Niela i el revivent

Querida Amiga y otros cuantos

2023-09-06T07:22:00.002-07:00

Querida Amiga y otros cuentos

Ana Maria Ruano il·lustrat per Magda Meseguer

Ahirs.
Li seguien els rentamans amb les olives que mai compràvem perquè del poble ens tenien assortits. N'hi havia grosses i diminutes, verdes i morades, arbequines, en salmorra, grosses de Sevilla, camamilla, o amanides, verdes totes elles amb una olor tan penetrant que es pegava al nas i al paladar.
Avuis
Mentre jo estic en la notaria, ell tira una partida en el bar de la cantonada. Abans es deia bar Manolo. Ara es continua dient bar Manolo, però ho porten uns xinesos. Dels quatre de la partida un es va morir "d'un ictus" (el meu pare ha après aquesta paraula i, sorprenentment, cada dia em dona la notícia d'un famós a qui li ha donat un). S'ha sumat un dels xinesos que juga al tute com si no hagués fet una altra cosa allà en la seva Hangzhou natal.
Matins.
Mira si hi ha alguna cosa per aquí per a mi. Del que sigui. No m'espanta el treball. A pare li donarà alguna cosa, ja ho sé. I mare s'haurà de quedar sola amb ell, però jo no puc més, germaneta. Tu no vas demanar permís. Vas dir me'n vaig i aquí estàs. I sembles feliç. Crec que jo també m'ho mereixo.

El passat, el present i el futur de gent corrent que desgrana el viscut o somia amb el per viure.

Un llibre d’amor, i desamor, de naixements i dols, de memòria, i de pèrdua de la memòria, de passions i de ràbia i odi, de soledat i de companyia, d’amistat i d’odi, de companyia i de violència, de totes aquelles coses que ens acompanyen cada dia, a tots en la quotidianitat de la nostra família, de la nostra vida, dels nostres amics, dels nostres éssers estimats, i que l’autora un relat darrere un altre ens fa reviure en el passat, en el present i en el futur, en la pell d’aquells que podem ser nosaltres, o poden ser els que viuen al nostre voltant, fent que els recull de relats et faci sentir molt proper a les veus que transmetent emocions i sentiments, amistat i odi, amor i pau, violència i serenitat. Una narrativa encertada per parlar de la vida, dia a dia, amb naturalitat, dels que som a peu de carrer.

Les màquines del caos. Ricard Efa

2022-08-29T09:34:00.005-07:00

Les màquines del caos

Ricard Efa. Mai Més

És la construcció d'un món ciberpunk amb empreses que dominen l'statu quo i tecnologia que determina la vida de les persones, que es dibuixa a través d'escenes trepidants a mesura que anem llegint, sense necessitar descripcions, creant l'ambient, a escala de l'atmosfera, del que sents, del que olores, del que veus, només amb l'acció que es construeix sobre si mateixa en l'estil més purament cinematogràfic. Un equilibri entre l'entreteniment i la crítica social que l'autor manté durant tota l'obra.

Comencem amb tres fils que ja ens obre una finestra clara a l'on ens vol portar Efa, mercenaris en plena escena d'acció, furoners activistes, per la lluita per la llibertat de drets, i científics del govern plenament integrats en l'estructura social i política. I tots tres fils confluiran de forma fluida per crear una trama agosarada, no innovadora, però explicada de forma prou intel·ligent.

Efa té clars referents de la cifi clàssica com Philip K. Le Dick, però alhora és capaç de crear nous referents literaris, que avui dia no és tasca fàcil, referències cinematogràfiques, com Ghost in the Shell, que per mi estava molt present i literàries.

Efa de fantàstic el pròleg de José Valenzuela ens mostra tots aquests referents.

Però per mi el destacable és que li arriben d'arreu i que ell sap barrejar i recrear per forjar de noves i fer-ho suggerent i diferent.

És veritat que els personatges acompleixen molts dels entramats clàssics d'aquest tipus de novel·les, amb capacitats militar espectaculars, habilitats tecnològiques immillorables, i un descontrol mental que dona una traca continua a l'argument. Però Efa ens endinsa en la psicologia dels seus personatges i ens permet entrar en una mirada més psicològica i sociològica de per què i com han arribat on són i poc addictes en general a la testosterona.

Els personatges, tot i que tecnològicament, podrien semblar freds, distants, recreats, l'autor te'ls manté propers des del primer instant de manera que no pots evitar empatitzar amb ells, i malgrat tot, són personatges versemblants.

Estem, però davant una trama tòpica del ciberpunk d'acabar amb el capitalisme desmesurat i la set de poder i l'individualisme i la nostra dependència tecnològica aberrant que ens està portant un futur pròxim distòpic. Però ens proposa per solucionar-ho, conèixer-nos millor, unir-nos uns als altres, entrar en contacte més oníric, i intel·lectual que físic.

Un llibre addictiu, que si et deixes anar el llegiràs en un tres i no res, però que també pot convidar a una lectura més pausada, i fixar-nos en la lectura crítica que corre per sota de la seva trama.

Binti Casa

2022-08-25T05:00:00.002-07:00

Binti Casa

Nnedi Okorafor

Raig Verd

Ens trobem davant el segon volum de la trilogia protagonitzada per la noia Himba que viatgi a les estrelles, i ara retorna a casa seva amb canvis identitaris i biològics molt interessants que donen coherència al personatge que ens mostra l'autora. Tot i començar a l'acadèmia, on l'havíem deixat en el primer volum i que molts consideren pel creixement de la jove d'un tarannà de novel·la jove, aquest volum en el retorn a casa, que implica també la mirada interior, a la seva pròpia maduresa, ja és clarament una novel·la per adults, en el seu camí per dominar l'Edan, aquest artefacte màgic desconegut, que només pot dominar ramificant a través de les matemàtiques. Millorar les relacions amb el seu amic Okwu, que li porta a moltes contradiccions internes i socials, i recuperar les relacions amb la seva societat, que no és el que sembla, o no la coneixia tan bé com pensava, és una part important i molt interessant d'aquest camí de creixement personal.

Binti s'ha adonat que mentre intenta harmonitzar, entra en un estat al·lucinatori, que la porta a una brutalitat desconeguda i arriba a la conclusió de què li cal netejar la seva ànima a través de la peregrinació tradicional de les dones del seu poble. Però en retornar a casa es troba en un fort xoc cultural en trobar-se amb la paret que ha creat amb la família per haver trencat les tradicions que l'assenyalaven com mestre harmonitzadora, i haver-se creat una nova identitat i un nou camí lluny del seu context cultural. Això lligat a què arriba amb el primer medusa, com amic, a la terra, que provoca una situació tensa de rebuig molt intensa. Binti creu factible harmonitzar una cosa que la història li contradiu, dues societats enfrontades de forma mil·lenària.

Com harmonitzadora Binti cerca harmonitzar el que troba al seu voltant que sembla no voler establir cap relació, societats, mons, però també tradicions, relacions familiars, i la seva pròpia identitat interior.

La visió de la ciència-ficció africana, on sovint s'ha intentat canviar el concepte sempre present a occident de l'alienígena, l'altre, dins de la xenofòbia com el perillós, l'alteritat a témer, i posar a les cultures africanes, i els conflictes racistes en primera persona. Okorafor destaca en el que s'anomena Futurisme Africà, perquè posa al centre de la narrativa les societats, cultures i llengües africanes, i els personatges, en primer terme, femenins, amb les seves lluites com dones, s'han de construir entorn de la seva identitat africana. És la seva terra, la seva cultura i la seva identitat que els dona forma. Però en el cas d'aquest segon volum Okorafor fa un pas més perquè situa a Binti en l'altre paper, perquè ella és l'altra, l'aliena, la diferent, que arriba i és rebutjada i haurà de refer la seva identitat des de la seva pròpia cultura. Des d'aquest punt de vista té algunes similituds amb l'Univers de Xuya de Bodard, que centra aquest univers entorn la cultura i identitat de les dones asiàtiques.

El llibre ens deixà en un moment espectacular, amb el delit que Raig Verd ens porti ja la tercera part de la trilogia, per saber com es desenvoluparà aquest tercer volum, que fa de Binti, ja una trilogia imprescindible per aquells que cerquem quelcom diferent que la ciència-ficció tradicional.

La mestra del te i la investigadora

2022-08-24T05:10:00.008-07:00

La mestra del te i la investigadora.

Aliette de Bodard crea amb l'univers Xuya un worldwulding tant immens, creatiu, divers, diferent i ric, que és impossible de definir i que aquest recull d'una novel·la curta i quatre relats només et permet albirar per primer cop en català, amb la traducció de Mai Més.

Bodard ens permet, però fer-nos una idea de com n'és de diferent el seu univers del què sovint ens trobem amb la ciència-ficció que estem habituats d'home blanc dominant que colonitza tot l'univers. Sense caure en un to polític ens parla de l'opressió, el militarisme, el colonialisme i el racisme i la identitat i com aquests elements a travessen cada un dels personatges.

Però aquest univers de Bodard és sobretot, bé gairebé al 100 per 100 un univers de dones asiàtiques en tots els nivells i sense cap sostre de cristall, des del lloc més desterrat de la societat, fins a la més alta situació de control social i polític.

Habituades com estem a llegir Ciència-ficció blanca i d'homes que conquereixen arreu, aquesta mirada francament és sorprenent i diferent, i ens recorda a la de Nnendi Okorafor en alguns aspectes.

Les històries no sempre són de trama contemplativa sociopolítica i crítica, que també, però de vegades passaràs pàgines en acció trepidant que et convida a llegir i atrapar el final, especialment amb "La mestra del te i la investigadora"

El fil conductor dels relats i la novel·la és el racisme i el colonialisme, però també aquest substrat feminista, on la representació del futur, no té a veure amb home blanc, i pensem a més que el món femení de la majoria de protagonistes no està representat pels seus genitals. És aquest cas de les naus militars amb avatars que projecten les formes femenines de representació com la Filla de l'ombra que són un clar exemple en tot el recull de què vull comentar.

Per mi han destacat un relat i la petita novel·la per sobre de la resta: "Les estrelles que l'esperen" i "La mestra del te i la investigadora".

Acompanyat per un pròleg d'Alexandre Pàez que situa el recull en tot aquest univers, és un llibre molt recomanable, per a tots aquells que voleu fugir dels paràmetres de la ciència-ficció tradicional, occidental heteropatriarcal a la que tots i totes estem habituats.

Quan la boira ens cobreixi

2022-07-08T10:20:00.002-07:00

Quan la boira ens cobreixi

Llibres del delicte

@ramonasole_llibres

Ramona Solé torna a la novel·la negra, aquest cop oberta a tots els públics, perquè les novel·les per gent jove també negregen. L'escriptora ens entra en una història on uns joves: la Nora, una estudiant universitària, nova al barri i en Bruno i la Daniela, amics d'ençà que eren infants, troben estranyes les desaparicions d'alguns dels veïns més grans i com altres estan esporuguits i no volen pas parlar sobre les desaparicions. I demanen ajuda a un company de la Daniela de l'institut, que a canvi els demana ajuda amb una sèrie de sobres intimidatoris que està rebent.

Ramona Solé utilitza aquests dos fils narratius, aquests dos fils d'investigació per fer créixer la personalitat dels tres protagonistes principals, la Nora, en Bruno i la Daniela, de forma excel·lent, especialment, la Daniela, una noia amb síndrome de Down, i que interactua i fa de nexe, amb la Nora, més desconfiada i desacomplexada, i en Bruno tranquil i protector, i ens mostra la realitat de la Daniela amb total normalitat, mostrant de nou la gran tasca de documentació i de treball previ que ha fet l'autora a l'hora de treballar els perfils dels seus personatges.

La Daniela és un personatge molt interessant, perquè veiem la síndrome de Down des del seu punt de vista i amb total normalitat i versemblança, i ens posa en situacions que ens pot fer mirar-nos i mirar-la i crear-nos preguntes, i crear debat sobre com la nostra societat interactua amb determinades realitats.

Perquè les novel·les negres de la Ramona Solé no són només històries d'investigació i aquesta no és pas cap excepció: Ramona ens parlarà a Quan la boira ens cobreixi, de gentrificació, de bulling, i de xenofòbia. Perquè la realitat social que hi ha darrere de les seves trames negres són el que donen pes a la seva narrativa.

Tanmateix, quan parlem d'un llibre per a tots els públics no és perquè la Ramona Solé amagui la cruesa de la nostra societat, potser ha posat fre a la violència més explícita que apareix en altres de les seves novel·les, però no dissimula la realitat ni el debat que vol creat per exemple en parlar de gent gran sense recursos a qui fan fora de casa seva i no tenen on anar.

