall d'Aran, cosa que per fí ha quedat totalment oblidat.

Aspecte del recorregut

La vegetació és marcadament mediterrànea al vessant sud, dominant els matolls, els roures, les alzines i el pi blanc; al vessant nord, de vegetació eurosiberiana, predominen les rouredes de fulla petita.

De la vida animal del congost podem destacar els rèptils, amb l'escurçó ibèric i l'escurçó pirinenc.

També amb el tritó pirinenc.

Els ocells, amb el voltor, l'aguila daurada, el trencalós i el falcó pelegrí. Cal esmentar que la colònia de voltors ha crescut molt aquets últims anys, degut a la protecció que s'ha portat a terme.

Els mamífers, amb la llúdriga, el cabirol i el gat salvatge, i nombroses espècies de ratpenats.

La paret del Montsec d'Estall

L'avenc de la Colomera, suspes sobre el camí

Un altre aspecte del camí

La part més estreta del congost

El camí amb la paret del Montsec d'Estall en segon pla

Final del congost i al fons el començament del pantà de Canelles

Entrada sud del congost

Vista del camí a la roca

Impresionant morro calcàri del Montsec d'Estall

Les parets del Montsec d'Ager

Aspecte del riu Noguera Ribagorçana camí del congost

L'espai natural del congost de Mont-Rebei, té una extensió d'unes 600 hectàrees. Fou adquirit per la Fundació Territori i Paisatge, de Caixa de Catalunya l'any 1999, amb l'objectiu de preservar els seus valors naturals i de paisatge. El 14 d'Abril del 2005, ha estat declarat Refugi de Fauna Salvatge, i s'ha promugut perqué entri en el llistat de Patrimoni de la Humanitat.

El recorregut del congost es pot iniciar per Corçà i l'ermita de La Pertusa, al sud, o bé pel Pont de Montanyana i la Masieta, al nord.

Des del nord el camí fins arribar al congost és més curt i de menys desnivell.

Des del nord el camí és quasi planer amb un desnivell de +300 m., però és un recorregut fàcil per a tothom, excepte per els qui tenen vertigen-que en aquest cas no sería recomanable fer la part central del congost-, ja que és la més aèria i la més estreta.

Cal tenir compte amb les criatures, encara que tot el recorregut hi ha col.locat un pasamà metàlic.

Itinerari realitzat al Juny del 2011

Càmera: Nikon D5000

Objectiu: Nikkor 18-55 DX

L'Esqueis i l'Empedrat del Morou, Montseny

2011-06-05T20:40:00.006+02:00

L'Esqueis i l'Empedrat del Morou es troben situats al Parc Natural del Montseny en la seva part Sud Oriental, en una magnífica zona boscosa en la qual abunden les castanyedes i les fagedes. És una part menys coneguda que les més populars com el Turó de l'Home, Les Agudes o El Matagalls, però d'un gran interes geològic i paisatgístic.
El recorregut ( circular, amb principi i final a Santa Fe del Montseny ), porta en el seu inici, a travessar una magnifica castanyeda per un corriol perfectament senyalitzat i de una suau pendent que ens portarà al Turó del Morou, 1.308 mts. i a continuació a l'Esqueis del Morou, formació granitica que sobresurt del bosc i que ens avoca sobre la vall de Riells del Montseny.

El camí que ens condueix a través del bosc

"Macla" de roca i arbre

Detalls del bosc en direcció al Turó del Morou.

Detall del camí, de suau pendent, vers al Turó del Morou

Primera visió de l'Esqueis del Morou

L'aparença del granit és magnífica

L'Esqueis del Morou

Geològicament, el massís del Montseny està estructurat en dues parts molt ben diferenciades: l'una, formada per els materials més antics: roques igneas i metamorfiques, i per l'altre, els materials més moderns o sigui les roques sedimentaries.

L'Esqueis del Morou pertany a les roques ígneas de tipus plutonià, formades a grans profunditats i que han donat lloc al granit de tota aquesta zona del Morou.

Detall de les formacions granítiques de la zona del Morou

La vall de Riells des de l'Esqueis

Cal tenir compte al trepitjar aquesta part del itinerari, ja que la descomposició del granit dona lloc a un terreny extremadament relliscós i més si està humit. Els desnivells són considerables.

Detall del granit

Les Agudes des de la zona del Morou

Retornem al bosc per dirigir les nostres passes a l'Empedrat

Dins el bosc ens trobem amb inmenses formacions rocoses, degudes segurament a l'erosió dels grans blocs granitics

L'Empedrat del Morou

L'Empedrat del Morou és un gran dom granític, en el qual podem observar la descomposició de la roca mare, fins a la formació del sól.

Des d'aquest dom podem comptemplar la vall de Santa Fe, el Turó de l'Home i les Agudes.

L'Empedrat del Morou

Els gran blocs de granit estàn presents al llarg de tot el recorregut

El camí travessa la fageda

Pantà de Santa Fe del Montseny

Des de aquest punt, només cal pujar a Santa Fe, punt final d l'itinerari.

Aquest itinerari ens permet recórrer una part del Parc Natural del Montseny, menys conegut i que ens farà gaudir d'un paisatge de boscos plens de formacions rocoses i sense cap dificultat, tret de l'Esqueis i de l'Empedrat del Morou, on s'ha d'extremar la precaució.

Recorregut realitzat al Maig del 2011

Càmera: Nikon D5000

Objectiu: Nikkor 18-55 DX

El Puigsacalm

2011-05-06T15:25:00.002+02:00

El Puigsacalm es troba situat entre les comarques d'Osona i de la Garrotxa formant part del conjunt de serres com les de Cabrera, Santa Magdalena, Serra de Corull, Bellmunt, i més al nord, la Serra de Milany.

