NEVA DINS EL VIDRE

“És inacceptable que PP i VOX vulguin treure Alacant de la zona valencianoparlant” - Col·lectiu de Dones dels Països Catalans

noreply@blogger.com (Boladevidre) — Fri, 27 Jun 2025 12:18:00 +0200

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Pots seguir el Canal de Telegram ARXIU PPCC: https://t.me/arxiu_PPCC

El Col·lectiu de Dones dels Països Catalans, davant l'acord entre PP i Vox per treure la ciutat d'Alacant de l'àrea valencianoparlant del País Valencià, volem fer les següents consideracions:

-Històricament, Alacant forma part de l'àrea lingüística del català/valencià des de la conquesta de Jaume I l'any 1247. Durant prop de vuit segles, per tant, Alacant, des de la seua integració al Regne de València, forma part de la Catalanofonia.

-La ciutat d'Alacant ha estat durant set vuitenes parts d'aquest temps íntegrament valencianoparlant, amb una població generalment monolingüe, excepte les classes dominants castellanitzades, especialment a partir del Decret de Nova Planta (segle XVIII).

-Alacant ha estat, durant l'últim segle, recurrentment, víctima dels intents de llimar el territori propi de la llengua catalana per part d'aquells que volen anorrear-la. La tensió ha estat especialment dura durant les etapes dictatorials, sobretot durant el franquisme. El règim del general Franco va treure's de la màniga el projecte de fer una “regió del sudest”, integrada per les províncies d'Alacant i de Múrcia.

-Actualment, les forces contràries a la normalització de l'ús de la nostra llengua (és a dir, PP i Vox) concentren la seua màxima pressió a les àrees on hi ha un percentatge més baix de catalanoparlants. Per això, concentren els seus esforços en la valenciana Alacant, per mirar de reduir el territori valencianoparlant a través de decrets infamants.

-Alacant és, ha estat i serà zona valencianoparlant. No debades, i això té una importància molt simbòlica, a la ciutat d'Alacant es va aprovar la Llei d'Ensenyament i Ús del Valencià. Per tots aquests motius i per molts d'altres que no cal detallar en aquest comunicat, el Col·lectiu de Dones dels Països Catalans emplaça totes i tots els que estiguin en disposició de fer-ho a concentrar-se el proper dijous dia 26 de juny a la Plaça de l'Ajuntament d'Alacant per manifestar amb tota la nostra força la més ferma oposició al vergonyós acord entre PP i Vox perquè Alacant deixi de ser

considerada part de l'àrea valencianoparlant.

COL·LECTIU DE DONES DELS PAÏSOS CATALANS

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Pots seguir el Canal de Telegram ARXIU PPCC: https://t.me/arxiu_PPCC

PARLEM CLAR: QUO VADIS, CONSELL? - #REvolucionemNos

noreply@blogger.com (Boladevidre) — Wed, 23 Apr 2025 07:41:00 +0200

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Pots seguir el Canal de Telegram ARXIU PPCC: https://t.me/arxiu_PPCC

Fa dos mesos que Jordi Domingo va ser proclamat guanyador de les eleccions a la presidència del Consell de la República, i l’únic que sabem del cert és que afirma que tot està molt pitjor de com s’esperava; que el Consell està en crisi. I ens preguntem: quan hi ha crisi no és quan cal actuar amb més celeritat?

En campanya, Jordi Domingo va prometre que comptava amb un govern de figures reconegudes internacionalment. Però la realitat és que en dos mesos encara no ha estat capaç de formar govern.

En campanya va prometre que les tres primeres accions que faria si resultava guanyador serien: 1) anar a veure els exiliats; 2) reunir-se amb la resta de candidats; i 3) convocar l’Assemblea Territorial.

A hores d’ara, no s’ha reunit amb tots els exiliats, com no s’ha reunit amb tots els candidats. En lloc de convocar l’Assemblea Territorial ―que s’ha de celebrar en un termini màxim de 15 dies d’ençà de la proclamació del govern, segons els codis del Consell―, està organitzant reunions amb grups de Consells Locals, trencant l’estructura territorial que existia fins ara i que ha estat la que ha garantit que el Consell no s’acabés d’enfonsar durant aquests mesos de no-govern. Durant aquestes reunions, on de forma premeditada convida també persones de Consells Locals ja no existents, declara que «un equip d’advocats està estudiant de quina manera legal es pot donar forma a l’Assemblea Territorial», evidenciant un cop més que no coneix els codis del Consell, que determinen perfectament com s’ha d’organitzar i quin format ha de tenir aquesta cambra de representació territorial. O bé evidenciant ―i això encara seria pitjor― que pretén retorçar els codis per manipular l’Assemblea Territorial, que és un òrgan independent del govern, per tal de servir els seus propis interessos.

Els registrats continuen amb la mateixa desinformació que va caracteritzar l’etapa de la Junta Gestora. Des de la primera carta de Jordi Domingo (24/02), només s’han rebut dos comunicats -que donaven suport a mobilitzacions organitzades per altres entitats- i una declaració on es llistava una sèrie de reunions realitzades pel mateix Domingo. En aquesta última carta, enviada el 17 de març, el president afirma: "En els pròxims dies tinc la intenció d’anunciar els membres del meu Govern. Seran sis persones lliures i independents, de prestigi internacional, amb un full de serveis inqüestionable i compromeses amb el nostre objectiu". Més d’un mes després, encara estem esperant alguna notícia al respecte.

Jordi Domingo afirma, sense cap mena de vergonya, que ara està coneixent el Consell. No hauria d’haver fet els deures abans d’acceptar presentar-se a la presidència? De moment, no se li ha acudit parlar amb les persones que tenien responsabilitats a l’anterior govern. No s’ha posat en contacte amb les conselleres de Consells Locals, Montserrat Corrons, i Territorials, M. Antònia Font, ni amb el coordinador de referents. No ha demanat traspàs a l’equip tècnic, que va treballar sense descans fins que va ser acomiadat imprevistament en l’etapa de la Junta Gestora, mentre Jordi Domingo declarava que havia acceptat presentar-se a les eleccions amb la condició que li arreglessin el tema econòmic.

Jordi Domingo es vanta de ser un president del Consell de la República dialogant. I a continuació declara: "escoltaré tothom, però l’última decisió la prendré jo".

Jordi Domingo diu que entre tots hem de fer el Consell més gran. Però no respecta ni els codis que tots ens hem donat de forma democràtica, ni l’estructura que ha permès mantenir el Consell durant aquesta etapa convulsa. No fidelitza, no comunica, no aconsegueix formar govern. Potser, el que li caldria, és acceptar el càrrec de president amb una mica més d’humilitat i conèixer i prioritzar el que ja funcionava. O és que cada vegada que tinguem un nou president reiniciarem el Consell des de la casella de sortida? És aquesta la seva recepta per avançar cap a la independència? Si tots els dirigents haguessin adoptat la mateixa estratègia, sense aprofitar els avenços de les generacions anteriors, segurament la humanitat encara viuria a les cavernes.

Davant de totes aquestes evidències, ens preguntem: Quina idea de Consell de la República té Jordi Domingo al cap? De moment, només ens ha demostrat que està desfent el que ja funcionava.

Parlem clar:

Jordi Domingo no sap què és el Consell de la República.

Jordi Domingo no té, dos mesos després de ser proclamat, el govern d’alt prestigi internacional que va prometre.

Irònicament, Jordi Domingo no està disposat a mantenir l’estructura territorial que li ha permès assolir la presidència del Consell.

Jordi Domingo perverteix, menysté i obvia els codis i normatives que ens hem donat entre tots i que garanteixen que la institució sigui democràtica.

En lloc de confiar en la gent del Consell, Jordi Domingo es rodeja de veus que tenen altres interessos prioritaris. En lloc de fer, ens demostra que només sap desfer. En lloc d’unir, s’entesta a desunir.

Potser, abans de fer gran ell el Consell, hauria de considerar humilment la possibilitat que el Consell se li està fent gran a ell.

Continuar amb aquest desgavell que ha caracteritzat els dos últims mesos és mantenir una irresponsabilitat que portarà a la desaparició del Consell de la República.

Per tot això, Jordi Domingo està demostrant que no és apte per ser president del Consell de la República.

Col·lectiu #REvolucionemNos

21 d'abril del 2025

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Pots seguir el Canal de Telegram ARXIU PPCC: https://t.me/arxiu_PPCC

II Trobada Dones Països Catalans - Comunicat de Premsa

noreply@blogger.com (Boladevidre) — Wed, 2 Apr 2025 10:00:00 +0200

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Pots seguir el Canal de Telegram ARXIU PPCC: https://t.me/arxiu_PPCC

El Col·lectiu de Dones dels PPCC, nascut a les Illes Balears i que reuneix dones d’arreu del territori, ens hem trobat a Mallorca els dies 28, 29 i 30 de març de 2025, per analitzar la situació sociopolítica, ambiental, cultural i lingüística de la nació completa i per establir vincles entre nosaltres, fer xarxa, reforçar l’estructura del Col·lectiu i pensar accions i formes d’organització per dur-les endavant de forma conjunta.

Sabem que compartim nació i també compartim espoli fiscal, massificació turística, problemes d’habitatge, un augment de la demografia que no ha tingut resposta amb polítiques socials sostenibles que integrin dignament la immigració i els menors acompanyats, un model econòmic i social depredador i obsolet. Des del nostre País, hem de començar a plantar cara a les polítiques regressives mundials que no respecten els drets humans, que menystenen les lleis del dret internacional i que pretenen retallar drets i llibertats que, a la humanitat, li ha costat molt d’assolir.

Després d’aquesta anàlisi hem considerat oportú redactar una primera Declaració que ens defineixi i cohesioni i defineixi quin són els punts en els quals centrarem la nostra acció.

Us enviam la Declaració que vàrem elaborar durant la II Trobada de Dones dels Països Catalans celebrada a Palma amb la participació presencial de dones de Formentera, Ciutadella de Menorca, Eivissa, el Principat de Catalunya i Mallorca. Des de la distància també hi participaren dones del País valencià i de la Franja de Ponent.

Més informació: donesppcc@gmail.com

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Pots seguir el Canal de Telegram ARXIU PPCC: https://t.me/arxiu_PPCC

II TROBADA DE DONES DELS PAÏSOS CATALANS. Palma 28-29 de març de 2025

noreply@blogger.com (Boladevidre) — Thu, 27 Mar 2025 08:42:00 +0100

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Pots seguir el Canal de Telegram ARXIU PPCC: https://t.me/arxiu_PPCC

NOTA DE PREMSA

El Col·lectiu Dones de PPCC va ser creat el 2019 a Mallorca. Durant la pandèmia, i alguns anys després, va restar inactiu. El 2024 organitzàrem la I Trobada de Dones dels Països Catalans, a l'Ateneu Arenyenc d’Arenys de Mar. Hi assistírem unes 80 dones, magistrades, infermeres, mestres, estudiants, informàtiques, sociòlogues, professores, catedràtiques d’universitat, carteres, auxiliars, d’infermeria, diputades, regidores, batlesses, bibliotecàries, documentalistes, advocades, juristes, sociòlogues, catedràtiques d’universitat, politòlogues, etc. El fet que comptàssim amb un centenar de dones inscrites i, a més, n'hi hagués de tot el territori dels Països Catalans ens va empènyer a continuar endavant.

A Arenys férem una anàlisi de la situació social, política, econòmica, mediambiental, lingüística i cultural i vàrem fixar objectius per al col·lectiu, constatàrem necessitats compartides i començàrem a establir xarxa entre nosaltres. Al final de la Trobada, acordàrem fer-ne una de nova l'any 2025. I és aquesta que se celebra a Palma els dies 28 i 29 de març.

Els objectius de la II Trobada que farem a Palma són:

1. Coincidir en l’espai i el temps dones de diferents parts del territori, que tenen clar el seu àmbit nacional per conèixer-se, intercanviar punts de vista, fer xarxa, establir vincles i mecanismes de cooperació i tornar als nostres llocs de residència enriquides per tot allò que haguem pogut compartir durant la trobada.

2. Fer una anàlisi compartida de la situació social, política, econòmica, sindical, cultural, lingüística, mediambiental del moment actual per tenir una visió de la nació completa feta des de la mirada de dones.

3. Posar en comú propostes d’accions -d’acord amb els objectius del Col·lectiu- i formes d’organització per poder treballar de forma conjunta, realitzar activitats elaborar documents i incidir socialment i política als espais on sigui possible.

4. Trepitjar territori i conèixer algunes dones que han fet història a les Illes Balears i d’altres que fa estona que hi fan feina en temes de feminisme, llengua, cultura i País.

5. Consensuar accions per impulsar iniciatives a favor de l’ús de la llengua catalana a tots els àmbits i a tot el territori. La llengua és allò que ens identifica i més ens cohesiona.

