L'HORTA pam a pam

Documental Mengem SA

noreply@blogger.com (Anonymous) — Wed, 27 Mar 2013 16:41:00 +0000

MengemSA és un treball audiovisual de 43 minuts de durada que dóna veu a diversos col·lectius i personalitats que treballen des de diferents sectors per l'agricultura ecològica i la sobirania alimentària del País Valencià.

El documental està estructurat en dos parts: una primera on es plantegen i s'expliquen els diversos problemes de l'actual sistema agroalimentari i una segona part on es parla d'alternatives al mateix. I tot, amb la lluita dels veïns de Benimaclet per recuperar els horts urbans com a fil conductor de la història.

L'Assut i la Séquia de l'Or

noreply@blogger.com (Anonymous) — Fri, 08 Mar 2013 23:06:00 +0000

'Més que aigua, açò és or'

Foto: J. Monzó

Els llauradors d'eixe canal no tenien drets d'aigua del riu i soles podien regar aprofitant sobrants de les séquies històriques
La Sèquia de l'Or recollia, en l'assut del mateix nom, l'últim cabal del Túria abans d'arribar al mar
VICENTE LLADRÓ / Las Provincias

Els visitants de la Ciutat de les Arts i les Ciències potser se sorprenguen per una curiosa caseta antiga que es manté de peu entre el Museu Príncep Felip i l'Oceanogràfic, al costat del que era l'antic passeig de les Moreres, i els haurà cridat l'atenció el seu tipus de construcció rústica, de pedres irregulars, així com el nom que llueix, fent referència a la Séquia de l'Or. De la mateixa manera, el pont que es coneix popularment com 'el pernil' és oficialment el de l'Assut de l'Or. Però què eren l'Assut i la séquia de l'Or?
Un assut és un dic menut que es construeix en un llit fluvial per desviar part del cabal d'aigua cap a una sèquia o canal. I en eixe punt hi havia l'Assut i la Sèquia de l'Or, que recollien les últimes aigües que portava el riu Túria abans d'arribar al mar. Amb elles es regaven terres d'horta i arrossar de València i Alfafar, arribant fins després d'El Saler.
La curiositat més gran es troba en l'origen del nom. D'on sorgeix el de l'or? Tenia a veure amb la 'qualitat' de l'aigua que arribava fins a eixe punt.
Però abans recordem que els llauradors hortolans que regaven d'eixa sèquia no tenien drets consolidats sobre les aigües del Túria, que estaven reservats a les sèquies històriques del Tribunal de les Aigües i la de Montcada. Res de solidaritat entre llauradors gairebé veïns. Les disputes de l'aigua sempre han estat dures, a voltes dramàtiques, i quan el riu no estava regulat (sense embassaments) els cabals estiuencs eren exigus, així que cadascú exhibia els seus drets i regatejava l'aigua escassa a qui podia.
Les terres conreades més recents, guanyades als canyars semipantanosos situats més cap a la costa, no tenien drets i només podien gastar aigües sobrants, el que no necessitaven els altres.
Desguassos urbans
Com València creixia i bona part dels desguassos urbans anaven al riu, amb el temps van anar augmentant aquells sobrants. A l'aigua que no agarraven les altres sèquies a la 'casola' se sumaven els cabals de claveguerams, que anaven a més. I què portaven eixos? Aigües brutes, però brutes de matèria orgànica, els fems dels habitants de la ciutat i de l'escorxador, que desguassava gairebé tot a la llera.
D'esta manera, els agricultors que usaven el cabal d'aquesta última sèquia del riu, no només regaven, sinó que a la vegada abonaven els seus camps, i així es va popularitzar entre ells una frase que va fer història: 'Més que aigua, Açò és or'. I d'ací 'l'assut i la séquia de l'or'.
Açoò va ser, naturalment, en temps en què el clavegueram portava majoritàriament matèria orgànica, després van arribar els detergents, olis, abocaments contaminants d'infinitat de tallers i fàbriques ... I aquelles aigües van deixar de ser tan apropiades com abans, però no n'hi havia d'altres. Un problema comú a tota l'Horta de València. Les depuradores encara trigarien a arribar i ni tan sols avui es depura tot.
Aigua de sobres
Els llauradors de la Sèquia de l'Or, que avui s'anomena Canal de Reg del Túria, van seguir sense el reconeixement de la concessió administrativa de les aigües que utilitzaven fins a temps recents, a finals dels anys vuitanta. Va canviar la societat valenciana, es va transformar la geografia urbana, es va imposar la modernitat i el sentit comú...
Van construir-se col·lectors, es va fer la depuradora de Pinedo, el vell llit del Túria va deixar de portar aigües pestilents, van començar a traçar-se projectes per al jardí de l'antic riu, van començar a emergir els emblemàtics edificis de la Ciutat de les Arts i les Ciències... I allà van quedar, al seu lloc de sempre, l'antic assut i la caseta de comportes, com vestigis d'una història i d'uns noms d'origen ben curiós que criden l'atenció a qualsevol.
Els agricultors de l'Or segueixen regant, com sempre, amb les aigües residuals de València, però ara depurades a Pinedo, tenen una doble concessió (d'aquesta i del riu), tenen aigua de sobres, l'agarren al costat del riu nou i la que no gasten la porten fins l'Albufera.

Art espontani

noreply@blogger.com (Anonymous) — Sat, 09 Feb 2013 14:00:00 +0000

En una caseta de Massalfassar he trobat esta pintura feta a la paret del paeller.

Terra i Xufa

noreply@blogger.com (Anonymous) — Mon, 14 Jan 2013 17:50:00 +0000

.Compartim este interessant article publicat a Per l'Horta.

