Les flors del mal

Mira que m’agrada llegir, i molt! Em passaria hores i hores llegint tots els diferents tipus de novel·les que existeixen: històriques, psicològiques, d’aventures, d’intriga… un llibre ha de molt dolent perquè no m’agradi i la veritat és que fins i tot aquests me’ls acabo llegint, per allò de poder opinar amb fonament, suposo.

Però quasi sempre el que llegeixo és novel·la. No sé perquè, però suposo que m’he acostumat des de petita a llegir en prosa i em costa molt endinsar-me en els poemes així com ho faig en les novel·les. El mateix em passa amb el teatre, tot i que menys. Doncs bé, fa uns dies el meu tiet em va recomanar, segons ell, un bon llibre de poesia anomenat Les flors del mal del poeta francès Charles Baudelaire. El nom de l’autor em sonava d’haver-lo estudiat a alguna classe de literatura, per això vaig decidir anar a la biblioteca i agafar-lo. Encara no l’he llegit, però us diré que les vibracions que em dóna són bastant bones.

Charles Baudelaire era el poeta francès conegut com el poeta maleït. Amb Les flors del mal marca el començament d’un nou moviment literari al segle XIX, el simbolisme. Aquest corrent va ser una reacció contra el naturalisme i el realisme, alguns dels seus autors més importants, com Joris-Karl Huysmans, van començar com a naturalistes, però amb els anys van veure en el simbolisme el seu refugi. Aquest seguia en bona part l’estela del romanticisme, representant els aspectes més foscos i gòtics de l’antic corrent.

El 23 de juny de 1857, Charles Baudelaire publica Les flors del mal, un llibre que en principi s’hauria d’haver anomenat Les lesbianes o les limbes. Inicialment tenia 100 poemes recollits en diferents seccions, com Spleen i ideal, El vi o La mort. En els seus escrits Baudelaire s’endinsava en temes transgressors com en aquella època podia ser el lesbianisme o Satan. Per això, i després de la publicació de 1300 exemplars es va obrir un procés judicial contra l’autor per ultratge a la moral pública; com a conseqüència va haver de pagar 300 francs i sis dels seus poemes van ser censurats.

El 1861 es va publicar una nova versió sense els sis poemes però amb 30 poemes nous i fins i tot una nova secció. Però la publicació definitiva no va arribar fins el 1868, quan es recuperarien els sis poemes publicats i a més s’afegirien els que l’autor va incloure al llibre Brases. Així l’última publicació i la que ara em disposo a llegir té 151 poemes, dividits en sis seccions.

Uns poemes amb una història com aquesta em van semblar molt atractius i són ara el principal reclam que els hi trobo, a més de que hi ha la traducció en català. Veurem si són capaços d’enganxar-me a la poesia!

Portada del llibre

Per desgràcia no són molts els autors catalans que escriguin en català que aconsegueixin un reconeixement mundial. És una llàstima, ja que les persones de molts racons del món es perden obres mestres escrites inicialment en català.
No és el cas però, de la novel·la escrita per Albert Sánchez Piñol. La pell freda ha estat traduïda a 26 idiomes i serà portada al cinema de la mà, sembla ser, de David Slade, director de 30 dies d’obscuritat.

És veritat que tenir èxit no és sinònim de qualitat, sinó que li preguntin a Dan Brown, o més bé als seus lectors; però en aquest cas la fama és més que guanyada. La història se’ns presenta en forma de memòries. Les memòries d’una persona qualsevol ja que en cap moment s’identifica qui és el protagonista, de fet no sabem ni quin és el seu nom. Només coneixem pinzellades del seu passat, un passat marcat per la lluita per la independència d’Irlanda; el protagonista és un soldat de l’exèrcit que lluita per la separació que decideix deixar enrere aquesta època i fugir. Accepta un treball d’oficial atmosfèric a una illa perduda enmig de l’oceà Atlàntic per un any; a l’illa només hi ha un far habitat per un home molt estrany, Batís Caffó, que no el deixa viure amb ell al far.

