Mai a la vida

Adéu!

noreply@blogger.com (Muntsa) — Thu, 23 Jul 2009 11:15:00 +0000

Fa tres anys Fernando Alonso esdevinia campió del mundial de F1, moria Rocio Dúrcal i Sufjan Steven liderava les llistes del millor del any amb el seu Illinoise. Avui les tornes han canviat, a Alonso ja no li somriuen els motors i és Michael Jackson el número 1 de les llistes de vendes. Com diria un cantautor d'aquests de tota la vida musicant a un poeta encara més de tota la vida, tot passa i tot queda. Nosaltres, ara mateix, aníriem passant.

El Mai a la vida està de comiat i avui tanca el blog i el programa radiofònic després d'aquest tres anys en els que hem après molt. Això no vol ser un post de comiat nostàlgic però potser sí un remember when amable. Els membres del Mai a la Vida segurament no oblidarem mai moltes de les coses que ens han passat, hem fet o hem après durant aquests tres anys. Hem passat de gravar en un campanar (els estudis de Sants3Radio) a gravar en un frontó (els estudis d'Scannerfm), hem aconseguit que els nostres convidats vinguéssin a l'estudi i no haver de gravar les entrevistes en bars de soroll impossible i fins i tot hem aconseguit que alguns d'ells ens fèssin un cançó en acústic. A més de tot això, hem fet festes, concerts i moltes més coses que mai ens haguéssim pogut arribar a imaginar el dia que per primer cop va sonar la sintonia del programa.

També volem fer menció a mode d'agraïment, als col·laboradors que ens han ajudat a mostrar una visió crítica de l'art, el cinema i les tendències de la nostra ciutat.

Per últim, un GRÀCIES (en majúscules i si pogués ser en lletres de neó) a tots aquells que algun cop ens heu escoltat, llegit, visitat, donat suport o simplement ens heu suportat.

En definitiva, ens quedem amb el millor de tot plegat d'aquests últims 3 anys.

Per això com a regal de comiat us deixem el recull de totes les cançons incloses a les Fronton Sessions que han interpretat els grups que han passat per l'estudi. Les podeu descarregar en els dos enllaços que teniu a continuació.

http://rapidshare.com/files/258720386/Fronton_Sessions_1.rar
http://rapidshare.com/files/258720725/Fronton_Sessions_2.rar

Fins ara!

Crònica de l'Absolut Faraday

noreply@blogger.com (Eduard Gras) — Wed, 08 Jul 2009 13:02:00 +0000

La sisena edició del Faraday, aquest any de nom Absolut, s'ha acabat amb un regust dolç i amable. Els que encapçalaven el cartell, The Lucksmiths i, sobretot, The Divine Comedy, han estat els responsables dels millors concerts del festival (i no és agosarat dir que de l'any), els grups nacionals han ofert el que s'esperada d'ells i les poques sorpreses i joies amagades s'han cristalitzat en la figura del japonès Shugo Tokumaru. L'emplaçament, la casa del Molí de Mar de la platja del Far de Vilanova, segueix sent el marc incomparable (sic) que tant airegen els organitzadors a l'hora de promocionar un festival que ha esgotat les entrades tots dos dies. Amb vistes al mar, l'entorn esplèndid i l'accés idílic a través d'unes escales a la paret de la roca que feien gràcia als primers quatre graons, a més d'un excés de zel per part dels treballadors, amb anècdotes desafortunades com concentrar el final de festa de dissabte en un sol escenari.

Divendres 3 de juliol

L'última hora de la tarda, a l'escenari ADN, el petit, es va revelar com la idònia perquè el tarragoní José Juan González, l'Espaldamaceta, repassés el debut Madera y poca luz i presentés noves cançons. Fa molta gràcia com el tarragoní es presenta en públic, adoptant un posat entre tímid i bromista que s'escapa diametralment de les sensacions que transmet en disc, tot i que quan s'introdueix de ple en les seves cançons, retorçant-se sobre la guitarra i movent els dits com si estiguessin maleïts vira cap a l'extrem oposat. A les madrilenyes Charades el so no les va acompanyar i tampoc no van presentar la frescor del seu darrer disc homònim que sí que van saber transmetre als vermuts de l'Heliogàbal ara fa uns quants mesos.

La presència de Bèstia Ferida al cartell del Faraday és de les coses més marcianes que el festival vilanoví ha fet mai. En un certamen clarament de línia pop, l'avantguarda i la improvització del súper-grup format per Adrián de Alfonso (guitarra, Veracruz), Arnau Sala (bateria, Les Aus) i el novaiorquès Mark Cunningham (trompeta) certament no encaixava. Per això, poc públic hi havia al petit jardinet de l'escenari ADN que realment entrés a la proposta que molts titllen de farsa. És digne d'elogi, però, veure com tres músics s'arriben a compenetrar a dalt d'un escenari per tocar peces que s'allunyen del format tradicional de cançó i que no és més que una mescla estranya de sorolls que els tres instruments arriben a fer. No com The Leisure Society, un grup de pop-folk anglès que per primera vegada trepitjava el país. Set persones a l'Absolut, escenari gran del Faraday per presentar les boniques tonades de The Sleeper, llur disc de debut que conté cançons que massa vegades s'enlairaven perquè massa vegades queien en la monotonia. Concert d'altibaixos en una clara línia ascendent i sensacions agradables en acabar.

A partir d'aquí, els dos caps de cartell de la nit. Primer el maresmenc Ramón Rodríguez al capdavant del seu projecte de cantautor The New Raemon. A propósito de Garfunkel i, menys, La invasión de los ultracuerpos han proporcionat al líder de Madee més popularitat com a Raemon que amb el seu grup de tota la vida, i com a cap de cartell va comportar-se. El Ramón Rodríguez semblava conscient de l'efectivitat instantània d'algunes de les seves cançons ('Hoy estreno', 'El cau del pescador', 'El saben aquel que diu') perquè tot va anar sobre rodes. El seu va ser un concert bonic, agradable i sense gaire cosa més, no gaire més que un bon escalfament per The Lucksmiths, que van facturar el millor concert de comiat que un grup que ho deixa ha de fer. En plena gira europea abans de l'última per la seva Austràlia natal, els Lucksmiths van presentar uns grans èxits amb forta presència de cançons de Warmer Corners, el seu millor disc. Lluminositat, alegria, tornades memorables i comunió total amb el públic. Impossible era resistir-se a 'The Chapter In Your Life Entitled San Francisco', 'Sunlight in a Jar', 'Good Light' o 'The Music Next Door', raons suficients per erigir-se com a triomfadors indiscutibles de la nit.

Abans d'anar a dormir, encara quedaven Half Foot Outside, Joe Crepúsculo i Biscuit, però només el segon va aconseguir posar del revés l'escenari. Una vegada més, el Crepus va fer gala de la seva poca habilitat cantant, magnificant la incògnita de com ho va fer per gravar els discos i tenir els sants nassos de cantar de la manera que canta en directe. Gairebé sense veu i totalment passat de voltes, el Crepúsculo sort en té d'haver-se inventat cançons com 'Baraja de Cuchillos', 'Suena brillante' o 'La canción de tu vida'. I sí, hi va haver un pogo majúscul a les primeres files.

Dissabte 4 de juliol

Poques vegades és tan fàcil comparar un grup amb un altre, però és que en Borja, cantant d'Extraperlo, devia aprendre a cantar escoltant discos d'Orange Juice, perquè les semblances són moltes i esfereïdores. Per això Extraperlo són la versió tropical dels escocesos, que segueixen sense arribar a la plenitud del debut Desayuno Continental en directe. Tot i així, bon concert dels barcelonins, que mica en mica van assentant-se com una de les millors joves bandes de la ciutat comtal, que van comptar amb la presència de Gary Olson (de The Ladybug Transistor), qui tocaria l'endemà a la platja a la festa de comiat i que ja havia pujat a l'escenari amb els Lucksmiths la nit abans. La perla de la tarda, però, va ser el japonès Shugo Tokumaru, que amb prou feines havia pogut provar el so de la seva banda a causa de la puntualitat extrema amb què es van presentar a Vilanova. Això no va ser un problema per desgranar Exit amb la gentilesa oriental característica. En un escenari com el Molí de Mar és realment molt fàcil entrar al joc de l'artista, amb la brisa bufant i la música flotant a l'ambient. Com a anècdota, però també com a motiu per posar-se tothom a la butxaca, el bo del Shugo va interpretar una versió de 'Video Killed The Radio Star' que va arrencar un karaoke que ni els Manel aconseguirien unes hores més tard.

Tot i que el nostre amor per Dorian no brilli en plenitud, i que no ens agradi massa el seu tipus de música i postura davant la vida, hem de reconèixer que l'acústic que dissabte van fer a l'escenari ADN no va estar gens malament. Amb un format mezzo acústic, a causa de l'acompanyament elèctric d'un orgue i una guitarra elèctrica, la mancança del sempre apreciat bateria i la nova incorporació de Pere Jou, van reinterpretar un repertori basat en la seva discografia -poc extensa- i plena de hits discotequers, amb la cirereta d'una versió del sempre apreciat Lleonard Cohen.

Una mica més tard de les onze de la nit, pujava sol a l'escenari Absolut el Neil Hannon, essència i ànima de The Divine Comedy, a qui venia representar en solitari. Era un repte veure com traslladaria el so orquestral del seu pop de cambra al so d'un piano de cua o d'una guitarra, però el Hannon en va tenir més que suficient. El seu concert va ser una lliçó de com transmetre tot el sentiment de les cançons, amb el punt àlgid només començar de 'If...' i 'Everybody Knows (Except You)' seguides. L'ovació generalitzada que es va endur el Hannon en acabar no era en absolut exagerada. Va tenir el detall de dir unes quantes frases en català, versionar 'Cheek to Cheek' i repassar bona part de la seva discografia amb petites excepcions al darrer Victory For The Comic Muse ('A Lady of a Certain Age' i poc més).

Molt felices se les prometien Manel, aquell grup català que ha fet la progressió de desconeguts, promesa, consolidat i clàssic en menys d'un any. El seu concert del Faraday va veure's tacat d'entrada per la fallada tècnica d'una de les pantalles de l'Absolut, que durant massa estona, al principi del concert, va tenir un so lamentable a causa de problemes tècnics amb una pantalla. Corre la brama que el proper disc dels barcelonins tirarà cap a l'experimentació i abandonarà la immediatesa d'Els millors professors europeus. Ves a saber què passarà si es confirma això. S'hauran acabat els públics sencers cantant totes les cançons de principi a fi i el Gisbert haurà de rumiar diferents bromes a la clàssica per introduir 'Nit freda per ser abril'. Al seu favor, cal dir que no van tocar la versió de la Shakira i sí 'No t'enyoro' d'Els Pets, que té la gràcia que 'El bròquil' va perdre a la quarta vegada que la van interpretar.

