26 contes per a reflexionar sobre la vida

Parlar de Jorge Bucay és sinònim de conte. Els relats de l’escriptor argentí han recorregut ja tot el món tot ajudant-nos a reflexionar, a fer volar la nostra imaginació i a tornar a ser nens per un instant però amb missatges que ens arriben amb força al món adult.

Contes per pensar (Cuentos para pensar) és un dels seus llibres més coneguts i més atractius. Com a obres anteriors com Cartas para Claudia o Recuerdos para Demián, els contes de Bucay procedeixen majoritàriament dels apunts en brut que l’autor tenia entre els seus papers, quan feia teràpia amb els seus pacients -recordeu que és també terapeuta gestàltic-. De tots aquests escrits, idees, pensaments i també fruit de la seva imaginació van néixer els contes que podem llegir en aquesta interessant obra.

Un dels 26 contes d’aquesta obra és El Buscador. “És buscador aquell que busca, no necessàriament aquell que troba”, diu Bucay. I certament la bellesa d’aquest conte -que no us explicarem perquè el descobriu vosaltres mateixos- ens vol dir que el que importa realment a la vida és el temps dedicat a gaudir d’ella, un missatge que descobrirem als últims compassos del conte.

Un altre dels contes que m’agrada és Obstacles, un relat amb un missatge molt important a la vida. En molts ocasions, els obstacles de la nostra vida ens els posem nosaltres mateixos, quan en canvi pensem que són aliens o fruit d’una altra persona o motiu. Per tant, aquí Bucay ens apropa valors com la superació o la valentia per a superar els obstacles que ens posen els altres però, sobretot, els que ens posem nosaltres mateixos.

Com veieu, un petit text de 30 línies por aportar-nos moltíssim aprenentatge que després hem de posar en pràctica a la nostra vida, si ho veiem convenient clar. Bucay aconsegueix així arribar als adults a través d’un format tan propi dels infants com és el conte.

L’evolució de les noves tecnologies fa que avui dia també poguem escoltar els contes llegits pel propi autor en els coneguts audio-llibres. Aquí us oferim alguns dels contes llegits per Bucay per tal que els escolteu asseguts a casa i amb total calma al vostre voltant. Serà una experiència positiva, us ho asseguro.

Escolta El Buscador
Escolta Obstacles
Escolta Vull
Escolta l’Os
Escolta Shimriti
Escolta El temut enemic
Escolta Un lloc en el bosc
Escolta La tristesa i la fúria

Gaudeix d’aquests contes i explica’ns què has sentit i après.

Podeu llegir l’obra aquí

Palamós, escenari principal de l'obra de Carol

La setmana passada vam conèixer el guanyador del Premi Prudenci Bertrana, un guardó literari lliurat per la fundació que porta el nom del premi i que compta amb un valor de 42.100 euros per a l’obra guanyadora. En aquesta darrera edició, la novel·la en català premiada ha estat L’home dels pijames de seda, un relat sobre l’etapa en la qual l’escriptor Truman Capote va viure a la Costa Brava que Màrius Carol ha tractat amb la seva habitual subtilesa que li ha reportat aquest important reconeixement.

Es tracta d’un perfecte exemple de crònica en forma de novel·la que recorre els dies de l’autor a la costa catalana, principalment a Palamós. Precisament allà Capote va escriure part d’una de les seves obres més conegudes, A Sang Freda, que recordo que a la facultat de periodisme ens van posar sempre com a model de crònica periodística, precisament.

Capote va viure de 1960 a 1962 a Palamós, però sorprenentment hi havia molts pocs referents sobre la seva estada, malgrat la seva fama. Potser per qüestions de l’època, només un escrit de la revista Proa i un llibre dedicat al propietari de l’hotel on va allotjar-se són els referents de la seva estada, que Carol ha pogut completar molt més.

Carol s’ha basat en la correspondència de l’escriptor per a recrear la seva vida a Catalunya, començant des del dia en el qual es va assabentar a través de la premsa de la mort de Marilyn Monroe, gran amiga seva. El títol de l’obra, a més de recordar a una novel·la amb recent èxit i amb pijama de ratlles, prové del costum que tenia Capote d’escriure amb el pijama de seda posat, tumbat al llit i prenent la seva beguda preferida.

