M'exalta el nou i m'enamora el vell

Homenatge a J. V. Foix

noreply@blogger.com (nur) — Sun, 29 Jan 2012 13:03:00 +0000

Fa més de 25 anys estudiava a l'Institut Maragall i els seus versos ja em van fascinar. Recordo que comentàvem Foix amb un company, en Quim Altés, i amb un professor de literatura catalana, en Ferran Gadea, qui va guiar els meus passos durant molt de temps no només en els anys de l'Institut, sinó també anys després. Està clar que les seves classes, la seva manera de fer em van influir força a l'hora de triar carrera i a l'hora de llegir, de percebre la poesia. I em va deixar molt marcada especialment de J. V. Foix i també de Joan Salvat-Papasseit.

Que J. V. Foix em va influir queda prou clar en el títol d'aquest bloc: m'identifico tant amb les seves paraules i amb una manera específica de concebre el món que vaig voler usar les seves paraules per parlar de coses antigues i també de coses modernes, de coses que venen de molt endins i de coses que ragen sense reflexionar-hi gaire. El món de les contradiccions que viuen en perfecta harmonia. El món dels sentiments, les seves paraules tan ben seleccionades.

Poc temps després, també a l'Institut, vam haver de fer un treball sobre els barris de Barcelona, inspirats en un magnífic llibre d'obligatòria lectura per conèixer la nostra ciutat: Barcelona pam a pam d'Alexandre Cirici. Magnífic! Vaig triar el barri de Sarrià: jo el coneixia poc o gens, però em va il·lusionar veure la pastisseria Foix i passar per places i carrers on el poeta havia viscut. La Francesca descriu tan bé aquests espais pels quals vaig passejar jo només un dia en el post dedicat avui a J. V. Foix.

J. V. Foix em va inspirar també a fer aquest vídeo que fa uns mesos que vaig elaborar:

Gràcies, Víctor Pàmies, per la difusió d'aquest aniversari i la promoció d'aquest homenatge més que merescut al poeta J. V. Foix.

Gràcies també, Francesca, per una descripció tan propera de J. V. Foix: m'ha encantat, com sempre, llegir-te.

I gràcies, Kika, per descobrir una altra vessant (que m'ha agradat trobar) del poeta.

I més informació sobre l'acte a Facebook: Homenatge blocaire a J. V. Foix

Gràcies, doncs, J. V. Foix per les paraules i per la càrrega emotiva de les teves poesies.

Crèdits imatge pastisseria Foix de Sarrià
Ceràmiques, inscripcions i plaques recordatòries (c) Jaume Meneses CC NY-SA

Patidors de #rod1

noreply@blogger.com (nur) — Thu, 19 Jan 2012 20:22:00 +0000

Un altre cop, un xoc entre trens a Rodalies. Un altre cop, sense cap mena d'informació i donant gràcies a la xarxa que cada dia enriquim els patidors de Rodalies, línia 1, gràcies a aquest gran invent que és el Twitter.

Avui plego d'hora de treballar i rebo al Whatsapp (quin gran invent!) un missatge d'un amic que viu al Maresme i que m'informa que els trens no passen per plaça Catalunya: fantàstic, m'estalvio la caminada inútil d'arribar a plaça Catalunya i haver de tornar cap amunt. Treballo molt a la vora de l'estació de Passeig de Gràcia.

Ja a l'andana, obro l'Uber Social que em permet accedir a Twitter i llegir tot el que els meus companys patidors de Rodalies 1 estan passant: una noia és a Sants, un altre és al Clot, l'altre encara és a la feina i un altre ha decidit anar a buscar la xicota i traslladar-se amb un altre mitjà de transport. Riem, fem broma i ens mantenim informats entre nosaltres: l'espera resulta, si més no, divertida :)

Un altre cop que l'única informació que ens ofereixen per megafonia, un cop que arribo al Clot, és que hi ha hagut un incident entre Arc de Triomf i El Clot Aragó i que els trens no circulen per Pl. Catalunya, sinó que funcionen per Passeig de Gràcia. I per què ens diuen ara això si ja som al Clot? Quin valor afegit es pensen que tindrà que ens diguin el que ja sabem (si no, no seríem on som)? Per sort, és motiu de conversa amb els patidors veïns de seient.

També hi ha gent que s'emprenya, però a mi cada dia m'agafen més ganes de riure (deu ser l'edat i l'experiència d'haver patit aquesta mena de situacions tantes vegades). De tota manera, no puc entendre que sigui tan complicat muntar un pla de comunicació per a aquestes emergències i mantenir els usuaris informats tan aviat com es coneguin les notícies, les incidències, la possible resolució... De debò és tan difícil? Sort que tenim Twitter! Ja no sé com vivíem abans!

En fi, em desofego escrivint-ho i recordant vells temps d'un altre bloc: Converses del tren i com vam riure amb totes aquelles històries. Però avui... va per vosaltres, va pels patidors de Rodalies 1 :-)

Inventem.cat: hi participes? innovem?

noreply@blogger.com (nur) — Mon, 16 Jan 2012 20:50:00 +0000

Tinc un amic, en Jordi Graells: incansable, imparable, inquiet, innovador, intel·ligent, in-prenedor... És una sort tenir-lo d'amic perquè t'engresca en empreses interessantíssimes.

Fa uns mesos em va explicar aquest projecte i m'hi vaig apuntar immediatament; ja em trobareu en algun lloc del projecte, però ara el que vull demanar-vos és la participació en aquest concurs d'idees que hem organitzat i que té premi.