A la Trobada hi participaran dones de les diferents Illes Balears: comptam amb representació de Formentera amb n’Esperança Marí que presentarà el seu llibre Dones de la Sal; d'Eivissa amb na Fany Tur, exconsellera de Cultura del Govern de les Illes balears, que ens parlarà de les Dones d’Eivissa; de Menorca amb na Fàtima Anglada i na Raquel de Manuel que escenificaran Dones i Arxiu; També hi participaran representants del Principat de Catalunya, una ex consellera de Sanitat del Govern de Catalunya, Una dona ex membre de la Mesa del Parlament de Catalunya; una ex diputada al Congrés; regidores de Ajuntaments, una batlessa, professores de secundària i universitat, historiadores, advocades, mestres, bibliotecàries, gestores culturals, productores i escriptores... etc. També hi haurà participació d'integrants del Lobby de Dones, de les Dones de Llevant de Manacor, de Ses Teranyines de Sant Joan, i de les Matriotes del Principat. Així mateix, comptarem amb la presència d'investigadores com ara la mallorquina Isabel Peñarrubia.

L'objectiu és continuar fent xarxa, fixar-nos objectius a curt i mitjà termini, i reflexionar sobre com incidir en una política més feminista, més sobiranista i més autocentrada arreu dels Països Catalans, que volem sobirans, lliures i units.

Les persones que s’hi vulguin inscriure i rebre el programa ho poden fer a donesppcc@gmail.com

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Pots seguir el Canal de Telegram ARXIU PPCC: https://t.me/arxiu_PPCC

El factor humà - Jordi Panyella

noreply@blogger.com (Boladevidre) — Wed, 19 Mar 2025 08:13:00 +0100

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Pots seguir el Canal de Telegram ARXIU PPCC: https://t.me/arxiu_PPCC

71 dimarts reivindicant convertir Via Laietana 43 en espai de memòria
Guiomar Amell explica el cas del seu marit, Llibert Cuatrecasas, i Manel Navarro narra la seva detenció el 1981 com a militant de l’Aurora.

La campanya de la Comissió de la Dignitat i la sectorial de represaliats de l’ANC per convertir la prefectura de Via Laietana en un espai de memòria i interpretació de la tortura ha arribat avui a la 71ª acció, des que es va posar en marxa el juny del 2021. Les trobades, que es fan cada primer i tercer dimarts de cada mes, consisteixen en el testimoni d’una persona que ha passat per les dependències policials on la tortura i maltractaments de tot tipus han estat norma habitual.

Desafiant la pluja, desenes de persones han assistit a l’acte d’avui on hi ha comparegut la Guiomar Amell que ha relatat els tres cops en que el seu marit, l’històric militant d’Unió Democràtica de Catalunya, Llibert Cuatrecasas, va estar detingut a Via Laietana. En un dels casos, el 1960, les tortures patides en mans dels germans Creix van ser tan brutals que el detingut va arribar a perdre el coneixement.

Cuatrecasas va morir el passat gener a l’edat de 90 anys i va deixar constància de la seva dilatada trajectòria com a militant democratacristià i catalanista en unes memòries que la seva vídua sostenia avui mentre recordava la figura del seu marit.

El segon testimoni ha estat el de Manuel Navarro, membre del PORE, detingut el 1981, l’endemà mateix del cop d’estat del 23 de febrer. Navarro va ser detingut per la policia quan penjava uns cartells en contra de Tejero i el cop d’estat. No va ser torturat però la seva simple detenció ja va ser un atemptat contra el dret a la llibertat d’expressió, com ell mateix ha dit. En el seu parlament, Navarro ha condemnat amb duresa els que donen categoria de cop d’estat al procés independentista de 2017, recordant que el cop d’estat de veritat va ser el del 1981.

L’acció de la Comissió ha començat a rebre el suport del món associatiu del país amb el compromís de l’Ateneu de Barcelona o la Fundació Ciemen. És previst que aquest suport civil s’amplii en el nombre ben aviat.

FONT: https://www.elpuntavui.cat/opinio/article/8-articles/2519171-una-bonica-historia-d-amor.html

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Pots seguir el Canal de Telegram ARXIU PPCC: https://t.me/arxiu_PPCC

Descolonització: 16 aspectes clau - Donald

noreply@blogger.com (Boladevidre) — Tue, 18 Mar 2025 18:21:00 +0100

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Pots seguir el Canal de Telegram ARXIU PPCC: https://t.me/arxiu_PPCC

Un català descolonitzat mentalment té clars aquests aspectes clau:

No només són qüestions polítiques, sinó que afecten tots els àmbits: identitat, llengua, economia, cultura i autopercepció.

1. Catalunya és una nació ocupada i els estats ocupants són l'enemic.

Catalunya no és una regió, ni una autonomia, ni una part d’Espanya, sinó una nació ocupada.

Espanya no és un "estat plurinacional" ni un projecte compartit, sinó una estructura de dominació.

No existeix cap aliança possible amb Espanya: o som independents, o desapareixem.

2. Els catalans hem de decidir qui forma part de la nació.

No ho decideix ni l’Estat espanyol, ni els seus censos.

Ser català no és només viure aquí: és compartir la llengua, la cultura i la voluntat de continuar existint com a nació.

No tothom que viu a Catalunya és català, i negar això és acceptar l’assimilació.

3. La llengua catalana ha de ser l’única llengua nacional.

El català no pot ser una opció més, ha de ser l’única llengua d’ús oficial i vehicular.

El bilingüisme és la fase prèvia a la substitució lingüística.

Qui viu aquí i rebutja el català, no forma part del país, només hi resideix.

4. L’autonomia no és la solució, és el problema.

L’autonomia és un mecanisme de control, no una eina de sobirania.

Cap país s’ha independitzat gestionant bé la seva autonomia.

Cada vot que participa en el joc autonòmic legitima el sistema de dominació espanyol.

5. Espanya mai no permetrà la independència per la via democràtica.

No hi haurà referèndum pactat, ni sortida negociada.

La legalitat espanyola no reconeixerà mai el dret d’autodeterminació.

L’únic camí és la unilateralitat i la ruptura amb l’Estat espanyol.

6. No hi ha catalans “d’esquerres” o “de dretes”, només catalans lliures o sotmesos.

La independència no és una qüestió ideològica, sinó de supervivència nacional.

L’eix esquerra-dreta només serveix per dividir els catalans i frenar la lluita.

Qualsevol debat que no sigui sobre l’alliberament nacional és una distracció.

7. L’Estat espanyol no és reformable, és un problema estructural.

No existeix cap "millora" possible dins Espanya.

L’Espanya actual és hereva del franquisme, i no canviarà perquè forma part de la seva naturalesa.

L’única opció és desconnectar-ne completament.

8. L’economia catalana està segrestada i espoliada.

Espanya utilitza Catalunya com a colònia econòmica.

El dèficit fiscal és un mecanisme de submissió i drenatge de recursos.

La independència no és per ser més rics, sinó per no ser esclaus econòmics.

9. La demografia no és neutra: o catalanitza o destrueix.

La immigració no és un fenomen neutre: pot ser una eina d’enfortiment o de destrucció nacional.

Si no es catalanitza, la demografia juga a favor de l’Estat ocupant.

Cada persona que arriba i no aprèn català és un pas més cap a l’assimilació.

10. Els mitjans de comunicació són una eina de dominació.

La televisió, la ràdio i la premsa juguen a favor del marc mental espanyolista.

Els mitjans catalans han de ser eines de construcció nacional, no instruments de submissió.

Consumir mitjans espanyols significa acceptar el seu relat i la seva hegemonia.

11. La memòria històrica és una arma política.

Si oblidem la nostra història, deixem de tenir arguments per defensar-nos.

L’Estat espanyol tergiversa i manipula la història per justificar la seva dominació.

Recuperar la nostra memòria és recuperar la nostra sobirania.

12. El poder no es demana, es pren.

No podem esperar que ens "deixin" ser independents.

La història demostra que només la força i la determinació creen estats nous.

Cap poble s’ha alliberat fent manifestacions pacífiques i esperant concessions.

13. La solidaritat amb altres pobles només té sentit si ens ajuda a alliberar-nos.

El catalanisme naïf que vol quedar bé amb tothom és inútil.

Les aliances han de ser estratègiques, no sentimentals.

El primer objectiu ha de ser la supervivència de la nació catalana.

14. La resistència passiva no serveix de res.

El pacifisme absolut només serveix per perpetuar la submissió.

Cap potència colonial ha marxat perquè la colònia li ho ha demanat educadament.

Cal saber utilitzar totes les eines de lluita, no només les simbòliques.

15. La independència no és una opció, és una necessitat.

No es tracta de si ens convé o no, es tracta de si volem existir o no.

Cap nació que no aspiri a ser lliure pot sobreviure a llarg termini.

La independència no és negociable, és inevitable si volem continuar sent catalans.

16. El problema no és només Espanya, sinó els catalans col·laboracionistes.

Sense catalans traïdors, Espanya no podria mantenir-nos sotmesos.

Els processistes, autonomistes i espanyolistes disfressats de catalanistes són part del problema.

No hi ha pacte possible amb els qui perpetuen la submissió.

👉Un català descolonitzat no viu en la il·lusió de pactes impossibles ni confia en estructures pensades per mantenir-nos sotmesos.

👉Un català descolonitzat ho té clar: si volem ser, hem de trencar. I ho hem de fer nosaltres. Ningú ens donarà res, ho hem de prendre.

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Pots seguir el Canal de Telegram ARXIU PPCC: https://t.me/arxiu_PPCC

CARTA DE L'EX-PRESIDENT DEL CONSELL DE LA REPÚBLICA MHP CARLES PUIGDEMONT I CASAMAJÓ

noreply@blogger.com (Boladevidre) — Thu, 20 Feb 2025 08:19:00 +0100

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Pots seguir el Canal de Telegram ARXIU PPCC: https://t.me/arxiu_PPCC

Benvolguts, benvolgudes,

En Jordi Domingo ha estat proclamat oficialment com a president del Consell de la República, i des d’ara sap que pot comptar amb mi pel que consideri necessari i útil a la seva responsabilitat. Li agraeixo l’esforç i la dedicació que sé que hi posarà, que d’altra banda ja li he vist posar en totes les ocasions que hem tingut l’oportunitat de coincidir.

Ara que tot el procés electoral s’ha acabat i que el Consell entra en una nova etapa voldria fer públiques algunes reflexions i donar algunes respostes a preguntes o dubtes que, privadament, m’han adreçat diverses persones.

La raó per la qual no he tingut cap participació ni opinió pública en tot aquest procés és, sobretot, perquè no volia que res del que jo pogués dir o fer fos reinterpretat, o exercís cap influència tant en el vot dels ciutadans registrats com en la feina que hagués d’assumir la persona que resultés escollida per a ocupar la presidència. A totes les candidatures que se’m van adreçar els vaig explicar que no podia donar suport a cap d’elles i que no volia que cap opinió meva fos interpretada com un condicionant per al futur govern o com una tutela.

Hi ha una altra de raó. Conec bé en Jordi Domingo i conec encara millor en Toni Comín, que ha estat el vicepresident que ha assumit la gestió del Consell des dels seus inicis. Els aprecio i els valoro a tots dos. En el cas d'en Toni, d'una manera especial perquè conec el que representa la duresa de l'exili, sovint banalitzat per bé que hem procurat no parlar-ne massa, i l'he vist treballar de manera incansable tant per al Consell com per al Parlament Europeu; és a dir, per defensar la independència de Catalunya en tots els fronts polítics que hem tingut a l'abast.

Quan vaig prendre la decisió de cessar el govern del Consell que presidia, i conseqüentment presentar la meva dimissió, ho vaig fer convençut que hem de preparar-lo per a un nou cicle, amb nous lideratges i amb la mirada posada en més enllà de l’existència d’un exili que, si Espanya fos una democràcia plena, ni s’hauria hagut de produir, ni ara hauria d’existir. No hi ha millor instrument per aixoplugar tot el que representa l’octubre del 2017 que el Consell, i aquest rol és el que el nou president i el nou govern han de reforçar i reimpulsar.

Agraeixo moltíssim la participació, de més de 8.000 persones. És un senyal molt esperançador, que dona al futur Govern del Consell l’aval per adoptar les seves decisions i fixar les seves prioritats.

Carles Puigdemont i Casamajó
Waterloo, 18 de febrer de 2025

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Pots seguir el Canal de Telegram ARXIU PPCC: https://t.me/arxiu_PPCC

Com mantenir viva la democràcia el 2025 - George Lakoff

noreply@blogger.com (Boladevidre) — Mon, 3 Feb 2025 09:40:00 +0100

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Pots seguir el Canal de Telegram ARXIU PPCC: https://t.me/arxiu_PPCC

George Lakoff és un professor emèrit de la universitat de Berkeley. És un dels experts més grans en lingüística i en comunicació política. Sobre aquest tema va escriure un llibre que es va fer famós a tot el món: “No pensis en un elefant”. És un demòcrata convençut i, davant la victòria de Trump, ha escrit aquest manifest, molt pràctic, sobre com podem defensar la democràcia i protegir-nos nosaltres mateixos de l'autoritarisme. En certa manera, està escrit a l'estil d'un llibre d'autoajuda per als qui són conscients de la gravetat de la situació i es preparen per a una llarga lluita.

