L'espiell

L'espiell canvia de domini

noreply@blogger.com (lespiell) — Wed, 14 Apr 2010 13:28:00 +0000

L'espiell deixa blogspot i se'n va a la competència, wordpress. Us convido a visitar la segona època del blog a l'adreça http://lespiell.wordpress.com/ (també podeu clicar aquí).

Espero que els qui hàgiu seguit el blog ho continueu fent!

LBB

noreply@blogger.com (lespiell) — Wed, 07 Apr 2010 09:08:00 +0000

Som moderns. Anem a una missa funeral i, des de la primera fila, mirem cel i terra sense badar boca. Només cantem el Virolai. A les rerialles de la cerimònia, al diaca li sona el mòbil. Per sort no hi té cap simfonia simplificada. En el silenci eclesiàstic hi sona un ring allegro senzill, sense pompositats.

Tot acaba amb un Raimon ausiasmarquià al ritme de veles i vents. Tot va bé i de tant en tant tot acaba.

Xuan Bello i la bellesa de la maduresa

noreply@blogger.com (lespiell) — Wed, 31 Mar 2010 06:55:00 +0000

Llegeixo no tots els relats de La neu i altres complements circumstancials, de Xuan Bello, i hi trobo trossos d’un pensament recurrent que tinc. La bellesa de la maduresa.

Quan ets adolescent creus que mai te’n sortiràs, ni del batut energètic ni del batibull emocional. I després ho superes, i mires enrere i no entens d’on treies tanta energia i, a la vegada, tan descontrol a l’hora d’aprofitar-la.

Obro el llibre i Xuan Bello em parla de ben a prop, i em recorda que fer-se madur és deixar de ser un melic amb potes que intenta fer-se passar per la Verge Maria:

“Portar-se bé a totes hores és contranatural, no és sa. Ja n’hi ha prou de preguntar-se per què no aguanto els que estimo, per què cada dia que passa em fastigueja més aquest que és amic meu, però que té manies i perd la paciència per una fotesa. Són amics i prou: tan insuportables com jo” (p. 16).

I que fer-se madur també és saber que la nostra vida és ser, estar i no-ser. I que, tanmateix, quan no-siguem la lluna continuarà somrient, burleta o benèvola:

“En els teus mudaments, lluna, ¿qui serà constant? Vet aquí la pregunta que l’ésser humà es va formulant des del moment en què es va adonar del que és evident: la lluna neix, creix, es mor i torna a néixer. I nosaltres mirem una vegada més la lluna, mudadissa, i sabem que ja no serem aquí quan brilli, indiferent, damunt la pols i el silenci del que vam ser” (p. 46).

Us recomano que mireu o recupereu L’hora del lector del 26 de març, on els convidats eren Sebastià Alzamora i Xuan Bello.

Dos anys i una aquarel·la

noreply@blogger.com (lespiell) — Mon, 29 Mar 2010 07:23:00 +0000

He vingut a casa a recordar com és això d’esmorzar veient el mar i Sant Ramon a l’esquerra i els cirerers a sota l’ermita a mig florir i a la dreta la part xarnega del poble i la zona d’indústria al mig, tallant la plana on hi ha els afores de Sant Climent i tot Viladecans (el poble que ens va robar el mar).

I és agradable.

Ahir L’espiell va fer anys... Dos? Dos! Gràcies a tots els qui llegiu, de tant en tant, aquesta plana i hi deixeu comentaris.

Gràcies!

Transcripció d'una escena quotidiana (amb apunt final)

noreply@blogger.com (lespiell) — Wed, 24 Mar 2010 19:29:00 +0000

Un diumenge, el 13 de setembre del 2009, la meva cosina de dotze anys va dir, com aquell qui bufa un borrissol de damunt la taula: “Per què no pot ser independent, Catalunya? I jo per què no puc ser escolaneta de Montserrat?”.

Avui veig que a “TV3 a la carta” ja hi ha l’entrevista que J. M. Espinàs va fer a Josep Benet i Morell el dia 2 de novembre del 1986. Ell sí que va poder ser escolanet.