Alguna bona idea per innovar un producte i servei? Trobareu les bases al Graells.bloc i el vídeo explicatiu a Youtube

I... que tingueu sort! :)

Vine a donar sang a la Marató de Barcelona

noreply@blogger.com (nur) — Wed, 11 Jan 2012 21:33:00 +0000

Ep, a aquesta sí que hi corro jo. Els dies 13 i 14 de gener hi ha una Marató de donacions de sang a Barcelona: t'hi apuntes? Moltes gràcies, Barcelona!

Feliç any 2012!

noreply@blogger.com (nur) — Sat, 31 Dec 2011 23:10:00 +0000

Innovador, increïble, inacabable, inabastable, ingenu, incommensurable, immillorable, incessant, incitador, imprenedor, incombustible... 2012!

Que ens porti salut i felicitat i bones idees per afrontar la crisi! :)

Segona trobada blocaire fora de Catalunya (2. TBfC)

noreply@blogger.com (nur) — Thu, 29 Dec 2011 21:00:00 +0000

El primer cop que vaig anar a Berlín vaig descobrir una ciutat que em va encantar, vaig viure la dura experiència de visitar un camp de concentració, al costat d'altres experiències molt més agradables com descobrir l'amabilitat berlinesa i persones com la Marta.

El segon cop que vaig anar a Berlín també va ser tota una aventura: era la I Trobada Blocaire fora de Catalunya, organitzada pel meu amic Ferran i ens vam ajuntar a Berlín un bon nombre de blocaires que mai no ens havíem vist les cares, tot i que sí que ens havíem llegit (i molt) tant als blocs respectius com a l'elevadíssim nombre de correus electrònics que ja aleshores ens havíem enviat. L'experiència va ser magnífica i ja se n'ha parlat tant a la blocosfera... que no cal tornar-hi, hi ha milers (què dic milers? milions!) de testimonis de l'èxit rotund d'aquella trobada.

Tant, que abans d'abandonar Berlín ja estàvem organitzant una segona trobada blocaire que havia de tenir lloc a Lisboa al llarg de l'any 2011. Però, com veieu, el 2011 s'acaba i ni trobada ni Lisboa, res de res. Convocats un altre cop per en Ferran, el 2012, que segur que serà millor que el 2011 (ningú no ho dubta a aquestes alçades de l'any, oi?), ja us avanço que si no és per un motiu de força major, diversos blocaires repetirem l'experiència i de l'1 al 3 de juny (queda temps encara) ens retrobarem a Berlín: quin millor lloc per fer una trobada fora de Catalunya?

Per facilitar-nos les coses, mirem de coincidir en vols i hotel i alguns ja tenim bitllet i hotel:

El vol: amb EasyJet

Divendres, 1.6.2012 (10.35 - 13.20) = 35,99 eur.

Diumenge 3.6.2012 (17.00 - 19.35) = 47,99 eur.

(qui vulgui allargar un dia... dilluns 4.6.2012 (17.00 - 19.35) = 47,99 eur.)

L'hotel:

Motel One Hauptbahnhof = 69,00 eur. (esmorzar a banda)

Algú s'hi apunta? Us hi esperem!!

Bon Nadal i un molt feliç 2012!

noreply@blogger.com (nur) — Mon, 26 Dec 2011 08:16:00 +0000

I en aquests temps tan convulsos, només vull recordar les paraules del poeta, Miquel Martí i Pol, perquè hi reflexionem:

L'arbre desvetlla sons i el vent escriu

ratlles de llum damunt la pell de l'aigua.
Tot és misteri i claredat extrema.

Torna Nadal i torna la pregunta.

¿Proclamarem la pau amb les paraules
mentre amb el gest afavorim la guerra?

La resta... tot imatges que, diuen, valen més que mil paraules:

L'orgull i la dignitat de ser funcionària

noreply@blogger.com (nur) — Wed, 07 Dec 2011 17:28:00 +0000

Fa més de vint anys que treballo a l’Administració pública, serveixo ciutadans com vosaltres o com jo mateixa i tot i que hi vaig anar a parar una mica casualment, amb el temps he descobert una vocació per mirar que el país rutlli, per facilitar la vida a les persones i per canviar des de dins una Administració que no acaba d’anar bé des d’iniciatives com ara la Xarxa d’Innovació Pública, però també des de la feina de cada dia, granet a granet.

Fa més de vint anys que treballo a l’Administració pública, sentint acudits sobre la desídia, la ineptesa, la deixadesa i altres belleses dels funcionaris. Al començament em feien gràcia, després em van començar a cansar i darrerament la sensació que som la xacra que ha produït la crisi en aquest país, que cobrem massa, que treballem poc i que tenim massa privilegis m’indigna.

Quan vaig passar un any tancada a casa i preparant unes oposicions, molta gent m’animava amb frases com: però com vols entrar si no tens cap punt per accedir-hi? Si no tens cap conegut que t’hi enxufi! Mentres les meves amigues sortien de festa i ho passaven bé, jo cada dia, després de treballar unes horetes, em posava a estudiar totes les tardes. També em tancava els caps de setmana, ja que vaig tenir la sort de coincidir amb el meu noviet que també era opositor i les seves oposicions eren una mica més dures.

Però neta i honestament, això sí després d’un any dedicat a estudiar 80 temes que mai més no m’han servit per a res, vaig aprovar les oposicions: a la posició 29 de 31 places i superant, això sí, les més de 300 persones que s’hi havien apuntat, però que molt probablement no havien estudiat gaire o gens.

