Lo raconet de la Boira

Encara no m'ho crec...

noreply@blogger.com (Boira) — Fri, 18 Feb 2011 16:13:00 +0000

...i ja torno a ser un satèl·lit que fa voltes...en línia recta...

Egoisme

noreply@blogger.com (Boira) — Sun, 02 Aug 2009 20:59:00 +0000

M'ha fallat. Una de les persones més importants de la meva vida m'ha fallat. Bé, em ve fallant des de sempre, però suposo que ara el meu got s'ha acabat omplint, més que un got, em sembla que devia tenir una piscina. El que més em dol, es que si fos una altra persona, ja l'hagués apartat de la meva vida fa molt temps, jo no hagués tolerat això a ningú, però ella..., ella es diferent. M'agrada pensar que no es dona compte del que fa, m'agrada pensar que un dia es donarà compte, i aquell dia em vindrà a buscar... Només puc dir que jo he arribat fins aquí, em planto, ja en tinc prou. Sembla que sempre estigui padant la galta esperant la pròxima bufetada. Per ella soc la última mona, o potser es que em te massa confiança i això li dona un abonament per poder ferir-me tant com vol. En canvi, ella per mi, sempre ha estat molt important, potser massa...Només espero que un dia es doni compte del que fa, de com ho fa, i del mal que arriba a fer.

Xatejant?

noreply@blogger.com (Boira) — Sat, 01 Aug 2009 08:06:00 +0000

Les 5:28 del matí:
-Riiiiing, riiiiing,... - cor desbocat, qui em truca a aquestes hores? No conec el número, contesto:
-Si?
-Ahora te mando la foto, cling! - Penjen...
Les 5:30 del matí, mensajito, foto d'un tio tot engominat, jo amb "leganyes" als ulls amb prou feines he vist la foto.
Les 5:32 del matí:
-Riiiiing, riiiiiing,... - no m'ho puc creure!!
-Siiii!!!???
-Has recibido la foto? Que te parece??
-M'estàs foten lo pel?
-No te entiendo.
-Que si me tomas el pelo????!!!!!
-No eres Isabel? Me acabas de dar el teléfono por el chat!
-Isabel???? Noooooo!!! - ja indignada - me acabas de despertar!
-No estoy llamando a Madrid?
-Nooo!
-Y tu teléfono no es 6...?? Entonces no tienes 28 años tampoco, - com ho sap aquest, per la meva veu? Tant es nota l'edat? Mmmm... - Yo soy sevillano, y tengo 30 años.
-....- silenci
-y ya que estamos, que te ha parecido la foto?
-Argh!!! No estoy para estas cosas! - He penjat. He donat uns quants tombs al llit, els ovaris m'estaven matant, i m'he posat a mirar el correu, ja que estic desperta aprofito.
M'he parat a reflexionar...la gent encara fa aquestes coses? Em pensava que ja havia passat a la historia això de xatejar, hauré de mirar més el diario de Patricia...

Divendres nit

noreply@blogger.com (Boira) — Fri, 31 Jul 2009 20:23:00 +0000

Divendres a la nit, amb una calor que t'hi pots morir, per qui no ho sàpigui a Lleida no passa una gota d'aire, i jo aquí a casa, a sobre el llit, amb el portàtil a sobre les cuixes, que per cert, se m'estan recremant per culpa de la bateria, i només em falta això. Crec que he de començar a tenir més vida social...

He tornat...

noreply@blogger.com (Boira) — Thu, 30 Jul 2009 14:46:00 +0000

Hola a tots, als que encara no m'heu tret del RSS, i als que veniu de nou per aquí, si, he tornat. Tinc molt per explicar, però no ho faré, perquè hi ha moltes coses tristes, perquè he tornat però no he tornat sencera, falta un tros de mi. Aquest tros a marxa't per no tornar, i m'he d'acostumar a que no hi sigui. I no només em falta això, em falta moltes més coses, algunes de molt importants, però aquestes me les he buscat jo en gran mesura.

