El que ha canviat no és Espanya, sempre fidel a si mateixa, sinó l’independentisme, que ha constatat que la lògica autonomista és impotent davant dels reptes actuals. Quan actues realment com a independentista, sense radicalismes inútils, la geometria pactista de la Transició deixa de funcionar. Per això l’acord de Brussel·les, signat per Junts i el PSOE, no era un retorn al vell autonomisme: era l’intent d’obrir un terreny de joc nou, amb reconeixement explícit del conflicte i amb garanties internacionals de verificació. Sánchez, però, el va interpretar només com el passatge imprescindible per ser investit president del govern. No ha sabut aprofitar una oportunitat històrica. I així Espanya ha tornat a fer el que sempre fa: deixar-la passar.

No hauria de sorprendre ningú. El projecte d’una “Espanya plural” de Pasqual Maragall va morir el 2006, quan Zapatero —el mateix personatge que avui tutela Sánchez— va trair l’Estatut aprovat pel Parlament i va acabar avalant, per debilitat manifesta, una retallada que CiU es va empassar (i jo també). La sentència del 2010 va fracturar de manera irreversible la confiança del catalanisme en l’Estat. Com ha explicat Josep M. Muñoz a Una recança infinita (Arcàdia, 2025) amb una mirada maragalliana, aquell fracàs no va ser conjuntural: va sepultar l’últim intent seriós de reformar Espanya des de Catalunya. La reforma federal sempre ha estat una quimera. Aleshores ho era; avui també. El federalisme és un imaginari buit, útil només per tranquil·litzar consciències. El “finançament singular” n’és l’enèsima prova. La política catalana dels darrers cinquanta anys només s’entén si s’assumeix aquest fracàs i el que implica en termes de confiança. Felipe González, almenys, no dissimulava: Espanya és una i punt. Zapatero i Sánchez, en canvi, han convertit l’ambivalència i la confusió en estil polític: prometen molt i compleixen poc.

En aquest marc, hi ha qui es pregunta què és Junts. La resposta és ben senzilla: és una formació independentista d’espectre ampli, articulada al voltant del mandat del Primer d’Octubre i de la constatació que la via del “peix al cove” es va esgotar el 2010. En el congrés de Junts, celebrat a Calella fa tot just un any, es va aprovar que calia mantenir oberta l’ofensiva democràtica interrompuda per la repressió, i fer-ho amb una perspectiva inequívocament independentista. Els canvis recents al grup parlamentari —amb el pas al costat d’Albert Batet per convertir-se en adjunt a la presidència del partit i dirigir les campanyes electorals, i amb l’ascens de Mònica Sales i Salvador Vergés— enforteixen el projecte polifònic que és Junts de cara al cicle electoral imminent. També hi contribuirà el naixement de MEScat – Independentistes d’Esquerra, el partit socialista aliat amb Junts, que reforça la pluralitat al voltant d’una organització que, de fet, ja la té molt ben regulada amb els espais ideològics.

La insistència a presentar Junts com un actor imprevisible és una manera d’evitar el debat central: Junts actua amb lògica independentista i, en fer-ho, trenca la vella lògica pactista vigent des de la Transició. En planteja una de molt diferent: més estratègica que tàctica. No és qüestió d’haver de triar entre idealisme i pragmatisme. Es tracta de triar entre dues concepcions de la política: la que continua atrapada en l’intent infinit de fer encaixar Catalunya en una Espanya que no la vol encaixar, i la que assumeix que aquest intent ha fracassat definitivament. La primera és la que encara governa una part de l’imaginari polític català; la segona és la que expressa Junts, amb tota la complexitat pròpia d’una formació política que ha viscut una repressió sense precedents a l’Europa occidental en dècades, i que internament és polifònica. Entendre això és imprescindible per analitzar la política catalana actual amb una mínima seriositat. Des del sofà de casa, la redacció d’un diari o la còmoda càtedra universitària tot és molt fàcil.

En aquest debat, sovint s’oblida una qüestió fonamental que vaig plantejar en un article anterior i que Ferran Mascarell, a Nació Digital, i Lluís Uría, a La Vanguardia, també han apuntat: en un moment saturat de missatges negatius, de depressió i de cinisme polític permanent, hi ha espais que només avancen quan trenquen el marc derrotista. Rob Jetten als Països Baixos i Zohran Mamdani a Nova York han estat capaços de connectar amb el seu electorat —especialment el més jove— no des del ressentiment, sinó des d’una voluntat de canvi formulada en positiu, en termes de futur i no de resignació. Una lògica gramsciana, si es vol, com escriu Uría, resumida en un aforisme: “davant el pessimisme de la intel·ligència, cal oposar-hi l’optimisme de la voluntat”.

La singularitat catalana, però, és que el desencís polític acumulat des del 2010 —alimentat pel fracàs de la reforma estatutària, la repressió del 2017 i la impotència del vell autonomisme i dels federalistes— no ha generat per ara cap corrent optimista de renovació, sinó que ha decantat una part de la joventut cap a formes d’extrema dreta que capitalitzen el malestar, la frustració i la sensació d’estancament. L’absència d’un horitzó clar ha estat el caldo de cultiu perfecte perquè el ressentiment ocupi el lloc que, en altres països, ha estat capaç d’ocupar la política en positiu. Aliança Catalana esdevé el flagell justicier contra els partits del procés sense aportar cap proposta que no impliqui expulsar immigrants. L’independentisme d’Orriols és pur attrezzo.

Quan es diu que Junts és un grup “rígid”, encapçalat a Waterloo per un somiatruites i a Madrid per una “assassina en sèrie”, com ha arribat a dir la FAES, l’insult reflecteix la debilitat democràtica del règim del 78. Però el que realment s’està reconeixent és que Junts ja no està disposat a repetir l’esquema clàssic de renunciar al que és a canvi de promeses que mai no arriben. Es pot esperar un o dos anys a veure el fruit d’un pacte, però no eternament. És aquesta coherència, no pas la intransigència, el que ha posat nerviós el PSOE. Per primera vegada en molts anys, el sobiranisme català ha estat capaç de condicionar la governabilitat espanyola sense amagar la seva agenda. I això, per a Sánchez, és difícilment tolerable: vol suport, però no vol conseqüències; vol estabilitat, però no vol política. L’Estat profund ho té clar; el PSOE, també. És aquí on es veu fins a quin punt es manté intacte el reflex centralista que ho impregna tot: l’independentisme només els és útil mentre no faci valer la seva força.

L’acord de Brussel·les va ser l’ocasió de demostrar que hi podia haver una altra relació. Sánchez no l’ha volguda desplegar. I ara la pregunta no és què ha de fer Junts, perquè ho ha deixat prou clar, sinó què ha de fer el PSOE amb relació a Catalunya. L’independentisme pot continuar esperant una Espanya que sempre es repeteix o pot actuar, finalment, com el que és: una força política que no renuncia a voler que Catalunya pugui decidir lliurement el seu futur. La història dels darrers cinquanta anys —la que explica Muñoz amb tanta precisió, per bé que discrepi de moltes de les seves conclusions— demostra que l’autonomisme ha arribat al seu límit. Ara cal decidir si volem tornar al vell cicle de la resignació o si volem, simplement, assumir la realitat: que només quan des de Catalunya s’actua amb lògica independentista les coses es mouen. I que, per molt que alguns hi insisteixin, el temps del “peix al cove” ja és història. La Lliga ho va provar; l’Esquerra de Macià i Companys, també; amb CiU es va arribar al màxim; el PSC de Maragall va fracassar; i l’aposta de Rufián i Tardà per pactar amb les esquerres espanyoles, com abans Cambó pactava amb la dreta, no té cap futur, ni tan sols dins el seu partit. Per tant, només queda continuar sent independentista i actuar en conseqüència. L’error seria fer de la incapacitat virtut.