A l’Administració pública, tant a la que treballo ara com a la que havia treballat anteriorment, hi ha tota mena de treballadors: alguns responen, efectivament, a la caricatura del funcionari amb manguitos que compleix estrictament amb el seu horari, truca per telèfon a tota la parentel·la, utilitza més temps de l’adequat per anar a esmorzar, que sovint està de baixa... I, sobretot, hi ha caps que permeten que es perllonguin aquestes situacions; no només ho permeten, sinó que sovint ho alimenten.

Però al costat d’aquestes tristes (i denunciables) escenes, molts funcionaris, moltes d’aquestes persones, molts servidors públics creiem fermament que cal facilitar la vida a la ciutadania, que cal millorar les condicions, innovar dintre de l’Administració, fer noves propostes, treballar més hores del compte perquè val la pena, perquè és una millora social que reverteix en nosaltres mateixos, pensem que fins i tot és positiu dedicar-hi hores del nostre temps de lleure.

I m’indigna veure com la condició de funcionari és cada cop més una riota: ens abaixen el sou, ens retallen drets que fins ara se suposava que haurien de facilitar que s’estenguessin a tota la societat, allò de l’Estat del benestar; ara, però, assistim a la seva destrucció. I la ciutadania, en general, assenteix, considera que està bé que es baixi el sou als funcionaris.

Cal retallar, segur, però també aniria bé denunciar qui ens ha portat fins aquesta situació. És que no hi ha responsables? Qui s'ha lucrat sobremanera d'aquesta espiral d'especulació amb el sòl i la construcció? Oi que tothom sap qui s'ha lucrat? On són els diners?

Sí, senyors, comencen les retallades, retallades per tot arreu: justificades o injustificades. Potser convé rebaixar-nos els dies de premi assolits amb motiu dels molts anys treballats, potser és moment de tornar-nos a retallar el sou, potser gaudíem de massa dies d’assumptes personals, potser sí, però no volem ser l’ase dels cops ni creiem que la solució a aquesta crisi passi pels nostres sous, per la nostra jubilació, pels nostres tiquets menjador.

I una altra enganyifa: els dies d'assumptes propis (d’acord, un privilegi de què no se sol gaudir al sector privat) va ser una concessió d’anteriors governs a canvi de perdre poder adquisitiu i de no apujar-nos els salaris amb l'IPC. O sigui, salaris congelats a canvi d’uns dies festius de més. Per què no s’explica la veritat? Els dies de lliure disposició que ara serveixen per criminalitzar-nos davant la societat són els que els sindicats, en nom nostres, van pactar a canvi de no guanyar més diners quan l'economia anava prou bé i les persones guanyaven força més diners que els salaris discretíssims de funció pública.

I el pitjor de tot: no tots els funcionaris tenim el mateix sou. Hi ha cossos generals, cossos específics, nivells, escales, complements de destinació i complements específics: des d’un subaltern amb nivell mínim (E-14: 1.292,45 € bruts mensuals) fins a un funcionari de cos superior amb nivell màxim (A-30: 4.775,94 € bruts mensuals) hi ha l’esgarrifosa diferència de 3483,49 euros! És a dir, que no és el mateix rebaixar un 5% a algú que és menys que mileurista que a les persones que tenen, posem per cas, un nivell 30, oi? Però quan es parla de retallades: tots al mateix sac!

Els sous dels funcionaris, a més, són públics: no hi ha sorpreses! No cobrem elevades primes quan ens jubilem ni res que s’hi sembli! Taules retributives vigents des del mes de juny de 2010, en què se’ns va aplicar una nova retallada, per aplicació del del Decret-llei 3/2010, de 29 de maig, de mesures de contenció de la despesa i en matèria fiscal per a la reducció del dèficit públic.

Per sobre de tot això, hi ha la dignitat d’un col·lectiu: el dels funcionaris, persones, com tu o com jo, que mirem de fer bé la nostra feina, que posem passió i il·lusió per tirar endavant els nostres projectes, projectes en què creiem. Una dignitat que crec que molts hauríeu de respectar i que no hauríem d’haver perdut mai!

Ràbia

noreply@blogger.com (nur) — Thu, 01 Dec 2011 21:17:00 +0000

Insuportable hipocresia,

hipòcrites que m’envolten,

em traeixen,

li clavarien el punyalet a sa mare.

Trepitgeu tothom

i tant fa si són amics

o desconeguts

vosaltres sou primer!

Us creieu millors que ningú

i no serviu per a res,

inútils hipòcrites,

saberuts maliciosos.

Hipòcrites del món, uniu-vos,

però no guanyareu el món,

la gent legal, fidel i sincera,

algun dia us passarà per davant.

Ràbia, ràbia continguda! Cabrons!

Escopiu a la closca pelada dels cretins

Subversió espiritual, eternament!!!

Joan Salvat-Papasseit

20 anys sense Freddie

noreply@blogger.com (nur) — Fri, 25 Nov 2011 05:53:00 +0000

Ahir, gràcies al meu amic Ferran, vaig saber que feia 20 anys que va morir en Freddie Mercury: 20 anys que han passat com una exhalació i jo pensava que potser era perquè mai he deixat d'escoltar la seva música que m'ha acompanyat en tot moment que em sembla que no pot fer 20 anys.

Però sí que en fa més de 20 que vaig tenir la sort de poder veure'l actuar en un concert: va ser l'any 1986, l'últim concert que Queen va fer a Barcelona. Jo en tenia 21 i vaig estar a punt de no anar-hi perquè estava engripada i una mica enfebrada, però els mites (per sort) ho poden tot i vaig deixar de banda les meves queixes per anar al concert.

