Anell fet a partir d’un llibre

Hi ha llibres que són autèntiques joies, però fins ara no m’havia imaginat que es podien fer joies només amb llibres.

L’artista Jeremy May treballa en això: a partir de llibres i amb una tècnica pròpia pot crear diversos tipus de joieria (anells, penjolls, collars, arracades, polseres,) tot retallant els fulls de llibre i polint-los fins que es converteix en una superfície fina i brillant. D’aquesta forma crea uns objectes únics per la combinació de colors de les lletres i imatges que originàriament contenien les pàgines.

M’ha fet arribar l’enllaç en Puigmalet (a qui segurament li ha fet mal als ulls pensar que un Pompeu Fabra podia convertir-se en un “vulgar” anell). A ell li ha fet arribar n’elbokabulari de la Base de badades.

Els Bouquinistes que hi ha a banda i banda del riu Sena al seu pas per París, als quais, són segurament una de les estampes més estimades pels visitants de la ciutat de la llum que tenen interès pels llibres.

Però a Bouquinistes parisiens, chefs-d’œuvre en péril ens expliquem con aquesta icona pot convertir-se en un record, davant la proliferació de tendes que es dediquen a activitats més profitoses des del punt de vista econòmic, com la venda de CD de música o de souvenirs barats fabricats a la Xina.

Sembla, doncs, que no només Barcelona pateix aquesta mena de problemes

TEEbooks és un nou concepte de prestatgeria “prêt-à-porter” especialment dissenyada per a llibres i CD/DVD. Es basa en una sèrie d’elements que, combinats, permeten dissenyar prestatgeries a mida. S’anuncia com una alternativa econòmica, malgrat que jo personalment la trobo bastant cara (la balda més barata surt per 38 €).

“JAUME I, MEMÒRIA D’UN REI” (2009), un documental produït per Krtell Produccions Audiovisuals en coproducció amb Televisió de Catalunya, amb la participació de Televisión Española i l’Institut Català de les Indústries Culturals.

El president Pasqual Maragall és el conductor d’un documental d’una hora de durada sobre la figura del rei Jaume I, el conqueridor de Mallorca i de València, i el rei més admirat pels catalans. Maragall, per a realitzar el documental Jaume I, memòria d’un rei, va visitar els llocs més emblemàtics de la vida del rei i es va fer acompanyar per alguns dels principals especialistes sobre Jaume I. El documental recorre, de la ma del president, des del castell de Montsó –on es va criar Jaume I– fins el monestir de Poblet –on és enterrat–, passant per Mallorca, València i Barcelona. Maragall s’entrevista amb historiadors –com Antoni Furió, de la Universitat de València o Antoni Riera, de la Universitat de Barcelona–; amb conservadors de museus –com Maria Angeles Mur, del castell de Montsó–; i fins i tot amb la presidenta del Consell de Mallorca o amb l’abat de Poblet.

A més, diversos moments de la vida de Jaume I han estat recreats expressament pel documental.

Direcció: Enric Calpena.
Conduït per: Pasqual Maragall
Producció executiva: Ramon Poch i José Luis Chico
Producció executiva TVC: Jordi Ambròs
Producció executiva TVE: Andrés Luque
Realització ficcions: Rafael Guerao
Realització gravacions: Harmonia Carmona
Guió: Isabel Fernández
Assessoria històrica: Antoni Furió
Música: Santi Picó
Documentació: Àngel Reguera
Direcció de producció: Jose Luis Chico
Cap de producció: Gonzalo Castrillo
Director de fotografia: Rafael Guerao

Càsting: David Villanueva, José Luis Miranda, Dimitry Olinique, Julio García, Dani Cami, Alejandro Rey, Ismael Gómez, Robert Company, Franco Gudice, Charly Vernetti, Silvia Vizcaino, Maria Coma i Javier Almeda.

Historiadors: Antoni Riera (UB), Ernest Belenguer (UB), Teresa Vinyoles (UB), Mª Teresa Ferrer (CSIC), Jordi Bruguera, Stefano M. Cingolani (UPF), Albert Estrada-Rius (UAB), Antoni Mas (UIB), Josep M. Sans i Ernest Marcos (UB).