Clàssics boni contemporanis

noreply@blogger.com (lespiell) — Wed, 17 Mar 2010 07:56:00 +0000

Qui digui que no coneix el programa “A fondo” de Joaquín Soler Serrano que es posi de cara a la paret i digui vint vegades “no diré mai més mentides”.

Soler Serrano va conduir el programa a Televisió Espanyola entre els anys 1976 i 1981. Hi entrevistava, durant més d’una hora, artistes de molts àmbits (arts plàstiques, literatura). Al Google Videos i al You Tube hi teniu alguns vídeos, com ara la trobada amb Salvador Espriu, amb Álvaro Cunqueiro i amb Jorge Luis Borges.

Jo ja he conegut “A fondo” com un clàssic, és a dir, com una font a la qual pots recórrer si l’has de menester i que has de conèixer si vols fer alguna cosa de bo a la vida.

M’agradaria saber quina imatge en teníeu els qui el podíeu veure en directe. Amb la meva ignorància de generació que ha nascut en un moment històric poc donat als ensurts, suposo que devia ser un dels pocs programes interessants, oberts, moderns, contemporanis. O potser m’equivoco i això de veure els nostres artistes en un canal espanyol no provocava sinó aversió.

Dubto si la sintonia del programa és aquesta música, que sempre que la sento em posa la pell de gallina:

o aquesta altra, que com més l’escolto més em recorda als típics dibuixos animats de TVE:

Vosaltres que en sabeu, em podríeu dir quina de les dues és la sintonia original o si ho són les dues? I encara demano més. Algú em sabria dir de qui és la música que em posa la pell de gallina?

Qui diu rupit diu pit-roig

noreply@blogger.com (lespiell) — Sat, 13 Mar 2010 07:59:00 +0000

Els matins em llevo d’hora. Preparo cafè. Mentre espero que pugi, obro les dues portes de la sala que donen a l’exterior.

Ja fa més d’un mes que un dia, mentre esmorzava, va entrar un rupit a casa per una de les portes que havia deixades obertes. Tranquil i confiat, va fer una passejada per la casa. Va arribar fins al passadís que porta a les habitacions.

Des de llavors, quasi cada matí em ve a saludar, potser per agrair les molles de pa que li poso al peu de l’estenedor que tenim a l’eixida.

Ara, els matins em llevo d’hora. Preparo cafè. Mentre espero que pugi, obro les dues portes de la sala que donen a l’exterior i surto a l’eixida a deixar les molles de pa que després el rupit vindrà a agrair a dins de
casa.

Ajudem en Parèmies!

noreply@blogger.com (lespiell) — Wed, 10 Mar 2010 08:16:00 +0000

En Víctor Pàmies, la ment ordenadora de la paremiologia catalana, ha obert la campanya "Top ten de refranys catalans" des del seu blog Raons que rimen.

Necessita que li envieu els 10 primers refranys que recordeu amb la condició que no feu servir cap més font que la vostra memòria. L'adreça electrònica és vpamies@gmail.com i el títol del missatge ha de ser "Els 10 refranys més coneguts". Li seria de profit que li féssiu saber d'on sou.

Fa tot just una setmana que va fer la primera crida en aquest post, i avui diu que ja ha rebut vora 250 col·laboracions. Però encara n'hi calen més per arribar a un número significatiu.

Com més gent l'ajudem millor serà el resultat. Animeu-vos-hi!

Indruvidisme geopolític

noreply@blogger.com (lespiell) — Thu, 25 Feb 2010 12:18:00 +0000

Darrerament Televisió de Catalunya ha penjat al seu web “TV3 a la carta” tots els documentals que s’han anat presentant al programa “30 minuts” al llarg de la seva història.

N’hi ha dos que fan referència a l’illa de Menorca. El primer es va emetre el dia 5 de juliol del 1998 i el van titular Terra noble. El segon, emès el dia 23 de juny del 2002, es titula Menorca, a cavall de dues èpoques. Tots dos reportatges tenen el camí de Cavalls com a eix vertebrador.

Penjar documents a Internet enriqueix la comunicació perquè et permet d’etiquetar-lo segons els temes centrals que tracta. Ja sigui un escrit, ja sigui un vídeo, ja sigui un arxiu sonor, sempre pots posar-li les etiquetes que s’hi adiguin millor.

