La retirada dels peatges de nombroses vies ràpides a Catalunya ens pot semblar una molt bona notícia, aquestes vies ja fa dècades que la inversió original ha quedat amortitzada, i és Catalunya un dels llocs de l’estat on més peatges es paguen i on menys vies ràpides gratuïtes hi ha.

Però fer vies ràpides gratuïtes és un error. Són vies que requereixen molt més manteniment que les convencionals, i on es genera molta més contaminació. Per altra banda, sigui quins siguin el nombre de carrils que tingui una via ràpida, es generen incentius perquè les vies siguin utilitzades fins al nivell de saturació.

Hi ha molts motius per a aquestes vies no siguin del tot gratuïtes. El primer és desincentivar el circular a alta velocitat: la contaminació, el consum de combustible, les emissions que provoquen canvi climàtic, és un escenari que hem de combatre i especialment evitar situacions de congestió. El segon és que el manteniment d’aquestes vies d’alta velocitat hauria de repercutir als seus usuaris, no al conjunt dels ciutadans, i per últim generar una recaptació que vagi més enllà del seu manteniment per a finançar part del transport públic que ha de generar alternatives eficients al transport privat.

L’estat ha retirat els peatges sense fer aquestes reflexions, fent-nos creure que ens fa un regal als catalans, quan el que hem perdut és una oportunitat de redissenyar-los, de fer-los a un cost més raonable, que siguin una eina per a combatre el canvi climàtic, que ajudin a controlar la congestió del tràfic i en crear un mecanisme per a millorar el transport públic; però ja sabem quin és el compromís real que té els diversos governs de l’estat amb el transport públic a Catalunya.

Soc dels qui creu que la gent de Koiné es va equivocar en les formes, però ens alertaven d’un fons de la situació i de la possible evolució de la llengua que calia escoltar-los. També dels qui creu que el català està en retrocés i que això no només és una pèrdua de riquesa lingüística i cultural, sinó que és una laminació de la identitat catalana. Ara bé, si tots els missatges al voltant de la llengua són només d’alarmisme, l’efecte que volem que es provoqui: una reacció de la societat catalana per a revifar i ajudar a mantenir viu el català, segurament serà un fracàs.

Si el català només queda associat a notícies negatives generarem pocs incentius perquè les noves generacions l’utilitzin, els nous parlants s’incorporin i els parlants del català el mantinguin. Per què ningú hauria de fer cap esforç en mantenir el català, en aprendre’l bé, en què es torni la seva llengua d’ús habitual si és una llengua que va a l’extinció, que és cada cop més marginada i el seu futur és molt negre? Aquest alarmisme continu segurament provocarà un estat de consciència entre els qui tenim ja un compromís amb la llengua (i cada cop som menys), i serveix per endurir el sector més nuclear de parlants del català. Però l’efecte allà on la llengua s’ha de guanyar el seu futur (noves generacions, nous parlants, i parlants que poden o no tenir el català com altra llengua com a llengua d’ús habitual) crec que no és positiu.I del català podem dir coses molt positives.

Segurament “Plataforma per la Llengua” construeix un discurs més propositiu i engrescador. Tal com ho ha fet a Ciutat Meridiana. De coses positives n’hi ha. De moment el català es porta per moltes feines, és un dels millors ascensors socials del país, almenys per les persones de classes populars, tot i que no tant per passar de classe mitjana a alta. És un idioma que obre les portes a un entorn cultural i d’oci del país molt interessant. En tenim obres de teatre, música, activitats culturals populars que es fan en català. Sense el català pots gaudir dels castells o dels correfocs, sí, clar, però segurament no te’ls pots fer tan teus.

No es tracta de fer un discurs cofoista, ni que negui la realitat del català: que és una llengua amenaçada i que està en retrocés, així i tot encara útil econòmicament i socialment, sinó d’intentar treure encara que sigui com a complement al discurs alarmista, la seva utilitat. Aprendre una llengua com el català quan ja domines el castellà requereix o bé inquietud, curiositat o necessitat. Especialment, la tercera opció, ja que aprendre una llengua requereix una energia i un esforç i no tots volem aprendre llengües per pur plaer; per tant, la percepció d’utilitat és el que pot incorporar nous parlants o reforçar el seu ús entre qui ja la coneix. I que és aquesta percepció d’utilitat?, dos aspectes: la utilitat pràctica (accés a feines, capacitat d’obrir portes socials, culturals o econòmiques) i el prestigi social de la llengua. I aquest prestigi social es degrada si només expliquem que el català és una llengua moribunda.

Gairebé tot el que fem els humans, és ficció. Aquesta és la conclusió que s’extrau quan analitzes totes les coses que donem per fet a la nostra societat. Els diners són ficció. No parlo de l’objecte material (bitllet, moneda, o objecte que representi els diners) sinó el valor que li donem. No existeixen al món físic, els considerem eines per intercanviar valor perquè creiem en ells. I és una creença compartida, generada per confiances compartides. Els diners, fins i tot quan es sostenien en un metall valuós, tenien el valor de confiança que hi dipositéssim. Més després quan el diners passa a ser “diners fiat” on el valor és perquè darrera hi ha “institucions” (estats, bancs centrals, etc…). Institucions que també són ficcions. Els bancs no existeixen al món físic, existeixen les persones que hi treballen, existeixen els edificis on es desenvolupen la seva activitat, existeixen els papers que recullen els acords, o els ordinadors i els registres magnètics de les transaccions. Però el banc en si mateix, o els contractes en si mateix, o els deutes en si mateixos, o el comptes corrents en si mateixos no existeixen al món físic. Són convencions, compartides i que tots creiem que existeixen i ens permet fer funcionar l’economia.

Hi ha moltíssims elements que són pura ficció imaginada: tota la legislació, les regles socials, els títols de propietat, els contractes de tota mena, els llibres de família, les empreses, els deutes, les institucions, la ciència, les matemàtiques, etc. I són ficcions que són necessàries, sense presència real en el món físic, ens fan la vida millor (o com a mínim ja som incapaços de poder sobreviure sense elles) i ningú posa en dubte que són “reals”. Totes aquestes ficcions condicionen la nostra actuació al món físic i molts cops ens fa que la nostra actuació al món físic sigui molt més efectiva (com construir un edifici amb un plànol que “imagini” l’edifici abans que aquest es construeixi), i també ens són necessàries per a funcionar com a societat, i sobreviure com a espècie. Potser apunto a elements que un cop analitzats poden semblar obvis, però ara bé la reflexió de fons. Si molts dels elements que regeixen la nostra vida són ficcions i convencions que mantenim perquè ens són útils, ve la gran revelació: aquelles que no ens siguin útils i ens limitin ens en poden desempallegar (molt més fàcil de dir que de fer, ja que desfer-se de creences limitants és potser de les coses més difícils que podem fer a la nostra vida). I una altra, determinades creences són més útils per uns que per altres, i d’aquí que la lluita de poder a la nostra societat siguin molts cops basades a canviar creences.

Vull fer una reflexió, la capacitat de la nostra espècie d’imaginar coses que no existeixen al món físic, i no només de projectar objectes que podríem utilitzar al món físic sinó crear imaginaris i creences col·lectives que van obrir la porta a elements com la ciència i les institucions que permeten que col·laborem a nivells inimaginables per cap altre ésser viu és potser el que ens va permetre un gran salt endavant respecte a d’altres especies humanes.

Ara bé, una alerta. Caure en lluites que són purament simbòliques sense que es produeixen canvis en elements d’aquesta ficció que siguin significatius (o sigui, que condicionen la nostra vida social), és potser el error més gran que hi ha en les societats postindustrials. Tot i que abans de canviar elements significatius d’aquesta ficció social com les institucions ens cal canviar elements menys significatius (com els valors socials i per tant el suport social que hi ha a determinades idees), molts cops estarem fent lluites buides. Perquè hi ha un rang jeràrquic fins i tot en les ficcions socials: n’hi ha que són molt significatives (institucions, estats, el repartiment de la riquesa), d’altres parcialment significatives (lleis, canvis de govern) i d’altres purament simbòliques. Per tant lliçons per als activistes: gran part del que creiem escrit en pedra picada és irreal i per tant contingent i canviable, però fer-ho no és gens fàcil i molt menys discernir que de tot el que és canviable i contingent és significatiu de canviar. Segurament la pista sigui en què allò que té més resistències a ser canviat pels qui es troben afavorits per l’statu quo, sigui el més significatiu.

Segueixo amb la tasca de donar comptes de la meva feina com a diputat. Ja vaig explicar en el primer article la meva feina com a portaveu d’infància al Parlament i donar comptes sobre la creació de la llei de lloguers, on vaig continuar donant comptes de la meva feina com a portaveu d’habitatge.

Ja ho he dit en els altres articles, la feina de diputat és una feina d’equip, i que a més requereix el suport i cobertura per part de la direcció de grup. Primer de tot vull agrair a la Montserrat Fornells que sempre em recolzes i que a més sàpigues gestionar un paper complicat on els temes que he portat, han generat sempre tensió amb el Departament d’Interior i ella ha sabut fer el paper complicat d’equilibrar la tensió que la meva feina generava i el fet de ser un grup de Govern. Aquestes discrepàncies constructives amb Interior també han implicat a la direcció de grup, que sempre m’han facilitat la feina i la resta de companyes diputades que hi són a la comissió d’Interior del grup republicà, la Núria Picas i la Lluisa Llop, a les que vull agrair també haver compartit amb elles comissió. Per altra banda també vull fer esment a la Rut Ribas, la representant del Jovent Republicà al grup Republicà. Aconseguir ajustar un discurs i posicionaments sensibles com en el cas de la repressió a manifestants independentistes o l’actuació de Mossos en els desnonaments, és difícil, però amb la Rut i la Montse en aquests temes hem pogut orientar bé l’acció del grup parlamentari. També vull fer esment a la sectorial de seguretat d’ERC, sempre que he necessitat una valoració tècnica i el suport seu l’he trobat. També agrair la feina de l’equip tècnic del grup parlamentari, concretament de qui ha portat interior, la Mercè Espasa.

També vull fer esment a DG de Policia, en Pere Ferrer, als dos consellers d’Interior, en Sàmper i en Buch i a la responsable de l’Oficina de Relacions Institucionals d’aquest Departament, Laura Méndez. Tot i les discrepàncies polítiques i de model que hi hem tingut, el treball ha sigut amb lleialtat, per les dues parts. A vegades he hagut de pressionar molt, especialment quan he fet mediació en desnonaments, manifestacions, en altres hi ha hagut contradiccions greus com a grup de Govern amb el Departament d’Interior com quan hem criticat l’auditoria dels Mossos per part de Buch, o hem votat per erradicar els carrusels tot i les recomanacions en sentit contrari del Departament. Però crec que tot i les dificultats, el tracte ha sigut cordial, amable i allà on hem pogut construir ho hem fet. Entenc també la dificultat d’un Departament com el d’Interior, però que la meva feina com a diputat, tot i ser grup de suport al govern, és intentar estirar al màxim les eines que tenim els diputats per apropar el model d’actuació policial a un model més democràtic. I estic segur que aquesta tensió també ha sigut aprofitada pel Departament, els canvis de ritme en l’aplicació de la llei mordassa, facilitar les manifestacions durant la pandèmia, el canvi del NOP o cercar mecanismes per tirar enrere alguns desnonaments formen part de la mateixa voluntat del Departament i sense la tensió generada pel nostre grup parlamentari i la societat els hi seria més difícil haver fet aquests canvis superant les resistències internes. També vull fer un esment als mateixos Mossos d’Esquadra, en especial als de les unitats de mediació, i també a la bona voluntat de bastants comandaments i de part dels seus representants sindicals. Amb alguns d’ells hi tinc discrepàncies, però hem col·laborat en tasques de mediació que al final s’han concretat en suspendre desnonaments, facilitar el bon funcionament d’una manifestació, en altres casos com els representants sindicals, entendre una realitat del cos de Mossos d’Esquadra que és complexa.

En aquest article em deixaré una part molt important de la feina que s’ha fet a la Comissió d’Interior perquè aquesta l’ha liderada més la meva companya Montserrat Fornells, la portaveu de la Comissió. Entre aquestes tasquen ha inclòs trobades amb sindicats de Mossos d’Esquadra i d’altres actors en les que he participat, però amb un paper més secundari i d’acompanyament.

El cas dels represaliats del 23S i el suport des del Parlament. Abans de la sentència dels presos polítics, l’estat va fer un pas més en la criminalització del moviment independentista detenint membres de CDR acusant-los de terrorisme, amb un muntatge policial fet a mida de l’Audiència Nacional. Familiars i part del grup de suport van reunir a un grup de diputats dels partits independentistes per a presentar-nos les condicions en què van ser detinguts, el muntatge policial i judicial i que necessitaven el nostre suport. Vam estar negociant entre els diversos grups i les famílies la presentació d’una resolució al ple del Parlament demanant el seu alliberament. Una part de la meva tasca, va ser transformar un text de suport orientat més cap a l’activisme a un text adequat al Parlament. El principal escull i dificultat era com demanar l’alliberament dels represaliats del 23S i l’arxivament de la seva causa, respectant per part del Parlament la independència del poder judicial. Crec que ens vam sortir sense fer perdre contundència a la demanda que es feia i podeu consultar el text aquí. Actualment el cas segueix obert, però els membres dels CDR estan en llibertat en espera de judici. El muntatge de la Guàrdia Civil i de l’Audiència Nacional no té gaire fonament, però no els hi trauran el drama de veure’s detinguts amb violència i de passar mesos a presó per no fer res, amb clares violacions dels seus drets processals i fonamentals. Demà pot patir aquest abús qualsevol persona que qüestioni l’statu quo. Quan això passa, ens trobaran al seu costat, perquè tothom pot patir abusos d’una justícia espanyola polititzada i instrumentalitzada pel poder.

Aquí deixo la meva intervenció al ple sobre aquest tema:

Actuació de la policia en les protestes de la tardor del 2019, i Iridia, Amnistía Internacional i acord de les forces democràtiques per a un canvi de model (NOP). Durant les protestes de la tardor del 2019 van veure unes pràctiques d’ordre públic que no són pràctiques d’una policia democràtica. Des de la pràctica del “carrusel” que consisteix a carregar amb una furgoneta d’antidisturbis cap a un conjunt de manifestants per dissoldre la concentració a trets de foam (un projectil viscoelàstic) a curta distància a càrregues policials injustificades. Tota això més enllà de la indignació de molts ciutadans, va provocar una escalada del conflicte al carrer i va ser a més d’un abús policial contraproduent per a qui volgués que la reacció ciutadana fos tan pacífica com sigui possible. Hi ha un punt que s’explica per la intervenció del Cuerpo Nacional de Policía en les tasques d’ordre públic, ja que té uns estàndard democràtics molt més baixos que el Cos de Mossos d’Esquadra, però també va rebel·lar carències democràtiques entre les unitats d’ordre públic del Cos de Mossos d’Esquadra.

Diverses entitats de Drets Humans, liderades per Iridia i Amnistía Internacional van reunir als partits més compromesos amb un model de policia més democràtica (en aquell moment JxCat, CUP, Comuns i ERC), i ens van fer un seguit de demandes i instàncies. Vaig ser el diputat que va treslladar i seguir les actuacions derivades d’aquestes reunions, i qui ha fet el seguiment.

Cada partit va decidir defensar-les com millor va creure. Mentre els dos partits de Govern, ERC i Junts per Catalunya i la conselleria d’Interior vam aconseguir fer un canvi en el Número Operatiu Policial, el número amb que es pot identificar un agent d’ordre públic, per a que sigui més sencill. Aquest canvi permet evitar l’anonimat i per tant la inpunitat dels agents d’ordre públic si realitzen una actuació fora de reglament o no democràtica. També protegeix als agents que sí tenen un comportament correcte, d’extendre una sospita de mala praxis a tota la unitat i no a l’agent que l’ha comés, i és segurament una de les principals demandes que ens feien les entitats de drets humans.

Per altra banda, com a grup parlamentari vam discrepar d’Interior i del grup de Junts per Catalunya en algunes altres pràctiques com la del carrusel. El llavors conseller Miquel Buch va dir que estava en contra i que les erradicaria, fruit d’una auditoria a l’actuació de la tardor del 2019 del cos de Mossos d’Esquadra, però a la pràctica, tot i que es va reduir el seu ús, no es va erradicar. Al Parlament de Catalunya una moció incloïa un punt per a instar al Govern a erradicar aquesta pràctica només va rebre el suport de Comuns, CUP i ERC. Tot i que de ben segur als mateixos consellers d’Interior no els hi agrada aquesta pràctica, són molt reticents a reduir les tècniques disponibles per a la policia en tasques d’ordre públic, i no l’han volgut erradicar del tot. Encara que el Síndic de Greuges també la va qualificar de pràctica molt arriscada i lesiva, i de fet va provocar un dels ferits greus de la tardor del 2019. En aquest punt hem mantingut sempre una posició contrària a la del Departament d’Interior i tot i que la nostra pressió hi ha reduït el seu ús, no hem pogut, per manca d’una majoria de fet, al Parlament, erradicar-la del tot.