Fotografia de 1912 dels Panteons Reials de Poblet

-¡Capitán! –exclamó en aquel punto uno de sus camaradas en tono de zumba– cuidado con lo que hacéis… Mirad que esas bromas con la gente de piedra suelen costar caras… Acordaos de lo que aconteció a los húsares del 5.º en el monasterio de Poblet… Los guerreros del claustro dicen que pusieron mano una noche a sus espadas de granito, y dieron que hacer a los que se entretenían en pintarles bigotes con carbón.

“El beso” (“Rimas y leyendas”, vol. 2)
Gustavo Adolfo Bécquer

1. James Patterson (70 dòlars)
2. Stephenie Meyer (40)
3. Stephen King (34)
4. Danielle Steel (32)
5. Ken Follett (20)
6. Dean Koontz (18)
7. Janet Evanovich (16)
8. John Grisham (15)
9. Nicholas Sparks (14)
10. JK Rowling (10)

La xifra que hi ha entre parèntesi indica la xifra de milions de dòlars guanyats durant dotze mesos, entre els mesos de juny del 2009 i del 2010.

Els Hostalets del Daví era un més dels hostals que hi havia al llarg del camí ral de coll de Daví. Encara avui es poden veure les seves ruïnes situades dalt la carena del camí Ral, entre els coll de Daví i la Morella, dins del terme de Rellinars, i en un dels paratges més solitaris de la ruta. Segurament constituïa un llogarret on es feien parades curtes o improvisades, perquè el fet de trobar-se a una hora i dos quarts de l’hostal de la Barata, anant cap a Barcelona, i a una hora de Sant Jaume de Vallhonesta, en direcció cap a Manresa, faria que la major part dels viatgers preferissin sojornar en algun d’aquests dos gran hostalatges, més còmodes i segurs que no pas els solitaris Hostalets del Daví. Aquesta suposició es veu reforçada per les reduïdes proporcions de les ruïnes que en resten, les quans denoten que la capacitat d’aquest hostal era certament migrada.

La memòria popular conserva d’aquest lloc un record tenebrós i al mateix temps amable. Alguns avis de Rellinars comentaven com antigament aquest lloc era també conegut pel nom de l’hostal de la Mort, pels robatoris i crims que es diu que es perpetraven contra alguns viatgers acabalats que hi feien parada. Tampoc no hi manquen les històries de gresca i de disbauxa, puix que sembla que en aquell hostal hi havia hagut alguna mossa de moral distreta. Tot plegat forma part de la llegenda que envolta aquestes ruïnes i del folklore del camí ral, sense que se sàpiga on comença la realitat i acaba la fantasia.

D’allò que no hi ha dubte és de la dura existència i les dificultats que hagueren de suportar les famílies que s’ocuparen d’aquest establiment. Al començament hagueren de fer front al bandolerisme i a les guerres dels segles XVII i XVIII, i després, ja en el segle XIX, a la Guerra del Francès i al a presència de les partides carlines que actuaren per la muntanya, les quals feren la vida molt difícil a la gent dels masos de la zona. A tall d’exemple, podem esmentar l’afusellament en aquest hostal de tres membres de la partida republicana d’en Baliarda, en Ramon Bosch, de Girona; Jaume Foix, de Barcelona, i Miquel Jové, de Reus, els quals foren enterrats a Rellinars el 29 de juliol de 1850. D’aquesta manera, doncs, el pas de gent armada, les emboscades i els segrestaments que sovintejaven en els propers coll de Daví i de Gipó, tot això unit al decreixent ús del camí ral, que era substituït per altres rutes més segures i més còmodes, propicià que l’hostal fos abandonat a la darreria del segle XIX, ja que l’agricultura, en un indret tan minso, sec i ventat, tampoc no té gaires expectatives d’èxit.

Una de les incògnites que envolten els Hostalets del Daví és el seu origen. Hom li atribueix una gran antiguitat, si bé els indicis semblen apuntar que la seva fundació no és anterior a la dels Hostals de la Barata i de Sant Jaume de Vallhonesta. Les ruïnes que se’n conserven són, en gran part, del segle XIX, amb sectors més antics que corresponen als segles XVII i XVIII. Sobre aquesta qüestió, cal tenir en compte el portal adovellat que hi havia a l’entrada de l’hostal per la banda de Barcelona, avui desaparegut, però del qual es conserven fotografies.

