L'obra de Larsson, també en català

Si en els darrers anys hem vist fenòmens literaris com Harry Potter, El Codigo da Vinci i Àngels i Demonis o Crepúscul, totes elles ja a la gran pantalla, el gran fenomen actual es diu Millenium, o millor dit, Stieg Larsson.

L’escriptor suec ha aconseguit que la seva trilogia composada per Els homes que no estimaven les dones, La noia que somiava un llumí i un bidó de gasolina i La reina al palau dels corrents d’aire
es converteixi en un supervendes sota l’epígraf de Millenium, i sigui avui dia un èxit a les llibreries i al cinema.

La gran empenta de la trilogia arriba amb el primer llibre, Els homes que no estimaven les dones, també en català, amb un argument trepidant que ens fa endinar-nos en les seves 600 pàgines de llibre aprofintant tots els moments morts que tinguem durant el dia.

La història de Larsson ens parla de Harriet Vanger, una jove de 16 anys que va desaparéixer en un carnestoltes a l’illa sueca de Hedeby. Han passat 36 anys i la jove continua sense aparèixer malgrat els continus esforços de la policia per trobar el seu rastre. En principi el cas està tancat, oblidat, i ningú sap si va se segrestada, assassinada o què va passar amb ella.

Però no tothom vol oblidar aquest misteriós cas, principalment el tiet de la jove, Henrik, el nostre gran protagonista. Parlem d’un home jubilat que ha fet de la desaparició de la seva neboda una autèntica obsessió.

Compta amb tot tipus de records de Harriet, entre ells 43 flors seques i emmarcades, les set primeres de les quals li va regalar la seva neboda. La resta han arribat puntualment el dia de l’aniversari de la jove, any rere any i sense saber-ne el remitent. Molt intrigant…

És en aquest punt on apareix Mikael Blomkvist, periodista de la revista Millenium que dóna nom a la trilogia. Aquest accepta la proposta de Henrik y comença a investigar el cas per a trobar nous camins de sortida. Juntament amb ell hi ha una altra protagonista rellevant del llibre, Lisbeth Salander, una investigadora privada que li ajudarà en l’investigació.

A partir d’aquí serà millor no desvetllar més detalls, doncs la trama es posa del tot interessant i ens porta a pistes, nous indicis i episodis de lectura frenètica amb diners, sexe, violència i amor entremig.

L’arribada de l’obra a la gran pantalla és només la continuació d’aquest gran èxit, que ha convertit Stieg Larsson en un dels nous mites de la literatura moderna.

El conte més universal

El Petit Príncep és un dels contes de referència de la literatura mundial. Va ser publicat el 1943 per l’escriptor i aviador francès Antoine de Saint-Exupéry. Des de llavors el llibre ha estat recomanat per a la lectura de nens i adults pels bons ensenyaments i missatges que porta amb si el particular conte.

Ha estat traduït a 180 llengües i dialectes diferents. Des de la primera publicació del llibre el relat ve acompanyat per il·lustracions fetes pel propi autor. Aquesta obra constitueïx un clàssic de la literatura infantil, però guanya el cor tant de nens com d’adults que es commouen amb la seva lectura. En ell es comuniquen temes realment delicats com ho són el sentit de la vida, l’amistat, l’amor i els valors. En aquest relat, l’autor es figura a si mateix perdut en el desert del Sahara, després de sofrir un problema amb el seu avió. En aquest moment es fa present un petit príncep.

Mitjançant les converses amb el petit príncep, l’autor deixa veure la seva pròpia visió sobre l’estupidesa humana i sobre la franca saviesa dels més petits. Pensa que la majoria de les persones perden aquesta saviesa al créixer. En aquest extraordinari relat, Antoine De Saint-Exupéry narra la historia del Petit Príncep, qui per mitjà d’un llenguatge senzill i d’experiències pròpies, deixa ensenyaments que serveixen per a la comprensió i valoració de les coses simples i complexes de la vida.

Quan es coneixen el principito i el narrador, aquest últim li demana que dibuixi un anyell. En no saber com fer-ho el narrador dibuixa una boa amb l’estómac inflat, un dibuix que a la vista d’altres persones sempre havia significat un barret. El petit príncep, no obstant això, desxifra el dibuix immediatament i exclama que no vol una boa amb un elefant dintre, sinó amb un anyell. El narrador intenta dibuixar alguns anyells, però ell les rebutja. Finalment dibuixa una caixa i explica al petit príncep que l’anyell està dintre de la mateixa.

