Reportatge fotogràfic sobre Guillermo Blázquez, un llibreter de vell de Madrid especialitzat en el món del llibre vell, manuscrits i documents, des de l’Edat Mitjana i fins al segle XIX. A la seva llibreria hi trobem llibres sobre història de l’estat espanyol i Amèrica, literatura espanyola del Siglo de Oro, incunables i primeres edicions, llibres de viatges, enquadernacions artístiques.

També es dedica a la producció de facsímils, produïts de forma artesanal.

La seva llibreria es troba a la Carrera de san Jerónimo de Madrid.

El reportatge fotogràfic és obra de Alberto Di Lolli i Lucía González i ha estat publicat pel diari espanyol El mundo.

Capítol VI. Del graciós i gran escrutini que el rector i el barber feren a la llibreria del nostre enginyós cavaller

El quan encara dormia. Demanà les claus, a la neboda, de l’estança on hi havia els llibres autors del mal, i ella les hi va donar de bin grat; penetraren dintre tots, i la mestressa amb ells, i trobaren més de cent volums de llibres extensos, molt ben relligats, i altres més petits; i de seguida que la mestressa els va veure, eixí de la cambra apressadament, i va tornar després amb un got de terrissa d’aigua beneita i un salpasser, i digué:

–Tingui vostra mercè, senyor Llicenciat; ruixi aquesta estança, no fos cas que hi trobés algun encantador dels molts que tenen aquests llibres, i ens encantés, en venjança de la pena que els volen donar foragitant-los del món.

(…)

I, no volent fatigar-se més llegint llibres de cavalleries, manà a la mestressa que prengés tots els més voluminosos i els llencés a la cort.

Hom no va donar aquest mananemt a una dona indiferent, sinó a qui tenia moltes ganes de cremar-los; i, prenent-se quasi vuit d’un cop, els va llençar per la finestra. Per voler prendre un munt massa gros, li’n va caure un als peus del Barber, i aquest va voler esbrinar de qui era, i veié que deia: Història del famós cavaller Tirant lo Blanc.

–Valga’m Déu! –digué el rector alçant la veu–. Aquí hi ha Tirant Lo Blanc. Doneu-me’l, compare; que m’apar que he trobat en ell un tresor de gaubança i una mina de passatemps. Aquí hi ha don Kirielèison de Montalbà, coratjós cavaller, i el seu germà Tomàs de Montalbà, i el cavaller Fonseca, amb la batalla que l’arriscat Tirant féu amb l’àlà, i les agudeses de la donzella Plaerdemavida, amb els amors i trapalleries de la vídua Reposada, i la senyora Emperadriu, enamorada d’Hipòlit, el seu escuder. Us dic en veritat, senyor compare, que, pel seu estil, és aquest el millor llibre del món: aquí mengen els cavallers, i dormen i moren sota teulada, i fan testament abans de morir, com altres coses que no tenen els altres llibres d’aquesta mena. Així i tot, us dic que mereixia el qui el va compondre, car no féu tantes nicieses ignorant que les feia, que el condemnessin a galeres per tots els dies de la seva vida. Emporteu-vos a casa i llegiu-lo, i veureu que és veritat tot el que us n’he dit.

Cremant els llibres de la Biblioteca del Quijote

Capítol VII. De la segona sortida del nostre cavaller Don Quixot de la Manxa

(…)

Aquella nit cremà la mestressa tots els llibres que hi havia a la cort i en tota la casa, i alguns els que varen cremar mereixisen ésser guardats en perpetus arxius; però no ho va permetre llur fat i la peresa de l’escrutador, i així es va complir en ells el proverbi que sovint paguen justos per pecadors.

En un llogarret de la Manxa, del nom del qual no em vull recordar, no fa molt temps vivia un cavaller dels de llança a la perxa, darga antiga, rossí escardalenc i gàngul corredor” (Traducció catalana de Joaquim Civera i Sormani, 1969)

Imatges agafades del Projecte Gutenberg: “El ingenioso hidalgo don Quijote de la Mancha” de Miguel de Cervantes. Traducció al català de Joaquim Civera i Sormani, publicada per Editorial Tarraco el maig de 1969.

L’any passat vaig fer la versió en castellà d’aquesta entrada.

Es podrà visitar en horari 11.00 a 14.00 i de 17.00 a 21.00 hores.