Pel que fa a les notícies escrites, tampoc no hi ha gaire cosa a dir. En diversos processos per actes de bandolerisme que tingueren lloc a la rodalia al final del segle XVI, ningú no esmenta els Hostalets del Daví com a referència per a situar els assalts. Hom cita Sant Jaume del Vallhonesta, Mata-rodona i altres llocs, mentre que hauria estat més lògic situar-los respecte als Hostalets. Així, en un assalt esdevingut el 4 de maig de 1570 a la font del Lladre, poc abans d’arribar al coll de Daví, el declarant comentà: “… l’altre escapà i corregué a la volta de Sant Jaume de Vallhonesta cridant…”. En un altre assalt que tingué lloc el 25 de desembre de 1585, hom declarà: “… un poc més ençà d’una davallada revoltada que li diuen Mal Grau (entre el coll de Daví i els Hostalets), en dit camí ral, me són eixits dos homes…”. En un altre cas, del 22 de març de 1591, el declarant diu “… quan fórem més ençà del lloc de Mal Grau, bon tros ençà, en dret de Mata-rodona, nos isqueren tres o quatre amb sos pedrenyals…”. Certament aquesta coincidència a no esmentar els Hostalets podria significar que aleshores aquest hostal encara no existia, si bé això tan sols és una hipòtesi.

El viatger Francisco de Zamora tampoc no és gaire explícit pel que fa a això, però dels seus comentaris es dedueix que a la darreria del segle XVIII l’hostal ja existia, si més no com a pagesia. El 7 de setembre de 1787, Zamora anà des del Pont de Vilomara fins a la Barata, i d’aquest tram del camí diu el següent: “…se hallan únicamente en este trecho tres o cuatro casas de labradores, las cuales forman sus balsas para coger el agua de la lluvia, porque no la tienen viva…”. Un any després, el 13 de setembre de 1788, Zamora tornà a passar per aquell tram, i en la descripció que fa del seu viatge diu el següent (entre el coll de Daví i poc abans d’arribar a Sant Jaume de Vallhonesta): “Todos estos asperísimos terrenos están cortados por una especia de gradas, donde siembran y hay algunos pozos en las orillas del camino para recoger las aguas…”. És clar que una de les “tres o cuatro casas” que esmenta en el seu primer viatge eren els Hostalets, i que les basses que tan li cridaren l’atenció no eren altres que les dels Hostalets i de Sant Jaume de Vallhonesta, que encara avui es conserven al costat del camí ral.

Les primeres referències escrites que hem pogut trobar sobre els Hostalets daten del principi del segle XIX. En  el Prontuario de la mayor parte de los caminos y veredas del Principado de Cataluña (Vic, 1809), fet pel tinent coronel d’infanteria Pere Serra i Bosch, i en el Itinerario de las provincias de Barcelona, Tarragona, Lérida y Gerona, de D.F.C. (1823), l’Hostal hi és citat com un punt important del camí ral, del quan donen l’itinerari següent: Barcelona, el Clot, Sant Andreu, Begudeta, Hostal Nou, Sabadell, Hostal de la Marieta, la Barata, HOSTALETS, El pont de Vilomara i Manresa. La referència més explícita es troba en el Nomenclátor de la Provincia de Barcelona, obra del segle XIX, segons la qual els Hostalets era un edifici de dos pisos que l’any 1862 encara es trobava habitat de forma permanent.

Després del seu abandó i entrat el segle XX, el vell hostal ha servit d’aixopluc a ramats, carboners i excursionistes. Darrerament, ha estat consolidat pel Servei de Parcs Naturals de la Diputació de Barcelona per tal d’evitar l’avançat procés d’enrunament que l’afectava, accelerat encara més per l’acció de gent desaprensiva. Amb tot, constitueix una de les fites més típiques i interessants del camí ral de Barcelona a Manresa.

