Portada de la novel·la d'aventures més coneguda

Amb la lectura de Robinson Crusoe, escrit per Daniel Defoe i publicat en 1719, vaig complir un dels meus primerencs desitjos literaris. Em vaig proposar que si era capaç de llegir aquest llibre amb interès i, per què no, amb plaer, llavors realment m’agradava la literatura. Després de llegir obres mestres com La Fi de l’Eternitat, de Isaac Asimov i Viatge al Centre de la Terra, de Julio Verne, un bon dia em vaig decidir per llegir, en una edició antediluviana, les andances d’aquest nàufrag que és, ara per ara, un autèntic mite i referent en la literatura universal.

És considerada la primera novel·la anglesa, mentre que podem veure en Robinsón Crusoe la clàssica novel·la d’aventures per antonomàsia, a més d’una important autobiografia fictícia. Basant-se en dos nàufrags reals cridats Alexander Serkirk i Pedro Serrano, Defoe va construir, amb una trama senzilla i autèntica, un símbol del colonialisme, de l’home perfecte i de la moral suprema. En realitat el títol complet del llibre és Vida i extraordinàries i portentoses aventures de Robinsón Crusoe de York. Robinson Crusoe és un mariner de York que, en una expedició per Àfrica amb vaixell, és capturat per uns pirates i es converteix en un esclau.

Aconsegueix escapar i és ajudat per un capità de marina portuguès que es dirigeix a Brasil. El vaixell naufraga i és l’únic supervivent, assolint arribar a una illa en la qual, a priori, sembla ser l’únic habitant. Com mig per a sobreviure, pren totes aquelles armes i provisions del vaixell que necessita, a l’espera de ser rescatat. Quan per fi comença a adaptar-se a la solitud (gràcies, entre altres coses, a la seva conversió al cristianisme) i instal·lar-se en la illa, descobreix que no està solament en ella, ja que una tribu indígena caníbal resideix allí. Crusoe immediatament considera als indígenes com enemics, i ajuda a escapar un dels seus presoners que estava a punt de ser executat. Com s’han conegut un divendres, Crusoe li diu ‘Viernes‘ i forgen una sincera amistat, malgrat no coincideixen ni en l’idioma ni en la cultura.

Junts decideixen ajudar als altres presoners capturats pels indígenes, un dels quals és un espanyol que també és un nàufrag que espera l’arribada d’un vaixell. Amb aquest argument, mil vegades revisionat, constitueïx la forma més palpable de materialitzar la frase “La intel·ligència és la capacitat d’adaptar-se a situacions noves”. En aquest sentit, resulta admirable el personatge creat per Defoe, en la mesura que representa el perfecte colonialista britànic, segons els estudis posteriors del novel·lista James Joyce.

Crusoe creu en la justícia suprema, posseïx unes creences religioses estables i coherents, no sent temptacions sexuals i que actua segons una eficiència màxima. El fet que Crusoe ensenyi a Viernes tot el que sap té indicis del imperalismo, del colonialisme cultural, atès que també li converteix al cristianisme i li exposa les riqueses del món occidental. En cap moment Crusoe es dóna per vençut, i manté una perspectiva optimista respecte al seu futur, mostrant en nombroses ocasions la seva estima i afecte per Viernes, referint-se a ell com el seu amic.

Malgrat estar escrita en primera persona, el fet d’explicar esdeveniments llunyans en el temps, fa que l’estil sigui senzill i poc donat a la subjectivitat, donant més importància als successos que als sentiments del propi protagonista. Dóna la sensació que Crusoe quasi ni pensava: actuava. Això decreix la versemblança del text, presentant a un personatge beatificat i engrandit pel relat. No obstant això, crida l’atenció quan Crusoe es autoproclama rei de la illa, entrant en uns matisos polítics abans esmentats. I també és curiós que, malgrat el marí presa diners del vaixell, aquest és completament inútil en la illa, mentre que les eines i provisions són tremendament valuoses i fonamentals per a la seva supervivència en el lloc.