“Letter 6″, fotografia de Jordi Casanovas

Vanishing Point és un bloc especialitzat en fotografies que demostren una visió bella i inèdita de la tipografia.

“Les desventures d’un llibre vagabund”

A començaments de la dècada dels 70 del segle passat, el llibreter Emili Eroles va publicar les “Memòries d’un llibre vell” (sí, abans que ho pregunteu, el nom d’aquest bloc em va venir al cap en llegir la novel·la de l’Eroles) on explica els cent anys de la vida d’un llibre.

“Les desventures d’un llibre vagabund” és una novel·la breu (140 pàgines) que recupera la mateixa temàtica i ens ofereix el relat en primera persona de la vida d’un llibre.

El protagonista (un llibre del qual se’ns amaga l’autor, el títol i l’editor) és imprès el 17 de juny de 1983, moment que marca l’inici de la seva existència. L’edició ens demostra que no es tracta d’un llibre qualsevol: 800 exemplars en paper de 90 grams i 20 exemplars en paper Japó, tots ells numerats. La coberta i els gravats del llibre són obra d’un reconegut autor francès, Marc Pessin.

La vida del protagonista està marcada per dues obsessions: la por a la desaparició, especialment si aquesta es provocada per la monstruosa boca d’una maquina trituradora de paper, i la temença de no assolir l’objectiu pel qual ha estat ser creat, ser llegit.

Per això hem d’entendre la seva perplexitat quan, després de superar l’acció dels rosegadors al magatzem on passa els primers dies, es enviat a una llibreria i comprova com no arriba a sortir de la capsa. Això el condemna a la destrucció… però la sort el salva en l’últim minut.

En aquest moment comença la seva segona vida –els llibres seran com els gats i tenen set vides?– passant per diverses llibreries i lectors. Ens explica les converses amb els altres llibres que es troba a les prestatgeries de la llibreria. I els detalls que van deixant els seus lectors: una dona que li transmet la seva olor a crema o una altra dona que el mutila per ràpidament penedir-se i reconstruir-lo. O com és la causa per la qual un treballador per la seva feina.

És un llibre que emocionarà a qualsevol lector que veu en els llibres quelcom més que un munt de fulls que només serveixen com a suport per a la tinta utilitzada per a representar les lletres. El llibre, l’objecte, també és important i aquesta història ens ho recorda.

Us el recomano!

A la contraportada

«Vaig néixer el 17 de juny de 1983, a les 16.37, sortit de la impremta de La Manutention a Mayenne. Format: 16,5 cm x 12,5 cm. Pes: 230 grams». Així comença la seva història l’inusual protagonista i narrador de Les desventures d’un llibre vagabund. Un llibre abocat a escriure la seva autobiografia. Llibreries, propietaris, anècdotes, biblioteques i converses nocturnes amb altres textos marquen una vida l’objectiu de la qual és «ser devorat en el millor sentit del terme». Però la mort l’espera a cada topant. Lletraferit, omple el seu relat de les obres i autors que més admira, i amb un punt de pedanteria, mira de reüll la maquinària editorial més popular i comercial.

Amb Les desventures d’un llibre vagabund, Paul Desalmand ens ofereix un passeig fascinant pel món de la tinta impresa seguint les peripècies d’un llibre: autors novells, editors sense escrúpols, llibreters de raça i venedors de paper, editorials, impremtes i, a la fi, ineluctable, la trituradora gegantina on els llibres esdevenen pasta de paper

Títol: “Les desventures d’un llibre vagabund” (“Le pilon”)
Autor: Paul Desalmand
Traducció: Jordi Rourera Peret
Empúries, col·lecció “Narrativa”, 364
Primera edició, febrer del 2010
140 pàgines
ISBN 978–84-9787–418-2
Preu: 16,00 €

“Reading”. Història de la lectura a Harvard

Reading és una exposició sobre la història intel·lectual, cultural i política de la lectura tal i com queda reflectida a la biblioteques de Harvard.

“Dietari d’un viatge per les regions de l’Iraq (1922–1923)” — Bonaventura Ubach

L’octubre de l’any passat, les Publicacions de l’Abadia de Montserrat va publicar, per primera vegada, el “Dietari d’un viatge per les regions de l’Iraq”.

