Neguit de pantorrilla

A casa teníem un himne

2026-03-20T12:37:03.823+01:00

A casa teníem un himne
de Maria Climent

laltra editorial

Març 2026

M'ha agradat molt. Em costa pensar que l'ha escrit una noia que no va viure aquesta època. Perquè la retrata molt bé. Deixant apart les característiques específiques de cada personatge et pots identificar plenament amb l'essència del llibre.

La Erne és la mare. Després d'una vida dedicada, més o menys, al marit i a les filles, decideix ja vídua i filles casades o fora de casa, marxar, fugir del petit poble on ha viscut i fer el que ella vulgui fer, viure la "seva" vida. Busca l'alliberament de la dona que ara, potser, no ho necessitaria fer, perquè les noves generacions ja han sabut trobar la manera d'alliberar-se sense deixar la família.

La Remei i la Marga, les dues filles, cada una en el seu estil, en el fons han trobat a faltar la mare. No han sabut prendre les regnes de la seva vida.

La història està explicada a tres veus. Cada capítol parla una d'elles i així pots anar veient l'evolució de les tres dones. Un dia es retroben, surt un secret familiar que fa trontollar, i també unir, les tres dones, i acaba amb el retorn a casa, a la terra, l'enyorança de les teves arrels...

A l'Erne, la mare, l'autora la situa crec jo cap als anys 40 o 50 del segle passat. Quan les filles no podien desobeir els pares, quan no podien prendre les decisions per la seva vida, quan era impensable anar contra la seva opinió, decisió, orde... I això és el que li passa a l'Erne. Dona de caràcter es troba que ha de callar, ha d'acceptar, ha de viure segons el paper que li han assignat. I ella va decidir callar, callar fins a l'extrem que va passar 9 anys i dos mesos sense parlar.

Això va passar a moltes dones, a la majoria, però no totes van tenir un pare tan autoritari, ni van viure en poblets petits on tothom sabia la vida de tothom.

El llibre et fa pensar. A les dones d'aquestes generacions ens van fer viure a la manera que la societat pensava que era el millor per nosaltres. Però no vam poder decidir moltes coses. Coses importants per nosaltres. Per bé que hagis viscut, per feliç que siguis, per molt que diguis que repetiries tot igual... crec que en el fons tens dins el cap la idea que una mica més de llibertat i de veu en cada circumstància de la vida ens hagués agradat. I comprens la fugida, l'escapada de l'Erne tot i que no entens que pogués abandonar les filles com ho va fer. Però era la seva vida... La seva reflexió és fins quan es considera que hem d'estar pendents dels fills, si els hem donat tot les estris per construir la seva vida i ara són ells que els han de fer servir... O sigui, la comprens, hem viscut més o menys aquesta època, però no acceptes el que va fer. Ho comprens però no ho acceptes. Potser per convencions socials...?

Drames rurals

2026-03-16T17:27:00.000+01:00

Drames rurals
de Víctor Català

Educaula62

Març 2026

Deunidó la força i valentia de Víctor Català escrivint aquests 12 contes en l'època que vivia i essent una dona!

Són 12 contes que parlen del cantó fosc de la vida rural. Dotze històries ben diferents però totes, excepte una, reflecteixen la duresa d'aquesta vida i com la maldat és donada per normal, és el pa de cada dia. Situacions i actes que avui serien motiu de rebuig incondicional allà i en aquell moment és el que toca fer...

Hi ha contes que m'han impressionat més que altres però tots m'han agradat i m'han fet pensar. I sobretot he gaudit de l'habilitat de l'escriptora per recrear i explicar situacions amb un vocabulari i un domini de la descripció impressionant. Crec que avui no hi ha descripcions tan acurades i amb vocabulari tan encertat que no et cansin de llegir-les. Retornar al clàssics és imprescindible... L'únic problema és que moltes paraules no les coneixia, i no totes les he buscades al diccionari... Una pena...

El comte Arnau

2026-01-31T20:29:00.000+01:00

El comte Arnau
Poema

de Josep Maria de Sagarra

Llibreria Catalonia MCMXXVIII

Gener 2026

Hem fet canvi de pis i hem hagut de desfer-nos de molts llibres. Aquest s'ha salvat encara no sé perquè, però no l'havia llegit i el vaig agafar fa uns dies. Sagarra m'agrada molt. Cada any per Nadal em llegeixo, en veu alta si puc, el Poema de Nadal...

La història del comte Arnau ja la coneixia, però mai havia llegit ni biografia ni històries d'ell ni sobretot el poema d'en Sagarra. Tinc les obres completes del poeta però res a veure amb el català de primers del segle passat amb què està escrit aquest llibre, Ha estat un plaer cada instant que he dedicat al llibre.

Meravella la descripció que fa de cada situació, els pensaments i fets del comte Arnau i la reacció de les dones i la gent que l'envolat. Sembla mentida que un home tan malvat com ell pot arribar a ser estimat per algunes dones, per la seva dona i l'Adelais, l'abadessa del convent de Sant Joan. Descriu les barbaritats que fa i fa fer a la gent que va amb ell, les converses amb la seva dona, com li diu les coses tal com ragen i ella ho admet, admet ser humiliada, i continua estimant-lo...

Quan va al convent i s'endú a l'Adelais, l'abadessa, parla d'una manera tan agradable, fins i tot dolça, que comprens que a l'abadessa, que tenia els fogots de la joventut i poca vocació, no li costés gaire escoltar-lo i marxar amb ell. Ja tindrà temps de penedir-se'n, però d'una manera particular... Mai més hagués tornat al convent...