Van tancar el festival The Lions Constellation, en una situació física d'acord amb l'hora (cap a les quatre de la matinada) que els tocava pujar a l'escenari. Flashing Light és un gran debut i així va quedar palès. Tenen cançons instantànies ('The End Of Our Days', 'You're Everything') i efectives, i sàviament van deixar-se d'altres com 'My Girl', que si bé és una fantàstica rúbrica en disc no hagués encaixat al directe. Tot i que eren quatre gats els que se'ls miraven, el seu va ser el gran fi de festa que necessitava la música en directe per posar la cirereta al festival.

Fins l'any que ve.

Fotografies de Josep M Martí.

Música #25 Especial Faraday

noreply@blogger.com (Arnau Sabaté) — Thu, 02 Jul 2009 23:54:00 +0000

Des d'avui, divendres, fins el proper diumenge, el Molí de Mar, de la platja del far de Vilanova i la Geltrú, acollirà el Festival Farday, un festival que algun dia algú va batejar com 'Festival amb vistes'.

A hores d'ara els abonaments ja s'han esgotat, però sembla a ser que encara queden algunes entrades per divendres i, excepcionalment, per dissabte. Les entrades es posaran a la venta el mateix dia a partir de les 17:30 a la guixeta del festival.

Aquesta setmana hem decidit dedicar la nostra última càpsula de música a aquest festival. Fem un repàs de totes les bandes que hi tocaran, tot escoltant cançons i afegint-hi el nostre particular punt de vista. Podeu escoltar-ho aquí o al nostre perfil d'ScannerFM.

Especial Faraday. Entrevista a The Lions Constellation

noreply@blogger.com (Arnau Sabaté) — Wed, 01 Jul 2009 22:28:00 +0000

A hores d'ara tothom coneix a The Lions Constellation. Un grup que s'amaga sota una etiqueta prou seggerent, Motown Noise. Per molts això us pot semblar una marcianada, però en treiem l'aigua clara quan en descobrim els referents. La Motown prové de les seves influències més groove -la psiquedèlia, el Madchester i el soul garage r'n'r-, i el Noise, d'allò que últimament està tant de moda. Parlant amb ells desvelem els secrets més ben guardats de Vilanova. Ens expliquen qui són, d'on surten, on més toquen i per què el Faraday es presenta com la millor oportunitat de veure'ls en directe.

Escolteu-ho aquí o al nostre perfil d'ScannerFM

Mai a la Vida al popArb

noreply@blogger.com (Arnau Sabaté) — Wed, 01 Jul 2009 12:13:00 +0000

Tal com hem anat dient durant aquests dies, el Mai a la Vida va estar present al popArb, el festival per antonomàcia del pop fet a casa nostra. Les propostes arrivaven d'arreu dels Països Catalans.
Aquest any, i com tots sabreu, Mai a la Vida presentava els grups que actuaven a l'escenari Gorg Nou. L'escenari més bonic del festival, que es situa a la vora del passeig del Gorg Nou del poble d'Arbúcies. L'emplaçament és preciós, un escenari entre la natura i bona música per començar el dia de dissabte amb energia.

Els concerts del Gorg Nou van començar a les cinc de la tarda amb La Sentina. La gent encara estava buscant l'escenari, però els barcelonesos van presentar una proposta emergent de pop orgànic molt vàlida, demostrant que són un dels grups més interessants del panorama actual. Just després va venir l'actuació del duet menorquí Delên. En aquest cas, en format banda. L'actuació va fer que transformessin la seva proposta de folk d'arrel, intimista, en quelcom més dens. Duien un duet de corda i en una cançó es van acompanyar de la col·laboració de Carles Carolina en una cançó que va exalçar la música tradicional catalana per sobre de tot, tenint en compte el registre de veu, per acabar de fer més rodona l'actuació on presentaven el seu nou treball, Sa Roba Estesa. Els últims en pujar a l'escenari del Gorg Nou van ser Aspet Weekend, el quartet gironí afincat a Barcelona provinent de terres gironines i, liderat per la cara visible femenina de l'Eva i Laia que també van comptar amb l'ajuda de Mireia Madroñero, en una cançó, i amb la presència de la seva component, actualment afincada a Londres. Tot i tenir alguns problemes tècnics al principi, l'actuació d'Aspet Weekend es va solventar amb molt bona nota. Pop rock on donen molta importància a l'armonia i l'estructura de les cançons i, on la sonoritat del seu orgue antic li dóna un so amb molta personalitat.

La crònica del festival que llegireu a continuació, l'ha redactat en Jordi Garrigós....

Cinc anys després de començar l’aventura de fer un festival de música independent amb un cartell format exclusivament per bandes del país, el PopArb s’ha fet gran, massa i tot pel recinte on celebren els concerts. Sold out d’entrades i aglomeracions per comprar tiquets de begudes abans d’escoltar, amb obligat retard després de la pluja, a Phil Musical amb Angelina i els Moderns. Formats exclusivament per l’ocasió, van fer les delícies dels nostàlgics ie ie’s de la plaça amb un set de velles glòries remasteritzades. Els que buscàvem un concert més allunyat del que seria un envelat de festa major vam esperar pacientment que acabés per veure als plats forts de la nit: Joan Miquel Oliver i Love Of Lesbian. Al primer l’esperàvem amb certa por a patir somnolència, però no, al contrari. Tot i portar una formació prou minimalista va desgranar el seu darrer disc i els millors temes del seu debut amb una eficàcia inesperada. Així doncs van anar caient les cançons que tots coneixem: “Jo diria cine”, “Hansel i Gretel” o “Dins d’un avior de paper”, mentre ens treia un somriure a la boca amb la peculiar timidesa que Oliver deixar anar a cada concert. La ganyota de la cara ens la van treure uns Love Of Lesbian que semblen haver oblidat que fa temps feien cançons tan extraordinàries com “Un dia en el parque” o “Marlene” per obsequiar-nos amb la interpretació completa del seu darrer -i fallit- disc. El que va ser realment sorprenent va ser veure com la banda de Barcelona entusiasmava a nous fans que cantaven les noves cançons mentre s’avorrien a les antigues. A banda dels caps de cartell, també vam poder escoltar Oliva Trencada, uns irregulars Ix! i uns divertits Els nens eufòrics d’en Pedrals, que van fer ballar al personal amb una versió a la catalana del “Love is in the air”, famós one-hit-wonder de l’australià John Paul Young.

La tarda de la segona jornada del PopArb ens deixaria un excel·lent concert en petit format de The New Raemon i la sorpresa valenciana de La Sentina així com un bon duet de Delen amb Carles Sanjosé, preludi del que escoltaríem a la nit que tancava el festival de La Selva. Èlena obria la nit amb un set basat en la darrera etapa del grup, cançons que no convencen als antics seguidors de la banda i que tampoc sembla que agradi en excés als nous militants. El que vindria després milloraria. Joe Crepusculo es va deixar d’històries i va anar per feina deixant “La canción de tu vida” pel final i donant pas als primer acords dels arxiconeguts i esperats Manel. Els reis del folk català van fer les delícies d’uns seguidors que els perdonen, fins i tot, que repeteixin els paràmetres dels seus concerts una vegada rere l’altre i que acabin el concert fent tres versions. Paraules majors són Nueva Vulcano, que preparen disc (van adelantar algun tema), van sonar contundents i ens van posar els pels de punta amb cançons tan emblemàtiques com “Mano Izquierda”. Miqui Puig també es va posar el públic a la butxaca, és un habitual del PopArb i es sent còmode a Arbúcies. “Londres” i la versió de “Miquel a l’accés 14” de Mishima ens van encantar abans de veure el grup sorpresa del festival: Two Dead Cats. Els gironins van donar una lliçó de hardcore accelerat i histriònic digne de la millor escola, com a mostra, la genial versió que es van marcar dels Randy. Finalment, el PopArb s’acabava amb Mazoni que actuava a les 3 de la matinada. Que podem dir del concert de Mazoni? Doncs que va ser la millor actuació de tot el festival. Va sonar compacte, elèctric i a sobre tenia el públic de cara. Això és tot el que ha donat de sí el PopArb, l’any que ve més i millor, això sí, a un altre recinte si pot ser.

Fotos: Arxiu premsa popArb

Sónar 2009: La crònica definitiva.

noreply@blogger.com (Arnau Sabaté) — Mon, 29 Jun 2009 20:55:00 +0000

Fa estona que penso una excusa de pes que aconsegueixi justificar la tardança amb la qual encara no ens hem pronunciat sobre l'edició d'enguany del Sónar. No n'hi ha cap. Bé, probablent sí, una: El festival ens va deixar massa corpressos com per escriure quelcom sense fonament. Així que, passin i vegin la crònica del millor festival del mes de Juny que es fa a Barcelona.

Dijous 18 de Juny de 2009

Tot just entrar al recinte del CCCB-MACBA, la volta oficial de reconeixement al recinte és una feina obligada. És aleshores quan descobreixes que el Sónar Complex aquest any canvia de lloc per deixar d'ocupar l'interior del recinte del MACBA per desplaçar-se fins a l'exterior, a la capella dels Àngels. Allà, el primer dia, hi vam veure tres minuts de Joe Crepúsculo amb la Estrella de David Vs Thelematicos que, a priori semblava una proposta força curiosa però de la qual vam acabar desistint descobrint que a la mateixa hora The Wizard a.k.a Jeff Mills, estava encarrilant una íncreïble sessió de Hip Hop que va acabar derivant en una autèntica sessió d'electro old school, house juntament a clàssics temes dels 80's. Jeff Mills era la primera vegada a la història del festival que punxava en horari diürn. Per això, la seva sessió va ser així. Com abans, quan a principis dels 80's punxava des de una radio de Detroit. Vam abandonar la ballaruca per dirigir-nos al SonarDôme, on a les 16:30 començava Mulatu Astatké & The Heliocentrics. La decissió va ser suprema i sens dubte, aquesta va ser el concert el dia juntament amb el de Filastine i els africans Konono nº5. Mulatu Astatké anava acompanyat d'un conjunt de músics, els The Heliocentrics, que van donar una autèntica lliçó de música d'avantguarda. L'arrel funk, jazz de Mulatu va derivar en una autèntica sessió de psicodèlia electrònica, afro-beat i lounge music, fent ballar al personal d'una manera increïble. Quan va acabar aquesta actuació, al SonarVillage, The Wizard encara repartia galeta, però tot seguit va pujar a l'escenari el finlandés Luomo, que va donar el toc de gràcia al festival. Acompanyant la seva música, habitualment housera, d'un toc més glitch i acompanyat de Jake Shears, vocalista de Scissor Sisters.