Es tracta del diari, escrit a mitjans de la dècada dels anys 50 de segle passat, de l’estada de quinze mesos feta pel monjo de Montserrat Bonaventura Ubach a l’actual Iraq.

Era el segon llibre sobre viatges fets per aquest monjo –que alguns mitjans de comunicació de Barcelona han batejat com l’Indiana Jones de Montserrat– a l’Orient Mitjà. El primer llibre, “El Sinaí” fou inicialment publicat el 1913 i va haver d’esperar 42 anys per a veure una segona edició, ampliada.

Amb el dietari del viatge a l’Iraq només ha fet falta uns quatre mesos, ja que amb data febrer del 2010, ha sortit la segona edició del llibre.

Es tracta, segons indica la pàgina de dades del llibre, d’una edició revisada del text publicat a finals d’any passat. He fet una comparació a primer cop d’ull de les dues edicions, passant les pàgines costat per costat i només he sabut detectar-ne un canvi a la presentació de Damià Roure: un títol passa de ser “Estada a Roma” a “Estada a Roma (1926) i a Tel Aviv (1947)”…  Si hi ha més canvis, a primer cop d’ull no els he sabut veure.

Si encara no l’heu llegit, us el recomano vivament. És un excel·lent llibre de viatges que ens transporta a un món avui totalment desaparegut, escrit d’una forma magistral.

Títol: “Dietari d’un viatge per les regions de l’Iraq (1922–1923)“
Autor: Bonaventura Ubach
Edició a cura de Damià Roure
Publicacions de l’Abadia de Montserrat
Segona edició, revisada febrer del 2010
194 pàgines
ISBN 978–84–9883–250–1
Preu: 24,00 €

El rei Martí I al rotlle genealògic de Poblet. Facsímil d’Ismael Balañà

Dilluns vinent, 15 de març a les 19.00 hores, dins el cicle de conferències “Martí l’Humà i les formes artístiques (1356–1410)”, organitzat per l’associació “Amics de l’Art Romànic” (societat filial de l’IEC) amb motiu del 6è centenari de la mort de Martí l’Humà, el Dr. Joaquín Yarza Luaces pronunciarà la conferència “Los libros del rey”.

La cita és a les 19.00 hores a la sala Pere i Joan Coromines de l’IEC (carrer del Carme 47, Barcelona).

Actualització: La conferència ha estat reprogramada pel dilluns 22 de març a les 19.00 hores.

Demà es presenta a Barcelona el llibre “Els oficis de la tipografia. La impremta Pal·las AG”, que tracta de la història d’una de la Impremta Pal·las Arts Gràfiques.

L’acte es farà a la Llibreria Ona (Gran Via de les Corts Catalanes 654, Barcelona), a les 19.30 hores, i comptarà amb la presència de l’escriptor Ignasi Riera.

e-Books de col·lecció

Fotografia utilitzada pel “The New York Times” diumenge passat un petit (i divertit) assaig sobre el col·leccionisme de llibres electrònics.

PaperAntic, XIV convenció del col·leccionisme a Barcelona

Aquest cap de setmana, del dijous 11 i fins diumenge 14, catorzena edició de Paperantic.

La temàica que hi predomina és el col·leccionisme (especialment, les postals), però sempre hi ha alguna parada que en té llibres antics a la venda.

Se celebrarà a les Cotxeres de Sants (al carrer de Sants 79 de Barcelona). No he trobat confirmació de l’horari, però en edicions anterior era de dijous a dissabte de 10.00 a 14.00 i de 16.30 a 20.30 hores. El diumenge, l’horari serà de 10.30 a 14.30 hores.

L’entrada és lliure.

Biblioteca General de la Universitat de Coïmbra

Segons expliquen a “A mais antiga biblioteca pública no país” (traducció automàtica amb Google Translate), la Biblioteca General de la Universitat de Coïmbra, a la població portuguesa de Coïmbra, sobre una exposició que la presenta no només com la biblioteca pública més antiga del país lusità, sinó fins i tot com la biblioteca pública més antiga del món.

D’aquesta biblioteca és té constància d’ençà el 1513, als estatuts de la universitat del 1591 ja s’indicava que “hi haurà una llibreria pública a la universitat”.