Agricultura

Terra i Xufa és un projecte creat l'any 2004 a l'Horta Nord. Els seus responsables, Enric Navarro i Francisco Planells, ens diuen: "Vam ser la primera empresa a conrear xufa ecològica certificada per la Denominació d'Origen Xufa de València
P. Bolaño / The Ecologist
Terra i Xufa tornen a BioCultura i concretament a BioCultura València. El 2008, la seua orxata va rebre el Premi BioCultura al Millor Producte. A més d'orxata, l'empresa també té en ecològic oli de xufa, farina de xufa, cervesa de xufa, orxata concentrada... Aposta pel producte local i per combinar la tradició, les arrels, amb la creativitat, la inventiva i les tècniques agroecològiques d'avantguarda. Xerrem amb Francisco Planells ...
Terra i Xufa és un projecte creat l'any 2004 a l'Horta Nord. Els seus responsables, Enric Navarro i Francisco Planells, ens diuen: "Vam ser la primera empresa a conrear xufa ecològica certificada per la Denominació d'Origen Xufa de València, i en elaborar la primera orxata ecològica certificada pel Comitè d'Agricultura Ecològica de la Comunitat Valenciana. L'any 2008 presentem l'Oli de Xufa verge, i no hem deixat d'innovar en productes derivats de la xufa. El van seguir la farina de xufa el 2009 i la cervesa de xufa Antara el 2011". Francisco Planells assevera: "A més de l'orxata ecològica Terra i Xufa, que des de l'any 2008 ha estat present en totes les edicions de BioCultura, en aquesta edició del 2013 presentarem novament la Cervesa de Xufa Antara, de la qual només vam poder comptar amb un nombre limitat d'ampolles a l'edició del 2012, ja que acabàvem de llançar-la al mercat. Els visitants també podran degustar els nostres productes elaborats a partir de xufa de cultiu propi a l'Horta Nord com l'oli i la farina de xufes, i conèixer la nostra àmplia oferta de fruites i hortalisses de cultiu ecològic. Com a principal novetat en eixa edició de BioCultura València, comptarem amb rebosteria elaborada a partir de farina de xufa i orxata: Coca de Llanda, Fogasetes (galetes de xufa i anís) i coquetes salades de xufa i cacauet".
LA DISTRIBUCIÓ
Durant eixos anys, l'empresa ha presentat els seus productes a les fires ecològiques internacionals de major rellevància, Biofach a Nuremberg, el Fancy Food Show de Nova York o la fira de Biocultura de Barcelona i Madrid, on "la nostra orxata concentrada rebé el premi al millor Producte Ecològic de l'Any 2008, al que li va seguir el Aliments d'Espanya 2009, atorgat pel Ministeri de Medi Ambient, Rural i Marí, en la categoria de jove empresariat. Els nostres productes de xufa es comercialitzen actualment als Estats Units, França, Alemanya, Itàlia, Regne Unit i República Txeca. Encara que puga semblar una contradicció, la principal innovació d'eixe projecte ha consistit a rescatar productes derivats de la xufa tan antics com la cervesa, que ja elaboraven els egipcis al segle IV aC, l'oli, amb origen en l'Imperi Romà, o la farina, ja emprada com a ingredient de rebosteria en l'Imperi Islàmic". Planells afegeix: "Els nostres productes es poden trobar en supermercats i botigues de productes ecològics, herbolaris, botigues gourmets, i en algunes gelateries i cafeteries, que cada volta estan apostant més pels productes d'origen ecològic".
EL GUST
Sap el públic valorar les diferències de l'orxata ecològica? Planells és categòric: "Per descomptat, cada vegada ens trobem amb consumidors molt més informats dels beneficis que té per al nostre organisme i per al nostre entorn el consum de productes provinents de l'agricultura ecològica". El sabor dels productes de Terra i Xufa és inconfusible: hi ha personalitat, hi ha solera i hi terreta, però també molta creativitat. I hi ha vida per l'orxata més enllà de la temporada estiuenca? Planells ens diu: "Tot i que el consum d'orxata s'incrementa notablement en la temporada d'estiu, el seu consum es va fent cada volta més extensiu a la resta de l'any. L'orxata concentrada, un cop diluïda, té totes les qualitats de l'orxata natural, i és un perfecte substitut de la llet animal per a aquelles persones intolerants a la lactosa, el gluten o les proteïnes làcties, i pot consumir tant freda com calenta. A més, l'orxata s'empra cada volta més com a ingredient de rebosteria, ja que podem substituir la llet per orxata en l'elaboració de coques, flams, natilles...
Ara que estan tan de moda les llets vegetals, té més futur l'orxata? "Precisament, el fet que el consum d'orxata s'haja associat tradicionalment a l'estiu, no ens ha de fer oblidar que es tracta d'una llet vegetal amb unes propietats nutricionals extraordinàries, destacant el seu alt contingut en fibra, àcid oleic, minerals i aminoàcids essencials com l'arginina. És un aliment prebiòtic, i considerat component tradicional de la dieta mediterrània. Cada vegada són més reconegudes aquesta qualitats pels consumidors, així que encara està per arribar el veritable creixement del consum de l'orxata associat a les seues propietats saludables ", assenyala Planells.
FARINA I OLI DE XUFA
En quant als productes derivats de la xufa, li preguntem a Francisco quines característiques i aplicacions tenen la farina i l'oli de xufa: "La farina de xufa és 100% xufa mòlta, i, a més de les seues aplicacions en rebosteria, s'empra com complement dietètic. Afegint unes cullerades a la llet o iogurt, aconseguirem una alta aportació de fibra i antioxidants, a més d'ajudar a reduir els nivells de colesterol. En països com Alemanya i la República Txeca s'utilitza com a ingredient en l'elaboració de barretes de cereals. Quant a l'oli verge de xufa, s'obté per premsat en fred, igual que l'oli d'oliva. Podem utilitzar-lo per a l'elaboració d'amaniments i salses, o com acompanyament en cru de verdures, carns i peixos. El seu alt contingut en àcid oleic (71%) i en Vitamina E, li atorga propietats antioxidants, nutritives i hidratants, és un oli indicat per a massatges i per a la seva utilització en l'elaboració de locions corporals i cremes hidratants". Per finalitzar, li preguntem a Planells una cosa la resposta de la qual ja coneixem i és també una aposta vital per a nosaltres: El futur està en l'àmbit local, en arrelar-se a la terra? La resposta no es fa esperar: "Sens dubte, el futur dels productes hortofructícoles és el consum de proximitat. El consum de productes ecològics, que podem tenir a les nostres rebosts només unes hores després d'haver estat collits, a més d'garantir una màxima qualitat del producte, arriba als consumidors sense patir grans increments de preu associats al seu transport i emmagatzematge, i amb un impacte mediambiental molt menor ".
L'EMPRESA
Hijos de Salvador Costa, S.L. (HISC) va ser fundada, segons ens expliquen els seus responsables, "l'any 1897 pel nostre avi D. Salvador Costa. L'empresa es dedicava a la fabricació de licors i xarops. Va ser a partir dels anys 40, amb la segona generació, quan començà a comercialitzar l'orxata de xufes concentrada. En l'actualitat, som la tercera generació qui dirigim l'empresa amb noves tecnologies, comptant amb una història centenària que, unida a l'experiència, garanteix la màxima qualitat en tots els nostres productes. Estem situats a l'horta valenciana, entorn on es conrea la xufa; açò ens permet accedir i seleccionar la millor matèria primera en el seu propi lloc d'origen".
D'altra banda, afegeixen, "comptem amb un equip d'especialistes que, gràcies a la seua experiència, exerceixen amb la màxima professionalitat tots els controls que garanteixen la millor seguretat alimentària. A més, a les nostres instal·lacions disposem de tots els equips tècnics necessaris per complir eixos objectius. Així mateix, la nostra major inquietud de cara al futur va sempre lligada al desenvolupament de noves tècniques que aporten qualitats en un continu procés d'investigació que ens mantinga a l'avantguarda del nostre sector. Tots els nostres productes són 100% vegetals. No contenen gluten, colesterol, lactosa, colorants ni conservants. No necessiten fred per conservació i la caducitat és superior a dos anys gràcies a una pasteurització controlada i al seu envasat asèptic".
Per concloure, ens assenyalen: "L'any 2012 vam iniciar un nou projecte al costat de Terra i Xufa,"Noves Orxates Tradicionals de València", en el qual unim experiència i innovació per potenciar la comercialització i internacionalització dels nostres productes, i continuar innovant en el sector de la xufa i l'orxata".
Hijos de Salvador Costa S.L./Terra i Xufa
Avenida Padre Carlos Ferris, 113
46470-Albal (Valencia)
961260231
www.terraixufa.com
www.horchatashisc.com
hisc@horchatashisc.com

Documental "L'Horta al costat de casa"

noreply@blogger.com (Anonymous) — Wed, 31 Oct 2012 22:23:00 +0000

Rosquilla negra

noreply@blogger.com (Anonymous) — Mon, 27 Aug 2012 07:32:00 +0000

Estos cucs formen vertaderes plagues en els camps d'alfals, tomates, pebrots, etc. El nom li ve perquè durant el dia s'enrosquen. Prové d'una palometa nocturna.