Un altre element que hem intentat treballar sense sortir-nos massa és en la publicació dels reglaments d’algunes tècniques antiavalots, com el de les escopetes de foam. Tot i que el Parlament vam votar a favor d’aquesta mesura (amb el vot de tots els partits excepte Junts per Catalunya), aquest acord no s’ha implementat per part d’Interior, amb l’excusa (que no hem acceptat mai) que això desarmaria als agents de Mossos d’Esquadra en donar informació als manifestants dels límits de les eines que disposen i així limitant el seu efecte dissuasori i intimidatori. Tot i que puc entendre aquest argument, pesa més el de la transparència i publicació dels límits en l’ús que tenen els instruments d’ordre públic. Aquesta transparència és essencial a l’hora de valorar i controlar les actuacions d’ordre públic en una policia democràtica.

Aquest aspecte i el de l’actuació de les unitats d’ordre públic en desnonaments, on també hem tingut discrepàncies amb Interior i el nostre soci de govern, a més del debat obert social i políticament crec que ens obliga la legislatura vinent a fer un treball de fons que defineixi com ho va fer el 2013, els límits i regles d’actuació de les unitats d’ordre públic de Catalunya, a més de repensar-les, ja que tot i tenir uns estàndard democràtics superiors al Cuerpo Nacional de Policía o la Guardia Civil, encara són lluny dels nivells de transparència i democràcia que ens agradaria. I tot i que hem funcionat a cop de resolucions del Parlament responent a les demandes d’entitats de Drets Humans, caldria un treball més de fons.

Defensa al Parlament dels talls de la Meridiana. Un altre tema que s’ha tornat recurrent en els plens del Parlament, però també en les comissions d’Interior, ha sigut l’atac sistemàtic per part de C’s, PP i el PSC a les concentracions independentistes, especialment a la de l’Avinguda Meridiana. Més enllà de participar en elles, per ser veí de Nou Barris (de fet la concentració es fa a una parada de Rodalies de casa meva, o baixant un grapat d’estacions del bus 62) i per la meva implicació durant les manifestacions de la tardor del 2019 em va tocar defensar el dret a manifestació i concentració. He hagut de desmentir les afirmacions que feien els grups de C’s i PSC al voltant de l’afectació econòmica dels comerciants a causa de la concentració (afirmacions falses i que demostren que qui les feia mai s’havia passat per la cantonada de Fabra i Puig amb Meridiana), o les suposades afectacions greus a la mobilitat (també falses perquè es feien a hores i de forma que era fàcil esquivar la concentració). En tot cas hem estat en aquest cas bastant alineats amb els dos consellers d’Interior que sempre han defensat el dret a manifestació per sobre d’altres drets i més enllà d’alguns moments puntuals no han dificultat aquestes concentracions.

Aquí deixo talls d’alguna de les intervencions:

Intervenció al ple del @parlamentcat "El problema per vostés (C's) no són els talls en la Meridiana ni enlloc, sinó els hi molesten les estelades al carrer". pic.twitter.com/mSk8xx9Ouz

— Jose Rodríguez (@trinitro) June 11, 2020

Confinament i manifestacions / llei mordassa. Ens hem trobat durant el confinament la col·lisió entre el dret a manifestació i les limitacions marcades pel confinament. Crec que aquest conflicte ha continuat obert fins i tot ara, en plena campanya electoral, on el dret a l’activitat política que inclou poder assistir a mítings ha sigut qüestionat per la situació de la pandèmia. Durant aquests mesos una part de la feina com a diputat hi ha inclòs haver de lidiar i fer mediació amb interior en diverses manifestacions i concentracions. Des d’assemblees de llogateres, a manifestacions de ciclistes, a concentracions per l’habitatge, manifestacions per l’empresonament de Pablo Hasel, els talls de la Meridiana. Des d’Interior s’han mogut entre l’equilibri de permetre les manifestacions en alguns casos, en altres posar-ne dificultats i en altres fins i tot aplicar la llei mordassa, identificar els assistents i considerar-la no legal. Hem tingut feina fent mediació amb interior en diversos casos, tant per facilitar que es pogués tolerar les diverses manifestacions i concentracions, com facilitant als organitzadors la millor manera de com notificar una determinada concentració com quedar sota el paraigües del dret fonamental de manifestació i no poder ser prohibida per les limitacions dels diversos estats d’alarma.

Pot semblar una temeritat en plena pandèmia intentar facilitar els drets de manifestació, però hem d’entendre i així ens ho han transmès des d’entitats de tota mena que continuen fent la seva tasca d’activisme com les entitats que defensen els drets fonamentals, com el Síndic de Greuges, que el dret a manifestació és un dels drets fonamentals que obre la porta a altres drets i que prohibir-lo (amb les limitacions que calen per fer-ne una manifestació amb mesures de prevenció) té efectes més negatius que positius fins i tot per a portar endavant la lluita contra la pandèmia. Per a mi (i crec que és compartit pel meu grup), ha sigut clau que la pandèmia no fos una excusa per retallar drets i molt més perillós encara, que s’establís un sistema de control social i limitacions de llibertats més dur. El sistema sempre troba com retallar-ne drets i llibertats davant amenaces internacionals i davant elements que ens poden generar por. Per això sempre que hem lidiat en una negociació o una mediació amb Interior per facilitar una manifestació, concentració o acció al carrer hem jugat més a favor de permetre-la que d’impedir-la.

De fet discrepem del Departament d’Interior en la utilització de la llei mordassa, per molt útil que pugui ser per a actuacions totalment incíviques i contràries a les mesures que hem pres com a societat per combatre la pandèmia. L’aplicació de la llei mordassa significa blanquejar una llei que està dissenyada per reprimir la dissidència i és utilitzada contra activistes de tota mena, i és reconeguda com una de les lleis que ens allunya de ser una societat lliure. Per molt útil que pugui ser en combatre les males praxis ciutadanes durant la pandèmia, en creiem un error fer-ne us, i seguirem treballant perquè Interior no l’apliqui i no multi activistes.

Desnonaments. Com a portaveu d’habitatge m’ha tocat treballar l’àmbit dels desnonaments des de diversos fronts, el legislatiu (defensant i impulsant mesures per a prevenir-los, reduir-los o trobar solucions mediades), de ser-hi al carrer als desnonaments fent tasques de mediació per intentar evitar-los, com també des de la Comissió d’Interior intentant modificar l’actuació del Cos de Mossos d’Esquadra i també “barallant-me” amb Interior. D’aquestes tasques més concretes les he explicat ja en l’article sobre la meva feina com a portaveu d’habitatge. Si el tema t’interesa, si us plau revisa l’article.

Per tant no m’extendré massa, més enllà de recordar que tot i que crec que Mossos d’Esquadra ha de ser la policia judicial de Catalunya i per tant obeir les instruccions legals dels jutges, aquestes han de tenir també limitacions per part del legislatiu. Encara no tenim la majoria parlamentaria (tot i que sí que crec que social) per evitar que els antiavalots intervinguin en el cas de desnonaments de persones vulnerables (cosa que evitaria l’impacte emocional i psicològic, a més de facilitar l’acord i la mediació), i haurem d’aconseguir-la i convèncer als que van votar per mantenir l’actuació dels antiavalots als desnonaments de persones vulnerables que no és una bona idea.

Moció a favor de la reconciliació a Euskadi. Una de les primeres coses que em van delegar del grup parlamentari és la moció a favor de la reconciliació a Euskadi i contra els terrorismes (que incloïa tant el terrorisme d’ETA com el terrorisme d’estat), a sol·licitud d’entitats de drets humans d’Euskadi i que ja al Parlament d’Euskadi havia tingut un ampli suport. Aquesta moció que va ser aprovada a Junta de Portaveus va tenir el suport de totes les forces excepte C’s i PP. Tot i que aquesta petició estava acompanyada per part de les mateixes víctimes del terrorisme que tant diuen defensar, no la van aprovar. Segurament perquè en la moció es demanava que no s’utilitzés el terrorisme i les seves víctimes amb finalitats partidistes ni es banalitzés el terme terrorisme, cosa que C’s ha fet aquesta legislatura de forma sistemàtica. Un dels serrells d’aquesta gestió era una demanda de la UAVAT i les entitats de la necessitat d’una unitat d’atenció a les víctimes del terrorisme (que es va carregar el Govern d’Artur Mas) per part de la Generalitat com hi ha en altres territoris. Vaig fer gestions amb l’Oficina de Drets Civils i Polítics i amb Justícia, però la legislatura va acabar abans que donés fruits.

Cas Adrià Sas i la personació de la Generalitat en causes contra independentistes. Un dels serrells de les manifestacions de la tardor del 2019 va ser un reguitzell de causes d’activistes independentistes amb càrrecs de desordres públics i altres figures processals. N’hi ha desenes de casos, alguns on la Generalitat es va veure obligada a personar-se, a l’haver possibles lesions i agressions a Mossos d’Esquadra, però el més paradigmàtic segurament sigui el d’Adrià Sas. Acusat per intentar assaltar el Parlament i colpejar un mosso d’esquadra a la tardor del 2019. El grup de suport i el mateix Adrià Sas ens va demanar als grups parlamentaris que ens posicionéssim. Des dels grups de Comuns i CUP van exigir a la Generalitat que es retirés com a causa particulars contra manifestants. Des del grup Republicà vam comprometre’ns a treslladar la demanda a Interior i que tot i que no estàvem d’acord amb el fet que la Generalitat es personés com a causa particular en judicis on hi havia implicats els Mossos, hi ha una obligació legal que és la de la Generalitat de donar cobertura legal quan un funcionari públic en la realització de les seves funcions rep una suposada agressió o pateix lesions o danys.

Aquesta obligació és tant amb els Mossos d’Esquadra quan poden patir una agressió fent les seves tasques com amb amb un metge rebi una agressió d’un pacient o un professor d’un pare o qualsevol altre funcionari de la Generalitat. És un dret dels treballadors de la Generalitat (ser protegits per la institució), però que en el cas de Mossos d’Esquadra s’estén a un àmbit que segurament no li pertoca que és personar-se també pels delictes de desordres públics i no només dels de lesions i es transforma en un abús que comporta que la Generalitat sigui una eina de repressió política involuntària.

Per part meva em va tocar, amb el suport de la direcció del grup, de la portaveu d’Interior (Montserrat Fornells) i la representant del Jové Republicà al grup (Rut Ribas) portar aquest tema, i fins i tot vam tenir diverses reunions amb el conseller Samper. El pensament i el compromís del conseller va ser (i crec que continua sent) refer l’acord que tenia amb els sindicats de Mossos perquè la Generalitat no es personi en els delictes públics (per això ja està fiscalia) i només oferir el suport en els delictes que pateixen directament els funcionaris (lesions i agressions). Amb aquest canvi la Generalitat no seria part d’aquesta repressió involuntària a moviments que protesten i de dissidència. Aquest acord fins a la darrera informació que tinc no s’ha pogut arribar a plasmar encara, i la Generalitat encara no s’ha retirat de causes públiques. I hem estat pressionant a Interior perquè el conseller acompleixi la seva paraula i compromís fins a la darrera comissió d’Interior d’aquesta legislatura. En tot cas, aquest acord requeria temps.

Temps que no va donar el grup parlamentari de Junts per Catalunya o la seva candidata que al cas d’Adrià Sas els hi van vendre públicament que aquest acord que estava cercant Samper ja s’havia aconseguit i que es retiraria la Generalitat de les acusacions particulars en contra d’ell. Fet que no era cert, i el fet és que no va ser així, i dies després, la defensa de Sas no va acceptar un ajornament per part de l’advocat de la Generalitat (cosa que potser hauria donat temps a Samper d’arribar a l’acord necessari per retirar-se de les causes públiques), es va fer el judici i ha acabat amb una pena de presó. Segurament, Laura Borràs i el grup parlamentari de Junts per Catalunya hauria d’haver sigut més prudent, i no generar unes expectatives que no es podien complir en un cas tant i tant greu. El fet es que qui al final ho vam acabar pagant no són ells, sinó ERC de Vilafranca que va patir assalts i amenaces d’Arran pel que ells consideren una traïció; i evidentment també el mateix Sas amb una informació errònia que segurament va condicionar la seva estratègia de defensa.

Tot i que el treball per a aconseguir retirar les causes públiques va més enllà d’un únic cas sinó que s’ha de canviar una situació on la Generalitat va arribar en temps d’Artur Mas a un acord amb els Mossos per a personar-se no només en les causes privades (lesions, agressions) sinó en les públiques, i no actuar com eina repressiva involuntària, i que aquesta feina arribarà a bon port. El que una sola persona hagi acabat en presó en meitat del procés de negociació per una mala gestió de la informació per part d’una diputada al Congreso i del grup parlamentari és molt greu. Mentre Interior ha intentat tàctiques que endarrereixin els judicis per guanyar aquest temps (com en el cas del Marcel de Badalona), la mala praxi de JxCat va dificultar això mateix per l’Adrià Sas.

L’accés a un habitatge a un preu raonable és un dels grans reptes de les democràcies occidentals, però especialment al nostre país, aquest dret està ben lluny de poder ser garantit. Com hi fem front? Amb la Presidenta de l’Observatori Metropolità de l’Habitatge, Carme Trilla, la periodista i directora de “Tot Barcelona”, Meritxell M. Pauné i el doctor en arquitectura i expert en polítiques públiques, Jordi Bosch. Conducció pel diputat Jose Rodríguez, del grup republicà.

Segueixo amb la tasca de donar comptes de la meva feina com a diputat. Ja vaig explicar en el primer article la meva feina com a portaveu d’infància al Parlament i donar comptes sobre la creació de la llei de lloguers, com aquesta feina sempre és una feina d’equip i la necessitat d’explicar no només el que votem, sinó el perquè prenem les decisions que prenem. No em reiteraré en els agraiments que ja he fet en l’anterior article i per tant entraré de cara al contingut.

Abans de tot, vull parlar per sobre del perquè el problema de l’habitatge és especialment greu a Catalunya (i Espanya). L’accés a un habitatge digne i assequible és un problema de totes les economies avançades. El mateix èxit de les ciutats que generen activitat econòmica i atrauen les persones per viure, al mateix temps que hi ha canvis en l’estructura familiar (amb unitats familiars més petites), fa que la demanda d’habitatge creixi amb una oferta que no és elàstica (a diferència d’altres béns de consum) i això comporta un creixement dels preus de l’habitatge. Aquest problema passa a Barcelona, però també a Copenhague o Viena o Londres. A Catalunya (i Espanya) tenim alguns factors que fan encara que aquest problema sigui més greu. La nostra economia té dos elements que dificulta fer unes bones polítiques d’habitatge: hem tingut massa dependència d’un sector com la construcció que ha sigut dopat per la bombolla immobiliària i les diverses polítiques públiques fins al 2008, provocant la bombolla i la crisi posterior. També tenim un bon clima, una forta dependència del turisme que deriva part del nostre sol urbà i de l’habitatge a usos turístics, desviant-los de l’ús residencial.

Però el principal problema que crec que s’ha donat és una molt mala política d’habitatge durant molts anys. Les grans polítiques públiques d’habitatge han anat a facilitar la compravenda d’habitatges amb certa visió curta terminisme, això ha provocat que destinéssim molts recursos en facilitar aquesta compravenda. En desgravacions a la compravenda, tot i que les hipoteques signades a partir del 2009 ja no tenien aquesta desgravació, entre 1998 i 2018, l’estat ha deixat de recaptar 100.000 M€. Aquests diners en lloc de ser utilitzat a polítiques d’habitatge més intel·ligents, bàsicament han servit per ajudar a inflar una bombolla inmobiliària i a poc més, ja que els venedors i els bancs coneixien aquesta desgravació i ja la donaven per descomptada (i per tant podien inflar preus) al saber que el comprador en podria desgravar-se. Per altra banda en la promoció d’Habitatge de Protecció Oficial entre 1990 i 2010, totes les administracions: CCAA, ajuntaments i estat, van derivar més de 200.000 M€ en inversió pública i sol públic per a fer un habitatge de compravenda protegit que no va servir més que per solucionar un problema puntual a qui tingués la sort d’accedir-hi. Aquests diners, en lloc d’enfortir el parc públic d’habitatge ha servit per inflar el mercat privat (ja que gairebé tots els habitatges de protecció ja han perdut amb data d’avui la protecció i es poden vendre com a habitatge lliure), inflant també la bombolla immobiliària.