El cim del Puigsacalm i de Santa Magdalena son el resultat de les falles produïdes per el xoc d'aquets materials eocens en el moment del plegament alpí-pirenàic. La tectònica d'aquesta regió ha sigut dons, plegada i fallada com a consecuencia dels moviments alpidics.
Poden observar les lineas ondulades i els plecs fracturats i erosionats, que han donat lloc a un paisatge molt interesant paisatgisticament.
El cim del Puigsacalm té una altitud de 1.515 mts i des de el seu cim es domina tota la vall d'en Bas i el conjunt de serres abans esmentades, tenin el Pirineu com a gran teló de fons.
També cal destacar la bona visió del Pedraforca, del massís del Montseny i de la plana de Vic.

Contraforts del Puigsacalm des del coll de Bracons

Itinerari de pujada des del coll de Bracons

Rasos de Manter

El Canigó des de el Rasos de Manter

Panoràmica des del cim

El Pedraforca des del cim

El poble de Vidrà al fons, i més al fons el Pedraforca i la Serra del Cadí

El massís del Montseny al fons, des del cim

El Puig del Llop i la vall d'en Bas, des del cim

El Puig de les Civaderes i la collada de Bracons des del cim. Al fons la plana de Vic

El Puig dels Llops i Puig Corneli

Els boscos del Puigsacalm, amb tota la seva nuesa hivernal

Itinerari amb molt poca dificultat, ideal per realitzar-lo en la primavera, estiu i tardor, i que permet gaudir d'un extens panorama, des de la plana de Vic, les llunyanes serres del Cadí i Pedraforca, la màgnifica vall d'en Bas i el omnipresent Pirineu oriental.

El Pla de la Calma, Montseny

2011-02-20T14:08:00.006+01:00

El Pla de la Calma és un altiplà que s'alça entre la vall del Congost i el massis del Montseny, cosa que fà que les valls del Gongost i la de la Tordera quedin unides per aquesta unitat geogràfica.
Aquest altiplà està format en la seva part geològica, per roques sedimentaries compactades dipositades durant les eres Mesozoica i Cenozoica, fà uns 300 milions d'anys. La roca més característica son els gressos vermellosos.
El clima es caracteritza per forts contrastos diaris, entre el dia i la nit, i per els estacionals, amb neu i glaçades a l'hivern i fortes temperatures a l'estiu. Tot aixó comporta un clima més d'alta muntanya i per tant els arbres tenen dificultat per desemvoluparse, i l'aspecte general de tot l'altiplà sigui de matolls i herbes amb un paisatge obert de landes i prats. La ginesta és un dels matolls amb més presència. L'activitat humana encara a aguditzat aquest paisatge amb una activitat ramadera força important.
El Puig del Tagamanent, 1055 mts. és la porta d'entrada per la seva part occidental al Pla de la Calma, pujant des de la vall del Congost.

El Tagamanent, 1.055 mts

El Pla de la Calma en la seva part occidental, amb la vall del Congost com a teló de fons

Vegetació encara amb forçes arbres en la seva part occidental.

Entrada a la part mitja del Pla.

El Pla de la Calma està atravessat per el GR-5 el qual fà que de punta a punta sigui un passeig matinal força interessant, ja que el seu recorregut ens dona una visió magnífica de la vall del Congost i del massis del Montseny.

Visió del Sot de la Llacuna

Les alçades més importants d'aquest conjunt geogràfic son: El Puig Drau, 1.344 mts., El Turó del Sui, 1.318 mts., El Turó del Pi Novell, 1.185 mts., El Turó de Samont, 1.272 mts.

Collet de la Font del Ginebre

Les Agudes, des del Pla del Ginestar

El Matagalls des del Pla del Ginestar

El massis de Les Agudes i el Turó de l'Home

El Matagalls amb la vegetació clàsica d'aquesta part del Pla de la Calma

El Pla del Café, antigua construcció actualment en total ruïna, amb el massis oriental del Montseny al fons

(Les Agudes, el Turó de l'Home i la vall del Tordera.)

Les runes del Café amb el Matagalls al fons

Les runes, amb el Sot del Café

El Pla del Café

La plana de Vic, des del Pla

Les Agudes i el Turó de l'Home des del Serrat de Puigventós

Pla de l'Ase Mort, 1.204 mts., prop de Collformic, final del Pla en la seva part més oriental

Panoràmica del Pla de l'Ase Mort. A partir d'aquest punt s'inicia la baixada fins a Collformic.

El recorregut del Pla de la Calma es pot fer en un matí, a peu i/o amb bicicleta de muntanya, amb un entorn de plena natura i amb unes vistes magnífiques de tot el massis del Montseny.

Recorregut realitzat el Febrer del 2011

Càmera: Nikon D5000

Objectiu: Nikkor 18-55 DX

El congost de Fraguerau, Serra del Montsant, Tarragona

2011-01-16T21:46:00.003+01:00

El congost de Fraguerau es troba situat dins el terme municipal d'Ulldemolins al peu de les cingleres de la serra del Montsant.

El recorregut resegueix la vall del riu Montsant, camí de Margalef, també anomenada "Vall del Silenci", que separa el massis del Montsant de la serra de la Llena.

El camí passa encaixonat entre les parets de roca sedimentària, que mica en mica es van tancat fins formar quasi un mur a l'entrada del congost. La vegetació és espesa i les cingleres de roca donen al paratge una bellesa singular.
L'erosió del riu Montsant al baixar encaixonat entre el rocam ha creat llocs com les Cadolles Fondes, tolls d'aigua entre les roques que li confereixen un gran encant.

Entrada a la vall del riu Montsant

Vegetació de bosc mediterràni

Les formacions rocoses tenen nom, com els Tres Jurats, a l'esquerra de la fotografia

Les cingleres de roca son omnipresents en tot el recorregut

A mida que ens acostem al congost podem observar con les cingleres s'ens acosten i tota la vall es va tancant.