Al SonarHall, l'actuació que més ens va cridar l'atenció va ser la de Roland Olbeter i els seus Soundclusters. Pels més ignorants recordar-los-hi que es tracta d'un director d'orquestra -en aquest cas Roland Olbeter- junament a 5 robots-instrument. Com a aposta curiosa, va servir.

El dijous ens vam perdre Institut Fàtima, fet que ens va fer molta ràbia. Com a contrapartida citarem que l'actuació de d´J`d, que era el dj que actuava entre actuacions al SonarDôme, ens va semblar magistral.

Divendres 19 de Juny de 2009: Sónar de dia

Mark Jones plays Wall Of Sound va ser la primera cita d'un divendres amenaçador. No per la temerària acció de passar-se gairebé 20 hores seguides de festa, sinó per que el cel amenaçava pluja. Tot i això el dia va transcòrrer com si res. Mark Jones va punxar sense pena ni glòria i després vam desplaçar-nos fins a El Santo, però degut a una descafeïnada actuació de 30 minuts no vam poder arribar a temps. Ens vam perdre el millor d'aquell inici de dia. El Santo és un home que fa música mitjançant superfcies i interfases electròniques una mica complicades d'entendre per una ment no experta. Per això us recomanem una visita obligada aquí. El fet és que encara estem emprenyats per que les actuacions més interessants del SonarDôme només duraven 30 minuts, temps insuficient per poder convinar actuacions que es solapaven.

Just després vam poder veure a Midee, un tio que feia música estranya vestit amb una curiosa màscara d'elefant. A les 16:30, encara al SonarDôme va actuar Dorian Concept, una aposta de la Red Bull Music Academy per l'electrònica més funky retorçada que, simplement, em va encantar. El millor de divendres va venir a les 17:00 al SónarHall. L'aposta era per Quayola. Música minimal, electrònica abstracta i síntesi de tots els conceptes electrònics. La sessió d'aquest anglès anava encarada a una aposta audiovisual. Ho podeu comprovar aquí, que està resumida en el vídeo de la projecció que portava. Es podien veure i escoltar les ones. Increïble! Després d'ell, Ryochi Kurokawa era qui havia de posar els punts sobre les i's. Ja que en qüestions audiovisuas ell era el crack (Podeu veure el vídeo sencer aquí). Musicalment la seva aposta era molt més claustrofòbica, més complicada. Drones, noise i síntesi minimalística. Tant, que per molts la realitat no va superar l'expectativa. Així que molts van abandonar la sala del SonarHall deixant més espai per aquells que sí que ho volíem veure.

Al SónarVillage, mentrestant, hi actuava el showcase de la BBC1. De la qual destacarem les actuacions de LaRoux i BassCleff (Típic, però és el que hi ha).

Ens vam perdre l'actuació de Tarántula Vs La Orquestra del Caballo Ganador, la de Bèstia Ferida i vam veure una estona de Suma Vs Colch-On (de la qual en podeu obtenir més informació a l'entrevista que, pocs dies abans els hi vam fer). En contrapartida a tot això cal dir que finalment i un cop sortits de dubtes, vam poder veure Omar Souleyman. Eren molts els incrèdus, però finalment el vam tenir allà. Va ser enorme, molt gran. Tot i que els escèptics es pensaven que l'actuació era un fake i drradera seu s'hi amagava el detroitià Omar S de disco-house. Finalment vam poder comprovar que era cert i a les 20:30 tot el Sónar estava ballant melodies àrabs a ritme de hard-techno. Memorable!

Divendres 19 de Juny de 2009: Sónar de Nit

Els locals Buenavista i Djhonston van obrir la nit de divendres. D'aquests, en destacarem la destresa del primer, que va encarrilar una sessió molt fina d'electro, pop i techno amb molta classe. Després de Buenavista, la primera actuació va ser la de Little Boots, una aposta de pop petardo sense pena ni glòria i que, sincerament, no va convèncer. Just després i, al mateix escenari, Late Of The Pier, que van tocar únicament 40 minuts. El temps de fer tres cançons i un bis. Tot i això l'actuació va ser una de les més aplaudides de la nit, juntament a la de Buraka Som Sistema. L'escenari dels quals va acabar ple de gent -específicament femení-.

Com que suposem que Crookers va estar molt bé, i tots sabem que el més interessant de l'actuació de Grace Jones va ser que va pujar a l'escenari amb un caball, ens centrarem, bàsicament, amb les sessions de James Murphy a.k.a capo de DFA, juntament a Pat Honey -el bateria de LCD Soundsystem-, que van fer una sessió de disco pse-pse, allissant el terreny a un Richie Hawtin centrat, bàsicament, en repartir sabatilla i deixar la seva faceta mínimal totalment apartada. La gent era el que volia, per això en Richie ho va donar. Després d'ell, SebastiAn va repartir caretes i, aleshores, tot el públic del Sónar Nit lluïa un malèvol atuell que asustava a tots aquells que vam anteposar les nostres preferències pel SónarLab, on actuava en aquell moment, Heartbreak -una proposta d'electro-pop vuitanter prou encisadora-, al SónarClub, on punxava el d'Ed Banger.

La SESSIÓ (en majúscules) de la nit la va fer el que si no fos republicà, diria que és el rei. Erol Alkan, que sense deixar-se encegar per la classe i la majestuositat d'un gran fa punxar de manera tradicional temes de tota la vida, mesclats amb molta finura, de house, disco, electro i funk. Vam acabar la nit amb Don Rimini, una altra aposta de disco-house de moda però que no va semblar pas decepcionar -ara bé, cal tenir en compte que eren les 5:30-. Malauradament vam perdre'ns Agoria i vam marxar embutits com una sardina amb un dels molts busos que l'ajuntament havia habilitat per tornar cap a casa.

Dissabte 20 de Juny de 2009: Sónar de dia

Sense ressaca aparent però amb un cansament in extremis, a la una del migdia ja estavem assentats al SónarHall, fent país. Hi tocaven Anímc, el grup de Collbató que fa música de bosc. Acompanyats de projeccions, tal com ens avançaven a l'entrevista que, prèviament, els hi havíem fet, van complir amb una actuació preciosa.

Com que sóm persones netes i, tampoc hi havia res més interessant fins a les 14:00, vam anar a dutxar-nos i vam tornar nets al festival. Llestos per veure en Txarly Brown punxant rumba catalana i txunta-garrotin a 8 bits des de lluny, i amb una cervesa a la mà. En Txarly va punxar prouta estona com per que a les 16:00 ens desplaçessim, cansats de tanta rumba, cap al SonarDôme, on Cardopusher punxava dubstep a tota castanya. Després de tanta abstracció vam baixar cap al SónarHall on Ebony Bones van despatxar un concert la mar de complert. Divertit i boig, tal com són elles. Moltes coloraines, soroll i tropicalisme que van quedar, desseguida esvaïts pel soroll del drones de Ben Frost. La millor actuació, a nivell personal, del que va donar de si el Sónar de dia, d'enguany. Ben Frost és de Bedroom Community, un segell isladès que acull aquest australià afincat en aquel país i fanàtic de l'ambient sorollós. La seva actuació, de més d'una hora, va fer que em perdés les ballauques de Guillamino (SonarDôme a la mateixa hora). Però a canvi vaig poder perdre'm entre els horitzons infinits i les atmosferes tristes i hipnòtiques d'aquest geni australià. Desprès d'aquest estat de shock, la sol·lució era una injicció vitamínica, i aquesta me la va proporcionar James Pants, del showcase d'Ed Banger a l'escenari SonarVillage. Aquest americà va quadrar una sessió bastan atípica, tenint en compte la tragectòria del segell, on mesclava disco, clàssics del new wave i soul.

La meva sentència al Sónar de dia, la va marcar el showcase del segell Raster Noton al SonarHall. Allà hi vaig poder veure les actuacions de Beyonté i la de l'esperadíssim Alva Noto, amb una proposta audiovisual increïble i que no va deixar a ningú indiferent. Tots sabem quin peu calça n'Alva Noto...El final de festa, però, va ser amb Busy P. Què dir del capo? Festival!

Dissabte 20 de Juny de 2009: Sónar de nit

Cal tenir en compte que dissabte a la nit era un dia complicat ja que desenes d'artistes lluitaven per mantenir el lloc d'artista estrella en una nit molt eclèctica i un emplaçamen gegant. Ens vam perdre molts artistes que haguessim volgut veure. La llista és extensa: Fever Ray, Rustie, Dan Le Sac Vs Scroobius Pip, Rob Da Bank, Sinden, Deadmau5 i Henry Saiz. Tampoc vam poder veure ni Jeff Mills, ni Carl Craig, però una fidel unitat mòbil ens va informar via sms que la magnitud de la sessió va ser immillorable i que el festival estava assegurat.

El que nosaltres vam veure va ser com Ángel Molina despertava els més matiners a ritme d'una sessió que va començar d'allò més experimental. Tants anys darrera els plats asseguren nitidesa i la sessió d'en Molina, en aquest cas va ser brutal. Tot seguit vam anar a prendre lloc al SónarClub, on a les 23:00 començava Animal Collective, amb un concert oníric i absolutament atmosfèric. La Nova psicodèlia ve de Brooklyn i ho van demostrar tocant un set list prou curiós. Amb poques pujades i un ritme més aviat sostingut, van tocar temes nous i de tota la vida. Del Meriwater Post Pavillion temes modificats i sorpreses servides directament des del Sung Tongs, que van fer molta il·lussió.

Després d'Animal Collective, Beardyman ens va fer tocar de peus a terra. Una actuació espectacular de beatbox i una lliçó de festa la que va donar l'anglés, des de l'escenari gran del festival. Va fer botar a la massa que omplia la platea de l'immensa nau industial. Va fer desplaçacar als més indies cap a fora -camí de Fever Ray- per animar als més valents i preparar-los per la gran actuació del festival: El retorn d'Orbital. Amb una actuació on van cremar grans temes en els primers quinze minuts. La seva actuació es va servir per parts i va anar acompanyada en tot moment d'un espectacle visual al·lucinògen. Techno, acid i poc minimalisme. L'actució d'Orbital va ser sensacional.