Com mantenir viva la democràcia el 2025 - George Lakoff

1. Sigues valent. Evita parlar des de la impotència o la desesperança. Els autoritaris volen que et sentis sense poder perquè els facilita la feina. El valor, la fe i l'optimisme són essencials. El feixisme s'alimenta del cinisme i el pessimisme. Fes que mori de gana.

2. Practica l'empatia. Una manera com els autoritaris derroten la democràcia és intentant destruir l'empatia. Les seves estratègies depenen de la deshumanització i la divisió. Una de les millors maneres de resistir és conrear activament l'empatia. La democràcia en depèn.

3. Mantingues l'enfocament. Els autoritaris intenten aclaparar-te amb atacs constants per mantenir-te distret i desequilibrat. Mantingues un enfocament consistent en allò important: La teva salut, la teva família i la supervivència del nostre país i l'estat de dret. No perdis de vista el panorama general.

4. Sigues proactiu. Derrotar l'autoritarisme requerirà d'un moviment de ciutadans compromesos. Involucra't en la teva comunitat. Acudeix a protestes i reunions. Si pots, fes donacions a organitzacions que combatin per la democràcia. Tens més poder del que creus.

5. Fomenta connexions reals. Una manera com els règims autoritaris aïllen la gent és fomentant la por i la desconfiança. Contraataca construint relacions sòlides amb veïns, amics i companys de feina. Busca maneres de connectar més enllà de les diferències polítiques i enforteix la teva comunitat.

6. Evita la intoxicació mental i les mentides. Les xarxes socials estan plenes de trampes sensacionalistes que es beneficien de la indignació i la desinformació. Bloqueja-les i cerca fonts d'informació legítimes basades en la veritat i la realitat. Subscriu-te a mitjans de comunicació fiables perquè el periodisme sobrevisqui. El necessitarem.

7. Comparteix un missatge positiu quan sigui possible. Trump i els seus volen que el país estigui temorós i polaritzat perquè aquest és el terreny on creixeran les polítiques més fosques. Si bé és essencial oposar-se fermament al seu règim, també cal defensar allò positiu.

8. Exigeix responsabilitats. Els autoritaris s'afermen amb la impunitat. És fonamental responsabilitzar els líders, les corporacions i les institucions. Insisteix en la rendició de comptes. La corrupció i la injustícia s'afebleixen sota la llum de l'escrutini.

9. Involucra els joves. La propera generació heretarà les conseqüències. Involucra els joves en converses sobre democràcia, llibertat, justícia i la crisi climàtica. Dóna'ls eines, educació i ajuda'ls a donar forma al futur.

10. No ajudis a Trump. Alguns opositors de Trump estan obsessionats a centrar-s'hi personalment; així, sense voler, amplifiquen i potencien la seva propaganda. En centrar-se únicament en Trump – les seves declaracions ridícules, els gestos i les pallassades – els seus opositors li fan el màrqueting.

11. No discuteixis amb els seus seguidors. No funciona. Les possibilitats de convertir a un votant pro-Trump són pràcticament nul·les. El seu suport és una estructura física als seus cervells. En lloc de discutir amb els seguidors de Trump, centra't en motivar els ciutadans que creuen en la democràcia.

12. Recorda que això és un règim. Trump no actua sol. És un titella de poderosos aspirants a oligarques que volen un govern dels multimilionaris, pels multimilionaris i per als multimilionaris. Assenyala'ls.

13. Aprèn de la història. L´autoritarisme, l´oligarquia i la tirania no són nous. Estudia els moviments passats per la democràcia i la justícia per entendre què és el que funciona i què no. La història és plena de lliçons i resulta una font per inspirar-nos en la nostra lluita actual.

14. Recolza els artistes i les arts. La literatura, la música i l'art són crucials per a una societat sana i una democràcia funcional. Finança'ls i recolza'ls de totes les formes possibles. Els artistes, músics i escriptors ajudaran a inspirar els canvis que necessitem. Compra entrades, compra art, compra llibres!

15. Cuida't. Serà una època desafiant. Salvar la democràcia requerirà molta energia, passió i resistència. Cuida la teva salut. Dorm prou. Beu molta aigua. Fes exercici. Estem junts en això.

16. Celebra les victòries. El camí per preservar la llibertat i la democràcia serà llarg, però és essencial reconèixer els avenços quan es donen. Celebrar les victòries –per petites que siguin– ajuda a mantenir viva l'esperança. L'optimisme i la força d'esperit són determinants!

17. Persisteix! La persistència és la millor resistència.

CAL ATURAR-LOS

noreply@blogger.com (Boladevidre) — Sun, 2 Feb 2025 08:19:00 +0100

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Pots seguir el Canal de Telegram ARXIU PPCC: https://t.me/arxiu_PPCC

Quico Romeu, Boladevidre.

El capitalisme ja no rau en foscos consells d'administració de les grans corporacions internacionals, si no en les poques persones que les han comprat i que poden comprar la resta del món.

Si no els aturem d'una manera o altra, temo una confrontació civil als USA, que intentin exportar a la resta de les malmeses democràcies de tot el món. Musk és clau en aquesta exportació de violència prefabricada. Si no els aturem, a ells i als seus acòlits Urban, Meloni, Milei,Abascal, Kickl, etc., ens podem trobar que conflictes com els d'Israel, Ucraina, Afganistan, Myanmar, Iemen, Etiòpia,el Perú o Paraguai, es multipliquin a Sudamerica, Àsia, l'Àfrica i finalment a Europa. I caldrà estar atents als Balcans...

Estem en mans d'una o dues dotzenes de rics extrems, amos del petroli, l'autèntic nus de la qüestió, l'economia, amb els grups d'inversió que ostenten el poder econòmic de bancs, asseguradores, xarxes socials i mitjans de comunicació, i dominen l'aixeta dels grans grups d'alimentació, l'habitatge, la indústria... En definitiva, que intentaran fer que la democràcia hagi estat una anècdota de 150 anys de durada. Des de la crisi del 2008 ja ens han fet esclaus, només els falta rematar-ho amb amb un munt de petits i grans conflictes civils on l'aspiració immediata sigui sobreviure. Intenten acabar amb la pretensió de la convivència i l'esperança de la llibertat. Cal aturar-los, i hauria de ser cosa de tothom, cada dia, a tot arreu, en cada conversa, en cada decisió, en cada acció.

Mai no he oblidat les tres frases del secretari del Cantó de Tuzla, a Bòsnia i Hercegovina, que ens va regalar a uns quants cooperants, durant els viatges a Bòsnia entre el 95 i el 98.

Jasmin Imamović:

"Una guerra és com un petit forat al taló de les mitges d'una dona, i no te n'adones, que ja s'ha fet una carrera que arriba a la cintura."

"El 1936, l'opinió pública i política mundial va donar l'esquena a la República i a Madrid, i el 1939 Europa era feixista. El 1996, si no ens ajudeu a combatre el feixisme a Sarajevo, veurem com serà el món al Segle XXI."

"Quan torneu a casa, parleu als vostres dirigents polítics i expliqueu-los només el que heu vist, i que no cal que ploreu pels nens, les dones i els homes que moren a Bòsnia. Si no ens ajudeu a vèncer el feixisme, aviat haureu de plorar pels vostres nens, les vostres dones i els vostres homes."

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Pots seguir el Canal de Telegram ARXIU PPCC: https://t.me/arxiu_PPCC

El català, “llengua de França” - Alà Baylac Ferrer

noreply@blogger.com (Boladevidre) — Sat, 26 Oct 2024 10:08:00 +0200

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Pots seguir el Canal de Telegram ARXIU PPCC: https://t.me/arxiu_PPCC

El director de l’OPLC, Pierre Lissot, intervé en el 38è col·loqui de la Flarep ABF.

26 d'octubre

Des de fa 38 anys, l’Aplec, Associació per a l’Ensenyament del Català, de Perpinyà forma part de la Flarep, Fédération pour les Langues Régionales dans l’Enseignement Public (www.flarep.com), que reagrupa entitats d’una dotzena de llengües. Hi són representades l’alsacià/alemany, el basc, el bretó, el crioll de l’illa de la Reunió, el flamenc occidental, el francoprovençal/savoiard, el galó, el picard, l’occità, i el català, doncs. A les quals, cal afegir-hi les “llengües de Guaiana” (crioll guaianès i una dotzena de llengües ameríndies). L’objectiu de l’entitat és ajuntar actuacions, informacions i pràctiques per desenvolupar l’ensenyament de (i en) llengua “regional” en el si del sistema públic d’educació, fet que significa lluitar, en clau “federal”, contra la maquinària estatalonacional francesa, que té com a ADN jurídic “aniquilar els patuesos i universalitzar l’ús de la llengua francesa”, tal com defineix el report de Grégoire (1794), el primer informe de política lingüística de la França contemporània.

La Flarep reunia el 20 d’octubre a Flandes el seu 38è col·loqui per fer balanç de la situació. Segons les dades, l’ensenyament bilingüe i immersiu a França té uns 112. 000 alumnes, el 75% en l’ensenyament públic. Aquests ensenyaments viuen un cert estancament, més ben dit, un fre per part de les autoritats educatives. Tot i això, es noten dinàmiques positives, tant pel creixement constant del nombre d’escoles bilingües i immersives al País Basc (nord) com per l’empenta nova (incipient per a alguns) que representa la creació i potenciació d’oficines públiques de llengua, eines de política lingüística impulsades per regions i departaments. Al País Basc (nord), que fa de model exemplar, el 43% dels alumnes reben l’ensenyament en basc (bilingüisme o immersió), dos terços de les escoles i tots els instituts ho proposen, i el 30% d’escoles maternals públiques (3-6 anys) tenen línies immersives.

El català és sempre present en aqueixes trobades interlingüístiques (delegació i ponents de l’Aplec, de la Universitat de Perpinyà i de l’Oficina Pública de la Llengua Catalana). Lògicament, com una de les “llengües de França”, segons la terminologia dels ministeris d’Educació i Cultura. Pertànyer a les més de 75 llengües “de França” és una dimensió no sempre prou valorada, i insuficientment aprofitada pels actors de la catalanofonia, que podrien guanyar en eficàcia fent més costat als nord-catalans. L’ensenyament bilingüe i immersiu nord-català té uns 3.500 alumnes (el 8%), uns 5.000 si hi afegim els efectius del secundari. Amb tots els alumnes que estudien el català com a assignatura, a l’escola primària arribem a uns 13. 500 alumnes (l’Aplec fa classe a uns 10. 000 alumnes). Lluny encara del resultat dels bascos, i de l’objectiu fixat per l’OPLC i l’Aplec abans de 10 anys: “El català, a tot arreu i per a tothom.” Una col·laboració més efectiva entre Política Lingüística de la Generalitat i les entitats i institucions nord-catalanes (l’OPLC, l’Aplec i les administracions) serà clau per atènyer aquests objectius.

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Pots seguir el Canal de Telegram ARXIU PPCC: https://t.me/arxiu_PPCC

Un poeta per tornar a unir el Rosselló i Catalunya - Eva Vàzquez

noreply@blogger.com (Boladevidre) — Wed, 23 Oct 2024 12:16:00 +0200

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Pots seguir el Canal de Telegram ARXIU PPCC: https://t.me/arxiu_PPCC

Miquela Valls i Eusebi Ayensa, al mig, a Casesnoves, el mes passat, presentant la ruta literària J.S. Pons JOAN LLUÍS VALLS.

El 2019, l’hel·lenista Eusebi Ayensa va fer una cosa estranyíssima: va agafar tots els poemes catalans de Josep Sebastià Pons (Illa, 1886-1962), inclosos els d’arxiu i les primeres versions, a més de les anotacions dels dietaris i els quaderns de treball, i va publicar-ne l’edició completa a la Ela Geminada. Eren més de mil pàgines d’una obra que, en aquest costat de la ratlla, van despertar quasi a parts iguals entusiasme i vergonya. Com era possible haver ignorat durant tant de temps aquell poeta rossellonès que ens cridava en la nostra llengua, com si no hagués existit el Tractat dels Pirineus? Ho feia, a més, amb una poesia prístina, delicada, emotiva i propera, gens complicada, que el filòleg Pep Vila, a l’epíleg, comparava amb una “heura arrapada entre les ruïnes”.