També ens permet observar la gran erosió que sofreix la roca degut al agents meteorològics.

Les Cadolles Fondes

Les Cadolles Fondes compten amb la presència de la llúdriga, mamífer de la familia dels mustèlids.

Entrada al congost per un pont tibetà

El dia que vaig fer el recorregut, el pont es trobaba en bastant mal estat, degut a la caiguda d'un arbre sobre el cables que aguantan l'entramat de fusta. El pas del pont era un xic perillos degut a la simplicitat de la passera.

Entrada al congost

L'ermita de Sant Bartomeu

Al final del congost al costat d'unes baumes aprofitades per habitar, es troba l'ermita de Sant Bartomeu que va esser fundada per Guerau Miquel, eremita del Montsant, aproximadament l'any 1160, i que dona nom al congost.

Cinglera descomposada que queda sobre mateix de l'ermita

Panoràmica del congost

Detall de les formacions rocoses del congost

Edificacions aprofitant les baumes del congost

Càmera: Olympus C760UZ

Tardor al Montseny

2010-12-19T14:18:00.005+01:00

La tardor és l'estació de l'any, que més llueixen els boscos de les nostres muntanyes.
El Montseny, és particularment un dels massisos que per la seva varietat d'espècies arbòrees ofereixen una gamma de colors magnífica en tots els racons del bosc.
Aqui us deixo unes mostres del bosc de Santa Fé, prop de la riera de Passavets, i de la zona del coll de Sant Marçal de com es trobava a primers de Novembre.

Riera de Passavets

Bosc de Santa Fé

Cami al coll de Sant Marçal

Bosc del Coll de Sant Marçal

Càmera Nikon D5000

Objectiu: Nikkor 18-55 DX

Dia Internacional de les Muntanyes

2010-12-11T14:35:00.004+01:00

Avui es celebra el Dia Internacional de les Muntanyes

El proper diumenge 19 de Desembre "Mountain Wilderness de Catalunya" fá una trobada al cim del Puigsacalm per cel.lebrar aquest dia.
http://www.mountainwildernesscatalunya.org/

Web oficial de la FAO (Nacions Unides), per el Dia Internacional de les Muntanyes
http://www.fao.org/mnts/home3/es/

Roca del Corb, Peramola-Cortiuda, Alt Urgell

2010-11-15T16:43:00.005+01:00

El massis de la Mola de Sant Honorat i la Roca del Corb, des del camí de Cortiuda

La Roca del Corb es troba situada sobre el poble de Peramola i el pantà d'Oliana, en el Prepirineu.
Desde la llunyania ofereix una silueta característica e inconfundible que sobresurt sobre els boscos abundants de la zona.
La Roca del Corb i la mola de Sant Honorat són un conjunt de formacions rocoses d'origen sedimentari amb un aspecte de conglomerat que ens recorden els massisos de Montserrat i Sant Llorenç del Munt.
Al Nord-Oest es troba la Serra d'Auvenç d'origen també sedimentari amb el color rogenc característic de la roca calcarea del Prepirineu.

El Montsec des de Cortiuda

El sol ponent reflectit sobre els massos deshabitats de Cortiuda

Capvespre a Cortiuda

Massos i camps abandonats de Cortiuda

Camí a la Roca del Corb des de Cortiuda. Al fons Montserrat

Boires matinals

La Roca del Corb

Des del cami

El conjunt calcari de la Mola de Sant Honorat

Arribant a les cingleres de la Roca del Corb

Detall de la roca sedimentària

Cingleres de la Roca del Corb

La serra d'Auvenç

El color característic de la roca calcàrea prepirinenca

Detall de la roca sedimentàrea

És interesant observar l'aspecte de la roca per els que estiguin interesats per la geologia.

Planol

Ruta fàcil des de Cortiuda que et permet gaudir d'un recorregut per bosc en un primer tram i d'amplies panoràmiques i de bones vistes de la propera serra d'Auvenç. Cal anar en compte, però, al arribar a les cingleres de la Roca del Corb, si el terreny és moll o nevat , ja que és força relliscós i el desnivell és considerable.

El Puig de Comanegra, Alta Garrotxa

2010-10-17T20:18:00.002+02:00

El Puig de Comanegra és el més alt dels tres cims de l'Alta Garrotxa ( 1.558 mts), i és fronterer amb la comarca françesa del Vallespir. Des del seu cim es pot comtemplar el Pirineu Oriental i el massis del Canigó en una visió molt propera i una gran amplitud d'horitzons de la Garrotxa i el Ripollés.

Els altres cims son, el Bassegoda, ( 1375 mts.) i el Puig de les Bruixes ( 1.360 mts.)

La Garrotxa, comarca on es troba situat, és molt abrupte i amb una exuberant vegetació de caràcter molt humit i amb un clima semi-atlàntic, a causa de la seva alta pluviositat. La seva dificil geologia ha comportat unes dificils comunicacions, i l'han convertit en un paratge ideal per els amants de la natura en estat semisalvatge i de la solitud.

En l'aspecte geològic predominen els terrenys de l'Eocè, en distintes fàcies rocoses com calcàries, marges, gresos i arenisques, tots ells fortament rebregats al final del plegament pirinenc.

La Garrotxa és una regió de falles i grans enfonsaments, per el qual s'han originat grans valls i format nombroses cingleres quant les condicions de les roques i els plegaments aixi ho permitia.

El Puig de Comanegra forma part juntament amb el Puig de les Bruixes, d'un EIN, ( Espai d'Interés Natural ), on es conserven màgnifiques reserves forestals de roure martinenc i de faig.