El bluff de la nit, i de tot el festival, sens dubte va ser el de Crystal Castles, però a hores d'ara ja tothom ho sap. Per això vam tornar al SónarClub, on començava Moderat, el projecte híbrido-musical de Modeselektor i Apparat, facturant una actuació de gallina de piel i, on els visuals, també hi van jugar un paper important. La sessió va començar amb el component abstracte bastant accentuat. Poc poc, però, van encarrilar cap una sessió de club, tenint en compte l'hora que era. Marcel Dettman va estar bé però The Requesters molt més. Sens dubte aquests dos barcelonesos s'estableixen com la salvació d'una escena local estancada en propostes poc originals, postergades i caduques. Els Requesters, punxant en prime time van despatxar una sessió de disco-house molt fina i adequada al moment. Centrada en fer ballar la seva música barreja components de groove i psicodèlia, a mesures justes. No se'ls perdin la propera vegada.

Conclusions

Finalment, i després d'haver fet una marató Sónar, assegurem que degut a la crisi, el nombre de quillos ha reduït notablement. Que, tot i la crisi, els modernos segueixen anant al Sónar de dia. Que ens encanta pujar borratxo als cotxes de xoc. Que les instal·lacions del Gran Via 2 són més grans que el Fòrum. Que el SónarMàtica és una cita inel·ludible, així com increïble i que portar l'acreditació i una bossa Adidas, cortesia del festival dóna molta més credibilitat!!!

No vam anar al SónarKids però el següent vídeo, de l'actuació de Laurent Garnier, us far fer una idea de l'ambient que es va viure allà dintre, el diumeng següent al matí. Quan la major part de tots aquells que haviem anat al Sónar de nit encara deambulàvem pels carrers.

SALA MONTJUÏC

noreply@blogger.com (Xavi Arnaiz) — Mon, 29 Jun 2009 15:49:00 +0000

Un servidor recorda amb estima i malenconia aquelles boniques sessions estiuenques de cinema a la fresca, al meu benvolgut i apreciat poble. Tot era qüestió d’escollir una plaça qualsevol de la població. Posar-hi un seguit de cadires corcades de fusta. Com més incòmodes, millor. Muntar una pantalla de cinema. I projectar-hi la pel·lícula més exquisidament dolenta que tingueren a l’abast. Aquest era el cinema estiuenc de poble de fa més de quinze anys. El cinema a l’aire lliure on vaig veure alguns dels clàssic més memorables d’aquesta parella formada per Bud Spencer i Terence Hill. Telefilms cutres d’Spiderman. O a Madonna cantant-li a Juan Perón. Era bonic. Amb el pas dels anys, aquest cinema va evolucionar amb projeccions de pel·lícules de culte (ironia ironia) com De ladrón a policía, capítols de Pokémon o qualsevol de les parts d’Scary Movie.

A Barcelona, l’evolució definitiva va arribar l’estiu del 2003. Any en el qual va començar l’anomenada SALA MONTJUÏC en un envejable paratge al costat del castell. SALA MONTJUÏC ens ofereix, durant tot el mes de juliol, cinema de qualitat i pel·lícules de culte. En versió original subtitulada. A l’aire lliure. Amb música, picnic i projecció de curtmetratges abans de les pel·lícules seleccionades. La programació d’enguany, elaborada per l’associació MODiband i els cinemes Verdi, és altament recomanable. SALA MONTJUÏC s’inicia avui i estarà present tots els dilluns, dimecres i divendres del mes de juliol. Fins el mateix dia 31.

La programació ens oferirà, durant tot el mes de juliol un seguit de perles cinematogràfiques que cap ésser humà mitjanament decent s’hauria de perdre per res del món.

INFILTRADOS (The departed). Dilluns 29. Entretinguda i absorbent pel·lícula dirigida per Martin Scorsese. Guanyadora de quatre premis Oscar i protagonitzada, entre altres, per Leonardo DiCaprio, Jack Nicholson, Matt Damon i Mark Wahlberg. Digne remake nord-americà d’una pel·lícula hongkonesa.

CACHÉ. Dimecres 1. Una pura obra mestra dirigida per l’autor europeu per excel·lència, Michael Haneke. Angoixa quotidiana i temors personals en una pel·lícula apoteòsica. El final no us deixarà indiferents.

LOS PÁJAROS (The birds). Divendres 3. Una de les obres més importants del senyor Alfred Hitchock. Terror surrealista de la mà de Tippi Hedren.

NO ES PAÍS PARA VIEJOS (No country for old men). Dilluns 6. Dirigida pels germans Coen. Una genuïna i desèrtica proposta on la violència més desequilibrada farà acte de presència gràcies a un Javier Bardem pentinat a la última moda.

AL OTRO LADO (Auf der anderen seite). Dimecres 8. Segona pel·lícula de ficció del realitzador alemany d’origen turc Fatih Akin, després de la desesperançada i grandiosa Contra la pared. La pel·lícula se situa en les vides d’un seguit d’immigrants que, com ell, viuen una segona vida a Alemanya.

EL HOMBRE MOSCA (Safety last!). Divendres 10. Dirigida per Fred C. Newmeyer i Sam Taylor. Una de les primeres comèdies en blanc i negre, amb un Harold Lloyd penjat d’un rellotge en una de les escenes més famoses de la història del cinema. Oportunitat per veure la pel·lícula en tot el seu esplendor.

VOLVER. Dilluns 13. La penúltima pel·lícula de Pedro Almodóvar li va valer la primera nominació a l’Oscar per a Penélope Cruz. És, sense dubte, una de les meves pel·lícules preferides del director.

CELEBRACIÓN (Festen). Dimecres 15. Dirigida per Thomas Vinterberg. Considerada com la primera pel·lícula del moviment dogma. Celebración és el retrat de família més radical de tots els temps. Secrets perversos amb una estètica sense precedents.

LA NOCHE AMERICANA (La nuit américaine). Divendres 17. Una de les millors pel·lícules de François Truffaut i un homenatge al cinema en tota la seva grandesa. Brillant i preciosa.

ESCONDIDOS EN BRUJAS (In Bruges). Dilluns 20. Dirigida per Martin McDonagh. Una de les sorpreses de l’any passat. Comèdia negra absolutament lúcida. Per cert, Bruixes està a Bèlgica.

4 MESES, 3 SEMANAS Y 2 DÍAS (4 luni, 3 saptamini si 2 zile). Dimecres 22. Dirigida per Christian Mungiu. La millor pel·lícula projectada en aquesta edició de la SALA MONTJUÏC. Obra mestra absoluta. I una de les meves pel·lícules preferides de tots els temps. Un exemple d’estil, terror i drama amb l’avortament com a teló de fons en la Romania dictatorial dels anys vuitanta.

LAS TORTUGAS TAMBIÉN VUELAN (Lakposhtha hâm parvaz mikonand). Divendres 24. Complexa i necessària pel·lícula iraniana, dirigida per Bahman Gohbadi. Triomfadora, fa cinc anys, del Festival Internacional de Cinema de Sant Sebastià.

JUNEBUG. Dilluns 27. Dirigida per Phil Morrison. Una altra mostra de l’excel·lència de l’anomenat cinema independent nord-americà. Preciosa pel·lícula indie de tall familiar.

WALL·E. Dimecres 29. Dirigida per Andrew Stanton. La revelació animada de l’any passat. Una pel·lícula exemplar, que conté uns quaranta minuts inicials d’autèntica i envejable lucidesa artística. Una joia.

Com ja és habitual, la última pel·lícula a projecció (el divendres 31) sortirà a votació popular. Enguany, amb col·laboració amb el Festival IN-EDIT, podreu escollir entre aquestes tres propostes de caire musical. JOY DIVISION. CSNY DÉJÀ VU. O LEONARD COHEN: I'M YOUR MAN.

Cada projecció s’inicia a les 21:00. Té un preu de cinc euros. I va precedida de concerts diversos. Jazz, chill-out, rumba, country, música indie, brasilera o africana. Per més informació, podeu consultar el seu complet lloc web AQUÍ.

Ens en anem al PopArb!

noreply@blogger.com (Unknown) — Fri, 26 Jun 2009 16:35:00 +0000

Mai a la vida recomana el PopArb i més concretament els directes del Gorg Nou on podreu veure a diferents grups o artistes emergents. Quin són aquests artistes?
Doncs alguns dels que heu pogut anar veient i escoltant al Mai a la vida. El primer va ser La Sentina, seguit Aspet Weekend i avui mateix podeu llegir l'entrevista/qüestionari a Delên.
Ara només queda veure'ls en directe i reafirmar que la nova escena catalana és rica en quant a qualitat i no només en quantitat.
Per què ens agrada el PopArb? Doncs perquè són un dels festivals de Catalunya que saben crear un cartell amb artistes locals consagrants i d'altres que tot just comencen. I perquè a sobre tenen iniciatives com el concurs d'anuncis televisius. Aquí us deixem el guanyador d'enguany. PopArt no és només Pop.

Especial popArb: Qüestionari a Delên

noreply@blogger.com (Arnau Sabaté) — Fri, 26 Jun 2009 10:10:00 +0000

Fins fa dos dies a Ciutadella, a Menorca, d'on provenen els Delên, encara era festa. Avui, en Quim i na Len parteixen cap a Arbúcies, on demà tocaran, juntament a Aspet Weekend i La Sentina al escenari del Gorg Nou del Festival.

Sabem que molts de vosaltres avui agafareu els trastos i us en anireu cap a Arbúcies, però abans de marxar. A la feina o a casa esteu enganxats al Google Reader. Punxeu al link del Mai a la Vida i conegueu alguns detalls del duet Delên, sens dubte una de les propostes de música intimista més interessants que el nostre país a donat ultimament. El seu treball debut és diu 'Sa Roba Estesa' i en Quim i na Len, una parella molt ben avinguda, ens detallen tot a continuació
Què és Delên i 'Què és Sa Roba Estesa'?
Delên es un grup de pop de Ciutadella de Menorca i Sa roba estesa el nostre disc de debut!

Cançons dolces o salades?
Ses dues coses, dolces perquè son tranquil•les...i salades perquè cantam en menorquí i salem....

Qui sou vosaltres?
Som la cara visible, feim ses cançons etc... Len Mesquida (veu i guitarra) i Quim Torres (veu i guitarra).

Què es música intimista?
Música tranquil•la, bona d'escoltar i que funciona bé ens ses distancies curtes

Ciutadella o el Baix Empordà?
Uff, Ciutadella però el Baix Empordà també esteim molt bé!!

