Trobar feina o mantenir la que tenim requereix, en molts casos, una formació continuada. Tant si tenim una titulació acadèmica com si ens avala la nostra experiència, és molt probable que en determinades situacions ens trobem amb la necessitat d’ampliar els nostres coneixements o bé accedir a uns continguts específics que ens ajudin en les nostres tasques o la nostra preparació.

Ja et pots matricular als seminaris de la UOC

Una manera molt dinàmica, ràpida i profitosa d’assolir aquests coneixements i destreses és mitjançant els seminaris. La Universitat Oberta de Catalunya, mitjançant els seminaris d’hivern de la UOC, organitza aquesta oferta formativa per tal que puguem adquirir aquestes noves capacitats, tant personals com professionals. Aquests seminaris o cursos breus són de tipus virtual i, per tant, no cal assistir a cap centre. Els primers cursos van començar l’1 de febrer però encara ets a temps de matricular-te a tots aquells que comencen l’1 de març de 2012.Tot el seminari es pot seguir des de les aules del Campus Virtual de la mateixa UOC, on els alumnes poden trobar molts recursos per seguir-los (material bibliogràfic, enllaços i guies per a l’aprenentatge). A més, tenim a la nostra disposició fòrums de debat on parlar de les temàtiques tractades i compartir experiències amb altres alumnes i els professors.

Per accedir a aquests seminaris no és necessària cap titulació acadèmica, però hem de tenir present el seu contingut per estar segurs de que els podrem seguir. Tampoc és necessari fer cap prova prèvia, però sí que és recomanable revisar els continguts per tal de trobar el seminari que més s’ajusti a les nostres necessitats i els nostres interessos.

L’avaluació d’aquests seminaris és continuada, és a dir, es valorarà la tasca dels estudiants al llarg del seminari amb una sèrie d’activitats dissenyades per adquirir aquestes competències determinades i els coneixements relacionats. Amb aquestes activitats, els docents poden valorar la tasca de l’estudiant, enviar-li el seu feedbak sobre com està evolucionant i assessorar-lo sobre els punts que ha de reforçar o millorar. En aquest tipus de procés formatiu, el més important és la mateixa activitat d’aprenentatge de l’estudiant. No hi ha cap prova ni examen final de tipus presencial en aquests seminaris, tota l’avaluació es fa a partir d’aquestes activitats i, per tant, són imprescindibles per superar els cursos.

Un cop finalitzats els seminaris, obtenim per part de la UOC un certificat d’aprofitament on consta el títol del seminari i la seva durada. Alguns dels seminaris destacats estan relacionats amb les TIC i la seva relació amb les empreses, com ara el seminari “Reputació 2.0” o “Introducció a l’analítica web”. Altres àmbits en els que hi trobem cursos d’aquest tipus són la comunicació, empresa, turisme, psicologia, salut, o educació.

Tots aquests seminaris tenen un denominador comú: són cursos breus, d’entre 3 i 4 setmanes. La seva càrrega lectiva, de 25 hores, fa que siguin equivalents a un crèdit ECTS. A la mateixa web de la Universitat Oberta d’Hivern teniu una completa fitxa de cadascun dels cursos, amb la seva durada i la data de realització.

Per tal de ser el més dinàmics possibles, aquests seminaris tenen dates d’inici diferents. Poden ser cursos que comencin l’1 de febrer o bé l’1 de març. D’aquesta manera es poden encadenar seminaris sense pausa i completar la nostra formació en menys temps.

La metodologia que es fa servir en aquest seminaris és la pròpia de la Universitat Oberta de Catalunya, fonamentada en el desenvolupament de competències professionals i personals en el marc d’un entorn virtual d’aprenentatge. La virtualització del procés educatiu permet l’accés a la formació mitjançant les tecnologies de la informació i la comunicació, amb una gran flexibilitat d’horari i amb independència de les qüestions de mobilitat.

A més, com que l’entorn virtual afavoreix el treball col·laboratiu, la nostra experiència es veu enriquida amb el coneixements dels altres, establint una comunicació molt directa amb altres estudiants amb els mateixos interessos i professionals que busquen millorar la seva formació però que, al mateix temps, aporten coneixements pràctics.

La matrícula per aquests seminaris ja està oberta i es pot fer online o bé per telèfon. Si tens dubtes, la mateixa UOC ha habilitat un espai de preguntes freqüents on s’explica què cal saber abans de fer la matrícula, qui pot accedir a aquests seminaris i en quines condicions, quant de temps s’ha de dedicar al curs, etc. En quant als preus, els seminaris d’1 crèdit ECTS oscil·len entre els 160 i 180 euros. Sobre aquest import es poden aplicar alguns descomptes segons la nostra situació. Els estudiants matriculats en altres cursos de la UOC que pertanyen a la seva comunitat tenen un 7% de descompte i si encadenem més d’un curs, al segon i als següents tindrem una reducció del 5% en el seu preu.

Òmnium Cultural convoca el VI Premi Sambori Òmnium, el premi escolar de narrativa en català destinat a promoure l’ús literari de la llengua catalana a les escoles i instituts. Enguany s’espera que participin al certamen més de 20.000 joves, tot i que només 18 aconseguiran lluitar amb el guardó Sambori Omnium Catalunya.

Portal web del concurs

Les bases del concurs són les següents:
1.Es convoca un premi de narrativa obert a tots els escolars del Principat, la Franja i Catalunya del Nord.
2.Les narracions hauran de ser individuals, originals i escrites en català.
3.La temàtica de la narració serà lliure.
4.S’atorgaran premis a les categories següents:
•Cicle Inicial de Primària (1r i 2n)
•Cicle Mitjà de Primària (3r i 4t)
•Cicle Superior de Primària (5è i 6è)
•Primer cicle de secundària (1r i 2n d’ESO)
•Segon cicle de secundària (3r i 4t d’ESO)
•Batxillerat i cicles formatius

5.El professorat del centre seleccionarà, com a màxim, tres treballs de cada categoria.
6.L’extensió màxima dels escrits haurà de ser de:
•2 pàgines per a la categoria de primària.
•2 pàgines per a la categoria de secundària.
•4 pàgines per a batxillerat i cicles formatius.
7.Els treballs no aniran signats i hauran d’anar acompanyats del full de participació degudament emplenat (adjunt en aquestes bases).
8.El format: Els treballs es presentaran en format informàtic lletra Arial cos 14 i a doble espai. Només el Primer cicle de primària podrà entregar les narracions manuscrites. Els treballs s’enviaran per correu postal en format paper (3 còpies) a la seu d’Òmnium més propera al vostre centre. En trobareu les adreces a la contraportada d’aquest tríptic.

La data límit per lliurar els treballs escollits és el 3 de febrer i serà a partir d’aquesta data quan començaran les deliberacions per aconseguir el primer guardó del concurs: el Sambori Òmnium Demarcació. En aquesta fase s’escolliran tres treballs per demarcació i es faran públics els noms dels guanyadors en un acte festiu organitzat per Òmnium. El mes d’abril els guardonats arribaran a la segona fase per aconseguir el premi Sambori Òmnium Catalunya; aquest guardó s’entregarà a Barcelona a finals de maig.

Cal recordar que el Sambori va néixer el 1998 de la mà de l’Associació d’Editors del País Valencià, l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, l’Associació de Bibliotecaris Valencians, l’Associació de Gestors Culturals del País Valencià, l’Associació Professional d’Il•lustradors de València, el Gremi de Llibrers de València i Escola Valenciana–Federació d’Associacions per la Llengua.

Fa quasi nou anys Catalunya va perdre a un dels poetes i escriptors catalans més importants de tots els temps, Miquel Martí i Pol. Nascut el 19 de març de 1929 a Roda de Ter (Osona), era d’origen obrer i als 19 anys ja començà a escriure en català. Tot i així, el seu camí literari va començar uns anys abans, quan Martí i Pol en tenia 16 i es va fer de la Penya Verdaguer. Una tuberculosi als 19 anys l’obliga a estar al llit una llarga temporada, un temps que l’autor aprofita per llegir i que marcarà per sempre la seva vida i és que és en aquest moment quan Martí i Pol decideix dedicar la seva vida a la literatura.