Bassa de Monars, començament de l'ascensió

Panoràmiques des dels prats inferiors del Comanegra

El Pirineu Oriental des dels prats del Comanegra

Els prats dels Triaders amb el Canigó al fons

Ascendint per els Triaders

El Pirineu al fons

El Puig de les Bruixes en primer plà i al fons, el Puig de Bassegoda

Formacions rocoses sota el cim

El corriol que mena al cim

Cim del Comanegra

El Canigó des del cim

Paisatges impresionants des del cim

Panoràmica des del cim vers el Ripollés

El Puig de les Bruixes des de la Pista de Monars a Beget

Panoràmiques de la Garrotxa i els seus boscos

El Comanegra des de l'Oratori de Sant Antoni situat al coll de Galofreu

L'ascensió des de la Bassa de Monars no té cap dificultat, però et permet gaudir des del cim d'unes vistes magnífiques, sobre tot del Pirineu Oriental i del massis del Canigó. Itinerari ideal per fer.lo a la primavera i a la tardor, sobre tot per la colo.loració dels arbres.

Serra del Port del Comte, Plans de la Bòfia

2010-09-20T16:00:00.007+02:00

La Serra del Port del Comte des de els Rasos de Peguera

El massis del Port del Comte es troba situat a la comarca del Solsonés, en el Prepirineu lleidatà. Es troba entre les conques del riu Segre i del Cardener, aquest tributari important del Llobregat.

La serra en la seva vessant més abrupte i que s'aixeca sobre Sant Llorenç de Morunys reb el nom de Serra de Querol i s'exten des de el Cap d'Urdiets, ( 2.138 mts.) al Puig de les Morreres, ( 2.214 mts.). Darrere d'aquets dos cims es situen els Plans de La Bòfia, que recullen les aigues que baixen dels cims culminants del massis, el Pedró dels Quatre Batlles, ( 2.383 mts.) i la Tossa Pelada, ( 2.373 mts.) i que van a alimentar al riu Cardener.
Com ja hem dit, el Pedró dels Quatre Batlles és la màxima alçada del massis i d'ella surten dos contraforts: al nord, el Tossal de l'Estivella, ( 2.331 mts.) i la Tossa Pelada, ( 2.373 mts.), i un altre al sud, la Tossa de la Comtessa, ( 2.342 mts.).

El Puig de les Morreres des de els Plans de la Bòfia

El Plans de la Bòfia

Els Plans de la Bòfia son amples rasos de pedregam i prats de pasturatge d'estiu, on hi ha una sensació de solitud, silenci i serenor, que no es troben en altres parts del massis.

El Pi Negre o Pinus mugo és la espècie dominant en aquesta part alta de la serra.

En les parts mitjes del massis el Pi Silvestre, ( Pinus sylvester ), és la espècie més nombrosa.

El Roure, ( Quercus pubescens ) i l'Alzina ( Quercus ilex ) son les poblacions arbòrees que dominen la part baixa del massis.

Pista d'accés al Plans de la Bòfia des del Plà d'Estivelles. Al fons la serra del Cadí.

Es té que anar en compte si es vol pujar en cotxe fins els Plans, ja que a l'inici de la pista està en bastant mal estat i és convenient pasar.hi en un vehicle 4x4

Els prats de Bessies es troben situats per sobre dels Plans de la Bòfia

Serrat de la Bòfia

Estribacions de la Tossa de la Comtessa

El pedregam clàsic dels rasos

En la part geològica, els materials predominats són els secundaris i en menys proporció el terciari. Les majors alçades del massis estan formades pel cretàci amb grans espessors de calizes molt dures, dificilment atacables per la descomposició química de la roca.

La serra del Cadí des de Coll de Port, a l'extrem nord del massis

Lamentable aspecte dels boscos, degut a les instal.lacións de l'estació d'esqui. Des de Coll de Port

Els boscos trinxats de Port de Comte, degut a l'estació d'esquí

Per practicar l'esquí alpí durant cuatre messos, els boscos i el nostre patrimoni paisatgístic queda malmés durant tot l'any.

Itinerari realitzat el 5 de Setembre del 2010

Els estanys de la Pera - Port de Perafita

2010-08-25T15:24:00.009+02:00

Els estanys de la Pera es troben situats a la part Occidental de la Baixa Cerdanya, a la capçalera del circ que formen la Serra d'Airosa, el Pic de Monturrull, Pic de Perafita i la Serra de Sirvent. Aquest circ fà frontera amb el principat d'Andorra.
L'imatge d'aquest circ és tipicament alpina, amb els boscos de pi negre majoritariament i essent el granit la roca predominant. Abundants corriols d'aigua travessen el bosc provinents dels alliberadors naturals dels llacs, alimentant el riu Molí, en la part baixa de la vall. La part superior dels llacs està composada per les praderies característiques dels altiplans alpins.
Els cims però, no tenen les caracteristíques dels pics de la zona axial, ja que son de formes arrodonides i d'una altitud inferior, denotant l'erosió per les geleres quaternaries, ja desaparegudes de la zona.
Els cims son granitics, menys el Pic de Monturrull que està format per esquistos vermellossos.
Les alçades dels cims no arriben als 2.900 mts, però no per aixó deixen de ser pics menys importants: El Pic de Monturrull ( 2.761 mts.), Pic de Perafita ( 2.752 mts.), Pic de Sirvent ( 2.748 mts.), Pic dels Estanyons ( 2.834 mts.), des de els quals es tenen bones panoràmiques.
Aquesta petita zona lacustre és molt accessible per a tothom, ja que no presenta cap dificultat, llevat de passar els petits corriols d'aigüa que ens troben en el camí de pujada fins els llacs.
L'ascensió al cims del Perafita i Monturrull tampoc presenten gaires dificultats, sempre en condicions estiuenques, per a persones acostumades a fer activitat de muntanya amb regularitat, llevat del tram de cresta del Perafita al Monturrull, passat el coll de Claror en l'ascensió al Monturrull, en alguns passos ens haurem d'ajudar amb les mans.