“Les sendes dels Bandolers. Sant Llorenç del Munt. Serra de l’Obac
Antoni Ferrando i Roig, 2002
Pàgines 155–158

Aspecte dels Hostalets l’any 1943, quan encara no havia estat robada l’arcada del portal de Barcelona. Foto de Ramon Casanovas i Bernades — Arxiu fotogràfic de la UES

Els bancs-biblioteca al Passeig de Sant Joan, vers l’any 1930

Diumenge, 9 de febrer de l’any 1930. Matí plujós que va impedir la prevista concentració d’uns quatre mil escolars, però no pas la inauguració al bell mig del passeig de Sant Joan d’una iniciativa que honoraria qualsevol ciutat. I és que entre el monument a Verdaguer i la Travessera de Gràcia s’havien construït deu bancs biblioteca: dos de pedra i la resta amb vistoses rajoles de color. Al Pavelló de la Lectura, situat a la capçalera del passeig, s’havien reunit 719 llibres, fruit de les donacions d’institucions i particulars, que poden ser demanats en préstec i llegits amb calma i tranquil·litat a qualsevol dels bancs esmentats.

“El món del llibre a través de les seves anècdotes“
Lluís Permanyer
Barcelona Metròpolis Mediterrània, 7 (2005)

“L’última resposta”

Ens trobem amb el que ben bé podria ser una nova novel·la de l’escola “Codi da Vinci”: una parella de protagonistes, un home i una dona que abans de començar no es coneixien absolutament de res, es veuen ficats en una carrera d’esdeveniments que els obliguen a viatjar per tot el món amb l’objectiu de trobar la resposta a un misteri relacionat amb Albert Einstein. Com a les novel·les de Dan Brown hi ha assassinats, pistes que arriben no se sap ben bé com, múltiples escenaris a diversos llocs (des de Cadaqués a Nou Mèxic, als Estats Units) i una organització secreta que, des de l’ombra, vol trobar el secret.

També combina alguns aspectes de llibre “d’autoajuda”, en aprofitar diversos episodis de la història per incloure les típiques explicacions pseudo-filosòfiques sobre allò que està bé i els errors de la humanitat.

Com a novel·la d’acció, es basa en la “poca” activitat científica d’Albert Einstein durant els seus últims anys de vida, des del final de la Segona Guerra Mundial. Per explicar diuen que Einstein, abatut pel poder destructor de les armes nuclears –de les que es considerava com a responsable a nivell intel·lectual– continua les seves investigacions. Arriba a descobrir una nova forma d’obtenir energia, però considera que la humanitat no està pas preparada per a conèixer-la.

Per tant, fa arribar aquesta informació a la seva néta, nascuda de la primera relació que va tenir amb una companya d’estudis al Politècnic de Zurich. Però aquesta néta no hauria d’existir ja que la seva mare només va viure un any –segons les biografies de l’Einstein. En realitat la mare va viure molts més anys i per això va néixer la néta, que va mantenir una certa relació amb el seu avi.

Amb això comença la carrera per diversos països d’Europa, on els dos protagonistes –un guionista de ràdio català i una francesa que treballa a la Universitat Autònoma de Barcelona– van primer a Suïssa, després a Sèrbia i als Estats Units tot cercant les referències per trobar aquesta néta… i preguntar-li si Einstein li va deixar algun missatge.

Com podeu veure, ens recorda perfectament la trama de les novel·les de Dan Brown Per tant ho teniu fàcil per escollir si aquesta és una lectura interessant.

A la contraportada

Va ocultar Albert Einstein una fórmula capaç de canviar el destí de les persones?

Xavier Costa, un jove guionista de ràdio, rep l’encàrrec d’investigar la biografia del científic després d’obtenir el Premi Nobel de Física el 1921. Aquesta etapa aparentment estèril del geni, que en els trenta-cinc anys següents no va divulgar cap nou descobriment, amaga però un secret formidable: una misteriosa fórmula que és capaç d’alliberar l’energia més pura i poderosa de l’Univers.

Acompanyat de l’atractiva Sarah, biògrafa de la família Einstein, els dos protagonistes recorren els racons més íntims de la vida del científic, des de l’idíl·lic Cadaqués, on el físic va passar unes vacances de joventut, fins a Suïssa, Sèrbia o els Estats Units. Amb el temps, la recerca de l’última resposta es convertirà en un viatge interior cap al més profund i essencial d’un mateix.