Juliol

noreply@blogger.com (Anonymous) — Tue, 31 Jul 2012 05:19:00 +0000

Vos mostrem fotografies d'este mes que hem fet per Puçol.

Flor del meló

Carregant melons a primera hora

Polvoritzant


Collint tomates

Magrana

Alfals

Flor d'alfals

Fesol de la garrofa

Tomata


Plantó de caqui

Les artèries de l'horta

noreply@blogger.com (Anonymous) — Tue, 26 Jun 2012 16:14:00 +0000

Paisatge i paisanatge: Toni Torà, guarda de la séquia Real de Montcada en el tram entre Paterna i Godella
VICENTE LLADRÓ / Las Provincias

Toni va amb presses. L'aigua havia d'haver entrat a la Séquia de Montcada a les sis del matí i s'ha endarrerit a les dues de la vesprada. A més, a la veïna séquia de Tormos van a realitzar-hi unes obres i necessiten mantenir el canal sec, per la qual cosa han avisat perquè agafen la seua part. Aixina que el cabal pujarà a quatre metres cúbics i mig per segon i cal espavilar-se per distribuir l'aigua i que tot vaja bé. S'acumula la faena i no hi ha temps a perdre.
Ens hem citat en el vell escorxador de Godella, que ara es destina a finalitats culturals. Toni no diu "matadero" [com el periodista], sinó 'escorxador'. També crida l'atenció quan pronuncia altres paraules en un valencià més ortodox i acadèmic de l'habitual per ací, com 'gaudir', o 'mileurari', quan parla del seu fill, Pau, que ja viu pel seu compte, tot i ser encara mileurista, com tants joves. A més, no se li nota forçat, li ix natural aquest valencià més pur que sona tan bé. Després entendrem per què, quan explique que la seua dona, Amparo, és filòloga i professora de valencià, «i com sempre em corregix, procure parlar millor, i m'agrada».
Al costat del vell escorxador hi ha els horts urbans organitzats per l'ajuntament de Godella. Han anat a més i estan cuidats. A aquesta hora del final de la vesprada es troben plens de nous hortolans, en plena faena. Toni s'acosta i els diu que ja poden posar-se a regar. Fa un moment, la sèquia, que passa pel costat, estava quasi seca, però ara es nota que va pujant el cabal.
Toni Torà Giner és guarda de la séquia de Montcada, de la Reial Séquia de Moncada, com acostuma a corregir el seu president, Francisco Romeu, recordant que és reial pels privilegis concedits per Jaume I, fa quasi vuit segles.

Nou guardes i un 'torner'

Toni és un dels deu guardes d'aquesta comunitat de regants que abasta 30 pobles i 13 pedanies, des de l'assut sobre el Túria al terme de Paterna, un poc més amunt d'on creua l'autovia del 'by pass', fins als camps entre Puçol i Port de Sagunt. A ell li correspon precisament el tram entre Paterna i Godella, abastant enmig Carolines, Benimàmet, Beniferri i Burjassot.
És un guarda 'itinerant', dels nou que acompanyen l'aigua i maniobren per distribuir-la bé. Vuit s'encarreguen de trams successius voltant de Montcada, Meliana, Albalat dels Sorells, Museros, Massamagrell, El Puig i Puçol. El desé és el 'guarda torner', el que els coordina a tots.
La sèquia discorre entre una escola pública i la del Sagrat Cor. Toni accedix per ací fins al voltant del vell molí de Godella. Per entendre'ns, una enorme comporta que reté el cabal. Per alçar-la del tot són necessàries 350 voltes d'una maneta que el guarda s'acobla a l'engranatge, per anar obrint o tancant, segons convinga. Ara toca obrir perquè vindrà més aigua, no siga que es desborde, però tampoc cal alçar de colp, perquè es generaria una ona. Cal actuar amb diligència i molt coneixement.
Toni coneix cada viarany de la seua demarcació com el seu propi palmell. Circula pels laberíntics camins hortolans gairebé de forma automàtica, i entre mitjanes d'uns i altres reductes d'hortes talla per tramades urbanes. Conforme passa pels camps va deduint el que caldrà fer. «Ací -diu per exemple- van regar la setmana passada aquests horts de tarongers i no els tornaran a regar ara, sinó passades tres setmanes; aquestes parcel·les estan abandonades, aquelles cols ja s'han regat, i les plantonadas del costat, després no ha de quedar ningú pendent en aquest ramal, hauria cridat, i no es veuen cotxes. Aixina que pot tancar la portella corresponent. I de seguida, a maniobrar sobre un altre entorn, aquest de 800 voltes, al costat del vell Molí del Batà de Paterna.
A poc a poc anem veient com apareix una horta més degradada. El paisatge cuidat de Godella ha donat pas a un altre amb camps i edificis abandonats, alguns es van incendiar, les parets amb grafits, i en les motes i voltants de la sèquia s'ha de mirar amb compte on es posa el peu, perquè està ple de caques de gossos. Sembla com si tots els propietaris de cans paterners els portaren per ací.
Toni corrobora que aquesta part és més conflictiva. També pel tipus d'agricultors que hi ha. Escassegen més els professionals, s'han fet vells i ho han deixat, no hi ha continuïtat familiar. El seu buit ho van omplint en part aficionats que planten hortalisses en parcel·les que estaven incultes, sovint amb permís dels amos, a voltes en règim de lloguer, i també és notable la proliferació de camps d'alfals. L'auge de les quadres de cavalls de tot tipus (de passeig, equitació, tir i arrossegament, pura raça, etc.) ha fet que augmente la demanda de farratge, i com que hi ha sequera a tot Espanya i el transport ha pujat tant, resulta més rendible plantar alfals prop, sobretot si hi ha aigua gratis i abundant. Diuen que la bala d'alfals es cotitza a més de quatre euros.

Claus i cadenats

Arriba un jove que li demana ajuda. Vol regar l'alfals però no porta clau per obrir el cadenat de la portella. Toni es queixa de la manca de previsió i busca a la furgoneta la clau doble corresponent. Acumula desenes de claus. Portelles i vàlvules estan assegurades amb cadenats i la seua faena és anar obrint aquestes derivacions segons calga, per tancar-les quan s'acaben els torns de reg. Alhora, va alçant els torns sobre el canal per anar deixant passar el cabal. Resumeix així la tasca de bon govern: «Es tracta que no es quede sense aigua ningú que l'espere, però que no sobre, que no es perda, que seguisca el seu curs fins al final, i quan s'acabe, torna a començar el torn per dalt ». I aixina successivament.
Al costat del voltant del Molí de la Penya, a prop del col·legi de La Salle, uns nens naden a la sèquia plena d'aigua i la seua mare els riu la gràcia tot i el perill. Toni ho lamenta, però advertix que «ja no val la pena dir-los res, perquè damunt t'insulten, t'humilien, et trenquen els cadenats o els omplen de cola ... Hi ha molt vandalisme, i un deteriorament incessant. No és ja robar, sinó trencar perquè sí, i no hi ha autoritat que ho frene».