Els corriols d'aigüa endinsan-se per el bosc

La vegetació caracteristíca

Pradería en mig del bosc. El Pic de Perafita al fons

Un salt d'aigüa ens dona la benvinguda a la part alta del bosc

L'estany petit de la Pera

Un altre visió de l'estany petit

L'estany superior de la Pera

El Pic de Perafita en segon terme

El Pic de Monturrull amb el seu color vermellos característic

El refugi dels Estanys de la Pera, propietat de la F.E.E.C.

La vall del riu Molí, des del refugi

Praderies a la zona superior als estanys

El port de Perafita

Els pics de Perafita i Monturrull

Els estanys des dels prats superiors

Iniciant la pujada al coll del Perafita

Tram final del port

En ple coll

Panoràmica des del coll

Panoràmica des del coll, de la Serra del Cadí. El Montseny al fons

Els estanys de del coll del Perafita

Panoràmica del cercle

Un altre imatge de l'estany petit, ja de baixada. El Perafita al fons

El granit rosa característic

Els corriols d'aigüa son maravellosos

El petit aixoplug de les Pollineres, començament i final de la ruta, amb el seu estany

La Tossa Plana de Lles, des de les Pollineres

Mapa de la zona

Ruta realitzada el 16 d'Agost del 2010

Càmera Nikon D5000

Estanys de la capçalera de la Vall Fosca, Pallars Jussà

2010-07-27T00:24:00.003+02:00

A la capçalera de la Vall Fosca, es troba una de les zones lacustres més important del nostre Pirineu. Aquesta conca lacustre és d'origen glacial i està composada per una treintena de llacs, alguns de molt grans, com l'estany Tort (6.400.000 m3), Saburó (3.500.000 m3), Gento (3.316.000 m3), Mar, Negre o Culieso.
Tota la capçalera de la vall ha estat intensament modelada per les geleres quaternaries que li ha donat aquest aspecte torturat, característic del paisatge alpí.
Aquesta zona de llacs està envoltada de cims de quasi 3.000 mts d'altitut com el Pic del Pessó (2.894 mts.), Subenuix (2.949 mts.), Pic de Peguera (2.982 mts.), Tuc de Saburó (2.908 mts.), Serra de Sobremonestero (2878 mts.), Pala Pedregosa de Llesui (2.889 mts.) o Pic Morto ( 2.869 mts.).
Més al Sud i tancat el circ per llevant, es troba el Montsent de Pallars (2.882 mts.), que limita amb el Pallars Sobirà.

L'estany Gento

Camí que remunta des del estany Gento cap el refugi i estany de la Colomina

L'aigüa és omnipresent en tota la zona

El Montsent de Pallars tapat pels núvols

Les nuvolades no ens abandonen durant la pujada

Entrada a l'estany Tort

L'estany Tort

El refugi de la Colomina

L'estany de la Colomina amb el Pic de Peguera

L'estany de la Colomina

L'estany Frescau amb el Montsent de Pallars al fons

El Pic de Peguera

L'estany de Mar i la pared de la presa

El Montsent de Pallars

Planol de la zona

Cal remarcar que la majoria d'aquests llacs estan represats i comunicats entre si, conformant una gran reserva d'aigua per la producció d'energía elèctrica.

L'estany Gento, que està a un nivell inferior, està comunicat amb els estanys superiors i regula l'alimentació de la central de Cabdella, situada al fons de la vall i amb un desnivell de 836 mts.

La central de Cabdella, Vall Fosca, va ser una de les més importants i fou construïda l'any 1914, siguent l'inici de l'aprofitament hidroelèctric de totes les conques lacustres del Pirineu.

Càmera: Olympus C760UZ

El massís del Montgrí, Baix Empordà, Girona

2010-07-03T01:55:00.006+02:00

El massís del Montgrí és el residu d'un relleu cretaci primitiu i constitueix un bloc aïllat enmig de la plana i culmina prop dels 310 mts. d'altitud. Inclinat cap el Nord cau de sobte damunt la plana del Ter amb espadats de més de 100 mts. Les inclusions magmàtiques hi son presents amb petits filons de quars hematoide i marronos. També és important com a terreny càrstic, ja que s'hi troben nombroses grutes i dolines, fruit de la seva composició calcàrea.

Les alçades màximes d'Oest a Est son la Muntanya d'Ullà, 308 mts., el Montgrí, 301 mts. on el rei Jaume II ordenà bastir el 1294 el castell de Montgrí del qual hi queden restes, el Mont Plà, 311 mts. Torre Moratxa, 218 mts. i Roca Maura, 226 mts. Les Illes Medes constitueixen la prolongació del massís dins el mar.
Des de els cims del Montgrí, s'albira una gran panoràmica, des del Canigó, passant per el golf de Roses i Serra de Rodes, la costa de l'Estartit e Illes Medes, i fins la plana i desembocadura del riu Ter.

La Muntanya d'Ullà i El Montgrí, des de Torruella

Detall del rocam i la vegetació

Camí del coll que separa la Muntanya d'Ullà i El Montgrí

La Muntanya d'Ullà

En el aspecte climàtic cal destacar la seva baixa pluviositat estival i una oscil.lació tèrmica poc acusada durant tot l'any.

La vegetació és tipicament mediterrànea amb abundancia de pi blanc a les zones baixes i amb abundant matollar a les zones més altes. També hi son presents els suros i les alzines.