El protagonista llavors, no té més remei que dormir la primera nit a una cabanya de fusta enmig del no-res. La sorpresa ve quan, mentre dorm, es atacat per uns éssers monstruosos que surten de l’aigua. Primer els anomena granotots i posteriorment “citauca”, llegit al revés “aquàtic”. L’irlandés aconsegueix convèncer a l’home del far per viure amb ell i així poder vèncer els monstres. Allà però, descobreix que el faroner no viu sol sinó que té a una “citauca” domesticada, que també li serveix d’amant.

Aneris, sirena al revés, aconsegueix despertar els sentiments de l’irlandès que a partir d’aquell moment es veurà atrapat dins dubte moral. Una novel·la veiem, que combina el gènere de terror amb la narració trepidant del gènere d’aventures i que ens presenta reflexions morals sobre la soledat que ens faran gaudir de la lectura. Una advertència, prepareu-vos per un final trepidant, conseqüència de la narració amb un ritme frenètic i anguniós que no us deixarà aixecar-vos de la cadira fins que no l’hagueu acabat de llegir. És un llibre curtet, fantàstic per passar l’estona i gaudir del bon temps de l’estiu fresquets a una hamaca.

Portada de Les cendres d'Àngela

Ho sé, n’estic segura, ja heu acabat de llegir Les cendres d’Àngela i us heu quedat amb ganes de més. Tranquils, és normal. La bona literatura escasseja i quan es troba una novel·la, poesia, obra teatral o breu que val la pena llegir, enganxa. Et quedes sempre amb ganes de més i a vegades això és bo. Doncs bé, Frank McCourt no ens volia deixar amb la mel als llavis quan escriví la seva obra mestra, per això, va completar-la amb una trilogia. I tant és la segona part i El professor la tercera, tot i que va escriure l’última abans que l’intermèdia, rareses de geni diran alguns.

Amb I tant McCourt ens narra el periple d’un jove irlandès de dinou anys, ell mateix, a partir del desembarcament del vaixell que l’ha portat lluny de casa. És el principi de la persecució del somni americà i com tots els somnis, no és gens fàcil aconseguir-lo. Davant la pregunta que li formulen just després d’arribar a Estats Units: Oi que és un gran país aquest? L’autor, que té dinou anys i acaba d’anar-se’n al llit amb una dona no pot sinó contestar: I tant!

Però McCourt desconeix encara tot el que un immigrant ha de viure a la terra promesa per aconseguir els seus somnis. Serà reclutat per l’exèrcit, que l’enviarà a Alemanya; haurà de treballar dur als molls i s’enamorarà d’una jove protestant, fet que li portarà més d’un problema. Però entre tot això, l’autor trobarà el temps necessari per començar la universitat; moment que marcarà el seu futur.

Pel que fa a l’estil del llibre, aquest és potser i sempre des del meu punt de vista, massa col·loquial. És veritat que amb aquest to el que vol fer l’autor és retratar els estrats més baixos de la societat; però crec que arriba a abusar d’aquest registre. La narració de les vivències personals són la tònica principal, però no sempre s’encadenen de la millor forma possible, provocant que fins i tot sembli que només són vivències juxtaposades.

Tot i així, I tant forma part d’una col·lecció d’obres que no té pèrdua. Potser Les cendres d’Àngela i El professor tenen una qualitat literària més elevada, però les tres es necessiten mútuament. Juntes són una història completa, sense fractures, la història d’una família irlandesa que provà sort a Americà però que no aconseguí resultats positius fins la segona generació, quan l’autor es convertí en El professor.

Portada del llibre

I seguim amb les recomanacions per l’estiu, aquesta època de l’any en la que el que més ve de gust es estirar-se al sol amb una beguda ben fresqueta a una mà i un llibre a l’altra. Com que suposo que us passareu hores i hores llegint, el vostre ventall d’opcions es deu estar esgotant. A veure que us sembla aquesta alternativa: Sara, la dona sense atributs.