Després de matar al monjo que intentava parlar amb l'Adelais i alliberar-la del malestar que tenia el comte Arnau respon així a les llàgrimes i consideracions de l'abadessa:

Això us anava bé a la primeria,

quan no gosàveu esfullar les flôs,

quan tot era missal i lletania

i no us havíeu adonat del cos.

¿Però, quin cel, i quines glòries altes,

i quina llum de sants i serafins

que no sigui la pell de vostres galtes

i la pell que el burell amaga dins?

I fóra jo com una bèstia dura ,

digne de raure en un coval pregon,

fóra un escorxament de malura

i l'home més esparracat del món,

si tenint-vos així com us tinc sola,

tan a la vora de les meves mans,

no us estripés d'un cop el vel que vola,

no us estrenyés els braços tremolants

i us deixés aquí dintre com captiva,

voltada de frisança i de disgust,

i es consumia aquesta fruita viva

sens que la llengua conegués el gust..-

I aquí callava, que les mans ardides,

ja furgaven per dintre del gipó,

i es desfeien les robes mal cosides,

i del cap els fugia la raó.

I ella els ulls aclocats com si fos morta,

sense dir res ni sospirar tan sols,

s'abandonava a l'embranzida forta

i deixava gronxar-se a cor que vols.

Llavis i llengües, xiscle i abraçada,

esgarrifances de la pell suada,

nervis que es fonen, tremolí de dents,

era un tornar de calma i de tempesta,

moment esbojarrat, cant defallit,

tota la vida, la terrible festa,

va consumar-se en la dolçor del llit!

El comte Arnau continua la seva vida, fer el que li ve de gust, menjar i beure, matar i violar, fer patir la gent que quan el veu ja s'esparvera i fugen com poden del seu davant. Ell no estima, només viu. I fa el que li ve de gust. Pren el que vol, ho deixa, si li fa nosa el mata i el deixa al camí.

Quan era a mig llibre vaig veure que el comte ja es moria i vaig pensar que encara em faltava molt per a acabar el llibre.... L'escena en què s'està morint i parla amb la seva dona és preciosa. Sense saber-li greu ni reconèixer la vida que ha portat i el mal que li ha fet té però, com un gest d'amor, ... Una vegada mort el comte Arnau està condemnat a cavalcar el seu cavall nit i dia fins a trobar què és l'amor. I així es va apareixent a família i amics, però mai el veus amb ganes de penedir-se de res. Simplement no ho entén.

No ho entén però parla molt del que s'ha perdut. Sempre vivint a pleret, sempre agafant el que volia i deixant el que li sobrava sense cap recança, no havia tingut temps de veure i mirar una flor, una cara dolça sense prendre-la, un parlar sense imposar... Està trist i només vol que s'acabi tot. Però la condemna és la que és i ha de patir-la.

L'última persona que visita, però sense despertar-la, és a la seva filla, ara abadessa del convent de Sant Joan, a la mateixa cambra que l'Adelais fa ja força anys... Allà veus com es desfà en llàgrimes. És contemplant la serenor i pau de la seva filla que potser se li pot intuir una mica de penediment.

Reposa, joc de galtes carmesines,

llavi tendre amb un punt de borrisol,

reposa, cor senzill i sense espines,

com un infant a dintre del bressol...

A vora del teu llit el plô es destrena,

més esmolat i més esfereït,

tot el plor, tot el plor d'ànima en pena

amb llàgrimes bullentes de despit!

I dins d'aquestes llàgrimes, s'ajunta

el plor d'aquells que la negror consum,

que no troben resposta a cap pregunta,

que mai podran aconseguir la llum!

Llàgrimes de la galta eixarreïda,

no despertéssiu aquest pom de flors!...

Reposa, filla meva Margarida,

encar que em faci mal el teu repòs!...

Però per què el meu grinyolar s'arbora?

Per què vinc a esguardar la teva pau?

Canta el gall negre, adéu-siau, senyora;

el teu cavall t'espera, Comte Arnau!

Tu, Comte Arnau, enceta la cançó,

sense parar, sense dormir ni un dia,

amb el nas dins del rastre del dolô!

I atabalant planures i muntanyes,

mort i viu, vés voltant eternament,

amb la tenebra al fons de les entranyes,

amb la tenebra al moll del pensament!

I encara fa pocs anys, i potser també encara, sempre hi ha algú que, per camins solitaris o perduts, assegura que ha vist al Comte Arnau dalt del seu cavall...

Si us agrada llegir poesia,

si us agrada que us expliquin una llegenda de fa molts anys...,

si gaudiu de les paraules i la seva música...

llegiu el poema del Comte Arnau!

El lloc

2025-10-03T11:31:00.065+02:00

El lloc
d'Annie Ernaux

Narratives

Club lectura Enginyers

Octubre 2025

És un llibre curiós, diferent, ben escrit i molt personal.

Parla la filla de la relació amb el seu pare, molt estimat, tan propera i tan llunyana alhora. Una història de superació, cada un al seu nivell. És tan íntim l'escrit, tan suau, que et sembla que estiguis parlant amb ella.

Ell, primer obrer i després petit comerciant en un poble de províncies, mai no ha visitat un museu, ni ha llegit més que algun diari regional, però espera que, gràcies als estudis, la seva filla arribi a ser "millor que ell". En la narració de la vida i la mort del pare, la filla no renega dels seus orígens humils, però reconeix la distància dolorosa que les aspiracions d'ella -emmirallant-se en la culta i educada burgesia urbana- han obert entre tots dos.