Sou dos persones, però en directe us presenteu en banda. Per què?
Perquè ses cançons així ho recereixen!!

Quin és l'últim disc al que us heu enganaxat últimament?
El petit de cal Eril i les sargantanes al sol

Quin és, segons volsaltres, el millor disc escrit i composat en català?
Uff, un d'ells Temps i rellotge de Sanjosex

i en llengua no catalana?
Bon Iver "For Emma, forever ago" i Damien Rice "0"

Val, ara destaqueu-nos algun grup emergent que no coneguem...
Petrus, d' Alaior de menorca

Slowdive o Damien Jurado?
Damien Jurado

En acústic o elèctric?
Acústic

Heu asistit algun cop al popArb?
no
Què és el que us crida l'atenció del popArb?
Que es sigui un festival de 2000 entrades, molt intim,jajaja

Creieu que fan falta propostes d'aquestes característiques, que englobin d'aquesta manera i sota un sol ventall, tota la música en català?
si, a qualsevol lloc sempre esta bé que es programin grups en català

Quin és el grup que més ganes teniu de veure al popArb?
Oliva trencada, i altres!

I vosaltres? Què no farieu mai a la vida?
Uff, moltes coses, però mai se sap...

Si per qualsevol cosa no podeu asistir al concert també podreu veure els Delên a:

- Concert dissabte dia 18 de juliol entre les 22h-1h al Festival Emergent (Festival d'arts escèniques del Gironès) a Madremanya (Girona).

- Concert dijous dia 17 setembre a les 21h.? a l'Anònims de Granollers.

Especial popArb. Entrevista a Aspet Weekend

noreply@blogger.com (Eduard Gras) — Tue, 23 Jun 2009 13:02:00 +0000

Aspet Weekend són, essencialment, de Girona, però el grup va néixer un cap de setmana al Pirineu francès en un cap de setmana. Com si els fes vergonya prendre's la seva pròpia música seriosament, farceixen les cançons i tot el que els envolta d'humor però sense amagar que les principals referències que tenen com a grup són tan clàssiques com el trip-hop de Portishead, el particular pop atmosfèric de Radiohead i el post-rock dels Mogwai més reposats.

Aspet Weekend tancaran l'escenari del Gorg Nou al popArb dissabte que ve, després de les actuacions de La Sentina i Dêlen, en la que serà la primera presència del grup a aquest festival, com és costum pels grups que toquen en aquest escenari.

Podeu escoltar l'entrevista aquí o al nostre perfil del Club d'Scanner FM.

Càpsula indefinida de l'audiovisual mundial #29 XXX

noreply@blogger.com (Xavi Arnaiz) — Mon, 22 Jun 2009 14:44:00 +0000

Benvinguts a la Càpsula indefinida de l’audiovisual mundial més explícita del Mai a la vida. Senyores. Senyors. Avui parlem de sexe. I l’excusa per posar-nos a parlar d’aquestes cotxinades és l’estrena de ¿Hacemos una porno? (Zack and Miri make a porno), la nova pel·lícula d’aquest cineasta més o menys de culte anomenat Kevin Smith. En aquesta ocasió, ens porta una comèdia romàntica, envoltada en el món del porno. El porno casolà. I gràcies a aquesta estrena, podem dedicar una càpsula sencera a parlar, critica i opinar en relació a totes aquelles pel·lícules de cinema comercial (quan dic comercial, vull dir no pornogràfiques) que s’endinsen en l’anomenada indústria cinematogràfica per adults o que, directament, inclouen escenes sexualment explícites en els seus arguments.

L’il·lustrat Paul Thomas Anderson ens va portar, al seu dia, una autèntica obra mestra centrada en l’èxit del porno a Los Àngeles dels anys 70, Boogie Nights. John Cameron Mitchell va excitar i emocionar al personal amb la seva explícita i destacable Shortbus. I Michael Winterbottom va experimentar com va poder i voler amb un sexe farcit de cançons a Nine songs. Entretant, a la càpsula d’aquesta setmana també ens entretenim amb produccions espanyoles com Lucía y el sexo, Torremolinos 73, Krámpack o Las edades de Lulú. Altres cintes que, com Ken Park, Soñadores, Lie with me, Intimidad o Y tu mamá también, contenen un alt contingut sexual. I escenes clau i extremades de pel·lícules com La pianista, Los idiotas, Irreversible, Monster’s ball o The brown bunny. Per acabar amb tota una oda al cinema calentot oriental, destacant dues pel·lícules com El imperio de los sentidos o aquesta raresa anomenada El sabor de la sandía.

Ja sabeu que per escoltar aquesta explícita càpsula només us cal clicar AQUÍ o fer-ho des del nostre perfil d’SCANNER CLUB. El que us vingui més de gust.

Festa del cinema

noreply@blogger.com (Unknown) — Sun, 21 Jun 2009 02:24:00 +0000

Avui, a part de ser el día de la música, també comença la festa del cinema que s'allargarà fins aquest proper dimarts 23. Aquesta festa consisteix en el següent: durant aquests 3 dies per la compra d'1 entrada a tarifa normal us adjuntaràn 1 passaport entrada amb el qual cada pel·lícula costarà 2€.

Aquí us deixem el vídeo presentació de la festa:

Recordeu que aquí podreu veure les sales que s'han adherit a aquesta iniciativa. No perdeu el temps i feu-vos amb el vostre carnet que encara recordo quan el cinema costava 300 pessetes...

Especial Sónar. Entrevista a Suma

noreply@blogger.com (Eduard Gras) — Wed, 17 Jun 2009 13:45:00 +0000

Frank Rudow, l'ex bateria de Manta Ray, i Laura Clark són Suma, un projecte on el nom fa la cosa. Suma és l'addició d'experiències, de llocs i de gent, i desemboca en el bonic disc In The Middle Of Somewhere (Foehn, 2009), un tractat d'indietrònica senzill i no simple. Suma, a més, participaran al Sónar de dia per presentar el projecte, alhora que el mateix Frank aportarà l'essència de Colch-on, un altre projecte seu. Ell i la Laura ens van visitar als estudis d'Scanner FM per parlar de Suma i del Sónar, un festival que no és sant de la devoció d'ell i al qual li dedica un parell de perles.

Per acabar, Suma participen a les Fronton Sessions amb la cançó 'Truth', pertanyent a In The Middle Of Somewhere, en el que ha estat, segons ens expliquen, la seva primera interpretació en directe d'un dels temes d'aquest disc.

Escolteu l'entrevista aquí o bé al nostre perfil del Club d'Scanner FM.

Samitier A Viva Veu

noreply@blogger.com (Unknown) — Tue, 16 Jun 2009 21:05:00 +0000

Si li pregunteu al vostre avi pel nom de Samitier us dirà que recorda cert jugador i posterior entrenador del Barça conegut popularment pel nom El hombre langosta o El mago. En canvi si vosaltres mateixos feu una ullada per la xarxa podreu veure que també hi ha un poblet a Osca amb el nom.

Que nosaltres sabem que l'Adrià (alma mater del projecte musical Samitier i antic L'Ana és un koala) no és d'Osca ni fa màgia, així que el dubte ja el tenim creat. Com el podem resoldre? Doncs presentant-vos aquest proper dijous al concert acústic que montem al Fantástico dins el cicle A viva veu. Samitier A Viva Veu. És una bona proposta si no us voleu gastar ni un duro (o el preu d'una cervesa en funció de la set que pugueu acumular durant una horeta o així) perquè l'entrada és gratuïta. Més raons per anar a veure a Samitier: és el seu primer acústic i segon concert de la seva història com a banda (que només porten uns mesos i el grup és molt jove musicalment parlant, també), toquen molt bé, les lletres són en català i contenen la bona dosi poesia en les seves lletres que costa tant de trobar.

Bé si fins aquí les meves humils paraules no us han donat ganes de clicar al seu myspace, ara teniu la vostra oportunitat de fer-me callar i simplement escoltar la proposta musical de Samitier.

Us esperem trobar aquest proper dijous 18 a les 20.30h al Fantástico, al Passatge Escudellers 3.

Càpsula indefinida de l'audiovisual mundial #28 It's Showtime!

noreply@blogger.com (Xavi Arnaiz) — Mon, 15 Jun 2009 22:51:00 +0000

La Càpsula indefinida de l’audiovisual mundial d’aquesta setmana està d’enhorabona. Fa exactament una setmana que es va estrenar, als United States of America, la cinquena temporada d’una de les millors comèdies que hi ha actualment a la televisió. El seu títol és Weeds. I és una puta obra mestra. Diguem-ho així de clar. Si sou d’aquells insensats que encara no heu vist mai ni un únic capítol d’aquesta extraordinària producció, disposeu d’un minut per fer el següent. Descarregar-vos ja la sèrie en versió original subtitulada (sigueu pirates). O anar corrent a una gran sufície a comprar-vos les tres primeres temporades en DVD. La quarta està en camí. Weeds és tot allò que no es pot dir. És la demostració de fins on pot arribar el que s’acostuma a definir com a políticament incorrecte. És la transgressió. És marihuana. És sexe. Són personatges únics i extremats. I, per sobre de tot, és Nancy Botwin (by Mary-Louise Parker). El millor personatge femení mai creat a la història de la televisió. Weeds mola. Mola molt. Ja us ho he dit.

Però, ja que hi som, no ens quedarem només aquí. Showtime és la cadena nord-americana per cable (aquí està el quid de la qüestió) que ens ofereix aquesta estimable sèrie. I com a cadena, s’atreveix a mostrar i insinuar el que altres canals no poden o no volen ensenyar. A la càpsula indefinida d’aquesta setmana fem un repàs d’algunes de les sèries que Showtime té o ha tingut en la seva particular plantilla. Californication. United States of Tara. Dexter. The Tudors. Huff. Queer as folk. The L Word. I Nurse Jackie.

Com ja sabeu, teniu dos opcions per escoltar aquesta interessant i educativa càpsula. Ho podeu fer AQUÍ o directament des del nostre perfil d’SCANNER CLUB.

It’s Showtime!

Especial Sónar. Entrevista a Anímic

noreply@blogger.com (Eduard Gras) — Mon, 15 Jun 2009 14:38:00 +0000

Txarly Brown, a la primera entrevista Especial Sónar, ens explicava que un exemple molt clar de la decadència creativa a la música electrònica va ser que el festival de Música Avançada barceloní programés al seminal grup d'ska Madness l'any passat. Profèticament, des del Mai a la vida us portem un altre grup que s'allunya dels paràmetres clàssics d'aquesta música de club que també participaran al Festival, Anímic, particular grup de folk de la Catalunya Central.