Doncs això, que la Boira ha tornat, una Boira mancada, però que està aquí, perquè si, sense cap motiu aparent.

The Book Of Bunny Suicides

noreply@blogger.com (Boira) — Fri, 01 Aug 2008 08:12:00 +0000

Ei, que no te res a veure amb el post anterior. No malpenseu ara, ja fa dies que volia fer aquest post. L'altre dia passejant per l'Fnac vaig estar mirant aquest llibre, i em vaig fer un fart de riure, i he volgut compartir-lo amb vosaltres. Tota una obra mestra de l'humor negre.

The Book Of Bunny Suicides

Esgotada

noreply@blogger.com (Boira) — Fri, 01 Aug 2008 07:53:00 +0000

Tinc tantes coses a escriure que no se per on començar. Tants sentiments dins el meu cap que no se com he de pair. Dintre d'una estona he d'anar a fer-me proves, una ressonància per descartar l'endometriosis profunda, és veu que pujo de nivell, fins ara només era severa...En fi...segons els resultats hauré de tornar a començar amb tot el malson, i un altre cop a la taula d'operació...I que voleu que us digui, que n'estic fins als collons, hombre ya! Faig esforços per a que tot sembli normal, per aparentar estar bé, però no estic bé ni d'ànims ni de salut. Faig esforços per a que no es preocupin per mi, per a no xafar els plans a ningú, per mantenir la rialla a la meva cara, per tirar endavant, però la veritat és que estic esgotada. Ja he dit molts cops que no m'agrada compadir-me de res, ni queixar-me, així doncs aquest és un post que no m'agrada, però es com em sento. I com que no m'agrada faré un altre post avui, així ni haurà per a tots els gustos. Jo de vosaltres hagués anat directament a l'altre.

Rubik's Cube

noreply@blogger.com (Boira) — Thu, 17 Jul 2008 12:59:00 +0000

Frederik Samuel

He tardat 25 anys, però ara el faig en menys de 5 minuts. "Quien la sigue..."

Ens agrada complicar-nos la vida.

noreply@blogger.com (Boira) — Sun, 13 Jul 2008 07:35:00 +0000

La vida de per si ja ens puteja prou. Però perquè nosaltres ens entestem en fer-la pitjor del que és? Us heu parat a pensar quants moments bons guanyaríem si no ens anticipéssim a les coses? Sobretot a les dolentes. Quan ens obsessionem amb alguna cosa dolenta que encara no ha passat només li estem donant forces i ales per ser pitjor del que al final acabarà sent, això és transforma en la por i el pànic, la por l'alimentem nosaltres i només són anticipacions d'un futur incert, que al cap i a la fi és la incertesa el que realment ens fa por. Tota la energia gastada pensant en una cosa que vindrà fa que no poguem gaudir del moment que estem vivint. Ah! I lo millor de tot, es que no per obsesionar-nos, o pensar-hi molt evitarem que passi, al contrari, no hi podem fer res...Així doncs...perquè ens obsessionem amb situacions que ni tant sols estan a les nostres mans?
Ens agrada complicar-nos la vida...

Nirvana i OT? Incompatible.

noreply@blogger.com (Boira) — Tue, 08 Jul 2008 10:12:00 +0000

He passat pel blog de l'Stormvlad i em trobo amb que els triunfitos han tornat a fer de les seves. Tots els que sou de la meva generació estareu d'acord que "Smells Like Teen Spirit" de Nirvana és tot un himne, i els hauria de caure la cara de vergonya de fer-ne una versió i a més tant dolenta! Al vídeo podeu veure primer la versió que han fet els "truñitos", després la crítica del Risto Mejide, i finalment, tots els que us mireu el vídeo fins al final, acabareu amb un bon gust de boca, amb el vídeo original de Nirvana.

Que voleu que us digui, agraeixo als de OT, per fer-me apreciar més (si es pot, encara) la bona música.