Els senyors de TV3 s’han modernitzat i han volgut fer ús d’aquestes etiquetes també en els vídeos del seu web. I quines han pensat que definirien perfectament els “30 minuts” sobre Menorca?

Al primer hi han inserit les etiquetes “Societat” i “Catalunya”. Al segon, “Economia” i “Espanya”. Ehem.

Contrastem-ho amb un vídeo sobre la manca de pastors a Catalunya: Es busca pastor, del 14 de febrer d’enguany. Etiquetes: “Societat” i “Catalunya”.

Sembla que tenen clar que els Pirineus són Catalunya i que Menorca... és Catalunya i Espanya. Menorca és Catalunya? Catalunya és Espanya? Indruvidisme geopolític.

Intent d'excursió (tot va bé si acaba bé)

noreply@blogger.com (lespiell) — Sun, 21 Feb 2010 17:20:00 +0000

La darrera llum del dia d’ahir ens va convidar a planificar una nova excursió. Tot i que la immensitat de Minor ens va fer difícil escollir la ruta que faríem l’endemà, vam decidir de fer el tram del camí de Cavalls que va dels Canutells a Cala en Porter.

Ens hem llevat amb la primera llum del matí i hem sortit de casa just quan la segona començava a treure el cap.

Hem deixat el cotxe just a l’inici del tros que volíem seguir i hem començat a fer camí. No havíem consultat ni mapa convencional ni Google Maps perquè estàvem convençuts que a mesura que aniríem avançant trobaríem les fites que indiquen la ruta. No ha sigut així. No hem fet el camí de Cavalls.

No hi fa res, perquè hem trobat un lloc preciós, immens, tot de pedra de marès, amb pou i torre de vigilància inclosos. A la vora de la mar, en aquell indret fantasmagòric suposadament deshabitat, hem passat una bona estona.

La clivella del temps

Interior del forn del lloc

Aquí va haver-hi masovers

Escales boni escherianes

Desequilibri elegant

Reflex de fotògraf al cul d'aigua del pou

Em sento estafada

noreply@blogger.com (lespiell) — Sun, 14 Feb 2010 20:13:00 +0000

Ens han estat enganyant tota la vida.

Recordo que la mestra de P4 ja ens mentia quan parlava d’aquest tema. La Montse de Cavalls, que li dèiem. De Cavalls perquè aquest era el nostre nom de ramat, els bèsties de P4.

La senyoreta Elena ens va continuar mentint amb aquella veu rovellada, com de vellut. Quan anàvem a la classe dels Elefants, P5, continuàvem enganyats.

I el Benet, el tutor de 3r d’EGB, que feia unes enes velars de ca l’ample, també ens va mentir quan va parlar d’aquest tema.

Fins i tot el Martí, el tutor de 4t. Ell i la seva calvície de senyor seriós, ordenat, important també ens van mentir quan els va tocar parlar del tema.

Quina vergonya. Ha hagut de passar un quart de segle perquè descobrís una de les mentides més ben construïdes de l’educació que he rebut.

Pilarín i altres il·lustradors de llibres infantils: el corder no fa “be”. Fa “me”.

Parin l’orella, per favor. I si no, vagin a Mallorca. O mirin-ho a l’Alcover-Moll, tu. Però deixin de mentir les nostres criatures.

Neu d'hivern a Menorca

noreply@blogger.com (lespiell) — Fri, 12 Feb 2010 10:21:00 +0000

Els paraigües, a Minor, paren neu.

Típica teulada menorquina encalcinada

Típica teulada menorquina encalcinada

El Toro enfarinat

Plantació de cotoners

Lo retrato del fotògraf

Tres porcs juganers

Un porc encuriosit

Jutges amb olor de sutge

noreply@blogger.com (lespiell) — Sat, 06 Feb 2010 14:16:00 +0000

Et diuen: fes de jutge. I tu ho fas, perquè per què no.
Dissabtes d’exàmens de català. Hi ha de tot. Hi ha examinands que parlen castellà, n’hi ha que parlen francès, n’hi ha que no parlen.
Crec que només és bon catalanet qui sap dir “dromedaris amb la llengua al nas mengen del fetge” sense ballar. S’ha de riure, això sí. Mentre es diu això s’ha de riure.
Ara la casa ens fa olor de sutge.