Amb L’última resposta, Àlex Rovira i Francesc Miralles inauguren un nou gènere en català, el trhiller inspiracional, amb una novel·la humanista i divulgativa, tan addictiva com reveladora.

Títol: “L’última resposta“
Autors: Àlex Rovira i Francesc Miralles
Edicions 62
Primera edició, novembre del 2009
383 pàgines
ISBN 978–84-297‑6367-6
Preu: 19,50 €

Se ha de leer mucho, pero no muchos libros; ésta es una regla excelente.

La lectura es como el alimento; el provecho no está en proporción de lo que se come, sino de los que se digiere.

Fragment d’un documental de Televisión Española dedicat als monestirs de Poblet i Santes Creus.

De museus catalans i valencians ens indica els següents:

• Museu de la impremta i de les arts gràfiques a València
• Museu de l’estampació, a Premià de Mar (el Maresme)
• Museu molí paperer de Banyeres de Mariola (l’Alcoià)

Vist al Facebook de la Biblioteca de Lletres CRAI-UB.

“Història de Montserrat”

D’ençà la publicació, l’any 1931, de la primera edició, ja són vuit les edicions que han sortit d’aquesta història del Monestir de Montserrat. Personalment en tinc identificades les següents: primera (1931, en català i castellà), primera reimpressió (1935), segona (1945), dues edicions de bibliòfil (en català, 1945 i en castellà, 1946), cinquena (1972), sisena (1977), una edició de butxaca (1988) i, finalment, la setena edició (2005).

Fins l’any 1977, totes les edicions eren reimpressions del text original publicat l’any 1931. L’any 1977, Josep Massot i Muntaner en va fer una revisió, tot eliminant algunes parts i posant al dia algunes dades. Les dues edicions posteriors (1988 i 2005) reproduïen el text del 1977.

Enguany s’ha publicat aquesta vuitena edició. Novament es basa bàsicament en el text que l’Anselm M. Albareda va publicar l’any 1931, tot recollint les modificacions introduïdes l’any 1977 per Josep Massot i  Muntaner. En aquesta edició, però, s’ha procedit a una segona posada al dia del text, que cobreix els esdeveniments dels últims anys, fins arribar a la inauguració del nou Orgue feta el passat mes d’abril.

El text segueix la mateixa estructura bàsica, on es desenvolupa un apartat específic de forma integral:

1. Història del Monestir, des de l’origen l’any 1025 en temps de l’abat Òliba, com a Monestir depenent de Ripoll. Els primera anys de creixença fins arribar a la independència al segle XV. A continuació l’època de dependència de Valladolid, les dues destruccions a començaments del segle XIX i la reconstrucció fins arribar a l’època actual.Aquest apartat explica l’evolució dels edificis, les relacions de la comunitat amb els diversos poders, els grans trets de la vida cultural, les vicissituds a començaments del segle XIX, la vida de la comunitat de monjos, etc.
    
2. La devoció i els aspectes de la vida religiosa del Monestir en la seva funció de santuari de la Verge de Montserrat. Hi ha la història de la santa imatge, els romiatges de pelegrins, el tresor creat a partir de les donacions…
    
3. Els custodis del santuari, és a dir, els monjos, ermitans, escolans i altres persones que han tingut relació directa amb Montserrat. També inclou un ampli apartat que recull l’activitat cultural realitzada dins del Monestir, des de la impremta i les publicacions (de l’any 1499 i fins a l’actualitat), la música, el coneixement, la producció literària i d’altres aspectes com l’orfebreria i la ceràmica.
    
4. El quart i últim apartat tracta sobre la influència que ha tingut Montserrat tant a Catalunya com a la resta del món, palesa en el gran nombre d’esglésies i capelles arreu del món dedicades al culte de la Verge de Montserrat.

Tot això escrit d’una forma planera, amb una redacció exquisida que convida a la lectura. Tal i com ens indica Josep Massot i Muntaner al pròleg, és una història “envellida” i poc “crítica”, en el sentit de no seguir les tendències actuals alhora de redactar llibres d’història, i amb mancances com per exemple l’estudi de l’economia. Però també és la millor forma de començar a conèixer el que ha estat i tot allò que ha representat Montserrat, tant des del punt de vista religiós com cultural.