Detall del camí cap el coll

Aspecte de l'empedrat d'alguns trams baixos del camí

Petit aixopluc amb el Montgrí al fons

En alguns trams, amb la calor, la pujada es torna feixuga

Creu de terme al coll entre la Muntanya d'Ullà i El Montgrí

El cim del Montgrí, des del coll

Detall de la roca del camí, pulida per el pas dels caminants

Arribant al cim del Montgrí

El castell de Montgrí

El Mont Plà des del cim del Montgrí. Al fons es pot observar la Roca Maura i les Illes Medes

Les Illes Medes

La Muntanya d'Ullà des del cim del Montgrí

Una visió més propera de la Muntanya d'Ullà

Una visió més propera del Mont Plà

Torruella des del cim del Montgrí

La plana i desembocadura del riu Ter

La badia de Roses des del cim del Montgrí

Panoràmica des del coll

Panoràmica des del cim del Montgrí des de la badia de Roses fins a la plana del riu Ter

En el massís encara es poden observar signes dels antics conreus de la vinya, segurament abandonats degut a la plaga de la fil.loxera, que es produï a finals del segle XIX.

El 13 de Maig del 2010 el Parlament de Catalunya va aprovar la nova llei de Declaració del Parc Natural del Montgrí, les Illes Medes i el Baix Ter.

Per saber.ne més: Web del Parc Natural de les Illes Medes i Massís del Montgrí, Generalitat de Catalunya.

Àrea Protegida de les Illes Medes i el massís del Montgrí

Càmera: Nikon D5000

Objectiu: Nikkor 18-55 mm

Collsacabra. Els cingles de Tavertet

2010-06-01T15:55:00.012+02:00

Els cingles de Tavertet formen part de la regió natural del Collsacabra de 142 km2 d'extensió que pertany majoritàriament a la comarca de l'Osona, però que inclou també part de les comarques veïnes de la Garrotxa i de la Selva.
Geomorfològicament situada entre les serrelades Prelitoral i Transversal catalanes, és un altiplà format per una plataforma estructural amb cingles a Sud i a Llevant, d'una altitud mitjana de 1.100 mts., constituïda geològicament per materials sedimentaris, sobre tot marges i gresos eocens.
De fet els cingles calcaris de Tavertet formen un territori neutre entre les Guilleries i Collsacabra.

El nom de Collsacabra prové del terme jurisdiccional del castell de Cabrera, anomenat Cabrerés. En principi, el nom topogràfic de Collsacabra s'aplicava solament a la seva part oriental a partir de l'antigament coll Sacabra, pel qual pasava el camí ral de Vic a Olot.

Les parets calcàries amb l'embassament de Sau al fons.

La calcària nummulitica de Tavertet és l'anomenada pedra de Girona, amb la que s'han construïts edificis singulars com la catedral de Girona. Aquesta pedra és una de les biofàcies més caracteristica dels mars eocens situats en un sector de l'antic oceà mesozoic de Thetys. En cap altre indret d'aquest antic mar eocènic aflora de manera tant vistosa aquesta calcàrea nummulitica.

Detall de les cingleres eocenes d'origen marí

A les formacions de Tavertet hi ha sistemes càrstics, els quals, tot i no ser excepcionals, són importants i permeten entendre sorgències com la de la riera de Balà.

Salt del Moli Bernat i la balma de les Corts

Vall de Balà

El Montseny des de el mirador del castell

El pantà de Sau des de el mirador del castell. ( Nomès s'aprecia una petita part de la cúpula del campanar de l'esglesia de Sau.)

El riu Ter encaixonat, camí del pantà de Susqueda.

En aquesta fotografia es pot apreciar les diferents unitats dels cingles: La base vermellosa d'origen continental i la part superior, d'origen marí.

Panoràmica de les cingleres. Als fons la cinglera del Far

La serra d'Ensija, el Pedraforca i la serra del Cadí, des de la cinglera

El Pirineu Oriental amb el Puigmal al fons.

Panoràmica del pantà de Sau desde la cinglera.

El recorregut que ressegueix la cinglera és molt espectacular, però es tè que anar en compte els dies de fort vent, ja que pot ser perillos ja que en alguns punt s'apropa molt a fil de cingle.

Per saber més: http://www.elscingles.org/

http://mediambient.gencat.net/cat/el_medi/natura/sistema_informacio/inventari_interes_geologic/descriptiva/216_descrip.pdf

Fotografies realitzades el 16 de Maig del 2010

Càmera: Nikon D5000
Objectiu: Nikkor 18-55 mm

El Ports (1) Horta de Sant Joan - La Franqueta

2010-04-08T16:46:00.011+02:00

El massís dels Ports de Beseit és un sistema muntanyos de uns 800 km2 de superfície, situat entre les Serralades Prelitorals Catalanes i el Sistema Ibéric, constituïn un enllaç entre les dues.

Forma una barrera formidable que separa les terres planes del Baix Ebre i El Montsià, de les comarques interiors del Matarranya i La Terra Alta, i es troba a cavall de Catalunya, Aragó i el Pais Valencià.

Té una orientació SO -NE i la seva composició geològica d'origen calcarí li dona una característica extremadament accidentada amb nombroses crestes, agulles, tossals, cims i amb grans barrancs i amb una orografía molt abrupte i de dificil accés. El conglomerat també és un material important geologicament als Ports, ja que ha estat format amb els materials erosionats de la part calcària i posteriorment elevats pels plegaments.

Les Roques de Benet son una bona mostra d'aquest resultat.

El cim més important és el Caro ( 1.447 mts. ), punt més elevat del massís. Li segueixen Tossal d'en Cardener ( 1.396 mts.), Mola dels Conills ( 1.362 mts ), Tossal del Rei ( 1.357 mts ), La Barcina (1.351 mts.),L'Espina ( 1.181 mts.), Penyagalera ( 1.033 mts.), Roques de Benet ( 1.013 mts.).
Els Ports estan catalogats com a Parc Natural per la Generalitat de Catalunya des de l'any 2001

Les Roques de Benet

Les Roques de Benet amb el salt del Ferrassó

La vegetació als Ports és molt rica i variada. Els arbres més abundants son els pins: el pi blanc, el pi negre i el pi roig.

També trobem l'alzina, el faig, el grèvol i el boix. I com espècies rares trobem els roures i els salzes.

