«Llum entre ombres. 6 biblioteques singulars a la Catalunya contemporània»

Alguns dels fruits d’aquest període són algunes de les principals biblioteques públiques existents a Catalunya: la del Centre de Lectura de Reus, de l’Ateneu Barcelonès, del Centre Excursionista de Catalunya, del Museu Víctor Balaguer de Vilanova i la Geltrú, l’Arús de Barcelona i la Biblioteca de Catalunya (més en el seu paper de biblioteca de l’Institut d’Estudis Catalans i no pas com a biblioteca nacional).

En aquest llibre, publicat en ocasió de l’exposició commemorativa «Joan Oliva i Milà: erudit i fidel bibliotecari (1858−1911)», a Vilanova i la Geltrú, trobarem sengles articles sobre les motivacions que van portar a la seva fundació, així com les vicissituds viscudes durant els primers anys –i també durant els segons, tercers i quarts, fins arribar al primer quart del segle XX.

Per començar, hi trobem una ressenya biogràfica de Joan Oliva i Milà, el primer bibliotecari que va tenir la Biblioteca Víctor Balaguer de Vilanova i la Geltrú i de qui l’any passat es va commemorar el primer centenari del seu traspàs.. A continuació, i per ordre cronològic de fundació, trobem articles sobre els orígens de cada una de les institucions, les diverses etapes viscudes, els criteris i prioritats per a la dotació de continguts, l’estructura i organització interior, els intents i tasques per a la catalogació dels fons bibliogràfics, les influències que exerceix la biblioteca en la institució on es troben, el context social i polític:

• Biblioteca del Centre de Lectura de Reus (1859–1918). «Un referent d’instrucció de la classe obrera».
• Biblioteca de l’Ateneu Barcelonès: «La biblioteca d’aquesta institució es converteix amb rapidesa en la més al dia, cosmopolita i seriosa de la ciutat, constituint-se en el complement obligat d’uns estudis universitaris que no travessen pel seu millor moment, deslligats quasi per complet de la realitat que els envolta».
• Biblioteca del Centre Excursionista de Catalunya: «La formació d’una petita biblioteca excursionista a l’entorn d’unes columnes romanes».
• Biblioteca Museu Víctor Balaguer. Surge et ambula. «Lluny de la generositat clàssica del filantrop, constitueix la realització física del llarg projecte vital de Balaguer per a la construcció política, social i cultural de Catalunya».
• Alma Libertas. Aproximació històrica a la Biblioteca Arús a través dels seus aspectes més rellevants (1895–1922). «Instruïu-vos i sigueu lliures, uniu-vos i sigueu forts, estimeu-vos i sigueu feliços».
• Biblioteca de Catalunya. «Tots els records del passat i totes les modernes meravelles de l’activitat contemporània».

Cal indicar, a banda, la cuidada presentació del llibre, elegantment presentat i amb un notable complement gràfic que il·lustren els elements històrics de les diverses biblioteques: les primeres instal·lacions, els llibres de registre, els estatuts amb esmenes manuscrites, els fons més destacats, les persones que hi van treballar…

Avui es presenta aquest llibre, a dos quarts de vuit del vespre, a l’Ateneu Barcelonès.

Títol: «Llum entre ombres. 6 biblioteques singulars a la Catalunya contemporània»
Coordinadors: Montserrat Comas i Güell i Víctor Oliva Pascuet
Organisme Autònom de Patrimoni Víctor Balaguer
Primera edició, octubre del 2011
179 pàgines
ISBN 978–84-936539–5-8
Preu: 28,00 €

«Pickwick (Documents pòstums del Club d’aquest nom)»

Coincidint amb l’efemèride del segon centenari del naixement de Charles Dickens, l’altra dia l’edició catalana del diari «El País»publicava un parell d’articles que em van interessar. A «Dickens i la literatura catalana» Jordi Llovet ens explicava les raons per les quals mai no ha estat un autor excessivament popular al país, mentre que a «Papers (catalans) del club Dickens», Carles Geli ens explica alguns detalls sobre aquesta traducció:

Ell [Carner], que com a director de la Biblioteca Literària (1918–1921) ja havia colat el Dickens nadalenc, rep el 1928 l’encàrrec de Joan Puig i Ferrater de traduir les tres obres emblemàtiques de l’anglès —Pickwick, David Copperfield i Grans Esperances— per a l’estrenada aquell mateix any Biblioteca A tot vent d’Edicions Proa. Per moltes raons, entre les quals també hi havien certes urgències econòmiques (s’havia fet fer una casa al barri barceloní de La Salut, o sigui que les 2.500 pessetes pelCopperfield i les 1.800 per Grans esperances li anaven de meravella), s’hi posa molt de pressa i el setembre de 1930 la traducció del Pickwick (Documents pòstums del Club d’aquest nom) ja estava “enllestida i lliurada a l’editor”, com deixarà escrit en una carta. Sortiria el 1931; i el 1934 ho faria “aquella fina delícia daurada i grisa” que era Les grans esperances de Pip. Tot i ser entregat llavors, el David Copperfield no veuria la llum fins al 1964.

[…]

Però a Carner li interessava també ( o més) el tema de la llengua. “Aquest realisme més fantàstic no demana un llenguatge fotogràfic, no cal que reprodueixi la llengua de la realitat, pot ser més lírica i aquest discurs li va perfecte a Carner, que vol aprofitar el gènere com a vehicle d’experimentació lingüística, ho pensa algú que està treballant al costat de la reforma de Pompeu Fabra; les novel·les seran el seu laboratori lingüístic”, fixa Ortín. La llengua que caldria tenir…

Les seves versions són rebudes amb entusiasme per patums com Cèsar August Jordana, Rafael Tasis i, fins i tot, ja en els anys 60, quan el Copperfield, per Joan Oliver i, amb més matisos, per Joan Fuster. Als 80 i els 90, la quantitat d’arcaismes, neologismes de collita pròpia i recargolament sintàctic enerva estudiosos com Xavier Pericay, Ferran Toutain i altres, que hi veuen la mà del Noucentisme.

“Carner és un dels més grans escriptors catalans del segle XX però les seves traduccions de Dickens són, com a mínim, discutibles”, apunta Joan Sellent, que el 2003 va vertir de nou David Copperfield al català per a Destino, en una altra elogiadíssima versió, “amb un model de llengua més proper a la parlada”, com la defineix ell mateix.

“Dickens, en mans de Carner, és més artificiós del que és en realitat; les frases són més fàcils en l’original que en la traducció; les estructures sintàctiques són correctes però estan entrades amb calçador; adorna el lèxic i fins i tot els personatges d’un matrimoni es parlen en la intimitat de vós… El resultat són frases interessantíssimes i d’alta creació però molt allunyades del to i l’artifici de l’original… Les novel·les de Carner són les seves traduccions de Dickens i, tot plegat és fruit del programa polític noucentista”, pensa Sellent. Però en fa una distinció: “Com que el to del narrador de Pickwick es belluga en la pompositat còmica i en el dir recargolat, Carner està com un peix a l’aigua. Allí és extraordinari, però amb el narrador més neutre de Copperfield, l’estil de Carner dista més del de Dickens”.

Déu-n’hi-do per una traducció enllestida en poc temps!

Comprar a Amazon

El llibre també inclou el catàleg de totes les publicacions conegudes d’aquests tallers, amb la seva reproducció xilogràfica.

A la contracoberta

A lo largo de los últimos años, Miquela Forteza ha ido componiendo con paso firme una bibliografía personal de estudios sobre la impremta mallorquina muy notable y que ya es de referencia obligada. […] Como consecuencia natural de todo ese trabajo de acopio y ordenación de datos, Miquela Forteza se ha atrevido a entregar un volumen tan ambicioso como necesario.

«Los orígenes de la imprenta en Mallorca» es una obra llena de precisiones que desde aquí ya no estará permitido ignorar: los nombres de Nicolau Calafat, Bartomeu Caldentey, Fernando Cansoles y Gabriel Guasp llaman ahora a unas personas con una fisonomía clara, los seguimos en sus concretas preocupaciones para consolidar y dignificar la labor del impresor, y nos explican su lucha por sobrevivir día a día. Vemos como la labor de estos hombres se mezcla con decisiones políticas, disputas religiosas y disposiciones legales, posibilidades de comercio y contactos internacionales, restricciones económicas, impericia de los herederos y golpes de suerte. Los detalles del recorrido se certifican paso a paso con la exacta anotación de las fuentes, de modo que el libro no solo ofrece un completo «estado de la cuestión», sino que además ha de guiar hacia múltiples investigaciones futuras.