Llavors el petit príncep ho accepta perquè pot veure l’anyell dintre de la caixa amb tanta facilitat com veu a l’elefant dintre de la boa. El petit príncep li explica la seva història al narrador. Li relata com viu solament en un petit planeta, l’asteroide B612, en el qual hi ha tres volcans (dos d’ells actius i un no) i una rosa que és la flor mes bella de l’univers. Ell dedica els seus dies a tenir cura del seu planeta. Lleva els arbres baobab que incessantment intenten tirar les seves arrels allí.

No els permet créixer perquè els enormes arbres partirien el seu planeta en trossos. Un dia es farta de la seva flor i amb l’objectiu de conèixer l’univers, el petit príncep decideix sortir del seu planeta i visita altres mons, cadascun dels quals es troba habitat per un adult que, a la seva manera, demostra l’estúpids que la majoria de les persones es tornen al créixer. Una vegada en el viatge s’adona que en realitat estranya molt la seva rosa.

El que ens ensenya que valorem més les coses quan no les tenim prop. Els diferents adults que coneix en el seu viatge mostren diverses caracteristicas de l’home actual. En el primer planeta coneix a un rei. Aquest representa l’ambició política, ja que pensa que governa les estrelles perquè els ordena fer coses que fan naturalment sense la necessitat que els hi demanin. Després es troba en un segon planeta a un vanidós, que simbolitza la vanitat i l’egoisme de l’home. Desitja que tots ho reconeguin com un home digne d’admiració.

El bevedor, que es troba en el tercer planeta, mostra la falta de força de voluntat de les persones ja que beu per a oblidar la seva avergonyeix per beure. Després es troba amb l’home de negocis. Està sempre ocupat comptant les estrelles que pensa investir en la compra de més estrelles. Personifica l’avarícia i l’ambició econòmica. El fanaler, que viu en un asteroide que trencada una vegada per minut. Fa molt temps que li van encarregar la tasca d’encendre el fanal de nit i apagar-lo quan arriba el dia.

Amb el temps, la rotació de l’asteroide es va accelerar i no tenia temps de descansar, però es va negar a abandonar el seu treball. Representa la lleialtat i la responsabilitat. El geògraf, gasta tot el seu temps a dibuixar mapes, però de cap manera deixa el seu escriptori per a investigar. Significa la passió laboral. Aquest li demana al petit príncep que descrigui el seu asteroide.

El petit príncep descriu els volcans i la rosa de bon tros afecte. El geògraf es nega a incloure la rosa en la trascripción de la descripció del planeta. El petit príncep queda preocupat i ferit al saber que la seva rosa desapareixerà algun dia. El geògraf el convida a visitar la terra fonamentant que aquesta té molt bona reputació.

Una vegada a la Terra, el petit príncep troba tota una filera de rosers i es desanima, perquè pensava que la seva rosa era única en tot l’univers. Més tard fa amistat amb una guineu, que li explica al que la seva rosa és única i especial perquè és la qual ell estima. En acomiadar-se, la guineu li comparteix el seu coneixement: L’essencial és invisible als ulls.

Després es troba amb l’aviador i li explica tot sobre el seu viatge i el que va aprendre en el. Finalment en el desert, el petit príncep coneix una serp que li diu que té el poder de retornar-lo al seu planeta.

Després de meditar-ho, s’acomiada emotivament de l’aviador i deixa que la serp el mossegui per a poder tornar amb la seva rosa. El petit príncep queda blanc i després va caure ¨lentament com cau un arbre, sense fer el menor soroll a causa de la sorra¨. Quan a l’endemà l’aviador busca el seu cos, aquest ja no està ja que al morir torna al seu planeta. Antoine Jean-Baptiste Marie Roger de Saint-Exupéry va néixer a Lió, que es troba en la frontera de França amb Alemanya el 29 de juny de 1900. Va ser un escriptor i aviador francès pertanyent a una família noble de Lió. Va ser un dels pioners dels vols postals internacionals.

En l’any 1931, Saint Exupéry es va casar amb Consolo Suncin Sandoval de Gómez morta en 1979 una escriptora i artista salvadoreña. En realitat, mai es va saber amb exactitud que va ocórrer amb ell. A l’edat de 43 anys Saint-Exupéry va desaparèixer en una missió de reconeixement, quan sobrevolava la França ocupada pels nazis, durant la Segona Guerra Mundial el 14 de juliol de 1944. Es va estavellar sobre el mar mediterrani. En l’any 1998 va ser trobada una polsera de plata per un pescador de la illa de Riou, i va ser identificat com propietat de Saint-Exupéry. A l’abril de 2004 el Departament d’Investigacions Arqueològiques Submarines francès va confirmar que les restes de l’avió extrets a l’octubre de 2003 de la zona on es va trobar la polsera pertanyien a l’avió de Saint Exupéry. Saint-Exupéry va començar escrivint en prosa lírica experiències en forma de novel·la i, a continuació, va prosseguir amb diaris, informes i cartes.