La influència en obres i reflexions posteriors ha estat inconmensurable, com en el cas de l’abans nomenat James Joyce, Karl Marx o el premio Nobel J. M. Coetzee, que va realitzar una revisitació de la trama. Sobretodo per l’argument i per la forma que aquest està contat, de forma esquemàtica i amb freqüents (i agraïdes) el·lipsis, la lectura de Robinson Crusoe és de les més amenes que poden trobar-se avui dia, elevant la seva estátus a novel·la immortal, ja que, a pesar que han transcorregut gairebé 400 anys, encara aixeca passions i desperta un elevat interès en el lector, que sens dubte la tindrà en compte com una de les millors novel·les d’aventures mai escrites.

Fins i tot es troba a faltar una major extensió del text, que hagués aprofundit més en el perfil psicològic del personatge i en la seva evolució humana en la seva estada en la illa. Obra mestra indiscutible de la literatura universal, ideal per a joves per la seva logradísimo aspecte visual i per la seva capacitat de transportar-los directament a la illa. Al cap i a la fi, aquesta és una funció vital de la literatura: transportar al lector a l’univers creat per l’autor. A manera particular, he de dir que Robinson Crusoe està en la meva top 10 personal, i no m’estranyaria que ho estigués també en el que qualsevol que la llegís amb atenció. Pots llegir Robinson Crusoe aquí.

Portada d'una gran obra

El 2007 es va estrenar als Estats Units la versió cinematogràfica de L’amor en els temps del còlera (Love in the estafi of cholera és el títol original de la pel·lícula, dirigida per Mike Newell i amb Javier Bardem i Giovanna Mezzogiorno com a protagonistes), de l’escriptor i premio Nobel Gabriel García Márquez, al que pràcticament tots coneixereu i del que la majoria haurà llegit els seus Cent anys de solitud.

La novel·la és la història d’amor i tenacitat més bella que mai hagi llegit i, si bé Cent anys de solitud és una obra perfecta quant a desenvolupament i tècniques narratives, amb una evolució psicològica dels personatges sorprenent, L’amor en els temps del còlera és una obra bellíssima. El propi autor s’ha referit a ella en més d’una ocasió com la seva predilecta entre totes les quals ha escrit: «El meu llibre és L’amor en els temps del còlera, aquest és el llibre que va a quedar. Cent anys de solitud és un llibre mític, i jo no tracto de disputar-li cap mèrit, però L’amor en els temps del còlera és un llibre humà amb els peus en la terra del que som nosaltres de debò».

L’obra tracta dels sentiments més purs que puguin albergar els éssers humans, però sense encegar-se en ells i reflectint les adversitats d’una època minada per la pobresa i les guerres civils, així com per les traves que altres personatges posaran a una relació aparentment impossible entre Florentino Ariza i Fermina Ariza, ja que pertanyien a classes socials diferents i entre ells existia una considerable diferència d’edat.

Gabriel García Márquez mostra en aquest llibre, a través de la vida de Florentino, com un sentiment apassionat, de vegades extrem, pot transformar la vida d’una persona fins al punt de fer-lo desgraciat i perdut en un món en el qual no se sent realitzat. L’amor es converteix en una cega obsessió que destrossa qualsevol possibilitat de millora per al protagonista, i no cessarà en la seva lluita per aconseguir un sentiment recíproc en el seu anhelada Fermina, amb qui es retroba 51 anys i 9 mesos després per a confessar-li que la platónica relació que van mantenir en la seva joventut seguia viu en el seu cor, i que no descansaria fins que ella li correspongués o, almenys, acceptés la companyia de la seva amistat, ara que ella era vídua.

Al llarg de tota la lectura és impossible no sentir empatia per les vides d’aquests dos personatges, les vides dels quals transcorren de maneres molt diferents i el final de les quals el lector desitja conèixer com més aviat, encara sentint certa decepció perquè se li acaben les pàgines de tan esglaiadora i ben tramada novel·la.