I com és habitual amb aquesta autora, ens situa a Lleida, en aquest cas en una ciutat boirosa, des del títol a cada una de les descripcions, una ciutat bonica, freda i translúcida que els protagonistes senten com seva i que aprofiten en les seves investigacions com eina i aliada i ens recorda que no totes les històries de la literatura han de passar a la zona metropolitana.

I no us desvelaré res del final, però sí que us diré als lectors de Bisturí, que l'autora ens fa una bona aclucada d'ullet, amb un bon ou de pasqua, això no obstant que haureu de llegir fins al final si el voleu trobar!

Perquè Ramona Solé ho torna a aconseguir, és d'aquells llibres que comences la primera pàgina i no pots deixar de llegir fins que has arribat al final. Sigui dia de llamps i trons, de boira, o de piscina assolellada, agafa el llibre i no podràs parar.

Mentre durin les espelmes.

2022-07-05T05:45:00.002-07:00

Mentre durin les espelmes

Josep Rodriguez i Ferrer @haikujosep

Arriba l'estiu i el temps s'allarga una mica més amb el teletreball i hem permet començar amb les meves ressenyes i la primera que toca és Mentre durin les Espelmes que porta més de set mesos esperant!

I amb ell començarem també el #BingoCificat d'enguany amb autors #K0. Aquest llibre podria anar amb dues categories del bingo, perquè hi ha activitat paranormal, però es evident que la que li pertoca és la de LGTBI Friendly, perquè en Josep Rodriguez ens fa una història d'amor, una relació LGTBIQ entre els dos protagonistes, tractada amb total normalitat, sense incidir en aquest aspecte com si fos una flor en mig del desert.

Perquè parlem d'un BL (BoysLove) que hibrida amb una història de fantasmes, amb molta cultura pop, i amb dos personatges otakus de dues generacions, que ens porten a recórrer la ciutat de Barcelona des del Barri Gòtic, fins als diferents cementiris de la ciutat de Poblenou, Les corts, o Sarrià, o els barris de Sants o de Gràcia, o a Sant Jaume d'Envenja.

Aquesta obra ha estat considerada una de les primeres BL de la literatura catalana, que a demés hibrida una quotidiana relació LGTBIQ amb una història d'elements sobrenaturals, i fa referències al manga i l'anime, i també a la cultura pop i la literatura de ciència ficció des dels anys 90 fins ara, la qual cosa permet a molts lectors i lectores diferents puguem sentir-nos interpel·lats per la lectura.

Però expliquem una mica de que va: En Victor, un fantasma que porta vint anys pul·lulant pel cementiri de Poblenou, es troba a en Joel, dins del cementiri, i tots dos, no sabem perquè, queden impactats des del primer moment que es veuen i des d'aquests instant neix una història d'amor, que trencarà totes les normes sobrenaturals que regeixen les línies entre la vida i la mort. Un amor ple de fets paranormals, de quotidianitat, de referents i picades d'ullet frikis i d'humor.

Hem de dir que hem vist ressenyes que consideren, potser pels referents frikis o otakus o potser per tenir un fil BL romàntic, com una novel·la de caire juvenil, tot i que l'autor no amaga en cap moment el sexe, tendre i a l'hora molt vehiculat al fet paranormal que el fa possible. Tot i saber que les etiquetes fan falta per classificar a llibreries i biblioteques, no crec que a Mentre durin les espelmes li calgui cap etiqueta, és un llibre que pot tenir un cercle de lectors ben ampli a qui pot atrapar.

Hem de destacar la coberta molt encertada, d'estil manga, de Judit Moreno que tanca el cercle de l'ambientació que l'autor vol donar a la seva novel·la.

En Josep Rodrigues obra una finestra que esperem no sigui la darrera!

Estimades Màquines, Efendi, La primera Onada i Forvid, lectures d'autores, pel #BingoCifiCat

2022-04-09T05:10:00.000-07:00

Feia molts dies que no em podia parar a escriure res sobre les lectures que estic fent, i menys preparar-les per comentar pel #BingoCifiCat, i tanmateix he llegit molt aquesta tardor i hivern, i sobretot he llegit moltes autores, així que ara toca fer repàs de les lectures.

El darrer llibre que vaig comentar al #BingoCificat d'#autores havia estat Estimades Màquines de Carme Torras @CarmeTorras_ROB

que ens fa repensar l'ús de les màquines, i l'ètica social i personal en el seu ús, en el camp de l'ecologia, la sociologia, o l'economia, en el seu darrer relat l'Indigent, també premiat amb un premi Ictineu, l'autora també ens fa un mirall crític de la nostra societat. Però el recull de relats de Carme Torres, té molt més, té trames policíaques, amb un simple aparell de controlar les arrítmies, té el fet de repensar a partir de l'ètica i la filosofia la nostra societat, cosa que faria falta que és plantegessin molt els nostres governants, té humor, i té aventures, però sobretot té com veure que la tecnologia social és quelcom necessari, que cal plantejar-se el seu entorn ètic, tanmateix que és l'altra cara de la moneda del robot violent o humorístic que sempre ens ha presentat la ciència-ficció. "Estimades màquines" és una capsa de pandora que obriràs i t'obrirà el cervell a noves experiències.

Efendi d'Elisabet Riera era per mi un repte, una escriptora desconeguda, i amb un tema distòpic, però molt proper en el temps i en la gestió de la nostra societat, en el qual som una societat totalment blanca, totalment del benestar, controlat aquest benestar per una espècie d'Alexa que té control del més petit detall de la teva vida, salut, del temps lliure, de la meterologia... el benestar versus la pèrdua de llibertat, i la solitud de tancar-te en el interior de casa teva teletreballant, enfront de no conèixer a ningú, no creuar-te amb ningú, i només veure el sol, com si fos un regal, de tant en tant de forma aleatòria o la pluja. Una escriptora d'una prosa excelsa, i amb un control de la narrativa amb dos tempos, dos mons, dos aspectes sense deixar mai el fil argumental que m'ha perfilat des del primer moment. Les referències a les grans mitologies de les grans religions que segurament eren simbòliques en molts detalls, i moments, així com les paraules, que també ho eren, fan un treball de metallenguatge, de meta literatura, que juga amb el lector, i que he gaudit quan he comprès, i que segurament hagués gaudit més si els meus coneixements m'haguessin permès comprendre millor moltes de les simbologies rituals o religioses.

Tot i així, i segurament és el que pretén l'autora, la lectura ha estat completament angoixant, hem costava apropar-me a aquella realitat, perquè la veia real, propera, creïble, i un món com aquest no el vull viure.

La primera onada de Mariló Álvarez Sanchis, enganya, a les ressenyes que llegeixes et diuen que s'assembla a Els jocs de la fam o Els jocs d'Ender ( i no nego certs paral·lelismes, protagonistes joves, món distòpic, terra desolada) que si és juvenil, però les fronteres sempre són permeables i de molts colors, i La primera onada té molts més matisos. Si a mi m'hagués de recordar alguna novel·la seria a El senyor de les mosques, per la crítica social que hi ha al darrere, a la societat dels adults, als interessos dels adults per sobre de qualsevol cosa, a l'egoisme social i individual, i a com la gent jove repeteix esquemes, no perquè són joves, sinó perquè la cultural social et porta a aquest lloc. Un llibre molt recomanable, que quan li posen etiquetes només fan que tancar els ulls al lector.

Forvid és per mi una mica inclassificable. A la web de Males Herbes i a moltes ressenyes parlen de terror, però jo no he passat por. Em va costar agafar-lo de la prestatgeria perquè el terror no m'agrada, soc poruga. Això no obstant el llibre ultrapassa el temps, l'espai, la vida, l'ésser, existir. L'he posat en viatges en el temps, perquè una mica si que hi ha d'això, així i tot més aviat seria viatges en el so. Viatges a través de la música del món. Un llibre imperdible, i millor no explicar molt més.

Vincles ferotges. La dona singular i ciutat

2022-01-12T03:59:00.000-08:00

Viu la lectura. Vincles ferotges i La dona singular i ciutat

Aquest cop hem llegit dos assajos vivencials de Vivian Gornick que tenen com a protagonistes les dones de la ciutat de NY en barris treballadors a través de la veu de l'autora, el seu paper com activista del feminisme, però sobretot en la seva relació amb la seva mare i els homes. El primer l'autora parla amb la seva mare de tota la seva vida d'ençà que és nena fins que ja és adulta. I ho fa recorrent la ciutat i esprement la relació tòxica que sempre ha tingut amb ella.

En el segon l'element de la ciutat, i l'observació de les persones a la ciutat guanya terreny i la relació amb la mare s'esvaeix, el mirall on és mira i amb qui parla l'autora és un amic, això no obstant, encara és un reflex de la ciutat, i de com ha evolucionat, quan ara l'autora té aproximadament l'edat de la seva mare quan va escriure el primer assaig. L'Altre Editorial ens ofereix aquests dos assaig en un sol volum, per la seva complementarietat.

Les visions de les usuàries de la biblioteca d'aquests dos assajos han estat contradictoris en molts casos, a algunes els ha encantat el primer i no els ha agradat gens el segon, el primer l'han trobat molt personal i, per tant, els ha frapat més i la relació de dones, de veïnes, amb la mare l'han trobat molt interessant. Altres per contra han trobat que l'autora era freda, que ho plasmava tot des de fora, de forma estranya i que les allunyava i no els ha agradat i per contra el segon volum, on deambula i observa la ciutat els ha cridat molt més l'atenció. Aquests criteris ben diferenciats entre els dos assajos ha fet que la valoració conjunta no hagi estat massa positiva, tot i que sovint un o altre sí que havien agradat força. La majoria no han acabat de veure clara l'edició global que ha fet l'Altra Editorial.

Aquest llibre ens ha permès parlar del feminisme i del sostre de vidre a la feina, i de com la dona deixa la feina i les aspiracions intel·lectuals per posar-se el vestit del matrimoni. I com el dolor del dol, i la idealització de l'amor romàntic i del matrimoni, vehicula a les dones a una vida emmarcada per elles mateixes que es tanquen portes que el feminisme intel·lectual pretenia obrir, però que les emocions impedeixen que puguis equilibrar.

Aquestes memòries de la Vivian Gornik en forma d'assaig han portat a moltes reflexions que sobretot entorn de les emocions que es reflecteixen entre mare i filla, i com la forma en què la mare ha portat el matrimoni a l'extrem de no deixar espai a ella com a dona, només a esposa, ha marcat la forma d'entendre la vida a la filla, i ha estat tòxica, i això l'ha impel·lit a un feminisme rotund, i a l'hora l'impedit una bona relació amb els homes, i a trobar el seu lloc en el món laboral en el seu espai enfront dels homes, i en l'amor, i en la intel·lectualitat.

Diferent forma de veure la feminitat i la relació amb els homes de la Vivian la seva mare i la seva veïna, que vehicula, la vida de la Vivian des de la infància fins a l'adultesa i la vellesa, i que la fa replantejar i reflexionar sobre els estudis, sobre com accedir a la feina i com la seva mare sempre va voler només pensar en el marit i ho va deixar tot de banda o la veïna, en canvi, se sentia colpejada i rabiosa i volia treure profit de les relacions.

Les experiències de la Vivien ens les planteja a través de passejades amb la seva mare i el seu amic, que li fan de mirall, i d'espàrring, i que veiem a través d'ella, l'evolució de la dona treballadora del Bronx, blanca, llatina, jueva, treballadora, però a l'hora intel·lectual, i que vol anar més enllà, però que està culturalment marcada pel que la família diu que ha de fer i lluita per trencar el sostre de vidre.

La mare és una llosa sempre en la vida de la Vivian. Ella en parla amb claredat i cinisme, sense amargar que sempre va ser una llosa, una dona xantatgista, que la volia al seu costat perquè no era capaç de superar el dol, l'amargor d'haver deixat de banda feina, estudis, el sindicat i només dedicar-se a l'home idealitzat que al final s'havia anat amb la veïna.

Alícia Gili Abad

Serveis Educatius Carles Canudas

Aquest mes a la Biblioteca de la Roca parlarem de "El verano en que mi madre tubo los ojos verdes"

2021-09-09T05:23:00.005-07:00

Comencem els #CLN a la Biblioteca Elisenda de Montcada amb La intrusa!

2021-09-09T05:19:00.004-07:00

Un mag de Terramar. El cercle es tanca! Darrer llibre de l'estiu. #EstiuCifiCat #BingoCifiCat

2021-08-31T04:40:00.005-07:00

Un mag de Terramar

Ursula K. Leguin

*****

#EstiuCifiCat #BingoCifiCat

El Cicle de Terramar està compost només per Un mag de Terramar (1968), Les tombes d'Atuan (1971) i La costa més llunyana (1972), i anys més tard Tehanu (1990), Contes de Terramar (1999) i L'altre vent (2001). Jo els havia llegit tots en castellà, i en concret Un mag de Terramar també en català, en la traducció de Madeleine Casas, alguns d'adolescent, altres ja de més gran, i de fet diversos cops, i Esparver s'havia convertit en un personatge de capçalera i Le Guin en una escriptora única que no he pogut deixar mai de llegir des d'Un mag a Terramar.