Aquella raresa, que podia no haver estat més que això, una excepció, acaba de tenir continuïtat amb la creació de la Ruta Literària Josep Sebastià Pons, que es va presentar el cap de setmana del 21 i 22 de setembre a l’Illa, el poble natal de l’escriptor, amb l’edició de la guia corresponent, publicada per Cal·lígraf en un volum bilingüe, en català i francès, a cura del mateix Ayensa i de la mestra perpinyanesa Miquela Valls. Va ser un acte bonic: el dissabte dia 21, de bon matí, hi va haver recepció a l’ajuntament, amb parlaments de l’alcalde de la vila del Tet, del crític Sam Abrams, que va defensar Pons com un poeta europeu i no pas local, i del filòleg Pep Vila, i a la tarda tota la comitiva es va aplegar a Serrabona, on dos rapsodes van dir alguns dels poemes de Pons amb l’inconfusible accent rossellonès i el cantautor nord-català Pere Figueres va interpretar-ne d’altres que ha musicat. “Feia impressió veure tanta gent allà reunida, enmig dels Aspres, en aquella església romànica solitària, amb els seus preciosos arcs de marbre rosa, homenatjant un poeta que, per orígens burgesos, s’havia format en francès i va descobrir la seva veu genuïna escoltant les minyones pageses com parlaven en català”, comenta Ayensa, que recorda que els Pons havien de remuntar-se fins a prop de quinze generacions per trobar alguna arrel del sud català, concretament a Girona. La majoria dels acompanyants en l’expedició per presentar la ruta i la guia parlaven només en francès entre ells, com els components de l’Estudiantina d’Illa, que l’endemà van cantar en un català impecable els goigs de Sant Maurici, que Pons havia escrit de molt jove, durant l’aplec anual a l’ermita. Fins i tot van acabar cantant Els Segadors. I, en acabat, van tornar al francès. “El Rosselló és com una pàtria perduda”, diu Ayensa, perquè ja gairebé ningú no hi parla, en la llengua dels avantpassats, però és que els catalans del sud tampoc tenim tirada al Rosselló, com si la frontera física hagués estat suplantada per una de mental, molt més dura d’abatre. “Un dels mèrits de Pons és que va superar aquesta barrera, i el principal problema és que els altres no ho hem entès”, continua Ayensa, que anuncia altres presentacions més de la guia, que confia que afavoreixi “un turisme literari transfronterer”, a Sureda, Perpinyà, Figueres, Ripoll i el Port de la Selva, municipi on va fer estades convidat pel seu amic Tomàs Garcés, responsable de la primera antologia de la seva poesia, el 1976.

Josep Sebastià Pons és un poeta incomprès, doncs, a una banda i a l’altra, perquè ningú no se’l fa seu, tot i que parla per tots. A la Catalunya del Nord, on arrasa Marianne Le Pen gràcies, en part, a “la bona feina de l’Estat francès, que ha desprestigiat durant dècades el català”, com observa Ayensa recordant la campanya ominosa del “Sigues net, parla francès”, Pons és un escriptor (i, a més, bon pintor) estimat però estrany. Al sud, el veuen també amb afecte, però igualment “dels altres”. Al contrari, els seus referents eren d’aquí, Joan Maragall i Carles Riba, sobretot, diu Ayensa, que confia donar-lo a conèixer amb aquesta guia alhora turística, literària, musical i, més encara, d’un elemental sentit comú.

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Pots seguir el Canal de Telegram ARXIU PPCC: https://t.me/arxiu_PPCC

Salvem punta del Lliri - Esteve Campus

noreply@blogger.com (Boladevidre) — Sat, 21 Sep 2024 09:52:00 +0200

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Pots seguir el Canal de Telegram ARXIU PPCC: https://t.me/arxiu_PPCC

Punta del Lliri, al parc de Port Comte d’Alguer, en una vista aèria EPA.

FONT: https://www.elpuntavui.cat/opinio/article/8-articles/2460064-salvem-punta-del-lliri.html
Lo parc regional de Port Comte, se troba a dins del territori del municipi i representa un lloc de gran complexitat ambiental, presenta lo que resta de la presència humana a partir del neolític i diverses testimoniances nuràgiques i romanes. Instituït a la fi dels anys noranta de la regió Sardenya i volgut dels algueros contra l’especulació edilícia, és un lloc de gran valor ambiental.

Volem escomençar a analitzar una macroàrea, aquella de Punta del Lliri, de la qual Rafael Caria en lo seu estudi Toponomàstica algherese en va registrar tots els topònims. Amb lo topònim punta del Lliri se pot individuar tot aquell territori que va de port Agre passant per la fracció de Maristella fins a la Torre Nova, i tot lo que se troba a dins d’aqueix espaci fins a la marina. Punta del Lliri se troba al Salt Major (així era estat denominada aqueixa part del territori de l’Alguer en una divisió convencional feta en època catalana per diferenciar-la del Prado), i a dins del parc regional de Port Comte, una àrea on hi són diverses espècies de flora i fauna, i fa part d’un més ampli territori lligat a les activitats tradicionals de la comunitat algueresa. Gràcies a aqueixa condició, l’àrea de punta del Lliri és estada fins avui salvaguardada de l’especulació edilícia; també als últims anys és estat realitzat, de part de discutibles pseduoambientalistes venguts de lluny, un projecte totalment incompatible amb el parc, contra el parèixer de les associacions ambientalistes i culturals alguereses. Parlem d’un immens patrimoni ambiental ma també econòmic i cultural, patrimoni de tota la col·lectivitat, no sol algueresa, que hem de tutelar i valorar. Un dels problemes d’aqueix territori són, no sol los tentactius d’especulació, ma també la propietat dels terrers que són en part públics i en part privats.

A dins del territori de punta del Lliri trobem 48 topònims relatius a la costa i al territori. La majoria són en català, sobretot aquells de la costa, i una part en sard. Una part d’aqueixos són lligats a les plantes: liri, romaní, èligue, gínjol; a la conformació del territori: massacà, pedrosu, cèrcol, banquet. Tres topònims mos diuen que una de les activitas humanes en aqueixa àrea, a part la pesca, era la pastorícia (ramaderia): “Cuilatxa de Monte Mesu”, “Canal del Cuïli” i “Cuilatxa de Pussa”. Los topònims, lo bosc de Rodedu, los Sivinarjus, la costa de l’Èligue i lo Litu de la Bramassa, mos recorden que l’àrea de punta del Lliri probàbilment era un gran bosc d’èligues i de sivina. Calqui interpretació del topònim “Bramassa” vol que sigui la trasformació d’“abra massa”, massa arbres.

I encara la presència de l’element religiós, com “la punta de Sant Antoni” i “la cala del Bisbe”, i de la identificació a través del xisto (malnoms).Alguns topònims del Parc:Les Puntes: La Punta del Massacà, La Punta del Cèrcol, La Punta de Coborocat, La Punta del MigLes Puntes: La Punta del Massacà, La Punta del Cèrcol, La Punta de Caborocat, La Punta del Mig, La Punta del Lliri, La Punta de Julià, La Punta del Romaní, La Punta de Sant Antoni, La Punta del Banquet.Los Monts: Lo Mont de Sant Antoni, Lo Mont del Romaní, Monte Mesu, Lo Mont del Lliri,Lo Mont Rodedu, Monte Pedrosu. Les costes: Les Mongetes, La Costa del Romaní, Lo BanquetLos Canals de Mont: Lo Canal del Cuïli, Lo Canal del Massacà, Lo Canal del Crabili, Lo Canal del Gínjol.Les cales: La Cala de la Bramassa, La Cala del Cércol, La Cala de Cabo Rocat, La Punta de Mig, Lo Bisbe, Port Agre.Les serres: La Serra de la Vida.Los Salts: Lo Salt de Mont Pedrosu, Lo Salet de Rodedu.Les Puntes de Mont: La Punta del Romaní, La Punta del Lliri.Les costes de Mont: La Costa de l’Èligue, La BramassaLos boscos: Lo Bosc de Rodedu, Los Sivinarjus, Lo Litu de la BramassaLes grutes: La gruta del Julià, La gruta del Bisbe.Les torres: La Torre Nova, La Torre del Lliri.Les platges: La Platgeta de la Bramassa.Los Ports: Port Comte, Port Agre, Lo Territori de Pussa.

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Pots seguir el Canal de Telegram ARXIU PPCC: https://t.me/arxiu_PPCC

‘No m’emputxis que em caic’ - Josep-Lluís Carod-Rovira

noreply@blogger.com (Boladevidre) — Fri, 20 Sep 2024 09:32:00 +0200

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Pots seguir el Canal de Telegram ARXIU PPCC: https://t.me/arxiu_PPCC

FONT: https://www.elpuntavui.cat/opinio/article/8-articles/2459454-no-m-emputxis-que-em-caic.html

Fa un sol que bleeix les pedres mentre faig una orxata a la Rambla Nova. A la taula del costat, uns jubilats la fan petar tot xarrupant granissats. “Un merder molt gros, això de Gaza, però ja se sap que, com diu lo refrany, quien a hierro mata, a hierro muere”, fa un. I un altre culmina la jugada: “Nostro senyor, que era de per allà, deia amaos los unos a los otros, però no li foten gaire cas.” I un que duu un pin amb un llaç groc sentencia: “Costarà sangre, sudor y lágrimas, que deia Churchill, arreglar tot això”, mentre s’alça per anar al lavabo i afegeix: “Volveré, que va dir el general MacArthur”. No sabia que Jesucrist, Churchill i MacArthur parlessin espanyol o, si més no, que les frases cridades a ser cèlebres les expressessin en aquest idioma. Em semblava que un era jueu, l’altre anglès i el darrer nord-americà, però no de Burgos, Quintanilla de Onésimo o Navalcarnero.

A l’altra taula més propera, una parella amb dos xiquets que no paren de bellugar-se, s’espenyen, cauen, criden. “No m’emputxis que em caic”, amolla el més petit. Si em punxen no em treuen sang, però els pares ni s’immuten. La mare, preocupada per la intensitat del sol, però no pel deteriorament de l’idioma, els ordena: “Nens, poseu-vos la gorra. Si no, no hi haurà chuches però sí un bon zasca!” I el petit respon: “Jo no tinc cap.” Em giro a l’instant per observar aital meravella: algú que no té cap, però que parla. Com s’ho deu fer? Tal com ja sospitava, sí que té cap. El que no té és gorra. I el germà gran rebla el clau: “És veritat, mama, no tenim ninguna.” El pronom “en” ha estat segrestat, potser per un escamot autònom de la RAE. Xuclo els darrers glops d’orxata i toco el dos perquè se m’ha disparat la pressió lingüística. La parella veïna fa el mateix, però per altres motius, mentre la mare remuga, resignada: “És que no podem tenir ni un rato de tranquil·litat amb aquests crios. Des de luegu...!” I els xiquets, contents, s’exclamen: “Quan siguem a casa jugarem a l’escondite, a veure si me pilles i trobes la meva guarida. I també amb el Marc, si està!”

Al cotxe, cerco una emissora de ràdio amb música en català, per refer-me un xic. Sembla que anem bé, tonades encomanadisses, festives i alegres, que de penes ja n’anem sobrats. I, a mitja cançó, un “lo rompe, lo rompe, ho trenca” que no sé què ve a treure cap. La següent també s’emporta l’oli, ja que la cosa va de “salseo”, “bailoteo” i “marujeo” intercalat en una peça en català. Una rere l’altra, les diferents cançons continuen la mateixa tònica, amb tota normalitat i com si res: “locura” i “tontería” “a tope”, que és el que em sembla a mi aquesta pràctica innecessària, sense solta ni volta, però dec estar equivocat perquè hi ha qui ho troba “chévere” amb la mateixa melodia. Ara diuen no sé què de “risas” i “la riseta tonta”, “joder” i “las penas se van”. Una altra peça d’èxit assegura que “em piten les orelles”, “t’has enterat”, “m’ha embaucat” i, ara sí, l’encerten de ple quan parlen de “callar-se les paraules” que és, ben mirat, el millor que podrien fer per no esbocinar més la llengua. Al final, arriba un toc de realisme quan s’afirma que “lo nuestro se acabó”. I al pas que anem, “lo nuestro”, és a dir, la llengua catalana, va de mal borràs i, veient el panorama i, més encara, sentint-lo, pinten bastos.

Escarxofat al sofà, miro la TV, la nostra. Parlen de “barcos”, de “tontos” que fan “tonteries” i d’una parella en què ell té molts “gelos” que, pel context, dedueixo que no té res a veure amb tindre molt de glaç, sinó gelosia. La poca qualitat de la llengua catalana arriba a nivells mai no assolits fins ara. Costa Déu i ajut trobar un interlocutor capaç de parlar íntegrament en català tota l’estona, sense recórrer a incorporar una paraula en espanyol, un refrany, una frase feta, una citació cèlebre, el títol d’un llibre, d’una pel·lícula o d’una cançó. Curiosament, no passa el mateix en espanyol. No hi ha ni una sola cançó espanyola que intercali paraules o frases en català, ni gent que parlant espanyol digui les frases famoses en català, ni... La deixadesa general de la comunitat de parlants, paradoxalment, la manca de consciència lingüística, s’ha accentuat durant els anys de majoria social i institucional independentista. L’escola, la família i tots els parlants hem de reaccionar amb contundència i amb una actitud amatent i constructiva, si no volem que, en tres generacions, d’això nostre no se’n canti ni gall ni gallina.