És bonic veure que tot i que el llibre està dedicat al pare també parla de la mare i amb una barreja d'admiració i carinyo.

M`ha agradat i em sap greu no haver pogut anar al club de lectura el dia que en van parlar.

El medalló jueu

2025-08-21T12:45:00.001+02:00

El medalló jueu

de Joaquim Brustenga Etxauri

Encara per imprimir

Agost 2025

He llegit un llibre del meu germà encara no imprès. Ell va escrivint i traient llibres...

Aquest l'he trobat com tots molt interessant. Té un estil fàcil de llegir i la gràcia que a cada capítol et surt un dilema més, una cosa que et fa canviar de parer sobre els personatges. Sempre hi ha un mort o una circumstància dolenta i has de triar quins són els bons i quins els dolents. Vas canviant d'opinió i al final del llibre acostumes a endur-te'n sempre una sorpresa.

El tema aquesta vegada és molt normal. Dos homes, un casat, tornant de Paris, coneixen dues noies sud americanes. En Mateu, solter, s'enamora d'una de les noies i decideixen viure junts de seguida. Aquesta noia porta un medalló d'or jueu al coll. Li explica que és del seu avi que va haver de fugir d'Alemanya i que ella el porta sempre com a record.

Després dels primers mesos en què tot ha estat passió i amor, a poc a oc van canviant les coses. I a partir d'aquí ja s'embolica la troca. No vull explicar res més, però com tots els llibres del meu germà es llegeix en dos dies, no el pots deixar, i sempre tens la sorpresa final.

Espero veure'l aviat a les llibreries!

La dama del gosset

2025-08-16T18:02:00.006+02:00

La dama del gosset

d'Anton Txékhov

El cercle de Viena

Un home de mitjana edat coneix en un balneari a una jove acompanyada sempre d'un gosset. A ell, acostumat a trobar dones i petites aventures li sembla tot normal. Per a ella, casada de poc amb un funcionari avorrit, li sembla una revelació.

Aquesta trobada casual que semblava sense importància farà canviar per sempre les seves vides.

És un llibret petit que es llegeix en un no-res. I el millor és que està escrit per Txékhov...

Entro 9 llibres que he llegit o he anat llegint els últims mesos, els últims anys, i que no he entrat al blog...

El último encuentro

2025-08-16T12:44:00.004+02:00

El último encuentro

de Sándor Marai

Narrativa Emecé

Un gran escriptor. Els seus llibres són obres mestres. Les llegeixes i no són planeres. Et fan pensar i et fan prendre partit. Però una vegada més he de dir-ho és un plaer llegir llibres ben escrits i ben pensats...

En un castell d'Hongria on abans s'hi havia celebrat cada dia el que passava, on les festes i els riures i les aventures i els vestits de Paris eren el normal de la vida de la gent que hi habitava i dels convidats, hi viu ara un home sol, ja gran, que espera a un altre home, gran com ell. Han de parlar. No poden morir sense un diàleg previ. La gran passió i amor per una dona que els va separar un dia. Ell ha romàs sempre al castell, a casa seva. L'altre ha viscut l'Extrem Orient molts anys.

Quan arriba el convidat es tanquen en una habitació i parlen i diuen tot el que durant tants anys han callat.

Val la pena llegir-lo. Cal llegir-lo...

Entro 9 llibres que he llegit o he anat llegint els últims mesos, els últims anys, i que no he entrat al blog...

Pescador de Islàndia

2025-08-16T12:24:00.002+02:00

Pescador de Islàndia
de Pierre Loti

adesiara

M'agrada el tema i ja he llegit altres llibres del mateix. Però aquest és de Pierre Loti i això és un plus molt important.

A més d'estar tan ben escrit, i traduït amb delicadesa per Lídia Anoll, la història la veiem quasi sempre de l'altra banda; i amb Loti a més de veure i viure els pescadors i la seva lluita amb el mar i els peixos i el fred, vivim també i sobretot la inquietud de les mares, les dones, les novies, les filles, que queden mesos sens notícies dels homes que han marxat.

M'ha agradat molt!!! I l'he llegit amb tant de gust... Llegir llibres ben escrits, on les paraules llisquen sense esforç, on tot és senzill o ens ho posen senzill per a nosaltres,... és un plaer!

Entro 9 llibres que he llegit o he anat llegint els últims mesos, els últims anys, i que no he entrat al blog...

El olvido de Clara

2025-08-16T12:09:00.002+02:00

El olvido de Clara

de Lola Sanz

Círculo Rojo

La Lola és amiga i hem viscut la gestació d'aquesta novel·la. L'ha escrit en condicions precàries ja que ha anat perdent la visió i ha arribat just a acabar el llibre...

En plena època de casos explícits de pederàstia la Lola ens explica el cas d'una nena que ha guardat dins seu una mala experiència. No en parla, els pares no en saben res i pensen només com poden tornar l'alegria a aquella nena que ha fet un canvi tan gran,.

La Lola va estar a Benin amb la seva filla a casa uns amics i va quedar impressionada de la vida a Àfrica, a aquella ciutat on tot era tan diferent del que sempre havia conegut.

I és per això que fa que els pares enviïn la seva filla a Benin, controlada tot i que ella no ho sap, i així aconsegueix obrir-se. De la manera més natural que coneixen la gent sàvia dels pobles on encara es viu en comunitat.

Un altre dia m'agradaria escriure més sobre aquests llibre, Està molt ben escrit. La Lola té una gran preparació cultural i l'ha posada tota amb il·lusió per escriure aquesta història,

Enhorabona Lola!