Una de les seves obres més conegudes

Pel que fa a la seva biografia, cal destacar la seva participació durant la dictadura franquista en multitud d’activitats culturals catalanistes i la col•laboració amb el PSUC. L’any 1970 marcà un abans i un després en la vida del Miquel doncs se li diagnosticà una esclerosi múltiple; tot i així, i sense fer cas a les restriccions que la malaltia li anava imposant dia rere dia, va continuar publicant poesia.

La primera obra que trobem en el seu palmarès és ‘Paraules al vent’, un llibre de poesia que va publicar el 1954 i que va comportar-li el seu primer reconeixement, el Premi Ossa Menor. Uns anys més tard, el 1977 rep el Premi Lletra d’Or per ‘El llarg viatge’ i durant tota la seva carrera ha guanyat fins a tres vegades el Premi de la Crítica de la poesia catalana, un per ‘Estimada Marta’, l’altre per ‘Suite de Parlavà’ i l’últim per ‘Un hivern plàcid’. A més d’aquests guardons també ha rebut el Fastenrath, el Salvador Espriu, el Ciutat de Barcelona, la Creu de Sant Jordi i el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, entre d’altres.

Si ets alumne de batxillerat, fa poc que ho has estat o ets pare d’algun, segur que l’obra de les esmentades que més et sona i que més present tens és ‘Estimada Marta’ i és que ja fa uns anys que és lectura obligatòria per la selectivitat. Per acabar aquest post, crec que no hi ha millor forma que amb el començament del poema, un poema que encén l’ànima.

‘Estimada Marta’

‘Mira’m els ulls que cap fosca no venç.
Vinc d’un estiu amb massa pluges,
però duc foc a l’arrel de les ungles
i no tinc cap sangtraït pels racons
de la pell del record’

Si ets un amant de la novel•la negra i policíaca no et pots perdre la col•lecció ‘La cua de Palla’, la més important en aquest gènere a Catalunya que es va publicar des dels anys setanta i fins fa uns anys. De fet, l’editorial La Butxaca va recuperar alguns dels seus títols més coneguts i els va reeditar.

Coberta de l'obra del Jordi Canal i Artigas i l'Àlex Martí Escribà

El mes passat i en relació a aquesta col•lecció, els escriptors especialitzats en el gènere negre i policíac, Jordi Canal i Artigas i Àlex Martí Escribà van presentar el seu llibre ‘La Cua de Palla: retrat en groc i negre’, fent referència a les emblemàtiques cobertes que aquestes històries portaven. L’obra està publicada per l’editorial Alrevés recull les diferents etapes d’aquesta col•lecció; els autors fan un recorregut per la història del gènere en aquells anys i context i elaboren un apèndix de consulta sobre la col•lecció i les seves adaptacions al cinema. Les cobertes del llibre han estat a càrrec de Jordi Fornas, mort recentment i el pròleg de Xavier Coma.

La col•lecció de novel•la original va ser la primera del gènere policíac publicada en català i va córrer a càrrec de l’editorial Edicions 62. Va estar dirigida per Manuel de Pedrolo i aparegué regularment entre els anys 1963 i 1969; després, va ser tancada. L’any 1981 es va llançar una selecció de la col•lecció i el 1985, amb la incorporació de Xavier Coma com a director, va ser rellançada amb el nom ‘Seleccions de la Cua de Palla’ amb la que es publicaren més de 150 títols. Del 1996 al 1998 els nous títols es publicaren a l’editorial ‘El Cangur’ i el 2006 es tornà a editar amb el nom ‘La Nova Cua de Palla’. Així, veiem que des del seus inicis i tot i tenir moment d’aturada, la col•lecció ‘Cua de Palla’ ha acompanyat a tots els catalans.

Ara, són el Jordi i l’Àlex els que la tornen a portar als nostres dies. El primer és director de la biblioteca La Bòbila de l’Hospitalet, la primera biblioteca del país dedicada al gènere negre i policíac. El segon és professor de llengua i literatura catalana i co-director del ‘Congreso de Novela y Cine Negro0 de la Universitat de Salamanca.

Pel que fa a la col•lecció ‘Cua de Palla’ en general i al seu favor, cal destacar que gràcies a ella hem pogut llegir en català les obres d’autors tan importants dins el gènere com Japrisot, Simenon, Hammet, Chandler o Miller.

Font | cuadepalla.blogspot.com

Sembla ser que l’escrit per Gustau Nerin al seu últim llibre ‘Blanc bo busca negre pobre’ no ha acabat d’agradar a les ONG que treballen al continent africà i ha estat quan el llibre s’ha publicat en espanyol que els hi ha saltat totes les alarmes.

Les crítiques de les ONG's han coincidit amb l'edició en espanyol del llibre

‘El País’ ha resumit el llibre en sis punts ben diferenciats: eficàcia, objectius, models, figura del cooperant, campanyes i complicitat amb els mitjans; i ha enviat el seu treball a l’organisme internacional UNICEF i a vuit persones d’organitzacions no governamentals. Les reaccions, com és evident, no s’han fet esperar i tot i que ‘El País’ publica un reportatge a partir de les seves declaracions també permet que els seus lectors consultin les entrevistes completes, doncs la informació que es dóna es molt amplia i necessita més espai del d’un simple reportatge.

En el seu llibre, Gustau Nerín ataca la labor que moltes organitzacions, cada dia més, estan portant a terme a Àfrica, un continent en el que (i amb així sí que té raó Nerín) després de 50 anys de ajuda internacional les coses no han millorat. L’autor explica: “El continent africà és un immens cementiri plegat de projectes abandonats (…) Allà tot el món sap que les polítiques de cooperació no funcionen… Però això no arriba a occident, on la acció humanitària es presenta com la solució a tots els problemes africans”.

Davant aquestes dures acusacions, diferents punts de vista de diferents personalitats dins les ONG’s. La Montse Santolino, de la Federació Catalana d’ONGD, explica: (La cooperació) “És tan inútil i tan fracassada per el desenvolupament global com el propi capitalisme que la va originar, podem impugnar-lo per això? Ho fa Nerín?” Per Josep Giralt, de la Fundació Vicente Ferrer: “L’enfoc caritatiu assistencial al que fa referència Nerín va sorgir en els anys quaranta i cinquanta, i efectivament no funcionava, però els models han anat evolucionant i ara cohabiten amb altres basats en la justícia social i el respecte, la protecció i la promoció dels drets humans”. Sembla ser doncs, i segons Giralt, que el que Gustau Nerín critica és la cooperació de fa uns anys, no la que hi ha avui en dia.

Des de l’ONG ‘Médicos del Mundo’, Álvaro González explica que les ONG tenen un “rol residual” dins el desenvolupament d’un país; tot i així, són una “peça important de la cadena”. El mateix Nerín reconeix al seu llibre que les ONG espanyoles només controlen el 10% del pressupost destinat a tal fi ja que la majoria queda en mans del Govern i d’altres institucions internacionals.

Així, sembla que ni tot és tan blanc ni tot és tan negre i que la interpretació que en farem dependrà de la nostra capacitat per apreciar l’escala de grisos del món.

He de confessar que fins fa ben poc no havia sentit parlar ni sabia el que era el PEN Català. Arrel de sentir-lo anomenar i lloar en una conversa trivial, vaig començar a investigar aquesta plataforma i a adonar-me alhora de la importància de la seva existència. Des de la seva fundació el PEN Català ha estat una plataforma per a la projecció internacional de la literatura i dels escriptors i escriptores dels territoris de parla catalana. Aquesta projecció internacional s’ha fet a través de la seva participació activa amb els objectius del PEN Internacional, fonamentalment la defensa de la llibertat d’expressió i la lluita per a l’alliberament dels escriptors empresonats.