M'ha sorprès molt trobar aquesta joia (i ara recordo que en veure-ho vaig plorar):

I, com ja vaig comentar al bloc d'en Ferran, aquí va la meva llista de brutals d'en Freddie, de brutals de Queen, un grup que sempre sempre escoltaré:

BRUTAL 1: Bohemian Rhapsody

BRUTAL 2: Too Much Love Will Kill You

BRUTAL 3: Innuendo

BRUTAL 4: Somebody To Love

BRUTAL 5: Show Must Go On

I una de les meves predilectes que no em puc oblidar, juntament amb un altre cantant que ha marcat una generació, la meva, David Bowie:

BRUTAL 6: Under Pressure

Mai, mai l'oblidaré

Anna Roig i l'ombre de ton chien: descoberta musical

noreply@blogger.com (nur) — Sat, 08 Oct 2011 11:49:00 +0000

Un bon descobriment: m'agrada la veu i l'originalitat de les canços barrejant dos idiomes que m'encanten!

Regal virtual (Trio el 10: per molts anys, Ferran)

noreply@blogger.com (nur) — Fri, 09 Sep 2011 23:00:00 +0000

Com ell mateix diu, el 10 de setembre és una data històrica, assenyalada als calendaris, és la revetlla de diversos esdeveniments històrics que van passar l'endemà, força funestos, d'altra banda. Així que, trio el 10 i celebro un aniversari: el del Ferran, aquell que habita a l'In varietate concordia i a qui, després de llegir periòdicament i amb emoció al Quina mandra!, vaig conèixer personalment un dia al Laie tot prenent un te.

Sovint coneixes algú i no et desperta cap interès, però de vegades passa que veus i xerres amb algú una estona i no saps per què te n'adones que aquella és una relació que ha de durar. I, de moment, així és. Ja n'hem passades d'uns quants colors: moments durs i tristos, moments alegres i emocionants, viatges cap a Berlín i passejos pel Maresme, però sobretot la sensació d'una amistat d'aquelles que es van enfortint al llarg del temps, d'una connexió que no es fàcil establir amb moltes persones (tot i que després de la màgia berlinesa ja res no és igual!).

A més, a través d'en Ferran, ja fa uns anyets també vaig conèixer la Marta amb qui vam connectar rapidíssimament. I també aviat farà un any vaig assistir a la I Trobada Blocaire fora de Catalunya on vaig iniciar el contacte amb unes quantes persones amb qui, des d'aleshores, compartim la màgia berlinesa.

I aquí estem els berlinesos, per desitjar-te un feliç aniversari i que en siguin molts i molts i molts més. I, ja de passada, per fer el pallasset una estona i robar alguna rialla si algú és arriba fins al final del vídeo col·laboratiu que hem elaborat (autèntic treball en xarxa!)

Imatge: Tetera (c) Daniel Villar Onrubia CC BY-NC-SA

Un dia molt especial

noreply@blogger.com (nur) — Mon, 05 Sep 2011 12:36:00 +0000

És freqüent, quasi una moda ja, darrerament assistir a sopars amb gent que fa anys, potser molts anys que no veus. Una de les conseqüències de l'eclosió de les xarxes socials és precisament aquesta: el retrobament de persones amb qui havies anat a l'escola, a l'institut, a un esplai.

En el meu cas, feia més de 30 anys que no veia les meves companyes d'escola: una escola que no critico excessivament perquè la meva mare s'enfada, tot i que no és una crítica a l'educació que vaig rebre, per la qual estic més que agraïda.

Més infreqüent és el dia que vaig viure ahir: un dia ple d'emocions amb dues amigues que durant l'etapa escolar no eren les més properes, però que, de cop i volta, s'ajunten i comparteixen tot el que han viscut durant 30 anys. No saps per què, després de 30 anys et són les més properes i promets que no tornaran a passar 30 anys sense veure-les (com sí que passaran amb la majoria de companyes de classe).

Dues hores i mitja de viatge en tren abans d'arribar a veure M1, juntament amb M2, amb qui no vam parar de garlar en tot el dia. Amors i desamors, la nostra pàtria estimada (i tan menystiguda aquests últims temps), moments feliços, morts, homosexualitat, el 15-M, com afrontar la solitud, amistat,Internet i les xarxes socials, contratemps de la vida, tristors, família, el país veí, caminar sense tocar el terra, els fills, la feina, com aprendre a estimar-nos, com de retrògrada és la gent... Un llarg dia fecund que ens va semblar que durava molt poc.

De l'estació de tren, al Parc Ribalta, pujant pel carrer de Colón, la plaça Maria Agustina, prenem una orxata amb fartons, l'avinguda dels Caputxins, paella, l'avinguda de la Verge del Lledó amb els seus arbres de branques unides i, finalment, el santuari de la Verge de Lledó, preciós.

Passeig amunt, passeig avall, llàgrimes a l'arribada i llàgrimes en el comiat, però una sensació molt especial d'haver passat un dia irrepetible, magnífic, compartint tantes emocions després de tant de temps com si el temps no hagués passat, com si mai no hi haguessin hagut distàncies.

De tornada cap a casa, amb l'Euromed, amb M2 continuem parlant, reflexionem sobre el dia, però de seguida tornem a endinsar-nos en la conversa: havíem comprat uns diaris al matí que ni tan sols hem fullejat. Un dia molt molt especial!

