Lo Joan

El Segre: un cabal de cultura. Arts 35

2011-12-08T05:15:00.007+01:00

Ben aviat veurà la llum en paper el darrer número de la revista Arts, de la qual sóc orgullós membre del consell de redacció. De fet, la revista ja ha estat publicada en format digital i la podeu llegir en aquest enllaç: Arts 35.

Aquesta vegada compta amb un dossier que proposa una reflexió a l’entorn del Segre. El riu que, amb el seu fluir mandrós, acompanya el quefer diari dels lleidatans; el mateix riu que, de tant veure’l, tenim oblidat. En aquest dossier hem volgut plantejar-nos la relació que s'estableix entre ciutat i riu, hem intentat descriure el pòsit que deixa i ha deixat en la cultura i en l’art aquest cabal d’aigua que travessa la Lleida física i, no pas amb la mateixa contundència, la Lleida anímica. La presència del riu a l’art i la cultura és estranyament anecdòtica i, com ens diu en Josep Vallverdú a l’entrevista que obre aquest número, “...del Segre, no se n’ha parlat”.

Iniciem Arts 35 amb l’entrevista que us comentava a Josep Vallverdú, una conversa amena i profitosa en què vaig tenir la sort de participar. Una conversa que em va permetre conèixer personalment l’admirat escriptor i l’entranyable persona: sempre és un plaer poder parlar amb un Mestre. A aquesta entrevista, la segueixen els articles que integren el dossier: hi trobareu textos de Josep Eritja, Jordi Alfonso, Francesc Català, Josep Carles Balasch, Francesc Gabarrell, Francesc Canosa i, per tancar, el final poètic d’Amat Baró.

A banda del dossier, al Diversàrium, hi podreu trobar els articles de Jaume codina, sobre el cartell publicitari, d’Enric Blasi, sobre els vint anys de la companyia teatral La Baldufa, un article sobre les inquietuds i propostes del recentment creat Grup d’Arxivers de Lleida i una aproximació de Ramon Camats a l’obra de Thoreau. Al Portfolio hi ha una mostra de l’art fotogràfic d’Anna Isan, la mateixa que il·lustra magníficament la portada d’aquest número de la revista.

Bé, és clar, també hi ha un article escrit per un servidor sobre les meues dèries tecnològicoculturals, us vinc a parlar sobre el Twitter i la literatura: Twitteratrura. Miraré de fer-vos-en cinc cèntims en una propera entrada al bloc:

Au, doncs, no ho dubteu, capbusseu-vos en aquest darrer número d’Arts i descobriu com es veu la Lleida del segle XXI des del Segre estant.

El dret a morir digitalment

2011-11-01T12:26:00.001+01:00

Aquests darrers dies, suposo que esperonat per les dates en què ens trobem, ha sortit un debat als mitjans sobre el llegat digital que deixen les persones que traspassen: aquelles que han tingut una vida digital prolífica i plena i que, malauradament, ens han deixat. I sobre el llegat digital hi planen dues consideracions a fer.

Primera, més tècnica, com desactivar els espais dels difunts a Internet . Sens dubte un tema important, que deixaré ara mateix al marge i estalviaré al sofert lector una entrada llarga en excés.

I segona, més ètica i per això més interessant, quin dret tenim a utilitzar els documents digitals generats en vida per les persones properes? Hi ha empreses que per un mòdic preu es dediquen a recuperar les empremtes deixades a la xarxa pel nostres difunts. Segons sembla, els hereus reben un llapis de memòria amb correus, perfils, entrades al bloc o al mur, piulades... Sabem si les persones finades volien deixar aquest llegat als seus familiars? I quin ús en faran aquests familiars? Poden tornar-ho a publicar tot com a acte d'homenatge o instituir una mena de capella a Internet amb el cos digital present... o, fins i tot, poden continuar gestionant els perfils com si encara fossin entre nosaltres... De fet, aquest darrer cas és el més discutible èticament, l'intent de superar els límits que ens imposa la mort a través de l'allargament artificial de la vida a la xarxa. No és lícit parlar en nom d'algú, és clar, però pot alleujar la pena malaltissa d'aquells que no saben com superar la pèrdua.

Bé, a banda d'aquest darrer cas, que d'entrada ens sembla moralment més rebutjable (però això de la moral també va per barris i per èpoques), la gestió no autoritzada del llegat personal i íntim de les persones ens ha permés gaudir des de la grandesa de l'obra de Kafka fins a la més discutible publicació dels diaris i cartes personals de Susan Sontag, al pròleg de les quals el seu fill, David Rieff, es preguntava també sobre el dret que tenim a publicar allò que l'autor no ha volgut publicar en vida.

Tot plegat no té resposta fàcil. Davant d'aquesta situació proposo que les persones en plenes facultats digitals signem un testament vital sobre quin és el destí que volem donar a les nostres vides a la xarxa un cop haguem finat en el món presencial. I si no deixem cap indicació al respecte, que aquells que ens vetllin decideixin sobre el nostre repòs digital.

Dies de ràdio

2011-10-15T01:49:00.000+02:00

Si em permeteu el tòpic, la ràdio ha estat una fidel companya. En els moments bons i en els moments difícils ha estat qui m’ha distret --els programes d’entreteniment m’han acompanyat en pesades nits d’insomni o llargues travessies en cotxe-- o m’ha informat d’allò que havia de saber --m’agradés o no m’agradés ella era allí i sempre m’ha donat les notícies directament, sense contemplacions, com fan els vertaders amics, i era la primera, avançant-se a qualsevol altre mitjà (certament amb les xarxes socials li ha sortit una competència a tenir en compte).

Valguin aquestes paraules com a homenatge per les hores compartides.

Tanmateix, d’un temps ençà, la meua manera d’escoltar la ràdio ha canviat. Ara ja no sintonitzo, sinó que sincronitzo, faig podcàsting. O sigui, no escolto els programes quan els emeten, sinó quan em va bé, perquè els baixo directament de la xarxa i els emmagatzemo en el meu telèfon. Després, ja sigui directament des del mòbil, però sobretot al cotxe, aprofitant la tecnologia Bluetooth, escolto allò que vull, quan vull, sense necessitat de buscar l’emissora ni esperar l’hora d’emissió.

No faig cap descobriment si afirmo que les tecnologies de la informació i la comunicació hauran canviat la realitat del segle XXI: immediatesa, accessibilitat, possibilitat de compartir, capacitat d’accedir i d’arribar a tot el món... I no hem d’oblidar, a més, que aquestes tecnologies seran sinònim de llibertat. De llibertat política, per la seua vinculació amb les diferents onades de protestes, des de les primaveres àrabs a les tardors americanes; però també llibertat individual. Els continguts ja no estan lligats a un temps i a un espai, i quan parlem de democratització a la xarxa anem més enllà del lliure accés i de la lliure expressió, també parlem de lliure decisió. Ara tenim la capacitat de decidir no tan sols què, sinó quan i com: el quan i el com volem accedir als continguts. El poder de decisió deixa de ser una prerrogativa exclusiva del programador per esdevenir potestat de l’individu, de l’usuari.

Aquest és un canvi de paradigma, la importància del qual encara no som conscients. Vol dir establir unes noves les regles de joc, i tant la televisió com la ràdio hauran d’adaptar-s’hi, de fet ja ho estan fent, amb els serveis de podcàsting i la televisió a la carta.

El podcàsting ha canviat la meua manera d'apropar-me al mitjà, i, si no ho ha fet, també canviarà la vostra, no en dubteu. Ara la ràdio és una altra cosa, un repositori de continguts classificats per escollir lliurement aquells que més interessen.

Malgrat tot, però, us he de confessar que a les nits, arraulit entre els llençols, em permeto recórrer amunt i avall el dial d'una vella ràdio de butxaca per descobrir veus anònimes de cadenes radiofòniques desconegudes que m’acompanyen mentre el son se m'emporta somni enllà. Tampoc no podem permetre que la llibertat esdevingui una presó: el caos del dial té el seu encant.

Des del núvol estant

2011-06-22T11:23:00.015+02:00

Aquest text que ara us disposeu a llegir ha estat escrit totalment sobre un núvol. I, com molts ja suposeu, no hi ha intenció poètica en les meues paraules, el que vull dir és que l’he escrit directament a la xarxa, sense que cap dígit toqués la superfície del disc dur del meu ordinador personal.