De com ho vull recordar (1a part)

noreply@blogger.com (Boira) — Sat, 05 Jul 2008 17:45:00 +0000

L'altre dia vaig somniar que m'operaven. Era la meva tercera operació, el somni era molt real, i la veritat és que em vaig despertar una mica inquieta. Així que m'he decidit d'escriure la meva experiència als quiròfans, però tal i com jo la vull recordar:

Després de passar un dia sense menjar res, i quasi 12 hores sense aigua, després d'haver pres un purgant, que de tant dolent quasi que el vomito i deixa de fer la seva funció. Després de tot això, evidentment arribo al hospital per a que m'operin feta un drap, perquè és clar, aquí hem d'afegir els nervis que em continuen fent anar al lavabo tot i que ja no em pot sortir res més!

Primera hora del matí, m'assec a la sala d'espera, quan arriba el meu torn em fan omplir paperassa i firmar papers que més valdria que no hagués llegit, perquè clar, l'hospital no és vol fer responsable de possibles complicacions durant la intervenció.

M'assignen una habitació, i em ve a buscar un "botones" com si estigués en un hotel de luxe, i apa, cap a l'habitació a esperar el meu torn.

Quan em ve a buscar el cel·lador estic tant nerviosa que les meves cames han cobrat vida pròpia i estirada a la camilla, puc veure les sustracades que fan, van per lliure, no hi puc fer res, el noi comença a riure i em diu que tranquil·la, però no ho puc parar. Quan arribem a baix, després de fer-me passar per un tub, i a un costat quedar-se el cel·lador, i en l'altre m'estaven esperant uns nois tots somrients, en veure'ls vaig pensar: que bé s'ho passen, m'agradaria veure'ls al meu lloc. Em van començar a fer bromes, i entre brometa i brometa em van aparcar a la sala on s'esperava tot de gent que com jo anava a parar a la sala de tortures. I allà em teniu, esperant a que em toqui el torn, i escoltant als metges i infermers com parlen del partit del Barça del dia anterior, com si estiguessin a una oficina! Argh! Que dintre d'una estona estaré a les seves mans!

Mentrestant, no us oblideu de les meves cames, que continuen tinguen vida pròpia, després d'apropar-se, l'anestesista em va dir:

-Estàs molt nerviosa! Intenta relaxar-te mentre et poso la via. - I jo li vaig suplicar.

-Por favor dame drogas duras! Dame algo! Alguna cosa que em tranquilitzi. - El molt simpàtic em va somriure i em va dir que ja estava, al cap d'uns segons estava flotant, el millor viatge de la meva vida, si no hagués anat tant malament hagués cridat l'anestesista i li hagués demanat que em digués que m'havia posat, i alguna recepteta, és clar... ;) Res, que quan em van agafar per portar-me a quiròfan, només puc recordar que tothom estava rient amb les meves parides, i que jo també m'estava partint de riure. Un cop a dins, em van fer estirar a la taula d'operacions, pel meu propi peu drogat, i em van començar a posar cables i coses, i ells continuaven xerrant alegrement. Acte seguit, vaig tornar a mirar al anestesista amb careta de pena, i li vaig demanar que m'adormis ja, que m'estimava més no veure tots aquells cables, eines, monitors, etc. Va tornar a agafar-me la mà (Ooooh! millor que una petició!!) i em va dir, ara notaràs una fredor al braç, i la vaig notar...i després res més...Gràcies senyor anestesista, si en aquells moments em demana matrimoni hagués acceptat!

Continuarà....

Anuncis d'estiu

noreply@blogger.com (Boira) — Fri, 04 Jul 2008 08:00:00 +0000

No hi ha res que em faci més ràbia que se m'enganxi una cançoneta horrible, i com que jo ja la tinc enganxada la compartiré amb vosaltres, juas juas juas (riure malèfic). A veure si us passa el mateix que a mi...

Ah! I ahir vaig sentir la versió en català, que encara és molt pitjor si pot ser possible.

Estàs gorda!!

noreply@blogger.com (Boira) — Wed, 02 Jul 2008 17:57:00 +0000

-Estàs gorda!!