El seu primer llibre va ser l’Aviador. En 1928 va publicar Courrier-Sud i va volar la ruta que va de Casablanca a Dakar. En 1931 va publicar Vol nocturn amb el qual va rebre el Prix Femina. Va Continuar escrivint i volant fins al començament de la guerra. Terra d’homes, Pilot de guerra i Ciutadella van ser altres obres famoses seves. L’última va quedar inacabada, però això no li resta valor a l’escrit com veritable obra mestra.

Podeu llegir el conte aquí

Encara pots veure la casa d'Ana Frank a Amsterdam

El diari d’Ana Frank narra una història amb paraules de la seva protagonista, una nena jueva de 13 anys. És la història de la invasió nazi a Holanda. Aquest relat verídic explica la particular situació de vuit persones, entre elles Ana i la seva família, composta per la seva mare Edith Frank-Holländer, el seu pare Otto Frank i la seva germana tres anys major, Margot, que es van amagar en l’annex ocult, d’unes grans oficines per a escapar de la repressió nazi.

Van Romandre amagats en aquest lloc situat en la ciutat d’Amsterdam des del 12 de juny de 1942 fins al 4 d’agost de 1944 quan van ser finalment oposats. Els agents de la Gestapo van detenir a tots els ocupants i els van dur a diferents camps de concentració.

Ana Frank és sens dubte el personatge històric que més ha contribuït a conservar el trist record de l’holocaust, que representa una de les majors atrocitats de la història de la humanitat. El seu testimoniatge serveix per a conèixer els horrors del nazisme en tota la seva dimensió i duresa. En el seu diari personal, que va començar a escriure tot just un temps abans de la invasió nazi, Ana Frank expressa els seus sentiments i emocions durant la seva estada, oculta de la vista de l’exèrcit nazi.

També explica les reaccions i les diferències en la convivència amb els seus acompanyants en la Casa de darrere, nom amb el quin van batejar al seu transitori estatge que avui s’ha convertit en un museu. En aquesta golfa van conviure dues famílies: la Família Frank i la família van Pels i un vell dentista del poble cridat Fritz Pfeffer. Van intentar d’aquesta manera, protegir-se i evitar que els nazis els trobéssin i els transferíssin a camps de concentració.

El particular amagatall es trobava situat en les oficines on treballava el pare d’Ana. Els companys de treball d’aquest es van encarregar de proporcionar-los als vuit jueus el menjar i la roba necessària per a la seva estadía, àdhuc sabent que existien fortes represarías a qui refugiés a un jueu en aquella època. Quatre antics companys del pare d’Ana eren els únics que sabien on es trobaven, allà estarien segurs si ningú deia res i si ningú s’assabentava.

Per a oculta l’entrada a la casa de darrere, havien col·locat un armari que tapava la porta. El començament del diari d’Ana Frank, parla de la seva vida normal, detalls de com era el col·legi i la seva relació amb amics i amigues, comentaris típics d’una nena de 13 anys. Després, en el període que s’havien instal·lat en la casa de darrere, parla de la seva adaptació a l’amagatall i als seus companys. Al principi li costa molt la convivència, ho passa molt malament, ja que tots la prenen com una nena estúpida i xerraire, ja que era la menor del lloc. Ella explica com només confiava en el seu pare, li parlava de tots els seus problemes ja que se sentia més còmoda amb ell que amb la seva mare.

Per a ella el seu pare era un bon exemple d’home, en canvi la seva mare li semblava el pitjor exemple de dona i de mare, perquè creia que ella no aguantaria viure la seva vida com la seva mare, que solament s’ocupava de les qüestions de la casa. Ana volia arribar a ser una mica més en la vida. Ella va explicant la seva experiència dia a dia. La majoria de les jornades li resulten excessivament fastidioses, en aquell amagatall no troba res a fer, però alguns altres dies, segons relata, els passava plorant en la seva habitació ja que el tancament fa decaure el seu estat anímic. El mal humor també era bastant normal en l’amagatall, l’estat en el qual vivien fastiguejava a la majoria de les persones.

Per aquesta raó, els vuit jueus allí ocults no van tenir una relació d’amistat, simplement coexistien en el mateix espai i procuraven fer una vida el més normal possible. Després d’un any en la Casa de darrere, Ana es va fer certament amiga de Peter el fill de la família Van Pels. Detalla en el seu diari un cert enamorament entre els dos joves, i la majoria de les nits les hi passaven en l’habitació d’ell, mirant per la finestra les estrelles i la lluna.