D’aquesta vuitena edició se n’han fet dues edicions, una en rústega i una edició de luxe en enquadernació amb ras de seda i un estoig.

Títol: “Història de Montserrat“
Autors: Anselm M. Albareda i Josep Massot i Muntaner
Publicacions de l’Abadia de Montserrat
Vuitena edició, juny del 2010
430 pàgines
ISBN 978–84-9883–287-7
Preu: 27,00 €

Reportatge emès al Telenotícies Migdia de TV3, avui diumenge, sobre la situació del trasllat del mercat dominical de llibres a Sant Antoni durant les obres de remodelació de l’edifici centenari.

Si bé inicialment s’havia acordat, el passat maig, un trasllat a la Ronda de Sant Pau, no tots els venedors semblen estar-hi d’acord.

El llibreter Costa a la Fira d’Antiguitats de Vic

Des d’avui i fins el dia 29 d’agost, al Recinte Firal el Sucre, una nova edició de la “Fira d’antiguitats de Vic”.

Hi ha dues parades de llibreters: Costa Llibreter, de la mateixa ciutat de Vic i la Llibreria Antiquària Caballé, d’Escaldes-Engordany i especialitzada en llibre de muntanya.

Quasimodo de Notre-Dame

S’han trobat evidències sobre la possible existència d’un Quasimodo real i que aquest no va ser totalment una invenció de Víctor Hugo a la novel·la “Notre-Dame de Paris” (“Nostra Senyora de Paris”).

S’han trobat recentment, a les memòries de l’escultor anglès Henry Sibson (que treballava a la catedral a l’època en que es va escriure el llibre), referències a un escultor geperut descrit d’aquesta forma:

El govern [francès] havia donat ordes per a la reparació de la Catedral de Notre Dame, que s’estaven executant. Vaig anar als tallers on s’estaven fent les figures de major mida, on vaig trobar al senyor Trajan, la persona més digne, amable i paternal que mai ha existit: va ser el tallista que treballava per un escultor el nom del qual no recordo al no tenir-hi relacions; tot el que recordo era que es tractava d’un geperut i no li agradava barrejar-se amb talladors.

Una mica més endavant, Sibson escriu que va treballar amb el mateix grup d’escultors en un altre projecte a les afores de París i on torna a esmentar l’escultor solitari, encara que ara si recorda el nom: “senyor Le Bossu” (“Le Bossu” és la forma en francès d’anomenar a “El geperut”): “senyor Le Bossu, un sobrenom que li han posat i gairebé mail s’ha escoltat cap altre”.

Llàstima que aquí no tinc categoria d’humor

En l’entrevista que Lluís de Salvador va fer el novembre del 1935 a García Lorca, l’escriptor va anunciar un fet curiós i inèdit: que va escriure la tesi doctoral sobre el monestir de Poblet. «El coneix pam a pam. Però no coneix l’estat actual del monestir», relata De Salvador. Actualment, d’aquesta tesi doctoral, no se’n té coneixement.

Poca cosa més he trobat al respecte sobre els coneixements que tenia García Lorca del Monestir de Poblet. Ara bé, en la descripció que fa del Monestir de Santa María de las Huelgas, a Valladolid (i que es pot consultar a Google Llibres) si que hi ha una petita citació relativa al seu coneixement sobre Poblet:

El patio solitario, lleno de hierbas, con las ventanas entornadas, tiene bajo la tarde de Julio una rumorosa tranquilidad soleada. Bajo las dulces y azuladas labores góticas del claustro entierran a las monjas… En la Sala Capitular, que recuerda a la de Poblet, están los retratos de las abadesas antiguas, figuras esbeltas y aristocráticas, cuyas manos admirables de blancura y distinción sostienen los báculos, que son como inmensas flores de plata… Por las lejanías del claustro cruzan monjas presurosas, arrastrando las largas colas. Alguna vez relucen labores orientales por las galerías.

La Sala Capitular de Poblet, vista des del Claustre