El resultat és que a Catalunya i Espanya tenim l’habitatge més car en proporció als salaris de tot Europa, i és un dels principals factors explicatius dels indicadors de pobresa dels catalans. Crec important abans d’explicar la feina com a diputat tenir una foto compartida d’on estem i també dels principals problemes endèmics de l’habitatge a Catalunya. I un cop feta una petita foto de la situació entro a explicar que he fet com a diputat.

Modificació del reglament de la SAREB per garantir el retorn social bancari. Un dels projectes que vaig haver de continuar era la feina que havia fet la diputada Eva Baró i en Frances Sutries per preparar una iniciativa legislativa pròpia que cercava modificar el reglament de la Sareb. Els Parlaments autonòmics (i mentre Catalunya no sigui un estat, el Parlament de Catalunya n’és d’autonòmic) tenen la capacitat de portar iniciatives legislatives al Congreso. Per exemple, el Congreso està debatent una proposta de llei d’eutanàsia perquè entre d’altres el Parlament de Catalunya va fer el mateix procediment legislatiu que hem volgut iniciar amb la modificació de la llei de la Sareb. L’objectiu d’aquesta modificació de reglament es obligar a la Sareb a cedir en domini (o sigui en propietat) el 30% del seu stock d’habitatges a comunitats autònomes i municipis. La Sareb és l’entitat que intenta eixugar el deute que tenen els bancs amb l’estat utilitzant l’estoc més difícil de vendre i treballant per desfer-se d’ell. Molts cops l’ha de malvendre a fons voltor, i ha de fer enginyeria financera per dir que té nombres positius, però en el fons no acabarà aconseguint tots els seus objectius i part dels préstecs que l’estat va fer a la banca mai es cobraran. L’objectiu de la modificació del reglament és també que aquests bancs acabin fent un retorn del préstec en forma d’aquest retorn de part dels seus actius immobiliaris. Ara mateix hi ha milers d’habitatges de la Sareb buits sense us social, del que la Sareb té dificultats de vendre’ls. De fet, la Sareb, està cedint l’ús d’un 10% del seu estoc a ajuntaments per a habitatge social. És una cessió d’ús a diferència d’una cessió de domini (o sigui propietat) i només un 10%, però mostra que el seu estoc pot ser aprofitable. Els càlculs sobre l’estoc de la Sareb actual pot fer incrementar el parc públic de lloguer social en uns 4.000 habitatges. En tot cas no seria una entrada única, ja que la Sareb va incorporant nous habitatges dels bancs quan aquests no poden vendre’ls, i seria el 30% d’aquest flux d’entrada. La Sareb ha gestionat més de 100.000 habitatges en els darrers anys perquè fem un càlcul de l’efecte global d’aquesta mesura. Per tant seria una entrada contínua d’estoc al parc públic d’habitatges de lloguer social i per emergències habitacionals, cosa que és molt necessària, com després explicaré. Aquesta iniciativa es va presentar i va ser votada per una majoria bastant amplia del Parlament, però no va poder acabar tot el procés legislatiu per anar al Congreso (el fet que una legislatura sigui atropellada, i sigui tallada per la inhabilitació del MHP per un tribunal té conseqüències més enllà de les que els mitjans de comunicació expliquen, i aquesta és una), però en tot cas ja tenim un gruix de feina feta i en el minut 1 de la nova legislatura la tornarem a presentar.

Lluitar per millorar el pressupost d’habitatge de 329 a 380M€. Tot i que l’elaboració del pressupost depèn del Govern, és després el Parlament qui l’hem d’aprovar i per tant cal cercar majories per tirar-ho endavant. En aquest cas la meva feina va ser molt subsidiària, ja que la negociació la va portar més el Govern i la direcció de grup i com a diputat només vaig poder incidir en petits matisos, però vull incloure informar de la importància de millorar el pressupost en habitatge perquè és clau. Un dels errors que tenim com a país és considerar les polítiques d’habitatge com a subsidiàries de la resta de polítiques socials, en fem polítiques creiem que atenem a problemàtiques puntuals (com la dificultat dels joves per accedir a un habitatge en algunes ciutats) o com a un problema que tenen les persones de rendes més baixes, confiant en el fet que el mercat acabarà de proporcionar un habitatge en condicions dignes i a preus raonables per si mateix. Aquesta creença és un error, no existeix un mercat més inelàstic, especulatiu i asimètric com el de l’habitatge. També per això s’ha eludit molts cops fer un parc públic d’habitatge (o limitar-lo a un parc públic dotacional, per a persones dependents, per a persones sense sostre, com a part dels equipaments socials), ja que es considerava que a diferència de l’educació o la sanitat, el mercat donaria les solucions a la majoria de les persones, i mentrestant es va apostar per desgravacions a la compravenda (per ajudar a tothom que volia accedir a un habitatge via el mercat) i la construcció d’habitatge de protecció oficial per a qui tenia problemes per accedir-hi. En general això va ser nefast, ja que el primer va ajudar les bombolles immobiliàries dels 90 i 2000 i va reduir la recaptació de l’estat en xifres enormes (100.000 M€ només entre 1998 i 2018). La segona mesura va ajudar lleugerament a qui va tenir la sort d’accedir a un HPO, però va buidar de marge de maniobra a l’administració pública, perdent molt de sol públic per un costat, i derivant rendes públiques al mercat, ja que la gran majoria d’HPO avui és habitatge lliure. Es calcula que entre el 1990 i el 2010 en sol públic i en promoció pública es va perdre uns 200.000 M€ públics a tot l’estat. El primer que calia doncs era reconduir aquestes males polítiques públiques cap a diferents (ajuts al lloguer, rehabilitació i creació de la bossa d’habitatges públics de lloguer social). I des del 2014 que ERC va condicionar pressupostos o entrar en el govern el primer que es va aconseguir és que l’INCASOL no és vengués l’estoc d’habitatge públic que hi tenia, tal com ho havia planificat el govern d’Artur Mas, i incrementar-lo dels 14.000 del 2014 als més de 20.000 actuals. Pot semblar una xifra molt important (més de 1.000 habitatges l’any) però estem molt lluny del que ens recomanen els experts (hem d’arribar a una xifra entre 100.000 i 200.000 habitatges públics de lloguer social). Per tant incrementar la capacitat pública d’inversió és important. Aquest increment de 329 M€ a 380 M€ és un pas, però encara insuficient. Haurem de pressionar des del Parlament i des de la societat perquè s’arribi als 1.000 M€ (al voltant del 0,4% del PIB), o trigarem moltíssim en poder tenir aquesta bossa d’habitatge públic que ha d’atendre dues necessitats: combatre les situacions d’emergències habitacionals i erradicar el sensellarisme per un costat, i tenir un parc públic que tingui capacitat d’incidir directament en els preus del mercat en competir amb ell a la baixa.

Mocions a favor de la mediació. Tot i les iniciatives (de les que parlaré més endavant) legislatives per intentar evitar desnonaments quan el propietari de l’habitatge és un gran propietari, queda el problema entre petits propietaris i llogaters que tenen problemes per pagar-ne el lloguer. Molts cops la judicialització és perjudicial per a tots dos, ja que acaba amb el no cobrament de les quotes, al mateix temps que amb el desnonament d’una família. La possibilitat d’arribar a acords gràcies a la mediació ha ajudat a trobar solucions (ajornaments de pagaments, reduccions temporals de la quota, etc..) i per arribar a aquests acords són necessàries la mediació de les oficines d’habitatge. Aquesta mediació ha ajudat 25.000 famílies catalanes en els darreres 10 anys. També les noves lleis i decrets sobre habitatge de la Generalitat han generat més dubtes i oportunitats de solució de problemes entre propietaris i llogaters, també la situació de crisi per la COVID ha incrementat la dificultat de pagament de lloguers i hipoteques i per tant la necessitat de mediació i esforç per part de les oficines d’habitatge. Per aquest motiu vam presentar la següent proposta de resolució al Parlament que va ser aprovada (amb les esmenes de JxCat) i el vot de la majoria de grups, que va incrementar l’esforç del Departament de Territori en les oficines d’habitatge i en mediació. També aquesta proposta de resolució va ser reforçada al debat de política general del passat setembre amb una moció pactada entre els grups de govern i que va rebre el suport majoritari que anava en la mateixa direcció.

Suport a plataformes contra fons voltors. Durant aquest any i escaig que he fet de diputat portaveu d’habitatge hem hagut de donar suport a plataformes d’afectats per fons voltors. Col·lectius diferents, dels que enumeraré tres casos. Els afectats pel fons voltor propietari del “Bloc Llavors”, un edifici ocupat propietat del fons voltor “Vauras Investment”, que van demanar el suport al Parlament per aturar el seu desnonament. En vam intentar que s’apliqués el Decret 17/2019 (del que parlaré més tard), però vam arribar tard, el suport en roda de premsa no va aturar al fons voltor i per poques setmanes no va poder aplicar-se el Decret que s’acabava d’aprovar i que hagués evitat el desnonament. No és l’únic cop en què els diputats hem fracassat en aquest tipus de suport social. La Casa Buenos Aires, una casa ocupada al barri de Vallvidrera, propietat dels pares Pauls, i que la volien vendre a un fons voltor britànic, i que ara mateix es troba en procés d’expropiació per part de l’Ajuntament de Barcelona per retornar-la al seu us social, també és un cas on tot i que l’acció dels poders públics acabaran portar-la a llarg termini a una bona resolució, l’acció a curt no ha tingut efecte. Vam fer una proposta de resolució al Parlament i una roda de premsa, però això no va aturar al jutge que va executar el desnonament tot i la mediació de l’Ajuntament, i tot i els Decrets del Govern i el Decret Llei 17/2019 del Parlament. On sí que vam tenir més èxit, va ser en ajudar a denunciar el fons voltor Azora, que estava fent pujades de lloguer de més del 80% als seus llogaters. No només vam aconseguir aturar aquests moviments especulatius gràcies a la llei de lloguers i a l’acció col·lectiva del Sindicat de Llogaters, sinó que vam donar veu a les denuncies de les seves pràctiques a seu parlamentària.

Actuació sobre desnonaments. En aquest àmbit hi he participat en tres fronts. El primer en l’àmbit legislatiu català, el segon en l’acció parlamentaria, el tercer en tasques de mediació. Des del marc legislatiu hauríem de treballar especialment en la part preventiva, evitar un desnonament comença ja en la inversió que es fa en habitatge, però també en les polítiques d’ocupació, de la lluita contra els especuladors, en la capacitat de generar riquesa d’un país, però en especial distribuir-la i evitar la concentració de capital, però sense anar-me massa enrera entraré en la part preventiva ara mateix en aquells elements que els redueixen, on incloc la feina per fomentar la mediació de la que he parlat abans, i la legislació que limita o troba solucions alternatives al desnonament. En la part legislativa hi han hagut impuls del Govern que hem donat suport des del Parlament (i en alguns casos ha sigut també fruit de la pressió que hem fet des del grup parlamentari). El primer cas és el del Decret 17/2019 d’emergència habitacional que tractaré més tard una mica més en detall, aquest decret hauria d’haver sigut l’eina per aturar una part important de desnonaments quan es tractava d’un gran propietari, tot i així molts jutges no l’han volgut aplicar. També durant la pandèmia el Govern ha realitzat diversos Decrets, els quals he hagut de defensar en seu parlamentaria per ser convalidats, per lluitar contra els desnonaments en general durant la pandèmia. Aquests Decrets també han sigut qüestionats pels jutges tot i que han reconegut que es veien “obligats socialment” a aplicar-los. El dilema està en que pels jutges prevaleix la legislació espanyola processal, la llei de “enjuiciamiento criminal” sobre la legislació catalana que tot i considerar-la d’aplicació, segons alguns jutges no pot influir en cap procès de desnonament iniciat. En tot cas, sabem que aquests Decrets han dificultat molts cops la realització d’un desnonament tot i que no els ha aturat. Val a dir que dificultar-ne els desnonaments també significa guanyar temps a trobar solucions, a facilitar la feina dels mediadors, etc.. El segon nivell ha sigut en altres accions parlamentàries. La primera va ser intentar que l’actuació dels antiavalots siguès molt més restrictiva mitjançant mocions i votacions, en aquest cas, les esquerres sobiranistes (ERC, CUP i Comuns) vam perdre una votació en el Parlament respecte a la no intervenció d’antiavalots en desnonaments quan hi hagi persones vulnerables (d’aquest tema parlaré més en un altre article). Tot i que amb aquesta votació per si sola no serveix per a que els antiavalots no actuin en desnonaments (cal un debat parlamentari més de fons sobre el model d’ordre públic), sí que mostra que ni tan sols hi ha la majoria parlamentaria per a qüestionar aquestes actuacions. La segona, potser més fructífera, ha sigut en el treball que hem fet amb el Departament d’Interior. Dins del petit marge que hi ha quan un jutge demana als mossos executar un desnonament hem treballat i negociat amb Interior una major presència de les unitats de mediació, la no execució durant l’estat d’alarma de desnonaments express sense ordre judicial (fet que només va tenir una excepció, a Ciutat Meridiana i de la qual la mediació posterior per part de la Generalitat va forçar a un acord de lloguer social per part del banc que n’era propietari) i tot i les discrepàncies amb Interior el deixar de multar als activistes que lluiten contra els desnonaments utilitzant la llei mordassa. En aquest darrer tema mantenim una visió diferent a la del Departament d’Interior que diu necessitar utilitzar-ne aquesta llei ja que hi ha actuacions incíviques que van en contra dels Decrets d’emergència per la COVID que necessiten d’aquesta llei i per tant no es pot comprometre a no utilitzar-la mai com li hem demanat, però es va comprometre (i fins el que nosaltres coneixem així ha sigut) a no aplicar la llei mordassa si la resistència al desnonament era pacífica i pasiva (com és el cas de la majoria de casos). La tercera pota d’aquesta feina és la de mediació en desnonaments en concret. Al final ja que els jutges van decidir no fer cas en alguns casos dels Decrets i Lleis del Parlament només ens queda la capacitat que tenim els diputats per baixar al carrer i intentar mediar en alguns desnonaments, ajudant al moviment al carrer. En el meu cas no va ser només fer presència, sinó fer un treball de mediació, tant amb els caps d’operatiu de mossos al terreny com amb el Departament. En alguns casos aquesta mediació va fructificar (a posteriori com en el cas del desnonament express de Ciutat Meridiana, com aturant en sec alguns desnonaments després d’esclarir que hi havia persones vulnerables), d’altres no em vaig sortir i el desnonament es va fer tot i els esforços de mediació i negociació. Val a dir que en aquest cas, aquesta relació complicada amb el Departament d’Interior (de la que parlaré més endavant) crec que el Departament va estirar tot el que podia els marges amb el que comptaven i van apostar per la mediació. La limitació i la discrepancia amb Interior radica com he dit abans en l’ús de la llei mordassa per un costat, i per l’altre en la manca d’una directiu del Parlament (com si n’hi ha en l’ús de material antiavalot) sobre l’actuació dels Mossos en desnonaments, on com he dit abans, i en que no hi ha una majoria parlamentaria per a evitar que els antiavalots actuin en determinats desnonaments.

Segurament aquesta tasca de mediació és una de la que més m’ha exposat com a diputat i la que més als límits ha portat les contradiccions amb parts del mateix govern, però crec que he pogut aportar no només solucions puntuals a l’ajudar a aturar desnonaments o ajudar a trobar solucions per a alguns afectats i reduir en alguns casos la reacció dels antiavalots. Crec que ha ajudat a obrir un meló important dins d’Interior i dins del Parlament que és en el futur un debat sobre el model d’actuació dels Mossos d’Esquadra en els desnonaments. Una demanda que és potser fàcil fer-la quan s’és a l’oposició i no hi ha el desgast de governar, que des de dins mateix del Govern, i que fer-la des de dins també crec que ha forçat a matitçar posicions del Departament. En tot cas, soc molt conscient, i així també m’ho han plantejat algun cop en algún desnonament de les contradiccions que cal asumir en política. Podria optar per tres posicions, la del PSC, C’s i PP que és la mera aplicació de la llei sense qüestionar-la, la de JxCat que qüestiona la llei però no l’aplicació o la de la CUP i Comuns que fan oposició a l’actuació del govern, però vam decidir tirar per tot i asumir que ens veiem obligats a aplicar el que ens diuen els jutges, cercar tots els resquicis i forçar al límit la capacitat legislativa catalana per un costat i ser un veritable corcó en molts desnonaments forçant a Interior a cercar tots els marges que hi tingui per a tot i aplicar les ordres judicials, trobar les escletxes per a dificultat aquesta aplicació dins de la mateixa llei i fer que aquesta aplicació fos el menys lesiva posible.