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Pots seguir el Canal de Telegram ARXIU PPCC: https://t.me/arxiu_PPCC

Xerrades amb en Josep Costa, Gonzalo Boye, President Artur Mas i “altres”

noreply@blogger.com (Boladevidre) — Fri, 13 Sep 2024 09:58:00 +0200

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Pots seguir el Canal de Telegram ARXIU PPCC: https://t.me/arxiu_PPCC

Xerrades amb en Josep Costa, Gonzalo Boye, President Artur Mas i “altres”, i reflexions sobre el procés separatista de Catalunya.

1- Treguem-nos del cap que els polítics catalans ens duguin a l’independència (al menys els polítics actuals). Tots ells viuen del sistema, i no cal esperar que vagin en contra del sistema que els paga el sou. I es cert que hi ha polítics catalans que son veritablement separatistes, però tenen massa por de l’estat espanyol. Convé no oblidar que la classe política és el punt feble del procés perquè son a qui es mes fàcil destruir amb acusacions falses, jutges obedients i inhabilitacions fraudulentes.

2- En paraules ja fa anys de l’expresident del Parlament de Catalunya Sr. Joan Rigol, qui de veritat farà realitat l’independència de Catalunya no seràn els polítics sinó el mateix poble català, gràcies a un nivell d’associacionisme ciutadà molt, però que moltíssim superior al de la resta d’Espanya. Pot semblar poca cosa, però serà l’eina clau. De fet, l’estat espanyol va aprendre prou be el dia 1-O que 50.000 vots no donen ni un ascó al Congreso de los Diputados, però 50.000 voluntaris discrets i ben organitzats van deixar en groller ridícul al ministerio del interior, Guardia Civil, CNI, Pegasus, etc….

3- Molts es queixen que el procés està estancat i no anem enlloc, però convé que ens fiquem al cap d’una punyetera vegada per totes com funciona la política internacional i aprendre a utilitzar amb astúcia les seves lleis al nostre favor. Perquè una cosa es creure’t que tens raó i una altra de ben diferent es que te la donin, i aquí es on entren els judicis internacionals en curs. Hem d’entendre que fins que no emetin veredicte, no pot passar res.

4- Molts creuen que, en cas de perdre, l’estat espanyol no en farà ni cas d’aquests veredictes. Personalment crec que l’estat espanyol els te mes por del que ens imaginem, i la prova va ser el recent veredicte del TJUE sobre les euroordres: al afegir el terme GOI, Luxemburg li va deixar ben clar al jutge llarena que li veia “el plumero” a deu km, i des d’aleshores en llarena està mes callat que un musclo en un convent de clausura.

5- Es força probable que el mateix TJUE doni la raó al President Puigdemont, i serà en veritat un gran cop de moral, però ens equivocarem si veiem al President com el Messies infalible que ens portarà a la terra promesa perquè no deixa de ser un ésser humà. El President es una variable important de l’equació però no pas l’única. Afegeixo que el President es molt conscient del risc que corre la seva vida quan torni, però està mes que disposat a assumir aquest risc.

6- No despreciem en absolut el veredicte del Tribunal de Drets Humans d’Estrasburg perquè aquest no dictaminarà sobre inmunitats parlamentàries sinó sobre si la justícia espanyola ha prevaricat. Pot ser un torpede directe a la línea de flotació del tribunal suprem, perquè un tribunal que perd credibilitat, automàticament PERD AUTORITAT. I això portarà implicacions de les que molts no en son encara plenament conscients.

7- Amb tot, el judici MES IMPORTANT de tots es un que la majoria de catalans desconèixen però que està en curs: Les Nacions Unides.
Recordo perfectament com, en una trobada discreta amb en Gonzalo Boye tots discutiem sobre que Espanya mai s’avindría a pactar un segon referèndum, i Don Gonzalo ens va interrompre amb unes paraules bastant diguem-ne críptiques: “señores, ¿porqué discuten sobre un segundo referéndum?. Por lo que a mi respecta, los catalanes YA VOTARON el 1-O”. I no va dir res mes. No vaig entendre el que volia dir fins la trobada amb en Josep Costa, que va dir de forma també “críptica” que de tots els judicis, el de la ONU era el mes important amb diferència. No va donar mes detalls però jo a la fi vaig lligar caps: la Carta Fundacional de Les Nacions Unides reconeix claríssimament el dret a la autodeterminació sense necessitat de ser colònia, i el Reino de España va acceptar legalment aquesta condició quan va ser admès a la ONU.

Si les Nacions Unides obeeixen els seus propis estatuts i fallen en consequència, el referèndum del 1-O serà TOTALMENT LEGAL, VINCULANT I D’INMEDIATA APLICACIÓ. I si no recordo malament, el SI va guanyar amb mes d’un aplastant 80%.

8- L’estat espanyol pot no acatar cap d’aquests veredictes i segur que molts em parlareu del pols que Polònia I Hongria tenen amb Brusseles, però hi ha una diferència CAPITAL entre aquests països i el Reino de España: tant Polònia com Hongria tenen unes finances relativament sanejades i un dèficit públic raonable i controlat, mentre que Espanya està en fallida financera i necessita de l’ajut del BCE I Brusseles per poder sobreviure. Literalment no pot ni pagar el paper higiènic dels lavabos dels ministerios sense demanar quartos a altres. En aquesta situació, no seria gens assenyat engegar a fer punyetes als màxims organismes de justícia internacionals. Es clar que ho pot fer, però acceptant un preu que NO podrà pagar. I això a Madrid ho saben perfectament.

En qualsevol cas, hi ha un munt de persones brillants i alhora discretes que ja fa temps que van entendre que l’independència no s’assolirà tallant Meridianes i colapsant aeroports, sinó sent freds, astuts, calculadors, pacients, i sabent com utilitzar les regles del joc a favor nostre. ¿Tot això ens durà automàticament a la tant desitjada independència? Encara no, però ens donarà unes cartes guanyadores que fins ara no tenim. Com juguem aquestes cartes ja dependrà de nosaltres. I dic “nosaltres” perquè serem els ciutadans els que tirem l’independència endevant, no pas els polítics. Perquè a l’estat espanyol no se’l vençerà enfrontant-s’hi directament sinó DESBORDANT-LO un cop les seves "estructuras de estado" estiguin legal i oficialment desacreditades. Això passarà quan arribi el moment adequat, no pas abans, i adverteixo que quan això passi l'estat espanyol pot actuar amb una violència desmesurada per a la que hem d'estar preparats.

Us agrairé que compartiu aquest escrit amb tots aquells decebuts que es pensen que això s’ha acabat i que la independència de Catalunya es impossible. No tinc pas una bola de vidre, però m’oloro que, si aquests veredictes judicials ens son favorables (i tot apunta a que ho seràn), lo millor està per venir.v
Salut i República.

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Pots seguir el Canal de Telegram ARXIU PPCC: https://t.me/arxiu_PPCC

La mort del blaverisme - Ricard Chulià

noreply@blogger.com (Boladevidre) — Sat, 31 Aug 2024 10:37:00 +0200

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Pots seguir el Canal de Telegram ARXIU PPCC: https://t.me/arxiu_PPCC

Carlos Mazón, genuí representant de les classes dirigents alacantines EFE.

FONT: https://www.elpuntavui.cat/opinio/article/8-articles/2452778-la-mort-del-blaverisme.html

A l’estiu, tota cuca viu. Però més encara hi viuen les serps, sobretot al voltant de la Mare de Déu d’Agost i de la premsa, on n’hi ha més que en una d’Indiana Jones. En el primer estiu d’un govern valencià d’encefalograma pla era inevitable que les serps apareguessen amb quatre barres, estelada i barretina. Mentre els madrilenys planten els para-sols a les platges valencianes com Hernán Cortés o Pizarro plantaven els senyals de Castella a les Índies, els catalans et furten la paella!

Carlos Mazón, el nostre delegat colonial, s’hi ha apuntat amb deler, i, doncs, ha deixat de fer vídeos sobre orxates –no és un recurs retòric– i ha passat a fer-ne d’altres amb to greu i celles arrufades tot exigint que el govern català retiràs una pancarta de les festes de Gràcia. No és broma. “Nihil novum sub sole”? Segur? A parer meu, si es furga bé, aquesta serp d’estiu ha constatat que el blaverisme està definitivament mort i soterrat.

Cal que m’explique bé i no sé si en seré capaç, tanmateix. Mazón és una bona representació de les classes dirigents alacantines. Al sud del país no han vist mai un blaver fora de Canal 9. I la miraven poc. No saben què és el blaverisme. És una espècie endèmica de València i àrea metropolitana estricta. I, doncs, no saben fer el blaver. Sobrereaccionen i fan el ridícul. Francisco Camps, per exemple, havia mamat el blaverisme des del bressol, i, per tant, sabia fingir-lo quan el necessitava.

El blaverisme és l’aclimatació al País Valencià de l’anticatalanisme generalitzat que vertebra Espanya i el nacionalisme espanyol. No és el mateix el blaver valencià que l’anticatalà manxec. És una diferència subtil però profunda. A Alacant i àrea d’influència no n’hi va haver perquè l’espanyolisme no necessitava aquest subterfugi: tenia igual si el que trencava Espanya era valencià o català, anaven a cara descoberta. Ara aquesta fase ha arribat també majoritàriament a València i àrea d’influència immediata. I això té coses bones i coses roïnes.

Com a cosa positiva, estic convençut que la major part dels valencians, tinguen la ideologia que tinguen, ja no comparteixen que el seu president vaja fent el freak i posant-li el dit en l’ull al veí amb què comparteixen més i més importants interessos econòmics, per exemple. La frivolitat de muntar un canyaret per una pancarta d’unes festes d’estiu. Lizondo sabia molt bé on apuntava la bala, tot i que el resultat no fos menys ridícul, és clar. La mort del blaverisme vol dir que el que ens queda ací és un anticatalanisme espanyol homologable a qualsevol altra latitud estatal castellana. Però també vol dir que el País Valencià, en conjunt, encara no és homologable a qualsevol altra latitud estatal castellana. I, en aquest sentit, el valencianisme té molt de camp a recórrer. Fa un parell de dècades, trobe que el millor que es podria haver fet hauria sigut ignorar aquesta serp d’estiu en forma de fantasma català. Ara no. Ara pense que hem d’enfrontar-los a cara descoberta, perquè pense també que hi tenim molt a guanyar. Qui ens ho hauria dit? Aprofitem-nos-en.

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Pots seguir el Canal de Telegram ARXIU PPCC: https://t.me/arxiu_PPCC

La varietat dialectal, protagonista al setembre del festival “Posa-hi tu l’accent” - Ò.P.J

noreply@blogger.com (Boladevidre) — Sat, 24 Aug 2024 09:48:00 +0200

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Pots seguir el Canal de Telegram ARXIU PPCC: https://t.me/arxiu_PPCC

Un moment de la presentació que es va fer aquest dijous a Prada JOSEP MARIA MONTANER.

FONT: https://www.elpuntavui.cat/societat/article/5-societat/2451611-la-varietat-dialectal-protagonista-al-setembre-del-festival-posa-hi-tu-l-accent.html

Les jornades a l’Espluga de Francolí pretenen ser un fòrum i un aparador de la riquesa de la llengua, i alhora una reivindicació de la seva unitat
Hi haurà sis grans blocs de taules rodones i ponències, però també altres activitats com una obra de teatre, un concert i un acte de cloenda amb influenciadors
El “Posa-hi tu l’accent”, el festival de les variants dialectals de la llengua catalana que se celebrarà per primer cop entre el 27 i el 29 de setembre a l’Espluga de Francolí (Conca de Barberà), ha presentat la concreció del programa definitiu a Prada, en el marc de la Universitat Catalana d’Estiu. L’objectiu del festival, organitzat pel Casal de l’Espluga amb la col·laboració de les principals institucions i entitats per la defensa de la llengua i la cultura del país, és ser un aparador i un fòrum de la riquesa de la llengua, i alhora una reivindicació de la seva unitat, per la qual cosa té en marxa també una campanya a les xarxes .

El cartell, que ha procurat ser equilibrat per tenir una representació de tots els territoris, està estructurat en sis grans blocs de ponències i taules rodones en què es farà una aproximació a les variants dialectals des del punt de vista filològic –la lliçó inaugural serà del prestigiós dialectòleg Joan Veny–, dels escriptors, dels docents, dels músics o dels periodistes, que vindran d’arreu dels Països Catalans. A més, es presentaran assajos i estudis sobre diversos subdialectes, i iniciatives de difusió diverses com el projecte Aina –hi haurà l’exvicepresident català Jordi Puigneró–, la promoció del xipella a Solivella, la Festa del Parlar de Sa de Tàrbena, al País Valencià, l’Aixovaret Lingüístic de la Franja o el festival Càntut.