Al web del PEN Català hi trobaràs tota la informació addicional que vulguis

Així doncs, es fa evident que no podem entendre l’existència del PEN Català sense la del seu superior, el PEN Internacional. El PEN Internacional va ser fundat a la capital anglesa l’any 1921 per la novel•lista C.A. Dawson Scott, sota la presidència de John Galsworthy. Alguns dels seus primers membres van ser Joseph Conrad, George Bernard Shaw i H.G. Wells. Aviat es van anar creant diversos centres a Europa (el tercer dels quals va ser el PEN català) dels quals formaren part escriptors com Anatole France, Paul Valéry, Thomas Mann, Marià Manent, Bendetto Croce o Karel Capek, que van tenir un paper molt actiu en la vida i els treballs de l’organització. Entre les directrius que segueix aquesta organització, totes recollides a la seva carta fundacional, hi trobem (aquí de forma resumida):

•La literatura no coneix fronteres, i ha de mantenir-se com a element d’intercanvi entre els països per damunt dels conflictes polítics o internacionals.
•En qualsevol circumstància, i particularment en temps de guerra, els arrauxaments nacionals o polítics han de respectar les obres d’art, que són patrimoni de tota la humanitat.
•Els membres del PEN hauran d’exercir sempre tota la influència possible a favor de la comprensió i el respecte mutu entre les nacions, i es comprometen a fer tot el que sigui al seu abat per esvair els odis entre races, classes i nacions, i per defensar l’ideal d’una sola humanitat vivint en pau en un sol món.
•El PEN defensa el principi de la lliure circulació de les idees dins de cada país i entre tots els països, i els seus membres es comprometen a oposar-se a qualsevol forma de supressió de la llibertat d’expressió al país o a la comunitat a què pertanyen, així com arreu del món, onsevulga que sigui.

Veiem així, com es tracta d’una organització que treballa perquè es respectin els drets i llibertats dels escriptors a tot el món i utilitza aquesta labor per donar a conèixer, indirectament, als seus socis, que participen dels actes i esdeveniments organitzats.

Si us dic Haiku, sabeu de que us estic parlant? Alguna cosa relacionat amb el Japó segur, no? Però què? Serà un menjar? Un tipus de massatge? Un nom? Doncs no! Es tracta d’un tipus de poema, un poema breu de tres versos de cinc, set i cinc mores respectivament. Que què són les mores? Molt fàcil, les unitats lingüístiques en les que es separen les paraules en japonès, semblant a les nostres síl•labes tot i que més curtes. Aquest tipus de poesia és la més coneguda en llengua japonesa i la seva temàtica sol estar relacionada amb la natura, la vida i la mort; molt influïda per la filosofia, la estètica i la cultura zen.

El tema principal del Haiku és la natura

Els Haikus són poemes breus i intensos que no solen tenir rima. Molts poetes acompanyen els seus escrits amb una pintura, anomenada Haiga. De la mateixa forma, els propis poetes tenen una nomenclatura específica, pel que s’anomenen Haijin; entre els més importants de la història del Japó trobem a Matsuo Bashō, Yosa Buson, Kobayashi Issa, Usuda Arô i Masaoka Shiki.

Aquí us deixem alguns dels poemes de Matsuo Bashō, per ell, un Haiku és “senzillament allò que succeeix en un lloc i en un moment donat”.

bashō uete (Per la meva nova planta de banana)
mazu nikumu ogi no (La primera senyal d’una cosa que detesto)
futaba kana (un brot d’eulàlia!)
(1680)

uma wo sae (Fins i tot un cavall)
nagamuru yuki no (Els meus ulls s’aturen en això)
ashita kana (Neu al matí)
(1684)

toshi kurenu (Un any ha passat)
kasa kite waraji (Una ombra de viatger al meu cap)
hakinagara (Sandàlies de palla als meus peus)
(1685)

furu ike ya (Un vell estany)
kawazu tobikomu (Una granota hi salta:)
mizu no oto (el so de l’aigua)
(1686)

iza saraba (Ara, sortim)
yukimi ni korobu (per gaudir de la neu … fins que)
tokoromade (relliscada i caiguda!)
(1688)

araumi ya (Mar agitat)
Sado ni yokotau (S’estén fins a Sado)
amanogawa (La Via Làctia)
(1689)

tabi ni yande (Caure malalt durant el viatge)
yume wa kareno wo (El meu somni vaga errant)
kake meguru (sobre un camp de gespa seca)
(1694)

hamaguri no (Com la cloïssa)
futami ni wakare (en dues valves, em parteixo)
yuku aki zo (de tu amb la tardor)
(1689)

Com veiem, es tracta de poemes molt curts però tremendament concisos i plens de significat. Anima’t i crea els teus propis Haikus! No oblidis compartir-los amb nosaltres!

Imatge | Cecilia

Any rere any el Parlament Europeu entrega el ‘Premi Sakhàrov a la llibertat de consciència’, un guardó creat el 1988 que pretén “recompensar a les personalitats o col•lectius que s’esforcen per defensar els drets humans i les llibertats fonamentals”. L’any passat va ser el dissident polític cubà Guillermo Fariñas el destinatari d’aquest premi tan especial i aquest any 2011 són cinc els guardonats, tots relacionats amb la ‘Primavera Àrab’.

En paraules del president del Parlament Europeu, Jerzy Buzek: “Aquestes cinc persones han contribuït a canvis històrics en el món àrab, i amb aquest guardó el Parlament Europeu vol confirmar la seva solidaritat i ferm suport a aquesta lluita per la llibertat, la democràcia i la fi dels règims autoritaris”. Els seus noms potser ens resulten estranys, però la seva labor ha arribat fins a nosaltres d’una forma molt clara i reveladora. Són l’Asmaa Mahfouz (Egipte), l’Ahmed al-Zubair Ahmed al-Sanusi (Líbia), el Razan Zaitouneh (Síria), l’Ali Farzat (Síria) i el Mohamed Bouazizi (Tunísia), a qui el guardó s’entrega pòstumament.

Cada un d’ells ha portat a terme diferents accions revolucionaries per tal d’aconseguir que el canvi al seu país fos possible i es comencés un procés democràtic en el que tot el poble pogués participar. Totes aquestes labors són importantíssimes, però nosaltres, en relació al tema principal del nostre bloc, l’escriptura i literatura, ens centrarem en contar l’acció que l’Ali Farzat, de Síria, va tirar endavant.

L’Ali Farzat és un dibuixant de vinyetes molt conegut per les seves dures crítiques al règim sirià i al seu president, Bashar al-Assad. A partir de març de 2011, quan van començar els aixecaments, les seves vinyetes van arribar cada cop més lluny i les seves caricatures ridiculitzant el govern de Bashar al-Assad van ajudar a inspirar les revoltes a Síria. A l’agost de 2011, les forces de seguretat sirianes li van confiscar els seus dibuixos i li van trencar les mans com a “senyal d’avís”.

El president Buzek entregarà el guardó el pròxim 14 de desembre a una sessió solemne a la seu d’Estrasburg, però uns dies abans podem gaudir al nostre país de la presència del dibuixant de vinyetes i és que durant els dies 1 i 2 de desembre, dijous i divendres respectivament, l’Oficina del Parlament Europeu a Barcelona commemorarà el Premi Sàkharov a la Llibertat de Consciència 2011, amb Alí Ferzat com a principal convidat. Precisament, el divendres a les 12 del migdia tindrà lloc a la seu de les institucions europees a Barcelona un debat amb Alí Ferzat, la periodista tunisiana Sihem ben Sedrine i els eurodiputats Santiago Fisas i Raimon Obiols. Una cita que no ens podem perdre.

Si ens haguéssim de comprar tots els llibres que volem llegir al llarg de la nostra vida possiblement hauríem d’hipotecar el cotxe i part de la casa; almenys en el meu cas. Exageracions apart, no cal comprar-se tots els llibres que es llegeixen i les biblioteques en són una bona prova. A més, i de la mà de les noves tecnologies, ha arribat una altra forma de poder llegir tot tipus de llibres sense gastar. I tot gràcies a Internet!

Potser el disseny de la pàgina no és massa atractiu, però sí ho és el seu contingut!

Existeixen bases de dates amb milers i milers de títols a disposició dels usuaris de forma gratuïta. Si busquem algun títol en anglès, per exemple, el nombre de possibilitats és pràcticament infinita i tot i que es redueix bastant si entrem en els llibres en català s’ha de dir que cada dia trobem més i més obres. Un bon exemple de base literària en català i en molts més idiomes, és el Projecte Gutenberg; una iniciativa que, a més, té un punt al seu favor i és que els títols que hi ha penjats a la xarxa no violen els copyrights dels seus autors, almenys en quan a lleis americanes es refereix, ja que és d’aquell país d’on surt la iniciativa.