Aquesta és la frase de l'estiu per a mi, tothom quan em veu em diu lo mateix. Vale, m'he engreixat, però perquè a les que estem primes quan posem uns kilos se'ns pot dir gordes, i quan estem primes, primes, sense que passi res? Perquè si que passa...de vegades tampoc estàs agust amb lo prima que estàs.

Bé, que me'n vaig per les rames, quan algú fa dies que no em veu, lo primer que em diu, enlloc de saludar-me és aquesta frase: ESTÀS GORDA!! Que primer em feia gràcia, perquè n'estic ben orgullosa, tot s'ha de dir, però quan jo t'ho diu hasta una veïna que quasi no parles mai amb ella...Perquè clar...l'altre dia anava pel carrer, i ja la última es que sento unes dones que estaven xerrant, jo anava a la meva, despistada com sempre, i sento:
-Hola! - jo que em giro, i la dona diu-
-"Has puesto unos kilitos, eh!! Peró estás guapa!" - ah! gràcies per l'aclaració vaig pensar.

O el meu pare: -Oh! estàs grasseta punyetera! - Tot pessigant el "michelín".

O la meva mare: -Escolta, acompanya'm caminant fins al tren que et convé! - Argh!!

O el meu cunyat: -Oh cunyada! Quines popotes que se t'han fotut!!

I així podria continuar. La qüestió es que tinc de renovar tot el meu vestuari, aprofitaré i aniré a les rebaixes. Però jo que voleu que us digui, estic ben contenta amb els meus kilets de més!

Quan arriba la calor...

noreply@blogger.com (Boira) — Tue, 24 Jun 2008 10:32:00 +0000

A part de la calor evident, hi ha molts altres factors que ens fan donar compte que ha arribat l'estiu, sobretot pel tema consumisme, a la tele comencen a fer anuncis de cremes anti cel·lulíques, bronzejadores, protectores solars, i molt més, però avui em volia centrar en uns dels productes estrella que em fan més ràbia:

Cremes depilatòries
Ceres
Silk-epils
Venus Gillette
etc,

Perquè clar, arriba l'estiu, ens posem robeta fresca i fa com lleig que surtin els "pelos", i apa a comprar tota classe de productes, (puto consumisme). Arribes al super, i tens tanta gama per triar, que ja et passes mitja hora per decidir-te que és el que tu necessites, per acabar marxant amb més coses de les que necessites, i de les quals no en faràs servir ni la mitat. I es que et fan dubtar de mala manera, que si amb aloe vera, que si "para pieles sensibles", "para pieles secas", "mixtas", "acabado profesional", argh!! , jo no se com coi tinc la pell.

Quina ràbia em fa l'anunci aquell de Veet, que la tia es llença un mocador per la cama, i rellisca, o l'altre d'una que se li trenquen les mitges. Que jo em pregunto, que es pensen que tenim a les cames? Ganivets?? Em fa malpensar de comprar-me aquests productes, perquè si m'han de sortir un pels com a claus per a que em puguin quedar suaus quan em tornir a posar la fantàstica crema...

En fi, que no hi ha res a fer, perquè sempre acabo caient, ja que no em puc permetre la laser, compro productes que et prometen que tindràs les cames fines "hasta 4 semanas" i una merda!
Silkepils que no fan mal perquè la pots posar a la nevera (mentida!!), i apa a passar-te hores al lavabo armada de tot els productes a veure si puc fer desaparèixer tots els pels. Perquè? Perquè no ens deixem totes melenes? Aish quina angúnia, soc la primera que em fa fàstic veurem peluda...Que hi farem! Realment m'han menjat el coco!