La família, per Josep Pla

noreply@blogger.com (lespiell) — Thu, 04 Feb 2010 07:51:00 +0000

“Les famílies obeeixen una fatalitat implacable, unes lleis de discerniment obscur que expliquen llurs fases: la creixença, la maduresa, la mort. […] Sovint, una petita avinentesa, aparentment negligible, produeix un moviment brusc d’ascensió. Altres vegades, troncs d’aparença potent als quals hom donaria fàcilment grans possibilitats en l’espai i en el temps, es disgreguen, esdevenen pols i no res. El gran dissolvent, així com el gran reactiu de les famílies, és el diner.” (Josep Pla, Girona. Un llibre de records, Edicions Destino, 1998, p. 24).

L'indruvidisme en la ciència

noreply@blogger.com (lespiell) — Mon, 18 Jan 2010 18:28:00 +0000

Ja us deveu haver adonat, gràcies als nous mitjans de comunicació com ara blogs i xarxes socials, que últimament l’indruvidisme torna a ser objecte d’anàlisi.

Ara només faré quatre pinzellades sobre la definició del concepte indrúvido (que en català potser hauria de ser indrúvid). L’indrúvid (que prové del llatí IN DUBITAS) és aquell que té la capacitat de fer dubtar els altres d’allò que perceben a través dels sentits. Té una saviesa anàloga, doncs, a la del druida (si voleu més informació sobre el terme, us recomano que visiteu el blog Na moleira dos indrúvidos).

Fa dies que Primera història d’Esther torna a rondar per la taula del meu estudi. Tothom sap que és una lectura de poques pàgines però que demana llargues hores de sofà amb diversos diccionaris a mà. Ara em dedico a cercar el significat de les paraules que més m’interessen.

Entre les desenes de mots que he subratllat, n’hi ha una que la lingüística ha tractat amb clara voluntat indrúvica: rerialles (Aman, a la p. 99 de l’edició de Proa).

Vaig consultar-ne l’etimologia al Gran Diccionari de la Llengua Catalana (GDLC, el gros d’Enciclopèdia Catalana) en línia, i en diu el següent:

“Mot fantasma, fruit d’una mala lectura de recialles)”

Què vol dir “mot fantasma”? No ho sé. Però és evident que el lingüista que ha escrit aquesta etimologia ha volgut posar el lector “in dubitas”. El GDLC continua sent el diccionari modern que era i entra en el nou corrent indruvidista. Ens dóna, doncs, un exemple d’indruvidisme en la ciència.

La lluna d'ahir i el sol d'avui

noreply@blogger.com (lespiell) — Fri, 01 Jan 2010 12:04:00 +0000

Tres quarts i cinc minuts de vuit. Primer matí de l’any deu.

Sant Climent de Llobregat dorm després de celebrar el Cap d’Any fins ben entrada la matinada. Per sort, no tinc problemes de son i, malgrat la música i el xivarri, a dos quarts d’una em vaig adormir.

Avui m’he llevat d’hora, potser una mica més tard que altres dies, però prou per poder trobar la primera sortida de sol del nou any. El mar, que en un temps no gaire llunyà era de Sant Climent, és l’horitzó que veig des de l’habitació.

He volgut veure la llum de l’altra banda de la casa i m’he trobat que la lluna vella i plena estava a punt de pondre’s entre les muntanyes just quan feia vuit hores que havíem canviat d’any i de dècada.

La doble lluna, al cap de dos minuts, ha desaparegut en terres torrellenques.

Bon... daixonsis

noreply@blogger.com (lespiell) — Wed, 23 Dec 2009 22:50:00 +0000

Bon Nadal i bon any, campi qui pugui campar!

La basílica paleocristiana de Son Bou

noreply@blogger.com (lespiell) — Tue, 22 Dec 2009 11:27:00 +0000

Fa uns dies vam anar a visitar les restes de la basílica paleocristiana de Son Bou (Alaior, Menorca).

De l’edifici en queden les ruïnes, però si et poses dempeus al marge que el rodeja pots fer-te una idea de la planta.