Les Roques de Benet

Les muralles de la Gronsa

La Gronsa gran

Les parets de les Roques de Benet

La Falconera

Detall de la Falconera

Detall de la roca calcàrea

Penya del Gall

Visió Sud-Est de les Roques de Benet

Muntanya de Santa Bàrbara, al costat d'Horta de Sant Joan

Les Roques de Benet des de Horta de Sant Joan

Panoràmica des de Horta de Sant Joan

Càmera: Nikon D5000

La Serra de Busa, Solsonés.

2010-03-21T21:29:00.008+01:00

La Serra de Busa és una de les serres que formen el Prepirineu Català, i està situada al sud de la Serra de Bastets, al Solsonés.

Degut a les seves grans cingleres de conglomerat, sembla quasi inaccesible, però que té cuatre punts d'accés: dos per carretera i dos unicament a peu.
La Serra de Busa forma un ampli altiplà al mateix temps que una illa natural que reb el nom del Plà de Busa, tallat per tots els costats per les seves altes cingleres.
La Serra de Busa es va formar a rel de que els materials més tous dipositats pels rius pirinencs durant l'Oligocé, sobre tot a la vall de Lord, al sud de Busa, dexeisin totalment aïllat l'altiplà de Busa i a una alçada de uns 1.300 mts.
La part més elevada és el Serrat de les Graelles, amb el cim del Cogul com a punt culminant de la Serra, 1.526 mts.

Cingleres de la Serra de Busa pel costat de la Vall d'Ora.

El Cogul, 1526 mts

El pantà de la Llosa del Cavall des del Capolatell

Durant la guerra del françés, la Serra de Busa va servir a la resistencia catalana, de presó per els soldats françessos capturats, ja que l'aillament del Capolatell envoltat de penya-segats feia impossible la seva fugida.

Panoràmica des del Capolatell

Des de la "presó" del Capolatell

Formacions rocoses de Busa

Detall del conglomerat de la Serra de Busa

Prats de damunt de la serra

Càmera Olympus C-760UZ

Fotografia de capçalera: Revista Descobrir Catalunya nº 50-51

El Pic de Peguera, 2982 mts.

2010-02-08T15:52:00.014+01:00

El Pic de Peguera, és el cim més alt del Pallars Jussà. Està situat dins el Parc Nacional d'Aigües Tortes i Estany de Sant Mauriçi.

Geogràficament forma part dels cims de la capçalera del riu Flamisell, entre la Vall Fosca i les valls de Monastero i Peguera, cims de quasi 3.000 mts que donen una imatge fascinant i única a aquesta regió.

El Pic de Peguera és un dels cims emblemàtics de la regió, juntament amb els Encantats, i amb unes grans panoràmiques des del seu cim.

Tè varies vies d'ascensió, però és un cim bastan asequible desde el Coll de Peguera - Monastero.

Des del coll hi han tres vies d'ascens:

1ª: Per la paret Sud, que és una via considerada fàcil.

2ª: Per la cara i cresta Sud. P.D.

3ª Per l'aresta directe des del coll. P.D.

Les fotografies corresponen a l'aresta directa des del coll Peguera-Monastero, via una mica més complicada que per la cara Sud

La descripció es sempre en condicions estiuenques.

Estany Tort de Peguera

Estany Negre i el Pic de Mainera

Pic de Mainera 2.816 mts.i cresta de l'avió

Coll Peguera-Monastero i Pic de Peguera

Cara sud i aresta directa al cim

Panoràmica des del coll

En plena aresta

La roca és granit ferm i bó que transmet força seguretat.

La cara sud des de l'aresta i el Tuc de Saburó 2.908 mts.

Panoràmica des de l'aresta

Progresant per l'aresta amb el Pic de Monastero 2.878 mts.

Panoràmica de de l'aresta

A l'aresta, arribant al cim

Des del cim

Pic de la Dona, 2.704 mts.

2010-01-09T22:22:00.019+01:00

El Pic de la Dona ( 2.704 mts.), es el més septentrional del circ de Morenç, a la capçalera del Ter. Es el darrer cim del cordal fronterer que de NNE. arriba desde el Pic de Bastiments, separant el Ripollés del Conflent. Es també anomenat Pic d'Ombriaga.
En condicions estiuenques, es un cim de fàcil accès des de Vallter per la Portella de Mantet. Des del coll solament es té que seguir per carena fins al cim.
Es un cim amb bones panoràmiques de tot el Circ d'Ull de Ter, Vall del Ter i La Serra de Bassibers.
Seguint la carena,podem ascendir al Pic de Bastiments, també sense cap dificultat técnica, (sempre, insisteixo, en condicions estiuenques), i retornar pel Coll de la Marrana.
També es pot retornar a Vallter per el Coll de la Geganta, siguent un circuït més curt, però també amb molt d'encant.
Des del Cim de la Dona es pot observar la destrossa realitzada al Circ d'Ull de Ter, degut a la creació de l'estació d'esqui i les seves pistes.

"Faig una crida des d'aquí, per què s'aturi d'una vegada la creació d'estacions d'esquí, i d'infraestructures turístiques que tan sols serveixen per destrossar llocs naturals i ecosistemes, sense cap mirament.

L'espai natural del naixement del riu Ter no mereix el tracte que se li ha donat."