Aquesta nova edició de Raig Verd tan acurada, amb tota la col·lecció amb la mateixa iconografia i la traducció tan ben portada m'ha portat a tenir els llibres duplicats i tornar a repetir de nou la lectura, però no m'importa perquè el llibre s'ho val.

El llibre ens narra el viatge iniciàtic de l'Esparver, en Ged, fins a ser el més gran fetiller i Arximag de Terramar. L'aparició de l'escola de mags de Terramar ha estat clarament un referent per Harry Potter, tot i el tarannà, molt fosc i potser no gens juvenil del cicle de Terramar, encara que a Leguin li demanaren fer novel·les per gent jove, però les etiquetes són bones si fan que la gent jove llegeixi una gran obra, i en canvi son un destorb si fan que altres lectors s'allunyin perquè pensin que és una obra juvenil. I no és així en cap cas. Es un llibre d'aprenentatge, d'afrontar allò que ens fa por, i de lluitar fins al final.

El més important de Terramar, i de moltes obres de Le Guin serà la paraula, i com nominar les coses, i l'autora juga amb el llenguatge, i com aquest et dona la identitat, i aquesta serà una línia cabdal a totes les seves obres, i aquí a demés són la columna vertebral del sistema màgic, doncs saber el nom veritable de les paraules et dona poder sobre elles: "La màgia, el poder, l'essència de l'ésser humà està en la paraula. La capacitat de conèixer, de donar nom, de saber l'essència de l'altre és el que dona poder, cosa que permet dominar a l'altre, cosa que permet fer màgia. De fet el creador és el primer a donar nom a totes les coses, el món es creà en ser nominat."

Fa anys que vaig entrar com escriptora en la fantasia de Le Guin perquè és una porta d'entrada i una influència important i vaig treballar sobre aquesta autora i el seu cicle de Terramar. Ho podeu trobar a la Biblioteca del Kraken: https://www.elkraken.com/articles/Terramar/A-Terramar.html

La mirada sociològica i antropològica de Leguin funciona com un mirall a la nostra societat que ens permet llegir entre línies una crítica important al nostre orgull i la nostra incapacitat de pensar en la comunitat abans d'en nosaltres mateixos.

L'autora explica en l'epíleg que quan va crear el personatge del Ged no tenia clar fer una novel·la de gent jove, però al final va pensar si fins ara s'ha explicat històries de mags com Merlí o Gandalf, aquests algun cop també devien ser joves, no? I com va ser el seu camí fins a ser els grans mags de les llegendes? Però en aquell moment no es va plantejar que la màgia no fos cosa d'homes, de fet les dones tenen poc paper en la màgia i en la fantasia i tot i que Ursula K. Le Guin no reconeix que no va canviar el paper de la dona a Un mag de Terramar, on les dones seguien sent bruixes, i tenint papers sovint foscos o poc rellevants, el que sí que no apareix és la damisel·la a qui el mag heroi ha de salvar i són dones actives i capaces, però el gran mag protagonista acaba sent un noi. Un altre paràmetre, aquest totalment conscient, però que en els anys 60 Leguin va intentar transmetre, i canviar és que el seu protagonista no fos el senyoro blanc preponderant, i ho feu de forma poc sorollosa, de manera que si no estàs atent potser no és fins a mitja novel·la que no t'adones que Ged no és blanc i que la majoria de personatges no ho són, són de pell bruna o negres, i que precisament els personatges més negatius, són els únics blancs. Ho va fer exprés, però no prou evident perquè ningú deixes de llegir el seu llibre abans d'adonar-se. Le Guin ha estat sempre combativa, amb la paraula, i amb els seus llibres, i una altra cosa que no apareix a Terramar és la guerra. Ged lluita contra si mateix, contra la seva identitat, ha de conèixer-se i fer el camí d'aprenentatge contra el seu orgull i les seves febleses, però no apareixen conflictes notables ni cap guerra. Per Le Guin, si les coses cal solucionar-les amb la violència en lloc d'amb la paraula, potser cal pensar-se escriure d'una altra manera.

És doncs un llibre per gent jove, però tota una declaració d'intencions de l'autora des de la primera paraula, des de la forma de veure la literatura i la fantasia, i de la finalitat última de per què escriu.

Guardies, Guardies! Les darreres lectures de l'estiu! #BingoCifiCat #EstiuCifiCat

2021-08-29T04:08:00.002-07:00

Terry Pratchett

Guardies, Guardies!

Mai Més

*****

Havia llegit Guàrdies, Guàrdies, fa molt de temps, d'adolescent, en una edició de butxaca, i el vaig tornar a llegir de més gran després, en repassar l'arc argumental del Capità Vimes, i aquesta obra sempre ha estat una de les preferides, d'aquelles que et deixen un record inesborrable. De les que no pots deixar de llegir des de la primera plana. Poder-la llegir ara en català, ha estat un gran plaer.

Quant t' t'endinses a la lectura de Pratchett sempre tens divertiment, sempre esperes crítica social soterrada, però clara, cínica i molt política i estructural. I tot això amb aquell tipus de literatura que la majoria de crítics aixequen una cella dient que només és per passar l'estona.

Totes les obres de Pratchett tenen això, però algunes més que d'altres, algunes parlen de l'empoderament de la dona com a l'arc argumental de les bruixes i altres en canvi es centren en el sistema polític, social i econòmic corrupte que regeix la nostra societat, com és el cas dels protagonitzats per la Guàrdia Nocturna. Perquè Pratchett aconsegueix amb una trama amb un fil polític seriós, i ben tramat, fer-nos riure, amb un cinisme ben fort de la cruesa de la societat corrupta política i econòmicament del Discmón, on ens podem perfetament emmirallar.

I aquest és el cas més rellevant, que si no heu llegit encara, no us podeu perdre. El capità Vimes i els seus homes, uns guardes corruptes i apàtics, s'enfronten a un drac (suposadament desapareguts a Discmón) i a tot un sistema polític i social, de Ankh-Morpork i poc a poc la veu del escriptor ens va parlant de la psicologia de cada un dels personatges, dels guàrdies, de com els va humanitzant i com la personalitat de cadascun d'ells ens va abraçant a mida que avancem en la lectura i no podem deixar de sentir-nos atrets per cada un d'aquests guàrdies, especialment per en Vimes. I sentim com Pratchett és un narrador excel·lent, que gaudia escrivint fins la darrera coma, i li plaïa compartir amb el lector, i crear complicitat amb nosaltres a mida que anem llegint i la veu del narrador se'ns fica al cap i compartim les vicissituds d'aquest guàrdies corruptes, grassos, egoistes i fracassats, que poc a poc entenen que la seva ciutat, i els seus conciutadans, encara que sovint no ho mereixen, estan per sobre dels seus desitjos i que cap drac es pot interposar!

Una lectura excel·lent, que per fi tenim en català, gracies a Mai Més, amb una traducció magnífica d'Ernest Riera, que explica com ha estat d'enriquidor i de difícil a l'hora aquest procés en aquest article: https://elbiblionauta.com/ca/2020/11/04/sir-terry-pratchett-i-jo-una-reminiscencia-dernest-riera/

I amb una magnífica edició amb il·lustracions que donen un gran carisma al llibre, especialment la contraportada, amb la El gran tortuga A'Tuin, segons la il·lustració de Marina Vidal. Si no heu començat encara a gaudir d'aquest autor, Guàrdies, Guàrdies! és la millor opció, ja no podreu parar...

Binti #BingoCifiCat #EstiuCifiCat

2021-08-17T10:21:00.001-07:00

BINTI (2015) - Nnedi Okorafor

Raig Verd

****

Binti és la primera part d'una trilogia Binti, la novel·la curta que obre la saga i Binti: Foc Sagrat, un relat que ens completa l'univers de la Binti. Tant la novel·la com el relat ens parla del viatge iniciàtic, personal i polític que inicia la Binti en sortir del seu univers particular, ètnic, sociològicament tancat i s'obra a un univers enorme, diferent i aliè a ella, i la seva cultura, però que en realitat coneix molt bé, d'una forma filosòfica a través del llenguatge de les matemàtiques que domina com si fos part d'ella mateixa.

Nnedi Okorafor és una autora afrofuturista, que a través de les tecnologies, i la mirada imaginativa vers el futur de la societat intenta trobar l'alliberament social, cultural i ecològic de la nostra societat. És una de les veus africanes més potents que podem trobar avui dia, amb inspiració africana, i mirada ecologista, feminista, i empatia amb les minories racials i ètniques.

Binti ha rebut els majors reconeixements de la literatura fantàstica i especulativa: 2019: Premi Ignotus per Binti, 2016: Premis Nebula a la millor novel·la per Binti, 2016: Premi Hugo a la millor novel·la per Binti.

La identitat de la Binti la marca des del naixement, per ètnia, cultura, provinença i geogràfica, a patir masclisme, racisme, classisme, perquè la seva identitat és la línia que l'exclou i a l'hora li marca un fil de destí que no la deixa sortir del marc sociològic que suposa que ha de complir com a himba, com a dona, com a persona. Però Binti vol trencar aquesta línia i caminar pels marges, i això la fa transgredir la tradició, desafiar els costums ancestrals que passen de pares a fills, i el rol que ella havia d'acomplir, i es nega a ser considerada una pària, i a través del llenguatge de les matemàtiques que forma part d'ella mateixa i li permet entendre el món i l'univers més enllà del que la humanitat ha entès mai, Binti inicia un viatge interior i exterior, que significa una revolta política, social i personal.

Binti és la primera himba (referent l'ètnia Himba de Namíbia) en poder accedir a la universitat intergalàctica, la Uni Oomza, malgrat que la resta d'ètnies humanes i d'alienígenes consideren inferiors als himbas i que la seva gent pensa que no s'ha de sortir del desert que es casa seva. Però les seves capacitats per entendre les matemàtiques i la seva forma de veure l'univers la porta a voler iniciar aquest viatge d'aprenentatge. Binti i un estrany aparell i amb característiques gairebé màgiques, l'Edam, que va descobrir al desert, es convertirà en el lligam que relacionarà a la societat dels medusa, en conflicte amb els khoush (una altra ètnia humana) i altres societats alienígenes, per assolir superar el conflicte i fer les primeres relacions pacífiques entre els meduses i la resta de societats alienígenes.

Però per Binti això vol dir ser ella la que resta amb conflicte en tot hom. Se sent sola, sempre, enfrontada arreu, amb la família i els himba perquè la consideren una pària per marxar de la seva terra i no seguir la tradició, per els khoush que la consideren una traïdora que va anteposar la pau amb els meduses abans que la vida dels humans de la nau que els transportava, i amb les societats de l'univers en general perquè s'ha convertit en la veu dels meduses en certa forma. Necessita trobar el seu lloc, i no ser la resposta dels altres, i la seva identitat només la troba amb el llenguatge matemàtic. Aquesta capacitat de racionalitzar i repensar a través de les matemàtiques li permetrà establir noves aliances i relacions que mai hagués imaginat.

És aquest món matemàtic, de l'harmonització, els astrolabis, les ramificacions del pensament matemàtic, propis de la cultura himba que passa de pares a fills, que crea aquest univers tan específic el que més interessa d'aquesta novel·la i fa de lligam argumental de tota la novel·la i que segurament serà un fil a estirar en els següents llibres de la Binti.

La novel·la ens presenta a la Binti a través del seu pensament, la seva interiorització i la seva cultura, però el conflicte extern de la novel·la que cal resoldre en poques pàgines, fa que hi hagi poc espai per la interiorització del personatge. Per això és tan interessant el relat que segueix de Binti: Foc Sagrat, perquè ens permet internar-nos en el seu personatge i especialment amb les ramificacions matemàtiques i com això implica una forma d'entendre la vida i l'univers, i a la mateixa Binti i la seva forma de ser. I com ella acaba també envoltada de persones, de família, d'un nou cercle vital, que anirem coneixent a mesura que evoluciona el relat, que complementa perfectament l'acció de la novel·la.

Amb Binti, i la mirada afrofuturista de la seva autora, se'ns instiga a treure la mirada occidental del nostre melic, i veure formes d'entendre la vida, misticismes diferents, i resolucions i formes de convivència socials i individuals diferents de la nostra, i ens incita a aprendre sobre noves mirades diferents de la nostra. Junt amb altres novel·les afrofuturistes que s'han traduït al català com Qui tem la mort de la mateixa autora, o la saga Xenogènesi, d'Octavia E. Butler, de Mai Més, la trilogia de Binti, és una aposta segura que ha fet Raig Verd per una forma diferent de veure el món, que ens convida també a observar-nos al mirall.