Vaig anotar la idea inicial de fer aquest escrit a l’Evernote, que em permet prendre notes online mitjançant diferents dispositius; després l’he redactat amb Pages, però ho podia haver fet amb Google docs, amb Microsoft Word Web App o qualsevol altre dels programes d’edició en xarxa que pugueu trobar; l’he emmagatzemat a Dropbox, un disc virtual que permet tenir un directori d’arxius de forma remota i accessible des de qualsevol ordinador connectat a Internet, i, finalment, l’he penjat amb un programa de gestió de blocs, en aquest cas Blogger, però ho podia haver fet amb Wordpress, segurament el més utilitzat. A més a més, si em permeteu afegir, he emprat aparells diferents en els diferents moments de l’elaboració: un telèfon mòbil intel·ligent en què vaig prendre les primeres notes, una tauleta on vaig començar a redactar el text, i dos ordinadors, un de portàtil i un altre de sobretaula, per acabar-ho de tancar: i mai dels mais vaig traslladar el document mitjançant un dispositiu físic, ni discs ni memòries, i menys paper.

Resumint, tot plegat fet en el núvol de dades que és la xarxa (tot i que hem de reconèixer que no tot és tan intangible, en un lloc o altre hi ha un remot disc dur que s’encarrega que tot plegat sigui possible).

I amb això que vull dir? Que el futur dels sistemes d’emmagatzematge i de tractament de dades en la societat de la comunicació i la informació és el núvol? No, res més lluny de la meva intenció, el núvol és el present, el futur el deixo en mans de taumaturgs avesats a les arts endevinatòries.

En l’àmbit de les noves tecnologies el canvi és la llei i l’adaptació la norma, però saber que ens té reservat l’avenir és molt difícil... Bé, difícil per tots excepte per l’Steve Jobs, és clar.

Pla d'Urgell: terra de cultura. Dossier del núm. 34 d'Arts

2011-02-24T20:48:00.003+01:00

“Som de l’oest” diu una cançó ja “quasi tradicional” lleidatana malgrat tenir el ritme importat d’un Rock’n’Roll.

L’oest, terra d’indis i vaquers, de bons i dolents, la frontera entre ells i nosaltres, espai de l’encontre, i desencontre de civilitzacions, camí cap a l’esperança i el futur però també territori de lluita i penúries... L’oest, tot en u, cultura i barbàrie, espai de conquesta i territori de mestissatge. I si, com diu la tonada, les terres lleidatanes són l'oest de Catalunya, la plana d'Urgell, en el seu sentit ampli, és qui millor el representa.

Aquesta visió del ponent català té, com la mateixa cançó, arrels foranes que beuen de la cultura nord-americana i dels Spaguetti Wester popularitzats pel cinema, si és que encara avui podem dir que aquestes dues, cançó i visió, són tradicions foranes, quan són un referent cultural més arrelat, conegut i influent que els costums més nostrats. Coses d'aquesta orgia de promiscuïtats culturals que és la globalització.

Però aquesta imatge, manllevada o no, em serveix per presentar el dossier d'aquest número de la revista Arts a l'entorn de l'espai cultural que delimita la divisió administrativa anomenada Pla d'Urgell. Una terra del ponent català, la Catalunya Nova -- i per això terra de conquesta--, seca i inhòspita en el seu origen –Lo Clot del Dimoni, en deien els vells--, i revinguda cap a un futur confortable gràcies al cabal de diners que va significar el Canal d'Urgell. I malgrat tot, una comarca jove, molt jove, de fet va néixer l'any 1988, fa exactament quatre dies.

Una demarcació de quinze pobles (Bellvís, Linyola, el Poal, Barbens, Castellnou de Seana, Ivars d'Urgell, Vilanova de Bellpuig, Vila-Sana, Torregrossa, Bell-lloc d'Urgell, Fondarella, Golmés, el Palau d'Anglesola, Miralcamp i Sidamon) amb una capital, Mollerussa, paradigma d'aquest renaixement tardà i inesperat: una ciutat que al 1820 era menys que un poble i que canal, carretera i estació de tren van convertir en centre econòmic, i després cultural.

El Pla d'Urgell va viure, abans i després del seu reconeixement polític, allà als 80 del segle passat, un sotrac cultural d’importants dimensions, atiat sobretot per les emissions de Ràdio Ponent, una emissora radiofònica que va saber aglutinar i donar veu a les inquietuds culturals i polítiques que s’havien anat tramant a l’entorn de joves de diferents poblacions de la comarca en aquell període de l’anomenada Transició.

Un sotrac, però, que a mesura que s’institucionalitzava la tasca cultural i política des del naixent Consell Comarcal va anar perdent embranzida, fins a quedar pràcticament diluït, amb honroses excepcions.

Després d’aquell període d’ebullició, i ja entrats al segle XXI, sembla que altre cop al Pla torna a haver-hi una creixent activitat cultural. L’oest es desperta altre cop, i sembla que amb moltes ganes de dir la seua, d’explicar-se i de fer-se sentir més enllà d’on arriba el so del campanar de cada una de les setze viles. Al Pla s’estan produint un seguit d’iniciatives culturals comarcals, però amb sentit nacional i esperit global, que volen ocupar un lloc a la cultura del país i, per què no, del món.

En aquestes dossier hem intentat recollir la major part d’aquestes iniciatives. I segurament ens en deixem, però hem inclòs aquelles que estan tenint més ressò. Des dels espais de trobada i debat cultural i polític com l’Ateneu Popular de la Plana d’Urgell o el Casal Arreu; a eines de difusió com revistes, centres d’estudis o premis literaris, com la revista Revers, el Centre de Recerques del Pla d'Urgell Mascançà i el Premi de Poesia Maria Mercè Marçal; tot passant per projectes innovadors com Platònic, un espai de participació ciutadana basat en les tecnologies de la informació i de la comunicació. I això, sense oblidar la geografia física de la comarca, recuperada i explicada a l’Espai Cultural dels Canals d’Urgell i al reguanyat Estany d’Ivars.

I acabem, com no pot ser d’altra manera, amb la festa, perquè “cada terra fa sa guerra” i sa festa, i el cas dels Firals de Bellvís és exemplar, una joveníssima i ben elaborada creació popular en què, amb l’excusa dels amors perseguits entre dos bellvisencs en el temps de la Guerra dels Segadors, el poble, maltractat per l’invasor, acaba expulsant les tropes d’ocupació espanyoles.

El que us dèiem: som de l’oest, terra de frontera i de lluita, però també d’esperança en el futur.

http://www.cerclebellesarts.com/pdfs/arts34.pdf

El web ha mort? Visca les aplicacions

2011-02-22T18:42:00.009+01:00

No he tingut la sort de poder assistir al Mobile World Congress de Barcelona, però ara que he guanyat una mica de temps a les obligacions laborals, m’he permès el luxe de fer-ne seguiment a través de la premsa i, sobretot, de les xarxes socials. De temes que podria encetar relacionats amb l’esdeveniment n’hi ha moltíssims i tots ells apassionants. Però allò que més m'ha sobtat és constatar que està quallant de forma irremeiable un canvi en el fonament de la xarxa, en la manera d’utilitzar-la i d'interactuar-hi. Un canvi provocat per l'aparició del mercat de les aplicacions.

Els telèfons mòbils, i sobretot tablets, estan prenent un espai important als ordinadors personals, que fins ara eren els terminals indiscutibles a l’hora de navegar per Internet. La xarxa ha estat envaïda pels anomenats telèfons intel·ligents que esdevenen una porta d’accés cada cop més usada per als afamats i no tan afamats navegadors internàutics. Però més enllà de produir-se un canvi el maquinari per a l’accés, s’està produint canvis en la mateixa xarxa per adaptar-se a aquesta nova realitat. La web era l'eina bàsica d'accés dels ordinadors personals, i ara està sent substituïda per les aplicacions, programes específics i concrets dissenyats expressament per fer o accedir a una determinada tasca a Internet. I aquest canvi és més potent del que sembla, les aplicacions, a més de ser de pagament –si no totes, moltes--, organitzen i milloren l'accés a la informació: l'organitzen però també el restringeixen i el controlen. La llibertat de la web, accessible amb un simple navegador, es dilueix en l’aplicació, l'usuari es veu obligat a comprar l'aplicació necessària per accedir als continguts que vol, ja sigui a l'Apple Store o a l'Android Market. Amb aquest nou sistema s'aconsegueix especialitzar l'accés a la xarxa (i monetaritzar-la) alhora que restringeix la llibertat d'accés.