Entro 9 llibres que he llegit o he anat llegint els últims mesos, els últims anys, i que no he entrat al blog...

Cançó de la plana

2025-08-16T11:29:00.003+02:00

Cançó de la plana

de Kent Haruf

Edicions del Periscopi

És el quart llibre que llegeixo d'aquest autor, M'agrada molt. Té l'estranya habilitat de barrejar diferents històries i anar-les ajuntant, Amb un retrat senzill i seré dels personatges que et fa endinsar-te en el llibre. Llegir-lo és un plaer.

Aquest l'he de rellegir perquè em vaig quedar amb les ganes de tornar a viure les tres històries d'uns personatges tan reals i tan naturals que t'agradaria anar a viure en aquell racó de món i veure-ho i viure-ho des de dins. La gent bona d'abans...

Entro 9 llibres que he llegit o he anat llegint els últims mesos, els últims anys, i que no he entrat al blog...

Després de tot

2025-08-16T11:18:00.002+02:00

Després de tot

de Miquel Martí i Pol

Poesia

Proa

Per llegir sempre a qualsevol lloc, en qualsevol moment, trobant-te en qualsevol estat d'ànim. Sempre va bé... Crec que tinc tota la seva obra...

Entro 9 llibres que he llegit o he anat llegint els últims mesos, els últims anys, i que no he entrat al blog...

Antologia poètica

2025-08-16T11:11:00.005+02:00

Antologia poètica
de Joan Vinyoli

Poesia

edicions 62

Poesia per llegir en veu alta pel plaer d'escoltar paraules boniques i idees que t'agraden. I fer-te pensar...

Entro 9 llibres que he llegit o he anat llegint els últims mesos, els últims anys, i que no he entrat al blog...

Foc a les mans

2025-08-16T11:06:00.003+02:00

Foc a les mans
de Montserrat Abelló

Poesia

Columna

Llibre de tauleta de nit. Sovint d'un dels seus versos n'escric una història. Clara, directe, profunda... M'agrada molt...

Entro 9 llibres que he llegit o he anat llegint els últims mesos, els últims anys, i que no he entrat al blog...

El blat del temps

2025-08-16T10:59:00.004+02:00

El blat del temps
de Montserrat Abelló

Poesia

Columna

Llibre de tauleta de nit. Sovint d'un dels seus versos n'escric una història. Clara, directe, profunda... M'agrada molt...

Entro 9 llibres que he llegit o he anat llegint els últims mesos, els últims anys, i que no he entrat al blog...

El museu de l'art modern

2025-07-08T18:20:00.078+02:00

El museu de l'art modern
de Heather Rose

Inspirada en l'obra de Marina Abramovic

Les Hores

Juliol 2025

Un llibre curiós i estrany. El vaig començar fa un parell d'anys i el vaig deixar. Aquest estiu li he donat una segona oportunitat i no l'he pogut deixar. M`ha agradat? No ho sé... És un llibre diferent. Està inspirat en un personatge real, la Marina Abramovic. Ella busca l'art pur, l'essència. Però la manera que té d'expressar el seu art no em convenç en absolut. Potser aquesta última performance, la que explica més a fons i viu en aquell moment és per a mi la més interessant, la menys inquietant, la més ¨neta¨...

Els personatges estan molt ben representats, són molt reals dins el món que es reflecteix en el llibre. La performance té el seu efecte positiu. Potser es pot aconseguir el mateix amb mètodes més normals però segurament molta gent necessita tota aquesta parafernàlia per trobar-se un mateix.

Estic contenta d'haver-lo llegit...

El llapìs vermell

2024-09-28T13:16:00.068+02:00

El llapìs vermell
d'Oriol Molas

Club de lectura Enginyers

Mirmanda

Setembre 2024

Aquest llibre no l'hagués llegit mai. El tema és massa conegut i no m'interessa el morbo que l'acompanya. Però era lectura del club d'enginyers i l'he llegit.

És la història d'un nen que viu en un petit poble i els pares volen que tingui una bona formació i perquè pugui fer més coses que no els seus pares. I l'envien intern als 10 anys en un col·legi de capellans. Ell no voldria anar-hi. S'enyora de casa i dels amics i té la mala sort de ser objecte de bullying a l'escola. Sobretot per part d'un noi alt i fort a qui tothom respecta i li riu les gràcies per por de ser un dia ells els que rebin. Els capellans els van cridant un a un, fins i tot el bisbe, i els deixen veure que si accepten fer-los "favors" tot anirà molt millor. Tot el llibre és tot el que li passa, que no sé si podeu imaginar-vos perquè és molt fort, fins que arriba el dia que se'n va de l'escola.

Al cap dels anys rep una invitació per anar a un dinar de ex-alumnes perquè tots fan 50 anys. No vol anar-hi però un company el convenç perquè hi vagi. És en aquest sopar que va recordant tot el que li van fer i, segons sembla, hi ha anat per realitzar la seva venjança. Té un tros de llapis vermell, únic triomf sobre el seu abusador, i se'l va tocant a la butxaca per no perdre'l.

És aquí on veus el mal terrible que li han fet, com ha influït en la seva vida i com té dins seu tota la ràbia i l'esperit de venjança tot i els anys passats.

El que veus és el mal terrible que li han infligit companys i capellans. Mai no ha pogut tenir una vida normal. I fins i tot al final del llibre et quedes, o m'he quedat, amb la incertesa sobre quina importància té en aquell moment, acabades les postres, el tros de llapis vermell...