Rondalles de sang #BingoCifiCat #EstiuCifiCat

2021-08-11T04:53:00.005-07:00

Rondalles de Sang

Arnau Folch

Hemenaute

Triologia Llegendarium

****

En aquest llibre l'Arnau Folch el conductor del web "El Llegendarium" ens fa un recopilatori de dotze llegendes, algunes molt desconegudes, d'aquelles que només tenen record la gent més grans dels pobles, o que fins i tot als pobles ja ningú no recorda, i és a través de folkloristes i reculls d'autors com Amades, Apel·les Mestres, Verdaguer, o estudis antropològics i sociològics, relacionant les llegendes que es poden recuperar. I Folch ens explica l'origen de les rondalles comparant amb les de la rodalia, amb altres del nostre país, de la península, i fins i tot amb el Folklore europeu, i universal. Perquè Arnau Folch ha fet un treball de formiga, ha anat recollint i refent les llegendes i adaptant les diferents versions que ha trobat.

Amb Rondalles de Sang inicia una trilogia que seguirà les Rondalles de difunts i les Rondalles del diable, i que sembla que vol explorar la relació que hi ha en la mitologia, les llegendes i la tradició oral i la violència, i sovint relaciona les llegendes més macabres, amb fets delictius o luctuosos que podien haver tingut lloc realment.

Aquestes llegendes estan versades sobre la sang, el canibalisme o la violència. Tenen motius i formulismes i cada tipologia està taxada, recopilada i estudiada, segons ens explica al pròleg l'editora del volum Marta Torres, i es pregunta, si hi ha quelcom més que el gaudi estètic en les rondalles? En podem extreure i identificar les parts narratives, comparar-les, i fer-ne estudi en l'àmbit de la rondallística? Podem arribar a veure l'ànima primigènia humana estudiant el fons de les rondalles tradicionals?

Arnau Folch ens mostra en el seu recull, extensament documentat, analitzant en cada una de les dotze rondalles de sang, temes com el dolor, de la por, del canibalisme, del poder, de la família, de l'astúcia, i sobretot de la violència, de la violència i la venjança com imputs i símbols elementals entre els éssers humans i la natura, que ens envolta, i sovint ens jutja.

Cada una de les rondalles ha estat molta ben adaptada, i ens assenyala una història que ens atrapa, però a més Folch ens aporta les arrels de llegenda, les diferents simbologies, i les diferents versions que han conformat la llegenda i com la tradició oral ha conformat aquesta llegenda, i també com de vegades les tradicions es barregen i no sempre són les mateixes, i com els autors, que les recopilen no sempre troben la font o no es pot dir del cert d'on ha sorgit la font original d'aquella llegenda o tradició. I ens relaciona els símbols o elements de cada una de les llegendes: el suïcidi, el canibalisme, l'assassinat, la cobdícia, ect amb altres llegendes d'altres contrades amb els mateixos elements i simbologies.

El recull de la nostra tradició oral i la nostra mitologia, que està en molts pobles de les nostres contrades, ja potser oblidades, és una feina que cal i que no podem deixar per demà, perquè cada dia, és un dia que oblidem una mica més, com els nyitus, que Folch recull, que ens estan menjant la memòria cultural i la identitat de la nostra literatura oral, i sociològica.

Aquest recull d'Arnau Folch és una obra imperdible, que com escriptora del fantàstic que baso els meus referents amb la mitologia i el tradicionari català a l'hora d'escriure, en lloc de cercar referents llunyans i desconeguts, aquesta trilogia serà un llibre de capçalera, al costat de fins ara Pep Coll, Amades, Verdaguer o Apel·les Mestres a la meva taula!

La mà esquerra de la foscor #BingoCifiCat #EstiuCifiCat

2021-08-10T05:07:00.007-07:00

LA MÀ ESQUERRA DE LA FOSCOR

Ursula K. Le Guin

Raig Verd

*****

Avui parlarem de La mà esquerra de la foscor, dins dels reptes #BingoCifiCat #Autores i #EstiuCifiCat. Pel #BingoCifiCat, aquesta obra de Le Guin el posaré dins la categoria No-Senyoro, perquè el protagonista al costat de Genly Ai, l'Estraven és una persona andrògina bisexual, i l'autora ens planteja una societat hermafrodita que passen indistintament d'un gènere a l'altre segons el desig sexual o la necessitat d'aparellament.

La mà esquerra de la foscor és un clàssic que vaig llegir quan era adolescent i em va deixar un gust ple i potent que sempre ha estat dins del meu cap, com una de les millors lectures que havia fet mai. I tot i que recordava els esdeveniments, no en recordava gens els detalls, i llegir-lo de nou quaranta anys després ha despertat en mi, la nostàlgia de la lectura recordada amb delit, i alhora el descobriment com si fos una lectura nova, perquè rellegia i recordava coses que em feien gaudir del plaer de la lectura, i a l'hora descobria com si fos per primer cop que llegia, una lectura nova, aquesta Le Guin tan especial i magnífica amb una narrativa crítica, profunda, pausada, filosòfica, sociològica, política, però a l'hora amb un rerefons argumental ràpid i àgil que et porta a llegir amb vitalitat. Algunes persones diuen que els clàssics no aguanten el pas del temps. He llegit ressenyes que parlen de decepcions en trobar-se cara a cara amb lectures com aquesta. Jo puc dir que tot el contrari, he gaudit cada pàgina de Genli Ai i Estraven, els dos personatges que mostren la societat de Hivern, però que alhora Le Guin ens mostra la nostra societat, de forma incisiva, llavors, i ara. Els temes polítics, socials i de gènere que planteja l'autora de forma combativa, estan plenament d'actualitat. La mà esquerra de la foscor tracta diferents temes que Le Guin tenia interés des del seu activisme pacifista, ecologista i feminista, des de la mirada geopolítica dels estats que conformen el planeta de Gethen, on ens aporta l'anarquisme com eina política i filosòfica per arribar a la justicia social, a la igualtat sociològica i cultural entre civilitzacions, gèneres i persones, en diferents estadis des de l'univers, el planeta, a els individuus.

La magnífica edició en català, traducció de Blanca Busquets, amb una continuïtat en el llenguatge i amb la composició iconogràfica amb la traducció que l'editorial ja va fer d"Els desposseïts" és un regal per als cobdiciosos dels llibres com a una petita joia.

De Hain, des d'on ha evolucionat la humanitat, arriba al planeta gelat de Gethen Genly Ai, l'ambaixador de l'Ekumen, la Federació Galàctica, una gran lliga de planetes amb la finalitat d'establir-hi vincles econòmics, filosòfics i místics. L'Ekumen vol establir comunicació ( l comunicació un fil argumental en totes les novel·les de Le Guin) entre tots els planetes habitats per humans més enllà de l'economia o la política. I l'ambaixador té una llarga tasca per davant per saber si Gethen està preparat per aquest tipus de relació.

Estraven, el Primer Ministre de Karhide serà el principal valedor d'Ai en aquesta tasca. Però Ai tindrà un handicap important, és un home. En aquest planeta, no existeix el gènere, són éssers hermafrodites i en les èpoques de kèmmer els gethenians tenen una mena de zel i desenvolupen un gènere o altre, indistintament, per tal d'aparellar-se i en cas de tenir descendència durant un temps més llarg prenen el gènere femení, fins a tenir els fills.

No hi ha cap discriminació de gènere en aquesta societat, per cap dels dos gèneres, tot i que Le Guin no ens parla obertament del paper de la dona en aquesta societat, i temps després ens algunes entrevistes, comentava que si ho hagués escrit amb posterioritat segurament hauria incidit més en aquest punt. Però incidia en temes d'igualtat de gènere on fou absolutament pionera i on segurament influencià en autores com Joanna Russ, Margaret Atwood o Suzette Haden Elgin.

Ursula K. Le Guin es planteja el fet d'una societat bisexual, en certs moments andrògina, en determinats moments home o dona, des de la perspectiva de Genli Ai, d'un mascle, d'un home, que no es pot despendre dels seus caràcters hetero patriarcals, que el marquen dins del gènere:

"No es veuen com homes o dones. En realitat és quasi impossible d'acceptar, per la nostra imaginació. Que és el primer que preguntem quan neix una criatura?"

El protagonista no pot deixar de mirar els habitants del planeta que tenen característiques a l'hora masculines i femenines, des de la seva perspectiva de mascle, i això el farà desconfiar des del primer moment del seu major valedor:

"Un home vol que es respecti la seva virilitat, una dona vol que s'apreciï la seva feminitat per molt indirectes que siguin els indicis de respecte o apreciació. A Hivern no existiran. Es respecta i es jutja les persones com éssers humans. És una experiència terrible"

Però Le Guin es planteja més aspectes que només el simplement sexual, també els papers que atorga el gènere, per exemple el paper de la maternitat o la paternitat. I apunta que aquesta societat bisexual, l'instint paternal o maternal de protegir, o donar suport als fills no està lligat al gènere, sinó al fet de ser els seus fills.

I per parlar-nos d'aquesta societat bisexual, Le Guin treballa amb la llengua, amb les paraules, inventa paraules, quan li calen, però sovint usa el llenguatge i la gramàtica per expressar les diferents condicions sexuals i maneres d'entendre el gènere, jugant amb la llengua, adaptant-la a les necessitats de les persones de les quals ens vol fer sentir la seva manera de comprendre la vida.

Theren Estraven serà la persona que ajudarà en tot moment a l'ambaixador. Genly Ai, però en desconfiarà des del primer moment perquè té trets masculins, i a l'hora trets femenins en el seu comportament o en la seva forma de moure's, o en la seva forma de parlar, i això li genera com home una aprensió immediata.

"Que és un amic, en un món on un amic en la propera fase lunar pot esdevenir amant? Jo no, immobilitzat per la meva virilitat, no era amic de Theren"

La virilitat, l'orgull, les emocions masculines no apareixen ens els habitants d'Hivern i això desconcerta molt al nostre protagonista mascle.

En determinats moments és la mirada de Theren que veu com l'ambaixador amaga els plors, perquè veu que l'humà els considerà poc virils i vergonyosos. Theren ens mostra com són els homes i com es perceben a si mateixos en comparació a si mateix, que no té cap problema a plorar, o a sentir, o a expressar determinades emocions. Estreven fa un recorregut interior, un camí de recerca i espiritualitat, el handdara que li permet conèixer la seva forma de ser molt millor que en Genly Ai.

En el moment que Theren li pregunta com són les dones (a Hivern passen d'homes a dones, però mai resten en un dels dos estats si no estan en Kèmmer o per procrear) s'adona que Genly Ai no sap gaire pas que són les dones, i Le Guin ens mostra la mirada paternalista, masclista i patriarcal que té l'ambaixador sobre les dones, tot i que li diu que són en teoria són igual en tot, que no són inferiors, però són les que suporten les càrregues de la maternitat, les no accedeixen a determinades feines i carreres, ect. I llavors Theren s'adona que no existeix aquesta suposada igualtat. I és així, amb petits esbossos, a través dels diàlegs i els pensaments dels dos protagonistes, que Le Guin ens va esmicolant la nostra societat i ens posa un mirall al davant

És al final en un llarg viatge, iniciàtic i de coneixement, a través del gel (un viatge que també feia l'Esparver a Terramar) que els dos protagonistes es coneixen i del coneixement neix la confiança i es perd la por a la diferència, i es deixa de ser aliè a l'altre, i les diferències de sexe, de color, de gènere, de cultura desapareixen i les mans s'ajunten i la travessa del gel uneix a les dues persones en una amistat profunda.

I és a través d'aquest diàleg mental, d'aquest repensar la seva pròpia virilitat respecte a aquesta societat bisexual que Le Guin es replanteja l'any 1969, la formulació del gènere en la nostra societat, i de les diferents formes que les persones podem tenir de percebre el gènere i la sexualitat amb igualtat i ser tractades des de tots els punts de vista com persones. És a través doncs d'aquestes discussions i anècdotes i moments del viatge en paral·lel dels dos protagonistes en el coneixement mutu que Le Guin s'aventura com fa sovint en els seus llibres en l'estudi a través de l'antropologia i la sociologia, i fins i tot la filosofia del que és l'evolució de la nostra societat. Ella mateixa ho explica en l'epíleg del llibre. No es tracta de fer prediccions del futur, i cercar la societat d'Hivern en què s'ha d'esdevenir, sinó veure en el que som, els humans, en el que fem, en el que hi ha de nosaltres, el que ha trenat l'autora en la seva ficció, per explicar la realitat, el dia a dia, que ella coneix, del que és la societat humana.