L'estació del Clot-Aragó o la influència de les obres a la R1

noreply@blogger.com (nur) — Mon, 22 Aug 2011 18:15:00 +0000

Segurament tots estarem d’acord que si calen millores en les infraestructures, podem sacrificar-nos i modificar els nostres trajectes perquè s’ampliï l’eix ferroviari, perquè funcionin millor els trens o perquè alguns veïns de l’Hospitalet no sentin el soroll de l’anar i venir dels trens.

Però hi ha situacions i situacions i aquesta que descriuré, no té perdó de Déu (ara que ha marxat en #B16!).

Aquests dies, concretament des del 4 al 27 d’agost, els trens de la línia R1 no circulen entre Arc de Triomf i Molins de Rei i, per tant, el recorregut dels trens finalitza a l’Estació de França, un lloc poc cèntric i no gaire ben comunicat. Per aquest motiu, la majoria d’habitants del Maresme que treballem a Barcelona ens veiem obligats a iniciar el nostre trajecte a la depriment estació del Clot Aragó.

Indret de malsons nocturns i espai per a la pràctica de l’esport de risc diürn, l’estació del Clot-Aragó, curiosament, també és en obres. De fet, dues de les quatre sortides que té estan tancades. I, de sempre, la circulació per l’interior d’aquesta estació és una qüestió kafkiana: per entrar, tot i tenir un abonament o un bitllet adquirit amb antelació, cal arribar fins al final de l’estació per, després, retrocedir, ja que les escales de baixada a les andanes són abans. En fi, una circulació rocambolesca.

No tinc ni la idea més remota de tota la gent que circula aquests dies per aquella estació, però compteu que tots els turistes que s’allotgen a Calella, Malgrat de Mar, Santa Susanna, etc. més tota la població maresmenca que durant l’estiu treballem a Barcelona passem, un moment o altre per aquesta estació. Sovint penso en la impressió que es deuen endur d’aquesta Barcelona moderníssima, de moda, olímpica, urbanita... Buf!

Algú a qui no se m’acut res millor per a titllar-lo que dir que pensa amb el cul ha decidit dissenyar un circuit per dintre de l’estació d’acord amb el seu parer (insisteixo que pensa amb el cul): si a algú que ve posem per cas de Sant Celoni se li acut voler fer transbordament i anar-se’n direcció a l’estació de França (potser treballa a la vora, oi?) serà escridassat per dos segurates dels quals m’estimo més no fer cap valoració.

Un amic meu que fa exactament aquest recorregut va ser esbroncat per voler anar a l’estació de França. I, sí, treballa a la vora de l’estació de França!

Cada matí cal seguir les indicacions d’uns informadors que no saben ni què estan fent i que ens obliguen a circular segons el circuit dissenyar per algú que mai no deu haver trepitjat el Clot. Això sí, dels diversos torns que hi ha per sortir de l’estació, tres estan tancats. Dic jo que si els obrissin... no es col·lapsaria tant tot el dia, oi?

El deliri màxim és veure com l’andana on hi ha les vies 3 i 4 està dividida en dos mitjançant una cinta de “seguretat” i, per tant, tothom s’agombola a la via 4 (direcció Mataró, Blanes, Calella, Maçanet-Maçanes). Sí, sí, l’andana 3 també s’omple de tant en tant, però la gent que baixa del tren se’n va immediatament fugint d’aquella inmunda estació.

No us podeu imaginar els perills que passem aquests dies mentre espere, que arribi el tren i mentre la megafonia ens demana als viatgers, en un perfecte castellà, que ens distribuïm per l’andana. I dic jo si no seria més fàcil distribuir-se per l’andana si no ens haguessin segrestat allà en aquella meitat plena a vessar on encara no sé com no ha passat cap desgràcia. Si us plau, que treguin ja la cinta. Si us plau, que ens deixin distribuir-nos lliurement per tota l’andana.

L’únic aspecte positiu d’haver de sobreviure en aquesta estació és que està força ben ventilada i que, tot i l’estretor de les andanes, no vull imaginar-me què passaria si en comptes del Clot-Aragó aquest maremàgnum de gent estigués a l’estació de passeig de Gràcia (malson al quadrat de les estacions barcelonines).

En fi, per acabar, només dir que esperem delerosos l'arribada del dia 27 perquè una part de tot això s'acabi!

NOTA Disculpeu la penosa qualitat de les fotos, fetes amb el mòbil aquesta tarda mateix al Clot.

La tranquil·litat és exactament això (o viatget a Atenes, Miconos i Santorini en imatges)

noreply@blogger.com (nur) — Fri, 12 Aug 2011 11:12:00 +0000

El vídeo: M'exalta el nou i m'enamora el vell

noreply@blogger.com (nur) — Wed, 27 Jul 2011 11:12:00 +0000

Història de l'escala (real i verídica)

noreply@blogger.com (nur) — Wed, 13 Jul 2011 21:26:00 +0000

Passejo impunement per un espai tancat on he decidit que tinc dret a passejar: és un espai interior, però la porta és oberta i entro dins. Una cameta després de l'altra, vaig fent saltironets.

Hi ha un desnivell: em sembla que en diuen graó. Vaig descendint graó a graó, escala avall. Trobo una porta tancada, però res no sembla indicar la presència propera d'humans. Continuo el meu camí: cap avall, cap avall.

Potser em quedo a viure en aquest espai: un espai gran amb diferents alçades on aturar-se. Si torno a pujar, hi ha una petita terrassa on em trobo amb altres companys, tot i que ells estan tancats en petits espais. Res, res, de moment, continuo el camí.