L’entorn de la basílica és contradictori. Per una banda està envoltada de mar i de roques. Per una altra, hi ha puigs foradats de coves que havien sigut antigues tombes, possiblement d’època talaiòtica.

Però ben a prop d’aquest “lloc d’interès cultural” hi ha uns edificis alts i horribles que semblen pensats per la mateixa ment ordenadora del Baix Llobregat del segle XX. Em van fer tanta angúnia que no en vaig poder fer fotografies, i ara em sap greu perquè no us els puc fer a pantalla.

Fa pena que els racons més bonics siguin precisament els que destrossem amb més mala bava. I és curiós que siguin les mateixes autoritats que han permès empastifar la costa de cutrisme les que després ens diguin que la cuidem entre tots:

Per cert, en aquesta fotografia hi ha una certa esquizofrènia… La noteu?

Mor Albert Ràfols-Casamada

noreply@blogger.com (lespiell) — Thu, 17 Dec 2009 14:02:00 +0000

I La razón és l’únic diari, dels que jo hagi consultat, que fa pública la malaltia que patia. Potser per fer-ho més truculent i popular?

I La razón és l’únic diari, dels que jo hagi consultat, que no parla de la seva faceta d’escriptor. Potser perquè els fa ràbia escriure’n els títols en català?

I La razón és l’únic diari, dels que jo hagi consultat, que ni tan sols n’anomena la vessant d’il·lustrador. Potser perquè els fa ràbia escriure “La Plaça del Diamant, de Mercè Rodoreda”, per exemple?

Mor Albert Ràfols-Casamada i ni La razón ni l’ABC diuen que era català, evidentment.

Plou o se’ns pixen a sobre?

Arrauxats i assenyats?

noreply@blogger.com (lespiell) — Wed, 16 Dec 2009 08:25:00 +0000

Qui hagi estudiat a la Facultat de Filologia de la Universitat de Barcelona té moltes probabilitats d’haver conegut el follet més famós de la ciutat comtal. Parlo del follet que es passeja entre els edificis Josep Carner i l’històric, aquell personatge màgic que passa la vida estudiant filologies diverses.

Tothom el coneix per la seva màxima, que tots hem intentat dur a terme: quan estudies has de menjar el mínim, només d’aquesta manera centres tota la teva energia en la ment i no en el cos.

El follet, que ara ja coneixeu tots, deu haver extret la teoria d’una lectura ben edificant, Amélie Nothomb, Diari de l’Oreneta (Empúries):

«No s’hauria de menjar massa si es té l’ànima plena de vaguetat. Fer-ho suscita vertígens romàntics, impulsos macabres, desesperacions líriques. Qui se sent a prop d’entenebrir-se en l’elegia hauria de fer dejú per tal de conservar l’esperit sec i auster. Abans d’escriure Les desventures del jove Werther, ¿quantes xucruts amb guarnició devia haver engolit Goethe?» (p. 56)

Si deduïm que la màxima es pot aplicar a altres àmbits, n’obtindrem moltes respostes. Fixem-nos ara en la política. Tots sabem que Catalunya (només Catalunya) passarà a la història per ser l’únic país que quan ha d’estudiar l’estratègia per arribar a ser independent ho fa amb botifarrades.

Si féssim servir el consell del follet potser se’ns recordaria com el poble de la rauxa i del seny. De moment, només som una colla de romàntics arrauxats. Que potser ja va bé, si és que acaba bé…

Objectiu: la lluna en un cove

noreply@blogger.com (lespiell) — Fri, 11 Dec 2009 07:56:00 +0000

Després d’una setmana de continent i de vacances al curs de català per a adults ara veig les coses encara més clares.

Ja sabia que voler que aprenguin català en quatre mesos és voler la lluna en un cove. Però ara, després de reflexionar-hi llarga estona, veig que no només és un objectiu difícil d’assolir sinó que seria absurd tenir-lo com a preferent.

He canviat d’estratègia: si abans aprofitava l’avinentesa de fer català per ensenyar-los qualque cosa de la realitat sociopolítica, ara ho faig a la inversa. Miro que tinguin quatre coses clares de la diversitat del Regne a través de la llengua.

Aquests dies concentro la meva energia a desmuntar-los un primer prejudici: la creença que el menorquí és una llengua i que el català n’és una altra.