Los lunes al sol

noreply@blogger.com (Boira) — Fri, 20 Jun 2008 19:07:00 +0000

Y los martes, y los m....Ja hi tornem a ser, torno a estar ben aturada. Aquest matí he anat a signar a l'INEM, i es veu que no es prou degradant ja de per si la situació en la que estàs, que a més a més han posat a l'Hugo Reyes versió femenina de vigilant de seguretat. Ei! que no ho dic pas per faltar, es que m'ha posat dels nervis, sabeu d'aquelles persones que quan es posen l'uniforme es creuen totpoderosos? Doncs mentre estava a la cua ens han fet callar com si estiguéssim al cole, ens ha clavat una bona bronca, ha fet sortir a fora als que parlaven pel mòbil, i ha aprofitat qualsevol oportunitat per a fer valer el seu "poder". Inclús feia anar rectes als funcionaris, jaja, digne de veure.

Total que he perdut el matí i els nervis, tot per arribar a la finestreta, em demanessin el DNI, no se l'han ni mirat, i em diguin que torni al cap de 3 mesos. Senzillament genial!

Enyorança

noreply@blogger.com (Boira) — Wed, 18 Jun 2008 06:59:00 +0000

Mmmmm....m'he decidit a escriure...més aviat diria que ho he necessitat, perquè ben bé encara no se que escriure, però ja veieu, aquí estic teclejant...Torno a tenir massa temps per a mi, i la veritat es que quan estic sola m'esfonso, m'enyoro, no faig res de bó, intento deixar la ment en blanc i això comporta no afrontar les coses, intento no pensar, perquè si penso les llàgrimes comencen a rodolar galtes avall. Però no us equivoqueu, estic bé! I sabeu perquè? Doncs perquè tot i sentir-me trista, torno a sentir, de cop estic més viva que mai, i tot i que els sentiments de moment no són massa bons, són sentiments, i això és molt millor que no sentir res, que està conformat i apàtic, que sentir-se buit...

Lo raconet ple de pols

noreply@blogger.com (Boira) — Sat, 03 May 2008 19:44:00 +0000

No vull que el raconet s'ompli de pols. Ja fa dies que no escric massa, i veig que poc a poc vaig abandonant el meu blog. No vull que em passi, com amb tantes coses a la meva vida, que he anat deixant passar per a que acabessin caiguen pel seu propi pes. M'estimo més posar un punt i final digne. En la meva vida s'ha complert un cicle, i quan vaig obrir Gossades, i després el Raconet ho vaig fer per la necessitat que tenia d'expressar-me, era igual qui em llegia, era igual les tonteries que arribava a escriure...però ara no, hi ha persones que em llegeixen que no voldria que ho fessin perquè envaeix la meva intimitat i no em sento còmoda al lloc on hauria d'estar com a casa.

A veure, no tanco el blog, el deixo obert, perquè el dia que tingui necessitat d'escriure ho faré, però no vull que es converteixi en una obligació, o un mal de cap perquè fa dies que no escric. Necessito ficar punt i final, i dir-vos a tots que m'heu ajudat molt, i que moltes gràcies per la vostra companyia, i per haver-me deixat entrar a formar una mica de part de les vostres vides.

No dic adéu al món dels blogs, no podria..., però després de tot lo que m'ha estat passant últimament, cada cop tinc menys necessitat d'escriure...cada cop soc menys Boira i més Laia...Tot i així continuo amb els projectes com ara c@ts, del qual en faré un post al seu dia, i em continuareu veient per casa vostra. I segurament tornaré...però ara com ara, tanco una etapa de la meva vida, i en començo una altra.

Molts besitos per a tots, ha estat un veritable plaer.

Que feu?

noreply@blogger.com (Boira) — Sun, 27 Apr 2008 14:09:00 +0000

Hola! Que feu? Passava per aquí i he decidit treure el nas a l'ordinador. Volia saber que coi fa la meva "ama" que és passa tantes hores mirant aquesta pantalla! No entenc res! Jo no li trobo la gràcia.
Es pot menjar això?

Res

noreply@blogger.com (Boira) — Fri, 18 Apr 2008 10:26:00 +0000

Com a propietaria del blog, no em faig responsable del que diu el meu cunyi en el seu relat, qualsevol reclamació adreçeu-la a ell!