Quan tot semblava que anava tan bé, de cop i volta, una aparició

Una dona crida, esverada, espantada, com si alguna cosa li fes por. Quins crits, Déu meu senyor. Ara sóc jo qui tinc por. em llença un tros de cartró: em vol fer mal? Agito les ales i començo a volar per veure si puc fugir a algun lloc. Tinc por. Però els crits encara augmenten més.

Ara la dona plora i crida. Arrambada a la paret, xiscla sense parar. Em sembla que els humans en diuen atac d'histèria. Continuo batent les ales i, finalment, aconsegueixo superar la dona i tirar cap amunt, on trobaré la sortida. El cert és que he deixat l'escala ben adornada de cagadetes, però aquesta dona em fa una mica de por: vés que no m'escombri i faci un rostit de colomí a l'hora de dinar.

Si em volia espantar, ben bé ho ha aconseguit: marxo, volo, jo surto pitant i abandono l'espai que tant m'agradava, però ensurts... no, no en vull.

______________________________

Sí, increïble, però real: l'altre dia surto a l'escala, i plof, un colom enmig de l'escala. I ell vinga a volar i jo vinga a xisclar amb un atac de pànic. I sort de la Trini, la veïna, que va venir a espantar-lo i, malgrat l'horrorós soroll que fan les ales, finalment, va marxar d'allà. En fi, horrorós: ja no sé on emigrar per no veure'n :(

La Xarxa d'Innovació Pública www.xarxaip.cat

noreply@blogger.com (nur) — Thu, 09 Jun 2011 19:46:00 +0000

Fa anys que en parlem amb alguns companys, fa mesos que treballem amb alguns vells coneguts i amb nous coneguts de qui ja ens hem fet molt amics i, tots plegats, hem constituït una xarxa: la Xarxa d'Innovació Pública, la XIP.

Som un grup de professionals que ens hem decidit a organitzar-nos al voltant dd'aquesta Xarxa i ens hem proposat unes línies de treball conjuntes per compartir projectes i bones pràctiques, coneixement, notícies i, en definitiva, aprendre plegats de la nostra experiència i de la dels altres, i, a la vegada, millorar i idear nous serveis amb la resta d’actors públics (ciutadania, proveïdors, etc.) a partir del coneixement de l’Administració. Però sobretot, estem molt il·lusionats, perquè pensem que podem canviar maneres de fer, podem aprendre tots junts...

Per fi, el proper dimarts sortirem a la llum pública. Aprofitant que es presenta a Barcelona la traducció del llibre INprenedors que, precisament, hem traduït diversos membres de la XIP, també farem una presentació d'aquest magnífic grup de gent que estem tan il·lusionats, que tenim tantes ganes de començar a compartir experiències bones pràctiques i també feina. Ens calen mans, braços i ments pensants i, a poc a poc, anirem obrint els cercles.

Considereu-vos convidats: el proper 14 de juny, a les 16 hores, la Xarxa d’Innovació Pública us convida a la presentació de la versió catalana en format digital del llibre INprenedors (consultable també a SAVIA d’EOI).
L’acte tindrà lloc a la sala d’actes de l’Escola d’Administració Pública de Catalunya (c/ Girona, 20. Barcelona) i comptarem amb la presència de Tíscar Lara, vicedegana de Cultura Digital de l’Escola d’Organització Industrial de Madrid, i Joan Cruz, de Fundació Telefònica, com a coautora i editors del llibre, Dioni Nespral i Alberto Ortiz de Zárate, autors del llibre i Jordi Graells, coautor del llibre i que presentarà la Xarxa d’Innovació Pública.

L’entrada és lliure, però cal confirmar l’assistència a l’adreça xarxaip@gmail.com.

Us hi esperem :-)

Indignació: ens hem de moure ja!

noreply@blogger.com (nur) — Sat, 28 May 2011 06:41:00 +0000

No sóc una indignada, perquè cada dia, de bon matí, he anat a treballar i cada dia, al vespre, he dormit sobre el meu còmode matalàs. No, no sóc una indignada, però m’hi sento propera: comparteixo bona part del seu ideari i, sobretot, ens uneix la convicció que cal canviar aquesta societat, que cal canviar la manera de fer política, que cal la canviar el món.

Ja no podem continuar aturats contemplant com persones imputades en processos penals es presenten a llistes electorals, com persones que podrien ser nomenades com a representants del poble estan imputats en processos penals. Fan fàstic tanta corrupció i tantes corrupteles. Aquesta democràcia, tal com la coneixem ara, s’ha esgotat, ha arribat als seus límits i ha esdevingut, en certa manera, una perversió: la legislació, les normes es fan a la mida dels qui les dicten i per als seus propis interessos i no pas amb la ciutadania al punt de mira. (si teniu una estona, escolteu les explicacions de l'Arcadi Oliveres en aquests dos vídeos: part 1 i part 2)

Si ens permetessin votar sobre els sous de diputats i senadors: creieu que cobrarien el mateix que cobren? Viatjarien en primera tants cops com els vingui bé? Crec que ha arribat el moment del canvi, de la democràcia 2.0, del govern 2.0; el moment en què la transparencia, que la justicia social, que la solidaritat ens amarin d’una vegada i que tot això sigui real.