A mig camí entre la novel·la eròtica i la psicològica, el seu autor, Carles Cortés ens presenta a Sara, una dona de cinquanta anys amb la necessitat de fer un canvi a la seva vida. Després de deixar el seu treball com a intèrpret vol dedicar-se a feines més enriquidores; per això decideix fer una nova traducció de l’obra més coneguda de Robert Musil, L’home sense atributs.

Mai saps però el que el destí et depara i un dia qualsevol, llegint el diari descobreix l’anunci d’un jove que s’ofereix per fer massatges, dóna-li una alegria al teu cos de dona, resa l’anunci. A partir d’aquí començarà una relació tempestuosa entre Sara i Ismael, un jove de vint-i-cinc anys que es prostitueix per pagar-se els estudis.
Mentre transcorre aquesta relació presenciarem la davallada de Sara a l’infern, on es convertirà en una dona sense voluntat i on anirà perdent poc a poc la seva essència. Serà capaç de sortir de l’espiral infinita en la que s’ha ficat? Tranquils, no us desvelaré el final, millor que sigueu vosaltres mateixos qui el desveleu.

La dona sense atributs és la novel·la guanyadora del XVI Premi de Literatura Eròtica de la Vall d’Albaida 2009, després d’imposar-se a la votació final a La flor de Hanako. Tot un reconeixement a una gran obra.

Veureu com així, a mesura que passen les pàgines aquesta novel·la us atraparà. Us enganxarà des de l’inici de cada capítol, titulats amb títols de cançons d’Edit Piaf, fins a la seva trama, obscura i psicològica.
Una bona opció, crec jo, per començar el pròxim llibre i endinsar-vos en un món diferent. I és que si una cosa tenen en comú els bons llibres és la seva capacitat per abstreure’ns i xuclar-nos cap al seu món, un món en el que desapareixen els límits espacials i temporals.
Ja em direu que us ha semblat la novel·la, tant si us agrada com si no, el que és segur és que no us deixarà indiferents. Carles Cortés i Sara s’han encarregat que això no passi!

Fantasmes de Barcelona

“Barcelona necessitava un llibre sobre fantasmes històrics”. Aquesta és la raó que portà a Sylvia Lagarda-Mata, periodista i docent, a plasmar en paper 13 rutes fantasmagòriques de la ciutat a Fantasmes de Barcelona. Mai heu tingut un calfred sense raó caminant per la ciutat? Heu vist alguna ombra o llum estranya que us ha sobtat? Segurament que l’explicació que vàreu buscar en aquell moment és del tot lògica i racional però, i si us diguessin que un fantasma ronda per la zona? Llavors la cosa canviaria i tot i que seguiríeu intentant creure que l’explicació és tan senzilla com una brisa, el dubte ja estaria creat.

Lagarda-Mata planteja l’existència o no existència, millor dit, d’aquest éssers a partir d’un pla lúdic però també històric, que convida al lector a jugar amb les tradicions i llegendes urbanes. Així, ens mostra una ruta turística alternativa de Barcelona on coneixerem fantasmes tan antics com cert rei got que deambula per la catedral de Barcelona des de temps molt llunyans fins un drac volador que molts barcelonins afirmaren veure als voltants de l’any 1998. Així, veiem que hi ha fantasmes molt antics, però també d’actuals, per a tots els gustos!

Un fantasma que em cridà l’atenció és el que veieren o cregueren veure els veïns de la Sagrada Família durant els bombardejos de Barcelona. Segons la llegenda, a les nits es veien dos llums blaus passejant-se per les torres de la construcció; molta gent cregué que era l’esperit d’Antoni Gaudí que, després de mort, seguia cuidant de la seva obra i evitava que les bombes li caiguessin a sobre.