I això és bo o és dolent? No ho sé, el que està clar és que des de les aplicacions Internet és diferent.

L'iPad o el plaer de caure en la temptació

2010-10-08T14:09:00.007+02:00

Ara fa tot just una setmana, vaig adquirir un nou dispositiu informàtic. En un rampell consumista del tot inexplicable, vaig deixar-me vèncer per la dolçor de formes, la reputació irreprotxable i la posada en escena de la casa de la poma. Vaig mossegar el fruit prohibit quasi sense pensar-ho endut per la follia de tenir per primera vegades un producte Apple. Jo que n'havia renegat davant d'amics i coneguts, que havia descrit els seguidors d'aital marca com a sectaris del teclat, finalment havia sucumbit a la força d'un dels productes de consum que millor ha sabut tractar el màrqueting, amb permís de la Coca Cola.

Amb l'afany del neòfit, porto una setmana amunt i avall (Lleida-Barcelona) amb un iPad sota el braç, sincronitzant, aprenent a fer funcionar l'iTunes, adquirint App, escrivint amb Pages, navegant amb Safari... Tot un nou vocabulari, tot un nou món per descobrir.

Ara per ara encara no vull dictar sentència, per a les valoracions em dono una mica més de temps, ja us detallaré l'experiència en properes entrades. Tan sols constatar que aquesta que llegiu és la primera entrada escrita directament amb el dispositiu, de fet el primer cop que escric un text més o menys solvent sobre un teclat digital.

Deia Vázquez Motalbán que els principis és allò que elabores quan ets jove i vas perdent al llarg de la vida.

L'edat. Vull creure que és cosa de l'edat.

Els amants. En el vuitanta-sisè aniversari del naixement de Vicent Andrés Estellés

2010-09-04T17:33:00.004+02:00

No hi havia a València dos amants com nosaltres.

Feroçment ens amàvem del matí a la nit.

Tot ho recorde mentre vas estenent la roba.

Han passat anys, molt anys; han passat moltes coses.

De sobte encara em pren aquell vent o l'amor

i rodolem per terra entre abraços i besos.

No comprenem l'amor com un costum amable,

com un costum pacífic de compliment i teles

(i que ens perdone el cast senyor López-Picó).

Es desperta, de sobte, com un vell huracà,

i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny.

Jo desitjava, a voltes, un amor educat

i en marxa el tocadiscos, negligentment besant-te,

ara un muscle i després el peço d'una orella.

El nostre amor es un amor brusc i salvatge

i tenim l'enyorança amarga de la terra,

d'anar a rebolcons entre besos i arraps.

Què voleu que hi faça! Elemental, ja ho sé.

Ignorem el Petrarca i ignorem moltes coses.

Les Estances de Riba i les Rimas de Bécquer.

Després, tombats en terra de qualsevol manera,

comprenem que som bàrbars, i que aixòno deu ser,

que no estem en l'edat, i tot això i allò.

No hi havia a València dos amants com nosaltres,

car d'amants com nosaltres en son parits ben pocs.

La Festa Estellés, la veu d'un poble

En el centenari del naixement de l'admirat Marius Torres

2010-08-30T10:22:00.004+02:00

AIXÍ UN NÚVOL ES FON

Així un núvol es fon i deixa el cel més blau.
Així una fulla pensa que es fa lliure quan cau,
i s'apaga aquest vespre tan lent i tan segur,
sobre els camps, pels camins on ja no va ningú.
Així en la fosca es perd el pas del vagabund.
Déu meu ja estic a apunt.
Ja vençut, però encara sota el meu estendard.

Màrius Torres

És l'hora de la veritat. Diumenge vine a votar!

2010-04-22T19:51:00.005+02:00

Aquest diumenge és el dia. Conjuntament amb altres pobles d’arreu de Catalunya farem la Consulta sobre la Independència de la Nació Catalana. Aquest diumenge, tu faràs història, votaràs pel teu país, però sobretot votaràs perquè tens dret a decidir i no deixaràs que decideixin per tu.

Reflexiona-hi, ni que sigui un moment, no cediries per res del món la teua llibertat individual, tens el dret de prendre les teues pròpies decisions sense que ningú les prengui per tu. Menys encara pots cedir la decisió de quin país vols: qui ha de gestionar els teus impostos, qui ha de defensar els teus interessos a Europa, quina llengua has de parlar... Això no t’ho poden imposar, és massa important per deixar-ho en mans dels polítics, això ho has de decidir tu.

Tu, jo i tota la gent de Bellvís i els Arcs volem que el dia 25 d’abril el nostre poble surti amb orgull als mitjans de comunicació amb una alta particpació, perquè Bellvís i els Arcs tenim una història mil·lenària, perquè també hem ajudat a forjar la Nació Catalana i ara no podem quedar enrere; hem de treure pit, perquè se senti la nostra veu, des del Pla d’Urgell i per a tot el món, i perquè quan d’aquí uns anys els historiadors locals expliquin la història del nostre poble, recordin que un 25 d’abril de 2010, a Bellvís i als Arcs, hi havia una gent que van ajudar a reescriure el futur de Catalunya.

Per venir a votar el 25 d’abril no cal ser independentista, per venir a votar, senzillament, cal ser un demòcrata. Vota sí o no, o en blanc, tu tries, però no hi renunciïs, hi tens dret. Tots, sense excepció, tenim el dret a decidir.

El dia 25 d’abril, tu decideixes!

El teu vot és important.
Fes història, vota.

L’estiu del mil·lenni

2009-09-06T22:35:00.008+02:00

Ja tornem a ser aquí. El periple estival s’ha pogut acabar amb èxit i el retorn a la rutina es va percebent a través dels símptomes que auguren l’arribada del denigrat setembre. Entre aquests símptomes, el més fiable és l’aparició televisiva de la publicitat sobre fascicles de tota mena, en especial els dedicats a l’aprenentatge d’idiomes: quan des de la tele t’anuncien que és un bon moment per iniciar la col·lecció definitiva per aprendre anglès, has d’acceptar que, inevitablement, tot s’ha acabat i que l’estiu està tocat de mort.

Doncs, som-hi. Tindré temps d’anar explicant tot allò que m’ha aportat aquest període de recés, sobretot les impressions del meu periple mediterrani, ara però vull començar parlant de llibres. La lectura és una activitat que, a l’estiu, creix en nombre de lectors i en el pes i volum dels llibres llegits; i, aquest any, el fenomen editorial estival s’anomena Stieg Larsson, autor dels Best-Sellers de la trilogia Millennium.

A aquestes alçades no us explicaré qui és Larsson --se n’ha parlat fins i tot als programes del cor, entre Campanarios i Duquesses d’Alba--. Però sí que vull parlar-vos de certes reaccions que els llibres han generat en articles d’opinió i cartes de lectors en la premsa diària del país: se n‘ha discutit la qualitat literària i l’operació de màrqueting que ha envoltat aquesta mena de productes.

És un fal·lera recurrent entre certs opinadors, crítics literaris i lectors en general atacar qualsevol èxit editorial massiu i comparar-lo amb Hamlet, El Quixot o Crim i càstig. La comparació no és possible, bàsicament perquè una cosa són obres d’art universal i una altra és literatura de masses. Larsson fa literatura, probablement no la millor literatura, segurament els personatges acaben essent massa tòpics, l’argument té algun fil deslligat i el domini del llenguatge no ratlla la perfecció. I...?

Si Raymond Chandler feia literatura, Larsson també, perquè n’és un excel·lent continuador. Millennium s’assenta amb seguretat sobre els fonaments que van bastir la novel·la negra: pren els personatges nascuts a la gran depressió nord-americana dels anys 30 i els trasllada a la Suècia del segle XXI. Hi trobem el rerefons social, farcit de crítica a un capitalisme sense escrúpols i a un estat que se salta les normes de legalitat que ell mateix ha establert. Hi trobem l’heroi caigut en desgràcia i incomprès que lluita per recuperar la reputació, i que alhora és un àvid faldiller. Hi trobem l’antiheroi, aquí en versió femenina, salvatge incorregible que viu al marge de la llei i de les normes socials...

Sens dubte, Larsson domina el gènere policíac i sap crear el suspens necessari per enganxar el lector. I amb autors de novel·la negra com ell o Henning Mankell (que us recomano efusivament) Suècia s’ha fet un lloc important a les llibreries de tot el món i l’hem retrobada aquest estiu a les nostres platges, ara però en forma de llibre i no de dona, com als anys 70.