Decret Llei 17/2019 de mesures de millora a l’accès a l’habitatge. Aquest Decret Llei és fruit de la voluntat del govern, però també forma part d’un acord de pressupostos amb Comuns, que incloïa algunes demandes dels moviments d’habitatge. Aquest Decret té elements que faciliten l’adquisició d’habitatge per part de l’administració pública (per exemple, permet l’expropiació forçosa si un pis es troba tancat sense justificar dos anys) i obliga a oferir un lloguer social a un gran propietari si el llogater no pot pagar o hi ha una ocupació per part d’una família vulnerable. En la negociació d’aquest Decret, com en alguns d’altres que ha fet el govern, el paper que em va tocar va ser molt subsidiari, per tant el mèrit no és meu, més enllà de la seva defensa en seu parlamentària. En tot cas, la meva feina ha sigut per un costat utilitzant-lo, tant en tota la feina contra els desnonaments i per altra defensant-lo, ja que ha sigut atacat de forma contínua. Darrerament aquest Decret es troba amenaçat pel Tribunal Constitucional, les entitats de l’àmbit de l’habitatge i els partits que vam donar suport al Decret hem fet rodes de premsa i actes de protesta per la possible suspensió del Decret per part del TC. En tot cas, haurem de tornar a presentar mesures semblants si aquestes queden suspeses, igual que ho vam fer amb aquest Decret que recuperava d’altres mesures suspeses pel TC de la llei 24/2015 (una llei que avui en dia evita el tall de subministrament d’energia i serveis a persones vulnerables). Aquest Decret Llei ha permés multar als ajuntaments a fons voltors per tenir habitatges buits, i ha facilitat a més de 2.200 famílies aconseguir un contracte de lloguer social, i el dia d’avui més de 3.000 persones estan esperant una resolució judicial o en un procés de mediació on aquest Decret 17/2019 els hi afecta positivament.

Proposta de llei per modificar la llei de consum per a titularitzacions hipotecàries. Quan una familia té una hipoteca i té dificultats per poder pagar-la els bancs solen vendre-la a altres entitats financeres, fons d’inversió i fons voltors, sense informar a la familia endeutada ni en quines condicions l’ha venut. Aquesta situació deixa en situació d’indefensió a moltes famílies amb hipoteques perquè fins i tot amb sentències, els bancs no proporcionen l’informació de a qui han venut la hipoteca, però en tot cas, segueixen fent la tasca d’acreedor. Això genera una asimetria molt greu d’informació entre els qui tenen una hipoteca que han titularitzat i les entitats financeres. Aquesta modificació de la llei de comerç de Catalunya pretén trencar aquesta asimetria i forçar a les entitats financeres a donar aquesta informació, a més de poder facilitar l’opció de tanteig i retracte a les famílies, per poder recomprar la seva hipoteca en les condicions en les que el banc les està venent a tercers (que en general són en millors condicions, ja que externalitza el risc). Aquesta iniciativa, que neix d’una plataforma d’afectats per les titularitzacions hipotecàries de l’Anoia, vam aconseguir només passar el primer tràmit parlamentari i tot i que va ser presentada a tots els grups parlamentaris encara no en teníem lligada una majoria per tirar-la endavant, per tant va decaure. En tot cas, és una de les iniciatives que tornarem a presentar en el minut 1 de la nova legislatura ja que tota la feina tècnica que en calia fer (i que va recaure principalment en els tècnics del grup parlamentari) per adequar-la a la legislació catalana existent ja està realitzada.

En tot cas en matèria d’habitatge tot i la gran feina legislativa que hem fet i el que hem deixat dibuixat en els dos articles, en cal per la seguent legislatura una aposta més forta per les polítiques d’habitatge. Deixar de considerarles subsidiaries de l’estat del benestar i confiar només en el mercat és un dels elements claus i això vol dir dues coses: garantir ajudar a les persones que no poden pagar el seu lloguer, en especial en aquesta crisi per la Covid i anar enfortint el parc públic d’habitatge.

Segueixo amb la feina de donar comptes de la meva feina com a diputat. Ja vaig explicar en el primer article la meva feina com a portaveu d’infància al Parlament, com aquesta feina sempre és una feina d’equip i la necessitat d’explicar no només el que votem, sinó el perquè prenem les decisions que prenem.

Com que la feina com a portaveu d’habitatge ha centrat gran part de la meva tasca com a diputat, en faré més d’un article.

Crec que primer de tot vull comentar que aquesta feina és una feina d’equip, que sense el suport tècnic d’en Joan Masferrer per una part i d’en Jaume Martorell i la Mercè Espasa de l’equip tècnic del grup municipal la meva feina no hagués pogut avançar. També en l’àmbit polític vull destacar el suport de la direcció del grup parlamentari, que m’hi ha recolzat en tot moment, fins i tot quan he plantejat tirar enrere alguna proposta sorgida del Govern, o he demanat més temps per valorar alguna proposta del Departament de Territori. Poder treballar amb aquesta cobertura és un luxe.

Per altra banda també vull destacar l’ajuda del nostre portaveu a la comissió de Territori (d’on pengen les polítiques d’habitatge), en Marc Sanglas, i la confiança que ha tingut i el suport a la meva feina a la Comissió, com la resta de companys de la Comissió, el Cesco Vilaplana, en Ferran Civit i la Irene Fornos. De fora del grup parlamentari vull destacar l’Eva Baró, actual regidora de l’ajuntament de Barcelona, però que va ser la portaveu d’habitatge al Parlament abans de traspassar-me aquesta tasca, em va deixar deures per fer, però també projectes per tirar endavant i especialment un dinamisme i una empenta que m’ha ajudat a impulsar la meva feina a l’àmbit de l’habitatge. Vull parlar també de la consellera Ester Capella i el cap de relacions institucionals de la conselleria de justícia, l’Èric Gómez. De la primera vull destacar la capacitat d’estirar les competències en dret civil català per impulsar el que potser és una de les lleis més importants d’aquesta legislatura, i també ser cabuda tot i que la llei va ser derrotada, insistir i aconseguir els suports per tirar-la endavant un any després, a l’Èric la transparència i complicitat que ha permès que la tasca parlamentària i la de govern en l’àmbit dels Decrets i lleis que impulsava la conselleria de Justinià anéssim molt coordinada.

Per últim i no menys important, l’àmbit d’habitatge requereix molta substància grisa al darrere, i sense la que aporta la gent de la sectorial de territori d’ERC hagués estat molt venut. En especial vull agraïr a l’Eva Baró, al Josep Boronat, en Francesc Sutrias, el darrer un dels factòtums en què ERC pugui tenir un discurs d’habitatge molt elaborat i com no, la Silvia Casola, la membre de l’executiva d’ERC que ha fet funcionar totes les peces ben coordinades.

En aquest article només em centraré en la llei de control de lloguers, ja que sinó en faria un article excessivament llarg referit a tota la meva tasca com a portaveu d’habitatge.

La lluita per una Llei de control de preus de lloguers. La primera reunió que vaig fer en l’àmbit de l’habitatge com a diputat, va ser una reunió amb tots els grups parlamentaris excepte PP i C’s, amb el Sindicat de Llogateres on defensava la proposta del Departament de Justícia sobre una proposta de modificació del codi civil català per a establir un control al preu de lloguers. Aquesta reunió va ser terrible, on només els grups de govern defensàvem la proposta i vam rebre la crítica de tothom. La proposta va ser rebutjada pel Parlament i crèiem que quedaria aparcada com una derrota del Govern. En tot cas, les circumstàncies van canviar, a causa de altres temes com desnonaments, lluita contra fons voltors i la negociació del Decret 17/2019 (del que parlaré després), la relació i confiança amb el Sindicat de Llogateres i amb altres actors de l’àmbit de l’habitatge van millorar. Es va crear un marc de més confiança entre Justícia, el grup parlamentari republicà i els actors socials de l’habitatge. Aquest marc va facilitar el treball entre Justícia i el Sindicat de Llogateres per renegociar una llei de control de preus dels lloguers que facilités també un acord no només amb ERC i JxCat, sinó que inclogués a Comuns i CUP i potser el PSC, i per tant facilités tenir aquesta llei. Durant la pandèmia Justícia i Sindicat de Llogateres, amb el vistiplau continuo de Territori, van estar negociant aquesta llei, i abans de l’estiu la tenien enllestida, i comptava en principi amb el suport suficient per tirar-la endavant. Fins llavors la meva feina era anar veient alguns dels esborranys i rebre el feed-back dels diversos actors de la negociació, però sense entrar en la negociació per evitar dificultar-la o complicar-la. L’acord per tirar endavant la llei era fer-ho des del Parlament en lloc d’un Decret de Govern. Em va tocar fer les gestions per registrar la proposta de llei, cercar la signatura dels portaveus de grup, i aconseguir que la Mesa del Parlament entrés la llei en el darrer ple del Parlament abans de les vacances d’estiu, i que entrés amb caràcter d’urgència. Aquest tipus de gestions són bastant invisibles, però sense aquest seguiment la llei no hagués entrat al ple, ni s’hagués debatut, i no hagués quedat llesta per ser votada al primer ple de setembre. En principi comptava amb el suport de JxCat i del Departament de Territori, però tot va saltar pels aires, ja que Territori es va desmarcar i va forçar al grup de JxCat a trencar l’acord, presentant 8 esmenes a la seva pròpia llei. Durant dos mesos va semblar que no tindríem llei, i em va tocar ser part de la negociació d’aquesta llei i el principal defensor (ja que era una iniciativa de govern, però no comptava amb el suport d’uns dels grups de govern) de la llei des del Parlament. Articles a premsa, pressions de les entitats socials, un agost on JxCat no retirava les esmenes i la resta de grups que hi donàvem suport a la llei (ERC, Comuns i CUP) no les admetíem perquè aquestes esmenes treien tota eficàcia a la llei, trucades, reunions, i arribem al setembre amb la llei en l’aire. El ple on es debat la llei al setembre s’apropava i no teníem l’acord. Dos dies abans del ple fem una reunió al vespre on intentem aconseguir un acord amb JxCat, però a darrera hora, quan semblava tancat, la direcció del grup i Territori el tiren enrere perquè troben insuficients les cessions que el Sindicat de Llogateres, Justícia i la resta de grups parlamentaris fèiem per encaixar dues de les esmenes de JxCat. Tot i això a darrera hora, 30 minuts abans del termini de presentació de modificacions d’esmenes, arribem a un acord per acceptar dues esmenes modificades i les presentem a correcuita, just pocs minuts abans d’iniciar el debat final de la llei.

Val a dir que la història de la llei potser acaba aquí per alguns dels diputats. Però no pel Govern, que ha de desplegar-la, i una de les coses que poden fer els diputats de Govern i no tant fàcilment els de l’oposició és fer seguiment d’aquesta llei. Una part del debat de la llei era també teòric i científic. A la meva intervenció vaig citar alguns articles que rebutjaven el que diu l’economia lliberal convencional en contra de qualsevol proposta de regular els preus de lloguer. En tot cas, seguint la ciència, aquesta ens diu que tota proposta de control de lloguers cal fer-li una evaluació contínua dels seus efectes al mercat, tant de positius com de negatius, per evitar que tingui efectes contraris als que el legislador pretén. Tot i confiar que la llei tindria efectes positius al evitar la bombolla especulativa que s’estava donant (amb pujades del lloguer per sobre del creixement dels salaris i del PIB, tot i l’increment de l’oferta de lloguer), vaig demanar al Departament de Justícia i d’Economia que ja de partida es fes una planificació de l’evaluació de la llei que vagi més enllà de la comissió d’avaluació que la pròpia llei contemplava. Aquesta gestió va portar a que els tres departaments implicats encarreguesin l’avaluació de la llei d’una forma científica a Ivalua. Altre qüestió ha sigut fer seguiment de com la llei s’ha anat aplicant, per un costat fer un seguiment sobre quina estrategia seguiria Consum per a fer l’aplicació d’informació i sanció dels incompliments de la llei, i vam aconseguir el compromís de que aquesta feina es fes amb caràcter d’urgència avançant-se als calendaris ordinaris que farien amb qualsevol altre llei, per altra banda vaig fer un seguiment per diverses queixes d’alguns API de disfuncions en l’aplicatiu de Territori sobre el càlcul de l’índex de preus de lloguer. Tot i que han anat corregint les errades, serà una feina contínua per intentar que l’aplicatiu pugui construir un índex de preus de lloguer relacionat amb els preus de mercat però a l’hora reflecteixi la realitat de cada habitatge. La complexitat d’aquest índex que intenta reflectir informació del mercat i la diversitat de tipus d’habitatge fa que hagi de ser ajustat contínuament. Una altra feina ha sigut defensar-la entre els seus retractors. La legislació sobre habitatge ha tingut durant moltes dècades com a úniques veus els promotors i els intermediadors a més dels col·legis d’advocats. La veu organitzada dels qui no poden accedir a l’habitatge va començar a ser escoltada més enllà de les associacions de veins (i per tant dels alcaldes i regidors) a partir d’inici de la dècada del 2010, i en especial els darrers anys que el Sindicat de Llogateres ha donat veu al col·lectiu de llogaters. Per això la legislació ha tingut sempre un biaix a favor dels API i dels promotors. En aquest sentit la llei de lloguers l’entenc com una eina de compensació de dècades de legislació esbiaixiada, amb el que ha provocat cert rebuig per part dels API i promotors d’aquesta llei. Al menys des del meu grup hem hagut de donar la cara, explicar-la, defensar-la i escoltar als qui s’oposen, i parlar amb alguns mediadors per a que l’apliquin (els portals i els API tenen l’obligació de publicar el preu de referència de lloguer amb cada oferta, per exemple). No es tracta només d’escoltar i intentar convencer de la bondat de les lleis, sinó tenir en consideració les pors que es transmeten sobre posibles efectes negatius, i per tant estar alerta per corregir aquests efectes o la mateixa llei si fos necessaria (d’aquí que l’avaluació que hem encarregat serà molt important).

Una part de la feina de diputat sol ser una de les feines més desconegudes de la vida política. Pitjor ho tenen els regidors i regidores a municipis petits, que requereix una forta implicació amb poca projecció a l’esfera pública de la seva feina. Però la percepció del que fem els diputats està esbiaixada a la part “declarativa” de la nostra feina. Allò que fem al faristol, defensant una llei, una moció o una proposta de resolució o explicant els arguments per rebutjar-la.

En especial es posa molt èmfasi a les preguntes al govern que fan els portaveus i presidents i presidentes de grup i les rèpliques del govern. Es té un coneixement més ampli de la feina “declarativa” i discursiva dels diputats, ja que és més fàcil recollir-la a talls per la televisió les xarxes socials que una sèrie de feina de negociació, feina legislativa, o la feina de control, fiscalització i d’impuls al govern. Com també es desconeix la feina que fem els diputats de lidiar entre els diferents agents socials, actors, entitats i ciutadans que ens contacten o que contactem i que condicionen i milloren la nostra feina com a diputats.

Crec també, i això és culpa dels mateixos diputats, que no esmercem esforços en explicar tota la nostra feina, en part perquè la majoria no en tenim al cap que hem de fer aquesta difusió de la nostra feina, en part perquè ens pot fer vergonya i creure que és autobombo, en part perquè també ens veiem atrapats en l’espiral de voler donar informació més fàcil de consumir i això és a través dels nostres talls d’intervencions al faristol del Parlament o en Comissió.

Però no és una qüestió d’autobombo, sinó d’un dret que tenen els ciutadans i una obligació que tenim els càrrecs públics de “donar comptes” de la nostra feina, del que hem fet, i especialment del perquè ho hem fet. I per molt que hagi explicat a Twitter, crec que una petita recopilació dels principals temes que he portat és important que la faci. Durant aquest any i mig que he fet de diputat he portat 3 temes dels quals puc donar comptes. No entraré a escala microscòpica de cada proposta de resolució que he hagut de defensar o negociar a les comissions que hi formo part, perquè en lloc de fer 3 posts en faria un llibre petit (i molt avorrit), per tant aniré als 3 àmbits on he fet de portaveu: l’àmbit de les polítiques d’infància (com a portaveu de la comissió), a l’àmbit de l’habitatge i en l’àmbit antirepressiu dins de la comissió d’Interior i el ple.