Sigui com sigui, realitat o ficció, no hi ha dubte que totes aquestes llegendes enriqueixen la cultura popular retransmesa de generació en generació i que ara Lagarda-Mata amb el seu llibre ha aconseguit consolidar i mantenir en el record totes aquestes històries. Tant és el reconeixement, que Icon Serveis Culturals a creat una ruta fantasmagòrica per Barcelona. Fantasmes de Barcelona és ara una visita guiada nocturna pels barris de Sant Pere, Santa Caterina i la Ribera, que basant-se en el llibre que porta el mateix nom, ens mostra els principals racons misteriosos de la ciutat. A més, la ruta, de dues hores aproximadament, pot incloure un sopar a algun dels restaurant de l’entorn.

Així que ja ho sabeu, si us agrada el tema i voleu conèixer aspectes de Barcelona desconeguts fins ara, animeu-vos i llegiu Fantasmes de Barcelona, de Sylvia Lagarda-Mata, segur que no us deixarà indiferents!

Compra la versió digital del llibre

A sang freda

Novel·la de no ficció o com posar els pèls de punta en 465 pàgines. Dos definicions, no excloents, de la novel·la que Truman Capote va escriure fa 44 anys, A Sang Freda. Alguns diuen que és la precursora del gènere, altres que el sevillà Manuel Chaves Nogales ja l’havia encetat als anys 40.

Sigui com sigui, les lloances que Truman Capote ha rebut per aquesta novel·la no són per prendre a la lleugera, ja fos el primer, el segon o el darrer en utilitzar el gènere. Per Javier Cercas, autor de Soldados de Salamina i Anatomia de un instante: “L’obligació de tot escriptor és apropar al lector a una problemàtica de la millor forma possible. Que se n’adoni de qui eren els seus protagonistes, el que van fer i perquè”.

Una definició que s’adiu molt al text que Capote va editar l’any 1966 després de la profunda investigació de l’assassinat dels quatre membres d’una família de Kansas. Aquesta recerca el va portar a conèixer de primera mà els protagonistes de la història (sense contar als Clutter, és clar); va parlar amb la gent del poble, amb els policies que portaren el cas i amb els assassins. No va ser una tasca fàcil, ja que el seu semblant estrafolari i l’actitud extravertida provocaven algun que altre recel entre la gent, així com la seva condició d’homosexual. Però al final aquesta dura tasca va ser recompensada i és que Capote no només va poder accedir a les confessions, escrits i proves més importants del delicte, sinó que es va guanyar la confiança dels mateixos assassins.

Harper Lee, autora de Como matar a un ruiseñor es va convertir en l’acompanyant incansable de Capote en la seva investigació; de fet, així ho reconeix l’autor, que li dedica la novel·la:“A Jack Dunphy i Harper Lee, amb afecte i gratitud” El llibre relata els fets i sentiments que es van desencadenar arran de l’assassinat de la família Clutter a mans de Richard Eugenen Hickock i Perry Edward Smith.

A través de les paraules, Capote ens presenta un món real, la vida d’unes persones de carn i ossos i els assassinats d’una família que no va fer res per merèixer el seu final, resultat d’una confessió desafortunada (que li preguntin a Floyd Wells). Potser és per aquest caràcter real que les escenes i els esdeveniments ens resulten tan durs i emocionants. Sabem que els successos que Capote ens explica són certs gràcies a la gran tasca d’investigació que aquest va dur a terme, però tot i així, no podem evitar de preguntar-nos… És cert? Va ocórrer així? Fets o invenció? On és la línia?

La imaginació d’un escriptor pot arribar a volar molt alt i potser en algun moment arriba a ser la dominant en l’escriptura de la novel·la. Llavors, les paraules que ens arriben no serien sinó l’eco del que va passar? Un fil argumental que ha servit al seu autor per desenvolupar tot un seguit d’escenes i personatges per arribar a escriure el llibre que es té ara entre les mans?

De fet, i pensant en el tema, arribem a la conclusió de que no és possible que aquesta característica, la de la invenció, dominés el relat simplement perquè Capote no ho hauria permès. Ens trobem davant un gènere anomenat novel·la de no ficció precisament per aquest mateix motiu, no és de ficció, és real i dura com la vida mateixa; està basada en uns fets reals i relatada per un geni d’excepció, el que la fa més apassionant i interessant, mai però ficticia.