Agustí Colomines

Diputat al Parlament i membre de MEScat

En aquest context, el que està passant a la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA) no és una anècdota administrativa. És una deriva preocupant. L’actual presidència ha volgut transformar TV3 i Catalunya Ràdio sota un nou paraigua anomenat 3Cat. La idea, en si mateixa, podria ser legítima si respongués a una estratègia col·lectiva i transparent. Però la manera com s’ha fet —i el relat que l’acompanya— delaten una confusió entre allò públic i allò privat, entre allò institucional i allò personal. Quan la presidenta de la CCMA va aparèixer al programa Col·lapse presentada com a “presidenta de 3Cat”, el detall semàntic no era innocent. Perquè 3Cat no existeix legalment com a entitat pública. Perquè no és la CCMA ni legalment pot ser-ho. I és que, per fer-ho possible, caldria modificar la llei, cosa que no ha passat. Allò que es va presentar a plató com una simple etiqueta comunicativa —que també s’aplica a les mosques de pantalla— és, en realitat, una redefinició simbòlica del sistema audiovisual públic sense debat ni autorització parlamentària. La sensibleria de l’entrevista ho va voler endolcir.

La contradicció és flagrant: una corporació que hauria de ser model de rigor institucional i de transparència jurídica es permet actuar com si ja s’hagués refundat, quan, en realitat, el Comitè de Govern està caducat i ja se n’hauria d’haver renovat la meitat dels membres. La falta de sentit institucional és marca de la forma de ser de les administracions espanyoles, que inclou també les autonòmiques. Aquesta confusió és perillosa perquè erosiona la credibilitat de tot el sistema. I encara més quan el projecte que s’imposa té un origen privat, segons va destapar el periodista Quico Sallés en una informació exhaustiva a El Món: la marca “3Cat” va ser concebuda el 2010 per l’agència Ogilvy, on treballava llavors la mateixa Rosa Romà. Aleshores, la CCMA va descartar la proposta per considerar-la inadequada. Ara, catorze anys després, s’ha recuperat gairebé intacta i s’ha imposat com a marca institucional, amb una interpretació desmesurada i no consensuada amb tots els actors polítics que van signar el pacte que va escollir l’actual Consell de Govern de la CCMA i a ella mateixa com a presidenta.

El resultat d’aquesta obsessió és que s’ha imposat un projecte personalista que han rebutjat els treballadors, ha estat ignorat o criticat per bona part del públic i que des del Grup Parlamentari de Junts rebutgem de manera rotunda. No hi ha cap evidència que la nova marca hagi augmentat l’audiència o l’adhesió ciutadana. Al contrari: TV3 perd quota de pantalla, Catalunya Ràdio veu com s’erosiona la seva identitat, Catalunya Informació ha estat substituïda per l’insuls 3CatInfo i el canal infantil —el mític Super3— ha estat literalment reduït al zero. En comptes d’enfortir l’esperit dels mitjans públics, la transformació els ha fet més febles, més indefinits, més fràgils. El triomfalisme expressat per la presidenta en la insòlita entrevista en horari prime time, contravenint el principi periodístic segons el qual un periodista no pot ser mai el protagonista de la notícia que comenta, és injustificat i trampós, sobretot perquè ha hagut de fer marxa enrere, encara que només hagi estat parcialment.

Mentrestant, els errors tècnics, la precarització del personal i el malestar intern s’han multiplicat. Platós que queden a les fosques, emissions interrompudes, programacions improvisades… i cap discurs institucional clar. La imatge d’una televisió que vol ser plataforma digital però que no pot garantir una emissió estable és la metàfora perfecta del moment: molta estratègia de màrqueting, poca solidesa estructural. Els comitès professionals de TV3 i Catalunya Ràdio han denunciat reiteradament que no han participat de manera efectiva en el procés. Que la “participació” que es ven és, en realitat, una consulta simbòlica. Que l’autonomia editorial queda subordinada a un relat comunicatiu dissenyat des de dalt. És el mateix patró que hem vist en tantes altres institucions quan el poder substitueix la deliberació pel branding, i la cultura per la gestió. Quan els valors d’una empresa substitueixen els principis d’un servei públic, el problema no és de comunicació: és de democràcia.

El problema no és només de marca, ni d’ego, ni tan sols de model de governança. És una qüestió de legitimitat democràtica. Els mitjans públics no són d’un govern ni d’una presidenta. Són —o haurien de ser— d’una ciutadania que en garanteix el finançament i la missió. El Consell de Govern de la CCMA no pot restar impassible davant un procés que converteix un projecte personal en un projecte institucional. I els partits que sostenen aquest consell haurien de recordar que la neutralitat no és equidistància: és responsabilitat pública. Qui no ho vulgui veure en pagarà, a la llarga, les conseqüències i perjudicarà els seus avaladors.

En un moment en què la llengua catalana retrocedeix en tots els àmbits —a l’escola, a les xarxes, a la música, a la vida quotidiana—, el que cal no és una marca nova, sinó una renovació de la confiança. Cal tornar a creure que TV3 i Catalunya Ràdio són espais audiovisuals de veritat, de pluralisme i de cultura compartida. Que són, literalment, casa nostra. Per això la resposta ha de ser clara: TV3 i Catalunya Ràdio són nostres, i de ningú més. No són d’un govern, ni d’un consell, ni d’una presidenta amb vocació de chief executive officer. Els mitjans públics catalans no necessiten un rebranding, sinó un renaixement institucional i moral. No una nova etiqueta, sinó una nova fe pública. Si la CCMA vol ser 3Cat, que ho discuteixi el Parlament i aconsegueixi l’aval que ara no té. Si no ho fa, tal vegada serà el moment de demanar la dimissió de qui es faci el sord. Mentrestant, que no s’oblidi que la seva força —la seva veritable força— prové del que som tots nosaltres quan, engegant la tele o la ràdio, ens hi reconeixem, i encara ens hi volem reconèixer.

Agustí Colomines

Diputat al Parlament i membre de MEScat

El lema de la campanya de Jetten, Het kan wél (“Sí que es pot”), idèntic al que va fer servir Obama el 2008, ha sintetitzat en una afirmació l’essència d’una estratègia guanyadora: un optimisme realista, capaç d’oferir solucions sense negar la complexitat dels problemes. En un context europeu on les dretes extremes capitalitzen el malestar i el desconcert, el D66 ha apostat per un missatge inclusiu, proeuropeu i valent, a més d’estar impregnat de reformisme. Com deia Simon van Teutem a The Guardian, els votants neerlandesos “han estat seduïts per la idea que la política pot tornar a ser inspiradora”. No es tracta de vendre fum, sinó de creure que la democràcia pot respondre a les angoixes socials sense caure en la demagògia. Entre la murga del populisme woke i la maregassa desestabilitzadora de l’extrema dreta, el D66 no s’ha desdibuixat: ha apel·lat al sentit comú i ha ofert polítiques —sobretot en habitatge— per captar votants joves.