Sin duda, sus adiciones y correcciones a los catálogos de obras impresas hasta ahora conocidos (en especial en de Cansoles) completan un cuadro del que estudios posteriores pueden sacar conclusiones que enriquezcan nuestra percepción de la historia cultural de Mallorca.

(Del prefacio de Antonio Bernat Vistarini)

Títol: «Los orígenes de la imprenta en Mallorca»
Autora: Miquela Forteza
Lleonard Muntaner Editor, col·lecció «Objeto Perdido» 4
Primera edició, octubre del 2011
177 pàgines
ISBN 978–84-15076–75-9
Preu: 23,00 €
Comprar a Amazon

Actualment hi ha trenta títols (la majoria llibres, però també hi ha partitures musicals i fins i tot un globus terraqüi) que necessiten algun tipus d’intervenció, valorades entre quaranta i cinc-cents euros.

Jo personalment he volgut participar tot adoptant la restauració del llibret de Josep Puig i Cadafalch «La Seu visigòtica d’Ègara», publicat el 1936 per l’Institut d’Estudis Catalans. És dóna la feliç coincidència, a més a més, que es tracta de l’exemplar que formava part de la biblioteca personal de J.V. Foix, ja que porta l’ex-libris indicant que forma part del donatiu:

Llibre que he adoptat a la BNC

L’edifici on es trobava la impremta de mossèn Alcover

La Impremta Mossèn Alcover i les pàgines de mostra

Mn. Alcover tingué una pensada ben avinguda. Considerant que per a la confecció tipogràfica d’una obra tan vasta com el Diccionari seria necessari adquirir tipus nous, cregué oportú ampliar l’adquisició amb la d’una màquina d’imprimir, i així no hauríem d’estar subjectes a una impremta externa que ens pogués fer anar a poc a poc la impressió o donar-nos altres maldecaps. Posà en pràctica aquesta idea, i en la primavera de 1925 quedà instal·lada en un local cedit pels Pares Franciscans la Impremta «Mossèn Alcover», equipada amb material indispensable per a compondre i estampar el Diccionari. Aviat començà a funcionar, i a la darreria d’aquell mateix any ja poguérem repartir el Prospecte i Pàgines de mostra. Eren vuit pàgines de prospecte pròpiament dit i vuit pàgines pàgines facsímil del que havia de ser el Diccionari, amb tota la seva varietat de tipus, amb la transcripció fonètica, les definicions, la documentació literària, les etimologies, els gravats il·lustratius, etc.

Aquesta mostra donà una sorpresa a molts, perquè no hi trobaren ni rastre de les «alcoverades» (grosseria o pintoresquisme) que esperaven trobar-hi. Hagueren de confessar que era una cosa seriosa i digna, com esqueia a una publicació científica.

«Un home de combat (Mossèn Alcover)»
Francesc de B. Moll

Avui fa cent cinquanta anys del naixement d’Antoni M. Alcover.

Actualització: L’homenatge que li dedica en Gazophylacium i una foto de la calaixera a Bibliocartellera.

Nova actualització: Reportatge del programa de TV3 sobre mossèn Alcover:

Click here to view the embedded video.

Click here to view the embedded video.

«Passant pàgina. El llibre com a territori d’art»

El llibre d’artista és una forma d’expressió plàstica sorgida a la segona meitat del s. XX, més concretament al 1963, quan Edward Ruscha realitza la primera edició de “Twenty-six Gasoline Stations (26 estacions de gasolina)”. A partir de llavors, els artistes més avantguardistes decideixen servir-se del llibre, que paradoxalment és format literari molt tradicional, com a instrument de ruptura amb l’art anterior. És el mateix esperit d’avantguarda, i en molts casos de subversió, que els fa experimentar amb les tècniques més recents com el vídeo, les fotografies, etc. La diferenciació fonamental d’aquests llibres és la seva concepció inicial, per l’autor, com obres d’art, innovació dins de l’ampli panorama de les arts.