A més, Carol també recrea moments amb la seva parella i els animals domèstics, que també apareixen al text. Potser un tret també diferenciador de l’obra que fa que no sigui una biografia totalment real és l’inclusió d’algunes escenes inventades per Carol que, segons l’autor, podrien haver succeït perfectament, com la trobada de Capote amb Josep Pla.

Carol posa així un altre reconeixement a la seva obra, on destaquen ja altres guardons com el premi Ramón Llull per Les seduccions de Júlia o el premi Así Fue per l’obra L’enigma Dalí. La Costa Brava és un dels indrets preferits de Carol, que gràcies al coneixement del territori ha pogut escriure obres que li han reportat importants premis. En total es van presentar 45 obres al premi, que compleix ja la seva 42a edició.

Foto: Palamós per Jos Dielis a Flickr

Més de 80 milions d’exemplars venuts i la traducció a 44 idiomes diferents mostren en xifres el gran èxit que va suposar la publicació del conegut Código da Vinci de Dan Brown. I és que el llibre de ficció que té a la ciutat de París com a protagonista compta amb tots els ingredients adequats per a ser un best-seller.

Una trama intensa, amb moltíssima acció de forma constant, un assassinat enmig del nus de la història, el món de la simbologia, la investigació i la religió -hi ha moltes crítiques de l’Opus Dei sobre l’obra-, amb un llenguatge de l’escriptor que no ens deixa aturar-nos en detalls i ens obliguen a avançat a cada pàgina l’argument del llibre.

Sense cap mena de dubte, l’obra de Brown han tingut també especial rellevància per la polèmica temàtica que tracta, qüestionant molts postulats de l’Església i el cristianisme a través del personatge protagonista, Robert Langdon. El propi Langdon serà protagonista de la següent obra publicada de l’autor, Àngels i Demonis.

Cartell de la pel·lícula protagonitzada per Tom Hanks

Ambdues obres han estat portades a la gran pantalla amb Tom Hanks com a gran estrella de cartell representant el protagonista de l’obra. En el cas d’Àngels i Demonis, Roma és la ciutat escollida per Brown per a tractar la intrigant història dels Iluminati, en una història trepidant en la qual Langdon ha d’evitar la mort de diversos religiosos en diferents llocs de la ciutat, amb sort diversa.

En tots dos casos ens trobem amb dues obres de llarg recorregut, moltes vendes, i amb dues pel·lícules que han tingut prou èxit com per a ser comparades amb la versió en paper. Ara bé, què us va agradar més? Cal tenir en compte que tant a una pel·lícula com a l’altra existeixen variacions entre l’argument del llibre i el de la pantalla, cosa que pot emprenyar a més d’un lector per la poca fidelitat al llibre.

Si recordeu, l’escena del Camarlengo al final de Àngels i demonis és diferents a llibre i pel·lícula, malgrat no afecta gaire al desenllaç final de les dues versions. En tot cas, us deixo parlar als lectors amb la vostra opinió.

El que queda clar és que Dan Brown ha sapigut captar l’atenció del món amb dues obres de polèmica important, que va venir seguida de la Fortalesa Digital, aquesta més llunyana en argument i polèmica i amb menys èxit que les anteriors. Jo sempre valoro millors els llibres per la seva condició d’originals i per la dificultat més extrema que té explicar històries en paper al costat de la imatge, però cal dir que Tom Hanks, un actor que m’agrada des que el vaig conèixer a Esta casa es una ruina, fa un gran paper com ja va fer a altres fils com Philadelphia, Naufrago o La Terminal, entre d’altres. Però un llibre sempre està per sobre.

Un llibre per a prendre noves responsabilitats

Llegir és educar i formar-se en moltíssimes ocasions, i sempre que busquem llibres infantils per als nostres alumnes o fills sempre és interessant buscar aquells que comptin amb un missatge darrera de tot, que permeti als petits anar més enllà de la pròpia història que expliquen.

Aquest és el cas del llibre que us presentem avui, La meva primera guia sobre l’hort urbà, del conegut Josep Maria Vallès i editat per La Galera. Aquí l’aprenentatge està clar, doncs apropem als infants a partir de 10 anys com poder aprofitar el balcó o la terrassa de casa per a fer un hort, sempre respectant el nostre entorn i el medi ambient.