És un tema que està al dia. està en les converses i estem vivint aquests abusos que no tenen ni nom ni perdó. No sé quina necessitat tenia l'autor per dedicar tot un llibre a abusos soferts per un nano fins acabar BUP. Escriure això com a teràpia si tu has estat afectat pels abusos i bullyin ho entenc. Com a teràpia, no per publicar-ho. I si no ha estat així no hi trobo la necessitat.

Ho sento, però és el que he tret d'aquest llibre...

El vincle més fort

2024-09-24T13:12:00.059+02:00

El vincle més fort
de Kent Haruf

Edicions El Periscopi

Setembre 2024

M'agrada aquest autor. He llegit un parell de llibres d'ell i explica sempre amb senzillesa coses de la vida diària, però amb tanta harmonia i gràcia que no deixes el llibre fins que l'acabes.

Nosaltres en la nit i Capvespre són els dos que recordo haver llegit.

En aquest llibre ens trobem amb un home gran, en Sanders, que va explicant a algú que li ha demanat, la història de la seva veïna, l'Edith Goodnough, i de retruc la seva pròpia vida. L'Edith és al llit d'un hospital, amb policia a la porta, acusada de matar el seu germà. I en Sanders comença a parlar d'ella, del germà, dels pares, i al mateix temps d'ell mateix, tota la vida essent veïns i ajudant-se en tot moment. l'Edith ha sacrificat tota la seva vida pel pare i pel germà, donant suport a la família. Sort en té de les xerrades al vespre al porxo amb en Sanders... La vida és dura en aquells pobles...

És un llibre exquisit i senzill alhora, dedicat a la tenacitat de l'esperit humà i a favor d'aquelles dones que ho donaven tot per a la família.

Et sents en pau llegint-lo... És la vida que córre, són veritats, bons i mals moments, que la vida et dóna. I o els entomes o no vius...

En llegiré més de llibres de Kent Haruf...

Por

2024-09-19T13:05:00.109+02:00

Por
de Stephan Zweig

Club de lectura Enginyers

Quaderns Crema

Setembre 2024

Sempre és un plaer llegir Stephan Zweig! En aquest llibre, petit i curtet, ens parla de la por.

La Irene Wagner és una dona casada, amb fills, que es passa el dia anant a festes i balls. Estem a Centre Europa a finals del S XIX. Les dones no tenien més feina que trobar un marit i formar part de l'elit que l'envoltava. Cansada de la vida que porta es fa amant d'un músic. No tant per desig físic sinó per fer alguna cosa diferent, nova. Un dia sortint de casa l'amant una dona mal vestida i força horrorosa li diu que li ha pres l'amant, que sap qui és i comença a fer-li xantatge. Ella, horroritzada, deixa de veure el músic, però aquesta dona apareix sempre on menys se l'espera i li demana cada vegada més diners. La Irene comença a patir dia i nit, sempre té por de trobar-la i, sobretot, por que el marit ho sàpiga. I això comportaria perdre tot el que tenia i gaudia, que abans no li donava importància i ara veu com molt desitjable.

Si penseu llegir-la no seguiu més, tot i que pel goig de llegir aquest llibre pots seguir llegint malgrat saber-ne el final.

El marit se n'assabenta i per malformació professional, és jutge, creu necessari que ella demani perdó. I l'únic que aconsegueix és que ella agafi cada dia més por, no dormi a les nits i acabi volent fer un disbarat. Ell se l'estima i li proporciona moments en què ella podria explicar-se i demanar perdó. Ell vol perdonar-la però ha de confessar...

A la Irene la comprens. Viu en un ambient de no fer res, als nens els cuiden les minyones, les nurses, i ella s'avorreix. En aquella època no hi havia gaire més distraccions i l'adulteri era cosa normal. És dur el moment en què s'adona que ho pot perdre tot per una aventura de la qual no en treia res. Només l'excitació de fer una cosa diferent...

Ell, en canvi, dóna més joc. Hi havia moltes maneres de solucionar el problema, però pot més la seva professió, i per aconseguir que demani perdó li fa molt mal a ella, molt. I això ell no ho vol. Se l'estima i vol perdonar-la.

Per sort aquells temps han passat...

M'ha agradat perquè m'he situat en el lloc de la Irene i en l'època en què viu... i en el fons he pensat que la vida de les meves àvies tenien coses en comú. L'absoluta falta de llibertat i el paper de gerro de flors que tenien les dones.

De joveneta havia llegit biografies d'aquest autor. Aquesta petita novel·la m'ha agradat llegir-la.

Los misterios de la taberna Kamogawa

2024-08-18T19:52:00.001+02:00

Los misterios de la taberna Kamogawa
d'Hisashi Kashiwai

Narrativa Salamandra

Agost 2024

M'ha agradat molt! Per curiosa i distreta. Original. No havia llegit mai sobre un tema com aquest i i és curiós i divertit.

En Nagare Kamogawa i la seva filla filla Koishi tenen una petita taverna a Kioto, en un carreró mig amagat i sense rètol ni aparença de taverna. Cuinen receptes antigues, típiques del país i la seva especialitat, la feina que ofereixen, és aconseguir repetir exactament una recepta que li demanin, recepta que recordin de quan eren petits, o d'un dia determinat. Llavors en Nagare, antic policia, fa una investigació exhaustiva de l'època, el lloc que pot ser el que recorden ela clients, busca les espècies, i sempre finalment se'n surt i molt bé!