Anímic són una família, comparteixen casa, però tot i que ells s'encarreguen de desmentir-ho, ben cert és que les sinergies creades resulten positives pel grup. El resultat és aquest folk oníric i atmosfèric que té en Himalaya l'últim esglaó d'una prolífica discografia.

Podeu escoltar l'entrevista aquí o al nostre perfil del Club d'Scanner FM.

S'acosta el Faraday

noreply@blogger.com (Eduard Gras) — Wed, 10 Jun 2009 11:37:00 +0000

El Faraday, juntament amb el popArb, és un dels festivals de tots els que se celebren a Catalunya durant l'any que més ha sabut crear-se una imatge pròpia i destaca per aportar un valor afegit tant a l'artista com a l'espectador. En el seu cas, el fet de celebrar-se en un lloc tan emblemàtic com el Molí de Mar de Vilanova i la Geltrú, una ubicació privilegiada, destinat a un aforament limitat, presenta una immillorable proposta per un cap de setmana de concerts. No cal recordar que, enguany, el festival vilanoví ha aconseguit la fita de contractar Neil Hannon, que amb The Divine Comedy és al Faraday el mateix que Neil Young al Primavera Sound.

Però abans que arribi el dia que Neil Hannon s'assegui al piano al Molí de Mar, aquest cap de setmana a Barcelona hi ha dues festes de presentació del festival. La primera és l'Our Favourite Faraday, on tota la colla d'amics i amigues del clan vilanoví faran "versions inspirades en el Faraday". Des del Pere de La Brigada, passant pel Dani de Gentlemusicmen, passant per The Lions Constellation i tota la colla que els envolta. Podeu llegir els convidats al cartell de dalt. Això serà aquest divendres 12, al bar Clandestino del restaurant Taxidermista, a la plaça Reial de Barcelona. L'entrada és de franc.

La segona festa de presentació a Barcelona serà l'endemà, el dissabte 13, a La[2] d'Apolo, que comptarà amb concerts normals per part de Los Carradine, JF Sebastián, Sedaiós, La Banda Municipal del Polo Norte, Samitier i Bon Compain. Nous vells coneguts dels escenaris barcelonins tots ells, amb el denominador comú de pop-folk, aquest cartell és un petit aperitiu del que ens trobarem el primer cap de setmana de juliol a Vilanova, ja que el Faraday d'enguany és dels més nacionals de tots, amb tot l'estrellat de grups catalans.

Càpsula indefinida de l'audiovisual mundial #27 Trekkies, losties i dobles jotes

noreply@blogger.com (Xavi Arnaiz) — Mon, 08 Jun 2009 23:13:00 +0000

Senyores i senyors. Tenim el plaer de presentar-vos, un cop més, una nova edició de la Càpsula indefinida de l’audiovisual mundial. I aquest cop us trobareu, possiblement, amb una de les càpsules indefinides amb més anades de bola de la història del Mai a la vida. ¿Vols dir? ¿N’hi haurà per a tant? Sí. Com veieu, jo em pregunto i em contesto a mi mateix. Aquesta setmana aprofitem l’estrena d’aquesta mastodòntica revisitació de la saga Star Trek per parlar de la vida i miracles d’un senyor anomenat JJ Abrams. ¿I aquest tema dóna per a tant? Us asseguro que sí.

Per aquells que s’estiguin preguntant ara mateix qui és el senyor JJ Abrams, cal explicar-ho amb un seguit de punts. Abrams és el director d’Star Trek. Va dirigir la tercera part de la franquícia Misión: Imposible. És el cap de la productora audiovisual Bad Robot, d’on han sorgit perles com Monstruoso. I ha estat guionista d’unes quantes pel·lícules mitjanament recordades. Fins aquí, tot normal. Però és la televisió la que se n’ha encarregat de posar a JJ Abrams i els seus col·legues (vegis Damon Lindelof o Carlton Cuse, entre altres) en un pedestal absolutament elevat. Ell és el creador d’aquesta sèrie anomenada Lost, que ha fet que mig món s’estigui tornant paranoic mentre intenta buscar un perquè a tanta palla mental. Lost és, des de ja, un dels mites més importants de la televisió. Però no només ha fet això. Seves són altres sèries com Felicity, Fringe o la genial Alias. Però a la càpsula d’aquesta setmana també parlem d’altres temes. La utilitat dels dits de la mà. Textures low-fi. Excursions escolars amb autobús. Falleres cremant sants. La nostra estimada ministra de cultura. Camionistes emprenyats. Baladistes que no volen tancar els ulls. Perruqueres que no saben escriure. I graus de separació amb el president Obama.

Però sobretot, a la part final, se’ns omple la boca mentre parlem de Lost. I ara és quan un servidor ha de fer un avís important. SI NO HEU VIST MAI LA SÈRIE I TENIU INTENCIÓ DE VEURE-LA, NO ESCOLTEU LA PART FINAL DE LA CÀPSULA, just quan en comencem a parlar, perquè revelem parts importants de la trama i deixem anar molts SPOILERS. Així que ja esteu avisats. La part inicial, però, la podeu escoltar sense preocupació.

Per escoltar la càpsula dedicada en exclusiva a la vida i obra del senyor JJ Abrams, només cal anar AQUÍ o fer-ho directament des del nostre perfil d’SCANNER CLUB.

Especial Sónar. Entrevista a Txarly Brown

noreply@blogger.com (Eduard Gras) — Mon, 08 Jun 2009 20:07:00 +0000

El nom de Carles Closa diu poca cosa a ningú. En canvi, el nom de Txarly Brown, potser. Dissenyador gràfic de traçada inconfusible, després de passar per l'electrònica de ma de l'influent segell Novophonic, el Txarly Brown porta una temporada dedicant-se a coordinar els recopilatoris Achilifunk, del qual acaba de sortir la segona edició. Ve a parlar-nos d'això, del seu pròxim pas pel Sónar punxant rumba i del seu particular món i la seva visió del comú per tots. Enciclopèdia parlant i presa d'una incontinència exagerada, Txarly Brown ens fa la seva particular classe magistral.

Podeu escoltar l'entrevista a Txarly Brown aquí o al nostre perfil d'Scanner FM.

Especial popArb. Entrevista a La Sentina

noreply@blogger.com (Eduard Gras) — Thu, 04 Jun 2009 10:10:00 +0000

Coincidint amb l'anunci oficial del cartell del popArb 2009, vam donar la notícia que enguany el Mai a la vida hi serà present patrocinant l'escenari d'El Gorg Nou. Així doncs, la nostra voluntat és que d'aquí i fins que se celebri el festival, puguem anar oferint-vos entrevistes amb els tres grups que tocaran en aquest escenari. El primer de la tanda és La Sentina, i l'Albert, alma màter, fundador, compositor, cantant i guitarra del grup, ens explica qui són, d'on surten i què fan. No precisament home de poques paraules, l'Albert s'explaia que dóna gust per detallar fins a l'últim serrell la història del grup, el naixement del seu primer disc i com s'espavilen en un món discogràfic on sembla que les noves oportunitats ajuden a grups joves com el seu.

Encabat de l'entrevista, l'Albert participa amb la seva guitarra acústica a les nostres Fronton Sessions amb les cançons 'Cargol' i 'TalpGosGatLluç'.

Podeu escoltar l'entrevista aquí o al nostre perfil del Club d'Scanner FM.

A viva veu: Oníric i Jordi Tost

noreply@blogger.com (Unknown) — Tue, 02 Jun 2009 19:55:00 +0000

Desprès de l'èxit de la primera convocatòria del A viva veu amb en Desmond, la segona entrega és aquest proper dijous 4 de juny amb la María Rodès d'Oníric i el Jordi Tost també conegut com El Gos Binari. Aquí teniu el cartell, que ha fet la Vanessa Millet, per cert, i aquí us podeu fer Fans al Facebook del projecte A viva veu. Us hi esperem aviat. Recordeu intentar ser puntuals per allò que mentre la música soni les distraccions seran mínimes i no es podrà permetre l'entrada a ningú més. Ho sentim molt. Tema tabac no hem pogut arribar a cap tipus de consens intern.

Primavera Sound 09: la crònica definitiva

noreply@blogger.com (Eduard Gras) — Tue, 02 Jun 2009 16:39:00 +0000

Un Primavera Sound més i una crònica del festival més. Com que nosaltres som tan guais i indies, hem pensat en classificar la nostra insignificant aportació en les sorpreses, els grans, la festa i els bluffs. L’última són les onomatopeies. Cada capítol per cada dia, en el que és segurament el text més trepitjat i refregat en la història d’aquest blog. No en va, aquesta crònica que us disposeu a llegir ha passat per ordinadors diferents, amb resultats tan bonics com que, abans de la darrera correcció, Deerhunter aparegués tant a Els Grans com a Bluffs. Si voleu saber, en quin lloc han quedat, llegiu gossos.

Dijous 28 de Maig

Les Sorpreses

Cuzo van ser els encarregats d’inaugurar la nova ubicació de l’escenari Vice. Tot i tocar metal, la seva música va destinada a tots els públics i mesclen detalls de psicodèlia amb l’estructura matemàtica del metal. Naturalment, a aquesta hora, el percentatge de membres del programa al Fòrum era mínima, i alguns no van començar a arribar fins que a les 18:15 a l’escenari Pitchfork començava Women, el grup matiner que tothom esperava i que van agradar molt tant per la posada en escena com per la seva maduresa musical. Res a veure amb els seus homònims barcelonins, Women són al lo-fi el que Animal Collective han significat a la música pop. És a dir, una petita revelació de cal drapaire que una evolució encertada pot convertir-los en uns grans.

Més. Tot i que les comparacions que rep Andrew Bird amb el germà Wainwright són constants, la veritat és que l’espectacle del senyor Ocell és molt més atractiu –amb tots el respectes- que el de la màxima ICONA dels indies homosexuals. Bird va fer un concert perfecte. Loopejava veu i corda i ho llençava mitjançant un curiós sistema d’speaker rotatori que tenia al seu darrere en forma de gramòfon. Això, o els indies homosexuals, les noies maques i els mitjans generalistes ja poden començar a canviar d’ídol alternatiu. Com a anècdota, l’organització va enfilar-se per les parets quan va veure arribar Andrew Bird sol amb els seus trastos. Sembla que l’havien contractat amb banda i el noi no va avisar.