La rosa i el llibre, protagonistes a Sant Jordi

És Sant Jordi, un any més. El llibre, finalitat i essència de Llegirllibres.cat, i la rosa, són els principals protagonistes d’una jornada tan especial per a Catalunya, homenatjant la preciosa llegenda del drac i Sant Jordi.

Les paradetes de roses i llibres recorren avui tota la ciutat de Barcelona, amb el seu epicentre habitual a les Rambles, també anomenada amb molt encenrt Rambla de les Flors. Aquest podria ser un post sobre les novetats editorials d’aquest Sant Jordi, però això seria caure més aviat en l’oportunisme i, fins i tot, anar en contra dels propis autors que avui promocionen els seus llibres i dels quals hi ha qui només en parla en aquestes dates.

A llegirllibres.cat parlem durant tot l’any de llibres d’ara i d’abans i, per tant, no creiem que cap autor que avui estigui signant llibres ens digui res per no parlar de novetats editorials a Sant Jordi. Aquest és el seu racó i sempre podem parlar dels seus llibres quan vulguin.

Només preciso parlar d’un llibre, que més que llibre és una persona, i que a més no és cap novetat editorial. Per tant, mantinc el meu criteri sa i estalvi. Ahir vaig tenir la fortuna d’anar a veure l’obra de teatre 4 Bailes, d’Albert Espinosa, un recull de sensibilitat i vida en una obra molt senzilla però que, com vaig comprovar, va treure el somriure de tots els assistents i més d’una llàgrima.

Albert Espinosa, a qui la vida li ha fet tal com és, com a tots, va escriure el llibre El Món Groc -El mundo amarillo- on ens parla d’aquelles persones especials que hi ha a la nostra vida, el que ell anomena els Grocs. Si doneu amb el llibre del guionista i director de cinema català no dubteu en llegir de principi a fi, despertarà la vostra sensibilitat i us permetrà conèixer una mica més a l’Albert.

Però seguim amb Sant Jordi, doncs un dia com el d’avui, malauradament laborable per a molts catalans, és per a molts també el dia dels enamorats, fugint del comercial 14 de febrer. Enamorats n’estem molts, de les persones i de la vida, i Sant Jordi també compta amb aquesta màgia dels dies i les persones especials.

Gaudim doncs del Sant Jordi de 2009 tot esperant que la llegenda sempre perduri, que ningú oblidi el motiu d’aquesta celebració i que els llibres, per sobre de tot, transmetin actituds positives, fomentin la lectura de petits i grans i siguin lletres que facin societat i cultura.

Foto: uayebt a Flickr

Portada de El Món de Sofia

El Món de Sofia, de Jostein Gaarder, és a dia d’avui un dels millor i més accessibles llibres sobre la història de la filosofia i el major èxit en la història de la literatura noruega, a més d’un best-seller a tota Europa. Fins aquí perfecte. Però té un defecte tan fran que cal mencionar, és un llibre que en són dos. Per una banda, un completíssim i fascinant manual sobre les figures clau en la filosofia i el pensament social. Per altra, una novel·la en ocasions aconseguida, en la resta prou mediocres. El desnivell entre ambdós provoca que això sigui un defecte i no una virtut.
L’excusa argumental que proposa Gaarder és el d’una nena adolescent, Sofia Amundsen, que troba a la seva bústia una carta que conté la frase: Qui ets tu? i que servirà de porta per a una proposició tan extranya com suggerent: rebre un curs de filosofia per correspondència.

A partir d’aquí hi ha dues opcions. Deixar a una banda el relat i centrar-se només en les successives cartes que Sofia va rebent, o llegir la novel·la i saltar-se els plecs de filosofia. Cada una de les dues parts és tan inconnexa i tan diferenciada que la tasca de fer ambdues coses a la vegada es torna difícil per no dir impossible.