Per cert, aquelles sueques rosses, altes, dolces i de formes exuberants que tant em van fer badar, ja han perdut tot l’encant, ara la sueca que no m’ha deixat dormir aquest estiu és una hacker morena, baixeta, senzilla i amb molt mala llet; la millor troballa de Millennium: Lisbeth Salander, un personatge que a Larsson se li va anar fent gran a les mans, un secundari que acaba essent protagonista indiscutible.

La Llanterna Digital

2009-06-12T16:35:00.005+02:00

Podríeu haver viscut feliços tota la vida sense tenir coneixement de l’existència del senyor Athanasius Kircher, un d’aquells noms que immerescudament el temps s’endú al fons del sac de la història. Tanmateix, a aquest personatge se li atribueix, entre altres coses, la invenció d’un curiós aparell que durant segles va animar i espantar la bona gent: la llanterna màgica. Un giny que es considera precursor del cinema i que permet projectar imatges sobre una superfície blanca. Al segle XVII i XVIII feia les delícies de petits i grans, i segurament el mateix Athanasius ja tenia present el sentit jocós de l’invent, però el que no devia preveure el jesuïta és que, més de tres segles enllà de la seua època, uns emprenedors lingüistes de les terres de Lleida adaptarien la denominació de l’objecte per donar nom a un premi de creació audiovisual: la Llanterna Digital, recollint en el substantiu aquesta tradició precinematogràfica i afegint-hi modernor amb l’adjectiu més utilitzat en el tombant de segle.

La Llanterna Digital no és un, sinó un conjunt de premis creats per la Coordinadora de Serveis Lingüístics de Lleida amb la intenció de contribuir a la promoció de la creació audiovisual en català i occità per mitjà de curtmetratges. Una tasca de la qual se n’estan sortint molt bé, sobretot si jutgem la qualitat dels projectes que s’han presentat en aquesta darrera edició: la tercera.

Les noves tecnologies han democratitzat aquest, cada cop més petit, món nostre, i ho han fet per diferents raons de les quals us he parlat en altres entrades. L’àmbit de l’audiovisual potser és un d’aquells en què encara és més evident aquest esperit democratitzador. Actualment, els mitjans per produir un film estan a l’abast de quasi tothom, des d’una càmera en condicions, fins a un programa de tractament de la imatge assequible. Avui, per fer cinema, l’únic que cal és tenir-ne ganes i per distribuir-lo comptem amb el multicines més gran que mai no ha existit: Internet (i premis com la Llanterna Digital per promocionar-lo). La digitalització de la imatge ha permès dues coses fonamentals: abaratir costos de producció i facilitar la distribució (Un altre tema és la qualitat, però aquest no depèn dels mitjans, sinó del realitzador, i en això ja no m’hi fico).

Són aquestes les consideracions que han sabut aprofitar els promotors dels Premis Llanterna Digital, i, a més, hi han afegit un objectiu: el foment de l’ús del català i l’occità. En un món global, malgrat pesi alguns, el que no es pot fer és arremetre follament contra l’inevitable, el més intel·ligent, és fer-s’hi un lloc. I quan el cinema en català ha de fer mans i mànigues per poder-se projectar en les pantalles comercials habituals o aconseguir suports privats per a la producció, hi ha un altre cinema que, si bé no el substitueix, sí que el complementa. El cinema amateur ha entrat en una altra dimensió i cal aprofitar-ho perquè el català, i l’occità, hi siguin presents, perquè no ho dubteu, cada cop agafarà més força, mireu si no fenòmens com el You Tube...

El You Tube, un portal on no podia faltar aquell sobre el qual us he parlat en iniciar aquestes ratlles. Algú ha cregut convenient “penjar” una magnífica tarantel·la del mateix Athanasius Kircher.

A la seua salut i a la salut dels bons amics de la Llanterna Digital!

Fills, néts i besnéts de l’autoodi

2009-05-31T19:31:00.007+02:00

1889. Ibarrangelu (Biscaia). L’estiu ja està a les acaballes i la tarda cau, acompanyada d’unes nuvolades fosques amenaçants, però encara no plou, i en la calma d’abans de la tempesta se senten els crits de la canalla que corre amunt i avall, pels vorals del Caserio dels Orexa: s’escridassen, però les paraules, per nosaltres, són inintel•ligibles, és basc. De sobte una veu adulta trenca la cridòria: “Marcelino, no lo pienso volver a repetir, no hables más en vasco, si quieres ser alguien deja la lengua de la xusma para la xusma i habla en la lengua de los que deciden, el castellano”.

En aquest senzill acte hi ha tota una declaració de principis. És la renúncia a la pròpia identitat. I quan hom renúncia a la identitat és per prendre’n una altra: en aquest cas l’espanyola. Aquesta mateixa renúncia es va anar produint entre els pares de la Catalunya del Nord des de mitjan de segle XX; allí vers la identitat francesa. Però més enllà d’una decisió personal de tria identitària, quan aquesta renúncia s’esdevé per una part significativa del col•lectiu de parlants, s’hi amaga un procés de substitució lingüística, el trencament de la transmissió generacional de la llengua i de la cultura que en aquesta llegua es realitza, que porta inexorablement --si no hi ha una força contrària, ja sigui social o política-- a la desaparició de la llengua rebutjada. I la raó per la qual un pare o milers de pares prenen una decisió d’aquesta envergadura té un nom, s’anomena autoodi: la visió negativa de tu mateix, d’allà on véns i d’allò que ets, i les ganes d’esdevenir una altra cosa.

A Euskadi --i també, però en menor importància, a Catalunya-- hi va haver un sector de les classes benestants que sentien vergonya de la realitat que els envoltava i creien que la promoció social havia de passar inevitablement per la renúncia als orígens. Aquest és el cas de la família del candidat del PP a les eleccions europees del proper 7 de juny, Jaime Mayor Oreja, que l’altre dia, a Barcelona, va afirmar: ”Mi bisabuelo se esforzó porque sus hijos no se encerrasen en el granero. Y les prohibió que hablasen eusquera en casa, para que hablaran bien el español”

L’orgull pels avantpassats familiars és encomiable, vanagloriar-se del sentiment d’autoodi em sembla malaltís, però saber que l’opció de gent com el teu besavi han sentenciat el futur d’una llengua i sentir-se’n orgullós és miserable. El seu besavi, cel enllà, segur que està content: Jaime Mayor Oreja ja no entra al graner, no sap parlar euskera.

CC nattydreaddd:http://www.flickr.com/photos/bichohoja/2548692713/

Fun Home: una família tragicòmica

2009-05-15T19:53:00.006+02:00

El padrí sempre em deia que a totes les cases hi ha un quarto fosc. Tota família -aquesta antiga institució en crisi permanent i unitat bàsica de consum de la societat capitalista- sol tenir una habitació, no sempre ben tancada, on s’amaguen secrets passats i presents i a la qual, a voltes, no tots el membres hi tenen accés. La literatura en va plena i la realitat, com sempre, la supera en exemples que ara aquí, amic lector, tu mateix podries aportar.

La història de la qual us vull parlar se circumscriu justament en aquesta tessitura: Alison és la filla d’una família nord-americana de classe mitjana que explica, dolguda, la relació amb el seu pare, un home atent però absent, amb sensibilitat literària i artística però mancat de sensibilitat paternal, incapaç de demostrar estimació per fills i esposa. La xica comunica a la seua homosexualitat convençuda que aquest acte servirà per allunyar-la definitivament de la fosca realitat familiar que ha abandonant en ingressar a la universitat. I és llavors quan s’obre la porta del quarto de què us parlava i descobreix astorada i de boca de la seua mare que el seu pare ha estat flirtejant amb nois des del primers anys de matrimoni. Durant el poc temps que al pare li queda de vida, estableixen la relació de complicitat que mai no havien tingut i, una vegada mort (ella vol creure que és un suïcidi) es replanteja amb enyor i comprensió allò que al llarg de l’obra havia retret al seu pare.

És una novel·la d'Alison Bechdel: Fun Home. Una novel·la rodona, amb personatges ben resolts i d’alt nivell intel·lectual, les referències i les cites literàries –sobretot a Proust- hi són freqüents, amb excés, per al meu gust.