Però La mà esquerra de la foscor és un llibre revolucionari que no només en parla de gènere i de sexualitat en igualtat, sinó que també ens parla de política, com a "Els desposseïts" després, ens parlarà de dos sistemes polítics enfrontats, Orgoreyn i Karhide, amb dues maneres d'entendre la política i l'economia, i amb una idea de la pàtria, i de jerarquitzar entre tots dos països, per enlluernar un més que l'altra. L'alta política es fa a través de l'espionatge, la mentida, la mediocritat, i l'engany. No es coneix la guerra, però la societat evoluciona cada cop més vers a una violència entre tots dos països, que fa pensar que acabarà portant a la guerra.

Aquí Le Guin, com després va fer a "Els desposseïts" també inventa paraules, i juga amb el llenguatge, per identificar la identitat política de cada estat, de forma que la llengua i la semiòtica ens permeti distingir entre ambdós països i la seva forma cultural d'entendre la política.

Els llibres de Le Guin tenen una gran càrrega de crítica social, i de moral, de respecte, d'amistat, i de responsabilitat, política, social, cultural i ecològica, i La mà esquerra de la foscor és un dels exemples més interessants, amb El mag de Terramar, Els desposseïts, o El nom del món és bosc. I Le Guin no se n'amaga, pretén escriure i dir el que diu, i els seus llibres tenen aquesta capa darrera l'argument d'aventures, de màgia, o d'acció. I és per això que sovint no són històries ràpides i resolutives, però amb un pes tan intens amb el que explica que no pots deixar de llegir.

Són d'aquelles lectures que et deixen petja a 15 anys, i que després de quaranta anys et segueixen deixant petja.

Trescafocs #BingoCifiCat #EstiuCifiCat

2021-07-29T14:22:00.000-07:00

Trescafocs Adrian Tchaikovsky

Seguim amb aquesta novel·la curta, pels reptes de l'estiu de #EstiuCifiCat i #BingoCifiCat, que ens planteja des del primer minut el futur depriment de la societat humana, dels egoismes de l'ésser humà. Ens parla del canvi climàtic, que és l'escenari, però del que ens parla sobretot és de la lluita de classes, que el canvi climàtic només fa que fer més aferrissada. Editorial Chronos, ens permet conèixer aquest autor en aquesta història tan interessant, amb aquest estil amb una veu molt potent i interessant, que val molt la pena de conèixer. Adrian Tchaikovsky, el podria posar en el nostre repte de bingo de #cificat tant amb el tema de canvi climàtic com a descobrint autors perquè no havia llegit res d'ell, i estic molt contenta d'haver descobert, gràcies als companys de Chronos. La traducció d'Edgar Cotes, m'ha encantat perquè l'he trobat en la justa mida del llengües africanes, anglès, francès o totes les barreges de llengües colonials que trobes a qualsevol país africà, amb el català, amb el to just, que entens perfectament l'argument, i a l'hora et dona el to del lloc des d'on s'està escrivint la novel·la i et situa perfectament geogràfica i culturalment.

Tot el que abans era verd, ara és un desert, tot el que abans era llocs per fer safaris els rics, ara son llocs perquè els rics fugint de la terra a l'espai, a una vida de rics, mentre els pobres, com sempre es queden al desert, a la penúria, i a la pobresa, i la decadència. Amb molt pocs recursos, i amb poca capacitat de sobreviure, excepte els més joves i més preparats, com els protagonistes, els Trescafocs: El Mao, la Lupé i la Hotep són els que ens presenten i ens descriuen aquest món que s'ha fet miques per la cobdícia humana, i ens mostren el desastre climàtic, i també ens mostren la situació social, cultural i econòmica. Que són els Trescafocs, perquè joves que arrisquen la seva vida perquè els rics de l'hotel Panerola (no es diu així, però rep aquest nom), l'hotel que uneix la Terra amb la Gran Celeste, tinguin l'aire condicionat mentre ells van pel desert amb una calor insuportable, i unes condicions aterridores, per arreglar les instal·lacions fotovoltaiques.

L'autor parteix d'estereotips entre rics i pobres, d'argument de la guerra entre els herois que descobreixen el pastís i com s'enfronten a aquestes desigualtats socials, però l'autor ho fa amb equilibri i amb la justa mesura, de manera que la narrativa funciona, i funciona molt bé. I l'autor aprofita tot aquest arc argumental per reflexionar sobre la forma de ser d'ésser humà com individu i com a societat i fins on som capaços d'arribar. El llibre té una magnífica portada d'Elsa Velasco que és un gran complement que ens descriu clarament aquest món postapocalíptic que ens descriu l'autor.

Igualtat de ritus. #RepteIctineu2021

2021-07-13T04:34:00.000-07:00

Igualtat de Ritus.

Terry Pratchett, 1987

Mai Més

Edició en català 2020

****

#RepteIctineu2021

#EstiuCifiCat

#BingoCifiCat Màgia

Aquest estiu Pratchett era un repte personal, com la feina no em permet llegir molt del que jo vull durant l'any, cada estiu em poso un repte. Ja és un d'històric, intentar fer el màxim de lectures dels Premis Ictineu 2021, però aquest any volia complicar-me més la vida i volia a més intentar rellegir tots els Pratchett i Le Guin que tenia a casa... La cosa es va complicar més encara quan varen sorgir els reptes #EstiuCifiCat i #BingoFiciCat. Tenim un estiu ben atapeït. Així que anem per feina.

Que Terry Pratchett no s'hagués traduït mai al català era un mantra que dèiem sovint davant una cervesa molts i molts cops. Però ara, de les meves relectures, de Pratchett, tres ja les puc tornar a llegir en català. I en unes magnífiques edicions en tapa dura il·lustrades per Marina Vidal. Pensava que em costaria acostumar-me després d'anys i anys de noms traduïts al castellà (com diu molta gent del doblatge de pel·lícules, o de llibres llargament traduïts en castellà) però la feina d'Ernest Riera és encertada, i l'història de Pratchett t'agafa des del primer instant i ja no et deixa anar. Amb l'Eskarina, la vuitena filla, que es pensaven que era mascle, i que converteixen en la primera maga de Discmón, encetem la saga de "Bruixes", una saga on Pratchett trencarà a cada llibre amb ironia i mordacitat tots els clixés més suats del masclisme, i trencarà totes les barreres de l'heteropatriarcat.

Eskarina, la nena protagonista, veurà com ha de lluitar amb el sostre de cristall, on per ser dona no pot accedir als llocs de privilegi dels homes, no pot ser maga, no pot anar a la Universitat No Vista, no pot trencar la tradició, que de fet no està escrita enlloc, però que mai cap home ha permès que cap dona se la saltés:

"Eskarina es va asseure a sota d'un ginebre baix i escampat, al peu d'un penya-segat ben vertical; el cap li bullia de plans i de ràbia. Veia com se li tancaven portes que amb prou feines havia pogut començar a obrir."

Però Eskarina, s'adona que fins que no prova de fer allò que li diuen que no ha de fer, no troba el camí per fer-ho, i així és com comença a fer el seu camí per començar a trencar aquest sostre de vidre.

És una història, com totes les de Pratchett amb molts pisos, una bona història d'aventures, que no pots deixar de llegir, però també un bon argument amb molt d'humor i sarcasme, que sense entrar en la riallada, et treu el somriure continuat durant tota la lectura. I un munt de referents amb molta ironia i ous de pasqua pel gaudi dels freaks i no tant freaks de la literatura fantàstica.

Però sobretot aquesta crítica social directa i clara al gènere literari de la fantasia, totalment masculinitzat (el mateix Pratchett ens ho explica al final "Per què Gandalf no es va casar") i al masclisme de la nostra societat en general.

Pratchet continuarà trencant barreres amb les seves bruixes i trencant els comportaments normatius que se suposa que han de tenir les "dones" a cada un dels seus llibres, i anys després d'Eskarina, Tiffany Dolorido tornarà a lluitar contra el poder, en una novel·la, "Me vestiré de medianoche" on "amb el cinisme habitual de Terry Pratchett ens marca a través de la mirada de les seves bruixes una crítica brutal de la nostra societat, del sistema polític, social i econòmic, però també familiar, patriarcal, i educatiu, que no deixa lloc a les dones, que els marca el camí i que els tanca, parlant clarament de violència de gènere, i com des de l'estat s'amaga i inclús es justifica." (https://sionia.blogspot.com/2020/07/me-vestire-de-medianoche.html)

Normalment no em deixo dur per l'alegria de llegir un llibre que m'agrada molt, quan faig una ressenya, sempre deixo un dubte, i tot i que potser Igualtat de Ritus no és el llibre que més m'ha portat de Pratchett i que altres han sigut de riallada més fàcil, Igualtat de Ritus marca un abans i un després perquè és el que inicia la sèrie de bruixes i marca el camí d'aquesta saga que ens portarà a tants bons moments amb les bruixes i perquè tot i que els he llegit la majoria més d'un cop, sempre trobo alguna frase o algun gir que no deixa de sorprendre.

Programació de la Biblioteca Elisenda de Montcada

2021-06-16T06:37:00.003-07:00

L'ÚLTIMA TROBADA

2021-03-16T10:16:00.000-07:00

L'útlima trobada Sandor Marai

Aquest darrer Viu la lectura vàrem tenir l'oportunitat de conéixer aquest autor Sandor Marai, un clàssic poc conegut a casa nostra, però que és un autor cabdal en tota la seva obra i que no ha estat traduït al català fins als darreres vint anys. Les usuàries i usuaris, han estat unànimes. Els ha encantat, han coincidit totes, és una de les lectures que han puntuat millor totes les participants. L'última trobada, han considerat una història psicològica basada en els protagonistes, amb la seva personalitat i les històries d'empatia, i els punts bàsics d'amistat, honor, amor, orgull. La manera de narrar en primera persona gairebé tot el relat, i en una sola nit, en una sola veu que és la que realment ens dóna tota la imatge, i només tenim la visió de la resta de personatges a través de preguntes i silencis. Un llenguatge poètic que les ha deixat corpreses. Ens parla de soledat d'infidelitat, d'amistat, de vellesa i de pas del temps d'una forma d'entendre la vida, i d'entendre el món, des de la tradició i des de la passió.

Dos fórmules oposades. Alguna usuària l'ha llegit dos cops, i d'altres han demanat altres obres del mateix autor, com La dona justa.

Els temes centrals han estat l'amistat i la infidelitat: Dos temes que van lligats, perquè per les usuàries el tema és si l'amic, en Konrat ha estat o no infidel a en Henri en les seves actuacions. Les usuàries han estat una mica amb visions diferents, algunes han vist que en Henry només veu el seu punt de vista com infidel al seu amic, al que s'estima per sobre de tot, i que l'abandona. Però altres usuàries, Konrat precisament fuig, no per covard sinó per ser fidel al seu amic, per no trair-lo, però no vol trencar la imatge que l'amic s'ha fet durant 41 anys, i que ja no el farà canviar, no vol trencar la seva imatge del món. Vol ser-li fidel fins al final. L'autor per fer-nos palés aquest enfrontament fa servir un monòleg d'un dels personatges amb uns grans silencis per part d'un altre dels personatges. Que conforma alhora la forma assertiva i acomodatícia d'entendre la vida d'ambdós protagonistes. I sempre present Kristina, a la que només coneixem per tot el que ens explica el protagonista. Perquè sovint excepte algunes veus, poques, només sentim la veu del Henry i tot el que veiem és per la seva mirada. M'haguera agradat saber més de la veu del Konrad, diu un usuari, però no seria llavors, la mateixa novel·la, ens explica una altra usuària.

La passió enfront de la tradició i l'ordre, és una novel·la d'oposats, i la manera de viure la música dels protagonistes, el Konrad, en Henry, i la Kristina mostra aquesta forma oposada d'entendre la vida. Les cases, i com estan dissenyades, ornamentades, els colors, la pintura, l'ambient, ens donen el caire de com és cada persona i com enfronta la vida. I això és el centre de tota la vida i com l'entenen la vida. I això implica com fan o entenen veure el pas del temps, i arriben a la vellesa.

S'han suggerit autors contemporanis com Thomas Mann, Herman Hesse o Stefan Zweig i altres obres del mateix Sandor Marai com la Carta a una desconeguda, La muntanya màgica, La dona justa, Divorci a Buda.

Alba Octavia E Butler

2020-10-29T12:24:00.001-07:00

Els oankali i els ooloi es converteixen en uns extraterrestres que volen tutorejar el nostre esdevenir, perquè nosaltres hem acabat amb el nostre mort, perquè com és evident som cruels, egoistes, i no som capaços de mirar pel nostre futur per nosaltres mateixos. Però per altra banda, volem la llibertat, de matar-nos per nosaltres mateixos, no volem ser monitorats, preferim morir, perquè no volem deixar de banda les coses que ens defineixen per molt que siguin negatives i puguin acabar amb nosaltres mateixos. I ens costa molt l'intercanvi en igualtat, donar i rebre.