En quant al relat, cal dir que està ple de llacunes narratives. Sovint es pot apreciar que els fenònems paranormals i les incoherències i paradoxes estan posades amb intenció, amb el dubtós fi d’aportar major misteri a la història. Després d’un inici espectacular i hipnòtic, que manté al lector literalment anclat en el llibre, la pèrdua d’intensitat és absoluta quan Gaardner intenta, sense èxit, explicar de manera efectua la premisa proposada. Una nena paral·lela a Sofia, Hilde, amb la qual té molts elements en comú; i l’enigmàtic Alberto Knox, que resulta ser el fins ara anònim professor de filosofia.

A les darreres pàgines, apareix fins i tot una escena onírica en la qual dos adolescents, amics de Sofia, protagonitzen un passatge de sexe salvatge amb descarada intenció comercial. Se’m fa exagerat pensar que el seu arriscat i brillant final salva el conjunt sencer, ja que el lector, amb tota probabilitat, s’habrà perdut en tan liant i arbitrari maremàgnum de paral·lelismes i impossible relació de personatges.

Per tant, estem davant un llibre complicat i ple de pujades i baixades en quant a la seva lectura per les raons exposades, però amb fragments per a gaudir. La major virtut és que Gaarder aconsegueix el que s’havia proposat: que el lector, després d’acabar El Món de Sofia, tingui un interès indubtable per la història de la filosofia i la seva influència en l’ésser humà.

Paulo Cohelo es manté com a referent

Paulo Coelho ens apassiona o tot el contrari, estar en una posició intermitja és quasi impossible perquè suposa un mar de contradiccions per al lector en quant a gustos literaris, preferències i postures filosòfiques. L’escriptor brasiler, un dels gurús actuals d’aquesta espiritualitat d’estar per casa que està tan de moda, intenta explorar amb aquest Verònica decideix morir les causes i motivacions per al suïcidi o, per contra, sortir endavant. Qui escriu aquesta ressenya havia llegit anteriorment d’aquest autor la vitalista i aconseguida L’Alquimista i la pretenciosa però intrascendent Onze Minuts, sense que això generés escepticisme o bé il·lusió a l’hora d’iniciar la lectura d’aquest nou llibre.

I la història va així: Veronika, una guapa esolvena de 24 anys, independent i reflexiva, ha decidir suïcidar-se per por a que la seva vida es mantingui tan monòtona com fins ara. Ingereix pastilles, i mentre espera a que facin efecte, llegeix a una revista un article la primera frase del qual és: “On està Eslovènia?”, amb la qual cosa Veronika arriba a la conclusió que viu en un país que ningú sap on és. Per això, escriu una nota dient que es suïcida perquè la gent sàpiga on està Eslovènia.

Encara que sobreviu a l’intent de suïcidi amb un coma agònic, és internada en el tristment famós centre psiquiàtric de Ljubjiana, Villete, i els metges li donen cinc dies de vida pels transtorns cardíacs que li han provocat les pastilles. Cal admetre-ho: la premisa és atractiva i suggerent, i certament la primera meitat del llibre es llegeix amb facilitat i tens una sensació indubtablement agradable, però després tot cau de forma clara.

El llenguatge que caracteritza Coelho, lluny de ser una virtut del llibre, és una raó important per a que la lectura comenci a fer-se tediosa cap a la meitat del relat. A partir d’aquí trobem un misticisme arbitrari i un intent desesperat per a dotar de major profunditat a la història, a base d’innecessaris flash-backs dels personatges secundaris, amb la intenció de construir uns personatges amb ric perfil psicològic. Per això les històries d’Eduard, Mari i Zedka, interns com Veronika, i del doctor (Igor), són explicades al detall però sense cap afegit literari ni narratiu, plenes d’estereotips, provocant que la fluidesa de la història sigui pràcticament inexistent.