Aquests van ser els moments més feliços que Ana va descriure durant el seu temps a l’amagatall. També apareix entre els relats del diari un robatori ocorregut en les oficines, que va provocar en els habitants de l’annex una intensa por. Existia en les seves ments l’horrorós pensament que la Gestapo els podia trobar i els sorolls dels lladres en les oficines, van provocar en els refugiats la sensació que els havien trobat.

Es van adonar que es tractava de lladres quan, en veure’ls a ells, els lladres van sortir corrent. Els delinqüents s’haurien imaginat que es tractava de guàrdies de seguretat del lloc. Finalment van ser trobats pels nazis el 4 d’agost de 1944. Després de romandre durant un temps en els camps de concentració de Westerbork i Auschwitz, Ana i la seva germana major, Margot, van ser deportades a Bergen-Belsen, on ambdues van morir durant una epidèmia de tifus a causa de les dolentes condicions d’higiene que es trobaven, entre finals de febrer i mitjans de març de 1945.

El seu pare, Otto Frank, va ser l’únic dels vuit jueus amagats en aquell annex d’oficines que va sobreviure als camps de concentració. Quan va regressar a Amsterdam, una de les persones que els havia ajudat durant la seva estada en l’amagatall, li va lliurar el diari que la seva filla havia escrit mentre van estar allí. En l’any 1947, Otto Frank va recordar que Ana sempre li estava dient que quan sortís anava a publicar el seu diari, i va decidir publicar-lo, perquè tot el món s’adonés a través del testimoniatge d’una nena com va anar l’horror de l’època Nazi.

Des de llavors, s’ha convertit en un dels llibres més llegits en tot el món. Després de la defunció de Otto Frank en 1980, va traslladar els escrits a l’institut Holandès per a la Documentació de la guerra. En l’any 1998 es va tornar a editar el llibre amb la incorporació de cinc pàgines més, que fins a llavors no eren conegudes Aquest diari representa, sense cap dubte un important document històric per a recordar la barbàrie de la doctrina nazi. La publicació del diari d’Ana Frank va impactar en l’opinió publica i fins a va ser adaptat al teatre en 1956 per Frances Goodrich i al cinema en 1959 per George Stevens

Llegeix l’obra en català aquí

Foto: casa d’Ana Frank per majazmaja a Flickr

26 contes per a reflexionar sobre la vida

Parlar de Jorge Bucay és sinònim de conte. Els relats de l’escriptor argentí han recorregut ja tot el món tot ajudant-nos a reflexionar, a fer volar la nostra imaginació i a tornar a ser nens per un instant però amb missatges que ens arriben amb força al món adult.

Contes per pensar (Cuentos para pensar) és un dels seus llibres més coneguts i més atractius. Com a obres anteriors com Cartas para Claudia o Recuerdos para Demián, els contes de Bucay procedeixen majoritàriament dels apunts en brut que l’autor tenia entre els seus papers, quan feia teràpia amb els seus pacients -recordeu que és també terapeuta gestàltic-. De tots aquests escrits, idees, pensaments i també fruit de la seva imaginació van néixer els contes que podem llegir en aquesta interessant obra.

Un dels 26 contes d’aquesta obra és El Buscador. “És buscador aquell que busca, no necessàriament aquell que troba”, diu Bucay. I certament la bellesa d’aquest conte -que no us explicarem perquè el descobriu vosaltres mateixos- ens vol dir que el que importa realment a la vida és el temps dedicat a gaudir d’ella, un missatge que descobrirem als últims compassos del conte.

Un altre dels contes que m’agrada és Obstacles, un relat amb un missatge molt important a la vida. En molts ocasions, els obstacles de la nostra vida ens els posem nosaltres mateixos, quan en canvi pensem que són aliens o fruit d’una altra persona o motiu. Per tant, aquí Bucay ens apropa valors com la superació o la valentia per a superar els obstacles que ens posen els altres però, sobretot, els que ens posem nosaltres mateixos.

Com veieu, un petit text de 30 línies por aportar-nos moltíssim aprenentatge que després hem de posar en pràctica a la nostra vida, si ho veiem convenient clar. Bucay aconsegueix així arribar als adults a través d’un format tan propi dels infants com és el conte.

L’evolució de les noves tecnologies fa que avui dia també poguem escoltar els contes llegits pel propi autor en els coneguts audio-llibres. Aquí us oferim alguns dels contes llegits per Bucay per tal que els escolteu asseguts a casa i amb total calma al vostre voltant. Serà una experiència positiva, us ho asseguro.

Escolta El Buscador
Escolta Obstacles
Escolta Vull
Escolta l’Os
Escolta Shimriti
Escolta El temut enemic
Escolta Un lloc en el bosc
Escolta La tristesa i la fúria

Gaudeix d’aquests contes i explica’ns què has sentit i après.