Octavia Butler no ens dona una novel·la d'acció sinó de reflexió, sobre el futur de la nostra societat, i cap a on som capaços d'anar, cap a la nostra pròpia destrucció, per la nostra pròpia essència com humans. Racisme, feminisme des d’una òptica d'una escriptora i negra, no és l'habitual, la ciència-ficció sempre és l'home i blanc, així que és una novel·la amb una òptica gens habitual.

La protagonista, Lilith, és desperta reclosa en una nau, amb extraterrestres on sap que tot el seu món, ha desaparegut en mans dels mateixos humans, i ha d'aprendre a tornar a ser humana i a compartir i conèixer als seus salvadors_captors, A partir d'aquí ha d’aprendre a com sobreviure, com persona i com humanitat, com civilització, i a l'hora a prendre a conviure amb noves formes de vida, i de pensament, la qual cosa no és gens fàcil.

Perquè compartir, i no tenir por de la diferència, de l'alteritat i no odiar a la diferència, no és gens fàcil. Els oankali i els ooloi, comparteixen, comercien amb l'ADN, amb totes les civilitzacions de l'univers intercanviant, millorant, aventurant-se en els anys 80 en temes com la clonació o l’enginyeria genètica.

Però l'intercanvi entre aquestes dues societats tan diferents són un camí dur i difícil per la Lilith perquè intercanvi vol dir canvi, i deixar la humanitat al darrere, i els humans no estan disposats. Els Onkali signifiquen l’esperança d'una nova vida, però també la dissolució de la identitat com humans, i la Lilith no sap si està disposada a acceptar-ho, perquè al final Octavia Butler acaba plantejant la relació entre la Lilith i els Oankali com si ella fos una peça de ramaderia, un objecte al qual podem extreure peces a conveniència per millorar les nostres, una sensació de no tenir personalitat i identitat, que segurament els lectors blancs benestants no podem llegir de la mateixa manera que ens ho reflexiona l'Octavia, des de la mirada des de la perspectiva d'una persona negra que sempre ha sentit la discriminació, però a l'hora ens planteja una societat extraterrestre que en principi sembla que promou la convivència i l'intercanvi en igualtat, sense violència i en simbiosis, i per tant sembla que poguéssim treballar amb ells en igualtat, o no? Aquesta és una de les moltes reflexions que ens planteja Octavia Butler.

Octavia Butler, reivindica a través de la Lilith l'alba d'una nova dona, una nova civilització amb més igualtat de gènere, justícia social i deixar enrere l'evolució humana. Ens parla de temes com l'alteritat i el transhumanisme. Encara que pugui semblar que la novel·la no tingui gaire acció i que la major part sigui una reflexió filosòfica intensa, no penseu, la trama lligada per Octavia Butler, és ràpida, entretinguda, amb una sèrie de personatges corals que donen contingut a la Lilith i permeten an
ar teixint les diferents preguntes que va reflexionant Octavia Butler.

La traducció al català de Mai Més ens porta aquest primer volum de la sèrie que esperem poder llegir aviat, en una edició preciosa, que ens mostra la reconstrucció que ens fan del món els Oankali del futur de la terra en una portada preciosa.

Els “bookish books” o llibres que parlen de llibres

2020-10-19T09:28:00.000-07:00

La història de la literatura està plena de llibres que parlen de llibres (o com els anomenen a la tradició americana, “bookish books” aproximadament, llibres que parlen de llibres)

D’autors clàssics com La llibreria ambulant, o de bet sellers com La veritat del cas deHarry Quebert. Distòpiques com Fahrenheit 451 o còmiques com Firmin. Que parlen de llibreries com La llibreria encantada, El llibreter de Kabul o, 84, CharingCross Road o que parlen de Biblioteques, com El nom de la Rosa, tema en el qual fins i tot vàrem navegar, la Sílvia Romero i jo a Iskander, la màgia delsllibres. D’autors de pròxim orient, com El viatge de Baldassare o d’autors sud americans, com El viejo que leia novelas de amor. Trhillers com El conte númerotretze o fantàstiques com Cor de tinta.

I tots tenen dues coses en comú: que parlen de llibres i que incentiven la lectura de més llibres. Es crea un lligam màgic entre el lector i el llibre més enllà de la lectura.

Avui dia els clubs de lectura s’han convertit en una centrifugadora social de recomanacions de llibres, on, com diu Carme Fenoll, dins l’article “El boom dels clubs de lectura el plaer de llegir en grup”, es crea “un petit exèrcit de lectors ‘vip’” lectors crítics que transmeten les seves opinions sobre els llibres que llegeixen, als quals donen la volta, regiren i extreuen tot el suc que els pot donar.

És en aquest context que em semblen especialment interessants els “bookish books” i sobretot aquells llibres que es converteixen en un verdader club de lectura de recomanacions literàries entre el lector i l’autor. És el que jo anomeno els llibres/club de lectura.

Aquests tipus de llibres els trobo molt interessants pels clubs de lectura, perquè es crea un especial feed-back entre els i les usuàries i els autors, que passen a ser un integrant més del grup.

És el cas de tres llibres que voldria destacar: El club de lectura del final de la teva vida, Una lectora poc corrent i La dona de paper.

Una de les característiques dels clubs de lectura és que per compartir lectures no importa el lloc: una biblioteca, una llibreria, un cafè, el menjador de casa teva o fins i tot les sales d’espera d’un hospital:

A El club de lectura del final de la teva vida, de Will Schwalbe ens parla de com un fill i una mare creen el seu club de lectura particular, en les sales d’espera dels hospitals, mentre ella intenta superar un càncer.

A través d’un argument vital, on mare i fill aprenen a conèixer's millor a través de les lectures que fa cadascú, ens endinsem en el món literari de Will Schalbe: Munro, Nevirovsky, Man, Tolkien, Highsmith, entre molts d’altres són dins del seu univers.

I aquí apareix la segona característica d’un club de lectura: Els llibres que comparteixes sovint no són els que tu llegiries, en Will i la seva mare sovint discuteixen sobre els gustos literaris de l’altra, però a mesura que avança el seu particular club de lectura, aprenen a valorar les lectures, i es sorprenen favorablement davant de llibres que segurament per la seva pròpia iniciativa mai hagueren llegit.

Will Schalbe però ens parla d’un tercer aspecte dels clubs de lectura molt important: la lectura crítica, fa pensadors crítics: La majoria de llibres que comparteixen mare i fil tenen un fort componen crític, polític i social, i moltes lectures estan vinculades als interessos de la mare, directora d’una ONG que treballa en països amb conflictes armats. Lectures com Un llargo camíno o Elsenyor de les mosques, ens conviden als lectors a repensar la nostra societat i a nosaltres mateixos a través dels llibres.

Però sobretot, una de les principals característiques d’un club de lectura, és que sovint es converteixen en una tria i remena, on els participants tenim l'oportunitat de conèixer de mans d’aquests lectors Vips que parlàvem abans (els mateixos participants de la tertúlia) un toll de lectures que ens obren noves portes a moltes noves lectures.

A través de El club de lectura del final de la teva vida, l’autor, Will Schalbe és un usuari més de la nostra tertúlia i comparteix amb nosaltres i recomana, desenes gairebé centenes de llibres.

Aquesta però és una característica que també comparteixen els altres dos llibres/Club de lectura que us comentava fa un moment:

Una lectora poc corrent, el seu autor, Alan Bennett, ens fa arribar a través de la veu de la Reina d’Anglaterra, dotzenes i dotzenes de recomanacions.

L’autor de La dona de Paper, Rabih Alamenddine, diu en una entrevista que “Estimo els llibres, però aquesta no és la raó per la qual vaig escriure aquesta novel·la. Simplement volia reivindicar la figura d'algú que a ulls de gran part de la societat és inútil. Com més em diu la gent que una cosa és innecessària, més ganes tinc de fer-la” i en la seva obra comparteix més d’un centenar de lectures, entre les més de 5000 obres que ocupen la seva biblioteca particular.

Així doncs la lectura de La dona de paper ens converteix en els usuaris particulars d’un club de lectura molt especial entre el seu autor i la seva protagonista.

Si bé La dona de paper comparteix amb El club de lectura del final de la meva vida, conèixer llibres que possiblement mai llegiríem per nosaltres mateixos o compartir amb l’autor lectures que ens conviden a fer una mirada crítica al món que ens envolta, en aquest llibre podem entreveure dues característiques més, pròpies dels clubs de lectura.

Per una banda, amb La dona de paper, aprenem a conèixer un llibre per dins, la paraula, en aquest cas des del punt de vista del traductor: Aaliya, una traductora vocacional ens permet conèixer fil per randa la paraula, i la seva traducció, el color dels mots, el so, aquest món màgic dels mots, que ens porta més enllà del mateix llibre.

Per altra banda, a través d’Aaliya, Alamenddine fa una cosa que sovint tots acabem fent en un club de lectura, no parla només de llibres, ens parla de música, d’art, dansa, de pensament, de política, de la família, de la vellesa... Perquè al final això és el porten els llibres, a què parlem de tot allò que ens vincula socialment.

Pensareu doncs que a Una lectora poc corrent no li quedarà cap característica més per destacar dels clubs de lectura, però us equivocareu. Una lectora poc corrent ens porta a una de les característiques més importants dels Clubs de lectura: el paper del bibliotecari o del llibreter. Són aquelles persones que et coneixen i que coneixen els llibres i que sovint sabent quin llibre va a quin lector. Si penseu que vosaltres sou mals lectors, que no llegiu gaire i que no heu trobat llibres que us agradin molt, acudiu al bibliotecari.

És el que fa aquesta lectora poc corrent d’Alan Bennett, que mai ha llegit gaire ni té gaire interès per llegir, però que un bibliotecari d’una biblioteca mòbil de Londres li crea el cuquet de la lectura, i des d’aquell moment es converteix en una lectora voraç. I no només això, voraç i crítica, que per primer cop veu, a través dels llibres, més enllà de la seva vida quotidiana.

Alan Bennett també comparteix, a través de la Reina, un bon tou de lectures amb nosaltres i ho fa amb un humor irònic i crític que ens mostra com d’important és la tasca que fan llibreters i bibliotecaris en la incentivació lectora, i un cop més ens convertim en usuaris accidentals del seu particular club de lectura amb la Reina i ens regala un munt de bones recomanacions.

Així doncs aquí us he fet cinc cèntims de tres llibres que jo anomeno llibres/club de lectura, on protagonistes i autors es converteixen en un participant més d’un club de lectura virtual, i amb els quals sovint ens descobrim recomanant les nostres pròpies lectures dins de la nostra ment.

Com diu Christopher Morley a La llibreria ambulant:

(...) el que la gent necessita són llibres bons, senzills i sincers, alguna cosa que els arribi al cor, que els faci riure i tremolar (...) Capítol 4, pàg. 41.

Crec que aquí us deixo tres de ben bons!

bookish books a Gooreads

Llibres que parlen de llibres

Llibres que parlen de biblioteques

Lleopard negre, llop vermell, Marlon James #RepteIctineu

2020-07-27T04:29:00.003-07:00

Lleopard negre, llop vermell, Marlon James

#RepteIctineu

La narrativa fantàstica èpica, gens contemplativa, de Marlon James, imitant l’oralitat africana tradicional, barreja el fantàstic mític dels mites originaris, dimonis, bruixes, deus, sexe fundacional, llavors, que procreen la terra, violència entre germans i familiars, però alhora missatges ecològics i socioculturals, construcció d'identitat queer, subversió de la masculinitat i crítica de tots els patriarcats corruptes, igualtat de gèneres, el límit del poder, de l'honor, de la traïció i de l'amor, de la tristesa i de la felicitat, la guerra i la corrupció política.

Humor, violència cinematogràfica, llenguatge vibrant i ràpid, és tot un conglomerat de narratives que no deixa indiferent, o agrada o no agrada gens, gens ni mica, o zero a cent, és així, però és d'aquelles obres que indiferent no et deixarà.

Ha desconstruït els elements de la fantasia èpica més tradicional del nen escollit que tot hom cerca i les ha pervertit de forma subversiva, i canviat a la seva manera ben particular, sense donar cap mena de consens a lectors o crítica.

Usa els dispositius literaris habituals d'aquesta narrativa tradicional africana, amb mestria, a la qual no estem gens acostumant. Aquesta és una de les primeres claus que atura a molts lectors, com les endevinalles, les mitges veritats, i les mentides, els camins laberíntics, i sense sortides, o amb sortides que el lector o "escoltador" millor dit, sovint té tants camins que no està segur de poder trobar, o saber quin ha d'escollir, o pot escollir, potser, diversos, la qual cosa, pels lectors occidentals, gens acostumats, és absolutament abassegador. És una història que el lector ha de treballar, i que un lector africà segurament estaria potser més habituat, perquè els mites fundacionals, en els quals es basen moltes de les seves tradicions, són així, impliquen al mateix lector, "escoltador", perquè forma part de la mateixa experiència trobar el fil d’Ariadna dins de la trama narrativa, en la filosofia del món creador i recreador en el qual vols viure.