Quan entra un client li serveix el dinar del dia i cada vegada et descriu el menú, els mil platets que prepara, tots amb nom japonès que et fa venir ganes d'anar al Japó i buscar la taverna. Cosa, per cert, no gens fàcil. No anuncia enlloc la taverna. Només en una revista exclusiva de cuina hi té un petit requadre on hi posa el nom de la taverna i "Agència de detectius gastronòmics". Ni carrer, ni ciutat, ni res. En Nagare diu que el que de veritat hi estigui interessat ja ho trobarà, i si no ho troba vol dir que millor que no hi hagi arribat.

I quan hi arriben i veuen que la taverna no té ni rètol ni pinta de res només els anima a entrar la bona oloreta que surt del local.

És una novel·la d'estiu, refrescant, distreta. Es llegeix molt bé i et deixa un bon regust a l'ànima. Els personatges molt ben trobats i els plats que demanen, de records de la infantesa, et fan veure la importància que tenen cers gustos i olors, que ho oblides tot però et queda sempre una empremta d'alguna cosa que et recorda un temps passat o una persona estimada.

Timandra

2024-08-16T18:06:00.097+02:00

Timandra

de Theodor Kallifatides

Galaxia Gutenberg

Agost 2024

És el tercer llibre d'aquest autor que llegeixo. "Otra vida por vivir" i "El passat no és un somni", em van agradar molt . Aquest també però és molt diferents als altres i potser algun tros se m'ha fet una mica lent o pesat. Els dos primers són de la seva infantesa i de la seva època. Aquest tercer, Timandra, està situat en les guerres del Peloponès, entre Atenes i Esparta. Ella és "hereta", semblant a una geisha, amb molta cultura i molt ben relacionada. Als seu saló hi va gent com Sócrates, i Eurípides, filòsofs, pintors i gent important. S'enamora d'Alcíbiades i tota la vida segueix amb ell, tot i que ell està casat i ella segueix fent la seva feina. L'acompanya des del 15 anys fins a la seva mort, sempre profundament enamorats i amb una comprensió mútua molt profunda.

No sabia què era una hereta i m'ha agradat llegir com la seva mare, que també ho era, li ensenyava què havia de fer i com. No és tan senzill. No tothom ho podia ser.

Alcíbiades és un gran guerrer i viu per a la guerra i la conquesta de nous territoris. Així seguirem, amb la veu narradora de Timandra, les guerres i batalles, els preparatius, les venjances, la valentia i les traïcions de la gent de l'època. També als filòsofs i gent de ment preclara que els volten i que Timandra té sovint a casa. Però en el fons i a través de la descripció de la guerra els que ens vol demostrar és l'amor en majúscules, l'amor d'aquesta parella, com el viuen i com s'entenen sense paraules. Com pateixen l'un per l'altre però de manera natural, sense estridències.

L'escriptor és molt bo i val la pena llegir-lo, però em van agradar més els dos primers llibres.

Una terra solitària

2024-08-11T17:55:00.026+02:00

Una terra solitària
de Bel Olid

Premi Documenta 2010

Empúries Narrativa

Agost 2024

No havia llegit res d'aquesta autora. I he volgut provar. Reconec la feina i la dedicació, i també que escriu bé, però aquest llibre no m'ha deixat res a dintre.

No és només una història. Son diferents personatges, dones sempre, amb diferents vides i problemes. Potser pel meu gust està tot massa barrejat, potser no era el moment de llegir-lo... No ho sé.

És un llibre "modern", d'una fornada de dones escriptores que volen expressar tot el que senten i crec que no tenen prou espai per fer-ho. Els personatges són naturals i les històries poden ser totes certes. Però no sé, no m'ha fet el pes. Em sap greu. Provaré un altre dia amb un altre dia d'ella.

África, vivencies en Benin

2024-07-29T19:21:00.310+02:00

África, vivencias en Benin

Guía de ayuda para inversores,

cooperantes y turistas

de Roberto Llórens Reig

Círculo Rojo

Juliol 2024

M'és molt difícil parlar d'aquest llibre. Podria explicar algunes de les anècdotes que explica l'autor, el Roberto, però no quedaria contenta. Les anècdotes millor que les llegiu. És la seva vida, i de la Rosa, la seva dona, dels 5 anys que van estar vivint i treballant a Benin.

Millor, crec jo, que us parli del Roberto, de com vèiem nosaltres la seva estada i tot el que d'això ha derivat.

Érem una colla d'amics, 15 persones, -ara som menys...- quan ens van comentar que marxaven a Benin per la feina. Havia de muntar una línia regular d'autobusos a Benin.

Els vam fer una festa de comiat, tots disfressats tan semblant a la gent que es trobaria com vam poder, i els vam acomiadar amb alegria, veient-los a ells tan il·lusionats.

Allà van començar una vida que no s'assemblava gens a la vida de Barcelona. Van deixar els fills a Bcn, ja grandets, i la Rosa anava i venia sempre que podia.

Els dos es van adaptar de seguida a la vida i costums de la gent del país, i al pocs dies ja vestien, sobretot el Roberto, amb el vestit que porten els homes allà.

Si aneu llegint el llibre veureu com no va ser fàcil muntar l'empresa. Eren blancs i per tant la gent del país havien de treure'n el màxim profit, enganyant-los i posant dificultats on potser no n'hi havia. Però no comptaven que el Roberto és un "socarrat" amb vista fina, voluntat de ferro i que sempre veu més enllà del que pensen els altres. Se'n va sortir tot i l'oposició ferma dels taxis de la zona que veien perillar la seva feina. Ell, però, sempre els oferia feina i estava per ells, però no tothom ho agraïa ni ho volia.