Les obres de Ruscha, la poesia concreta dels seixanta, i al nostre país Tapies i Brossa amb l’obra “Novel·la”, inicien el concepte del llibre d’artista. Per a Ruscha, l’especificitat fonamental d’aquests llibres és la seva concepció inicial com a obres d’art i el seu esperit innovador. Es pren consciència del llibre com una entitat artística pròpia i es crea un nou gènere independent, que serà, per tant, un gènere d’art contemporani.

[…]

Les obres que reuneix l’exposició són paradigma de la producció d’aquesta última dècada, especialment dels últims cinc anys, i inclou també referències claus a obres realitzades entre els anys 60 i 70 del s. XX en cada apartat.

El projecte expositiu s’ha plantejat al voltant dels eixos següents:

• Descobriment del llibre com a obra d’art del S. XXI.
• Connexió de treballs d’autors emergents actuals amb creacions que són referents històrics, seguint recorreguts en sentit invers al temps històric (d’ara cap a l’origen).
• Facilitació d’eines de comprensió a l’usuari per situar-lo i fer-lo fruir de l’experiència del llibre d’art.

Per tal de desxifrar les claus dels treballs exposats i els diferents camins que proposen, s’han creat sis àmbits:

1. Llibre il·lustrat contemporani
2. Quadern d’artista
3. Col·leccions / Recol·leccions
4. Poetes / Artistes
5. El llibre d’artista
6. Fora de pàgina

Alguns dels autors presents a l’exposició són: Joan Miró, Brossa, Perejaume/ Comelade, Antoni Llena, Tàpies, Joaquim Chancho, Domènec, Marga Ximénez, Montserrat Abellò, Regima Gimenez, Josep Guinovart, David Levinthal, Antonio Muñoz Molina…

L’exposició es podrà veure inicialment al Museu de Granollers del 2 de febrer al 18 de març. Posteriorment començarà una itinerància per Terrassa (del 24 de març al 29 d’abril a la Sala Muncunill), Cerdanyola del Vallès, Capellades, Mollet, Manresa, Lleida i Badalona.

Amb motiu de l’exposició s’ha editat un catàleg consultable en línia.

Lectura dramatitzada «Jo sóc aquest que em dic Ausiàs March»

Organitzen la Fundació Teatre Romea i Amics d’Els Clàssics.

L’accés és de franc.

A començaments de juliol d’aquest any coneixíem pels mitjans de comunicació el robatori d’un manuscrit del segle XII de l’Arxiu de la Catedral de Sant Jaume de Compostel·la, l’anomenat Còdex Calixtí. Des d’aquella data, no se n’ha sabut res més de llibre ni dels autors del robatori, tot i el rebombori mediàtic especialment a mesura que s’acostava la festivitat de Sant Jaume.

Sobre aquests fets tracta la novel·la «El Códice del Peregrino». De fet, l’autor ja havia publicat un relat de ficció explicant com s’havia fet el robatori, però a la novel·la amplia el relat per tractar-ne les motivacions. El robatori, així, el varen fer una parella d’argentins que es dedicaven a fer d’intermediaris en la compra/venda d’obres d’art de procedència dubtosa, però que mai fins a la data havien realitzat directament el robatori. Però no ho fan per iniciativa pròpia, sinó per encàrrec directe d’un excèntric col·leccionista francès.

El pla de robatori sembla d’allò més senzill: gràcies a la informació subministrada per un sacerdot que treballa a la Catedral, disposen d’informació sobre on i com es troba desat el llibre dins de l’arxiu, així com de les mesures de seguretat. Per acabar de fer-ho més fàcil els hi dóna també una còpia de la clau necessària per obrir la porta.

Sembla un encàrrec aparentment ben senzill, pràcticament arribar, obrir l’armari i agafar el llibre. La única protecció són unes càmeres de vídeo que enregistren diversos punts de la catedral, però cap d’elles apunta directament a l’armari on hi ha el Còdex. A més a més, les cintes només es desen quaranta-vuit hores abans de ser reutilitzades. Fent el robatori el dia 1 de juliol, divendres, tenen gairebé la certesa que s’esborraran les cintes si no se n’adonen del robatori abans de dilluns a primera hora.