Cal que us i nformi d’un petit detall: és novel·la gràfica. La meua primera novel·la gràfica. Ni de petit vaig ser lector de còmics! Per això em va estranyar el dia que vaig passar per caixa i pagava aquell còmic gruixut que m’havia caigut a les mans tot remenant pels taulells. Crec que la mateixa caixera, coneixedora silenciosa dels meus gustos literaris, em va mirar amb escepticisme. Però res, ja estava fet i m’hi vaig llençar amb la curiositat del neòfit descregut. Pàgina a pàgina vaig anar descabdellant la història de l'Alison a l’hora que descobria una manera de narrar que m’era desconeguda.

Per a un lector de novel·la tradicional cal un procés d’adaptació. En un primer moment hi trobes mancances: t’hi falta text, hi ha poca lletra! Es tracta d’aprendre a llegir d’una altra manera, adonar-te que no és ben bé una mancança, el que passa és que hi ha un nou recurs discursiu, el dibuix, en què cal parar-hi esment i integrar-lo en el text. Llavors entres en el joc i assaboreixes una altra manera d’explicar històries.

Us en recomano l’experiència. I crec que Fun Home pot ser un bon camí per iniciar aquells xafarders que, com jo, estem acostumats al senzill negre sobre blanc per endinsar-nos en els quartos foscos de les famílies alienes.

El deure de decidir

2009-04-29T16:44:00.006+02:00

El Pla bull. Aquesta terra sembla revenir amb la saó de les diferents iniciatives culturals i socials que s’estan produint sobretot a la capital, Mollerussa, decidida a no conformar-se a ser solament centre econòmic, com fins ara, i a esdevenir verament el centre de transmissió intel·lectual del Pla d’Urgell.

Podria parlar-vos d’iniciatives com la revitalització de l’Ateneu Popular Plana d’Urgell, amb una programació d’activitats molt potent i altament recomanable, o la interessantíssima iniciativa dels bons amics de Platònic, de la qual us he parlat extensament en aquest bloc, però, a més, caldria afegir el naixement del Casal Popular l’Arreu o la constitució de l'Associació d'Amics del Bisbe Deig, i segur que encara em deixo alguna altra iniciativa.

Hi ha al Pla, doncs, un despertar d'això que s'anomena societat civil que està articulant propostes d'índole diversa, propostes per decidir i incidir en la realitat que l’envolta i deixar de ser merament espectadors. No ens podem permetre esperar que tot ens vingui fet per part dels gestors públics, ells ja fan –millor o pitjor- la seua feina, però, a més, és necessari que la iniciativa civil proposi i disposi, que prengui partit i generi opinió. Jo sempre he pensat que el tan aclamat dret de decidir no es demana, s’exerceix. Hem de poder decidir tot allò que ens incumbeix com a col·lectiu, començant per quina dependència política volem respecte l’Estat, sens dubte.

En 30 anys, hem passat de la dictadura i la repressió nacional a la democràcia tutelada per l'Estat espanyol i a la descentralització administrativa. La confiança que la societat catalana havia dipositat en el projecte de l'Espanya democràtica com a marc de desenvolupament del projecte nacional català ha estat un desengany i cada cop més els col·lectius i les persones que creuen que cal replantejar-se'l va en augment. Com deia aquell, a base de cops ens hem fet grans i ara que hem fet, i sobradament, la majoria d'edat, volem dir-hi la nostra: volem exercir el dret de decidir lliurement –a autodeterminar-nos- com i en quin Estat volem viure.

Però aquí no s’acaba el dret de decidir, hem d’anar més enllà, també hem de decidir com volem que sigui el nostre entorn social o natural més proper, el nostre poble o la nostra comarca. A la vida personal ens autodeterminem -exercim la decisió- constantment, premem decisions sobre la nostra dependència familiar, política, professional... Cal, també, que ens autodeterminem com a comunitat local i, per això, no sempre és necessari fer un referèndum. A través de la participació en la xarxa cultural i social incidim directament en allò que volem que sigui aquesta comunitat i el país en general.

S’ha de valorar, doncs, amb optimisme aquest desvetllament que s’està produint al Pla d’Urgell. Vol dir que hi ha un teixit social que té ganes de dir la seua, d’autodeterminar-se, de decidir. Un teixit social que ha comprès que decidir, més que un dret, és un deure.

Elogi al zàping i a l’Snack Culture

2009-04-19T20:42:00.016+02:00

He de reconèixer que miro poc la tele. No pas perquè no m’agradi, tot al contrari, en sóc un fervent defensor i m’és difícil entendre com pot haver-hi algú que, voluntàriament, decideix prescindir d’aquesta meravellosa finestra portàtil al món –per dir-ho en forma de tòpic. Miro poc la tele perquè em manca allò bàsic per fer-ho, el temps. Llavors, normalment, el que faig davant de l’aparell en qüestió, els pocs moments que em puc escarxofar davant de la pantalla, és passar de forma frenètica tots els canals: sí, em confesso, practico el zàping en la intimitat.

Per què? Perquè m’és plaent. Suposo que d’aquesta manera crec recuperar el temps perdut, m’aturo en aquells canals que penso que em poden interessar per, poc després, reprendre el frenètic onanisme sobre el comandament... Sempre és fa difícil justificar les debilitats pròpies.

Així va ser, fent zàping, que va aparèixer davant dels meus ulls un reportatge del programa Ànima de TV3 –que, per cert, té un format breu i fa “pastilles” molt àgils d’informació, un bon producte .

El reportatge parlava d’una tendència de consum cultural anomenada cultura snack, que de fet explicava perfectament aquesta meua tendència al canvi compulsiu de canals i la mateixa filosofia del programa.

El concepte de cultura snack el popularitza des de la revista electrònica Wired, Nancy Miller, i el podem definir com el consum fraccionat en petites dosis de tot allò que ens interessa, un pica-pica cultural, diguéssim. És un acte que ens empeny a saciar els nostres desitjos intel·lectuals de forma fàcil i ràpida.

La cultura snack és filla de l’era de les tecnologies de la comunicació. Tot i que hi trobaríem precedents històrics, des dels haikus als rodolins, neix amb els clips televisius o les mateixes notícies dels informatius, però sobretot a l’era Internet: des de la tria musical que ens permet l’Ipot, al textos breus del bloc, passant pel vídeos penjats al You Tube o a les converses a través dels missatges al mòbil...

"De poc serveix tenir accés a tota la informació del món -la informació per ella mateixa no és res- si no som capaços de convertir-la en coneixement"

Evidentment, aquest mena de consum intel·lectual té dures, òbvies i justificades crítiques, sobretot per la superficialitat de la informació que es pot rebre en pocs minuts, però no caiguem en la mateixa superficialitat que critiquem, els comprimits tenen el seu moment, com una “tapa” amb cerveseta a mig matí, i són una bona eina per enganyar la gana cultural o, al contrari, per fer-la venir abans d’un àpat intel·lectualment opulent. Totes les masses fan mal, però en la dosi recomanada poden ser una bona eina per poder digerir mínimament tota la informació que ens arriba. Perquè de poc serveix tenir accés a tota la informació del món -la informació per ella mateixa no és res- si no som capaços de convertir-la en coneixement.

No penso renunciar ni a Dostojevskij ni al seu llibre Els Germans Karamàzov, però tampoc no penso abstenir-me del deliri digital -de dit- sobre el meu sofert comandament de televisió.

Au, per a mi una bossa de “ganchitos” i una Coca-cola.

CC roboppy

Hores de tren i Facebook

2009-04-14T08:20:00.006+02:00

Les hores de tren em concedeixen breus espais de treva, són com parèntesis en el quefer diari, sobretot les del vespre, que em permeten escriure aquestes ratlles.

Al meu costat, algú llegeix un llibre, circumspecte i seriós. Davant, el cap d’un ensonyat es gronxa acompassadament a banda i banda amb els ull tancats. Una noia, amb la vista perduda, s’administra dosis de música a través d’un minúscul reproductor d’MP3. No sé exactament on, però prop meu, unes noies tenen una conversa massa animada per al meu gust i concentració. I ara un mòbil: “Sí?... Acabem de sortir... I el nen... El curset un pal...”. Són hores de tren, i de l’atzar que ens ha fet coincidir en un mateix vagó, gràcies a les quals puc teixir mentalment un entramat d’històries personals incompletes.

Penso això mentre recorro amb la mirada les darreres entrades al Facebook. Tinc tot un munt d’éssers socials al meu entorn -un vagó ple a vessar, de fet- però no hi interactuo, prefereixo submergir-me en la virtualitat d’amics, coneguts, saludats o autèntics desconeguts que un dia em van sol•licitar l’amistat i, no sé per què, els la vaig concedir.