La victòria de Jetten no és només comunicativa. És fruit d’una estratègia organitzada i intel·ligent. El D66 ha desplegat una infraestructura digital inèdita —el Brand Portal— que permet als candidats locals elaborar materials de campanya personalitzats amb un estil unificat. Ha invertit 1,8 milions d’euros en publicitat, més que cap altre partit, i ha presentat un programa de vuitanta-cinc pàgines ple de concrecions. Res de retòrica buida. El seu missatge s’ha sustentat en cinc grans “avenços” (doorbraken): construir deu ciutats noves per resoldre la crisi d’habitatge; garantir educació a mida per a cada neerlandès; impulsar una energia verda i assequible produïda al país; fomentar una economia intel·ligent que combini creixement i sostenibilitat, i aconseguir la generació més sana mai vista, amb polítiques de prevenció i salut mental. És un programa liberal en el sentit original del terme: alliberar les persones de les seves limitacions socials i materials per permetre’ls desenvolupar el seu potencial. I, en aquest sentit, també és un programa socialdemòcrata. Són liberals que governen per a tothom i no tan sols per als privilegiats.

Aquest liberalisme social, modern i obert, és el que distingeix el D66 de la resta. No és el liberalisme econòmic del mercat desregulat, sinó el que situa la llibertat i la igualtat com a condicions complementàries: 1789 en estat pur. Ramon Aymerich ho ha explicat molt bé a La Vanguardia: la ultradreta no ha guanyat als Països Baixos perquè la gent prefereix propostes que no divideixin, sinó que sumin. Jetten no ha negat els reptes —la immigració, el xoc cultural i religiós, el desequilibri entre el creixement del PIB i l’estancament del PIB per càpita—, però tampoc no els ha convertit en un camp de batalla moral. Ha entès que moltes societats europees, avui massificades i insegures, viuen una contradicció de fons: el país prospera en termes globals, però la gent se sent més pobre i més amenaçada. Davant d’això, en lloc de buscar culpables, Jetten ha buscat solucions. És la diferència que hi ha, sense anar més lluny, entre Aliança Catalana i Junts. La Catalunya del sud no s’inunda perquè els immigrants portin vents de tempesta, sinó per manca de previsió, d’inversions i de polítiques de sostenibilitat en zones inundables. Cal posar-hi remei a partir d’aquí.

La proposta de política d’immigració de Jetten no consisteix a proclamar que als Països Baixos hi cap tothom, sinó a posar els mitjans perquè hi hagi una “política d’asil que funcioni” (Asielbeleid dat wél werkt): agilitzar els processos, garantir la integració, exigir l’aprenentatge del neerlandès i accelerar les deportacions en casos problemàtics. Però, alhora, el discurs general no és de rebuig, sinó de confiança en la capacitat del país d’integrar i d’aprofitar la diversitat. En lloc d’una narrativa de fractura, n’ha construït una de responsabilitat compartida. Poca gent se sent còmoda en la negativitat. Qui la fomenta és perquè sap que la por paralitza.

El D66 ha recuperat la coherència ideològica que l’havia fet fort en altres èpoques. Des de la seva fundació, el 1966, com a moviment per la democratització radical i contra la polarització religiosa i ideològica dels Països Baixos, fins a la seva conversió en partit socioliberal als anys noranta, la seva força ha estat combinar la llibertat amb la justícia social, el progrés amb la responsabilitat. Amb Jetten, el partit ha sabut deixar enrere l’estil “massa infantilitzat i massa woke” del període anterior i ha tornat a parlar del que els neerlandesos anomenen les qüestions “del pa i la mantega”: habitatge, educació, salut i feina. Abans de parlar d’impostos, que és el recurs tradicional del liberalisme conservador, el D66 ha avantposat les persones. L’humanisme estimula. A Catalunya, els polítics que més ho van saber veure van ser Jordi Pujol i Pasqual Maragall. Per això guanyaven eleccions.

L’èxit del partit neerlandès també és fruit de la forma i no només del fons. L’estètica de la campanya —neta, verda, moderna, humana— ha contribuït a transmetre credibilitat. L’eslògan Het kan wél apareixia en totes les plataformes, acompanyat d’imatges de persones reals i situacions positives. Jetten, un líder tranquil i carismàtic alhora, va saber fer-se visible amb naturalitat: va participar en programes populars de televisió i va fer una gira per tot el país, sobretot per ciutats on el D66 havia estat feble, escoltant la gent en lloc de sermonejar-la. “Al principi hi havia suspicàcia —va explicar—, però sempre acabem tenint una conversa molt bona.” És la política que escolta, no la que imposa. La supèrbia dels polítics és la seva tomba.

Aquesta manera de fer connecta amb una demanda profunda de la ciutadania europea: els ciutadans volen que els governs els escoltin, no que els alliçonin. La crisi de confiança envers la política no es resol amb dogmes ni amb promeses impossibles, sinó amb un llenguatge de proximitat, honest i esperançador. El D66 ha sabut combinar una gestió tecnocràtica amb una narrativa emocional, sense caure ni en el populisme sentimental ni en la fredor administrativa. El seu missatge no és “nosaltres contra ells”, sinó un “tot depèn de nosaltres” esperançador. Fer política no és lamentar-se del que no funciona, sinó imaginar polítiques que facin que les coses funcionin i siguin possibles. I fer-ho sense por, amb dades, amb arguments i amb empatia.

Tant de bo la victòria del D66 i dels candidats demòcrates als Estats Units (Nova York, Virgínia i Jersey) sigui el tret de sortida d’una remuntada que eviti que els profetes de la por —dit amb paraules de Carles Puigdemont— tornin a guanyar terreny. Cal treballar per demostrar que encara hi ha espai per a una política que il·lusioni sense enganyar, que combati l’odi amb arguments i que cregui en la força civilitzadora de la democràcia. Jetten ha demostrat que l’optimisme pot ser una estratègia racional per combatre el desencís amb el futur, la manca d’oportunitats o la desafecció política que fa que, segons una enquesta recent, a Catalunya, per exemple, només quatre de cada deu homes joves (amb les dones és una mica més positiu) considerin preferible la democràcia a qualsevol altre sistema de govern.

Agustí Colomines

Diputat al Parlament i membre de MEScat

Marie Gournay és tècnica superior d’obra civil i projectes d’edificació. Parla cinc idiomes i treballa al departament de Gestió integral de l’aigua des del 2007. Assumeix l’alcaldia amb vocació de servei a les persones i seguint un model basat en la proximitat, la sostenibilitat, la cohesió social i el treball conjunt amb la ciutadania. Ens ho explica en la següent entrevista:

Com encares la teva alcaldia a l’Ajuntament de Pont de Molins? Quin tarannà vols imprimir al càrrec?

Assumeixo el càrrec amb molt de respecte i sentit de la responsabilitat. El meu objectiu és exercir una alcaldia propera, transparent i dialogant, escoltant les veïnes i veïns, i treballant colze a colze amb l’equip de govern i el personal municipal. Vull promoure una manera de fer basada en el consens, la constància i el respecte a tothom.

Quins reptes més immediats tens damunt la taula d’alcaldessa?

Pont de Molins ha de continuar essent un poble acollidor, sostenible i actiu. Un poble viu, on es combini la qualitat de vida amb oportunitats per al desenvolupament econòmic, social i cultural. Vull que siguem un municipi cohesionat, on tothom se senti partícip i escoltat, amb especial atenció als joves i a la gent gran.