El Projecte Gutenberg ofereix més de 36.000 llibres electrònics per descarregar de forma gratuïta a diferents plataformes, com poden ser el PC o el mòbil. A més, són llibres digitalitzats en alta qualitat gràcies a la labor de molts voluntaris, que de forma altruista han ajudat a crear aquest espai de difusió literària. Tot i que per llegir els llibres que el web conté no cal registrar-se ni pagar res, els encarregats recalquen que qualsevol donatiu serà ben rebut ja que així podran seguir comprant llibres, digitalitzant-los i engreixant el projecte. Una altra forma d’ajudar, expliquen els encarregats, és informant de qualsevol error que es trobi i és que si tu informes de l’error el que vingui darrera teu no l’haurà de patir.

En el cas dels títols en català, trobem des dels ‘Contes d’Andersen’ fins ‘La mare balena’ de Víctor Català, passant per les Aventures de Tom Sawyer traduïdes per Josep Carner. Sens dubte una biblioteca virtual molt interessant, tot i que escassa, ja que encara no són molts els títols en català que hi ha penjats al projecte. Si entres a la pàgina i t’enganxa, qui sap! Perquè no proves de posar-te en contacte amb els creadors i digitalitzar tu mateix algun llibre? Sempre sense copyright. D’aquesta forma, formaràs part de la difusió de la llengua i la literatura catalana arreu del món.

L'estany de foc és la darrera novel·la de Silvestre Vilaplana.

Ahir vaig acabar de rellegir ’L’estany de foc’, l’última novel·la de l’escriptor alcoià Silvestre Vilaplana. Em ve a la ment l’entrevista que li vaig fer temps enrere i alhora em reafirme en tot allò que sobre ell vaig dir, però destaque per damunt de tot la seua gran capacitat per explicar històries que agafen fort el lector de la mà i el condueixen per una trama purament de thriller sense deixar-lo anar en cap moment. Això sí, un thriller que sovint ens transporta al passat i ens situa de ple en èpoques remotes però clau en el curs de la nostra història. ‘L’estany de foc’ és l’exemple perfecte de tot això.

Amb aquesta obra Vilaplana ens transporta a un moment històric crucial, a les darreries del Segle d’Or de les lletres valencianes. I justament de lletres va la història. Concretament de les que contenia la Bíblia valenciana, és a dir, la primera traducció al català de les sagrades escriptures. Potser poca gent sap que la nostra va ser la tercera llengua que va tenir traducció pròpia del text sagrat, només per darrere de l’alemany i l’italià. I segurament la causa d’això siga precisament la història que explica L’estany. Una història de persecució portada a les màximes conseqüències, on la possessió d’un exemplar de la Bíblia valenciana podia portar el seu custodi al cadafal.

Aquesta és la història de Daniel Vives i de l’últim d’aquests exemplars en un temps en que la corona castellana, que des d’abans del Compromís de Casp maldava per fer-se amb el control de la Corona d’Aragó, comença a assentar definitivament les bases de la seua preponderància política als regnes peninsulars.  I ho fa exportant una arma de destrucció massiva; la seua Inquisició. Daniel Vives coneix molt bé com se les gasten els inquisidors vinguts de Castella; coneix la cremor del seu acer roent la carn, el poltre, la tortura vil i salvatge. Tanmateix no li importa perquè és conscient d’allò que s’hi juga i potser sap que la història li farà justícia.

La història de Vives és la història d’un home íntegre, d’un apassionat de la seua feina en definitiva. Ell ha format part del grup d’erudits que en el seu moment portaren a terme la difícil tasca de traducció de la Bíblia. Després arribaren els inquisidors i ordenaren destruir tots els exemplars adduint heretgia. I ben aviat l’exemplar de Vives esdevé l’últim i es veu obligat a amagar-se i fugir de la persecució del tan malvat com eficaç Juan de Monasterio. Amb una càrrega afegida: a més de ser el custodi de tan maleït tresor, Daniel Vives és jueu en una època en que ser-ho ja és prou per ser vexat, torturat i assassinat.

Vet aquí la paradoxa que no és tal; un jueu salvant de les flames de la Inquisició una Bíblia cristiana. No obstant, Vives la considera igualment seua, i no per cristià, sinó perquè tota Bíblia cristiana conté alhora l’Antic Testament, el llibre sagrat del judaisme. En la llengua del poble, no ho oblidem. I és que no per jueu deixa Vives de ser un valencià i alhora un gran enamorat de la seua pàtria.

L’estany de foc és doncs una lluita contra el temps i contra el curs de la història. Una partida desigual, amb les cartes marcades. I una partida que acaba amb un final dramàtic i alhora una petita gran victòria. La Bíblia valenciana va ser reduïda a cendres; tota ella llevat d’un grapat de fulls, els que Vives va lliurar del foc, els que avui dia encara es conserven a l’Hispanic Society de Nova York. Els que donen testimoni que aquell llibre va existir malgrat l’intent per esborrar-lo de la història. No deixa de resultar fascinant que aquell fragment conservat, el que preservaria per sempre més la memòria, fóra justament un full de l’Apocalipsi.

Llegiu-ne un fragment

“Penseu que el mirall de la veritat s’esmicolà a l’origen en fragments petitíssims, i cada un dels trossos recull tanmateix una engruna d’autèntica llum”.

Una de les seves obres més conegudes és 'Primera Història d'Esther'

Hi ha autors per els que no és suficient un sol gènere per expressar tot el que porten dins, tot el que volen exterioritzar. Autors que veient les limitacions d’endinsar-se en un sol gènere decideixen provar-ne uns quants i comprovar quin és el que millor s’adapta al que volen escriure. Salvador Espriu va començar amb la narració i anys més tard provà sort dins la poesia i el teatre, com a resultat, un autor català reconegut en els tres àmbits, mestre dels tres àmbits.

Va néixer a Santa Coloma de Farners l’any 1913 i va morir a Barcelona el 1985. En 72 anys es convertí en un dels escriptors més importants de la postguerra i un autor de referència a les lletres catalanes; ha aconseguit el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, la Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya i la Medalla d’Or de la Ciutat de Barcelona. Salvador Espriu va ser un dels quatre membres fundadors de l’Associació d’Escriptors de la Llengua Catalana. Però no només per a nosaltres és un gran mestre, de fet, el seu nom ha estat sovint entre els candidats a aconseguir el Premi Nobel.

Salvador Espriu era llicenciat en dret i en història i tenia estudis de llengües clàssiques, de fet, l’autor aspirava a convertir-se en professor d’egiptologia a la Universitat Autònoma, unes aspiracions que quedaren truncades per la Guerra Civil. Gràcies a això però, podem gaudir a dia d’avui de les seves fantàstiques obres.

Entre els seus títols més coneguts dins la narració trobem ‘El doctor Rip’ (1931), ‘Laia’ (1932), ‘Aspectes’ (1934), ‘Ariadna al laberint grotesc’ (1935), ‘Miratge a Citerea’ (1935) i ‘Litizia i altres proses’ (1937). Pel que fa a la seva obra poètica veiem títols com ‘Cementiri de Sinera’ (1946), ‘Les hores i Mrs. Death’ (1952), ‘El caminant i el mur’ (1954), ‘Final del laberint’ (1955), ‘Les cançons d’Ariadna’ (1949), ‘La pell de brau’ (1960), ‘Llibre de Sinera’ (1963) i ‘Setmana Santa’ (1971).
Si cap d’aquests títols us sona, cosa que dubto, segur que no us és indiferent ‘Primera història d’Esther’, l’obra a la que pertanyen les primeres línies del post i que Espriu va escriure al 1948. Es tracta d’una obra que, per molts crítics, uneix els dos eixos sobre els que totes les obres de l’autor giraven: la recerca de la diversitat i l’aspiració a l’unitat.

El pròxim dia 17 es presentarà a València el llibre de Germán Llorca, ‘Els escrits pericana”. Llorca, professor de periodisme a la Universitat de València i director d’Ara Multimèdia, afirma que no és escriptor, i com que no viu de la literatura, va decidir donar l’import íntegre de la recaptació a una causa solidària. Serà beneficiària dels vora 9.000 euros en que s’estima la recaptació total del llibre  l’Associació de Familiars per a la Integració del Malalt Mental d’Alcoi i Comarca, poble natal de Llorca (AFIEM). De fet, ‘Els escrits pericana‘ ja es va presentar a Alcoi fa uns mesos, amb un una bona acollida. I és que aquest llibre no és ni tan sols un llibre a l’ús sinó més bé un recull de contes relats i històries breus que recorren temes com l’amistat, la mort o la quotidianitat.