Ho faig amb un llenguatge universal: la música. L’última mitja hora de classe els poso una cançó en una varietat del català sempre diferent i ells han de fer el típic exercici d’acabar d’omplir-ne la lletra. Abans, però, trec el mapa dels Països Catalans i els situo la varietat.

Però això no s’acaba aquí. Els estic preparant una tria de diverses varietats de l’espanyol perquè s’adonin que ells també parlen una llengua amb dialectes.

Espero que el mètode de la comparació funcioni. Si algú té més idees que les digui…

Biaixos del segle passat

noreply@blogger.com (lespiell) — Sun, 06 Dec 2009 18:50:00 +0000

M’agrada investigar quins llibres té el meu avi. Em sembla que els he vistos tots, però sempre que em perdo a la biblioteca hi trobo una joia o altra.

Aquesta vegada he trobat una meravella; no de llibre sinó d’anècdota en un llibre. He trobat Elementos de gramática castellana, d’Antonio Regalado González (Impremta Sáez Hermanos, Madrid, 1934), manual que duu l’ex-libris del meu avi. Per tant, el devia fer servir a classe d’espanyol.

A la primera pàgina hi ha unes notes manuscrites que dedueixo que són uns apunts presos per ell. Són les definicions de llengua i dialecte. Poca broma.

Què els ensenyaven al segon terç del segle passat? Això.

Definició de llengua: ‘Modo de hablar completamente evolucionado fonética, morfológica y sintácticamente que lo separa de su madre y hermanas colaterales’.

Definició de dialecte: ‘Modo de hablar no completamente evolucionado para separarlo de su idioma nativo’.

Déu n’hi doret, sí que hem millorat.

Retorn temporal al Baix Llobregat

noreply@blogger.com (lespiell) — Thu, 03 Dec 2009 07:54:00 +0000

Faig coincidir vacances amb metges i un aniversari i em planto a Sant Climent de Llobregat una setmana. Retorn a casa.

Em pensava que a Menorca hi feia consumisme antropològic i que a la comarca tabú hi consumia, simplement.

Però arribo a casa i l’Armando m’explica les obres que s’estan fent a casa: la paret del garatge s’ha esberlat. I que per solucionar-ho “s’hurà de taiar per trobar el fèrrem” (‘s’haurà de tallar per trobar el ferm’). Així, a la climentona.

Entro a casa i l’àvia Lola està llegint. Unes memòries escrites per un climentó. Me n'ensenya la portada, on hi ha una il·lustració de la Plaça de la Vila abans de les destrosses urbanístiques llobregatines, abans que els habitants d’aquesta comarca tabú ens lliuréssim a la lletjor moderna i grisa. Abans que ens dediquéssim a enrunar les cases tradicionals per fer-hi pàrquings absurds que no podem fer servir perquè quan plou s’inunden. I abans que taponéssim les rieres per fer-hi passeigs a l’estil dels pobles de vora mar.

A la cuina, amb la flaire d’un guisat de diumenge, el meu pare em fa saber que no se’n surt amb el marge de pedra que està fent al jardí i que vol venir a Menorca a estudiar-se les parets seques.

Em pregunto si no som nosaltres mateixos, els llobregatins, els qui ens oblidem que a la nostra comarca també hi podem fer consumisme antropològic, i que hi podem trobar traces d’allò que era i no era la nostra comarca abans de la grisor de l’aluminosi i de la lluïssor dels terres de les grans superfícies de consumisme mal entès.

Quan vinc a casa una temporada sempre tinc temptacions de quedar-m’hi per començar a estudiar allò que encara queda de la nostra manera de ser. Tot arriba.

Que han estudiat lògica, els espanyolistes?

noreply@blogger.com (lespiell) — Fri, 27 Nov 2009 08:35:00 +0000

He passat pel sedàs la informació que de moment han donat els diaris del manifest anticatalà. Perdoneu que el post sigui una mica llarg.