Ante todo quiero pedir disculpas a todos los visitantes habituales de este blog por haberme colado indiscriminadamente sin pediros permiso y daros el coñazo de mala manera, es lo que tiene ser el cuñado de la creadora del blog. También me gustaría disculparme por expresarme con la lengua oficial del Estado, un poco menos maltratada que la nuestra, la catalana y digo nuestra porque yo soy catalán, uno de esos catalanes parlantes que cuando habla en castellano parece un alemán hablando en andaluz. Una de las razones o excusa para pronunciarme en esta lengua, es lo fácil que me resulta escribirla sin hacer apenas faltas de ortografía, cosa que en catalán no me ocurre y que para mi es un motivo vergüenza. Los otros motivos me los guardo para otra ocasión.

Para ser la primera vez y no quiero que sea la última, hoy voy a contar lo que para mí era salir de fiesta un sábado noche:

Sábado noche, el hombre, cazador por naturaleza, abandona la cueva y sale en busca de una presa que le apague la sed de lujuria y las ansias de seducción. El cazador nocturno siempre acecha en manada, pocas veces va solo, se ayuda de sus compañeros para acercarse a una presa descarriada o para ahuyentar a grupos rivales. Antes de empezar la batida, el grupo inicia un ancestral ritual basado en cánticos de guerra, veneraciones a las presas que se van a batir y a la ingestión desmesurada de líquidos alcohólicos fermentados. Finalizado el ritual, los mercenarios de la carne se disponen a emprender la cacería. En primer lugar inspeccionan apuradamente y escrupulosamente la zona, eliminando los sectores donde abundan los carroñeros y escasean las presas fáciles. Seleccionado el lugar adecuado, se adentran en sus profundidades, sorteando con dificultad diferentes obstáculos antes de llegar a la barra, donde se refrescaran con nutritivos zumos de cebada y contemplaran con admiración la inmensa sabana o pista de baile. Hermoso hábitat con una gran variedad de bellas hembras, muy distintas unas de las otras pero todas comestibles y muy apetecibles a los ojos de un depredador. Para atacar se dispersan cada uno por su lado, acechando, controlándolo todo, esperando a la menor oportunidad para lanzar una perdigonada y matar sin piedad a cualquiera que se les ponga a tiro. Normalmente no hay suerte en la primera vuelta de reconocimiento, la noche puede presentarse dura pero nunca se tira la toalla en el primer asalto y como expertos perdigueros con años de experiencia saben que a veces ser paciente tiene recompensa. Segundo intento y segundo fracaso. Las fuerzas van flaqueando a medida que van pasando las horas, los ánimos disminuyen poco a poco y el alcohol en la sangre va aumentando desmesuradamente, provocando lentitud en los movimientos y un molesto tartamudeo en las palabras. Vuelven a intentarlo como guerrearos heridos dispuestos a conseguir la gloria o morir con honor en el campo de batalla. A veces uno de ellos lo consigue mientras que los demás quedan apartados y dejan de formar parte del juego. Cuando se atrapa una mirada perdida, un cazador no puede molestarse en identificar a la posible víctima, es su última oportunidad y no puede dejarla escapar. Es el momento de demostrar a toda la plaza que está retirado pero no acabado y que aún es capaz de llevarse las dos orejas y el rabo. El buen torero saca pecho y sin dejar de mirar-la se dirige con rumbo fijo hacia ella. Lo tiene claro, tiene que entrar a matar, con un golpe rápido la deja aturdida y finaliza el remate con una estocada precisa. Entrará con un saludo tímido (para romper el hielo), dirá su nombre de guerra y aprovechando un beso inocente en la mejilla le asestará un lengüetazo en todos los morros.