Cartell de la presentació.

En paraules del mateix autor: “és un conjunt a l’atzar d’idees que formen part dels pensaments que tenim totes les persones en algun moment de les nostres vides i que finalment ha pres forma de llibre”. Així doncs, sempre segons l’autor, la idea hauria partit del seu interés per conservar en paper alguns dels escrits del seu blog, si més no els que més li agradaven. “A partir d’aquí la idea va anar fent-se gran i finalment s’ha convertit projecte solidari”.

A més, aquest llibre s’ha fet a comanda i mitjançant el sistema crowdfunding, és a dir que s’ha pogut publicar i editar gràcies a les aportacions voluntàries que la gent ha anat fent. Fins a 35 aportacions en només dos dies, que haurien amb un valor de 50 euros cadascuna, cosa que va permetre sufragar el total de l’edició, valorada en uns 1.700 euros. “Si era un projecte solidari, havia d’aconseguir que eixira  a cost zero”. Se’n va sortir i assegura estar emocionat. Cadascuna de les 35 persones que van aportar el seu granet de sorra té una menció en forma de recordatori al llibre i un exemplar com a obsequi. Llorca destaca a més que tant la il·lustració de portada, com la correcció de textos i la maquetació han sigut un treball amb una qualitat professional, però realitzat des de la col·laboració desinteresada.

Germán Llorca apunta que es va decidir a fer la donació a l’AFIEM perquè té un amic treballant allí i coneix la tasca que desenvolupen. A l’associació van acollir la idea amb entusiasme i implicació. Ara l’èxit de la iniciativa dependrà de que es puga arribar a la xifra de 9.000, és a dir, a vendre tots els exemplars editats. Per això l’autor convida tothom a assistir-hi. Per qui estiga interessat i no puga assistir a la presentació de dijous vinent, que tindrà lloc a la Facultat de Filologia, Traducció i Comunicació, sàpiga que el llibre es pot comprar als locals de l’AFIEM. És per una bona causa!

Aquest mes de novembre se’m presenta tranquil, sense massa càrrega a la universitat. Per això, podré dedicar-me quasi exclusivament, almenys durant 20 dies, a una de les activitats que més m’agraden i és que podré dedicar-me a llegir sense presses ni pressions de dates d’entrega. Per tal d’omplir aquests dies amb alguna lectura interessant ja fa uns dies que miro i remiro el meu llistat de lectures pendents; no em ve de gust llegir cap clàssic, això ho deixo per l’any vinent, però sí llegir alguna cosa en català, ja sigui original o traducció. Paradoxalment, l’elecció final del llibre no ha vingut del llistat que vaig omplint dia a dia amb les lectures que algun dia vull fer, sinó d’un correu electrònic informatiu de l’editorial La Campana.

L'escriptor xinés Chan Koonchung

Al correu informaven que el pròxim 16 de novembre, des del matí i fins les 4 de la tarda l’escriptor xinés Chan Koonchung estarà per Barcelona, suposo que a les oficines de l’editorial; i amb aquesta informació adjuntaven una sinopsis de seu últim treball, ‘Anys de prosperitat’. Aquí us el deixo:

Som a Pequín el 2013: un mes sencer s’ha esborrat estranyament del calendari. Ha desaparegut tota la informació, ningú en recorda res i a ningú li importa gens. Excepte a un petit cercle d’amics que no s’aturaran fins a descobrir el motiu d’aquesta amnèsia inquietant i de la felicitat general que s’ha apoderat de la societat xinesa. Quan segresten un alt funcionari i l’obliguen a revelar-ho tot, el que descobreixen –no només sobre els seus dirigents, sinó també sobre el seu propi país– els afecta profundament. És una notícia que sacsejarà el món.

I ho reconec, m’he deixat emportar per la intriga. A més, la crítica emparenta l’obra amb perles tan magnífiques com ‘Doctor Givago’, de Borís Leonídovitx Pasternak; ‘Un món feliç’, d’Aldous Huxley o ‘1984’, de George Orwell. Per exemple, Peter Miller (The Times) escriu: “És molt temptador etiquetar aquest llibre de ‘Doctor Givago’ xinès, però (…) el cinisme al referir-se a una societat sense ànim d’oposició té més a veure amb ‘Un món feliç’ d’Aldous Huxley. No es pot considerar un thriller en el sentit estricte de la paraula, però és molt més horripilant que la majoria de thrillers”. No us ha entrat la curiositat?

L’obra s’ha traduït a 15 llengües entre les que es troba el català i l’encarregat d’aquesta traducció ha estat Xavier Pàmies. Pel que fa a l’autor, Chan Koonchung va néixer a Xangai i es va educar a Hong Kong. Ha estudiat a la Universitat de Boston i ha publicat diversos llibres. A més, va fundar la revista mensual City i també ha estat productor de pel•lícules americanes i xineses. És el fundador de Minjian International, una companyia que connecta els intel•lectuals xinesos amb els seus homòlegs a Àsia i Àfrica.

Imatge | Edicions La Campana

Se me’n van les paraules del cap a l’hora d’escriure aquest post. Sabeu allò quan comenceu a pensar i a pensar, i entreu en digressions en què una cosa porta a una altra, i després a una altra, com si tot fos una cadena infinita d’hipervincles, i al final resulta que tot està connectat d’alguna manera, i tot resulta tan inabastable; et sents tan petit i insignificant i alhora tens el cervell tan col·lapsat que sents que entres en una mena de bucle i t’envaeix una sensació com d’angoixa, de mareig? Doncs just així em sent jo quan toca parlar de Joan Miquel Oliver, i molt especialment després d’haver llegit la seua primera novel·la, ‘El misteri de l’amor‘.

Potser perquè, per parlar de l’obra del lletrista i músic d’Antònia Font i descriure-la en la seua plenitut, amb tot de matisos, i retratar-la en essència, caldria fer servir paraules de Joan Miquel Oliver. Però Joanmi té l’extraordinària virtut de ser l’única persona en l’univers capaç de ser, i dir, i fer com Joan Miquel Oliver, talment que qualsevol intent d’imitació frissa el patetisme o el ridícul. I així, com que ell mai no diu massa sobre la seua obra, ni la classifica, ni la defineix, ni res, doncs aconsegueix que la seua obra només siga definible a través d’ella mateixa, fent de la cosa i la definició un tot.

El misteri de l’amor és una obra única ja des de la portada. Com si no t’expliques que hi aparega l’escultura d’una vulva gegant realitzada per un escultor i assajada abans amb papiroflèxia? On si no a dintre de l’univers d’Oliver cabria un filòsof que pensa a domicili, com qui reparteix pizzes? Qui si no ell faria servir la frase de l’anunci de Neutrex “Tranquilos, vengo del futuro para traeros algo mejor”, així en castellà i tot, a mode de dedicatòria? El de Joanmi és un món sense normes, just com la seua novel·la, que de fet en segueix molt poques. No espereu cap història linial, ni res de cap manera convencional. No busqueu més majúscules de les justes, ni excessiva lògica interna.

Potser al capdavall El misteri és un llibre per a iniciats, i segurament la millor forma d’encabir-lo és dir que es tracta d’una immensa cançó d’Antònia Font, o d’Oliver mateix. Una cançó que s’allarga durant 237 pàgines i que fa mal de llegir. I aquí qui és fan d’Antònia ja m’ha entés perfectament. Que fa mal de llegir perquè és immens i és finit alhora i no vols que s’acabe mai, i agafes el llibre i el mires a la portada, de tu a tu, com qui mira un ultraheroi, com si fos la teua pròpia Biblia… com si pogueres copsar la mirada de Joan Miquel a través de l’ull que et mira. I llavors li parles i negocies amb ell, molt en l’estil del llibre, com si tu i ell fóreu ja una mateixa cosa; i no vols llegir-te’l de colp perquè seria un sacril·legi.

I tampoc no és un llibre que s’haja de llegir de colp perquè és un llibre de culte. En el sentit més literal de la paraula.