La trama beu indubtablement de la història d’ Alguien voló sobre el nido del cuco, però amb molt menys atractiu, i amb defectes clarament palpables com són les presses amb les quals sembla haver escrit Coelho certs passatges del llibre, la impossible evolució d’Eduard, la inverosímil i forçada història d’amor-sexe, o la trivialització de detalls que haurien de tenir més importància per una implicació directa del lector amb la història. Per sort, es reserva un grandiós encara que previsible final, que malgrat no salva els mobles, no deixa una sensació tan poc esperançadoa com el que deixen les pàgines centrals.

El Senyor de les Morques és un dels llibres que tractan la natura de l’ésser humà de la forma més pessimista que podem imaginar. Escrita el 1954 pel premi Nobel William Golding (1911-1993), sembla una revisió de Leviatán, de Thomas Hobbes, on s’afirma que existeix un constant i inherent “guerra de tots contra tots”.

A la II Guerra Mundial, un avió s’estrella contra una illa paradisíaca. Aquest avió transportava desenes de nens britànics d’entre els sis i els onze anys, i després de l’accident cap adult sobreviu, amb la qual cosa els nens han de buscar-se la vida pels seus propis mitjans, i establir una societat provisional a l’espera d’un rescat per part dels “grans”. En principi, justament després del sinistre, Ralph, un jove atractiu i carismàtic, es fa amb el control gràcies a una caracola que utilitza per a cridar la resta. A ell se li enganxa Piggy, un noi grassonet, de qui es riuen fins la sacietat, i busca en Ralph protecció i respecte. Un altre noi, Jack, després d’una discussió amb Ralph, s’imposa i crea un altre bàndol, lliure de lleis i de formalitats i amb conductes molt més dèspotes i anàrquiques.

Sota aquesta interessant premisa, es desenvolupa una novel·la magistral que s’ha convertit amb el pas dels anys en un clàssic contemporani, si bé va gaudir d’un èxit immediat en el moment de la seva publicació.

El més atractiu de El Senyor de les Mosques és la seva prfunda i minuciosa reflexió social, on les bones intencions i les tensions enstre els nens, al principi suaus, es converteixen en una lluita violenta entre dos bàndols no molt ben diferenciats, amb conseqüències increíblemement devastadores. La condició metafòrica del llibre deixa en evidència la idiosincrasia de l’ésser humà d’una forma dura, cruel. Que els infants siguin els protagonistes d’un llibre és un fet que podria ser infantil, però res més lluny de la realitat. El Senyor de les Mosques és un brillant relat que inclou entre els seus temes indispensables la necessitat d’adaptar-se davant circunstàncies adverses, la violència, la por en totes les seves formes: a allò desconegut, a la resta, a la soledat…

Aquesta novel·la, malgrat la part despiadada de la història, amaga un gran contingut d’imaginació i originalitat, inspiració, detalls curiosos en allò estètic i narratiu, amb un estil fred i elegant, i uns personatges alegòrics i memorables, que pateixen una evolució increíble.

El seu caràcter antibelicista l’ha convertit en un llibre de referència en la literatura angolsaxona fins el punt de ser lectura obligada en moltes escoles de Gran Bretanya. També ha vist adaptacions al cinema en 1963 i 1990, la primera d’elles amb aplaudiment de crítica i públic unànims. La seva influència ha estat amplia, amb exemples com la serie Lost i la Pel·lícula La Selva Esmeralda.

La seva lectura és totalment necessària per als lectors que necessitin una reflexió filosòfica de la condició de l’ésser humà, sense secundar la seva altíssima qualitat literària i el seu ritme i desenvolupament, certament en estat de gràcia. No és un relat fàcil de llegir sota cap concepte, però si s’està preparat, El Senyor de les Mosques haurà d’estar en el top 10 de qualsevol que ho llegeixi habitualment. Una advertència: impacta, i molt.

Aquí pots llegir-ho de franc.