Portada del llibre

Els solters també som feliços. Aquesta és la base argumental indiscutible del llibre Solters convençuts, escrit per dos abanderats de la solteria com són l’Imma Sust i el Marc Villanueva.
Una recomanació, si tens parella estable i no estàs massa segur de que ella o ell és el que vols, no comencis a llegir el llibre; segur que abans d’arribar a l’última pàgina hauràs decidit trencar lligams i partir cap a la solteria. Qui sap, potser és el que necessites…

I és que la solteria és precisament l’estat civil que aquests dos reconeguts periodistes defensen encarnissadament. Volen trencar tabús, ser precursors i intentar que la societat accepti els canvis. Primer va ser parlar de sexe, després de viure en parella sense haver passat pels jutjats, ja no diguem per església; així que, sempre segons ells, la següent etapa que s’ha de passar és la de poder estar solter i soltera i no morir en el camí. Potser la següent passa serà la de decidir no tenir fills, però per això la societat encara necessita avançar molt; ha de ploure molt perquè s’accepti que una parella no vulgui tenir descendència, però tot arribarà, segur.

Doncs bé, per a l’Imma i el Marc la solteria no és només un estat civil, sinó un estil de vida i així ho relaten a Solters convençuts: “un és més feliç vivint amb l’esperança que algun dia trobarà l’amor de la seva vida, que vivint amb algú que et demostra cada dia que això mai no passarà”. La pregunta en aquest cas seria, i si trobes a aquesta persona, a aquesta mitja taronja que et complementa perfectament i per la que series capaç de deixar de respirar? Seguiràs sent un solter convençut? Potser hauríem d’acotar termes i més que ser solters convençuts no hauríem de ser de compromís ràpid. Per mi, està bé volar per aquí i per allà, provar, triar, rebutjar…però també acceptar i renunciar.

És veritat que moltes vegades estem tan distrets en nosaltres mateixos, intentant ser els millors a la feina per exemple, que no veiem tot el que passa al nostre voltant, que viatgem tan ràpid que no som capaços de veure el que tenim al costat i per això, ens podem perdre moltes coses importants a la vida. Potser les que més, no ho sé. Crec que està molt bé ser molt bo a la feina i destacar per sobre dels altres per la quantitat d’hores que hi dediques; però arribarà un dia en el que hauràs de dir prou, en el que voldràs descansar i fer-ho acompanyat. Potser aquest dia t’adonaràs que en lloc de ser un solter convençut t’has convertit en una persona a la que li atemoreix el compromís. Siguem capaços de marcar el límit, i la diferència, és clar.

Compra la versió digital del llibre aquí

Les cendres d'Àngela

El meu pare em va regalar pel meu aniversari Les cendres d’Àngela, un llibre del que havia sentit molt a parlar però que no havia tingut l’oportunitat de llegir. Ell mateix em va fer cinc cèntims del que narrava el llibre i em va deixar amb la mel als llavis.

És la història autobiogràfica de Frank McCourt i ens acosta a la seva família irlandesa. La vida d’Àngela, la mare de Frank, és terriblement dolorosa; va arribar a Amèrica durant la Gran Depressió, on va conèixer a Malachy, el seu futur marit i pare de l’autor. Aquest era un home d’Irlanda del Nord alcohòlic i inepte que no va sinó empitjorar la vida d’Àngela. Malachy no treballava i es gastava els diners que l’Estat els hi donava en alcohol. Amb cinc fills en tres anys la família McCourt retornà a Irlanda, la seva terra natal, quan la filla més petita morí.

El fet de que a les venes dels nens hi hagués sang nord irlandesa complicarà encara més la dolorosa vida d’aquesta família i ens arribarà a mostrar, fins i tot, els conflictes existents entre els col·laboradors de l’IRA. Tot però vist des de la mirada innocent d’un nen molt observador, capaç de transformar la seva cruenta realitat en un món divertit i ingenu.