Enguany i amb motiu de la commemoració dels noranta anys del naixement de Gianni Rodari i els trenta anys de la seva mort, l’editorial Galera ha editat un recull de sis de les obres més significatives de l’autor, ‘Contes del geni de la fantasia’. Presentat com si fos un menú, el llibre consta de dos entrants: ‘Els viatges d’en Joanet Esquenadret’ i ‘El llibre dels perquè’; dos primers: ‘Contes llargs com un somriure’ i ‘Atalanta’; i per últim, dos segons: ‘Gelsomino al país dels mentiders’ i ‘Les aventures d’en Cebeta’.

Portada d'aquesta edició de luxe

El recull està presentat en una edició de luxe i compta amb la col•laboració del dibuixant argentí Gustavo Roldán, que ha fet les il•lustracions de tots els contes. A més, inclou una cinta de lectura i un disseny molt acurat; tot per aconseguir gaudir de les històries de Rodari en la seva màxima expressió.

Pel que fa als contes escollits per formar part d’aquest recull tan emotiu, trobem sis de les obres més significatives i representatives dels diferents gèneres i estils de Gianni Rodari. El primer, ‘Els viatges d’en Joan Esquenadret’, és una mescla de poesia i novel•la i és que cada món que visita el protagonista es descrit en vers i rima, de forma que en acabar de llegir-ho ens podem imaginar perfectament el lloc en el que es desenvolupen els fets. El segons és ‘El llibre dels perquè’, publicat quatre anys després de la seva mort que recull una sèrie de respostes a les preguntes més absurdes i inversemblants dels nens petits.

El tercer relat és el de ‘Contes llargs com un somriure’, una col•lecció de més de cinquanta contes curts amb els que l’autor feia broma amb el títol; segons Rodari, els contes eren curts però duraven el temps suficient com per provocar el riure del lector. ‘Atalanta’ és la primera novel•la com a tal que trobem a ‘Contes del geni de la fantasia’ i és una recreació del mite clàssic del mateix nom escrit per a un públic més jove.

Els dos últims títols, el segon plat, són dues novel•les; la primera és ‘Gelsonimo al país dels mentiders’ i la segona ‘Les aventures de’n Cebeta’ dues històries plenes de fantasia i personatges divertidíssims.
En conclusió, prop de 800 pàgines d’humor, fantasia i bona escriptura obra d’un mestre d’escola, periodista i escriptor àvid per fer arribar la literatura als més joves.

Has llegit alguna obra del Gianni Rodari? Quina és la teva opinió?

Font | La Galera

Als 17 anys i obligada per l’escola vaig llegir ‘Dins el darrer blau’, de Carme Riera. Per norma general quan has de fer alguna cosa per obligació la fas a disgust, sense que el resultat sigui massa exitós. Però sempre hi ha una excepció i la meva excepció és aquest meravellós llibre.

L'obra més premiada de Carme Riera és 'Dins el darrer blau'

Carme Riera és una escriptora i professora mallorquina que en l’actualitat dóna classe a la Universitat Autònoma de Barcelona. Va néixer a Palma, l’any 1948 i des de ben petita començà a escriure poemes i contes. A Barcelona es va llicenciar en Filologia hispànica i actualment es catedràtica dels estudis.

En el terreny de la narrativa Carme Riera ha cultivat moltíssims èxits i premis. Per la narració curta ‘Te deix, amor, la mar com a penyora’ va guanyar el premi de narració curta Puig i Llensa, de la revista ‘Recull’. La seva primera novel•la, ‘Una primavera per a Domenico Guarini’, va guanyar el premi Prudenci Bertrana l’any 1980. Però aquests no han estat els únics premis que Riera ha aconseguit; el 1989 va aconseguir el Ramon Llull per ‘Joc de miralls’ i la seva obra més guardonada, ‘Dins el darrer blau’, ha aconseguit el premi Josep Pla (1994), Lletra d’Or (1995) i el Premi Nacional de Narrativa (1995), aquest últim atorgat per primer cop pel Ministeri de Cultura a una novel•la en català, el que dóna més importància, si és que es possible, a l’obra.

La televisió i la ràdio han estat terrenys en els que l’autora mallorquina també ha treballat; ‘Es diu Maria Puig la meva mare?’ és el seu primer guió per la ràdio, concretament per Catalunya Ràdio i ‘Quotidiana quotidianitat’ i ‘13×13’ són guions seus per TV3.

A més d’escriure en llengua catalana també ho ha fet en castellà i és que els seus estudis d’aquesta llengua també havien de quedar plasmats a la seva literatura. Entre les seves obres en castellà trobem ‘La escuela de Barcelona’, ‘La obra poética de José Agustín Goytisolo’ i ‘La obra poética de Carlos Barral’. L’any 2000 va publicar la novel•la ‘Cap al cel obert’, una altra de les seves obres claus ambientada a l’Havana del segle XIX, molt recomanable i que a més ha obtingut el premi Crítica Serra d’Or. El mateix any de la publicació d’aquesta obra la Generalitat de Catalunya li concedeix la Creu de Sant Jordi per la seva impecable trajectòria literària.

Has llegit alguna cosa de l’autora? Quina opinió en tens?

Descobrir Barcelona en tres èpoques i des de tres punt de vista diferents és només una des coses que podràs fer si llegeixes ‘Ramona, adéu’; la primera novel·la que va escriure Montserrat Roig cap a l’any 1972. Tres dones, tres generacions però un mateix nom, Ramona, i una mateixa ciutat, Barcelona.

Tres generacions i tres formes de veure una mateixa ciutat

‘Ramona, adéu’ relata la vida i els camins que decideixen agafar tres dones de diferents generacions que busquen la seva pròpia identitat. L’àvia, la mare i la filla són tres dones amb característiques totalment diferents i és que mentre que les dues primeres estimen Barcelona amb bogeria, la tercera la veu totalment decadent. Gràcies a un diari que apareix al relat sabem que l’àvia Ramona viu a una època en la que el barri de Gràcia encara era un poble separat de la ciutat, l’època en la que s’inaugura el primer tramvia elèctric. L’última Ramona, la Mundeta, en canvi, és una universitària que viu a una Barcelona franquista en la que la grisor ho envolta tot. Es tracta d’uns anys de la història de la ciutat comtal en la que la decadència és la protagonista i entre els seus carrers només es salven algunes zones i espais interessants, normalment els més antics.

La revolta és un dels temes estrella de ‘Ramona, adéu’, però no només la revolta bèl·lica sinó també la generacional i personal. I és que dels dos eixos sobre els que gira el text un és precisament la revolta interior de les protagonistes, l’altre és sens dubte el context històric del s.XX, el marc contextual en el que es situa la novel·la.

Es tracta d’una novel·la molt estudiada pels escolars, sobretot durant els cursos de l’ESO. Gràcies a aquesta difusió, a la xarxa es poden trobar diferents documents i activitats que ens ajudaran a endinsar-nos més en la lectura i a no perdre’ns cap detall. Un d’ells és el dossier que la M. Carme Farreras Ametller i la Mireia Manresa Potron han elaborat per facilitar la comprensió del text als alumnes d’ESO, un document molt complet amb informació addicional i preguntes sobre el text molt útils i recomanables. En referència a l’autora, la Montserrat Roig (1946-1991) va néixer a Barcelona, la quarta protagonista de la seva novel·la. L’any 1970 va guanyar el premi Victor Català amb el recull de narracions ‘Molta roba i poc sabó…i tan neta que la volen’ i sis anys més tard, el 1976, guanya el premi Sant Jordi amb la seva segona novel·la, ‘El temps de les cireres’, que reprèn el fil d’alguns dels personatges que surten a ‘Ramona, adéu’; així que si us decidiu és la nostra següent recomanació.

La majoria de nosaltres si escoltem el cognom Almodóvar ens deixem portar sense cap tipus de recel fins al món del cinema, on un director manxec molt peculiar treballa amb molta il·lusió en unes creacions cinematogràfiques sense precedent. Allà, ens imaginem al Pedro Almodóvar rodejat de les seves muses, entre les que segur que trobarem a Penélope Cruz, buscant el millor angle per gravar la pròxima toma.