LA NIT DE FOC DE L’HORTA

noreply@blogger.com (Anonymous) — Thu, 21 Jun 2012 10:44:00 +0000

FESTA DE SANT JOAN, MASSALFASSAR

La Colla de Dimonis de Massalfassar realitzarà el seu Gran Correfoc de Sant Joan el proper dissabte 23 de juny.

Ja fa més d'una vintena d’anys que Massalfassar (l’Horta Nord) rep l’estiu amb una multitudinària cercavila de foc que reuneix diables, bésties i música de dolçaina i tabal.

Enguany el tret inicial es donarà el 22 de juny amb la diada de la Colla de Dimoniets i Dimonietes que realitzarà, cap a les 22:30 i a la plaça de l’església el seu correfoc, amb la serp Sangonereta, com a principal protagonista.

L’endemà, el dissabte 23 de juny, i a partir de les 24:00, tindrà lloc el Gran Correfoc de Sant Joan de la Colla de Dimonis de Massalfassar amb tot el seu bestiari: la gàbia de Llucifer, la diablesa, lo Rat Penat, la Bicicleta de Foc, el Bou Embolat, les dues Serps (Na Miquela i Sangonereta) i el Drac Ovidi.

En acabar el correfoc hi haurà ball amb PituDJ, una sessió golfa amb música de la terra i de més enllà.

Divendres 22Plaça de l'església, 22:30
Correfoc infantil de la Colla de Dimoniets i Dimonietes de Massalfassar

Dissabte 23
Plaça de l'església, 24:00
Correfoc de la Colla de Dimonis de Massalfassar
PituDJ
.

Molt més que Menjar

noreply@blogger.com (Anonymous) — Fri, 15 Jun 2012 15:53:00 +0000

Consum

Les cooperatives de consum es multipliquen a l'Estat espanyol com una alternativa que beneficia el medi ambient, als compradors i als productors i crea una nova relació entre aquests.

Joan Canela / Ecoavant Digital
Dimarts a la vesprada al centre social Terra, al barri valencià de Benimaclet. Malgrat el seu aspecte de bar i centre d'activitats culturals, el local es va plenant de caixes de creïlles, albergínies, taronges i maduixes que van descarregant-se des de diferents furgonetes aparcades en doble fila enfront de la porta. Algunes persones executen un curiós ritual: es forma una fila de caixes plegables identificades amb un nom i, gràcies a la informació proporcionada per una base de dades en un ordinador portàtil i algunes impressions, es van omplint les caixes segons la comanda que hagi fet cada un dels noms que hi figura.
Aquesta tasca la realitzen els voluntaris -rotatius- del grup de consum Sóc el que Menge que un cop per setmana es reuneixen al Terra per rebre els productes directes de l'horta que envolta València i als consumidors -una trentena de famílies veïnes del barri i sòcies del grup- que s'acosten fins al centre social per carregar els seus carros de la compra i, en alguns casos, aprofitar per prendre un cafè o una cervesa i passar una estona.
Aquesta és només una de les centenars de cooperatives de consum disseminades per tot el país, un moviment que organitza els consumidors i els posa en contacte directe amb els productors d'aliments per proveir-se de fruita i verdura ecològica, de proximitat, sense intermediaris -amb el que es redueixen costos- i garantint una retribució justa per a l'agricultor.
La proliferació d'aquestes propostes s'ha accelerat en els últims mesos. La Plataforma per la Sobirania Alimentària del País Valencià té localitzades 19 en aquest territori. Segons la xarxa Ecoconsum n'hi hauria 85 a Catalunya -on eixe moviment és més antic i està més desenvolupat-, algunes de les quals serien al seu torn xarxes locals que agruparien més d'un grup, i el bloc madrileny Ecotrendy va censar-ne 149 en tot l'Estat espanyol el 2010. Però cap d'eixes llistes és completa -per exemple, Sóc el que Menge no figura a la valenciana- i és molt probable que el nombre real dupliqui o tripliqui aquestes xifres.
"Arran del 15-M hi ha hagut un boom dels grups de consum -explica Diego Álvarez, participant en Sóc què Menge- ja que són una mesura de contestació a algunes de les coses que es criticaven en els debats de les acampades" . Encara Sóc el que Menge és anterior a aquest moviment, Álvarez ha assessorat diverses cooperatives noves creades a partir dels nuclis originals de les assemblees de barri del 15-M.
Sobre les raons d'aquest creiximent, Álvarez ho té clar: "No és per diners, ja que encara que la nostra cistella de la compra és més barata que si la plenes en una botiga bio, seguix sent més cara que en una botiga de verdures de barri o en un super. Darrere d'eixes organitzacions hi ha una forma de protesta, una voluntat de canviar un model de consum cada volta més individualitzant per un altre més col·lectiu, on li pugues posar una cara a qui et conrea les carlotes i també als teus veïns del barri més enllà de preguntar per la tanda a la cua de la caixa. Si no s'entén açò, no s'entén res". A més, apunta que el grup, amb les seues relacions humanes i les seues activitats culturals i gastronòmiques -com les visites a les finques dels cultivadors- oferix uns beneficis que "no es poden comptar en diners".
Una forma de protesta que enganxa precisament perquè és efectiva, ja que oferix una alternativa que la gent pot veure -i fins a tocar, olorar o assaborir- a la cistella de la compra. Una alternativa que implica millores per al medi ambient -no només per la reducció de l'ús de pesticides i adobs químics i el fre als productes transgènics, sinó també per la mínima distància que ha de cobrir el transport entre el camp i la taula- i també un tracte més just amb el productor.
Però Vicente Bordera, president de Bioalacant -una de les primeres cooperatives de consumidors valenciana-, comenta que el perfil dels seus membres és "més ampli", i no només hi ha motivacions ètiques o ideològiques. "També n'hi ha que busquen un producte de més qualitat, saludable o que arribe a la seua taula, directament del camp, més fresc".
Tant Álvarez com Bordera coincidixen a destacar el valor d'eixes iniciatives com a ferramentes de canvi. Segons el primer "poques associacions es limiten a organitzar un consum per als seus membres. En la majoria de casos hi ha un treball actiu de proselitisme: es tracta de conscienciar la gent perquè convertisquen un acte quotidià, inevitable i normalment inconscient com és el consum en una via eficaç per canviar l'entorn més immediat".