Només amb la perseverança d’Àngela per culturitzar els seus fills i el viatge a Amèrica que emprendrà Frank ens mostraran un petit raig de llum dins aquesta turmentada família. La mescla del dolor i l’horror amb la bellesa i l’amor marquen aquesta novel·la dels anys noranta. Una història que ens parla de l’esperança i de la llum que pot sorgir dins la més profunda obscuritat. I potser és per aquest últim punt que em sento tan atreta per aquesta novel·la, el fet que fins i tot dins la cova més obscura hi pugui arribar a haver un raig de llum fa que l’esperança, aquella que només es perd al final, augmenti.

Aquest és només el primer dels meus llibres reservats per la lectura estiuenca, poc a poc us aniré explicant la resta, us asseguro que hi ha material per una bona estona. Quines són les teves recomanacions per aquest estiu? Comparteix-les amb nosaltres!

Compra el llibre en versió digital aquí

La segona vida de Bree Tanner

Estaries dispost a donar la teva vida per amor? O amb altres paraules, et convertiries en un vampir ansiós per la sang humana per la persona a la que estimes? Aquestes preguntes, en el món real incoherents, marquen el principal eix argumental de les novel·les i les pel·lícules de la saga Crepuscle, èxit de masses i fracàs de crítica.

Fa uns anys, no tants, érem capaços de viure al marge del món crepuscular que Stephanie Meyer va inventar. Existien els primers llibres i les fans començaven a multiplicar-se, però l’escala de mesurar era encara petita. He de confessar, per exemple, que fins que no va sortir la primera pel·lícula de la saga ignorava per complet que existís un vampir anomenat Edward Cullen enamorat de la humana Bella Swan.

En arribar però els llibres a la industria cinematogràfica el boom és va disparar. Adolescents embogides que supliquen a l’actor que interpreta al vampir, Robert Pattinson, que les mossegui; mares que resen perquè les seves filles es creuin amb Jacob Black i aquest s’enamori d’elles o àvies que es reuneixen setmana rere setmana per veure les pel·lícules. És que ens hem tornat bojos?

Doncs bé, dins aquesta espiral infernal on ja pensàvem que res més la podia engreixar, neix un altre llibre. Potser l’autora no en tenia prou amb els milions de dòlars que segur que s’ha embutxacat; per això va decidir escriure sobre la segona vida de Bree Turner, però quina és aquesta segona vida, és preguntaran els valents que encara es mantinguin fermes i no hagin llegit cap dels llibres de la Saga (confesso que sóc pecadora i també he caigut), doncs la vida vampírica, aquella que comença quan acaba la humana, aquella que s’inicia amb una mossegada plena de verí, aquella que et torna un esser quasi indestructible.

El problema, des del meu parer, amb el que es troba Stephanie Meyer amb aquest llibre és que no té el que va portar a l’èxit als quatre anteriors (si, si, ho heu escoltat bé, quatre! I l’últim està dividit en dues pel·lícules, o sigui que encara queda vampir per estona) L’èxit de la Saga rau en els seus fornits protagonistes, que podrien deixar sense sentit a qualsevol, i a la embafadora i pastelosa història d’amor que viuen la Bella i l’Edward.

L’esperança de que existeixi aquest tipus d’amor en el món real ferma a les fans als llibres i les obliga a llegir-lo una vegada, i una altra, i una altra… com si després de llegir la mateixa escena cent vegades el protagonista sortís del llibre i jurés amor etern a la lectora. Doncs aquest cop, amb La segona vida de Bree Turner, l’autora s’endinsa en la transformació que pateix una noia i en els seus primers mesos de vida, quan l’allisten per enfrontar-se a la família Cullen.

Una humil recomanació: El vigilant del camp de sègol de JD Salinger, crec que aquest autor és capaç de curar la tonteria a qualsevol que el llegeixi.