Avui l’article anirà sobre la meva feina respecte a polítiques d’infància. Tot i que no és mèrit només meu, la feina de diputat és més feina d’equip que de llop solitari i he comptat amb l’ajuda de la Najat Dioutreich, la Jenn Díaz, l’Anna Caula i la Rut Ribas que va ser l’anterior portaveu d’Infància abans que agafés responsabilitats a la Mesa del Parlament. També amb l’ajuda de la Judit Calveras com a Relacions Institucionals del Departament de Treball Afers Socials i Famílies i l’ajuda de la Georgina Oliva, Secretaria d’Infància i Joventut. Sense oblidar-me de la Bàrbara Lligades tècnica del grup parlamentari.

Ponència de llei de maltracte infantil:

Un dels temes centrals aquesta mitja legislatura ha sigut el debat sobre la llei de Maltractament Infantil. Aquesta iniciativa la va presentar C’s i va ser votada per tots els grups, creant una ponència de llei. Una ponència de llei és una comissió on es debat la llei, primer es realitzen les compareixences i després es debat l’articulat de la llei abans de portar-lo a la Comissió de torn i després al Ple. És on es cuina la llei en essència. En aquesta ponència em va tocar fer de portaveu, i vam poder fer gairebé un centenar de compareixences d’experts i entitats. La gran majoria de grups vam arribar a la conclusió que NO era necessària una nova llei de maltractament infantil per diversos motius. La majoria de carències que es plantegen o bé depenen d’una modificació de la ley de enjuiciamiento criminal o del mateix codi penal, que són lleis en l’àmbit estatal, i on a més al Congreso està molt avançada una llei que porta dues legislatures debatent-se al voltant del mateix tema, amb capacitat de modificar el codi penal. Aquesta llei, a petició precisament d’ERC, fa que els delictes d’agressions sexuals contra infants no computi la prescripció fins que la víctima no compleixi els 30 anys, no els 18 com ara. Com també reduir les proves declaratòries de les víctimes ja que redueix la victimització secundària (on l’infant ha de recordar i explicar un cop i un altre la seva experiència traumàtica).

Del que hem tret molt clar és que cal desplegar la LDOIA, la llei bàsica de protecció a l’infant i l’adolescent de Catalunya és molt complerta i tot i que el govern ha desplegat una part important, aquesta llei encara no ha esgotat tot el seu recorregut. El consens que va portar a la seva aprovació i la potència d’aquesta llei la fa encara molt útil. És normal que els polítics patim d’adanisme i que crear lleis noves sigui una solució molt gastada, però en aquest cas, el que ens van dir la majoria de persones que van comparèixer era millor desplegar l’actual llei que crear-ne de noves o modificar l’actual. Per altra banda la proposta de C’s incloïa la creació de serveis que JA estan en funcionament, o protocols que JA són existents.

Per últim un dels punts forts de la llei era l’aposta pel model Barnahus o Cases d’Infants. Aquest model és un espai on l’infant que pateix violència pot fer tot el procediment de declaració, rebre atenció social i psicològica immediata i no ha de fer un circuit de l’hospital, a la comissaria, al jutge, repetint la mateixa declaració un cop rere un altre, i sense encara rebre cap mena d’atenció, i on el referent adult que li està atenent va canviant contínuament. Aquest model ja hi és contemplat també a la LDOIA i durant aquesta legislatura el Govern va desplegar una Casa d’Infants a Tarragona sota el model que Save The Children havia plantejat.

Per tots aquests motius, durant la feina a la ponència de llei vam instar a reorientar tot l’esforç, si haguéssim tingut temps d’arribar a la part d’esmenes a modificar tota la proposició de llei cap a un text que treballés més el desplegament de la IDOIA que una llei nova.

Combatre l’adultcentrisme en la crisi de la COVID:

Si alguna cosa ha alterat tota l’activitat política hi ha sigut la COVID, durant uns mesos ens ha alterat tant l’activitat parlamentària que hem hagut de reinventar-nos temporalment. Una de les feines que vam fer en la primera onada va ser estar en contacte amb entitats dels nostres àmbits mitjançant reunions digitals. Vam mantenir reunions amb Save The Children o Unicef, entre altres entitats de l’àmbit de la infància. I un dels principals temes que ens van plantejar es que totes les polítiques que s’estaven fent per combatre la COVID eren adultocèntriques. Les normes eran molt més restrictives pels infants i adolescents que pels adults. Durant dies no en podien ni tan sols sortir al carrer, mentre que els adults, com a mínim ens deixaven sortir a comprar, i a les mascotes ens deixaven passejar-les. Els infants van patir més que cap altre col·lectiu el primer confinament, demostrant-se després ser el col·lectiu menys vulnerable i a més el que menys contagiava. Per altra banda el tancament d’escoles va ser demolidor per als infants, especialment els de classes treballadores i més desafavorides. Per aquesta raó, tant en les propostes de desconfinament i en el treball amb entitats i govern vam estar pressionant per un canvi en aquesta visió adultocèntrica. Part de la feina va ser traslladar les demandes de les entitats al Govern, però també aliats amb els responsables d’infància dins del Govern, fer de lobby proinfància en tots els espais. Gradualment la visió de la crisi va sortir del seu adultocentrisme i tant el desconfinament com les noves onades s’han anat afrontant incloent l’interès dels infants.

També l’efecte de les inversions del govern en les mesures extraordinàries per afrontar la COVID també han inclòs una lectura del seu impacte en infància. Com també la dèria del govern de fer les escoles un espai segur i mantenir-les obertes. També vull incloure les gestions fetes amb el departament de Treball i Afers Socials, la CCMA i la Secretaria de Difusió del Govern per a mantenir una especial atenció en la difusió de continguts durant la pandèmia orientats cap als infants, tant al voltant de programes com l’InfoK, el qual crec que hem de felicitar tots i que va ajudar molt als infants a poder afrontar la pandèmia amb molta més comprensió i resiliència. Vam realitzar gestions per intentar perllongar el InfoK durant el Juliol, però les gestions van arribar tard i ja la plantilla s’hi havia distribuït per altres serveis d’informatius, tot i l’esforç que van fer des de la direcció de TV3.

Una altra necessitat era difondre el telèfon “Infància Respon”. Un dels riscos del confinament és que els mecanismes de declaració i identificació dels infants i adolescent que pateixen maltractament o abusos dins de l’entorn familiar, com pot ser l’escola, no en podien accedir. La convivència amb el maltractador durant 24 hores incrementava el risc de patir més episodis d’abusos i maltractament, i igual que s’estava fent amb el telèfon i mail de denúncia per a dones víctimes de violències masclistes, també calia una difusió d’aquest telèfon als mitjans de comunicació, al final vam tenir una campanya a mitjans difonent el telèfon “Infància Respon” que no només tenia la intenció de recordar aquest servei als infants sinó d’alertar d’aquest risc a la societat que també poden fer aquesta feina de vigilància i advertiment de possibles situacions d’abús.

Analitzar l’impacte de les inversions públiques en clau d’infància: 

Potser és una de les feines més petites, però potser amb més impacte de les que en aquest àmbit hem impulsat. Unicef va presentar un model de càlcul de la inversió pública en els infants. Fins ara tots els càlculs només incloïen o bé les polítiques de protecció a la infància (de fet aquelles més centrades en els 15.000 infants i adolescents més vulnerables de la nostra societat i que tenen algun tipus de protecció directa de la DGAIA), en polítiques d’acollida i adopció, o bé les ajudes directes a famílies per infant a càrrec. Aquesta és una visió molt limitada de les polítiques públiques, ja que deixa de banda totes les inversions en educació, en pediatria, en urbanisme, en espai públic o en polítiques indirectes de suport a les famílies com les d’inserció laboral. Com si els infants no fossin part de la societat o com si visquessin en bombolles aïllades de les seves famílies. Aquesta forma de no calcular l’impacte de polítiques en infància no només és una forma d’ignorar als infants als pressupostos sinó que al no fer-ne el càlcul d’impacte, polítiques concretes, com les dels ajuts durant la Covid o les inversions en determinats sectors (com el de salut) podien deixar de banda el seu impacte en els infants. Els infants segurament siguin el col·lectiu que no té lobbys ni veus organitzades (a diferències dels adolescents més grans i dels joves, o evidentment dels adults). Durant la crisi de la Covid tot sector social i econòmic ha tingut veu per reivindicar ajudes o protestar de com s’han vist afectats per les restriccions, tots, excepte els infants. Per tant aquesta pressió al Departament d’Economia (que van entomar amb bona voluntat), ha permès que tant els pressupostos del 2020, com totes les polítiques realitzades per afrontar la crisi, hagin tingut contemplat el seu impacte en la infància.

Ser una veu més pressionat per l’obertura d’escoles:

Tot i que aquest àmbit ha sigut molt més treballat per la nostra portaveu d’educació, la Mònica Palacín, des d’Infància hem fet de lobby intern a favor de mantenir les escoles obertes i hem sigut part d’aquesta pressió interna al govern perquè es mantinguin. L’esforç, la feina concreta de fer-ho és com dic dels companys i companyes de la comissió d’Educació i en especial de la Mònica Palacín per un costat, i per l’altre del Govern i la conselleria d’Educació. Però val a dir que des d’Infància ens hem convertit en un petit lobby que constantment ha defensat aquesta posició en totes les reunions internes i externes. Els motius per mantenir obertes les escoles els vaig resumir en aquest fil de Twitter, que desgranaré en un parell d’eixos:

• De moment i pel que sabem fins ara de la malaltia, l’impacte de la COVID o la capacitat de transmissió dels infants cap a adults i entre infants és molt inferior a la transmissió adult-adult o l’impacte de la malaltia dels adults. Per tant els efectes reals en contenir la malaltia per tancar les escoles és marginal.
• Les mesures per obrir les escoles a Catalunya són de les més dures a Europa: ventilació obligatòria, mascareta totes les estones, grups bombolla, que per exemple són mesures no es donen a països com UK o Alemanya. Per altra banda el control del col·lectiu d’infants i adolescents escolaritzats i dels treballadors de l’educació va molt més enllà del de qualsevol altre col·lectiu social, excepte potser el de sanitaris i persones a les residències.
• L’impacte de la no presencialitat ha sigut terrible, especialment entre els infants i adolescents de rendes més baixes. L’impacte psicològic i de desenvolupament de la socialització, però també en endarreriment de coneixements i desenvolupament educatiu ha demostrat ser més alt del que es pensava i en alguns casos irrecuperable. Especialment entre els alumnes de rendes més baixes que no tenen els recursos familiars ni culturals per poder seguir la formació al mateix ritme per manca de suport familiar i de l’entorn. Fins i tot amb tots els recursos materials, la tele formació tindria un biaix desfavorable a les rendes més baixes.

Les fonts d’aquests arguments les trobareu al fil de twitter, per si en voleu cercar-les. Per aquest motiu hem fet bandera des d’Infància de l’obertura de les escoles, i estem molt agraïts a la feina dels nostres companys d’educació, dels professionals i en especial dels mateixos infants i adolescents que han mantingut una disciplina en mantenir les mesures de mascareta i distància molt més alta fins i tot que entre els adults.

I fins aquí arriba el fet de donar comptes de la feina com a portaveu d’infància. No és exhaustiva i de ben segur que en podria haver fet més, però resto a disposició als comentaris d’ampliar i aclarir tot el que calgui.

Ciutadans en el Parlament de Catalunya presenta de forma contínua mociones, propuestas de resolución, preguntas e interpelaciones sobre como la malvada administración de la Generalitat, los nacionalistas catalanes, las fuerzas independentistas-secesionistas-terroristas y George Soros marginan, maltratan y atacan a los castellanohablantes.

¿Pero en que se parece esta fotografía que Ciudadanos, partido de la ciudadanía (al resto de partido le votan androides y avatares de twitter), a la realidad? Pues tanto como el parecido que tiene la cara del Fari chupando un limón a la de Scarlett Johansson. Hay dos ojos por ahí, una abertura que parece una boca, una nariz, pero poco más. Simplemente una pequeña aproximación a la realidad lingüística de Catalunya y veremos quien vive en una situación de privilegio y quien pasa penurias por utilizar su lengua materna, el catalán, en Catalunya.

Adentrándonos en las prácticas lingüísticas de la sociedad de Catalunya haré una pequeña recopilación con datos y diversas fuentes sobre si realmente ser castellanohablante en Catalunya es como vivir en un piso patera en Mordor o no. Directo al grano:

• Todo y que la mitad de las personas que registran una escritura notarial en Catalunya tienen el catalán como lengua de uso habitual solo 1 de cada 4 son registradas en catalán (Estudi sobre usos lingüístics a les oficines notarials de Catalunya, 2018, Plataforma de la Llengua).
• El 2012 los documentos tramitados en catalán y las sentencias en catalán solo representaban el 13% del total, esta cifra ha bajado a menos del 8% el 2018 (Fuente: Departament de Justicia de la Generalitat)
• El 2018, solo el 2% de las sesiones de cine en Catalunya ha sido en catalán o en VOSE con subtítulos en catalán. (Fuente: Institut Català de les Empreses Culturals (ICEC)).
• En plataformas como Netflix solo el 0,5% de la oferta está traducida al catalán. Incluso en producciones originales en catalán no se dispone de la versión en catalán y solo hay las versiones traducidas. (Fuente: CAC, maig del 2020).
• La presència de los medios y productos culturales en catalán en Cataluña, excepto la radio, de programas de televisión y del mundo digital en Catalunya, la oferta en catalán solo es del 30-35%. (Font: El consum de mitjans de comunicació en català, Observatori de la Comunicació a Catalunya – UAB).

Pero todo esto es solo una foto de algunos datos. La realidad lingüística es que los castellanohablantes nunca hemos tenido que cambiar de idioma para pedir un cortado o un café con leche, nunca hemos tenido que cambiar de idioma porqué tememos que la otra persona pueda sentirse ofendida, no hemos tenido miedo de utilizar el castellano cuando hemos tenido que hablar con un policía. Los castellanohablantes no hemos sido insultados por nadie que nos diga que “hablemos en español o en cristiano”. Nadie dice que nuestro idioma “sea un dialecto”, o nos ha dado miedo utilizar nuestra lengua cuando salimos a la resta del estado o por ningún lugar del territorio catalán por miedo a que nos miren mal o nos señalen. Nunca hemos tenido que tener por miedo a una sentencia más dura, cambiar de idioma delante de un juez.

Los castellanohablantes entramos en bibliotecas llenas de libros en nuestro idioma en Catalunya, en el que el espacio del libro en catalán es secundario, los castellanohablantes tenemos un entorno audiovisual y de poder en nuestro idioma. Los grandes negocios en Catalunya se hacen en castellano, el poder de verdad, el del estado, nos habla en nuestro idioma. Nuestro idioma es el único de los idiomas del territorio bajo dominio del estado español reconocido como oficial por Europa.

Pero algo todavía más sutil, cuando desde nuestro privilegio hay algo de la presencia del catalán que nos molesta tenemos la suerte de contar con todo un estado detrás, con todo un arsenal de instituciones como el Instituto Cervantes o la legislación española, el ministerio de cultura y el de educación, la Administración General del Estado y la RAE que me defenderán y priorizarán los derechos de los castellanohablantes por encima de cualquier otro idioma. Y si aún así tenemos un agravio imaginario, siempre contamos con Ciudadanos para que nos ayude a denunciarlo.

Si alguien está lingüístamente privilegiado en Catalunya, somos los castellanohablantes.

El primer que se’n ve al cap quan he acabat de llegir el llibre de l’Oriol Junqueras i la Marta Rovira “Tornarem a vèncer”, i analitzar tot el contingut, és respondre’m a la pregunta “que vam guanyar?”. El llibre es pot dividir en tres parts: els punts forts que van permetre fer l’1 d’octubre, els punts dèbils que tenim per no poder implementar el resultat del referèndum i que hauríem de fer per superar aquests punts dèbils i com podem o bé tirar per una via negociada o una via de ruptura democràtica, però que abans de tot és ben necessari superar certes dificultats que tenim i que es poden resumir en:

1.- Mai, encara, hem demostrat ser una majoria social electoral a més sostinguda en el temps. Sense superar el 50% i més d’un cop no podrem tenir legitimitat interna ni externa.

2.- Relacionat amb l’anterior, encara no tenim una hegemonia social que ens faciliti una força interna per implementar vies de ruptura democràtica. No en som majoritaris al món sindical, a l’entorn empresarial, a l’ecosistema mediàtic, etc. i a una part de Catalunya geogràficament tenim una presència molt reduïda. No només hem de ser més, sinó ser-ho també als llocs claus.