Quin model de poble penses que ha de seguir Pont de Molins?

Pont de Molins ha de continuar essent un poble acollidor, viu i equilibrat. Vull un municipi que preservi la seva identitat, el seu entorn natural i el patrimoni històric, però que alhora sigui capaç de mirar endavant amb propostes innovadores, serveis de qualitat i oportunitats per a tothom. Un poble on les famílies puguin arrelar, la gent jove tenir futur, i la gent gran sentir-se cuidada i respectada. Un model basat en la proximitat, la sostenibilitat, la cohesió social i el treball conjunt amb la ciutadania.

Quines línies seguiràs per assolir aquest model, tenint en compte que estem a la meitat del mandat?

Jo i l’equip de govern treballarem intensament per culminar els projectes iniciats i impulsar-ne de nous, mantenint el diàleg constant amb la ciutadania i amb altres institucions. Vull reforçar la participació ciutadana, (proposaré una consulta abans de final d’any), la transparència i l’eficiència en la gestió pública. A més, prioritzarem la millora dels espais públics, l’atenció social i la dinamització cultural. Convocarem, també, una assemblea al mes de gener per explicar l’auditoria feta de l’anterior govern i les línies del nostre projecte.

Què creus que pot aportar Marie Gournay a la política municipal de Pont de Molins?

Soc una persona implicada, treballadora i amb una visió molt clara del que necessita el nostre poble. El meu origen i trajectòria vital m’han donat una mirada oberta i empàtica. Crec que puc aportar proximitat, capacitat de diàleg, rigor en la gestió i una actitud positiva davant les dificultats. Estimo Pont de Molins i m’hi sento plenament arrelada, i això em motiva per donar el millor de mi en aquesta nova etapa.

Diumenge, 30 de novembre del 2025
9:30 a 16:00h
Orfeó Martinenc. Av. Meridiana, 97. Barcelona

Us podeu inscriure a la Convenció i fer la reserva del dinar. Termini per fer efectiva la inscripció: Dijous 27, a les 18h. Últim dia per fer la reserva del dinar: dilluns 24 a les 12h.
*Per fer efectiva la reserva del dinar, us agrairem que feu una transferència de 30€ al núm. de compte ES80 2100 5000 5102 0022 8954 (titular: MES MOVIMENT D’ESQUERRES) indicant “Nom i Cognoms + dinar Convenció” i envieu el comprovant a coordinacio@mesesquerres.cat abans del 24 de novembre a les 12h.

Programa

PRIMERA PART: Congrés de fusió de MEScat i Acció per la República

Obert per a tots els militants d’Acció per la República (AxR) i de Moviment d’Esquerres de Catalunya (MEScat)

9:30h: Acollida i acreditacions al Congrés

10:00h: Congrés de fusió de MEScat i Acció per la República

11:00h: Pausa cafè

Acollida i acreditacions a la Convenció

SEGONA PART: Convenció de MEScat Independentistes d’Esquerra

Acte públic

11:30h: Salutació. Agustí Colomines, diputat del grup parlamentari Junts+ i membre de MEScat

11:50h: Reconstruir, avui, l’espai de l’esquerra independentista. Toni Comín, eurodiputat electe i membre de MEScat

12:10h: Presentació de la declaració política de MEScat Independentistes d’Esquerra. Oriol Izquierdo, coordinador d’AxR

12:30h: Reptes i oportunitats per a l’independentisme d’esquerra. Taula rodona, moderada per Teresa Garcia Recasens, coordinadora general adjunta de MEScat

• Ennatu Domingo (AxR, diputada per Junts)
• Josep Ferrer Llop (president d’Acord d’Esquerres per la República Catalana)
• Carme Garcia Suárez (exregidora i exdiputada d’ICV)
• Marina Geli (exconsellera de Salut i militant de Junts)
• Ferran Mascarell (exconseller de Cultura i exdiputat de Junts)

13:45h: Cloenda. Josep Serra, coordinador general de MEScat

14:00h: Dinar social

Anna Bigas accedeix a l’ajuntament amb ganes de treballar pel seu municipi, ara des de la política activa: “Encaro aquesta nova etapa amb sensacions contradictòries: per un costat, amb molta il·lusió i moltes ganes de treballar per a la ciutat de Sant Feliu de Guíxols; i per l’altre, amb moltíssim respecte, ja que rellevar una persona amb una trajectòria política tan important con la d’en Pere Albó fa una mica de vertigen; espero estar-hi a l’altura”.

La nova regidora assegura que es dedicarà principalment als temes que “afectin directament el benestar dels ciutadans i ciutadanes de Sant Feliu” i destaca dos reptes que cal afrontar: “El més gran és l’habitatge que, com tots sabem, és un greu problema a tot Catalunya. La seguretat també preocupa molt als ciutadans de Sant Feliu, ja que la sensació és que tenim una ciutat molt insegura”. Alhora, Bigas té molt clar com vol afrontar el seu pas per l’Ajuntament: “Penso que el meu caràcter pausat pot ser força conciliador. Però això no vol dir que no sigui enèrgica i combativa quan calgui! Soc partidària d’una oposició positiva, és a dir combatre tot allò que veiem que no és bo o no tan necessari per a la ciutat, sobretot si va en detriment d’aquest benestar de les persones, i aportar millores en aquells projectes que considerem que són bons i desitjables per a la ciutat”.

Podeu escoltar l’entrevista que Ràdio Sant Feliu ha fet a la nova regidora.

Durant mesos, Junts ha complert la seva part. Ha facilitat la governabilitat, ha votat mesures en àmbits socials, econòmics i europeus, i ha mantingut un diàleg constant amb el Govern espanyol, fins i tot quan aquest semblava no respectar els terminis ni els compromisos acordats. El desgast ha estat immens, però ha aguantat la posició, malgrat les crítiques dels més radicals. Però el temps ha anat posant les coses al seu lloc. L’acord de Brussel·les —que havia de ser “històric”— ha quedat reduït a una suma d’ambigüitats, ajornaments i incompliments flagrants. El PSOE no ha sabut aprofitar “l’hora del canvi”.

L’acord preveia l’establiment d’un mecanisme de verificació internacional per garantir el compliment dels compromisos polítics. El PSOE va acceptar aquesta figura, però des del primer moment va treballar per buidar-la de contingut. No hi ha hagut transparència sobre el seu funcionament, ni sobre els temes abordats, ni sobre els calendaris. El que havia de ser un instrument per donar garanties de serietat s’ha convertit en una formalitat simbòlica. Sense verificació efectiva, tot acord amb l’Estat espanyol esdevé paper mullat. A més, mentre la delegació de Junts negocia des de l’exili per la persecució implacable d’uns jutges que prevariquen, el principal negociador del PSOE és avui dia a la presó per corrupció. És fàcil relacionar-ho amb el protagonisme que ha tingut aquest senyor en les reunions negociadores a Ginebra, perquè si no, no s’entén per què ell està engarjolat i els dos principals encausats no.