Segurament els infants, i fins i tot els pares, no s’han plantejat mai plantar hortalisses, fruites o altres aliments en un hortet a casa, enmig de la ciutat. Tanmateix, aquesta idea pot resultar una experiència molt interessant per a interactuar amb el medi natural, tenir-ne respecte, per a prendre responsabilitats en la seva cura i manteniment, etc. Sense cap dubte, parlem d’un llibre que pot comportar un gran aprenentatge per a l’infant i perquè desenvolupi actituds que potser encara no ha treballat.

Molts recordareu aquella típica pràctica que es feia a l’escola -i es fa encara- en la qual, de ben petits, es plantava algun llegum al cul d’una ampolla de plàstic, amb cotó, i s’anava regant i cuidant fins que sortia la planta. Doncs aquest llibre va molt més enllà, i necessitarem la col·laboració dels pares.

Tomàquets, enciams, espinacs, mongetes, blat de moro… Josep Maria Vallès ens apropa la manera de cultivar aquests i altres aliments en recipients a casa. La guia està plena de consells, com per exemple la manera de lluitar contra possibles plagues o malalties que pateixin els aliments durant el creixement. Tota la guia compta amb una línia totalment pedagògica, amb un seguit de fitxes didàctiques en les quals l’autor explica als infants com cultivar fins a 19 hortalisses al llarg de les quatre estacions de l’any (ara recordeu que tot just ha començat la tardor).

I és que l’obra de Josep Maria Vallès no és cap casualitat. La seva trajectòria l’ha portat als estudis d’enginyeria agrònoma, a més d’un viatge a Veneçuela per a fer un projecte sobre agricultura autòctona i sosteniment familiar. Per tant, estem davant d’un autèntic expert que, després d’ensenyar als adults més necessitats com fer de l’agricultura una forma de viure i sobreviure, ara apropa l’agricultura als infants i al particular món de la ciutat. Començant el curs pot ser un bona forma de començar a prendre responsabilitats i conèixer un món que pot esdevenir una afició.

La versió en català ha estat un èxit

Després del majestuós èxit de L’Ombra del Vent, Carlos Ruiz Rafón -que recentment ja s’ha traduït també al japonés, de la seva versió original en català- tenia davant seu el gran repte de publicar una nova novel·la que mantingués el llistó tan alt com el seu primer gran títol. Així, el suspens es va acabar amb el naixement de El joc de l’àngel, una novel·la que té relació amb l’anterior -i amb dues més de l’autor- que torna a ambientar-se a la gran Barcelona.

Des de la seva estrena el 2008, l’obra de Zafón ha superat de llarg el milió de vendes a Espanya i les 200.000 a Amèrica. A més, al maig es va treure la versió en català del llibre, amb 100.000 exemplars que també han copsat l’atenció del lector català. El joc de l’àngel s’ha convertit ja en un nou fenomen literari que és interessant analitzar.

L’ambientació a Barcelona i la continuació de molts punts en comú amb L’ombra del vent ha aconseguit fidelitzar a molts lectors que ja havien llegit la novel·la anterior. A més, l’estil d’escriptura de Zafón afavoreix l’intriga de certs moments de la trama. Potser un dels pocs ‘peròs’ que li podem trobar és la descripció excessiva en algunes parts -alguns crítics es refereixen bàsicament als inicis del dia, la descripció de com es pon el sol…-, la qual cosa ens recorda també a L’ombra del vent.

Al marge d’això, El joc de l’àngel presenta fins i tot una narració més elaborada i un to més amè o d’humor en algunes fases del llibre. També el perfil del protagonista del llibre té moltes semblances com la joventut, la relació amb els llibres i els episodis d’intriga i suspens. De fet, els seus noms, David i Daniel, també tenen molta simil·litud.

Aquestes són petites claus que han ajudat a lligar ambdues obres d’una forma prodigiosa, observant les vendes aconseguides. A més, a això hem d’afegir la bona difusió que se n’ha fet -traducció a 36 idiomes, per exemple- no només en forma d’exemplars en paper sinó també a la xarxa.