Una de psicodèlia. Magik Markers podrien ser els nous Sonic Youth, però l’agressivitat amb la que desconstrueixen el rock no es tan abrasiva com la que utilitzen els de Thurston Moore. Un concert molt agradable per descobrir les noves promeses del rock d’avantguarda. Si es quedaran aquí o aniran més enllà no ho sabem, però el sector inquiet del Mai a la vida farà una recerca per descobrir si tenen una col•lecció de cassets gravats amb un segell súper underground de Tucson i fer-ne un monogràfic a la càpsula de música.

El suec The Tallest Man On Earth (avisem que és ironia això de “tall”) va pujar a l’escenari i va aconseguir deixar-nos captivats per la seva poderosa veu (ja ho diuen que al pot petit hi ha la bona confitura) i la seva precisió amb la guitarra. Des d’aquí el nominem a la veu més graciosa del Primavera Sound 2009.

Els Grans

Després que Pete ‘Sonic Boom’ Kember abandonés la carrera com a músic a Spacemen 3 va crear Spectrum. Després de dos anys, el dia 28 de maig van tornar a la península i van oferir un concert suprem, excel•lent, fantàstic. Els fanàtics del drone pop i el rock còsmic van quedar absolutament satisfets amb el que van sentir a primera hora de la tarda. Naturalment hagués estat encara més apassionant veure Spectrum de nit, amb llums lisèrgiques i drogues a les venes (nosaltres no, però hi ha gent molt degenerada als festivals), però coneixent les aficions il•legals de Kember, l’organització del festival va preferir posar-lo d’entrada per assegurar-se que el Boomboom tocava.

Yo La Tengo, després de fer una intro distorsionada de més de 10 minuts, van encarrilar un concert de grans èxits que va durar poc més d’una hora i que es va convertir, segons bona part de nosaltres, en un dels millors del festival. I és que l’edició d’enguany del Primavera Sound era un homenatge encobert al soroll i al shoegaze, i per coronar la reina, era de calaix que el senyor Shields fes el pertinent acte de presència.

Allò de la barrera de so es fa una realitat quan t’adones que els de Kevin Shields toquen amb tanta potència que els acords d’'Only Shallow' se solapen amb les cançons que Jay Reatard està tocant, a la mateixa hora, a l’escenari Ray Ban-Vice.

La Festa

Tot i que tothom s’esperava que Lightning Bolt tocarien darrere les grades, entre el canyissar del costat de l’ATP o a dins de la barra, els americans van comportar-se i van tocar des de dalt de l’escenari. Va ser la primera festa de la tarda, sobretot pels que estaven a primera fila ballant pogo com uns desesperats. Segur que mai ningú s’hagués imaginat que un baix tingués tantes possibilitats. Un del nostre equip (preservarem la identitat del penjat) ha recuperat el seu baix polsós i porta dos dies intentant fer els solos de guitarra que el baixista de Lightning Bolt feia com si res.

The Bug va encisar a tots aquells que omplien el Pitchfork ben entrada la matinada amb sons provinents del dub anglès. Tota una sessió d’autèntica música rave que va semblar no agradar massa als tècnics d’escenari, que en veure que l’artista es sobrepassava li van tallar el so. Amarga relació la d’amor-odi entre artistes i tècnics…

Per la seva banda, Jay Reatard no deu tenir cap problema amb els encarregats del so perquè tan li deu fer com sona. No és que sonés malament, però tot i que el punk sempre va ser una mentida i que va morir fa temps, avui en dia encara arriben ecos. Ell n’és un. Va cancel•lar poc després de ser anunciat i després va reconfirmar, fa mesos. Fàcilment podria no haver aparegut per l’escenari, però ho féu, i a base de cops de guitarra, va escalfar el poc personal que no havia anat a veure My Bloody Valentine.

Aphex Twin és el rei de l’electrònica i quan el nu-rave i l’ed-bangerisme són les premisses que dicten els patrons electrònics actuals, Richard D. James va sorprendre amb una sessió de deep-house amb molta classe.

Meneo, complint amb el que van dir a l’entrevista que els vam fer com a prèvia del festival, van despullar-se posant de manifest que la talla del seu membre viril no va en proporció geomètrica de la festa que porten a sobre. Rigo i Raúl, som fans vostres.

Bluffs

Wavves són joves artistes que la fama se’ls ha quedat gran. Ho van demostrar a última hora de dijous, protagonitzant un concert penós on a més d’enfadar-se entre ells es van encarar al públic. Tot per culpa de mesclar èxtasi, alcohol i alguns narcòtics (segons la nota de premsa que el dia següent va publicar la banda). Podeu veure un video del que va passar aquí:

Divendres 29 de maig

Les Sorpreses

Sleepy Suns va ser la primera sorpresa del divendres ja que van demostrar-nos que són ells l’esperança de la nova psicodèlia de més enllà de l’oceà. Naturalment haguéssim preferit començar les sorpreses del divendres amb els xinesos Carsick Cars, el disc dels quals ha estat una petita revelació en l’habitació de molts nosaltres, però que els designis del Senyor Horari va fer coincidir mortalment amb The Pains Of Being Pure At Heart i les cues a l’Auditori per veure My Bloody Valentine.

Sabem que molts de vosaltres pensareu que tocar una nota sostinguda durant una hora seguida és quelcom pel que ningú donaria ni un euro, però veure monjos satànics tocant guitarres no té preu. Malauradament, Sunn O))) van patir el retard de Shields i companyia a l’Auditori i va privar-nos a molts de nosaltres d’introduir-nos en l’oceà drònic apocalíptic dels amos i senyors del soroll.

Tot i que ja els coneixíem, vam veure per primer cop The Extraordinaires a la passada edició del Primavera Club, on van encisar-nos amb el seu folk rock felicià de la talla de The Decemberists. Aquest argument va servir per tornar a veure’ls i quedar encara més enamorats d’ells.

Els Tokyo Sex Destruction no són una sorpresa, tot i això els col•loquem aquí perquè s’ho mereixen. Sempre donant la talla, però aquest cop acompanyats de Gregg Foreman, van donar un punt de vista més psicodèlic al seu punk de garatge d’essència negra.

Crystal Antlers es coronen com la petita banda més gran de les que van tocar a aquesta edició del Primavera. El fet que se solapéssin amb MBV a l’Auditori va fer que no puguéssim veure’ls des del principi. Però sens dubte, un dels millors i amb escreix.

Als festivals sempre hi ha un concert que recordes i, de divendres, ens quedem amb el de Fucked Up. Hardcore tocat amb tres guitarres i acompanyat de la veu visceral del seu cantant, Pink Eyes. The Chemistry Of Common Life va ser un dels discs de l’any pel Mai a la vida, el seu concert –excepte perquè es van despullar a l’escenari- també serà un dels millors del festival.

Els Grans

El primer gran concert va ser sota l’aclaparador sol d’un quart de set de la tarda a l’escenari Pitchfork. Jason Molina acompanyat dels seus membres de Magnolia Electric Co. van fer un concert excel•lent. Natural, sincer i agraït, així és el senyor Molina, un home que com a mínim hauria de tenir una plaça amb el seu nom al seu poble, Lorian, a Ohio.

Més d’un incrèdul pensaria que anar a veure un concert i posar-se taps a les orelles són dues coses una mica antagòniques. Tot i això, aquells que vam anar a veure els My Bloody Valentine a l’Auditori sabíem què era el que ens esperava dins. El recital va valdre la pena però segurament per l’alta expectació de veure’ls a un lloc com l’Auditori va fer que contra tot pronòstic no es convertís en el millor concert del festival. Abrasius, escoltar-los sense taps va ser una gosadia per alguns que, encabat, van estar una bona estona tocats per la tormenta sònica dels irlandesos.

Els que van superar totes les expectatives i amb escreix van ser Shellac. Steve Albini és el millor director de rock del món i no és una exageració. Math-rock, metal encobert, potència, ràbia i unes tonyines al davant que verge santíssima. Un de tants millors concerts del Primavera 2009.
Jarvis Cocker és sinònim d’elegància i bones formes. Amb camisa i corbata va omplir l’escenari Estrella Damm i va oferir un concert complet. Amb una pinzellada de tot el que conforma l’únivers del ex Pulp. ‘I Never Said I Was Deep’ i ‘Don’t Let Him Waste Your Time’ demostren que darrera de l’aparença de vividor hi ha un lletrista de cap a peus.

La Festa

The Mae Shi van ser la festa. No hi ha res més a dir. Recordant als Refused més passats de voltes i, en alguna ocasió, als The Rapture més agresius. El públic va saber respondre i ells ho van saber aprofitar. Fins i tot van arribar a desplegar una lona entre el públic tal i com fan els hooligans italians en els seus famososos tiffos.

Tot i que no ens en recordem massa, sabem que Michael Mayer, com sempre, va estar a l’alçada. Lluint les gales d’un dels grans del techno alemany, va començar la sessió fent un petit homenatge a l’electrònica industrial valenciana d’antany per encarrilar temes que deixaven el minimal de banda per decantar-se per ritmes més contundents.

No vam veure Dan Deacon. I si el vam veure no ho recordem.

Bluffs

Tot i que va ser un mig bluff, The Pains Of Being Pure At Heart podrien haver dut un directe més preparat. El cantant podria haver assistit a algunes classes de cant i nosaltres haguéssim sortit més contents. Llàstima que no fos així i que el seu primer disc homònim soni molt millor que el seu directe. Així i tot, el seu curt concert (de mitja hora) va ser una recopilació de les millors cançons del seu disc i el públic bé en va gaudir. Nosaltres som massa exigents.

Dissabte 30 de Maig

Les Sorpreses

Si hi ha alguna sorpresa del dissabte, sens dubte qui s’emporta el premi al petit gran grup és Ariel Pink, fent una de les actuacions més divertides del festival quan va compartir escenari amb la gent de Vivian Girls.

Herman Dune va ser l’artista que va escalfar motors just abans que tingués lloc l’actuació de Neil Young. Tot i no ser la primera vegada que assistien al festival, sí que ho era després de la nova formació. David-Ivar va obrir l’actuació amb una versió acústica i tot just després van començar a encarrilar el repertori de tota una vida de música. Felicitat, alegria i bon rotllo per seguir encarant la recta final.

Després d’haver tocat tres vegades seguides al festival, segurament aquesta va ser l’actuació on els de Bradford Cox van tenir més públic. Presentaven en directe el doble treball Microcastle / Wierd Era Cont i el resultat va ser extraordinari. Obrint amb el set list exacte que el tracklist de Microcastle l’actuació va derivar en una sessió d’autèntic pop còsmic. Deerhunter se situen com la promesa de la música d’avantguarda.