Entrevista a Thomas Glick

noreply@blogger.com (Anonymous) — Wed, 13 Jun 2012 10:52:00 +0000

Us reproduïm, pel seu interés, l'entrevista apareguda a la revista Mètode

Era la dècada dels cinquanta i el nord-americà Thomas Glick i els seus pares recorrien amb cotxe el trajecte que va de Saragossa a Madrid. Els paisatges de Castella, que tant han inspirat personatges de la talla d’Azorín i Antonio Machado, van corprendre profundament el jove de quinze anys, despertaren el seu interès per aquell país llunyà, al qual tornaria una vegada i una altra a la cerca d’estudi i coneixement. Avui, Glick és professor d’Història Medieval en la Universitat de Boston i acaba de ser nomenat doctor honoris causa per la Universitat de València.

Glick fa més de quaranta anys que ve a Espanya per realitzar investigacions sobre la recepció de les idees científiques, principalment el darwinisme, la psicoanàlisi i la teoria de la relativitat. En els últims anys, ha dedicat la seua atenció a l’estudi de la història de la tecnologia a València, sobretot la dels regadius, i ha esdevingut un incansable defensor de l’horta valenciana. És membre de prestigioses institucions, com la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona i la Societat Espanyola d’Història de la Ciència, entre altres. La seua labor com a hispanista ha estat reconeguda amb guardons com el premi internacional Geocrítica 2004, el premi crítica Serra d’Or d’investigació del 1987 i la medalla acadèmica de la Societat Mexicana d’Història de la Ciència.

Entre l’atrafegament dels compromisos i assajos per a la cerimònia d’investidura com a doctor honoris causa, el professor Glick aconsegueix trobar temps per respondre unes preguntes a Mètode. Assegut amb la seua dona i un amic a la terrassa d’un bar, el professor compleix amb la seua promesa de portar un barret estil cowboy per poder ser reconegut amb facilitat. «Ja ningú no en porta, de barret», lamenta, i és que Glick, com tot historiador, no pot evitar sentir una certa nostàlgia pel passat.

Què significa per a vostè la distinció que ha rebut avui en la Universitat de València?
Trobe que la meua carrera ha estat distingida per haver estat associat a aquesta universitat per més de cinquanta anys. És poc comú establir una relació amb una universitat aliena a la teua durant tant de temps. És per això que per a mi és un honor extraordinari. Un honoris causa en una universitat amb què no tens connexió no té sentit. Com que em jubilaré d’ací a poc, és un final de carrera magnífic. Em fa la sensació que he fet alguna cosa d’importància.
Com és la vida d’un historiador?
És com si em pagaren per practicar el meu hobby. A més, he tingut la sort d’haver connectat amb un grup de col·legues en aquesta universitat. Les invitacions constants a congressos i altres esdeveniments ens van obligar a comprar una casa ací, perquè no podíem gastar tant en hotels. Així doncs, en vam aconseguir una en un poblet anomenat Gorga, prop de Cocentaina.
Moltes persones acaben la carrera d’història convençudes que només tenen possibilitat en l’ensenyança. Al començament, li va ser molt difícil aconseguir el finançament per als seus projectes?
No, era fàcil. No trobe que ho siga ara, però ho era llavors. Quan vaig tornar de Barcelona als Estats Units, el govern pagava a alumnes per estudiar llengües no corrents sense exigir-los res. A mi em van pagar durant dos anys. Després, em van donar una altra beca per venir ací a realitzar les meues investigacions. Això era enmig d’una expansió dels sistemes universitaris als Estats Units. Es creaven nous llocs constantment. Això va acabar al voltant de l’any 72 o 73. Les universitats estaven en fase d’expansió. Hi havia diners. Recorde que en la Universitat de Texas, la meua primera ocupació en l’Institut d’Estudis Llatinoamericans, el director un dia va baixar les escales cridant: «Hi ha algú que necessite diners?»
Quant a València, en l’última entrevista que va concedir a Mètode, li va donar quinze anys de vida a l’horta. Ja n’han passat set. La situació ha millorat?
Això ho pots verificar amb els teus propis ulls. És horrible el que està succeint. No hi ha cap consciència en el públic en general que les hortes periurbanes són molt rares. A Damasc, l’horta pràcticament és morta, a Palerm hi havia una horta que ja no existeix. Per a mi és com presenciar l’extinció d’una espècie; en aquest cas, aquesta espècie és un tipus d’assentament humà històricament molt important, i és una llàstima que no s’haja preservat ni un sector com a Recinte Històric Nacional, per exemple.
Les raons per a conservar-la són més aviat de caràcter històric?
Les sèquies tradicionals han estat demonitzades com a deficients: malbaraten aigua, etc. Però ací succeeix una cosa molt curiosa, la idea dominant ara entre els agrònoms és que s’han d’eliminar les sèquies superficials, entubar l’aigua i fer reg de goteig. Ací hi ha dos problemes. El primer és que això interfereix en la recàrrega natural de recursos aqüífers, que es fa gràcies a la filtració d’aigua en aquests camps de reg. El segon, es relaciona amb l’evapotranspiració. L’aigua s’evapora, la qual cosa permet la pluja; i el científic Millán Millán ha demostrat que en aquestes últimes dècades, de seguida que s’abandonen les superfícies amb regadius funcionals per l’expansió de la ciutat o la dessecació de terres marjals, el resultat és menys pluja. Això és contraproduent. Si es prossegueix amb l’entubament, la pluja serà encara menor i caurà en llocs diferents d’aquells en què queia anteriorment. És un desastre. Potser és massa tard per a l’horta. A la ribera del Xúquer començaran l’entubament sense cap seguretat que la producció tindrà un increment, i a un gran cost. Mantenir les sèquies tradicionals, en canvi, no representa un cost. Qui guanya amb això?
Per què ho fan, llavors?
Perquè és moda. Tenen la idea que el goteig és més eficient, i pot ser així, depenent de com es definesca. Tal vegada en el cas d’una planta d’aigua, però amb menys pluja i menys recarrega? No té cap solta.
En quin moment l’horta va deixar de ser part de la vida dels valencians?
Això és complicat i interessant, i, en part, no és un problema exclusivament valencià. Les persones que viuen en ciutats mostren un gran desconeixement del món agrari. La peculiaritat del cas de les hortes periurbanes és que, com que no estan allunyades de la ciutat, hauria estat prou simple ensenyar als nens quin és el valor de l’horta. L’horta de Campanar, que va ser destruïda fa uns anys, quan era en peu es trobava molt prop de la ciutat, s’hi podia passejar amb la intenció d’informar, sobretot, els joves en edat escolar i així reconfigurar la consciència de l’horta. La pregunta és per què els dirigents, els alcaldes i regidors, i la mateixa gent que promovia la restauració de la Llotja, per exemple, no es van adonar que l’horta també és un artefacte cultural, un ambient construït que era la base de la riquesa de la València medieval. Això no ho entenc. En algun moment, quan creix la ciutat, es torna impossible pagar la pujada del valor de l’habitatge. És un procés quasi natural, calia intervenir-hi, però això no va passar perquè els diners fàcils són una temptació. El que feia falta era un pla verd que tinguera en compte aquests espais. S’hauria pogut, d’una manera organitzada i deliberada, salvar una part substancial de l’horta medieval. En general, no afavoresc el manteniment del reg tradicional perquè siga històric sinó perquè funciona i perquè és més econòmic que no l’alternativa que es proposa. L’entubament és una empresa perillosa i una despesa inútil.