Podeu llegir l’obra aquí

Palamós, escenari principal de l'obra de Carol

La setmana passada vam conèixer el guanyador del Premi Prudenci Bertrana, un guardó literari lliurat per la fundació que porta el nom del premi i que compta amb un valor de 42.100 euros per a l’obra guanyadora. En aquesta darrera edició, la novel·la en català premiada ha estat L’home dels pijames de seda, un relat sobre l’etapa en la qual l’escriptor Truman Capote va viure a la Costa Brava que Màrius Carol ha tractat amb la seva habitual subtilesa que li ha reportat aquest important reconeixement.

Es tracta d’un perfecte exemple de crònica en forma de novel·la que recorre els dies de l’autor a la costa catalana, principalment a Palamós. Precisament allà Capote va escriure part d’una de les seves obres més conegudes, A Sang Freda, que recordo que a la facultat de periodisme ens van posar sempre com a model de crònica periodística, precisament.

Capote va viure de 1960 a 1962 a Palamós, però sorprenentment hi havia molts pocs referents sobre la seva estada, malgrat la seva fama. Potser per qüestions de l’època, només un escrit de la revista Proa i un llibre dedicat al propietari de l’hotel on va allotjar-se són els referents de la seva estada, que Carol ha pogut completar molt més.

Carol s’ha basat en la correspondència de l’escriptor per a recrear la seva vida a Catalunya, començant des del dia en el qual es va assabentar a través de la premsa de la mort de Marilyn Monroe, gran amiga seva. El títol de l’obra, a més de recordar a una novel·la amb recent èxit i amb pijama de ratlles, prové del costum que tenia Capote d’escriure amb el pijama de seda posat, tumbat al llit i prenent la seva beguda preferida.

A més, Carol també recrea moments amb la seva parella i els animals domèstics, que també apareixen al text. Potser un tret també diferenciador de l’obra que fa que no sigui una biografia totalment real és l’inclusió d’algunes escenes inventades per Carol que, segons l’autor, podrien haver succeït perfectament, com la trobada de Capote amb Josep Pla.

Carol posa així un altre reconeixement a la seva obra, on destaquen ja altres guardons com el premi Ramón Llull per Les seduccions de Júlia o el premi Así Fue per l’obra L’enigma Dalí. La Costa Brava és un dels indrets preferits de Carol, que gràcies al coneixement del territori ha pogut escriure obres que li han reportat importants premis. En total es van presentar 45 obres al premi, que compleix ja la seva 42a edició.

Foto: Palamós per Jos Dielis a Flickr

Més de 80 milions d’exemplars venuts i la traducció a 44 idiomes diferents mostren en xifres el gran èxit que va suposar la publicació del conegut Código da Vinci de Dan Brown. I és que el llibre de ficció que té a la ciutat de París com a protagonista compta amb tots els ingredients adequats per a ser un best-seller.

Una trama intensa, amb moltíssima acció de forma constant, un assassinat enmig del nus de la història, el món de la simbologia, la investigació i la religió -hi ha moltes crítiques de l’Opus Dei sobre l’obra-, amb un llenguatge de l’escriptor que no ens deixa aturar-nos en detalls i ens obliguen a avançat a cada pàgina l’argument del llibre.

Sense cap mena de dubte, l’obra de Brown han tingut també especial rellevància per la polèmica temàtica que tracta, qüestionant molts postulats de l’Església i el cristianisme a través del personatge protagonista, Robert Langdon. El propi Langdon serà protagonista de la següent obra publicada de l’autor, Àngels i Demonis.

Cartell de la pel·lícula protagonitzada per Tom Hanks

Ambdues obres han estat portades a la gran pantalla amb Tom Hanks com a gran estrella de cartell representant el protagonista de l’obra. En el cas d’Àngels i Demonis, Roma és la ciutat escollida per Brown per a tractar la intrigant història dels Iluminati, en una història trepidant en la qual Langdon ha d’evitar la mort de diversos religiosos en diferents llocs de la ciutat, amb sort diversa.

En tots dos casos ens trobem amb dues obres de llarg recorregut, moltes vendes, i amb dues pel·lícules que han tingut prou èxit com per a ser comparades amb la versió en paper. Ara bé, què us va agradar més? Cal tenir en compte que tant a una pel·lícula com a l’altra existeixen variacions entre l’argument del llibre i el de la pantalla, cosa que pot emprenyar a més d’un lector per la poca fidelitat al llibre.

Si recordeu, l’escena del Camarlengo al final de Àngels i demonis és diferents a llibre i pel·lícula, malgrat no afecta gaire al desenllaç final de les dues versions. En tot cas, us deixo parlar als lectors amb la vostra opinió.