En la versió en català, podem observar la seva web Eljocdelangel.cat, amb informacions actualitzades de l’obra que el lector pot anar seguint. A Youtube podem veure vídeos relacionats amb l’obra i donar la nostra opinió, i també s’ha creat un grup de Facebook i un de Flickr on veure més informacions i imatges lligades a l’obra. Fins i tot s’han organitzat rutes guiades per Barcelona per a seguir alguns dels escenaris de la novel·la.

En conjunt, una autèntica estratègia de marketing, aprofitant la gran força de les xarxes socials i els mitjans de comunicació, que ha fet d’una bona obra un reclam de masses. Sempre hi ha qui prefereix L’ombra del vent -ho he sentit més d’un cop-, però en tot cas El joc de l’àngel és el segon esglaó que molts lectors han pujat tot seguint les històries de Zafón. Hi haurà una propera, probablement també situada a Barcelona, però per això encara haurem d’esperar.

Portada del llibre de contes

Rodari tria després un dels 3 finals proposats, i explica les raons que li han dut a escollir-lo. La interactivitat que existeix entre el lector i l’autor fa que aquest sigui un dels llibres més originals mai escrits en la literatura infantil i fins a juvenil. Els vint contes, dotats tots d’un malbaratament d’ironia i fins a humor negre, suposa aire fresc per a tot el que hem vist abans. Entre centenars de contes replets d’il·lustracions i que poc espai deixen a la imaginació del nen-lector, Contes per a jugar és tot imaginació, és tot evocació. Triar un dels 3 finals i pensar per quins s’ha triat aquest, o posar-se en el lloc de Rodari, i fantasiar sobre la destinació dels personatges, ja constitueïx una idea genial.

Però si a més tenim en compte la qualitat mitjana dels contes, llavors ja parlem d’una obra mestra dintre de la literatura infantil. La simbologia de molts dels contes és bastant palpable, Rodari es permet el luxe fins i tot d’introduir insinuants i subtils sàtires sobre la societat, o situacions surrealistes com portes a reflexions més evidents, i impregna tot d’un sentiment entre la malenconia més profunda i la jovialidad més descarada.

Destaca, en aquest sentit, el conte Quan a Milà van ploure barrets (sens dubte el més conegut), d’on es parteix d’una situació absurda (la del títol del relat), perquè lector i autor s’endinsen junts en les causes de tan extraordinària circumstància. A més, la crítica a si mateix que es permet l’autor a l’hora de triar el final, enriqueix molt la visió que pugui tenir el lector, que pot deixar-se convèncer per Rodari, o bé mostrar-se en desacord amb ell, amb el consegüent creixement quant a desenvolupament en la definició de la personalitat que pot aportar aquest llibre.

Sobresurt també La volta a la ciutat, on un noi traça amb compàs una circumferència a un mapa de la ciutat, i es proposa caminar la ruta fixada, travessant portals, edificis i parcs. Segons el final triat, el lector pot optar per atorgar humanitat al personatge, o bé egoisme, en la mesura en la qual acabi la ruta costi el que costi. Per les raons esmentades, es fa necessari afirmar que, si bé és un llibre en general destinat als nens, la seva eficaç ironia i la genialitat present en tot el text les fan totalment aptes per a tot tipus de lectors, ja que el públic adult pot meravellar-se i sorprendre’s igualment davant una obra tan inspirada. Aquí poden llegir-se tots els contes, amb els seus respectius finals i l’elecció de l’autor, gràcies a un permís de la RAI.

Portada de la novel·la d'aventures més coneguda

Amb la lectura de Robinson Crusoe, escrit per Daniel Defoe i publicat en 1719, vaig complir un dels meus primerencs desitjos literaris. Em vaig proposar que si era capaç de llegir aquest llibre amb interès i, per què no, amb plaer, llavors realment m’agradava la literatura. Després de llegir obres mestres com La Fi de l’Eternitat, de Isaac Asimov i Viatge al Centre de la Terra, de Julio Verne, un bon dia em vaig decidir per llegir, en una edició antediluviana, les andances d’aquest nàufrag que és, ara per ara, un autèntic mite i referent en la literatura universal.