Ernest Benach segueix amb la presentació del seu llibre

Política 2.0 és el títol el llibre del president del Parlament de Catalunya, Ernest Benach, en el qual explica aquest concepte, en posa exemples i fa referència a l’ús que es pot fer de les noves tecnologies a la política. El Sr. Benach ens va rebre al Parlament de Catalunya per a conversar al voltant de les xarxes socials i la política, a més d’altres temes que recentment han estat notícia. Sense cap dubte, el domini que té de les noves tecnologies li ha permès obrir un debat interessant sobre la seva integració dins la política. El seu exemple és interessant per a conèixer com de proper pot arribar a ser un polític de primera línia amb els ciutadans, assumint certs riscos però també generant un diàleg interessant amb altres persones, companys, polítics i ciutadans.

Què és la Política 2.0?
En teoria la política es fa a través de la web 2.0 com a concepte interactiu, però va més enllà. És aquella política que ha de permetre una major interacció entre polític i ciutadà, forçar més el diàleg i enlloc de parlar a la gent parlar amb la gent.

Quina rebuda ha tingut fins ara Política 2.0?
Interessant. Encara l’estem presentant, ha sigut un debat bastant llarg. Hi ha hagut una bona acollida i algunes aportacions positives que fan pensar.

Quins riscos observa en el fet que un polític sigui tan accessible a la xarxa?
Que és molt accessible i tot és molt més arriscat en determinats moments. Però si no arrisques no pots canviar les coses. Malgrat els dubtes i els temors hi ha moments en què cal arriscar.

Quin temps li dedica a les xarxes socials i al seu bloc en el dia a dia?
No es pot parlar en quantitat de minuts i hores. És una qüestió d’integrar-ho a la teva feina. Per exemple, un fumador quant temps dedica a fumar al dia? És difícil de saber. Això és el mateix, ho integres i forma part de la teva dinàmica de treball. Jo no he deixat de fer res per això.

Considera que els polítics catalans aprofiten les noves tecnologies per a apropar-se als ciutadans?
Comencen tímidament a plantejar-ho, però estem a l’inici de tot plegat.

Es considera un pioner?
Som uns quants, no sóc pas jo sol. Però d’entrada a la gent que es dedica a la política no li és fàcil. Hi ha hagut un increment i va a més però molt poc. La bona resposta a la pregunta és saber quants hi haurà d’aquí a un any.

A nivell espanyol i europeu hi ha?
Sí, i els segueixo fins i tot. Hi ha gent que ho assumeix de manera sincera i positiva, però hi ha qui ho fa com a tàctica electoral. A Catalunya possiblement a nivell d’estat està una mica per davant.

Un polític pioner en l'ús de les xarxes socials

Com està funcionant la iniciativa de Parlament 2.0 i què valora més?
Està en marxa però no s’ha acabat. Crec que està funcionant bé, hi ha bones experiències d’interactivitat, i la victòria més important és trencar alguns esquemes a partir dels quals el Parlament no podia fer certes coses. El fet de ser transparents i explicar el que fem és un gran avantatge.

Creu que la participació dels ciutadans en plataformes com aquestes o altres, per a mostrar les seves propostes, queixes, inquietuds, pot acabar en frustració per no rebre resposta o influir en cap decisió política?
No hi ha un remei miraculós ni una única solució. Això és un tema que va en el temps, sostingut , constant i amb mesures diverses. El que trencarà la desafecció no és una solució màgica sinó l’aplicació de moltes solucions en diversos àmbits i sostingudes en el temps. Per tant és una feina lenta i llarga.

Hi ha més proporció de polítics 2.0 o de ciutadans 2.0?
Probablement de ciutadans 2.0. Però és una mica com tot, els polítics no són tan diferents.