Fins fa ben poc, quan entràvem a fòrums i xats -en el meu cas al mIRC- amagàvem la nostra identitat virtual sota un sobrenom –nick, en dèiem- i a voltes fèiem de nosaltres i, altres vegades, jugàvem a ser un altre.

Web 2.0 també significa, a més de la influència cada cop més evident de la realitat virtual en el món real, l’aflorament del món real en la virtualitat: la influència és mútua

La identitat virtual va néixer, vergonyosa i inexperta, sota el domàs protector de l’anonimat. Tanmateix, ara ens hem descarat, Web 2.0 també significa, a més de la influència cada cop més evident de la realitat virtual en el món real, l’aflorament del món real en la virtualitat: la influència és mútua. Ara els usuaris de la xarxa no es volen amagar, volen ser ells mateixos, i generen identitats mirall, identitats transparents, afaiçonades de textos, vídeos, fotos, comentaris... Hem perdut la por i està bé que sigui així, però hem de tenir present que entre la xarxa i la realitat hi ha diferències fonamentals, sobretot una de tan evident com que són dos àmbits de la personalitat (la real i la virtual) amb unes lleis físicament diferents. No podem actuar ni interactuar de la mateixa manera: a la realitat, les paraules se les enduu el vent, a la xarxa, allò que hi dius no es pot esborrar –encara que en un acte de penediment intentis fer desaparèixer el teu bloc, el teu comentari, etc. sempre en queda còpia per a la posteritat. Les teves fotos, i sobretot les dels teus fills, no són mai un recurs innocent per avorrir amics i parents, en el moment que les “penges” esdevenen públiques i, depèn on ho facis, fins i tot en pots perdre la propietat.

És bo anar desenvolupant una personalitat virtual, de fet és inevitable, però, compte, no n’hauríem de perdre el control. Cal gestionar-la de forma intel•ligent. És conegut, per exemple, que empreses de col•locació “googelitzen” la cartera de currículums fent perfils a través de cerques a Internet, i no cal ser un professional de la gestió de personal per utilitzar aquest recurs tan senzill per acabar de conèixer els teus contactes. A la xarxa som allò que hi aboquem, i la reputació virtual s’ha de guanyar comentari a comentari, foto a foto, vídeo a vídeo...

El tren continua la marxa monòtona i constant. Avui, dins del vagó, no hi faré cap amistat, però, per si de cas, acabo d’acceptar un nou amic al Facebook, algú tan desconegut com aquest senyor que em mira amb indiferència des del seient del meu davant... Li pregunto si vol ser amic meu? Li pregunto si vol compartir trossos de les nostres vides? Millor que no, segurament em prendrà per un sonat...

Allò que us deia, les regles del Facebook no són les regles de l’Avant.

1. CC Joseba Sarrionaindia
2. CC. william couch

Més Platònic

2009-04-02T16:44:00.006+02:00

Us parlava en l’entrada anterior de la imminent presentació de la plataforma Platònic.cat. Aquesta plataforma de participació ciutadana que estaven desenvolupant una colla d’innovadors del Pla d’Urgell. Doncs bé, Platònic ja és una realitat i la podeu trobar a l’enllaç www.platonic.cat.

Fa pocs dies en van fer la presentació a Mollerussa, una posada de llarg molt ben muntada i amb un èxit de públic que esperem que es tradueixi en molta participació al web.

Vaig tenir la sort de ser convidat a formar part de la taula que va presidir l’acte, juntament amb J. Miquel Serrano i Albert Polo, que van presentar la plataforma, i Ignasi Aldomà que va fer-nos una original i interessant aproximació al perfil humà i geogràfic de la comarca. Com bonament vaig poder, vaig intentar apropar els presents allò que s’ha anomenat Web 2.0. Aquí us en deixo la presentació.

Web 2

View more presentations from jtalarn.

Platonismes virtuals

2009-01-30T16:58:00.007+01:00

“Platònic és un espai de promoció de la participació ciutadana obert a tot aquell que vulgui proposar, debatre i treballar per a fer del Pla d’Urgell la millor comarca del món. Una xarxa de debat d’idees que a més treballa per dur les propostes més debatudes i interessants a la pràctica, a través de l’ens, organisme o administració corresponent.”

Han passat molt dies des del meu últim post, però, a voltes, les circumstàncies es mengen els projectes i les sorpreses més inesperades determinen un canvi de rumb vital del tot insospitat. Ara sembla que, a poc a poc, vaig recuperant una identitat digital engolida pels avatars de la seua germana real. I la veritat és que durant tot aquest temps he trobat a faltar aquest espai de reflexió per anar-hi abocant les consideracions d’un aficionat a l’art de badar ajagut sobre el llom d’un bon llibre, assegut a la platea d’un teatre o en la sala d’un cinema... Aquest art de badar i explicar-ho sense massa pretensions, però amb afany que pugi ser del grat dels pocs i soferts lectors que em puguin llegir.

En aquest primer text de retorn, vull publicitar la iniciativa d’uns amics. Una iniciativa encara incipient però que auguro amb molt futur. Un grup de persones inquietes del Pla d’Urgell tenen la intenció de desvetllar la comarca mitjançant les eines que està oferint l’anomenada Web 2.0. Aquestes persones, i sota el suggeridor nom de Platònic, estan formulant una plataforma de discussió social a la xarxa, que més enllà de ser un punt de trobada i de confrontació d’opinions, vol esdevenir un mecanisme que generi iniciatives de transformació. Més enllà de la discussió per la discussió, vol ser un camí per incidir i canviar la realitat comarcal.

Quan m’explicaven la iniciativa, asseguts en les taules d’un cafè de Bellvís, al cap em van venir les imatges dels tradicionals debat de cafè, aquelles acalorades discussions de bar de poble on es pretenia solucionar els problemes més complexos amb quatre cops a la taula i dos dits de sentit comú. Aquelles diatribes, però, esdevenien del tot estèrils, perquè quedaven circumscrites a les parets fumades del cafè i acabaven sent mers exercicis retòrics, això sí, catàrtics: no solucionaves res, però et quedaves allò més satisfet amb les asseveracions que hi proferies.

El que pretenen la gent de Platònic té poc a veure amb aquesta discussió de taverna i més amb la tradició de l‘àgora. L’expressió de la participació popular en la cosa pública, que la democràcia actual té circumscrita a les conteses electorals cada quatre anys, pot aflorar a través d’Internet. La xarxa ha de canviar i canviarà la política com l’entenem avui en dia, la participació no pot ser tan passiva, la xarxa et permet incidir, diàriament si convé, en les decisions d’aquells que ens governen, malgrat que a ells això no els agradarà gaire.

Així ho entenen des de Platònic, i no volen renunciar al dret a decidir com volem que sigui la realitat que ens envolta, no podem renunciar a decidir com volem que sigui el Pla d’Urgell.

Segur que ho he dit en algun altre moment en les entrades d’aquest bloc, però estic convençut de dues coses sobre Internet, una és que aquest món virtual està canviant el món real ¬-i en aquest sentit la manera de fer política, com us deia fa un moment- i, l’altra, que la globalització té sentit des de la localitat: som globals perquè som locals i som locals perquè som globals. L’única manera de participar de la globalitat és aportant-hi allò que tenim de locals perquè ens fa diferents i interessants als ulls de la resta del món, i de Pla d’Urgell, amb les seves coses bones i dolentes, tan sols n’hi ha un, el nostre.

A propòsit del Manifiesto

2008-07-03T00:22:00.010+02:00

No fa pas encara 15 dies, una vintena de persones vinculades a diferents àmbits culturals van iniciar la recollida de signatures de suport a El manifiesto por una lengua común, promogut pel diari El Mundo i amb el filòsof Fernando Savater com a cap de cartell.

No vull fer ara una anàlisi amb massa precisió d'allò que s'hi aporta, i en qualsevol cas si hi voleu aprofundir podeu recuperar la primera entrada d'aquest bloc, en què us recomanava un text de Rafel Torner sobre el discurs de l'espanyolisme lingüístic que explica la mena de fal·làcies argumentals que se solen utilitzar des d'àmbits estatals per subordinar llengües minoritzades com la catalana: el Manifiesto n'és un exemple paradigmàtic. Tanmateix, no em puc estar de fer-vos-en una lectura ràpida i proposar-vos algun breu comentari.