El compromís de traslladar al terreny polític la resolució del conflicte ha estat sistemàticament sabotejat. El PSOE, mitjançant el PSC, ha preferit mantenir el relat que tot està “normalitzat”, que “la convivència ha tornat” i que “Catalunya ja no és un problema”. Aquesta narrativa, repetida per Salvador Illa i amplificada pels mitjans afins, és una forma de negació política. No hi ha normalitat quan hi ha milers de persones pendents d’un procés judicial, quan es manté la persecució de l’independentisme per vies administratives o econòmiques, o quan el retorn del president Puigdemont encara depèn de la voluntat d’un jutge. L’intent d’aplicar més anestèsia a Catalunya pot provocar el col·lapse del país. És evident que ni el PSC, ni el PSOE, ni ERC ni Aliança, han entès què és Junts i quin rol vol tenir en la política catalana. Els nostàlgics del “peix al cove” no saben què dir. Voldrien que Junts fos un partit de dreta a la vella manera, i no un partit nacional, amb dreta i esquerra a dins, que és el que correspon a un partit independentista. En aquesta fase de la lluita no hi ha cap altra alternativa.

El PSOE també ha incomplert la seva paraula sobre el reconeixement del català a Europa. La promesa d’impulsar-ne l’oficialitat a la Unió Europea va ser presentada com un gest de “reparació simbòlica” envers la llengua catalana. Però la realitat és que el govern espanyol no ha fet res més que ajornar decisions, dilatar reunions i evitar confrontar-se amb els socis europeus. L’últim ajornament de la decisió a la Comissió d’Afers Generals n’és la prova més clara: Espanya no ha fet la feina diplomàtica que li corresponia. I, de retruc, qui surt perjudicat és el català i, per tant, Catalunya. El que ha signat amb el govern alemany ho hauria d’haver aportat fa un any i llavors potser seria creïble.

I encara més greu ha estat la manipulació de l’esperit de la llei d’amnistia. L’acord de Brussel·les preveia una amnistia integral que permetés tancar definitivament la via repressiva. Però el text final, pressionat per l’estat profund i pels aparells judicials, ha quedat ple de forats. I el que és pitjor: el govern espanyol no només no ha defensat la seva aplicació, sinó que ha deixat fer als jutges que la boicotegen o la interpreten de manera restrictiva. En qualsevol democràcia consolidada, l’executiu hauria garantit que la voluntat legislativa s’imposés sobre l’arbitrarietat judicial. A Espanya, passa exactament el contrari.

Tot plegat respon a una lògica: el PSOE no ha actuat per convicció, sinó per conveniència. Va signar l’acord de Brussel·les perquè necessitava els vots de Junts per a la investidura i per mantenir-se en el poder. Però un cop assegurat el govern, ha preferit tornar al seu reflex històric: prometre molt, complir poc i vendre retòrica federalista per mantenir el poder a Madrid. Pedro Sánchez ha demostrat ser un mestre de la tàctica, però no de l’estratègia. Governa a curt termini, obsessionat per la seva pròpia supervivència política. El seu projecte no és transformar Espanya, sinó resistir-hi. L’espantall que si el PSOE perd, la dreta i l’extrema dreta arribaran al poder i ens ho posaran més difícil és, senzillament, una estupidesa. Més malament no poden estar.

I per resistir, el PSOE recorre a la vella fórmula: convertir els independentistes en culpables dels seus propis incompliments. Així, quan Junts decideix trencar, ja hi ha preparada tota la maquinària mediàtica per assenyalar-lo com el partit “irresponsable” o “radical” que posa en perill l’estabilitat. Però cal dir-ho clar: el PSOE és qui necessita Junts, no a l’inrevés. Sense els set diputats de Junts, la majoria de Sánchez s’esvaeix. És el PSOE qui depèn d’aquest suport per aprovar pressupostos, decrets i fins i tot per mantenir el seu discurs d’estabilitat. Junts, en canvi, no té cap obligació moral ni política de sostenir un govern que incompleix el que signa. I encara menys quan aquest govern utilitza la retòrica del diàleg com a simple maquillatge.

En les darreres hores, alguns opinadors i rivals polítics han intentat presentar la ruptura de Junts com una maniobra “tàctica”, motivada per la por a l’ascens d’Aliança Catalana o per càlcul electoral. L’argument és tan simplista com fal·laç. Si Junts hagués actuat per por, hauria fet just el contrari: mantenir el pacte amb el PSOE per evitar el risc d’inestabilitat o de nous comicis. El que ha fet Junts és exactament el més difícil: assumir el cost d’una decisió coherent amb els seus principis. Mantenir-se fidel a l’acord signat, exigir-ne el compliment i, davant la seva vulneració reiterada, dir prou. Això no és tacticisme: és coherència política. En temps d’indignitat i populismes, assumir riscos des dels principis no pot ser criticat. A més, molts opinadors estan preocupats pel fet, que és més una suposició que no pas una certesa: que Junts esdevingui irrellevant a partir d’ara.

Els que acusen Junts de “rupturisme irresponsable” obliden que sense l’acord de Brussel·les no hi hauria hagut investidura, ni govern de coalició, ni estabilitat parlamentària a Espanya. Va ser Junts qui va fer possible la legislatura. Per començar, quan va pactar la presidència del Congrés de Diputats a canvi de poder parlar-hi les llengües oficials no castellanes. Però cada concessió feta pel partit de Puigdemont ha topat amb un mur de deslleialtats i d’ambigüitats. La responsabilitat no és de qui denuncia l’engany, sinó de qui l’executa. N’ha d’assumir les conseqüències. S’ha posat de moda governar a cop de decret. Ho fa Trump, però també ho fan Pedro Sánchez i Salvador Illa. Una degradació imperdonable del sistema democràtic.

L’acord de Brussel·les havia estat presentat com una oportunitat per iniciar una nova etapa, basada en el respecte mutu i el reconeixement polític. Però el que s’ha vist és el contrari: una voluntat persistent del PSOE de reduir la qüestió catalana a una qüestió administrativa o econòmica. Cada vegada que Junts ha plantejat qüestions de fons —sobirania fiscal, infraestructures, competències—, la resposta ha estat la mateixa: evasives. El cas del maltractament ciutadà a Rodalies és paradigmàtic. Malgrat els acords, la gestió continua sent una catàstrofe diària, amb trens que no arriben i promeses que no es compleixen. El mateix passa amb l’aeroport del Prat, el traspàs de la Seguretat Social o la delegació de competències en immigració. Tot són anuncis, comissions, calendaris sense data. Mentrestant, el govern espanyol intenta fer veure que “s’està treballant” mentre els fets diuen el contrari. No oferir les xifres del dèficit fiscal o l’execució pressupostària de les infraestructures depèn de la voluntat del govern. No és responsabilitat de tercers. Si no les ofereix, és perquè no vol.

Aquesta acumulació de greuges ha erosionat la confiança. I sense confiança, no hi ha diàleg possible. El PSOE ha confós la paciència amb la submissió, i ha cregut que podia eternitzar el procés sense conseqüències. La ruptura de Junts és, doncs, la constatació que el temps del miratge s’ha acabat. Trencar amb el PSOE no és una derrota, sinó un acte de realisme. Cap projecte polític pot sostenir-se sobre la mentida o sobre l’incompliment sistemàtic. Junts havia apostat per demostrar que es podia dialogar des de la fermesa i la bilateralitat. Però quan una de les parts renuncia a respectar els acords, no queda més opció que aixecar-se de la taula. El PSOE ha volgut marcar el ritme sense tenir en compte que Junts no pot assumir un suport que no tingui resultats.