Ja havia publicat fa temps algunes fotografies d’una part d’aquesta biblioteca, la Joanina… explicant la curiosa relació que manté amb els rats penats, les càmeres de gas d’extermini utilitzades pels Nazis i els rellotges despertador amb alarma.

Gràcies a la Lectora Corrent per fer-me arribar l’enllaç.

Com progressem. A l’edat mitjana, m’haurien cremat viu; avui dia, s’acontenten de cremar els meus llibres

Fina ironia en aquesta citació atribuïda a Sigmund Freud arran de la crema de llibres realitzades per les joventuts del partit Nazi l’any 1933.

Antoni Bulbena i Tosell, de qui fa uns dia ens parlava el Gazophylacium (“L’extravagant lexicògraf Antoni Bulbena i Tosell”) i del que avui també en parla el Piscolabis Librorum sobre les seves publicacions de contingut eròtic (“L’erotisme bibliòfil català, Antoni Bulbena i Tosell”), va publicar l’any 1903 el llibre “La dança de la mort. Cobles devotes”.

És una edició de tiratge reduït (segons la justificació d’impressió només es publicaren 300 exemplars en paper setinat i 35 exemplars addicionals en paper de fil, numerats), que prenent com a base un manuscrit del segle XV conservat a la Biblioteca de l’Escorial, documenta els passos de la processó:

Ací comença la dança general, en la qual tracta com la Mort diu e avisa a totes les criatures que posen esment en la brevetat de lur vida,  que no-n facen major cabal d’aquell que ella mereix. E aximateix los diu e rquier que vegen o ogen bé çò que los savis prehicadors los diuen e amonesten en cascun jorn, donant-los bò e sà consell, que pugnen en fer bones obres, per que hagen complit perdó de lurs pecats. En aprés, seguint amostrant per esperiença çò que diu, crida e requir a tots los stats del món que vinguen de lur bon grat o contra la lur voluntat.”

Google ens ha fet l’enorme favor de digitalitzar l’exemplar que es conserva a la Harvard University de Cambridge, al costat de Boston (això tanca el cercle amb la notícia abans comentada del boston.com).

D’aquesta digitalització he recuperat els següents gravats representatius de la Dansa de la Mort:

Evangelisti presenta a un personatge cruel i despietat en lluita incansable contra qualsevol amenaça als principis de l’església catòlica, especialment les que tenen un origen sobrenatural. És un personatge d’una elevada cultura i amb una gran capacitat per preveure les conseqüències de les seves accions.

En aquestes novel·les, Eimerich investiga els fenòmens sobrenaturals que es produeixen arreu l’Europa medieval, tot prenent part en els principals esdeveniments històrics.

En total, fins a la data hi ha nou títols de la sèrie Eimerich:

• Nicolas Eymerich inquisitore (1994)
• Le catene di Eymerich (1995)
• Il corpo e il sangue di Eymerich (1996)
• Il mistero dell’inquisitore Eymerich (1996)
• Cherudek (1997)
• Picatrix, la scala per l’inferno (1998)
• Il castello di Eymerich (2001)
• Mater Terribilis (2002)
• La luce di Orione (2007)

Nicolas Eymerich inquisitore (1984)	Le catene di Eymerich (1995)	Il corpo e il sangue di Eymerich (1996)
Il mistero dell’inquisitore Eymerich (1996)	Cherudek (1997)	Picatrix, la scala per l’inferno (1998)
Il castello di Eymerich (2001)	Mater Terribilis (2002)	La luce di Orione (2007)

De tots aquests títols, només hi ha la traducció al castellà dels tres primers: Nicolás Eymerich, inquisidor (Mondadori 1999), Las cadenas de Eymerich (Grijalbo 2000, Circulo de Lectores 2001) i El cuerpo y la sangre de Eymerich (Grijalbo 2001). També han estat traduïts algunes novel·les al francès (les cinc primeres), al portuguès (la primera), a l’alemany (les tres primeres). No n’hi ha cap traduïda al català.

També he trobat una tesina de llicenciatura sobre la reconstrucció històrica feta en aquestes novel·les: I due volti di Nicolas Eymerich: ricostruzione storica e fiction nei romanzi di Valerio Evangelisti.

No n’he llegit cap d’aquestes novel·les, però tot això m’ha obert la curiositat… com el meu nivell d’italià és molt baix, miraré d’aconseguir aquestes traduccions al castellà. No n’espero gran cosa, però serà com a mínim curiós.