Només queda el dubte de com treure el llibre de la Catedral. El mateix autor de la novel·la ja avançava en un relat de ficció publicat a «El País» quina hauria estat la forma de fer-ho que, a grans trets, coincideix amb el que s’explica al llibre.

Però amb el robatori no n’hi ha prou; a la novel·la el robatori està instigat pel col·leccionista francès que he comentat abans que, a la seva vegada, actua sota les ordres d’un bisbe francès de l’ala més conservadora de l’església. Tenen indicis de la possible existència d’un text amagat entre els fulls del Còdex, que havia passat totalment desapercebut fins a la realització d’unes fotografies per a la confecció d’una edició facsímil.

La novel·la, a partir d’aquests elements, construeix tot el procés de preparació del robatori. Els dos argentins tracten d’esbrinar les raons per les quals el col·leccionista té interès en aquest llibre (els hi paga un milió de dòlars per la feina), atès que són conscients de la pràctica impossibilitat no tan sols de vendre el llibre, sinó fins i tot de mostrar-lo a qualsevol persona que pugui visitar la seva biblioteca privada. Per això comencen a documentar-se sobre l’origen del llibre i el seu contingut.

Això els fa portar a investigar sobre el parentesc de l’apòstol Jaume que, segons la tradició va arribar a Galícia i que, després de la seva mort a Jerusalem les seves restes van tornar a ser traslladades fins a l’actual Catedral de Sant Jaume de Compostel·la. Després de la lectura dels textos del Nou Testament i d’algun evangeli apòcrif, arriben a determinades conclusions sobre el possible parentiu amb Jesús… que ho associen amb els posicionaments ultracatòlics de la persona que els hi fa l’encàrrec, reforçat per les constants referències a l’obertura dels sets segells del Llibre de l’Apocalipsi i el so de les set trompetes.

Una novel·la distreta que ens permet imaginar com va poder anar el robatori del Còdex Calixtí. Té alguns punts poc creïbles, com la relació entre el col·leccionista francès que encarrega la feina i els dos argentins que han de realitzar el robatori… i en alguns moments arriba a ser una mica pesada en les referències al nou testament, però la resta de la novel·la manté l’interès en conèixer el desenllaç, alhora que resta esperances que el Còdex pugui tornar a la Catedral. D’altra banda ofereix una visió molt realista de quines van poder ser les facilitats per a fer el robatori, atesa la negligència manifesta en les mesures de seguretat.

A la contracoberta

Diego y Patricia, una pareja de traficantes internacionales de obras de arte, son contratados por un millonario francés para realizar un trabajo «especial»: robar el Códice Calixtino, un manuscrito del siglo XII custodiado en la catedral de Santiago de Compostela.

El Códice es mucho más que una guía para el peregrino. En sus páginas, oculto mediante una técnica medieval, se esconde un evangelio desconocido, donde se revelan datos inquietantes sobre la historia encubierta de la familia de Jesucristo, sus asombrosas relaciones de parentesco, los conflictivos orígenes del cristianismo, el sepulcro del apóstol Santiago y el culto a sus presuntas reliquias, que propició el desarrollo del Camino.

Una trama apasionante cuajada de sorpresas, intrigas y conspiraciones en torno al descubrimiento de la genealogía de Jesús.

Títol: «El Códice del Peregrino»
Autor: José Luis Corral
Primera edició, gener del 2012
Editorial Planeta
ISBN 978–84-08–10898-6
Preu: 21,50 €
Comprar a Amazon

Poema de JV Foix al carrer de Roc Boronat

«M’exalta el nou i m’enamora el vell» es troba al poema «De sol, i de dol», al primer llibre de J.V. Foix publicat el 1947 però amb peu d’impremta de 1936 com a mesura de protecció davant la censura franquista.

Avui és el vint-i-cinquè aniversari del traspàs de J.V. Foix.