És una forma distinta d'entendre la literatura, que ens costa d’assumir, que Marlon James representa amb molta cura, i de forma perfeccionista, però que potser és un primer tràngol molt dur per la majoria de lectors, esperem que tinguin la paciència per tirar endavant perquè l'eloqüència de Marlon James és realment pertorbadora però val la pena. I quan t'endinses de veritat, i et deixes acollir per aquesta narrativa forta, punyent, rapida, descriptiva, sense cap prejudici, no tens aturador, el teu cap bull, i com lector tens una gran experiència lectora.

Tenim una mateixa trama amb tres camins, segons ens ha explicat el mateix autor, tres laberints diferents, i l'autor ens dona un final, que no importa, perquè el que importa és quin camí decidim per arribar, perquè de fet la narrativa la decidim els lectors, i això és el que fa preciosista el llibre. Aquest primer volum és el primer camí, on el Llop vermell i el Lleopard negre faran el seu camí, ens situaran en la primera branca del laberint.

L'autor ens posa a prova des del primer moment perquè aquesta narrativa barrejada d'oralitat amb molts termes africans (quina feinada més magnifica per la traductora) que si no coneixes no pots seguir, sense anar contínuament a la viquipèdia, amb un llenguatge ple de metàfores, i descripcions poètiques, no és gens fàcil, i no et dona cap ajuda, cap pista, cap context en cap moment. L'autor t'obliga des de la primera línia a ser un lector valent i compromès i deixar-te anar, deixar-te portar per la narrativa única, poètica, d'aquesta novel·la riu, que se t'emporta en cada petita història que s'entortolliga a cada personatge, que t'atrapa. Perquè a cada moment sorgeixen nous personatges, que potser després desapareixen per sempre més, el nen Girafa, o la bruixa del riu, la dona dels llamps o les Bultulgui que et fascinen, i que et queden enganxats, però que l'autor abandona, com un camí sense sortida més del laberint, o no? Ho sabrem, potser, quan una nova veu narrativa prengui el relleu al rastrejador en els següents volums.

L’única ajuda, una llista de personatges a l'inici, i alguns mapes, on et relata tribus, llocs, ciutats, pobles, personatges màgics, bèsties, bruixes, follets, i deus, és potser l’única guia que ens permet treure alguns fils, però potser en alguns casos, encara fa la lectura més críptica.

I és que es tracta precisament d'això, del laberint de camins de la lectura que has de destriar i cal seguir-los, i escollir, i forma part de la gran experiència lectora del llibre, gens fàcil, gens complaent, l'autor no ens dona cap treva. Tampoc la cerca. Fa uns dies a Ciutat i ciutat, dèiem que el desveure i desoir, de China Melville, no cercaven la complicitat del lector, sinó la seva participació activa, i la recerca intuïtiva del lector dins la trama narrativa. James fa un pas més, un pas de gegant, perquè et dona una trama embullada, no en dues ciutats, sinó en multiplicitats de ciutats, pobles, paisatges, històries, vides, personatges, i et dona l'opció de què triïs quines són les rellevants per la trama, per descobrir quina és la veritat, quina és la rellevància de cada una d’elles, i que arribis fins al final, convertint-te en part rellevant del procés creatiu de l'obra. Una feina a temps complet per part del lector, que no tot hom està disposat a fer.

Cada història dins d'una altra història et pren temps per descobrir el significat ocult i si és aquest el fil, el camí que t'interessa estirar, o si segueixes endavant a la següent història i el següent significat ocult i si serà aquest el que realment et colpirà i et farà prendre sentit del qual l'autor ens està explicant. El narrador, el llop vermell, el rastrejador ens mostra un món desconegut per la majoria de nosaltres, que sovint, llenguatge, formes de vida, mites fundacionals, però que James ens incorpora de forma integral en el relat, com si realment fos una història tradicional africana. Perquè sovint pensem linealment, en la literatura occidental, que la trama principal és la important, però James ens fa descobrir, que potser no ho és, de fet cada lector, pot decidir que cada una de les petites històries, que descobreix, entremig, que l'aturen, a vegades, l'entretenen i el fan oblidar la trama principal, i de vegades fins i tot et fan decidir que t'interessen més que aquesta suposada trama principal, la infància del narrador, el rastrejador, la història dels Omonzulu, uns dimonis, les històries dels nens mingi, o del seu company de viatge, el canviaformes, el lleopard negre, la dona dels llamps, l'Aesi, o moltes altres. Un laberint de lectures, un enigma que has de destriar i que només tu com lector pot decidir com. I la preciositat i monstruositat d'aquest llibre, és que cada experiència lectora serà diferent i indescriptible per cada un de nosaltres.

Realment hi ha escenes extremes de violència i de sexe, que en molts casos et poden deixar molt parat, perquè t'impacten per la forta capacitat visual, cinematogràfica i la força de la violència estètica i espiritual, amb bestialitat, pedofília, violacions, ablacions, incest, mutilacions, abusos físics i psicològics, orgies, escenes de fortes implicacions, que et poden deixar ben astorat, i fins i tot costar molt de llegir en certs moments. És de nou un dels conceptes que sovint estan presents dins de les mitologies africanes, però potser James posà molt d'èmfasi en aquest aspecte, que allunya a un lector més esporàdic, que no deixa espai per una lectura més plàcida, que podria fer un primer apropament a aquest tipus de literatura. James no crec que cerqui el lector complaent en cap moment, cerca fer tremolar l'establishment amb el seu relat, crear discussió, i crear-la dins del cap del lector, promoure el pensament creatiu, així que no l'importa gens ni mica que lectors complaents puguin fugir espaordits davant de la violència, el sexe o el paroxisme de l'horror que crea.

He llegit que l'autor deia de la seva obra, de broma, que seria el " Joc africà dels trons ". No us enganyeu, de broma res, de nou és una provocació, per provocar al lector contemplatiu de la fantasia més tradicional, més apoltronat a la seva butaca sentimental del gènere, i fer remoure's a la cadira i renegar als lectors decidits a entrar a tota marxa en la lectura de Llop vermell, lleopard negre. I només heu de mirar el Goodreads per veure que ho ha aconseguit.

He llegit crítiques que parlen de prosa complicada, feixuga, que dona voltes, sense arribar a dir res, i que està desorganitzada, segurament, és una forma de veure-ho des de la perspectiva occidental, habituada a una lectura lineal, i a trames convencionals, cal veure si James ha sabut imitar bé la forma d'expressió tradicional de les formes orals africanes que són repetitives, complicades, llargues i feixugues, per la seva pròpia fórmula de creativitat a través del temps, a través dels griots, a través dels pobles, i expressar aquestes fórmules en paper, i per uns lectors que no estem gens acostumats a aquest tipus de formes narratives, segurament és molt difícil, i segurament molt i molt arriscat, si ho ha aconseguit o segurament no, ho sabrem fins a tenir el tapís complet de totes les veus narratives que ens promet l'obra.

Perquè a més a més James ens barreja aquestes fórmules narratives tradicionals tan repetitives, amb fórmules descriptives i d'acció d'una estètica brutal i una rapidesa cinematogràfica al·lucinant (no és estrany que abans de sortir el llibre ja tingués ofertes per ser portada al cinema) i crear un equilibri entre dues narratives tan diferents, pràcticament oposades és, exquisidesa, senyors i senyores, un virtuosisme, que pocs autors podrien assolir.

M'agradaria llegir crítiques d'autors i crítics africans, no n'he sabut trobar a les xarxes. Així i tot, el llenguatge usat, i les descripcions i l'ús dels referents africans està tan ben reeixit, que és una obra preciosista, i que és d'aquelles que quan parlo amb els clubs de lectura, dic als lectors, no us quedeu en les primeres 100 planes, tingueu paciència, espereu, acostumeu-vos a una narrativa diferent, a la que no estem habituats, espereu, doneu una oportunitat. Alguns no us agradarà igualment, d'altres, estareu encantats. És una història d'exuberància cultural i fantasia imaginativa, tot i que potser té massa impacte la violència i sexe que en alguns casos pot ser excessiu i agressiu per alguns lectors i lectores, però poseu aquest aspecte una mica al congelador, i preneu-vos l'instant per respirar i continuar, potser us donareu una bona sorpresa, trobant-vos amb una lectura sorprenent al final del camí! Aquest tipus de literatura no ens arriba sovint en català, de gènere, d'arrels que té, africanes, últimament hem tingut sort de poder llegir Okorafor, Butler, però també literatura queer. Espero el segon volum en candeletes!

El viatge de l'Àbsolom, nova lectura del #RepteIctineu

2020-07-18T07:35:00.000-07:00

El viatge de l'Àbsolom

El viatge de l'Àbsolom, és aquest any una de les primeres novel·les de Cristina Rodrigo que entra en el #RepteIctineu. La Cristina ens porta una novel·la amb intencionalitat de fer-nos passar una bona estona i entretenir-nos. Un tipus de literatura fantàstica que necessitem en català, i que necessitem molt, per normalitzar la nostra literatura, i que la Cristina Rodrigo aconsegueix de totes, totes, malgrat que hi ha algunes coses millorables.

l'Àbsolom, un adolescent, que no sap gaire del seu passat, i que sempre ha de donar explicacions del seu nom, viu a una Barcelona i un Terol amb portals màgics que ens porten a un espai màgic, on els mites i les llegendes l'envolten i formen part d'ell, i així comença aquest viatge, que el noi, en sortir de l'institut i conèixer la Lídia, mai no hagués imaginat. Però quan bèsties inimaginables els comencen a perseguir pels carrers de Terol i l’única solució és travessar el portal cap dels dos nois dubtarà ni un instant. I a l'altre costat s'inicia un viatge iniciàtic.

És una trama típica de la literatura èpica fantàstica, però ben tramada per Cristina Rodríguez: un noi que des de la seva vida convencional es troba amb un canvi imprevist que fa iniciar el seu camí predestinat, marcat des del naixement. La guerra de deus que centra la trama, i el cercle de predestinats a aturar la pujada de la maldat m'ha recordat algunes obres del gènere com "L'Era dels cinc deus" de Trudy Carnavan o "L'espada de la veritat" Terry Goodkin.

L'autora fa servir un llenguatge ràpid, i viu que ens fa sentir immediatament atrapats per la trama i absorbits per l'Àbsolom i la Lídia, els dos protagonistes, per la qual cosa la lectura es fa ràpida i ens porta cap al final. Tot i això la trama corre massa, passen massa coses, i els pobres adolescents, com sovint passa amb aquestes històries no tenen gens de temps per reflexionar i per mi és un punt en contra, perquè hi ha massa coses que passen a l'hora i que m'entorpeixen el seguiment de tots els esdeveniments, us ho explico tot seguit.

Hi ha alguns aspectes que he trobat un pèl forçats, bé de fet molt forçats. La trama acaba formant part no d'una llegenda iniciàtica... sinó de 4 o 5 llegendes, que s'entortolliguen…. que si ara una llegenda d'on ve el protagonista, una altra llegenda per on ve l'espasa, ara un altre d'on venen o d'on surten els deus... ve, si, potser si, si fos una sèrie, i cada setmana ens dones un capítol, però en un sol volum, tenim masses dades en poques pàgines.

Bé, que igual una sola llegenda... que s'anés descobrint a poc a poc les dades i donés accés a més informació hagués estat més comprensible, que no tantes llegendes que semblen lligades i deslligades a l'hora. Així i tot, Cristina no deixa cap fil per filar, i la xarxa no està foradada, no perdreu cap aspecte de la trama, no, no es tracta d'això. Només, que en un moment donat, dona sensació d'una mica de confusió.

Per altra banda ja sabem que aquest tipus de novel·les fantàstiques els protagonistes que són persones normals, de sobte es veuen abocats a successos extraordinaris i són capaços de tot, però vaja, que els protagonistes ja lluiten com verdaders espadatxins, als primers compassos, als carrers de Terol. Després Cristina, ens dona elements temporals i màgics per anar donant creixement als personatges, però així i tot, vaja, que la gent no aprenem a fer servir les espases per art de màgia, mai millor dit.

Els personatges principals, la Lídia (que per mi és la millor) i l'Àbsolom, haurien d'estar més ben perfilats als primers capítols, i la seva relació que es dona com per sabuda immediatament, com si també estigués predestinada (fins i tot l'Àbsolom ho pensa algun cop) potser caldria que tingués una mica més de rerefons. Potser, li manca una mica més de profunditat i menys rapidesa. És una novel·la de molta acció i aventura que s'atura molt poc en la psicologia dels personatges, i com que els dos protagonistes els trobo molt potents m'ha faltat aquesta part. Jo crec que estaria bé aturar-se una mica més.