3.- La nostra posició internacional encara és molt dèbil. Qualsevol proposta de ruptura democràtica, diàleg intern o mediació internacional es veu llastrada per tenir només simpaties en alguns entorns acadèmics europeus i entre l’ecosistema audiovisual anglosaxó. En necessitem més suports i difondre més la nostra causa. Superar el 50% ens ajudarà en això, però no només aconseguirem més suport per la via de ser-ne més.

L’anàlisi i deduccions del llibre són poc discutibles, de fet es basa en anàlisis que qualsevol independentista pot fer si ho fa amb certa honestedat intel·lectual i abandona els lemes de “el món ens mira” o “segons diu un cosí meu a Twitter l’1 d’octubre van votar més de 3.000.000 de catalans”. I defineix un horitzó estratègic que necessitem per aconseguir la independència. No exactament que ens portarà a ella, sinó de tot el que és necessari per a poder fer cap pas de ruptura o poder forçar una negociació.

Res que no estigués intentant fer l’independentisme entre 2012 i 2017, i que vam decidir deixar de fer durant un temps perquè érem incapaços d’encaixar el desencís i el dol de perdre la topada de l’1 d’octubre. Tota la part d’anàlisis la comparteixo de principi a la fi i m’alegro que a la fi, algú dibuixi horitzons de futur i espais per al treball. Perdre el temps en retrets o en dibuixar solucions màgiques no ens serveix per res i només genera més frustració.

Però torno a la meva pregunta inicial, i és el que més em fa pensar del llibre, quan vam ser vencedors? Aconseguir fer un referèndum en contra del poder de l’estat és una victòria, evidentment, però després d’ell en tenim tota la direcció política del 2017 en presó, en l’exili o perseguida judicialment. Estem avui més dividits que fa dos anys. Vam aconseguir bunkeritzar l’unionisme que va donar el millor resultat de la història a C’s al Parlament de Catalunya, i hem tingut una legislatura molt difícil i dura. Llavors que hem guanyat?

El llibre fa un dibuix, però jo en vull aprofundir quin és el moment que vam guanyar: el 3 d’octubre. El 3 d’octubre vam galvanitzar a molts catalans no independentistes al voltant de la bandera de la democràcia i contra la repressió. L’1 d’octubre va forçar a l’estat a actuar i a fer una repressió durant la jornada i posterior que va fer evident a molts catalans no independentistes que segurament aquella democràcia en la qual creien viure, tenia moltes fissures. El 3 d’octubre van sortir molts al carrer amb nosaltres. De fet, tot i que l’aturada de país no va ser seguida a alguns polígons de l’àrea metropolitana sí que va fer que la següent convocatòria, la del 18 d’octubre SEAT aturés la producció aquell dia, creient que l’efecte de seguiment seria el mateix que el del 3 d’octubre i que a causa de l’aturada de les empreses auxiliars no podria mantenir la producció. El 3 d’octubre molts van anar al carrer fins i tot a contracor, per la pressió social, per l’evident allau de persones contràries a la repressió. Guanyar vol dir forçar a alguns a sumar-se tot i no estar d’acord per a no quedar-se enrere de l’onada, vol dir ens agradi o no, com els oportunistes (i penso en l’alcaldesa de Barcelona) de cop es tornen els més independentistes del món.

Si algun moment vam ser forts, capaços de ser un problema real a l’estat, de tenir una majoria social hegemònica, de provocar la por al sistema va ser el 3 d’octubre. A la nit tot l’aparell de l’estat va reaccionar. I és aquest el punt que hem d’aconseguir sigui per arribar a la via unilateral o la negociada, el d’una majoria social hegemònica, i el d’una ciutadania disposada a rebutjar l’acció repressiva de l’estat. Aquesta majoria la vam perdre el 10 d’octubre, amb una DUI de 7 segons que va enviar als no independentistes a casa i va frustrar i banalitzar el que significa una independència unilateral. I el que busca el llibre és recuperar aquesta majoria, aquesta força i aquest moment de suport internacional. I no només per 24 hores. D’aquí interpreto jo el “tornarem a vèncer”, perquè durant 8 o 9 dies estàvem guanyant. No només per poder fer l’1 d’octubre, sinó pel 3 d’octubre i els dies posteriors. Per cert, un dia sí que haurem d’escriure com es va poder fer, i com als que avui se’ls hi titlla de traïdors, botiflers i venuts van ser els qui més es van trencar les banyes per fer aquest referèndum, com el referèndum va tenir ajudes inesperades de qui potser no creiem que són suficientment independentistes i com els qui avui bramen més i més criden, no són precisament qui més se la van jugar llavors (ni després), però, això és una altra història.

Explica don Gregorio Marañón en el seu excel·lent retrat del Conde Duque d’Olivares La pasión de mandar, una anècdota del seu
pare amb la qual il·lustra irònicament els antecedents genètics de la “passió
de comandament” del seu fill . Sent Don
Enrique , pare del Conde Duque,
ambaixador de Felipe II a la Santa
Seu durant el papat de Sixto V, el
xoc temperamental entre tots dos va arribar a comprometre les relacions
diplomàtiques entre ambdues institucions. Hi ha fins i tot qui manté que Don
Enrique va ser causant bastant directa de la mort del Papa. Per esgotament.
Era tradició de Don Enrique cridar
als seus criats amb una campana, prebenda exclusiva dels cardenals en aquella
època. Sixto V va enviar una missiva
a l’ambaixada espanyola prohibint al seu titular el “toc de campana”. Obligat
l’espanyol a renunciar a l’instrument va idear cridar als seus criats a  cop de canó. Evidentment i per evitar els
tremolors que sacsejaven a Roma cada vegada que l’ambaixador espanyol requeria
als seus servents , des de llavors els ambaixadors espanyols poden usar la
campana “amb permís pontifici “ . Típica fanfarroneria espanyola mai
justificable ni malgrat la magnitud de l’Imperi en aquells temps. Tot sigui dit
i en descàrrec de l’ambaixador, la prebenda cardenalicia en qüestió, tenia
bemolls, substantiu aquest tractant-se de cardenals, més adient que el del seu
sinònim d’us més comú. En qualsevol cas 
l’anècdota em dóna peu a observar com aquestes actituds, la de perdonavides,  de ganàpia, de sobrat , són avui en dia  molt transversals i esteses, geogràfica i
polïticament parlant, a la península i en relació a Catalunya. “¿De quién dependen los fiscales? –interpel·la l’entrevistat, president en funcions, a l’entrevistador en
actitud prepotente -Pues ya está, del
gobierno” . Cop de canó a l’estil de Don
Enrique. O cops de canó si parlem dels atacs a l’escola catalana, als
mitjans de comunicació públics, de la criminalització de més de dos milions de
catalans. O la canonada de la vicepresidenta Calvo amenaçant de prendre decisions contra Bèlgica en cas que la
seva justicia es negui a entregar Carles
Puigdemont.  I no entraré a parlar
dels cops de canó de la justícia española amb una sentència que evidencia quant
condicionada està la política espanyola pel conflicte polític amb Catalunya. Ho
diu sovint l’Oriol Junqueras: “Mai renunciarem a cap dels nostres objectius
per molta repressió que vulguin exercir”. I és que els objectius són democràticament
legítims. Em pregunto si Espanya, veient la minsa
diferència existent entre els posicionaments de les forces majoritàries PP i
PSOE, no serà atàvicament una terra de canons. Sigui dit ,  Barcelona fou tradicionalment un
dels principals  centres de fabricació de
canons  de l’Estat amb l’activitat de la
foneria reial i mestrança d’artilleria establerta a la Rambla el 1537. Haurem
d’estar amatents i rebutjar clarament fer política a cops de canó ja que sóc
dels que crec que el mal anomenat “procés “ sobiranista té una
arrel revolucionaria, emancipadora i popular. 
Crec que molta de la gent que està a favor de la independència ho està
amb la voluntat de trencar amb un statu quo política i socialment molt hostil a
una gran part de la societat, que el vol veure modificat perquè es manté per
una transició democràtica  que ara es
despulla com a fictícia tot i estar apuntalada sobre còmodes fonaments fàctics.

Segon apunt. Al 1988, una iniciativa conjunta
d’Edicions de la Magrana i la Diputació de Barcelona va aconseguir recopilar un
bon grapat d’articles de Rovira i
Virgili publicats com a periodista polític entre 1909 i 1932. Destaca en
aquest excel·lent recull una anècdota sobre el Conde de Romanones que pren avui un gran significat. En aquest magnífic
manual del catalanisme radical, Rovira
relata l’argumentació que va fer el Comte una vegada que li van preguntar si
creia que a Catalunya la qüestió social faria desaparèixer la qüestió sobiranista.
“Suposem -va dir- que estic malalt i
que habitualment tinc un fort mal de cap. Un dia de temps rúfol surto al jardí
i agafo una pleuresia. Esclar, mentre la pleuresia segueix el seu curs, no em
recordo del mal de cap. Però al capdavall la pleuresia es cura, i el mal de cap
torna a sortir de nou”. Paràbola molt fàcil decomprendre però que avui, un segle després, hi hamoltes persones a la península Ibèrica,
incloc a una part de Catalunya, que sorprenentment des deposicionaments progressistes, semblen no tenir capacitat o
voluntat d’entendre. Només cal analitzar el debat del passat dilluns i veure el
posicionament del líder socialista espanyol per a comprendre fins a quin punt
el desconeixement d’una problemàtica catalana que ve de lluny, represensenta
per a ell un extraordinari mal de cap.

Tercer apunt. El 30 de gener
de 1923,  el socialista Antoni Fabra i Ribas, pronuncià a la
Casa del Pueblo de Madrid, la conferència “Consideraciones
sobre el nacionalismo y el problema catalán “ en la que va criticar molt
durament el catalanisme presentant-lo com a tendència reaccionaria.  La conferència, expliquen els historiadors ,
provocà un gran enrenou a Catalunya que té el seu punt àlgid   al repetir-la una setmana després a  l’Ateneu Barcelonès. Aquesta vegada el
conferenciant, que comptava amb el ple suport de la direcció estatal del PSOE,
fou interromput en diverses vegades ja que la majoria  dels assistents van considerar una provocació
homologar el catalanisme amb els defensors de les races  i l’imperialisme. I tot sense fer cap esment
al nacionalisme espanyol. Entre els més bel.ligerants   es trobaven Rafael Campalans i Serra
Moret. Precisament la rèplica més rigorosa , i plena de retrets, fou la de Campalans que en un moment de la seva
intervenció  es referí a Fabra com a “barroer”.  Aquesta coneguda polèmica va ser definitiva a
l’hora que Rafael  Campalans juntament amb altres socialistes
catalans fundessin  la Unió Socialista de Catalunya al juliol
del mateix 1923 i d´iniciar una estreta col·laboració amb l’Esquerra Republicana de Catalunya.

Tres petits apunts d´història
que crec que enllaçen tristement amb el present.

Jordi del Río

Periodista

Resulta que la degradación de los derechos fundamentales ha caído muy bajo. Que el Tribunal Constitucional, que tiene una composición conservadora muy escorada, recorte derechos fundamentales es algo que ya estamos acostumbrados, pero que lo haga el PSC en sede parlamentaria es una novedad.

No solo hoy, sino que llevan toda una semana diciendo que la huelga del 18 de octubre en Catalunya no era una huelga legítima por ser una huelga hecha por motivos ajenos a los laborales. Hasta el punto llega su intento de deslegitimar la huelga que en pregunta parlamentaria un diputado del PSC le ha preguntado al Conseller de Treball, Chakir Elhomrani, como podía ser que estuviera de acuerdo con una huelga que entre otras criticaba una iniciativa legislativa del govern de la Generalitat. Y como desde el Govern se ha facilitado que la huelga se pudiera hacer.

Resulta curioso que el PSC critique el carácter político de las huelgas generales. Eran políticas las huelgas generales del 2002 contra la reforma laboral del PP, pero también con un conjunto de políticas sociales regresivas. Eran políticas las huelgas generales del 2010 y del 2012 contra las reformas laborales del PSOE y del PP (en las del 2012 y 2002 el PSOE y el PSC participó activamente). Como también son políticas las huelgas feministas que se han ido haciendo los últimos años.

Pero lo peor no es la hipocresía sobre si las huelgas generales son políticas o no. Lo peor no es eso. En la pregunta estaba escondida una percepción de como un derecho fundamental, como es la huelga general, puede ser ejercido solo si las demandas de los que la practican son compartidas o no por la autoridad laboral (en este caso, el conseller de Treball). La visión del PSC de lo que es un derecho fundamental, que solo se pueda ejercer si está en línea con el político de turno, es un retroceso profundo. La respuesta del conseller Elhomrani ha sido contundente: “yo no voy a coartar el derecho a huelga a nadie”, al parecer a diferencia de los del PSC, él no olvida sus orígenes sindicales. El PSC hace tiempo que ha perdido el rumbo.

Algunas acciones realizadas por manifestantes en la última semana en Catalunya solo tienen un resultado: reforzar al estado. El debate de si son infiltrados, grupos organizados, provocadores, manifestantes muy quemados o black blocks es ahora algo en lo que no entraré. Entro en el resultado.

La no violencia es más lenta, con más costes al principio, pero mucho más eficaz como lucha política. Ya no entro en consideraciones éticas, que las hay muchas, y como activista siempre he rechazado este tipo de acciones. Simplemente ni tan siquiera son eficaces. El estado desea mantener el problema catalán en un problema de orden público, ya que le es mucho más cómodo que tratarlo como un problema político.

Igual que al estado le era más cómodo mantener el tema vasco en un problema de terrorismo y orden público que le permitió aplicar una ley de partidos para ilegalizar las fuerzas independentistas o cerrar diarios, al estado español le interesa que seamos un problema de índole de orden público más que político. Todo acto que hagamos que refuerce ese marco sirve para que las noticias oscilen alrededor del marco de la violencia (policial y de los altercados callejeros). Llevamos días sin hablar de la sentencia ni del derecho a autodeterminación ni de democracia. Solo de si hay hogueras, altercados o violencia policial. Tampoco hablamos de las enormes manifestaciones, de los millones de activistas y manifestantes que de forma mayoritariamente pacífica han demostrado su rechazo a la represión y la sentencia infame.

Pero hay otra violencia aún peor. Hay centenares de vídeos gravados y testimonios, pero me quedo con el informe de Amnistía Internacional que valora lo que ha ocurrido en la calle estos días. Desde el uso indiscriminado de material antidisturbios, pasando por prácticas que ponen en riesgo la vida de las personas como los “carruseles”, a un abuso de las soluciones de orden público que acaban con la disolución de las manifestaciones. Una violencia policial que se ha visto estos días desmedida y poco proporcionada.

Todos además hemos visto actuaciones más que cuestionables de unidades y agentes en concreto especialmente del Cuerpo de Policía Nacional pero también de Mossos.

Los manifestantes tenemos la necesidad de aislar los violentos y rechazarlos. En algunos lugares se ha logrado, y durante años hemos tenido manifestaciones escrupulósamente pacíficas. Y en ello nos hemos de conjurar todos los que salimos a la calle.

Los políticos tenemos la obligación de llamar a la calma en las manifestaciones que participamos y denunciar cualquier actitud violenta. Y yo soy el primero en rechazar las acciones que intencionadas o no, provocadas o no, conllevan una percepción de nuestro movimiento independentista como agresivo, y que justifique ser tratados como un problema de orden público y no como un problema político.

Ahora bien, cualquier llamada a la calma por parte de los políticos no es creíble si antes no hacemos una denuncia clara contra las acciones desproporcionada de una policía que esta sí que controlamos, o deberíamos controlar. Al menos en Catalunya el cuerpo de Mossos d’Esquadra. Y creo que merece que podamos al menos exigir algunas cosas:
– Depurar las acciones que están gravadas y hay pruebas que han realizado algunos agentes y unidades y que están fuera de cualquier ética y protocolo.
– Exigir que no se usen balas de goma por parte del CNP. Aunque el Parlament no puede legislar sobre este cuerpo, al menos los políticos catalanes podemos denunciar su uso.
– Exigir la erradicación del protocolo de prácticas que se han demostrado muy peligrosas para la vida de las personas como pueden ser los carruseles.
– Abogar por un uso más extensivo de formas de investigación, prevención y mediación que ayuden a aislar a los posibles violentos, que reduzcan la necesidad de cargas y que faciliten el respeto al derecho a la libre manifestación.

Y en especial, reconocer que no todo se ha hecho bien y no todo se está haciendo bien.