El Manifiesto reivindica la llengua castellana com a llengua comuna de tot l’Estat perquè és l’única "universalmente oficial" d’acord amb la Constitució --el que no expliquen és que si la llengua és parlada a tot el territori estatal no és per la seua bondat intrínseca, sinó per imposició, que ha durat més de tres-cents anys, i que el marc constitucional va néixer d'una situació de desigualtat política i cultural.

Més endavant, afirmen que són els ciutadans els que tenen els drets i no els territoris, posicionant-se, sociolingüísticament parlant, al costat del principi de personalitat i lluny del de territorialitat.

"Son los ciudadanos quienes tienen derechos lingüisticos, no los territorios ni mucho menos las lenguas mismas."

És una opció, i fins i tot la podria compartir, però poc després no dubten a afirmar que:

“La lengua castellana es común y oficial a todo el territorio nacional, siendo la única cuya comprensión puede serle supuesta a cualquier efecto a todos los ciudadanos españoles."

O sia, sí que hi ha una llengua que és d’obligat coneixement “puede serle supuesta a cualquier efecto” pel fet que és la llengua del "territorio nacional". No havíem quedat que eren els ciutadans i no els territoris els que tenien els drets? Senzillament, el text proposa una desigualtat volguda entre ciutadans: als castellanoparlants els aplica el principi de personalitat, no han de conèixer legalment ni obligatòriament cap altra llengua que no sigui la seua i la poden utilitzar en qualsevol lloc. Per un altre costat, als ciutadans catalanoparlants --o qualsevol altra llengua oficial no castellana-- els aplica el principi de territorialitat, han de conèixer legalment i obligatòriament la castellana i tan sols poden utilitzar la llengua que els és pròpia en el seu territori, i encara.

Anem retrobant aquesta contradicció al llarg de tot el text. Per exemple, parlen d’”autonomías bilingües”, oblidant que si el ciutadà és qui té els drets, no hi pot haver territoris bilingües sinó persones que volen ser ateses en la seua llengua, ja sigui a Barcelona o a Madrid. En qualsevol cas, qui hauria de ser bilingüe, d'acord amb el principi de personalitat abans esgrimit, hauria de ser l’Estat, que hauria d'atendre tothom en la seua llengua, i no el ciutadà.

Arriben a afirmar que les llengües no es poden imposar per obligació, i tot seguit, sense posar-se vermells, no dubten a proposar l'obligació del coneixement i, fins i tot, de l'ús i de la llengua castellana.

"Los representantes políticos, tanto de la administración central como de las autonómicas, utilizarán habitualmente en sus funciones institucionales de alcance estatal la lengua castellana lo mismo dentro de España que en el extranjero, salvo en determinadas ocasiones características."

Aquesta indicació final del Manifiesto n'explica i en resumeix perfectament l’objectiu i la raó, reprendre la secular obsessió d’imposar l’ús de la llengua castellana a tots els ciutadans de l'Estat espanyol i, sense miraments, en nom de la democràcia. Rellegiu-lo bé, comprovareu que l’esquelet del text és un niu de contradiccions, de paternalisme i de manca d’objectivitat.

"...nuestro idioma goza de una pujanza envidiable y creciente en el mundo entero, sólo superada por el chino y el inglés..."

Si la seua llengua és tan i tan magnífica i té un futur tan brillant, per què volen imposar-nos-la a la força? (Evidentment, la pregunta és retòrica.)

Les dimensions del Guernica

2008-06-18T00:17:00.002+02:00

Des de la seua realització allà per l’any 37 del segle passat, El Guernica de Picasso ha estat envoltat per la polèmica: ja sigui per l’exposició al París prebèl·lic aquell mateix any; per la ubicació al MOMA de Nova York i la posterior i definitiva reubicació al Reina Sofia de Madrid, després del retorn; pel complex procés de negociació i trasllat; per la seua interpretació, o, fins i tot, pel seu valor, perquè, segons sembla, el mateix Picasso no la considerava una del les seues millors obres.

És un quadre que m’agrada, i molt —de fet quan escric aquestes ratlles en tinc una reproducció, mida domèstica, a tocar— i sempre l’he interpretat per allò que s’hi veu: una imatge fixa de l’horror d’un bombardeig, un malson de l’autor davant les notícies que li arribaven a través de la premsa francesa sobre la destrucció de Guernika. També és cert que, més enllà d’aquesta senzilla interpretació, hi ha tot un seguit d’aproximacions simbòliques sobre els elements que apareixen al quadre —el brau i el cavall s’emporten la palma— i teories sobre l’expressió intrínseca de l’obra.

Potser, pot ajudar a descabdellar alguna de les interpretacions més profundes la proposta que ens fa l’artista nord-americana Lena Gieseke, que ens ofereix l’oportunitat de veure el Guernica des d’una nova perspectiva: la tercera. Apareix un nou quadre, en què els personatges semblen prendre vida, i desvetlla detalls i aspectes que normalment no s’acaben de veure. Evidentment, és una actuació sobre una obra artística molt discutible i polèmica, malgrat això, l’experiència d’entrar en el llenç del Guernica i recórrer tots el racons és impagable. Com afirma l’autora de l’estudi, l’exploració tridimensional és una nova tècnica per a la comprensió de l’obra d’art. A mi l’experiència m’ha agradat, a veure que us sembla a vosaltres.

Quan el visitant truca a la porta

2008-06-09T19:06:00.010+02:00

Una cosa porta l'altra. En el fons, la vida presencial no és tan diferent a la vida virtual. No és amb Internet que hem descobert el salt aleatori, el quefer quotidià també aporta sorpreses inesperades, descobriments no planificats. Una cosa porta l'altra: de fet, som fills de l'atzar.

Us comentava la meua visita al Poliorama per veure El llibertí. A la mitja part, per raons fisiològiques, vaig sortir de la sala i em vaig trobar una paradeta amb llibres de l'autor de l'obra que s'hi representava: Eric-Emmanuel Schmitt.

No me'n vaig poder estar. Vaig remenar i, finalment, una mica per atzar, perquè em sonava el títol i pel tema que tractava, vaig gastar-me uns calerons amb El visitant.

Al visitant, Schmitt es planteja l'existència de déu. Una distracció com una altra, de llarga tradició --com a mínim des que és permès de fer-ho sense sortir-ne socarrimat--. Tanmateix no us he d'enganyar, per molt trillat que sigui, és un tema que m'interessa; no pas perquè hi tingui dubtes, sinó perquè si hi mires a contrallum, més enllà de la discussió mateixa, s'hi entreveuen les limitacions de la psique humana i com cada u hi dóna resposta com bonament pot, és com allò d'intentar-se imaginar el punt on acaba l'univers.

Aquí, el tema està plantejat com una trobada entre Freud, en hores baixes --assetjat per la Gestapo a la Viena ocupada pel Tercer Reich-- i un personatge misteriós i ambigu que podria ser déu o un boig escapat d'un manicomi proper, o potser la consciència del neuròleg austríac aclaparada per la pressió que li toca viure.

És una obra de text: el que importa és el que diuen, no pas el que fan. I aquest text té moments ben trobats, tot i que, com passa amb El llibertí, a voltes li costa escapar del tòpic més fressat.

"Déu no existeix... El cel és un sostre buit sobre el sofriment dels homes"

Hi destil·la moments poètics.

"És l'animal que hi ha dins meu el que vol creure, no l'ànima; [...] és un desig de bèstia encalçada, és la mirada del cabirol que, acorralat entre les roques pels gossos, cerca encara una sortida... Déu és un crit, un motí de la carn."

"L’ateu sap que no hi ha porta, que no hi ha altra llum que aquella que les mans han encès, que no hi ha altre final al túnel que el seu propi final.

I plantejaments ontològics a la inversa:

"Sí Déu estigués satisfet del que ha fet, d'aquest món, seria un Déu ben estrany, un Déu cruel, un Déu hipòcrita, un criminal, l'autor del patiment dels homes! Més li valdria no existir! Ben mirat, si existís un Déu, hauria de ser el diable!"

Terrible.

Certament, una obra que, un cop llegida --o vista, és clar--, ha de generar reflexió, tant al no creient com al creient; i aquest darrer no cal que pateixi, que l'obra no té la pretensió de convertir ningú a la fe vertadera de l'ateisme. Schmitt no acaba de prendre partit, o sí. En un moment donat, el personatge misteriós etziba a Freud:

"Al principi us felicitareu per haver matat Déu [...], però pensa en els altres, els qui han de néixer; quin món els hauràs deixat? La revelació de l'ateisme! Una superstició encara més absurda que totes les precedents!"