El que queda clar és que Dan Brown ha sapigut captar l’atenció del món amb dues obres de polèmica important, que va venir seguida de la Fortalesa Digital, aquesta més llunyana en argument i polèmica i amb menys èxit que les anteriors. Jo sempre valoro millors els llibres per la seva condició d’originals i per la dificultat més extrema que té explicar històries en paper al costat de la imatge, però cal dir que Tom Hanks, un actor que m’agrada des que el vaig conèixer a Esta casa es una ruina, fa un gran paper com ja va fer a altres fils com Philadelphia, Naufrago o La Terminal, entre d’altres. Però un llibre sempre està per sobre.

Un llibre per a prendre noves responsabilitats

Llegir és educar i formar-se en moltíssimes ocasions, i sempre que busquem llibres infantils per als nostres alumnes o fills sempre és interessant buscar aquells que comptin amb un missatge darrera de tot, que permeti als petits anar més enllà de la pròpia història que expliquen.

Aquest és el cas del llibre que us presentem avui, La meva primera guia sobre l’hort urbà, del conegut Josep Maria Vallès i editat per La Galera. Aquí l’aprenentatge està clar, doncs apropem als infants a partir de 10 anys com poder aprofitar el balcó o la terrassa de casa per a fer un hort, sempre respectant el nostre entorn i el medi ambient.

Segurament els infants, i fins i tot els pares, no s’han plantejat mai plantar hortalisses, fruites o altres aliments en un hortet a casa, enmig de la ciutat. Tanmateix, aquesta idea pot resultar una experiència molt interessant per a interactuar amb el medi natural, tenir-ne respecte, per a prendre responsabilitats en la seva cura i manteniment, etc. Sense cap dubte, parlem d’un llibre que pot comportar un gran aprenentatge per a l’infant i perquè desenvolupi actituds que potser encara no ha treballat.

Molts recordareu aquella típica pràctica que es feia a l’escola -i es fa encara- en la qual, de ben petits, es plantava algun llegum al cul d’una ampolla de plàstic, amb cotó, i s’anava regant i cuidant fins que sortia la planta. Doncs aquest llibre va molt més enllà, i necessitarem la col·laboració dels pares.

Tomàquets, enciams, espinacs, mongetes, blat de moro… Josep Maria Vallès ens apropa la manera de cultivar aquests i altres aliments en recipients a casa. La guia està plena de consells, com per exemple la manera de lluitar contra possibles plagues o malalties que pateixin els aliments durant el creixement. Tota la guia compta amb una línia totalment pedagògica, amb un seguit de fitxes didàctiques en les quals l’autor explica als infants com cultivar fins a 19 hortalisses al llarg de les quatre estacions de l’any (ara recordeu que tot just ha començat la tardor).

I és que l’obra de Josep Maria Vallès no és cap casualitat. La seva trajectòria l’ha portat als estudis d’enginyeria agrònoma, a més d’un viatge a Veneçuela per a fer un projecte sobre agricultura autòctona i sosteniment familiar. Per tant, estem davant d’un autèntic expert que, després d’ensenyar als adults més necessitats com fer de l’agricultura una forma de viure i sobreviure, ara apropa l’agricultura als infants i al particular món de la ciutat. Començant el curs pot ser un bona forma de començar a prendre responsabilitats i conèixer un món que pot esdevenir una afició.

La versió en català ha estat un èxit

Després del majestuós èxit de L’Ombra del Vent, Carlos Ruiz Rafón -que recentment ja s’ha traduït també al japonés, de la seva versió original en català- tenia davant seu el gran repte de publicar una nova novel·la que mantingués el llistó tan alt com el seu primer gran títol. Així, el suspens es va acabar amb el naixement de El joc de l’àngel, una novel·la que té relació amb l’anterior -i amb dues més de l’autor- que torna a ambientar-se a la gran Barcelona.

Des de la seva estrena el 2008, l’obra de Zafón ha superat de llarg el milió de vendes a Espanya i les 200.000 a Amèrica. A més, al maig es va treure la versió en català del llibre, amb 100.000 exemplars que també han copsat l’atenció del lector català. El joc de l’àngel s’ha convertit ja en un nou fenomen literari que és interessant analitzar.

L’ambientació a Barcelona i la continuació de molts punts en comú amb L’ombra del vent ha aconseguit fidelitzar a molts lectors que ja havien llegit la novel·la anterior. A més, l’estil d’escriptura de Zafón afavoreix l’intriga de certs moments de la trama. Potser un dels pocs ‘peròs’ que li podem trobar és la descripció excessiva en algunes parts -alguns crítics es refereixen bàsicament als inicis del dia, la descripció de com es pon el sol…-, la qual cosa ens recorda també a L’ombra del vent.