El rector de la Universitat de València, Esteban Morcillo, amb Thomas Glick durant l’acte d’investidura com a doctor honoris causa.
© M. Lorenzo
Quant al Tribunal de les Aigües, que l’any passat va ser declarat Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat…
Sempre es parla del Tribunal de les Aigües. Es diu que és la grandesa de València, sense cap consciència que el Tribunal desapareixerà amb l’horta. Simplement, hi ha massa diners implicats en l’expansió de la ciutat. Sense cap intervenció estatal, el Tribunal també deixarà de funcionar.
La recepció de la teoria de Darwin en un determinat país és un tema que sempre recorre les seues investigacions. De fet, la Universitat de València acaba de reeditar el seu llibre Darwin en España (PUV, 2010). De tots els aspectes d’aquesta matèria que hi ha tractat, quin és el que més li va impactar?
El que més es destaca és que a Espanya l’escissió entre darwinistes i antidarwinistes era total, amb catòlics a un costat i anticatòlics a l’altre, amb molt poca matisació. Hi havia unes poques persones catòliques (naturalistes creients i fins i tot capellans) que entenien que, si més no, la microevolució era veritat; però n’eren molt poques. En canvi, a Uruguai, el catolicisme era més dèbil com a institució. Hi havia molts immigrants anglesos, tots darwinistes, a pesar de ser creients, perquè a Anglaterra no hi havia una contradicció absoluta entre ser creient i darwinista. Per tant, el debat era molt més ampli que a Espanya. A Espanya era un diàleg de sords. Cada costat no sentia i no volia sentir el que deia l’altre. És molt interessant perquè hi va haver una sèrie de debats, sempre amb les mateixes persones: catòlics contra anticatòlics. Sempre els mateixos tipus de gent amb els mateixos resultats. Llavors, per què tenir aquests debats quan es coneix per endavant què dirà cada individu? Deu ser una mena de ritu per a enfortir les seues tropes, un valor purament ideològic, sense cap contingut científic. Era simplement, per als darwinistes, una arma per a batre’s amb els seus enemics catòlics.
L’origen de les espècies va ser traduït per primera vegada a l’espanyol ací a Espanya. Quin grau d’influència va tenir la recepció de la teoria de l’evolució a Espanya en la forma en què es va rebre a Amèrica Llatina?
La polèmica darwinista va aparèixer en tots els països llatinoamericans (a excepció de Paraguai), però no al mateix temps. A Brasil hi havia una relació clara entre republicanisme i darwinisme, i aquelles persones no eren del tot atees. L’adaptació del darwinisme es veia més com un senyal de progrés. Aquest element no va aparèixer a Espanya. Paraguai és interessant perquè allí no hi havia aquest debat. En les eleccions d’inicis del segle xx els candidats en renegaven: «Per què no es parlava de Darwin ací? Som tan primitius!» El debat va sorgir més recentment. En els països amb grans poblacions indígenes (Mèxic, Brasil, Colòmbia, Perú…), en canvi, hi havia persones més o menys darwinianes que pensaven que del mestissatge en resultava la degeneració dels blancs. D’altra banda, gent com José Vasconcelos sostenia que els indis eren més evolucionats que no els blancs. Llavors, els indis van polaritzar el diàleg darwinià. Calia definir què vol dir el darwinisme respecte al mestissatge, i hi havia tota una gamma de contestacions.
L’any passat, el Vaticà va declarar que la teoria de l’evolució no era incompatible amb les seues creences…
Sí, per fi!
I que mai no l’havia condemnada.
He escrit un llibre sobre això: Seis católicos evolucionistas (BAC, 2010), que acaba d’eixir. En general, amb unes excepcions no gaire importants, el Vaticà no va declarar el darwinisme una heretgia perquè li feia por que es repetira un cas com el de Galileu. En l’antidarwinisme catòlic es repetia un procés en moltes ciutats en què el bisbe condemnava el darwinisme i declarava que els fidels havien d’entregar els seus llibres darwinistes. Això creava la impressió que hi havia una política de l’Església, però la política no era del Vaticà, sinó de bisbes locals. No vull excusar aquella gent, però, com a fenomen, no s’atrevien a posar Darwin en la llista de llibres prohibits. No obstant això, en els llibres de text dels seminaris i en la formació dels capellans, eren pragmàticament antidarwinistes. Però, majoritàriament, els cardenals no volien arriscar la reputació de l’Església.

Stefania Gozzer. Estudiant de Periodisme de la Universitat de València.
© Mètode 67, Tardor 2010.

Un poc de tot

noreply@blogger.com (Anonymous) — Mon, 21 May 2012 22:53:00 +0000

Us mostre diverses imatges de les darreres passejades que he fet.

Camps de cebes a Albuixech

Casetes a Massalfassar i Albuixech

Hivernacle fet amb canyes a Massalfassar

Granota en una séquia d'Albuixech

Llebre a Massamagrell

Ordi bord

Card marià

Meló d'Alger

Collverd amb pollets per una séquia de Massamagrell

Morrut o Diabló de les malves

noreply@blogger.com (Anonymous) — Thu, 29 Mar 2012 20:09:00 +0000

El diabló de les malves (Lixus algirus) és un escarabat de l'extensíssima família curculiònids que té una gran predilecció per viure a les malves (Malva sylvestris). Originalment el diabló de la malva és de color gris o marró fosc, discret, però amb la seua afició per rondar-ne les flors se li enganxen a tot el cos nombrosos grans de pol·len que acaben per pintar-lo de groc. Si se sent observat es deixarà caure a terra, com mort, i desapareixerà de la vista entre les herbes baixes i la fullaraca. Els escarabats de la família curculiònids es caracteritzen pel seu cap acabat en una llarga trompa; vegeu com a exemple típic el diabló de les glans (Curculio elephas). La família d'escarabats curculiònids aconsegueix el màxim exponent de la biodiversitat amb unes 60.000 espècies descrites, el récord absolut entre totes les famílies d'éssers vius. En valencià s'anomenen col·lectivament diablons o, si s'alimenten de gra o menjar emmagatzemat, també corcs

Rosella

noreply@blogger.com (Anonymous) — Thu, 29 Mar 2012 18:01:00 +0000

La rosella és una espècie vegetal que creix en camps, marges de les carreteres, rostolls, pastures i prats. També creix com a herba adventícia en cultius de cereals, especialment després que la terra haja estat remoguda. Prefereix sòls sorrencs de clima càlid. És per això que l'època de floració té lloc en primavera i estiu. Les flors naixen d'una poncella que fins la seua maduració està com caiguda.