QUI EL SIGNA
1. Academia (?), Balears
2. Plataforma de sa Llengo Baléà, "Balears"
3. Círculo Balear, "Balears"
4. Embajada Cultural de Baleares, "Balears"
5. Federeción de Asociaciones Culturales del Aragón Oriental (FACAO), Aragó
6. Plataforma Aragonesa no Hablamos Catalán (el seu web no es carrega. Ha desaparegut?), Aragó
7. Nou Valencianisme, País Valencià
8. Grup d’Acció Valencianista, País Valencià
9. Valencia Freedom, País Valencià
10. Convivencia Cívica Catalana, Catalunya
11. Asociación Cultural Cervantina, Catalunya

DENUNCIEN O REBUTGEN
1. L’agressivitat del nacionalisme catalanista.

Resposta:
El manifest que signen és fruit del nacionalisme espanyolista. El nacionalisme espanyolista es basa en la ignorància de si mateix i, per tant, es presenta com l’única opció neutral per viure i conviure en el Regne d’Espanya. El nacionalisme catalanista existeix i no es nega a si mateix. Sí, som nacionalistes, i sabem d’on venim, on som i on volem arribar.

2. Qualsevol proposta que, des del “front nacionalista”, pretengui impulsar “l’aproximació idiomàtica, geogràfica i lingüística” de les seves comunitats autònomes “sota la recurrent mentida de la unitat lingüística”.

Resposta:
Primer, tothom sap (i no ho diu ningú) que la comunitat autònoma és una mentida que sovint es contradiu amb la història de la geografia i de la cultura de la península.

Segon, és gràcies a aquesta mentida de les comunitats autònomes, entre d’altres coses, que el Regne d’Espanya s’ha convertit en una entitat multinacional (multiregional, que dirien ells).

Tercer, ja fa molts anys que aquesta entitat multinacional té l’objectiu de ser mononacional, i ho vol aconseguir negant que la gènesi del Regne és la suma de diversos països, nacions o regions (cada una amb la seva llengua, la seva cultura, la seva història i el seu tarannà).

Quart, és per causa de la voluntat de convertir-se en entitat mononacional que el Regne d’Espanya nega contínuament les nacionalitats que la configuren.

I cinquè, el primer que s’ataca quan es vol fer desaparèixer una nació és la seva llengua (ja fa molts anys que sabem que un dels signes identitaris que fa que una comunitat se senti d’un país és la llengua que parlen els habitants del tal país).

Conclusió: l’única manera que se’ls acut d’atacar-nos és negant els dialectes de què està formada la llengua catalana i inventant-se (sense donar criteris científics, això és, filològics) que cada dialecte és una llengua diferent. Es nota que de petits van llegir el volum Zitzània de les aventures d’Astèrix, en què els romans es van adonar que la màxima “divide y vencerás” és d’allò més productiva. Pregunta: també estan d’acord que l’andalús no és un dialecte de l’espanyol sinó una llengua diferent a la seva?

3. Que es vulgui eliminar el castellà de Catalunya

Resposta:
Ningú no vol eliminar el castellà de Catalunya, ni el català més catalanista ni el català més independentista. El que es vol és donar força per mitjà de les institucions a la llengua socialment més dèbil, que és la catalana. El seu argument es basa en la negació del fet que el català és socialment més dèbil que el castellà, i això és una fal·làcia que va contra tots els estudis científics, això és, filològics i matemàtics.

4. La denominació de Països Catalans

Resposta:
La resposta és la mateixa que la de dos punts amunt. L’única manera que tenen d’atacar-nos és negant que el Regne està format de diversos països, entre els quals hi ha els Països Catalans. L’argument del nacionalisme espanyol és negar (sense donar criteris científics –filòlogics i històrics) que als PPCC hi ha una cultura, una llengua, una història comuna i un tarannà particular.

5. Que es vulgui imposar el català amb coacció, excloent l’ús del castellà i l’ús de les llengües pròpies de cada comunitat (amb les seves modalitats)

Resposta:
Cap català no vol constrènyer la voluntat de cap espanyol que visqui als PPCC. Ja he dit més amunt que no es vol excloure l’ús del castellà a cap racó dels PPCC (ni el francès ni l’italià). Aquest argument espanyolista es basa en la fal·làcia següent: si es vol potenciar el català perquè és la llengua socialment feble necessàriament es vol excloure dels PPCC l’espanyol, que és la llengua socialment forta. Que no han fet lògica? Això no va així, senyors. Simplement, es vol ajudar institucionalment una llengua que si no se l’ajuda desapareixerà per causa del canvi lingüístic català - castellà (francès, italià). Per acabar, torno a repetir que no hi ha una llengua pròpia de cada “comunitat”, sinó que a cada racó dels PPCC hi ha un dialecte amb els seus subdialectes. Recordo la pregunta: estan d’acord a assumir que l’andalús és llengua “pròpia” i no dialecte de l’espanyol?