Toda, que sempre va ser un bibliòfil, va valorar molt els viatges i els llibres d’altíssim nivell de Domenec Badia/ Ali Bei (que, abans que ell, i, en condicions molt més arriscades havia viscut a Egipte, i a l’Aràbia). I, quan sent cònsol, més tard, a París, va trobar-ne els papers, els va enviar a l’arxiu de Barcelona

Gràcies al senyor dels diccionaris per l’avís.

Comprar a Amazon

«Si te encanta Comic Sans, es que no sabes mucho sobre tipografía. Si la odias, igual; deberías pensar en buscarte otro hooby.»

Malgrat que aquesta citació és de Vincent Connare (autor de la Comic Sans), crec que és una molt bona forma de resumir aquest llibre i el seu plantejament. La tipografia ha estat sempre un element clau per ajudar a millorar la qualitat de presentació de qualsevol text, però amb un límit: la tipografia pot ajudar a millorar un missatge, però no s’ha inventat encara cap tipografia que aconsegueixi fer interessant allò que no té cap interès. La tipografia, d’altra banda, també pateix d’un mal gairebé endèmic: molts en pensem que en som experts, però pocs en realitat poden parlar amb criteri i aportar dades objectius que no es limitin al «m’agrada» o el «no m’agrada».

«Es mi tipo» és una col·lecció d’una vintena de capítols, que es poden llegir de forma independents l’un de l’altre, que ens permeten entendre de que tracta realment la tipografia.  Hi trobarem els principals temes: des de la història dels tipus associats a l’evolució històrica de la impremta a la importància que va tenir l’elecció d’un tipus concret, Gotham, per a l’eslògan que va fer fortuna durant la campanya electoral de Barack Obama a la presidència dels Estats Units… o el debat nacional que es va produir a Suècia quan Ikea va utilitzar Verdana enlloc de Futura.

Totes aquestes anècdotes serveixen a l’autor per transmetre, sempre d’una forma distesa, els conceptes bàsics sobre la qualitat tipogràfica ja que, gairebé sense adonar-nos, acabarem coneixent la història d’uns dos-cents tipus de lletra. Una de dues, o sabem més de tipografia o a la propera partida del Trivial Pursuit sabrem respondre un possible pregunta sobre el tema!

A la solapa

Desde que las tipografías se mudaron a la barra de herramientas del ordenador todos comenzamos a tener una opinión sobre ellas. Hoy es imposible ignorar su poder, su omnipresencia en las marcas que nos rodean o el carácter que imprimen a nuestros textos. Y si no, ¿por qué despierta tantas antipatías el uso de Comic Sans? ¿A qué se debió el revuelo causado cuando Ikea fue infiel a Futura con Verdana? ¿Por qué Obama decidió optar por la Gotham como su distintivo gráfico? ¿Qué hace que una tipografía «funcione»?

Este divertido libro, profusamente ilustrado, cuenta la historia de más de doscientas fuentes desde su nacimiento –y en algunos casos hasta su muerte– a través de anécdotas sobre su empleo, sus creadores y sus usuarios. Garfield explica los fenómenos que hay detrás del dominio de fuentes como Helvética o Times New Roman o del odio hacia otras como Papyrus. Es mi tipo tiene todas las respuestas para quienes alguna vez se preguntaron qué tienen en común EasyJet y los Beach Boys, cuál es la tipografía favorita de Hollywood o si, como las personas, algunas fuentes son de Marte y otras son de Venus.

Títol: «Es mi tipo» («Just My Type. A book about fonts»)
Autor: Simon Garfield
Traducció:  Miguel Marqués
Editorial Taurus, col·lecció «Pensamiento»
Primera edició, setembre del 2011
369 pàgines
ISBN 978–84-306‑0826-3
Preu:
El llibre a Amazon

«Santiago Rusiñol. La campanya de Poblet de 1889»

«Santiago Rusiñol. La campanya de Poblet de 1889» aplega l’obra pintada per Rusiñol durant l’estada de tres setmanes que, l’abril del 1889, va fer acompanyat de Ramon Cassas a les ruïnes del Reial Monestir de Santa Maria de Poblet buscant nous estímuls pictòrics. Tots dos artistes varen estar dibuixant i estudiant el recinte, que en aquelles dates estava abandonat i en estat de ruïna. Són obres que han estat poc exposades i que constitueixen un apartat específic i relativament rar dins el catàleg de tots dos pintors.