A més, la decisió arriba en un moment de militarització de la política exterior en què l’Estat espanyol viu una deriva preocupant: la intervenció creixent del poder judicial, la instrumentalització mediàtica i la manca de projecte europeu del govern Sánchez. En comptes de propiciar acords de veritat, el PSOE agita l’ou de la serp irresponsablement. En aquest context, mantenir l’acord sense resultats reals hauria estat una forma d’aval a aquesta manera de fer. La ruptura no és el final de res. És, potser, el principi d’una nova fase, més honesta. Junts manté oberta la mà al diàleg, però un diàleg que sigui efectiu, amb garanties i amb resultats. La política no és un joc de gestos ni de fotos. És la gestió de la paraula donada. I el PSOE l’ha trencada.

Els que avui assenyalen Junts haurien de mirar més enllà, cap a Madrid. Allà és on s’han trencat els acords, on s’han manipulat els terminis, on s’ha menystingut la confiança guanyada amb esforç. No hi ha res més espanyol que culpar l’altre dels incompliments propis. El temps dirà si el PSOE aprèn la lliçó. Però, de moment, el missatge és clar: sense paraula, no hi ha política possible. Fins i tot el cinisme té, en política, els seus límits. I sense política, només queda la decadència institucional.

Junts ha triat la coherència. I, en política, això —encara que no agradi a alguns— sempre és una forma de dignitat. Sota el lideratge de Puigdemont, Junts no deixarà de ser un partit independentista i, en aquest sentit, rupturista. El catalanisme volia “catalanitzar” Espanya. L’independentisme se’n vol separar per evitar l’espanyolització definitiva de Catalunya.

Agustí Colomines

Diputat al Parlament i membre de MEScat

Els militants i amics de Moviment d’Esquerres de Catalunya (MEScat) de Sant Pere de Ribes van poder conversar aquest divendres 17 d’octubre amb Agustí Colomines, diputat del grup parlamentari de Junts + i militant de MEScat. La trobada, que s’emmarca en el pla de visites territorials que organitza el partit, va comptar també amb la participació de membres d’altres formacions polítiques i persones interessades en l’actualitat política.

La sessió va repassar l’activitat parlamentària dins del context dels reptes actuals, per part del grup que lidera Carles Puigdemont. Es van analitzar les propostes realitzades, que en alguns casos no s’han pogut tirar endavant, així com la incoherència d’alguns grups del Parlament a l’hora de les votacions.

Alguns assistents van preguntar sobre la transversalitat que suposa que les esquerres i altres ideologies convisquin en la candidatura de Junts i van demanar de quina manera es concilia aquesta voluntat. El diputat Colomines hi va incidir, afirmant que per consolidar els acords, aquests sempre han d’estar vinculats a propostes que millorin el benestar de les persones i col·lectius més desafavorits. Colomines va reblar: «aquest és un punt en el qual estem treballant i s’estan aconseguint resultats amb l’aproximació de diferents sensibilitats».

D’altra banda, el públic també va insistir molt sobre la manca d’unitat i com es podria resoldre una situació que està minvant la fortalesa de l’independentisme. Aquesta inquietud es veu ampliada per les noves incorporacions que encara divideixen més, i poden introduir l’electorat potencial cap a la vessant del populisme. Amb conseqüències que poden ser devastadores per al moviment i la societat en general.

Imatges de la trobada

Avui, però, aquest símbol trontolla. La decisió de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA) de diluir les marques TV3 i Catalunya Ràdio dins d’una nova denominació global —3Cat— no és un simple canvi de logotip o d’estratègia comunicativa. És, en realitat, un canvi de paradigma. I, com a tal, té conseqüències profundes per a la identitat i la sobirania mediàtica del país. Tant és així que ara “La Marató de TV3” s’ha convertit en “La Marató del 3Cat”. L’aberració va més enllà: al web s’hi diu que el 3Cat la va crear el 1992. Una operació de maquillatge pròpia dels pitjors temps soviètics.

Des del grup parlamentari de Junts+ ho hem dit clar: aquesta operació no és innòcua. No hi ha cap raó objectiva —ni tècnica ni comunicativa— que justifiqui esborrar marques amb quaranta anys d’història, un fort arrelament social i un reconeixement immediat. TV3 i Catalunya Ràdio formen part del patrimoni emocional i cultural del país. Només aquells que no entenen què significa tenir mitjans nacionals poden pensar que una marca unificada, pensada per al mercat digital global, pot substituir aquest vincle. A les xarxes socials s’han eliminat comptes amb milers de seguidors. L’últim, el del programa 30 minuts, amb 250.000 seguidors, per convertir un dels programes més seguits en una mera etiqueta: #30Minuts3Cat. També s’han llençat a la paperera de la història els 90.000 seguidors d’Els Matins i els 125.000 de Catalunya Informació. En un context d’emergència lingüística, aquestes decisions són irresponsables.

La presidenta de la CCMA parla de “modernitzar” i “optimitzar” els recursos. Diu que cal una marca única per competir en l’era de les plataformes. I també assegura que aquesta decisió és conseqüència del pacte entre Esquerra, el PSC i Junts del 2022 sobre la governança de la CCMA, que va fer-la primer consellera a proposta d’Esquerra i després presidenta de l’ens. Però la realitat és una altra. En cap cas això és així. Quan es diu que “cal una visió integrada de la producció i explotació dels continguts que garanteixi les missions de servei públic dels mitjans de la CCMA, tant en el camp informatiu com en el divulgatiu i d’entreteniment”, això no significa eliminar marques. Quan es proposa que “la CCMA evolucioni el posicionament i l’arquitectura digital de la seva plataforma actual de continguts (TV3 a la carta) i impulsi la construcció d’una plataforma OTT que integri tots els continguts audiovisuals en català, tant els propis de la CCMA com aquells sobre els quals tingui drets”, tampoc no s’hi diu que calgui suprimir les marques històriques. La interpretació que, a partir d’aquests principis, cal eliminar-les és excessiva i falsa. S’hauria d’haver seguit el model d’Atresmedia —plataforma semblant al 3Cat—, que inclou Antena 3, La Sexta, Atresplayer, Neox, Nova i les ràdios Onda Cero i Europa FM, entre altres marques. Ningú no ha gosat prescindir, per exemple, de La Sexta.

Els defensors del canvi al·leguen que les noves generacions ja no consumeixen continguts per canals tradicionals, sinó per plataformes. D’acord. Però això no justifica la destrucció de les marques, sinó que obliga a repensar-les. TV3 i Catalunya Ràdio podrien evolucionar digitalment sense renunciar al seu nom ni a la seva identitat. La BBC, la RAI o France Télévisions ho han sabut fer sense trair la seva història. La integració dels mitjans en clau digital es pot fer racionalment o amb la barroeria de qui entra a la sala amb una motoserra. Ja sabem quins efectes té actuar així i qui branda aquests estris de destrucció massiva.

Darrere de l’operació d’eliminació de marques hi ha una voluntat política de rebaixar el caràcter nacional dels mitjans públics. Com si parlar de país fos una nosa i com si el català fos només una llengua més en un mercat audiovisual on, paradoxalment, cada vegada té menys espai. Els comitès professionals de TV3 i Catalunya Ràdio i un centenar d’antics professionals de la CCMA ho han denunciat sense embuts: la desaparició de les marques històriques és una pèrdua simbòlica i identitària. No s’ha consultat la plantilla, no hi ha hagut debat públic i, sobretot, no hi ha hagut transparència. El procés s’ha imposat des de dalt, amb una opacitat preocupant en una empresa pública que hauria de retre comptes davant del Parlament i de la ciutadania. Personalment, des del setembre del 2024 he demanat reiteradament explicacions sobre aquesta qüestió, i les respostes sempre han estat ambigües, si no directament enganyoses.