Dissabte 28 hi haurà un concert en què als ja anunciats Roger Mas i Joan Reig s’hi afegiran la cantant valenciana La Maria i el glosador mallorquí Mateu Matas. A més, el dia 27 es representarà una obra de teatre basada en textos de l’escriptor Jesús Moncada, a càrrec del Grup de Teatre Garbinada de Mequinensa. A la cloenda hi participaran, entre altres, diversos influenciadors de tot l’àmbit lingüístic, hi haurà activitats com un kahoot dialectal i una exhibició de kamishibai del Casal Català del Conflent. Al final també es llegirà un manifest.

En paral·lel als actes, a més, s’organitzaran diverses activitats, com una exposició de cartell sobre la riquesa de lèxic arreu del domini lingüístic, una fira de mots on es podrà trobar marxandatge i llibres relacionats amb les varietats dialectals, o visites al Museu Terra. La Fundació Carulla també s’ha afegit a la iniciativa, i com a entremès ha organitzat el dijous 25 al vespre una xerrada al Museu Terra sobre “La Institució Francesc de Borja Moll i el Diccionari català-valencià-balear”, a càrrec de la secretària de l’entitat, Pilar Perea.

Totes les ponències i taules rodones seran de lliure accés, tret de l’obra de teatre i el concert. L’organització ofereix un abonament que al preu de 50 euros inclou l’entrada als dos espectacles, els dinars de dissabte i diumenge, el marxandatge oficial del festival i descomptes en diversos allotjaments de la zona. L’accés a tota la informació i les inscripcions del festival es pot fer a través del web posahitulaccent.cat , on es pot trobar també el programa ja pràcticament sencer.

Coincidint amb la presentació aquest dijous a Prada, es va celebrar una taula rodona a mode de tastet del que es farà a l’Espluga, amb la participació de Pere Navarro, professor de la URV i integrant de l’organització del festival; Joan Peytaví, catedràtic i membre de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans; Alà Baylac-Ferrer, professor i activista per la llengua, i Joan-Daniel Beszonoff, escriptor i professor de català. Amb l’enunciat “Quin català salvem a la Catalunya del Nord?”, així, es va debatre sobre la lluita per la supervivència de la llengua , que es va coincidir que ha de ser la principal prioritat en aquest territori, però alhora es va alertar per la pèrdua dels seus trets característics, en especial a l’escola.

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Pots seguir el Canal de Telegram ARXIU PPCC: https://t.me/arxiu_PPCC

El conflicte central - Josep Gifreu

noreply@blogger.com (Boladevidre) — Tue, 20 Aug 2024 09:02:00 +0200

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Pots seguir el Canal de Telegram ARXIU PPCC: https://t.me/arxiu_PPCC

FONT: https://www.elpuntavui.cat/opinio/article/8-articles/2450194-el-conflicte-central.html

El conflicte central de la catalanitat, de la nació, és la llengua. Ara, quan el PSOE ha culminat la pacificació de Catalunya, quan veiem consumada la (re)conquesta per la dreta i extrema dreta espanyoles de les institucions del País Valencià, de les Balears i de l’Aragó, no ens enganyaran: la batalla política central de la gran operació d’estat és la substitució programada de la llengua catalana.

Un any ha bastat als nous governants de València i de Palma per confirmar la centralitat de la seva batalla: laminar o simplement aniquilar l’ús institucional i social del català. I el seu objectiu primer ha estat òbviament l’escola. Volen fer inútil des de la infància fins a l’acadèmia l’ús públic del català i reduir-lo a usos domèstics. Anhelen tornar a fer de la diglòssia la norma.

El castellà accelera l’ocupació d’espais: de les Generalitats als patis d’escola, dels parlaments als butlletins oficials, dels webs de corporacions públiques i privades a les xarxes socials. El castellà avança com a lingua franca normalitzada, amb gran satisfacció de mitjans, de turistes i de bona part dels immigrants. El castellà és inclusiu. La llengua “indígena”, no.

Des de la Transició l’ofensiva de tots els governs de Madrid contra la recuperació i normalització del català en el territori històric ha estat sistemàtica. No sols amb una infinitat de regulacions i de campanyes contra la llengua “pròpia” en els diversos àmbits d’ús i de prestigi. A Catalunya, a més, s’incentivà l’aparició d’un partit declaradament lingüicida, fundat per combatre el procés de normalització del català. Ara s’ha dissolt, però el seu missatge corrosiu ja ha contaminat l’electorat fins al punt d’aconseguir la majoria espanyolista en el Parlament sorgit d’aquest 12-M.

Més enllà de la política, les estadístiques confirmen la regressió de l’ús social del català sobretot entre els joves. A Catalunya, per exemple, l’enquesta del Síndic de Greuges de 2021 detectava que de la primària a la secundària es perden deu punts percentuals entre els catalanoparlants inicials (del 31,2 % al 21,2 %). Per al conjunt dels Països Catalans, el geògraf Joan M. Serra, que acaba de publicar L’ús parlat del català, calcula que d’una població de 14 milions parlem habitualment català (només) uns 5,8 milions.

Fa 50 anys, Modest Reixach, pioner de la sociolingüística catalana, publicava La llengua del poble (1974), en què subratllava una novetat rellevant: constatava que per primer cop es consideraven catalans persones que no parlaven català. Fins llavors, tradicionalment, a Catalunya hom distingia entre “catalans”, és a dir, que parlaven català, i “castellans”, que parlaven castellà. L’herència del franquisme pervertia el moll de la identitat catalana: les polítiques repressives contra el català, la infiltració diària del castellà a les llars a través de la ràdio i de la televisió monolingües i l’arribada de més d’un milió d’immigrants espanyols sense opció d’integrar-se a la llengua i la cultura catalanes són fets que expliquen la perplexitat del sociolingüista.

L’etapa del Procés a Catalunya i la fase posterior de repressió judicial van deixar en els llimbs la qüestió de la llengua. Significativament, els principals líders independentistes jutjats al Suprem van optar per declarar en castellà. Conclusió: en un judici polític tan decisiu i simbòlic, el castellà quedava normalitzat com a llengua dels líders catalans. Res de nou, Junqueras ja ho havia advertit: en una Catalunya independent, el castellà seria també llengua oficial.

Després de les eleccions d’aquest 12-M, Marta Rojals escrivia amb lúcida ironia a Vilaweb: “Un cop assumit que el castellà és una llengua catalana i el català una ideologia, no ens ha de costar tant d’entendre que l’espanyolisme és catalanisme plural i la catalanitat, un nacionalisme excloent que per definició cal evitar.” Modest Reixach deia poc abans de morir el 2011 en una entrevista recollida pel sociolingüista Emili Boix-Fuster a Treballs de Sociolingüística Catalana: “El nostre futur va quedant reduït irremeiablement a dues opcions: la desaparició progressiva de la nostra identitat com a nació o la independència política.” En la fase actual de repressió, minorització i substitució de la llengua al conjunt dels Països Catalans i davant la divisió suïcida de l’independentisme a Catalunya, la prioritat em sembla clara: la independència pot esperar una nova oportunitat, la llengua, no.

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Pots seguir el Canal de Telegram ARXIU PPCC: https://t.me/arxiu_PPCC

Girar full? - Toni Strubell

noreply@blogger.com (Boladevidre) — Mon, 19 Aug 2024 08:55:00 +0200

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Pots seguir el Canal de Telegram ARXIU PPCC: https://t.me/arxiu_PPCC

Girar full?

FONT: https://www.elpuntavui.cat/opinio/article/8-articles/2449640-girar-full.html

De la mà de Salvador Illa i amb la plena complicitat d’ERC i els Comuns, Catalunya hauria entrat a partir del 8 d’agost passat en el que pretenen que sigui l’era del “girar full” i del feliç retorn a un “govern de tots els catalans”. I per bé que hàgim de deixar passar els preceptius 100 dies per jutjar-lo –algun malintencionat ha suggerit que fossin 155–, sincerament, ¿algú es pot creure això a la vista dels nomenaments del primer govern d’Illa, de la “rebudeta” gore al MHP Puigdemont, dels missatges que se’ns han emès aquests dies i del compliment dels acords amb què el PSOE hauria entabanat ERC i Comuns per acompanyar-lo en aquesta aventura tripartida? Algú es pot creure que el nou govern pretén fer polítiques d’esquerres quan resulta tan obvi que el que l’inspira és un unionisme indissimulat?

Resulta certament rocambolesc, d’entrada, que algú pugui dir que el govern d’Illa representi a “tots els catalans”, com diu Illa. Això és ostensiblement un govern dissenyat precisament per excloure el que fins fa quatre dies ha estat la majoria social d’aquest país, una majoria que vol exercir el dret d’autodeterminació del poble de Catalunya i que ha rebutjat per activa i passiva els postulats de Societat Civil Catalana, entitat engendrada en part per franquistes i entusiàsticament secundada per Illa. El d’Illa, diguem-ho clar, és un govern per passar un rodet unionista aprofitant que una majoria de catalans està momentàniament desactivada i abstencionista per la falta d’unitat i encert dels seus partits tradicionals i també pel cansament i la repressió que saben com posar-li pals a les rodes. Ara, ¿algú dubta que Illa representi gaire més que un passatger respir per al Règim del 78 en temps de dubtes i dretanització? Com pot ser una alternativa real un govern que no respon en pràcticament res a l’esperit, la tradició, els anhels i la manera de fer i sentir del nostre país? Com descriu Damià del Clot als seus darrers llibres, Illa i els seus aliats representen un darrer intent de justificar el Règim del 78 com demostren els ulls grossos que han fet davant el colpisme judicial que practica l’actual Tribunal Suprem desobeint la llei de l’amnistia tal com han apuntat no pocs mitjans internacionals aquests dies. Perquè les ganes de detenir il·legalment el MHP Puigdemont se’ls han notat tant o més que a Vox.

L’arribada d’Illa a la presidència de la Generalitat és un fet inèdit, un pas enrere que xoca frontalment amb la tradició catalanista que ha caracteritzat quasi tots els presidents de l’edat moderna. Passarem de tenir tota una llista de presidents represaliats –Macià, Companys, Tarradellas, Irla, Pujol, Mas, Puigdemont, Torra– a tenir-ne un d’identificat amb la repressió, i que no se n’ha amagat gens. Tindrem un president que no ha aixecat la veu en cap moment contra els atacs policials a votants l’1-O, contra el Pegasus o el Catalangate, contra la Policia Patriótica o la continuïtat de la Comissaria de Laietana 43, contra les acusacions “populars” de Vox contra demòcrates catalans o un infame lawfare dissenyat per eliminar oponents polítics, ni molt menys contra el vergonyós discurs de Felipe VI el 3 d’octubre de 2017. Al contrari, s’ha manifestat al costat dels qui directament els han protagonitzat i defensat i en contra d’amnistiar els qui n’han estat les víctimes. Sí, malauradament aquest i no un altre és el senyor que ERC i Comuns han col·locat a la plaça de Sant Jaume per manar en nom de tots els catalans per absolutament increïble que pugui semblar.

Ara bé, el senyor Illa diu que girarà full. En ares de la concòrdia i el fair play? Ens el podem creure? Jo diria que aquí no hi ha ni una ombra de voler girar full. El que hi ha és una voluntat de doblegar un poble que sempre ha creat dificultats a Madrid. En tenim múltiples evidències. Tots els qui coneixem bé com han anat les coses al Parlament de Brussel·les sabem que qui nomena conseller de la Unió Europa i Acció Exterior el senyor Jaume Duch –funcionari de la UE que ha obrat políticament contra la voluntat dels catalans– no busca el millor per a Catalunya sinó la seva anul·lació efectiva com a subjecte polític. Pensem que ni sota la presidència espanyola de la UE han aconseguit que s’admetés el català!

Julian Assange volia que la causa de Catalunya fos símbol d’una exigència democràtica al món. Qui pot dubtar que Illa i Duch treballaran justament en el sentit contrari buscant-ne la supressió de l’agenda internacional i la supressió de l’admirable impuls democràtic que com a poble hem protagonitzat. Ells estan còmodes en un règim que criminalitza el MHP Carles Puigdemont, castiga els braus mossos que l’han ajudat i maltracta ciutadans a qui ruixa antireglamentàriament amb gas pebre el dia de la seva investidura. Aquest és el “girar full” que ens espera en els propers temps amb un govern que assegurarà que Catalunya no pugui decidir el seu futur ni comptar amb cap dels drets que porta anys reclamant.

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Pots seguir el Canal de Telegram ARXIU PPCC: https://t.me/arxiu_PPCC

Per a tothom - Jaume Nolla

noreply@blogger.com (Boladevidre) — Sat, 17 Aug 2024 12:41:00 +0200

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Pots seguir el Canal de Telegram ARXIU PPCC: https://t.me/arxiu_PPCC

Per a tothom MEC·IA.