Puede que ella oponga resistencia apartando la cara con brusquedad sin dejar de moverse al ritmo de la música. No pasa nada si falla el primer disparo todavía le puede quedar un par de cartuchos y el tiempo, en su estado, no importa demasiado. El cazador es insistente y vuelve acercarse a ella intentando seguir el vertiginoso ritmo de la música, sin pisarle los pies en el intento. Puede ser que ella se mueva como una serpiente de cascabel, amenazante y hostil avisando al intruso de su venenoso mordisco. Con el sigilo de un cazador y la paciencia de un pescador, él sigue estrechando el cerco poco a poco para no ahuyentar a su trofeo. Al sentirse acorralada, ella le clavará la mirada y como un jaguar perseguido se lanzará contra él para seccionarle de un zarpazo la yugular. El cazador se convertirá en la presa y no llegará ni a levantar el arma, en una fracción de segundo acabará todo, le arrancara de un zarpazo el corazón y desaparecerá entre la gente. Será tan fugaz y repentino que solo quedara el eco de sus palabras en los oídos del perdedor: Dile a la Mari, tu mujer, que el lunes nos vemos en la oficina.

Avui...

noreply@blogger.com (Boira) — Fri, 18 Apr 2008 07:50:00 +0000

Demà serà un altre dia...

Música per als sentits

noreply@blogger.com (Boira) — Mon, 14 Apr 2008 15:04:00 +0000

Des de la cançó Todo de Pereza...

...que no escoltava una cançó que em despertés els sentits com aquesta, és una cançó molt sensual i és que a mi m'enamora la veu d'aquest home. Us recomano el nou treball de l'Ivan Ferreiro, realment val la pena. Em vaig enterar tard que durant uns dies podies descarregar el disc des de la seva pàgina web gratuïtament, de tota manera ara el podeu escoltar online.
Ah! I el concert a l'octubre a Barcelona no me'l penso perdre!

Espero que la gaudiu tant com jo!

Buida

noreply@blogger.com (Boira) — Wed, 09 Apr 2008 17:18:00 +0000

No se quant temps fa que estic buida.
És impossible calcular-ho..., anys..., mesos..., però se que fa massa temps que ho estic.
No se com em vaig anar buidant, suposo que tan a poc a poc que per mi va ser imperceptible.
He passat de ser una persona que exterioritza les coses, a tenir atacs d'angoixa perquè no se com treure lo que tinc dins, de fet, se m'ha enquistat tant que ja no se ni que em passa.
Molts anys buscant alguna cosa. Alguna cosa que em fes sentir millor, que m'omplis una mica. Aquest ha estat el meu gran error, perquè a part de fer mal a altres persones sense donar-me compte, no he buscat on havia de buscar, havia de buscar dins meu. He de ser jo la qui ompli aquest buit.
I així em sento, com la boira que mirant de lluny sembla un núvol, una massa de cotó fluix, alguna cosa que pots tocar. Contra més t'hi apropes, menys densa la veus, i quan ets al vell mig, t'envolta però no hi ha res...

Els bons i els dolents

noreply@blogger.com (Boira) — Mon, 07 Apr 2008 19:27:00 +0000

Fa dies que em ronda pel cap una espècie de teoria de les meves, d'aquelles coses que de vegades penso, i així es queden, en pensaments...Fa dies que dono tombs al fet de considerar si una persona és dolenta o és bona. Treien els extrems que estan clars, no parlaré ara d'un assassí psicòpata o de la mare Teresa de Calcuta, perquè són casos evidents. Em refereixo a les persones normals, com nosaltres, suposo que tots els que m'esteu llegint us considereu bons, i suposo que no tothom pensa el mateix de vosaltres.

Que ens porta a considerar si una persona es bona? A partir d'alguna cosa que ens hagi passat...Però totes les històries tenen dos punts de vista, i com que no estem parlant de temes que puguin ser objectius...Per exemple qui diu que es el culpable d'una ruptura? Segur que si parles amb una o l'altra part trobaràs dos punts de vista ben diferents. Igual que en les discussions entre amics, companys de feina, veïns...

A la feina sempre hi ha el dolent de la pel·lícula, però que és dolent per a tu, i per a d'altres no, Quin barem utilitzem per considerar-nos bons o dolents?
Tots l'hem cagat alguna vegada...tots som dolents? Quina merda aquesta doble moral cristiana que ens han imposat.