És considerada la primera novel·la anglesa, mentre que podem veure en Robinsón Crusoe la clàssica novel·la d’aventures per antonomàsia, a més d’una important autobiografia fictícia. Basant-se en dos nàufrags reals cridats Alexander Serkirk i Pedro Serrano, Defoe va construir, amb una trama senzilla i autèntica, un símbol del colonialisme, de l’home perfecte i de la moral suprema. En realitat el títol complet del llibre és Vida i extraordinàries i portentoses aventures de Robinsón Crusoe de York. Robinson Crusoe és un mariner de York que, en una expedició per Àfrica amb vaixell, és capturat per uns pirates i es converteix en un esclau.

Aconsegueix escapar i és ajudat per un capità de marina portuguès que es dirigeix a Brasil. El vaixell naufraga i és l’únic supervivent, assolint arribar a una illa en la qual, a priori, sembla ser l’únic habitant. Com mig per a sobreviure, pren totes aquelles armes i provisions del vaixell que necessita, a l’espera de ser rescatat. Quan per fi comença a adaptar-se a la solitud (gràcies, entre altres coses, a la seva conversió al cristianisme) i instal·lar-se en la illa, descobreix que no està solament en ella, ja que una tribu indígena caníbal resideix allí. Crusoe immediatament considera als indígenes com enemics, i ajuda a escapar un dels seus presoners que estava a punt de ser executat. Com s’han conegut un divendres, Crusoe li diu ‘Viernes‘ i forgen una sincera amistat, malgrat no coincideixen ni en l’idioma ni en la cultura.

Junts decideixen ajudar als altres presoners capturats pels indígenes, un dels quals és un espanyol que també és un nàufrag que espera l’arribada d’un vaixell. Amb aquest argument, mil vegades revisionat, constitueïx la forma més palpable de materialitzar la frase “La intel·ligència és la capacitat d’adaptar-se a situacions noves”. En aquest sentit, resulta admirable el personatge creat per Defoe, en la mesura que representa el perfecte colonialista britànic, segons els estudis posteriors del novel·lista James Joyce.

Crusoe creu en la justícia suprema, posseïx unes creences religioses estables i coherents, no sent temptacions sexuals i que actua segons una eficiència màxima. El fet que Crusoe ensenyi a Viernes tot el que sap té indicis del imperalismo, del colonialisme cultural, atès que també li converteix al cristianisme i li exposa les riqueses del món occidental. En cap moment Crusoe es dóna per vençut, i manté una perspectiva optimista respecte al seu futur, mostrant en nombroses ocasions la seva estima i afecte per Viernes, referint-se a ell com el seu amic.

Malgrat estar escrita en primera persona, el fet d’explicar esdeveniments llunyans en el temps, fa que l’estil sigui senzill i poc donat a la subjectivitat, donant més importància als successos que als sentiments del propi protagonista. Dóna la sensació que Crusoe quasi ni pensava: actuava. Això decreix la versemblança del text, presentant a un personatge beatificat i engrandit pel relat. No obstant això, crida l’atenció quan Crusoe es autoproclama rei de la illa, entrant en uns matisos polítics abans esmentats. I també és curiós que, malgrat el marí presa diners del vaixell, aquest és completament inútil en la illa, mentre que les eines i provisions són tremendament valuoses i fonamentals per a la seva supervivència en el lloc.

La influència en obres i reflexions posteriors ha estat inconmensurable, com en el cas de l’abans nomenat James Joyce, Karl Marx o el premio Nobel J. M. Coetzee, que va realitzar una revisitació de la trama. Sobretodo per l’argument i per la forma que aquest està contat, de forma esquemàtica i amb freqüents (i agraïdes) el·lipsis, la lectura de Robinson Crusoe és de les més amenes que poden trobar-se avui dia, elevant la seva estátus a novel·la immortal, ja que, a pesar que han transcorregut gairebé 400 anys, encara aixeca passions i desperta un elevat interès en el lector, que sens dubte la tindrà en compte com una de les millors novel·les d’aventures mai escrites.