FONT: https://www.elpuntavui.cat/opinio/article/8-articles/2449519-per-a-tothom.html

El tòpic polític és carregós. Sobretot, per boca d’alguna autoritat rellevant. Fins i tot sol ser profundament nociu, a la curta o a la llarga, en tota societat autoproclamada democràtica. El tòpic polític és un clixé repetitiu que, a part de mostrar-nos una preocupant falta de criteri i d’imaginació, aboca un virus letal a la intel·ligència dels ciutadans. Això sí, com tots els tòpics, és fàcilment assimilable per a una població catalana anestesiada políticament parlant (que ha estat el propòsit d’alguns dels destacats caps de brot supervivents del 2017). El 133è president de la Generalitat de Catalunya va prendre possessió del càrrec dos dies després de la seva investidura al Parlament amb els vots a favor del PSC, ERC i els comuns. La presa de possessió va ser acolorida amb un discurs del protagonista farcit de tòpics per quedar bé davant els uns, els altres i els que venien de les Espanyes. El primer tòpic estereotipat que vam sentir fou la clara intenció de “governar per a tothom”. Va ser sentir això i pensar en la màxima populus vult decipi, ergo decipiatur (‘el poble vol ser enganyat, així doncs, enganyem-lo’). Llatinada anònima, però de veritat incontestable.

El mateix president sap que el tòpic dit és sempre impossible de dur a la pràctica. Tanmateix, ja fa més de 30 o 40 anys que el sentim. Es podia dir una altra cosa sent com és un govern en clara minoria? Sí, però a mi no em paguen encara per fer discursos polítics. El nou president de la Generalitat també va afirmar que la seva voluntat és dur als catalans tres coses que no s’han dit mai: “La màxima llibertat, prosperitat i igualtat.” Hi faltava la fraternitat. Però potser li hauria quedat massa maçònic o massa afrancesat. Un altre tòpic ben intencionat: “Unir respectant la diversitat i la pluralitat.” La qual cosa és molt lloable, sempre que la tolerància i el respecte siguin la llei imperant, cosa que tota persona nada en aquest racó de terra sap que no és així. El sainet nostrat fou el tòpic en què parlava del català mirant d’acontentar tothom: “La defensa de la llengua, la cultura i la terra no és mai contra ningú.” Demana perdó per fer allò que qualsevol país del món fa sense cap temença. Finalment, a part de les seves fidelitats a un rei Borbó (sense recordar que fou un rei d’aquesta família qui fa més de 300 anys va eliminar el càrrec que ocupa), el nou president torna amb un tòpic que ja fa massa temps que corre i que és una falsedat històrica: “Catalunya, terra d’acollida.”

Fora bo recordar que en gran part de les Corts celebrades a Catalunya (1291, 1359, 1333, 1359, 1413 1422, 1470, 1481 i 1547, per no allargar-me) s’hi van dictaminar tot de disposicions contra els estrangers, és a dir, els que no eren naturals del Principat: castellans, francesos, genovesos i, fins i tot, aragonesos, amb els quals, malgrat formar federació, les raons eren constants. Si fa no fa, com ara. Aquelles lleis, ampliades amb el pas dels anys, deien que els estrangers del Principat tenien expressament prohibit exercir càrrecs civils i eclesiàstics en aquesta “terra d’acollida”. El fet eclesiàstic és com si avui diguéssim judicial. I un altre exemple sorprenent: el 1461, el govern municipal de Barcelona veu a la ciutat un excés de castellans i gascons problemàtics i declara directament la pena de mort a tot aquell immigrant que no demostri arrelament o casa pròpia o llogada. És clar que potser el problema és que, per a la majoria dels polítics contemporanis, la història de Catalunya comença a partir de la Segona República Espanyola, com si abans no hagués existit res. Malgrat tot, atès que el nou president ha acceptat el nombre 133 seguint la llista de presidents de la institució des de Berenguer de Cruïlles, de facto reconeix les Corts esmentades i les lleis que s’hi van dictar. Per tant, fer esment del tòpic “terra d’acollida” sense tenir en compte que històricament, d’acollida, poca cosa, almenys fins al 1714, quan per força es van acabar aquelles lleis, doncs és, si més no, una mostra d’ignorància. Es podrà al·legar que simplement és una fórmula de cortesia contemporània, que les coses avui dia han canviat molt, que l’humanisme ha de prevaldre... Tanmateix, deixar anar el tòpic tot falsejant la realitat històrica no deixa de ser una manipulació interessada, nascuda arran d’una presumpta pau social que sempre ha tingut aires de genocidi envers la població autòctona secular.

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Pots seguir el Canal de Telegram ARXIU PPCC: https://t.me/arxiu_PPCC

Catalunya és Sísif - Germà Capdevila

noreply@blogger.com (Boladevidre) — Thu, 15 Aug 2024 08:22:00 +0200

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Pots seguir el Canal de Telegram ARXIU PPCC: https://t.me/arxiu_PPCC

Catalunya és Sísif. Florent.

FONT: https://www.elpuntavui.cat/opinio/article/8-articles/2448715-catalunya-es-sisif.html

Homer explica a l’Odissea com el rei d’Èfira, Sísif, acaba a l’infern obligat a empènyer una pedra enorme pendent amunt per un vessant costerut, però abans d’arribar al cim de la muntanya la pedra sempre roda cap avall, i Sísif ha de tornar a començar de nou des del principi. Catalunya fa 300 anys que es troba atrapada en el mite de Sísif, i la pedra que intenta fer pujar una vegada i una altra es diu Espanya. Però no l’Espanya que tots coneixem i patim dia sí, dia també, sinó una Espanya fraternal, oberta a la diversitat, respectuosa amb les nacions i les cultures que la integren, orgullosa de les llengües que s’hi parlen.

A partir de la sentència del Tribunal Constitucional que va esmicolar l’Estatut i va establir una interpretació recentralitzadora de l’estat de les autonomies, la societat catalana va entendre finalment que no tenia cap sentit repetir una vegada i una altra l’intent d’encimbellar una Espanya que no existeix, bàsicament perquè a la gran majoria dels espanyols ja els està bé l’Espanya unitària de matriu castellana. Així, vam abraçar la idea del divorci com a única garantia d’un futur de benestar per a les generacions futures i de supervivència per a la llengua i la cultura. De manera transversal i majoritària, els partits, les entitats, la societat en general, van treballar de valent per fer realitat la independència, en un in crescendo que va arribar al clímax el dia 3 d’octubre del 2017.

D’aleshores ençà, per raons que mai no es van acabar d’explicar del tot, l’embat va acabar en un fracàs estrepitós, i els líders i els partits que ens van convèncer de la inevitabilitat de la independència van fer un gir copernicà i es van tornar a carregar la pedra a l’esquena per tornar a intentar trobar un encaix favorable per a Catalunya dins d’Espanya. Primer ho va fer Esquerra Republicana, adoptant un gradualisme i una agenda negociadora amb l’objectiu d’assolir una resolució política del conflicte polític que no s’ha materialitzat en cap avenç concret. Més tard s’hi va afegir Junts, pactant la investidura de Pedro Sánchez a canvi d’uns avenços en l’autogovern que no s’han produït, per més que s’anunciés la intenció de “cobrar per avançat”. Amb evidents diferències en la litúrgia i en la posada en escena, és evident que Junts i Esquerra han abandonat la idea de la independència per tornar a escenaris de negociació i peix al cove. El mateix camí intentat pel catalanisme des de la Transició, amb Pujol i Maragall, que va acabar en el fracàs de l’Estatut, un intent més de trobar un encaix dins Espanya, una altra pedra que va rodolar muntanya avall abans d’arribar al cim.

Abans, els catalans també havien apostat per una Espanya republicana, primer amb Pi i Maragall i després amb la Segona República. Tots dos intents van resultar fallits, ofegats pel centralisme que va preferir la victòria feixista a una opció sobirana per a Catalunya. També va fracassar Cambó, que estava convençut que Franco deixaria que els catalans d’ordre recuperessin el control del país. Una altra pedra que no va arribar al cim va ser empesa per la Mancomunitat de Prat de la Riba i Puig i Cadafalch, eliminada sense contemplacions per Primo de Rivera, esperonat per la reacció centralista que sempre s’activa davant de qualsevol avenç de l’autogovern català. I així ens podríem remuntar fins als anys posteriors a la desfeta del 1714, quan els catalans filipistes van demanar reiteradament al Borbó la recuperació de les institucions catalanes, sense èxit, evidentment. Fast forward al 2024 i ens trobem amb un nou president de la Generalitat que –de bracet amb Esquerra Republicana– tornarà a intentar un nou encaix per a Catalunya, amb un millor finançament, i amb una aposta decidida per la llengua i la cultura com a columnes vertebrals de la nació.

Homer no va escriure a l’Odissea que el destí de Sísif sigui inexorable. Enlloc no està escrit que aquest cop la pedra no pugui arribar al cim de la muntanya. Tanmateix, l’acumulació de fracàs rere fracàs al llarg de 300 anys no ens permet ser gaire optimistes. Quant durarà la conjuntura electoral que obliga el PSOE i el PSC a abandonar les posicions més ciutadanes i societatcivilcatalanistes per abraçar el reformisme federalista? El temps (els trackings electorals) ho dirà.

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Pots seguir el Canal de Telegram ARXIU PPCC: https://t.me/arxiu_PPCC

PSCs - Salvador Cot

noreply@blogger.com (Boladevidre) — Wed, 7 Aug 2024 09:24:00 +0200

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Pots seguir el Canal de Telegram ARXIU PPCC: https://t.me/arxiu_PPCC

Salvador Illa en una manifestació, l'any 2017, amb Societat Civil Catalana, avui integrada al PSC, i membres de Som a temps, Dolça Catalunya, Hablamos español, Por una escuela bilingüe i altres entitats feixistes anticatalanes.

FONT: https://www.elpuntavui.cat/opinio/article/8-articles/2446601-pscs.html

La imatge de Salvador Illa amb la medalla del president Macià al coll tancarà un parèntesi d’acceleració històrica que ha convulsat Catalunya durant els darrers temps i ha polaritzat la societat en dos grans blocs durant una dècada llarga. Ara, per primera vegada, ERC ha trencat l’últim tabú polític i donarà suport al candidat del PSC, al marge que surti a totes les fotografies de les manifestacions unionistes que convocava SCC. Així doncs, l’1 d’Octubre i el posterior 155 que va venir de Madrid deixaran de tenir validesa a l’hora de predeterminar els socis de govern o les majories del Parlament. Tornem a l’autonomisme, tornem a la càmera lenta.

De la mateixa manera que els partits que provenien del vell catalanisme han evolucionat cap a noves formes i nous discursos, amb l’independentisme ben explícit –almenys verbalment–, les formacions polítiques unionistes també ho han fet. En especial el PSC, que, d’una banda, s’ha convertit en el gran partit d’ordre de la Catalunya més conservadora, aconseguint bons resultats, per exemple, als barris de renda més alta de la ciutat de Barcelona. En això contrasta amb el PSOE, que ha fet el viatge contrari cap a una identitat més d’esquerres, més reformista, si més no retòricament.

Però aquest viratge cap a la dreta ideològica, cap al liberalisme, no és el canvi més significatiu dels socialistes catalans. El principal és que ha integrat la pràctica totalitat de l’electorat de Ciutadans a partir d’acceptar gran part dels pressupostos polítics i ideològics de l’espanyolisme d’última fornada. De fet, Salvador Illa ha estat el primer líder socialista a adreçar-se als diputats del Parlament en castellà, amb l’argument que els castellanoparlants “també han de sentir com a seu el Parlament”. Aquesta mateixa convicció fa que el líder del socialisme català acostumi a anar canviant d’idioma en totes les compareixences públiques. Un fet decisiu, perquè afecta l’arrel de la identitat catalana. Més que el finançament, per cert.

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Pots seguir el Canal de Telegram ARXIU PPCC: https://t.me/arxiu_PPCC

Totes som Aurora, Caterina, Antònia, Maria, Belarmina... - Aina Vives

noreply@blogger.com (Boladevidre) — Sat, 29 Jun 2024 12:13:00 +0200

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Pots seguir el Canal de Telegram ARXIU PPCC: https://t.me/arxiu_PPCC

Protesta a Palma contra la conducta de Gabriel Le Senne. MIQUEL À. BORRÀS / EFE.