Un autèntic somni… una casa construïda a Costa Rica per l’arquitecte Gianni Botsford per al seu pare, que té una biblioteca de 16.000 llibres

“La maleta sarda”

Poques vegades em passa que la lectura d’una novel·la se’m fa pesada i llarga, fins i tot avorrida. És el cas d’aquest llibre.

He hagut de fer esforços per tal de poder arribar al final… i, sincerament, fa tants dies que la vaig començar i he anat tant lent en llegir-la, que se’m fa difícil explicar res de l’argument. I si després de tot això, en arribar al final el trobes fluix i decebedor, la sensació final és d’enganyifa per haver fet l’esforç d’intentar acabar-lo.

El text l’he trobat excessivament carregat i pesat. Sincerament, les descripcions són tan recarregades i llargues que, en llegir el colofó final d’agraïments acabes pensat que la única raó de d’escriure tants detalls es voler demostrar que l’autora ha estat visitant l’illa de Sardenya fent de turista.

En Joan Puig, l’autor del Gazophylacium, que també l’ha estat llegint, il·lustrava aquest continuo desig d’omplir la novel·la de paraules i paraules de forma innecessària. A la pàgina 187 l’autora fa una referència a la novel·la “El pèndol de Foucault” d’Umberto Eco. Però com dir el títol segurament l’autora pensarà és quelcom a l’abast de qualsevol persona, dedica onze línies a explicar-ne l’argument (cent catorze paraules per evitar escriure les quatre paraules del títol)… i sense que aquesta explicació aporti absolutament res al context. I això es una tendència general arreu del llibre. El Joan no m’ha dit si finalment l’ha acabada ni que pensa sobre la novel·la (si li ve de gust, ja ho dirà als comentaris).

En resum i per dir-ho clarament: és el pitjor llibre que he llegit en molts mesos. No el recomano a ningú.

De la contraportada

Manu Uriarte, dedicat a la compravenda de llibres antics, viatja a Perpinyà per trobar-se amb en Ferdinand Torrentà, un bon client que li ha escrit una carta on afirma tenir en el seu poder un singular i valuós exemplar publicat el 1502 pel conegut tipògraf Hans Rosenbach. Però el vell Torrentà no es presenta a la cita i en Manu va a buscar-lo a casa seva: en arribar-hi, se’l troba assassinat i la casa escorcollada. Algú hi busca alguna cosa. Aterrit, Manu recull alguns llibres i, amb les claus de la casa, fuig de Perpinyà. La trucada de l’advocat d’en Torrentà, una maleta plena de documents en sard i la fotografia d’un home enigmàtic anomenat Malvaggio, portaran Manu a viatjar fins a l’illa de Sardenya, al cor de la Barbàgia, on descobrirà que el seu client guardava un misteriós secret… Com més estira el fil, més s’embulla la troca.

Títol: “La maleta sarda“
Autora: Margarida Aritzeta
Columna edicions
Primera edició, gener del 2010
404 pàgines
ISBN 978–84-664‑1095-3
Preu: 18,50 €

“Albert Ràfols-Casamada. El traç i la paraula”

Al Museu d’Art de Cerdanyola, exposició “Albert Ràfols-Casamada. El traç i la paraula”:

Posa de manifest la gran importància de la pintura i la poesia en l’obra de l’artista català recentment desaparegut. Dues formes d’expressió que es complementen i dialoguen a través de 33 obres originals mai vistes fins ara i que combinen suports com el paper o el cartró i tècniques també diverses com el collage, la pintura i el grafit. Obres que se situen cronològicament entre finals dels anys 60 i principis de 2000 i que van acompanyades de diverses poesies de Ràfols-Casamada.L’exposició, produïda per la Fundació Palau amb la col·laboració de l’Àrea de Cultura de la Diputació de Barcelona, és itinerant i a partir de dijous es podrà veure al Museu d’Art de Cerdanyola, on s’hi estarà fins al 9 de maig. Posteriorment s’exhibirà a Igualada, Ripollet, Terrassa i Sant Celoni.

Reportatge de l’Encyclopedia Britannica l’any 1947 sobre com funcionava la impremta.

Trobat a “El bibliómano”.