De seguida es fan fer amics dels espanyols allà destinats i, sobretot, van fer vida i amistat ferma amb els missioners i monges de la zona. La Rosa col·laborava molt amb les monges, i el Roberto anava coneixent necessitats vitals d'aquell país i la manera de tractar aquests problemes, no a la seva manera sinó a la manera de la gent del país.

Uns quants del grup d'amics van tenir ocasió d'anar a veure'ls a Benin i ho recorden com una gran experiència. Nosaltres no vam tenir aquesta sort...

Amb 5 anys les anècdotes es multipliquen, la vida tan diferent amb bruixots, reis dels pobles, amics i enemics, verins i històries, barreja de cristians i animistes i cristians-animistes... Però ells sempre somrients i al davant de tot van anar passant els anys fins que van haver de tornar a Barcelona.

Ja a casa li van començar a arribar peticions d'ajuda de part de les monges i els missioners. Que si feia falta un pou per tenir aigua potable, que una escola pels nens que arriben de diferents pobles, que a l'hospital el metge és voluntari però els medicaments i el servei s'ha de pagar... I cada vegada el Roberto ens ho comentava i buscàvem els diners necessaris. A poc a poc vam veure la necessitat de muntar una ONG per poder enviar els diners directament, aconseguir que les demandes fossin per escrit i ben estructurades i que ens enviessin fotos per veure com anaven les coses... I vam muntar la ONG Abló Pkédé. L'avantatge de la nostra ONG és que ni tenim local social ni cobrem res. Per tant, euro que entra al compte, euro que arriba a l'Àfrica. Hem fet donacions per obres, per dones, per educació, per malalts... Cada vegada que arriba una petició, si veiem que podem aconseguir els diners necessaris, comencem a enviar mails a amics i coneguts explicant el projecte que tenim entre mans i demanant col·laboració. I quan ja tenim els diners els enviem al missioner o a la monja que ens ho ha demanat i ja no tornem a demanar diners als amics fins que no tenim un nou projecte. Tot i que sempre hi ha gent que va donant regularment i així podem avançar.

I d'això ja fa 20 anys...

El que van aprendre el Roberto i la Rosa i ens han ensenyat a nosaltres és que no pots anar pel món volent arreglar les coses a la teva manera, amb tota la bona intenció però a la manera "occidental". Mai no oferim res. Esperem que ells ho demanin i que diguin què volen fer i com. I fem que ells hi col·laborin també.

Estem contents amb tot això. Amb la feina feta, veient com la gent respon cada vegada i com de mica en mica veus com amb ta poc es fan realitat uns petits somnis amb aquests magnífics religiosos que et fan creure, amb el seu bon fer i el seu tarannà, en Jesús de Natzaret... Durant anys hem escoltat a aquesta parella explicar-nos anècdotes i coses que van viure i van passar. Però aquest llibre és més complet. Està molt bé! Llegiu-lo. És fàcil i agradable de llegir i ple de fotografies, i coneixereu una mica més una cultura, una història, la riquesa de llengües i la manera de viure d'aquesta gent amb qui el Roberto i la Rosa van conviure durant 5 anys.

Gràcies pel llibre i per les teves vivències Roberto!

Fent un pou

Medicina

Nens

Per si algú s'ha animat llegint això, o millor, llegint el llibre, us deixo el número de compte d'Abló Pkédé. Recordeu que si feu un donatiu i ens envieu el DNI ho podreu desgravar d'Hisenda. Podeu posar el DNI com a comentari en el donatiu.

Moltes gràcies!

Donatius:

IBAN: ES63 3025 0001 1214 3342 6758

El camí del mig

2024-06-28T19:18:00.002+02:00

El camí del mig (II)

de Josep Maria Modolell i Ros

Aixernador Edicions

Juny 202

Són les memòries de l'autor. La guerra civil el va agafar amb 14 anys. Vivia entre Cabrera i Mataró i treballava a Mataró.

Amb un estil senzill i fresc ens explica la seva vida aquells tres anys. Sense dramatisme però molt real. He vist la vida d'un noi, el canvi a l'adolescència, en plena guerra. N'eren ben conscients però pot més la inconsciència de la joventut que la realitat que viuen.

Se n'adona que tan mal fan els d'un bàndol com els de l'altre. Com cremen esglésies i maten capellans i monges... i com dos germans, pel fet de estar en llocs diferents al començar la guerra estan en bàndols contraris i tenen por de matar-se l'un a l'altre... La irracionalitat d'una guerra incivil entre germans...

El seu pare s'ha d'amagar sovint pel bosc i al germà gran, un parell d'anys més gran que ell, el maten a la guerra.

Penso que cal llegir-lo i rellegir-lo perquè t'explica la guerra sota un altre prisma. Més autèntic, menys dramàtic però molt real. És que vivien els joves aquells tres anys.

A més m'ha agradat perquè de petita jo anava a casa una mica a Cabrera i anàvem a jugar als búnquers. I parla de cases que vaig conèixer...

És un llibre senzill però magnífic!

La soledad del corredor de fondo

2024-05-05T20:00:00.077+02:00

La soledad del corredor de fondo
de Alan Sillitoe

Club de lectura Enginyers

E-book

Maig 2024

Aquest relat curt forma part d'un llibre amb nou relats. Tots ens ofereixen la figura d'un anti-heroi . A més de posar-nos davant la denúncia i la veritat que cada personatge porta dintre, ens fa entrar en un món que ens fascina i ens deixa fora de lloc. Què significa ser honrat pel director del reformatori i què significa per aquest noi a qui han tancat per robar en un forn? Ell es sent molt honrat, a la seva manera, mai no trencarà amb els seus principis. Et fa pensar aquesta integritat interior tan acusada en gent que et penses, d'entrada, que no en té, d'integritat.