Portal web de l'autor

Però existeix un altre Almodóvar menys conegut entre la població rasa, però admiradíssim en el món literari. Un Almodóvar de contes, relats infantils i novel·les, un Almodóvar Sevillà. És l’Antonio Rodríguez Almodóvar, autor de més de 50 llibres de diversa índole entre els que destaquen els ‘Cuentos a la media Lunita’ que va arribar a les lletres catalanes el 1986 com els ‘Contes de la Lluna la Bruna’ gràcies a l’editorial Algaida.

A més de per la seva literatura, aquest escriptor i professor sevillà és conegut entre els seus col•legues pels seus estudis del folklore de transmissió oral a partir dels quals ha pogut recollir i analitzar relats tradicionals com els que trobem a ‘Cuentos al amor de la lumbre’, una recopilació de comptes populars.

Són molts els premis que Almodóvar, el sevillà, ha aconseguit durant tota la seva vida. Entre ells figuren el Premi Nacional de Literatura Infantil i Juvenil el 2005 per ‘El bosque de los sueños’, una recreació de diversos contes de tradició indoeuropea. A més, també ha rebut condecoracions per la seva labor com a novel•lista com el Premi Internacional Infanta Elena de Narrativa Juvenil 1991 per la novel•la ‘Un lugar parecido al paraíso’. L’obra de la que ja hem parlat amb anterioritat ‘ Cuentos al amor de la lumbre I i II’ també ha estat reconegut pel món literari amb el Premi Nacional de Literatura de 1985; segons el jurat pel “modèlic treball i recuperació de la memòria col•lectiva”. L’ultim reconeixement que ha rebut fins ara és el I Premi Washington Irving, per una trajectòria literària a favor del conte.

Amb català podem gaudir dels ‘Contes de la Lluna la Bruna” que inclou entre d’altres històries ‘La mona capritxosa’, ‘La nena del Sarró’, ‘La princesa muda’, ‘Jo, lleó!’, ‘Els tres porquets’, ‘La destral d’or’ o ‘La guineu i el gripau’. Uns contes molt recomanables si es vol gaudir d’una bona literatura i de la qualitat d’un autor preocupat per la recuperació dels contes que fa molts anys entretingueren als nostres avantpassats.

Web oficial| A.R Almodóvar

L’humor, la tendresa, la lletra gran i les imatges espectaculars són alguns dels vitals ingredientes que fan que el ‘El petit drac Cocó’ sigui un èxit literari entre el públic més jove. I és que més o menys des del seu sisè aniversari podran gaudir, ja sigui d’una forma més detallada o general, de les aventures que aquest petit drac viu. Segons l’editorial La Galera, encarregada de portar aquestes històries fins el public català i castellà, es tracta d’una perfecta “primera novel•la” que a més, està avalada pel premi de literatura infantil Bad Burger.

Preparat per visitar un castell misteriós?

Fa escassos dies, a final de setembre, dos nous títols en català arribaren a totes les llibreries; es tracta de ‘El petit drac Cocó i el castell encantat’ i ‘El petit drac Cocó i la mòmia’. Amb el castell encantat tindrem l’oportunitat d’acompanyar al Cocó en un viatge, un viatge que el portarà a creuar un bosc durant una tempesta. La força de la mateixa obligaran al nostre protagonista a resguardar-se a un misteriós castell, on passaran esdeveniments sobrenaturals. Amb el segon títol, viatjarem amb el Cocó i el Professor Champignon a una piràmide egípcia en busca d’un tresor ocult.

L’any passat ja van sortir a la venda els dos primers títols del drac Cocó; el primer, ‘El drac Cocó i les seves aventures’ narra l’enfrontament del drac amb el mag Barbeta de Cabra i amb la bruixa Rubínia sempre amb l’ajuda dels seus dos grans amics: el porc espí Matilde i el drac gegant Amadeu. Amb el segon, “El petit drac Cocó i el cavaller negre”, ens endinsem dins un rescat trepidant i és que el malvat cavaller negre ha capturat a l’oncle Ignasi i només amb un pla perfecte el Cocó serà capaç de salvar-lo.

El seu autor és Ingo Siegner, un escriptor alemany que començà a escriure històries per entretenir els fills dels clients que compraven a l’agència de viatges on treballava. A més d’escriure les històries del petit drac les il•lustra pel que esteu ben segur que tot el treball del que gaudiran els vostres fills és ben original. Prova de l’èxit de les històries de Siegner és que el text en alemany ja s’ha venut a molts altres països, alguns propers com França o Itàlia i alguns tan llunyans com la Xina. I és que la qualitat es capaç de superar les fronteres més estrictes.

Què et sembla aquest regal pels teus fills?

Via|La Galera
Web Oficial|Ingo Siegner

El Món Groc

Albert Espinosa és probablement un dels personatges més polifacètics que podem conèixer. Actor, guionista y director de cinema, televisió i teatre, escriptor... tot sembla poc per a ell. Entre els seus darrers èxits, la sèrie de televisió Polseres Vermelles, ha estat un nou descobriment de la capacitat d’Espinosa per arribar a tots els públics i tocar-li ben dins del cor.

El seu tercer i darrer llibre, ‘Si tu em dius vine ho deixo tot… però digue’m vine‘, ha venut ja més de mig milió d’exemplars, va ser el més venut al passat Sant Jordi i ja prepara edicions per a diversos països europeus. Potser era la seva faceta menys coneguda, la d’escriptor, però ara per ara és la que més èxits li està reportant. És per això que resulta interessant conèixer els llibres que ha escrit l’autor en els darrers anys.

Avui us volem parlar de El Món Groc, la seva primera obra. Es tracta segurament de la més biogràfica i no és una novel·la, però tampoc un llibre d’autoajuda. La infància d’Albert Espinosa ha marcat molt tota la seva vida i en gran part la seva primera obra. Amb 13 anys Espinosa va ser diagnosticat de càncer i va sotmetre’s a una llarga hospitalització que no va finalitzar fins deu anys després, i havent patit l’amputació d’una cama, perdent un pulmó i sotmetent-se a tractament de quimioteràpia.

Tanmateix, la duresa d’aquella etapa sobta en veure com Albert Espinosa ha sapigut transformar el patiment en força i la malaltia en vitalitat. El Món Groc és un recull de consells, frases, persones… que han envoltat a l’autor durant la seva vida, amb principal èmfasi a la infància. Ell anomena ‘grocs’ a aquelles persones especials de la seva vida, aquelles que farien o haurien fet el que fos per ell i a qui sempre guarda un lloc al seu cor. A nosaltres ens pot passar igual, i segur que tenim els nostres ‘grocs’ i sabem perfectament quins són.

Sense cap mena de dubte, el llibre és un inici perfecte per començar a conèixer tota l’obra d’Albert Espinosa i gran part de la seva filosofia de vida. Probablement la seva sinceritat, senzillesa, transparència i sensibilitat és el que ha fet que les seves obres tinguin les mateixes virtuts i d’aquí el gran èxit aconseguit any rere any. Segur que, si llegiu El Món Groc, a cada llibre, obra de teatre, sèrie, guió o pel·lícula d’ell trobareu parts d’aquest llibre, de les emocions que transmet, de les ganes de viure, de fer senzilles les coses, de mostrar-te tal com ets. Coneixeu el vostre Món Groc? Perseguiu allò que voleu? Com diu el subtítol del llibre, “si creus en els teus somnis, ells es crearan”.

És un dels autors del moment i la seva novel·la, recent estrenada, ja ha superat les 18.000 vendes previstes per a la primera edició. Jaume Cabré ha trencat els motlles i està entre els llibres més venuts de les llibreries i centres especialitzats amb la seva obra Jo confesso, que serà també una de les protagonistes a la Setmana del Llibre.

Portada del llibre

Adrià Ardèvol és el personatge principal d’aquesta novel·la que supera el miler de pàgines. Un nen nascut al barri de l’Eixample als anys 40 a través del qual viurem la realitat de Barcelona i, sobretot, de tota Europa i el mal que la recorre i l’ha maltractat durant sis segles. La història del Vell Continent és, per tant, el centre de Jo confesso, una autèntica obra documental i històrica que retrata amb certesa l’Europa dels darrers segles. Especialment important és la vida del nen, nascut enmig d’una família benestant de la burgesia però, per contra, amb una manca d’amor i acompanyament important dels seus pares. Tot això marcarà de forma clara la seva confessió i ens permetrà, també, viatjar des del segle XIII fins a la seva vida actual. Un objecte preciat com el violí del seu pare, que és antiquari, és un element perfecte per recórrer la seva història, els seus orígens, fins a portar-nos a la desgràcia que porta a sobre el protagonista, un nen de la posguerra que segueix la seva confessió sense saber si obtindrà cap perdó.