Ahir, la noia de la fotografia que hi ha més avall escombrava la plaça Catalunya perquè no es repetissin actes com el que va passar al matí (indignant, un altre cop!): una intervenció que, com tots ens imaginàvem, podia desencadenar la situació que després es va desencadenar. I és que els nervis, la crispació, tot i l'ànim pacífic, acaba desembocant en situacions com la d'ahir en què vam esdevenir la riota del món mundial. I, sí senyors, només era una demostració de força per molt que ens vulguin donar una altra versió.

Em va semblar tan simbòlic: ens amenacen, doncs escombrem, però seguim a #acampadabcn

I també a #acampadamsn :)

Municipals al Masnou i el moment que vivim

noreply@blogger.com (nur) — Sat, 21 May 2011 06:50:00 +0000

Un nou butlletí, InfoMasnou, ens ha fet coneixedors del que opinen, fan i han fet tots els alcaldables del poble.

Una nova tele M1-TV Maresme ens ha deixat veure el debat entre els alcaldables al meu poble.

Els carrers són plens de paperots que gairebé ningú no es mira i les bústies de les cases també són plenes d'aquests mateixos paperots en un format més petit i amb més lletra.

No podem estar més informats i, en canvi, només em quedo amb els lemes de les campanyes, que són tan poc ocurrents, que em venen encara més ganes de no anar a votar (l'ordre és la successió cronològica en què vaig anar trobant els rètols i me'ls vaig apuntar en una llibreteta):

- Un Masnou ple de vida (PSC)
- Al Masnou, gira a l'esquerra (ICV)
- ¡Súmate! Suma-t'hi! (GIM, una escissió del PP)
- El teu proper canvi (CiU)
- D'acord pel Masnou (Acord pel Masnou: ERC + independents -CUP, imagino-)
- Centrats en tu / Centrados en tí (cal dir-ho, tot i que només se centrin en ells?)

Les frases que diuen els alcaldables em semblen buides de continguts, és una mena de runrun que ja no em crec per molt que m'hi esforci: ja no em crec ningú. Necessitem fets que ara mateix no veiem enlloc, per això les acampades arreu del país, per això una expressió del descontentament que fa anys que patim sobretot la gent d'esquerres ens fa albirar que, efectivament, un altre món és possible. Serà possible?

Crec que molts ho estem esperant, que no veiem la forma, que no sabem cap on anirà tot plegat. De moment, en @genisroca em dóna a conéixer una bona iniciativa: redactar una Constitució per mitjà d'un wiki. De moment, no té gaire seguiment, però què us sembla: hi col·laborem?

Sobre Google, Flickr i altres

noreply@blogger.com (nur) — Sun, 15 May 2011 20:45:00 +0000

Des del 24 de setembre de 2007 pago anualment 24,95 dòlars (o sigui 17,71 euros) anuals pel servei que em presta Flickr: no són molts diners. Sempre he pensat que si fos aficionada a les revistes del cor em gastaria molts més diners, no sé per què vaig pensar en aquesta comparació, però és així de senzill i clar.

I és que pagar per serveis que es presten a Internet a molts els sembla estrany, però fa temps que pronostico que tots acabarem passant per taquilla. Spotify n'és un bon exemple: quan ja tots hi estem ben enganxats, l'empresa decideix posar un preu simbòlic per l'ús d'un servei al qual ja estem enganxats i, és clar, per què no pagar per sentir la música que ens agrada? I és el mateix raonament que em vaig fer jo quan vaig arribar a tenir 200 fotos i el senyor Flickr em va dir que o n'esborrava unes quantes o trinco-trinco a pagar els 24,95 dolarets.

Fa temps que auguro que també el senyor Google ens farà un dia passar per caixa, que segurament serà un preu simbòlic, però quants serveis utilitzeu de Google? Si, a hores d'ara, us diguessin que heu de pagar un euro per cada compte de Gmail que teniu, no pagaríeu? Jo ho tinc clar, a ulls clucs, passaria per caixa i, bitllo-bitllo, pagaria 12 euros anuals. Potser prescindiria d'uns quants comptes que tinc oberts a Gmail per a finalitats diverses (alguns poc clars, ho reconec), però pagaria, i tant!

Doncs dit queda, que d'aquí a un temps, el senyor Google ens cobra. I això ho auguro jo, nur, al poble on resideixo i que ja tots coneixeu, en data 15 de maig de 2011 :)

7 anys

noreply@blogger.com (nur) — Tue, 03 May 2011 01:00:00 +0000

Avui he après que Inazuma Eleven és un joc manga japonès sobre futbol que agrada a les criatures entusiasmades en els dibuixos i, de retoc, si els agrada el futbol, doncs, ja és la pera.

Inazuma Eleven (L'onze del llampec) és un videojoc de rol i esports de NintendoDS que es va fer públic l'agost de 2011 al Japó i a començaments de 2011 va arribar a Europa. Al Japó ja hi ha seqüeles d'aquest joc, que encara no han arribat aquí.

Com que potser ja hem esgotat els personatges de Pokemon, ara tenim uns nous ídols als quals aficionar-se i és que Inazuma Eleven el componen més de 1.000 personatges (segur que amb noms d'allò més impronunciables). Però, life is life, quan fa 7 anys, en Víctor va nèixer em va desvetllar la consciència de tieta que mai no havia conegut i, ja ho veieu, l'amor de tieta (potser menys que el de mare, val) ho pot tot i aquí estic jo aprenent què és això de l'Inazuma, com en el seu moment vaig aprendre qui eren Electivire i Picachu i vaig fer milers de llistes amb els noms dels ditxosos Pokemon.

Però res com un somriure d'en Víctor i paga la pena l'esforç que has fet.