Aquesta no és una polèmica anecdòtica: és un símptoma. En els darrers anys, sota la direcció real del PSC i amb el suport tàcit d’ERC, la CCMA ha iniciat un procés de banalització dels continguts. En nom de la pluralitat —una pluralitat que sovint és només uniformització—, s’ha anat esborrant el compromís amb la llengua, la cultura i la identitat nacionals. Deia Joan Fuster que una llengua és l’expressió d’una visió del món, i per això cal que un projecte cultural abasti totes les esferes de la vida, inclosos, és clar, els mitjans audiovisuals. No es tracta de tancar-nos en nosaltres mateixos, sinó de relacionar-nos amb l’exterior des de la nostra manera d’entendre el món. La marca única 3Cat no neix de cap necessitat tècnica, sinó d’una concepció política que considera que el catalanisme és una etapa superada i que TV3 ja no ha de formar part del projecte cultural que la va fer néixer. Amb els mitjans públics catalans no s’hi val aplicar criteris propis de cultures lingüístiques majoritàries.

Mentrestant, l’audiència de TV3 cau. Això no és només conseqüència de la competència de les plataformes digitals, sinó també del fet que cada vegada hi ha més catalans que no s’hi reconeixen. Les noves generacions, especialment, perceben la televisió pública com un mitjà gris, desconnectat i previsible. La CCMA viu de rendes. Sota el mandat de l’actual presidenta, cap producte nou no ha aconseguit triomfar. L’oferta de TV3 ja no té el vigor ni la singularitat que la feien diferent, i això té molt a veure amb la pèrdua de rumb editorial i la confusió de missatge que provoca aquesta reconfiguració de marques. El públic sap distingir quan un mitjà parla amb veu pròpia i quan ho fa per inèrcia.

Malauradament, fa temps que TV3 i Catalunya Ràdio semblen més pendents de no incomodar el poder que de servir la ciutadania. L’ascens dels socialistes en el postprocés ha comportat un intent de regionalitzar Catalunya en tots els àmbits —també en el televisiu i radiofònic.

En comunicació, una marca no és només un nom o un logotip: és una promesa, un relat compartit, una identitat col·lectiva. TV3 volia dir televisió catalana en majúscules: un espai on es podia veure, parlar i pensar en català sense complexos. Catalunya Ràdio representava la proximitat i la credibilitat, una veu que connectava el país sencer. Diluir aquestes marques sota l’etiqueta neutra 3Cat és, simbòlicament, com substituir la senyera per un logotip corporatiu. És passar d’un projecte de país a un projecte d’empresa. I és, també, un pas més en la subordinació cultural que s’ha anat imposant des del moment en què es va abandonar la idea que la comunicació pública ha de ser un instrument de nació. El repte digital no s’afronta canviant noms, sinó invertint en continguts, en creativitat i en llengua.

Agustí Colomines

Diputat al Parlament i membre de MEScat

Que els estats del benestar europeus passen moments complicats és un lloc comú que ocupa el debat polític dels països de la UE des de fa dècades. Són moltes i diverses les causes d’aquesta “crisi”, que a més varien d’un país a un altre. Un breu article de diari no serviria per explicar-les totes. Tanmateix, algunes d’aquestes causes són estructurals i, per tant, comunes a tots els països. I, el que és més rellevant, són en bona mesura conseqüència dels propis sistemes de benestar. Conseqüències d’un model social (totes elles molt positives) que esdevenen causes de les noves dificultats a les quals aquest mateix model social avui ha de fer front. Es com si els nostres estats del benestar fossin víctimes del seu propi èxit: precisament perquè han estat capaços de complir satisfactòriament amb la seva missió -que no és altra que la de garantir alguns drets socials fonamentals, com ara el dret a l’educació o a la salut- avui han d’afrontar nous desafiaments.

Cenyim-nos avui a aquestes “causes estructurals”. En la mesura que són comunes als països amb estat del benestar o, almenys, amb un estat del benestar mínimament desenvolupat, és imprescindible fer aquesta reflexió amb perspectiva europea -o europea occidental, per ser més precisos-. Però, al mateix temps, atès que a Catalunya es donen algunes circumstàncies específiques que aguditzen encara més aquestes dificultats, cal complementar la reflexió amb una mirada catalana.

Els estats del benestar, precisament perquè han fet allò que s’esperava d’ells, han provocat canvis demogràfics molt profunds en les societats occidentals, tant pel que fa a l’increment de l’esperança de vida com pel que fa als fluxos migratoris. El primer impacta directament sobre el sistema de salut. Els segons afecten inevitablement el sistema educatiu. Són justament aquests cavis demogràfics que ha propiciat l’estat del benestar allò que ara li genera una pressió nova i intensa, per a la qual sembla que no estava prou preparat. Com poden afrontar-la, sempre amb l’objectiu de preservar la seva missió de garantir els drets socials i, fins i tot, reforçar-los i ampliar-los? No oblidem que els drets socials són condició necessària -tot i que no suficient, ni molt menys- de la igualtat d’oportunitats.

Els sistemes públics de salut han aconseguit allò que se’ls demanava: curar cada vegada més i millor. Conseqüència: l’esperança de vida de les nostres societats no ha parat d’augmentar. Però, com és d’esperar, aquest increment pressiona a l’alça la despesa sanitària, atès que la major part dels costos sanitaris es concentren, lògicament, en les franges d’edat més elevades. A la majoria de països de la UE -i molt particularment de l’Europa occidental- els pressupostos de salut no han parat de créixer els darrers anys. Però, malgrat això, hi ha una sensació generalitzada que el sistemes de salut més aviat van enrere: llistes d’espera cada vegada més llargues, esgotament dels professionals (d’atenció primària, molt especialment), dificultat per incorporar de manera general les constants innovacions terapèutiques, etc.

Així, la despesa sanitària (l’oferta), per més que creix, no atrapa una demanda sanitària que encara creix més ràpid, tant en quantitat com en complexitat. I aquest increment -aclarim-ho- no ve del creixement demogràfic derivat dels fluxos migratoris, sinó l’augment de l’esperança de vida. A Catalunya, aquest problema general a escala europea es veu notablement agreujat pel fet que el nostre sistema de salut és víctima d’un infrafinançament crònic des de fa dècades.

Anem ara al sistema d’educació. Les escoles de les societats europees que, des de la postguerra fins avui, han garantit el dret universal a l’educació han anat augmentant el nivell formatiu una generació darrera l’altra. El percentatge d’alumnes que culminen l’educació obligatòria no ha parat de créixer, cada vegada més estudiants acaben la formació post-obligatòria i les universitats graduen cada any un percentatge més elevat de joves. Tot un èxit: això és exactament el que demanàvem al nostre sistema educatiu.

Però, justament gràcies a això, les expectatives professionals de les noves generacions ja fa temps que són notablement diferents de les dels seus pares i avis. Hi ha feines que el mercat considera de baix valor afegit que aquells feien i que els seus fills i nets no volen fer. Feines, tanmateix, que segueixen sent necessàries, en el sector primari, en els serveis, en la construcció o en la indústria. Això pel que fa a les feines de sempre. D’entre les feines noves, moltes també són de baix valor afegit i corren la mateixa sort.