Al marge d’això, El joc de l’àngel presenta fins i tot una narració més elaborada i un to més amè o d’humor en algunes fases del llibre. També el perfil del protagonista del llibre té moltes semblances com la joventut, la relació amb els llibres i els episodis d’intriga i suspens. De fet, els seus noms, David i Daniel, també tenen molta simil·litud.

Aquestes són petites claus que han ajudat a lligar ambdues obres d’una forma prodigiosa, observant les vendes aconseguides. A més, a això hem d’afegir la bona difusió que se n’ha fet -traducció a 36 idiomes, per exemple- no només en forma d’exemplars en paper sinó també a la xarxa.

En la versió en català, podem observar la seva web Eljocdelangel.cat, amb informacions actualitzades de l’obra que el lector pot anar seguint. A Youtube podem veure vídeos relacionats amb l’obra i donar la nostra opinió, i també s’ha creat un grup de Facebook i un de Flickr on veure més informacions i imatges lligades a l’obra. Fins i tot s’han organitzat rutes guiades per Barcelona per a seguir alguns dels escenaris de la novel·la.

En conjunt, una autèntica estratègia de marketing, aprofitant la gran força de les xarxes socials i els mitjans de comunicació, que ha fet d’una bona obra un reclam de masses. Sempre hi ha qui prefereix L’ombra del vent -ho he sentit més d’un cop-, però en tot cas El joc de l’àngel és el segon esglaó que molts lectors han pujat tot seguint les històries de Zafón. Hi haurà una propera, probablement també situada a Barcelona, però per això encara haurem d’esperar.

Portada del llibre de contes

Rodari tria després un dels 3 finals proposats, i explica les raons que li han dut a escollir-lo. La interactivitat que existeix entre el lector i l’autor fa que aquest sigui un dels llibres més originals mai escrits en la literatura infantil i fins a juvenil. Els vint contes, dotats tots d’un malbaratament d’ironia i fins a humor negre, suposa aire fresc per a tot el que hem vist abans. Entre centenars de contes replets d’il·lustracions i que poc espai deixen a la imaginació del nen-lector, Contes per a jugar és tot imaginació, és tot evocació. Triar un dels 3 finals i pensar per quins s’ha triat aquest, o posar-se en el lloc de Rodari, i fantasiar sobre la destinació dels personatges, ja constitueïx una idea genial.

Però si a més tenim en compte la qualitat mitjana dels contes, llavors ja parlem d’una obra mestra dintre de la literatura infantil. La simbologia de molts dels contes és bastant palpable, Rodari es permet el luxe fins i tot d’introduir insinuants i subtils sàtires sobre la societat, o situacions surrealistes com portes a reflexions més evidents, i impregna tot d’un sentiment entre la malenconia més profunda i la jovialidad més descarada.

Destaca, en aquest sentit, el conte Quan a Milà van ploure barrets (sens dubte el més conegut), d’on es parteix d’una situació absurda (la del títol del relat), perquè lector i autor s’endinsen junts en les causes de tan extraordinària circumstància. A més, la crítica a si mateix que es permet l’autor a l’hora de triar el final, enriqueix molt la visió que pugui tenir el lector, que pot deixar-se convèncer per Rodari, o bé mostrar-se en desacord amb ell, amb el consegüent creixement quant a desenvolupament en la definició de la personalitat que pot aportar aquest llibre.

Sobresurt també La volta a la ciutat, on un noi traça amb compàs una circumferència a un mapa de la ciutat, i es proposa caminar la ruta fixada, travessant portals, edificis i parcs. Segons el final triat, el lector pot optar per atorgar humanitat al personatge, o bé egoisme, en la mesura en la qual acabi la ruta costi el que costi. Per les raons esmentades, es fa necessari afirmar que, si bé és un llibre en general destinat als nens, la seva eficaç ironia i la genialitat present en tot el text les fan totalment aptes per a tot tipus de lectors, ja que el públic adult pot meravellar-se i sorprendre’s igualment davant una obra tan inspirada. Aquí poden llegir-se tots els contes, amb els seus respectius finals i l’elecció de l’autor, gràcies a un permís de la RAI.

Portada de la novel·la d'aventures més coneguda

Amb la lectura de Robinson Crusoe, escrit per Daniel Defoe i publicat en 1719, vaig complir un dels meus primerencs desitjos literaris. Em vaig proposar que si era capaç de llegir aquest llibre amb interès i, per què no, amb plaer, llavors realment m’agradava la literatura. Després de llegir obres mestres com La Fi de l’Eternitat, de Isaac Asimov i Viatge al Centre de la Terra, de Julio Verne, un bon dia em vaig decidir per llegir, en una edició antediluviana, les andances d’aquest nàufrag que és, ara per ara, un autèntic mite i referent en la literatura universal.