Avui fa 7 anys i sembla que era ahir quan arribava a l'hospital i veia un nadó menudet, lleig (però que en aquell moment em va semblar el nadó més preciós del món) i, sense adonar-me'n, ja m'havia canviat la vida. Set anys que han passat en un sospir: ara ja llegeix l'Stilton, és un gran aficionat del futbol i fa operacions matemàtiques més ràpid que la seva tieta. I és la criatura que més em fascina en aquest món :-)

Roses...

noreply@blogger.com (nur) — Fri, 22 Apr 2011 22:30:00 +0000

i llibres...

I que tingueu una bona Diada de Sant Jordi!

Orgull de filla

noreply@blogger.com (nur) — Sun, 17 Apr 2011 19:36:00 +0000

Impossible estar més orgullosa del que estic: l'Adela ja ha après a xatejar! Quan, fa uns mesos, va iniciar la tasca d'iniciar-se en l'ús de l'ordinador em va dir que no ho expliqués a ningú, perquè li hauria fet vergonya defallir en l'intent i que algú més ho sapigués. Jo estava convençuda que ho aconseguiria i així li vaig dir, ho veia tan clar i... no he fallat.

Val a dir que l'Adela, la meva mare, no havia tocat mai no només un ordinador sinó que mai no havia fet servir una màquina d'escriure. Va assistir a un curset organitzat per l'ajuntament del meu poble, conjuntament amb Dones en Xarxa: un curset de tres dies d'iniciació a l'ordinador. I jo vaig pensar: com pretenen que algú que no ha tocat mai un ordinador aprengui res més que l'ús del ratolí en només tres dies? Aberrant!

Però ma mare, que no és manya, sinó manxega d'Alborea, però tossuda com qui més, a poc a poc i bona lletra ha anat seguint les instruccions que li donava: primer només moure el ratolí, després escriure documents al Word... aviat teclejar a l'ordinador ja no li semblava tan difícil. Tot just fa dos mesos va començar a enviar-me dos missatges de correu electrònic cada dia i s'emocionava cada cop que en rebia un.

Aquesta setmana, per mitjà de Gmail (quin gran invent!), vam aconseguir xatejar un dia. Al cap d'una estona em va trucar per telèfon per explicar-me que estava tan emocionada: és increïble com als 74 anys pot mantenir una il·lusió que moltes persones als 30 anys ja donen per perduda.

No cal que us digui que, de gran, vull ser com ella. L'admiro tant, l'estimo tant...

M'exalta el nou i m'enamora el vell

noreply@blogger.com (nur) — Sat, 19 Mar 2011 08:45:00 +0000

Aquesta setmana he viscut dues experiències que refermen la meva creença de la necessària convivència del vell i el nou, que calen els mashups que ara tan estan de moda: cal barrejar les coses i les idees, calen actuacions transversals i cal transferència de coneixement entre col·lectius multidisciplinaris. Visca la barreja, visca la diferència, visca la integració!

1. Ducasa, fora de casa

En un post que vaig escriure fa més d'un any ja vaig explicar que vivia (i encara visc) en un pis ple de taques a les parets per culpa d'uns emissors tècnics que em van aconsellar i instal·lar l'any passat. Aviat presentaré una denúncia als jutjats: hi hauré d'invertir uns diners, però és de justícia que em retornin els diners que jo vaig pagar i que em pintin la casa.

El cas és.... dijous arribo a casa i em trobo a la porta de l'escala un munt de fulls que diuen el següent: "Sóc veïna del carrer Mestres Villà i estic interessada a contactar amb una veïna del carrer (elmeucarrer), ja que m'he assabentat de manera casual que va resultar afectada amb negrors a les parets i per la resta de la casa per una instal·lació de calefacció elèctrica Ducasa. Jo també estic afectada amb el mateix problema amb Ducasa i estic amb tràmits i denúncies. Si cal, aniré per via judicial i, si som dues, molt millor. Si li pot interessar el meu telèfon és 93.555.XX.XX (tardes)"

Et voilà.... en un segle en què comença a parlar-se de la mort del correu electrònic (ui, sí, que evolucionats estem! :P), resulta que em localitzen a partir d'un comentari fet en una botiga i repartint papers per mig poble. I, sí, és que visc en un poble: boníssim!

2. Sentiments en paper

Una bona amiga, malaltona des de fa uns mesos, però que segur que es curarà ben aviat, m'agraeix la relació que hem mantingut des del primer dia que ens vam conéixer. I ho fa en paper, ho fa en un paper quan tant ella com jo som les primeres apassionades i conilletes d'índies per provar i investigar qualsevol programari que ens sembli útil.

I em diu "Resulta estrany en una època de comunicacions instantànies decidir-se a escriure una carta... Sé del cert que no me'n sortiria d'expressar verbalment les idees i sentiments que vull abocar en aquesta carta i que la comunicació digital em resulta freda per fer-ho". Dit això, em diu un munt de coses que compartim i que em fan plorar; per sort, d'alegria, perquè, que coi, és bonic tenir una amistat d'aquelles de debò: tan de debò que t'ho diuen en un paper i no en un post o en un bloc (com faig jo ara, hahaha, quin contrasentit).

I és cert, a mi també m'ha passat algun cop, que em costa menys ordenar les idees, expressar sentiments, dir segons quines coses, centrar-me en l'escriptura davant d'un paper que no pas davant de l'ordinador. Potser és precisament el que ens distingeix dels nadius digitals, que, per molt que ens volguem apuntar al carro, encara conservem uns nexes emocionals o fins i tot cognitius amb el paper?