VOLEN
1. Impedir la imposició del català a les llengües pròpies dels territoris i al castellà
2. Impedir que el català s’imposi
3. Impedir que el català es consideri llengua pròpia d’Aragó, de València i de les Balears
4. Que els catalans puguin viure en castellà i que qualsevol nen pugui estudiar en la seva llengua materna

CONSIDEREN
1. Que tant a Aragó, a València i a les Balears hi ha una llengua pròpia amb les seves modalitats. Per tant, no és català. Per tant, si s’hi imposa el català com a llengua pròpia es fa genocidi lingüístic

DEMANEN
1. Al Govern central i als executius autonòmics que “no permetin fer servir més el subterfugi territorial per justificar la falsa unitat lingüística catalano-valenciano-balear-aragonesa”.

El que volen, consideren i demanen es pot respondre amb els mateixos arguments que el que denuncien o rebutgen.

Reflexions d'uns alumnes de català a Menorca

noreply@blogger.com (lespiell) — Thu, 26 Nov 2009 08:21:00 +0000

Ahir els alumnes del curs de català per a nouvinguts van notar que a Espanya hi ha alguna cosa que no quadra, que balla, que fa nyigo-nyigo.

TEORIA
Els alumnes, arribats de Bolívia, de l’Uruguai, del Perú, d’Argentina, del Brasil i del Regne Unit, fa entre vuit mesos i vint anys que són aquí. Quins són els que fa vint anys que van arribar a Menorca i que fins ara no han pres la decisió d’aprendre català? Els del Regne Unit. Els americans fa com a màxim dos anys que volten entre màrgens laberíntics illencs.

Hi ha una diferència substancial entre aquests dos grups d’alumnes. Els que van instal·lar-se aquí perquè ja se sap que Menorca és l’illa de la tranquil·litat (els britànics) fan el curs per aprendre català. Han trigat prou temps a fer-ho, però mai és tard. Els que han arribat d’Amèrica Central i del Sud han vingut a treballar a Espanya, i han necessitat menys temps per voler matricular-se a un curs de català; per què el fan? Per estudiar català. Estudiar una llengua no vol dir necessàriament aprendre-la.

Què ho fa que els americans es matriculin a un curs de català? Doncs que sembla que s’interessin per la cultura de les Illes Balears (aquest trosset del Regne d’Espanya) i, per tant, també sembla que tinguin interès a quedar-s’hi. Hem fet que estudiar català sigui pràctic.

PRÀCTICA
El professor ha de mirar que les classes facin que tots els alumnes s’interessin pel català i per la cultura dels Països Catalans. I per fer-ho abans ha d’haver passat pel sedàs la idea que tenen d’Espanya; altrament, seria impossible que entenguessin les particularitats de cada país que hi ha dins del Regne.

Des del primer dia de classe que de tant en tant deixo anar alguna idea que els faci relativitzar els conceptes Espanya i espanyol. Ahir en vaig fer una altra: els últims cinc minuts de classe els vaig dedicar a l’aragonès. Primer, vaig tenir el gust de dibuixar a la pissarra el mapa dels PPCC amb Aragó a l’esquerra. Quan ja tenien situat Aragó, vaig prémer el play de l’Apple i au, a sentir aragonès.

Les reaccions van ser del tot diferents a com me les havia imaginades (tothom fa prejudicis). Els britànics, ni gota d’interès (feien dibuixets a la llibreta). Els americans, en canvi, feien ganyotes i preguntes. “Pero, ¿el aragonés es dialecto o lengua?”: llengua, que ve directe del llatí. Fins i tot un d’ells em va explicar que va viure un any a Galícia i que sap una mica de gallec.

Ser professor de cursos per a nouvinguts sempre et dóna sorpreses tan agradables com aquesta.