L’exposició es divideix en cinc àmbits: L’atracció de les ruïnes, Tres artistes, quatre amics, Les ruïnes de Poblet, El guardià del Monestir i Reminiscències, que mostren els  diversos moments de l’estada de Rusiñol a Poblet i les influències posteriors en l’obra del pintor. Es repassa l’amor per les ruïnes com a font d’inspiració per a Rusiñol  i la vinculació d’aquesta a  l’excursionisme, dues aficions que podrà explotar àmpliament a Poblet. Així mateix, es mostra la relació epistolar que manté amb els seus amics artistes i amb el seu germà, que l’assabenten de les exposicions i vida de Barcelona durant la seva falta.

D’entre l’obra que neix de l’experiència de Poblet hi ha un quadre sobresurt per damunt dels altres. Es tracta de «Tombes de Poblet», un oli en què Rusiñol representa les tombes reials del monestir i que va arribar a ser premiat en el seu moment. Així mateix, tots  dos artistes en l’època que passen al recinte traven una relació d’amistat  amb el guardià del cenobi, el veí de Vimbodí Josep Sumalla, de qui pinten diferents retrats. La campanya de Poblet de 1889, a més d’enfortir la relació amb Casas fins fer-la inestroncable, fa créixer en Rusiñol la seva veneració per les ruïnes així com la seva estima per pintar claustres i jardins tancats.

Actualització: L’opuscle de l’exposició.

Click here to view the embedded video.

El segon projecte ja està aquí i repeteix el mateix esquema. Es tracta d’un diccionari de refranys relacionats amb el cap (el Víctor diu que n’hi ha el doble respecte als existents sobre l’ull) i també ens permet de participar en el seu finançament: «En cap cap cap». Per fer-ho tenim quaranta dies en els quals podem fer les nostres aportacions i, si s’arriba a la xifra total de 4.000 €, pel proper Sant Jordi disposarem d’un (o varis, en funció dels diners aportats) exemplar del llibre amb una dedicatòria personalitzada. De moment, en menys de vint-i-quatre hores ja ha rebut 650 €!

Click here to view the embedded video.

«Hibris», número 65/66

El número 65/66, que correspon als mesos de setembre a desembre del 2011, inclou els següents continguts:

• Gollerías para bibliófilos, 1o: Los libros de computo manual y los lunarios. A banda de calendaris i almanacs, també hi ha una tradició en la publicació de llunaris (calendaris especialitzats en el càlcul de les fases de la Lluna) i un tipus de publicació que, personalment, desconeixia totalment: els llibres que expliquen com fer ús de diverses part de l’anatomia humana per comptar.
• La propaganda anti-judeo-masónica durante el primer franquismo: el caso de Ediciones Toledo (1941–1943). Ediciones Toledo va ser un segell editorial especialitzat en llibres i publicacions que volien demostrar l’existència d’una confabulación judeo-masónica. L’editorial era una simple tapadora per distribuir les publicacions editades directament pels serveis de propaganda oficials. Malgrat això ha passat bastant desapercebuda entre els estudis realitzats dels primers anys de franquisme.
• Crónica de una señal anunciada: el biblión de los Manuales Soler. Manuales Soler és la casa editora que va donar lloc a la coneguda editorial Espasa (i Espasa-Calpe), editores d’una monumental enciclopèdia en llengua castellana. Aquest article analitza un dels primers obsequis dissenyats com a reclam publicitari, consistent en un punt de lectura
• Recull dels últims catàlegs de llibreries especialitzades en llibre vell i bibliofília
• La península de los libros, amb les ressenyes a dues publicacions recents relacionades amb el món del llibre vell: «Aurea Bibliographica (1998–2006)» i «La imprenta en Toledo. Estampas del renacimiento 1500–1550» i sobre l’exposició «Una imagen para al memoria:la carte de visite» de la Fundación Lázaro Galdiano.

La subscripció anual a «Hibris» és de 30 €, mentre que la col·lecció completa de tots els números publicats es pot adquirir per 500 €.