Fins i tot es troba a faltar una major extensió del text, que hagués aprofundit més en el perfil psicològic del personatge i en la seva evolució humana en la seva estada en la illa. Obra mestra indiscutible de la literatura universal, ideal per a joves per la seva logradísimo aspecte visual i per la seva capacitat de transportar-los directament a la illa. Al cap i a la fi, aquesta és una funció vital de la literatura: transportar al lector a l’univers creat per l’autor. A manera particular, he de dir que Robinson Crusoe està en la meva top 10 personal, i no m’estranyaria que ho estigués també en el que qualsevol que la llegís amb atenció. Pots llegir Robinson Crusoe aquí.

Portada d'una gran obra

El 2007 es va estrenar als Estats Units la versió cinematogràfica de L’amor en els temps del còlera (Love in the estafi of cholera és el títol original de la pel·lícula, dirigida per Mike Newell i amb Javier Bardem i Giovanna Mezzogiorno com a protagonistes), de l’escriptor i premio Nobel Gabriel García Márquez, al que pràcticament tots coneixereu i del que la majoria haurà llegit els seus Cent anys de solitud.

La novel·la és la història d’amor i tenacitat més bella que mai hagi llegit i, si bé Cent anys de solitud és una obra perfecta quant a desenvolupament i tècniques narratives, amb una evolució psicològica dels personatges sorprenent, L’amor en els temps del còlera és una obra bellíssima. El propi autor s’ha referit a ella en més d’una ocasió com la seva predilecta entre totes les quals ha escrit: «El meu llibre és L’amor en els temps del còlera, aquest és el llibre que va a quedar. Cent anys de solitud és un llibre mític, i jo no tracto de disputar-li cap mèrit, però L’amor en els temps del còlera és un llibre humà amb els peus en la terra del que som nosaltres de debò».

L’obra tracta dels sentiments més purs que puguin albergar els éssers humans, però sense encegar-se en ells i reflectint les adversitats d’una època minada per la pobresa i les guerres civils, així com per les traves que altres personatges posaran a una relació aparentment impossible entre Florentino Ariza i Fermina Ariza, ja que pertanyien a classes socials diferents i entre ells existia una considerable diferència d’edat.

Gabriel García Márquez mostra en aquest llibre, a través de la vida de Florentino, com un sentiment apassionat, de vegades extrem, pot transformar la vida d’una persona fins al punt de fer-lo desgraciat i perdut en un món en el qual no se sent realitzat. L’amor es converteix en una cega obsessió que destrossa qualsevol possibilitat de millora per al protagonista, i no cessarà en la seva lluita per aconseguir un sentiment recíproc en el seu anhelada Fermina, amb qui es retroba 51 anys i 9 mesos després per a confessar-li que la platónica relació que van mantenir en la seva joventut seguia viu en el seu cor, i que no descansaria fins que ella li correspongués o, almenys, acceptés la companyia de la seva amistat, ara que ella era vídua.

Al llarg de tota la lectura és impossible no sentir empatia per les vides d’aquests dos personatges, les vides dels quals transcorren de maneres molt diferents i el final de les quals el lector desitja conèixer com més aviat, encara sentint certa decepció perquè se li acaben les pàgines de tan esglaiadora i ben tramada novel·la.

La rosa i el llibre, protagonistes a Sant Jordi

És Sant Jordi, un any més. El llibre, finalitat i essència de Llegirllibres.cat, i la rosa, són els principals protagonistes d’una jornada tan especial per a Catalunya, homenatjant la preciosa llegenda del drac i Sant Jordi.

Les paradetes de roses i llibres recorren avui tota la ciutat de Barcelona, amb el seu epicentre habitual a les Rambles, també anomenada amb molt encenrt Rambla de les Flors. Aquest podria ser un post sobre les novetats editorials d’aquest Sant Jordi, però això seria caure més aviat en l’oportunisme i, fins i tot, anar en contra dels propis autors que avui promocionen els seus llibres i dels quals hi ha qui només en parla en aquestes dates.

A llegirllibres.cat parlem durant tot l’any de llibres d’ara i d’abans i, per tant, no creiem que cap autor que avui estigui signant llibres ens digui res per no parlar de novetats editorials a Sant Jordi. Aquest és el seu racó i sempre podem parlar dels seus llibres quan vulguin.