És considerada la primera novel·la anglesa, mentre que podem veure en Robinsón Crusoe la clàssica novel·la d’aventures per antonomàsia, a més d’una important autobiografia fictícia. Basant-se en dos nàufrags reals cridats Alexander Serkirk i Pedro Serrano, Defoe va construir, amb una trama senzilla i autèntica, un símbol del colonialisme, de l’home perfecte i de la moral suprema. En realitat el títol complet del llibre és Vida i extraordinàries i portentoses aventures de Robinsón Crusoe de York. Robinson Crusoe és un mariner de York que, en una expedició per Àfrica amb vaixell, és capturat per uns pirates i es converteix en un esclau.

Aconsegueix escapar i és ajudat per un capità de marina portuguès que es dirigeix a Brasil. El vaixell naufraga i és l’únic supervivent, assolint arribar a una illa en la qual, a priori, sembla ser l’únic habitant. Com mig per a sobreviure, pren totes aquelles armes i provisions del vaixell que necessita, a l’espera de ser rescatat. Quan per fi comença a adaptar-se a la solitud (gràcies, entre altres coses, a la seva conversió al cristianisme) i instal·lar-se en la illa, descobreix que no està solament en ella, ja que una tribu indígena caníbal resideix allí. Crusoe immediatament considera als indígenes com enemics, i ajuda a escapar un dels seus presoners que estava a punt de ser executat. Com s’han conegut un divendres, Crusoe li diu ‘Viernes‘ i forgen una sincera amistat, malgrat no coincideixen ni en l’idioma ni en la cultura.

Junts decideixen ajudar als altres presoners capturats pels indígenes, un dels quals és un espanyol que també és un nàufrag que espera l’arribada d’un vaixell. Amb aquest argument, mil vegades revisionat, constitueïx la forma més palpable de materialitzar la frase “La intel·ligència és la capacitat d’adaptar-se a situacions noves”. En aquest sentit, resulta admirable el personatge creat per Defoe, en la mesura que representa el perfecte colonialista britànic, segons els estudis posteriors del novel·lista James Joyce.

Crusoe creu en la justícia suprema, posseïx unes creences religioses estables i coherents, no sent temptacions sexuals i que actua segons una eficiència màxima. El fet que Crusoe ensenyi a Viernes tot el que sap té indicis del imperalismo, del colonialisme cultural, atès que també li converteix al cristianisme i li exposa les riqueses del món occidental. En cap moment Crusoe es dóna per vençut, i manté una perspectiva optimista respecte al seu futur, mostrant en nombroses ocasions la seva estima i afecte per Viernes, referint-se a ell com el seu amic.

Malgrat estar escrita en primera persona, el fet d’explicar esdeveniments llunyans en el temps, fa que l’estil sigui senzill i poc donat a la subjectivitat, donant més importància als successos que als sentiments del propi protagonista. Dóna la sensació que Crusoe quasi ni pensava: actuava. Això decreix la versemblança del text, presentant a un personatge beatificat i engrandit pel relat. No obstant això, crida l’atenció quan Crusoe es autoproclama rei de la illa, entrant en uns matisos polítics abans esmentats. I també és curiós que, malgrat el marí presa diners del vaixell, aquest és completament inútil en la illa, mentre que les eines i provisions són tremendament valuoses i fonamentals per a la seva supervivència en el lloc.

La influència en obres i reflexions posteriors ha estat inconmensurable, com en el cas de l’abans nomenat James Joyce, Karl Marx o el premio Nobel J. M. Coetzee, que va realitzar una revisitació de la trama. Sobretodo per l’argument i per la forma que aquest està contat, de forma esquemàtica i amb freqüents (i agraïdes) el·lipsis, la lectura de Robinson Crusoe és de les més amenes que poden trobar-se avui dia, elevant la seva estátus a novel·la immortal, ja que, a pesar que han transcorregut gairebé 400 anys, encara aixeca passions i desperta un elevat interès en el lector, que sens dubte la tindrà en compte com una de les millors novel·les d’aventures mai escrites.

Fins i tot es troba a faltar una major extensió del text, que hagués aprofundit més en el perfil psicològic del personatge i en la seva evolució humana en la seva estada en la illa. Obra mestra indiscutible de la literatura universal, ideal per a joves per la seva logradísimo aspecte visual i per la seva capacitat de transportar-los directament a la illa. Al cap i a la fi, aquesta és una funció vital de la literatura: transportar al lector a l’univers creat per l’autor. A manera particular, he de dir que Robinson Crusoe està en la meva top 10 personal, i no m’estranyaria que ho estigués també en el que qualsevol que la llegís amb atenció. Pots llegir Robinson Crusoe aquí.