La Séquia de Montcada // Patrimoni hidràulic

noreply@blogger.com (Anonymous) — Tue, 27 Mar 2012 13:55:00 +0000

Us reproduïm esta interessant entrada que ha publicat la Fundació Assut. (En l'apartat de webs sobre l'Horta, trobareu l'enllaç a la web de la Fundació)

1 2 3 4

La Reial Séquia de Montcada és una institució fonamental per a la comprensió de com es gestiona i s’ha gestionat històricament un espai tan particular i significatiu com l’Horta de València. La séquia de Montcada és un dels sistemes hidràulics més antics de les terres valencianes. Un canal de reg el traçat del qual es remunta a l’època andalusina, amb un perímetre irrigat que conforma un espai carregat de singularitats.  
La Reial Séquia de Montcada és també una Comunitat de Regants que posseeix una important concessió d’aigua del riu Túria i gestiona el seu subministrament per al reg de més de cinc mil hectàrees d’horta altament productiva. La importància d’aquest recurs

és inqüestionable, ja que permet la connectivitat hídrica des del riu Túria fins a les zones litorals on es localitzen els extremals i marjals tan representatius de la plana litoral valenciana. D’ací el destacat pes que té la Reial Séquia de Montcada en la vertebració i connectivitat del territori.  

El Projecte TIC (Tecnologies de la Informació i Comunicació) que s’engega té com a objectiu principal definir les accions i continguts necessaris perquè la Reial Séquia de Montcada aprofite els avantatges del món digital i de les tecnologies de la informació i la comunicació, amb la finalitat de convertir-la en un dels màxims referents de la cultura tradicional de l’aigua en l’Horta de València adaptada a la nova

societat del coneixement.

Objectius

Els objectius particulars en la primera fase del projecte es concreten en la creació d’una plataforma multimèdia on queden arreplegades la filosofia, estructura i organització de les principals àrees de contingut.

El desenvolupament i la presentació dels diversos continguts científics, acadèmics, patrimonials i artístics sobre la Reial Séquia de Montcada a través de les Tecnologies de la Informació i Comunicació.
La protecció patrimonial de la Reial Séquia de Montcada, a través de la promoció i divulgació d’aquests continguts cap al gran públic des de les noves plataformes digitals.

La sensibilització de la societat sobre la importància i transcendència de la cultura tradicional de l’aigua a l’Horta de València des del punt de vista patrimonial, mediambiental i de la sostenibilitat, contribuint a millorar el seu coneixement, divulgació i recuperació. 
La preservació actual i futura d’aquest ric patrimoni combinada amb la seua accessibilitat per part de la societat.
La creació d’un mitjà d’accés i divulgació obert a la societat, en el qual es donen a conèixer els diferents aspectes, valors i recursos d’aquesta institució.

Continguts

E El projecte TIC sobre la Reial Séquia de Montcada s’assenta sobre cinc grans àrees de coneixement —Geografia, Història, Agricultura, Medi ambient i Etnologia— i un àrea interactiva. Totes aquestes àrees estaran instal·lades en un entorn multimèdia, on a través d’un sistema de navegació en format WWW versió HTML 5, els

usuaris podran desplaçar-se d’una a una altra àrea indistintament.

Les cinc primeres àrees són de tipus merament consultiu, mentre que l’última tindrà un caràcter participatiu, on tant els responsables de continguts com els usuaris podran comunicar-se entre si, i aquests últims proposar nous continguts o millores per a la plataforma, utilitzant-la també com a lloc de referència i trobada. Cadascuna d’aquestes àrees temàtiques estarà formada per blocs de continguts diferenciats, encara que totes elles convergiran a oferir diferents formats d’informació escrita, gràfica, sonora o audiovisual.

La séquia

L La Reial Séquia de Montcada i el seu territori irrigat constitueixen un exponent extraordinari dels paisatges tradicionals valencians de regadiu, els paisatges d’horta. Una classe de paisatge cultural orgànic que, malgrat la

seua localització regional, abasta una profunda i rica història de variades pràctiques culturals amb valor universal.

Localització

E L’àmbit sobre el qual s’assenta la Reial Séquia de Montcada es localitza en el sector nord de l’Horta de València, una àmplia plana al·luvial en la qual conflueixen el riu Túria, el mar Mediterrani i l’Albufera. Configura un territori molt fecund que comprèn els municipis de Paterna, Quart, Burjassot, Godella, Rocafort, Montcada, Alfara del Patriarca, Vinalesa, Bonrepòs i Mirambell, Meliana, Foios, Albalat dels Sorells, Albuixec, Museros, Massalfassar, Massamagrell, la Pobla de Farnals, Rafelbunyol, El Puig i Puçol, i les pedanies de Benimàmet, Borbotó,

Benifaraig, Massarrojos, Carpesa, Cases de Bàrcena, Mahuella i Teuladella, Rafalell i Vistavella, i el desert de Cebolla. 

És un territori en el qual, al llarg de segles, els valencians han construït un paisatge productiu únic, la dimensió del qual sobrepassa l’estrictament físic i li atorga la qualitat de testimoni històric i de llegat cultural mil·lenari.
La morfologia, camins, sèquies, alqueries, barraques i mosaics de cultius que estructuren l’Horta de València, les seculars maneres de vida i els sistemes de gestió comunal de l’aigua que permeten el seu aprofitament, configuren, d’acord a l’Agència Europea de Medi Ambient (1998) una de les sis hortes mediterrànies històriques que perviuen a Europa i un referent mundial en els anomenats paisatges culturals.

Significació històrica

L La Reial Séquia de Montcada és un artefacte cultural únic, de valor excepcional i significació universal. Aquest gran canal d’irrigació constitueix, a dia d’avui, l’últim gran vestigi material dels diferents sistemes de regadiu que van establir els musulmans al voltant de la ciutat de València, fa més de mil anys, i que simbolitzen la

domesticació secular de l’aigua, a través de la creació d’una gran diversitat de paisatges rurals lligats al regadiu. Són paisatges hui encara vius i en ús que conserven moltes de les seues traces pretèrites, no solament en la terra i l’aigua, sinó també en la memòria i usos socials de les seues gents.

Per les seues especials característiques històriques, ambientals i culturals, l’Horta de València és al seu torn un paisatge singular, materialització d’una fructífera relació de l’ésser humà amb el territori.
La conformació actual de l’Horta és el resultat de:

Una estructura històrica basada en una xarxa de sèquies, camins, alqueries, barraques, etc. que defineixen el seu patrimoni tangible.
Una activitat agrícola que origina i explica aquesta estructura i que configura un paisatge canviant al llarg dels segles i de les estacions. 
Una cultura de l’aigua els exponents més notoris de la qual són la Reial Séquia de Montcada i el Tribunal de les Aigües de la Vega de València.

L'HORTA IMPORTA

noreply@blogger.com (Anonymous) — Fri, 09 Mar 2012 22:07:00 +0000

Durant 2011 i els primers mesos de 2012 una colla de gent relacIonats amb la música vam decidir gravar este xicotet homenatge a l'horta, l'ecosistema humà i natural que ens envolta i que ha fet que la nostra terra siga el que és. Així que ens hem juntat i hem gravat este tema.
Gràcies a Javier Pitarch per l'equip tècnic i la professionalitat a l'hora de gravar. I ja sabeu: no hi ha res com viure enmig de l'horta. Hem gravat este tema en els termes de Meliana, València, Foios, Terrateig, Gandia i Alboraia, és a dir, d'allà on és cada músic.

L'HORTA IMPORTA from Ozigosi on Vimeo.