Lo que he descrito no es excesivo, se puede hacer en un plazo corto (o al menos iniciarlo), aunque no entra a otros elementos más de fondo que también hay que trabajar o a una depuración de responsabilidades políticas en la que no me toca entrar y menos siendo diputado de la comisión de interior del Parlament tratándolo en un artículo de opinión . Pero creo que si queremos ser creíbles en las llamada a la calma, lo primero que tenemos que hacer los políticos es intentar garantizar que las personas que van a las manifestaciones no se encontrarán enfrente una policía que va a realizar abusos o ejercerá una violencia que entidades como Amnistía Internacional está considerando excesiva y poco apropiada.

Entraré muy por encima sobre los objetivos políticos con los que nace Ciudadanos: el nacionalismo español necesitaba una versión joven, menos rancia y más marketiniana que la del PP. Un partido joven, con un líder guapo, miembro de la generación X (la anterior a los millenial) que entonces éramos los jóvenes pujantes. Ciudadanos era un ariete diseñado para laminar al PSC i alejarlo de la postura central alrededor del catalanismo. Y no olvidemos que su objetivo más profundo era acabar con la inmersión lingüística y dar voz a esa élite social catalana que hablan castellano y que vive en el upper Diagonal. Esta élite estaba cansada de no poder defender su privilegio de ser para siempre monolingues y que se veía traicionada por unas clases medias y populares habían alcanzado esa pax catalana alrededor de la lengua.

Los partidos “causa”, estilo C’s, tienen la solidez ideològica de la mantequilla al sol, y solo pueden subsistir como producto de márketing político. Hasta el momento les estaba funcionando. Eran jóvenes, guapos, representaban unos valores estéticos más modernos que la carrinclonería del PP o de un PSOE oxidados. Por otro lado su discurso es sencillo, marketiniano, diseñado al milímetro para causar efecto. Como un vídeo de Youtube era capaz de captar la atención y en pocos segundos causar un efecto comunicativo potente.

También el problema de este tipo de políticas es que no pueden tener un recorrido a largo plazo. Un vídeo de Youtube de 2 minutos no es una película, un discurso fácil lleno de lugares comunes, no es una base ideológica. Ciudadanos se ha tenido que transmutar de socialdemócrata a liberal, de liberal a conservador y de conservador a nacional populista. Es un partido que puede pactar incluso con VOX si es necesario. La capacidad y la plasticidad ideológica es tan alta como lo permite el márketing político.

Pero todo esto tiene un recorrido corto. Estas semanas Ciudadanos ha estirado el márketing político al máximo. Ha intentado asociarnos a los independentistas con el terrorismo, de forma tan torticera que incluso las mismas víctimas del terrorismo han denunciado la instrumentalización política que hacen de su dolor. Nos intenta asociar con los racistas y etnicistas cuando son ellos los que pactan con VOX y los que se manifiestan junto la extrema derecha. Todo llevado al paroxismo.

Para rematar la jugada, viendo que las encuestas no les están siendo favorables deciden presentar una moción de censura contra el Govern de la Generalitat- El propósito es claro: por un lado dar a conocer a su líder suplente en Catalunya, Lorena Roldán y por el otro la de utilizar el Parlament y su construcción de márketing contra los independentistas como punto de inflexión para relanzar una campaña electoral en las elecciones españolas que parece que les irán muy mal.

La jugada les ha salido fatal. Se han quedado solos (si exceptuamos los 4 diputados del PP), todos los grupos han evidenciado que ni sus formas no son las formas del Parlament ni que ellos son la solución a nada, sino parte del problema. Llegaron a sufrir tanto en las respuestas de los grupos parlamentarios que la primera fila del grupo de Ciudadanos estaba en pleno ataque de pánico intentando construir una respuesta digna, como un hormiguero después de que un niño urge con un palo.

Sus intentos de intentar hacer del Parlament un plató de televisión buscando provocar al resto de grupos parlamentarios fracasaron, rompiéndoles el marco de confrontación o de épica. El resultado fue un esperpento. Las caras de Rivera y Arrimadas, que estaban en el público eran un cuadro, como la de un niño al que le han quitado el bocadillo en el patio del colegio. Los pueriles intentos de Roldán intentando sonreir frente a una derrota sin paliativos (perdieron ya que solo consiguieron 40 votos a favor del total de 135 de diputados que formamos el Parlament). Los aplausos de sus compañeros intentando dar una falsa imagen victoriosa no podían esconder el suicido político en directo que había sufrido Ciudadanos. Desde las cargas de caballería de los franceses en Crecy, o la carga suicida de la brigada ligera en la batalla de Balaclava, nunca hemos visto un suicidio tan épico.

Ciudadanos ayer regaló el liderazgo de la oposición al PSC, hizo que los diputados soberanistas y radicalmente demócratas formásemos un frente común (ERC, CUP, JxCAT y Comunes), consiguió fracturar el bando unionista y convirtió a Lorena Roldán en una líder fracasada. El apostar por el márketing político de forma contínua como si no hubiera un mañana, estirar la bronca, el insulto, el espectáculo y el esperpento, ha tenido ya un recorrido agotado.

Las encuestas les castigan y Ciudadanos ha perdido entre las elecciones catalanas y las municipales casi 2/3 de su electorado, y es bastante provable que este provenga de los excesos mediáticos, las hipérboles, las exageraciones alrededor de los independentistas y sobretodo el abuso de términos como “terrorista” o “golpista”. Todo eso les lleva a distanciarse y divorciarse de los ciudadanos de Catalunya y a quedarse casi solos en el Parlament.

Todo un éxito, para los que somos independentistas todo y que el PSC será un hueso más duro de roer, ya que jugarán dentro de ambiguedades con falsas promesas de federalismo. Pero como mínimo podemos estar contentos que las formas y lo que representa Ciudadanos se haya pegado esta soberana torta y demuestre lo que són. Un subproducto fracasado de mal márketing político.

Aquesta afirmació, per òbvia, a vegades no la diem. Alguns dels nostres rivals polítics, especialment els de Cs i PP, juntament amb les clavegueres de l’estat, ara estan intentant dibuixant-nos com a terroristes.

Com que l’obvi no s’acostuma a dir, nosaltres ni ens defensem d’aquesta afirmació. Els independentistes catalans?, terroristes? Portem com a mínim un pols amb l’estat espanyol des de fa gairebé 6 anys (per no parlar de dècades de lluita política pacífica) i no n’hi ha hagut violència. Els feixistes, que n’hi ha en tot moviment, han sigut apartats, assenyalats i marginats. Els que poden sentir-se temptats a utilitzar la violència han vist un rebuig en tot el moviment i han desistit.

Els independentistes no es que siguem moralment superiors a altres activistes polítics, simplement, hem construït un moviment on intentar ser violent es veu penalitzat. Alguna cosa del que podem estar ben cofois.

Però encara és molt pitjor qui diu que els independentistes som terroristes. Avui, al Parlament de Catalunya, la portaveu del grup de Ciutadans ha afirmat que hi ha “Comandos” independentistes. Aquesta afirmació fa por. Quan resulta que alguns sí que hem patit de forma directa i indirecta la por del terrorisme.

Quan jo era militant i quadre intermedi del PSC, ETA encara assassinava. Sempre, i reitero, sempre, vaig trobar completa solidaritat de totes les forces polítiques democràtiques del país. Els companys del Consell del Districte de TOTS els colors sempre van ser solidaris quan mataven a un company del PSE o del PP. Gent de CiU, d’ERC, d’ICV. Mai, i reitero, mai van deixar de condemnar els atemptats.

Per no dir que avui, alguns dels que vam haver de fer un curs d’autoprotecció mentre el Comando Barcelona actuava, i que érem a la bancada dels socialistes, avui en som d’independentistes. Mai ens haguéssim unit a un moviment que sigui tolerant o silenciós cap al terrorisme. En sabem les conseqüències. En som veïns de les víctimes de l’Hipercor. En som veïns de les víctimes de Vic, perquè no només ETA actuava a l’àrea metropolitana. Però també en coneixem com l’estat també ha aplicat violències polítiques, que per sort, de moment, no n’ha tornat. L’independentisme va patir la persecució política i la violència política als anys 90.

El fet que avui en dia hàgem de reiterar l’afirmació de “els independentistes catalans no en som de terroristes” d’obvia, no deixa de ser necessària. Perquè a l’altre costat, persones com Lorena Roldán, i partits com Ciutadans, volen banalitzar el terrorisme i volen intentar associar-nos una imatge, que per molt pornogràfica que sigui, l’hem de combatre.

No, no en som terroristes. I a diferència de certs polítics unionistes, no el banalitzem.

La Comunicación Política es una de las grandes herramientas que existen para poder facilitar y aclarar al público en general algo que es tan complejo como la gestión política. No la satanizo, hay el adagio que dice que “Política es pedagogía”, pero más bien considero que la política es comunicación, y no existe política democrática sin comunicación política. La política hoy en día ha de verse escrutada casi de forma contínua y permanente por parte del electorado. Juzgada y cuestionada. Y para que ello se pueda hacer ha de poder comunicarse.

Evitando satanizar un arte más que una ciencia, lo que hay quien toma la parte por el todo, y en lugar de entender que la comunicación política es parte del proceso político, asumen que la política es parte de la comunicación política. Y en eso nos estamos encontrando algunos productos políticos que no son más que una lata fabricada casi en serie de un líder que lo que hace es reproducir lo que les dicen sus asesores y estrategas de comunicación. Más que el programa electoral, la gestión política o cualquier otra cosa, lo único que interesa es el relato y la comunicación política.

Todo y que es una tendencia de los últimos años hay partidos que excelen en esa degradación. Que no gestionan ni una triste alcaldía en toda Catalunya, que ni son de derechas ni de izquierdas, que hablan de sensatez como único programa, que lo único que nos ofrecen es ese subproducto mcdonalizado de político.

Cada uno tiene derecho a hacer la oferta política que quiera, pero sin acabar de degradar algunos debates. Y es aquí donde esa mcdonalización puede llegar a un extremo. Algunos están calentando las elecciones españolas, y la única oferta que tienen es ese humo lleno de Comunicación Política. Y lo hacen banalizando la palabra terrorismo.

Sería casi parte de una comedia de mal gusto. Si no fuera que en este país algunos sabemos lo que es el terrorismo, porqué hace muy poco que en este país se ha sufrido. Pero esto les da igual, la McDonalización de la política es eso. Intentar ganar votos, aunque sea banalizando el terrorismo.

Hi ha alguns periodistes, acadèmics i també polítics de tercera fila, que han trobat un nínxol per a poder millorar les seves carreres professionals, o bé per a poder inflar una mica el seu ego. La forma de fer-ho és crear un personatge histriònic i polèmic, d’aquesta manera aconseguir visibilitat i ser interessant per a poder arribar a una tertúlia i aconseguir notorietat.

En aquesta societat líquida i postindustrial (perdoneu la meva pedanteria de sociòleg per fer aquestes referències), fins i tot ser histriònic i polèmic es pot simular o exagerar. Crear un personatge és la millor manera que es construeixi una imatge vendible de la persona. Un personatge té uns trets limitats i exagerats que poden ser identificats i recordats. Si ets un periodista i escriptor que aparentment tens èxit però no ets més que un mediocre amb bon màrqueting o bé una professora d’universitat que més enllà de tenir sort i bons contactes per arribar a ser-ho, creus que la vida et deu alguna cosa més, sempre pots intentar promocionar a tertulià.

Ho entenc. La televisió i la radio són atractives. Les tertúlies, a més, no requereixen massa feina i el retorn en ego per esforç és molt alt, no tan econòmic (tothom creu que les tertúlies estan ben pagades i si no tens un nom i un catxe propi, no són tant una bicoca). Però a més, les tertúlies et donen notorietat, i més si has creat un personatge especialment histriònic i especialment odiat.

Siguem sincers… dels diputats al Parlament que ha tingut Ciutadans, qui és més recordat i reconegut que Jordi Cañas més enllà d’Arrimadas i Rivera als que tones de màrqueting polític els han dibuixat com qui són avui? En tenim llavors que segons quins personatges per a donar un impuls a la seva carrera, o bé perquè s’aborreixen lànguidament on són, malden per crear aquest tipus de personatge histriònic i passat de voltes.

A les xarxes i especialment a twitter es dóna aquesta situació més que en altres llocs. És fàcil, barat i senzill crear un “flame” del no-res, amb un twitt polèmic i passat de voltes. La mateixa xarxa i la seva comunitat ja el difon. Les hordes de persones indignades per aquestes declaracions, són i som els principals avivadors d’aquestes polèmiques. Alimentem les bèsties, alimentem els egos, i generem tot un soroll que els hi va bé a qui fan aquestes estratègies de marca i posicionament personal.

I quan realment t’adones que hi pot haver una estratègia de posicionament i de creació de marca personal, llavors, ho millor, és no fer cas als trolls i no respondre ni donar volada. Per aquest motiu en aquest article parlo dels pecats però no del nom dels pecadors.

Hi ha alguns periodistes, acadèmics i també polítics de tercera fila, que han trobat un ninxol per a poder millorar les seves carreres professionals, o bé per a poder inflar una mica el seu ego. La forma de fer-ho és crear un personatge histriònic i polèmic, d’aquesta manera aconseguir visibilitat i ser interessant per a poder arribar a una tertúlia i aconseguir notorietat.

Ciudadanos, partido de la Ciudadanía (el resto de partidos los votan los androides, los arbustos y eremitas), tiene una virtud. Es capaz de crear marcos conceptuales y repetirlos hasta aburrir a las vacas que pastan. En Ciudadanos mandan más los asesores de comunicación que los secretarios de organización. Y eso tiene defectos pero también virtudes. Son el partido más machacón con los neoconceptos, el relato y evidentemente con la demagogia.

Si frente a la construcción de marcos conceptuales la respuesta es entrar a discutirles desde dentro del marco sería regalarles una victoria. Lo mejor es afrontarlo desde fuera del marco o bien si se entra, usar el humor y llevar sus argumentos al extremo. Eso intentaré hacer con el tema del que quiero escribir hoy.

Ciudadanos (partido de la ciudadanía) ha encontrado un filón en el estudio de Plataforma per la Llengua “Estudi sociolingüístic als patis d’escoles i instituts de zones urbanes de Catalunya“. En él han comenzado a acusar que Plataforma per la Llengua espía niños en los patios del colegio, de forma furtiva y con el maligno objetivo de anotar con que idioma hablan entre ellos, mientras la Generalitat lo observa todo de lejos y les riega con dinero. Como si los sociolinguistas de Plataforma per la Llengua fueran el payaso de IT, escondido entre las alcantarillas, observando los tiernos infantes como juegan entre ellos y escuchando sus conversaciones mientras de forma maligna apunta “muahahaha les he pillado hablando castellano”.

El marco conceptual no se lo compro. El primer elemento de este marco es hablar de “espionaje”. Observar en un experimento de campo, con una metodología pautada mediante la observación no participante, se haga a niños, profesores, ciudadanos o androides con sentimientos ni es espionaje, ni es acoso, ni es perseguir a nadie. Es simplemente observar una variable sociolinguística y anotarla. No se fuerza ninguna situación incómoda, ni anómala, ni institucional (de ahí el no participante que hace que el investigador quede muy en segundo plano), y simplemente se anota el comportamiento social observado.

Tal vez los diputados de Ciudadanos (partido de la ciudadanía, que margina los androides), crea que es algo parecido a enviar a Maxwell Smart o al ninja púrpura agazapados tras un seto, pero no. He de quitarles esa ilusión casi infantil de Ciudadanos de buscar películas de serie B de los 70.

Tampoco intentar saber en que idioma se comunican los adolescentes y los profesores es algo negativo. No se viola su intimidad, no se les juzga o ataca por hablar catalán, castellano, klingon o sumerio antiguo. La indignación de los diputados de Ciudadanos hace creer que el escuchar y anotar en que idioma se habla en los patios de las escuelas es algo así como robarles el bocadillo, dejarles sin agua y exponerlos a 5 horas a la intemperie solos.

Pero dejando la falsa indignación de los diputados de Ciudadanos, este tipo de estudios no es ni de lejos extraño. Ismael Peña enumeró unos cuantos ejemplos, pero podemos encontrar más, desde estudios en el patio del colegio sobre como se produce la segregación expontánea por grupos de niños y niñas ya a la muy tierna infancia, pasando por estudios hechos dentro del patio y a la puerta del colegio de como los niños y niñas montan pandillas por grupos étnicos.