FONT: https://www.elpuntavui.cat/opinio/article/8-articles/2433363-l-unic-financament-que-ens-val.html

“Morí rient”, contaren al Molinar. Allà tothom la coneixia, era jove i maca, sempre reia, cosia roba d’home amb la mare, que era sastressa. El gener del 37, el carrer fred; dins el cafè, fum, silenci i cares llargues. Una por grossa per tot arreu. Un cop d’aire i amb ell, cinc homes: tres de paisà, dos vestint camisa blava i amb pistola al cint. Un dels falangistes repartia gasoses Miret amb una furgoneta, es deia Mateu. Duia amb la mà roba de dona. Els clients del cafè miraven muts l’escena, aquelles robes eren tacades de sang. “Què mirau, imbècils? No heu vist uns sostens? Són de n’Aurora, la dona d’en Quiñones. Comunista, la mala puta...”

El 5 de gener del 1937, de dia, Aurora Picornell i Maria Pasqual reberen una visita inesperada: les seves filles, Octubrina i Natàlia. De nit, les s’endugueren a matar. El governador civil de les Balears, Mateu Torres Bestard, signà la seva excarceració. Aurora Picornell, Caterina Flaquer, Antònia i Maria Pascual i Belarmina González sortiren entonant La Internacional i amb puny estret, digueren adeu a les companyes.

Gràcies a la llei de memòria democràtica es va poder desenvolupar, també, el Tercer Pla de Fosses a les Illes, on trobaren els cossos de les cinc dones. En el Diccionari vermell, Llorenç Capellà explica que les assassinaren al cementeri de Porreres. Ningú esperava localitzar-les a Son Coletes. El 20 d’octubre del 2022, la història va fer un gir.

Capellà no sols posa rostre a les víctimes de la guerra civil, també constata un fet crucial que explica la reacció del president del Parlament, Gabriel Le Senne, quan estripa, empès per la ràbia i l’odi, la fotografia d’Aurora Picornell i de les germanes Antònia i Maria Pascual. El periodista i escriptor constata com amb l’arribada massiva del turisme i el flux migratori es va esvair la memòria. “El turisme va ser un sudari de coloraines per a una terra a la qual als nadius arraconaren l’odi, l’odi fix, el temor, l’odi de cada dia, i es llançaren a l’aventura de l’especulació. A Mallorca, cada metre quadrat val l’ànima.”

“La Mallorca extravertida va ser la Mallorca de l’estupidesa –sentencia Capellà–. La Mallorca de la memòria neta era incapaç d’assumir altra tasca que no fos la de capbussar-se dins la voràgine especulativa, freturosa de destrossar-se ella mateixa.” Per això, si bé l’estructura social va trontollar i va sorgir un altre tipus de burgesia, la burgesia del turisme, mai es va produir un canvi de mentalitat.

Ara més que mai, Mallorca pateix les conseqüència d’aquest suïcidi col·lectiu que s’ha produït com a fruit de la mateixa contradicció històrica. Avui, alguns són conscients que sense memòria no hi ha democràcia, sense límits no hi ha territori i sense llengua i cultura pròpia no hi ha país.

L’Associació Memòria de Mallorca, juntament amb les famílies d’Aurora Picornell i d’Antònia i Maria Pascual, ha interposat al jutjat de guàrdia una denúncia penal per delicte d’odi contra el president del Parlament, Gabriel Le Senne. Veurem què passa.

Podeu signar demanant la dimissió de LeSenne al següent enllaç

https://www.change.org/p/dimissi%C3%B3-de-gabriel-le-senne-com-a-president-del-parlament-de-les-illes-balears

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Pots seguir el Canal de Telegram ARXIU PPCC: https://t.me/arxiu_PPCC

Votacions a l’Alguer, nou síndic - Aldo Dore

noreply@blogger.com (Boladevidre) — Sat, 22 Jun 2024 09:57:00 +0200

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Pots seguir el Canal de Telegram ARXIU PPCC: https://t.me/arxiu_PPCC

FOTO: Monument a la unitat de la llengua, a la ciutat de l'Alguer

FONT: https://www.elpuntavui.cat/opinio/article/8-articles/2431078-votacions-a-l-alguer-nou-sindic.html

A l’Alguer, los dies 8 i 9 del mes de juny, conjuntament amb les eleccions europees, ses votat per la renovació del consel comunal i l’elecció del nou síndic. Se són confrontades dues coalicions: una formada de vuit partits al centreesquerra i l’altra formada de sis partits al centredreta. No fent una llista de quals partits d’una part i de l’altra se són confrontades, la batalla és estada ben aguerrida. La victòria, a la fi, és estada del centreesquerra; no sé si meritatament, no so jo a donar un judici, o per una justa alternança al govern precedent.

La Consulta Cívica per les Polítiques Lingüístiques del Català de l’Alguer, en qualitat d’organisme de l’Administració Comunal constituïda del Municipi de l’Alguer l’any 2018 amb funcions de proposta, elaboració i valutació de projectes en matèria de salvaguarda, valorització i promoció de la llengua catalana de l’Alguer, i de la qual fanen part 12 associacions, ha volgut encontrar los candidats a síndic d’una part i de l’altra.

L’article 9 de l’Estatut Comunal preveu: “L’Administració se propon de tutelar, promoure i difundir lo coneixement de la història, de la llengua catalana en la variant algueresa.”

Partint d’aqueix principi, l’Administració Comunal, considerada la realtat lingüística del català de l’Alguer, se posa l’objectiu d’adoptar una eficaç “política lingüística” i, doncs, de ralitzar, segons un cronoprograma de desenvolupar durant la legislatura, quant previst en lo Pla Estratègic Comunal; en particolar en la part reguardant les “Estratègies per la política lingüística per la defensa i valorització de la llengua catalana de l’Alguer”, a través diverses accions.

Doncs, la Consulta Cívica per les Polítiques Lingüístiques del Català de l’Alguer, per obtendre el màxim resultat possible sobre aqueixes qüestions, amb l’objectiu prioritari d’efectuar un nou i fort impuls per rellançar la llengua catalana de l’Alguer, indica a l’Administració Comunal algunes prioritats que la Consulta demana:

Afavorir la coneixença de l’alguerès a les noves generacions reforçant contemporàniament l’ús de la llengua entre aquelles persones que ja el parlen per ne garantir la transmissió en família i afavorir la transmissió intergeneracional.

Fornir suport a les escoles de cada grau de la ciutat per l’ensenyament de la llengua algueresa, en horari curricular i extracurricular.

Garantir, en la comunicació oficial del síndic, dels assessorats i de totes les entitats lligades a l’Administració Comunal, l’ús del català de l’Alguer segons els criteris lingüístics ja adoptats amb acte oficial del municipi.

Crear reports amb altres comunitats lingüístiques catalanes.

Preveure, en les seleccions per assumir personal dipendent, la coneixença del català de l’Alguer.

Administrar en forma directa l’Ofici Lingüístic.

Utilitzar la toponomàstica bilingüe, català de l’Alguer i italià, no solament a dins del centre històric sinó també en tota l’àrea urbana i en tot el territori.

Propondre un programa anual d’iniciatives i projectes de promoció i tutela de l’alguerès, com, per exemple, n’afavorir l’ús a dins del mercat i de le botigues.

La llista pogueriva continuar encara. Mos aguardem que la nova administració no deludeixi los ciutadans. Sabem que governar no és fàcil, que la gent vol tot i en poc temps.

La Consulta Cívica per les Polítiques Lingüístiques del Català de l’Alguer i totes les associacions de la qual fenen part són optimistes, segurs que persones responsables estimin la pròpia ciutat.

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Pots seguir el Canal de Telegram ARXIU PPCC: https://t.me/arxiu_PPCC

No apaguem la flama - Marcela Topor

noreply@blogger.com (Boladevidre) — Sat, 22 Jun 2024 09:52:00 +0200

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Pots seguir el Canal de Telegram ARXIU PPCC: https://t.me/arxiu_PPCC

FONT: https://www.elpuntavui.cat/opinio/article/8-articles/2432141-no-apaguem-la-flama.html

En un context de globalització cultural, per sort la festa de Sant Joan resisteix admirablement i manté la seva identitat ancestral, que es renova generació rere generació. Als Països Catalans hi ha poques celebracions que ens agermanin tant com Sant Joan, en una unitat simbolitzada a través de la Flama del Canigó, que cada any és transportada des de la muntanya màgica fins a tots els racons del país. Tant de bo les generacions futures sàpiguen enfortir tant aquest lligam que algun dia puguem veure com la tradició del foc de Sant Joan s’escampa arreu del món. En tot cas, ningú no pot dubtar que és una de les celebracions més compartides, més intergeneracionals i més esperades de tot l’any. És evident que la coincidència amb l’inici de l’estiu i la fi dels cursos a les escoles contribueix a un esperit d’alegria col·lectiva difícil de trobar en altres èpoques de l’any. A més a més, Sant Joan continua essent una festa popular, probablement la menys consumista de les que hi ha al calendari: molt més relaxada que Nadal, per exemple, quan el consumisme està completament desbocat. La coca de Sant Joan i els petards, les revetlles populars als nostres barris, pobles i ciutats, és tot el que necessitem per gaudir de la festa nacional dels Països Catalans. I que sigui per molts anys!

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Pots seguir el Canal de Telegram ARXIU PPCC: https://t.me/arxiu_PPCC

El català, obligatori - Francesc Canosa

noreply@blogger.com (Boladevidre) — Tue, 11 Jun 2024 11:34:00 +0200

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Pots seguir el Canal de Telegram ARXIU PPCC: https://t.me/arxiu_PPCC

Un taulell d'escacs. GETTY

FONT: https://www.ara.cat/opinio/catala-obligatori_129_5054123.html

L’alfil assassina amb dolça transversalitat. Et mata com quan es mou la dalla per segar. Sembla que tot és a càmera lenta, però va cagant llets. És un zas! Ja està. Una de les millors jugades d’escacs de la història es pot veure gravada i repetida a la Constitució espanyola: “El castellano es la lengua española oficial del Estado. Todos los españoles tienen el deber de conocerla y el derecho a usarla”. Escac i mat només amb un moviment d’alfil tort.

Així es guanya i així es perd. El castellà és llei; el català, no. El castellà és obligatori, el català és optatiu. El català és el suplement. El plat que s’ha de pagar a banda. No cal. Sí, que ja sabem que el català i el castellà són cooficials a Catalunya. Sí, que ja sabem que l’Estatut i el tururut violes i sa tia reconsagrada: “Totes les persones tenen el dret d'utilitzar les dues llengües oficials i els ciutadans de Catalunya tenen el dret i el deure de conèixer-les. Els poders públics de Catalunya han d'establir les mesures necessàries per facilitar l'exercici d'aquests drets i el compliment d'aquest deure”. Evidentment, la llei és legal a Espanya i Catalunya pel que fa al castellà i no al català. Vull dir que amb el castellà s’acata, amb el català, no. Us imagineu que en el dia a dia es fes complir la llei a Catalunya?

Podríem declarar l’estat d’excepció. Tot el dia s’estaria perseguint gent. Al carrer, a les botigues, a les escoles, a l’administració, a la troposfera i a la mesosfera. No es compleix el català adequat a la llei. A Espanya això no passa. No s’empaita ningú. Ni a França, ni al Congo, ni a Costa Rica. No es persegueix a ningú: tothom compleix la llei de manera natural. Com és obligatori el carnet de conduir. Com els impostos: són desagradables, toquen els caratxos, però són necessaris i... ineludibles, inexcusables, imprescindibles. El català, no. Perquè tot el que és important és així: obligatori. Per això, per decret llei, o decret de sang, neuronal, el fan essencial, primordial, vital. La vida no és una festa: és matança del porc perquè mengin els altres.

El castellà, com l’anglès, o el rus, són fruit de la sang, de la llei, feta realitat. Per això no han de ser simpàtics, agradables, fàcils. No. Són llengües que s’han de saber si vols viure i ser legal, demòcrata o marsupial. Ningú et pregunta. Les aprens per connexió directa. Les respires a l’aire. No són lliures, espontànies, opcionals. Les llengües manen. El català no és una llengua per a nens de P3. I per a unicorns de colors. És una llengua per parlar amb els vius i amb els morts. És una llengua per jugar a escacs. Stop llengües simpàtiques. Stop indigència mental. Stop complexos d’inferioritat. Nosaltres som jugadors d’escacs.

Bobby Fischer, un dels mestres d’escacs més universals, reflexiona sobre el català. No és només que el joc, com la llengua, necessiti una concentració total. De cos i ànima. És que el “punt d’inflexió de la meua carrera va ser quan em vaig adonar que les negres havien de jugar no només per la igualtat, sinó per guanyar”. La llengua, com els escacs, necessita disciplina, necessita obligatorietat. Aquesta és la llei natural d’un joc on des del rei fins al darrer peó són necessaris per això: per guanyar. Perquè davant tens les blanques. I les negres. Davant sempre tens algú. I tu, tu estàs sol, amb la teva llengua. Amb tu mateix. I la teva obligació és guanyar, guanyar, guanyar... Escat i mat.

Francesc Canosa és periodista i escriptor

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Pots seguir el Canal de Telegram ARXIU PPCC: https://t.me/arxiu_PPCC