Quan un servidor no s’esperava gran cosa de l’actuació de Black Lips, puc assegurar que va ser una de les que més em van sorprendre. Amb una afluència multitudinària, Black Lips van tocar tant o més borratxos que el públic que omplia el Vice i ho van fer amb molt art, cal donar-los el mèrit. Però aguantar-se quiet a ‘Katrina’ o ‘Cold Hands’ era altament complicat.

Tota una familia a sobre un escenari demostrant que encara es pot fer música com abans. Els fills de Ingrid Weiss, bateria de The Raincoats, són Kitty, Daisy and Lewis i tots junts van oferir un concert de rock and roll per a treure’s el barret. I si The Shins es fusionessin amb Damien Jurado sortiria Chad VanGaalen i el seu agradablíssim concert al Rockdelux a mitja tarda. Quin goig i quina joia.

Els Grans

El dissabte era un dia de grans noms. Així que a la mateixa línia col•locarem als tres grans noms del dia, que van portar el festival a superar totes les expectatives més optimistes. 30.000 persones van ser les que es van aplegar dissabte per veure a Neil Young en el seu concert de dues hores i mitja. Tot estava a punt per aplanar el terreny a l’avi de la música americana. L’assistència més massiva en tota la història del festival.

The Jayhawks, tot i haver-se ajuntat de nou després d’una temporada de malentesos, van col•locar-se al Top 5 dels millors concerts del festival. A les 21:15 tot estava llest perquè Neil Young sortís a l’escenari i cal destacar la increíble imatge de massa humana que cobria tota la costa que abarcava l’escenari Estrella Damm.

Un cop superada la mitjanit, Sonic Youth van clausurar l’escenari gran del Primavera Sound i ho van fer amb un espectacular concert, situant-los encara més com una de les millors bandes de la història de la música contemporània. Algun però? Massa del darrer disc.

Més enllà de la Santíssima Trinitat que va tocar a l’Estrella Damm, The New Year són uns altres grans, tot i l’hora en què els van programar. A les quatre de la tarda, convertint-se en el concert més matiner de tot el festival, van tocar durant 45 minuts clavats, centrant-se en el seu darrer disc i els seus magnífics inicis i finals de ‘Folios’ i ‘The Idea Of You’. Els adorem.

Bluffs

Shearwater, el grup paral·lel de Will Sheff d'Okkervil River, va presentar-se a l'escenari Pitchfork, però la seva proposta no va tenir res a fer davant de les altres propostes d'aquella hora. I el mateix Sheff no hi era.

El concert de Jeremy Jay va ser el més castigat del festival. Va començar un concert que sense pena ni glòria es va veure truncat per uns problemes tècnics que van deixar sense llum l'escenari Ray Bay-Vice durant gairebé mitja hora.

La Festa

Dj /rupture va ser coronat com un dels millors discs del Mai a la Vida del 2008 gràcies a Uproot i al Primavera Sound va ser l’alternativa a la modernitat de Simian Mobile Disco. Ja us ho podeu imaginar, Mush’ups i bootlegs de dub, electrònica abstracta i hip hop deconstruït. Impecable.

Simian Mobile Disco ja havien vingut al festival, però són l’aposta segura per a un final de nit. Agraden tant als indies com als clubbers i al Primavera Sound sempre són benvinguts.

Tot i que tenim a Dj Coco més sobat que qualsevol altra cosa (cal recordar que és el resident de la [2], el nostre club preferit), el premi a la festa del dissabte se l’emporta la seva sessió, on no van faltar els clàssics de sempre juntament a un escenari inundat de gent i moltes cares conegudes entre el públic. Sens dubte la imatge més carismàtica del Primavera, i nosaltres hi vam ser.

Diumenge 30 de Maig

La ressaca més absoluta regnava entre les cares de tots aquells valents que diumenge a la tarda vam assistir al parc de Joan Miró. Sedaiós van ser els encarregats d’iniciar els concerts pels agosarats que van poder sortir de casa cap allà les 16h. Klaus and Kinski, per la seva banda, van sonar millor que el mes passat al Maremàgnum. La sorpresa de la tarda va ser, però, Angelo Spencer. No teníem ni idea de qui era i ell solet, amb un bombo la guitarra i els balls d’un homeless espontani va facturar el millor concert per l’hora i la situació. Karl Blau, el més esperat de la jornada, però, va voler centrar-se en el seu repertori més estrambòtic, deixant-nos amb ganes de la seva faceta més melòdica. Un crack, l’amic de Phil Elverum, que volem veure sense ressaca, palmeres i gronxadors.

Tot i que la gran decepció va ser la caiguda del cartell de Dj Yoda, el premi a la sorpresa se l’emporten Dutchess Says, un quartet de rock obscur i pinzellades d’electrònica industrial provinent de Canadà. La seva cantant és una desfassada i ho va demostrant tirant-se al públic, llençant cervesa a les primeres files i pujant entre els assistents. Tot un revitalitzant per a la ressaca dels que estaven allà. Tot al contrari que Stanley Brinks, acompanyat per Freschard i Ish Marquez, que tot i ser molt entranyable, la seva música pausada no era la més adient per aquelles hores.

El bluff del diumenge se l’emporten Merienda Cena i John Maus que, tot i intentar-ho, la seva proposta es va quedar allà. Tot i això, ara riem molt amb les seves bases trance, la veu distorsionada i els saltirons descompassats.

Fotos de Inma Varandela, Cristina del Barco i Chus Sánchez.

Càpsula indefinida de l'audiovisual mundial #26 La pèrdua

noreply@blogger.com (Xavi Arnaiz) — Mon, 01 Jun 2009 15:20:00 +0000

La Càpsula indefinida de l’audiovisual mundial is back! I la veritat és que no torna amb un tema excessivament alegre. Aquesta setmana intentarem analitzar aquelles pel·lícules que, com a nexe en comú, tracten la mort (direm pèrdua per ser més fins) de familiars. És el tema que toca, perquè fa poques setmanes que es va estrenar aquí, a les nostres estimades contrades, la nova pel·lícula d’un senyor britànic que s’anomena Michael Winterbottom. La pel·lícula és altament recomanable, segons el meu (in)discutible criteri. I té nom de ciutat, Gènova.

I em direu... ¿I quina relació té Gènova amb la mort? Té relació amb la mort, perquè l’argument i la substància de tot plegat s’inicia en el moment en què una mare de família mor en un tràgic accident de trànsit. Això, que ja se’ns explica des del mateix minut u de la pel·lícula, els serveix al marit vidu i a les seves dos filles per intentar superar el trauma i marxar del seu Chicago natal per tal de passar un any a la ciutat italiana de Gènova, gràcies a un treball universitari del pare. Així, i partint d’aquesta base, a la Càpsula analitzem altres pel·lícules profundes com La habitación del hijo, Caos Calmo, Para que no me olvides o The door in the floor (Una mujer difícil), entre moltes altres. Evidentment, tampoc podem deixar de banda les sèries. El màxim exponent en tractar aquesta temàtica seria la magistral A dos metros bajo tierra (Six feet under), que ja ens ubica l’argument en una funerària. Però n’hi ha d’altres que també utilitzen la mort com a punt de partida. Trobem exemples clars en sèries com Everwood, Weeds, Huff o Twin Peaks.

Si escolteu la càpsula fins al final, tindreu premi. Al Mai a la vida encara estem traumatitzats per tres pel·lícules Disney que reflecteixen aquest tema. ¿Recordeu com va morir Mufasa a El rey león?

Ja sabeu que podeu escoltar aquesta càpsula AQUÍ o directament al nostre perfil d’SCANNER CLUB.

Preparad vuestro olfato de hienas, pronto habrá novedades aquí...

Fronton sessions. Entrevista a Meneo - Especial Primavera Sound

noreply@blogger.com (Eduard Gras) — Wed, 27 May 2009 12:11:00 +0000

El Rigo i el Raúl són de Guatemala i Santander i s'han trobat a Barcelona per elevar a la màxima portència el que pot arribar a significar tenir una actitud irreverent, per molt que ells no ho acabin de veure així. Tots dos s'amaguen sota el nom de Meneo i més que a fer música, es dediquen a l'espectacle, a través de les projeccions, la música d'una Game Boy i acabar despullats a l'escenari. Tocaran demà dijous al Primavera Sound, tancant l'escenari Ray Ban - Vice i aprofitem l'ocasió per parlar del festival, de The Mae Shi, de Sunn O))) i, el més important de tots, el Joe Crepúsculo.

Escolteu l'entrevista de Meneo aquí o al nostre perfil del Club d'Scanner FM.

Per cert, aquest és el nou vídeo de Meneo que ens han enviat per publicar-lo com a novetat. El vídeo? A la línea, DES-FAS-SATS!

MENEO - PAPI (2009) from Entter on Vimeo.

Incondicionals!

noreply@blogger.com (Míriam Gómez) — Wed, 27 May 2009 09:44:00 +0000

Avui no és un bon dia per publicar, o si, ben pensat potser si. És màxima actualitat parlar del Primavera Sound però avui, exactament avui també és d'actualitat parlar de la Champions, fins i tot el Déu Google a canviat el seu logo! I ja de pas que parlem de futbol parlar d'una pàgina web, incondicional del futbol, perquè avui estan on fire.

Incondicionales és una pàgina web per a fanàtics o frikis del futbol. Aquí no només tenen cabuda els grans equips, sinó que també es segueixen els equips de tercera divisió i també pots pujar informació del teu quip, fotografies i demés i declara-te fan incondicional i seguidor fins la mort del teu equip. Hi ha foros de discussió, s'organitzen trobades de seguidors, és comenten les jornades esportives i segueix tot el que passa en el món del futbol sigui nacional o internacional.

A més, i com a bona empresa d'Internet, ja que recordem que Incondicionales és del Grupo Intercom, un gegant de fer pàgines web. Incondicionales tenen diferents grups al Facebook i demés. A Incondicionales, tal com diuen ells: pots portar el teu equip amunt,amunt!! Les millors aficions, les més actives, les quals ajudin més al seu equip sempre amb 'fair play' són les quals estaran en les primeres posicions dels sus rànquings!, perquè si, el futbol ens mou i perquè si no teniu tele podeu veure el partir d'aquesta nit aquí.

Em sembla que 'no hase falta desir nada más', o si, VISCA EL BARÇA!