Y es que Ciudadanos tiene un deje del nacionalismo español, sus gritos indignados son ecos de “muera la inteligencia”. Les molesta que haya personas que investiguen el comportamiento linguistico real en las escuelas. Tienen problemas con el conocimiento científico, por no hablar de una ausencia de entendimiento de las técnicas cualitativas de la sociología. Pero no nos engañemos, no son un partido sin una ausencia de agenda. Todo lo que huela a linguística catalana lo van a atacar y rechazar. Su objetivo no es proteger a los menores de edad de espías malignos que estudian en que hablan. Su objetivo es transformar el catalán en una lengua folklorizada, sin valor social ya que si algo han entendido mejor que nadie, es que la manera de destruir la nación catalana es acabar con el catalán.

Manuela Carmena, exalcaldesa de Madrid y pregonera de las próximas fiestas de la Mercé de Barcelona se ha descolgado con una declaración donde explica que el auge de VOX es por culpa del independentismo.

Resulta curioso que la bandera del cambio en Madrid intente justificar que el franquismo sociológico, el españolismo más rancio y la extrema derecha que hasta hace poco parecía estar “civilizado” dentro del PP, se exprese hoy de forma manifiesta y con apoyo electoral en VOX.

Lo curioso es que Carmena había venido a ser la alcaldesa del cambio y la transformación. La que iba a cuestionar el sistema del 78, a los lobbyes de Madrid, al poder enquistado en un Madrid anclado en un modelo de movilidad atrasado dos décadas respecto al resto de ciudades, la que iba a dar la voz a los colectivos apartados del poder, resulta que justifica el franquismo sociológico en base a la movilización independentista.

Su lógica es perversa, porqué si justificamos VOX por culpa de los independentistas, por el mero hecho de ser un partido españolistas, podemos justificar las agresiones LGTBI debido a que existe el orgullo, las violaciones debido a las acciones reivindicativas y de luchas del movimiento feminista, al racismo por la dignificación de la vida de las personas venidas de otros países.

De hecho, tal vez VOX haya subido por el proyecto de Madrid Central.

Pero el hecho es que en su querida España hay un franquismo sociológico, una derecha reaccionaria, racista y xenófoba, y un nacionalismo español rancio. Antes incluso que el independentismo saliera masivamente a las calles como en el 2012 en adelante.

Pero el hecho es que al final, las fuerzas del cambio en España, no dejan de compartir esa imagen conservadora en la que la nación española no puede ser cuestionada, y si esta se cuestiona, todo queda justificado, incluso el auge de la extrema derecha. Tal vez ella duerma más tranquila creyendo que la culpa es de los indepes que se visten con esteladas, pero tal vez esto explica el porqué ella ya no es alcaldesa y su ciudad hoy la gobierna la extrema derecha.

A veces la política se parece a la física en que hay constantes universales. En este caso parece haber una constante universal que no cambia, siempre hay un diputado de ERC que es utilizado por un sector del independentismo de twitt y trabuco digital para ser utilizado como “ase de tots els cops”.

Si antes ese papel se lo adjudicaban a Joan Tardà ahora es Gabriel Rufián al que apuntan las fuerzas más soliviantadas de la burbuja tuitera. Normalmente intento ignorar este fuego de artificios que se organizan en twitter por cualquier declaración de cualquier persona. Durante un tiempo colaboré en el ruido excesivo y el navajeo dialéctico de twitter, pero uno madura, se da cuenta que actuar como un berserker ante cualquier frase o declaración no lleva a ningún lado, y mucho menos ayuda a causa alguna. Sino todo lo contrario. Pero en este caso, el motivo por el que se quiere llevar a Gabriel Rufián a la hoguera es de lo más absurdo. Se le ocurrió decir que él no era nacionalista y que no era independentista sinó que “estaba” independentista. Refiriéndose que los independentistas tienen un objetivo, la libertad del pueblo de Catalunya y la construcción de la República catalana, una vez conseguido, evidentemente ya no son independentistas catalanes. Podrán ser lo que quieran, patriotas catalanes, ciudadanos catalanes, defensores de la República catalana, pero independentista lo dejas de ser cuando tu país es independiente. No hay independentistas islandeses, eslovacos o estonios.

Teniendo en cuenta que el motivo por el que le linchan es una frase que también ha utilizado asiduamente Raúl Romeva al cuál se le aplaudió sin que nadie objetara nada desde el mundo independentista por esas mismas palabras, sigo sin entender el porqué de tal incendio. Bueno, sí que lo entiendo. Para algunos hay que buscar siempre un enemigo interno por un lado y para otros conseguir soliviantar ciertas audiencias en las redes para tener relevancia de forma artificiosa es algo necesario, sea para su ego, sea para su proyecto mediático personal.

En todo caso, entre ser, estar y parecer, hay algunos que nos conformamos con estar independentistas, e intentar dejarlo de estar lo antes posible por el mero hecho que consigamos el objetivo político que nos hemos conjurado más de dos millones de catalanes, y otros que todo y decir ser muy independentistas su único objetivo al final es parecer ser los más independentistas.

En el debate ontológico, el parecer siempre ha sido

Hasta hace unos días era de los que creía que Miquel Iceta debería poder ser senador de designación autonómica, votado por el Parlament a instancias del Grupo socialista. Que si esa era la voluntad de la mayoría del senado y el PSC tiene un senador de designación autonómica, la cortesía parlamentaria habría de permitir ser votado.

No perderé mucho tiempo el porqué creo que enviar a Iceta al Senado es positivo. Primero porqué para el independentismo es un gesto de coste 0. El senador de designación autonómica que sustituye Iceta pertenece al PSC y es prerogativa suya proponerlo. O es Iceta o es cualquier otro del PSC. Por otro lado, Iceta es el gran Cardenal Richelieu del PSC. Es uno de los pocos actores que queda de una aristocracia política que ha dirigido el PSC durante décadas y que lo ha hecho grande. Lo que queda en las entrañas del partido carece en gran parte del talento de su antigua élite, e Iceta es aquél político hábil, capaz de venderle una nevera estropeada a un esquimal a la vez que consigue que un beduino crea que la arena del desierto es oro.

La marcha de Iceta al Senado puede que le de visibilidad en Madrid y refuerce la posición de Sánchez en España, pero desde un punto de vista catalán, es casi irrelevante. Lo importante es que en el frente catalán (y en el propio Parlament) Iceta dejará un vacío que sus potenciales sustitutos no pueden cubrir con el mismo talento.

También sigo dos premisas, “al enemigo ni agua y en el desierto polvorones… siempre que significa una mejora de mi posición” y “no atacar al enemigo si no puedo aprovechar la ventaja”. En el caso de votar a Iceta o no, que no le votemos, carece de beneficio para la causa. Siempre que nuestro rival no nos lo ponga difícil votarle, como ha hecho, lo razonable sería no putear por putear. A menos que alguien tuviera un plan para aprovechar la no designación de Iceta, no veo que ganamos.

Pero la cortesía parlamentaria ha de ser facilitar una elección siempre que la otra parte o bien ofrezca una contrapartida (aunque sea pequeña) o actúe, también, con cierta cortesía. Esa cortesía podría haber sido visitar a Junqueras o Turull a prisión para reconocer la interlocución de quien te ha de votar para ser senador. La cortesía podría ser no llamar a los independentistas de todo y más a todas horas. Podría ser no ir con la arrogancia y amenazas de creer que el Parlament de Catalunya no pueda decir que no a la designación de un senador.

Básicamente el PSC e Iceta han hecho todo lo posible para que los independentistas voten en contra de su designación como senador. El votarle tiene un coste de imagen y simbólico, y también costes emocionales e Iceta no ha facilitado las cosas a quien tiene que votarle. Ha actuado con soberbia, con electoralismo. Por no hablar de la torpeza en los tempos de la fiscalía del estado, dirigida por el gobierno de Pedro Sánchez. Ya en términos maquiavélicos, Sánchez ha sido un zarpas. Yo hubiera esperado que Sánchez fuera un demócrata y no moviera a la fiscalía a crear una causa generalizada contra el independentismo como ha hecho esta semana. Pero ya no aspiro a que el PSOE tenga alguna patina de radicalidad democrática. Pero ni en los tempos aciertan. O aciertan de pleno, porqué abrir una causa general al independentismo en plenas elecciones estoy seguro que tiene un interés electoralista.

En todo caso, podemos pensar de dos maneras. Que Iceta y el PSOE han buscado poner tan difícil a los partidos independentistas facilitar la designación de Iceta como senador con intencionalidad para un aprovechamiento electoralista. O que son unos zarpas, arrogantes y que el creer que tienen todos los mecanismos de poder de un estado y creer que los independentistas estamos tan derrotados que daríamos por bueno votarle a pesar de toda su arrogancia.

Suelo utilizar la premisa de “Mortadelo y Filemón”. Que los políticos no son tan buenos conspirando (ni tan solo Iceta) y que muchos errores se cometen por falta de visión y simplemente porqué la victoria de las pasadas generales les hace creer que todos van a jugar a su favor, por su cara bonita.

Sea como sea, si es la conspiración de Richelieu o simplemente son unos zarpas arrogantes, me alegro que el Parlament rechace la designación de Iceta como senador. Es una lección política clara: nunca pongas a tu rival contra la espada y la pared y sin una salida digna, porqué terminará arrancándote la espada y golpeándote con el pomo en la cabeza.

La campanya electoral potser representa la pitjor cara de la política, és quan més partidista i partisana es tornen les persones que hi participen. En general intento mirar les campanyes amb certa distància encara que hi participi, fer ulls clucs a certs sorolls i arguments, perquè al final la Política (amb p majúscula) que és la que permet fer polítiques requereix molt diàleg amb altres forces i la realitat està molt més plena de grisos.

En tot cas hi ha algunes coses que encara em sorprèn. Si n’ets independentista n’hi ha moltes raons per votar en les eleccions al Parlament Europeu la llista del MHP Carles Puigdemont o la d’Oriol Junqueras. No cal que cap de les dues llistes faci guerra bruta contra l’altre. Però, hem estat veient una argumentació que ha circulat per xarxes al voltant que la llista de Puigdemont està plena de catalans independentistes i la de Junqueras és compartida amb independentistes bascos i gallecs i per tant millor votar-ne la primera. No en faria massa cas, és soroll de campanya, si no fos que aquest argument en el fons és d’una mirada tan limitada que el que és una fortalesa l’entén com una limitació.

Quan he parlat d’internacionalitzar el conflicte sempre he dit que el MHP Puigdemont i la resta de polítics a l’exili fan una tasca immensa. Però en aquest cas, i en el marc d’unes eleccions a l’eurocambra que té com a circumscripció electoral tot l’estat espanyol, que una llista d’independentistes catalans estigui alineada amb la resta de forces independentistes de la resta de nacions que hi ha a l’estat, fins i tot dels andalusos, és un punt molt a favor. Encara més, la llista que encapçala Oriol Junqueras està alienada dins d’un Eurogrup (l’Aliança Lliure d’Europa) que el té com a candidat a presidir el Parlament Europeu. Tot i que l’ALE és un Eurogrup minoritari que l’Oriol sigui el “cap de cartell” de més de 40 partits d’arreu d’Europa i que la causa catalana sigui el cap de cartell d’aquest Eurogrup una bona notícia. Es critica el que és un punt MOLT fort de la llista de Junqueras que a més permetrà concentrar el vot d’independentistes bascos, gallec i andalusos i que pot ser un focus d’atracció de demòcrates espanyols (ja que Junqueras és una figura molt més entesa per les persones favorables al dret a decidir dels catalans de la resta de l’estat però que no acaben d’entendre la visió més nacionalista-èpica del MHP Puigdemont).

Deixem de banda que la llista del MHP Puigdemont gairebé ha hagut de presentar una llista encapçalada per dues persones recollides a correcuita (l’advocat del MHP i la tertuliana i política Bea Talegón) que tenen tant de català com jo de madrileny i que la segona es declara no independentista (i d’altres coses que podríem entrar), fa que l’argument que es fa de “la llista del President és l’única llista independentista catalana 100% fot aigües per tots els costats. El fet és que el MHP Carles Puigdemont ha frisat per intentar fer una llista conjunta amb el PNB, i al final és un fracàs que no ho hagi pogut fer.

Com dic, n’hi ha de raons sobrades per votar la llista de Puigdemont o la de Junqueras. No entraré a discutir les bondats de fer eurodiputat a un i a l’altre, i m’agradaria que el primer entrés a l’Eurocambra i el segon tragués els 4 que li diuen les enquestes (seria un èxit 4 eurodiputats independentistes catalans i 1 de basc). Però el que no m’agrada és el que realment és una fortalesa de la llista de l’Oriol Junqueras i d’ERC, es vengui com una debilitat. És precisament que la llista del MHP Puigdemont només pugui comptar amb catalans i que encara no tingui molt clara en quin Eurogrup pot anar, la seva carència d’aliances internacionals estratègiques a llarg termini (que sí que té ERC, perquè no ha arribat a l’independentisme fa poc i les ha cosit durant dècades) una debilitat (que crec que aniran corregint amb temps) i no una fortalesa com es pretén.

Estos días hemos visto el ridículo en el que ha caído la Junta Electoral Central intentando impedir que Carles Puigdemont, Toni Comín y Clara Ponsatí puedan ser candidatos en estas próximas elecciones europeas. No deja de ser también algo vodevilesco el vaiven entre juzgados, pasándose la patata caliente, para ver quien era el juez o la jueza que iba a tener que reconocer que Puigdemont, Comín y Ponsatí tienen todo el derecho al sufragio pasivo.

En un país normal, 3 personas que siguen formando parte del censo y por tanto tienen derecho a sufragio activo, que no tienen causa alguna abierta en su contra, tienen también el derecho al sufragio pasivo. También unos presos políticos sobre los que no pesa condena alguna y por tanto sus derechos políticos están intactos. Pero en el caso que nos incumbe la Junta Electoral, en base a un recurso del PP y C’s había decidido que no, que los 3 políticos exiliados no podían presentarse.

Todo esto tiene una explicación. No es que la Junta Electoral Central le encante querer hacer el ridículo, o que los jueces españoles les encante marear por los juzgados la toma de decisiones. Es que las propias instituciones españolas están atrapadas en la propia construcción de relato político con el que han ido machacando sistemáticamente durante el último año y medio.

La construcción de relato político es la siguiente: los independentistas catalanes realizaron un golpe de estado y algunos de los golpistas se han dado a la fuga de la justicia española. Ese relato, lamentablemente es en el que creen muchísimos españoles y es el que han ido vendiendo desde el poder político, económico, militar y mediático español (y sí, incluyo el militar al ser el CNI y la Guardia Civil instituciones militares). A ese relato, la justicia española le ha ido dando toda la cobertura posible evitando eso sí, prevaricar.

Pero no deja de ser un relato falso, que no se sostiene ni en los hechos ni en la sustancia de los actos jurídicos. Por un lado, por más que lo intente la fiscalía, la policía nacional, la Guardia Civil o incluso porqué no decirlo los jueces que llevan el caso de los presos políticos catalanes, las bases de “rebelión” o “alzamiento” no solo son débiles, sino cada vez resultan más ridículas. Por otro, y al relato de “Puigdemont el fugitivo” está claro que Carles Puigdemont no es fugitivo de nada. No tiene abierta causa alguna, toda reclamación hecha por parte de la justicia española ha sido retirada o bien los jueces que han tenido que dirimirla la han considerado insuficiente para una estradición.

Puigdemont, Comín o Ponsatí, a todos los efectos son ciudadanos libres en la Unión Europea con todos sus derechos intactos. Y eso sí que es contrario a todo el relato político que se ha construido. Los jueces simplemente han intentado no ser quienes pusieran el cascabel al gato y señalaran que el emperador va desnudo, o sea, que la historia que dibuja a Puigdemont como un fugitivo de la justicia española es en definitiva, un bulo.

Un bulo más del estado español a su propia población para poder justificar que Junqueras y el resto de presos políticos catalanes siguen en prisión. Un bulo para poder justificar la causa general abierta contra el independentismo. Un bulo más, para poder justificar en el fondo no buscar una solución política a un problema que es político.

Ahora los grandes medios y los políticos españoles van a tener dificultades para poder explicar el porqué si Puigdemont és un prófugo de la justicia como ellos han ido vendiendo por ahí, este se está presentando en una lista que va a aparecer en todos los colegios electorales del estado español. El hecho es que es la represión contra los presos políticos, exiliados y contra el movimiento independentista, no solo está provocando terribles contradicciones en el sistema de derechos y libertades español y lo está degradando. Simplemente está tirando por la cloaca la credibilidad de la democracia española.

En definitiva, para quien tuviera dudas que lo que tenemos son presos políticos y exiliados políticos, es que Junqueras el golpista es diputado electo al Congreso con sus derechos políticos inviolados, y Puigdemont el prófugo es candidato a las elecciones europeas en todo el estado español.