Visió de l'estació d'esqui, amb la muntanya totalment rascada per les pistes. El Pic de Bastiments al fons

El Gra de Fajol i la destrossa de les pistes d'esqui

Arribant a la Portella de Mantet

El Gra de Fajol entre els núvols

Pla de la Portella, cantó francés

El Canigó des de la Portella

Pic de la Dona entre el núvols

Pla d'Ombriaga amb el Circ de Bassibers

Serra de Bassibers des del pla d'Ombriaga

El Circ de Bassibers amb el llac glaçat

Camí del Coll de la Geganta entre els núvols

Planol de la zona

Des de el Google Earth

Càmera: Olympus C-760UZ

La Roca Corbatera pel Grau dels Tres Esglaons, Serra Major i Grau del Tomaset, Montsant

2009-12-20T21:02:00.017+01:00

El Montsant vist des de La Morera del Montsant

El Montsant forma part de la Serralada Prelitoral Catalana i està situat al seu extrem Sud Oest. Té una superficie de 135 Km2 i el seu punt culminant és el cim de la Roca Corbatera a 1.163 mts. És un potent bloc de conglomerats oligocènics que en la seva vessant sud s'aixeca en enormes cingleres, sent una de les seves caracteristiques més importants, per la seva configuració en el paisatge del Priorat.

Per la banda Nord, s'inclina i enfonsa vers el riu Montsant, que el separa de la Serra de la Llena. Els pobles que l'envolten són la Morera del Montsant, Albarca, Ulldemolins, Cornudella, Poboleda, Les Vilelles ( Alta i Baixa), Cabassers i Margalef del Montsant. Cal destacar l'antiga cartoixa, avui en restauració, de Scala Dei, dins d'un paratge espectacular al peu de la cinglera.

Té diferents accesos, "graus", per la banda Sud, que superen les cingleres per itineraris més o menys estrets i de diferent dificultat i que permeten situar-se sobre el massis i endinsar-se en la gran quantitat de racons i paratges que guarda aquesta muntanya, de regust solitari i espiritual. La cartoixa d'Scala Dei va ser la primera fundada en tota la Peninsula Ibèrica.
L'any 2002, el Montsant va ser declarat Parc Natural per la Generalitat de Catalunya.
Per fer l'ascensió pel grau dels Tres Esglaons, cal situar-nos a l'ermita de Sant Joan de Codolar, on començarem el camí que ens portarà al cim de la Roca Corbatera.

Ermita de Sant Joan de Codolar des del començament de l'ascensió

El camí és de una pendent relativament cómode.

El primer esglaó

El primer esglaó es supera per mitjà d'uns ferros anclats a la paret. És relativament fàcil.

El segon esglaó

També es supera gràcies als ferros de la pared, però es té que anar en compte al sortir del pas, ja que el terreny es relliscos, i més si ha plogut.

La superació del tercer esglaó, també es relativament fàcil amb l'ajuda dels ferros encorats a la pared.

Visió des de la Roca Corbatera

El poble d'Albarca des del cim

Ermita de la Mare de Deu del Montsant des del cim de la Roca Corbatera

El camí, a la obaga, amb bastant de glaç

Camí vers la Serra Major

Petita bauma que servia de refugi per els ramats

Dalt de la Serra Major

Bauma del Meloner

Les baumes i coves del Montsant van ser habitatges d'eremites que buscaven la comunicació amb Deu, a través de la solitud del paisatge.

Sortida al grau del Montsant o del Tomaset

La cinglera

Detall de una roca en equilibri precari

Fita també en equilibri precari

Detall del camí del grau

Panoràmica desde el grau

Recorregut de la primera part de la ruta

Situació dels esglaons dins la ruta

Ruta relativament fàcil, però s'ha d'anar en compte en la superació dels passos equipats.

El Grau dels Tres Esglaons va ser equipat per Miquel Capdevila Miralles, alpinista i escriptor, nascut a Cornudella

Càmera: Olympus C-760UZ
Tots els drets reservats

El Matagalls, des del coll de Sant Marçal, Montseny

2009-11-24T01:18:00.020+01:00

El Matagalls és un dels tres cims de que es composa el massis del Montseny, ( Osona, La Selva i el Vallès Oriental ). Amb una alçada de 1.697 mts. és el més baix, amb poca diferencia, dels seus germans i veïns: Les Agudes, 1.703 mts. i el Turó de l'Home, 1.706 mts.
És un excelent mirador: el Plà de la Calma, Tagamanet, Sant Llorenç del Munt, Montserrat, per la seva vessat Sud, i l'Osona, la Garrotxa i el Pirineu amb el Puigmal i cordal fronterer desde el Nord.
El Matagalls és un conjunt muntanyos molt compacte amb dues vessants ben diferenciades. La vessant Nord, molt escarpada i amb una verticalitat notable, contraposada a la Sud, molt suau amb turons arrodonits desde Coll Formïc fins al cim.
La capçalera de la Tordera separa amb dos conjunts diferenciats, el Matagalls, del cordal Turó de l'Home-Les Agudes.
Les seves rutes d'ascensió son variades amb no gaire dificultat cap d'elles, però l'ascensió desde el coll de Sant Marçal, sense ser gens complicada, és una de les vies més dures, tant per el seu desnivell com per la forta pujada, sobre tot inicial, amb rampes de un 32% d'inclinació.

Inici de la ruta

Pendents inicials

El camí encatifat de fulles

Les Agudes i el Turó de l'Home

Pla del Parany

Pla dels Evols

Detall del sender

Coll Pregon

Prop del collet de l'Home Mort

Collet de l'Home Mort

Començant el camí de carena

La creu del Matagalls al fons

Prop del cim

A pocs metres del cim

La creu del Matagalls

Les Agudes i el Turó de l'Home des del cim

La vessant de Coll Formïc

Des del cim

Viladrau des del cim

Vista sobre la Garrotxa

El Pirineu al fons

Baixant cap el coll de Sant Marçal

Cami de baixada

Els últims colors de la tardor

El bosc prop del coll de Sant Marçal

Ùltims trams de baixada

Planell del recorregut

El Matagalls des del cim de Les Agudes

El coll de Sant Marçal es troba a 1.090 mts. d'altitud, per tant el desnivell és de + 607 - 607 mts.

Ruta realitzada el 22 de Novembre del 2009

Fotografies: Jordi Lluis Pi Calzada

Càmera: Olympus C760UZ

Tots els drets reservats