Déu, atzar... Penseu-hi, però sense excessos. Al final, tot plegat és mera literatura.

La llengua del Facebook

2008-06-04T15:10:00.002+02:00

La llengua catalana, com tota llengua sense estat, sempre tindrà una situació complexa, no ens enganyem. Potser no cal anar pensant encara en epitafis --hi ha, certament, alguns indicadors estadístics sobre usos lingüístics que ens ofereixen dosis d'esperança--, però tampoc no podem llençar les campanes al vol. Tenim seriosos problemes dins les fronteres de la Catalunya estricta, com ara l'accés a les institucions europees, l'ús interpersonal entre els joves o la integració lingüística de la nova immigració --i de la vella immigració, que en molts casos encara no s'ha integrat--, que són aspectes que inquieten i ens obliguen a estar amatents. Però, sobretot, la situació més preocupant es troba fora del Principat, a les dificultats d'ús, cal afegir la indiferència, i quan no l'atac directe, de particulars i institucions autonòmiques i estatals que dificulten la normalització i la unitat de la llengua.

En una situació de submissió lingüística --i submissió nacional-- és habitual que un ampli sector de parlants acabi considerant la llengua pròpia com una eina vàlida per a la comunicació dins del grup, però inútil per adreçar-se a persones de fora de la comunitat lingüística. De fet, és el que fem quan ens adrecem en castellà a algú que té un aspecte d'estranger o, directament, d'immigrant.

De la mateixa manera, no és estrany en aquests casos creure que, a Intenet, el català és una llegua subsidiària, massa local per esdevenir mitjà de transacció, i decidir utilitzar altres llengües d'ús, teòricament, més globals. És una situació típica. Tanmateix, en el cas del català, la cosa no va així, la nostra llengua té una presència important a Intenet, sobretot en l'àmbit dels blocs, i això gràcies a l’esforç de milers de persones que de forma individual i desinteressada treballen per l’extensió de l’ús de la llengua i de la nació catalana a Intenet. Tenir un domini propi ja és un indicador d'aquesta presència i un èxit perquè permet visualitzar sense intermediaris la nostra cultura a la xarxa.

Ara, a més, ens hem de congratular per un altre èxit que, sense ser tan cabdal com el del .cat, és un granet de sorra més en aquesta gran platja de la informació global: la oficialitat del català al Facebook.

Altre cop és un èxit col·lectiu, sorgit de la societat civil, dels usuaris catalans de Faceboook que lliurement es van adherir a la campanya Volem Facebook en català! /we want facebook in catalan! i de la tasca de 823 traductors voluntaris fent fins a 29.790 aportacions que han aconseguit fer efectiva l'oficialitat l'1 de juny del 2008.

Facebook és un web de xarxes socials que va néixer a la Universitat de Harvard i que s’ha estès arreu del món. És una eina que, integrada en l'anomenat Web 2.0, et permet establir xarxes de relacions, crear grups, afiliar-te a causes, publicar i publicitar pàgines... És un mitjà que pot ser útil o no, que pot ser un joc i un entreteniment o un suport per a la teva feina i la base per un bon negoci, però el que està clar és que FaceBook ara mateix és un dels webs amb més èxit i per això és important que el puguem utilitzar en la nostra llengua.

La tasca anònima però constant de la societat civil ha estat i és fonamental per entendre la pervivència de la cultura catalana, ara i abans. No sé si és bo o és dolent, però la comunitat que configura la llengua i la cultura d’aquest tros de l’Europa occidental sobreviu gracies a l'obstinació de la seva gent. Després arriba el polític i, si pot, hi dóna un cop de mà, tot i que, a voltes, ni s'hi fixa, capficat com sol estar en la seua pròpia dinàmica.

Les cançons tel·lúriques de Roger Mas

2008-06-02T00:04:00.004+02:00

Roger Mas és d'aquells artistes que són capaços de sorprendre't disc a disc, cançó a cançó. Un músic en estat pur que no pateix dependència mediàtica ni pressions comercials, i això és nota i això s'agraeix. I aquesta consideració es reafirma en el seu darrer disc, Les cançons tel·lúriques, on presenta, amb detallisme sonor i finor extrema, una incursió en el món de la mística. La seua música s'adapta com un guant als poemes de Verdaguer o al text dels goigs i alhora, nota a nota, sap modernitzar el sentiment d'uns mots amb cent anys a l'esquena.

Malgrat que tendeixo a valorar més la lletra, en aquest cas ha estat la música l'element que més m'ha colpit del disc: com, guitarra en mà, ens transporta del blues més negre als sons d'exòtics paratges orientals o caribenys passant pel jazz i per les tradicions musicals més nostrades. Que d'una barreja d'aquesta magnitud en surti un disc compacte i total és un mèrit que tan sols poden presentar els músics d'una talla com el de Solsona. Un garbuix de tradicions musicals que esdevenen un únic so, tot és u.

La genuïnitat de les creacions de Mas és allò que el fa universal: beu de la tradició que li és més propera i la passa pel sedàs de les músiques del món per acabar formulant el que sens dubte serà un clàssic, i no exagero, donem temps al temps.

Aquí us deixo un vídeo clip del tema "Caminant" i us comento que Mas és un artista que sap treure partit dels mecanismes de difusió que les noves tecnologies li posen a l'abast, per això a més d'un bloc compta amb espai a MySpace on ens ofereix l'oportunitat d'escoltar alguns temes de la seua darrera obra, la programació de concerts, fotografies o veure la seua xarxa social.

La moral del llibertí

2008-05-28T00:36:00.007+02:00

No recordo ara les paraules exactes, però Vázquez Montalbán va afirmar una cosa així com que els principis són allò que et muntes amb fruïció quan ets jove i que vas perdent amb displicència al llarg de la resta de la vida. Aquesta és la idea que em va suggerir El llibertí, l’obra de Eric-Emmanuel Schmitt, que s’està representant al Poliorama amb direcció de Joan Lluís Bozzo. Tot i que el text no reflexiona exactament sobre els principis, sinó sobre la moral.

És cert que la moral, a diferència dels principis —que s’inscriuen en l’esfera més individual—, té un sentit social, tanmateix és l’origen immediat d’aquests principis, és el fonament ideològic que, d’una manera o altra, se’ns fixa a la consciència i que estableix la rectitud de les nostres accions i de les normes de comportament. Definit així, sembla més o menys fàcil, però quan, a l’obra d’Schmitt, Diderot es planteja definir el concepte de Moral per a l’Encyclopédie s’adona que rere la senzillesa del mot s’hi amaga una trampa inquietant: què fa un llibertí que justifica la infidelitat masculina, les relacions d’homes madurs amb donzelles joves i la lliure elecció sexual de les persones, quan és la seua pròpia filla qui li planteja una relació sexual amb un home més gran i casat, o quan la dona li fa creure que ella també li és infidel?

Schmitt construeix un vodevil per fer una crítica al concepte de moral i descriu la impossibilitat d’establir uns paràmetres ètics vàlids més enllà de l’interès que hom té a cada moment. Potser no és ben bé la moral la que determina els nostres actes, sinó que són els nostres actes que necessiten anar teixint un aparell moral que els justifiqui. Aquesta és la contradicció en què cau el personatge que interpreta Ramon Madaula i el trellat d’una comèdia intel·ligent, sense ser excessivament intel·lectualitzada, que distreu i deixa alguna frase per al record: “Que n’és de bella la maldat”.

La dona és l’eina fonamental per plantejar el conflicte de Diderot. Montse Guallart (que ara ocupa el lloc a escena de Laura Conejero), Rosa Renom, Nausica Bonnín i Paula Vives són les actrius encarregades de fer-li descobrir la contradicció i alhora representen el tòpic de la intel·ligència sexual femenina enfront de la innocència passional masculina.

Un espectacle divertit i correcte, que confirma allò que comentava unes entrades enrere a propòsit d’un comentari sobre una obra de Bauman: vivim una època d’incertesa, en la qual principis i moral són un llast que hem d’anar llençant al llarg del camí si volem surar en la modernitat líquida que ens ha tocat viure.

Com diu en un moment de la representació Montse Guallar, “O presa o botxí, cal decidir quin paper vols fer a l’obra”, però malauradament no sempre pots elegir el paper que et toca representar.