Una altra caseta pintada

noreply@blogger.com (Anonymous) — Thu, 16 Feb 2012 11:37:00 +0000

Esta també està al terme de Massalfassar.
.

Art espontani

noreply@blogger.com (Anonymous) — Fri, 21 Oct 2011 20:45:00 +0000

No sé què en pensarà el propietari de la caseta, però a mi m'ha encisat.
La caseta es troba al terme de Massalfassar. N'hi ha d'altres també pintades que ja us les fotografiaré.

La Calderona nevada

noreply@blogger.com (Anonymous) — Sat, 24 Sep 2011 09:43:00 +0000

Quasi tots els hiverns no és estrany que alguns dies els habitants de l'Horta contemplem les muntanyes de l'interior nevades. Ací us deixe 2 fotografies del meu cosí Pep Mansó que va fer des de Massamagrell el gener de 2010.

El nostre Blog en De temporada

noreply@blogger.com (Anonymous) — Sat, 24 Sep 2011 08:54:00 +0000

Ací teniu l'enllaç per vore el capítol 41 del programa De temporada de Canal 9 en què ens han tret:

http://www.rtvv.es/es/detemporada/temporada-Cap_13_556874311.html

El Blog en De Temporada

noreply@blogger.com (Anonymous) — Mon, 25 Jul 2011 21:36:00 +0000

El programa De Temporada de Canal 9 s'ha posat en contacte amb nosaltres amb la intenció de mostrar als televidents el procés complet que realitzem per penjar una nova entrada al blog. Per a ensenyar-los-ho hem quedat amb José. Actualment jubilat i que en un campet que té passa els matins i cultiva tota classe de productes: carabasses, cacau, tomates, carxofes, albergínies, raïm, bajoques, etc. Tot per al consum de casa i sense utilitzar cap tipus de química.
Per mostrar alguna de les faenes que fa José i que són representatives del que fan la resta de llauradors, hem vist com desullava les plantes, per a què els fruits es facen de la grandària que pertoca o com lligava els ulls de les tomateres a les canyes per a què vagen enfilant-se sobre elles.
Un detall ben curiós ha estat vore com les cacaueres creen una espècie d'arrel que s'endinsa en la terra i al seu cap té com un fesolet que amb el temps es farà el cacau que tan agust ens mengem. O quan José ens ha contat que planta alfabegueres entre els pebrots per espantar la carapatella o pudenta (insecte) i així que no taque el fruit.
Este trosset de terra dóna per a unes quantes visites més, que segur que farem per a mostrar-vos tots els productes que cultiva José al llarg de tot l'any.
Donem les gràcies a l'amabilitat del protagonista d'esta entrada (José) i als treballadors de Canal 9 (Salvador, Ximo i Marc). Hem pasat un matí d'allò més entretingut i instructiu.

José mostrant les carabasseres

gravant la desullada

lligant els ulls de la tomatera

barraca de bajoca

desullant les pebroteres

alfabeguera junt als pebrots

carapatella o pudenta

cacau i tomateres

buscant els fesolets del cacau

2 fesolets de cacau

Alqueria de La Tanca

noreply@blogger.com (Anonymous) — Thu, 21 Jul 2011 09:17:00 +0000

Al terme del Puig, a la vora de l'AP-7, es troba esta alqueria completament reformada. Al costat d'ella està la font de La Tanca.

Alqueries

noreply@blogger.com (Anonymous) — Fri, 15 Jul 2011 11:32:00 +0000

Vos mostrem les imatges de 2 alqueries. La de Palles, situada al terme de Rafalell, entre Massamagrell i Massalfassar, però que pertany al terme de València ciutat i la de la Benjamina, situada a Massalfassar.

ALQUERIA DE PALLES

L'Alqueria de Palles és una construcció del segle XVII, aproximadament. Pertany a la partida de Rafalell (València) i li dóna nom al camí que passa pel seu costat.

ALQUERIA DE LA BENJAMINA

L'esbarzer

noreply@blogger.com (Anonymous) — Mon, 11 Jul 2011 08:16:00 +0000

L'esbarzer, abatzer, romaguer o romaguera

Es tracta d'una planta arbustiva sarmentosa, de tiges llargues, robustes, arquejades, anguloses. Les flors, rosades o blanques, estan agrupades en ramells paniculats i racemosos i apareixen de final de primavera fins principi d'estiu i són aprofitades per les abelles per a fer una mel molt apreciada.
Els fruits, formen una pluridrupa anomenada móra, verda al principi, després vermella i negra quan arriben a madurar, que és comestible. El gust també és variable pel que fa a acidesa i dolçor.
La móra, fruit de l'esbarzer, és una fruita dolça molt popular en pastisseria per a la preparació de postres, melmelades i gelees i, de vegades, vins i licors. Les fulles dissecades, utilitzades com infusions, tenen propietats antisèptiques urinàries, diürètiques i lleument laxants. La mora negra o esbarzer conté vitamines A, B i C, sals minerals, i pel seu alt contingut de ferro és utilitzada per prevenir i combatre l'anèmia. Entre d'altres facultats, estudis recents van comprovar que l'elevat contingut de flavonoides (tanins que també tenen els vins negres) contribueix a prevenir càncer i disminuir el colesterol roïn.

A banda de la reproducció sexual a través de les llavors de les móres també s'estén vegetativament ja que la mateixa planta enterra l'extrem de les tiges i forma una altra planta.
És planta indicadora de terrenys profunds i lleugerament humits. Es considera com vegetació invasora que ocupa grans extensions i no es destrueix ni tallant-la ni cremant-la. Tampoc no és fàcil eliminar-la amb herbicides, però com que és una planta molt heliòfila no tolera l'ombra dels arbres, per això sempre es fa als marges dels boscos i camins. (Wiquipèdia)

Insectes

noreply@blogger.com (Anonymous) — Sat, 07 May 2011 19:05:00 +0000

Diabló o Corc de les malves, Morrut

El diabló de les malves es caracteritza per posseir un aparell bucal mastegador situat a l'extrem d'una trompa. Senten una gran predilecció per viure a les malves, per la qual cosa se'ls coneix comunament com a diabló o corc de les malves.En sentir-se amenaçats recorren a un particular mètode, que consisteix en recollir les potes i deixar-se rodar pel full fins a caure a terra, on romanen immòbils, fingint estar morts, ocults entre la vegetació i la fullaraca.

Xinxa de les malves, Coralet, Poll de moro, (Pyrrhocoris apterus)

És un insecte molt comú i vistós, que es troba sobretot damunt les malves, on destaca pels seus colors taronja i negre contrastats, d'una estètica com d'artesania africana. Els coralets són insectes de comportament gregari; sovint se'n troben molts exemplars concentrats a la base d'una paret o damunt de la mateixa malva, mentre que les altres plantes en queden lliures.

Xinxa de les crucíferes ( Eurydema ventralis)

Brunidora, Escarabat de les flors (Oxythyrea funesta)

És molt abundant sobre flors de molts tipus; amb freqüència destruïx els rovells florals de les vinyes i els arbres fruiters. Les larves s'alimenten de les arrels. Al volar fa un soroll semblant al de l'abella de la mel.