Des del dimecres

noreply@blogger.com (Boira) — Sun, 06 Apr 2008 09:08:00 +0000

Des del dimecres que tenia un nus dintre, una bola que no sabia que era, m'oprimia el pit, em costava respirar...M'angoixava...No em trobava bé, no sabia perquè...intentava no pensar-hi però la sensació continuava persistent, m'ofegava, i no em deixava tranquil·la, sentia tensió a tots els músculs del cos i era incapaç de relaxar-me. Que coi m'està passant?

Ahir al matí no vaig poder més, quan vaig obrir els ulls em feia mal tot, havia passat una altra nit amb una tensió extrema. Adolorida i angoixada, he deixat brollar les llàgrimes galtes avall, a poc a poc, el nus que tenia anava sortint pels ulls en forma de llàgrima salada. I un crit de desconsol em creuava el pit...Plorava com una nena petita, i a mesura que plorava, em sortia la ràbia, la por, la tensió acumulada...A poc a poc m'he anat relaxant, el meu cos estava més lleuger...m'he sentit molt millor...m'he adormit en un son dolç.

Quan m'he despertat, he sortit de casa, havia quedat amb uns amics...i avui m'he deixat estimar...m'he deixat animar, i tot i que no soc la millor companyia en aquests moments, heu estat amb mi. Gràcies pel dia d'ahir guapos!

El somni

noreply@blogger.com (Boira) — Sat, 29 Mar 2008 20:03:00 +0000

Que com he arribat aquí? La veritat es que és una història tant increïble que em sembla que estic somniant.

Avui tenia un dissabte tot planejat, primer havia d'anar a l'Ikea a comprar un sofà nou, i després havia pensat d'apropar-me a la platja, els primers rajos de sol s'han d'aprofitar!
Després de passar més estona de la prevista a l'Ikea, he sortit amb un bonic sofà marró, molt més car del que em pensava, però n'estic molt contenta, és el més còmode de tota la botiga, i us ho dic jo que els he provat tots. L'he carregat al cotxe com he pogut, i apa, he enfilat carretera amunt cap a la platja.

He trobat retencions. És veu que no he estat la única que ha tingut la genial idea d'anar a la platja. Quan ja portava una bona estona parada, me fixat que més endavant hi havia unes quantes noies que també devien voler anar a la platja, i s'han cansat d'esperar al cotxe. Perquè han baixat, i s'han posat a prendre el solet amb molt poca roba...
Saps que? Jo mi apunto! He deixat el cotxe a la "cuneta", i he tret el sofà (ja que el tinc...) a més, he pogut observar que no he estat la única que ha tingut la idea, hi ha sofàs i butaques escampades per tot arreu. He colocat el sofà al costat de la carretera, me ficat ben lleugereta de roba i me "escarxofat" a prendre el sol. I tot hagués estat perfecte sinó fos perquè la gent és molt envejosa, tothom volia comprar el meu sofà. Ja era la vuitena vegada que un cotxe s'aturava al meu costat, baixava la finestreta i em preguntava:

-Quant?
-No està a la venda, l'acabo de comprar, i és molt còmode, si en vols un et puc dir on l'he comprat!

I no se perquè em miraven "raro" i s'allunyaven emprenyats.
Entre això, i que em sembla que no els he caigut bé a les altres noies, (alguna m'ha insultat i una m'ha tirat un pedra i tot!) he decidit buscar un lloc més tranquil. He carregat el sofà i apa, m'he ficat per uns camins que portaven a un bosc, he buscat una clariana i aquí em teniu, prenen el solet. Llàstima que hi ha arbres que em fan una mica d'ombra, però per lo demés, els animalons són molt més bona companyia que no pas aquella gent de la carretera.

I ara em pregunto...això ho he somniat o ha passat de veritat? Sinó fos per aquell estrany ésser de la flauta juraria que és real. Que estrany...aquesta flauta cada cop s'assembla més al soroll del meu despertador! Uf! Que tard! M'he dormit! Vaig a vestir-me que he d'anar a l'Ikea a comprar un sofà!

La nova proposta de Relats Conjunts