Copio un resum que m'ha semblat bo i clar.

Un libro de ruptura generacional, cumbre de la literatura británica del XX, que ejemplifica a la perfección el carácter del rebelde sin causa.

Colin Smith es un joven de clase obrera que vive en un barrio de Nottingham con su madre viuda, el amante de esta y sus tres hermanos pequeños. Su vida no es ejemplar, pero lo será aún menos cuando robe una panadería y acabe en un reformatorio. Una vez allí, se aficiona a correr y, gracias a sus cualidades como atleta, obtiene unos privilegios que no desea para sí. Hasta que finalmente tendrá que elegir entre el éxito como héroe deportivo y la soledad del corredor de fondo.

Son dos metáforas de la época: la Inglaterra de porcelana blanca y los muros de ladrillo de las casas de clase obrera. En La soledad del corredor de fondo (1959), Alan Sillitoe definió el cortocircuito entre ambos mundos, deteniéndose en ese presente feroz de las barriadas, habitualmente dominadas por dos dioses atávicos: la furia y la necesidad.

Colin Smith, el narrador y protagonista del relato que da título –y fama– al volumen, sabe que Nottingham no ofrece grandes perspectivas a un chico como él, habituado a moverse en los márgenes, con la lógica de la violencia y la represión colonizando el entorno. Colin practica el atletismo desde que lo internaron en el reformatorio, pero la suya no es una historia de superación deportiva ni un cantar de gesta barriobajero.

En realidad, la ira y la frustración siempre acaban necesitando válvulas de escape, y eso no suele traer nada bueno. Cuando el director del reformatorio le sermonea para que sea honrado, el chaval se ríe. Qué remedio. La dignidad está en otra parte. ¿Que de dónde saca el coraje? De las tripas, por supuesto.

Colin solo tiene diecisiete años, pero la posibilidad de un futuro prometedor hace tiempo que se esfumó para él. Cada punto de giro en su vida acaba dependiendo de la fortuna. «No –refunfuña Colin en un momento dado–: lo que trato de meterme en esta cabezota de corredor es que no había derecho a que mi suerte me dejase colgado justo cuando estaba logrando hacer creer a los polis que a fin de cuentas no era de los que hacía trastadas.»

La prosa de Sillitoe nos levanta del suelo y nos deja caer. Quien haya visto la adaptación cinematográfica rodada en 1962 por Tony Richardson –inolvidable Tom Courtenay, un corredor enloquecido bajo los árboles, con música jazzística de fondo–, quien se haya dejado seducir por esa película, decía, se hará a la idea de cómo funciona el universo que nos propone este libro: la vida trash, los prejuicios, los daños colaterales de la industrialización, la ubicuidad del delito, las ilusiones laboristas, el clasismo, los simulacros de la felicidad, la desconfianza, los rituales del grupo, las barriadas edificadas sobre la devastación de los bombardeos… y también, ¿por qué no?, todo lo que eso implica. Por ejemplo, las tensiones que deben aflorar y ser resueltas en la calle y sobre todo, el vacío existencial. O el simple aislamiento. Ya saben: me refiero a esos momentos en que uno no tiene ni un mísero cigarrillo que llevarse a la boca.

Entre los sellos distintivos de los Angry Young Men figuran la masculinidad y la misoginia que reflejaron en sus tramas. Hay ejemplos de ello en los cuentos de Sillitoe. Por lo demás, su beligerancia social y su claridad de ideas son propias de un autor que evoca un paisaje obrero que conoce desde niño.

¿Antihéroes? Podríamos hacer un catálogo de ellos a partir de los nueve relatos de este libro. En todo caso, más allá de la denuncia y del desgarro, los cuentos de Sillitoe ofrecen una lectura fascinante, que no decepciona ni en una sola página.

El detall que m'ha quedat d'aquest relat és quan corrent per ser campió de la carrera i fer quedar bé al director del reformatori decideix, per honradesa cap a ell mateix, deixar d córrer a última hora i no guanyar. Sabent que això li tancava moltes portes i el feia seguir al reformatori. La honradesa i la coherència amb els seus valors. Els bons valors...

Els plats més picants de la cuina tàrtara

2024-04-19T16:49:00.062+02:00

Els plats més picants de la cuina tàrtara

d'Alina Bronsky

Editorial Les Hores

Abril 2024

Encara que sembli un llibre de cuina, no ho és, tot i que parla de plats tàrtars quan es fiquen a la cuina.

La història ens explica la vida de la Rosalinda, una dona tàrtara jove encara, que no veu bé el fet que la seva filla la faci àvia. No aconsegueix que avorti i quan neix la nena, l'Aminat, li reconeix els trets tàrtars i se n'enamora del tot. És una dona manaire i tot que ella es creu que fa el que ha de fer, es fica massa en la vida de la filla i néta i no sempre li surt bé.

És una barreja de de novel·la àcida i divertida, on t'adones que el que s'ha de fer és deixar als fills i néts exercir la seva llibertat. I per això els has d'haver educat en uns valors que no és el cas de la Rosalinda. Ella, pel "bé" de la seva filla, només vol casar-la amb algun home amb diners que les mantingui a les tres.

És una novel·la distreta però no m'ha aportat massa cosa...