Sense avançar masses detalls podem dir que l’Adrià emetrà la seva confessió que comenta el títol del llibre tot explicant el sentiment de culpa que porta dins. Amb records ineludibles que el propi autor reconeix en referència a J’Accuse’ d’Émile Zola, l’obra també arrossega encara petits detalls de Les Veus del Pamano, la seva exitosa anterior obra que va recórrer mig món. Per a mostra algunes xifres, com els 100.000 exemplars venuts en català, 45.000 en alemany i la traducció a onze idiomes més.

I és que l’autor català no només té un gran reconeixement a casa seva, sinó que ja és un referent a altres països europeus. Fruit del seu èxit assegurat al Vell Continent, més encara amb la temàtica del llibre, l’editorial Destino ja prepara, a més de l’edició en castellà, la seva traducció per aquest any a Alemanya i l’ani vinent a Italia, Holanda y França.

La Setmana del Llibre en català és l’escenari perfecte perquè Jaume Cabré continuï la seva projecció nacional i internacional amb una obra que serà un nou referent de la novel·la històrica europea.

Portada del llibre

El moviment del 15M continúa després de les concentracions a les places de tot el territori català i espanyol en protesta per aspectes com la corrupció política, l’accés a la vivenda, les retallades o els abusos de les entitats financeres. L’anomenat moviment dels ‘indignats’ ha donat lloc a una revolució als carrers inèdita desde de fa dècades que ha fet reflexionar tota la societat.

Un dels documents emblema d’aquest moviment ha estat el llibre Indigneu-vos, d’Stephane Hessel, que ja s’ha convertit en líder de vendes de llibres de no ficció a Catalunya. Amb un missatge en forma d’article dirigit a la societat francesa, Hessel va donar en el clau amb aquesta obra editada aquest mateix any que ha posat de manifest la crispació social que hi ha envers als temes més rellevants per als ciutadans.

Hessel ho té clar, cal ser molt crítics amb la societat on vivim però també cal que ens impliquem. Si no complim ambdós requisits no aconseguirem un món millor per a tots. La Declaració Universal dels Drets Humans és un dels documents que Hessel té més presents al llarg del seu discurs, considerant una realitat òbvia com el seu incompliment en molts països del primer y tercer món.

Lògicament els polítics dels països més poderosos també estan molt presents al llibre, així com el seu control total sobre els mitjans de comunicació que fan que només coneguem el que els propis polítics volen. El seu poder també arriba a la comunicació.

Davant aquesta i moltes altres crítiques Hessel demana reacció social de forma pacífica. Els polítics i els organismes que fan girar el món en aquest camí de corrupció, poder financer o violència en són els principals responsables i és per això que la societat ha d’exigir-los responsabilitats i canvis.

Stephane Hessel ha aconseguit copsar l’atenció de milions d’indignats del món que tenen en el seu llibre un manual d’estil de l’indignat. La filosofia del moviment del 15M, amb un to pacífic però de canvi, és el reflex d’una societat crispada i cansada dels seus dirigents.

Va ser la novel·la més venuda del passat Sant Jordi 2011 i continua donant molt a parlar. Si tu em dius vine ho deixo tot.. però digue’m vine és la segona novel·la i tercer llibre del català Albert Espinosa. El polifacètic director de cinema, guionista, actor o escriptor passa per un dels seus millors moments professionals gràcies als seus èxits a la televisió, amb Polseres Vermelles, o amb aquest llibre i l’èxit de l’anterior, Tot el que podríem haver estat tu i jo si no fóssim tu i jo.

Fragment de la portada del llibre

La darrera novel·la d’Espinosa ens endinsa, com fa habitualment, en una reflexió de molts conceptes vitals que apareixen en una història amb personatges molt ben construïts que reprodueixen part del ‘l’univers Espinosa’ que molts ja seguim. No volem avançar massa la història del llibre per si no la coneixes, però sí et podem fer cinc cèntims.

El protagonista del llibre és Dani, un noi que es dedica a buscar nens desapareguts quan, curiosament, qui està més perdut és ell. El llibre comença amb un contratemps important per al Dani: la seva parella li deixa. Poc després se li posarà davant seu el cas d’un nen desaparegut que li farà retornar a Capri, una illa que li porta molts records de quan era petit. En aquells episodis coneixerem també el Sr. Martín i George, la filosofia da vida dels quals quallarà fort en la vida del protagonista.

Com ocorre a la seva primera novel·la, els dos protagonistes del llibre comencen amb una notícia negativa per a les seves vides -a Tot el que podríem haver estat tu i jo si no fóssim tu i jo el protagonista, Marcos, perd a la seva mare a l’inici del llibre- i alhora una nova oportunitat davant que li fa treure forces d’on semblava que no en quedaven.

En les seves dues novel·les, Espinosa ens deixa frases per recordar sempre que aniria bé tenir sempre apuntades a un paper i penjats al suro del nostre escriptori. En el seu darrer llibre ens deixa una dedicatòria significativa: “Dedicada a tots aquells que volen ser diferents i lluiten contra aquells que desitjen que tots siguem iguals”.

La venda del llibre d’Espinosa ha superat totes les expectatives possibles, va ser el més venut a Sant Jordi en castellà i català i la seva primera presentació a l’FNAC de l’Illa es va haver de suspendre per la gran quantitat de gent que va anar-hi després de difondre’s la notícia per les xarxes socials.

Ensenye'm a pescar!

La cooperació internacional és una pràctica cada dia més de moda. Les diferències que hi ha entre el primer, segon i tercer món són cada cop més evidents i sembla ja impossible que els més afavorits mirin cap un altre costat i continuïn la seva vida com si res no hagués passat, sobretot perquè cap al nou costat a on miren també hi ha pobresa i malestar. Davant aquesta situació insostenible i que a tots, o quasi tots, ens “toca la fibra”, existeixen diferents camins per prendre. Alguns decideixen deixar-ho tot i embarcar-se amb l’objectiu de posar el seu granet de sorra en la solució del problema; d’altres decideixen participar en alguna ONG o associació de forma econòmica perquè sigui aquesta i la seva estructura interna qui resolgui el problema; d’altres, aconsegueixen entrenar la vista i fer-la immune a les imatges de desesperació.

Gustau Nerín, escriptor i antropòleg especialista en el colonialisme espanyol a Àfrica no creu que participar a una ONG sigui la solució. De fet, critica en el seu llibre “Blanc bo busca negre pobre” aquesta cooperació. I és que, segons ell, després de 50 anys de cooperació internacional no han servit perquè el continent africà aconsegueixi ser autònom. De forma contrària, l’alta presència de les ONG el que ha provocat és crear un alta tipus de dependència, precisament una dependència a la cooperació internacional. En aquest sentit, se’m ve al cap la dita de “regala peix a un home i li donaràs aliment per un dia, ensenya-li a pescar i l’alimentaràs la resta de la seva vida”.

En aquest sentit i per tal de desmitificar la cooperació internacional Gustau Nerin es demana: “Si la cooperació no serveix per al que hauria de servir, ¿per què ens segueix interessant? ¿Qui són els addictes a la cooperació, els europeus o els africans? ¿Som consumidors de solidaritat més que no pas solidaris? ¿Què s’amaga darrere aquesta generositat?”. Respostes que podràs trobar entre les pàgines del seu llibre. Tot i que no és l’única publicació de l’escriptor i és que també trobem: Un guàrdia civil a la selva; L’antropòleg a l’olla; Guinea Equatorial, història en blanc i negre; L’última selva d’Espanya o La guerra que va venir d’Àfrica.

En els darrers anys, aquest africanista conscienciat, ha passat llargues temporades a la ciutat guineana de Bata, on de fet, viu actualment. Ha treballat com a professor a la Universitat de Guinea Equatorial, al Centre Associat de la UNED de Bata i al Centre Cultural Espanyol de Bata.

Foto: entrerriano a ArteyFotografia