Només preciso parlar d’un llibre, que més que llibre és una persona, i que a més no és cap novetat editorial. Per tant, mantinc el meu criteri sa i estalvi. Ahir vaig tenir la fortuna d’anar a veure l’obra de teatre 4 Bailes, d’Albert Espinosa, un recull de sensibilitat i vida en una obra molt senzilla però que, com vaig comprovar, va treure el somriure de tots els assistents i més d’una llàgrima.

Albert Espinosa, a qui la vida li ha fet tal com és, com a tots, va escriure el llibre El Món Groc -El mundo amarillo- on ens parla d’aquelles persones especials que hi ha a la nostra vida, el que ell anomena els Grocs. Si doneu amb el llibre del guionista i director de cinema català no dubteu en llegir de principi a fi, despertarà la vostra sensibilitat i us permetrà conèixer una mica més a l’Albert.

Però seguim amb Sant Jordi, doncs un dia com el d’avui, malauradament laborable per a molts catalans, és per a molts també el dia dels enamorats, fugint del comercial 14 de febrer. Enamorats n’estem molts, de les persones i de la vida, i Sant Jordi també compta amb aquesta màgia dels dies i les persones especials.

Gaudim doncs del Sant Jordi de 2009 tot esperant que la llegenda sempre perduri, que ningú oblidi el motiu d’aquesta celebració i que els llibres, per sobre de tot, transmetin actituds positives, fomentin la lectura de petits i grans i siguin lletres que facin societat i cultura.

Foto: uayebt a Flickr

Portada de El Món de Sofia

El Món de Sofia, de Jostein Gaarder, és a dia d’avui un dels millor i més accessibles llibres sobre la història de la filosofia i el major èxit en la història de la literatura noruega, a més d’un best-seller a tota Europa. Fins aquí perfecte. Però té un defecte tan fran que cal mencionar, és un llibre que en són dos. Per una banda, un completíssim i fascinant manual sobre les figures clau en la filosofia i el pensament social. Per altra, una novel·la en ocasions aconseguida, en la resta prou mediocres. El desnivell entre ambdós provoca que això sigui un defecte i no una virtut.
L’excusa argumental que proposa Gaarder és el d’una nena adolescent, Sofia Amundsen, que troba a la seva bústia una carta que conté la frase: Qui ets tu? i que servirà de porta per a una proposició tan extranya com suggerent: rebre un curs de filosofia per correspondència.

A partir d’aquí hi ha dues opcions. Deixar a una banda el relat i centrar-se només en les successives cartes que Sofia va rebent, o llegir la novel·la i saltar-se els plecs de filosofia. Cada una de les dues parts és tan inconnexa i tan diferenciada que la tasca de fer ambdues coses a la vegada es torna difícil per no dir impossible.

En quant al relat, cal dir que està ple de llacunes narratives. Sovint es pot apreciar que els fenònems paranormals i les incoherències i paradoxes estan posades amb intenció, amb el dubtós fi d’aportar major misteri a la història. Després d’un inici espectacular i hipnòtic, que manté al lector literalment anclat en el llibre, la pèrdua d’intensitat és absoluta quan Gaardner intenta, sense èxit, explicar de manera efectua la premisa proposada. Una nena paral·lela a Sofia, Hilde, amb la qual té molts elements en comú; i l’enigmàtic Alberto Knox, que resulta ser el fins ara anònim professor de filosofia.

A les darreres pàgines, apareix fins i tot una escena onírica en la qual dos adolescents, amics de Sofia, protagonitzen un passatge de sexe salvatge amb descarada intenció comercial. Se’m fa exagerat pensar que el seu arriscat i brillant final salva el conjunt sencer, ja que el lector, amb tota probabilitat, s’habrà perdut en tan liant i arbitrari maremàgnum de paral·lelismes i impossible relació de personatges.

Per tant, estem davant un llibre complicat i ple de pujades i baixades en quant a la seva lectura per les raons exposades, però amb fragments per a gaudir. La major virtut és que Gaarder aconsegueix el que s’havia proposat: que el lector, després d’acabar El Món de Sofia, tingui un interès indubtable per la història de la filosofia i la seva influència en l’ésser humà.