Potser si totes aquestes feines proporcionessin millors salaris i més reconeixement social, els ciutadans autòctons sí que estarien disposats a fer-les. I potser les nostres democràcies han de fer una reflexió seriosa en aquest sentit -en la línia del que preconitza, per exemple, un pensador com Michael Sandel-. Però és evident que això -proporcionar millors salaris i més reconeixement social a aquelles feines que en termes estrictament econòmics són de baix valor afegit- el nostre sistema econòmic, ara per ara, encara no ho sap fer.

Així, l’increment del nivell formatiu dels nostres ciutadans va de la mà d’importants desajustos en els nostres mercats de treball: feines poc pagades que els autòctons no volen fer, llicenciats que no troben feines a l’alçada de la seva formació, empreses que no troben professionals suficientment formats per a les noves necessitats que la innovació i el progrés tecnològic requereixen, etc. A Catalunya tot això es veu agreujat pel fet que hem optat per un model econòmic en què els sectors de menys valor afegit -el turisme en seria el paradigma- tenen un pes desproporcionat dins del conjunt del sistema productiu-.

A tot Europa, doncs, els mercats laborals estan atraient, des de fa dècades, importants fluxos de mà d’obra estrangera per cobrir aquelles feines de menys valor afegit que els autòctons ja no fan. Tanmateix, aquesta “mà d’obra” a més de treballadors, són persones, amb les seves aspiracions i els seus drets. Són ciutadans i sovint tenen família, sovint tenen fills, que van a l’escola. I per al sistema educatiu, la formació dels nouvinguts -que sovint no coneixen la llengua, que sovint tenen un capital cultural diferent- suposa un esforç més gran que no pas formar estudiants lingüísticament ja integrats i amb un capital cultural estàndard. No passa res per dir-ho: és una mera constatació d’una realitat que faríem molt malament de negar.

L’escola, per tant, com la salut, s’ha trobat amb un repte nou que, de manera inevitable, ella mateixa ha generat. Si el sistema de salut, curant cada vegada millor, s’ha creat una “demanda” més complexa perquè ara té més gent gran per cuidar i curar, l’escola, formant cada vegada millor, s’ha creat també una “demanda” més complexa, perquè el nombre de nouvinguts a les aules ha crescut de manera molt significativa en les darreres dècades. Catalunya té, a més, una de les taxes d’immigració més altes de la UE, bastant per sobre de la mitjana. I, com li passa al nostre sistema sanitari, el nostre sistema educatiu (l’oferta) no s’ha enfortit i ampliat al ritme necessari per fer front a aquesta nova demanda.

Què caldria fer, davant d’això? La resposta intuïtiva és simple: disposar de més recursos fiscals, per adaptar, enfortir, ampliar i reformar l’estat del benestar -el sistema educatiu, de salut i de protecció social en general- per tal que sigui capaç de fer front a aquests reptes demogràfics nous (envelliment i immigració), és a dir, a aquestes “demandes” més complexes. Però no es tracta d’augmentar la càrrega impositiva a les classes mitjanes i treballadores, fent els nostres sistemes fiscals encara menys progressius. Es tracta, al contrari, de guanyar en equitat fiscal i, per tant, obtenir nous els recursos d’allà on està la riquesa, és a dir, taxant més els que més tenen: el capital i les grans fortunes.

Tanmateix, les dècades durant les quals els nostres estats del benestar han estat patint aquests canvis estructurals que ells mateixos han provocat són les mateixes dècades durant les quals s’ha consolidat la globalització econòmica. I aquesta, ja ho sabem, pel fet que s’ha construït sobre el paradigma neoliberal -que permet el lliure comerç i la lliure circulació del capital, però que oblida completament qualsevol coordinació fiscal a escala global- ha fet que el marge de maniobra fiscal de les nostres democràcies en comptes d’ampliar-se s’hagi reduït notablement. El capital és més mòbil que mai, però els estats-nació són els mateixos de sempre. Per això, el capital i les grans fortunes esquiven amb facilitat les capacitats impositives dels estats, mentre aquests no avancin més decididament cap una major harmonització fiscal a escala global.

A Catalunya, a més, aquesta reducció del marge de maniobra fiscal que pateixen totes les democràcies occidentals es veu agreujat per un dèficit fiscal crònic, molt per sobre del que qualsevol criteri de solidaritat interterritorial racional podria arribar a justificar. És un drenatge fiscal sostingut que es tradueix en una asfíxia dels nostres serveis públics -educació, salut, serveis socials, polítiques actives d’ocupació, etc- que, com sabem, depenen fonamentalment de la Generalitat. A Catalunya, doncs, la foto general és especialment sagnant: una de les esperances de vida més altes de la UE, a de les taxes d’immigració també més elevades i, en canvi, un dels dèficits fiscals més forts del continent, a més d’un model productiu amb un pes excessiu dels sectors de baix valor afegit.

A aquests desafiaments estructurals dels estats del benestar europeus, cal afegir-hi a més l’evolució del mercat de treball i del mercat de l’habitatge. Tot sumat, el còctel és realment explosiu. En una gran part dels països de la UE, el salari mitjà (en poder adquisitiu real, descomptada la inflació) està pràcticament estancat des de fa més d’una dècada. En el cas de l’estat espanyol, l’economia creix més que en cap altre país de la UE, sí, però això no vol dir que els salaris dels treballadors també ho facin. Estan igual d’estancats que a la resta de la UE, perquè el creixement de l’economia espanyola es deu a la incorporació de nous treballadors (immigrants) al mercat de treball. Hi ha més gent treballant i per això produïm més, però tothom segueix cobrant, si fa o no fa, el mateix que abans.

En canvi, al mercat de l’habitatge els preus del lloguer i de compra no paren d’augmentar, perquè en la majoria de grans ciutats europees la demanda està anant més ràpid que l’oferta. El percentatge del sou que cal per pagar un lloguer o el anys de sou que calen per pagar una hipoteca són cada vegada més elevats, atès que els preus immobiliaris s’incrementen molt més ràpid que els salaris. El drama està servit. Són molts els països de la UE on una bona part de les noves generacions creuen que viuran pitjor que els seus pares.

Cal transformar els nostres mercats de treball i els nostres mercats immobiliaris perquè els sous creixin més ràpid que els lloguers i no al revés. Cal reformar la globalització per tal els estats recuperin el marge fiscal que necessiten per tal de finançar els nostres sistemes del benestar de manera molt més equitativa i garantir així la sostenibilitat dels serveis públics.

La solució d’aquests problemes no és automàtica, però està al nostre abast. Cal fonamentalment consens social i voluntat política. Si no els resolem, allò que estarà en risc no són només els nostres estats del benestar, sinó les nostres democràcies. Perquè, com ja va demostrar la història durant el segle XX, sense estat del benestar la democràcia col·lapsa. La lliçó sociopolítica del segle passat és ben clara: és la garantia d’uns mínims drets econòmics i socials allò que fa sostenibles els drets civils i polítics. La desigualtat econòmica i l’empobriment de les classes mitjanes i treballadores es converteix, sempre, en una porta oberta a l’autoritarisme. Va passar als anys 30 i ho estem tornant a viure ara.

Toni Comín
Eurodiputat electe i membre de MEScat

*Article publicat a Nació Digital i cedit a MEScat per l’autor