Mi opinión personal respecto a la lectura de este libro es que es absolutamente necesaria para los lectores que necesiten una reflexión filosófica de la condición del ser humano, sin secundar su altísima calidad literaria y su ritmo y desarrollo, ciertamente en estado de gracia. No es un relato fácil de leer bajo ningún concepto, pero si se está preparado para ello, El Señor de las Moscas debería estar en el top 10 de cualquiera que lea con asiduidad. Una advertencia: impacta, y mucho.

Aquí puedes leerlo gratis.

Gabriel García Márquez és un dels millors escriptors de parla hispana de tots els temps. A més de la seva trajectòria professional, ha estat molt vinculat al món de la política i implicat en els problemes socials, tant que el van escollor com un dels 10 personatges més importants del segle passat a Sudamèrica.

Crónica de una muerte anunciada és un dels seus llibres més famosos i millors, amb permís de la resta d’obres amb un realisme màgic que acompanya tots els llibres de García Márquez. Des del principi del llibre saps qui morirà i per què, i la resta de pàgines del llibre l’únic que fan és descriure al detall cada una de les passes de tots els personatges. Això sí, encara que des del principi sàpigues el final, també hi ha reservades sorpreses, girs i sentiments que no esperaves veure en un principi…

Aquest llibre, juntament amb altres amb Cien Años de Soledad, pot ser la delícia de qualsevol lector amant de la literatura, i no em refereixo només a les bones històries… sinó a la bona escriptura. És una delícia llegir-lo malgrat que no expliqui res de nou, que sàpigues què passarà, no t’esperes sorpreses, i no t’importa llegir-ho.

Hi ha llibres que seran recordats per sempre, i aquest en podria ser un. L’Alquimista és el llubre més conegut de Paulo Coelho. Com tot el que ha escrit és molt fàcil i ràpid de llegir. Menys de 200 pàgines per a llegir en un parell d’hores. Coelho es defineix a si mateix com un escriptor òptim i és cert que escriu de manera clara, senzilla i penso que és una de les claus del seu èxit: capítols breus.

Les seves obres no acostumen a deixar indiferent a ningú. Així doncs, o t’agraden els seus llibres o et semblen ‘una xorrada’. Però no conec casos de gust intermig. Des de la pàgina oficial de l’autor distribueixen de franc l’ebook i el seu pròleg; podeu descarregar des d’aquí L’Alquimista i el Pròleg de l’Alquimista.

En la meva opinió, es tracta d’una novel·la plena de misticisme i simbologia sobre el destí. Encara que jo recomano començar a llegir a Coelho amb El Peregrí de Compostela (Diari d’un mag) si ets noi i amb Brida si ets noia. Però ja se sap que això és molt relatiu i personal.

Com a anècdota cal dir que l’Alquimista es va escriure en només quinze dies. L’autor reconeix que totes les seves obres estan fetes en un termini de dues a quatre setmanes, encara que la concepció del llibre por portar anys. En aquesta altra pàgina podeu trobar algunes cites de l’autor.

Assaig sobre la Ceguesa és, per a molts crítics, la millor novel·la del premi Nobel portugués José Saramago (1922). Amb un estil certament original, frenètic, i un modus operandi de ciència-ficció per la seva trama apocalíptica i surrealista, Saramago fa que una novel·la densa (en algunes edicions té 500 pàgines) es llegeixi fàcilment, amb total complicitat amb el lector, per l’horror que aquest està llegint, i inevitable, imaginant-se.

José Saramago utilitza paràgrafs llargs, molts verbs, pocs objectius però molt explicatius i visuals, i no utilitza el punt i seguit, sinó una coma i escriu la paraula posterior en majúscules. A més, alterna narracions en tercera persona com a monòlegs d’alguns dels personatges, de forma que a vegades no és evidant saber si el personatge està parlant o pensant el que està escrit. És important explicar això perquè de primeres és complicat acostumar-se a llegir amb plaer l’absurda trama que ens proposa Saramago.