En temps en els quals el conjunt de la política ha perdut credibilitat davant els casos de corrupció, com es pot treballar per a millorar la imatge de la resta?
Crec que amb mesures de transparència. El polític ha de canviar alguns paràmetres en el seu funcionament. S’ha d’implementar molta humilitat a l’hora de funcionar i hem d’assentar les bases perquè les coses funcionin d’una altra manera. L’exemple tòpic és la llei electoral. Si no hi ha unes base política de fons que decideix canviar la llei electoral i fer més proper el ciutadà i el polític no servirà de res un ordinador d’última generació.

Les noves tecnologies en són una bona eina? Com?
Estem plantejant mesures que promoguin el diàleg, i aquest és un terreny fort. Les noves tecnologies el que fan a la societat és facilitar les coses i a la política també ha de ser així.

Ha impulsat el projecte Parlament 2.0

En temps d’estalvi públic i privat, com es poden utilitzar les noves tecnologies per a contribuir-hi?
Forma part de la dinàmica de funcionament de tot plegat. Només en paper ja et pots estalviar molts recursos. També amb l’estalvi de temps. Cal tenir sentit de l’eficiència també. Al Parlament hem començat a reduir circuits, a eliminar paper… Per exemple, hi ha desenes de milers de preguntes que hi ha entre el Govern i el Parlament i ara tot va per correu electrònic.

En els diferents referèndums sobre la independència, té constància del paper de convocatòria que han pres les noves tecnologies?
Han influït i moltíssim. Han suplert en part els elements clàssics d’una campanya tradicional. Hi ha hagut un ús molt intel·ligent en aquest àmbit.

Podria ser un element important en el cas de fer un referèndum vinculant sobre la independència a tot Catalunya?
Hauria de ser-ho, segur.

En el cas de la consulta sobre la Diagonal, creu que es podria haver aconseguit un millor grau de participació amb l’ajut de les xarxes socials?
Segurament, però les coses no són mai blanques o negres, els anàlisis han de ser més globals. S’havien d’utilitzar les xarxes socials però també amb un debat molt diferent. Aquest és un exemple de que la tecnologia ha fallat i de que cal anar més enllà. El moment de fer la consulta és molt delicat per la crisi i hi ha molts factors que s’ajunten.

Sobre la possible legislació del burka a les escoles, creu que una consulta popular a la xarxa mostraria el ‘no’ dels catalans, o sí que ho percebrien com una necessitat?
És una consulta molt relativa, els debats s’han de fer bé. Copsar l’estat d’ànim de la gent i què es pensa estaria bé. En qualsevol cas jo no vaig dir això. Jo estic en contra del burka, absolutament. Però no sé si hi ha un estat d’ànim prou generalitzat per a portar aquest debat al Parlament. Siguem conscients de la importància i la relativitat de les coses, i que cada cosa cal fer-la en el seu moment i lloc.

Va rebre'ns al Parlament de Catalunya

A Facebook ja es poden trobar molts grups que promouen la vaga pels retalls de salaris. Com observa les possibles grans mobilitzacions dels propers mesos?
Respectables perquè no és una situació fàcil, hi ha una crisi que fa molt mal i la gent defensa els seus drets i allò que ha aconseguit històricament. És lògic que en un moment de dificultat hi hagi reivindicacions. També cal una reflexió paral•lela de la situació que vivim i que cal buscar solucions.

2.910 seguidors al Twitter aquest matí… què és el que més li agrada de la interacció amb ells des de la seva posició de polític?
Senzillament és a partir de qüestions que plantegen, comentaris que fan… Em serveix per a copsar estats d’opinió perquè és una finestra oberta nova.

Obama en té més de 4 milions i és l’únic polític que s’ha colat entre les celebrities més seguides del món… el considera un bon referent com a dirigent?
És un referent però d’una dimensió diferent a la catalana.

Què li recomanaria als diferents presidents de Govern d’Europa o altres potències sobre la seva presència a la xarxa?
Que ho entenguin com un escenari nou de la política i que és bo ser-hi. A partir d’aquí que ho facin sent ells mateixos, amb sinceritat i transparència.

Fotos: Meritxell Fandiño