Per altra banda la màgia està envoltant a tots els personatges, i sembla com si tingués diferents cercles de poder i capacitat, i que cadascun dels personatges han d'accedir a aquests poders a través de les seves relacions amb els déus (per això m'ha recordat a Carnavan) però les regles del joc respecte a la màgia no m'han quedat clares, i l'Àbsolom les utilitza a vegades com vol, sense cap explicació, com si fos omnipotent, però després, sembla que té moltes mancances. M'ha semblat que el sistema màgic i la relació entre cada divinitat li faltava una mica d’acabar-ho de treballar. Tot i això m'ha agradat molt un aspecte de l'Àbsolom que li critiquen, que fa servir la màgia com si fos el millor del món, sense preguntar, i la resta diu, ei... que això és la meva intimitat... que tal si respectes els meus drets. I si, això és un aspecte que mai es té en compte en les novel·les fantàstiques, perquè la màgia sembla tant i tan bona, que com t'has de negar? Així que bravo, aquí, un punt molt a favor.

Però aquests aspectes que us he destacat, que a mi m'han aturat una mica, en realitat, és així, només una mica, perquè de fet he llegit el llibre en dos dies, si... dos dies. Perquè quan comences no pots parar, és una novel·la plena d'aventures, plena d'acció i que et porta fins al final com si res, així que nois, noies, aquí teniu una nova recomanació que dins de poc tindreu en les meves #LecturesdEstiu!

Ciutat Clifford D. Simak

2020-07-14T05:58:00.002-07:00

Ciutat
Clifford D. Simak

Chronos (2019) Colecció: Tràntor (#RepteIctineu)

Editar en català un clàssic com aquest és la millor carta de presentació per començar una editorial com ha fet Crhonos. Crhonos, va a poc a poc, però amb peu segur, amb llibres d'aquells que la nostra literatura li mancaven en la nostra llengua, recuperant els clàssics de la ciència-ficció americana, esquema que ha repetit amb Llengua materna de Suzette Haden Elgin.

Afegint a de més el darrer relat que va fer molts anys després del recull original l’any 1971 en honor al seu editor, i que lliga la història i la tanca, en alguns aspectes que havien quedat deslligats, tot i que l'autor, afirmava que no tenir del tot clar si calia continuar amb la història dels Websters, del Jenkins, verdader protagonista del recull de relats, i d'una història de pujada i caiguda de civilitzacions, en l’estil més clàssic del terme, només que en aquesta història qui desapareix, (o més aviat canvien, deixen d'existir com a tals, deixen el seu espai a d'altres) són els humans.

El recull segons el seu autor va ser concebut des del seu principi com una unitat (tot i que els relats els va anar publicant en revistes) i narra la desaparició dels humans i l'accés d'altres especies, principalment dels gossos, però també parla de les formigues, i altres possibilitats que deixa apuntades.

En molts aspectes m'ha recordat, segurament pel personatge de Jenkins, el robot majordom de la família que fa de nexe d'unió entre tots els relats, i de conservador de la línia de futur, a la sèrie Fundació d'Asimov. Tot i que pot tenir un cert regust en aquest aspecte, res a veure literàriament, Simak és d'una narrativa, seca, espartana, molt directe, això si, amb un rerefons antropològic, simbòlic i sociològic molt interessant i delimitat, però no te l'atractiu més líric i més intrigant de la forma d'escriure d'Asimov (de fet són autors coetanis, de la mateixa generació daurada de la ciència-ficció, i les seves sèries de Websters i Fundació cronològicament coincideixen en algun moment en el temps)

El títol que et pot convidar a pensar en una novel·la et dona peu a confusió i fils abandonats i trames desiguals, i per tant recomano emprendre la lectura com a recull de relats, si no pot ser caòtica i pot defraudar, perquè la forma en que t'atrapa cada nova trama en cada capítol té resultats desiguals, i si es pres com a novel·la podria portar al desinterès, però no, no podeu deixar decaure la lectura, perquè és el conjunt el que fa l'entreteixit realment virtuós de Ciutat.

Tot i que al final endolceix una mica la forma d'escriure, de fet els 5 o 6 primers relats, són clarament en format d'assajos amb les notes prèvies, d'un estudi, en el que se't presenten diferents llegendes que al llarg de cada article o assaig, t'expliquen el que les noves civilitzacions han trobat sobre la civilització perduda dels humans. Cada un d'aquests assajos estan narrats pels gossos del futur que estudien la societat desapareguda, i que és al principi el que més et causa curiositat per saber com s'ha arribat fins aquest punt.

El relat que dona nom al recull, Ciutat, en realitat evoca la desaparició de les ciutats perquè els humans ja no les necessiten, i de fet només en quedarà una, que serà l'únic centre de poder de la humanitat que reglamenti, el que ja no cal reglamentar.

Tres aspectes destaquen de la trama de Simak:

La fi de la civilització humana, no està en la catàstrofe, ni en la guerra, ni en la violència, que tot i que estan presents en els relats, l'època atòmica, la guerra, els assassinats, fa temps que la humanitat ha deixat enrere, si no en la seva pròpia evolució sociològica i filosòfica cap a una societat més igualitària i pacifica, però sobretot al concepte de tenir tot, de quan, una persona, o un col·lectiu deixa de tenir objectius, si ja ha assolit tot, materialment i espiritualment, com a persona i com societat i no hi ha res que l'empenyi a anar més enllà i és això el que el porta al col·lapse. És un concepte realment diferent, a la majoria de llibres on els homes desapareixen per diverses causes (guerres, violència, malalties, catàstrofes, agents exteriors) però sempre generats per repetir un cop i un altre errors i no per anar endavant, evolucionar i solucionar els problemes, potser solucionar-los massa bé.

La segona cosa a destacar és l'estructura: un fix-up amb vuit relats publicats originàriament a la revista Astounding (entre 1944 i 1947) i a Fantastic Adventures (1951). Cada relat com si fos un article o un assaig, ens es presentat com una llegenda estudiada per diversos analistes, i amb opinions controvertides sobre el seu significat. Aquesta estructura és el que cohesiona junt amb el personatge central tota la trama i ens dona el fil narratiu, i ens permet veure des de fora, des de la civilització predominant, aquella que ha col·lapsat. Aquí és on Crhonos ha tingut el gran encert d'incloure el relat número 9 que l'autor va concebre com a epíleg, escrit el 1973, com homenatge a John W. Campbell, editor d'Astounding. I fins ara era inèdit a casa nostra.

I el tercer aspecte a destacar és la clara dimensió antropològica del treball de Símak on ens parla d'una humanitat en el seu conjunt, amb les pràctiques socials, econòmiques, polítiques, però també filosòfiques i de pensament, i de fet aquestes són les més importants per l'evolució cultural i social, com una societat pacifica i igualitària. Per què Simack fa en els seus relats un clar estudi antropològic cultural de l'espècie humana: estudia els orígens i història de les cultures de l'home, la seva evolució i desenvolupament, i l'estructura i funcionament de les cultures humanes en tot lloc i temps. Aspectes d'aquesta evolució humana que porten a l'aparició dels mutants o que els homes ensenyin als gossos a parlar, són punts d'inflexió dins del camí cultural, perquè quan és difícil fer previsions i projeccions de futur, sobre el destí de la societat humana, perquè els punts d'inflexió i el canvi constant és una part definitòria d'aquesta societat, l'antropologia cultural és converteix en una eina excel·lent que Simak usa amb virtuosisme, per poder seguir el flux dels canvis.

Simak parteix a l'hora d'elaborar l’estructura cultural de la humanitat d'un clar estructuralisme i materialisme cultural per seguir en un camí cap al cognitivisme, i finalment arribar a sortir del laberint cultural entenent la cultura com un sistema simbòlic. Perquè l'evolució de la societat humana té un punt clau en el relativisme cultural de Marvis on són els elements de caràcter immaterial el que fa avançar socialment, la qual cosa equival a assenyalar, que són el conjunt d'idees, valors, i creences.

El canvi cultural també és el que fa avançar clarament la cultura canina, però li manca molt de l'element simbòlic, i precisament el bagatge del conjunt d'idees, valors i creences, perquè la societat canina ha nascut, o s'ha format com a element de canvi de l'altra societat, la humana, i per tant li manca un element estructural d'evolució, i això, és el que en Jenkins amb els contes a la vora del foc sobre els humans, que s'acabaran convertint les llegendes sobre la humanitat, analitzades en el futur. Es convertiran en el substrat simbòlic que els canins necessitaven a a més de tenir l'ús de la paraula i el raonament, i aspectes materials a dominar. Sense el bagatge simbòlic que el mateix Simak puntualitza en un dels relats, portà als homes de les primeres conceptualitzacions espirituals, en les pintures rupestres fins a la filosofia Juwainiana que suposa el seu més gran pas evolutiu, mai haurien fet el recorregut: d'una societat més individualista i materialista, on l'home depenent de l'aprovació dels altres, o del reconeixement, o la insatisfacció permanent de l’home en cercar més coses, en tenir un objectiu, i quan el perden, quant tenen tots els objectius complerts, quan assoleixen una societat pacifica, completa, i sense necessitats llavors no sap fer passos endavant.

La humanitat sempre mira endavant, i sembla que junt amb els robots, que són creats, com a còpies, només veuen camins endavant més enllà, i acaben viatjant en naus espacials, més enllà del sistema solar, buscant noves respostes. Les societats animals que creixeran a partir de la decaiguda humana tenen, altres concepcions culturals i espirituals, que en primer lloc passen per l'alimentació i la seguretat. Però quan els humans els donen claus per assolir aquesta seguretat, aquestes societats podran cercar en forma multidimensional, perquè tenen capacitat de pensar més enllà d'elles mateixes, i és així com troben altres mons, només a un pas quàntic del pensament.

Segurament és un aspecte que no s'ha destacat especialment d'aquest autor, tot i que estic segura del gran coneixement que s'amaga darrere d'aquests relats des de l’anàlisi l'antropologia cultural. Destaco aquest aspecte en concret, perquè junt amb Ursula K. Leguin, que feia una anàlisi des de l'antropologia i la sociologia, en el seu repensar la societat humana, no és un enfocament habitual. La majoria d'autors i autores de la ciència-ficció tenen un enfocament d'anàlisi, sociopolític i econòmic, que potser no dona aquesta mateixa idea de perspectiva de futur. Una mica lliga també amb el que comentaven a l'inici, l'anàlisi que sovint feia Asimov, a través de l'història, com eina de comprensió social. Mike Resnick en tota la seva sèrie de novel·les ubicades en futurs diatòpics africans, de forma més recent, també usava, en aquest cas un enfonc antropològic més estructuralista, aquest tipus de mirada.

En general, ha estat un magnífic descobriment, Simak no ens reconcilia amb l'espècie humana, destaca tots els paranys, i dona molts elements de reflexió sobre la pressió que pateixen la resta d'espècies en la convivència dins un ecosistema, però sí que ens dona eines de pensament destacables, i camins a la reflexió diferents dels habituals.

Ben aviat tindrem lectures del llibre!

Me vestiré de medianoche

2020-07-10T03:51:00.042-07:00

ME VESTIRÉ DE MEDIANOCHE

TERRY PRATCHETT

****

"Era lo que tenían los pensamientos. Se pensaban a sí mismos y luego iban cayendo en la mente con la esperanza de que se opinara como ellos."

Amb el cinisme habitual de Terry Pratchett ens marca a través de la mirada de les seves bruixes una crítica brutal de la nostra societat, del sistema polític, social i econòmic, però també familiar, patriarcal, i educatiu, que no deixa lloc a les dones, que els marca el camí i que els tanca, parlant clarament de violència de gènere, i com des de l'estat s'amaga i inclús es justifica.

Tyfny Dolorido, jove bruixa que s'emporta el dolor de la gent amb sabiduria i algunes pocimes i receptes, ha de deixar la seva amistat amb el fill del Baró, Ronald, quan l'estupidesa, el poder i les males veus es posen per davant de sensatesa. Els Nac Mac Feegles seran els que aportaran el punt d'equilibri entre el humor, la picardia, i el cinisme amb que Pratchet ens presenta una societat heteropatriarcal, corrupta i hipocrita.

Es parla de com les dones amb poder o amb capacitat d'actuar són considerades fora del sistema i deixades de costat i fins i tot se les vol treure del sistema, i es parla de la mentida, l'engany i la postveritat, i com la nostra societat es deixa portar per aquest sistema hipòcrita on la mentida val més que qualsevol altra cosa, i debilita a les persones i posa sobre la balança tot allò que diuen de nosaltres molt més que el que som realment. L'engany, i el que es creu que som val més que el que som o el que fem.

Amb el somriure i la riallada habitual de Pratchett, no deixa cap cap sense tallar sense contemplacions. Potser no és el llibre més divertit de Pratchet, però si un dels més crítics entorn de temes de gènere i la hipocresia de la nostra societat.