En certa manera, podem estar parlant d’una novel·la de terror, perque és difícil superar la força i l’impacte de la situació de la qual es parteix com a premisa. Un senyor condueix i, de sobte, davant un semàfor vermell, es queda cec. Però no és una ceguesa normal: es un obrir i tancar d’ulls i amb l’esperança de curar-se o com a mínim comprendre l’origen de la seva sobtada tragèdia.

La conseqüència directa és que tot aquell qui ha tingut contacte, per mínim que sigui, amb aquest senyor es torna igualment cec. Això és així fins que l’epidèmia, de caràcter exponencial, obliga el govern a intervenir per aillar els infectats, que fins aquell moment són centenars, i envien els militars a expulsar-los a un edifici abandonat.

Allà els protagonistes, dels quals en cap moment el narrador es molesta en dir els seus noms, malviuen en condicions inhumanes. Al principi la situació, dins de la desesperació de la ceguesa, és tolerable, però a mida que avancen els dies i les dosis de provisions es redueixen, es formen clans, les dones són obligades a prostituir-se per aconseguir menjar robat, fins que apareix certa esperança: una dona no és cega i ha estat fingint tot el temps estar infectda, per la qual cosa serveix de guia als seus companys.

Amb un final molt encertat, Assaig sobre la ceguesa és una de les grans novel·les de la condició humana, propera a Senyor de les Mosques, de William Golding i basada lleument en Leviatán, de Thomas Hobbes, en la idea que l’home és dolent per natura. Aquí l’aforisme es transforma a l’home és cruel, despiadat i brutalment egoista per natura davant situacions extremes. Indispensavle. Una lliçó de literatura i sabiduria sobre el comportament humpa davant situacions adverses.

Pots llegir de franc el llibre en aquest enllaç

El seu títol complet és Konrad, o el nen que va sortir d’una llauna de conserves, i va ser escrit el 1975 per l’especialista en literatura infantil Christine Nöstlinger (1936-?), guardonada amb el premi Hans Christian Andersen el 1984.

Konrad és el seu millor llibre, perquè és el que té un argument més original i una trama més coherent dins d’una història orientada als nens. Una altra obra destacada de la seva autora és Estimada Susi, estimat Paul, en el seu conjunt mediocre, però on aconsegueix apropar al públic infantil el gènere epistolar mitjançant dos amics que escriuen quan estan avorrits.

La senyora Bartolotti, una madura soltera i solitària, aficionada a guanyar concursos i sorteigs de revistes i amb una idiosincràsia afegida i immadura, rep un dia un misteriós paquet. En obrir-ho es troba amb una llauna de conserves, dins de la qual apareix un nen de 7 anys, prefabricat i perfecte (sembla dir-se Konrad perquè així ho diu a l’etiqueta), que suposarà mal de caps per l’extranya senyora Bartolotti, molt poc acostumada a conviure amb persones i molt menys amb nens.

La idea del nen “artificial”, bondadós per natura i lliure de culpes i defectes, ja havia estat tractada abans per Carlo Collodi a Pinocho, i més tard al cniema, a la controvertida pel·lícula Intel·ligència Artificial. Tanmateix, enfocada per Nöstlinger cap a un univers particular resulta una genialitat. La senyora Bartolotti passa de pensar que ha estat un error, i arriba un moment en el qual decideix quedar-s’ho, pensant que ha estat cosa del seu ex marit.

El millor de tot és que l’autora no relaxa la seva narració ni la trama després de l’atractiva premisa inicial. El camí que segueixen la nova mare i el nou fill és fins a cert punt satisfactori, i l’estil és pompós i autocomplaent, però adequat per al públic infantil. Konrad és, juntament amb altres llibres com El Pequeño Nicolás, una d’aquelles joies destinades a nens i preadolescents, en la mesura en la qual aquest relat obre moltes portes i proposa una història tan absurda com divertida.

Podeu llegir-lo de franc aquí.